Capítol 301

Capitol 301En el llibre Escrit a València d’Albert Hauf, trobem en diferents articles unes quantes referències al capítol 301.

El cavaller Tirant com a figura «Anti-Mahoma»

En l’article «“Sinó per la fe de Jhesuchrist” (Tirant lo Blanch, capítol 403)» Albert Hauf comenta sobre este capítol:

El capítol 301 és un brillant pòrtic que afirma el paper d’Anti-Mahoma del protagonista de la novel·la i sap crear unes expectatives paraŀleles a les ja existents en realitat en el cos de la societat valenciana del s. xv, preparant així psicològicament el lector per a l’acompliment de la profecia de Tirant.

El Decameró

En un altre article, «“La dama de Rodes”: tècnica i “energia boccacciana” en un novellino del Tirant lo Blanc», Hauf remet a Italia e Spagna d’Arturo Farinelli, que detecta la influència del Decameró:

[…] com ara l’aprofitament del pròleg del D[ecameró] en els c. 301 i 355 del TB.

El tema de la fortuna

En l’article «Tirant lo Blanc: algunes qüestions que planteja la connexió corelliana», Hauf ressalta l’interés del tema de la fortuna:

Tinc anotades, amb ajuda de les concordances, totes les citacions sobre el tema de la Fortuna que apareixen en el Tirant. Té especial interès l’episodi del capítol 301 on es vincula el llinatge «Blanch» del protagonista amb la lluna, blanca i bella, que hom relacionava amb la sempre mutable Fortuna. O Fortuna / velut Luna / statu variabilis,/ semper crecis / aut decrescis; etc., cantaven els escolars medievals.

Capítol 55

LVEl capítol 55, «La resposta que lo déu de Amor feu a la reyna», conté elements assenyalats en l’apunt «Alimentació» seguint l’article «Aigua i vi al Tirant lo Blanc, capítol LV: mera faramalla o símbols?» de Jordi Redondo (2019), en relació amb la simbologia de l’aigua, la llet, la mel i el vi.

La dacsa

Sorgo
Mostra de Sorghum bicolor. Foto d’Evelyn Simak.

El cereal denominat dacça (‘dacsa’) en el text del Tirant (capítols 189 i 317) no és el cereal que actualment denominem dacsa (Zea mays), sinó un cereal anterior, probablement una varietat de melca (Sorghum). Segons indica Coromines (declc):

DACSA, ‘blat de moro’, mot valencià i eivissenc, que primer havia designat una espècie de ‘panís’, i en importar d’Amèrica el ‘Zea Mays’, va passar a designar aquesta gramínia; probablement de l’àrab, per més que en aquesta llengua la forma dáqsa ‘gra menut semblant al mill’ no està ben documentada.

El nom àrab podria ser دقسة, segons «Estudio analítico de las palabras de origen árabe» d’Engy Mahmoud Abd El Sabour (2013), 🔗 però tampoc això és segur. Tal com diu Coromines, no està ben documentat. El nom del cereal apareix en el Tirant i podria ser alguna varietat de melca, 🔗  tal com proposa Rafael Aura Calbo (2008): 🔗

La dacsa (de l’àrab daqsa) correspon al castellà alcandía, que en els documents medievals apareix sota les formes dacsa, adaça o adassa. Es tracta d’una varietat de sorgo, una planta gramínia de l’espècie Sorgum vulgare la qual arriba a tenir uns tres metres d’alçada. També és coneguda popularment com «dacsa de bou» i es conreada fonamentalment com a farratge. Els seus grans també es feien servir com aliment per l’aviram.

Aquest ús restringit és el que fa que la seua producció no siga molt elevada, de fet el seu conreu sols representava un poc més del 3% de la collita cerealística del Regne. Percentatge que va anar minvant degut a la difusió de l’ordi, el qual va anar arraconant cada vegada més a l’esmentat cereal, esdevenint un conreu testimonial i residual de xicotets nuclis de població mudèjar, amb una producció tan magra que ja ni tan sols apareix el conreu de la dacsa en els llistats de les rendes agràries que eren objecte de la recaptació del cens a les poblacions.

Malgrat tot, les famílies més humils també utilitzaven la dacsa com aliment habitual, com l’anomenat pa de dacsa, que es feia senzillament barrejant farina d’aquest cereal, aigua i sal. Tenia un cert paregut amb el maíz americà, però es diferenciava pel tamany de la seua espiga, motiu pel qual i davant la manca d’un nom propi en la llengua valenciana que la pogués diferenciar clarament, se la coneixerà com «dacsa menuda» en contraposició a la «dacsa grossa» americana. Aquesta diferenciació desapareix desprès de l’expulsió dels moriscos, quan el conreu de dacsa va desapareguent i va estenent-se la producció del cereal americà.

Deviar ser un cereal poc abundant, però comú en aquells temps. La referència escrita al cereal es remunta al 1290, segons l’edició de Josep Torró (2009) del Llibre de la Corts del Justícia de Cocentaina (1269-1290): 🔗

Ítem, reebé cinch kafissos d’adacça, que foren venut a rahon d[e V sous lo] kafís, que fan per tot xxv sous.

