Tirant lo Blanch

^♞•♘
de
Joanot Martorell

---

Dedicatòria

A honor, lahor e glòria de nostre senyor déu jesuchrist e de la gloriosa sacratíssima verge maria, mare sua, senyora nostra, comença la letra del present libre appellat tirant lo blanch, dirigida per mossén joanot martorell, cavaller, al sereníssimo príncep don ferrando de portogal

Molt exceŀlent, virtuós e gloriós príncep, rey spectant: jatsia per vulgada fama fos informat de vostres virtuts, molt majorment ara he hagut notícia de aquelles per vostra senyoria voler-me comunicar e disvetlar vostres virtuosíssims desigs sobre los fets dels antichs, virtuosos e en fama molt gloriosos cavallers, dels quals los poetes e hystorials han en ses obres comendat, perpetuant lurs recordations e virtuosos actes. E singularment los molts insignes actes de cavalleria de aquell tan famós cavaller, que, com lo sol resplandeix entre los altres planets, axí resplandeix aquest en singularitat de cavalleria entre·ls altres cavallers del món, apellat Tirant lo Blanch, qui per sa virtut conquistà molts regnes e províncies donant-los a altres cavallers, no volent-ne sinó la sola honor de cavalleria. E més avant conquistà tot l’Imperi Grech cobrant-lo dels turchs, qui aquell havien subjugat a lur domini dels cristians grechs.

E com la dita hystòria e actes del dit Tirant sien en lengua anglesa, e a vostra iŀlustra senyoria sia stat grat voler-me pregar la giràs en lengua portoguesa, opinant per yo ésser stat algun temps en la illa de Anglaterra degués millor saber aquella lengua que altri; les quals pregàries són stades a mi molt acceptables manaments, com ja yo sia per mon orde obligat manifestar los actes virtuosos dels cavallers passats, majorment com en lo dit tractat sia molt stesament lo més de tot lo dret e orde de armes e de cavalleria. E jatsia considerada ma insufficiència e les curials e familars occupacions qui obsten, e les adversitats de la noÿble fortuna qui no donen repòs a la mia pensa, de aquest treball justament excusar-me pogués, emperò, confiant en lo sobiran Bé, donador de tots los béns, qui ajuda als bons desigs supplint lo defalliment dels desijants e porta los bons propòsits a degudes fins, e vostra senyoria, qui per sa virtut comportarà los defalliments axí en stil com en orde, en lo present tractat per mi posats per inadvertència e pus verdaderament ignorància, me atreviré expondre no solament de lengua anglesa en portoguesa, mas encara de portoguesa en vulgar valenciana, per ço que la nació d’on yo so natural se’n puxa alegrar e molt ajudar per los tants e tan insignes actes com hi són.

Supplicant vostra virtuosísima senyoria accepteu com de servidor affectat la present obra —car si defalliments alguns hi són, certament, senyor, n’és en part causa la dita lengua anglesa, de la qual en algunes partides és impossible poder bé girar los vocables— attenent a la afectió e desig que contínuament tinch de servir vostra reduptable senyoria, no havent sguard a la ruditat de la ordinació e diferència de sentències, a fi que per vostra virtut la comuniqueu entre·ls servidors e altres perquè·n puguen traure lo fruyt que·s pertany, movent los coratges de aquells e<n>¹ no duptar los aspres fets de les armes e pendre honorosos partits endreçant-se a mantenir lo bé comú per qui milícia fonch trobada. Noresmenys, a la cavalleria moral donarà lum e representarà los scenacles de bons costums, abolint la textura dels vicis e la ferocitat dels monstruossos actes.

E perquè en la present obra altri no puxa ésser increpat si defalliment algú trobat hi serà, yo, Johanot Martorell, cavaller, sols vull portar lo càrrech, e no altri ab mi, com per mi sols sia stada ventilada a servey del molt iŀlustre príncep e senyor rey spectant don Ferrando de Portogual la present obra, e començada a II de giner de l’any MCCCCLX.

Pròlech

Com evident experiència mostre la debilitat de la nostra memòria, sotsmetent fàcilment a oblivió no solament los actes per longitut de temps envellits, mas encara los actes freschs de nostres dies, és stat donchs molt condecent, útil e expedient deduir en scrit les gestes e hystòries antigues dels hòmens forts e virtuosos, com sien spills molt clars, exemples e virtuosa doctrina de nostra vida, segons recita aquell gran orador Tuŀli.

Legim en la Sancta Scriptura les hystòries e sancts actes dels sancts Pares, del noble Josué e dels Reis, de Job, Tobies e del fortíssim Judes Machabeu. E aquell egregi poeta Homero ha recitat les batalles dels grechs, troyans e de les amazones; Titus Livius, dels romans: de Scipió, de Aníbal, de Pompeu, de Octovià, de March Antoni e de molts altres. Trobam scrites les batalles de Alexandre e Dari; les aventures de Lançalot e d’altres cavallers; les faules poètiques de Virgili, de Ovidi, de Dant e de altres poetes; los sancts miracles e actes admirables dels apòstols, màrtirs e altres sancts; la penitència de sanct Johan Babtista, sancta Magdalena e de sanct Pau hermità, e sanct Anthoni, e de sanct Honofre, e de sancta Maria Egipcíaca. E moltes gestes e innumerables hystòries són stades compilades per tal que per oblivió no fossen delides de les penses humanes.

Merexedors són de honor, glòria e de fama e contínua bona memòria los hòmens virtuosos e, singularment, aquells qui per la república no han recusat sotsmetre lurs persones a mort perquè la vida de aquells fos perpetual per glòria. E legim que honor sens exercici de molts actes virtuosos no pot ésser adquirida, e felicitat no pot ésser atesa sens mijà de virtuts. Los cavallers animosos volgueren morir en les batalles ans que fugir vergonyosament. La sancta dona Judich, ab ànimo viril, gosà matar Olofernes per deliurar la ciutat de la oppressió de aquell. E tants libres són stats fets e compilats de gestes e hystòries antigues, que no seria sufficient l’enteniment humà compendre e retenir aquelles.

Antigament l’orde militar era tengut en tanta reverència, que no era decorat de honor de milícia sinó lo fort, animós, prudent e molt spert en lo exercici de les armes. Fortitud corporal e ardiment se vol exercir ab saviesa, com per la prudència e indústria dels batallants diverses vegades los pochs han obtesa victòria dels molts: la saviesa e astúcia dels cavallers ha bastat aterrar les forçes dels enemichs. E per ço foren per los antichs ordenades justes e torneigs, nodrint los infants de pocha edat en lo exercici militar perquè en les batalles fossen forts e animosos e no hagessen terror de la vista dels enemichs. La dignitat militar deu ésser molt decorada, perquè sens aquella los regnes e ciutats no·s porien sostenir en pau, segons que diu lo gloriós sanct Luch en lo seu Evangeli. Merexedor és, donchs, lo virtuós e valent cavaller de honor e glòria, e la fama de aquell no deu preterir per longitut de molts dies. E com entre los altres insignes cavallers de gloriosa recordació sia stat aquell valentíssim cavaller Tirant lo Blanch, del qual fa special conmemoració lo present libre, per ço, de aquell e de les sues grandíssimes virtuts e cavallerias se fa singular e expressa menció individual, segons reciten les següents hystòries.

 

Comença la primera part del libre de Tirant, la qual tracta de certs virtuosos actes que feu lo compte Guillem de Veroych² en los seus benaventurats darrés dies

CAPÍTOL PRIMER

En tan alt grau exceŀleix lo militar stament, que deuria ésser molt reverit si los cavallers observaven aquell segons la fi per què fonch instituÿt e ordenat. E per tant com la divina Providència ha ordenat e li plau que los VII planets donen influència en lo món e tenen domini sobre la humana natura, donant-los diversas inclinacions de peccar e viciosament viure, emperò no·ls ha tolt lo universal Creador lo franch arbitre, que si aquell és ben regit les poden, virtuosament vivint, mitigar e vençre si usar volen de discreció. E per ço, ab lo divinal adjutori serà departit lo present libre de cavalleria en VII parts principals, per demostrar la honor e senyoria que los cavallers deuen haver sobre lo poble. La primera part serà del principi de cavalleria; la segona serà del stament e offici de cavalleria; lo terç és de l’examen que deu ésser fet al gentilom o generós qui vol rebre l’orde de cavalleria; lo quart és de la forma com deu ésser fet cavaller; la sinquena és què signifiquen les armes del cavaller; la sisena és dels actes e costumes que a cavaller pertanyen; la setena e darera és de la honor que deu ésser feta al cavaller. Les quals VII parts de cavalleria seran deduÿdes en serta part del libre.

Ara, en lo principi, se tractarà de certs virtuosos actes de cavalleria que feu lo egregi e strenu cavaller, pare de cavalleria, lo comte Guillem de Varoych en lo seus benaventurats darrés dies.

CAPÍTOL SEGON

COM LO COMTE GUILLEM DE VEROYCH PREPOSÀ DE ANAR AL SANCT SEPULCRE E MANIFESTÀ A LA COMTESSA E ALS SERVIDORS LA SUA PARTIDA

En la fèrtil, riqua e delitosa illa de Anglaterra habitava un cavaller valentíssim, noble de linatge e molt més de virtuts, lo qual, per la sua gran saviesa e alt enginy, havie servit per lonch temps l’art de cavalleria ab grandíssima honor, la fama del qual en lo món molt triümfava,³ nomenat lo comte Guillem de Varoych.

Aquest era un cavaller fortíssim qui en sa viril joventut havia sperimentada molt la sua nobla persona en l’exercici de les armes, seguint guerres axí en mar com en terra, e havia portades moltes batalles a fi. Aquest s’era trobat en VII batalles campals hon hi havia rey o fill de rey hi de X mília combatents ensús, e era entrat en V liçes de camp clos, hu per hu, e de tots havia obtesa victòria gloriosa.

E trobant-se lo virtuós comte en edat avançada de LV anys, mogut per divinal inspiració preposà de retraure’s de les armes e de anar en peregrinació e de passar a la Casa Sancta de Hierusalem, hon tot cristià deu anar, si li és possible, per fer penitència e smena de sos defalliments. E aquest virtuós comte hi volgué anar havent dolor e contrictió de moltes morts que en la joventut sua havia fetes seguint les guerres e batalles hon s’era trobat.

E feta la deliberació, en la nit manifestà a la comtessa, muller sua, la sua breu partida, la qual ho pres ab molta inpaciència, per bé que fos molt virtuosa e discreta; per la molta amor que li portava, la feminil condició promptament no pogué resistir que no demostràs ésser molt agreujada. Al matí lo comte se feu venir davant tots sos servidors, axí hòmens com dones, e dix-los semblants paraules:

–Mos fills e fidelíssims servidors, a la magestat divina plau que yo m’é a partir de vosaltres e la mia tornada m’és incerta, si a Jhesuchrist serà plasent, e lo viatge és de grandíssim perill, per què ara de present vull satisfer a cascú de vosaltres lo bon servir que fet m’aveu.

E feu-se traure una gran caxa de moneda e a cascú de sos servidors donà molt més que no devia, que tots ne restaren molt contents. Aprés feu donació a la comtessa de tot lo comdat a totes ses voluntats, si bé·s tenia un fill de molta poca edat. E havie fet fer un anell d’or ab les armes sues e de la comtessa, lo qual anell era fet ab tal artifici que·s departia pel mig, restant cascuna part anell sancer. E ab la meytat de les armes de cascú, com era ajustat, se mostraven totes les armes.

E complit tot lo desús dit girà’s a la virtuosa comtessa, e ab cara molt afable feu-li principi ab paraules de semblant stil.

CAPÍTOL TERCER

COM LO COMTE MANIFESTÀ A LA COMTESSA, SA MULLER, LA SUA PARTIDA; E LES RAHONS QUE LI FA E LO QUE ELLA REPLICÀ

–La speriència manifesta que tinch de vostra verdadera amor e condició afable, muller senyora, me fa sentir major dolor que no sentira, car per la vostra molta virtut io us ame de sobirana amor, e grandíssima és la pena e dolor que la mia ànima sent com pens en la vostra absència. Però la gran sperança que tinch me fa aconortar havent notícia de vostres virtuoses obres, que so cert que ab amor e paciència pendreu la mia partida e, Déu volent, lo meu viatge migançant les vostres justes preguàries prestament serà complit, e s’aumentarà la vostra alegria. Io us dexe senyora de tot quant he, he us prech que tingau per recomanats lo fill, los servidors, vassalls e la casa; e veu’s ací una part de l’anell que yo he fet fer: prech-vos carament que·l tingau en loch de la mia persona e que·l guardeu fins a la mia tornada.

–¡O, trista de mi! —dix la adolorida comtessa—. ¿E serà veritat, senyor, la vostra partida que façau sens mi? Almenys feu-me gràcia que yo vaja ab vós perquè us pugua servir, car més stime la mort que viure sens vostra senyoria. E si lo contrari feu, lo jorn que finaré los meus darrers dies no sentiré major dolor de la que ara sent; e a tot mon seny desige sentísseu la strema pena que lo meu adolorit cors sosté com pens en la absència vostra. Digau-me, senyor, ¿és aquest lo goig e consolació que yo sperava de vostra senyoria? ¿Aquest és lo conort de amor e fe conjugal que yo tenia en vós? ¡O, mísera de mi! ¿On és la mia grandíssima sperança que yo tenia, que lo restant de ma vida aturàs la senyoria vostra ab mi? ¿E no havia prou durat lo meu adolorit viduatge? ¡O, trista de mi, que tota la mia sperança veig perduda! ¡Vingua la mort, puix res no·m pot valer! ¡Vinguen trons e lamps e gran tempesta, per ço que lo meu senyor ature, que no·s puga partir de mi!

–¡O, comtessa e senyora de mi! Yo bé conech que la vostra strema amor vos fa passar los límits de la vostra gran discretió —dix lo comte—, e deveu considerar que com nostre senyor Déu fa la gràtia al peccador que·l fa venir a notícia de sos peccats e defalliments, e vol fer penitència de aquells, que la muller qui ama tant lo seu cors deu amar molt més l’ànima e no li deu contrastar, ans deu fer gràties a nostre senyor Déu com l’a volgut iŀluminar. E majorment yo, que so tant gran peccador, que en lo temps de les guerres he fets molts mals e dans a moltes gents. E no val més, puix me so apartat de les grans guerres e batalles, que·m dó tot al servey de Déu e faça penitència de mos peccats, que no viure en los mundanals negocis.

–Bona cosa seria aquexa —dix la comtessa—, emperò veig que aquest càlzer de dolor a beure s’a, e tan amarch és per a mi qui so stada tant de temps que no·s poria recitar, orfe de pare e de mare, e viuda de marit e senyor viu. E ara que pensava que la mia fortuna fos passada e tots los passats mals aguessen remey, e veig que les mies tristes dolors aumenten, per què poré dir que no·m resta sinó aquest miserable de fill en penyora de son pare, e la trista de mare se haurà a conortar ab ell.

Pres lo petit fill per los cabells e tirà’ls-hi e ab la mà li donà en la cara dient-li:

–Mon fill, plora la dolorosa partida de ton pare e faràs companyia a la trista de ta mare.

E lo petit infant no havia sinó tres mesos que era nat, e pres-se a plorar.

Lo comte, qui veu plorar la mare e lo fill, pres en si molt gran congoxa, e volent-la aconortar no pogué retenir les làgrimes de la sua natural amor, manifestant la dolor e compassió que tenia de la mare e del fill, e per bon spay stigué que no pogué parlar, sinó que tots tres ploraven. Com les dones e donzelles de la comtessa veren fer tan strem plor als tres, mogudes de gran compassió se prengueren totes a plorar e fer grans lementacions per la molta amor que li portaven a la comtessa. Les dones de honor de la ciutat, sabent que lo comte devia partir, anaren totes al castell per pendre son comiat. Com foren dins en la cambra, trobaren que lo comte estava aconortant la comtessa.

Com la comtessa veu entrar les honrades dones, sperà que·s fossen assegudes. Aprés dix semblants paraules:

–Mitigant los treballosos asalts que en lo feminil coratge desesperades elections e molt greus enugs procurant infonen, gran és lo aturmentat sperit meu, per hon les mies injustes aflictions poden ésser per vosaltres, dones de honor, conegudes. E acompanyant les mies doloroses làgrimes e aspres sospirs, vençuts per la mia justa querella, presenten la aflictió e obra per la executió que tal sentiment los manifesta. A vosaltres, donchs, dones casades, endreçe los meus plors e les mies greus passions signifique, per hon los meus mals, fahent-los vostres, ab mi us dolgau com semblant cas com lo meu seguir vos pugua. E dolent-vos del vostre, qui us pot venir, haureu compassió del meu, qui m’és present, e les orelles dels legints la mia dolor tal senyal façen, per hon dels mals qui m’esperen me planguen, puix fermetat en los hòmens no·s troba. ¡O, mort cruel! ¿Per què vens a qui no·t vol e fuigs als qui·t desigen?

Totes aquelles dones de honor se levaren e suplicaren a la comtessa que fos de sa merçé que donàs spay a la sua dolor e, ab lo comte ensemps, aconortaven-la en la millor manera que podien, e ella pres-se a dir:

–No és novella cosa a mi abundar en làgrimes, com aquest sia mon costum, car en diversos temps e anys que lo meu senyor era en la guerres de França a mi no és stat dia freturós de làgrimes, e segons veig, lo restant de ma vida hauré de passar ab noves lementacions. E millor fora per a mi passàs ma trista vida en durment,⁴ perquè no sentís les cruels penes qui·m turmenten. E com a laçerada de tal viure, fora de tota sperança de consolació diré: los sancts gloriosos prengueren martiri per Jesuchrist e yo·l vull pendre per vostra senyoria, qui sou mon senyor. E d’açí avant feu tot lo que plasent vos sia, puix fortuna alre no·m consent per ésser-me vós marit e senyor. Emperò vull que vostra senyoria sàpia tant de mi: que absenta de vós estich en infern e prop de vós en paradís.

Acabant la comtessa la sues doloroses lementacions, parlà lo comte en la següent forma.

CAPÍTOL QUART

RAONS DE CONSOLACIÓ QUE LO COMTE FA A LA COMTESSA E LO QUE ELLA REPLICÀ EN LO COMIAT; E COM LO COMTE ANÀ EN HIERUSALEM

–Gran és la contentació que la mia ànima té de vós, comtessa, del so de les darreres paraules que m’aveu ara dites, e si a la magestat divina serà plasent, la mia tornada serà molt presta, en aument de vostra alegria a salut⁵ de la mia ànima. E honsevulla que yo sia, la mia ànima serà ab vós contínuament.

–¿Quina consolació puch yo haver de la vostra ànima sens lo cors? —dix la comtessa—. Mas bé so certa que per amor del fill sereu en recort alguna volta de mi, car amor de luny e fum d’estopa tot és hu.⁶ ¿Voleu que us digua, senyor? Més és la mia dolor que no és la vostra amor, car si fos axí com la senyoria vostra diu, crech restaríeu per la amor mia. Mas, ¿què val al moro la crisma si no coneix la sua error? ¿Què val a mi amor de marit sens res valer?

–Comtessa, senyora —dix lo comte—, ¿voleu que done fi a paraules? Que a mi és forçat de partir, e l’anar e lo restar stà en la vostra mà.

–Puix més no puch fer —dix la comtessa—, entrar-me’n he en la mia cambra plorant la mia trista desaventura.

Lo comte pres dolorós comiat d’ella, besant-la moltes voltes, lançant dels seus hulls vives làgrimes, e de totes les altres dames pres comiat ab dolor inefable.

E com se’n partí no se’n volgué portar sinó un sol scuder. E partint de la sua ciutat de Varoych recullí’s en una nau e, navegant ab pròsper vent, per son discús de temps ell aribà en Alexandria ab bon salvament. E exit en terra, ab bona companyia feu la via de Hierusalem. E junt en Hierusalem, ell confessà bé e diligentment sos peccats e rebé ab grandíssima devoció lo preciós cors de Jhesucrist. Aprés entrà per visitar lo Sanct Sepulcre de Jhesucrist, e aquí feu molt fervent oratió ab moltes làgrimes e ab gran contrictió de sos peccats, d’on meresqué obtenir la sancta perdonança.

E havent visitats tots los altres sanctuaris qui són en Hierusalem e tornat en Alexandria, recullí’s en una nau e passà en Venècia. E essent junt en Venècia, donà tots quants diners li eren restats al scuder, perquè l’havie ben servit, e coŀlocà’l en matrimoni perquè no·s curàs de tornar en Anglaterra. E feu posar fama al scuder com era mort, e ginyà ab mercaders que scriviren en Anglaterra com lo comte Guillem de Veroych era mort tornant-se’n de la Casa Sancta de Hierusalem.

Sabent la virtuosa comtessa tal nova, fonch molt atribulada e feu molt desmoderat dol, e feu-li fer les obsèquies que un tan virtuós cavaller era merexedor. Aprés, per discús de temps, lo comte se’n tornà en la sua pròpria terra, tot sol, ab los cabells larchs fins a les spatles e la barba fins a la cinta, tota blanca, e vestit de l’àbit del gloriós sanct Francesch, vivint de almoynes. E secretament se posà en una devota hermita de Nostra Dona, senyora nostra, la qual distava molt poch de la sua ciutat de Varoych.

Aquesta hermita stava en una alta muntanya, molt delitosa de arbres de gran spessura, ab una molt lúcida font qui corria. Aquest virtuós comte s’era retret en aquesta deserta habitació, fent solitària vida per fugir als mundanals negocis, a fi que de sos defalliments pogués fer condigna penitència. E perseverant en sa virtuosa vida vivint de almoynes, una volta la setmana ell anava a la sua ciutat de Veroych per demanar karitat. E desconegut per les gents —per la gran barba e cabells lonchs que ell portava— solicitava ses almoynes e anava a la virtuosa comtessa, muller sua, per demanar-li karitat, la qual, veent-lo ab humilitat tan profunde demanar-li almoyna, li feÿa dar molt més karitat que a tots los altres pobres. E axí passà per algun temps la sua pobre e miserable vida.

CAPÍTOL QUINT

COM LO REY DE CANÀRIA, AB GRAN STOL, PASSÀ EN LA ILLA DE ANGLATERRA

Seguí’s aprés, que lo gran rey de Canària, jove fortíssim, ab la viril inquieta joventut de nobles sperançes guarnida, sempre spirant a honorossa victòria, feu gran stol de naus e de galeres e passà a la nobla illa de Anglaterra ab gran multitut de gents. Per ço com algunes fustes de cosaris havien robat un loch seu, pres en si molt gran ira e inflamat de gran supèrbia perquè algú havia tengut gosar de enujar-lo, ab molt gran armada partí de la sua terra e, navegant ab pròsper vent, arribà en les fèrtils e pacífiques ribes de Anglaterra. E en la scura nit tot lo repleguat stol entrà dins lo port d’Antona e ab gran stúcia desembarcare<n>⁷, e tota la morisma isqué en terra sens que per los de la illa no foren sentits. Com foren tots en terra ordenaren lurs batalles e començaren a córrer per la illa.

Lo pasífich rey, sabuda la mala nova de lur venguda, ajustà la més gent que pogué per resistir-los e donà batalla als moros, hon agué molt gran conflicte, que y morí molta gent de una part e de altra, e molt més dels cristians. E per ço com los moros eren molts més, levaren lo camp, e lo anglés rey fonch romput e s’agué a retraure ab la gent que restada li era, e recullí’s dins una ciutat qui·s nomena Sanct Thomàs de Conturberi, allí hon jau lo seu sanct cors.

Lo rey de Anglaterra tornà ajustar més gent e sabé que los moros anaven conquistant per la illa, fent morir molts cristians e desonint dones e donzelles e posant-les totes en captivitat. Com lo cristianíssim rey sabé que los moros havien de passar prop de una ribera d’aygua, mes-se en un pas a la hora de la miga nit, emperò tant secretament no·s feu que no restà que los moros ne agueren sentiment, e detingueren-se fins que fonch lo dia clar. Donaren-los molt cruel batalla, en la qual moriren molts cristians, e los qui vius restaren fugiren ab lo infortunat rey. E lo rey moro restà en lo camp.

Gran fonch la desaventura de aquest rey cristià que IX batalles perdé, una aprés de altra, e s’agué a retraure dins la ciutat de Londres e allí se feu fort. Com los moros ho saberen, posaren-li siti entorn de la ciutat e donaren-hi prestament un bon combat, que entraren e prengueren fins a la meytat del pont. E cascun dia s’hi fehien de molts bells fets de armes, emperò a la fi lo afligit rey hagué de exir per força de Londres per la gran fam que y havia, e feu la via de les muntanyes de Gales e passà per la ciutat de Varoych.

Com la virtuosa comtessa sabé que lo rey venia fugint e molt desaventurat, feu aparellar per aquella nit viandes e tot lo que mester havien. La comtessa, com a dona de gran prudència, pensà com poria restaurar la sua ciutat que no·s perdés tan prest. E com veu lo rey, dix-li semblants paraules:

–Virtuós senyor, en gran aflictió veig posada la senyoria vostra e a tots quants en aquesta illa som. Emperò, senyor, si vostra altesa volrà aturar en aquesta vostra ciutat e mia, la trobareu abundosa de viures e de totes coses necessàries per a la guerra, car mon senyor e marit, en Guillem de Varoych, qui era comte de aquesta terra, forní sta ciutat e lo castell axí d’armes com de bombardes, balestes e colobrines e spingardes e molta altra artellaria; e la divina Bondat, per sa clemència, qui·ns ha dats quatre anys següents molt gran abundància dels fruyts de la terra. Per què la senyoria vostra pot ací segurament star.

Respòs lo rey:

–Comtessa, a mi par que vós me donau bon consell, pus la ciutat és tan fort e ben provehida de totes coses necessàries a la guerra, e tota hora que yo me’n vulla anar ho poré ben fer.

–¡Sí, Sancta Maria! Senyor —dix la comtessa—, posat cas que los moros fossen molt més que no són, per força han de venir per lo pla, que per l’altra part no poden per lo gran riu que y és, qui fir a les muntanyes de Gales.

–Molt so content —dix lo rey— de restar ací, he us prech, comtessa, que vós doneu orde que la mia host ab sos dinés sia ben provehida de les coses necessàries.

De continent la virtuosa comtessa se partí del rey ab dos donzelles, e ab los regidors de la ciutat anà per les cases fent traure forment e civades e tot lo que havia necessari. Com lo rey e tots los altres veren tan gran abundància de totes coses, foren molt contents, e en special de la molta diligència de la virtuosa comtessa.

Com los moros saberen que lo rey s’era partit de la ciutat de Londres, seguiren-lo fins que saberen que s’era recullit dins la ciutat de Varoych. Los moros, fent aquella via combateren un castell e prengueren-lo, qui·s nomenava Alimburch, qui era a dues legües hon stava lo rey, e ja que havien conquistat una gran part del regne. E lo dia de sanct Joan, lo rey moro, per fer alegria, vench ab tot son poder davant la ciutat de Varoych. Lo afligit rey cristià, vehent-se ab la sperança perduda, no sabé què pogués fer: pujà-se’n alt en una torre del castell mirant la gran morisma qui cremaven e destroÿen viles e castells, feent morir tants cristians com podien, axí hòmens com dones. Los qui campar podien, venien cridant e corrent devers la ciutat, qui de bona mija legua los podien ben sentir los mortals crits que daven per lo gran perdiment que feÿen, per ço com los convenia de morir ho de ésser catius en poder de infels.

Estant en tal manera lo rey, mirant la morisma e lo gran dan que feÿen, de grandíssima dolor pensava morir. E no podent mirar la sua desolació, devallà de la torre hon stava e entrà-sse’n dins un petit retret, e aquí començà de lançar dolorosos sospirs, e los seus hulls destiŀlant vives làgrimes, fehent les majors lementacions que un home jamés pogués fer. Los cambrés qui staven fora del retret staven scoltant lo dol que lo rey feÿa. E com hagué molt plorat e lamentat, feu principi a semblants paraules.

CAPÍTOL SISÉ

LEMENTACIÓ QUE FEU LO REY

–Si a Déu plasent pot ésser que yo, més que vivent miserable, sia envergonyit, ¡vingua la mort sobre mi, qui és lo darrer remey de tots los mals! Car a mi recrexen infinits sospirs, tants e tals, que si virtut no·m resistís, abreugeria los dies meus. ¡O de mi, desaventurat rey, que tot lo món mos dans a pietat mouen e tan pochs advocats en ma justa causa trobe! ¡O, Rey sobirà de glòria, si la passió e poch saber vivament les mies fatigues a dir no·m donen loch, supleix tu, Senyor, los defectes de la mia ignorància, puix tan ample e clar camí te mostra la mia justícia! E no vulles, Senyor, per la tua pietat e misericòrdia, que aquest teu poble cristià, encara que sia gran peccador, no permeta la tua clemència que sia affligit per la morisma, mas conserva’l e defén-lo e sia reduÿt al teu sanct servey perquè·t pugua servir e donar lahor e glòria. Car en tal punt stich com lo treballat mariner que fallint-li aquell port a hon sperança de repòs presumia. Per ço recórrech a tu, sacratíssima Mare de aquell Déu Jesús, que vulles per la tua pietat e misericòrdia soccórrer e ajudar, e deliura’m de aquesta gran inpressió en la qual so posat, a fi que en lo meu regne sia glorificat lo sanct nom del teu gloriós Fill.

E stant lo afligit rey en aquestes lementacions, posà lo cap sobre lo lit, e donà-li de parer que ves entrar per la porta del retret una bellíssima donzella vestida de domàs blanch, ab un petit infant en los seus braços, e moltes altres donzelles venien aprés d’ella cantant totes lo Magnificat. Com fon acabat de dir, la senyora d’elles se acostà devers lo rey e posà-li la mà sobre lo cap, e dix-li semblants paraules:

–No duptes, rey, en res: hages bona confiança que lo Fill e la Mare te ajudaran en aquesta gran tribulació en què posat stàs. E lo primer home que veuràs ab longua barba, que·t demanarà per amor de Déu karitat, besa’l en la boqua en senyal de pau e pregua’l graciosament que dexe l’àbit que porta, e fes-lo capità de tota la gent.

Lo adolorit rey se despertà e no veu res. Stigué admirat del sompni que fet havia e pensà molt en aquell, recordant-li tot lo que vist havia. E isqué fora del retret e foren allí tots los majors cavallers, qui digueren al rey:

–Senyor, tots los moros se són atendats davant la ciutat.

Lo rey feu molt bon sforç en la millor manera que pogué e feu molt ben guardar aquella nit la ciutat.

Lo matí següent lo comte hermità era pujat en la alta muntanya per a cullir erbes per a sustentació de sa vida, e veu la gran morisma que corrien tota la terra. Desemparà la sua deserta habitació e recullí’s dins la ciutat, la qual trobà molt adolorida. Lo pobre de vell, que molts dies eren passats que no havia menjat sinó erbes, veu la ciutat molt atribulada, anà-sse’n al castell per demanar a la comtessa li plagués donar karitat. Com fonch dins lo castell veu lo rey qui exia de hoyr missa e, vehent-lo molt prop de si, agenollà’s, davant ell e supplicà’l que per reverència de Déu li volgués dar karitat. E lo rey, recordant-li lo sompni, ajudà’l a levar e besà’l en la boqua, e pres-lo per la mà e mes-lo dins en una cambra. E aseguts, lo rey feu principi a semblants paraules.

CAPÍTOL SETÉ

COM LO REY DE ANGLATERRA PREGÀ A L’HERMITÀ

–La sperança gloriosa que tinch de la tua molta virtut, pare reverent, me dona ànimo de pregar-te que·ns vulles donar ajuda e consell en la molta nostra necessitat, com te veja home de sancta vida e amich de Jesuchrist, que vulles considerar e dolre’t del gran dan e destructió que aquests malvats infeels fan e han fet en lo nostre regne, que la major part de la illa han destroÿda, e han-me vençudes moltes e diverses batalles e morta la millor cavalleria que en lo meu regne era. E si no has dolor de mi, hajes compassió de tan poble crestià, qui és jutgat a perpetual cativeri, e dones e donzelles qui són e seran desonides e posades en captivitat. E contempla que encara que aquesta ciutat sia ben provehida de vitualles e de les altres coses pertanyents a la guerra, que per açò no·ns porem molt sostenir, per la morisma, que és molta, que ja tenen conquistada la major part de la illa e no entendran sinó en la nostra destructió, e majorment com no speram socors de nengú si ja no de la misericòrdia de nostre Senyor per mijà de ta reverència. Per què·t prech carament —si tens amor a Déu ni karitat en tu habita— que hajes compassió de aquest afligit regne e desolació de aquell, que per ta virtut te vulles despullar aquexes robes que portes de penitència e vulles-te vestir les de karitat, que són les armes, que mijançant lo adjutori divinal e la subvenctió⁸ tua nosaltres atenyerem gloriosa victòria de nostres enemichs.

Acabant lo rey paraules de tanta compassió acompanyades, l’ermità feu principi a parlar de semblant stil.

CAPÍTOL HUYTÉ

LA RESPOSTA QUE L’ERMITÀ FA AL REY

–La selcitut de vostra senyoria e exceŀlència, mon senyor, me fa star molt admirat com yo essent pobre e dèbil, que la senyoria vostra me demane consell e ajuda, considerada la condició e disposició mia. Com la exceŀlència vostra no ignora la mia dèbil e antigua persona ésser posada en decrepitut gran, axí per los molts dies com per la aspra vida que per lonch temps he sostenguda en la muntanya, no vivint sinó de erbes e de pa, la mia virtut no pot ésser tal que bastàs a comportar les armes, majorment com no·n sia husat. ¿E demana la senyoria vostra a mi consell, qui teniu en lo regne vostre tants barons e cavallers valentíssims, abtes e molt destres en les armes, qui us poden millor de mi aconsellar e ajudar? Bé us sé dir, mon senyor, que si yo fos stat virtuós cavaller ni sabés alguna cosa en l’art de la cavalleria, e destre en les armes, yo de bona voluntat serviria la magestat vostra e posaria la mia dèbil persona a tot perill de mort per posar en libertat tant poble cristià e, majorment, a la magestat vostra, de la qual serà gran dan que en tan gran joventut hajau ésser despossehit de la vostra real senyoria. Per què supplich a la exceŀlència vostra que m’ajau per scusat.

Lo adolorit rey, molt enujat de tal resposta, feu principi a tal parlar.

CAPÍTOL IX

RÈPLICA QUE LO REY FA A L’ERMITÀ

–No és de admetre scusació de tan justa demanda si pietat e misericòrdia en tu habiten. Car no ignora la tua reverència que los sancts benaventurats e los màrtirs, per aumentar e defendre la sancta fe cathòlica han batallat contra los infels e han obtessa gloriosa corona de martiri e triümphant glòria, confortat lo lur virtuós ànimo per la divina potència. Per què, pare reverent, me agenolle als teus peus e ab aquestes mies doloroses làgrimes te torne a suplicar que si fidelíssim cristià est, que per reverència de aquella sacratíssima passió que lo nostre mestre e senyor Déu Jhesús volgué passar en l’arbre de la vera creu per rembre natura humana, que hajes compassió de mi, afligit rey, e de tot lo poble cristià qui tota la mia e lur sperança stà en la misericòrdia de Déu e en la tua molta virtut. E açò no·m vulles denegar per la molta bondat tua.

Mogueren a pietat les doloroses làgrimes de l’entrestit rey a l’hermità e, amollit lo seu piadós cor, lançà dels seus hulls vives làgrimes de gran compassió. Per bé que lo prepòsit seu tostemps fon de subvenir-los, emperò volgué sperimentar la constància del rey.

Aprés un poch spay que l’ermità hagué fet levar lo rey, aleujades les sues làgrimes, feu principi a tals paraules.

CAPÍTOL X

LA RESPOSTA DIFFINITIVA QUE L’ERMITÀ FEU AL REY

–A tu, rey prudentíssim, jove, qui has viscut en benaventurada vida, mèritament s’esguarda en la executió de les obres virtuoses subtilment mires; e a mi, vell, seguint les retgles de cavalleria, ab grandíssim perill gloriosa fama atengua. Als vells animosos basta que sens fer legea de covarts actes sostinguen la primera, que en la joventut, ab excés de perillosos treballs, guanyaren. E posat cas veritat les tues piadoses paraules advoque rahonablament, han tengut en mi força les tues doloroses làgrimes, ans que mon deliber, no essent a tu publicat, justament me agués obliguat a la executió de tal empresa. ¡O, entrestit rey! ¿Hi en tan pocha sperança tens ta vida? Stuye aquexes làgrimes a menys desigada fortuna que aquesta. Puix veig que tes preguàries són tan humills e justes, per amor de Aquell per qui m’as conjurat e per amor de tu, qui est mon natural senyor, yo so content de obeyr los teus manaments e entendre ab summa diligència en la liberació de tu e de ton regne; e·m dispondré, si mester serà, de entrar en batalla, axí vell com me so, per defendre la cristiandat e aumentar la sancta fe cathòlica e per baxar la supèrbia de la mafomètica secta, ab pacte tal que ta exceŀlència se regesca a mon consell, car ab lo divinal adjutori yo·t daré gloriosa honor e fer t’é vençedor de tots los teus enemichs.

Respòs lo rey:

–Pare reverent, puix me feu tanta gràcia, yo us promet a fe de rey que no passaré un punt la ordinació vostra.

–Ara, senyor —dix l’ermità—, com seràs defora en la gran sala mostra als cavallers e a tot lo poble la tua cara alegra e molt contenta, e ab gran afabilitat parlaràs a tots. E al dinar menja bé e dona’t plaer e mostra molt més alegria de la que acostumat havies, per ço que tots aquells qui tenen l’esperança perduda la puguen retrobar; car lo senyor o lo capità, per gran adversitat que li vingua, no deu mostrar la sua cara trista per no smayar la sua gent. E fes-me dar unes vestidures de moro e veuràs lo que yo faré, car anant a la Casa Sancta de Hierusalem fuy en Alexandria, e en Barut me fonch mostrada la lengua morisca perquè aturí grans dies ab ells, e aprenguí dins Barut fer magranes de certs materials compostes que stan VI hores en poder-se ensendre e, com són ençeses, bastarien a tot lo món a cremar, que com més aygua hi lançen, més s’ençenen, que tota l’aygua del món no les bastaria apagar si ja no les apaguen ab oli e ab razina de pi.

–Cosa és de gran admiració —dix lo rey— que ab oli e ab razina de pi se agen apagar e no ab altra cosa, car yo crehia que l’aygua apagava tots los fochs del món.

–No, senyor —dix l’ermità—. Si la senyoria vostra me dona licència que vaja fins a la porta del castell, yo portaré sol un material: ab aygua clara o ab vi encendreu una antorxa.

–Per la mia fe —dix lo rey—, molt hauré singular plaer de veure-u.

E l’ermità prestament anà a la porta del castell, per ço com a l’entrar hi havia vista calç viva. Pres-ne una poca gleva e tornà hon era lo rey, e pres una poca d’aygua e lançà-la-y desús, e ençés ab una palleta una candela. Dix lo rey:

–Yo jamés aguera pogut creure speriència tal si de mos hulls no u agués vist. Ara no tinch res per impossible que los hòmens no sàpien fer. En special tals sabers cahuen en gents qui van molt per lo món, e prech-te, pare reverent, me faces gràcia de dir-me totes les coses necessàries per aquest fet de la magranes, del que y és mester.

–Yo, senyor —dix l’ermità—, les yré a comprar per ço com sé millor conéxer los materials si són bons, per ço com yo les he fetes moltes voltes de les mies mans. E com seran fetes, yo, senyor, yré tot sol devers lo camp dels moros e prop la tenda del rey yo posaré les magranes; e com vendrà quasi la hora de la miga nit, les magranes seran ençeses, e tots los moros cuytaran devers aquella part per apagar lo foch; e la tua senyoria starà armat ab tota la tua gent. Com veuràs lo gran foch, ab tota la gent fir sobre ells, e fas certa la senyoria tua, que X mília dels teus basten a desconfir C mília dels altres. Car yo puch dir ab tota veritat a la exceŀlència tua que, trobant-me en Barut, viu un altre cas semblant de un rey contra altre e, ab la ajuda de nostre senyor Déu e per consell meu la ciutat fonch liberada dels enemichs, e lo rey qui stava dins la ciutat fonch vençedor e l’altre qui·l tenia asetgat fonch vençut. E la senyoria tua deu fer son poder —e qualsevulla cavaller— de saber coses per a ofendre sos enemichs e defendre sos amichs.

CAPÍTOL XI

LES GRÀTIES QUE LO REY DE ANGLATERRA FA A L’HERMITÀ

Plagueren a l’entrestit rey les avisades paraules de l’hermità e feu-li infinides gràties de la sua gratiosa proferta, e pres en si molt gran alegria. Conexent que lo consell que li dava era de virtuós cavaller, acceptà aquell ab molta benignitat e prestament feu fer tot lo que l’ermità havia hordenat.

E com agueren dat fi a lur rahonament, lo rey isqué en la gran sala e mostrà la sua cara a la gent, molt alegre, e lo seu gest, que paria tenir molt gran ànimo. Tots los cavallers estaven admirats com vehien al rey tenir tanta contentació, car molts dies eren passats que no l’havien vist riure, ne la sua cara alegrar-se.

L’ermità, qui s’era partit del rey, poch spay passà que fon tornat de comprar les coses necessàries per a les magranes, e dix al rey:

–Senyor, un sol material nos manca, emperò yo sé que la comtessa ne té. Com son marit Guillem de Varoych era viu, ne tenia molt, per ço com serveix a moltes coses.

Dix lo rey:

–Ara vull que los dos hi anem a la comtessa per haver-ne.

Lo rey tramés a dir a la comtessa com volia anar a parlar ab ella. E exint la comtessa de la sua cambra, veu-se lo rey davant ab l’ermità.

–Comtessa —dix lo rey—, per vostra gentilesa e virtut feu-me gràtia que·m doneu un poch de sofre viu, de aquell que té a foch que no es pot cremar, de aquell que lo comte, vostre marit, tenia. En les antorxes per gran vent que fes, apagar no·s podia.

Respòs la comtessa:

–¿Qui <h>a⁹ dit a vostra senyoria que mon marit Guillem de Varoych sabia fer tals antorxes ab tal lum?

–Comtessa —dix lo rey—, aquest hermità que açí és.

E la comtessa prestament anà a la cambra de les armes e portà’n tant que lo rey ne fonch molt content.

Com lo rey fonch tornat a la gran sala e lo dinar era ja prest, lo rey pres per la mà a l’ermità e posà’s en la taula, e feu seure l’ermità al costat seu, fent-li aquell honor que ell era merexedor.

Estaven admirats los servidors del rey de la molta honor que lo rey feÿa a l’hermità, e molt més stava admirada la virtuosa comtessa, per ço com li acostumava de donar karitat e prenia molt gran plaer e consolació de parlar ab ell com li venia a demanar almoyna, que de les rahons sues restava molt aconsolada. E dolia-li molt, per la molta honor que lo rey li feÿa, com més karitat no li havie feta, si bé de ell havia la natural conexença perduda. E dix a les sues donzelles les següents paraules:

–¡O, com stich molt enujada de la mia gran ignorància com no he feta molt més honor an aquest pobre de hermità —car yo crech que ell deu ésser home de sanctíssima vida— com l’aja tengut tant de temps en la mia terra e no li é sabuda fer la honor que ell era merexedor! E veig ara que mon senyor lo rey, qui és tan benigne e piadós, lo fa menjar al seu costat. A tots los dies de ma vida me dolrà la poca honor que li é feta. ¡O, rey virtuós, pare de misericòrdia, lo que yo he fallit ho smenau ara!

CAPÍTOL XII

COM LO REY ANGLÉS DONÀ LICÈNCIA A L’HERMITÀ QUE ANÀS A FER LES MAGRANES COMPOSTES

Levant-se de taula lo confortat rey de Anglaterra, donà lisència a l’hermità que anàs a fer les magranes, les quals en pocs dies foren fetes. E acabades aquelles, l’hermità se n’anà al rey e dix-li:

–Senyor, si vostra senyoria me dona lisència, yo iré per donar compliment al que és stat deliberat. La exceŀlència vostra faça posar en orde tota la gent qui té de exir defora.

E lo rey dix que era molt content. E en la scura nit lo virtuós hermità mudà’s les vestidures que tenia apparellades de moro, e per la porta falsa del castell isqué molt secretament, que per negú no fonch vist ne conegut, e posà’s dins lo camp dels moros. E com a ell li paregué hora lançà les magranes a una part del camp, prop de una tenda de un gran capità parent del rey moro; e com fonch quasi passada la miganit lo foch fonch tan gran e tant spantable que tots ne staven admirats de les grans flames que lansava. E lo rey e los altres moros, desarmats axí com staven, cuytaren en aquella part hon era lo major foch per apaguar-lo, e no·l pogueren jamés apaguar per molta aygua que y lançasen, ans com més aygua hi lançaven més s’ensenia.

Lo virtuós rey de Anglaterra, com veu lo gran foch, armat com stava, ab aquella pocha gent que restada li era isqué de la ciutat e ab gran ànimo ferí en los moros, e feÿen tan gran destructió d’ells que era cosa d’espant, que no prenien nengú a mercé.

Com lo rey moro veu tan gran foch e tanta gent sua morta, cavalcà sobre un ginet e fugí, e recullí’s dins un castell que havia pres, que havia nom Alimburch, e allí feu-se fort ab tots aquells qui del camp eren campats. Fonch molt admirat ell e tots los altres moros com eren stats axí romputs, car no podien pensar quina era stada la causa de tan gran desbarat, com ells fossen L veguades més que los cristians.

Com los moros foren fugits, los cristians robaren lo camp dels moros e fonch ja de dia clar. Ab grandíssima victòria entraren dins la ciutat.

Lo rey moro, aprés passats quatre dies, tramés sos embaxadors ab una letra de batalla al rey de Anglaterra, la qual era de la tenor següent.

CAPÍTOL XIII

LETRA DE BATALLA TRAMESA PER LO REY DE LA GRAN CANÀRIA AL REY DE ANGLATERRA

«A tu, rey cristià, qui senyorejaves la illa de Anglaterra, dich yo, Abraÿm, rey e senyor de la Gran Canària, que si tu vols que aquesta guerra fine entre tu e mi e sese la mortaldat entre lo teu poble e lo meu —si bé yo en sta illa de Anglaterra sia més poderós que tu no est, axí de viles com de castells com de gent e sforç de cavalleria, car si lo gran Déu t’a donada victòria sobre la mia gent, yo e los meus l’avem aguda de tu e de tots los teus moltes vegades dins la tua pròpria terra—, emperò si tu volràs que no hi haja més scampament de sanch, entrem en camp clos rey per rey, sots tals pactes e convinenses: que si yo venç a tu, tendràs tota Anglaterra sots la mia potestat e senyoria e·m faràs de traüt CC mília nobles cascun any, e en la festa del gran sanct Johan vestiràs unes robes mies —les quals yo·t trametré—, e aquell dia te hajes a trobar en la una de aquestes quatre ciutats, ço és, en la ciutat de Londres, o de Conturberi, o de Salasberi, o en sta ciutat de Varoych, per ço com açí so stat desconfit e açí vull que·s faça la primera festa. E açò serà en memòria e recordació de la victòria que yo hauré aguda de tu. E si fortuna administra que tu sies vençedor, yo me’n tornaré en la mia pròpria terra e tu restaràs ab pau en la tua e ab gran repòs e tranquilitat tu e tots los teus; e més, te restituhiré totes les viles e castells que ab la mia pròpria mà victoriosa he guanyat e conquest.»

Aquestes paraules no són per vanaglòria ne per menysprear la corona real, mas per ço com Déu és gran e darà a cascú la part que per sos mèrits serà merexedor.

CAPÍTOL XIIII

COM LOS EMBAXADORS DEL REY DE CANÀRIA PORTAREN LA LETRA DE BATALLA AL REY DE ANGLATERRA

Partiren dos grans cavallers moros del castell d’Alimburch, los quals trametia lo rey de Canària a la ciutat de Varoych per embaxadors al rey de Anglaterra. E ans de lur partida trameteren un trompeta a la ciutat per demanar salconduyt. Com lo trompeta fon al portal de la ciutat, les guardes li digueren que s’esperàs un poch e tornarien-li resposta. Una de les guardes anaren prestament al rey per dir-lo-y; lo rey, agut son consell, dix a la guarda que·l deixassen entrar. Com lo trompeta fonch dins la ciutat, lo comte de Salasberi parlà ab ell e dix-li:

–Trompeta, yo us dich de part de la magestat del senyor rey que los embaxadors poden venir salvament e segura, que no·ls serà fet negun dan.

E lo comte donà-li una roba de ceda e cent nobles. Lo trompeta se’n tornà molt content e, ans que los embaxadors vinguessen, l’ermità dix al rey les següents paraules:

–Senyors, spantem aquests moros de vista. Hordene vostra altesa dos grans senyors que isquen al portal per rebre los embaxadors e vagen ab molta gent e ben armats, tots en blanch, mas que no porten bacinets al cap; e al portal, per guardar aquell, stiguen CCC hòmens així armats com los altres. E faça la exceŀlència vostra emparamentar tots los carrers per hon han a passar, e totes les dones e donzelles axí velles com jóvens qui comportar-ho poran, per les finestres e per los terrats posen draps a l’entorn, tan alts que donen a les dones fins als pits, e cascuna d’estes tingua una armadura de cap. E com los embaxadors passaran, veuran l’arnés luyr, pensaran que tot és gent d’armes. E los CCC qui guardaran lo portal, a les spatles, per altres carrers desviats, isquen per les plaçes e cantons, e com los embaxadors seran passats, facen axí com he dit fins que sien davant la altesa vostra. E certament ells pendran gran spant com veuran tanta gent d’armes ab la batalla que han perduda, que no saben com ne en quina manera; e ara que vegen la molta gent, hauran a creure que socors de moltes gents nos és vengut d’Espanya ho de França ho de Alamanya.

Lo rey tingué per molt bo lo que l’ermità havia dit e tots los de son consell, e axí fonch fet. Elegiren al duch de Lencastre e al comte de Salasberi que rebessen los embaxadors e ab ells anassen IIII mília hòmens, e cascú de aquells portàs en lo cap una garlanda de flors. Isqueren fora de la ciutat per recebir los embaxadors una bona milla. Dix lo duch de Betafort:

–Digau, pare hermità, puix tantes serimònies han de fer, los embaxadors, ¿com trobaran al rey, vestit ho despullat, o armat o desarmat?

–Si ira no y mesclau en vostres paraules —dix l’ermità—, bona demanda feu. Emperò veig lo que signifiquen vostres paraules, que és més inclinació de mal que de bé: per ço com so vell he hermità me voleu vituperar en lo consell e davant mon senyor lo rey. Areglau-vos en vostre parlar, si no yo us posaré una brida en la boqua que us faré parar a cada pas.

En açò lo duch se levà de peus, e mes mans a l’espasa e dix:

–Si no perquè sou tan vell e portau l’àbit de Sanct Francesch, ab aquesta spasa, la qual és venyadora de paraules injurioses, yo us acursaria les faldes fins a la mitat de la cinta.

En açò lo rey se levà en peus ab molta ira que tenia e pres al duch e levà-li l’espasa de la mà, e feu-lo posar pres dins una gran torre. E tots los altres senyors que allí eren pacificaren a l’hermità, segons sa edat e l’àbit que portava devia perdonar, e ell fonch content perdonar. E jamés lo rey ho admeté per molts prechs e suplications que l’ermità e los altres magnats senyors li feren, ans ab un gyn lo volia lançar perquè isqués a recebir los embaxadors.

Estant en aquestes congoxes portaren nova al rey com los embaxadors moros venien, e prestament isqueren los que eren stats elets ab tot aquell orde damunt mencionat.

Com los embaxadors foren davant lo rey, donaren-li la letra de batalla ab la crehença ensemps e, en presència de tots, lo rey feu legir la letra. E l’ermità se acostà al rey e dix-li:

–Senyor, vostra altesa accepte la batalla.

Lavors lo rey dix:

–Yo accepte la batalla segons les condicions que·l vostre rey demana.

E preguà als embaxadors aturassen allí fins en l’endemà, que·ls daria major resposta. Feu-los molt bé aposentar e donaren-los totes les coses necessàries per a la humanal vida.

Lo rey apleguà consell general e, en aquell spay que s’ajustaven, l’ermità ab altres senyors se n’anà al rey, agenollà’s als seus peus e besà-li la mà e lo peu e ab grandíssima humilitat lo suplicà que fos de sa mercé li volgués donar les claus de la torre perquè pogués traure lo duch, per ço com lo rey les tenia ben guardades. E tantes foren les suplications de l’hermità, ab los altres senyors que li ajudaren, que al rey fon forçat donar-les-hi. E l’ermità ab altres anaren a la torre on stava pres lo duch, e allí trobaren un frare qui l’hohya de confessió, car certament ell se tenia per mort; e com sentí obrir la porta, pres tan gran alteratió que pensà exir de seny, pensant que·l volien traure per fer-ne justícia. Com l’ermità lo veu dix-li:

–Senyor duch, si vós aveu dit a mi algunes paraules injurioses e yo a vós, en gràtia e mercé vos demane que·m perdoneu, que yo de molt bona voluntat vos perdone.

Com la pau fon feta, tornaren tots al consell, hon era lo rey e tots los duchs, comtes e marquesos, he tornaren legir la letra del rey moro. E per quant lo rey e tots los altres amaven e reverien a l’hermità e vehien que era home de sancta vida e mostrava molt saber en l’art de la cavalleria e destre —segons lo seu parlar— en les armes, per tots foren dades les veus que ell primer parlàs, lo qual feu principi a semblant parlar.

CAPÍTOL XV

COM PER TOTS LOS DEL CONSELL FON DELIBERAT QUE L’ERMITÀ DIGUÉS PRIMER SON VOT SOBRE LA LETRA DE BATALLA QUE TRAMÉS LO REY DE LA GRAN CANÀRIA AL REY DE ANGLATERRA

–Puix ab dret natural la rahó·m força obeyr als manaments de vostra exceŀlència, mon senyor, en mostra de mon poch saber e no avisat entendre, no perjudicant les senyories de aquests magnànims senyors, me manau que yo parle primer en aquest negoci, yo us diré lo que a mi par —per bé que yo conegua no ésser digne de parlar en semblants fets com yo sia home qui sé molt poch en l’exercici de les armes—, emperò no oblidant-me que proteste e demane vènia e perdó, axí a mon senyor lo rey com a tots los altres, que si diré algunes coses que no sien ben dites, vos plàcia corregir-les e no vagen en compte de res com isquen de home criat en hermitatge, havent més notícia de bèsties feres que no de armes; emperò, dich, senyor, a vostra altesa, per satisfer a la letra del gran moro, que diu que a tota sa requesta se vol combatre ab la senyoria vostra cors per cors, e puix acceptada haveu la batalla axí com bon rei e virtuós deu fer, no tement los perills de la mort, so de parer que més val al rey mort soptada que no ésser rey envergonyit. E considerant com lo rey moro sia home fortíssim e de gran ànimo, e diu en la sua letra que rey per rey vol fer la batalla, tendria per bo que la senyoria vostra, per salvar la promesa fe e per quant nostre senyor Déu, qui és jutge e conexedor de veritat com a Ell no li sia res amagat, que l’ajam tot de nostra part, no façam cosa neguna ab engan si victòria volem haver de nostres enemichs. E com siam certs de la indispositió de mon senyor lo rey —qui és molt jove e de dèbil complexió e visca malaltís, encara que tingua l’ànimo de virtuós cavaller— no seria cosa condecent ne justa que ell entràs en camp clos ab un tan fortíssim home com és lo rey moro, mas lo duch de Lencastre, qui és honcle de mon senyor lo rey, enprengua de fer aquesta batalla, e lo senyor rey se despulle del ceptre e de la corona real per ço que lo gran moro no sia decebut que·s combata ab rey.

Acabant l’ermità les derreres síŀlebes de ses paraules, se levaren tres duchs moguts d’estrema ira, ço és, lo duch de Cloceste, lo duch de Bètafort e lo duch de Atrètria, e ab grans crits començaren a dir que no volien consentir que lo duch de Lencastre entràs en la batalla e fos alçat per rei, com cascú d’ells era més acostat parent del rey e a qui era més lícit de fer la batalla que no era lo duch de Lencastre.

Lo rey no comportà que més parlasen, sinó que ab sforçada veu feu principi a semblants paraules.

CAPÍTOL XVI

LES RAHONS QUE LO REY DE ANGLATERRA FA EN LO CONSELL AB LOS SEUS CAVALLERS PER ENTRAR EN LA BATALLA AB LO REY DE LA GRAN CANÀRIA E LO QUE ELLS LI REPLIQUEN

–Justa cosa és que tan desordenada demanda no sia hoÿda. Millor fora que ab duptoses paraules temptat aguésseu ma volentat, perquè a mi no plau ni vull que negú de tots vosaltres entre per mi en la batalla: puix yo la he acceptada, yo tot sol la vull portar a fi.

Levà’s un gran baró e dix semblants paraules:

–Senyor, perdon-me la exceŀlència vostra del que diré, car lo que vostra altesa diu jamés per nosaltres vos serà consentit. Per bé que nostre senyor Déu vos haja dat lo voler, vos ha levat lo poder, per quant tots nosaltres conexem que la altesa vostra no és àbil per a tant fort e tan dura batalla com és aquesta, regisqua’s la senyoria vostra a consell e voluntat de tots nosaltres, car si nosaltres conexíem la vostra virtuosa persona ésser disposta per a tal mester, de bon grat aguérem aderit al que la altesa vostra agués manat.

E tots los altres barons e cavallers loaren lo que aquest baró havia dit.

–Puix axí és que a vosaltres, fidelíssims vasalls e súbdits meus —dix lo rey— no plau e conexeu en mi que no so dispost per a combatre lo rey moro, yo us regracie la molta amor que·m mostrau tenir e disponch de mi enseguint la volentat de tots vosaltres. Emperò yo vull e man que no sia negú, sots pena de la vida, que tingua tant atreviment que digua que farà per mi la batalla, sinó lo que yo elegiré. E aquell vull que sia per mi hi en loch meu, e en aquell renunciaré la corona, lo regne e lo ceptre real.

Respongueren tots que eren contents. Aprés lo rey feu principi a tal parlar.

CAPÍTOL XVII

COM LO REY DE ANGLATERRA, AB VOLUNTAT DE TOTS LOS BARONS E CAVALLERS, RENUNCIÀ LO REGNE, LA CORONA E LO CEPTRE A L’ERMITÀ, QUE FES LA BATALLA E ENTRÀS EN CAMP CLOS AB LO REY DE LA GRAN CANÀRIA

–Axí acostuma afalagar la iniqua fortuna quant del tot vol destroyr al qui enguana, que de la sua adversitat alguna part no mostra, perquè aquell a qui prospera contra ell<a>¹⁰ no s’arme. ¡O, gran infortuni, que·ls molt prosperats en la més alta fortuna acompanya, que no tenint speriència de adversitat alguna, los pochs dans majors stimen, e los grans sostenir no poden! E per ço, duchs, comtes e marquesos e tots los altres súbdits fidelíssims meus, vull manifestar que, puix a la divina Providència és stat plasent que m’a privat de la força e corporal sanitat, e tots vosaltres me dieu e afermau yo no ésser sufficient per entrar en camp clos, volent enseguir a la molta amor e bona voluntat de tots vosaltres, yo done mon loch, lo ceptre e la corona real, e despull-me de tota ma senyoria e done-la de bon grat, no constret ni forçat ni ab pactes ni convinenses, al meu amat pare hermità qui açí present és.

Despullà’s les sues robes e dix semblants paraules:

–Axí com yo·m despulle aquestes vestidures reals e les vist e pose sobre lo pare hermità, axí·m despulle de tot lo meu regne e senyoria donant e revestint-lo sobre lo pare hermità, e prech-lo que li plàcia de acceptar-ho e que faça la batalla per mi ab lo rey moro.

Com l’ermità hohí dir semblants paraules al rey, levà’s molt prest per voler parlar, e tots los grans senyors que allí eren, de un acort se levaren e tingueren tan a prop a l’ermità que jamés lo lexaren parlar, ans li despullaren l’àbit que vestia e feren-li vestir les robes reals. E lo rey renuncià tota la sua senyoria sobre l’ermità ab acte de notari, en presència de tot lo consell e ab consentiment de tots los barons. E vistes per lo rey hermità les preguàries de tots los del consell, acceptà lo regne e la batalla, e prestament demanà que li portassen unes armes que li vinguessen bé. Portaren-li’n moltes, emperò, de totes quantes li’n portaren, no n’i agué nengunes que li vinguessen bé al plaer seu.

–Per la mia fe —dix lo rey hermità—, per açò no restarà la batalla, encara que y sabés entrar en camisa. E prech-vos senyors —dix lo rey hermità—, vos plàcia voler anar a la comtessa e preguau-la molt carament que per la sua molta virtut e bondat me vulla prestar les armes de son marit, en Guillem de Varoych, aquelles ab què ell acostumava entrar en les batalles.

Com la comtessa veu venir tants duchs, comtes e marquesos e tot lo consell del rey, e hoÿt lo per què venien, respòs la virtuosa comtessa e dix que era molt contenta, e donà’ls unes armes que no valien molt.

Lo rey, com les veu, dix:

–No són aquestes les que yo demane, car altres n’i ha que són molt millors.

E tots los barons tornaren altra volta a la comtessa e demanaren-li les altres armes, e la comtessa los dix que no n’i havia altres.

Cobrada la resposta, lo rey dix:

–Senyors e germans meus, anem-hi tots axí com stam e·nsajarem nostra ventura.

Com tots foren davant la comtessa, dix lo rey:

–Senyora comtessa, per vostra gran bondat e gentilesa vos prech me vullau prestar les armes qui eren de vostre marit, en Guillem de Varoych.

–Senyor —dix la comtessa—, axí Déu me prest aquest fill, que altre bé en aquest món no tinch, com ja les vos he trameses.

–Veritat és —dix lo rey—, emperò no són aquelles les quals yo demane. Emprestau-me vós aquelles qui stan en lo petit retret de la vostra cambra, les quals són cubertes de un domàs vert hi blanch.

Dix la comtessa, qui donà de genolls en terra:

–Senyor, en gràtia e mercé demane a vostra senyoria que·m vulla fer certa de vostre nom e com conexíeu vós a mon senyor, lo comte Guillem de Varoych.

CAPÍTOL XVIII

LA RESPOSTA QUE LO REY HERMITÀ FEU A LA COMTESSA DE VAROYCH COM LO SUPLICÀ QUE LI FES MERCÉ DE DIR-LI SON NOM NI QUINA AMISTAT HAVIA TENGUDA AB SON MARIT, LO COMTE GUILLEM DE VAROYCH, E LO QUE ELL LI RESPONGUÉ, RECITANT-LI LES BATALLES DE LA CIUTAT DE ROAN E DELS SEUS ACTES

–Comtessa —dix lo rey hermità—, no és ara temps ne hora per a poder-vos manifestar lo meu nom, car en altres coses més necessàries e útils per a tots tinch de entendre, per què us prech que·m vullau prestar les armes que us he demanades, e açò us auré a gràtia singular.

–Senyor —dix la comtessa—, yo de bon grat so contenta de prestar-les a vostra altesa, mas si Déu vos done bona victòria del rey moro, me façau gràtia que, puix lo vostre nom no puch saber, almenys que·m digua vostra senyoria quina conexença e amistat ha tenguda ab mon marit.

Respòs lo rey:

–Senyora, puix tan me forçau e voleu que us ho digua yo so content per lo molt meréxer vostre. Bé sou en recort de aquella gran batalla que vostre marit vensé al rey de França en la ciutat de Roam. Vostre marit era capità major de la ciutat, e vench lo rey de França ab LX mília combatents entre de peu e de cavall, e vostre marit, Guillem de Varoych, isqué ab pocha gent de la ciutat e lexà los portals molt ben provehits; e al cap del pont feu-s’i un bell fet d’armes, de què moriren dels francesos en lo pont, ab los qui caygueren en a ribera, passats V mília hòmens. E vostre marit retragué’s devers la ciutat e tots los de Picardia passaren un pas e pensaren pendre la ciutat, sinó per Guillem de Varoych, qui·s feu fort a la porta. E pleguà lo rey ab tot son poder e feu allí un singular fet d’armes, en tant que vostre marit se n’entrà e molts francesos ab ell ensemps. E aquells qui guardaven les torres del portal de la ciutat dexaren caure la porta caladissa com veren que ja n’i havia prou de francesos, e lo rey restà defora. Com en Guillem de Varoych agué destroçada tota la gent e posats en forts presons, e veu que lo rey de França combatia la ciutat ab gran esforç per pendre vostre marit, lo comte isqué per altra porta de la ciutat e ferí en aquel loch hon era lo rey de França, e los de la ciutat isqueren tanbé. E lo rey fonch ferit de dos nafres e mataren-li lo cavall. E un cavaller dels seus qui veu tan malament nafrat lo rey, e stava a peu, devallà del seu cavall e feu-hi pujar lo rey a cavall, e fon-li forçat que se n’anàs, e la batalla fon perduda. Comtessa, ¿sou en recort com aprés pochs dies passats, vostre marit vench en aquest regne per manament del senyor rey, e ab quanta de honor fon rebut per lo rey e per tots los del regne? E romperen-li un tros de mur, car no consentiren que entràs per porta neguna, e anava sobre un carro enparamentat de draps de brocat, e los cavalls qui tiraven lo carro anaven ab paraments de seda, e ell anava tot sol sobre lo carro, armat tot en blanch ab l’espasa nua en la mà. Aprés vengueren en sta vostra ciutat de Varoych e açí stigueren per alguns dies, e yo contínuament fuy en sa companyia; e en les guerres fom frares d’armes.

No tardà gran spay que la comtessa feu principi a tal parlar.

CAPÍTOL XIX

RAHONS QUE FA LA COMTESSA AL REY HERMITÀ COM LI DEMANÀ EN GRÀTIA QUE LI PRESTÀS LES ARMES DE SON MARIT, LO COMTE GUILLEM DE VAROYCH. E COM ORDENÀ LA BATALLA PER ENTRAR EN CAMP CLOS AB LO REY MORO, DEL QUAL GUANYÀ GLORIOSA VICTÒRIA

–Ab alegria de goig inefable, senyor, me recort que és veritat tot lo que la senyoria vostra m’a dit. E reste molt aconsolada com hoig recitar los singulars actes del meu virtuós marit e senyor, que yo en strem amava e en grandíssima stima tenia, com aquell qui era digne de fama gloriosa e merexedor de real corona per les sues virtuts insignes. Mas la fortuna m’és stada molt adversa, qui·m fa viure adolorida, que·l m’a levat davant los meus hulls. E des que de mi·s partí no sé què són bons dies ni menys bones nits: entre les unes coses e altres, tots los dies me són de passió. E de açò no vull més parlar per no enujar la altesa vostra; sol vos deman en gràtia e mercé me vulla perdonar la senyoria vostra com en lo temps de vostre hermitatge yo no fiu per l’altesa vostra lo que bé aguera pogut fer. E si yo agués sabut la jermandat que havíeu tenguda ab mon senyor Guillem de Varoych, yo us aguera feta molt més honor e donat de mos béns més que fet no he.

Molt fonch content lo rey de les paraules de la virtuosa comtessa.

–Lla hon no ha erra no fretura demanar perdó. Vostres virtuts són tantes que no·s porien recitar ni yo us bastaria a fer les gràties del que us so obliguat. Sol vos prech, per la vostra gran virtut e gentilesa, que les armes que us he demanades me vullau prestar.

E prestament la comtessa li feu traure unes altres armes qui eren cubertes de brocat blau. Com lo rey les veu dix:

–Senyora comtessa, com teniu ben guardades les armes de vostre marit Per molt que aquests senyors e yo vos ajam preguada, no les nos haveu volgades prestar. Aquestes són les que Guillem de Varoych entrava en los tornegs. Aquelles que yo demane stan penjades dins lo vostre retret, qui són cubertes de un domàs blanch e vert ab un leó d’or coronat, e ab aquelles sé yo bé que ell entrava en les molt cruels batalles. E si vós, senyora comtessa, enuig no y preníeu que yo entràs dins lo retret, a mon parer yo les trobaria.

¡Ay, trista —dix la comtessa—, par que tota vostra vida siau criat en sta casa! Bé porà entrar la senyoria vostra, e mire e prengua tot lo que millor li paregua.

Vent lo rey la sua bona volentat, lo y regracià, e entraren tots dins lo retret e veren-les allí penjades. Lo rey les se feu dar e feu-les adobar de tot lo que necessari era.

La batalla fon concertada per a l’endemà, e en la nit lo rey se n’anà a la sglésia major e allí stigué tota la nit agenollat davant l’altar de la sacratíssima Mare de Déu, senyora nostra, ab totes ses armes, qui staven sobre l’altar. Com fon dia clar, hoý missa ab gran devoció. Acabada la missa, se feu armar dins la sglésia, e menjà d’una perdiu per ço que natura s’esforçàs un poch. Aprés isqué al camp e totes les dones e donzelles isqueren de la ciutat descalces, les donzeles en cabells, fent professó, suplicant a la divina Magestat e a la sacratíssima Mare de Déu Jhesús que donàs victòria al lur rey contra lo rey moro.

Com lo rey hermità fonch dins lo camp, vench lo rey moro ab tot son poder de peu e de cavall, e entrà en lo camp ab ànimo de virtuós cavaller. E tots los moros pujaren alt en un toçal per mirar la batalla, e los cristians stigueren prop de la ciutat. Lo rey hermità portava una lança ab lo ferro ben smolat e una pavesina en lo braç, l’espasa e un punyal. Lo rey moro portava un arch de flexa, espasa e al cap una cervellera ab moltes tovalloles enbolicades.

Com los dos animosos reys foren dins lo camp, la hu anà devers l’altre ab molt gran ànimo. Lo rey moro tirà prestament una flexa e donà-li en lo mig de la pavesina e passà-la-y de clar ensemps ab lo braç, que no s’i pogué aturar, e prestament li’n tornà a tirar altra e donà-li enmig de la cuxa. Ab l’arnés que portava, la flexa no pogué passar del tot e feÿa-li molt de enpaig al passeyar que feÿa. Ell fon ferit de dues nafres ans que acostar-s’i pogués, e tirà-li la lança com fon prop d’ell. E lo rey moro era molt destre en les armes e, ab lo seu arch, com veu venir la lança, rebaté-la e feu-la·nar luny de si més de X passes. En açò lo rey hermità se fonch tant acostat que no·l lexà més tirar. Com li fonch quasi que ab la mà lo podia tocar, dix en alt, cridant:

–¡Ajuda’m, Déu, e vingua tota la morisma contra mi!

Com lo rey moro veu l’altre tan prop de si e no podia tirar ab l’arch, tingué’s per perdut. Com lo rey hermità agué tirada la lança, prestament mes mans a l’espasa e acostà’s tant com pogué a ell e donà-li un gran colp sobre lo cap, emperò no li feu gran mal, tantes eren les tovalloles que portava. E lo rey moro ab l’arch defenie’s e rebatia-li molts colps, en tant que·l rey hermità li tirà un gran colp que li taillà lo braç e mes-li l’espasa tota dins lo costat, e fon forçat al rey moro que caygués en terra; e tan prestament com pogué, lo rey hermità li taillà la testa, pres la lança e mes la testa en la punta. E ab aquella victòria lo rey se’n tornà dins la ciutat. ¡Pensau ab quanta alegria staven los cristians, dones e donzelles, pensant com eren ja fora de captivitat! Com lo rey fon dins la ciutat, feren venir los metges e curaren les nafres del rey.

Lo dia següent, de matí, lo rey tingué son consell en la cambra hon jahia, e fon deliberat que trametessen dos cavallers per embaxadors als moros, dient-los que volguessen observar les convinenses per ells promeses e jurades per tots ells, e se’n podien anar salvament e segura ab tots lurs navilis, robes, joyes, en ses pròpries terres, sens que per nengú del regne no·ls serà fet mal ne dan.

Com los embaxadors foren elets, trameteren un trompeta per salconduyt. Los moros foren contents de dar lo salconduyt tant bastant com lo volgueren. Los embaxadors partiren; com foren junts ab los moros, esplicaren lur embaxada. Feren-los ben aposentar e preguaren-los que sperasen la resposta. E açò digueren per fer-los una gran maldat, car tornaren en major malícia per la molta dolor que tenien de la mort de llur rey.

Entre ells fonch molt gran altercació a qui farien rey. Los uns volien que fos Çalé ben Çalé, los altres volien que fos Aduqueperech, cosín germà del mort rey. Feta la electió per ells de Çalé ben Çalé per ço com era bon cavaller e valentíssim, de continent que l’agueren alçat rey manà que prenguessen los embaxadors e tots los qui eren venguts ab ells, e feu-los matar. Levaren-los a tots les testes e posaren-las dins una sàrria, e ab un ase les trameteren devers la ciutat.

Les guardes qui staven en les torres de la ciutat veren dos ginets ab l’ase que feÿen anar, com foren prop de la ciutat desempararen l’ase e tornaren-se’n molt corrent. Lo capità de les guardes veu lo cas, manà a X hòmens a cavall que anassen a veure quin cas era aquell; com ho agueren vist no volgueren ésser exits per a veure un tan nefandíssim cas, ne tan gran perdició, e prestament ho anaren a dir al rey e a tot lo consell. Com lo rey sabé tal novitat, posat fonch en gran admiratió e dix semblants paraules.

CAPÍTOL XX

LO VOT SOLEMNE QUE LO REY HERMITÀ FEU STANT NAFRAT PER LO REY DE LA GRAN CANÀRIA

–Io he oferta la mia persona en perillosa conquesta, e açò perquè eternament ma fama revischa, car stime morts lo jorn primer de lur naxença aquells qui en tenebres d’escura vida axí callat ociós viure passen, que ans de aquest món los inp<l>acables¹¹ fats los transporten, que a conexença de algú lo seu viure pervinga, essent menys que pedres o arbres, los quals, per útils proprietats e suavidat de fruyts delitosos los vivints en gran stima colen. E aquells stime gloriosament viure, los quals, ab strenuïtat de ànimo, morint sens jamés poder morir, en segura vida, ab serenitat de gloriosa fama eternalment reviuen. ¡O, infels crudelíssims e de poca fe, car no podeu donar lo que no teniu! Ara yo fas vot solempne, axí nafrat com stich, de jamés entrar dins casa cuberta, si no és sglésia per hoyr missa, fins a tant que yo haya lançat tota aquesta morisma fora de tot lo regne.

E prestament se feu dar la roba e levà’s del lit e feu tocar les trompetes. E lo primer qui isqué fora de la ciutat fon lo rey, e feu fer crida que tots quants fossen de XI anys ensús e de LXX en avall, sots pena de la vida, tots l’aguessen a seguir. E aquell dia atendaren-se en aquell loch hon los moros eren stats vençuts, e en aquell cas lo rey feu traure molta artellaria necessària per a la guerra.

Com la virtuosa comtessa sabé que lo rey tal crida feta fer havia, e tota la gent lo seguia que fossen de XI anys ensús, fonch molt atribulada conexent que son fill era comprés en aquella e era forçat de anar-hi; e ab gran cuyta, a peu, ella anà hon era lo rey e, donant dels genolls en la dura terra, ab veu piadosa feu principi a paraules de semblant stil:

–A vós, rey prudentíssim, antich en benaventurada vida, a la vostra sanctedat mèritament s’esguarda haver pietat e compassió de les persones afligides; per què yo, adolorida comtessa, vinch a la vostra exceŀlència a suplicar que axí com sou misericordiós e ple de tota bondat e virtut, que hajau pietat de mi com no tingua en aquest món altre bé sinó aquest fill, qui és de tan poca edat que en res no us pot ajudar. E sia de vostra mercé ésser en recort de la gran amistat, amor e confederatió del meu virtuós marit, ab lo qual vostra altesa ha tenguda tanta amistat en lo temps de les guerres e batalles; e reduesch a la memòria de la senyoria vostra aquelles almoynes e karitats que en lo temps del vostre hermitatge yo us feÿa dar, que us plàcia obeyr als meus desigs e suplications, ço és, que·m vullau lexar mon fill, qui és orfe de pare e yo no tinch altre bé ab qui·m pugua aconsolar sinó ab aquest miserable de fill. Donchs, senyor, puix sou pare de misericòrdia e de pietat, obtingua de la mercé vostra aquesta tan alta gràcia, per què yo e mon fill per a sempre restem obliguats a la senyoria vostra.

Lo rey conegué la desordenada voluntat de la comtessa e no tardà de fer-li tal resposta.

CAPÍTOL XXI

COM LO REY HERMITÀ S’ESCUSÀ QUE NO VOLGUÉ LEXAR A LA COMTESSA SON FILL

–Molt vos desijara hobeyr, senyora comtessa, si la vostra demanda fos honorosa e justa, com la honor e stima de vostre fill yo tinch per mia. Car sabuda cosa és que los hòmens han de exercitar les armes e han a saber la pràtica de la guerra e lo gentil stil que aquest benaventurat orde de cavalleria té; e és deguda cosa e de bona consuetut que los hòmens de honor en gran joventut deuen principiar les armes, car en aquella edat aprenen molt millor que·ls altres, axí en batalles de camp clos com en guerres guerrejades. E per quant aquest és ara en la millor edat del món per veure e sentir les honors grandíssimes que·ls cavallers aconseguexen en semblants fets exercint virtuosos actes, per què yo·l vull portar en ma companyia e tenir-lo en compte e stima de fill, e yo fer-li he tota aquella honor que·m serà possible per amor de son pare e per contemplació vostra. ¡O, quina glòria és per a la mare tenir fill jove e dispost que·s sia trobat e·s trobe en semblants batalles dignes de gloriosa fama! E per ço és de necessitat que vingua ell ab mi, e yo demà fer l’é cavaller, per ço que ell pugua emitar als virtuosos actes de son pare, Guillem de Varoych; e si ara hi va, tots los bons cavallers lo tindran per millor. E yo, qui tant he amat a son pare en vida, tanbé lo dech amar en la mort, car en aquest món jamés portí més voluntat e amor a home ningú com a vostre marit, e ara en loch seu vull amar e honrar a son fill, per ço com a present altre bé no li puch fer. Per què us prech e us consell, virtuosa comtessa, que us ne torneu dins la vostra ciutat e que·m dexeu açí vostre fill.

–Per ma fe —dix la comtessa—, senyor, vostre consel no·m par bo ni bell per a mi. ¿Vol-me dar entendre, vostra senyoria, que aquesta art de cavalleria és benaventurada? Ans vos dich que és prou desaventurada, dolorosa, trista e de mal servir. ¿Sí voleu major speriència que de vostra senyoria? Car ahir éreu sa e alegre e ara vos veig prou trist, coxo e malalt. ¡E trists de aquells que y dexen les persones! ¡E açò és lo que·m fa a mi duptar del meu fill, car si yo era certa que no morís en les batalles o no fos nafrat, bé seria contenta anàs ab la senyoria vostra, ¿mas qui és aquell qui m’asegura los duptes de les batalles? Que la mia ànima tremola d’estrema dolor, car lo seu ànimo és alt e generós, que volrà emitar los virtuosos actes de son pare. Senyor, yo sé que són molt grans los perills de les batalles, e per ço la mia ànima repòs no pot haver: lo millor consell per a mi és que la altesa vostra me done mon fill e vosaltres feu la batalla.

Lo rey, ab gran afabilitat, dix:

–Totes coses stan bé en bocha de dona. Senyora comtessa, no vullau en va despendre vostres paraules; anau ab la pau de nostre Senyor e tornau-vos-ne dins la vostra ciutat, que res no acabaríeu.

Los parents de la comtessa e de son fill la preguaren se’n tornàs e dexàs allí son fill, puix lo rey ne prenia càrrech. Com ella veu que més no s’i podia fer, dix plorant.

CAPÍTOL XXII

LEMENTACIÓ QUE FEU LA COMTESSA COM AGUÉ LEXAT LO FILL

–¡O, cosa desrahonable, si dir-se pot, que la gravitat de les mies dolors a totes les altres avançen! ¡O, doloroses làgrimes qui la destructió <e>¹² misèria mia representen, transportau los hoynts entristits en la presència de la mia gran pèrdua, no consentissen sinó ab gemechs, tristors e sospirs e sanglots ésser hoÿdes! Aquestes són dolors de mare qui no té sinó un fill, e aquell per força li és levat, offerint-lo a la cruel, spantable e dolorosa mort ab senyals de molta amistat e amor. ¡O, mare, semblant a ovella fecunda, qui has parit lo fill per a ésser mort e trocejat en la cruel batalla! Mas, ¿què m’aprofita dolre sobre cas inremeyable, puix lo rey no pot haver pietat de mi ni de mon fill?

Lo rey, mogut de compassió de les adolorides paraules e lementacions de la comtessa, corrent dels seus hulls spesses làgrimes, apartà’s un poch e dix als parents de la comtessa que la portassen a la ciutat. Dos cavallers qui parents eren de la mare e del fill levaren la adolorida comtessa de terra e·n braços la portaren fins al portal de la ciutat, aconortant-la en la millor manera que podien.

–Bé us pensau vosaltres —dix la comtessa— aconortar la mia grandíssima dolor, car com més paraules me dieu de consolació, més me turmentau e major pena sent la mia atribulada ànima. E per aquest sol fill que a mi resta yo so dita mare e, si aquest mor en la batalla, ¿què serà de mi, trista desaventurada, que hauré perdut marit e fill e tot quant bé tenia en aquest miserable món? ¿E no fora millor yo fos morta, ans que veure tanta dolor davant los meus hulls, e agués agut vida lo meu marit e son fill? ¿Què·m valen a mi los béns ni les riqueses, puix so destituhida de tot goig, plaer e consolació e tot mon fet no és sinó abundar en làgrimes doloroses e viure en contínues lementacions? ¡Almenys me fes Déu gràtia que pogués atényer a la vert delitosa riba del gran riu! ¡Oblidant los meus passats e esdevenidors mals, passàs eterna e reposada vida!

Acabant la comtessa semblants paraules, lo fill feu principi a tal parlar:

–Senyora, yo us supplich que sia de vostra mercé que no ploreu ni vullau fatigar la vostra virtuosa persona per mi, e yo us bese les mans de la molta e strema amor que en la senyoria vostra tinch coneguda. Mas deveu pensar que so ja en tal edat que dech exir dejús les ales de ma mare e so per portar armes e entrar en batalles per mostrar de qui so fill ni qui és stat mon pare, car si serà plasent a la divina Magestat, Ell me guardarà de mal e·m lexarà fer tals actes que seran plasents a Ell e l’ànima de mon pare ne serà aconsolada allà hon és e la mercé vostra se n’alegrarà.

Com la comtessa li hohí dir tals paraules, girà’s devers sos parents, que la portaven, e dix-los:

–¡Ara dexau-vos morir per fill nengú! Yo pensava que la voluntat del meu fill fos conforme ab la mia, apartant-se de vosaltres, e s’amagaria per los racons per fugir als perills de les batalles, perquè és de poca edat, e yo veig que ell fa tot lo contrari. Bé és veritat l’exemple vulgar qui diu: per natura caça ca.

Com foren al portal de la ciutat, los cavallers prengueren comiat per tornar al camp. Lo fill donà dels genolls en la dura terra e besà los peus e les mans e la bocha a la mare, e suplicà-la que li volgués donar la sua benedictió. E la comtessa lo senyà e dix-li:

–Mon fill, nostre senyor Déu te vulla tenir en la sua protectió e custòdia e·t guarde de tot mal.

E besà’l moltes voltes al departir, e dix la comtessa:

–Tan trist comiat és aquest per a mi, que altra cosa no·m fallia per aumentar la mia misèria.

Com lo fill fonch partit, la comtessa se n’entrà dins la ciutat fent molt grans lementacions, e moltes honrades dones de la ciutat la acompanyaven aconortant-la en la millor manera que podien.

CAPÍTOL XXIII

COM LOS CAVALLERS QUI HAVIEN ACOMPANYADA LA COMTESSA SE’N TORNAREN AL CAMP AB LO FILL E RECITAREN AL REY LES LEMENTACIONS DE LA COMTESSA

Los cavallers se’n tornaren al camp ab lo fill de la comtessa e feren relació al rey de tot lo que la comtessa havia dit ne lo fill, e lo rey se alegrà molt de la bona discreció del fill.

E aquella nit lo rey feu molt bé guardar lo camp, que no consentí que negú se desarmàs. E al matí, com lo sol fon exit, feu regonéxer entorn del seu camp si y havia gent alguna. Aprés feu tocar les trompetes e feu mudar lo camp envers los moros quasi mige legua de allí hon ells staven, atendàs en un gran pla que y havia e, parades totes les tendes, feu refrescar tota la gent. Açò era ja passat lo migdia.

Los moros, que saberen que los cristians eren exits fora de la ciutat, stigueren molt admirats quina era stada la causa, car poch temps era passat que no tenien atreviment de exir sol un pas defora la ciutat, e que ara los venien a cerquar. Digueren alguns capitans que açò havia fet la grandíssima crueltat del lur rey Çalé ben Çalé, qui sobre fe havia fet morir a cruel mort los embaxadors cristians, e ells havien provehit de haver gent d’Espanya o de França.

–E per açò nos van cerquant, e podeu ésser certs que tants com ne pendran de nosaltres, tots seran tallats a peçes menudes.

Parlà hu de aquells embaxadors qui havia portada una letra de la concòrdia de la batalla, e dix:

–Ells nos feren molta de honor e com fom dins la ciutat vem infinida gent per les torres e per les plaçes, finestres e terrats, que era una gran admiració de veure tanta gent armada, que, per Mafomet, yo arbitrava que devien ésser CC mília combatents, e aquest malvat de rey ha fets fer matar los lurs embaxadors sens que no u merexien.

Hoÿdes per tots los capitans moros les paraules de aquest embaxador, reberen informació dels altres moros qui eren entrats ab ell dins la ciutat e, vista la veritat, mataren lo rey Çalé ben Çalé e alçaren altre per rey. Emperò, per tot açò ells se armaren com si aguessen a dar batalla e vengueren a vista dels cristians. Era ja quasi lo sol baix, emperò deliberaren de pujar-se’n alt en un mont que y havia prop.

Lo rey hermità, qui veu açò, dix:

–Per la mia fe, ells mostren tenir temor de nosaltres e per ço se’n són pujats tan alt. Ara digau, senyors e germans meus, ¿voleu que vençam aquests cruels moros per força d’armes o per aptea de guerres? Car ab la ajuda de nostre senyor Déu e de la sua sacratíssima Mare, yo us daré vençedors.

Tots digueren:

–Senyor, a difícil cosa tenim nosaltres ésser vençedors si ja la misericòrdia de nostre senyor Déu no·ns ajuda e la vostra virtut. Car com ells han vist lo lur rey mort, han ajustada tota la més gent que han pogut e són en nombre molt més que nosaltres, e per ço tots crehem que la pijor part serà la nostra.

–¡O, senyors! —dix lo rey—, yo us deman en gràtia que no sia d’esmayar. ¡E com! ¿No haveu vist vosaltres en les batalles los pochs vençre als molts e los flachs vençre als forts? Parau bé sment en lo que us diré: en les guerres més val abtesa que fortalesa e, per bé que nosaltres siam pocha gent e ells molta, açí serà lo gran renom e fama que reportarem per tot lo món e tots los que aprés de nosaltres vendran, nos aŀlegaran en exemple de perpetual glòria. E yo, qui fas hermitana vida, tots quants en aquesta batalla ab mi pendran mort, yo·ls absolch a pena e a culpa, e cascú deu sforçar lo seu ànimo en semblants actes e no tembre los perills de la mort, car més val morir com a cristians que no ésser catius en poder de infels. Donchs, cascú deu fer sforç per bé a fer, e donem la batalla e siam vençedors comsevulla que sia, car no serà príncep en lo món qui incriminar-nos pugua de infidelitat ne de poch ànimo, que no hajam fet tot lo possible en defendre’ns de aquests infels enemichs nostres, qui·ns volien levar la nostra pròpria terra e les mullers, fills e filles jutgar a perpetual captivitat.

Acabant lo rey hermità paraules de tant ànimo, lo qui solia ésser rey, ab ànimo viril, feu principi a tal parlar:

–La tua real e elegant senyoria, afabilíssim pare, me asegura que los teus virtuosos actes són tals, que clarament manifesten tu qui est. No resta sinó que tu alses la tua poderosa mà ab tallant spasa —puix és la nostra sperança e refugi— e ab la tua victoriosa mà anem contra los infels. E mana a nosaltres que façam actes que sien de gloriosa recordació, car tots som prests hobeyr-te e servar los manaments teus. E no és lícit ja a nosaltres tenir pus consell, sinó que ab armes cruels e venjadores de tanta inhumanitat, ab gran alegria firam contra nostres enemichs, car més val al cavaller bona mort que mala e penosa vida.

Plagueren al rey hermità les animoses paraules de l’altre rey qui solia ésser, e dix en tal forma.

CAPÍTOL XXIIII

COM LO REY HERMITÀ FEU VALLEJAR LO SEU CAMP E TRAMÉS A LA COMTESSA QUE LI TRAMETÉS DUES BOTES DE LAVOR D’ESPINACHS DE COURE

–De inestimable alegria me alegre yo, mon natural senyor, com vos veig ab tan sforçat ànimo de valerós cavaller, e per ço no vull fer més rahons sinó que, puix lo poder per nostre senyor Déu és a mi dat e aprés per la exceŀlència vostra, faça cascú axí com yo faré, car ab lo divinal adjutori yo us daré venjança de vostres enemichs.

E pres un cabàs en la una mà e una exada en l’altra, e mes-se primer de tots. E com los grans senyors veren fer tal cosa al rey, cascú feu axí com ell feÿa.

E ja lo virtuós rey, de continent que isqué de la ciutat, provehí de totes les coses que li eren necessàries per a la guerra. E entorn del seu palench feu un gran vall bé una lança d’armes en alt, e durà fins a una gran ribera d’aygua que y havia, e lexaren enmig un gran portell que bé CL hòmens podien passar al colp. A l’altra part cavaren e feren altre gran vall que tenia fins al cap de una gran penya que y havia.

Dix lo rey:

–Puix açò és fet, de ací fins al dia no y ha sinó dues hores, anau vós cuytadament, duch de Clocestre, e vós, comte de Salasberi, a la comtessa, que per amor mia e per amor de vosaltres me vulla trametre dues grans botes que té d’en Guillem de Varoych, alt en la cambra de les armes, que són plenes de lavor d’espinachs, los quals són tots de coure.

E ells prestament hi anaren e, ab prechs e manaments que li feren de part del senyor rey, los hagueren de la comtessa, si bé stava malcontenta del rey perquè no li havia volgut donar son fill; emperò, conexent la gran necessitat qui la’n constrenyia, fon contenta, per bé que no·s pogué star que no digués:

–¡Val-me Déu! ¿E què és açò de aquest rey de ventura que tant sap en la mia casa? Que no tinch res que de armes sia ho de guerra que tot no u sàpia. Yo no sé si sap de adevinar ho sia nigromàntich.

Los barons feren carreguar en carros les botes de la lavor dels spinachs e portaren-les al camp. Com foren davant lo rey, digueren-li tot lo que la comtessa havia dit, e lo virtuós rey se pres a riure e ab cara afable los feu molta festa. Aprés feu portar la lavor dels spinachs en lo portell e lansaren-los per terra a fi que, com los moros passassen, los se ficassen per los peus. E axí fonch fet. E més, feu fer molts clots fondos a manera de pous, que com exissen de un mal, que donassen en l’altre; e tota la nit los cristians altra cosa no feren.

Com clarejar començà l’alba, los moros feÿen grans alegries sonant tabals, trompetes e anafils, e ab multiplicades veus cridaven batalla. E ab aquella alegria, del mont baxaren, venint contra la gent cristiana.

Lo hermità rey manà que tota la gent sua stigués en terra gitada, fent demostració que dormien. Com foren quasi a tret de bombarda, se levaren tots, mostrant ésser maldestres en la guerra, e començaren hordenar ses batalles. Com los moros foren dins lo portell, dix lo rey:

–Senyors, en gràtia vos deman que no sia d’esmaiar: voltem la squena fengint que fogim.

E los moros, qui fugir los veÿen, cuytaren lo més que pogueren. Com foren dins lo dit portell, que per altra part passar no podien, ficaven-se aquells grans de coure per les soles dels peus. Com lo virtuós rey hermità veu los moros dins lo portell, feu un poch detenir la gent sua, axí com aquell qui era en la guerra e en les armes destre, e veu aturar los moros per les nafres de la lavor dels spinachs e altres que cahien en los pous, qui eren cuberts de rama e, desús, terra. Lavors, lo rey, ab alta veu, se pres a cridar.

CAPÍTOL XXV

COM LO REY HERMITÀ DONÀ LA BATALLA ALS MOROS <E>¹³ FON VENÇEDOR

–¡O, cavallers dignes de honor, dexau la vista de la ciutat e girau la cara als enemichs de la cristiana fe e nostres! ¡Firam ab gran ànimo que la jornada és nostra! ¡Donem-los cruel batalla e no prenguam nengú a mercé!

Lo rey fon lo primer feridor, aprés, tots los altres. Los moros, qui veren tant bravament ferir los cristians e tots los demés, no·s podien moure per les grans nafres que tenien, los fon forçat de morir e fon feta molt gran destructió d’ells. Los qui venien detràs, com veren que los cristians havien feta tan gran destroça dels moros, sens fer resistència alguna fugiren devers lo castell d’allí hon eren partits e feren-se allí forts.

Lo rey perseguí l’encalç, matant e degollant tants com aconseguir-ne podien. Lo rey, fatiguat per les nafres que tenia, aturà’s un poch; e prengueren un moro molt gran e de desmesurada figura, e lo rey, aprés que agué fet cavaller lo fill de la comtessa, volgué que matàs aquell moro. E lo fadrí, ab gra<n>¹⁴ ànimo, li donà tants colps ab l’espasa fins que l’agué mort. Com lo rey veu mort lo moro, pres al petit infant per los cabells e lançà’l damunt lo moro e freguà’l fort, que los hulls e la cara, tot stava ple de sanch, e les mans li feu posar dins les nafres, e axí lo enconà en la sanch de aquell moro. Aprés isqué molt valent cavaller e virtuós de sa persona: tant valgué en son temps, que en una gran part del món no s’i trobà cavaller que tant valgués.

Com lo bon rey veu la batalla vençuda, anà seguint los moros e, tants com ne aconseguien, tots los feÿen morir. Aquesta fon la més gran desconfita e mortaldat de gents que en aquell temps fos feta, que en spay de X dies moriren XCVII mília moros. E lo rey per les nafres que tenia no podia molt anar, aportaren-li un cavall perquè cavalcàs.

–Verament —dix lo rey—, no faré. Tots los altres van a peu; que yo anàs a cavall, cosa seria molt desigual.

Anaren a poch pas fins que foren al castell hon los moros se eren fets forts, e aquí pararen lo camp e reposaren aquella nit ab alegria inestimable. E al matí, en l’alba clara, lo rey feu tocar les trompetes e armà’s tota la gent. Lo rey se vestí la sobrevesta real e mes-se lo primer de tots, e donaren un gran combat al castell, a hon foren ben servits de ballestes e lançes e de canteres que d’alt del castell tiraven; e tant s’esforçà lo rey que passà tot sol, que no era negú qui ajudar-li pogués.

E lo petit infant, fill de la comtessa, dix ab grans crits:

–¡Cuytau, cavallers de honor! Cuytem per ajudar al nostre rey e senyor qui s’és posat en gran perill.

E pres una pavesina petita que un patge li portava e mes-se dins lo vall per passar lla hon lo rey era. Los altres, qui veren lo petit infant que passava, tots se lexaren anar al colp per passar a l’altra part, hon foren molts cavallers morts e nafrats; emperò l’infant, ab la ajuda de nostre Senyor, no pres mal negú. Com tots foren passats, agueren foch e molta lenya e posaren foch a la porta del castell, e de allí posà’s en la primera cuberta. L’infant se pres a cridar tan alt com pogué e dix:

–¡O, dones angleses, exiu defora e tornau en vostra primera libertat, car vengut és lo dia de la vostra redempció!

CCCVIIII dones staven dins lo castell. Com sentiren aquella veu, totes cuytaren a la porta falsa del castell, car a la altra gran foch s’i tenia. E totes les dones foren rebudes per los cristians, en les quals hi havia moltes dones d’onor.

Com los moros veren lo gran foch e que tot lo castell se cremava, volien-se dar a presó, e jamés lo valerós rey ho volgué consentir, sinó que tots morissen a foch e a flama. E los qui exien defora del castell prestament eren morts o ab lançes los feÿen tornar dins. Axí foren morts e cremats aquell dia XXII mília moros.

Partí lo rey hermità del castell ab tota la gent e anaren per tot lo regne en aquelles parts que los moros preses havien. No trobaren moro nengú que a merçé ells volguessen pendre. E anaren fins al port d’Antona, hon trobaren allí totes les fustes e navilis ab què eren venguts, e tots los moros que trobaren en les fustes lançaren al mar e cremaren totes les fustes ab què eren venguts. Aprés lo rey hordenà e feu ley general que qualsevolgués moro qui entràs dins la illa de Anglaterra, per quins afers se volgués, que morís sens neguna merçé.

Com agueren recobrat tot lo regne, lo vot fon complit del rey, e ab tota la gent se n’entrà dins la ciutat de Varoych. La comtessa, com sabé que lo rey venia, ixqué a rebre’l ab totes les dones e donzelles de la ciutat, car hòmens no n’i havia restats sinó los que eren malalts o nafrats. Com la comtessa fon prop del rey, donà dels genolls en la dura terra, e totes les altres dones, cridant ab altes veus:

–¡Bé sia venguda la senyoria del rey vençedor!

E lo virtuós senyor, ab cara afable, les abraçà a totes de una en una, e pres la comtessa per la mà e anaren axí parlant fins que foren dins la ciutat, e la comtessa fent-li infinides gàcies de la molta honor que feta havia a son fill; e aprés les feu a tots los altres grans senyors.

CAPÍTOL XXVI

COM LO REY HERMITÀ SE MANIFESTÀ A LA COMTESSA, SA MULLER

Avent reposat per alguns dies lo virtuós rey hermità, puix havia donada fi a la guerra e posat tot lo regne en tranquiŀle pau e segur stament, un dia stant en la sua cambra, deliberà manifestar-se a la comtessa, muller sua, e a totes les altres gents perquè pus prest pogués restituhir la senyoria al primer rey e tornàs a fer la acostumada penitència. Cridà un seu cambrer e donà-li lo mig anell que havia partit ab la comtesa com d’ella pres comiat volent anar a la Casa Sancta de Hierusalem, e dix-li:

–Amich, vés a la comtessa e dona-li aqueix anell, e digues-li semblants paraules.

Lo cambrer anà prestament a la comtessa, agenollà’s davant ella e dix-li:

–Senyora, aquest anell vos tramet aquell qui de amor infinida vos ha amada he us ama.

La comtessa pres l’anell e alterà’s tota com lo veu, e fon posada en fort pensament. Entrà-sse’n en la sua cambra molt prestament e, ans que obrís la caxa, agenollà’s davant un oratori que tenia en lo petit retret, hon era la mare de Déu, senyora nostra, e feu principi a tal oració:

–¡O, humil mare de Déu senyora misericordiosa ab initio et ante secula creada in mente divina! ¡Vós sola fos digna de portar en lo vostre verge ventre nou mesos lo Rey de glòria! Feu-me, Senyora, complida gràcia, qui sou complida de totes les gràcies. E per aquella consolació que la vostra sacratíssima ànima agué per la salutació de l’àngel, me vullau aconsolar lo cors e l’ànima, e que us plàcia, Senyora gloriosa, fer que lo vostre preciós Fill me faça gràcia que aquest anell sia del meu virtuós marit, car yo us promet de servir-vos un any complit en la vostra devota <casa>¹⁵ del Puig de França e donar-hi C marchs d’argent.

E levà’s de la oració e obrí una caxa hon ella tenia l’altra part de l’anell, ajustà’ls la hu ab l’altre e veu que totes les armes se mostraven en l’anell e que tot era hu. Conegué que era del comte son marit, e dix ab molta turbació:

–Diguau-me, gentilom, ¿hon és mon senyor lo comte de Varoych? —e lo cambrer entés que u deÿa per son fill—. Digau-me, per vostra bondat, si és stat pres ne cativat per los moros, ne que és stat d’ell que no·s sia trobat en les forts batalles ab lo rey e ab los altres cavallers, car yo crech verdaderament que si ell fos stat en libertat sua, que no y aguera fallit. ¡O, mísera de mi! E feu-me certa hon és, que cuytadament hi vull anar.

E volgué exir fora de la cambra, e anava tan torbada e fora de son natural sentiment, que no trobava la porta per hon pogués exir. E açò causava la inestimable alegria que tenia de la venguda de son marit. E tanta fon la turbació, que perdé los sentiments e caygué en terra smortida.

Com les sues donzelles la veren en tal punt star, ab grans crits lansaren doloroses làgrimes e feren tristes lementacions. Com lo cambrer veu star en tal punt a la comtessa, molt spantat se’n tornà al rey ab la cara molt alterada. Lo rey li dix:

–Amich, ¿com vens tal? ¿Quines noves me portes dellà hon t’é tramés?

Lo cambrer donà dels genolls en terra e dix:

–Senyor, per una gran ciutat yo no volguera que vostra senyoria m’i agués tramés. Yo no sé l’anell quina mala virtut té ni si és stat fet per art de nigromància, que l’aja agut vostra senyoria dels moros, car de continent que la comtessa lo s’a mes al dit, és cayguda morta en terra. Açò·m par cosa de gran admiració, la mala proprietat que té.

–¡O, Santa Maria val! —dix lo rey—. ¿E serà veritat que la virtuosa comtessa sia morta per causa mia?

Lo rey se levà de la cadira e prestament anà a la sua cambra, e trobà-la més morta que viva, ab tots los metges qui treballaven en la salut sua. E lo rey, admirat de semblant cosa, preguà als metges que en tot cas del món li donassen socors e no s’i plangués res, que la comtessa cobràs la perduda sanitat. E lo virtuós rey de aquí jamés se volgué partir fins que fon tornada en son bon recort.

E com la comtessa agué cobrada la natural conexença e veu lo marit e rey, levà’s corrent e agenollà’s davant ell per voler-li besar los peus e les mans, mas lo benigne senyor no u volgué consentir, sinó que la pres del braç, levà-la de terra e abraçà e besà-la moltes voltes. E en aquella hora donà’s a conéxer a tots los senyors del regne e a tot lo poble.

La fama anà per tot lo castell e per tota la ciutat com lo rey hermità era lo comte Guillem de Varoych, e tots los senyors grans e pochs, dones e donzelles de la ciutat, vengueren a la cambra de la comtessa per festejar lo rey e a la novella reyna.

Com lo fill sabé que lo rey era son pare, cuytadament anà a la cambra, agenollà’s al seus peus e besà’ls-hi moltes voltes ab les mans ensemps. E tots aquells barons prengueren lo rey e la novella reyna e tots ensemps anaren a la major sglésia, e aquí feren lahors e gràcies infinides a la divina Bondat com, per mans de un tan valentíssim cavaller, Anglaterra era stada liberada de poder de infels. Aprés tornaren al castell ab moltes trompetes e tamborinos, ab gran triümpho e alegria. Com foren en la gran sala del castell, la comtessa suplicà al rey, son marit, e a tots quants allí eren volguessen sopar ab ella aquella nit, e cascun dia menjassen allí tant com hi aturarien. E lo rey e tots los altres lo y atorguaren e foren contents.

La comtessa se partí del rey, e pres totes les dones e donzelles de sa casa e prestament se despullaren e, ben aromanguades, emparamentaren una gran sala de molts bells draps de ras, tots obrats d’or, de seda e de fil d’argent de molt gran stima. Les altres dones, les unes al rebost, les altres a la cuyna, en tant que aquesta virtuosa senyora dins poch spay feu molt noblament adobar de sopar.

Com tot fon prest, tramés a dir al rey que, tota hora que li fos plasent, que sa senyoria vingués a menjar ab tots los altres. Lo rey, ab los altres grans senyors, entrà en la gran sala e, com la veu axí en orde ab totes les viandes prestes e lo tinell parat de molt riqua vexella d’or e d’argent, dix:

–Sí, Déu me salve la persona: bé par que la comtessa ha tengut les mans en tot, com ella sia la més diligent dona del món.

Lo virtuós rey manà que primer de tots se sigués l’altre rey qui solia ésser. Aprés feu seure la comtessa, sa muller. Aprés sigué lo rey hermità. Aprés seÿen los altres duchs, segons per horde venien. Aprés, en altres taules, foren coŀlocats los marquesos, comtes, nobles e cavallers. Tots foren molt ben servits de diverses viandes, segons tals senyors eren merexedors. E tant com en la ciutat aturaren, contínuament menjaren a despesa sua, e cascun dia s’i feÿen molt grans festes.

Passats que foren IX dies vengueren CCCC carros carreguats d’or e d’argent, de yoies e de coses de gran stima, les quals havian trobat en poder dels moros. Manà lo rey que aquestes yoies, l’or e l’argent, fos posat en poder de quatre senyors, e fon acomanat al duch de Clocestre, al duch de Betafort, al comte de Salasberi e al comte d’Estafort.

Fet açò, lo rey manà per al següent dia consell general. Com tots foren ajustats, lo rey hermità isqué de una cambra e entrà en lo consell molt ben abillat ab roba de brocat rocegant, ab lo mantell de carmesí forrat de herminis, ab la corona al cap e lo ceptre en la mà, e assegut en lo consell, en presència de tots, feu principi a paraules de semblant stil.

CAPÍTOL XXVII

COM LO REY HERMITÀ RESTITUHÍ AL PRIMER REY LES ROBES, LA CORONA, LO CEPTRE E LO REGNE, E TORNÀ A SERVIR DÉU

–La segura glòria que tenim de ésser stats victoriosos nos deu molt alegrar e de aquella devem retribuyr infinides gràties a nostre senyor Déu —com totes les gràties devallen de la sua inmensa bondat e misericòrdia—, car ab lo seu adjutori avem vençudes totes les batalles e morts tots los nostres enemichs e de la cristiana fe, e ab spases nues som stats vençedors e havem venjades les nefandíssimes injúries e dans que·ns havien fets e és venguda tota la lur desferra en nostre poder. Per què yo vull e man que tota aquella sia repartida entre vosaltres. E tots aquells qui són stats nafrats en lo recobrament de castell, vila o ciutat, agen III parts. E tots aquells qui seran afollats de qualsevulla de sos membres que armes no poran portar, aquests tals agen dues parts. Los qui no hauran pres mal negú, hajan una part e la honor, qui més val. E vós, mon rey e senyor, bé deu ésser contenta la altesa vostra de la gràtia que l’omnipotent Déu vos ha feta, que ab ajuda de vostres vassalls hajau cobrada tota la illa de Anglaterra e reduÿda en lo primer stament. Per què yo ara, en presència de tots aquests magnànims senyors, vos restituesch tot lo regne e la senyoria de aquell, la corona, lo ceptre e les reals robes, e suplich a la vostra real magestat que les vullau acceptar de un vostre servidor e vassall.

E de continent les se despullà e tornà’s a vestir l’àbit.

Lo rey e tots los barons lo y tingueren a molta virtut e gentilesa, e feren-li infinides gràties de la sua grandíssima cortesia. Lo rey se vestí les robes reals, posà’s la corona al cap e lo ceptre en la mà, e preguà molt a l’hermità que li fes tanta gràcia que volgués aturar en la sua cort, que ell li daria lo principat de Gales e que poria tant manar en la sua cort e en lo regne com la sua pròpria persona. E tots los del consell preguaren-lo’n molt. E ell s’escusà dient que no lexaria lo servir de Déu per les vanitats de aquest món. Ací·s pot contemplar quanta era la virtut e singularitat de aquest cavaller, que podia restar rey —e son fill aprés d’ell— e jamés ho volgué fer, si bé sos parents e sa muller lo n’havien molt preguat.

Com lo rey veu que no volia restar en la sua cort, deliberà fes alguna gràcia al fill per amor e sguart de premiar al pare, e donà-li la major part del regne de Cornualla e que·s pogués coronar de corona de açer e no de altra cosa, e que s’agués a coronar lo dia dels tres Reys d’Orient e lo dia de Sincogesma. E tots quants exiren d’ell servaren aquest horde e huy en dia se coronen de corona d’açer.

Com lo comte hermità sabé la gràcia que lo rey havia feta a son fill, anà davant ell, agenollà’s als seus peus e besà-li la mà —si bé lo rey no la y volia dar—, e feu-li infinides gràties del donatiu que havia fet a son fill. E pres comiat del rey e de tots los de la cort, los quals lexà molt adolorits de la sua partida per ço com tots’ l’amaven de major amor que a l’altre rey. E a tot lo poble desplagué molt com havia renunciada la senyoria.

Com l’ermità fon partit del rey, se n’anà fora de la ciutat en una sua vila que distava una legua de la ciutat, e aquí aturà per alguns dies. Lo rey, ab tot lo consell, hordenaren que li fossen tramesos XXX carros carreguats de les millors joyes que havien preses dels moros. Com l’ermità veu los carros, dix als qui·ls portaven:

–Tornau-los a mon senyor lo rey e digau-li que yo no vull sinó la honor, que lo profit sia d’ell e de tots los altres.

E tornaren-se’n prestament a la ciutat. Com lo rey e los altres senyors saberen que no havia volgut res pendre, tots digueren que aquest era lo més magnànim e virtuós cavaller que jamés fos stat en lo món, e que de aquesta conquesta no se n’havia portat altra cosa sinó honor, perill e nafres.

Com la virtuosa comtessa sabé que son marit se n’era anat, desemparà lo castell e no dix res al rey ne a negú, sinó ab ses dones e donzelles anà hon son marit era. Emperò lo rey e los altres grans senyors, pochs dies eren que no anassen a parlar ab l’ermità per haver consell del stament del regne e de moltes altres coses.

Un dia, stant parlant lo rey ab l’ermità, la comtessa entrà en la cambra e lo rey dix-li:

–Senyora, no prengau enuig del que us diré. Vós sou stada causa que yo haja perdut lo comte, vostre marit, al qual yo de bon grat daria la terça part de mon regne, e que ell aturàs a la contínua en ma companyia.

–¡Ay, trista! —dix la comtessa—. ¿E com senyor so yo stada causa de haver-lo vostra senyoria per mi perdut?

–Per ço com sé que ell vos ama sobre totes les coses del món —dix lo rey—. E si vós l’aguésseu molt preguat, ell fora vengut ab mi.

–Per la mia fe, senyor —dix la comtessa—, yo tinch molt major dupte que no és aquex, que no perda a vostra senyoria e a ell, que no·s pose en algun monestir.

Axí passaren entre ells moltes rahons. Lo rey, com li paregué hora, se’n tornà a la ciutat, e dins tres dies lo rey ab tota sa gent fon prest per partir.

Lo comte hermità dix a son fill que se n’anàs ab lo rey e que·l servís de tot son poder. E que si debats o qüestions venien en lo regne, en negun cas del món no vengués contra son rey e senyor.

–Per molts mals e dans que·t fes. E dich-te verdaderament que la major infàmia que·l cavaller pot haver en aquest món sí és com ve contra son senyor natural. Posat cas que el rey te levàs tots los béns que tens ne pories haver, no vulles venir contra la magestat sua, car axí com los leva, los pot tornar. Ages aquesta doctrina de mi: per moltes injúries que·l rey te faça, axí dar-te de mà o de bastó o spasa o qualsevulla altra cosa, que vergonya no·t pot fer: bé·t poria fer dan en ta persona, mas no vergonya, per ço com és ton rey e senyor natural. Yo viu, stant en la cort de l’emperador, un duch vassall e sots la senyoria de l’imperi. Un dia de Nadal, exint l’emperador de missa ab infinida gent de duchs, comtes e marquesos e molt nobla cavalleria, l’emperador anava un poc enujat de un bisbe qui la missa dita havia, e dix algunes paraules d’ell. E lo duch, per quant era parent e amich del bisbe, volgué satisfer en les paraules que l’emperador dites havia. L’emperador en aquell cas no tingué prou paciència: alçà la mà e donà-li un gran bufet. Dix lo duch: Senyor, açò e molt més pot fer la magestat vostra. Per ço com so vostre súbdit hi hauré paciència. E si negun altre rey o emperador en lo menor cabell del meu cap contra ma voluntat me tocàs, yo·l ne fera penedir. E per ço, mon fill, te prech tan carament com puch ni sé contra ton rey no vulles venir.

E axí lo y promés lo fill, de complir tot lo que li manava. Lo comte hermità feu molt bé abillar a son fill e a tots los qui ab ell anaven de joyes e robes e bones cavalcadures de cavalls <e>¹⁶ aquanehes, e pres son comiat axí del pare com de la mare, e no partí de allí fins que sabé que lo rey volia partir.

Com lo rey fon al portal de la ciutat demanà lo fill del comte hermità, e jamés se volgué partir del portal fins que fon vengut, e allí a la porta lo feu conestable major de tota Anglaterra.

Lo rey partí e feu la via de la ciutat de Londres. Com la comtessa sabé que lo rey era partit, preguà al comte que tornassen a la ciutat, e lo comte fon content e aquí stigueren per spay de V mesos. En la fi de aquells, lo comte preguà molt a la comtessa que no se n’enujàs, que a ell era forçat que havia de complir lo vot que tenia fet de servir Déu en vida hermitana.

Dix la comtessa:

–Senyor, lo meu sperit dies ha estat alterat havent sentiment de la mia dolor, car no ignorava la mia adolorida ànima que pijor havia de ésser la recruada que no la malaltia. Almenys, vostra merçé faça’m gràcia que vaja ab vós perquè pugua servir la vostra virtuosa persona, e farem una hermita ab dos apartaments, ab una sglésia que haurà enmig. E no vull que ab mi stiguen sinó dos dones ansianes e un prevere que·ns digua missa.

Tantes rahons dix la comtessa, que al comte fon forçat de hobeyr los seus prechs. Com la comtessa veu que de tot se havia de fer, no volgué que en aquella hermita aturassen hon solia star, mas eligí un altre loch, lo qual era molt delitós de gran spesura d’arbres, hon havia una molt bella lúcida font que sobre les verts florides erbes ab suau remor corria, e enmig de aquella delitosa praderia havia un pi de singular bellea; e cascun dia en aquella lúcida font venien a beure totes les bèsties salvatges de tota aquella silva, que era un gran delit de veure-les.

Com l’ermita fon acabada de fer e fon fornida de totes les coses necessàries a la humana vida, lo comte e la comtessa havien donat horde en lo regiment de la ciutat e de tot lo comdat, e agueren coŀlocades les dones e donzelles de lur casa e volien partir per anar a l’hermitatge, aribà lo comte de Notarbalam, qui venia embaxador per lo rey al comte e a la comtessa ab letra de crehença. L’embaxador preguà molt al comte e a la comtessa de part del rey que li volguessen fer tanta gràtia que los dos volguessen anar a la ciutat de Londres, per ço com ell havia contractat matrimoni ab la filla del rey de França. Almenys, si ell no podia anar, que la comtessa no li fallís, perquè era de gran necessitat perquè ella rebés la reyna e li mostràs la pràtiqua e costum de Anglaterra. E perquè era dona de gran linatge e de gran discreció, lo rey li volia fer aquesta honor per lo seu molt meréxer. Lo comte hermità respòs en semblant forma:

–Embaxador, direu a la magestat del senyor rey que yo fora molt content que pogués servir la exceŀlència sua, emperò no puch lexar lo vot que tinch fet de servir a Déu. De la comtessa yo so molt content que ella satisfaça per la sua honor e la mia.

La virtuosa comtessa stimara més restar per servir son marit que no veure les festes, mas com veu la voluntat del comte, son marit, e la justa rahó que en tal necessitat no devia fallir al rey, dix que era contenta. Lo comte hermità pres comiat de tots —ab infinides làgrimes fon fet lur departiment— e anà-sse’n al seu hermitatge, hon stigué ab gran repòs per lonch temps. E cascun dia, aprés que havia dites ses hores, venia-se’n davall aquell bell arbre per veure les bèsties que venien a beure a la lúcida font.

CAPÍTOL XXVIII

COM LO REY DE ANGLATERRA SE CASÀ AB LA FILLA DEL REY DE FRANÇA E EN LES BODES FOREN FETES MOLT GRANS FESTES

Aflaquint de jorn en jorn e dexant-se anar los ànimos ociosos dels cavallers anglesos, molts dies eren passats en pau, tranquilitat, e repòs folgat havien. Lo virtuós rey de Anglaterra, perquè a total oci e languiment no·s sotsmetessen, deliberà, puix havia contractat matrimoni, de fer cridar cort general a fi que s’i fes gran exercici d’armes. La fama fon divulgada per tots los regnes de cristians de la grandíssima festa que lo famós rey preparava.

Seguí’s que un gentilhom de linatge antich e natural de Bretanya, anant en companyia de molts altres gentilshòmens qui a la gran festa anaven, aturà’s més darrer de tots e adormí’s sobre·l rocí, fatigat del treball del gran camí que fet havia. Son cavall lexà lo camí e pres per una senda qui dreçava a la delitosa font hon l’ermità stava, qui en aquell cas se delitava legir un libre qui és nomenat Arbre de Batalles, e feÿa contínuament gràties, com aquell libre legia, a nostre senyor Déu, de les singulars gràties que en aquest món havia aconseguides servint l’orde de cavalleria.

Estant axí, veu venir per aquell pla un home a cavall, e conegué que venia dormint; lexà’s de legir e no·l volgué despertar. Com lo rocí fon davant la font e veu l’aygua, acostà-s’i per voler beure e, perquè tenia la falça regna en l’arçó de la çella, no podia. E tant baschà, que fon forçat al gentilom que·s despertàs. E obrint los hulls, se veu davant un hermità ab molt gran barba tota blancha e quasi les vestidures rompudes, e mostrava’s flach e descolorit. E açò causava la molta penitència que feÿa contínuament, e, per les moltes làgremes que·ls seus hulls destiŀlaven, li eren los hulls molt apoquits. Lo conspecte seu era de home admirable e de gran sanctedat.

Lo gentilom se admirà de tal visió, emperò, per lo bon sentit que tenia, conegué que devia ésser algun home de sancta vida qui s’era allí retret per fer penitència e salvar la sua ànima e, com a home desembolt, prestament descavalcà e feu-li gran reverència. L’ermità lo rebé ab cara afable e asegueren-se en la vert e delitosa praderia. L’ermità feu principi a tal parlar:

–Gentilom, prech-vos per vostra cortesia e gentilesa que·m vullau dir lo vostre nom e com sou en aquest desert vengut ni per quins negocis.

No tardà gran spay que lo gentilom respòs ab tal rahonament.

CAPÍTOL XXIX

COM TIRANT MANIFESTÀ SON NOM E SON LINATGE A L’HERMITÀ

–Pare reverent, puix a la sanctedat vostra plau tant saber mon nom, yo so molt content dir-lo-us. A mi dien Tirant lo Blanch per ço com mon pare fon senyor de la marcha de Tirània —la qual per la mar confronta ab Anglaterra— e ma mare fon filla del duch de Bretanya, e ha nom Blancha; e per ço volgueren que yo fos nomenat Tirant lo Blanch. Fama és per tots los regnes de cristians com lo sereníssim rey de Anglaterra ha manada celebrar cort general en la ciutat de Londres e ha contractat matrimoni ab la filla del rey de França, qui és la més bellíssima donzella que sia en tota la cristiandat e té moltes singularitats que les altres no tenen.

Entre les altres, ne puch recitar una: trobant-me yo en la cort del rey de França lo dia de sant Miquel passat en la ciutat de París, perquè aquell dia era stat fermat lo matrimoni lo rey feÿa gran festa, e lo rey e la reyna e l’infanta menjaven en una taula los tres, e verdaderament vos puch dir, senyor, que com la infanta bevia vi vermell, que la sua blancor és tan strema que per la gola li vehia passar lo vi, e tots quants hi eren n’estaven admirats.

Aprés se diu que lo rey se vol fer cavaller e aprés farà a tots los altres cavallers qui volran rebre l’orde de la cavalleria. E yo he demanat a reys d’armes e ha arauts per què lo rey no s’era fet cavaller en lo temps de la guerra que tenia ab los moros. Han-me respost que per ço com en totes les batalles que havia agudes ab los moros era stat vençut, fins que vench aquell famós cavaller vençedor de batalles, lo comte Guillem de Varoych, qui prestament destruý tots los moros e li posà tot lo regne en repòs. E més, dien que lo jorn de sanct Johan serà la reyna en la ciutat de Londres e s’i faran de grans festes qui duraran un any e un dia.

E per causa d’açò som partits de Bretanya trenta gentilshòmens de nom e d’armes disposts per a rebre l’orde de cavalleria. E venint yo per lo camí, fon sort que per cansament de mon rocí fuy un poch restat atràs per lo gran trebayll que he sostengut de les grans jornades que he fetes, per ço com partí pus tart que negú dels altres. Adormí’m anant pensant, e lo meu rocí a lexat lo camí real e à’m portat davant la reverència vostra.

Com l’ermità hoý parlar al gentilom que anava per rebre l’orde de cavalleria, recordant-li l’orde quina cosa és e tot ço que pertany a cavaller, lansà un gran sospir e entrà en gran pensament, essent en recort de la grandíssima honor en què cavalleria l’avia longuament mantengut. Vehent Tirant lo pensament en què l’ermità stava, dix les següents paraules.

CAPÍTOL XXX

COM TIRANT DEMANÀ A L’ERMITÀ EN QUÈ PENSAVA

–Reverent pare, plàcia a la vostra sanctedat fer-me gràtia que·m digua quin és lo vostre pensament.

Dix l’ermità:

–Amable fill, lo meu pensament és de l’orde de cavalleria e de la gran obliguació en què és posat lo cavaller com haja a mantenir l’alt orde de cavalleria.

–Pare reverent —dix Tirant— suplich a la merçé vostra que·m diguau si sou cavaller.

–Mon fill —dix l’ermità—, bé ha L anys que yo rebí l’orde de cavalleria en les parts de Àfricha, en una gran batalla de moros.

–Senyor e pare de cavalleria —dix Tirant—, sia de vostra merçé dir-me vós, qui tant de temps haveu servit l’orde de cavalleria, com pot hom millor servir aquell orde, com nostre Senyor l’aja posat en tan alt grau e dignitat.

–¿E com? —dix l’ermità—. ¿No saps tu qual és la retgla e l’orde de cavalleria? ¿E com pots tu demanar cavalleria fins que sàpies l’orde? Car negun cavaller no pot mantenir l’orde si no·l sap, e tot lo que pertany a l’orde. E negun cavaller si no sap l’orde de cavalleria no és cavaller, car desordenat cavaller és qui fa altre cavaller e no li sap mostrar los costums que pertanyen a cavaller.

Com Tirant veu que l’ermità lo reprenia ab tant justa causa, alegrà’s de alegria inestimable, e ab humil veu feu principi a tal parlar.

CAPÍTOL XXXI

COM TIRANT PREGUÀ A L’HERMITÀ QUE LI VOLGUÉS DIR QUINA COSA ERA L’ORDE DE CAVALLERIA

–¡O, quina glòria és per a mi que la divina Bondat m’aja feta tanta gràtia que m’a fet venir en part que puch esser instruÿt del que tant lo meu ànimo ha desyat, e per cavaller tan virtuós e de tanta singularitat, amich de Déu, que aprés que ha ben servit son orde s’és retret en lo desert, fugint als mundanals negocis del món per servir a son Creador, donant-li compte del temps que ha despés en aquest món sens fruyts de bones obres! Perquè, senyor, puch dir a la merçé vostra, com yo so stat en la cort de l’emperador, del rey de França, de Castella e d’Aragó, e·m so trobat ab molts cavallers, no hohí jamés parlar tan altament de l’horde de cavalleria. E si la mercé vostra no ho prenia a enuig, vos hauria a molta gràtia que·m diguésseu quina cosa és l’orde de cavalleria, car prou me sent dispost —e l’ànimo que m’i basta— en complir tot ço que l’orde e la retgla de cavalleria manen seguir e observar.

–Mon fill —dix l’ermità—, tot l’orde és en aquest libre scrit, lo qual yo lig algunes veguades perquè sia en recort de la gràcia que nostre Senyor m’a feta en aquest món, per ço com honrava e mantenia l’orde de cavalleria de tot mon poder. E axí com cavalleria dona tot ço que pertany a cavaller, axí cavaller deu donar totes ses forses a honrar cavalleria.

E l’ermità obrí lo libre e legí davant Tirant un capítol en què recitava com fon trobat l’orde de cavalleria ni per quina causa fon hordenat, segons se segueix.

CAPÍTOL XXXII

COM L’ERMITÀ LEGÍ UN CAPÍTOL A TIRANT DEL LIBRE NOMENAT ARBRE DE BATALLES

–Fallint en lo món caritat, lealtat e veritat, començà mala voluntat, injúria e falcedat, e per ço fon gran error entre lo poble de Déu, e gran confusió, <qui era creat>¹⁷ per ço que Déu sia amat, conegut, honrat, servit e temut en lo món. E·n lo principi fon poch stimada justícia per defalliment de caritat, per què fon necessària cosa e condecent que justícia fos tornada en sa honor e prosperitat.

E per aquesta causa, de tot lo poble foren fets miŀlenars, e de cascun miŀler fonch elet un home més amable e de més afabilitat, més savi, més leal, més fort e ab més noble ànimo, ab més virtuts e bones costumes que tots los altres. E aprés feren cercar de totes les bèsties qual seria la més bella, més corrent e que pogués sostenir major treball, e qual fos més covinent per a la servitut de l’ome, e de totes, elegiren lo cavall e donaren-lo a l’ome qui fonch elet de mil hòmens hu. E per ço aquell home agué nom cavaller, com aguessen ajustada la més noble bèstia ab lo més noble home.¹⁸

E seguint l’orde que t’é dit, aprés que fon poblada Roma per Ròmulus, qui fon lo primer rey de Roma —la qual població fonch feta a V mília e XXXI any aprés de la creació de Adam, e de la població de Roma fins a la Nativitat de Jesucrist passaren DCCLII anys— e perquè fos més nomenada Roma en honor e noblesa, elegí lo dit rey Ròmulus mil hòmens jóvens de aquells que ell conegué que serien millors en armes e armà’ls e feu-los cavallers, e posà’ls en dignitats e donà’ls grans nobleses, e que fossen capitans de les altres gents e fossen defenedors de la ciutat. E foren nomenats milles; e açò perquè foren mil, tots fets cavallers en un temps.

[Com Tirant entés que cavaller és de mil hòmens hu elet en haver més noble ofici que tots los altres hòmens] e agué compresa la retgla e orde de cavalleria, fonch posat en gran pensament e dix:

–Glòria sia dada a tu, senyor Déu, qui est sobirana bondat, qui m’as fet venir en part tal que haja poguda aconseguir vera notícia de l’horde de cavalleria, lo qual longuament he servit ignorant la sua gran noblesa e la honor e magnificència en què són posats aquells qui lealment la servexen. E ara, ha molt més aumentat en mi lo desig e volentat de ésser cavaller que ans no tenia.

–Amar se deu la tua persona, segons lo meu parer —dix l’ermità—, per les virtuts que de tu tinch conegudes, e per ço conech tu ésser digne de rebre l’orde de cavalleria. E no penses tu que en aquell temps fossen fets cavallers tots aquells qui u volien ésser, ans hi foren triats hòmens forts e ab molta virtut, hòmens leals e piadosos, perquè fossen scut e defensa de les gents simples, que negú no·ls fes sobres. E per tal cové al cavaller sia més animós e més valent que tot altre, perquè pugua perseguir los mals, no havent dupte dels perills que·ls ne pugua sdevenir. E d’altra part, deu ésser afable e graciós en totes coses, e comunicable a totes gents de qualsevulla condició que sien; per què gran treball e fatiga és ésser cavaller.

–Donchs, senyor —dix Tirant—, ¡major força e poder deu haver lo cavaller que nengú altre!

–No pas —dix l’ermità—, ans n’i ha tan poderosos com ells, emperò cavaller deu tenir virtuts que a altre home no pertanyen.

–Per ma fe —dix Tirant—, molt desige saber què és lo que pertany a cavaller e no a altre home.

–Mon fill —dix l’ermità—, yo vull que sàpies que, axí apartat com stich, cascun dia reduesch a la mia memòria los exceŀlents actes dignes de gloriosa recordació qui són en aquell benaventurat orde de cavalleria. Lo cavaller fonch fet en lo principi per mantenir lealtat e dretura sobre totes coses, e no penses que lo cavaller sia de més alt linatge exit que los altres, com tots naturalment siam exits d’un pare e d’una mare.

CAPÍTOL XXXIII

COM L’ERMITÀ LEGÍ A TIRANT LO SEGON CAPÍTOL

Primerament fon fet cavaller per mantenir e defendre la sancta mare Sglésia —dix l’ermità—, e no deu retre mal per mal, ans deu ésser humil e perdonar liberalment a n’aquells qui l’auran dampnificat, puix vinguen a sa mercé. Perquè lo cavaller és tengut defendre la Sglésia, car altrament seria perduda e tornaria a no res. E en lo principi del món, segons se lig en la Sancta Scriptura, que no era home qui tingués tant atreviment de cavalcar en cavall fins que foren fets cavallers per subjugar les males gents e foren trobades les armes; puix foren armats, se tingueren per segurs de tots aquells qui contrastar los volien. E per ço, mon fill, te diré les armes axí offensives com defensives què signifiquen, e la valor de aquelles. Lo cavaller qui les armes porta, no li foren dades sens causa; e són de molt gran significança, que axí deu lo cavaller cobrir la sancta mare Sglésia e la deu defendre de tot mal com a fill que li és.

E pren speriència de aquell tan famós cavaller qui·s sabé percassar molta honor en aquest món e glòria en l’altre, lo nom del qual era Quinto lo Superior, qui fonch tramés embaxador per lo papa a l’emperador de Contestinoble:

Ab dues galeres aribà al port de Contestinoble, e exit en terra en la ciutat, veu-la que stava molt subjugada per los turchs e sabé com los turchs feÿen stables per als cavalls de la major sglésia de la ciutat. E ab poqua gent anà a fer reverència a l’emperador e dix semblants paraules:

–Senyor, ¿com pot consentir la magestat vostra que aquests turchs, gent de pocha stima, agen a destruyr tan singular sglésia com és aquesta, car en tot l’univers no és tal? De què stich admirat com ho podeu consentir, car lo vostre cor deuria plorar gotes de sanch.

–Cavaller —dix l’emperador—, a mi no és forçat que pugua fer més del posible, car ells són tanta multitut de gent que tenen quasi tota la ciutat per sua. Entren per les cases e fan de les dones e donzelles tot lo que volen e, si negú los diu res, prestament són morts o presos. E per aquesta causa yo e tots quants som havem a comportar encara que no vullam.

–¡O, gent de poch ànimo! —dix lo cavaller—. ¿E per temor de morir vos haveu axí lexar senyorejar? Tothom se arme e dexau fer a mi.

–Cavaller —dix l’emperador—, prech-vos per vostra gentilesa que no vullau fer novitat neguna, car si u feýeu seria lançat de tota la senyoria de l’imperi, car més ame star en aquesta subjugació ab tots los meus que no ésser desposehit de tot.

Dix Quinto:

–¡O, gent de poch ànimo e de pocha fe! Bé mostrau ésser mals cristians, que no confiau de l’adjutori divinal. Ara yo fas vot a Déu que lo primer qui parlarà, yo li daré ab aquesta mia taillant spasa un tal colp que los crits sentiran los qui stan dins la sglésia.

L’emperador, com lo veu parlar ab tanta fúria, no gosà més parlar. E lo cavaller se n’anà, e pres aquella pocha gent que tenia de les galeres e entrà dins la sglésia ab ànimo molt sforçat, agenollà’s davant l’altar de la Mare de Déu, senyora nostra, e feu aquí oració. Estant en la oració, veu venir molts turchs qui anaven per desfer l’altar major. Levà’s cuytadament e demanà qual d’ells era lo capità. Fon-li mostrat que anava per la sglésia fent fer cambres e stables e altres vils coses.

–Digues, capità de mala gent —dix lo cavaller—, ¿per què fas tanta desonor a la nostra sglésia, qui és casa de Déu? Mana a la tua gent que cessen e tornen totes les coses al primer stat, si no yo, ab la tua pròpria sanch e dels teus, pastaré lo morter ab les mies mans e tornaré adobar tot lo que tu has desfet e guastat.

¿Qui est tu, qui ab tan gran audàcia parles? —dix lo capità—. ¿De quina nació est e sots quina senyoria stàs?

Lo cavaller respòs ab paraules de semblant stil.

CAPÍTOL XXXIIII

COM L’EMBAXADOR DEL PAPA MENAÇÀ AL CAPITÀ DEL GRAN TURCH DINS CONTESTINOBLE

–Io so de l’imperi Romà, embaxador del sanct pare, e so vengut per castigar a tu, qui est dissipador de la cristiandat, ab aquesta spasa nua que tinch en la mà, qui és molt cruel. E daré mort a tots aquells qui volen destroyr la casa de Déu.

Lo capità respòs en la següent forma:

–Cavaller, yo no·m spante pas de les tues menaçes, perquè açí tu no·m pots fer sobres, com sia de gents molt poderós, mas per quant so informat de les virtuts de aqueix vostre sanct pare de la cristiandat, per la reverència e sanctedat sua ho faré, e no per temor de les tues paraules.

E manà lo capità a la sua gent que totes les coses que eren stades desfetes en la sglésia fossen tornades com de primer star solien. E prestament fon fet, e molt millor foren tornades que no solien ésser. Partí’s lo capità turch de la ciutat de Contestinoble ab tota la sua gent e promés que de vida sua no enujaria més a l’emperador, e lo cavaller feu restituhir la senyoria a l’emperador, lo qual li’n feu infinides gràcies de la sua molta virtut.

Pres comiat lo romà cavaller de l’emperador e recullí’s en les galeres e, ab pròsper vent, se’n tornà en Roma. Lo sanct pare, sabent que lo seu embaxador venia ab ben compliment de tot lo per què era anat, feu exir tots los cardenals e bisbes ab molta cavalleria per rebre’l, e ab gran triümpho lo portaren davant lo papa, lo qual lo rebé ab molta amor e benignitat e donà-li en premi de sos treballs dels seus tresors, que ell e tots los seus ne foren richs. E aprés la sua mort li fon feta grandíssima honor, e lo seu cors fon soterrat en la sglésia de Sanct Joan de Letrà, al peu de l’altar, ab molta solempnitat.

–Mira, mon fill, aquest cavaller quanta honor adquerí per ésser virtuós. E dir t’é què significha la cuyrassa que porta lo cavaller, que li guarda tot lo cors: significa la Sglésia, que deu ésser tota closa e murada de la defensió del cavaller, qui deu anar contra totes les gents per defendre-la. E axí com l’elm ha d’estar en lo més alt loch del cors, axí deu star més alt l’ànimo per emparar e mantenir lo poble e no consentir que lo rey ne negun altre los faça mal ni dan. Los avanbraços e manyopes signifiquen que no y deu trametre a negú, sinó ell mateix hi deu anar e ab los braços e ab les mans deu defendre la Sglésia e lo poble, qui és bo, e tots aquells qui són de bona vida; e ab los braços e ab les mans deu tanbé punir los mals hòmens de mala vida. Los guardabraços signifiquen que lo cavaller deu guardar que los homicides ne nigromàntichs no facen mal ne dan a les sglésies. L’arnés de cames signifiqua si lo cavaller sent o sap negú vulla fer dan a la Sglésia, o infels entrassen per dampnificar la cristiandat, si no pot a cavall, a peu hi deu anar a la batalla per defendre aquella.

–¡O, senyor e pare de cavalleria! —dix Tirant—. ¡Quina consolació és per a la mia ànima en yo poder saber los grans secrets que són en aquest tan alt orde de cavalleria! E sia de vostra merçé, puix é sabut la proprietat de les armes defensives, que sàpia la significança de les offencives, perquè haja notícia de aquelles.

Alegrà’s l’ermità de la molta voluntat que veu a Tirant en saber l’orde de cavalleria, al qual, responent, dix.

CAPÍTOL XXXV

COM L’ERMITÀ DIX A TIRANT LA SIGNIFICATIÓ DE LES ARMES

–Lo bon grat que tinch de vós, Tirant, me obligua en dir-vos ab molta voluntat tot lo que he sabut en l’art de cavalleria. Primerament la lança, que és largua ab lo ferro agut, signifiqua que·l cavaller deu fer tornar atràs tots aquells qui mal ni dan volen fer a la Sglésia. Axí com la Sglésia és largua, deu fer tant lo cavaller, que ell sia duptat e temut per tots aquells qui jamés no l’auran vist. Axí com la lança és duptada e temuda per encontre, axí deu ésser ell temut; e ab los mals deu ésser molt mal, e ab los bons ésser leal e verdader; ab los forts e de mala vida, ésser cruel.

»La significança de la spasa és que tailla a dues parts e pot-ne hom fer mal en tres maneres, car hom pot matar e nafrar a dues parts, aprés ab la punta. E per açò la spasa és la més noble arma que lo cavaller pot portar e de major dignitat, e per aquesta rahó lo cavaller deu servir en tres guises: la primera defensant la Sglésia, matant, e malmetent totes les gents qui mal volen fer en aquella. E axí com la punta de l’espasa forada tot lo que aconseguex, axí lo bon cavaller deu foradar e aconseguir a tots aquells qui mal volen fer a la cristiandat ni a la Sglésia, no havent-los pietat ni merçé alguna, ans ab la spasa los deu ferir a totes parts. La correja de la spasa significa com lo cavaller la’s ciny per mig del cors, axí deu ésser senyhit de castedat. Lo pom de la spasa significa lo món, per ço lo cavaller és obliguat a defendre la república. La cruera significha la vera Creu, en la qual lo nostre Redemptor volgué pendre mort e passió per rembre natura humana. Axí u deu fer cascun bon cavaller: deu pendre mort per restauració e conservació de tot lo desús dit. E si per açò moria, se n’hiria la sua ànima dret en paradís.

»Lo cavall significa lo poble, lo qual lo cavaller deu mantenir en pau e en verdadera justícia, car axí com lo cavaller fa son poder de conservar lo cavall quant vol entrar en batalla que negú no li faça mal, axí deu guardar lo poble que negú no li faça sobres. Car lo cavaller deu tenir lo cor dur e fort contra aquells qui són falsos e de pocha pietat e, d’altra part, deu haver lo cor moll en haver pietat dels hòmens de bona vida qui són pasífichs e leals: car si lo cavaller ha pietat ni merçé al qui merex mort, trobant-se administrador de justícia, dampna la sua ànima. Los sperons daurats que lo cavaller calça tenen molts significats, car l’or, qui és tant stimat, se met als peus, perquè lo cavaller no deu stimar que per aquell haja de fer tració ne maldat, ne tals actes que difrauden la honor de cavalleria. Los sperons són aguts perquè puguen fer córrer lo cavall, e signifiquen que lo cavaller deu punxar lo poble per fer-lo virtuós, car un cavaller virtuós basta a fer-ne molts virtuosos; e d’altra part deu punxar lo mal poble en fer-lo temerós.

»Lo cavaller qui per or ni per argent dexa de fer sa honor, menysprea l’orde de cavalleria. En tals cars merex que tots los reys d’armes, erauts e porsavants façen instància e requesta als bons cavallers, e aquells són tenguts de anar al rey e, ab gran instància e solicitut, tots ensemps, si pendre’l poden, lo deuen armar de totes armes, tan bé en orde com si devia entrar en batalla o en alguna gran festa, e posar-lo sobre un gran cadafal perquè tots lo puguen veure. E deuen ésser allí XIII preveres dient contínuament hores de defunts, axí pròpriament com si·l tenien allí mort. Aprés, a cascun psalm que dien, levar-li primer lo bacinet, per ço com és lo pus principal membre del cavaller, ab lo qual ha consentit ab los hulls venir contra l’orde de cavalleria. Aprés li deuen levar la manyopa de la mà dreta, per ço com és offenciva, car si per or ha difraudat l’orde de cavalleria, ab aquella mà lo pres e·l toquà. Aprés li deu ésser levada la manyopa de la mà sinestra —perquè és defensiva— perquè fon participant en lo que havia fet la dreta. Aprés li deu ésser levat tot l’arnés que porta, axí de les armes ofencives com defensives, e deuen ésser lansades cascuna per si de alt del cadafal en terra. E deuen dir tots los reys d’armes primer, aprés los erauts, tercerament los porsavants, nomenant cascuna peça d’arnés per ci, dient en alt cridant.»

CAPÍTOL XXXVI

COM DESAGRADUEN LOS CAVALLERS

»“Aquest és lo bacinet de aquell desleal difraudador de aquell benaventurat orde de cavalleria.“

»Fet açò, deuen tenir allí aygua calenta en un bací d’or o d’argent, dient ab altes veus los erauts: “¿Com ha nom aquest cavaller?“

»Responen los porsavants: “Tal, nomenant-lo per son nom.”

»Responen los reys d’armes: “No és pas veritat, que ans és aquell mal cavaller vilà qui a poch stimat l’orde de cavalleria.”

»Dien los capellans: “Posem-li nom.”

»Dien los trompetes: “¿Com haurà nom?”

»Respon lo rey: “Sia ab gran vituperi lançat e bandejat de tots nostres regnes e terres lo mal cavaller qui a volgut desestimar l’alt orde de cavalleria.”

»Aprés dites per lo rey semblants paraules, los erauts e reys d’armes, ab l’aygua calenta li donen per la cara, dient-li: “Tu seràs nomenat de ací avant per ton dret nom: traÿdor.”

»Aprés, lo rey se vist de dol ab XII altres cavallers, ab gramalles e caperons tots blaus, e fan una gran demostratió de tristor. E cascuna peça de arnés que li leven, li lançen de l’aygua calenta per lo cap. Aprés que és del tot desarmat, devallen-lo del cadafal, no per la scala hon pujà com era cavaller, mas, aprés que l’an desarmat, ab una corda lo liguen e calen-lo en terra. Aprés, lo porten ab molts inproperis a la sglésia de Sent Jordi e aquí, davant l’altar, fan-lo gitar en terra e dien-li lo psalm de maledictió. E allí és lo rey present ab los XII cavallers —que signifiquen Jesucrist ab los XII apòstols— e donen-li sentència de mort o de carçre perpètua, ab molts inproperis que li són fets.

»Per què, fill, pots veure com és fort cosa rebre l’orde de cavalleria. Encara tens més a fer, que per aquest orde és tengut de mantenir pubils, viudes, òrfens e dones casades, si negú los vol enujar en fer-los força ne levar-los béns, car los cavallers són obliguats de posar les persones a tot perill de mort si per alguna dona d’onor són requests que sien defeses. E tot cavaller jura lo jorn que reb l’orde de cavalleria que mantendrà de tot son poder tot lo que desús és dit. Per què·t dich, mon fill, que és gran trebaill e fatigua ésser cavaller, car a molt és obliguat. E lo cavaller qui no dona compliment al que és obligat, met la sua ànima en infern, per què val més viure simplament que ésser obliguat en alguna cosa. Encara no he dit lo que·s pertany per a ésser complit cavaller, com sien duptoses totes les condicions perfetes.»

Tirant, per molta voluntat que tenia de saber totes les coses que pertanyen a cavaller, feu principi a tal parlar.

CAPÍTOL XXXVII

COM TIRANT DEMANÀ A L’HERMITÀ QUE LI DIGUÉS EN QUINA EDAT DEL MÓN EREN STATS MILLORS CAVALLERS

–Si les mies paraules no deuen enujar a vostra senyoria, pare reverent, vos hauria a molta gràtia la reverència vostra me volgués dir, en lo principi que cavalleria fon començada en lo món, si y ha aguts cavallers tan virtuosos e singulars com són estats aprés.

–Mon fill —dix l’ermità—, segons recita la Sacra Scriptura, de molts singulars e virtuosos cavallers són stats en lo món, car legim en les històries dels Sancts Pares la gran virtut del noble Josué, e de Judes Machabeu, e dels Reys, e de aquells singulars cavallers grechs e troyans, e de aquells invensibles cavallers Scipió e Aníbal e Pompeu, Ochtovià e March Antoni, e de molts altres cavallers que seria prolixitat gran de recitar-los.

–E de l’adveniment de Jesucrist ençà —dix Tirant— ¿à n’i aguts de tan bons?

–Sí —dix l’ermità—, car lo primer fon Joseph Abarimatia, qui levà de la creu a Jesucrist e·l posà en lo moniment, e molts altres qui devallaren del seu linatge, qui foren valentíssims cavallers, los quals foren Lansalot del Lach, Galvany, Bors e Perseval, e sobre tots Galeàs, qui per virtut de cavalleria e per sa virginitat fon merexedor de conquistar lo Sanct Greal.

–E ara en nostre temps —dix Tirant—, ¿a qui porem dar la honor en aquest regne?

Respòs l’ermità:

–Certament ell és digne de gran honor lo bon cavaller Muntanya Negra, qui a fet molt bones cavalleries dignes de recitar. E lo Duch d’Atretera, jove dispost e de singular força, stimà més ésser presoner en poder de infels que fugir vergonyosament, per ço que los cavallers reptar no·l poguessen. E micer Juhan Stuart, molt valerós en son orde, e molts d’altres que no cur de recitar.

Encara no fon content Tirant que no tornàs a replicar les següents paraules.

CAPÍTOL XXXVIII

COM TIRANT TORNÀ A REPLICAR A L’HERMITÀ DEL PRECEDENT CAPÍTOL

–Pare senyor, ¿per què vostra senyoria no parla axí bé de aquell tan famós cavaller lo comte Guillem de Varoych, del qual he hoÿt recitar de singulars actes? Com per la molta virtut sua són stades vençudes moltes batalles en França e en Ytàlia e en moltes altres parts, e deliurà la comtessa del Bel Star, la qual lo marit ab tres fills la incriminaven de adulteri. E volent executar la dita senyora per cremar-la —que la ligaven en un pal e lo foch aparellat entorn—, en Guillem de Varoych s’i encontrà e anà cuytadament al rey que era allí present, qui feÿa executar aquesta cruel sentència, e dix-li:

–Senyor, vostra altesa faça apagar lo foch, que yo vull per batalla deliurar aquesta senyora, car a gran tort és incriminada e ab defalt de justícia la voleu fer morir.

E lo marit se feu avant ab los tres fills e dix:

–Cavaller, no és ara hora de vós defendre aquesta mala dona, mas aprés que ella serà morta, axí com mereix, yo us respondré o per armes o en la manera que volreu.

Dix lo rey:

–Lo comte diu molt bé.

Com en Guillem de Varoych veu tanta inhumanitat del rey e del marit e fills, tirà l’espasa e donà al marit tan gran colp al cap que mort lo mes per terra. Aprés cuytà devers lo rey e de un colp li levà lo cap. E cuytà per los fills e feu-ne morir los dos, e l’altre fogí, que no·l pogué aconseguir. E moltes gents per la mort del rey eren contra ell, e lo valerós cavaller feu tant ab son sforçat ànimo que entrà dins lo cèrcol del foch que li havien fet entorn e taillà la cadena que la comtessa ligada stava. Com los parents de la comtessa veren lo gran sforç del cavaller que l’avia liberada de mort, molts anaren en sa ajuda e per bella força la tragueren de mig de la gent e la se’n portaren en un monestir de monges, hon stigué allí molt honradament. E ans que partís de allí, lo comte de Varoych la feu tornar dins la ciutat a la comtessa ab voluntat de tot lo poble, e li restituhiren tot lo comdat.

E partint-se de la ciutat lo valerós comte de Varoych, anant per son camí, se diu que trobà un gran leó qui se’n portava una criatura e, per la molta gent qui·l seguien, no·s gosava aturar per menjar-la. Com en Guillem de Varoich se veu davant lo leó ab l’infant chich que portava, devallà del cavall molt prest e tirà la spasa. Lo leó, qui·l veu que venia devés ell, lexà la criatura e anà devés ell, de què molts volen dir que entre los dos agué una brava batalla que·s vengueren abraçar, e adés era la hu alt e adés l’altre baix, e·s feren moltes nafres. A la fi lo comte sobrà de força lo leó e matà’l, e pres la criatura en los braços —que encara mamava— e lo cavall per la regna, e anà a peu devés la ciutat, que tant nafrat stava que no podia cavalcar. E axí caminant trobà la mare ab molta gent qui venia seguint lo leó e reté’ls l’infant.

E ara poch temps ha que los moros havien conquistada la major part de Anglaterra, hon lo rey fon deposat; e per ell ésser tan virtuós cavaller alsaren-lo rey, e combaté’s cors per cors ab lo rey moro e vençé’l e matà’l dins lo camp. Aprés, ab la sua victoriosa mà, feu morir infinida morisma, no volent-ne pendre negú a merçé, e per la sua molta virtut tragué de captivitat a tots los cristians de la illa de Anglaterra e restituhí al primer rey la corona e la senyoria del regne. Moltes altres honors que s’a sabudes percassar, les quals lo dia no·m bastaria per a recitar-les.

L’ermità, per no fer demostratió que ell fos aquell, feu principi a tal parlar.

CAPÍTOL XXXIX

COM TIRANT SE PARTÍ DE L’HERMITÀ, CONTENT DE LES BONES DOCTRINES QUE LI HAVIA DADES

–Veritat és, mon fill, que yo he hoÿt parlar de aquex cavaller comte Guillem de Varoych, mas jamés l’é vist ne conegut, e per ço me so lexat de parlar d’ell; emperò molts bons cavallers són stats hi són en aquest regne, qui són stats morts e nafrats per defendre la cristiandat.

–Ara —dix Tirant—, pare senyor, puix tants són stats e tan singulars actes han fets nobles cavallers, segons vostra sanctedat m’a dit, suplich a la senyoria vostra que no s’enuge del que diré. ¡O, com me tendria per vil e per abatut, ab poch ànimo, si duptava en rebre l’orde de cavalleria, per mal ni treball que seguir me’n pogués! Perquè cascú deu conéxer per a quant l’ànimo li basta. E certament dich a la senyoria vostra que, si molts més perills hi agués en l’orde de cavalleria que no ha, yo no dexaria per res de rebre l’orde de cavalleria si trobe negú qui la’m vulla dar, e vingua-me’n tot lo que venir me’n pugua. E la mia mort yo tindré per ben spletada amant e defenent l’orde de cavalleria e servint aquell de tot mon poder perquè no sia reptat per los bons cavallers.

–Ara, mon fill —dix l’ermità—, puix tanta voluntat teniu de rebre l’orde de cavalleria, rebeu-lo ab renom e fama, ço és, que en aquell dia que·l rebreu façau exercici d’armes, que tots vostres parents e amichs coneguen que sou per a mantenir e servir l’orde de cavalleria. E per ço com és ja hora tarda e vostra companyia és molt avant, yo tendria per bo que partísseu, per ço com sou en terra stranya e no sabeu los camins e seríeu en perill de perdre-us per los grans boscatges que en aquesta part són. E prech-vos que us ne aporteu aquest libre e·l mostreu a mon senyor lo rey e a tots los bons cavallers per ço que sàpien quina cosa és l’orde de cavalleria. E al tornar que fareu, vos prech, mon fill, que torneu per açí e que·m sapiau dir qui són stats fets novells cavallers. E totes les festes e gales que s’i faran que yo les pugua saber, que us ho tindré a gran servey.

E donà-li lo libre ab lo comiat ensemps.

Tirant pres lo libre ab inestimable alegria, feent-li’n infinides gràties, e promés-li de tornar per ell. E a la partida Tirant li dix:

–Digau-me, senyor, si lo rey e los altres cavallers me demanen qui és lo qui tramet lo libre, ¿de qui diré?

Respòs l’ermità:

–Si tal demanda vos és feta, direu que de part de aquell qui tostemps ha amat e honrat l’orde de cavalleria.

Tirant li feu gran reverència, pujà a cavall e tingué son camí. E la companyia sua staven molt admirats què era d’ell com tant tardava. Pensaven-se que no·s fos perdut en lo bosch e molts dels seus lo tornaren a cercar, e trobaren-lo en lo camí, que anava legint les cavalleries que dins lo libre eren scrites e tot l’orde de cavalleria.

Com Tirant fon aribat a la vila hon sos companyons eren, recità’ls la bella ventura hon nostre Senyor l’avia portat e com lo sanct pare hermità li havia dat aquell libre. E tota la nit stigueren legint fins al matí, que fon ja hora de cavalcar. E anaren tant per ses jornades, que aribaren a la ciutat de Londres, hon era lo rey ab molta cavalleria, axí de aquells del regne com dels strangés, que molts hi eren ja venguts e no tenien a passar sinó XIII dies fins a la festa de Sanct Joan.

Com Tirant ab sos companyons fon apleguat, anaren a fer reverència al rey, lo qual los rebé ab cara molt afable, e tothom se mes en punt com millor pogueren, segons lur stat e condició. E la infanta era a dos jornades de allí en una ciutat qui és nomenada Conturberi, hon jau lo cors de sanct Thomàs de Conturberi.

Lo dia de Sanct Joan principiaren les festes, e aquell dia se veu lo rey ab la infanta, sa sposada. Duraren aquestes festes un any e un dia.

Complides les festes, lo rey agué complit son matrimoni ab la infanta de França, e tots los strangés prengueren comiat del rey e de la reyna e cascú se’n tornà en ses terres.

Tirant, aprés que fon partit de la ciutat de Londres ab sos companyons, fon en recort de la promesa que havia feta al pare hermità e, essent prop de aquella part hon ell habitava, dix a sos companyons:

–Senyors germans, a mi és forçat de passar per lo pare hermità.

E tots los de la companyia lo preguaren que poguessen anar ab ell, perquè tenien molt desig de haver notícia de la sanctedat de l’hermità, e Tirant fon molt content. E tots prengueren lo lur camí devers la hermita. E en aquella hora que ells venien, l’ermità stava davall l’arbre dient ses hores.

Com l’ermità veu tanta gent venir, stigué admirat quina gent podia ésser. Tirant se fon mes primer de tots los altres e com fon prop d’ell descavalcà, e tots los altres ab ell, e acostaren-se ab humilitat profunde a l’hermità, fent-li gran reverència de genoll, fent-li la honor que merexedor era. E Tirant li volgué besar la mà, e tots los altres, e ell no u volgué comportar.

E l’ermità, axí com aquell qui era molt pràtich e cortesà, los feu molta honor, abraçant-los a tots, e pregà’ls per gentilesa se volguessen seure en la erba prop d’ell. E ells respongueren que ell se volgués seure, que ells tots starien de peus; mas lo valerós de senyor no u volgué consentir, ans los feu seure a tots prop d’ell. Com tots foren aseguts, stigueren tots sperant que l’ermità parlàs. L’ermità, conexent la honor que li feÿen, feu principi a tal parlar.

CAPÍTOL XL

COM TIRANT AB SOS COMPANYONS, TORNANT DE LES GRANS FESTES QUE S’EREN FETES EN LES BODES DEL REY DE ANGLATERRA, PASSAREN PER L’ERMITA HON STAVA LO PARE HERMITÀ

–No us poria recitar, magnífichs senyors, la gran contentació que los meus hulls tenen de veure tanta gent de bé, per què us hauré a molta gràtia me vullau dir si veniu ara de la cort de mon senyor lo rey. E desige saber los qui són stats fets novells cavallers e de les honrades festes que pens seran stades fetes. E prech a vós, Tirant lo Blanch, vos plàcia dir-me los noms de tots aquests senyors que açí present stan, perquè la mia ànima ne reste aconsolada.

E donà fi a son parlar. Tirant se girà devers la sua companyia, per ço com n’i havia, axí en linatge com en riquesa com en altres coses, de major auctoritat e senyoria, e dix-los:

–¡O, valerosos cavallers! Suplich-vos que vullau respondre e satisfer a les demandes qui·ns són stades fetes per la reverència del pare hermità, del qual yo a vosaltres moltes voltes he parlat del saber de la sanctedat sua, com ell sia pare de cavalleria e merexedor de molta honor, que li’n vullau fer relació.

Respongueren tots:

–Digau vós, Tirant, e parlau per tots, puix lo sanct pare ha aguda primer notícia ab vós.

–Ara yo us demane en gràtia —dix Tirant—, puix a vosaltres plau e lo reverent pare m’o mana, que si yo fallia en alguna cosa m’o vullau reduyr a memòria.

E tots digueren que eren contents. E Tirant, levant-se lo barret del cap, feu principi a tal parlar.

CAPÍTOL XLI

COM TIRANT RECITÀ A L’HERMITÀ LES GRANS FESTES, SOLEMPNITATS E MAGNIFICÈNCIES, LES QUALS NO·S TROBEN PER SCRIPTURA TAN BELLS ACTES COM FOREN FETS EN LES BODES DEL REY DE ANGLATERRA, E DEL DIVÍS QUE FON ENTRE·LS OFFICIS

–Senyor de molta reverència e sanctedat: la senyoria vostra deu saber que la vespra de Sanct Joan pus proppassat agué un any, feu mostra lo rey e tots los qui eren en la ciutat, axí dones com donzelles, e tots los officis, e tots los strangers que y eren venguts de moltes parts de la cristiandat sabent les grans festes que s’i aparellaven, com lo rey agués tramés molts reys d’armes, erauts e porsavants a notificar-ho per tot lo món.

»E primerament, senyor, vos diré una gran magnificència, la qual he hoÿt dir que lo rey ha feta, que no·s troba en scriptura ni meyns és stada en nostre temps: que, a cascun port de mar o per qualsevulla altres camins o viles o lochs reals, tots aquells qui venien per veure les festes o per fer armes, los de les viles o ciutats los daven viandes molt abundosament a tots; del dia que desembarcaven fins al dia que exien de la illa de Anglaterra, tostemps havien la despesa francha.

»Lo dia de sanct Joan lo rey se abillà molt bé ab un manto tot brodat de perles molt groses, forrat de marts gibellins, les calçes de aquella semblant brodadura molt riques, lo gipó de brocat de fil de argent tirat, no portant res d’or —perquè no era encara cavaller— sinó al cap, que portava una corona d’or molt richa e de gran stima e lo ceptre en la mà. Cavalcant en un bell cavall, en lo seu gest mostrava ésser bé rey. Axí partí del seu gran palau e anà a la gran plaça de la ciutat, acompanyat de tots los gentils hòmens que·s trobaren en la ciutat que fossen de quatre cortés, e negun altre no anava ab lo rey.

»E stant lo rey en la plaça, vench lo duch de Lencastre, tot armat en blanch, ab XV mília combatens. E lo rey, aprés que li agué feta reverència, manà-li que isqués primer de tots e que portàs l’avantguarda. Lo duch de continent se mes primer, e tota la gent d’armes passà davant lo rey, molt ben armats e ab bell orde, e ab molts cavalls ab paraments de brocat e de xaperia d’or e d’argent e moltes cubertes e petnaxos e simeres a modo de Ytàlia e de Lombardia.

»Aprés del duch anaven tots los órdens, cascú ab un ciri ençés en la mà. Aprés venien tots los menestrals, cascun ofici ab sa lurea que feta havien. E fon molt gran divís entre los oficis, que yo pensí que los uns ab los altres se matarien.»

–¿Sobre quina causa fon aquexa divisió? —dix l’ermità.

–Senyor —dix Tirant—, yo us ho diré. Entre los ferrés e los texidós fon lo divís, car los texidós de lí deÿen que devien precehir als ferrés, e los ferrés deÿen lo contrari, que ells devien haver la honor dels texidós. Ajustaren-se en cascuna part passats X mília hòmens. E los juristes foren causa de tot açò, car aŀlegaven per part dels texidós que no·s podia dir missa ni consegrar lo preciós cors de Jesucrist sens drap de li; e los juristes per part dels ferrés aŀlegaven que primer fon l’ofici de ferrer que no de texidor, per quant lo teler del texidor no podia ésser fet sens ferramenta; per què era provat l’ofici de ferrés ésser més antich e deure precehir als texidós.

»Moltes aŀlegacions se aŀlegaren per cascuna part que no tinch en recort. E aquesta fon la causa del divís. E si no fos stat lo duch, qui·s trobà a cavall e armat, fort jornada fora stada, car lo rey ja no y podia dar remey. Lo duch se mes enmig de la pressa de tota la gent e pres sis juristes, tres de cascuna part, e tragué’ls fora de la ciutat. Ells se pensaren que lo duch los volia per demanar quala part tenia millor justícia. Com foren fora de la ciutat, al cap del pont, feu restar mil hòmens de armes que no dexassen passar a negú si la persona del rey no era. Lo duch descavalcà enmig del pont e, tan prestament com pogué, feu posar dues forques ben altes e feu penjar tres juristes en cascuna, cap avall per fer-los molta honor; e no·s partí de allí fins que agueren tramés les miserables ànimes en infern.

»Com lo rey sabé tal nova, prestament anà hon era lo duch e dix-li semblants paraules:

“–Mon oncle, en lo món no·m podíeu fer major plaer e servir del que fet haveu, per quant aquests hòmens de leys fan richs a si mateyx e destroexen tota Anglaterra e tot lo poble. Per què yo man que stiguen açí en la manera que stan fins a demà, e aprés sien-ne fets quartés e posen-los per los camins.”

»Respòs lo duch:

“–Senyor, si la magestat vostra me volia creure, fésseu en vostre regne que no y agués sinó dos juristes, e aquells dins X o XV dies aguessen determenada qualsevulla causa ab sentència diffinitiva, e dar-los bon salari a cascú. E si prenien res de negú, que no agen altra pena sinó aquesta que havem executada.”

»E lo pròsper rey manà que axí fos fet.

»Sabut per tot lo poble lo virtuós acte que lo duch havia fet, donaren-li infinides lahors, e gens per açò la festa no restà que no·s fes en la forma que era stada hordenada.»

CAPÍTOL XLII

COM LO REY ISQUÉ DE LA CIUTAT, AB GRAN PROFESSÓ, AB TOTS LOS STATS E AB TOT LO CLERO

–Aprés dels menestrals, venien moltes maneres de entramesos. Aprés venia tot lo clero, ço és, archebisbes, bisbes, pabordres, canonges e preveres ab moltes relíquies. Aprés venia un pali molt gran e rich, e dins lo pali venia lo rey ab tots aquells qui volien rebre l’orde de cavalleria. E tots anaven vestits de cetí blanch, qui significa virginitat, o de brocat d’argent; e tots aquests no tenien mullers sinó que eren sposats, emperò, encara que no tinguessen l’esposada en lo regne, bé y podien anar.

»Aprés del rey venien tots los grans senyors tots vestits de brocat o de xaperia, o de cetí o vellut carmesí o domàs; e totes les dones casades anaven axí vestides com los marits. Aprés venien tots los hòmens viudos, e les dones vidues aprés, tots vestits de vellut negre, e tots los guarniments de les bèsties de aquella matexa color. Aprés venien totes les donzelles ab tots aquells qui no eren stats casats; e tots anaven vestits de blanch o de vert, sedes, brocats o de xaperia. E en cascun stat dels desús dits portaven grosses cadenes e fermalls d’or, ab moltes perles, diamants e pedres de gran stima, e cascú feÿa son poder de anar lo més abillat que podia.

»Aprés venien totes les monges de tots los órdens. E cascuna qui volia portar àbit de seda ho podia ben fer —encara que per son orde fos defés—, per ço com lo rey havia obtesa lisènçia del papa que qualsevolgués monja que stigués en religió streta, que aquell any e un dia podia star fora del monestir, e podien vestir seda de qual drap se vulla que fos de la color del seu orde. E lo rey als órdens que eren pobres manà que·ls fossen donats diners per a vestir. E totes les monges jóvens e galants se abillaren, e encara moltes de les ansianes se vestiren totes de seda, e cascuna de aquestes portava una candela ensesa en la mà. Aprés d’elles venien totes les dones de la terça retgla, no menys vestides de drap de seda burella que les monges, e cascuna portava en la mà un stadal, cantant totes lo Magnificat.

»Aprés venien tots los officials reals del regne e tots los hòmens armats a peu, axí com si deguessen entrar en batalla, e tots ab lurea del rey blancha e vermella, ab los herminis tots brodats qui·s feÿen per divisa.

»Aprés venien totes les dones públiques e les qui vivien enamorades, e ab tots los ruffians qui anaven ab elles. E cascuna portava en lo cap una garlanda de flors o de murta perquè fossen conegudes; e si n’i havia neguna casada que se’n fos anada del marit havia portar en la mà una petita bandera. E anaven ballant ab tamborinos.

»En tal forma, senyor, com devisat vos he, anava cascun stat, e anam fora de la ciutat de Londres distant de tres milles. La infanta, que sabé que lo rey venia, isqué de un loch qui·s nomena Granug en lo qual loch ha un molt rich palau—, e molt ben abillada posà’s dins un castell que portava, tot de fusta, sobre un carro de XII rodes, que tiraven XXXVI cavalls, los més grans e forts que en tota França pogueren trobar. E ab la infanta anaven CXXX donzelles, totes sposades, e altra dona ni donzella no anava ab ella.

»Aprés venien a cavall molts duchs, comtes e marquesos entorn de la dita carreta e per semblant moltes dones e donzelles de gran stima. E enmig de una gran praderia, la infanta se aturà. E primerament apleguà lo duch de Lencastre, armat, ab tots los seus, e descavalcaren e feren gran reverència a la infanta qui stava a la porta del castell, que no volgué exir fins que lo rey vingués. E cascun stat, axí com venia per orde, axí anaven a fer reverència tots a la infanta.»

CAPÍTOL XLIII

COM LO REY DE ANGLATERRA PRES LA BENEDICTIÓ AB LA FILLA DEL REY DE FRANÇA

–Aplegant lo rey ab aquell stat que portava e com fon prop lo castell descavalcà, e tots los qui venien ab ell. E la infanta, com veu que lo rey descavalcava, levà’s de peus e prestament li fon mesa una scala tota d’argent per hon ella abaxà, e totes les donzelles sposades qui ab ella eren. La filla del duch de Berrí pres la infanta del bras, e la filla del comte de Flandes li pres les faldes. E tots los sposats que allí eren se posaren davant la infanta per acompanyar-la, e totes les sposades venien aprés d’ella.

»Com la infanta fon prop del rey, feu-li una petita reverència de genoll, e lo rey abaxà lo cap retent-li les saluts. Aprés, tots los qui venien ab ella besaren la mà al rey, axí los hòmens com les dones. Fet açò, fon aquí lo cardenal de Anglaterra ja vestit dels vestiments sacerdotals per dir missa ab un altar portàtil que portaven, e en la praderia pararen l’altar.

»Lo cardenal començà la missa. Com fon a l’Avangeli tornà sposar lo rey ab la infanta; lavors lo rey la besà una e moltes voltes. Com la missa fon dita, lo rey se acostà a la infanta e stigueren allí parlant per bon spay, festejant-se de les festes que entre esposats se acostumen, en presència de tota la gent.

»Com se foren ben festejats, vench lo duch de Lencastre, honcle del rey, e·n presència de tots donà l’orde de cavalleria al rey. E havia allí molts qui en aquell cars agueren volgut rebre l’orde de cavalleria, sinó per los reys d’armes, erauts e porsavants, qui publicaren que en aquell dia negú no·s podia fer cavaller.»

CAPÍTOL XLIIII

DE LES FESTES QUE FOREN FETES LO DIA DE LES BODES DEL REY DE ANGLATERRA

–Com lo rey fon fet novell cavaller, entrà-sse’n dins un petit papalló e despullà’s totes les robes que portava de gentilom e tramés-les al fill del duch d’Orliens, qui era vengut ab la infanta, per ço com era cosín germà d’ella; e ab les robes li donà dues grosses viles. E lo rey ixqué ab una roba de brocat sobre brocat carmesí, forrada de erminis; e agué dexada la corona, e portava en lo cap un petit bonet de velut negre ab un fermall que stimaven valer cent sinquanta mília scuts, e partiren tots de allí. E lo rey lexà los gentilshòmens e mes-se en companyia dels cavallers sposats en un altre pali molt rich, e los gentilshòmens no perderen la possesió del pali ab què eren venguts, e axí anaren tots fins a la ciutat.

»Diré, senyor, a la senyoria vostra, la infanta com anava devisada: ella portava una gonella de brocat carmesí de fil d’or tirat, e hon se mostrava la seda se mostraven carts de argenteria brodats; los caps de les carxofes alt eren d’or ab smalts. La roba era tota de xaperia sembrada de robins e de maragdes. Anava en cabells, los quals mostraven de fil d’or ésser, larchs fins en terra: jamés per negunes gents tals cabells foren vists; la cara e les mans se demostraven de inestimable blancor e bellea. Deu-se contemplar que, en lo agraciat gest que mostrava femenil, totes les amagades coses no podien ésser sinó més stimades.

»De les donzelles sposades que ab ella venien, se pot dir ab veritat que y era tota la flor de França, e encara de cavallers e grans senyors, e de dones e donzelles, e totes riquament abillades. En la forma que dit he a la senyoria vostra anam tots per orde, fins a una milla prop de la ciutat. E com fon enmig de una gran praderia trobam moltes tendes parades, e molts ministrés e altres diverses maneres d’esturments que contínuament sonaven.

»Lo rey descavalcà e tots los cavallers qui eren sposats, e pujaren alt al castell de la infanta; e pres-la per la mà e baxà-la en la praderia, e tots los sposats ab les sposades aprés d’ell, e en la bella praderia començaren a dançar.

»Aprés que lo rey e la infanta agueren dançat, dançaren los cavallers sposats ab les donzelles sposades. Aprés dançaren tots los stats axí com venien per orde. E com la un stat acabava e l’altre volia començar, lo rey se prenia dançar ab la infanta e, com l’avia lexada, prenia la més gentil dama de aquell stat e dançava una dança ab ella. Com tots los stats agueren acabat de dançar portaren la coŀlació de matí: gingibre vert ab malvesia. E açò fan per ço com la terra és molt freda.

»Partim de aquí e venguem prop de la ciutat, vora una gran ribera que y ha molt ben arborada de diversos arbres, e devall los arbres trobam moltes taules parades. E cascun stat tenia son aleujament per a menjar, ab moltes cases de fust que y havien fetes e moltes tendes parades ab singulars lits, per ço que negun stat no agués occasió de entrar dins la ciutat, e si plovia ja tenien allí cases de fusta e tendes hon se podien recullir.

»E cascun stat, vos dich senyor, que eren ben servits de molt eletes viandes, axí en los dies de carn com de peix. E açò durà tot l’any e un dia ab bon compliment de gran magnanimitat. Lo primer dia tot fon de gales e festes; lo segon, qui era divendres, de matí anam a missa, e aprés la missa, entram en la ribera ab moltes barques, totes cubertes de drap de seda e de draps de raç e de broquat, e cascun stat ab sa divisa. E anam pescant per la ribera passades CC barques.

»Aprés que lo rey fon dinat, apartà’s ab son stat. Vench lo muntero major ab molts sahuessos e cans de presa e lebrés de Bretanya e ab tota la munteria, e anam tots ab lo rey a caça, fent¹⁹ gran matança de salvatgines.

»Lo disapte per lo matí fon ajustat consell general de tots los stats, axí de hòmens com de dones, e foren allí en presència de tots publicat e manifestat per los reys d’armes e per los porsavants e erauts, cascun dia de la setmana què tenien de fer.»

CAPÍTOL XLV²⁰

LOS CAPÍTOLS DE LES ARMES QUE·S PODIEN FER EN AQUELLES FESTES

–Primerament lo diumenge, qui és dia de benedictió, fossen fetes dançes tot aquell dia per tots los stats, axí per los órdens com per los menestrals. E qualsevulla orde que dançàs he u fes millor, o fessen jochs o entramesos ab més gràcia, a parer dels jutges, que guanyassen XX marchs d’argent e tot lo que costaven los entramesos. E tot aquell dia no s’i tenia de fer sinó dançes o momos, o entramesos o coses semblants que fossen d’alegria.

CAPÍTOL XLVI

DE AXÒ MATEIX

»–<L>²¹o diluns fon publicat per los desús dits reys d’armes e erauts, qualsevulla que volgués junyir ab armes reals o ab armes de guerra, fossen los ferros de les armes reals ab quatre puntes en lo broquet molt encerades, ab cera gomada cascuna punta de la billeta. Les altres lançes de les armes de seguir al cap de la lança una planxa de ferre redona, hon hi stigués V puntes de açer fetes a taill de diamà, molt ben smolades, e aquesta plancha redona ab los ferres de diamà se venen encasar dins la lança de un ferro tot sol. Lo que més lançes rompria e millor ho fes, guanyàs cascun diluns de l’any V marchs d’or. E la un diluns junyen ab arnés real e l’altre ab arnés de guerra.

CAPÍTOL XLVII

DE AXÒ MATEIX

»–<L>o dimarts, qualsevulla cavaller o gentilom que volgués fer armes a peu en camp clos, ha u per hu, ho dos per dos, ho X per X, ho XX per XX, ho XXV per XXV, que no poguessen ésser de major nombre, per ço com los mantenidors no eren sinó XXVI perquè lo premi del camp no restàs sens defenedor. E qualsevulla que fes armes retretes, lo millor qui u fes guanyàs una spasa d’or que pesàs de X marchs ensús; e lo qui pijor ho fes que fos tengut de posar-se en poder del millor per presoner e stigua tant pres fins que ixqua per rescat o per altra via.

CAPÍTOL XLVIII

<DE AXÒ MATEIX>²²

»–<L>o dimecres, tots aquells qui volran combatre a cavall a tota ultrança, o puntes sangrentes, aquest aytal qui millor ho farà li sia dada una petita corona d’or que pese de XV marchs ensús.

CAPÍTOL XLVIII[I]

<DE AXÒ MATEIX>

»–<L>o digous, qualsevulla cavaller o gentilom qui vol entrar en camp clos a peu a tota ultrança, axí com desús és dit, hu per hu, ho dos per dos, en tal cas aquell guanye una dama tota d’or, a semblança de la infanta. E per ço com aquelles armes són les pus forts e més perilloses que·l cavaller pot fer, pesarà d’or XXXV marchs. E farà jurament en poder dels jutges lo vençut que en tota sa vida no requerrà a negun altre cavaller o gentilom a tota ultrança, e no portarà dins aquell dia e any spasa, ni en bregua que sia no pendrà armes nengunes, si ja no era contra infels. Aprés haja de venir a posar-se en poder de la senyora infanta e la dita senyora faça d’ell a tota sa voluntat.

CAPÍTOL L

<DE AXÒ MATEIX>

»–Lo divendres, per ço com és dia de Passió, no s’i façen armes nengunes, sinó que, aprés de la missa e vespres seran dites, poran anar a caçar.

CAPÍTOL LI

<DE AXÒ MATEIX>

»–Lo disapte és e fonch donat a tots aquells qui·s volran fer cavallers. E lo rey, de bon grat, aprés que seran examinats si són merexedors de rebre l’orde de cavalleria, ell los farà cavallers.

»Veu’s açí, pare e senyor, com eren repartits los dies de la setmana. E foren elets XXVI cavallers capitans del camp, tals que negú reprotxar no·ls podia.

CAPÍTOL LII

<DE AXÒ MATEIX>

–Aprés que lo consell fon tengut e ordenats los capítols, foren publicats generalment per los sobredits reys d’armes e erauts. E era ja hora tarda, lo rey se levà ab tots los stats e anaren-se a dinar. E dites vespres, lo rey ab tots los stats, de continent, ab molts ministrés, anam hon staven los XXVI cavallers elets per fer les armes, qui distaven de l’aleujament del stat del rey un tir de balesta. E dins lo camp, lla hon ells staven, tenien un clos de fusta molt alta, que negú no·ls podia veure sinó per la porta o entrant dins. E tots staven aseguts en cadires, XIII a una part e XIII a l’altra, e tots armats en blanch, e al cap portaven corones d’or molt riques. E com lo rey entrà e la infanta, no·s mogueren gens, sinó que ab lo cap saludaren lo rey, e no fos negú d’ells que gosàs parlar ni digués res. Lo rey, ab tots los stats, stigueren allí un poch e, com lo rey se’n volgué anar, isqueren IIII donzelles de inestimable bellea, ricament abillades, e suplicaren al rey fos plasent a sa magestat volgués aturar fins agués presa coŀlació; e lo rey graciosament los ho atorgà. De continent isqué la coŀlació molt gran e abundosa, de marsapans e pasta real e totes altres maneres de confits de sucre, e tots foren molt ben servits. E los cavallers e gentilshòmens cascú seÿa en faldes de dona o de donzella.

»Aprés la coŀlació feta, lo rey isqué en la praderia e aquí començaren de dançar. E los mantenidors prestament foren desarmats, e tots XXVI vingueren vestits ab sos geserans e ab jaquetes totes de una color e d’una fayçó, brodades d’orfebreria; hi en lo cap cascú portava un bonet de grana ab un beill fermaill, que bé parien que fossen cavallers de gran stat e de alta cavalleria.

»Com agueren dat fi a les dançes, lo rey ab tots los stats anam a veure totes les liçes, ço és a saber, la liça hon jonyien era molt ben feta, ab molts cadafals que y havia. E per semblant eren totes les altres, ab los cadafals molt ben enparamentats de molt bells e singulars draps de ras, e axí mateix les liçes.

»Aprés de açò vist, vengueren a suplicar al rey de part dels mantenidors del camp que anàs a sopar ab tots los estats, e lo rey fon content. Estant en la fi del sopar, los reys d’armes publicaren que qualsevolgués cavaller o cavallers o gentilshòmens que volguessen junyir o fer armes ja desús menssionades havien de venir la vespra de aquell dia segons les armes que fer volia, e portava-les scrites en un paper vermell, e venia acompanyat ab tots los del seu stat, e no y anava negú dels altres stats, e venia enmig de dues donzelles d’onor o dones, segons sa voluntat era, acompanyat de molts ministrés que li anaven davant. E com aplegaven al palench, se avien de nomenar per llur nom propi, e qui era son pare e de quina terra era natural, e les armes que volíeu fer si les feýeu per dona o per donzella, monja, viuda o cassada. E si deýeu que era donzella, dexaven-vos aquelles dones que us portaven e prenien-vos dos donzelles, e aquelles vos acompanyaven e us feÿen molta de honor. E totes les donzelles deÿen en alt cridant: Nostre Senyor vulla donar victòria al nostre cavaller, qui és digne de haver honor e mereix haver amor de donzella. E si és viuda, monja o casada, fan cascunes segons les donzelles. E aprés donen-vos licència que podeu entrar dins lo castell hon stan los XXVI cavallers, e no podeu saber ab qual d’ells haveu de fer les armes. Aprés, lo cavaller qui venia a fer les armes, dava lo paper vermell scrit ab les armes que volia fer a la dona o donzella, viuda, monja o casada, e aquella pujava alt al cadafal hon los XXVI cavallers staven e posava l’escrit sobre una capça d’or. E los cavallers tots se levaven de peus e feÿen molta de honor a la senyora qui havia l’escrit portat. E abaxava la senyora del cadafal e tornaven-se’n per a l’endemà, que les armes havien de fer.»

CAPÍTOL LIII

COM TIRANT MANIFESTÀ A L’HERMITÀ LES MAGNIFICÈNCIES DE LA ROCA

–Com tot lo desús fon fet, partim de allí e anam prop de la ciutat en una gran praderia molt arborada que y ha, per hon passa un gran riu. E enmig de aquella praderia vem una cosa de gran magnificència que no crech en lo món una tal sia stada feta.

–Molt me plauria saber —dix l’ermità— quina cosa de tanta stima és stada aqueixa.

–Yo, senyor, vos ho diré —dix Tirant:

»Enmig de la praderia trobam una gran roca feta de fusta per subtil artifici tota closa, e sobre la roca se demostrà un gran e alt castell ab forniment de molt bella muralla, hon havia V cents hòmens d’armes qui·l guardaven, tots armats en blanch. Apleguà primer lo duch ab tota la gent d’armes e manà que obrissen les portes de la roca, e los qui staven dins digueren que per negú ells no obririen, per ço com llur senyor no u volia, sinó que tornassen atràs. Sus —dix lo duch—, tothom faça lo que yo faré. Devallà del cavall e mes-se lo primer de tots, e los seus feren lo que ell havia fet: ab les spases en les mans e ab les lançes, combateren molt fort la dita roca. Los qui staven alt en la muralla lançaven de grans canteres e bombardes, colobrines e spingardes, barres que semblaven de ferro e pedres. E tot açò era de cuyro negre, e les pedres de cuyro blanch, hon n’i havia de grans e de poques, e totes eren plenes dins de arena, emperò, senyor, si dava a negun home d’armes, pleguat lo metia per terra. E certament fon un combat molt gentil, e los qui no u sabíem, pensam, en lo primer combat, que anava de veres, e molts descavalcam e, ab les spases en les mans, cuytam allà; emperò prestament coneguem que era burla. Aprés apleguaren tots los stats, de hu en hu, e preguaren-los se volguessen dar; ne tanpoch los volgueren obrir la porta, ni menys per lo rey.

»La reyna, que veu que a negú no volien obrir, acostà-s’i ab lo seu stat a la porta e demanà qui era lo senyor del castell, e digueren-li que lo déu d’Amor, lo qual tragué lo cap en una fenestra. La reyna, que·l veu, feu-li gran reverència de genoll; aprés feu principi a paraules de semblant stil.

CAPÍTOL LIIII

DE LA SUPLICACIÓ QUE LA REYNA FEU AL DÉU DE AMOR

»–De la celssitut de vostra magestat, déu de Amor, stà la mia pensa alterada que a suplicació de tants vostres servents hajau deneguada veure la vostra beatitut e glòria. E puix en lo món predominau los ànimos dels leals amadors, no siau avar de subvenir als qui bé e lealment vos serveixen, car se veu per speriència que los qui lealment vos obeheixen e tenen més desig la magestat vostra servir, los deixau passar més penes, que no poden atényer ne sentir la dolçor de la vostra desijada beatitut. Per què us suplique, mon senyor, puix vos so devota, que plàcia a la celsitut vostra fer obrir les portes de la vostra gloriosa abitació a mi, ignocenta de tal delit, puix vos desige servir, e acceptar-me per serventa e en lo vostre benaventurat repòs ésser companyona de tots los altres staments femenils, e acullir-me en la vostra desijada glòria.

»Acabant la reyna la sua humil supplicació, soptosament, ab un gran tro, se obrí la porta de la roca. E lo rey e la reyna, ab tots los stats, a peu, entram dins un gran pati tot entorn enparamentat de draps de raç, lavorats d’or e de seda e de fil d’argent, de diverses històries, les ymatges fetes per art de subtil artifici. Lo çel era tot cubert de draps de brocat blau, e alt sobre los draps de raç havia entorn nayes hon se mostraven àngels tots vestits de blanch, ab ses dyademes d’or al cap, sonant diverses maneres d’esturments, e altres cantant per art de singular música, que los hoynts staven quasi alienats de hoir semblant melodia. Aprés un poch spay ixqué en una finestra lo déu de Amor molt resplandent e, ab cara affable, feu principi a tal parlar.

CAPÍTOL LV

LA RESPOSTA QUE LO DÉU DE AMOR FEU A LA REYNA

»–Lo molt meréixer vostre, graciosa reyna, me obligua fer-vos senyora de mon voler, acceptant-vos per filla obedient e dispensera de les gràcies que hixen de aquest delitós paraís, donant-vos potestat absoluta de poder premiar e punir tots aquells y aquelles que en la mar de amor naveguaran, donant a uns tempestat vàlida, sens atényer al port que desigen, als altres pròsper vent per atényer a port de llur voler, acceptant-ne tots aquells hi aquelles qui ab frau e engan amen, que sien exempts de trobar en vós merçé.

»E dites aquestes paraules, lo déu de Amor desaparagué, que jamés pus no fon vist, ni los àngells, e tots los draps se començaren a moure quasi com a terratrèmol. E tots pujam alt a l’apartament de la reyna e, com nos fem a les finestres del pati, no vem drap negú sinó la bella praderia.

»E diré a la senyoria vostra cosa de gran admiració de aquesta roca, que de continent que los draps foren fora, la vem en quatre parts partida. E en cascuna part de aquestes: en la una se aposentava lo rey ab tot son stat; en la segona stava aposentada la reyna ab tots los françesos qui ab ella eren venguts; en la terça staven aposentats tots los strangers, axí com eren los de Alamanya, de Ytàlia, de Lombardia, de Aragó, de Castella, de Portogal e de Navarra.

»Senyor, sé-us dir que en cascuna part de aquestes havia moltes sales molt bé enparamentades e mols lits molt ricament abillats, en tant que tots quants eren allí staven molt ben aposentats e, si més gent hi agués dos voltes més que no havia, tots hi tingueren bon lloch. Açò han dit tots los strangers qui han cercat lo món: que jamés veren ne han hoït dir que negun gran senyor agués feta una festa de tanta magnaminitat e abundància de totes coses, ne que tant duràs.

»E trobàreu que en lo aleujament del rey stava una dona tota d’argent quasi ab lo ventre un poch ruat e les mamelles que un poch li penjaven, e ab les mans les stava sprement e per los mugurons exia un gran raig d’aygua molt clara qui venia del riu per canons d’argent, e l’aygua que cahia de les mamelles dava en un bell safareig de cristaill. En l’altra estància hon la reina stava havia una donzella tota d’or smaltada e tenia les mans baixes endret de la natura, e de allí exia vin blanch molt fi e especial, e aquell vi dava en un safareig de vidre crestaillí.

»En l’altre apartament stava un bisbe ab sa mitra al cap, qui era tot d’argent, e tenia les mans pleguades mirant devers lo cel, e per la mitra li exia un raig de oli qui dava en un safareig fet de jaspis.

»En l’altre apartament stava un leó tot d’or, ab una molt rica corona d’or al cap ab moltes pedres fines, e per la boca llançava mel qui era molt blanca e clara, e dava en un safareig qui era fet de calcedònies.

»E enmig de aquestes quatre estàncies stava un nan molt diforme a natura e tenia la una mà al cap e l’altra al ventre, e exia-li per lo melich un raig de vi vermel molt fi e special, e dava en un safareig que era fet de porfi. Lo dit nan era lo mig d’or e mig d’açer, e mostrava’s cubert de mig manto. E stava enmig del pati de les quatre estàncies e no podia entrar negú dins la roca que no·l ves. E cascú podia pendre libertament de tot lo que y havia.

»E un poch més amunt del nan stava un home tot d’argent. Mostrava’s ésser vell ab la barba molt blancha, era molt geperut, ab un bastó en la mà, e en la gran gepa que tenia stava carregat de pa, molt bell e blanch, que tothom ne podia pendre.

»E totes aquestes coses, senyor, no pense vostra senyoria sien fetes per encantament ni per art de nigromància, sinó artificialment. E no·s trobà dia, tant com les festes han durat, que de totes les coses que dites vos he no fos més abundantment lo darrer dia que lo primer, e sé-us ben dir que aquest bo de paniçer no stava jamés que no tingués prop de si passats trenta mília pans, que stava molt abundós. Les taules jamés se desparaven sinó per mudar tovalles netes, e cascun dia havien viandes en gran abundància, e en cascun apartament havia son bell tinell parat contínuament ab molt bella vexeilla d’argent, que tots quants eren menjaven e bevien en argent.

»Senyor, jamés acabaria de recitar a la senyoria vostra les grans magnificències que són stades fetes en aquestes festes, car cascun stat menjava per si e tots eren molt ben servits de molta volateria de diversses natures, de potatges molt singulars, de vins de quantes natures se poden nomenar, de confits, en molt gran abundància de totes coses, que tots los strangers n’estàvem admirats.

»En les spatles de la roca havia un jardí molt ben arborat hon lo rey molt sovint entrava per deport, perquè era molt delitós, e en aquest ort havia una porta que entrava en un gran parch hon hi havia diverses natures de animals salvatges, ço és, honços, cervos, cabirols, porchs salvatges e de totes altres bèsties de mont que lo rey hi havia fetes posar per son delit, perquè prenia molt gran delit de veure-les. E tenia-y moltes tendes parades, que paria fos un real.

»Aquell dia, senyor, tot fon de festes. E lo dia següent, que era divendres, de matí, aprés la missa e lo offici, anam a la ribera ab moltes barques, totes cubertes de drap de seda e de brocat e de draps de raç, cascun stat ab sa divisa. E anam per lo riu solaçant e peixcant e prenent plaer, ab moltes trompetes, clarons e tamborinos. Aprés que lo rey e tots foren dinats, vench lo muntero major ab tota la munteria e tots anam ab lo rey a caçar.»

Gran plaer pres lo hermità en les festes per Tirant recitades e, ab cara afable, pronuncià semblants paraules.

CAPÍTOL LVI

COM LO HERMITÀ DEMANÀ A TIRANT QUE LI DIGUÉS QUI ERA STAT LO MILLOR DELS VENÇEDORS

–Molta és la glòria per als cavallers qui en armes són sperimentats com se troben vençedors sens ésser reproches. E per ço supplich a la molta gentilea de vosaltres, senyors, vos plàcia dir-me qui és stat lo millor dels vençedors ne a qui han donada la honor e premi de aquesta solenne festa.

–Senyor —dix Tirant—, en aquestes honrades festes hi són venguts molts cavallers de gran auctoritat e senyoria, car aquí havia reys, duchs, comtes e marquesos, nobles e cavallers e infinits gentilshòmens de linatge molt antich, e quasi los demés qui no eren cavallers en aquest honrat pas han rebut l’orde de cavalleria, e no és stat negú que novell cavaller se sia fet que no haja fet armes civils o criminals. Allí feu armes ab sforçat ànimo de cavaller lo duch de Aygües Vives, e ab ell venia molta gent, e de sa companyia se feren cavallers passats LX gentilshòmens de nom e d’armes e de quatre quarters. E aquest duch feu armes a peu e a cavall e de totes fon vençedor. Lo germà del duch de Burgunya, ab gran ànimo, ixqué de la batalla com a virtuós cavaller qui és. Aprés feu armes lo duch de Cleves e fon-li donada molta lahor e honor. E de molts altres senyors que y són venguts han fetes armes com a nobles cavallers, e puch-vos dir, senyor, ab tota veritat, que passats CL cavallers hi són morts.

»E diré a la senyoria vostra una cosa de gran admiració, que un infant —a mon parer no passa XIIII o XV anys, e tots li fan molta d’onor e dien-li lo gran conestable de Anglaterra, e lo rey li fa molta de honor— un dia vench a la posada de aquests mos senyors que açí són e demanà per mi. No sabent lo meu nom, quasi per senyals me trobà, e pròpiament és de la mia disposició, e, com me veu, me preguà tan graciosament que yo li volgués prestar lo meu cavall e les armes, per ço com lo senyor rey e la comtessa, sa mare, no volien que fes armes ni a peu ni a cavall per lo gran perill que en les armes són. E tant me preguà e de tan bona gràcia que no li poguí dir de no, ans li diguí que de bona voluntat lo y daria. E dins lo camp, los cavallers vos daven armes e cavall a tota vostra voluntat, emperò ell no volgué sinó les armes mies e lo meu cavall.

»E sí li diguí:

“–Conestable, senyor, mos béns e la persona, de tot vos faré plaer e servir. E, d’altra part, me dolia lo cor per veure’l tan jove e tan bell cavaller: no volguera que la sua persona rebés mal ne dan.”

»Emperò son desig se complí, que feu les armes, que lo rey ni sa mare, la comtessa, no u saberen fins a tant que les armes foren del tot finides. Dich-vos, senyor, de tots los cavallers qui armes han fet en aquest honrat pas, un encontre tan bell e singular no s’i és fet tal com aquest. Car de la primera que feu l’encontrà per mig de la careta del baçinet, que de l’altra part li passà una gran braça de la lança. Com lo cavaller fon mort, lo rey sabé que aquell tan bell encontre havia fet lo seu conestable. Tramés per ell, e aquell, molt temerós, scusà’s de no anar-hi. A la fi, més de força que de grat, anà davant lo rey e lo rey lo représ molt. Bé mostrà sa exceŀlència que l’amava de grandíssima amor, dient-li que havia fet armes sens licència sua ab home de tan gran força com era lo senyor de Escala Rompuda —en aquella companyia deÿen tots que era lo millor cavaller dels mantenidors de camp e de major força e ànimo de cavalleria—. E més, li dix que no tingués atreviment de fer més armes sens licència e manament seu.

»E com lo conestable veu la gran reprenció que lo rey li havia feta, dix ab gran ira un tal parlar:

“–Donchs, senyor, ¿serà veritat que yo haja rebut l’orde de cavalleria e que haja ésser tengut per lo més abatut cavaller de tots, que per temor de la mort vostra magestat no·m leixe fer armes? Puix so cavaller, tinch a fer obres de cavaller, axí com fan tots los altres bons cavallers. E si vostra altesa no vol que veja los perills de les armes, mane’m que stigua vestit com a dona entre les donzelles de la senyora reyna, axí com feu aquell invencible cavaller Achiŀles entre les filles del rey Príam de Troia. ¿E no sap la magestat vostra de aquell pare e senyor meu Guillem, comte de Varoych, com tenint lo ceptre real fon vençedor de tantes batalles, e ab lo seu virtuós bras a taill d’espasa fon vençedor e destruïdor dels moros, e pres a mi per los cabells e feu-me matar un moro, si bé era de poca edat, e tot sullat de sanch volgué fer-me vençedor e leixar-me allò per doctrina de bé a fer? E plàcia a la divina Bondat que no vixqua yo en lo món si tal com ell no dech ésser. Donchs, mon senyor, si yo vull emitar a mon pare en la honor e virtut de cavalleria, vostra altesa no m’o deuria vedar, per què supplich a la sereníssima magestat vostra dar-me licència demà pugua combatre un cavaller a tota ultrança, cors per cors, ab armes defensives e offensives.”

»Feu principi lo rey a tal parlar.

CAPÍTOL LVII

LA RESPOSTA QUE LO REY FEU AL CONESTABLE

“–Sí, Déu me salve l’estat, honor e la real corona, yo crech verdaderament que aquest serà lo millor cavaller del món o serà lo pijor, perquè serà poca sa vida; e per la fe que dech a cavalleria yo no y daré loch. Puix ventura t’a portat que est stat vençedor, bé·t deuries contentar del premi de la batailla. E no·l volgué més hoir.”

“–La mia ànima stà molt atribulada —dix lo conestable— si la merçé de la senyora reyna no m’ajuda.”

»Anà prestament a la cambra de la reyna, agenollà’s davant ella e besà-li moltes veguades les mans, supplicant-la li recaptàs gràcia ab lo senyor rey li deixàs fer armes. Com la reyna veu la molta voluntat del conestable, dix-li que era contenta de preguar per ell.

»No tardà molt que lo rey vingué a veure la reyna e ella molt graciosament lo supplicà que volgués donar licència al gran conestable que pogués fer armes a tota sa voluntat.

“–¿Com, senyora —dix lo rey—, voleu vós que un fadrí que scassament se sap senyir la spasa que entre en camp clos? Ell vos n’a supplicat e vós, per amor de sa mare que tant val, li deuríeu ésser contrària, e vós preguau per son mal. Yo per res no y daria loch, car lo seu virtuós pare ha fet tant per mi e per la corona de Anglaterra, que yo no bastaria jamés a satisfer-lo-y; e si prenia algun dan en sa persona, yo u stimaria més tenir. E lo gran perill que en les armes és, seria cosa poc difícil de rebre algun dan e desonor.”

«Com la reyna veu la molta amor que lo rey mostrava tenir al conestable, no·l volgué més enujar e mes-lo en altres rahons. Com la reyna se’n tornà a son apartament, lo conestable li fon davant, e la reyna li dix tot lo que lo rey li havia dit e que les sues supplicacions en aquest temps no podien ésser admeses.

»Lo conestable stigué molt congoixat e vench al meu aleujament e tornà’m molt a preguar que yo·l consellàs com poria tornar a combatre altre cavaller. E diguí-li tot mon parer: que puix havia mort un cavaller, lo millor dels XXVI, no volgués enujar la magestat del senyor rey, puix tanta honor havia obtenguda.»

–Sí, Déu vos prospere e us leixe complir lo vostre bon desig —dix l’ermità—, aqueix conestable que dieu ¿tenia pare ni mare ni afixos parents?

–Sí, bé —dix Tirant—, allí era la comtessa, sa mare, la qual és de les majors de la cort e no y ha neguna que major senyoria tingua —car, de continent que la reyna fon venguda, lo rey, ab tot son consell, hordenà e volgué que la comtessa de Varoych la tingués en custòdia e totes les sues donzelles—; de son pare no curí de demanar-ne, per quant la mia pensa stava més occupada en les armes que no en demanar dels linatges. E més avant no n’aguera sabut sinó per causa que la comtessa, sa mare, tramés per mi, e quant fuy davant ella demanà’m si tenia muller ni fill; diguí-li:

“–Senyora, ¿per què m’o demana vostra senyoria?”

“–Yo us hos diré —dix la comtessa—: si fill teniu, amar-lo deveu e, si muller teniu, deveu-la guardar de enuig e congoixa, car fort cosa és a la dona d’onor no tenir sinó un fill e aquell posar en tan gran perill.”

»E ab paraules molt agraciades me dix per què havia prestat lo meu cavall e les armes ha un fadrí de tan poca edat, lo qual era orfe de pare e de mare, si bé era allí, car la sua ànima stava molt alterada que si per mala sort, axí com son fill havia mort aquell famós cavaller, que l’altre agués mort a son fill, no li restara sinó que la terra s’obrís e que la somís. Preguà’m ab gran affabilitat que, puix la divina Providència havia volgut dar vida a son fill, que yo no volgués ésser causa de la sua mort e de la sua desolació, que altre bé no tenia en aquest món. E yo li prometí, a fe de cavaller, de jamés fer cosa que a dan pogués venir a son fill, sinó fer-li tota aquella honor que a mi fos possible. E vaig-la supplicar que·m fes gràcia dir-me son marit si era mort de malaltia o en batailla. E la virtuosa senyora respòs-me ab paraules afables, no alçant los ulls de terra, e dix:

“–Cavaller virtuós, yo so viuda de marit viu, per mos peccats e per ma desaventura. Marit he tengut en lo temps de mon jovent, qui per lo món era per ses virtuts molt conegut, e nomenat lo comte Guillem de Varoych, e rey se poguera ésser intitulat si agués volgut.”

»E puix viu sa bona voluntat, no curí de pus.»

–Diguau-me —dix lo hermità—, puix tant me haveu dit de aqueix conestable, ¿qui és stat aquell qui ha guanyat lo premi e honor del camp?

–Certament, senyor —dix Tirant—, hom no pot ben judicar una tal fahena per ço com hi són venguts tan grans senyors, e los demés han fet armes molt honoroses. E sabuda cosa és, com los gran senyors s’esforçen a fer armes, ans donen la honor a aquell, encara que no u faça del tot bé, que no fan a un pobre gentilom qui u farà molt millor.

–Tot axò se pot ben fer —dix lo hermità—, mas per ço com en aquest regne és en pràtica que com se fan emperials armes, si·s compleixen de fer aquelles armes e festes, per los reys d’armes, erauts e porsavants, ab trompetes e ministrés publiquen-lo per millor dels vençedors, e com aquestes sien stades molt solennes e emperials —que per tot lo món són stades publicades e admeses a la vera execució de ultrança—, volria saber qui és stat aquell qui la glòria e honor sobre tots ha obtesa.

Tirant callà e no volgué més parlar, sinó que ab lo cap baix e los ulls en terra stigué immoble.

–Tirant, mon fill —dix lo hermità—, ¿com no·m responeu al que us demane?

Levà’s un cavaller que·s nomenava Diaphebus e dix:

–Senyor, paraules hi a que no han resposta; emperò, senyor, jo us jur, per aquell sanct orde de cavalleria que yo, indigne, rebí lo dia de Nostra Senyora de Agost, que us diré veritat de tot lo que s’és seguit del que vostra senyoria demana, e açò sens fictió neguna. Senyor, la sanctedat vostra deu saber com lo millor de tots los vençedors e qui ha guanyat lo premi del camp, jutgat per lo senyor rey e per los jutges de camp y encara per tots los reys d’armes, erauts e porsavants, e per tots los grans senyors de la cristiandat de aquells que allí eren, qui foren testimonis ab scriptura de llur mà e ab sagell de llurs armes ab carta rebuda per XXV notaris, avents tots auctoritat real e plenària licència de rebre semblants actes en forma pública, e closa per los dits notaris posant-hi cascú son signe, la qual puch bé mostrar a la senyoria vostra… —O, com me plauria veure aquest singular acte —dix lo hermità.

E Tirant levà’s de allí on sehia, que no y volgué més aturar, e manà descarregar totes les adzembles enmig de la praderia, e que parassen les tendes, e prop de la font posassen les taules e que adobassen de sopar.

E Diaphebus se feu donar una botgeta en què portava la carta e començaren a legir, la qual era del tenor següent.

CAPÍTOL LVIII

COM DIAPHEBUS LEGÍ A L’ERMITÀ LA CARTA QUE LO REY DE ANGLATERRA HAVIA FETA A TIRANT DONANT-LO PER MILLOR CAVALLER DE TOTS

«Nós, Enrich, per la divina gràcia del rey de Anglaterra e senyor de la Gran Bretanya, e encara del principat de Gales, e de Cornualla, e d’lrlanda; ganfanoner major de la Sglésia Sancta e del Sanct Pare de Roma, notificam a tots aquells qui en plaer e grat los vendrà e a tots generalment, a emperadors, reys, duchs, comtes, marquesos, prínceps, nobles, cavallers e gentilhòmens, com per mi sien stades celebrades festes a honor, lahor e glòria de nostre senyor Déu e de la sua sacratíssima Mare, e a honor dels cavallers qui en aquest honrat pas d’armes són venguts per fer armes a tota ultrança: és de necessari, per quant la honor ha ésser dada a aquell o aquells qui millor ho hauran fet en aquest honrat pas e són stats totstemps vençedors, sens neguna volta ésser stat vençut e sens reproche negú, ordenam, manam e sentenciam dar la mundana glòria, honor y fama a l’egregi e virtuós cavaller, de nostra mà fet, Tirant lo Blanch. Volem que sia per tots los quatre cantons de les liçes publicat per lo millor dels cavallers per los reys d’armes, erauts e porsavants, ab trompetes e ministrés, ab consentiment meu e dels jutges del camp, representant la mia persona. Encara manam sia pujat sobre un gran cavall tot blanch e tots los qui seran açí, hòmens com dones, vagen ab mi tots a peu e sia feta processó general. E Tirant vaja dins lo pali fins a la sglésia del gloriós cavaller mon senyor sanct Jordi, e allí sia dita missa cantada ab solenne sermó de les cavalleries de Tirant lo Blanch que ha fetes. Aprés manam e ordenam, exint de la sglésia de Sanct Jordi, anem per totes les liçes e Tirant prengua la possessió de aquelles, e per los reys d’armes li sien dades totes les claus de les dites liçes en senyal de victòria. Encara, manam sien celebrades festes que duren XV dies en lahor e glòria de aquell virtuós ja desús nomenat. E perquè tothom conegua la real veritat de aquests afers, avem signada la present carta ab tinta vermella e sagellada ab nostre sagell patent. Dada en la nostra ciutat de Londres a XIIII de juliol de l’any de la Nativitat de Nostre Senyor, etc.

rex enricus

Sig(✥)ne de tots los jutges del camp.

Sig(✥)ne de tots los reys d’armes, erauts e porsavants.

Sig(✥)ne de tots los magnats e grans senyors qui allí eren.»

–Molt me plauria saber de les cavalleries —dix l’ermità—, car molt me par home de bé. Ell s’és levat de açí per no dir ni hoir les sues lahors. Conech verdaderament ell ésser digne de ésser cavaller, per què us prech me digau los seus actes quins són stats.

–Senyor —dix Diafebus—, no volria que la senyoria vostra agués a penssar negun contrari de mi, per ço com som de una terra e de una voluntat, mas ab tota veritat recitaré a la santedat vostra axí com s’és seguit:

E lo primer a qui lo rey donà l’orde de cavalleria fon a Tirant lo Blanch, e lo primer qui feu armes fon ell. Aquell dia, senyor, ell ajustà tot lo seu stat de gentilshòmens e de donzelles e anaren al cadafal, lla hon lo rey havia ordenat de fer-los cavallers. Trobam les portes tancades e tocam a la porta grans colps. Aprés, passat bon spay, los reys d’armes se feren sobre la porta alt del cadafal e digueren: «¿Què es lo que voleu?» Digueren les donzelles: «Gentilom tenim qui vol rebre l’orde de cavalleria, e demana cavalleria puix és digne e mereixedor de rebre-la.»

Prestament obriren les portes e, tots los qui pujar volgueren, pujaren alt. Com foren enmig d’una gran sala, feren seure lo gentilom en una cadira tota d’argent que era cuberta de canemàs vert e allí examinaren-lo si era per a rebre l’orde de cavalleria, ni de ses costumes, e si era coixo o afollat de algú de sos membres, per què no fos dispost per entrar en batailla. E trobant-lo tal com ésser devia e rebuda informació de testimonis dignes de fe, venia lo arquebisbe de Anglaterra revestit com a diaca, ab lo missal ubert en les mans. E venia davant lo gentilom e, aquí present lo rey e tots los altres que allí eren, deÿa-li semblants paraules.

CAPÍTOL LIX

LO JURAMENT QUE LO REY DE ANGLATERRA FEŸA FER ALS GENTILS HÒMENS APRÉS QUE EREN EXAMINATS ANS QUE·LS DONÀS L’ORDE DE CAVALLERIA

–Vós, gentilom qui rebeu l’orde de cavalleria, ¿jurau a Déu e als sants quatre Evangelis de no venir en neguna manera contra lo molt alt e molt exceŀlent rey de Anglaterra, si ja no era ab vostre senyor natural, tornant-li lo collar de la divisa que lo dit senyor acostuma de donar a tots aquells a qui fa cavallers? En tals cars podeu fer guerra contra ell sens que no us porien reprochar los bons cavallers, altrament cauríeu en cars molt leig e de mala fama e, si éreu presoner en la guerra, de tot cert seríeu en perill de mort. Més, ¿jurau per lo sagrament que fet haveu que de tot lo poder vostre mantindreu e defenssareu a dones e donzelles, viudes, òrfens, desenparades e encara a casades, si socors vos demanen, e de tot vostre poder posareu la persona; e entrar en camp a tota ultrança, si bon dret tenen aquella o aquelles qui socors vos demanaran?

Fet lo jurament, dos grans senyors, los majors que allí eren, lo prengueren per los braços e portaren-lo davant lo rey. E lo rey li posà la spasa sobre lo cap e dix:

–Déu te faça bon cavaller e mon senyor sanct Jordi. E besà’l en la boca.

Aprés vengueren VII donzelles vestides de blanch, significant los VII goigs de la Verge Maria, e senyiren-li la spasa. Aprés vengueren IIII cavallers, los majors en dignitat que allí·s trobaren, e calçaren-li los sperons, significant los IIII evangelistes. Aprés vench la reyna e pres-lo de l’un braç, e una duquessa de l’altre, e axí·l portaren fins a un bell strado e posaren-lo en la cadira real. Aprés lo rey se assigué a la una part e la reyna a l’altra, e totes les donzelles e los cavallers baix, entorn d’ell. Aprés portaren la coŀlació molt abundosament. E aquest orde, senyor, han servat a tots los qui·s són fets cavallers.

–Digau-me, si plasent vos serà —dix l’ermità—, lo principi e la fi de les armes que Tirant ha fetes.

–Senyor, la vespra del dia asignat de fer les armes, Tirant cavalcà ab tots los del seu stat en la forma segons desús és dit, e anà hon staven los XXVI cavallers. Com foren a la porta, donà un scrit que deÿa que qualsevolgués cavaller que volgués fer armes ab ell havien a córrer tant e tan longuament fins que XX colps de puntes sangrentes ixqués de l’hu o de l’altre, ab ferros smolats, o qualsevulla d’ells se agués a dar per vençut. E prestament fon admesa la sua demanda e tornam al nostre aleujament.

L’endemà, totes les donzelles lo prengueren e ab molta honor lo portaren fins a la porta de la liça tot armat, liurant-lo als fels que, mort o viu, lo’ls aguessen a restituir. E los fels lo reberen ab aquella convinença e ab molta d’onor que li feren. Lo rey e la reyna ja eren en los cadafals e Tirant entrà tot armat en blanch, sinó lo cap, e en la mà portava un ventaill que a la una part era pintat lo crucifici de Jhesucrist e en l’altra part era pintada la ymatge de la Verge, senyora nostra.

Com Tirant fon enmig del camp, feu gran reverència al rey e a la reyna e anà a tots los IIII cantons de la liça e, ab lo ventail, senyà cascun cantó. Fet açò devallà del cavall, e los fels posaren-lo dins un petit papalló qui stava posat en lo cantó de la liça. Allí portaren-li viandes e confits perquè pogués refrescar si mester ho havia. E tornà’s adobar les armes e pujà a cavall, e trobà ja lo mantenidor del camp al cap de la liça. E Tirant posà’s a l’altre cap del camp. Com tota la gent fon assosseguada, lo rey manà als fels que·ls leixassen anar.

Prestament feriren dels sperons ab les lançes en los rests, e encontraren-se tan ferament que·s romperen les lançes en peçes. Aprés feren moltes carreres e feren-se de molts singulars encontres. La XX carrera, lo mantenidor encontrà a Tirant enmig de la bavera del bacinet e passà-la-y tota doblada e alt en lo revol del peto de les plates, e nafrà’l un poch en lo coll e, si la lança no·s fos rompuda, lo nostre cavaller era mort, e lo cavall y ell caygueren en terra.

Prestament se levà Tirant e feu-se dar un altre cavall millor que no era l’altre, e preguà als jutges del camp que li donassen licència de pendre altra lança. E los jutges digueren que cascú prengués les lançes a sa voluntat. Tirant se feu donar una molt grossa lança e l’altre feu per lo semblant. E corregué lo hu envers l’altre ab molt gran fúria, e Tirant l’encontrà un poch davall lo rest. L’encontre fon tan poderós, e la lança no·s volgué rompre, que·l passà de l’altra part e caygué mort en terra.

Les donzelles prestament foren a la porta del camp e demanaren als fels que·ls fos restituhit lo lur cavaller. Los fels los feren obrir les portes e les donzelles prengueren lo cavall de Tirant per les regnes e, ab molt gran honor, lo se’n portaren al seu alleujament, desarmaren-lo e miraren-li la nafra que tenia al coll, e feren venir los cirurgians qui·l curassen. E Tirant fon molt ben servit de les donzelles per ço com staven molt contentes que lo primer cavaller qui havia fet armes per donzella era stat vençedor.

Lo rey, ab tots los grans senyors que allí eren, entraren dins lo palench hon jahia lo cavaller mort e, ab molt gran processó e honor, lo portaren a la sglésia de Sanct Jordi, hon havien fet una singular capella per aquells qui en les armes serien morts, e en aquesta capella no y podia ésser soterrat negú qui cavaller no fos. E si era gentilom portaven-lo a la sglésia major, hon havia altres capelles hon los posaven.

Senyor, com Tirant fon bé guarit, tornà ajustar tot lo seu stat, segons que l’altra volta havia fet, e anam hon eren los XXV cavallers e donà’ls un scrit com volia combatre un cavaller a peu a tota ultrança, e admeteren-li sa demanda. Entrà dins la liça armat axí com se partanyia, ab gran sforç que en si mostrava, ab acha, spasa e dagua. Com foren dins los papallons, cascú en lo seu, adobaren-se les coses necessàries. Exits defora, los fels los partiren lo sol perquè no donàs més a la hu que a l’altre en la cara. Lo rey fon apleguat ab los altres stats e passaren per lo camp per pujar als cadafals. Los cavallers cascú stava armat a la porta del papalló ab les aches en les mans. Com veren lo rey, cascú ficà lo genol en terra, fent gran reverència al rey e a la reyna —que mostraven bé que eren cavallers de gran valor—, e totes les donzelles se agenollaren en terra e preguaren a nostre Senyor que donàs victòria al seu cavaller. Com les gents foren açosseguades e los papallons trets fora del camp, les trompetes sonaren e los erauts digueren ab alta veu no fos home ni dona gosàs parlar, senyalar, tossir, ne fer-se senyal negú sots pena de la vida.

Com la crida fon feta, dels VIII cavallers fels, los IIII prengueren lo hu e los altres IIII l’altre, e posaren-los enmig del camp en les III railles, e d’aquí partiren lo hu envers l’altre e feren armes los dos molt valentment, sens que no·s conexia qual tenia milloria. La batalla durà molt, e per lo gran treball que passava lo mantenidor del camp mancava-li lo alé. A la fi stava en tal punt que no podia tenir l’acha e, en son continent, mostrava que amara més pau que guerra. Coneixent Tirant en quin punt son contrari stava, pres l’acha ab dues mans e ab lo marteill li donà tal colp en lo bacinet que tot lo torbà, e veu que ab gran treball se podia tenir de peus. Tirant se acostà a ell e donà-li una gran enpenta que·l feu caure en terra. Com lo veu tan mal adobat, levà-li lo bacinet del cap taillant-li ab la dagua les tiretes ab què stava liguat, e dix-li les següents paraules.

CAPÍTOL LX

LES PARAULES QUE TIRANT DIX AL CAVALLER QUI·S COMBATIA COM LO TINGUÉ VENÇUT

–Cavaller virtuós, bé pots veure com la tua mort o la vida està en ma libertat, per què mana a mi què vols que faça de tu: si vols vida o mort, car més aconsolat seré del bé que del mal. Mana a la mia mà dreta que t’haja misericòrdia e que·t vulla perdonar, e que no faça tant de mal a la tua persona com poria.

–Més dolor tinch —dix lo cavaller— de les tues cruels paraules, abundoses d’estrema vanaglòria, que de perdre la vida, e més stime la mort que no demanar perdó a la tua superbiosa mà.

–La mia mà ha acostumat de perdonar als hòmens vençuts —dix Tirant— e no fer-los dan. E si tu vols, yo·t perdonaré de bon cor a tot lo mal que fer-te poria.

–¡O, quina glòria és —dix lo cavaller qui en terra stava— com los hòmens són vençedors per sort o per desaventura e abundar en moltes paraules! Yo so lo cavaller de Muntalt, sens reproche negú, amat e temut de moltes gents. Só stat tostemps piadors e avent misericòrdia a totes gents.

–Yo vull usar de aqueixos actes que dits has envers tu —dix Tirant—, per la tua molta virtut e bondat. Anem davant lo rey e, aquí agenollat als meus peus, demanar m’as merçé, e yo perdonar t’é liberalment.

Lo cavaller, ab ira mortal, feu principi a tal parlar:

–No plàcia a Déu ni me’n done lo poder que yo jamés faça acte de tanta vergonya per a mi e als meus, ni en aquell egregi senyor meu lo comte Guillem de Varroych, del qual rebí aquest amargós orde de cavalleria Per què fes de mi tot lo que bé·t vingua, que més stime bé morir que mal viure.

Com Tirant veu la sua mala voluntat dix:

–Tots los cavallers qui bé volen usar e seguir les armes e lo stil de aquelles per haver renom e fama, han ésser cruels e tenir cadira enmig de infern.

Tirà la dagua e mes-li la punta en l’ull, e ab l’altra mà donà-li gran colp sobre lo cap de la dagua, que la y feu passar a l’altra part. ¿Quin ànimo de cavaller fon aquest, que més stimà morir que no viure envergonyit, per no ésser blasmat dels bons cavallers?

Los jutges del camp eren XII, los VI tenien un libre dels vençedors, los altres lo tenien dels vençuts. Aquells que morien sens que no·s volien desdir, feÿen-los procés de màrtirs d’armes. Los que·s desdeÿen, feÿen-los altre procés de mals cavallers, vençuts e posats en gran desonor e infàmia. E aquesta pràtica han servada fins a la fi.

