El cereal denominat dacça (‘dacsa’) en el text del Tirant (capítols 189 i 317) no és el cereal que actualment denominem dacsa (Zea mays), sinó un cereal anterior, probablement una varietat de melca (Sorghum). Segons indica Coromines (declc):
DACSA, ‘blat de moro’, mot valencià i eivissenc, que primer havia designat una espècie de ‘panís’, i en importar d’Amèrica el ‘Zea Mays’, va passar a designar aquesta gramínia; probablement de l’àrab, per més que en aquesta llengua la forma dáqsa ‘gra menut semblant al mill’ no està ben documentada.
El nom àrab podria ser دقسة, segons «Estudio analítico de las palabras de origen árabe» d’Engy Mahmoud Abd El Sabour (2013), 🔗 però tampoc això és segur. Tal com diu Coromines, no està ben documentat. El nom del cereal apareix en el Tirant i podria ser alguna varietat de melca, 🔗 tal com proposa Rafael Aura Calbo (2008): 🔗
La dacsa (de l’àrab daqsa) correspon al castellà alcandía, que en els documents medievals apareix sota les formes dacsa, adaça o adassa. Es tracta d’una varietat de sorgo, una planta gramínia de l’espècie Sorgum vulgare la qual arriba a tenir uns tres metres d’alçada. També és coneguda popularment com «dacsa de bou» i es conreada fonamentalment com a farratge. Els seus grans també es feien servir com aliment per l’aviram.
Aquest ús restringit és el que fa que la seua producció no siga molt elevada, de fet el seu conreu sols representava un poc més del 3% de la collita cerealística del Regne. Percentatge que va anar minvant degut a la difusió de l’ordi, el qual va anar arraconant cada vegada més a l’esmentat cereal, esdevenint un conreu testimonial i residual de xicotets nuclis de població mudèjar, amb una producció tan magra que ja ni tan sols apareix el conreu de la dacsa en els llistats de les rendes agràries que eren objecte de la recaptació del cens a les poblacions.
Malgrat tot, les famílies més humils també utilitzaven la dacsa com aliment habitual, com l’anomenat pa de dacsa, que es feia senzillament barrejant farina d’aquest cereal, aigua i sal. Tenia un cert paregut amb el maíz americà, però es diferenciava pel tamany de la seua espiga, motiu pel qual i davant la manca d’un nom propi en la llengua valenciana que la pogués diferenciar clarament, se la coneixerà com «dacsa menuda» en contraposició a la «dacsa grossa» americana. Aquesta diferenciació desapareix desprès de l’expulsió dels moriscos, quan el conreu de dacsa va desapareguent i va estenent-se la producció del cereal americà.
Deviar ser un cereal poc abundant, però comú en aquells temps. La referència escrita al cereal es remunta al 1290, segons l’edició de Josep Torró (2009) del Llibre de la Corts del Justícia de Cocentaina (1269-1290): 🔗
Ítem, reebé cinch kafissos d’adacça, que foren venut a rahon d[e V sous lo] kafís, que fan per tot xxv sous.