Capítols 100-110

Influències folklòriques

Al llarg dels capítols 100 a 110, segons exposa Berltran Llavador en l’article «La princesa que no sabia l’endevinalla: models rondallístics a l’episodi de Felip i Ricomana al Tirant lo Blanc», 🔗  es pot detectar el bagatge cultural que prové de la tradició rondallística:

[…] encara que no s’haja esmentat explícitament la numeració i catalogació a The Typus of Folktale d’Aarne i Thompson, sí ha estat apuntada —però crec que sempre de manera implícita, mai numèricament— la presència, a l’episodi tirantià de Felip i Ricomana, de les rondalles o contes folklòrics que en aquesta classificació internacional porten els números 655 (The Wise Brothers / Els germans llestos) i 704 (Princess on the Pea / La princesa i els pèsols).

A més d’eixes dos rondalles, Beltran Llavador proposa que hi ha més elements argumentals rondallístics del catàleg d’Aarne i Thompson:

Aa-Th, 501 (Three Old Women Helpers / Les tres velles ajudants) i Aa-Th, 851 (The Princess who Cannot Solve the Riddle / La princesa que no sap resoldre l’endevinalla).

Alimentació

Un barb o un bocut.L’article de Frédéric Alchalabi (2007) «Des vertus des personnages du Tirant lo Blanc et de leur appétit : réflexions sur le rôle de la nourriture dans l’oeuvre de Joanot Martorell» assenyala que el menjar és un tret molt significatiu en l’obra, tant com a acte social per a tancar la jornada, com perquè s’utilitza com a element festiu, com a indicador de riquesa o d’estatus (la carn, en positiu; el peix, en negatiu) i inclús s’utilitza per a mostrar aspectes de la personalitat dels personatges, com ara quan l’infant Felip no sap comportar-se a taula:

Philippe, malgré l’attention dont il fait preuve à l’égard de Ricomanne, démonte bien involontairement qu’il ne sait pas se comporter à table com quelqu’un de son rang.

En eixe sentit, més enllà del plaer o de la necessitat fisiològica, la nutrició té un ús iniciàtic carregat de sentit, un examen que cal superar, com es veu en el capítol 221:

E vull-vos avisar quines són les bones costumes que deuen aver los fills dels cavallers. […] La tretzena és que sien ben nodrits de menjar e de beure.

Este article reprén el tema de l’article de Giuseppe Grilli (1992) «Taules parades al llibre de Tirant» , que analitza la funció dels menjars i de l’acte social de seure a taula:

L’alimentació, més que no pas l’exercici d’un gust, sembla que vulgui ser, en el disseny d’aquesta novel·la cavalleresca, l’ocasió per expressar i manifestar alguna altra cosa. […] Considero, per tant, que el menjar assumeix una funció de relleu en molts episodis de la trama i que els aliments són usats com a instrument de representació o com a referències suggestives. […] En realitat, en relació amb l’anarquia amb què són disposats tots els altres materials, són justament els moments que es refereixen a l’alimentació els que marquen els temps de la novel·la.

Els noms dels plats

D’altra banda, en «À table avec Tirant le Blanc», Alchalabi (2021) comenta que en el Tirant «els plats oferits als convidats del llibre quasi sempre estan identificats», mentres que això no passava en obres anteriors del mateix gènere (Curial, Lo Arderic, Cuento de Tristán, Lanzarote…), on només solien utilitzar-se expressions genèriques com ara vianda o manjar.

Aliments i condició social

Els aliments tenien connotacions relacionades amb la condició social. Alchalabi —seguint Laurioux (2002)— mostra amb diversos exemples com s’exposa la distribució dels aliments segons la condició dels personatges:

[…] les nobles se repaissent de paons, de chapons, de perdrix et de poules. […] les personnages les plus modestes de Tirant lo Blanc n’ont pas droit à de succulents desserts ou à des fruits. De fait, leur régime est essentiellement constitué de produits céréaliers, d’un peu de vin, de légumes et d’huile, de très peu d’eau.

La noblesa podia accedir al cuscús («cuscusó», cap. 137 i 148), arròs, un poc de llegums, poc de formatge i ous, però els enxisava el dolç:

Au Moyen Âge la consommation de sucre révèle l’appartenance aux couches élevées de la société: ainsi aux xive–xve siècles, le sucre était un produit bien plus cher que le miel et, à ce titre, un produit de luxe que seuls les plus riches avaient les moyens de s’offrir.

La qualitat social s’associava també proverbialment als aliments, tal com assenyala García Marsilla (2013) citant un fragment del capítol 90:

[…] se suponía que los componentes de aquella sociedad debían tener interiorizada la jerarquía de los alimentos y saber cuáles eran más apropiados para cada clase social. En el Tirant lo Blanc, por ejemplo, un filósofo que se hospedaba en un hostal en espera de ser recibido por la infanta de Sicilia había puesto allí a rustir en el fuego común un trozo de carne de carnero y fue apartado rudamente de la lumbre por un rufià con un conejo que le argumentó: Vós bé veu que jo tinc conill, qui és de major estima, e deu preceir al moltó, així com la perdiu preceïx al conill, per què li deu ésser feta honor.

Respecte al peix, tal com assenyalava anteriorment Alchalabi (2007) i seguint Laurioux (2002), se’n parla poc i només perquè té una funció moral:

On ne relève qu’une vague indication relative au poisson, «la pièce essentielle de l’abstinence chrétienne», dont la consommation au Moyen Âge a pour fonction d’éviter que ne se produise «l’incendie de la luxure».