Aprés pochs dies, senyor, se seguí que la magestat del senyor rey e de la senyora reyna staven en gran solaç enmig de la praderia, prop del riu, dançant e fent moltes festes. E stava allí una parenta de la reyna que era nomenada la bella Agnés —e era filla del duch de Berrí—, que és la més agraciada donzella que yo jamés haja vist. És veritat que de bellea la reyna passa a totes quantes són de gràcia e de gentil loqüela a totes gents’ affable, de grandíssima honestat, liberal més que dona que jamés haja vist, per ço com les dones la major part són avares per son natural. Aquesta galant dama, si vestia robes que valguessen lo preu d’una ciutat, no pensava en donar-les, e joyes e altres coses que ella tingués, tant era de gentil condició Senyor, aquesta bella Agnés portava aquell dia en los pits un molt gentil fermaill. E, en presència del rey e de la reyna e de tots los cavallers, fetes les dançes, Tirant se acostà a la gentil dama e, donant del genol en la dura terra, feu principi a un tal parlar:

–Per la coneixença que tinch, senyora, del vostre molt valer, axí de linatge com de molta bellea, gràcia e saber, e de totes les altres virtuts que en un cors més angèlich que humà trobar se deixen, vos desige molt servir. E hauria-us a molta gràcia que la merçé vostra me volgués dar aqueix fermaill que en los pits portau. E si per vostra benigne merçé me serà atorguat, yo l’accepte. E portaré aquell de grat per la honor e servir vostre, prometent e jurant sobre l’altar e per l’orde de cavalleria de combatre un cavaller a peu o a cavall a tota ultrança, armat o desarmat, en la millor manera que ell sabrà divisar.

–¡Ha, sancta Maria val! —dix la bella Agnés—. ¿E per una cosa tan mínima e de tan poca valor voleu entrar en camp clos a tota ultrança, no tement los perills de la mort e lo dan que seguir poria? Però, perquè represa no sia de dones e donzelles e dels bons cavallers dignes d’onor, de bon grat yo consentiré en presència del senyor rey e de la senyora reyna perquè no perdau lo premi de bé a fer e de l’orde de cavalleria. Ab les vostres mans prengau lo fermaill.

Tirant fon molt content de la resposta de la bella Agnés. E per quant lo fermaill stava liguat ab la cordonera del brial e no·s podia levar sens que no fos descordada —e descordant-la, per força, ab les mans li havia de tocar als pits—, Tirant ab la mà pres lo fermaill e besà’l. Aprés donà dels genolls en la dura terra e dix:

–Infinides gràcies, senyora, a la senyoria vostra fas del gran do que m’aveu donat, car més l’estime que si m’aguésseu dat tot lo realme de França. E promet a Déu que, qui lo fermaill me levarà, la sua persona me leixarà.

E posà’l-se alt al cap de un bonet que portava.

Lo dia següent, stant lo rey en missa, vench un cavaller françés, lo qual se nomenava lo senyor de les Viles-Ermes, molt valentíssim de sa persona e en armes molt sperimentat, e dix a Tirant un tal parlar:

–Cavaller, d’onsevulla que vós siau: haveu agut massa gran atreviment de tocar en un cors glorificat com és de la bella Agnés, e tan mala demanda jamés feu cavaller en lo món. Per què és de necessitat me doneu lo fermail de grat o de força, que de dret yo·l dech aver per rahó com de ma puerícia fins ara he amada, servida e venerada aquesta senyora, qui és mereixedora de tots los béns qui en lo món són. E per quant a mi és dada la glòria perquè ab mos innumerables treballs, enuigs e pensaments yo la m’é sabuda guanyar per què yo tinch a cobrar lo premi del temps de ma joventut; que he perduda part de aquella per servir a sa merçé. E si dar no·l me volreu, la vida vostra serà de poca durada. Dau-lo’m ab pau ans que més mal no se’n segueixca.

CAPÍTOL LXI

LA RESPOSTA QUE TIRANT FEU AL SENYOR DE LES VILES-ERMES QUANT LI DEMANÀ LO FERMAILL QUE LA BELLA AGNÉS LI HAVIA DAT

–Gran offença seria per a mi —dix Tirant— que yo donàs lo que me és stat donat liberalment e desliguat ab les mies mans, e la promesa, fe e jurament que yo he fet. Bé seria tengut per lo més vil e abatut cavaller que jamés en lo món fos nat e per a nàixer, e baçinet ple de foch me deurien posar sobre lo cap si yo tal cosa feÿa. Emperò, cavaller, vós mostrau segons vostre mal parlar massa gran supèrbia, e serà mester que yo la us faça abaixar.

Lo cavaller feu demostració de voler-li levar lo fermaill, emperò Tirant fon avisat, que mes mans a una copagorja que portava; e tots los altres arancaren e allí fon entre ells una bregua civil, emperò ans que fossen departits hi moriren XII entre cavallers e gentilshòmens.

La reyna, que stava més prop d’ells, sentí la remor e los grans crits que les gents daven; posà’s enmig de la gent e departí’ls los uns dels altres. E yo us ne puch bé comtar noves, que fuy nafrat de IIII colps en la mia persona, e molts altres per fer-me companyia. Com lo rey fon atés, tot fon ja pacificat. E no passaren III dies que lo francés cavaller tramés a dir a Tirant per una letra, que li tramés per un petit patge, que era del tenor següent.

CAPÍTOL LXII

LETRA DE BATALLA TRAMESA PER LO SENYOR DE LES VILES-ERMES A TIRANT LO BLANCH

«A tu, Tirant lo Blanch, qui est stat principi de la destructió de la sanch militar: Si lo teu ànim sforçat gosarà mirar lo perill de les armes que entre cavallers són acostumades, armat o desarmat, a peu o a cavall, vestit o despullat —en la manera a tu més segura—, concorda’t ab mi ab condició que la spasa tua e la mia ajustar se puguen a mort determenada. Scrit de mà mia e sagellat ab lo sagell secret de mes armes.

Lo Senyor de les Viles-Ermes»

CAPÍTOL LXIII

COM TIRANT DEMANÀ DE CONSELL A UN REY D’ARMES SOBRE LA LETRA DEL SENYOR DE LES VILES-ERMES

Lesta per Tirant la letra, pres lo petit patge e posà’l en una cambra, e donà-li mil scuts d’or e feu-li prometre que no·n diria res a negú. Com lo patge fon partit, Tirant anà tot sol, e pres a un rey d’armes e portà’l-se’n III milles luny de allí, e dix-li semblants paraules:

–Rey d’armes, per la fe que a tu és dada é per lo jurament que fist lo dia que rebist aquest ofiçi en poder e mans del senyor rey, de tenir secret lo que·t diré e consellar-me bé e lealment, segons que per stil e dret d’armes est obligat de fer.

Lo rey d’armes, qui havia nom Hierusalem, respòs en la següent forma:

–Senyor Tirant, jo us promet, per lo offici que tinch e per lo jurament que he fet, de tenir secret tot lo que per vós me serà dit.

E Tirant li mostrà la letra que li era stada tramesa e feu-la-y legir. Com l’agué lesta, Tirant li dix:

–Mon bon amich Hierusalem, yo tindré a molta glòria de poder complir l’apetit e voluntat de aquell virtuós cavaller, lo senyor de les Viles-Ermes. E per quant yo so jove e no sé la pràtiqua ne l’estil de cavalleria, que ara he complits XX anys, e confiant de la vostra molta discreció, vos demane de consell perquè so cert que sou pràtich entre reys e grans senyors e sabeu tot l’estil d’armes molt millor que negun altre. E lo que us he dit no penseu que per poch ànimo ni temor ho digua, mas pense que no fes offensa a la magestat del senyor rey, qui tantes d’onors me fa, per ço com ell ha ordenat en son regne leys morals en aquest pas honrat de cavalleria. Per què no volria ésser blasmat dels bons cavallers que per aquest cars me poguessen reprochar per defalliment negú.

Respòs lo rey d’armes en la forma següent.

CAPÍTOL LXIIII

LO CONSELL QUE HIERUSALEM, REY D’ARMES, DONÀ A TIRANT LO BLANCH

–¡O, cavaller, jove virtuós e de bona ventura, amat de totes gents! Lo consell que la merçé vostra a mi demana, yo·l vos daré e yo·l salvaré davant la magestat del senyor rey e los jutges del camp. Vós, Tirant lo Blanch, podeu bé combatre aquest cavaller sen<s>²³ reproche negú ne blasme negú de rey, jutges, ne de cavallers, per quant ell és requeridor e vós defenedor, ell és principiador del mal e tostemps sereu excusat. E yo prench tot lo càrrech sobre mi; si negú vol dir res de vós, jo us salveré la vostra honor davant tots los bons cavallers. ¿Sabeu quant seria lo dan e culpa vostra? Si vós fósseu stat requeridor —e lo senyor rey, qui us ha dat primer que a negú l’orde de cavalleria, e mudar pràtiques e leys en sa cort—. No poseu dupte negú, vós cahíeu en cars de blasme entre los bons cavallers. E per ço feu com a bon cavaller, e mostrau tostemps a les gents ànimo sforçat de cavaller. E si scriptura de la mia mà vós volreu, yo la us daré, del consell que us he dat. Anau prestament a la batailla e no us faça temor la mort.

–Molt stich aconsolat de bé a fer —dix Tirant— del consell que dat m’aveu, per ço com me dieu que no puch ésser représ per lo senyor rey, dels jutges ni dels cavallers. Ara vull-vos molt preguar, Hierusalem, per lo offici que teniu, d’ésser jutge de nostra batailla, del senyor de les Viles-Ermes e de mi. E tot passe per la vostra mà per ço que façau ver testimoni de tot lo que passarà entre ell e mi a tots los qui us ho demanaran.

Dix Hierusalem:

–Yo de concordar-vos seré molt content. Emperò yo no poria ésser jutge de vosaltres segons requir lo offici nostre. E dir-vos he per què: car negun cavaller, rey d’armes, eraut o porsavant que done consell no pot ésser jutge, car gentilea poria ésser difraudada. Ni mon senyor lo rey de Anglaterra si és jutge de una batailla, per ésser senyor de tots, en son conseill no deu dir paraules favorables de negú. E si u feÿa poria ésser dit injust jutge e tal batailla no deuria haver loch. Posat cars lo hu fos vençut, davant lo emperador ab testimonis dignes de fe se poria retractar tal batailla. Emperò, perquè no perdau vós o ell lo premi de la batailla, jo us auré jutge competent, en res a vós hi a ell sospitós. És de nostre offici, rey d’armes creat, qui·s nomena Clarós de Clarença, home molt entés en les armes.

–Bé·ll conech —dix Tirant— e bé so content que ell ho sia, si al senyor de les Viles-Ermes plau, perquè és bon rey d’armes e darà la honor ha aquell qui la sabrà guanyar. E vull que siau avisat de tot, ço és, com ell m’a tramés aquesta letra per un petit patge e, si yo li trametia la resposta per un altre semblant, laugerament se poria saber e la batailla no vendria a la fi que ell e yo desijam, per què façam axí: que tornem al meu aleujament e yo dar-vos he una carta blanca, signada de mà mia e sagellada de les mies armes, e vós concordau la batailla a tot avantage seu e dan meu. E per quant ell és requiridor e yo so request he·m dona lo devisar de les armes axí com diu en sa letra, yo de bon grat hi renuncie e li done facultat que ell les devise en aquella manera que a ell ben vist li serà, que no faré sinó lo que direu e ordenareu. E com més cruels les devisarà, vós les confermareu per part mia e tant me serà major glòria.

Tirant se’n tornà ab lo rey d’armes al seu aleujament e feu de continent la carta blanca, ço és, signada de sa mà. E sagellà-la ab les sues armes e donà-la a Hierusalem, rey d’armes. E donà-li una roba d’estat que era de brocat e forrada de marts gebelins, pregà’l que la prengués e que la portàs per la amor sua.

Lo rey d’armes se partí per dar compliment a la batailla e cerquà tots los stats del rey e de la reyna. Com veu que no·l podia trobar, entrà dins la ciutat e trobà’l dins un monestir de frares, que·s confessava. Com agué confessat, Hierusalem lo apartà e dix-li que anassen a parlar fora de la sglésia, car en tals lochs no és donat parlar de coses criminals.

Prestament ixqueren de la sglésia e de loch sagrat, e Hierusalem feu principi a tal parlar:

–Senyor de les Viles-Ermes, yo, per mon offici, seria molt aconsolat que pogués posar pau e bona confederació entre vós e Tirant lo Blanch. E si concordar no us voleu, veu’s açí la vostra letra e la resposta de aquella en paper blanch sagellat ab sagell de ses armes e signat de la sua mà, requirint-me per mon offici yo vingués a vós per concordar la batailla, donant-me tot son poder en aquesta forma: que de les armes axí offensives com defensives, a peu o a cavall, segons la vostra letra conté pus larguament, diu e vol no perjudicant res de son dret com a defenedor, vos dona poder e facultat que deviseu les armes en la manera que plasent vos sia, ab què sien eguals e sens falsa maestria. E la batailla sia esta nit, si ésser porà.

–Molt so content —dix lo senyor de les Viles-Ermes— de la gentil pràtiqua de Tirant. No·s deu sperar altra cosa d’ell sinó tota virtut. Yo accepte lo poder per vós a mi donat per part sua que devise les armes e la batailla. E serà en la següent forma.

CAPÍTOL LXV

COM LO SENYOR DE LES VILES-ERMES DEVISÀ LES ARMES

–Io devise que la batailla se faça a peu, ab camisses de tela de França, ab sengles targes de paper, e al cap un chapellet de flors, sens altra vestidura neguna. Les armes offensives, sengles coltellines genovesques, taillant cascuna a dues parts ab puntes ben agudes, de larguària de II palms e mig, cana de Montpeller. En esta manera lo combatré a tota ultrança. E stig admirat de vós, rey d’armes, com feu de la concòrdia discòrdia. Nosaltres som concorts de nostra batailla e parlau-me de pau.

–Lo que yo he dit —dix lo rey d’armes— hi so tengut per mon offici: no voler la mort del cavaller qui d’onor sia.

–Puix som concordes e yo accepte la batailla per Tirant, par-me que siam concordes e no discordes.

–E yo so molt content —dix lo rey d’armes— que siau concordes. Anem per haver les armes e tot ço que mester havem ans que vingua la nit.

De continent los dos anaren a comprar les coltellines e feren-les molt bé smolar, e feren fer les puntes molt ben agudes. E agueren drap de tela de França e molt prest feren taillar e cusir les camisses, e feren-les fer un poch largues e les mànegues curtes fins al colze perquè no·ls torbassen en lo combatre. Aprés agueren un full de paper e partiren-lo per mig, e de cascun mig feren una tarja a manera de adargua. ¡Mirau quanta defensió podia fer mig full de paper¡ Com de tot agueren compliment, dix lo cavaller al rey d’armes:

–Vós, qui haveu concordat la batailla e sou per la part de Tirant, yo no desige haver negú per la mia sinó sol Déu e les mies pròpies mans, les quals són acostumades de lavar-se en la noble sanch militar. Preneu la una part de les armes e, la que vós deixareu, yo pendré.

–Senyor de les Viles-Ermes, yo no so açí perquè haja a fer part entre cavallers dignes d’onor. Yo so obligat per mon offici consellar e concordar a cavallers e a gentilshòmens e no fer part neguna, car, si vós me dàveu quant teniu, yo no difraudaria ma honor ne mon offici. E façam lo que devem fer, si no, diu-me licència e cercau altri qui no us sia sospitós.

–Per mon Déu e mon Creador, rey d’armes, yo no he parlat a la intenció que vós ho preneu, sinó que volria que fóssem a la batailla per ço com veig que la nit nos és vehina. Puix sou nostre jutge, feu que la fi prestament se vega.

–Senyor, yo us diré com serà —dix lo rey d’armes—. Yo no puch ésser jutge entre vosaltres per quant yo he aconsellat a vós e a Tirant, e poria ésser reptat, si tal cosa feÿa, com injust jutge. Emperò yo hauré un altre jutge competent, en res no sospitós a vós ni a ell, lo qual se nomena Clarós de Clarença, rey d’armes e home molt sabent en la guerra y en armes molt destre, qui és vengut ara novament ab lo duch de Clarença, e és persona que per son offici ans se deixaria morir que venir en res contra la honor sua.

–De tot seré content —dix lo cavaller—, puix la cosa vingua en egualtat e sia secreta.

–Y yo us dó la fe —dix lo rey d’armes— de no manifestar aquest fet a persona del món sinó ha Clarós de Clarença.

–Ara —dix lo cavaller— preneu les armes e portau-les a Tirant, e prengua les que millor li parran. E yo sperar-vos he en aquella hermita de Sancta Maria Magdalena per ço que, si·m vehia algú de ma companyia, pogués mostrar que stig açí per fer oració.

Partí’s Hierusalem e anà a sercar Carós de Clarença, rey d’armes, per tots los estats. Com lo agué trobat, dix-li tot lo ésser. E l’altre dix que u faria de bona voluntat. Però la hora era ja tarda, que·l sol havia complit son viatge, e per la scura nit no volia posar en perill dos cavallers. Mas, lo següent dia de matí, quan lo rey seria en missa e la gent seria asoseguada, que en aquella hora era content de ésser jutge.

Hierusalem tornà a Tirant e dix-li tot lo que era mester dir ab honestat de son offici, e recità-li la forma de la batailla com se havia de fer e les armes que havia devisades. E que triàs de aquelles dos la que millor li paregués e que al matí, com lo rey seria en missa, se faria la batailla.

–Puix la batailla no ha ésser sta nit —dix Tirant—, no vull tenir les armes en mon poder, car si yo·l vensia ho·l matava no volria digués la gent que y hagués feta alguna art en les armes, tenint-les la nit, e per açò lo avia vençut, axí com feren aquells dos cavallers qui al port de la mar matà lo hu a l’altre, e aprés dehien que ab art de nigromància era stada feta la lança ab què·l matà. No les vull veure ni tocar fins en aquella hora que farem la batailla. E tornau-les al senyor de les Viles-Ermes e demà, com la batailla serà, que les porte, que bé trobarà qui les pendrà.

Com Hierusalem hohí parlar en tal so a Tirant, mirà’l en la cara e dix:

–¡O, cavaller virtuós e en armes experimentat! Si desaventura de mala sort no és contrària a la persona vostra, digne e mereixedor sou de portar corona real. Yo no puch creure que no siau vençedor de aquesta batailla.

Partí’s lo rey d’armes de Tirant e anà a la ermita hon stava l’altre cavaller, e dix-li com la hora era tarda e lo jutge no poria bé jutjar la batailla si de dia no era, mas que havien consertat per a l’endemà com lo rey entraria en missa, per ço com los cavallers, los uns acompanyaven lo rey, los altres la reyna, los altres per veure les galants dames staven torbats. Lo senyor de les Viles-Ermes dix que era content.

Los reys d’armes, bon matí perquè no fossen vists de negú, prengueren los dos cavallers e portaren-los enmig de un bosch, que per negú no podien ésser vists. Com veren que staven en loch dispost, Hierusalem feu principi al següent parlar:

–Cavallers de molta virtut, veu’s açí la mort e sepultura vostra. Aquestes són les armes per aquest cavaller devisades e per Tirant acceptades. Cascú prengua la part que li plaurà.

E posà-les en la bella erba del prat.

–Ara —dix Clarós de Clarença—, senyors de gran noblesa e cavalleria, vosaltres sou en aquest lloch apartat —que no sperau adjutori negú de parents ne de amichs— e stau en lo darrer pas de la mort, que no confiau sinó de sols Déu e de la vostra virtut. E vull saber de vosaltres a qui voleu per jutge en aquesta batailla.

–¡Com! —dix lo senyor de les Viles-Ermes—. ¿E ja no som concordes que vós sereu?

–E vós, Tirant, ¿a qui voleu per jutge?

–Yo vull aquell que lo senyor de les Viles-Ermes vol.

–Puix a vosaltres plau que yo sia vostre jutge, haveu a jurar, per l’orde de cavalleria que haveu rebut, de estar a tota ordinació mia.

E axí lo y prometeren e juraren. Aprés del jurament, dix lo cavaller Tirant:

–Preneu les armes que volreu, e aquelles que vós leixareu, ab aquelles entraré yo en lo camp.

–No —dix Tirant—. Vós les haveu agudes y en nom vostre són vengudes. Preneu vós primer, qui sou requeridor, e aprés yo pendré.

E stigueren los cavallers altercant per punt de honor. Lo jutge per cessar porfídia pres les armes: les unes posà a la part dreta e les altres a la sinestra. E pres dues palles, una largua e l’altra curta. Dix lo jutge:

–Qui pendrà la més largua prenga les armes de man dreta e, qui pendrà la curta, les armes de mà sinestra.

Com cascú agué preses ses armes, en un punt se foren despullats tot nuus e vestiren-se les camises doloroses, qui pogueren ésser dits celiçis de amarguor. Lo jutge feu railles en lo camp e posà lo hu en una railla e l’altre en l’altra, e manà’ls negú no·s mogués fins a tant que ell ho digués. Taillaren rames de un arbre perquè lo jutge pogués star a manera de cadafal. Com tot fon fet, lo jutge anà al senyor de les Viles-Ermes e dix-li paraules de semblant stil.

CAPÍTOL LXVI

LO RAHONAMENT QUE LO REY D’ARMES, COM A JUTGE DE LA BATAILLA, FEU ALS DOS CAVALLERS

–Io so jutge per lo poder per vosaltres a mi dat e, per dret de mon offici, so obliguat de amonestar e preguar-vos, e a vós primer, qui sou requiridor, que us plàçia de no voler venir en tan stret pas com és aquest. Ajau Déu davant los vostres hulls e no vullau morir axí desesperat, car bé sabeu que lo home qui la mort se procura, de justícia nostre Senyor no li perdona, e és eternalment damnat.

–Deixem per ara aqueixes paraules —dix lo cavaller—, car cascú coneix en si lo que val ni pot fer, axí en lo temporal com en lo speritual. Feu venir a Tirant açí davant mi e per ventura porà ésser que·ns concordarem.

–No·m par que demanau rahó —dix lo jutge—. Vosaltres sou eguals en lo camp, ¿com vendrà aquell a vós? Emperò ves tu, Hierusalem, e digues a Tirant si volrà venir açí per parlar ab aquest cavaller.

Hierusalem anà a Tirant e dix-li si li seria plasent de anar fins allí. Respòs Tirant:

–Vós, qui sou fel entre nosaltres, digau-me si lo jutge m’o mana que yo y vaja, yo de bon grat hi iré. Per lo cavaller que allí stà no volria donar un pas avant ni altre atràs per quant ell val.

Hierusalem dix-li com lo jutge, per dret de son offici, era obliguat de fer son poder de concordar als cavallers, que no venguessen en tan gran perill. Parlà Tirant e dix:

–Hierusalem, digau al cavaller que yo no so causa que yo deja anar a ell. Si ell vol res de mi, que vingua açí.

Aquell tornà la resposta. Dix lo jutge:

–Bé·m par que Tirant fa lo que fer deu. Però, cavaller, vós podeu venir fins enmig del camp e Tirant vendrà allí.

E axí fon fet. Com los dos foren presents lo hu de l’altre, lo senyor de les Viles-Ermes feu principi a tal parlar.

CAPÍTOL LXVII

COM FON FETA LA BATAILLA DE TIRANT AB LO SENYOR DE LES VILES-ERMES

–Si tu, Tirant, vols haver pau, amor e bona voluntat ab mi e volràs que perdone a la tua juventut, ho faré ab condició tal que·m dónes lo fermaill de aquella ínclita senyora dona Agnés de Berrí, ensemps ab la coltellina que tens en la mà e la tarja de paper, perquè u pugua mostrar a les dames de honor. Car tu saps bé que no est digne ne mereixedor de possehir cosa alguna que sia de una tan alta e tan virtuosa senyora com aquella, per quant lo teu stat, linatge e condició no és suficient per a descalçar-li lo tapí esquerre. Ni est per egualar-te ab mi, sinó que yo, per la mia benignitat, he volgut consentir de egualar-te ab mi e de voler-me combatre ab tu.

–Cavaller —dix Tirant—, no ignore la tua gentilea, qui est, què vals ni què pots fer. Emperò no som ara en temps ni loch que hajam a venir a mèrits dels linatges. Mas yo so Tirant lo Blanch; ab la spasa en la mà, rey, duch, comte ne marqués refusar no·m pot. Açò notori és a les gents. Emperò, en tu prestament poria hom trobar tots los VII peccats mortals. ¿E pensa que ab paraules vils e desonestes me penses espantar e donar càrrech a mi e a ma condició? Dich-te que de tan libert cavaller com tu est no me’n tinch per injuriat. Ni·m tendria per loat si negun bé·m deÿes, car sentència és comuna que tant val a l’hom ésser loat de mals hòmens com ésser loat de males coses. Vínguam a la batailla e façam lo per què y som, e no stiguam més en supèrflues paraules de poch valer, car sol un cabell que de mi fos caygut en terra no·l te volria aver dat ni consentiria menys que·l prenguesses.

–Puix concordar no us voleu —dix lo jutge—, ¿voleu vida o mort?

Dix lo senyor de les Viles-Ermes:

–Bé·m dol la mort de aquest jove superbo. Vinguam a la batailla e cascú torne a son loch.

Lo jutge pujà alt en un cadafal que se havia fet de rames e dix cridant:

–¡Sus, cavallers! Cascú faça com a valent e bon cavaller.

Lo hu anà devers l’altre com a hòmens rabiosos. Dels primers colps que·s tiraren, lo cavaller françés portava la coltellina alt damunt lo cap e Tirant la portava damunt los pits. Com foren prop lo hu de l’altre, lo cavaller françés tirà gran colp a Tirant per mig del cap, e aquell rebaté-lo-y e contrapassà, e de revés donà-li un colp sobre la oreilla e, tant com ne pres, tant li’n feu caure sobre lo muscle, quasi lo cervell li paria. L’altre donà a Tirant enmig de la cuixa, que un gran palm badava la coltellada. E tornà-li’n tan prest a dar altra en lo braç squerre que fins a l’os li apleguà. E tantes armes feÿa cascú que era cosa d’espant. E staven-se tan prop que a cascun colp que·s tiraven se trahien sanch, que era una gran pietat qui·ls vehia les cruels nafres que lo hu e l’altre tenien, que totes les camises eren tornades vermeilles de la molta sanch que perdien. ¡Tristes de les mares que parits los havien! E Hierusalem dehia molt sovint al jutge si volia que·ls fes leixar la batailla. E lo cruel jutge responia:

–Leixau-los venir a la desijada fi de sos cruels dies.

Yo crech bé que en aquell cars cascú de ells stimara més la pau que no la guerra. Emperò, axí com aquells qui eren valentíssims cavallers e de gran ànimo, contínuament se combatien sens aver-se pietat alguna. A la fi, vehent-se Tirant prop de la mort per la molta sanch que perdia, acostà’s tant com pogué envers l’altre e tirà-li de punta e donà-li en la mamella squerra en dret del cor. E l’altre donà-li gran coltellada sobre lo cap, que la vista li feu perdre dels hulls e caygué en terra primer que l’altre. E si lo françés se fos pogut sostenir com Tirant caygué, ell lo aguera pogut bé matar si hagués volgut. Emperò ell no tingué tanta virtut que no caygués de continent mort en terra.

Com lo jutge veu star los dos cavallers tan pacífichs, devallà del cadafal e acostà’s a ells, e dix-los:

–Per la mia fe vosaltres haveu fet com a bons cavallers dignes de molta honor e no és negú qui us pugua dar càrrech.

E va’ls senyar dues veguades a cascú. E pres dos troços de bastons e feu-ne creus, e posà-les sobre los cossos e dix:

–Encara veig que Tirant té un poch los hulls uberts e, si no és mort, ell ne està molt prop. Ara, Hierusalem, yo us requir que atureu açí per guardar aquests cossos e yo hiré a la cort per manifestar-ho al rey e als jutges del camp, com per dret axí·s devia fer.

E trobà lo rey que exia de missa e en presència de tots li dix les següents paraules:

–Senyor, certa cosa és que dos cavallers valentíssims, de nom e d’armes, hui de matí eren en la cort de la magestat vostra e ara estan en tal punt que de mort no poden ésser stalvis.

–¿Qui són los cavallers? —dix lo rey.

–Senyor —dix Clarós de Clarença—, lo hu és lo senyor de les Viles-Ermes e l’altre és Tirant lo Blanch.

–Molt me desplau —dix lo rey— de semblant nova. Bo serà que ans de dinar anem allà e vejam si·ls porem ajudar en res.

–Per ma fe —dix Clarós—, lo hu és passat de esta vida. Yo pens tanbé que l’altre li volrà fer companyia, tan mal nafrats estan.

Com los parents e amichs dels cavallers saberen tal nova, prengueren armes e, a peu e a cavall, cuytam lo més que poguem. E nostre senyor Déu feu-nos gràcia que arribam primers que los altres, e trobam a Tirant tot ple de sanch —no era home qui·l conegués— e tenia un poch los hulls uberts.

Com los altres veren llur senyor mort, cuytaren a gran pressa envers lo nostre cavaller per voler-li tolre la vida, e nosaltres lo defensam molt bé. Nosaltres nos fem dos parts e posam lo cors enmig, les spatles unes envers les altres, perquè eren molt més que nosaltres. Emperò, a cascuna part que venien, trobaven gent qui·ls tenia cara. Ab tot açò tiraren una flecha, ab moltes d’altres, e donà al pobre de Tirant, qui jahia en terra.

A poch instant apleguà lo gran conestable armat tot en blanch, ab molta gent que portava, e departí’ns los uns dels altres. E aprés, molt prest, fon aquí lo rey ab los jutges del camp. Com veren los cavallers, lo hu mort, l’altre que paria que stigués en passament, manaren que no·ls levassen de allí^{23 bis} fins lo consell fos tengut. E stant lo rey en lo consell —e hoynt la relació feta per Clarós de Clarença y per Hierusalem, reys d’armes—, apleguà la reyna ab tots los stats, ab totes les dones e donzelles. Com veren star axí tan mal adobats los cavallers, de gran dolor e compassió lançaren dels hulls vives làgremes, dolent-se de la mort de dos tan singulars cavallers.

Com la bella Agnés veu star cascú en tan trist conport, girà’s devers la reyna e los stats e dix:

–Senyors, veu’s açí les honors e grans dolors.

E girà’s als parents de Tirant e dix-los:

–Cavallers, los qui amau a Tirant, ¿e tan poch sforç mostrau devers lo vostre bon amich e parent que axí·l deixau passar d’esta vida? Per culpa de vosaltres, axí morrà, que jau en la terra freda e tot se dessangna. Si mija hora stà, no li restarà sanch al cors.

–Senyora, ¿què voleu que façam? —dix un cavaller—. Que lo rey ha manat, sots pena de mort, no sia negú los gos tocar ni levar-los d’allí.

–¡Ay, mesquina! —dix la bella Agnés—. Nostre Senyor no vol la mort del peccador, ¿e volrà-la lo rey? Feu-li portar un lit en què stigua la sua persona e posem-lo allí fins a tant que lo rey haja tengut son consell, car lo vent li entra per les nafres e fa-li molt gran dan.

De continent los parents trameteren per lit e per una tenda. E en aquest spay que ells anaven, Tirant basquava molt per les nafres, qui·s refredaven, e la molta sanch que perdia. E com la bella Agnés veu axí fortment congoixar a Tirant, dix:

–Per ma consiència, yo no dech ésser inculpada de pare ni de mare, de germans ni de parents, ni del senyor rey hi de la senyora reyna, puix ho faç ab sancta intenció.

Despullà’s les robes que vestia, qui eren de vellutat blanch forrades de marts gebellins, e feu-les posar en terra e feu posar a Tirant sobre la roba. E preguà a moltes de les sues donzelles se despullassen les robes e les posassen sobre Tirant. Com Tirant sentí la calor de la roba, trobà gran remey e obrí los hulls més que ans no havia fet. E la bella Agnés asigué’s prop d’ell, e pres lo seu cap e posà’l sobre les sues faldes, e dix:

–¡Ay, trista de mi, Tirant! ¡Hi tan mal fermail fon aquell que yo us doní! Mal dia, mala hora e mal signe fon aquell quant yo·l fiu fer e pijor com lo us doní. E si sabés que tal cars se n’agués a seguir, no·l vos volguera aver donat per cosa en lo món. Emperò la ventura cascú la’s procura e yo, trista de mi, reste adolorida de la gran desaventura de vosaltres, car yo puch ésser dita causa de tot aquest mal. Prech-vos, cavallers, tots los qui amau gentilesa, que·m porteu açí prop de mi lo cors del senyor de les Viles-Ermes, car, puix no l’é volgut amar en vida, vull-li fer honor en la mort.

E prestament lo y portaren e feu-li posar lo cap sobre les sues faldes a la part sinestra, e dix:

–Veu’s açí amor e dolor. Aquest senyor de les Viles-Ermes que açí jau tenia de son patrimoni XXXVII castells e, en aquells, ciutats e villes forts e circuïdes de moltes torres e de bell mur. E tenia una ciutat entre les altres que·s nomena Ermes, e hun fortíssim castell que·s nomena Viles, e per ço era intitulat lo senyor de les Viles-Ermes. Home de gran riquesa e molt valentíssim cavaller que valia tant com negun altre cavaller pogués valer. E confiant del seu esforçat ànimo, podeu veure lo pobre de cavaller en què és vengut: que VII anys ha volguts perdre per amar-me e, a la fi, aquest és lo premi que n’a agut. E ha fetes de singulars cavalleries per amor mia, desijant haver-me en sa senyoria per líçit matrimoni, ço que jamés aguera aconseguit per yo ésser de major auctoritat de linatge e de béns de fortuna. Jamés volguí aderir en cosa que fos en plaer e contentació sua, e ara lo pobre de cavaller és mort per çels, per sa gran desaventura.

Lo rey ixqué del consell havent rebuda plenària informació dels reys d’armes desús nomenats e feu venir los tres arquebisbes e los bisbes, ab tot lo clero, ab solenne processó de la ciutat per fer honor al cavaller mort. E los parents de Tirant feren venir metges, lit e tenda e tot lo necessari per a curar-lo. E trobaren que tenia XI nafres en la sua persona, en les quals n’i havia IIII que eren mortals. A l’altre li’n trobaren V, totes mortals.

Com Tirant fon curat e tot lo clero fon vengut, lo rey, ab los jutges, ordenaren lo cavaller mort fos mes dins la caixa que porten los morts, molt honradament cubert ab un molt bell drap d’or que tenien per als cavallers qui morien en armes. Aprés d’ell venia Tirant posat sobre un gran pavés; e, per bé que la sua mà stigués sens útil e profit negú e no la pogués sostenir, fon determenat la y liguassen en un bastó ab la spasa nua en la mà, ab aquella que l’havia mort. E en tal forma anaren les creus ab lo clero, primer. E aprés venia lo mort cavaller ab tots los cavallers a peu. Aprés venia lo rey ab tots los grans senyors de títol. Venia aprés Tirant en la forma desús dita, ab la reyna aprés ab totes les dones e donzelles de títol e de gran stat. Aprés venia lo gran conestable ab III mília hòmens d’armes. E axí anaren fins a la sglésia de Sanct Jordi e aquí li digueren la missa de rèquiem ab gran solennitat. E com posaren lo cors en lo vas, acostaren a Tirant tan prop d’ell que quasi de la mà de la spasa senyalava que·l posassen dins —si bé s’era més mort que viu—, car axí era stat ordenat per los jutges del camp.

Partint lo rey e la reyna de la sglésia ab tots los altres, acompanyaren a Tirant fins al seu aleujament, ab honor excelsa que li fon feta. E cascun dia lo rey ab tots los stats anaven a veure a Tirant fins que agué cobrada la primera sanitat. E tal pràtica tenien a tots los qui eren nafrats. E a Tirant foren donades XXX donzelles que contínuament lo servissen.

Com agueren posat ha Tirant en lo lit era ja gran dia e lo rey no havia encara menjat. Digueren al rey si seria plasent a la magestat sua dinar-se primer ans que tornàs a la sglésia de Sanct Jordi per dar la sentència al senyor de les Viles-Ermes. E los jutges del camp eren allí presents: digueren al rey que sa magestat se podia bé anar a dinar perquè migjorn era passat, que, dites vespres, porien fer los actes que restaven per fer. E axí u feren.

E a la hora de les vespres, lo rey e la reyna, ab tots los stats, anaren a la sglésia de Sanct Jordi e feren portar allí Tirant. E dites les vespres, lo rey feu pronunciar la sentència del tenor següent.

CAPÍTOL LXVIII

COM LOS JUTGES DEL CAMP DONAREN SENTÈNCIA QUE TIRANT HAGUÉS LA GLÒRIA DE LA BATAILLA

–Com per la magestat del sereníssim senyor rey sia stada dada licència e facultat a nosaltres, jutges del camp, de jutgar e dar sentència en totes les batailles qui·s faran dins lo temps per la magestat sua consignat —axí en liça com dins palench, en pla o en montanya, a peu o a cavall, ab tela o sens tela, armats o desarmats, en loch públich o apartat—, e per lo poder a nosaltres dat, sentenciam e declaram que lo senyor de les Viles-Ermes és mort com a bon cavaller e màrtir d’armes. E per quant no pot ni deu ésser admés ha ecclesiàstica sepultura sens spressa licència de nosaltres, per què declaram, puix n’és mereixedor, que sia soterrat e admés als suffragis de sancta mare Sglésia, dada la glòria a Tirant lo Blanch de la dita batailla. E aprés que·ls responsos seran dits, que sia posat en aquella sepultura de aquells cavallers qui en les armes moren sens ésser desdits. Aquesta és nostra sentència, sagellada ab sagell de nostres armes.

Com la sentència fon publicada, tot lo clero cantaren una molt bella letania sobre la sepultura del cavaller. E durà que era prop de mija nit la honor que li feren perquè no s’era desdit hi era mort fent armes.

Aprés tornaren a Tirant al seu aleujament ab grandíssima honor que lo rey e la reyna li feren e tots los stats. E semblant honor de aquesta fehien a tots los altres vençedors cavallers.

–¡Axí ajau goig e consolació del que amau! —dix lo hermità— ¿Me digau que de tantes nobles festes que són stades fetes és stat vençedor Tirant del camp per tres cavallers qui ha vençuts? Yo·n prench molta consolació per la primera notícia que d’ell aguí, com ell és stat lo millor dels vençedors, e stich molt admirat que per tres camps que ha vençuts li hajen dada la honor, que lo defalt està en los altres cavallers e no en ell.

–No senyor —dix Diafebus—, que encara ha fets de més singulars actes que no he reçitats a la senyoria vostra.

–De axò hauré yo molta consolació —dix lo hermità—, si plasent vos serà en dir-los-me, com hi prench molt gran delit.

–Senyor, la sanctedat vostra deu saber que dos mesos aprés que Tirant se fon levat del lit e podia bé portar armes, li seguí un cars que recitaré a la senyoria vostra. Emperò, senyor, yo leixe de reçitar les armes que han fetes molts altres bons cavallers, qui han vençuts camps e morts cavallers, per no ésser prolix, sinó scassament los actes de Tirant perquè la senyoria vostra conegua si ab rahó e ab justícia és stada dada la honor a Tirant e jutgat per lo millor cavaller de tots.

En aquestes festes era vengut lo príncep de Gales ab molt gran stat de cavallers e gentilshòmens. E per quant és gran caçador, portava de molts grans alans, molt braus, de presa. E estava aposentat prop la murailla de la ciutat. E fon sort que un dia lo rey, sol ab tres o IIII cavallers, era vengut al seu aleujament per festejar-lo, per causa com en puerícia havien tenguda gran amistat, hi parents que eren molt acostats. E per quant lo príncep volia fer armes e veu lo rey en sa posada, supplicà’l’ que fes venir los jutges del camp per dar-li consell. Lo rey prestament los feu venir e, tenint son consell secret —era quasi migjorn passat, que en aquella hora les gents reposen—, Tirant venia de la ciutat perquè·s fehia brodar una roba de orfebreria. Com fon davant lo aleujament del príncep, un alà havia rompuda la cadena e era exit de la posada, e havia-y molta gent qui·l volien pendre per liguar-lo e ell era tant brau que negú no tenia gosar de acostar-s’i.

Com Tirant fon enmig de la plaça, que passava, ell veu venir lo alà corrent devers ell per damnificar-lo. Descavalcà prestament e tirà la spasa. Com lo alà veu la spasa, tornà atràs, e Tirant dix:

–Per un animal no vull perdre la vida ni la honor de la vida temporal. E tornà a cavaill.

Lo rey e los jutges staven en loch que u podien bé veure. Dix lo príncep de Gales:

–Per ma fe, senyor, yo conech aquell alà de tan mala condició, que puix ell és solt, que lo cavaller que passa, si és gens valent, entre ells veureu una gentil batailla.

–Par-me —dix lo rey— que aquell és Tirant lo Blanch. E ja l’a fet fugir una veguada, no pens hi gose tornar més a ell.

Com Tirant agué passat vint passes més avant, lo alà fon tornat ab gran fúria devers ell, que Tirant agué a tornar a descavalcar altra volta. E dix:

–Yo no sé si est diable o cosa encantada.

Tornà a tirar la spasa altra volta e cuytà devers ell. E lo alà li anava entorn, mas, per temor de la spasa, no tenia atreviment de acostar-s’i.

–Ara —dix Tirant—, puix conech tu has temor de les mies armes, no vull que diguen de mi que ab armes sobergues me so combatut ab tu.

Lanssà la spasa detràs. E lo alà donà II o III salts e cuytà tant com pogué e ab les dents pres la spasa e apartà-la un tros luny, e tornà corrent enverç Tirant.

–Ara som a la cominal —dix Tirant—. Ab aquelles armes que·m vols damnificar, ab aquelles te damnificaré.

Abraçaren-se ab gran furor lo hu a l’altre e a morssos mortals se daven. Lo alà era molt gran e soberch e feu caure tres voltes a Tirant en terra, e tres voltes lo sotssobrà. Entre ells durà aquest combat mija hora, e lo príncep de Gales manà a tots los seus no s’i acostàs negú per departir-los fins a tant que lo hu fos vençut. Lo pobre de Tirant tenia moltes nafres en les cames y en los braços. A la fi, Tirant ab les mans lo pres per lo coll e strengué’l tan fort com pogué, e ab les dents mordé’l en la galta tan ferament que mort lo feu caure en terra.

Lo rey ixqué prestament ab los jutges e prengueren a Tirant, e portaren-lo en la casa del príncep e allí feren venir los metges, e curaren a Tirant.

–Per la mia fe —dix lo príncep de Gales—, yo no volguera, cavaller, per la millor vila de Anglaterra, vós aguésseu mort lo meu alà.

–Senyor —dix Tirant—, ¡axí Déu me deixe guarir d’aquestes nafres que tinch, per la mitat del vostre heretatge, no volria star en lo punt que stig!

Com la reyna e les donzelles saberen lo cars de Tirant, prestament lo vengueren a veure. Com la reyna lo veu tan mal aparellat, dix-li:

–Tirant, ab mal e trebaill se guanya honor: exiu d’un mal e donau en altre.

–Sereníssima senyora, complida de totes les humanes e angèliques perfections, la magestat vostra sia jutge de mon peccat —dix Tirant—. Yo no anava per mal a fer. És-me aparegut un diable en forma de goç, ab consentiment de son senyor, e desigí mon desig complir.

–No us deveu de res entrestir —dix la reyna— per molts mals que seguir-vos puguen, car aquí mostrareu més la virtut.

–Jamés fon negú, sereníssima senyora, que·m ves trist —dix Tirant— per gran pèrdua que fes, ni menys alegrar més per molt de bé que aconseguís. E stà en veritat que la pensa de l’home stà vaçiŀlant e lo cors algunes veguades se mostra alegre, altres fa demostració de tristor. Mas qui ha acostumat de sostenir treballs e congoixes, e nafres e forts desaventures, no·s pot esmayar de res que li pugua esdevenir. Més nou a la mia persona una sinrahó que veja fer, que tots los perills en què yo·m pogués veure.

En açò ixqué lo rey ab los jutges e digueren a Tirant, per ço com ells havien vist lo combat d’ell e de l’alà —e per quant havia lançada la spasa e los dos <eren>²⁴ eguals d’armes, los jutges li daven honor e premi de la batailla com si agués vençut un cavaller en camp—. E manaren als reys d’armes, erauts e porsavants fos publicat per tots los stats e per la ciutat de la honor que a Tirant fon donada en aquell dia. E com lo portaren al seu aleujament, li feren aquella honor que en les altres batailles li havien acostumades de fer.

Aprés, senyor, de tot açò —segons sabem per relació de molts cavallers e gentilshòmens—, com lo rey de Frisa e lo rey de Apoŀlònia, germans de pare e de mare, se amaven de amor strema e desijant-se molt veure, deliberaren de anar en Roma l’any passat perquè era la sancta perdonança del jubileu. E trameteren-se a dir lo hu a l’altre que·s trobassen en certa jornada en la ciutat de Avinyó. E de allí ensemps partiren per anar en Roma. E per semblant hi anaren molts altres grans senyors per guanyar la sancta perdonança.

E trobant-se los dos reys germans en Roma dins la sglésia del gloriós senyor Sanct Pere, lo dia que mostraven la sagrada Verònica e les altres sanctes relíquies —e aquests dos germans eren venguts desfreçats ab molt poca gent perquè no fossen coneguts—, acabades de mostrar les relíquies, un vaylet del duch de Burgunya conegué lo rey de Poŀlònia. Acostà’s a ell e feu-li gran reverència segons a rey se pertany. E lo rey li demanà son senyor lo duch si era allí.

–Sí, senyor —dix lo vaylet—. En aquella capella stà fent oració.

Dix lo rey:

–Gran plaer tinch que sia açí, e major lo auré com lo veja.

Los dos reys anaren a la capella hon era lo duch. Lo vaylet cuytà a dir a son senyor com los dos germans reys eren allí, que·l venien a veure. Lo duch ne agué gran plaer, ixqué prestament de la capella e, com se veren, fon molt gran la consolació entre ells, per ço com Burgunya confronta quasi ab Apoŀlònia, e molt sovint se veÿen e tenien molt gran amistat. Entre ells passaren moltes rahons de llur venguda.

–Ara —dix lo rey—, puix la sort és stada tan bona que axí·ns siam vists, yo us prech que us dineu huy ab mi, e tant com en aquesta terra aturarem.

Lo duch li regracià molt la sua bona voluntat e dix-li:

–Senyor, per a huy la senyoria vostra me haurà scusat, car açí és Phelip, duch de Bavera.

Dix lo rey:

–¿És aquest lo qui feu testimoni contra sa mare e la feu morir en presó?

–Sí, senyor, hi és fill de l’emperador de Alamanya. Car no pot ésser emperador si no és de aquests dos linatges, de Bavera o de Estalrich. E la electió de l’imperi és venguda al pare de aquest. E yo tinch-los convidats a ell e al duch de Estalrich.

–No·s pot fer —dix lo rey—. O vosaltres haveu tots a menjar ab mi, o mon germà e yo nos hirem a dinar ab vós.

–Gran serà la gràcia que la senyoria de vosaltres me farà si venir hi volreu.

Tots cavalcaren. E anant per la ciutat encontraren-se ab lo duch de Bavera e ab lo duch de Estalrich. E aquí lo duch de Burgunya posà’ls en conexença dels reys, de què·n foren molt contents de haver llur amistat. Dinaren-se tots ab molta consolació e foren servits abundantment de totes les coses pertanyents a tals senyors. E tant com en Roma aturaren, menjaren ensemps. E aprés, fins que·ls posaren en lo fossà.

Estant un dia sobretaula, vengueren a parlar del rey de Anglaterra e de la reyna —dient que era de les bellíssimes dones del món—, e parlant de les grans festes e de les honors que feÿen als estrangers e a tots aquells que y anaven, e per semblant, de les armes que cascú fehia, qui fer-les volia a ultrança o retretes. Més parlaren entre ells de la molta gent que y anava, uns per fer armes, altres per veure lo triümpho gran de les festes que dins la Roca se feÿen. Parlà lo rey de Frisa e dix:

–Yo seria molt content de anar-hi, puix so stat en aquesta sancta perdonança.

Aquest rey de Frisa era de edat de XXVII anys, e lo rey de Poŀlònia ne havia XXXI. Dix lo duch de Estalrich:

–Per ma consciència, si no fossen los grans bandos e guerres que són dins la mia terra, yo de bon grat vos hi faria companyia e volria esperimentar la mia persona ab aquells virtuosos cavallers, los quals dien que són XXVI, e volguera fer armes retretes. Aprés, fer-les a tota ultrança.

Parlà lo duch de Burgunya:

–Senyors, ¿voleu fer bé? De aquestes festes hi honors no·n pot hom haver cascun dia. Si a la senyoria de vosaltres serà plasent de anar en Anglaterra, yo leixaré tots los afers que tinch a fer açí ab lo pare sanct, e de bon grat vos faré companyia. E promet en poder de vosaltres, com a cavaller que so, de jamés tornar en la mia terra fins a tant yo haja combatut un cavaller a tota ultrança.

–Senyor duch —dix lo rey de Apoŀlònia—, puix lo meu jermà, rey de Frisa, té voluntat de anar-hi, de bon grat vos ofir de anar ab vosaltres e de fer armes axí perilloses com negú que y sia.

Lo fill de l’emperador, duch de Bavera, dix:

–Senyors, no restarà çertament per mi la ampresa, que de bon grat yo no y vaja.

–Puix som concordes —dix lo rey de Frisa—, siam tots quatre juramentats de servar amor e lealtat los uns als altres en aquest viatge, e no y haja entre nosaltres majoritat ni senyoria, sinó que tots siam eguals germans e frares d’armes.

Tots loaren e aprovaren lo dit del rey de Frisa e, tots ensemps, anaren a la sglésia de Sanct Johan de Lletrà e damunt l’altar feren son jurament solenne. Aprés meteren-se en orde de tot lo que·ls era necessari, axí de armes com de cavalls e moltes altres coses que aprés se nomenaran, e per ses jornades per terra e per mar arribaren a la delitosa ylla de Anglaterra, que jamés se donaren a conéixer a negú. E ells, ben informats de la pràtica e manera del rey, una nit arribaren prop la Roca hon lo rey stava, quasi a II thirs de ballesta poch més o menys. En aquella nit feren parar IIII grans tendes e per lo matí, al sol exit, los poms, alt de les tendes, relluïen molt per lo sol qui·ls dava, e perquè les havien parades en una poca de altura parien molt millor.

Los qui primer les veren ho anaren a dir als jutges del camp e aquells ho digueren al rey. Deliberà lo rey, ab consell dels jutges, de trametre-y un rey d’armes per saber quina ventura era aquella. Fon elet Hierusalem que y anàs. Vestí’s la cota d’armes e tot sol anà a les tendes. Com fon a la porta de la tenda, ixqué-li un cavaller ançià ab la barba molt blanca e largua, ab un gros bastó en la mà, ab roba de vellut negre d’estat forrada de marts; e en l’altra mà portava uns paternostres de calçedònies e al coll portava una grossa cadena d’or. Com lo rey d’armes veu lo cavaller sol, fon admirat. Levà’s lo barret del cap e feu-li honor de cavaller, e lo cavaller ançià ab gran afabilitat li reté les saluts, emperò no li parlà ne li dix res. E Hierusalem li dix:

–Senyor cavaller, quisvulla que vós siau, mon senyor lo rey ab los jutges del camp m’an manat venir açí per visitar e haver notícia de vós si sou mestre e senyor de aquesta companyia, o dels altres qui capitans són. Per ço que yo pugua fer verdadera relació, vos hauré a molta gràcia que·m digau tot vostre ésser. E si yo us poré servir de mon offici, yo seré prest de obeir a tots vostres manaments.

Lo cavaller, hoït lo per què venia, sens parlar-li mot tornà’s a levar lo barret del cap, abaixant un poch lo cap, mostrant li regraciava tot lo que dit havia. E pres-lo per la mà e, primerament, lo posà en una tenda hon havia IIII cavalls çiçilians molt grans e bells, ab les selles açerades e les brides totes daurades. Aprés lo portà en altra tenda hon hi havia IIII lits de camp molt singulars e molt bells.

–¿Quina era la singularitat d’ells? —dix lo hermità.

–Senyor, yo us ho diré. En cascun lit hi havia cóçeres e matalafs, e los papalons eren de brocat vert, la forradura dins era de çetí carmesí, tots brodats d’orfebreria ab molts batents que penjaven, e com gens de vent feÿa tots se menejaven. E tal era lo un lit com l’altre, e tots de una color e de una fayçó sens que no y havia milloria neguna. Als peus de cascun lit stava una donzella galantment abillada e de inestimable bellea; e açò feÿa, senyor, lo lit singular. E los dos lits staven a l’un cap de la tenda e los altres dos staven a l’altre cap e, com entraven, endret de la porta de la tenda, estaven IIII scuts penjats, molt bé pintats.

Aprés lo portà en una altra tenda. E a la porta staven IIII grans leons coronats e, com veren ha Hierusalem, tots se levaren en peus e ell hagué molt gran temor. E prestament fon aquí un petit patge e, ab una vergua prima, donà a cascú un colp e prestament se tornaren a gitar en terra. Com fon dins la tenda, veu IIII arnesos molt bé febrits e bé en punt, ab IIII spases molt ben guarnides e ben daurades. E al cap de la tenda, un poch més de la mijania, stava una cortina de vellut vert. E veu que un altre petit patge tirà la cortina, e lo rey d’armes veu IIII cavallers aseguts en un banch. E tenien endret dels hulls una gran tovallola de fil de seda ben clara: ells podien ben veure a tots los qui eren en la tenda e los altres no·ls podien bé divisar. E tenien sperons calçats e spases nues, la punta en terra e lo pom prop dels pits. Com lo rey d’armes agué stat mirant un poch spay, lo cavaller ançià lo tragué defora e posà’l en una altra tenda.

E totes aquestes tendes que dites vos he, de part de dins eren de carmesí y totes brodades axí com los papallons dels lits. Com fon dins aquella tenda, veu un gran tinell parat ab molta vexella d’or e d’argent, e moltes taules parades. E no entrava negú en aquella tenda que, per força o per grat, havien a menjar e a beure. E si no volien menjar, tots lo leixaven e venia un leó qui·s posava a la porta de la tenda e no·l leixava exir. Molta de honor fon feta al rey d’armes e, com agué menjat, que se’n volia anar, lo ançià cavaller pres del tinell un gran plat de argent que pesava XXXV marchs, daurat e donà-lo-y ab lo comiat.

Com lo rey d’armes fon davant lo rey, recità-li tot lo que havia vist e li dix que jamés en tota la sua vida no havia aguda més temor. Dix lo rey:

–No·s deu negú admirar de res que veja, car cascú ve ab sa fantasia. Si cavallers són d’estima, ells vendran açí.

Lo rey anà a hoir missa e, aprés dinar, que era ja hora tarda, veren venir los IIII cavallers. Lo rey, com ho sabé, posà’s a la porta de la Roca, e la reyna, asseguts lo hu prop de l’altre, e tots los stats stigueren de peus, e apartaren-se ha una part e a l’altra fehent carrer.

Ara, senyor, recitaré a la senyoria vostra ab quina magnificència vingueren davant lo rey. Primer de tots venien IIII patges de poca edat —ab gipons tots d’argenteria, jaquets sens mànegues trepats fins a la cinta e les trepes e lo cors ben brodat, les calçes totes brodades de perles molt belles—, e cascú portava un leó ligat ab una trenyella d’or e de çeda, ab grans collars d’or que los leons al coll portaven. E los patges anaven primers en la forma que dit he. Aprés venien los IIII cavallers a cavall, ab sengles aquanehes totes blanques ab guarniments de vellut morat e brodats de una divissa e de una color. Les robes que portaven eren de domaç burell, les mànegues ubertes e feses a costats, ab gipons de brocat carmesí. Portaven papafigos de vellut negre —al cap portaven capells de palla cuberts tots dalt de planches d’or a forma de teulada— e, sobre los papafigos, portaven grosses cadenes d’or. Los stivals eren de çetí negre, ab les llargues polaynes que parien molt bé ab los esperons ben daurats. E los stivals eren forrats de fina grana e, la volta dalt que fan prop la cuxa, eren brodats de grosses perles orientals molt fines. Los papafigos portaven tan alts que scassament los ulls mostraven. Ab les spases senyides, que los llurs gests se mostraven ésser de grans senyors que venien de camí. E ab veritat se pot dir que, de tots quants grans senyors hi són venguts, no n’i ha vengut negú qui ab tan gentil orde sia vengut, ne més acceptes a totes les gents.

Com foren prop del rey, descavalcaren e saludaren-lo ab lo cap. E a la reyna, perquè és dona, feren-li una poca reverència de genoll. E lo rey e reyna los reteren les saluts e tornaren-se a seure. E los cavallers estigueren seguts, sens fer negun moviment més de miga hora sinó mirant l’estat e lo comport del rey e de la reyna. E no era negú que·ls pogués conéixer e ells coneixen a molts, axí de sos vasalls com d’estrangers.

Com agueren bé mirat a tot llur plaer, acostà’s hu dels patges a ells ab lo leó que portava per la trenyella e lo un cavaller mes en la boca del leó un scrit, e baixà’s a la orella del leó e parlà-li. No·s pogué saber què li dix. Lo leó anà devers lo rey e conegué’l, axí com si fos una persona. Com la reyna veu venir lo leó solt, no pogué star que no·s levàs del costat del rey, e totes les donzelles ab ella. Lo rey la pres per la roba e aturà-la, e dix que·s tornàs a seure, que no era de pensar ni creure que tals cavallers que fossen venguts en la sua cort que animals aguessen de enujar negú. E la reyna, més per força que per grat, se tornà en son loch. E no era admiració que la reyna se espantàs, que cosa era de temorejar.

Lo leó era tant domestich que no feÿa mal a negú. Lo leó anà dret al rey ab la letra que portava en la boca, e lo valerós rey sens temor alguna li pres de la boca l’escrit, e lo leó prestament se gità als peus del rey. Lo qual scrit era del tenor següent:

Sàpien per çert tots aquells qui la present carta veuran com aquests IIII frares d’armes són compareguts en presència del senat de Roma, e del cardenal de Pisa, e del cardenal de Terranova, e del cardenal de Sanct Pere de Luçembor, e del patriarca de Hierusalem, e de miçer Alberto de Campobaixo e de miçer Ludivico de la Colonda. An request a mi, notari per auctoritat imperial, que fes acte públich com aquests són cavallers de IIII quarters, ço és a saber, de pare e de mare, de avi e de àvia. E negun senyor del món reprochar no·ls pot per linatge ni per títol negú.

E per senyal de veritat pos açí mon acostumat signe de notari públich.

✥ ambrosino de màntua

Dada en Roma a II de març, any M.

CAPÍTOL LXIX

COM LOS IIII CAVALLERS GERMANS D’ARMES SE PRESENTAREN DAVANT LO REY DE ANGLATERRA, LOS QUALS EREN DOS REYS E DOS DUCHS, E DONAREN-LI PER SCRIT LO QUE VOLIEN

–Com lo rey agué vista la carta e veu que parlar no volien, manà que per scrit los responguessen. Lo secretari fon aquí prestament e feu semblant resposta: que ells fossen ben venguts en sos regnes e terres y en la cort sua. E si res volien per llur plaer, honor o delit, que u diguessen, que ell ho faria de molt bona voluntat. E lo rey, de sa mà, posà en la boca del leó lo scrit.

Levà’s prestament e anà a son senyor. E lo cavaller pres lo scrit e legí’l als altres, e tots ensemps levaren-se los barrets del cap e humiliaren-se devers lo rey, fent-li gràcies de la honor e offerta que·lls fehia. Vengué lo altre patge ab l’altre leó, acostà’s a son senyor e posà un altre scrit en la boca del leó, e feu per aquell orde que havia fet lo primer cavaller. Lo rey pres lo scrit de la boca del leó; feu-lo legir en presència de tots, axí com havia fet l’altre. E dehia semblants paraules.

CAPÍTOL LXX

COM LO SEGON CAVALLER DONÀ AL REY LO SEU ALBARÀ DE LES ARMES QUE VOLIA FER

Nosaltres quatre, germans d’armes, stant en la gran ciutat de Roma, sabem nova com lo molt alt e molt poderós senyor rey de Anglaterra tenia camp segur a tots aquells qui venien en sa pròspera cort, e sens engan e mal enginy. E com nosaltres IIII, germans d’armes, siam desijosos de fer armes a tota ultrança, per què supplicam a la altesa vostra nos done licència de fer aquella que a nosaltres sia ben vist.

E lo rey feu fer resposta, en altre scrit: que era molt content e·ls atorguava lo loch, la jornada e hora que a ells fos plasent, aprés que alguns dies aguessen reposat, e preguava’ls molt volguessen venir al seu aleugament e seria’ls feta la honor que ells eren mereixedors. E de ses mans lo rey la mes en la boca del leó e aquell tornà a son senyor.

Com los cavallers agueren vista la resposta del rey e la offerta que·ls feÿa, tornaren-se altra volta a levar los capells del cap e, ab una poca de reverència, humiliaren-se a ell. E lo rey, ab gest graciós, los reté les saluts.

Lo terçer cavaler feu axí com los altres havien fet, e portà un scrit del tenor següent.

CAPÍTOL LXXI

COM LO TERÇ CAVALLER DONÀ UN ALBARÀ AL REY DE LES ARMES QUE VOLIEN FER

Qualsevulla cavaller o cavallers qui armes a tota ultrança ab nosaltres fer volrà vingua al nostre aleujament e trobarà allà, per divisa, una gàbia de nau posada sobre un arbre qui no té fruyt, ni fulla ni flor, que ha nom Seques Amors. Entorn de la gàbia trobaran quatre escuts tots pintats d’oryflama. E cascun scut té son nom: lo hu se nomena Valor, l’altre Amor, l’altre Honor, lo quart se nomena Menysvaler.

E lo cavaller qui tocarà lo escut qui·s nomena Amor s’a a combatre a cavall, ab tela, ab arnés de una dobladura. E agen a córrer tan e tan longuament fins que lo hu o l’altre sia mort o vençut, en esta manera: que si pert peça d’arnés qualsevulla que sia, o tireta alguna se rompés, no la puguen tornar adobar, ans axí tingua de anar e complir les armes. Los arnesos sien sens falsa maestria, sinó tals com són acostumades de portar en guerra guerrejada.

Qui tocarà lo escut qui·s nomena Honor ha de fer les armes sens tela, lo arnés sens guarda neguna ni tarja, ni scut ne vayrescut. Hi la lança o lançes sien de XVII palms, sens roda ni altra maestria, e ferros esmolats. E si pert lança o la romp, ne pugua haver tantes com li plaurà fins a tant que mort o vençut sia.

Qui tocarà lo escut de Valor haja a fer les armes a cavall, ab sella açerada e testera, ab streps desligats, ab plates de XX liures enjús; una lança sola de larguària de XIII palms, ab lo ferre e ab tot, la punta de diamà, la gruixa cascú com li plàcia; spasa de IIII palms de larguària, una copagorja cascú a sa voluntat, una hacha de una mà, poca; al cap una celada ab bavera, per ço que la batailla pus prestament prengua la fi que desijam. E si la acha desús dita sortia de la mà, la pugua cobrar tantes voltes com porà, mas que altri no la y puixa donar, sinó que ell mateix haja a cobrar-la, si pot.

Lo altre leó feu tot lo que·ls altres havien fet. E pres lo rey lo escrit de la boca del leó e feu-lo legir, les paraules del qual eren les següents.

CAPÍTOL LXXI bis

DE LES PARAULES QUE CONTENIA LO ALBARÀ DEL QUART CAVALLER

Lo cavaller qui tocarà lo escut de Menysvaler ha de fer les armes a peu, ab IIII bastons, ço és a saber, lança, dagua, espasa e acha de II mans. La lança, qui la volrà portar enplomada ho pugua ben fer; e si millor li parrà spasa de git, que sia sa voluntat de portar-la. E s’agen a combatre tant e tan longuament fins que lo hu dels dos reste mort o vençut l’altre. E si resta sa e sens lesió de sa persona, que s’haja a posar en poder de aquella dama que·l vençedor volrà, e que ella pugua fer d’ell a sa voluntat. La mort serà egual entre nosaltres, perdonant de bon cor e de bona voluntat a tots aquells qui·ns offendran. E demanam perdó als qui offendrem.

Com lo rey agué vist los quatre escrits e tot lo que los quatre cavallers demanaven, per ell los fon tot atorguat. E dix que les quatre enpreses eren molt perilloses, que aquests cavallers se procuraven la mort.

Complit tot lo desús dit, feren reverència al rey e a la reyna, pujaren a cavall e tornaren-se’n en ses tendes. Lo rey dix a un rey d’armes que anàs als IIII cavallers e que·ls digués que ell los preguava que aquella nit venguessen a sopar ab ell. E feu carreguar XXX adzembles de vitualles e de totes les coses necessàries per a la humanal vida, e ab lo rey d’armes los ho tramés.

Com los IIII cavallers veren la bona voluntat del rey, regraciaren-lo-y molt. E per scrit li respongueren que al present no acceptarien donatiu de persona del món ne·s darien a conéixer fins aguessen complides ses armes —e açò no fehien per desalt de sa altesa, sinó per quant ho tenien en vot—, e que li’n feÿen infinides gràcies. E no volgueren res pendre. Al rey desplagué molt com veu tornar les adzembles carreguades e de la resposta que havien feta.

Aprés, senyor, los IIII cavallers aquella nit feren molt ricament enparamentar la gàbia de la nau. E entorn de la gàbia posaren los quatre scuts ab un scrit qui dehia:

Qualsevulla cavaller o cavallers qui vendran per tocar aquests scuts, hajen a portar un scut ab les armes pintades de aquell cavaller qui volrà fer les armes. E aquell scut no pugua portar sinó dona o donzella, o rey d’armes, eraut o porsavant. E ab aquell scut hajen a tocar en lo escut de la gàbia segons les armes que volrà fer, e leixar aquell scut al costat de l’altre.

L’endemà hi anaren molta gent per veure lo gran stat e magnificència que tenien, e a tots quants hi anaven daven a menjar molt copiosament, a la real. E los llurs compradors res que comprassen no pagaven sinó ab moneda d’or, e si res hi restava ho leixaven, que no u volien, que no volien que tocassen moneda blanca.

Lo dia següent de matí anaren a l’aleujament del rey per ohir missa ab ell, e vengueren devisats en altra manera, ço és, ab robes de brocat carmesí forrades de erminis, largues fins en terra, ab papafigos d’altra color molt ben brodats de groses perles, ab capells fets a modo de Turquia, ab cints d’or macís, ab paternostres de calçedònies que cascú portava en les mans molt grossos e molt bells. E venien a peu ab los IIII leons que·ls fehien companyia, e cascun leó portava en la boca unes ores molt ben guarnides. E stigueren en una gran sala per bon spay sperant lo rey quant exiria de la cambra.

Com lo rey los veu, fon molt content de la llur venguda. La reyna ixqué e lo rey li dix que prengués los dos cavallers, que ell ne pendria los altres dos, car ell conexia que eren senyors de molta auctoritat e stima. Lo rey pres los dos per les mans e la reyna los altres dos, e lo rey e la reyna anaven enmig. Los de la reyna la prengueren del braç e axí anaren tots fins a la sglésia. E, ans que començassen la missa, lo rey los dix:

–Yo no sé la honor que us pugua fer, per no saber vosaltres qui sou. E molt me plauria, puix no us voleu dar a conéixer a mi, que plàcia ha cascú de vosaltres pendre lo loch segons lo estat en què nostre senyor Deu vos ha posats: si sou reis, prenguésseu lo loch que reys són mereixedors e, si sou duchs, per lo semblant, o de qualsevulla altre estament, fer-vos hia la més honor que yo poria.

Hi ells ab lo cap baix, regraciant al rey la honor e profertes que·ls fehia, e no volgueren res dir de paraula ni per scrit. Ab tot açò, lo rey manà que·ls fessen seure los primers de tots, prop de l’altar, e los leons allí prop d’ells. E prengueren les ores als leons de les boques e digueren ses ores. Com la missa fon dita, tornaren les ores als leons e posaren-se en companyia del rey e de la reyna.

Com foren dins la Roca, estaven mirant aquella magnificència dels stats e abillaments que dins la Roca eren. Prengueren molt gran plaer en veure aquelles dones d’argent com lançaven aygua e vi per les mamelles e per la natura, e staven molt admirats, dient ab senyals e per scrit que açò era fet ab lo major orde e subtil enventiva que jamés ells aguessen vist. E per molt que lo rey los preguàs, no volgueren restar per dinar-se ab ell. Prengueren comiat e tornaren-se a llur aleujament.

Ara deu saber la senyoria vostra que, com los quatre cavallers agueren acabat de donar los quatre scrits lo primer dia que ells vingueren, de continent que ells se foren partits davant lo rey, Tirant, secretament, que negú de tota la companyia no sentí res, se n’entrà dins la ciutat e agué quatre scuts e feu-los pintar tots en aquella nit, cascun scut de sa color. E feu-hi pintar en lo hu les armes de son pare, en lo segon feu pintar les armes de sa mare, en lo terç scut feu pintar les armes de son avi, en lo quart feu pintar les armes de sa àvia. E en aquest spay que los scuts se pintaven, véreu molts cavallers se ajustaven de quatre en quatre per voler-los combatre. Açí n’i havia de França, de Ytàlia, de Aragó, de Castella, de Portogal e de Navarra, en los quals hi havia de molt bons cavallers sperimentats en armes que·ls volien deliurar, e molts ho posaven per obra. E lo duch de Clarença e lo príncep de Gales e lo duch d’Atçètera e lo duch de Betafort, aquests quatre havien feta concòrdia de voler-los combatre. E de la nostra companyia, qui no·m vull oblidar, preguam a Tirant, puix ell havia fetes armes hi era desliurat dels perills de la mort, triàs a quatre de nosaltres dels més disposts de tota la companyia, per ço com tots érem en deute de parentesch e major en amistat. Ell respòs que era molt content e feu lo contrari.

Com los scuts foren acabats de pintar, Tirant ajustà totes les donzelles e les més galanes e de major dignitat, e donà a cascuna un scut. E ajustà l’estat dels cavallers e, ab moltes trompetes e ministrés, passam davant lo estat del rey. Com lo rey veu los quatre scuts, demanà de qui eren. Dix un eraut:

–Senyor, de Tirant lo Blanch e de sa companyia.

Com Tirant veu lo rey, descavalcà e pujà hon lo rey e la reyna eren, e supplicà’l fos plasent a la magestat sua dar-li licència que ab tot aquel stat pogués anar a tocar los scuts per deliurar aquells cavallers de la fort empresa que portaven. Lo rey fon molt content per dues coses: la primera perquè Tirant e los de sa companyia eren valents hòmens, la segona perquè tan prestament havien en sa cort trobat cavallers qui·ls havien deliurats.

E Tirant fon tant cuytat per dupte que altres no s’i cuytassen a tocar los scuts, que scassament agué temps de fer pintar quatre banderes grans que portava e quatre cotes d’armes per a dos reys d’armes, un eraut e un porsavant. E ab tot aquell triümpho anam fins a les tendes dels cavallers.

Com ells sentiren les trompetes e venir tanta gent, stigueren molt admirats com tan prest havien trobat lo que cercaven, car no era passat sinó un dia natural del dia que eren arribats. Los quatre cavallers ixqueren de la tenda molt ben abillats, emperò totstemps portaven los papafigos per no ésser coneguts. E feren abaixar un poch la gàbia perquè les donzelles poguessen tocar. La primera de totes que tocà fon la bella Agnés, e tocà en lo escut de Amor, si bé li eren més prop los altres scuts. Emperò ella anà legint les letres e no volgué tocar sinó Amor. Dona Guiumar, filla del comte de Flandes, no volgué tocar sinó lo escut de Valor. Cassandra, filla del duch de Prohença, no volgué tocar sinó lo escut de Menysvaler. La Bellasenspar, filla del duch d’Anjou, fon contenta de tocar en lo scut de Honor. Com totes agueren tocat, penjà cascuna lo escut que portava al costat de aquell scut que havia tocat. E axí staven tots per orde, que lo cavaller qui vençés se n’havia a portar lo seu e lo de l’altre, car axí era ordenat.

Com tots los quatre scuts foren penjats, los quatre cavallers descavalcaren les quatre galants dames qui los scuts havien portat e cascú pres la sua del braç. E tots descavalcam e portaren-nos dins la tenda hon eren los lits. E dix lo hu dels cavallers a la bella Agnés, per scrit:

Per ma fe, ma dama, si vós en camisa stàveu gitada en aquest lit, e les altres per semblant, tota una nit d’ivern, yo poria bé dir que·n tot lo món no·s trobarien quatre llits més singulars.

–A vosaltres, cavallers, no fretura la companyia nostra —dix la bella Agnés—, car yo veig allí quatre gentils dames qui en la nit vos tenen companyia, per què no us cal més desijar.

–Del bo tria hom lo millor —dix lo cavaller.

E prestament fon aquí la coŀlació molt gran he abundosa de moltes maneres de confits. E al partir que fem, lo cavaller donà a la bella Agnés unes ores molt singulars e de rich guarniment. L’altre cavaller donà a dona Guiumar un braçalet, la meytat d’or e mig d’açer, ab molts diamants e altres pedres fines. L’altre cavaller donà a Cassandra una çerp tota d’or que·s mordia en la coha, molt rica de pedres precioses e los hulls tenia de dos grossos robins. La Bellasenspar tenia los cabells molt rossos e molt larchs: donà-li una pinta tota d’or l’altre cavaller, e no de menys stima que les altres joyes. E als reys d’armes, erauts e porsavants, e trompetes e ministrés, mil nobles a cascú. E jamés volgueren deixar les donzelles fins que foren al stat de la reyna, qui era en aquell cars ab lo rey. E lo rey rebé’ls ab molta d’onor e affabilitat. E estant davant lo rey los quatre cavallers, ab un scrit supplicaren al rey e als jutges del camp que prop de les llurs tendes poguessen fer una liça nova, per quant la que ells tenien ja feta, tants hòmens hi eren morts que no era sinó sepultura de cavallers. E lo rey ab los jutges foren molt contents que fos feta. Rebuda la resposta, prengueren licència del rey e tornaren-se’n e ordenaren de continent de fer la liça.

E cascun dia, senyor, se mudaven de vestidures de gran stima e de nova manera. E puch ben dir a la senyoria vostra que molts grans senyors són stats malcontents de Tirant per enpendre de fer aquestes armes, per ço com ells les volien fer.

Aprés que la liça fon feta e los cavallers agueren reposat, posaren un scrit a la porta de la Roca qui dehia que lo cavaller que havia tocat lo escut de Amor haja de ésser en lo camp lo terçer dia. E Tirant dies havia que stava en orde sperant quant lo demanarien.

Venint lo dia asignat, Tirant ajustà totes les sues donzelles ab tot lo estat dels cavallers e anà ab totes les acostumades gales. E lo rey e la reyna eren ja en lo camp, alt en los cadafals. Com Tirant apleguà, trobà un cavaller al cap de la tela e, rebut Tirant per los fels, tancaren la porta de la liça e posaren-lo a l’altre cap de la tela. Com la trompeta sonà, los cavallers feriren los cavalls dels sperons e feren moltes carreres e de molt bells encontres. Lo cavaller encontrà a Tirant en una carrera e ferí’l sobre lo rest, esquillà e no pres, e scorregué al guardabraç dret e levà-lo-y del tot, ab molt cotó del gipó que la punta de la lança se’n portà. De aquest colp Tirant molt se’n smayà. L’altra carrera lo tornà ha encontrar alt en la xarnera de l’elmet e, si II dits més baix l’agués encontrat, de mil vides no·n tenia una. E allí hon lo encontrà, pres en la xarnera, e la lança no·s rompé, e tragué’l de la sella e caygué en terra. Tirant tornà a cavall lo més prest que pogué. E stà en veritat que Tirant havia fet dos encontres en lo guardabraç squerre e havia’l un poch desmarchat allí hon venen quasi los més encontres. E a l’altra carrera que feren, Tirant lo tornà ha encontrar en aquell guardabraç e rompé lo cuyro per hon passen les tiretes, e tenia lo guardabraç liguat de part de dins ab una corda de seda tan grossa com lo dit, e les tiretes no·s pogueren rompre perquè eren de cor de cànem cruu. E lo guardabraç li fora del tot caygut sinó per lo cordó de seda e, d’altra part, li dava gran enpediment perquè dalt era desfet, que poch útil li fehia. E axí feren moltes carreres, que a l’hu fallia lo guardabraç dret e a l’altre lo esquerre.

La fortuna fon favorable a Tirant, que encontrà altra volta en aquell loch mateix al cavaller, e pres-lo un poch alt e, les lançes que eren grosses, levà-li lo braç, que li caygué sobre lo coll del cavall, que valer no se’n podia perquè los ossos eren romputs. E lo miserable de cavaller encara volia fer armes, que li liguassen lo braç. E lo sperit li fallí, que no pogué més per la molta sanch que perdia. mes-s’i espasme e tornà tot ert en la sella, que no·l pogueren descavalcar sinó ab la sella ensemps.

Tirant se’n tornà, armat axí com stava, sens levar-se lo elmet del cap. E prestament l’altre cavaller donà un scrit al rey que en aquella hora mateixa volia combatre. E los jutges del camp digueren que no romprien per res les ordinacions del camp, com en aquell dia no s’i podien fer dos morts ni en tota la setmana, que en camp aguessen entrar sinó los dies que eren elets per fer armes en liça a tota ultrança. E si açò no·ls venia bé, que tenien libertat de anar-se’n tota hora que a ells plasent los fos.

–Ara que·ns han mort un cavaller nostre, frare d’armes, ¿dien que·ns ne anem? O tots hi morrem o tots venjarem la mort de aquest, digueren los III cavallers.

Lo rey feu fer molta de honor a la sepultura del mort cavaller, axí com fehien a tots los altres. Com lo portaven a soterrar, los tres cavallers se vestiren de vermell ab robes de grana. E tot quant portaven era vermell, significant venjança, e sens plorar ni fer negun senyal de tristor.

CAPÍTOL LXXII

COM TIRANT ENTRÀ EN LO CAMP AB LOS TRES CAVALLERS, LO HU APRÉS L’ALTRE, E DE TOTS FON VENÇEDOR

–Venint lo dia que era asignat per fer la batailla, Tirant se armà tan secretament com pogué. En aquest fet no pense la senyoria vostra que tots los de la nostra companyia hi sabéssem sinó tres de nosaltres, parents de Tirant, e un servidor seu antich. Tirant feu portar les banderes e sobrevestes per a ell, e per als reys d’armes e erauts, de les armes de son avi, car les primeres foren de la àvia. E ben armat pujà sobre son cavall enparamentat.

Aquest cavaller qui és açí restà tancat dins una cambra perquè Tirant lo’n preguà molt, e tots se pensaven que és ell.

Tirant anà acompanyat en la manera acostumada com desús és dit. Com fon dins la liça, ja trobà un cavaller del scut de Honor. Y havien a córrer sens tela e ab arnés sens guarda neguna. Pochs encontres feu lo hu ni l’altre, que no romperen sinó çinch lançes. La onzena carrera, Tirant llançà la sua lança e demanà que li’n donassen una més grossa, e ab aquella encontrà’l tan fort que la lança no volgué haver pietat de negú e passà’l de l’altra part, que la lança no·s rompé. E al passar que Tirant feu ab la lança en lo rest, al voltar que·l cavall feu, la lança se voltà al revés e feu-li molt gran dan, que li obrí molt la nafra, que no aguera fet si la lança se fos rompuda. Emperò axí havia de ésser, que lo pobre de cavaller caygué en terra e ab la basca de la mort fortment cridava.

Tirant descavalcà prestament, tirà la spasa e posà’s prop d’ell, que, si·s volgués levar, que·l ferís ab la espasa, que·l matàs o·l fes desdir o dar per vençut, segons és pràtica en les armes a tota ultrança. E Tirant li demanà si volia fer més armes e l’altre era més mort que viu.

Los jutges del camp devallaren del cadafal e digueren a Tirant que ell se’n podia bé anar sens perjuhí negú seu. E Tirant, axí armat com stava, tornà ha pujar a cavall e tornà-se’n al seu aleujament, que negú no pogué conéixer que fos ell, ans tots los de la companyia e los de la casa del rey penssaven que aquest fos lo qui era stat asignat en lo altre dia per fer la batailla.

Lo dia asignat per al terç cavaller del scut de Valor, fon en lo camp, e lo rey e la reyna. Tirant entrà per lo camp per lo orde acostumat. Com la trompeta tocà, los jutges manaren que·ls deixassen anar e ells, ab ànimo sforçat de cavallers, anà lo hu devers l’altre ab les spases en les mans, que semblaven dos leons. E les petites aches portaven en la anella de l’arçó de la sella. Combateren-se primer ab les spases molt ferament, que·ls fehia molt bell veure. És veritat que Tirant tenia lo cavall molt pus lauger que l’altre e mostrava’s molt millor a parer de les gents. Acostaren-se molt prop lo hu de l’altre, e Tirant li tirà una estocada ab la spasa dejús lo braç que li feu una gran nafra. Com Tirant veu que perdia molta sanch, mes prestament la spasa en la mà de la regna e tragué la acha e començà’l a soptar de colps molt fers.

Com lo cavaller veu que mal se pintava lo joch, volgué fer axí com havia fet l’altre; volgué tornar en la bahina la spasa e no podia, que un home armat prou té a fer de poder estojar la spasa. E en aquest spay que ell stava torbat d’estojar la spasa, Tirant li donava tan desmesurats colps que·l fehia star molt més torbat. Lo cavaller se agué a posar la spasa dejús lo braç e volgué pendre l’acha. E Tirant lo tingué tan a prop e soptava’l tan de mortals colps que no podia pendre la acha e, tant com prenia de l’avanbraç o del guardabraç, tant li’n levava, car verdaderament, senyor, la pus mala arma és de totes una per una. Tirant li donà tres o quatre colps sobre lo cap, que·l torbà tant que jamés pogué traure la acha de l’arçó de la sella, e tenia la spasa desots lo braç: per no perdre-la, no podia voltar lo cavall. Ell mostrava que era maldestre en les armes e, tals com aquests, moren envergonyits perquè no saben la pràtica ni lo estil de les armes. E a parer del rey e de tots los altres, sens fer defençió neguna, morí molt desaventuradament e no com a cavaller. E tants colps li donà Tirant sobre lo braç que·l tenia lançat sobre lo coll del cavall, que no·l podia alçar. E lo darrer colp que li donà fon sobre lo cap, que tota la celada li enclotà dins lo cap, que lo cervell li feu exir per los hulls e per orelles, e caygué mort del cavall.

E Tirant, ab voluntat dels jutges del camp e dels fels, obriren-li la porta del camp, e les donzelles, qui ja speraven per rebre’l perquè havien vist mort l’altre cavaller. E ab molta alegria lo reberen e ab molta honor lo acompanyaren fins al seu aleujament. Emperò Tirant no·s volgué desarmar lo cap per no ésser conegut. Abillà’s molt bé e, tan secretament com pogué, se mesclà ab los altres cavallers.

–Bé fon mala sort —dix lo hermità-de morir axí tres cavallers. Vejam lo quart quina fi feu.

CAPÍTOL LXXIII

COM TIRANT VENÇÉ LO QUART CAVALLER

–Senyor, la senyoria vostra deu saber que aquesta batailla se havia de fer a peu. E lo dia asignat ells entraren los dos en la liça —present lo rey e la reyna, los jutges del camp e tots los grans senyors que en la cort eren-e combateren-se molt ferament. E vengueren-se abraçar e, per força, lo hu e l’altre leixaren caure les aches e tiraren les dagues, car de les spases no se’n podien servir, tan abraçats staven. Taillaren-se les cordes de seda ab què los baçinets staven ligats.

–Com —dix lo hermità— ¿E tan poch sap Tirant e los altres que ab seda agen a liguar lo baçinet?

–¿Ab què·s pot ligar millor —dix Diafebus—, sí Déu vos done longua vida en aquest món e paradís en l’altre?

–Mon fill —dix lo hermità—, en lo temps de mon jovent, no que yo haja acostumat de portar ni fer armes, mas stiguí alguns dies ab un cavaller qui sabia molt en les armes e viu-lo combatre en liça a tota ultrança, e·ll fora mort d’aquella volta si no fos estat lo cordó de seda que portava. E ara vos diré, mon fill, com se deu fer. Preneu fil de ferre de aquell que posen en les lànties, qui·s doblegua a totes parts, e cobriu-lo tot de seda a manera de cordó. E per fort que·l ligueu, tostemps presta e·s doblegua en aquella part que·l volreu. E si·l volen taillar, no poden: la seda porien taillar, mas no lo ferro. E aquest és bon secret en les armes. Ara vejam la fi de la batailla, si us plaurà.

–Senyor, diré a la senyoria vostra que, stant ells axí abraçats e los cordons dels bacinets taillats, donaren-se molts colps lo hu a l’altre e los dos caygueren en terra. E levaren-se com a valents cavallers e, tan prest com foren de peus, tornaren les dagues en les bahines e tiraren les spases, e tornaren a la batailla molt aspra e cruel —que lo cavaller tenia gran desesperació per los tres jermans d’armes que li havien morts, e fehia molt gran sforç e Tirant se esforçava per no perdre lo violari; que tantes armes fehien los dos cavallers que tots los miradors n’estaven admirats e prengueren plaer que tal batailla no vingués a fi perquè negú d’ells no morís. E tornaren-se altra volta abraçar e agueren a llançar les spases e venir a les dagues.

E puch bé dir, senyor, que negú dels II cavallers no fon nafrat en lo cors, sinó en lo coll hi en lo cap, davall lo bacinet; per ço com lo bacinet stava fluix, posaven les dagues dejús la falda del bacinet e allí se ferien malament. Aprés tornaren a caure altra volta. E lo cavaller portava lo arnés de les cames de paper engrutat cubert de fulla d’argent, que pròpiament paria arnés de cama e de cuxa, e de part de tras portava cuyro de bou clavat ab lo peto, e anava molt lauger, que tenia molt gran avantatge. Emperò, ab la valentia que tenien los dos, se tornaren a levar altra volta e tornaren a fer armes; mas estaven molt empedits lo hu e l’altre, que no·s podien dar tants colps com agueren, per los bacinets que tenien desligats, que·ls torbava la vista, que no·s podien bé veure. Emperò lo cavaller tant s’estrengué ab Tirant que·l feu caure en terra, e Tirant lo tingué tan fort abraçat al caure que l’agué a seguir, e los dos caygueren en terra. E Tirant donà tan gran colp en terra, del cap, que·l bacinet li sortí tres passes luny e trobà’s més lauger que de primer. E per temor de morir feu son poder de levar-se ans que l’altre, e fon-li bé mester, que com Tirant fon de peus, l’altre tenia les mans e genolls en terra per levar-se. E Tirant, qui fon més prest levat e veu l’altre qui stava ja per alçar-se, donà-li ab les mans gran enpenta e feu-lo caure de l’altra part, e tenia’l tan a prop que no·l leixava menejar, posà-li los genolls sobre lo cors per voler-li levar lo bacinet. Lo cavaller qui en terra estava, sentí que Tirant li tenia los genolls endret dels pits: voltà tot lo cors, e lo arnés de Tirant ab lo arnés de l’altre aleneguà, que Tirant no·s pogué tenir e caygué a l’altra part, e los dos treballaren qual primer se levaria. La sort e fortuna volgué ajudar a Tirant: per ço com lo bacinet li era caygut, trobà’s molt més lauger que l’altre e levà’s més prestament, que li valgué molt.

Senyor, yo tinch compassió de la mort de aquests quatre cavallers germans d’armes, com axí moriren. E aquest jamés se volgué dar per vençut, sinó que volgué morir martre d’armes. E, senyor, Tirant ha agut de grans ventures perquè és molt destre en les armes e més té giny que no força. E la major virtut que té és que li dura molt lo alé, que si combat del matí al vespre e stigua tostemps armat, jamés se pert per alé.

–Aqueixa és la principal virtut que·l cavaller pot haver —dix lo hermità— qui ha de fer armes. Vejam vosaltres, cavallers qui sou jóvens e sabents, ¿en lo exerçiçi de les armes qual stimaríeu més: ésser fort e no destre ni ginyós, o molt destre e ginyós e no fort?

Entre aquells cavallers que allí eren agué de moltes opinions. Aprés los dix:

–¿Què volríeu més: entrar en batailla concordada egualment armats, a cavall, spasa sens sperons o sperons sens spasa, e que axí us aguésseu a combatre? E dich-vos certament que yo he vist fer tals batailles. Encara, yo·n viu fer una altra batailla davant lo duch de Milà e fon mes en electió de dos cavallers que·s volien mal, a cavall lo hu e l’altre a peu, armats egualment ab armes defensives. Lo de cavall portava spasa sola, sens altres armes offensives, e lo de peu portava lança ab un punyal. ¿Qual de aquestes eligiríeu si requests ne fósseu?

–Ara, deixem açò —dix lo hermità ha Diafebus—. Digau-me Tirant si ha fet altres cavalleries, en aquest honorós pas de armes, a tota ultrança.

–Senyor, yo us ho diré —dix Diafebus—. Aprés que aquests IIII cavallers foren morts, vengué un cavaller que·s nomenava Vila-Fermosa, molt valentíssim cavaller e natural d’Escòcia. Un dia, stant en la cort, en presència del rey e de la reyna, dix ha Tirant les següents paraules.

CAPÍTOL LXXIIII

COM UN CAVALLER NOMENAT VILA-FERMOSA REQUERÍ DE BATAILLA A TIRANT

–Cavaller virtuós, la vostra ínclita fama resplandeix per tot lo món de molta bondat e gentilea. E yo, hoint aquella, so vengut de la mia terra deixant lo servir de mon rey e senyor, aquell qui senyoreja la Scòcia. E la causa de la mia venguda és per quant yo, departint un dia, per mos peccats ab una senyora que té la mia ànima cativa, no·m volgué admetre ma demanda ni pendre’m a merçé, sinó que, ab crueldat, me dix que jamés me parlaria fins a tant yo agués combatut e vençut en camp clos a tota ultrança aquell cavaller qui tanta glòria en aquest món havia sabuda guanyar. E per ço com vós, Tirant, sou aquell a qui ma senyora me remet, vos requir, per lo orde que haveu rebut de cavalleria, que·m vullau admetre la mia demanda a tota ultrança ha cavall, ab bacinet sens careta. Les altres armes vós devisau en la manera que ben vist vos sia, que puix yo he devisat la una part, que vós deviseu l’altra. E açò us hauré a molta gràcia.

No tardà respondre Tirant en manera de semblans paraules:

–Cavaller, a mi par que vostra demanda és més voluntària que de necessitat. E consell-vos que la leixeu per a temps de necessitat, car batailla a tota ultrança és fort e de mala digestió. E per quant yo no so sà de ma persona, que les nafres que tinch no són bé guarides, que per vostra bondat e gentilesa serqueu altre cavaller, dels quals trobareu en aquesta pròspera cort tants e de tanta virtut que us contentaran ha tot lo vostre desig.

–Bé poria ésser lo que vós dieu —dix lo cavaller—, ¿mas què puch fer? Que ma senyora no·s contenta si no·m combat ab vós, e altri no vull sinó a vós. E si per temor de mort stau de no combatre-us ab mi, açí, davant la magestat del senyor rey, vos offir dar-vos una peça de arnés de avantatge, puix no sia la espasa.

–Yo, per salut de la vostra persona me volia scusar de no venir a batailla ab vós —dix Tirant—. Però, puix tant me’n forçau e me’n requeriu, no volria pensassen los bons cavallers que per covardia ho leixe de fer. Yo so content, ab la ajuda de la divina Bondat, deliurar-vos, e accepte vostra batailla e requesta. E puix haveu començat de devisar la una part de les armes, yo us done libertat, jatsia a mi pertangua, que vós les deviseu totes a tot útil vostre. De la peça d’arnés que m’offeríeu donar, yo no la acceptaria. E par-me en lo vostre parlar, que trementina bullenta no us ha tocat.

–Ara, puix som concordes de nostra batailla —dix lo cavaller-vós, Tirant, me haveu a jurar e fer sagrament açí, en presència de la magestat del senyor rey e de la senyora reyna e dels bons cavallers que açí són, de no acceptar requesta de negun cavaller ne fer armes negunes, per ço que laugerament se poria seguir ésser nafrat o alesiat de algú de vostres membres, e la batailla per vós acceptada no pogués venir en aquella fi per mi tant desijada.

E Tirant, en presència de tots, feu lo jurament. E dat compliment a tot, lo cavaller pres comiat del rey e de la reyna e de tots los de la cort, e tornà-sse’n en Scòcia. E supplicà a la reyna d’Escòcia fos de sa merçé que li volgués asegurar lo camp e deixar venir la batailla a fi segons era concordada entre ells. E la reyna graciosament lo y atorguà de tenir-li lo camp segur dins quatre meses aprés que la citació fos presentada, perquè Tirant hagués prou temps de ésser guarit.

Senyor, Tirant tramés aquell servidor seu qui tant de temps lo havia servit e sabia en sos secrets més que tot altre, e tramés-lo a casa de son pare e mare perquè li fallien los diners per posar-se en orde de les coses necessàries per anar en Scòcia per fer la batailla. E com fon al port de Dobla per passar la mar, trobà allí tots los servidors dels IIII cavallers que Tirant havia morts, qui staven esperant una nau qui prestament devia partir per passar en la terra ferma. Com se foren tots recullits, lo servidor de Tirant pres amistat ab los altres. E parlant dels quatre cavallers morts sabé com lo hu era rey de Frisa e l’altre, son germà, lo rey de Apoŀlònia. Stigué molt admirat e pres molt gran alteració per la mort del rey de Frisa, qui era son senyor natural, e començà a fer gran dol, lamentant-se de la sua desaventura. E ab làgremes que dels seus hulls abundants corrien, ab veu piadosa, plorant, dehia:

–¡O, trist e desaventurat de mi! ¡E quina mala sort m’a portat que ab ajuda mia se sia armat cavaller qui haja mort ha mon senyor natural! Bé és stada mala sort mia que a tal cavaller yo hagués a servir. ¡O, fortuna! ¿E per què has permés que un tan exceŀlent senyor com era lo rey de Frisa, mon senyor, que vassall seu, ignocent de tal culpa, sia stat participant en la sua mort dolorosa?

Aquestes e altres semblants paraules adolorides e de molta compassió dehia lo servidor de Tirant, qui·s nomenava Maldonat, que tots los qui eren en la nau staven admirats de les grans lamentacions que aquest pobre de gentilom fehia. E durà tant que pervengué a notícia de aquell cavaller ançià que era majordom dels IIII cavallers morts, qui stava dins la nau, tancat en una cambra, plorant sa desaventura. E ixqué de la cambra, ab tot son dol, e apartà lo servidor de Tirant a una part e preguà’l molt que li digués de què fehia tant strem dol.

Senyor —dix lo gentilom— , yo so vassall del rey de Frisa e tinch pare e mare en la sua terra. E de molt poca edat ixquí del seu regne e passí, per ma sort e ma desaventura, en Bretanya. Trobí’m en servitut de aquest cavaller —que nunca jamés yo l’agués conegut— per causa de yo ajudar-lo ha armar e fer les banderes, les sobrevestes, e fer pintar los scuts e totes les coses necessàries per a la batailla desegual, que un cavaller sol agués a fer morir dos reys e dos duchs, en special a mon senyor natural. Aquesta és la dolor que més me atribula, com pens que ab engan ho ha fet.

Lo cavaller ançià, com veu axí parlar lo gentilom, posà’l dins la sua cambra e volgué saber tot lo fet com era passat. E en aver hoït tot lo que aquell dehia, dix-li:

–Amich, prech-vos que, si amau a vostre senyor natural, que us ne aneu ab mi e leixau lo servey de Tirant.

E lo gentilom, per la sua fealtat, amor e voluntat que tenia a la pàtria d’on era natural, deixà de anar en Bretanya. Com foren en la terra ferma, anà-se’n ab lo cavaller. Emperò agué un home —pagà’l bé-qui portà les letres de Tirant en Bretanya.

Com lo cavaller, ab lo criat de Tirant, foren arribats en la major ciutat de Frisa, trobaren tots los de la ciutat e del regne molt adolorits per la mort de llur rey e senyor. E per relació de aquell e del cavaller ançià, vengué lo cars a notícia de un cavaller qui havia nom Kirielayson de Muntalbà, lo qual venia de natura de gigants, qui era de molt gran statura, molt fort e animós més que tot altre. E certament era un valentíssim cavaller, lo qual dix en presència de tots que aquest fet no passaria sens condigna punició del mal cavaller Tirant. E prestament ordenà una letra e pres un rey d’armes que havia nom Flor de Cavalleria, e una donzella qui anà per parlar, e lo rey d’armes per obrar. Posaren-se dins una nau e, ben acompanyats, passaren en Anglaterra. Com foren davant lo rey de Anglaterra, la donzella, ab veu sforçada, cridant dix.

CAPÍTOL LXXV

COM TIRANT FON REPTAT DE CARS DE TRAÇIÓ PER UNA DONZELLA EN PRESÈNCIA DEL REY

–¡O, rey prudentíssim e de gran exceŀlència! Yo so venguda açí davant la magestat tua per posar clam e demanda contra un falç e reprovat cavaller qui·s fa nomenar Tirant lo Blanch e los seus actes són ben negres. E si açí és, vingua avant que yo li diré com ell, ab gran tració e maldat, e ab armes dissimulades e de gran engan, ha morts ab les sues falses mans a dos reys e dos duchs, e açò no ha un mes complit.

–¿Com pot ésser, donzella —dix lo rey—, lo que vós dieu? Que Tirant ha prop d’un any que és en la mia cort, que no he vist ni sabut que tals coses ell haja fetes com vós lo incriminau, en special de cars de traçió.

Eren allí alguns parents de Tirant que y volien satisfer, e lo rey dix que callassen, que no permetria que negú hi parlàs. Puix Tirant era allí, que·l fessen venir, que ell volia saber aquest cars de traçió com passava.

E prestament ho anaren a dir a Tirant, lo qual trobaren que encara stava en lo lit, que no s’era levat, car, per causa de la molta sanch que avia perduda e per les nafres que encara no eren ben guarides, no·s levava massa matí per donar repòs al cors, e per ço ell no·s trobà ab lo rey en aquella hora que anava a hoir missa. E digueren-li que una donzella era venguda davant lo rey e la reyna, qui·l reptava de traçió.

–¡Ha, sancta Maria val! —dix Tirant—, ¡jamés en tota la mia vida pensí fer cars de traçió! ¿Com se pot fer que aquesta donzella sia venguda tan mal informada contra tota veritat en posar-me tan leig crim?

E molt prest fon vestit, sens acabar-se de cordar, e feu-se dar un manto tot brodat de perles e d’orfebreria, per ço com li havien dit que venia ab la donzella un rey d’armes. E ab cuytats passos anà hon lo rey era, qui l’esperava a la porta de la sglésia, e ab ànimo sforçat de cavaller feu principi a tal parlar.

CAPÍTOL LXXVI

COM TIRANT S’ESCUSÀ DE PARAULA DEL CARS DE TRAÇIÓ EN PRESÈNCIA DEL REY E ACCEPTÀ LA LETRA DE BATAILLA TRAMESA PER KIRIELAYSON DE MUNTALBÀ

–Senyor, ¿qui és lo qui m’incrimina de cars de traçió? Yo so açí per defendre mon dret, ma honor e fama.

La donzella se acostà a ell e conegué que era Tirant lo Blanch, e dix-li:

–¡O, traÿdor e mal cavaller, desegual en l’orde de cavalleria, scampador de la sanch real, qui ab armes falsificades e de engan has morts ab les tues pròpies mans cruels a dos duchs e dos germans reys, lo hu de Frisa e l’altre de Apoŀlònia! E tals morts no·t pots scusar sens gran nota e punició cruel en la tua reprovada persona.

Parlà lo rey e dix:

–Donzella, sí Déu me salve la vida, yo no sé ni he conegut que reys sien venguts en mon regne, ne menys en ma cort.

— ¿E com, senyor? ¿No és la magestat vostra en recort pochs dies ha —dix la donzella— de quatre cavallers, germans d’armes, que no volien parlar e portaven ab ells quatre leons coronats?

–Sí –dix lo rey—, bé·m recorda. Mas sobre nostra fe real, jamés d’ells poguí saber qui eren ni del qual terra, que si yo agués sabut que eren reys y en ma cort fossen venguts, jamés aguera consentit que aguessen fetes armes voluntàries a tota ultrança, per ço com lo perill és molt gran e no deu ésser donat a reys fer armes voluntàries, en special a tota ultrança. Si eren necessàries, gran rahó seria. Mas vos puch dir ab tota veritat que jamés ho sabí. Digau-me, donzella, ¿qui eren los duchs?

–Senyor, yo us ho diré. Lo hu d’ells era lo duch de Burgunya, lo qual vengué açí a vostra altesa per embaixador del rey de França.

–Bé so en recort d’ell —dix lo rey—. E m’és molt enuig la sua mort. E l’altre, ¿qui era?

Dix la donzella:

–Fill era de l’emperador de Alamanya y era duch de Bavera. E lo traÿdor de Tirant ab engan e maldat los ha morts a tots IIII ab aquelles mans de mal cavaller que jamés perdonen la mort a negú.

Tirant no pogué més comportar que parlàs, sinó que ab gran ira dix:

–Donzella, no tinch altra dolor en aquest món sinó com sou dona, car si fósseu cavaller, axí com sou donzella, yo us ne fera anar ab les mans al cap plorant. Emperò yo preguaré a la mia ànima que no·s vulla gens alterar de les paraules vils e desonestes que d’eixa vostra vil boca ixen, car en lo vostre mal parlar yo no y pert res, com sabuda cosa és que tot l’esforç de les dones és en la lengua. Emperò si açò és aqueix cavaller qui·s fa nomenar Kirielayson de Muntalbà e ell diu de mi lo que vós aveu dit davant mon senyor lo rey, poria ésser, ab la ajuda de nostre senyor Déu, yo·l faré anar hon he tramés los altres en breu temps. Donzella, yo us prech, per gentilea, vos aregleu en vostre parlar e deixau fer als cavallers, a qui toca aquest fet.

Aprés se girà Tirant devers los cavallers e dix:

–Si yo he morts los quatre cavallers he-u fet axí com fer devia, sens engan negú ni milloria d’armes. Emperò la magestat del senyor rey és açí, qui ha vistes fer les armes, e los jutges del camp e tots los nobles cavallers poran-ne fer verdader testimoni. E yo·m vull sotsmetre d’estar-ne en juhí davant la magestat del senyor rey e de les jutges del camp.

Com lo rey lo veu parlar axí justificadament, ne fon molt content, e no menys los jutges del camp. E tots digueren que Tirant era valentíssim cavaller e molt discret. Hoïdes per lo rey d’armes Flor de Cavalleria les paraules de Tirant, acostà’s a ell e en presència de tots presentà-li la letra de Kirielayson de Muntalbà. Tirant li feu la següent resposta:

–Rey d’armes, per ton offici est tengut dar e presentar letres de batailla e concordar cavallers e gentilshòmens si request ne sou, axí en batailles necessàries com voluntàries. E per quant a veguades és duptosa la execució, yo, davant la magestat del senyor rey y de la senyora reyna, y en presència de tots los altres, yo accepte la letra o requesta si és de batailla a tota ultrança. E si és armes retretes ni civils, o fos per altra cosa, yo m’ature acort.

Tirant pres la letra e donà-la a hu qui sabia molt bé legir, e en presència de tots fon lesta, la qual era del tenor següent.

CAPÍTOL LXXVII

LETRA DE BATAILLA TRAMESA PER KIRIELAYSON DE MUNTALBÀ A TIRANT LO BLANCH

A vós, Tirant lo Blanch, més cruel que lo leó famejant, falsificador y scampador de la sanch real de aquells benaventurats cavallers mon senyor lo rey de Frisa e lo rey de Apoŀlònia, ab armes falses e disimulades entre cavallers de honor no acostumades portar. E per quant vós sou desegual cavaller e, per més propi parlar, traÿdor, falsificat en armes y en tot lo que de honor és, e yo avent notícia de la vostra gran maldat, per bé que so cert que·n seré blasmat per molts bons cavallers que a tan vil e desordenada persona e traÿdora yo haja admesa per companyia de entrar dins liça en camp clos a tota ultrança com si fos de persona en libertat posada, a tota ma requesta vos combatré a hús e costum de França. He us dó poder de divisar les armes, e vostra resposta speraré per spay de XXV dies aprés que us serà presentada, de la qual staré a relació de Flor de Cavalleria, rey d’armes. E si per temor de mi acceptar no la gosareu, siau çert yo us reversaré les armes he us penjaré cap avall segons de traÿdor se pertany, e per totes les corts dels grans senyors yo hiré mostrant la gran tració que feta aveu en les persones de aquests dos reys, e serà notificat a tots aquells qui saber-ho volran.

Scrita e sotscrita de la mia mà, sagellada de mes armes pròpies e partida per A.B.C. Dada en la ciutat de Frisa a II de juliol.

Kirielayson de Muntalbà

CAPÍTOL LXXVIII

COM LO REY DE ANGLATERRA ANÀ AB TOTS LOS STATS A LA SGLÉSIA DE SANCT JORDI PER SOLENNIZAR NOVELLES OBSÈQUIES ALS DOS REYS E ALS DOS DUCHS

Com Tirant agué feta legir la letra e veu lo contengut en aquella, dix al rey:

–Senyor, cascuna cosa ve en son temps. Bé veu la magestat vostra com aquest cavaller me incrimina de cars de traçió. Yo me’n defendré fins a la mort e tindré la mia mort per ben spletada si jamés yo consentí ni ginyí mal negú per als quatre cavallers.

–Bé som certs —dix lo rey-que vostra honor és salva. Emperò, puix lo cars s’és seguit, anem a la sglésia del senyor Sanct Jordi e hoyrem aquí la missa e farem-los la honor que ells són mereixedors, puix sabem que són reys coronats.

Los jutges del camp digueren que era molta rahó, que axí·s devia fer. Lo rey e la reyna ab tots los stats hi anaren. Dix Tirant:

–Senyor, yo requir a la magestat vostra e als jutges del camp me cumplau de justícia, puix los reys són stats morts per mi líçitament e ab tota veritat, sens engan, frau ni decepció. Puix la magestat vostra los vol traure de aquella sepultura hon estan e posar en altra, a mi par, segons les ordinacions per la altesa vostra e per los jutges de camp és stat ordenat, yo dech anar armat aprés d’ells fins sien dins l’altra sepultura. E açò, senyor, requir per salvar mon dret, per ço com de justícia fer-se deu.

Lo rey tingué son consell ab los jutges del camp e ab altres cavallers, e tots concordaren, segons les ordinacions que eren stades fetes, Tirant demanava gran rahó.

Dix-li lo prínçep de Gales:

–E bé voleu ésser fart de honor, Tirant lo Blanch. ¿E no us contentau de haver-los morts que encara voleu aver més d’ells?

–Senyor —dix Tirant—, lo perill de les armes és tan gran e tanta sanch és exida de la mia persona, que a cascuna part que·m gire tota·m dol. E si ells aguessen agut de mi lo que yo he agut d’ells, ells agueren fet altrament de mi lo que yo no he fet d’ells. E per ço aquesta honor no la leixaria per res que no la rebés segons és ordenat per stil e pràtica d’armes.

E Tirant prestament se anà armar e ab tot son stat de donzelles e cavallers entrà per la sglésia de Sanct Jordi ab molts ministrés, trompetes e tamborinos, reys d’armes, arauts e porsavants. E ell, tot armat en blanch, ab la spasa nua en la mà.

Lo rey e la reyna, ab tots los stats, qui ja eren en la sglésia, acostaren-se tots a la tomba o vas hon los quatre cavallers staven, cascú en sa caixa, molt closes e enpeguntades. E de tots los altres ho havien fet axí perquè, si los parents los volguessen portar en llur terra, que u poguessen fer. Tirant, ab la spasa, donà grans colps sobre la tomba e dix:

–Ixquen los reys qui açí jahuen adormits.

Prestament los ministres de la justícia obriren la tomba e tragueren les dues caixes dels reys e, per manament del rey, les posaren enmig de la sglésia hon avia fetes aparellar II grans e altes tombes ab molt richs draps de brocat per terra, e les tombes cubertes. E aquí foren posats los dos reys e fon-los feta la major honor que fer pogueren, ab totes aquelles cerimònies que a reys són acostumades de fer.

Aprés, lo rey los feu fer una molt bella tomba de lignum àloe obrada molt artificialment, e sobre la tomba un bell tabernacle. E feu-hi pintar les armes dels dos reys e sobre aquestes armes staven pintades les armes de Tirant. E entorn del tabernacle havia letres d’or que deÿen:

Açí jahen lo rey de Apoŀlònia e lo rey de Frisa, germans, qui eren reys coronats, qui moriren com a valentíssims cavallers, màrtirs d’armes, per mans de aquell virtuós cavaller Tirant lo Blanch.

E com la tomba fon feta, lo rey los hi feu posar dins. Com les obsèquies dels reys foren acabades, lo rey e la reyna se’n tornaren. E Tirant, enmig de tots los stats e ab molta de honor, fon acompanyat al seu aleujament. E tan prest com se fon desarmat, se pres a fer resposta a la letra que lo rey d’armes li havia portada, lo principi de la qual fon en stil de semblants paraules.

CAPÍTOL LXXIX

RESPOSTA A LA LETRA DE BATAILLA PER TIRANT LO BLANCH

Kirielayson de Muntalbà: vostra letra he rebuda per Flor de Cavalleria, rey d’armes, partida per A.B.C., scrita e sotscrita de vostra mà, ab sagell enpremptada de vostres armes, la qual conté paraules vils e desonestes. E par-me que no stan bé tals rahons en boca de cavaller, volent mostrar a la gent ab paraules colorades venjar la mort dels dos reys. E si vós tinguésseu tal desig com mostrau aver, no·m devíeu scriure, sinó vós venir açí, puix sabíeu que yo era en la cort del senyor rey de Anglaterra —emperò cavallers hi a que més amen çercar que trobar—, dient que yo ab armes falses e dissimulades hauria morts los dos reys e ab traçió ensemps mesclada. Dich que mentiu e mentireu tantes vegades com ho direu. Yo·ls he morts com a cavaller dins camp clos, ab aquelles pròpies armes per ells devisades, axí offensives com defensives. E si, per la victòria per nostre Senyor a mi dada, e les mies mans an sabut guanyar lo preu e la honor davant la magestat del sereníssim rey de Anglaterra e dels jutges del camp —com a cavallers obrant envers ells, no coneixent ni sabent qui eren—, la mort axí bé era presta per a mi com per a ells. E si los magnífichs jutges del camp seran requests per vós o per altri, trobareu ab tota veritat venir armat contra mi ab armes injustes, no de cavallers qui ab empresa feta vénen, portant en les cames de paper engrutat, argent pellat e altres coses les quals no cur dir. E lo cars per vós a mi posat malament, defensant mon dret, honor hi fama, so content —ab la ajuda de nostre senyor Déu e de la sacratíssima Mare sua, senyora nostra, e del benaventurat cavaller mon senyor sanct Jordi —vostra requesta a tota ultrança, a hús e costum del realme de França, acceptar. E per lo càrrech per vós e mi dat, jatsia a mi pertangua, devise fer la batailla no a cavall, perquè no diguésseu que ab milloria de cavall vos agués mort o vençut, mas a peu, ab acha de VII palms sens croxet ne falsa maestria, tal com és acostumat de portar en liça; espasa de quatre palms e mig del pom fins a la punta; punyals de dos palms e mig. Pregant-vos no m’escrivísseu més, car no rebria pus letra vostra, sinó que vingau personalment e no ab procurador. E asegur-vos que no tindreu treball de anar per les corts dels grans senyors, ni de reversar armes e de moltes altres desonestats que són exides de aqueixa falsa boca. Sotsscrita de la mia mà, ab lo sagell de les mies armes enpremptada, partida per A.B.C. En la ciutat de Londres feta a XIII de juliol .

Tirant lo Blanch

CAPÍTOL LXXX

COM LO REY D’ARMES E LA DONZELLA SE’N TORNAREN AB LA RESPOSTA DE TIRANT

Lo dia aprés que lo rey d’armes presentà la letra a Tirant, agué la resposta, e prestament partí ab la donzella. E apleguats que foren en la terra ferma, prestament sabé Kirielayson de Muntalbà com lo rey d’armes venia ab bona resposta: desenpachà de posar-se en orde de totes les coses necessàries. Com lo rey d’armes e la donzella foren apleguats, legí la resposta. E lo dia següent pres comiat de tots los parents e parentes e partí de la sua terra molt ben acompanyat, e lo rey d’armes se’n tornà ab ell.

Caminà tant per ses jornades, per terra e per mar, fins que fon davant lo rey de Anglaterra. Com agué feta reverència al rey e a la reyna, demanà qual era Tirant, e per lo rey d’armes, qui vestia lo manto que Tirant li avia dat com li presentà la letra (stimaven que valia passats III mília scuts). E lo rey d’armes li dix:

–Senyor, aquest és lo qui·m donà aquest manto que porte. E en aquest doní la vostra letra e aquest la acceptà he·m feu resposta.

Kirielayson anà un poch devers Tirant e tanbé Tirant anà devers ell, e abraçaren-se, mas no ab bona voluntat. Parlà lo cavaller e dix:

–Tirant, puix som concordes de nostra batailla, per mi requesta e per vós acceptada, suppliquem al senyor rey o aquells qui u han de fer, que esta nit ho per lo matí nos posen dins lo camp e deixen complir nostres armes.

–Molt so content —dix Tirant. E pres-lo per la mà sinestra e posà’l a la part dreta.

Com foren davant lo rey, graçiosament los dos lo supplicaren que fos de sa merçé que en aquell dia ells poguessen entrar dins lo camp.

–A mi par —dix lo rey— que no és rahó, per ço com vós veniu ara de camí e, si altra cosa s’i esdevenia, poria dir la gent per canssament del treball del camí vos seria vengut. Emperò, vinguen los jutges.

E venguts, digueren que per res fer no·s poria, com lo dia passat era dat per entrar dins camp clos e, forçat, li covenia d’esperar fins en aquella jornada. Dix lo cavaller Kirielayson:

–Yo fora molt content que ara yo pogués executar lo perquè so vengut, més que si·m donassen un regne.

–Per contentar vostra voluntat —dix Tirant—, volria ésser ja dins la liça.

Lo rey li feu molta honor, e tots los de la cort. E lo príncep de Gales l’afavoria molt per fer-ne enuig a Tirant, per ço com li havia mort lo alà e perquè avia combatuts los IIII cavallers que ell ab altres los volien combatre. E lo príncep sercava-li totes les coses que dan y desonor li’n pogués venir.

Lo següent dia Kirielayson supplicà al príncep de Gales que anassen a la sepultura dels dos reys, que ell volia veure si res hi fallia. E lo príncep, per contentar-lo, fon content de anar. Com lo cavall veu la sepultura, stigué mirant, e veu los IIII scuts dels IIII cavallers e sobre aquells veu los altres IIII scuts de Tirant, los quals avia allí fets posar. Com avia vençut a cascun cavaller, prenia lo seu scut e aquell del cavaller que avia vençut e, de continent, los feÿa portar a la sglésia de Sanct Jordi e comanava’ls al prior de la sglésia, per a quant ell tornàs en sa terra los fes posar en la sua capella per aver aquella mundana glòria. Kirielayson conegué prestament les armes de son senyor, e del rey de Apoŀlònia e dels duchs: lançà dels seus hulls abundants làgremes e, ab grans crits, se llamentava de la mort de son rey e senyor. E tanta fon la dolor que agué de la mort de son senyor que cuytadament anà per despenjar los scuts de Tirant. E tant era gran que ab la mà hi bastà. E pres-los ab gran ira e lançà’ls per terra, e los altres leixà allí penjats. E anant axí plorant, veu en lo tabernacle les armes de son senyor pintades e, sobre aquelles, les armes de Tirant; e ab lo cap hi donà de tan grans colps que quasi mig esmortit lo’n levà lo príncep e los altres que allí eren. Com fon retornat, obrí lo tabernacle e veu son senyor en lo punt que stava: pres-li’n tanta de dolor, mesclada ab strema ira, que la fel li sclatà e aquí de continent morí.

E çertament, senyor, si ell no fos mort en la forma que morí, no s’escusava una mala jornada, car sabuda la nova per Tirant del gran ultratge que lo cavaller li avia fet en los scuts, prestament nos fom armats CCC hòmens, tots ab arnés blanch, ab Tirant. E lo príncep forçadament tenia de ajudar a Kirielayson, que axí·s fora mesclada tota la gent que y fora morta e nafrada molta gent de una part e d’altra.

E segons, senyor, que he hoït recitar, aquest Kirielayson era molt amat e favorit per lo rey qui era de Frisa, e li avia dat molt de sos béns e, ultra açò, lo avia fet visrey de tota sa terra. E aquest tenia un altre germà que no era menys afavorit del rey de Apoŀlònia, e lo un germà stava ab lo un rey e l’altre stava ab l’altre. E com lo germà de Kirielayson sabé que son germà era posat en gatge de batailla per venjar la mort dels dos reys, ab molta dolor e congoixa se partí de Apoŀlònia per anar hon era son germà. Com fon en Frisa, demanà de son germà e sabé nova certa com pochs dies avia que era passat en Anglaterra per combatre’s ab Tirant lo Blanch. E sens altre deliber, partí per anar a la mar.

Com fon arribat al port, trobà los servidors de son germà que li reçitaren lo cars de son germà. Aquest, ab molt gran ira, axí per la mort dels reys com per la desaventura de la mort de son germà, prestament se enbarcà e passà a la cort del rey. E ans que li anàs a fer reverència, volgué anar a la sglésia de Sanct Jordi e no trobà allí los scuts, car Tirant los avia fets portar al seu aleujament. Com aquest cavaller veu que no y eren, feu sa oració, aprés mirà la sepultura dels reys e dels duchs e lo loch hon avien posat son germà. Contínuament lançant dels seus hulls vives làgremes, lamentant-se de la llur gran desaventura, partí’s d’aquí e anà a fer reverència al rey e a la reyna, e demanà prestament de Tirant, lo qual en aquell cars stava parlant ab unes dames.

Com Tirant sabé que aquell cavaller lo demanava, deixà les rahons de les dames e anà prestament davant lo rey. Lo cavaller, qui·l veu, feu principi a tal parlar.

CAPÍTOL LXXXI

COM THOMÀS DE MUNTALBÀ REQUIRÍ DE BATAILLA A TIRANT PER VENJAR LA MORT DELS REYS E LA MORT DE SON GERMÀ

–Tirant, yo so vengut açí per venjar la mort de aquell virtuós cavaller Kirielayson de Muntalbà, germà meu, e per dret de armes refusar no·m deveu. E aquella, per aquella requesta que mon germà vos volia combatre, aquella mateixa vos combatré a tota ultrança sens afegir ne levar-ne res.

–Cavaller —respòs Tirant—, la vostra requesta seria dita voluntària e no necessària, e tal batailla no auria loch ne los jutges la leixar<i>en²⁵ venir a la vera fi d’ultrança. Parlau de vostra boca lo que dir deveu, car yo us asegure, si lo preu és honor, que·n breu vós sereu servit de tot lo que demanau.

–Tirant, a mi par que yo us he prou dit per venir a la vera pràtica de cavallers. Majorment, veu’s açí la letra que mon germà vos feu e la resposta per vós feta, ab sagell de vostres armes sagellada. Tot lo que en aquestes letres se conté, a ultrança vos ho combatré.

–Estrenyeu la batailla —dix Tirant— e no us poseu per les rames, que tot lo que dit aveu no y basta, car de vostra pròpia boca ho aveu a dir. Altrament, no acceptaria vostra requesta.

–Yo so persona conjunta a Kirielayson de Muntalbà e, sens dir tantes rondalles e no abundar en paraules, dich: com a gran traÿdor aveu mort mon sobiran rey e senyor lo rey de Frisa e son germà lo rey de Apoŀlònia, qui graciosament m’avia criat. E per aquest cars de tració vos offir, com a requeridor a ultrança, executadora de mort, no puguam fallir lo hu o l’altre, mesclant-hi la mort del meu bon germà, qui yo tant amava.

E donà fi en son parlar. Dix Tirant:

–La concòrdia de la batailla yo accepte com a defenedor del cars de traçió per vostre germà e per vós a mi posat: dich que mentiu per vostra falsa boca. No resta més entre nosaltres sinó que poseu vostre gatge en poder dels jutges del camp per ço que, si a la jornada per ells asignada vós fallíeu, segons costum del realme de França, segons vostre germà l’avia requesta e per mi acceptada, yo pogués usar de tots aquells drets pertanyents a defenedor contra requeridor de tan leig cars com per dos germans m’és stat posat.

Lo cavaller se levà del cap lo bonet que portava e Tirant pres una cadena d’or, e posaren-ho en poder dels jutges del camp. E com açò fon fet, los dos cavallers se abraçaren e·s besaren a manera de perdó que·s fehia lo hu a l’altre si·s mataven.

Lo dia asignat de la batailla, Tirant, per guanyar a nostre Senyor de sa part, dix al cavaller, present lo rey, a l’entrar de la sglésia.

–Yo seria bé content, si a vós plahia, entre nosaltres agués pau, amor e bona amistat, e vós que perdonàsseu a mi e yo perdonaré a vós de les injúries que vostre germà e vós me aveu dites. E açò no penseu que u digua per covardia, ans so prest per entrar en la batailla ara o tota hora que els jutges m’o manaran. E prometré-us de anar a peu, descalç, a la casa sancta de Hierusalem e star-hi un any e un dia, e fer dir cascun dia XXX misses per les ànimes dels reys e dels duchs que yo de mes mans he morts, e per la mort de vostre germà, que no y he res sabut.

Aquest cavaller era nomenat Thomàs de Muntalbà, home d’estrema força, molt ben proporcionat; era tan alt de cors que Tirant scassament li pleguava a la çinta. E era molt més valentíssim cavaller que Kirielayson, son germà.

Com lo cavaller veu parlar axí a Tirant, pensà en si que per temor ho dehia que havia d’ell, e molts altres cavallers lo’n volgueren jutgar per lo que havia dit. E era tot lo contrari, car no u fehia sinó per fer alguna satisfactió de la mort dels IIII cavallers.

Moltes dones e donzelles digueren a Tirant que·s concordàs ab Thomàs de Muntalbà e que no entràs en lo camp ab ell, per quant era home lo més fort e més gran que en tota la crestiandat se trobàs en aquell temps. E Tirant los respòs:

–Senyores, no dupteu en res, que, si dues voltes era major que no és e fos tan fort com Samssó, puix ferro haja enmig d’ell e de mi, no·m fa dupte me faça sobres.

–Mirau, Tirant —digueren les senyores—, no deveu desestimar les coses que de si se fan stimar, car no volríem perdésseu lo mèrit de la fe, e les cavalleries e honors que per vostra virtut haveu sabudes atényer se perdessen totes en un punt, car lo cavaller, a parer de nosaltres, té molta valentia. E per ço vos volríem consellar e preguar, si bonament se podia retractar, que no·s fes aquesta batailla. Molt ne seríem aconsolades.

–Senyores, yo he feta la offerta, un poch carregosa per a mi. De açí avant ell sap què s’a de fer. Sia nostre Senyor de ma part e la resta vingua com venir pugua. Yo sé bé que lo cavaller és valentíssim, e tal fama li fan per lo món. Emperò a valentia de negú no y fretura dar testimonis, e moltes voltes se segueix que tal és loat de virtut que·n poseheix molt poca. Ara dau-me liçènçia, que hora és que·m vaja ha armar.

Totes aquelles dames se feren venir lo cavaller e preguaren-lo molt la batailla cessàs ab voluntat de les parts. E jamés lo cavaller hi volgué aderir, ans ab molta supèrbia respòs que no·n faria res per elles ni per persona del món.

Aprés que lo rey se fon dinat, a la hora asignada los cavallers anaren al camp en la següent forma: lo Thomàs de Muntalbà anava a peu, tot armat, e portaven-li IIII lançes baixes. E en la primera lança anava lo príncep de Gales, ab molts duchs que la portaven; la segona lança, al costat dret, portaven comtes e lo marqués del Sanct Enpeyre; la lança del costat sinestre portaven cavallers; la lança de tras portaven honrats gentilshòmens; e ell anava enmig de tots. E axí·l portaren fins a la porta del camp hon stava una gran tenda parada. E allí·l posaren, e tots los qui lo havien acompanyat prengueren comiat d’ell.

E Tirant anà ab les IIII lançes, emperò no volgué consentir cavallers portassen les lançes, sinó donzelles a totes les IIII parts de les lances, les més belles e més galanes e més abillades de tota la cort. E ell anava sobre un bell cavall tot blanch ab molts ministrés, trompetes e tamborinos, mostrant gran alegria. Com Tirant fon dins la sua tenda, regracià a totes les dames la molta honor que feta li havien. E totes les donzelles se agenollaren en terra e supplicaren a la divina Bondat que donàs vida e victòria a Tirant.

Los fels elets per los jutges prengueren primer a Thomàs de Muntalbà, per ço com era requeridor. Posaren-lo dins lo camp en un petit papalló que cascú tenia de çetí a la un costat del camp. E cascú portava en la mà un ventallet per senyar los IIII cantons del camp. Aprés entrà Tirant, per ço com era defenedor, e feu reverència al rey e a la reyna e senyà lo camp. Fet açò, cascú en son papalló, vengueren II frares de l’orde de Sanct Françesch de la observança, per manament dels jutges, e tornaren a confessar. Fet açò, combreguaren ab un boçí de pa, car no·ls darien en aquell cars lo cors de Jhesucrist. Aprés que los frares foren partits e fora de la liça, vengueren los jutges e preguaren molt al cavaller qui era requeridor volgués perdonar injúries que fetes li aguessen. E de açò lo preguava lo rey e ells. Lo cavaller respòs:

–Senyors molt magnífichs, bé podeu veure que no és ara temps ne hora que yo haja a perdonar la injúria de mon rey e senyor lo rey de Frisa, e del meu germà e de aquell qui m’avia criat, lo rey de Apoŀlònia. E per cosa en lo món no deixaria mon clam e demanda, per tot lo tresor, la glòria e honor que en aquest món yo pogués haver.

–¡O, cavaller! —digueren los jutges—. Posau vostra libertat en poder de la magestat del senyor rey e de nosaltres, jutges del camp. Triarem la major part de la honor per a vós, per ço com sou requeridor e la offensa és de vostre senyor natural, del vostre germà e del rey qui criat vos havia. Açí som per fer smena de tot.

–E no tinguam tantes noves —dix lo cavaller, ab gran supèrbia que u dix-que la batailla vull. E no·m parleu de concòrdia, ni perdó no pot haver negú de mi, sinó que ab la mà mia cruel e taillant spasa daré mort nefandíssima ha aquell mal cavaller e gran traÿdor Tirant lo Blanch, falsificador de armes entre cavallers de honor no acostumades portar en batailla.

–¡Com sou tal —digueren los juges– que ab supèrbia voleu vençre les batailles! ¿No sabeu com Lucifer ne fon lançat del çel e perdé la cadira de benaventurança de la glòria eternal volent ésser egual ab aquell qui lo havia creat, e lo Senyor, qui és humil e piadós, ple de molta misericòrdia, perdonà ha aquells qui tant de mal li feren y en la creu lo posaren?

E agueren fet venir un prevere ab la custòdia e, ab lo Corpus en la mà, entrà dins lo papalló e dix-li:

–Cavaller, no sies cruel a ton Senyor e Creador, lo qual t’a creat ha ymatge e factura sua. Puix ell perdonà als qui mort li donaren, perdona lo que bonament perdonar deus.

Lo cavaller se agenollà com veu lo preciós cors de Jhesucrist e adorà’l. Aprés dix:

–Senyor, tu perdonist a tots aquells qui mort te donaren. Yo no perdó ni vull perdonar ha aquell traÿdor, reprovat perjur, de Tirant lo Blanch.

Los jutges anaren al papalló hon stava Tirant e digueren-li si volia perdonar a son contrari. Dix Tirant:

–¿Haveu parlat ab lo requeridor?

Digueren ells que sí.

–Yo parlaré com a defenedor —dix Tirant—. Si lo cavaller vol batailla, yo so açí prest; si vol pau, per lo semblant. Veja ell qual li par millor e més segur per a ell, que de tot seré yo content.

Los jutges, vehent la bona resposta de Tirant, tornaren al cavaller e digueren-li:

–Nosaltres som stats ab Tirant e à’ns offert per part sua de fer tot lo que nosaltres jutjarem, e per ço vos volem tornar a preguar que poseu aquests fets en nostre poder e, ab la ajuda de nostre Senyor, la honor vostra serà ben salva.

¡O, quant me desplau! —dix lo cavaller—. ¿Què voleu turmentar al qui tant turmentat stà? Prou paraules haveu despés e, com més ne direu, més en va les despendreu.

Dix lo hu dels jutges:

–Anem-nos-ne, que en aquest home cruel no trobaríem res que de bé fos.

Partiren-se los jutges, malcontents del cavaller. E feren tres railles a cascuna part e partiren lo sol segons acostumen de fer perquè no donàs més en la cara a l’hu que a l’altre. Fet açò, los jutges pujaren en son cadafal. E tocà una trompeta e feren crida per tots los quatre cantons de la liça no fos negú gosàs parlar, tossir, senyalar, sots pena de mort. E feren fer tres forques fora de la liça.

Com tot açò fon fet, la trompeta tocà, levaren los papallons e posaren los cavallers en la primera railla. E los quatre fels staven ab lo hu, e los altres quatre staven ab l’altre, ab una lança que davant a cascú d’ells los tenien; los dos a l’un cap, los altres dos a l’altre. Açò·s fa per detenir los cavallers, perquè no prengués més terra lo hu que l’altre, sinó que vingua a la cominal. E porten-li la lança endret del ventre perquè no li faça enuig en la lança o acha ho ço que porta en les mans.

Com foren en la primera railla, stigueren per bon spay, e tornà a tocar la trompeta, la qual stà alt al cadafal del rey o dels jutges. Com agué tocat so adolorit, dix un rey d’armes:

–Deixe-los aler por far son dever.

E passaren-los en la segona railla. Aprés un poch spay tornà la trompeta a tocar e passaren-los en la terçera railla, e lo hu stava endret de l’altre. La terçera volta que tocà la trompeta dix lo rey d’armes:

–Leixa-los aler.

E los fels alssaren les lançes sobre lo cap e leixaren-los anar.

E com los fels los agueren leixats, lo cavaller s’aturà e no·s mogué. E Tirant, que veu que no·s movia, girà un poch al través del camp e anava’s passejant. Com lo cavaller agué stat un poch pensant, cuytà envers Tirant e dix-li:

–Gira’t, traÿdor.

E ell respòs:

–Tu ments, e axò·t combat yo.

Lo combat fon entre ells molt dur e fort. Emperò lo cavaller era tan gran e de tanta força que dava los colps tan poderosos a Tirant que a cascun colp que li dava li fehia enclinar lo cap ben baix. Com agué durat axí per bon spay la batailla e al parer de tots Tirant havia lo pijor, fon-li forçat de posar-se en defenssió. E lo cavaller li tornà a donar un tan fer colp sobre lo basinet que los dos genolls li feu ficar en terra. E Tirant, axí com stava, ab lo un genoll en terra agenollat, tirà-li una punta d’acha e donà-li en l’engonal e nafrà’l, car no portaven bragues de mailla. Tirant se levà prestament e la batailla tornà molt fort entre ells e molt fera, en tant que lo cavaller, qui·s sentia nafrat, pensà en portar la batailla prestament a fi avent dupte no·s dessagnàs. E tirà-li una punta en dret de la vista ab tanta força que la bavera del baçinet li passà e allí lo enferriçà, que la punta de la acha li tocava al coll e feu-li algunes nafres, emperò no entraven molt. E axí enferriçat lo portà de mig del camp fins a posar-li les spatles en la liça. E axí·l tingué per bon spay, que Tirant no podia moure peu ni mà.

E ja ha vist la senyoria vostra, senyor, que les batailles, com se fan a costum de França, si trahen peu, braç o mà fora de la liça, si request n’és lo jutge, de justícia lo y ha de fer taillar. E certament en aquell cars yo stimava molt poch la vida de Tirant. E stant axí en la forma dessús dita, lo cavaller no·l podia sotssobrar, per què soltà la mà dreta de la acha e alçà-li la careta del baçinet e, ab lo cors e ab la mà sinestra, tenia’l fort enferriçat. E com ell veu que li tenia la careta alta, ab la manyopa dava-li en la cara e dehia-li:

–Atorgua, traÿdor, la traçió que has feta.

Com veu que Tirant no parlava ni dehia res e que ab la manyopa no li fehia prou de mal, penssà de llançar la manyopa de la mà e prestament ho feu, e posà-li la mà entre la galta e lo baçinet. E com lo tingué molt fort soltà l’altra mà de la acha e lançà la manyopa de la mà, e posà-la-y en l’altra part, entre la galta e la estofa del baçinet. E la acha caygué del cavaller. Com Tirant se veu desenferriçat —emperò stava ben pres—, alçà la sua acha ab la una mà e feria en la mà del cavaller. Aprés, ab la punta, donà-li dos ferides e fon-li forçat de soltar les mans. E lo cavaller trobà’s sens acha e sens manyopes e tirà la spasa. Mas li valia molt poch, que Tirant, vehent-se delliure, soptà’l de grans colps ab la acha e axí·l feu retraure fins a l’altre cap de la liça, e feu-li posar les spatles peguades ab lo palench. Com lo cavaller se veu en tal punt, feu principi a un tal parlar.

CAPÍTOL LXXXII

COM TIRANT E THOMÀS DE MUNTALBÀ SE COMBATEREN E TIRANT FON VENÇEDOR

–¡O, trist, miserable de mi, sens ventura! ¡E bé fon trista la hora del meu naximent e bé és stada gran la mia desaventura de perdre les manyopes e la acha, lo millor de tot lo que tenia!

–Ara, cavaller —dix Tirant—, vós m’aveu incriminat de traçió: renunçiau al clam e leixar-vos he cobrar les manyopes e la acha, e tornarem altra volta a combatre a tota ultrança.

–Tirant —dix lo cavaller—, si aqueixa gràcia vós me feu, yo de bon grat renunçiaré a tot lo que volreu.

Prestament Tirant cridà los fels e, present ells, lo cavaller renuncià al clam de la tració. E donaren al cavaller la acha e les manyopes, si bé les mans tenia bé nafrades e la nafra del ventre, que li fehia gran dan per la molta sanch que perdia. Tirant se adobà la careta del bacinet e posà’s enmig del camp sperant l’altre quant vendria.

Com lo cavaller agué cobrat ses armes, tornaren a la batailla, molt més brava que no era stada, e daven-se los colps molt fers sens pietat alguna. E Tirant té aquesta virtut, que no·s pot perdre jamés per alé, que li dura tant com vol. E l’altre cavaller, axí com era gran e gros, tenia molt poch alé, e moltes voltes li fallia e reposava’s sobre l’acha per recobrar alé. Tirant conegué lo defalt que l’altre tenia e no·l deixava reposar perquè·s canssàs, l’altra, perquè·s dessagnàs, tenia’l a noves, una volta acostant-se molt a ell, altra se n’apartava, en tant que lo pobre de cavaller fehia son gran sforç de dar grans colps tan mortals com podia. Emperò a la fi, per la sanch que perduda havia e per defalliment de l’alé, que no li ajudava, vengué en punt que les cames no·l podien sostenir.

Com Tirant conegué que los colps que lo cavaller li dava eren molt fluixos, que n’avia molt poch sentiment, acostà’s a ell ab la acha alta e donà-li sobre lo cap en dret de la orella tan gran colp que tot lo torbà, e tornà-li’n a dar altre, que li fon forçat que caygués en terra. E donà molt gran colp perquè era molt pesat. E prestament Tirant li fon desús, alçà-li la careta del baçinet e posà-li lo punyal en lo hull per matar-lo, e dix-li:

–Cavaller de bona ventura, stalvia la tua ànima e no vulles consentir que vaja a total perdició. Atorga’t per vençut, puix ja has renunciat al clam e a la infàmia que tu e ton germà me havíeu posada, e dona’m per leal e quiti, car nostre Senyor, qui és coneixedor de veritats e vençedor de les batailles, ha vista la mia ignoçènçia, no mereixent mal en res, mas com a cavaller, ab tot aquell perill de la mia persona com era dels reys e dels duchs, ab lo divinal auxili yo obtenguí victòria d’ells. E si tu vols fer lo que t’é dit, yo so content de perdonar-te la vida.

Puix la fortuna ha permés o vol que axí sia —dix lo cavaller—, yo so content de fer tot lo que·m manaràs per deliurar la mia miserable ànima de la mort eterna.

Tirant cridà als faels e, en presència d’ells, se desdigué del leig cars de traçió que posat li havia, e als notaris del camp ne feu levar acte. Aprés Tirant lo leixà e posà’s enmig del camp, posà los genolls en terra e feu lahors e gràcies a la divina Bondat com, ab la subvenció sua, havia obtesa victòria. E feu principi a semblant oració.

CAPÍTOL LXXXIII

LA ORACIÓ QUE FEU TIRANT APRÉS QUE AGUÉ VENÇUDA LA BATAILLA

–¡O, sacratíssima Trinitat gloriosa! Ador-te genolls ficats, besant aquesta terra, que axí com aquell qui sou un Déu, un Senyor, un Creador del qual rebem tots benefici, que·t sia dada honor, glòria e benedictió ara e en per tostemps, amén. ¡O, Jhesuchrist, salvador e redemptor del món! Prech-te per la cara amor que·ns has, e per la tua humanitat gloriosa e per la tua preciosa sanch, que·m guardes de peccat he·m portes a bona fi, he·m façes participant en los mèrits de la tua mort amargosa. E faç-te, Senyor, infinides gràcies de les moltes honors que m’as fetes he·m faç cascun dia, no essent-ne yo mereixedor com yo sia un gran peccador; mas per la tua infinida misericòrdia e pietat m’as volgut deliurar de aquest perill e de tots los altres. Per què·t plàçia, per los mèrits de la tua sacratíssima passió, me vulles dar victòria contra tots los meus enemichs. Puix m’as dat e posat en lo orde de cavalleria, me faces gràcia que puixca mantenir aquell a honor e glòria tua e en augment de la sancta fe cathòlica. E no permetes, Senyor, que en negun temps me pugua lunyar de tu perquè pugua venir a la fi per què so creat. ¡O, inmaculada Verge, reyna de paradís, advocada dels peccadors! ¡O, vera consolació mia! Grandíssimes gràcies te faç e al teu gloriós Fill, de la victòria e honor que he obtesa de aquesta batailla e de totes les altres. Verge digna, no·m desenpars en negun temps perquè pugua loar e beneir lo teu gloriós Fill e a tu per tostemps. Amén.

CAPÍTOL LXXXIIII

COM TRAGUEREN AB MOLTA HONOR A TIRANT E DONAREN SENTÈNCIA DE TRAŸDOR CONTRA L’ALTRE CAVALLER

–Finida la oració, Tirant se levà e anà al rey e als jutges, e supplicà’ls lo complisen de justícia. E los jutges devallaren al camp e feren pendre al cavaller e, ab les spatles primeres, lo feren portar fins a la porta de la liça sens negunes armes offensives, e Tirant anava aprés d’ell cara per cara; e Tirant ab la espasa alta en la mà. Com foren a la porta de la liça, aturaren aquí lo cavaller e feren-lo desarmar, e a cascuna peça de arnés que li levaven la lançaven sobre lo palench e cahia fora de tot lo camp. Com fon del tot desarmat, los jutges donaren sentència, donant-lo per fals e desleal, de vençut e de perjur e de fementit, ab la esquena que tenia girada devers la porta. E axí, a revers, lo feren exir primer que a negú. E axí·l portaren fins a la sglésia de Sanct Jordi, ab molts improperis que los fadrins li fehien, e Tirant tostemps anava aprés d’ell. Com foren dins la sglésia, un porsavant pres un baçí d’estany e, ab aygua molt calenta, li donà per lo cap e per los hulls, dient:

–Aquest és aquell cavaller desdit e vençut e fementit.

Aprés vengué lo rey ab tots los stats e dones e donzelles, e Tirant anà a cavall, armat axí com stava, e acompanyaren-lo fins a l’apartament del rey. Allí lo desarmaren les donzelles e los metges curaren-lo, e vestí’s un manto de brocat forrat de marts gebelins que·l rey li donà, e feu-lo sopar ab ell. Aprés sopar s’i feren moltes dançes, qui duraren tota la nit fins prop del dia.

Aprés, senyor, que lo cavaller vençut fon guarit, mes-se a frare en un monestir de la observança de Sanct Françesch.

Aprés pochs dies partim ab licènçia del rey e anam en Scòcia ab Tirant per fer-li honor al dia de la batailla. E per lo rey d’Escòcia e per la reyna nos fon feta molta honor.

La reyna, la qual era jutge de la batailla e del camp, com ells foren dins la liça per fer les armes, veu que lo seu cavaller portava lo baçinet ab milloria e ab gran frau no·ls volgué leixar combatre sinó un poch e no leixà venir la batailla a fi.

–Vejam, senyors, vosaltres, cavallers entesos en honor hi en les armes: Tirant, en presència del rey e molts nobles senyors e cavallers, feu jurament solenne de no entrar en batailla ni enpendre fer armes negunes fins a tant que aquesta batailla fos venguda a fi. E Tirant de tot açò fon content e axí u jurà he u promés. Aprés vengué Kirielayson de Muntalbà e requirí’l de batailla incriminant-lo de cars de traçió. ¿A qual de aquests dos devia primer acórrer: al jurament que fet havia present los bons cavallers, o al cars de traçió que li posaren Kirielayson e son germà? Moltes rahons s’i poden fer d’una part hi d’altra. La determinació deixe als bons cavallers de honor.

–Senyor, ¿què diré a la senyoria vostra de Tirant? En XI camps de liça a tota ultrança és entrat e de tots és stat vençedor, sens altres que n’a fet, qui eren armes retretes. Senyor —dix Diafebus—, yo hauré enujada la senyoria vostra en tantes rahons que he explicat. Lo sopar és prest e Tirant és majordom sta veguada. Aprés lo sopar diré a la senyoria vostra l’orde e fraternitat que lo senyor rey de Anglaterra ha stablit. Quasi és resemblant a l’orde de la Taula Redona que lo bon rey Artús en aquell temps complí de fer.

–Diafebus —dix lo hermità—, molt stich aconsolat de l’estil de vostre gentil e avisat parlar, e de tota la pràtica que en lo stil de les armes s’és servada, en special del famós cavaller Tirant lo Blanch, qui tantes bones e virtuoses cavalleries en molt gran jovent ha fetes. E çertament yo·m tinguera per lo més benaventurat crestià del món si tingués un fill axí virtuós e complit de tantes bondats hi en lo orde de cavalleria tan sabent. E si ell viu, poran dir serà lo segon monarca.

Acabant lo hermità les darreres paraules, vingué Tirant ab molta humilitat al pare hermità e, ab genoll en terra, li dix:

–Mereixedor de molt més honor: si a la senyoria vostra era plasent de acceptar un petit sopar de aquests mos senyors que açí són e germans meus, molta seria la gràcia que la senyoria vostra nos faria a ells e a mi.

Lo virtuós senyor, pràtich en tota gentilea, ab cara molt affable, se levà e dix:

–Per bé que a mi no sia donat açò de fer, yo per contemplació e amor de vosaltres ho faré.

E tots ensemps anàrem aprés de la lúçida font hon trobàrem moltes taules parades. E aseguts, donada la bendictió per lo pare hermità, fórem servits de viandes singulars e en tanta abundància com si pròpiament fóssem dins una gran ciutat, per ço com Tirant hi havia sabut provehir.

Aquella nit passàrem ab molt gran plaer parlant de moltes cavalleries que en les honrades festes eren stades fetes, les quals, si totes havia de reçitar, no y bastarien X mans de paper.

Emperò lo dia següent com lo hermità fon devallat de la sua cetla, que havia acabat de dir ses ores, Tirant ab los altres ixquérem-li a l’encontre e tots li férem gran reverènçia de genoll fehent-li molta honor. E ell molt graciosament los regracià la molta honor que tots li fehien.

Asegueren-se en la vert e florida praderia, axí com fer havien acostumat. Lo hermità los tornà ab amor gran a preguar que ell pogués saber com era stada instituhida aquella fraternitat que per lo rey, son senyor, ara novament era stada feta. Entre tots los cavallers foren fetes moltes cortesies qual de tots parlaria, e de tots foren dades les veus a Tirant; emperò ell no volgué parlar, sinó que preguà ha Diafebus que, puix havia dit lo principi, que també digués la fi. E Tirant levà’s e anà-se’n per dar orde de haver les coses que tenien a servir al pare hermità. Lo virtuós Diafebus se levà lo bonet del cap e feu principi a tal parlar.

CAPÍTOL LXXXV

COM FON INSTITUHIDA LA FRATERNITAT DE L’ORDE DELS CAVALLERS DE LA GARROTERA

—Ja era passat l’any e lo dia, e les festes eren complides de solennizar, com la magestat del senyor rey tramés a preguar a tots los stats que·s volguessen esperar alguns dies per ço com la magestat sua volia fer publicar una fraternitat, la qual novament havia instituïda, de XXVI cavallers, sens que negú no fos reproche. E tots de bon grat foren contents de aturar. E la causa e principi de aquesta fraternitat, senyor, és stada aquesta, ab tota veritat, segons yo e aquests cavallers que açí són havem hoïda reçitar per boca del senyor rey mateix: com un dia de solaç que·s fehien moltes dançes e lo rey, havent dançat, restà per reposar al cap de la sala e la reyna restà a l’altre cap ab les sues donzelles, e los cavallers dançaven ab les dames; e fon sort que una donzella dançant ab un cavaller apleguà fins en aquella part hon lo rey era e, al voltar que la donzella feu, caygué-li la liguacama de la calça, e al parer de tots devia ésser de la sinestra cama, e era de çimolça.

Los cavallers qui prop lo rey eren, veren la liguacama que li era cayguda en terra. La donzella aquesta se nomenava Madresilva, e no penseu, senyor, que aquesta fos més bella que altra ni res de tot lo que mostrava fos gentil: mostra una poca de parençeria, és un poch desenbolta en lo dançar hi en lo parlar, canta rahonablament, emperò, senyor, trobar-s’íen d’estes CCC més belles e més agraciades que aquesta. Mas lo apetit e voluntat dels hòmens són repartits en moltes maneres. Un cavaller de aquells qui staven prop del rey, li dix:

–Madresilva, les armes de vostra cama haveu perdudes. Par-me que hajau tengut mal patge, que no les vos ha sabudes liguar.

Ella, un poch vergonyosa, deixà’s de dançar e tornà per cobrar-la, e un altre cavaller fon més prest que no ella e pres-la. Lo rey, qui veu la liguacama en poder del cavaller, prestament lo cridà e dix-li que la y liguàs en la cama, sobre la calça, a la part sinestra davall lo genoll.

Aquesta liguacama ha portat lo rey passats IIII mesos e jamés la reyna li dix res. E com lo rey més se abillava, de millor voluntat la portava a vista de tot lo món. E no fon negú en tot aquell temps tingués atreviment de dir-lo-y, sinó un criat del rey qui era molt afavorit, qui veu que massa durava. Un dia que stava sol ab ell, li dix:

–Senyor, ¡si la magestat vostra sabia lo que yo sé e la murmuració de tots los strangers, e del vostre regne mateix, e de la reyna e de totes les dones d’onor!

–¿Què pot ésser? –dix lo rey—. ¡Digues-m’o prestament!

–Senyor, yo us ho diré. Que tots stan admirats de una tan gran novitat com vostra altesa ha volgut fer de una mínima e dejecta donzella e de baixa condició, entre les altres molt poch stimada, que la altesa vostra ne porte senyal en la persona vostra a vista de tot lo món tan lonch temps. Ja bastaria que fos reyna o enperadriu per fer tanta menció d’ella. ¡E com, senyor! ¿No trobarà vostra altesa en aquest vostre regne donzelles de major auctoritat en linatge y en bellea, en gràcia y en saber e complides de moltes més virtuts? ¡E les mans dels reys, qui són molt largues, que apleguen lla hon volen!

Dix lo rey:

–Donchs, ¿la reyna stà de açò malcontenta, e los strangers e los del meu regne n’estan admirats? —Dix tals paraules en francés—: ¡Puni soyt qui mal hi pense! Ara yo promet a Déu —dix lo rey— yo instituiré e faré sobre aquest fet un orde de cavalleria, que, tant com lo món durarà, serà en recordació aquesta fraternitat e orde que yo faré.

E en aquell punt se feu desliguar la çimolsa, que no la volgué més portar, ab molta malenconia que li restà, emperò no·n feu demostració alguna.

Aprés, senyor, complit de fer les festes axí com dit he a la senyoria vostra, feu la següent ordinació:

Primerament, fos feta una capella sots invocació del benaventurat senyor sanct Jordi dins un castell qui·s nomena Ondisor, ab una gentil vila que y ha, la qual capella fos feta a manera de cor d’església de monestir de frares; e, a l’entrant de la capella, a man dreta, fossen fetes II cadires e a la part sinestra altres dos, e de allí avall, en cascuna part fossen fetes XI cadires e fins que fossen en nombre de XXVI cadires. E en cascuna que segués un cavaller e, sobre lo cap, alt de la cadira, tingués cascun cavaller una spasa molt ben daurada e la cuberta de la bahina fos de brocat o de carmesí, brodada de perles o de argenteria —de ço que a cascú millor li paregua—, la més riqua que cascú pugua fer. E al costat de la spasa cascú tingua un elm, a manera fet de aquells que junyen, e que·l puguen tenir de acer ben febrit o de fusta ben daurat. E sobre lo elm stigua lo timbre de la divisa que volrà, e en les spatles de la cadira, en una plancha d’or o d’argent, sien pintades les armes del cavaller, e allí stiguen clavades.

Aprés diré a la senyoria vostra les cerimònies que s’an de fer en la capella. Ara diré los cavallers qui foren elets. Primerament, lo rey elegí XXV cavallers e, ab lo rey, foren XXVI. Lo rey fon lo primer qui jurà de servar totes les ordinacions en los capítols contengudes e que no fos cavaller negú qui demanàs aquest orde que·l pogués haver. Tirant fon elet lo primer de tots los altres cavallers, per ço com fon lo millor de tots los cavallers. Aprés fon elet lo príncep de Gales, lo duch de Betafort, lo duch de Lencastre, lo duch d’Atçètera, lo marqués de Sófolch, lo marqués de Sanct Jordi, lo marqués de Belpuig, Johan de Varoych, gran conestable, lo comte de Nortabar, lo comte de Salasberi, lo comte d’Estafort, lo comte de Vilamur, lo comte de les Marches Negres, lo comte de la Joyosa Guarda, lo senyor d’Escala Rompuda, lo senyor de Puigvert, lo senyor de Terranova, miçer Johan Stuart, miçer Albert de Riuçech. Aquests foren del regne. Los strangers foren: lo duch de Berrí, lo duch d’Anjou, lo comte de Flandes. Foren tots en nombre de XXVI cavallers.

Senyor, a cascun cavaller que volen elegir per posar en lo orde de la fraternitat, feÿen-li aquesta cerimònia: prenien un arquebisbe o bisbe e daven-li los capítols de la fraternitat closos e sagellats, e trametien-los al cavaller que volien elegir que fos de la llur germandat, e trametien-li una roba tota brodada de garroteres e forrada de marts gebelins, e un manto larch, axí com la roba, fins als peus, forrat de erminis, qui era de domàs blau, ab un cordó tot de seda blancha per liguar alt, e les ales del manto podien lanssar sobre los muscles e mostrava’s la roba e lo manto. Lo capiró era brodat e forrat de erminis. La brodadura era tal com la garrotera, qui stava feta en semblant forma, ço és, de una correja de senyir ab cap e ab civella, axí com moltes dones galanes e d’onor porten en les cames per tenir les calçes e, com han encivellada la garrotera, donen una volta de la correja sobre la çivella retent nuu, e lo cap de la correja penja quasi fins a miga cama, e enmig de la garrotera estan scrites aquelles mateixes letres: Puni soyt qui mal hi pense. La roba, lo manto e lo capiró, tot és brodat de garroteres, e cascun cavaller és tengut tots los dies de sa vida de portar-la, axí dins ciutat o vila hon stigua com defora, e en armes o en qualsevulla manera que sia. E si per oblit, o no la volgués portar, qualsevulla rey d’armes, eraut o porsavant qui·l veurà anar sens la garrotera, té potestat absoluta que li pot levar la cadena de or del coll o lo que portarà al cap, o la spasa o lo que portarà, encara que sia davant lo rey o en major plaça que sia. E cascun cavaller és tengut per cascuna veguada que no la aportarà II scuts d’or dar-los al rey d’armes o a l’eraut o al porsavant, e aquell és tengut, de aquests dos escuts, lo hu donar en qualsevulla capella de Sanct Jordi per a çera, lo altre escut és per a ell, perquè y ha tengut esment.

E aquell bisbe o arquebisbe o altre prelat té de anar com embaixador de la fraternitat, e no del rey, e porta lo cavaller en una sglésia, qualsevulla que sia, e si de Sanct Jordi n’i ha allí van dretament; e lo prelat fa’ls posar la mà sobre la ara de l’altar e diu-los les següents paraules.

CAPÍTOL LXXXVI

LO JURAMENT QUE FAN LOS CAVALLERS DE LA GARROTERA

–Vós, cavaller, qui haveu rebut lo orde de cavalleria e sou tengut en opinió de no ésser reproche entre los bons cavallers: yo so tramés açí per embaixador de tota la fraternitat e de aquell pròsper orde del benaventurat senyor sanct Jordi, que per aquell jurament que fet aveu, que tendreu totes les coses secretes, que per via directa o indirecta, de paraula o per scrit, no manifestareu.

E lo cavaller promet, per virtut del jurament, complir e servar totes les coses desús dites, e donen-li los capítols. Aprés que·ls ha lests si·ls accepta, agenolla’s en terra davant lo altar o ymatge de sanct Jordi e, ab molta honor e reverència, reb lo orde de la fraternitat. E si acceptar no la vol, ha tres dies d’espay de pensar-hi, e diu o pot dir: La mia persona no és disposta per a rebre un tan alt orde com és aquest, ple de molta exceŀlència e virtut. Torna a cloure los capítols, scriu dins son nom, e axí·ls torna a trametre per lo embaixador als de la fraternitat.

CAPÍTOL LXXXVII

LOS CAPÍTOLS DE LA FRATERNITAT SÓN AQUESTS

Lo primer és: si no s’és cavaller creat en armes, no pugua ésser de la fraternitat de l’orde del benaventurat senyor sanct Jordi.

CAPÍTOL LXXXVIII

<DE AXÒ MATEIX>²⁶

<L>²⁷o segon és: de jamés desnaturar-se de son rey e natural senyor per molts mals e dans que li faça.

CAPÍTOL LXXXIX

<DE AXÒ MATEIX>

<L>o terç és de ajudar e·mparar a dones viudes, pubils, donzelles si request ne serà. Posar-hi tots los béns; entrar en camp clos ab armes o sens armes; e·n ajustar gent, parents, amichs e benvolents, dar combat o combats en viles o ciutats o castell si era cars tal senyora de honor fos presa o detenguda per força.

CAPÍTOL XC

<DE AXÒ MATEIX>

<L>o quart és, qualsevulla cavaller qui en armes se trobarà, axí en mar com en terra, no fugirà per molts enemichs que veja. Bé·s pot retraure tornant atràs ab la cara davant los enemichs, no girant aquella. E si girava la cara cauria en molt leig cars de falç e de perjur, lançant-lo de la fraternitat, desagraduant-lo de tot l’orde de cavalleria, fahent un home de fust a mans, braços e peus, armant-lo de totes armes, donant-li baptisme, posant-li propi nom en la desagraduació.

CAPÍTOL XCI

<DE AXÒ MATEIX>

Lo çinquén és, si lo rey de Anglaterra pendrà ampresa per anar a conquistar la terra sancta de Hierusalem, en qualsevulla stat que lo cavaller nafrat estigua o de qualsevulla altra malaltia, sia tengut de venir per mar a la nostra fraternitat per ço com la conquesta de Hierusalem pertany a mi, qui so rey de Anglaterra, e ha altri no.

CAPÍTOL XCII

LES ÇERIMÒNIES QUE LOS CAVALLERS DE LA GARROTERA FAN COM TOTS SÓN AJUSTATS EN LA SGLÉSIA DE SANCT JORDI, HON ÉS LO CAP DE L’ORDE

Aquests són los capítols que trameten a cascun cavaller. E la garrotera que li trameten és molt riqua, ornada de diamants e robins e de altres pedres fines. Si accepta la garrotera e vol ésser de la fraternitat, un dia de aquella setmana fa gran festa per tota la ciutat o loch hon stà, e vist-se aquelles robes. Cavalca sobre un gran cavall tot blanch —si haver-ne poden— e tota la altra gent van a peu entorn d’ell. E axí van per tota la ciutat fent mostra, e van a fer oració a la sglésia de Sanct Jordi si n’i ha, si no en altra, ab dues banderes: la una de les pròpies armes e l’altra de la sua devisa.

De aquí avant, lo rey lo nomena germà de armes o comte, qui vol tant dir com germà de armes. Si negú de aquests cavallers és dins la ylla de Anglaterra e està sà de la sua persona, és tengut de venir en aquell castell hon se fa aquella fraternitat. E si és fora de la ylla, encara que no y vingua, no s’i donen res. E si és dins la ylla e no y ve, ha de paguar deu marchs de or, e tots han ha ésser destribuïts en cera.

E lo rey ha donat, senyor, de renda tots anys en aquesta fraternitat XL mília scuts. E serveixen per açò que us diré: primerament per a fer aquelles robes e mantos per a vestir als cavallers de la fraternitat, e per a menjar la vespra e lo dia de sanct Jordi, que s’i té de fer molt solenne festa.

Diré a la senyoria vostra les çerimònies que·s tenen a fer en la sglésia: la vespra del sanct, tots los de la fraternitat han de ésser allí ab les robes desús dites e, tots a cavall, tenen anar fins a la porta de la capella. E no té anar altri a cavall ab ells, que tota la altra gent té de anar a peu. E com seran descavalcats, tenen anar fins al peu de l’altar e, tots XXVI, se agenollaran per fer oració, sens que no tenen a fer del rey a ells diferència neguna, sinó que cascú se asegua en sa cadira. Com serà a l’ençensar, seran dos preveres o bisbes, si en aquell cars n’i haurà, e lo hu hirà per la una part de les cadires e l’altre per l’altra, e tots en un temps que donen lo ençens. E per semblant a la missa, la offerta e la pau. Com les vespres sien dites, que tornen ab aquelles çerimònies mateixes e descavalcaran en una gran plaça que y ha, e aquí vendrà la gran coŀlació de confits. Aprés de açò vendrà lo gran sopar, e menjar-hi han tots los que y volran sopar. L’endemà, que serà lo dia del benaventurat sanct Jordi, tornaran ab aquella cerimònia mateixa e, ans de hoir missa, tenen a tenir capítol. E ha de ésser ab ells en lo consell un rey d’armes qui és stat elet, qui ha nom Garrotera. A aquest li donen mil scuts de salari tots anys per quant té a passar la mar e és tengut de anar a visitar los cavallers de la fraternitat com se regeixen, per ço que en aquella jornada ne pugua fer relació. E com seran en lo consell, si fallirà negun cavaller que sia mort, eligiran-ne un altre. E si vendrà a menys e no complirà tot lo desús dit o fogís en batailla, en presènçia de tots pendran un home de fusta que tendran aparellat, e batejar l’an ab totes aquelles cerimònies que són acostumades en lo baptisme, e posaran-li lo nom mateix del cavaller e aprés lo desagraduaran de tota la fraternitat. E si porà ésser, aprés daran-li carçre perpètua e aquí·l faran morir. Aprés que hauran vist tot lo que la fraternitat ha mester, deixaran-ho ordenat. Aprés exiran a la missa e al sermó de sanct Jordi, e aprés, solennes vespres. Lo dia següent tornaran per lo mateix orde e faran celebrar un aniversari per la ànima de aquell cavaller o cavallers qui seran morts o morran dins aquell any, o per al primer qui morrà. E si haurà cavaller mort per lo qual faran la sepultura, com vendrà a la offerta, levar s’an IIII cavallers —los qui hauran càrrech de administrar la moneda— e los dos prenen la espasa, lo hu al pom e l’altre a la punta, e axí a través porten-la fins a l’altar e offeren-la al prevere, e los altres dos porten lo elm ha offerir. E allò és lo dret dels capellans. E açí finen les festes de l’any.

E si per ventura algú de aquests cavallers de la fraternitat era stat pres en guerra justa e per rescat tenia a paguar tant de sos béns que son stat no pogués sostenir axí com havia acostumat, lo orde és tengut a dar-li tots anys lo que coneixeran que mereix la condició sua. Encara, senyor, han més ordenat que si negun altre cavaller qui no serà de la fraternitat e, seguint les armes en guerra, serà afollat de algun membre de sa persona, que no pogués portar armes ne seguir la guerra, si van al monestir e volen star allí tota llur vida, que sien rebuts ab què cascun dia que fer-ho poran vajen a missa e a vespres ab un manto vermell, ab una garrotera brodada als pits. E aquí sien sostenguts ab sa muller e fills, si·n té, e servidors, molt abundosament, segons sa condició. Encara, han més ordenat que XX dones de honor sien de la fraternitat de la Garrotera, e fan tres vots.

CAPÍTOL XCIII

LOS VOTS QUE FAN LES DONES DE HONOR

Lo primer és que jamés dirà a marit, fill o germà que, si és en guerra, que se’n vingua.

CAPÍTOL XCIIII

<DE AXÒ MATEIX>²⁸

<L>²⁹o segon és que, si sap que alguns de aquests stiguessen asetjats en vila, castell o ciutat, e passasen necessitat de vitualles, e elles faran tot son poder de trametre’ls-ne, he y treballaran.

CAPÍTOL XCV

<DE AXÒ MATEIX>

–<L>o terç és que, si negú de aquests era pres, de tot son poder los ajudaran en traure’ls de presó he y posaran de sos béns fins a la meytat de son dot. E les dones sien tengudes de portar la garrotera liguada en lo braç squerre, sobre tota la roba, en lo brahó.

CAPÍTOL XCVI

COM FON TROBADA LA DEVISA DEL COLLAR QUE LO REY DE ANGLATERRA DONÀ

Senyor, puix a la senyoria vostra he recitat de la Garrotera, ara diré del collar de la devisa que fa ara novament lo rey.

–De açò vos prech que yo u sàpia —dix lo hermità.

–Anant lo rey e la reyna ab tots los stats a caça —dix Diafebus—, lo rey havia manat als munteros que per aquella jornada conçertassen moltes salvatgines de diverses natures. E tanta era la gent que anaven, entre hòmens e dones, que·n fem una gran matança, car ab la gran multitut de la gent fem venir la salvatgina en un portell e allí, ab fleches, balestes e lançes, ne fon feta una gran destrucció. E ab carros e ab adzembles portaren-los a la ciutat. Los cochs, escorchant un gran çervo, que quasi era tot blanch per antiquitat, trobaren-li un collar al coll tot de or. Los qui l’escorchaven foren los més admirats del món e digueren-ho al comprador major. Aquell prestament ho anà a veure, e pres lo collar en la mà e portà’l al rey, e lo rey hi pres molt gran plaer. E veren letres en lo collar scrites qui dehien que, en lo temps que Július Cèsar vengué per conquistar Anglaterra e la pobblà de alamanys e de viscahins, a la partida que feu pres aquell çervo e feu-li taillar lo cuyro del coll e posaren-li allí aquell collar e tornaren a cosir lo cuyro e deixaren-lo anar. E preguava ha aquell rey qui aquest collar trobaria lo fes per devisa. Havia, segons lo kalandari del temps que lo y posaren, CCCCXCII anys e, per ço, volen molts dir que no ha animal en lo món qui tant vixqua. E lo collar era tot de esses redones, e per ço com en tot lo ABC no trobareu letra, una per una, de major auctoritat e perfectió que pugua significar més altes coses que aquesta letra S.

CAPÍTOL XCVII

LA SIGNIFICACIÓ DE LA DEVISA

La primera, sanctedat, saviesa, sapiència, senyoria e moltes altres coses qui per S principien. E de aquests collars, lo magnànim rey, n’a donats a tots los de la fraternitat. Aprés n’a dats a molts cavallers strangers e del regne; e a dones e donzelles, e a molts gentilshòmens los dava collars de argent. E a mi, senyor, n’a donat hu, e a tots aquests cavallers que açí son, a cascú ha donat lo seu.

–Molt reste content de tot lo que la gentilesa vostra m’a dit —dix l’hermità—. Lo orde de la Garrotera me plau molt perquè és stat constituhit ab virtuoses leys de cavalleria, e de tan gran dignitat jamés no l’é vist ne hoït dir; e és molt conforme a ma voluntat e lo sperit meu se n’alegra. Digau-me cavaller virtuós, ¿no és cosa de gran admiració lo collar que han trobat en poder de un salvatge animal de tan gran discurs de temps? E de totes les coses per la virtut vostra a mi dites, axí de les festes com de les armes, tant com so stat en aquest miserable de món, no les hohí jamés dir que ab tan gran triümpho sien estades solennisades.

Aquestes e semblants paraules lo hermità rahonava com vengué Tirant e dix:

–Pare senyor, vostra merçé faça’m gràcia de venir prop de la lúcida font per pendre ab nosaltres una poca de refectió, e atorgau-nos gràcia que puguam aturar açí IIII o V dies per fer companyia a vostra sanctedat.

E lo hermità fon molt content. E aturaren ab ell passats X dies e·n aquests dies parlaren de molts actes virtuosos de armes, e de molts bons consells que lo hermità los donà.

Al temps de la partida, Tirant, havent vist que lo pare hermità no menjava sinó herbes e bevia aygua, mogut de amor e caritat feu portar moltes viandes e totes coses necessàries per a la humanal vida, axí com si tingués a fornir un castell qui spera ésser assetjat de enemichs. E cascun dia lo havien a fer menjar ab molts prechs.

Lo dia que tenien de partir, Tirant, ab tots los altres, ab molta amor lo supplicaren que volgués restar aquella nit en una tenda de aquelles, per ço com ells volien partir de matí e no partirien que ell no·ls donàs la benedictió. E lo hermità, crehent que per açò ho volien, dix que era content. Adobaren-li allí un petit lit e, reposant lo hermità, Tirant li feu portar dins la sua ermita gallines e capons, e altres vitualles per a més de un any, fins a carbó e a lenya perquè no agués anar fora de la ermita si era cars que plovia.

Com los paregué hora de partir, tots prengueren comiat del pare hermità, fahent-se los uns als altres moltes gràcies.

Com ells foren partits tenint son dret camí devers Bretanya, lo pare hermità se’n pujà al seu hermitatge per a dir ses ores, e trobà tota la casa plena de vitualles. Dix:

–Certament, açò ha fet aquell virtuós de Tirant. En quantes oracions yo faré, vull que haja part, sol per conéixer la sua bondat e virtut, car açò es demesiat per a mi.

E de açí avant no·s fa més menció de l’hermità.

CAPÍTOL XCVIII

COM TIRANT AB SOS COMPANYONS PARTIREN DE L’HERMITÀ E TORNAREN EN LLUR TERRA

Tirant ab sos companyons per ses jornades caminaren tant que arribaren en la ciutat de Nantes. Com lo duch de Bretanya sabé que Tirant venia ab la sua parentela, ixqué’ls a rebre ab tots los regidors de la ciutat e ab gran cavalleria e feren-li la major honor que fer pogueren per ço com era stat lo millor cavaller de tots los qui eren stats en les grans festes de Anglaterra. E lo duch afavoria’l molt e li dava de sos béns, e Tirant era tengut en aquella terra en molt bona opinió de totes les gents.

E stant un dia Tirant ab lo duch e ab molts altres cavallers solaçant e parlant, vengueren dos cavallers de la cort del rey de França e lo duch los demanà si en la cort hi havia noves negunes. Digueren los cavallers:

–Senyor, sí, car nova hi a certa que, com los templers foren morts e destrohits, fon instituhit un altre orde qui·s nomena de Sanct Johan de Hierusalem. E com Hierusalem fon perdut, aquests poblaren la ylla de Rodes e restà buyt lo temple de Salamó. E de grechs e de moltes altres nacions fon poblada aquesta ylla de Rodes, com fon molt fortificada la ciutat e lo castell. E venint en notícia del soldà d’Alcayre, desplagué-li molt que crestians aguessen poblada aquella ylla, e lo soldà cascun any fehia los aparells per poder-la haver. E los genovesos, sabent tal nova que lo soldà fehia gran aparell, vehent lo port ésser molt bo e la terra fructífera e de moltes mercaderies abundosa — e per quant ells ab llurs naus van molt sovint en Alexandria e en Barut, que·ls vendria molt bé tinguessen allí aquell bon port e bona retreta—, fon posat en consell davant lo duch, e lo consell deliberà com ab poca dificultat se poria pendre la ciutat e lo castell.

E havent-ho deliberat, ho posaren en obra, que armaren XXVII naus de molta gent e bona. E a la entrada de la quaresma ne trameteren III, e passats XV dies ne trameteren V fahent demostració que volien allí adobar e mostrar carena. Aprés, mijant quaresma, ne trameteren altres tantes. E feren-ho en tal forma que lo dia de Rams foren totes les XXVII naus en vista de Rodes plenes de molta gent e de poca mercaderia, e fengien que les unes anaven e Alexandria e les altres en Barut; les altres se detenien voltejant dins mar perquè de terra no fossen vistes. E acostant-se lo Divendres Sanct totes les naus foren dins lo port de Rodes, sperant lo Divendres Sanct, com en aquell dia havien de pendre la ciutat e lo castell, per ço com en aquell dia dins lo castell tenen moltes relíquies e qui y hou aquell dia lo divinal offici guanya indulgènçia plenària a pena e culpa per molts papes atorguada. Entre les altres relíquies tenen una spina de la corona de Jhesucrist, e aquella spina, e aquella hora que la y posaren al cap, floreix, e està florida fins en aquel hora que Jhesucrist reté lo esperit. Aquella spina és de junch marí, e és de aquelles que li entraven dins lo cap e li tocaren al cervell. E cascú Divendres Sanct la mostren e la tenen a vista de tothom.

E los mals crestians de genovesos, sabent la pràtica del mestre de Rodes e de sa religió, ab consentiment de dos genovesos cavallers de l’orde, qui staven dins lo castell, los quals prengueren totes les nous de les ballestes e posaren-n’i d’altres que eren de sabó blanch e de formatge, per ço que en lo temps de la necessitat ajudar no se’n poguessen. E lo mestre e tota sa religió no y agueren jamés pensat, ans certament los agueren tots presos e morts.

Mas nostre Senyor algunes veguades permet algun gran peccat per major benefici. Dins aquella ciutat estava una galant dama, la qual, per la sua molta bellea, de molts cavallers de l’orde era festejada e, per la molta virtut sua, negú no tenia res en ella. En special la amava un cavaller qui·s nomenava frare Simó de Far, natural del regne de Navarra. Aquesta dama, a parer de les gents, se mostrava de honestat exçelsa. Seguí’s que un scrivà de la nau del capità dels genovesos era exit en terra e veu la gentil dama e enamorà’s molt d’ella. E congoixat de amor infinida, va a parlar ab la senyora e diu-li com ell té molt bon grat d’ella, e que la pregua que li faça tanta gràcia que li done la sua amor, que ell li darà tant de sos béns que·n serà molt contenta. E de continent presentà-li un diamà e un robí que valien çinch-cents ducats. E mes la mà en una botgeta que portava en la çinta e tragué una gran grapada de ducats e lançà’ls-hi en la falda, que tota la feren alegrar. Passades moltes paraules entre ells, ell obtengué tot lo que volgué; e açò fon lo Dijous de la Cena. La gentil dama, perquè pogués haver d’ell molt més, li feu grans festes mostrant-li amor infinida.

–Ara —dix lo genovés—, puix yo he agut de vós tot lo que volia, yo us promet demà, en aquell dia, dar-vos la més rica casa de tota aquesta ciutat, ab tot lo moble, perquè siau la més rica dama e més benaventurada de totes.

–Hay, mesquina —dix ella—. Ara que haveu agut de mi lo que volíeu, ¿vos voleu burlar de mi ab prometençes impossibles que no·s poden fer? Anau ab la pau de Déu e no·m vingau pus en casa.

–¡O, senyora! —dix lo escrivà—. Yo·m pensava haver conquistat un regne e tenia’m per lo més benaventurat home del món pensant que la vida vostra e la mia seria tota una, e que los cossos no·s poguessen separar sinó per mort natural, e fer-vos la més rica senyora de tota la ylla, ¿e vós me dau comiat? E no pense la vostra galant persona que u haja dit per burlar-me de vós, que us ame més que a la vida mia, sinó que ab tota veritat vos parle. E de açí a demà, per tot lo dia, no y ha tant, que·n veureu la experiència verdadera.

–Si lo vostre verdader parlar fos ab efecte, deixant paraules colorades, e alguna cosa en bé venir s’espera, dir-m’o deuríeu, puix tanta amor dieu que·m portau, perquè lo meu esperit ne restàs aconsolat. Emperò vosaltres, genovesos, sou gent desconeixent, que sou tals com los àsens de Soria, que van carreguats de or e menjen palla. E per ço crech que tot deu ésser burla e no u dieu sinó per enganar-me.

–Senyora, si vós me prometeu de tenir-me secret, yo us ho diré.

E la gentil dama lo y promés. E lo genovés li dix tota la veritat del fet com se tenia de fer.

Com lo escrivà fon partit de la dama, ella tramés al castell un fadrí ben entés e discret. E trobà lo mestre en la sglésia ab tots los frares que hohien los faços. Lo fadrí parlà ab lo Simó de Far, e feu-lo exir fora de la sglésia e dix-li les següents paraules:

–Senyor comanador, ma senyora vos pregua que, si d’ella jamés sperau haver compliment del que desijau, encara que siam en dies de Passió, que de continent, totes les coses leixades, siau ab ella, que ab molta humilitat vos spera e desija-us servir de cosa que jamés vos oblidarà.

Lo cavaller, mogut més de amor que de devoció, leixà lo servey de nostre Senyor e, tan secretament com pogué, se n’anà a la casa de la senyora, la qual, com lo veu, lo rebé ab molta amor abraçant-lo. E pres per la mà, se asegueren en lo estrado. E la senyora, ab veu baixa, feu principi a semblants paraules:

–Cavaller virtuós, perquè tinch conegut la molta amor que·m portau e los treballs que haveu sostenguts per voler obtenir lo que de mi desijau e yo, volent guardar la honor e fama que deu resplandir en les dones de honor, no he volgut jamés admetre les vostres preguàries, ara, perquè tals trebals ne la amor que·m portau sia sens premi ni·m tingau per ingrata, vos vull premiar de dues coses: la primera és que so contenta de servir-vos de tot lo que a mi sia possible per lo molt meréixer vostre; la segona, vos he fet venir en tal dia perquè la necessitat ho requir per manifestar-vos la dolor inextimable que la mia ànima sent, que freda suor corre per lo meu cors d’un terrible spant que tinch davant los meus hulls, e açò per causa del gran perdiment del mestre de Rodes e de tota la religió e, aprés, de tot lo poble de aquesta ciutat. E no donant-vos més spay sinó fins a demà, que·l sermó sia acabat, que tota la vostra religió serà perduda.

–Senyora de molta estima —dix lo cavaller—, molta glòria és per a mi que de tan poca servitut que us he feta obtingua tan gran premi com és de acceptar-me per servidor, la qual gràcia estime més que si m’aguésseu fet monarcha del món. E supplique a la vostra gentilea voler-me manifestar tal cars perquè per mijà meu pugua ésser restaurada la nostra religió e no plàcia a la virtut divina que·s segueixca un tan gran dan. E besant-vos les mans vos supplique que haja de vós alguna doctrina perquè veja si en aquest fet algun remey s’i porà dar. Car, sobre totes les dones de honor, deveu ésser exalçada. E per ma part vos offir, encara que ja sia tot vostre, la persona e los béns e honor.

Molt restà contenta la agraciada senyora de les paraules del cavaller e recità-li larguament tot lo que lo escrivà li havia dit. Com lo cavaller hohí semblants paraules recitar, stigué molt admirat pensant en la gràcia que la divina Providència li havia fet en fer-li revelar un tan gran secret. E donà dels genolls en la dura terra per voler besar los peus e les mans a la virtuosa senyora, e ella no u comportà, e prengué’l del braç e alçà’l de terra, e abraçà’l e besà’l de amor virtuosa.

Lo cavaller, per la necessitat gran que lo cars requeria de avisar-ne lo mestre perquè agués temps de provehir en los remeys, pres graciós comiat de la gentil dama. La nit era ja escura e lo castell tancat: no tement los perills que seguir li’n poguessen, fon a la porta del castell e tocà grans colps. Los cavallers qui fehien la guayta alt en la murailla del castell demanaren qui era lo qui de tan gran pressa tocava. E lo cavaller, nomenant-se Simó de Far, que li obrissen. Digueren los de la guayta:

–¡Vés-te’n malvat! ¿No saps los perills e dans que·t stan estojats si lo senyor mestre sap que en aquesta hora tu est fora del castell? Torna-te’n e per lo matí poràs entrar a ton plaer.

–¡O, so ben cert de tot lo que vosaltres me dieu! —dix Simó de Far—, mas a mi cové en tot cars del món de entrar esta nit dins lo castell, per què us prech molt afectuosament que digau al senyor mestre que·m faça obrir, car no tem ni vull tembre negun perill que seguir-me pugua.

Una de les guaytes anà a la església e trobà lo mestre qui stava prop del moniment dient ses ores. Com sabé que Simó de Far a tal hora era fora del castell, dix ab gran ira:

–Yo li promet, si Déu me deixa veure lo matí, li faré dar tal disciplina que a ell serà castich e als altres serà exemple. ¡O del mal frare que axí deixa la religió! Des que yo so mestre no he vist ni sabut que negú sia a tal hora fora del castell. Anau e digau-li que esta nit no pot entrar, mas que demà aurà la bona strena.

E lo mestre tornà en sa oració e la guayta se’n tornà ab la resposta. Com Simó de Far hohí tals rahons, homilment tornà a pregar als cavallers qui la guayta fehien volguessen tornar a dir al senyor mestre que l’i fes obrir, que la entrada sua era de gran necessitat e, aprés que l’agués hoït, li donàs la penitència que merexia. Per tres voltes lo y tornaren a dir e lo mestre en nenguna manera no li volia fer obrir. E stava allí un cavaller molt antich qui dix al mestre:

–Senyor, ¿per què vostra senyoria no dona audiència ha aquest frare Simó de Far? A veguades se segueixen coses en una hora que no s’esdevé en mil anys. Aquest cavaller ja sap la pena que li va en lo que ha comés, no·l tingau per tan foll que sens causa ell vulla entrar en aquesta hora, puix al matí poria entrar segurament. Per què tendria per bo que, guardades les portes e dalt per les torres, les guardes stiguen armats e ben provehits de grosses canteres. Car, senyor, yo he vist en mon temps, si no aguessen uberta la porta del castell a la hora de la mija nit, lo castell de Sanct Pere se perdia per la gran multitut de turchs que y vengueren a hora incogitada. E hora per hora, lo mestre, que Déus haja, lo socorregué e lo castell fon deliurat dels enemichs.

Lo mestre, per les paraules de l’antich cavaller, fon content que li obrissen, e manà que les portes fossen ben guardades e la muralla, e feren-lo entrar, lo qual venia ab la cara molt alterada. Com lo mestre lo veu davant si, li dix:

–¡O, mal frare e pijor cavaller, no tement Déu ni lo orde en què est posat, que en les hores indispostes e no honestes per a frares de religió ésser fora del castell! Yo·t daré la penitència que est mereixedor. Veniu vosaltres, ministres de la justícia, e posau-lo en lo carçre e no li doneu a menjar sinó IIII onçes de pa e II d’aygua.

–La senyoria vostra —dix lo cavaller— no ha acostumat de condemnar a negú sens que no sia hoït. E si la rahó que daré de mi no basta a rembre la pena, yo vull rebre ab paciència la pena doblada.

Dix lo mestre:

–No·t vull hoir, sinó que mane que lo manament meu sia executat.

–¡O, senyor! —dix lo cavaller—. ¿E axí seré yo vilment tractat que no·m voleu hoir? Yo·m pens que no passaran XXIIII hores que la senyoria vostra me volria haver hoït e haver-me donat la millor comanda de tota la religió, car no us hi va sinó la vida, la dignitat e que·s perda tota la religió. Aprés, si lo que yo diré no és veritat, no vull altra menys pena sinó que·m façau lançar dins mar ab una mola al coll, e yo vull morir màrtir per mantenir la nostra religió.

Lo mestre, qui veu que lo cavaller tant se justificava, manà que·l lleixassen e dix:

–Ara veurem què sabràs dir.

–Senyor —dix lo cavaller—, no és cosa que a dir faça en públich.

Lo mestre feu apartar tota la gent e lo cavaller feu principi a tal parlar.

CAPÍTOL XCIX

COM LO MESTRE DE RODES, AB TOTA LA RELIGIÓ, FON DELIURADA PER UN CAVALLER DE L’ORDE

Senyor, per la immensa e divina clemència e bondat de nostre senyor Déu és stada feta a la nostra religió la major gràcia que jamés fes a negú, car demà la senyoria vostra fora mort, e tots nosaltres, e destrohit tot lo nostre orde, la ciutat e tot lo poble robat, dones e donzelles desonrades e tot posat en total destructió. E per ço, senyor, so yo vengut a tal hora per informar-me bé de aquest fet, no tement negun perill per salvar la vida de la senyoria vostra e de tots los frares de la religió. E si de tal cosa punició mereixch, yo la comportaré ab molta paciència, car més stime morir que si la religió se havia de perdre.

–Prech-te, fill —dix lo mestre — que·m digues la forma ni com se devia fer, car yo·t promet a fe de religiós que la pena que devies haver se convertirà en gran augment de la honor tua e exalçament, car aprés de mi yo·t faré lo major de tot lo nostre orde.

E lo cavaller donà del genoll en terra e besà-li la mà. Aprés dix:

–La senyoria vostra deu saber com dos frares de la nostra religió, genovesos, nos tenen venuts, car a consell de aquests són vengudes aquestes naus de aquests malvats genovesos ab gran multitut de gent e ab poca mercaderia. E aquests traÿdors que tenim dins lo castell an feta una gran maldat, que de la cambra de les armes han llevades totes les nous de les ballestes e han-n’i posades de sabó blanch e de formatge perquè en la necessitat no·ns ne puguam ajudar. E demà, qui és lo Divendres de Passió, han elets los més forts e disposts hòmens de totes les naus per entrar dins lo castell. E cascú de aquests portarà una ballesta desencavalcada, que ara novament han trobat, que no stà ligada lo braç ab lo asbrer ab fil, com acostumen les altres de estar, mas ab lo estrep venen tan justes e ab un petit pern encavalquen molt bé. E cascú portarà espasa e secretament armat, portant sobre les armes cloches negres largues fins en terra. E vendran de II en dos ab escusa de adorar la Creu e per a hoir lo offici perquè negú no n’haja notícia. E com hi haurà prou gent, que lo divinal offici se farà, fàcilment poden exir de la església e, ab ajuda dels dos frares qui tendran ja la torre de l’homenatge presa, daran entrada als altres e pendran les altres torres que prop los stan. E ans que la senyoria vostra ne agués sentiment, fora presa la mitat del castell. E de mort o de pres no podíeu ésser estalvi, e tots nosaltres ab vós ensemps.

–Puix axí és —dix lo mestre —, anem secretament a la cambra de les armes e veurem primer si és veritat de les ballestes.

E trobaren que de V cents ballestes ensús que y havia, no·n trobaren sinó tres que tinguessen nous, sinó de sabó o de formatge. Lo mestre en aquell punt stigué esbalahit e conegué que lo cavaller li havia dita veritat e, prestament, feu ajustar consell de cavallers e feu pendre los dos frares genovesos. E lo mestre, volent-los fer turmentar, atorguaren com tenia de morir lo mestre e tota <la>³⁰ religió sens merçé neguna. Prengueren-los e lançaren-los en un sòl de torre hon havia moltes serps e escurçons e altres vils animals.

En tota la nit negú no dormí, ans secretament doblaren les guaytes. E triaren L cavallers jóvens e disposts per dar recapte als que vendrien. E tots los altres se armaren perquè, si havien mester socors, que·ls poguessen ajudar.

Al matí, com agueren ubertes les portes, los genovesos començaren a venir de dos en dos; e venien demostrant que dehien hores. Havien a passar III portes. La primera era tota uberta, ab dos porters que la guardaven. A les altres portes no podien entrar sinó per la portelleta poca. E com eren dins lo gran pati, davant la sglésia, staven allí los L cavallers, ben armats, qui·ls prenien, els desarmaven e, sens tocar de peu en terra, los lançaven en citges fondes, uns sobre altres. E encara que cridassen no u podien hoir los de defora. De aquesta ventura moriren MCCCLXXV genovesos aquell dia e, si més n’i fossen entrats, més n’i foren morts. Lo capità, qui stava defora, veu que tants genovesos eren entrats e que no n’exia negú: prestament se recullí en les naus. Lo mestre, que veu que més gent no entrava, feu exir fora del castell la major part dels cavallers e manà’ls que, tants com ne trobassen, que·ls prenguessen. E en aquella jornada fon feta gran destructió dels genovesos.

Lo capità, de continent que·s fon recollit, feu recollir tota la sua gent e feu dar vela a les naus, fahent la via de Barut, perquè sabien que lo soldà era aquí. Lo capità fon davant ell e reçità-li tot lo fet que li era seguit en Rodes; agueren consell entre ells, a instànçia e requesta dels genovesos, e fon concordat per tots que lo soldà en persona passàs en la ylla de Rodes ab lo major poder que pogués, que en les sues naus porien passar en dos o en tres viatges. Lo soldà feu posar en orde XXV mília mamelluts e tramés-los en la dita ylla.

Com les naus tornaren, passà lo soldà ab XXXIII mília moros. Les naus anaven e venien, que passats CL mília combatents se trobaren dins la ylla. Com la agueren tot destrohida de un cap fins a l’altre, posaren lo siti sobre la ciutat, e les naus guardaven lo port perquè no y entràs vitualles. E cascun dia daven III combats al castell: hu per lo matí, altre al migjorn e l’altre ans del sol post. E los de dins defenien-se molt virilment com a cavallers, emperò estaven ab congoixa perquè·ls fallien les vitualles. E vengueren en gran necessitat, que havien de menjar los cavalls, los gats, fins a les rates. Lo mestre, vehent-se en tan gran necessitat, tramés per tots los mariners e preguà’ls molt que donassen orde que un bergantí pogués passar entre les naus. Prestament los mariners forniren lo bergantí de totes coses necessàries. Lo mestre feu letres al papa, a l’emperador e a tots los reys e prínceps de crestians, notificant-los la grandíssima necessitat en què era posat, preguant-los que·l volguessen subvenir.

Partí lo bergantí una nit que plovia e fehia molt gran fosca: passaren, que no foren gens sentits. E per son discurs, donaren les letres. E cascun príncep los fehia bona resposta, emperò la ajuda era molt tarda. E aquestes letres eren vengudes al rey de França, qui proferí molt e feu poch.

Totes aquestes rahons que dites he, recitaren los cavallers qui de la cort del rey de França eren venguts al duch de Bretanya. E lo duch mostrava dolre’s molt del maestre e de la religió dient, allí present tots, moltes virtuoses paraules, entre les quals en special dix que trametria embaixadors al rey de França, que si ell volia trametre socors al gran mestre de Rodes e li seria plasent que ell hi anàs per capità, ho faria de molt bona voluntat he y despendria de ço del seu CC mília scuts.

L’endemà per lo matí tingué consell e foren elets IIII embaixadors: un arquebisbe e un bisbe, un vezcomte e, lo quart, fon Tirant lo Blanch, per ço com era bon cavaller e de la fraternitat de la Garrotera. Com los embaixadors foren davant lo rey de França, explicaren llur embaixada. Dix-los que al quart dia los retria resposta e passà més de I mes ans que d’ ell poguessen saber lo que deliberava de fer. Com agué prou stat, dix-los que per al present ell no podia entendre en tals fets, com fos occupat en altres negoçis que li anava més interés. Los embaixadors se’n tornaren ab la resposta.

Com Tirant sabé que tanta morisma stava sobre Rodes e que negú no·ls socorria, parlà ab molts mariners demanant-los de consell si seria possible que ell los pogués socórrer. E digueren-li que, si ell anava axí com dehia, ell los poria bé socórrer e poria entrar dins lo castell de Rodes, no envers la part del moll, mas a la altra part.

Tirant, ab voluntat del duch e ab liçènçia e voluntat de son pare e de sa mare, comprà una grossa nau e feu-la molt bé armar e provehir de moltes vitualles. Seguí’s que, per la coneixença que Tirant havia ab los çinch fills del rey de França, e lo menor de tots havia nom Phelip, qui era un poch ignorant e tengut en possessió de molt groçer, e lo rey per causa de açò ne fehia poca estima e la gent no·n fehien neguna mençió d’ell, e un gentilom qui·l servia, sabent que Tirant anava ab una nau en Rodes e per passar en Hierusalem, havent desig gran de anar en aquelles terres, dix a Phelip les següents paraules.

CAPÍTOL C

COM TIRANT ARMÀ UNA NAU PER SOCÓRRER AL MAESTRE DE RODES E ANÀ-SE’N EN SA COMPANYIA PHELIP, FILL MENOR DEL REY DE FRANÇA, DEL QUAL SE TRACTÀ MATRIMONI AB LA FILLA DEL REY DE CIÇÍLIA

–Los cavallers, senyor, qui aconseguir volen honor, com són jóvens e disposts per exerçir les armes no deurien aturar en casa de llur pares, e specialment los qui són de menor edat dels altres germans e majorment que lo pare no·n faça mençió neguna d’ell. E si yo fos en lo punt que vós sou ans hiria peixent les erbes per los monts que sol un dia yo aturàs en aquesta cort. ¿E no sabeu vós com diu aquell refrany antich «mudant edat, muda’s ventura»? E poríeu-la en altre loch millor trobar que no açí. E mirau de aquell famós cavaller Tirant lo Blanch aprés de la molta honor que ha sabuda guanyar en les batailles que en Anglaterra ha vençudes, ara novament arma una grossa nau per anar en Rodes y a la Casa Sancta de Hierusalem. ¡O, quina glòria seria per a vós secretament partir d’açí, vós e yo tot sols, e no dir res a negú fins fóssem dins la nau e cent milles dins mar! E Tirant és tan virtuós cavaller que us obeirà he us farà aquella honor que sou mereixedor segons la casa d’on veniu.

–Mon bon amich Tenebrós, yo conec molt bé lo bon consell que·m donau —dix Phelip—, e so molt content que u metam en execució.

–A mi par, senyor —dix lo gentilom — que yo dech anar primer en Bretanya al port hon Tirant adoba la nau e, per la molta amistat que yo tinch ab ell, li diré que·m faça gràcia que en companyia sua yo pugua passar en la terra sancta de Hierusalem, e quines coses he mester per a mi e a dos scuders. E vista sa intenció, posarem en la nau totes les coses que seran necessàries.

Phelip restà molt content de aquest deliber e dix:

–Tenebrós, en aquest temps que vós hireu a parlar ab Tirant, yo repleguaré los més diners que poré, e robes e joyes, perquè·m pugua mostrar honsevulla que sia.

Lo dia següent lo gentilom partí ab II escuders qui l’acompanyaven. E tant caminà Tenebrós per ses jornades que pervengué hon era Tirant. Feren-se grandíssima festa com se veren, e Tenebrós li dix la causa de sa venguda. Com Tirant sabé la sua embaixada, y trobà molt gran plaer, per ço com sabia que Tenebrós era gentilom valentíssim e molt discret e stimava la sua companyia. E respòs-li en la següent forma:

–¡Senyor e germà meu! Tenebrós, los béns, la persona e la nau e tot quant yo tinch és prest a tot lo que vós ordeneu, e yo u tinch a bona sort de vós anar en ma companyia. E per cosa en lo món yo no comportaria que cavaller ne gentilome, qualsevulla que fos, en la mia nau posàs vitualles, que de tot lo que en la nau serà, axí pròpiament com a la mia persona, vos serà dat tot lo que volreu.

Com Tenebrós hohí axí parlar a Tirant fon lo més content home del món, e feu infinides gràcies a Tirant de la molta gentilea sua.

Leixà allí hu dels servidors perquè fes adobar dins la nau una cambra hon se poguessen retraure per a dormir e a menjar, e que Phelip pogués star allí alguns dies secret, e Tenebrós se’n tornà per ses jornades, cavalcant fins que fon ab Phelip, lo qual lo estava sperant ab molt gran desig.

No fon poca la consolació que Phelip agué de la bona resposta de Tirant. E Tenebrós li dix que donassen orde que fos presta la llur partida, e Phelip li dix que ja tenia tot lo que se n’havia de portar.

L’endemà Phelip anà a son pare, lo rey, e supplicà’l, davant la reyna, que fos de sa merçé li donàs liçènçia de anar fins a París per veure la fira, que stava a dos jornades de allí. Lo rey, ab la cara molt fluixa, li dix:

–Fes lo que·t vulles.

Ell li besà la mà, e a la reyna per semblant.

E gran matí ells partiren e tingueren son camí, e per ses jornades arribaren al port de la mar. E Phelip se posà dins una cambra en la nau e no·s leixà veure a negú.

Com la nau fon partida e ben CC milles dins mar, Phelip se mostrà a Tirant. E aquell estigué lo més admirat del món de tal ventura. E puix se trobaren dins mar, fon-los forçat de tenir son dret camí deverç Portogal, e arribaren a la ciutat de Lisbona.

Lo rey de Portogal, com sabé que Phelip, fill del rey de França, venia en aquella nau, tramés-li un cavaller, preguant-lo graciosament li fos plasent de exir en terra per ço com venia enujat de la mar. E Phelip li tramés a dir que, per la sua amor, era molt content. Tirant hi Phelip se abillaren molt bé e, ben acompanyats de molts cavallers e gentilshòmens que Tirant portava, tots ben abillats e ab cadenes d’or, ixqueren de la nau e feren la via devers lo palau. Lo rey, com veu a Phelip abraçà’l e feu-li molta honor, e a tots los altres. E aturaren en la cort del rey X dies.

Com se’n volgueren anar, lo rey los feu molt ben fornir la nau de totes les coses necessàries en molt gran abundància. E de allí Tirant tramés un gentilom seu ab letres al rey de França reçitant-li la veritat de son fill. Com lo rey de França sabé que ab tan bona companyia son fill anava ne fon molt content, e·n special la reyna, que tant de temps havia passat que no n’havia pogut saber res, ans pensaven que fos mort o que·s fos posat en algun monestir.

Phelip pres comiat del rey de Portogal, e la nau feu vela e vingué al cap de Sanct Vicent per passar lo estret de Gibaltar. E allí trobaren moltes fustes de moros. Com veren la nau, totes les fustes se posaren en orde per pendre-la e donaren-li un gran combat que durà mig dia, hon hi morí molta gent d’una part e d’altra. Com la gent de Tirant agueren refrescat, tornaren altra volta a la batailla, la qual era molt brava. És veritat que la nau de Tirant era molt major e més alterosa que neguna dels moros, emperò era sola e les altres, entre grans e poques, eren XV e totes fehien armes. Com la nau de Tirant partí de Portogal hi havia passats CCCC hòmens d’armes.

Un mariner molt destre que havia en la nau, qui·s nomenava Cataquefaràs, aquest havia molt navegat, era molt subtil e valentíssim mariner: veu que mal anava llur fet, pres moltes cordes que havia en la nau e feu-ne un filat a manera de exàvegua que porten la palla. E del castell de popa fins a la proha, abraçant lo arbre, posà aquelles cordes e feu-les liguar alt, que los hòmens qui dins la nau combatien, aquelles cordes no·ls fehien gens de enuig a les armes, ans los restauraren de ésser presos, car les canteres que los moros tiraven eren tantes e tan spesses que era una gran admiració de veure. E si aquella exàvegua de cordes no fos stada, tota la cuberta de la nau fora stada plena de pedres e de barres de ferro. E ab aquell artifici fon restaurada, que jamés una pedra hi pogué entrar, ans axí com la pedra donava en les cordes sortia en mar.

¿Què feu més aquest mariner? Pres tots los matalafs que trobà dins la nau, e·ntoldà los castells e los costats de la nau e, com les bombardes tiraven, daven damunt los matalafs e no podien fer mal ni dan a la nau. Encara feu més: pres oli bullent e pegunta e, axí com les naus staven afrenellades, ab caçes lançaven oli. E ab la pegunta bullent daven de grans passions als moros, de què·ls fon forçat de apartar-se de la nau. Emperò tot lo estret de Gibaltar passaren combatent nit e dia. E tantes foren les bombardes, darts e passadors que les veles tenien clavades ab lo arbre de la nau, e volgueren acalar la antena aprés que los moros los agueren leixat e no pogueren. E eren molt prop de terra e, certament, la nau anava a dar a través prop de la ciutat de Gibaltar. Los mariners foren tan bons que prestament giraren la nau e alçaren les veles, ixqueren de l’estret e entraren en la gran mar. E en aquests combats foren nafrats Phelip e Tirant e molts altres.

Anaren en una ylla despoblada, prop terra de moros, e aquí curaren de les nafres e adobaren la nau lo millor que pogueren. E naveguaren per la costa de Barberia hon agueren molts combats ab fustes de genovesos e de moros fins que foren prop de Túniç. Aquí acordaren de anar a la ylla de Ciçília per carreguar de forment.

Com foren dins lo port de Palerm — hon era lo rey e la reyna, e dos fills que tenia e una filla de inextimable bellea, que avia nom Ricomana, donzella molt sabuda e de moltes virtuts complida — estant la nau dins lo port e volent pendre vitualles, que freturosos n’estaven, feren exir en terra a l’escrivà, e V o VI ab ell, ab manament que no diguessen res de Phelip ni de Tirant, sinó que era una nau que era partida de ponent e anava en Alexandria ab alguns pelegrins qui anaven al Sanct Sepulcre.

Com lo rey sabé que del ponent venien, per saber noves de aquella terra tramés a manar lo scrivà de la nau e tots los altres venguessen davant la senyoria sua; e fon-los forçat de fer-ho. E recitant davant lo rey los combats grans que en lo estret de Gibaltar havien aguts ab moros e ab genovesos, no recordant-se en aquell cars del manament que Tirant los havia fet, digueren com allí venia Phelip, fill del rey de França, en companyia de Tirant lo Blanch.

Com lo rey sabé que Phelip era en aquella nau, feu fer un gran pont de fusta de la terra fins a la nau, tot cubert de draps de raç. Lo rey, per fer-li honor, entrà dins la nau ab dos fills que tenia, e preguà molt a Phelip e a Tirant que ixquessen en terra e reposassen allí alguns dies, per la gan congoixa de la mar que passat havien e dels combats dels moros. Phelip e Tirant li’n feren infinides gràcies e digueren que per contentar-lo hirien ab sa senyoria.

Lo rey los tragué en la ciutat e feu-los molt bé aposentar e servir de molt bones viandes e de altres coses pertanyents per a hòmens qui hixen de mar. Emperò Phelip, per consell de Tirant, dix al rey que no aturaria en sa posada fins que hagués vista a la reyna. E lo rey ne fon molt content. Com foren alt en lo palau, la reyna los rebé ab cara molt affable, e sa filla la infanta. E tornats en sa posada trobaren-la segons fill de rey era mereixedor.

Aprés, cascun dia a la missa e aprés dinar eren ab lo rey, e·n special ab la infanta, la qual mostrava tanta affabilitat als strangers que anaven e venien, que per tot lo món se parlava de la sua molta virtut. E praticant cascun dia en la cort del rey, e ab la infanta, Phelip se enamorà molt de ella, e ella per semblant d’ell. Emperò Phelip era tant vergonyós com en davant ella que scassament gosava parlar e, com ella lo posava en rahons algunes, no y sabia respondre. E Tirant prestament responia per ell e dehia a la infanta:

–¡O, senyora, quina cosa és amor! Aquest Phelip, com som a la posada o fora de açí, jamés la sua boca se cança en dir lahors e béns e virtuts de la senyoria vostra e, com vos és present, ab gran trebal pot parlar, de sobres de amor. Certament vos dich que, si yo fos dona e trobàs algú ab aquesta gentil calitat e conegués en ell ésser home dispost e de antich linatge, yo deixaria de amar a tots los altres e amaria un tal com aquest.

–¡Hay, Tirant! —dix la infanta —, vós bé dieu. Emperò si naturalment li ve de ésser grosser de sa pròpia natura, ¿quin plaer, quina consolació pot ésser a una donzella que tothom se rigua d’ell e li donen sus hi mat en la darrera casa? Per amor de mi, no·m digau tal rahó, car per mon delit volria home qui fos entés, e comportaria ans en stat hi en linatge e que no fos grosser ni avar.

–Senyora —dix Tirant —, natural rahó dieu, emperò aquest no seu en aqueix banch que vós dieu. Aquest és jove e de pochs dies, e vell de seny, liberal, animós més que tot altre, molt affable e graciós en totes coses. En la nit se leva e no·m leixa reposar com volria: la nit li par un any, lo dia li és delitos; si plaer li vull fer, no havem a parlar sinó de la senyoria vostra. Si açò no és amor, si no, digau-me què seria. Senyora, amau a qui us ama, e de tot cert. Aquest és fill de rey, ab vós egual, qui us ama més que a la sua vida. E si no parla tant com la senyoria vostra volria, per millor lo’n deuríeu tenir: guardau-vos, senyor, de aquells hòmens qui ab gran audàcia e ab atreviment gosen requerir a dona o a donzella. E tal amor com aquesta no és gens bona, car amor que prest és venguda més prest és perduda. E tals com aquests són dits hòmens corsaris, qui van a roba de tothom. Dau-me vós, senyora, home qui ab gran temor e vergonya ve davant sa senyora, e escassament li pot exir la paraula de la boca, e ab les mans plenes de temor diu lo que vol dir.

–Tirant —dix la infanta —, per la molta amistat que vós teniu ab Phelip, feu bé de aseure’l en la cadira de honor. Ab lo noble orde de cavalleria que teniu vós, no podeu dir sinó lo bé que de vós se pertany e per ço us ne tinch per millor. Mas no penseu sia dona que cregua de lauger, ans, si res havia de ésser, hi volria posar les mans fins als colzes en sentir e saber la sua pràtica, stat e condició quina és, e si seria per dar consolació a la mia ànima en aquest món. Emperò los meus hulls contents són de la vista d’ell, lo meu cor se combat ab mi e la experiència me manifesta que és aquell que yo contemple, de ésser grosser e avar, les quals dos malalties són incurables.

–¡O, senyora! Qui en totes les coses del món vol molt subtilment mirar, moltes voltes li esdevé que elegeix la més rohín, e en special en les amors honestes e líçites. E no són passats tres dies que, passejant-nos lo senyor rey, vostre pare, e yo per lo jardí, parlam de molts stats de prínceps de la crestiandat e de moltes altres coses. E venguem a parlar de la senyoria vostra, dient-me com volia en sa vida repartir tot son stat e, per la molta amor que lo pare naturalment ama los fills, en special a vós, qui sou donzella que li sou stada tostemps molt obedient, vos vol dotar de totes les terres del ducat de Calàbria ensemps ab CC mília ducats. E açò desijava molt veure de vida sua per ço que, com la sua ànima se partiria del seu cors, aconsolada se n’anàs. Yo, vehent la bona e recta intenció sua, lo y lohí per ço com la senyoria vostra és mereixedora de molta dignitat e honor exçelsa. Per què supplich a vostra altesa que algunes hores dispostes me vullau dar audiència e no pendre enuig de res que yo digua a la senyoria vostra, car yo veig açí venir en la cort del senyor rey embaixadors del papa per contractar matrimoni de son nebot, que volen dir alguns seria fill, ab vostra altesa; e d’altres parts n’i veig del rey de Nàpols, del rey d’Ongria e del rey de Chipre. E encara que yo no tingua poder del crestianíssim e superior en dignitat de tots los reys de la crestiandat, lo rey de França, vull contractar ab vostre pare e ab la altesa vostra de aquest matrimoni.

Gran cosa és, senyora, ab los hulls corporals poder veure si és coixo o tort, o alesiat de algú de sos membres, si és vell o jove, o si és de bona gràcia o de mala, o si és valent o covart. De totes aquestes coses e moltes altres en què natura pot fallir, la altesa vostra ne haurà de estar a relació d’altri, qui us porà dir tot lo contrari del que serà. Sàvia e discreta vos veig, senyora, e més sabent que tota altra, e per tal vos tinch. E no pense la senyoria vostra que, per yo ésser servidor de Phelip, digua nengunes coses fictes ne manlevades, que de totes les que damunt he dites podeu veure totes les perfections en aquest. Mas, per la vostra grandíssima e alta dignitat de perfections que la vostra singular persona poseheix, sou mereixedora de seure en cadira emperial e sotsmesa a la corona de França, per ésser de major altesa, ans que a l’imperi romà. E bé s’és mostrada per experiència la gran dignitat del rey de França, que les armes no li foren donades sens gran causa, car per manament de nostre Senyor li foren trameses per un àngel tres flors de liri al rey de França que les fes, lo que no·s lig que jamés per àngel sien stades trameses a negun rey. Donchs, senyora, la senyoria vostra pot pendre part del mundanal e del spiritual, e de sanctedat serà complida la vostra excelsa persona per causa de aquest infant. ¿E qui és aquella qui pugua haver glòria en aquest món e paradís en l’altre?

En açò vengué la reyna e torbà’ls de ses delitoses rahons. Com agueren stat un poch spay, dix la reyna a Tirant:

–Cavaller virtuós, no és passada una hora que·l senyor rey e yo parlàvem de vós e de les cavalleries vostres, e lo rey vol-vos acomanar un gran fet en què li va molt a ell e a mi. E yo us tinch per tal que, si vós ho empreneu, que·n volreu a la honor vostra exir axí com de bon cavaller se pertany. Emperò, per esquivar los molts duptes que y són, yo y daré tot aquell empediment que poré.

–Senyora —dix Tirant—, vostra exceŀlència me parla tan cubert que yo no sé què y pugua respondre, si ja no havia altra doctrina més clara de la que la altesa vostra m’a dit. Emperò lo que yo poré fer per la exceŀlència vostra, ab consentiment del senyor rey, ho faré de molt bona voluntat, fins a portar-ne la creu al coll.

La reyna li regracià molt la sua bona voluntat. Tirant pres comiat de la reyna e de la infanta. E com fon en la sua posada congoixava’s molt que la nau fos adobada perquè pogués prestament partir. Tirant veu dins en alta mar venir una nau e, ans que anàs a menjar, volgué saber noves. E tramés-hi prestament un bergantí armat qui anà molt prestament y tornà. E digueren-li com aquesta nau venia de Alexandria e de Barut, e que havien tocat en la ylla de Chipre, emperò que en Rodes no havien pogut tocar —tanta era la multitut dels moros que la tenien asetjada per mar y per terra—, hon hi havia moltes fustes de genovesos qui guardaven lo port e la ciutat de Rodes, que estava en fort punt que ja no tenien res que menjar. De pa, passats III mesos havia que lo mestre ni negú del castell ni de la ciutat menjat no n’havien, e no menjaven sinó carn de cavall, e tan bon dia si·n podien haver. E crehien verdaderament que en breus dies se haurien a retre als moros. E ja·s foren donats sinó que lo soldà no·ls havia volguts pendre a merçé.

Com Tirant sabé aquestes noves, entrà en gran pensament. E com agué molt pensat, deliberà carreguar tota la nau de forment e d’altres vitualles, e que anàs a socórrer la religió de Rodes. E axí u feu. Prestament tramés per mercaders e donà’ls tanta moneda que carreguaren la nau de forment e de vins e de carns salades.

Com lo rey sabé açò, tramés per Tirant e dix-li son voler ab paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CI

COM LO REY DE CIÇÍLIA PREGUÀ A TIRANT QUE L’ACOLLÍS EN LA SUA NAU PER PASSAR AL SANCT SEPULCRE DE HIERUSALEM

–Per lo bon grat que tinch de vós, Tirant, e per la molta virtut que en vós tinch coneguda, me obligua que desige fer per vós alguna cosa que us fos accepte. He us tindré a molta gràcia que us vullau amprar de mi, que no serà cosa neguna que us sia deneguada, car yo us ame he us vull tenir en compte de un germà o fill per los actes que us veig fer de virtuós cavaller, qui són tals e de tan gran renom e fama que sou mereixedor de haver premi de nostre senyor Déu en aquest món, e en l’altre la sua eterna glòria. Car la glòria de la vostra ampresa posa en gran dejectió a tots los prínceps de la crestiandat que en tan gran necessitat no han volgut socórrer lo mestre de Rodes. E si la divina Bondat me fehia gràcia que·m donàs a sentir en aquest sanct viatge la sua eterna vida per yo poder anar ab vós a la sancta perdonança de Hierusalem desfreçat, per ço que de negú conegut no sia, e açò seria cosa que us tendria a més grat que si·m dàveu un regne, e de tota la vida mia vos ne restaré obliguat. Per què us prech ab molta amor que no m’o denegueu, e haja de vós tal resposta com de la vostra acostumada virtut se espera.

Acabant lo rey, feu principi Tirant a un tal parlar:

–Molta glòria seria per a mi que la exceŀlència vostra me volgués pendre per servidor, com de germà o de fill yo no·n so mereixedor ne us ho he servit. E fas infinides gràcies a la exceŀlència vostra de la bona voluntat vostra. Si la necessitat m’o requeria, me ampraria de la altesa vostra com si fósseu mon natural senyor, a qui tota ma vida agués servit. He us ne bese les mans. De anar en la mia nau, senyor, la nau, los béns meus e la persona és tot de la exceŀlència vostra, e podeu manar e ordenar de tot, axí com de cosa vostra pròpia, car, senyor, yo desige servir la altesa vostra e obeir de tot lo que maneu. Emperò, senyor, la principal intenció mia com yo partí de ma terra fon ab propòsit leal e verdader de anar en Rodes e socórrer aquella sancta religió, la qual està en punt de ésser del tot desolada. E açò per causa dels cruels genovesos, qui solament los plau la glòria dels vençuts e no dels vençedors, no tenint clemència ne pietat ha llur proïsme crestià, ans fan part manifesta ab los infels.

–Tirant —dix lo rey —, yo veig la vostra sancta intenció he bon propòsit, e feu com a cavaller singular e cathòlich crestià. Yo so bé content del mèrit de la vostra ampresa, la qual és sancta, justa e bona. E per ço tinch yo ara molt major voluntat de anar-hi ab vós he us vull ajudar, de tot mon poder, de totes les coses per a vós e a la vostra ampresa necessàries.

E Tirant li’n feu infinides gràcies e axí restaren de acort. E Tirant supplicà al rey fos de sa merçé entràs dins la nau e miràs qual apartament més li plauria. Com lo rey agué mirada la nau, elegí li fos feta una cambra prop lo arbre, per ço com allí va la nau més segura com corre fortuna.

Entre lo rey e Tirant cascun dia passaven moltes rahons de moltes coses. E vengueren a parlar de Phelip, lo qual Tirant desijava que fes matrimoni ab la infanta, ab lo dot que lo rey li havia dit. E lo rey venia-y bé per liguar-se ab la casa de França, e dix:

–Tirant, de aquests afers yo no clouria res sens voluntat de ma filla, perquè a ella té de servir. E si ella és contenta, per ma part vos offir lo matrimoni, e dar-li he tot lo que li he offert. Yo de bon grat ne parlaré ab la reyna e ab ma filla e, sabuda llur intenció, ans de nostra partida lo matrimoni se fermarà.

Lo rey feu venir en la sua cambra a la reyna e a sa filla, e dix-los semblants paraules:

–La causa, reyna e vós, ma filla, per què us he fetes venir açí és per manifestar-vos la mia breu partida, car yo tinch deliberat, ab lo divinal auxili, de anar en companyia de Tirant a la sancta perdonança del sanct Sepulchre de Hierusalem e, perquè conegut no sia, no vull portar ab mi sinó un gentilom qui·m serveixqua. E perquè la vida e mort mia està en les mans de nostre senyor Déu volria que, ans de ma partida, vós, ma filla, fósseu coŀlocada en matrimoni que restàsseu contenta e consolada, e que yo en ma vida ne haja aquest plaer. E si aquest fill de rey que açí és voleu per liguar-nos en germandat ab lo més alt rey de la crestiandat, yo so cert que, ab consell e ajuda de Tirant y ab la voluntat que Phelip hi mostra, la cosa vendrà a bona conclusió.

–dona’m de parer —dix la infanta— que la senyoria vostra sap bé com la nau passaran XV dies que no haurà acabat de carreguar ne serà en orde per partir. E dins aquest temps, la altesa vostra, ab consell de mon oncle e germà vostre, lo duch de Meçina, poreu concordar lo negoci, puix lo duch s’espera esta nit o demà ésser açí.

–Molt bé dieu, ma filla, dix lo rey. E rahó és que y sia demanat.

–Perdone’m la altesa vostra —dix la infanta— que, puix la exceŀlència vostra té deliberat de anar en aquest sanct viatge, deuríeu fer una gran festa a fi que Tirant e tots los de sa companyia, com sereu dins mar vos serveixquen de millor voluntat e, d’altra part, si venia en orelles del rey de França, conegués que la altesa vostra fa menció de son fill Phelip. E diumenge qui ve sia manada celebrar festa e sala general que dure III dies, que les taules estiguen parades nit e dia e que contínuament trobassen viandes abundantment per a tots aquells que venir hi volguessen.

–Per la mia fe, ma filla —dix lo rey—, vós hi haveu millor pensat que yo no havia, e so molt content que·s faça. E per quant stich molt occupat per causa de la mia partida, en deixar lo regne en bon stament e que negú no pugua res sentir de la partida mia —per los grans inconvenients que seguir se’n porien com siam en terra de moros—, e per tots aquests sguarts, volria vós, ma filla, hi tinguésseu les mans en ordenar-ho.

Lo rey prestament feu venir lo majordom e los compradors, e manà’ls que fessen tot lo que sa filla Ricomana los manàs. E ells digueren que eren contents. Totes les coses per la infanta foren molt bé ordenades, e devisades de moltes e diverses maneres de viandes per mostrar la sua gran discreció. E aquesta festa no fon ordenada per la infanta per pus, sinó per provar a Phelip e veure en son menjar quin conport fehia.

Lo dia asignat del solenne convit, la infanta havia ordenat que lo rey e la reyna e Phelip hi ella, tots IIII menjassen alt en una taula; e lo duch de Mecina e Tirant, e tots los altres comtes e barons e les altres gents menjassen més baix de la taula del rey.

Venint la vespra de la festa, lo rey tramés dos cavallers a Phelip e a Tirant, preguant-los que per a l’endemà a la missa e al dinar fossen ab ell. E ells ab molta humilitat acceptaren lo convit.

Per lo matí ells se abillaren lo millor que pogueren, e tots los seus per lo semblant. Foren al palau e feren reverència al rey, e lo rey ab gran affabilitat los rebé e pres a Phelip per la mà, e lo duch de Meçina a Tirant, e axí anaren fins a la sglésia. Com lo rey fon en la sua capella, demanaren-li liçència de anar acompanyar a la reyna e a sa filla, e lo rey fon molt content. E acompanyant-les, Phelip pres del braç a la infanta per star-li prop. E Tirant no·s partia prop de Phelip per dupte que no fes o que no digués alguna bajania que vingués en desgrat de la infanta.

Dita la missa e lo rey tornat en lo palau ab tots los altres, lo dinar fon prest. Lo rey se asigué en mig de la taula e la reyna al seu costat. E lo rey, per fer honor a Phelip, lo feu seure al cap de la taula, e la infanta davant Phelip. Tirant volia restar de peus per star prop de Phelip, e lo rey li dix:

–Tirant, mon germà lo duch de Meçina vos stà sperant, que no·s vol seure sens vós.

–Senyor, sia de vostra merçé —dix Tirant —manar-li que·s segua, car, en tal festa com és aquesta, de rahó és que yo haja a servir a fill de rey.

La infanta, no ab prou paciència, li dix ab la cara un poch irada:

–No cureu, Tirant, d’estar tostemps en les faldes de Phelip, car en la casa del senyor rey mon pare hi ha prou cavallers qui·l serviran e no fretura ésser-hi vós.

Com Tirant veu la infanta parlar ab passió e era forçat de anar-se’n, acostà’s a la orella de Phelip e dix-li:

–Com lo rey pendrà aygua e veu que la infanta se leve e done del genoll en terra, hi ab la mà té lo baçí, feu vós lo que ella farà. E guardau-vos de fer alguna grosseria.

