Rafael Alemany (2002), «La diversitat polifonica del discurs amorós en el Tirant lo Blanc»:
Els tòpics cortesans sobre l’amor troben en la figura de Tirant un fidel seguidor que travessa, empeŀlit per un desig vehement d’aconseguir la seua amada, els quatre estadis pels quals tot enamorat cortés havia de transitar: fenhedor, pregador, entenedor i drutz.
L’etapa de fenhedor comenqa per a Tirant quan, en el capítol 117, el nostre heroi resta corprés per la bellesa inestimable de la filla de l’emperador de Constantinoble. […] Martorell recrea ací un topic tan recurrent en la literatura cortesana com el de l’amor ad visum, l’origen del qual es pot rastrejar en la teoria de les quinque lineae amoris —a saber, visus, alloqui, tactus, osculi i coitus— procedent de la tradició classica (Renedo 1992, p. 99).
Segons Alemany, la referència als pits de Carmesina s’ha d’enllaçar amb l’antecedent assenyalat per Joan M. Perujo (1997):
La comparació que Paris fa dels pits d’Helena amb dues «pomes resplandents» en les Històries troianes de Guido delle Colonne, que Martorell havia de conéixer a través de la traducció catalana que en va fer Jaume Conesa.
L’article d’Alemany va detallant la transformació de l’experiència amorosa i la intervenció en este tema d’altres personatges en capítols posteriors:
En l’extensa seqüencia que ocupen els amors de Tirant i Carmesina en la noveŀla, aquesta funció la fan, alternativament, Diafebus, Estefania, Hipolit i, sobretot, Plaerdemavida, personatges amb els quals els dos enamorats comparteixen les seues tribulacions.