Capítol 55. Aigua, llet, mel, oli i vi

L’article «Aigua i vi al Tirant lo Blanc, capítol LV: mera faramalla o símbols?» de Jordi Redondo (2019) proposa una anàlisi detinguda dels elements anomenats en el parlament d’Eros del capítol 55 (aigua, llet, mel, oli i vi) dins dels dominis del simbolisme religió i de la tradició literària. Redondo considera que el passatge és ben rellevant:

La singularitat del passatge quedarà subratllada si tenim en compte que l’esment al vi blanc és l’únic a tota l’obra. El Tirant lo Blanc tampoc no atorga gaire importància a l’oli com a aliment: al capítol CV l’oli apareix entre altres vitualles amb què el nostre heroi enganya el soldà que té assetjada la ciutat de Rodes, en fer-li creure que està molt ben abastida; al capítol CCCX el personatge del jueu ven oli pels camps, i el terme es registra fins a tres vegades, sense cap significació especial, però. Pel que fa a la mel, la seua presència a la noveŀla es també ben escassa: només se l’esmenta dues vegades, l’una al capítol CV, en aŀludir a uns confits de mel e de sucre, i la segona al capítol CCCLXI,* a un símil entre l’abella i la donzella: “Donzella, a mi dóna de parer que a tu te’n pren així co fa a l’abella, qui porta la mel en la boca e lo fibló en la coa”. Finalment, al capítol XXIX hi ha l’única referència al Tirant sobre el vi vermell.

* Nota de l’editor. A més d’eixos dos esments (i el del parlament d’Eros comentat per Redondo), la mel és anomenada en alguna altra ocasió: en el capítol 310 («fos posat en lo costell untat de mel»), en el 355 («les bevendes verinoses són cubertes ab dolçor de mel») i en el 330 («e molts vins e olis, carns salades, mels e legums»).

L’autor analitza:

  • El simbolisme dels elements que configuren el relat d’Eros
  • Líquids a la tradició literària clàssica i a la litúrgia cristiana
  • La lectura cristiana dels líquids i llur simbolisme
  • Líquids a la literatura bizantina, i una nota sobre el protocol imperial

Bibliografia complementària:

  • Baile López, Eduard (2009): «Repertori d’aliments en el Tirant lo Blanch: “E dinaren-se ab molt gran plaer”», Tirant, núm. 12.
  • Laurioux, Bruno (2013): Manger au Moyen Âge. Pratiques et discours alimentaires en Europe au XIVe et XVe siècles.
    • Danièle Alexandre-Bidon (2002), Annales. Histoire, Sciences Sociales, núm. 5, 2002. Ressenya de l’edició del 2002.
  • García Marsilla, Juan Vicente (2013): «Alimentación y salud en la Valencia medieval. Teoría y prácticas», Anuario de Estudios Medievales, pàg. 115-158.
  • Redondo, Jordi (2019): «Aigua i vi al Tirant lo Blanc, capítol LV: mera faramalla o símbols?», Aigua i vi a les literatures clàssiques i la seua tradició, p. 179-197.
  • Tudela i Villalonga, Lluís; Castells i Puig, Francesc (1995): «Sistemes d’alimentació i usos de taula al Tirant lo Blanc», Actes Ir Col.loqui d’Història de l’Alimentació a la Corona d’Aragó. Edat Mitjana, p. 693-710.

Capítol 117

Rafael Alemany (2002), «La diversitat polifonica del discurs amorós en el Tirant lo Blanc»:

Els tòpics cortesans sobre l’amor troben en la figura de Tirant un fidel seguidor que travessa, empeŀlit per un desig vehement d’aconseguir la seua amada, els quatre estadis pels quals tot enamorat cortés havia de transitar: fenhedor, pregador, entenedor i drutz.

L’etapa de fenhedor comenqa per a Tirant quan, en el capítol 117, el nostre heroi resta corprés per la bellesa inestimable de la filla de l’emperador de Constantinoble. […] Martorell recrea ací un topic tan recurrent en la literatura cortesana com el de l’amor ad visum, l’origen del qual es pot rastrejar en la teoria de les quinque lineae amoris —a saber, visus, alloqui, tactus, osculi i coitus— procedent de la tradició classica (Renedo 1992, p. 99).

Segons Alemany, la referència als pits de Carmesina s’ha d’enllaçar amb l’antecedent assenyalat per Joan M. Perujo (1997):

La comparació que Paris fa dels pits d’Helena amb dues «pomes resplandents» en les Històries troianes de Guido delle Colonne, que Martorell havia de conéixer a través de la traducció catalana que en va fer Jaume Conesa.

L’article d’Alemany va detallant la transformació de l’experiència amorosa i la intervenció en este tema d’altres personatges en capítols posteriors:

En l’extensa seqüencia que ocupen els amors de Tirant i Carmesina en la noveŀla, aquesta funció la fan, alternativament, Diafebus, Estefania, Hipolit i, sobretot, Plaerdemavida, personatges amb els quals els dos enamorats comparteixen les seues tribulacions.