E ell respòs que sí faria. Tirant se n’anà e, com tots foren aseguts portaren la ayguamans al rey, e la infanta donà dels genolls en terra e prengué un poch del baçí. E Phelip volgué fer per lo semblant, emperò lo rey no u volgué consentir, e tal orde mateix servà en la reyna. E venint al lavar de la infanta, ella pres la mà a Phelip perquè ensemps se lavassen. E Phelip, usant de cortesia e de gentilea, dix que no era rahó, e donà del genoll en terra e volgué-li tenir lo plat, emperò ella jamés se volgué lavar fins que los dos se lavaren ensemps. Aprés portaren lo pa e posaren-lo davant lo rey e a cascú d’ells, e negú no y tocà, sperant que portassen la vianda. Phelip, com veu lo pa davant, pres cuytadament un ganivet e pres un pa e lescà’l tot, e feu-ne XII lesques grans e adobà-les. Com la infanta veu tal entramés no·s pogué detenir de riure. Lo rey e tots los qui allí eren e los cavallers jóvens qui servien fehien un joch mortal a Phelip, e la infanta que·s concordava ab ells. Fon forçat vingués a notícia de Tirant per ço com no partia jamés lo hull de Phelip. Levà’s correns de taula e dix:

–¡Per mon Déu! Phelip haurà fallit en sa honor, que deu haver feta alguna gran bajania.

E posà’s al costat seu, davant la taula del rey. Stigué mirant a cascuna part de la taula e veu les lesques del pa que Phelip havia taillat, e veu que lo rey ni negú no havien tocat en lo pa. Prestament presumí la occasió de les rialles. Tirant li levà prestament les lesques, mes mà a la boça e tragué XII ducats en or, e posà en cascuna lesqua un ducat e feu-ho donar a XII pobres.

Com lo rey e la infanta veren lo que Tirant havia fet, tots cessaren de riure. Dix lo rey a Tirant quina significança tenia lo que havia fet.

–Senyor —dix Tirant —, com hauré complit lo que y tinch a fer, ho diré a vostra altesa.

Tirant donà totes les lesques, cascuna ab son ducat, e la darrera se acostà a la boca. E dix-hi una avemaria e donà-la. Dix la reyna:

–Molt me plauria saber aquest entramés.

Respòs Tirant en la següent forma.

CAPÍTOL CII

COM LO REY DE CICÍLIA FEU UN CONVIT A PHELIP E A TIRANT ANS QUE PARTISSEN, E COM TIRANT REPARÀ UN GRAN DEFALT QUE PHELIP HAVIA FET

–Senyor, la exceŀlència vostra stà admirada, e tots los altres, del que Phelip ha fet principi e yo he feta la fi, fahent-ne tots burla. E la causa de asò, senyor, és, puix la altesa vostra ho desija saber, que los crestianíssims senyors reys de França, per les moltes gràcies que obteses han de la immensa bondat de nostre senyor Déu, instituhiren que tots los llurs fills, ans que rebessen lo orde de cavalleria, al dinar, ans que menjen, lo primer pa que·ls posen davant ne fan XII lesques e·n cascuna posen un real d’argent, e donen-ho per amor de Déu en reverència dels XII apòstols. E com han rebut lo orde de cavalleria posen en cascuna lesqua una peça de or. E fins al dia de hui ho pratiquen tots los qui ixen de la casa de França. E per açò, senyor, Phelip ha taillat lo pa e n’a fetes XII taillades perquè cascun apòstol haja la sua.

–Sí Déu me salve la vida —dix lo rey —. Aquesta caritat és la més bella que yo jamés hoís dir. E yo, qui so rey coronat, no fas tanta caritat de un mes.

La vianda fon venguda. La infanta dix a Tirant que se n’anàs a dinar e Phelip, coneixent son gran deffalt e la discreta reparació que Tirant feta havia, en lo menjar tingué’s esment, que no menjava sinó tant com la infanta fehia. E com se foren levats de taula, se pres a partir la infanta ab una donzella sua de qui ella molt fiava e, ab una poqua de ira ab amor mesclada, feu principi a tal lamentació.

CAPÍTOL CIII

LAMENTACIÓ QUE FEU LA FILLA DEL REY DE CIÇÍLIA APRÉS DEL CONVIT

–¿No és fort pena la mia? ¡Que aquest Tirant és fet enemich de mon voler, que sola una hora yo no puch ab Phelip parlar! Que si li fos fill o germà o natural senyor no·l tendria tan a prop, que temps no tinch en dir-li rahó neguna que ell no·s pose en les nostres rahons. ¡O, Tirant! ¡Vés-te’n ab la tua nau e sies benaventurat en los altres regnes! Sol me leixa a Phelip per repòs de la mia ànima e consolació de ma vida. Car si no te’n vas, tostemps viuré en pena, car ab la tua discreció repares les indiscrecions dels altres. Digues, Tirant, ¿e per què tant me enuiges? Car si jamés has amat en algun temps deuries pensar quant és gran repòs praticar de rahons a soles ab aquella persona que hom ama. E yo, fins açí, jamés he sabut ni he sentit les passions de amor: bé m’era plasent lo festejar y ésser amada, mas com pensava que eren vasalls e de la casa de mon pare, tant m’estimava ésser loada com ésser amada. Mas ara, miserable de mi, que com vull dormir no puch, la nit és més largua que no volria, res que menje no sent dolç, ans me par amarch com fel, les mies mans inútils me desdenyen, que no·m volen ajudar a liguar, la mia ànima no té prou temps per a pensar, sola desige sempre star, que negú res no·m digués. Si açò és viure, ¡no sé què·s serà morir!

E ab tals e semblants paraules la enamorada infanta se lamentava, derrocant destiŀlades làgremes de aquells hulls que moltes flames de foch havien ençeses en lo cor de Phelip. E stant ab aquest trist continent la infanta, per la sua cambra entrà lo rey e son germà, lo duch de Meçina, lo qual restava per visrey e loctinent general de tot lo regne. Com foren dins la cambra, lo rey la veu star ab la cara e gest molt adolorit e dix-li:

–¿Què és açò, la mia filla? ¿Com estau axí vós adolorida?

–¡E com, senyor! ¿No tinch gran rahó —dix la infanta— que la senyoria vostra stigua per partir? ¿Què faré yo, desconsolada? ¿Ab qui m’aconsolaré? ¿En què pendrà repòs la mia ànima?

Girà’s lo rey devers son germà e dix-li:

–Duch, ¿què us par de la humanitat com se sent? E la pròpia sanch no·s pot tornar aygua.

Lo rey, ab paraules de molta amor, aconortà a sa filla tant com pogué. E trameteren per la reyna que vengués e, tots quatre, tingueren llur consell. E lo rey feu principi a un tal parlar.

CAPÍTOL CIIII

COM LO REY DE CIÇÍLIA COMANÀ LA MULLER E SA FILLA A SON GERMÀ, LO DUCH DE MEÇINA, E PREGUÀ’L QUE DIGUÉS LO PARER SEU EN LO MATRIMONI DE PHELIP E DE SA FILLA

–Puix la bona sort mia ha ordenat e a la divina Providència plau que aquest sanct viatge scusar no·s pot, la mia ànima se’n va aconsolada, puix lo meu germà resta açí en loch meu, qui és la mia pròpia ànima, al qual prech que us tingua per recomanades en tot lo que manareu e ordenareu. E aquest serà lo major plaer que fer-me porà. E més vos prech, duch, que digau vostre parer en aquest matrimoni de Phelip, puix Déu lo’ns ha açí aportat, e dieu-nos la intenció vostra.

E donà fi a son parlar.

–Senyor —dix lo duch—, puix a la exceŀlència vostra plau, e de la senyora reyna, que yo y digua mon parer, so molt content. ¿E què dich? Com a les donzelles los parlen algun matrimoni de què elles se contenten e tan prest no ve a conclusió segons lo apetit e llur voluntat, resten molt agreujades. E puix la altesa vostra va en aquesta sancta perdonança e Phelip hi va tanbé, so de parer que aquest matrimoni se deuria fer ab consentiment de son pare e de sa mare. E la senyoria vostra trameta per Tirant, e feu-li scriure letres al rey de França de aquest matrimoni si li vindrà en plaer, perquè no façam de la concòrdia discòrdia e de la pau guerra; perquè no pogués dir que, per son fill ésser molt jove e de poca edat, lo aguessen enganat. Car si era ma filla, més la stimaria dar a un cavaller ab voluntat de sos parents ans que dar-la a un rey contra voluntat del seu poble.

Lo rey e la reyna tingueren per molt bo lo consell del duch. E la infanta, de vergonya, no y gosà contradir. E d’altra part fon contenta que tan prestament no·s fes, per ço com volia haver major experiència de Phelip, perquè no·l tenia prou conegut, e concordà’s ab la voluntat de tots.

Prestament trameteren per Tirant e recitaren-li larguament tot lo consell que havien tengut sobre lo matrimoni, e Tirant los lohà lo bon deliber que havien tengut. E restà lo càrrech a Tirant d’escriure. E scriví letres al rey de França, narrant-li larguament la forma de la concòrdia del matrimoni si a ell era plasent. Lo rey feu armar un bergantí per passar en la terra ferma, qui anà ab les letres dret ha Pumblí.

La nau de Tirant fon ben carreguada de forment e de altres vitualles. Com lo bergantí degué partir, lo rey feu demostració que se n’anava ab lo bergantí e tancà’s dins una cambra que de negú no fos vist, e posaren fama que anava la via de Roma per parlar ab lo papa. E en la nit Tirant feu recollir lo rey e Phelip. Com tota la gent fon recollida, Tirant anà a pendre comiat de la reyna e de la infanta, e de tots los de la cort. E la reyna feu molta honor a Tirant e preguà’l que volgués tenir per recomanat al rey, perquè era home de delicada complexió.

–Senyora —dix Tirant —, no dupte la senyoria vostra que serà per mi axí servit com si fos mon natural senyor.

E la infanta lo y recomanà molt, la qual restà ab molta dolor e pensament. E açò per causa del rey, son pare, que se n’anava, e molt més per la amor que tenia a Phelip.

E en la primera guayta la nau feu vela e ixqueren del port ab molt bon temps. E agueren lo vent molt pròsper, que en IIII dies passaren lo golf de Venècia e foren en vista de Rodes, e anaren al castell de Sanct Pere e aquí surgiren per sperar vent que fos un poch fortunal. E Tirant, a consell de dos mariners que de sa terra havia portats, qui amaven molt la honor sua, com veren lo vent larguer e bo, en la nit donaren vela. E de matí, apuntant la alba, ells foren en vista de Rodes, molt prop.

Com les naus de genovesos veren aquella nau venir, pensaren que era una de dues que havien trameses per portar vitualles per al camp, e vehien que venien de levant. No podien pensar que neguna altra nau tingués atreviment de venir enmig de tantes naus com en lo port staven. La nau se acostà e, com fon prop d’elles, carreguà de tantes veles com podia portar. En açò conegueren los genovesos, e en lo gàlip de la nau, que no era de les sues.

Posaren-se en orde del que pogueren, emperò la nau los fon tan prop que neguna nau no pogué alçar vela e aquesta, a veles plenes, passà per mig de totes les naus al lur despit. Emperò ells foren ben servits de lançes e de passadors e de molts colps de bombardes, e de tot lo que en la mar se usa. E Tirant manà al timoner e al naucher que no voltassen la nau, sinó que donassen la proha en terra endret de la ciutat, en un arenal que y ha peguat ab la murailla. E a veles plenes donaren allí.

Com los de la ciutat agueren vist la nau donar la proha en terra penssaren-se que fos de les dels genovesos, que acordadament agués dat en terra per pendre la ciutat. Tota la gent cuytà en aguella part e combatien-los molt bravament. E los de les naus los combatien d’altra part, que ells staven en prou congoixa, fins a tant que un mariner anà prestament e pres una bandera de les de Tirant e alçà-la. Com los de la ciutat veren la bandera detingueren-se, que no feren armes. Prestament feren saltar un home, qui·ls dix com aquella nau era de socors.

Com los de terra saberen que lo capità de la nau era francés e portava la nau carreguada de forment per socórrer la ciutat, anaren-ho a dir al mestre, lo qual, sabuda la bona nova, se agenollà en terra, e tots los qui ab ell eren, e feren lahors e gràcies a la divina providència com era stat en recort d’ells, que no·ls havia oblidats. Lo mestre devallà del castell ab tots los cavallers e los hòmens de la ciutat, ab taleques, entraven dins la nau per traure forment e posaven-lo en botigues.

Lo mestre, com hagué aguda verdadera relació qui era Tirant, tingué gran desig de veure’l, coneixent per experiència la molta virtut sua, e manà a dos cavallers de l’orde, dels majors que y eren, que anassen a la nau e que preguassen a Tirant de part sua que volgués exir en terra. Los cavallers pujaren en la nau e demanaren lo capità, e Tirant, axí com aquell qui era pràtich e cortesà, los rebé ab molta honor. Los cavallers li digueren semblants paraules:

–Senyor capità, lo senyor mestre és devallat del castell e és en la ciutat, qui us spera e prega-us li façau gràcia de exir en terra. Per la virtuosa fama que de vós ha hoïda mençionar, desija molt la vostra vista.

–Cavallers senyors —dix Tirant —, direu a mon senyor lo mestre que molt prest yo seré ab la senyoria sua, que ja fora exit a fer-li reverència sinó que spere que haja fet aleujar la nau, perquè tinch dupte que ab lo gran càrrech que té no s’obra e que·s perda lo forment. E sa merçé prengua càrrech de posar en segur lo forment que trahuen. E vosaltres, cavallers, vos prech me façau dues gràcies: la una és que per gentilea vullau pendre una poqueta coŀlació ab mi; la segona, que dos gentilshòmens meus se’n vajen en companyia vostra, perquè de necessitat tenen a parlar ab lo senyor mestre ans que yo ixqua en terra.

–Capità senyor —dix lo un cavaller —, dues coses nos demanau que no us poden ésser deneguades. La primera és tan delitosa per a nosaltres que per a tots los dies de nostra vida vos restarem obliguats.

E Tirant, que y havia ben provehit en lo passat dia en fer coure moltes gallines e altres maneres de carns fiambres, e aquí·ls donà bé a menjar e a ells paregué ésser tornats de mort a vida. E Tirant hagué provehit ab lo seu majordom e ab los servidors seus que en la ciutat li agueren una gran posada, e allí feu aparellar de menjar per al mestre e a la religió, perquè sabia que u havien molt mester. E per causa de açò Tirant se detingué, que no volgué exir en terra fins que lo dinar fos aparellat.

Com los cavallers se’n volgueren anar, Tirant pres dos gentilshòmens dels seus e dix-los que en secret parlassen ab lo mestre, e que li diguessen com ell portava en la sua nau lo rey de Ciçília e Phelip, fill del rey de França, qui anaven a la sancta perdonança de Hierusalem, si serien segurs en la sua terra. Com los gentilshòmens hagueren explicada la embaixada al mestre, ab aquella honor e reverència que a ell se pertanyia, lo mestre los dix semblants paraules:

–Gentilshòmens, digau al virtuós Tirant lo Blanch que yo so molt content de tenir secret tot lo que ell volrà e que en la mia terra ell no deu demanar seguretat neguna, que yo vull que ell la tingua per sua. Que los seus actes són stats de tanta virtut e singularitat que ell nos ha guanyada tant la voluntat que és senyor de les persones nostres e dels béns. E que en la mia terra yo·l prech que ell mane e ordene axí com si fos mestre de Rodes, car tot lo que manarà serà complit sens contradictió neguna. E si vol lo ceptre de la justícia e les claus del castell e de la ciutat, de continent li seran liurades.

Cobrada la resposta Tirant dels seus embaixadors, ne feu relació al rey de Ciçília, de la molta cortesia del mestre. E lo rey e Phelip, desfreçats, ixqueren en terra e anaren a la posada que·ls havien aparallada. E Tirant ixqué molt bé abillat. E devisà’s en aquesta forma, ço és, ab gipó de brocat carmesí e, sobre lo gipó, un gesaran de malla, e sobre lo gesaran un jaquet d’orfebreria e ab moltes perles que y havia brodades, ab spasa senyida. Y en la cama portava la guarrotera e al cap un bonet de grana ab un fermaill de molt gran stima.

Entrant Tirant dins la ciutat, trobà lo mestre en una gran plaça. Tirant anava molt bé acompanyat de molts cavallers, axí de l’orde com dels seus. Les dones e les donzelles staven per les finestres, e per portes e tarrats, per veure qui era aquell benaventurat cavaller qui de tan cruel fam los havia deliurats e de penosa captivitat.

Com Tirant fon davant lo mestre, feu-li honor de rey: ficà lo genoll e volgué-li besar la mà, emperò lo mestre no u consentí e per bon spay stigueren altercant. Lo mestre lo pres per lo braç, levà’l de terra e besà’l en la boca ab molta amor affable. Aquí passaren moltes rahons en presència de tots, recitant-li lo mestre los grans combats que lo soldà, nit e dia, los daven per terra, e los genovesos per mar; e com staven de hora en hora per dar-se, per la strema fam que tenien, e no·ls era possible poder-se més sostenir, que tots los cavalls e altres animals se havien menjats, fins als gats, que a maravella se’n trobàs hu.

–Moltes dones prenyades se són afollades e los petits infants se moren de fam. Aquesta és la major misèria que en lo món sia stada.

Acabant lo mestre de recitar los passats mals, Tirant feu principi a un tal parlar.

CAPÍTOL CV

COM TIRANT ARRIBÀ A RODES AB LA NAU E LA SOCORREGUÉ

Les vostres justes preguàries, reverendíssim senyor, e les doloroses làgremes de l’afligit poble han mogut la immensa e divina bondat de nostre senyor Déu de haver clemència e pietat de la senyoria vostra e de aquesta pròspera e benaventurada religió, que no ha permés ni permetrà que sia destrohida per mans dels enemichs de la sancta fe cathòlica. E alegre’s la merçé vostra que, mijançant lo divinal auxili, prestament tota aquesta morisma serà fora de tota la ylla. Mas per quant a la major necessitat deu hom primer acórrer, supplique a la senyoria vostra me faça gràcia que en la casa vostra vullau pendre de mi un petit dinar ab tot los que açí són.

–Cavaller virtuós —dix lo mestre —, vós me preguau de cosa que és a mi tan accepte e delitosa que, atesa la gran necessitat, ab infinides gràcies la accepte. Car en tal punt stich que ab fatigua gran me poden exir les paraules de la boca. E Déu me faça gràcia que us ho pugua satisfer en tot bé e honor vostra.

E prestament, enmig de la gran plaça, Tirant feu posar moltes taules e feu seure lo mestre ab son stat e tots los cavallers de la religió. E lo mestre preguà a Tirant que·s volgués seure prop de ell e ell s’escusà que li perdonàs la senyoria sua, que volia dar recapte a la gent. E pres un bastó de majordom e feu portar les viandes al mestre, e donà-li dos parells de pagos e molts capons, e gallines de Ciçília que havia portat, e aprés feu donar a tots los altres compliment de totes coses.

Com agueren començat de menjar, Tirant manà tocar les trompetes e feu fer crida que, tots aquells qui volguessen menjar e no tinguessen taules prestes allí, se aseguessen en terra, que aquí los seria dat tot lo que haurien mester per a la humanal vida. E molt prestament se foren asegudes entorn de la plaça, que era molt gran, moltes dones e donzelles de honor e gran multitut de poble. E Tirant donà orde que en poca hora tots tingueren què menjar e, d’altra part, Tirant tramés moltes viandes als que guardaven lo castell. E ab la ajuda de nostre Senyor, qui dona compliment de la sua gràcia a tot lo món, e ab la bona diligència de Tirant, tots restaren contents.

Com lo mestre e tots foren dinats, la coŀlació fon presta de molts confits per al mestre e als cavallers. Aprés, Tirant feu traure de la nau moltes botes de farina e feu-les posar enmig de la plaça, e supplicà al mestre fos de sa merçé dos cavallers de l’orde ab los regidors de la ciutat repartissen tota aquella farina entre la gent popular, com ell ne tingués més per fornir lo castell. E més, lo supplicà que fes posar en orde los molins, perquè havia bon temps que no havien molt. E Tirant feu fer una crida que tots los qui volguessen farina que vinguessen a la plaça. Com la farina fon repartida, feu repartir lo forment per cases segons los menjadors que tenien: al major daven VI cafiços e axí desminuhint, segons les cases, fins a hu. E per aquest orde mateix repartiren los olis e los legums, e les carns e de totes les altres coses de provesió.

No·s poria recitar les lahors e benedictions que lo mansuet poble daven a Tirant, que les devotes preguàries que fehien per ell eren sufficients a posar-lo en paradís encara que jamés altre bé no agués fet. Repartides totes les vitualles, e la gent que stava molt contenta, lo mestre preguà a Tirant que l’aportàs a la posada del rey de Ciçília e de Phelip de França. Tirant fon molt content, e tramés-los avisar perquè·ls trobassen en orde.

Lo mestre e Tirant entraren per la cambra, e lo rey e lo mestre se abraçaren e feren-se molta de honor. E aprés, lo mestre abraçà a Phelip. E lo mestre los preguà que mudassen de posada, que venguessen a posar al castell, e lo rey jamés se volgué mudar de allí, dient que ell stava molt bé aposentat.

–Senyor —dix Tirant —, vespre·s fa. Pujau-vos-ne en vostra fortalea e demà entendrem en la guerra e en delliurar la ciutat e la ylla de aquesta morisma.

Lo mestre pres comiat del rey e de Phelip e Tirant lo acompanyà fins prop del castell. Com fon nit scura, lo castell e la ciutat estava ab molt gran luminària e grans alegries de tocar trompetes, tabals e de altres maneres de insturments. E les luminàries eren tan grans que de la Turquia les vehien. La fama anà per tota la terra com lo soldà havia pres lo gran mestre de Rodes ab tota la religió, e lo castell e la ciutat, per les grans luminàries que havien vistes.

Aquella nit Tirant ab los seus feu guayta envers lo port. Les naus dels genovesos staven molt prop de terra, en especial la nau del capità, que n’estava més prop que totes les altres. E quasi envers la mija nit, un mariner se acostà a Tirant e dix-li:

–Senyor, ¿què daria la merçé vostra al qui en nom vostre cremàs aquesta nau en la nit que ve, qui més prop de terra stà, que·s diu que és del capità dels genovesos?

–Si tu tal cosa faç —dix Tirant —, yo de bon grat te daré IIII mília ducats de or.

–Senyor —dix lo mariner —, si la merçé vostra me promet a fe de cavaller de dar-los-me, yo y posaré tot mon saber. E si no u faç, me obligue de ésser catiu vostre.

–Amich —dix Tirant —, yo no vull que tu poses penyores negunes ni t’obligues a neguna cosa, car la infàmia e vergonya que·n reportaràs si no faç lo que m’as dit te serà prou punició e pena. E de mi, yo·t promet, per lo orde que he rebut de cavalleria, que si tu demà, entre tot lo dia e la nit tu la cremes, yo·t daré lo que t’é promés e molt més avant.

Lo mariner restà molt content perquè ell ho tenia per cert, per la gran destrea que tenia en la mar e en la terra. Al matí ell donà orde en totes les coses que havia necessàries.

Com lo mestre hagué hoïda missa, vingué a veure al rey, e a Phelip e a Tirant, e parlaren molt sobre la guerra e deliberaren moltes coses en útil de la ciutat, les quals deixe de recitar per no tenir prolixitat. Un cavaller de l’orde, molt antich, qui era vengut ab lo mestre, dix les següents paraules:

–A mi par, senyors, que puix la senyoria vostra ha molt ben provehit —que la ciutat starà ben fornida per alguns dies —, que mon senyor lo mestre fes un present al gran soldà de moltes e diverses maneres de vitualles per fer-li perdre la sperança que té de pendre’ns per fam. E ara que saben que aquesta nau és venguda e a pesar llur és entrada, coneguen que stam molt ben provehits de totes coses e, per voler-los fer més plaer los ne volem fer part.

Per tots los magnànims senyors fon loat e aprovat lo consell de l’ançià cavaller e de continent ordenaren que li fossen tramesos CCCC pans calents, axí com exirien del forn, vi e confits de mel e de çucre, III parells de pagos, gallines e capons, mel, oli e de totes les coses que havien portades.

Com lo soldà veu tal present, dix als seus:

–Cremat sia tal present e lo traÿdor qui·l tramet Açò serà causa de fer-me perdre ma honor e tot lo estat que tinch.

Emperò ell lo rebé ab cara affable e feu gràcies al mestre del que tramés li havia. Com cobraren la resposta era ja hora de dinar e lo mestre que prenia son comiat del rey e dels altres. Dix lo rey:

–Senyor mestre, vós fos convidat ahir del meu singular amich Tirant, per què us prech vos dineu hui ab mi convit de camp, segons hòmens qui no stan en libertat de poder haver les coses pertanyents a tal senyor com vós.

Lo mestre fon content de acceptar lo convit e aturà’s a dinar. E entre ells passaren moltes cortesies e dinaren-se ab molt gran plaer, e tots los qui ab lo mestre eren venguts menjaren en la gran sala perquè no volien que vessen lo rey. Com foren dinats, Tirant dix a Phelip que convidàs lo mestre per a l’endemà e lo mestre ho acceptà de bon grat.

Lo mestre e Tirant de la posada partiren anant regoneixent la ciutat, perquè Tirant volgué veure e saber per hon escaramuçaven ab los moros. E com ho agué tot vist paregué-li prou bon loch per entrar e exir.

Com lo mestre veu que era hora, partí’s de Tirant e recollí’s al castell, e Tirant tornà a la posada del rey. E aprés que agueren sopat, posaren-se en orde per anar a fer la guayta e per veure lo mariner si faria lo que havia dit.

Com fon quasi la mija nit e fehia molt gran scuredat, lo mariner tingué ses coses prestes per cremar la nau del capità. E feu-ho en semblant forma.

CAPÍTOL CVI

COM TIRANT FEU CREMAR LA NAU DEL CAPITÀ DELS GENOVESOS, QUI FON CAUSA QUE TOTS LOS MOROS SE N’ANAREN DE LA YLLA

Lo avisat mariner hagué fermat un argue en terra, vora mar, molt fort. Aprés agué una molt grossa gúmena e posà-la dins una barqua ab dos hòmens que voguaven, e ab ell foren tres, e pres una corda tan grossa com lo dit, de cànem, molt largua. Com foren prop la nau, que sentien parlar los qui fehien la guayta al castell de popa, feu detenir la barca e despullà’s tot nuu, e senyí’s una corda e posà’s en la çinta un petit coltell ben esmolat per ço que, si havia a taillar alguna corda que u pogués fer; e posà’l-se de part de tras, que al nadar no l’enujàs. E en la bahina del coltell liguà lo cap de la corda. Manà als qui restaven en la barca que tostemps li donassen corda. Com ho hagué tot ordenat, lançà’s en la aygua e nadant anà prop de la nau, que sentia molt bé parlar los que guaytaven.

Lavors mes lo cap davall la aygua perquè no fos vist e apleguà a la nau hon stà lo timó, e aquí se aturà un poch perquè no temia que de negú pogués ésser vist. E més baix del timó, en totes les naus trobareu grosses anelles de ferro per ço com volen mostrar carena o volen spalmar, o com corren gran fortuna e·s trenquen les agulles del timó, liguen lo timó en aquelles anelles, les quals van totes davall l’aygua. E lo mariner passà la corda per la anella, e pres lo cap de la corda e tornà’l-se a liguar. E posà’s davall la aygua e tornà a la barca. E pres lo cap de la corda e liguà’l al cap de la gúmena, e va-la molt bé enseuar e portà-se’n un gran troç de seu per enseuar la anella, per ço que passàs millor e no fes tanta remor. E deixà manat que, com aguessen cobrat lo cap de la gúmena, que prenguessen un fus de ferre e que·l passassen per mig de la gúmena per ço, com apleguàs a la anella e no pogués passar, que ell agués notícia que ells havien cobrat lo cap de la gúmena. E tornà’s a lançar en la aygua e tornà a la nau, e enseuà molt bé la anella. E los de la barca tiraren la corda prima fins a tant que cobraren lo cap de la gúmena; lo fus fon posat de ferro en la gúmena. Com fon a la anella no podia passar: conegué lo avisat mariner que lo cap de la gúmena era en la barca.

Com li paregué hora, anà-sse’n. Ixqué en terra e liguà lo un cap de la gúmena en lo argue e l’altre liguaren ha una barca gran, a manera de balaner, que ja la tenia plena de lenya e de tea, ruxat tot ab oli perquè cremàs bé. Posaren-hi foch e leixaren-lo bé ençendre, e posaren-se cent hòmens a l’argue e començaren molt fort a vogir. E ab la força de l’argue fon fet tan prest que escassament fon partit lo balaner que fon peguat al costat de la nau. E ab les grans flames de foch que portava, prestament se pres lo foch en la nau, ab tan gran fúria que res en lo món no bastara apaguar-lo, sinó que los de la nau no pensaren altra cosa sinó de fogir ab les barques. Altres se lançaven en la mar per passar en les altres naus, per bé que no pogueren escusar que molts n’i moriren cremats per no haver temps de poder exir; e a molts lo foch aconseguí dormint.

Los qui fehien la guayta alt en lo castell anaren prestament a dir al mestre com un gran foch havia en les naus dels genovesos. Lo mestre se levà e pujà alt en una torre. Com veu lo gran foch, dix:

–Per mon Déu, yo pens que açò haurà fet Tirant, car ell me dix anit que volia asajar si poria fer una poca de luminària entre les naus dels genovesos.

Com fon de dia, Tirant pres tres mília ducats e donà’ls al mariner, e una roba de seda forrada de marts e un gipó de brocat. Lo mariner li’n feu infinides gràcies e restà molt content.

Com lo soldà veu la nau cremada, dix:

–¿Quins hòmens del diable són aquests que no temen los perills de la mort? Que a veles plenes són entrats per mig de tantes naus que y havia en lo port e han socorregut la ciutat. E puix han començat a cremar la nau del capità, farà·n totes les altres, car no poden saber los mariners com pot ésser stat açò. Cosa de gran admiració és que negú no u pugua saber.

Com la nau se cremava, la gúmena ab què tenia liguat lo balaner cremà’s e ab lo argue cobraren lo cap. Hi ells no podien pensar lo balaner com era vengut axí dretament en aquella nau més que·n nenguna de les altres. Aprés, lo soldà tramés per tots los capitans, axí de la mar com de la terra, e recità’ls tot aquest fet, e del present que lo mestre li havia fet per mostrar com la ciutat estava molt ben provehida de totes coses. E més encara com eren en la entrada de l’hivern, que los frets e les pluges los començaven de enujar. Per què deliberava de levar lo camp e tornar-se’n, mas que altre any ell hi tornaria.

E prestament manà sonar les trompetes e anafils del camp, e les naus donassen vela e anassen al cap de la ylla, que ell seria allí per recollir ab tota la sua gent. E axí fon fet.

Com lo camp fon levat, tota la morisma se n’anava molt cuytada, ab gran desorde, per dupte que tenien que no ixquessen los de la ciutat. La pressa era tanta entre los moros per anar-se’n que un ginet se soltà e corregué molt per lo camp, que no·l pogueren pendre, que tirà devers la ciutat e no·l gosaren seguir, perquè stava molt delitós ab lo folguar e no·s leixava pendre.

Com Tirant veu que los moros levaven lo camp, armà’s ab tota la sua gent e ixqué fora de la ciutat. E apleguaren fins a hon era lo camp e posaren foch a les barraques, per ço que si tornassen aguessen son treball de tornar-les a refer. E stant axí, lo ginet se acostà allí hon ells eren, e prengueren-lo. Tirant fon molt content com havien pres lo ginet.

E aquella nit tots los moros se atendaren prop de una ribera d’aygua.

Per lo matí Tirant hohí missa e posà en punt lo ginet ab sella de la guissa, e pres una ballesta —de aquelles que·s paren a cavall ab una gafa— e moltes sagettes ab herba, e posà-las en la correja; e pres una lança curta en la mà. E tot sol ixqué de la ciutat e anà per mirar los moros si eren partits de allí hon havien alleujat aquella nit. E pujà en un mont e veu que tots los moros se n’anaven de pressa la via de la mar. E mirà a totes parts e veu venir per lo camí hon los moros anaven gran troç atràs, una adzembla carreguada, ab XVIII moros qui la acompanyaven. He eren-se aturats atràs per ço com era cayguda en un fanch.

Com Tirant los veu tan luny dels altres e que los primers no·ls podien veure per causa de una poca montanya que·nmig los stava, fermà d’esperons e feu la llur via, e conegué que eren moros. E veu que negú d’ells no portava ballesta, sinó que tots portaven lançes e spases.

–No pot ésser menys —dix Tirant— que yo no·n mate algú de aquests perros de moros.

E ficà la lança que portava en terra, pres la ballesta e posà-y una sagetta ab erba, e acostà’s tant als moros que·ls podia bé tirar. E tirà ha un moro e ferí’l en lo costat, que no anà XXX passos que en terra caygué mort. Tirant fermà dels sperons, lunyà’s un poch e tornà a parar la ballesta. Posà-y una altra sagetta e tornà devers ells, e tirà a un altre moro e morí prestament.

Tots los moros se remeteren a ell. Ferí dels sperons e no·l podien aconseguir. Per aquest orde mes per terra VIII moros, entre morts e mal nafrats. Los altres no curaven sinó de cuytar camí. E si Tirant hagués tengudes tantes sagettes, per aquell orde tots los haguera morts, encara que fossen stats cent.

Acostà’s als qui eren restats e dix-los que·s donassen a presó. E ells deliberaren que més los valia ésser catius que no morir, puix vehien que no tenien defensió ni speraven socors. Fet llur acort, digueren que eren contents de donar-se. Dix Tirant:

–Deixau totes les armes aquí.

Com les agueren deixades, feu-los tornar atràs e lunyar de les armes bon troç, e ell posà’s enmig dels moros e de les armes. E feu pendre una corda e dix a l’hu de aquells que liguàs a tots los altres les mans detràs e alt en los brahons.

–E si tu·ls ligues bé, que negú no·s puga soltar, jo·t promet de fer-te franch e posar-te en segur lla hon és lo soldà ab tota la sua gent.

Lo moro, per haver libertat, liguà’ls molt bé. E prengueren la adzembla, que era carreguada de moneda e de joyes de molta vàlua, e tiraren la via de la ciutat.

Tirant entrà ab la sua presa per la ciutat e trobà lo mestre en la plaça ab molts cavallers de l’orde, qui l’estaven sperant per a dinar. Com lo mestre lo veu venir tot sol ab X presoners, stigué lo més admirat home del món, e tots los los altres, de les grans cavalleries que Tirant fehia.

Aprés que foren dinats, Tirant feu armar un bergantí e tramés-lo per veure lo soldà e la sua gent si·s recollien ne en quin punt staven. Aprés que, lo bergantí fon partit, donà al moro una roba de seda e feu-lo passar en la Turquia per la promesa que li havia feta. Molts hòmens de la ciutat anaren hon era stada la bregua e trobaren encara alguns moros vius, e feren-los morir e prengueren-los les armes que trobaren e tornaren-se’n a la ciutat.

Lo dia mateix tornà lo bergantí que era partit e dix que·l soldà s’era ja recollit e tots los cavalls eren dins les naus. Tirant supplicà al mestre que li donàs dos o tres guies que sabessen bé la terra com ell volia aquella nit anar a visitar los moros. Molta gent li desconsellà que no anàs a ampresa d’altri, emperò ell se apoderà de anar-hi; e pres çinch-cents hòmens, e tota la nit caminaren e posaren-se en una montanya, sens que per negú no foren vists, e de aquella montanya miraven molt bé la pressa que los moros tenien de recollir-se. Com Tirant veu que ja no y havia sinó stima de mil hòmens, poch més o menys, Tirant ixqué de la montanya e ferí enmig dels moros tan bravament que·n feren una gran destroça. Com lo soldà veu fer la destructió dels moros, stava molt desesperat. Tramés les barques perquè·s poguessen recollir, mas pochs ne cobraren, que la major part foren morts o hofegats per recollir-se.

Vehent açò, lo soldà feu dar vela e tornà-se’n en sa terra. Com fon apleguat, los grans senyors qui restats eren foren molt ben informats de la causa de la sua venguda. Ajustaren-se tots e anaren-lo a veure. E un gran alcadi parlà per tots e feu principi a paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CVII

COM FON MORT LO SOLDÀ PER SOS VASALLS A MORT VITUPEROSA

–¡O, tu, enganador de nostre sanct propheta Maphomet, destrohidor dels nostres tresors, malmetedor de la noble gent pagana, fornicador de mals, amador de covardies, vanagloriós entre la gent no entesa, fogidor de batailles, squinçador del bé públich! Ab peu esquerre has fetes totes les tues vils obres en dan e desonor de tots nosaltres, ab la mà negra e crua, ab la falsa lengua que li ha feta companyia. Sens consell de bons conselers, est partit de aquella noble ylla de Rodes. Per una sola nau s’és smayat lo teu flach ànimo. ¡O, cavaller de poch esforç! Ab la cara girada al revés has senyorejats XII reys coronats, los quals tostemps són stats a tu obedients. Est-te concordat ab la mala intenció dels teus pròximos parents e fictes crestians, los genovesos, qui pietat ne amor no han a negú —com no sien moros ni crestians—, com tu sies nat dins aquella mala ribera e costa de Gènova. E per ço los teus reprovats mals te condemnen que muyres, com a home çelerat, de mort vituperosa.

E prestament fon pres. E posaren-lo en la casa dels leons, hon morí ab gran desaventura. Aprés feren electió de un altre soldà. E aquell, per mostrar-se amador del bé públich, ordenà que ab aquelles naus dels genovesos fessen gran armada de tota aquella gent qui de Rodes era venguda, e altra més, e que passasen en la Grècia. E axí fon fet. E fon-hi convidat lo gran turch, qui fon content de passar-hi ab molta gent d’armes, de peu e de cavall en gran nombre. E junts los dos exèrçits foren en nombre de CXVII mília moros. E portaven dues banderes. La una era tota vermella, hon havia pintat lo càlzer e la hòstia per ço com genovesos e venecians posaren penyora lo càlzer e la hòstia consagrada; e per ço en les sues banderes porten aquella devisa pintada. L’altra bandera era de terçenell vert ab letres de or qui dehien: Venjadors de aquella sanch de aquell benaventurat cavaller don Hèctor lo troyà. E de la primera entrada que feren en la Grècia prengueren moltes viles e castells, e XVI mília infants petits. E tots los trameteren en la Turquia e en la terra del soldà per fer-los nodrir en la secta mafomètica. E moltes dones e donzelles jutgaren a captivitat perpètua.

E la ylla de Rodes fon deliurada de poder dels infels.

Com los de Chipre saberen que lo estol del soldà se n’era partit, en la ciutat de Famagosta carreguaren prestament moltes naus de forment, de bous e de moltons e de altres vitualles, e portaren-ho tot en Rodes per la gran fam que sabien que sostenien. E de moltes altres parts n’i portaren. E en poch temps la ciutat e la ylla fon en tan gran abundància que tots los antichs dehien que jamés havien vist ne hoït dir a llurs predecessors una tan gran abundància ésser stada en la ylla de Rodes.

A pochs dies que lo soldà fon partit, apleguaren dues galeres de venecians, carreguades de forment, qui portaven pelegrins qui anaven a la Casa Sancta de Hierusalem. Com Tirant ho sabé, ho anà a dir al rey e a Phelip. E de aquesta nova foren molt alegres. Lo rey dix al mestre:

–Senyor, puix a la divina Bondat és estat plasent que aquestes galeres són vengudes açí, nosaltres volem partir per complir lo nostre sanct viatge ab vostra bona licència.

Dix lo mestre:

–Senyor, molta glòria seria per a mi que les senyories de vosaltres volguessen açí aturar, car podeu manar e ordenar axí com en casa vostra pròpia. E lo anar e lo restar stà tot en vostra mà, que yo no vinch a fer sinó lo que les senyories vostres me volran manar, car yo us desige a tots molt servir.

E lo rey lo y regracià molt. Lo mestre ajustà los cavallers de l’orde a capítol e dix-los com Tirant li havia demanada licència, que se’n volia partir, per què a ell paria molta rahó que fos paguat del forment e la nau que perduda havia per socórrer-los. E tots los cavallers li digueren que sa senyoria hi havia bé pensat, e que fos tan amplament satisfet com ell sabés demanar e molt més encara. E ordenaren que a l’endemà, enmig de la gran plaça, en presència de tots li fes la offerta.

L’endemà de matí lo mestre feu tancar tots los portals de la ciutat perquè negú no pogués exir defora —perquè·s trobassen en lo parlament d’ell e de Tirant— e feu traure tot lo tresor de l’orde enmig de la plaça. E preguà lo mestre al rey de Ciçília que y fos perquè ves lo tresor, e lo rey e Phelip hi foren. Com tots foren ajustats, lo mestre feu principi a un tal parlar.

CAPÍTOL CVII bis

LA OFFERTA QUE FEU LO MESTRE DE RODES A TIRANT DE PAGAR-LI LA NAU

–¡Sola sperança de la ciutat atribulada, succehidor de la sanch antigua molt generosa tu, Tirant lo Blanch! Sobre los nobles corona e ceptre real portar deuries e senyorejar lo Imperi Romà, car per les tues virtuoses obres e singulars actes de cavalleria a tu pertany e ha altri no. Tu has posada en libertat la nostra casa de Hierusalem ab lo temple de Salamó. Tu est stat consolació e vera salut de tots nosaltres, car gran temps havem stat ab molta fam e set, e altres dolors e misèries que per nostres peccats comportades havem, e per tu sol havem obtesa via de salvació e libertat, car tota la nostra sperança era ja perduda, que, si tu no fosses vengut en aquell beneyt dia, fora desolada la nostra ciutat e tota la religió. Donchs, ¿a qui deu ésser dada la triümphal glòria sinó a tu, qui est lo millor dels cavallers? E nosaltres restam molt obliguats a la molta noblea tua, car totes aquestes gents que veu’s açí foren en carrera de perdició, que, perduda la ciutat e la fortalea, fora perdut lo poble, los béns e riqueses de aquells, e los cossos subjutgats a perpetual captivitat. ¡Beneyta sia la hora que tu vinguist a socórrer los famejants e·ls aconsolist ab vera dolçor de abundoses viandes, car altra sperança no·n restava sinó morir per la fe de Jhesucrist! ¡O, dolor e pena inextimable en les persones nostres posades en perpetuat cativeri! ¿A qui darem, donchs, lo premi de nostra pròspera liberació? ¿Qui serà nostre protector e segura defensa si altra veguada los malignes e inichs infels açí tornen, com los perills sien molts e les amargues dolors que passades havem, perquè de ansiosa temor tremolen los nostres ossos e les entràmenes dins nosaltres no·s poden asegurar? No fon jamés major misèria ni passaren los gloriosos sancts màrtirs major pena en comparació de la nostra, per ço com la mort és comuna a tots e prest és passada, qui dona fi a tots los mals.

Per què, cavaller virtuós, supplicam a la tua noblea, yo e tota la religió, que·t plàcia stendre la tua generosa e victoriosa mà sobre lo nostre tresor e que prengues de aquell a tota la tua voluntat, encara que no sia suficient premi dels teus singulars actes, car la tua molta virtut no poria fer res que·n desgrat nos vingués, car no sabem ni tenim ab què te puguam premiar de la honor e pietat misericorde que de nosaltres, aflegits, has aguda, pensant en lo gran perill que has mesa la tua benigna e pròspera persona. Ab ànimo gran hi sforçat de cavaller has exercides les armes e no t’est mostrat gens ésser cavaller pereós, perquè bé·t podies scusar a les batailles e combats de la mar e de la terra. E per ço se diu que aquell és dit cavaller qui fa cavalleries, aquell és dit gentilom qui fa gentilees, aquell és noble qui fa nobleses. Donchs, Tirant, senyor de aquesta comunitat, reb ab la tua mà plena de cavalleria, del nostre tresor. E com més en pendràs més glòria serà per a nosaltres.

E donà fi a son parlar. No tardà Tirant fer resposta en stil de semblants paraules.

CAPÍTOL CVIII

LA RESPOSTA QUE TIRANT FEU AL MESTRE DE RODES. APRÉS PARTÍ DE RODES E ANÀ AL SANCT SEPULCHRE EN COMPANYIA DEL REY DE CICÍLIA E DE PHELIP

–Començ-me a recordar com vench en lo món aquell propheta e sanct gloriós, Johan Baptista, per denunciar lo adveniment de nostre redemtor Déu, Jhesús. Axí, per permissió divina yo so vengut açí, ab ferma fe e ab deliberada pensa, per a socórrer e subvenir a la reverent senyoria vostra e a tota la religió. E açò per causa de una letra que viu en mans de aquell pròsper e crestianíssim rey de França, la qual per la reverència vostra li era stada tramesa. E fas infinides gràcies a la Magestat divina com me ha feta tan gran honor e misericòrdia que m’a fet apleguar açí, ab bon salvament, en lo temps de la major necessitat, e per haver yo obtesa tanta glòria en aquest món que per mijà meu aquesta sancta religió sia stada deliurada. La honor que me’n resta és suficient premi dels treballs e despesa, e lo mèrit spere haver de nostre senyor Déu en lo altre món. Per què a honor, lahor e glòria del nostre mestre e senyor Déu Jesús, e de aquest sanct gloriós Johan Baptista, protector e defenedor de aquesta ylla, sots invocació del qual aquesta sancta religió stà fundada, done de bon grat tots mos drets del que yo tenia de haver a la sancta religió vostra, e no vull altra satisfactió de vosaltres sinó que cascun dia me façau celebrar una missa cantada de rèquiem per la mia ànima. E més, vos deman en gràcia que tot lo poble sia quiti de tot lo que·ls és stat repartit, axí del forment e farina com de les altres mínimes coses, que res no paguen. E de açò, senyor, supplich a vostra senyoria que axí·s faça.

–Tirant, senyor —dix lo mestre—, tot lo que la vostra gran gentilesa diu no·s pot fer, sinó que ab la vostra mà, plena de caritat, aveu a pendre tot lo que us pertany, car si en algun temps los moros tornaven e la fama anàs per lo món dient com vós per vostra virtut héreu açí vengut per donar-nos socors, e havíeu perduda la nau e fornida de vitualles molt bé la ciutat, e que fósseu stat malcontentat, en semblant necessitat no trobaríem qui socórrer-nos volgués. Per què us supplich he us demane de gràcia que prengau tot lo que volreu del nostre tresor.

–Digau-me, senyor molt reverent —dix Tirant—, ¿qui pot a mi empedir si yo vull donar tots mos béns per amor de Déu? E no pense la senyoria vostra que yo sia tal que haja anar per lo món clamant-me de la vostra religió, car més stime la honor e lo premi de nostre Senyor que tot lo tresor del món. E no·m tingau per tal que yo volgués dir cosa qui no fos vera. E per ço que la senyoria vostra sia contenta, e tots los que açí són ho puguen veure e fer verdader testimoni que so content de tot lo que açí he portat…

En presència de tots posà les dues mans sobre lo tresor. E manà als trompetes que fessen crida com ell se tenia per content de la merçé del senyor mestre e de tota sa religió, e dava de bon grat al poble lo forment e la farina e totes les altres coses que preses havien, que volia que negú no pagàs res.

Moltes foren les lahors e benedictions que lo poble cascun dia daven a Tirant. Com la crida fon feta, Tirant supplicà al mestre que anassen a dinar. E venint la nit, lo rey, Phelip e Tirant prengueren comiat del mestre e recolliren-se en les galeres dels venecians ab molt poca gent que se’n portaren, que tota la altra deixaren en Rodes. E Diaphebus, parent de Tirant, no volgué restar. Ne Tenebrós, per servir a Phelip.

E corregueren fortuna vàlida tres dies e tres nits. Aprés, agueren lo temps tan pròsper que en pochs dies arribaren al port de Jafa e, partint d’allí, que lo temps fon abonançat ab la mar tranquiŀle, arribaren en Barut ab bon salvament. Aquí ixqueren tots los pelegrins e prengueren bones guies, de deu en deu una guia. Junts que foren en Hierusalem, aturaren aquí XIIII dies per visitar tots los sanctuaris e, partint de Hierusalem, anaren en Alexandria, hon trobaren allí les galeres e moltes naus de crestians.

Anant un dia lo rey e Tirant per la ciutat, trobaren un catiu crestià que stava fortment plorant. Com Tirant li veu fer tan trist e adolorit comport dix-li:

–Amich, yo·t prech que·m vulles dir per què·t dols tant, car la pietat que tinch de tu, si en res te puch ajudar, ho faré de molt bona voluntat.

–No·m fretura despendre paraules —dix lo catiu—. Com vos ho auré dit, consell ni ajuda en vós ni en altre no trobaré, que tal és la mia fortuna. XXII anys ha que so catiu per la mia mala sort, desijant més la mort que la vida. Perquè no vull renegar a mon Déu e a mon Creador, so fart de bastonades e freturós de viandes.

Dix Tirant:

–Per bonea te vull preguar me vulles dir e mostrar aqueix tan cruel qui·t té catiu.

–Aquí·l trobareu, en aqueixa casa —dix lo catiu—, qui ab vergues de dolor stà en la mà per levar-me de la esquena lo cuyro.

Tirant supplicà ab veu baixa al rey lo deixàs entrar dins la casa de aquell moro, e lo rey fon molt content. E Tirant dix al moro com aquell seu catiu era son parent, si lo y volia vendre o donar a rescat. Lo moro dix que sí. Acordaren-se que li donàs LV ducats de or e Tirant lo pagà de continent, e preguà al moro que li sabés si hi havia altres moros que tinguessen altres catius crestians, que ell los compraria. E fon sabut per tota la ciutat de Alexandria, e cascú que tenia catius los portaven a l’alfòndech hon posava Tirant. E dins II dies Tirant remé CCCCLXXIII catius e, si més ne agués trobats, més ne aguera quitats. Tota la sua vexella de or e de argent, e totes les yoyes que portava, vené per quitar los dits catius. E feu-los recollir en les galeres e en les naus e portar en Rodes.

Com lo virtuós mestre sabé que lo rey e Tirant venien, feu fer dins lo port un gran pont de fusta qui plegava de terra fins a les galeres, tot cubert de peçes de seda. Lo rey de Ciçília en aquella hora se manifestà a tots. E lo mestre entrà en la galera e feu exir en terra al rey, a Phelip e a Tirant, e portà’ls a posar alt en lo castell, e dix-los:

–Senyors, en lo temps de la necessitat me donàs a menjar. Ara, en lo temps de la prosperitat, menjareu ab mi si us plaurà.

E ells foren molt contents.

De continent que Tirant fon en Rodes, feu haver moltes peçes de drap e feu vestir a tots los catius de mantos, robes, gipons, calçes, çabates e camises. E feu-los levar les camises grogues que ells portaven e tramés-les en Bretanya, per ço que, com fos mort, fossen posades en la sua capella, ab los quatre scuts dels quatre cavallers que vençuts havia. Com lo mestre sabé lo que Tirant havia fet, dix al rey e a Phelip e a tots los qui allí eren:

–Per ma fe, yo crech, si Tirant viu molt temps, ell basta a senyorejar tot lo món. Ell és liberal, ardit e savi e ginyós més que tot altre. Dich-vos per cert que, si nostre Senyor me hagués dotat de algun imperi o regne e tingués filla, yo la daria més prest e de millor voluntat a Tirant que a negun príncep de la crestiandat.

Lo rey advertí molt bé en les prudents paraules del mestre e tostemps aprés tingué deliber, com fos en Ciçília, de dar la filla a Tirant.

Acabades que foren les robes dels catius e les galeres volien partir, Tirant ajustà tots los catius e convidà’ls tots a dinar. Aprés que foren dinats, Tirant feu principi a tal parlar.

CAPÍTOL CIX

TIRANT POSÀ EN LIBERTAT TOTS LOS CATIUS QUE HAVIA COMPRATS EN ALEXANDRIA. E COM TORNAREN EN CIÇÍLIA E STRENGUEREN LO MATRIMONI DE PHELIP AB LA FILLA DEL REY DE CIÇÍLIA

–Amichs meus hi en voluntat com a germans: no ha molts dies passats que tots vosaltres éreu detenguts en poder de infels e ab forts cadenes apresonats. Ara, per gràcia de la divina Majestat e ab treball meu, sou venguts en terra de promissió franchs e liberts de tota captivitat e submissió, perquè de present yo us done franca libertat a tots de anar o de restar. E tots aquells qui en ma companyia volran venir, yo·n seré molt content. Los qui volran restar en aquesta ciutat ho poran bé fer e, los qui en altres parts volran anar, diguen-m’o e yo dar-los he diners per a la despesa.

Com los catius hoïren dir semblants paraules al virtuós Tirant foren molt aconsolats e posats en inextimable alegria, e lançaren-se tots als seus peus per besar-los-hi e aprés les mans. E Tirant no u volgué jamés consentir. E donà’ls tant de sos béns a cascú que tots se tingueren per més de contents.

Com les galeres foren en punt de partir, lo rey, Phelip e Tirant prengueren comiat del reverent mestre e de tota la religió; e les galeres ben provehides del que havien mester. E al comiat lo mestre tornà a solicitar al virtuós Tirant si volia ésser paguat de la nau e del forment, e Tirant ab molta gentilea s’escusà, que no·n volia pendre res.

Com foren dins les galeres donaren vela, e agueren lo temps tan pròsper e favorable que en breus dies arribaren al cap de la ylla de Cicília. La alegria que los ciçilians feren fon molt gran per la venguda de son natural senyor, e los de la terra trameteren un correu a la reyna de la venguda del rey. Lo rey demanà del stat de la reyna e de la disposició de sa filla e de sos fills, e del duch, son germà. Fon-li respost de la prosperitat en què staven e com lo rey de França havia tramés XL cavallers per embaixadors seus, qui venien molt bé abillats, e molt bella companyia de gentilshòmens. Molt fon plasent a Tirant la venguda dels embaixadors, més que no fon al rey, pensant e havent recort de les paraules del mestre de Rodes. Ells reposaren allí per alguns dies perquè venien molt enujats de la mar. Aprés que·s foren reposats, lo rey ab tota la companyia partí e feren la via de Palerm, hon la reyna stava.

E lo dia que devia entrar, ixqué primer lo duch, son germà, ab molta bona gent acompanyat. Aprés ixqueren tots los menestrals, molt ben vestits e abillats, aprés ixqué lo arquebisbe ab tot lo clero, aprés ixqué la reyna acompanyada de totes les dones de honor de la ciutat; aprés, per un poch spay, ixqué la infanta Ricomana ab totes les donzelles sues e de la ciutat molt ben abillades, que era cosa de molt gran delit de veure-les; aprés ixqueren los XL embaixadors del rey de França vestits ab robes de vellut carmesí, largues fins als peus, ab grosses cadenes de or que portaven, tots devisats en una manera.

Com lo rey se fon vist ab la reyna e sa filla li agué feta reverència, Phelip e Tirant feren reverència a la reyna. E Phelip pres per lo braç a la infanta e axí anaren fins al palau. E ans que apleguassen, los XL embaixadors vengueren a fer reverència a Phelip ans que no al rey, e Tirant dix a Phelip:

–Senyor, manau als embaixadors que vajen primer a fer reverència al rey ans que parlen ab vós.

E Phelip hi tramés. E los embaixadors li trameteren a dir que ells tenien manament de llur senyor lo rey de França, pare seu, que, aprés que aguessen feta reverència a ell, que anassen al rey e li donassen les letres que portaven.

E Phelip los tramés altra veguada a dir que en tot cas del món ell los preguava e manava que anassen al rey ans que parlassen ab ell.

–Puix a Phelip plau —digueren los embaixadors—, nosaltres farem lo que ell nos mana. E per aquesta causa nos érem posats los més darers de tots, perquè poguésem dar primer la honor e obediència a Phelip que al rey.

Com lo rey fon apleguat al palau ab tota la gent, los embaixadors del rey de França li anaren a fer reverència e donaren-li la letra de crehença. E lo rey los rebé ab cara affable e feu-los molta honor. Aprés anaren a Phelip e feren-li molt gran honor axí com hi eren obligats per ésser fill de llur natural senyor. Phelip los feu inextimable festa e fon gran alegria entre ells.

Aprés que les festes foren passades per la venguda del rey, los embaixadors explicaren llur embaixada, la qual en effecte contenia tres coses. La primera era que lo rey de França era molt content que Phelip, son fill, fes lo matrimoni ab la infanta Ricomana, filla sua, segons que per lo virtuós Tirant era stat concordat. La segona era, si lo rey de Ciçília tenia fill, ell li daria una filla sua per muller ab cent mília scuts. La terça contenia com ell agués amprat al papa e a l’emperador, e a tots los prínceps de la crestiandat li volguessen valer per mar, com ell tingués deliberat de anar contra infels. E com tots los qui ha amprats li han offerta valença. E que, de part del rey de França, ells lo ampraven. E si sa senyoria deliberava trametre-li armada, qu·en fes capità a Phelip e que lo y trametés.

La resposta del rey fon que del matrimoni ell era molt content, mas que de les altres coses ell se aturava acort.

Com los missatgers veren que lo rey havia atorguat lo matrimoni, donaren a Phelip per manament de son pare L mília scuts perquè·s posàs en orde de totes les coses que havia mester per dar compliment al matrimoni. E tramés lo rey de França per a la nora quatre peçes de brocat molt belles e tres mília marts gebelins, e un collar de or obrat en París molt bell e de gran stima, perquè y havia en ell engastades moltes pedres fines qui eren de gran vàlua. La reyna, mare de Phelip, li tramés moltes peçes de drap de seda e de brocat e molts cortinatges de seda e de raç molt specials, e moltes altres coses.

Com la infanta sabé que lo rey son pare havia atorgat lo matrimoni de Phelip, dix entre si mateixa:

–Si yo puch trobar en Phelip tal defalt que sia grosser o avar, jamés serà mon marit. E de açí avant en altra cosa no vull pensar sinó en saber-ne la veritat.

E stant la infanta en aquest penós pensament, entrà per la sua cambra una donzella en qui ella tenia gran fiança e dix-li:

–Digau-me, senyora, en què pensa vostra altesa, que la vostra cara stà molt alterada. Respòs la infanta:

–Yo t’o diré. Lo senyor rey mon pare ha atorguat lo matrimoni als embaixadors de França, e yo stich ab tan gran dupte de la grosseria de Phelip que no·s pot dir, hi encara de ésser avar. Car si res de tot açò té, no poria star una hora ab ell gitada en un lit, ans deliberaria de fer-me monja e star closa en un monestir; car yo he fet tot mon poder en conéixer-lo e veig que la sort no m’i acompanya, ab aquest traÿdor de Tirant. ¡Sí prech a Déu lo veja rostit e bollit e en ira de sa enamorada! Que aquell dia de les lesques del pa yo l’aguera ben conegut sinó per causa sua. Mas, ans que yo atorgue lo matrimoni, yo·l provaré altra veguada e faré venir de Calàbria un gran philòzoph, qui és home de grandíssima sciència, qui·m dirà certament lo que yo desije.

Com Phelip agué rebuts los diners que son pare li havia tramés, ell se abillà molt bé de robes de brocat roçegant e de chaperia, e ell tenia ja molts fermaills e cadenes de or e moltes altres joyes d’estima.

E lo dia de la Nostra Senyora de Agost lo rey convidà a Phelip e a tots los embaixadors, e del regne tots aquells qui tenien títol lo rey aquell dia los feu seure en la sua taula. E Phelip aquell dia vestia una roba de brocat carmesí roçegant per terra, forrada de erminis, e Tirant se vestí altra de aquell drap e de aquella color. E com se fon vestit, pensà en si e dix:

–La festa se fa per Phelip e per los embaixadors, que representen la persona del rey de França, e yo, que m’abille en tal jornada tan riquament com Phelip, no·m serà bé pres.

E prestament se despullà aquella roba e vest-se’n una altra brodada de argenteria, e les calçes totes brodades de grosses perles.

E stant lo rey sobre taula, vengué molt gran pluja. E la infanta hi pres molt gran plaer e dix:

–Ara poria haver loch la mia demanda.

Com les taules foren levades vengueren los ministrés e, davant lo rey e la reyna, dançaren per bon spay. Aprés vengué la coŀlació. Lo rey se n’entrà en la cambra per reposar e la infanta no·s volgué deixar de dançar per dupte que Phelip no se n’anàs.

Com fon quasi hora de vespres, lo cel fon clar e lo sol ixqué. Dix la infanta:

–¿No seria bo que féssem una volta per la ciutat, puix fa bell dia?

Respòs prestament Phelip:

— ¡E com, senyora! ¿En temps indispost voleu anar per la ciutat? ¿E si torna a ploure? Tota us banyareu.

E Tirant, coneixent la malícia de la infanta, tirà per la falda a Phelip, que callàs. La infanta veu quasi lo senyal que Tirant li feu. Pres molt gran enuig; e manà que li portassen les aquanees. E tots trameteren per les bèsties. Com foren vengudes, Phelip pres del braç a la infanta e portà-la fins al cavalcador. E com la infanta fon a cavall quasi voltà un poch la squena devers Phelip, mas no restà que ab la coha de l’hull lo perdés de vista. E Phelip dix a Tirant:

–¿Sí·m feýeu portar una altra roba perquè no guastàs aquesta?

–¡O —dix Tirant—, e mal profit faça la roba! E no cureu d’ella: com aqueixa serà guastada bé n’haureu una altra.

–Almenys —dix Phelip—, vejau si hi hauria dos patges que·m portassen les faldes perquè no toquen en terra.

–¡Bé podeu ésser fill de rey —dix Tirant—, que tan avar e tan mesquí siau! Cuytau prest, que la infanta vos stà sperant.

Lavors Phelip, ab gran dolor de cor, se n’anà. E la infanta stava contínuament atenta al que dehien, mas no podia compendre la sentència de les paraules. Axí passejaren per la ciutat prenent molt plaer la infanta com vehia banyar la roba de aquell miserable de Phelip, hi ell molt sovint se mirava la roba. La infanta, per pendre més plaer, dix que portassen los sparvers he exirien un poch defora e pendrien alguna guatla.

–¿No veu, senyora —dix Phelip, que no fa temps de anar a caça? ¡Tot lo món és fanchs e aygua!

–¡Hay, mesquina! —dix la infanta—. ¡E de aquest grosser que encara no·m sap contentar un poch la voluntat!

Però ella no curà de res, sinó que ixqué fora de la ciutat e trobà un laurador, e apartà’l un poch e demanà-li si prop de allí havia algun riu o alguna çéquia de aygua. E lo laurador respòs:

–Senyora, prop de açí, caminant dret trobareu una gran çéquia de aygua que dona a una mula fins a les singles.

–Aqueixa és la aygua que yo vaig çercant.

La infanta se posà primera e tots la seguiren. Com foren a la aygua atesos, la infanta passà e Phelip restà detràs, e dix a Tirant si hi havia alguns moços que li prenguessen les faldes de la roba.

–¡Cansat stich de tal rahó —dix Tirant— e de vostra pràtica tan desonesta! La roba ja no·s pot més guastar del que és. No tingau més pensament, que yo us daré la mia. La infanta ha passat, que se’n va. Cuytau per posar-vos al seu costat.

E Tirant alçà grans rialles, mostrant que les rahons d’ell e de Phelip eren de alguna burla. Com agueren passada la aygua, la infanta demanà a Tirant de què·s rehia.

–Per ma fe, senyora —dix Tirant—, yo·m so ris de una demanda que Phelip hui tot lo dia me fa, ans que partíssem de la cambra de vostra altesa e aprés com cavalcam, e ara a l’entrant de la aygua. Me demana quina cosa és amor e d’on proçeheix. La segona cosa que m’a dit: ¿hon se pon amor? Sí, Déu me dó honor, yo no sé quina cosa és amor ne d’on proçeheix, però creuria que los hulls són misatgers del cor, lo hoir és causa que·s concorda ab la voluntat; la ànima té molts misatgers, los quals sperança aconsola: los çinch senys corporals obeheixen al cor e fan tot ço que ell los mana, los peus e les mans són súbdits a la voluntat, la lengua, muntiplicant en paraules, dona remey en moltes coses en la ànima e en lo cors e a tot quant és. E per ço se diu aquell refrany vulgar: là i va la lengua, hon lo cor dol. Per què, senyora, la vera e leal amor que Phelip vos porta no pot tembre res.

–Tornem —dix la infanta— devers la ciutat.

E al passar de la aygua ella mirà si tornarien a parlar los dos. E Phelip veu ja la roba banyada, no curà sinó de passar la aygua. E la infanta restà molt aconsolada e donà fe en tot lo que Tirant havia dit. Però la sua ànima no stava prou reposada, ans dix a Tirant:

–Per lo estament en què so posada estig en mà de la fortuna variable. Ans elegiria renunciar a la vida e als béns que pendre marit grosser, vil e avar. E puch-vos bé dir, Tirant, ab veritat, que la fortuna me és stada tostemps adversa, que tota la sperança mia tinch perduda. No cové a mi, trista e miserable, sinó que perda la fe, la veritat e justícia. Si yo prench aquest per marit e si no me hix tal com yo volria, hauria ésser homeyera de la mia persona, que seria forçada de fer actes de gran desesperació, perquè a mi és semblant que més val star sola que ab mala companyia. ¿E no sabeu vós, Tirant, aquell vulgar exemple qui diu qui dona a l’ase pitral e al grosser cabal —majorment que·l tingua per marit— pert la glòria de aquest món? Donchs, puix la divina clemència me dona notícia de aquestes coses, vull-me’n apartar per no venir a inconvenient.

E donà fi a son parlar. No tardà Tirant en fer-li tal resposta.

CAPÍTOL CX

LO RAHONAMENT QUE TIRANT FEU A LA INFANTA DE CICÍLIA SOBRE LO MATRIMONI E COM LA INFANTA FEU MOLTES EXPERIÈNCIES PER CONÉIXER A PHELIP

–La celsitut de vostra exceŀlència, senyora de totes virtuts complida, me fa star admirat, per ésser vós la més discreta donzella que yo jamés haja conegut, que vol la altesa vostra fer procés de pensa a Phelip, lo qual —salvant la honor de la exceŀlència vostra— no proceheix de justícia ni menys de caritat per ço com Phelip és hui hu dels bells cavallers del món: jove, dispost més que tot altre, animós, liberal e més sabut que no grosser. E per tal és ell tengut en totes les parts hon som anats, de cavallers, dones e donzelles. E fins a les mores que·l vehien lo amaven e·l desijaven servir. Si no, mirau-li la cara, los peus e les mans e tot lo cors. E si tot nuu lo voleu veure, yo m’i sent bastant de fer-ho, senyora, que entre bellea e castedat ha gran contrast. Yo sé que vostra altesa lo ama en strem grau, e cert tal és ell que·s fa amar a totes gents. E culpa gran és de vostra senyoria com no·l teniu al costat en un lit ben perfumat de benjohí, algàlia, almesch fi. E a l’endemà, si vós me’n dieu mal, yo vull passar la pena que la altesa vostra volrà.

–¡Hay Tirant! —dix la infanta—. Molta alegria seria per a mi de aconseguir persona tal que fos de mon grat. Mas, ¿què·m valria a mi tenir una stàtua prop de mi que no·m sabés donar sinó dolor e tribulació?

En açò apleguaren al palau e trobaren lo rey en la sala, que stava parlant ab los embaixadors de França. Com veu a sa filla, pres-la per la mà e posà-la en rahons hon era anada ne d’on venia. Lo sopar fon aparellat e Phelip ab los embaixadors anaren a lurs posades; prengueren licència del rey e de la infanta.

En aquell dia arribà en la ciutat lo philòzoph per qui la infanta havia tramés en Calàbria, lo qual ella stava sperant ab molt gran desig per demanar-li tota la condició de Phelip. Aplegà de nit en la ciutat, fent compte que lo endemà hiria a la sglésia, hon trobaria la infanta. Anà a posar en un hostal. E posà a rostir un troç de carn, e vench un rofià ab un conill e dix al philòzoph que apartàs la sua carn com ell volia primer rostir lo seu conill e, com ell hauria acabat de fer, poria rostir la carn.

–Amich —dix lo philòzoph—, ¿no saps tu bé que aquestes cases són comunes a totes gents e, qui primer és en temps, és primer en dret?

–No cur de axò —dix lo rofià—. Vós bé veu que yo tinch conill, qui és de major stima e deu preçehir al moltó, axí com la perdiu preçehix al conill, per què li deu ésser feta honor.

Entre ells passaren moltes rahons de paraules injurioses, en tant que·l rofià donà un gran bufet al philòzoph. E aquell, tenint-se per injuriat, alçà lo ast e ab la punta donà-li molt gran colp en lo pols, que prestament caygué mort en terra. De continent fon pres per los oficials lo philòzoph e posaren-lo en la presó. Per lo matí aŀlegà corona, e lo rey manà que no li donassen sinó quatre onçes de pa e quatre de aygua. La infanta jamés ne gosà parlar al rey perquè no sabés que ella lo hagués fet venir.

Aprés pochs dies fon pres un cavaller de la cort del rey, lo qual havia aguda qüestió ab altres cavallers, hon hi eren stats molts nafrats, e posaren-lo en la presó hon stava lo philòzop. E lo cavaller, havent pietat del philòzoph, feÿa-li part de la vianda que li portaven. E aprés quinze dies que lo cavaller havia que stava pres, lo philòzoph li dix:

–Senyor cavaller, deman-vos de gràcia que, per vostra gentilea, demà, com sereu ab lo senyor rey, vos plàcia supplicar-lo que vulla haver misericòrdia de mi, car ja veu la congoixa e pena en què stig, que, si no fos la caritat que la merçé vostra m’a feta, ja fora mort de fam, que no·m fa dar sinó quatre onçes miserables de pa e quatre de aygua. E direu a la senyora infanta que yo he obeït son manament. E açò us hauré a molta gràcia e merçé.

Respòs lo cavaller:

–¿E com me podeu dir tal rahó? Yo crech que bé passarà aquest any e l’altre ans que de açí yo ixqua o nostre Senyor, per la sua immensa bondat, hi hauria a fer miracle.

–Ans que passe mija hora —dix lo philòzoph —, sereu en libertat. E si aquest punt passa, no exireu de vostra vida.

Lo cavaller stigué molt esmayat e en gran pensament del que hohí dir al philòzoph. E stant en aquestes rahons, lo alguazir entrà en la presó e tragué lo cavaller. Seguí’s aprés que un gentilom sabé que lo rey fehia cercar cavalls per comprar, per a trametre a l’emperador de Costantinoble, e aquest gentilom tenia lo més bell cavall qui fos en tota la ylla de Ciçília. Deliberà de portar-lo-y. Com lo rey lo veu, estigué admirat de la gran bellea, car era molt gran e molt ben fet, molt lauger e era de IIII anys, sens que en ell no·s trobava defalt sinó hu qui era molt gran: que portava les orelles caygudes.

–Certament —dix lo rey—, mil ducats de or valia aquest cavall si no tingués tan gran defalt.

E no era negú sabés ni pogués conéixer quina era la causa de aquell tan gran defalliment. Dix lo cavaller qui era stat pres:

–Senyor, si la altesa vostra tramet per lo philòzoph qui stà en presó, ell ho coneixerà, car en aquell temps que yo stiguí pres ab ell me dix coses singulars. He·m dix que, si dins miga hora yo no exia de la presó, que de ma vida no·n tenia de exir, e de moltes altres coses. De tot me dix veritat.

Lo rey manà a l’alguazir que prestament li portàs lo philòzoph. Com fon davant lo rey, li demanà lo rey quina era la causa de aquell cavall tan bell com portava axí les orelles caygudes. Dix lo philòzoph:

–Senyor, natural rahó hi basta, per ço com aquest cavall ha mamat let de somera e, per quant les someres tenen les orelles caygudes, lo cavall ha pres de la dida lo seu natural.

–¡Sancta Maria senyora! —dix lo rey—. ¿E si és veritat lo que diu aquest philòzoph?

Tramés per lo gentilom de qui era lo cavall e demanà-li quina let havia mamat, puix no li sabia dir lo defalt de les orelles.

–Senyor —dix aquest—, com aquest cavall naixqué era tan gran e tan gros que la egua no·l podia parir e agueren-la obrir ab un rahor perquè pogués exir, e la egua morí. E yo tenia una somera parida e fiu-lo criar a la somera, e axí s’és criat en casa fins ara, en la edat que la senyoria vostra lo veu.

–Gran és lo saber de aquest home —dix lo rey.

E manà que·l tornassen en la presó. E demanà quant pa li daven a menjar.

–Senyor —dix lo majordom—, IIII onçes, axí com vostra senyoria manà.

Dix lavors lo rey:

–Donen-li’n altres quatre, que sien huit. E axí fon fet.

Era vengut allí un lapidari de la gran ciutat de Domàs e de Alcayre, qui portava moltes joyes per a vendre. En especial portava un balaix molt gran e fi, del qual demanava sexanta mília ducats, e lo rey li’n dava XXX mília. E no·s podien concordar. Lo rey lo desigava molt haver, per ço com era tan singular e tan gran pesa com jamés fos stada vista en lo món, ni los qui són engastats en Sanct March de Venèsia ni los qui són en la tomba de Sanct Thomàs de Conturberi. E per ço com los embaixadors de França havien agudes letres del rey, son senyor, com ell volia venir en Ciçília per veure’s ab lo rey e per veure sa nora, la pomposa Ricomana, lo rey de Ciçília, per mostrar-se en semblants jornades abillat segons a rey pertany, desijava haver molt aquell balaix. Dix aquell cavaller qui era stat pres:

–¿Com pot donar la altesa vostra tanta cantitat en aquesta pedra? Car yo veig en la part jusana III petits forats.

Dix lo rey:

–Yo la he mostrada als argenters qui de pedres s’entenen e an-me dit que en lo engastar se posarà baix aqueixa part e no s’i mostrarà res.

–Senyor —dix lo cavaller—, ab tot axò bo seria que lo philòzoph lo ves, perquè sabria dir què és lo que val.

–Bé serà fet que·l façam venir —dix lo rey.

Feren venir lo philòzoph e lo rey li mostrà lo balaix. E com aquell lo veu ab los forats, mes-lo’s en lo palmell de la mà e acostà’l-se prop de la orella, tanquà los hulls e stigué axí per bon spay. Aprés dix:

–Senyor, en aquesta pedra ha cors viu.

–¿Com? —dix lo lapidari—. ¿Qui veu jamés en pedra fina haver cors viu?

–Si axí no és —dix lo philòzoph—, yo tinch açí CCC ducats e yo·ls posaré en poder de la senyoria vostra, e obligue la mia persona a la mort.

E lo lapidari dix:

–E yo, senyor, so prest de obliguar també la mia persona a la mort puix ell obligua la sua. E més avant, vull perdre la persona e la pedra si cors viu hi à.

Fetes les obliguacions e posats los CCC ducats en la mà del rey, prengueren lo balaix e sobre una anclusa hi donaren ab un martell e romperen-lo per mig, e trobaren-hi un cuch. Tots los qui allí eren stigueren molt admirats de la gran subtilea e saber del philòzoph. Però lo lapidari restà molt empegit e la sua ànima no stava prou reposada ne segura de mort.

–Senyor, compliu-me de justícia —dix lo philòzoph.

Lo rey li tornà de continent los diners e li donà lo balaix. E feu venir los ministres de la justícia per executar lo lapidari.

–Ara —dix lo philòzoph—, puix he mort un mal home, yo vull perdonar ha aquest, qui és bo, la sua mort.

E ab voluntat del rey ell lo deliurà, e donà al rey les peçes del balaix. Com lo rey les tingué, manà que·l tornassen a la presó e demanà quant pa li daven. Lo majordom respòs que VIII onçes. Dix lo rey:

–Dau-li’n altres VIII, que sien XVI.

Com lo tornaven a la presó, per lo camí dix als qui·l portaven:

–Digau al rey que certament ell no és fill de aquell magnànim e gloriós rey Rubert, qui fon lo més animós e liberal príncep del món. Ell mostra bé que no és exit d’ell segons les sues obres, que ans és bé fill de un forner. Com ho volrà saber per manifesta experiència, yo lo y faré veure. E poseheix lo regne com a rey tirà e ab poca justícia, com al duch de Meçina pertany regne e la corona de Ciçília, car bort no pot ni deu ésser admés a senyorejar regne negú, com digua la Sacra Scriptura que tot arbre bort deu ésser taillat e mes al foch.

Com los alguazís hohiren dir semblants paraules al philòzoph, prestament ho anaren a dir al rey. Com lo rey ho sabé, dix:

–Per consolació de la mia ànima yo vull saber aquest fet com passà. E com sia de nit portau-lo’m secretament.

Com lo philòsoph fon davant lo rey a soles, dins una cambra, lo rey dix si era veritat lo que lo alguazir li havia recitat. E lo philòzoph, ab la cara molt serena e ab sforçat ànimo, li dix:

–Senyor, certament és veritat tot lo que us han dit.

–Digues-me com saps tu —dix lo rey— que yo no sia fill del rey Rubert.

–Senyor —dix lo philòzoph—, rahó natural basta a conéixer-ho un ase. E açò per les següents rahons. La primera és com diguí a la senyoria vostra de les orelles del cavall, com en la cort vostra no havia negú qui tal cosa sabés conéixer ne menys entendre, he fes-me gràcia de IIII onçes de pa. Aprés, senyor, lo fet del balaix: obligar-me yo a la mort ab aquests pochs de diners que tinch; aprés vos doní lo balaix que de dret era meu; e fóreu stat enganat de gran cantitat de moneda si no per mi. E per qualsevulla de estes coses me devíeu fer traure de presó e fer-me alguna gràcia. E no he obtesa de vós sinó gràcia de pa. Per natural rahó haguí a venir a notícia que la senyoria vostra era fill de forner e no pas de aquell, de gloriosa memòria, rey Rubert.

–Si tu vols aturar en mon servey —dix lo rey—, yo forçaré la mia mala calitat e fer-t’é de mon consell. Però, ab tot açò, yo·n vull saber millor la veritat.

–Senyor, no façau —dix lo philòzoph—, que a veguades les parets tenen orelles. E açò no vullau dar a sentir a negú, car dien en Calàbria que molt parlar nou e molt gratar cou.

Gens per açò o tement lo perill que seguir-se’n podia, lo enpeguit rey feu venir a la reyna, sa mare, e ab prechs e ab menaçes li fon forçat que digués la veritat: com ella consentí a l’apetit e voluntat del forner dins en la ciutat de Ríjols.

Seguí’s aprés que, com lo philòzoph fon libert, la infanta lo feu anar a parlar ab ella e demanà-li què li paria de Phelip.

–Molt me plauria —dix lo philòzoph— que, ans que digua res a la senyoria vostra, que yo pogués veure a Phelip.

–No tardarà molt —dix la infanta— que ell serà açí.

Ab tot açò, hi tramés un patge que vingués-se’n, en scusa de dançar.

–E vós mirau bé lo seu comport e la condició que té.

Com lo philòzoph agué bé mirat, aprés que se’n foren anats, dix a la infanta:

–Senyora, lo galant que la senyoria vostra m’a fet veure porta lo escrit en lo front de molt ignorant home e avar, e dar-vos ha a sentir moltes congoixes. Serà home animós e valentíssim de sa persona e molt venturós en armes, e morrà rey.

La ànima de la infanta fon posada en fort pensament, e dix:

–Tostemps hohí dir que del mal que hom té por, de aquell hom se mor. E més stime ésser monja o muller de çabater que haver aquest per marit, encara que fos rey de França.

Lo rey havia fet fer un cortinatge molt singular, tot de brocat, per dar a sa filla lo dia de les bodes e feu-ne parar un altre, tot blanch, en una cambra perquè·l fessen a mesura de aquell. Com lo cortinatge de brocat fon fet, posaren-lo lo hu prop de l’altre. E lo cubertor era de aquell mateix brocat. E posaren-hi los lançols ab los quals la infanta tenia de fer les bodes, ab los coxins brodats, que·s mostrava lit molt singular. L’altre lit era tot blanch. Havia-y molt gran diferència de l’un lit a l’altre.

La infanta, ja per art, detingué les dançes fins a gran hora de la nit. E lo rey veu que la mija nit era passada: entrà-se’n sens dir res per no torbar lo delit de sa filla. E per quant començava a ploure, la infanta tramés a dir al rey si li plahia que Phelip aturàs aquella nit a dormir dins lo palau ab son germà lo infant. Lo rey respòs que era molt content.

Aprés un poch que lo rey se’n fon entrat, donaren fi a les dançes. E lo infant preguà molt a Phelip, puix la major part de la nit era passada, que s’aturàs allí aquella nit a dormir. E Phelip respòs que li’n fehia infinides gràcies, que bé iria fins a la posada. La infanta lo pres per la roba e dix:

–Per la mia fe, puix al meu germà, lo infant, plau que vos atureu, açí serà la vostra posada per aquesta nit.

Dix Tirant:

–Puix tant ho voleu, restau per fer-los-ne plaer e yo restaré ab vós perquè us pugua servir.

–No fretura, Tirant —dix la infanta—. Que entre la casa de mon pare e de mon germà, lo infant, e la mia, bé tenim qui·l servirà. —Ab molta fellonia que u dix. Tirant, qui veu que no lo y volien, partí ab los altres per anar a sa posada. Com foren partits, vingueren dos patges ab dues antorches e digueren a Phelip si li plahia anar a dormir. E ell respòs que faria lo que la senyora infanta e son germà manarien. E ells digueren que hora era. E Phelip feu reverència a la infanta e seguí los patges, e posaren-lo en la cambra hon los dos lits eren.

Com Phelip veu lo tan pompós lit, stigué admirat e pensà que més valia que·s gitàs en l’altre. E aquella nit, dansant, havia romput un poch de la calça e pensà que los seus no vendrien tan matí com ell se levaria. E los patges eren molt ben avisats per la senyora y ella stava en loch que podia bé veure tot lo que Phelip faria. Dix Phelip a l’hu dels patges:

–Vés, per amor de mi, e porta’m una agulla de cosir ab un poch de fil blanch.

Lo patge anà a la infanta —hi ella ja havia vist que trametia lo patge, però no sabia lo que demanava— e la infanta li’n feu donar una ab un poch de fil, e lo patge la y portà. E trobà’l que stava passejant de l’un cap de la cambra fins a l’altre, e lo altre patge qui stava allí jamés li dix res.

Com Phelip tingué la agulla, acostà’s a la antorcha e obrí’s algun briant que tenia en les mans. La infanta prestament pensà que per causa dels briants havia demanat la agulla, e Phelip anà-la a ficar en lo lit hon havia deliberat de dormir. Lavors ell se despullà la roba e restà en gipó de orfebreria, començà’s a descordar e segué’s sobre lo lit. Com los patges lo agueren descalçat, Phelip los dix que anassen a dormir e que li leixassen una antorcha ençesa. E ells ho feren e tancaren la porta. Phelip se levà de lla hon sehia per pendre la agulla e cosir-se la calça, e pres-se a çercar de un cap del lit fins a l’altre. E alçà la vànova, ab malenconia que en aquell cars tenia, e tant regirà la vànova que caygué en terra. Aprés levà los lançols e desfeu tot lo lit, que jamés pogué trobar la agulla. Pensà de tornar a fer lo lit e de gitar-se en ell, però, com veu que tot stava desfet, dix:

–¿Com? ¿No val més que·m gite en aquest altre que no tornar-lo a fer?

Molt singular agulla fon aquella per a Phelip. Gità’s en lo lit de parament e deixà tota la roba en terra. La infanta, que agué vist tot lo entramés, dix a les sues donzelles:

–Mirau, per vida vostra, quant és lo saber dels strangers, en special lo de Phelip. Yo l’he volgut provar, axí com havia fet les altres veguades, en aquests dos lits. Pensí que Phelip, si era grosser ni avar, no tendria ànimo de gitar-se en tal lit com aquest, ans se posaria en lo més sotil. E ell ha tenguda altra art, que ha desfet lo més sotil e ha lançada la roba per terra, e és-se gitat en lo millor per mostrar que és fill de rey e li pertany, com la sua generació sia molt noble, exceŀlent e molt antigua. Ara puch conéixer que aquell virtuós de Tirant, com a leal cavaller, m’a dit tostemps veritat, e tot lo que·m dehia a la orella era per mon bé e honor. E dich que lo philòzoph no sap tant com yo·m pensava, ni vull haver més consell d’ell ni de altri, sinó que demà faré venir lo bo de Tirant: puix ell és stat lo principi de mon delitós bé, que sia la fi de mon repòs.

E ab aquest deliber, se n’anà a dormir. E bon matí, Tenebrós, ab los patges de Phelip, vengueren a la sua cambra e portaren-li altra roba, que·s mudàs. Com la infanta fon vestida e·s cordava la gonella, no volgué més sperar, sinó axí com stava tramés per Tirant e, ab gest de molta alegria, li manifestà sa voluntat.

CAPÍTOL CXI

COM LA INFANTA DE CICÍLIA TRAMÉS PER TIRANT E MANIFESTÀ-LI COM ERA CONTENTA DE COMPLIRLO MATRIMONI AB PHELIP

–Ab los solíçits treballs de la mia enamorada pensa so venguda a notícia de les singulars perfections que de Phelip tinch conegudes, car per occular experiència he vist la sua pràtica e real condició ésser molt generosa. E fins açí so venguda molt forçada en atorguar aquest matrimoni, per algunes coses que la mia ànima stava molt duptosa. Per què de açí avant yo so contenta de complir tot lo que per la majestat del senyor rey, mon pare, me serà manat e, puix vós, per vostra molta virtut sou stat lo principi del bé e delit de Phelip, que siau la fi de traure dues ànimes de una mateixa pena.

Hoint Tirant les paraules tan affables de la infanta, restà lo més aconsolat home del món, a la qual no tardà respondre:

–Lo generós ànimo de vostra çelçitut, senyora, ha pogut conéixer yo ab quanta affectió e soliçitut he treballat en dar-vos tal companyia que ensemps honor e delit aconseguísseu, per bé que moltes veguades haja conegut que la altesa vostra stava enujada e malcontenta de mi per yo manifestar les perfections de Phelip, pensant fer-vos-ne servir, e estich molt content com la çelçitut vostra ha coneguda la veritat e és fora de totes les passades errors e reduhida a la bona part per hon se havia de mostrar la vostra gran discreció. Per què ara de continent me’n vaig a parlar ab lo senyor rey per dar-hi presta conclusió.

Tirant pres licència de la infanta e anà-sse’n al rey e dix-li les següents paraules:

–La congoixa gran que veig passar als embaixadors de França sobre aquest matrimoni me fa venir a vostra majestat a supplicar que, puix lo haveu atorguat, que s’i done compliment o doneu licència als embaixadors que se’n puguen tornar a llur senyor. E si la altesa vostra no u pendrà en enuig que yo parle ab la senyora infanta de part de vostra altesa, yo crech que, ab lo divinal auxili e ab les naturals rahons que yo li sabré dir, me pens que ella se inclinarà a fer tot lo que la majestat vostra volrà ne manarà.

–Sí Déu me done consolació en la ànima hi en lo cors —dix lo rey—, yo seré molt content que·s faça. He us prech que vós hi vullau anar e preguar-la’n per part mia e vostra.

Tirant se partí del rey e tornà a la infanta e trobà-la que·s ligava, e recità-li lo parlament que havia tengut ab lo rey. Dix la infanta:

—Tirant, senyor, yo confie molt en la vostra gran noblea e virtut, per què yo pose tot aquest fet en vostre poder. E tot lo que vós fareu yo u tindré per fet e, si ara voleu que·s faça, tanbé m’i fermaré de bon grat.

Tirant, vehent la disposició, veu a Phelip qui stava a la porta esperant de acompanyar a la infanta a missa. Supplicà a la infanta que fes anar de allí les donzelles, per ço com davant Phelip li volia dir altres coses. La infanta manà a les donzelles que se n’anassen a ligar, e elles foren totes admirades com la infanta tan domesticament parlava ab Tirant. Com veu Tirant que totes les donzelles se’n foren anades, obrí la porta de la cambra e feu entrar a Phelip.

–Senyora —dix Tirant—, veu’s açí Phelip, lo qual té més desig e voluntat de servir la senyoria vostra que a totes les princesses del món, per què supplich a la merçé vostra, agenollat axí com stich, de voler-lo besar en senyal de fe.

–¡Hay, Tirant! —dix la infanta—, yo preguaré a Déu que vostra boca peccadora no vingua a pa exut. ¿Aquestes són les rahons que·m volíeu dir? La vostra cara manifesta lo que té al cor. Com lo senyor rey, mon pare, m’o manarà, yo u faré.

E Tirant signà a Phelip e aquell prestament la pres en los braços, e portà-la en un lit de repòs que y havia e besà-la çinch o VI voltes. Dix la infanta:

–Tirant, no confiava yo tan poch de vós. ¿Què m’haveu fet fer? Que us tenia en compte de un germà e haveu-me posada en mans de aquell qui no sé si·m serà amich o enemich.

–Cruels paraules, senyora, veig que·m dieu. ¿Com pot Phelip ésser enemich de la exceŀlència vostra, qui us ama més que a la sua vida he us desija tenir en aquell lit de parament hon ha dormit esta nit, si·s vol tota nua o en camisa? E creheu que seria lo major bé que ell poria haver en <a>quest³¹ món. E puix, senyora —dix Tirant—, pujant-vos en aquell superior grau de dignitat que la altesa vostra mereix, al desaventurat de Phelip, qui mor per la vostra amor, deixau-li sentir part de aquella glòria que tant ha desijada.

–Déu me’n defena —dix la infanta— he·m guarde de tal error. ¡Com me tendria per vil de consentir una tan gran novitat!

–Senyora —dix Tirant—, Phelip ni yo no som açí sinó per servir-vos. Vostra benigna merçé prengua una poqua de paciència.

E Tirant li pres les mans; Phelip volgué usar de sos remeys; la infanta cridà, e vengueren les donzelles e pacificaren-los e donaren-los per bons e per leals.

Com la infanta fon liguada vestí’s molt pomposament, e Phelip e Tirant la acompanyaren a la missa ensemps ab la reyna. E aquí ans de la missa los esposaren, e lo diumenge aprés foren fetes les bodes ab molta solennitat e foren fetes grans festes qui duraren VIII dies, de juntes, torneigs e dançes e momos, de nit e de dia.

Per tal forma fon festejada la infanta que ella restà molt contenta de Tirant e molt més de Phelip, que li feu tal obra que jamés la oblidà.

CAPÍTOL CXII

COM LO REY DE CICÍLIA TRAMÉS DEU GALERES E QUATRE NAUS ARMADES AL REY DE FRANÇA PER VALENÇA

Passades que foren les festes de les bodes, lo rey de Cicília tenia deliberat de fer valença al rey de França e, per aquesta causa, feu armar deu galeres e quatre naus grosses e paguà la gent per a sis mesos. E Tirant comprà una galera, lo qual no volgué pendre sou ne acostament de negú perquè deliberava de anar a son plaer. Com les galeres foren armades e ben fornides de vitualles, hagueren nova com lo rey de França era en Aygües Mortes ab totes les fustes del rey de Castella, de Aragó, de Navarra e de Portogal. Phelip fon elet per capità, e anà-sse’n en companyia sua lo infant de Cicília. E trobaren-se en lo port de Sahona ab les fustes del papa, de l’emperador e de totes les comunes qui offert li havien valença. E tots ensemps partiren e naveguaren tant que trobaren lo rey de França en la ylla de Còrçegua. Prengueren aquí ayguada e, les fustes ben avituallades de tot lo que mester havien, sens tocar en Cicília ni en altra part, apleguaren alba de matí davant la gran ciutat de Trípol de Suria. E negú de tota la armada no sabien hon anaven, sinó sol lo rey; mas com veren aturar la nau del rey e tothom se armava, presumiren que allí venien. Lavors, Tirant ab la sua galera, acostà’s a la nau del rey ab un esquif, e pujà alt en la nau, e axí u feren molts altres, e trobaren que lo rey se armava e volia hoir missa seca.

Com foren a l’Evangeli, Tirant se agenollà davant lo rey e supplicà’l que fos de sa merçé li deixàs fer un vot. E lo rey li dix que era content que·l fes. Tirant anà als peus del prevere qui dehia la missa e agenollà’s. E lo prevere pres lo missal e girà’l envers lo rey, e Tirant, qui stava agenollat, posà les mans sobre lo libre e feu principi a semblants paraules.

CAPÍTOL CXIII

LO VOT QUE TIRANT FEU DAVANT LO REY DE FRANÇA E MOLTS ALTRES CAVALLERS

–Com per la divinal gràcia de Déu omnipotent yo sia posat en lo orde de cavalleria, franch e libert de tota captivitat e altre empediment, no constret ni forçat, mas com a cavaller qui desija guanyar honor, faç mon vot a Déu e a tots los sancts de parahís, e a mon senyor lo duch de Bretanya, capità general de aquest stol, portantveus del molt exceŀlent e crestianíssim rey de França, de yo ésser hui lo primer qui exirà en terra e lo darrer qui·s recollirà.

Aprés jurà Diafebus e feu vot de ell scriure lo seu nom en les portes de la ciutat ja nomenada de Trípol de Suria.

Aprés feu vot altre cavaller, e votà que si lo rey exia en terra, de acostar-se tant a la muralla de la ciutat que posaria un dart dins la dita ciutat.

Levà’s altre cavaller e feu vot, dient que si lo rey exia en terra, de ell entrar dins la ciutat.

Aprés jurà altre cavaller e feu vot de entrar dins la ciutat e pendre donzella mora del costat de la mare e posar-la dins la nau, e dar-la a Phelipa, filla del rey de França.

Feu vot altre cavaller de posar una bandera en la més alta torre de la dita ciutat.

Molts cavallers anaven dins la nau del rey, qui passaven nombre de CCCCL cavallers d’esperons daurats. E là hon són molts de un offici, tostemps s’i engendra enveja e mala voluntat, car lo peccat de enveja té moltes branques per aquells cruels envejosos qui tenen dol e despit del bo e virtuós cavaller. Molts foren moguts per a rompre lo vot a Tirant, que fehien tots los preparatoris ab barques e ab lahüts e ab galeres perquè poguesen primer exir en terra.

La morisma era tanta, com veren tan gran stol, per les fumades que havien fetes a una part e a altra. Vengueren infinits moros e posaren-se vora mar per no leixar pendre terra als crestians.

Tirant se mes en la sua galera; lo rey ixqué de la nau e pujà en una galera. E totes les galeres anaven justades per dar scala en terra, e anaven-se tan prop que quasi lo palament se tocava. Com foren prop de terra, que ja podien donar les scales, totes se voltaren perquè, çiant, acostassen les popes en terra per exir la gent, sinó la de Tirant, que manà que donàs la sua galera de la proha en terra. Com sentí que la fusta tocà en terra, que·ls era encallada, Tirant, qui stava armat a la proha, saltà en la aygua. Los moros qui·l veren cuytaren per ell, per matar-lo. Emperò Diafebus, ab altres, ab ballestes e ab spingardes lo defensaven molt bé. Aprés de ell saltaren molts hòmens d’armes per ajudar-li, e molts mariners. La galera del rey e les altres agueren voltat e lançaren les scales en terra. Però, ¿qui era aquell qui gosàs exir? ¡Tanta era la morisma! E lo major combat fon lla hon era Tirant. La virtut, la bondat, la força e lo saber fon en lo rey hi en los seus, que com a valentíssims cavallers ixqueren en terra per les scales e tanta era la pressa de apleguar als moros que molts cahien en la mar.

Com tota la gent fon en terra, axí de les galeres com de les naus, donaren gran batailla als moros, hon morí molta gent de una part e d’altra.

Com los moros se volgueren retraure dins la ciutat, a la mescla d’ells, molts bons cavallers entraren ensemps ab ells e prengueren V carrers de la ciutat. E no·n pogueren més aver. E tots los cavallers compliren los vots en aquells V carrers que guanyaren. Carregaren les naus e les galeres de molta riquea que prengueren. E tan gran fon lo socors que vengué als moros que no pogueren passar més avant.

Com vengué al recollir, aquí fon lo gran perill. Però lo rey, per consell de mariners, feu fer de galera ha galera —com staven les scales en terra, de la una a l’altra-posaren taules encadenades perquè pogués passar molta gent. E al recollir ne moriren molts.

Com tots foren recollits, restà Tirant, que encara no havia complit son vot. La sua galera havien ja desencallada, qui tenia la escala en terra sperant-lo que pujàs. Un cavaller, lo qual desijava honor, la qual per ses virtuts ell bé mereixia, qui·s nomenava Ricart lo Venturós, foren restats sols ell e Tirant. Dix Ricart a Tirant:

–Tota la gent és recollida o morta. No resta açí sinó tu e yo. Puix has agut la mundana glòria de ésser stat lo primer dels vençedors, lo qual ab gentil ànimo hi sforç de cavalleria los teus peus benaventurats tocaren la terra de maledictió, hon se canta nit e dia la reprovada secta de aquell enguanador sens fe, amor e caritat de Mafomet, qui tanta gent ha deçebuda en lo món, puix tanta honor has aconseguida e no ignores com yo t’é defés de molts perills qui t’estaven aparellats, ages coneixença e posa’t en rahó que vulles entrar primer en la galera per ço que siam eguals en honor e fama e bona jermandat, car la mundana glòria, a veguades, qui tota la vol tota la pert. Posa’t en rahó e fes-me part de açò qui és meu e ti bé esment al que·t diré: peus e mans e cor, tot ho tinch; amor e voluntat cruel com ha leó famejant, tot abunda en mi; ira, supèrbia, enveja, en aquesta mà la tinch tancada. Com la obriré no és negú merçé pugua trobar en ella. Yo la vull subjugar e posar-la sots la mia potestat e senyoria.

–No som en temps de abundar en paraules —dix Tirant—. La mort o la vida en la tua mà stà. Yo seré dit victoriós si los dos morim per la mà de aquests infels. E so cert que les nostres ànimes seran salvades, morint ab ferma fe e com a bons cristians defenent les nostres persones. E la hora que yo fiu mon vot, pensí ans de la mort que de la vida, e en tots los duptes de la mort. Però tot me fon no res en sguart de aquella honor e gentil estil de cavalleria que, morint com a cavaller, és vida honrada de gran glòria, honor e fama en aquest món e en l’altre. E si yo tal vot no agués fet davant la presència de un tan exceŀlent senyor com és lo rey de França, no dich encara en presència de un tal senyor, mas en la mia pensa fos caygut un tal fet entre les dents, yo agués dit o promés fer tal vot: ans morir que venir a menys de la promesa. Car cavalleria no és pus sinó donar fe de virtuosament obrar, per què, Ricart, dona’m la mà e anem a morir com a cavallers e no stigam açí en tantes supèrflues paraules.

Dix Ricart:

–Yo so content. dona’m la mà e ixquam de la aygua e anem contra los enemichs de la fe.

E staven los dos cavallers en la aygua de la mar —qui·ls dava fins als pits— per les lançes, darts, passadors e pedres que·ls tiraven, sinó per sguart de les galeres que·ls fehien gran defensió.

Com Ricart veu que Tirant ixqué fins a la vora de la mar per ferir en los moros, ell lo tirà de la sobrevesta e tornà’l dins en la aygua, e dix:

–Yo no conech cavaller en lo món sens temor sinó tu. E puix veig lo teu ànimo tan sforçat, fes axí: posa primer lo peu en la scala e yo lavors pujaré primer.

Lo rey congoixava’s molt perquè aquells dos tan singulars cavallers no·s perdessen.

Tirant volgué-li fer part de la honor: fon content de posar lo peu dret en la escala. Lavors Ricart pujà primer e Tirant fon lo darrer de tots e aquí acabà son vot de complir. Fon gran qüestió entre aquests dos cavallers, per quant los uns dehien que Tirant ab molta honor havia complit son vot, e lo rey e molts altres li’n daven molta glòria. E Ricart, vehent que tots daven la honor a Tirant, en presència del rey feu principi a un tal parlar.

CAPÍTOL CXIIII

COM RICART, EN PRESÈNCIA DEL REY DE FRANÇA, DIX QUE COMBATRIA A TIRANT A TOTA ULTRANÇA. E COM LO REY DE FRANÇA COMBATÉ TRÍPOL DE SURIA E APRÉS ROBÀ LA COSTA DE TURQUIA

–Tots los qui no tenen verdadera notícia de la honor de aquest món mostren llur poch saber manifestant ab llur boca aquell grosser parlar que diu: «ab la rahó de mon compare me’n vaig», no advertint ni sabent lo gentil stil ni virtuosa pràtica de nostres antecessors, segons se lig de aquell famós rey Artús, senyor qui fon de la petita e de la gran Bretanya, lo qual donà fi e compliment a la pròspera e pomposa Taula Redona, hon tants nobles e virtuosos cavallers en ella segueren, qui foren coneixedors e mereixedors de tota honor e gentilea, e avorridors de tot engan, falcia e maldat. E si per art de cavalleria la cosa era ben jutjada, ¿la honor e la glòria de aquest món a qui deu ésser atribuïda sinó a mi? Car Tirant, per ésser covart e home poch sforçat en batailles, per bé que la pròspera fortuna li sia stada favorable e li haja ajudat en moltes coses, no resta que lo premi de aquest acte no degua ésser dat a altri sinó a mi, ab totes les forçes e honors de cavalleria que·s mereixen al més benaventurat de tots. E yo, que stich descalç, jamés calçaré çabates, en los meus peus fins a tant que per la majestat del senyor rey, e per los nobles cavallers sia determenat aquest fet car a tots és notori e manifest que, aprés que tota la gent fon recollida, restam Tirant e yo sols a la vora de la mar. D’ell a mi passaren moltes rahons qui seria aquell qui primer se recolliria. Ell tenint vot fet e yo no volguí veure los majors perills que en les armes poden ésser, ab la gran multitut de moros que y havia. Vehent ell yo no voler-me recollir, fon ell content de posar primer lo peu en la escala ans de mi. Donchs, senyor, sia de vostra mercé de ajustar vostre sacre consell e, sens afectió, la majestat vostra done la honor ha aquell a qui pertany, com de dret e de justícia a mi pertangua. E si vostra altesa açò jutgar no volrà, dich en presència de tots yo ésser millor cavaller que Tirant, e de combatre’l, de la mia persona a la sua, a tota ultrança.

Lo rey li respòs semblants paraules:

–Ricart, negun bon jutge no pot bé res determenar si no hou primer les parts, per què no·s pot fer si Tirant no y és present.

Aquestes rahons vengueren a notícia de Tirant, e ab la sua galera se acostà a la nau del rey. Com fon alt, lo rey era en la sua cambra, que dormia. Com Ricart sabé que Tirant era vengut, acostà’s a ell e dix-li: —Tirant, per quesvulla que sia, yo m’o tindré dins mon cor, però si gosau dir yo no sia millor cavaller que vós, yo us offir batailla a tota ultrança.

E lançà-li uns guants per guatge. Tirant, que veu que ab tan poch fonament lo volia combatre, alsà la mà e donà-li una gran galtada. La remor fon entre ells tan gran que lo rey hi agué a pujar ab una spasa en la mà. Com Tirant veu lo rey, pujà-se’n en lo castell de proha e allí ell se defené molt bé. E dix al rey:

–Senyor, castigue la majestat vostra aqueix desvergonyit cavaller qui és principiador de tot mal. Jamés s’és vist en fet d’armes, ni menys spasa fellona davant los seus hulls, e ara me volia combatre a tota ultrança sobre no res. E si ell venç a mi, haurà vençudes totes les cavalleries que ab mon treball yo m’é sabudes percassar en glòria e lahor mia; e si yo so vençedor, hauré vençut un home que jamés s’és vist en armes.

Acabant de dir Tirant semblants paraules, feu senyal a la galera e ab una corda baixà en ella, tenint-se allí per segur. E si lo rey en aquell cars lo agués pogut haver, perquè en la sua nau havia fet semblant ultrage, fora stada poca maravella no li agués fet levar lo cap de les spatles.

Lo rey partí ab tot lo estol de Trípol de Suria e feu la via de Chipre. E robà tota la costa de Turquia e mes a foch e a flama, que carreguaren totes les fustes de molta riquea que presa havien. Com foren en Chipre, ixqueren en la ciutat de Famagosta e aquí prengueren vitualles e tiraren la volta de Túniç.

Aquí lo rey desembarcà e combateren la ciutat molt estretament. E Tirant ab los seus combatien una torre, e al peu de la torre havia un gran fossat e Tirant caygué dedins. Ricart anava tot armat per veure si·s poria venjar de Tirant. Com fon a la torre veu que Tirant jahia dins lo fossat. Ricart saltà, axí armat com stava, dins lo fossat e ajudà a levar a Tirant, e dix-li:

–Tirant, vet açí lo teu mortal enemich, lo qual te pot donar la mort e la vida, e no plàcia a Déu que yo consenta que tu muyres per mans de moros puix ajudar-te puch.

E per bella valentia lo tragué defora, car certament lo agueren allí mort si Ricart tan prest no·l ne agués tret. Com fon fora, dix-li:

–Ara, Tirant, est posat en libertat. Guarda bé la tua persona de morir, que yo·t faç cert que faré tot mon poder de matar-te.

–Cavaller virtuós —dix Tirant—, yo he vista en tu molta bondat e gentilea, e conech que ab ànimo sforçat de cavaller has restaurada la mia persona de cruel mort. Agenoll-me en terra e deman-te perdó de la offensa que t’é feta, e don-te la mia spasa, la qual pos en la tua mà, que prengues de mi aquella venjança que a tu plaurà. Car posat cars que tu ara no·m vulles admetre mos prechs ni ma demanda, jamés en dies de ma vida tiraré spasa contra tu, car la venjança que vols haver de mi, ací la tens present e, agenollat als teus peus axí com stich, la pots pendre, puix graciosament la’t dó, e yo la rebré ab molta paciència.

Lo cavaller, com veu dir a Tirant paraules de tanta humilitat e submissió li perdonà e fon content de ésser son amich. Aprés foren tan grans amichs que jamés de llur vida se partiren fins que la mort los separà.

Com lo rey agué presa la ciutat de Túniç e barrejada, Ricart no volgué anar en la nau del rey, sinó en <la>³² galera de Tirant. Com lo rey e los cavallers saberen lo fet com era passat, donaren molta lahor als dos, perquè cascú havia husat de molta gentilea. Partint lo rey de França de la ciutat de Túniç, tiraren la volta de Cicília per veure sa nora e desenbarcaren en Palerm. Com lo rey de Cicília sabé la llur venguda, feu aparellar molt gran festa al rey de França. Lo rey de Cicília entrà en la nau del rey de França e, com se veren, fon molta alegria entre ells. Ixqueren en terra e la nora fon a la vora de la mar, e aquí se feren molt gran festa sogre e nora. E lo rey de França li donà de grans donatius, e tot lo dia la portava per la mà, que no la’s deixava partir. E tans dies com aturà allí lo rey de França, cascun dia, ans que la infanta fos levada, li trametia un rich present, lo un dia de brocats, altre sedes, cadenes de or, fermaills e altres joyes de molta stima.

Lo rey de Cicília festejà molt bé al rey de França e presentà-li cent cavalls molt bells e molt singulars, de què lo rey de França feu molt gran stima. E lo rey de Cicília manà a sa filla que ella en persona entràs en totes les fustes e les regonegués com staven de vitualles, e que les fornís de tot lo que haurien mester. Lo rey de França pres en gran stima del que la nora fehia, e tenia’n molta consolació com vehia que era dona molt discreta e per a molts afers, que cascú dia stava del matí fins al vespre en les fustes, que no menjava, fins que agué acabat de fornir-les.

Avituallades que foren les fustes e recollits los cavalls, lo rey de França pres comiat del rey de Cicília, de la reyna e de la infanta, e recollí’s. E portà-se’n ab si lo príncep de Cicília e com fon en França donà-li una filla sua per muller.

Lo estol partí del port de Palerm e tirà la volta de Barberia e, costerejant, vengueren a Màlegua, a Horà e a Tremicén, e passaren lo estret de Gibaltar. Foren a Cepta e Alcàscer-Seguer e a Tànger e, al tornar que feu, passà per l’altra costa de Càliç e Tarifa e Gibaltar, passà per Cartagènia, car tota la costa en aquell temps era de moros, e de allí passaren per les ylles de Ayviça e de Mallorqua. Aprés anaren a desenbarcar al port de Macella. Donà licència lo rey a totes les fustes, ecceptat les de son fill Phelip perquè volgué que anàs ab ell per veure la reyna sa mare. E Tirant anà ab ells e de allí passà en Bretanya, en companyia de son natural senyor, per veure son pare e sa mare e sos parents.

E aprés alguns dies que lo rey de França agué dat compliment en lo matrimoni de sa filla ab lo príncep de Cicília, volgué que Phelip tornàs a sa muller, lo qual agué nova com l’altre fill del rey de Cicília s’era fet frare e havia renunciat al món. E Phelip supplicà a son pare, lo rey de França, que volgués trametre per Tirant, perquè li fes companyia fins que fos en Cicília. Lo rey scriví letres al duch de Bretanya e a Tirant volgués anar per amor sua ab Phelip en Cicília, e al duch, que·l ne preguàs molt. Tirant, vehent les preguàries dels dos tan grans senyors, li fon forçat de obeir los llurs manaments. Partí de Bretanya e vingué a la cort del rey; lo rey e la reyna lo preguaren molt que volgués anar ab Phelip e ell molt graciosament los ho atorguà.

Partiren de la cort Phelip e Tirant e anaren a Macella, hon trobaren les galeres que staven molt en orde de tot lo que mester havien. Phelip e Tirant se recolliren e agueren lo temps tan pròsper que en breus dies foren en Cicília. Lo rey e <la>³³ reyna e la infanta agueren gran consolació de la llur venguda, hon foren molt ben festejats. Aprés que VIII dies foren passats, stant lo rey en son consell, fon en recort de l’emperador de Constantinoble, de la letra que tramesa li avia de sos treballs e congoixes. Tramés per Tirant e en presència sua la feu legir, e era del tenor següent.

CAPÍTOL CXV

LETRA TRAMESA PER LO EMPERADOR DE CONSTANTINOBLE AL REY DE CICÍLIA

«Nós, Frederich, per la immensa e divina majestat del subiran Déu eternal, emperador de l’Imperi Grech, saluts e honor a vós, rey de la gran e abundosa ylla de Cicília.

»Per la concòrdia per los nostres antecessors feta e per vós e per mi pactada e confermada e jurada, en poder dels nostres embaixadors, notificam a la vostra real persona com lo soldà, moro renegat, sia ab gran poder dins lo nostre imperi e en companyia sua lo gran Turch. Han-nos pres la major part de nostra senyoria, en la qual remey no podem dar per la mia senectut per no poder exercir les armes. Aprés la gran pèrdua que havem feta de ciutats, viles e castells, han-ne mort lo major bé que tenia en aquest món, ço és, lo meu fill primogènit, qui era la mia consolació e escut, e defensa de la sancta fe cathòlica, ab ànimo viril bataillant contra los infels ab molta honor e glòria sua e mia. E tinch per major desaventura com sia stat mort per los seus mateixos. Aquell trist e adolorit dia fon perdiment de la mia honor hi fama e de la casa imperial.

»E com a mi sia notori e és pública fama vós tenir en la cort vostra un strenu cavaller, los actes singulars del qual són molt experimentats, qui donen augment a la dignitat militar, qui·s nomena Tirant lo Blanch, de la fraternitat de aquell singular orde de cavalleria qui·s diu ésser fundat sots invocació de aquell gloriós sanct, pare de cavalleria, senyor sanct Jordi en la ylla de Anglaterra, e com de aquest cavaller se diguen molts asenyalats actes dignes de molta honor, e en special se digua del que ha fet al gran mestre de Rodes, com lo ha deliurat ab tota sa religió del soldà, ab tot lo seu poder —qui ara són açí—, e moltes altres coses virtuoses que per lo món d’ell triümphen, per què us deman de gràcia que per a fe, amor e voluntat que sou tengut a Déu e a cavalleria, que·l vullau pregar de part vostra e mia de voler venir en mon servey, que yo li daré de mos béns tot lo que ell volrà. E si no ve, supplich a la divina Justícia que li done a sentir de les mies dolors.

»¡O, benaventurat rey de Cicília! Sien-te acceptes les mies preguàries, les quals són de dolorós plant e, puix est rey coronat, hajes pietat de la mia dolor, perquè la immensa bondat de Déu te guart de un cars semblant, com tots siam subjugats a la roda de fortuna e no és negú que liguar la pugua. Déu per sa merçé vulla mirar la nostra bona e sana intenció, donant fi a la ploma e no a la mà, que no·s cançaria de recitar per scriptura los passats, presents e esdevenidors mals.»

Lesta que fon la letra de l’emperador e per Tirant ben compresa, lo rey dreçà les noves a Tirant e feu principi a un tal parlar.

CAPÍTOL CXVI

COM LO REY DE CICÍLIA PREGUÀ A TIRANT, PER PART SUA E DE L’EMPERADOR DE CONSTANTINOBLE, QUE VOLGUÉS ANAR EN CONSTANTINOBLE PER SOCÓRRER-LO

–Infinides gràcies sou tengut de fer a l’omnipotent Déu, Tirant germà, com vos ha dotat de tantes perfections que per tot lo món la glòria del vostre nom triümpha. E encara que los meus prechs no mereixquen ésser obeïts en respecte, perquè no·m tingau obligació neguna de fer res per mi, per quant jamés fiu res per vós, ans vos tinch molta obligació del que per mi fet aveu, mas confiant del vostre cor alt e generós qui no pot fer sinó segons que és e lo que ha acostumat; e per causa de açò me so atrevit de preguar e amprar-vos de part de l’emperador de Constantinoble e mia. E si los prechs meus tan justs e de tanta caritat no havien loch en vós, almenys, en reverència e servey de l’omnipotent Déu, vullau haver compassió de aquell trist e affligit emperador, qui ab tan gran instància vos pregua he us demana que hajau misericòrdia de la sua senectut, que per mijà de la vostra gran cavalleria, e fiant de aquella, no sia desposehit de la sua imperial senyoria.

Acabant lo rey paraules de tanta amicícia acompanyades, Tirant feu principi a paraules de semblant stil:

–No és poca la voluntat que tinch, senyor, de servir la exceŀlència vostra, car amor és la més fort obligació que al món sia, e com los prechs de vostra altesa me sien manaments, per tenir-me tant guanyada la voluntat. E si la majestat vostra me manarà que yo vaja per servir ha aquell pròsper emperador senyorejant la Grècia, yo u faré per la molta amor que porte a la altesa vostra. Emperò, senyor, yo no puch fer sinó tant com un home: açò, notori és a Déu e al món. Per bé que la fortuna me haja consentit he·m sia stada amigable e pròspera ab la planeta de Març, en la qual yo naixquí, me ha volgut dar victòria, honor e estat, no cové a mi presomir més que la fortuna no m’a donat. E stich ab gran admiració de aquell magnànim emperador deixar a tants exceŀlents reys com ha en lo món, duchs, comtes, marquesos, en lo art de cavalleria més entesos e més valents de mi. Que vulla deixar aquells per haver a mi no és molt ben aconsellat.

–Tirant, dix lo rey —, yo bé sé que de bons cavallers ha per lo món e vós no deveu ésser oblidat entre los altres. Per ventura si la honor fos examinada de aquells, entre los emperadors e reys e los cavallers entesos, seria dat lo premi, honor e glòria a vós, per lo millor cavaller de tots. Per què us prech he us requir com a cavaller, e per lo deute que deveu a cavalleria, per lo jurament que fes aquell dia que us fon donat primer que a tots lo orde de la fraternitat de la Garrotera, que vós vullau ab molta amor e voluntat anar a servir lo estat imperial. He us ho conselle axí com si·m fósseu pròpiament fill. Perquè tinch coneguda vostra noble condició e gran abilitat, d’on se’n seguiran molts beneficis per la vostra anada, que fareu stalvis tants pobles de la crestiana fe de dura e greu captivitat, e de açò sereu premiat per la Bondat divina en aquest món de excelses honors, e en l’altre de la eterna glòria. Donchs, cavaller virtuós, puix les mies galeres stan prestes e ben armades e conduhides a tot lo que vós manareu e volreu ordenar, vos prech que la vostra partida sia molt breu.

–Puix vostra senyoria m’o mana e m’o consella, yo so content —dix Tirant — de anar-hi.

E lo rey manà que totes les galeres fossen fornides de totes les coses necessàries. E los embaixadors de l’emperador, com lo rey los dix que Tirant era content de anar, foren los més contents hòmens del món e regraciaren-ho molt al rey.

Los embaixadors de continent que foren arribats en Cicília, havien parada taula per asoldejar gent. Al balester donaven mig ducat lo dia e a l’home d’armes un ducat. E perquè en Cicília no havia tanta gent, passaren en Roma hi en Nàpols. E aquí trobaren molta gent que de bon grat prengueren sou, e compraren molts cavalls. Tirant no curà de res sinó de fer preparatori de armes, e comprà çinch caixes grans de trompetes. De cavalls, lo rey e Phelip li’n donaren prou e feren-los recollir en les naus ab los altres.

Tirant pres comiat del rey, de la reyna, de Phelip e de la infanta e, recollida tota la gent, donaren les veles al pròsper vent. E naveguaren ab bon temps e la mar tranquiŀle, que un matí se trobaren davant la ciutat de Constantinoble.

Com lo emperador sabé que Tirant era vengut, en los dies de sa vida no mostrà major alegria e dix que, al parer seu, que son fill era resuscitat. Les XI galeres vengueren ab tants de sons e de alegria que tota la ciutat fehien resonar. Lo poble, qui trist stava e adolorit, se alegrà tot, que·ls paria que Déu los fos aparegut. Lo emperador se posà en un gran cadafal per mirar les galeres com venien. Com Tirant sabé que lo emperador estava en aquell loch, en lo cadafal, feu traure dues banderes grans del rey de Cicília e una de les sues. E feu armar tres cavallers tots en blanch, sens que no portaven sobrevestes, e cascú tenia una bandera en la mà e, cascuna volta que passaven davant lo emperador, baixaven les banderes fins prop de la aygua, e la de Tirant la fehien tota tocar en la aygua: açò era en senyal que·l saludaven e per la dignitat que lo emperador tenia se humiliava tan baix a ell. Lo emperador, com veu açò, que era cosa nova per a ell —lo que jamés no havia vist—, fon molt content de haver vista tal çerimònia, e molt més de la venguda de Tirant.

Com les galeres agueren bé voltejat, una amunt, altra avall, vengueren a dar la escala en terra. E ixqué vestit aquell dia Tirant ab un gesaran de malla e les mànegues de franja de or e, sobre lo gesaran, una jornea feta a la françesa, ab spasa senyida, e al cap portava un bonet de grana ab un gros fermaill guarnit de moltes perles e pedres fines de gran stima. Diafebus ixqué en semblant manera, sinó la jornea, que era de çetí morat. E Ricart ixqué tan bé abillat com negú de tots los altres, e portava la jornea de domàs blau. Totes aquestes jornees eren brodades de orfebreria e de perles orientals molt grosses. E tots los altres cavallers e gentilshòmens anaven molt ben abillats.

Com Tirant fon en terra, trobà a la vora de la mar lo comte de Àffrica, qui·l stava sperant ab molta gent, qui·l rebé ab molta honor. Partiren de aquí e feren la via del cadafal hon lo emperador era. Com Tirant lo veu ficà lo genoll en terra, e tots los seus. Com foren a mig cadafal tornaren a fer altra reverència. Com fon als seus peus agenollà’s e volgué-li besar lo peu, e lo valerós senyor no u consentí. Besà-li la mà e lo emperador lo besà en la boca.

Com tots li agueren feta reverència, Tirant li donà la letra que li portava del rey de Ciçília. Com lo emperador la agué lesta, en presència de tots feu a Tirant un tal rahonament.

CAPÍTOL CXVII

COM TIRANT FON ARRIBAT EN CONSTANTINOBLE, E LES RAHONS QUE LO EMPERADOR LI DIX

–No és poca la alegria que yo tinch de la vostra pròspera venguda, cavaller virtuós, regraciant al benaventurat rey de Cicília lo bon recort que ha tengut de la mia molta dolor, car la sperança que yo tinch en la vostra molta virtut de cavalleria me fa posar en oblit tots los passats mals, coneixent en la vostra bella disposició lo que per relació de moltes gents m’és stat reportat, car lo bé e virtut vostra no pot star amagada e mostra’s per vós ésser vengut açí a petició de l’animós rey de Cicília, sentint-vos-ne major grat que si per embaixadors e letres mies fósseu vengut. E perquè tots coneguen lo bon grat que tinch de vós e la molta amor que us porte, de present vos done la capitania imperial e general de la gent d’armes e de la justícia.

E volgué-li dar lo bastó, lo qual era de or maçís e, a l’un cap, de esmalt, tenia pintades les armes de l’Imperi. Tirant no volgué acceptar lo bastó de la capitania, sinó que donà del genoll en la dura terra e ab gest humil e affable li presentà tal resposta:

–La majestat vostra, senyor, no s’agreuje si no he volgut acceptar lo bastó car, parlant ab vènia e perdó de vostra altesa, yo no so vengut açí, ab sforç de cavalleria, per poder offendre a la gran morisma que en lo vostre imperi és, car no som en nombre sinó cent quaranta cavallers e gentilshòmens, tots com a germans en voluntat, no volent nos res usurpar que de dret a nosaltres no sia dat justament, com a la majestat vostra sia notori yo no ésser mereixedor de tal dignitat ni capitania per moltes justes rahons. La primera per yo no saber lo exercici de les armes; la segona, per la poca gent que tinch; la terça, lo gran deseret e injúria que faria al senyor duch de Maçedònia, al qual pertany la dignitat mils que no a mi, hi en aquesta part stimaria més ésser martre que confessor.

–En la mia casa —dix lo emperador— no pot manar negú sinó lo qui yo volré. Yo vull e man vós siau la terçera persona manant tota la gent d’armes, puix per ma desaventura he perdut aquell qui aconsolava la mia ànima. E per la mia indisposició per la vellea que tinch, no podent les armes portar, done tot mon loch a vós e no ha altri, tant com la mia persona.

Com Tirant veu la voluntat de l’emperador, acceptà lo bastó e la capitania ensemps ab la justícia, e besà-li la mà. Les trompetes e los ministrés, per manament de l’emperador, començaren a sonar e publicaren per tota la ciutat, ab imperial crida, com Tirant lo Blanch era elet per capità major per manament del senyor emperador.

Com tot açò fon fet, lo emperador se partí del cadafal per tornar al palau, e per força tenien a passar per una bella posada que havien feta abillar, hon Tirant ab tots los seus posassen. Dix lo emperador:

–Capità, puix açí som, retraeu-vos en aquesta vostra posada perquè pugua reposar la vostra persona per alguns dies, per lo treball de la mar que sofert aveu. Feu-me tant de plaer que atureu e leixau-me anar.

–¡Com, senyor, un tal defalt presumeix vostra altesa de mi que yo us deixàs! Que repòs meu és acompanyar la majestat vostra. ¡E fins als inferns vos acompanyaria, quant més fins al palau!

E lo emperador se pres a riure del que Tirant li havia dit. E més li dix Tirant:

–Senyor, faça’m gràcia la majestat vostra que, com siam en lo palau, de dar-me licència que pugua anar a fer reverència a la senyora emperadriu e a sa cara filla, la senyora infanta.

Dix lo emperador que era molt content.

Com foren en la gran sala del palau lo emperador lo pres per la mà e posà’l dins la cambra hon era la emperadriu, e trobaren-la en la següent forma. La cambra era molt scura, sens que no y havia lum ni claredat neguna, e lo emperador dix:

–Senyora, veu’s açí lo nostre capità major qui ve per fer-vos reverència.

Ella respòs, quasi ab veu smortida:

–Bé sia ell vengut.

Dix Tirant:

–Senyora, per fe hauré a creure aquella qui parla sia la senyora emperadriu.

–Capità major —dix lo emperador—, quisvulla qui tingua la capitania de l’Imperi Grech, té potestat de obrir les finestres e de mirar-les totes en la cara e levar-los lo dol que porten per marit, pare, fill o germà. E axí vull yo que useu vós de vostre offici.

Manà Tirant li portassen una antorcha ençesa, e prestament fon fet. Com la lum fon en la cambra, lo capità veu un papalló tot negre. Acostà-s’i e obrí’l e veu una senyora vestida tota de drap gros ab un gran vel negre al cap que tota la cobria fins als peus. Tirant li levà lo vel del cap e restà ab la cara descuberta. E vista la cara, ficà lo genoll en terra e besà-lli lo peu sobre la roba e aprés la mà. Hi ella tenia en la mà uns paternostres de or esmaltats: besà’ls e feu-los besar al capità.

Aprés veu un lit ab cortines negres. E la infanta stava gitada damunt aquell lit ab brial de çetí negre, vestida e cuberta ab una roba de vellut de la mateixa color. Als peus, damunt lo lit, sehien una dona e una donzella. La donzella era filla del duch de Maçedònia, e la dona havia nom la Viuda Reposada, la qual havia criada a la infanta de llet. Al cap de la cambra veu star CLXX dones e donzelles qui totes staven ab la emperadriu e ab la infanta Carmesina.

Tirant se acostà al lit e feu gran reverència a la infanta e besà-li la mà. Aprés anà ha obrir les finestres e aparegué a totes les dames que fossen exides de gran captivitat, per ço com havia molts dies que eren posades en tenebres per la mort del fill de l’emperador. Dix Tirant:

–Senyor, ab vènia e perdó parlant, yo diré a vostra altesa e a la senyora emperadriu, que present és, la mia intenció. Yo veig que lo poble de aquesta insigne ciutat stà molt trist e adolorit per dues rahons. La primera és per la pèrdua que la altesa vostra ha feta de aquell animós cavaller, lo príncep fill vostre. E la majestat vostra no se’n deu agreujar, puix és mort en lo servey de Déu e per mantenir la sancta fe cathòlica, sinó que·n deveu dar lahors e gràcies a la immensa bondat de nostre senyor Déu, car ell lo us havia acomanat e ell lo us ha volgut levar per major bé per a ell, que l’ha coŀlocat en la glòria de paradís. E de açò li deveu dar moltes lahors e ell, qui és misericordiós e de infinida pietat, dar-vos ha en aquest món pròspera e longua vida e, aprés la mort, la eterna glòria, e fer-vos ha vençedor de tots vostres enemichs. La segona causa per què stan trists sí és per la gran morisma que·s vehen molt prop, tement perdre los béns e la vida e, lo menys mal, ésser catius en poder de infels. Per què la necessitat requir que la altesa vostra e de la senyora emperadriu façau la cara alegra a tots los qui us veuran, per aconsolar-los de la dolor en què posats són, perquè prenguen ànimo en virilment bataillar contra los enemichs. —Lo capità dona bon consell —dix lo emperador—. E yo vull e man que de continent, axí hòmens com dones, tots leixen lo dol.

Dient lo emparador tals o semblants paraules, les orelles de Tirant staven atentes a les rahons e los hulls, d’altra part, contemplaven la gran bellea de Carmesina. E per la gran calor que fehia, perquè havia stat ab les finestres tancades, stava mig descordada, mostrant en los pits dues pomes de paradís que crestallines parien, les quals donaren entrada als hulls de Tirant que, de allí avant, no trobaren la porta per hon exir e tostemps foren apresonats en poder de persona liberta, fins que la mort dels dos feu separació. Mas sé-us bé dir, certament, que los hulls de Tirant no havien jamés rebut semblant past, per moltes honors e consolacions que s’agués vistes, com fon sol aquest de veure la infanta.

Lo emparador pres per la mà a sa filla Carmesina e tragué-la fora de aquella cambra. E lo capità pres del braç a la emperadriu e entraren en una cambra molt ben emparamentada e tota a l’entorn storiada de les següents amors.

CAPÍTOL CXVIII

COM TIRANT FON FERIT EN LO COR AB UNA FLECHA QUE LI TIRÀ LA DEESSA VENUS PERQUÈ MIRAVA LA FILLA DE L’EMPERADOR

De Floris e de Blanchesflors, de Tisbe e de Píramus, de Eneas e de Dido, de Tristany e de Isolda, e de la reyna Ginebra e de Lançalot, e de molts altres que totes llurs amors de molt subtil e artificial pintura eren divisades. E Tirant dix a Ricart:

–No creguera jamés que en aquesta terra agués tantes coses admirables com veig.

E dehia-u més per la gran bellea de la infanta. Emperò aquell no u entés.

Tirant pres licència de tots e anà-sse’n a la posada, entrà-se’n en una cambra e posà lo cap sobre un coxí als peus del lit. No tardà molt que li vengueren a dir si·s volia dinar. Dix Tirant que no, que lo cap li dolia. E ell stava ferit de aquella passió que a molts engana.

Diafebus, que veu que Tirant no exia, entrà en la cambra e dix-li:

–Capità senyor, prech-vos per amor mia que·m digau lo vostre mal quin és, car si per mi vos porà ésser donat algun remey ho faré ab molt bona voluntat.

–Cosí meu —dix Tirant—, lo meu mal a present no fretura vós saber-lo. E yo no tinch altre mal sinó de l’ayre de la mar, qui m’a tot comprés.

–¡O, capità! ¿E de mi vos voleu cobrir, que de tots quants mals e béns aveu tenguts yo·n so stat archiu, e ara de tan poca cosa me bandejau de vostres secrets? Digau-m’o, yo us clam merçé, e no·m vullau amagar res que de vós sia.

–No vullau més turmentar la mia persona —dix Tirant—, que jamés sentí tan greu mal com lo que ara sent, que·m farà venir prest a mort miserable o a glòria reposada si fortuna no m’és contrària, car la fi de totes aquestes coses és dolor per aquella amor qui és amargua.

E giràs de la altra part, de vergonya, que no gosà mirar ha Diafebus en la cara, e no li pogué exir altra paraula de la boca sinó que dix:

–Yo ame.

Acabant-ho de dir, dels seus hulls destiŀlaren vives làgremes mesclades ab sanglots e sospirs. Diafebus, vehent lo vergonyós comport que Tirant fehia, conegué la causa per què Tirant reprenia a tots los de son linatge, e encara ha aquells ab qui tenia amistat. Com venia cars que parlaven de amors ell los dehia: «Bé sou folls tots aquells qui amau. ¿No teniu vergonya de levar-vos la libertat e de posar-la en mans de vostre enemich, qui us leixa ans perir que haver-vos mercé?», fahent de tots una gran burla. Emperò yo veig que ell és vengut a caure en lo laç en lo qual humana força no basta a resistir. E pensant Diafebus en los remeys que a tal mal se requiren, ab gest piadós e affable, feu principi a un tal parlar.

CAPÍTOL CXIX

RAHONS DE CONORT QUE FA DIAFEBUS A TIRANT PERQUÈ·L VÉU PRES AB LO LAÇ DE AMOR

–Natural condició és a la natura humana amar, car diu Aristòtil que cascuna cosa apeteix son semblant. E encara que a vós aparegua dura cosa e stranya ésser subjutgat al jou de amor, podeu verdaderament creure que no és en potència de negú poder-hi resistir. Per ço, capità senyor, tant com lo home és més savi, tant deu més ab discreció cobrir los naturals moviments e no manifestar defora la pena e dolor que combat la sua pensa, car la bondat de l’home apar que, caygut per contraris cassos, sàpia sostenir les adversitats de amor ab virtuós ànimo. Per què, alegrau-vos e devallau de aqueix loch de pensaments hon vos sou asegut, e lo cor vostre manifeste alegria, puix bona sort vos ha portat que·n tan alt loch ajau mes vostre pensament. E vós de una part e yo de altra, porem donar remey a la vostra novella dolor.

Com Tirant veu lo bon conort que Diafebus li dava, restà molt aconsolat. Levà’s empeguit de vergonya e anaren-se a dinar, lo qual tenien de molta singularitat per ço com lo emperador lo havia tramés. Emperò Tirant menjà molt poch de la vianda e begué molt de les sues làgremes, coneixent ab viva rahó que era pujat en més alt grau que no devia. Emperò dix:

–Puix aquesta qüestió ha agut principi en aquest dia, ¿quant a Déu serà plasent que poré obtenir victoriosa sentència?

Tirant no pogué menjar. E los altres se pensaven que per lo treball de la mar stava destemprat. E per la molta passió que Tirant tenia, levà’s de taula e posà’s dins una cambra acompanyat de molts sospirs, car vergonya, per temor de confusió, li fehia passar aquell treball. E Diafebus ab los altres li anaren a tenir companyia fins a tant que ell volgué un poch reposar.

Diafebus pres ab si un altre cavaller e feren la via del palau, no ab cor de veure lo emperador, mas per veure les dames. Lo emperador stava en una finestra asegut. Veu-los passar, tramés-los a dir que pujassen lla hon ell era. Diafebus ab l’altre pujaren en les cambres hon lo emperador era ab totes les dames. Lo emperador li demanà què era del seu capità, e Diafebus li dix que stava un poch enujat. E com ho sabé, desplagué-li molt e manà que los seus metges lo anassen de continent a visitar.

Com los metges foren tornats, feren relació a l’emperador com stava molt bé, que no era stat lo seu mal sinó mutació dels ayres indigests. Lo magnànim emperador preguà a Diafebus li recitàs totes les festes que en Anglaterra se heren fetes en les bodes del rey ab la filla del rey de França, e de tots los cavallers qui armes havien fetes, e quals eren stats los vencedors del camp.

–Senyor —dix Diafebus—, a molta gràcia e mercé hauria a la majestat vostra yo no agués a dir aquestes coses, per ço com no volria que vostra altesa agués a pensar, per yo ésser parent de Tirant, li agués a donar lahor neguna, sinó axí com realment és passat. E per major seguretat que la majestat vostra no tingua de creure lo contrari, yo tinch açí tots los actes signats de la pròpia mà del rey e dels jutges del camp e de molts duchs, comtes e marquesos, de reys d’armes, de erauts e porsavants.

Lo emperador lo preguà que·ls hi fes portar en lo instant, que ell recitaria les coses. Diafebus hi tramés e aprés recità larguament a l’emperador totes les festes per orde, axí com eren stades fetes, e per semblant les armes. Aprés legiren tots los actes e veren per obra Tirant ésser lo millor cavaller de tots. Molta fon la consolació que lo emperador hi pres, e molt major la de sa filla Carmesina e de totes les dames, qui staven ab gran devoció scoltant les singulars cavalleries de Tirant. Aprés volgueren saber lo casament de la infanta de Cicília e la liberació del gran mestre de Rodes.

Com totes les coses foren explicades, lo emperador se n’anà per tenir consell, lo cual cascun dia acostumava tenir, de matí mija hora e aprés vespres una hora. E Diafebus volgué’l acompanyar e lo valerós senyor no u volgué, sinó que dix:

–Cosa acostumada és que los cavallers jóvens llur delit és star entre les dames.

Ell se n’anà e Diafebus restà, e parlaren de moltes coses. La infanta Carmesina supplicà a la emperadriu sa mare que pasassen en una altra sala perquè·s poguessen un poch spayar, car molt temps havia que staven tancades per lo dol del jermà. Dix la emperadriu:

–Ma filla, vés hon te vulles, que yo so contenta.

Passaren tots en una gran sala molt maravellosa, tota obrada de maçoneria per art de molt subtil artifici: totes les parets de jaspis e de pòrfirs de diverses colors lavorades, ymatges que fahien admirar als miradors. Les finestres e les colones eren de pur crestaill, e lo paÿment, lo qual era fet tot a centells, qui lançava molt gran resplandor. Les ymatges de les parets divisaven diverses històries de Bèorç e de Perceval e de Galeàs, com complí l’aventura del Siti perillós; e tota la conquesta del Sanct Greal s’i demostrava. La subirana cuberta era tota de or e de atzur, e entorn de la cuberta eren les ymatges totes de or de tots los reys de crestians, cascú ab sa bella corona al cap e en la mà lo ceptre, e dejús los peus de cascun rey havia un permòdol en lo qual havia un scut en què staven figurades les armes del rey e lo seu nom en letres latines se manifestava.

Com la infanta fon en la sala, apartà’s ab Diafebus un poch de les sues donzelles e començaren a parlar de Tirant. Diafebus que veu tan bona disposició, que la infanta parlava de Tirant ab tanta voluntat, pres-se a dir:

–¡O, quanta glòria és per a nosaltres haver traveçada tanta mar e ésser atesos ab salvament al port desijat de nostra beatitut! E per gràcia special avem obtés que los nostres hulls hajen vista la més bella ymatge de humana carn que de nostra mare Eva ençà sia stada ni crech que jamés serà, complida de totes les altes gràcies e virtuts, gràcia, bellea, honestat e dotada de saber infinit. E no·m dol dels treballs que sofferts havem, ni los que són per a venir, per aver trobada vostra majestat, qui és mereixedora de senyorejar lo univerç món. E en açò no s’i deu entendre sinó vostra altesa. E tot lo que he dit ni diré, preneu-ho com de servidor afectat e stojau-ho dins los lochs més secrets de la vostra ànima, com aquell famós cavaller de Tirant lo Blanch sia vengut per sola fama, hoint recitar de vostra celsitut tots los béns e virtuts que per natura podien ésser comunicats a un cors mortal. E no pense la vostra altesa que siam venguts per les amonestacions del valerós rey de Cicília, ni menys per les letres de l’emperador, pare vostre, qui ha tramés al rey de Cicília. Ni pense vostra celsitut que siam venguts per experimentar les nostres persones en fet de armes, com ja les tenim molt bé experimentades. Ni menys per la bellea de la terra ni per veure los imperials palaus, car les cases pròpies de nosaltres, qualsevulla de aquelles, staria bé per temple de oració —¡tan grans e tan belles són!— e cascú de nosaltres presumeix ésser un petit rey en sa terra. E pot creure la celsitut vostra que la venguda de nosaltres no és stada altra causa sinó per veure e servir vostra majestat. E si guerres ni batailles se fan, tot serà per amor e contemplació vostra.

–¡O, trista de mi! —dix la infanta—. ¿E què és lo que·m dieu? ¿Poré yo gloriejar-me que per amor de mi siau tots açí venguts e no per amor de mon pare?

–Sobre açò poria yo fer salva ma fe —dix Diafebus–com Tirant, qui·ns és jermà e senyor de tots, nos preguà que volguéssem venir ab ell en aquesta terra e li volguéssem fer tanta de honor, perquè poguéssem veure la filla de l’emperador, la qual ell desijava més veure que a tot lo restant del món. E de la primera vista que de vostra altesa ha agut, tant és lo grat que té de vostra exceŀlència que ha dat del cap en lo lit.

Com Diafebus presentava aquestes coses a la infanta, ella stava alienada e posada en fort pensament, que no parlava, e mig fora de recort, e la sua angèlica cara mudant de diverses colors, car la femenil fragilitat la havia compresa, que no podia parlar. Car amor de una part la combatia e vergonya de altra part la’n retrahia. Amor la encenia en voler lo que no devia, mas vergonya lo y vedava per temor de confusió.

En aquest instant vengué lo emperador e cridà a Diafebus, perquè li plahia molt lo seu comport. E parlaren de moltes coses fins a tant que lo emperador volia sopar. Pres licència d’el e acostà’s a la infanta e dix-li si la majestat sua li manava res que fes.

–Sí —dix ella—. Preniu abraçars de mi, stojau-ne per a vós e feu-ne part a Tirant.

E Diafebus s’i acostà e feu lo que ella li havia manat. Com Tirant sabé que Diafebus era anat al palau e que parlava ab la infanta, stava ab lo major desig del món que vingués perquè pogués saber noves de sa senyora. Com ell entrà per la cambra, Tirant se levà del lit e dix-li:

–Lo meu bon jermà, ¿quines noves me portau de la qui és en virtuts complida e té la mia ànima encativada?

Diafebus, vehent la strema amor de Tirant, abraçà’l de part de sa senyora e recità-li totes les rahons que havien passades. Tirant restà més content que si li agués donat un regne, e pres en si molt gran sforç, que menjà bé e s’alegrà, desijant quant vendria lo matí perquè la pogués anar a veure.

Com Diafebus fon partit de la infanta, ella restà en molt fort pensament, que li fon forçat de levar-se del costat de son pare hi entrar-se’n en la sua cambra. La filla del duch de Maçedònia havia nom Stephania, que era donzella que la infanta tenia en molt gran amor per ço com se eren criades de poca edat ensemps, no havent més temps la una que la altra. Com veu que la infanta se n’era entrada en la cambra, levà’s prestament de taula e anà-li detràs. Com fon ab ella, la infanta li recità tot lo que Diafebus li havia dit e la extrema passió que passava per la amor de Tirant.

–E dich-te que més me ha contentat la vista de aquest home tot sol que de quants n’é vists en lo món. És home gran e de singular disposició e mostra bé en lo seu gest lo gran ànimo que té, e les paraules que de la sua boca ixen acompanyades de molta gràcia. Veig-lo cortés e affable més que tot altre. E, donchs, tal com aquest, ¿qui no l’amaria? ¡E que sia vengut açí més per amor mia que de mon pare! Certament yo veig lo meu cor molt inclinat a obeir a tots sos manaments; e a mi par, segons los senyals, que aquest serà la vida e conservació de la mia persona.

Dix Stephania:

–Senyora, dels bons deu hom triar lo millor e sabudes les cavalleries singulars que aquest ha fet, no és dona ni donzella en lo món que de bon grat no·l degués amar e subjugar-se a tota sa voluntat.

Estant en aquestes delitoses rahons, vengueren les altres donzelles e la Viuda Reposada, que tenia gran part ab Carmesina per la rahó ja dita, que l’havia de llet criada, e demanà’ls de què parlaven. Dix la infanta:

–Nosaltres parlam de què·ns ha recitat aquell cavaller de les grans festes e honors que feren en Anglaterra a tots los estrangers que s’i trobaren.

E parlant de aquestes coses e de altres, axí passaren la nit, que poch ni molt la infanta no dormí.

E l’endemà Tirant se fon vestit ab un manto de orfebreria; la devisa era tota de garbes de mill, e les spigues eren de perles molt grosses e belles, ab un mot brodat en cascuna quadra del manto, qui dehia Una val mill e mill no valen una. E les calces e lo capiró liguat a la francesa, de aquella devisa mateixa. E en la mà portava lo bastó de or de la capitania. Tots los altres de la sua parentela se abillaren molt bé de brocats e de sedes e de argenteria, e axí abillats anaren tots al palau.

Com foren a la porta major, veren allí una singular cosa de gran admiració: que a cascun lindar de la porta, de part de dins, a l’entrant de la plaça, havia una pinya tota de or de altària de un home, e molt grosses, que cent hòmens no les poden alçar, les quals en temps passat havia fetes fer lo emperador en lo temps de la prosperitat per una gran magnificència. Entraren dins lo palau e trobaren molts honços e leons ab cadenes de argent molt grosses que staven ligats; pujaren alt en una gran sala tota obrada de alabaust.

Com lo emperador sabé que lo seu capità era vengut, manà que·l deixassen entrar. E trobà’l que·s vestia, e sa filla Carmesina qui·l pentinava, e aprés li donà ayguamans, car cascun dia ho acostumava de fer. E la infanta stava en gonella d’orfebreria tota lavorada de una erba que ha <nom>³⁴ amorval³⁵ e ab letres brodades de perles que entorn eren. E dehia lo mot: Mas no a mi. Com lo emperador se fon acabat de vestir, dix a Tirant:

–Digau-me, capità, ¿quin era lo mal que ahir la vostra persona sentia?

Dix Tirant:

–Senyor, la majestat vostra deu saber que tot lo meu mal és de mar, car los vents de aquesta terra són més prims que los de ponent.

Respòs la infanta, ans que l’emperador parlàs:

–Senyor, la mar no fa mal als strangers si són aquells que ésser deuen, ans los dona salut e longua vida, mirant tostemps en la cara a Tirant, sotsrient-se perquè Tirant conegués que ella lo havia entés.

Lo emperador ixqué de la cambra ab lo capità parlant, e la infanta pres a Diafebus per la mà e detingué’l e dix-li:

–De les paraules que·m digués ahir no dormí en tota la nit.

–Senyora, ¿voleu que us digua? Nostra part ne havem aguda. Emperò molt reste aconsolat com haveu entés a Tirant.

–¿E com pensau vós —dix la infanta– que les dones gregues sien de menys saber ni valor que les franceses? En esta terra bé sabran entendre lo vostre latí per scur que·l vullau parlar.

–Per ço, senyora, és major glòria per a nosaltres –dix Diafebus–praticar ab persones qui sien molt enteses.

–Per avant ho veureu —dix la infanta— en lo praticar coneixerem les vostres passades.

La infanta manà que vengués Stephania ab altres donzelles per tenir companyia ha Diafebus, e prestament ne vengueren moltes. Com la infanta lo veu ben acompanyat, entrà-se’n dins la sua cambra per acabar-se de vestir. Tirant en aquest spay agué acompanyat a l’emperador a la gran sglésia de Sancta Sophia, deixà’l dient ores hi ell tornà al palau per acompanyar a la emperadriu e a Carmesina. Com fon en la gran sala, trobà allí son cosí Diafebus enmig de moltes donzelles, lo qual los stava recitant les amors de la filla del rey de Cicília e de Phelip. E Diafebus era tan domestich e tan pràtich entre les donzelles com si tota sa vida fos criat entre elles. Com veren entrar a Tirant totes se levaren de peus e digueren-li que ell fos lo ben vengut. Feren-lo seure enmig de elles e parlaren de moltes coses.

Ixqué la emperadriu tota de vellut burell vestida. Apartà’s ab Tirant e demanà-li de son mal. E Tirant li dix que ja stava molt bé. No tardà molt que la infanta ixqué vestida ab una roba del seu mateix nom, forrada de marts gebelins, fesa a costats, ab mànegua uberta; e al cap portava una petita corona sobre los cabells ab molts diamants e robins e pedres de gran stima. Bé mostrava lo seu agraciat gest, ab la bellea infinida que era mereixedora de senyorejar del món totes les altres dames si la fortuna li agués volgut ajudar. Tirant pres del braç a la emperadriu, per ço com era capità major precehia a tots los altres, car aquí havia molts comtes e marquesos, hòmens de gran stat. E volgueren pendre a la infanta del braç, hi ella dix:

–No vull negú vaja prop de mi sinó mon jermà Diafebus.

E tots la deixaren e aquell la pres. Mas sap Déu que Tirant stimara més star prop de la infanta que no prop de la emperadriu. E anant a la sglésia, dix Diafebus a la infanta:

–Mire vostra altesa, senyora, los sperits com se senten.

Dix la infanta:

–¿Per què u dieu?

–Senyora —dix Diafebus—, per ço com vostra exceŀlència s’és vestida de gonella de chaperia brodada de grosses perles e lo cor sentit de Tirant porta lo que li fa mester. ¡O, com me tendria per benaventurat si yo podia fer que aquest manto yo·l pogués fer star sobre aquesta gonella!

E perquè anaven molt prop de la emperadriu, pres del manto de Tirant. E Tirant, com sentí tirar del manto, detingué’s un pas atràs, e aquell posà’l sobre la gonella de la infanta e dix:

–Senyora, ara stà la pedra en son loch.

–¡Hay, trista! ¿Sou tornat foll o haveu del tot perdut lo seny? ¿Tan poca vergonya teniu que en presència de tantes gents dieu tals coses? –dix la infanta.

–No, senyora, que negú no u hou, ni u sent ni u veu —dix Diafebus—. E yo sabria dir lo paternòster al revés, que negú no l’entendria.

–Certament yo crech —dix la infanta— que vós aveu aprés en la escola de honor, lla hon se lig de aquell famós poeta Ovidi, lo qual en tots sos libres ha parlat tostemps de amor verdadera. E qui fa son poder de emitar al mestre de la sciència, no fa poch. E si vós sabésseu en qual arbre se leva amor e honor, e sabésseu la pràtica de esta terra, ¡com seríeu home de bona ventura!

Acabades aquestes rahons, foren a la sglésia. La emperadriu entrà dins la cortina e la infanta no y volgué entrar, dient que fahia gran calor. E no u fahia sinó perquè pogués mirar a tot son plaer a Tirant. E Tirant posà’s prop lo altar ab molts duchs e comtes que y havia. E tots li donaren la honor que stigués primer per sguart de l’offici que tenia. E ell tostemps acostumava hoir la missa agenollat. Com la infanta lo veu ab los genolls en terra, pres un coxí de brocat de aquells que ella tenia allí e donà’l a una de les sues donzelles que·l portassen a Tirant. E lo emperador, qui veu fer aquella gentilea a sa filla, pres-hi molt gran plaer. Com Tirant veu lo coxí que la donzella lo y adobà perquè s’agenollàs, levà’s de peus e feu gran reverència de genoll a la infanta ab lo capiró fora del cap.

No penseu que en tota aquella missa la infanta pogués acabar de dir ses ores, mirant a Tirant e a tots los seus molt ben vestits e abillats a la francesa.

Com Tirant agué molt bé contemplada la bellea singular de la infanta e lo seu enteniment discorregué fantasiant quantes dones e donzelles ell en son recort haver vistes, e dix que jamés havia vista ni sperava de veure una altra tal qui fos dotada de tants béns de natura com aquesta, car aquesta resplandia en linatge, en bellea, en gràcia, en riquea, acompanyada de infinit saber, que més se mostrava angèlica que humana. E mirant la proporció que la sua femenil e delicada persona tenia, mostrava que natura havia fet tot lo que fer podia, que en res no havia fallit quant al general e molt menys en lo particular. Car stava admirat dels seus cabells, qui de rossor resplandien com si fossen madeixes de or, los quals per eguals parts departien una clencha de blancor de neu passant per mig del cap. E stava admirat encara de les celles, que paria fossen fetes de pinzell, levades un poch en alt, no tenint molta negror d’espesura de pèls, mas stant ab tota perfectió de natura. Més stava admirat dels hulls, qui parien dues steŀles redones relluints com a pedres precioses, no pas girant-los vagorosament, mas refrenats per graciosos sguarts, parien que portassen ab si ferma confiança. Lo seu nas era prim e afiŀlat e no massa gran ni poch, segons la lindesa de la cara, que era d’estrema blancor de roses ab liris mesclada. Los labis tenia vermells com a coral e les dents molt blanques, menudes e spesses, que parien de crestaill. E stava més admirat de les mans, que eren d’estrema blancor e carnudes, que no s’i mostrava hos negú, ab los dits larchs e afilats, les ungles canonades e encarnades —que mostraven portar alquena—, no tenint en res negun defalt de natura.

Com fon la missa dita, tornaren al palau per lo orde mateix, e Tirant pres comiat de l’emperador e de les dames, e tornà-se’n a sa posada ab tots los seus. Pleguant a la posada se n’entrà en la cambra e lançà’s sobre lo lit pensant en la gran bellea que la infanta possehia. E lo seu gest tan agraciat li feu tant augmentar lo seu mal que de una pena que sentia, lavors ne sentí cent, acompanyat de molts gemechs e suspirs.

Diafebus entrà en la cambra e veu star a Tirant en molt trist e adolorit continent. Dix-li:

–Senyor capità, vós sou lo més descominal cavaller que yo haja vist de ma vida. Axí com altres farien festa de nou liçons de sobres de alegria de haver vista sa senyora e les festes e honors que us ha fet més que a tots quants grans senyors hi havia, e trametre-us lo coxí de brocat, lo qual se levà e tramés-lo a vós, ab tanta gràcia e amor que u feu en presència de tots, ¡quant deuríeu restar lo més gloriós home del món! E vós feu tot lo contrari, ab molt gran desorde, que mostrau ésser fora de tot recort.

Vehent Tirant lo conort que Diafebus li fahia, ab veu dolorosa li dix.

CAPÍTOL CXX

LAMENTACIÓ DE AMOR QUE FA TIRANT

–La strema pena que la mia ànima sent és com ame e no sé si seré amat. Entre tots los altres mals que sent, aquest és lo qui més me atribula, e lo meu cor és tornat més fret que gel com sperança no tinch de aconseguir lo que desije, per ço com fortuna tostemps és contrària als qui bé amen. ¿E no sabeu vós que en quants fets de armes me so trobat jamés negú no m’a pogut sobrar ni vénçer? E una sola vista de una donzella me ha vençut e mes per terra, que no he tengut contra ella resistència neguna. E si ella m’a fet lo mal, ¿de qual metge puch sperar medecina? ¿Qui·m pot dar vida o mort, o vera salut, sinó ella? ¿Ab quin ànimo ni ab qual lengua parlar poré que la pugua induir e moure a pietat, com sa altesa me avança en totes coses, ço és, en riquea, en noblea e en senyoria? E si amor, qui té egual balança qui eguala les voluntats, no inclina lo seu cor alt e generós, yo so perdut, car a mi par que totes les vies qui·m poden dar remey de salut me són tancades; per què no sé quin consell prengua a la mia fort desaventura.

No comportà Diafebus que Tirant més parlàs, tant lo vehia atribulat, sinó que feu principi a un tal parlar.

CAPÍTOL CXXI

RAHONS QUE FA DIAFEBUS A TIRANT ACONORTANT-LO DE SES AMORS

–Los enamorats passats, los quals desijaven de llur glòria deixar fama, ab gran fatigua treballaven per venir en alegria reposada, e vós voleu mort miserable. Açò no pot passar sens nota, com tal amor vos hajau percaçada, que no s’ha de obtenir ab força stranya, mas ab giny e sforç vostre ho deveu portar a fi. E per ma part vos offir yo y faré tots los preparatoris a mi possibles en conservació de vostres drets, notificant-vos que, si cent ànimes tenia —com no·n tingua sinó una—, les posaria totes en ventura per la amor vostra. E si tal comport de vós feu cascun dia, vos ne seguirà gran càrrech e perpetual infàmia, la qual tot bon cavaller deu scusar refrenant la sua folla voluntat. E si açò venia en orelles de l’emperador, lo que Déu no vulla, ¿com restareu vós e tots nosaltres, que en lo dia que sou arribat vos siau enamorat de sa filla per difamar-li tot son stat e la corona de l’imperi, fahent-vos jutge en vostra causa³⁶ pròpia? Per la qual cosa manifestament se mostra que vós volríeu ésser cregut de vostra simpla paraula, volent rahonar a la gent de batailles e la execució de amors, crehent que negú no u coneixerà que vós siau enamorat. ¿E voleu que lo primer dia a totes les gents sia manifest? Car bé sabeu aquell exemple vulgar qui diu: «Lla hon se fa foch, fum n’a de exir.» Per què, capità senyor, puix teniu discreció, usau-ne, e en tot cars del món forçau vostre voler e no vullau dar a sentir a negú les vostres passions.

Hoint Tirant les sàvies paraules de Diafebus, se alegrà molt per lo conort bo que li dava com a bon amich e parent. Stigué un poch pensant e aprés se levà del lit e ixqué en la sala. E tots los seus staven admirats del mal comport de Tirant.

Com se fon dinat, preguà a Diafebus volgués anar al palau e dar unes ores que tenia molt singulars a la infanta, les quals se eren fetes en París, ab les cubertes totes de or macís e molt subtilment smaltades, e tancaven-se ab tancadura de caragol de escala, que levant-ne la clau no era negú sabés conéixer per hon se obria. E dins havia molt singular letra e històries fetes d’estranya manera, e molt ben iŀluminades, que tots los qui les veren dehien que en aquell temps més pomposes ores no pogueren ésser trobades.

Diafebus pres un petit patge molt ben abillat e les ores cubertes li donà que portàs. Com Diafebus fon en lo palau, trobà lo emperador en la cambra de les dames e dix-li les següents paraules segons Tirant li havia dit que digués:

–Sacra majestat, lo vostre capità, desijós de servir vostra altesa en tot lo que li serà manat, no sap en què us pugua servir. Supplica a la majestat vostra que li done licència que en breus dies pugua anar a veure lo camp dels moros; e de altra part tramet a vostra altesa aquestes ores; e, si no us paren bones, que sien dades a alguna donzella de la infanta.

Lo emperador, com les veu, stigué admirat de veure cosa tan singular.

–Açò —dix lo emperador— no pertany sinó a donzella de casa real.

E donà-les a sa filla Carmesina. E aquella, tant per la bellea de les ores com per tenir alguna cosa de Tirant, ne fon molt contenta. E levà’s de peus e dix:

–Senyor, ¿vendria en plaer a la majestat vostra que trametéssem per lo capità e per los ministrés, e féssem una poca de festa? Car molt temps ha que·ns dura lo dol e la tribulació e volria que la imperial prosperitat fos conservada en son degut stament.

–Filla per mi en strem amada, ¿no sabeu vós que no tinch altre bé ni consolació en aquest món sinó a vós e ha Ysabel, reyna de Ongria, que per los meus peccats és foragitada de la vista dels meus hulls? E des que lo meu fill és mort, no·m resta més bé en aquest miserable de món sinó a vós, qui sou consolació de la mia amargua e trista vida. Tanta alegria com haver poreu serà gran repòs per a la mia vellea.

La infanta prestament tramés lo patge a Tirant perquè vengués, e feu seure a Diafebus en les sues faldes.

Com Tirant agué hoït lo manament de sa senyora, partí de la posada e anà davant lo emperador e preguà’l que dançàs ab sa filla Carmesina. Les dances duraren quasi fins a la nit, que lo emperador volia sopar. E tornà-sse’n molt alegre Tirant a la sua posada per ço com contínuament havia dançat ab la infanta, la qual li havia dites moltes gracioses paraules que ell havia preses en compte de gran stima.

Lo dia següent lo emperador feu gran convit per amor de Tirant. Tots los duchs, comtes e marquesos que allí·s trobaren menjaren en la taula ab ell, e la emperadriu e sa filla. Los altres menjaven en altres taules. Aprés del dinar vengueren les dançes. E com agueren un poch dançat, vengué la gran coŀlació. Lo emperador volgué cavalcar per mostrar tota la ciutat al seu capità, e Tirant e los seus foren molt admirats dels grans edificis que en la ciutat eren, de tanta bellea e singularitat. E li mostrà totes les fortaleses que dins la ciutat eren e les grans torres sobre los portals e en la murailla, que era cosa innumerable de recitar.

Lo emperador feu aturar aquella nit a Tirant a sopar ab ell ab gran humanitat, per mostrar la bona voluntat que li portava. La infanta stava dins la sua cambra e la emperadriu tramés per sa filla Carmesina que vingués.

–Senyor —dix Tirant—, cosa és molt impròpia, segons lo meu parer, que la filla qui és succehidora en lo imperi sia nomenada infanta. ¿Per què la majestat vostra li furta lo seu propi nom de princessa? Per bé, senyor, que vostra altesa tingua altra filla, muller del rey de Ongria e de major edat e per lo gran dot que la majestat vostra li donà en contemplació del matrimoni, ella renuncià a tots sos drets a la exceŀlent Carmesina. E per ço, senyor, parlant ab aquella reverència que·s pertany, li deu ésser mudat lo nom, com no pertangua sinó a filla de rey dir-li infanta, si donchs no havia ésser heretera del regne, que també la nomenarien princessa.

Lo emperador qui veu la avisada rahó de Tirant, manà que de aquí avant no li diguessen sinó princessa. L’altre dia següent manà lo emperador tenir consell general e dix a sa filla que y fos perquè moltes voltes li havia dit:

–Ma filla, ¿per què vós no veniu sovint al consell perquè sapiau la pràtica que·n semblants afers és mester, com per dret e per discurs de natura sou més vividora que no yo, que aprés mort mia sapiau regir e governar vostra terra?

La princessa, tant per sguart de veure la pràtica del consell com per hoir lo parlar de Tirant, hi anà. Com foren dins lo consell aseguts, lo emperador dreçà les noves a Tirant e dix paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CXXII

LA PROPOSICIÓ QUE LO EMPERADOR FEU EN LO CONSELL, DREÇANT LES NOVES A TIRANT

–Com la divina Providència haja permés que per nostres grans peccats e delictes los majors nobles e animosos cavallers de la nostra host sien stats morts e presos en les passades batailles, en gran dan e destructió del nostre imperi, e los qui resten en lo mateix perill stiguen, si donchs no són subvenguts per la vostra mà victoriosa, car defallint cascun dia la noble cavalleria lo nostre imperi se hauria de poblar de vil gent repleguadissa e de moros cruels e inhumans, enemichs de la sancta ley crestiana, e yo desposehit de la imperial senyoria —car lo dia que yo perdí aquell famós cavaller fill meu, qui era flor e spill de tota la cavalleria de Grècia, perdí tota la honor mia e lo meu bé—, no·m resta altra sperança sinó de la vostra pròspera venguda que, mijançant la misericòrdia divina e la virtut del vostre braç vencedor, obtendrem gloriosa victòria. Per què us prech, capità virtuós, que us vullau dispondre en anar contra los enemichs nostres, los genovesos, generació mala, que muyren a cruel mort. E la vostra gloriosa fama per obra sia manifestada en aquestes parts, que puix teniu la capitania, que prengau armes vencedores perquè prest de aquells puguam aconseguir gloriosa victòria, tal com de vós speram, com tinguam nova certa que les naus dels genovesos són arribades al port de Aulida carreguades de gent d’armes, de cavalls e de vitualles, les quals venen de Tosquana e de Lombardia. E les nostres naus són arribades en la ylla Judea, qui·s nomena dels Pensaments, e segons ma crehença prestament seran açí.

No tardà molt Tirant que ab modesta continença, levant-se lo bonet del cap, dix paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CXXIII

LA RESPOSTA QUE TIRANT FEU A L’EMPERADOR EN LO CONSELL

–No és digna cosa ni suficient que la majestat vostra, senyor, me haja a mi de preguar, sinó de manar, car a mi és massa gràcia la honor que la altesa vostra me ha feta de fer-me capità e lochtinent general seu, sens que yo no n’era mereixedor. E puix he acceptat lo offici, yo so tengut e obligat de servir-lo, car lo dia que yo deliberí de partir de la noble ylla de Cicília, me despullí de tota ma libertat, posant aquella en mans de la majestat vostra e de les coses vostres. Donchs, puix vos he fet mon senyor e la molta benignitat de la altesa vostra m’a volgut acceptar per servidor, jatsia indigne, supplich-vos que de açí avant la majestat vostra no·m vulla de res preguar, sinó manar-me axí com al més simple servidor que la altesa vostra té, e açò us tindré a gràcia singular. Per què mane’m la majestat vostra quant li serà plasent que yo vaja a veure los genovesos, que yo so prest de bon grat de anar-hi. Emperò, senyor, ab vènia e perdó de vostra altesa diré lo meu parer: que dich que la guerra guerrejada ha mester tres coses, e si la una de aquestes defall, la guerra no·s pot fer.

–Molt me plauria, capità —dix lo emperador—, de saber quines coses són aqueixes tres que la guerra ha mester.

–Senyor —dix Tirant—, yo les vos diré: gent, argent e forment. E si qualsevulla de aquestes coses hi fall, la guerra hauria de cessar. Com los moros hui en dia són molts, e ab sforç e ajuda de genovesos que·ls porten moltes vitualles, armes e cavalls encubertats e gent ben armada, és de necessari façam tot nostre sforç d’estar bé avisats e molt en orde per dar-los batailla cruel, fort e dura.

–Nos tenim —dix lo emperador— tot lo que vós dieu. De nostre repleguat tresor podeu dar sou a CC mília baçinets pagats per a XX o ha XXX anys. Tenim gent en nombre qui porien ésser, entre los qui són en la frontera sots la capitania del duch de Maçedònia, LX mília combatents, e los qui són en aquesta ciutat e en les terres que encara possehim, més de LXXX mília; los qui venen ab les XL naus són XXV mília. Som molt ben fornits de moltes armes, de cavalls e de molta artelleria de totes les maneres que són necessàries per a la guerra. Del forment vos dich ne passam fretura, mas aquestes naus que ara venen ne porten prou, emperò, de fet que sien arribades, los manaré tornar en Cicília e que porten tostemps forment. E yo he manat per via de la Sclavònia a Escandalor que vingua forment e altres vitualles.

–De tot lo que la majestat vostra me ha dit —dix Tirant— stich molt aconsolat. E de açí avant, senyor, donem fi al consell, puix som provehits de totes coses necessàries, e no entengam sinó en la guerra.

–Yo us diré què teniu ha fer —dix lo emperador—. Anau a la casa a la Saphir, hon està la mia cadira del juhí, e man-vos que us asigau allí, hoint a cascú de sos drets, usant de justícia e de misericòrdia.

Levà’s hu de<l>³⁷ consell, qui·s nomenava Montsalvat, e dix:

–Senyor, vostra majestat deu mirar millor en aquests afers que no ha, per quant hi ha empediment de tres coses. La primera és com no deu ésser levat al duch de Macedònia son dret, que és la capitania general, com a ell se pertangua essent més afix a la imperial corona. La segona és que no deu ésser donat loch que home stranger haja offici ni benefici en lo imperi, majorment que sien de loch o de terra no coneguda. La terça és que ans que partixquen de açí la gent d’armes, deuen anar en romiatge e fer grans presentalles als déus en la ylla d’on Paris se’n portà la reyna Elena, e per ço agueren en temps antich los grechs victòria dels troyans.

No pogué més comportar lo emperador les folles paraules del cavaller, sinó que ab molta ira se pres a dir.

CAPÍTOL CXXIIII

RAHONS QUE FA LO EMPERADOR EN LO CONSELL CONTRA UN CAVALLER MAL CRESTIÀ

–Si no fos per sguart de nostre senyor Déu e de la mia edat, qui dona loch a la ira, de continent te fera levar lo cap, com los mèrits teus molt ho meriten. E fora fer-ne sacrifici a Déu e exemple al món, com tu sies un mal e reprovat crestià. Per què yo vull e man que Tirant, qui de present és capità nostre general, sia superior sobre tots los nostres capitans, per ço com ell n’és mereixedor per la sua molta virtut e resplandent cavalleria. Car lo duch de Macedònia, per son flach ànimo e maldestre en la guerra, no ha sabut jamés vençre una batailla. E aquell serà capità que yo manaré; si no, tots los que y contradiran yo·ls castiguaré de tal forma que per a tostemps ne restarà memòria en lo món. Car lo estil e dret de armes stà en cap de gentilesa, per la major part aquells regir-se per los antichs exemples dels nostres antecessors passats. E los qui de aquest mester saben, han aquest dret per clar: no l’hajam ací a disputar tu e yo.

E donà fi a son parlar per ço com era molt vell e ab la ira fallia-li la força del parlar. E la princesa pres les paraula del pare e dix en la següent forma:

–A tu pot hom dir fill de iniquitat, engendrat en la mala planeta de Saturnus. E est home qui mereixes molt gran reprenssió e càstich en la tua persona, que per la tua malícia e iniquitat envejosa vols venir contra la ordinació e voler de la imperial majestat, e contra la divina e humana ley, en aconsellar tan gran peccat de ydolatria, que dius que façam sacrifici al diable de qui tu est servidor, que mostres bé en ton parlar que no est crestià sinó ydòlatre. ¿E no saps tu —dix la princessa— que, per lo gloriós adveniment del rey Déu Jhesús, cessà tota la ydolatria, segons recita la Sancta Scriptura en lo Evangeli? Que com Herodes rey se tingués per burlat dels tres Reys de Orient, volgué fer matar lo infant Déu Jhesús, e lo àngel aparech en somni a Josep e dix-li que prengués la mare e lo fill e que fugís en Egipte; e entrant per Egipte, totes les ýdoles caygueren e en tot Egipte no n’i restà neguna. E encara est més digne de gran punició que hajes tenguda tan gran audàcia que, en presència de la majestat del senyor emperador vols injuriar a negú, de dir que home stranger no deu tenir lo ceptre de la justícia ni de la general capitania. E per ço tu est dit principiador de mals. Digues-me, ¿e si los estrangers són millors que los de la terra e són més àbils e més forts hi més destres en la guerra e en altres coses, què diràs tu açí? Si no, pren exemple de la tua flaqua persona de poch ànimo, que jamés has tengut atreviment de anar a la guerra per defendre la tua pàtria e a ton natural senyor. ¿E tu est cavaller qui mostrar-te deguesses en consell imperial ni encara en loch hon cavallers hi haja?

E Tirant volgué parlar per satisfer en lo que·l cavaller havia dit de ell, e la princessa no u volgué consentir per squivar major mal, mas dix:

–No·s pertany de home savi respondre a paraules folles, car axí com lo foll té franca libertat d’escampar folles paraules, axí és gran discreció al savi ab presència hoir-les e no satisfer-hi, car en les paraules és coneguda la follia de aquell qui la diu, car negú no·s deu eguallar ab la rohindat ni en la follia ab negú, sinó en la gentilesa e virtut. E qui paraules folles diu, digna cosa és que de la sua follia reporte condigna deciplina. E si no fos per la vostra gran clemència, aquell qui tan follament ha parlat mereixia que li fos levada la vida. E bé és de conéixer que és benaventurat lo príncep qui tal conseller té en sa casa. Lo emperador se levà del consell e no volgué més hoir a negú. E prestament feu fer crida per tota la ciutat que tots aquells qui tinguessen clam o demanda de negú, que a l’endemà e de aquí avant fossen a la casa del juhí, que aquí los seria feta prompta justícia.

L’endemà Tirant se asigué en la cadira de l’imperial juhí e hohí a tots los qui·s clamaren, e a tots administrà justícia, car des que lo Gran Turch e lo soldà eren entrats dins lo imperi, no s’i havia feta justícia neguna.

Lo dia següent lo capità pres e convocà a tots los del consell e los regidors de la ciutat, e ordenaren primerament la casa de l’emperador en esta manera. Tots los servidors qui prenguessen acostament del senyor emperador fossen compartits de L en L, e los de major dignitat fossen capitans. E per semblant feren per tota la ciutat, que, com havien mester gent los capitans havien prest la gent que mester havien sens gran treball. Tirant ordenà que totes nits, a la porta de la cambra de l’emperador, en la sala dormissen L hòmens, e lo capità major venia totes nits, ell o son lochtinent. E com lo emperador se n’entrava a dormir, dehia lo capità a tots aquells L hòmens:

–Veu’s açí la pròpia persona del senyor emperador, la qual, sots pena de la vida e de la fealtat, vos coman, la qual siau tenguts demà per lo matí de restituir-me aquella. Fet açò, per lo semblant fahia de la emperadriu e de la princessa.

Com lo emperador se era mes en lo lit e les portes tancades de la sala e un poch ubertes aquelles de la cambra, agenollaven-se allí dos hòmens de aquells qui fahien la guayta e estaven scoltant lo emperador si demanava alguna cosa. E com era passada mija hora, levaven-se aquells e venien-n’i altres dos. E axí passaven tota la nit en la gran sala guaytant C hòmens.

Entorn del palau fahien guayta CCCC hòmens d’armes. En tal manera era guardada la persona de l’emperador. Per lo matí, com Tirant venia, aquells li restituhien lo emperador ab acte de notari, per lo semblant a les senyores desús dites.

Com lo emperador agué vist lo que lo seu capità havia fet, ne fon molt content, com mostrava que tan bona guarda havia posada a la sua persona. E Tirant jamés fallia a les hores que devia, més per veure la princessa que per desig de l’emperador.

Més, ordenà per tota la ciutat en cascun carrer posassen de grosses cadenes e no les soltassen fins que del seu palau tocàs una petita campana que y havia, la qual podien bé sentir per tota la ciutat. Hordenà més avant que, de nit, per la poca justícia que y havia dins la ciutat, per causa de la guerra, havia-y molts ladres, e que en cascun carrer la mehitat de les cases traguessen lums a les finestres fins a mija nit, e les altres, de la mija nit fins que fos de dia. E per aquest orde moltes cases foren reservades, que no les podien robar. E totes nits lo capità fahia guayta aprés que exia de la casa de l’emperador: fins a mija nit ell anava per la ciutat. Passada aquella hora, Diafebus e Ricart, o alguns dels altres, prenien lo bastó de la capitania; e altra gent anaven fins al matí. Hi en aquesta forma e orde la ciutat era reservada de tot lo mal.

Encara més, ordenà, ab los regidors de la ciutat, que anassen per totes les cases e tragueren en la plaça quant forment e ordis e mills trobaren. E a cascú deixaven tant forment com mester havien per a son viure. E tot lo altre tacharen que valgués la càrregua dos ducats, per a qui n’hagués mester. E axí ordenaren totes les vitualles que, ans que Tirant vingués, no trobàveu en tota la ciutat qui us venés pa ni vi, ne altres vitualles, e en pochs dies tota la ciutat fon abundosa de totes coses.

Tot lo poble daven gran lahor a Tirant e·l benehien del noble regiment en què·ls havia posats, que·ls fehia viure en gran tranquilitat, pau e amor. La ànima de l’emperador vivia molt aconsolada per lo bon regiment que Tirant los havia dat.

Aprés XV dies de la venguda de Tirant, totes les naus de l’emperador arribaren carreguades de gent, forment e cavalls. E ans que les naus apleguassen, l’emperador havia fet present al capità de LXXXIII cavalls, molt grans e bells, e molts arnesos. E Tirant feu venir primer de tots ha Diafebus, que triàs a son plaer de aquelles armes e cavalls. Com agué triat, pres Ricart e aprés tots los altres. E per a çi no s’aturà res.

Tirant passava passió inextimable per les amors de la princessa, car cascun dia li augmentava la dolor. E tanta era la amor que li portava que, com li era al davant, no tenia atreviment de poder-li parlar res que de amor fos. E los dies se acostaven de la sua partida, car no sperave sinó que los cavalls fossen un poch reparats per lo treball de la mar.

Lo avisat cor de la princessa havia natural notícia de la molta amor que Tirant li portava. Tramés un petit patge a preguar a Tirant li fos plasent a la hora del migjorn venir al palau, que en aquella hora quasi tots los demés reposen, e que vingués ab poca gent. Com Tirant agué rebut lo manament de sa senyora, fon posat segons lo parer seu en lo pus alt loch de paradís, e prestament feu venir ha Diafebus e manifestà-li la embaixada, e com volia que los dos hi anassen sens altra companyia. Dix Diafebus:

–Senyor capità, molt stich content dels principis. No sé la fi quina serà. Mas feu-me gràcia que com siau ab ella, que axí com teniu ànimo de combatre un cavaller per valent que sia, que tingau axí ànimo contra una donzella qui no porta armes offensives, que ab gran ardiment li digau totes vostres passions, car per millor vos ne tendrà com veja que ab ànimo sforçat lo y haveu dit, car los prechs temerosos moltes voltes són deneguats.

E venint la hora del concert, los dos cavallers pujaren al palau e ab suaus passos entraren dins la cambra de la princessa sperant haver sperança de victòria. Com ella los veu agué gran plaer de la llur venguda, e levà’s de peus e pres a Tirant per la mà e feu-lo seure prop de ella. E Diafebus pres ha Stefania per lo un braç e a la Viuda Reposada per l’altre e apartà-les a una part per ço que hoir no poguessen lo que la princessa li volia dir. La princessa, ab baixa veu e ab gest affable, feu principi a un tal parlar.

CAPÍTOL CXXV

COM LA PRINCESSA dona CONSELL A TIRANT QUE·S GUART DE LES FALSES ASTÚCIES DEL DUCH DE MACEDÒNIA

–Deposada honestat la càrregua de temerosa vergonya, la noblea vostra no tingua per cosa desonesta, ne a càrrech sia a mi imputat ne a vici, si per ventura he presumit rahonar-me ab vós ab sancta e honesta intenció, dolent-me de la vostra molta virtut e noblea. Per vós ésser estranger no volria que prenguésseu algun dan en la vostra virtuosa persona incogitadament, per ço com sé vós sou vengut en aquesta terra a preguàries del gran rey de Cicília, confiant en la glòria de vostres mèrits, no podent-vos manifestar los perills que seguir-vos porien perquè ell los ignora. Perquè yo tinch compassió de la vostra noblea e virtuosa persona, tinch deliberat donar-vos consell de salut. E poreu haver notícia del gran profit que us ne seguirà si volreu dar fe en les mies paraules ne regir-vos per mon consell, perquè ab triümpho y gloriosa fama pugau tornar ab salvament a la vostra pròpia pàtria.

La fi de les paraules de la princessa fon principi del parlar de Tirant, que dix:

–¿Quant poré yo servir a la majestat vostra, senyora de tanta stima, que sens mèrits precedents tanta gràcia de la altesa vostra haja aconseguida? Sols lo recort és massa per a mi. E ab devot cor faç humils gràcies e submissions a la exceŀlència vostra, que ab tanta virtut de caritat hajau volgut mostrar dolre-us e haver compassió de mi e de mos treballs. E perquè no·m tingau per ingrat del bé que·m feu, yo accepte la offerta com de senyora qui sobre totes les del món val he us ne bese peus e mans, e me obligue de seguir tot lo que per la altesa vostra me serà manat. Car cosa és digna de gran lahor e glòria com lo do és donat sens demanar ni sens alguns mèrits e és acte de gran liberalitat, e en açò se mostra la vostra excelsa condició ésser més angèlica que humana. E Tirant la supplicà que li donàs la mà, que la y volia besar. E la excelsa senyora no u volia consentir. E Tirant la’n supplicà moltes voltes e com veu que fer no u volia, cridà a la Viuda Reposada e a Stephania, e elles, per fer plaer al capità, la supplicaren molt que la y deixàs besar. E ella feu-ho en aquesta manera: no volent-ho consentir que de part de fora la y besàs, mas obrí la mà, e de part de dins que la y besàs, perquè besant dins és senyal de amor e besant defora és senyal de senyoria.

La princessa encara li tornà a dir:

–Cavaller benaventurat, pren sperit de consolació per exceŀlència de les tues virtuoses obres, qui són gracioses, e de tan resplandent noblea, que a nosaltres fan gloriejar de la nostra gran e alta senyoria, confiant per mà de la tua molta bondat cobrarem tot lo nostre imperi, car sabem la exceŀlència de la tua virtut e fama gloriosa quant és divulgada per les stranyes terres e tenguda per manifesta e verdadera. E és molta honor e glòria a la majestat del senyor emperador, pare meu, e a mi, qui so sucçehidora de l’Imperi Grech e en lo regne de Macedònia, qui és ja tot perdut, que per la tua mà victoriosa nosaltres puguam cobrar tota la nostra senyoria. E si per la tua exceŀlent virtut podien ésser foragitats aquests genovesos, ytalians e lombarts, ensemps ab los moros, del nostre imperi e regne de Macedònia, la mia ànima restaria aconsolada. Mas tinch dubte de la adversa fortuna que no faça pendre alguna mutació a la imperial dignitat, car grans dies ha que·ns persegueix. Donchs, sperança del nostre bé, si tu ab voluntat sancera volies pendre aquestes coses per tues, e ab treball de tu e dels teus, e no denegaràs les mies preguàries, yo·t promet donar-te tal premi que serà condecent segons la condició e virtut tua, car no sabràs res demanar que tot o en part atorguat no·t sia. Emperò, Déu piadós e misericordiós te vulla guardar de les mans de aquell famejant leó, duch de Macedònia, home molt cruel e envejós e molt destre e sabut en actes de tració. E aquesta és la sua reprovada fama que jamés no mata negú sinó malament. E fama certa és que ell matà aquell valentíssim cavaller jermà meu, car bataillant ab gran ànimo contra los enemichs, ell li vengué de part de tras e taillà-li les correges del bacinet per ço que li sortís del cap; e axí fon mort per los moros. E per tal, un tan gran traÿdor com aquest, és digne de gran pahor, car en ell regnen tots los set peccats mortals, e no crech que ell pugua fer bona fi. E per ço, cavaller virtuós, vos avise he us consell que com sereu en la guerra, que us guardeu de ell, e no·n fieu ni en menjar ni en dormir. E si aquestes coses ab prudència guardes e no les poses en oblit en altra manera, posaràs aguayts a la tua vida. E jatsia que hom digua que la pena deu enseguir a aquells que la meriten, emperò, no és novella cosa paguar los justs per los peccadors.

E stant en aquelles rahons, vengué la emperadriu, que s’era levada de dormir, e asigué’s prop de ells e ab gran instància los demanà de què parlaven. La princessa respòs:

–Senyora, nosaltres parlam de aquestes gents que dien que han portat los genovesos en ajuda dels moros, quant los poran fer exir de la nostra terra.

–¿Qui u pot saber? —dix la emperadriu—. La guerra acompare yo a la malaltia del cors de l’home, que lo un dia stà bé e l’altre mal, lo un dia li fa mal lo cap e l’altre lo peu. Axí és de les batailles, que lo un dia sereu vençedor e l’altre sereu vençut. Tantes foren les rahons de la emperadriu que Tirant no pogué satisfer a les rahons de la princessa. Com ixqueren de vespres, dix la emperadriu:

–Anem a mostrar lo nostre palau al capità, com ell no haja vistes sinó aquestes sales hi cambres qui són açí baix. E mostrarem-li lo replegat tresor de ton pare.

Elles se levaren. Tirant pres per lo braç a la emperadriu e Diafebus a la princessa. Anant per lo palau veren molts bells edeficis. Com foren a la torre del tresor, la princessa obrí les portes, per ço com ella tenia totes les claus. La torre era tota dins obrada de molt blanch marbre e, historiada de subtil pintura de diverses colors, tota la història de Paris e Viana, e tota la cuberta de or e de atzur, que lançava molt gran resplandor. La princessa feu obrir LXXII caixes totes plenes de moneda de or; e altres caixes hi havia qui eren plenes de vexella d’or e de les joyes e abillaments de la capella que eren molt singulars e de gran stima. De vexella de argent n’i havia tanta que era cosa d’espant, que en una part de la torre n’i havia un munt tan alt, una sobre altra, que plegava fins a la cuberta. E la vexella que tenia lo emperador en la cuyna era tota de argent.

Tirant e Diafebus stigueren molt admirats del gran tresor que lo emperador tenia, que jamés tan gran riquesa no havien vista.

Tirant aquella nit pensà molt en lo que la princessa havia dit, e, de altra part, en lo que havia vist. Com lo dia fon vengut, feu tornar a fer altres banderes. E la una feu pintar, sobre camper vert, cadenats de or de aquest lonch que tanquen les portes. E era plena tota la bandera de aquells cadenats, e dehia lo mot:

E l’altra bandera feu fer tota vermella e feu-hi pintar un corp, ab letres latines entorn de la bandera que dehien: «Avis mea, sequere me, quia de carne mea vel aliena saciabo te.» Molt foren plasents a l’emperador e a totes les dames e als cavallers de honor les paraules de aquesta bandera.

Aprés, Tirant tingué esment un dia en lo dinar de la emperadriu e de la princessa, que les aconseguís en taula. E Tirant entrà per la sala, e com ell hi era, servia de majordom e de copa a la emperadriu e a sa filla, com aquell era lo dret de capità, que lla hon era lo major cessava lo menor. Com Tirant veu que ja eren a la fi del dinar, dreçà les noves a la emperadriu e supplicà-la que fos de sa mercé li fes gràcia que la altesa sua li volgués declarar’ una qüestió en què stava molt duptós. La emperadriu respòs:

–Digau-me, senyora —dix Tirant—, al cavaller, ¿qual li és millor e més honorós, morir bé o morir mal, puix li és forçat que muyra? —E callà e no dix pus.

Dix la princessa:

–¡O, sancta Maria val! E quina demanda tan fort feu a la senyora ma mare, com sia ja conegut açò entre les gents, que més val morir bé que mal. Puix forçadament li cové de morir, almenys que diguen tots aquells qui u sabran: «Certament, aquest virtuós cavaller és mort com a valent cavaller.» De açò li daran molta honor si bé mor, que si havien a dir: «¡O, del malvat cavaller, com és mort vilment! E de açí li ve molta infàmia e deshonor perpètua per a ell e als seus. Emperò mirau los fets dels romans, quanta honor e glòria aconseguien en lo món com honorosament morien en batailles en defensió de la cosa pública. Aquells, de llur glòria deixaven honorosa fama, e com tornaven a la ciutat de Roma, trencaven-li un gran troç de mur e entrava ab gran triümpho. E com morien com a cavallers de poch ànimo, no se’n fahia menció neguna. Axí, al parer meu, més val morir bé que mal.»

Acabant la princessa les sues darreres paraules, quant Tirant donà de la mà en la taula hi entre les dents, dix que axí seria —que scassament lo pogueren entendre— e, sens dir res, voltà les spatles e anà-se’n a la sua posada. Tots stigueren admirats del continent que fet havia Tirant. E no tardà molt que lo emperador fon en la cambra hon era la emperadriu e sa filla, e recitaren-li lo que Tirant havia dit. Dix lo emperador:

–Yo tinch gran dupte que aquest cavaller no tingua en si alguna gran passió o que no·s penida perquè és vengut açí, per ésser tan luny de sa terra de sos parents e amichs, o per ventura no tema lo poder de los turchs, o de altres inconvenients que seguir se poden. De aquests afers no·n parleu negú ni·n façau demostració neguna, ni trametau per ell, car ans que la nit vingua yo u sabré.

Partí’s lo emperador de les dames e anà-se’n un poch a reposar. Com lo emperador se fon levat de dormir asigué’s en una finestra qui mirava damunt la gran plaça e veu que venia Ricart cavalcant sobre un gran cavall, e dix-li que pujàs alt lla hon ell era. Com Ricart fon davant lo emperador, feu-li gra reverència. E lo emperador li dix:

–Cavaller, yo us prech per aquella amor que portau a la vostra enamorada, que·m digau lo meu capità per què stà tan trist, com ne tingua tal relació.

–Senyor —dix Ricart—, quisvulla qui haja dit tal rahó a la majestat vostra no us ha dita veritat. Ans, senyor, stà molt alegre e fa adobar les banderes e les armes.

–Molt me plau —dix lo emperador— lo que·m dieu. Ara anau e digau-li que vingua a cavall, que yo·l spere açí.

Ricart anà a Tirant e dix-li tot lo que lo emperador li havia dit. Prestament conegué de bon sentit Tirant que la emperadriu o sa filla lo y havien dit. E anà al palau sobre una aquanea tota blanca; e abillà’s aquell dia molt bé, e tots los seus qui l’acompanyaven. Trobaren lo emperador que ja volia cavalcar, ab molta gent, qui·l sperava, e totes les dames que eren per les finestres mirant com lo emperador cavalcava.

Com Tirant veu la princessa, feu-li molt gran reverència, e ella, ab gest affable, lo saludà. Lo emperador demanà a Tirant de què stava ab tan fort pensament, que axí lo y havien dit.

–E prech-vos que m’o vullau dir, que lo remey que yo us daré serà tal que la ànima vostra ne serà aconsolada. E sens vergonya neguna m’o vullau prestament dir.

No tardà Tirant en fer-li tal resposta.

CAPÍTOL CXXVI

COM TIRANT SATISFEU EN LES RAHONS QUE LO EMPERADOR LI DEMANAVA

–No seria cosa neguna en lo món, senyor, per fort que fos, que yo no manifestàs a la majestat vostra, per la molta amor e voluntat que tinch de servir-vos. Per bé que sia cosa de gran dolor, yo vull obeir lo manament que·m fa la altesa vostra. Car yo viu a la sereníssima senyora emperadriu e la excelsa princessa, les II là en taula posades, e sentí un fort e profunde suspir que la senyora emperadriu lançà: pensí que suspirava per aquell que havia parit. En aquell cars, la mia ànima, de pietat sentí dolor inextimable. Fiu vot dins mi mateix: per ço com lo suspir de la dita senyora no fon manifest a negú, axí volguí fer lo meu vot, que no vingués a notícia de negú de què, cativada ma honor e fama, desije la venjança. E jamés la mia ànima no haurà repòs fins a tant que la mia mà dreta sangonosa e cruel haja fet morir aquells qui malament scamparen la sanch de aquell gloriós e strenu cavaller, lo príncep fill vostre.

Ab los hulls corrents vives làgrimes, lo benigne senyor regracià Tirant la molta amor que li mostrava. E Tirant, que·l veu axí plorar, mudà-li altres rahons de plaer perquè la dolor li passàs.

E anant parlant de moltes coses apleguaren a la ciutat de Pera, qui distava de la ciutat de Constantinoble III milles. La qual ciutat era ornada de molt singular palau, de molt bells jardins e delitosos, e de molts bells hedificis, e era en strem rica perquè era port de mar e cap de mercaderia.

Com ho agueren bé tot mirat, dix lo emperador:

–Capità, yo us vull dir aquesta ciutat quant és antigua, car trobareu que aquesta ciutat ha gran temps que fon hedificada e fon poblada de gentils, qui eren gent ydòlatre; e aprés gran temps de la destructió de Troya, foren convertits a la sancta fe cathòlica per un noble e valentíssim cavaller nomenat Constantí, e aquest fon mon avi. E lo pare de aquest fon elet emperador de Roma, e era senyor de tota la Grècia e de moltes altres províncies, segons copiosament recita la sua història. Car com fon guarit de la gran malaltia que tenia per sanct Silvestre, feu-se crestià, e feu-lo papa e donà-li tot lo imperi de Roma que fos de la Sglésia. E ell tornà-se’n en Grècia e fon emperador de Grècia. Aprés de aquest, succehí son fill Constantí, qui fon mon avi. E per tots los regnes e terres de l’imperi fon elet per papa en totes les sues terres, e emperador. E per ço com tenia molta humanitat e era home molt benigne, moltes gents d’estranyes terres se vengueren a poblar açí, e no cabien en aquesta ciutat. Lavors mon avi hedificà la nostra ciutat de molts nobles hedificis, e posà-li nom Constantinoble. E de aquí avant fon nomenat emperador de Constantinoble.

Com foren partits de Pera e tornats en Constantinoble fon ja nit scura. Tirant pujà ab lo emperador a la cambra de la emperadriu e aquí parlaren de moltes coses, e Tirant mostrava la sua cara no molt alegra. Com li paregué hora, pres licència de l’emperador e de les dames e tornà-se’n a sa posada. Lo següent dia la princessa passava gran pena del que Tirant havia dit, per ço com la sua ànima no stava prou reposada per les paraules que li havia hoÿdes dir, si bé lo emperador los dix totes les rahons que eren passades entre ells.

Al matí, stant lo emperador en missa ab totes les dames, Tirant entrà per la sglésia e feu sa oració. Aprés entrà dins la cortina de l’emperador e dix-li:

–Senyor, les galeres estan en orde per partir e anar en Chipre per portar vitualles, si vol la majestat vostra que parteixquen. Dix lo emperador:

–Yo volria que fossen ja cent milles dins mar.

E Tirant se’n tornà prestament al port per fer-les partir. Com la princessa veu que Tirant se n’anava, cridà a Diafebus e preguà’l molt digués a Tirant, de part sua, com fos dinat que vengués tantost, com ella tenia gran desig de parlar ab ell, e que aprés dançarien.

Com Tirant ho sabé, prestament pensà lo que era, e feu comprar lo més bell spill que pogueren trobar e posà’l-se en la mànegua. Com li paregué hora, anaren al palau e trobaren a l’emperador ab la filla a rahons. Com lo emperador los veu venir, manà que fessen venir los ministrés e davant ell dançaren per bon spay. E lo emperador, com agué un poch mirat, retragué’s en la sua cambra. E la princessa se leixà de continent de dançar, e pres a Tirant per la mà e asigueren-se en una finestra. E la princessa començà a fer principi a un tal parlar:

–Cavaller virtuós, molta compassió tinch de vós, del mal que us veig passar, per què us prech que·m vullau manifestar lo mal o lo bé que la vostra virtuosa persona sent. Car tal mal porà ésser que yo per la amor vostra ne pendré ma part, e si és bé, yo seré molt aconsolada que tot sia vostre. Axí, feu-me gràcia de prestament voler-m’o dir.

–Senyora —dix Tirant—, mal vull al mal com ve en temps de bé, e molt pus mal com per ell pert lo bé. E de tal mal yo no·n faria part a vostra altesa, que més lo amaria tot per a mi que no fer-ne part a negú. E de semblants paraules no se’n deu més parlar. Parlem, senyora, de altres coses que sien de plaer e de alegria, e leixem les de passió que turmenten la ànima.

–Certament no és cosa neguna —dix la princessa— per cara que a mi fos e vós la volguésseu saber, que yo de bon grat no la us digués. E vós, a mi, dir no m’o voleu. Per què us torn a preguar, per la cosa que més amau en aquest món, que vós m’o digau.

–Senyora —dix Tirant—, per merçé vos supplich no·m vullau fer tan fort conjuratió, que tal, senyora, me aveu posat al davant que tot quant sé en aquest món vos diré. Senyora, lo meu mal prest serà dit, mas yo so cert que prestament serà en les orelles de vostre pare e açò serà la causa de la mia mort. E si no u dich, també de dol e de ira tinch de morir.

–¿E pensau vós, Tirant —dix la princessa—, que les coses que fan a tenir secretes yo les volgués dir al senyor mon pare ni a neguna altra persona? No penseu que yo vaja vestida de aqueixa color que vós pensau, per què no tingau temor de dir-me tot vostre fet, car yo·l tindré tancat dins lo meu retret secret.

–Senyora, puix la altesa vostra me força de dir-ho, no puch més dir sinó que ame.

E no dix pus, sinó que baixà los hulls en les faldes de la princessa.

CAPÍTOL CXXVII

COM LA PRINCESSA CONJURÀ A TIRANT QUE LI DIGUÉS QUI ERA LA SENYORA QUI ELL TANT AMAVA

–Digau-me, Tirant —dix la princessa— sí Déu vos leixe obtenir lo que desijau, dieu-me qui és la senyora qui tant de mal vos fa passar, que, si en cosa neguna vos hi poré ajudar, ho faré de molt bona voluntat, car molt me tarda de saber-ho.

Tirant se posà la mà en la mànegua e tragué lo espill, e dix:

–Senyora, la ymatge que y veureu me pot donar mort o vida. Mane-li vostra altesa que·m prengua a merçé.

La princessa pres prestament lo espill e ab cuytats passos se n’entrà dins la cambra pensant que y trobaria alguna dona pintada, e no y veu res sinó la sua cara. Lavors ella agué plena notícia que per ella se fahia la festa e molt admirada que sens parlar pogués hom requerir una dama de amors.

E stant ella ab aquest plaer del que havia vist fer a Tirant, vengueren la Viuda Reposada e Stephania e trobaren la princessa molt alegra, ab lo espill en la mà, hi elles li digueren:

–Senyora, ¿de hon haveu agut tan galant espill?

E la princessa los recità la requesta de amors que Tirant li havia feta e dix que jamés no havia hoït dir a negú… —Ne en quants libres he lests de històries no he trobada tan graciosa requesta. ¡Quanta és la glòria del saber que tenen los strangers! Yo·m pensava que lo saber, la virtut, la honor e gentilea, que tota fos en la nostra gent grega. Ara conech que n’ha molt més en les altres nacions.

Respòs la Viuda Reposada:

–¡Hay, senyora, e com vos veig caminar per lo pedregal! ¡Que lo un peu va tan avant que l’altre no·l pot aconseguir! Veig les vostres mans de pietat plenes e los hulls atorguen ço que los altres volen. Digau-me, senyora, ¿és justa cosa ni honesta que la vostra altesa faça tanta festa com feu a un servidor de vostre pare, lo qual ha rebut quasi per amor de Déu en sa casa e és stat lançat per aquell famós rey de Cicília, ab gent repleguadisa, ab robes de or e de seda manlevades? ¿E per tal home com aquest voleu perd<r>³⁸e la perpetual fama de vostra honesta pudicícia, no podent viure en àbit de donzella ni com a filla de emperador, de la qual persecució e infàmia en serien leses les orelles dels hoints? Deixau la honestat a part posada e gloriejau-vos del que deuríeu abominar, la qual cosa tota donzella se deu lunyar de tals inconvenients qui porten ab si vergonya, com molts magnats e grans senyors, reys e fills de aquells, per leal matrimoni desijen ab vós ésser ajustats, e aquells aveu denegats fins açí ab paraules de falsa hostalera e aveu decebut, e enganau cascuna dia a vostre pare e no us voleu acostar a la vera execució del vostre bé, honor e fama, e voleu abandonar e oblidar lo deute que deveu a natura. E més vos valria morir o no ésser exida del ventre de vostra mare que tal infàmia vingués a notícia de les gents de honor. E si us ajustau ab ell per amor no lícita, ¿què diran de vós? E si per lícit matrimoni vos ajustau ab ell, feu-me gràcia del títol que té de duch, comte o marqués, o de rey. No us vull dir més, car no so dona que·m contente de paraules hon és duptosa la execcució de honestat. ¿Voleu que us digua ab tota veritat? En negun temps no haveu sabut honestat ni honor de quina color van vestides. Aquesta és la poca coneixença que vós teniu, e molt millor vos seria, ma filla, morísseu amant honestat que vergonyosament viure.

E donà fi en son parlar. La princessa stigué molt alterada de les paraules que la Viuda li havia dites e, quasi plorant, se n’entrà en lo seu retret, e Stephania aprés d’ela, dient-li que no·s devia tant congoixar, aconortant-la en la millor manera que podia.

–¿No és fort plagua aquesta —dix la princessa —que yo sia subjugada al pare e a la mare e, encara, sens causa neguna sia represa per la dida qui m’a alletada? ¿Què faria ella si m’agués vista fer alguna cosa desonesta? Yo crech que ab crida ho aguera publicat per tota la cort e encara per la ciutat. Sperança tinch en Déu que la sua malvada lengua desonesta e maldient, acompanyada de injurioses blasfèmies, que yo li’n faré passar condigna pena.

–¿Qui·m faria a mi star —dix Stephania—, per temor de pare, de no dançar e festejar segons a nosaltres, donzelles cortesanes, és dat, com sia cosa acostumada? Com les donzelles stan en cort, se tenen a molta glòria que sien amades e festejades, com tinguam tres maneres de amor, ço és, virtuosa, profitosa, viciosa. La primera, que és virtuosa e honorosa, és quant algun gran senyor, infant, duch, comte o marqués, qui serà molt favorit e cavaller molt virtuós, si aquest tal ama una donzella, a ella li és molta de honor que totes les altres sàpien que aquest dança o juny o entra en batailla per amor de ella, e fa fets honorosos de renom e fama, ella lo deu amar perquè és virtuós e de amor virtuosa. La segona és profitosa, e aquesta és quant algun gentilom o cavaller de antich linatge e molt virtuós amarà una donzella e ab donatius la induhirà a sa voluntat e no l’amarà sinó per son profit. Tal amor a mi no plau que, tan prest com lo profit cessa, lo amor defall. La terça és viciosa, com la donzella ama lo gentilom o cavaller per son delit, lo qual fart de rahó ab les paraules molt affables que vida vos donen per un any, emperò, si de allí avant passen e poden apleguar al lit encortinat e los lançols bé perfumats, e tota una nit de hivern poden star, tal amor com aquesta par molt millor que neguna de les altres.

Com la princessa hohí axí parlar a Stephania de tan bona gràcia, pres-se a sonriure e passà-li gran part de la malenconia que tenia.

–Esperau un poch, senyora —dix Stephania—, encara vos vull més dir tres articles de la fe, los quals vostra altesa no sap ni ha per ventura jamés hoïts dir. La bona condició de nosaltres, per gràcia de Déu és tal, que, si los hòmens la sabien, ab menys treball induhirien les donzelles a llur voluntat si servaven aquest orde. Totes nosaltres som naturalment de tres calitats, e per lo meu mal conech lo de les altres. La primera, totes som cobdicioses; la segona, goloses; la terça, luxurioses. En lo primer article, lo home de bon sentiment deu treballar en conéixer la dona que ama quala de aquestes tres calitats li plau més. Car si és més cobdiciosa —e posat cars que sia enamorada de altri— e vós li donau més que l’altre, per la cobdícia leixarà aquell e amarà a vós. En aquesta manera la fareu desanamorar de aquell qui primer amà e amarà a vós; aprés que sou passat a ella, vos darà lo vostre e tot lo seu. Si és golosa, trameteu-li presents de moltes maneres de lepolies e de fruytes novelles e del que ella més se delita. Si és luxuriosa, com parlareu ab ella, no li parleu sinó del mester de ço que ella se alta. E encara tenen una altra major bondat, que les qui són casades, si s’enamoren de negú no volen haver amistat ab home qui sia millor que son marit, ni egual, ans nos baixam a més vils que ells no són e som enganadores de nostra honor e de la corona de honestat. Com la dona hix del ventre de sa mare, en lo front porta scrit, ab letres de or: Castedat. Açò yo davant altri no gosaria dir, mas acuse a mi mateixa primera que a neguna de les altres. Emperò mirau la comtessa de Miravall com li pres que cometé adulteri e agué la pena que mereixia. Car en fe e seguretat sua, dormint lo marit en lo lit, ella posà en la cambra un gentilom, e no dels millors, de qui ella era enamorada. Lo comte despertà’s e no·s trobà la muller al costat. Dreçà’s en lo lit e sentí remor en la cambra. Levà’s corrent e donà grans crits; pres una spasa que tenia al cap del lit. La comtessa apaguà la lum. Lo fill, qui dormia en una recambra, saltà del lit e ençés una entorcha e entrà en la cambra del pare. Lo gentilom qui veu lo fill ab la lum, donà-li ab la espasa per lo cap e matà’l. E lo comte matà al gentilom e a la comtessa, e foren paguats de llur maldat.

E stant elles en aquestes rahons, la emperadriu demanà de sa filla hon era, que molt havia que no la havia vista. Ella ixqué en la sala e trobà allí a la emperadriu, que li demanà de què tenia tan vermells los hulls.

–Senyora —dix la princessa— lo cap hui tot lo dia me fa mal.

Feu-la seure en les sues faldes e stava-la besant moltes voltes.

Lo següent dia dix Tirant a Diafebus:

–Parent e germà, prech-vos que aneu al palau e posau en rahons a la princessa, e vejau si poreu sentir de sa altesa com a pres lo fet de l’espill.

E Diafebus hi anà prestament e trobà lo emperador que entrava en missa. Com fon acabada, Diafebus se acostà a la princessa hi ella demanà-li què era de Tirant.

–Senyora —dix Diafebus—, partit és de la posada per anar a seure en la cadira del juhí.

–Si sabésseu —dix la princessa— quin joch me feu lo dia passat Ab un espill me requerí de amors, mas deixau-lo’m veure, que yo li diré coses que no y pendrà gens de plaer.

–Hay senyora bona —dix Diafebus—. Tirant ha portat açí flames de foch hi no n’hi a trobades.

–Sí —dix la princessa—, mas là la lenya és de malves e per la aygua que ha passat tota és tornada humida. Mas açí n’i trobareu en aquest palau, de majors e de millors, hi escalfa molt més que vós no dieu. És de una lenya que ha nom Lealtea, la qual és molt tendra e seca e dona repòs ab alegria qui scalfar s’i pot.

–Senyora, façam axí com vos diré —dix Diafebus—, si a la vostra celsitut vendrà en plaer. Prenguam de les vostres, qui són bones hi seques e de les nostres, qui són moltes e humides, e façam de tot una massa a semblança e factura vostra e del virtuós Tirant.

–No —dix la princessa—, que dos strems no stan bé en una.

E burlaren axí fins que foren tornats en la cambra. Diafebus pres comiat e tornà-se’n a la posada e recità a Tirant tot lo parlament que havia tengut ab la princessa.

Com foren dinats e Tirant conegué que lo emperador devia dormir, ell e Diafebus anaren al palau. E de una finestra Stephania los veu venir; ab cuytats passos ho anà a dir a la princessa:

–Senyora, ja venen los nostres cavallers.

E la princessa ixqué en la cambra de parament. Com Tirant veu a sa senyora, feu-li molt gran reverència humiliant-se molt a ella, e la princessa li reté les saluts ab la cara no prou affable ni segons havia acostumat. Tirant, no prou content del gest de sa senyora, ab veu baixa e piadosa li dix lo següent parlar.

–Senyora de totes perfections complida, supplich a la exceŀlència vostra voler-me dir lo vostre pensament, que a mi par que dies ha no he vist fer tal comport a la altesa vostra.

–Lo meu comport —dix la princessa— no és de plaure a Déu ni menys al món. Emperò, puix la sort vos ha portat en fer aquest novell cars, vos diré la causa per hon lo vostre poch saber e bondat se mostraran.

CAPÍTOL CXXVIII

COM LA PRINCESA REPASSÀ A TIRANT PERQUÈ LA HAVIA REQUESTA DE AMORS

–Io crech que vós no teniu lo saber natural, que, si·l tinguésseu, no haguéreu volguda perdre la noblea de natura, car per lo que fet haveu sou digne de gran infàmia e mereixedor de gran punició, hi per experiència haveu manifestat que les costumes vostres no són de home virtuós, que no temeu a Déu ni a la honor del món ne haveu sguart al noble donatiu que la molta humanitat del senyor emperador, pare meu, vos ha fet en lo seu imperi, fahent-vos de major dignitat e preminència que a tots los altres, sotsmetent tots los magnats, duchs, comtes e marquesos sots vostra obediència. E com açò serà sabut entre les gents, ¿què poran dir de vós? ¡Que la filla de l’emperador, qui és posada en tan gran dignitat, sia stada requesta de amors per lo seu capità, lo qual ell de estrema amor amava e fiava, e la sua persona e los béns ha mesa en salvaguarda e custòdia vostra, e a mi, qui so succehidora en lo imperi! E no m’haveu guardada aquella honor e reverència que éreu tengut, ans com a jutge injust no haveu usat de justícia, sinó de mala fe e amor desonesta. ¡O, capità, tan gran defalt haveu comés contra la majestat del senyor emperador, pare meu, e contra mi! E si yo u dehia a mon pare, hauríeu perduda la honor, la fama e la mundanal glòria e tota la obediència de tants singulars pobles e la senyoria que teniu. E si tanta virtut abundàs en vós e vehésseu en mi alguna cosa que a vici fos imputat, per vós devia ésser represa en loch de mon pare per la molta fe e crehença que ell té en vós. Per què seria digna cosa e justa que yo anàs als peus de mon pare e de açò donàs justa clamor en presència de tots los barons e cavallers, e donàs grans e piadoses lamentacions de la injúria que m’haveu feta, car ab ànimo sforçat me haveu requesta de amors, axí com si yo fos una sotil dona de poca stima. E lavors tota gentilea coneixerà que la lengua vostra rahona lo que no teniu al cor, e en tal cars ja hauré premi de victòria, per bé que los galans e cortesans no·m diran que yo sia stada victoriosa per ço com ho auré dit a pare o ha mare en presència de molts. Mas poré dir ab tota veritat que haveu girat lo mantell de vostra honor sens guardar reverència a la imperial corona. Açò serà notori a tot lo món, car gran és la offensa que m’haveu feta.

E levà’s del seu strado per voler-se’n anar dins la cambra. E com Tirant veu que se n’anava, ab cuytats passos anà devers ella e pres-la del manto e supplicà-la fos de sa merçé lo volgués hoir. E tant la supplicà Stephania e Diafebus que la feren tornar a seure. E Tirant feu principi a paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CXXIX

COM TIRANT DONÀ RAHÓ A LA PRINCESSA PER QUINA CAUSA LA HAVIA REQUESTA DE AMORS E COM PER LA SUA AMOR ELL SE DARIA LA MORT

–¡O, més virtuosa que totes les mortals! No deuria ignorar la celsitut vostra la vàlua, forces e gran poder de amor, la qual mou los cels, les infatigables inteŀligències delitant-se en tal moure, sols per la amor que a la primera causa tenen. Reposen los elements en llurs speres per la amor que a llur propis lochs porten. Axí, tots los elements, les coses que a llur ésser se condonen afectadament volen, que en altres lochs trobar no·s deixen, sinó en aquells que a sa condició són conformes. Per què la mia ànima stà molt adolorida, car yo contemplant la gran singularitat de la bellea, gràcia e noblea, posí la libertat mia sots domini de vostra exceŀlència e, fahent molts pensaments duptosos, era fet home sens recort, e veig ara que la altesa vostra ab ira cruel me condamna a total destructió, posant aguayts a la mia ànima per abreujar la mia penosa vida. Açò ha administrat la fortuna, que en tal cars me haja fet venir per yo haver fet un cars tan bo sens dar-ho a sentir a persona del món Ja tement que les mies paraules no agreujassen la celsitut vostra, fuy forçat de aquella amor que a molts força dar-vos-ho a sentir ab senyals de molta honestat. E posat cars que defalt hi haja, lo perdó no·m deu ésser denegat, per ço com amor té poder absolut sobre mi. Incolpau, donchs, amor e deixau a mi, e vullau usar vers mi de la vostra excelsa pietat per ço com les coses que per sola virtut de amor se obren, de major premi són dignes, car si la vostra excelsa persona no fos dotada de tantes insignes virtuts com té, la mia ànima ni los meus hulls jamés se foren alegrats de res que vist aguessen, com lo dia que la majestat vostra veheren, deixaren a mi e prengueren a vós per senyora. No vull més recitar per no enujar la celsitut vostra, sinó que vull satisfer en aquell mot que la altesa vostra me ha dit, com ab ànimo sforçat vos havia requesta de amors. Vull que la celsitut vostra sàpia tant de mi que si los sancts qui són més acostats a Jhesucrist podien fer una donzella de mortal carn a semblança de vostra altesa, yo la requeria de amors, quant més a vostra majestat, qui sou filla de un emperador Però sé-us tant dir que, per totes les parts del món la majestat vostra trobarà cavallers de major stat e dignitat de linatge e de riqueses, gentils de honor e fama, ab més affabilitat e gràcia, de armes més valents e ab més ànimo sforçat de cavalleria de aquests tals se’n trobarien més que no tinch cabells al cap. Però, senyora, sé-us dir que, si mil anys vostra altesa viu en lo món, no trobareu jamés cavaller, patge ni scuder qui tant desije glòria, honor e la prosperitat de la celsitut vostra com yo faç, ni applicar servey a serveys, honor a honors, e delit a delits; e yo hauré açò de la altesa vostra, ço és, repòs, si repòs en tribulacions pot ésser dit. E ara coneixerà la celsitut vostra quanta era la amor e voluntat que yo tenia de servir la majestat vostra. E puix lo meu cor ha tant fallit, que és stat causador de tant agreujar la vostra singular persona e percaçar tant de mal per a mi, ab la mia mà plena de cruel venjança, ans que lo sol haja passat les columnes de Hèrcules, yo·l partiré en dues parts. La una trametré a vostra exceŀlència perquè de aquell prengau complida venjança; l’altra part trametré a la mare que IX mesos lo portà en lo seu ventre, perquè de aquell prengua la darrera consolació. ¡O, dia exceŀlent qui daràs repòs a la mia fatigada pensa: amagua la tua lum per ço que breument sia complit lo que tinch deliberat! ¡Bé sabia yo que axí havien a finir los meus trists e adolorits darrers dies! ¿E no sap bé la altesa vostra lo jorn que yo diguí, present la senyora emperadriu, qual més valia, morir bé o morir mal? E per la majestat vostra me fon respost més valia morir bé que no mal. Bé sabia yo que si no us dava a sentir part de la mia atribulada pena, una nit me agueren trobat mort en un racó de la cambra, e si us ho manifestava havia de venir en lo que ara so. Aquest serà lo darrer any, mes, dia e hora que la altesa vostra viu me veurà. E aquestes seran les darreres supplicacions que jamés faré a vostra celsitut, aquestes seran les paraules que m’hoireu parlar. Que almenys, en premi dels serveys que tenia en voluntat de fer a la majestat del senyor emperador, pare vostre, e a tot lo imperi, car per contemplació de la exceŀlència vostra tenia deliberat de despendre tots los dies de la mia trista vida en prosperar e augmentar la corona de l’Imperi Grech per yo ésser cert que per vós havia ésser possehida; per què, axí agenollat com stich, altra gràcia no us deman, sinó que ab les vostres angèliques mans, aprés la mia mort, me vullau vestir la mortalla, e sobre la mia tomba me façau scriure letres qui pronuncien tal sentència:

«açí jau tirant lo blanch, qui morí per molt amar.»

E venint-li quasi los hulls en aygua e acompanyat de dolorosos suspirs, se levà dels peus de la princessa e ixqué de la cambra fahent la via de sa posada.

Com la princessa veu que ab tan gran desconort se n’era partit, moguda de molta amor e d’estrema dolor, los seus hulls destiŀlaren vives làgrimes mesclades ab molts suspirs e sanglots, que neguna de les sues donzelles no la podien aconortar, lançant veus doloroses e mostrant ses dobles e tristes dolors. E dix:

–Veniu vós, la mia fael donzella, vós qui us sentiu dolre de mon turment. ¿Què faré, trista de mi? ¡Que a mi par que no·l dech veure jamés sinó mort! E axí m’o ha dit ell, car lo seu cor és tan alt e de tanta noblea que prestament ho posarà en execució. Donchs, vós, la mia Stephania, vullau haver mercé de mi. Anau cuytadament a Tirant e preguau-lo molt de part mia que·s vulla deixar de fer alguna novitat, que a mi desplau molt lo que he dit. ¡O, miserabla de mi! ¡Que, posat cars que me’n penida emperò fet ho he! Lo plaer que y havia pres en dir-lo-y, en açò seré yo feta desplasent a Tirant. E tota la ira se és partida de mi e se és convertida en pietat, per bé que Tirant la haja de si foragitada.

Les quals paraules recitava la princessa ab moltes làgrimes. E Stephania, per contentar la voluntat de sa senyora, pres una petita donzella ab si e anà a la posada de Tirant, qui stava molt prop del palau. E pujà alt en la cambra e trobà’l que lavors se despullava un mantó de brocat que vestia, ab Diafebus, qui prop li stava, aconortant-lo.

Com Stephania lo veu despullat en gipó, pensà que s’era despullat per dar sepultura al seu cors. Lançà’s Stephania als peus de Tirant, axí com si fos senyor de natura, e dix-li semblants paraules:

–Senyor Tirant, ¿què voleu ordenar de la vostra persona qui és dotada de tota virtut? Car tots los vostres fets fins açí són stats iŀluminats de memorable glòria, ara, per tan mínima causa no vullau perdre tots los treballs ni lo premi de vostres gloriosos actes. E plàcia-us no vullau avorrir la vostra pròpia carn, la qual restaria tostemps per exemple de viltat. E si lo contrari feu, serà abandonada la vostra grandíssima honor e fama, car més valen les obres de pietat e de virtut que no la ira de aquest món que per tan poca cosa com ma senyora vos ha dit vós siau tant agreujat que·n vullau perdre la sua amor e lo cors e la ànima. Car la majestat sua ho dehia amigablament per burlar-se ab vós —e de açò poré yo fer salva ma fe—, e vós, tantost vos sou mogut a ira intoŀlerable. Per què us supplich ab molta amor que vullau remetre totes aquestes coses a oblivió e perdonar a la vostra joventut e gentil disposició, e no vullau fatigar la fortuna, qui us és pròspera, car gran sobres li faríeu.

E callà e no dix més. E com Stephania entrà per la cambra e Tirant veu que feu continent de agenollar-se, tan prest fon Tirant ab lo genoll en terra, e açò per quant era donzella qui servia a filla de emperador, e més, perquè era donzella de gran stima, neboda de l’emperador e filla del duch de Macedònia, lo major duch de tota Grècia, Tirant volgué satisfer a les paraules de la donzella, mogut per glòria de domestica senyoria, e feu principi a paraules de semblant stil:

–Tants són los mals que comport, que no comporten de si trigua alguna, car flames turmenten contínuament lo meu cor, e adolorida temor me dona turment irreparable. Aquests són los fochs de la mia offeguada pensa, ja cansat de viure e vençut de les penes de amor. De hon se segueix que la mia ànima s’és rebetlada contra lo cors, volent dar fi als treballs e turments de aquest miserable món, per ço com pens, si voluntat no m’engana, que en l’altre sien de molt menor pena, per ço com no seran de amor, com aquesta sia la pena qui exceŀleix totes les altres penes. E no·m dol la mort com pens morir per tal senyora; que, morint en lo món, reviuré per gloriosa fama, que diran les gents que Tirant lo Blanch morí per amors per la més bellíssima e virtuosa senyora que sia ni serà en lo món. Per què, senyora, supplich a la mercé vostra que us ne vullau anar e leixar a mi, dolorós.

La princessa stava ab inextimable congoixa com vehia que Stephania no tornava per recitar-li noves de Tirant. E no podent-ho més comportar, cridà una donzella sua qui havia nom Plaerdemavida, e pres un drap e posà’l-se sobre lo cap perquè no fos coneguda, e devallà per la escala de l’ort e, uberta la porta de l’ort, passà en la casa hon era Tirant, que per negú no fon vista. Com Tirant la veu entrar per la cambra, se lançà estés per terra, hi ella, com los veu star a rahons hi agenollats, també volgué estar axí com ells estaven. E començà a fer principi a un tal parlar.

