Alimentació

L’article de Frédéric Alchalabi (2007) «Des vertus des personnages du Tirant lo Blanc et de leur appétit : réflexions sur le rôle de la nourriture dans l’oeuvre de Joanot Martorell» assenyala que el menjar és un tret molt significatiu en l’obra, tant com a acte social per a tancar la jornada, com perquè s’utilitza com a element festiu, com a indicador de riquesa o d’estatus (la carn, en positiu; el peix, en negatiu) i inclús s’utilitza per a mostrar aspectes de la personalitat dels personatges, com ara quan l’infant Felip no sap comportar-se a taula:

Philippe, malgré l’attention dont il fait preuve à l’égard de Ricomanne, démonte bien involontairement qu’il ne sait pas se comporter à table com quelqu’un de son rang.

En eixe sentit, més enllà del plaer o de la necessitat fisiològica, la nutrició té un ús iniciàtic carregat de sentit, un examen que cal superar, com es veu en el capítol 221:

E vull-vos avisar quines són les bones costumes que deuen aver los fills dels cavallers. […] La tretzena és que sien ben nodrits de menjar e de beure.

Este article reprén el tema de l’article de Giuseppe Grilli (1992) «Taules parades al llibre de Tirant» , que analitza la funció dels menjars i de l’acte social de seure a taula:

L’alimentació, més que no pas l’exercici d’un gust, sembla que vulgui ser, en el disseny d’aquesta novel·la cavalleresca, l’ocasió per expressar i manifestar alguna altra cosa. […] Considero, per tant, que el menjar assumeix una funció de relleu en molts episodis de la trama i que els aliments són usats com a instrument de representació o com a referències suggestives. […] En realitat, en relació amb l’anarquia amb què són disposats tots els altres materials, són justament els moments que es refereixen a l’alimentació els que marquen els temps de la novel·la.

Els noms dels plats

D’altra banda, en «À table avec Tirant le Blanc», Alchalabi (2021) comenta que en el Tirant «els plats oferits als convidats del llibre quasi sempre estan identificats», mentres que això no passava en obres anteriors del mateix gènere (Curial, Lo Arderic, Cuento de Tristán, Lanzarote…), on només solien utilitzar-se expressions genèriques com ara vianda o manjar.

Aliments i condició social

Els aliments tenien connotacions relacionades amb la condició social. Alchalabi —seguint Laurioux (2002)— mostra amb diversos exemples com s’exposa la distribució dels aliments segons la condició dels personatges:

[…] les nobles se repaissent de paons, de chapons, de perdrix et de poules. […] les personnages les plus modestes de Tirant lo Blanc n’ont pas droit à de succulents desserts ou à des fruits. De fait, leur régime est essentiellement constitué de produits céréaliers, d’un peu de vin, de légumes et d’huile, de très peu d’eau.

La noblesa podia accedir al cuscús («cuscusó», cap. 137 i 148), arròs, un poc de llegums, poc de formatge i ous, però els enxisava el dolç:

Au Moyen Âge la consommation de sucre révèle l’appartenance aux couches élevées de la société: ainsi aux xiv^e–xv^e siècles, le sucre était un produit bien plus cher que le miel et, à ce titre, un produit de luxe que seuls les plus riches avaient les moyens de s’offrir.

La qualitat social s’associava també proverbialment als aliments, tal com assenyala García Marsilla (2013) citant un fragment del capítol 90:

[…] se suponía que los componentes de aquella sociedad debían tener interiorizada la jerarquía de los alimentos y saber cuáles eran más apropiados para cada clase social. En el Tirant lo Blanc, por ejemplo, un filósofo que se hospedaba en un hostal en espera de ser recibido por la infanta de Sicilia había puesto allí a rustir en el fuego común un trozo de carne de carnero y fue apartado rudamente de la lumbre por un rufià con un conejo que le argumentó: Vós bé veu que jo tinc conill, qui és de major estima, e deu preceir al moltó, així com la perdiu preceïx al conill, per què li deu ésser feta honor.

Respecte al peix, tal com assenyalava anteriorment Alchalabi (2007) i seguint Laurioux (2002), se’n parla poc i només perquè té una funció moral:

On ne relève qu’une vague indication relative au poisson, «la pièce essentielle de l’abstinence chrétienne», dont la consommation au Moyen Âge a pour fonction d’éviter que ne se produise «l’incendie de la luxure».

Capítol 55. Aigua, llet, mel, oli i vi

L’article «Aigua i vi al Tirant lo Blanc, capítol LV: mera faramalla o símbols?» de Jordi Redondo (2019) proposa una anàlisi detinguda dels elements anomenats en el parlament d’Eros del capítol 55 (aigua, llet, mel, oli i vi) dins dels dominis del simbolisme religió i de la tradició literària. Redondo considera que el passatge és ben rellevant:

La singularitat del passatge quedarà subratllada si tenim en compte que l’esment al vi blanc és l’únic a tota l’obra. El Tirant lo Blanc tampoc no atorga gaire importància a l’oli com a aliment: al capítol CV l’oli apareix entre altres vitualles amb què el nostre heroi enganya el soldà que té assetjada la ciutat de Rodes, en fer-li creure que està molt ben abastida; al capítol CCCX el personatge del jueu ven oli pels camps, i el terme es registra fins a tres vegades, sense cap significació especial, però. Pel que fa a la mel, la seua presència a la noveŀla es també ben escassa: només se l’esmenta dues vegades, l’una al capítol CV, en aŀludir a uns confits de mel e de sucre, i la segona al capítol CCCLXI,* a un símil entre l’abella i la donzella: “Donzella, a mi dóna de parer que a tu te’n pren així co fa a l’abella, qui porta la mel en la boca e lo fibló en la coa”. Finalment, al capítol XXIX hi ha l’única referència al Tirant sobre el vi vermell.

L’autor analitza:

• El simbolisme dels elements que configuren el relat d’Eros
• Líquids a la tradició literària clàssica i a la litúrgia cristiana
• La lectura cristiana dels líquids i llur simbolisme
• Líquids a la literatura bizantina, i una nota sobre el protocol imperial

^{Publicat per: mbc.}