 

Paremiologia

En l’article «Estudi paremiològic del Tirant lo Blanch» d’Eduard Baile López (2007),* l’autor recopila totes les parèmies localitzades en estudis anteriors sobre el tema. A més, el mateix autor, en la seua tesi doctoral Diccionari específic dels substantius i dels adjectius del Tirant lo Blanc (2013) inclou un llistat de parèmies que en conté unes quantes més i notes explicatives.

* Actas del XI Congreso Internacional de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval (Lleó, 20 a 24 de setembre de 2005), editat per A. López Castro i M.-L. Cuesta Torre. Volum 1. Lleó. Pàgines: 277-285.

En esta edició hem incorporat un codi html hover que fa que, al passar el cursor del ratolí per damunt del text del Tirant, el fragment corresponent al refrany detectat apareix ressaltat en negreta, més o menys com es pot vore en la imatge:

El cursor ressalta en negreta els refranys.

A banda d’això, adjuntem a continuació la llista de les parèmies recopilades fins ara (amb un enllaç al capítol corresponent):

  1. Amor de luny e fum d’estopa tot és hu (IV)
  2. Què val al moro la crisma si no coneix la sua error? (IV)
  3. En tal punt estich com lo treballat mariner que, fallint-li aquell port a hon sperança de repòs presumia (VI)
  4. Més val al rey mort soptada que no ésser rey envergonyit (XV)
  5. Lla on no ha erra no fretura demanar perdó (XIX)
  6. Totes coses estan bé en boca de dona (XXI)
  7. Per natura caça ca (XXII)
  8. En les guerres més val abtesa que fortalesa (XXIII)
  9. Cascú deu fer sforç per bé a fer (XXIII)
  10. Més val al cavaller bona mort que mala e penosa vida (XXIII)
  11. Pijor havia de ésser la recruada que no la malaltia (XXVII)
  12. Val més viure simplament que ésser obliguat en alguna cosa (XXXVI)
  13. Negun cavaller, rey d’armes, eraut o porsavant que done consell no pot ésser jutge (LXIIII)
  14. Lo teu stat, linatge e condició no és suficient per a descalçar-li lo tapí esquerre (LXVII)
  15. Tant val a l’hom ésser loat de mals hòmens com ésser loat de males coses (LXVII)
  16. La ventura cascú la’s procura (LXVII)
  17. Ab mal e trebaill se guanya honor (LXVIII)
  18. Exiu d’un mal e donau en altre (LXVIII)
  19. No·s deu negú admirar de res que veja, car cascú ve ab sa fantasia (LXVIIII)
  20. Del bo tria hom lo millor (LXXI bis)
  21. Més té giny que no força (LXXIII)
  22. Batailla a tota ultrança és fort e de mala digestió (LXXIIII)
  23. Tot l’esforç de les dones és en la lengua (LXXVI)
  24. Cascuna cosa ve en son temps (LXXVIIII)
  25. A valentia de negú no y fretura dar testimonis (LXXXI)
  26. Moltes voltes se segueix que tal és loat de virtut que·n poseheix molt poca (LXXXI)
  27. Deixe-los aler por far son dever (LXXXI)
  28. Com si tingués a fornir un castell qui spera ésser assetjat de enemichs (XCVII)
  29. Sóu tals com los àsens de Sòria, que van carreguats de or e menjen palla (XCVIII)
  30. A veguades se segueixen coses en una hora que no s’esdevé en mil anys (XCVIII)
  31. Amau a qui us ama (C; CCLXXXVI)
  32. Amor que prest és venguda, més prest és perduda (C)
  33. Mudant edat, muda’s ventura (C)
  34. No seu en aqueix banc que vós dieu (C)
  35. Li donen sus hi mat (C)
  36. Amor que prest és venguda, més prest és perduda (CI)
  37. E la pròpia sanch no·s pot tornar aygua (CIII)
  38. No façam de la concòrdia discòrdia e de la pau guerra (CIIII)
  39. La mort és comuna a tots e prest és passada, qui dona fi a tots los mals (CVII bis)
  40. Aquell és dit cavaller qui fa cavalleries, aquell és dit gentilom qui fa gentilees, aquell és noble qui fa nobleses (CVII bis)
  41. Més stime la honor e lo premi de nostre Senyor que tot lo tresor del món (CVIII)
  42. Los ulls són missatgers del cor (CIX)
  43. Là i va la lengua, hon lo cor dol (CIX)
  44. Més val star sola que ab mala companyia (CIX)
  45. Qui dona a l’ase pitral e al grosser cabal, majorment que el tinga per marit, perd la glòria d’aquest món (CIX)
  46. Qui primer és en temps, és primer en dret (CX)
  47. Yo tinch conill, qui és de major stima e deu preçehir al moltó, axí com la perdiu preçehix al conill, per què li deu ésser feta honor (CX)
  48. Bort no pot ni deu ésser admés a senyorejar regne negú (CX)
  49. Tot arbre bort deu ésser taillat e mes al foch (CX)
  50. Rahó natural basta a conéixer-ho un ase (CX)
  51. A veguades les parets tenen orelles (CX)
  52. Molt parlar nou e molt gratar cou (CX)