CAPÍTOL CXXX

COM LA PRINCESSA DEMANÀ PERDÓ A TIRANT DE LES OFFENSIVES PARAULES QUE DITES LI HAVIA

–Prech-te, Tirant, que, si la mia lengua ha scampades algunes paraules offensives contra tu, plàcia’t no les vulles retenir en ton cor, car tot quant he dit per ira ho vulles posar en oblit. Car cosa és de gran admiració, com lo pensament stà occupat en alguna cosa de dolor, que la ira foragita la pietat e la pietat exalça la ira. Emperò yo, reconeixent bona fe e vençuda per humana pietat, revoque aquelles que vull que no vajen per dites e, en conservació de mon dret, te deman en gràcia que lo perdó me sia atorguat.

Com Tirant veu parlar ab tanta de amor a sa senyora fon lo més content home del món, tant com si agués aconseguit fi de la sua desijada victòria, offerint-li ab molta humilitat de fer tot lo que li manàs. Dix Stephania:

–Puix la pau és feta, yo, senyora, li he promés que vostra altesa li deixarà besar los cabells si ell fehia lo que vostra exceŀlència li manava.

—Yo seré bé contenta —dix la princessa— que·m bese los hulls e lo front, si·m promet, a fe de cavaller, de no cometre novitat neguna en la sua persona.

E Tirant lo y promés de bon grat he u jurà. E les grans dolors foren convertides en abundosa alegria e contentació.

La princessa se’n tornà prestament, acompanyada de Tirant e de Diafebus fins que foren dins l’ort. La princessa manà a Plaerdemavida que fes venir totes les altres donzelles e, aprés un poch spay, totes foren en lo ort, e la Viuda Reposada ab elles, la qual, per haver vist tots los entramesos, passava molt gran passió per sguart de la princessa, e molt més per lo interés que li’n tocava, la fahia star en gran pensament. A poch instant vengué lo emperador, e de una finestra que mirava dins lo ort veu a Tirant star ab sa filla. Devallà en lo ort e dix a Tirant les següents paraules:

–Nostre capità, yo havia tramés a la vostra posada per vós e no us hi an trobat. Plaer he agut com vos he vist açí.

–Senyor, dix Tirant—, yo havia demanat de la majestat vostra e havien-me dit que vostra altesa dormia, e, per no despertar aquella, era vengut açí ab aquests altres cavallers per dançar o haver algun deport.

–Mal deport e negre tenim —dix lo emperador—. Cové que tinguam consell, que és de gran necessitat.

E feu manament que tocassen la campana del consell. Com tots los de l’imperial consell foren ajustats, lo emperador feu venir lo embaixador e feu legir en presència de tots la letra de crehença. E aprés dix que la mala nova per tots devia ésser sabuda, com no fos cosa que pogués star secreta. Aprés manà a l’embaixador que explicàs sa embaixada, lo qual, feta reverència a gran modèstia, feu un tal rahonament.

CAPÍTOL CXXXI

COM LO EMBAIXADOR DEL CAMP EXPLICÀ LA EMBAIXADA A L’EMPERADOR

–Senyor molt exceŀlent, a la vostra sereníssima majestat notifique com, per prechs e manament del gran conestable e dels menachauts del camp degués venir a vostra altesa per significar com en la nit del dijous pus proppassat vengueren XLV mília hòmens a peu, e foren-se mesos en sòl de terra enmig de una gran praderia, e per la abundància de les moltes aygües és feta la erba molt alta e per negú no pogueren ésser vists. E com lo sol fo un poch alt, vem venir cavalls encubertats e ginets de turchs —qui podien ésser entre tots obra de mil e CCCC, poch més o menys— e apleguaren a una flamayra de aygua que y havia. E lo duch de Macedònia, home molt superbo e poch entés segons los fets que pratica, feu sonar les trompetes que tothom pujàs a cavall. E per lo conestable e per los altres qui saben més de la guerra que no ell li fon dit e protestat que no volgués exir en ampresa de altri e, per molt que li diguessen, no volgué creure a negú e anà ab tota la gent fins a la flamayra, e manà passar tota la gent, axí de peu com de cavall. E la aygua dava fins a les cingles dels cavalls, hi en lochs hi havia que anaven nadant.

Envers la part dels enemichs stava una riba que ab gran afany la podien pujar los cavalls; e de allí los enemichs, ab lances, encontraven-los e, per poch balanç que lo home d’armes prenia o son cavall, prestament cahien en la aygua, que no se’n podien levar, e per la flamayra avall ne anaven tots. Car, si lo duch hagués pres una milla més amunt, podia passar quasi tota la gent a peu exut.

Los enemichs afluixaren un poch per ço que la gent passàs e feren demostració de retraure’s en un petit mont que y havia, lo duch fahent son poder de pendre’ls. D’altra part, los nobles per antiquitat de linatge en fet exceŀlents s’eren moltes veguades trobats e, confiant-se en llurs forces, feren com a vaŀlents e virtuosos que ells eren, ab lo recort de la fidelitat que vasalls són tenguts a llur senyor per conservació de la imperial corona.

Com los qui staven en la celada veren los grechs tan fortment bataillar, ixqueren ab molt gran fúria e feriren enmig dels crestians, dels quals feren gran scampament de sanch. E lo duch, no podent més soferir la gran batailla, secretament fogí e se’n tornà allà de hon era exit, sens haver feta molta offensa als enemichs. E tots los qui pogueren ésser stalvis, se n’anaren ab ell.

Los moros, seguint llur victòria, li han posat siti sobre la ciutat. E és-hi vengut en persona lo Gran Turch e lo soldà, ab tots los reys qui són venguts en llur valença, e tots los duchs, comtes e marquesos qui de Ytàlia e de Lombardia són venguts a sou de ells. E de continent que lo soldà sabé tal nova, se feu intitular emperador de Grècia. E diu que jamés no·s partirà del siti fins que haja pres lo duch e tots quants són ab ell, e aprés, que vendrà a posar lo siti sobre aquesta ciutat. E sé-us dir, senyor, lo duch no té provesió sinó per a un mes; al tot més larch, a mes e mig. Axí, senyor, veja la majestat vostra què és de fer ne quin consell pendreu en aquests afers.

Dix Tirant:

–Digau-me, cavaller, per vostra virtut, ¿quanta gent s’és perduda en aquesta batailla?

Respòs lo cavaller:

–Senyor capità, per sguart de les squadres de les capitanies, s’és sabut que entre morts en la batailla e negats e presoners nos fallen XI mília DCCXXII hòmens.

Parlà lo emperador e dix:

–Nostre capità, prech-vos per reverència de nostre senyor Déu e per amor mia que doneu diligència que, dins XV o XX dies, siau partit ab tota la gent per socórrer aquells miserables, o de vitualles o de gent.

–¡O, senyor! —dix Tirant—. ¿E com pot dir vostra majestat semblant rahó que tan lonch temps com són XX dies no hajam de partir, lo qual poria ésser que los enemichs donassen combat a la ciutat e, per ço com són molt poderosos, porien entrar la ciutat?

Tirant tornà demanar a l’embaixador quin nombre de gents podien ésser los enemichs. Respòs lo embaixador:

–Per la fe mia, los turchs són en gran nombre e són molt àbils en la guerra, e gent molt crudelíssima e desconeixent. Emperò, al parer de nosaltres e per dit de alguns presoners, ells són de DCCC mília hòmens ensús.

–E per ço, senyor, seria yo de parer —dix Tirant— que fos feta una crida real per tota la ciutat que tots aquells qui han pres lo sou, e aquells qui pendre-lo volran, que vajen a la Casa de l’Imperi per rebre compliment de pagua e, dins VI dies, tothom sia prest per partir.

Lo emperador ho tingué a bona sort e fon-li molt plasent tot lo que Tirant havia dit, com lo veu ab ànimo sforçat de cavaller.

Com la crida fon feta, prestament ne foren avisats tots los grans senyors qui eren fora de la ciutat, e tots foren allí a la jornada ab los cavalls reposats. E los qui eren venguts de Cicília eren en covinent punt.

La fama e mala nova anà per la ciutat del perdiment que fet havien, e moltes gents del poble, axí hòmens com dones, se ajustaren en la plaça del mercat. Los uns ploraven llurs jermans, los altres los fills, los altres los amichs e parents, los altres la destructió de l’imperi, com tota la major part de l’imperi fos perduda. E tota la sperança de l’emperador e de tots los seus no era sinó en un sol Déu, per ço com duptaven de venir en cruel fam e set per lo enemich, qui era victoriós, e lo cremament de la ciutat, recordant la captivitat e servitut miserable.

E digueren a l’emperador dos barons de l’imperi que trametés sa filla Carmesina en Ongria, a sa jermana. Com Tirant hohí dir semblants paraules, tota la sua ànima se alterà e tornà la sua cara semblant de persona morta; e de açò agueren notícia totes les donzelles, e encara lo emperador, qui demanà a Tirant quin mal tenia que axí li era mudada la color.

–Senyor —dix Tirant—, hui tot lo dia tinch gran dolor de ventrell.

Lo emperador feu venir prestament los metges perquè li donassen alguna medecina que fos bona per al seu mal, e axí fon fet. Com lo emperador veu que Tirant stava ja bé, dreçà les noves a sa filla Carmesina e dix-li semblants paraules:

–Ma filla, ¿què us par a vós de les coses que los del consell m’an dit de vós? Que lo parer meu és que seria ben fet, per ço que si la gent e lo imperi se perdia, que vós no·s perdésseu. Respòs a les paraules del pare, la discreta senyora, en tal manera.

CAPÍTOL CXXXII

LA RESPOSTA QUE LA PRINCESSA FEU A L’EMPERADOR, SON PARE

–¡O, pare piadós! ¿Per què voleu posar aguayts a la mia vida e al vostre repòs? Car bé sap la majestat vostra que los cassos afortuïts de fortuna, qui han en si linatge de tots perills, deuen ésser remesos a la divina Providència. E per quant los vostres dies benaventurats ja passats e los que són per a venir feneixquen benaventuradament, sens enuig ne alguna veixació temerosa, la altesa vostra no deu permetre yo sia separada de la vostra vista, car yo stime més morir prop de la majestat vostra hi en la mia pròpia pàtria que si, per exalçament de riqueses, yo vivia en stranya terra, en dolorosa vida e fatigada de molts suspirs.

Com lo emperador veu lo parlar de sa filla acompanyat de tanta discreció e amor, fon lo més content home del món per ço com dix que prop de ell volia morir.

E venint la nit, Tirant, ben informat de tot, pres dos hòmens de la ciutat, qui sabien molt bé tota la terra, e caminaren tota la nit e l’endemà fins a migjorn, que arribaren en una gran planícia qui era nomenada Vallbona. E tota aquella vall era plena de bestiars, de grans e de pochs, com tot lo més bestiar tinguessen allí per dupte dels enemichs. E Tirant feu pendre totes quantes egües pogué haver e feu-les liguar les unes ab les altres, ab CC hòmens que les portaven; e manà’ls que fessen la via de lla hon stava lo camp dels enemichs e, tantes com ne poguessen haver, que fossen preses e posades ab les altres. E Tirant se’n tornà a la ciutat de Constantinoble e apleguà-y lo quint dia: feu fer mostra a tota la gent.

L’endemà per lo matí benehiren les banderes ab singular processó e festa que fon feta. Tota la gent se armà e pujaren a cavall per partir. Primerament, ixqué la bandera de l’emperador, portada per un cavaller qui era nomenat Fontsequa sobre un gran e maravellós cavall tot blanch. Aprés ixqué la bandera de la divisa de l’emperador, la qual era ab lo camper blau ab la torre de Babilònia tota de argent, ficada una espasa dins la dita torre, ab un braç, tot armat qui tenia la espasa per lo mantí, ab un mot de letres de or qui dehien: Mia és la ventura. Aquesta bandera era acompanyada de tots los servidors de casa de l’emperador. Aprés de aquesta esquadra venia lo duch de Pera ab ses banderes e ab tota la sua família. Aprés venia altra squadra del duch de Babilònia e, aprés, lo duch de Sinòpoli e lo duch de Deperses. Aprés venia lo duch de Casàndria e lo duch de Monsanct, cascú ab sa squadra, qui eren venguts de Nàpols. Aprés passà lo marqués de Sanct Marco de Venècia, ab la sua squadra, e aprés lo marqués de Monferrat.

Lo marqués de Sanct Jordi isqué molt abillat ab los cavalls encubertats de brocat e de seda, e tota la sua gent molt en orde de totes les coses necessàries a la guerra. Aprés ixqué lo marqués de Peixcara ab la sua squadra, e lo marqués del Guast e lo marqués d’Arena, lo marqués de Brandis, lo marqués de Prota, lo marqués de Monnegre e un jermà bastart del príncep de Taràntol; cascú de aquests ixqué ab sa esquadra. Aprés de tots aquests, ixqueren lo comte de Bell-Loch, lo comte de Plegamans, lo comte d’Àger, lo comte de Aygües Vives; lo comte de Burgença, lo comte de Capaci, lo comte de Aquino, lo comte de Benafria, lo comte Carlo de Malatesta e lo comte Jacobo de Vintimilla, de Cicília; e cascú de aquests ixqué ab sa squadra. E molts altres comtes e vescomtes e altres capitans ixqueren ab ses esquadres de gent d’armes, tots conduhits a sou de l’emperador’. E foren XLVIII esquadres, en les quals hi havia CLXXXIII mília combatents.

E com tots foren passats davant lo emperador, e de totes les dames qui·ls miraven, e Tirant, qui anava entre ells capitanejant, no del tot armat sinó les cames e los braços e un gesaran, e vestia sobre tot una sobrevesta imperial, posant tota la gent en orde. E la darrera squadra de totes era la de Tirant, ab ses banderes: la dels cadenats e la dels corps. E com lo emperador veu ja casi tota la gent fora, de la finestra cridà lo capità e dix que no·s partís per ço com ell volia parlar ab ell e dar-li letres per al duch de Macedònia, e per alguns altres. E Tirant dix que era molt content.

Com tota la gent d’armes, de peu e de cavall, fon fora de la ciutat, Tirant se’n tornà e pujà alt en les cambres de l’emperador, e trobà’l que stava en un retret ab lo secretari scrivint, e no li volgué res dir per no torbar-los. Com la princessa veu a Tirant, cridà’l e dix-li:

–Capità, segons veig la vostra partida és certa, segons los senyals. Prech al Senyor de tot lo món vos done victòria ab honor, axí com fon Alexandre en lahor.

E Tirant, regraciant-li molt lo que li havia dit, donà del genoll en la dura terra e besà-li la mà, tenint-ho en senyal de bona ventura. E tornà-li a dir la princessa:

–Tirant, vejau ans de vostra partida si negunes coses voleu de mi. Digau-les-me, car yo us faç cert que us serà tot atorguat ab cor de no fallir-vos jamés en res.

–Senyora singular en lo món —dix Tirant—, la majestat vostra no té par, com lo fènix, axí en dignitat com en virtuts. E yo, senyora, bé demanaria si vostra celsitut m’o volia atorguar e, obtenint tal gràcia seria coronat en la celestial glòria sobre tots los altres sancts, no volent jamés més béns possehir en aquest món. E per ço com sé que·m seria deneguat per vostra altesa, seria demesiat lo demanar fins a tant que la exceŀlència vostra me mane que parle.

–¡Hai, capità! —dix la princessa—. ¡Com sou huy exit tot beneyt! ¡Par que no sapiau mal ni bé! E yo bé entench vostre lenguatge, per bé que yo no sia stada en França: vós demanau fortuna de virtut e yo no demane senyoria, mas demane libertat de amor. E com lo rey vol, jamés entra fe en casa sua.

–Senyora —dix Tirant—, no·m bandegeu de vostra majestat, car no volria que us ne prengués axí com fan les juhies, que, com volen parir, que tenen les dolors del part, reclamen a la verge Maria e, com han parit e són delliures de tot mal, prenen una tovallola ben blanca e van per tots los cantons de la casa e diuen: Fora, fora Maria de casa de la juhia.

— ¡Hai, en beneyt! —dix la princessa—. ¡Puix me dau càrrech de saber, aturant-vos glòria de ignorància, aplicant tots jorns un bé aprés altre! ¡E vós no haveu mester assesor qui parle per vós; mas les paraules femenils ab poch treball ixquen de la boca! Mes bé veig yo, qui us dava loch, bé sabríeu executar lo qui toca a vostra part, car lo que yo us dehia no era per pus sinó, si havíeu mester or o argent o joyes, yo de bon grat vos ne daré, sens que no·n sentirà res lo senyor mon pare.

–Senyora —dix Tirant—, yo, com a servidor obedient de la altesa vostra, vos faç infinides gràcies, mas supplich-vos me fassau una singular gràcia.

–Si a mi serà honesta cosa —dix la princessa—, yo seré contenta de fer-ho. Emperò primer vull saber lo que desijau haver de mi, car yo so composta de tal metall que jamés prometí res que no u atengués, ara fos de mal o de bé: la mia paraula no pot tornar atràs. Açò us poden dir totes les mies donzelles e a tots los qui·m tenen coneguda: que lo sí és sí e lo no és no.

–Tant és major virtut la vostra —dix Tirant—. E yo, senyora, no us demane sinó que la altesa vostra me faça gràcia que·m doneu aqueixa camisa que portau, per ço com vos és més acostada a la vostra preciosa carn, e yo ab les mies mans la pugua despullar.

–¡Sancta Maria val! —dix la princessa— ¿Hi què és lo que·m dieu? Yo seré ben contenta de dar-vos la camisa, joyes e robes e tot quant he, mas a mi par que no seria justa cosa que les vostres mans toquen lla hon negú no ha tocat.

E prestament se n’entrà en la sua cambra, e despullà’s la camisa e vestí-se’n una altra. Ixqué en la gran sala, hon trobà a Tirant, qui·s burlava ab les donzelles, e cridà’l a un depart e donà-li la camisa, e besà-la davant ell moltes veguades perquè fos més content. Tirant la pres ab gran alegria, anà-se’n a sa posada e dix a les donzelles:

–Si lo emperador me demana, digau-li que prestament seré açí, que·m so anat armar perquè pugua prestament partir.

Com Tirant fon a la sua posada, acabà’s del tot armar, e trobà allí Diafebus e Ricart que eren tornats per vestir-se les cotes d’armes que s’avien fetes, totes de chaperia. La de Ricart era tota brodada de madeixes de or totes embaraçades, e dehia lo mot: No y trop cap ni sentener. La de Diafebus era tota brodada de cascayls, e dehia lo mot: Ço que ha altri fa dormir a mi disperta. Com Tirant fon del tot armat mirà la camisa, que era tota de fil de seda ab grans listes de grana molt amples e en les listes hi havia brodades àncores de nau, e dehia lo mot: «Qui bé stà, no·s cuyta moure e, qui seu en pla, no ha d’on caure.» Era brodada a costats, les mànegues molt grans, que tocaven en terra. Vestí-la’s sobre totes les armes, e la mànegua dreta pleguà-la fins prop del muscle e la mànegua squerra la pleguà fins a mig braç, e senyí-la’s ab un cordó tot de or de sanct Francesch. E feu-s’i posar, sobre tot, sanct Cristòfol, ab lo Jhesús a la part sinestra, tot de or, ben liguat perquè no caygués.

E axí vengueren los tres cavallers a pendre comiat de l’emperador e de totes les dames. Com foren alt, trobaren lo emperador, qui stava sperant al seu capità que vingués, perquè volia que·s dinàs ab ell. Com lo emperador veu a Tirant, dix-li:

–Nostre capità, ¿quina cota d’armes és aqueixa que us haveu vestida?

–Senyor —dix Tirant—, si la majestat vostra sabia la propietat que té, n’estaríeu molt admirat.

–Molt me plauria saber-ho —dix lo emperador.

–La virtut que té —dix Tirant— és de bé a fer, que com yo partí de ma terra una donzella la’m donà, la qual és la més bella, e de totes virtuts complida de totes quantes donzelles són en lo món. No u dich en derrogació de la senyora princessa, que açí es, ni de les altres donzelles qui de honor són.

Dix lo emperador:

–Per cert, jamés se feu en lo món negun bon fet de armes si per amor no·s fes.

–E per ço, senyor, vos promet —dix Tirant— a fe de cavaller, que, en la primera batailla que yo·m trobaré, yo la faré mirar als amichs e als enemichs.

Lo emperador se posà a dinar, e la emperadriu e sa filla, e lo capità aprés de ella. E feu seure als dos cavallers en altra taula ab totes les dones e donzelles. Aprés que foren dinats ab molt gran plaer —e en special Tirant, com menjava en un plat ab sa senyora, pensà ésser més benaventurat que no era—, lo emperador se n’entrà dins una cambra e feu entrar allí a la emperadriu, e a sa filla e a Tirant. Aprés, intraren totes les dames e cavallers. E en presència de tots lo emperador dix a Tirant paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CXXXIII

COM LO EMPERADOR TRAMÉS A TIRANT AL CAMP, E LOS PRECHS E EXORTACIÓ QUE LI FEU

–Si la adversa fortuna fins açí ha permés disminuhir la libertat e senyoria del nostre grech imperi, per haver perdut un tal cavaller e capità com era lo meu fill e per yo ésser posat en tal edat que no·m basta la virtut per a poder portar armes, ha dispensat la divina Providència, per la sua immensa pietat misericorde, trametre a vós, Tirant lo Blanch, en qui tota la nostra sperança reposa. Vos preguam ab molta amor, puix que som certs de la vostra virtuosa fama vós ésser dispost e sufficient per art de cavalleria en majors fets que aquests no són, per bé que aquests sien prou ardits e de gran perill, que vós, per la vostra molta virtut, hi vullau posar lo saber hi sforç en la honor mia hi de l’imperial patrimoni, e de tota la cosa pública, com yo haja manat, sots pena de la fidelitat, a tots los meus duchs, comtes e marquesos, a tots en general e a cascú per si, que us amen, honren, obeïxquen e us guarden axí com a la mia pròpia persona. E donareu aquestes letres al duch de Macedònia e al meu conestable, e les altres a qui van.

Les darreres paraules de l’emperador foren principi a Tirant en fer semblant resposta:

–La ferma sperança que yo tinch en Déu totpoderós, que jamés permet que negú sia vençut qui a la sua altíssima majestat recorre, me asegura la victòria. Per què, senyor, la altesa vostra stigue ab ferma confiança que, ab ajuda de Déu, de tots vostres enemichs sereu vençedor. Donant del genoll en la dura terra, besà la mà a l’emperador, prenent son comiat, e semblant feu a la emperadriu e a la excelsa princessa, la qual jamés volgué consentir que li besàs la mà. E axí com ell fon de peus per abraçar les donzelles, lo emperador li donà un sach ab XXX mília ducats. E Tirant no·l volia pendre, sinó que dix:

–Senyor, ¿no m’a dat prou la majestat vostra de armes e cavalls, joyes, socorriment e altres coses, que és massa gràcia per a mi?

Dix la princessa:

–Puix a mon senyor lo emperador plau, forçat és que axí se ha de fer.

Pres comiat Tirant de totes les dames e de tots los que allí eren. Com foren baix al cavalcador, dix Ricart:

–¿No seria bo, puix lo emperador stà a la finestra e totes les dames són exides per mirar-nos, que cavalcàssem los cavalls encubertats ab los bacinets al cap, puix tenim pennachos grans e bells, e féssem açí un fet d’armes ab les lançes, aprés ab les espases, no fent-nos dan negú?

–Molt me plaurà —dix Tirant —que·s faça.

Cascú cavalcà en son cavall encubertat, enmig de la plaça, e posaren-se los baçinets al cap. E aquells cavalls eren cicilians e molt laugers. Ab les lançes corregueren una stona. Deixades les lançes, tiraren les spases e anaren los uns contra los altres, e fehien entrades e exides donant-se de grans colps ab les espases de pla. A la fi, uniren-se los dos cavallers contra Tirant, e lavors los fehia molt bell veure les entrades e exides que ells fehien. Com se foren axí un poch combatuts, feren gran reverència a l’emperador, aprés a les dames, e tiraren son camí. E totes les dames senyaven los cavallers e supplicaven a nostre senyor Déu los donàs victòria contra sos enemichs.

No penseu que los angèlichs hulls de la princessa perdessen jamés de vista a Tirant fins que fon fora de la ciutat. Lavors, se convertí la vista en amoroses làgrimes, e totes les altres donzelles li fehien companyia. E lo emperador se leixà dir que, per la sua fe, grans dies eren passats que no havia aguda major consolació ni plaer que en veure combatre axí aquells tres cavallers.

–E a mi par verdaderament que Tirant deu ésser valentíssim capità e virtuós cavaller.

Com los cavallers foren fora de la ciutat, donaren los cavalls als patges e cavalcaren altres roçins. E en poca de hora apleguaren ab la gent d’armes. E los cavallers restaren en la sua squadra, e Tirant anava d’esquadra en squadra, visitant la gent, amonestant-los que anassen contínuament en orde.

Aquell dia acaminaren V legües. Atendaren-se en una bella praderia, abundosa de moltes aygües. E Tirant tenia tal pràtica com era capità de gent d’armes: que jamés descavalcava fins que tota la gent era aleujada, per dupte que no s’i seguís algun scàndel en lo camp. Com tots foren aleujats en la bella erba del prat, Tirant anà de tenda en tenda a tots los duchs, comtes e marquesos venguessen a sopar ab ell. E foren axí ben servits de totes coses com si fossem dins la ciutat de Constantinoble, que ell portava III cochs —los millors que·s trobaren en tota França— que bastaven per aparellar de menjar a tot lo camp.

Aprés que tots agueren bé sopat, Tirant feu cavalcar a tots los seus, ab d’altres qui eren en nombre de II mília lançes, e aquells veŀlaren fins hora de mija nit. E tramés gent per los camins per veure si sentirien gent d’armes o altra cosa. E Tirant anava guardejant lo camp, adés en un loch adés en altre. Com fon hora de mija nit, fehia descavalcar aquells e tornar a cavalcar altres II mília lançes. E no consentia portassen patges, sinó tots armats com si aguessen entrar en aquella hora en batailla.

E com Tirant stava en guerra nunqua se despullava sinó per mudar camisa. Com venia lo matí, II hores ans del dia, fehia sonar les trompetes per a ensellar hi ell hohia la missa. Aprés acabava’s de armar e prestament cavalcava, e axí anava per tot lo camp fent armar tota la gent. Com venia l’alba, tots eren en punt per partir. Aquesta pràtica servaren fins que foren a legua e mija prop dels enemichs, en una ciutat que ha nom Pelidas. E tots dies staven per dar-se als turchs, vehent lo gran poder que portaven. Com ells saberen que socors de gent d’armes venia, foren molt contents e obriren les portes de la ciutat. Lo capità no volgué entrassen de dia perquè no fossen vists. Emperò tan secretament no u feren, que ells foren sentits. E fon primerament avisat lo Gran Turch com en la ciutat de Pelidas era entrada gent d’armes, però que no podien saber quanta era. De continent lo Gran Turch ho anà a dir al soldà, e aquell dix:

–¿Com podeu vosaltres pensar que gent d’armes hi sia venguda, car sabem que aquell que·s nomena emperador té molt poca gent, sinó aquells trists e dolents que l’altre dia vengueren e no són res? Ni solament se deuria passar per la memòria. Seran de aquest, del duch de Macedònia, de aquells qui fugiren, e no fugien com a enemichs vençuts, mas axí com a servos fugitius. E nosaltres tenim e avem conquistat de les X parts de l’imperi les IX e mija. No·ns resta altra cosa sinó aver pres lo duch de Macedònia, acaminar aquestes XXV legües que y ha fins a la ciutat de Constantinoble e pendre per la barba aquell vell emperador e condemnar-lo a perpetual presó, e a sa filla Carmesina que sia cambrera major de la nostra cambra, e la emperadriu serà cuynera de tota la ost. E prestament faré fer una ymatge tota de or a semblança mia e fer-la he posar enmig del mercat de la ciutat.

Dix lo Gran Turch:

–Senyor, tot lo que dieu se poria bé fer, emperò bo seria donar recapte en açò que us he dit, car no deu hom tenir les coses en menyspreu axí com feu lo rey de Troya que, per sa gran culpa, se perdé ell hi tots los seus, per tenir les coses en comte de no res. E lig-se de molts gloriosos prínceps que són stats perduts per semblant rahó: volent conquistar dignitat real, la perderen, e la sua aprés. —Ara —dix lo soldà—, puix axí és… feu-se venir un cavaller de aquells qui tenien càrrech del camp e dix-li a un depart:

–Mira aquell gran covart del Turch, lo qual és tot ple de vergonyosa temor Diu no·m sé quines oradures y crech que és un somni que ha fet. Per contentar-lo, tramet un home qui guardege devers lo camí de la ciutat de Pelidas.

E axí com lo soldà dehia que y trametés un home, ell n’i tramés IIII, que mirassen bé devers la ciutat de Pelidas si porien haver sentiment quina gent hi havia venguda.

L’endemà que Tirant se fon mes en la ciutat de Pelidas, de matí anà de casa en casa pregant a tota la gent que tothom ferràs sos cavalls e adobassen les selles. E com açò fon fet, pres un home ab si, lo qual sabia molt bé aquella terra, e cavalcaren. E tan secretament com pogueren, per lochs apartats anaren prop lo camp. E de un toçal veren la vila e lo camp, e vehien com tiraven les bombardes a la vila e los de dins tiraven molta terra a la barbacana, e havien-la ben omplida de terra. E com la pedra de la bombarda dava en la muralla, foradava lo mur, mas no derocava per sguart de la terra que y havia.

E Tirant tingué sment en lo camp e veu que tota la vila entorn era plena de tendes e de tanta multitut de gent que negú no pogués exir ni entrar que no fos pres. E lo soldà stava a la una part e lo Gran Turch stava a l’altra. E conegueren-ho en les grans tendes que vehien molt pintades. Com bé agueren mirat, tornaren-se’n a la ciutat e, com se’n tornaven, de un puig veren les guardes dels moros qui staven mirant a totes parts.

Com foren descavalcats, Tirant se n’anà a la plaça, hon trobà la major part de la gent de peu, e dix-los:

–Veniu açí, jermans. Nosaltres venim de gua<r>dejar³⁹ lo camp dels nostres enemichs e, al venir que fehíem, havem vist IIII guardes del camp. ¿Qui seran aquells que y volran anar? E de cascuna guarda que·m portareu viu, yo li daré D ducats, e si porten lo cap los ne daré CCC.

E prestament se concordaren VII hòmens a peu, qui sabien molt bé la terra, hi en la nit partiren perquè no fossen vists. Com foren bé avant, dix lo hu:

–¿Senyors, voleu fer bé? Posem-nos prop de una font que açí stà e cobrirem-nos de rama. Los moros no és menys que a la hora de migjorn no devallen açí a beure de aquesta aygua, per la gran calor que fa. E axí·ls pendrem a mans.

Fet lo deliber, posaren-se en l’aguayt molt bé cuberts. Com lo sol fon exit, ells los veren star alt en un toçal. Com la hora fon bé calenta, que tenien gran calor, per desig de beure de la aygua fresca vengueren a la font. Com foren allí, dix lo hu dels crestians qui staven amaguats:

–No·s mogua negú fins que sien ben farts de aygua, car no poran tant córrer.

E axí u feren. Com agueren ben begut e menjat, los crestians ab grans crits ixqueren e prengueren de continent los III. E lo hu se pres a fugir. Com veren que no·l podien atenir, despararen-li una ballesta e donaren-li ab una stralla per lo costat e prestament caygué. Taillaren-li lo cap e posaren-lo en una punta de lança. Los altres, ab les mans liguades, los portaren hon era lo capità.

Com Tirant los veu fon molt content, e pres los tres moros e posà’ls en bona guarda. E dix als hòmens que·ls havien pres:

–¿Què haveu vosaltres haver?

Senyor capità —digueren ells—, nostre dret és de mil e DCCC ducats. Emperò veja la senyoria vostra què·ns volrà dar, car per poch que·ns doneu nos tindrem per contents.

–Per mon Déu —dix Tirant—. No faré yo tal cars, ans vos vull bé contentar, puix bé y haveu treballat.

Portà’ls-se’n a sopar ab ell e feu-los seure al cap de la taula ans de tots los duchs, comtes e marquesos. E com agueren ben sopat, Tirant los donà II mília ducats e sengles gipons de seda. Com los altres hòmens de peu veren tanta gentilea, digueren que jamés havien vist tan singular capità.

Tirant agué ordenat aquell dia que tothom sopàs de jorn e que ensellassen los cavalls, e que tots stiguessen armats e en punt per partir. Com fon nit scura, Tirant feu exir tota la gent de la ciutat e posaren-se en orde, axí los de peu com de cavall. E detràs tota la gent venien III mília hòmens ab les egües. E com foren prop del camp feu apartar tota la gent d’armes a un depart, per ço que poguessen passar les egües sens que lo roçins no les sentissen.

Com les egües foren a la entrada del camp, tots los hòmens de peu entraren ab elles e foren fetes dues parts: la una envers lo soldà, l’altra envers lo Gran Turch. E los cavalls del camp sentiren les egües: los uns se soltaven, los altres rompien los dogals, los altres arancaven les staques. Veuríeu anar tots aquells cavalls del camp, uns deçà, altres delà, altres detràs les egües. Com los cavallers del camp veren los seus roçins solts, corrent lo uns amunt, los altres avall, exien de les tendes en camises, altres en gipons, e tots staven desarmats. E ab tan gran repòs dormien e staven contínuament desarmats com si pròpiament stiguessen en lo més fort castell del món.

Com aquest desbarat agués durat un poch spay, e tot lo camp stava aremorat per los cavalls, vengué Tirant e ferí en la una part ab la mytat de la gent, e lo duch de Pera, ab l’altra gent, feriren a l’altra part, invocant lo gloriós cavaller sanct Jordi. Veur<í>eu⁴⁰ en poca de hora tendes anar per terra e hòmens morts e nafrats en gran nombre. Lo Gran Turch ixqué desarmat de la sua tenda com sentí los mortals crits que la gent daven e cavalcà sobre un ginet. Un home d’armes li matà lo roçí e donà-li una coltellada al cap. Vingué un servidor seu, descavalcà corrent del seu cavall e donà’l al son senyor. Com lo Gran Turch fon a cavall, mataren lo servidor. E portant a taill d’espasa tot lo que·ls venia davant, que era cosa de gran terror e espant, per bé que coneguessen que la multitut dels enemichs era tanta que paria cosa invencible. La qual cosa en aquells donà admiració de virtut e fe.

Los turchs, vent-se desarmats, e los més que havien perduts los cavalls, feren lo que havia fet llur senyor lo Turch, lo qual ixqué fora de tot lo camp e feu-se posar moltes tovalloles sobre la nafra que tenia. E tramés a dir al soldà que en tot cars del món ixqués fora del camp, puix la batailla era perduda e lo camp era desconfit. Lo soldà, ab alguns dels seus, stava fent armes. Lo Gran Turch, axí nafrat com stava, mes-se una cota de mailla desús e, ab aquells que allí prop de ell se trobà, tornà a entrar dins lo camp per socórrer al soldà, lo qual stava en prou pressa. Valgué-li, que no fon conegut. E lo Gran Turch socorregué’l en bon cars: axí com aquell qui era cavaller valentíssim, mostrà’s entre los altres ab gran glòria e virtut, que tragué de la pressa de la gent lo soldà fora del camp. Per ço com veÿen tanta multitut de gent morta e totes les tendes derocades per terra, deliberaren de anar-se’n ab tots los que allí eren, car no pogueren soferir la potència del victoriós. E jamés fon feta batailla en Grècia tan sangonosa com aquesta.

Finalment, lo soldà e lo Gran Turch, ab tots los que allí eren, prengueren la via de la montanya, e los altres prengueren la via del pla. E Tirant anà tostemps aprés de ells a l’encalç, matant, ell e tots los seus, tants com aconseguir-ne podien, no prenent negú a merçé. Los qui anaren per la montanya, tots se salvaren, e los que prengueren per lo pla foren morts hi apresonats. Durà lo encalç III legües. E los qui anaven per la montanya —lo camí era més curt— havien a pleguar en un gran riu hon havia un pont de fusta hon podien passar segurament. Com lo soldà fon passat ab la sua gent, com veren venir los crestians corrent, trencaren lo pont en lo mig. Tots los qui restaren, que no pogueren passar, foren perduts. Los qui havien passat lo pont foren deliures.

Bé mostrà Tirant aquell dia aver victòria dels victoriosos. Gloriejava’s ell hi los seus que açò era stat més obra divinal que humanal; e Tirant agué benigne enginy. Com los crestians pleguaren al pont, trobaren allí prop de IIII mília turchs, e no pogueren passar sinó alguns qui passaren nadant, e molts n’i moriren negats. Deliberaren aquells turchs de pujar-se’n alt en una montanya, e allí que·s fessen forts. Com lo capità Tirant venia ab la sua gent per lo pla e veu los turchs alt en la montanya, cuytà devers ells e deliberà de no combatre ells, mas de asetjar-los. E tota la gent feu posar entorn de la montanya, de peu, hi ell ab tots los duchs e grans senyors se atendaren allí, prop de la montanya, per ço com hi havia molta erba e molts arbres.

Seguí’s que, com los cavallers entraren dins lo camp dels moros ab egües, lançaren tan mortals crits com començaren la batailla que era cosa de molt gran spant. Lo duch de Macedònia, que dins aquella villa stava asetjat, com sentí tan spantosos crits, tots se armaren pensant que en aquella los donassen lo combat mortal, com ells havien ja perduda tota sperança de salut pensant que socors no·ls podia venir, mas covenia’ls ésser presos e catius en poder de infels, e cascú no dava per sa vida res, com cascú stimava tant la mort com la vida. E com ells vessen continuar los grans crits e combatien la vila, staven los més admirats del món.

Com atés lo dia clar, que lo sol fon exit, los crits cessaren per causa de la gent que fogia, e veren les banderes de l’emperador fora de tot lo camp, e anaven per lo pla a l’encalç dels turchs. E de la vila cridaren alguns qui eren restats en lo camp nafrats, altres per robar, e feren-los acostar prop la vila. E aquels los recitaren lo capità que lo emperador havia tramés e·ls digueren la gentil pràtica que havien tenguda en poder-los vençre.

Lavors lo duch de Macedònia, com sabé açò e veu que no y havia negú que dels enemichs fos, si donchs no fos tan mal nafrat que no fos pogut fugir, ell ixqué ab tota la sua gent e robaren tot lo camp, hon hi trobaren molt or e molt argent, e robes e armes, e moltes joyes. No·s lig en les ystòries romanes ni troyanes que tan rich camp com aquest fos vençut en tan poca de hora.

Com tot fon robat, meteren-ho tot dins la vila. Deixà gent d’armes dins la vila per guardar-la, que si Tirant hi venia, ho algú dels seus, que no·ls hi deixassen entrar, car moltes veguades se esdevé que no ha mal que no vingua per bé.

Lo poble de aquella vila era mig destrohit, e lavors fon molt rich. Com agueren mes en segur tot lo que havien robat, lo duch feu la via de banderes per lo pla, e stava admirat ell e tots los seus de la multitut dels corsos morts que trobaven. Digueren los guardes del camp al capità que gent d’armes venia a gran anar. Tirant feu pujar a cavall tota la gent d’armes e ordenà ses batailles pensant que los enemichs se fossen refets de aquelles viles, les quals eren llurs. Ixqué’ls a l’encontre e, com foren prop, conegueren-se. Tirant se levà lo bacinet del cap e donà’l al patge, e tots los altres capitans feren per semblant.

Com foren molt prop del duch, Tirant descavalcà e anà a peu envers lo duch, fent-li molta honor. E lo duch no·s mogué gens, sinó que li posà la mà sobre lo cap e no li dix res, de què tots los altres lo y tingueren a molt grant dolentia e no fon negú volgués descavalcar per ell. E Tirant tornà sobre son cavall. E molt sovint lo posava en noves e aquell scassament volia parlar. Mas tots los altres cavallers e gentilshòmens feren gran honor als duchs e a Tirant. Lavors se mesclaren los victoriosos ab los vençuts e axí anaren fins que foren prop de les tendes.

Tirant dix al duch:

–Senyor, si vostra senyoria venia en plaer voler-vos aleujar en aquella praderia, hon hi a molts bells arbres hi staríeu prop del riu, yo faria mudar aquells en altre loch.

Respòs lo duch:

–A mi no plau aleujar-me prop de vós, ans me n’iré en altre loch aleujar.

–Fer-ho poreu —dix Tirant—, però lo que yo us dehia ho fehia per gentilea, conexent que u merexeu.

Lo duch no·l volgué scoltar, sinó que girà les regnes al seu cavall. Sens dir res a negú dels altres, atendà’s a una milla riu amunt.

Com ell fon descavalcat, Tirant pres tres cavallers dels seus e tramés-los al duch. E com foren ab ell, digueren-li:

–Senyor, açí·ns tramet lo nostre capità a vostra senyoria si us volríeu anar a dinar ab ell, com sàpia que vostra senyoria lo tingua millor, però allí <lo>⁴¹ trobareu més prest, car no us calrà sinó pendre aygua a les mans e seure-us en taula per menjar.

–¡O, quanta fatigua —dix lo duch— per no res me donen! Digau-li que no y vull anar.

E girà la esquena ab gran ultratge. E aquells, sens dir-li pus, ixqueren dels arbres lla hon stava. Com ells foren a cavall per tornar-se’n, lo duch los dix:

–Digau a Tirant que si ell se vol venir a dinar ab mi que més content ne seré que de yo anar-me a dinar ab ell.

–Senyor —dix Diafebus—, si en tot lo vostre real no y ha foch ençés —ab iniquitat que u dix—, ¿què li dareu vós a menjar que prest sia? No li podeu dar sinó menjar de gallines e beure de bous.

Respòs lo duch ab felonia:

–Yo li poré dar gallines, capons, perdius e faysans.

Los cavallers no·l volgueren més scoltar, sinó que se’n tornaren.

Com aquells foren partits, dix un cavaller al duch:

–Vós, senyor, no haveu entés lo parlar de aquell cavaller qui se’n va. À-us dit que vós li daríeu a dinar al seu capità menjar de gallines e beure de bous. ¿Sabeu per què die-u? Lo menjar de gallines és segó e lo beure de bous és aygua.

–¡Per los ossos de mon pare! —dix lo duch—. Vós dieu gran veritat e yo no u havia entés. Aquests strangers són molt superbiosos. E si yo l’agués entés, yo·l ne aguera fet anar ab les mans al cap. Sabuda la resposta, Tirant no curà sinó de dinar-se ab tots aquells duchs, comtes e marquesos que allí eren. Com foren dinats, Tirant cavalcà ab CC roçins e anà a una vila que stava a una legua, qui havia nom Miralpeix, la qual stava vora lo riu. Com los turchs qui staven dins aquella vila saberen que la batailla era perduda, desempararen la dita vila e no y restà sinó los grechs qui eren naturals de allí. E la vila era molt ben avituallada de totes coses.

Com lo capità apleguà allí, de continent li tragueren les claus de la vila e del castell. Lo capità entrà dins la vila e feu-los manament que donassen a tots quants hi vinguessen vitualles per sos diners. E axí fon fet, que aquella vila provehia tot lo camp. Manà axí mateix lo capità als alguatzirs fessen fer VI o VII forques prop de la vila. E dels corsos morts, en cascuna forqua en penjassen hu e posassen fama que lo hu de ells volia forçar una dona, l’altre perquè havia furtat, l’altre perquè no volia paguar lo que havia pres. E com fon tornat al camp, feu fer crida, sots pena de mort, no fos negú gosàs entrar en neguna sglésia per robar res de aquella; la segona, no fos negú gosàs violar dona de qualsevulla stat que sia; la tercera, que no fos negú gosàs pendre neguna cosa sens paguar-la. Com sentiren la crida e veren los penjats, posà molt gran spant a la gent. Tirant era molt amat e temut.

E acostant-se la nit, los turchs qui staven asetgats —no havien menjat en tot lo dia— vengueren a pactes, puix vehien que no tenien sperança sinó de morir o ésser presos. Trameteren-ho a dir al capità que·ls aseguràs vida e membres e renunciaren al títol de libertat sotsmetent-se a servitut. E Tirant, en aquell cars, volgué usar més de clemència que de crudelitat: pres-los a merçé e feu-los dar a menjar e totes llurs necessitats.

L’endemà per lo matí, lo capità manà parar una tenda molt gran e molt bella, feta a dues goteres, e alt en lo tendal havia una campana. E aquesta tenda no servia sinó a dir la missa e a tenir consell. E feu-la posar enmig de una praderia, entre los dos camps, del duch e del seu. E venguda la hora que volien dir la missa, Tirant, per major honestat sua, tramés al duch si volia venir ha hoyr missa. Lo duch, ab gran supèrbia, respòs que no. Los altres grans senyors foren molt contents de hoyr-la. E Tirant tenia tanta de humanitat que no feÿa obres de capità, sinó com si fos sotsmés a qualsevulla de aquells senyors, car ell se posava en la missa e en la taula lo més darrer de tots. Acabada la missa, tingueren consell. E fon determenat que·l marqués de Sanct Jordi e lo comte de Aygües Vives, ab dos barons, anassen al duch de Macedònia per embaixadors. Com foren davant ell, lo marqués de Sanct Jordi feu principi a un tal parlar.

CAPÍTOL CXXXIIII

COM TIRANT TRAMÉS LO MARQUÉS DE SANCT JORDI E LO COMTE DE AYGÜES VIVES PER EMBAIXADORS AL DUCH DE MACEDÒNIA

–Senyor duch, dels nostres moviments no deus haver admiració alguna, per ço com som tramesos açí a la tua ducal senyoria de part del nostre virtuós capità e de aquells iŀlustres duchs, comtes e marquesos. A tu plàcia voler-nos fer part, axí com rahó divina e humana vol, dels tresors e desferra que has ocupats en lo camp dels nostres públichs enemichs.

E no dix més.

–¡O, com són plenes de alegria les mies orelles —dix lo duch—, com sent paraules que no han neguna eficàcia de gent mal entesa! ¿E com podeu vosaltres pensar yo fes tal cosa ne menys consentir, com ab tan gran treball de suor de sanch de nostres persones, nit e dia exercint les armes conservant aquell gentil orde de cavalleria, obrant tots dies contra los enemichs de la fe, no donant-nos a delits carnals ni dormir entre lançols perfumats ni algaliats, car les nostres persones no olen ni saben a res de tot açò, sinó que olen a ferro açerat; ne les nostres mans no són vehades de sonar arpa ni sturments, mas de tenir contínuament, nit e dia, la espasa al costat e altres armes offensives; los nostres ulls no acostumen de veure dames en cambres ni per les sglésies; los nostres peus no acostumen de dançar, ni anar a solaços ni a deports; mas los hulls miren los enemichs, los peus posen tot lo cors a les batailles cruells? E si nosaltres ab just títol, havem sabut guanyar, exint del setge com a virtuosos cavallers, ¿per què ha tan poch saber en vosaltres demanar ço que a vosaltres no pertany? E digau aqueix vostre capità que faria bé que se’n tornàs en sa pròpia terra, si no, yo li faré beure tanta de aygua que de la meytat ne hauria prou.

Respòs lo marqués e dix:

–Yo no tinch offici de trompeta ni de eraut. Yo crech si vós lo y dieu o lo y trameteu a dir, ell complirà prestament vostre desig. Entre nosaltres qui som tots de una terra e de una senyoria, ja·ns coneixem e sabem cascú què pot fer ne què val. Vostres bravures són tantes que les orelles tinch cançades d’escoltar les vostres ignocències. A vós pot hom dir: cavaller menyspryat hi menystemut, ¿quines coses són les que vós haveu fetes sinó perdre batailles? ¡E per vostres follies morts infinits cavaliers d’esperons daurats, e de altres infinits hòmens virtuosos, sens nombre, són morts e apresonats per culpa vostra! E haveu robat tot lo camp, no segons costum de capità ni de home de casa real, mas haveu obrat segons costum de ladre e de gran robador. ¡O, com tal offici que fins açí haveu possehit, tal cosa no devia restar sinó en persones sperimentades en virtut, de la qual vós gens no possehiu, car no sabeu quina cosa és honor ne virtut, mas simulació de art! Que no us ve res de bé per natura, per haver leixada la majestat real, qui us és molt odiosa, e haveu pres àbit menyspryat de superbo e malparler.

–Bé sé —dix lo duch— que aquestes follies que us leixau dir no proceheixen de vós, mas del duch vostre jermà e del capità novell. Per esta veguada, yo les vos comportaré, ab què altra volta no us hi torneu.

–Comportau a vós mateix o aquells qui governau —dix lo marqués— e no comporteu a mi ni a negú altre. E yo so ben cert que lo duch de Pera ni lo capità nostre no costumen de malparlar, car la glòria de ells e la fama serà perpètua e immortal, tant com lo món durarà. E ells han tenguts asegats aquels qui a vós tenien asetgats, e per ço tots los cavallers són plens de ànimo e de virtut. E de açò no us vull pus dir sinó que·m torneu final resposta de sí o de no.

–¿Què fretura despendre tantes supèrflues paraules en va? —dix lo duch—. Ja us he dit que no·m plau ni u faria.

–Puix per grat no u voleu fer —dix lo marqués—, és forçat que y mesclerem força. Armau-vos e posau-vos en orde que, ans que una hora sia complida, serem ab vós, si yo fer-ho puch.

Tornaren a cavalcar los embaixadors e, tornats al camp, trobaren lo capità e los grans senyors tots ajustats en la tenda del consell. E aquí lo marqués recità larguament la resposta del duch e totes les rahons que entre ells eren passades, e dix:

–Tothom puge a cavall, ¡que tal injúria com aquesta no deu axí passar!

Ixqué prestament lo marqués de la tenda e cuytà per armar-se, e tots los altres aprés de ell.

Com lo capità veu semblant avalot en lo camp, stigué molt congoixat e feu fer crida de continent, sots pena de mort, que negú no pujàs a cavall. E anava una amunt, altra avall: prenia los cavallers e detenia’ls en les tendes ab sagraments e homenatges; preguava als duchs e marquesos no volguessen fer tan gran novitat. E si ells movien tan gran debat, los turchs que allí eren presos vendrien contra ells.

–¡O, quina desonor tan gran per a nosaltres, per tenir lo camp tan prop de ells! E nosaltres, qui som tots una cosa, ¿nos matem?

Aprés castigava als cavallers ab paraules suaus, altres ab paraules laugeres, que no volguessen enfosquir la cavalleria gloriosa ab avalot e ab sedicions. E com star no se’n volien, dava’ls disciplina cavallerosa. E tant treballà Tirant que·ls mes tots en repòs.

Aprés anà al duch de Macedònia e trobà’l armat e a cavall, ab tots los seus. E tant lo preguà que·l feu descavalcar. E Tirant se n’anà e lo duch no consentí que negú dels seus se desarmàs ni levassen les selles als cavalls.

Aprés que l’avalot fon passat, Tirant ordenà que anassen fins lla hon era lo siti e, tants corsos morts com trobarien, que·ls fossen despullades les aljubes e que fossen estogades. Demanaven-li alguns cavallers per a què les volia. Respòs que en algun temps servir porien.

Com la batailla se fehia e los moros eren ja vençuts, que fugien e la gent los encalçava, Diafebus pensà en lo present e en lo esdevenidor, per dar renom e fama a Tirant. Acostà’s a ell e demanà-li lo anell de la capitania. E Tirant se levà la manyopa de la mà e tragué’s lo anell e donà-lo-y. E Diafebus detingué’s un poch, si bé los altres anaven corrent, e aturà un scuder seu, qui era home de molta bondat e de major fidelitat, e donà-li lo anell e instroý’l de tot lo que havia de dir a l’emperador e a Carmesina, e aprés als altres. Lo escuder, per complir lo manament de son senyor, girà son cavall e ferí dels sperons. E tostemps corrent, no se aturà fins que fon en la ciutat de Constantinoble ans que negun altre. E de les finestres les donzelles lo veren venir e conegueren que era Pírimus. Cuytadament entraren en la cambra hon era la princessa e digueren-li:

–Senyora, de tot cert noves avem dels nostres cavallers. Ara ve molt cuytat Pírimus, lo qual porta o del tot bona nova o del tot mala. E açò diem perquè ve molt cuytat.

La princessa se leixà de brodar e cuytadament anà al cap de la scala e, com veu descavalcar ab lo cavall tot banyat de suor qui degotava com a pluja, dix-li:

–Lo meu bon amich, ¿quines noves nos portau?

–Senyora, molt bones —dix—. ¿Hon és lo senyor emperador? Perquè molt me tarda, que·l volria veure per demanar-li albíxeres.

–Yo les te promet de part sua e mia.

E pres-lo per la mà e portà’l a la cambra hon dormia lo emperador. E tocaren a grans colps e feren obrir les portes. Pírimus se agenollà davant lo emperador e dix:

— !Senyor, bona nova! ¡Dau-me albíxeres!

E lo emperador les hi promés. Píramus li donà lo anell e recità-li tota la batailla com era stada e com havien vençuts los turchs, que era stada cosa de gran miracle.

–E lo capità e Diafebus anant a l’ancalç dels turchs, matant e degollant los enemichs de la fe e de la majestat vostra. Lo vostre capità m’a donat aquest anell, que portàs açí per la pròspera benaventurança que nostre Senyor ha dada en ajuda de vostra altesa.

Respòs lo emperador:

–Amich, tu sies lo bé vengut ab la bona nova que m’as portada. Aprés de la glòria de paraýs, millor nova no·m podia venir que aquesta.

Manà lo emperador que tocassen totes les campanes de la ciutat e tothom anàs a la església de Sancta Sophia per retre gràcies a nostre senyor Déu e a la sua sacratíssima Mare de la gran victòria que havien obtesa.

Com lo poble sabé tan beneyta nova e veÿen la gran alegria que lo emperador fehia, aquest dia finí en alegria, e recobrà la ciutat glòria de senyoria e la molt antigua libertat.

Lo emperador donà de albíxeres al scuder II mília ducats, el vestí tot de seda, e més, li donà un bell cavall cecilià e armes e tot lo que agué mester. La emperadriu li donà una roba que en aquell cars vestia, de vellut negre, forrada de marts gebelins, e davant tots la’s despullà e la y donà. La princessa li donà una grossa cadena de or.

L’endemà lo emperador scriví letres al capità e feu partir lo escuder.

Com Tirant agué pacificada la gent del seu camp, aquell dia partí del seu camp ab mil e DC roçins per recobrar moltes viles e castells que los turchs havien conquistats. E recobrà’ls.

E en l’altre dia següent vingué embaixada del soldà a Tirant de tres embaixadors. E per quant lo pont era romput, agueren a passar ab una poca barca de peixcadors per lo riu. Com foren passats, la hu de aquests embaixadors era home molt docte en totes sciències e de singular consell, que lo Gran Turch lo tenia en stima de pare e no fehia neguna cosa sens consell de aquest, que en tota la pagania no s’i trobava home de tanta sapiència ni eloqüència, e totes les coses que fehia <fehia>⁴² ab molt gran deliberació. Aquest moro era nomenat Abdaŀlà e, per la saviesa, li posaren de sobrenom Salamó. Aquest pres una canya e posà-y un full de paper, e alçà-la alta en senyal que demanava seguretat.

E lo duch de Macedònia, que veu fer aquell senyal, respòs-li per lo semblant. E vist per los embaixadors lo senyal, anaren a les tendes del duch, pensant que allí fos lo capità, e donaren la letra al duch. Aprés que la agué lesta, dix que no venia a ell, mas tramés a dir a Tirant com allí havia embaixadors del soldà, que vingués a la tenda hon se dehia la missa, que allí lo trobaria. E Tirant ho tramés a dir als duchs e grans senyors e, tots ensemps, anaren ab ell.

Com foren dins la tenda, los embaixadors foren molt ben rebuts per lo capità e per tots los altres. E donaren la letra del soldà a Tirant, lo qual en presència de tots la feu legir. E era de<l>⁴³ tenor següent.

CAPÍTOL CXXXV

LETRA TRAMESA PER LO SOLDÀ AL CAPITÀ TIRANT LO BLANCH

«Armini, per la permissió e voluntat de Déu omnipotent, gran soldà de Babilònia, senyor de tres senyories, ço és a saber, de l’Imperi Grech, e del sanct Temple de Salomó de la ciutat de Hierusalem, e del sanct Temple de Meca; senyor e defenedor de tot lo morisch poble qui és y habita desots lo cel celestial; mantenidor e defenedor de la sancta secta e doctrina de nostre sanct propheta Mahomet, la qual doctrina e crehença a·quells qui la tenen en llur si dona consolació e glòria sens fi; a major estat e glòria e per mèrits de dignitat, so peixedor de les erbes, e bevedor de les aygües a despit de tota la crestiandat. A tu, gloriós Tirant lo Blanch, capità dels grechs e mantenidor de la fe crestiana, nos te trametem saluts, honor e glòria hi stat de cavaller. Notificam-te que, per consell e deliberació del Gran Turch e de V reys que açí són sots la mia potestat e senyoria, súbdits tostemps ésser obedients, ab altres X qui en la mia pròpia terra stan, si tu demanes a mi pau final o treva de VI mesos, nosaltres farem a tu la nostra cara blanca e darem a tu la dita pau de VI mesos, per reverència de Déu omnipotent, segons la forma antigua. En sia servit Déu omnipotent, qui·ns ha creats e·ns governa. Daràs fe e crehença als nostres embaixadors de tot lo que·t diran de la nostra part.

»Escrita en lo nostre camp de la platga oriental, a II de la luna e de la nativitat del nostre sanct propheta Mafomet, etc.»

Lesta la letra, Tirant dix als embaixadors que splicassen lur embaixada. Levà’s lo hu dels embaixadors qui·s nomenava Abdaŀlà Salomó e, feta reverència, esplicà sa embaixada ab stil de semblants paraules.

CAPÍTOL CXXXVI

COM LO EMBAIXADOR DEL SOLDÀ SPLICÀ <LA>⁴⁴ SUA EMBAIXADA A TIRANT

–Nosaltres, representant les persones de aquells magnànims e gloriosos senyors, lo Gran Turch e lo soldà, som tramesos a la virtuosa persona de tu, Tirant lo Blanch, capità de la gent grega, com ab la tua victoriosa mà has vençut aquell benaventurat camp qui era abundós de gran glòria mundana, en lo qual has trobat infinida riquea, adquerint-ho per a tu e als teus, ço que la guerra vol e consent. Aprés de la gran mortaldat que has fet de les gents, has apresonat un petit infant, cunyat de nostre sobiran senyor lo gran soldà, jermà carnal de sa muller, e molts altres virtuosos cavallers. Per què·t preguam de part de sa alta senyoria, que per art de cavalleria e de gentilea, e per aquella cosa que més ames en aquest món, si és dona o donzella, viuda o casada —e si no has agut compliment de amor ab ella, en breus dies la pugues haver, e si és cars que tota la amor que tu tens fos en Déu, ton creador, com exiràs de aquesta vida present, sies coŀlocat entre los sancts de paraís—, a tu plàcia voler-nos dar aquest infant de què t’havem parlat. E si per amor no u volràs fer, posa-li nom de rescat; demana or o argent a just preu e serà complit a ta voluntat.

E donà fi en son parlar.

Esplicada que fon la embaixada, Tirant feu la resposta en stil de semblants paraules.

CAPÍTOL CXXXVII

LA RESPOSTA QUE TIRANT FEU A L’EMBAIXADOR DEL SOLDÀ

–La virtut no porta ab si dolor com les coses són ben fetes, sens mal enginy ne mal obrar, però la fi de les coses sdevenidores és remesa a la Fortuna e, per ço com és incerta, deu ésser poch temuda; mas la bona deliberació de aquelles stà en mà de cascú e aquesta és loadora. Yo per tot mon poder desig de fer honor al soldà, no en perjuhí de aquell pròsper e benaventurat mon senyor lo emperador. E per ço com tu·m poses al davant tal penyora en dir que per la cosa que més ame en aquest món jo·t degua dar un presoner, lo qual yo tinch, per reverència de aquella que yo ame, que és digna e mereixedora de senyorejar tot lo món axí de la vostra terra com de la nostra; e tu demanes a mi un presoner, e yo·l te atorch, e XL ab ell. A l’altre cap de vostra embaixada yo auré mon acort e tornar-t’é resposta.

Tirant feu venir los alguazirs e manà’ls que anassen ab los embaixadors e que·ls donassen XLI presoner, e que triassen los que volguessen. E axí fon fet.

Com los embaixadors foren fora de la tenda, dix un cavaller grech, lo qual havia notícia dels turchs e coneixia los que eren de honor e los qui·s podien bé rescatar:

–Senyor capità, açí davant tots aquests senyors vos vull dir que pare esment del que haveu dit dels embaixadors, com los hajau atorguat XLI presoner, e à‑n’i de tals que poden paguar per exir de presó XXV o XXX mília ducats. Dau-hi algun remey que sien de aquells altres que no tenen res, car prou seran ells contents que se’n porten lo presoner per lo qual ells eren venguts.

–Tant és més aconsolada la mia ànima —dix Tirant— que yo pugua donar coses tals que sien de molta stima, car lo donador no deu donar coses que sien de poca condició, mas donar coses que apareguen a les gents ésser de gran stima hi floresquen en honor e fama. Yo do açò en nom meu e fas-ho per fer-ne servir a la majestat del senyor emperador.

Tirant deixà aquestes rahons e dreçà les noves a tots los magnats que allí eren, fent principi a un tal parlar:

–Molt iŀlustres prínceps e senyors: vista havem la demanda del soldà del Turch que·ns fan. Vegen les senyories de vosaltres què consellau que fassam, e si les treves que demanen és fer-ne servey a la majestat del senyor emperador, ni si serà benefici de la cosa pública.

Parlà primer lo duch de Macedònia e dix semblants paraules:

—Senyors molt egreges e molt nobles: aquest negoci toca més a mi que a tots quan sou, per quant so més acostat a la imperial corona; per què, yo consell, e vull que axí·s faça, que·ls donen la treva de VI mesos que demanen, e de més, si més volen. E encara pau, si la volran, o sia servey de l’emperador o no. E si a dos o tres anys la volen, yo·m seré content, car dins aquest temps reposarem e porem sperimentar si ab prechs porem induyr als enemichs que·ns donen vida liberta, e de aquí porem traure algun partit que de bé sia.

No pogué més comportar lo duch de Pera que parlàs més lo duch de Macedònia, perquè·s volien mal per causa de la princessa, car cascú presumia haver-la per muller, e feu principi a paraules de semblant stil:

–La fortuna, qui stà aparellada tostemps a servir a n’aquels qui la cerquen, en una manera als uns e en altra manera als altres, segons que li plau, mas les més voltes és contrària als superbos; e açò se esdevé perquè la supèrbia és contrària a tot bé, e per ço com lo superbo no vol tenir par, e per ço fon lançada del cel; e molts senyors ne són venguts a menys, e vendran tots aquells qui de ella faran peu. Per què, mos senyors, lo meu parer és que per servey de la majestat del senyor emperador, e per repòs de tot lo imperi e de tota la república, no·ls devem dar pau ni treva. Puix aquesta batailla havem vençuda, ab la ajuda de nostre senyor Déu ne vençrem moltes altres. Emperò, yo·m sotsmet a correctió de aquests altres senyors, si lo contrari consellen.

Molts foren de parer que fessen pau o treva, mas los més foren del parer del duch de Pera.

–Ara —dix Tirant—, puix tots haveu parlat, a mi toca més que a negú, per ço com mon senyor lo emperador m’a donat lo bastó de la capitanya.

E donà en aquell cars les letres que lo emperador li havia dades per al conestable e als menaxauts del camp. Com les agueren lestes, Tirant tornà a dir:

–Yo, en loch de la alta majestat del senyor emperador, dich a les senyories vostres que a mi no par per via neguna que sia útil negú donar treves en aquesta mala generació. E per lo gran scampament de sanch que de ells fet haveu ab ànimo sforçat de cavallers virtuosos, demanen pau o la treva de VI mesos, com dins aquest tan larch temps sabeu bé, senyors, que speren les naus⁴⁵ de genovesos, les quals incessan<t>ment⁴⁶ porten gent de peu e de cavall. E dins aquest temps, per la molta gent que han perduda, repliran aquesta terra de tan gran multitut de gent que, aprés, tot lo poder de la crestiandat no seria bastant per a lançar-los-ne. Ells tenen la esperança perduda com ells demanen la pau. A mi no·m ve bé ni·s farà. Si yo fer-ho puch, yo·ls daré tantes batailles e tant sovint: o ells exiran de tot lo imperi o faran pau final.

Tornà a parlar lo duch de Macedònia e dix:

–Tirant, si vós no voleu les treves ab la pau, yo les vull e yo les faré; e consellaré a tots aquells qui dech consellar que ab mi ensemps les façam.

–Senyor duch —dix Tirant—, no vullau desordenar lo que lo emperador ha ordenat. E si no u feu, yo us hauré a dar tal disciplina trametent-vos pres a la majestat del senyor emperador, la qual cosa seria a mi molt enujosa, car yo açí no y so vengut per adquerir neguns béns, sinó solament honrar e servir la persona del senyor emperador, del qual he rebuda molta honor, més que yo no so mereixedor. E puix tinch lo càrrech, vull-lo regir com a cavaller. E vós, senyor, qui teniu totes vostres terres perdudes, essent tan virtuós senyor com sou, més vos valria la mort virtuosa que pobresa vergonyosa. Si no, mirau què dix aquell famós philòzoph Lexi en una sua epístola que feu: «Qualsevulla cavaller que sia, deu guardar tres coses en aquest món: honor, béns e la vida. Per la honor, posar-hi los béns e la vida per conservar aquella. Per los béns, qui tolre-los volrà, posar-hi la vida per conservar aquells. Per la vida, per restaurar aquella, posar-hi la honor e los béns.» Axí, senyor duch, vós deuríeu animar a tots que féssem les batailles, axí voluntàries com necessàries, per una veguada poder recobrar la pàtria e lo vostre heretatge; e vós nos voleu desviar lo nostre bon propòsit de bé a fer.

Lavors lo duch se levà ab los hulls plens de aygua, ixqué’s de la tenda e anà-se’n al seu camp. E Tirant, ab tots los altres, anaren al seu.

Manà Tirant que prop d’una gran font de molt fresqua aygua, qui era al costat del camp, fos cuberta de draps, e ab moltes taules entorn de la lúcida font. Tirant feu seure los embaixadors en una taula e los presoners que havia dat en una altra taula més baixa, a la part sinestra. Tots los duchs e senyors, baix, a la part dreta.

E·lls foren molt ben servits de gallines e capons, e de faysans, de aroç e cuscusó, e de moltes altres viandes e de molt singulars. Los embaixadors prengueren molt gran plaer en la vista e cerimònia que Tirant fehia servir als duchs e a çi mateix. Com foren dinats, feu-los dar molt bella coŀlació de confits de sucre ab malvazia de Càndia.

Lo marqués de Sanct Jordi los demanà quanta gent los fallia de aquella batailla.

Respongueren:

—Poch més o menys de LIII mília entre morts e presos.

De allí anaren a la tenda del consell e Tirant tramés a dir al duch si volia venir per hoyr la resposta, lo qual dix que no y podia anar.

Com tots foren ajustats dins la tenda del consell, e los embaixadors, posat silenci, Tirant feu principi a semblant resposta.

CAPÍTOL CXXXVIII

LA RESPOSTA QUE TIRANT FEU ALS EMBAIXADORS DELS ALTRES CAPS DE LA EMBAIXADA

–Als cavallers és donat seguir la noble fi e lahors de les glorioses batalles en senyal de gran virtut. E la glòria antigua dels grechs és oblidada per vosaltres, mas la granea del seu nom no porà jamés preterir tant com durarà la memòria de Troya. E com la majestat del senyor emperador subsehesca en virtut e bondat de cavalleria a n’aquells gloriosos antichs cavallers grechs, és mereixedor per la sua gran dignitat e humanitat de senyorejar tots los reys de l’univerç món. E com lo soldà e lo Gran Turch, no tement Déu ni lo blasme de la gent del món, axí de crestians com de moros, com sien encorreguts en les penes de gentilea e de cavalleria, volent pendre e ocupar ab violència lo títol e dignitat imperial; per què yo confie en lo divinal auxili, car Déu, qui és coneixedor de totes coses, me darà virtut que yo daré mort al soldà e al Turch, e serà manifesta la veritat de la llur gran malesa que han feta a la majestat del senyor emperador, de haver-li levat la major part de l’imperi. E treballen en desposehir-lo del tot, de què·m par que és cosa de molt gran inhumana crueltat, hon perjudiquen e encativen lur honor e fama. E per totes aquestes coses desús dites, direu al soldà e al Gran Turch que yo per res a present no·ls daria pau ni treva, si ja ells no juraven a l’alquibla, en presència de tots los bons cavallers qui de honor senten, que, dins temps de VI mesos, ells e tots los seus ixquen fora de tot lo imperi e restituïxquen totes les terres que s’han occupades de l’imperi. E no penseu lo que dich ho digua per menyspreu de vostres senyors ni per spècia neguna de supèrbia, sinó sols per no perdre a Déu per la bona justícia que tinch per la mia part, per so com sé que en aquests fets tendré molts jutges e pochs advocats.

E donà fi a son parlar.

Levà’s lo embaixador Abdaŀlà Salomó e feu principi a tal resposta:

–¡O, iniqua fortuna, com vens pròspera al novell capità fent-li obtenir triümpho de victòria de la passada batailla ab molta glòria, honor e fama virtuosa, en gran dan del poble morisch e de la antigua senyoria de aquell! E per sforçar lo teu virtuós ànimo, capità senyor, te vull mostrar ésser de tant conseller com enemich, reduynt-te a memòria aquelles coses qui conserven e augmenten la tua honor e fama, la qual la voluble fortuna t’a consentida, mostrant-te en tots tos fets valentíssim e discret capità. E deus guardar de no perdre aquella honor e fama gloriosa que deu ésser donada als cavallers que usen de virtut. Los romans en llur temps foren stats contents de la tua pròspera fortuna, la qual de present has obtenguda, la qual se mostra ab senyal de la tua gran virtut: oblidada la granea del teu nom, mostres en tu majestat real. No penses tu yo demane pau sots menaces de batailla. E com fer no u volràs, spera aquella per al quinzén dia de la luna, a la qual vendrà tanta multitut de gent morisca que la terra no·ls porà sostenir.

El savi Salamó Abdaŀlà girà la cara devers lo riu nomenat Trasimeno, e dix:

–¡O, pacífich Trasimeno, com veig la tua cara blanca, e ans que passe molts dies seràs tot sangonós! Les quereles seran molt grans e la pública fama irà per tot lo món. E la lamentació que fas, capità virtuós, del teu emperador, no·t deuries de res admirar, car tant com lo regne és pus noble més exceŀlent e poderós, tant han major enveja los vehins que prop li stan de possehir aquella. E per ço los grechs tostemps hauran més cruels enemichs e batailles mortals. E no és justa cosa, axí com tu dius, per dupte de tu ni dels grechs se’n tornassen en llur terra tants reys e grans senyors com hi à, tenint ells la major part de la senyoria de l’imperi e vosaltres la menys. Lo millor que pots fer tu e los teus és que us afereu ab la vostra fe, axí com deuen fer bons crestians.

E pres comiat de tots e, com foren prop del riu, Tirant los tramés grans donatius a tots los embaxadors, e ells lo y regraciaren molt.

Passada tota la gent ab la petita barca, Tirant ordenà que aquella nit Diafebus partís ab molta gent de peu e de cavall, ab tots los presoners, per anar a Constantinoble.

Apleguant Diafebus prop de la ciutat, tot lo poble, axí hòmens com dones, li exien per los camins per veure los presoners que portaven. Com foren en la gran plaça lo emperador estava a les finestres ab totes les dames. Tots los catius venien ligats ab cordes, uns aprés d’altres, ab la bandera del soldà e dels altres que presos havien roçegant-les per terra en senyal de victòria. Lo emperador e tots conegueren Tirant ésser stat vençedor, e tots los cavallers foren exalçats e la victòria fon molt gloriosa e alegra. E Diafebus donà a l’emperador, de part de Tirant, IIII mília e CCC presoners liberalment, per què los grechs conegueren la sua virtut e gran liberalitat. Lo emperador los feu pendre e posar en bona guarda.

Aprés, Diafebus pujà alt e feu reverència a l’emperador e a la emperadriu e a la excelsa princessa; aprés, a totes les altres dames. Lo emperador lo feu desarmar allí davant ell, e feu-li dar, que·s vestí, una roba d’estat brodada de or e de perles, largua fins en terra, perquè no·s refredàs. E feu-lo seure en un scabel davant la sua cadira, e totes les dames entorn de ell. E feu-li recitar, del dia que de allí partiren fins al present dia, tots los actes que fets havien. Creure podeu que Diafebus no s’oblidà res que fos en honor e lahor de Tirant. La glòria que de tan singulars actes lo emperador sentí, no u cal demanar, car si lo emperador n’estava content, molt més ho era la princessa. E Diafebus aquella nit fon ben servit dins lo palau de totes les coses necessàries, e tots los servidors seus. E no comportaren que altri lo servís sinó donzelles.

Aprés lo sopar, lo emperador pres sa filla Carmesina per la mà e Diafebus pres la emperadriu del braç, e entraren-se’n en una cambra que avien aparellada per a Diafebus, ab totes les dames. E tots li fehien molt gran honor. E Diafebus donà del genoll en la dura terra e regracià molt a l’emperador e a totes les dames la molta honor que li fehien. E stigueren parlant, fins a la mija nit, de la guerra; e lo emperador demanant lo capità què havia al cor de fer. E Diafebus li dix que certament no·s scusava en neguna manera del món que en breus dies no aguessen una fort e cruel batailla. Lo emperador, perquè Diafebus pogués reposar, partí de la cambra ab totes les dames, e no volgué consentir que Diafebus ixqués de la cambra.

L’endemà lo emperador contà los presoners, e pres del seu tresor XV ducats per cascú presoner e donà’ls a Diafebus perquè·lls donàs al capità.

Com la princessa conegué que Diafebus era fora de fahenes, tramés-li a dir que vingués a la sua cambra. E Diafebus no desijava altra cosa sinó que pogués parlar ab ella e ab Stephania, de la qual ell era molt enamorat. Com la princessa lo veu, prestament li dix:

–Lo meu bon jermà, ¿quines noves m’aportau de aquell virtuós cavaller qui té la mia ànima cativa? ¿Quant serà aquell dia que yo·l veuré e que·l pugua tenir prop de mi sens recel negú? Car ab veritat podeu creure que més lo desig veure que a totes les coses del món. Mas yo so ben certa que ell pensa molt poch en mi, e lo que ell falleix per natura, yo u recobre per amor. Atorga<n>t⁴⁷ vós bona fe, coneixereu que yo dich gran rahó e veritat.

Respòs Diafebus e dix:

–Les paraules afables que la celsitut de la majestat vostra ha dites alegrarien la ànima de aquell famós cavaller, si les agués hoÿdes, que la sua ànima fora exalçada fins en lo novén cel, com la fama del vostre nom resplandeix sobre totes les altres donzelles del món en gràcia, bellea, virtut e dignitat, e yo no seria sufficient a poder satisfer en paraules ni en obres lo gran donatiu que la celsitut vostra li a offert de la vostra noble persona. Per què, humilment e devota, vos regracie per part de aquell virtuós Tirant, e per mi offir a vostra altesa la persona, la ànima e tot quant he, posar a tot perill per la majestat vostra, e promet-vos ab pura fe en res jamés fallir-vos. Mas la majestat vostra m’a fet admirar de les paraules offensives que la altesa vostra ha rahonat, de inculpar de poca amor aquell qui és tot pura amor; car Tirant per natura no té negú defalt ni de amor ni de honor, ni de res qui fos en derogació de la exceŀlència vostra. E si sabia la celsitut vostra los treballs que passa per la vostra amor, no l’inculparíeu de res, ans lo y pendríeu en algun comte. Car, cascuna nit stà armat fins passada mija nit, com si agués entrar en batailla, e tots los del camp dormen e reposen hi ell vogeix e cerca tot lo camp, e moltes voltes ve ab la pluja a l’esquena. E com ve a les sues tendes, ve-sse’n dret a mi e prestament me parla de vostra altesa. E si plaer li vull fer ne servir, done-li dues hores de vida e tostemps és allí la majestat vostra present. E si entra en fet d’armes, no invoca sanct negú sinó lo nom de Carmesina. E yo, moltes voltes lo y dich, ¿per què no invoca, ab lo nom de Carmesina, algun altre sanct perquè li ajude en les batailles? Diu-me que per res no u faria, car aquell qui a molts serveix no serveix a negú.

La princessa prenia molt gran plaer en lo que Diafebus li recitava de Tirant. Dix Stephania:

–Puix vosaltres haveu parlat, la tanda ve a mi. Supplich-vos que·m vulla hoyr. Digau-me, senyora, per vostra noblesa, ¿qui és aquell qui mereix ésser digne de portar corona de emperador sinó Tirant? ¿Qui és aquell qui és mereixedor de ésser vostre marit sinó Tirant? E vós, senyora, teniu lo bé en les vostres mans e no·l voleu pendre. Algun dia vos ne penedireu, car hom deu amar als qui us amen. Yo sé bé que Tirant no ama a vostra altesa per los béns ne per la dignitat que vós teniu, mas, ¿sabeu per què us ama? Per les virtuts que la vostra noble persona posseheix. ¿Què anau cercant, mesquina de senyora? En tot lo món no trobareu cavaller qui ab ell se pugua egualar. ¡E vostre pare no desija altra cosa en aquest món sinó que us ves casada! ¿A qui podeu vós pendre millor que aquest jove dispost, valentíssim en les armes, liberal, animós, savi e destre en totes coses més que tot altre? ¿Per què Déu no·m feu a mi filla de l’emperador, e que vós fósseu Stephania e yo Carmesina? Yo us asegur, res que fos en la mia persona no li fora denegat. E si ell me alçava la falda del meu brial, yo li alçaria la mia camisa que ell no ves, e·ll contentaria en gran part. E si vostra altesa pren algun rey estranger, ¿què sabeu si us farà viure ab dolor? E si preniu algú de aquests terra, parlaré contra mon pare, lo qual per major dignitat deu ésser vostre marit. E com vós volreu jugar, ell roncarà; com volreu parlar, ell volrà dormir. Si preniu lo duch de Pera, no és pertanyent a vostra edat. Aquest és lo que vostra altesa ha mester, que us sàpia guardar de mal a vós e tot lo imperi, e·l sàpia defendre e augmentar axí com fa. Aquest és aquell qui us farà cercar tots los racons de la cambra, adés tota nua, adés en camisa.

La princessa reÿa molt fort de ço que Stephania dehia. Dix Diafebus:

–Senyora Stephania, digau-me, per vostra noblea, una veritat: si la senyora princessa, per bona sort de Tirant, lo prenia per marit, ¿vostra merçé, a qui pendria?

–Diafebus, senyor —dix Stephania—, yo us fas cert que si la bona sort aporta que la senyora princessa sia muller de Tirant, yo per dreta rahó pendria lo més acostat parent seu.

–Si per linatge de parentesch ha de ésser, yo per dreta rahó hauria de ésser aquell, majorment perquè so obedient a vostra merçé, axí com Tirant és stat de la majestat de ella, que tot lo món senyoreja per bellea e dignitat. Donchs, sia de vostra bona merçé acceptar-me per cambrer major de la vostra cambra, e que·m beseu en senyal de fe.

–A mi no seria justa cosa ni honesta —dix Stephania— que yo us fes ni us atorguàs neguna cosa sens manament de ma senyora, la qual m’a criada de poca edat, majorment en presència de sa majestat.

Diafebus donà dels genolls en la dura terra e ab les mans pleguades suplicà a la princessa, axí devotament e humil com si fos una sancta de paradís, que la y leixàs besar. E per molt que la supplicàs, tal licència no pogué obtenir. Dix Stephania:

–¡O, cor endurit a crueltat! Jamés s’és volgut inclinar a pietat per moltes supplicacions que li sien stades fetes a sa majestat. E no serà jamés alegra ne contenta fins a tant que yo veja ab los meus hulls aquell gloriós Tirant.

–¡Ay, Diafebus jermà! —dix la princessa—. Ara de present no·m demaneu coses injustes, car no poríeu subvertir lo virtuós àbit de mon coratge.

E stant en aquestes plasents rahons, lo emperador tramés per Diafebus perquè partís prestament e se’n tornàs al camp.

Vengueren les guardes de la mar e digueren a l’emperador com V naus grosses venien de levant. E lo emperador, duptant no fossen de genovesos, detingué aquell dia que Diafebus no partís, e feu posar molta gent en les sues naus e galeres que en lo port eren.

Com les naus foren apleguades, saberen com lo mestre de Rodes les trametia ab gent d’armes. Ixqué en terra lo bon prior de Sanct Johan, ab molts bons cavallers de la creu blanca. E Diafebus stava en lo port, vora mar, ab tota la sua gent, sperant-los. Com se veren conegueren-se, e Diafebus los feu molta honor. Anaren ensemps a gran palau de l’emperador e trobaren-lo asegut en son stat. E lo prior de Sanct Johan, feta la reverència, feu principi a tal parlar.

CAPÍTOL CXXXIX

COM LO PRIOR DE SANCT JOHAN PARLÀ AB LO EMPERADOR

–Sereníssim senyor: per manament de aquell reverent e virtuós senyor lo gran mestre de Rodes, som tramesos açí, sabent com aquell famós e magnànim cavaller, e dels bons lo millor, Tirant lo Blanch, seria en servey de vostra alta majestat e capità general de tot lo imperi. E, per causa de açò, mon senyor lo gran mestre li tramet gent de cavall e de peu en nombre de II mília hòmens paguats per a XV mesos, ab què pugua millor servir la altesa vostra. Plauria’m saber en quina part és.

Lo emperador pres molt gran plaer en la llur venguda, abraçà lo prior e dix que ells fossen molt ben venguts. E feu-li molta honor, e a tots los que ab ell venien, regraciant al mestre a la sua molta virtut e gentilea. E feu-los dar molt bones posades e tot so que agueren mester per a la humanal vida.

Com agueren reposat IIII dies, partiren ab Diafebus en companyia e feren la via del camp. Com foren a V legües, saberen com Tirant era anat per pendre una fort plaça, e sentien los grans colps de les bombardes. Com Tirant veu un gran troç del mur trencat, descavalcà e, peu a terra, donà lo combat. E acostà’s tan prop del mur que una gran cantera li donà sobre lo cap, que pleguat lo lançà per terra. Tragueren-lo los seus, ab gran treball, del fossat, e en aquest punt eren aribats lo prior e Diafebus davant la vila.

Los turchs qui dins eren, agueren gran spant com veren tanta gent, e perderen tota la llur sperança. E Ricart, com agué dat recapte a Tirant, tornà a donar combat molt fort a la vila, e per bella força la entraren. Los turchs, fora de tota sperança de victòria, foren axí ardents a morir: reputaven ésser victoriosos si fehien morir molts dels crestians, però volien-o fer, coneixent la veritat e la justícia poca que tenien, ab les llurs mans cruels. Emperò, entrada la vila, tants turchs com trobaven, tants ne mataven sens pietat neguna, e axí passaren tots per coltell temerós. E lo prior de Sanct Johan fon encara a temps en l’entrada de la vila, e la sua gent agué part de la roba. E fon açò senyal per a ells de ésser victoriosos.

Anaren al lit hon stava Tirant e aquí splicaren-li tot lo que·l mestre los havia manat. Com lo prior fon davant Tirant, feu principi a paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CXL

COM LO PRIOR DE SANCT JOHAN SPLICÀ SA EMBAIXADA A TIRANT

–Seguint lo costum de aquells qui són posats en art de cavalleria, no so sens gran admiració vent la fama gloriosa que s’estén per tot lo món dels singulars actes que vós, senyor Tirant, feu de cavaller virtuós, socorrent als desemparats, com lo vostre gloriós costum sia tal. Car als temerosos, les coses perilloses que per a reparació de llurs honors són obliguats, no·ls és lo veure de aquelles atorguat, com per speriència se mostre que en lo orde de cavalleria, lla hon és lo major perill és la major honor. E vostra merçé tostemps pren lo major perill per obtenir la major honor, volent emitar los antichs gloriosos cavallers, la fama dels quals jamés porà preterir, per què los virtuosos actes vostres resplandeixen en fama gloriosa, digna de immortal recordació. E tenint de açò plena notícia, aquell reverent e virtuós senyor, mon senyor lo mestre de Rodes, com vos sia molt obliguat —que per la vostra gran virtut e bondat lo socorregués en lo temps de la sua gran necessitat, e a tota la sua religió—, tramet a mi com a capità de dos mília hòmens, entre de peu e de cavall ab aquests cavallers del seu orde. E yo hi ells volem star a obediència de la senyoria vostra de tot quant nos maneu.

E Tirant regracià al mestre e a ells la noble valença que li fehien, e dix-ho ab tan gran fatigua que no podia parlar per lo gran dolor que tenia al cap. Los metges vengueren e prengueren caps de moltó e feren-los bé bullir ab bon vi e, ab estopades, posaven-li’n sobre lo cap. E al matí vinent se trobà molt bé.

Deixaren la vila bé provehida de la gent de la terra mateixa, per ço com la senyoria dels turchs los era molt cruel e dura, e tornaren-se’n al camp. E per alguns dies tota la gent del camp reposà.

Com foren al quinzén dia de la luna, vingueren los turchs axí com los embaixadors havien dit, e pleguaren fins al cap del pont. E lo un camp stava a la una part del riu e l’altre camp a l’altra, e lo pont enmig era romput. E primerament vingué la batailla del Gran Turch, e era capità son fill, per ço com ell encara no era guarit de la nafra del cap. Aprés venia lo rey de Àsia ab la sua batailla; aprés venia la batailla del rey de Àfrica; aprés venia la del rey de Capadòcia; aprés venia la batailla del rey d’Armínia; aprés venia lo rey de Egipte ab sa gran batailla, lo qual era molt valentíssim cavaller e de gran ànimo e molt destre en les armes: entre tots los moros no y havia tan singular cavaller e qui més coses en la guerra enprengués. Aprés venien moltes altres batailles de molts altres grans senyors. Allí era en ajuda de ells lo fill del duch de Calàbria, lo duch de Malfi, lo comte de Muntoro, lo comte de Caserta, lo comte Valentino, lo comte de Burgença, lo comte de Alacri, lo comte de Fundi, lo comte de Aquino, lo comte de Muro, e molts altres comtes e barons que havien pres sou del Gran Turch e del soldà. E cascun dia los donaven mig ducat per lança, e als de peu mig florí. Aprés que tots foren aplegats, contaren que portaven CCLX batailles.

Com foren atendats, feren posar les bombardes en orde. E l’endemà tiraren tan fort e tan sovint que fon forçat a Tirant mudar lo camp alt en una montanya, molt prop del riu, en la qual montanya havia moltes fonts de fina aygua e gran praderia. A veguades totes les bombardes tiraven justades al colp e, per clar sol que fes, la terra enfosquien, car passades DC bombardes portaven, entre grans e poques, si bé se n’havien moltes perdudes en lo camp com foren vençuts.

Com los de Tirant veren tanta gent, staven sbalaÿts de tan gran nombre de gent de cavall e de peu. Molts n’i havia qui volgueren ésser cent legües luny de allí; altres n’i havia qui fehien gran sforç, pensant com tenien tan bon capità e·ls donava molt. E los diners que lo emperador donà a Diafebus, dels presoners, com Tirant los agué rebuts los donà a dos comtes que·ls repartissen entre tota la gent hi ell no·n volgué res. E com lo y dehien, dehia: La honor sia mia e lo profit sia de vosaltres.

Com lo soldà veu que no podia passar lo riu per dar batailla als crestians, feu prestament adobar lo pont. Com Tirant veu que lo pont se adobava, anà ab IIII a una legua de allí hon hi havia un gran pont, tot de pedra picada. E a cascuna part del dit pont, en lo cap, havia una roca, e sobre aquella roca de cascun cap havia un petit castell. E com lo soldà agué conquistada tota aquella terra, vengué en aquell pont, e jamés lo cavaller senyor de aquells dos castells se volgué concordar ab ell, per molts donatius que li prometés, car jamés volgué desconéixer ni ésser ingrat a Déu ni a son senyor natural, qui era lo emperador, ans de aquells castells del pont fehia molta guerra a les viles e ciutats que·ls turchs preses havien. E per ço, de necessitat, lo soldà agué de fer aquell pont de fusta perquè la sua gent passar pogués, per dar compliment a la conquesta de l’imperi.

Com Tirant fon al castell, parlà ab lo cavaller, que havia nom Malvehí, e tenia un fill molt dispost e valentíssim. E lo pare tenia lo un castell e lo fill tenia l’altre. E tenia cascú XXX roçins, e eren-se fets molt richs ab la guerra. E lo fill pres molt gran amistat ab Tirant, que molt poch se partia de ell. Aquest havia nom Ypòlitus. E lo pare e lo fill preguaren molt a Tirant, per ço com sabien que era tan valentíssim cavaller e molt venturós en armes, li plagués donar-li la honor de cavalleria. E Tirant ho feu de molt bona voluntat.

E Tirant agué fustes e feu dins un bosch tallar molts albres, los més sechs que trobar pogueren. E prengueren mida de la amplària del riu, e prengueren bigues e peguaren-les unes ab altres clavades ab grossos claus, e feren-les tan largues que bastaren a la mida que havien presa del riu. E posaren aquelles bigues en lo riu, daval lo pont de pedra, e de bigua ab bigua clavaren bons cabirons grossos, e sobre los cabirons clavaren posts, en manera que de la un cap fins a l’altre stava enpostat com un pont, e tot enpeguntat ab molta pegua. Com fon acabat, posaren una cadena a cascun cap, e stava liguat al pont de pedra, e cobriren-lo bé de rama vert, e feu-hi aparellar totes les coses que y eren necessàries.

Com los turchs agueren acabat de adobar lo pont, començaren de passar la gent de peu a poch a poch, e totes les bombardes parades per dupte que si los crestians venien poguessen defendre lo pont e la gent de peu dels turchs que eren passats. Com Tirant veu passar la gent dels turchs (los del seu camp staven molt smayats, emperò ab lo gran sforç que ell los dava staven algun tant aconsolats) feu tocar les trompetes que tothom pujàs a cavall, e mudà lo seu camp prop lo pont de pedra. Com los turchs veren levar lo camp de Tirant, presumiren que per temor fugien e ab major ànimo passaven.

Com lo soldà e lo Gran Turch foren passats ab totes llurs osts, ab les batailles molt ben ordenades unes aprés de altres, feren la via dels crestians. Com Tirant los veu prop, passà lo pont de pedra e atendà’s allí, vora lo pont. Los moros, vehent que era passat a l’altra part, tornaren cuytadament al pont de fusta. Com foren passats, feren la llur via riu amunt, per trobar-lo per dar-li batailla. E Tirant, com los veÿa prop, levava lo camp e tornava a l’altra part. Açò durà tres dies.

Los turchs tingueren consell què era de fer, e les veus vengueren per orde al rey de Egipte, lo qual ab ànimo sforçat de cavaller, vent moltes diferències que eren entre ells, feu principi a tal parlar.

CAPÍTOL CXLI

COM LO REY DE EGIPTE VOTÀ EN LO CONSELL LA SUA INTENCIÓ

–Puix als entenents lo ver juhí de les nostres diferències e altercacions amagat sia, poreu veure que a la fi de un enbaraç, que hu diu, neixen principis de molts altres. E açò fa manifest lo parlar de vosaltres per ignorar lo mester de la guerra. E per declaració de açò és mester reduyr lo present fet, que la fi de dues coses seguir se puixen per sperimentar si aquell vos surtirà per mijà de bona coneixença, e açò per temor de no restar envergonyits. E aquesta fi atényer-la poreu si us deixau de vostres culpes. Per atényer libertat e honor vos posaré en lo camí del que devem fer. Si donchs ab tan poca vergonya voleu tancar los camins de libertat e de la sperada victòria qui són uberts per a qui·ls sap conéixer, a mi no contenta honor que ab perill no·s guanye. E per aquest sguart, dau-me cent mília hòmens e yo hiré a la una part del riu e vosaltres restareu en l’altra part. E en lo temps que yo·ls combatré, vosaltres, al més prest que poreu, lo socors no·m sia denegat. E per aquesta forma porem haver la victòria que desijam. Emperò la fi de les coses sdevenidores és remesa a la fortuna, e per ço com som certs nosaltres tenir molt més gent que no ells, deu ésser poch reduptada la batailla, mas la bona deliberació de aquests fets stà en mà de cascú, e aquella és loadora.

Tots los capitans e grans senyors loaren la bona deliberació del rey de Egipte. E lo soldà, responent, dix:

–Totes les coses del món són més en openió que en fet. E lo desig meu no·m consent sia vist ab vós conforme en lo desorde de vostres paraules desonestes en dir que ab cent mília hòmens los voleu combatre, com ells sien molt menys. Emperò del meu ànimo sforçat surt una sperança de gloriosa victòria de la batailla. Preneu la meytat de la nostra gent e yo pendré l’altra, e an aquell qui la sort vendrà, que done primer la batailla. Durant aquella, si l’altra part volrà fer bondat, no tement los perills sdevenidors, socorrent-nos podem haver vera glòria e honor.

E donaren fi en lo parlament.

Los reys prengueren la una part ab gran ànimo, e lo soldà pres l’altra: ab la meytat de la gent passà lo pont.

Com Tirant veu açò, e que enmig lo tenien, e los uns staven endret dels altres e lo riu enmig, dix Tirant:

–Açò és lo que yo tant desijava.

Levà lo camp, qui stava devers los reys, e feu posar totes les tendes e carruatges dins los dos castells, e tots los patges. E Tirant detingué la gent sua tant com pogué per ço que vingués la nit. E ans que lo sol agués passat les colones de Èrcules, Tirant passà lo pont devers aquella part hon solia de primer star. E feu pujar tota la gent de peu en un mont fort qui stava endret del cap del pont. Com tota la gent de peu fon pujada, feu pujar les squadres de la gent d’armes, una aprés d’altra. Lo soldà, qui stava en aquella part, que veu quasi tota la gent que se n’eren pujats, per dar de les faldes de la montanya la batailla, e veu que no restaven sinó IIII squadres, cuytà devers aquella part e ferí en ells e feu-los fugir fins alt a la montanya, e mataren LX crestians. E Tirant se retragué, tostemps fent armes. E fon ja nit scura. Los turchs devallaren al peu de la montanya e aquí se atendaren pensant que l’endemà, venint lo dia, los pendrien tots sens fer neguna defensa, e que·ls trametrien catius en llur terra. Però lo soldà no consentí que tota la gent descavalcassen, per dupte que en la nit los crestians no ferissen en lo camp, axí com havien fet altra volta. Com Tirant fon pujat en la montanya, trobà tots los cavallers e grans senyors ab lo major desconort del món; los uns anaven desà los altres dellà, plorant e jamegant, fent molt trist e adolorit comport, dient que ara los covenia ésser presos e catius en poder de infels. Com Tirant los veu axí star, ajustà’ls a tots e dix-los les següents paraules:

–¡O, cavallers virtuosos! ¿Com no teniu recort de la gran offensa que feu, primerament a Déu e aprés a l’orde de cavalleria? ¡Que si éreu dones no tendríeu menys ànimo! Que vosaltres, que deuríeu animar als altres teniu vergonya de lamentar-vos e mostrau renunciar a la art de cavalleria e ésser vençuts sens fer resistència neguna. La vostra natura me apar ésser unida ab antich àbit de plor e de poch ànimo. E seria menys mal vosaltres offerísseu de voluntat la vida per la honor, que no fer tals coses ab tan gran desorde com feu e ab tanta confusió e vergonya. ¡O, com teniu vanes les presumpcions! Ley és imperial que aquell qui gosa mirar la cara dels enemichs basta a vençre aquells. Solament vos vull dir e preguar, si semblants preguàries poden haver loch en vosaltres, que us vullau sforçar de bé a fer e, ab la ajuda de nostre Senyor e de la sua sacratíssima Senyora nostra, yo us faré senyors de vostres enemichs dins III hores. E les lahors e la glòria de la batailla augmentarà en vosaltres. E quasi tots restaren aconsolats de les paraules del capità, sinó lo duch de Macedònia, que ans que lo capità se deixàs de fer armes, lo duch tramés un scuder seu avisat del que tenia de dir a l’emperador. Com apleguà prop de la ciutat, descavalcà e deixà lo rosí, mostrant que era fogit del siti e venia ab tots los hulls plorosos. E lo poble, qui en tal disposició lo veren venir, tots anaven seguint-lo. Com fon dins lo palau, trobà allí molta gent, e dix:

–¿A hon és aquell desaventurat qui·s diu emperador?

Pujà alt en la gran sala. E prestament ho anaren a dir a l’emperador com era vengut Albí, scuder del duch de Macedònia, lo qual venia ab grans lamentacions. E lo emperador ixqué cuytat de la cambra hon era la emperadriu e sa filla. Com Albí veu a l’emperador, leixà’s caure en terra arancant-se los cabells del cap; batie’s los ulls e la cara, e axí feu son gran dol.

–Per cert —dix lo emperador—, aquest scuder deu portar molt mala nova segons los senyals que manifesta. Yo·t prech, amich, no·m façes més penar. Digues-me quin mal és aquest.

Lo escuder alçà les mans devers lo cel e dix:

–La virtut porta ab si dolor de les coses mal fetes, puix nos dispon a bé a fer, car cascú és causador de sos mals; si ab bona e discreta deliberació no fa lo que deu fer e és tengut, no·s deu dolre dels mals que li’n segueixquen. Car vós haveu volgut desagraduar vostres capitans e vasalls e dar-ho als strangers de mala fama, hòmens en res no coneguts que de vils condicions porten llur sobrevesta. ¡O, lo imperador! Puix vós mateix haveu fet lo mal, rahó és que·n porteu la pena. ¿E sabeu quina serà? Que en loch de obsèquies diran per vós lo psalm de maledictió, per ço com haveu perdut a vós mateix e a tots los vostres, car haveu volgut levar la successió de l’imperi an aquell famós e iŀlustre senyor, lo duch de Macedònia, per dar-la a un vil hom stranger qui ha perdut a ell e a tots los del camp e és fugit, que no saben hon s’és. ¡Tal mèrit a la persona de l’emperador còndam! Per cert, millor vos seria, en aquest poch temps que la clemència de Déu vos spera, anàsseu en parts stranyes fent penitència e plorant lo gran dan de vostres vasalls e servidors, de tanta gent que és morta. E faríeu smena dels vostres peccats, car menispryant la sua ira, per los vostres demèrits, que tanta és la mortaldat dels crestians que no m’i basta seny ni saber per a poder-ho recitar, car los moros los tenien asetjats en un petit mont, sens que no y tenien pa ni vi, ni aygua per als cavalls, a la hora d’ara ja deuen ésser tots morts. Yo me’n vaig ab molta dolor e vós, còndam emperador, restau ab la vostra.

–¡O, desaventurat de mi! —dix lo emperador—. ¡Com me solicita la miserable fortuna, que aprés de una alegria ve prestament una gran tristor, e aprés de un mal ne venen molts! Ara és perduda tota la mia sperança. No·m resta sinó que vaja mendicant per lo món desemparat de tot bé.

E ab aquestes e semblants lamentacions se n’entrà en la cambra e lançà’s sobre lo lit, fent gran e adolorit comport, dient:

–¿Què·m val ésser senyor e senyorejar lo Imperi Grech, puix tinch a perdre’l? ¿Què·m valen tants béns de fortuna com tinch, que de aquells aja ésser desposeheÿt? ¿Què·m val tenir filla honesta e bona que no pugua succehir en los meus béns, e per mos grans peccats e culpes veure’ns catius en poder de infels? ¿Què·m val tenir muller, dones e donzelles qui·m serveixquen, e veure’m servent de moros, e les dones e donzelles ésser desonides per aquells? ¡Quant seran adolorits los meus hulls qui tal cosa poran veure! Yo crech que lo meu cor romprà de gran dolor.

La princessa se acostà a son pare per aconsolar-lo, car la emperadriu e les altres donzelles no era negú qui les pogués aconsolar de la gran tristor que tenien.

La fama anà per tota la ciutat de la mala nova. E tota la gent fehien molt grans lamentacions per los amichs e parents que pensaven que eren morts. Les quereles de les mares eren manifestades per los batiments e plants: alçaven los hulls al cel e ploraven la pública fortuna axí com si ja la ciutat fos presa per los enemichs.

Leixem-les star ab son dol e tornem a Tirant què fa.

Avent animat Tirant los cavallers ab la sua exortació, stigueren en gran sperança, confiant de la gran providència del capità.

Tirant deixà bona guarda alt en lo camp —molt ben visitat per ell— e ben confortada la gent. E pres un home ab si e per les spatles de la montanya, que per negú no fon vist, devallà. Com fon baix, davall un arbre deixà les armes, e ab cuytats passos anà prop del castell del senyor de Malvehí. E axí com eren restats concordes de senyal, pres dues pedres, una en cascuna mà, e feria la una ab l’altra. Sentint lo senyor de Malvehí lo senyal, conegué aquell ésser Tirant, e, ubertes les portes del pont, ell entrà e trobà totes les coses necessàries per al que mester havia. Primerament feu pendre molt oli e alquitrà en gavetes de fust, e pegunta e sofre viu, e altres coses qui han disposició del foch encendre. E pres molta lenya seca, e en aquell vexell de fusta que havia fet, tot ho feu posar desús e liguar dues cordes, una en cascuna cadena del vexell, largues. E dos hòmens se posaren dins una barca que tenien allí per peixcar en lo riu, e cascú de aquells portava la corda en la mà. E desligat lo vexell, ab la corrent anaren riu avall. E Tirant los dix que no posassen foch fins que fossen prop del pont. E anant riu avall, com eren en loch que lo riu fehia alguna volta que lo vexell no poguera passar, tiraven lo cap e afluixaven l’altre, e lo vexell anava de punta; e com volien que anàs a travers, egualaven les cordes e lavors prenia tot lo riu de ample.

Com los turchs veren tan grans flames de foch per lo riu avall, tots se tengueren per perduts. E lo soldà desenparà lo camp, e tots los altres, corrent com pogueren feren la via del pont de fusta. Lo soldà, perquè tenia bon cavall, atengué un poch primer que lo foch pleguàs al pont, passà e molts altres aprés de ell. E si los hòmens aguessen fet lo manament del capità, que aguessen posat lo foch més tart, no se n’anava negú que no fossen stats morts o presos. E al passar que fehien per lo pont, molts moros ab los roçins ne anaven en la aygua per la gran pressa que tenien de passar a l’altra part.

Lo foch fon tan gran que en poch spay tot lo pont fon cremat. E restaren per passar lo pont XXII mília persones ensús, entre de peu e de cavall. E restà allí lo fill del duch de Calàbria, e lo duch d’Andria, e lo duch de Melfi, e lo comte de Burgença e lo comte de Montoro, e molts altres capitans qui eren descavalcats. E ab la gran pressa del foch e ab lo gran dupte que tenien dels crestians que no vinguessen per ferir sobre ells, tots fugien, que no speraven los uns als altres.

Com Tirant veu anar lo foch per lo riu, pujà cuytadament hon eren los seus, ab molta alegria que·ls trobà e quasi tots a cavall per voler guanyar de la roba dels enemichs. E Tirant jamés ho volgué consentir, dient-los;

–Ara no guanyarem honor neguna e demà haurem la honor e la roba.

Ab tot açò lo capità feu fer molt bona guayta aquella nit.

–No pot ésser que tota la gent sia passada. ¿Qual seria que ab desesperació venguessen a ferir sobre nosaltres?

Vengut lo clar dia, e lo sol sobre lo nostre orizon, lo capità feu tocar les trompetes e tothom pujà a cavall. E feren venir los patges e lo carruatge, e alt per la montanya anà tota la gent. E tornaren-se aposentar llur real en lo loch on lo avien ja tengut, de la montanya. E de allí veren la gent que era restada, e per alguns cavallers fon dit al capità que devallassen en lo pla e que·ls donassen la batailla. Respòs Tirant:

–Puix havem obtenguda la desijada fi e tenim bon dret e tenim libertat de fer de ells lo que volrem, façam-ho ab discreció, car més és a nosaltres perdre un cavaller que si ells ne perdien cent. Però yo us profir demà en aquesta hora poreu anar e venir enmig de ells, que per negú no us serà feta sinó honor.

Diafebus, qui veu los turchs qui staven en gran congoixa, pensà en la honor e delit de Tirant. Pres-li lo anell de la mà. Dix-li Tirant:

–Cosí, ¿què voleu fer?

Dix Diafebus:

–Vull trametre Pírimus a l’emperador. ¡Tants dies són passats que no han sabut res de nosaltres! Lo emperador se aconsolarà un poch de aquesta nova. E la senyora princesa, ab les altres dames, se’n gloriejaran de la forma de aquest acte com és stat fet.

–Prech-vos, cosí —dix Tirant— que li trametau a dir que vinguen les naus e galeres ab farina e ab vitualles, ans que·n passem fretura.

Pírimus se partí. Com fon a la ciutat de Constantinoble, veu totes les gents molt tristes e adolorides, e les dones totes ploroses. Entrà per lo palau e trobà pijor: ab les cares totes arapades, les vestidures rompudes. Tots quants lo vehien no li dehien res axí com de primer solien. Com scometia algú, no li volien respondre. Aquest pensà que lo emperador fos mort, o la emperadriu o la filla. Passà avant en la gran sala, trobà allí alguns hòmens que ell coneixia e veu-los star molt adolorits; altres que staven agenollats fent oració; altres que ploraven e malahien tota natura françesa. Acostà’s hu de aquells qui·s lamentaven e, ab baixa veu, li demanà lo emperador si era mort o què era la causa de tanta dolor que ells mostraven. E aquell, responent, dix:

–Los traÿdors, seguint lo stil de cavalleria De Judes ençà no fon feta tan gran traçió com los teus han fet. E sinó que pietat m’o defén, yo fera que de tu, o altre tal com tu no s’admetera paraula neguna, perquè a tothom fos notori e manifest la gran maldat que los teus han fet. Aparta’t davant mi, si no yo·t promet per los sancts de paradís de fer-te saltar per la finestra avall.

Aquell abaixà lo cap e passà en una altra sala més a dins. E conegué lo cambrer de l’emperador e anà rient devers ell. Dix-li lo cambrer:

–Per la strema e desaforada alegria que mostres tenir, ¿com tens atreviment de acostar-te a la cambra del senyor emperador?

–Amich —dix Pírimus—, no·t dones desconort negú, car de la dolor de vosaltres yo no y sé res. Fes que yo parle ab lo emperador, e si té dolor yo li daré alegria.

Aquell, sens més dir, se n’entrà en la cambra de la emperadriu, hon era lo emperador ab sa filla e totes les donzelles, ab finestres tancades, fent allí cascuna son dol. Dix lo cambrer:

–Senyor, a la porta és vengut hu de aquells grans traÿdors qui ab aquel reprovat cavaller vivia de Tirant lo Blanch, lo qual ha nom Pírimus. E certament deu ésser fugit de la batailla ab son senyor, e diu que volria parlar ab la majestat vostra.

Dix lo emperador:

–Vés, digues-li que se’n vaja ab tota mala ventura e ixqua de la mia terra. E que si yo trobe a ell ni negú de son mestre, yo·l faré lançar de la més alta torre que en lo palau és.

E com lo emperador dehia aquestes paraules, pensau lo cor de la princessa com s’i doblaven les dolors, car per molt mal e dan que Tirant agués fet, no·l podia del tot oblidar.

Com lo cambrer agués tornada la resposta al scuder, dix Pírimus:

–Per la mia fe, yo no me n’yré, car mon senyor Tirant ni negú dels seus jamés feren traçió, ni serem nosaltres principiadós de semblant maldat. E si lo emperador no vol que parle ab la altesa, digau a la senyora princessa que ixqua açí a la porta de la cambra e yo li diré tals paraules que ella ne restarà molt contenta.

Lo cambrer volgué sforçar de tornar-ho a dir a l’emperador, e dix tot lo que havia dit. Lavors lo emperador dix a Carmesina que ixqués a parlar ab ell, mas que no·l fes entrar dins la cambra. Com la princessa fon fora en la sala, ab la cara que ixqué molt trista, Pírimus se agenollà als seus peus, besà-li la mà, e aprés feu principi a tal parlar:

–Senyora de gran exceŀlència, la mia ànima stà alterada del mudament gran que veig en la majestat vostra, de tots los del palau e de la ciutat. Car yo, ignorant la causa, n’estich molt admirat, que no he trobat negú de quants he interrogats que m’o haja volgut dir, per què hauré a gràcia singular a vostra altesa que·m doneu plena notícia què és la causa. E encara stich més admirat de les paraules que per part del senyor emperador lo cambrer m’a dites. E si a la majestat del senyor emperador no li plau que aquell famós cavaler, mon senyor Tirant, tingua la capitania ni faça fets dignes de gloriosa recordació, digua-m’o, que prestament serem fora de tot lo imperi e no passarem tants treballs ne perill, ne freturarà tant fatigar les nostres persones. Per què, senyora, hoynt resposta de la celsitut vostra, aquella reportaré a·quell per qui so tramés.

Hoÿdes per la adolorida princessa les paraules de Pírimus, ab les làgremes als hulls li recità tot lo que lo scuder del duch havia dit.

Com Pírimus hohí tan gran malesa, donà’s de les mans al cap e, responent, dix:

–Senyora, sia pres aquell qui tals noves ha portat e tanta dolor ha mes en lo cor de la majestat del senyor emperador e vostra, e de tota la ciutat. E prenguen a mi, e si Tirant no és stat vençedor e no ha fet fugir lo soldà, e no ha cremat lo pont e no té asetjats prop lo riu passats XX mília hòmens, que vull que sien fets quartés de la mia persona. E per major certenitat, veu’s açí lo sagell de la capitania, lo qual m’a dat Tirant.

Com la princessa hohí tan gloriosa nova, ab cuytats passos e voluntat strema entrà en la cambra hon era son pare. E recità-li tot lo que Pírimus havia dit. Lo affligit emperador, per sobreabundant alegria, caygué de la cadira e smortís. Feren venir los metges e aquells lo feren tornar en son recort. feu entrar Pírimus perquè li fes relació de la bona nova. De continent que la sabé, feu tocar totes les campanes de la ciutat, e anaren tots a la sglésia major e aquí feren lahors e gràcies a nostre senyor Déu e a la sua sacratíssima Mare de la gran victòria que havien obtesa. Com foren tornats al palau, lo emperador feu posar en fort presó lo scuder que lo duch havia tramés. E Pírimus supplicà’l que prestament fes partir les naus ab vitualles per fornir lo camp. L’endemà partí Pírimus ab moltes recomandacions que se’n portà per a Tirant e per a molts altres. E, tornada la embaixada, Tirant <fon> molt admirat de les obres del duch de Macedònia, <e>⁴⁸ no curà de pus, puix la veritat era sabuda.

Lo dia que Pírimus partí, los turchs, ab tota la esperança perduda coneixien que dar la batailla no era cosa fahedora per a ells, e del mal se devia elegir lo menys, que valia més que·s donassen a presó.

E fon sort que era restat ab ells aquell savi moro Abdaŀlà Salomó, que altra volta era stat tramés per lo soldà per embeixador a Tirant. E deliberaren de trametre-y aquell, lo qual posà en una lança una tovallola; e açò era ja passada hora baixa. E·n tot lo dia passat no havien menjat sinó molt poch, ni de tot aquell dia. Tirant, que veu lo senyal, feu-li prestament respondre. Abdaŀlà Salomó pujà alt al camp de Tirant e presentà’s davant ell, e ab gran reverència e humilitat feu principi a paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CXLII

COM ABDAŀLÀ SPLICÀ <LA>⁴⁹ SUA EMBAIXADA A TIRANT

–Gran admiració tinch, magnànim capità, per tu ésser mestre de tal mester, com no has pres lo soldà e tots quants ab ell eren, car si agués usat del que la tua molta discreció ha acostumat en fer, no u podies errar. E per speriència se mostra que totes les coses que has volgudes empendre te són vengudes axí com a <l>a⁵⁰ desijada Fortuna li és stat plasent, com no fes menys en lo ànimo que en la execució. Les tues virtuts, encara que no sien en notícia de les gents, fan a tembre, perquè saps salvar a tu mateix e als teus. Açò són coses que fan augmentar la tua glòria, honor e fama. E venint a l’efecte del que vull dir, aquella miserable de gent, e yo ab ells, davant la tua clemència cridam: Fam, fam. Si a la tua senyoria, capità magnànim, serà plasent fer-nos gràcia de voler venir en alguna concòrdia, ço és, que la tua clemència e pietat los vulla perdonar la vida, series reputat per gloriós dins les portes dels teus enemichs. E plàcia a tu usar virtuosament, segons tu qui est e no mires lo que ells volien usar contra tu, que havien a fer segons ells qui són.

Lo capità feu entrar lo moro dins la sua tenda, ab tots los qui venien ab ell, e feu-los dar a menjar a tots, que bé ho havien mester. Lo capità feu ajustar tots los grans senyors e demanà’ls de consell de aquest fet, e tots foren de acort del que Tirant havia dit. Feren venir lo embaixador Abdaŀlà e Tirant li feu la resposta en stil de semblants paraules:

–Cidi Abdaŀlà, nosaltres no havem agut exercici de virtut, mas glòria indostriosa; però la mia confiança és posada en sa valor, puix tenim causa d’esperimentar actes més virtuosos de cavallers, no oblidant la ofença que han fet al senyor emperador. E per ço com veritat advoca la mia part, confie en lo divinal auxili ans que passe molt yo daré al soldà e als altres ab les mies mans condigna pena e càstich, com tingue títol de justícia. Perquè coneguen que yo no vull fer tot lo mal que poria, so content que porten totes les armes offensives e defensives enmig de aquella praderia, e ells mateixs les hi porten, no tots justats, mas de C en cent; e los cavalls vendran aprés. E axí vull que·s faça.

Lo embaixador pres licència del capità e tornà-se’n. E feu complir tot lo que Tirant havia manat.

Com totes les armes foren posades, lo capità les feu totes pujar al camp, e aprés tots los cavalls. E los turchs ho tengueren a gran gràcia com no·ls fehien morir a tots, car pensaven que, encara que fossen catius, ab rescat ne porien exir.

Com no tingueren armes, lo capità los feu venir al peu de la montanya: aquí·ls feu dar a menjar en gran abundància, e la sua gent de peu los guardaven. E Tirant devallà hon ells eren e pres tots los duchs, comtes e cavallers crestians, e feu-los pujar ab ell alt en lo camp e feu-los posar dins una gran tenda. E aquí eren molt ben servits de tot lo que necessari havien per a la humanal vida, si bé no era plasent a molts com lo capità los fehia tanta honor, com ells no meritassen bé ni honor per ésser venguts en ajuda dels moros contra crestians. E la gent de Tirant los ho dehien davant, e ells, coneixent lo gran defalt que fet havien, çessaven de menjar.

E en aquella forma tingué Tirant los presoners fins que les naus foren vengudes. E lo capità no deixava partir prop de si al moro Abdaŀlà per les bones e discretes rahons que li dehia. Un dia que tots los duchs e grans senyors se levaven de dinar, preguaren al capità fes venir allí lo gran philòzoph Abdaŀlà. Com fon vengut, Tirant lo preguà que digués alguna bona cosa que profitàs per a tots.

–¿Com poré yo res dir, que stigua atribulat —dix lo moro—, fins haver-hi gens pensat? Feu-me gràcia dar-me spay fins a demà e yo esta nit hi pensaré perquè pugua millor contentar les senyories vostres.

Dix lo duch de Pera:

–Cidi, no·s pot fer lo que dius. Ara que som bé dinats havem mester una poca coŀlació.

Tirant feu portar un drap de raç enmig de una praderia, e un banch en què lo moro stigués de peus. E Tirant fehia tenir entorn de ells bona guarda de gent de cavall e de peu. Com Abdaŀlà veu que no·s podia scusar, dix:

–Puix lo senyor capità m’o mana, dar-li é un consell, lo qual cascú de vosaltres lo porà pendre per a si.

E pujat lo moro sobre lo banch, feu principi a tal parlar.

CAPÍTOL CXLIII

LO CONSELL QUE ABDAŀLÀ SALOMÓ DONÀ A TIRANT, CAPITÀ

–Déu és gran, Déu és gran. Déu és sobre totes coses, e aquell deu ésser amat e temut sens neguna error ni fictió. Egregi capità e cavaller invençible: no t’admires de mi com tingua senyal de crestià, ço és, dos bons quartés de vosaltres, car mon pare fon moro e la mia mare fon de la generació vostra, e de aquesta part me ve amar-vos. Magnànim capità, ya veig que a la fi la fe venç infedelitat, e liberalitat venç avarícia, e la humilitat a la supèrbia; hoy fa⁵¹ loch a caritat e desesperació a sperança. E sots lo mal<l>⁵² de veritat trencada és la perseverança de falsia e dura obstinació dels contrastants a ta intenció. Immortal batailla és entre enveja e glòria e entre maldat e virtut. Emperò gràcies sien fetes en Aquell qui és senyor de virtut e rey de glòria, que a present, vençuda la part de tot mala, la part totalment bona ha triümphat, jatsia sovint vejam lo contrari. Ara·s veu que l’altea de la majestat imperial, confusa tota enveja, cobrarà les honors de què era desposehit; e los peccadors o contrastators, vehent-ho se dolran e, ab ira cruel, mostraran la intrínseca furor ab strenyiment de llurs dents per magrea de viceral corrompiment.

»E tu, capità valentíssim e poderós, més clar e resplandent e reposat que en lo passat temps tots los altres stats no són, en la imperial cadira faràs tornar l’alt emperador, gitaràs⁵³ tots núvols de tristor e de pluja de làgremes e esclariràs tota la Grècia; e subjugant ab la tua gran virtut la nostra partida de lengua morisca, d’on seràs mereixedor de portar corona d’esteŀles, car per tu serà restituhida a l’imperi la pau que li era tolta, e als pobles lo desijat repòs. Per hon de tu serà manifest al món lo teu notori enginy, segons has fet en lo passat e tant més en lo present, com quant de major lahor és justament e temprada regir un regne que guanyar e aconseguir-lo benaventuradament.

Certes, ara és temps que culles e replegues ensemps totes les virtuoses forçes de ton coratge, e que·t prepares a grans e infinits negocis, si en tu ha res de real costum. Tots tos passats treballs són no res si leixes los molts que encara te resten a passar. La tua gran glòria requer en tot ésser dreturera la tua mà. Ja havem vist com altament e gloriosa has batallat contra la fortuna adversa, e coneixem-te vençedor, mas guarda’t, que sovent la fortuna, encara que sia vençuda, retorna pus mansa en son sguart, e pus suau, quasi resplandent ab elm o cuberta deaurada. Tu has vençuda la adversa; guarda’t ara, car la pròspera torna a encontre de guerra. Guerra null temps no proceheix de amor, ne hoy no proceheix de amor ne de caritat. Amor proceheix de la glòria del cor mundanal e eternal. E no·t penses que per ço com ha mudat armes te sia benigne ne pus flach, ans te serà bé mester que t’abilles de novelles armes, e no·t penses haver menys a fer per ço com lo enemich és pus blan e pus suau, ans sies cert que la guerra és pus enganosa com la crehença és ab legots o ab affabilitats combatuda.

»En lo stret de la fortuna adversa, avem vist com altament te est portat en útil de la cosa pública, ara veurem com te comportaràs en la plenitut de la fortuna pròspera, car molts en tribulacions e lochs strets han resistit sens causa; e molts qui foren en llurs adversitats forts, foren per la fortuna pròspera enderrocats. Aníbal fon vençedor en la batailla de Cannas.⁵⁴ Aprés que agué exivernat en Càpua ab menjars delicats, delitàs en dormir, reposant en banys plasents: per oçi e luxúria fon vençut en la batailla per Marcell. E axí, la ardor del gel del riu de Trèbia,⁵⁵ hon primer havia aguda victòria en Lombardia, fon apaguada en Càpua per la calor dels banys e altres delits. E sovint és la pau pus perillosa que la guerra, car a molts virtuosos ha nogut, no havent adversari contra lo qual la virtut agués exercici, la qual se és per oçi e repòs amaguada e a veguades del tot perduda o aflaquida, per tal com en loch de l’adversari, per lo qual la virtut se mostrara e s’esforçara, han⁵⁶ succehits delicaments. E a veritat, no pot ésser <a l’hom>⁵⁷ guerra pus greu que és ab sos propis costums e coratge, car lavors hi pot haver menys treves, puix la guerra és tota dins lo mur, ço és, dins l’om mateix. E aquesta guerra flaqua de batailles acostumant, la qual, venint ab mantell de pau, ha major gosar que quant ve ab bacinets armada.

»E leixant molts exemples de gents, pau e tranquilitat amansà lo romans, no amansats ni trencats jamés per batailla e vençedors de totes gents. E segons alguns han scrit, los delits de luxúria vençents los romans <vençedors, han venjat lo món vençut per ells. E açò paria>⁵⁸ preveure⁵⁹ Cipió hom reduptat altament bo per tot lo senat de Roma, com de son poder vedava la destructió de Cartayna, jatsia contra l’acort del molt savi vell Cató. Ho vedava Cipió <per dupte>⁶⁰, segons diu Florus, que perduda los romans la temor de Cartayna, llur enemigua, la ciutat de Roma no començàs donar-se a delits e a repòs. E Déu agués volgut que·l consell de Cipió fos stat seguit, car millor fora fos restada guerra dels romans ab los enemichs e ab Cartayna que ab llurs propis vicis e delits, car certament en millor stament foren stats los fets de Roma e, segons yo crech, hauria agudes menys batailles e pus contínues victòries. E si·m demanes per què açò: com pens molts sien e seran als quals par ja temps de repòs, puix Déu te ha portat a prosperitat de fortuna, sàpies-los ésser de adversa intenció a ells. E dich a tu e a tots los grans senyors: una deu ésser la fi de la vida <e>⁶¹ del treball, e tostemps deuen ésser en guerra de enemich vesible e invesible. E veges més avant quant discorde yo de comuna opinió, car dich que d’açí avant sentiràs doble treball més que en lo passat, e te n’alegraràs. Jamés no t’és stat mester levar-te ab tant sforç e lo ànimo deu en tu sobrepujar si mateix, car vengut est als sobirans combatiments. E axí entengua tot lo món quin e quant gran est stat en cascuna fortuna, ço és, pròspera o adversa; e no tu solament, mas aquells qui segueixen tos consells.

»Tu has senyor vell e antich, lo qual la fortuna havia lançat per terra, lo qual forçant la fortuna l’a portat en molts caÿments a la altea del stament humanal. Mostra-li per quins graus és pujat en aquesta triümphant de victòria e ab quin saber s’i deu refermar. Ja no·s deu sforçar de pujar més alt, sinó en cobrar lo que té perdut, car deu-se tenir per content de la dignitat que Déu l’a posat e del ceptre hereditari qui li és degut per deute de sanch més que per sa pròpia virtut. Car la senyoria no fa l’ome, mas descobre’l; e les honors no muden les costumes ni·l coratge, mas mostren-ho. E amonesta’l que sàpia <més meréxer>⁶² ésser senyor, <que ésser senyor>⁶³, car lo primer és per mèrits, lo segon per fortuna. Mostra-li que honre Déu e ame sa terra; serve justícia, sens la qual lo regne, jatsesia rich o opulent, no·s pot conservar. Aprengua que negú acte violent no pot ésser de longua durada e millor e més segur és al príncep ésser amat que temut. Acostum no desijar sinó bona ànima, bon seny e bona pensa, e que no sper sinó bona fama e no tema sinó desonor. Pense <que>⁶⁴ com pus alt és, pus clarament és vist e menys se pot amaguar lo que fa, e com major poder té, menys té licència de abusar-ne.

»Sàpia lo príncep no deure més deferir de poble per àbit que per costums; e studie partir-se de totes stremitats per egual spay, seguint la virtut sitiada enmig. Sesse en ell prodigualitat e luny-se de avarícia car la primera consuma les riqueses, la segona la glòria e lahor. Sia conservador e amador de sa fama pròpia e més de sa honor. E sia avar de temps, guardant no·l perda. Sia larch de moneda e tostemps tingua en lo cor la resposta del savi emperador, animosa, dient no voler lo or, mas voler senyorejar a qui·l poseheix. Més val tenir los vasalls richs que no lo fisch; e sàpia que lo príncep de rich regne no pot ésser pobre. E sia en recort de les calamitats, misèries e treballs que la mesquina terra sua ha sofert en aquest temps passat. E lavors se repute benaventurat, que ha complit son vot.

»Justificat príncep serà aquell com les misèries en sa terra meses per crims d’altres n’aurà lançades o departides per sa virtut pròpia, e haurà restituhits los dans e reparats los enderocaments, e fermada pau e oppressa tota tirania e tornada libertat en sa terra. Pose’s en lo cor amar los que senyoreja, car amant crex lo amor, e no pot ésser regne més perillós o incert que senyorejar als qui no volen. Jamés no ixqua del cor al príncep la real doctrina de Salusti, dient que gent d’armes ni tresors no son defensió del regne, mas los amichs; tals, emperò, que no sien ha amor forçats per armes ne aguts per diners, mas per benifets, mèrits e fe. E segueix-se que príncep deu viure ab los seus ab concòrdia, car concòrdia fa créxer e aumentar les coses poques, e per discòrdia se perden e·s destroexen les grans. De què tenim exemple en March Agrípia: treballà molt per la dita concòrdia, per la qual s’era a cascú jermà o companyó, amich e bon senyor. E aprés Déu e veritat, sia-li la pus cara cosa amistat, e l’om que una veguada haurà fet digne de sa amistat, no·l lançe de negun consell. E seguint lo consell de Sèneca, totes ses coses acorde ab aquell que sàpia ésser son amich. Mas primerament acorde de l’amich que pugua fiar de ell, mas no de molts. Studiar que sàpia conéxer lo amich del lagoter o suau enemich, plaent-li verdaderes lahors, estímols o pections⁶⁵ de virtuts. Avorresca legots axí com a berí. No sia lauger en pendre amistat, mas pus tart, des que les haurà preses, les deix; e si possible és, no les deix jamés. E si les ha deixar, no u faç prestament sinó ab discreció, poch a poch, axí com diu lo proverbi: «Descusa e no squinçes l’amistat antigua. <E tinga>⁶⁶ per ferm que segons que ell és amich dels altres, axí los altres li seran amichs.» Ne·s fenya ésser amat de algú que ell no ame, segons sol ésser error dels grans senyors. E deu guardar que les voluntats de cascuns són molt libertes e no comporten jou d’altri en qui axí mateix no·l coneixen. Amor no pot ésser jamés forçada sinó per amor, e per aquella és forçada, puix la conegua en l’altre. No haja presumpció alguna de mal en lo amich antich, e no cregua impròvidament o sens causa a algú. Gite⁶⁷ de si sospites, no pare la orella ha acusadors o malmescladors d’altres; e si hi perseveren,⁶⁸ ab pertinàcia reprenga’ls-ne e·ncara los ponesca si no se’n leixen.

»Paraula és de l’emperador, que lo príncep que los deladors o malmescladors no castigua, a çi mateix irrita. Lo gran Alexandre, jatsesia jove e molt poderós senyor, menyspreà un acusador ab molt gran e bona fama e fiança. Seguí-li’n bé segons devia, com stant ell malalt degués pendre per medecina un abeuratge a ell aparellat per Phelip, metge seu, rebé les letres de Permínio, en les quals l’amonestava que Phelip, metge, corromput ab molts diners per Darhi, enemich seu, li havia promés que·l faria morir, axí que guardàs sos aguayts e son mortal abeuratge. Les quals letres legí Alexandre e celà. E disimulant, callà fins que, entrat lo metge e ell havent begut l’abeuratge, lavors girà los hulls al metge e donà-li les letres de la acusació. Però fehia tart, e inútilment si vera fos, mas prou les hi donà prest e bé, puix la acusació era falsa. Menysprea altament los mals parlants e, almenys per callament, los reprengue e·ls mostre haver mentit, recordant-li lo que lo emperador Octavià scriví a Tiberi, dient que no·s devia enfellonir que algun parlàs mal de ell, car prou era que negú no li pogués mal fer. En altra manera, més avantatge hauria⁶⁹ l’om que Déu, al qual, jatsia no·s puixa acostar injúria ni offensa, emperò sovint lo ensagen les gents de injuriar de paraula. Donchs, lo príncep enprengua o exercescha la pensa e les orelles en açò: en què no solament és loada la paciència del dit gran emperador, mas de Pompeu, gran e solenne ciutadà de Roma e del rey de Partchia, e de Pisístrat, tiran de Atenes.

No s’agreuge lo príncep si alguns inquiren saber sos secrets, mas ell no cur saber secrets d’altri, car de valerós cor proceheix no curar de tals coses. E lo contrari és en cascú cars⁷⁰ poca confiança. Més avant faça lo príncep que sia tal com volria ésser reputat per les gents, e lavors no volrà que los seus actes ni secrets sien amaguats, ne més se guardarà que u veia son amich que son enemich, ni curarà més sa deliberació en consell que·l testimoni dels qui mal li volen. E ab tal confiança feu portar Cipió les spies dels cartagineses per la ost dels romans. E ab semblant magninimitat Július Cèsar soltà Dominici, pres, un gran cavaller de Pompeu, enemich seu: feren-lo fugitiu, menyspreà e no se’n curà que sabia molts secrets seus. Encara, com una veguada agués trobat scriptures hon eren los secrets de sos enemichs, cremà’ls e no volgué que·ls legissen.

»E no pens lo príncep que solament a la ventura li sia posat en son títol seraníssim o molt clar, mas per tal que en lo seu ànimo, proïsme a Déu e pus alt que totes vanes passions, no puixa pujar negun núvol de dolor ne algun plor de tristor, ne negun gel de temor, ne fum algú de mals desigs terrenals. Sàpia que ira en príncep és fort leja cosa, e nomenar solament crueldat en príncep és cosa iŀlícita e peccant, e tant pijor com ha sots si més maneres de noure⁷¹ que altri. E senta ésser veritat ço que dix Sèneca en la segona tragèdia: “Tot regne és sots major regne”. E axí, levada tota ira e temor, se retrà comú a sos sotsmesos, e tot açò que en ells ordenava esper⁷² a si mateix en si, de la mà de son superior, ço és, Déu. Supèrbia ni enveja⁷³ no haja, que no són vicis de príncep, mas de gent comuna. ¿Quina rahó ha lo príncep en haver supèrbia, al qual Déu ha fet tant de bé, e és deutor de tants grans dons a Déu totpoderós, creador seu? O, ¿com pot haver enveja lo qui no veu sobre si negú e veu si mateix sobre tots?

»Entengua lo príncep que veritat li deu ésser fundament⁷⁴ de tota fe. A qui diu falsies s’esdevé que no·l creu hom de les veritats, e grans veritats se ajusten ab poca falsia. Axí <si>⁷⁵ desija que hom lo cregua, prengua en cascun parlar tostemps veritat, e axí, acostumant sa lengua que no sàpia mentir; car no pot ésser pus absorda cosa ne més perillosa que príncep mentidor, sots lo qual la cosa pública de son regne, incerta e tremolosa per ses falsies, haurà a vaciŀlar. Molt deu ésser stable e ferma la paraula de aquell en lo qual és fundada la sperança e seguretat de tants pobles. E jamés no deu mentir als altres aquel al qual és mester, si fer-se pot, que negú no li menta. E per què seria legoter, lo qui no deu aver temor ni deu sperar haver res d’altri les quals dues coses me paren pròpiis agullons de lagoteria. Guart-se, encara, que no lohe si mateix: sa lahor per fets la deu mostrar e no de paraula. No menace a negú ni s’enfelonesca, car no stà bé al príncep, que sol ab resguart pot spantar, e stant reposat se pot venjar; hoc encara perdonant pot castigar: és la més noble venjança que ésser puxa.

»Guart a si mateix de alegrar-se massa e sobremanera, guardant les ocupacions immortals del regiment de son regne; ne tanpoch no·s deu entrestir si guarda les grans honors e la divinal magnificència que ha en si. No·s negue a negú, car Déu l’a fet néi&tl;x>er⁷⁶ no per a si solament, mas per a la cosa pública. E sàpia que tota hora fa sos fets quant ajuda a sos sotsmesos.

»Tempre la rigor de la justícia ab egualtat, e la crueltat sia mesclada ab clemència; en la prudència sia alegria; en la celeritat, madurea; en la seguretat, avisament; en la temprança haja plaer, en la laugeria, actoritat; en lo menjar, nodriment; en los convits, temprança; en lo parlar, suavitat; en la reprenció, caritat; en lo consell, fe; en juhí, libertat; en riure, tarditat; en lo seure, manera; en lo anar, gravitat. Haja sperons en remunerar, fren en punir; fira a son enemich ab cara alegra, e son ciutadà, si u mereix, ab trista.

»E per exemple del gran príncep, los delictes de sos sotsmesos li sien axí com nafres pròpies, que no·s poden guarir si no són tocades o curades. E segons diu Titus Livius, deu-los punir ab gemechs e làgremes, axí com si taillàs les sues entràmenes. E pose’s al cor que·l príncep deu ésser del tot semblant a Déu per misericòrdia; e que del tot erraren los philòzophs que damnaren misericòrdia.

»Magninimitat és pròpia virtut dels prínceps, sens la qual no són dignes de haver regne ne nom de rey. E si la humanitat natura és d’om, e no virtut, si no la a més és cosa no acostumada que vici, més pertany humanitat a príncep o a rey que a altri, e per ço com més sobrepuja los altres ell, que té entre los altres hòmens lo primer loch.

»Deu haver castedat lo príncep, la qual és bellea en tots los hòmens, mas en príncep ha singularitat de bellea. Res no és més bell que príncep cast, ne més leig que príncep luxuriós. Gratitut, que és memòria de servís e de beneficis, solen haver los bruts animals; és leja cosa si fall als hòmens; és ornament e bellea e als prínceps ajuda. E ingratitut sol corrompre los nirvis e força del regne, per tal car cascú ha perea de servir al<s>⁷⁷ qui obliden los serveys e omplir la pregonea sens fons de l’ingrat coratge de dons que pereixen. A la fi, confés lo príncep que és ple de honor carregosa e de càrrech honrat. E lo qui ans era franch e liure sàpia, des que és fet príncep, ha presa servitut treballosa, solícita e honesta, sots la qual stà la libertat de la cosa pública. E de allí avant ha viure per exemple ésser als altres, car per exemple dels reys e dels prínceps se regeixen los regnes, e les errades⁷⁸ del poble solen exir de les costumes dels senyors e regidors. Lo príncep no deu voler res prop a çi, sinó lo ceptre e la corona e ço que de aquells és. E per ço hi és la salut de tots los seus sotsmesos gloriosa mas difícil e de molts caps, semblants a la serp de Èrcules, a la qual naixen⁷⁹ molts caps per hu tallat.

»Haja lo príncep agudea deguda ab enginy, e vergonya deguda a sa edat, e virtut a son linatge e a son real stament. Tingua majestat pertanyent; menyspreu porpra e pedres precioses e delits, fent burla de totes les coses que passen e fugen. Solament guart altament les coses eternals, e de aquelles se admire. Haja per real exercici armes e cavalls, e los arreus de son palau, en pau, en guerra, e·n totes coses. Seguesca en son regnar les arts e maneres dels romans, que són: servar manera en la pau, perdonar als sotsmesos e guastar e aflaquir als superbiosos. A la fi, sàpia la present <vida>⁸⁰ ésser taulel de gran perill e treball. No deu seure a joch o a plaer ni repòs pereós, ne a vil delit ne alre donat per Déu als hòmens, sinó que ab poch e breu mèrit se obre camí a la eternal glòria e fama perpetual, e axí, altra veguada mostre’s avinent a apendre.

»Ab gran voler lija e hoja los nobles fets dels antichs. E sia solícit e fervent demanador, no de béns temporals, mas dels exemples dels antichs e prínceps iŀlustres. Haja contínuament en memòria ço que aquell príncep magnànim, lo darrer príncep africà, destroÿdor de les ciutats enemigues, feu e servà en la ost sobre Çamora —e·n aprés fon exemple de militar disciplina a molts romans prínceps—, que axí com aquell gità de la ost totes maneres de delits e d’àvol luxúria e dos mília àvols fembres, axí lo teu príncep lançe de totes les sues ciutats tots instruments de luxúria e corregesca les costumes de les gents que per gran plaer se són afollades. E sens açò no haja sperança, no solament de victòria, mas de salut. E açò per exemple haja del dit príncep e d’altres coses per les quals se faça acabat e perfet. E tants noms de hòmens insignes per virtut com trobarà ésser stats sancts, ne sàpia ésser donats a ell per mestres de sa vida e per endreçadors seus a glòria. E sovint s’esdevé que los nobles coratges tant los ençenen exemples com dons, e tant paraules e stàtues posades en recordació dels antichs. Gran plaer és com hom pot egualar si mateix als antichs qui són loats; e bella enveja és al qui s’estima de virtut e no·n fretura perdre temps en enquerir d’altres antichs. Car exemple singular és que negú qui no stima la honor ne ha temor de vergonya no pot obrar ne viure virtuosament. Moltes voltes voler emitar als bons de enteniment e de enginy és stat profitós, axí com voler-se lunyar de mal. Ja deu ésser reputat bo qui·s studia en fer bondats.

»Moltes coses he dites, mas, a veritat, poques són, atesa la magnitut dels hoÿnts; e més són encara les coses que y resten a dir. E tu, molt egregi capità, qui sents e saps que totes les coses stan a càrrech sobre los teus muscles, emperò a la gran amor no y és res difícil o greu sinó ésser no amat. Açò no pots dir tu, que per les tues infinides virtuts te fas amar a tot lo món, e los teus juhís e consells conserven lo amor de aquells qui·t serveixen. E no fon més accepte Chiron ha Anxil·les, ne Palominus a Enea, ne Philoteçes a Hèrcules, ne Lilidi a Cipió Africà, que tu est al teu emperador. Donchs, dona compliment al que bé has principiat, car la caritat porta tot treball, e amor venç totes coses. E axí mateix, qui vol part de la honor e glòria, rahó és que porte sa part dels pensaments e càrrechs. Les coses grans a costar han. Lo or se cava del pregon de la terra; les spècies se porten de luny; lo ensens se cull de arbres que suen en Sabea; en Cidònia se peixquen les múrices;⁸¹ lo vori se a en Índia e les perles en la mar Oceana. Ab gran dificultat se han totes les coses grans e precioses; e la virtut, que entre totes coses és molt preciosa, no s’obté laugerament. Bona fama és pus resplandent que or, la qual ab gran studi se denega e ab gran diligència se guarda e·s susté. La rosa stà entre les spines; la virtut entre les dificultats, e entre les cures solícites stà la glòria. En lo collir de la rosa sofir lo dit afany e perill; en la virtut e glòria, lo coratge de l’hom. Donchs tu, siny lo teu coratge ab principis gloriosos, car com pensaràs haver acabat, lavors començaràs. Exercita’l ab bones cures del príncep e de la cosa pública e, exercitant ab aquelles, farà deçà pus benaventuradament sos⁸² fets. E la ànima, aprés que serà partida del seu cors, més laugerament volarà e millor⁸³ a les eternals cadires, segons openió de Ciceró, e nós ho sabem. A Déu coman honor de la tua senyoria e nostra.

CAPÍTOL CXLIIII

COM LOS GRANS SENYORS DEL CAMP DE TIRANT RECAPTAREN GRÀCIA PER ABDAŀLÀ DEL CAPITÀ

Tots los grans senyors que allí eren, vehent que tan bé havia parlat e tants consells bons los havia dats, car cascú lo<s>⁸⁴ podia pendre per a si, de un acort⁸⁵ se levaren e supplicaren al capità que volgués fer alguna gràcia al discret moro. E lo capità, qui tenia lo ànimo tan valerós, responent, dix:

–Mos senyors e majors de mi, a molta merçé auré a les senyories vostres que·m digau quina gràcia volreu que li faça, que yo seré molt content obeyr-vos.

E ells li regraciaren molt la sua graciosa offerta. E tots pensaren e agueren per conclusió que lo major do que podia ésser era libertat, e demanaren-li lo moro Abdaŀlà ab un fill que tenia pres ab ell. E Tirant fon molt content: per amor de tants grans senyors qui lo y demanaven, e per contemplació de ells, li dava libertat e XX d’altres per amor de ell. Lo cidi Abdaŀlà lançà’s als seus peus per voler-los-hi besar, mas lo valerós no u volgué soferir, ans los donà son comiat e tornaren-se’n al seu camp.

Aprés dos dies vengueren les naus ab moltes vitualles. E aprés que agueren descarregat lo que portaven, lo capità agué son acort ab los senyors, e deliberaren que tots los presoners posassen en les naus e que·ls portassen a l’emperador. E axí fon fet. E foren comanats al gran conestable per llur capità, e partiren per anar al port. E com los recullien en les galeres, feren-los despullar per veure què portaven. E trobaren, entre joyes e diners, lo que havien guanyat en la guerra hi de sou, passats CLXXX mília ducats, car presoner hi havia que, entre joyes e diners, valia lo que portava X mília ducats. E trameteren tots los diners al capità, e aquell prestament los feu repartir entre tots los del camp.

Lo conestable feu donar vela e, ab pròsper vent, en breus dies arribaren al port de Constantinoble. Lo emperador e totes les dames staven a les finestres mirant entrar les fustes. Lo conestable feu traure los presoners e portà’ls al palau. Lo conestable pujà alt hon era lo emperador, feu-li reverència e besà-li la mà e lo peu e, dites les recomandacions de part del capità, li presentà de part sua tots los presoners.

Lo magnànim senyor los rebé ab grandíssima alegria, tenint molt gran contentació del capità. E posats en bona guarda, lo emperador feu entrar lo conestable dins la sua cambra, hon era la emperadriu e la princessa. E demanà-li del stat del camp, e los seus cavallers com se regien, e lo seu capità en quin ésser era posat ni com se regia ab tota la gent. Lo conestable, ab gran modèstia, feu resposta de semblant stil.

CAPÍTOL CXLV

COM LO CONESTABLE INFORMÀ A L’EMPERADOR DEL STAT DEL CAMP

–No consent la veritat ésser caillada, pròsper emperador e mon senyor natural, dels singulars actes e de molta virtut que ha obrats e obra cascun dia lo vostre valerós capità, encara que, ab paraules sobreposades, ver semblant de error hagen posat en la majestat vostra, per sguart de confusió de alguns maldients, volent posar en les gents enganosa crehença. E perquè·s mostre lo ver de tals coses, recitaré a la altesa vostra que, per causa de algunes contradictions sobre lo camp vençut e desconfit dels turchs, lo marqués de Sanct Jordi, ab son jermà lo duch de Pera, e tots los altres avolatats, s’i pensà seguir fort jornada; casi per haver fet la majestat vostra capità novell, e per los guanys per nosaltres haver fets, e per ells haver-nos liberats de tant de mal qui aparellat nos stava, havent ells scampada la sanch e meses en perill les persones e les vides, e nosaltres nos ne portam la desferra. Emperò Tirant, com a capità virtuós, pacificà tot lo camp e volgué que la despulla fos nostra. Dich, senyor, a vostra altesa, ab tota veritat, que teniu lo més singular capità que en lo món sia stat ni crech serà. E no pensa la majestat vostra que Alexandre, Cipió ni Aníbal fossen tan discrets savis ne ab tan sforçat ànimo ni tals cavallers com aquest és Més sap de la guerra que quants hòmens yo haja vists ne hoÿts nomenar: com tots nos pensam ésser perduts, lavors som vençedors. Lo treball seu és cosa de gran admiració.

Dix lo emperador:

–¿Quina és la sua pràtica?

Dix lo conestable:

–La majestat vostra lo trobarà lo més solícit home del món, amador e guardador del bé públich, emperador dels desemparats, adjudador dels malalts. Senyor, si negú és nafrat, a la sua tenda los fa portar e fa’ls servir axí com si era lo cors de un rey, de viandes e de medecines en gran abundància, e los metges no se’n parteixen. E yo pens que si nostre Senyor li té a fer bé, sol aquesta virtut hi basta.

–Digau-me, conestable —dix lo emperador—, ¿quin recapte dona en lo camp, e a la gent d’armes quin orde·ls té?

–Senyor-dix lo conestable—, yo us ho diré. Primerament, com ve de matí, ell fa ensellar II mília roçins segons a qui toca la tanda. Cavalquen los mil tots armats com si havien entrar dins en batailla, e ab aquests van mil hòmens a peu. E axí van per tot lo camp, guardejant dins e defora, e açò los dura fins a migdia. Los tres mil cavalquen fins a la nit. Aquells qui descavalquen, ¿pensau que·ls deixa desarmar ni los roçins desansellar? Ans tot lo dia han star armats, per ço que si algun cars los sobrevenia, aquella gent fos pus prestament a cavall que tots los altres. E com ve la nit dobla la guayta: cavalquen II mília lançés e II mília hòmens a peu; e los altres II mília stan armats e los cavalls ensellats. E com ve a la hora de mija nit, van-se’n a llur instància e los altres cavalquen. ¿E pensau, senyor, que·l vostre capità en tota la nit ell dorma? <No>,⁸⁶ sinó incessantment va e stà ab la gent d’armes, burlant adés ab uns, adés ab altres. En tota la nit, tan gran com és, jamés lo veureu dormir ni reposar. E moltes voltes yo lo y dich, que vaja a dormir e yo restaré allí en loch seu: no u vol per res consentir. E com ve que és dia clar, que·l sol és exit, fa tocar a missa: venen tots aquells senyors que hoyr-la volen. ¿E pensau que sia home molt sermoniós? No senyor, sinó que pendria a mi o algun altre per lo braç e fa posar tots los magnats primers, hi ell posa’s en un racó de la tenda. E axí hou la missa, ab molta de honor que a tots los senyors fa. E com la missa és dita, posen-se tots en consell e aquí saben si fallen vitualles al camp o no. De continent fa provehir a totes les coses necessàries. En lo consell no s’i parla d’altra cosa sinó del stat del camp. Lavors lo capità va-se’n a la sua tenda o a la primera que troba e, damunt un banch o en terra sobre una cobriatzembla, se posarà a dormir, tostemps armat. E dormirà II o III hores al més. E com se leva, toquen les trompetes e lavors tots los magnats venen a dinar. E tots són servits marvellosament de moltes viandes e bones; e jamés se seu en taula fins que han menjat la primera vianda. Yo stich admirat que li basta a tan menjadors com té. A passades CCCC persones dona a menjar, e XXX atzembles que jamés no fan sinó anar e venir ab vitualles, capons e gallines e de tantes volateries com haver-se poden. Lo seu treball e lo poch dormir és cosa admirable. Aprés dinar, com han feta coŀlació, tenen altre consell: si a viles, castells o lochs prop de allí que·s tinguen per los turchs; quina gent d’armes hi a mester per conquistar-los e quin capità hi yrà; e si han mester portar bombardes o artelleria. E prestament s’i dona recapte. Sé-us dir, senyor, passades LXX places havem recobrades. Molt bona pràtica serva lo gran capità, molt millor que no fehien ans que ell hi fos, com lo duch nos era capità.

–¿Què·m direu —dix lo emperador— de sos parents? ¿Com se comporten en la guerra?

–Molt bé, senyor —dix lo conestable—. Esta nit o demà serà açí Diafebus ab los grans senyors que porta presos.

–¡Com! —dix lo emperador—, ¿encara n’i a més?

–¡Sí, sancta Maria! —dix lo conestable—. Allí ve lo duch d’Andria e lo duch de Melfi, e lo fill del duch de Calàbria, e molts altres comtes, barons e cavallers que venen presos.

La alegria augmentà en aquella hora molt més que no era stada.

–Del vostre offici de gran conestable —dix lo emperador— ¿ha-us fet empediment negú?

–No, senyor —dix lo conestable—. Ans de continent que m’agué dada una letra de vostra majestat, me dix que yo regís de mon offici axí en lo seu camp com en lo del duch. E volia que lo seu conestable que ell portava fos lochtinent meu, que puix yo era primer en temps, rahó era que fos primer en dret. Tota aquesta guerra, senyor, stà en l’esforç de Tirant. L’endemà Diafebus entrà ab los presoners per mig de la ciutat, ab moltes trompetes e tamborinos que portava. Lo emperador e tot lo poble staven admirats de tanta multitut de presoners. Com foren en la plaça del palau, lo emperador stava en una finestra. Diafebus li feu molt gran reverència, humiliant-se molt a ell, e prestament pujà alt en la cambra e besà-li la mà; aprés a la emperadriu e a la excelsa princessa. Com agué abraçades totes les dames, tornà a l’emperador e dix-li tot ço e quant<a>⁸⁷ benedictió, amor e voluntat de Tirant li presentava. E lo clementíssim senyor, ab cara molt afable, lo rebé. Aprés li dix Diafebus:

–Senyor, supplich a la majestat vostra me vulla posar en libertat, car bé és presoner qui a presoners guarda, com cascú de aquells compte sobrepujar son coratge de major dignitat que noblea no és. E per ço, vulla la altesa vostra acceptar-los per lo gran perill que tal comanda ab si porta, car ley és feta per aquell qui sols honra basta a conservar la sua honor. Com per los entenents vist serà yo haja retut mon deute de fidelitat, lo que a interés de part s’esguardarà, just o injust acte se nomenarà e no gràcia. E perquè sia vist lo desig meu ab lo vostre concordes, requir als notaris que me’n sia feta carta pública perquè·n reste memòria en sdevenidor. La senyora de gran exceŀlència princessa de l’Imperi Grech, la egrègia Stephania de Macedònia e la virtuosa Viuda Reposada, e la bella eloqüència de Plaerdemavida, e la honesta, pròspera e benaventurada de la senyora emperadriu, qui és font de tots los sabers virtuosos, façen ver testimoni de mi, com he retut mon deute ab los presoners ensemps. Fon levat acte e lo emperador rebé sos presoners e parlà molt ab Diafebus, demanant-li lo seu capità quina honor los fehia e com los contractava. E Diafebus li recità la pràtica que ab ells servada havia. Lavors lo emperador los feu posar dins lo palau en les més forts torres que tenia.

Com Diafebus veu temps de parlar ab la princessa, anà a la sua cambra e trobà-la ab totes les sues dames. Com la princessa lo veu, levà’s del strado e feu la via sua. E Diafebus cuytà lo pas e donà del genoll en la dura terra, e besà-li la mà e dix:

–Aquesta besada és de aquell que la celsitut vostra ha condemnat en més fort presó que no són aquests que yo açí he portats.

E les donzelles acostaren-se: no li pogué res dir per dupte que no hoÿssen lo que diria. Mas pres-lo per la⁸⁸ mà e anaren-se a seure e<n>⁸⁹ una finestra. Com foren aseguts, la princessa cridà Stephania, e Diafebus feu principi a un tal parlar:

–Si la mar se tornava tinta e la arena paper, yo pens no bastaria d’escriure l’amor, la voluntat, les infinides recomendecions que aquell pròsper e virtuós Tirant tramet a la majestat vostra, com totes les coses vistes per la fi e aquella mostra cascú qui és, e dona premi e condamna segons les obres, e com amor no sia major son perill sinó atényer-hi mort o glòria per premi de cavaller valerós. E no deuríeu tant amar la vida que·n desconeguésseu l’amor d’un tal e tan sforçat capità com la altesa vostra té, com per sa libertat poch atesa de aquell jorn qu·ell vos veu. Recitaré part de sa vida, iŀluminada no per los antichs cavallers de molta stima, ni per presents, ni encara per negunes altres. No és digna cosa negú sia mereixedor de tan gran premi com és aquest de la majestat vostra.

E donà fi en son parlar.

La fi de les paraules de Diafebus foren principi a la princessa que, ab cara affable responent, dix:

–Per los meus desigs als vostres pus manifests, ab sola intenció volríeu-vos salvar, la qual és sabuda sols per Déu, e lo juhí dels hòmens són en les obres, per les quals vos condamnen totes les dones de honor, per ço com les coses de mal propòsit resten tostemps imperfetes. ¡Ay, lo meu jermà Diafebus! Yo seré a vosaltres dada per vida, com tingau títol de bons e verdaders, no fallint-vos execució de virils cavallers del que se’n pot dir per los entenents de tot lo univerç món, en glòria e lahor de vosaltres. E les recomendacions que·m dieu, yo stich admirada com tan gran càrregua sobre vostres spatles haveu pogut portar; emperò yo les reb com de vasalla a senyor, e les mies sien doblades e una més.

E en aquestes rahons entrà lo emperador e veu Diafebus que tenia grans rahons ab sa filla. Dix:

–Per los ossos de mon pare, gentil cosa és com a les donzelles plahen hoyr les cavalleries que los bons fan.

E dix a sa filla que ixqués de la cambra per anar a la gran plaça del mercat. E axí fon fet. E Diafebus acompanyà lo emperador e aprés tornà per acompanyar a la emperadriu e a la princessa. Com foren al mercat, veren allí un gran cadafal que lo emperador havia fet fer, qui era tot cubert de draps de or e de seda. Aprés que totes les dames foren asegudes, feu seure tots los majors de la ciutat. E manà lo emperador que portassen tots los presoners, e manà que tots seguessen en terra, axí los moros com los crestians. E tots se asigueren, sinó lo duch d’Andria, lo qual dix:

–Yo he acostumat seure en stat real e ara·m voleu contractar com sclau abatut. Cert, no faré. La persona me poreu subjutgar, mas no fareu lo cor ni·l poreu subvertir al que voleu.

Com lo emperador veu la qüestió, feu venir los ministres de la justícia e manà’ls que ab mans liguades e peus lo fessen seure. E axí fon fet. Com tots foren aseguts, posat scilenci en la gent, lo emperador feu publicar una sentència qui era del tenor següent.

CAPÍTOL CXLVI

LA SENTÈNCIA QUE LO EMPERADOR DONÀ CONTRA LOS CAVALLERS DUCHS E COMTES QUE PRESOS EREN

«Nós, Frederich, per la divinal gràcia emperador de l’Imperi Grech de Constantinoble, seguint la ley dels nostres gloriosos antecessors, a fi que la prosperitat imperial sia conservada en son degut stament, ab repòs o benefici de l’Imperi Grech e de tota la cosa pública, perquè sia notori e manifest a tot lo món com aquests mals cavallers e infidelíssims crestians hajen pres sou dels infels, e ab mà armada en companyia de aquells sien venguts contra la crestiandat per exalçar la secta mafomètica e per destroyr la sancta fe cathòlica, e han fet tot son poder en dissipar aquella, no tement Déu ne la honor de aquest món ne la perdició de la ànima, e com ab gran tració e maldat sien venguts en la mia terra per a voler-me desposehir de la mia imperial senyoria, com a mals cavallers e impiadosos e malaÿts per la sancta mare Sglésia, són mereixedors de molta pena e de ésser desagraduats de la art de gentilesa e de l’orde de cavalleria, e sien desnaturats de la noble part d’on vénen, com los llurs antecessors sien stats nobles e hòmens virtuosos, de gran renom e fama, com en ells sia morta la honor de aquest món per la gran maldat manifesta que han comesa.

»E atenent per les coses desús dites e moltes altres, diem, notificam e denunciam a tothom generalment, e no sens gran amaritut, dolor e compassió, emperò perquè a ells sia càstich e als altres exemple, pronunciam e sentenciam, donant per traÿdors a tots los crestians que açí són presents, e que·lls sia feta tota aquella solennitat que a semblants traÿdors com aquests, contra Déu e lo món, és acostumada.»

Publicada la sentència ixqueren XII cavallers tots vestits de gramalles e caperons, e lo emperador se vestí axí com ells. Feren-los levar de terra e pujar alt en un cadafal, e allí los armaren e·lls desagraduaren ab aquelles circumstàncies que als mals cavallers acostumen de fer, segons desús en lo principi del libre és contengut.

Com lo duch d’Andria se veu fer tal procés e de tanta infàmia per a ell e als altres, e veure’s foragitat de tota honor de cavalleria, pres tan gran alteració que la fel li sclatà e morí de continent.

Com lo emperador lo veu mort, manà no fos soterrat en sagrat, mas que fos lançat enmig de un camp perquè·l menjassen los cans e les bèsties feres.

E feu-los pintar en pavesos, penjats cap avall, ab la sentència scrita en cascun pavés, e tramés-los per totes les parts de crestians. Com lo papa e lo emperador de Alamanya los veren, tingueren per molt justificada la sentència. Com los cavallers agueren rebuda la honor que eren mereixedors, tornaren-los en la presó. E dix lo emperador:

–Usem de justícia e no hajam misericòrdia de negú.

Feu portar lo scuder del duch de Macedònia ab grossa cadena al coll e, present tots, li donà sentència de mort e que fos penjat cap avall, per la molta congoixa que li havia feta passar. Com Diafebus veu lo scuder e hohí la sentència que li havien dada, de mort, e que·l se’n portaven per executar-lo, anà prestament e agenollà’s als peus de l’emperador e supplicà’l molt fos de sa merçé que aquell scuder no prengués mort, perquè les males gents no aguessen a dir que moria per haver dit mal del seu capità. E lo emperador ab bones paraules lo detenia perquè lo executassen. Com la princessa veu que Diafebus no podia res acabar per molt que supplicàs, levà’s del strado e anà’s agenollar als peus de son pare, e ensemps ab Diafebus lo supplicaren que·ls donàs lo home. E tanpoch ho volgué consentir. Vengué la emperadriu e totes les donzelles, e totes lo supplicaren. Dix lo emperador:

–¿Qui veu jamés que sentència que fos donada per lo consell general se revocàs? Jamés ho fiu, no u faré ara.

La princessa li prenia les mans per scusa de besar-les, e levà-li lo anell del dit, que ell no agué sentiment, e dix-li:

–La majestat vostra, senyor, no és acostumada de usar de tanta crueltat de fer morir negú ab tanta pena.

–A mi no contenten vanes paraules —dix lo emperador—, segons les que ell me dix. Emperò vós, ma filla, mudau-li la mort a tota vostra voluntat.

La princessa donà lo anell a Diafebus, e aquell, molt corrent ab un roçí anà al mercat, hon la justícia se feÿa, e donà a l’alguazir lo anell. E Diafebus pres lo home e portà’l-se’n a sa posada, que ja stava en la scala per dar-li la volta. Partit Diafebus de sa posada per anar al palau, lo scuder, cuytadament, se n’anà al monestir de Sanct Francesch e feu-se frare: leixà los perills del món e posà’s al servey de nostre Senyor.

L’endemà aprés de la sentència, lo emperador feu pendre tots los turchs qui de rescat no eren, e tramés-los en altres parts per vendre, ço és, en Venècia, en Cicília, en Roma e en Ytàlia. E los que no podien vendre barataven-los ab armes o cavalls o vitualles, lo que mester havien. L’altre duch se rescatà per LXXX mília ducats venecians; lo fill del duch de Calàbria paguà LV mília ducats. Tots los demés se rescataren. Los qui no tenien de què paguar, fehien sagrament e homenatge de bé servir e lealment: donava’ls armes e cavall e sou, e feÿa’ls anar al camp. Los qui no u volien fer, feÿa’ls molt bé ferrar e feÿa’ls obrar les torres de la ciutat e dins lo palau, de què se n’ennoblí molt tot.

Com lo conestable e Diafebus se havien a partir, lo emperador pres tant del seu tresor com conegué que havia agut del rescat dels presoners, e tramés-lo per ells al capità.

Lo dia ans que partissen, Diafebus tingué sment: com lo emperador se fon retret, ell anà a la cambra de la princessa e la primera que trobà fon Stephania, e feu-li de genoll gran reverència e dix:

–Gentil dama, la mia bona sort és stada de vostra merçé ésser la primera ab qui·m so encontrat. Hauria-us a molta gràcia me fésseu cert de vostra benivolença que la mia demanda fos admesa. Tendria’m per home de bona ventura, si la fortuna m’era tan favorable, me volguésseu fer digne que us pogués ésser lo més acostat servidor, per bé que yo no·n sia digne ne mereixedor, atesa la gran bellea, gràcia e dignitat que la merçé vostra posseheix. Emperò amor és aquella qui eguala les voluntats e a l’indigne fa digne de ésser amat. Com yo us ame sobre totes les dames del món, e per vós ésser dama de tan bon sentiment, la fi de la mia demanda no·m deu ésser denegada. E leixau a part, per vostra virtut, les paraules que preniu, scusant-vos ab la senyora princessa, e aquella preneu en total defensió vostra. Serviu-vos un poch de les mans, stenent-les envers mi en senyal de victòria, perquè al millor cars no us falguen, e haureu feta bona electió. E si lo contrari feu, lo que no és presumidor, reportarà la merçé vostra aquella confusió e vergonya de poch amar, e blasmada per totes les dones d’onor, e totes vos daran per pena que siau desagraduada de tota gentilesa, puix no voleu sentir la glòria que de amor se ateny, condamnant-vos que siau exellada en la ylla dels Pensaments, hon negú jamés troba repòs. E si açò no·m basta, que no·m vullau pendre a merçé, yo publicaré en lo studi de cavalleria a les dones e donzelles totes les requestes que per ma part a vostra senyoria he fetes, e totes vostres cruels e impiadoses respostes. En una part me comdamnau, en altra me dau sentència de vida, demanant a la merçé vostra que davant la iŀlustríssima princessa aquella sia jutge, qual de vós o de mi demana més justa causa.

E donà fi en son parlar.

La virtuosa Stephania, ab cara molt afable, responent, dix:

–Puix la ignorància no és digna de perdó, obriu los hulls, que res no us scusa, e veureu lo que les dones de honor pronunciaran contra vós hi en molta honor mia. E dos contraris no poden star ensemps per la contrarietat que ab si porten. La qual demanda per vós a mi feta, vos offén més que no us fora mester, e requer smena gran per reparar lo passat, majorment si lo juhí dels entenents coneixeran en vós que dieu paraules que contra la honor vostra criden, car veig-vos tan cuytat de pendre vostra libertat. Axí, com crech en alre no pensau, dupte he no vingau en major error en reparar vostres errades en coneixença dels bons, e portar a mi a estendre la mia gonella damunt vostre menyscapte. Per què vull que siau cert en aquesta part no vull fer miracles en resucitar un altre Làtzer, com feu Jhesucrist. Emperò no vull que per açò desespereu de la mia poca amor, car més és que vós no dieu ni podeu pensar, car lo major bé que us conech és ignorància que mostrau haver.

E volent Diafebus satisfer a les rahons desús dites, vench lo cambrer de l’emperador e dix a Diafebus que lo emperador lo demanava. E Diafebus supplicà a Stephania que allí lo volgués sperar, que ell tornaria lo més prest que pogués. La gentil dama respòs que era molt contenta d’esperar-lo.

Com lo emperador veu a Diafebus, dix-li que ell e lo conestable rebessen los diners dels presoners. Dix Diafebus que era content. Aprés preguà molt al gran conestable que·ls volgués rebre, aŀlegant ignorància, que no sabia contar. E lo emperador los manà que ans del dia, que partissen. E Diafebus se’n tornà a la cambra e trobà la sua senyora que stava arrapada en fort pensament, ab les làgremes als hulls, per ço com sabia que lo emperador no·l demanava sinó perquè partís. E Diafebus, qui en tal comport la veu star, pres-la a conortar mostrant que major dolor tenia ell de sa partida que no fehia ella.

E stant en aquest<e>s⁹⁰ consolacions, entrà per la cambra la princessa, que venia de la torre del tresor en camisa e ab faldetes de domàs blanch, ab los cabells tots scampats per les spatles, e feÿa-u per la gran calor que fehia. Com ella veu a Diafebus, volgué-se’n tornar, mas Diafebus li fon tan prop que no la’n leixà tornar.

–Voleu que us digua? —dix la princessa—. De vós no m’i dó res, puix vos tinch en compte de jermà.

Parlà Plaerdemavida e dix:

–Senyora, ¿no veu vostra altesa la cara d’Estephania? ¡Si par que haja bufat al foch! Car tan vermella stà la sua cara com fa la rosa de maig. E yo bé crech que les mans de Diafebus no han stat molt ocioses stant nosaltres alt en la torre. ¡Bé la podíem nosaltres sperar que vingués! Hi ella s’estava açí ab la cosa que més ama. ¡Dolor de costat que·t vingua! Que si yo tingués enamorat, també m’i jugaria com vosaltres feu. Mas so dona exorqua que no tinch res qui bé vulla. Diafebus, senyor, sabeu a qui ame de tot mon cor e vull bé A Ypòlit, patge de Tirant. E si fos cavaller, encara lo volria més.

–Ara yo us promet —dix Diafebus— que·n la primera batailla que yo·m trobe, ell haurà tota la honor de cavalleria.

E stigueren burlant per bon spay. Dix la princessa:

–¿Voleu que us digua, jermà Diafebus? Com bé·n so mesa entorn e bé mirat per tots los cantons del palau, e no veig a Tirant, lo cor me mor. Car si aquell yo podia veure, la mia ànima restaria aconsolada. Mas ab aquest desig pens que·m morré ans que·l veja. Emperò una cosa m’aconorta: que encara que congoixa ne passe, no·m dol, puix ame cavaller valerós, complit de totes virtuts. E la part que més me contenta és per ésser liberal, per, ço com lo gran conestable ha dit que té molt gran despesa. Axí és dels senyors que tenen lo ànimo gran en despendre: en l’estat que·s meten, en aquell deuen perseverar. E per ço com yo veig Tirant que en aquesta terra no té béns ni heretatge, no volria per res menyscabàs de sa honor. Yo li vull ésser com a pare e mare, jermana e filla, com enamorada e muller. E per ço vós, lo meu jermà, li portareu moltes recomandacions e enmig de elles embolicat que negú no u sàpia ni u veja, mija càregua d’or perquè pugua a son plaer despendre. E per ço devallava yo e Plaerdemavida de pesar-ho e posar-ho en sachs. E com serà la hora del sopar, fareu venir de la gent vostra; e si yo no y so, Stephania o Plaerdemavida vos ho daran. E direu-li de ma part no·s deixe de tot lo que sia honor sua, car la honor sua yo tinch per mia. E com aquests haja despés, yo li’n daré més, e no consentiré que ell ni los seus passen fretura de res. E si yo sabia que filant al torn lo podia sostenir en sa honor, de tot cert ho faria; o ab sanch de la mia persona lo pogués pujar en lo més superlatiu grau, de molt bon grat ho faria sí m’ajut Déu. Car la fi de les coses sdevenidores és remesa a la fortuna e de un bé naix principi d’altre e la mia condició tira totes les coses a la sua sabor. E per ço he fet yo que lo senyor emperador li done títol de comte. E ja veu què·m dix l’altre dia la Viuda Reposada, que ella sabia que yo amava a Tirant, que li fes gràcia del títol que tenia. Tots los dies de ma vida seré en recort de aquell mot que·m dix. En son testament me leixà una tia que yo tenia un comtat qui·s nomena de Sanct Àngel, e per ço yo vull que Tirant l’aja, que·s nomene comte de Sanct Àngel. Almenys, si senten o saben yo ame a Tirant, serà gran scusació mia: diran que ame un comte; car la mia confiança posada stà en sa valor.

Hoynt dir Diafebus a la princessa paraules de tanta amor, stigué molt admirat e dix:

–Per mon Déu, senyora, yo no·m sent bastant en regraciar ne satisfer a les honors e prosperitats que la majestat vostra fa a Tirant, per bé que lo meréixer de Tirant sia molt e mereix molt majors coses que no són aquestes, per ses virtuts. Mas ab la gràcia e molta amor que la celsitut vostra ho ha dit, deu ésser pres en molt major stima que no és, car diu lo proverbi que no dona qui ha, mas qui u ha acostumat. Car yo veig que les gràcies són tals segons d’on proceheixen, e lo qui a vostra altesa porà atényer serà benaventurat. E per ço vos demande gràcia que yo, per part de aquell famós cavaller, vos bese les mans e los peus, e aprés, per tots quants som de la parentela.

No pogué més detenir-se Stephania que no parlàs per la molta passió de amor que tenia, e dix: —No·m deté lo partir per anar-me’n ab Diafebus sinó vergonya, la qual vergonya proceheix de menyscapte de gentilesa, car la infàmia que en ma honor faria no seria de neguna stima entre los bons, puix ab licència de vostra altesa ho fes, car, ab veritat, enveja m’a fet del que feu per aquell gloriós mestre seu, Tirant lo bo. Donchs yo dech emitar la exceŀlència vostra, que faça donació de tot quant he a Diafebus, qui açí present és.

E levà’s de allí hon stava e entrà-se’n dins la sua cambra. E scriví un albarà e posà’l-se en los pits e tornà en la cambra hon era la princessa.

En aquest spay que Stephania era anada per scriure, Diafebus suplicà molt a la princessa que la y deixà’s besar. E la princessa jamés hi volgué consentir ne atorguar-lo-y. E Diafebus tornà dir a la princessa:

–Senyora, puix les nostres voluntats són contràries, rahonablament se deu seguir que u sien les obres. E de açò ve lo que·s diu, que quant hu no vol dos no·s discorden. Axí ne poria pendre a nosaltres, a gran culpa de la majestat vostra, si ja de lenguatge no mudau. Fins açí vos so stat servidor afectat, car si la altesa vostra me agués comprat per catiu, no poguéreu manar més en mi que ara feýeu. ¡E com anava yo ab los hulls enbenats! ¡Car si cent vides tingués, com no tingua sinó una, totes cent les aventurara sols per fer a la majestat vostra algun servir, per gran perill que y fos! E la celsitut vostra no voler-me contentar lo sperit de libertat de una poca de fruyta Cercau de açí avant altre jermà e servidor qui us serveisca a sa despesa. E no pense més la altesa vostra que jamés digua res a Tirant de part vostra, ni menys li portaré los diners. E per prest que sia al camp, pendré son comiat e tornaré en la mia terra. Emperò, encara vos dolreu algun dia de la mia absència.

E stant en la fi de aquestes rahons, lo emperador entrà per la cambra e dix a Diafebus per què no desempatxava en metre’s a punt, que ans del dia fossen partits.

–Senyor —dix Diafebus—, ara en aquest punt vinch de la posada e tots stam prests per partir.

E lo emperador lo tragué de la cambra e portà’l pasejant per lo palau, a ell hi al conestable, recordant-los del que tenien a fer.

–¡Ay, trista de mi! —dix la princessa—. ¡En quant s’és enfelonit Diafebus! Hi pens que ja no volrà fer res per mi. Bé és mala sort mia que tots aquests franceses són mig desesperats. Tu, Stephania, pregua’l-ne per amor de mi que no stigua axí felló.

–Yo bé u faré —dix Stephania.

Parlà Plaerdemavida e dix:

–¡O, bé sou stranya senyora! ¡En temps de tan gran necessitat de guerra, no sapiau conservar la amistat dels cavallers! Posen los béns e les persones en defensió de vostra altesa e de tot lo imperi e, ¿per un besar vos feu tant d’oyr? ¿Quin mal és lo besar? Que ells en França no·n fan més menció que si·s donaven la mà. E si a vós volien besar, ho deuríeu consentir, e encara si us posaven les mans davall les faldes, en aquest temps de gran necessitat. E aprés que siau en tranquiŀle pau, fer del vici virtut. ¡Bona dona, bona dona, enganada anau! En temps de guerra s’i requiren armes, que en temps de pau no y cal balestes.

En aquestes rahons no y era Stephania, mas la princessa anà a la cambra hon era e preguà-la molt que·l fes venir.

–Car yo tinch gran dupte que no se’n vaja axí com ha dit. E si ell se’n va, no serà gran admiració que Tirant se’n vaja per amor de ell. E si aquell virtuós no se n’anava per amor de mi, hirien-se’n molts dels altres, e pensant-nos guanyar, perdrem massa.

–¿Voleu fer bé, senyora? —dix Plaerdemavida—. No y trametau negú, sinó vostra altesa hi vaja en scusa de veure lo emperador. E posareu-los en noves, e tan prest li passarà la fellonia.

La princessa anà prestament hon era son pare e trobà’ls en parlament. Com bé agueren parlat, la princessa pres per la mà a Diafebus e preguà’l molt no stigués enujat de res. Respòs Diafebus:

–Senyora, totes les speriències que fer se poden he asajat a vostra altesa. Reconexent bona fe, creÿa vos acordaríeu ab mi a perills sdevenidors per ésser incerts, car tals coses com aquestes més stan en contentació de vista que en obra. A la majestat vostra n’a pres axí com a sent Pere, que fogint per no morir en Roma, per la aparició tornà, coneixent son defalt mijançant voler d’altri. De dues coses seguir-i la una: besar o comiat. Atesa ma voluntat, de mi poreu manar just o injust.

–Si vergonya aconseguida per mals actes fos honor —dix la princessa—, yo seria la més benaventurada donzella del món en consentir lo que molts desigen. En contrari, si honor procuràs vergonya, no sereu de res envergonyit, com no hajau volgut sperar aquell qui té la mia ànima cativa, de aquelles paraules que tant vostre honor criden: ¡besar, besar!

Acabant la princessa les darreres paraules, Diafebus donà dels genolls en la dura terra e besà-li la mà. E acostà’s a Stephania e besà-la tres voltes en la boca a honor de la sancta Trinitat. Parlà Stephania e dix:

–Puix ab tan gran sforç e requesta vostra, e per manament de ma senyora, yo us he besat, vull que a voluntat mia prengau possessió de mi, però de la cinta amunt.

E Diafebus no fon gens pereós. Posà-li de continent les mans als pits tocant-li les mamelles e tot lo que pogué. E trobà-li lo albarà, e pensant que fos letra de algun altre enamorat, estigué parat, sens negun recort.

–Legiu lo que trobareu aquí scrit —dix Stephania—. E no stigau alienat ne ab tan gran pensament, per ço que los entenents no pensen sia tolt lo ver juhí per lo qual vos condamnau, que teniu causa de sospita.

La excelsa princessa pres l’albarà de la mà de Diafebus e legí aquell, lo qual era del tenor següent.

CAPÍTOL CXLVII

L’ALBARÀ QUE FEU STEPHANIA DE MACEDÒNIA A DIAFEBUS

«De tots jorns nos mostra speriència quant natura ha sàviament ordenat ses coses per los gloriosos passats. Havent atesa libertat de fer de mi lo que vull, tenguda aquella honestat que sol ésser dada a donzelles, veuran e sabran en aquest albarà com yo, Stephania de Macedònia, filla de l’iŀlustre príncep Rubert, duch de Macedònia, de grat e de certa sciència, no constreta ni forçada, tenint Déu davant los meus hulls e los sancts Avangelis de les mies mans corporalmant tocats, promet a vós, Diafebus de Muntalt, <e>⁹¹ ab paraules de present prench a vós per marit e senyor, e done-us mon cors liberalment, sens frau ni engan negú. E port-vos en contemplació de matrimoni lo sobredit ducat de Macedònia ab tots los drets a ell pertanyents; més, vos porte CX mília ducats venecians, e més, III mília marchs de argent obrat, joyes, robes per la majestat del senyor emperador ab los de son sacre consell stimades LXXXIII mília ducats; e més, vos porte la mia persona, que stime més.

E si contra res d’açò venia ni·m pot ésser provat, vull ésser encorreguda per falsa e fementida, e no·m puga alegrar ni ajudar de neguna ley que los nostres emperadors passats ni presents, hoc encara los de Roma, renunciant an aquella ley que feu aquell gloriós emperador Július Cèsar, a qual se nomena ley de més valer, la qual és en favor de donzelles, viudes e pubiles. E més, renuncie al dret de cavalleria: no sia negun cavaller qui en camp per mi entre ni dona que·m gose rahonar, ans me puguen clavar la mà ab la cerimònia entre cavallers e dones d’onor acostumada.

E per ço que major fe hi sia dada, pose lo meu propi nom sots signat ab sanch de la mia persona.

stephania de macedònia»

CAPÍTOL CXLVIII

COM DIAFEBUS PRES COMIAT DE L’EMPERADOR E DE LES DAMES PER TORNAR AL CAMP

Aquesta Stephania no era filla de aquest duch. Son pare fon gloriós príncep e valentíssim cavaller molt rich; era cosín germà de l’emperador e no tenia sinó aquesta filla. Com se morí deixà-li lo ducat, que com fos de XIII anys manà en son testament que li fos donat. La mare de aquesta restà dona poderosa, tudora e curadora ab lo emperador ensemps. Aquesta, per haver fills, pres lo comte d’Albí per marit, e aquell intitulà’s duch de Macedònia. Aquesta donzella havia en aquell cars complits XIIII anys.

Venint la nit que tots estaven en orde per partir, Diafebus, més content que dir no·s poria, a la hora que la princessa li havia asignada, tramés per la moneda. E com la tingué en sa posada, en lo spay que la gent s’armava ell tornà al palau per pendre licència de l’emperador e de totes les dames, en special d’Estephania, a la qual preguà que, com seria absent, fos en recort de ell.

–Ay, Diafebus e senyor de mi —dix Stephania—. Lo bé de aquest món tot stà en fe. ¿E no veu vós en lo sanct Evangeli que diu: «Beneyts seran aquell qui no·m veuran e creuran»? Vós me veu e no creheu. Ajau açò de mi: més part hi teniu que totes les persones del món. E besant-lo moltes veguades a la partida, davant la princessa e Plaerdemavida. A la partida foren scampades moltes làgremes ensemps misclades, car aquest és lo costum de aquells qui bé·s volen. E donà dels genolls en la dura terra, besant les mans a la princessa de part de aquell virtuós Tirant e de la sua. Com ell fon al cap de la scala, Stephania cuytà devers ell e dix-li:

–Perquè us recort de mi.

Levà’s una grossa cadena de or que portava al coll e donà-la-y.

–Senyora —dix Diafebus—, tal penyora tinch vostra. Si mil hores havia en lo dia, cascuna hora per si seria en recort de la merçé vostra.

E tornà-la a besar altra veguada e feu son camí envers la posada. E feu prestament carregar les adzembles e tots pujaren a cavall a les dues hores de la nit, e partí ell hi lo conestable. Havien supplicat a l’emperador les naus e les galeres portassen vitualles al camp. Arribats que foren ab Tirant, no fon poch lo plaer que pres en llur venguda. Lo conestable ensemps ab Diafebus donaren los diners dels presoners al capità. E aquell feu venir los comtes qui altra veguada havien repartit los diners e altres coses com armes e roçins. Com tot açò fon fet, Diafebus recità a Tirant tot lo que s’era seguit, e los diners que li portava.

Tirant de res no agué major consolació com de l’albarà que veu scrit de mà d’Estephania, e lo seu nom com era scrit ab la sua sanch. Dix Diafebus:

–¿No sabeu com ho ha fet? Ligà’s lo dit ab un fil fort e lo dit inflà’s, e ab una agulla punxà’s lo dit e prestament n’ixqué sanch.

–Ara —dix Tirant— haurem guanyada una sentència envers ma senyora, puix aquella galant Stephania serà de part nostra.

Dix Diafebus:

–¿Voleu que pesem quant or nos ha donat?

Fon pesat e trobaren-hi dos quintals tots en ducats.

–Més m’a donat —dix Diafebus— que sa altesa no·m dix, com la mija càrregua no és sinó quintar e mig. Axí és dels grans senyors, dels qui tenen lo cor valerós, que donen més que no prometen. Deixem-los star e vejam què s’i fa en lo camp.

Aprés que lo gran conestable e Diafebus foren partits, los turchs staven molt desesperats com dues voltes eren stats desbaratats, maldient del món e de la fortuna, qui en tanta dolor los havia posats, com trobassen per compte los fallien, entre morts e presos, més de cent mília hòmens. E stant ab aquesta ira tingueren consell en quina forma porien dar mort a Tirant; perquè fon deliberat que lo rey de Egipte, per ço com era molt entés e en les armes més destre que negú de tots los altres, e dels moros millor, de II celles molt bon cavalcador, armava’s a la nostrada segons en Ytàlia se acostuma fer, ab sos penatxos e los cavalls encubertats, agueren de acort que ell vingués al camp dels crestians. E tramés un trompeta a Tirant. Com fon a la vora del riu, feu son senyal posant una tovallola en una canya que portava, e los del camp prestament li respongueren per aquell mateix senyal. E passaren-lo, per manament de Tirant, ab la petita barca que tenien deçà. Com fon davant lo capità, demanà salconduyt per al rey de Egipte e X ab ell. E lo capità fon content de atorgar-lo.

L’endemà vench lo rey, e Tirant ab tots los grans senyors lo anaren a recebir a la vora del riu, e li feren molta honor segons de rey se pertany; lo qual venia armat, e tal se trobà lo capità e tots los seus. Lo rey portava molt rica sobrevesta, tota de or e de perles, e lo capità portava la camisa, sobre les armes, que sa senyora li havia dat. Lo capità feu pendre dos moros dels qui eren venguts ab lo rey, e feu-los portar a la sua tenda perquè matassen cent parells de capons e gallines que tenia. E feu-li aparellar molt bé a dinar aroç e cuscusó e molts altres potatges que havien aparellat. Feren-lo molt bon servir a la real. E aturà allí tot lo dia e la nit fins a l’endemà. E mirà tot lo camp e lo comport de aquell. Com veu tanta gent a cavall, demanà aquella gent per què staven tant a cavall. Respòs lo capità:

–Senyor, aquells stan allí per festejar-vos.

–Si nosaltres ho aguéssem fet axí —dix lo rey-com tu fas, no agueres romput lo nostre camp. E per ço desig la tua mort, car en gran dolor e congoixa nos has posats per la gent que·ns has presa e los qui són anats riu avall, que llurs corsos no han rebut sepultura. E per ço tinch a tu en gran hoy de tot mon cor, justament, sens admiració alguna. Car no és justa cosa ni rahonable que yo degua amar aquell qui·m persegueix de hoy capital en brogit de semblant guerra, car de guerra null temps no procehex amor. Per què·t notifich que per les mies mans tens a morir de mort amargosa, per ço com la tua pròpia natura és de crueldat, que dónes mort a qui no la mereix. E poden dir tots aquells a qui lo dan toca que aquest est lo més desaventurat cavaller, en lo més alt superlatiu grau de crueldat, confús e abatut molt més que dir no·s poria.

Respòs Tirant en stil de semblants paraules:

–Lo meneg de vostra lengua me par ésser molt fort, e axí u deu passar per los mals com per los bons, hoc encara per l’estat dels cominals. E per ço yo spletaré la mia taillant spasa ponint aquells qui han seguit vostra mala secta. E no vull ab vós contendre de paraules deshonestes, majorment stant dins la mia tenda.

Lo rey volgué satisfer, e Tirant ixqué fora de la tenda, e lo rey se’n tornà al seu camp. L’endemà ajustà consell de tots los grans senyors, reys, duchs, comtes e tots los crestians, e posaren-se enmig de una gran praderia. Com tots foren ajustats, lo rey de Egipte feu principi a paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CXLIX

COM LO REY DE EGIPTE TORNÀ LA RESPOSTA QUE TIRANT LI HAVIA FETA ALS GRANS SENYORS MOROS

–Seguint lo costum de aquells que lo offici de la lengua davant les mans posen, yo no so de tal metaill, ans me plau comanar a les mans los actes virils e remetre’ls a la fortuna pròspera o adversa, les tals coses que los bons cavallers han acostumat fer, e resta en ells la honor de la mundana glòria. E per ço, magnànims senyors, vos vull significar la bona pràtica que tenen los crestians ésser molt bona, com haja vist nit e dia gent a peu e a cavall guardant tostemps lo camp. E per res al món no·ls poríem esvayr axí com ells han fet a nosaltres. Des que aquest capità és vengut, ha posat en gran orde tota la gent.

Dix lo soldà:

–A vostre parer, ¿quanta gent poden ésser de peu e de cavall?

–Senyor, yo pens —dix lo rey— que los de peu no bastan a XLV mília e los de cavall seran X mília, e no y basten encara. Ells són pochs, mas lo gran orde que ells tenen ara de present és molt gran, car bé sap la senyoria vostra e tots los que allí són, com lo duch de Macedònia era capità, per lo mal orde que dava e per no entendre la guerra, tostemps era vençut e nosaltres vencedors. E si aquest diable de home no fos vengut de la França, ja fórem dins los palaus de Constantinoble, e de la sua sglésia, que tan bella és, n’aguérem fet mesquita; lo emperador aguérem mort, sa muller e sa filla foren sclaves, e totes les altres donzelles ab elles ensemps, a la senyoria de nosaltres. E ara no porem axí fer si aquest capità viu molt. E venint a l’efecte del que vull dir, no és possible nosaltres lo puguam matar o apresonar sinó en aquesta manera, com ell no vendrà a batailla ab nosaltres, sinó a tot son avantatge per lo poder gran que nosaltres tenim més que no ell. Si vosaltres teniu per bo yo·l requerís de batailla a tota ultrança, de la mia persona a la sua, ell és molt animós cavaller, no serà menys no accepte la batailla. E com serà açí, ens combatrem, e vosaltres coneixereu yo haja lo millor, deixau-nos combatre que yo·l mataré. E si és cars ell pogués més de mi, de un troç luny tiren-li ab fletxes e muyra en tot cars del món ell hi tots quants ab ell vendran.

Tots ells tingueren per bo lo que lo rey havia dit. Finat lo consell, lo rey de Egipte se n’entrà en la sua tenda e pres-se a ordenar una letra.

Lo soldà tenia un servidor que s’havia criat de molt poca edat —lo qual era stat crestià e natural de la ciutat de Famagosta, qui és en Chipre—, e fon pres en mar per una fusta de moros, e per la poca edat e discreció que tenia feren-lo tornar moro. Aquest, com fon en perfeta edat, avent natural conexença ésser millor la ley crestiana que no la secta mafomètica, deliberà de tornar a la bona part, e posà-u en execució en aquesta forma: lo moro se posà molt en orde de belles armes e un ginet molt bo, e feu la via del pont de pedra hon stava lo senyor de Malvehí. Com fon prop lo pont quasi ab un tir de balesta, posà la tocha que portava al cap de la lança e feu senyal de segur. E los del castell veren que no venia sinó hu tot sol; respongueren al senyal asegurant-lo.

Com lo moro fon prop, un balester qui no havia res vist del segur que·l senyor de Malvehí havia fet, tirà-li un passador e nafrà-li lo ginet.

–¡O, senyors! —dix lo moro—. ¿Tan poca fe haurà en vosaltres que sobre segur mateu a mi o a mon cavall?

Desplagué-li molt al senyor de Malvehí, e feu-lo descavalcar e curaren-li lo roçí, e promés-li que si moria que li’n daria un altre millor. Lo moro dix com venia allí per fer-se crestià, e que volria parlar molt ab lo gran capità. E volia, si a ell era plasent, volgués ésser son padrí, e que si parlava ab ell l’avisaria de moltes coses qui serien en gran honor sua e útil de la sua persona. Restaren de acort que l’endemà tornàs allí e que lo senyor de Malvehí trametria a preguar a Tirant vengués allí. E lo moro, molt content, tornà-se’n al camp e mostrà lo seu cavall al soldà e als menescals perquè·l guarissen. E lo soldà demanà-li d’on venia e com era stat nafrat lo seu roçí.

Lo moro, responent, dix:

–Senyor, yo aný devers lo pont per ço com me enujava açí. E de un gran troç luny yo viu un crestià a cavall, e fiu la sua via e ell m’esperà. Com fuy prop de ell, tirà’m aquest passador, e yo fermí fort dels esperons al ginet e aconseguí’l, e d’encontre l’enderoquí a terra del cavall. E prestament fuy descavalcat per tolre-li la vida e ell, agenollat, demanà’m perdó. La mia pròpia natura és inclinada més a perdonar que altra cosa, e som restats en molt gran amistat; à’m promés sobre sa fe, de avisar-me tot quant en lo camp dels crestians se farà.

–¡O, que bona nova és stada per a mi —dix lo soldà—, que yo pugua saber què s’i fa en lo camp dels crestians! Prech-te en tot cars del món tu y vulles tornar demà, e sentiràs què volran fer: si speraran batailla o si se n’hiran dins la ciutat de Constantinoble.

E ell atorguà tot quant li dix. L’endemà ell lo solicità que tornàs al castel per parlar ab son amich. Com al moro li paregué hora de partir, ell pres un ginet dels millors que·l soldà tenia e feu la via del pont. E, fet son senyal, ell entrà dins lo castell, e per tots fon rebut ab molta honor. E no passà molt spay que fon aquí Tirant, e feu molta honor al senyor de Malvehí e a son fill. Aprés entraren dins una cambra hon era la senyora de Malvehí, qui stava a rahons ab lo moro. Com Tirant agué abraçada la senyora, feu honor al moro. E lo moro li dix com venia per fer-se crestià, cognoxent ab natural rahó la veritat de la fe, e supplicava’l que fos de sa merçé que·l volgués acceptar per servidor.

–E significh a la senyoria vostra com per lo consell han determenat que demà o l’altre vos serà tramesa una letra de batailla. Emperò guardau, senyor, que en negun cars del món no accepteu la batailla perquè no us porà ésser profitosa, sinó en gran dan de la vostra persona e de tots quants ab vós hiran.

Tirant li regracià molt lo bon avís, e que era molt content de acceptar-lo per servidor afectat. Anaren a la sglésia e allí rebé lo sanct baptisme ab molta devoció. E volgué Tirant e lo fill del senyor de Malvehí fossen padrins, e la senyora fon padrina. E posaren-li nom Ciprés de Paternó. Com lo agueren batejat, dix:

–Senyor, yo he rebut per gràcia de nostre Senyor lo sanct baptisme e·m tinch per verdader crestià, e en aquesta sancta fe vull viure e morir. Si la senyoria vostra vol que yo ature per servir-vos, ho faré de molt bona voluntat; si volreu que torne al camp e cascun dia vos avise de tot lo que s’i farà, no ha negú en tot lo nostre camp qui més hi sàpia que yo, per ço com tots los consells se tenen en la tenda del soldà e tot ho poch bé saber, com yo sia hu dels del consell.

Lavors Tirant li donà d’estrenes una cadena de or que portava; e lo fill del senyor de Malvehí li donà XL ducats; e la senyora li donà un diamà de vàlua de XXV ducats. E com ell ho tingué en son poder, acomanà-u tot a la senyora de Malvehí que lo y guardàs.

E Tirant lo preguà molt que se’n tornàs al camp e que avisàs tan sovint com pogués al senyor de Malvehí de tot lo que·ls turchs tenien al cor de fer, que aquell l’avisaria al seu camp. Ciprés de Paternó respòs:

–Egregi capità e senyor meu, no pense la merçé vostra ne dupte de mi negun mal, car per la fe que so crestià, yo us seré axí leal com si tota ma vida m’aguésseu criat. Emperò bé conech que no teniu rahó de molt fiar de mi per yo ésser stat moro, mas en l’esdevenidor coneixereu en mi quanta serà la fermetat ne l’amor que us porte. Encara, senyor capità, suplich a la senyoria vostra me façau gràcia, si teniu neguna manera de confits, me’n vullau donar per ço que·n faça present al soldà, lo qual és molt gran menjador de aquestes coses e semblants, e ab aquesta scusa poré anar e venir, que no pensaran negun mal de mi.

Dix lo senyor de Malvehí:

–Yo us ne poré dar.

Feu portar allí dàtils e confits, e feu fer coŀlació a tots e donà a Ciprés de Paternó una capça de confits e dels dàtils. E aquell se partí molt content de ells.

Com fo davant lo soldà, demanà-li de noves dels crestians. Aquell respòs que lo seu amich li havia dit que no havien en voluntat de partir de allí.

–Fins a tant que la senyoria vostra mude lo camp d’açí. E à’m dat, senyor, aquests dàtils e confits.

E lo soldà pres molt gran plaer en lo que havia portat e molt sovint lo y fehia anar. E aquell havisava de tot lo que sabia al senyor de Malvehí. E aquell anava a Tirant o lo y trametia a dir, e al capità li eren molt plasents <s>emblants⁹² avisos.

Aquest Ciprés de Paternó feu conjuració de rebeŀlió contra lo soldà.

Lo rey de Egipte, com agué ordenada la letra de batailla, pres un trompeta e donà-la-y, e manà-li que la portàs a Tirant, capità dels grechs, la qual era del tenor següent.

CAPÍTOL CL

LETRA DE BATAILLA TRAMESA PER LO REY DE EGIPTE A TIRANT LO BLANCH

«Abenamar, per la permissió e voluntat de Déu, rey de Egipte e vencedor de tres reys en batailla campal, e cascú per si, ço és a saber, lo poderós rey de Feç, lo virtuós rey de Botgia, e lo pròsper rey de Tremicé; a tu, Tirant lo Blanch, capità dels grechs.

»Deixant tota longuea de paraules perquè pus clara speriènçia sia ver testimoni entre tu e mi, a la qual la fortuna serà favorable, puxa haver manera de glorejar-se en lo dan e desonor de l’altre. Sobre les tues armes he vist portar àbit de donzella: mostres, segons lo senyal, ésser enamorat de ella. E perquè yo pugua complir un vot que fiu davant ma senyora, remet lo dit vot a la casa de nostre sanct propheta Mafoma, là hon lo seu gloriós cors jau, ço és, en Mecha, de requerir de batailla a tota ultrança rey o fill de aquell o lo major capità dels crestians. E per ço requir a tu per fer servey a la donzella de qui so, e sia quiti de mon vot, si hi gosaràs venir, de matar-te o de leixar-te dins la liça vençut o fementit. E provaré ma veritat públicament ab les mies mans, e tu, virtuosament vulles defendre ta honor, com la donzella de qui so sia en major grau de bellea e de virtuts de linatge acompanyada que la tua. E lo teu cap, com a vençut, trametré en present a la sua senyoria. E si lo teu ànimo porà comportar veure aquest càlzer de la batailla, seré molt content de la tua persona a la mia s’aja purguar.

»Emperò, atorgant tu bona fe per aquest cars, no tenint ànimo de gosar-te combatre ab mi, hauré a venir en altre cap, e no gos dir aquell spaventable mot tan vergonyós per aquells qui amen sa honor. E tot cavaller se’n deu defendre e no restar en openió de gents, de senyores e donzelles menyscabat de ta honor e fama. Forçat és que u digua, ço és a saber: ab gran maldat e pus propi parlar, tració, has esvaït dos veguades lo nostre camp ab tanta infàmia en ta honor casi inreparable. E per ço, del meu bon dret surt una bona sperança obtesa e desijada, e açò dich a fi que acte criminal en surta si veure’l gosareu, car Déu omnipotent no permetrà que tan leig crim com és aquest reste en lo món inponit.

»Yo, a ma requesta, sostenint la veritat, te combatré lo meu cors contra lo teu, a peu o a cavall, segons per ton avantatge ho volràs divisar, davant jutge competent, combatent-nos per tantes jornades fins lo hu de tu o de mi reste mort, per ço que de lo teu cap pugua fer present d’ell a la senyora de qui so. E si a la present me volràs respondre donant o fent donar ta resposta a Egipte, trompeta meu, yo l’hauré per rebuda, lo qual basta per a concordar-nos e portar la nostra batailla a la fi que yo desige.

Dada en lo nostre camp de la platga oriental, lo primer de la Luna. E pos açí mon signe.

rey de egipte»

CAPÍTOL CLI

COM TIRANT DEMANÀ DE CONSELL ALS GRANS SENYORS DEL SEU CAMP

Com Tirant agué vista la letra e lo contengut en aquella, ajustà tots los cavallers del camp e preguà’ls que·l consellassen què faria, ne si faria resposta a la letra. E si fehia resposta, quina tema pendria, e si acceptaria la batailla o no. Parlà primer lo duch de Macedònia e dix:

–A mi par que li deveu respondre per lo rim mateix, car segons canta lo capellà, sí respon l’ascolà. Aquesta letra, comté II caps, lo primer és de la donzella, lo segon és del cars de tració. Venint al primer, aquest és enamorat de la filla del Gran Turch e diu-se que és bella donzella, e lo pare la y ha promesa dar per muller com la guerra serà finida. Vejau vós en vostra terra si amau donzella de gran stat, per ço com en sa letra diu donzella de gran linatge, no entràsseu en batailla si no teníeu tota la justícia de vostra part, com nostre Senyor mostra grans miracles en les batailles.

–Senyor —dix Tirant—, en nostra terra yo amava una viuda, però volien dir ésser donzella. E yo amava-la per matrimoni hi pens ella a mi, e donà’m aquesta camisa. E des que de sa senyoria partí, en quants fets d’armes me so trobat, tostemps la he portada. Respòs lo duch de Pera:

–Al parer meu no y basta tot lo que haveu dit. Aquesta és filla del Gran Ca e té VI reys sots si; ell és més que rey e no és tan gran com lo soldà, mas és senyor de moltes terres e regnes e lo Gran Carmany és son vasall. ¿E sabeu aquest Carmany quanta terra senyoreja? Més que no és tota la França e tota la Hispanya alta hi baixa. E per ço u dich, perquè so stat en la sua terra anant en Hierusalem. Aprés fuy mogut de devoció, aní a Sanct Jaume de Galícia e passí per tota la Hispanya. Per què so de parer, perquè vostra querela fos més justa, en vostre enteniment fantasiàseu de ésser enamorat de la princessa, nostra senyora. Lavors, vostra querela seria justa e bona, en aquesta part l’avançaríeu en dignitat hi en totes coses. E açò vos done yo de consell, car yo crech que aquesta senyora no ha par en lo món.

–No volria —dix Tirant— lo senyor emperador qualque sospita carregosa pensàs de mi.

Dix lo duch de Sinòpoli:

–¿Quin greuge porà pendre lo emperador <de>⁹³ ço que es fa justament e sens engan de difamació? Yo sé bé que ell ho pendrà en plaer.

–Posat cars que la majestat sua hi prengués plaer —dix Tirant—, ¿com ho farem de la senyora princessa, si hi trobarà enuig per yo ésser stranger de poca condició, sens títol negú?

Respòs lo duch de Casàndria:

–No és dona ni donzella no s’o tingua a gran glòria que sia amada de grans e de pochs. Aquesta senyora és de tan gran sentiment que coneixeria lo bon zell per què·s fa: en si se’n glorejarà.

–¿Qui porà mudar aquell orde que Déu ha mes en les coses? —dix lo duch de Monsanct—. No és cosa nova un rey ésser enamorat de una sotil donzella; per contrari, una gran reyna de un pobre gentilom e desconéixer-ne pare e mare e los més de sa natura. Aquesta té gràcia ab honestat complida e no se enujerà de res que façau ne digau.

Dix lo marqués de Sanct Jordi:

–Capità, vós mostrau que ignorància és vostra guia. E sabut és entre los tals cavallers per amor han fet molts fets d’armes, per amor de donzelles qui resplandeixen en lo món de gloriosa fama. En aquesta habita dignitat e senyoria. Qui oblida lo passat oblida a si mateix.

Dix lo marqués de Ferrara:

–No ha res en lo món que sia més plasent a la dona que és lo amor de l’home. E per ço no li trauríeu lo peu del tapí que li poguésseu fer mal. E per ço porta ella en si exceŀlència e virtut e pendrà plaer que u façau.

–Tots som fills de Adam e de Eva, dix lo marqués de Peixcara. És ver que fills són stats de aquells, que són venguts a damnació, altres a salvació. Però de ma crehença dich: si lo nostre capità és vencedor ab lo nom de la princessa, serà dels salvats; e posat cars li posàs les mans davall les faldes, no·n trauria sinó honor e amor, d’açò que va vestida.

Tirant feu pendre tots aquests vots e posar per scrit al secretari perquè fossen tramesos ab la letra ensemps a l’emperador, per ço que si res de mal dehia fos dada la culpa als altres e no a ell. Agut son consell, se n’anà a la sua tenda e feu resposta a la letra del rey de Egipte, la qual era del tenor següent.

CAPÍTOL CLII

RESPOSTA A LA LETRA DE BATAILLA DEL REY DE EGIPTE PER LO CAPITÀ TIRANT

«No leva en res la propietat de verdader si atényer poreu bona coneixença: ab tals paraules pensa<nt>⁹⁴ portar enganosa crehença se’n mostre lo ver. Per tal yo, Tirant lo Blanch, vencedor e destroÿdor de la gent pagana de aquell famós e gran soldà de Babilònia, hoc encara del senyor de Turquia, a tu, rey de Egipte, significh:

»Com per la tua trompeta he rebuda una letra tua en què·m dius haver-me vist portar sobre les armes àbit de donzella, e, perquè poguesses complir un vot que tens fet, requirs a mi de batailla a tota ultrança, com de la donzella de qui est enamorat sia més virtuosa e més bella que la que yo ame.

»Dich, primerament: del vot que has fet, has encativada ta honor e fama. E més propi fora que haguesses votat d’estar X anys en la casa de Mecha fent smena de tos peccats, los quals són abominables a Déu e al món. A tot lo món és cert e manifest que la donzella de qui yo·m nomene servidor en lo món no ha par, axí en bellea, en dignitat e exceŀlència virtuosa, més que tot altra; de linatge, gràcia e saber exceŀleix a totes quantes n’a en lo món. Sabut és com tu ames la filla del Gran Turch e yo la de l’emperador. La tua, mora; la mia, crestiana. La tua té sisma e la mia crisma. Per tot, seria aquesta jutgada per millor e de major dignitat, que la tua no seria digna de descalçar-li la sabata del seu peu a la sua gran exceŀlència.

»E dius que lo meu cap, com a vençut trametràs en present a la donzella de qui est. Responch-te que a present no y consent, car fretura·m faria per a vençre a tu e als teus. Posat cars fos axí com dius, tal present no deu haver loch ni deu ésser do de gran preu, per ço com seria d’ome vençut. Però yo prometí a la majestat de la senyora princessa, yo venint en vista de vosaltres, vençre IIII batailles, e la çinquena apresonar un rey e portar-lo davant sa majestat. E ab lo braç armat li faré present de la mia spasa, per ço com serà d’ome vençedor. E no és dona ni donzella que sia de valor te degua tenir en stima de res, per ço que fas present de cosa morta e de vençut, e yo no la faç sinó de vençedor.

»Venint a l’efecte del que vull dir, dius yo haver desconfit II voltes lo vostre camp ab maldat e tració. Dich: lo emperador romà feu I ley dient, qualsevulla qui nomenàs a l’altre traÿdor, respongués que mentia. E açò·t do per resposta. Però la tua boca bandejada és de veritat, e perquè sia vista en tot la culpa del teu mal parlar, car ço que yo he fet és stat fet justament e bona —conegut per cavallers entesos, aquells qui d’armes saben—, hoc encara les dones de honor ho diran, si·n seran demanades, que yo no he feta tració neguna, ans he seguit aquell gentil stil e costum que orde de cavalleria demana en semblants fets de guerra. E si yo, per abtea e per ésser més destre que vosaltres <he vençut,>⁹⁵ ¿quina infàmia me pot ésser aplicada en ma honor hi fama? Si yo agués feta alguna obligació de paraula o per scrit, en tal cars hauria loch la tua demanda.

»Per què yo, Tirant lo Blanch, en nom de nostre Senyor e de la sua sacratíssima Mare, e de madama Carmesina, defenent mon dret, ma honor e fama, accepte vostra requesta a tota ultrança. Per la facultat per dret d’armes a mi com a request és dada, encara per tu a mi atorguada, divís fer la batailla a cavall, ab armes defensives cascú a sa voluntat, tals com són acostumades de portar en guerra, sens falsa maestria. Les armes offensives, una lança de larguària de XIIII palms, la gruxa cascú a sa voluntat, lo ferro de larguària de IIII dits, perquè no·s pugua rompre, e spasa de V palms del pom fins a la punta, acha de una mà, dagua de tres palms e mig; los cavalls encubertats de ço que cascú mills li parrà, de cubertes de cuyro o de loria, testera de açer, sens spasa en altra maestria, sella de guerra ab streps desligats.

»Concordes de nostra batailla, venint al jutge, dieu competent: ¿qui serà dit jutge competent? ¿Ton rey a qui est tengut de feeltat? E sí·m seria yo al meu, e tu moro e yo crestià, ¿qui serà aquest jutge competent? Si vols dir: anem per lo món a cercar jutge, açò poràs tu bé fer, car yo no u poria fer, que agués a leixar lo govern de tants duchs, comtes e marquesos, los quals són sots la mia capitania, e yo so cavaller que no·m contente d’armes hon és duptosa la execució. Si vols dir: lo soldà la’ns asegura, dich-te que qui no ha fe, no pot donar fe. ¿Qui segura a mi si yo venç tu, dins en la liça e de la tua persona yo fes a mes voluntats, que yo pogués tornar dins les mies tendes? Si dius vendràs açí dins lo nostre camp, no u faces: ço que yo no volria per a mi, no u vull per a tu. Avent tu de mi lo que desiges, ¿qui·t pot asegurar de mos parents e amichs tu tornasses dins lo teu camp?

»Però, yo·t daré remey e avís en què poràs complir ton desig. A tots és notori, stant vosaltres ab tot lo vostre poder tenint asetjat lo iŀlustre duch de Macedònia, yo aní a cercar a vosaltres e us desconfí e obtenguí la glòria e honor de tants reys coronats. Aprés, vosaltres vengués a cercar a mi e vencí-us. Fiu fugir a tots aquells qui ab supèrbia e vanaglòria se nomenen vençedors de tres reys en batailla campal e cascú per si. Donchs raó vol e demana yo torne a cercar a vosaltres, puix a mi toca la tanda. Promet a Déu e a la senyora de qui sou e la honor de cavalleria que, a XX dies de agost, IIII dies ans o IIII dies aprés, seré en la platga oriental, davant lo vostre camp, ab tot lo major poder que poré per dar batailla, si la volreu. E lavors poràs complir ton desig e no poràs dir ab tració e maldat ho haja fet. Com lo teu cartell sia tacat de vils paraules, no cur respondre, perquè de viltat ab tu no vull contendre: te leixe en la tua glòria.

»E perquè sia vist de ara avant de dones e de donzelles e per los cavallers de honor mon descàrrech, te tramet la present per Egipte, trompeta teu, partida per A.B.C., scrita de la mia mà e sagellada de mes armes en lo camp nomenat Transimeno a V de agost.

tirant lo blanch»

CAPÍTOL CLIII

COM LO DUCH DE MACEDÒNIA INJURIÀ MOLT DE PARAULA AL CAPITÀ TIRANT

Com Tirant agué feta la letra, mostrà-la a tots los senyors e aquells concordes digueren que bé anava. Tirant feu venir lo trompeta e donà-li la letra e una jornea tota de argenteria e CC ducats, e dix-li:

–Yo·t prech de paraula vulles dir al senyor e Gran Soldà, ab aquest rey d’armes qui ab tu yrà, li done licència de parlar davant ell.

Aquell acceptà e guià aquest en nom de son senyor. Com foren dins lo camp, per tots li fon feta gran festa, e lo rey d’armes dix al soldà que volia parlar ab sa senyoria en presència de tots los reys e altres senyors qui en lo seu camp eren. Lo soldà prestament manà sonar la sua trompeta e tots los senyors se ajustaren là hon ell era. Com tots foren ajustats, lo soldà dix al rey d’armes:

–Ara pots dir libertament tot lo que ton senyor t’a manat que digues.

Lo rey d’armes se pres a dir:

–Lo capità de l’imperi Grech, representant la glòria de la majestat del senyor emperador, per mi vos notifica e intima, per ço com no ignorau la pràtica e costum d’armes, la qual és dada a reys e emperadors e a semblants de vós, com lo gentil stil d’armes requir per sos drets que, com vós hajau perdudes dos batailles ab los reys que açí són presents, e perdudes les banderes, no podeu portar bandera neguna, vós ni negú dels vostres —standart podeu portar, mas no bandera. E açò vos requir per art de cavalleria, e per stil e dret d’armes. E si lo contrari feu, usarà de tots los remeys a ell com a vençedor e a vós com a vençut, ço és a saber, fer-vos ha pintar en un pavés, ab tota la senyoria que teniu, e a la coha de un cavall vos farà roçegar per tot lo seu camp; aprés, per totes les ciutats que ell porà. E per ço que tal blasme ne infàmia per vós ni per los vostres no córregua, vos requir davant mi ho degau fer.

–Malaÿt sia qui tal cosa trobà —dix lo soldà. Puix stil d’armes ho requir, so content.

E prestament feu pleguar les banderes de ell e de tots sos súbdits, e restaren ab los standarts. Aprés se girà envers lo rey de Egipte e dix-li:

–Senyor, lo nostre capità ha fet resposta a ta letra, e diu que·t pregua li vulles trametre a dir lo dia de la batailla quina sobrevesta portaràs, per ço que en la presa de la gent te pugua conéixer e pugua venir combatre’s ab tu.

–Amich —dix lo rey—, dir-li as de part mia que yo aguera pres gran plaer ell e yo, spasa per spasa, nos fóssem combatuts. Però puix a ell no li plau scusar-se dels leigs cassos per ell fets e per mi posats, encara per suplir a la sua demanda, si bé aquesta batailla per a ell e a mi serà civil, car yo volguera fos criminal per ço que yo ixqués ab ma veritat, diràs-li yo portaré una aljuba de carmesí, la qual és stada de la virtuosíssima senyora de qui yo so servidor. E al cap portaré una àquila tota de or, e sobre la àquila portaré un penó petit hon serà pintada aquella exceŀlent senyora ja desús nomenada. E si porà haver part de mi o yo·l pugua veure, yo li faré atorguar tot lo que en la mia letra conté o·l mataré ab les mies mans.

Lo rey d’armes se’n tornà a son capità Tirant e feu sa relació diligentment de tot lo que li havien dit.

Lavors, los turchs ordenaren molt bé lo camp sperant la batailla.

Lo dia següent, havent enveja lo duch de Macedònia de la glòria de Tirant, proposà davant tots de dir-li semblants paraules:

–Puix no viviu en ley de cavaller, Tirant, e no servau lealtat alguna, deuríeu pendre la sisma que és manada als moros, los quals, quant los fall la rahó per aprovar lo seu mal, ab gran error defenen aquella ab la spasa en la mà. E vós voleu dar batailla a tan gran nombre de cavallers turchs com en la platga oriental stan, los quals bastarien a defendre’s de tot lo món justat, e vós voleu fengir de capità virtuós. ¿E com feu⁹⁶ vostre poder de ésser tengut en aquella possessió, en fama hi en compte de home valent, car falses e colorades pràtiques no y basten? Emperò enterrogau la vostra consciència, qui sap bé la veritat, car per ella poreu ésser certificat del vostre stat miserable en què sou posat. Donchs, ¿què amor de vida e temor de mort vos ensegua tant la rahó hi lo sentiment que us tol de tot en tot la coneixença del gran defalt qui feu en voler donar batailla als turchs axí com dieu que voleu fer, la qual per res no us serà consentida? ¿E voleu posar nostres vides a joch de un tria l’as? Bé mostrau que us costam poch de criar. E vós voleu dar batailla voluntària, la qual a present no és de necessitat, e si la perdem, tots som morts e detroÿts, e a vós no costarà res lo dan de tots nosaltres. Per a vós lo món és gran e no us fallirà hon pugau viure: poreu regir una squadra de sacomanos. ¡Trists de nosaltres, qui som naturals de la terra, e aquells qui tenen mullers e fills! ¿E tot nostre fet hajam a posar en mans de un stranger de solar no conegut? Digau-me què haveu tractat ab lo soldà hi ab los altres, mostrant desijos de ultrança ab lo rey de Egipte. E tot quant haveu fet no és sinó per enguanar-nos e vendre’ns als turchs. Digau, ¿quin preu haveu agut? ¿Sereu vós lo segon Judes, qui vené a Jhesucrist per preu de XXX diners? Axí·ns veneu vós a nosaltres. Digau, ¿sou vós aquell home de Caÿm, qui matà a son germà Abel? ¿Seríeu vós aquell virtuós cavaller, fill del rey Ciperi, que·s jagué ab sa mare e del castell avall lançà a son pare? ¿Seríeu vós, per ventura, Marquareu, que pres sa jermana Canatre e forçívolment la violà e passà-se’n a la ost dels romans e trahí per a son senyor natural e tot lo seu camp? ¡O, Tirant! Obriu los hulls, que tots stam svetlats e coneixerem molt bé vós qui sou, hoc encara coneixerem molt bé les vostres singulars canòniques. ¿Com partís de la vostra pròpia pàtria? ¿Per quins actes tan desonests? E no gosau tornar en aquella perquè haveu agut glòria de ligar-vos ab nostres capitals enemichs, los quals per natura e segons ley crestiana los devem lonyar de nosaltres, e vós haveu feta ligua e concòrdia ab ells. ¿E no sabeu vós, segons haveu dit en la letra que trametés al rey de Egipte, qui no ha fe no pot donar fe? ¿Com la porem dar de vós, que semblant malvestat haveu comesa de fer ve<r>s⁹⁷ nosaltres, los quals vos teníem com si·ns fósseu jermà e tots stàvem a ordinació vostra? Però sabuda la gran maldat per vós comesa, tractada e ginyada ab gran infidelitat contra les nostres persones e de tot lo Imperi Grech, condigna cosa seria fósseu posat en oli bulent, que tal premi mereix la vostra reprovada persona, car no sé al món crestià, qualsevol que sia, fes semblant maldat de la que vós haveu temptada. Les pedres se deurien levar contra vós: ¡quant més los hòmens, qui sentiment tenen! Com tots cregam, e sens subtilitat, en la ley crestiana se aconseguex paradís e glòria, e los investigats ab subtil enginy cahen en dupte e poseheixen los inferns, axí com vós fareu —en opinió de les gents. No vull reste açò per dir, com tal regiment de capitania per dret ne per rahó vós no·l devíeu haver sens consentiment meu e de tots los altres qui en mon servey eren, e per ço no vull que d’açí avant tal regiment vós tingau.

Per les paraules que·l duch dix se cuydà seguir un gran scàndel, car tota la gent se armà e staven ab les armes en les mans, e molts qui pujaren a cavall com si aguessen entrar en batailla, per ço com a moltes gents era plasent, perquè és vici natural dels hòmens se alegren de novella senyoria.

Tirant, molt agreujat del foll parlar del duch, feu principi a un tal parlar.

CAPÍTOL CLIIII

LA RESPOSTA QUE TIRANT FEU AL DUCH DE MADECÒNIA

–Si creheu que, per ésser antichs, vostres mals actes sien fora de la memòria de les gents, e que sens fer smena del vostre mal viure, que siau abilitat, mai creheu. E ja per tolre-us de haver hoyr alguna part de vostres gloriosos actes, e de representar a mi la legea de aquells, prou clarament se mostra yo haver-vos comportat les coses que cascun jorn vós deixau dir de mi, no ab plaer meu diré lo menys que poré, tant per no sullar-me la boca quant per alguns sguarts coneixereu vós haver la lengua laugera.

»En lo que a mi serà, reduynt algunes coses a memòria, yo no seria stat aquell qui tallí les correges del bacinet de aquell gloriós príncep, fill de l’emperador, ni li doní lo primer colp al cap, de què li fonch forçat passar de aquesta present vida en l’altra. No so yo stat aquell qui sots la mia bandera sien morts tants duchs, comtes e marquesos, e barons e infinits altres cavallers e gent de peu, més que no són restats en tot lo imperi. E per ço nomenen a vós perdedor de batailles, com no sia stada sol una batailla vós haver vençuda, e tot per culpa vostra; ne haveu gens stimada vostra honor, com sia la més cara cosa que los cavallers tinguen. No so yo aquell qui he perdut lo comtat d’Albí, ni lo ducat de Macedònia, que no és vostre. Haveu perdut la ciutat de Capadòcia ab tota la província, qui és major que tot lo Imperi Grech. E si seny aguésseu, no deuríeu viure en àbit de cavaller ni entre gents qui us coneguessen. ¿E pensau que·ls grechs vos tinguen per fel a la pàtria? Mal feu de haver tal pensament si sabíeu en quina possessió vos tenen, si bé no us ho gosen dir.

»Tirada la temor que tenir solíeu, s’és girat lo vostre coratge en fer tracions domestiques. Ley és per los nostres passats: qui mal vol hoyr, primer l’a de dir. E si lo peccat fos mercé e no fes deservir al senyor emperador, e a la senyora emperadriu e a la virtuosa princessa, altrament yo banyara les mies mans en la més pura sanch que en lo vostre cors és. Mas yo tinch confiança en Déu que, les dones qui per causa vostra són fetes males e los hòmens morts que davant Déu criden justícia, me’n venjaran de vós dient que yo volia vendre la nostra ost per preu de moneda. Açò és una gran maldat que haveu forjada segons vós faríeu. E no us vull més dir, sinó deixar-vos en vostra falsa openió. Aconort-me de una cosa, ço és, yo parle ab veritat e seré cregut, e vós entrau ab la falsia e maldat, que de si és abatida.