  53. Del mal que hom té por, de aquell hom se mor (CX)
  54. Més stime ésser monja o muller de çabater que haver aquest per marit (CX)
  55. Que […] no vingua a pa exut (CXI)
  56. Moltes veguades se esdevé que no ha mal que no vingua per bé (CXIII)
  57. Là hon són molts de un offici, tostemps s’i engendra enveja e mala voluntat (CXIII)
  58. La mundana glòria, a veguades, qui tota la vol tota la pert (CXIII)
  59. Ab la rahó de mon compare me’n vaig (CXIIII)
  60. Stimaria més ésser martre que confessor (CXVII)
  61. Natural condició és a la natura humana amar (CXIX)
  62. Cascuna cosa apeteix son semblant (CXIX)
  63. Los cavallers jóvens llur delit és star entre les dames (CXIX)
  64. Dels bons deu hom triar lo millor (CXIX)
  65. Ara stà la pedra en son loch (CXIX)
  66. Qui fa son poder de emitar al mestre de la sciència, no fa poch (CXIX)
  67. Lla on se fa foc, fum n’ha d’eixir (CXXI)
  68. Que no s’ha de obtenir ab força estranya, mas ab giny e sforç vostre ho deveu portar a fi (CXXI)
  69. Quines coses són aqueixes tres que la guerra ha mester […] gent, argent e forment (CXXIII)
  70. Los prechs temerosos moltes voltes són deneguats (CXXIIII)
  71. No·s pertany de home savi respondre a paraules folles (CXXIIII)
  72. En les paraules és coneguda la follia de aquell qui la diu (CXXIIII)
  73. La pena deu enseguir a aquells que la meriten (CXXV)
  74. No és novella cosa paguar los justs per los peccadors (CXXV)
  75. La guerra acompare yo a la malaltia del cors de l’home, que lo un dia stà bé e l’altre mal, lo un dia li fa mal lo cap e l’altre lo peu (CXXV)
  76. Axí és de les batailles, que lo un dia sereu vençedor e l’altre sereu vençut (CXXV)
  77. Més val morir bé que mal (CXXV)
  78. Mal vull al mal com ve en temps de bé, e molt pus mal com per ell pert lo bé (CXXVI)
  79. Molt millor vos seria […] morísseu amant honestat que vergonyosament viure (CXXVII)
  80. Per lo meu mal conech lo de les altres (CXXVII)
  81. Les coses que per sola virtut de amor se obren, de major premi són dignes (CXXIX)
  82. Més valia morir bé que no mal (CXXIX)
  83. Més valen les obres de pietat e de virtut que no la ira de aquest món (CXXIX)
  84. La ira foragita la pietat, e la pietat exalça la ira (CXXX)
  85. La majestat vostra no té par, com lo fènix, axí en dignitat com en virtuts (CXXXII)
  86. Ço que ha altri fa dormir a mi disperta (CXXXII)
  87. Qui bé stà, no·s cuyta moure e, qui séu en pla, no ha d’on caure (CXXXII)
  88. Qui seu en pla, no ha d’on caure (CXXXII)
  89. Jamés se féu en lo món negun bon fet de armes si per amor no·s fes (CXXXII)
  90. No ha mal que no vinga per bé (CXXXIII)
  91. La virtut no porta ab si dolor com les coses són ben fetes (CXXXVII)
  92. Més vos valria la mort virtuosa que pobresa vergonyosa (CXXXVII)
  93. Hom deu amar als qui us amen (CXXXVIII)
  94. Tant com lo regne és pus noble més excel·lent e poderós, tant han major enveja los vehins que prop li stan de possehir aquella (CXXXVIII)
  95. Qui a molts serveix no serveix a negú (CXXXVIII)
  96. Lla hon és lo major perill és la major honor (CXL)
  97. La honor sia mia e lo profit sia de vosaltres (CXL)
  98. A la fi de un enbaraç, que hu diu, neixen principis de molts altres (CXLI)
  99. Cascú és causador de sos mals (CXLI)
  100. Guerra null temps no proceheix de amor, ne hoy no proceheix de amor ne de caritat (CXLIII)
  101. Sovint és la pau pus perillosa que la guerra (CXLIII)
  102. Los delits de luxúria vençents los romans vençedors, han venjat lo món vençut per ells (CXLIII)
  103. La senyoria no fa l’ome, mas descobre’l; e les honors no muden les costumes ni·l coratge, mas mostren-ho (CXLIII)
  104. Més segur és al príncep ésser amat que temut (CXLIII)
  105. Com major poder té, menys té licència de abusar-ne (CXLIII)
  106. no voler lo or, mas voler senyorejar a qui·l poseheix (CXLIII)
  107. Gent d’armes ni tresors no son defensió del regne, mas los amichs (CXLIII)
  108. Concòrdia fa créxer e aumentar les coses poques, e per discòrdia se perden e·s destroexen les grans (CXLIII)
  109. Aprés Déu e veritat, sia-li la pus cara cosa amistat (CXLIII)
  110. No sia lauger en pendre amistat, mas pus tart, des que les haurà preses, les deix (CXLIII)
  111. Tot regne és sots major regne (CXLIII)
  112. Veritat li deu ésser fundament de tota fe (CXLIII)
  113. A qui diu falsies s’esdevé que no·l creu hom de les veritats (CXLIII)