Lo secretari, hoynt totes aquestes rahons, les mes per scrit, per a l’endemà que volia partir. Però essent dins la tenda hon dehien la missa, lo capità dix a tots en general:

–Senyors molt iŀlustres, egregis e magnífichs, ja per açò no restarà la promesa per mi feta no vingua en sa valor. Prech a tots per lo poder a mi donat per la majestat del senyor emperador, tots a la jornada siau prests per donar la batailla.

Respòs lo duch de Macedònia:

–Tirant, pus segur vos seria vos posàsseu a dormir que no pensar en les follies que feu, car de tot cert yo no y hiré ni negú dels meus. E pens que tots los altres faran axí com yo faré. E no serà negú vos obeheixca en res, car lo vostre regiment no fa per a nosaltres, car no és de admirar que no us vullen obeyr per lo vostre gust que ab si amargor porta. E per tolre-us tota error, tan embolicat vos hi veig, diré altra veguada: si aguésseu specificat, com lo regiment vos fon donat, fossen stats demanats yo ab los altres, vostra demanda haguera loch per lo present ab tota egualtat. No us sou volgut contentar de açò en gran càrrech e culpa vostra. Per lo procés fet entre vós e mi és mijà que descobre en tot la culpa vostra; mas en aquell, com a ignorant que com a ben aconsellat per vós, remetau la mostra de nostra diferència als entesos cavallers de tal mester. E si no u feu, ¡ab quanta vergonya vostra haveu verificat les mies profertes e les prophecies que de açí sortiran! Per què vergonya o ira és e serà prou venge e contentació del meu sperit.

Respòs Tirant:

–No és dat a mi lo pledejar en temps de batailles, e les mies mans són traballades en altres coses de més necessitat a la honor que no és scriure per a pledejar. A mi staria mal que havent bé aconsellat a altri, no consellàs bé a mi mateix. E no és jamés vist home de nostra casa haja donat loch de posar sa honor en disputa, e yo, ab la ajuda de Déu, ho vull conservar tant com en mi sia. Del meu regiment fins ara a mi atorguat, no penseu gran alegria haja yo aguda, car al començament no u cerquí ni u procurí fos donat a mi e si hi so stat posat en alguns guanys, no n’é demanats, mas al meu sperit leal contínues ànsies e treballs, e perquè los duchs e prínceps sien stats sots la mia governació sans e segurs. E pens en lo meu regiment no he fallit en alguna cosa per engan o negligència de què pugua haver reprenció.

»Emperò en la electió per la majestat del senyor emperador a mi feta, lo vostre consentiment no fon demanat: no us ne deveu admirar com lavors no fósseu ab sa alta majestat. Per tal que negú no pens que de tal regiment yo sia molt cobejós, plau-me altre sia elet, en la electió del qual tostemps seré aparellat. ¿E dieu que la nostra ost sens vostre consell no pot donar batailla? Forçat és. Lo dia per mi asignat seré en vista dels enemichs, e si negú de son grat seguir no·m volrà, yo ab los meus, que fallir no·m poran, e aquells que per mi són venguts del gran mestre de Rodes, yo hiré axí com profert he e, ab la ajuda de Déu, d’éls seré vençedor. ¡O, duch! Si temor haureu de veure semblant batalla, la qual als odiosos serà gran spant e major terror, restau dins lo camp ab los petits patges e ab tots aquells qui són fets inútils e follats de ses persones.

Axí·s partiren aquell dia. L’endemà lo capità feu sonar les trompetes, exit de la missa, e tots los grans senyors eren allí. E lo capità dix:

–Molt iŀlustres, egregis e magnífichs senyors, les senyories vostres qui ab mi lo càrrech ensemps de aquesta guerra portam: com per manament de la majestat del senyor emperador he tengut aquest regiment, lo qual ab molt gran treball molts dies he suat çercant bones vies ab tota ma pensa he sforç, sots la mia governació o capitania, ab salut de tots fósseu regits; e ara, puix al duch de Macedònia plau, yo deixe la capitania, e per consolació mia, puix som en aquesta part segurs de nostres enemichs, egual cosa és: los fets de molts no deu hom leixar tot en hu, ans cascú deu pendre part del càrrech del regiment del qual tant de temps l’é comportat ab molts treballs e contínues ànsies, sens que negun profit no atribuhia a mi, mas feÿa-u tot per servir a la majestat del senyor emperador. Façam electió de algun altre que sia més dispost de mi. E no pense la senyoria de vosaltres yo faça de açò mudament negú ni·m tingua per agreujat, ans vull viure e morir en companyia vostra per servir la majestat del senyor emperador. Qualsevulla de vosaltres me porà haver com a jermà e, si menys volreu, seré prest obeyr-vos e no leixaré lo servey del dit senyor tant com la conquesta dure.

No·l deixà més parlar lo marqués de Sanct Jordi, no podent comportar hoyr tals paraules, sinó que sens convidar-se ab los altres, que feu principi de un tal parlar:

–Per mon Déu, capità, yo no us falliré en res que de honor sia. Atenyeu la promesa la qual haveu feta al rey de Egipte, car yo hiré ab vós, e si no puch armat sinó en camisa, e axí entraré en la batalla si altrament anar no podia. E fas vot solemne al senyor sanct Jordi que si negú accepta la capitanya sens sprés manament de la majestat del senyor emperador, de yo ab les mies pròpies mans lo faré morir. Tirant és nostre capità per lo senyor emperador a nosaltres dat que deguam obeyr-lo axí com la sua pròpia persona.

Dix lo duch de Pera:

–Senyor capità, manau a nosaltres què voleu que façam: si dieu que matem al duch de Macedònia, donau lo càrrech a mi e veureu en quant serà fet.

–¿Qui serà aquell qui tal capitania degua acceptar —dix lo duch de Sinòpoli—, yo, ab la mia spasa, la qual jamés perdona com la tinch nua en la mà, yo no·l partesca del cap fins a la cinta?

Respòs lo duch de Casàndria:

–Yo us fas certs, a tots en general e a cascú per si, que si diferències negunes moveu ni altres coses feu sinó del que som obligats per manament de l’emperador, qualsevulla duch, comte o marqués yo hoyré qui dirà que Tirant deixe la capitania e l’acceptarà, yo de les mies mans li tolré la vida.

–Yo no he parlat —dix lo duch de Monsanct—, però per lo juhí de malparlar del duch de Macedònia, prou clarament se mostra ell ésser confés e fementit dels leigs cassos per ell posats en la honor e fama del nostre capità Tirant.

Levà’s en alt lo marqués de Sanct Marco e pujà sobre un banch, tirà l’espasa e dix:

–Qui mourà altres partits, ixqua avant, que yo·l combatré en presència de tot<s>⁹⁸ a bella ultrança que Tirant no sia nostre capità just, bo e verdader, e no ha fet res de tot lo que lo duch de Macedònia li ha posat, ans és una gran maldat, la qual injustament li és stada imposada. E si ara no se’n fa lo ver juhí, mostraran que<·n>⁹⁹ l’altre món se determene aquest fet.

Lo marqués de Ferrara, en alt cridant, dix:

–Yo vull que tothom hoya e sàpia que, com lo duch de Macedònia perdé la derrera batailla, que les dones e donzelles en la gran plaça del mercat de la ciutat de Constantinoble cridaven a grans crits: «¿Hon és aquell temerós duch de Macedònia, perdedor de batailles e scampador de la sanch grega de cavallers e de gentils hòmens? ¿Hon es aquell confús e abatut cavaller? Tolguam-li la vida, puix ell nos ha tolt la lum dels nostres hulls e les coses que nosaltres més amàvem en aquest món.» Dehien segons que a l’enemich cascú és forçat de dir, e planyien com lo vostre cors mort dins una taüt devia ésser portat en aquell loch hon les dones cridaven. ¡Aquesta era la vostra honrada sepultura! E fent-ho axí, restàreu viu e ab honorosa fama. Ara, vivint, sou més que mort. Tot açò vos és seguit per la legea de vostre mal parlar.

Pres-se a dir lo comte de Aygües Vives:

–Declarada la causa per aquell qui és nostre natural senyor, ab son sacre consell ha donat a Tirant la capitanya e governació de tot lo imperi. ¿Què us mou a vós, duch de Macedònia, perturbar nostre capità e posar-nos a tots quants açí som en devís, perseverant en vostra vergonyosa porfídia, la fi de la qual és per vós molt poch temuda? E yo no·m puch tant acostar, donant-vos de mon ésser, com vós fugiu a la vera execució de la rahó volent ço que no us és dat, e us sou scalfat en vostra virtut. E si considerau la fi de aquella e d’on conegueren lo seu naximent, si dels cavallers que teniu per consellers vostres no·ls deu ésser donada fe, per so com són fets enemichs per lo regiment que perdut han, car no és bon testimoni contra lo pare lo capital enemich, puix de ell has agut adversari, e no venir en error de tal capità com tenim. No·t vença la yra, perquè ell darà a tu salva del dret que ha, per bé no y sia tengut. Aquest exceŀleix Hèctor, és conquistador de la fama, scampador de la sanch orrible. Viuen los passats per gloriosa fama, moren los vençuts per treballosa vida. E si algú volrà dir lo contrari, yo·l faré ésser confés de la sua gran malea, car Déu no permetrà que·n tan leig crim com lo duch de Macedònia ha levat al nostre capità, lo qual és just, bo e verdader, reste en lo món imponit, perquè a vós sia càstich e als altres exemple.

Callà e no dix pus.

Respòs lo duch de Macedònia, dreçant les noves al marqués de Sanct Jordi:

–Si us erre lo nom ab aquest títol de cavaller, de tot en tot a vostres actes contrari, siau ben cert que per ço no l’ignore aquell qui us és degudament més propi nom; ans si res dich que perjudique en vostra honor, semblants paraules pensen los entesos que açò hoyran no és de mon costum, mas per lo vostre desaforat defalt, tal que sol de parlar les orelles dels entenents e de dones de honor se n’offenen, la qual no consent, a malgrat meu, que en aquest cars la lengua s’allimite. No trobe rahó neguna per hon de vós oblidat sia, me degués baratar per Tirant paraules ab efectió demostrades, e vós me dieu e mostrau que·m teniu tan constret e subjutgat que no diré les fictes e fraudulents maleses vostres. ¿E hon són ara les innumerables promeses, jures e sagraments que vós ab falsa disimulació enganosa haveu rahonat? Però, no·m tinch admiració, puix veig que us és cosa natural que lo fill sia tal com lo pare, per les maleses que haveu fetes a mi. Car los vostres mals actes són tan notoris entre cavallers e dones de honor, en special en la nostra ciutat de Constantinoble, que, deixades totes altres coses, en los solaços ne fan burla com se recorden de la malesa que m’aveu feta. E yo, mogut de pietat de les congoixes que·m donau, lo caillar vos seria més profitós.

–¡O, duchs, comtes e marquesos! —dix lo comte Pleguamans—. Puix lo duch de Macedònia és ja fora de la tenda, hoÿu-me, per vostra noblesa, e no vullau condemnar a negú sens hoyr-lo, e dau crehensa a la mia relació; perquè·m par que determenau en dar batalla, lo que no deuríeu fer. Mas voleu ab importunitat mostrar-me animós sobre cosa morta, que desijós de capitania. Ab honor al duch pertany e altri no. E si aquell malnom tant diforme e abominable, e en special als cavallers, lo qual vós, Tirant, desijau hoyr, yo bonament vos pogués dir, ja fora fet. Emperò no vull ab spècie alguna de supèrbia perdre Déu e la justícia que·l duch de Macedònia té, la qual és de sa part. E de tan gran càrrech incomportable seria fora la virtut vostra, deixant vós la capitania. Puix no ignorau tenir molts miradors, pensau en los fets, qui són aquells qui us han acusar o scusar, e la glòria no stà en parenceria de paraules, mas en execució de bé a fer.

Puix veren que lo duch se n’era anat, Tirant no volgué consentir que negú més parlàs ni fesen menció de les rahons que havia dites lo comte, sinó que cascú se’n tornà a son aleujament, dexant lo libre de recitar d’ells —sinó que·s posaren tots en orde per al dia asignat de la batalla— e tornà a recitar de l’emperador, qui stava ab inestimable desig de saber noves del camp, e veÿa venir VII naus a la vela. Com foren aplegades, sabé com venien de Cicília e portaven quatre mília hòmens d’armes e molts cavalls, los quals trametia lo rey de Cicília novell. E fon-ne causa lo que ara recitaré.

Lo rey de Sicília, segons ja desús és stat dit, tenia lo fill major en França, casat ab una filla del rey de França. E per ell ésser molt discret e virtuós, lo sogre no·l lexava partir de la sua cort per la grandíssima amor que li portava. Seguí’s que enmalaltí, e de aquella morí. Com lo rey de Cicília, son pare, sabé la sua mort, ne feu molt gran dol. L’altre fill, qui s’era fet frare, no volgué leixar la religió per ésser rey aprés la mort del pare. Lo rey de açò pres gran alteració, com lo fill no·l volia obehir, que donà del cap al lit e, tenint-se per mort, ordenà de la sua ànima e del regne, e en son testament lexà hereua la filla, muller de Phelip.

Com Phelip se veu rey, fon en recort del bé e honor que Tirant li havia fet. Delliberà de passar ab tot lo major poder que pogués en ajuda de Tirant. E la reyna sa muller, e per tots los del regne, fon suplicat que no y anàs aquell any per quant la reyna era prenyada. E ell, vehent lo gran contrast que li feÿen, li fon forçat de restar, e tramés-hi en loch seu, per capità, lo duch de Mecina ab cinch mília hòmens entre de peu e de cavall. E <per>¹⁰⁰ la reyna, per la notícia que havia haguda ab Tirant, tramés-li’n dos mília, e feu-ne capità al senyor de la Pantanalea.

Aplegats que foren en Contestinoble, ixqueren en terra. E lo primer home que trobaren fon lo secretari qui del camp venia e portava letres del rey de Egipte e de Tirant, e los consells dels senyors, lo vot de cascú de tots los qui parlat havien en favor de Tirant. De tot havia fet un procés per mostrar a l’emperador. E ans que aplegassen al palau, li dix lo duch de Mecina:

–¡Cavaller, sí Déu vos prest en lo món e us dexe complir lo que vostre cor desija! Digau-me hon és aquell famós cavaller ple de tanta virtut, Tirant lo Blanch, capità dels grechs, e·n qual ciutat és la sua habitació.

–Lo meu senyor —dix lo secretari—, la senyoria vostra trobarà aqueix famós cavaller que demanau en los camps, que no té loch, vila ne ciutat per habitació. E ara lo he lexat que té les sues tendes parades davant los turchs, prop lo riu nomenat Transimeno.

–¿Què s’i fa en la sua cort? —dix lo senyor de la Pantanalea—. ¿Són hòmens de deport e de plaer?

–Sí, santa Maria —dix lo secretari—. Primerament, trobareu a la porta de la sua tenda clemència, que a tots contenta; pujant hun scaló coneix quals són bons o mals e sab de quals deu hom fer bon mercat, e sab jutjar ab seny e discreció. E aquesta és la cosa que més val a tothom que té capitania real e sobre tots deuria regnar. E jamés se corromp per prechs, per menaces ni per diners. Encara té altra bondat: que dona tot quant ha e u repartex tot entre la gent, e no procura per a si res que puga haver. Aquell no és dit liberal que vol molts béns donar, volent guardar que·n puxa més haver, e de aquests se’n troben molts; emperò aquest dich yo liberal que res no vol guardar ni vol pensar que de res puga traure lo cabal. E com no té res que donar als requeridors, prestament se despulla tot lo que vist. Com lo amich ha mester res, de sa persona liberalment lo y dona, que puga manar e fer d’ella a totes ses voluntats, e·n mal y en bé ho pot ben fer e ordenar, e si de altra cosa no·ls pot servir, la voluntat no y fall. E de açò que us dich per tot lo món se’n parla. E si parlau de noblea, de ardiment e de gentilea, en lo món no té par. Entre nosaltres prou clarament és manifest, e per speriència se mostren les grans victòries que ha hagudes e ha cascun dia contra los turchs. E és molt alegre ab sos amichs, donant-los delits: ab ministrés dancen e ballen entre dones. És molt afable a totes gents e de cor molt fort, que no té temor de res. En les sues tendes los huns luyten, los altres salten; e juguen los huns a taules, los altres a escachs; los huns se fan folls, los altres asenats; los huns parlen de guerra, los altres de amors; los huns sonen laüt, los altres arpa; huns mija viula, altres flautes e cantar a tres veus per art de música. No és negú qui en plaer puga pensar que allí no·l trobe ab lo nostre capità. Aquest honra millor a Déu que home que yo haja vist de qualsevulla nació. E si mil barons ensemps li venen tots davant, a tots sab honrar, que tots se’n van contents d’ell. Honra molt los seus e més la gent stranya. Dos barons de Alamanya, de aquells qui han poder de elegir emperador, pochs dies ha foren ací e, com se’n partiren, volgueren dir que no havien vist jamés home ab tanta afabilitat.

Lo secretari pres comiat d’ells. E com fon alt en lo palau trobà lo emperador que era a la fi del dinar. E lo emperador hagué gran plaer com lo veu, e demanà-li prestament lo camp com stava ni si y fallien vitualles o altra cosa. Lo secretari respòs directament:

–Senyor, a present no·ns fall què menjar, sinó que·ns fall amor e honor.

E callà, que no dix més. Lo emperador feu levar prestament les taules, e lo secretari per orde li donà les scriptures que portava. La primera li donà la letra del rey de Egipte, la segona lo consell dels duchs. Girà’s envers sa filla e dix-li:

–Carmesina, volen dir los meus cavallers Tirant ésser enamorat vostre.

E ella, de vergonya, tornà tal com una rosa e stigué per bon spay que no pogué respondre, compressa de temerosa vergonya. E cobrat ànimo, dix:

–Senyor, tant com Tirant serà vençedor, bé so contenta que los virtuosos cavallers sien enamorats de mi. E com aquell sia cavaller de tanta virtut e ànimo, vençedor de batailles, qui aterra les forçes dels reys turchs e no tem los subtils engans del duch de Macedònia, no consenta la majestat vostra les laugeres enganoses paraules de aquells qui mal volen dir. Yo l’ame domesticament, axí com faç als altres. Yo l’é perdut de vista mas no·m so offerta a ell, e lo meu pensament és molt luny de tal fet. E si la altesa vostra, senyor, té sentiment de tal fet, no·s deu asegurar e no·m deveu condemnar sens saber primer la veritat. E no deuríeu per la duptosa error condemnar la filla qui tant vos ama, car amor ha acostumat vençre la temor, mas Déu just ha ben proveït a la mia castedat, e los meus pits són tornats més frets que·l gel que la majestat vostra agués a creure tal de mi.

–No, ma filla —dix lo emperador—, que no·s diu en aqueixa intenció. Legiu açí e veureu los vots dels cavallers.

Com los agué lests, lo seu sperit reposà, e girà’s devers Stephania e dix-li:

–No penses tu que m’aja restada gens de sanch en la mia persona, car lo meu pensament fon que lo nostre fet no fos stat descubert. ¡E lo diable qui és tan ginyós, qui m’a fet dar los diners! Car lo qui u fa fer ho descobre. E lo meu crim, qui és de haver socorregut a Tirant, és crim meritori perquè és de moneda, e deu ésser pres a la fi per què·s fa, com sia acte de caritat. Dix Stephania:

–Senyora, lo que la altesa vostra ha fet és acte de virtut, per ço com deu hom socórrer a les persones que hom vol bé. E les coses deuen ésser jutgades segons a la bona intenció a què·s fan, car vós no amau al virtuós Tirant sinó per lícit matrimoni. E yo bé coneguí la strema passió que a la ànima de vostra altesa havia robada la discreció en lo principi, quant lo emperador vos dix que vós amàveu a Tirant.

E stant en aquestes rahons, entraren los barons cicilians e feren reverència a l’emperador, e ell los rebé ab cara molt affable, fent-los molta de honor. E recitaren-li la causa de la llur venguda e donaren-li les letres de la pau e confederació antigua e de la present. Lo emperador los acceptà e fermà tot lo que ells volgueren. Deixà’ls allí a rahons ab la emperadriu e ab sa filla Carmesina, e manà que·ls fossen donades molt belles posades e tot lo que mester aguessen.

Lo emperador se n’entrà en lo consell e los cavallers cicilians staven admirats de la strema bellea de la princessa.

E lo senyor de la Pantanalea feu principi a paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CLV

LO RAHONAMENT QUE LO SENYOR DE LA PANTANALEA FEU A LA PRINCESSA

–Clarament, senyora, se mostra per speriència manifesta que natura no podia més altament obrar que ha fet en la gran singularitat de la bellea que la majestat vostra posseheix, que per aquella vinch ara en notícia quanta és la glòria que los benaventurats sancts senten en paradís en contemplar la divina essència, segons és scrit en la Sancta Scriptura, que diu lo psalmiste endreçant la sua rahó a Jhesucrist: Senyor, aquell qui stà davant los teus hulls, mil anys són axí com lo dia d’aÿr, qui és passat. Per mon Déu, senyora, yo so bé cert si tots los dies de ma vida, los qui són passats e los qui són per a venir, si yo stava davant la majestat vostra axí com ara stich, no axí com diu lo psalmiste d’aÿr qui és passat, car massa és lonch temps, mas la hora que ara és de present, car axí com als qui stan en pena poch temps los par que sia molt, axí lo qui stà en plaer no li corre lo temps, axí com fa ara a mi. E qui de açí me farà partir, poca sia la sua vida e salut, e poca sia la sua bondat e virtut, e per lo món vaja vagabunt e que jamés atengua a port salvador. En lo nostre regne és declarada la gran bellea de vostra majestat, e per los vostres virtuosos actes haveu refeta la militar escola, la qual era perduda. E a mi par que la presència de la celsitut vostra gran part avança al que en lahor havia hoÿt, acompanyada de molta gràcia e saber infinit, que en lo món és tanta la stima vostra que per deessa vos podeu fer nomenar. Impossible seria a mi poder recitar les grans singularitats que en la altesa vostra tinch conegudes, e·m tinch per benaventurat sol per haver-vos vista.

En aquell punt lo emperador entrà per la cambra e la princessa no·l pogué respondre ni satisfer al que dit li havia. Lo emperador stigué allí un poch parlant ab ells de la guerra e de altres coses.

Com al duch de Mecina li paregué hora de anar a la posada, prengueren licència de l’emperador e de les dames. Com foren dins la posada, trobaren lo sopar molt bé aparellat, lo qual lo emperador havia fet fer. Com foren partits, dix lo emperador a tots los qui allí ab ell eren:

–¿Vosaltres hoýs jamés dir, ni en canòniques no·s lig que capità qui a altre servís, parents o amichs li trametessen gent en valença sua? És cosa de gran admiració, e per ço so yo molt obliguat a Tirant, que X mília hòmens a llur despesa me serveixquen per amor de ell: aquests que ara són venguts e los qui lo gran mestre de Rodes li tramés. E per ço tinch deliberat de anar yo al camp per pacificar al duch de Macedònia e al nostre capità, car altrament ells ab ells se mataran algun dia. Com ja hi sien venguts II voltes, guardar-se de la tercera. E si yo puch haver lo duch de Macedònia en les mies mans, yo li promet de levar-li lo cap de les spatles.

Aprés lo emperador manà a tots los seus se posassen en orde per partir.

–¡Com, senyor! —dix la emperadriu—. ¿Ab tan poca gent hireu?

Dix lo emperador.

–Ja són açí aquests barons de Cicília, que yran ab mi.

Tots los servidors de l’emperador a gran pressa se posaren en punt. La nit següent, stant la princessa en son lit, que dormia, vingué-li al lit Stephania; despertà-la e dix-li semblants paraules:

–Senyora, a mi a dat de parer que davant los meus hulls tenia a Diafebus, e deÿa’m: «¡Ma vida, Stephania, quant tenim, Tirant e yo, la vostra venguda en gran stima! Car sol per la virtut de la vostra vista tenim la batailla dels turchs per vençuda.» Per què, senyora despertant-me so venguda açí per dir a vostra altesa que, si us volíeu, en breu poríem los nostres desigs contentar, e poríem dir: Ara té fi la absència, puix és convertida en presència. E coneixeran per speriència quanta és la nostra amor, que som anades a ells, puix no podien ells venir a nosaltres.

Dix la princessa:

–dona’m la camisa e més no·m digues.

E prestament fon vestida e liguada, e anà-se’n a la cambra de l’emperador, qui encara no s’era levat, e dix-li:

–Senyor, temeroses són les donzelles hoynt nomenar guerra e majorment batailles; per què demane de gràcia a la majestat vostra que no·m vulla denegar una gràcia que us demanaré, la qual per dues rahons me deu ésser atorguada. La primera rahó és que la majestat vostra no deu anar en part neguna sens mi, atenent la edat vostra, com no tingau qui més amor vos porte, e que si la majestat vostra era malalt vos pogués servir e star al cap del lit, que sé e conech la calitat vostra millor que neguna altra persona. La segona és que, per discús de natura qui primer naix primer deu morir, per bé que lo contrari se’n veu algunes veguades; e yo, anant ab la majestat vostra, poria veure e sentir la pràtica e saber de la guerra, per ço que si en l’esdevenidor temps m’era mester, ajudar-me’n pogués en la necessitat, foragitant de mi tota temor.

–Ma filla —dix lo emperador— yo tinch coneguda la vostra molta amor e voluntat, emperò no és cosa condecent ni usitada que les donzelles vagen en les guerres, que són coses de gran perill; e majorment vós, qui sou de tan poca edat. E per lo molt bé que us vull, no volria que prenguésseu alguna alteració, per ésser tan prop dels enemichs.

–Senyor —dix la princessa—, la majestat vostra no tema res de mi, car major alteració seria la mia yo perdre de vista la altesa vostra que star enmig dels enemichs. Car axí com so stada filla e sirventa vostra en lo temps de la adversitat, feu-me gràcia que u sia en la prosperitat; car jamés desempararé la majestat vostra tant com lo sperit tindreu en lo cors, e aprés vos faré fer tal sepultura com és mereixedora la vostra imperial dignitat. E tinch fantasia que si no anava ab la majestat vostra, que los meus hulls jamés vos veurien.

–Ma filla —dix lo emperador—, puix tant ho voleu, yo so content, car bé conech que bon zel vos ho fa fer. Emperò digau a vostra mare què li plaurà més: anar o restar. E posau-vos prestament en punt, que la mia partida serà molt presta.

La princessa de continent ho anà a dir a la emperadriu e feu-li tal resposta: que per res no y hiria, car si ella veïa al duch de Macedònia o lo loch hon morí son fill, ella de dolor finaria los seus darrés dies.

La princessa tramés per tots los argenters de la ciutat qui fossen àbils en lo que ella volia, e feu-se fer uns goçets, la meytat de or, l’altra de argent; e per semblant los avanbraços e manyopes de fulla molt prima. E a la part dreta venia lo or e a la part squerra lo argent. E més, se feu per al cap una celada molt poca, tota de argent, e sobre la celada una corona molt rica que ella acostumava de portar. E supplicà a son pare que li leixàs la gent que la reyna de Cicília trametia a Tirant.

Lo dia que partiren, la princessa se vestí una gonella de orfebreria e feu-se armar de l’arnés que s’havia fet fer. E cavalcà sobre un gran cavall tot blanch: ab una vergua en la mà anava capitanejant la sua gent. E portava en sa companyia LX donzelles, les més belles e galanes de tota la cort. E feu lo gran conestable de la sua gent a Stephania, e Asalàndria, filla del duch de Pera, tenia lo offici de menaxaut. Contesina usava de alguazir major. Plaerdemavida portava lo standart de la divisa, pintat de la erba que·s nomena amorval, ab lo mot que dehia: Mas no a mi. Aliseu portava la gran bandera. La Viuda Reposada era uxera major de la cambra, e les altres, cascuna tenia son offici.

E axí anaren fins que foren a les tendes hon Tirant stava aleujat. E no y trobaren home d’armes que sa fos, sinó gent inútil e los patges qui eren allí restats per manament del capità.

Tirant partí lo denovén dia del mes, hora de mija nit, e lo emperador apleguà hora de nona. Los turchs nit e dia staven contínuament mirant lo camp dels crestians, que·l podien molt bé veure. E Tirant passà de nit lo pont. E ja un dia ans que passàs, havia tramés per pendre los pastors e les spies, perquè no fos descubert, e prengueren-ne molts. Com agué passat lo pont, pres riu amunt bona mija legua, pujà a man dreta. E pujà damunt lo camp dels turchs II legües e atendà’s alba de matí enmig de una vaill qui·s nomenava Spinosa. E cascun portava civada e vianda per a ells a un dia.

Com lo emperador fon atendat en les tendes del camp, tramés per lo senyor de Malvehí que vingués a parlar ab ell. E prestament, com ho sabé, anà a fer reverència a l’emperador, e recità-li tot lo ésser de Tirant e los virtuosos actes que cascú dia fehia. E la princessa prenia molt singular plaer en hoyr lahors de Tirant. Lo senyor de Malvehí supplicà a l’emperador que fos de sa merçé que se n’anàs a posar al seu castell, que allí staria molt segur. E axí u feu. E tots los barons cicilians se atendaren prop lo riu.

Lo senyor de Malvehí pres hu dels seus e, tan secretament com pogué, lo tramés a la vall Spinosa per avisar al capità com lo emperador era vengut ab sa filla e ab los barons de Cicília. Tirant ho tingué molt secret fins a l’endemà perquè algú no se n’anàs per scusa de anar a veure a l’emperador o a parents. No u volgué dir sinó a Diafebus en gran secret.

Com fon hora de mija nit, poch més o menys, tothom pujà a cavall. Los de peu feu posar primer, ab Diafebus per capità, ab CCCC lançes; e los cavalls tots encubertats. Tirant preguà a Diafebus, ab aquella més amor que pogué, que restàs detràs un squeix de roca que allí havia, prop de una legua del camp dels enemichs, e per quantes coses eren en lo món no ixqués ell ni los seus, e·ncara que vessen que fos perduda la batailla ni ves que matassen a ell, no li anàs a ajudar a ell ni los seus. E encara, no content de açò, li pres jurament que no·s mouria fins que lo y trametés a dir.

Diafebus restà com dit he, e Tirant, ab tota l’altra gent, sens que no y havia negú de peu ni patge sinó Ypòlit, que aquell dia s’era fet home d’armes e li donà la honor de cavalleria. Apleguaren a tret de bombarda del camp, no al fossat o palench que fet havien, mas quasi al través, en loch qui era pla, sens palench ne altra cosa. Com los del camp los sentiren, les guardes lançaren grans crits; e tota la nit havien stat a cavall ben XVII mília hòmens perquè no fossen desbaratats axí com la primera veguada. E Tirant no gosà ferir en lo camp per la gran multitut de gent que y havia. E tots los moros se meteren en punt, e los qui·s trobaren a cavall vengueren en vista dels crestians.

Cascuna part ordenà ses batailles. Tirant ordenà la sua en aquesta manera: tots los cavalls feu posar en tira, e no passava més lo cap de l’hu que de l’altre. E tots staven en gran orde, sinó lo duch de Macedònia que no volgué gens obeyr los prechs del capità. Les banderes de l’emperador staven enmig, e lo duch de Sinòpoli tenia la un cap de la ala e lo duch de Pera tenia l’altre. E lo capità anava adés a la un cap, adés era a l’altre, preguant a tota la gent tothom stigués en orde, car, si u fehien, ell los daria aquell dia vençedors, ab la ajuda de nostre senyor Déu. E en aquell spay que los enemichs ordenaren les batailles, Tirant feu a la sua gent una tal oració.

CAPÍTOL CLVI

LA ORACIÓ QUE TIRANT FEU A TOTS LOS CAVALLERS

–A mi no contenta honor que ab perill no·s guanye e del nostre bon dret surt una verdadera sperança. ¡O, cavallers dignes de honor! Vengut és lo dia per mi tan desijat, en lo qual haureu honorosa victòria de tots vostres enemichs, hon porà cascú recobrar son heretatge, qui perdut l’aurà. E cascú deu desijar la glòria qui de semblants actes se ateny; e los perills qui ab temor se esperen, no deuen ésser tenguts en compte de res. Encara, per millor manifestar a les vostres magnificències lo que en lo enteniment me ocorre, la ignorància de Adari quant mal feu que perdé la sua persona e tota la gent sua, per tenir mal orde en la batailla; e los altres, per peccat de enveja, tots foren perduts.

»Deixem star açò, que ara nos cové que ab sforçat ànimo de cavallers valerosos façam armes e anem a obrir lo camí de la nostra salut. E supplich aquells qui dech supplicar, e als altres com a jermans, que siau valentíssims e ab ànimo sforçat vullau combatre. E siau en recort de aquell qui és vençedor de batailles e aconseguireu honor e glòria e, encara, libertat. E si vençem, magnífichs senyors, tot lo imperi serà nostre. Ciutats, viles e castells seran sots la senyoria nostra de tots nosaltres. E si la desaforada fortuna consent nosaltres fugir, totes aquestes coses vendran al contrari. Siau en recort de ma libertat atesa: poder vençre los enemichs de la fe. Ells no tenen molta cura del nostre combatre per la potència que tenen; nosaltres combatem per la pàtria e libertat, hi encara per les vides.

»Recort-vos de la primera virtut e de la segona per nosaltres obtesa. No temau, virtuosos cavallers, la multitut dels enemichs, car cosa certa és los pochs vençre als molts, que, com més són, més tenen a fer en poder-los ordenar, car lo qui venç les batailles és lo bon orde e tenir-se a regiment del capità. Donchs, recort-vos, mos senyors, los qui de honor sentiu: ab aquests mateixos dos voltes nos som combatuts; no penseu que ara sien més valents com tinguen poch recort de la trista mort dels seus e de tan gran scampament de sanch com la virtut de vosaltres ha fet en les persones de ells. Pensau ab quanta dolor e misèria deuen star. E per totes les coses desús dites, a nosaltres cové dar batailla si ja no·s convertia en pau.

»Com serem requeridors e vencedors de la batailla, haurem la riquea, e les armes de ells totes seran nostres. E com dareu la batailla, feu que sia ab gran ardiment, car ells són posats en gran perill, e no ha tan fort mur com és la virtut de vosaltres. E no dupte gens en la victòria. E si per ventura lo temerós haurà enveja de fugir, guart-se què farà: més li val perdre la vida que si gira la cara en fuyta e ab desorde, sens venjança, car sereu presos e taillats a peçes com a ovelles. E si combatem virilment e ab sforçat ànimo, sangonosa e dolorosa victòria deixarem en ells.

»Girau la cara envers aquell castell hon stà aquell pròsper e virtuós cavaller, la majestat del senyor emperador, ab la sereníssima princessa, filla sua, qui miraran la batailla. ¡O, enamorats, los qui bé amau! ¡Quina glòria serà per a vosaltres venint davant les dames vençedors, e davant la majestat del senyor emperador que li beseu la mà com a vencedors! ¡E quanta infàmia serà per a vo<s>altres¹⁰¹ si anau davant sa altesa vençuts e fugitius! ¿Qui serà aquell que davant tal senyor ni tantes dames tingua atreviment de mostrar-se? Ans la terra cobre los meus hulls e feres bèsties goloses menjen la mia carn, ans que yo ves un tan gran defalt en mi.

E no pogué més dir perquè veu los turchs qui staven aparellats a la batailla.

CAPÍTOL CLVII

COM LO SOLDÀ ORDENÀ LES SUES OSTS E COM COMENÇÀ LA BATAILLA

Vist lo soldà que los crestians li havien parada batailla, ordenà prestament la sua innumerable ost. E feu posar tota la gent d’armes en orde, ço és, tots los qui portaven lançes e pavesos posaren primers, ab grans pavesos de barrera que tenien, e banchs pitgats e semblants coses: de açò feren devantera. Aprés de les lançes venien los ballesters e archés. Aprés de aquests venien los crestians qui lo sou havien pres del Gran Turch, ab los cavalls molt bé encubertats e ab grans petnatxos; e aquests staven bé XV passes luny dels balesters. Los turchs venien los més darrés de tots e tenien parades més de CCCC bombardes. Fehien compte que almenys ab les bombardes matarien passats DCC hòmens.

Com totes les batailles foren en orde, lo rey de Egipte tramés a dir a Tirant, per un trompeta, li regraciava la promesa que li havia tenguda, e que ell lo mataria o l’apresonaria en aquell dia, e faria fer una ymatge tota de or e, com aguessen presa la ciutat de Constantinoble, la faria posar sobre lo portal de la dita ciutat; e que prestament li faria tastar la sua lança a la amargor a què sap. Tirant li respòs que ell era content que la y fes tastar, que ell portava tant de çucre que no sentiria neguna amargor, mas que no perdonaria en dar-li batailla, que en aquell dia la sua sanch dolorosa seria scampada. E Tirant tornà amonestar la sua gent e aconsolar que tinguessen lo cor ferm, e feu apartar a tots la temor, convertint lo llur ànimo en gran sperança de obtenir victòria. Los turchs despararen una bombarda e passà alt, que no tocà negú. Tirant, en lo braç portava liguada una petita acha ab un cordó de seda hi en la mà portava una petita bandera, e feu senyal ab aquella. E lo duch de Pera, qui tenia lo cap de l’ala, voltà tota la gent fins al mig, hon staven les banderes, voltant, a manera de cercle redó, les spatles envers los enemichs, tostemps ab orde e a pas a pas. E l’altre cap de l’ala hon era lo duch de Sinòpoli, stigué tostemps segura. Com lo duch de Pera agué feta tota la volta, se mes en orde. Tirant feu senyal ab la petita bandera e, lavors, lo duch de Sinòpoli girà per aquell orde mateix. Lavors tingueren la cara girada devers la montanya, lla hon era Diafebus, e les spatles envers los enemichs. Prengueren-se a córrer a galop tirat, e tostemps en bell orde, que no passava més lo un cap de roçí que l’altre.

Los turchs, com lo veren axí anar, prengueren-se a cridar grans crits:

–¡Ja fugen, ja fugen!

Los de peu lançaren los pavesos, los altres les lançes, los altres les ballestes, per córrer detràs los enemichs crestians. Los de cavall, qui més podia córrer, aquell se pensava més guanyar; e aquells que portaven los cavalls encubertats, lançaven les cubertes perquè anassen pus laugers. E Tirant adés adés se girava e veïa venir tota la gent, uns aprés d’altres e tots desbaratats. E per ço ell no curava de res, sinó anant corrent hi en orde. E aquells qui tenien bons cavalls, fins a dar-los de les lançes per los costats aplegaven.

Com lo emperador, qui en les torres stava, qui veïa venir la gent fugint, bé·s pensava que la batailla fos perduda. E tota aquella nit les donzelles no s’eren despullades, fent grans preguàries ab gran devoció, supplicant al Vencedor de batailles e a la sua sacratíssima Mare que donàs victòria als crestians.

Com Tirant veu tota la gent de peu que restava molt atràs e havien passat lo loch hon Diafebus stava, lavors Tirant alsà la bandera que portava e totom s’aturà. E cascuna squadra se apartà per si, lunyant-se la una de l’altra un tir de pedra. Los turchs, com veren que los altres s’eren aturats, tengueren-se per molt decebuts. Tirant ordenà que lo duch de Pera ferís primer; e ab molt gran ardiment se posà enmig dels enemichs, combatent molt virtuosament.

Com lo capità veu que los enemichs aplegaven e reforçaven de gent, feu ferir la squadra de son germà, lo marqués de Sanct Jordi. Aprés ferí lo duch de Sinòpoli; adés una squadra, adés altra. E feÿen la major mortaldat de gent, que era cosa de gran admiratió.

Com Tirant veu que casi la meytat de la sua gent havia ferit e tostemps anaven guanyant, e veu Tirant, en la pressa de la gent, lo rey de Capadòcia venint matant e destroynt molts crestians —e conegué’l en la cimera, que portava un leó tot d’or ab una petita bandera—, pres una lança grossa e dexà’s anar devers ell. E lo rey, com lo veu axí venir envers ell, no li falssà gens la cara, ans l’esperà molt de bon grat. E tan gran fon l’encontre que los dos se donaren que ells e los cavalls ne anaren per terra. Cascú se levà molt valentment; tiraren les spases e afrontaren-se donant-se grans colps. Mas la pressa de la gent era tanta que no·s podien bé combatre, que los uns ajudaven als altres. Però los turchs feren gran esforç e pujaren lo rey a cavall a despit dels crestians. Píramus se posà davant lo rey perquè Tirant pogués pujar a cavall e, tant lo tenien a prop fent tostemps armes, fins que ferí l’esquadra del comte Plegamans, e pasaren en aquella part hon era lo capità. E ajudaren-li, que pujà a cavall en les anques del senyor d’Agramont e aquell lo tragué de la pressa de la gent. E per ço com molts cavalls anaven solts, que havien perdut lur senyor, prengueren-ne hu e donaren-lo al capità. E ell prestament tornà dins la batalla, e ab la petita atxa que portava en lo bras ligada, lla hon ell feria bé podien dir que lo colp que ell dava era mortal, que en terra prenia sa posada. E ell feÿa la batalla ab poder d’altri e a perill de sa persona, e si vencés era victoriós a la pàtria e adqueria per a si molta honor e glòria.

Lo capità manà ferir totes les squadres, les unes a la part dreta, les altres a la sinestra. E totes vengueren a ferir al través. Véreu lavors anar bacinets per terra e cavallers morts e nafrats de una part e d’altra Açò era una gran admiració de veure. Tirant tornà a ferir: adés era en un loch, adés era en altre. E no combatia en un loch sol, mas en molts, e socorria lla hon mester ho havia.

Lo rey de Egipte, per sa bona ventura, veu a Tirant que combatia molt bravament. Isqué un poc de la batalla, e lo rey de Capadòcia e lo rey d’Àfricha isqueren ab ell. E pregà’ls lo rey de Egipte que dexassen tots los altres e no curassen sinó de matar a Tirant. E concordes tornaren a la batalla. E stant Tirant combatent, vengué lo duch de Macedònia a les espatles de Tirant, de part de tras, e tirà-li ab l’espasa una stocada, e donà-li davall lo bacinet e tota la punta li mes en lo coll. Açò veren Ypòlit e Pírimus, e a grans crits cridaren:

–¡O, traÿdor de duch! ¿Per què vols ab tració matar I dels bons cavallers del món?

E tal fe donaren de si. Los tres reys, cascú havia presa sa lança en la mà, e tant feren e tant treballaren que veren a Tirant. E tots tres dreçaren envers ell. Però no·l pogueren encontrar sinó lo rey de Egipte e lo rey de Capadòcia. L’encontre fon tan fort que ell e lo cavall caygueren en terra; lo cavall tenia VII ferides.

E lo rey d’Àfricha encontrà al duch de Macedònia, lo qual combatia prop de Tirant. Tan gran encontre li donà per mig dels pits que la lança li passà a l’altra part. E fon lança mortal qui·l paguà de les sues maldats.

Com Tirant fon en terra, molt hagué a fer de poder-se levar per ço com lo cavall tenia sobre la cama. Ab tot açò ell feu tan gran sforç de si que ell se levà de peus. E caygué-li la bavera del cabacet que portava, car allí fon encontrat ab la una lança; e l’altra lo encontrà en lo guardabraç squerre. E si no fossen stades les sues fels armes, ell fora mort aquella vegada. Com lo rey de Egipte lo veu en terra, volgué descavalcar prestament. Com tingué la cama damunt los arçons de la cella, vench lo senyor d’Agramunt e encontrà’l enmig de la cuxa e passà-la-y de l’altra part. Ell sentí molt gran dolor de la ferida e caygué en terra mal son grat. Com Tirant lo veu axí estés en terra, cuytà devers ell però no y pogué aconseguir, tanta era la pressa de la gent.

Com lo rey se fon levat, pres una lança que trobà en terra e mes-se a poch a poch entre la gent. E acostà’s tant envers Tirant e tirà-li un bot de lança, e per ço com no tenia bavera donà-li enmig de la galta e derrocà-li IIII quexals, de què perdé molta sanch. Però ell feÿa tostemps armes, que gens per açò no·n stava. Ypòlit, que·l veu star a peu y en tal punt, acostà’s tant que apleguà a ell e descavalcà tan prest com pogué. E dix:

–Mon senyor, per Déu vos prech que cavalqueu ací.

E Tirant combatia envers lo cap de l’ala, car a poch a poch anava defugint de la pressa de la gent. Ell cavalcà e dix a Ypòlit:

–¿E tu què faràs?

Respòs aquell:

–Senyor, stalviau la vostra persona, que encara que a mi maten, per amor de vostra senyoria yo hauré la mia mort per ben spletada.

Tirant tornà a la batalla cercant lo rey de Egipte si·l poria trobar. E aquell per dolor de la nafra era exit de la batalla. Com Tirant veu que no·l podia trobar, feÿa contínuament armes contra los altres. E fon sort, aprés bon spay que anava combatent per la batalla, s’encontrà ab lo rey de Capadòcia. E lo rey, qui·l veu, feu la sua via e ab la spasa tirà-li a la mà de la acha e nafrà’l un poch. E Tirant acostà’s tant a ell e donà-li ab la acha damunt lo cap, que li enclotà lo bacinet e, esmortit, lo feu caure en terra. Tirant prestament descavalcà e tallà-li les correges del bacinet. Aplegà hun cavaller qui ab alta veu e piadosa cridà:

–Senyor, per mercé no vullau matar lo rey, car ell és mortalment nafrat, e puix és mortal e vençut, per la vostra benignitat, dau-li hun poch d’espay de vida, car prou teniu que siau vençedor.

Dix Tirant:

–¿Quina és la rahó que·t mou que tu vulles exercir gràcies de pietat envers aquest nostre públich enemich, qui ab tanta crudelitat, en sola confiança de sa virtut e de ses armes, ha fet son poder de dar-me la mort? Donchs, justa cosa és que sia punit segons ell volia fer de nosaltres. No és ara temps sinó de crueldat, car la nostra victòria stà en sola potència de la virtut de nosaltres e no en los mèrits de la virtut de la mia potència.

Emperò ell li desfeu lo bacinet e tallà-li lo cap. L’acha de Tirant entre les altres era ben coneguda, la qual stava tota vermella e rajant sanch dels hòmens que mort havia. E la terra era cuberta de cossos morts e tota vermella de la molta sanch que s’i era scampada. Tirant tornà a cavall. E com los turchs veren mort lo tan valentíssim rey, vengueren gran multitut sobre ell e feren molt gran sforç per poder-lo matar. E fon malament nafrat e derrocat del cavall. E prestament se levà Tirant, no gens smayat de la sua cayguda ne temerós de les nafres, ans a peu se mes en la pressa de la gent fent moltes armes. E per ajuda dels seus tornà a pujar a cavall.

Aquesta fon molt fort e aspra batalla. E tant com la batalla fon major, aytant fon més clara la glòria sua. E continuant tostemps la batalla, era ja quasi hora de vespres.

Diafebus malehia Tirant que en aquell loch lo havia mes, e deÿa:

–Ell vol tostemps per a si totes les honors e no·n vol fer part a negú. Ací m’a deixat com si no fos bo per a res. Per mon Déu, yo vull haver part de la honor. Anem —dix aquest—, ¡firam enmig de la gent e no temam los perills que seguir-se poden!

Ixqué de la celada hon stava e ferí ab molt gran ardiment. Com los turchs veren exir tanta gent —los quals se pensaven que no n’i havia més— esmayaren-se molt. Lo soldà se n’ixqué un poch de la batalla y era nafrat, mas no molt. Dix als seus:

–Yo veig venir la nostra gent a menys. Yo dellibere ans fugir que morir. Com Tirant veu lo soldà e la sua gent ab les banderes fugir, cuytà envers aquella part e levà’ls les banderes, e anaren a l’encalç matant molta gent. Durà aquesta batalla del matí, com lo sol exia, fins a tres hores pasat migdia. Tanta era la multitut de la morisma que los crestians eren cansats de matar tants moros. E fon tant asenyalat aquest singular dia, e de tanta gràcia, que durà l’encalç, ab l’escalfament de la victòria, tres legües, seguint e matant tostemps turchs. Car en aquest cars Tirant poguera ésser dit rey de batalles e cavaller invencible, que axí com la pròspera fortuna havia acostumat de favorir los turchs contra los crestians, la divina Providència la havia feta voltar per aumentar la glòria de Tirant.

E cansats de matar —la hora era ja tarda—, aplegà lo capità ab la més gent en una ciutat, la qual solia ésser del marqués de Sanct Jordi, e de allí tenia ell lo nom de marqués e tot ho havia perdut. E aquella ciutat era stada donada al rey de Egipte e tenia-la tostemps molt ben proveïda. Com lo rey de Egipte veu aquell dia la batalla perduda, fugí axí com los altres feÿen. E tanta era la dolor que passava de la nafra de la cuxa que hagué a lexar la companyia del soldà e aturà’s allí, car per anar a la ciutat de Bellpuig, hon anava lo soldà, per força tenien a passar per allí. E per la ciutat ésser molt fort e ben provehida, e per la dolor qui·l turmentava, ell se n’entrà dins. Com Tirant apleguà, era quasi nit scura. Aleujaren-se allí en los camps fins l’endemà. E aquella nit tots los que foren nafrats foren curats, e molts que·n moriren aquella nit. Car jamés era stada en aquella plaja oriental tan aspra e tan mortal batalla, car en aquell dia restaren moltes dones viudes e moltes donzelles òrfenes de pares, però restaven ab sperança de ésser liberades del jou de servitut.

L’endemà Tirant feu armar tota la gent e donaren lo combat a la ciutat. E los turchs se defenien maravellosament perquè y havia molt bona gent dedins. E havien-los donat quatre combats, que no havien pogut res fer. Lo marqués de Sanct Jordi, vehent açò, vogí tota la ciutat. E com fon a la porta de la juheria, cridà hun juheu qui havia nom don Jacob. Com lo juheu sentí la veu del marqués, conegué que era son senyor. Corrent devallà e obrí-li la porta. Entraren prestament dins la ciutat, e ja havien presa més de la mitat de aquella, que lo rey de Egipte ne los altres moros no u sabien. Lo marqués tramés a dir al capità que no·l calia més fatigar en combatre, que ja la ciutat era presa, que entràs per lo portal de la juheria. Tirant entrà per aquella part e, com ell fon dins la ciutat, lo marqués ab la sua gent ja havien desconfits tots los turchs e apresonat lo rey de Egipte, que stava combatent de una verdesca axí nafrat com stava.

Com los turchs veheren los crestians dins, tots se tingueren per perduts. Com lo marqués tingué lo rey pres, tramés a dir al capità que vingués per degollar son enemich, lo rey de Egipte. E lo capità respòs que per cosa en lo món ell no mataria home qui fos pres. Sabuda per lo marqués la resposta del capità, pres al rey per los cabells e passà-li lo coltell per lo coll.

Aprés que la ciutat fon presa, trobaren-la molt ben provehida de moltes vitualles. Dix lo marqués:

–Senyor capità, puix Déu nos ha feta gràcia que havem vençuda la batalla e presa aquesta ciutat, ací·ns porem fer forts, car, posat cars los enemichs nos vinguessen al desús, destapant les céquies e l’aygua vaja solta per los camps, no és home en lo món hi puga entrar e, si y entren, que·n puguen exir. E si ells haguessen hagut temps de poder lançar l’aygua, jamés la haguérem presa, car yo, qui u sabia per ésser mia la ciutat, trametí la major part de la mia gent per guardar les céquies.

Dix lo capità:

–Digau-me, marqués senyor, ¿com perdés aquesta ciutat puix tan fort és?

–Yo us diré, senyor. Yo la comaní a hun home de poca condició, e fiu-lo cavaller e doní-li prou de mos béns, joyes, robes, muller e casa. E com sabé que los turchs havien presa la ciutat de Bellpuig, qui stà luny de ací quatre legües, hon s’és ara retret lo soldà ab tots los senyors qui scapats són, tramés per hun capità e donà-li la ciutat e la senyoriat e la libertat antiga.

Tirant, encara que aquell dia hagués haguda victòria, no s’alegrà de aquella ni·l veren riure ni sclarir la sua cara, ni consentí solaços ni festes. Axí que negú hagué sentiment que ell fos vençedor ni volgué que negú ho digués. E axí temprà la accesiva alegria e la dolor dels enemichs. Solament dix en presència de tots:

–Si Diafebus hagués fet lo que yo li havia manat, yo haguera mort lo soldà e haguera apresonats tots los grans senyors que y havia, e de tot l’imperi poguera ésser senyor.

E tornant a l’emperador, que, aprés de la molta dolor que sostenguda havia com pensava que Tirant havia perduda la batalla, la strema dolor fon convertida en singular consolació, per ço com lo senyor de Malveý havia tramés hun home seu sobre hun ginet per saber noves de la batalla, e aquell tornà ab la bona nova e recità a l’emperador tot lo fet com era passat, e com lo capità anava a l’encalç dels turchs. Lo emperador, sabuda la gloriosa nova, en presència de tots se agenollà en terra e, alsant los ulls al cel e ab les mans juntes, feu infinides gràcies a Jesuchrist e a la sua sacratíssima Mare, senyora nostra, com havia obtesa victòria de sos enemichs e com lo rey de Capadòcia era mort per mà del seu capità; e suplicava a nostre senyor Déu que·l volgués guardar de tot mal, car si ell no fos, no·ls calia tenir sperança en neguna victòria. E més dix:

–Certa cosa és com los nostres barons e cavallers, ab la virtut de Tirant, han vençuda aquesta batalla e les altres. E de primer totes les batalles perdien e, des que aquest valentíssim cavaller és vengut, tostemps són stats vencedors. E los turchs, d’ací avant, no poden sperar sinó la fi de lur destructió, e nosaltres devem tenir sperança de contínua victòria, atesa la claredat dels actes gloriosos de Tirant, qui·s ret iŀlustre e noble a tots los qui a ell se acosten.

A poch instant cavalcà l’emperador ab los barons de Sicília e la princessa volgué anar ab ell. Com foren al camp dels moros, trobaren totes les tendes parades ab molta riquea que y havia. E tota la gent se volien posar en robar, sinó que l’emperador no u volgué consentir, mas ordenà que lo senyor de la Pantanalea e lo senyor de Malveí tinguessen en salvaguarda tota aquella roba fins que los qui havien vençut lo camp ne fossen avisats.

Com l’emperador era en lo camp dels moros, la princessa de hun gran troç luny veu hun petit negre e cuytà envers aquella part. E prestament descavalcant, entrà dins la tenda hon lo petit negre se era amagat e pres-lo per los cabells e portà’l davant l’emperador. E dix:

–Yo·m poré gloriejar davant lo nostre capità com yo so stada valent cavalleresa, que dins lo camp dels enemichs ab ànimo sforçat he sabut apresonar hun turch.

L’emperador pres lo major plaer de tot lo món ab la gràcia que sa filla ho deÿa.

Diafebus, vehent que Tirant stava enujat envers ell, no li gosava venir davant per temor de vergonya. E ab aquell pensament, oblidà’s de trametre a l’emperador per dar-li plaer axí com havia fet de les altres vegades. Com l’emperador sabé la glòria de la vençuda batalla per altres e no per Diafebus, dix <a>¹⁰² la princessa:

–Lo senyal que yo he de Diafebus me dubte que no sia mort com ell no m’a avisat de la batalla e de tal com aquesta és stada.

Com Stephania hoý dir semblants paraules, los seus ulls no·s pogueren retenir de lançar vives làgremes en presència de l’emperador e de tots quants allí eren. La princessa la feu levar de allí perquè no manifestàs les sues dolors.

Com foren tornats al castell de Malvehí, pres hun home e tramés-lo per saber què era de Diafebus. E tramés-li una letra del tenor següent.

CAPÍTOL CLVIII

LETRA TRAMESA PER STEPHANIA A DIAFEBUS

«Si amor agués alguna cosa de certenitat, yo, vençuda, te prech per amor de tu sàpia nova certa, car la ofensa de ta¹⁰³ Stephania <és com>¹⁰⁴ aprés de la batalla no me has saludat, ab la gran sperança que yo havia en tu. Certes, amor és cosa que compleix la persona de ansiosa temor. E millor sperança tenia en tu que no tinch ara. E a tu los nobles fets solien-te plaure. Encara que yo no parle, si tu est viu, les mies làgrimes te mouran a pietat, les quals veuràs en la letra; però les làgrimes, o taques per aquelles <fetes>,¹⁰⁵ deuen haver semblança de paraula, e les mies paraules cahen sens profit. Però yo no so digne que tu sies causa de la mia mort, car certament yo tenia en voluntat de contendre longament contra amor e no sotsmetre’m a la culpa; sinó per les paraules que hoý dir al vell poderós que tu eres mort, no poguí retenir los meus ulls davant sa magestat no correguessen doloroses làgrimes. E la vergonya ha deixats los seus senyals en la mia cara. E per ço vull suplicar a tu, qui est mon senyor, que vingues prestament. E si alre és de tu, força’m que muyra ab tu ensemps, e serà scrit en lo meu sepulcre: Causa odiosa. E per aquest dictat e semblança serà vist yo ésser morta per amor de tu.»

CAPÍTOL CLIX

COM SE FEU LA PAU DE DIAPHEBUS AB TIRANT AB LA LETRA D’ESTEPHANIA

Pres home de qui fiava e tramés-lo hon era Diaphebus. E aplegat que fon, donà-li la letra ab mesclades recomendacions. Com Diaphebus hagué lesta la letra e veu que era de sa senyora, la contentació que ell hi pres fon tanta que dir no·s poria. E ab la letra ensemps anà a la cambra hon Tirant stava, e donà-li la letra, que legís. Com la hagué lesta, feu-se venir l’escuder e demanà-li de l’emperador e de la virtuosa princessa. E ell li recità tot lo que se era seguit en lo camp, e com la senyora princessa anava armada y era entrada dins les tendes dels moros e havia pres hun negre per presoner, lo qual tenia en gran custòdia.

–Per mostrar-lo a vostra senyoria la primera volta que veure us porà.

Tirant pres gran plaer en les rahons de l’escuder e ordenà que Diafebus anàs a veure a la majestat de l’emperador. Diafebus cavalcà prestament.

Com fon en lo castell de Malvehí, anà dret hon era l’emperador. Prestament se dix per tot lo castell com Diafebus era vengut. Totes les donzelles se meteren en punt per anar-lo a veure, en special Stefania, qui n’havia passada prou congoxa, que u mostrava bé, car la sua cara no era tal com solia. Anaren totes a la cambra de l’emperador e trobaren-lo que stava recitant tota la batalla e la mort dels dos reys, e de les nafres que Tirant havia preses lo dia de la batalla. Com la princessa hoý dir de les nafres de Tirant, la sua cara se alterà molt de gran dolor que·n tenia e sforçà l’ànimo tant com pogué, e dix:

–Digau, Diafebus, ¿les nafres del nostre capità són cruels ni perilloses? ¿S’i temen perill de mort?

–No, senyora —dix Diafebus—, car los metges lo han tots desospitat e dien que no té negun perill de res.

–Prou és gran lo seu mal, segons a mi par— dix la princessa.

E no·s pogué retenir que les paraules no·s convertissen en abundoses làgrimes; e totes les donzelles que li feren companyia e lo vell emperador que s’i pres també. Açò durà per bon spay, que Diafebus les hagué a conortar.

L’emperador li demanà quina gent podia fallir de una part e d’altra.

–Per la mia fe, senyor —dix Diafebus—, yo no u poria dir la mortaldat dels turchs en quin nombre pot ésser, mas puch dir a la magestat vostra que de ací a la ciutat de Sent Jordi no podeu anar per lo camí real, tant stà ple de cossos morts, ans se té hom a lunyar del camí una milla. Senyor, dels nostres vos sabré bé dir, per ço com lo capità ha fet replegar tots los cossos morts per dar-los sepultura. Havem trobat mort, primerament, lo duch de Macedònia de encontre de lança, que fon passat de una part a l’altra; lo marqués de Ferrara; lo duch de Babilònia e lo marqués del Guast; lo compte Plegamans. Aquests són los de cap. D’altres cavallers hi ha haguts molts, e entre los altres és stat lo gran conestable, lo qual de tots és stat molt plant perquè era tan bo e tan virtuós cavaller. E troba’s en ceda ésser morts mil e CCXXXIIII hòmens. E lo capità los ha fets fer a tots molt honrades sepultures, per bé lo duch de Macedònia no·n fos merexedor, car segons se aferma per lo senyor d’Agramunt e per Ypòlit, que veren com ell li feu la nafra que té al coll lo nostre capità, com aquell sia molt benigne e té tal virtut en si que jamés de la sua boca ix sinó gràcia e perdó, e jamés fa mensió per molt de mal que li facen de res que sia dan seu.

Lo emperador stava molt content de la molta honor que Tirant havia e no sabia en quina manera lo pogués premiar. Diafebus restà allí fent-se malalt, e l’emperador lo feÿa axí ben servir com si fos la persona de sa filla.

L’emperador pregà molt als barons de Sicília que restassen allí ab ell, perquè ell trametria per lo seu capità que partissen aquella roba que presa havien. E de continent tramés dos cavallers al capità, que li trametés a dir com volia que·s partissen los presoners e la roba del camp que guanyada havien. E Tirant li tramés a dir que, lla hon era la magestat sua, ell no y tenia res a fer, car lla hon era lo major, lo menor cessava. E tramés-li los presoners que tenia e tot lo que pres havien. E l’emperador repartí-u entre tota la gent.

Ja Tirant stava molt bé, e no stava, per les nafres, de reguardar la ciutat e lo camp, lo qual stava pegat ab los murs de la ciutat per ço com dins la ciutat no poguera caber tanta gent. Lo soldà ab tots los que scapats eren, posaren-se dins la ciutat de Bellpuig. E de la ciutat de Sent Jordi, hon Tirant estava, fins a la ciutat de Bellpuig havia IIII legües baix, envers la mar. Com lo soldà fon allí, se tingué per segur. Passats XV dies stigué que no ixqué de una cambra, fent gran dol e complanyent-se de la perduda batalla e de la mort del rey de Capadòcia, però encara no sabien la mort del rey de Egipte. Staven ab desig gran de saber-ne noves. Dix Siprés de Paternó:

–Senyor, ¿vol vostra senyoria que yo y vaja e, si puch parlar ab amich, yo·n sabré tot lo que se’n porà saber?

Lo soldà lo’n pregà molt davant molts que allí eren, e dix-li:

–Cavalca sobre Correlança, hun ginet que lo soldà tenia, molt aventatjat. E Siprés de Paternó vestí’s una jornea de domàs blanch que Tirant li havia dada, ab una creu de sent Jordi brodada, e sobre la jornea portava una aljuba de grana. Com fon en lo camí, que ja los turchs no·l podien veure, despullà’s l’aljuba e cavalcà sobre ella, e posà una tovallola al cap de la lança. Com les spies del camp dels crestians lo veren, pensaren que era dels seus e no curaren de dir-li res. Com fon a la ciutat junt, demanà la posada del capità e fon-li mostrada. Com lo capità lo veu, pres-hi molt gran plaer e demanà-li de noves. E ell, responent, dix com lo soldà era nafrat, però que no era res, e lo rey de Àfrica e lo fill del Gran Turch, com son pare, encara no era guarit de la ferida del cap. E més, li recità lo gran dol que en aquella ciutat se tenia per la gran pèrdua que fet havien. E li dix com venia per son plaer e per veure a sa senyoria e per saber si era mort o viu lo rey de Egipte, e tot lo que·l soldà li havia dit.

–Digau-me —dix Tirant—, ¿quanta gent crehen ells haver perduda en aquesta batalla?

–Senyor —dix Siprés de Paternó, ells han contat e troben, segons lurs capitanies, CIII mília e set-centes persones fallen entre presos e morts. No és en memòria de gents tan cruel batalla ésser estada com és aquesta. E si més avant fossen passats, tots los prenien, car los rocins no·ls podien portar, tant venien fatigats del treball de la batalla. E en tota aquella nit no pogueren aplegar a la ciutat de Bellpug, ans restaren enmig del camí, qui nafrats, qui lassats, e molts qui moriren en lo camí aquella nit per no tenir metges qui·ls poguessen curar. Posava-s’i fredor en les nafres e allí restaven morts. Al rey d’Àfrica, entravesat lo portaren damunt hun cavall.

–¿Ha-y altres noves que dir-me pugau? —dix Tirant.

–Sí, senyor —dix Siprés de Paternó—. VII naus són vengudes, molt grosses, de la Turquia, carregades de forment, de civades e de altres vitualles que porten. E diu-se certament com lo Gran Caramany hi ve ab cinquanta mília hòmens, entre de peu e de cavall. E porta sa filla per dar-la per muller al soldà, e ve en companyia sua lo rey de la sobirana Índia.

–¿Han ja descarregat aquexes set naus? —dix Tirant.

–No, senyor —dix Siprés—, per quant tenen lo vent contrari per entrar en lo port.

Parlaren de moltes altres coses. E Tirant li feÿa moltes carícies e dava-li de sos béns, e confits e altres lepolies perquè pogués contentar al soldà.

Aprés que Ciprés de Paternó se’n fon anat ab salconduyt que demanà al capità e aquell de bon grat lo y donà, com Ciprés de Paternó fo ab lo soldà, mostrà-li lo salconduyt que lo capità dat li havia, —e deÿa que lo seu amich lo y havia obtengut a grans pregàries e suplicacions—, e dix com lo rey de Egipte era mort. Per aquesta nova fo refrescat lo dol e lo plànyer, per so com era molt amat per tots los moros per la sua molta virtut.

Tirant, sentint-se ja molt <bé>¹⁰⁶ de les nafres, pres ab si hun home que sabia molt bé la terra e los passos secrets per hon volia anar, per dubte de algun inconvenient. E com foren en vista de la mar, veren sobre hun gran mont la ciutat de Bellpug e les naus que a la vela anaven voltejant, que no podien en lo port entrar. Lo capità fon tornat prestament. Sabé noves com lo emperador devia partir ab tots los barons de Sicília per pendre moltes viles e castells que prop de allí havia. E axí fon fet, que en pochs dies lo emperador cobrà molts castells e viles. E los barons de Sicília tenien gran desig de presentar-se una vegada davant Tirant: aprés farien tot lo que lo emperador los manaria. Vehent açò, Diafebus los pregà molt, de part del capità, que fessen tot lo que lo emperador los manàs.

Com Tirant sabé que lo emperador anava conquistant, ell e lo duch de Pera cavalcaren ab una partida de la gent, e l’altra lexà allí al marqués de Sent Jordi e feu-lo capità. Com Tirant fon prop del castell de Malvehí, saberen com la princessa era restada allí ab les sues donzelles, e Diafebus en guarda d’elles. Tirant se feu venir a Ypòlit e manà-li que anàs a la princessa e que li digués les sues paraules.

Com Ypòlit fon davant la princessa, ficà lo genoll en terra, besà-li la mà e feu principi a tal parlar:

–Ací so tramés a la magestat vostra, sanyora, per part de mon senyor, qui suplica la celsitut vostra guiar-lo vullau, que puga antrar e exir sens prejuhí seu e puga restar en sa libertat franca.

–E no dix més.

–¡O, novell cavaller! —dix la princessa—. ¿Què és lo que vós me demanau? ¿E no sab bé lo capità, que tots stam sots la capitania e custòdia sua e ell pot pendre e apresonar, pot absolre e condemnar a tots aquells que ell conexerà que merexedors ne sien? ¿Quina és, donchs, la causa que ell demana a mi guiatge de seguretat? Per què li podeu dir que pot bé venir segurament, encara que yo no tinga poder de guiar-lo ni sé de què damana guiatge, car lo senyor emperador ni yo no sabem que ell haja fet negun defalt; per què ell mateix se porta la seguretat. E no li cal tenir tanta temor, car ab los turchs la deuria haver tota lexada.

Ypòlit se levà e anà abraçar a totes les donzelles. No penseu que fos poch lo delit que pres Plaerdemavida en veure Ypòlit.

Ell tornà la resposta al capità de tot lo que la princessa li havia dit. E Tirant no·s volgué partir de allí, ans lo y tornà a trametre altra vegada. Com Ypòlit fon davant la princessa, li tornà a dir:

–Mon senyor torna a suplicar a la celsitut vostra, senyora, una e moltes voltes, que lo dit guiatge no li vullau denegar, car certament ell no entraria dins lo castell ne lla hon la magestat vostra sia, sens guiatge de la mà vostra scrit.

–Yo no puch entendre lo nostre capità —dix la princessa—. ¿En què ha ofés al senyor emperador ne a mi, que guiatge demana?

Respòs Stefania:

–Senyora, ¿què perdeu en fer-li lo guiatge que ell demana?

feu-se dar tinta e paper e feu lo guiatge del tenor següent.

CAPÍTOL CLX

SALCONDUIT QUE FA LA PRINCESSA AL CAPITÀ TIRANT

«Sperança e temor entrecambien la nostra crehença de dubtosa temor, e vós mostrau aferrar en aquella flaca rama com a persona torbada e no sabeu de què demanau a mi salconduyt e guiatge. Lo desig meu no consent a capità virtuós desorde de paraules ne menys dar guiatge de ço que no cal. Segura del dubte, attés lo que val, ferme de ma pròpia mà lo present guiatge. E no tolré en res la propietat de vostra libertat de anar e de venir, star e tornar. Als temerosos les coses perilloses per reparació de guiatge se volen defendre. Dada en lo castell de Malvehí a X de setembre.»

CAPÍTOL CLXI

<COM TIRANT TINGUÉ LO GUIATGE, E ANÀ A FER REVERÈNCIA A LA PRINCESSA>¹⁰⁷

Com Tirant tingué lo guiatge en la mà, prestament se’n pujà al castell, hon trobà la princessa en una gran sala. Com la princessa lo veu, levà’s en peus. E axí prest com Tirant la veu, alçà grans crits, que tots los que eren en lo castell ho podien bé hoyr, dient:

–¡Servau-me lo guiatge, senyora! ¿Per què no·m servau lo guiatge? ¿Per què m’apresonau tan cruelment? Car no·s pertany donzella de tan noble linatge apresonar son servidor. Servau-me lo guiatge e tornau-me en ma libertat.

–¡O, senyor capità! —dix la princessa—, yo so contenta de servar-vos vostre guiatge. Yo veig que negú no us toca ni negú no us apresona de part mia ni per manament del senyor emperador.

–Servau-me lo guiatge, senyora, car vós me apresonau —dix Tirant—, car jamés en ma vida tan cruel ne tan fort presó no sentí.

Respòs la Viuda Reposada:

–¡Ay, senyora! Sta presó que vós li feu tota és vestida de amor. La gramalla que porta tota és de dol, mas és brodada tota d’esperança; la camisa que porta per devisa fa sa conplanyença d’ésser ajustada ab sa senyora.

Lavors la princessa entés la requesta que Tirant li havia feta, e dix-li:

–Capità, si la fortuna vos ha apresonat, temps serà que sereu en libertat.

E pres-li lo guiatge de la mà e esquinçà-lo-y. E dix-li:

–Molt poca rahó haveu tenguda, capità, de haver demanat guiatge per venir açí. E si ordenat era que yo erràs, la error mia té causes honestes, e la mia culpa serà major que la pena. E tu vens ab guany de victòria, e aquest loch pren leys en temps de pau e armes en temps de guerra per aumentar la glòria antiga dels grechs. Yo t’é donat guiatge per honor de l’emperador per ço que no fosses fet enemich.

E pres al duch de Pera per la una mà e a Tirant per l’altra e segué’s enmig d’ells. E aquí parlaren de moltes coses de la mort dels duchs e grans senyors, los quals eren morts en la batalla. E Tirant mostrava dolre-li la mort del duch de Macedònia e de la mort de Ricart e de Pírimus. E stigueren en aquestes rahons, parlant de l’emperador com anava recobrant viles e castells. Deliberaren allí davant la princessa que l’endemà per lo matí anassen lla hon era lo emperador, lo qual havia III dies que combatia una ciutat e no la podien pendre. Dix la princessa:

–Axí done Déu honor al senyor emperador, que si vosal<t>res¹⁰⁸ partiu per anar lla hon ell és, yo no restaré que no y vaja.

E feu portar allí lo seu presoner e dix:

–¿Pensau vosaltres que encara que yo no·m sia trobada en les forts batalles axí com feu vosaltres, que yo no sàpia apresonar de nostres cruels enemichs?

E ab aquestes rahons se levaren e anaren a sopar. Mas la princessa menjà molt poch aquella nit, car en la vista de Tirant fon tot lo seu repòs. Lo duch se pres a rahons ab la senyora del castell e ab la Viuda Reposada, recitant-los les batalles que havie<n>¹⁰⁹ hagudes e la victòria que per mà de Tirant havien obtesa, dient moltes lahors d’ell. E la Viuda Reposada stava molt inflamada en la amor de Tirant, mas no gosava manifestar la gran dolor e pensament que·n tenia per sa honor. E del pensament, moltes voltes se venia a smortir.

La princessa dix al duch si·s volia venir allí a seure. Respòs que aprés hi anaria, com allí stigués a rahons ab aquelles senyores. Stephania stava prop de la princessa quant ella dix a Tirant les següents paraules:

–La pròspera fortuna ha manat a mi que vingués, no per delit que tingués de veure batalles, mas per desig de veure aquell qui senyoreja ma libertat. Lo menyscapte gran que·n mi era, no trobant via ne manera que a ma passió remey pogués donar, pensí hun gran defalt ab què reparar-me pogués e, ab fengides paraules, decebí mon pare sots zel de amor filial. Ja per açò als entenents no pensseu sia tolt lo ver juhí, que ignoren la causa de la mia venguda, però yo·m so condemnada per exemple de virtut, per dar hun poch de repòs, si pot ésser dit, en vida dolorosa a la mia pensa. Però la temor que yo he del mal és menor que la sperança, e la sperança que yo he del bé és menor que la temor. E són-me oblidats los mals que·m són seguits per causa vostra. E totes les coses són vistes per la fi, e aquella mostra què pot fer e què val e la glòria que donar pot segons les obres. A tots és manifest tal batalla com la vostra ja·s tractava, car si no u fes, encara que yo volgués tant errar, amor e sa mercé me defendrà tant fallir. E per ço donà a mi licència de venir a veure tot lo meu bé.

E callà e no dix més.

–Lo pasat mal —dix Tirant— no és res per a mi en stima de aquest que ara a mi turmenta, car passe dolor més que jamés no sentí, que de tot en tot vinch als strems en punt de perdre lo seny o de desesperar com veig la strema bellea que la celsitut vostra poseheix, que exceŀliu totes les dames del món. Açò me ha forçat tant amar-vos. E conexent en la magestat vostra compliment de totes les virtuts, stich admirat com pot ésser que la altessa vostra tinga hun tan gran defalt, parlant tostemps ab vènia e perdó, ço és, que no amau segons deuríeu amar, car si tant hagués servit a Déu e de tan bon grat, ja poria fer miracles. E yo, més malfadat que tots los altres, ame més verdaderament que tots los altres e no sé si seré amat. La lengua bé parla e diu tot lo que vol, mas la esperiència verdadera de la obra, ¿hon la trobaré yo, per la qual puga venir a perfecció de vida? Car, quant hom és segur, del dubte surt una bona esperança, car amor no és procuradora de vergonya ni seu en banch de çabater, mas ama a qui deu amar, ço és, a qui l’ama, e dona-li glòria en aquest món e vida reposada. ¿Per què, senyora, en la celsitut vostra no és aquell verdader recort que de temor vos cobre? ¿Fugiu al pas stret que la magestat vostra promés? Partint de vostra celsitut, me digués semblants paraules, present Stefania: «Tirant, tu parteys de mi; fes que tornes viu. Yo so ací presta per reparar la leal e verdadera amor que·m portes. Déu és just e totes les coses del món li són presents. Ell me faça gràcia de complir lo meu desig, que yo compliré lo teu.» Per què leja cosa és, senyora, a les donzelles nobles e de tanta stima, que vinguen a menys de lur promesa. Però, senyora, façam axí: posem nostre fet en conexença de altri, e aquelles persones tinguen poder de determenar nostre fet— e lo que yo he parlat, parle per boca de la Viuda Reposada, qui·m dix a la venguda que yo fiu que no donàs fe ni crehença en les paraules de la altesa vostra, que totes eren ficcions de poesia. E per apartar tots aquests duptes e que la celsitut vostra no sia lesa en la honor, en ma opinió, que sia conegut. E yo posaré per ma part la egrègia Stephania, e l’altesa vostra hi porà posar a Plaerdemavida o Diafebus.

–Tostemps he hoït dir —dix la princessa— que qui pare ha per jutge, segur va a plet. No perquè axí sia, mas perquè volríeu que axí fos, car bé sé que vós ho feu perquè no siau condemnat per aqueys jutges qui us són advocats, que qualsevulla altri vos condemnaria qui sabés què és amor ne honor. E sforçant axí vostra desaforada porfídia, restareu obligat de mort mateix, més que no sou a Déu, qui us ha creat e fet de tal compàs que sou contrari a ma honor e fama.

En aquestes rahons se acostà Plaerdemavida, sigué’s als peus de Tirant, e dix-li:

–Senyor capità, negú no us vol bé sinó yo. Tinch compassió de vostra mercé, que neguna senyora de aquestes no us han dit que us despulleu les armes. Car, per la mia fe, vós portau la camisa ben trepada, que no sé brodador al món que millor la sabés trepar. Yo la viu vestir e despullar algaliada e ben perfumada; ara la veig tota foradada e perfumada de ferro e d’açer.

Dix la princessa:

–Dau-me la mà, la qual no ha perdonada la mort dels reys enemichs nostres.

Stephania li pres la mà e posà-la-y sobre les faldes de la princessa. Com ella veu que stava sobre los genolls seus, abaxà’s e besà-la-y. —A mi no put honor —dix Tirant—, ans ho tinch a molta gràcia e mercé; mas veig la randa als peus, car ço que yo deuria fer vostra magestat s’i és volguda cuytar. E si tal liçència la altesa vostra me dava, de besar-vos les mans tota hora que yo volgués, ¡e com me tendria per benaventurat! E molt més ab los peus e les cames ensemps.

La princessa li tornà a pendre les mans e dix:

–Les tues mans, senyor capità, vull que de ací avant tinguen previlegi sobre mi, en qui tens bon dret.

E levà’s prestament de allí per ço com era passada gran part de la nit, e perquè lo duch ni los altres no tinguessen què dir ni ocasió de parlar.

Acompanyaren la princessa fins a la sua cambra, donant-li tots la bona nit. E lo duch e Tirant dormiren en hun llit.

E per lo matí les trompetes començaren a sonar e tots se armaren e pujaren a cavall. E Tirant feu pendre les scales que tenia dins lo castell que allí havia dexades. E la princessa tanbé volgué anar ab ells. Armà’s ab aquell arnés que fet havia e cavalcaren tant fins que foren lla hon era lo emperador, que en aquell cars combatien una fort vila hon hi havia molts forasters, gent del soldà que virilment conbatien per defendre lurs persones. Com lo duch e Tirant foren aplegats, dexaren la princessa bé acompanyada ab Diafebus e d’altres cavallers, tan luny de la vila que ab bombarda aplegar no y podien. Tirant anà hun poch pus baix de lla hon los cicilians combatien e feu adobar prestament les scales e posar en lo mur. Tirant fon lo primer que pujà. Com fon prop de la muralla, un turch li lançà una gran cantera, e Tirant, per desviar-se que no li donàs al cap, pres hun poch de balanç, e la cantera donà en la scala e ronpé-la hun poch. E ab lo balanç que ell pres, la scala caygué rocegant per la paret, y ell ab la scala, però no·s feu mal. Feu arborar prestament altra scala e dues altres al costat de aquella. E molts ballesters staven al cap del vall, qui no dexaven traure bras o mà que no fos ferit. E Tirant tornà a pujar.

Lo emperador, qui era anat a veure sa filla, demanà qui era lo caygut de la scala, e digueren-li que lo seu capità. Pres-hi molt gran enug. Aprés lo y veu tornar, tramés-li a dir que per negun cars del món ell lo pregava que no volgués pujar en escala. Com lo y digueren, gens per axò no se’n volgué star. Com totes les scales foren dreçades, feren tan gran sforç qu·entraren per allí a la vila e mataren e apresonaren molta gent dins e defora.

Com la vila fon presa, tots los barons de Sicília se presentaren a Tirant e donaren-li les letres del rey e de la reyna de Sicília. E Tirant los rebé ab cara molt afable, fent-los molta de honor, regraciant al rey e a la reyna e a ells la bona voluntat que li mostraven en ésser venguts. E axí com staven, tot a peu, isqueren de la vila e anaren hon era lo emperador e sa filla. Aprés que Tirant li hagué feta reverència, lo emperador li dix:

–Nostre capità, a vós no és donat pujar per scales de semblants combats, per lo gran perill que seguir-se’n pot sinó que la misericòrdia divina fa part en la nostra bona justícia, que·ns ha feta recobrar aquesta vila. E si per la confiança de vostre bon dret sperau haver de totes coses victòria, lo que no·s lig en istòries, e si la vostra vida arriscau tant a mort e voleu que sia confusa per lo gran perill que representa en aquells qui la vida abandonen, e si per aquest sguart aprofitàs a vós mateix, e·ncara als altres qui per star-se de batalles hauran salut, e per ço desig visquéseu en repòs e la virtuosa persona no voler-la tant abandonar e en tan grans perills. E si en vós és lo desig de ben obrar, denegar no deveu les mies profecies, les quals a vegades ixen veres.

Respòs lo capità:

–A mi, senyor, és degut fer semblants actes millor que altre, e a tant com als temerosos faça recobrar sforç e pendre ànimo. ¿E què dech fer yo e los altres? Sí·ns devem molt sforçar de bé a fer. Car no és lícita cosa que la magestat vostra stiga en semblants afers, car la dignitat vostra no u comporta, ni la edat que us pugau defendre sinó ab la virtut e no ab armes. E per ço la fi és dubtosa de semblants coses. E lo emperador, hohint lo que Tirant li deÿa, pensà que de zel, de feeltat e de molta amor li procehia. E Tirant se’n portà a la vila lo emperador e sa filla.

L’endemà per lo matí lo emperador tingué consell què farien ne devers qual part irien per recobrar les terres que perdudes eren. Los huns deÿen que anasen a una part, los altres en altra. A la fi de tots, parlà lo capità e dix:

–Senyor, ja he dit a la majestat vostra que no és condecent la altesa que pase d’ací avant, sinó que ab los barons de Sicília ab los quals sou vengut, vos ne torneu a la insigne ciutat ab tots los presoners que teniu presos, los quals fan gran despesa de viandes e d’altres coses, e la gent qui stà molt enujada de guardar-los. E lo duch té ja càrech, ab mi ensemps, de guardar e conquistar aquestes ciutats e viles que són prop de ací. E la magestat vostra que·ns faça venir les naus ab forment: car la guerra ha tant de temps que dura e los lauradors no poden panificar, és de necessari hajam de proveyr lo nostre camp per via de la mar; aprés, en lo imperi no n’i ha.

–Anit haguí nova com V naus que yo havia manat venir —dix lo emperador— són aribades al port de Cafa carregades de forment.

–Molt me plau —dix lo capità— de semblant nova.

De continent tramés que fessen molre tots los molins qui eren en lo riu nomenat Transimeno. Tirant agué proveÿt que l’endemà tots los presoners qui eren en lo camp y en la ciutat de Sant Jordi vinguessen al castell de Malveý. Aprés, lo emperador partí de allí ab tots los barons de Cicília e atendaren-se tots prop del riu. E lo duch restà ab prou gent e Tirant feu venir del camp més gent per al duch e per a ell, la qual havia mester. Com foren al castell, lo emperador cridà el capità e aprés feu venir a la princessa e a les altres donzelles, e dix semblants paraules:

–Capità, puix la fortuna és stada tan contrària al nostre gran conestable, comte de Bitímia, ésser mort, ¿a qui consellau façam nostre conestable?

Tirant donà dels genolls en la dura terra e dix:

–Senyor, si la magestat vostra era contenta de dar tal ofici de gran conestable a Diafebus, a molta gràcia e mercé ho hauria a la altesa vostra.

–Yo no·m partiré de vostre voler —dix lo emperador—. E per amor vostra, ara de present, per lo seu molt meréxer, yo li fas gràcia a Diafebus de l’ofici e capitania de gran conestable, e a vós del comdat de Sent Àngel, e leu-lo a ma filla e done’l a vós ab tots aquells drets, pertinències e emoluments que en lo dit comdat són, ab la tinença d’Altafulla, la qual, entre tot, és de renda arrendada setanta-cinch mília ducats. Tinch sperança en Déu ans de molt yo us daré altres coses, les quals seran molt millors. E per ço vull que demà se faça la festa e prengau títol de comte. Més vos ame donar títol de comte que de marqués, per bé lo marqués de major grau sia que lo comte. Però comte vol dir frare d’armes, e per ço vos vull donar títol de comte perquè siau més conjunt ab mi. Tirant li dix:

–Senyor, infinides gràcies fas a la magestat vostra com vos és stat plasent de fer-me una tan gran honor. E yo u tinch en tan gran stima com si ell valia CCCC mília ducats de renda. Emperò yo per res no·l pendria ni l’aceptaria per dues rahons. La primera, per yo no haver-vos-ho servit, car tan poch temps ha que yo so en servey de la altesa vostra que no merite tan gran premi. La segona, si lo pare que m’engendrà sabia yo tingués títol algú, perdria la sperança de ja més veure’m; quant més aquella qui·m parí e tantes dolors que passà en aquells nou mesos que·m portà. Porien pendre tan gran alteració que yo seria causa de abreujar-los la vida, e poria ésser dit fill homeyer, com ells jamés se agen vist altre fill sinó a mi, e no seria menys que no·m donassen la lur maledicció. E a mi no és deguda cosa cobrir la lur dolor. E fas-ne a la majestat vostra més de mil gràcies, tals com de servidor a son senyor més humilment se poden fer.

–Per res yo no permetria —dix lo emperador-que aquest comdat que us he ofert no sia vostre. E si títol de comte no voleu pendre, preniu la senyoria e la renda.

–Molt tem enujar l’altesa de la senyora princessa —dix Tirant— de levar-li lo comdat e donar-lo a mi.

–Aquest comdat —dix la princessa-me donà per sa benignitat una mia tia. E les coses que són mies són de la magestat del senyor mon pare, que ací és present. E de tots los meus béns e de la persona pot manar a tota sa voluntat com de filla obedient, e aquella pot donar e lançar axí com a la majestat sua serà plasent. E no stigau per res de acceptar lo que graciosament vos dona e ab molta liberalitat. E yo ara de present conferme la donació per a vós e als vostres. Lo emperador lo tornà a pregar e a fatigar que·l prengués. Dix Tirant:

–Senyor, per res no l’aceptaria.

–Ab gran rahó se creurà de vós tot lo contrari del que la vostra lengua manifesta —dix lo emperador—, e yo restaré ab ma veritat manifesta. Deuria la virtut vostra pensar que lo que us he ofert aumenta la honor vostra, e deuríeu ésser content e no recusar, per yo ésser donador e vós rebedor. Yo us he conservat aquell bell do de fortuna que tots los hòmens van per tot lo món çercant, ço és, honor e profit, per lo qual, si sens fició parlau, no deveu ésser tan desmenjat que no u degau acceptar. E si per ventura voleu que la gent cregua que açò sia per premiar-vos de la honor e benefici que fet me haveu, no tingau tal error, car encara la opinió de les gents, e dones e donzelles, stà encara morta. E per vós no voler acceptar lo que tan amplament vos he ofert, vinch a pensar que la vostra virtuosa persona de mi·s vol partir.

–No plàcia a Déu —dix Tirant-que yo·m partís de la majestat vostra durant lo temps de la necessitat. Però, senyor, puix tant me força la magestat vostra, yo acceptaré lo comdat e per aquell vos faré homenatge de feeltat. E per quant Diafebus m’és parent tant acostat e ço que és seu és meu, e lo meu és seu, ell pendrà lo títol de comte.

–¿Què em fa a mi —dix l’emperador—, puix yo·l vos haja dat e vós acceptat, que·l venau o·l doneu a qui us serà plasent?

Lavors Tirant se lançà als peus de l’emperador e besà-li lo peu e la mà per la gràcia que feta li havia. Dix l’emperador:

–Demà aturarem ací e farem la festa a Diafebus, e darem-li lo títol de comte e l’ofici de gran conestable.

–Per ço, senyor, suplich a la magestat vostra demà siau nostre convidat ab la senyora princessa e totes les dames.

E de tot açò Diaphebus no sabia res. Lo capità se partí de l’emperador e donà orde ab lo senyor de Malvehí de haver molts pagos, capons, perdius e gallines per a l’endemà. E feren coure molt pa e haver totes les coses necessàries. E Diafebus ab altres cavallers que venien de fora del castell veu a Tirant que anava tot afaenat vers ell, e dix-li:

–Cosí, ¿què és açò que ab tanta pressa anau? ¿Ha-y nova de enemichs?

–No —dix Tirant—, mas anau a la cambra de l’emperador e besau-li lo peu e la mà per ço com vos ha donat lo comdat de Sent Àngel e l’ofici de gran conestable. E yo faré ací adobar les coses que són necessàries per a la festa de demà.

E Diafebus ho feu axí. E aprés anà a la cambra hon era Stephania ab les altres dames. E cascuna li demanava un ofici per al comdat o per a la guerra, burlant-se axí ab ell.

Ixqué la princessa y ell fon prest agenollat e besà-li la mà, de la gràcia que lo senyor emperador feta li havia. E la princessa li donà en hun mocador deu mília ducats que havia mesos, e dix-li:

–Lo meu germà, preneu açò. E prech-vos que fins siau en la vostra cambra no u regonegau, e de açò vull seguretat de vós.

E ell li donà la fe que faria tot lo que trobaria per scrit. Diafebus ho pres e sentia lo pes, mas no presomia lo que era.

Partí’s de allí e anà-se’n hon era Tirant e dix-li:

–Puix yo he besat lo peu e la mà al senyor emperador, e la mà a la excelsa princessa, bé·m par que sia rahó, puix vós me haveu dat lo comdat e haveu-lo levat a vós per dar-lo a mi.

Agenollà’s prestament en terra e pres-li la mà per voler-la-y besar. Però Tirant jamés ho volgué consentir, mas posà-li la mà sobre lo cap e besà-la en la boca tres vegades. E los dos passaren moltes rahons, dient-li Tirant que no curàs, que allò era molt poch en sguart del que ell desijava fer per ell.

–Mas yo tinch sperança en Déu que per avant yo us daré altres coses que seran de major stima.

E Diafebus li’n feu infinides gràcies.

–Ara, senyor capità, ¿voleu que vejam què és lo que m’ha dat la virtuosa senyora?

Posà-u en mans de Tirant e trobaren-hi hun albaranet que deÿa: «Al meu germà, e gran conestable e comte de Sant Àngel, prech ab molta amor prengua en paciència lo petit do per a fer la festa. En mi resta lo gran menyscapte per lo poch que us dó, però la vostra molta virtut me tendrà per scusada considerant en lo loch hon so. E confés lo meu defalt que he comés en dar tan poca quantitat a hun home que és gran en virtuts.»

Com ells veren açò, stigueren en pensament cascú. E Diafebus dix, per provar e temptar de paciència a Tirant:

–¿Voleu que no u prengam e que lo y tornem?

–No u fésseu —dix Tirant—. Que entre pare e filla tenen lo cor tan alt e generós que si lo y tornàveu ho tendria en molt gran ofensa.

Com totes les coses foren posades en orde per a l’endemà, ells a la cambra de l’emperador e aquí parlaren molt sobre la guerra. E Diafebus acostà’s a la princessa e feu-li infinides gràcies —y Stephania les hi ajudà a fer— del que la magestat sua havia fet.

Lo emperador devallà baix envers lo riu, hon veu allí molts hòmens que staven adobant taules e banchs. Lo emperador demanà lo que feÿen a què tenia de servir. Dix lo senyor de Malvehí que per al convit e a la festa que l’endemà se devia fer.

E Tirant portava de braç a la princesa anant-se’n per la vora del riu passejant.

Dix la princesa:

–Digau, Tirant, ¿quina és la rahó que vós acceptar no haveu volgut lo comdat meu que·l senyor emperador a requesta mia vos dava? E tres vegades m’esforcí de parlar, e tres voltes la mia lengua stigué sens profit, que la paraula me fallí com volguí començar de parlar per dir-vos: «Acceptau, puix dat vos és». E de vergonya no tenguí atreviment, per lo vell emperador que no conegués lo meu mal, car cosa convinent és que la vergonya sia mesclada ab amor. Emperò, totes les coses per vós fetes, acceptes són als meus ulls, restant en dubte que no l’haveu volgut acceptar perquè és stat meu.

–No veja yo Déu —dix Tirant— si tal cosa és passada per lo meu enteniment. Ans aquell comdat tinguera yo en més gràcia e mercé que si m’agués dats deu ducats o marquesats sol per ésser stat de la magestat vostra. Axí Déu vulla complir les coses que yo li deman, ço és, que vulla confermar lo vostre voler a complir lo meu desig. E per ço que la celsitut vostra sàpia més clarament ma intenció, jamés pendré títol negú, tant com la vida me acompanyarà, sinó emperador o no res. ¿E sabeu ab què·m matau? Ab la strema bellea que la altesa vostra posseheix. Car aquell primer dia que us viu, vestida ab brial de cetí negre, e los vostres pits donaren als meus ulls entrada, ab los cabells hun poch scampats que semblants a madexes d’or resplandien, e la color de la vostra cara paria, de vergonya, roses ab liris mesclades, que de aquell dia ençà la mia ànima és stada cativa de vostra altesa. ¡O! ¡Bé és cosa cruel voler dar pena a qui tant vos ama! Encara me dolch de vós, que no poreu soferir les penes que sou merexedora per haver tan poca pietat de mi, com la mia querella sia justa e bona, e lo meu clam crida contínuament davant la magestat divina: «Justícia». E vós, en aquell cars, direu: «En mal punt com yo no amí aquell verdader Tirant, lo qual ab tanta de amor me amava.» E si suplicacions de vasall a senyora y poden valer, o de cavaller a donzella de tanta noblea e dignitat se consent adorar, agenoll-me en terra e fas-hi lo senyal de la creu e aquella ador axí com a la vostra persona, que per part de la celsitut vostra me sia atorgat hun do. E quasi li vengueren los ulls en aygua, prenent-li pietat de si matex.

No tardà molt la princessa respondre en stil de semblants paraules.

CAPÍTOL CLXII

LA RESPOSTA QUE FEU LA PRINCESSA A TIRANT

–Les làgremes són scampades a vegades ab rahó, a vegades ab engan. E la tua demanda és molt greu e amarga per a mi, car tu demanes cosa que no·s pot ni·s deu rahonablement fer, car de mal principi no se’n pot seguir bona fi. Si pensaves la tua honor e la mia, e·m volies lo bé que·m dius, no treballaries en tanta infàmia per a tu e vergonya per a mi. ¿Per què tant prest te cuytes? Que les tues messes encara són erba e gran follia seria posar a la fortuna lo que no·t pot fallir.

Lo emperador se acostà a sa filla e ella no pogué més parlar. E posà-la en rahons. E parlant de moltes coses se’n tornaren al castell.

L’endemà per lo matí lo emperador volgué diguessen la missa enmig de una gran praderia, e volgué que Diafebus stigués enmig d’ell e de sa filla. E dita missa, lo emperador li posà lo anell en la mà e·l besà en la boca. Aprés, tots los trompetes començaren a sonar molt fortment. E hun rey d’armes dix en alt, cridant:

–¡Aquest és lo molt egregi e virtuós cavaller comte de Sent Àngel conestable de l’imperi Grech!

E fet açò, començaren les dances e festes. E la princessa tot aquell dia no feu sinó dançar ab lo gran conestable. Com fon hora de dinar, lo emperador feu seure al gran conestable a la part dreta, e los duchs seÿen a la part sinestra, e la princessa endret del conestable. E Tirant servia de majordom per ço com ell feÿa la festa. En altres taules menjaven les donzelles. Endret d’elles menjaven los barons e cavallers; aprés, tota la gent d’armes. E tots quants presoners hi havia, tots menjaven aquell dia en taules perquè honrassen la festa. Fins als rocins volgué Tirant que en aquella hora tots menjassen civada mesclada ab pa.

Com foren mig dinats, Tirant pres los reys d’armes, herauts e porsavants e donà’ls mil ducats en reals. E totes les trompetes anaven sonant, e vengueren davant la taula de l’emperador e cridaven:

–¡Larguesa, larguesa!

Aprés lo dinar fon feta la coŀlació de molts confits de çucre. E cavalcaren tots armats ab les banderes del conestable, corrent lançes. Davant l’emperador feren hun bell fet d’armes sens fer-se mal, e axí anaren fins al camp hon solia star lo soldà e ab molt gran alegria se’n tornaren.

Com los paregué hora de sopar, en aquell loch mateix feren la festa, la qual fon molt singular, e foren tots molt ben servits de moltes e diverses viandes. Tirant tot aquell sopar, axí com servia, stava ab la cara molt trista. La princessa lo feu acostar prop d’ella e dix-li a la orella:

–Digau-me, Tirant, ¿quina és la pena e mal que passau? Que la vostra cara ho manifesta, que tota la tinch yo sobre los meus ulls. ¡Digau-m’o, yo us clam mercé!

–Senyora, tants són los mals que comport que no·s porien stimar, ni done res en ma vida, car la celsitut vostra partirà demà e yo, desaventurat, restaré en la mia strema pena pensant que no us veuré.

–Qui fa lo mal —dix la princessa— rahó és que passe la pena. Car vós mateix ho haveu procurat, donant consell a l’emperador que ab tots los presoners se’n tornàs a la nostra ciutat. Tan mal consell jamés viu dar a home qui enamorat fos. Però si vós voleu yo·m faça malalta XV o XX dies, yo bé u faré per amor vostra. E l’emperador aturarà, bé so certa, per amor de mi.

–Mas, ¿com ho farem —dix Tirant— de aquests presoners que tenim tants açí? No sé trobar remey a ma dolor. Moltes voltes tinch desig de verí, e moltes voltes desige morir ab coltell o de mort sobtada, per exir de pena.

–No fésseu vós tal cars, Tirant —dix la princessa—. Anau a parlar ab Stephania, e vejam quin remey pendre s’i porà que a mi no sia càrrech e sia útil vostre.

Tirant prestament se n’anà e recità tot son mal a Stephania. E foren de acort, ensemps ab lo conestable, que com tothom fos asossegat e les donzelles dormirien, que los dos vinguessen a la cambra e allí acordarien quin remey porien pendre en lurs passions. E axí restaren de acort.

Com fon nit e la hora fon disposta, que tots los del castell dormien e les donzelles se eren gitades —e totes les dames dormien apartades ab la Viuda Reposada, sinó V que·n dormien en una cambra per hon ells tenien de passar, y en la recambra dormia la princessa e Stephania—, com Plaerdemavida veu que la princessa no·s volia gitar e li havia dit que se n’anàs a dormir —aprés, sentí perfumar— prestament pensà que s’i havia de celebrar festivitat de bodes sordes.

Venguda la hora assignada, Stephania pres hun stadal en la mà ensés e anà al lit hon dormien les V donzelles e mirà-les totes de una en una per veure si dormien. E Plaerdemavida tenia desig de veure e sentir tot lo fet, e detingué’s, que no dormí. E com Stephania vingué ab la lum, tancà los ulls e feu semblant que dormia. Vist per Stephania que totes dormien, obrí la porta sens fer remor, perquè negú no u sentís, e ja trobà los cavallers que staven sperant ab més devoció que no fan los juheus al Messies.

Al passar apagà la lum, pres al conestable per la mà, mes-se primera, e Tirant seguí al conestable. E axí trobaren la porta de la cambra hon era la princessa, la qual stava sola sperant-los.

E diré com la trobaren devisada: portava gonella de domàs vert, tota entorn trepada e tota brodada de perles molt grosses e redones. Lo collar que portava era tot de fulles d’or smaltades, e en cascuna fulla penjaven robins e diamants sens altra mescla; al cap portava, sobre los daurats cabells, hun chapellet fulletat de molts batents que lançava molt gran resplandor.

Com Tirant la veu tan bé abillada, feu-li molt gran reverència, e donant del genoll en la dura terra, besà-li les mans moltes vegades. E passaren entre ells moltes amoroses rahons. Com los paregué hora de poder-se’n anar, prengueren lur comiat e tornaren-se’n en la lur cambra. ¿Qui pogué dormir aquella nit, huns per amor, altres per dolor?

Tan prest com fon de dia, totom se levà per ço com aquell dia lo emperador devia partir. Plaerdemavida, com se fon levada, anà a la cambra de la princessa e trobà-la que·s vestia, y Stephania vestida e per vestir, e asseyta en terra, e les mans no li volien ajudar a ligar lo capell: tant stava de bona gana, tota plena de lexau-me star; ab los ulls mig entelats, scassament hi podia veure.

–¡Ha, santa Maria val! —dix Plaerdemavida—. Digues, Stephania, ¿quin és aqueix teu comport? ¿Què és lo que·t fa mal? E yo iré als metges que vinguen per dar-te salut, aquella que tu volries per a ta persona.

–No cal —dix Stephania—, que lo meu mal tost serà guarit, car no és sinó dolor de cap. Anit, ab l’ayre del riu, m’a fet mal.

–Guarda —dix Plaerdemavida— què dius, que gran dubte serà que no muyres. E si mors, la tua mort serà criminosa. Guarda bé que no·t facen mal los talons, com yo haja hoït dir als metges que a nosaltres, dones, la dolor nos ve en les ungles, aprés als peus, puja als genolls e a les cuxes, e a vegades entra en lo secret, e aquí dona gran turment, e de aquí se’n puja al cap, torba lo cervell, e de aquí se engendra lo mal de caure. E aquesta malaltia no·t penses que vinga sovint. Segons diu lo gran philòsof Galièn, metge molt subtil, que no ve sinó una vegada en vida, e per bé que sia mal incurable, no és mortal, mas ha-y molts remeys qui ajudar se’n vol. Aquesta mia epístola és bona e verdadera, e per ço no deus haver admiració de mi si conech les malalties, que si·m mostres la lengua yo·t sabré dir lo mal que tens.

Stephania li tragué la lengua. Com Plaerdemavida la hagué vista, dix-li:

–Yo renegaria de tot quant saber mon pare me mostrà stant yo en son poder, si tu no has perduda sanch aquesta nit.

Respòs prestament Stephania:

–Veritat dius, que del nas m’és exida.

–Yo no sé si del nas o del taló —dix Plaerdemavida—, mas sanch haveu perduda. E per ço poreu ara dar fe de mi e de la mia sciència, que lo que yo diré serà veritat. E si la magestat vostra, senyora, volrà que yo us recite hun somni que he fet esta nit, yo seré contenta, ab protestació que si diré alguna cosa qui agreuge la altesa vostra, que lo perdó no·m sia denegat.

La princessa havia pres molt gran plaer en lo que Plaerdemavida havia dit, e ab grans rialles li dix que digués tot lo que volgués, que ella li perdonava a pena e a culpa ab auctoritat apostòlica. E Plaerdemavida feu principi al seu somni en stil de semblants paraules.

CAPÍTOL CLXIII

LO SOMNI QUE PLAERDEMAVIDA FEU

–A la magestat vostra diré tot lo que he somiat: Com yo dormia en una cambra de parament, en companyia de IIII donzelles —e que Stephania venia ab hun stadal encés, per no portar molta lum, e venia al nostre lit e mirava si dormíem, e veu-nos totes dormir—, yo stava alienada, que no sé si dormia o si vetlava. E viu en somni com Stephania obrí la porta de la cambra molt suaument perquè no fes remor, e trobà mon senyor Tirant e lo conestable que ja staven sperant. E venien en gipons, ab mantos hi spases, e calsaven peüchs de lana perquè no fessen remor al passejar. E a l’entrar que ells feren, ella apagà la lum e posà’s primera, lo conestable a la sua mà. Aprés venia lo virtuós. Y ella semblava en aquell cars moço de çego. E posà’ls dins la vostra cambra. E vostra altesa stava ben perfumada e algaliada, e no mal abillada, vestida e no despullada. Tirant vos tenia en los seus braços e portava-us per la cambra besant molt sovint. E vostra altesa que deÿa: «Dexa’m, Tirant, dexa’m.» E ell vos posava sobre lo lit de repòs.

E Plaerdemavida se acostà al lit e dix: «¡Ay, en lit! ¡E qui us ha vist e qui us veu ara, que stau sol, desacompanyat, sens profit negú! ¿Hon és aquell qui ací stava com yo somiava? E paregué’m del lit levar-me en camisa e venguí en aquell forat de la porta, e que mirava tot vostre fet.

Dix la princessa:

–¿Has més somiat? —Ab moltes rialles e ab gran plaer que lo y deÿa.

–¡Sí, santa Maria! —dix Plaerdemavida—. Yo us ho acabaré tot de recitar: Vós, senyora, preníeu unes ores e deýeu: Tirant, yo t’é lexat venir ací per dar-te un poch de repòs per la gran amor que t’he. E Tirant dubtava de fer lo que la altesa vostra li deÿa. E vós deýeu: Si tu ames a mi, per res no deus star de asegurar-me dels dubtes sdevenidors. E aquest càrrech que yo he pres per amor de tu, no és convinent a donzella de tan gran auctoritat com yo so. No·m denegues lo que·t deman, car la mia castedat, en la qual yo he vixcut quítia de tot crim, és loadora. Mas per prechs d’Estephania has obtesa aquesta amorosa gràcia, dexant-me cremada per digna amor. Per què·t prech te vulles contentar de la gràcia que has aconseguida en gran càrrech e culpa d’Estephania. Per la strema e desaforada congoxa —deÿa Tirant— que veig passar a la magestat vostra, qui preneu armes contra los qui us ofenen, en sereu condemnada per tots aquells qui de amor senten. Però, ab tot, no vull que desconfieu que yo fallís a ma veritat. E ab gran confiança creÿa vos acordaríeu a mon voler no tement los sdevenidors perills. Puix a vostra altesa no plau e·m voleu tant fatigar, yo so content de fer tot lo que a la magestat vostra serà plasent. Calla Tirant —deÿa la altesa vostra— e no·t congoxes de res, car la mia noblea jau sots la tua amor. E li feýeu fer sagrament que sens voler vostre no us enujaria de res. E posat cars que u volguesses cometre, no seria poch lo dan e congoxa que tu·m daries. E tanta que, en tots los dies de ma vida, de tu me lamentaria, car com la virginitat és perduda no és reparable. E totes aquestes coses he somiades que vós a ell e ell a vós deýeu.

Aprés, en visió, viu com ell vos besava molt sovint e desfeu-vos la clocheta dels pits, e que us besava a gran pressa les mamelles. E com vos hagué ben besada, volia-us posar la mà davall la falda per sercar-vos les puces. E vós, la mia bona senyora, no u volíeu consentir, car dubte·m fa que si u haguésseu consentit, que lo sagrament no perillàs. E vostra altesa li deÿa: Temps vendrà que lo que tant desiges starà en libertat tua, e la mia virginitat conservada serà per a tu. Aprés posà la sua cara sobre la vostra, e tenint los braços sobre lo vostre coll, e los vostres en lo seu, ligats com les sarments en los arbres, prenia de vós amorosos besars.

Aprés viu somiant que Stephania stava sobre aquell lit, ab les cames que al parer meu li veÿa blanquejar, e deÿa sovint: «¡Ay, senyor, que mal me feu! Doleu-vos un poch de mi e no·m vullau del tot matar.» E Tirant que li deÿa: «Germana Stephania, ¿per què voleu incriminar la vostra honor ab tants grans crits? ¿No sabeu que moltes voltes les parets tenen orelles?» E ella prenia lo lançol e posava’l-se a la boca e ab les dents strenyia’l fort per no cridar. E no·s pogué star, aprés hun poch spay, que no donàs hun crit: «¡Trista!, ¿què faré? Dolor me força de cridar, e segons veig, deliberat teniu de matar-me.» Lavors lo conestable li tancà la boca. E la mia ànima, com sentia aquell saborós plant, complanyia’m de ma desaventura com yo no era la tercera ab lo meu Ypòlit. Encara que yo sia grossera en amar, conegué lo meu sperit que lo terme de amor aquí devia finir. La mia ànima hagué alguns sentiments de amor que ignorava, e doblà’m la passió del meu Ypòlit, com no prenia part dels besars axí com Tirant de la princessa e lo conestable d’Estephania. E com més hi pensava, més dolors sentia, e paregué’m que prenguí hun poch d’aygua e que·m laví lo cor, los pits e lo ventre per remeyar la dolor mia.

E mirant lo meu sperit per lo forat, aprés hun poch instant Stephania stés los seus braços abandonant-se e retent les armes, emperò dix: «¡Vés-te’n, cruel ab poca amor, que no has pietat ni misericòrdia de les donzelles fins que·ls has violada la castedat! ¡O, sens fe! ¿De quina pena seràs digne si yo no·t vull perdonar? E complanyent-me de tu, més fort te ame. ¿Hon és la fe per tu a mi rompuda? ¿Hon és la tua mà dreta ajustada ab la mia? ¿Hon són los sants qui facen testimoni, los quals ahir per la tua falsa boca foren nomenats, que·m prometist que no·m faries mal ni per tu no seria decebuda? Gran ardiment has fet, que ab pensa deliberada hages volguda robar la despulla de la mia virginitat, per tu ésser home de tan gran auctoritat e perquè la querella mia més verdaderament sia coneguda…»

Cridà la princessa e a Tirant, e mostrà’ls la camisa e dix: «Aquesta sanch mia ha força de reparar amor. E tot açò deÿa ab les làgremes als ulls.» Aprés dix: «¿Qui haurà grat de mi, ni qui fiarà de mi, que no he sabuda guardar a mi matexa? ¿Com serà per mi guardada altra donzella que acomanada·m sia? No tinch conort sinó de una cosa: que no he res fet que perjudique la honor de mon marit, sinó que he complida sa voluntat a mal grat meu. En les mies bodes no y són venguts los cortesans, ni capellà no s’és vestit a dir la missa. No y és venguda ma mare ni mes parentes. No han agut treball de despullar-me les robes e vestir-me la camisa nubcial. No m’han pujada al lit per força, car yo m’i so sabuda pujar. No han agut treball los ministrés de sonar ni de cantar, ni los cortesans cavallers de dançar, que bodes sordes són stades. Emperò tot lo que he fet resta en grat de mon marit.» D’estes coses deÿa Stephania moltes.

«Aprés de tot açò, que lo jorn se acostava, la magestat vostra e Tirant la conortàveu lo millor que podíeu. Aprés bon spay, que los galls tornaren a cantar, e la altesa vostra pregava humilment a Tirant se’n volguessen anar perquè no fossen vists per negú del castell. E Tirant suplicava la altesa vostra que li fésseu gràcia de soltar-li lo sagrament perquè pogués obtenir lo victoriós triümpho que desijava, axí com son cosí. E la celsitut vostra no volgué sinó que restàs gloriosa de la batalla. E com ells se’n foren anats, despertí’m e no viu res, ni a Ypòlit ni a negú. Fuy posada en gran pensament: perquè·m trobí los pits e lo ventre banyat de l’aygua, venia a creure que devia ésser veritat. La dolor me aumentà en tanta quantitat que donava torns per lo lit com fa lo malalt qui stà al pas de morir e no troba lo camí. ¿Per què, dellibere de amar Ypòlit ab cor verdader. Passaré ma penada vida axí com Stephania fa? ¿Staré ab los ulls tancats e negú no·m darà remey? Amor me ha tant torbats los sentiments que morta so si Ypòlit no m’ajuda. ¡Almenys que passàs ma vida en durment! Per cert, fort dolor és al despertar qui bon somni somia.»

Les altres donzelles foren-se levades y entraren dins la cambra per a vestir sa senyora. Aprés la missa l’emperador partí ab tots los barons de Sicília, e lo duch de Pera ab tots los presoners. E Tirant e lo conestable acompanyaren-los una bona legua. L’emperador los dix que se’n tornassen, e ja que·ls ho havia dit altra vegada, fon-los forçat de fer-ho. Aprés que hagué pres comiat de l’emperador e dels barons, ell se acostà a la excelsa princessa e dix-li si li manava res la magestat sua que ell pogués fer. La princessa se alçà lo vel que portava davant la cara e los seus ulls pogueren star que no lançassen vives làgremes, e no li pogué dir altra cosa sinó:

–Serà…

Car la paraula li fallí e convertí’s en sanglots e spessos sospirs per lo departiment. Dexà del tot caure lo vel damunt la sua cara per ço que tal defalt no vingués a notícia de l’emperador ne de tota la altra gent.

No·s troba en recort de gents que semblant cars seguís jamés a negun cavaller com lo que seguí a Tirant, que, havent pres comiat de la princessa, caygué de una aquanea en terra, que cavalcava tot fora de si. E prestament com fon caygut se fon levat, e alçà la mà a l’aquanea dient que·s dolia. E l’emperador ho veu e molts d’altres, e cuytaren envers ell. E feÿa demostració que mirava lo peu a la aquanea. Dix-li l’emperador:

–Capità, ¿e com sou caygut axí?

E Tirant li dix:

–Senyor, a mi paregué que lo meu rocí se dolia; abaxí’m un poch per veure lo seu mal e, ab lo pes de l’arnés, és-se trencat lo gambal. Però, senyor, ¿no és cosa de admirar que hun home caygua, car hun cavall té quatre peus e cau, quant més hun home, que no·n té sinó dos?

E prestament ell tornà a cavalcar e cascú tingué son camí. La princessa, perquè anava plorant, no volgué tornar, mas demanà a Stephania quin cars era stat lo de Tirant. E ella lo y recità segons la resposta que havia feta a l’emperador.

–Certament —dix la princessa— que aquell cars no li és seguit sinó per la mia partida. E les temors que yo haguí quant me trobí sola tan prest foragitaren lo meu pensament e aumentí en major dolor que no sentia.

Axí anaren parlant. E Tirant aplegà al castell del senyor de Malvehí. Ordenà que lo conestable, ab la mitat de la gent, axí de peu com de cavall, anàs al camp per guardar aquell.

–E yo iré —dix Tirant— al port hon són les naus e faré que prestament descarreguen. E si veig que no n’i ha prou, faré-les tornar a la ciutat o en Rodes, que m’an dit que han collit molt forment aquest any. E si lo càrrech los fall, iran en Chipre. En la nit Tirant fon en lo port e trobà quasi les naus descarregades. Los patrons e los mariners hagueren molt gran plaer de la venguda del capità, e digueren-li com les VII naus de genovesos eren entrades en lo port de Bellpuig.

–E tots nosaltres stàvem ab gran pensament que no vinguessen ací e que·ns prenguessen.

Dix Tirant:

–Ells mostren que han més temor a vosaltres, que no han agut atreviment d’escometre-us. ¿Voleu que·ls posem major temor que no tenen?

Hagueren hun laüt de peixcar e armaren-lo. E trameteren per veure quanta gent podia haver en les naus, poch més o menys, e quantes fustes eren dins lo port. E aquella nit feu descarregar tot lo forment. Per lo matí, lo bergantí tornà ab la nova com hi havia, grosses, set naus, e havien descarregats tots los cavalls e tota la gent era en terra, e que lavors començaven a descarregar lo forment e altres vitualles.

–Per lo Senyor qui tot lo món sosté —dix Tirant—, yo faré tot mon poder, puix han desembarcat los cavalls, de menjar de lur forment.

Feu prestament adobar les naus e posà-y molta gent d’armes e molts ballesters. En lo port en aquell cars hi havia tres galeres, e perquè havien mostrada carena, e no pogueren anar ab ell, Tirant partí ab les naus e mes-se dins mar aquella nit. E de l’hun port a l’altre no y havia sinó trenta milles. Com lo dia fon clar e bell, los de terra descobriren les V naus de Tirant, e pensaven-se que fossen de aquelles que venien ab lo Gran Caramany e no curaren de res. Les naus se acostaren e entraren dins lo port, e cascuna envestí la sua. E de continent saltà molta gent en les altres naus, e aprés envestiren les dues que restaven. E perquè y havia molt poca gent, prengueren-les totes ab poch treball e sens morir negú. E tragueren totes les naus del port carregades de molt forment e de civades, de bous salats e de vins de Chipre. De què us dich que per al camp dels crestians los vingué en gran socors y en molt bon cars, car per la molta guerra no trobaven forment ni carns si no u havien tot per mar. Tirant donà forment al senyor de Malvehí; tot l’altre feu portar al camp en la ciutat de Sent Jordi.

Com Tirant venia ab la presa, parlà ab los turchs que havia presos en la nau demanant-los de noves de la Turquia, per veure si·s concordarien ab les noves que Siprés de Paternó li havia dit. E aquells li digueren com certa cosa era com lo Gran Caramany venia ab gran armada, e venia en companyia sua lo rey de la sobirana Índia. E lo Caramany portava sa filla, la qual era donzella de grandíssima bellea, per dar per muller al soldà.

–E porta moltes donzelles ab si de gran stat, e ve en sa companyia la sposada del fill del Gran Turch. E totes venen molt riquament abillades ab grans aljubes de brocat e altres brodades de molts diamants e robins.

Dix hun turch:

–Yo viu vestir hun dia a la filla del Gran Caramany, demà haurà quinze dies, lo divendres aprés la çalà, que vestia una aljuba brodada de pedres fines que stimaven que valia una gran ciutat. E porten cascuna son exovar, que XXV sposades hi vénen, totes per a grans senyors. E ve-y la muller del rey de Capadòcia. E han-nos dit al port, com fom arribats, que hun diable de francés és vengut capità dels grechs, que totes les batalles los venç, lo qual dien que ha nom Tirant. Per ma fe, ell poria haver bons fets axí com dien, mas lo seu nom és leig e vil, per ço com Tirant vol dir usurpador de béns o, més propi parlar, ladre. E creu, segons lo nom, per força ha de seguir les obres, car diu-se que en una letra que feu al rey de Egipte, que no·l gosà combatre cors per cors, deÿa ésser enamorat de la filla de l’emperador. Com haurà vençudes les batalles, emprenyarà la filla, aprés la muller, aprés matarà l’emperador, car axí u acostumen de fer los françesos, molt mala gent; e vós veureu que si molt lo dexen viure los turchs e los crestians, ell se farà emperador.

–A la mia fe —dix Tirant—, tu dius una gran veritat: aquests francesos són molt mala gent. Encara farà pijor que tu no dius, que és molt gran ladre e va per los camins a robar. E qui s’o veurà, encara emprenyarà la filla de l’emperador e pendrà la senyoria. Aprés, ¿qui li contradirà que no passe a totes les donzelles?

–Bona Pasqua vos done Déu —dix lo mariner—, car vós lo conexeu bé e conexeu la sua gran tració que ha feta e farà.

Ypòlit, qui stava allí, arrancà la spasa per tallar-li lo cap, sinó per Tirant, que prestament se levà e pres-li la spasa de la mà. E Tirant tornà en noves dient mal tostemps de si mateix. Dix lo mariner:

–Yo jur per l’aygua que yo·m bategí, que si yo·l podia pendre aquell traÿdor de Tirant, axí com moltes vegades n’é pres d’altres, que yo·l penjaria en la més alta entena de tota la nau.

Tirant reÿa molt e prenia gran plaer en lo que deÿa lo mariner. Altri fora que li haguera feta alguna mala obra o l’haguera penjat. E Tirant pres un gipó de seda e XXX ducats e donà’ls-hi, e aprés lo posà en libertat tan prest com fon en terra. Pensau quin devia star lo mesquí de mariner com sabé que aquell era Tirant Agenollà’s als seus peus e demanà-li perdó. E Tirant de molt bona voluntat li perdonà, e dix:

–Donar als mals perquè diguen bé, donar als bons perquè no diguen mal.

Tirant ajustà consell de mariners e feu-los dinar ab ell. Aprés que foren dinats, Tirant los feu principi a hun tal parlar:

–Senyors, ja sabeu la nova que·s diu del Gran Caramany e del rey de la sobirana Índia, ab quin poder tan gran venen e porten tantes donzelles casades y per casar; hoc encara hi apliquen lo bací que porten, ço és a saber: com los moros fan guerra als crestians, va lo bací que acapten per totes les moreries e, segons me dix Siprés de Paternó, que havia hoït dir al soldà que passats CCC mília ducats portaven, car per pendre aquest imperi tota la morisma ha donat, qui poch qui molt, que casa hi havia qui pagava XL ducats. E volen dir que del regne de Túnis han agut més de LXX mília ducats. Per què deveu pensar quanta glòria seria a tots nosaltres e lo profit gran que cascú de vosaltres reportaríeu. Vejam si fer se poria poguéssem obtenir victòria d’ells. E cascú de vosaltres diga-y son parer.

CAPÍTOL CLXIIII

LO CONSELL QUE LOS MARINERS DONAREN A TIRANT

–Sabuda cosa és, capità senyor, que los turchs passen ab XXIII naus grosses de genovesos, e de cascuna testa han dos ducats e mig de nòlit e dels cavalls ne han tres. E per no perdre aquest salari ans se dexaran tots tallar a peces que consentir en negun malbarat. E porten tanta gent e en tan gran nombre que lo poder de la mitat de la crestiandat hi haurien a venir per poder-los vençre ni subjugar-los a nostra voluntat. Nosaltres som dotze naus y tres galeres y ells són XXIII naus grosses, les majors e millors de tota Gènova; e més, porten quatre balaners e dues sageties. Per què tots vos donam de consell no vullau donar del cap per les parets, com açò no sien les batalles de terra, que no·s fan a comparar ab les de mar: aprés que les scutilles són tancades, no y a loch per a fogir.

Fon-se levat en peus lo mariner qui tant de mal havia dit de Tirant, que havia nom Galançó e era natural d’Esclavònia, e molt valentíssim mariner, lo qual feu principi a tal parlar:

–Senyor capità, dels meus primers moviments no·n deveu ésser admirat, per yo ésser enemich a la pàtria vostra gran temps ha; però la molta virtut que en la senyoria vostra tinch coneguda, ha apartada de mi la gran ira que yo en aquell cars tenia contra la nació francesa, e per ço com me veÿa presoner. Ara que tinch libertat per la merçé vostra obtesa, vos vull dar consell de mariner per ço com en aquesta art me so criat. E si açò volreu acceptar —ço que és creedor, no dubtant lo perill que ab si porta—, yo us daré de vostres enemichs triümfant victòria. E ateneu al meu consell, e si aquell vos serà accepte; si no, poreu pendre lo dels altres, car de dos mals lo menor se deu elegir.

Com sia certa cosa que ells són XXIII naus molt grosses y són prop de XXX fustes entre unes e altres, e qui volrà vençre ni guanyar les XXX, se haurà de fer en aquesta manera, si al consell meu vos voleu regir. Vós teniu XII naus e III galeres: descarregau les vostres naus, que vagen laugeres; les altres venen molt carregades e no poran fer tan gran sforç de veles com faran les vostres. Serà a la voluntat vostra de pendre o de dexar la batalla. Gran glòria serà per a vós, ab XII naus grosses, gosar mirar tot l’estol de genovesos e de turchs. E si neguna nau ve atràs, com és presumidor, ab poch treball podeu ésser senyor d’ella. E gran terror posareu entre ells perquè saben que haveu vençudes moltes batalles en la terra e dins los lurs ports los haveu preses VII naus. Pensau que tenen gran dubte de vós, car, dormint en los lits, ab temor se desperten ab lo nom de Tirant en la boca, majorment representant-los davant lo fruyt que de batalla se ateny. E qui gosa mirar lo primer afronte d’ells, del joch de les pedres que us fan és molt gran; emperò, passades les pedres, no són res. Venen a jugar de les flexes e molt prest smayen e perden l’ànimo. Si·m demanau com sé yo açò, yo he senyorejat galeres e naus mies pròpies e tenguí XI anys guerra ab ells, e fiu grans preses dins la Turquia de lur roba.

–¡Sus! —dix Tirant—. No·n vull pus saber ni vull altre acort sinó que tot se pose en orde e les naus sien prestament descarregades e adobades de tot lo que y sia necessari.

Com Tirant hagué donat lo càrrech als seus, ell cavalcà desarmat sobre hun bon ginet, ab quatre altres, e anà al castell de Malvehí. E l’endemà anà al camp. Molt foren aconsolats los del camp de la sua venguda. E prestament li digueren com los turchs eren venguts una alba de matí bé VII mília hòmens a cavall, e com lo marqués de Pròxita, ab gran desorde, ixqué dels primers e ferí ab gran ànimo pensant que los seus lo socorrerien. E fon lo contrari: vehent la molta gent que eren pochs, feriren sobre ell e han-lo mort e tallat a peces. E vingueren fins ací a la muralla de la ciutat e totom desemparà lo camp e reculliren-se dins la ciutat. E han mort qualsque cent LXXX hòmens.

–¡Ha, santa Maria val! —dix Tirant—. ¡Que desorde entre tots vosaltres! ¿Qui deu exir a empresa d’altri, que sabeu que jamés ells gosaran venir ací sinó ab gran poder? E vós, marqués de Sent Jordi, ¿haveu perduts los quexals en la guerra e dexar exir a negú? E ves que eren açí, ¿per què no feýeu destapar les céquies axí com vós havíeu dit e haguéreu-los tots presos? Però, ¿voleu que us diga? La virtut ne·l poder no stà en riqueses, mas en ànimo virtuós e ginyós. E tingué’s per scarnit com no s’i era trobat. E dix:

–Siau en recort de l’antiga libertat que d’ells havem hagut e de persecucions stranyes que sofert haveu.

Aquí parlaren de moltes rahons. A la fi, dix Tirant al gran conestable li triàs II mília hòmens d’armes, los millors del camp. E com lo conestable fon hun gran tros luny, pensà en lo que·l capità li havia dit. Tornà e dix-li:

–Vós me haveu fet una fort demanda: que us haja II mília hòmens d’armes, los millors de la ost, e II mília ballesters. ¿Qui pot saber quals són los bons o los mals, ni qual és ardit ni qual és flach, ni qual té ànimo sforçat?

–Puix no u sabeu conéxer —dix lo capità—, yo us ho mostraré. Feu tocar alarma e feu demostració que enemichs vénen. E com seran en lo camp, descavalcau e anau tocant a cascú los sperons. E si·ls porten fluxos, dexau-los star; si·ls porten strets, de aquells me donau, car aquests tals no pot ésser no sien bons e virtuosos en les armes.

Axí com se n’anava, tornà e dix:

–Los hòmens de peu, qui no porten sperons, ¿en què·ls conexeré?

–Per semblant —dix lo capità—. Aqueys sarjants qui van ab vós, feu-los tocar en los panyos, si·ls porten fluxos o ben strets. E sapiau d’ací avant conéxer lo gra entre la palla.

Lo capità se partí ab tota aquella gent que lo conestable li havia triada. Lo prior de Sent Johan se n’anà al capità e dix-li:

–Capità senyor, yo he sabut com la mercé vostra vol tornar en mar, no tenint-vos per content de les VII naus que preses haveu. La mercé vostra faça’m gràcia que yo vaja ab vós.

Respòs Tirant que era molt content.

Com foren arribats al port, lo capità trobà totes les naus descarregades, e adobaven del que mester havien.

–Capità senyor —dix Galançó, lo mariner—, a mi par que vostra senyoria deuria trametre dues galeres e que stiguessen en alta mar. Com vessen l’estol, la una tornàs e l’altra seguís tostemps la nau del Gran Caramany. E si vós aquella podeu haver, haureu molta riquea e major honor.

Dix lo capità:

–¿En què poran conéxer aquexa nau en què va lo Gran Caramany?

–Senyor —dix Galançó—, en les veles que porta, totes vermelles e pintades les sues armes; e totes les cordes de la nau són de seda, e tot lo castell de popa és de brocat sobre brocat. E açò ha fet per gran magnitat, per ço com hi porta sa filla e perquè no és anat jamés per mar. Com lo capità feu partir les II galeres, manà no tornàs la una, sinó que contínuament, nit e dia, seguís l’estol, e en la nit portàs una lanterna ab una lum encesa al tendal de popa.

L’endemà, los barons de Sicília, havent dexat l’emperador a la sua ciutat, reposaren allí dos dies e partiren per venir al camp. Com foren al castell de Malvehí, trobaren molts carros que portaven bombardes al port e foren avisats com lo capità era al port. Anaren a ell, sabent com volia anar per mar, e pregaren-lo molt que·ls dexàs anar ab ell. E lo capità fon content per ço com eren hòmens de illa e acostumaven de navegar. E ordenà sos capitans e posà molta gent en les naus, hòmens d’armes e ballesters. E encara que les naus no fossen molt grans, eren molt bé armades de bona gent e destra, e molt bé avituallades de tot lo que mester havien. Les altres naus venien molt carregades de forment, de cavalls e de tanta gent com podien portar.

No passà molt spay que veren venir la una galera a vela e a rems. Prestament pensaren que les naus dels enemichs venien. Lo capità feu acabar de recullir tota la gent, les bombardes e tot lo que mester havien. Com fon quasi la hora de vespres, les naus eren en vista del port. Lavors la nau del capità ixqué primer de totes. Com los turchs la veren, feÿen grans alegries dient que aquella nau ja era sua. E lo Gran Caramany feu exir a sa filla, e a totes les altres dones qui en la nau eren, alt en cuberta perquè mirassen aquella nau, la qual tantost pendrien. A poch instant ixqué la nau del senyor de la Pantanalea e aprés la del duch de Mecina. E lavors als turchs e als genovesos aumentà la alegria.

Dix lo Gran Caramany a sa filla:

–Una de aquelles III naus que allí veus, tria quala de aquelles volràs, car yo la’t dó e vull que tua sia.

Ella demanà la que primer havia vista. Aquella volia per sua, e fon-li atorgada.

Ixqué aprés la nau del senyor d’Agramunt; aprés la de Ypòlit; e totes ixqueren per orde. E lo bon prior de Sent Johan fon lo darrer de tots per ço com era capità de la ressaga. Com ell ixqué era ja quasi nit scura.

Com los genovesos veren dotze naus grosses, stigueren admirats d’on eren exides. Aprés ixqueren tots los balaners e totes les barques de les naus; aprés les barques dels pexcadors. E les barques que no tenien arbre alçaven hun larch bastó o hun rem e ligaven-lo fort, e al cap del bastó posaven una lum dins hun faró. La nau del capità alçà primer un faró a popa, axí com era stat concordat. Aprés, totes les altres fustes, axí grans com poques, feren lo que·l capità havia manat. Com totes les lums se mostraren, foren setanta-quatre. Com los enemichs veren tantes lums, pensaren que totes aquelles lums eren naus, e més digueren:

–Nosaltres som certs com l’estol del Gran mestre de Rodes és vengut ací, e lo del rey de Sicília. Y ells, que·n tenien moltes, hauran tramés a Venècia. Sabent nova de nosaltres, han feta aquesta gran armada e vénen-nos per pendre’ns.

Hagueren son acort de fugir e de tornar-se devers la Turquia.

–Car més nos val acampar les vides que sperar batalla de setanta-quatre naus que són.

La una nau dels genovesos tragué hun faró tres vegades. Fet son senyal, totes giraren e posaren-se en fuyta qui més podia. Les unes prengueren la via de levant, altres la via de ponent, altres la via de migjorn, altres la via de tremuntana. La galera jamés desemparà la nau del Gran Caramany, e feu la via de Chipre per passar en les illes e, si porien, pendre terra en les mars de Alexandria, pensant que neguna nau no faria la sua via. Però, tostemps, hagueren dubte de la galera. E la nau del capità tostemps seguí la galera. E cascú feÿa sforç de veles tant com podia ab la mijana e ab lo triquet, e posaven tantes bonetes com cascuna nau podia portar.

Com vengué per lo matí, Tirant no veu neguna de les sues naus, mas trobà’s en vista de la nau del Gran Caramany. Com fon quasi lo migdia, ell aplegà ab la nau, envestiren-se la una a l’altra, e lo combat fon tan fort e tan admirable que los turchs feren de moltes pedres, que quasi la gent no podien anar per la nau. E la pedra que esdevenia a l’home, plegat lo metia per terra per bé que stigués armat. En la nau del capità havia moltes ballestes, e de la primera batalla n’i hagué molts de nafrats e morts. No penseu que la galera jamés s’i gosàs acostar. E de cascuna de les naus lançaren los rampagolls e tengueren-se molt fort, car no se’n podien anar encara que u volguessen. La nau de Tirant hagué gran avantatge, que quasi tota la de més gent era armada de arnesos blanchs e de cuyraces ab bacinets. E tan prest com l’ome era mort o nafrat, lo desarmaven e lo arnés feÿen-lo vestir a altri. De la gàbia feÿen mortals colps ab grans barres de ferro que lançaven.

Passada la primera batalla, donaren-se d’espay prop de mija hora.

Refrescaren la gent e tornaren a la batalla los huns e los altres bravament. Los turchs lançaven molta calç perquè·ls cegàs la vista. Aprés lançaven oli bullent ab caces. La una part e l’altra lançaven pega bullent, e nit e dia jamés cessaven ni havien repòs, sinó contínuament combatre. Molta fon la gent que en aquelles dues naus moriren. E tantes eren les lances trencades e los pavesos, darts e flexes e passadors, que los cossos morts qui en la mar lançaven no·s podien afonar davall l’aygua.

Ara lexem-los combatre e vejam què fan los altres barons e cavallers.

Les onze naus no veren la del capità per ço com feu apagar la lum. Les onze, en vista foren de deu naus a tret de bombarda, afrenellaren-se les unes ab les altres, e Ypòlit no volgué acostar-se a neguna, sinó que pujà a sobrevent y stava’s mirant la batalla. E veu que la nau del senyor de la Pantanalea anava a gran perdició e que ja molts turchs eren pujats en la nau, que més part hi havien que no ells. Lavors Ypòlit ferí a la nau dels enemichs, e per ço com la major part dels turchs eren passats en l’altra nau e tota la havien presa sinó lo castell de popa, ab poch afany entrà Ypòlit ab los seus dins la nau dels turchs. E tants com n’i trobaren, de turchs e de genovesos, morts e nafrats, tots los lançaren en mar. E socorregueren al senyor de la Pantanalea, e lo socors los vench axí com a salut de medicina, la qual aparegué a tota la gent ésser stat molt ben fet e aconsolà’ls molt, amonestant-los de haver virtut e vigorós ànimo. E levà la por als temerosos metent lo coratge de tots en gran sperança. E prestament se partí de allí e, tornant en la sua nau, anà ajudar a aquells que més ho havien mester.

Lo senyor de la Pantanalea, puix veu que en la nau dels turchs no y havia romàs negú, compartí la gent en abduys les naus. E donà vela perseguint les altres qui se n’anaven e atengué primer que negú. Y envestí una nau e, mentre ells combatien, aplegà l’altra nau. E l’altra tantost se donà, enaxí que ell tenia tres naus.

En tal manera ho feren les onze naus ab les dos galeres que quatorze naus prengueren e dos que·n feren dar al través en terra. Les altres se n’anaren.

Ara vejam Tirant què fa, que encara los trobí combatent. Ells combateren de hora de migdia e tota la nit fins a l’endemà que·l sol se volia pondre. Vint-e-set batalles se donaren. E Tirant, desemparat de tota ajuda, ajustant colp a colps, e tota por apart posada.

–E ab damnatge de la mia persona —dix Tirant— yo·t pendré o morré.

E Tirant en aquelles batalles fon nafrat de colp de passador en lo braç. E volent pujar al castell de proa, li donaren ab una flexa en la cuxa. Bé ho havien mester los turchs, car ab gran desesperació saltaren tres turchs dins lo castell de proa, mas tan prestament com foren dins, tan prestament foren dins l’aygua.

Com lo Gran Caramany veu la sua gent molt venir a menys, feu pujar la caxa dels diners, joyes e robes, e feu vestir a sa filla una aljuba de brocat d’or, e ligà-li una corda de or e de seda al coll, e l’altre cap feu ligar en la caxa de les joyes ab tota la riquea, e lançà’ls dins mar. Aprés, lançà a totes les altres dones que dins la nau eren. Lavors, ell e lo rey de la subirana Índia, entraren-se’n dins la cambra hon solia star sa filla. Havent del tot desemparada la nau, meteren lo cap sobre lo lit e cobriren-se sperant la mort quant la’ls darien.

Com la nau fon del tot presa, Tirant hi passà axí nafrat com stava e demanà què era del Gran Caramany.

–Senyor capità —li dix hun gentilhom qui en la nau del capità venia e fon lo primer qui en la nau dels turchs passà, e matà molts turchs ans que·l capità passàs; dix:— Pus fort és que batalla la temor de la batalla. Baix en una cambra stan amagats ab lo cap cubert, sperant quant los vendrà la mort. Y és ab ell lo rey de la subirana Índia.

–¿Ací és lo rey? —dix lo capità.

–Certament, senyor, abduys són ací.

–Fes-los-me pujar ací —dix lo capità—, que yo vull parlar ab ells. E aquell gentilhom feu lo manament de son capità. Però lo Gran Caramany no y volia anar, dient que més amava morir dins la cambra de sa filla que no morir alt en la nau.

–No façam —dix lo rey—. Pugem alt e muyram com a cavallers.

E aquell en deguna manera no y volia anar, fins a tant que lo gentilhom hi hagué a mesclar una poca de força. E com ells foren alt, Tirant los feu honor de reys per ço com era cavaller molt humà. E feu-los allí seure y ell levà’s en peus; però la nafra de la cuxa no·l comportava star de peus: feu-se dar davant ells en què segués, e ab gran benignitat y cara molt afable los dix tals paraules.

CAPÍTOL CLXV

LO RAHONAMENT QUE TIRANT FA AL GRAN CARAMANY E AL REY DE LA SUBIRANA ÍNDIA

–Nobles reys y animosos cavallers: a la divina Magestat ha plagut donar-nos complida victòria de vosaltres, no perquè l’ànimo viril y sforçat vostre en res haja fallit, ans com a virtuosos, magnànims y strenus cavallers haveu defés tant quant de vostres forces han pogut vostra empresa, la qual no per fallença de gran exèrcit ni per flaquea d’ànimos s’és perduda, mas per defalt de justa querella; que nostre senyor Déu infinit, mirant la superba crueldat de vosaltres y com iniquament y tirana voleu destroir tot l’Imperi Grech sens deguda rahó, sols per ofendre aquell verdader Déu e redemptor nostre Jhesús, ha volgut tant favorir nostra justícia, mostrant la celsitut de nostra fe, donant-nos sforç tan gran que havíem pogut vençre y aterrar lo gran poder y forces de vosaltres, sotsmetent vostres persones al jou de senyoria y al que de vosaltres la imperial magestat ordenar volrà. E per bé que la crueldat vostra sia stada molt gran, que crudelíssima mort no satisfaria al que meritau, e majorment de vós, Gran Caramany, que ab tanta crueldat e inhumanitat haveu morta vostra filla e moltes altres mores, les quals foren vengudes en mans de home tal qui les haguera restituïdes en lur primera libertat. E encara que vosaltres no siau merexedors de perdó, la clemència del senyor emperador és tanta que us perdonarà la vida, no per vostres mèrits, mas per la sua molta virtut e bondat.

Callà e no dix pus.

Respòs lo Gran Caramany ab paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CLXVI

LA RESPOSTA QUE FEU LO GRAN CARAMANY

–Si les sobiranes forces de mes afliccions e lo miserable jou de servitut considerat donàs loch a les tues demesiades paraules, no solament desijar viure, mas la mort per millor elegiria. Mas conexent quants generosos coratges los infortunis e treballs fan sforçar en los adversos casos, stimant que tant stremes dolors e no petites pèrdues com les mies Déu ha permés per aument de la tua singular glòria e per exercici de ma paciència, per ço·t vull pregar lo que de mi volràs fer, prestament me vulles delliurar, car major és lo dubte de la mort que la mort, qui prestament és passada. E dius-me que so stat homeyer de ma filla. De açò no·n tinch a dar comte a tu ni a altri, car stime que he fet lo que devia, que més conort és a mi yo haver dat qualsevulla linatge de mort a ma filla que si per tu o los teus, davant los meus ulls, la ves desonir. E de les joyes e del tresor no vull negú alegrar-se’n puga. E no·t penses tu subvertir lo àbit de mon coratge, car pus dispost so oferir lo meu cors a la amarga mar o a la terra, ans que fes res que tu·m pregasses, si bé los teus ab força stranya me han fet venir davant la tua presència, car major rahó fora tu venir a mi, encara que sies stat vencedor, que yo anar a tu. E no penses que los cavallers e gentilshòmens de la mia terra, que sien de menor grau ni de menys virtut e ànimo e noblesa, e axí destres en les armes com los francesos. E si so jamés en ma libertat, yo·t mostraré la ofensa que has feta a hun tan gran rey com yo, qui senyorege altres reys.

Tirant no volgué satisfer a les paraules del Gran Caramany, sinó que·ls pregà molt graciosament volguessen passar a la sua nau, e mal lur grat ho hagueren a fer. Com lo capità los tingué dins, repartí aquella poca de gent que restada li era, e donaren vela. E destaparen los enbrunals de la nau e exia tan gran roll de sanch que paria que la nau ne fos plena, que los antichs no havien hoït dir ni havien lest en canòniques tan fort batalla fos stada en la mar, ni tan sangonosa, de dues naus; que en la nau dels turchs no y restà ànima viva sinó los dos reys, y en la nau del capità, de CCCCLXXX persones no n’i restaren sinó LIIII e los XVI nafrats. La batalla de terra fon tresladada en mar, e mostrà’s més valent entre los altres, manifestant glòria e virtut en senyal de excelsa dignitat de gran senyoria sdevenidora. E la fama del strenu cavaller Tirant aumentà en triümphant laor.

Com Tirant fon prop del port de Transimeno, veren los balaners, qui ab l’estol dels turchs venien que entraven dins lo port de Bellpuig, fugint e cridant ab grans crits. E ab molta dolor recitaren la mala nova de la destrucció dels reys e del stol perdut ab gent innumerable. Lo soldà e tots los altres feren molt grans lamentacions, ploraven e planyien-se e staven admirats com se podia fer que hun stranger hagués obtés d’ells tantes e tan glorioses victòries. E malaÿen la fortuna com se era tant inclinada en voler-lo tant prosperar, e deliberaren dar batalla a la gent del camp, puix tenien la ira fresca.

Feren dues batalles ab gran prosperitat e clogueren los crestians dins los murs de la ciutat. E apresonaren al comte de Burgença e al comte Malatesta. E feren allí molts bons fets d’armes aquell dia e mataren molts crestians, e demanaren los cossos morts en senyal de victòria obtesa. Lavors los turchs demanaren treves, o pau si volien, no per amor de pau, mas per batalles.

Com Tirant fon aplegat al port, trobà allí moltes naus de les sues e moltes de les que havien preses. Com lo prior de Sent Johan veu que no y era, tornà’l a cercar e no s’encontraren. Mas aprés dos dies que lo capità fon tornat, arribà lo prior, e tots eren tornats sinó Ypòlit.

Aprés que totes les naus foren preses e Ypòlit veu que no y era son senyor, pensant que hauria fet la via de la Turquia, manà al naucher que fessen aquella via. E no podent trobar al capità, trobà una nau de aquelles de l’estol. E ell feu la via de la nau, e ella se mes en fuyta e vench quasi en una illa despoblada. E lo vent era punter: venia’ls contrari. La gent desemparà la nau e ab la barca e ab lo laüt ixqueren en terra. Ypòlit pres la nau, que no y era restat negú, però trobaren-la molt riqua e portaren-la-se’n.

Com lo capità veu que tots hi eren sinó Ypòlit, feu partir III naus perquè l’anassen a cercar, e trobaren-lo que venia ab la presa. Com lo capità ho sabé e veu que venia ab tanta honor, se n’alegrà molt. Aquest Ypòlit ixqué valentíssim cavaller, liberal e ab sforçat ànimo, e en sa vida feu de singulars actes, que volgué imitar a son mestre e senyor. E per ço volen dir molts que primer deu hom examinar lo cavaller ans que ab ell poseu vostre fill, car si ell és virtuós, ell ne farà mil de virtuosos, e, tot per lo contrari, si és viciós, tal ne serà lo criat.

Com lo senyor de Malvehí sabé que Tirant era tornat ab tan gran triümpho victoriós, fon molt content. Cavalcà e anà’l a veure. Emperò, ans que partís, tramés hun home per avisar-ne a l’emperador; e tramés hun altre home per avisar-ne los del camp, e allí foren fetes molt grans alegries. Com l’emperador sabé tan singular nova, feu tocar totes les campanes de la ciutat e fer grans alimares e grans festes. L’emperador ab tots los altres staven admirats de les grandíssimes cavalleries que Tirant feÿa. La princessa e les altres dames se n’alegraven molt, donant d’ell singulars laors.

Com lo senyor de Malvehí fon ab Tirant, consellà-li que la sua persona devia anar, ab tota la presa que feta havia, davant l’emperador. E Tirant tenia molt bona voluntat per ço que pogués veure e parlar ab la princessa. Com tingueren bon temps per partir, Tirant feu recullir tots aquells que y eren stats ab ell ensemps e donaren vela.

Com foren en vista de la ciutat de Contestinoble, digueren a l’emperador com venia lo seu capità ab tot l’estol, que ja veÿen les fustes; e ell no sabia quina festa ni honor li fes. E prestament ell feu fer hun gran pont de fusta que entrava dins l’aygua més de XXX passes, tot cubert de pomposos draps de raç. E l’emperador feu fer enmig del gran mercat hun cadafal, tot cubert de peces de brocat e de seda, per a ell y la emperadriu e a la princessa e a totes les donzelles. E del seu cadafal fins al cap del pont, hon havien exir, feu posar baix peces de vellut carmesí, per ço que·l seu capità no tocàs dels peus en terra, sinó que anàs sobre la seda. Com ell fon passat, qui més podia pendre de la seda, de aquell era. E véreu molts nafrats en les mans, d’espases e de coltells, per tallar de aquell drap de seda.

Com les naus foren en lo port, ab molta alegria qu·entraven, donà la popa la nau del capità en lo pont de fusta, e ixqué ab lo Gran Caramany, lo qual portava a la part dreta, e lo rey de la sobirana Índia a la part sinestra, y ell anava enmig; e tots los barons anaven davant. E tota la multitut del poble ixqueren a rebre’l ab molta honor: axí com si fos tramés del cel, axí tenien los ulls en ell. E no solament li feÿen honors humanals, mas encara divinals. E per més venerar-lo, li ixqué tot lo clero, professó feta, ab totes les relíquies e ab tots los prelats, e desijaven-lo tots posar en lo pus alt loch de paradís si poguessen. E ab aquest triümpho aplegaren al mercat, hon era l’emperador ab totes les dames de honor, axí les de la cort com les de la ciutat.

Com Tirant fon alt en lo cadafal e prop de l’emperador, agenollà’s e besà-li la mà, e dix al Gran Caramany que li besàs la mà, e ell respòs que no u volia fer. E prestament Tirant, ab la manyopa que portava en la mà, li donà hun gran colp al cap, que lo y feu inclinar prop de terra, e dix-li:

–Perro, fill de perro, ara li besaràs lo peu e la mà encara que no u vulles —Yo u faré per força e no per grat —dix lo Gran Caramany—. E si tu e yo fóssem en loch convinent, a mi no sospitós en res, yo·t daria a sentir quina cosa és acostar-se a cara de rey. E tu encara no sabs quant són larchs los meus braços. Però yo·t jur per Mafomet, nostre sant profeta, e per esta barba, que si yo so jamés en libertat, de fer-te besar los peus de hun meu negre.

E no li volgué més dir. Lo rey, companyó seu, per no haver altre repeló, donà dels genolls en la dura terra e besà-li la mà e lo peu; e aquell fon segur de tot mal. Però Tirant respòs ab paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CLXVII

LA RESPOSTA QUE TIRANT FEU AL GRAN CARAMANY

–Per lo noble rey de la sobirana Índia, que ací és present, pot ésser feta verdadera relació del que és passat entre tu e mi, e ans de venir ací tu no m’has gosat temptar de paciència. ¿Què has vist ara, en dir davant la magestat del senyor emperador lo que ab tan gran ultratge has gosat rahonar? Ab altres rahons mal dites no cur respondre, sinó que us recort, cascuna volta que naturalea vos temptarà en tenir costum de dona, per ésser yo aquell que no solament vos he subjugat lo cors, mas vençut l’ànimo, e vós aquell que, pus prest la vida que la mort honesta elegint, ficàs los genolls e·n la alta popa de la nau, davant mi, ab los braços en creu retent l’esperit de la honor, diguist aquell spantós mot per aquells qui virtut conexen, com és dir: «Yo so ton presoner e tu est mon senyor», en la qual hora yo mostrí tenir cor de carn de cavaller e dexí’t la vida comprada ab tan car preu. E per lo noble rey, que ací present és, mogut per bon zel de deute de parentesch e per ésser lo qui és, sabeu bé quines paraules d’ell hoís; e del que devia portar grat molt furiosament contra ell procehís. No·s sab, de nostra recordació, major defalt en hun rey, car semblant és stat al rey de Apoŀlònia, que volent l’emperador de Alamanya dar-li batalla, a la assignada jornada molt vergonyosament fogí e en lo camp lo dexà.

Tirant donà fi a ses paraules, e l’emperador los feu de continent pendre e posar en bona guarda dins una gàbia de ferro.

L’emperador devallà del cadafal ab totes les dames e anaren a la gran sglésia de Senta Sofia, e aquí feren laors e gràcies a la divina bondat e a la sua sacratíssima Mare, senyora nostra, de la gran victòria que havien aconseguida. E Tirant portava de braç a la emperadriu, la qual mostrava molta contentació de la prosperitat de Tirant, e dix-li:

–Capità, vós sou lo més gloriós home que huy en lo món se trobe, car per la vostra gran cavalleria e alt enginy haveu subjugats e vençuts aquests dos reys en aument de la laor vostra e profit de tot l’Imperi Grech. E volguera yo, per vós ésser tan virtuós, que en lo meu temps fósseu en lo regne de Alamanya quant mon pare era emperador de Roma, com en aquell temps yo fos demanada per mil enamorats, e si yo hagués vist a vós, de tots los mil, de vós haguera feta elecció. Mas ara que so vella e ja posseïda, la mia sperança tarda és.

E parlant de aquestes coses fins al palau. E la princessa hoí totes aquestes rahons, e dix a Tirant:

–Aquella vella de ma mare té pietat de si mateixa, que també s’i volria jugar, que foch de amor la crema, qui la força de impaciència com veu a vós, qui sou la flor de tots los cavallers del món, complit de tota gentilea, e pensa la gran bellea que per ella és stada posseïda, si en lo seu temps fósseu vengut, presumeix que ella fora digna de la vostra amor aconseguir. ¡O, gran follia és desijar lo que rahonablement no·s pot haver, ne penedir-se de haver virtuosament vixcut, desijant en los darrers dies de sa vida viciosament viure!

–¡O, reprenedora de crim de amor! —dix Tirant—. Merexedora sou de molta pena perquè no amau e sabeu que sou amada. E no vull menysprear les paraules ni venir en desgrat de la altesa vostra, car la cruel resposta restarà en les dones d’onor que hun punt no saben de gentilea, que volen ofendre als gentilshòmens e ésser d’ells molt ofeses. Açò no cové a donzella de honor, ni menys a la de noble linatge.

En açò vengué l’emperador e demanà al capità com stava de les nafres. E Tirant respòs que una poca de febra s’i era mesclada.

–E ab lo anar pens seran alterades.

Lo emperador ordenà anàs a la posada ab los metges ensemps. E com lo hagueren curat digueren que no·s partís del lit si volia obtenir sanitat, perquè no restàs afollat del braç. E Tirant fon content de tenir-se a consell dels metges. E l’emperador lo vesitava cascun dia una volta, e manà a la emperadriu e a sa filla tots dies, de matí e al vespre, l’anassen a veure. E la Viuda Reposada, moguda més de amor que de pietat, lo serví contínuament en la sua malaltia.

Tornem a recitar com se comporten los turchs ab los crestians qui restats eren en lo camp. Aprés que ells hagueren sabuda la cruel batalla del capità ab lo Gran Caramany, e hagueren presos los dos comtes, molt sovint venien a la ciutat de Sent Jordi e mataven e apresonaven molts crestians, e se’n portaven de grans cavalcades, fent la guerra molt cruel. E pochs eren los qui poguessen restaurar la vida qui en lur poder vinguessen.

¡En quanta dolor eren posats los crestians com pensaven que Tirant no y era e havien a exir a la batalla sens ell ni lo savi Diafebus, conestable major, e de aquell virtuós senyor d’Agramunt, per tal com de necessitat tenien a defendre lurs vides e les persones e posar-se a perill de les batalles! E en la necessitat tots reclamaven a Tirant com si fos hun sant, e no·s tenien per segurs molt, ans tenien gran temor als turchs, car l’ànimo gran que tenien en lo temps de les victòries obteses per la molta virtut de la presència de Tirant, per la absència havien tot perdut. E feÿen special oració que nostre Senyor ajudàs a Tirant perquè·l poguessen cobrar, que en ell stava tota lur sperança.

E trameteren una letra a l’emperador suplicant-lo que·ls trametés lo lur Messies, Tirant, com ja eren tornats en les acostumades adversitats de fortuna, e que Tirant los fos donat en premi de victòria. E feren altra letra a Tirant, la qual era del tenor següent.

CAPÍTOL CLXVIII

LETRA QUE FAN LOS DEL CAMP AL CAPITÀ TIRANT

«O, spasa de virtut, la més noble que en lo món sia La virtut tua a Déu y al món és manifesta. A la tua exceŀlència significam, per mijà de bona conexença, com temor de restar en lo camp ab tal vergonya, si atényer porem gràcia de tu, venir a veure los teus súbdits e servidors, com altri aprés Déu no reclamam sinó la tua senyoria, com d’ací avant crehem e pensam que la carrera de tota desesperació nos és ja uberta, en la qual tota sperança de nostra defensió penja en tu, senyor, lo millor de tots los cavallers. Creu que seria fort e difícil cosa nosaltres ésser ja vencedors. E si anam a la batalla és treball perdut, car no és ja la intenció nostra ne propòsit d’ací avant entrar en les mortals batalles sens tu, car stimam més perdre la fama que les persones nostres. La amor és gran que nosaltres portam a la tua senyoria; e axí com tu faràs lo que tots te suplicam, axí alguna que tu ames haja pietat de tu, que no·t puga dir de no de tot lo que desiges.»

CAPÍTOL CLXIX

COM L’EMPERADOR TRAMÉS PER SA FILLA LA LETRA A TIRANT QUE LOS DEL CAMP LI HAVIEN TRAMESA

Com l’emperador hagué lestes les letres e sabé en quina disposició stava tota la sua gent, quant staven smayats e temerosos, dubtà si daria la letra a Tirant o si speraria que fos del tot guarit; e ab tal deliber dexà passar III dies sens manifestar-ho. Aprés donà la letra a sa filla, Carmesina, que la y donàs, pregant-lo que tan prest com pogués cavalcar que volgués anar al camp.

Com la princessa fon dins la cambra e veu a Tirant, ab cara molt afable anà devers ell e dix-li semblants paraules:

–Flor dels millors, ¡veu’s ací com tots los del vostre camp criden: «¡Fam, fam! ¿E hon és aquell virtuós cavaller qui·ns solia dar honorosa vida, hon és aquell vencedor de batalles? La nostra sperança és tota perduda si aquell invencible cavaller no ve.» Trameten-vos aquesta letra, e lo sobrescrit diu: «Sia dada al millor de tots los cavallers.» Que, sinó a tu, altri no s’i deu entendre.

Tirant pres la letra e legí-la. Aprés la mostrà a la emperadriu e tots la veren. La princessa feu principi a hun tal parlar.

–Si de grat vos venia, noble capità, de anar lla hon se fan les forts e cruels batalles, memòria de fama gloriosa ne poríeu aconseguir, car per virtut de la vostra anada tots los turchs seran vençuts, car sol per la vostra vista restaran tant temerosos que no poran alçar les mans contra les vostres forçes. E serà dar compliment al virtuós desig, lo que haveu començat. E de açò fareu gran servey a la magestat del senyor emperador, a la senyora emperadriu, e a mi gran plaer. E si per amor de nosaltres no u volreu fer, feu-ho per la vostra molta virtut e bondat.

Respòs Tirant:

–No fretura a mi pregar la altesa vostra, com los prechs de la magestat del senyor emperador són a mi aspres manaments e la exceŀlència sua no deu a mi pregar, mas manar-me com a hun simple servidor seu qui·l desija molt servir. E la celsitut vostra sab bé quant vos desige servir, que no és cosa en lo món que a mi fos possible de fer que per la altesa vostra me fos manat que yo no u complís, encara que fos cert de perdre’n la vida, ¡quant més en les coses qui són en aument de honor e prosperitat vostra! E poreu dir a la magestat del senyor emperador e de la senyora emperadriu, qui ací present és, e per la celsitut vostra faré tostemps tot lo que·m serà manat tant com la vida m’acompanyarà.

E pres-li les mans e besà-les-hi, mig per força e mig per grat.

Aprés la emperadriu se levà de lla hon seÿa e posà’s al cap de la cambra ab lo psaltiri en la mà, e pres-se a dir ores ab una donzella que li ajudava. La princessa restà ab Tirant, ab Stephania e la Viuda Reposada e Plaerdemavida, que li feÿen companyia. E Tirant li prenia molt sovint les mans e les hi besava. E la princessa no pogué comportar que no li digués paraules de semblant stil acompanyades.

CAPÍTOL CLXX

REPRENSIÓ QUE FA LA PRINCESSA A TIRANT

–Clarament veig, magnànim capità, que·l contrast de mes rahons encendran majors flames de tos desigs. A mi plau, desplaent-me, licenciar a tu per al que vols, car les coses que sens dificultat haver-se poden, la stima de lur vàlua perden. Car veig les tues mans cobdicioses que, qui·ls dava licència, elles passarien de bon grat lo manament de sa senyora. E les tues ungles són sens vergonya, car la emperadriu és ací, que·ns pot veure. E si u veu, seràs tengut per home de poca fidelitat e ab poca paciència; porà dir que dexes star a sa filla: tancar-t’a d’ací avant los camins de libertat. Donchs, ¿per què dins tu no és aquell verdader recort que·t cobres de discreta temor per dubte de infàmia, per no restar ab tal vergonya? ¡O! ¿Quina consciència hauràs si la infidelitat prens per companyona? Però par-me que tu deus haver begut aquella aygua de la font hon morí lo bell Narciso, qui fa fugir de la memòria totes les coses passades ensemps ab la honor. E si per ventura los meus prechs que t’é fets de part de l’emperador, que vages a les batalles, donen empediment a la tua dura pensa, per la mia amor oges paraules ara menors que lo meu coratge, car yo so simple e humil a tu, qui me n’has dada rahó, per ço com tu ho est stat a mi moltes voltes, e yo so presta inclinar-me als teus peus per ço que lo senyor mon pare sia servit.

CAPÍTOL CLXXI

LA RESPOSTA QUE TIRANT FA A LA PRINCESSA

–La enujosa fortuna ha ordenat donar sforç als turchs per apartar a mi del major bé que de present puch posseyr, ço és, la vostra vista, la qual és causa de aleujar part de ma atribulada pena —dix Tirant—. E lo profit d’altri serà gran dan per a mi, trobant-me sol en la mia tribulació, car gran confort és a les persones atribulades com tenen companyia en lur dolor. E si lo que menys se deu fer se fa, bé·s deu fer lo que més fer-se deu; e ja no sé com puga apendre de soferir tristament lo dan de amor qui aparellat m’està. ¿Qual cosa pot ésser més contrària a ma salut que veure’m absent de vostra altesa? E tostemps he hoït dir que batalles nohen e cantar e sonar plaen. E per ço, compensació deu ésser admesa: que vós, senyora, deveu cerquar ab los enemichs matèria de mort e no ab aquell qui us desija servir. Yo so catiu e sotsmés, però catiu no·s deu clamar de sa senyora, no per los cavallers antichs de molta stima ni per los presents; però, perduts tots aquests, farem compensació de hu sol a tots ells. ¿Qui serà aquell digne de tant de bé? Yo so aquell, Tirant, merexedor de tocar e posseir aquelles virtuts de aquella sereníssima Carmesina. E si·m demanau açò com ho sé: per ço com ho volria. Però si la magestat vostra stà congoxada per enuig, aquell qui forçau viure sens vós forçau-lo que muyra per vós. E par-me que dels meus ossos me fuig la virtut, emperò la sperança del meu cor sosté a mi, de la qual sperança, si yo so desemparat, no puch recórrer a les mies germanes. Açò que dich no·m ve sinó de amor, car no he vixcut ne vixch sinó en pena. E per ço dich que més stime e·m plau l’aturar que no l’anar, per veure tots dies la celsitut vostra. De l’aturar seré loat, e de l’anar seré blasmat.

No tardà la princessa en replicar paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CLXXII

RÈPLICA QUE FA LA PRINCESSA A TIRANT

–Yo bé crech vós no volríeu que·s mostrassen dos contraris en presència dels barons e nobles cavallers, los qui de honor senten, com són paraules de amor e de dolor, per ço que no stan bé en boca de cavaller. E teniu vós esment, tant com la vida vos acompanye, car les paraules dissimulades sens obra difamen l’ome; e yo bé sé que a vós no poran metre mostalla per jolivert. ¿Per què voleu tant ocupar lo vostre enteniment envers mi —car tostemps he hoït dir que en una capça no y pot cabre honor e delit— que hajau a dexar la glòria e fama de la honor vostra? Feu vós axí com feu aquell famós Alexandre. Com ell hagué vençuda la batalla, e mort Dari, pres la ciutat hon era la muller e tres filles, les quals en tot l’univers món no·s trobaren tres donzelles de més bellea, seny e avisat entendre, com Déu les ne hagués dotades més que a totes les altres. E mort Dari, sabuda la nova per la muller e filles, lo primer capità qui entrà, agenollaren-se als seus peus e suplicaren-lo que no les volguessen matar fins a tant lo cors de Dari hagués rebuda sepultura. E aquell les posà en gran sperança, per ço com les veu en strem belles. E tots los qui de amor sentien, de bon grat s’i aturaren per contemplar-les. Aprés que elles foren tornades dins los seus palaus, lo capità ab molts altres cavallers ho digueren a Alexandre, recitant-li la gran bellea de la mare e de les filles, suplicant-lo hi volgués anar per veure-les. E Alexandre, mogut de amor natural, respòs que era molt content. E com fon fora de la posada, essent en vista dels palaus de les donzelles, tornà-se’n. Los cavallers li demanaren per què se’n tornava. Alexandre respòs: «Dubte tinch no m’abellís la vista de alguna de aquestes donzelles e que tan plasent me fos, segons la mia edat, e·m contentàs los cinch senys corporals, per què yo hagués a dexar lo noble exercici de les armes ab la honor ensemps. E no volria la mia libertat encativar en poder de una donzella stranya.» E tal cavaller com aquest portava devisa de virtut, en sa companya.

»Axí volria yo que vós fésseu. E serà forçat la vostra persona sostinga dans e congoxes, ab pèrdua de vostra honor si us aconortau de aquella, mas justa escusa no teniu per al que m’haveu ofesa, perquè los hòmens envejosos de nostra pròspera fortuna, de lur poder perdessen la conexença, però la gran stima nostra, egualment perdent, fa adversa nostra fortuna. E açò no u dich a fi per dir paraules qui us enugen, sinó per la erra dels vostres mals, en los quals perseverar voleu. E venint al que vull dir, e gràcia de vós obtenir poré que no vullau perdre la honor e fama per causa mia, car los bons cavallers vos incriminarien de desleal e afeminat, e a mi de engan, car dirien yo ésser stada enganadora de les vostres forces e virtuts.

»Per què us plàcia voler mirar los nobles fets dels cavallers antichs com lur principi fon bo e la fi fon mala. Mirau los fets de Salamó, com fon cap de la saviesa del món e per dona fon idòlatre. Mirau Samsó, qui de fortalea avançà tots los del món, e tenint la virtut sua en los cabells, e per dona fon enganat, que·l ginyà li digués en què stava la sua gran virtut, e dix-lo-y e, tan prest com li hagué tallats los cabells, lo posà en mans de sos enemichs, puix hagué perduda la força. Mirau al rey David, com li’n pres. E a nostre pare Adam, qui volgué passar lo manament de Déu per menjar del vedat fruyt. Mirau Virgili, qui fon tan gran poeta, com fon decebut per una donzella que·l feu star penjat dins un cove una nit e hun dia a vista de tot lo món, per bé que la venja que·n feu fon molt gran, però ell restà ab sa vergonya. Mirau Aristòtil e Ypocràs, grans philòsofs. Tots foren decebuts per dones, e molts altres de qui recitar no cur per no tenir prolixitat. ¿Què sabeu vós yo si so fornida de tanta astúcia com aquelles e que us mostràs molta amor e voluntat ficta, fent-vos variar lo vostre bon enginy e sentiment o que·n fes demostració per ço que vós, vencedor de batalles, tornàsseu tot lo nostre imperi en libertat e en nostre domini?

»Mirau, Tirant, senyor, què fareu. E no vullau amar tant a altri que encativeu la vostra honor e fama e vullau perdre la glòria de tantes victòries que haveu obteses e podeu obtenir. Per què no és bona cosa que per una donzella vullau perdre tant de bé. E sé-us ben dir que no és més secreta cosa en lo món com és lo cor de la donzella, per ço com la lengua rahona lo contrari del que té en lo cor. E si vós sabíeu la vil pràtica de nosaltres, no és home en lo món qui·ns degués res stimar, sinó per la gran magnificència de vosaltres, per ço com és natural cosa los hòmens amar a les dones. Emperò, si vosaltres sabíeu los nostres defalts, no·ns deuríeu jamés voler bé, sinó que lo apetit natural qui us força, que no guardau dret ni envés. Per què us prech, per lo molt bé que us vull, que no sia dona ni donzella que us puga fer errar. ¿E no sabeu vós què dix aquell savi Salamó?: «III coses són a mi difícils de conéxer e la quarta no puch saber: la via de la nau en la mar, la via de l’ocell en l’ayre, la via de la serp en la roca, e la via del jove en la sua joventut quina serà.» E són los versos aquests:

»Per ço dich a vós, Tirant, que dexeu amor e conquistau honor. No u dich perquè la lexeu del tot, car en temps de pau hi pren hom gran alegria e, en temps de guerra és forçat que hom ha de soferir treballs e congoixes. E mirau los romans, qui del món hagueren monarchia, car dreta virtut de cor proceheix de saviesa. E tot lo que he dit dels actes gloriosos que han fets, encara la tinta no és exuta. Però ab tot, no contrastant yo diga que aneu, no resta la mia ànima no·n passe grandíssima dolor per los perills grans que·n les armes se costumen seguir. Per què suplich a la inmensa bondat de Jesucrist que us done honorosa vida e paraís aprés la mort, per ço com lo altisme Déu e senyor ha manat e vol que totes les coses del món sien subjectes a l’hom, com a majors e millors en dignitat e exceŀlència, car yo veig la vostra pròspera persona en durment y en vetlant de totes coses ésser vencedora. E par-me a tot mon seny que yo y era com Déu vos feu, e yo deÿa-li: «Senyor, fes-lo’m tal, que tal lo vull.»

Acabant la princessa, no tardà Tirant fer principi a hun tal parlar.

CAPÍTOL CLXXIII

RESPOSTA QUE FA TIRANT A LA RÈPLICA DE LA PRINCESSA

–Senyora inmortal, lo savi enemich tostemps studia e pensa com porà enganar son enemich, e del foll amich li fa contrari, menyspreant les nobles virtuts e les miserables forces del cors qui donen sperança de infinida dolor. Ultra lo general desig que yo tinch en la magestat vostra veure e servir, aquella me fa ésser més que home e quasi Déu, pujant-me en tan alt grau que a la noble vista de l’enteniment li aparen tan poques les coses de la terra, sens vostra celsitud, que ab fastijós menyspreu les mira. Dexaré lo treball de recitar los actes e la virtut que la altesa vostra posseheix, però no vull celar lo ver de ma demanda, ço és, los amorosos besars: si aquells yo cascun dia podia haver, poria ésser dit més que gloriós e posat en la més alta gerarchia. E per ço no·m poria star de satisfer al que la celsitud vostra ha dit, que nosaltres som de més dignitat e exceŀlència. Dich, ab vènia e perdó tostemps parlant, que no us atorgaria tal conclusió, com per tots los doctors, axí antichs com moderns, és determenat tot lo contrari, donant major exceŀlència a les dones que no als hòmens. E açò ab tota veritat ho provaré ab dits de la Santa Scriptura, e noresmenys ab los IIII evangelistes —qui mentir no podien, perquè eren iŀluminats per l’Esperit Sant—, recitant en lurs evangelis que Jesucrist, com resuscità, primer aparegué a dona que no a home; per què, rahonablement seria la dona de major exceŀlència, conexent la divina bondat que per la molta virtut de vosaltres éreu merexedores de tanta honor. Car primer aparegué a la sacratíssima Mare sua e a la Magdalena que no als apòstols, per ço com conexia que no eren merexedores de precehir a les dones, e per causa de açò, tostemps seríeu jutjades per millors e de major dignitat. E per millor fortificar lo que dit he en aument de la dignitat que a vosaltres s’esguarda, com nostre senyor Déu creà l’ome, lo formà del lim de la terra, e la dona formà de la costella l’home, qui és pus pura matèria; per ço se mostra com és creada de més noble cosa que no l’ome.

»E ultra les auctoritats de la Santa Scriptura, se mostra per speriència manifesta que si una dona se lavarà les mans e aprés les se torne a lavar no donant spay sinó que sien exutes, l’aygua que n’exirà serà molt clara e neta. Feu lavar les mans a hun home e torne-les-se a lavar, sens que no toque en res, e veureu l’aygua que n’ix ésser tèrbola e sútzia per moltes vegades que les se lave. E ací se mostra l’ome que tira a son semblant, del que és format, e no pot jamés donar sinó del que té. Per què és bastantment provat la dona ésser de major dignitat e exceŀlència que l’home. E moltes altres justes aŀlegacions s’i porien fer, les quals lexe per altre dia.

En açò vengueren los metges, e la emperadriu hagué acabades ses ores, e acostà’s a Tirant e demanà als metges quant darien licència al capità pogués anar fins al palau.

–Senyora —respongueren los metges—, dins III o IIII dies porà anar.

La emperadriu se n’anà ab totes les dames e Tirant restà ab los metges. E sab Déu, com la princessa se’n fon anada, l’ànima de Tirant quanta dolor sentia.

Com la princessa fon dins en la sua cambra, pensant en les rahons que Tirant li havia dit, vengué-li un endolciment al cor de sobres de amor que li portava. Vench en tal punt, que fon fora de tot recort e caygué esmortida en terra. Com les donzelles la veren en tal so star, totes cridaren a grans crits, fins a tant que vingué a notícia de l’emperador, lo qual ab cuytats passos anà, pensant que tot lo món fallit li fos.

Com ell veu en terra sa filla, com a morta, lançà’s damunt ella fent lo major dol del món. E la mare havia posat lo cap de sa filla sobre la sua falda, e tan adolorits crits e plors dava que per tot lo palau eren sentits; e tota la cara e les robes eren banyades de les sues làgremes. Anaren-ho a dir prestament als metges, qui eren en la posada de Tirant. Vengué-y hun cavaller qui secretament los dix:

–¡Cuytau, senyors, que la senyora princessa stà en tal punt que haureu prou a fer que siau a temps de trobar-la viva!

Los metges desempararen lo sopar de Tirant e ab cuytats passos anaren a la cambra de la princessa. Lo cor sentit de Tirant, prestament presumí que algun cars havia seguit a la princessa, segons los grans crits que ell sentia donar a hòmens e a dones, e cregué fermament que axí devia ésser.

Cuytadament se levà, axí mal com stava, e anà-se’n a la cambra de la princessa. E trobà-la ja retornada, e stava gitada en lo lit. E sabé com los metges havien posada tota lur diligència en dar-li salut.

Com l’emperador veu ja star a sa filla en tot son bon recort, anà-se’n al seu apartament ab la emperadriu, e los metges lo acompanyaren per ço com lo veÿen molt fatigat per lo cars de sa filla. E Tirant, entrant per la cambra, quasi com a home desesperat, e veu la princessa star gitada en lo lit, acostà’s a ella ab la cara molt alterada e, ab veu piadosa, feu principi a hun tal parlar.

CAPÍTOL CLXXIIII

COM TIRANT DEMANÀ A LA PRINCESSA QUINA ERA STADA LA CAUSA DE SON MAL

–Major dolor jamés sentí de la que ha sentida e sent la mia desaventurada persona, pensant hagués perdut lo major bé que en aquest món tinch sperança de posseir. E molt me tarda de saber lo mal ingrat qui us ha dada tanta passió a la vostra excelsa persona. E si lo mal pogués armes pendre, yo us jur per lo baptisme que he rebut, yo·m combatria ab ell e li daria tal punició que jamés hauria atreviment de dar passió a la magestat vostra. La inmensa Bondat divina ha haguda mercé e pietat de mi, e ha per acceptes les mies justes pregàries encara que yo sia gran pecador, per ço que vós siau lo premi de la mia victòria, considerant la mia atribulada vida, car pijor m’és la vida que la mort vehent la celsitut vostra en tal punt ésser venguda. E yo sentia crits e no sabia què·m feÿa dolre la mia trista persona, e tan prest pensí en la magestat vostra, però deÿa en mi mateix: Si algun mal té, ella m’o trametrà a dir. Bé és stat mester que yo haja hagut sentiment del mal que la celsitud vostra passava. E yo bé conech que so desemparat de la altesa vostra. E si tal cars havia d’ésser, yo suplich a la inmensa bondat de Jesucrist que yo no u veja, ans yo muyra primer, perquè no hagués a fer de la mia persona tan leig cars que n’hagués de perdre lo cors e l’ànima. E la causa que la vostra excelsa persona és posada en tanta congoxa, ha ofesos los meus ulls la glòria de yo veure aquella. E tal dret a mi s’esguarda, e jamés seré alegre fins sia segur del dubte.

No tardà la princessa fer principi a paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CLXXV

RESPOSTA FETA PER LA PRINCESSA A TIRANT

–Prech-te, Tirant e senyor de mi, consentir no vulles que la mia sperança sia feta vana, car de tot lo meu mal tu sol est stada causa; e com lo mal me asaltà, fon per pensament de la tua amor. E ja amor obra més en mi que no volria. E certes, més stimaria que la amor stigués secreta fins tingam temps de alegria, en la qual no y haja temors mesclades. Mas per speriència he mostrat que molt mal la tinch secreta, car, ¿qui és que puga amagar lo foch que per la sua gran flama fum no n’ixqua? Paraules te dich missatgeres de l’ànima e del cor. Per què·t suplich vulles anar a veure a l’emperador, e no sàpia que a mi sies vengut primer que a ell.

E posà lo cap davall la roba e dix a Tirant hi posàs lo seu. E dix-li:

–Besa’m en los pits per consolació mia e repòs teu.

E aquell ho feu de molt bon grat. Aprés que li hagué besats los pits, li besà los ulls e la cara, y ella dix:

–Senyor, de major premi és lo loguer que no és son ofici, e de aquestes coses més sol ésser la temor que·l perill, e lo qui vol haver temor ha vergonya quant se penit.

Tirant no pogué satisfer a les paraules de la princessa, mas partí’s d’ella molt content. Com fon a la cambra de l’emperador e los metges lo veren, reprengueren-lo molt per ço com se era levat del lit sens consentiment d’ells. Tirant respòs:

–Si sabés la vida degués perdre, per totes les coses del món no dexara per res de venir a veure la magestat del senyor emperador. Com yo us viu partir de mi tan fatigats e ab tanta cuyta, no podia altra cosa presumir sinó la sua gran necessitat.

Respòs l’emperador en la següent forma.

CAPÍTOL CLXXVI

LA RESPOSTA QUE L’EMPERADOR FA A TIRANT

–Recobrada la sanitat ma filla Carmesina, la dolor strema que en aquell cars yo sentí fon quasi inestimable, axí com aquell qui no té sinó hun ull e mig e pert lo hu. Pensau quina consolació en aquell cars la mia ànima podia haver No tenia sinó dues filles: la una tinch mig perduda, que no la puch veure ni hoir, ço és, la muller del rey de Ongria; e tinch ací tot lo meu bé. E com la viu quasi morta, d’estrema dolor pensí morir. Però laors e gràcies fas a l’omnipotent Déu qui de mort, a ella e a mi, nos ha volguts liberar. E de tot perill és quítia, e yo que·m sent molt bé, per què us prech que l’aneu a veure, car de la vostra vista molt se n’alegrarà.

E aquí parlaren de moltes coses, però los metges congoxaven al capità se n’anàs a la sua posada.

–Aquest és mon delit —dix Tirant—: en la necessitat yo puga star prop de la magestat del senyor emperador.

E l’emperador li regracià molt la sua bona voluntat e tornà-li a dir que fes lo que·ls metges li consellaven, però que primer hagués una vista de sa filla Carmesina. E Tirant, molt content de les afables paraules que l’emperador li deÿa, desijava més star prop de la princessa que allí hon stava.

Com Tirant fon dins la cambra de la princessa, trobà allí a la emperadriu, qui pres gran plaer en la venguda sua. Passaren moltes rahons de la sua malaltia e, vehent Tirant que no tenia loch de poder parlar ab la princessa, fon-li forçat de partir-se de allí, per ço que, si los metges venguessen, no u reportassen a l’emperador com s’estava ab la princessa. Pres son comiat ab prou sospirs que y lexà, e la galant Stephania —qui l’acompanyà fins a la scala e a la partida— li dix:

–Senyor Tirant, dau-me remey o dau-me la mort e soterrau los meus membres banyats ab les làgrimes mies enmig del camí per hon passarà aquell benaventurat gran conestable. E porà dir: «Ací jau aquella qui amar en strem me solia.» E la pietat mia, merexedora és de aquest premi, car axí tremole com les arestes primes del blat qui són mogudes per lo lebeig suau. La sanch fug de mi, e la natural calor desempara lo meu cor e lo cors, e del que dech ésser loada so culpant. De res no·m penit, encara que los cruels fats me perseguixen. ¿Què he fet yo? ¿Per quin peccat dech ésser absenta de aquell qui tants mals me fa passar? E altre bé en mi no resta sinó que ame los somnis e les ymaginacions que de nit me aparexen. ¡Digau, capità senyor!, e yo, trista, ¿seré delliurada de aquesta dolor qui tant me turmenta?

Respòs Tirant ab paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CLXXVII

LO CONORT QUE TIRANT FA A LA DUQUESA DE MACEDÒNIA

–La lengua és senyal de ço que lo cor desija, e lo cavaller ha mester haja bon sentit natural, car l’ús de les armes, si·l perdia —ço que és de la sua heredat—, seria menyspreat per los bons cavallers de honor. E si los vostres ulls haguessen vist la gran discreció que lo conestable té en les batalles e com s’i regeix, per lo càrrech gran que té, deuríeu sostenir gloriosa paciència en vós matexa, considerant la honor que d’ell se pot atényer. És lo callar més propi que lo respondre. Però, senyora, yo us diré com serà: ja haveu vist com la senyora princessa me ha manat que yo vaja per exercir lo meu ofici, per la gran sperança que en mi tenen; per què m’és forçat de anar. E com sia allà, si ell stava dins hun ventre de peix, yo·l ne trauré e trametré’l-vos.

De aquestes paraules restà molt contenta la duquessa.

E Tirant se n’anà a sa posada, hon trobà los metges qui l’estaven sperant.

Feren-lo tornar en lo lit, e miraren-li les nafres e trobaren-les molt alterades, per ço com stant ab la princessa se era molt inflamat per la molta amor que li portava. E la curació de les nafres fon pus greu que les nafres, com los del camp de Tirant staven desesperats de la sua malaltia e no tenien nenguna sperança de victòria sens la virtut de la sua noble persona. E la amor que la gent d’armes li portava era cosa de gran admiració.

Lo soldà tramés sos embaxadors al camp per contractar ab Tirant e, com hi foren, no y trobaren lo capità. Dolgué’ls molt e per correu ne avisaren a l’emperador, lo qual prestament los tramés a dir que vinguessen a ell, que segurament podien anar e venir, car negun príncep no deu denegar la vista de neguns embaxadors.

Com los embaxadors aplegaren a la ciutat de Contestinoble, ja Tirant stava en bona disposició de les sues nafres, e anava al palau e cascun dia comunicava ab l’emperador de la sua partida.

Com l’emperador sabé que los embaxadors venien, no volgué que Tirant partís. E lo dia que los embaxadors entraren, l’emperador hi feu exir a rebre’ls tots los majors de la ciutat e de la sua cort bé una legua luny de la ciutat. E lo capità anà fins al portal de la ciutat.

Abdaŀlà Salamó, com veu a Tirant, no contrastant que per lo gran soldà fos tramés, descavalcà prestament e donà del genoll en terra: feu-li molta honor e tornant-li a fer infinides gràcies com lo havia liberat com fon pres prop lo riu de Transimeno. Lo capità lo feu tornar a cavall, e partiren de allí e anaren davant l’emperador, lo qual los rebé molt bé, ab cara afable, fent-los molta honor, per ço com allí venia per embaxador lo rey de Armínia, qui era germà del Gran Caramany. Feren parlar Abdaŀlà Salamó, per ço com era molt pus entés que tots los altres, e feu principi a tal parlar.

CAPÍTOL CLXXVIII

COM L’EMBAXADOR DEL SOLDÀ SPLICÀ LA SUA EMBAXADA

–A la tua alta magestat, senyor, som tramesos per aquell temerós exceŀlent e lo major del món, senyor dels senyors de la secta mafomètica, ço és, lo gran soldà de Babilònia, hoc encara per lo Gran Turch e senyor de les Índies, e per los altres reys qui·s troben en lo seu camp. Venim a la tua prefata magestat per tres coses, sens la primera: los quals tenen gran desig de saber la tua sanitat, vida, honor y stat. E venint a la primera: treves de tres mesos per mar e per terra a tu sien dades si admetre-les volràs. La segona: sabent com aquest virtuós capità dels crestians ab la sua fort spasa ha subjugat aquell poderós senyor, lo Gran Caramany, e lo rey de la subirana Índia, qui venia en sa companya, e si per preu de rescat volràs dar lo Gran Caramany, que sia pesat tres voltes e, tant com serà son pes, d’or te serà donat; e com la balança serà al fi, ab pedres precioses serà mes en la balança de ta part, tantes fins que a l’altra faça desdir. E darem per lo rey de la subirana Índia hun pes e mig. Venint al tercer cap: si la tua exceŀlència volrà concòrdia e pactar-se, tota iniquitat e malvolença apart posada, mas ab pau, amor e bona confederació, e tu com a pare per ell seràs tengut e tu a ell poràs haver com a fill. E si per premi de ta concòrdia li volràs dar a Carmesina per muller, sots aquest pacte e condició: que si fill ix, haja a pendre la nostra secta de nostre sant profecta Mafomet, e si ix filla, sia representada a la mare e vixqua en ley crestiana. E aquell viurà en sa ley e la princessa en la sua. E axí poríem dar fi a tots los mals. E lo dit soldà, en premi del dit matrimoni te restituhirà totes les ciutats, viles, castells que dins lo teu imperi ha presos, e més, te darà dos comptes de dobles e farà pau final ab tu e ab los teus, e fer t’a valença contra tos aquells qui noure’t volran.

E donà fi en son parlar. Lo emperador hagué bé comprés tot lo que l’embaxador havia preposat. Levà’s de allí hon seÿa e entrà-se’n en una altra sala ab lo capità e ab tots los seus de son consell. Concordaren allí, per sguart de la malaltia del capità, fossen donades e atorgades les treves.

L’emperador feu entrar allí los embaxadors e dix-los que per amor e contemplació del gran soldà e, per semblant, del Gran Turch, ell era content de fermar en les dites treves e pau de tres meses, e de les altres coses se aturava son acort.

Fermades les treves, ab imperial crida foren publicades, e semblantment ho feren los turchs. L’emperador solicitava molt sovint los consells. E molts, per atényer la pau, loaven molt lo matrimoni de la princessa, en tant que l’ànima de Tirant no era segura. E hun dia Tirant, essent dins la cambra de la princessa, present moltes donzelles que y havia, dix:

–¡O, com me tinch per malaventurat per ésser vengut ací, per ço com veig dos contraris star ensemps en una voluntat, qui deneguen lo dret a de qui és! ¡O, cruel Tirant! ¿Per què dubtes morir, que veus lo pare unit ab son consell contra la excelsa persona de sa filla? ¡Que sia sotsmesa a hun moro enemich de Déu e de la nostra ley! ¡Tanta bellea, virtut e gràcia, ab tanta magnitut de linatge, ésser aterrada e posada en tan gran decaÿment! E si a mi era lícit de yo recitar les perfeccions e grans singularitats que la senyora princessa poseheix, la qual yo ame e desige servir, a una deesa la poria acomparar. ¡Ay, que yo veig ab la pensa allà hon ab lo cors no puch anar! ¡O, missatger més cruel que los altres! Yo·t tenguí pres e, si tant hagués sabut que m’havies tant enujar, no t’haguera perdonada la vida ni posat en libertat. E donant-te de grat lo que tant desijaves, ¿per què fas tan cruels batalles contra mi ab pensa deliberada? ¡O, missatger, qui Abdaŀlà Salamó nomenar-te fas! Si est en recort com me diguist que havies amat e, si no u sabs, vull que u sàpies: que, encara que tu no cometes crueldat contra la senyora princessa, comets-la contra mi, qui tant de bé t’é fet. ¿Què faries tu si no sabesses què és amor? ¡Benaventurada cosa és la mort, qui dona remey a tots los mals! Yo, donzelles, no sé qual és major dolor. Consellau-me vosaltres, d’ésser luny o prop del que més ame. La sperança de la senyora princessa, ara que la tinch prop, m’escalfa per la flama qui·m crema, mas aquest foch mou a mi sovint a làgremes de pena. E lo qui stà luny, encara que tinga molta sperança, no l’escalfa tant la sperança com la flama, e per consegüent, la pena és més simpla e més larga, e lo qui és més prop crema més fort. E si la altesa vostra se’n va, la pena del desig que yo sentré com no us poré veure, serà tal com lo de Tàntalus, qui vol pendre les pomes qui li fugen e seguir ab la boca l’aygua que li fuig. ¿E què resta, donchs, a mi que puga fer, si la magestat vostra se’n va? Que·m done yo mateix la mort. E serà senyal per lo qual yo seré cregut que sens ficció amava la celsitut vostra més que a mi mateix.

No tardà la princessa fer principi a paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CLXXVIIII

CONORT QUE LA PRINCESSA FA A TIRANT

–Si la fortuna ha comanat a tu ésser jutge de la mia salut, la vida e la mort mia en la tua mà stà; e lo poder que tens de destruir a mi, deu ésser a tu glòria, si tal poder te plau. Major virtut serà si yo so restaurada en premi de tos treballs. ¿E com pots tu pensar que la mia real persona se pogués sotsmetre a hun moro, ni lo meu cor, tan alt e generós, se inclinàs a ésser amiga de hun perro de moro, qui tenen tantes dones com volen e neguna no és muller, car poden-les lexar tota hora que·s volen? ¿Com? ¡De tants magnànims reys com ha en lo món, qui·m desigen haver per muller, e yo tostemps ho he denegat! Per què, ara és demesiada cosa pensar en tal cars, car mostraria que so tornada folla o he perdut de tot lo sentiment, si res de açò per l’enteniment me passava. E si has dubte que mon pare no·s concorde ab los del consell, no tingues tal temor, car tota la fermetat de l’emperador stà en la mia lengua, en yo dir sí o no. Mas la tua amor e sperança és laugera e de poca constància, car la adversa fortuna tostemps dona aflicció als miserables qui tenen poca fe y sperança en les enamorades qui són de preu e de valor; e yo no·t conech més benigne en lo principi que en la fi. Remou, donchs, de tu, cavaller virtuós, tota natura de pensaments, e fia de la tua Carmesina, car aquella serà a tu segura defensa de tots tos drets axí com tu defenses e has defesos los seus. E pots manar, per manera de senyor de mi, totes aquelles coses que a tu en grat seran.

Estant en aquestes rahons, vench la emperadriu e torbà’ls, que no pogueren més parlar; e demanà’ls de què parlaven. Respòs Tirant:

–Puix a la magestat vostra li plau saber de què parlam, nosaltres parlàvem de aquests embaxadors com han tenguda tan folla presumpció en demanar que la senyora princessa sia muller de un perro fill de ca. Qui ha renegat son Déu e senyor, ¿no renegarà a sa muller si la té? Cert, senyora, sí farà. E com la tingués en la sua terra e li donàs mala vida, ¿qui seria aquell qui la defenés ni li pogués ajudar? ¿A qui recorreria ni demanaria socors? A son pare no u porà fer, que la sua edat no lo y consent. Si la demana a sa mare, ja molt menys, que temor tendrà de passar la mar tremolosa, ab tanta dolor com les dones la gosen passar. D’altra part, ¿qui porà vedar que algun turch, per força, no faça a sa voluntat de la exceŀlència vostra, e per una senyora ne perdríem dues? Com pens en aquestes coses, la mia ànima plora gotes de sanch, e freda suor gela tot lo meu cors. E sols lo hoir ofén tant les mies orelles que desige ans morir que veure hun cars tan nefandíssim, de amar més hun moro renegat que hun cavaller de la sua terra. Cosa vergonyosa és d’ací avant parlar-ne més, sinó que desige que la mia ànima fos en lo repòs celestial e lo cors fos en la fossa.

No tardà la emperadriu, ab ànimo sforçat, fer principi a hun tal parlar per dar conort a Tirant.

CAPÍTOL CLXXX

LO CONORT QUE LA EMPERADRIU FA A TIRANT

–Una causa qui·s mena injusta e s’i dona sentència falsa, prest és revocada. Aquests embaxadors venen ab la malesa al davant e volrien fer son joch taula. Dexau fer e tenir a l’emperador sos consells, car yo e ma filla ho tenim de fer e, qui compta sens l’oste, dues voltes té a comptar. E per ço, capità virtuós, puix yo veig vós conexeu la rahó e lo que no·s deu fer, siau vós de part nostra e noga qui puga, per bé que no y sia molt necessari. Però si·m fan despullar la gonella de paciència, yo us assegur, als qui mal hauran consellat, ells ne portaran penitència tal, que serà càstich a ells e exemple als altres. E si tal cosa se feÿa, vendrien a la mia memòria mil maneres de morir, e la mort seria a mi menor pena que la triga de la mort, car yo, ofesa, he aprés tembre los hòmens stranys per ço com tinch l’altra filla en stranya terra. E deguda cosa és a mi plorar, puix altre remey no tinch, e plorant desmenuix e aleuja la ira, e de nit los meus ulls destiŀlen doloroses làgremes en loch de dormir. Dexem aquestes rahons, car no poria parlar sinó de dolor, tan embolicada m’i veig. E per ço, capità virtuós, la tua cavalleria és digna de altes laors. E yo ans daria a ma filla marit que fos conegut e animós, per pobre cavaller que fos, que dar-la al major senyor del món qui fos covart e mesquí. No pense negú que en ma vida yo la dexàs partir de mi. Cavaller vull que sia valentíssim e sàpia guanyar e adquerir honor per a si e per als seus, e de aquell reste memòria en lo món, cascú fent-ne testimoni. E per mi jamés serà rebut, ni menys per ma filla, si perfet efecte no porta e sia fet net de totes les passades culpes.

–Senyora —dix la princessa—, ¿què val al cavaller ardiment, que savi no sia? És veritat que porten ab si gran noblea, ardiment e saviesa, però a tots los grans senyors és més útil saviesa que ardiment, car més en lo món són stimats. En aquestes rahons entrà lo emperador e volgué saber de què parlaven. Dix lo capità:

–Senyor, ací tenim una qüestió, la més graciosa que dies ha yo haja hoït, y és aquesta. La senyora emperadriu posa semblant demanda, e diu axí: que si ella tenia hun fill, ella stimaria més que fos senyorejat de aquell virtuós senyor qui en lo món se fa nomenar ardiment que de negun altre, com sia lo major do e de major exceŀlència que natura puga donar. Diu la senyora princessa que ardiment és gran senyor, e en lo món deu ésser molt reverit, però que ella té per molt major e de més alt grau e dignitat saviesa que ardiment, e que negú no pot negun bon fet fer si savi no és. Aquesta és la qüestió de aquestes dos senyores. Plàcia a la magestat vostra declarar quala manté millor dret.

Respòs l’emperador:

–Yo no y poria fer bon juhí si primer no hohia les parts, per què us prech, ma filla, que prestament sàpia vostra intenció.

–A mi, senyor, no és donat de parlar de semblants fets davant la magestat vostra, ni primer que la senyora emperadriu, mare e senyora tant amada per mi.

–Digues —dix l’emperadriu—, puix ton pare t’o mana. Mostra ací tot lo teu saber, car per açò no menyscabarà amor en mi.

La princessa se detingué molt en cortesies ab la mare, que no volia dir primer. Mas, per obeir al manament del pare e de la mare, no tardà en fer principi a paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CLXXXI

COM LA PRINCESSA FAVOREIX SAVIESA

–Diverses sentències foren dels antichs philòsofs qual era lo major bé de aquest món. E foren moguts per ço com veÿen que riqueses eren molt stimades e los richs hòmens eren per aquelles molt prosperats e reverits. E de aquests fon Virgili, qui feu libres com se porien riqueses adquerir, e Cèsar, que posà tota la sua felicitat en les riqueses de aquest món. Altres digueren que cavalleria, car per aquella los cavallers animosos adquerien honor e fama en lo món, e aconseguien victòria de lurs enemichs e molt nobles conquestes de molts regnes e terres, e de aquest<s>¹¹¹ fon Lucà, que feu libres de cavalleria e conquistà la major part del món. Hagué-n’i d’altres qui digueren que salut, qui era conservació de vida; dels quals fon Galién, qui feu libres com hom pogués haver salut, e l’emperador Costantí, predecessor vostre, qui per salut volgué donar lo romà imperi. Hagué-n’i d’altres qui digueren que lo major bé de aquest món era amor, qui feÿa viure la persona alegra e graciosa e li feÿa exercitar actes virtuosos, dels quals fon Ovidi, qui feu libres de amor, e Paris, qui per Elena feu molt honorosos fets. Altres digueren que bones costumes, car per bones costumes l’ome de baxa condició era exalçat; dels quals fon Cató, qui feu libres de bones costumes. Altres digueren que saviesa, car per saviesa conexia hom a Déu e a si mateix; e de aquests fon Aristòtil, qui feu libres de saviesa, e lo rey Salamó, a qui, entre los altres, nostre Senyor feu senyalada gràcia, que li tramés l’àngel dient-li com nostre Senyor li atorgava que de tres gràcies, que triàs la que més amàs, ço és, saviesa sobre tots los hòmens del món, riquesa e victòria de tots sos enemichs, y ell elegí saviesa, e l’àngel li dix que havia elegit lo millor. E ab aquesta gràcia aconseguí les altres, que fon lo més savi e lo més rich home que sia stat en lo món, de or e de argent, per ço com sabé fer la pedra dels philòsofs e, ab lo gran tresor que tenia aconseguí victòria de tots sos enemichs. E tot açò obtingué per la saviesa.

»Aprés, pot veure la magestat vostra dels romans, qui del món hagueren monarchia, tot per saviesa, que altrament no y foren stats bastants. E entre ells servaren tal costum: que negú no podia esser cònsol ni senador si savi no era, encara que fos lo millor cavaller del món. E tant com ells servaren aquesta pràtica durà la lur senyoria, car, tan prest com dexaren saviesa e y posaren de totes gents, foren prestament perduts. Car saviesa venç les batalles e lo amorós fa star liberal e conexent, e pot ajustar or e argent, e guarda’s de fer tota malvestat. E com l’ome és savi, tots lo desigen per regidor, duch, rey e senyor, ço que no fan per gran ardiment que tinga, car l’ome qui té ardiment sens saviesa, és tengut per foll. E a mi par que tot home deu tenir temor de la mort, per ço com és ultimum terribilium passar de aquesta vida en l’altra e, com l’ànima és del cors exida, lo cors resta en gran menyscapte. Per què, fas conclusió que saviesa vol tant dir com de totes coses senyor.

Acabant la princessa de magnificar saviesa, no tardà la emperadriu fer principi a tal parlar.

CAPÍTOL CLXXXII

COM LA EMPERADRIU SATISFÀ AL QUE HA DIT LA PRINCESSA

–Moltes voltes s’esdevé que algunes justes causes se perden per culpa de ésser mal rahonades. E per yo no haver studiat les liberals arts com ma filla, no puch tan pròpiament fundar la mia intenció ab dits de philòsofs ni de hòmens de sciència com ella ha fet, sinó que ab natural rahó la mia intenció fundaré, en forma tal que la magestat del senyor emperador e tots los hoïdors seran conexedors de la mia clara justícia. E dich, primerament, que saviesa no deu ésser dada als cavallers, car negun cavaller qui savi sia no pot fer negun bon fet honorós, car pensa en lo gran perill qui és en les armes e contempla tots los inconvenients que seguir-se’n poden: pert lo ànimo de empendre res que de honor sia, qui ab perill se haja atényer, ans és hun gran covart. Per què dich que saviesa no deu ésser acomparada ab ardiment. ¿No sabeu per a qui fa la saviesa? Per a ciutadans e juristes, qui han a regir les comunitats e administrar la justícia. Aquests tals ab la saviesa treballen contínuament en fer viure a si mateix e a la popular gent en repòs, squivant tant com poden tota manera de guerra.

»E de ardiment se veu cascun dia que de poch home fa gran senyor, segons se lig de Alexandre, qui era poch home e per ardiment lo món tot senyorejà. E Juli Cèsar, qui per ardiment fon monarca del món. ¿E no sabs tu, ma filla, com per l’ardiment de Èctor e de Tròyol detingueren deu anys los grechs, que no pogueren pendre Troya? ¿Què us diré del bon rey Artús, de Lançolot, de Tristany e, sobre tots, de aquell strenu cavaller Galeàs, qui, en companyia de Borç e Perseval, la conquesta del sant Greal compliren per lur gran ardiment? E de tots aquests en lo món no·n fora feta menció alguna per savis que fossen stats, sinó per lo gran ardiment que tenien. E al cavaller que no té ardiment, més li valria la mort que la vida. Per què·s mostra que més val ardiment que saviesa, e ab ell no·s deu acomparar, car lo savi tostemps fuig de allà hon ha perill de mort, e de poca cosa se té per content, puix ho puga sens negun empediment posseir, e no cura de la mundana glòria per lo perill que se’n pot seguir. E lo animós cavaller va per lo món conquistant e comporta fam, set, fret e calor, e troba’s en combats de ciutats, viles e castells, qui és cosa molt perillosa. Lo savi no fa res de tot açò, ans se guarda del sol en l’estiu e de suar, y en l’ivern de la serena, e tota la sua vida porta molt arreglada. E si ell veu foch encés en vila o ciutat, plany molt per los béns, que no·s guasten. De guerra no se n’alta gens, del temps pren lo millor que pot: elegeix ans lo bé que lo mal. E lo cavaller animós fa tot lo contrari, que tostemps treballa en destruir sos enemichs e, com més mal los pot fer, ne resta més content.

»E per mostrar millor speriència, mira lo valerós Tirant com ho ha fet de les grans batalles que ha hagudes, com ab ànimo sforçat los ha posats tots per terra e·ns fa viure en nostra libertat, e a la magestat del senyor emperador fa seure ab triümpho en la sua imperial cadira. E de tot açò és causa lo seu gran ardiment. Donchs, clarament se mostra que ardiment és lo senyor e saviesa és lo seu conseller. Encara te diré més: per lo gran ardiment que tingué, Jhesucrist no dubtà pendre mort e passió en la creu per rembre natura humana, obmetent-se la saviesa, per ço com ab aquella se podia molt bé scusar de la mort, que poguera reparar lo peccat de Adam en moltes altres maneres que la sua inmensa saviesa haguera trobades. Mas per lo gran ardiment que tenia, no dubtà de batallar ab la mort, perquè sabia que, morint, ell la mataria.

»E lo qui vol aconseguir la glòria de paradís li és bé mester que tinga cor e ardiment en batallar contra lo món e la carn, e contra los sperits malignes qui contínuament li donen guerra, e si no té ardiment de tots a combatre, son fet no és res. Mira los màrtirs sants ab quant ànimo prengueren corona de martiri e per ço aconseguiren la eterna glòria. Los sants confessors foren los savis qui per alta contemplació obtingueren la glòria de paradís. Per què clarament pots veure que prou rahons t’é fetes fundant largament ma intenció, si entendre-ho volràs. E done’t licència que digues tot lo que pugues ni vulles dir en defensió de ton dret, e mostra tot ton saber, com ardiment sia fortalea del sperit, lo qual lo nostre redemptor Déu Jhesús volgué donar als seus sants apòstols perquè ab sforçat ànimo anassen a preïcar la santa catòlica fe, axí com se lig en los Actes dels Apòstols. Per què, suplich a la magestat de mon senyor l’emperador, com veja la mia justícia molt clara, hi vulla donar presta declaració.»

No tardà la princessa fer principi a tal resposta.

CAPÍTOL CLXXXIII

RÈPLICA QUE FA LA PRINCESSA A LA EMPERADRIU, SA MARE

–Puix per dret natural la rahó·m força obeir los manaments de la exceŀlència vostra, diré mon parer de mon poch avisat stil protestant, com a mare e senyora a qui ame sobre totes les coses del món, demanant vènia e perdó si ab mes paraules diré alguna cosa que sia contra lo gentil stil de la altesa vostra. E per no fatigar les orelles dels hoÿdors de les infructuoses paraules que han oïdes, abreujaré lo efecte del que vull dir perquè clarament sia vist qui haurà millor sabuda fundar la sua intenció.

»E diré primer de Alexandre, que la exceŀlència vostra aŀlegat ha dient que poch era, mas que per ardiment lo món conquistà. Parlant ab deguda reverència, no fon axí, ans li feu senyorejar lo món Aristòtil ab saviesa, perquè li consellà que fes cremar tot lo que los seus havien guanyat perquè tinguessen voluntat de guanyar-ne e no stiguessen ociosos e que les armes haguessen a seguir. De Cèsar vos diré qui gran senyor fon en lo món e tot ho aconseguí ab saviesa. E com se veu molt poderós e sublimat en gran honor e riquesa, desconegué’s, regint ab crueldat strema, e los seus lo feren matar. Dels altres no us ne vull dir més.

»E per ço com la magestat vostra ha dit que lo savi de poch se té per content, per ço la divina bondat de nostre Senyor li ha dat natural sentiment en conéxer mal y bé, qui expressament nos mana que no vullam res guanyar injustament. E lo qui savi és, molt bé se’n guarda. Emperò la saviesa té dos senys: la hu és temporal, l’altre speritual. Lo seny speritual solament nos devisa que·ns guardem de peccar e que servem los manaments de Déu, e que cregam en los XII articles de la santa fe catòlica, e que façam smena de nostres peccats en aquest món durant la nostra vida, ab confessió, contricció e satisfacció, e fent penitència de aquells. E tot açò fa lo qui és savi. Lo seny temporal és que hom conega a si mateix e saber lo que hom és tengut de fer, e legir libres de aquells qui més sàviament e virtuosa han vixcut en lo món perquè·ls pugam imitar. Car de l’home savi se pot bé dir que és per a regir tot lo món e l’ome animós no sab altra cosa fer sinó morir com a desesperat.

»Mas, vejam com nostre Senyor vingué en lo món, si lo y feu venir ardiment. Bé seria foll qui tal cosa creÿa, car per tots los theòlechs és determenat que la sua inmensa saviesa lo y feu venir, conexent que, natura humana era perduda per lo peccat de nostre pare Adam, e que no·s podia reparar si ell no y venia, fent unió de la divinitat ab la humanitat. E per ço com dona era stada causa de la perdició de natura humana, la inmensa saviesa de nostre senyor Déu dispensà que la reparació fos feta per dona per ell preeleta, tal que fos sens màcula de algun peccat actual, mortal, venial ni original, e en lo verge ventre de aquella volgué pendre humana carn, e prengué mort e passió en l’arbre de la vera Creu per donar a nosaltres la eterna vida. Per què, clarament se mostra que ardiment no haguera bastat en fer hun tan gran fet, car sabut és que saviesa és do de natura e stà en lo enteniment, qui és lo major senyor de tots e més noble. E ardiment stà dins lo cor e, si gens lo tocau, prestament se mor e lo cors és perdut. Per què li deuen dar per curador a saviesa, que·l guarde de tot mal. E qui sovint usa de ardiment, poca és la sua vida e tostemps serà subjugat a les misèries e penes de aquest món, car de mal principi bona fi no s’espera. E la exceŀlència vostra sia en recort d’ací avant que negú no pot atényer la glòria de paradís sinó per saviesa. Per què, suplich a la magestat de aquell magnànim pare e senyor meu que no vulla haver sguart al meu poch avisat entendre en no haver bé sabuda rahonar la mia justícia, com de si matexa, és ja rahonada per ésser tan clara.

Plagueren al vell emperador les avisades paraules de sa filla que havia rahonat e fon manifest quant lo gentil stil fa la justícia més clara.

No tardà la emperadriu en fer principi a hun tal parlar.

CAPÍTOL CLXXXIIII

REPLICA LA EMPERADRIU, RESPONENT A SA FILLA

–Si de l’univers la consideració mires, veuràs com sol ardiment és aquell qui·l conserva, lo qual, si·s perdia, en poch temps lo món tot se perdria caminant en total destrucció. Com sia cert que ardiment sia de major exeŀlència que saviesa, te vols sforçar de sostenir causa ja perduda. E per ço com est de poca edat e lo saber no t’acompanya en tal meneg, dar-t’o he a sentir pus clarament, com saviesa en la testa stà e ardiment en lo cor. E per ço dien los naturals philòsofs que lo cor és lo més noble membre del cors, e tots los altres membres són a ell subjectes e li són obedients a tot lo que lo cor los mana, e negun altre membre no pot res fer per si, sinó tant com lo cor vol, e totes les virtuts que lo cors posseyr pot, han de haver principi del cor, d’on se mostra clarament que ell és lo senyor. E si la persona té gens de enuig, prestament se coneix en la vista, segons lo cor stà. E si lo cor dorm, los altres membres no·s mouen ni tenen gens de sentiment. Per què, bé par clarament que lo cor és senyor de tots los altres membres.

»Ara pots veure com he bé provat, ab natural rahó, que lo cor és del senyor, axí com és ardiment de saviesa. E com la divina Providència creà l’ome, lo cor li posà enmig del cors perquè fos millor guardat, axí com un rey és posat enmig dels seus com volen donar batalla, per ço que los enemichs no li puguen dan fer, per ço que los guarden ab gran sforç e diligència, car lo seu dan de tots seria. E per ço diu lo vulgar que ardiment és cap e principi de totes virtuts, car altrament l’ome no seria res stimat. Per què·m par que haja prou dit e copiosament provat tot lo que dir s’i poria, e sens ardiment no·s pot atényer la glòria de paradís ne conquistar lo món. E fas fi suplicant a la magestat del senyor emperador que y vulla donar la sua difinitiva sentència.»

No tardà lo magnànim emperador en fer semblant resposta.

CAPÍTOL CLXXXV

LA RESPOSTA QUE L’EMPERADOR FEU A LA EMPERADRIU E A LA PRINCESSA

–Si ab les nostres entenebrades penses e ab lo enfuscat entendre fals stimam tant com nostra voluntat empeny, prejudicant l’altitut de nostra condició humana, dexant la infinida fi del sobiran Bé, elegint en les creatures humanes egualment de nostres misèries la última benaventurança, fent contra la regla de natural rahó que·ns mostra la fi de les coses rahonables e qui són de més vàlua que les coses que a elles s’esguarden, e perquè la veritat millor se mire, ab bon consell la qüestió vostra serà justament determenada per bé que, al parer meu, neguna de vosaltres no fretura de advocat ni de procurador en defendre la vostra causa, com aquella sia stada molt ben rahonada, no oblidant-vos-hi res per a dir. E perquè cascuna de vosaltres desija obtenir la sua intenció, demà siau ací per hoir la sentència. E yo hauré agut consell de cavallers e de doctors e, sens fer favor a neguna de les parts, justament s’i declararà.

L’emperador ixqué de aquella cambra e entrà-se’n en una altra, e aplegà consell de cavallers e de juristes, e hagué en lo consell de grans altercacions, que molts tenien la part de ardiment, los altres de saviesa, e aquí disputaren molt e no·s podien concordar. A la fi, l’emperador se n’anà ab les més veus e feu ordenar la sentència.

E l’endemà, a la hora assignada, l’emperador fon en la gran sala ab totes les dames, e asseyt en la imperial cadira. La emperadriu se assigué al seu costat e la princessa davant ells, e tots los barons, nobles e cavallers se assigueren perquè hoÿssen millor la sentència que·s tenia de publicar. Com tots foren asseyts, e posat scilenci, l’emperador manà al seu canceller major que publicàs la sentència. Lo canceller se levà e donà del genoll en terra, e començà a publicar la sentència, qui era del tenor següent.

CAPÍTOL CLXXXVI

LA SENTÈNCIA QUE L’EMPERADOR MANÀ PUBLICAR

«En nom de aquell qui és infinit, Pare, Fill e Sant Sperit, verdader Déu en trinitat perfeta, nos, Enrich, per la divina gràcia emperador de Contestinoble e de tot l’Imperi Grech, vista una qüestió qui·s mena entre la exceŀlent e molt cara muller nostra, la emperadriu, de una part, e la excelsa molt amada filla nostra, la princessa; vistes les aŀlegacions per cascuna de les parts fetes e molt bé rahonades e defeses, havent Déu davant los nostres ulls e la pensa elevada en fer dret juhí, ab concòrdia de la major part del nostre sacre consell, no havent sguart a la molta amor que a cascuna de les parts portam, sinó sol a la recta justícia e donar lo dret a qui·s pertany; e attenent e considerant que saviesa és lo més alt do que Déu e natura poden donar a la creatura humana, e de major perfecció e noblea, e de aquella totes les virtuts que lo cors pot possehir prenen principi e fonament, e sens aquella no són res —axí com lo sol de qui prenen lum tots los planets e les steles e iŀlumina tot lo món, axí és saviesa que senyoreja totes les virtuts e resplandeix per tot lo món, per què és dit gran senyor— emperò, necessitat és gran a l’home que tinga ardiment, e si no·n té, no deu ésser res stimat, e per ço ardiment deu ésser agraduat aprés de saviesa. E per semblant dien que·l savi no deu ésser res stimat si ardiment no té, car deuen ésser com a germans. E per ço lo cavaller qui és savi e animós és complit de la gràcia de cavalleria, e li deu ésser feta grandíssima honor e deu ésser posat en real cadira si virtuosament viu. E liberal és lo cavaller qui ardiment ama, e per ço fon Pompeu de batalles vencedor. Però com los dos són compliment en hun cavaller, qualsevol que sia, en aquest pertany de haver senyoria o dignitat la major del món. E per ço declaram e sentenciam que la emperadriu, qui manté ardiment, sia tenguda d’ací avant de dir gran bé de saviesa. Encara, li manam que en qualsevulla loch que sia hon se parla de saviesa e de ardiment, done la honor primer a saviesa, puix la té, e que u diga de bon cor, sens passió ne mala voluntat, e que entre mare e filla no y reste iniquitat alguna, sinó axí com de mare a filla fer-se deu.»

Publicada que fon la sentència, loaren-la les parts, e tots los que la hoÿren donaren grans laors a l’emperador com havia tan rectament judicat, e digueren aquell exemple vulgar qui diu que «de bon fruyt ix bon fruyter, e de virtuós cavaller juhí verdader».

En la publicació de aquesta sentència se trobaren los embaxadors del soldà, e lo Gran Caramany, e lo rey de la sobirana Índia. E l’emperador tingué consell ab lo seu capità e ab altres cavallers, e fon delliberat que fos feta una gran festa e aprés que tornassen la resposta als embaxadors perquè se’n poguessen tornar. E l’emperador ne donà càrrech a Tirant que ordenàs tot, axí d’armes com de dances e altres coses. E Tirant ho acceptà perquè no podia lo contrari fer, sinó lo que d’ell se pertanyia. Fon feta crida per al quinzén dia.

Com Stephania veu que tots los grans senyors eren venguts per sguart de les treves e lo gran conestable no venia, scriví-li una letra qui en efecte contenia semblants paraules.

CAPÍTOL CLXXXVII

LETRA TRAMESA PER STEPHANIA AL GRAN CONESTABLE

«Haver trencada la fe no profita als cavallers, car aquell loch demana les penes de deslealtat, majorment com algú ofén amor, e tu has ofesa a mi, per ço com me prometist que molt prestament series a mi tornat. E al desleal e trencador de fe hun defalt li basta e, qui lo y perdona, aparelle’s de perdonar-li’n molts. E sé’t ben dir: menor pes ha en tu que en la subiranesa de la aresta. ¿E tems tu que yo no sia de tanta vàlua que no pertanga a tu e que no sia digna del¹¹² matrimoni teu? No sé per quina rahó stàs de no venir a mi. E si per ventura nova amor abraça lo teu coll e braços, sia yo fi de la nostra amor. ¡O, Déu! ¡Muyra yo ans que sia ofesa per tan criminós adulteri, e la mia mort sia primera que tal culpa sia tua! E no dich yo les coses desús dites perquè hages dat a mi senyal d’esdevenidora dolor, ni que yo sia comoguda per novella fama, mas tem totes aquestes coses; ¿car qui és aquell qui ha amat segurament?

»E cascuna error comou egualment ànsies. E tu fes per manera que destroexques a tos enemichs, mas no a ta sposada, car mon delit en bé o en mal s’és convertit, e la tua persona sostendrà tants dans ab tanta pèrdua de ta honor. Mas d’altra més justa scusa per al que m’has ofesa: los fats envejosos de la mia pròspera fortuna. E la sperança de bé e temor de mal me fa creure adés una cosa, adés altra, e la mia mà, feta flaca per scriure, jau en la mia falda.»

 

CAPÍTOL CLXXXVIII

RESPOSTA FETA PER LO CONESTABLE A LA LETRA D’ESTEPHANIA

«Si fos mort, vixquera ab ínclita fama, quiti de criminosa infàmia, la qual, més maliciosa que vera, ¡li has posat nom! E tant demanes guardó de la strema dolor que tos mals t’espera, lo qual no basta preu de la mia trista persona, car la tua bellea te fa meréxer, encara desamant, no tan solament és rahó sies amada, mas com a sancta de oració merex la tua persona ésser adorada: sols aquest pensament me forçara respondre a ta letra. Si creus les mies mans stiguen segures en l’exercici de les armes, lo terme de mon scrit creÿa que, de la glòria que de ma letra atenyeries, te faria descobrir lo que per amor és rahó tingues celat. E sens dubte aconseguiria terme ma atribulada vida, si amor advocant la part mia no·m fes clarament veure la tua letra ésser merexedora de resposta presta, sols per restaurar ta vida e fugir <lo nom d’omeçida>.¹¹³ ¿Vols que·t diga? La mia pensa stà ferma en la sua devoció. E no hages altre pensament de mi yo pogués amar altra sinó a tu. Recorda’m aquella darrera nit que tu e yo érem en lo lit. Entraven los raigs de la luna e, tu pensant fos lo dia, deÿes en manera de querella: “¡E moguen-te a pietat los grans jemechs e dolorosos sospirs de la mesquina d’Estefania e no vulles mostrar tan aïna¹¹⁴ la força del teu gran poder! ¡dona loch a Stefania que repose hun poch ab Diafebus!” E més deÿes: “O, quant me tendria yo per benaventurada si yo sabés l’art màgica que és l’alta sciència dels màgichs, en la qual han poder de fer tornar del dia nit.” Mas yo so content del delitós premi que virtut ab si porta e de ço que la tua letra demana. Faç fi tement la tarda de mon scriure no metés en perill ta persona.»

CAPÍTOL CLXXXVIIII

LES GRANS FESTES QUE L’EMPERADOR FEU FER PER AMOR DELS EMBAXADORS DEL SOLDÀ

Feta la letra, la donà al scuder que la y havia portada, dient-li:

–Amich, digues a ta senyora per lo càrrech gran que de aquests afers tinch, no és en libertat mia poder-los lexar sens manament de superior. Però passada la festa que·l senyor emperador fa, yo faré mon poder de ésser-hi. E per mi besar-li has les mans a la qui és en virtuts complida, e aprés a la senyora de qui so.