  114. Grans veritats se ajusten ab poca falsia (CXLIII)
  115. Haja sperons en remunerar, fren en punir (CXLIII)
  116. los delictes de sos sotsmesos li sien axí com nafres pròpies, que no·s poden guarir si no són tocades o curades (CXLIII)
  117. Per exemple dels reys e dels prínceps se regeixen los regnes (CXLIII)
  118. Ab poch e breu mèrit se obre camí a la eternal glòria e fama perpetual (CXLIII)
  119. Sovint s’esdevé que los nobles coratges tant los ençenen exemples com dons (CXLIII)
  120. Moltes voltes voler emitar als bons de enteniment e de enginy és stat profitós (CXLIII)
  121. A la gran amor no y és res difícil o greu sinó ésser no amat (CXLIII)
  122. La caritat porta tot treball (CXLIII)
  123. Amor venç totes coses (CXLIII)
  124. Qui vol part de la honor e glòria, rahó és que porte sa part dels pensaments e càrrechs (CXLIII)
  125. Les coses grans a costar han (CXLIII)
  126. Com pensaràs haver acabat, lavors començaràs (CXLIII)
  127. No consent la veritat ésser caillada (CXLV)
  128. Una deu ésser la fi de la vida e del treball (CXLIII)
  129. Tostemps [els senyors] deuen ésser en guerra de enemich vesible e invesible (CXLIII)
  130. Més val tenir los vasalls richs que no lo fisch (CXLIII)
  131. Lo príncep de rich regne no pot ésser pobre (CXLIII)
  132. Amant crex lo amor (CXLIII)
  133. No pot ésser regne més perillós o incert que senyorejar als qui no volen (CXLIII)
  134. Negú acte violent pot ésser de llonga durada (CXLIII)
  135. Descusa e no squinçes l’amistat antigua (CXLIII)
  136. Segons que ell és amich dels altres, axí los altres li seran amichs (CXLIII)
  137. Ira en príncep és fort leja cosa (CXLIII)
  138. Res no és més bell que príncep cast, ne més leig que príncep luxuriós (CXLIII)
  139. Bella enveja és al qui s’estima de virtut e no·n fretura perdre temps en enquerir d’altres antichs (CXLIII)
  140. Negú qui no stima la honor ne ha temor de vergonya no pot obrar ne viure virtuosament (CXLIII)
  141. Ja deu ésser reputat bo qui·s studia en fer bondats (CXLIII)
  142. Ab poch e breu mèrit se obre camí a la eternal glòria e fama perpetual (CXLIII)
  143. Les coses de mal propòsit resten tostemps imperfetes (CXLV)
  144. Bé és presoner a qui presoners guarda (CXLV)
  145. Amor és aquella qui eguala les voluntats e a l’indigne fa digne de ésser amat (CXLVI)
  146. De un bé naix principi d’altre (CXLVI)
  147. No dona qui ha, mas qui ho ha costumat (CXLVI)
  148. Quant hu no vol dos no·s discorden (CXLVI)
  149. En temps de guerra s’hi requiren armes, que en temps de pau no hi cal ballestes (CXLVI)
  150. A la majestat vostra n’à pres axí com a sent Pere, que fogint per no morir en Roma, per la aparició tornà, coneixent son defalt mijançant voler d’altri (CXLVI)
  151. No és dona ni donzella no s’o tingua a gran glòria que sia amada de grans e de pochs (CLI)
  152. Segons canta lo capellà, sí respon l’ascolà (CLI)
  153. No ha res en lo món que sia més plasent a la dona que és lo amor de l’home (CLI)
  154. Qui oblida lo passat, oblida si mateix (CLI)
  155. Qui mal vol hoyr, primer l’à de dir (CLIIII)
  156. Lo qui u fa fer ho descobre (CLIIII)
  157. Qui primer naix primer deu morir (CLV)
  158. Lla hon era lo major, lo menor cessava (CLIX)
  159. Quant hom és segur, del dubte surt una bona esperança (CLXI)
  160. Amor no és procuradora de vergonya ni seu en banch de çabater (CLXI)
  161. Ama a qui deu amar (CLXI)
  162. Qui pare ha per jutge, segur va a plet (CLXI)
  163. Totes les coses són vistes per la fi (CLXI)
  164. La lengua bé parla e diu tot lo que vol (CLXI)
  165. Les làgremes són scampades a vegades ab rahó, a vegades ab engan (CLXII)
  166. Qui fa lo mal […] rahó és que passe la pena (CLXII)
  167. De mal principi no se’n pot seguir bona fi (CLXII)
  168. Qui no ha fe no pot donar fe (CLIII)
  169. És vici natural dels hòmens se alegren de novella senyoria (CLIII)
  170. Fort dolor és al despertar qui bon somni somia (CLXIII)
  171. Hun cavall té quatre peus e cau, ¿quant més hun home, que no·n té sinó dos? (CLXIII)
  172. Donar als mals perquè diguen bé, donar als bons perquè no diguen mal (CLXIII)
  173. No vullau donar del cap per les parets (CLXIIII)
  174. De dos mals lo menor se deu elegir (CLXIIII)
  175. Haveu perduts los quexals en la guerra (CLXIIII)
  176. La virtut ne·l poder no stà en riqueses, mas en ànimo virtuós e ginyós (CLXIIII)
  177. Gran follia és desijar lo que rahonablement no·s pot haver (CLXVII)
  178. Les coses que sens dificultat haver-se poden, l’estima de llur vàlua perden (CLXX)
  179. No és més secreta cosa en lo món com és lo cor de la donzella (CLXXII)
  180. La llengua rahona lo contrari del que té en lo cor (CLXXII)
  181. En una capsa no pot cabre honor e delit (CLXXII)
  182. Les paraules dissimulades sens obra difamen l’ome (CLXXII)
  183. A vós no poran metre mostalla per jolivert (CLXXII)
  184. És natural cosa los hòmens amar a les dones (CLXXII)
  185. Quant en la roca veuràs / lo pas de la serpent, / de la dona sabràs / tot son enteniment (CLXXII)
  186. Hom no sab l’aucell / volant hon se posarà, / ni·s sa[b] del jove[nçell] / si bo o mal serà (CLXXII)
  187. Batalles noen, e cantar e sonar plaen (CLXXII)
  188. La llengua és senyal de ço que lo cor desija (CLXXVI)
  189. És lo callar més propi que lo respondre (CLXXVI)
  190. Aquests embaxadors venen ab la malesa al davant e volrien fer son joch taula (CLXXX)
  191. Qui compta sens l’oste, dues voltes té a comptar (CLXXX)
  192. De mal principi bona fi no s’espera (CLXXXIII)
  193. Ardiment és cap e principi de totes virtuts (CLXXXIIII)
  194. De bon fruyt ix bon fruyter, / e de virtuós cavaller juhí verdader (CLXXXVI)
  195. Aquella cosa que és amada, quant més se veu més se delita (CLXXXIX)
  196. Negun bé present se deu per sdevenidor lexar, ne tampoch pendre mal per sdevenidor bé (CLXXXIX)
  197. Qui desija e no pot lo seu desig complir, està en pena (CLXXXIX)
  198. La cosa, quant més se ama, més se desija amar (CLXXXIX)
  199. Les coses que en extrem són males, en algun temps o jamés no poden ésser bones (CXC)
  200. Treball perdut per no conéxer la falta (CCI)
  201. Qui mercé no ha, mercé no deu trobar (CCIX)
  202. Lo donar […] és principi d’amistat e de gran amor, e fa lo do pasent e graciós lo que prestament lo dona (CCXII)
  203. Aprés de peccar se segueix penedir (CCXIIII)
  204. Roma no·s pogué fer en hun dia (CCXIIII)
  205. Qui és piadós e puix se penit, no deu ésser piadós dit (CCXIIII)
  206. No semblau sinó mossa d’hostal (CCXV)
  207. Huns són amichs de paraules e servexen de vent e, de açò aytal, fan semblant fins a la boca (CCXVIII)
  208. Traure de gata morta gatons vius (CCXX)
  209. No deu hom tant amar a altri que faça hom mal a si (CCXXIII)
  210. No ha al món tan forts spies com aquelles qui se amaguen sots semblança de lealtat (CCXXIII)
  211. Temps hi à de comportar, y altre temps de riure e de plorar (CCXXVI)
  212. Com lo cel stà roig, senyal és de tempesta (CCXXVII)
  213. Les paraules són senyals ab les quals nostres intencions se mostren (CCXXVII)
  214. Qui moltes n’erra i n’esdevé una, no pot dir totes sien errades (CCXXVIII)
  215. A l’home que és mort, no li cal fer longa esperança (CCXXVIII)
  216. Qui dona consell […] forçat és que hi pose el seu (CCXXIX)
  217. Entre amichs no y cal tovalla (CCXXIX)
  218. Qui mal consell creu no pot ésser que alguna volta no li’n vinga dan e desonor? (CCXXIX)
  219. Sens poder, senyoria poc val (CCXXIX)
  220. Qui promet, en deute es met (CCXXX)
  221. No és home en lo món que sia animós en armes que no sia temerós (CCXXXI)
  222. En temps de adversitat los parents e amichs tornen enemichs (CCXXXIII)
  223. A un plaer, cent dolors ne aconsegueix hom (CCXXXIIII)
  224. Neguna dona no pot ésser dita sàvia qui no tingua honesta la lengua (CCXXXV)
  225. La fama és senyal de la bondat de la persona (CCXXXV)
  226. No vullau que pensen […] que yo sia cresol de carnicer, que faça lum a altri e que creme a mi mateixa (CCXXXVI)
  227. Lo major mal fa cessar lo menor (CCXXXVI)
  228. Qui ha fet lo mal, que·n porte la pena (CCXXXVI)
  229. Pertany-se dels hòmens virtuosos haver paciència en llurs adversitats, que allí són coneguts (CCXXXVII)
  230. Negú no és stat creat que no haja errat (CCXLIII)
  231. Amor no accepta noblesa, ni llinatge, ni egualtat (CCLVI)
  232. El qui erra, pena mereix (CCXLVI)
  233. Amor que prest és venguda molt prest és perduda (CCLVI)
  234. Los virtuosos cavallers són decebuts per strema e desaforada amor, la qual acostuma moltes voltes tolre lo seny als hòmens savis (CCLVIII)
  235. La bona companyia feta entre dos, se deu blanament concordar en fets e en dits e en virtuoses obres (CCLXVI)
  236. Vos porien molt prometre e poch donar, e del blanch vos farien groch (CCLXVII)
  237. Tot lo que luu no és or (CCLXXVIIII)