Aquell pres son comiat e tench son dret camí envers la ciutat de Contestinoble. Com aquell fon aplegat dins lo palau, trobà en la cambra a Stefania ab la princessa a grans rahons e, com per elles fon vist, aquella a qui tocava lo premi de tal mester levà’s prestament e ab cara molt alegra li dix:

–¿Què és de aquell qui té la mia pensa subjugada a tota sa voluntat?

E aquell, sens respondre res, anà allà hon era la princessa e besà-li la mà. Aprés girà’s envers Stefania e feu lo semblant, e donà-li la letra que portava. E com aquella la tench en ses mans, alçà-la envers lo cel en senyal de oferta. Aprés, legida la letra, elles abduys hagueren moltes rahons, aquella dolent-se com lo conestable no seria allí en aquelles festes, per ço com l’escuder <no>¹¹⁵ descobrí la veritat de la sua ficta e temerosa venguda.

Vengut lo dia de la festa, lo conestable vench a una legua de la ciutat molt secret, e allí se aturà fins a l’endemà. Stefania en degun cas no volia anar a la festa, puix no y era lo que ella amava. E la princessa la’n pregà molt, dient que, si ella no y anava, tanpoch s’i iria e totes les festes se destorbarien, en tant que a Stefania li fon forçat de anar.

Aprés les misses dites, ab molt gran sirimònia anaren al mercat, lo qual trobaren tot cubert, alt e baix, de draps de lana blanchs e verts e morats, e per les parets draps de raç ab les figures totes franceses. E tot a l’entorn del dit mercat havia taules meses. E lo tàlem de l’emperador era molt rich e molt poxant, tot a l’entorn de draps de brocat. E l’emperador se sigué enmig e los embaxadors prop d’ell. Alt, al cap de la taula, seÿa la emperadriu ab sa filla. E lo Gran Caramany e lo rey de la subirana Índia menjaven baix en terra per ço com eren presoners. Les donzelles e totes les dones de honor seÿen a la part dreta. E totes quantes dones de la ciutat volien menjar, ho podien bé fer. Stefania seÿa a cap de taula, e les altres aprés d’ella. Tots los duchs e grans senyors seÿen a la part sinestra.

Havien parat XXIIII tinells tots plens d’or e d’argent. En lo primer tinell foren meses totes les relíquies de la ciutat. En lo segon, tot l’or de les sglésies. Aprés venien X tinells tots plens de cabaços e paners grans de tot lo tresor de l’emperador, tots de moneda d’or. E aprés venien les copes d’or, venien aprés tots los plats e salers; aprés les sues joyes; aprés d’açò l’argent, que era de pichers e salers daurats. Lo que era blanch, tot anava per les taules. E de tot açò foren plens los XXIIII tinells. La moneda blanca tota stava en conques davall los tinells. En cascun tinell guardaven III cavallers ab robes de brocat rocegant per terra, e cascú de aquests ab una verga d’argent en la mà. Gran fon la riquea que aquell jorn lo emperador mostrà.

Enmig de les taules hon menjaven, havia rench de júnyer. Aquell dia eren taulegers lo capità e lo duch de Pera e lo duch de Sinòpoli. Mentres que l’emperador se dinava, aquells junyien. Primerament ixqué lo duch de Pera. Portava paraments de brocat d’or, tots blaus. Lo duch de Sinòpoli portava los paraments de brocat vert y burell, mitadats. Tirant aportava huns paraments de vellut vert, tots cuberts de ducats qui penjaven, tan grans que cascun ducat de aquells valia XXX ducats dels altres, los quals paraments eren de gran stima.

Tirant, hun dia, venint a la porta de la cambra de la princessa trobà a Plaerdemavida e demanà-li què feÿa la senyora princessa. E ella responent, dix:

–¡Ay, en beneit! ¿Per què u voleu vós saber, què fa ma senyora? Si fósseu vengut més prest, en lo lit la haguéreu trobada. E si vós la haguésseu vista axí com yo, la vostra ànima stiguera en glòria perdurable. E aquella cosa que és amada, quant més se veu més se delita. E per ço yo crech que molt major delit porta lo mirar que no fa lo pensar. Entrau, si voleu, car ja la trobareu vestida ab son brial. Grata’s lo cap e pruen-li los talons, puix lo temps se alegra e dels nostres desigs alegre indici se demostra. Per semblant nos alegram totes. E per ço us vull rahonar del meu sdevenidor desig. ¿Per què no ve ab vós lo meu Ypòlit? Car ab ulls de dolorosa pensa sovint lo veig. Cosa és molt dura de pensar e dolch-me dins mi matexa per ço que negun bé present se deu per sdevenidor lexar, ne tampoch pendre mal per sdevenidor bé.

–Donzella —dix Tirant—, yo us prech per gentilea me vullau dir ab tota veritat si la senyora emperadriu mala sort la hauria dins portada, o altra persona de qui yo m’aja a recelar. E per ço vos deman consell e ajuda, e no és neguna denegar-lo·m dega.

–Yo a la senyoria vostra —dix Plaerdemavida— no diria una cosa per altra, car egual seria en los dos lo càrrech: vostra marcé per venir e yo per dexar-vos entrar. E yo bé sé que la princessa no vol que l’amor que vós li portau sia sens algun mèrit. E per ço com vos conech apetit gran de la cosa desijada, volria-us-hi poder ajudar; car qui desija e no pot lo seu desig complir, està en pena, e neguna cosa no és més laugera de perdre que aquella la qual sperança més avant no promet tornar.

Lavors Tirant entrà dins la cambra e trobà la princessa que tenia los seus daurats cabells enbolicats en la mà. Com ella lo veu, li dix:

–¿Qui dret vos ha donat que entreu ací? E aquest càrrech no és covinent ni és donat a tu de entrar en la mia cambra sens licència mia, car si l’emperador ho sab, de deslealtat te poran incriminar. Prech-te vages, car contínuament tremolen los meus pits de recel temerós.

E Tirant no curà de les paraules de la princessa, sinó que s’acostà envers ella e pres-la en los braços e besà-la moltes vegades los pits, los ulls e lo boca. E les donzelles, com veÿen que Tirant axí jugava ab la senyora, totes staven a la cominal. Però com ell li posava la mà dejús la falda, totes eren en sa ajuda. E stant en aquests jochs e burles, sentiren que la emperadriu venia a la cambra de sa filla per veure què feÿa. E ab los jochs no la sentiren fins que fon a la porta de la cambra.

Prestament Tirant se lançà stés per terra e lançaren-li roba dessús e la princessa segué’s damunt ell. Stava’s pentinant. E la emperadriu segué’s al seu costat. No fallí molt no·s segués sobre lo cap de Tirant. ¡Sab Déu ab quina temor de vergonya en aquell cars Tirant stava! Ab tal congoxa stigué per bon spay, que parlaren de les festes que·s devien fer fins que vench una donzella ab les ores. Lavors la emperadriu se levà e apartà’s al cap de la cambra e pres-se a dir ses ores. La princessa no·s mogué gens de allí per dubte que la emperadriu no·l ves. Com la princessa se fon pentinada, posà la mà davall la roba e pentinava a Tirant, e ell adés adés li besava la mà e li prenia la pinta. E stant en tal congoxa, totes les donzelles se posaren davant la emperadriu; e lavors, sens fer molta remor, Tirant se levà e anà-se’n ab la pinta que la princessa li donà.

Com fon fora de la cambra, pensant que ja fos en loch segur que per negú no seria vist, veu venir a l’emperador ab hun cambrer, que venien dretament a la cambra de la princessa. Com Tirant los veu venir, no les tingué totes. Vehent-los venir per una gran sala, Tirant, no havent altre remey, tornà-se’n cuytat a la cambra de la princessa, e dix-li:

–Senyora, ¿quin remey dareu en ma persona, que l’emperador ve?

–¡Ay, trista! —dix la princessa—. Exim de hun mal e donam en altre pijor.

Yo bé us ho deÿa, car vós veniu tostemps a hores indispostes.

Prestament feu posar a les donzelles davant la emperadriu y ell, ab suaus passos, lo posaren dins un altra cambra. E posaren-li molts motalafs dessús, per ço que si l’emperador hi entràs, axí com feÿa moltes voltes, que no·l ves.

Com l’emperador fon en la cambra, trobà a sa filla que·s volia ligar.

Stigué allí fins que fon ligada e la emperadriu hagué dites ses ores e les donzelles se foren totes abillades. La emperadriu se posà primera e totes les altres la seguiren. Com foren a la porta de la cambra, la princessa demanà los seus guants, e dix:

–Yo·ls he stojats en loch que neguna de vosaltres no u sab.

Ella tornà entrar dins la cambra hon Tirant era e feu-li levar la roba que damunt tenia. E ell donà hun gran salt e pres la princessa en los braços, e portava-la ballant per la cambra e besant-la moltes vegades. E dix-li:

–¡O, quanta bellea! Ab tanta perfecció jamés viu en donzella del món. La magestat vostra passa totes quantes són de saber e gran discreció, car, certament, ara no tinch admiració si lo moro soldà vos desija tenir en sos braços.

–A tu engana lo parer —dix la princessa—, car yo no so tan alta en perfecció com tu dius, sinó que bona voluntat t’o fa dir, car la cosa, quant més se ama, més se desija amar. Per bé que sia vestida d’un negre vestiment, sots honest vel so ligada, e aquella flama que als teus ulls de mi resplandeix és amor, car per la vista lo virtuós se contenta. E per ço yo·t faré dar glòria, honor e fama. E si açò no·t basta e no·n seràs content, tu seràs fet home sens recort e més cruel que l’emperador Neró. Besa’m e leixa’m anar, car l’emperador m’està sperant.

Tirant no y pogué satisfer, sinó que les donzelles li tenien les mans per les burles e jochs que li feÿa, perquè no la desligàs. E com veu que se n’anava e ab les mans no la podia tocar, alargà la cama e posà-la-y davall les faldes, e ab la çabata toquà-li en lo loch vedat e la sua cama posà dins les sues cuxes. Lavors la princessa, corrent ixqué de la cambra e anà hon era l’emperador. E la Viuda Reposada tragué a Tirant per la porta de l’ort.

Com Tirant fon en sa posada, descalsà’s les calses e çabates. E aquella calsa e çabata ab què havia tocat a la princessa davall les faldes, feu-la molt ricament brodar. E fon stimat lo que y posà, ço és, perles, robins e diamants, passats XXV mília ducats.

E lo dia del rench se calsà la calsa e la çabata. E tots quants hi havia que veÿen semblant cosa, staven admirats de la gran singularitat de les pedres fines que y havia, ne tan riqua çabata de cuyro no era stada vista. E en aquella cama no portava arnés negú, sinó en la sinestra; e paria star molt bé. Per cimera portava, damunt lo elmet, quatre pilars d’or, lo sanct Greal fet a manera d’aquell que Galeàs, lo bon cavaller, conquistà. Sobre lo sant Greal stava la pinta que la princessa li havia dada, ab hun mot que y havia e, qui legir-ho sabia, deÿa:

No ha virtut que en ella no sia. E axí ixqué aquell dia.

Enmig del rench havia hun gran cadafal tot cubert de draps de brocat. E enmig stava una gran cadira molt riquament guarnida e per mig tenia un pern, que la cadira se podia voltar entorn. E alt seÿa la sàvia Sibiŀla, molt riquament abillada, que mostrava en si gran magnificència. E contínuament a totes parts se vogia. E baix, al peu de la cadira, seÿen totes les deesses ab les cares cubertes, per ço que en lo passat temps deÿen los gentils que eren cossos celestials. Entorn de les deesses seÿen totes les dones qui bé havien amat, axí com fon la reyna Ginebra, qui a Lançalot amà; la reyna Isolda a Tristany; e la reyna Penòlope, qui a Ulixes amà; e Elena a Paris; Briseyda a Achiŀles; Medea a Jàson; la reyna Dido a Eneas; Deiamira a Èrcules; Adriana a Teseu; e la reyna Phedra <qui>¹¹⁶ requerí a Ypòlit, son fillastre. E moltes altres n’i havia —que seria fatiga de nomenar-les—, que en la fi de lurs amors foren decebudes per los enamorats, axí com feu Jàson, qui decebé y destrohí la gentil persona de Medea, e axí com feu Teseu <a>¹¹⁷ Adriana: tragué-la de la casa del rey son pare e, portant-la per la mar, dexà-la en una illa deserta e allí finà sa dolorosa vida. E de tals com aquestes que dit vos he, n’i havia moltes. E cascuna tenia huns açots en la mà. E lo cavaller qui fos derrocat de dret encontre e mes per terra, portaven-lo al cadafal e a la sàvia Sibiŀla donava-li sentència de mort, dient puix havia defraudat amor e tot son poder. Les altres dones e deesses agenollaven-se davant la Sibiŀla e recaptaven-li gràcia que no morís, mas que la sentència fos mudada en açots. Ella, atorgant als prechs de tantes senyores, desarmaven lo cavaller davant tothom e aprés daven-li de grans açots, e axí feÿen devallar del cadafal en terra, en tal manera. Cascú qui per terra era mes, havia semblant guardó.

Los taulegers ixqueren al rench ans del dia e no dexaven júnyer a negú qui no portàs paraments de seda o de brocat o de chaperia.

Com l’emperador manà fer aquestes festes e lo conestable ho sabé, posà’s molt singularment en orde. E estant l’emperador en lo millor de son menjar entrà per la gran plaça lo conestable en la forma que diré. Ell portava paraments de dos colors: la una part era de brocat sobre brocat carmesí, altra mitat era de domàs morat. E lo domàs era brodat de garbes de dacça, e totes les spigues eren grosses perles brodades e les canyes eren totes d’or. Aquests paraments eren molt vistosos e molt richs. Lo elm portava cubert de aquell drap mateix e, sobre l’elm, portava hun capell de feltre tot brodat de moltes perles e d’or fi que y havia. Ab spasa senyida, bé mostrava venir de camí. Portava XXX gentilshòmens en sa companyia, tots ab mantos de carmesí. Los uns eren de marts gebelins forrats e los altres de erminis. E deu cavallers que ab ell venien, tots ab robes de brocat. E tots anaven ab les cares cubertes ab capirons de cavalcar. E per aquest orde mateix anaven VI trompetes que portava. E davant lo conestable anava una donzella riquament abillada ab una cadena d’argent, que la hun cap portava en la mà e l’altre stava ligat al coll del gran conestable. E més, portava XII adzembles totes ab les albardes cubertes de carmesí e les singles totes de parches de seda. La una adzembla portava lo seu lit, l’altra portava una lança grossa de brocat cuberta —e de aquestes lances ne portava sis, e cascuna lança anava en sa adzembla—. En tal forma entrà, ab totes les XII adzembles, que cascuna portava de la sua roba, e feu la volta per lo rench. Com fon davant l’emperador, feu-li molt gran reverència. E passà per tots los stats e cascun stat ell saludà. Com l’emperador veu que tots venien ab les cares cubertes, tramés a demanar qui era lo cavaller qui tan pompós venia. E als qui fon demanat, respòs axí com los era stat manat:

–Aquest és hun cavaller de ventura.

E no·n pogueren més saber.

Dix l’emperador:

–Puix no·s vol nomenar, ell mostra ésser bé presoner com ab cadena lo porta donzella. Ell certament deu ésser presoner de amor. Ves e torna-y e demana a la donzella quina amor lo ha axí apresonat. E si no·t vol dir son nom, ell porta hun scrit en l’escut: veges si és allí son nom.

Lo cambrer de l’emperador anà cuytat e feu son manament. La donzella li respòs:

–Lo dan e la presó de aquest cavaller ha fet donzella verge. E consentint a la voluntat sua, lo ha subjugat en la forma que veheu.

E més no li dix. E aquell tornà la resposta e l’emperador dix:

–Obra és de cavallers que moltes voltes amen e no són amats. E cascú és desijós d’ésser en la primera edat, per bé que de mi tot repòs s’és apartat e quasi no me’n recort sinó de la temerosa vida. Digues, ¿has lest en aquell scut, qui no és romput ni menys temut?

–Senyor —respòs lo cambrer—, yo l’é ben lest una e moltes voltes hi és scrit en lengua spanyola o en francés, e diu:

En açò lo conestable era ja al cap del rench ab la lança en la cuxa, e demanà ab qui junyia. Fon-li dit que ab lo duch de Sinòpoli.

La hu anà devers l’altre e feren de bells encontres. La cinquena carrera lo gran conestable l’encontrà tan bravament que de la sella lo feu sortir. E de allí lo portaren al cadafal de la sàvia Sibiŀla. E prestament fon desarmat e molt bé açotat per les dones qui eren stades desconegudes de amor per los falsos enamorats.

Com tota la sirimònia fon feta, tornà a júnyer ab lo duch de Pera. E com foren a la deena carrera, lo conestable lo encontrà enmig de la visera y tragué’l de seny, e a ell e al cavall mes per terra.

–¿Quin home és aquest —dix Tirant— de mala ventura que axí ha derrocats mos singulars amichs?

Feu-se posar prestament l’elm al cap e pujà a cavall e posà’s al cap del rench ab una grossa lança que demanà. E en aquell spay que ell se posà a punt, portaren lo duch, com fon tornat en son recort, al cadafal de la sàvia Sibiŀla e feren d’ell com havien fet de l’altre. Lo conestable dix que no més júnyer, per ço com sabé que Tirant era al cap del rench. E los jutges digueren que forçadament tenia de complir les XII carreres axí com era stat ordenat. Les dames e tots los del mercat reÿen molt com aquell cavaller no conegut axí havia derrocats los dos duchs.

Dix l’emperador:

–Sperau hun poch, que poca maravella serà si no derroca lo capità nostre.

–No farà —dix la princessa—, que la Trinitat sancta lo guardarà de tal inconvenient. E si d’ell trau lo cabal, bé li poran dir cavaller de bona ventura.

Respòs lo emperador:

–Per mon Déu, yo no u he vist, en mon temps, en deu carreres derrocar dos duchs, ni venir axí bé en orde com aquest cavaller ha fet. E a més stime les adzembles, com les albardes són dins e defora cubertes de seda, e les cobreadzembles de brocat. Açò no pertany a cavaller qui del meu imperi sia, sinó a rey o fill de aquell. E per ço desig saber d’on és, car dubte·m fa que no se’n vaja per no córrer malvolença ab aquells qui ha mesos per terra.

E manà a dos donzelles de inestimable bellea e molt ben abillades que, de part de la princessa anassen al cavaller e que·l pregassen de part sua que lo seu nom volgués dir, perquè era molt desijat.

Respòs lo conestable:

–Si algun càrrech ne reporte, pense la magestat sua que les coses de gran stima no ab poch càrrech se lexen atényer. Mas, perquè no pareguen vanes les mies paraules, yo so de l’Últim Ponent, podeu dir a la senyora princessa.

Ab aquesta resposta les donzelles se’n tornaren e feren lur relació. Al conestable fon forçat de júnyer ab Tirant. La hu anà devers l’altre, e lo conestable posà’s la lança en lo rest e portà-la tostemps alta. Com Tirant lo veu axí venir, alçà la sua lansa e no·l volgué encontrar. E Tirant ab molta malenconia dix per què l’altre li guardava cortesia; si u feÿa per què era capità, que no u fes gens per tal rahó, sinó que junís e fes tot lo que pogués fer, que gens per cortesia no se’n stigués.

E lo haraut qui semblants paraules li reportà, les dix ab gran ultratge. Lo conestable, responent, dix:

–Digau a aquell qui us tramet a mi lo que yo he fet és per cortesia, mas que tinga bé sment a si mateix, car axí com he fet dels altres, altre tal faré d’ell.

E demanà la més grossa lança que tenia. Com fon prop de l’encontre, alçà tanbé la lança. E Tirant ab molta desesperació lançà la sua lança en terra per ço com no s’era pogut venjar de la injúria dels duchs. Prestament prengueren de les regnes del cavall del conestable los que l’emperador ho havia manat perquè no se n’anàs. E allí vengueren los jutges e ab molta de honor lo portaren al cadafal de la Sibiŀla e aquí li levaren l’elm del cap. Totes aquelles deesses lo reberen ab alegria inestimable, fent-li la més honor que·ls era posible.

Com saberen que aquell era lo gran conestable, asigueren-lo en la cadira hon seÿa la sàvia Sibiŀla, y ella ab totes les altres lo serviren de coŀlació e de viandes e de totes les coses necessàries. La una lo pentinava, l’altra li torcava la suor de la cara, cascuna de aquestes lo servia en lo que podia.

E axí com feren de aquest, feren de tots los altres qui a cavaller derrocava. E havia d’estar en la dita cadira fins a tant que venia altre cavaller qui millor ho fes que aquell qui en la cadira seÿa.

Com l’emperador sabé que aquell era lo conestable, pres molta consolació en si, e la emperadriu e totes les dames que allí eren. Com Stephania veu la murmuració de la gent e tingué natural notícia que aquell era lo conestable, tan gran fon lo delit de amor que pres en la sua vista que lo cor li defallí e perdé tot lo recort. Los metges que allí prop de l’emperador staven, donaren prestament remey a son mal. E per ço dix bé Aristòtil axí ve gran dan a les donzelles per molta amor com per molta dolor.

Aprés demanà lo emperador a Stephania de què li era vengut aquell mal e, responent, dix:

–Per ço com portava la gonella massa streta.

Lo conestable stigué tot aquell dia aseyt en la cadira, que no s’i trobà negú qui lançar-lo’n pogués. Com la nit fon venguda, junyien ab moltes antorches. Aprés dues hores de la nit —e tots havien sopat— vengueren les dances e momos e diverses maneres de entramesos, que molt ennoblien la festa. Açò durà tres hores. Passada mija nit, lo emperador e tota la gent se n’anava a dormir. Lo emperador, perquè no agués a tornar al palau, havia feta en lo mercat aparellar una bella posada hon se mes ab totes les sues dames, que poguessen bé festejar de dia e de nit. E duraren aquestes festes VIII dies.

L’endemà molts cavallers treballaren per lançar de la cadira al gran conestable. Vengué al rench hun cavaller, parent de l’emperador, qui·s nomenava lo Gran Noble, lo qual venia molt bé en orde e portava en les anques del cavall una donzella de peus, e tenia-li los braços damunt los muscles e lo cap seu pujava tot sobre l’elm, que tot cara mostrava. E portava hun scrit en l’escut ab letres d’or qui deÿen:

Era vengut hun altre cavaller, primer d’aquest, qui portava altra donzella axí com sent Cristòfol portà en lo muscle a Jhesucrist; axí portava la donzella aquell cavaller. E portava en los paraments e en lo cap del cavall hun qui deÿa, per ço com sa enamorada havia nom Leonor:

Tirant junyí ab lo Gran Noble e donaren-se molts encontres. E a la fi fon quasi mortal l’encontre, que Tirant l’encontrà en lo revol del scut e rompé lo maniple e rebaté en l’elm, e feu-lo caure per les anques del cavall. E axí, com era gran e pesat, al caure que feu donà tan gran colp de costat que dues costelles se trencà dins lo cors. E ell encontrà a Tirant hun poch desús les cordes del scut, e la lança que portava era tan grosa que no·s pogué rompre. E tan gran fon l’encontre que los dos se donaren que lo cavall de Tirant anà atràs tres passos e donà dels genolls en terra. Com Tirant lo sentí caure, tragué los peus dels streps e fon-li forçat de posar la mà dreta en terra. Ajudaren-li, sens que no caygué lo cors tot en terra, e lo cavall de continent sclatà allí. Al Gran Noble fon forçat, ab tot son mal, fos portat al cadafal de la sàvia Sibiŀla e allí fon batut, no tant com hagueren fet, per sguart de les costelles rompudes. E a Tirant, per tant com era caygut ab lo cavall —e lí era mort— e havia tocat ab la mà en terra, los jutges jutjaren, per no ésser caygut tot lo cors en terra, sinó la mà, que junyís d’aquí avant sens paraments e no portàs en les juntes speró dret ni en la mà manyopa.

Havent vist Tirant que per falta del seu cavall era stat envergonyit, feu vot en tota sa vida no junyir pus, si ja no y junyia rey o fill de rey.

Aprés, lo conestable avallà de la cadira hon stava, e posaren-n’i hun altre en loch seu. E lo conestable fon tauleger en loch de Tirant. E en tots los VIII dies que duraren les festes, tan nobles foren lo darrer dia com lo primer, e ab tan gran abundància de totes coses, axí de aventurers com de entramesos e singulars viandes, com de totes altres coses.

L’endemà que Tirant se fon lexat de junyir, ixqué vestit de hun manto de orfebreria brodat sobre vellut negre, de hun arbre qui·s nomena seques amors, qui fa hun petit fruyt blanch que se’n fan paternostres, ab aquelles calses que havia junt, la una brodada e l’altra no, e per lo semblant la çabata qui havia tocat la cosa que ell més desijava.

E ans que ixqués de la sua posada feu enparamentar lo millor cavall que ell tenia e, ab aquells paraments que ell havia junt, lo arnés, la simera, e tot quant en les juntes ell portava, ho tramés tot al Gran Noble. E aquell li’n feu gràcies infinides. Fon stimat que valia passats XL mília ducats.

Tirant cascun dia era en la cort parlant e çolaçant ab tots e ab lo emperador, e molt més ab les dames. E cascun dia se mudava de robes, mas no les calses. Hun dia la princesa li dix:

–Digau, Tirant, sí Déu vos done honor —en manera de burla—. Aquesta gala que vós usau de portar la una calça brodada e l’altra no, ¿usa’s en França o en quina part?

Y era lo dia que eren complides les festes. E lo novén dia, que anaven a la ciutat de Pera, en lo camí la princessa lo y dix, present Stephania e la Viuda Reposada. Respòs Tirant:

–¡E com, senyora! ¿No sab la majestat vostra aquesta gala quina és? ¿La celsitut vostra no és en recort de aquell dia que vengué la emperadriu e yo stava amagat e cubert ab la roba de les vostres donzelles, y la emperadriu fallí poch que no s’asigués sobre lo meu cap? Aprés vingué vostre pare y en lo petit retret amagàs-me entre los matalafs. E aprés que se’n foren anats, jugant ab vostra altesa, puix les mies mans bastar no y pogueren, la cama ab lo peu hi hagueren a suplir, e la mia cama entrà entre les vostres cuxes e lo meu peu tocà hun poch més avant, lla hon la mia amor desija atényer felicitat complida, si en aquest món atényer se pot. Mas yo crech que los peccats meus no·m consentiran que yo puga tanta glòria atényer.

–¡Ay, Tirant! —dix la princessa—. ¡Bé so en recort de tot lo que m’has dit, que senyal ne tinch en la persona mia de aquexa jornada! Però temps vendrà, que, axí com ara te has brodada la una cama, que les dues te poràs brodar. E les poràs posar a ta libertat lla hon desiges.

Com Tirant li hoý dir semblants paraules de tanta amor acompanyades, prestament fon descavalcat en scusa que los guants li eren cayguts, e besà-li la cama sobre la gonella. E dix:

–Lla hon és atorgada la gràcia deu ésser besada e acceptada.

Aplegats que foren dins la ciutat de Pera, axí com se volien armar, veren venir nou galeres que eren ja molt prop. Lo emperador manà que no fessen lo torneig fins haguessen sabut quines galeres eren les que venien. No passà quasi una hora que elles aplegaren ab molta alegria. Lo emperador pres molt gran plaer com sabé que eren de francesos. Lo capità d’ells era cosín germà de Tirant e era stat patge del rey de França; e havia’l fet vezcomte de Branches. Ell, vehent que son oncle, lo pare de Tirant, era desijós de veure son fill per lo gran temps era passat que no l’havia vist, sabent com Tirant tenia feta molt gran empresa de guerra molt justa contra infels e havia vençudes moltes batalles e continuava la guerra, lo vezcomte, per les grans pregàries de la mare de Tirant e per voler exercir lo gentil stil de les armes, enprengué, ab altres cavallers e gentilshòmens, de venir en ajuda de son cosín germà ab V mília franchs archers, los quals li donà lo rey de França, sabent les grandíssimes cavalleries que havia fetes Tirant en defensió de l’emperador de Contestinoble. E cascun franch archer de aquests portava scuder e patge. Lavors lo feu lo rey de França vezcomte de Branches per aquella empresa, e li donà moltes terres e li pagà lo sou per VI mesos. E li donà totes les galeres armades e avituallades de tot lo que mester hagué. E passà per Sicília e, conegut per lo rey, feu-li molta honor e li donà molts cavalls.

Com Tirant fon certificat aquest ésser mossén de Amer, cosín germà seu, prestament se posà en una fusta. E ell e lo conestable, ab molts altres cavallers, entraren dins les galeres. Grandíssima fon la festa que ells se feren. Aprés, tots ensemps ixqueren en terra e anaren a fer reverència a l’emperador, qui pres molt gran consolació en la sua venguda. E pres molt més plaer l’emperador com los embaxadors no eren partits. Aprés anaren a fer reverència a les dames, e totes s’esforçaren de fer-los molta honor per contemplació de Tirant. Lo emperador porrogà lo torneg per a l’endemà.

Vengut lo dia següent per lo matí, tots se armaren. E l’emperador pregà molt a Tirant volgués entrar en lo torneg ab los altres, per ço com sens venir contra sa promesa ho podia bé fer. E Tirant fon content de obehir lo manament de l’emperador, per ço com no eren juntes. E ixqué aquell dia molt pompós.

Lo vezcomte de Branches pregà a Tirant que li volgués prestar hun cavall, que tanbé volia entrar en lo torneg. Lo emperador e totes les dames li digueren que no u fes, per ço com venia fatigat de la mar. E ell, ab belles paraules se defés que no staria per cosa en lo món de entrar-hi, per quant los treballs de la mar li eren a ell delit e no fatiga. Tirant, qui veu la sua voluntat, tramés-li X cavalls, los millors que ell tenia; lo emperador li’n tramés XV molts bells; la emperadriu, altres XV; la princessa li’n donà X, açò per manament de son pare; lo conestable li’n donà VII molt bells. Los duchs e los comtes li’n trameteren molts, que en aquell dia ell tengué en la sua posada huytanta-tres cavalls dels bons de tota la ciutat.

Ixqué ab huns paraments que lo rey de França li havia dats, tots brodats de leons ab grossos sancerros d’or que al coll portaven; e les leones staven gitades e los poquets fills portaven campanetes de argent. E com lo cavall se movia, era hun plaent so de hoyr que los sancerros feÿen.

Ixqueren en lo camp huyt-cents cavallers d’esperons daurats e no consentiren negú hi entràs si no havia rebut la honor de cavalleria e no portàs paraments de seda o de brocat o chaperia. E molts se feren cavallers aquell dia per ésser en aquelles armes.

E lo vescomte, que no era cavaller, sabent tal ordinació, per no venir en contra lo que era ordenat per l’emperador, com tots foren dins hun gran camp, descavalcà e pujà alt al cadafal de la emperadriu e suplicà-la fos de sa mercé li volgués donar la honor de cavalleria. Respòs la princessa:

–¿E com? ¿No seria més justa cosa que·l senyor emperador vos fes cavaller de la sua pròpia mà?

–Senyora —dix lo vescomte —, yo tinch en vot de no rebre honor de cavalleria de mà de home negú, per ço com yo so fill de dona e ame dona, e per amor de dona so vengut ací y en dona he trobada molta honor. Rahó és, donchs, que dona me faça cavaller.

La emperadriu ho tramés a dir a l’emperador e ell vingué allí ab los embaxadors, e dix a la emperadriu que li donàs l’orde de cavalleria, e axí fon fet. La princessa feu portar una spasa molt bella e senyí-la-y, que l’emperador son pare tenia, ab lo pom e tota la guarnició d’or. E l’emperador feu portar huns sperons tots d’or e, en cascuna roda d’esperó, havia engastat hun diamà o robí, balaix o safir. E donà’ls a les filles dels duchs que·ls hi calsassen, però l’emperador no consentí que li’n calsassen sinó lo hu, car lo qui vol que sia fet cavaller de mà de dona no pot portar sinó mig or e mig argent, hun speró daurat e altre blanch. E axí u feren de aquest. La spasa pot portar tota daurada, mas roba brodada ni calses ni paraments no u pot ni deu portar sinó la mitat blanch e l’altra d’or. Lo costum és, com senyora lo ha fet cavaller, lo besa, e axí u feu la emperadriu.

Lo vescomte se partí del cadafal e entrà dins lo camp. Lo duch era capità de la mitat de la gent e Tirant de l’altra mitat. E per ço que fossen coneguts portaven al cap banderetes: los huns les portaven verdes, los altres blanques. Tirant feu entrar dins lo camp hon se havien a combatre, deu cavallers, e lo duch altres deu. E començaren-se a combatre molt bé. Aprés n’i entraren XX, aprés XXX; de poch en poch se començaren a mesclar. E cascú feÿa son poder de menar les mans lo millor que podia. E Tirant mirava la sua gent. Com veu que la sua gent anava a mal, ell ferí ab la lança en la pressa de la gent, e encontrà hun cavaller tan bravament que li passà la lança de l’altra part. Aprés tirà la spasa e donà de grans colps a totes parts, en forma tal que paria que fos hun leó famejant, que tots los miradors admirats staven de la sua desmesurada força e gran ànimo que en aquell cas Tirant mostrava.

L’emperador mostrava tenir gran contentació de veure hun tan singular fet de armes com aquell era. Com hagué prop de tres hores durat, lo emperador, del cadafal devallat, pujà a cavall e posà’s en la pressa de la gent per departir-los, per ço com havia vist que s’i mesclava fellonia. E n’i hagué molts de nafrats.

Aprés que tots los cavallers desarmats foren, anaren al palau e allí parlaven de semblant fet d’armes axí singular, que deÿen los strangers jamés haver vista tan bella gent, axí ben abillats de cavalls emparamentats ni d’armes. E fon tenguda per festa de gran singularitat. Lo emperador se asigué a taula e feu que tots los cavallers qui armes havien fetes se aturassen allí a menjar.

Com foren a la fi del dinar, digueren a l’emperador com una nau era arribada al port sens arbre ne vela, tota cuberta de negre. E tal nova recitant, per la gran sala entraren quatre donzelles de inestimable bellea, encara que de dol anassen vestides. Los lurs noms eren admirables: la una lo seu nom era Honor, e lo seu gest ho devisava; la segona, Castedat se nomenava per los cavallers e dames qui de amar sabien; la tercera per ço com en flum Jordà era stada batejada, era nomenada Sperança; la quarta, per heretatge li venia de ésser nomenada Bellea. E plegades davant l’emperador, li feren molt gran reverència. E perquè Sperança era lo cap d’elles, feu principi a paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CLXXXX

PARLA SPERANÇA

–La transendent celsitut de la magestat vostra, senyor emperador, venim a suplicar. Com fortuna, enemiga de tota alegria e repòs, se haja ocupades les virtuts de solícitament amar, tolent-nos lo poder de nostres desigs complir, nos ha condemnades en eternal exili e ha trobades leys cruels, enemigues de enamorada pietat, les quals ab grans penes defenen lo que natura liberalment nos atorga, car les coses que en strem són males, en algun temps o jamés no poden ésser bones, com les leys de fortuna no poden ésser fetes en perjuhí del gran poder de ma senyora. E dexant los ports de nostre reposat viure, stenguem les càndides veles navegant per la tempestuosa mar de adversitats, de hon se poden recitar los naufraigs de aquells qui, en ella follament navegants, a dolorosa e miserable fi pervenen. E arribades en lo port del teu gran triümpho ab desig de trobar aquell famós rey qui per lo món se fa nomenar lo gran Artús, rey de la anglesa illa si la exceŀlència tua sabria o hauria hoÿt dir en quin loch trobar-se pogués, com haja quatre anys passats que anam per la mar tenebrosa ab sa carnal germana qui per son dret nom nomenar-se fa Morgana. Ab la nostra nau plena de dolor som arribades en lo teu delitós port e aquí stan les devotes dones e donzelles del gran Artús, contínuament plorant, lurs dolors e penes reconten.

No sperà lo emperador que més parlàs la agraciada donzella, car haguda plena notícia de la venguda de Morgana, la sàvia germana del bon rey Artús, levà’s prestament de taula e, ab tots los cavallers qui dins la cort sua se trobaren, feren la via del port hon la nau era. E entrats dins, veren la senyora sobre hun lit gitada, tota vestida de negre vellut. E tota la nau cuberta era de aquell mateix drap. E staven en companyia de la adolorida senyora cent trenta donzelles de inestimable bellea, totes de edat de XVI en XVIII anys. E ab afable acolliment fon rebut lo magnànim emperador e tots los seus. E asegut lo emperador prop d’ella en una real cadira, feu principi a tal parlar.

CAPÍTOL CXCI

PARLA LO EMPERADOR

–Dexa les làgremes tristes, generosa reyna, que molt poch aprofiten per obtenir lo que vas cercant. E molt me alegre de la tua venguda perquè·t puga fer la honor que eres merexedora. Quatre donzelles de part tua me són vengudes, requerint-me los donàs doctrina de aquell famós rey dels anglesos, si sabia ni havia hoÿt dir res d’ell. E antiga auctoritat me fa fer testimoni del que y sé. En poder meu és hun cavaller de molt gran auctoritat, no conegut —lo nom seu no he pogut saber —ab una molt singular spasa que té, la qual ha nom Scalibor, e segons lo parer meu deu ésser de gran virtut. E té en companyia sua hun cavaller ansià qui·s fa nomenar Fe-sens-pietat.

Com la reyna Morgana hohí dir tals par<a>ules <a>¹¹⁸ lo emperador, levà’s prestament del lit e donà dels genolls en la dura terra e suplicà’l li’n fes gràcia de dexar-lo-y veure. E lo emperador dix que era content. Alçà-la de terra, pres-la per la mà e, tots ensemps, anaren a l’imperial palau.

Lo emperador la posà dins una cambra hon ell stava dins una molt bella gàbia ab les rexes totes d’argent. E en aquell cas lo rey Artús tenia la spasa recolzada sobre los genolls e stava molt mirant en ella ab lo cap molt baix. E tots miraven a ell y ell no mirava a negú. Però la reyna Morgana prestament lo conegué e posà’l en noves. E jamés volgué respondre. Mas Fe-sens-pietat conegué molt bé a sa senyora e, ab cuytats passos, se acostà a les rexes, feu-li gran reverència e besà-li la mà. E stant axí, lo rey Artús començà a fer principi a semblants paraules.

CAPÍTOL CLXXXXII

PARLA LO REY ARTÚS

-Lo stament real requir que indueixca los altres a virtut, per ço com no és poch difícil que la voluntat en lo regne de nostra ànima, senyora del ver juhí, a l’enteniment no faça los seus passos torçre, car la virtut és sperança de tot bé e del vici no se’n spera sinó mal e temor de confusió, e negú no deu posar la sua sperança sinó en sdevenidor bé. Noblea, riquea e potència deuen ésser comptades en los béns de virtut, usant bé de aquelles; emperò no diem que sien hun mateix bé, car segueix-se que alguns són nobles perquè devallen de noble linatge, emperò no són richs. Per açò la inòpia no basta a contrastar que lo qui és noble de cor no puga usar de la virtut de noblea: fent lo contrari no són dits nobles. Altres n’i ha qui són richs e exits de poch linatge, qui són tan virtuosos que amen les virtuts de noblea e usen de aquelles, e deuen ésser molt stimats perquè fan més que lur natura no·ls atorga. E de açò, axí los doctors sancts com los philòsofs en esta sentència són concordes, per què cové que les virtuts sien ligades, car ells digueren que qui posseheix una virtut, totes les té, e aquell qui fretura de una, de totes fretura. Donchs, lla hon és trobada rahó e bondat, que deu ésser més principal, e majorment haver amor als béns divinals. ¿Per què dich yo aquestes coses? Per ço com veg anar aquest miserable de món rodant de mal en pijor, car veg que los mals hòmens qui amen ab decepció e frau, són prosperats, e veg abaxar virtut e lealtat, e veg dones e donzelles qui en lo passat temps e en lo present solien bé amar, ara per or e per argent són difraudades. No és negú qui virtuosament ame.

Dix lo cavaller Fe-sens-pietat, allí en presència de tots:

–Digau, senyor, la senyoria vostra, qui semblants coses en exa spasa de virtuts troba, ¿quines són les passions que donzella té?

E açò li dix perquè la princessa lo n’havia pregat que lo y demanàs. E lo rey, responent, dix:

–Dexa-m’o veure, que yo t’o diré.

Com ho hagué vist, dix:

–Amor, oy; desig, abominació; sperança, desesperació; temor, vergonya que negú no u sàpia, audàcia; ira; delectació, tristícia. Lo major do que la noble en virtuts deu haver sí és vida casta.

–Sia de vostra mercé —dix Fe-sens-pietat— me digau les abominacions de l’hom.

Com hagué mirat en la spasa, dix:

–Savi sens bones obres, vell sens honestat, jove sens obediència, rich sens almoyna, bisbe negligent, rey inich, pobre ergullós, senyor sens veritat, catiu sens temor, poble sens disciplina, regne sens ley.

Dix l’emperador:

–Demanau-li quins són los béns de natura.

Respòs lo rey que eren huyt, los qui·s seguexen.

CAPÍTOL CXCIII

LOS BÉNS DE NATURA

–Lo primer és gran linatge, lo segon és granea e bellea de cors, lo tercer és gran força, lo quart és gran laugeria, lo cinqué és sanitat de cors, lo sisé és clara e bona vista, lo seté és clara e bona veu, lo huyté és jovent e alegria.

Dix lo emperador:

—Demanau-li, com hun rey se corona, quines coses jura de servar.

Lo rey, responent, dix.

CA<P>ÍTOL¹¹⁹ CXCIIII

LO QUE JURA LO REY COM SE CORONA

–Primerament, que servarà amor e pau en son regne; la segona, que squivarà totes malvestats; la tercera, que en tots sos fets servarà egualtat e justícia; la quarta, que en totes coses mesclarà misericòrdia; la cinquena, que gitarà de si tota tirania; la sisena, que ço que farà, que u farà per sola amor de Déu; la setena, que mostrarà en ses obres que és ver crestià; la huytena, que serà defenedor del poble e aquell amarà com a son fill propi; la novena, que, ço que farà, <que u farà>¹²⁰ ab gran consell e bo, en útil e profit de la cosa pública; la dehena, que confessarà ésser fill de la sancta mare Sglésia, la qual de tot son poder la defendrà e no adquirirà per a si subsidis ni demandes, ni·ls farà vexacions nengunes; la onsena, de ésser bo e feel e verdader a sos súbdits; la dotzena, que aterrarà e castigarà los mals hòmens; la tretzena, que als mesquins pobres serà pare e protector, la derrera de totes, <que honrarà>¹²¹ tots aquells qui l’informaran en honrar e tembre e amar Déu.

Moltes altres coses li demanaren e a tots donà naturals rahons. Lavors foren ubertes les portes de captivitat, e tots los qui volgueren entrar ho pogueren bé fer. E com tots foren dins, levaren-li la spasa e no era en negun recort. Lo emperador la y feu tornar e feu-li demanar quina cosa és honor, com ell la ignoràs e jamés havia trobat home de sciència ni cavaller que lo y hagués sabut dir. Com lo y agueren demanat, lo rey mirà en la spasa e de semblant stil dix afables paraules.

CAPÍTOL CLXXXXV

DE HON PROCEHEIX HONOR

–Cosa és molt condecent e necessària als hòmens generosos e de linatge, si volen ésser tenguts en stima, que sàpien quina cosa és honor, com naturalment la major part dels hòmens de bon sentiment los plau y la cerquen; e si no la conexen ni saben de què va vestida, jamés la porien aconseguir. E per ço dich, ajudant a mi lo sobiran Altisme, que honor és do de reverència en testimoni de virtut. E glòria e fama han diferència e són departides de honor e de lahor per tal com honor e lahor són rahó de fama e de glòria, car per ço és algú en fama e en glòria, car és lohat e honrat. Mas encara honor ha diferència e departiment de lahor, a qui pertany reverència, glòria e fama, e han acostumat de ésser preses per una matexa cosa. Glòria és una claredat, e tal mateix és fama. Aquest és l’orde, que glòria naix de honor. Pertany-se, donchs, de honor e del fort tembre les coses temeroses, e gosar empendre les coses perilloses per tal que no sia desestimada la magestat real. Ans açò força per rahó de bé e per bona fi, car açò és comú a tota virtut: fer e obrar, no per favor de glòria dels hòmens, mas per rahó de bé. Donchs, la rahó per què los hòmens majorment volen ésser honrats és per tal que apareguen savis e virtuosos, als quals és majorment deguda honor. Lo senyal e testimoni simplament vol manifestar la cosa senyalada. Cové que sia alguna cosa coneguda e manifesta, car les coses que són dins, són a nos ocultes, e no les foranes, car negú no pot saber lo pensament de la persona, mas coneix-lo per los senyals que defora se manifesten. La reverència, donchs, qui és honor, se deu manifestar per la virtut de aquell de qui és donada. No basta que sia pensada dins lo cor, ans requir que ella sia defora donada. Donchs, honor és rahó de bé forà, com reverència és donada per alguns forans senyals. Encara més és manifest, per tal com honor és més en aquell qui honra que no en lo qui és honrat. E per ço honor és dita reverència donada en senyal de virtut.

L’emperador tornà a pregar a Fe-sens-pietat que li demanàs quines coses lo home d’armes ha mester. E Fe-sens-pietat lo y demanà, e lo rey, responent, dix.

CAPÍTOL CXCVI

LO QUE LO HOME D’ARMES HA MESTER

–La primera e principal cosa que lo cavaller ha mester, si vol ésser home d’armes, que puga comportar lo pes de l’arnés. La segona és que faça gran treball ab les mans exercint les armes. La tercera és que sàpien sostenir fretura de viandes. La quarta és mal jaure e mal star. La V és que per justícia e per lo bé comú no dubte la mort, car axí bé salvarà la sua ànima com si tota sa vida fos stat verge y en religió. La sisena, no tema scampament de sanch. La VII és que hagen abtea de defendre si mateix e de offendre sos enemichs. La VIII és que hagen vergonya de fugir vilment.

E més, li demanà com se podia aconseguir saviesa. Respòs lo rey.

CAPÍTOL CXCVII

COM SE ACONSEGUEIX SAVIESA

–Saviesa se pot aconseguir per cinch coses. La primera, per special oració; la segona, per propi studi; la terça, per magistral informació; la quarta, per literal declaració; la cinquena, per contínua negociació.

Demanà més l’emperador quals eren los béns de fortuna. Respòs lo rey.

CAPÍTOL CXCVIII

LOS BÉNS DE FORTUNA

–Los béns de fortuna són cinch. Lo primer és grans riquees; lo segon, grans honors; lo terç, bella muller; lo quart, molts infants; lo cinqué, gràcia de gents.

Demanà més l’emperador, què és lo que·s pertany a noblea. Respòs lo rey.

CAPÍTOL CXCIX

LES VIRTUTS DE NOBLEA

–En noblea són quatre coses specials e singulars. Primerament que lo cavaller sia clar en sos fets; la segona, que sia verdader; la tercera, que sia fort de cor; la quarta, que haja conexença, car fort és odiosa desconexença a Déu. Per noble és tengut aquell qui ha conexença a sos vasalls e servidors. Donchs, no siau desconexent a Déu del bé que us dona.

Tornà a demanar l’emperador quin deu ésser lo pensament del cavaller qui en batalla és vençut. Respon lo rey.

CAPÍTOL CC

QUIN DEU ÉSSER LO PENSAMENT DEL CAVALLER QUI ÉS VENÇUT EN BATALLA

–Lo cavaller qui en batalla és vençut deu pensar sis coses. La primera és que la victòria devalla de Déu; la segona és que Déu, qui l’a donada a l’altre, la pot donar a ell; la terça és perquè se humilie a Déu e a gents; la quarta és que dels majors prínceps del món són stats vençuts; la cinquena és que per sos peccats mereix axò e més avant; la sisena és que la fortuna, vogint la sua roda, li plau axí.

Més, li fon demanat de quines coses lo príncep és tengut a sos vasalls.

Respòs lo rey.

CAPÍTOL CCI

LO PRÍNCEP, DE QUINES COSES ÉS TENGUT A SOS VASALLS

–Lo virtuós príncep de V coses és tengut a sos vasalls. La primera és en servar-los lurs leys e furs; la segona és en atényer-los ço que·ls promet; la tercera és en amar e honrar-los segons son stament; la quarta és en defendre’ls poderosament; la cinquena és guardar-los lurs béns e no levar-los res del lur ab tirania.

Moltes altres coses li demanaren. Lavors l’emperador, per no fatigar-lo més, li feu levar la spasa. E lo rey Artús no veÿa ni conexia a negú. Lavors la reyna Morgana, la qual era sa pròpia germana, levà’s del dit hun petit robí que ella portava e passà-lo-y per los ulls. E prestament lo rey hagué cobrada la natural conexença. Levà’s de allí hon seÿa e abraçà e besà ab gran amor a sa germana. E ella li dix:

–Germà, feu honor e gràcies a la magestat del senyor emperador qui ací present és, e a la senyora emperadriu e a sa filla.

E ell ho feu. E aprés, tots los cavallers que allí eren besaren la mà al valerós rey Artús, com ne fos molt merexedor. Ixqueren en la gran sala e allí feren moltes dances e festes de singular alegria. L’emperador pregà a la reyna Morgana que dançàs, puix havia trobada la cosa que més desijava trobar en aquest món. E ella, per obeyr als prechs de l’emperador, feu-se portar de la nau altres robes qui no fossen de dol com les que portava, e·n una cambra se n’entrà ab totes les sues donzelles. Com foren totes molt ben abillades, les donzelles ixqueren totes vestides de domàs blanch, forrades de erminis, e les gonelles de aquell matex drap. La reyna, lur senyora, ixqué ab gonella de cetí burell, tota trepada e molt ben brodada de molt belles e grosses perles. La roba que·s vestí era de domàs vert, tota brodada de orfebreria. E portava per divisa rodes de cénia ab los cadufs tots d’or e foradats al sòl, les cordes eren de fil d’or tirat, smaltades, ab hun mot de grosses perles qui deÿa: «Treball perdut per no conéxer la falta.»

En tal forma devisada, la reyna Morgana vingué davant l’emperador ab lo rey Artús, son germà, e dix allí, en presència de tots:

–Gran cosa és a una longa set sostenguda venir a la font e no beure per dexar beure altri. E per ço és molt liberal cavaller qui la sua honor dona.

E de continent se pres a dançar e no volgué més dir. Pres per la mà a Tirant, perquè li paregué de major auctoritat, en presència de tots, e dançaren per bon spay. Aprés se levà lo rey Artús e dançà ab la princessa. E donada fi a les dances, la reyna Morgana suplicà a l’emperador li fes tanta de honor de acompanyar al rey Artús fins a la sua nau e allí li daria hun petit sopar, car bé sabia la magestat sua com tota virtut, de noblea devia ésser acompanyada e de bones costumes, com sia sabut per tots com la sua alta magestat exceŀlia de virtuts a tots los prínceps del món —donant a cascú premi de virtut segons és merexedor—, com fos manifest ell ésser principi e font de tot bé e de tota virtut.

No comportà l’emperador que la reyna Morgana més lo loàs, sinó que ab paraula e gest afable li feu principi a paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCII

LA RESPOSTA QUE FA L’EMPERADOR A LA REYNA MORGANA

–La tua real, elegant senyoria, afabilíssima reyna, me fa creure que est dotada de totes les virtuts que a humana creatura comunicar-se poden, car de tu se pot dir que est cap e principi de tot bé. E per la tua molta virtut has pasejada la salada mar ab gran solicitut per lonch temps per trobar lo teu perdut germà, mostrant en los teus singulars actes la granea de la tua alta dignitat real. E perquè lo teu molt meréxer me obliga de fer-te plaers e honors, com la tua noblea me haja request de anar a la tua nau, so molt content de honrar e exalçar la tua honor e fama.

E levaren-se tots e feren la via de la nau. L’emperador pres de bras a la reyna Morgana e lo rey Artús a la emperadriu, e Fe-sens-pietat a la princessa. E axí entraren dins la nau, la qual trobaren ja descuberta dels draps negres e molt ben emparamentada tota de drap de brocat. E no y podien sentir la mala pudor de la sentina, mas gran fragància de totes les delitoses odors qui puguen nomenades ésser. E lo sopar aparellat e les taules parades, menjaren-hi tots los bons cavallers qui ab l’emperador eren venguts, totes les donzelles. E foren tots molt ben servits ab gran abundància de totes coses.

Aprés lo sopar, l’emperador pres comiat. Ab totes les dames e ab l’altra gent, ixqueren de la nau. E staven admirats del que havien vist, que paria que tot fos fet per encantament.

Com l’emperador fon en terra, asigué’s vora la mar en una molt riqua cadira e totes les dames entorn d’ell. Tirant era restat dins la nau ab tots los de sa parentela. Com volgueren dar vela, Tirant se posà en una barca per exir en terra. La emperadriu, qui·l veu venir, dix a sa filla Carmesina e a les altres donzelles:

–¿Voleu que façam joch a Tirant? Farem entrar hun sclau de aquests moros que ací són, que·l traga de la barca al coll. E com sia en l’aygua, que faça lo moro demostració de caure en l’aygua e que li banye lo peu que porta de la çabata brodada, car totes aquestes festes no ha portat, per molt que·s sia abillat, sinó aquelles calses. No sé quin és lo seu significat. Molt me plauria saber-ho. E si lo moro li banya solament lo peu e porta la calsa ab la çabata brodada, no serà menys de la sua boca no surta alguna paraula per hon porem conéxer si u fa per amor o si u fa per desesperació.

Totes foren consentes en la burla de Tirant. Lo moro fon content obeyr lo manament de la emperadriu. Entrà dins l’aygua hon era la barca e pres Tirant al coll. Com fon prop de terra, feu demostració de caure, mostrant passar gran treball del pes que portava. Volgué-li banyar lo peu e banyà-li tot lo cors.

Axí banyat com stava, ixqué lo virtuós Tirant davant totes les dames e veu que la emperadriu e la princessa, ab totes les altres, tenien molt grans rialles. Conegué que era burla que li havien ginyada. Pres al moro per los cabells e benignament lo pregà que·s gitàs en terra; e aquell, com a forçat, ho hagué a fer. Posà-li Tirant lo peu de la çabata brodada sobre lo cap, e feu solemne vot en stil de semblants paraules.

CAPÍTOL CCIII

LO VOT QUE TIRANT FEU

–Io fas vot, a Déu e a la donzella de qui so, de no dormir en lit ni vestir camisa fins a tant yo haja mort o apresonat rey o fill de rey.

Mudà-li lo peu sobre la mà dreta, e dix:

–Tu que est moro me has envergonyit, mas no so ofés. Davant la magestat de la senyora emperadriu has comés cas civil, mas yo faré que serà criminal, encara que de la fortuna sia ofés.

Vench lo vezcomte de Branches e posà lo peu sobre lo cors del moro, e feu principi a hun tal parlar.

CAPÍTOL CCIIII

LO VOT DEL VEZCOMTE

–Puix tu has abandonada la virtut de gentilea, e com a catiu lo crim que has comés és civil, no en merexes punició, puix complit has lo que t’avien manat. Per què yo fas mon vot solemne, a Déu e a tots los sancts, de no tornar jamés en la mia pròpia terra fins sia stat en batalla campal hon hi haja de XL mília moros ensús e que sia vencedor capitanejant yo los crestians, o trobar-me sots la bandera de Tirant.

Acostà’s lo conestable e posà-li lo peu sobre lo cap, e feu son vot ab paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCV

LO VOT QUE FA LO CONESTABLE

–Ab paraules suaus asajaré si de tan deslimitat desig me pogués retraure; però puix veig ja lo foch ensés de mon leal voler, lo qual porte a Tirant, resestint, més aumenta, puix ab novella sperança <de>¹²² restaurar ma vida e, per satisfer al gran voler que tinch en les armes, fas vot, a Déu e a aquella gentil dama de qui so catiu, de portar senyal en la barba, ni menjar carn, ni <estar>¹²³ asegut, fins a tant la bandera del gran soldà dins batalla campal haja presa, ço és, la bandera vermella hon és pintada la òstia e lo càlzer, e ab açò sia mon vot deliure.

Feu-se avant Ypòlit e posà lo peu sobre lo coll del moro, e en stil de semblants paraules feu lo següent vot.

CAPÍTOL CCVI

LO VOT QUE FA YPÒLIT

–No dubte de soferir lo mal perillós per tan sdevenidor delit, lo qual, no vençut ne jamés sobrat, moltes voltes he sofertes les grans forces dels turchs per aument de ma honor, per lo gran desig que tinch de servir a mon senyor Tirant, del qual so criat, e per exercitar la mia persona e per mills obtenir la gràcia de la mia bella dama qui tant val, sens mijà de la qual a mi seria molt difícil pogués desijar major bé que la sua amor, per què he proposat de fer tal vot com hoÿreu: de no menjar pa ni sal —e lo que menjaré serà tostemps agenollat—, e de no dormir en lit fins a tant que yo haja mort ab les mies pròpies mans trenta moros sens ajuda de negú. E en tal cars, mon vot sia complit.

E pres al moro per los cabells, e pujà-li sobre la squena, e dix: — Yo tinch sperança de longa vida e que prestament ab aquesta spasa compliré lo meu desig.

CAPÍTOL CCVII

LO DONATIU QUE TIRANT FEU AL MORO

Com Tirant veu que los seus parents havien votat per amor d’ell, ab les mans se levà tots los diamants e robins e perles que en la calsa e çabata portava e donà-u tot al catiu moro, e hun rich manto que portava. Anà’s a despullar e tramés-li tota la altra roba que portava, fins a la camisa, mas la calsa ni la çabata jamés la y volgué dar. Lo catiu moro ho tingué a molta bona ventura, que de catiu que era fon posat en libertat e en riquesa, e fon fora de la captivitat e humana misèria, car la pobretat li ocupava la vida. Per ço se diu que la pobrea és una de les forts passions del món a sostenir. Per causa de açò, dix l’emperador que tal cavaller com aquest era dit liberal, que dava sens pensar de hon més ne pogués haver.

Com los embaxadors del soldà veren fer festes de tanta magnificència, foren molt admirats e foren fora de tota sperança de pau com hoÿren los vots que Tirant ab los de la sua parentela, havien fet. E Abdaŀlà Salamó dix al rey que venia en sa companyia per embaxador, que, si lo camí los fos segur, que sens resposta se’n deurien partir.

Lo emperador aquella nit se’n tornà ab totes les dames e la sua gent dins la insigne ciutat de Contestinoble. E l’endemà, hoÿdes misses, tots tornaren al mercat, lo qual stava axí bé emparamentat e parat com lo primer dia.

E venguts los embaxadors del soldà, en presència de tot lo poble, lo emperador los feu semblant resposta.

CAPÍTOL CCVIII

LA RESPOSTA QUE LO EMPERADOR FEU ALS EMBAXADORS

–No és cosa en lo món de major congoxa ne dolor que veure la sua magestat offesa en hoyr paraules tan nefandíssimes, que ofenen a Déu e al món. E moltes coses me vull deixar de dir per honestat de la mia lengua, perquè·m plau no haver-les fetes e tinch-ne vergonya de recitar-les. Per què·m par que sia justa cosa que yo, qui done les leys e fas servar aquelles als altres, que per mi deuen ésser mils servades, les quals rahó e justícia naturalment veden; car encara que les passions enclinen les gents en alguna cosa que de rahó no és acompanyada, yo he mester tenir virtut de paciència en haver-les hoÿdes, perquè a mi no plaen, car no són plasents a Déu. E suplich la sua inmensa bondat que no·m dexe fer coses qui sien contra la sua santa fe cathòlica, que yo donàs per muller ma filla a home fora de la nostra ley. E venint a l’altre cap del que vull dir: per tot lo tresor que pagar porien lo Gran Caramany ni lo rey de la sobirana Índia, libertat aconseguir no poden, sinó ab pau de fe verdadera restituint-me tot lo meu imperi.

Hoÿdes tals paraules, los embaxadors se levaren e, presa licència, feren lur camí devers aquella part hon lo soldà era.

Complides les festes, e los embaxadors partits, lo emperador solicitava sos consells sovint sobre la guerra, e Tirant solicitava ses amors e ab molta gran instància tenia a prop la princessa, per ço com veÿa lo temps de les treves ésser molt prop. E lo emperador, qui mostrava tenir gran desig que lo seu capità fos en lo camp per corregir tota sa gent, e lo capità feÿa demostració que cascun dia solicitava la gent que se’n tenia de portar, que·s posasen en orde de les coses necessàries, com desija<va>¹²⁴ molt veure’s ab los turchs.

Tirant suplicà molt a la princessa que li fes gràcia li donàs compliment del que tant desijava, en senyal del darrer mèrit e de complida alegria, car tota la sua benaventurança stava en poder atényer la fi que per amor se pot aconseguir, com sia senyal de perfecció de bé.

–Car quant de major pobresa l’om és exit y entra en rica vida, tant aquella li és més graciosa. Segueix-se, donchs, la una per dolor, l’altra per amor, planyen-se e fan ab mi companyia, puix la sperança de mon propi delit se té per perduda, conexent la granea de vostra culpa. Per ço vull recitar los meus ja passats mals, mas no los qui són per venir, car la terra, la mar e les arenes e tota natura de gents se enugen de sostenir e comportar lo meu aflegit cors. Mas, la certa sperança que del sdevenidor delit tenia, me feÿa oblidar la granea que amor en si porta. E per ço qualsevulla pena que la magestat vostra a mi darà de fer-me tant sperar, me par poch en compensació de tanta glòria com yo sperava atényer. E si la celsitut vostra volia admetre la mia demanda e no permetésseu que fos feta vana, coneixeria vostra altesa quanta és la fermetat mia, car una matexa serà la fi de la mia vida e de la mia mort. E per ço no staré de dir davant Stefania lo efecte de la mia demanda e, encara, en presència de aquestes gentils dames, en stima de germanes mies, com amor me força les diga. E si de vós no us pren pietat, ¿com vos dolreu de mi? E si a la vostra bellea no perdonau, ¿qui trobarà en vós misericòrdia? De dos mals, lo menor és de elegir: ¿qual serà l’altre?, puix la mort per menor elegesch. E no dubteu en res de dir-me lo que la celsitut vostra eligirà.

La princessa conegué la molta passió que Tirant ab si portava e, ab gest afable, feu principi a hun tal parlar.

CAPÍTOL CCIX

RESPOSTA FETA PER LA PRINCESSA A TIRANT

–Tirant, les tues paraules merexedores són de resposta, car bé sé lo que desiges. Però la mia fama clara és, car fins ara sens crim he vixcut. Digues, ¿quina rahó a tu ha dada sperança del meu lit? Lo creure sol ésser gran infàmia a les donzelles, e les nostres paraules són cregudes freturar de fe. Jatsia que altres donzelles pequen, e moltes que n’i ha qui no amen castedat, ¿qui·m veda a mi que lo meu nom sia entre les poques? Si yo consent a tu, no puch dir que açò no·s sàpia, e no és cosa neguna que lo meu defalt puga cobrir. ¿E ab quin fet scusaré yo ma culpa? Donchs, prech-te, Tirant e senyor de mi, a tu plàcia voler-me dexar defendre la bellea que fortuna m’a acomanada, e no vulles laugerament robar-me la mia tendra virginitat, car aquella donzella pot ésser dita casta qui dubta mala fama. E creu a mi lo que·t diré: que no·m desplau que tu ames la mia persona, mas tinch dubte de amar aquell qui·m pens que ab gran fatiga pot ésser meu, car no és trobada fermetat en la amor dels strangers, qui prestament ve e molt pus prestament se’n va. Mira què feu aquell ficte Jàson —e molts altres que nomenar-te’n poria— e quanta fon la pena que la trista de Medea passà, que, matant a sos fills e aprés a si mateixa, sos mals hagueren fi, hoc encara la cosa desijada, mas no en la sperança que havia de la cosa.

»D’ací avant no vull pensar en les coses de present, sinó en les passades, d’aquelles que hom se pot servir, car és natural condició, a la qual fugir és impossible, que nostre voler, si no en sobirà bé, terme no pot atényer. Si alguna cosa la donzella desija, encara que en strem sia mala, ab vel o ombra de bé lo tal nostre voler demana. Menyspreant matrimonis de grans reys, ne elegí jamés partir-me de l’emperador mon pare, car pensava la sua vellea ésser digna de ma servitut, ab tot que ell sovint me diu: Carmesina, fes per manera, ans que yo partesca de aquesta present vida, ab molta alegria yo·t veja coŀlocada entre braços de cavaller que sia gloriós, car lo meu voler ab lo teu se concordarà, posat cars que sia strany o de la terra natural. E moltes vegades me prench a plorar de les benignes paraules que tostemps me diu y ell pensa que yo plore per temor de entrar en la més plasent que perillosa batalla, la qual sovint les honestes donzelles mostren tembre. Ell loa la mia casta vergonya, confia de la mia vida e la mia castedat fa a ell star segur, la bellea li fa temor. E moltes vegades, com yo so loada de bellea davant ell per los hulls de vosaltres, me enuge molt de hoyr-ho en sa presència, però no vull negar no·m fos plasent ésser tal com me jutjau. ¡Ay, Tirant! Gran libertat és donada a mi, car no he sabuda l’art de amar, e lo principi és a mi difícil e dubtós. E si yo no amava a tu, seria dita benaventurada, perquè seria fora de tota passió. Car so en recort de aquella trista nit del castell de Malvehí, diré axí com dolor vol que diga: Qui mercé no ha, mercé no deu trobar.»

E no volgué més dir. Tirant stigué hun poch alienat pensant en lo parlar que fet havia la princessa, mostrant-li la poca amor que li portava, com se tingués per benaventurat pensant ésser molt avant de ses amors e trobà tot lo contrari. Constret per molta dolor, ab sforçat ànimo feu principi a paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCX

RÈPLICA QUE FA TIRANT A LA PRINCESSA

–Moltes coses jahen en cubert per minva de negligents descobridors, car en lo principi yo no sabí descobrir la poca amor que en la excelència vostra tinch coneguda. Fins ací he treballat en conservació de la mia vida perquè en augment de la honor e prosperitat de la magestat vostra yo pogués treballar en servir aquella. Ara, puix veig del tot la mia sperança perduda, me vull deixar de viure perquè ab la molta amor que·m té catiu no sia forçat servir a persona ingrata. ¡O, cruels fats! ¿Per què·m liberàs de les mans de aquell virtuós e famós cavaller, lo senyor de les Viles-Ermes, puix sabíeu que la mort ab tan gran pena me era vehina? Car veig que ab multitut de paraules de molta dolor acompanyades no puch pervertir a pietat lo ànimo de la altesa vostra de atényer-me lo que per rahó e ab molta gentilea vós éreu obligada sots promesa fe, ço és, que daríeu remey a la mia atribulada vida, no vull més de ací avant fiar en paraules. Puix donzella de tanta dignitat, e sobre totes les del món virtuosa me haja rompuda la fe, ¿qui porà fiar de totes les altres?

–¿Quina cosa és fe? —dix la princessa—. Com molt me plauria saber-ho, perquè en son cas e loch servir-me’n pogués.

–Molt me plau, senyora —dix Tirant—, que fengiu ignorància per cobrir lo vostre defalt, car tal ignorància en vós no té posada. Emperò de mon poch saber e mal avisat entendre so content dir lo que y sé, demanant tostemps perdó si dich res que sia en ofensa de vostra celsitut. Per a mi par haver lest que fe e veritat stan ligades, car fe és creure lo que hom no veu ab los ulls corporals. E açò és tant com toca en les coses de Déu, que simplament se deuen creure segons la santa mare Sglésia creu, car rahó natural no basta en provar los secrets divinals qui són en la santa ley crestiana, sinó per testimoni de la Santa Scriptura, e ab aquesta fe nos havem a salvar. E Deu és veritat que mentir no pot, e tot lo que ell ha dit de la sua sancta boca és veritat e axí ho devem creure fermament sens dubitació alguna. E per tal forma, stan fe e veritat ensemps ligades. E la magestat vostra fa lo contrari, que trenca la promesa fe denegant veritat, que és Déu. Donchs, venint contra Déu és renegar-lo, car tots los que rompen la fe trenquen sagrament e són fets enemichs de Déu. E vol-se scusar la exceŀlència vostra remetent-me a una mia gran enemiga qui nomenar-se fa Sperança, qui fa per son ofici desesperar moltes gents, car aquesta no fon trobada sinó per una causa, ço és, que les persones tinguen sperança de longa vida e, que per les bones obres que faran, ab los mèrits de la passió sacratíssima de Jesucrist obtinguen la glòria de paradís.

»E stich admirat de la magestat vostra, qui té tanta magnanimitat, que us he hoÿt dir que jamés haveu feta promesa ni gràcia alguna a negú que molt copiosament no lo y complísseu, e de açò me donàs per testimoni totes les dames de la cort vostra. Donchs, ¿serà tanta la mia desaventura que yo, qui us desige més servir e obeyr que tots los hòmens del món, la grandíssima liberalitat en mi manque? Encara no u puch creure que donzella de tanta dignitat vulla ésser perjura, car, com la persona és de major stima, tant fa més ofensa a Déu e no seria negú qui de vostra altesa donàs fe. La stima de major dolor de la que tinch, no puch atényer; assajar vull la fortuna, la qual sovint als qui la sperimenten prospera.

»Entre mos mals, lo que més me atribula, <és>¹²⁵ perquè no tinch poder de complidament mostrar a la celsitut vostra la infinida amor a la qual justament lo meréixer vostre me obliga. E per ço speraré temps en lo qual, sens temor, yo puga mostrar a l’altesa vostra com tinch en poch ma vida. E vull lamentar-me sovint, ab moltes làgremes, la mia gran desaventura. Mas, la strema amor que dins mi reposa me fa dubtar los sdevenidors perills, e los pochs inconvenients me paren grans si en dan de la vostra exceŀlent persona sguarden. Ja tem los mals que a vós porien seguir, noble donzella, perquè so cert la mort sens dubte ab mi molt prest vol fer companyia, procurant a vós molta dolor, la qual serà a mi molt enujosa sol per ésser lunyat de la vostra resplandent vista, poch recordant-vos la ofensa que lo tal consentir vos porta segons vostres paraules, fengint aquelles ésser honoroses. Si axí fos, per los passats no foren meses en oblit; e, content del que ja vist ne haveu, en molta honor mia e gran vergonya de la celsitut vostra, parlant tostemps ab vènia e perdó, seria just, si a la magestat vostra era plasent, concordàsseu ab la última rahó per no mostrar voler fer del negre groch. Ja dolent-me de la altesa vostra, diguí a la Viuda Reposada e a Stefania lo desgrat que mostràveu haver de mi. E si yo, per ésser stranger, alguna o<m>bra¹²⁶ o centilla passava per lo vostre enteniment de alguna error que en mi fos causada, prenga la magestat vostra aquella seguretat, segons de cavaller se pertany. Com ixquí de la casa mia, acompanyant-me ànimo de infinida amor, si en lo camí alguna passió sentia, reclamava a la senyora princessa, car de altre déu socors no sperava. E ab sperança tal entrí en aquesta cambra pensant trobar a ma dolor remey.»

No pogué haver prou paciència en més hoyr a Tirant la princessa, sinó que, ab sforçat ànimo, feu principi a hun tal parlar.

CAPÍTOL CCXI

RÈPLICA QUE FA LA PRINCESSA A TIRANT

–¡O, fallit de enteniment! Ab los béns de natura, los quals sens libertat posseheys, ¿vols atényer nom de virtuós, que no s’ateny sinó ab multitut de treballosos actes? ¿Fies en la tua mà e corporal força, que tens atreviment de demanar dins la mia cambra, en presència de tantes dones e donzelles, lo premi que tu creus meréixer? Sàpies que, axí com tu est poderós en parlar ab la tua mala lengua, axí so yo poderosa en hoir ab les mies orelles pacientment lo que dius, dient que yo t’é promesa la fe, volent-ho convertir a exemple de bé.

Estant en aquestes rahons, entrà lo emperador per la cambra e veu-los que staven en hun rotle fet. Demanà’ls de què parlaven e la princessa responent, dix:

–Senyor, nosaltres demanàvem al capità, per ço com ell sab molt bé sermonar, quina cosa és fe. E ha’ns-ho ací declarat.

E lo capità, ans que lo emperador parlàs, se pres a dir:

–Senyor, lo nostre mestre e senyor Déu Jhesús, manà en los seus sagrats Evangelis que nosaltres cregam bé e fermament tot ço e quant és contengut en aquells ab verdadera e pura fe, sens dubitació alguna, e que en aquesta sancta fe e ley crestiana vullam viure e morir. E tots los qui lo contrari faran, sien tenguts per heretges e foragitats dels béns que·s fan en la sancta mare Sglésia. Per què·s deuen guardar les dones e donzelles, qui la fe prometen, que no la rompen, car si u fan són scomunicades e axí morint, no poden ésser admeses en ecclesiàstica sepultura ni en loch sagrat soterrades.

Respòs lo emperador, ab zel de bé, ajudant al seu capità, que deÿa gran veritat, que fort cosa és rompre la fe, axí als hòmens com a les dones. Emperò, si ell sabés la causa de la qüestió de Tirant e de sa filla, ell no haguera loada tal rahó.

E lo emperador pres per la mà sa filla Carmesina e pujaren-se’n los dos, sens que no volgueren altra companyia, a la torre del tresor per traure moneda per donar a Tirant que anàs al camp.

Com foren pujats, Tirant restà ab les donzelles e, posat en gran pensament del que la princessa li havia dit, hagué plena notícia en aquell cas que la Viuda Reposada li havia descubert son secret e tot lo que ell li havia rahonat. E volgué Tirant sperimentar si ab prometenses poria son fet revenir e, ab paraules afables e de molta amor, de les següents paraules feu principi.

CAPÍTOL CCXII

LO RAHONAMENT QUE FA TIRANT A LA VIUDA REPOSADA E A LES ALTRES DONZELLES

–Molt és dura cosa pensar en los perills sdevenidors. E si aquell qui té potència de levar la conexença als conexents, levàs al savi lo seny, alguna cosa no li restaria. La major dolor que als mesquins atribula és que en algun temps sien stats benaventurats. E per ço la mia pensa sens comparació està ofesa per ma senyora. Si yo he bé enteses les sues querelles, manifesta que la sua amor no ha tengut poder vers mi ab pròspera fortuna, e per ço los meus mals no tenen rahó de ésser creguts sinó per testimoni de mes paraules. E per ço desija la mia ànima ésser aconsolada, perquè yo pogués fer tals e tan asenyalats serveys a la senyora princessa que la magestat sua conegués yo ésser digne de la sua amor aconseguir e, a vosaltres totes en general e a cascuna per si, en honest matrimoni coŀlocar-vos pogués. A la mia singular parenta e·n voluntat germana, Stefania, qui present és, per bé que ella tinga molts béns e molta riquea, però, yo li’n volria molt més donar, tants e més que no·n té. A la senyora Viuda Reposada, qui fos secretària major de tot mon pensament e li donàs marit que fos duch, comte o marqués, ab tants de béns que ella ne reste contenta e faça richs a tots los seus. E per semblant volria fer a Plaerdemavida e a tot<e>s¹²⁷ les altres.

Stefania feu infinides gràcies, per ella e per totes les altres, al virtuós Tirant de la molta voluntat que·ls mostrava. Dix la Viuda Reposada a Stefania:

–Fes-li tu gràcies per ta part, que yo les hi sabré fer per la mia.

E girà’s devers Tirant ab cara e gest afable, fent-li present de semblants paraules.

CAPÍTOL CCXIII

LES GRÀCIES QUE FA LA VIUDA REPOSADA A TIRANT

–No és senyal del darrer mèrit lo donar axí com la senyoria vostra fa, mas és principi d’amistat e de gran amor, e fa lo do plasent e graciós lo que prestament lo dona. E qui dona lo que no pot negar, fa molt bé, emperò encara que se’n faça liberal, poch dona. Yo fas infinides gràcies a la senyoria vostra del bon recort. E yo no vull marit, per gran senyor que sia, sinó hu, lo qual, com a Déu adore nit e dia, e·l tinch contínuament present encara que sia absent. Aquell que ame no m’ha morta, mas dona’m causa de mort, e per ço vull primer oferir als dans la mia persona que manifestar ma voluntat per los perills que seguir-me’n porien, qui serien causa de inpediment a la fi de mon propòsit, los quals dexaré de recitar perquè no és temps ni loch.

Acabant la Viuda Reposada, Plaerdemavida feu principi a hun tal parlar.

CAPÍTOL CCXIIII

PARLA PLAERDEMAVIDA

–Capità senyor, ¡com sou nafrat de la virtut de paciència! ¿E no sab la senyoria vostra que aprés de peccar se segueix penedir? Vós sou vengut en les cambres de ma senyora, qui són sepultura per a vós, puix no trobau misericòrdia. Yo us suplich, per mercé: no sia de perdre la sperança, car Roma no·s pogué fer en hun dia. E per hun no res que ma senyora vos ha dit, ¿stau ja smayat? En les forts batalles sou vós hun animós leó e tostemps sou vencedor, ¿e temeu una senyora sola que, ab sforç e ajuda nostra, vos darem d’ella vencedor? ¿A la gent d’armes dau gran sforç e a nosaltres toleu lo poder? Mas yo veig que temor e pietat contrasten als cruels ardiments: par-me que Déu vos paga segons vostres mèrits. ¿Sou en recort de aquella plasent nit del castell de Malvehí, que yo somiava, e lo que vós díeu; ab quanta misericòrdia en aquell cars obràs? E per ço se diu en la nostra terra hun exemple vullgar: «qui és piadós e puix se penit, no deu ésser piadós dit». Ja no vull més dir de aquesta rahó, sinó que totes vos ajudarem perquè la senyoria vostra sia contenta. E lo darrer remey yo lo y sé quin és: que s’i té a mesclar una poca de força, car la temor, qui ve de poch saber, fos apartada de si. Car cosa és leja a les donzelles, com són requestes de amor, no hagen a dir aquell spantable mot: bé·m plau. ¡O, com me par mal mot per a donzella! E per ço yo us promet, a fe de gentil dona e per la cosa que més ame en aquest món, encara que yo·n sàpia la creu al coll portar, en dar-hi tota aquella endreça que yo poré. En aquell cars yo seré dita justa remuneració menor que·l treball, per què, senyor, faça la mercé vostra que yo sia conservada en la amor del meu Ypòlit. Mas gran dubte·m fa que, com yo comence a veure los seus rebordonits passos hon volrien anar, no·m contenta molt son fet. E per ço me tem yo del sdevenidor perill, car conech que ell serà bon sgrimidor, que no cura de tirar a les cames, mas tira al cap. Més sab que yo no li he mostrat.

Tirant se alegrà hun poch ab les burles de Plaerdemavida, e levà’s en peus e dix-li:

–Donzella, segons me par, vós no amau en cubert a Ypòlit, ans voleu que tots ho sàpien qui saber-ho volran.

–¿Què·m fa a mi —dix Plaerdemavida— que tot lo món ho sàpia, puix Déu me ha dat lo bon grat ab la sperança ensemps? E per ço vosaltres, hòmens, moltes voltes sou desconexents, que volríeu cobrir la culpa vostra ab dissimulació de honest parlar, pensant que som donzelles e no tendrem atreviment de dir-ho. E teniu de propietat que en lo principi sou bons e en la fi sou mals, axí com és la mar qui, entrant-hi troba hom l’aygua suau, aprés, com sou molt dins, és fortunal Axí és en lo principi d’amor que sou blans, aprés, aspres e terribles.

Estant-en aquestes rahons, vengué lo emperador e pres per la mà al capità e tragué’l de la cambra, e parlaren molt sobre la guerra.

Com fon hora de sopar, Tirant ab los seus anà a la sua posada. E venint la nit, que la princessa se volia en lo lit posar, la Reposada Viuda li feu principi de semblants paraules:

–Senyora, si la magestat vostra sabia la strema passió que Tirant passa per causa de vostra altesa e les coses que·ns ha dites a totes ensemps, n’estaríeu admirada. Aprés, a mi, apartant-me a una part, les coses que me ha dites de la excelència vostra, que tinch fàstig de recitar-les-vos, mostrant en les sues vils paraules lo poch bé que us vol. E la sua ficció manifestar-se tenia, que la divina Providència no permet que les coses mal fetes ni mal pensades sien de longa duració.

La princessa se alterà molt del parlar de la Viuda Reposada. Desijosa de saber-ho, tornà’s a vestir la gonella, e posaren-se dins hun petit retret perquè de negú no fossen hoÿdes. E primerament li recità tot lo que Tirant havia dit a totes e com les volia totes coŀlocar de matrimonis honorosos, ab promeses precioses que los donadors acostumen de fer. Aprés, ab gran maldat e decepció, feu principi a sa malícia la mala Viuda.

CAPÍTOL CCXV

LO MAL CONSELL E REPROVAT QUE LA VIUDA REPOSADA DONÀ A LA PRINCESSA CONTRA TIRANT

–Esperiència manifesta mostra a les persones qui tenen bona discreció que deuen usar més del seny que de la voluntat. E com les persones són de major altesa e dignitat, tant deuen ésser més virtuoses e de més perfecció. Emperò, encara que hun home sia de més alt enginy e més pràtich que altre, axí com és Tirant en les armes, no resta que tots los hòmens naturalment tinguen enclinació en malparlar de les dones e pijor obrar. E havent nosaltres tal conexença, devem usar de nostres remeys e no voler seguir les coses voluntàries, car negú no pot ésser senyor ni conservar-se en la posehida senyoria si no té saviesa, car fent lo contrari és dit foll. ¡Quants cavallers sab bé vostra altesa que desigen e han desijat lo que Tirant volria, qui són savis e ab molta discreció! E aquest Tirant és home cruel e gran homeyer, qui tot sol té ulls. Bé sé que no veu més que los altres, mas en follia té major atreviment. Ni té més saviesa que los altres, mas té menys vergonya e més atreviment. E si vostra altesa sabia lo que diu de vós, jamés li deuríeu voler bé.

–Digau-m’o prest —dix la princessa— e no·m façau tant penar.

–Ell me ha dit en gran secret —dix la Viuda Reposada— e m’a fet posar les mans sobre los Evangelis de açò yo no diria res a negú. E per quant sou ma senyora natural, qui seria venir contra la fidelitat, quinsevulla sagrament que yo haja fet no val res, per ço com és contra caritat. Primerament me ha dit com Stefania e Plaerdemavida són ab ell de acort com per força o per grat ell passarà a vostra magestat. E si fer no u volreu per grat e a tot son voler, que us passarà la spasa per lo coll donant-vos cruel mort. E aprés farà per semblant a vostre pare e, robant tot lo tresor, se posarà en les galeres sues e iran-se’n en la lur terra. E ab lo tresor que se’n portaran, robes e joyes, trobaran allà de més belles donzelles que vostra altesa no és; car diu que vós no semblau sinó moça d’ostal, que sou donzella ab molt poca vergonya e que en la mà lo portau dient qui·l vol. ¡Mirau, senyora, per vostra virtut, lo traÿdor celerat quines coses pensa de vostra altesa!

»E diu encara més, lo reprovat ab poca fe, que no era vengut ell en aquesta terra per fer armes, e que tantes vegades és stat nafrat e que per mala sort ha conegut a vós e a vostre pare. ¿Què us par, senyora, de tal parlar de cavaller, com pensa ell en la honor de la excelència vostra ni de l’emperador, qui tants béns e tantes de honors li haveu fetes? Allà foch qui·l crem, ¿qui semblants coses diu? ¿Sabeu encara què diu més? Que no ama ni vol bé a dona del món sinó per sos béns, més que per la sua persona. De aquestes coses diu moltes e de altres moltes maldats.

»E so en recort que·m dix que si jamés altra nit s’i veu tal com aquella de Malvehí, posat cars ell vos fes mil sagraments, no tendrà negú: per força o per grat ell passarà a vós. Aprés vos farà tres figues e les vos posarà en la barba. Aprés vos dirà: Na mala dona, ni grat ni gràcies, ara que n’he hagut lo que desijava. ¡Ay, senyora! La mia ànima plora gotes de sanch com hi pens en tantes maldats com ha dit de vostra altesa E per ço senyora, vos vull dar hun consell, si bé no·l me demanau. Aprés de la honor de vostre pare e mare, no és negú qui tant se dega dolre de vós com fas yo. Per ço com tant de temps vos he tengut en los meus braços e mamat haveu de la mia let, tinch desig de sercar-vos honors e delits, e vostra altesa s’és de mi amagada per fer festa en aquest reprovat de Tirant, donant més fe en Stefania e Plaerdemavida que no a mi, y elles porten-vos traÿda e venuda. ¡Ay, trista de vós! Y com vos ha difamada e farà més d’ací avant Stefania bé fa: volria trobar companyia en sa gran culpa. Deixau-vos de semblants amistats, puix sou informada de la veritat, car yo no us diria sinó tant com és l’Avangeli.

»Aquestes coses que a la majestat vostra he dites, és necessari vós me jureu de jamés dir-ne res a persona del món, car he dubte que, si lo traÿdor de Tirant ho sabia, no·m fes matar e aprés iria-se’n. Vós, senyora, disimulau la cosa e, a poch a poch, apartau-lo de vostra amistat, per ço que faça la guerra per vostre pare. Car si promptament vostra altesa lo lança de si, pensarà que yo u he dit. E aquestes altres són dignes de disciplina, però no tot en hun dia. E guart-se la exceŀlència vostra de fiar d’elles: aqueixes vos traÿran. ¿No veu vós Stefania com té lo ventre gros? E yo stich admirada lo emperador com no lo y conex. E tal mateix se farà Plaerdemavida.»

La princessa stava molt adolorida, car nova dolor li tenia ocupat lo sentiment. E decorrent dels seus hulls vives làgrimes acompanyades de molta ira, feu principi a semblant lamentació.

CAPÍTOL CCXVI

LAMENTACIÓ QUE FA LA PRINCESSA

–Com pense que tinch reprensió de pare, la mia ànima del cors partir-se vol, per ço com volria lo discurs que tinch de la mia dolorosa vida pogués ab amargues làgrimes plànyer e lamentar la mia gran desaventura. E perquè m’és forçat donar rahó de ma penosa vida, ab les mies mans fredes exugaré la mia cara humida de moltes làgrimes. E si·m demanes de qui tinch querella, sol de les leys humanes, les quals, ab gran enveja, en aquest cars me lunyen de aquell que justament me pensava que devia amar. E yo l’amava en strem grau per los grans beneficis qui d’ell sperava rebre la corona de l’Imperi Grec. ¡O, Déu just! ¿Hon és la tua promta justícia? ¿Com no devalla prestament foch del cel que en cendra faça tornar aquell cruell e ingrat Tirant, qui yo pensava que seria meu, e lo primer cavaller qui yo dins ma pensa tenia per senyor, pensant que fora fi de mos mals? E veig tot lo contrari. Aquest havia a senyorejar la mia persona e tot l’imperi, aquest pensava yo tenir per pare e per germà, per marit e senyor, e que yo fos serventa sua. Mas, ¿per què·m dolch ni dich aquestes coses en absència sua, que de mos adolorits clams no té ell gens de sentiment, car molt millor fora hi fos ell present? ¡Ay, trista, que lo meu cor stà adolorit e la amor mesclada ab cruel ira! E totes les quatre passions combaten la mia atribulada pensa, ço és, goig, dolor, sperança e temor, car negú en aquesta present vida no pot viure sens aquestes, per gran senyor que sia. E la virtut és que no deu hom amar sinó hun sol Déu. ¡O, qui pensara jamés que de la boca de tan virtuós cavaller poguessen exir semblants paraules! ¿E quin dan li he fet yo, per ell voler la mort de mon pare e de la mia mare, e de una miserable filla que tenen? Ara, ¿voleu que us diga, na Viuda? Tan prest poria Tirant fer tornar lo sol atràs com poria fer que yo fes cosa que fos desonesta. ¡O, Tirant! ¿E hon és la amor que solia ésser entre tu e mi? ¿E per quina culpa so stada yo merexedora de axí ésser feta vil e abominable a tu? Lo teu amor lauger e de fermetat poca, ¿per hon és fugit de mi axí prest? Yo, mísera Carmesina, qui solia ésser serventa tua, te prech que·m dones la vida que donist al mestre de Rodes e a tota la sua religió. ¿E porà ésser que tu sies més cruel a nosaltres que a tots aquells? ¿E per yo fer festa a ta virtut, conexent lo teu molt meréxer, diguist paraules que no staven bé en boca de cavaller, que no ames dona ni donzella sinó per los béns e que forcívolment vols pendre la despulla de la mia virginitat? ¡O, quant scampament de sanch tals paraules porten! Però yo stime més que les gents diguen que so stada benigne e piadosa als stranys que si deÿen lo contrari, que so stada cruel e mala als virtuosos de honor dignes, car si lo meu sperit volgués usar de crueldat, no seria lo sol exit que la tua cambra faria plena de sanch de tu e de tots los teus.

E no dix més, sinó que hohí tocar a matines e dix:

–Viuda, anem al lit, per bé que lo meu dormir serà molt poch aquesta nit, ab la gran ira que tinch de Tirant, aquell que yo tant solia amar.

Respòs la Viuda:

–Suplich-vos, senyora, per mercé, que, de tot lo que us he dit, que la magestat vostra no u diga a negú per lo gran perill que seguir-me’n poria. E d’altra part, no volria que·m tinguessen en stima de reportadora de noves.

–No tingau temor —dix la princessa—, car yo guardaré de dan a vós e a mi de càrrech.

Com foren dins la cambra, Stefania, que les veu venir, dix:

–Bé·m par, senyora, que gran plaer haveu pres en les rahons de la Viuda com tant hi haveu stat. Bé volria saber en què stà tot lo vostre pensament.

E la princessa se mes en lo lit sens fer-li resposta, e posà lo cap davall la roba e pres-se agrament a plorar. Com la Viuda se’n fon anada, Stefania li demanà de què plorava ni quina congoxa tan gran era la sua.

La princessa li dix:

–Stefania, dexa’m star, si vols, e guarda tot aquest mal no torne sobre tu, que més aparellat t’està que no·t penses.

E Stefania stigué molt admirada què podia ésser açò e no li tornà més a replicar. E gità’s prop d’ella axí com acostumava de fer. En tota aquella nit la princessa jamés pogué dormir, sinó plorar e lamentar-se. Per lo matí ella se levà tota malalta del vetlar que havia fet. Ab tot açò, ella s’esforçà de anar a missa.

Com Tirant sabé lo seu mal e fon informat per Stephania lo plorar e la congoxa que en la nit tenguda havia, stigué molt admirat quina podia ésser la causa que tant la hagués agreujada. E acostant-se a la princessa, ab humil gest e ab veu piadosa, feu principi a paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCXVII

DEMANDA DE CONORT QUE FA TIRANT A LA PRINCESSA

–Lo piadós parlar porta ab si tristor als hoÿdors, en special en aquells que ab molta amor amen. E par-me a tot mon seny que lo vostre mal tinch yo sobre los meus ulls. E si tanta mercé me volia fer la celcitut vostra en fer-me part del mal qui us atribula o, almenys, dir-me la causa qui us fa plànyer, la mia ànima en aquest món sentiria glòria. E lo que dic a la magestat vostra és perquè u conech en la alteració de la vostra cara, que so cert que és quítia de tota culpa. Necessària cosa és, si voleu que vixqua, que mudeu la vostra cara e que no siau desconexent vers mi.

Per què us suplich, encara que de mi acabat remey no spereu atènyer, almenys no porà ésser que algun útil no·n vinga a la vostra exceŀlent persona. E dexant la major part de mes paraules, perquè veig que no tendria temps de poder-les recitar, solament diré la strema pena que lo meu cor en si porta, com no puch tot lo temps de ma penosa vida poder contemplar la vostra sobresingular bellea. Ara no so poch content en haver porrogat lo manament que per la magestat del senyor emperador me era stat fet que anàs al camp.

No pogué més retenir Tirant que dels seus ulls no destiŀlasen vives làgrimes. E conegué que la princessa mostrava enujar-se’n, e dix:

–Senyora, ab sobres gran treball, per no fatigar la altesa vostra, detindré dins mi la strema passió que la mia atribulada ànima sent, que del carçre del tan atribulat cors se vol partir si ab pena tal té de viure. E si la magestat vostra se enuja de les mies atribulades paraules, asajaré ab enamorats serveys mudar la malvolença que en strem mostrau contra mi, mostrant alegrar-vos de la pena que·m veu passar e, noresmenys, no voler consentir que sol les mies mans toquen les vostres vestidures. ¿Aquest és lo premi que yo spere de ma benvolença? Puix axí és, en defensa de virtut me dexaré de viure, ab tot que us veÿa possehidora de exceŀlent corona de l’Imperi Grec per mos mal premiats treballs, qui aprés ma fi restaran per immortal recordació de gents.

No pogué més parlar Tirant per la molta passió que sentia. E la princessa, ab veu baxa, feu principi a tal parlar.

CAPÍTOL CCXVIII

LA RESPOSTA QUE FEU LA PRINCESSA A TIRANT

–Ab lo menys càrrech que poré, vull satisfer a ta demanda, per ço com és cosa que vergonya ab si porta, car la mia lengua ab gran treball pot formar tals paraules, ne la mia cara no gens bella, qui és temerosa e molt vergonyosa, te darà causa de negar que hun tan leig e gran defalt de mi s’aparte. No vull més ab tu contendre de paraules, perquè conegues quanta és la mia paciència e humilitat, car los solícits treballs e malaltia que la misèria humana ab si porta, fa dolre la mia atribulada pensa. E axí passaré lo temps de ma penada vida celant la granea de la mia strema pena. E no penses sia tan poch lo treball que comporte en detenir tan gran dolor cuberta, car los plors e sospirs qui als atribulats turmenten, és gran descans poder-los manifestar a persona fel. E per ço yo ame de present lo que tu, per ventura, ames en sdevenidor.

E no li pogué més dir per ço com los metges vingueren acompanyats de la emperadriu. Tirant pres licència e anà-se’n a sa posada pensant tostemps en lo que la princessa dit li havia. E fon posat en gran pensament e axí stigué, sens menjar, que no volgué exir de una cambra fins que lo conestable anà al palau e parlà molt ab Stephania e ab Plaerdemavida e·ls dix lo fort pensament que Tirant tenia del que la princessa dit li havia.

–¿Quin remey porem dar —dix Stefania— a la sua gran dolor, car tant com yo adobe de dia ho desbarata la Viuda de nit? E com yo li parle de res de Tirant, lo que de primer no feÿa, ans volia nit e dia no parlassen d’alre e de ses amors com se regiria, ara se és sots mantel cuberta. E aquesta, que té lo cor temerós e l’enteniment grosser en amar, hi entra molt mal e ab gran dificultat en amor. E la Viuda, qui sab aquest càrrech de amor per ella conegut, li muda tot lo joch com a maestra en l’art. E tots los qui amen són cechs e no·s temen ni miren en tals afers. Car si la Viuda no fos, no una vegada, mas cent, yo l’haguera fet entrar dins la sua cambra, volgués o no, axí com fiu aquella nit al castell de Malveí. Però, puix a mi no és tolta libertat, ab baxa veu yo li parlaré de Tirant ab ombra de piadosa amistat.

E finit lur parlament se n’entraren en la cambra hon era la princessa ab grans rahons ab la Viuda Reposada, e no li pogué parlar. E conegué Stefania no era ora disposta per parlar ab ella. Lo emperador, que sabé que lo conestable era allí, pensà Tirant hi devia ésser tanbé. Feu-los cridar e, com devien tenir lo consell, dix l’emperador:

–Anem a la cambra de Carmesina e allí veurem com stà, car huy tot lo dia no·s sent bé.

Lo conestable se mes primer. Aprés venia l’emperador e Tirant. Aprés tots los del consell, los qui anar-hi volgueren. E trobaren que la princessa stava jugant ab la Viuda a naÿps, apartades en hun cantó de la cambra. E aquí se asigué l’emperador, prop d’ella, demanant-li de son mal. E ella prestament li respòs:

–Senyor, com yo veig la magestat vostra, soptosament se parteix lo mal de mi. —Girant los ulls devers Tirant e prenent-se a sonriure.

E l’emperador pres gran plaer en les rahons de Carmesina e molt major com la veu en tan bona disposició. E aquí parlaren de moltes coses, e la princessa de bon grat responia en tot lo que Tirant li deÿa, car la Viuda Reposada li consellà fes festa a Tirant, no tant com solia de primer, mas domesticament, axí com als altres.

E la viuda volgué que Tirant no se’n tornàs en sa terra, mas que perdés la sperança de la princessa de no amar-la e que amàs a ella. E per ço deÿa ab tota maldat lo que dit havia a la princessa. Per ço fon ella causa de tanta dolor. Com fon quasi nit, lo emperador ab tots los hòmens se n’anaren cascú en sa posada. E l’emperador l’endemà congoxava tota la gent se degués partir per anar al camp. E Tirant e tots los altres desempachaven lo més que podien. E Stephania, parlant aquella nit ab la princessa, mes-la en noves de Tirant, e la princessa, prestament, li dix:

–Calla, Stefania, e no vulles més enujar, car los sancts de paradís, qui són cascuns en gran auctoritat posats, són poch anciosos del que tu dius ni de nostres misèries, car ab altres coses de virtuoses obres nosaltres havem a guanyar premi qui no s’ateny sinó ab mèrit de pròpia virtut. Car tots aquells qui fan semblant d’amor no són de natura d’or, qui a tot lo món plau, axí als grans com als pochs, als richs com als pobres, ni poden ésser tots de una voluntat, car huns són amichs de paraules e servexen de vent e, de açò aytal, fan semblant fins a la boca. Car si yo·t recitava tots los seus singulars actes, ell és cavaller no conegut sinó en temps de treves, però yo callaré fins a tant que la fortuna adversa done licència a mi de parlar. Segueix-se de tu, que ab pintades paraules vols posar ma vida en perill. E val més que anem a dormir ans que la mia atribulada persona passe més dolor.

Stefania volgué parlar y ella no u consentí. La princessa se’n partí e Stefania restà ab pensament de dona mortal.

E axí passaren dos o III dies. E la princessa mostrava la cara afable a tots, e per lo semblant a Tirant, per ço com sabia que prestament se’n tenien de partir. E davant de l’emperador li dix:

–Senyor, veu’s ací a Tirant, lo vostre virtuós capità, lo qual pens que dins breu temps farà del soldà lo que ha fet del Gran Caramany e del rey de la sobirana Índia, o axí com feu del rey de Egipte. Car certament, si tot lo món havia batalla, aquest sol seria per guanyar honor y fama perdurable entre aquells qui vendran aprés d’ell, lo qual de singular premi és merexedor, lo gran bataller, car ab verdader cor e sens frau negú tostemps les batalles ha fetes, e ab gran humilitat les ha ofertes a la magestat vostra.

Parlà lo emperador e dix:

–Capità virtuós, yo us regracie molt les moltes honors que m’haveu fetes, e prech-vos que, axí com fins ací haveu ben obrat mostrant la molta virtut vostra, que u façau axí de ací avant, o millor, que tal sperança tinch de vós. E nostre Senyor me faça gràcia que us puga premiar segons lo vostre molt meréxer.

Com Tirant veu tantes de rahons supèrflues e que la princessa ho havia principiat, quasi a manera de mig scarn no li pogué dir altra paraula sinó:

–Serà.

Tirant, per voler anar a sa posada, devallà per una scala e fon en una cambra hon trobà lo gran conestable e Stephania e Plaerdemavida a grans rahons. E Tirant s’i acostà e dix-los:

–Vosaltres, germanes mies, ¿de què parlau?

–Senyor —respòs Stephania—, de la poca amor que la princessa en aquest cars de vostra partida mostra a vostra senyoria, axí com ella se deuria sforçar, ara més que jamés, en fer-vos festa ab amor, encara que ella y posàs hun troç de sa honor. Aprés, senyor, parlàvem què serà de mi si vosaltres partiu, car la emperadriu me dix anit: Stephania, tu ames. Yo torní roja e vergonyosa e abaxí los meus ulls en la mia falda. Aquests senyals de amor de mi, qui atorgava, eren prou en mi, qui callava, car de primer no sabia quina cosa és amar, sinó de aquella nit del castell de Malvehí. E si vosaltres vos partiu, poca benaventurança y miserable penyora de amor restarà en mi, sinó molta dolor qui·m farà companyia. ¡Ay, trista desaventurada! Axí serà, que yo seré punida per lo peccat de vosaltres.

–Senyora —dix Tirant—, ¿e no us he yo ja dit que lo dia de nostra partida yo suplicaré al senyor emperador, present la senyora emperadriu y la princessa, e totes seran avisades que sien bones en fer aquest matrimoni? E restarà ací lo conestable e lo seu ofici acomanarem al vezcomte, e fareu lavors vostres bodes.

–¿Y com ho faré yo —dix Stephania—, que vós no y siau? ¿E no s’i faran festes ni dances ni alegria nenguna sens que vostra senyoria no y sia?

–¿E què y fretura festes a les bodes, puix a les sposalles no n’i hagué? —dix Tirant—. La festa e la alegria deixau-la per al lit, hon no y haja temors mesclades de recel.

E stant en aquestes paraules, devallà l’emperador ab Carmesina per la mà, e pensà Tirant que en aquella hora tenien disposició de dir-ho a l’emperador. E acostà’s lo virtuós Tirant a l’amperador e, present la princessa, donà del genoll en terra e ab veu humil e de molta gràcia acompanyada, feu principi a la següent suplicació.

CAPÍTOL CCXIX

SUPLICACIÓ QUE FA TIRANT A L’EMPERADOR

–La glòria que de la magestat vostra, senyor, se contempla, és per veure-us cobdiciós de obtenir aquella eterna glòria e fruÿció celestial de paradís de la qual sou merexedor poseyr per moltes virtuoses costumes, en les quals benaventuradament vos sou envellit, usant de obres de clemència. E havent vixcut per molts anys en la temporal glòria ab gran triümpho, donant lum en lo món de crestianíssim senyor ab les vostres operacions fundades en fe, sperança e caritat, per què podeu ésser cert de la sdevenidora glòria. E per ço, com la magestat vostra sab que tota gran senyoria és vida breu e no resta en aquest món sinó lo bé que hom fa, ab molta submissió vull suplicar a la magestat vostra e de la senyora emperadriu e de la senyor princessa, qui ací present és, si tal suplicació en semblant cars pot ésser admesa, que fos fet matrimoni de la donzella Stephania de Macedònia ab lo meu singular germà comte de Sent Àngel e conestable major de vostra altesa— per vostra benignitat a ell dat, axí l’ofici com lo comdat, —com semblants matrimonis sien ligams de grandíssima amor, majorment com ne procehexen fills qui per a tostemps resten vassalls e servidors de la imperial corona, e tots los parents e amichs per amor d’ells. E per ço com la humana vida de aquest món és molt breu, és gran consolació als hòmens e natural cosa dexar fills qui puguen poseyr lurs béns, com los perills que los hòmens passen en aquest món sien molts, e majorment los qui usen la guerra. Car com los resten fills, se’n van aconsolats, e los parents e amichs se aconsolen ab los fills. E per ço no pot ésser atesa felicitat en alguna cosa que no sia perdurable, ni felicitat no pot ésser trobada sinó per bonea de vida.

E callà, que no dix més. No tardà l’emperador en stil de semblants paraules fer resposta.

CAPÍTOL CCXX

RESPOSTA FETA PER L’EMPERADOR A TIRANT

Lig-se en hun tractat que Sèneca fa, dient que neguna cosa no és més carament comprada com és aquella qui ab pregàries e suplicacions se demana. E per ço, capità, a mi no és plasent que vós me façau moltes pregàries del que nosaltres devem ésser pregats. E tot mon loch e poder yo done a ma filla, que ací present és, que u faça ab consentiment de sa mare.

E partís d’ells sens dir-los més e lexà’ls la princessa ab ells. Com Stefania veu que l’emperador se era partit d’ells axí stroncadament, presomí que a l’emperador no plahia que·s fes lo matrimoni e, sens més pensar, hi lexà la companyia de la princessa e de Tirant, del conestable e de Plaerdemavida, e, sola, se n’entrà en una cambra e aquí començà de plorar e fer gran dol.

Tirant pres del bras a la princessa, e acompanyats del conestable e de Plaerdemavida, anaren a la cambra de la emperadriu, e Tirant e la princessa suplicaren a la emperadriu que volgués consentir en aquest matrimoni, puix l’emperador ne era content, la qual, responent, dix que ella era molt contenta. E prestament feren ajustar tota la cort perquè fossen a les sposalles d’Estefania. E tots staven ajustats en la gran sala, e hun cardenal que y havien fet venir per sposar-los. E trameteren per la sposada, que vingués; e trobaren-la que encara stava plorant, que no·n sabé res fins que la vingueren a cridar que l’emperador e tots la speraven. E totes les altres donzelles pensaven que stava en la sua cambra per abillar-se, e ella se fartava de plorar.

Fetes que foren les sposalles ab gran triümfo, ab dances e singular coŀlació, volgué l’emperador que en l’endemà se fessen les bodes per ço que no detinguessen la partida de Tirant. E axí fon fet. E foren-hi fetes molt grans festes de juntes e dances, e momos e molts altres entramesos qui ennobliren la festa. E tothom stava content, sinó lo miserable de Tirant.

La primera nit que donaren la nóvia al conestable, Plaerdemavida pres cinch gats petits e posà’ls en la finestra hon dormia la nóvia. E tota la nit jamés feren sinó miular. E Plaerdemavida, aprés que hagué posats los gats, anà-sse’n a la cambra de l’emperador e dix-li:

–Senyor, anau cuytat a la cambra de la nóvia, que lo conestable haurà fet més mal que no·s pensava, que grans crits hi he sentits. Gran dupte·m fa que no haja morta a vostra cara neboda o, almenys, malnafrada. E vostra magestat, qui li és tan afix parent, vaja-li ajudar.

Tant li foren plasents a l’emperador les rahons que li dix Plaerdemavida que·s tornà a vestir. E los dos anaren a la porta de la cambra de la nóvia e scoltaren hun poch. Com veu Plaerdemavida que no deÿa res, pres-se a dir:

–Na nóvia, ¿com stau vós ara que no cridau ni dieu res? Par-me que ja us és passada la dolor y la major pressa de la batalla. ¡Dolor que·t vinga als talons! ¿No pots hun poch cridar aquell saborós «ay»? ¡Gran delit és com se hou dir a les donzelles! ¡Senyal és, com tu calles, que ja t’as enviat lo pinyol! ¡Mal profit te faça, si no t’i tornes! Vet ací l’emperador que t’està scoltant si cridaràs, car té dubte que no·t facen mal.

E l’emperador li dix que callàs e que no digués que ell fos allí.

A bona fe, no faré —dix Plaerdemavida—. Ans vull que sàpien que vós sou ací.

Lavors la nóvia se pres a cridar, dient que li feÿa mal e que stigués segur. Dix Plaerdemavida:

–Senyor, tot lo que diu la nóvia és manlevat, car les paraules que diu no hixen de l’ànima, ans me par que sien fictes e per ço a mi no·m plaen.

Lo emperador no·s podia detenir de riure de les rahons saboroses que hohia dir a Plaerdemavida. Dix lavors la nóvia, com los sentia axí riure:

–¿Qui ha posats allí aquells malls de gats? Yo·t prech que·ls vulles posar en altre loch, que no·m lexen dormir.

Respòs Plaerdemavida e dix:

–¡Per ma fe, no faré, sí Déu me ajut! ¿E no sabs tu bé que yo sé traure de gata morta gatons vius?

–¡O, de aquesta massa sentida —dix l’emperador— e com cau en grat al meu sperit les coses que·m dius! Yo·t jur per lo subiran Altisme que si yo no tingués muller, no·n pendria altra sinó a tu.

La emperadriu anà a la cambra de l’emperador e trobà la porta tancada, que no y havia negú sinó hun patge que li dix com l’emperador era a la porta de la cambra de la novia. E anà devers aquella part e trobà’l ab IIII donzelles que staven ab ell. Com Plaerdemavida veu la emperadriu venir, ans que negú parlàs, dix:

–Moriu-vos prest, senyora Vejau què m’ha dit lo senyor emperador: que, si no tingués muller, que no·n pendria altra sinó a mi. E per la offença que vós me feu, moriu-vos prest y molt prest.

–¡Ay, filla de mal pare! —dix la emperadriu—. ¿E tals paraules me dius? —E fon-se girada devers l’emperador—. Y vós, en beneyt, ¿per a què voleu altra muller? ¿Per dar-li splaniçades e no stocades? Guardau que jamés morí dona ni donzella de joch d’esplaniçades.

E axí burlant ab molta alegria se’n tornaren a la sua cambra. E la emperadriu ab les donzelles se n’anaren en ses cambres.

L’endemà per lo matí tothom se alegrà e feren molta de honor al conestable e a la novençana. Portaren-los en la major sglésia, hon hoÿren la missa ab molt gran honor. Com hagueren dit lo Evangeli, lo sermonador pujà en la trona e feu hun solemne sermó, preÿcant de vicis e de virtuts. E aprés, en la fi del sermó, per manament de l’emperador, feu la següent oració per posar en sperança a tots los qui de bon cor lo servien.

CAPÍTOL CCXXI

LA ORACIÓ QUE FEU LO FRARE APRÉS DEL SERMÓ

–La mia lengua indocta no seria suficient en recitar los actes virtuosos e de memòria singular que aquest sereníssim, pròsper e poderós senyor, lo senyor emperador, ha fets en favorir, heretar e sublimar en grans dignitats a sos criats, servidors e vassalls; e farà molt més, tant com la vida lo volrà acompanyar. E dexant-me <de>¹²⁸ recitar les sues grandíssimes perfeccions, les quals aumenten la virtut de la sua gran altesa, car delit és de recitar la granea de l’alt coratge dels generosos prínceps com aumenten la glòria e estat de sos vassalls, criats e servidors —axí com ha fet de aquest famós e virtuós cavaller stranger, natural del realme de França, havent bé servit la pàtria grega—, lo alt emperador, ab la sua plasent mà plena de misericòrdia e liberalitat, ha donat al valerós Diaphebus, comte de Sent Àngel e conestable major de l’Imperi Grech, una parenta sua molt acostada, nomenada Stefania, filla de aquell iŀlustre, legítim e natural <germà>¹²⁹ de aquell temerós senyor senyorejant la corona del grech imperi, la qual per tot lo món és temuda; lo qual germà seu fon intitulat duch de Macedònia. E aquest ducat, ab sa filla Stefania, neboda sua, dona al dit conestable ja desús nomenat, ab tots los béns, joyes, robes que·l dit duch dexat li havia. E lo sereníssim emperador, de sos béns propis graciosament dona a la dita Stefania cent mília ducats, que·n puga testar e fer a totes ses pròpies voluntats.

Tal senyor com aquest fa bon servir, qui sab gualardonar, amar e honrar a tots sos servidors. Aquest senyor té honor abraçada e no la deixa partir de si, com honor procehesca de gran magnificència de ànimo y és ornada de totes virtuts. Car de magnificència ix liberalitat, que exceŀlex totes les altres obres virtuoses qui són dignes de honor. E per ço diu Sèneca que aquell qui és de gran ànimo, totes les sues obres són de virtut. E los prínceps qui són magnànims e liberals, <s>e¹³⁰ pertany que sien savis e animosos e amadors de honor. Tres coses són que per lur exceŀlència exceŀlexen totes les altres en aquesta vida: La primera és menyspreu de la honor terrenal o temporal o de fortuna. La segona és desig de la benaventurança eternal. La terça és iŀluminació de l’enteniment e de la voluntat.

E vull-vos dir, vosaltres cavallers, per què sou infortunats en armes, e açò per cinch peccats. Lo principal de tots, si batalla o guerra ab falsa causa o sens justícia serà feta. Lo segon, si en pròpia fe a mort altri o decebut en cosa criminal. Lo terç és si carnalment ha coneguda monja o dona dada al servey de Déu. Lo quart és si maliciosament persegueix los ecclesiàstichs o·ls pren lurs béns. Lo quint és si comet notable inreverència en Déu y en los seus sancts.

E vull-vos avisar quines són les bones costumes que deuen aver los fills dels cavallers. La primera és hoyr missa tots dies e dir alguna breu oració. La segona és saber bé legir e escriure e, encara, saber gramàtica e altra sciència perquè sien més savis. La tercera és que no sien juradors. La quarta, que no tinguen supèrbia, ans sien molt humils e afables a les gents. La cinquena, que tinguen vergonya de fer rohindats. La sisena, haver temor de Déu e ésser obedients a sancta mare Sglésia. La setena és en fer reverència e saludar volenters. La huytena és star entre cavallers e bona gent. La novena és que no sien massa parlers ni atrevits en malparlar. La dehena és que no sien jutjadors ni scarnidors. La onzena és que no sien mentidors ni maldients. La dotzena és que sàpien ben servir e ben cavalcar, e ben acullents. La tretzena és que sien ben nodrits de menjar e de beure. La quatorzena és que sien leals y honests. La quinzena és que no sien jugadors. La XVI és que sien nets. La XVII és que sien cassadors e munteros. La XVIII és que sàpien jugar d’esgrima, de lança, de acha, e exercitar lo cors en armes.

Ara vull dir hun poch de les donzelles, perquè no sien agreujades. E darem fi al sermó, perquè sien informades de les propietats e nodriments que deuen haver. Lo primer és que sàpien legir. La segona, que sien devotes e que diguen oració. La tercera, que dejunen los dejunis manats. La quarta és que tinguen gran honestat e vergonya. La V és que parlen molt poch e ab gran asosech. La VI, que tot lo seu comport sia fundat en honestat. La VII, que sien molt humils. La VIII, honestes en menjar y en beure. La novena, que tinguen gran temor y obediència. La X és que no stiguen ocioses. La honzena és que no sien scarnidores. La dotzena és que sien simples e humils. La tretzena, que sien abtes en bones costumes femenils e no stiguen ocioses. E açò és tot lo que elles deurien tenir, e és tot lo contrari. E diré la molta virtut d’elles: la primera, que són molt voluntàries. La segona, que són molt parleres e andaregues. La tercera, que no són fermes en amor ni en seny. Diu Ovidi que lo major bé de aquest món és amor. E la Sacra Scriptura ho conferma, car per amor Jhesucrist pres mort e passió, e volgué perdonar al ladre en la creu com li demanà amor e perdó; car lo fruyt de amor és amar Déu e lo proïsme, e de ací se aconsegueix vida perdurable. E lo fruyt d’amor de béns temporals són plaers, e lo fruyt d’amor de marit e muller són fills e filles. Aquestes són les virtuts que procehexen d’amor: franquea, que tot cavaller deu haver, ardiment, cortesia, humilitat, gentil eloqüència, alegria, reteniment, modèstia, proesa, paciència, conexença, discreció e bon saber, e bon coratge animós.

Les següents coses deu jurar lo cavaller: La primera, que ell virilment farà lo que son senyor li manarà. La segona, que jamés desempararà cavalleria. La tercera, que no haurà temor de la mort per defendre dones e donzelles, la república e la sancta mare Sglésia.

E la virtut que·l cavaller deu haver sí és: la primera, que sia verdader. La segona, que sia leal. La terça, que sia sforçat. La quarta, que sia liberal. La cinquena, que ame justícia, car diu sent Johan que l’ome just justifica lo malvat, car aquell qui lo just condemna, a Déu és abominable, deçà per gràcia e dellà per glòria.

CAPÍTOL CCXXII

COM LO EMPERADOR DONÀ LO TÍTOL DE DUCH DE MACEDÒNIA AL CONESTABLE

Complit lo sermó e la missa, lo emperador feu portar los cent mília ducats e totes ses robes e joyes, e tot quant son pare li havia dexat. Aprés d’açò, feren vestir al conestable la sobrevesta de les sues armes. Dexaren-lo axí hun poch. Aprés despullaren-li aquella e vestiren-li la del ducat de Macedònia, e desplegaren les banderes del dit ducat e al cap li posaren una corona tota d’argent molt rica, per ço com en aquell temps acostumaven de coronar a tots aquells qui tenien títol. Als comtes coronaven ab corona de cuyro; als marquesos, de açer; als duchs, de argent; als reys, d’or; als emperadors corona ab set corones d’or. E per ço aquest Diafebus, conestable, aquell dia se coronà ab corona de argent-e feÿen-la tan rica com fer-la volien de moltes pedres precioses. E per semblant coronaren a Stephania.

E fetes totes les coses desús dites, ixqueren de la sglésia e cavalcaren ab les banderes steses per tota la ciutat. Lo emperador ab totes les dames e ab tots los grans senyors, duchs, comtes e marquesos, ab tota l’altra cavalleria e infinida gent de cavall, voltejaren tota la ciutat. Aprés ixqueren fora la ciutat en una bella praderia hon havia una molt lúcida font que era nomenada la Fontsanta, e tots aquells qui prenien títol e·s coronaven venien en aquella font a benehir les banderes, e allí donaven-li títol de duch o de comte, o de marqués o de rey, o de emperador.

Beneÿdes les banderes, batejaren lo duch e la duquessa del realme de Macedònia ab aygua almescada sobre lo cap. E si aquell dia lo duch vol fer o crear haraut o rey d’armes, ho pot ben fer ab l’aygua que resta, e per força li té a posar lo nom del ducat e dona-li de grans strenes. E no pot ésser fet haraut o rey d’armes que no sia fill de gentilhom, per ço com més fe los és donada que a tots los altres hòmens, car tots han star al que ells diran.

Aprés que hagueren fet hun rey d’armes, tornà lo duch a la Fontsanta e lo emperador pres de aquella aygua de la font e tornà’l a batejar altra vegada, donant-li lo títol de duch de Macedònia. Aprés, a colp, totes les trompetes sonaren, cridant los harauts e reys d’armes:

–¡Aquest és lo iŀlustre príncep duch de Macedònia, del gran linatge de Roca Salada!

En açò vingueren CCC cavallers d’esperons daurats, tots armats en blanch, e tots feren gran reverència a l’emperador e molta honor al duch de Macedònia. E de aquí avant no fon nomenat conestable, ans donaren l’ofici de conestable a hun cavaller valentíssim qui era nomenat micer Adedoro. Aquests CCC cavallers se feren dos parts, e cascú pres la pus bella donzella, o que era mils a son grat, prenint-les de les regnes de la aquanea en què cavalcava. E tots per orde, los majors en stat y en linatge prenien primers. Aprés los que pendre volien. Hagué-n’i molts que no volgueren pendre. E posaren-se per les arboredes, cascú ab sa dama, e com s’encontraven, la hu deÿa a l’altre que dexàs la dama que portava o havia de rompre II lançes ab ell. E aquell qui pus prest les havia rompudes, prenia la dama de l’altre.

E stant los cavallers en aquestes festes, lo emperador hi anà ab la emperadriu, mas la princessa no y anà, ni la duquessa de Macedònia ne lo duch. E Tirant no y pogué anar per la promesa que feta havia de no júnyer si rey o fill d’aquell no y era. Mas lo vezcomte fon dels primers.

E axí anà lo emperador a la ciutat de Pera, hon era la festa aparellada. Era ja passat migjorn, que encara los cavallers no eren tots tornats, e lo emperador se fon posat alt en una torre per mirar. E com los cavallers venien, rompien les lances davant sa magestat. E lo emperador feu sonar hun gran corn que de més de una legua podia ésser hoÿt e tots los cavallers, hoÿt lo corn, tiraren la via de Pera. E foren exits altres CCC cavallers, tots de una color vestits, e prengueren lo pas, no dexant-los passar, e aquí fon fet hun fet d’armes molt singular, en lo qual lo emperador y pres molt gran plaer. E totes les dones e donzelles que preses eren, se’n fugiren dins la ciutat e lexaren sos cavallers enmig del camp.

Lo combat dels cavallers durà ben dos hores, que lo emperador no volgué que·ls departissen. E com hagueren rompudes totes les lances, aprés combateren ab les spases. Lo emperador manà sonar les trompetes e tots se departiren, los huns a una part, los altres a l’altra. Com foren departits los cavallers, cascú cercava sa dama, e no les trobaren. E anaven dient que los altres cavallers les havien preses e cascú feÿa sa lamentació davant la emperadriu e la princessa per les dames que havien perdudes. Elles respongueren, no sabent-hi res, que creÿen que los altres cavallers les tenien amagades. Aquells, ab gran fúria, ab les spases altes, anaren devers los altres cavallers e tornaren-se altra volta a combatre.

Com hagué durat per bon spay, veren les dames en los murs del palau.

Sonà una trompeta e tots se auniren e donaren de peu en terra e, ab gran sforç, combateren lo palau, y elles defensant-lo. Mas los de fora y entraren per força d’armes. Com foren dins lo gran pati, se feren II parts, prengueren hun rey d’armes e trameteren-lo als cavallers qui derrerament eren exits los plagués de anar-se’n, que ells eren allí per cobrar cascú sa dama e les que guanyades havien. Ells los feren resposta que per cosa en món ells no se n’irien, com ells volien part-la que·ls pertanyia—, puix havien posades les lurs persones en tan gran perill de mort. Sobre açò, els feren armes a peu dins lo palau. E fon una molt delitosa cosa de veure, car los huns cahien deçà, los altres dellà; los altres ab aches se donaven de maravellosos colps e, aquell que perdia l’acha, no podia més tornar a combatre, ni aquell qui en terra tocava de cors o de mà. Per tal forma combateren que vingué lo combat a X per X, e lavors ho feÿa molt bell veure. A la fi lo emperador feu-los departir. E aprés que tots foren desarmats, foren en la gran sala e aquí dinaren-se. Aprés lo dinar, dançaren.

Com fon mija hora ans del sol post, prengueren-se a ballar e feren una bella dança larga. E prengueren la princessa e totes les dames e, axí ballant, anaren fins a la ciutat de Contestinoble.

Aprés lo sopar, Tirant pres a tots los de sa parentela, los quals eren XXXV cavallers e gentilshòmens qui eren venguts ab Tirant e ab lo vezcomte de Branches. E per ço se nomenaven ells de Roca Salada, per ço com, en aquell temps que conquistaren la petita Bretània, eren dos germans, e lo hu era capità e parent del rey de Engleterra, lo qual era nomenat Uterpandragó, qui fon pare del rey Artús. E aquest capità, ab lo germà seu ensemps, prengueren hun fort castell, lo qual stava sobre una gran roqua qui era tota de bona sal e lo castell fon edificat sobre aquesta roqua. E per ço com fon lo primer castell que ells per força d’armes prengueren ab gran treball e perdiment de molta sanch, deixaren lo nom propi d’ells e prengueren lo nom de la conquesta. E lo germà major fon intitulat duch de Bretanya. Lo rey de França tramés-li a dir per sos embaxadors que li daria una filla sua per muller, e ab voluntat del dit Uterpandragó, tramés son germà en França perquè la sposàs. E com ell la veu de tan admirable bellea, dix al rey que ell no tenia procura de son germà per sposar-la, per quant lo duch no la tendria per muller sua que altri la hagués sposada. E feu letres fictes de crehença que donà al rey de França. E ell y donà fe e liurà-la-y ab los CC mília scuts, ab condició que dins tres anys se hagués intitular rey de Bretanya. E lo germà tot ho atorgà, lo que lo rey volia. E portà-la-se’n molt ben acompanyada, segons a filla de tal rey se pertanyia, e portà-la dretament al castell de Roca Salada. Dexà tota la gent en la vila, e pres la donzella e posà-la dins lo castell, e prestament la sposà e la pres per muller.

Com lo duch de Bretanya, germà seu, sabé tal nova, pres-ho a molta paciència, per lo gran bé que li volia. Los cavallers qui ab la donzella eren venguts tornaren-se’n en França e digueren-ho al rey, lo qual ho pres en gran greuge E prestament ajustà totes ses osts e, ab gran multitut de gent d’armes, anà per posar siti sobre lo castell de Roca Salada. Lo duch de Bretanya, qui sabé que lo rey de França venia per destrohir a son germà, tramés-lo a suplicar que no u fes. E d’altra part, lo duch tramés a son germà molta gent e moltes vitualles, e·l forní de totes les coses necessàries en defensió de hun castell. E lo rey tingué siti al castell hun any e dos mesos e, per molts combats que y donassen, jamés lo pogueren pendre ni negun dan fer. E lo duch era ab lo rey e tostemps lo suplicava que volgués perdonar a son germà. Com lo rey veu que no·l podia haver, tractaren matrimoni de altra filla ab lo duch e, perquè son germà no hagués mal, consentí lo duch en fer tal matrimoni com feu, que pres filla bastarda e sens dot negú. E tots los qui eren allí ab Tirant eren de aquella pròpia linea, qui eren de linatge molt antich, e y havia haguts tostemps de molt virtuosos cavallers e singulars dones de gran honestat.

Tirant en aquell cars, ab tots los del linatge de Roca Salada, anaren a besar lo peu e la mà a l’emperador, fent-li infinides gràcies de la molta mercé que·ls havia feta en donar sa bella neboda per muller a Diafebus. E aprés que tots li hagueren fetes les gràcies, lo emperador, ab cara molt afable, feu principi a hun tal parlar.

CAPÍTOL CCXXIII

RESPOSTA QUE FEU LO EMPERADOR A TIRANT EN PRESÈNCIA DE SOS PARENTS

–La glòria de aquest món no stà en parenceries, sinó en ben obrar. E per la molta virtut que en vós, Tirant, tinch coneguda, vos ame de infinida amor, essent-me odiós lo nom d’altri qui parenta mia haja d’aver sinó del linatge de Roca Salada. E açò per lo premi vostre, car la granea del delit que prench com me recort dels vostres singulars actes me fa oblidar tot altre linatge. E per ço vos havia yo pregat: perquè fósseu més afix a la corona de l’Imperi Grech, que volguéseu pendre Stefania, neboda mia, per muller, ab lo ducat de Macedònia e ab moltes altres coses que yo us haguera dades. Mas diu lo vulgar parlar que no deu hom tant amar altri que faça hom mal a si. E com, ¿no havia prou Diafebus? Es devia tenir bé per content de ésser comte de Sent Àngel e conestable major. Ni vós no volgués en aquell cars que yo· vos dava, lo dit comdat, ans lo donàs a vostre parent. E ara vos donava lo ducat e tanpoch lo haveu volgut, ab parenta mia bona e molt honesta. ¡No sé què us sperau! Si desijau que us done lo meu imperi, no·n façau comte, que yo·l m’é mester. E certament yo crech que vós me faríeu pobre ans que vos pogués fer rich, tant vos veig lo cor magnànim. E per ço, qualsevulla cavaller que és en terres stranyes, ab abtesa deu heretar a si matex. Aprés, treballe en heretar los altres, car diferència deu ésser feta entre vicis e virtuts, posant les virtuts davant, car los vicis moltes vegades són dissimulats, qui aparexen virtuts; car no ha al món tan forts spies com aquelles qui se amaguen sots semblança de lealtat.

No tardà Tirant en replicar al parlar de l’emperador en stil de semblants paraules.

CAPÍTOL CCXXIIII

RÈPLICA QUE FA TIRANT A L’EMPERADOR

–No pot negú en lo món major riquea posseyr que ésser content. E com lo voler meu no sia en desijar béns de fortuna ni grans terres senyorejar, sinó sol que pogués servir la excelència de la magestat vostra, en tal forma que, per mijà de mos treballs, yo pogués reparar e aumentar la corona de l’Imperi Grech e restituhir-la en la sua primera senyoria. Car, encara que lo meu ànimo sia magnànim en donar, no és cobejós en ajustar tresor ni gran senyoria, car sol de la honor me contente e·n reste premiat, e altra cosa no vull. E la major glòria que yo puch atényer és en poder heretar a mos parents e amichs, car per heretat mia no vull pus sinó lo cavall e les armes, per què la altesa vostra no tinga tant treball en fer-me rich. Ni vull res de la altesa vostra qui a vós puga servir, car, puix a Déu servesch en aument de la santa fe cathòlica, ell me darà la sua acostumada gràcia, que fins ací jamés me ha fallit. E yo, senyor, a la altíssima magestat vostra bese les mans e fas infinides gràcies del benefici que la altea vostra ha fet a Diafebus, retribuynt-ho a mi haver-ho rebut en aquell grau mateix com si pròpiament la excelència vostra me hagués fet senyor de la pagania; car yo stime més, a Diafebus e a tots los altres parents, sien heretats de béns e de honor, que no yo.

Plagueren a l’antich emperador les virtuoses paraules de Tirant e stimà molt la sua gran noblea. E girà’s lo emperador devers sa filla, e dix-li:

–Yo no he jamés conegut cavaller tant de preclara virtut com la persona de Tirant, e tinch molt gran admiració de la molta bondat que poseheix. Mas, si Déu me dona vida, yo·l pujaré a rey coronat.

Passades que foren les festes e Diafebus, duch de Macedònia, posava dins lo palau de l’emperador, e l’endemà;¹³¹ lo duch convidà a tots los de sa parentela, ço és, als de la Roca Salada. E dinant-se los convidats-lo emperador se fon primer dinat—, dix a sa filla que anàs a la cambra de la duquessa per fer-li honor, puix eren allí tots los strangers del parentat de Bretània:

–Car lo duch s’esforça en fer-los grans festes hi honors e semblants festes no valen res si donzelles no y ha.

La princessa, responent, dix:

–Senyor, yo so presta de obeyr lo manament de la magestat vostra.

E acompanyada de moltes dones e donzelles feu la via de la cambra de la duquessa. La Viuda Reposada, ab gran malícia, se acostà a ella e dix-li les següents paraules:

–¡O, senyora!, ¿per què vol vostra altesa anar lla hon són aquests strangers? Voleu-los torbar de lur menjar e solaç en què stan? E com veuran la excelència vostra, no serà negú davant vostra presència gose menjar. E vós e vostre pare pensau fer-los plaer e honor e fareu-los gran dan, car tots ells stimarien més una vista de una ala de perdiu que quantes donzelles són en lo món. E vostra altesa no·s deu axí de abandonar de anar en tot loch; com siau filla de emperador, teniu-vos en gran stima si voleu que per les gents siau stimada. E gran admiració tinch del mal senyal que veig en vostra exceŀlència, que volríeu contínuament star prop de aquell celerat de Tirant. E bé podeu sperar altra hora. E si no fiàs en los mèrits de molta amor, <per>¹³² los quals yo més que altra persona vos ame… Mas lo poch cautelós de vostre pare, fallit de discreció, no spera hora disposta en dir-vos que aneu en la cambra hon los hòmens són.

–¿No obeyré lo manament del senyor emperador, mon pare? —dix la princessa—. Car yo pens que de negú yo no dech ésser represa en complir lo manament de mon pare. Yo veig ara que l’adversa fortuna m’és contrària, qui vol que los meus trists pensaments porte en aument de pena de mos cruels desigs, los quals ab aspres paraules treballau que no y vaja. E puix tinch companyona, tinch senyora, encara que no u vulla.

E tornà-sse’n a la sua cambra, que no anà a la cambra de la duquessa. Com tots foren dinats, Plaerdemavida volgué veure què feÿa Tirant, e per parlar ab la duquessa. E veu a Tirant asseyt en una finestra, que stava en gran pensament. Acostà’s a ell per aconsolar-lo e dix-li les següents paraules:

–Capità senyor, la mia ànima passa gran passió com vos veig star trist en fort penssament. Veja la mercé vostra yo en què us poré ajudar, car, sí Déu me done paraýs, yo no us falliré, posat cars que la mort ne sabés pendre.

E Tirant lo y regracià molt. La duquessa se acostà a ells e demanà a Plaerdemavida la princessa per què no era venguda. E Plaerdemavida respòs que la Viuda ne era stada causa, que la havia molt represa. E no volgué dir lo que la Viuda havia dit de Tirant perquè no s’inflamàs en ira. No tardà la duquessa en fer principi a tal parlar.

CAPÍTOL CCXXV

LO CONSELL QUE LA DUQUESSA DE MACEDÒNIA E PLAERDEMAVIDA DONEN A TIRANT

–Puix he atesa libertat que puch fer de mi lo que vull, com aquella tingués en subjugació d’altri, és stada causa de tant tardar en veure la fi de les paraules de la princessa e la última voluntat sua. Però ara us promet, per nostra Dona, que de ací a demà en aquesta hora yo us ne sabré dir tota la veritat.

–¡O, desaventurada de mi! ¡E com me dau penes de dolor! —dix Plaerdemavida—. Puix vós sou farta, ¡poch curau dels dejuns, que voleu tant sperar! Car yo sé bé que no farà res per vós, que com vós li parlareu ella mostrarà tenir les orelles plenes de cotó tant com la Viuda serà prop d’ella; car no gos dir lo mal que de vós, senyora, diu.

–¡O, com me tendria per benaventurat —dix Tirant—, si home fos! Car tot lo mal que diu, sé yo bé que tornaria sobre ell.

–Voleu fer bé —dix Plaerdemavida—. Dexem lo mal a hun depart e façam los fets, que los remeys aprés ells se vénen. Yo sé bé que no farem res si una poca de força no s’i mescla, e diré lo que a mi par. La senyora m’a dit que li faça adobar lo bany per a demà passat e, com totom soparà, yo us poré posar dins en lo retret, lla hon ella farà lo bany, que per negú no sereu vist. E com ella exirà del bany e serà adormida en lo seu lit, vos poreu posar al seu costat. Cars novell e venturós poria ésser dit aquest e, axí com sou valentíssim e virtuós en lo camp, és mester que u siau en lo lit. E aquest camí és lo més prest per atényer la cosa desijada. E si vosaltres n’i sabeu negun altre millor, digau-ho; ixqua avant e no reste com a cosa morta.

Dix la duquessa:

–Dexau-me primer parlar ab ella e, segons ella cantarà, axí li respondré, car lo que tu dius ha ésser lo darrer remey en dar compliment a la nostra empresa.

Parlà Tirant e dix:

–Jamés cosa que adquerir se hagués per mijà de fortuna no·m plagué, car no volria fer cosa que fos en desgrat de ma senyora. ¿Què·m val a mi complir mon desig en sa altesa, que sia contra sa voluntat? Ans delliberaria a cruel mort morir que yo pensàs en neguna cosa enujar a sa magestat ni contra son voler se fes.

–Per la fe que deig a Déu, no·m pren bon senyal de vós —dix Plaerdemavida—. Car si en vós és lo desig que mostrau de bé amar, no fugiríeu al pas stret que per mi vos és ofert. E bé·s mostra clarament la speriència de mon treball, la qual, <és>¹³³ desijosa de servir-vos e procurar tot lo bé que a mi és possible, y encara més del possible; e veig que us enramau e voleu passar per carrer que no ha cap. Cercau d’ací avant qui us done remey a vostra ficció, que no me’n vull més curar.

–Donzella —dix Tirant—, yo us clam mercé que no us vullau enfellonir, e penssem-hi entre tots e faça’s lo millor. Car si vós en aquest cars me falliu, no·m cal sinó que·m vaja a desesperar com a home foll e fora de si, car la senyora duquessa no porà ésser tan sovint ab ella com yo volria.

–Natura angèlica no us podia dar millor consell —dix Plaerdemavida— que yo us dava, car som ara en ley de gràcia e no de justícia. E pus propi, e sens comparació, dir que lo vostre ànimo no ha pogut veure lo plasent delit axí com yo·l vos tenia aparellat, amant ma honor e perseguint com a cavalleressa lo que havia principiat, que per una via o per altra haguéseu a sentir la sua dolçor. Car manifesta cosa és que si les dolces coses jamés se gustaven, no vendria hom a sentir la lur dolçor.

Aquí delliberaren que la duquessa anàs a la cambra de la princessa per veure si poria haver loch que pogués parlar ab ella. E com hi foren, trobaren-la que stava en lo retret, que·s ligava. E la duquessa pensà en una novella femenil malícia: posà’s en una cambra per hon la princessa exint del retret tenia de passar, e posà’s als peus del lit, recolzada ab lo cap ben baix. Com la princessa ho sabé que allí era, tramés-li a dir que entràs en lo retret, e la duquessa, de nóvia, no y volgué anar. E Plaerdemavida, qui tot ho havia ginyat que axí·s fes, dix-li:

–Deixau-la estar, que no poria venir, que molt stà dolenta. Mas no·m sé que s’a, que molt stà trista.

Com la princessa se fon ligada, ixqué en la cambra e veu la duquessa en tan trist gest star. Acostà’s a ella e feu principi a tal parlar.

CAPÍTOL CCXXVI

COM LA PRINCESSA DEMANÀ A LA DUQUESSA DE SON MAL

–¡O, la mia cara germana! ¿Què és lo que·t fa dolre? Yo·t clam mercé que m’o digues prestament, car gran dolor ne tinch del teu mal. E si en res t’i poré ajudar, ho faré de molta bona voluntat.

Respòs la duquessa:

–La mia senyora, la mia pensa stà alterada en strem com tinch perduda la gran sperança que·n vós tenia per la molta amor que havia mes en la altesa vostra. Enujada ja de tant parlar, desig ésser sola en una montanya o spessa silva, puix ab tants pensaments, desig ésser sens companyia. E axí he presa posada en aquest lit, trista e adolorida. E diré a la celsitut vostra lo que a mi fa dolre, que per aquest cars pens perdre la vida, puix no tinch poder de tornar atràs de tal promesa com yo, per manament de vostra altesa, fiu a Tirant en lo castell de Malvehí. E aprés que ací fom tornades, me fes dir e prometre lo que ara seria ben scusat si fos per dir, per què de dol la virtut me defall, com no puch mantenir ma lealtat. Per què, senyora, suplich a la excelència vostra que yo no reste perjura ni siau causa de mon dan, que hauré de ésser mal ab lo duch e ab Tirant, car del meu mal no y guanyareu res, puix yo us confés mon peccat.

E açò dehia la duquessa —los seus hulls destilant vives làgrimes— mostrant molta passió e dolor. Mogueren a pietat a la princessa les doloroses làgrimes de la duquessa, oblidant-li gran part de la ira que tenia contra Tirant e, ab humil veu e ab cara afable, li presentà semblants paraules:

–Duquessa, tu deus pensar que yo no stich menys penada del que tu mostres. Però, cosina germana e senyora mia, no vulles pus donar passió a la tua persona, car tu sabs bé que yo t’é amada e te ame sobre totes les persones del món; e faré d’ací avant, si a Déu plasent serà. E lo que tu vols que faça, de parlar ab Tirant, yo u faré per amor tua, si bé yo tinch molt poca rahó de fer res per ell, car si tu sabies com so tractada d’ell, que ha dit de mi tot lo que li ha plagut, tu n’estaries admirada. Però, temps hi a de comportar, y altre temps de riure e de plorar. Yo comportaré per la gran necessitat, que tots lo havem mester. Si no, altrament, yo·t jur per aquest dia beneÿt que és huy, que, si açò no fos, jamés lo volria veure davant mi. Qui poguera pensar que tanta desconexença pogués habitar en lo cors de hun cavaller tan virtuós E per la molta amor que en ell havia mesa, me fora plasent que yo sola fos stada remuneració de tants serveys e tan asenyalats com ell nos ha fets, jatsia la nostra querella sia tan justa que no consent sinó tapar-se los hulls per ço que hom no·s veja.

Respòs la duquessa, proferint les següents paraules:

–La mia senyora, molt stich admirada que la celsitut vostra haja de creure que hun tan limitat cavaller e de tanta virtut com és Tirant hagués a dir cosa neguna qui agreujàs la magestat vostra. Car si les orelles sues hoÿen dir res qui fos en ofensa vostra, se mataria ab tot lo món. Car no pense la altesa vostra que Tirant sia tal com lo us han pintat, que alguna desaventurada persona vos haurà fet creure alguna faula oripellada, volent dar càrrech al millor cavaller qui huy en lo món se trobe.

Plaerdemavida pres les noves e dix:

–Senyora, passe de la pensa vostra tal vici de portar mala voluntat a Tirant, car si per virtut a negú algun mundanal mèrit és merexedor, a Tirant deu ésser atribuït. ¿Quala és la celarada persona qui ab natural rahó faça creure a la magestat vostra que lo darrer cavaller qui de honor sent, e que, ab major glòria d’onestat e de virtut, a ell se dega acomparar? No és negú, si mentir no vol, puga dir sinó ab gran maldat que Tirant digués sinó virtuts de vostra exceŀlència. Deixau lo dir de males gents e amau a qui deveu amar, car molta glòria serà per a vós posseyr hun cavaller axí domestich e virtuós. Les cambres vostres e lo lit puga ell senyorejar, e la altesa vostra la sua persona, la qual per or ni per argent no poria ésser comprada. Amau, senyora, al qui us ama e dexau lo maldir de la Viuda endiablada, que ella és la qui fa tot aquest mal. E yo confie en Déu que tornarà tot sobre ella. No tinch altre desig en aquest món sinó que la ves açotar per vila tota nua, ab leus de vaqua, que li donassen per los costats, per los ulls e per la cara.

Calla —dix la princessa—. Tu penses que la Viuda Reposada me diga res de totes aquestes coses e no u fa, sinó yo, qui veig tot lo dan qui seguir-se’n pot. Ab tot açò, yo so contenta de fer lo que vosaltres me consellareu.

–Si a mon consell vos teniu —dix Plaerdemavida—, no us consellaré cosa que no sia profit e honor vostra.

E axí·s partiren.

La duquessa se’n tornà a la sua cambra e trobà allí Tirant, e recità-li tot lo que fet havia. E Tirant, molt content e alegre, ixqué en la gran sala hon era l’emperador e la princessa e la emperadriu, ab totes les dames, e allí dançaren fins per bon spay. E la princessa no·s dexava de fer gran festa a Tirant.

Finides que foren les dances, e la princessa qui·s fon retreta per anar a sopar, la Viuda Reposada se acostà a ella e, sens que per negú no podia ésser hoÿda li presentà semblants paraules.

CAPÍTOL CCXXVII

REPRENSIÓ QUE FA LA REPOSADA VIUDA A LA PRINCESSA

–Lo parlar que la exceŀlència vostra fa, aumenta ma dolor, com yo sia, sobre tota altra dona dolorosa, cremada de amor de honestat. Sens ella so restada vehent vostra altesa: ab los ulls uberts voleu entrar dins lo pou de perpètua infàmia. E per causa de tal inconvenient vixch desesperada e dolch-me de aquella cosa que amor consent, malaynt lo egipcíach dia del vostre trist naximent, car moltes gents, occupats de girar los ulls envers vostra magestat, aprés tornant-los envers mi, ab fort resistència, dient tres vegades: «¡O, Viuda! ¡O, Viuda Reposada! ¿Com pots consentir que home stranger se’n porte la despulla de la virginitat de Carmesina?» Pensau, qui hou dir semblants paraules, si tinch occasió de dolre’m e de abandonar la vida, car sé que neguna de nosaltres no farà ofensa a la magestat vostra. E morint yo, seria millor per a mi, e seria liberada de aquesta pena, per reviure en reposada mort, per ço que les mies orelles no hagen de hoir que yo y sia stada consenta. E per ço los meus ulls, de vives làgrimes destiŀlen. E com, senyora, ¿no deveu vós pensar que la cosa no·s deu fer que bisbes e arquebisbes no u hajen de saber? E per dit de vostra magestat, en presència de moltes gents haveu dit, e no us ne sou sabuda celar en dir, que no volíeu pendre marit stranger, ço és, rey o fill de aquell, per no saber les lurs costumes, si seria ardit o covart, e que vós no havíeu mester béns de fortuna, car nostre Senyor e vostre pare vos ne havien prou donats, e no volíeu ésser subjecta a negun altre rey o emperador del món, e que si marit havíeu de pendre no seria sinó sol Tirant: aquell volíeu e altre no.

Tot ço que dich, senyora, no és sinó per reduir-vos a memòria, com ja us ho haja dit altra vegada. E si solament per la fantasia us passa de voler-lo per marit, si la altesa vostra fa res qui desonest sia ab ell, com sereu sa muller, no dubtarà de dir-vos, com serà felló: «Anau per a mala dona, que lo que fés ab mi tanbé ho aguéreu fet ab altre.» ¿Qui serà aquell qui lo seu cor puga asegurar que tostemps no sia recelós? E sab Déu si ne haurà gran rahó de no fiar jamés de vós, mas de tenir-vos tots los dies de vostra vida tancada sens deixar-vos parlar ab negú. Açò mereixerà la vostra persona, la qual, usant de virtut, sereu dita noble e virtuosa. Fent lo contrari, sereu tenguda per vil e per desonesta. Ans sia la mia mort que tals coses vegen los meus ulls, ni les mies orelles tals noves hogen.

E no volgué més dir, sperant hoyr què respondria la princessa. No fon poca la passió que en aquell cars l’ànima de la princessa sentí, com no tenia temps per satisfer a les verinoses paraules de la maliciosa Viuda, per tant com l’emperador stava ja en taula, que stava sperant a la princessa e dues voltes la havia tramesa a cridar.

Dix la princessa:

–Na Viuda, aquest fora lo meu sopar delitós si yo pogués ara satisfer a tot lo que me haveu dit.

Ixqué del retret, e la duquessa que era allí per saber la nova si Tirant iria aquella nit, e com la veu tan alterada, tota roja de malenconia que tenia, no tingué atreviment de dir-li res. Però com Plaerdemavida la veu de tal so star, e la Viuda que li venia detràs, dix-li:

–¡O, senyora! Tostemps he vist que, com lo cel stà roig, senyal és de tempesta.

–¡Calla, folla! —dix la princessa—. Tostemps dius follies.

Pensau ella quina venia, que l’emperador ho conegué e demanà-li com venia axí, si negú la havia en res enujada. La princessa respòs:

–No senyor, mas, des que·m partí de la magestat vostra, so stada gitada en lo lit per dolor que m’havia venguda al cor, però, per gràcia de nostre Senyor, he trobat gran remey en la dolor.

Manà l’emperador als metges entenguessen en lo seu menjar. E ells ordenaren que lo sopar seu fos de hun faysà, per ço com és carn cordial per al cor. La duquessa segué’s al seu costat, no per voler menjar, mas per poder parlar ab ella, que Tirant la sperava a la sua cambra quant tornaria ab la bona nova. E com foren a la fi del sopar, la duquessa se acostà e ab veu baixa, li feu principi a paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCXXVIII

RAHONAMENT QUE FA LA DUQUESSA DE MACEDÒNIA A LA PRINCESSA

–Si noblea de linatge e nom de generosa mouen a vostra altesa, la fe per vós a mi promesa ixqua avant e vinga en efecte, car cosa manifesta porta testimoni de veritat, e cosa amagada, axí com la Viuda fa, mostra malvestat e fellonia. E son vassall no pot tolre ni difraudar res a son senyor; e per ço u dich com la Viuda és ma vassalla e deuria’s guardar de enujar-me, car yo desige la sua mort per ço com los seus actes, dignes de gran punició, són-ne merexedors.

–Duquessa mia —dix la princessa—, yo us ame en strem grau e faré per vós tant com rahonablement per una germana se pot ne deu fer, y encara molt més avant. E deixau star la Viuda que, encara que sia vassalla vostra, no y té culpa en res; e us demane en gràcia que no cureu d’ella, car yo no poria tant fer per vós com meritau. E altra cosa no·m posa en mal pensament sinó lo meu cor, qui té molts dubtes, per ço com és cors mortal, perquè tinch dubte que la mia desaventura no·m done passions de donzella mortal. Per què us prech que no·m vullau tolre lo que dar no·m poríeu, car vós li podeu dar robes, joyes, per vostra gentilea, e diners per a despesa. E per ço, germana mia, vós, qui sou tota plena de paciència, no cureu de mon parlar e deixau star aquexes cortesies per al Dijous de la Cena.

Dix la duquessa:

–Senyora, responeu-me en lo fet de Tirant que us he dit. ¿Voleu que vinga aquesta nit y serà aquella que ell spera ab tan gran desig? ¡No·m diguésseu de no, per tan cara com teniu la vida!

–Yo seré ben contenta —dix la princessa— que vinga en la nit, car ací·l speraré e dançarem. E si res me volrà dir, yo·l scoltaré de bona voluntat.

–¡Ay, na beneyta —dix la duquessa—, y com sou tota plena de lealtea! En hun cors humà no és posat tan gran saber com és lo de vostra altesa. ¿Ara·m voleu mudar lo joch? Guardau, senyora, qui moltes ne erra y n’esdevé una, no pot dir totes sien errades. Yo no us dich sinó si voleu que us vinga a veure aquell virtuós de Tirant, lo qual, sens ell, bé ni honor no us pot venir, axí com feu aquella plasent nit del castell de Malvehí. ¡Vejam ara si m’entendreu!

–Tot lo meu pensament fon, com me parlàs de Tirant —dix la princessa—, no fos altra cosa sinó voler-me dir tot son mal, lo qual yo tinch tots dies davant los meus ulls adormits de dolor e de pensament. Bé és trista aquella donzella qui ab plors en va fatiga la sua persona. E podeu bé dir a Tirant que yo·l suplich, com a cavaller digne de fe e de virtut, se vulla deixar de temptar la mia ànima, la qual de huns dies ençà plora gotes de sanch. Mas que, aprés de la sua venguda, yo seré aquella que consentiré a major part que ell no pensa.

–¡O, senyora! —dix la duquessa—. Negú no deu plorar sinó sos peccats, e deu perdre treballs e oblidar aquells. E si ell fos mort en vista de vostres ulls, pus prest ho haguéreu oblidat. E si la celsitut vostra ab Tirant vol contendre, tornau davall los seus braços ab aquella mateixa temor que stàveu aquella nit de Malvehí, ab les prometenses e jures que la magestat vostra li feu, e de allí poreu dir e rahonar tots los vostres singulars actes que fets haveu. A l’home que és mort, no li cal fer longa sperança —dix la duquessa—, e de tota virtut e de gran gentilea, semblant donzella com vós, hornada de corona imperial, no és en tota la crestiandat ni menys en la pagania. E puix no fall bellea, no us deu fallir virtut de promesa fe.

–¿Voleu que us diga, germana e senyora mia? —dix la princessa—. La fama e la honor vull guardar tant com la vida me acompanyarà. E tostemps en aquest propòsit me trobareu, car la donzella honestat deu amar sobre totes coses, e axí u faré yo si serà plasent a Déu.

La duquessa se’n partí ab molt gran enug e, com veu Tirant, recità-li tot lo mal prepòsit de la senyora. Tirant multiplicà en sa dolor en major grau que no solia.

E com l’emperador hagué sopat, sabent que Tirant era en la cambra del duch, tramés per ell. E dix a la princessa:

–Trameteu per los ministrés, per ço que los cavallers se alegren, puix la partida és tan presta.

—No —dix la princessa—. Senyor, més tinch gana de jaure que de dançar.

E prestament pres comiat de son pare e retragué’s dins la sua cambra per ço que no hagués a parlar ab Tirant. La Viuda Reposada, qui semblants paraules li hoí dir, fon molt contenta del que fet havia. Plaerdemavida anà a la cambra de la duquessa e dix a Tirant:

–Capità senyor, en aquesta senyora no tingau sperança neguna tant com la Viuda li stiga de prop. Ja·s són ara retretes dins la sua cambra parlant de vostres afers, e jamés haureu res en ella si no feu lo que yo us dich: demà fa lo bany, e yo us y daré tal endreça que al vespre vos posaré en lo seu lit e trobareu-la tota nua, majorment ara que yo dorm ab ella en lo seu lit. Feu lo que yo us dich, que yo sé que jamés dirà res, car en aquell loch que dormia la duquessa, en absència sua yo succehesch. E en aquell cars, dexau fer a mi.

–Donzella —dix Tirant—, infinides gràcies sens les primeres fas a la vostra molta gentilea del que·m dieu, e vull que sapiau tant de mi que per cosa en lo món yo no posaria força en dona ni donzella si sabia que degués ésser en ira e avorrició de totes, encara que·n sabés perdre la corona de l’Imperi Grech ni Romà, ni la mundana monarchia. ¿Qui pot pensar yo fes tal força contra voluntat de tal donzella, la qual ame més que a la mia pròpia ànima? E com yo la ves plorar ni congoxar en semblant cars, volria dar l’ànima a l’enemich ans que li fes una centilla de enug ni dan. Com so en les forts batalles e tinch un mortal enemich en terra per tolre-li la vida, e·m demana mercé, li perdone. E açò fas per sola pietat que me’n ve, e sé que és enemich i no té poder de perdonar a mi, e deixar-l’é. ¿Quant més a ma senyora faré yo l’últim dan qui a elles més plau guardar? Dich-vos que per res no u faria, de enujar sa magestat. E posat cars ho volgués fer, l’ànimo no m’o consentiria. Més stime star e passar tota ma vida dolorejant ab la noble sperança que tinch en fer-li honors e servirs, armat o desarmat, a peu e a cavall, de nit e de dia, stant en contínues suplicacions, agenollat davant l’altesa sua, que vulla haver mercé de mi. Car no vull que per vanaglòria e per mon delit yo sia cridat traÿdor, car natura y honor me fan haver pietat. ¡E com stà poch en segur qui altri desereta a tort! E tota hora que los servidors cometen algun leig cars contra lurs senyors, cahen en gran infàmia intoŀlerable e són dignes de gran punició; e per ço yo vull passar aquesta pena e treball en suplicar-la, com yo crega certament que ella és stada creada en paradís, segons mostra que la sua agraciada persona par més angèlica que humana.

E feu fi en son parlar. Plaerdemavida, mostrant ésser malcontenta de Tirant, feu principi a hun tal parlar.

CAPÍTOL CCXXIX

COM PLAERDEMAVIDA DONÀ SFORÇ A L’ÀNIMO DE TIRANT

–Tirant, Tirant, jamés en batalla sereu ardit ni temut si en amar dona o donzella una poqueta de força no y mesclau, majorment com no u volen fer. Puix teniu sperança bona e gentil e amau donzella valent, anau a la sua cambra e gitau-vos en lo lit, com ella hi sia nua o en camisa, e feriu valentment, que entre amichs no y cal tovalla. E si axí no u feu, no vull ésser de vostra batlia, car yo sé que molts cavallers, per tenir les mans prestes e valents, han hagut de ses enamorades honor, glòria e fama. ¡O, Déu, quina cosa és tenir la donzella tendra en sos brasos, tota nua, de edat de XIIII anys! ¡O, Déu, quina glòria és star en lo seu lit e besar-la sovint! ¡O, Déu, quina cosa és com és de sanch real! ¡O, Déu, quina cosa és tenir pare emperador! ¡O, Déu, quina cosa és tenir la enamorada rica e liberal, quítia de tota infàmia! E lo que yo més desige és que fésseu lo que yo vull.

E per ço com era passada gran part de la nit e volien tancar lo palau, a Tirant li fon forçat de partir-se’n. E com hagué pres comiat de la duquessa, que ja se n’anava, Plaerdemavida li dix:

–Capità senyor, no trobaria yo qui tant fes per mi: anau a dormir e no us gireu de l’altre costat.

Tirant se pres a riure e dix-li:

–Vós sou de natura angèlica, que tostemps donau bons consells.

–Qui dona consell —dix Plaerdemavida—, forçat és que y pose del seu.

–Digau, donzella —dix Tirant—, ¿e no sabeu vós que moltes voltes s’esdevé que qui mal consell creu no pot ésser que alguna volta no li’n vinga dan e desonor?

E axí·s partiren.

En la nit Tirant pensà en tot lo que la donzella li havia dit. L’endemà per lo matí lo emperador tramés per lo capità, e ell anà-y de continent. E trobà’l que·s vestia. E la princessa era venguda per servir-lo y stava en gonella de brocat e no portava drap en los pits, e los cabells un poch desligats, qui plegaven quasi prop de terra.

Com Tirant fon prop de l’emperador, fon admirat de veure tanta singularitat en hun cors humà, com en aquell cars en ella se mostrava.

L’emperador li dix:

–Nostre capità, per Déu vos prech façau en totes maneres que sia presta la vostra partida ab tota la gent.

Tirant stava alienat, que no pogué parlar per la vista de tan singular dama, e, havent stat per bon spay, recordà’s e dix:

–Pensant en los turchs, com he vista vostra magestat no he comprés lo que dit me haveu; per què suplique a la altesa vostra voler-me dir què vol que faça.

L’emperador, admirat de la sua vista, com la y veu axí alterada e lo poch entendre qui havia fet, cregué que fos axí, car per spay de mij·ora stigué sens recort. E tornà-li a dir l’emperador la primera rahó. Respòs Tirant:

–Senyor, la magestat vostra deu saber com la crida va per la ciutat notificant a tots la partida certa per a dilluns, e huy és divendres. Axí, senyor, la partida nostra és molt presta e quasi tothom és ja en punt.

Tirant se posà detràs l’emperador, per ço que no·l ves, e les mans davant la cara en vista de la princessa. Ella, ab les altres donzelles, alçaren molts grans rialles. E Plaerdemavida, davant l’emperador, dix semblants paraules, com encara tenia les mans davant la cara:

–Qui vol haver senyoria complida és de necessitat haja poder de pendre e de dexar ço que ama o son vassall, car, sens poder, senyoria poch val.

E pres per lo braç a l’emperador e feu-lo girar envers ella, e dix-li:

–Si tu res has fet digne de premi, a Tirant s’esguarda, que desconfí e vencé al Gran Soldà en bella batalla campal e li feu perdre la sua ficta e temerosa follia que tenien de senyorejar tot l’Imperi Grech, encara que ab belles paraules ell pensà vençre l’antich emperador, que ací tenim present e, desemparant los reys turchs e lo soldà, recorregueren a son segur, ço és, a la gran fortalea de la ciutat de Bellpug, no ab suaus passos, car la temor en lurs peus portava. Aquest ha guanyat premi ab mèrit de pròpia virtut. E si yo tingués ceptre real o de l’Imperi Grech yo fos senyora e de les mies entràmenes Carmesina fos exida, bé sé yo a qui la donara per muller. Mas la follia de totes nosaltres, donzelles: no desijam altra cosa sinó honor, stat e dignitat, e per causa de açò ne van tantes per mal cap. ¿Què·m valria a mi que fos ajustada al linatge de David e per falta de bon cavaller perdre lo que tinch? E tu, senyor, hages desig de armar l’ànima, puix tens stalvi lo cors de les passades batalles, e no tingues sperança de dar a ta filla altre marit. ¿Dir-ho he? No faré. Forçat és que u diga: al virtuós de Tirant: Hages aquesta consolació en ta vida e no speres que aprés los teus benaventurats dies se haja de fer, car les coses qui natura consent e per Déu són ordenades, sies consent en aquelles e hauràs glòria en aquest món e paraýs en l’altre. E yo no vull més recitar de mos actes, perquè no pertany a donzella dir lo que ella desija ésser, mas naturalment als hòmens ho atorga. No vull desmenuir lo premi de mos treballs. Mira, poderós senyor e dels reys lo més crestianíssim, no vulles tu fer axí com feu aquell rey de Proença, que tenia una molt bellíssima filla que fon demanada per muller per lo gran rey d’Espanya e, tant mostrà lo dit rey amar-la, que no la volgué jamés casar en sa vida. Seguí’s que per discurs de temps ella s’envellí en casa del rey son pare. E com fon vella, morí lo rey. E no trobà qui la volgués per muller. Levaren-li la terra y a ella feren morir fora del regne, e morí en l’espital d’Avinyó. E la ignocent donzella consentí a la pietat del pare.

Girà’s lavors devers la princessa e dix-li:

–Tu, qui est de alta sanch exida, pren marit tost e ben tost. E si ton pare no te’n dona, si no, yo te’n daré. E no·t daré sinó a Tirant, car gran cosa és, marit e cavaller, qui·l pot haver en sa vida. Aquest de proesa passa a tots los altres, car moltes voltes s’és seguit que per hun sol cavaller són stats fets molts actes singulars e portades a fi moltes conquestes qui de principi anaven a total destrucció. Si no, veja la magestat vostra lo desorde del vostre imperi ni lo punt en què stava ans que Tirant vingués en aquesta terra.

—Callau, donzella, per mercé —dix Tirant—, e no vullau dir tantes demesiades paraules de mi.

–Anau a les batalles —dix Plaerdemavida— e deixau-me a mi star en les cambres de salut.

Respòs l’emperador:

— Per los ossos de mon pare, emperador Albert, tu seràs la més singular donzella del món. E com més va, més bé·t vull. E ara de present te fas donació de cinquanta mília ducats d’estrenes damunt lo meu tresor.

Ella donà dels genols en terra e besà-li la mà. La princessa stava molt torbada del que havia dit, e Tirant stava mig enpeguit. L’emperador, quant se fon acabat de vestir, se n’anà a missa. Aprés, Tirant tornà acompanyar a la emperadriu e a sa filla. Exint de la missa, Tirant hagué avinentea de parlar ab la princessa e dix-li paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCXXX

LES RAHONS QUE PASSAREN ENTRE TIRANT E LA PRINCESSA E PLAERDEMAVIDA

–Qui promet, en deute·s met.

–La promesa —dix la princessa— no·s feu ab acte de notari.

E Plaerdemavida, qui prop d’ella era e hoý la resposta de la princessa, prestament li dix:

–No senyor, que promesa de compliment de amor ni en exercir aquell no y cal testimonis ni menys acte de notari. ¡Ay, tristes de nosaltres, si cascuna vegada se havia de fer ab scriptura! No y bastaria tot lo paper del món. ¿Sabeu com se fa? A les scures, que testimonis no y haja, car jamés se pot errar la posada.

–¡O, d’esta folla! —dix la princessa—. ¿E tostemps me parlaràs a la mà?

Tant Tirant no li dix, tant no la suplicà, jamés volgué fer res per ell. Com foren dins la cambra, l’emperador cridà a Carmesina e dix-li:

–Digau, ma filla, les paraules que Plaerdemavida ha dites, ¿de qui les ha?

–Segurament, senyor, yo no u sé —dix la princessa—. Ni jamés de tal cosa li parlí, mas és folla e atrevida en parlar e diu tot lo que li ve a la boca.

–No és folla —dix l’emperador—, ans és la més sentida donzella que en la mia cort sia, y és donzella de molt de bé e dona tostemps de bons consells. ¿E no veus tu, com vens al consell, com yo la fas parlar, com parla ab gran discreció? ¿Tu volries al nostre capità per marit?

E la princessa tornà roja e vergonyosa e no pogué res dir, e aprés hun poch spay, recobrat ànimo, dix:

–Senyor, aprés que·l vostre capità haurà complida la conquesta dels moros, en aquell cars yo faré tot lo que la magestat vostra me manarà.

Tirant se’n passà a la cambra de la duquessa e tramés per Plaerdemavida e, com li fon present, dix-li:

–¡O, gentil dama! Yo no sé quin remey pendre puga en mos fets, car la mia ànima se rahona ab lo cors e, axí, bé desige la mort com la vida, si vós remey no donau a ma dolor.

–Yo·l vos daré en aquesta nit —dix Plaerdemavida—, si vós me voleu creure.

–Digau, donzella —dix Tirant—, sí Déu vos aumente la honor. Les paraules que digués en presència de l’emperador, de la senyora princessa e de mi, ¿qui us pregà que les diguésseu? En gran pensament posat me haveu, que u desige molt saber.

–Aqueix propi pensament que vós teniu —dix Plaerdemavida—, té ma senyora, hoc encara l’emperador, com ell m’o ha demanat. E yo li he fetes altres pus forts rahons com vós sou digne de haver la princessa per muller. ¿E a qui la poden dar millor que a vós? E si en les coses del món no y ha principi, tanpoch no y pot haver fi. E res que yo y diga, tot m’o pren en bé. Lo que és causa de açò yo us ho diré en secret: ell se fa enamorat de mi e volria’m alçar la camisa si yo lo y consentia. E ha’m jurat sobre los sancts Evangelis que si la emperadriu se moria, de continent me pendria per muller. E ha’m dit: «Per senyal de fe, besem-nos. E aquell besar seria poca cosa, mas serà més que no res.» E yo li responguí: «Ara que sou vell, sou luxuriós e, com éreu jove, ¿éreu virtuós?.» E no ha moltes hores passades que m’ha dat aquest rastre de grosses perles. E ara stà ab sa filla, demanant-li si us desija per marit. ¿E sabeu per què lo y diguí? Per ço que si vós entràveu de nit en la sua cambra e fos mala sort se erràs e·m volguessen dar càrrech negú, que tinga pavés ab què cobrir-me puga, dient: «Senyor, ja u havia dit a vostra magestat. La princessa me manà que yo·l fes entrar.» E per aquesta forma tothom haurà de callar.

Dix Tirant:

–Sàpia yo la forma com se ha de fer, que molt ho desige saber.

No tardà Plaerdemavida a fer principi a tal parlar.

CAPÍTOL CCXXXI

COM PLAERDEMAVIDA POSÀ A TIRANT EN LO LIT DE LA PRINCESSA

–La sperança que tinch del vostre propi delit me obliga en servir-vos, encara que conegua que passe los límits la granea de ma culpa, emperò augmenta en mi lo hús de rahó, coneixent sou mereixedor de tal premi. E perquè conegau ma benvolença, quant és lo desig que tinch de servir e honrar la senyoria vostra, en la hora que lo emperador volrà sopar, vostra mercé trobar-se deixe, leixant a part los forts pensaments, car yo us promet de posar-vos en lo retret de ma senyora. Hi en la reposada nit pervenen los solaços a les persones enamorades, ab doble poder combatent a la solicitut tenebrosa, hon augmentarà vostre delit.

E stant en aquestes rahons, lo emperador, qui sabé que Tirant era a la cambra de la duquessa, tramés per ell e torbaren-lo de ses rahons.

Com Tirant fon ab lo emperador en lo consell, parlaren molt de la guerra e de les coses necessàries en aquella. E ja en aquella hora tots anaven vestits del que·s pertanyia ha guerra.

Com fon nit scura, Tirant vingué a la cambra de la duquessa; e, com lo emperador sopava ab les dames, Plaerdemavida entrà per la cambra molt alegra e pres a Tirant per la mà e portà’l-se’n, lo qual anava vestit ab gipó de cetí carmesí, ab manto abrigat e ab una spasa en la mà. E Plaerdemavida lo posà dins lo retret. E havia-y una gran caixa ab un forat que y havien fet perquè pogués alendar. Lo bany que allí tenien aparellat stava davant la caixa.

Aprés que agueren sopat, les dames dançaren ab los galants cavallers. E com veren que Tirant no y era, leixaren-se de dançar, e lo emperador se retragué en la sua cambra e les donzelles se n’anaren e deixaren a la princessa dins en lo seu retret —en aquell hon Tirant stava—, sola ab aquelles qui la tenien de servir. Plaerdemavida, en scusa de traure un drap de li prim per al bany, obrí la caixa e deixà-la un poch uberta e posà roba desús, perquè neguna de les altres no u vessen. La princessa se començà a despullar e Plaerdemavida li parà lo siti, que venia endret, que Tirant la podia molt ben veure. E com ella fon tota nua, Plaerdemavida pres una candela encesa. Per fer plaer a Tirant, mirava-li tota la sua persona e tot quant havia filat, e dehia-li:

–A la fe, senyora,¹³⁴ si Tirant fos ací, si us tocava ab les sues mans axí com yo faç, yo pens que ell ho stimaria més que si·l fahie<n>¹³⁵ senyor del realme de França.

–No cregues tu axò —dix la princessa—, que més stimaria ell ésser rey que no tocar-me axí com tu faç.

–¡O, Tirant, senyor! ¿E hon sou vós ara? ¿Com no sou ací prop perquè poguésseu veure e tocar la cosa que més amau en aquest món ni en l’altre? Mira, senyor Tirant, vet ací los cabells de la senyora princessa: yo·ls bese en nom de tu, qui est dels cavallers del món lo millor. Vet ací los hulls, e la boca: yo la bese per tu. Vet ací les sues cristaŀlines mamelles, que tinch cascuna en sa mà: bese-les per tu. Mira com són poquetes, dures, blanques e lises. Mira, Tirant: vet ací lo seu ventre, les cuxes e lo secret. ¡O, trista de mi, que si home fos, ací volria finir los meus darrers dies! ¡O, Tirant! ¿Hon est tu ara? ¿Per què no vens a mi, puix tan piadosament te cride? Les mans de Tirant són dignes de tocar ací hon yo toque e altri no, car aquest és bocí que no és negú que no se’n volgués ofegar.

Tirant tot açò mirava e prenia-y lo major delit del món per la bona gràcia ab què Plaerdemavida ho rahonava, e venien-li de grans temptacions de voler exir de la caixa.

Com agueren stat axí un poch burlant, la princessa entrà en lo bany e dix a Plaerdemavida que·s despullàs e que entràs dins lo bany ab ella.

–No u faré, sinó ab una condició.

–¿Quina serà? —dix la princessa.

Respòs Plaerdemavida:

–Que comporteu que Tirant stigua una hora en lo vostre lit e que vós hi siau.

–¡Calla! ¿Que est folla? —dix la princessa.

–Senyora, feu-me tanta de mercé que·m digau, si Tirant una nit venia ací, que neguna de nosaltres no u sabés, e·l trobàsseu al vostre costat, ¿què diríau?

–¿Què li tenia de dir? —dix la princessa—. Pregar-lo hia que se n’anàs e, si anar no se’n volia, ans deliberaria de callar que ésser difamada.

–A la mia fe, senyora —dix Plaerdemavida—, axí u faria yo.

E stant en aquestes rahons entrà la Viuda Reposada e la princessa la preguà que·s banyàs ab ella. La Viuda se despullà tota nua e restà ab calces vermelles e al cap un capell de lli. E encara que ella tenia molt bella persona e ben disposta, emperò les calces vermelles e lo capell al cap la desfavoria tant que paria que fos un diable. E certament, qualsevulla dona o donzella qui en tal so la mireu, vos parrà molt leja per gentil que sia.

Lo bany acabat, portaren a la princessa la coŀlació, que fon un parell de perdius ab malvezia de Càndia e aprés una dotzena de hous ab sucre e ab canyella. Aprés se posà en lo lit per dormir.

La Viuda anà-sse’n en la sua cambra ab les altres donzelles, sinó dues que dormien d<in>s¹³⁶ lo retret. Com totes foren adormides, Plaerdemavida levà’s del lit hi en camisa tragué a Tirant de la caixa. E secretament lo feu despullar, que neguna no u sentís. E a Tirant tot lo cor, les mans e los peus li tremolaven.

–¿Quina cosa és aquesta? —dix Plaerdemavida—. No és home en lo món que sia animós en armes que no sia temerós entre dones. ¿En les batailles no teniu temor de tots los hòmens del món, e ací tremolau per la vista de una sola donzella? No temau cosa neguna, que yo seré tostemps ab vós e no me’n partiré.

–Per la fe que dech a nostre senyor Déu, yo seria més prest content de entrar en liça en camp clos, a tota ultrança, ab X cavallers, que no cometre semblant acte.

E tostemps ella posant-li sforç e animant-lo, ell sforçà sa calitat. La donzella lo pres per la mà hi ell, tot tremolant, la seguí e dix:

–Donzella, la mia temor és de vergonya per lo strem bé que vull a ma senyora. Més stimaria tornar-me’n que anar més avant, com pens que la magestat sua no té sentiment negú de açò; e no és menys, com veurà axí gran novitat, tota no s’altere en si. E yo desige ans la mort que la vida que fer offensa a sa majestat. Adquerir-la volria ab amor, més que no ab dolor. E com veig que ab tan gran desorde la granea de ma benvolença, ab iŀlícites pràtiques la haja de conquistar, lo meu voler ab lo vostre no és conforme. Per Déu e per merçé vos prech, virtuosa donzella, a vós plàcia que·ns ne tornem, car yo dellibere ans de perdre la cosa que he més amada e lo que tant he desijat, que si fahia cosa que en res la agreujàs. Encara, me par molt gran càrrech, que ans de haver errat sia ací vengut, que per tal defalt deuria yo ésser fet homeyer de la mia persona. E no penseu, donzella, que yo per sola temor ho deixe, mas per la strema amor que a sa alteza porte. E com ella serà serta que yo tan prop li sia stat e que per amor so stat de no enujar-la, en major compte m’o pendrà de infinida amor.

Plaerdemavida pres molta ira en les paraules de Tirant e, essent molt malcontenta d’ell, feu principi a paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCXXXII

REPRENCIÓ QUE FA PLAERDEMAVIDA A TIRANT

–Vós sou major en cap dels vicis e primer en orde de les culpes mortals. ¿E som ara en temps de dir moltes rahons? E si vós açò no feu, sereu occasió de fer-me viure en dolorosa vida e abreujar-me los dies. E per testimoni de vostres fictes e dissimulades paraules, yo parlaré clarament e seran manifests los vostres mals, qui demanen piadors enginy, per ço que, los qui m’hoyran ni u sabran, sien moguts a misericòrdia envers mi; avisant-vos que essent fallida en mi la sperança, que ab rahons forts, si us recorda, me pregàs al que fugiu ara, tals paraules sembràs, present la duquessa: que, de donzella que és, la faríeu tornar dona. E sabeu bé que yo no y doní tarda, mas fuy presta, segons experiència mostra, que us he portat en aquesta delitosa cambra, més plasent que perillosa. E veig ara que·l vostre rebuat cor, que per les mies mans vos tinch, que haveu de passar per aver atés ço que de un cavaller vençut se ateny. E sobre aquest cars veure vull a la fi, e ja farta de esperar vostra demanda, e par-me que més vos han altat paraules que fets, e més cercar que trobar.

E per ço com a mi és deguda cosa de fer, vos faç cert que per lo tant sperar ab la offerta desús dita, puix vos contenten vanes paraules e dubtau la fi, a grans crits cridaré, mostrant a l’emperador hi als altres com per força sou açí entrat. ¡O, cavaller de poch ànimo! ¿Temença de donzella vos spanta de acostar-vos a ella? ¡O, malaventurat capità! ¿Ab tan poch sforç stau que·m goseu dir semblants paraules? ¡Feu lo esforç? Com lo emperador vendrà, ¿quina rahó enpaliada li direu? E yo us faré conéixer, e Déu e lo món coneixerà que haveu parlat mal, hi en vós se ajustarà en aquest cars amor e temor. E recort-vos que en aquest cars perdeu vostra honor e fama. Feu lo que us dich e yo dar-vos he vida segura, e us faré portar la corona de l’Imperi Grech, car ja és venguda la hora que no us puch altra cosa dir sinó que aneu prestament a fer aquells honorosos passos d’estar prop de la princessa, que us serà en altre compte pres, e feu de ací avant vostre camí.

Tirant, vehent lo parlar ubert de Plaerdemavida, ab veu baixa feu principi a un tal parlar.

CAPÍTOL CCXXXIII

RÈPLICA QUE FA TIRANT A PLAERDEMAVIDA

–Temor de restar ab tal vergonya me tol de guanyar parahís en aquest món e repòs en l’altre. Emperò diré lo que·m par, que en temps de adversitat los parents e amichs tornen enemichs. E lo meu ignoscent desig no és pus sinó ab amor fer serveys en aquella de qui so e seré tant com la vida me acompanyarà, e ab aquest article de fe vull viure e morir. E si la tua voluntat ab lo meu desig eren concordes, molt ne seria la mia ànima aconsolada. Totes les coses qui·s representen a la mia vista no és pus sinó temor de vergonya. E és nit scura, car no puch veure lo que desige. Per fe hauré a creure que sa majestat sia. En aquest cars yo·m despulle la temor e vergonya e abrigue’m de amor e pietat, per què us prech que anem sens pus tardar e veja yo aquest cors glorificat. Puix lum no y ha, ab los hulls de la pensa lo veuré.

—Puix ab tants ginys vos he portat —dix Plaerdemavida—, en defensa de ma honor e delit e profit vostre, restau per aquell qui sou.

E soltà’l de la mà. Com Tirant se veu que Plaerdemavida lo havia deixat e no sabia hon era perquè lum en tota la cambra no havia e axí lo feu star per spay de mija hora, en camisa e descalç, e tan baix com podia la cridava. E ella lo sentia molt bé e respondre no li volia. Com Plaerdemavida veu que prou lo havia fet refredar, pres-li’n gran pietat, acostà’s a ell e dix-li:

–¡Axí castiga hom los qui són poch enamorats! ¿Com podeu vós pensar que dona ni donzella li pugua desplaure, vulla’s sia de gran o de poca condició, que no sia tostemps desijosa que sia amada? E aquell qui més vies honestes, ço és, secretes, de nit o de dia, per finestra, porta o terrat, hi porà entrar, aquell, elles lo tenen per millor. ¡Força que·m desplauria a mi que Ypòlit fes semblant! Que de una amor que ara li porte, lavors li’n portaria quaranta. E si star no volia segura, no·m desplauria que·m prengués per los cabells e, per força o per grat, rocegant-me per la cambra, me fes callar e fer tot lo que ell volgués. E molt lo’n stimaria més, que yo conegués que és home, e que no fes axí com vós dieu que no la volríeu per res descomplaure. E en altres coses la deveu vós honrar, amar e servir, mas, que siau ab ella en una cambra a soles, no li guardeu cortesia en semblant acte. ¿No sabeu vós com diu lo psalmista manus¹³⁷ autem? És la glosa: si adquerir voleu dona o donzella, no vullau vergonya ni temor haver e, si u feu, no us tendran per millor.

–Per la mia fe —dix Tirant—. Donzella, vós me haveu dada més notícia de mos defalts que no ha fet jamés negun confessor, per gran mestre en theologia que fos. Prech-vos que·m porteu prestament al lit de ma senyora.

Plaerdemavida lo y portà e feu-lo gitar al costat de la princessa. E les po<s>ts¹³⁸ del lit no aplegaven a la paret, envers lo cap del lit. Com Tirant se fon gitat, dix la donzella que stigués segur e no·s mogués fins a tant que ella lo y digués. E ella se posà al cap del lit, estant de peus, e lo seu cap posà entre Tirant e la princessa, e ella tenia la cara devers la princessa. E per ço que les mànegues de la camisa la enpedien, despullà-la’s. E pres la mà de Tirant e posà-la sobre los pits de la princessa, e aquell tocà-li les mamelles, lo ventre e de allí avall. La princessa despertà’s e dix:

–¡Val-me Déu, hi com est fexuga! Mirau si·m pot deixar dormir.

Dix Plaerdemavida, tenint lo cap sobre lo coxí:

–¡O, com sou donzella de mal comport! Exiu ara del bany e teniu les carns lises e gentils. Prench gran delit en tocar-les.

–Toca hon te vulles —dix la princessa— e no poses la mà tan avall com faç.

–Dormiu e fareu bé. E deixau-me toquar aquest cors que meu és —dix Plaerdemavida—, que yo so ací en loch de Tirant. ¡O, traÿdor de Tirant! ¿E hon est tu? Que, si tenies la mà lla hon yo la tinch, ¡e com series content!

E Tirant tenia la mà sobre lo ventre de la princessa. E Plaerdemavida tenia la sua mà sobre lo cap de Tirant e, com ella conexia que la princessa se adormia, fluixava la mà e lavors Tirant tocava a son plaer, e com ella despertar-se volia, strenyia lo cap a Tirant hi ell stava segur. En aquest deport stigueren per més spay de una hora, hi ell tostemps tocant-la.

Com Plaerdemavida conegué que ella molt bé dormia, afluixà del tot la mà a Tirant hi ell volgué temptar de paciència de voler dar fi a son desig, e la princessa se començà a despertar e, mig adormida, dix:

–¿Què, mala ventura, fas? ¿No·m pots leixar dormir? ¿Est tornada folla, que vols temptar lo que és contra ta natura?

E no agué molt stat que ella conegué que era més que dona, e no u volgué consentir e començà a donar grans crits. E Plaerdemavida tancava-li la boca e dix-li a la orella, perquè neguna de les altres donzelles no u hoïssen:

–Callau, senyora, e no vullau difamar la vostra persona. He gran dupte que no u senta la senyora emperadriu. Callau, que aquest és lo vostre cavaller, i qui per vós se deixarà morir.

–¡O, maleïta sies tu! —dix la princessa—. ¿E no has aguda temor de mi ni vergonya del món? ¡Sens yo saber res m’as posada en tan gran trebaill e difamació!

–Ya, senyora, lo mal fet és —dix Plaerdemavida—. Dau remey a vós e a mi. E par-me que lo caillar és lo més segur e lo que més pot valer en aquests afers.

E Tirant, ab baixa veu, la supplicava tant com millor podia. Ella, vehent-se en tan stret pas, de la una part la vencia amor e, de l’altra, tenia temor, mas la temor excellia la amor e deliberà de caillar e no dir res.

Com la princessa cridà lo primer crit, ho sentí la Viuda Reposada e agué plena notícia que la causa del cridar havia fet Plaerdemavida, e que Tirant devia ésser ab ella. Pensà que si Tirant passava a la princessa, que ella no poria complir son desig ab ell. E ja tothom caillava, e la princessa no dehia res, sinó que·s defenia ab paraules gracioses que la plasent batailla no vingués a fi. La Viuda se asigué al lit e donà un gran crit e dix:

–¿Y què es lo que teniu, filla?

Despertà totes les donzelles ab grans crits e remor e vench a notícia de la emperadriu. Totes se levaren cuytadament, qui totes nues, qui en camisa, e ab cuytats passos anaren a la porta de la cambra, la qual trobaren molt bé tancada. A grans crits demanaren lum e, en aquest instant que tocaven a la porta e cercaven lum, Plaerdemavida pres a Tirant per los cabells e apartà’l de lla hon volguera finar sa vida, e posà’l en lo retret e feu-lo saltar en un tarrat que y havia, e donà-li una corda de cànem perquè s’acalàs dins l’ort. E de allí podia obrir la porta, car ell<a>¹³⁹ hi havia ben provehit perquè, quant vingués, ans del d<i>a¹⁴⁰ se’n fos pogut anar, exint per una altra porta. Mas tan gran fon l’avalot e los grans crits que daven les donzelles e la Viuda que no·l pogué traure per lo loch hon ella havia pensat, e fon forçat que·l tragués per lo terrat. E donà-li la corda largua y ella prestament se’n tornà, e tanchà la finestra del retret e anà hon era sa senyora.

E Tirant donà volta e ligà fort la corda e, ab la pressa que tenia per no ésser vist ni conegut, no pensà la corda si bastava en terra. Deixà’s anar per la corda avall e fallia-se’n més de XII alnes, que no plegava en terra. Fon-li forçat de leixar-se caure, perquè los braços no li podien sostenir lo cors, e donà tan gran colp en terra que·s rompé la cama.

Deixem a Tirant, que stà de larch gitat en terra, que no·s pot moure.

Com Plaerdemavida se’n fon tornada, portaren la lum. E totes entraren ab la emperadriu, y ella prestament li demanà quin avalot era stat aquell, per quina causa havia cridat.

–Senyora —dix la princessa—, una gran rata saltà sobre lo meu lit e puyà’m sobre la cara, e spantà’m tan fort que aguí de cridar tan grans crits, que fora stava de tot recort. E ab la ungla à’m arapada la cara, que si m’agués encertat en l’ull, quant mal me aguera fet E aquell arap li havia fet Plaerdemavida com li tancava la boca perquè no cridàs.

L’emperador se fon levat e, ab la spasa en la mà, entrà per la cambra de la princessa. E, sabuda la veritat de la rata, cerquà totes les cambres. Emperò la donzella fon discreta: aprés que la emperadriu fon entrada e parlava ab sa filla, ella saltà en lo terrat e prestament levà la corda e sentí plànyer a Tirant. Prestament presumí que era caygut e no dix res. E tornà-sse’n dins la cambra. E havia tan gran remor per tot lo palau, de aquells de la guàrdia e dels officials de la casa, que açò era cosa de gran spant de veure ni de sentir, que, si los turchs fossen entrats dins la ciutat, no s’i fera major fet. L’emperador, qui era home molt sabut, pensà que açò no fos més que rata: fins dins los còfrens cerquà e totes les finestres feu obrir. E si la donzella un poch se fos tardada en levar la corda, l’emperador l’aguera trobada.

Lo duch e la duquessa, qui sabien en aquest fet, com sentiren la remor tan gran, pensaren que Tirant era stat sentit. Pensau lo cor del duch quin devia star, que ves a Tirant en tan gran congoxa ésser posat, car pensava que l’aguessen mort o apresonat. Armà’s prestament, que allí tenia les sues armes, per ajudar a Tirant, e dient entre si:

–Huy perdré tota ma senyoria, puix Tirant és en tal punt.

–¿Què faré yo? —dix la duquessa—. Que les mies mans no tenen força per vestir-me la camisa.

Com lo duch fon armat, ixqué de la sua cambra per veure açò què era e per saber hon era Tirant. E anant, trobà l’emperador, que se’n tornava a la sua cambra, e lo duch li demanà:

–¿Què és açò, senyor? ¿Quina novitat tan gran és stada aquesta?

Respòs l’emperador:

–Les folles de donzelles, qui de no res temoregen. Una rata, segons m’an recitat, és passada sobre la cara de ma filla e, segons ella diu, à-li fet senyal en la galta. Tornau-vos-ne a dormir, que no us hi qual anar.

Lo duch tornà-sse’n a la sua cambra e recità-u a la duquessa. E prengueren los dos gran consolació com res de Tirant no era stat. Dix lavors lo duch:

–Per nostra Dona, yo anava ab tal delliber, que si l’emperador agués pres a Tirant, que ab aquesta atxa yo aguera mort a l’emperador e a tots los qui fossen de sa voluntat. E aprés, Tirant o yo fora stat emperador.

–Però, més val que axí sia stat —dix la duquessa—.

Levà’s corrent e anà a la cambra de la princessa. Com Plaerdemavida la veu, dix-li:

–Senyora, yo us clam mercé que stigau ací e no consintau que negú diga mal de Tirant, e yo hiré a veure què fa.

Com fon sobre lo terrat, no gosava parlar, per ço que no fos hoÿda de negú. E sentí que ell se planyia fort e deÿa en forma de semblants paraules.

CAPÍTOL CCXXXIIII

LAMENTACIÓ QUE FA TIRANT

–Ab desig de trobar en ma dolor semblant companyia e desemparat ja de aquest món, devallant en los trists e tenebrosos palaus, però, puix ab multitut de sospirs ja no puch restaurar la mia miserable vida, plau-me lo morir, e lo viure sens tu, senyora princessa, en strem m’és odiosa. Mas perquè la causa de la mia mort per a sempre sia palesa, a Déu supplich, puix en ma vida mon delit a atés terme, cové que l’ànima abandone lo cors. ¡O, senyor Déu eternal! Tu qui est ple de tota misericòrdia, fes-me gràcia que yo muyra en los braços de aquella virtuosíssima princessa, per ço que la mia ànima en l’altre món haja millor repòs.

En açò Ypòlit, no sabent res en los fets de Tirant, mas sentint la gran remor que dins lo palau era e lo gran avalot que per tota la ciutat anava —veÿa que son mestre Tirant era dins lo palau, mostrant a tots los seus que la cambra del duch aquella nit dormia—, lo vezcomte e Ypòlit, sabent les amors d’ell e de la princessa, feren armar tota la gent. Dix lo senyor d’Agramunt:

–Yo no puch pensar que altra cosa sia sinó que Tirant haurà fet alguna travesura en la cambra de la princessa e serà vengut a notícia de l’emperador. Y ell e tots nosaltres haurem part de la boda, per què és de necessitat que prestament tots siam en punt e armats, per ço que·l pugam socórrer si mester ho haurà, car totes les nits que ell ha dormit ací no s’i a seguit novitat neguna e, tant prest com ell és stat defora, podeu veure quina novitat tan gran és per tot lo palau.

Dix Ypòlit:

–En aquest spay que vosaltres vos armareu, yo iré prestament a la porta del palau per sentir açò què és.

–Anau prestament —digueren los altres—.

Com foren fora de la posada, lo vezcomte seguí Ypòlit.

–Senyor —dix Ypòlit—, vaja vostra senyoria a la porta major e yo iré a la de l’ort. E qui més prest porà saber nova certa quina remor és aquesta, vinga-u a dir a l’altre.

Lo vezcomte dix que era content. Com Ypòlit fon a la porta de l’ort, pensant-la trobar tancada, stigué scoltant e sentí plànyer ab veu molt adolorida. Donà-li de parer que fos veu de dona e dix, en si:

–¡O, com volria molt més sentir la veu de Tirant que no de aquesta donzella, quisvulla que ella sia!

Stigué mirant si poria pujar per la paret. Com veu que loch no y havia, tornà a la porta ab lo cor reposat, pensant que tot allò fos causa de alguna donzella.

–Plore quisvulla —dix Ypòlit—, o dona o donzella, e faça son dol, puix no és mon senyor Tirant.

Partí’s de allí e anà a la plaça, hon trobà lo vezcomte e altres qui volgueren saber què era stada la causa de la remor. Però ja passaven un poch los crits e la remor era remeyada. Lavors Ypòlit recità al vezcomte com a la porta de l’ort era stat e no era pogut entrar, e que havia sentit plànyer una veu que paria de dona e no sabia qui era. E pensava que per aquella dona devia ésser stada aquella remor que fehien.

–Per mercé, anem allà —dix lo vezcomte— e, si és dona o donzella qui haja mester ajuda, donem-la-y, si fer-se porà, car per art de cavalleria hi som obligats.

Ells foren a la porta de l’ort e sentiren lo plànyer gran que dins l’ort feÿen, però no podien compendre lo que deÿa ni podien conéixer la veu, car ab la gran dolor que ell passava tota la veu li era cambiada.

Dix lo vezcomte:

–Metam-ne les portes, car és de nit e negú no sabrà que nosaltres ho hajam fet.

E la porta stava uberta, car en la nit Plaerdemavida l’avia deixada uberta, per ço com Tirant se’n volgués anar ho pogués ben fer, no pensant que a tant de mal se seguís.

E los dos ensemps donaren dels muscles en la porta tant fort com pogueren e prestament la porta s’obrí. Lo vezcomte entrà primer e feu aquella via hon sentí la veu que paria molt stranya.

Dix lo vezcomte:

–Quisvulla que tu sies, yo·t deman de part de Déu que·m digues si est ànima qui vas en pena o si es<t>¹⁴¹ cors mortal que hajes mester ajuda.

E Tirant se pensà que aquells fossen de l’emperador e, per no ésser conegut e que se n’anassen, desfreçà la veu, per bé que la tingués, ab lo mal que passava, prou desfreçada. Dix:

–Yo fuy en mon temps crestià batejat e per mos peccats vaig en molt gran pena. Yo so sperit invisible, mas, encara que vosaltres me vejau, n’és causa que pren forma. E los mals sperits qui ací són, me trocegen los ossos e la carn e, de troç en troç, la lançen per l’ayre. ¡O, quina pena és tan cruel, la que yo passe! E si vosaltres ací stau, sereu participants en la mia dolor.

Ells agueren molt gran temor del que havien hoÿt dir. E senyaren-se e digueren l’Avangeli de sent Johan. Dix lo vezcomte, alt, que u hoý Tirant:

–Ypòlit, ¿vols que anem a la posada e prengam tota aquella gent d’armes, ab aygua beneyta e ab un crucifix, e que tornem a veure açò què és? Car no pot ésser que açò no sia qualque gran fet, com ací en aquest ort són venguts.

—No —dix Ypòlit—, no fretura tornar a la posada per neguna cosa. Vós e yo portam spases en què és lo senyal de la creu. Deixau-me a mi acostar.

E Tirant sentí anomenar <lo>¹⁴² vezcomte a Ypòlit, e dix:

–Si tu est Ypòlit, de França natural, acosta’t a mi e no hajes temor.

Lavors Ypòlit tirà la spasa e posà’s la cruera davant, senyà’s e dix:

–Yo, com a verdader crestià, crech bé e verdaderament en los articles de la sancta fe cathòlica e tot lo que creu la sancta romana Sglésia. E·n aquesta sancta fe vull viure e morir.

Acostà-s’i ab gran temor que tenia, mas certament, molt més ne tenia lo vezcomte, que no s’i gosava acostar. E ab baixa veu Tirant lo cridà e dix-li:

–Acosta’t a mi, que yo so Tirant.

E aquell, en aquell cars, agué major temor, que stava en punt de tornar-se’n. Tirant agué notícia de açò, alsà la veu, e dix-li:

–¡O, com est covart cavaller! Encara que fos cosa morta, ¿per què duptes venir a mi?

Ypòlit, coneixent-lo en la paraula, corrent acostà’s a ell e dix-li:

–¡O, senyor meu! ¿Y vós sou? ¿Qual desaventura vos a portat ací? En tal so vos veig star que deveu ésser nafrat o no teniu poder de levar-vos.

–No cures ni digues res —dix Tirant— Mas, ¿qui és aquell qui ab tu ve? Si és del linatge de Bretanya, fes-lo venir.

–Sí, senyor —dix Ypòlit—, que lo vezcomte és.

Ell lo cridà. E com lo veu, fon molt admirat de semblant ventura e de tot lo que dit los havia sens que conegut no l’avien.

–No stigam en noves —dix Tirant—. Traeu-me prestament d’ací.

Los dos lo prengueren en braços e tragueren-lo de l’ort e tancaren la porta. E portaren-lo prop de la sua posada: posaren-lo dejús un porxe que y havia.

–Yo sent dolor que jamés sentí —dix Tirant—, que de tantes veguades que so stat nafrat en punt de morir, jamés lo meu cors agué sentiment de tan mortal dolor. Metges hauria mester que no u sentís l’emperador.

–Senyor —dix Ypòlit—, ¿voleu que us done un bon consell? La malaltia vostra no és tal que celar-se pugua, majorment per la murmuració que en lo palau és. Cavalcau, senyor, si fer-ho podeu, e aneu als palaus de Belstar, hon teniu los vostres cavalls, e posarem fama com lo cavall vos és caygut e à-us rompuda la cama.

Respòs lo vezcomte:

–Certament, cosín jermà, senyor, Ypòlit diu molt bé. E per ço yo loaria que axí·s degués fer, altrament, tostemps vendria en notícia de l’emperador. Car forçat és que de amor no spera hom de sa senyoria altre bé sinó trebaills, congoxes e dolors; e a un plaer, cent dolors ne aconsegueix hom. Per què yo loaria que, aprés que siau guarit e aguéssem complits nostres vots que fets avem, tornàssem en nostra terra. E açò us hauria yo en molta gràcia.

–Senyor vezcomte —dix Tirant—, dexem star axò. Car, ¿qui és aquell qui tan altament haja encativat son cor que·l pugua desligar de la presó en què stà? No és cars, a present, de parlar de tals afers, mas tu, Ypòlit, secretament fes portar les bèsties ací, e l’aquanea, que vaja més pla.

Tornem a la princessa. Plaerdemavida stigué tant en lo terrat fins que veu que se’n portaven a Tirant. Entrà-ssen dins la cambra hon era la princessa ab la duquessa e totes les donzelles. La emperadriu stava admirada per una rata haver tanta de remor com en aquell palau havia, e asigué’s en lo lit e dix:

–¿Voleu fer bé, donzelles? Puix lo palau és asosegat, tornem a dormir.

La princessa cridà a Plaerdemavida e dix-li a la orella Tirant hon era.

–Ja senyora, ha fet son camí —dix Plaerdemavida— ab molta dolor que se’n va.

Mas no li gosà dir com tenia la cama rompuda ni del que dit havia. Fon molt contenta com no l’havien vist ni trobat. La emperadriu se fon levada e totes staven en camisa per anar a son apartament. Dix la Viuda Reposada a la emperadriu:

–Bo seria, senyora, que fésseu anar a vostra filla a dormir ab vostra altesa per ço que, si la rata tornava, que no·l spantàs més fort que no ha.

Respòs la emperadriu:

–Bé diu la Viuda. Vine, ma filla, que millor dormiràs prop de mi que a soles.

–No, senyora, vaja-se’n la exceŀlència vostra que la duquessa e yo dormirem, e no vullau aver mala nit per mi.

Parlà la Viuda e dix:

–Sens enpediment negú, trobant-me yo en avançada edat, caminant per lo miserable pla, tinch lo foch ensés de la romana sanch. Yo, primera de totes, ab mon enginy pensí en la mia fantasia apartar tal occasió, crexent lo meu desig en poder haver aquella rata, e ella fugí ab peu torbat de les maleÿtes cambres mies.

Dix la emperadriu:

–Anem, que yo·m refrede ací.

–Senyora, puix tant me forçau —dix la princessa—, anau, que prestament yo y seré.

La emperadriu se n’anà, manant-li que prestament hi anàs. La princessa se girà a la Viuda e, ab irada veu, li feu principi ab paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCXXXV

REPRENCIÓ QUE FA LA PRINCESA A LA VIUDA REPOSADA

–Ara conech la granea de vostra culpa. Rompré la mia camisa ab dolorida veu per ço com me parau tants laços, los uns ab supèrbia, los altres ab vanaglòria, e ab falsa parleria usau ves mi. ¿Qui dret vos ha donat diguésseu a la senyora ma mare que anàs a dormir ab ella? ¡Levar-me mon delit per dar-me dolor e mala nit! Vós, segons veig, no feu fonament de virtut, sinó de enveja e de malícia. E per ço és scrit que neguna dona no pot ésser dita sàvia qui no tingua honesta la lengua, e més avant, en les obres que fa, se pot veure si són conformes ab les paraules. E la fama és senyal de la bondat de la persona. E lo vostre poder no és tal que vullau senyorejar als qui són liberts, car tal senyoria no us seria jamés atorgada com de açò tinguam manifesta experiència. Segons reciten les històries antigues dels romans, com un fill de un sanador de Roma, qui era molt desijós de senyorejar en casa de un príncep, posà si mateix a perills de batailles tan sovint que fon destroÿt, perquè volia parlar e senyorejar, e per ço lo dit príncep, per ço que los altres prenguessen exemple de açò, que no tinguessen tal atreviment en casa d’altri, feu-lo matar axí presumtuós.

No tardà la Viuda Reposada en fer principi a tal resposta.

CAPÍTOL CCXXXVI

RESPOSTA QUE FA LA VIUDA REPOSADA A LA PRINCESSA, DE LA REPRENCIÓ QUE FETA LI HAVIA, RECITANT-LI LO DE<S>¹⁴³ASTRE QUE ERA CONTENGUT A TIRANT

–Si·m dolch de aquella cosa que ma dolor augmenta, és perquè yo de totes parts me veig constreta e forçada de sostenir molt afany, dolor e pensament, per amor de la altesa vostra. E les mies obres stan en fet e no en paraules, que per manifesta experiència se poden mostrar, no en tacanyeries ni en desonestat, ni menys en alcavoteries, axí com moltes altres fan. La mia fama molt clara és. Mas, ¿voleu saber les mies <obres>¹⁴⁴ quines són ni de què tracten?

Elles són totes fundades en fe, sperança e caritat, en humilitat e paciència, en honestat e bona doctrina, en almoynes, en contrictió e penitència. Foragite de mi supèrbia, vanaglòria, enveja, ira, hoy e mala voluntat, luxúria e tots vicis e peccats, e per ço tal fruyt com aquest és a mi més dolç que sucre. E per ço, exceŀlentíssima senyora, no deveu pendre enuig de mi si tinch un poch los hulls uberts e si tinch sentiment del que dech ni toca a la honor vostra, qui m’és pus cara que la mia ànima, car sé que·m daríeu culpa, de grat, si dar-la’m podíeu. E lo defalt que yo us he fet, yo·l vos diré: perquè us he amada e honrada més que vós no volíeu, e açò és causa del defalt. E per aquesta rahó viuré dolorosa tota ma vida, no gustant què són bons dies ni menys bones festes, per ço com tots los dies me seran de Passió. E no vullau que pensen aquestes donzelles, ni menys la altesa vostra, que yo sia cresol de carnicer, que faça lum a altri e que creme a mi mateixa. ¿E pensau vós, senyora, que yo no haja pietat de Tirant, e no l’haja vist acalar-se ab la corda, la qual s’és rompuda, e ha donat tan gran colp que pens que les cames e les costelles en lo cors rompudes deuen ésser?

E pres-se molt ferament a plorar e lançà’s per terra, tirant-se los cabells del cap, dient:

–¡Mort és lo millor dels cavallers!

La princessa, hoint dir semblants paraules, dix tres veguades:

–¡Jhesús, Jhesús!

E caygué de la altra part, smortida. E tant alt dix lo nom de Jhesús que la emperadriu, que stava en la sua cambra e gitada en lo lit que dormia, ho sentí. Levà’s cuytadament e, ab cuytats passos, anà a la cambra de sa filla e trobà-la smortida, que a mal ni a bé no la podien retornar. Lo emperador s’i agué a levar, e tots los metges venir, hi encara la princessa no era tornada en son recort, que tres hores stigué sens recordar-se. E lo emperador demanà per quina causa sa filla era venguda en aquell punt. Digueren-li:

–Senyor, ha tornada a veure una altra rata molt petita, e axí com tenia la fantasia en la rata que·n lo lit havia sentida, e ara ha vista aquesta e ha presa gran alteració.

–¡O, vell emperador, trist e amarch! ¿Hi en los meus darrers dies tanta dolor tenia de sentir? ¡O, mort cruel! ¿Hi què speres e com no vens prest a mi, qui·t desige?

E dient açò, ell perdé lo sentiment e caygué smortit en lo punt de sa filla. Lo dol e lo crit fon tan gran per tot lo palau que era cosa de gran admiració de veure e de hoir lo plant que les gents fehien, e fon molt major que lo primer.

Tirant, qui stava davall lo porche sperant les bèsties quant les hi portarien, sentí tan grans crits, que paria que lo cel ne degués venir, desempachà de cavalcar ab molta dolor e passió que passava, e la pena li augmentà duptant-se que no fos en dan de la princessa. Ypòlit pres una forradura de marts gebelins e enbolicà-la-y entorn de la cama perquè fredor no y entràs. E axí, en la millor manera que pogueren, anaren fins al portal de la ciutat. E les guardes conegueren a Tirant e demanaren-li a tal hora hon anava. E ell respòs que anava a Bellstar, als seus cavalls, per veure com staven per ço com la sua partida devia ésser molt presta per anar al camp. Les portes li foren prestament ubertes e Tirant feu son camí. Com agueren cavalcada mija legua, dix Tirant:

—Gran dupte tinch que a la senyora princessa no haja seguit algun dan que lo emperador li haja fet per causa mia. Vull-hi tornar per ajudar-li, si necessari ho haurà.

Diu lo vezcomte:

–¡Per ma fe, vós stau en gentil punt —dix— per ajudar-li!

–¡Senyor vezcomte —dix Tirant— si ja no·m sent mal negú! Car vós sabeu que lo major mal fa cessar lo menor. E per ço yo us clam merçé que tornem a la ciutat si en res li porem valer.

–Vós haveu perdut lo seny o sou del tot tornat foll —dix lo vezcomte—.

Ell no·s pot tenir e vol tornar a la ciutat, per ço que lo emperador e tots los altres hajen a conéixer e a sentir lo vostre defalt. Haurem prou a fer en dissimular-ho a la gent, per ço que culpa ni càrrech no hajau. E siau cert que, si de ací vos ne tornau, de mort o alesiat no podeu ésser delliure.

–Posat cars que tot axò sia, que vós dieu, ¿no és rahó —dix Tirant— que yo, qui ha fet lo mal, que·n porte la pena? E la mia mort hauré per bé spletada, puix per tan virtuosa senyora yo muyra.

–¡No m’ajut Déu —dix lo vezcomte— si vós hi tornau, encara que yo y sabés posar força! ¡E com! ¿No y és lo duch, si res sent que sia en dan ho en desonor de la princessa, que ell no li ajude? ¡Ara podeu veure a què venen les tristes amors! Anem, si voleu, e no stigam pus ací, car tant com més stam ni detenim temps, és més dan per a vós.

–Ara feu-me una gràcia —dix Tirant— puix no·m voleu deixar tornar, que vós que y aneu. E si és negú qui dan li vulla fer ho agués temptat de fer-li’n, que muyren tots e no sia pres negú a mercé.

Tant lo preguà Tirant al vezcomte <que>¹⁴⁵ fon forçat de tornar a la ciutat; e, al girar, dix baix, que Tirant no u hohí, mas Ypòlit ho entés:

–¡Per mon Déu! No serà veritat que yo haja cura de dona ni de donzella que·n lo món sia, sinó solament en fer venir los metges.

Tirant se n’anà ab Ypòlit.

Com lo vezcomte fon al portal de la ciutat, les guardes no·l volien deixar entrar fins a tant que dix com lo capità era caygut ab lo cavall e venia cuytadament per los metges. E per causa de açò lo deixaren entrar. E no·ls pogué haver tant prest com volguera, per ço com tots eren ab lo emperador e ab sa filla. Com ells agueren dat recapte a l’emperador, portaren-se’n totes les coses necessàries per al cars de Tirant. E no u gosaren dir a l’emperador que lo seu capità stava mal. Però lo vezcomte feu tot son poder de veure a la princessa per ço que pogués recitar a Tirant la sua disposició.

Com ella fon tornada en son recort, a l’obrir dels hulls que feu, sí dix:

–¿És mort aquell qui té la mia ànima cativa? Digau-m’o prest, yo us clam mercé, car si mort és, ab ell vull morir.

La emperadriu, qui stava torbada de la gran congoixa que tenia de sa filla —e de los seus hulls qui contínuament destiŀlaven vives làgrimes— no pogué compendre lo que havia dit sa filla e demanà què havia dit.

La duquessa, que la tenia en les sues faldes e abraçada, respòs a la emperadriu:

–Senyora, la princessa diu que si an morta la rata.

Tornà a dir la princessa, ab los hulls tancats:

–No dich yo axò, mas si és mort aquell en qui yo tinch tota la mia sperança.

Respòs la duquessa ab alta veu:

–No és morta, que jamés l’an poguda haver.

E girà’s envers la emperadriu e dix:

–Ella vaneja. Aquesta malaltia és de tal natura que los pus savis fa tornar folls, que no saben què·s dien.

Ella retornà en sa primera sanitat e dos metges anaren ab lo vezcomte e ab lo duch. Com la princessa ho sabé, fon posada en gran agonia e, lamentant-se, dix:

–¡O, mon senyor Tirant, pare de cavalleria! ¡Ara és caygut lo linatge de Roca Salada e la casa de Bretanya ha molt perdut! ¡Mort sou vós, mort! Car qui cau de tan gran altura com vós sou caygut, no se pot sperar longua vida posseir. ¿Per què lo mal e lo dan no venia sobre mi, qui·n so stada causa, e vós fósseu delliure de aquests perills?

La duquessa stava molt atribulada, axí del mal de la pr<i>ncessa com del dan de Tirant. No volgué més dir per dupte de les donzelles, qui staven prop. Los metges partiren prestament sens dar-ne sentiment algú a l’emperador, perquè no prengués alguna alteració, car la sua complexió era de home molt delicat.

Com los metges foren aplegats ab Tirant, trobaren-lo en un lit, ab gran dolor que sostenia. Miraren-li la cama e trobaren-la tota rompuda, e los ossos qui exien alt sobre lo cuyro. E al menejar que·l fahien. Tirant se esmortí tres voltes, e cascuna veguada ab ayguaròs lo havien de tornar. Los metges feren la primera guarda lo mils que pogueren e digueren-li que per cosa en lo món no·s mogués del lit, per tan cara com tenia la vida. E ells se’n tornaren. Lo emperador los demanà d’on venien ni hon eren anats que al seu dinar no·ls havia vists.

Respòs lo hu e dix:

–Senyor, nosaltres som anats a Bellstar per dar remey al vostre capità del mal que té.

Dix lo emperador:

–¿E quin és lo seu mal?

–Senyor —dix lo metge— segons ell diu, gran matí s’era partit de esta ciutat per anar hon té los seus cavalls perquè los servidors seus prestament fossen en punt al dia asignat, ço és, lo dilluns, de matí tothom fos prest per partir. Cavalcava un cavall cicilià e, ab lo delit que tenia, anant saltant per lo camí, és caygut en una gran céquia e ha’s fet en la cama un poch de mal.

–¡Ha, sancta Maria val! —dix lo emperador—. ¡E no li fallen mals ni treballs a Tirant! E de continent yo y vull anar a veure, fent-li conéixer que lo viure virtuosament és vida e lo viciós viure és mort, e la glòria de tal honor ab tal vida, qui la té a si unida, no la deu deixar sinó per augment de major virtut.

Los metges, vehent la voluntat de l’emperador, que y volia anar, detingueren-lo que no y anàs fins a l’endemà, que seria bé reforçat. Lo emperador, puix veu que los metges no lo y consellaven, delliberà de restar e passà a la cambra de la princessa, e demanà-li de son mal e recità-li lo de Tirant. Quanta dolor tenia la princessa dins lo seu cor Sinó que no la gosava manifestar per temor de son pare. E lo seu li paria que no fos res com pensava en la trista e desastrada fortuna que en la persona de Tirant s’era seguida.

Lo emperador stigué ab sa filla fins que fon hora de sopar. E lo endemà, sabent que los metges anaven a Tirant —e veu-los de una finestra passar—, trasmés-los a dir que s’esperassen un poch. Ell cavalcà e an<à>¹⁴⁶ ab ells, e veu la segona cura. E segons la disposició que veu, prestament presumí com de gran temps Tirant no seria dispost per anar al camp. Com lo hagueren acabat de curar, lo emperador feu principi ab un tal parlar.

CAPÍTOL CCXXXVII

CONORT QUE FA LO EMPERADOR A TIRANT

–No és negú qui en aquesta present vida se’n dega agreujar de les co<s>es¹⁴⁷ que per la divina saviesa són ordenades ni permeses, majorment com fortuna les administra, car humana discreció no basta resestir als cassos inprevists, e pertany-se dels hòmens virtuosos haver paciència en llurs adversitats, que allí són coneguts. Però yo bé conech que açò són peccats meus que ha administrats la fortuna, car la causa del vostre mal dona augment e glòria als turchs per dar compliment a la mia destructió. Mas la sperança que yo tenia de veure-us partit per al camp, per los molts turchs qui ara de nou són entrats en lo meu imperi, me requir he·m dona novella força, que axí vel e despoderat com so de entrar en batailla, tant, que so vengut en poch spay a la fi de mos trists pensaments. Demesiada cosa seria recitar tota la mia dolor ab los duptosos pensaments, car en aquella hora que·m fon manifest vostre mal, fuy cert de la mia gran desaventura, com tota la sperança mia stava en la gran cavalleria vostra, mirant ab los hulls de la pensa que ab la virtut e força del vostre valerós braç, ab ànimo viril, a taill d’espasa fora scampada la sanch de aquells cruels enemichs meus e de la sancta fe cathòlica. E ara, com veuran la absència vostra, no havent temor de negú, se occuparan tot lo meu imperi e incriminaran largament la mia honor e fama, e les mans seran semblants a la lengua. E lo major desig que tinch en aquest món és la vostra salut car, sens aquella, en lo meu imperi libertat pot ésser atesa. Per què us prech, capità virtuós, que si amau la vostra vida ni la mia, que us vullau confortar e, ab lo ànimo sforçat que teniu de virtuós cavaller, vullau pendre ab paciència lo mal, car yo confie de la divina misericòrdia que haurà pietat de vós e del seu poble crestià, qui stà molt affligit per los infels, lo qual és impossible que pugua ésser tret de captivitat sinó per mijà de la virtut vostra. E no us vullau més plànyer sobre cars irreparable.

Tirant, per la grandíssima dolor que sentia, ab fatiga gran podia parlar e, esforçant natura tant com li fon possible, ab baixa e rogallosa veu feu principi a semblant resposta.

CAPÍTOL CCXXXVIII

RESPOSTA QUE FA TIRANT A L’EMPERADOR

–¡O, més que altre atribulat! Veig-me enbolicat en molta dolor e so atés al terme de la mia desaventurada fi. E lo qui més me fa dolre és com veig la trista de vostra majestat, en molta dolor posada, per lo novell cars que seguit m’és. E fallint-me la sperança, so desijós de presta mort.

Acompanyat de molts sospirs, lançà’s prop la sua boca, no podent-li dir la strema pena que fins en aquella hora soffert havia. E dix:

–Mon senyor, la mia spasa e capitania no fretura molt. Encara que yo present no y sia, cavallers virtuosos, ab ànimo sforçat teniu en lo vostre imperi qui basten al present dar rahó als enemichs. Emperò a mi par que és justa cosa que de tan sforçada demanda que la altesa vostra me fa, que yo dech anar al camp. Senyor, lo dia assignat yo seré prest per partir.

Com lo emperador lo veu axí parlar, restà molt content. Partí’s d’ell e tornà-sse’n a la ciutat. Com la emperadriu lo veu, dix-li:

–Senyor, sí Déu vos deixe viure longuament en aquest món he us done parahís en l’altre com de aquesta vida passareu, digau-nos la veritat del nostre capità com stà, si tem mort o la sua vida en què stà.

Lo emperador, en presència de la princessa e de les donzelles, dix a l’emperadriu:

–Senyora, yo pens que ell no tem perill de mort, mas sens dupte ell stà malament adobat, car los ossos de la cama e los molls que dins té, tots li parien damunt lo cuyro, que gran compassió era de veure-u. Però ell diu que diluns ell serà prest per partir.

–¡Sancta Maria val! —dix la princessa—. ¿E què és lo que la majestat vostra vol fer? Lo home qui stà ab tant de mal, posat en l’article de la mort, ¿voleu que vaja al camp e com serà en lo camí feneixca los seus darrers dies? ¿Quina ajuda tal hom com aquest porà fer a la gent d’armes? ¿Voleu posar en perill la sua persona e tot lo vostre stat? No, senyor, que tals batailles no·s fan axí. Car millor és d’ell la vida que la mort, car essent viu tots los enemichs lo temorejaran e, essent mort, no tindran temor de res. E si és guast de sa persona, no li qual sinó que·s pose en religió. E yo crech, si lo preu li és honor hi ell ho porà fer, vostra majestat serà ben satisfet e no y planyerà treball ni duptarà perill de sa persona, car si la altesa vostra fa lo contrari, mostrareu ésser mal príncep, cruel e sens neguna pietat.

L’emperador passà a la cambra del consell, que l’esperaven per veure què farien, e foren tots de acort, segons lo que ell havia vist de Tirant, que no·l moguessen de allí hon stava.

Com lo emperador fon partit de Bellstar, hon Tirant era, de continent manà Tirant que li fessen una caixa molt segura hon ell pogués anar. Venint lo diumenge en la nit, no sabent-ho negú sinó Ypòlit, qui de tot tenia lo càrrech, com lo duch e tots los altres se’n foren tornats a la ciutat, Tirant tramés lo vezcomte e lo senyor de Agramunt perquè no l’empedissen en res e que·s posassen en orde per partir. E ells no pensaren gens que Tirant fes tan gran follia de partir-se de allí. E Tirant donà molts diners a l’un metge perquè se n’anàs ab ell, e l’altre metge no y volgué consentir que·s mogués ni li volgué prometre de anar-se’n ab ell. E venguda la hora de mijanit, Tirant se feu posar en la caixa e, en unes andes a coll de hòmens, ell partí e feu la via del camp devers la ciutat de Sant Jordi. E al partir manà que enparamentassen les sales de draps de raç e que diguessen, als qui vendrien de la ciutat, com en la nit no havia dormit e que en aquella hora reposava. Los uns se’n tornaren, los altres staven sperant que·s despertàs. Com fon hora de migdia, lo duch de Macedònia, qui era tan acostat parent seu, ab lo vezcomte en aquell grau mateix, volgueren entrar, car deÿen que home nafrat no podia tant dormir. E mesclant-hi força, entraren dins e saberen com era partit. Cavalcaren cuytadament e seguiren-lo. E trameteren a dir a l’emperador com lo seu capità havia fet son manament, maleÿnt a l’emperador e a tota sa natura. Com lo emperador ho sabé, dix:

–¡Per mon Déu verdader, ell ateny bé lo que promet!

Com lo duch e lo vezcomte l’agueren atés e saberen que s’era smortit V vegades en lo camí, reprengueren molt al metge e a Ypòlit, dient que no l’amaven gens.

–¡E tu, Ypòlit, qui est del nostre linatge de la casa de Roca Salada e del parentat de Bretanya, dexar partir lo nostre mestre e senyor! E lo dia que ell finirà sos dies tots serem perduts e de nosaltres no serà feta menció neguna, per què tu est digne de gran reprenció. E si no fos per temor de Déu e vergonya del món, ab aquesta spasa yo faria pijor de tu que no feu Cahim de Abel. ¡O, desaventurat de cavaller, sens pietat e misericòrdia! ¡Fuig davant mi, sinó, per zel de ma honor prestament ne portaries pena!

E fon-se girat aprés devers lo metge e, ab irada veu, feu principi a una tal reprenció e castich.

CAPÍTOL CCXXXIX

COM LO REY MATÀ LO METGE E PLAERDEMAVIDA SE N’ANÀ DE LA CORT

–La virtut de paciència és falida en mi, com pens en lo gran atrev<i>ment que ha tengut aquest indiscret metge, qui ha volgut posar en perill de apaguar la llum del linatge de Rocha Salada. E per causa de açò s’és encesa en mi ira, supèrbia, tristícia, fúria e dolor, qui serà causa de castigar un cars tan inreparable, digne per a sempre de recordació per als altres e càstich per aquest.

E ab furor strema anà lo duch ab l’espasa alta devers lo metge, lo qual, per restaurar la miserable vida, volgué fogir e valgué-li poch, car, aconseguint-lo ab l’espasa, li donà tan fer colp per mig del cap que lo y partí en dues parts fins als muscles e sortí-li lo cervell.

Com l’emperador sabé tal nova de la mort de tan singular metge, cavalcà prestament e anà hon era Tirant. E trobà’l dins una ermita, que lo duch l’avia fet posar, que·s nomenava la Ermita religiosa, e alí fon molt ben servit de tot lo que mester havia. Com lo emperador veu a Tirant en tal punt estar, pres-li’n molt gran compassió e feu venir allí tots los seus metges, e volgué veure la cama en quina disposició stava. Los metges la trobaren molt agreujada e feren-li relació, segons lo que vist havien, que si una legua més avant fos anat, que s’i fora posat foch e, de mort o la cama levada, no·s podia scusar.

Tots los majors barons de l’imperi foren venguts per veure a Tirant. Lo emperador tingué alí son consell e deliberaren, puix Tirant no podia anar, que tots aquells qui sou havien pres que l’endemà deguessen partir. Dix Tirant:

–Senyor, a mi dona de parer que la magestat vostra donàs sou de dos mesos a tota la gent, per bé que no sia conplit car tenen de servir un mes e mig, e tota la gent se alegrarà e faran de millor cor sa guerra.

L’emperador respòs que u faria fer de continent, e dix:

–En aquesta nit he rebudes letres del nostre camp, del marqués de Senct Jordi, avisant-me com és venguda infinida morisma, que la terra no·ls pot comportar, que forçadament són aguts de anar en lo regne de Líbia per a conquistar-lo, qui afronta ab lo meu imperi, per sperar que les treves passades sien. E açò han fet per causa com tenim en nostra presó lo Gran Caramany e lo rey de la sobirana Índia. Ací·s diu que és vengut lo rey de Gerusalem, qui és cosín germà del Gran Caramany, e porta ab si la muller e los fills, e ben LX M combatens, los quals són de la terra de Enedast, qui és una província que és molt fèrtil e abundosa. De continent que naix algun infant mascle, lo manifesten a la senyoria, e aquel fan criar ab gran diligència. Com és de edat de X anys, li mostren de cavalcar e de jugar d’esgrima. Com sab bé de açò, posen-lo ab hun ferrer perquè los braços li tornen asits e forts e sàpien colpejar en les armes com mester ho han. Aprés los fan amostrar de luytar e de tirar lança e tota cosa que bona sia per a armes. E lo derrer ofici que·ls mostren és carnicers, perquè s’avehen a esquarterar la carn e no hajen temor de menejar la sanch. E ab tal ofici tornen cruels e, com són en les armes e poden pendre los crestians, que·ls squarteren e no·ls tinguen neguna pietat de la carn ni de la sanch. E fan-los-ne beure dos vegades l’any de sanch de bou o de moltó. Aquests tals són los més singulars e pus valentíssims hòmens que en tota la pagania sien, que més valen deu de aquests que XL d’altres. Ací és vengut lo rey de la menor Índia, e diu-se que és germà de aquest pres de la sobirana Índia, és home molt rich e porta ab si XLV mília combatents. És-hi vengut hun altre rey que·s fa nomenar Menador, ab XXXVII mília combatens. E lo rey Domàs hi és vengut ab LV mília, hi lo rey Veruntamen hi és vengut ab XXXXII mília. E molts altres en companyia de aquest y són venguts.

Respòs Tirant:

–Lexau-los senyor venir, que yo tinch tal sperança en la divina clemència de nostre Senyor y en la sua sacratíssima Mare, senyora nostra, que ab l’ajuda de tans singulars cavallers com la magestat vostra té, que si ells eren deu vegades més que no són, que d’ells serem vencedors.

Complit lo parlament, l’emperador comanà a Déu a Tirant. Manà als metges no·s partissen d’ell ni·l dexassen partir de allí.

La princessa estava molt enujada del mal de Tirant. Venint lo dilluns, tota la gent d’armes fon presta per partir. Lo emperador e totes les dames staven mirant los duchs e senyors qui partien. Lo duch de Pera e lo duch de Macedònia tenien càrrech de tota la gent de capitanejar aquella.

Com foren aplegats al camp per jornades, lo marqués de Sanct Jordi e tots los altres foren molt aconsolats de la lur venguda. E del dia que ells aplegaren fins al dia que les treves finaven, havia de passar prop de hun mes.

Tirant stigué en la hermita fins a tant que los metges li donaren licència que entràs dins la ciutat, e fon-li plasent a Tirant, com era restat allí, puix no era pogut anar ab los altres. E no restà ab ell sinó lo senyor d’Agramunt, qui jamés lo volgué deixar, car deÿa que ell no era partit de sa terra per altra cosa sinó per amor d’ell e que en la sua malaltia no·l deixaria. Ypòlit restà en sa companyia, e Ypòlit anava cascun dia a la ciutat per les coses necessàries e, molt més, per portar noves a Tirant de la princessa, en la qual ell tenia molt gran sperança. E com lo volien fer menjar o altres coses que los metges volien que fes, puix lo y diguessen de part de la princessa, ell ho feÿa de continent.

Com aquest cars de Tirant se fon seguit, la princessa molt sovint reprenia a Plaerdemavida del que fet havia, volent-la posar dins una cambra molt scura per dar-li allí penitència, sinó que ell defenie’s ab moltes paraules bones e, altres voltes, ab burles e ab jochs axí la passava, dient:

–Si vostre pare ho sap, ¿què dirà? ¿E sabeu yo què li diré? Que vós m’o consellàs e que Tirant se n’ha portat la despulla de la vostra verginitat. Vostre pare vol que yo sia vostra madrastra, y, com ho seré, yo us asegur que us castigaré que altra vegada, com aquell valerós de Tirant y vendrà, vós no cridareu axí com fes, ans stareu segura e no us moureu.

La princessa s’enfelloní e dix-li que callàs, en tota mala ventura.

–Puix, senyora, en tan mal so m’o dieu, yo·m vull partir de vostra altesa e no vull més servir-vos, ans me’n tornaré a casa del comte, mon pare.

Isqué’s prestament de la cambra e pres totes les sues robes e joyes, e comanà-u a la viuda de Montsant, qui en la cort era. Cavalcà en una aquanea, en companyia de V scuders; partí del palau sens dir res a negú. Cavalcà devers aquella part hon Tirant era.

Com la princessa sabé que Plaerdemavida se n’era anada, fon posada en mortal congoxa per fer-la tornar, e tramés molta gent per moltes parts, perquè la tornassen per força o per grat.

E ella, per camins apartats, cavalcà fins que fon en la hermita hon Tirant stava. E com ell la veu, no sentí de la terça part del mal que tenia. Com Plaerdemavida li fon prop, que·l veu ab la color tan alterada, los seus ulls no·s pogueren tenir que no destilasen vives làgrimes e, ab dèbil veu e gest piadós, feu tal principi.

CAPÍTOL CCXL

COM PLAERDEMAVIDA DEMANÀ PERDÓ A TIRANT

–¡O, més que altra atribulada! Contínua tristícia combat lo meu cor com pens en lo dan de la vostra virtuosa persona. E ab strema vergonya so venguda davant la senyoria vostra per yo ésser stada ocasió de tant de de mal que·s sia seguit en lo millor cavaller qui en lo món tot trobar-se poria. Mas, per la molta amor que no ignorau que us porte, desijosa de servir-vos, m’a donat atreviment de venir-vos davant, com pens que sou lo més benaventurat cavaller que jamés nasqués, trobant-se en la senyoria vostra tostemps misericòrdia, axí als amichs com als enemichs, car per totes les corts dels grans senyors és feta memòria de la vostra grandíssima virtut. E yo, més trista que altra, ab lo meu sperit nafrat per la strema pena que us veÿa passar, prench a vós sol per testimoni quant he pogut fer per ésser sana de tal mal. Temptava resestir a les paraules de la Viuda Reposada, e aureu a impossible que una donzella ho pogués haver sofert. Però al fi, vençuda, m’és forçat ab temerosa veu demanar-vos mercé, car vós teniu poder de dar-me mort o de conservar-me la vida, com yo sia stada causadora del vostre mal, axí com ho ha permés la despiadada fortuna. Per què, demane molta gràcia a la senyoria vostra que·m vulla perdonar.

E hun sospir que dels retrets del cor de Tirant spirant partia, fon principi a semblants paraules:

–Donzella virtuosa, no teniu causa neguna de demanar-me perdó, car culpa en res no teniu. E possat cars vós la tinguésseu, no una, mas mil voltes vos perdonaria, atenent la molta volentat que tostemps vos he coneguda. E pregau a Déu que yo·m leve del lit, car més part teniu en mos béns y en la mia persona que totes les dones e donzelles del món. E de açò no us ne diré més, per lo gran desig que tinch de saber de aquella sereníssima princessa què ha fet en ma absència. Bé pens que amor haurà desmenuït en sa altesa e no volrà més veure’m ni permetrà que jamés li vinga davant. Aquesta és la major dolor que en aquest món puch sentir. E pensau que aquest mal que tinch no és res per a mi, car moltes altres voltes so stat nafrat e en punt de retre l’esperit; emperò aquest és lo que de tots punts me leva lo saber. E la causa de ma strema dolor és la descontentació que de mi té ma senyora. E açò és lo que a mi fa dolre. Per què us prech, donzella, si mon bé desijau, vos plàcia voler-me dir tot lo que és de bé o de mal, e no·m façau més star en pena.

Plaerdemavida, ab gest e cara afable li dix que era molt contenta de fer-li aquell servir e, a baixa veu, feu principi a hun tal parlar.

CAPÍTOL CCXLI

COM PLAERDEMAVIDA RECITÀ A TIRANT TOT LO QUE S’ERA SEGUIT APRÉS DE LA SUA CAYGUDA

–Enujada l’adversa e iniqua fortuna del vostre bé e delit, aprés la vostra partida, ab multiplicades veus, foren los crits e tumult en lo palau, que fon forçat al vell emperador levar-se del lit; e ab furor inestimable, ab l’espasa en la mà volgué cercar totes les cambres, e deixant-se dir que, ara fos rata o home, de matar-ho sens mercé neguna. E ja la emperadriu, enujada de tant vetlar, tornà-se’n en la sua cambra per dormir. Com tota la gent d’armes de la guarda fos ja asosegada, vengué la enamorada Viuda davant la princessa, ab la pròpia passió e maldat que portava, la qual és parenta de la vella bruxa que no fa mal sinó a qui li fa bé —e, atenent a les coses que la mercé vostra li a fetes y donades, altrament se deguera éser regida que no ha fet—, e ab cara de fengida pietat li dix: «Senyora, yo he vist devallar a Tirant per una corda e al mig loch se rompé, e és caygut de tan alt que tot lo cors s’a romput.» E pres-se a cridar grans crits. Com la princessa hoý tal novitat, no pogué altra cosa dir sinó: «¡Jhesús, Jhesús!» tres voltes. E prestament li fallí l’esperit, que no sé hon se n’anà ni per quins afers, que passades tres hores stigué sens recort. E tots los metges foren venguts, que no la podien retornar. E en aquell cars pensà perdre tots los béns que natura atorgats li havia, e encara los de fortuna. E fon major lo tumult e los crits en lo palau de la segona congoxa que de la primera.

Aprés li recità totes les rahons que entre ella e la princessa eren passades.

–E lo gran desig que tenia<,> senyor, de veure-us, no us poria recitar, perquè a sa honor no prejudique. E tem vergonya; altrament ella fora ací venguda. E tot son mal fitament stà compost de materials de sola sperança; e no sap compendre en si ne determenar, en la primera vista que de vós haurà, de mostrar-se dolre’s, o no, del vostre mal. E aquests dos contraris li combaten la sua pensa, car diu que si us mostra la cara afable tots dies hi volreu tornar, e, si fa lo contrari, que restareu malcontent de sa altesa.

No tardà Tirant en fer semblant resposta.

CAPÍTOL CCXLII

RESPOSTA FETA PER TIRANT A PLAERDEMAVIDA

–A l’home mortal, vida segura li és, si és defesa per la persona a què vol bé. E si ma senyora se leva lo poder de dar-me vida, despullant-se la pietat, mostrarà que vol fer sacrifici de mi. Pensau que temor de mort ni reverència de fama no arranquen los térmens de mon desig. Atorgue sforç que acabe de dir ma desaventura, pux yo la he causada. E si voluntat té de dar-me vida, no pot ésser lonch temps cruel contra mi. ¿Quin crim diu que yo he comés, sinó que he amat a ssa altesa? Per què la suplich que per lo mèrit no·m sia dada pena. E grandíssima seria la gràcia que la magestat sua me poria fer si sol d’ella podia haver una vista, car me dona de parer que en tal cars li passaria gran part de la fellonia que contra mi té injustament.

Respòs Plaerdemavida:

–Senyor, feu-me una gràcia: scriviu-li una letra; e yo faré tant ab ella que us faça resposta, e poreu sentir per mijà de aquella la última voluntat sua.

E stant en aquest parlament entraren per la cambra los hòmens que la princessa havia tramesos per cercar a Plaerdemavida; e com la veren, digueren-li tot lo que la princessa los havia manat.

Respòs Plaerdemavida:

–Digau a ma senyora que ella no·m pot forçar que yo la servescha per força, car a casa de mon pare me’n vull anar.

–Si yo us hagués trobada en altre loch —dix lo cavaller—, yo y mesclara força en fer-vos-hi tornar. Però yo pens bé que la senyoria del capità no serà content que la magestat de la senyora princessa sia deservida, mas, axí com és virtuós, husarà dels remeys que s’i pertanyen.

–No dupteu en res —dix Tirant—, que ma senyora serà en tot servida. E yo pregaré tant aquesta donzella que ella se n’yrà molt prest ab vosaltres.

Tirant se feu dar tinta e paper, e, ab la dolor gran que en la cama sentia no podia tan bé com volguera scriure; però, ab tot lo mal, en lo blanch paper pintà les següents enamorades paraules.

CAPÍTOL CCXLIII

LETRA TRAMESA PER TIRANT A LA PRINCESSA

«Si per temensa de ofendre la magestat vostra la mia mà fos stada impedida que tocat no agués en la perfecció de la vostra real persona, lo meu infinit desig en vós no·s reposara. Mas la mia mal avisada pensa no basta a conéxer que lo premi de perdó dega obtenir, sinó per mijà del vostre valerós acost deu ésser atribuït e a molta culpa mia. Però, ¿qui és aquell qui conegués les tantes singulars perfeccions que en vós tinch conegudes, que jamés en altra no coneguí de aquexa tanta glòria que·ls benaventurats més poseyr no poden? E per temor que de vostra exceŀlència no sia desamat, me porta doble pena, car altri no u pot sentir sinó yo. Car, perdent a la magestat vostra, pert la suma de tot mon bé, no tenint sperança de jamés cobrar. Aureu a pensar sou coneguda per persona que lo conpliment se troba. E lo grat demanar poria en aquella hora que, per lo mal meu, digués: Jesús, Jhesús , lo qual a mi tant ha plagut. Lo treball de açò és penssar quant vós valeu, car lo jorn que amor me feu vostre totes les mies forçes han seguit la voluntat vostra. La mia mà no·s canssaria per escriure a la rreal selcitut vostra, car par-me ab vós rahonar, puix acte de difamació a mi no repres<en>ta,¹⁴⁸ car fent lo contrari no poria ésser loat, pux tal execució la virtut ab si porta, mas paraules de mal stil haureu sguart. Lo plaer meu és no remetre res a la fortuna, enemigua de mon delit, tota volta crehent lo que per la altesa vostra manat me serà és lo millor. Negú no és stat creat que no haja errat.»

CAPÍTOL CCXLIIII

COM PLAERDEMAVIDA FON TORNADA A LA PRINCESSA

Com Plaerdemavida se fon partida de Tirant e la princessa sabé que ella venia, isqué-li corrent al cap de l’escala e dix-li:

–¡O, la mia cara germana! ¿Y qui us ha feta fellona que axí us aguésseu a partir de mi?

–¡Com, senyora! —dix Plaerdemavida—. La excelència vostra que m’avia oblidada, que no volíeu que us vingués davant.

E la princessa la pres per la mà e sposà-la dins una cambra, e girà’s devers aquells qui l’avien portada e regracià’ls lo molt treball que y havien mes. Com elles foren dins la cambra, la princessa de tals paraules feu principi:

–¿No saps tu, Plaerdemavida, qu·entre pare e fills ha moltes voltes divís, que corren algunes puntes de fellonia, y entre germans per semblant? E posat cars que entre tu e mi aguessen pasades algunes paraules, ja per axò no·t deus tu enfellonir contra mi, que tu saps bé yo t’ame sobre totes les donzelles del món e tots los meus secrets te són manifests com a la mia ànima.

–La magestat vostra bé u sap dir de bocha —dix Plaerdemavida—, mas les obres són males. Voleu creure a la Viuda Reposada les sues maldats, les quals per speriència avant se mostraran, e desfavoriu a mi y a totes les altres; y ella és stada causa de tot aquest mal. E yo he gran dupte que vostra altesa no perda molt més que no ha perdut e que no nogua a vós axí com ha nogut a mi. E recorda’m de aquella amarga nit que mon senyor Tirant se rompé la cama e vostra altesa havia perduda tota la natural conexença: totes les coses eren de plor mesclades de temerosa ànsia, mas la Viuda era sola qui s’alegrava. La selcitut vostra no fretura de virtuts, mas freturejau de paciència. Mala cosa és la noble e generosa cridar e, volentàriament, voler-se abrigar lo mantell de difamació.

–Ara —dix la princessa— dexem aquestes rahons e parlem de Tirant com stà e quant lo poré veure, car la contentació gran que tinch d’ell me fa pensar més que no volria. E certament ell me dona pena més cruel que mort per causa de son mal, car los perills que amor en si porta són tan strems que, ab tota veritat, mon sentiment no basta a saber-los compendre. Però yo sent en mi tal amor que jamés sentí. E puch ben dir que he aconseguit aquell dia que fon publicada aquella gentil ley que los pasats hordenaren, la qual era de més valer e fora stada vera si lo cars tan desaventurat no·s fos seguit en la persona de Tirant… Per què·t prech, la mia germana, tu·m vulles dir tot son ésser, ni si tem perill de mort, car si ell moria yo seria aquella que faria tan gran senyal en la mia persona, tant com en lo món duràs, que fos en recort de gents, que yo fora aŀlegada per exemple de fel enamorada. E açò no seria fet en amagat, mas en públich, a notícia de totes gents, perquè fos feta memòria de mi. E la major gràcia que la immensa bondat de nostre Senyor me poria fer seria que yo·l ves entrar per aquesta cambra ab tota sanitat de la sua virtuosa persona.

No tardà Plaerdemavida fer resposta en stil de semblants paraules.

CAPÍTOL CCXLV

RÈPLICA QUE FA PLAERDEMAVIDA A LA PRINCESSA

–Aquell Senyor qui té poder y és donador <de>¹⁴⁹ totes les gràcies li done salut e guarició presta, perquè la presència de la magestat vostra puga aconseguir e estar prop de vós, e de açò se tendria per lo més benaventurat cavaller que·n lo món se trobe. E si açò li és denegat, més li valria que conexença de la selcitut vostra aguda no agués. E absent de vós, tot recort que de vostres tants béns, que de la vostra gran singularitat, venir-li porien, lo fa plànyer e sospirar. E sou ben certa que negun altre no és merexedor posehyr tal premi com és lo de la vostra singularíssima persona. Vostres paraules en ell no obren, ans lo revés li·n seguex. No vull dir injúria a la magestat vostra, sinó que ab veritat puch dir que en amor no sou eguals. E no causa inpropietat com amor no guarda béns ni linatge, ni va ab limitat orde, ans ab diversos sguarts se fa més en uns que en altres e més poderós s’esguarda; però, senyora, en vostra altesa és una acostumada virtut. Tramet-vos aquesta letra lo virtuós Tirant.

La princessa la pres ab molt singular plaer e, com l’agué lesta, dix que resposta s’i merexia.

CAPÍTOL CCXLVI

RESPOSTA FETA PER LA PRINCESSA¹⁵⁰ A LA LETRA¹⁵¹ DE TIRANT

Encara la mia mà duptava pendre lo paper, lo qual creÿa, no ab maestria la ploma scrivint, ab paraules de amistat ni menysplaent<s>,¹⁵² ma letra mostrar malvolença a tes obres me obligue. Si de fe mon dir no fretura, hauràs a creure passions de noves maneres causades per tanta dolor, les quals tu m’as dades a sentir. E aquelles comportaré ab paciència tant com la vida m’acompanyarà, car tanta crueltat ensems ab tan strema amor yo pens jamés fos vista. Sol aquest pensament me força respondre a ta letra: si creus les tues mans lo darrer terme d’elles han usat de novel offici, e puix han agut delit e glòria, no deuen ésser dignes de perdó, per ço com s’eren despullades de tota pietat. E diverses vegades asagí, ab paraules de benignitat, pregar-te no volguesses robar lo premi de ma honestat. E si les mies paraules no·t movien a pietat, te devien induyr a merçé les mies làgrimes e la tristor de la mia cara. Mas tu, més cruel que leó famejant, no guardant dret ni envers, has donada tanta dolor a la tua princessa. ¡O, casta de ma ignocència! Tan honest morir no·m consentiren, ans portaren lo murmur de mes darreres paraules a les orelles de la Viuda Reposada e vench la emperadriu. Parlant no·m consentí vergonya, la qual sovint d’estrema amor és enemiga, però ab dolorosos suspirs manifestava lo cubert seny de mes paraules. E·n lo gran desorde de ma benvolença diguí, no sé com, Jhesús Jhesús, lansant-me sobre les faldes de la duquessa, la causa per a hon tenia ma vida avorrida. El qui erra pena mereix. E serà tal: que no ages cura de mi, que no la vull aver de tu.

E feta la resposta, donà-la a Ypòlit ab infinides recomandacions ensemps.

Com Ypòlit fon tornat a Tirant, donà-li la letra. E ell la rebé ab molt gran plaer e fon content de la letra, mas no del que lo peu de aquella contenia. E feu-se dar tinta e paper e, ab tot son mal, screví la letra del stil següent.

CAPÍTOL CCXLVII

RÈPLICA QUE TIRANT FA A LA PRINCESSA

«Atesa l’ora que totes les coses prenen repòs sinó yo sol, que fas la vetla pensant en aquella manera de vostra altesa, he oÿt aquell trist mot: no hajes cura de mi, car no la vull haver de tu. E sobrat per les contínues passions que amor a mi dona, la ploma he presa per squivar aquells dans que lo vostre ignorar ab si porten, crehent de tal manera usar vers mi que en oblit <meten>¹⁵³ los molts anys que·n vós amar he despesos. Mas, per la clara conexença que del valer de vostra altesa tinch, no ab menys voluntat que l’atényer de vostra vista, a Déu regraciaria, jatsia infinidament li reste obligat, per haver-me atorgat conéxer donzella que tant en lo món de perfeccions se mostra conplida, a fi que los pochs afeats qui lo meu voler no basten a compendre què té poder de tanta singularitat com vós, car bé veig que la bellea de vostra majestat no mereix sinó per mi ésser posseÿda. Si lo vostre entendre conexerà yo sia digne de resposta, sia tal. E que vischa o que fenescha prest ma vida, car no·m trobe dispost sinó en seguir tot ço que per vostra selcitut manat me serà.»

CAPÍTOL CCXLVIII

LO PRINCIPI DELS AMORS DE YPÒLIT E DE LA EMPERADRIU

<A>cabada¹⁵⁴ d’escriure la letra, Tirant la donà a Ypòlit e pregà’l la donàs a la princessa, present Plaerdemavida, e cobràs resposta, si fer podia. Ypòlit donà la letra axí com li era stat manat e la princessa la pres ab gran plaer. E per ço com en aquell cars la emperadriu venia per veure a sa filla, e ella no la pogué tan prest legir, però, com ella conegué que la emperadriu stava a rahons ab Ypòlit demanant-li del mal de Tirant e ell responent-li, la princessa se levà de lla hon seÿa y entrà-se’n en la cambra ab Plaerdemavida per legir la letra.

La emperadriu dix a Ypòlit, aprés moltes rahons que de la malaltia de Tirant tengudes havien: —La tua cara, Ypòlit, veig tota alterada, flaca e descolorida. E no sens causa, car la malaltia de un tan valentíssim cavaller com és Tirant, tota la sua parentela ne deuen star ab molta dolor; car sí·m fas yo, que molta dolor n’é passada e passe, car en la nit me desperte ab aquella pròpia passió com si·m fos marit, fill o germà o algun acostat parent. Aprés que·m so recordada y he pensat en son mal, torne’m de bon grat a dormir.

Prestament Ypòlit li respòs:

–Si yo stigués prop de alguna senyora, que·m trobàs en lo seu lit, per gran dormidora que fos no la leixaria tant reposar com vostra magestat fa. Però de vostra altesa no·n tinch admiració, perquè dormiu sola e negú no us diu res, ni voltejant no us fa cercar lo lit. É açò és lo qui causa, senyora, la flaquea e alteració de la mia cara, e no gens la malaltia de mon senyor Tirant. E cascun dia de bon cor, suplich a nostre Senyor que·m vulla levar aquests penssaments tan adolorits que la mia persona sosté. No té negun sentiment quina cosa és mal sinó sol aquells qui senten quina cossa és amor.

La emperadriu tingué presumció que Ypòlit devia amar e tota la tristor que la sua cara manifestava no devia altra cosa ésser sinó passió d’amor. E més, penssà que Plaerdemavida, que en presència de moltes ho deÿa, que amava a Ypòlit, que no fos aquell lo seu mal. E no·s tardà la emperadriu, ab stil de semblants paraules, interrogar a Ypòlit qui era la dama qui tal pena li feÿa passar sens haver-li merçé.

CAPÍTOL CCXLVIIII

COM LA EMPERADRIU DEMANÀ A YPÒLIT QUI LI FEŸA AQUELL MAL

–Sí Déu te dexe complir ton desig en aquest món y en l’altre paraýs haver, digues-me, ¿qui·t fa tants mals passar?

–La mia trista sort —dix Ypòlit—, qui·m fa desconéxer a Déu y a tots los sancts. E ací hon stich, no pensa la magestat vostra sia ma vida menys perillosa que la de Tirant.

–Si vols bé fer —dix la emperadriu—, no deus aver vergonya de dir la glòria de tos actes. Posat cars ho manifestes a mi, lo premi d’onor me farà tostemps callar.

–¿Qui és qui gose manifestar la sua dolor —dix Ypòlit— a una senyora de tan gran exceŀlència? ¿Què fall a vostra magestat sinó que portàs diadema de sancta, e per vós se cantàs Te Deum laudamus, e totes les sglésies fessen festa de XII liçons per ço com deveu ésser nomenada per lo món deessa de la terra?

–No és cors humà —dix la enperadriu— no degua scoltar, vulles sia de bé o de mal, lo que cascú vol dir, car franca libertat ha donada lo donador de totes coses. E quant és major en dignitat, tant deu scoltar ab més humilitat.

–Senyora —dix Ypòlit—, yo bé atorch lo que la altesa vostra diu si lo meu rahonar fos compost de batafalua daurada, ço és, en leys de justícia. Mas yo no tinch vasalls, béns ni heretatge que davant la magestat vostra hagués a venir. E puix tant saber-ho voleu, amor és, amor, lo que tinch; e no és roba que·m puga despullar.

–A mi no·m fall conexença —dix la emperadriu— del que dius, però cové que la paraula e la mesura de aquella sia segons que la cosa requir. Tu dius que ames, e yo deman-te, ¿a qui?

–Los V senys corporals me fallen —dix Ypòlit— per dir-ho.

–¡O, fallit de enteniment! —dix la emperadriu—. ¿Per què no manifestes lo que a tu fa dolre?

–Quatre coses són —dix Ypòlit— qui per lur exceŀlència exceleixen totes les altres, e la cinquena és notícia de veritat. E com la magestat vostra sia aquella per aquella qui en lo cel és pronosticat yo us dega amar e servir tots los dies de la mia vida… E dit açò, no gosà tenir més cara. Anà-se’n, que més no dix. L’emperadriu lo cridà com se n’anava, e de vergonya no gosà tornar. E pensà Ypòlit, que si li demanava per què no era tornat, que diria no haver-la hoÿda. Anà-se’n envers la sua posada, fent stima que havia mal parlat e pijor obrat, e penedí’s molt del que dit havia.

La emperadriu restà ab molt gran pensament de açò que Ypòlit li havia dit, e jamés li isqué del cor tant com en lo món visqué.

Com Ypòlit sabé que la emperadriu se n’era tornada en la sua cambra, havent vergonya e temor del gran atreviment que agut havia, penedí’s en si, e desijava ésser partit per no venir davant la emperadriu. E fon-li forçat de tornar al palau per cobrar resposta de la princessa. Entrà dins la cambra e trobà-la que stava gitada en les faldes de Plaerdemavida, ab altres donzelles que y havia, les quals eren afectades a Tirant. Ypòlit la suplicà li donàs resposta de la letra que portada li havia. No tardà la princessa en fer a Ypòlit, de paraula, la següent resposta.

CAPÍTOL CCL

RESPOSTA DE PARAULA QUE FEU LA PRINCESSA A YPÒLIT

–So alegra en despendre largament lo temps de ma enamorada vida ab tan enamorades paraules com la letra de Tirant rahonen. Yo li faré resposta e no gens duptosa, car la sua mà mostra no enujar-se d’escriure, e, encara que los corsos nostres sien separats, les ànimes són juntes en voluntat. E si lo saber me acompanyàs, que yo li pogués fer resposta, ho faria de molt bona voluntat. E perquè lo misatger és tan fidelíssim e totes coses li poden ésser comunicades, te prech me vulles de tant treball scusar. Li diràs com yo faré ab lo senyor emperador que l’yrem a veure hun dia de aquesta setmana. E si plaurà a la virtut divina, ell serà guarit prestament e serem scusades de aquest treball. E prech-te que te’n vages ab lo que t’é dit, car en aquest cars ma dolor tant aumenta que quasi fora de seny entrí en aquesta cambra per legir la letra e desig més star sola que acompanyada, car tota companyia en aquest cars m’és odiosa. Respòs Ypòlit: —Senyora, lo vostre cor mostra ésser sens pietat. E la selcitut vostra vulla haver mercé de Tirant, e perdonen-li los vostres ulls, perquè, entre tants mals que fets li haveu, li puxa sols recitar aquest poch de bé que ell de vós spera. E si la causa de la sua dolor fos a la magestat vostra palesa e per vós fos coneguda, l’esperança de son desig ab la granea de sa benvolença vos faria ésser vera mostrant la magrea de sa cara, si us recorda en algun temps passat la hajau vista. Vostra altesa té poder de perdre o de restaurar sa vida. Deixau lo que més vos plàcia, mas pensau lo que us desija no us és enemich, ans encara que us sia servidor, aumenta la sua glòria ab deute més acostat ligar-se ab la magestat vostra. E sperança és ja fallida en mi, e desijós de resposta o mort, acompanyat de làgrimes, seguint la desaventura de aquell o ab letra sagellada de infinida amor, yo recite lo voler de Tirant, lo qual sé bé aceptarà lo blanch paper ab studi de enamorades paraules, car sé que no ignora lo vostre clar entendre, demanant-vos de molta mercé mes rahons no sien acullides sinó en comte de persona que infinidament vos desija complaure.

No tardà la princessa fer-li rèplica ab paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCLI

RÈPLICA QUE FA LA PRINCESSA A YPÒLIT

–Perquè no vull que la ignorància del meu poch saber te sia manifest, callaré, car lo teu tan allenegat parlar merexedor era de resposta. E no vull que los qui les tues fictes paraules han hoÿdes, ab la mia resposta hajen de creure que tu, ab lo consell que ton mestre t’a donat, vens a fer adlegacions no dignes de fe, car antigua actoritat fa testimoni de tes culpes, qui famoses envers Tirant són stades. E tu, Plaerdemavida, arranca’m tres cabells del cap e dona’ls a Ypòlit, que·ls done a son mestre Tirant; e diràs-li, puix no li pug scriure, que prenga los cabells per resposta.

–No·m valla Déu —dix Ypòlit—, si yo·ls prench, si ja no·m dieu la significança perquè són stats més tres que quatre, que deu o XX. ¡E com, senyora! ¿Pensa vostra altesa que siam en lo temps antich, que usaven les gents de ley de gràcia? Car la donzella, com tenia algun enamorat e lo amava en strem grau, dava-li un ramellet de flors ben perfumat, o un cabell o dos del seu cap, e aquell se tenia per molt benaventurat. No, senyora, no, que aquex temps ja és passat. Lo que mon senyor Tirant desija bé u sé yo: que us pogués tenir en hun lit nua o en camissa; posat cars que lo lit no fos perfumat, no s’i daria res. Mas si la magestat vostra me dona tres cabells en present a Tirant, no acostume yo tal cosa portar: trameteu-los-i per altri o digue’m vostra excelència sots quina sperança són exits del vostre cap.

–Yo seré contenta —dix la princessa— de dir-te la veritat. La hun cabell significa la strema amor que yo tostemps li é portat sobre totes les persones del món, e açò en tanta cantitat que desconexia a pare e a mare e, si dir me fa, quasi a Déu; e tenia deliberat que aquest fos e altri no, e volia-li oferir la mia persona ensemps ab tot quant he, e l’ànima fora stada de Déu com de aquesta vida passàs e, si l’agués volguda, també la y aguera dada, ab tots los béns que tinch ne spere posseyr. De tot li aguera feta larga e bastant donació.

Aquest altre significa la dolor strema que ell me fa passar. E causava entre los grans senyors peccat d’enveja, per ço com en tan alt grau amava la sua afable condició e gentil pràtica; e ara ab manifesta speriència e ocular demostració lo tinch conegut. No·m comporta la mia lengua, ni ma honor, en recitar quant m’a ofesa.

Lo terç significa com tinch conegut en ell lo poch amor que·m té. ¡O, quant és cosa piadosa, qui contemplar-ho volrà, que aquella de mi cansada persona tan greus mals haja passats! Hi ell, qui de haver mercé era acostumat, com a cruel envers mi m’a tardada la salut mia. E si no que tem agreujar la mia honor, ab altes veus cridaria quant ma vida perilla. Mas yo vaig sobre la terra, perquè les gents no hagen rahó de conéxer quant stà nafrada la honor mia, qui m’és pus cara que la vida. Ara tens notícia manifesta què significaven los cabells, e per la tua malícia no·ls te n’aportaràs.

E levà’ls-i de les mans y, ab strema ira, los rompé e lançà’ls per terra, destiŀlant dels seus ulls vives làgrimes, qui tots los seus pits li banyaren.

Com Ypòlit veu que per tan poca ocasió la princessa s’era enujada de les sues paraules, ab veu piadosa e ab gest humil li feu principi a hun tal parlar.

CAPÍTOL CCLII

RÈPLICA QUE FA YPÒLIT A LA PRINCESSA

–Jatsesia que la magestat vostra digua que violència vos és stada feta, sots nom de força vullau cobrir la culpa vostra e dar a Tirant pena qui és pijor que mort. És ver que sou stada retreta en la cambra de vostra mare, mas no sou stada violada. Digau, senyora, ¿quina culpa pot ésser dada a mon senyor Tirant si ell ha tentat de fer hun tan singular fet com fer volia? ¿Qui·l deu condemnar a pena neguna? Foragitau de la selcitut vostra bellea, gràcia, seny e gentil saber, dignitat ab perfecció de tota virtut, e no siau tan dura en amar aquell qui us desija tostemps servir e us ama en strem. Car bé deuria ésser en recort la magestat vostra quant vos obliga lo seu molt amar e la glòria que·n posehiu. ¿E voleu-li levar l’esperança, la qual departir no·s pot? Stich admirat del que les orelles mies han hoÿt, la deliberació de tan penada vida com l’altesa vostra vol fer passar a mon senyor Tirant. Car deuríeu dexar tots los duptes que en ofensa sua fosen ni causar se porien, com lo pensar que ell fa en absència de vostra magestat no li és permés la gravitat del dan que li aporta, si ja la vostra grandíssima discreció no contempla los infinits mals e desolacions que a càrrech de vostra selcitut se seguiran, qui ara a vós paren molt pochs, car sereu causa de fer perdre lo millor dels millors. E passar n’eu en aquest món y en l’altre condigna pena. Car les sues nafres, com sent alegries de vostra altesa aumenten en tot bé e, si sent lo contrari, sereu causa de molta dolor axí per a vós com per a tots los del linatge de la casa de Bretanya. E perdent a ell se perdran passats X mília combatents, qui faran gran fretura per dar compliment a la conquesta. Mirau lo rey de Sicília quanta gent té en servey de vostra altesa e lo gran mestre de Rodes; lo vezcomte de Branches la gent que ha portada. Car, si Tirant no fos, negú de tots aquests no y aturaria. Veureu lavors la Viuda Reposada si farà les batalles per vostre pare ni per vós. La magestat vostra és metge sens medicina, e aquell és bon metge qui dona sanitat al cors y a l’ànima. Però veig que aquell desventurat no pot aver sanitat ni goig de lla hon hi a tan gran malvolença.

Plaerdemavida, per voler ajudar a Ypòlit en favor de Tirant, feu principi a paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCLIII

RAHONS QUE FA PLAERDEMAVIDA A LA PRINCESSA

–A mi fora stat de molta glòria jamés del vostre valer agués atesa conexença, perquè no fos stada forçada en tan alt grau servir, puix ab tan tarda pietat vos veig moure a dolre-us de aquell que en les armes se troba lo més ben afortunat y en amors lo més malfadat, dolent-me de mi, qui la major part de la vida que per causa vostra de mi tinch ja absenta. E vostra altesa serà causa de fer-me viure dolorosa, car com veig que sou donzella per Déu ab tantes virtuts creada, tinch per impossible fallir-vos lo major do de gràcia que natura pot donar, ço és, amor qui us fall, que no amau axí com deuríeu a qui n’és merexedor, qui ha tan lealment servida la magestat vostra. ¿Ab quin bon cor vos puix yo tan ben servir, que us veja posseyr tanta ingratitut? Si aquesta pena creÿa fos semblant a moltes altres que ja sentides he, e que la selcitut vostra pogués sentir aquella glòria que altres donzelles han sentit, Déu per sola mercé me atorgàs vos fes conéxer e veure aquella glòria dels enamorats en aquesta <vida>¹⁵⁵ e lo delit que ab si porta. E de ací tinch cosa per a mi certa, conexent vostra altesa lo que yo dich, sereu digna d’estar entre les benaventurades qui bé han amat de eterna lahor en vida. Però a vostra selcitut ne pren axí com en aquell qui sent la odor de la vianda e no·n gusta. Si la altesa vostra gustàs la sua dolçor e lo que en sí porta, e morint, en aquell cars reviuríeu en gloriosa fama. Però, senyora, puix veig a mon senyor Tirant no amau, no és rahó ameu a negú dels seus. Encara vendrà temps que vós lo plorareu, a ell e als seus, e us arrapareu los ulls e la cara, e malayreu lo dia e la nit e, encara, la vostra vida. Car yo sé que Tirant, lo jorn que porà cavalcar, vehent la gran descontentació de vostra altesa, se n’irà en la sua terra, e tots los altres per amor d’ell, e vós restareu axí com sou merexedora, e tot l’imperi se perdrà. E com sereu morta e vendreu davant lo juhí de nostre Senyor, demanar-vos a comte de la vida vostra en stil de semblants paraules.

CAPÍTOL CCLIIII

REPRENCIÓ FICTA QUE FA PLAERDEMAVIDA A LA PRINCESSA

«Per mi fon manat fos fet home a ymatge e semblança mia e de la costella de l’home fos feta companya a l’home. E més, diguí: crexeu e muntiplicau lo món e hompliu la terra. Digues tu, Carmesina, yo qui t’avia levat lo teu germà perquè foses senyora de l’imperi, posant-te en aquella singular dignitat mundanal, ¿quin comte me dónes del que t’é acomanat? ¿Has pres marit? ¿Has dexats fills perquè puguen defendre la fe cathòlica e aumentar la crestiandat?»

¿Què respondreu vós? —dix Plaerdemavida—. ¡Ay senyora! ¡Y com vos veig enfrescada, que resposta bona no y poreu dar! Però la vostra resposta serà tal com vos diré: «¡O, Senyor, ple de misericòrdia e de pietat! Perdonau-me, Senyor, per la clemència vostra.» E l’àngel custodi vos farà dir aquestes paraules: «Veritat és, Senyor, que yo amava un cavaller qui en armes era molt virtuós, lo qual la vostra sacratíssima magestat nos havia tramés per liberar de les mans dels infels lo vostre poble crestià. Yo amava aquest e li tenia gran devoció, e desijava’l per marit e, com anamorat complahia’l tot lo qu·ell volia ab tota honestat. E tenia una donzella en servir meu, qui·s nomenava Plaerdemavida, e donava’m tostemps bons consells, e yo no·ls volia pendre. E posà’l-me una nit en lo lit; yo, com a inocenta, cridí, e com me fuy regoneguda, callí e stiguí segura. E una viuda, qui·m sentí cridar, donà de grans crits, qui tot lo palau feu avolotar, de què se seguí cars de molta dolor e congoxa per a molts per la mia temor. Aprés me pregaven que yo consentís a l’apetit del cavaller, e jamés ho consentí.» En senblant cars, respondrà senct Pere, per ço com té les claus de paradís: Senyor, aquesta no és digna d’estar en la nostra beneyta glòria per ço com no ha volguts servar los vostres sancts manaments. Lansar-vos an dins en l’infern e, en companyia vostra, la Viuda Reposada. E com yo passaré de aquesta present vida, en paradís serà feta gran festa de mi. E dar m’an cadira en la eterna glòria en la més alta jerarchia e, com a filla obedient, seré coronada entre los altres sancts.

Lo emperador entrà per la cambra, que per nengun no fon vist, e stigué un poch ab sa filla. E pres a Ypòlit per la mà e parlaren dels fets de la guerra e de la malaltia del capità. Axí parlant, entraren per una cambra hon era la emperadriu e, sens dupte, en aquell cars Ypòlit volguera ésser luny d’ella una jornada. Com ella·l veu, mostrà-li la cara afable e mirà’l ab bona voluntat. Levà’s de allí hon seÿa e acostà’s a l’emperador, e los tres perlaren alí de moltes coses. Special, vengueren a parlar de la cruel fortuna qui en tan gran jovent havia fet lexar a son fill la misèria de aquest món, e la emperadriu se pres a plorar.

Entraren per la cambra molts cavallers ansians qui eren del consel e aconortaren molt a la emperadriu. E aquells recitaren a Ypòlit la grandíssima virtut que l’emperador mostrà com li portaren la nova com son fill era mort. Lo benigne senyor, hoynt la mort de son fill, respòs al cardenal e als altres qui lo y denunciaren:

–Siau certs que no·m dieu cossa novella, car ja sabia yo que l’havia engendrat per morir. Ley de natura és rebre la vida e retre-la com és demanada, e axí com és que no és negú qui <muyra que no aje viscut, axí no és negú que>¹⁵⁶ pugua viure que no haja de morir.

Hoynt la mort del seu fill, qui en batalla e contra infels havia separada l’ànima del cors —aquel die era lo primer de l’any e lo emperador acostumava en semblant die com aquell, cascun any, fer molt gran festa e portar corona—, e no feu altre mudament sinó que·s levà la corona del cap e tornà a demanar com era mort son fill. E com hoýs que en la batalla, combatent ab gran ànimo com a virtuós cavaller, tornà’s prestament la corona al cap e jurà que molt major fon la delectació que rebé com hohí los actes de la cavalleria gloriossos de son fill que no fon la tristor e amargor que sentí de la sua mort. E de aquestes coses parlaren moltes. Lo emperador se apartà a una part de la cambra per perlar ab alguns de son consell e Ypòlit restà ab la emperadriu. E com ella veu que ell res no ly deÿa, penssà que de molta vergonya li partia. Feu-li principi a una tal requesta.

CAPÍTOL CCLV

REQUESTA DE AMORS QUE FA LA EMPERADRIU A YPÒLIT

–Encara que, per mon poch saber, ab avisat stil no·t digua la mia intenció e volentat segons dir-te volria, la tua molta discreció ho conpendrà molt millor que la mia lengua te poria manifestar. E si, per molta volentat o per poch entendre, passe més avant del que a les gents és manifest, que en mi les erres, jatsian grans, atenent en la edat en què so posada, me fa duptar lo significat de tes paraules. Per què, duptosa de tal meneg, te prech me vulles dir qui és aquel qui t’a fet tant allenegar de dir-me lo que m’as dit: si és exit de ton mestre Tirant —perquè, si yo delliberàs de amar-te, ell pugués mils usar de la senyoria que desija— o si has parlat ab spirit de profecia. Molt me tarda de saber-ho.

No tardà Ypòlit, ab baxa veu, fer-li semblant resposta:

–¿Qui és aquell, per gran audàcia e atreviment que tingua, davant la excelència vostra gose perlar?¹⁵⁷ ¿Qui seria aquell, per presumptuós que fos, que l’ànima e lo cors no li tremolàs XX voltes lo dia sol que la magestat vostra li fes mala cara? E sol per un desdeny que l’altesa vostra me fes, X astes dejús terra desijaria star. Ab tota veritat vos parlaré que, anant ab lo emperador, entrant per aquesta cambra, com viu la magestat vostra, dels dos genolls doní en la dura terra. E duptí lo emperador no u agués conegut, per ço com en aquell cas temor e vergonya se conbatien dins mi. Aprés doní un suspir, e coneguí que vostra altesa ab cara afable vos ríeu del meu suspir. E per ço, senyora, vos suplich e us demane de molta gràcia e mercé que yo no haja més a dir, sinó que·m maneu, com a ma senyora, qualsevulla coses perilloses de ma perssona e conexerà la magestat vostra quanta és la fermetat de Ypòlit. ¿Què teniu, senyora, sobre mi? Qui, ronpent-me los cabells e la mia cara sia feta aspra per les vostres ungles, totes coses conportaré ab paciència e, encara, hauré temor la vostra mà no sia nafrada en lo meu cors. En lo que la magestat vostra diu de Tirant, ab juraments dignes de fe vos faré segura que Tirant ni mon confessor, qui és pus fort, tal cosa jamés saberen de mi. Digau-me, senyora, ¿qui sospitarà lo qui tan tart s’esdevé? E ja lo meu sperit no té poder de més dir a la magestat vostra, com amor lo tinga cativat.

CAPÍTOL CCLVI

REPLICA MÉS AVANT LA EMPERADRIU A YPÒLIT

–Io volguera, Ypòlit, tu m’aguesses feta certa del que yo·t demane. E no deus per res star de dir-me clarament ta intenció, car amor no accepta noblesa, ni linatge ni egualtat, car no fa diferència si és de alt loch o de baix. E qui <no> és abte e <no>¹⁵⁸ sap portar armes de amor secretes o ocultes sens dar-ho a sentir voluntàriament a persones indignes e malparleres, aquest tal és digne de tal punició. E, per lo contrari, deu ésser exalçat en molta glòria e honor lo qui lealment ama, car amor és cosa que segueix natura, e los hòmens, com amen, deuen ésser secrets e plens de amor.

Digues, Ypòlit, ¿creus tu que és bona sort a un cavaller com és amat de alguna gran senyora e fa més menció de aquell sol que de tots los altres? Mira quanta fermetat deu ésser en lo home: com la dona ama, desconeix a pare, marit e a fills, e tota la sua honor met en poder del qui ama e la sua persona posa a juhí de aquell; si serà leja o bella e si tendrà algun defecte en si, és forçat que tal enamorat ho haja de veure. E no penses tu que lo que he dit ho diga per mal dret que senta en la mia persona ne y haja màcula neguna, mas solament ho vull dir de quant deu ésser tengut l’ome a la dona qui en son poder se posa. E per ço te vull tornar a dir que molt me aguera contentat lo teu parlar que, axí com ab atreviment tinguist ànimo de dir-m’o, que y aguesses perseverat, que totes les tues paraules me foren stades acceptes. E sies cert que, per criminals que fossen, que no les diria a l’emperador ne altra persona qui per la terra vaja. E si per vergonya te’n stàs, no·m desplau tal amor, car, ab lengua torbada e ab molta vergonya, semblants requestes són bones e axí·s deuen fer, car amor que prest és venguda molt prest és perduda.

Tantes coses li dix la emperadriu que Ypòlit cobrà sforç e, ab veu rogallosa e baixa, ab gran treball, feu principi a semblant requesta.

CAPÍTOL CCLVII

REQUESTA DE AMORS QUE FA YPÒLIT A LA EMPERADRIU

–Lo bon grat que de vós, senyora, tinch, no poques voltes m’a convidat per tal mijà manifestar a la magestat vostra la molta amor que us porte, mas temor de errar ha tardat fins en aquesta hora lo dir qual so, per vós ésser la més excelent en lo major grau de excelència que trobar-se pogués. Emperò, aquell delit que la bellea vostra representa a mi, entre·ls altres me fa gloriós viure. E si tanta glòria Déu per sola mercé me atorga, ¿qual cavaller ab mi egual pot ésser? E yo, per ésser jove de edat, ma lengua embaraçada no basta a recitar ço que lo meu ànimo volria —la excelència vostra y deu suplir— com a ignorant de tal mester. E mirant lo vostre afectat parlar, me dona novella alegria com pens que sens la altesa vostra yo no sseria res; emperò lo vostre hacost haja tant guanyat que tot altre smerç me fora molt perdre. E vull que sapiau l’esperança que yo tinch en la magestat vostra me té a vida en aquest món e, si n’era desemparat, forçadament me covendria pendre la mort. E per ço tinch conegut que, amant l’altesa vostra, qui tant valeu, res no m’és fort, puix teniu de discreció la vestidura. E totes coses qui per la magestat vostra me seran manades me són fàcils, puix saber e gentilesa en vós mancament no tenen. E plàcia a l’altesa vostra mirar quant a ma vista us sou mostrada plena de tantes virtuts. Tinch crehença que, si en lo temps de Paris atés aguésseu, altra que vostra altesa d’aquell pom no fora stada digna. E per la clara conexença que del vostre molt valer tinch, vull posar tota ma sperança en vós, qui sereu principi de tot mon bé e fi de tots mos mals. Emperò si amor me força alguna cosa no discretament perlar, la vostra gran benignitat ho vulla pacientment sostenir, e ab paraules de amor voler-me castigar. Solament vos suplich, agenollat als vostres peus, me façau cert per la honor vostra com regir-me dech. E açò serà a mi de infinida stima, tant que lo parlar delitós me fa vinir los hulls en aygua per infinida amor que us tinch.

No tardà la emperadriu en fer-li resposta ab paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCLVIII

RESPOSTA QUE FA LA EMPERADRIU A YPÒLIT

–Les tues afables paraules meriten resposta e no tal com tu volries, per ço com has posat lo meu cor en gran treball e pensament. Car pense qual és stada la causa que t’a dat sperança de mi, com la mia edat sia tan desconvenient ab la tua que, si tal cosa era sabuda, ¿què dirien de mi? ¡Que de mon net me so enamorada! De altra part, veig que amor no és certa ni ab fermetat en los strangers. E són benaventurades aquell<e>s¹⁵⁹ que no tenen marit per poder-se mils dispondre en ben amar. E yo, qui no so acostumada de tal meneig, pens que a mi seria molt difícil poder contentar lo teu apetit perquè la tua sperança tarda e vana és, per ço com altri poseheix lo que tu desiges, per bé que, si yo volia oblidar los térmens de la mia castedat, o poria ben fer, encara que fos gran la mia culpa. Yo bé conech que la tua joventut e bella disposició, per bé que ages tengut gran atreviment, digna és de perdó. E qualsevulla donzella li seria molta glòria que de tu fos amada, emperò yo stime més que altra sia benaventurada per lo teu amor, sens crim o infàmia, que si yo peria per amor de home strany.

La emperadriu no pogué més parlar per ço com lo emperador se fon levat de lla hon seÿa. Acostà’s a la emperadriu e pres-la per la mà, e anaren a sopar.

Aquella nit Ypòlit no pogué parlar ab la princessa, mas parlà Plaerdemavida, e ella li dix:

–¿Què és açò que vós, ab tan disimulades paraules, parlau tant ab la emperadriu? Grans negocis deuen ésser aquests com tan sovint vós ab ella praticau.

–No és altra cosa —dix Ypòlit— sinó que·m demana del nostre capità com stà e quant porà anar sobre la terra. Pens yo que lo seu desig és qu·ell fos lla hon los altres són, per ço com cascun dia han letres del camp e, per propi interés, tenen desig de aquell desig que tenien los jueus del verdader Messies.

L’endemà de bon matí, Ypòlit se n’anà sens resposta neguna. Com Tirant lo veu, li dix:

–V dies són passats que no us he pogut veure.

–Senyor-dix Ypòlit—, lo emperador m’a fet aturar, e la princessa, perquè la acompanyàs. E per lo camí vinguéssem parlant de vostra mercé, car tots ensemps vos volen venir a veure. E per causa de açò la princessa no us ha volgut fer resposta, puix tan prest deu ésser la vista.

Dix Tirant:

–De açò stich yo molt aconsolat.

Feu-se venir de continent los metges e preguà’ls que·l fessen portar a la ciutat perquè·s sentia molt bé.

–E dich-vos certament que yo milloraré més en un dia en la ciutat que no faria açí en X. ¿E sabeu què u causa? Yo so nat e criat en loch prop de mar e l’ayre de la mar és a mi molt natural, car diverses vegades so stat nafrat e maltractat per altres cavallers e, de continent que eren passades les V cures, yo·m feÿa portar en loch vora mar e prestament era guarit.

E açò loaren tots los metges e foren contents que axí·s fes. Los II ho anaren a dir a l’emperador. E lo emperador cavalcà ab molta gent e anà hon lo capità era e, ab unes andes en coll d’òmens, fon portat a la ciutat en IIII dies.

Com l’agueren mes dins la sua posada, la emperadriu, ab totes les dames, lo anaren a veure. La alegria fon molt gran com lo veren star en tan bona disposició. E molt sovint totes les dames, axí del palau com de la ciutat, lo venien a veure. Emperò la emperadriu, perquè tenia algun sentiment, per una donzella sua de qui ella fiava molt més que de les altres, poques vegades se partia de sa filla com era en la cambra de Tirant. E gens per açò no restava que no praticassen de lurs amors, anant e venint Plaerdemavida cascun dia ab gran solicitut, desijant concordar la batailla que vengués a fi.

Deixem de recitar de Tirant e tornem al camp. Com les treves foren pasades, la guerra començà cruel e brava, sabent los turchs la malaltia de Tirant. E ab la molta gent que·ls era venguda, cascun dia venien prop la ciutat de Sanct Jordi, hon era lo camp, e cascun dia s’i feÿen de molts bells fets d’armes, e morien-hi molta gent de una part y d’altra. En tant que un dia los turchs vengueren ab tot lur poder per rompre l’aygua per ço que no·ls fes tant de dan com feÿa, e no la pogueren rompre. Los crestians soltaren totes les aygües perquè los turchs no se’n poguessen tornar, e ompliren-se tots los camps d’aygua, en tal forma que mataren dels turchs passats III mília. Aquell dia los turchs tenien gran desig de venir a batailla ab los crestians. E per quant la morisma era tanta, los crestians deliberaren de no sperar la batalla, e en aquell cars tots desijaven la salut de Tirant axí com la lur pròpia, e tots stimaven que si Tirant hi fos, que no agueren desdita la parada.

E cascun dia lo emperador los scrivia del stament en què Tirant era posat, per animar-los, e dient com ja·s levava del lit, perquè era de gran necesitat que la cama se enfortís e tornàs en son degut stament. E tots n’estaven molt aconsolats e en special lo duch de Macedònia, qui l’amava en strem.

Tirant anava cascun dia millorant, que ab una croça podia per la cambra anar. E les dames, quasi los demés dies lo venien a veure e li tenien de bon grat companya. E la princessa, tant per l’interés quant per l’amor que li portava, li fehia molta festa e honor. E no us penseu que Tirant desijàs molt prestament guarir, puix era cert que no tenia perill de restar afollat; e açò causava la bella vista que tots dies havia de la princessa. E no desijava ni pensava molt en anar a la guerra, mas son desig era pogués haver plaer complit de sa senyora, e la guerra, quisvulla la fes. E per semblant causa los virtuosos cavallers són decebuts per strema e desaforada amor, la qual acostuma moltes voltes tolre lo seny als hòmens savis.

E stant lo emperador e la emperadriu en la cambra de Tirant, li dava impediment, que no podia parlar ab la princessa que no fos per la emperadriu hoÿt, cridà a Ypòlit e, ab baixa veu, li dix:

–Vés defora e torna prest, e posant-te al costat de la emperadriu, posa-la en noves del que conexeràs que en grat li vingua, e yo sperimentaré si la mia passió poré a la princessa referir.

E tornat Ypòlit del que era stat conçertat, posà’s al costat de la emperadriu e, ab sforçat ànimo e la veu baixa, li presentà forma de semblants paraules.

CAPÍTOL CCLIX

COM YPÒLIT OBTÉS DE LA EMPERADRIU LO DO QUE LI DEMANAVA

–Lo vostre gran saber <és>¹⁶⁰ de noblesa tanta acompanyat, que sens conparació major pena me fa sentir, per ésser tanta la stima de la magestat vostra, car la strema amor que us porte me força, que no puch star sinó prop de la exceŀlència vostra, e no sens gran rahó, car fallint-me tal acostament stich en hun nou purgatori. E açò·m ve per yo infinidament amar la vostra virtuosa persona, suplicant aquella, en qui tota ma sperança reposa, me sia atorgat hun do, qui serà aument de ma honor e fama, e per lo vostre molt meréxer, qui tant val; sol per ésser en recort que dels damnats se diu ésser-los gran aleujament de pena lo recordar-se que són alguna cosa. E axí me’n pren a mi, ab tot que passe mala vida, per no ésser cert de vostra altesa ésser amat. Mas, sol recordant-me de la gran dignitat que en la magestat vostra tinch coneguda, me dona gran aleujament a mon canssat viure. E tant com més virtut la persona poseheix, tant és per los altres més amada. Per què, senyora, puix la fortuna mia tan poch me ha acompanyat, senta yo aquesta glòria de aquest graciós do, si de la altesa vostra seré amat. E que·m façau cert en què stà ma vida, e si la sort me seria tan parcial e favorable que dormint e vetlant yo us pogués amar e servir, car negú més benaventurat de mi trobar no·s poria.

E donà fi en son parlar.

No tardà hun poch spay que la emperadriu, ab gest e cara afable, a una tal resposta feu principi.

CAPÍTOL CCLX

RESPOSTA FETA PER LA EMPERADRIU A IPÒLIT

–La tua molta virtut e condició afable me força passar los límits de castedat, per veure’t digne de ésser amat. E si ab juraments dignes de fe me faràs segura que no u sabrà lo emperador ni altri per report de la tua lengua, elegeix tot lo que plasent te sia. E si vols acabat delit atényer, no penses los perills sdevenidors, car seria cruel seguretat, si lo contrari·s seguia, en veure’m en perill, dolor e carregosa difamació, e la vida mia, que no seria prou segura. Emperò yo confie de la tua molta virtut que tot serà’s fet al plaer meu. E faràs axí: que en la callada nit, qui dona aleujament als treballs e repòs a totes les creatures, sies cert d’esperar-me en aquell terrat prop la mia cambra. E si y véns, no tingues sperança dubtosa, car yo, qui en strem te ame, no faré tarda la mia venguda, si ja la mort no m’o tolia.

E Ypòlit volgué demanar hun dubte que li ocorria, e la emperadriu li dix que de gran flaquea d’ànimo venia pensar tots los perills, si tanta de amor tenia com les sues paraules feÿen demostració.

–Fes lo que yo·t dich e no cures a present de altra cosa.

Ypòlit respòs:

–Senyora, yo so content de fer tot lo que la magestat vostra me mana.

E posà-la en segur de tot lo que ella dubtava.

Complit lo rahonament, la emperadriu se partí de la posada de Tirant ab totes les altres dames. Com foren dins lo palau, dix la emperadriu:

–Anem a vesitar lo emperador.

Com foren ab ell, stigueren hun poc solaçant. Aprés la emperadriu se levà ab la congoxa de la nova amor qui la portava, e dix a Carmesina:

–Resta tu ací ab aquestes donzelles e faràs companyia a ton pare.

Y ella fon contenta.

La emperadriu se n’anà a la sua cambra e dix a les sues donzelles que li fessen venir los cambrers, per ço com volia mudar les cortines de raç e posar-n’i unes altres de seda totes brodades, dient:

–Lo emperador me ha dit que vol aquesta nit venir ací, e desig-li fer una poca de festa per ço com ha gran temps que no y és vengut.

Feu prestament desfer tota la cambra e feu-la emparamentar tota de draps de brocat e de seda. Aprés feu molt bé perfumar la cambra e lo lit.

Com hagueren sopat, la emperadriu se retragué dient que lo cap li dolia; e dix-li una donzella, qui·s nomenava Elizeu, en presència de totes les altres:

–Senyora, ¿vol vostra altesa que faça venir los metges perquè us donen remey?

–Fes lo que·t vulles —dix la emperadriu—, mas dona orde que lo emperador no senta res perquè no·s scusàs de venir ací sta nit.

Prestament vengueren los metges e tocaren-li lo polç, e trobaren-lo-y molt mogut per lo moviment que tenia, que s’esperava entrar en liça de camp clos ab cavaller jove e dubtava la perillosa batalla. Digueren los metges:

–Bo serà, senyora, que la magestat vostra prenga huns pochs de canyamons confits ab hun got de malvesia, e aleujar-vos han lo cap e faran-vos dormir.

Respòs la emperadriu:

–Yo pens bé que serà molt poch lo meu dormir, per lo gran mal que sent, e molt menys lo reposar, car, segons la disposició que·m sent, yo crech cercaré tots los recons del lit.

–Senyora —digueren los metges—, si tal cars era com la magestat vostra ha rahonat, trameteu prestament per nosaltres. O si preneu plaer que façam la vetla a la porta de la vostra cambra, o ací dins, perquè de hora en hora vos pugam mirar en la cara, e axí passarem tota la nit.

–Tal servey —dix la emperadriu— no accepte a present, <ni>¹⁶¹ tal proferta, car tot lo lit vull tenir per meu, e no vull que negú de vosaltres me miràs en la cara si en negun delit stava, car tal mal com yo tinch no comporta vista de negú. E ab aquesta vos ne podeu anar, car yo·m vull posar en lo lit.

Los metges se partiren. Com foren a la porta li digueren que no s’oblidàs los confits e aquells remullàs bé ab la malvesia, que gran bé li farien en lo ventrell. E la emperadriu fon obedient, que una gran capsa se’n menjà; aprés los remullà molt bé. E manà que perfumasen molt bé lo lit, y en los lençols y en los coxins feu posar algàlia. Com açò fon fet, ella ben perfumada, manà a les sues donzelles que se n’anassen a dormir e que tancasen la porta de la cambra sua.

E en la cambra de la emperadriu havia hun retret hon ella se acostumava de ligar, e en lo retret havia una porta que exia en hun terrat hon Ypòlit stava. E al levar que ella·s feu, Eliseu ho sentí e levà’s prestament, pensant que tingués algun mal. E trobant-se en la cambra, dix-li:

–¿Què té la altesa vostra que axí us sou levada? ¿Sentiu-vos més mal que no feýeu?

–No —respòs la emperadriu—, ans me sent molt bé, mas era’m oblidat de dir aquella devota oració que yo acostume cascuna nit de dir.

Dix Eliseu:

–Senyora, feu-me tanta de mercé que vostra altesa la’m vulla dir.

–So contenta —dix la emperadriu—. E és aquesta, que en la nit, la primera stela que veuràs, agenolla’t en terra, e diràs tres paternostres e tres avemaries en reverència dels tres reys d’Orient, que·ls plàcia voler-te recaptar gràcia ab lo gloriós Déu Jesús e ab la sua sacratíssima Mare, que axí com ells foren guiats e guardats, anant vetlant, dormint e estant, de les mans del rey Herodes, que·ls plàcia voler-te recaptar gràcia que sies liberada de vergonya e infàmia, e que totes les tues coses sien prosperades e aumentades en tot bé. E sies certa que obtendràs tot lo que vulles. E no·m torbes de ma devoció.

La donzella se’n tornà al lit e la emperadriu entrà en lo retret. E com conegué que la donzella era en lo lit e sentí tocar la hora de la asignació, vestí’s sobre la camisa una roba de vellut vert forrada de marts gebelins. E uberta la porta del terrat, veu star a Ypòlit stés per lo terrat, perquè no pogués esser vist per neguna part. Tingué-u a molta glòria, pensant que aquell guardaria molt la sua honor.

Com Ypòlit la veu, si bé·s feÿa la nit molt scura, levà’s prestament e anà devers ella, e donant dels genolls en la dura terra, besà-li les mans. E volia-li besar los peus, mas la valerosa senyora no u comportà, mas besà’l moltes voltes en la boca. Pres-lo per la mà, mostrant-li infinida amor, e dix-li que anassen a la cambra. E dix Ypòlit:

–Senyora, la magestat vostra me haurà de perdonar, que jamés entraré en la cambra fins a tant que lo meu desig senta part de la glòria sdevenidora.

E pres-la en los braços e posà-la en terra, e aquí sentiren la última fi de amor.

Aprés, ab grandíssima letícia se n’entraren en lo retret. Ypòlit, mostrant molta gran contentació, donant-li pau verdadera, ab alegre ànimo e gest amorós li feu principi a hun tal parlar.

CAPÍTOL CCLXI

COM YPÒLIT MOSTRA DE PARAULA LA CONTENTACIÓ QUE TÉ DE SA SENYORA

–Si gosàs dir la glòria que mos sentiments an aquesta hora senten en haver atés la gran perfecció que en la magestat vostra tinch coneguda, no crech jamés la mia lengua fos suficient en poder referir tanta gentilesa com en la exceŀlentíssima persona vostra se troba. No sé ab quin mijà ni art de paraules vos puga manifestar quanta és la amor que us porte, e quant de hora en hora aumenta en mi, car certament no és en ma potència la menor part de aquella recitar-vos pogués, ni menys volria que per boca d’altri hagués a sentir vostra altesa en quina posessió·m té, car pensant-me dar spay de tan penada vida, mos mals doble dolor pendrien.

No tardà la emperadriu, ab cara e gest afable, en fer-li semblant resposta.

CAPÍTOL CCLXII

RÈPLICA QUE FA LA EMPERADRIU A YPÒLIT

–Encara que la mia pensa sia stada turmentada, no resta que no·m trobe en lo més alt grau de conexença de tu, la qual cosa, per no ofendre tanta singularitat que·n tu yo trobe, no·m clamaré de tu, ni menys de Déu ni de mi matexa, puix ab tan gran partit meu t’é sabut guanyar.

–Senyora —dix Ypòlit—, no és ara temps de fer moltes rahons, sinó que us deman de molta gràcia e mercé que anem al lit, e allí parlarem de altres negocis que aumentaran lo vostre delit e serà molta consolació mia.

E dit açò, Ypòlit prestament fon despullat; anà a la gentil vella e despullà-li la roba que vestia, e restà en camisa. E tenia la sua noble persona de tanta gentilea e disposició que coneguera, qui en tal so la ves, com era donzella que possehia tanta bellea com en lo món trobar-se pogués. E sa filla Carmesina, en moltes coses li era semblant, mas no generalment en totes, car aquesta en son temps la exceŀlia. Lo galant la pres al braç e pujà-la en lo lit. E aquí stigueren parlant e burlant axí com de persones enamorades se acostuma. Com fon passada mijanit, la senyora lançà hun gran sospir.

–¿Per què sospira vostra magestat? —dix Ypòlit—. Digau-m’o, yo us clam mercé, sí Déu vos dexe tot vostre desig complir. ¿Seria stat per poca contentació que tingau de mi?

–Tot lo contrari és del que dius —dix la emperadriu—, car ans me és aumentada la voluntat, per ço com en lo principi te tenia en figura de bo, ara de molt millor e més valent. Mas la causa del meu sospir no és stat per pus sinó que·m dolch de tu, que·t tendran per heretge.

–¡Com, senyora! —dix Ypòlit—. ¿Quines coses he fetes yo que per heretge me hagen a tenir?

–Certament —dix la emperadriu—, sí poden fer, per ço com te est enamorat de ta mare e has mostrada la tua valentia.

–Senyora —dix Ypòlit—, negú no té notícia del vostre molt valer sinó yo, qui mire la vostra galant persona qui té compliment de tota perfecció e no veig res qui desmesiat sia.

De aquestes coses e moltes altres passaren los dos enamorats ab tots aquells delits e lepolies qui solen passar per los qui bé·s volen. E no dormiren de tota la nit, que quasi lo dia volia venir. E bé dix veritat la emperadriu als metges que poch seria aquella nit lo seu dormir. E ja cansats de vetlar, adormiren-se, que ja era de dia.

Com fon ja gran dia, la donzella Eliseu, que ja s’era acabada de vestir, entrà en la cambra de la emperadriu per demanar-li com stava ni si volia res manar-li. Com se fon acostada al lit, veu hun home al costat de la emperadriu, qui tenia lo braç stés, e lo cap del galant sobre lo braç e la boca en la mamella.

–¡Ay, sancta Maria val! —dix Eliseu—. ¿Qui és aquest traÿdor renegat qui ha decebuda ma senyora?

Fon en temptació de cridar grans crits, volent dir: «Muyra lo traÿdor que ab cautela e ab decepció és entrat en aquesta cambra per possehir lo goig de aquest benavanturat lit.» Aprés pensà que negú no tinguera tan gran atreviment de entrar allí sens voluntat sua, e lo enparamentar de la cambra no era stat fet sens gran misteri. E feÿa son poder de conéxer-lo e no podia, per ço com tenia lo cap baix e no·l podia bé devisar. Tenia dubte que les altres donzelles no entrassen en la cambra per servir a la emperadriu, axí com havien acostumat. Eliseu entrà hon dormien e dix-los:

–La senyora vos mana que no ixcau de la cambra perquè no façau remor, perquè no ha prou contentats los ulls del seu delitós dormir en què està.

Aprés mija hora passada, los metges vengueren per saber la emperadriu com stava. La donzella anà a la porta e dix com la senyora reposava, per ço com en la nit havia hun poch congoxat.

–Nosaltres starem ací —digueren los metges— fins a tant que sa magestat sia desperta, car axí nos ho ha manat lo senyor emperador.

La donzella, no sabent pendre remey en si —ni sabia si la despertàs o no—, stava en aquell pensament, e durà-li tant fins que l’emperador tocà a la porta de la cambra. La donzella, enujada e no ab prou paciència ni discreció, anà cuytadamant al lit e cridà ab veu baixa:

–¡Levau, senyora, levau, que la mort vos és veÿna! Lo trist de vostre marit toca a la porta e sab que ab deslealtat, en perjuhí de la sua pròspera persona, lo haveu indignament ofés, sens causa ne rahó alguna. ¿Qui és aquest cruel qui tanta dolor ab si porta que prop de vós stiga?:

E si en mi habitàs tanta virtut com possehia la reyna Pantasilea, yo·l ne fera penedir, mas lo trist costum és dolre e plorar.

Com la emperadriu se veu despertar en tan mal so, pijor que de trompeta, l’ànimo no donà sforç a la lengua que pogués parlar, ans restà inmoble, que no pogué parlar. Ypòlit no entengué les paraules de la donzella sinó la veu. E per no ésser conegut, posà lo cap davall la roba. E veu la gran congoxa que la senyora tenia; posà-li lo braç damunt lo coll e feu-la abaxar davall la roba e demanà-li què era la causa de la gran passió que tenia.

–¡Ay, lo meu fill! —dix la emperadriu—. En aquest món no·s pot atényer hun goig complit. ¡Leva’t! ¡Vet l’emperador a la porta! La tua vida e la mia, en aquesta hora en les mans de Déu stà. E si yo no·t puch parlar, o tu a mi, perdona’m de bon cor, car sí·m faré yo a tu; que ara veig que aquest dia serà stat lo principi e fi de tota la tua felicitat e delit, e darrer terme de la tua vida e de la mia. Molt serà cosa enujosa a mi que aprés la tua mort yo no puga banyar lo teu sepulcre ab les mies adolorides làgrimes e portar los meus cabells arrufats. No·m poré lansar sobre lo teu cors mort dins la sglésia e pendre de aquell frets besars, trists e amarchs.

Com Ypòlit hoý dir semblants paraules a la emperadriu, pres-li gran pietat de si mateix, axí com aquell qui en semblants negocis jamés se era vist. E ab poca edat que tenia, feu companyia a la emperadriu, servint-la de làgrimes més que de consell ni remey. Emperò pregà a la donzella que li fes gràcia que li portàs la spasa qui en lo retret stava, e dix, cobrat ànimo:

–Ací vull pendre martiri davant la magestat vostra e retre l’esperit, e tendré la mia mort per ben spletada.

En aquell cars la emperadriu no sentí remor neguna. Dix a Ypòlit:

–Vés, fill meu, salvat en aquell retret E si és cosa de gran importància, yo·ls tendré a noves e tu poràs dar passament a la tua vida, la qual desige ab honor e stat visques en aquest món.

–Qui·m dava tot l’Imperi Grech e quatre voltes més que no és, yo no desempararia la magestat vostra. La vida e tot quant he vull abandonar ans que partir-me de vostra altesa; e suplich-vos que·m beseu en senyal de fermetat —dix Ypòlit.

Hoynt dir la emperadriu les paraules desús dites, li aumentà la dolor e, axí com aumentà en molta dolor, necessitat la requerí que aumentàs en molta amor. E no sentí remor neguna. Anà a la porta de la cambra per scoltar si sentiria gent d’armes o altre indici de mal, e veu, per una poqueta fenella que·n la porta era, a l’emperador e als metges qui del seu mal disputaven. E axí hagué plena notícia que lo fet no era res. E tornà corrent devers Ypòlit e pres-lo per les orelles e besà’l stretament, e dix-li:

–Lo meu fill, per la molta amor que·t porte, te prech que vages en aquell retret fins a tant que l’emperador ab los metges yo·ls puga donar alguna justa causa d’escusació.

–Senyora —dix Ypòlit—, en totes les coses del món seré pus obedient a la magestat vostra que si m’haguésseu comprat per catiu. Però no·m maneu partir-me de ací, perquè yo ignore si venen per algun mal a fer en la vostra persona.

–No dubtes en res —dix la emperadriu—, car gran tumult fora per tot lo palau, e yo conech bé que no és res del que Eliseu m’a dit.

Ypòlit prestament se n’entrà en lo retret e la emperadriu se tornà al lit e feu obrir les portes de la cambra.

L’emperador e los metges vengueren al lit e parlaren ab ella, demanant-li del seu mal ni com se era trobada aquella nit. La emperadriu respòs que la dolor del cap ab la passió del ventrell no la havien deixada en tota la nit dormir ni reposar fins que les steles del cel se foren amagades.

–E en aquell cars, los meus ulls no podent comportar la vetla, me adormí. E sent-me ara molt pus alegra e contenta que no en lo principi. E fon-me semblant que, si més hagués durat aquell plasent dormir, lo qual me paria que la mia ànima en una nit tanta consolació sentís. Però en aquest món la persona no pot atényer sol hun dia o una nit goig complit, car, en dolorós despertar que aquesta donzella me ha fet, me so tant alterada que lo meu sperit és restat ab la major passió que dir no·s poria. E si yo podia tornar en aquell cars mateix, me seria molt gran consolació, podent tocar e tenir en los meus braços les coses que ame hi he amades en aquest món. E crech que, podent yo attényer açò, me seria paradís en aquest món e compliment de glòria. E podeu creure, senyors, que si yo podia tornar en aquell gloriós repòs, la mia ànima seria tant contenta que yo seria prestament guarida.

Dix l’emperador:

–Digau, senyora, ¿què era lo que en los vostres braços teníeu?

Respòs la emperadriu:

–Senyor, lo major bé que en lo món yo he tengut, e encara lo ame sobre totes les persones del món. E puch dir ab veritat que, yo stant en la piadosa vetla, me adormí e prestament me donà de parer que stava en camisa, ab una roba curta forrada de marts gebelins, de color de vellut vert, e que era en hun terrat per dir la oració que acostume dir als tres reys de Orient. E complida que haguí la beneyta oració, hohí una veu qui·m dix: No te’n vages, que en aquest loch hauràs la gràcia que demanes. E no tardà que viu venir lo meu tant amat fill, acompanyat de molts cavallers tots vestits de blanch, e portava a Ypòlit per la mà e, acostant-se a mi, me prengueren les mans los dos e besaven-les-me, e volien-me besar los peus, e yo consentir no u volia. E aseguts en lo paÿment del terrat, passam moltes rahons de consolació en les quals yo prenguí molt gran delit, e foren tals e tan delitoses que jamés del cor me exiran.

Aprés nos ne entram en la cambra, tenint-lo per la mà, e mon fill e yo posam-nos en lo lit, e yo posí-li lo meu braç dret dejús les sues spatles, e la sua boca besava les mies mamelles. Jamés tan plasent dormir no sentí, e deÿa’m lo meu fill: «Senyora, puix a mi no podeu haver en aquest miserable de món, teniu per fill a mon germà Ypòlit, car yo l’ame tant com fas a Carmesina.» E com deÿa aquestes paraules stava gitat prop de mi. E Ypòlit, per obediència, stava agenollat enmig de la cambra. E yo li demaní hon era la sua habitació, e dix-me que en paradís era coŀlocat entre los màrtirs cavallers per ço com era mort en batalla contra infels. E no li poguí més demanar per ço com Eliseu me despertà ab més adolorit so que de trompeta.

–¿No us ho dich yo —dix l’emperador— que tot son parlar no era sinó de son fill?

–¡Ay, senyor —dix la emperadriu—, que a negú no costà tant com a mi! E·n aquest braç lo tenia yo, la sua plasent boca tocava los meus pits. E los somnis que en la matinada se fan, molts ne ixen verdaders. E yo pens que encara no se’n deu ésser anat. Volria sperimentar, dormint, si·m tornaria a parlar, e que tornàs en lo delit que stava.

–Yo us prech —dix l’emperador— que no us poseu aqueixes follies en lo cap, e levau-vos del lit si bé stau, car tals coses com vós rahonau, qui més hi met més hi pert.

–Yo us suplich, senyor —dix la emperadriu—, que per la salut mia e per lo delit que yo espere aconseguir, vos plàcia lexar-me hun poch reposar, car tots los ulls tinch entelats de poch dormir.

–Senyor —digueren los metges—, bé se’n porà anar la magestat vostra e dexem-la dormir, que si aquest delit li levam seria poca admiració no aumentàs la sua malaltia en major grau que no és.

L’emperador se partí e feren exir totes les donzelles de la cambra sinó Eliseu, que y restà. Com les portes foren tancades, la emperadriu feu tornar a Ypòlit en son loch e dix a la donzella:

–Puix la sort ha permés tu has hagut a sentir en aguests afers, dona orde que de tot ton poder vulles servir a Ypòlit més que a la mia persona. E posa’t en aquell retret fins tant hajam hun poch dormit, e tu seràs en ma openió e més favorida de totes les altres, e yo·t casaré més altament de totes. Aprés, Ypòlit te dirà tant de sos béns que tu·n seràs ben contenta.

–Ja no m’ajut Déu —dix Eliseu— si yo tinch voluntat neguna a Ypòlit, de servir-lo ne menys en amar ne honrar-lo, mas per suplir al que·m mana la magestat vostra ho faré. Altrament, no·m volria ésser abaxada en terra per pendre una agulla per ell, ans vos dich jamés portí més mala voluntat a home del món com fas a ell, des que l’é vist en tal so star prop de vostra altesa. ¡Leó famejant volria que li menjàs los ulls e la cara e encara tota la presona!

Respòs Ypòlit:

–Donzella, jamés pensí en fer-vos enuig que ab delliberada pensa ho fes. E yo us vull amar e fer per vós sobre totes les donzelles del món.

–Feu per les altres —dix Eliseu—, que de mi no hajau cura, car no·m plau acceptar res que de vós sia.

E prestament se n’entrà en lo retret e allí se pres fortment a plorar.

E los dos amants restaren en lo lit, tant que era quasi hora de vespres com ells se levaren. E trobaren la donzella que encara stava plorant. Com los veu entrar per lo retret cessà son plor e donà remey a la sua dolor la emperadriu, aconsolant-la. E preguà-la no·s donàs res en lo fet de Ypòlit. E açò fehia havent dupte que no descubrís lur fet.

–Senyora —dix la donzella— no dupte la majestat vostra de mi, que yo pendria pacientment la mort ans que yo parlàs res sens manament vostre a persona del món, car yo veig la pèrdua de vostra altesa seria tanta que tot martiri ne passaria, e més cruel que no donaren a nengú dels apòstols. Lo segon dupte no temau. En presència o en absència, yo faré tots los serveis que poré a Ypòlit per contemplació de la magestat vostra.

La emperadriu restà contenta; lexà Ypòlit en lo retret e tornà’s al lit, fent obrir les portes de la cambra. E prestament fon aquí sa filla e totes les dones e donzelles e lo emperador e los metges. E tornà’ls a recitar lo plasent somni que fet havia.

Lo dinar fon prest, e la emperadriu menjà axí com a persona cansada de molt caminar; e la donzella posà sa diligència en molt ben servir a Ypòlit, e donà-li a menjar un parell de faysans e tot lo que li fon mester per a la humanal vida, e tenint-lo a prop de colacions singulars perquè no s’anujàs. E com no volia menjar, preguava’l-ne de part de sa senyora. Ypòlit la posava en noves ab moltes burles y ella jamés li responia sinó en lo que tocava a son servir.

Axí stigué la emperadriu, que no·s levà del lit fins a l’endemà, que lo emperador ja s’era dinat. E com se fon ligada, entrà en la capella per hoyr missa; e fon gran contradició entre los capellans si a tal hora devien consagrar, com lo migjorn fos passat.

E·n semblant ventura e delit stigué Ypòlit dins lo retret per una setmana. Com la senyora conegué que prou l’avia spletat, donà-li comiat dient-li que altre dia, com se seria descansat, poria tornar dins en la cambra e poria pendre d’ella tot lo que plasent li fos. E la emperadriu tragué de una caixa hon tenia les sues joyes un collar d’or fet a forma de miges lunes, e en les puntes de cascuna luna havia dues grosses perles, una en cascun cap, e alt, enmig de la luna, un gros diamant, e davant venia una cadeneta d’acer ab una pinya d’or tota smaltada, e la meytat era uberta e l’altra closa, e los pinyons qui dins eren, grossos robís. No crech tan saborosos pinyons jamés foren vists. Aquesta sabor sabia Ypòlit, qui gustada l’avia. E en la part de la pinya que stava closa, en cascuna clofolla havia un diamà o un robí, o maracde o safir, e no penseu que fos de tan pocha stima que no valgués pasats cent mília ducats. E la emperadriu, de ses mans la y posà al coll e dix-li:

–Pregua a Déu, Ypòlit, que yo·t vixcha, car pocha admiració serà que yo no·t faça, ans de molts anys, corona real portar. Ara açò per amor de mi portaràs e, com te serà present a la vista, seràs en recort de aquella qui t’ama tant com a la sua vida.

Ypòlit se agenollà en terra e feu-li infinides gràcies, e besà-li la mà e la boca, e dix-li:

–Senyora, ¿com vol la magestat vostra desexir-se de una tan singular joya per donar-la a mi? Car si yo la tenia, la daria a vostra altesa, en qui seria mils spletada, per què us suplich que la cobreu.

Respòs la emperadriu:

–Ypòlit, no refuses jamés res que ta enamorada te done, car regla comuna és, qui és major en dignitat, la primera vegada que prenen amistat, deu donar a l’altre, qui no u deu refusar.

–Donchs, senyora, ¿què ordenau de ma vida? ¿Què voleu que faça?

–Prech-te que·t plàcia voler-te’n anar, car yo tinch grandíssim dupte que lo emperador demà no entràs en aquest retret e no·t trobàs açí. Vés-te’n ara, que, aprés, altres dies seràs a temps a poder-hi tornar, e deixa passar aquest dupte que tinch.

Ypòlit se pres a riure; ab cara afable e humil gest li presentà paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCLXIII

LA COMPARACIÓ DE LA VINYA QUE FA YPÒLIT A LA EMPERADRIU

–Conegut tinch que ab gran desegualtat so amat de vostra altesa, per vós ésser certa de la molta amor que us porte, com sia tanta que passa més del que ordena ma vida humana; e en açò me obliga la molta gentilea que en vostra magestat tinch coneguda. Mas tinch-me per desert com pens en lo poch amor que·m mostrau o poca contentació que teniu de mi com axí·m dau comiat, car com pens en l’absència vostra, que no us veuré axí com he fet en aquests benaventurats dies, se causa dins mi una strema dolor inremeyable. E per venir prest al que vull dir, ne pren a la magestat vostra axí com feu un home que era molt congoxat de cruel fam, axí com yo de amor. E anant per son camí perdé aquell e pervench en una gran spessura d’arbres, no podent de aquell loch exir fins al matí. E mirant a totes parts si veure poria alguna població qui prop fos, e anant tot lo dia, vila ni loch jamés pogué veure, e la fam que tenia era en tanta cantitat y tan strema que ab fatiga gran anar podia. Fon-li forçat per la nit de aturar-se e pendre posada en sòl de terra.

»Lo següent dia, lo cel molt clar e net, ab lo major sforç que li fon possible, pujà alt en una montanya qui a poca distància li era vehina e veu un castell luny. Tingué son dret camí devers aquella part ab inestimable fam que ab si portava. E pervengut prop del castell, lo senyor d’aquell, qui era un cavaller, stava en una finestra e de luny veu venir l’ome e tingué-li sment de quina part venia ni hon anava. Com fon prop del castell, veu una vinya ab molts raÿms; deixà lo camí que anava devers lo castell e entrà-se’n dins la vinya. Com lo cavaller lo y veu entrar, cridà hu de sos servidors e dix-li:

»–Vés prestament a la vinya e trobaràs allí un home. Guarda no li digues res, mas pren-te guarda què fa e prestament m’o torna a dir l’estament en què stà.

»Lo servidor fon tornat e dix:

»—Senyor, vós lo trobareu gitat en terra, e ab les mans pren los raÿms sens rompre’ls del cep e a mossos los stà menjant e no cura de mirar si són verts ni madurs. Axí·ls se menja.

»–Senyal és —dix lo cavaller— que bons li saben. Torna-y e veges què fa.

»Lo servidor fon tornat e dix a son senyor:

»–A grapades los cull e axí·ls se menja.

»–Dexa’l star, que bons li saben. Torna-y altra volta.

»Lo servidor fon tornat e dix:

»–Senyor, ja no·ls menja ab aquella sabor. Ara los pren de quatre en quatre e de V en V.

»–Dexa’l star, que encara hi troba sabor.

»E altra vegada que hi tornà, dix:

»–Senyor, ja cercha los que són ben madurs e posa’ls-se en la boca e menja’s la molla de dins e lança la pellofa.

»Ab grans crits, li dix:

»—Vés, cuyta e digues-li que ixqua de la mia vinya, que ara la’m tala tota.»

»Tal demostració fa la magestat vostra, senyora, a mi, que so entrat en aquesta cambra e menjava los raÿms a mossos y a grapades, de quatre en quatre e de V en V, e l’altesa vostra no·m deÿa que me n’anàs, ni de l’emperador que degués venir, ni entrar ni reconéixer vostres cambres. Mas ara que menge los grans de hu en hu, me donau comiat e dieu-me que me’n vaja. Yo so content de obeyr lo manament de vostra altesa.»

Com Eliseu agué hoÿt lo parlar de Ypòlit, li caygué tant en grat e feu-ne tal rialla del plaer que y pres que fon cosa de gran admiració, per ço com en tots aquells dies no l’avien vist poch ni molt riure ne alegrar fins en aquella hora que ab cara afable feu principi a tal parlar:

–Ypòlit, senyor, tant és lo plaer que he pres en lo que aveu dit a ma senyora, car conech com a home de bon sentiment li haveu coneguda la calitat, per què us promet, a fe de gentil dona, que tots los dies de ma vida vos seré tan parcial e favorable com és Plaerdemavida a la princessa, e quant més, no de menys. E guardar-vos tot lo dret vostre, que no sia d’altri, puix la bona sort vostra vos i a portat.

E girà’s devers la emperadriu e suplicà-la humilment fos de sa mercé lo dexàs star tant e tan bastantment com a ell serà plasent. E la emperadriu lo y atorgà per fer plaer a la donzella. Ypòlit se levà del costat de la senyora e anà devers Eliseu e abraçà e besà-la e li feu infinides gràcies de la gràcia que per mijà d’ella havia obtesa. E axí fon feta la pau.

E stant un dia Ypòlit en lo retret, la emperadriu e Eliseu staven parlant d’ell. Dix la donzella:

–¿Com, senyora, tenint vostra altesa un cavaller per enamorat, consentireu que ell stiga ab Tirant? ¿E la majestat vostra no basta per a sostenir-lo e dar-li de vostres béns tan e tan <a>bundantment¹⁶² que no s’aja amprar de negú? Yo, qui so una pobra donzella, me tendria per desaventurada; que si tingués enamorat yo li ajudaria tant com me seria possible, encara que·n sabés enpenyorar la gonella per socórer-lo. ¡Quant més l’altesa vostra qui sou tan gran senyora e tan riquíssima! Car les dones virtuoses se deuen ajudar de sos remeys.

Dix la emperadriu:

–Puix tu m’o conselles, yo so contenta de fer-ho, per bé que aquests strangers, com los teniu molta amor e·s haveu dat de vostres béns, van-se’n o tornan massa ergullosos, o són difamadors.

–No, senyora —dix Eliseu—, que aquest no és tal, car de pocha edat l’aveu vist en vostra cort.

–Ages-ne tu les gràcies —dix la emperadriu—, per ço que ell te ame més.

Ypòlit havia stat en lo retret quinze dies. E un dia ans de la sua partida, stant en la cambra e tenint Ypòlit lo cap en les faldes de la emperadriu, e ell la suplicà que cantàs una cançó per amor sua, la qual cantava ab molt gran perfecció e de bona gràcia. La senyora, per fer-li plaer, cantà un romanç ab baixa veu, de Tristany, com se planyia de la lançada del rey March. E a la fi, dix:

–Dona, restaràs sola sens lo teu Ypòlit.

E ab la dolçor del cant destiŀlaren dels seus hulls vives làgrimes. Eliseu, perquè no venguessen a noves de res que tristor ni dolor portàs, feu-los levar de allí hon staven e feu-los entrar dins lo retret; e aquí ella pres les claus de les joyes e obrí la caixa hon staven. E la emperadriu posà prestament la mà sobre la cuberta perquè no la acabàs de obrir fins a tant que li agués dit lo que dir-li volia. E no tardà en fer principi a un tal parlar.

CAPÍTOL CCLXIIII

COM LA EMPERADRIU ORDENÀ LA VIDA DE YPÒLIT

–No és lícit a la tua cavalleria que per mijà algú sies vist star ab negú altre. Si de mi no tens seguretat, asegura’t de mi, car yo adore la tua persona com a déu de qui spere infinida glòria, e so molt contenta en despendre largament tots mos béns en tu, en lo temps de ma enamorada vida, car la tua bondat e virtut en si strema vida aporta. E per ço vull hordenar de ton delitós viure ab CCC menjadors hordinàriament en ta posada, e façen de tu com de senyor, car los béns que la fortuna nos atorga yo·n tinch prou per a tu e per a mi.

Ypòlit donà del genoll en la dura terra, e feu-li infinides gràcies e suplicà-la fos de sa mercé que axí improvisament no·l fes partir de la companyia de Tirant, per dar silenci a la gent, però passats alguns dies el<l>¹⁶³ faria tot lo que la magestat sua li manàs.

La donzella obrí la caixa e pres un gran sach de ducats que ab fatiga Ypòlit los podia portar, que la emperadriu havia manat que li fossen dats. E Ypòlit ab gran dificultat los volgué pendre. Aprés la donzella tragué de la caixa M e CCCC grans de perles molt grosses e de singular lustre, e pregà’l que, per l’amor sua, se’n brodàs unes calsses de raÿms e los grans fossen de perles, puix per causa dels raÿms la pau era stada feta.

E venint la nit, que lo emperador e tots los del palau sopaven, Ypòlit isqué del palau. E no anà a la posada de Tirant, sinó de un mercader que·s nomenava misser Bartholomeu Espichnardi, e feu-se aquí portar drap de brocat vert e feu-se fer una roba d’estat forrada de marts gebellins, e feu-se brodar les calsses que la donzella l’avia pregat.

Com agué ordenades totes ses coses, partí secretament de la ciutat e anà-se’n a Belstar en escusa de veure los seus cavalls. E donà a sentir a Tirant com ell era allí, e que eren passats X dies que no·s sentia ben dispost per venir a la cort. E lo misatger que y tramés feu tan discreta relació que Tirant e tots los altres hi donaren fe.

Com Ypòlit sabé que les sues robes eren acabades, partí de Belstar e portà-se’n un cavall molt lauger. Com fon en la ciutat vestí’s la roba de brocat e calsà’s les calses brodades, qui eren molt vistoses e de bona gràcia obrades, que·s mostraven los pàmpols e los raÿms.

E la emperadriu e la princessa eren en la posada de Tirant. Com Ypòlit entrà dins lo pati e veu totes les dames per les finestres, ferí lo cavall dels sperons e contornà’l allí moltes voltes. Com fon descavalcat, pujà alt en les cambres e feu reverència a la emperadriu e a totes les dames, e no s’oblidà a son mestre Tirant. E demanà-li del seu mal e ell li respòs que·s sentia molt bé, que dos dies havia que era anat a la sglésia per hoyr missa.

No és cosa de poder recitar la gran contentació que la emperadriu tingué de la vista de Ypòlit, e dix-li:

–Lo meu fill, yo desige saber la disposició de ta vida, e si eres ab aquell fill meu primogènit aquell matí que yo stava en lo repòs del meu plasent dormir.

E dient aquestes paraules, no pogué detenir que dels seus ulls no destiŀlassen vives làgrimes. E Tirant ab los altres acostaren-s’i per aconortar-la. E en aquest cars entrà lo emperador per la cambra ab molts cavallers e, com la veu de tal disposició, li dix:

–Digau, senyora, ¿aquest és lo conort tan afable que vós donau al nostre capità? Dona’m de parer que seria major rahó que de altre deport lo festejàsseu que no de làgrimes.

–Senyor —respòs la emperadriu—, la intrínseca dolor enemiga de la mia corporal vida, contínuament atribula la mia lacerada pensa e lo meu cor incessantment plora gotes de sanch. Car ara que he vist a Ypòlit m’és redoblada la dolor, havent recort de aquell plasent matí que la magestat vostra vench ab los metges que*m tolgués aquella glòria que yo en aquell cars contemplava. Ab tal dolçor desijara finir ma vida, car no ha en lo món millor mort que morir en los braços de aquella persona que hom ama e vol bé. E puix aquell que tant he amat no puch haver… —pres per la mà a Ypòlit, e dix: —aquest serà en loch de aquell, e prench a tu per fill e tu pren a mi per mare. E no és cosa en lo món neguna que a mi sia possible de fer que yo no la faça. Per amor de aquell qui sobre tots en strem yo amava, vull amar a tu, puix ne est merexedor.

Tots se pensaven que u digués del mort fill, e ella deÿa-u de Ypòlit. E aprés ella hagué recitat tot lo somni, segons damunt largament és stat referit, lo emperador se n’anà ab totes les dames e la emperadriu no comportà que negú la portàs de braç sinó Ypòlit.

Ara lexem star les festes que ella contínuament feÿa a Ypòlit —e molts donatius que li feÿa en presència de l’emperador e de molts altres, e no·s volia dinar ni sopar que ell no li stigués de prop—, e tornem a Tirant què fa de ses amors, car contínuament ell no perdia hora ni punt en solicitar de paraula, com ne tenia disposició, e d’altra part ab letres que li trametia, e Plaerdemavida qui no s’oblidava.

Com Tirant stigué bé de la cama, anava sovint al palau sens ajuda de negú, sinó que los metges no li donaven tanta licència com ell volguera. E lo emperador sovint los demanava dins quants dies lo darien per guarit, que la cama fos ben reforçada per poder partir. E ells li deÿen que molt prest seria en bona disposició per cavalcar. Sabent Tirant quant era solícit lo emperador de la sua partida, stava ab gran congoxa com no podia son cor complir o, almenys, restàs en algun apuntament ab la princessa.

La strema passió que la Viuda Reposada portava ab si fins en aquella hora no se era manifestada, car com per paraules dites per lo emperador ella sentís que la partida de Tirant devia ésser molt presta, pensà si ab les sues paliades paraules poria induir a Tirant de anar-se’n ab ell al camp en scusa de servir-lo. E si açò no podia obtenir, ab lo seu enteniment diabòlich que tenia, delliberà de sembrar en la cort de una molt bona lavor qui·s nomena zizània, mesclada ab mala voluntat perquè millor splet ne pogués exir. Anà-se’n a la princessa, e dix-li:

–¿No sabeu, senyora, com Tirant me ha dit, com exien de missa, que volia molt parlar ab mi per gran útil e profit meu? E yo li responguí que seria molt contenta si la magestat vostra me’n dava licència. E que yo y pensaria e, si·s podia fer, ho faria de bona voluntat. E dona’m de parer que açò no és pus sinó que ell veu la sua partida molt presta e volria sperimentar si poria cometre alguna infidelitat ab vostra altesa, levant aquest comte, que si la encerta, bé stà, e si la erra, axí com feu l’altre dia, partir-se n’ha e, passat lo riu, no tendrà recort de vós, car axí m’o dix l’altre dia, que tal era la sua condició. Ab grans rialles que m’o deÿa, com si de la sua boca ixqués alguna gran virtut que hagués feta, que ell a mi totes coses me diu, vulla’s sien de bé o de mal. E tal home com aquest no us deu plaure per bellea ni menys per bones costumes, car les sues mans a tota tració són dispostes. Si no, ateneu a l’atreviment que l’altre dia feu. E Déu lo’n premià segons sos mèrits. E diu més, que per amor de dones no deu home pendre armes ni deu lexar l’exercici de aquell<e>s¹⁶⁴ per bella donzella que·n lo món sia. Ell parla com a prom, mas no com a cavaller enamorat, car los gloriosos fets de les armes dignes són de renom e fama, car tots són stats fets, o la major part, per dones.

–Donchs, façam axí —dix la princessa—. Parlau ab ell e vejam si té alguna tració al cor. E vós me donau bon consell, que yo·m dech ara guardar molt d’ell.

–Emperò, senyora —dix la Viuda—, és de necessitat, perquè yo·l puga descobrir a tot mon plaer, no ixcau de aquesta cambra fins que yo torne.

La Viuda ixqué en la sala, pres hun patge e dix-li:

–Digues a Tirant que la senyora princessa stà ací en la cambra de parament e té gran desig de parlar ab ell. Si volrà venir, serà a son plaer, o li faça perdre la sperança que té.

Lo patge prestament lo y anà a dir. Com Tirant sabé que sa senyora lo trametia a cridar que per son delit degués venir, no sperà negú que ab ell anàs. E la Viuda, que tenia bona guarda quant vendria, com lo veu en la cambra de parament, feu demostració que en aquell punt exia de la cambra de la princesa, e acostà’s a ell e feu-li gran reverència e honor, e dix-li:

–L’esperit maligne de la emperadriu en aquest cars se n’ha portada la princessa dins en la cambra. Estàvem ací parlant de moltes coses, yo diguí-li fos de sa mercé trametés per vós, car axí com Jesucrist iŀluminà los apòstols, axí iŀluminau vós a totes quantes són com entrau per aquest palau e, la hora que vós ne partiu, totes restam tristes e adolorides. E ja Déu no·m done alegria del que li demane, que com vos veig la mia ànima, per trista que sia, ne reb molt gran consolació en veure la vostra plasent vista, e en aquell punt se partex de mi qualsevulla manera de enuig e tristor que tinga. E si no us dich veritat, en lo pas de la mia fi no puga regonéxer Déu. E per quant ma senyora me ha manat que yo vingués ací per tenir-vos companyia fins a tant que la emperadriu se’n sia anada, e par-me que bé·ns porem seure fins que sa altesa vinga, per ço com no volria que la vostra cama, per causa mia, se agreujàs de res.

Asegueren-se en l’estrado e Tirant feu principi a paraules de semblant stil.

 

CAPÍTOL CCLXV

RAHONAMENT QUE FA TIRANT A LA VIUDA REPOSADA

–Reduhint-vos a memòria, senyora, lo que ara me haveu dit, la consolació que vós en ma vista preniu, e que per mi és iŀluminat lo fosch palau de la mia deessa, yo us ho tinch a molta gràcia del que·m dieu, per bé que conech que la mia trista sort no consent que puje al terç ni al quart grahó de la scala. E si egualment lo vostre voler posehís, la honor e los béns vos volria haver dats, e negú més de mi benaventurat dir no·s poria. E pensant, senyora, que los prechs que a nostre Senyor puch referir, e aprés a vós, que per mijà vostre obtenir pogués la salut mia, per tant benefici com per vós me seguirà de ma treballosa vida remeyat descanç aconseguir, e de tal remey ésser-vos molt obligat, car de la passió que fora pensava ésser, ara veig en mi molt més aumentar. E si la fortuna me era pròspera en fer-me atényer tant de bé quant de vós ma vida spera, e lo atreviment vull me sia levat e de no voler pus ab vós contendre, mas a la bona voluntat que us tinch satisfaré recitant-vos de hun mercader hun exemple, qui era nomenat Gaubedí.

»Anant per mar, lo qual era partit de aquella gran e magnífica ciutat de Pisa, e navegant per les mars d’Espanya, tot lo seu cabal e sustància havia posat en hun barril de jochs de naÿps, pensant que ab aquell arribaria a port salvador e que la sua mercaderia vendria en grant aument de la sua sustància. E aplegant en les mars del Royne, prop lo port de Aygües-Mortes, en la scura nit la nau tocà en hun scull de roca, que tota s’obrí. Tots los mariners, ab la sperança perduda, se lançaren en mar per restaurar la vida. Aquest pobre mercader, pensant en restaurar més lo barril que la vida, devallà sots la cuberta e veu la nau mija d’aygua, que se n’entrava a fons. Ab gran fatiga e major perill, tragué lo barril de la sua mercaderia, lansà’l en mar y ell aprés d’ell. E aferrà’s ab lo barril per poder-lo traure en terra. E tant sforç no feu que, dos o tres voltes perdent e cobrant lo barril, pensà perdre la vida. A la fi, a mal grat seu, lo hagué a desemparar e, anant per aconseguir a terra, ab tota la sperança perduda de recobrar son barril, encontrà’s ab una gran caxa. E per lo gran treball, axí de la mar com del perdut barril, li fon forçat de sostenir la sua persona en la caxa e, a poch instant, la mar los lansà en terra. Lo aflegit mercader, assegut sobre la caxa, feu aquí grans lamentacions, dolent-se de la perduda mercaderia dels naÿps. E trobant-se nuu, sens camisa, desijava més la mort que la vida. Com per bon spay se fon lamentat, partí’s de la caixa com a home desesperat e anà dos tirs de ballesta. E pensant en lo menys dan, tornà a la caixa per veure si y hauria alguna cosa de què·s pogués vestir. E rompent aquella, trobà moltes robes de brocat e de seda, e molts gipons e calses, e tot lo sòl de la caixa cubert de ducats e de fermalls e de moltes pedres precioses, que valia tot hun infinit tresor.

»Si bé, senyora, açò sia poca glòria a la stima del vostre valer —e dich-vos ab pura veritat que, en semblant loch, me vull sotsscriure yo ésser la caixa— e perdent vós lo barril, sereu pròspera e benaventurada en aquest món. E ans que de vós haja resposta, vos prech porteu aquesta cadena per la amor mia, perquè mirant aquella siau en recort de mi, qui desige fer molt per vós.»

No tardà la Viuda daurada de fer principi a hun tal parlar.

CAPÍTOL CCLXVI

RESPOSTA QUE FA LA VIUDA A TIRANT

Per no restar en tal pensament, so forçada respondre al vostre dir, car lo darrer terme de vostres paraules yo bé l’entench, mas presumesch descansar la mia lengua e posar en repòs la stima de ma honor en hun sepulcre secret, per ço com ara, entre sperança e temor, fa dubtar la mia lengua en dir lo contrari del que en altre temps ha dit. E per satisfer a vostra demanda, vos dich e suplique, si amau la vostra vida e honor, que tragau lo peu de tan desaventurat llindar e tan perillós pas en què stà. Car yo tinch gran dubte no us tolguen la lum de la vostra vida, que veig-vos embolicat en lo fanch de perpetual dolor, car no és negú que ignore lo vostre mal de la cama com s’és seguit. E perquè la necessitat requir de no decomplaure-us ne enujar-vos per causa de la guerra, dissimullen e fengexen no saber-ne res. E si ells tenien seguretat de pau, Carmesina seria la primera que us portaria al corral de perpetual e amarga dolor. ¿E tan poch és lo vostre sentit que no basteu a conéxer les pràtiques vils e desonestes que en aquest palau se mantenen e·s ginyen e tracten? Però, com me par cosa molt odiosa e abominable, yo no hi consentiria per res, e per causa de açò so malvolguda, car yo sé certament que vós no sou amat segons sou merexedor.

»E si voleu que us dure vostra bella enamorada, cercau-la que sia leal e verdadera e de bona discreció e, si u podeu fer, que no sia de major stament ni superba, car diu lo bon exemple verdader que la bona companyia feta entre dos, se deu blanament concordar en fets e en dits e en virtuoses obres. Digau, ¿no seria millor per a vós amar dona qui fos destra en l’art de amor, honestíssima, encara que no sia verge? Aquesta vos seguirà per mar e per terra e·n totes les parts hon vós ireu, axí ab guerra com ab pau. E en les vostres tendes vos servirà de dia e de nit, e aquesta jamés no pensarà sinó com porà contentar la vostra virtuosa persona.»

–Digau, senyora —dix Tirant—, sí Déu vos done honor, ¿qui és la dama qui tan asenyalats serveys me fes com vós dieu?

–¡O, trista de mi! —dix la Viuda—. ¿E no he dit prou? ¿Per què·m voleu donar més pena de la que tinch? No vullau dissimular lo que tan clarament enteneu. E yo·m so sforçada atényer, en aquesta millor part, hora disposta perquè ma dolor vos fos manifesta, no per mijà de negú, mon mal qui tant de temps celat he tengut, de aquell adolorit dia que en aquesta ciutat vós entràs. E dona’m de parer que prou clarament vos he descuberta ma intenció. E bé·s deu tenir per benaventurat tal cavaller qui per gràcia tal do li és atorgat.

No tardà Tirant en fer-li semblant resposta.

CAPÍTOL CCLXVII

RESPOSTA QUE FEU TIRANT A LA VIUDA REPOSADA COM LO REQUERÍ DE AMORS

–Per satisfer a vostra demanda dellibere respondre a les vostres gracioses paraules, e tinch enug com no puch suplir en aquelles per ésser acompanyades de tanta amor. E ja lo meu sperit, nafrat de tan enamorada vida, no stà en libertat mia poder-ho fer, com tinga cativat lo franch arbitre. E posat cars que u tentàs de voler-ho sperimentar, los V senys corporals no m’o consentirien. E per una poca de absència que faça, combaten tan fort ma pensa, que sols lo penedir més en mi no habita; e ara sé què és amor, que de primer no u sabia. Qui·m lunyarà de sa altesa, lunyat lo veja de tot bé

»E per no més atribular la mia fatigada pensa, vos prech, senyora, vos plàcia posar tot lo pensament vostre en altre cavaller, per ço com ne trobareu infinits de major sforç e virtut, de dignitat e senyoria, que no so yo. E parle-us ab tota veritat, que si yo hagués posat mon voler en vós, axí com he en aquella qui del món mereix portar corona, no us poguera per res fer ofensa neguna. E de açò me deveu sentir grat, car si altri fos, per vós ésser tan gentil dama, vos porien molt prometre e poch donar, e del blanch vos farien groch perquè en loch apartat poguessen haver notícia de vostra gentilea. E pens qui a vós amàs e us dexava per altra, ab paciència comportar no u poríeu. Però en vós conech moltes virtuts, que sou digne de molta lahor, car ab honestat singular haveu subjugats los vicis seguint les virtuts.»

E no li dix més. No tardà la Viuda, ab sforçat ànimo, pintar semblants paraules.

CAPÍTOL CCLXVIII

REPLICA LA VIUDA AL PARLAR DE TIRANT

–No he temptat de egualar les leys divines ab les humanes, e ab gran fatiga podia regir la mia lengua per yo ésser ignorant del que ignorar devia, ço és, per saber clarament lo fet, vós si teníeu pes e mesura en vostra benvolença. E si u feu, guanyareu premi ab mèrit de pròpia virtut. Mas tot lo que yo us he dit, no és stat pus sinó provar-vos de paciència. E perquè conegau, senyor Tirant, quant vos desige servir, que ab la mia indústria vos faça venir a notícia de totes les coses que ignorau, e que en los fets de la princessa no siau decebut en vostra opinió, com ella se sia despullada de tota pietat e de la honor sua, de son pare e de sa mare, no guardant dret ni envers.

»Sabent ella hun cavaller axí valentíssim e virtuós com vós sou, e molts altres qui d’ella són enamorats, poguera sos apetits honestament complir, mas lo peccat per ella comés —e comet cascun dia—, los cels, la terra, la mar e les arenes se n’abominen. ¿E com la benignitat de nostre Senyor permet e no ponex prestament hun tan nefandíssim crim de adulteri? Que si vós ho sabíeu com yo sé, li scupiríeu en la cara. Aprés, a totes quantes dones són en lo món, per causa d’ella. Mas, ¿per què vull ab tan supèrflues paraules encarir crim de tan gran legea, la qual, planament rahonada, feredat de tan spantable crim e admiració porta ab si, que és impossible los que u hoyran sens gran alteració dormir ni menjar reposadament no poran? E aprés que·n son servey molt temps de mon adolorit viure despés tenia, mos cansats pensaments de dol se són vestits, e per ço ma dolor no consent que eternament ho cobre. Una error és, la qual moltes voltes és cuberta ab dissimulació de honestes paraules, e les males alegren-se de son peccat.

»És ver que y ha moltes maneres de pecats: huns són venials, altres són mortals; però aquest és axí gran que ja la mia lengua, cansada de molt parlar, no·m dona sforç de poder-ho recitar. Cert és la ley mana que les dones serven honestat e, si no u fan, que reben punició, e majorment les casades; e si lo peccat se comet, que almenys no sia ab home fora de la ley, car lo peccat que·s comet contra la ley és molt abominable a Déu e és més leig a les donzelles. Emperò si la princessa volrà dir ella ésser stada decebuda per ignorància sots color de bé e diga que no té culpa e no sia senyora de si, tal rahó no ha loch, car les coses qui són de pública infàmia de desonestat negú no les ignora. E per ço són donades a les donzelles virtuoses dobles honors, e penes en lo contrari, del que fan, car lo principi de la virtut en nosaltres luu e los vicis prestament són públichs a totes gents. Per ço, si vós me volreu creure, apartau-vos d’ella lo més prest que poreu, que serà molt loable cosa per a vós, com ella se sia enbolicada ab lo Lauseta que·s nomena, sclau negre, comprat e venut, moro per sa natura, ortolà que l’ort acostuma de procurar.

»E tot lo que yo us he recitat, no pense la senyoria vostra que sien faules, car, si me’n deveu haver grat e u teniu secret, ab los vostres hulls corporals vos ho faré veure. Oblidant-se lo nou àbit de virtut, deixant la companyia de reys, duchs e grans senyors, e lonch temps ha que·m fa viure ab aquesta tan strema pena. Però, açò no és cosa que la mia lengua degués recitar, sinó que la gran desonestat que comet me força dir-ho, car per molt que li’n diga, star no se’n vol. E l’altre dia se senyia sobre viu. ¿E què us diré d’esta ventura? Ja la sua boca forçada prenia poques viandes, lo dormir no li era plasent e la nit li paria hun any, e jatsia ella dolor sentís, e lo meu cor lamentava, la color era absentada de la sua cara, magrea havia debilitats los seus menbres. ¡Quantes e de quines erbes so anada a cullir e ab ardida mà les hi é posades per destroyr lo prenyat del seu ventre, de molta infàmia digne! ¡Ay, trista, que lo mesquí és punit per lo meu peccat! E lo seu cors no soterrat, sinó per lo riu avall, ha fet son viatge. ¿Què podia yo altra cosa fer que millor fos perquè tal net no pervengués davant la vista de l’emperador son avi? Ella pren lo delit, si dir-se pot, e yo porte la culpa.

»E per ço cové a mi que us ho diga, perquè no us vullau del tot perdre ne us vullau ofegar en tèrbola bassa de oli pudent. Les altres coses çelaré per no ésser prolixa, e volria vós, qui teniu lo ceptre de la justícia, li donàsseu condigna pena per apartar-la de tan gran defalt. E yo moltes voltes li dich: “Filla mia, ara és temps de resestir a tan gran mal. Lansa de tu tota manera de viltat e amor corrupta, e segura restaràs e vencedora. E pots veure, ma filla, si l’altea del parentat teu e la fama de la virtut tua, e la flor de la bellea e la honor del món present, e totes les altres coses que a donzella de tanta dignitat pertanyen, te deuen ésser cares, e sobretot la gràcia de hun tal enamorat qui·t desija més servir e amar com a muller que a totes les dones del món. ¿E per aquest negre perdre’l desiges? Car plaure no·t deu, e pens que de ací avant no·t plaurà si sàvia est, majorment si ab tu mateixa te conselles. Donchs, oblida los falsos delits permesos a la sutze sperança, lansa-los fora de tu.” Dich-vos, senyor Tirant, no y val res per molt que li diga. Sol miracle de Déu seria ella se’n pogués star. E ja de aquesta hora avant negun pensament de bé porà haver loch en ella.»

No tardà Tirant, ab tota la malencolia que tenia, en fer principi a hun tal parlar.

CAPÍTOL CCLXIX

REPLICA TIRANT A LA VIUDA IGNORANT LA SUA MALDAT

–¡O, escura seguedat de aquells qui desordenadament amen! ¡Ab quin ànimo, ab quina solicitut e diligència treballen ensemps la ànima e la vida perdre! ¡O, animosa temor de aquells qui recelant temen los perills de viciós morir e viure, e ab invencible e discret ànimo, per lo regne del cel la vida abandonen! Aquestes paraules, senyora Viuda, me són entrades en lo miserable cor e·m donen majors penes que jamés sentí, e és stada la primera hora que tals dolors sien causa de més agreujar la vida mia. Mas d’ací avant per lo desorde que referit me haveu, si visch, tota la vida mia passaré ab infinides làgrimes e, encara que per mi no acostumades sien, tots los meus dies seran sens consolació.

»E en aquest punt mil maneres de pensaments corren per la mia pensa e quasi tots determenen en hu, ço és, que, puix ella ama altri, yo dó senyal de ma persona lansant lo meu cors de aquesta torre avall o en la profunda mar, ab los peixos, fes companyia. Per què us prech, virtuosa senyora, vos plàcia que los meus ulls vegen la mia dolor, car yo no daria fe neguna en paraules que sien tan contràries a natural rahó, car tinch per imposible que lo seu cors celestial posàs la sua bellea en libertat de hun salvatge negre, e tothom coneixeria que la bellea de sa magestat seria miserable do per a qui virtuosament viure desija.

»¡O, tu, senyora princessa! ¿Hon reposa ara lo teu pensament? Vine e hoyràs lo que dien de ta altesa. ¡Yo no u crech, ni Déu m’o dexe creure, que tal defalt pogués fer dona qui gens stime sa honor, ni tal cosa li passàs per la pensa, mas lo teu cor sentit, allà hon és sent lo que dien de ta altesa! ¡O, senyora princessa, tu sola est la beatitut mia!

E dels pits de Tirant hun suau sospir sortí que acompanyat venia de aquestes paraules:

–¡O, piadosa fe! ¡O, reverendíssima vergonya! ¡O, castedat e pudícia inestimable de les honestes donzelles! ¿Qual persona pot ésser en lo món qui vulla o puga, per parentesch de sanch o per acostada amistat, te ame axí com yo? Mal creus si axí creus vanament que negú te ame axí com yo. Donchs, si yo més te ame, més pietat merite.

Callà e no volgué més dir. E la Reposada Viuda fon posada en gran pensament perquè Tirant no havia dada plena fe en les sues fictes paraules.

E stant ells en les desús dites rahons, entrà per la cambra lo emperador e veu allí a Tirant, e pres-lo per la mà e entraren-se’n en una cambra per parlar sobre los fets de la guerra. La Viuda restà sola. Pres-se a dir en si:

«Puix Tirant no ha dit fe en les mies paraules, no ha loch l’engan qui havia principiat. Però, yo faré tant que yo·l faré venir al que desige, encara que·n sàpia dar la pura ànima al diable per exir ab la mia intenció, car en altra manera no tendria cara ab què pogués jamés venir davant ell. E seria poca admiració que ell no u digués a la princessa e yo, en aquest cars, restaria ab la maldat. Mas vull-lo sperar ací fins que ixqua ab lo emperador del consell.»

E pres-se a dir:

«¡O, antiga ira! ¡Sies certa hon que vages yo·t seguiré protestant, que serà tota pietat apart posada! E yo procehiré en la benaventurada obra ja per mi començada, perquè no perda lo premi e virtut de la mia gloriosa fama. Doncs, ¿per què tant tarde? Que dubtar no dech en res, car poderosa e destra so per a cometre semblant maldat e major que no aquesta. E altra cosa no·m dol, per dar compliment a mon delit, com dies ha no comencí a fer hun tan singular acte.»

Ab gran fúria se n’entrà en la cambra hon la princessa era. Ab fengides rialles li mostrà la cadena d’or que Tirant li havia dada, la qual passats X marchs pesava, e dix-li:

–Si vós, senyora, vésseu la última voluntat sua, admirada n’estaríeu, e si yo volia consentir en la sua gran culpa que vol cometre. Que vol fer adobar una galera e, de nit, per força, que us prenga. E vol-vos portar en la sua terra. E tot quant diu, li’n pren axí com aquell qui té la boca plena d’aygua e bufa al foch, e pensa ensendre-lo e apaga’l ab l’aygua —fengint e dient semblants paraules quasi a manera de burla.

La princessa, qui veu que·s burlava de Tirant, pres-hi molt gran enug en si matexa, partí’s de allí e entrà-se’n dins lo seu retret. Començà a pensar molt en Tirant, per la gran amor que li portava e los grans donatius que dava a les sues donzelles per causa sua. E ella, com pensava en la strema amor que ella li portava, causava en si molts pensaments e amargues dolors. Com hagué molt pensat, ligà’s e exí en la cambra de parament per parlar ab Tirant e per fer-li festa, per ço com sabia que molt presta devia ésser la sua partida per anar al camp.

La Reposada Viuda sperà a la porta del consell a Tirant, e dix-li:

–Senyor capità, yo·m volria asegurar de vostra mercé que, a burles ni a de veres, lo que yo us he dit en gran secret no u sabés ma senyora princessa, car no passaran de les hores XXIIII que yo us ho faré veure de vostres propis ulls.

–Senyora Viuda —dix Tirant—, axò us hauré yo a molta gràcia que m’o façau veure. E per ço que de mi siau ben segura, vos promet per lo benaventurat lo senyor sent Jordi, lo qual yo en nom seu la honor de cavalleria tinch, de no dir-ne res del que m’haveu dit a persona del món.

L’emperador fon-se girat e veu la Viuda; li dix:

–Anau prestament e digau a la emperadriu e a ma filla que de continent vinguen a l’ort, que allí les speraré.

E molt prestament totes les dames foren hon era l’emperador e aquí parlaren de moltes coses, e com l’emperador havia tramés al camp perquè venguessen dos mília lances per acompanyar al capità. La princessa, com hoý dir semblant nova, stigué tota alterada, mostrant lo cap li feÿa mal, e dix:

–Ja per açò no staré, per bé que lo capità sia ací present, no·m desligue davant ell.

Levà’s tot lo que tenia al cap e restà en cabells, los més bells que jamés donzella tingués. Com Tirant la veu ab tant resplandor, stava admirat e doblà-li lo voler. E stava devisada aquell dia la princessa ab brial de domàs blanch e, sobre lo brial portava una tavardeta qui era de tela de França, e totes les costures eren de trenes d’or molt amples. E·n aquell cars mostrave les sues mans barallar-se ab la cordonera del seu brial, descordant-se a gran pressa, mostrant grandíssima congoxa, passejant-se sola per l’ort. L’emperador li volgué demanar de son mal, e si volia los metges vinguessen. E ella respòs que no.

–Que lo meu mal no fretura de metge ne medecina.

En açò la Viuda reposada levà’s de allí hon seÿa e pres una companyona ab si e dos scuders perquè l’acompanyassen, e anà a casa de hun pintor e dix-li:

–Tu qui est lo millor qui sia en l’art de la pintura, pories-me fer a ma voluntat una cara encarnada qui fos sobre cuyro prim negre posada, qui fos tal com lo Lauseta, ortolà del nostre ort, ab pèls en la cara, huns blanchs e altres negres Car ab gomes se poran bé tenir; per ço com som prop de la festa del Corpus Christi e volria fer aquell entramés, ab guants en les mans per ço que tot mostràs ésser negre.

–Senyora —respòs lo pintor—, ell se pot ben fer, mas al present yo tinch molta faena. Però si vós me pagau bé, yo contentaré la voluntat vostra, que deixaré tot lo que tinch a fer perquè vós siau servida.

La Viuda se posà la mà en la bossa e donà-li XXX ducats en or perquè anàs bé. E feu-lo pròpiament tal com era Lauseta.

Com la princessa per bon spay se fon per l’ort pasejada, veu lo Lauseta, que stava adobant hun taronger, per ço com ell tenia càrrech de adobar l’ort. Aturà’s a parlar ab ell. La Viuda, la qual era ja tornada, stava mirant a Tirant e feu-li senyal que miràs a sa senyora com parlava ab lo negre Lauseta. E Tirant se fon girat, que stava al costat de l’emperador, e veu la princessa star parlant a grans rahons ab lo negre ortolà, e dix en si:

¡O, de aquesta mala dona reprovada de Viuda! ¡Encara farà, ab sos falsos ginys, fer-me creure lo que m’ha dit ésser ver! E per molt que ella faça ni diga, no és presumidor que tan gran defalt la princessa fes. E yo per res fe no y daria si de mos ulls no era vist.

En açò l’emperador cridà una donzella e dix:

–Vine, Pràxidis —que axí havia nom—. Vés a ma filla e digues-li que cride al capità, e diga-li que ella lo prega que ell dega prestament partir per anar al camp, car moltes vegades s’esdevé que los cavallers jóvens fan més per les donzelles que per hom mateix.

E la princessa respòs que u faria, puix sa magestat lo y manava. Com hagué stat per bon spay parlant ab lo Lauseta dels tarongers e de les murteres, tornant en son deport, passejant-se per l’ort, com fon endret de l’emperador, cridà a Tirant e dix-li com stava tota cansada e que la prengués de braç e axí·s passejarien per l’ort. Sab Déu Tirant quanta consolació pres com la princessa de tal socors lo havia amprat. E com se foren hun poch lunyats, Tirant feu principi a paraules de semblant stil acompanyades.

CAPÍTOL CCLXX

RAHONS DE AMOR QUE FA TIRANT A LA PRINCESSA

–¡O, quant més que altre cavaller me poria dir benaventurat si en la magestat vostra se fos aturada tal amor com en vostres paraules referiu, car viuria content e en festa contínua! Mas la fortuna adversa me volta la roda, que en l’altesa vostra no s’i troba fermetat neguna, car, per pròspera que sia, súbitament la veig voltar. E la dita fortuna mostra enujar-se de mi, car mostra’m bona cara e les obres són contràries, e en los mateys béns troba leys per apartar-los de mi. E no resta per açò que en la mia pensa la ymatge de la vostra figura és restada, en la qual contemple dia e nit. E si la fortuna serà contenta de mitigar-se contra mi, que solament permeta que yo puga obtenir la part del premi últim de mon desig, yo restaria lo més gloriós cavaller que jamés en lo món naxqués. E una poca sperança que de exceŀlència vostra m’és restada, me ha levat en alt. Car si los miserables de vostra altesa seran hoÿts, alguna volta aconseguiran remissió de sos defalts. Per què us suplich vullau obrir les vostres piadoses orelles als meus tan justs prechs, car qui és noble de linatge e de obres virtuós no deu retenir ab si crueldat, qui no és possehida sinó per males persones.

Mas la virtuosa senyora, ab prou paciència retenia dins si la dolor, com si stada no y fos, e ab ànimo ple de congoxa feu principi a una tal resposta.

CAPÍTOL CCLXXI

RESPOSTA QUE LA PRINCESSA FA A TIRANT

–Descriure no·s dexen les passions ab què amor la mia atribulada pensa turmenta, car la fi de hun mal és a mi principi de altre. E yo per amor so dita benaventurada, per no conéxer les mies misèries, e passe treball en vans pensaments per ornar la mia joventut, e passe penitència del mal que no n’he fet. Car la passió que ara·m dona amor no m’era acostumada, ni menys los treballs que la mia ànima ara posehex. E per ço que los meus mals hagen fi e la mia pensa reposada stiga ab major repòs, ab paraules de present aseguraré la tua demanda. Dona’m la tua mà dreta e ajustaré aquella ab la mia.

E com les mans foren ajustades, dix la princessa:

–Perquè açò sia verdader matrimoni, dich yo ab paraules, de present: yo, Carmesina, dó mon cors a vós, Tirant lo Blanch, per leal muller, e prench lo vostre per leal marit.

E les matexes paraules dix Tirant, o semblants, segons és acostumat.

Aprés dix la princessa:

–Besem-nos en senyal de fe, puix sent Pere e sent Pau ho manen, los quals en semblant cars facen testimoni de veritat; e aprés, en nom de la Sancta Trinitat, qui és Pare e Fill e Sanct Sperit, te done plena potestat que faces de mi com de muller qui és companyona del marit. E done la fe als sancts jurats, sent Pere e sent Pau, e ab aquesta sperança de seguretat pots creure que tens en mi muller e castedat, e jur-te, per los sants nomenats, que tant com seran los teus dies e los meus de no desconéxer la tua persona per negun altre home qui en lo món sia, e·t seré tostemps leal e verdadera, sens màcula alguna.

Tirant, senyor, no dubtes en res del que t’é dit, car encara que alguna vegada me sia mostrada cruel contra tu, no vull que tingues crehença que l’esperit meu no sia stat tostemps conforme ab lo teu. E tostemps t’é amat e contemplat en loch de hun déu, e sé’t ben dir que, axí com aumente en edat, aumente en amor. Mas temor de infàmia me fa guardar la honor de castedat, la qual deuen guardar molt les donzelles e dubtar, per ço que ab puritat puguen aplegar a tàlem de benedicció. E axí la vull yo guardar tant com a la tua senyoria serà plasent. E ara és atés lo temps que poràs haver plena notícia de mi, si t’ame, car de huy avant yo·t vull dar premi de l’amor que m’has portat. Per què reposa ab bona sperança, yo·t clam mercé, e la mia honestat vulles haver per tan cara com la tua vida. Entre tots los mals, lo que més me atribula és l’absència que per alguns dies tendré de tu; e per ço no tinch alegria per mostrar-te la infinida amor a la qual justament lo teu meréxer me obliga. E, per ço, speraré temps en lo qual sens temor yo·t puga mostrar com tinch en poch ma vida.

Callà e no dix més. Mas Tirant, mostrant ésser molt content del bon conort e gràcia singular que de la princessa obtesa havia, ab cara afable e gest humil, li dix paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCLXXII

COM TIRANT PRES JURAMENT DE LA PRINCESSA QUE LI COMPLIRIA LO MATRIMONI

En alegria de goig inefable fon posada l’ànima de Tirant com se veu en camí per poder posseyr la corona de l’Imperi Grech per mijà de les novelles sposalles, vehent que la excelsa senyora ab tanta liberalitat e amicícia li havia volguda mostrar la infinida amor que li portava, e ab verdadera fe e sancer sperit lo havia tractat. E Tirant tenia lo món en no res per haver-lo conquistar ab aquella glòria que sentia, e tenint gran desig de poder-ho manifestar a son cosín germà, Diafebus, duch de Macedònia, stimant que, axí com ell, a cascuna persona devia plaure la contentació que ell tenia. E encara, per major seguretat sua, pres hun reliquiari que ab si portava, en què havia del Lignum Crucis hon lo Fill de la casta donzella havia posades les sues precioses spatles, e feu-hi posar les mans a la princessa, conjurant-la com ella, ab pura fe e sancera intenció, demanava lo matrimoni. E ella, ab molta alegria, feu lo jurament, e Tirant li dix:

–Senyora, la magestat vostra demana egualtat en aquest matrimoni, per viure en segur de mi, e per ço que fas consemblant sagrament de ésser-vos leal e verdader e no oblidar-vos per neguna altra qui en lo món sia.

E la princessa renuncià a totes les leys imperials e a totes les coses que a ella poguessen valer ni a ell noure.

E fet tot lo dessús dit, Tirant donà dels genolls en la dura terra e volgué-li besar les mans, perquè més que a negun sanct temia de fer-li ofensa. E ella no u permés, e ell li feu infinides gràcies de la gràcia que d’ella havia obtesa. E sperant altra vegada hoyr de la magestat sua paraules qui manifestassen l’estament de sa vida, no tardà la princessa en fer principi a semblant parlar.

CAPÍTOL CCLXXIII

RÈPLICA QUE FA LA PRINCESSA A TIRANT

–Encara que la mia poca edat e temor de restar envergonyida me hagen detenguda fins ací, que no he pogut ne tenia atreviment de poder-vos manifestar tot mon voler, emperò, acompanyada de infinida amor e de dolorosos pensaments, so stada forçada de atorgar-vos part del premi que merexedor sou, com per la mia honor e fama a mantenir me reserve la part per vós més desijada, la qual vos serà tant guardada com los ulls. E aprés lo triümpho de vostra pròspera victòria, ab benaventurat repòs, sens temor cullireu aquell dolç e saborós fruyt de amor qui en lo sant matrimoni se acostuma de cullir, qui us farà portar durant la vostra benaventurada vida aquella pròspera corona de l’Imperi Grech, la qual vós, per la vostra molta virtut, haveu recobrada.

»E suplich-vos no us enugeu de tant sperar, car la glòria e delit de aquest món miserable no s’ateny ni·s pot atényer sinó ab treballosos actes. Emperò, la major delectació que la mia ànima pot sentir és en amar a vós, qui sou lo major bé que yo puch possehir. Mas, ¿qui serà aquella desaventurada persona qui dues voluntats tan conjuntes e unides jamés puga separar, si donchs no era per culpa vostra? E moltes coses vos volria recitar, sinó que no gose per dubte que no sien sabudes. E ací podeu conéxer quant és lo bé que us vull, que ab cosa que en lo món sia no·s pot acomparar. E lo més mal que la mia pensa pot cogitar és com pense en la vostra absència, que stareu per algun temps que no us veuré. Mas, pensant axí mateix en la ferma sperança que tinch de la vostra pròspera e presta tornada, me aconsella e·m dona algun tant remey a ma dolor. E ja no us puch més altra cosa dir sinó que maneu de mi, com a senyor que us he fet de la mia persona, tot lo que plasent vos sia.»

Tirant volgué satisfer a les afables rahons de la princessa e, ab veu tremolant, més de sobreabundant letícia que de dolor ni temor, feu principi a paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCLXXIIII

RÈPLICA QUE FA TIRANT A LA PRINCESSA

–Més glòria sent que jamés sentida he, com pens la magestat vostra és de tanta gratitut que ha volgut haver per acceptes los meus treballs e, encara que tota ma vida la celsitut vostra yo hagués servida, no seria de tanta stima lo premi de la mia servitut com és la stima de la vostra noble e agraciada persona. E per bé que la edat vostra sia de pochs dies, ella és antiga de molt saber, acompanyada de molta discreció, segons manifestament haveu mostrat de voler-me dar premi tan gran com és de la vostra virtuosa persona, fent conpensació de tan pochs serveys que yo fets he a la celsitut vostra e havent sguart a la vostra gran dignitat, qui no pot donar sinó coses de gran stima.

»E per bé que yo tinga en gran compte la sperança graciosa de possehir en sdevenidor la cosa que més desige en aquest món, tanta és la voluntat que tinch de present de posseyr-la, que·m par cascuna hora mil anys de obtenir-ho. E crech per mos peccats jamés ne veuré la fi. Per què us hauria a molta gràcia que, ans de ma trista partida, yo pogués sentir part de alguna sentiŀla de aquella singular glòria que per la magestat vostra m’és stada ab molta benignitat atorgada e per mi, besant-vos les mans, acceptada, que, si era possible poder-se mudar, lo temps sdevenidor que fos fet present, açò seria la major gràcia que yo en aquest món poria atényer; oferint-vos ab jurament de no passar los límits de vostra voluntat, com aquella qui us tinch per deessa de ma vida, la qual adore com a Déu, de qui spere haver salvació a la mia peccadora ànima.»

No tardà ha princessa, ab gest afable, fer principi a hun tal parlar.

CAPÍTOL CCLXXV

COM L’EMPERADOR ORDENÀ UNA FESTA A GRAN GLÒRIA DE TIRANT

–Entre los mortals no conech altri, sinó a tu, qui sia ple de amor, la qual és raygada ab bones sperances, qui per tos singulars mèrits te faran triümfar en aquest món y en l’altre, perquè treballes en aumentar la sancta fe cathòlica. E per los teus gloriosos actes en lo món, per a tots temps ne serà feta recordació. Car, per lo teu molt valer, yo no puch totalment resistir a les tues massa voluntàries suplicacions, per no fer-te ofensa; mas vergonya de una part, e temor de l’altra, me retenen menaçant-me de infàmia e que·m guarde de perdre lo que jamés poré cobrar. E axí, stich quasi alienada, que tal mot de la mia boca ab gran fatiga pot proceir, e moltes vegades he tengut dubte que l’emperador no u conegués, e deÿa en mi matexa: Aquest no té de res vergonya. Que·m tinch a lunyar davant la tua mercé ab los pensaments que tinch, més que dir no sabria. Per què·t prech a present que lexem aquestes rahons, per ço que l’emperador no pense neguna cosa de mi. E parlaràs ab Plaerdemavida e tot lo que vosaltres ordenareu yo u tindré per accepte.

E besaren-se moltes voltes, que per negú no foren vists, car los tarongers staven entre l’emperador y ells, qui·ls empedien la vista e a tots los altres.

Com foren tornats davant son pare, la princessa, que·l veu star ab tan gran pensament, dix-li:

–Mon senyor, ¿de què es tan fort lo vostre pensament?

L’emperador respòs:

–Ma filla, yo vull demà fer una gran festa a honor e glòria de Tirant. De tantes batalles com ha vençudes en mar y en terra, que tantes banderes grans sien posades dins la sglésia nostra de Sancta Sofia; e tants com castells, viles e ciutats ha conquistat e tornades a la corona de l’Imperi Grech, tants standarts ab les armes de Tirant sien posats entorn de l’altar major per memòria e lahor del virtuós Tirant, qui tan gran benefici fa en aquest imperi, mostrant-se realment e de fet amador del bé públich e conquistador del món.

E açò fon posat en scrit a plena memòria del virtuós Tirant e per exemple dels cavallers vivents e sdevenidors. E l’emperador tramés per tots los de son consell e recità’ls tot lo que volia fer. E tots ho loaren molt, que seria molt ben fet. E trobaren, per compte, que havia conquistat, en IIII anys e mig, CCCLXXII viles, ciutats e castells.

E com l’emperador entrà en lo consell e Tirant sabé que per tals negocis hi entrava, no y volgué ésser, ans se n’anà a la sua posada per no hoyr aquella vanaglòria. E d’altra part, en los consells dels grans senyors hi ha de moltes openions, e ell no volguera que negú davant ell volgués contradir en la openió de l’emperador. E clos lo consell, l’emperador tramés per los mestres qui tenien de fer aquesta obra, per ço que l’endemà fossen posades les banderes en orde.

Tirant se partí de l’ort e dix a Ypòlit:

–Digues a Plaerdemavida que vulla anar a la sala major, que yo tinch de parlar ab ella.

Ypòlit portà sa enbaxada e ella y anà prestament. Tirant la abraçà e, ab cara molt afable, la pres per la mà, e, aseguts en una finestra, li feu principi a paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCLXXVI

PRECHS QUE TIRANT FA A PLAERDEMAVIDA

–En la tua discreció, afable e graciosa donzella, coman la mia pensa e vida, car sens lo teu amigable consell ni ajuda yo no so res. E la mia pensa stà alienada, sens repòs. Emperò ab los ulls uberts stich tancat, desijant que passàs la mia penosa vida dormint, axí com se diu del gloriós sent Johan Babtista, que·n lo dia que la sua gran festa cau, se fa tots anys grandíssima festivitat per los crestians, moros e juheus. És openió, segons se diu, que la sua gloriosa ànima dorm, perquè no prengués tan gran elació que n’hagués a perdre algun grau de glòria dels que té. Axí és de mi, que en aquest propi punt stich per molt amar aquella que de virtuts passa totes quantes són, la qual yo contínuament adore e contemple e li fas special oració, dient-li: «¡O, piadosa deessa en la terra, la figura de la qual, en lo meu principi dels meus treballs e fatigues en aquesta sala fon manifestada la mia strema passió d’amor! dona’m fortitut de ànimo en poder passar les mies dolors e mitiga los meus mals e dona’m remey en les mies tribulacions.

»La mia germana, mira quant per sa magestat yo tribule. Mira quantes voltes la cruel mort és ja stada davant los meus ulls. Mira si tant mal havia la mia fe meritat quant yo sostinch per ésser verdader amador, no conexent la gran perfecció de amor de ma senyora, car so stat ab sa altesa e havem passades moltes rahons enamorades de pau e bona confederació, prometent-me ab juraments de fer tot lo que la tua gentilea e yo concordaríem, e que·t recitàs totes les mies passades dolors, presents e sdevenidores, e que en aquesta reposada nit yo puga parlar ab la magestat sua, perquè·ns havem donades les mans e, ab juraments dignes de fe, que tant com seran los dies seus e meus de tenir-me per servidor, marit e senyor, e que dins en la sua cambra en lo lit de perpetual glòria e delit yo tendré posada. Perquè tu est sola sperança de tot lo meu bé e·n les tues mans stà tot lo meu mal e bé, te deman de molta gràcia, si los meus prechs per via neguna te poran ésser acceptes, que puga haver remey en aquesta mia aflicció, perquè de aquesta hora avant, ab alegres sperançes, los mèrits del meu molt amar no resten indignes.»

Hoynt Plaerdemavida les lamentacions de Tirant, hun poch spay primer aturà en si, e aprés, desijant la vida <e>¹⁶⁵ lo delit aumentar a Tirant, de semblants paraules li feu present.

CAPÍTOL CCLXXVII

RESPOSTA QUE FA PLAERDEMAVIDA A TIRANT

–Les paraules són senyals ab les quals nostres intencions se mostren; car, en altra manera, elles, closes dins los corporals murs, e sagellades ab lo secret sagell de nostra voluntat, a altre sinó a Déu no són descubertes. Yo no so nada dels baxos del poble romà, e la mia mare dins en aquella ciutat naxqué. Los meus antichs foren nobles ciutadans de Roma, plens de antichs triümphos, portant sobre lo cap corones de triümphal victòria e ajustats de parentesch ab los de l’Imperi Grech. E la glòria del meu linatge a present yo·m callaré perquè no fretura gloriejar-me de aquella, sinó com a seguidora de la fortuna, socorrent a les persones qui bé amen, dich axí: Tirant, senyor del món, ¿per què m’haveu fetes tantes rahons ab temeroses paraules? ¿No sab la senyoria vostra quant teniu en mi? Que lo cor, lo cors, lo voler e tots los meus sentiments no són en lo món sinó per a servir la senyoria vostra, axí com aquell que us tinch com a pare. Donchs, viviu de mi en segur, que·n res que sia delit ne profit vostre yo no m’i tardaré e, aquest bon voler que tinch, ab la capita ho prenguí e ab la mortalla ho dexaré. E no és dona neguna no·m passàs de saber e de bellea, mas yo les passe de fermetat de amor e no us vull més tenir a noves, car lo cavaller qui en batalla spera entrar no·l deu hom fatigar de rahons, sinó que a la hora que l’emperador soparà yo iré a la vostra posada e dir-vos he tal nova que haureu complit delit.

Lavors Tirant, de sobres de alegria, li besà los ulls e la cara, fent-li molt gran festa. Tirant se partí d’ella e Plaerdemavida tornà en l’ort, hon trobà la princessa en lo consell ab l’emperador sobre les banderes, <per>¹⁶⁶ les quals ab gran treball tots los mestres fatigats staven.

Aprés que los mestres foren partits, l’emperador pujà alt en les cambres, e Plaerdemavida ab la princessa se retragueren e delliberaren la hora que Tirant vendria. E la princessa recità-li tot lo que havia dit ne fet ab Tirant; e Plaerdemavida mostrà haver gran alegria com sa senyora tenia tanta contentació.

Venint la hora que l’emperador devia sopar, Tirant no s’oblidà de anar tot sol ab cuytats passos al palau. E trobà a Plaerdemavida en la scala, que devallava per anar hon era Tirant. E trobant-se allí los dos, recità-li la forma com se tenia de fer e la hora que venir devia. E cascú se’n tornà per lo camí hon era vengut.

Aprés que en lo palau cascú hagué dada part a la nit e en lo primer son tots reposaven, la princessa se levà del lit; e no havia ab ella sinó Plaerdemavida e un altra donzella qui sabia en tots los afers, la qual se nomenava la donzella de Monblanch. La princessa se vestí unes robes que l’emperador li havia fetes fer per a quant ella fes bodes, e no les se havia vestides, que negú ho agués vist, e aquestes foren les més riques que en aquell temps fossen vistes. Era la roba de cetí carmesí, tota brodada de perles, sens que altra cosa no y havia que dues barcelles de perles entraren entre la roba e la gonella, e era forrada de erminis. E al cap se posà la corona de l’imperi, la qual era de molt gran stima, y ella ben ligada e posada en orde, e ab conspecte de gran dignitat. E Plaerdemavida e la donzella de Monblanch prengueren sengles antorches enceses en les mans, e axí stigueren sperant fins que Tirant fon vengut. Lo qual, com sentí les XI hores —que era la hora asignada, la qual stava sperant ab gran desig—, e ab cuytats passos anà a la porta de l’ort e, pujant per la scala del retret, trobà a la donzella de Monblanch ab antorcha encesa. E com lo veu, li feu gran reverència de genoll, e dix-li semblants paraules:

–Dels bons lo millor cavaller e lo més benaventurat de bella dama que en lo món sia senyor.

E Tirant, responent, dix:

–De desig complit tal vinga, donzella, per vós.

E los dos pujaren alt en lo retret, sperant allí fins que Plaerdemavida vench més alegra e contenta que no fon Paris com Elena se’n portà. E entrant en una cambra e la princessa exint de altra, ells se encontraren ab gran alegria e·s reberen, donant Tirant dels genolls en la dura terra e per semblant feu ella. Aprés que per bon spay que foren stats, besaren-se, e fon tan saborosa la besada que poguera hom haver anat una milla ans que la una boca no·s partí de l’altra. Plaerdemavida, que veu lo perill que tant durava, acostà-s’i e dix:

–Yo us dó per bons e per leals enamorats. Yo vull departir aquesta batalla fins siau gitats en lo lit. E no us tendré per cavaller si pau feu que primer sanch no n’ixqua.

Foren-se levats en peus e la princessa levà’s la corona del cap, e posà-la en lo cap del capità Tirant. E donant dels genolls en la dura terra feu principi a paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCLXXVIII

ORACIÓ QUE FA LA PRINCESSA A DÉU PREGANT PER TIRANT

–¡<O>,¹⁶⁷ senyor Déu Jesucrist, totpoderós e misericordiós, qui havent pietat de l’humanal linatge volguist devallar del cel en la terra e prengués carn humana en lo verge ventre de la sacratíssima verge Maria, mare vostra e senyora nostra; e volgués morir en l’arbre de la vera Creu per rembre los peccats de l’humanal linatge, e resucitàs al terç dia ab lo vostre propi poder, en cors glorificat; ver Déu e ver hom! Que plàcia a la sacratíssima magestat vostra de voler dexar possehir aquesta corona a mon senyor Tirant, qui ací present és, ab títol, e senyor de tot l’Imperi Gr<e>¹⁶⁸ch aprés obte de mon pare, puix la divina Bondat vostra li ha feta gràcia de haver-lo cobrat, de poder de infels liberat. E açò sia a honor, lahor e glòria de la vostra santíssima magestat e de la sacratíssima Mare vostra e Senyora nostra, e en aument de la santa fe cathòlica.

Finida la oració, la princessa se levà, que stava agenollada, e pres unes balances en les mans, ab les quals lo emperador acostumava de pesar moneda d’or, e dix semblants paraules:

–Senyor Tirant, a la pròspera fortuna és stat plasent que en aquest dia de huy yo haja a ésser sotmesa a ta senyoria de ma voluntat, e no ab consentiment de pare ni de mare, ni menys del poble grech. Vet ací aquestes balançes de perfecció. En aquesta part dreta stà amor, honor e castedat, e en l’altra stà vergonya, imfàmia e dolor: guarda quala de aquestes a tu, Tirant, és més plasent ni de ton grat.

Tirant, axí com aquell qui tostemps desija servir honor, pres la balança de part dreta e dix semblants paraules:

–Ans que de vostra magestat notícia hagués, per los sabuts qui aquest món avançen hoý recitar de vostres virtuts insignes, les quals, com tinga sperimentades, demesiada cosa serà mencionar, com la altesa vostra tinga tanta abituació de virtuts e possesió de bellea que exceŀliu totes les altres dames qui en lo món són. E com yo stiga ferm en aquesta fe e crehença, tinch propòsit de resestir a la mia error, per ço com delit no deu bastar en fer-me caure en hun tan gran defalt, e per ço yo elegesch lo qui més a mon voler s’acosta.

E pres la balança dreta e dix:

–Amor e honor sobre la corona pose y la balança ab tota aquella fermetat que té. E per ço que la magestat vostra conega yo quant freture de saber les vostres perfeccions tantes que possehiu, car ab aquella confiança que per tantes ofertes me és stat afermat, e si les mies suplicacions troben en l’altesa vostra algun loch, stimadament me façau gràcia e mercé que de açò no se’n parle més, sinó que ab voluntat sançera donem prest compliment en nostre matrimoni.

No tardà la princessa en fer semblant resposta.

CAPÍTOL CCLXXVIIII

RESPOSTA QUE FEU LA PRINCESSA A TIRANT

–Tu no vols servar la regla de aquells qui vulgarment per la major part del món han renom de valentíssims cavallers, los quals han volgut posar e despendre tot lur temps en benamar honestament sens decepció alguna. E qualsevol tal cavaller de semblant acte s’és gloriejat per lo contrari. E puix la conexença de la veritat a tots en general se mostra, han feta atényer a mi ésser digna de perdó e la culpa me tragués de engan, sabent que stimes virtut e avorreys infàmia e tens cobdícia de honor; per què·t suplich que aquella no desempares. E venint al que vull dir: tu has abraçada aquella singular balança de amor e honor, als quals dona en aquest món grans prosperitats e en l’altre, infinida glòria. De molta mercé te deman que·t plàcia voler-me conservar la mia pudicícia, que a present no sia per tu violada. E contemple lo teu sentit cor que, si açò·s fa, no puch scusar ma culpa que la mia infàmia no sia palesa.

»¿Què dirà lo emperador e ma mare e tot lo poble, qui·m té en stima de una santa? ¿Què diran de mi? No serà negú qui de Carmesina dega fiar. E aquest cars té prou suficiència de fer-me desposseyr de tot l’imperi. De robes, joyes e moneda, no te’n poré dar, que tota la senyoria prestament me serà tolta. E tu, qui seràs de ací absent. Si seré per negú offesa, ¿a qui demanaré socors? ¿A germà o a esposat? Ni si era prenyada, ¿quin consell pendré? ¿Vols que·t diga, mon senyor? Yo·m so posada tan avant que no és a mi lo tornar atràs. Com ab deliberada pensa vols que axí·s faça, no puch tal cars amagar a Déu: ta muller so e forçat me serà obeyr tot lo que tu volràs. Mas pensa que tot lo que luu no és or, e deus bé pensar en tots los dans de la mia persona e lo que seguir-me’n pot, ço és, infàmia. E ta sposada, que ara és senyora, lavors serà cativa e en alguna torre li daran posada. Yo reclamaré a tu e no·m volràs hoyr, car la ofensa que en aquell cars hauré feta a pare e a mare e lo peccat me faran abominable a Déu e a gents, car la mia desaventura no consentirà la mia veu passe lo riu de Transimeno per plegar a tu. Tirant, tu est ara mon senyor, e seràs tant com la vida me acompanyarà. La ànima és de Déu, qui la m’ha acomanada, mas lo cors e los béns e tot és teu. E si fas res contra ma voluntat, tu seràs fet hun matex reprenedor e actor del nostre crim. E ja m’és semblant que totes les gents me miren en la cara e que reste empeguida.»

No pogué més comportar Tirant les lamentacions de la princessa, sinó que ab cara afable e rient li feu principi a tal rèplica.

CAPÍTOL CCLXXX

RÈPLICA QUE FA TIRANT A LA SUA PRINCESSA

–Senyora, molt me tarda vos ves en camisa o tota nua en lo lit. Yo no vull vostra corona ni la senyoria de aquella. Dau-me tots mos drets a mi pertanyents segons mana la santa mare Sglésia, dient semblants paraules: Si les donzelles ab treball són ajustades a matrimoni verdader, qui pot e no u fa, pecca mortalment, si en lo matrimoni no s’i segueix còpula. E par a mi, senyora, que si vós amau lo cors, també deveu amar la mia ànima, e l’altesa vostra no deu consentir yo voluntàriament hagués a peccar. E sabeu bé que l’home qui va en armes stant en peccat mortal, Déu no li vol haver mercé.

E per les paraules no stava Tirant de començar-la a despullar la roba e a descordar la gonella, besant-la infinides vegades, dient:

–Una hora me par hun any que siam en lo lit. Puix Déu m’a donat tant de bé, tinch dubte de perdre aquell.

Dix Plaerdemavida:

–¡Ay, senyor! ¿Per a què voleu sperar lo lit? Sinó damunt les sues robes, perquè facen més verdader testimoni, e nosaltres tancarem los ulls e direm que no havem vist res, car si a sa altesa sperau que·s sia despullada, de ací al matí n’i ha. Aprés, nostre Senyor poria-us demanar les penes de cavaller repropi d’amor, si en semblant cars fallíeu o inconvenient negú se seguia. No u volríeu, per tot lo món E per vós ésser tan civil enamorat, nostre Senyor no us volria més dar tal bocí, ni tendria més que dar per a vós, car no sé home en lo món qui no·l se n’enviàs encara que fos cert que se’n degués ofegar.

Respòs la princessa:

–Calla, enemiga de tota bondat No pensara jamés de tu, Plaerdemavida, que tinguesses tanta crueldat, car fins al dia de huy t’é tenguda en compte de mare e de germana, e ara·t tinch en compte de madastra per los reprovats consells que dones contra mi.

En aquest punt Tirant la hagué acabada de descordar e, al braç, la posà sobre lo lit. Com la princessa se veu en tan stret pas, que Tirant despullat se era mes al seu costat e treballava ab la artelleria per entrar en lo castell, y ella, vehent que per força d’armes no·l podia defendre, pensà si ab les armes de les dones si·l poria fer stalvi e, ab los ulls destiŀlant vives làgrimes, feu principi a una tal lamentació.

CAPÍTOL CCLXXXI

LAMENTACIÓ QUE FA LA PRINCESSA STANT EN LOS BRAÇOS DE TIRANT

–Ab mà tremolant exugaré los meus trists ulls ans que res te diga. ¡O, quantes piadoses paraules t’é ofert e no·t plau acceptar-les! Moga’t a pietat la mia error e nova vergonya de infinida culpa, car treballes de apartar de mi la molta amor que·t porte, volent tu usar de poder absolut devers mi, e de infinida ira agreujar la mia ànima. Gran seria la ofensa que tu·m faries, e sé’t ben dir que tant menyscabarà la mia amor en tu que n’estaràs admirat, axí com Lucifer, qui caygué de l’alta cadira e no volria que tu cayguesses en tan grandíssima error. E no haja a presumir que més stimes lo teu delit que la glòria e honor mia. Però, yo seré tostemps obedient a tu e de mi poràs fer tot lo que·t plaurà, e yo u comportaré ab molta dolor sol per la poca amor que m’hauràs mostrada. No plàcia a Déu que en sperit francés e de la casa de Bretanya tan poca amor puga habitar.

»Tirant, obre los ulls de l’enteniment en la gran desaventura que·t spera e, reconexent-te, dona loch a la rahó e desvia e refrena de desijosos apetits, tempra los volers no savis en altres obres, endreça los teus pensaments e resesteix en aquest principi de libidinosa voluntat. Car les leys de amor són de major força que no algunes altres: eles rompen, no solament aquell<e>s¹⁶⁹ de la amistat, mas encara les divines que poden ésser dites, de marit e de muller. Plàcia’t, senyor Tirant, no vulles donar causa de ira e de avorrir-te, car grandíssima virtut és resestir a les males inclinacions de delit.»

E totes aquestes e semblants lamentacions feÿa la princessa ab los seus hulls destiŀlants vives làgrimes en gran abundància.

Com Tirant veu les abundants làgremes e les discretes e piadoses paraules de sa senyora acompanyades de tanta amor, delliberà contentar-la aquella nit en seguir sa voluntat, per bé que en tota aquella nit fon poch lo dormir dels dos amants, mas jugant e solaçant, adés al cap del lit, adés als peus, fent-se moltes carícies, mostrant cascú en aquell cars molt gran contentació. E com fon quasi prop del dia, que ja la gent del palau se levaven, dix la princessa:

–Per contentació mia no volguera que lo jorn fos vengut tan prest, e al plaer meu fora que aquest delit hun any duràs o jamés se acabàs. Leva, Tirant, senyor de l’Imperi Grech, que demà, o com a tu serà plasent, poràs tornar en lo mateix loch.

E Tirant ab gran dolor se levà e dix:

–A mi plau de fer lo que·m manau, mas tinch temor que lo meu voler jamés haja compliment, e lo meu pensament stà molt dubtós.

E per no ésser sentit ni fos vist per negú, partí’s ab molta passió e congoxa, donant-li a la partida infinits besars sens orde.

Com se’n fon anat, Plaerdemavida stava tan atribulada que més no podia. La princessa tramés per ella e feu venir la donzella de Monblanch e, present elles, per ço com sabien en tot lo que entre ella e Tirant era passat:

–¡Mal bé hi meta Déu! —dix Plaerdemavida—. Vostra altesa ne ha lo plaer, e Tirant lo delit, e yo n’é lo peccat; mas tant me dol com no s’és fet que de ràbia pense morir. ¡Dexau-lo’m veure al flach e abatut cavaller e veureu què li diré! Que jamés faré res per ell, ans li nouré en tot lo que a mi serà possible.

–¡Per la mia fe! —dix la donzella de Monblanch—. Ell ha usat de gran virtut com a valentíssim e cortés cavaller que ell és, que més ha stimat perdre son delit que enujar a ma senyora.

E de açò parlaren molt per bon spay, fins a tant que fon ja gran dia, que lo emperador tramés a dir a la emperadriu e a sa filla que, ab totes les dames molt bé abillades, venguessen a la festa que·s feÿa per Tirant. Axí mateix, tramés per tots los cavallers e dames de la ciutat, que fossen al palau. Mas sab Déu la princessa en aquell cars amara més dormir que exir de la cambra, mas per amor de Tirant e que la festa hagués son compliment, levà’s del lit e abillà’s molt bellament. E ixqueren de la gran sala hon trobaren lo emperador ab tot son stat de nobles e cavallers e de les dames de la ciutat e, professó ordenada, anaren per tota la ciutat ab les CCLXXII banderes que portaven davant la professó. E axí ordenats per son orde, anaren fins que foren dins la sglésia.

Tirant se acostà devers la princessa e, ab cara afable, ella lo rebé, mostrant en son parlar que era restada molt contenta; e no li pogué altra cosa dir sinó:

–Tirant, senyor de mi, tot quant he te atorga senyoria.

Mas Tirant no li gosà respondre per dubte de la emperadriu e d’altres qui prop d’ella staven.

La missa se començà de dir ab gran solemnitat e, al dar de l’aygua beneyta, posaren una bandera. Aprés dita la confessió, ne posaren altra. E aprés, a cascun salm o antífena, n’i posaven una. Com la missa fon dita, totes les banderes foren posades. E Tirant no·s volgué posar lla hon acostumava d’estar, ni prop de l’emperador, mas entrà-se’n dins una capella ab les ores en la mà, e de allí podia molt ben veure a la princessa. E ab veritat foren molt poques les ores que Tirant dix en aquella missa. De la princessa no us sabria dir, mas, tant com durà lo divinal ofici, jamés partí la vista de Tirant, en tant que ja tothom ne havia què parlar.

Complit l’ofici e les banderes posades, e tota la gent fon fora de la sglésia, en la plaça, prop lo palau, fon tot cubert de draps vermells alt y baix e tota la plaça plena de taules parades, per ço com lo magnànim senyor, complit de moltes virtuts, havia sguart als bons cavallers dignes de honor. Aquells qui virtuosament obraven, remunerava axí en béns com en honors ab gran magnificència que u acostumava de fer. Manà lo magnànim senyor que per VIII dies contínuus fos celebrada festa en la dita ciutat e que tots los VIII dies venguessen a menjar allí tots los de la ciutat qui menjar hi volrien. Mas la pèssima fortuna, enemiga de tota virtut, no u volgué consentir ne donà loch que los VIII dies la festa complir se pogués.

Aprés que lo emperador fon dinat e tota la gent, les grans dances se feÿen en la plaça. Continuant les dances, la princessa se’n pujà al palau a la sua cambra per voler mudar de robes e manà tancar la porta. Com fon en gonella, pujà ab les dos donzelles alt en la torre del tresor e allí totes tres pesaren una càrrega de ducats, e la princessa donà càrrech a Plaerdemavida la fes portar a la posada de Tirant. E com se fon tornada a vestir, tornà hon era lo emperador e acostà’s prop d’ell, e Tirant, qui prop li stava; ella li dix a la orella, perquè lo emperador no u sentís:

–Les tues mans han manifestat en mi que no ha res en ma persona que no·t senta.

Respòs Tirant:

–Gran glòria és per a mi que les mies mans hajen usat de novell ofici.

Dix lo emperador:

–¿De què parlau vosaltres tan secret?

–Senyor —dix la princessa—, demanava a Tirant si en tan singular festa com aquesta si y hauria juntes o torneigs. E ha’m respost que no, que ab los turchs les speren de fer.

–Aquexa és una de les millors noves que yo puch oyr —dix lo emperador—. ¿E sentiu-vos en disposició de poder partir?

–¡Sí, santa Maria! —dix Tirant—. Complida la festa, los metges ab mi, poré bé partir.

E axí parlaren d’altres coses fins que vench Plaerdemavida e, de hun troç luny, feu-li senyal.

Com Tirant veu loch e manera que lo emperador s’esforçava de parlar ab altres, ell secretament anà envers Plaerdemavida e demanà-li què volia, e ella li respòs en stil de semblants paraules.

CAPÍTOL CCLXXXII

COM PLAERDEMAVIDA ENVESTÍ A TIRANT DE RAHONS

–Lo premi de tants treballs que demanats, senyor, haveu infinides voltes, per rahó deveu haver perduts o presos en compte de rebuda, per causa de vostra negligència e poca execució, car no deveu ésser més premiat, puix sou stat content del que teniu. O haveu dexat perdre per culpa vostra, e tant com en mi serà, jamés pus vos hi veureu. E per hun tan leig cars per a cavaller, no vull més en res participar en vostres amors, car no haveu mester a mi, sinó a la Viuda Reposada, que us farà lo que merexeu. Car yo no deuria fer jamés res per vós, car sou lo més descominal cavaller e repropi d’amor que jamés naxqués en lo món, e açò no podeu negar. E si yo fos cavaller vos ho combatria, car haveu tenguda en lo lit abraçada huna donzella, la més bella, la més agraciada e de major dignitat que sia en tot lo món, que per prechs ni per làgrimes no la devíeu dexar. E si verge s’i gità, verge la’n viu exir, a gran vergonya e confusió vostra. E de tota ma vida me dolrà lo gran defalt que haveu fet, que no sé dona ni donzella en lo món que tal cars sabés de vós que us stimàs res ni volgués vostra amistat, ans vos tendran totes per hom de mal recapte. De açò no us ne vull més parlar, com sia cosa demesiada, sinó solament que us dich que, com lo emperador se volrà seure a dinar, serà mester que vós hi siau. E yo vinch ara de la vostra posada e veu’s ací la clau de la vostra cambra que m’he feta donar, e suplich-vos que prestament hi aneu, que yo me he portat les claus perquè negú no pogués legir lo que allí trobareu scrit.

Tirant pres les claus. E volgué satisfer en lo parlar de Plaerdemavida e no pogué, per ço com lo emperador lo demanava a gran pressa. Fon-li forçat de anar e, com li fon davant, lo emperador li manà que ell tot sol se asigués en la taula. E lo emperador, la emperadriu e la princessa e totes les donzelles, lo servien en la taula, e no era cavaller ni dona s’i gosàs acostar per servir-lo, mas tots staven aseguts scoltant què diria hun ansià cavaller, nodrit e sperimentat en armes, molt eloqüent e gran legiste, lo cual començà a recitar totes les cavalleries que Tirant en son temps fetes havia. E axí hòmens com dones no tenien voluntat de menjar, hoint les grans honors que Tirant fins en aquella jornada percassat se havia. Com Tirant se fon acabat de dinar, lo cavaller cessà lo legir, que tres hores passades durà.

Aprés que Tirant fon dinat, se dinà l’emperador ab tots los altres, cascú asegut per orde segons lo grau qui era. Com tots se foren dinats anaren al gran mercat, lo qual trobaren molt bé emparamentat de molts singulars draps de raç. E aquí corregueren brúfols, qui eren molt braus, e fon molt singular festa de veure. Axí despengueren tot aquell dia en festes y en alegria.

Com fon venguda la nit, lo sopar fon molt abundós e de la similitut del dinar. Aprés, les dançes duraren tant, ab farces e entramesos, segons en tal festa se requerien manifestar, ço és, com Tirant entrava en les batalles.

Aquestes festes duraren tota la nit quasi, que lo emperador partir no se’n volgué fins en l’alba. E la princessa, per parlar e veure a Tirant, no s’enujava d’estar en les festes. E Tirant gosava molt poch dir a la princessa, per dubte de l’emperador, que·ls stava molt prop, mas ab baixa veu li dix:

–Certament, senyora, de major grat e stima era a mi la nit passada que no aquesta.

E prestament Plaerdemavida respòs:

–Molt me alten, senyor, les vostres paraules, mas no les obres.

Lavors, vehent lo emperador que lo dia era vengut, levà’s e volgué que tots ab ell ensemps acompanyasen al capità fins a la sua posada. E Tirant li regraciava la molta honor que li feÿa e volia tornar acompanyar a l’emperador, mas lo valerós senyor no u consentí.

Com Tirant fon en la sua cambra pensà que Plaerdemavida, ab la descontentació que tenia d’ell, no li hagués feta alguna letra. E com entrà per la cambra, veu en terra una càrrega d’or: stigué admirat de la gran virtut de la princessa e stimà més la bona voluntat que lo present. feu venir a Ypòlit e manà-li que u stojàs.

Venint hora de missa, tota la bona gent foren en orde per complir les festes ja principiades, e Tirant no tingué manera de poder parlar ab la princessa per fer-li gràcies del que tramés li havia fins que·l dinar fon passat.

E si en la hun dia se feu gran festa, molt major en lo dinar: seria massa larch de recitar. Però aprés del dinar digueren a l’emperador que per lo poch dormir que en la nit passada fet havia que anàs a reposar sa magestat e, a la hora deguda de festejar, tothom tornàs allí. E axí fon fet. E tornant les dames al palau, Tirant se acostà a la orella a la princessa e dix-li:

–Ja no tinch sperit ab què puga parlar ni lengua en poder pronunciar paraules de tanta amor, ni obres de tanta honor que la magestat vostra cascun dia me fa, que no m’i basten gràcies a referir.

E ella li feu prestament semblant resposta, per bé que no gosava molt parlar per sguart de la emperadriu, que li anava prop. Solament li dix:

–Tu est senyor de mi, que tens tota ma libertat en ton poder. Veges què manes de mi fer, ¿guerra o pau? E si a tu no ajude, qui est mon senyor, ¿a qui ajudarem? Açò és poch, a present, lo que yo fas, en sguart del que tinch delliberat de fer; però si més ne vols, les portes del tresor són ubertes per a tu e tancades per a tot altre.

E Tirant, referint-li més gràcies, aplegaren a la porta de la cambra de l’emperador, qui se n’entrà dins ab totes les dames. Solament restà la Viuda Reposada, qui·s posà al cap de la scala per sperar a Tirant. Ab la femenil malícia tenia aparellat tot lo mester per a cometre crim que jamés tal no fon pensat. Com veu a Tirant, ab cara molt afable e ab gest graciós perquè·l pogués enamorar, li presentà paraules de semblant stil acompanyades.

CAPÍTOL CCLXXXIII

FICCIÓ QUE FEU LA REPROVADA VIUDA A TIRANT

–No so admirada si lo món voleu conquistar, que a mi teniu cativada. Car la fortuna, enemiga de pau, té abrigat lo meu flach e dèbil cors de amor que porte a vostra senyoria, e açò és lo qui·m fa parlar, car veg que ab los ulls uberts voluntàriament vos voleu ofegar en bassa d’oli, e vós, com a home adolorit e fora de camí, no trobau qui us empare ni us haja pietat. Yo vull ésser aquella, la qual, havent pietat de vostra mercé, vos vull emparar e traure-us dels lims de perpetual dolor e infàmia. E per ço poreu dir que lo meu cors és clar e net, e no és tan scur com lo Apoqualipsi, si veure volreu vostra dolor o vostra salut, goig e alegria qui en l’esdevenidor temps venir-vos deu, car, en tots los temps millors de la vostra vida, tengut sou a Déu fer-li gràcies e pregar per mi, car tinch per foll qui en aquesta present vida se percassa la ira de Déu e de gents. Per què, senyor Tirant, si a les dues hores tocades volreu ésser en loch secret, poreu veure tot lo que dit vos he.

Dix Tirant que era molt content e, tota hora que li fos plasent, que seria prest.

La Viuda se partí prestament de Tirant. E tenia a les spatles de l’ort una casa ja concertada de una dona molt ansiana e feu-la molt bé emparamentar, ab hun lit que y feu posar segons a Tirant se pertanyia.

E per lo poch dormir que la princessa havia fet, fon-se despullada per millor dormir a son plaer.

Com la rabiosa Viuda conegué la hora ésser disposta, anà a Tirant molt secretament e pres grans juraments d’ell e feu-lo desfreçar; e los dos tots sols anaren a la cambra de la vella. En la cambra havia una petita finestra que mirava dins l’ort, e tot quant se feÿa se podia bé veure. Emperò la finestra era molt alta, que si no ab scala no s’i podia mirar. La Viuda hagué dos espills grans. Lo hu posà alt en la finestra, l’altre posà baix, endret de Tirant y endret de l’altre. E tot ço que·s mostrava en lo de dalt, tot resplandia en lo de baix, puix la una luna del spill stava endret de l’altra. E per dar-ne major speriència: hun home té una nafra en les spatles, ¿com la porà veure? Prenga dos spills e pose lo hu en la paret e l’altre endret de aquell spill que vós lo pugau veure. E la plaga representa en lo primer spill e de aquell representa en l’altre.

Com la Viuda hagué fet açò e hagué dexat en la cambra a Tirant, cuytadament se n’anà al palau e trobà la princessa, que stava dormint en lo lit, e dix-li:

–Levau, senyora, que lo senyor emperador vos tramet a dir per mi com per manament dels metges vos leveu e no durmau tant, car lo molt vetlar que haveu fet en la nit passada, venint ara lo molt dormir deprés dinar y en temps de calor, engendren-se moltes malalties qui darien dan en la vostra delicada persona.

E obrí les finestres de la cambra perquè no dormís, la qual cosa atorgà la princessa per les piadoses paraules de son pare. Com se fon levada, vestí’s una gonella de brocat e, tota descordada, sens drap de pits, ab los cabells scampats per les spatles, li dix la Viuda:

–Los metges tenen per bo que devallàsseu en l’ort per veure aquella verdor. E farem allí molts jochs perquè us passe la son, car yo tinch unes vestidures de la festa del Corpus Crist, resemblant al vostre ortolà, e Plaerdemavida, qui en semblants afers és molt sentida e plasent, vestir-les s’a e dirà-us de ses acostumades plasenteries.

La princessa ab la Viuda e ab les dos donzelles devallaren a l’ort. E Tirant stava contínuament mirant en l’espill e veu venir la princessa ab ses donzelles, e fon-se aseguda prop una céquia d’aygua. E la Viuda havia bé provehit en tot lo que mester li feÿa. E ginyà que·l negre ortolà en aquel cars no fos en l’ort, ans lo feu anar a la ciutat de Pera. E la Viuda ajudà a vestir a Plaerdemavida, ab la cara que li havien feta pròpiament com la del negre ortolà. Ab les sues robes que vestia, entrà per la porta de l’ort. Com Tirant lo veu entrar, verdaderament pensà que fos aquell lo moro ortolà, e portava al coll una axada e començà a cavar. A poch instant, ell se acostà envers la princessa e asigué’s al seu costat, e pres-li les mans e besà-les-hi. Aprés li posà les mans als pits e tocà-li les mamelles, e feÿa-li requestes d’amor. E la princessa feÿa grans rialles, que tota la son li feu passar. Aprés, ell se acostà tant e posà-li les mans dejús les faldes, ab gran alegria que totes staven de les coses plasents que Plaerdemavida deÿa. La Viuda girava la cara envers Tirant e torcia’s les mans, scupia en terra, mostrant tenir gran fàstig e dolor del que la princessa feÿa.

Pensau lo mesquí desaventurat de Tirant, que la hun dia stava tan pompós e tan content de haver atesa tan alta en dignitat senyora per sposada-la cosa que ell més desijava en aquest món—, aprés, veure de sos ulls son dol, son plant e sa dolor E pensant en si, tingué dubte que los spills no li representassen fals lo que havia vist e trencà los spills, mirant dins si havia alguna cosa maliciosa que fos feta per art de nigromància; e no trobà res del que pensava. E volgué pujar alt en la finestra per veure si veuria més e a quina fi vendrien aquells afers; e vehent que no tenia scala, car ja la Viuda, tement-se’n, les havia apartades, Tirant, no tenint altre remey, pres lo banch davant lo lit e dreçà’l en alt, e pres una corda que tallà de la cortina e passà-la per la biga e ell pujà alt. E veu com lo negre ortolà se’n portava per la mà a la princessa en una cambra que dins l’ort havia, a hon tenia la sua artelleria per a conrear l’ort e per a son dormir. E Plaerdemavida posà-la dins la dita cambra, cercaren-li una caxa hon tenia la sua roba de vestir e tot quant tenia li regonegueren. Aprés hun poch spay ella ixqué e la Viuda, ab la una donzella, passejava prop de la cambra. Com la veren exir, la Viuda s’acostà a la donzella, donà-li hun drap de cap e dix-li, per fer lo joch que fos complit de rialles:

–Posa-lo-y davall les faldes de la princessa.

La donzella, axí com la Viuda la havia asinestrada, com fon davant sa altesa agenollà’s en terra e posà-li lo drap davall les faldes. E la ignorància de la princessa donà loch a la malícia de la Viuda.

Havent vist Tirant hun cars tan nefandísim, fon posat en hun cruel pensament e, ab veu miserable, plena de inestimable dolor, se pres a dir una tal lamentació:

–¡O, fortuna, enemiga de tots aquells qui rectament en lo món viure desigen! ¿Per què has permés que los meus desaventurats ulls hajen pogut veure cosa que tots los vivents no han vist ni porien pensar que hun tal cars fos posible qui fer-se pogués, si donchs la femenil condició no li és res imposible que de mal sia? ¡O, adversa fortuna! ¿En que t’é yo ofesa, que en les batalles me fas ésser victoriós e triümfant e en amar so lo més malfadat home que jamés naxqués? Que ara que m’havies ligat en matrimoni tal e de tan gran dignitat que, atesa la condició mia, yo no n’era merexedor sinó per sguart de mos treballs e ab la ajuda tua yo·l me havia percassat, e tu, per més avilar-me, has permés que yo sia stat desonrat per home de la més vil condició e natura que pogués ésser trobada, e enemich de la nostra santa cathòlica fe.

»¡O, senyora princessa, ab quanta indiscreció reposa la tua ànima, que hajes volgut pensar que aprés que a ta requesta me has ligat, que m’hages tant agreujat que no i tingues temor de Déu e de ton pare, ni menys de mi, qui·t so marit, a qui més lo interés toca! ¡No creguera jamés que en donzella de tan poca edat hagués tan poca vergonya e tant atreviment, que sens temor cometés hun tan abominable crim! ¡O, fortuna, com est malcontenta de mi, que en huns cassos me exalces e en altres me baxes tant! Ajustes-me a les penes novelles ànsies. ¡Tu, sorda, de poca amor! ¡Asegura los meus plants e mitiga les mies lamentacions de infinida dolor, perquè no tinga de fer cars que aprés me n’hagués a penedir! ¡O, trist desaventurat! Qualsevulla que yo sia, en les grans coses s’és mostrat e, no podent senyorejar ànimo cruel, als pròspers cassos s’esguarda que a mi, desaventurat petit servent, so tornat abominable, puix so de ma senyora refusat.»

En aquest punt entrà la Viuda Reposada, qui aturada per bon spay a la porta havia hoÿdes recitar totes les lamentacions de Tirant, e dix:

–Ara tenen loch les coses per mi principiades.

Com fon dins la cambra, veu que stava molt adolorit, ab lo coxí ple de làgremes, continuant en ses lamentacions. Fon-se aseguda prop d’ell posant-se en avinentea, si Tirant li volia dir res, d’estar presta a tot lo que li manàs. Com veu la Viuda que Tirant no mudava de so, començà-li de fer hun tal conort, en paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCLXXXIV

CONORT QUE FA LA VIUDA REPOSADA A TIRANT

–Moguda de aquella strema amor, a la qual naturalment deu hom ésser inclinat de amar a les persones virtuoses, considerant en mi la pèrdua gran de vostra honor e fama, no podent-me’n aconortar vehent la vostra persona de tanta singularitat acompanyada e de infinides virtuts, e haver fetes tantes e tan asenyalades cavalleries com la mercé vostra ha fetes per persona qui u té poch conegut, ni menys stimat, —amant més plom que or, digna és de molt gran reprensió, amadora de tota desonestat, no volent advertir a la gran infàmia que li’n seguirà portant tan abominable vida, que per prechs ni menaces star no se’n vol, sinó alegra de complir son desig—, ¡trista de mi!, ¿què faré? No trobe remey que ajudar-me puga. Ab aquestes mamelles —les quals se tragué defora perquè Tirant les ves— he donat a mamar a aquexa senyora.

E tingué-les axí per bon spay, mostrant que ab les lamentacions que li feÿa, les se havia oblidades d’estojar.

Més dix:

–Senyor Tirant, preniu aquell confort que los miserables solen pendre en lurs misèries acompanyades de molta compassió. ¡O, Senyor totpoderós, Trinitat verdadera! Axí mostrava yo ab quanta furiosa ira e ab quantes làgremes, ab quanta congoxa de la mia ànima, quasi cascun dia tals pensaments passaven per lo meu enteniment. Emperò, amor tèbea e esperança en pura dolor me feren cambiar lo primer desig, e la mia cara, tornada groga, feÿa tota la mia cambra malenconiosa, parlant de mi diverses desvarions, e los meus dubtosos pensaments me portaven causa de dolre’m. Mas venint la nit, fatigada de tantes dolors, me trobaven en la mia cambra sola, exugant los meus plorosos ulls ab drap d’estopa perquè major pena sentís.

No tardà Tirant en fer-li present de tal resposta.

CAPÍTOL CCLXXXV

RESPOSTA QUE FA TIRANT AL CONORT DE LA VIUDA REPROVADA

–Gran consolació és als miserables com en les tribulacions tenen companyons, ab tot que los meus passats e sdevenidors mals no tenen par en lo món, com sien de major grau en stima de tots los altres. E la vostra amor, senyora Viuda, no·s pot acomparar a la mia, car la vostra és descendent, qui devalla e va tostemps en desmenució, e la mia és ascendent e natural, qui tostemps aumenta y aumentarà fins a tant que haja atés compliment de beatitut, e aquí s’aturarà, si fer-ho porà, tant com la fortuna lo y comportarà. Mas yo tinch major rahó de dolre’m, que jamés fos enamorat, car en spay de hun dia so stat en lo més alt grau en mes amors que fortuna me pogués donar e en l’altre dia so stat lo més confús e abatut enamorat de tot lo món, car de mos ulls he vist posseyr quietament a hun moro negre lo que yo no he pogut obtenir ni ab prechs ni ab quants treballs ne perills que he comportats en la mia persona per la sua amor. Donchs, hun tan desaventurat home com yo no deuria viure en lo món perquè no tingués jamés causa de fiar de neguna dona ni donzella.

E levà’s del lit per voler-se’n anar e la Viuda i dix:

–Senyor, reposau-vos hun poch, car molta gent ha en la carrera. No volria, per tan cara com tinch la vida, negú vos ves exir. Emperò, yo seré prestament en la finestra e avisaré vostra mercé si és cars de partir.

Tirant, axí adolorit com stava, se tornà al lit lamentant-se del mal que tenia present. La Viuda entrà en la cambra de la vella senyora de la casa e prestament fon despullada e vestí’s una camisa perfumada, ab tots sos drets, com si hagués entrar en batalla, e gonella de vellut negre. E tota descordada, entrà en la cambra e posà’s al costat de Tirant e, ab atreviment gran e poca vergonya, presomí fer-li present de una tal requesta.

CAPÍTOL CCLXXXVI

REQUESTA DE AMORS QUE FA LA VIUDA REPOSADA A TIRANT

–Si sentísseu lo trebal que la mia ja cansada ànima passa per la vostra amor, seria cosa impossible no tinguésseu pietat de mi, car en lo món no és major força que la que amor sentir fa. ¡O, cavaller virtuós, quantes pregàries y ofertes he yo fetes als sants per la salut e restauració de la vostra vida, e quantes oracions, almoynes e dejunis he fets, lacerant la mia persona, perquè la vostra fos feta quítia de tot mal! E yo he passat lo treball, mas la princessa pensava haver lo delit, car jamés fon vista dona ni donzella sinó yo ab tanta estrema amor de virtut. ¿Qual voluntat major que la mia trobareu en nenguna altra? Jamés en mi he vist altre desorde sinó ultra los térmens de rahó amar-vos. Açò merite yo, per ésser stada tostemps leal a mon marit e no coneguda de home en lo món sinó d’ell. E dona’m de parer que major glòria seria per a vós tenir a mi contínuament en les vostres cambres o tendes, servint-vos de tot mon poder, que no amar donzella fengida, sotsmesa a hun moro catiu negre, comprat e venut.

»Ella no és stada leal a son pare, ¿com serà leal a son marit? Ella ha decebuda a sa mare, quant més farà a son enamorat Cert, no diran les dones d’onor que la Viuda Reposada se sia sotsmesa sinó a home que sia merexedor portar corona real. ¿E <què>¹⁷⁰ poran dir los bons cavallers com sabran hun tal cars de una filla de emperador? ¿E quin starà la senyoria vostra si feu matrimoni ab ella? Que més mai meritarà la vostra persona que de tot altre, puix ne sou avisat. Senyor Tirant, amau a qui us ama e oblidau a qui no us vol bé. E per bé a mi estiga mal de dir, preneu-me per serventa e per persona tal que us ama més que a la sua vida. E si amau verdaderament, amor no guarda béns ni linatge, mas guarda honor, lealtat, castedat e benvolença.»

–Senyora —dix Tirant—, feu-me tant de bé que no vullau més turmentar la mia ànima trista, qui desija partir-se del cors, car tot quant me haveu dit no·n puch res compendre. E no us cal despendre més paraules. E sé-us ben dir que, tan poch poria yo oblidar la magestat sua com poria renegar la fe.

Dix la Viuda:

–Puix amar no·m voleu, consentiu tota nua puga hun poch star prop de vostra mercé.

E despullà’s prestament la gonella, que tenia ja tota descordada. Com Tirant la veu en camisa, sortí del lit donant hun gran salt en terra, obrí la porta de la cambra e anà-se’n a sa posada de molta dolor acompanyat. E la Viuda no restà ab menys.

Com Tirant fon en la sua cambra, tanta era la passió que passava que no y sabia pendre remey, ans, pasejant-se per la sua cambra, destiŀlaven dels seus ulls vives làgrimes. E axí, pasejant e gitant e levant, ab aquella passió stigué per spay de tres hores.

Aprés ixqué tot sol de la cambra ab la gran ira que ab si portava. Tot desfreçat anà-se’n a la porta de l’ort, tan secret com pogué. E trobà dins l’ort, que poch havia que era vengut, lo negre ortolà, e veu-lo a la porta de la cambra sua, que stava calsant-se unes calses vermelles. Tirant que·l veu, mirà a totes parts e no veu negú. Pres-lo per los cabells e posà’l dins la cambra e degollà’l. E tornà-se’n en la sua posada, que per negú no fon vist, car tota la gent stava en la gran plaça hon se feÿa la festa. Tirant se pres a dir:

–¡O, Déu just e verdader, qui corregeys los nostres defalts! Yo demane venjança e no justícia de aquesta senyora tan descominal. Digues, donzella sens pietat, ¿la mia disposició no era conforme als teus desigs, més que <la>¹⁷¹ del negre ortolà? E si tu, com yo creÿa, haguesses amat, tu fóres encara mia e no pogueres trobar qui més te amàs de mi. E si amor axí fermament te senyorejàs com fa a mi, no t’era cara neguna cosa, mas dich-te que jamés no m’amist.

Ara deixem a Tirant, qui·s lamenta de ses dolors, e tornem a l’emperador, qui·s posa en orde ab totes les dames per exir a la festa. E arribà hun correu qui li portà nova de hun dolorós e desaventurat cars que III dies havia que s’era seguit en lo camp, lo qual cars era aquest que·s segueix.

Lo duch de Macedònia e lo duch de Pera eren capitans del camp general sobre tots los altres, e molt sovint exien a fer armes ab los turchs. Però los turchs temien molt l’aygua que los crestians lansaven. E sobre aquesta aygua molt sovint venien a les mans e y moria molta gent, axí de una part com d’altra, però a deu crestians que morissen ne morien CCC dels turchs. E causava-u açò: com los turchs entraven dins lo territori de la ciutat de Sent Jordi, los crestians lansaven totes les aygües del riu e de les céquies; la terra era molt argilenca, que los cavalls exir no·n podien ni menys los hòmens de peu, e per ço mataven tants dels turchs.

Era’s seguit que hun dia de dolor los turchs emprengueren de venir IIII mília peons ab axades e cabaços, pichs, vinagre e foch portants per voler rompre una muntanya perquè l’aygua s’escampàs per hun riu sech que y havia e per levar-los l’aygua. E aprés de allí, envers los turchs a una legua, stava hun loch tot despoblat ab hun gran tros del mur derrocat, e no y habitava negú. E vench en la nit tota la gent del soldà e la del Gran Turch, e tots a peu se posaren en aquell loch despoblat, e la gent a cavall, a mija legua, fon mesa dins hun bosch perquè no fos vista. Al matí les spies vingueren e notificaren als capitans la venguda dels turchs e, aplegat consell, per tots fon concordat que pujassen a cavall e, ben armats, anassen la via dels turchs.

Trameteren primer corredors e tornaren ab nova certa los enemichs volien rompre la muntanya per guanyar aquella aygua. Los crestians anaren devers aquella part. Com hi foren aplegats, los de peu començaren a escaramuçejar. E durà per bon spay la escaramuça, per tal forma que y moriren molta gent de una part e d’altra. A la fi, que fon quasi migdia, los turchs, que veren que massa los strenyien, desempararen la ferramenta e posaren-se en fuyta. Los crestians cuytaren al pas, qui era mija legua luny de allí. E l’aygua era tanta en aquell endret que no podien passar sinó ab gran treball e perill. Bastà que, com hagueren passat lo pas, los altres tingueren molt gran avantatge. Aquests, a galop tirat, dexaren tota la gent de peu atràs. E obra de qualque V mília hòmens, poch més o menys, anaren aprés d’ells, seguint-los. E aquells reculliren-se dins lo loch despoblat. Mas massa fon poblat, en dan dels crestians: los turchs se feren forts hon stava lo mur romput. Lo duch de Macedònia dix:

–Senyors, a mi dona de parer que no devem passar d’ací avant, car no sabem los dubtes e los aguayts dels enemichs, car jamés no studien ni pensen sinó en tot lo nostre dan.

Lo duch de Pera, per ésser l’altre capità companyó del duch de Macedònia, mogut d’estrema enveja, feu principi a hun maliciós parlar.

CAPÍTOL CCLXXXVII

PARLAR MALICIÓS QUE FEU LO DUCH DE PERA CONTRA LO DUCH DE MACEDÒNIA

–Tu, duch de Macedònia, est novell en l’art militar e molt poch esperimentat en armes, car dónes senyal a nosaltres de esdevenidor dan.

E lansant hun aspre sospir, ab infinida ira tornà a dir:

–Lo teu cors deuria ésser donat a foch e no a sepultura per la molta infàmia que tens, e ab eterna vergonya restarà en lo món de tu memòria. Ara és temps d’esperimentar si en tu ha loch neguna virtut, jatsia que aquella en negun temps no crech la hages possehida. Posa la rahó davant la voluntat e tu mateix, ple de temor, sàviament fuig e torna-te’n, que ab més delit estaràs ab les dones dins <de>¹⁷² la ciutat que no ací, apartant-te dels perills e congoxes que en les armes solen esdevenir, en les quals tu follament t’est regit.

Lo duch de Macedònia, per no posar en devís tota la gent, qui no haguessen a dexar los enemichs per contendre ab los amichs, volgué comportar e haver paciència per aquella vegada, mas no pogué comportar en fer-li semblant resposta en stil de tals paraules.

CAPÍTOL CCLXXXVIII

RESPOSTA QUE FEU LO DUCH DE MACEDÒNIA AL DUCH DE PERA

–En duch de Pera, millor vos fora lo callar que no lo parlar, o haguésseu vós fet lo senyal de la creu, car en aquest camp ja som coneguts vós e yo qui som. ¿E a qui han acostumat de dar les honors de les batalles? A mi, qui so duch de Macedònia, de vencedor, e al duch de Pera de ésser vençut e en mala stima tengut en les armes que acostuma de fer. E de açò feu star admirats a tots los qui entenen d’onor. E no vullau creure altri en vostra honor més que a vós matex, e per ço com vos sentiu mal dret e manteniu poca veritat. E a vós ne seguirà gran càrrech e perpetual infàmia, la qual bon cavaller deu squivar, e ans arriscar e posar a la ventura cent vides, si tantes ne tenia, ans que blasme de covardia li pogués ésser imputat. E dona’m de parer que no tinga rahó lo cavaller de honor en donar les spatles com és vençut: mostra bé que té poca virtut en demanar la mort, axí com la demanàs, present mi, ans ab ànimo viril als esdevenidors mals contrastar. E vull-vos avisar que, si per ventura a mi sobreviviu, qualsevulla que sia la forma de la mia mort, que·l meu miserable sperit me lexarà, ab fúria gran vos iré a cerquar.

En aquestes rahons se posaren los altres cavallers e grans senyors, e feren-los callar. E los huns eren de openió de anar e los altres de tornar. E axí·ls ne pren tostemps a aquells qui volen tenir molts capitans, e per ço dix Aristòtil que·l capità deu ésser vell, per ço com té més seny, e que sia virtuós de costumes; e deÿa Sèsar que lo capità devia tenir aquell consell contra los enemichs lo qual serven los metges contra les malalties dels hòmens, los quals vencen e sobren algunes vegades ab fam, altres voltes ab ferre.

Però a la fi, a tots fon forçat de anar, per ço com lo duch de Pera dix:

–Qui·m volrà seguir o se’n volrà tornar, sia en sa libertat.

E posà’s primer e tots los altres per força lo hagueren de seguir. E aplegats que foren al loch despoblat, los turchs se posaren al mur trencat defenent-se bravament. E havia-y hun petit vall e fon-los forçat de descavalcar. E combateren molt virtuosament a peu, ab les lances en les mans, car no tenien altres armes. E estant axí, ixqué lo soldà e lo Gran Turch, los huns per hun portal, los altres per l’altre, prengueren-los enmig e allí feren molt gran matança, e molts que n’apresonaren. E puch dir de aquesta trista desaventura que tots quants foren descavalcats foren morts o presos, que sol hun cavaller no·s pogué fer stalvi.

Ab aquesta victòria, los turchs se’n tornaren dins la ciutat de Bellpuig e posaren los presoners en forts presons.

Aquesta nova pervengué a l’emperador stant en la gran sala sperant les dames que vinguessen per anar a la gran plaça hon se feÿa la festa. Bé foren tristes e amargues e plenes de molta dolor Que en aquell dia, quantes dones perderen lurs pares, marits e fills e germans L’emperador, en presència de tots, dix:

–¡O, viudes desconsolades, feu noves lamentacions, arrancau-vos los cabells e ab les ungles rompeu la vostra cara, e les vestidures sien de dol, puix la flor de la cavalleria és perduda e jamés serà recobrada! ¡O, Grècia, com te veig desolada, que restaràs orfe, viuda e desemparada! Ara seràs mudada en novella senyoria.

Lo plor, lo crit e la dolor fon tanta en lo palau que era cosa de una gran admiració de veure ne de hoyr. Aprés s’estengué per tota la ciutat en tal forma que la gran festa se convertí en gran dolor e plant. Aprés, l’emperador tramés per Tirant per recitar-li la cruel e dolorosa nova e per mostrar-li les letres que rebudes havia. Com lo cambrer fon a la porta de la cambra de Tirant, sentí que feÿa gran dol. E ho que deÿa forma de tals paraules:

–¡O, miserable de mi! ¡O, fortuna cruel! ¿Per què m’has fet tant de mal que m’has fet veure tanta dolor? Haguesses-me fet ans morir que fer-me veure dels meus ulls hun tan nefandíssim crim, que tots los qui aprés de mi vendran en lo món se taparan les orelles per no hoyr tan gran malvestat, que la sua exceŀlent persona abandonàs a hun negre moro, enemich de la nostra santa fe. E a la divina Clemència fos stat plasent que hagués perduda la vista ans que veure tal cars de la cosa que yo més amava en aquest món ni desijava servir, car, perdent la vista o morint, los meus mals e penes corporals no sentiren tan gran pena. ¡O, Viuda malvada, enemiga del meu bé, jamés te hagués yo coneguda, car tu seràs stada causa de la mia mort e destrucció!

Lo cambrer de l’emperador sentia bé les paraules e lamentacions que feÿa Tirant, encara que bé no les comprengués perquè la porta de la cambra stava tancada. E per complir lo manament de son senyor, li dix:

–¡O, senyor capità! No sia d’esmayar, car no stà bé en boca de cavaller dolre’s del que nostre Senyor fa, car aquest temps ne aportarà altre, que, si aquest és de adversitat, ab sforç e ajuda vostra, se porà reparar. ¿E no sabeu vós que aprés de l’aspre e fret matí ve lo bell sol? E segons yo veig, ve cercau la mort, la qual, més irat que aconsellat, demanau voluntàriament. E de açò sou vós principal ocasió.

E Tirant detingué’s de ses lamentacions e dix:

–¿Qui est tu qui remey vols dar a ma dolor?

Respòs l’altre e dix:

–Yo so cambrer de la magestat del senyor emperador, del qual so tramés, que us mana e us prega que us plàcia prestament anar a ell.

Tirant obrí la porta de la cambra e, ab los ulls plorosos, li dix:

–Amich, de mon mal yo·t prech no·n tingues cura e no·l vulles manifestar a negú. E poràs dir a sa magestat que molt prest y seré.

Com lo cambrer fon tornat davant l’emperador, ab gest e trista cara li dix:

–Senyor, lo vostre capità té present tot lo mal que s’és seguit, car los seues ulls ho manifesten. E yo, qui l’he sentit greument lamentar —car cregué que la sua congoxa era per la mala nova que era venguda.

Tirant se vestí hun manto de drap gros negre, ab les calses de aquella matexa color, portant una spasa en la mà. E tot sol entrà per la porta de l’ort, pujant-se’n alt en la gran sala. E veu que tots los del palau feÿen gran dol e desmesurat plant, que no era negú que li pogués parlar.

Entrà lo adolorit capità dins una cambra e veu la princessa gitada per terra, ab tots los metges qui entorn li staven per tornar-li la perduda sanitat. Tirant s’i acostà e, com la veu en tal punt star, lo cor no li pogué comportar que no digués:

–¿Per què dexau morir aquesta senyora sens pietat? Car, sens culpa scusar no·s pot. E té poca sperança de vida perquè no té ni pot star en sobirana prosperitat. E açò no u desige que·s seguesqua, ans contínuament tendré gran dubte de la sua vida, la qual prech Déu sobrepuje als meus dies. ¡Ay, trist de mi! La vida mia tinch per no res, que tinch vergonya de dir lo que a la memòria se representa.

Los metges no u entenien, ans se pensaven que per la mala nova ho deÿa. E Tirant pensava que tots plorassen per dolor de la princessa. Fon-se girat al través e veu la emperadriu que tots los vels se havia romputs sobre lo cap e davant, la cordonera de la gonella tota rompuda e la camisa, que totes les mamelles li parien, arrapant-se los pits e la cara, donant de grans crits, ella ab totes les donzelles, dient ab alta veu:

–Ara nos covendrà a totes ésser catives ligades ab forts cadenes. ¿Qui serà que de nosaltres vulla haver mercé?

A l’altra part veu a l’emperador star en terra, asegut com si fos un stàtua de pedra, que no feÿa de si negun moviment, car volia plorar e no podia, la sua gran desaventura. E tenia les letres en la mà e, ab signes, cridà a Tirant e donà-les-hi. Com Tirant les hagué lestes, dix:

–Més és lo mal que yo no·m pensava.

Lavors se pres a confortar a l’emperador, dient-li:

–Senyor, la magestat vostra no deu ésser admirada com aquest cars s’és segut, com sia son propi costum de la guerra com unes voltes és hom vencedor e altres vençut, mort o apresonat. Açò són actes de guerra. E vostra magestat, com a cavaller, de tals inconvenients com aquests no·s deuria agreujar, sinó pendre-u ab molta paciència, car altra jornada, ab la ajuda de nostre Senyor, n’i haurà per a ells.

En aquest punt, la princessa obrí los ulls e cobrà son natural, e pregà a Tirant que vingués allí. Tirant, prenent licència de l’emperador, com li fon prop, la princessa lo feu seure prop d’ella e, ab piadosa veu, li feu principi a hun tal parlar.

CAPÍTOL CCLXXXIX

RECITA LA PRINCESSA LO SEU MAL A TIRANT

–¡O, última sperança de la mia pensa! Si les mies paraules a la tua ànima tenen força de mudar lo prepòsit, que axí sia que tu ames la mia persona com demostres, que la tua vida e la mia de aquest món lansades no sien ans que no vinga lo dia que sien recobrats tants duchs, comtes e marquesos qui són morts y en cruells presons detenguts. E certament no ha mija hora passada yo coneguí la mia ànima cercava de fugir e, sens dubte crech fugida seria, sinó que·n los braços d’aquell qui yo més amava se sentí reposar.

E stant en aquest parlament, entraren dos hòmens que venien fogits del camp e la princessa no pogué més dir ni Tirant satisfer. E recitaren largament la lur destrucció e del gran devís del duch de Macedònia e del duch de Pera e com eren, entre morts e presos, cinch mília cavallers d’esperons daurats, sens los altres de què no se’n feÿa menció.

Acabant de recitar la tan dolorosa nova, se tornà a refrescar lo dol e plànyer molt major que no era stat. E l’emperador, ab los seus ulls plens de doloroses làgrimes e la lengua empedida de gran dolor, e ab veu rugallosa feu principi a una tal lamentació.

CAPÍTOL CCLXXXX

LAMENTACIÓ QUE FA LO EMPERADOR

–Dolch-me, e no cert tant de la mort, a la qual negú no pot resestir. E molt més és de dolre la forma de aquella com leja e desaventurada ve. E sia foragitada de mi la vergonya puix, ab torbada cara, mirant la terra fa a mi anar, entre·ls altres sperits, dolorós. ¡O, capitans desaventurats! En strem me turmenten los vostres mals e més me turmentarien si ans no us hagués avisats. Mas vosaltres, més voluntaris que savis, haveu lexats los meus consells seguint vostres volers. Donau a mi trista vida e vosaltres ne passau la pena. La fama que és venguda ha maculada la pensa de les gents en opinió corrompuda. La fortuna vos ha reservat la vida; confortau-vos en presó cruel, e pensau de no veure jamés a mi, qui so emperador. Puix no haveu coneguda la rahó, temprau les vostres tristes congoxes e dolors, car per força les haureu a comportar. E si no us mou la deguda pietat de vosaltres mateixos, moga-us la gran error que haveu comesa e nova vergonya de antiga culpa, car per dobla ocasió mèritament se dolen los altres cavallers que en la culpa vostra no participen. E més me dolch de la rompuda fe e de les mal servades leys.

Levant-se lo emperador de lla hon seÿa, ab dolorós crit, destillant dels seus ulls vives làgrimes, posant-se les mans al cap, se n’entrà dins una cambra. Com la princessa li veu fer gest de tan dolorós conport, la sua ànima del seu afligit cors se volgué partir e, perdent lo recort, tornà en lo primer punt. E lo més sabut metge de tots, dix:

–Certament, yo no stime vida en aquesta senyora, com tres voltes se sia ja smortida e ara no li puch trobar gens de pols. Yo crech que ella deu haver fet son dret camí.

Tirant que ho dir tals paraules al metge, prestament se pres a dir:

–¡O, mort cruel e desconexent! ¿Com vens a vesitar los qui no·t desigen e fuigs dels qui·t volrien seguir? ¿No fora millor e més justa cosa que fosses venguda a mi primer, ans que yo no veja morir no donzella, mas dona? Per bé que m’haja molt ofés, desige de fer-li amigable companyia.

E d’estrema dolor que en aquell cars mostrava haver, caygué en terra. E donà tot lo cors sobre la cama que havia tenguda rompuda, e tornà-la’s a rompre e a fer-se més mal que tengut no havia. La sanch li sortí per lo nas e per les orelles, e molt més de la cama. E fon gran admiració, segons recitaren los metges, com en aquell cars de tot no morí. Prestament ho anaren a dir a l’emperador, lo qual ab gran dolor dix:

–No és admiració neguna, car tota la sua parentela negú no ha restat que no sia mort o pres, e açò és lo que a mi més aconorta, que, per traure sos parents e amichs de presó, farà de admirables cavalleries.

No pogué star lo adolorit emperador que no ixqués de la cambra e anà devers Tirant, e veu sa filla mig morta e dix:

–¡Déu no m’ajut si sé a qual més prest socórrega!

Però feu pendre a sa filla e feu-la posar en lo seu lit, y a Tirant en una bella cambra. Despullaren-lo prestament e curaren-li la cama e la y dreçaren hun poch. E de tot lo que li feren no tingué sentiment negú, car XXXVI hores stigué sens algu<n>¹⁷³ recort.

Com ell hagué recobrat son natural, demanà qui l’havia portat allí e Ypòlit li dix:

–¡Com, senyor! ¿No sabeu lo gran dan que a tots nos haveu donat? Car dos dies ha que no sou stat en vostre recort ni haveu pres sustància neguna de què la vostra persona ne pogués més valer. Per què us suplich que vullau pendre lo que los metges manen que prengau.

–No·m plau pendre res que de salut sia —dix Tirant—, car no desig sinó la mort y ab ella fer companyia.

Prestament ho anaren a dir a l’emperador, e la princessa ho sabé, que ja era bé retornada. Aprés dix Tirant:

–Digau, ¿com stà la senyora princessa?

Respòs Ypòlit:

–Senyor, molt bé és retornada.

–Axò crech bé —dix Tirant— que son mal no deu ésser molt, puix ha tengut, pochs dies ha, coses que ella bé volia. Mas ara pens que no se’n gloriejarà molt. Ella no és la primera qui açò ha fet ni serà la darrera. Yo bé sé que ella no és dura com a ferre ni és de pedra esculpida. Feu la mia mort sens infàmia passar entre les gents, si en aquella algun peccat se comet. E·ncara lo miserable Sion en la fera roda voltant, que no sent axí fera dolor que a la mia se puga acomparar. ¡O, quant és fastijós e de dol ple lo qui no pot les sues dolors ab alta veu manifestar!

En açò entrà lo emperador e, aprés, totes les dames ab la emperadriu ensemps. E tots li demanaven com stava de son mal e no volgué donar resposta a negú ni·s volgué dexar de son parlar. E tots staven admirats com no havia retudes les saluts a l’emperador ni a negunes de les dames, sinó que, perseverant en sa dolor, feu principi a semblant lamentació.

CAPÍTOL CCXCI

LAMENTACIÓ QUE FA TIRANT

–¡Sobre tots los vivents dolorós e miserable! ¡E com és poch spay lo que a mon voler contrasta e tant major ma desaventura aumenta, car no aumenten los meus mals ab sperança de varis remeys, puix los cruels fats la mia destrucció han ordenat en fer-me veure lo major mal que d’amor s’espera! E no meritaven los meus actes lo premi que en tan penosos mals ma vida hagués finir. E res tant no·m dol com és que als turchs reste fals nom de vencedors. Yo no ignore la destrucció que als grechs s’espera, que no sien punits per los mals que fets no han, mas per lo mal que més a mon interés toca. Car no pot ésser gran lo mal que voluntàriament se pren, e és miserable cosa no saber morir.

E feu-se dar lo crucifixi dreçant ses paraules de sanglots e dolorosos suspirs acompanyades, que gran treball portaven de acabadament ésser enteses, dix:

–¡O, Senyor clement e piadós! Yo, miserable peccador, per la vostra inmensa bondat so reduÿt a verdadera notícia de mos peccats e defalliments, e suplich a la sacratíssima magestat vostra me vullau perdonar totes les ofenses que contra la divina Bondat vostra he comeses e comet cascun dia. E de molts mals que he fets, de tots vos demane misericòrdia e perdó, car per la vostra clemència e pietat volgués pendre mort e passió per salvar los peccadors tals com yo, e crech que no y ha major peccador de mi. ¡O, Déu eternal e alt Pare poderós! Com faràs la última sentència, fes Senyor, que yo sia hu dels elets benaventurats e no dels maleÿts.

Aprés plegà les mans e ab gran humilitat abraçà e adorà la creu, e dix:

–¡O, fill de Déu, Jesús omnipotent! Yo muyr per amor; e tu, Senyor, per amor volguist morir per liberar lo humanal linatge. Per amor tu pasist tantes penes, ço és, açots, nafres e turments; e yo he passada dolor de vista de moro negre. Si no tu, Senyor, ¿qui·s pot acomparar a la mia dolor? Senyor, la tua sacratíssima Mare e Senyora nostra, stant al peu de la creu passà dolor infinida; e yo stava ab una corda en la mà, ab dos spills qui·m representaven la major dolor que yo jamés sentí, la qual, Senyor, jamés senta negun crestià. ¿E qui és qui·s puga acomparar a la dolor mia? Plàcia a la magestat tua, Senyor, que no vulles guardar als meus grans defalts, car ab la passió que tinch lo meu pobre enteniment varieja. Mas plàcia’t perdonar-me los meus grans peccats axí, Senyor, com perdonist al sant ladre e a la gloriosa Magdalena.

Lo emperador, ab totes les dames, era en la cambra, <e>¹⁷⁴ lo cardenal, ab molts altres ecclesiàstichs. E tots staven admirats de les piadoses paraules que hoÿen dir a Tirant, tenint-lo en openió de bon crestià. E confessà’s del patriarcha, qui l’absolgué de tots sos peccats a pena e a culpa. Tirant se dreçà hun poch en lo lit e dix semblants paraules:

–¡O, piadosos hoynts! Scoltau lo que diré. Transportau les vostres penses ab dolor e trist pensament. Mirau la tristor qui en aquest cars me combat, sperant quant serà la fi de tan dolorós principi. E prech-vos, parents meus, que us conforteu, car yo stich en lo trespàs de la mia dolorosa vida.

E girà los ulls devers la princessa e dix:

–Ab dolor me partesch de vós. Dexe-us lo cors, e l’ànima a Déu. Bé pens que jamés no és stat cavaller qui de tristor morís, e no és negú qui·s puga acomparar a la dolor mia.

Lo emperador, ab tots los qui eren en la cambra, ploraven e dolien-se molt de la sua mort. E no era negú qui de bon grat no ploràs, tant per lo meréxer seu quant per la molta fretura que faria a tots generalment. E girà lo cap Tirant devers lo emperador, mostrant dolre’s d’ell, e dix, ab cara afable e piadosa veu:

–¡O, senyor Déu, empara la mia ànima per ço com a nosaltres est tan piadós, car l’ànima de aquest cors partir-se vol! ¡O, desaventurat, que la lum dels ulls me fall! Fes, Senyor, per ta mercé, que yo veja la tua claredat, car yo conech que la mia mort se aproïsma, que m’hauré a partir de vosaltres molt prest. E vosaltres me dàveu gran confort, mas una senyora me a dada gran dolor e pensament, e no me’n vaig d’aquest món ab altra tristor. E no penseu que lo meu mal sia mortal, mas la pena que passe me<’l>¹⁷⁵ fa mortal ésser.

»Digau, senyor emperador, ¿qui farà per l’altesa vostra les forts e cruels batalles, ara que tots los bons cavallers són presos e lo vostre servidor, e qui més vos desija servir, Tirant, sia mort, lo qual amava més a la magestat vostra que a tots los prínceps del món? E no·m dol sinó com no he pogut portar la conquesta a fi. Déu li vulla per sa mercé perdonar que en tal dolor me ha posat, car no és en lo món semblant dolor com és la mia.

»¡O, senyora emperadriu, e del món la més alta en dignitat! Jamés pensí en desservir vostra altesa, ans de tot mon cor e voluntat desijava aumentar l’estat vostre e la corona de l’Imperi Grech. Si en res vos he fet defalt, vos demane mercé e perdó.

»E a vós, senyora princessa, que del món sou la tremuntana hon tots los mariners prenen govern, tant com la vida me hagués acompanyat, tostemps fora stat en ajuda vostra contra aquells que ofensa vos volguessen fer, mas ja no puch altra cosa fer ne dir sinó dolre’m del que he vist. Mas, ¿qui pot dir que jamés tal dolor haja sentida com és la mia?»

Aprés se girà a totes les dames e dix-los:

–Senyores, puix fortuna no ha consentit que yo us pogués mostrar per speriència la bona voluntat que us tenia, per què us prech que vullau pregar a Déu per mi que haja mercé.

Aprés baixà lo cap e tornà a plànyer e a lamentar-se, car la mort l’estava sperant. Dix a Ypòlit:

–Fill meu, vet ací la miserable vida de aquest món en què·ns aporta. Mira la mia cara si és tal com solia.

E Ypòlit, tanta era la dolor e tristícia que tenia, que no li pogué respondre. E Tirant li tornà a dir:

–No plores, car yo us he recomanats al senyor emperador e ara de present lo y tornaré a dir:

–Senyor emperador, si en algun temps la magestat vostra conegué en mi voluntat de servir-vos, ara vos suplich ab tota aquella amor que puch ni sé, a mos amichs, parents e servidors en vostra custòdia e protecció los vullau tenir.

Mas tanta era la strema passió que lo benigne senyor tenia que no li pogué dir sinó:

–Serà a vostra voluntat complit.

En aquell punt a Tirant lo cap li fallí del coxí, ab los ulls closos que paria que dormís, e mostrava’s que fos privat de la vida de aquest món. Dix Ypòlit:

–¡Ay, mort! ¿Per a quina vida tu·m dexes trist e dolorós, sens ventura neguna?

Envers Tirant feu una gran lamentació, mostrant que l’amava sens ficció neguna. E vengueren allí tots los criats de Tirant, que tenien strema dolor per la mort qui·l sperava. E bé·s mostrava la sua cara del tot cambiada. E tornà a dir Ypòlit:

–Si aquest cavaller mor, tota la cavalleria del món serà morta.

E cridà ab grans crits:

–¡O, mon senyor Tirant! ¿Per què no voleu hoyr les paraules de tots los vostres servidors que són ací?

Respòs Tirant:

–¿Qui és lo qui·m crida?

–Yo so, lo desaventurat Ypòlit, lo qual vós me donau congoxa e ocasió de dolorosa vida, car totes les dames me blasmen per les mies abundants làgrimes. E dien que benaventurat és aquell qui ignocent stà en la solícita vida. E si vós en suma misèria passar desijau, no cerqueu la mort per ço com és ultimum terribilium. E veu’s ací lo senyor de Agramunt, que us demana.

Com Tirant los hoý obrí los ulls ab gran pena e dix-los:

–Per bé siau venguts, cavallers, per veure los meus darrers dies, que seran pochs. E com so en recort de la mort, que·m tinch a partir de la vostra companyia e que no us he poguts premiar al plaer meu, me és doble pena.

Però partiu-vos tots los meus béns haguts e per haver.

E ab gran fatiga tragué la mà e donà-la a tots los parents e servidors. E ab la veu fosca se pres a dir altra volta, besant e abraçant lo crucifixi:

–¡O, Senyor, ver Déu omnipotent! Infinides gràcies fas a la tua sacratíssima magestat com me dexes morir en los braços de mos parents e amichs e davant la magestat del senyor emperador, e de la senyora emperadriu e de sa filla. E per ço, Senyor, com yo so gran peccador en aquest món, per ço vos clam mercé que·m vullau perdonar tots los meus peccats e defalliments e que·m lanseu de aquest enganador món he us plàcia en les vostres precioses mans rebre lo meu sperit. E per la vostra sacratíssima misericòrdia e pietat vullau pendre venjança de la mia carn, huy qui és lo darrer dia de la mia corporal vida, perquè lo meu cors sia turmentat e la mia ànima sia coŀlocada entre los vostres gloriosos sants en la glòria de paradís.

Aprés de açò, girà’s devés los seus e dix:

–¿Hon és la flor del nostre parentat de la casa de Bretanya e de Roca Salada? De vosaltres me partesch, car la negra mort tant me atribula, car ja no puch alsar lo cap e ja l’altre món me fa requesta, cové que faça aquell dolorós camí. ¡O, Diafebus, duch de Macedònia! ¡O, vezcomte de Branxes! De vosaltres me partesch e prench dolorós comiat. Stau en presó en poder de infels per amor de mi, car si yo no fos, no fóreu vosaltres venguts en aquesta terra. ¿E qui serà aquell qui us puga traure de presó? Los meus trists fats e la desaventura mia no han volgut sinó lunyar-me de vosaltres. ¡O, Diafebus, com sabràs la mia trista mort e com muyr per aquella qui de mi ha haguda mercé ab engan e gran maldat! Ara puch dir que so orfe, tant me sopta la mort dolorosa. A tots vos coman lo meu parentat e vosaltres, que ací sou, restau en cambi meu ab la magestat del senyor emperador, car la sua benignitat a tots vos haurà per recomanats.

»Prech-vos lo meu cors sia embalsemat e fet portar en Bretanya als bons cavallers. Lo bacinet e la spasa e la camisa de la sobrevesta que en les batalles e en esta terra he portat, en la sglésia major, damunt la mia sepultura sia posat, hon stan los IIII scuts que·n batalla vencí, cors per cors, dins en liça, ço és a saber, lo rey d’Apoŀlònia e lo rey de Frisa, lo duch de Borgunya e lo duch de Bavera. Si fer-se pot, lo meu cors a l’ansià de mon pare ni a la beata de ma mare no li sia mostrat, ans los sia defés de veure’l. E sobre lo meu vas seran pintats caps de moros negres, ab letres scrites entorn del meu sepulcre:

Causa odiosa per què morí Tirant lo Blanch»

Aprés pregà a tots que no li diguessen res. Los metges no li podien fer ni dar remey negú, tanta era la dolor que soportava. E lo vell emperador, ab tots los qui allí eren, no·s delitaven sinó en plorar e plànyer, batent-se los ulls e la cara, no tenint gana de menjar ni de reposar, ans pensaven tots ésser sots lo jou de captivitat. E tota la lur sperança stava en nostre senyor Déu y en Tirant. Com lo veÿen star en tal punt, tots tenien la sperança perduda e, donant loch e spay a lur dolor, tots ixqueren de la cambra. Los metges ordenaren-li moltes coses, mas valien-li molt poch.

Venint una vella juhia a la fama del seu mal, presentà’s davant lo emperador e, ab gran audàcia, li feu present de semblants paraules.

CAPÍTOL CCXCII

LO CONSELL QUE DONÀ UNA JUHIA A L’EMPERADOR PER RESTAURAR LA VIDA A TIRANT

–La amor natural que tinch a la magestat vostra, senyor emperador, me ha feta venir davant la presència vostra, havent compassió de vostra altesa que en los vostres darrers dies benaventurats no hajau ésser despossehit de la vostra imperial senyoria, e com sia certa que tota la vostra sperança de salut stà en la vida de aquest singular cavaller Tirant lo Blanch, lo qual perilla molt la sua vida. E com diga Aristòtil que lo temerós ab la tristor se desespera e tem les coses en què no ha perill, e l’animós no obra en les batalles sinó per virtut e dellibera ans de morir que sostenir vergonya; de açò praticar-se pot ab los metges e gent entesa: de Èctor lo Troyà, qui en semblant cars deÿa: “¿Què dirà Palomides, capità dels grechs, de mi? ¿Què dirà Agamenon e què dirà Diomedes?”

»E venint al que vull dir, la magestat vostra veu a Tirant, capità vostre, ésser posat en passament, e tots los metges lo han ja desemparat. Yo tota sola lo vull emparar, ab condició tal que si mor, que tolgues a mi la vida e a qualsevulla pena cruel me obligaré. Yo conech que aquest cavaller té l’ànimo molt sforçat e, per la gran valentia que té, sforçarà l’ànimo e levar-se ha. E faça la magestat vostra, senyor, en la forma que yo diré. feu ajustar molta gent d’armes e donen grans crits e entren dins la sua cambra molta gent, fent remor d’espases e de lançes e pavesos, donant grans colps de les spases en los pavesos. Com se despertarà e veurà tanta gent armada e los crits que seran majors, e demanarà què és açò, poran-li dir que los turchs són a la porta de la ciutat. Tot aquell pensament que té, li fugirà, e ab la virtut que ab si porta, per la vergonya de aquest món, ell se levarà.»

Lo emperador tramés per los metges e per gent entesa, e recità’ls tot lo que la juhia li havia consellat. E tots foren de parer que seria ben fet.

Los crits e la remor fon tan gran en la ciutat que, ans que en la cambra entrassen, Tirant ho hoý. E la vella juhia, qui al cap del lit li stava, li dix:

–Leva, senyor capità, e no·t faça temor la mort. Vet los teus enemichs turchs qui són prop del portal de la ciutat e venen per pendre venjança de tu.

Com Tirant hoý axí parlar a la vella, dix-li:

–¿E fas-me tu cert que los turchs se són tan prop de mi acostats?

–Si levar-te plau —dix la juhia—, més prop són de tu que no·t penses. Leva’t e posa’t en vista en una finestra e veuràs quant de dan t’està aparellat.