  238. Aprés de l’aspre e fred matí ve lo bell sol (CCLXXXVIII)
  239. Les coses noves solen més plaure e ab més esforç executar que les molt vistes (CCXCIII)
  240. Lo que hom no té se sol ab major afecció desijar que lo que hom posseeix (CCXCIII)
  241. Neguna cosa no és tan delitosa que per llong no us torn enujosa (CCXCIII)
  242. Com fer un clot en l’arena, e ab un anap foradat buidar tota l’aigua de la mar (CCXCVI)
  243. Com fa al laurador com vol segar lo blat, que sega la espiga buyda (CCXCVIII)
  244. Aquella cosa és perduda sens dolor que sens amor és posseïda (CCXCIX)
  245. Més val de dos mals pendre lo menor (CCXCIX)
  246. De gran humanitat proceheix haver pietat e compassió dels miserables (CCCI)
  247. Tard és vist que de foll navegar se puga atènyer segur viatge (CCCI)
  248. Obra és de cavallers una volta ésser vençuts e altra vencedors (CCCIV)
  249. Hom no és tengut de pregar per la salut de l’enemich (CCCVIII)
  250. Per què la senyoria tua laura en arena? (CCCIX)
  251. Tart s’esdevé lo que hom desija, ans sempre lo contrari se demostra (CCCX)
  252. Sovint se veu en les batalles que los menys vencen los més, e los flachs als forts (CCCX)
  253. La llengua és estrument ab lo qual cascú condueix en dir lo que vol (CCCXVI)
  254. Més honor se fa lo qui perdona a son enemic que aquell qui el mata (CCCXVII)
  255. No pot ésser que qui usa la guerra, per moltes vegades que pren, que alguna volta no sia pres (CCCXVIII)
  256. Lo cavaller que no ajuda, e lo capellà que no dona, e lo jueu qui no presta, e lo pagés qui servitud no fa, no valen res tots aquests (CCCXX)
  257. Més te val ésser bon scuder que mal cavaller (CCCXXI)
  258. Lo que no volríeu per a vós, no deuríeu desijar per altri (CCCXXIII)
  259. Qui sovint en armes va, y dexa la pell o la y dexarà (CCCXXV)
  260. Les paraules són senyals ab los quals nostres intencions se mostren (CCCXXV)
  261. Lo matrimoni que per força és atorgat no val res (CCCXXX)
  262. La persona grossera no té sinó amor d’ase, que no ama sinó tant com veu e a tantes com veu (CCCXXXI)
  263. Qui en batalla entra en desordre, fugint se n’ix (CCCXLVIII)
  264. Les coses de mal principi tard o nunca poden finir bé (CCCXLIX)
  265. Més honor li és que si cent voltes lo feia morir (CCCLI)
  266. Així com fa aquell qui furta lo bou e dona les cames per amor de Déu (CCCLIV)
  267. Com de donar sia acostumat (CCCLIV)
  268. Més estime la glòria que la pecúnia (CCCLIV)
  269. Humana cosa és haver compassió dels afligits (CCCLV)
  270. A qualsevulla part que tastes la mar, salada la trobaràs (CCCLV)
  271. Te’n pren axí com lo ferrer, que, si no us crema la roba, dona-us enuig ab lo fum (CCCLVIII)
  272. Axí com fa a la abella qui porta la mel en la boca e lo fibló en la coha (CCCLXI)
  273. Lla hon amor no ha, no y pot haver recort (CCCLXVI)
  274. Lo vincle de la sang, qui no es pot tornar aigua (CCCLXVII)
  275. Aquell no té verdadera amor qui no la mostra als obs (CCCLXII)
  276. Amor ab treball venç les iniquitats e impietats de fortuna (CCCLXXIIII)
  277. Gran desorde és quant la serventa mana e la senyora serveix (CCCLXXVI)
  278. Gran injúria és feta al donador quant lo do és recusat (CCCLXXVII)
  279. Virtut no pot ésser adquerida ne l’ome pot ésser virtuós sens amor (CCCLXXVIII)
  280. Les coses no conegudes no poden ésser amades (CCCLXXVIII)
  281. Cascuna cosa ha son temps (CCCLXXVIII)
  282. Amicícia bona és causa de amor (CCCLXXVIII)
  283. Qui troba ver amic, troba tresor (CCCLXXVIII)
  284. Res no deu ésser denegat a l’amich (CCCLXXVIII)
  285. Hun mateix voler de amichs és vera amicícia (CCCLXXVIII)
  286. Lo do graciós declara amistat e la promptitud del do manifesta la voluntat del ordenador (CCCLXXVIII)
  287. La experiència mostra la intrínsequa amor o inimicícia (CCCLXXVIII)
  288. Aprés la nit ve lo dia, e aprés lo núvol lo bell sol (CCCLXXX)
  289. Allà hon no ha culpa, no y fretura perdó (CCCCXV)
  290. Valia més morir com a cavallers que no deixar-se pendre com a moltons (CCCCXXI)
  291. Negú fiar no deu en les mundanes prosperitats perquè al millor punt defallen (CDXXIX)
  292. Lo temps perdut no es pot cobrar (CDXXXV)
  293. Los combats d’amor […] no ab força, mas ab ginyosos afalacs e dolços engans s’atenyen (CCCCXXXV)
  294. Moltes vegades cau la pena sobre aquell qui la tracta (CDLXXIIII)
  295. Miserable cosa és haver temor de ço que hom no espera haver res (CDLXXV)