De continent Tirant demanà la sua roba e feu-se, ab moltes tovalloles, ligar la cama. E armà’s lo mils que pogué e pujà a cavall, e molts ab ell. E ab tan gran voler anava que quasi tot lo mal li passà e trobà molt gran remey. E lo emperador, ab los metges que allí eren, digueren-li, com stava flach, que prengués hun poch de restaurandi e aprés hun poch de solsit, e que ab allò poria mils entrar en batalla. E feu tot lo que los metges li consellaren. Aprés conegué e sabé que tot lo que fet havien se era fet per causa del seu mal. Dix Tirant:

–Loat sia lo poder de Déu, que dona me ha liberat de mort puix dona me havia mort. E bon consell és stat lo que han dat a l’emperador e als metges.

E ans que Tirant se levàs, la princessa stava agenollada davant una ymatge que tenia en lo seu retret, qui era de la sacratíssima Mare de Déu, senyora nostra, qui ignorava lo que havien ginyat a Tirant. E feu fervent oració e, besant la terra, deÿa semblants paraules:

–¡O, Mare piadosa, regina dels àngels e misericordiosa emperadora dels cristians! Hoÿu-me e prenga-us pietat de mi, que totes les mies sperançes són ja perdudes e demane la mort, puix altre remey no tinch. E si lo meu senyor mor, aquell que yo ame més que a la mia vida, vull que tothom sàpia que la hora que yo seré certa de la mort del meu sposat Tirant, en aquella matexa hora me daré la mort.

E pres un ganivet e amagà’l entre les faldes, sperant quant li vendria tal nova, dient entre si:

—Més val que yo execute la mia persona trista ans que de moros sia desonrada. ¡Yo recórrech a tu, humil e piadosa, dels peccadors advocada, que no permetes que yo perda lo cors e l’ànima!

Com Ypòlit veu que Tirant se era ja vestit e demanava les armes, ab cuytats passos anà a la cambra de la princessa e dix-li semblants paraules:

–Ma senyora, yo us suplich que tota dolor e congoxa que tingau sia de vostra altesa apartada e tots vostres mals pensaments sien reduÿts en subirana letícia, car tal nova vos porte que millor dir no la us poria.

La princessa, per sobreabundant alegria, se parà tal que, aseguda en terra, stigué per bon spay que no pogué parlar. Passat aquell moment, la princessa dix:

–¿És vera axí bona nova com me dius? Car del plànyer me manca la lum dels ulls.

Ypòlit, ab paraules dignes de fe, la feu certa de tot lo fet com passava.

En aquell cars la princessa tant fon lo plaer que pres que besà a Ypòlit en lo front e de sobres de contentació dels seus ulls corregueren vives làgrimes. E Ypòlit li dix:

–Senyora, negú no deu plorar sinó sos peccats e defalts, e deu perdre treballs e oblidar aquells.

E per la gran remor que en aquell cars la gent feÿa, Ypòlit se’n partí e la princessa se n’anà a la cambra de sa mare. E veren tornar a l’emperador ab Tirant, e totes les dames se posaren per les finestres, que no·s era present sinó lo mal de Tirant, que de l’altre no tenien cura. Com Tirant fon endret de la finestra de la princessa, alçà lo cap ab lo bacinet e posà’s les dues mans davant la cara. E la emperadriu demanà a sa filla per què havia fet Tirant tal cars de posar-se les mans davant la cara, que açò no·s fa sinó per descontentació de amor. E la princessa respòs que tal cosa no sabia.

Com foren passats, essent a la porta del palau, l’emperador descavalcà. E Tirant pres son comiat d’ell per anar a sa posada. Lo emperador feu son poder que Tirant descavalcàs, que allí seria molt ben servit de tot lo que mester hagués, e Tirant feu son sforç de anar-se’n. La princessa presumí de aquesta anada què podia ésser la causa que Tirant no havia volgut aturar en lo palau, per molts prechs que lo emperador li hagués fets, ço que ell en altre temps molt desijava. Axí mateix, pensà per què s’havia mes les mans davant la cara.

Com Tirant fon en sa posada, prestament se mes en la cambra e feu-se venir lo senyor d’Agramunt e Ypòlit, e pregà’ls molt afectuosament que X galeres que y havia, que les fessen armar e posar en orde de les coses necessàries. E ells digueren que eren contents. Partiren-se de Tirant e feren les galeres molt bé proveyr.

Com Tirant se fon dinat, posà en orde tot lo que mester havia per a sa partida. E ordenà que tota la sua gent anassen per terra fins al castell de Malvehí y ell iria per mar, que allí·s trobarien. Com fon en la horabaixa, que los metges se’n foren partits, per relació d’ells lo emperador fon avisat com Tirant stava bé. Com fon quasi la oració, la princessa congoxava de mort per veure a Tirant, e pregà a Plaerdemavida e a la donzella de Monblanch que anassen a la posada de Tirant e que·l posassen en noves, es volguessen asegurar del dubte en què ella stava posada, e li diguessen que ella suplicaria a l’emperador, son pare, que l’anassen a vesitar, com ella fos posada en gran congoxa de la absència de la sua vista. E anant les donzelles per complir lur embaxada, hun patge de Tirant les veu venir e, ab cuytats passos, ab gran alegria entrà dins la cambra e dix:

–Mon senyor, alegre’s vostra senyoria com vos ve embaxada de part de la senyora princessa de dues galants dames.

–Ves prestament —dix Tirant—, posa’t a la porta e diràs que stich bé, mas la son me té tan apoderat que stich ara en lo plasent dormir.

Lo patge feu son manament e feu sa scusació, car Tirant no les volgué veure. E tornades les donzelles al palau ab la resposta, la prinçessa feu tant que lo emperador e sa mare anaren a la posada de Tirant. E ell, sabent que lo emperador venia, avisà a dos patges de tot lo que dir tenien ne a fer. Lo emperador fon a la porta per entrar en la cambra. Dix lo més avisat dels patges:

–La magestat vostra, senyor, pot ben scusar en aquesta hora de no en la cambra entrar per lo dubtós mal en què lo vostre capità stà, com tants dies ha que·l seu sperit no ha reposat e ara stà en consolació gran per recobrar lo que aquests dies ha fallit. E lo delit seu en aquest cars és tan gran que recobra natura lo que ha desmenuÿt e de suor quasi cubert està. Bo seria hun metge, sens despertar, hi degués entrar.

Tirant prestament se posà en lo lit —ab hun drap banyat ruxà’s la cara— e feu demostració que dormia. Com lo metge entrà e tornà a la porta, a l’emperador dix-li:

–Senyor, molt gran peccat seria que en semblant cars lo despertàssem. Vostra altesa se’n porà tornar fins a l’endemà. E de matí la sua scusada vista fer-se porà.

La princessa no podia pendre ab prou paciència que no ves a Tirant, però fon-li forçat de tornar-se’n ab l’emperador.

Com Tirant sabé que tots se n’eren anats, levà’s prestament e feu trossar tota la sua roba e feu-la posar dins la galera. Com fon hora de mijanit, secretament se recollí. E volguera partir en aquella hora, sinó per sguart que la galera no tenia son compliment.

Vengut lo dia e lo sol exit, l’emperador sabé com les trompetes de les galeres tocaven a recollir. Tirant tramés lo senyor d’Agramunt a l’emperador per embaxador e, com li fon present, presentà-li la següent embaxada.

CAPÍTOL CCLXXXXIII

COM TIRANT TRAMÉS A L’EMPERADOR LO SENYOR D’AGRAMUNT PER NOTIFICAR-LI LA SUA PARTIDA

–Los cassos sinistres de fortuna fan variejar la pensa humana de aquells qui s’esforcen a complir los actes virtuosos qui són conformes a llur condició, ignorant los sdevenidors mals, qui són causa de impedir los bons prepòsits e serveys que lo vostre capità ha acostumat fer a la magestat vostra; car les coses noves solen més plaure e ab més sforç executar que les molt vistes, e lo que hom no té se sol ab major afecció desijar que lo que hom posehex, e neguna cosa no és tan delitosa que per lonch ús no torne enujosa. E venint al que vull dir, ab licència de la magestat vostra, lo vostre capità s’és recullit en les galeres e ha ordenat, per sguart de la cama, de anar fins al port de Transimeno, e ab barca pujarà fins al castell de Malvehí; e la gent d’armes, per terra, fins en aquell loch mateix. E significa a vostra altesa, per mi, la sua prompta deliberació e partida.

Respòs l’emperador ab paraules de semblant stil:

–Cavaller, molt stich aconsolat de la bona nova que·m portau, car yo regracie molt a la divina Bondat com ha donat sforç de salut al nostre capità perquè puga partir, que és la cosa que més desije en aquest món aprés salvació a l’ànima, car la sperança que tinch en la sua gran virtut de cavalleria me fa oblidar tots los passats mals. E per ço com pens que serà repòs de la mia senectut, vull pendre a Tirant en compte de fill. Pregau-lo de part mia que, axí com fins ací ha ben obrat, ho persevere de ací avant molt millor, car lo premi de tan gran servey serà tal que ell e tots sos parents alegrar-se’n poran.

Lo senyor d’Agramunt besà-li la mà e pres son comiat. Aprés anà a la cambra de la emperadriu e pres son comiat, e de la princessa per lo semblant.

Com la emperadriu veu que Ypòlit se’n devia partir, e la princessa Tirant, feÿen molt grans lamentacions. E cascuna plorava e·s dolia de sos mals, en special la princessa, que axí·s partís Tirant d’ella sens dir-li res. Cuytadament anaren a la cambra de l’emperador per veure si era ver la lur partida e l’emperador los ho recità tot.

La princessa apoderà‘va fer o va aconseguir’ que l’emperador anàs a la mar perquè ella hi pogués anar, e la emperadriu que no s’i tardà. E per quant l’emperador aplegà primer a la mar que no elles, posà’s dins una gran barca e entrà en la galera. E pregà molt a Tirant que tot l’imperi tingués per recomanat. E Tirant li dix paraules molt afables, fent-li oferta largament de tot lo que·l pregava, e encara més lo aconsolà per tal forma que l’emperador ne restà molt content.

E tots los mariners donaren de consell a l’emperador que prestament ixqués en terra per causa de hun negre núvol qui ab grans trons e lamps venia acompanyat. L’emperador fon tornat a terra. La princessa, ocupada de molts pensaments, dolent-se molt com no era stada allí com son pare entrà en la galera, perquè ella y fos entrada e hagués pogut veure e parlar ab Tirant. La mar era ja tan brava que no consentia que dones y deguessen entrar, e son pare tanpoch no lo y haguera consentit. La princessa, qui no veu altre remey, los seus ulls destiŀlant vives làgremes, ab infinits sospirs adolorits pregà a Plaerdemavida que entràs en la galera e que sabés la causa o causes per què Tirant axí cautelosament se era recollit sens dir-li res, e les mans, al passar, per què les se havia posades davant la cara, e més avant, per què no volgué aturar en lo palau, lo que altres vegades tant havia desijat.

E Plaerdemavida, perquè era donzella molt entesa e de bon sentiment, hagué molt bé compresa tota la intenció de sa senyora, e posà’s en una barca, ab Ypòlit y altres qui l’acompanyaven.

No comporta ésser dita la dissimulada dolor que la emperadriu pres com veu que Ypòlit pujava en la galera.

Com fon dins, Tirant no feu gens de cara a la donzella, però ella s’esforçà que Tirant la hoýs e no tardà de fer-li present de semblant embaxada.

CAPÍTOL CCXCIIII

LA EMBAXADA QUE PLAERDEMAVIDA SUPLICÀ A TIRANT

–Ací so venguda per finir los darrers dies de la mia trista vida, o digne de gran lahor, en lo qual natura no ha fallit Ja per la desconexença de la senyoria vostra no us puch oblidar, e yo no so merexedora de tan dura punició aconseguir, conexent lo vostre gran renom de vostra virtuosa fama pública per tot lo món. No sens gran causa és causada en mi dolorosa passió e són posats en mi dolorosos treballs, los quals per plaure a altri desplaen a mi. Mas fortuna, qui tots temps és enujosa e envejosa de axí lonch delit e plaer, en lo qual, en lo principi de vostres amors, havia trobada forma prou cuberta e covinent a vostres desigs complir, a la fi, la sua amor desordenada, en trist e dolorós plant s’és convertida. Ara deixem star les costumes de gran lahor e les singulars virtuts qui en vós habiten, les quals haurien força de pendre cascun altre sperit. Bé pot ésser maleÿda aquella donzella qui ha perdudes les sues paraules, que no li han respost a la sua justa intenció, omplint a mi de infàmia miserable. ¡O, molt cruel cavaller, entre molts nobles valerós! ¿Qui ha regirats axí los teus pensaments? ¿Hon són ara los prechs los quals moltes vegades a mi, per restauració de la vida vostra, planyent e sospirant oferíeu, que la vostra vida e mort stava en les mies mans? ¿Hon són ara los piadosos ulls ab los quals tota volta mostraven ésser vists ab làgremes? ¿Hon és la amor que envers mi mostràveu passant delitoses paraules? ¿E los greus treballs e congoxes yo he presos per meus propis en delit e servey de vostra mercé? ¿Partir-se de tan virtuosa senyora, la més alta en dignitat e virtuts que en tot lo món sia, sens dir-li adéu siau? La sanch de Caÿm no comés tan gran desconexença envers son germà Abel com vós haveu fet envers vostra sposada. Si vida dolorosa o mort li volreu dar, no ixcau en terra ni la vejau. Si restaurar la volreu de amargosa vida, dau-li una poqua de vista de vostra senyoria.

E dit açò, no podent retenir les sues piadoses làgrimes, tancà’s davall lo seu mantell ab gemechs e sospirs molt dolorosos e no dix més. Però Tirant volgué satisfer en lo que Plaerdemavida li havia referit e, ab baxa veu, perquè de negú no fos hoÿt, feu principi a hun tal parlar.

CAPÍTOL CCXCV

LA RESPOSTA QUE FA TIRANT A PLAERDEMAVIDA

–¿Hon trobaré yo medecina per foragitar la mia cruel e inestimable dolor? ¿E qui serà aquell qui confort puixa donar a la gran tristor mia? Car si no, sol la mort és aquella qui dona remey a tots los mals, car perdent la vida perdré lo pensament del negre ortolà. E major dolor és la mia que no fon la magnificència de Pirro, ne la descontentació de Medea, ne la potència de Dari, ne la desaventura de Adriana, ne la crueldat de Gigurta, ne la infàmia de Canatre, ne la tirania de Dionís. Moltes altres dolors semblants a la mia dexaré de recitar, perquè yo veig que los antichs dans, cercant si·n trobaré que sien als meus semblants, per ço com havent companyia me dolga menys perquè·m facen mísera sepultura. Yo tinch compassió de qui·m dona gran dolor e no gose manifestar lo que·m fa dolre, la qual cosa, si fos de dir, no tinch dubte que, axí com als altres atribulats qui·s dolen atenyen algun remey, e benaventurada pietat és aquesta.

»¡O, donzella de generació ingrata, consentidora de mos mals! No·ns cové a nosaltres, strangers, fiar de negú, com totes les coses nos ixquen contràries. Per ço se continuen les mies congoxes, no obstant la sperança del sdevenidor viatge, encara que sia a mi molt fatigós. Emperò, no desminuhint en amor, la vera sperança mia clara és, e la sua més scura que la nit. La sua bellea e avisament passa totes les altres del món ab singularitat tan strema que seria foll qui en sa presència alguna altra loàs de ésser de tanta stima. E fengia la bella senyora tanta contentació de mos passats serveys e presents Cercant paraules qui a tanta pena eren conformes, puix és impossible causa de tan gran tristor rahonar-se puga, a la fi los meus adolorits ulls merexqueren veure la tan stimada senyora, la qual de mi en aquell cars poch pensament tenia, ab lo Lauseta, negre ortolà.

»Primerament viu hun desonest besar, lo qual los meus ulls e los sentiments ofené. E majorment aprés: entrant en una cambra ab gest e paraules de infinida amor, abraçats, mostraven haver aconseguit tot aquell plaer e delit que entre enamorats se acostuma. E exint per la porta, la Viuda Reposada, ab hun vel de seda en la mà, agenollant-se als seus peus, davall les sues faldes bé amunt lo y posà. Los dolorosos pensaments e tristes sospites que a la mia dolorosa ànima combatien per haver vist com aquell tan indignament la havia tractada, no sé la mia mà per què en aquell cars se detingué de fer homey, no vull dir en qui. Mas la desaventurada paret m’o tolgué, més amiga d’altri que no de mi. Los arbres qui de prop li staven, tots mudaren de color per la abominació de tan leig cars.»

E lavors digué ab irada veu:

–¡Pert de mi la sperança, Plaerdemavida! Que si yo t’hagués vista, com fiu a la donzella de Monblanch e la Viuda Reposada, yo t’haguera presa per los cabells e en aquesta mar sagrada te donara de bon grat sepultura adolorida. Mas per ço com no venguist davant la mia vista, te prech que prestament te vulles partir davant los meus ulls, car bé pens que tanbé deus ésser consenta en la maldat de ta senyora. Mas aprés lo cars, jamés traure ni apartar poguí del meu ànimo la miserable gelosia, qui en mi havia presa posada, del negre ortolà, que com a forçat no poguí resestir que la spasa per lo coll no li passàs.

¡O, princessa enemiga de honestat! ¿Per què temtes altre remey que mort a ta dolor? Tu desiges saber mon mal, lo qual no consent, per ésser tal, que sia parlat, perquè l’ayre s’entrenyora de sentir so de tals paraules. E les tues orelles haurien ferea de hoyr lo desorde de tanta amor sens comparació que al negre has mostrada, per què·t seria millor morir per reviure de honesta fama que no, vivint, morir en eterna infàmia. ¡O, cruel seguretat que tu a mi fist per tolre’m lo perill en lo qual sols ma vida era segura! Lansant-me davant los teus peus te diguí la causa per hon ma vida tenia avorrida. ¡E yo·t guardava la casta corona!

»Delit és als atribulats si lur dolor a persona fel recitar poden, però vós, donzella, desesperau del meu socors per la mia persona ésser absenta, car perdonar és lo meu propi ofici de aquella infançonia de la mort, la qual egualment accepta qualsevol que a ella recorre. Axí, en tal temps ma dolor tant aumentava que, quasi fora de seny, entrí en la mia cambra fengint que terrible son fatigava la mia pensa perquè·m dexassen star sol, car tota companyia me fora enujossa, puix no podia attényer lo que tant desijava. E lançant lo meu cors per fexuga càrrega de deseguals pensaments e enuigs sobre lo meu lit, no sabia qual part millor que mort elegís. Mas pensí: lexar-me de viure feÿa ma culpa palesa per aconseguir-ne perpètua infàmia. E per ço prech a Déu, puix la princessa, aquella nit que·m tingué ligat enmig dels seus braços, a gran culpa sua e poc delit meu, volgué fer scusació ab paraules de pietat e ab làgremes als ulls, per ço que no conegués la sua gran culpa e major defalt, e per ço desig en aquesta mar salada yo pogués fer ma pròpia habitació e lo meu cors, no soterrat, anàs sobre les ones, e que arribàs hon la senyora princessa habita per ço que ab les sues delicades mans me vestís la mortalla.»

Callà e no volgué més dir. Com Plaerdemavida conegué lo mal de Tirant quin era, e veu que lo negre ortolà era stat mort e no podien saber qui u havia fet, sinó ara per relació sua, estigué molt alterada. Però sforçà l’ànimo per exir bé de la sua embaxada e, ab gest de alegria e cara rient, se pres a dir, present Ypòlit, paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCXCVI

RÈPLICA QUE FA PLAERDEMAVIDA A TIRANT

–Les paraules dissimulades que lo vostre ginyós pensament ha manifestades, són a mi de gran admiració, que per vós sia stat presumit que ab senyal de verdadera amistat, ab paraules injurioses procehint d’estrema malícia, volríeu portar a ma senyora a infàmia de perpetual desonestat. E no penseu que ab lo vostre mal saber me poguésseu induyr al que volríeu, que yo loàs les vostres reprovades paraules e mala intenció, car tant vos aprofitaria com fer hun clot en l’arena e ab hun anap foradat buydar tota l’aygua de la mar. E vós, qui us feu amar e desamar, deveu pendre açò per somni. E tot lo que dit haveu és fora de la mia memòria. E si tal cars presumiu de ma senyora ni de mi, anau per a desconexent cavaller, que en tan gran perill hajau posada la vostra persona. E posat cars que u hajau vist, és stada cosa que s’és fet per joch e burles, per dar consolació e alegria a la senyora princessa. La Viuda Reposada hagué dels entramesos de la festa de Corpus Crist e yo·m vestí en forma del nostre ortolà.

E recità-li tot quant dessús és stat dit.

Tirant fon molt admirat de tal rahó e dix que tal cosa no podia creure si donchs de sos ulls no veÿa lo contrari. La donzella, ab grans rialles, li dix:

–Senyor, yo dellibere de restar ací e vaja Ypòlit a la mia cambra. E davall lo lit trobarà tots los vestiments del negre ortolà. E si no dich veritat, que de cap me lanseu en mar.

Tirant fon content e manà a Ypòlit que prengués les claus e prestament hi anàs. E per ço com feÿa gran maror, que tornàs prestament. E Ypòlit feu lo manament de Tirant. Com fon tornat ab la roba del negre ortolà, la mar stava tan brava que jamés Ypòlit no pogué pujar en la galera ni Plaerdemavida pogué exir en terra. De la galera lançaren una corda a la barca e ligaren-li la roba del negre ortolà en tal forma que la pujaren en la galera.

Com Tirant veu la cara e la roba, conegué la gran maldat de la Viuda Reposada e, en presència de tots, jurà allí que si en aquell cars pogués exir en terra, que en presència de l’emperador la faria cremar o ab les sues pròpies mans faria d’ella lo que havia fet del negre. Aprés Tirant pregà molt a Plaerdemavida que li volgués perdonar dels mals pensaments que havia tenguts de la princessa ni d’ella e, com fos ab sa altesa, que li volgués recaptar perdó. E Plaerdemavida molt graciosament lo y atorgà e, axí, restaren los dos ab molt bona amor e voluntat.

A poch instant, la mar se enbraví tan fort que tots aquells qui veÿen la barca hon Ypòlit anava, tots reclamaven a Déu, de bon cor, que no perissen en la cruel mar. E com Déu volgué, tornaren a terra tots banyats e la barca mija d’aygua. La pluja e lo vent era tan fort e la mar tan alta que les gúmenes de les galeres se romperen e per força hagueren de aquí de partir. Dues galeres donaren en aquella hora a través: les persones se salvaren, mas les fustes se perderen. Les tres galeres com a forçats entraren dins la gran mar ab la major fortuna del món. Romperen los arbres e les veles e tot ne anà dins mar. La una galera trobà’s a sobrevent, e Déu volgué que pres en una illa petita e allí·s restaurà. La galera de Tirant e l’altra eren a sotavent. No pogueren pendre en la illa, ans romperen los timons de caixa, e la galera de Tirant se descosí. E l’altra galera qui prop li venia tota se obrí, e entrà-se’n la gent y ella en l’aygua de dolor: tots se negaren, que negú scapar no pogué.

La galera de Tirant feu la via de Barberia. E tots los mariners perderen lo tento del marinatge, que no sabien en quines mars eren, e tots ploraven e feÿen lo major dol del món. Agenollats cantaven la Salve regina. Aprés se confessaren los huns ab los altres e demanaren-se perdó.

Plaerdemavida stava gitada en hun lit, més morta que viva, e Tirant, aconortant-la lo mils que podia. Com Tirant veu que lo joch s’estrenyia, dolent-se de sos mals, feu devotament principi a semblant lamentació.

CAPÍTOL CCXCVII

LAMENTACIÓ QUE FA TIRANT CORRENT EN LA MAR FORTUNA

–¡O, Senyor, ver Déu omnipotent e misericordiós! ¿E quina és stada la mia trista sort e gran desaventura que en tan gran treball e cruel infortuni vengut sia? ¡O, miserable de mi! ¿E com ha permés la tua divina Bondat que yo haja a morir en la cruel mar e m’haja a combatre ab los peixos? No so pogut morir en les forts batalles dels turchs e ara morré sens poder fer resistència alguna. ¿Per què no morí en la fort batalla del senyor de les Viles-Ermes, puix ab tanta pena havia finir la mia trista vida? Loada sia la Magestat divina, a qui plau que per los meus grans peccats yo reba tal punició segons los mals meus meriten. ¡O, trist de mi, que no·m dol la mia cruel mort, mas dol-me aquesta donzella que haja ésser punida per los meus defalts o per mi restarà en tribulació e fora de tota sperança! ¡O, Tirant, bé és aquest dia trist e desaventurat per a tu, que no·t val força ni ardiment, car tu bé pensaves que cavaller qui en tot lo món fos no·t pogués vençre ni subjugar e ara est atés als térmens de la mort e no sabs qui·t mata ni per quina causa! ¡O, senyora princessa, qui sou fènix del món, a Déu fos plasent vós fósseu ací present perquè vésseu los darrers dies de la mia trista vida, perquè us pogués demanar perdó de tantes offenses que us he fetes, per bé que no sia de mon propi costum, mas per relació de falsa gent! ¡O, Viuda ficta e reprovada, ja fos plasent a la divina Providència que·m donàs tant temps de vida sol perquè·t pogués premiar de les nefandíssimes maldats que tu ab tan poca temor de Déu e vergonya del món has comeses; car per tos peccats muyr yo e tots los altres, e seràs stada causa e destrucció de la corona de l’Imperi Grech! ¡O, senyor emperador, ple de molta benignitat, com vos dolríeu de mi com muyr en tan gran desaventura! ¡O, cavallers del meu parentat, e com serà prest partida la nostra companyia! ¿E qui serà aquell qui us puga ajudar ne traure de presó? ¡O, exceŀlentíssima princessa e sposa mia, vós éreu lo meu confort e restauració de la vida mia! Yo suplich al Senyor de tot lo món que us vulla liberar del poder de vostres enemichs e us aumente la honor y l’estat, e que us trameta hun altre Tirant qui tinga tanta voluntat de servir-vos.

No pogué comportar Plaerdemavida que, ab sforçada veu, no fes principi a tal parlar, reprenent-lo com se lamentava de fortuna.

CAPÍTOL CCXCVIII

RÈPLICA QUE FA PLAERDEMAVIDA A TIRANT

–Axí us ne pren com fa al laurador com vol segar lo blat, que sega la espiga buyda. E no us deveu clamar de fortuna, mas de vós mateix, car no us ha forçat fortuna de amar ne de avorrir, car no és ofici seu ne té senyoria neguna en coses que stan en libertat del franch arbitre. ¿Voleu saber què us ha forçat? Lo vostre poch saber, qui ha dexada la rahó per seguir lo desordenat voler. Riqueses, potències e dignitats e semblants coses dona la fortuna, mas elecció de amar o de avorrir, obrar bé o mal, voler o no voler, en lo franch arbitre stà, e cascú ne pot usar a sa voluntat.

No tardà Tirant en fer principi a semblant parlar.

CAPÍTOL CCXCIX

REPLICA TIRANT A LES RAHONS DE PLAERDEMAVIDA. COM LA GALERA DE TIRANT SE PERDÉ EN LA COSTA DE BARBERIA

–Si de mos mals yo so stat occasió, no·m dol gens la mia mort, puix yo la m’é procurada; mas dol-me la tua, que per causa mia hages a perdre la vida. E fos plasent a la divina Bondat que·t pogués traure e liberar dels braços de la fosca mort. E si a mi fos possible pogués dir quant ha guanyat sobre mi la mala sort des que la magestat de la senyora princessa me ha dexat encórrer Car no sé qual me és pus contrari: amor o fortuna. E fantasiant contínuament en la magestat sua, tinch la sua ymatge davant los meus ulls. E dexant-me de vanes paraules, perquè tenim la mort vehina, dich que no som ara en temps ni en hora de tenir moltes rahons, sinó recórrer al divinal auxili, per què suplich a la misericòrdia del meu senyor Jhesucrist que vulla haver mercé de la mia ànima e de la tua.

E girant-se a l’altra part, veu lo gran plant que los mariners tenien e veu lo còmit de la galera, qui era lo millor mariner de tots, retre l’ànima a Déu per ço com era cayguda una corriola e li havia dat al cap. Levà’s hun galiot, anà a Tirant, e dix-li ab gran sforç:

–Senyor, manau que la gent lancen l’aygua que dins la galera és. Veu’s ací hun bastó. Ab aquest en la mà, cuytau per tota la galera, car lo còmit és mort e tota la gent stà esmayada, car vehen-se prop de la mort. Feu-y gran sforç que buyden, car si podem passar aquell cap, nosaltres porem acampar la vida, car més val de dos mals pendre lo menor, ço és, que siam catius en poder de moros que si perdíem les vides.

Tirant alsà lo cap e dix:

–¿En quines mars som?

–Senyor —dix lo galiot—, ¿veus allà? —senyalant— les mars de Sicília, e aquestes són les de Túniç. E perquè sou persona virtuosa, me dolch més de vós que de mi, car la fortuna vol que havem de perir en aquesta trista costa de Barberia. E en semblant cars cascú deu demanar perdó a l’altre.

Tirant se levà prestament, si bé la spantosa mar li feÿa gran mal, que levar no·s podia, e feu tot lo que li fon possible. Mas veu que lo scandalar e la cambra d’enmig e lo pallol, tot era ple d’aygua. Tirant, que hagué vist tot açò, feu-se traure les millors robes que tenia e vestí-les-se. E pres una bossa ab mil ducats, ab hun scrit que posà dins que deÿa:

Prech e suplich a qualsevulla que lo meu cors en son poder vinga, per gentilea, amor o pietat, al meu cors li vulla dar sepultura honrada, com yo sia Tirant lo Blanch, del linatge de Bretanya e de aquella singular conquesta de Roqua Salada, capità major de l’Imperi Grech.

Com açò fon fet, era passat migdia. E la galera, com més anava, més se omplia d’aygua e molt més entre ells crexia lo dol. E la mort se apropincava.

Essent prop de terra, los moros veren venir la galera, e venia a ferir en aquell loch hon ells desijaven. E los crestians veÿen que de morts o de catius scusar no·s podien. E en aquell cars Tirant tornà a reclamar la Mare de Déu, senyora nostra, dient semblants paraules:

–¡O, Mare piadosa e misericordiosa dels peccadors! Tu qui fuist verge ans del part, en lo part e aprés lo part, que axí com yo verdaderament crech açò, ¡que axí ages mercé a la mia peccadora ànima!

La galera fon prop de terra e tota la gent se lançaven en mar, cascú per liberar la vida. En aquest cars era ja quasi nit scura. Com Tirant veu que los mariners cascú prenia son partit, no·s volgué jamés partir de la galera, per ço com en la galera no y havia barca ni corda ni rem que tot no fos perdut. Pregà Tirant a dos mariners, fels amichs seus, de aquells qui eren venguts ab ell en la sua nau com armà en Bretanya, qui tinguessen per recomanada a la donzella. E tant los pregà e·ls promés que ells ho emprengueren. Despullaren-la tota nua —e ja quasi la galera era tota davall l’aygua— e pres una planxa de suro qui stava ligada ab hun ferro, ab hun ganivet tallà la corda y lo mariner ligà-la’s en los pits e la donzella abraçà’l per les spatles. L’altre ajudava-li a sostenir. Vench colp de mar e donà a Plaerdemavida e als mariners, e lansà’ls los huns deçà, los altres dellà. Lo qui portava la planxa de suro, ab l’embaràs de la corda ab la donzella, per restaurar-la, ell se ofegà. L’altre mariner ajudà a la donzella tant com li fon possible. A la fi fon forçat la desemparàs. E fon sort que·s trobà tan prop de terra, e nit scura, que sentien la gran remor que los moros feÿen per pendre los crestians.

La donze<l>la¹⁷⁶ tocava dels peus en terra e, trobant-se desemparada, aturà’s, que no volgué exir en terra. Mas acostà’s més a terra per no star en tan gran fons, mas venia la ona algunes vegades que tota la cobria. E anant vora terra, per l’aygua, apartà’s dels crits per dubte que no la matassen, car veÿa que los moros, ells se mataven los huns ab los altres, sobre lo pendre dels presoners, qui més ne porien pendre. E ab los relamps que feÿa, veÿa reluyr les spases vora la mar. E tota nua se n’anà per l’aygua, seguint la vora de la mar. E com sentia venir algú, entrava-se’n tota dejús l’aygua e stava axí fins que eren passats.

La pobra de Plaerdemavida, nua e crua, sens vestidures negunes, morta de fret, anava tostemps reclamant a la mare de Déu, senyora nostra, que, puix la sua bona sort la havia portada en terra de moros, li volgués deparar alguna persona que la tractàs bé. E anant axí prop de mija legua, trobà unes barques de peixcadors. Entrà dins una barqua e trobà dues pells de moltó, e ligà-les la una ab l’altra ab una corda prima e posà’s la una pell davant, l’altra detràs, hon trobà hun poch de remey al fret. Posà’s hun poch a dormir perquè stava molt fatigada del treball de la mar.

E com se despertà, trobant-se sola, pres-se a plànyer e plorar e a fer molt grans lamentacions, destiŀlant dels seus ulls vives làgrimes qui agreujaven molt los seus ulls e la sua veu, qui restà fort rogallosa, quasi no podent parlar. E ab cuytats passos anava cercant les vies de la cruel fortuna, la qual contínuament aguayta als qui en tranquiŀle repòs desijen viure. E rahonant-se ab si mateixa, la aflegida donzella deÿa:

–¡O, despiedada fortuna, ¡com has mostrada vers mi tanta crueldat! ¿Què·m podies més fer que lansar-me cativa en terra de moros? Menor pena me seria stada que en la tempestuosa mar hagués rebuda sepultura en lo ventre d’un peix. Però yo stime d’ací avant molt poch posseyr los béns que posseyr devia, puix a la fortuna plau per los engans que ab si porta, car aquella cosa és perduda sens dolor que sens amor és possehida. E desije yo ara la mort, puix en tal cars so venguda, mas yo tinch dubte que desijant-la no·m porrogue la vida. Car en aquest cars yo conech que tots los sants me són contraris, car impietat me constreny que cometa crim en la mia persona, com la mort sia fi de tots los mals, la qual, si benignament és rebuda, dona a les donzelles premi de honestat. E certa cosa és que yo finiré la tendra castedat mia ab mort delitosa per finir la mia penosa vida ab conservació de ma fama, car viure és morir qui no spera haver alegria. ¡O, trista de mi, que la arena stà umida per les mies doloroses làgrimes! ¡O, senyora princessa, yo so bé certa que per mi vós ara plorau per la mia absència, malcontenta de vós matexa, sperant quant tornaré ab la desijada resposta! ¡Bé·s porà aconortar la altesa vostra de mi, que pens jamés me veureu per la mia gran desaventura!

E stant en aquesta dolor, que ja era prop del dia, sentí venir hun moro cantant. Amagà’s prop del camí perquè no fos vista de aquel. Com aquell fon passat, veu-li la barba tota blanca: pensà en si que aquest moro vell li daria algun bon consell e acostà’s al vell moro e recità-li tota la sua desaventura. Lo moro, mogut de gran pietat, vehent-la donzella jove e de gentil disposició, dix-li semblants paraules:

–Donzella, yo veig que la fortuna t’a portada en aquesta misèria. Yo vull que tu sàpies com yo fuy gran temps catiu en poder de cresttians, en Spanya, en hun loch que havia nom Càliç. La senyora de qui yo era catiu, vehent la mia gran servitut que yo feta li havia, se seguí hun cars que, tenint ella hun fill, enemichs que tenia li vengueren per matar-lo, e certament lo hagueren mort sinó per mi, car, per ma valentia, ab la spasa en la mà leví de terra lo fill de ma senyora e nafrí’n dos. Los altres fiu fugir. E per aquell sguart yo fuy posat en libertat per la senyora. Vestí’m tot de nou e donà’m diners per a la despesa e feu-me posar a ma voluntat dins en Granada. E per aquesta gentilea que aquesta senyora me feu, tu hauràs loch en mi. E com yo tinga una filla viuda, la qual, per contemplació mia, ella·t tendrà en stima de una germana.

Plaerdemavida prestament donà dels genolls en la dura terra e feu-li infinides gràcies. E lo moro se despullà hun albornuç que vestia e donà’l a Plaerdemavida. E los dos se n’anaren en hun loch qui prop de Túniç stava, qui·s nomenava Rafal.

Com la filla del moro veu la donzella axí jove e de tan gentil delicadura, tota despullada, pres-li molt gran compassió. E lo pare li pregà li fes tota aquella millor companyia que pogués e li dix:

–Sàpies, ma filla, que aquesta és filla de aquella senyora qui·m posà en libertat. E per la bona companyia que·m feu e la gràcia que d’ella aconseguí, en aquesta li vull retre les gràcies.

La filla, per la molta amor que al pare portava, ab amor infinida rebé la aflegida donzella. E donà-li una camisa e una aljuba ab hun alquinal, e no era negú qui la ves que no la tinguessen per mora.

Ara tornem a Tirant, que poch aprés que Plaerdemavida fon exida de la galera ab los dos mariners a qui Tirant la havia comanada, ell restà ab hun mariner fins que la galera fon tota plena d’aygua, la qual se n’entrava a fons. Lavors Tirant acordà ab lo mariner de lansar-se en mar, que mijançant la ajuda del mariner sí poria exir en terra, per bé que Tirant tostemps tingué crehença que en la mar o en la terra ell no podia ésser stalvi de la mort, per ço com, sabent los moros que ell fos Tirant, capità dels grechs, qui havia fet tant de mal als turchs, no·l lexarien a vida per tot lo tresor del món. Emperò ab ajuda de la divina Providència e del mariner ixqueren en terra, que era ja nit ben scura, e secretament, a quatre peus, se lunyaren dellà hon sentien la remor dels moros. Com foren anats per bon spay de terra e ja no sentien la remor de la gent, apartaren-se de la mar entrant devers terra. E trobaren una vinya, qui en aquell temps era que y havia raÿms. Dix lo mariner:

–Senyor, per Déu, aturem ací en aquesta delitosa vinya, e porem-y estar fins a demà tot lo dia e porem pendre vista de la terra. E en la vinent nit porem de ací partir per anar hon la senyoria vostra manarà, car en mort ni en vida no us falliré.

E Tirant consentí en los seus prechs. Com tingueren ple lo ventre de raÿms, veren allí una cova e posaren-se dins per a dormir, tots nuus axí com staven. Com se despertaren, sentiren-se tots frets, levaren-se e mudaven pedres de hun loch en altre per scalfar-se. Com lo sol fon exit, Tirant stava ab gran dolor per les cames, qui molt li dolien, no tenint sperança neguna qui de bé fos.

E seguí’s en aquell cars que lo rey de Tremicén trametia embaxadors al rey de Túniç lo major e millor cavaller que ell tenia ni de qui més fiava, y era capità general de tota la sua terra e tots lo nomenaven Capdillo-sobre-los-capdillos. Aquest embaxador havia passats tres mesos que era allí e havia-li dat posada en hun loch qui era molt abundós e delitós de caça, ab tota la sua gent. E fon sort que aquell matí ell ixqué per pendre delit ab falcons e lebrers e, caçant, trobaren una lebre. E per ésser molt correguda per los cans e per los falcons, no podent haver altre reparo, entrà-se’n dins la cova hon Tirant stava. E hun dels caçadors que la y veu entrar, descavalcà a la porta de la cova e veu dins Tirant star gitat, que no·s volgué gens moure. E lo mariner li ajudà a pendre la lebre. Lo caçador se n’anà dret al capità e dix-li:

–Senyor, yo no crech que natura pogués formar hun cors mortal ab més perfecció, car pintor no poguera pintar hun cors més bell del que yo he vist. ¡O, fortuna! ¿Per què l’as tant perjudicat? No sé si és defalt de la mia vista car, a mon semblant, me par ésser més mort que viu, per la color que té descolorida, ab més bella cara, e lo lustre dels ulls que par que sien robins acunçats. En lo univers món no pens se trobàs hun cors mortal ab tanta perfecció de membres. Yo l’he vist tal que crech que de dolor e mals stà ben acompanyat.

Lo senyor li demanà hon era l’ome qui tanta bellea possehia. Dix lo moro:

–Senyor, veniu ab mi, que yo·l vos mostraré en aquella vinya, dins un poca cova.

Lo embaxador ab plaer inestimable feu aquella via. Lo mariner, qui veu venir tanta gent, desemparà a Tirant sens dir-li res e fugí tan secretament com pogué, que dels moros no fon vist.

Aplegat l’embaxador a la cova, per bon spay stigué mirant a Tirant, havent compassió d’ell, e ab gest e cara de humilitat, ab stil de tal parlar feu principi.

CAPÍTOL CCC

LO CONORT QUE FA LO EMBAXADOR A TIRANT

–La gran bellea que veig en la tua persona porta dins mi pietat molt profunda. E com sia cosa acostumada als hòmens, per grans senyors que sien, que s’esdevé que són presos en batalla en mar o en terra o per naufraig, axí com ara la fortuna ha portat a tu, e per ço, si virtuós est, no·t deus desconfortar, car encara que la fortuna te haja portat ací no·t deus desesperar de la misericòrdia de aquell gran Déu qui tot lo món governa, car yo·t jur per lo nostre sant profeta Mafomet, qui t’a liberat de tan gran perill e t’a feta gràcia que sies vengut en mon poder, com yo veja que natura no ha fallit en formar lo teu cors de tanta singularitat, no crech menys aquell no haja dotat de moltes virtuts. Yo tinch tres fills, tu seràs lo quart.

Cridà al segon fill e dix-li:

–Aquest com a germà hauràs. E si plaer me volràs fer, te prech de les tues fortunes me faces cert, com les desige molt saber. E aprés que hauré feta una empresa mia, qui és interés del major de mos fills, per ço com li volen levar la sua sposada —la qual cosa de grat no consentiria, com aquesta sia donzella molt virtuosa e filla del rey de Tremicén—, e com aquesta empresa sia molt perillosa, si a Mafomet plaurà ab honor yo·n puga exir, no·t dolga la tua pèrdua, per molta que sia, car yo·t faré rich tornat que sia en la mia casa, que ara no puch, car los fats sinestres de fortuna no han volgut que lo matrimoni que és stat jurat sia vengut a la fi que desijam. ¡O, crestià, yo·t veig molt plànyer! Digues-me de què·t dols, que de la tua boca sent exir dolorosos suspirs. Prech-te que m’o digues ab confiança de ton bé.

Acabant l’embaxador moro tals paraules, Tirant se fon levat e, ab veu sforçada, en semblant stil a son dir feu principi.

CAPÍTOL CCCI

COM TIRANT FEU RELACIÓ FICTA DE SOS FETS A L’EMBAXADOR

–De gran humanitat proceheix haver pietat e compassió dels miserables, e a mi és molta glòria ésser vengut en poder de ta senyoria per catiu o presoner, per tu ésser cavaller tan magnànim e virtuós que m’has promés premiar del que la fortuna de sa pròpia auctoritat me ha levat dignament, com aquell sia lo seu ofici de donar e tolre a qui li plau. E com la senyoria tua me atorgue licència en dir ma desaventura e desija aquella saber, yo so molt content recitar aquella a ta senyoria, perquè tinch notícia de la tua molta virtut e bondat, e és gran descans als miserables com recitar poden lurs dolors a persona fel e piadosa. E vull que·t sia notori com la mia condició és de gentilesa, per bé que no sia príncep ni gran senyor. Mas com a home jove, desijant adquerir honor y fama, he cercat lo món. E trobant-me en les parts de Levant, per ma desaventura parí la orella a una viuda, la qual ab ses fictes paraules e diabòliques obres, enmig del dia me feu veure dins hun ort lo major mal e adolorida pena que lo meu cors e ànima sentir podien. E tanta fon la strema pena que sentí que del major enemich de la mia atribulada vida, ab les mies pròpies mans, prenguí venjança complida. E restant molt adolorit, me partí ab una nau per passar en la Suria e de aquí passí a la Casa Santa de Jherusalem, hon és lo sant sepulcre de Jesucrist, perquè pogués fer smena de mos peccats. E tornant, me’n pugí en aquesta galera, segons ta senyoria ha vist. E ací pots veure tota la mia desaventura e com, despullat, tot nuu, liberat del perill de la tempestuosa mar, per la divina Misericòrdia so arribat en Barberia. Per què prech a la senyoria tua que·m vulles tenir per recomanat.

Lo missatger, responent, dix:

–Tart és vist que de foll navegar se puga atényer segur viatge. Yo so Capdillo-sobre-los-capdillos: dona’t confort car yo tinch molta terra e gran riquea. No dubtes en res, que, com hi siam atesos, tot lo que·t plaurà tu hauràs. Mas prech-te no·m denegues lo teu nom, car yo·t jur per Mafomet, lo meu Déu, yo t’hauré com a fill.

–Dich-te, senyor de mi —dix Tirant—, que yo fas infinides gràcies a la senyoria tua del que m’as ofert. E prech a la divina Bondat que m’o lexe servir. E puix tant desiges saber lo meu nom, ab tota veritat, senyor, te dich que lo meu dret nom és Blanch.

Ab molta pietat respòs lo Capdillo:

–Beneyta sia la tua mare, qui de tan bell nom te dotà, car lo teu nom se concorda ab la tua singular perfecció.

E prestament lo fill se despullà una aljuba e donà-la-y, e feren-lo cavalcar en les anques de hun ginet, e axí·l portaren fins al loch hon fon molt ben vestit a la morisqua.

E perquè lo rey de Túniç no sabés nova d’ell, per ço com en sa terra lo havien pres, lo feu cavalcar en una adzembla e tramés-lo en hun castell dels seus, que·l tinguessen bé guardat perquè no se’n fugís.

Com Tirant se veu vestit e hagué vistes les afables paraules del Capdillo-sobre-los-capdillos, pres molt gran consolació en si. E girà’s devers la mar alsant los ulls al cel, reclamant a nostre senyor Déu e a tots los sants que la mar mudar degués los seus costums, car lo vent e la mar se eren concordats en la sua desolació, axí com l’ome qui està en l’estrem de la sua fi e no troba loch per hon se’n puga anar.

E volent caminar en la nit, lo cel se demostrava blau, la luna era en lo ple, que lansava molt gran claredat, que paria que fos de dia. E cessat lo vent, en aquella hora lo feren partir. E lo primer pas que donà exint de la casa, caygué tot stés ab los braços uberts e stesos. Digueren tots los moros:

–Açò és hun gran mal senyal. Com aquest catiu crestià és caygut ab los braços stesos, poca serà la sua vida.

Tirant se fon prestament levat, qui havia entés tot lo que los moros havien dit, e dix:

–No haveu levat bon juhí, car yo he nom Blanch e la luna és clara, blanca e bella, ara en aquesta hora que so caygut. E la luna resta endret del meu cap e dels braços, senyalant lo camí que yo dech fer, e no és restada atràs ni al costat. E les mies mans són restades ubertes e steses devers la luna, per què demostra que yo, ab ajuda de la divina Potència, tinch de conquistar tota la Barberia.

Tots los moros ne feren grans rialles e tingueren-ho per una burla. E tiraren son camí, tant que per ses jornades arribaren en hun fortíssim castell. E lo fill de aquest Capdillo era luny de allí tres jornades —lo qui era sposat de la filla del rey de Tremicén—, e digueren-li com son pare havia tramés allí hun presoner crestià, lo qual era home de molt bella disposició e de bona gràcia. L’esposat manà que fos ben guardat e li posasen cadena e grillons. E axí fon fet: Tirant restà molt agreujat e tornà entrar en sos trists pensaments.

Seguí’s aprés que, passats dos mesos, l’embaxador Capdillo-sobre-los capdillos hagué cobrada resposta del rey de Túniç. Tornà-se’n a son senyor ab la resposta e trobà lo dit senyor molt desconsolat, la muller e los fills, per ço com sabia que lo rey Scariano, home fortíssim, tot negre e de molt desmesurada figura segons los altres hòmens, qui era rey molt poderós de si, de molta gent e de gran riquea, e ajustà contra ell tot son poder, e molts reys que li venien en ajuda. En special li era molt parcial aquest rey de Túniç e per ço detingué tant al Capdillo-sobre-los-capdillos ab la resposta, per ço que aquell hagués ajustada tota sa gent.

Aquest rey Scariano confrontava la sua terra ab lo regne de Tremicén e volia que li donàs sa filla per muller ab tot lo tresor que tenia e, aprés son obte, li donàs tot lo regne. Aquest rey de Tremicén era de flach ànimo e tramés a dir al rey Scariano com tenia sposada sa filla ab lo fill del Capdillo-sobre-los-capdillos, e que ell no devia voler dona qui d’altri fos possehida, e encara, que la tenia prenyada, per què li consellava que en sa casa no volgués tenir ni criar fill d’altri; emperò que si u feÿa per cobdícia del tresor ajustat que tenia, ell era content de partir ab ell, perquè·l lexàs star en pau a ell e a sos fills. Lo rey Scariano li tramés a dir que ell no flixaria que no hagués sa filla ab lo tresor. E los altres fills, ell los volia tenir en custòdia sua dins hun castell.

A la fi, ells no·s pogueren concordar e lo rey Scariano vench ab tot son poder, en nombre de LV mília combatents entre de peu e de cavall.

Aquest rey de Tremicén no era més lo seu poder de XX mília combatents e, sabent que l’altre venia y era prop, pres los passos y sperà’l a la batalla combatent de alt de les muntanyes. E aplegant lo rey Scariano a una ribera, al passar perdé molta gent. Però, passada l’aygua, pujaren per les muntanyes e, alt, trobaren lo rey de Tremicén e setiaren-lo en una vall molt bella, abundosa de totes coses per les moltes aygües qui la ennoblien, la qual per los moros era nomenada la Vall Delitosa. E havia en la dita vall tres castells ab ses grosses viles e molt de singular fortalea. E allí tenia lo rey contínuament la sua casa, la muller e los fills, e allí fon asetjat.

Los dos castells staven a la una part del riu e l’altre stava a l’altra part, ab hun gran pont de pedra que y havia. E moltes voltes donaren combat a l’hun castell e prengueren-lo per força d’armes. E lo rey stava en hun altre castell molt més fort que aquell que havien pres. Lo rey de Trimicén se tingué tostemps per perdut.

Lo Capdillo, com fugí de la batalla, vench-se’n en lo castell seu hon Tirant era, car no volgué recullir en lo castell hon lo rey era. Mas dix a son fill:

–Tu deus ésser més desijós de la mort que no ésser desposeÿt de la sposada, la qual ve de tan gran e alta sanch. Per què·t man e consell que te’n vages ab ton senyor e, servint aquell, faràs com a bon cavaller, segons los teus han acostumat fer. E qui servint son senyor pot fer armes braves, no deu cercar de domestiques. E sies en recort com honor te ha fet en tan alt grau pujar, car en semblant cars dona la sua glòria a qui la sab percassar. E si lo teu bonvoler és ab efecte per complir les coses que honor ab si porta dretament, iràs lla hon és ton senyor. E yo veuré si remey poré dar ab alguns prínceps per alguna via indirecta o directa, si porem levar lo siti de allí hon stà.

Respòs lo fill, e dix:

–Senyor, yo so molt content anar davant aquell famós rey e mon senyor natural, delliberant fer mort e vida ab ell.

E pres comiat de son pare, besant-li les mans e la boca, e aprés, ab stil de semblants paraules, feu principi a hun tal parlar.

CAPÍTOL CCCII

RAHONAMENT QUE FA LO FILL DEL CAPDILLO A SON PARE COM SE PARTÍ D’ELL

–Los treballs y perills no deuen als hòmens sforçats e de bon enteniment lo juhí de rahó desviar, ans constituÿts en major necessitat, de l’entendre y ànimo sforçadament servir-se deuen, car la virtut, contrastant y vencent l’adversa fortuna, s’esperimenta hi·s fortifica. E per ço, pare e senyor, vos bese les mans e regracie-us molt que axí com a cavaller virtuós me consellau bé hi·m donau a mes penes remey de salut, car sent dolor inestimable per la absència de ma senyora, la qual stimaria més perdre la vida que no a ella, per bé que tinch sperança que negú no basta a levar-la’m, com stiga en hun fortíssim castell e molt ben proveÿt per a gran temps de totes les coses necessàries que per a hun castell ben provehit se pertany. E ajudant a mi lo nostre sant profeta Mafomet, volgués en mi obrar donant-me saber, lo que en mi fall, que·m puga guardar de vergonya, me faria singular gràcia, car lo vostre clar entendre ab si porta honor y fama, si la vida acampar podeu. E partesch-me de vostra mercé per anar dretament lla hon és mon senyor e la cosa que yo més ame en aquest miserable de món.

E partint-se del pare e cavalcant devers lo castell, sentí molt gran remor de gent d’armes: tingué temor que no combatessen lo castell hon lo rey era e sa senyora. E com fon alt en hun puig, veu lo gran combat que daven a l’altre castell. Lavors, ab molta alegria, ab XV de cavall entrà en lo castell hon lo rey era.

E lo Capdillo-sobre-los-capdillos, fugint ab gran recel, se n’entrà en lo seu castell hon Tirant stava pres. E descavalcat, e ben rebut per lo fill, demanà què era del presoner crestià. E digueren-li com stava en presó e ben guardat. Lo Capdillo hi pres molt gran enuig. Essent en recort lo que dit havia com se partí d’ell cahent en terra, que dix com ell tenia de conquistar aquella terra, pensà moltes vegades en aquelles paraules. E pensava, més, com aquest era crestià e devia ésser destre en les armes. Entrà’l a veure e, ab cara molt afable, lo saludà, conexent que tenia prou causa d’estar congoxat e malcontent d’ell. E ab paraules de semblant stil, de tal parlar li feu present.

CAPÍTOL CCCIII

CONORT QUE FA LO CAPDILLO A TIRANT

–Prech-te, crestià valerós, que no t’agreuges perquè est stat tan maltractat per mon fill, car yo·t jur per Mafomet que no és stat fet per manament meu ni ab ma voluntat. E no tingues crehença que yo haja tengut tal pensament, ans mon delliber és stat, en aquest temps que no t’é vist, de tenir-te en compte de fill, com conega que n’est merexedor. E prech-te que·t vulles alegrar e conortar, perquè yo tinch sperança que per mijà teu yo dech ésser aconsolat. E deman-te perdó, car yo conech que tens justa causa de clamar-te de mi, mas yo·t jur a fe de cavaller que, si yo visch, la satisfacció serà tal que·n restaràs content. E no sies admirat si, com a cavaller fugitiu de batalla, de mon senyor te fas demanda, car yo crech que tu, crestià, deus saber molt en les armes, e seguides que deus haver guerres segons los senyals que en tu se mostren. E lo més que m’o fa creure és que com cayguist en terra diguist que ab ajuda del teu Déu conquistaries tota aquesta terra. E ajuda’m altra rahó per confirmar la mia crehença, car com te viu nuu, sens camisa, mirant lo teu ben proporcionat cors semblant lo de Sabastià, qui fon asagetat, e lo teu fon vist ple de ferides, qui les te donà no tenia gran pietat de tu, ni crech, com les rebist, no dormies ni les tues mans no devien star ocioses.

»Per què·m par haver bé suficientment provat com tu deus ésser destre en les armes e sabedor en les guerres. E no sé què·t fretura cerquar altre pare que a mi e no sé per què demanes la mort, car ella és de tal natura que ve més prest als qui la temen que no als qui la desigen. Donchs, si tu stàs en suma misèria, pren sperit de confortació e aparta de tu tota manera de dolor e pensament. E prech-te que t’alegres perquè pugues donar a mi consolació, car yo desige tornar a no res com pens en la dolorosa batalla que havem perduda, e pensant encara en les piadoses làgremes de tots aquells qui són stats morts o ferits en la trista batalla. Per què de present te prech com a fill que hajes compassió de la mia misèria. ¿Què serà de la mia honor com aquest cars vinga a notícia de les orelles de les gents?»

E feu fi a son parlar.

No tardà Tirant, ab veu piadosa, fer principi a tal resposta.

CAPÍTOL CCCIIII

RESPOSTA QUE FEU TIRANT AL CAPDILLO

–La molta virtut que de vós tinch coneguda, senyor Capdillo, és per ço com me haveu liberat de presó sens mos mèrits precedents, mas per la molta valor de la senyoria vostra. E mostrau lo vostre valerós ànimo de cavaller, no mudant lo vostre valerós prepòsit, en no tembre los perills de la guerra per bé que la fortuna vos sia stada adversa. E per ço com la mia adversitat és stada molt gran, tinch compassió de la vostra, regraciant a la senyoria vostra com me haveu axí aconsolat, car, puix me veig en libertat, tots los passats mals tinch per oblidats, confiant de la misericòrdia de aquell bon Senyor qui m’a creat que jamés me fallirà. E prech-vos, senyor, que no us vullau tant desconsolar, car faríeu perdre la noble sperança als vostres súbdits e a tots aquells qui iran sots la vostra bandera. Car obra és de cavallers una volta ésser vençuts e altra vencedors. Mas deu pensar la senyoria vostra les virtuts que possehiu, que no presomesca la vostra prosperitat alguna cosa de mal a fer de mi, car altra cosa no vull de vostra senyoria, ni demane, sinó la vida, per bé que no la desige sinó a fi que tinch sperança de traure la senyoria vostra de congoxa. E de açò la mia ànima restaria aconsolada, car béns de fortuna no·n desig, puix són transitoris e sens neguna fermetat. E per ço senyor, per la molta amor que us porte, per no ésser ingrat, rebut per la mercé vostra, no us celaré la mia fortuna, com yo en Spanya he longament usat lo noble exercici de les armes, e sabré consellar e ajudar tant com algun altre, e seré dels primers en lo perill de les armes. E de açò vos demane perdó, perquè·m so tant loat, emperò les obres ne faran testimoni. E si aqueix rey té asetjat a vostre rey e senyor, no·n deveu ésser admirat, car costuma és de reys. E si temeu que les bombardes no derroquen lo castell, si conexeu que·n dega fer plaer a la senyoria vostra, yo les rompré totes quantes n’i haurà.

E lo Capdillo fon molt aconsolat de tot lo que Tirant havia dit. E feu-lo posar en orde per partir e pregà molt a Tirant se’n portàs les coses necessàries per rompre les bombardes. Respòs Tirant e dix:

–Senyor, certa cosa és que l’ome pobre, segons dien los passats, per fer o obrar alguna virtut han de necessitat mester algun tant abundància de béns, car en la benaventurança polítiqua l’om del tot pobre no pot ésser dit benaventurat, car difícil és al molt mester pogués obrar neguna cosa virtuosa, per bé que diu Salamó que la pobretat és infinida riquea e bé no conegut, car tant basta a la pobretat com natura ha mester ni requir.

Lavors lo Capdillo li feu dar lo millor cavall que ell tenia e armes e prou diners.

E Tirant comprà una fel de balena, la qual era molt vella, e pres argent viu e salnitre e vidriol romà, ab altres materials, e feu de tot ungüent. E posà’l en una capsa e donà’l a son senyor, qui en aquell cars era. E partiren del castell tan secretament com pogueren, passaren la ribera e en la nit se reculliren en l’altre castell. E de aquest castell fins a l’altre hon lo rey era distava hun quart de legua. Com Tirant hagué reguardejada la terra, veu en la ribera hun pont de pedra, e enmig de la gran orta eren aleujats tots los enemichs, axí que no era negú gosàs passar lo pont e, si u feÿa, no donàs en poder de enemichs. Tirant dix lavors al Capdillo que li donàs hun moro no conegut de qui ell pogués fiar e que li fes donar CC moltons. E prestament li foren dats. E Tirant vestí’s un capucho de pastor mostrant ésser moço de aquell altre.

E lo rey Escariano, sabent que no era negú qui noure li pogués de sos contraris, acompanyat de gran multitut de gent d’armes —e era stat vencedor de la batalla, <e>¹⁷⁷ no stimava res als enemichs—, feÿa tirar contínuament trenta-set bombardes, entre grans e poques, e açò tres voltes lo dia; e ja havien derrocat més de la mitat del castell. E havia feta fer crida que tots los qui portarien vitualles al camp fossen guiats anant, venint e stant.

Lo moro e Tirant pujaren bé una legua sobre lo pont ab lo bestiar e vengueren dretament al camp. E demanaven de cascun moltó més que no valia, per ço com hi havia molts compradors. E perquè lo bestiar no·s venés tan prest demanaven-ne gran preu, e stigueren allí III dies, e portaren lo bestiar prop de les bombardes. E Tirant, en scusa de mirar, acostà-s’i, untà’s la mà ab l’engüent que fet havia e posà’n per totes les bombardes. E l’engüent era compost de tals materials que, neguna natura de metall que·n sia tocat, torna ferrigible sol que y stiga per spay de tres hores, que al desparar que la bombarda o ballesta fa, per força s’a de rompre.

L’endemà, com despararen per tirar al castell, totes se romperen, que no n’i restà neguna sancera. Lo rey Escariano ho tingué a gran admiració que les sues bombardes se fossen axí rompudes e tingué-u a fort mal senyal. E Tirant ab lo moro tornaren-se’n al castell hon era lo Capdillo.

E hordenà Tirant que fos rompuda una arquada del pont e feren-hi hun pont de fusta levadís, ab cadenes de ferro per alsar-lo e avallar. Aprés que açò fon fet, prestament dellà lo pont feu ficar de grosses bigues e feren allí hun palench. Com lo palench fon fet, Tirant, ben armat, pujà en hun bon ginet e, ab una bona lança en la mà, anà dret al camp dels enemichs. E trobà V moros que staven al sol. Tirant remeté devers ells, —los moros descuydats pensant com tot sol venia fos home del camp—, e Tirant ab la lança los matà tots V. Los crits foren grans e lo camp se aremorà: armaren-se tots e pujaren a cavall. Tirant no curà sinó de matar tants com li’n vengueren davant. Com ell veu que la gent era armada e a cavall, e venien devers ell, retragué’s devers lo palench contínuament fent armes. Com fon al palench, prestament descavalcà. E los moros aplegaren al palench e los del castell devallaren per ajudar a Tirant. E allí fon una bella scaramuça e y morí molta gent. Tant carregà la gent del camp que, per força, Tirant se hagué a retraure, e alçaren lo pont per dubte dels moros. Lavors los moros romperen lo palench, e en la nit Tirant lo feu tornar a refer. Al matí los moros tornaren e trobaren-lo refet.

E axí, cascun dia, a totes hores staven fent armes, e moria-y molta gent, axí de una part com de altra, en tant que cascun dia no feÿen altra cosa. E seguia’s moltes vegades que tot lo camp s’i ajustava. E dins lo castell tenien dues bombardes e Tirant les feu portar al cap del pont e de allí feÿa tirar al camp, e moltes voltes los feÿen gran dan. E Tirant, a totes hores armat, stava al palench, e tots los moros ab ell fent tostemps armes.

Hun dia, Tirant dix al Capdillo:

–Senyor, ¿pendríeu plaer yo tragués al rey, vostre senyor, del castell e·l vos portàs ací o en alguna altra força hon stigués en loch més segur?

Respòs lo Capdillo:

–Si tu a mi feÿes aquex tan gran servir e ma nora ab son sposat, que yo·ls tingués a ma volentat, de tots mos béns te faria senyor. E posat cars que t’oblidàs lo rey, no m’i daria molt.

Ara dix Tirant:

–Senyor, feu-me aparellar II ginets ab hun patge que sia conegut e feu-los posar sots aquell pi, ab hun altre que·ls guie a mija legua de ací.

E de continent fon fet. Com lo dia fon vengut clar e net, Tirant pujà a cavall e feu armar cent hòmens e feu-los passar lo palench, e feu tirar a gran pressa aquelles dos bombardes que tenia. Com los del camp veren als cent hòmens que lo palench havien passat, hagueren temor que no entrassen dins per matar-los gent, axí com Tirant altres voltes havia fet. Tots se armaren e anaren devers ells e foren fetes aquí moltes armes, nafrant e matant molta gent los huns als altres. Fon-los forçat de retraure’s fins al palench, car los enemichs se concordaren tots que donassen lo combat tan fort que, ab los altres ensemps, entrasen dins lo pont e, si lo pont prenien, lo castell seria a lur mà. E quasi aquell dia poca gent restà en lo camp que no fos tota al palench. E com Tirant veu allí tota la gent ajustada, dix al Capdillo:

–Senyor, teniu vos ací cara ab aquests tant com poreu e yo iré lla hon dech anar. E ferí fort dels sperons e feu la via dellà hon era lo patge qui·l sperava. E com aplegà ab ell, ja portava molt cansat lo seu ginet. Descavalcà e donà’l al moro, e ell pres aquell qui era bo e fresch. Partiren ell y lo patge, passaren per la orta tan cubertament com pogueren, a les espatles del camp, que per negú no foren vists, e feu anar lo patge primer, per ço com los del castell no conexien encara a Tirant. E tant se acostaren que l’esposat conegué que aquell era son germà lo menor e defené que negú no tiràs de ballesta a ell ni a Tirant.

Com foren dins lo castell, trobà lo rey, que era exit en la sala per veure’l, e feu-li gran festa.

–Senyor —dix Tirant—, vós e vostra filla pujau de continent a cavall e veniu ab mi, que yo us posaré en loch segur.

Lo rey pres lo ginet del patge e cavalcà l’esposat en les anques del ginet. E Tirant pres la donzella e cavalcà-la en les anques del seu ginet. E ixqueren a gran pressa del castell, tostemps corrent fins que foren a una legua del camp. La nit los sobrevench; lavors se posaren a son pas e lo rey, que sabia molt bé tota aquella terra, anà-se’n dretament a la més fort ciutat que ell tenia, ço és, Tremicén.

E anant lo rey per lo camí, havent bon grat de la bella disposició de Tirant, tingué desig de saber quina fortuna lo havia allí portat, e feu principi a hun tal parlar.

CAPÍTOL CCCV

COM LO REY DE TREMICÉN SE DOL DE SOS MALS AB TIRANT

–Si los cruels fats no són contents de haver-me tant alargada la vida, ab desonrada mort prenguen de mi venja, car de present me dolch que ma tristor jamés finir puga. E l’ésser trist me delita, puix so content que la mia dolor eternament se mostre als vivents, per yo haver perduda la passada batalla, car de ma adolorida pena que sent, mort me representa. Per què·t prech, gentilome, que per ta virtut me faces cert quina és la causa qui t’a mogut de posar la tua persona en tan gran perill per liberar a mi, trist rey e sens ventura, car ab diversitat de tan penosos pensaments m’as fet partir dellà hon creÿa finir los meus darrers dies. E los meus mals se són multiplicats per ocasió de la mia gran desaventura, e per ço, ab la nova passió, quasi fora de mon recort, entre los desaventurats seÿa. ¡O, enemiga fortuna que portes enveja a la mia felicitat e aguaytes ab gran solicitud la mia vellea, ab sperança de inreparable victòria! Mas, ¿què val a mi dolre’m de tal cars? Puix yo so ara ací, que axí és stat plasent a Mafomet que per ta virtut yo sia liberat, vull que tingues tal confiança en mi que seràs molt bé premiat dels teus virtuosos treballs.

E no dix més. No tardà Tirant a les paraules del rey fer tal resposta.

CAPÍTOL CCCVI

RESPOSTA QUE FEU TIRANT AL REY DE TREMICÉN

–Davant los ulls e mercé de la senyoria vostra se mostraran les míseres làgremes e dolorosos sospirs que lo vostre aflegit poble lansa, dia e nit, per la senyoria vostra. E podeu ésser cert, senyor, que les delicades cares de làgremes banyades han fet amollir e moure a mi a dolre’m e haver compassió, sentint les vostres injustes congoxes, les quals han renovellades a mi les dolors, tocant lo meu ànimo de pietat haver de la senyoria vostra hoynt e havent notícia de les congoxes grans que los vostres cruels enemichs vencedors vos daven.

Arribí yo en lo vostre castell, ab benigne fortuna, per manament de aquell qui·s diu en aquest cars ésser mon senyor —e yo catiu de aquell famós cavaller—, lo Capdillo-sobre-los-capdillos. E ara tinch manifestada a la senyoria vostra la causa de la mia venguda e aquest sol desijat servey reste per a les mies penes. E perdonau, senyor, a la simple resistència feta per mi contra les armes dels enemichs vostres per mi no coneguts. E de mi sia fet com a la senyoria vostra plàcia, lo loch e lo temps que merita la mia fe, per tal que, de la mercé vostra lohant-me, multiplique lo nombre dels vostres súbdits. E per mèrits de la singular bellea, gràcia e saber que la senyora vostra filla posehex, me so posat en tan strem perill, remetent-ho tot a la benaventurada fortuna.

E lo rey, lansant infinits sospirs, replicà a Tirant en stil de semblants paraules.

CAPÍTOL CCCVII

RÈPLICA QUE LO REY DE TREMICÉN FA A TIRANT

–Molt deu ésser stimat l’ome com la sua disposició és concorde ab les paraules e obres. E de tu tinch presumit, segons que per occular demostració se manifesta, que natura no ha en tu fallit, comunicant-te tots los dons que natura donar pot. E crech, per a mi, que tu sies en lo món sol sens temor. E forçadament tinch a creure, segons los senyals que en tu·s mostren, que est crestià savi e discret, e de tant ànimo que no tens dubte de tot lo poble morisch. Per què·t prech, axí com aquell qui est virtuós, que vulles haver pietat de ma filla e de mi, e ab discreció vulles guardar la tua persona de tot perill, car l’ardiment qui·s fa ab saviesa és de loar. E dich-te que yo tinch en tan gran abominació com hoig nomenar aquest rey Scariano, que en aquell punt desige morir. ¡O, Mafomet! La tua santedat, ¿per què m’a levada la sperança mia?

E Tirant l’aconortà en la millor manera que li fon possible. E ací parlant, arribaren a la ciutat de Tremicén, hon foren rebuts ab molta de honor e alegria per ço com havien cobrat lur senyor. Lo rey feu donar bona posada a Tirant, hon fon molt ben provehit e servit. E stant Tirant en sa posada, lo rey li feu molts donatius. E tots los cavallers moros e altres gents lo venien a veure y ell era tan graciós que de tota manera de gents se donava grat.

Venint Tirant hun dia al palau del rey per demanar-li licència que volia anar a son senyor lo Capdillo per servar-li la fe que li havia donada, com lo rey sabé lo cars, dix-li:

–Crestià virtuós, prech-te que no·t partexques de mi, car yo he tramés per lo Capdillo, ton senyor, que vinga ací, e no passaran X dies que serà vengut. Ordena’m la ciutat e posa-y aquell orde que tu conexeràs que necessari sia, que yo·t promet, com a rey coronat trist e sens ventura, de fer-te franch e posar-te en libertat.

Tirant donà dels genolls en terra ab infinides gràcies retent, li besà la mà e conortà’l, posant-lo en molt bones sperances.

La filla del rey, qui veu la bella disposició de la persona de Tirant e los actes virtuosos que havia fets per lo rey, pare seu, e per ella, e les laors e lagoteries que Tirant li deÿa en presència de tots, desijava que Déu li fes gràcia que resposat morís perquè pogués pendre a Tirant per marit. E la filla del rey, trobant-se ab ell a soles, li dix semblants paraules:

–Crestià benaventurat, yo·t prech per Mafomet e per gentilesa, te plàcia voler-me dir la tua nació ne de quina terra est natural, car molt ho desige saber.

E Tirant, responent, dix:

–Digna de honor, puix tant la mercé vostra vol saber la mia desaventura, yo so cavaller, e per ma adversa fortuna perdí en mar tot quant portava en una galera. Los meus han usat fet d’armes, e molts reys cruelment són morts sots la lur bandera. E yo solia ésser senyor e ara so catiu e servent; tenia servidors, e ara tinch a servir.

E no dix més. La gentil dama, de pietat abaxà los ulls en terra e dix:

–Sí Mafomet reba la tua ànima, vulles-me dir clarament en quina part est nat, ne de qui est fill, ne a hon són morts tots los teus parents. E prech-te que me’n digues la veritat.

Respòs Tirant:

–¡O, tu, qui avances del món a totes de bellea, e tens poder de regirar les penses humanes per ta graciositat, e per la tua gran singularitat, crestians, moros e tot lo món has posat en devís, axí com aquella que de virtuts est sola sens par! A mi és pena més greu que mort recitar la mia generositat, emperò, puix la mercé vostra me força, yo so content de dir la veritat. E dich com yo so de la última Spanya natural, fill de hun cavaller virtuós, antich de linatge e de anys, e la mia mare no menys generosa, e dels béns de fortuna prou abundosos, no tenint altre fill sinó a mi. E aquell tenen per perdut perquè no saben si so mort o viu.

E estant en aquestes rahons, vingueren altres gents qui·ls torbaren de lur domestich parlament. E la gentil dama restà molt contenta de la gentil pràtica de Tirant e de les afables laors que li presentava; e açò cascuna vegada que parlava ab ella. E com veÿa que los moros no li sabien dir ni fer aquelles carícies, deÿa que jamés axí graciós cavaller no havia vist com era aquest.

No foren passats molts dies que vench lo Capdillo sobre-los-capdillos ab infinida alegria, com sabé que lo rey e sa filla e son fill eren fora de aquell tan gran perill. Aprés que hagué feta reverència al rey, feu molta de honor a Tirant. Lo rey, per la molta amor que portava a Tirant, parlà ab lo Capdillo e pregà’l que ell volia que Tirant fos libert. E lo Capdillo, per les pregàries del rey e per la molta contentació que tenia de Tirant, fon content que fos posat en libertat. E lo Capdillo soltà-li la fe, la qual Tirant li havia promesa, de no partir-se d’ell ni de aquella sua terra fins a tant que ell li digués tres voltes: Vés-te’n. E altres tres, tenint-lo per los cabells, dient-li: En libertat franca est posat. Fet açò, Tirant besà los peus e mans al rey, de la gràcia que feta li havia, e dix:

–Senyor, yo·t jur, a fe de crestià, de no jamés partir-me de la senyoria vostra fins que lo rey Escariano yo haja mort o apresonat, o l’haja fet fugir de tota la vostra senyoria.

Lo rey e tots los altres restaren molt contents.

Aprés que·l rey Escariano sabé la partida del rey de Tremicén, que axí cautelosament li era scapat, fon molt admirat com se era pogut fer, de què li’n restà molt gran ira e dolor. E puix veu que no podia haver a ell, posà en conquistar-li tot lo regne. E ab lo gran poder que tenia, no li stava res davant, que ciutats, viles e castells no u subjugàs tot a si. E com no·s volien dar, prenia’ls per força e tots los feÿa degollar, que no prenia negú a mercé. Feÿa la guerra molt cruel.

Sabent açò lo rey de Tremicén, tenia molt sovint sos consells per veure què farien. E enfortien cascun dia la ciutat, la qual ja de si era molt fort, e posaren-hi vitualles per a V anys. E tots staven quasi com a perduts, per ço com no tenien gent per a poder-lo resestir. E tenint hun dia consell, dix Tirant al rey:

–Senyor, feu-me una gràcia: dexau-me anar com embaxador vostre al rey Scariano, e veuré la sua gent com stan en punt e si·ls poríem esvayr en una manera o en altra.

Tots loaren lo seu consell, mas los més del consell tenien dubte no se’n passàs ab los enemichs, axí com feÿen molts d’altres, car a cascú plau lo vencedor.

Tirant se posà en orde, ab molta gent qui l’acompanyaren, e anà dretament lla hon era lo rey Scariano. E com li fon davant, ab sforçat ànimo esplicà-li la embaxada en stil de semblants paraules.

CAPÍTOL CCCVIII

LA EMBAXADA QUE TIRANT SPLICÀ AL REY SCARIANO

–No sies admirat si ans de totes coses no t’havem saludat, car tenim-te per enemich capital e·n neguna guisa hom no és tengut de pregar per la salut de l’enemich. Lo rey de Tremicén me tramet ací per ço com moltes vegades ha hoÿt dir molt de bé de tu e té per cert tu ésser hu dels més savis reys del món. E per ço stà molt admirat quina causa t’a mogut a pendre armes contra ell ab ànimo sforçat. E com tu sies tan magnànim príncep, deuries ésser just e no voler tenir nom de tirà. E puix te glorieges que est dreturer, no deuries fer coses injustes. Donchs, si consideres en ton enteniment, lo moviment de ta terra és a tu més vergonyós que honorós. E has dejactada la tua real magestat sots taqua de grandíssima vergonya e infàmia no passadora. Tant com lo món durarà, ¿qui·t porà loar de dreturer? Mas tendran-te per mal home e per cobdiciós e ple de molta maldat, rey que sens fe ne causa ne rahó va per desposeyr a negú de ço del seu, car dret no y tens ni leys no u manen.

»E si tu o algú de tos cavallers volran dir que tu ho façes justament, i no ab tota maldat, yo de bon grat seré content oferir la mia persona a tot perill, sostenint lo contrari, cors per cors, a batalla executadora, ço és, mort o vençut dins lo camp reste. E si acceptar negú no u gosarà, te dich no·t penses que les paraules que lo rey te tramet a dir per mi, que u faça per temor que tinga de tu ni de ton poder, car yo·t promet, sens fallir, que la cosa per tu començada no passarà sens digna deceplina. E sàpies que ell stà en tal orde aparellat contra tu e los teus, mijançant Déu, qui aytals coses acostuma de prevaler als qui culpa no tenen, qui en lo moviment de ton regne no sia causa de la destrucció tua en breu temps. E les dones casades tornaran viudes e ploraran la cruel mort de tots vosaltres. Mas al meu rey plauria saber la causa de ta venguda, perquè aquella puga posar en scrit per forma tal que en temps esdevenidor a tot lo món sia manifesta la tua presumpció.»

E feu fi en son parlar.

Lo rey no tardà en fer-li resposta en stil de semblants paraules.

CAPÍTOL CCCIX

LA RESPOSTA QUE FEU LO REY ESCARIANO A TIRANT

–Cavaller, quisvulla que tu sies, est entrecuydat que sens licència, davant mi hajes presomit parlar ab tan gran audàcia e dir tantes e tals paraules injurioses. Sinó que tostemps tot misatger pot parlar libertament, ara de present te faria car comprar la laugeria de la tua lengua. E vull que ton senyor sàpia que yo, ab just títol he presumit venir-li desús, car no ignora ton senyor, e tot lo món, que no ha gran temps que és stat tractat per algunes nobles persones matrimoni, ab delliberat consell de cascuna de les parts, de sa filla ab mi, e ferma, segura e donada jornada de dar compliment al matrimoni. E lo teu rey, per sola laugeria presomí de envergonyir-me. Donchs, ¿com pots tu dir que no és justa cosa lo que fas contra ell? Car en tots los dies de ma vida no seré alegre ni content fins que a mort cruel lo haja portat. Mas los casos sinestres de fortuna qui algunes vegades han acostumat de venir als ergullosos, e per lur supèrbia són mesos abaix, e si fortuna tingués la culpa, yo no tinguera cura d’escusar aquella, car mal n’estich content per moltes desplasents coses que m’ha procurat.

»E com aquesta donzella que yo deman sots just títol de matrimoni, e com lo seu nom és molt stimat, que és Maragdina, e les sues virtuts fan més stimar perquè en lo món no té par, e per ço com sé que tu est crestià, tinch gran consolació en mi de parlar ab tu de les grandíssimes virtuts de aquesta donzella. E si d’ací a hun any no feÿa sinó parlar, jamés me enujaria. E si tu has amat en algun temps donzella d’estrema amor, per lo teu mal pots presumir lo meu. E per quant essent yo infant de poca edat tenia contínuament tres frares de l’orde de Sent Francesch, mestres en la sacra teologia, e moltes voltes me induïen a tornar-me crestià, e conech bé que la ley crestiana és de més noblea e millor molt que la nostra, e si no fos stada la mia mare, que m’o tolgué ab les sues tristes làgrimes, que cascun dia plorava davant mi fins a tant que de mi los frares feu partir. Mas dir t’é açò: que la strema bellea de aquesta virtuosa senyora me ha tant cativat que jamés hauré repòs fins que a ella o la mort haja aconseguida.

»E tu, qui tens plena notícia de la sua gran e strema bellea, pots pensar yo ab quanta rahó stich agreujat que ton senyor me vulla levar una tan virtuosa senyora que al món no té par ni ha tengut. E encara que yo haja lest de moltes virtuoses senyores qui en lo món són stades, axí com fon aquella animosa Urícia, reyna de les amaçones, a la qual Eristeu, rey de Grècia, li tramés aquell invencible Èrcules, perquè era cosa imposible per causa del gran ànimo que tenia, que li donàs les armes. E per lo semblant se lig de aquella virtuosa Semiramis, reyna dels asirians. No solament regia, ans vencia los medians e edeficà Babilònia. Com ella stigués en sa cambra pentinant-se lo cap, hoý dir com Babilònia se era rebeŀlada. Acabà de pentinar la una part e l’altra restà per pentinar, e ab los cabells scampats que stava, no u pogué comportar, sinó que prestament pres les armes e anà a sitiar la dita ciutat, e ans que s’acabàs los cabells de pentinar hagué cobrada la ciutat. E fon feta una ymatge de dona de coure en Babilònia, qui fon posada en loch alt, ab la una part ligada e l’altra scampada, en recordació sua.

»E axí mateix se lig de Tamarits, reyna de Scíthia, la qual no fon de menor ànimo, car en venjança de la mort de son fill, per consolació sua, matà en batalla aquell famós e molt temut Círius, rey d’Àsia, ab CC mília persians. Aprés feu levar lo cap al dit rey e feu-lo posar dins hun odre de sanch, e dix als seus que semblant sepultura merexia l’ome que sedejava de sanch scampar.

»¿Què·t diré de la virtuosíssima Sinòbia, que s’intitulava reyna de Orient? Longa seria la sua istòria de recitar, mas los seus fets, dignes de molta recordació. E com vengué a la batalla ab Cornèlio, príncep dels romans, e lo dit Cornèlio obtengué d’ella victòria e se’n gloriejà tant com si hagués vençut lo major príncep del món.

»E no ignore los admirables fets de Pantasilea, reyna de les amaçones, en los fets de Troya, e de Camiŀla en Ytàlia ¿E qui pot negar que Minerva no hagués donats diverses arts, y en Grècia no hagués sobrepujats tots los hòmens ab la sua sciència e enginy? ¿E qui pot dir l’amor natural de Ypsicratea, que hagué a son marit Mitritades, rey de Ponto, la qual no solament lo seguia en la longa guerra e dubtosa que hagué ab los romans? Aprés que fon vençut e desemparat per los seus, jamés no·s partí d’ell, seguint-lo a cavall e armes, lexant l’àbit femení e oblidada la sua gran bellea e delicadura. E aquella Pòrcia, filla de Cató, sabent que lo marit seu mort era, e com no pogués haver ferro prest ab què·s matàs, cobejant seguir l’esperit de aquell, begué carbons foguejants e morí. No fon de menor amor, a mon juhí, aquella virtuosa Júlia, filla de Július Cèsar, que hagué a Pompeu, marit seu, que vehent la vestidura de aquell sangonosa, e pensà que puix no·l veÿa en casa, que fos mort, sclatà e morí ella e hun fill que tenia en lo ventre. Més fon cordial e memorable l’amor que Artemisa, reyna, hagué a Mausoleo, marit seu, lo qual, aprés que ell fon mort, e li hagué celebrades solemnes obsèquies, lo feu polvorizar e begué’s la pólvora, mostrant que ella volia ésser sepultura d’ell.

»¿Què·t par de Emília Mèlia, muller de Cipió Africà? Com son marit adulteràs ab una cativa sua, en negun temps ho volgué descobrir, per ço que no·l difamàs, ans de continent que aquell fon mort, ella li donà libertat e marit. E deu-te recordar, ho hauràs bé entés a dir, com Mirilla, cavaller fort e virtuós, matà hun altre dins Sent Johan de Letran, e fon condemnat que morís en lo carçre, de fam. E com pervengués a notícia de la muller, cascun dia ella lo anava a vesitar, jatsia fos ben guardada si portava alguna cosa per sustentació de la humana vida perquè li pogués la vida alargar. E la muller, ab la sua let donant-li a mamar, lo sostingué per gran temps sens que per les guardes jamés fon sabut. Aprés fon publicat lo cars e obtengueren remissió graciosa.

»De gran stima e de alt enginy foren totes les nomenades senyores, exceŀlint qualsevulla home que sia stat de la creació del món ençà, de què meriten grandíssima honor e fama gloriosa, majorment com ab lur indústria han aconseguit lo que natura no·ls ha donat. Yo t’é volgut fer aquest incident, recitant-te totes aquestes coses, per ço que tu sàpies que la donzella que yo ame e adore exceŀleix en virtuts a totes aquestes altres. E per ella és principiada aquesta guerra e per ella se ha de finir, e altrament no. E aquesta és la resposta que·t done.»

Lo rey girà les spatles e anà-se’n, que no volgué més scoltar a Tirant mas feu-lo molt bé aposentar. E en la nit lo rey pensà de provar de paciència a Tirant per conéxer si era gentilhome de natura. Convidà’l a dinar e feu-li posar de moltes natures de viandes davant ell. E lo rey seÿa al cap de la taula, e Tirant quasi al sòl de la taula. E les unes viandes eren molt millor e mils aparellades que les altres. Tirant, axí com aquell qui era destre en totes coses e sabia tant com ell, no curà sinó de menjar de les bones viandes e lexà les altres. Com foren levats de taula, portaren la coŀlació en hun gran plat d’or, en lo qual havia citronat e pinyonada, e ameŀles e pinyons confits a la una part del plat. E Tirant pres dels millors e majors que hi havia. Aprés lo portà dins una tenda hon hi havia hun gran munt de dobles d’or, e altre de ducats e altre de moneda blanca, e hun altre munt de vexella d’argent, e moltes robes e joyes qui·s mostraven dins la tenda. E havia-y molts arnesos y X cavalls, molt bells, encubertats, e al cap de la tenda hi havia una barra ab tres sparvers. Com lo rey lo tingué dins la tenda, dix-li semblants paraules:

–Embaxador, lo meu costum és aquest: que quants embaxadors venen en presència mia, que sien de prínceps, han de pendre del que mils los alte, tant com ne vullen. Per què·t prech que prengues tot lo que vulles, car com més pendràs, més ne seré content.

Tirant, com veu la voluntat del rey, dix que era molt content de pendre, puix no feÿa càrrech a son senyor, sinó vergonya a si mateix. E pres hun sparver, lo millor que a son grat sabé triar.

Lo rey fon de açò molt admirat e presomí que aquest devia ésser home d’estima e molt virtuós, car lo seu gest se mostrava. E axí mateix, veÿa’l que la sua persona era proporcion<a>da,¹⁷⁸ ab tanta singularitat, que natura en ell no havia en res fallit, dient que en tota sa vida tan bell cavaller no havia vist, e desijava’l molt en sa cort tenir. Emperò creÿa en lo parlar de Tirant que havia fet en presència sua, que no dexara lo servey de son senyor per star en la sua cort: delliberà de no dir-li res.

E Tirant, cobrada sa resposta axí com és stat rahonat, partí e tornà-se’n a son senyor, lo rey de Tremicén. E feu-li fidelíssima resposta de tot lo que era passat entre ell e lo rey Scariano. E lo rey demanà a Tirant, son enemich si tenia molta gent.

–Per la mia fe —dix Tirant—, senyor, ells són molts, e tots dies li venen gents de socors. Yo no·ls he poguts veure tots justats, mas he’n vists fora de la vila, en camp, que·n stan passats LXXX mília.

Tingueren consell e fon determenat que lo Capdillo, ab Tirant, prenguessen deu mília combatents que·ls eren restats —que los altres eren morts e alguns que se n’eren passats als enemichs. Partiren ab aquella gent e anaren per guardar una ciutat que havia nom Alinach, car si aquella ciutat se perdia, tot lo regne era perdut. E per quant sabien que los enemichs y devien venir, aquests se posaren dins. E Tirant en aquell cars usava de son saber, fent enfortir bé tota la ciutat, e feu fer moltes barreres fora de la ciutat, en tal forma que, si ells hi venien, fossen ben servits. E a la part que era pus flaca feu fer molts fossats, que per davall terra podien entrar e exir sens obrir les portes de la ciutat, les quals responien en huns orts qui prop de la ciutat staven.

–Com lo Capdillo veu fer tan subtils e artizades obres a Tirant, stava lo més admirat home del món, e deÿa que jamés de sa vida havia vist home que tant en les armes ni en la guerra sabés. E per tal forma staven sperant los enemichs que vinguessen.

E lo rey stava en la sua ciutat de Tremicén, molt ben proveÿt de totes les coses necessàries. E los enemichs anaven conquistant per tot lo regne.

Seguí’s que hun juheu qui dins la ciutat de Tremicén stava, lo més rich que en tota la ciutat fos, ixqué-se’n de la ciutat ocultament e se n’anà hon era lo rey Scariano, e ab gran cautela e propòsit maliciós, li dix:

–Senyor, ¿per què la senyoria tua laura en arena? Tot quant fas és no res si ans de totes coses no prens lo rey de Tremicén, car hagut aquell, en dos dies seràs senyor de tot lo regne, e no iràs destemtat per les cauteloses vies, e ab gran seguretat de tu e dels teus poràs anar y estar. E si la senyoria tua fa una concòrdia ab mi, yo·t faré vencedor de tots los teus enemichs, e més, te daré lo rey e sa filla en ton poder.

Com lo rey Scariano tal cosa hoý dir, tingué-u per una burla e, responent, dix:

–¿Com se poria fer tant de mal com dius? Però si tu tal servey me fas, yo·t promet, a fe de rey, de fer-te lo major senyor del regne. Però no puch pensar que tu pugues fer tant com dius. Més te val que te’n tornes e no vulles per fer enuig e dan a ells ofenesses a mi, car no sé si est home celerat e de pèssima vida, no sabent lo aguayt de la fortuna si seria per a mi pròspera o adversa, segons la tua openió, que no negués a mi e fos glòria per als altres, per los meus peccats.

En hoyr lo juheu semblants paraules, no tardà en fer principi a tal reposta.

CAPÍTOL CCCX

RÈPLICA QUE FA LO JUHEU AL REY SCARIANO

–Tart s’esdevé lo que hom desija, ans sempre lo contrari se demostra. E sab bé la tua senyoria que dels fets del món moltes coses han ésser remeses a la fortuna, e en special los fets de les guerres e de les batalles, majorment que negú, per savi que sia, no pot preveure tots los perills e inconvenient que seguir-se poden segons fortuna administra. E sovint se veu en les batalles que los menys vencen los més, e los flachs als forts, segons plau a aquell gran Adonay, qui vol que la justícia sia dada a aquell de qui és. E de poch ànimo procehex al cavaller, qui tots los perills qui li poden seguir vol preveure: jamés la sua fama porà aumentar. Ni lo príncep qui vol conquistar, si liberal no és jamés pujarà a gran senyoria. E si bé vol la senyoria tua advertir al que dit he, conexeràs que no és somni, ans és cosa molt segura e infaŀlible. E per major seguretat tua, yo tinch tres fills, los quals posaré en poder teu, que si·t vinch a menys de ma promesa, tingues libertat de dar-los mort adolorida. E açò faré per la senyoria tua, ab pacte tal: com yo tinga una filla la qual desige maridar honradament —e de mos propis béns li daré XII mília ducats —ab hun juheu que va dins lo teu camp venent oli, lo qual és jove e de bona natura. Stà ab lo guardià major de ta senyoria. E per sguart de aquesta gràcia que·m faràs, yo·t profir de donar-te la entrada de la ciutar de Tremicén, per ço com tinch de la casa mia una porta que·s té ab lo mur de la dita ciutat, qui stà en guarda e seguretat mia. E per aquella part puch posar dins C mília combatents.

E com lo rey li hohí dir semblants paraules, pensà bé en tot lo que·l juheu havia dit, e dix-li:

–¿Com me poràs tu donar lo rey de Tremicén e sa filla, com yo sia informat que dins la ciutat ha hun fortíssim castell que, si és provehit, se pot tenir a combat de tot lo món?

E lo juheu, responent, dix:

–Si tu fosses stat atent a les mies paraules, hagueres entés com yo no t’é feta proferta de dar-te lo castell, mas la ciutat e lo rey e tots aquells qui ab ell són, com lo rey stiga en son palau, qui és dins la ciutat, e per consolació sua stà dins en aquell, e no li plau star sinó en temps de gran necessitat dins lo castell. E de açò, senyor, yo fas segura la senyoria tua que u portaré a fi.

La concòrdia fon feta entre ells, e lo juheu li promés de donar molts donatius si ell feÿa complir aquell matrimoni. Lo rey prestament tramés per lo guardià major, que és ofici qui és nomenat mustaçaf del camp, e com fon davant lo rey, ell li dix:

–Guardià, ¿què és de hun juheu que tu tens qui va venent oli per lo meu camp?

–Senyor-dix lo guardià—, ell va per lo camp usant de son ofici, venent oli, e altres vegades remenda çabates.

–Ves prestament —dix lo rey— e fes-lo’m venir.

Com lo juheu li fon davant, lo rey li demanà de quina terra era.

–Senyor-dix lo juheu—, segons he hoït dir a mon pare, de lonch temps ençà ell e tots los seus són stats vassalls de la senyoria vostra, e per aqueix me tinch yo.

–Ara atén —dix lo rey— al que·t diré. Ja m’havien dit que tu eres vassall meu e servidor, e per ço com yo tinch desig de avançar los qui·m servexen, amar e honrar-los sobre tots los altres, he delliberat de avançar a tu en aquesta forma, que he tractat que sia fet matrimoni de tu ab Jamila, filla de don Jacob, juheu, lo més rich mercader que en tota la Barberia sia, e fer t’é dar deu mília ducats ab ella, e dos mília per a mi per sperons. E de açò me deus haver grat, per yo haver tant recort de tu.

Lo juheu, ab ànimo e cara de gran sforç, feu principi a tal resposta, fengint restar yrós e malcontent, com si ab veritat fos stat decebut, e dix:

–Senyor, yo no ignore la molta magnificència de vostra senyoria que té de haver recort de sos servidors e de honrar e de avançar aquells. E a mi és molta glòria que la senyoria vostra sia stat en recort de mi, qui so home de tan poca condició, e de açò vos ne bese les mans e us ne fas infinides gràcies. E perdone’m la senyoria vostra, que yo no faria aqueix matrimoni si ell me dava deu tants més que no té. Car gran temps ha que ell hi treballa, lo que jamés, per miserable que yo sia, ho veurà complit, e ans delliber morir que fer tan gran defalt.

–¿Com defalt? —dix lo rey—. Tu est pobre e dejecte, y ell és rich e lo més favorit e amat de totes gents de juheus que sia en tota aquesta terra. ¿Quina desonor te’n poria venir, ni seguir-te’n negun dan? Ans conech ab rahó natural que tu series en loch seu amat de tots los grans senyors, car ell és bo, axí en les coses públiques com en les necessitats secretes. Donchs, si ab voluntat pura volràs mirar la rahó envers ell, lo que pot fer ne lo que val, ab genolls nuus li deuries los peus besar.

–No plàcia al gran Déu de libertat —dix lo juheu— que·n lo meu sperit reste tanta viltat ne jamés puga habitar en mi, ne la mia ànima no consentiria jamés que tal defalt yo fes. E per ço, senyor, que la tua iŀlustríssima senyoria sàpia per quina causa me’n stich, ho diré, perquè la senyoria tua me’n tinga per scusat. Tots quants juheus som en lo món restats, són tres linatges, aprés que crucificaren aquell sant home e just qui fon nomenat Jhesús, e aquest, dins la gran ciutat de Jherusalem fon pres e ligat e posat en creu.

La hun linatge és de aquells que tractaren la sua mort. E si·ls voleu huy en dia conéxer, són aquells qui són bulliciosos, que no·s poden reposar, ans contínuament stan en moviment de peus e de mans, e lo lur sperit jamés stà segur, que no pot reposar, e tenen molt poca vergonya.

Lo segon linatge és de aquells qui executaren l’acte com lo açotaren, el clavaren, el ligaren, e·l coronaren d’espines, e aquells qui jugaren la roba e li daven de grans galtades e, com lo hagueren alsat ab la creu, li scopien en la cara. E los senyals per conéxer aquests són que jamés vos poden mirar en la cara de ferm, car prestament giren los hulls en terra o miren en altra part, e jamés poden, sinó ab gran treball, alsar los ulls al cel, axí com fa aquest juheu qui vol ésser mon sogre. Teniu-y sment, que jamés pot mirar en la cara la persona ni menys pot mirar al cel.

Lo tercer linatge és lo que devalla de Davit. Veritat és que aquests y foren, emperò no consentiren en res e, moguts de pietat, se posaren en temple de Salamó e no volgueren veure tan gran maldat com feren a aquell home sant e just. E aquests tals que no y consentiren, ans feren tot lur poder en deliurar-lo de aquelles penes en què era posat, són afables e de molta benignitat, e contracten ab pau e ab amor al proïsme e poden mirar per totes parts. E com yo sia de aquest linatge, no·m par que yo dega contaminar ne mesclar la noble sanch ab aquella de perpetual dolor, e lo linatge de mos fills fos menyscabat, que perdessen la successió de son dret linatge. E de tals juheus més tem la amistat d’ells que la mort e·m daria gran càrrech e vergonya de parlar ab ells.

Com lo rey veu la causa per què lo juheu stava de voler lo matrimoni, no·l volgué forçar, mas pregà’l que en lo principi consentís en dar bona resposta a l’altre juheu. Ell los afrontà, e lo rey dix al juheu mercader com aquell seria content de complir lo matrimoni com la conquesta fos finida, emperò lo jove juheu jamés parlà ni promés res de la sua boca. L’altre, puix veu que lo rey lo y dehia present l’altre, donà fe en les paraules del rey.

Aprés de açò, lo rey concertà ab lo juheu mercader que per al desetén dia del mes ell seria davant la ciutat de Tremicén e, hora de mijanit, ab la fosqua ells porien entrar.

La hora assignada, lo rey, ab tots sos capitans, fon davant la ciutat de Tremicén, e lo juheu no més en oblit la sua promesa, per casar sa filla, e ab gran diligència obrí la porta de la juheria. E lo rey prestament entrà ab tota la gent e feu la via del palau. Aquí donaren gran combat e, per força d’armes, entraren dins. Mataren lo rey de Tremicén, los fills e l’esposat e tots los altres, que a negú no volgueren pendre mercé, sinó a la gentil dama. Aprés combateren lo castell e no·l pogueren pendre. Lo rey Scariano, no tenint-se allí per segur, delliberà dexar tota la més gent dins la ciutat, per guardar-la, e ell partí ab la filla del rey de Tremicén, qui anava tota plorosa per la mort de son pare, de sos germans e de son sposat, e posà-la dins hun castell inespugnable. E dins la vila posà la gent d’armes que havia portada, la qual allí era necessària. L’altra feu tornar en guàrdia de la ciutat de Tremicén.

La cruel nova pervench a notícia del Capdillo e de Tirant, e per los moros ne fon fet molt strem dol, perquè·s tenien tots per perduts e staven dient entre ells que més valia donar-se al rey Scariano, puix la major part del regne era perduda e lur rey e senyor era mort, que no star al perill de les batalles, e venint a vènia, ell los hauria mercé.

Tirant dix al Capdillo:

–Senyor, mal acort haveu pres. No us vullau donar fins que vejau lo per què. Si vostra mercè se dona, qui sou huy lo major de tots, e teniu ací deu mília combatents e alguns castells e viles qui stan a obediència vostra, e encara aquesta ciutat, ab què·ns porem molt bé defendre d’ells. E com altra cosa no porà fer vostra mercé, traureu gran partit del rey, que us torne totes vostres terres e us ne done més per donar-li aquesta ciutat ab los altres castells que encara no poseheix.

Lo Capdillo tingué per bo lo consell que Tirant li dava, emperò no·s podia aconortar de la mort del rey, e menys de sos fills. Tirant ordenà que fos tramesa una spia a la ciutat de Tremicén per saber com era stada aquella tan gran e cruel destrucció, car la dita ciutat era restada sots bona guarda e de capitans nobles e molt virtuosos. E que tan prestament la haguessen presa, sens haver-ne algun sentiment, staven-ne molt admirats. Aprés saberen la veritat per hun home qui·ls vench, qui s’i era trobat, e havien-li mort set fills en la entrada del palau e robada tota la casa, e la muller e los fills li tenien per força. E recità’ls com lo juheu havia traÿda la ciutat, e lo rey Scariano havia manat que li levassen tots los béns, e lo traÿdor, qui semblant maldat havia comesa contra son senyor, fos pres e ligat e, tot nuu, fos posat en lo costell untat de mel, e lo dia següent fos squarterat e donat a menjar als cans. E axí fon fet. E dix lo rey que, de traÿdor, ¿qui se’n podia guardar? Que lo joch que havia fet de son senyor, poria fer d’ell e de la ciutat si mester era.

Sabuda per Tirant tota la veritat e com la gent d’armes era dins la ciutat e per los lochs qui eren prop staven aleujats, e com lo rey Scariano se n’havia portada la filla del rey de Tremicén en aquell fortíssim castell de Mont Túber, e Tirant pres deu hòmens, los quals sabien molt bé la terra, e ab bons ginets aquests anaren fora, camí al castell de Mont Túber, e en la nit se posaren en aguayt dins una casa, la qual se nomenava l’Antiga Mesquita.

Com fon quasi dia clar, prengueren dos moros. E açò feÿen per saber lengua del rey, hon era e la manera de son viure quina era. E sabé com ell e la novella reyna staven alt en lo castell ab LX cavallers per guardar-lo, sens aquells qui eren asoldadats per fer la guayta de nit e de dia. E baix en la vila havia mil hòmens d’armes. Sabut açò, Tirant los feu soltar, y ell ab los altres passaren entorn del castell per veure la disposició de aquell.

Aprés se’n tornà Tirant dins la ciutat e ordenà cent hòmens ab pichs e ab axades, e tramés-los en hun pont e dix-los que si veÿen venir los enemichs rompessen lo pont, a fi que la gent d’armes no poguessen passar, e haurien a voltar, per passar aquell riu, una bona jornada. E aquella jornada los nohia molt per ço com havien a voltar per molts barranchs e per lochs e viles que no eren en lur poder. E de la ciutat de Tremicén fins allà hon era lo rey havia bones tres jornades, e de la ciutat hon Tirant era fins al castell hon lo rey Scariano habitava, havia IX legües. Lavors Tirant partí ab tota la gent e anaren davant lo castell hon lo rey era. Com lo rey los veu, armà’s. Ab tots los seus, ixqueren a la porta de la vila per fer armes, emperò Tirant ni lo Capdillo no consentiren que los seus se acostassen, sinó que corregueren tot lo camp entorn del castell e portaren-se’n molt bestiar de gros e de menut, e tornaren-se’n a la ciutat.

E Tirant molt sovint los vesitava e mostrava’s davant lo castell, e moltes vegades s’i aturava dos o tres dies. Com no tenien què menjar, tornaven-se’n.

Seguí’s hun dia que Tirant ixqué al portal de aquella ciutat, fatigat de sos dolorosos pensaments. E pasejant-se, pensava en la dolor en què havia dexada la princessa e en lo dan de Plaerdemavida, e axí mateix, com tota la parentela sua eren detenguts catius en poder de moros e no sabia si se n’anàs ni si los moros consentirien la sua partida. E stant ocupat en aquests adolorits pensaments, ixqué per lo portal de la ciutat hun catiu crestià, de albanesa nació, plorant e fent grans lamentacions per ço com son senyor lo havia cruelment batut ab vergues e feÿa’l anar a cavar en hun ort que tenia prop de la ciutat. Tirant conexia lo catiu per quant havia parlat moltes voltes ab ell, e conexia que era prou discret. Hagué’n gran compassió e, pensant com ell no tenia negú de qui pogués fiar, cridà l’esclau e ab pietat li feu principi a semblants paraules.

CAPÍTOL CCCXI

COM TIRANT PROMÉS AL CATIU DE FER-LO FRANCH

–La fortuna cruel és sempre enemiga dels hòmens miserables, e majorment de aquells qui són de poch ànimo, qui no poden comportar la lur tribulació ni la pena que senten. E recordant-me dels meus mals, tinch compassió de tu, car si·t vols, tu pots ésser causa de ton bé, e que yo t’estimàs molt, que segons la obra demostra e evidents senyals, tu deus ésser home valentíssim, com tingues més dolor que no mostres, e com est vengut en cars que yo stava en los meus trists pensaments, ab aquella certa rahó que·ls catius poden ésser detenguts. ¿E qui és aquell qui dubta molt més lo perdre de ço que ell té, que lo que ell spera de tenir, encara que la sperança dega ésser vera? (E per ço, bé considerant, molt manifestament se veu la mort mia per la longa absència de la cosa que desige servir). E la novella pietat de les dolors del cativeri te fan star trist e adolorit. ¡O, desaventurat del meu cor, qui plora de pietat per la dolor que·t veig posseyr! E si mort no te’n segueix, vida més pèssima que mort te’n seguirà. E per ço te vull pregar que, si tu vols seguir lo meu voler, seràs posat per mi en franca libertat de anar o de aturar, tant com volràs, ab condició tal que comportes ésser açotat per lo camp ab correja, que no·t faça gran mal, e que·t tallen hun poch de les horell<e>s,¹⁷⁹ per ço que tu sies causa de pendre lo castell de Montúber hon lo rey stà. E si la cosa s’esdevé axí com yo crech, tu pories attényer de ésser hun gran senyor; e si lo cars no s’acerta, restaràs en franca libertat, e bona vida que en companyia mia no·t fallirà.

No tardà lo crestià catiu en fer principi a tal resposta.

CAPÍTOL CCCXII

RESPOSTA QUE FEU LO CRESTIÀ CATIU A TIRANT

–Déu sol és aquell qui sab la voluntat del meu cor. E les paraules per vostra mercé a mi referides han donat confort a la mia ànima, de què us ne reste tant obligat que no és cosa alguna que·m manàsseu, que·m fos possible de fer, que yo no la fes, conexent tanta pietat e misericòrdia que haveu envers mi mostrada, car la molta necessitat que tinch de cobrar la perduda libertat me constreny en fer tot lo que·m maneu, considerada la mala vida que comporte, e per lo vostre molt meréxer que m’i obliga. E si amor no fos stada, no fora yo vengut en lo que so, car lo delit me ginyà en plaure’m e, no havent-me plagut amor axí com me plagué, no passara yo tals penes. Per què·m clam de amor o de la mia ignosència, qui és stada causa de aquestes dolors, pensaments trists e làgremes, qui serien lunyades de mi e la trista vida. Emperò quesvulla que sia stat de mi, ni puga ésser, yo so prest de obeyr tot lo que·m maneu, no dubtant en res del dan ni perill que·m pogués seguir. E per la molta virtut que en vós tinch coneguda, me obligue no solament en servir-vos, mas encara a sostenir qualsevulla perill de mort per la senyoria vostra, no fent stima neguna del treball de les orelles, ne qualsevulla altra lesió que en la mia persona fer-se puxa.

Tirant li regracià la sua bona voluntat e dix-li:

–Yo·t promet, a fe de cavaller, de jamés menjar fins que t’haja posat en libertat.

E prestament Tirant se partí del catiu e anà a parlar ab lo Capdillo e, dels diners que tenia, rescatà lo catiu per cent dobles. E l’endemà partiren de la ciutat ab tota la gent, axí com altres voltes havien acostumat. Aprés que hagueren corregut tot lo camp, atendaren-se prop de la vila hon lo rey era, e molts dels de la vila ja no u stimaven res en veure’ls venir, car sabien bé que poch dan los podien fer, que no portaven bombardes ni neguna artelleria, ni tenien atreviment de aturar-y més per ço com, si u fessen, prestament foren aquí tota la gent del rey. E los de la vila molt sovint, ab licència e voluntat del rey, e ab voluntat de Tirant e del Capdillo, los aseguraven e venien tots dies a parlament.

E aquell dia entre los altres, se seguí que lo rey tramés dos cavallers qui·ls digueren que si·s volien concordar ab ell, que·ls faria moltes gràcies e donatius. E lo Capdillo e Tirant los digueren que no·n volien hoyr negun partit, ans eren disposts en venjar la mort del rey de Tremicén e de sos fills. Aprés del parlament tengut, Tirant, axí com acostumava altres voltes, tostemps los feÿa fer coŀlació, e aquell dia tingué concertat ab l’albanés axí com se seguí.

Aprés feta la coŀlació, l’albanés se acostà hon stava l’argent e furtà hun picher d’argent molt gran e ben daurat. E com se n’anava, aquell qui guardava l’argent pres-se a cridar grans crits, en tal forma que Tirant, qui parlava ab los hòmens de la vila, demanà quina remor ne quins crits eren aquells. E tots veren córrer a l’albanés e molts que detràs li corrien, e veren com fon pres e portaren-lo davant los capitans. Lo qui era guarda de l’argent lo portava per los cabells, e dix:

–Senyor, yo us requir vos plàcia voler-me fer justícia de aquest ladre manifest qui m’ha furtat aquest picher d’argent.

Tirant volgué que lo Capdillo parlàs primer, e dix:

–Yo done de sentència que sia penjat.

Respòs Tirant, e dix:

–Senyor Capdillo, no som ara en temps de matar gent, si en batalla no. Yo us prech li sia mudada la sentència que sia açotat per lo camp e les orelles tallades.

E axí fon fet, en presència dels cavallers de la vila que allí staven parlant ab ell. E aprés de les orelles tallades, li ligaren lo picher al coll e açotant-lo entorn del camp. E la tercera vegada que·l passaren davant la vila, donà gran tirada, desligà’s les mans e pres-se a córrer devers la vila. E l’alguazir del camp corrent detràs ell, dexà’s caure en terra, e l’albanés hagué temps de poder entrar dins la vila; e los qui staven al mur, ab ballestes lo defeneren tant que no·l pogueren haver.

Los de la vila lo pujaren al castell hon lo rey era, e veu-lo tot nuu e ben açotat, ab les orelles tallades e tot ple de sanch. Hagueren-ne ell y la reyna gran pietat, e feren-li donar una camisa e roba per a vestir, e lo rey lo ginyà que ell hagué lo picher, e pres-lo de sa casa.

Tirant fengí que li desplaÿa molt la fuyta de l’albanés, e dix als cavallers que allí eren pregassen al rey que li volgués restituhir l’ome, e si fer no u volia, quants ell ne prengués dels seus, tots los faria matar o levar les mans e los peus, e lo nas ab les orelles. Respòs lo rey que no fes compte que lo y donàs, e si feÿa la guerra cruel, que si ell lo podia pendre, que ell faria pijor d’ell que ell no havia fet de aquell. Tirant no curà de tenir més rahons, sinó que partí e tornà-se’n ab tota la gent a la ciutat d’on eren partits.

E l’albanés, per donar rahó de si matex al rey Scariano, a estil de semblants paraules feu principi.

CAPÍTOL CCCXIII

LO RAHONAMENT QUE L’ALBANÉS FEU AL REY SCARIANO

–La despullada sperança de la amargosa vida que tots los dies que tinch a passar, me co<n>vendrà¹⁸⁰ a sostenir més que a tot altre adolorit. E per ço no dech tembre la mort, mas tem la dolor qui·m força alguna volta la mia gran confusió, per haver perdut dels principals membres e la honor y fama. Considerats los cruels vituperis que·m són stats fets, tement de açò la infàmia que me’n porà seguir si és sentit, lo meu sperit demana de açò grandíssima venjança de aquest traÿdor e celerat capità, qui per sa misèria nos matava de pura fam. E si he comés aquest crim, ne és stada causa que per sola necessitat s’és fet e no per altra rahó. Emperò, senyor, si vostra exceŀlent senyoria me dona licència de anar e de venir, yo us portaré contínuament nova de la pràtica de vostres enemichs, e lo que volen fer y a hon van, per ço que lo dia que la lur desaventura los conduyrà, puga la vostra altesa fer d’ells com fés de aquell famós e iŀlustríssim rey de Tremicén.

Dix lo rey:

–Yo so molt content que·s faça, e pots anar e tornar tota hora que vulles.

E manà a totes les guardes que líberament lo dexassen passar. E de açò lo rey ne demanà de consell a alguns dels seus cavallers e tots li digueren:

–Senyor, aquest home és stat molt ofés per los seus e tota cosa farà per portar-los a total destrucció en l’ànima y en lo cors. Però, ab tot açò, serà bo li sia tengut sment en son viure.

L’albanés se partí del castell per una porta falsa sens que per negú de la vila no fon vist ne sentit, e dretament se n’anà a Tirant e recità-li tot lo que era stat dit ne parlat. E Tirant li donà VII dobles e III reals e mig e diners menuts, e una spasa e una sistella de précechs, per ço com en aquella vila no n’i havia, car Tirant havia fet tallar tots los arbres e guastar tota aquella orta entorn de la vila. E dix-li Tirant:

–Diràs al rey, en secret, per ço que més fe sia a tu atribuÿda, com yo fas pastar molt pa per ço com dech ésser en vista sua dins tres o quatre dies.

L’albanés se partí de Tirant e, com fon al castell, lo rey Scariano lo rebé graciosament. L’albanés li presentà los précechs a la reyna, e lo rey y pres més plaer que si li hagués dada una vila, per ço com conegué que la reyna y havia pres gran plaer, car des que la tenia en son poder no la havia vista riure ni alegrar, per bé que molt sovint li feÿa present de semblants paraules.

CAPÍTOL CCCXIIII

LO CONORT QUE FA LO REY ESCARIANO A LA SUA DAMA

–La molta amor que a tu, noble senyora, porte, ne és stada causa la tua singular bellea e avisat entendre, car la comuna benvolença tota enamorada pensa avança, conexent en una sola vista la singularitat de ta inestimable vàlua, la qual me ha despossehit de tota ma libertat. E més temps la mia vida no·s pot allargar sinó del que voluntàriament a tu plaurà consentir-me. Demanar t’é, de mercé, puix tanta discreció e virtut poseheys, que·t vulles dexar de plorar, e alegrar-te. E no vulles dar tantes penes a tu ni a mi, car la tua noblea bé deuria ésser contenta de mi, qui so jove e rey tan poderós qui·t faré portar corona real e seràs senyora de mi e de tants pobles qui·t besaran la mà. Si·t dol la mort de ton pare, germans e esposat, fes compte que també s’avien de morir, e pots-te bé aconortar que no has perdut res, car yo vull ésser pare, jermà e marit, e catiu, que pots fer de mi tot lo que plasent te serà. E com dia e nit te veja lamentar, pensar pots que torna en gran dan de la tua noble persona, car certament enujada deuries ésser de lansar tantes làgremes. Per què, senyora e vida mia, vulles dar fi a tota manera de dolre, e vulles pendre sperit de confortació e de repòs, oferint-me a tu en tot quant te sia plaent e a mi possible de complir.

E no dix més, sperant ab singular desig la bona resposta de la gentil dama. No tardà la adolorida reyna, ab humil gest, a son dir ab tal stil fer principi.

CAPÍTOL CCCXV

RESPOSTA QUE FA LA REYNA AL REY SCARIANO EN STIL DE LAMENTACIÓ

–Dura cosa e cruel és a mi hoyr paraules de consolació, car tants e tals són los mals que la trista vida mia ha aconseguits, que no tinch jamés sperança d’esdevenidora alegria, car la mia adolorida ànima no troba repòs sinó ab scampament de làgremes, e per ço ab strema amargor te parlaré, car la mia simplicitat merita major fe que la tua no és. E si les mies lamentacions merexen algun bé, creure pots sens altra ocasió que la abundància de tan gran scampament de làgremes que los meus ulls lansen nit e dia, que de dolre’m tinch molt gran rahó. E sé que a la tua amor e a la dèbita pietat en una hora satisfer pogués. Donchs, puix me has tant ofesa, suplich-te no·m vulles més ofendre en tolre’m lo major delit que en aquest cars yo puch attényer, ço és, de lamentar per la dolorosa e cruel mort de aquell tan virtuós rey qui solia ésser de Tremicén, pare meu, la mort del qual té tant turmentada la mia ànima. E les mies penes se aleujaran quant, acabades de destiŀlar les mies adolorides làgremes, en loch de aquelles los meus ulls ploren gotes de sanch.

E reputaria a mi per santa si podia imitar aquella Adriana o a Fedra, Sípile o Ènone, qui per donar fi a lurs penes se mataren. E açò seria la major ofensa que yo·t poria fer, que venjaria la mort del meu pare. E encara que la mia dolor sia molt major que de totes les altres dones, no cur de manifestar-la, car prou me basta yo·m sia certa, car en lo món no poria restar per exemple, tantes n’i ha hagudes de malfadades e adolorides Donchs, trista de mi, de molta dolor stich abrasada e no sé ab quin ferro puxa dar fi a la mia alegria, car, si pensàs que per açò lo meu pare tingués de resuscitar, ja fora fet. ¡O, trists jermans, qui sou stats compresos de la dura mort! Los quals en les mies adversitats sou entrats en los ulls de mi, trista, e per vosaltres sens amor so tractada. Als exceŀlents e animosos reys e prínceps e als humils e devots servents de amor e<n>drece¹⁸¹ mes lamentacions, com a persona irada e fora de tot bon prepòsit de bé obrar, car a mi sola no aminva la dolor, ans me aumenta cascun dia, car passe la tenebrosa nit incessantment ab dolorosos suspirs, car, per la humana generació temerosa de la mort, me costreny que, vulla o no, necessàriament he enseguir la tua voluntat, car la potència femenil no pot resistir a les tues forces, majorment per yo ésser sotsmesa ab violència en ton poder, car bé·s pertany per humanitat al rey haver compassió dels miserables e la pietat humana és plasent a Deu e al món.

E de allí·s partí la adolorida reyna, entrant-se’n en una cambra destiŀlant dels seus ulls vives làgremes e adolorits sospirs.

Aprés que l’albanés hagué fet son present, mostrà al rey los diners que tenia e dix-li:

–Senyor, mire la senyoria tua aquests diners que he levats per força a hun home dels enemichs. E si yo y vaig sovint ne portaré moltes coses, car yo tinch hun parent meu ben acostat qui stà en servey de aquest malvat de capità e, tot quant s’i fa, m’o diu tot en secret. E ara, senyor, me ha dit, perquè la senyoria tua sia avisada, com fa pastar molt pa e provesió de moltes vitualles per venir ací. Teniu temps per a proveyr si·l poràs desbaratar e rompre’l, car en la guerra totes coses de astúcia aprofiten molt als hòmens guerrers, majorment a tu, qui est rey tan poderós. E si est astuciós en la guerra, bastes a ésser senyor del món e ab lo teu fort braç, conquistar aquell.

Lo rey pres molt gran plaer en les rahons de l’albanés e dix:

–Ara veuré yo ton parent si t’a dita veritat.

E al tercer dia Tirant arribà e aleujà’s en lo loch hon acostumava les altres voltes. Lo rey donà gran fe en les paraules de l’albanés e lo rey volgué que fos l’albanés una de les principals guaytes del castell, e donà-li per companyia VI hòmens fidelíssims e de lonch temps servidors d’ell. E com aquest albanés venia la tanda de la sua guayta, havia comprades algunes lepolies e convidava a tots aquells qui eren de la sua guayta a menjar e a beure. E venia-li la sua tanda de V en V dies.

Tirant se’n tornà passats III dies que·s fon aturat e tractaven contínuament de concòrdia ab lo rey. E Tirant alargava tostemps la concòrdia tant com podia. Açò durà bé dos mesos, e Tirant contínuament anant e venint, e quasi ja no feÿe mal a negú. E lo rey feÿa anar molt sovint l’albanés al camp de Tirant, per ço que portàs fruytes e confits per a la reyna. E hun dia portà una adzembla carregada de vi e una spasa plena de sanch. Com fon davant lo rey, dix-li:

–Senyor, yo sabí que·l capità feÿa portar molt vi per fornir la ciutat e, sabent açò, so exit al camí. E hun adzembler era restat més atràs dels altres. He-li dat ab una pedra per los costats que·l metí per terra. Aprés, ab aquest bastó li doní tantes bastonades que·l lexí per mort. Leví-li aquesta spasa e l’adzembla, qui era carregada del més singular vi que yo grans dies haja vist. Per què·t suplich, senyor, que·m vulles dar licència que puga parar taverna ací. E com aquest serà acabat, yo·n furtaré ho·n compraré més. E tot dan, mal e desonor que fer-los puga, yo u faré.

Lo rey fon molt content. E véreu cascun dia venir a beure molts moros. E cascuna nit que l’albanés feÿa la guayta, se’n pujava alt en la torre hun gran barral de vi e dava molt bé a beure a tots sos companyons. E tots los moros prenien gran plaer de fer ab ell companyia.

Com Tirant hagué praticat moltes voltes ab lo rey Scariano e ab los seus, e anar e tornar molt sovint ab tota la gent d’armes, e fon ben cert e veu per speriència la gran fe que lo rey Scariano dava a l’albanés, Tirant feu fer una capça redona de ferro ab forats poquets entorn e, venguda la nit que la tració se devia fer, que era la tanda que l’albanés devia guaytar, posà brases enceses de carbó dins la capça e per los petits forats y entrava vent, que no·s podia apagar lo foch, e posà la capça en hun tros de cuyro enbolicada, posà-la’s als pits. Com foren a la torre del Speró per fer la guayta e sos companyons staven bevent, l’albanés amagà la capça dins hun forat perquè lo foch no s’apagàs. E tenien allí huns grans tabals e, bevent e sonant, stigueren quasi fins a la mijanit. E en lo vi havien de singulars licors posades per fer dormir, segons se pertanyia. Les guaytes se adormiren ab lo delitós beure, en tal punt que jamés se despertaren. Com l’albanés veu que lo sobreguayta era ja passat e les guardes dormien, pres la capça del foch e, ab una capa que vestia, amagà la lum. E pres una palleta e encés-la, e posà-la per hun forat de la paret que mirava devers lo camp. E açò feu tres vegades.

E Tirant prestament conegué lo senyal que entre ells era stat amprés e prestament se partí del camp ab molt poca gent. E tota l’altra gent restà armada e en orde per a quant serien demanats, e lo Capdillo per capità d’ells. E per la molta aygua que y havia, fon forçat a Tirant e als seus de passar prop de un altra torre. E l’albanés feÿa molt gran remor dels tabals e fon gran sort, com passà Tirant prop de la torre, que no foren sentits com ells foren prop. E los de la guayta cridaven e deÿen: Bona guayta, bona ells passejaven ferm e cuytaven X o XII passos e, com ells callaven, ells s’aturaven. E axí u feren fins que hagueren passada la torre e foren plegats a la torre del Speró. E Tirant feu detenir la gent e tot sol acostà’s al peu de la torre e trobà una corda prima que l’albanés lansada havia. E l’altre cap de la corda se havia ligada a la cama per ço que si per cars de mala sort se adormia, que tirant la corda se despertàs. Però ell jamés se dexà de tocar los tabals e, scassament ell sentí menejar la corda, que fon prestament a vora de la torre e tirà la corda que pujava una scala de cordes e ligà-la molt fort en la muralla, e aprés ne ligà altra. Tirant pujà primer e veu aquells que dormien. Dix a l’albanés:

–¿Què farem de aquests hòmens?

–Senyor-respòs ell, dexau-los star, que no stà en lur poder de fer negun dan.

Ab tot açò Tirant ho volgué veure e trobà’ls a tots VI degollats e plens de sanch. E vist açò, pujà la gent, e acomanaren los tabals a hu dels qui eren pujats e forniren molt bé de gent la torre. E los que pujaren foren CLX.

Lavors l’albanés posà’s primer e devallaren a la cambra de l’alcayt. Com l’alcayt veu tanta gent, levà’s tot nuu e pres una spasa en la mà e feu una poca de defensió. Tirant, ab una visarma, li donà sobre lo cap, que lo y partí en dues parts, que lo cervell ne anà per terra. La muller se pres a cridar.

L’albanés, qui·s trobà més prop, feu d’ella lo que Tirant havia fet de son marit. Aprés anaren per lo castell posant los forrellats en les portes de les cambres, e tanta era la remor dels tabals que negú no sentia res.

Pujaren alt per les torres e pensaven-se, los qui feÿen la guayta, que aquells eren de la sobreguayta e no·ls deÿen res. E com los eren prop, lansaven-los de les menes del castell avall. E la hu de aquests caygué de la barbacana e donà en l’aygua del vall e estalvià’s, que més fon la temor que lo mal que·s feu, e prestament fon levat, e posà grans crits per la vila e tothom se levà. La nova anà per la vila, e per lo castell encara no u sabien, sinó per hun home que stava en les més baxes cases e pexcava. Sentí donar aquell gran colp, obrí les portes de la sua cambra e sentí molta gent dins lo castell, pres-se a cridar molt grans crits e fon forçat que u sentissen per tot lo castell. E com volien exir de les cambres, les trobaven tancades. Lo rey, que dormia dins la torre maestra, feu-se allí fort ab la reyna e ab una cambrera.

E vengut lo dia, posaren moltes banderes per totes les torres del castell, e feren molt grans alimares e alegries. E tots los forasters qui dins la vila eren, la desempararen e fogiren. Lo Capdillo, qui veu lo castell pres e los altres qui fogien, donà aprés d’ells e apresonà’n molts. E com tornà, aleujaren molta gent dins la vila, e l’altra en la barbacana e per los orts, prop de la vila. Aprés lo Capdillo pujà alt al castell e veu que negú dels seus mort ni nafrat no y havia. Fon lo més admirat home del món e creÿa que Tirant la sua natura més se mostrava angèlica que humana, que neguna cosa que volgués fer no li era impossible. E ab stil de semblants paraules feu principi a hun tal parlar.

CAPÍTOL CCCXVI

COM LO CAPDILLO LAGOTEJÀ A TIRANT PER CONDUIR-LO A SON VOLER

–¡O, cosa justa rahonar la gravitat de aquell qui de virtuts tots los altres avança! ¿Ab quina lengua poré yo recitar als hoÿnts la stima de la tua valor? ¡O, cavaller engendrat en lo cel! Les tues virtuts per obra se demostren tu qui est ni què pots fer, car tens gràcia que totes les coses te obehexen. E de molt te reste obligat com has aleujada la mia ànima dels trists pensaments que té, car la fortuna m’és tant favorable que per mijà teu yo puxa lo meu desig complir de fer complida e honorosa venja de aquell gloriós rey, mon senyor, qui ab tanta crueldat li fon tolta la vida, e per companyó lo meu fill, qui en loch meu succehir devia.

E per la molta amor que·t porte, tinch confiança en tu que·m consentiràs que done fi a mos fatigosos treballs, per hon daré tanta pena a aquest cruel de rey fins a tant que la sua ànima li trameta als inferns. E a la reyna, qui nora solia ésser mia, li sia dada mort, per ço com yo, ab lo poder que tinch, puxa pendre la real corona del regne de Tremicén. E per ço, cavaller de linatge e de sanch clara, nobles són los teus costums; suplich-te que·m perdones com no t’é feta aquella honor que la tua molta gentilea és merexedora, car la mia ignorància merita lo perdó. E yo veig clarament los senyals que la tua profecia manifesten, que yo so en recort que, com tu cayguist, te hoÿren dir que tu devies conquistar tota aquesta terra. E per quant veig los principis bons, no·s pot presumir sinó que la fi serà molt millor. E prech-te que ab diligència enseguexques lo meu voler, ço és, dar prestament fi en la conquesta, majorment ara, que la vida és aspra e la fortuna que tenim per part nostra pròspera, se deuen executar les coses. E facen-se una volta los fets, que aprés los remeys ells se vendran, car la lengua és strument ab lo qual cascú conduex en dir lo que vol.

No tardà Tirant en satisfer al parlar del Capdillo, e feu-li present de tal resposta.

CAPÍTOL CCCXVII

RESPOSTA QUE FA TIRANT AL CAPDILLO

–No deu ésser permés per art de cavalleria a negun cavaller, per vilà que sia, que dega retre mal per mal. Quant més deu guardar lo cavaller virtuós de ofendre l’art de cavalleria e de gentilea Car més honor se fa lo qui perdona a son enemich que aquell qui·l mata, e majorment com l’enemich és tal e tant virtuós que en lo mal que ha fet no tinga culpa, per mantenir bona querella, car tal home com aquest rey és axí virtuós en tots sos actes, segons fins ací per speriència se mostra. E encara que haja mort lo rey, ton senyor, no·n sies admirat, com ell fins ací haja feta la guerra molt justa e ab gran rahó. E si per sos peccats lo rey és mort, segons per la senyoria tua so informat, e noresmenys ne tinch major notícia, car en aquell cars, com yo fuy tramés a ell per embaxador, no·m fos tan alargat de parlar, ell no m’haguera referida la sua justícia. Ara, puix sé que ab justa causa ell feÿa la guerra, Déu ha pagat a ton senyor segons sos mèrits.

E si la fortuna ha portat aquest rey en nostres mans, per ésser jove de XXII anys deu-li hom lexar complir la sua virtuosa vida. E és pròpia cosa e necessària als cavallers sobre los seus gloriosos actes, perquè·s disponguen a fer senyalades coses, car les virtuts conserven la exceŀlència del stament universal. E prech-te, senyor, que·t plàcia no voler que aprés de tan singular victòria se faça crueldat en dona, majorment en sanch real, car les dones són exemptes de tots los perills de les batalles e de crueldat, e açò deuen molt squivar los hòmens victoriosos qui volen senyories conquistar, car neguna dona no és merexedora de mort si donchs no cometia adulteri, segons en la Santa Scriptura, en la ley vella era acostumat. E sab bé la senyoria tua que reyna sens culpa mort no merita. E tant com lo món duràs, de ta senyoria e de mi seria manifestada la veritat de la malesa que cometríem en gran dejecció de nostra honor e fama.

E no plàcia a Déu que per béns ni per senyories yo sullàs les mies mans en sanch de dona de honor ni menys hi consentís, com no sia obra de cavallers e, en especial, de aquells qui en la honor volen mirar, sperant glòria de lurs actes. E la tua senyoria, per ésser capità sobre tots los capitans e venir de tal part, e home de tan singular disposició, tenir desig de fer crueldats Com sies tan virtuós, no·s pertany de tu, perseguint com a cavaller lo que començat has, car en los teus actes tostemps hi deus mesclar amor e pietat, e restar-te’n ha per a sempre glòria e honor e inmortal memòria.

Tantes rahons dix Tirant al Capdillo que li feu conéxer lo gran defalt que volia fer e menyscapte en la honor de cavalleria e en dan seu. Aprés dix Tirant:

–Lo millor consell que podem tenir és que hajam en poder nostre lo rey e la reyna, puix tenim ja tots los cavallers de la cort sua.

Anaren a la torre maestra e lo rey dar no·s volia si no li aseguraven vida e membres. Tenint-se ja per mort, pensant que puix havia mort lo rey que tal se farien d’ell e planyent-se, feÿa en si grans lamentacions.

–Ara —dix Tirant— lexem-lo star, car la fam li farà fer prestament la rahó. E posem en bona custòdia aquests altres cavallers.

Regonegueren tot lo castell e trobaren-lo fornit de moltes vitualles, ço és, de mill e de forment, dacça e panís per a set anys, ab una lúcida font d’aygua qui de la penya sortia.

Venint la nit, lo rey, tenint gran pietat de la reyna, cridà de una finestra poqueta qui era dins la torre e dix:

–Puix gràcia en vosaltres no puch trobar, vull abandonar los vius e enseguir les virtuts. ¿Qual de vosaltres és cavaller a qui·m puga dar a presó?

–Senyor-dix Tirant—, yo veig ací lo Capdillo-sobre-los-capdillos, lo qual és cavaller molt virtuós.

–No —dix lo rey—, mas assegura’m fins que t’haja fet cavaller. Aprés yo·m posaré en ton poder.

–Senyor —respòs Tirant—, yo so stat creat cavaller de mans del més poderós rey; e més virtuós que sia en tota la crestiandat, ço és, lo rey de Englaterra, qui per sola virtut florex en lo món sens que no ha par. Car, axí com la luna té més claror que totes les steles, axí aquest rey exceŀleix de virtuts a tots los altres reys de la crestiandat. E per ço yo no poria ésser fet dues voltes cavaller.

Lo rey conegué bé que aquest era lo embaxador qui tant ab ell parlat havia. Dix-li:

–Tu qui est stat tramés a mi per embaxador, asegura’m la vida per ço que puxa fer actes de cavaller e de rey coronat.

E Tirant, responent, dix:

–La vida tindràs segura hun mes aprés que·t sies mes en mon poder. E de açò yo·t done la mia fe.

Lo rey ho tingué en tan gran stima com si l’hagués mes en franca libertat e, devallat de la torre, obrí la porta e posà’s en lo lindar ab la spasa en la mà e dix, ab ànimo sforçat de cavaller, paraules de semblant stil acompanyades.

CAPÍTOL CCCXVIII

COM LO REY SE RETÉ AL CAPDILLO PER PRESONER

–No·m clam de la fortuna si m’ha portat en l’estrem que so de la mia mala sort e desaventura, puix mos peccats m’i han conduÿt, mas clam-me de la mia gran ignorància, que m’haja lexat trahir a hun home strany no conegut, car la mia joventut ha mostrada la poca discreció que tinch, qui m’ha portat en gran dejecció e vergonya. ¿E qui és aquell miserable cavaller qui per dubte de mort se dexa de fer lo que la humana natura ha ordenat, morint virtuosament, car és reviure per aquest miserable de món en fama gloriosa? Car no pot ésser que qui usa la guerra, per moltes vegades que pren, que alguna volta no sia pres. E puix tu no vols que yo·t faça cavaller, fes-me venir aquell petit infant qui no havia sinó cinch anys, qui era fill de una fornera.

Com li fon prop, feu-lo cavaller e besà’l en la boca e donà-li la spasa e posà’s en poder del dit infant.

–Ara-dix lo rey— me podeu pendre de poder de aquest infant e fer de mi tot lo que a vosaltres plasent serà.

Dix lo Capdillo:

–Preneu-lo vós, capità crestià, e feu-lo posar en forts presons.

–No plàcia a Déu —respòs Tirant-que yo prenga a rey de mà de persona verge, car los cavallers qui d’onor senten me’n poden rependre. E la mia ànima és més aconsolada de subjugar los reys ans que de apresonar ne matar-los.

–Sus —dix lo Capdillo—. Açò us deÿa per cortesia, per donar-vos la honor.

–No —dix Tirant—, que aquexa honor la podeu dar a vostre fill o adquerir-la per a vós.

No curà de més replicar lo Capdillo, sinó que pres lo rey e posà’l dins una cambra e feu-lo bellament ferrar. E a Tirant desplagué molt però, per no enujar lo Capdillo, no dix res. Aprés que lo rey fon ferrat, entraren en la torre maestra. Trobaren la adolorida reyna molt trista, lansant contínuament dels seus ulls vives làgrimes. Com ella los veu, havent d’ells natural conexença, e de singular consolació stigué per bon spay que no pogué parlar e, cobrat son recort, ab humil gest e ab veu piadosa, feu principi a semblant lamentació.

CAPÍTOL CCCXIX

LAMENTACIÓ QUE FA LA REYNA PER LA VISTA DE TIRANT E DEL CAPDILLO

–Axí com les flames són aumentades per los vents, crexent en major flama, axí les mies dolors e pensaments són aumentats en lo pus alt grau de dolor com vos he vists, pensant hon és lo meu virtuós pare e mos germans, e aquell spòs meu que yo més amava que a la mia vida, qui ab vosaltres solia conversar. ¡O, mísera de mi! ¿Per què desige yo que lo meu pare vixqués, puix altra volta hagués de morir? Car les penes e treballs qui en aquest món són, de molt major pena l’estimen que no los altres. Donchs, atribulada de mi què desige ni puch desijar sinó la mort, ¿qui dona fi a tots los mals e repòs a les penes e treballs de aquest miserable de món e ple de misèries? E seria acompanyada ab aquelles persones que yo més amava e desijava habitar E per ventura yo desige lo meu dan en desijar que tornassen, car tornant se poria seguir més mal per a vosaltres y per a ells, y aument de dolors per a mi, si per algun grau més era possible que aumentar-se poguessen. E com yo·ls perdí de vista, fon aquell asenyalat dia de dolor. Com ja yo no pogués cridar ni plànyer, lamentant la mia fort desaventura, plorava, per ço que si no hoÿen la mia veu sentissen lo plor. ¿Què podien fer més los meus hulls sinó que plorassen, puix no·ls podien veure? E lo que·m fallia a la veu, aumentava en plant e batiments, mesclant-ho tots ensemps ab les mies làgrimes.

¡O, piadosos hoynts, contemplau en vostres penses los meus cabells calats en lo coll y en les spatles scampats, segons és costuma de persona molt dolorosa! E les mies vestidures aumentaren en gran pes per la abundància de les mies làgrimes, qui les havia tant banyades que les gotes per baix decorrien. E axí tremolava lo meu cors com fa l’aresta del blat com la toca lo vent. No us demane gràcia alguna me sia feta, sinó que prestament me doneu la mort perquè ab lo meu pare puga fer companyia. E per lo mèrit vos prech que no·m sia dada longa pena, car la granea de ma desaventura a totes les altres dones del món avança. E per cars de ma adversa fortuna, lo darrer comiat que pervench al terme de ma hoÿda fon hun dolorós ay.

E callà e no dix més. Los capitans, qui veren la adolorida reyna tant lamentar-se, aconortaren-la com millor pogueren.

E regonegueren lo tresor del rey que tenia e trobaren-li, en dobles, CLII mília marchs, per causa que era home molt rich, e lo que havia guanyat com pres la ciutat de Tremicén e la major part del regne.

Tirant pres les més honrades mores de la vila e donà-les a la reyna perquè la servissen.

Lo rey cridà los capitans e feu-se venir lo petit infant que ell havia fet cavaller, e dix:

–Senyors, puix a la fortuna plau que·n tal cars vengut sia, no·m resta més a fer sinó sola una cosa. Aquest a qui·m so dat per presoner, és sens heretat, que son pare e mare tenen molt pochs béns de fortuna Yo, de bon grat, ab licència de vosaltres, done graciosament al dit infant, de mos propis béns, XX mília dobles de renda tant com la sua vida durarà.

E feu-ne levar carta pública, rebuda per dos alcadis, e més, aquí present, feu donació de tots los seus regnes e terres a Mar<a>gdina,¹⁸² reyna e muller sua.

–Ara —dix lo rey—, puix he complit de fer tot lo que desijava, no resta d’ací avant sinó que façau de la mia persona tot lo que plasent vos sia, que ab molta paciència pendré la mort tota hora que executar-la volreu, car ja no·m pot fallir sepultura desonrada. Mas deman-vos de gràcia que·m vinga a veure aquell inich e celerat home, que de bon grat yo li vull perdonar, puix és stat tan destre e tan solícit en posar-me en angústies e destruyr tot lo meu stat.

Com li fon davant l’albanés, lo rey li presentà semblants paraules:

–Galant, molt merita la tua fe, que has tengut tan gran ànimo de fer una tan gran maldat e tració de voler destroyr hun rey en persona y en béns. ¿Per quina culpa merití yo de ésser tan maltractat de tu? Bé has manifestada la ficta amor que tu·m mostraves Digues, albanés, ¿hon és la promesa fe que ab jurament de mal crestià tu prometist de ésser-me leal? ¿Qui poguera creure que tanta maldat e crueldat en tu pogués habitar? E bé pot pensar lo teu capità que pot fiar molt de tu, car si lo cars s’i ve faràs pijor d’ell que no has fet de mi. Tostemps la fortuna és favorable als dolents e viciosos. Ara yo·t perdone, per ço com stich en l’article de la mort e no sé si seré huy o demà. E yo confie en Mafomet que altri·t pagarà, car la tua gran maldat no pot restar impunida.

Tirant no comportà que més parlàs lo rey, sinó que li dix:

–Senyor, aconorta’t e tingues bona sperança de la tua vida. E pense la senyoria tua que açò són obres de guerra, que qui la continua li segueixen molts inconvenients, que unes voltes són vençuts, altres vencedors. E açò segueix més als grans senyors que no als altres, per ço com acostumen, ab lur gran poder, voler levar la roba als qui no tenen defensió, e algunes voltes la fan justa o injusta. E nostre Senyor, qui és just, dona en les batalles e en les guerres la justícia a de qui és. Per ço, si la fortuna t’a portat ací, pensa que tu no est lo primer ne seràs lo darrer.

Respòs l’albanés:

–Senyor capità, lexau-lo star, que lo rey me dona càrrech de cosa que los altres m’o tendran a virtut. Car ell podia bé pensar e creure que, essent yo crestià y ell infel, no li podia yo ni devia procurar sinó tot lo mal e dan que fer pogués, y era tengut de fer qualsevulla cosa per exir de catiu de poder de infels. D’altra part, tu, senyor, est tan cobdiciós que tots los béns qui·s guanyen en la conquesta los tires per a tu e·ls poses en ta potestat e senyoria. Mira quanta moneda havies ajustada robant viles e ciutats, les quals no t’havia dexades ton pare ni menys tos parents, ans eren de aquell famós e virtuós rey de Tremicén, qui sens voluntat sua li has levada la major part de les terres sues, robant los pobles, forçant les dones e donzelles e fent morir ab gran crueldat totes aquelles qui les viltats no volien comportar. Guarda, rey: aquestes coses no són plasents a Déu. E si los capitans te perdonen la vida, e no·t smenes, ton fet no serà de longa durada. ¿E com no penses tu que nostre Senyor m’o ha posat en lo cor e en la voluntat que t’o diga, segons meriten los teus grans peccats, e que yo fos aquell qui fos causa de la destrucció de la tua persona e dels teus béns? E si per Déu és ordenat que yo·n sia executador, yo m’i sent dispost per executar-ho e portar-te a total destrucció. E si altres relíquies y restaven a fer, ab aquesta spasa, la qual és smolada en la mola de aquells qui són usurpadors del bé públich e dels béns que no pertanyen a tu, <ho faré>.¹⁸³ Digues: ¿qui pot pensar lo gran tresor que has robat a tos vasalls fent-los pagar cent dobles per casa, destruynt tots los cultivadors, e no has volgut pagar lo sou a la gent d’armes? Mas, pagues-los de vent e deÿes-los: «Robau lo que poreu, que altra cosa no us daria.» Sinó que veig la gran clemència del capità crestià, que és tanta que jamés de la sua boca no pot exir sinó gràcia e perdó. Altrament, la tua persona a foch y a flama deuria perir.»

Tirant tingué compassió del rey, que hohia tantes vilanies ab paciència, que li eren stades dites per l’albanés, e veÿa que lo Capdillo n’estava admirat e no li deÿa res. Manà-li que callàs, que no volgués donar tantes penes al rey ultra les que ell se tenia.

–¿Com? —dix l’albanés—. Senyor capità, ¿no vol la mercé vostra que diga la veritat, qui és manifesta? Car aquest rey és molt culpable de tres peccats mortals e per qualsevulla de aquells merita la vida perdre.

–¿Quals són aqueys peccats? —dix Tirant.

–Senyor capità —dix l’albanés—, yo us ho diré. Lo primer és peccat de luxúria, que s’a apropiada la reyna per força e sens voluntat sua. Lo segon és de avarícia, perquè és lo més cobejós rey que en lo món sia. Lo tercer és de enveja. E si fóssem en temps de justícia, ¡trista de la tua persona! Mas som en ley de gràcia e açò li sosté la vida.

Tirant li feu manament que callàs e que no li donàs més passió. L’albanés dreçà les noves a Tirant e en stil de semblants paraules li feu principi.

CAPÍTOL CCCXX

COM L’ALBANÉS SUPLICÀ A TIRANT QUE·L FES CAVALLER

–Tot lo bé e la glòria de aquest món stà en cavalleries, car per fer cavalleries los hòmens del món són honrats e tenguts en gran stima, són temuts e obtenen victòria de lurs enemichs, pugen en gran senyoria conquistant regnes e terres, e fan tremolar lo món, axí com feu Alexandre, qui per sa alta cavalleria conquistà la major part del món. E per ço suplich a la senyoria vostra, encara que yo no sia digne, me vullau donar l’orde de cavalleria, car yo confie de la misericòrdia de nostre senyor Déu que·m lexarà fer tals actes que seran smenats tots los meus defalts, e cridaré la honor que a mi spera, car ma virtut ja sperimentada aterrarà les forçes dels meus enemichs. E si neguna cosa a la mercé vostra passa per la fantasia de vergonya, a mi sia atribuït e no a vós, per què us plàcia ésser favorable per la part mia. E dir-vos he lo que posà hun gran philòsof, que dix: «Lo cavaller que no ajuda e lo capellà que no dona, e lo juheu qui no presta e lo pagés qui servitut no fa, no valen res tots aquests». Donchs, feu que vós siau hun dels benaventurats.

Tirant no·s tardà en fer principi a tal resposta.

CAPÍTOL CCCXXI

LA RESPOSTA QUE feu TIRANT A L’ALBANÉS

–Antiga auctoritat fa testimoni de la veritat de les coses mal fetes, car la stima de la honor que ha menyscabat en tu fa adversa la tua fortuna. E açò dich perquè no·m plau dir-te paraules qui t’agreugen, manifestant la erra de tos mals que per la tua mà sangonosa són stats comesos, perquè, a menys pèrdua de ta honor e fama, al que la tua lengua a mi demana sia cosa impossible bonament se pogués fer. E fas fi, que no·t vull dir més avant.

E l’albanés tornà a replicar e dix:

–Mon senyor, clam-vos mercé dir-me la causa per què us n’estau.

Dix Tirant:

–Albanés, tu m’as servit al plaer meu, de què te’n reste molt obligat. De mos propis béns te vull ans donar que no dar-te la honor de l’orde de cavalleria, per no ésser représ de reys, duchs, comtes e marquesos e dels famosos cavallers. Car lo teu ignocent desig no comporta la honor de cavalleria ni rebre aquella, com aquest tan alt orde no pertany a totes gents, car és cosa molt delicada e no deu venir en poder de tots aquells qui u desigen ésser. E majorment de tu, qui saben que has ofés aquest tan singular rey, e per ço series dit reproxe. E per ço yo no ofendria tant mon orde que·ls bons cavallers rependre’m poguessen. E si yo u fes, forçat seria que la tua persona hauria de sostenir tants de dans ab tanta pèrdua de ta honor, per justa reparació del que has ofés al noble rey. Més te val ésser bon scuder que mal cavaller, perquè als hòmens envejosos de nostra pròspera fortuna més se enugen. Vet ací cinquanta mília dobles que de bon grat te dó, puix tan virtuosament has obrat.

Ell pres les dobles e passà-se’n en la terra d’on era natural, ço és, Albània.

Fet açò, Tirant ordenà fossen trameses cent mília dobles en Túniç a hun cosín germà del Capdillo que era en aquell regne regidor per lo rey de Túniç, e pregà’l que quitàs lo senyor d’Agramunt e tots los altres qui dins la sua galera venien. E tots foren trets de captivitat per lo governador, qui·ls feu comprar a mercaders, que ell gens no s’i mostrava. E açò feu per amor del Capdillo. E tramés-los tots hon era Tirant. E com los portaven dins terra, tenien la sperança perduda de jamés exir de captivitat, fins que veren lo lur capità. No penseu que fos poca la consolació que ells prengueren en la vista sua.

Tirant demanà prestament a son cosí, lo senyor d’Agramunt, si havia vist a Plaerdemavida, e aquell respòs:

–Senyor, de aquell dolorós dia que perdem la galera de vista, yo jamés n’é sabut res d’ella, ans vull creure que sia morta dins la tempestuosa mar.

Tirant mostrà que li dolia molt e dix:

–Yo us jur per nostra Dona que, si ab la millor sanch de la mia persona la podia resuscitar, de molt bona voluntat ho faria; e si tenia dos bacins e mig de sanch, los dos ne daria.

Tirant los feu molt bé vestir, els armà e donà’ls de bons cavalls, e refrescà’ls molt bé de les sues dobles, que·ls paria que fossen resuscitats de mort a vida. E més, ordenaren ell e lo Capdillo, ab mercaders, de trametre en terra de crestians per arnesos e per cavalls, com sabessen de tot cert que, tota aquella gent que staven en la ciutat de Tremicén e en les aldees, eren arribats a VI legües del castell de Mont Túber, hon ells eren, e com havien tramesos correus per tota la terra dels moros amprant a molts parents que·l rey tenia en la Barberia, que li vinguessen ajudar. Tirant, sabent açò, ordenà que lo castell fos més provehit de totes les coses necessàries molt més abundosament que no era.

La gent del rey Scariano, un alba de matí, aplegaren davant lo castell e donaren lo gran combat a la vila. E Tirant dexà al Capdillo alt en lo castell, ab lo senyor d’Agramunt, en guarda del rey, y ell feu obrir la porta de la vila, e davant la porta feu fer aquí hun baluart; e jamés volgué consentir per res que les portes se tancassen, ans nit e dia tostemps staven ubertes. E en la primera venguda que feren, vehent la porta de la vila uberta, tots cuytaren en aquella part. La mortaldat dels moros fon tanta en lo baluart que los que venien detràs no podien passar avant per los cossos morts que allí staven. Infinida gent fon la que morí dels de fora, e dels de dins n’i hagué molts de nafrats, mas pochs morts.

Los moros ordenaren ses batalles e totes les hores del dia venien a combatre. E de continent que la una squadra de gent era cansada, anava-se’n aquella e venia-n’i altra fins que era nit scura. E en la nit Tirant feÿa adobar los fossats e lo baluart e tot lo que mester era. Com los moros veren que noure no·ls podien e tanta gent los mataven cascun dia delliberaren de no combatre més, mas fessen portar tantes bombardes com poguessen haver del regne e fora de aquell, e en moltes parts trameteren per haver-ne. E Tirant fon nafrat de dues nafres, la una en la cama hon solia tenir mal e l’altra en lo cap, de colp de passador, que li passà lo bacinet, que entrà lo ferro hun poch en lo cap.

E passà bé hun mes que no s’i feren armes, sinó ben poques. E Tirant pujà-se’n al castell e lo senyor d’Agramunt fon capità en la vila. Com les bombardes foren ajustades, que foren més de cent, asetjaren la artelleria e començaren de tirar, que feÿen gran mal, e Tirant no podia exir per rompre-les. Tingué aquest avís perquè no tirassen: pres lo rey e tots los altres presoners, e posaven-los sobre posts amples e, ben ligats ab cordes, calaven-los endret de la muralla. E com los de fora veÿen lo rey en tal so star e los altres presoners, que y tenien pare o fill o germans, no consentiren que les bombardes més tirasen. E per açò havia entre ells de grans debats e moltes morts que se’n seguien. Com lo rey stava en aquelles posts, cridava ab miserable veu, ab los altres, que per reverència de Mafomet no volguessen tirar. E los moros de defora alsaven una bandera per senyal de segur, e lavors levaven del mur lo rey e los altres. E delliberaren, per no posar la persona del rey en tan gran perill que sperassen que vengués lo rey de Bogia, qui era son germà e cunyat del rey de Túniç. E havien nova com tots se posaven en orde ab lo major poder que ells podien fer, e per causa de açò ells feren treves per a dos mesos.

E molts parents, cavallers e servidors, aprés de les treves, pregaren als capitans que·ls dexassen entrar en la vila e en lo castell per parlar ab lo rey Scariano. E ells foren contents, que daven licència a cinch cavallers que cascun dia staven de sol a sol ab lo rey. Com venia la nit, tornaven-se’n en lo lur camp. Aquests moros hagueren nova certa com los reys dejús nomenats venien per socorrer-los. Primerament lo rey de Bogia, son germà, e lo rey de Feç e lo rey Menador, lo rey de Pèrsia, lo rey de la Tana, lo rey de la menor Índia, lo rey de Domàs, lo rey Geber, lo rey de Granada, lo rey d’Àfrica. Tots aquests reys, los de més, eren en deute de parentesch ab aquest rey Scariano. E lo menys que cascun de aquests portava eren XXXXV mília combatents. E lo rey de Belamerín se ajustà ab lo rey de Túniç ab LXXX mília combatents, e ab aquella gent vengueren a socórrer los altres, e tots justats tenien lo siti.

Seguí’s hun dia que la reyna tramés a cridar a Tirant que volgués plegar a la sua cambra per ço com volia parlar ab ell. E Tirant, impensat per què·l volia, prestament hi anà, per bé que encara no era ben guarit de la cama nafrada. Com Tirant fon ab ella, la reyna lo rebé ab cara molt afable, feu-lo seure al seu costat e, ab veu baxa, li feu principi a semblant requesta.

CAPÍTOL CCCXXII

REQUESTA DE AMOR QUE FA LA REYNA A TIRANT

–La lum perduda és recobrada als meus ulls e alsant lo meu cap te veig com a senyor del món, car lo cel e la terra e totes les coses que lo gran Déu ha creades te obehexen, e bé·t pots nomenar digne sobre tots los altres cavallers, car merexedor est de ésser senyor de tots aquells qui de honor senten. ¡O, benaventurat cavaller de eterna fama! Digues-me, virtuós capità, ¿hon és fogida la delitosa bellea de la tua vista e hon has lexada la fresca color de la tua graciosa cara? ¿Quina és la occasió de la gran flaquea de la tua noble persona? E los teus cabells resplandents, sens maestrívol mà ornats, e los teus ulls, qui parien dues steles matutines, ¿com se són axí aflaquits? Més flamejants los trobí aquella plasent nit que·ns traguist de aquella dolorosa presó, e yo més piadosa que altra tenguí tan gran grat de la tua virtuosa persona ab tanta singularitat proporcionada que avorrí a mon sposat, que no tenia ulls ab què·l pogués veure. E apartada d’ell, tota la mia amor transportí en tu sol, qui est la flor dels millors.

E yo bé conech, capità senyor, que jamés bastaria a premiar-te lo gran servici que m’has fet, per què suplich al nostre Mafomet que te’n vulla retre lo premi en lo que yo falliré. E per la part mia, com no tinga cosa de major stima que la mia persona, encara que no sia suficient premi al que tu tant vals e merites, per què·t suplich, senyor, que·m faces gràcia de voler ésser senyor de aquesta terra e de la mia persona en compensació de tos treballs, car més stimaria ésser serventa tua que senyora del món, perquè la tua virtuosa persona és tal e de tanta gentilesa, que verdaderament est merexedor de molt de bé y honor, molt més que tots los reys e prínceps qui huy porten corona, que ab veritat altre renom dones de tu que no fan tots los altres prínceps del món. E la tua mercé no·m tinga a mal lo que·t diré, encara que yo no·n sia merexedora, car sobre tots los hòmens del món te volria per marit e per senyor. E si yo fos stada en libertat e no temés infàmia, ab tu me’n fora anada. E si la tua noblea me desempara, ¿hon trobaré yo refugi ni sperança de persona tal qui a mes dolors remey puxa donar, sinó tu o la mort, qui és la fi de tots los mals?

Admirà’s Tirant de tal requesta e no tardà en fer-li semblant resposta.

CAPÍTOL CCCXXIII

RESPOSTA QUE FEU TIRANT A LA REQUESTA DE AMOR QUE LA REYNA LI HAVIA FETA

–Si la mia benvolença stigués en ma libertat, gran culpa tendria de refusar requesta de tanta vàlua, car les vostres agraciades paraules me mostren granea de tanta amor que m’obliga en servir e ajudar a la senyoria vostra e pendre-us en compte de filla. E seria a mi hun gran defalt que yo volgués donar lo que tinch ja donat e fora de ma libertat. Car per la molta amor que tinch de servir-vos, mon peccat vos confessaré. Gran temps ha que yo ame una donzella de gran stima, e ella per semblant a mi. E seria gran defalt meu que per ella ésser tan virtuosa, que ha servada tanta virtut de honestat devers mi, que yo cometés tan gran maldat devers ella, ni li fallís en ses amors. Ans permetria la mort que tal cars se pogués dir de mi. E prech a Déu que si tal pensament me passava per l’enteniment, que s’obrís la terra e aquí fos enclòs en sepulcre de dolor. E vós, senyora, qui sou dotada de tant saber que no ignorau los térmens de amor, lo que no volríeu per a vós, no deuríeu desijar per altri. E prech a la senyoria vostra no s’agreuge del meu parlar; car vós sou persona tal e de tanta stima que no és dama en lo món qui més puga valer. Ni sé príncep ni cavaller, per virtuós que fos en lo món, que no·s degués tenir per benaventurat en posseyr la vostra gran bellea.

E com veritat sia una de les causes que nostres passions refrena, les fundades e invencibles rahons de vostra senyoria, los scurs núvols de la mia apassionada ignorància en vapors convertint, ab sol luminós de vera doctrina han iŀluminat lo meu entendre, calfant ma voluntat de servir vostra exceŀlència, que la vida no tinch en car si la havia a despendre. E perquè lo peccat meu vos he confessat, de més abundant perdó teniu causa de perdonar-me. Però per mèrits de aquella qui per molta gentilea sua afectadament me ama, ha volgut Déu que lo meu cor e voler no·s puga mudar, e per causa de açò lo meu cor plora gotes de sanch e jamés se veurà alegre ni content fins que veja la senyora de qui és. Mas, havent per cert que mèrits neguns no basten de fer menys ma benvolença, puix altre delit amor ab si no porta sinó sperança de benaventurada fi, per què yo no·m desespere prenent per tal fi vostra inestimable vàlua, la qual per la mercé vostra tenir tanta bellea, gràcia e saber, me obliga dir-me servidor vostre tant com lo viure m’o consenta. E per temença de errar me dexe de recitar les mies pròpies passions, per bé que no·s mostren tan grans com són les mies fatigues, car dix hun gran poeta que les fatigues trahen a penes amor de la pensa. Ajuda’m, encara, altra rahó que no·m vull oblidar: com vostra senyoria sia mora e yo crestià, no seria lícit tal matrimoni. E no perdau, senyora, per lo que dit he, la sperança de mi, car tant com ànima tendré en lo cors, jamés vos falliré en servir-vos, absent o present, honsevulla que yo sia, car lo vostre molt meréxer m’i obliga.

No tardà la reyna, ab làgremes als ulls, fer-li semblant rèplica.

CAPÍTOL CCCXXIIII

RÈPLICA QUE FA LA REYNA A TIRANT

–Poch se poguera creure que en hun cavaller de tanta noblea, ab compliment de totes virtuts, habitàs tanta crueldat de refusar requesta de tan gran amor, car si tenies conexença quant ma vida perilla, per art de gentilesa deuries ésser prompte en procurar-me lo remey. E de tal pensament stich temerosa de dir-te quant stich abandonada, com veig que no·t puch dir la menor part de la pena mia. En tals contrasts per sobres gran dolor la mia ànima stà turmentada, e ara t’és manifesta la causa de hon tant temps la mia gran amor te és stada cuberta, la qual, sol hun punt de egual temor no desacompanyada, jamés ha sofert la mia voluntat te pogués dir ab atreviment quanta és la senyoria que tens en mi. E conexent lo teu gran avisament, te fas cert, si a mes paraules negaràs crehença, no·t tardarà lo mèrit, que serà de ma presta mort. E axí los meus mals no hauran longa durada, aconseguint terme de infinida glòria, si de tu he acabat remey. E fent tu lo contrari, pendrà fi en mi, dexant-me de viure, ab sola ànsia que los meus mèrits ab los teus tant se concorden que, egualment mirant, en paraýs o en infern los dos prenguen posada.

E si·t parran les mies paraules ab si veritat no porten, pensa que no poca amor dir tals coses me obliga. Ab tot que, si d’espill no tens fretura, veuràs de tos béns per defalt de ben dir la més part ésser callada e hauràs a creure que, si com a Déu te adorava, nom de mala mora merexeria. Mas sol hun demèrit ma strema amor guasta, que los teus molts béns forçada a tanta amor me porten, havent per cert mèrits alguns no basten de ésser amada me facen merexedora. E a tan fallides sperances, seguint lo costum de les altres, deurien fer menys ma benvolença, puix altre delit amor ab si no porta sinó sperança de benaventurada fi. De què yo no·m desespere prenent per tal fi la tua inestimable vàlua, la qual deute me obliga dir-me tua tant com lo viure m’o consenta, adorant a tu, que altre Déu ma ley no·m mostra. ¿Com me dius yo so mora e tu crestià tal matrimoni ésser no poria? E yo dich lo remey: que bé·s pot fer, en tornar tu moro. E la mia demanda se complirà e en tal cars haurà loch. E si fer no u volràs, que vulles dir que la tua ley sia millor que la mia, de bon grat ho creuré e tostemps diré que axí es. E tota hora que tu volràs sperimentar, conexeràs quanta és la mia amor e fermetat.

Per què cavaller virtuós, obre los ulls e veja lo teu cor sentit lo que dich. Ho faré ab major voluntat que tu pensar no pories. E de la donzella que·m dius que ames, yo crech que és somni per scusar-te, sinó que mostres tenir poch grat de mi, e per ço denegues lo matrimoni. E encara que axí sia, no·m vull oblidar de regraciar-te la gran obligació que·t tinch, que com a bon cavaller e virtuós me fas proferta de ajudar e valer-me en la gran necessitat e congoxa en què so posada, encara que per art de cavalleria y sies obligat defendre les persones de<s>empar<a>des,¹⁸⁴ yo no u prench per aquexa part, sinó que u accepte com de hun pare e senyor, per què·t veig tan magnànim e virtuós que no pots fer sinó lo que has acostumat, e de açò te’n bese les mans.

Tirant pensà hun poch en si e veu lo bon prepòsit de la reyna que tenia en fer-se crestiana. Alegrà-se’n molt e veu, ab los ulls de la pensa, camí per hon la sancta crestiandat poria ésser exalçada. Delliberà de mostrar molta amor a la reyna per què tingués voluntat de fer-se crestiana, no perjudicant en res la amor que tenia a la sua princessa. E ab cara afable, mostrant ésser molt content Tirant de la reyna, ab graciós gest li feu principi a tal rèplica.

CAPÍTOL CCCXXV

RÈPLICA QUE FA TIRANT A LA REYNA

–Les paraules són senyals ab los quals nostres intencions se mostren, car en altra manera, elles, closes dins los corporals murs e sagellades ab lo secret sagell de nostra voluntat, sols a Déu són descubertes. E axí, senyora virtuosa, yo us ame de verdadera amor e us desige servir, emperò no encara segons la senyoria vostra ho accepta, mas quiti e despullat de sensibles passions e apartat de tota amor libidinosa, sinó ab verdadera caritat. Mas acostant-me a la senda per hon les passions caminen, puix amor ha en mi en tan strem pres posada, la facilitat e promptitut de attényer delits no·m fan desviar de la fi, a la qual com a derrer bé sguarda, ans les dificultats, si en contrastar a mon voler s’esforcen, com l’aygua al carbó, encenen majors flames de ma benvolença e, axí, ab malalt e infecte gust, les coses als altres no poch dolces, a mi en egual de fel amarguen, per ço com natural rahó me força de servar la promesa fe.

E encara que no siau senyora de la mia persona, ho sereu dels béns e de la voluntat, e per mi serà aumentada ab multiplicades virtuoses obres la honor de vostra fama, reservant la vida per actes de virtut stimada que dels prudents s’espera, en diferència de aquells qui no volen usar de natural rahó; que los folls perills squivar solen les dames qui són virtuoses, qui viure volen virtuosament. E aquella cosa rectament és desijada, la qual, aprés que és atesa, fa millor al qui la poseheix. E, per ço, algú de virtut acompanyat no deu elegir la mort, sinó per vàlua que més que la vida dignament s’estime. Per què suplich, senyora, a la senyoria vostra vos plàcia rebre lo sanct babtisme de la sancta e verdadera ley crestiana, si voleu ab Déu ésser acompanyada, ab auxili del qual, si yo vixch, sereu senyora del regne vostre; e dar-vos he marit rey coronat, jove e virtuós, que de mi, com vos he dit ab tota veritat, no puch muller pendre, que ja·n tinch. E si tal cars cometia, no seríeu dita muller, mas amiga, e la vostra exceŀlència merexedora és de major de mi.

E sí m’ajut Déu, senyora, no u fas perquè la vostra gran bellea e molta virtut no sia a mi més en grat que de dona ni donzella que en lo món yo haja vista, car no és cavaller en lo món, per gran senyor que sia, que no·s tingués per benaventurat que la vostra amor pogués aconseguir. E no dubteu, senyora, en lo que us he dit, car si yo moria en aquesta conquesta havent-vos sposada, seria molt gran dan e desolació vostra, que restaríeu destroÿda e sens reparo. Donchs, molt més val a la senyoria vostra pendre altre marit, lo qual per rahó sia més vividor que yo, per no passar tants perills, car sabuda cosa és que qui sovint en armes va y dexa la pell o la y dexarà. E per bé que ara los vostres agraciats ulls en la presència mia se planyen e destiŀlen làgremes de amor, no passarà molt que per vista de algun gentil cavaller se riuran.

E donà fi Tirant en ses rahons. No tardà molt la reyna, aprés que s’hagué exugades les làgremes, ab hun agraciat sospir, fer principi a semblant rèplica.

CAPÍTOL CCCXXVI

RÈPLICA QUE FA LA REYNA A TIRANT

–La glòria que en lo món en tan gran jovent has atesa, me fa desijar de ésser serventa o cativa tua, a fi que los meus ulls atribulats de excessiva amor contínuament poguessen contemplar la tua noble persona, car conech-te de tant ànimo que ab excés de perillosos treballs has més entés en aumentar la tua gloriosa fama que no adquirir riqueses. E les tues prudents paraules han obrat en mi e presa tal força, que mon delliber te vull publicar, que justament me has obligada a la execució de tal empresa. Car de moltes coses, ans de palesament ésser eletes, sens vergonya hom se pot retraure, les quals, aprés, sinó ab grandíssima infàmia, no consenten ésser dexades. Donchs, senyor virtuós, sies prest en dar-me lo sanct babtisme, puix est flor de tot poble batejat.

E Tirant, qui veu la bona voluntat de la reyna de voler-se fer crestiana, feu-se portar prestament hun bací d’or e hun picher de la desferra que havien presa del rey Scariano. E Tirant feu descobrir lo cap a la reyna e restà en cabells, los quals eren de tal resplandor que·s mostrava la sua cara més angèlica que humana. Tirant la feu agenollar e, ab lo picher, li lansà aygua sobre lo cap, dient-li:

–Maragdina, yo·t batege en nom del Pare e del Fill e del sant Sperit.

E lavors ella se tingué per bona crestiana e allí, en presència de tots, IIII dones qui servien la reyna reberen lo sant babtisme e feren molt sancta vida ab molta honestat.

Com lo rey Scariano sabé que la reyna se era feta crestiana, feu-se venir a Tirant e de semblants paraules li feu present.

CAPÍTOL CCCXXVII

COM LO REY SCARIANO REQUERÍ A TIRANT QUE·L FES CRESTIÀ

–Conexent quants generosos coratges los infortunis fan sforçar en los adversos cassos, per manifestar a les gents l’ànimo que tenen, stimant que tant stremes dolors e no poquetes pèrdues com les mies Déu ho ha permés per aument de major honor e glòria mia, e per exercici de ma paciència e, si a molts enamorada querella ha fets animosos, de tal fe són dignes emprenedors e seguidors. ¿Què restarà de present lo món, de cavallers axí despullat que la persona real de tan justíssima querella defensor ne protector no trobe? Per què dich a tu, capità virtuós, qui est cap de la secular potència, spasa e coltell defenedor de la sancta religió crestiana, que, puix veig ma senyora la reyna que s’és feta crestiana, yo de bon grat vull seguir les sues virtuoses obres. Per què·t prech que·m vulles dar lo sanct babtisme e que vulles ésser ab mi germà d’armes tant e tan longament com la vida nos acompanyarà, essent amich de l’amich e enemich de l’enemich. Si a tu vendrà en grat, ho tindré a molta gràcia. Emperò, ans que yo·m batege, vull ésser adoctrinat de la santa ley crestiana e saber quina cosa és la Trinitat, a fi que ab major devoció yo puixa rebre aquell sant sagrament del babtisme. E si neguna cosa y sabs, la’m vulles reduyr a memòria. Mas pens que segons los actes virtuosos que·t veig obrar, que tu has més aprés en l’art de cavalleria y en lo fet de les armes que no en declarar los fets de la Santa Scriptura.

Respòs Tirant:

–Senyor, yo no y sé molt, però yo us diré lo que n’é aprés en lo temps de ma puerícia, car la sancta ley crestiana no vol ni consent que los cathòlichs crestians hagen a creure ab rahons ni ab proves, sinó per sola fe. E aquesta matèria és tan alta que, qui més hi vol saber, menys hi sab, sinó aquell a qui Déu dona la inteŀligència per pura gràcia. E per bé que yo seguexqua la pràtica e l’estil de les armes, me és de necessitat saber axí en les coses sperituals com en les temporals. Emperò, per bé que yo no sia home de tan gran sciència com seria necessari per parlar de semblant matèria de la Trinitat, qui és tan alta que haveu mester molt que alseu l’enteniment, e encara haureu molt a fer en poder-ho compendre.

Tirant, lo millor que sabé e pogué, li declarà de nostra fe tot lo que hun crestianíssim e devot cavaller y pot entendre, en tal manera que lo rey ne restà molt content y aconsolat, per què, ab la devoció que ell venia al sanct babtisme, per obra del sanct Sperit ell comprengué tant nostra fe com si tota sa vida fos estat crestià. Y ab alegria inestimable dix lo rey:

–Capità virtuós, no poguera jamés creure que per a ésser cavaller poguesses tant saber en los fets de la Trenitat, e tu n’has parlat tan altament que jamés pensara que lo teu enteniment fos tan subtil en dar-m’o axí entenent com ho has fet. E més notícia me has donada de la fe crestiana tu sol que no feren aquells frares que en ma companyia staven. Ara·t prech que·m vulles dir qual és lo major bé de aquest món, car per gràcia de Déu yo tinch bé compresa la santa Trinitat e, de continent que m’o hauràs dit, yo·m faré crestià.

Tirant, que veu la bona voluntat del rey, pres-se a dir en la forma que hoyreu.

CAPÍTOL CCCXXVIII

QUAL ÉS LO MAJOR BÉ DE AQUEST MÓN

–Diverses sentències foren dels antichs philòsofs qual era lo major bé de aquest món. Digueren que riqueses, dient que aquelles eren stimades e los hòmens richs eren honrats. E de aquells fon Virgili, qui feu libres com se porien adquerir riqueses, e Cèsar, qui posà tot son enteniment en les riqueses de aquest món. E altres digueren que cavalleria, car per cavalleria havia hom en aquest món victòria de moltes gents, e aquell fon Luquà, qui en sos libres molt ne parlà. Altres digueren sanitat era conservament de vida, dels quals fon Galién, qui feu libres com hom pogués haver salut, e l’emperador Constantí, qui per salut volgué donar tot lo seu imperi. Altres volgueren dir que lo major bé de aquest món era amor, car per amor és l’om alegre e joyós, dels quals fon Ovidi, qui feu libres de amor, e micer Johan Bocaci, de Tròyol y de Griseyda, e de Paris e de Elena, de què·s feren molt singulars actes. Altres digueren per bones costumes l’ome vil era exalçat, dels quals fon Cató, qui feu libres de bones costumes. E altres digueren que saviesa, car per saviesa conexia hom Déu, e a si mateix e totes les creatures de Déu. E aquest fon Aristòtil, qui feu libres de saviesa, e lo rey Salamó, qui, entre tots los altres, nostre senyor Déu lo volgué dotar de saviesa, lo qual dix: «Yo ame saviesa perquè és iŀluminació de l’ànima e per ella tinch honor davant los vells e los jóvens, d’on procehex subtilesa en jutjar davant les potestats als qui u merexen e, possehexca memòria per a tots temps en ordenar los meus pobles en los pensaments de aquells, és gran delit.» Donchs, aquest<a>¹⁸⁵ deu hom enseguir, car més val que or ni argent ni pedres precioses. Però molts són que y treballen per aconseguir saviesa e no són tots de hun enteniment, car huns treballen en saber per rahó que sien millors que los altres, e aquests aytals són moguts per peccat de supèrbia, qui volen saber per rahó de exalçar a si mateys, e aquests tals lo lur saber és inflat, qui dona supèrbia. Altres aprenen saber ab què puguen haver riqueses, e aquests tals són moguts per lo peccat de avarícia, e l’enteniment de aquests seria covinent cosa saber de medecina, car per aquella se poden aconseguir riqueses temporals. E altres treballen en saber per rahó que sien loats per les gents; aquests són moguts per vanaglòria e aprenen saber covinent a ells, ço és, les natures del cel e dels planets, e lo moviment de aquells e les propietats dels elements, e d’altres coses qui donen semblant saber. Altres treballen en saber per conéxer a si mateys; aquests són moguts per virtut de Déu e lur enteniment és bo, car treballen en viure bé e servir a Déu, e aquests tals han la glòria celestial e la flor e fruyt de saber, e són nomenats savis. E veu’s ací, senyor, tot lo que y sé en lo que la senyoria vostra me ha demanat e, si més y sabés, més vos ne haguera dit. E suplich-vos me façau gràcia de voler rebre lo sanct babtisme, e yo us vull servir e ésser-vos germà d’armes.

Respòs lo rey e dix que era molt content e que cosa en lo món tant no desijava com ésser crestià, e que·l pregava que prestament fos fet. E Tirant li dix:

–Senyor, yo vull que ans de totes coses me façau lo jurament de la germandat a l’alquible, com a moro, e aprés, com sereu crestià, altra volta com a crestià.

Dix lo rey que era content de fer tot lo que ell volgués. Tirant, per provar-lo, li dix:

–Senyor, ¿voleu rebre lo sanct babtisme en públich o en secret?

–¡Com! —dix lo rey—. ¿E penses-te tu que yo vulla enganar a Déu? Ans me plauria molt se fes en presència de tota la mia gent fer-me crestià e rebre lo sanct babtisme, a fi que, vehent batejar a mi, tinguen occasió de batejar-se. E prech-te que de continent y vulles trametre.

Tirant, per lo gran benefici que·s sperava de aquesta cosa en aument de la santa ley crestiana, fon molt solícit. E tramés hun moro als capitans del rey Scariano a dir com lo rey los manava, sots pena de la feeltat, que vinguessen a ell ab tota la gent. E los moros foren contents de obeyr lo manament de lur senyor com los manàs que vinguessen pacíficament e sens armes. E axí fon fet.

CAPÍTOL CCCXXIX

COM LO REY SCARIANO SE BATEJÀ

Aprés que la reyna se fon batejada e Tirant hagué tret lo rey de presó, feu-lo devallar en la vila, per ço com eren de acort que·s volia batejar. En aquella vila havia una bella plaça e Tirant feu fer hun bell cadafal e feu-lo molt bé emparamentar de draps de brocat e de raç. E lo rey stava alt, ben abillat, asseyt en una bella cadira cuberta de brocat, com a rey, e una gran conca d’argent plena d’aygua aparellada en una part del cadafal. E havia feta fer Tirant una scala ben ampla ab sos graons per poder pujar e devallar los qui batejar-se volrien.

Los capitans del rey Scariano, ab tota la gent, partiren del camp a peu e desarmats, perquè era prop de la vila, molt pacíficament. Com foren al portal, triaren-se tots los capitans e cavallers e entraren primers. E l’altra gent los seguia. Com foren en la plaça e davant lo cadafal del rey, feren tots molt gran reverència e digueren-li què·ls manava la sua senyoria. Lo rey, ab sforçada veu, se pres a dir forma de semblants paraules:

–Los meus fidelíssims vassals, parents e germans: a la divina Clemència és stat plasent de haver pietat de mi e de tots vosaltres, si us voleu, car ha’m iŀluminada la mia ànima e lo meu enteniment com per aquest virtuós capità crestià he rebudes moltes gràcies. La primera, que m’ha tret de presó e posat en libertat. La segona, que m’ha instruÿt en la sancta fe cathòlica per tal forma que yo tinch notícia verdadera com la secta de Mafomet és molt falsa e reprovada, e tots los qui en ell crehen van a total destrucció e damnació. Per què us prech e us man, com a bons vassalls e germans, vos vullau batejar ab mi e fer-me companyia. E fiau de mi que, a càrrech meu e de la mia ànima, vosaltres rebau lo sanct babtisme en salvació de les vostres ànimes. E los qui·s delliberaran de batejar-se, no·s moguen; los qui no·s volran batejar, buyden la plaça e façen loch als altres que vendran.

E dites aquestes paraules, lo rey se despullà en camisa en presència de tots. E Tirant lo portà a la conqua e aquí·l batejà lansant-li hun picher d’aygua sobre lo cap, dient:

–Rey Scariano, yo·t batege en nom del Pare e del Fill e del sant Spirit.

Aprés Tirant batejà quasi tots los presoners per ço com los de més eren parents del rey ben acostats. Aprés se batejaren dos capitans qui ab tot lur linatge reberen lo sant babtisme. Lo hun linatge se nomenava de Bençarag e l’altre de Capçaní. E en aquell dia foren batejats, per la mà de Tirant, passats VI mília moros. Los altres restaren per a l’endemà e per als altres dies, fins que tots fossen crestians. E pochs foren los qui se n’anaren e, dels més roÿns, los qui no·s volgueren batejar.

Aprés dix Tirant al rey:

–Senyor, en lo temps que la senyoria vostra era moro e enemich de la nostra santa ley crestiana, me fés jurament de moro que seríeu ab mi germà de armes, per què us suplich que ara de nou me torneu a fer altre jurament, com a crestià, perquè la mia ànima ne sia més aconsolada.

Lo rey dix que era molt content. E Tirant, de sa mà, havia scrits quatre evangelis en hun full de paper, dels quatre evangelistes, e posà’ls-hi davant e lo rey feu lo jurament en semblant forma.

CAPÍTOL CCCXXX

LO JURAMENT QUE FEU LO REY SCARIANO A TIRANT

–Io, Scariano, per la divina gràcia rey de la gran Ethiòpia, com a fel crestià e verdader cathòlich, pose les mans sobre los sants quatre Evangelis e fas jurament a tu, Tirant lo Blanch, de ésser-te bo e leal germà d’armes, tant e tan longament com los nostres dies duraran, ab promesa fe de ésser amich de l’amich e enemich de l’enemich. E per bona germandat te promet de tots mos béns presents e sdevenidors de partir ab tu la mitat; e si per cars de adversa fortuna tu eres pres, de posar a perill de mort la mia persona e los béns en ajuda e favor tua. E dich ara per lavors, e m’obligue sots virtut de la promesa fe, de complir totes les coses qui a bona e pura germandat se requiren.

E Tirant feu lo semblant jurament, com ja li n’hagués fet altre com lo rey jurà com a moro. E fet lo jurament per cascuna part, se abraçaren e·s besaren. E de aquella hora avant, tots los qui·s feÿen germans d’armes prenien la forma de aquest cartell.

E complides les coses dessús dites, Tirant tornà a batejar, e la pressa era tanta dels moros qui·s volien batejar que Tirant no bastava nit e dia en dar-los lo sant babtisme, fins a tant que vench hun frare de l’orde de la Mercé, qui era arribat en la ciutat de Túniç e vengut ab una nau de mercaderia per traure catius crestians.

E lo dit frare era natural d’Espanya la baxa, de una ciutat qui és nomenada València, la qual ciutat fon edificada en pròspera fortuna de ésser molt pomposa e de molt valentíssims cavallers poblada, e de tots béns fructífera. Exceptat spècies, de totes les altres coses molt abundosa, de hon se trahen més mercaderies que de ciutat que en tot lo món sia. La gent qui és de allí natural, molt bona e pacífica e de bona conversació. Les dones de allí naturals són molt femenils, no molt belles, mas de molt bona gràcia e més atractives que totes les restants del món, car ab lo lur agraciat gest e ab la bella eloqüència encativen los hòmens. Aquesta noble ciutat vendrà per temps en gran decaÿment per la molta maldat qui en los habitadors de aquella serà. De açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents que, com se seran mesclats, la lavor que exirà serà tan malvada que lo fill no fiarà del pare ni lo pare del fill, ni lo germà del germà. Tres congoxes ha de sostenir aquella noble ciutat, segons recita Elies: la primera de juheus, la segona de moros, la terça de crestians qui no venen de natura, qui per causa d’ells rebrà gran dan e destrucció. Encara diu més, que la causa per què és tan fructífera aquella regió e tan temprada sí és que com la spera del sol dona en paraýs terrenal, que reverbera en la ciutat e regne de València perquè li stà de dret endret, e de ací li ve tot lo bé que té.

E tornant al propòsit, aquest frare dessús dit, sabent que hun capità crestià havia pres lo rey Scariano e havia quitats tots los catius crestians qui eren scapats de la galera qui·s perdé, anà-se’n dret hon Tirant era per demanar-li que, per amor de Déu, li fes alguna caritat perquè se’n pogués portar alguns catius que y havia de aquel regne de València, los més que pogués. Com Tirant veu lo frare, fon lo més content home del món. E pregà’l que batejàs tots los qui restaven. E en aquells dies foren batejats quaranta-e-quatre mília e CCCXXVII moros e mores, qui foren en camí de salvació.

Com la gent del rey, los qui no se eren volguts batejar, veren lo rey crestià, tots se partiren d’ell, e no restaren solament sinó los crestians.

La fama prest se divulgà per tota la Barberia, en tanta quantitat que vench en notícia dels reys qui venien en ajuda al rey Scariano. E moguts de gran ira, caminaren lo més prest que pogueren e prengueren-li tot lo seu regne e donaren-lo al fill del rey de Pèrsia, e de continent lo coronaren rey.

E en aquest spay de temps que aquests reys conquistaven les terres del rey Scariano, los correus li venien cascun dia ab la mala nova, recitant-li com li prenien tot lo regne, que no y restaven sinó tres castells que·s tenien, que no·s volien dar. E allí era la més gent dels reys per pendre aquells castells.

Aprés que lo rey Scariano fon fet crestià, Tirant lo pregà molt e·l suplicà que volgués tornar totes les viles e ciutats que pres havia del rey de Tremicén e les restituís a la reyna, a qui pertanyien. E lo rey molt liberalment lo y atorgà. Però lo rey pregà a Tirant, com a germà seu d’armes, li volgués donar la reyna per muller.

–Senyor —dix Tirant—, del que vós me demanau yo·n so ja pregat e dexau-ho a càrrech meu, car yo la suplicaré una e moltes voltes que y consenta, car, segons nostra ley, lo matrimoni que per força és atorgat no val res.

Lavors tots ensemps cavalcaren e lexaren en lo castell, per capità, lo senyor d’Agramunt. E lo Capdillo, que veu a Tirant tant avançat en crestiandat e tots lo obehien com al rey e stimaven més la liberalitat e bon parlar de Tirant que del rey ni del Capdillo, ne de tots quants eren, e lo Capdillo pregà a Tirant lo dexàs star en sa ley fins a tant que fos mogut per sa devoció. E Tirant honrava’l molt e l’avançava tant com podia, e tostemps en los consells ell era demanat lo primer e parlava aprés del rey.

Puix lo rey fon posat en libertat, ab tots los seus anaren a la ciutat de Tremicén. E aquella, ab totes les altres viles e castells, foren restituhides a Maragdina, reyna de Tremicén. E foren quasi tots los de aquell regne crestians e lo frare instruhí’ls en tot lo que·s pertany a verdaders crestians.

La reyna, hun dia, com se veu senyora de tot son regne de Tremicén, volgué altra volta temtar de paciència a Tirant si li abelliria la corona del regne, per què delliberà de fer-li una semblant requesta.

CAPÍTOL CCCXXXI

REQUESTA QUE FA LA NOVELLA REYNA DE TREMICÉN A TIRANT, QUE LA VULLA PENDRE PER MULLER

–Puix major bé, fora tu, ma pensa no troba, no·m puch retenir que no·t diga lo gran poder que sobre ma vida amor te atorga. E ab tan justa causa, ¡mes vives paraules te deurien fer cert de la strema pena que sol hun punt a ma trista ànima no desempara¡ ¿E com no tens notícia de quant ma vida perilla si prest de tu lo remey li tarda? E de tal pensament stich temerosa que altra volta de tu no sia refusada, car vull que sies cert que la menor part de ma pena no·t sabria dir e, en tals contrasts, sobresgran dolor constreny la mia ànima, que no tinch sforç en poder-t’o manifestar. E pots veure quins treballs ma enamorada pensa combaten sens que altre premi de tanta amor no spere sinó o presta mort o presta vida. E axí mos mals no hauran longa durada, sinó atenyent terme de infinida glòria de tu, de qui spere acabat bé. E fent tu lo contrari, pendran fi en mi dexant-me de viure ab sola ànsia, car la demanda que yo·t fas és molt justa, santa e bona. E si te’n stàs per temor o vergonya del rey, no u deuries fer, car lo vencedor exceŀleix tostemps al vençut, com certa cosa sia, e sovint s’esdevé, que major força tenen les leys de amor que negunes altres, qui rompen no solament les de la amistat, mas les divines. ¿E no sabs tu bé que amor és la pus fort cosa del món, que als savis fa tornar folls e als vells fa tornar jóvens, als richs fa tornar pobres, als avars fa tornar liberals, als trists fa tornar alegres e rients, e als alegres fa tornar trists e plens de pensaments? E moltes voltes s’esdevé lo pare amar a la filla e lo germà a la germana. Donchs, bé pots tu amar a mi sens perjudicar a negú, com sia per ta mercé feta liberta e senyora del regne de Tremicén, com sia regla verdadera e cosa infaŀlible que amor no entra sinó en testa de persona de bon sentiment e en aquella és ferma e no variable. E la persona grossera no té sinó amor d’ase, que no ama sinó tant com veu e a tantes com veu. Per què, cavaller virtuós, com lo teu sentit exceŀlexca tots los altres sentiments, de necessitat se ha de concloure que posehexes més amor que tots los altres cavallers del món. Donchs, puix ta mercé en amor és tant abundós, suplich-te que en la menor part de aquella yo puxa ésser participant, com altre bé ni glòria no desige en aquest món sinó que·t puga honrar e servir com a senyor.

E callà, que no dix més. Hun poch spay tardà Tirant en dar-li tal resposta.

CAPÍTOL CCCXXXII

LA RESPOSTA QUE TIRANT FEU A LA REYNA

–Negú no pot obrar algun fort castell si posa los fonaments en arena. E açò dich, senyora, per quant amor té tant ocupat lo vostre gentil entendre que la senyoria vostra no és en recort del que altra volta vos és stat per mi referit: com no era en ma libertat poder-vos dar lo que no tenia, com ja u tingués donat. Car no ignora la senyoria vostra que verdadera amor no consent en moltes parts ésser partida, car no·s poria fer sinó ab violència, ofenent a la qui ama. Per què, senyora, suplich a la altesa vostra que vullau obrir los ulls del vostre clar entendre, que la molta passió que teniu no us ocupe tant lo vostre bon sentit en conexer-ne la rahó si·s pot ni·s deu fer, e que vullau pendre alguna bona sperança de nou consell. E deman-vos de gràcia que la senyoria vostra no s’agreuge de les mies cruels paraules, que yo u smenaré tant en les obres que conexereu que teniu en mi pare o germà. E plàcia-us e en do vos deman, que vullau pendre aquest virtuós rey per marit e per companyia com ja·l tingau conegut; car més vos val aquest qui en strem vos ama, que hun altre que no conexereu ni poreu saber si us amarà. E stareu pacífica en lo vostre regne, sens haver alguna contradicció, e fer n’eu plaer a mi e servey al rey, que us ho pendrà en compte de gran stima.

La reyna, qui veu la voluntat de Tirant e que era joch forçat, ab les làgrimes als ulls, en semblant stil no tardà respondre.

CAPÍTOL CCCXXXIII

RÈPLICA QUE FA LA REYNA A TIRANT

–Puix tinch conegut tu quant vals, les penes que amant he passades me tornen en gran delit, com veig que de discreció e fermetat portes la vestidura. E bé conech que deuries ésser canonitzat per sant per tenir la amor tan verdadera. E no·t penses que·m puga aconortar com la tua amor no he aconseguida, car, tant com la vida me acompanyarà, tostemps te amaré, puix tinch conegut que saber ne gentilea en tu mancament no tenen. E puix la mia trista sort en tanta dolor e tristor me ha conduÿda que per marit ne per senyor no·t puch haver, tinch delliberat de tenir-te per pare, car jamés no·t poria premiar les grandísimes honors e serveys que de tu he rebuts, per què suplich a la inmensa bondat de nostre senyor Déu que·ls te vulla premiar en molta honor e prosperitat, puix yo no tinch lo poder ni les coses mies no·t són acceptes, car tu est tal e de tanta vàlua que yo no merite ésser-te serventa e tu est merexedor de ésser senyor del món, car yo fora perduda e morta sinó per Déu e per ta mercé. E per la gran confiança que tinch de ta virtut, yo pose la mia persona e los béns en ton poder e so presta de fer tot lo que·m manaràs, que yo complir puga.

Tirant que veu la molta gentilea de la reyna, donà del genoll en la dura terra e feu-li infinides gràcies. E tramés de continent per lo rey e per lo frare e en presència de tots los feu sposar. Aprés, lo dia següent, los feu hoyr missa axí com a cathòlichs crestians. E fetes les bodes ab molta solemnitat, segons de reys se pertany, lo rey Scariano pres la possessió de tot lo regne de Tremicén com a marit de la reyna, e ella fon contenta puix Tirant ho manava. E lo rey amava a Tirant sobre totes les persones del món, que no fora cosa alguna que li fos possible que no fes per la sua amor. E Tirant, per semblant, amava molt al rey e a la reyna.

E stant lo rey e Tirant ab moltes festes per rahó de les novelles bodes, tots dies venien noves al rey que li stava preparat hun gran dan, que, de continent que los reys moros haurien pres los tres castells, vendrien damunt ell e de tots los crestians e que·ls farien morir a cruel mort. Sabent açò, Tirant dix:

–Senyor, de necessitat havem de pensar en la restauració de nostra vida. Regonegam tota nostra gent qual serà disposta per entrar en batalla.

–¡E com! —dix lo Capdillo—. ¿Pensau del món vós ésser lo senyor? Bé us deuríeu contentar de haver pres aquest magnànim rey e de tornar-vos-ne en vostra terra natural e dexar-nos viure en nostra ley. E los crestians que són novament fets dexassen lo babtisme que dieu ésser sant. E si aquests reys qui venen tants nos trobassen en sa ley, usarien de misericòrdia e pietat, e alargar-nos hien la vida.

Lo rey Scariano se fon girat ab gran ira envers lo Capdillo; ab la spasa nua li donà sobre lo cap, que li feu sortir lo cervell per lo paÿment de la cambra, e dix:

–¡O, perro, fill de gos, engendrat en mala secta! Aquesta és la paga que la tua vil persona mereix.

A Tirant desplagué molt la mort del Capdillo hi·n fon molt enujat. Emperò detingué’s, que no volgué rependre lo rey de res per dupte de major inconvenient. A algunes gents fon plasent la mort del Capdillo e a altres no, però aquesta mort fon refrenament de molts.

Tirant feu fer mostra a la gent per veure quina gent tenien e trobaren dihuyt mília e docents e trenta hòmens de cavall de armes disposts, e XXXXV mília de peu. Tirant los feu a tots dar sou e aprés dix al rey:

–Senyor, façam una ordinació per què puguam més gent haver.

Lo rey, conexent-se culpable de la mort que fet havia, feu principi a tal parlar.

CAPÍTOL CCCXXXIIII

COM LO REY SCARIANO FEU ACUSACIÓ A TIRANT DEL SEU DEFALT E REFERMAREN LA AMOR

–¡O, gran fortuna mia! Que lo gran defalt que he comés me fa dubtar perdre la amor que tinch en tu, germà senyor, guanyada, car so vengut a la fi de mos darrers dies si la tua virtut no·m vol perdonar. E clam-te mercé que per la amor e germandat que entre tu e mi és, que·m prengues a mercé, car yo·m tinch per molt culpable de aquesta cruel mort, la qual he feta sobrat per intoŀlerable ira. Per les folles paraules que li hoý dir, no poguí retenir lo natural moviment qui·m forçà de fer tal desastre, penedint-me per haver-te tant ofés en la presència tua.

E semblants paraules deÿa lo rey ab les làgrimes als ulls, manifestant dolre’s molt del que fet havia, per haver tant enujat a Tirant, com sabia que amava molt al Capdillo. Aprés dix lo rey:

–Germà senyor, mana de mi e de les mies gents, que de tot lo que manaràs seràs obeÿt per mi e per tots los meus.

Tirant, hoynt parlar al rey ab tanta humilitat e submissió, fon molt content d’ell e anà’l abraçar e besar moltes voltes, e la germandat fon aumentada molt més que no solia. E verdaderament ells se amaven sens ficció alguna, e lo rey lo amava e·l temia.

Aprés que fon refermada l’amistat, Tirant feu aquesta ordinació e privilegi militar. E primerament ordenà que tot home qui sostingués cavall e tingués armes fos dit gentilhom, e qui tendria dos rocins fos gentilhom e home de paratge, e qui tendria tres rocins fos dit gentilhom e home generós e cavaller; e la casa de aquests tals no pagassen negun dret al rey, e cascun de aquests que tendrien lochs, masos o alqueries, tots fossen haguts per franchs e liberts. E per aquesta ordinació foren trobats los hòmens generosos en la Barberia, e de aquests se ajustaren passats XXV mília los quals eren en les batalles molt durs e forts e ab gran ànimo feÿen les armes per defendre lurs libertats militars, e ajudaren a conquistar molts regnes e terres. E per causa de açò entre ells havia de grans divisions, perquè·s trobaven armats e ab cavalls, e s’i feÿen de grans morts.

E vehent Tirant tal confusió, ordenà hun altre privilegi militar que qualsevol gentilhom de paratge, generós o cavaller, qui nafràs o matàs o vingués contra los privilegis e ordinacions fetes, que aquest tal fos pres e tallat lo cap sens mercé ni misericòrdia alguna, e si pendre no·l podien, que ell e tots los seus descendents no·s poguessen alegrar de gentilea ni del privilegi militar, ans fossen tornats en aquella matexa servitut de captivitat, axí com tots los altres vilans. E per no perdre la gentilea feren pau e més no hagué debats ni qüestions entre ells qui fossen criminals, sinó que cascú demanava sa justícia com mester era e era’ls feta planament. E tots quants eren, axí hòmens com dones, benehien a Tirant e més l’estimaren tenir per senyor que no al rey. E com passava per les carreres tot lo poble cridava: Vixca lo magnànim capità crestià.

Com totes aquestes coses foren fetes, aplegaren molts rocins de Túniç qui eren venguts de Sicília —qui havien aquí desembarquat—, e molts arnesos e cubertes de cavalls en nombre de CCCCXL cavalls encubertats. E Tirant no tenia perill ab aquests cavalls encubertats de ferir enmig de tres mília ginets.

Lo rey e Tirant ab tots los altres partiren de la ciutat de Tremicén e feren la via dels enemichs per veure si·ls porien resestir e per defendre’ls la entrada del regne que volien fer. E essent ja a tres legües los huns dels altres e dalt de una muntanya, los crestians, a vista del sol, podien ben veure tota la gent morisca que venien. Com se foren atendats los huns a vista dels altres, e de aquí se feren moltes embaxades, los moros trameteren a dir al rey Scariano que·s convertís, ell e Tirant ab tots los altres crestians, a la secta de Mafomet e, si fer no u volien, que tots morrien a mort cruel. Com Tirant los hohia dir tals tahons, reÿa-se’n e no·ls tornava neguna resposta. E los embaxadors prenien gran ira contra Tirant.

Aprés que ells hagueren conquistat tot lo regne del rey Scariano, vengueren-li dessús. E Tirant dix:

–Senyor, puix lo camp és mogut, demà en aquell dia los haurem ací. Reste la senyoria vostra dins la vila ab la mitat de la gent e yo ab l’altra iré a veure aquesta gent en quin orde vénen. E si ells van sens orde, yo·ls vos dó per vençuts.

–¡O, Tirant germà! Molt volria anar ab tu ans que restar enclòs dins la ciutat. Mas lexem ací per capità lo senyor d’Agramunt e mana-li què farà. Yo desig viure e morir prop de tu.

Tirant que veu la voluntat del rey, dix que era content e feu capità al senyor de Agramunt. E dix-li Tirant:

–Stau tostemps armats e los cavalls ab la cella. E com en aquell puig qui stà prop la ribera veureu una bandera vermella ab les mies armes pintades, feriu ab tota la gent a la part dreta, per ço com ells se atendaran prop l’aygua e lo riu és fondo, e allí porem haver de nostres enemichs gran destroça. E per res no ixcau de la ciutat fins que vejau la bandera.

Los moros, d’allí hon staven per venir hon eren los crestians, per força havien a passar una gran muntanya que y havia ab moltes fonts d’aygua. E Tirant, la nit e lo dia vogí tot entorn la muntanya e de gran tros luny ell veu venir tota la gent morisca. E ell, tan cautelosament com pogué, se posà dins hun bosch ben spés d’arbres e manà a tota la gent que descavalcassen e refrescassen. Y ell pujà-se’n en hun gran pi mirant com pujaven la muntanya e veu com se atendaren prop de les fonts. E stigueren del matí fins al vespre en passar dues legües. E de allí hon ells se atendaren havia una legua de pla per aplegar a la ciutat.

La gent que venia detràs veren los primers en la muntanya atendats, acordaren de posar-se baix, al peu de la muntanya, hon hi havia molt belles praderies e una céquia d’aygua. E podien ésser aquells obra de quaranta mília rocins, però lo socors tenien molt prop.

E com Tirant veu quasi la mitat de la gent descavalcada, ferí ell e lo rey enmig del camp; e feren una tan gran mortaldat de la morisma que fon una gran admiració dels cossos morts que en terra jahien. E fora stada molt major sinó que per causa de la nit mostraren-se les steles en lo cel e per la tenebrosa nit se restauraren, si no, tots foren stats morts. E los qui staven en la muntanya sentien los crits, mas no pensaven que los crestians tinguessen tan gran atreviment de venir tan prop del lur camp.

L’endemà per lo matí, com lo sol fon exit, lo rey Menador devallà de la muntanya, no pensant que lo rey Scariano ne Tirant fossen allí, mas pensà que fossen alguns corredors ladres. E tramés-los hun trompeta que venguessen prestament e que·s tornassen moros, si no, que ell prometia al seu Mafomet que tants com ne pendria, que tots los penjaria. Respòs Tirant al trompeta:

–Digues a ton senyor que no cur respondre a la sua follia, mas si és rey coronat e tendrà ànimo en devallar ab la sua gent en aquest pla, yo li faré sentir a qui vol penjar e ab càlzer de dolor lo faré beure en tots los millors dies de sa vida.

Lo trompeta tornà la resposta a son senyor, lo qual, mogut de gran ira, ferí dels sperons al seu cavall e tota la sua gent lo seguí; e fon una fort, aspra e crudelíssima batalla. Com per bon spay la batalla hagué durat, hon hi hagué molta gent morta de una part e d’altra, retragué’s lo rey Menador, ab aquella gent que restada li era, envers la muntanya. E tramés per son germà, lo rey de la menor Índia, li vingués ajudar. E com fon vengut, dix-li:

–Germà e senyor de mi, ací són aquests crestians batejats, los quals, a mon parer, no he vist de ma vida tan sforçada gent, que huy tot lo dia no havem fet sinó combatre. Jamés los he pogut fer retraure, ans me ha convengut perdre la major part de la gent que tenia e yo que stich hun poch nafrat. E no·m tendré per cavaller si no mate de les mies mans hun gran traÿdor que y ha, que va capitanejant, e les armes que porta e sobrevesta és de domàs vert ab tres steles en cascuna part, e a l’hun costat són d’or e a l’altre de argent. E porta lo seu Mafomet al coll, tot d’or, ab gran barba e hun petit infant que porta al coll, e passa hun riu, e yo crech que aquell chiquet deu ésser fill del seu Mafomet. E per ço aquell li deu dar ajuda en les batalles.

Ab gran supèrbia dix lo rey de la menor Índia:

–Mostra’l-me, car yo·t promet que yo·t venjaré encara que tingués deu Mafomets dins lo ventre.

E girà’s devers los seus e de semblants paraules los feu principi.

CAPÍTOL CCCXXXV

LA ORACIÓ QUE FA LO REY DE LA MENOR ÍNDIA A LA SUA GENT

–¡O, amichs e germans meus e singulars en l’art de cavalleria! La major riquea que hom pot possehir en aquest mon és la honor, e per ço vos vull pregar que tots me vullau seguir aquesta vegada, perquè yo puga venjar la vergonya que aquests reprovats de crestians a mon germà han feta. E lo crit, ab la honor, sia tan gran que sol hun punt no·ns puguen tenir cara. E pendreu-ne tants com yo·n metré per terra, e seran tants que ab fatiga gran los poreu cullir.

E eren venguts ab les aljubes d’or molt luents, e pujaren tots prestament a cavall e devallaren devers los crestians ab molts grans crits. Com a hòmens enrabiats entraren dins la batalla e en poca hora véreu anar per lo camp cavalls sens lurs senyors.

Com Tirant hagué rompuda la lança, posà la mà en la petita acha e, a cascun colp que dava, de mort o de alesiat scapar no podia.

Los dos reys se acostaren tant a Tirant que, ab punta d’espasa lo nafraren.

Tirant, qui·s sentí nafrat, dix:

–¡O, tu, rey, qui m’has nafrat de mort segons la gran dolor que sent: mas, ans que yo vaja als inferns, tu·m seràs primer missatger que m’obren la porta, car yo t’i faré prestament anar!

E ferí’l ab l’acha per mig del cap, que dos parts ne feu, e caygué entre los peus dels cavalls. E com los moros veren jaure lo seu cors en terra, ab gran treball lo pogueren cobrar. Aquest rey era lo de la menor Índia, qui tant havia bravejat.

Com l’altre rey veu son germà mort, feÿa armes com a desesperat; però, per la nafra de Tirant foren stalviats molts moros, qui foren stats morts y nafrats més que no feren. Com ells veren lo rey mort, anaren-ho a dir als altres reys, en special al de Bogia, car tots lo tenien com a capità major per ço com ell los havia a tots amprats. Com foren certs de la mort de tal rey, levaren lo camp e anaren lla hon eren los crestians e, per la scura nit que feÿa, atendaren-se al peu de la muntanya.

Com los crestians veren tanta multitut de gent, tingueren consell. E veren que Tirant era molt nafrat, que la nafra li dava gran dolor, e conexien que per la sua virtut no podien ésser subvenguts. Deliberaren de partir en la nit e axí u posaren en execució, que los moros no n’hagueren sentiment. Lo següent dia per lo matí los moros pensaven dar la batalla, e no veren negú. Seguiren los crestians de rastre, per les petjades dels cavalls, fins a tant que vengueren a la ciutat hon se eren recullits.

Tirant feu exir lo senyor d’Agramunt ab tota l’altra gent que restada li era e ferí enmig del camp dels moros, que y morí molta gent de una part e d’altra. Però los moros los romperen e hagueren-se a retraure en la millor manera que pogueren, tostemps fent armes e defenent-se, fins que·s foren recullits dins la ciutat e tancaren les portes. E los moros plegaven e ab los arístols de les lances daven a les portes.

Lo rey Scariano era capità de la ciutat e ordenà aquella, que molt valentment se defenien. Lo següent dia ixqué lo rey Scariano ab tota la gent e ferí molt bravament en los moros, e durà per bon spay aquesta batalla, hon hi morí molta gent de cascuna part, e als crestians fon forçat de tornar-se’n dins la ciutat. E a Tirant dolia-li’n molt lo cor com ell no s’i podia trobar e veÿa cascun dia que perdien molta gent, per què dix al rey:

–Senyor, a mi par que no és ben fet que tan sovint ixcau a la batalla, car no és sinó perdició de gent.

E axí fon fet fins que Tirant fon guarit. Com Tirant fon ja quasi guarit, mas no del tot, desijava e volia exir a la batalla. Lo rey Scariano, qui veu açò, dix-li semblant reprenció.

CAPÍTOL CCCXXXVI

REPRENCIÓ DE AMOR QUE FA LO REY SCARIANO A TIRANT

–No sé la tua pròspera mà què disija fer, ne si has ja aconseguida la victòria que·t stà aparellada, la qual nostre Senyor, per la sua clemència, te atorgarà, com per anar a la batalla ab grandíssim desig te veig scalfar. ¿E no veus tu lo cel ple de tenebres qui contínuament nos menaça diversitat de temps, ço és, mortalitats a la terra, ab neus, aygües, trons e lamps spantables? ¿Qui és aquell qui a si mateix tan poch stime que ab tan gran fret e mal temps se pose en exercitar les armes? Donchs, fes-me gràcia que per tu ésser levat de malaltia e no star encara del tot guarit, que vulles sperar que passe la tempesta e, venint lo bon temps, ab menys perill poràs usar de les tues acostumades cavalleries. E si lo voler meu no volràs fer, fes tot lo que plasent te sia, car pregar-te és mon ofici e yo, ab los trists pensaments ja acostumats, ab paciència esperaré la tua gloriosa tornada, car Déu sab què poria yo fer sens tu. Ni si altra cosa era de tu, lo que Déu no vulla, més me valria la mort que la vida, la qual ab gran dolor hauria de sostenir.

No tardà Tirant en semblant stil fer resposta.

CAPÍTOL CCCXXXVII

RESPOSTA QUE FA TIRANT AL REY SCARIANO

–No vull fer longa gesta ne·m plau recitar los meus actes, car no pertany als cavallers savis ésser profanadors de lurs victòries; ni vull minvar lo premi de mos treballs, car la temor no la porte als peus. Déu en lo cel stà poch ansiós de nosaltres ni de nostres misèries, mas d’ell obtendrem gràcia que guanyarem premis ab mèrits de pròpia virtut.

E prestament se feu dar les armes e pujà a cavall ab una gran part de la gent, e ferí en la hun costat del camp. Los moros, tots arremorats, ixqueren a fer armes contra los crestians, e puch dir que Tirant aquell dia e molts d’altres aprés hagué lo pijor. Com Tirant veu aquell dia la sua gent fugir e no podia posar-los en orde, posà’s prop del riu e veu venir devers ell lo rey de Àfrica, qui portava sobre lo bacinet una corona d’or ab moltes pedres precioses —la cella era d’argent e los streps d’or, la aljuba era de carmesí tota brodada de perles molt grosses e orientals.

Com lo rey veu star en tal continent a Tirant, acostà’s a ell e dix-li:

–¿Est tu lo capità de la fe crestiana?

E Tirant no li respòs, mas mirava los seus com lo havien axí lexat e molts cossos morts que veÿa jaure, e los standarts e banderes per terra anar. E en aquell dia contra los moros poca defensió feren. E Tirant, ab veu alta, dix, que los moros e los nafrats ho podien bé entendre:

–¡O, trists de vosaltres! ¿Per què armes portau? ¡O, gent trista e vil, e bé sou vituperats en aquesta jornada, que moriu com a desaventurats e la vostra fama serà menyscabada e exalçada en dolor e desaventura!

Aprés dix, ab la cara girada devers orient, ab los ulls mirant devers lo cel e ab les mans juntes:

–¡O, eternal Déu, ple de misericòrdia! ¿Tan grans són los meus peccats que la vostra inmensa clemència me ha axí abandonat que, servint a vós per aumentar la sancta cathòlica fe, lo vostre auxili me sia fallit en tan gran necessitat? Car trob-me sol, desemparat de tots los meus e ab molta dolor mire la terra cuberta de cossos morts e totes les banderes rompudes per terra. ¿Què serà de mi, trist desaventurat? Car yo so stat causa de tot aquest mal, donchs, vinga la mort sobre mi, perquè les mies orelles no s’agreugen de hoyr tan gran infàmia, car altra sperança no puch tenir sinó de mort o de altra volta ésser catiu en poder de infels, puix so fora de la vostra gràcia.

Com lo rey d’Àfrica lo sentí axí lamentar, dix als seus:

–Yo passaré lo riu e apresonaré o mataré aquell perro de crestià. E si hauré mester ajuda, socorreu-me.

Lo rey fon passat e corrent anà devers Tirant. E ab la lança encontrà’l tan fort que al cavall feu ficar los genolls en terra, e passà-li lo guardabraç e les paletes e mes-li hun troç de ferre de la lansa per los pits. E tanta era la dolor que Tirant tenia de la gent morta —y stant en pensament de la princessa-que certament ell no sentí venir lo rey fins que l’hagué nafrat. E tirà lavors la spasa, car la lança en lo principi la havia rompuda. E aquí ells se combateren per bon spay. E lo rey ho feÿa valentment, però com hagué molt durat Tirant tirà hun gran colp al rey e no·l pogué aconseguir per ço com lo cavall se voltà prestament. Mas aconseguí’n lo cap del cavall e tot lo y tallà, que lo rey e lo cavall anaren per terra. La gent del rey lo socorregueren prestament, que, encara que Tirant no volgués, lo levaren de terra e pujaren-lo a cavall a malgrat seu.

Com Tirant veu que més no podia fer, abraçà’s ab hun moro e levà-li la lança que portava, e ferí lo primer, lo segon e lo terç, e mes-los per terra.

Aprés ferí lo quart, cinqué, sisé, e lansà’ls de la sella axí com aquell qui era mestre de guerra. E rompuda la lança, posà la mà a la petita acha e tan gran colp donà a hun moro en lo cap que fins als pits lo fené.

Com los moros veren a hun home sol fer tantes armes e fer morir tanta gent, staven admirats e deÿen:

–¡O, Mafomet! ¿E qui és aquest crestià qui tot lo nostre camp desbarata? ¡Bé és trist aquell qui lo seu colp spera!

Lo senyor d’Agramunt, qui en lo castell era, feu-se en una finestra e en la cota d’armes conegué a Tirant, qui tot sol combatia. Cridà a grans crits e dix:

–¡Senyors, ajudau prestament al nostre capità, qui stà en punt de perdre la vida!

Lavors lo rey ixqué ab aquella poca gent que tenia; emperò Tirant fon mal socorregut en aquell cars, que fon nafrat de tres nafres e lo cavall tenia prou lançades. E per causa de açò fon forçat a Tirant se retragué’s, mas no a sa voluntat, mas corrent tant com podia, que fins a les portes lo seguiren.

E en aquell cars staven en tan mala sort los crestians que, tantes batalles com donaven, totes les perdien, e los moros restaven victoriosos. E de ací staven molt agreujats los crestians, com los moros se alegraven en los lurs mals. E dix Tirant:

–Ells se poden molt bé gloriejar de nosaltres, que·ns han fet fugir e recullir dins los murs. E no és res qui tant me desplàcia com és com no so mort per braços de forts cavallers, car so restat trist e desconsolat e ple de molta misèria, car no és stat negú d’ells qui socórrer-me haja pogut. E per ço vull manifestar a tot lo món que no so en punt que yo dega viure longament vehent davant mi contínuament los meus enemichs.

Lo rey Scariano, vehent star a Tirant tan desconsolat, no tardà en fer principi a hun tal conort.

CAPÍTOL CCCXXXVIII

CONORT QUE FA LO REY SCARIANO A TIRANT

–Per fallença de seny entre los més sabents se declara afermar que les coses sdevenidores a degú sinó sols al divinal saber sien descubertes. E flaquea de ànimo s’estima que, ans que la causa de la dolor sia manifesta per dubte de més mals començar primer a dolre’s, car sabs millor de mi que en les guerres e en les batalles s’esdevé sovint ésser vençuts e perdre molta gent, que aprés tot se repara. E tu, com a cathòlich crestià, deuries tenir major confiança en Déu que negú dels altres, per les tan senyalades gràcies que t’a fetes en fer-te aumentador de la sua sancta ley crestiana. E comfia de la sua misericòrdia, que ell te restituyrà la perduda sanitat, car no defall jamés a tots los qui bé·l servexen. E la noblea tua e grandíssima virtut és coneguda per tots nosaltres, e encara per los enemichs, e no dubtam gens de la tua gloriosa victòria, car tu est mostrat entre los altres tan singular ab senyal de dignitat de posseyr sdevenidor imperi, e ja és stada celebrada en openió de tots nosaltres la honor e senyoria que tu est merexedor. Donchs, fes-me gràcia que mostres en aquest cars lo teu virtuós ànimo que tens d’esforçat cavaller, que ab virtut vulles sforçar los nostres ànimos, com tu sies lo sol luminós del qual tots nosaltres havem de pendre lum e, mijançant aquell, ab tu ensemps, speram haver gloriosa victòria dels nostres enemichs.

Molt se confortà Tirant del bon ànimo que veu al rey e no tardà en fer-li semblant resposta.

CAPÍTOL CCCXXXIX

LA RESPOSTA QUE FA TIRANT AL REY SCARIANO

–¡O, més virtuós que tots los mortals! No·s deu admirar la senyoria tua com me lamente de la mia gran desaventura, car no·t penses que·m faça dolre la temor dels enemichs, mas perquè stich tal adobat que no puch fer prestament la venja. E com a germà e senyor te reste tan obligat del gran ànimo que·t veig tenir en aconsolar-me ab pietat tan excelsa, volent-me restaurar la vida, de què tinch causa de més regraciar-te, perquè les coses que per la sola virtut se obren de major premi són dignes. E per ço ma vida, ma libertat e la mia persona, per bé que ja fos tua, ara molt més d’ací avant, car ja no la tinch per mia, puix havent-la perduda per tu la he cobrada. E, ara, la prench en comanda ensemps ab la glòria de la sdevenidora victòria, de la qual, no per mi, mas per tu, so alegre, perquè més honrada e major sia ta senyoria, com de cosa de més stima liberalment seràs senyor.

En l’espay que Tirant semblants paraules rahonava, arribaren los metges e feren-lo desarmar, e trobaren-li moltes nafres, en special III qui eren molt perilloses.

Com los moros veren los crestians qui se eren retrets dins la ciutat, strengueren lo siti e passaren dellà lo riu. E tants eren los bous e camells que portaven que no·s podia stimar. E donaven tan gran empediment en les batalles als crestians que no podien córrer ab los cavalls ni fer entrades ni exides, e la ciutat stava tan streta que negú no podia entrar ni exir.

Tirant tingué dubte que no minassen lo castell —e lo rey e los altres se tenien per perduts—, e ordenà que fos feta una contramina y en totes les cambres baxes fossen posats bacins de lautó, per ço que, com caven en la mina e són prop de haver-la cavada, si bacins hi à, com donen lo colp ab lo pich en aquella cambra hon lo bací és, tantost resona; en special, si n’i ha molts que stiguen los huns prop dels altres, fan gran remor. Aprés que açò fon fet e los bacins posats, feren la contramina.

Aprés pochs dies que Tirant era ja guarit e stava en disposició de portar armes, una fadrina que dins lo castell era, qui pastava farina, sentí menejar los bacins e fer remor, corregué prestament e dix a sa senyora:

–Yo no sé què s’és, mas avisada del qu·é hoÿt dir, com los bacins sonen, senyal de tempestat e de sanch.

E la senyora, qui era muller del capità del castell, prestament ho anà a dir a son marit, e aquell ho dix al rey e a Tirant.

Secretament, sens fer remor, anaren a la cambra e trobaren ab veritat lo que la fadrina havia dit. E prestament se armaren e posaren-se dins una cambra e no passà una hora complida que ells veren claredat dins en la cambra. E pensant que de negú del castell no eren stats sentits, feren lo forat molt major que no era e la gent començà de exir de la mina. E com foren ben sexanta en la cambra, los del castell entraren dins la cambra e tants com n’i trobaren foren morts e tallats a peces. E certament, los qui podien dins la mina entrar, no s’esperaven los huns als altres, mas Tirant feu tirar moltes bombardes dins la mina e, tants com se’n trobaren dins, ne moriren.

E vehent Tirant que la sua gent stava smayada, per ço com tenien molt poques vitualles, delliberà de dar-los la batalla e dix al rey:

–Senyor, aquesta gent que·ns és restada, yo·n pendré la mitat e vostra senyoria s’aturarà l’altra. E yo iré en aquell petit bosch e com vendrà la hora que lo sol exirà, exireu per la porta de Tremicén e vogireu tota la ciutat e ferreu enmig del camp, e yo ferré a l’altra part e pendrem-los enmig e veurem si·ls porem posar en desconfita. E si u fem, serem senyors del camp. Emperò no he de res tan gran dubte sinó dels bous, que haurem a passar per mig d’ells e cascuna vegada nos mataven molts rocins.

Respòs hun genovés, lo qual era stat galiot de la galera de Tirant com se perdé, qui havia nom Almedíxer, home molt discret e sabut en totes coses, e dix:

–Capità senyor, ¿voleu que yo us faça tots aquells bous fugir, que no n’i aturarà hu per senyal? E com fogiran, los moros iran detràs ells per recobrar-los e, en aquell punt, me par que serà hora de ferir en lo camp sobre ells.

–E si tu —dix Tirant— tal cosa sabs fer e·ls fas apartar, yo·t promet, per lo nom de Carmesina, de fer-te gran senyor e dar-te viles e castells e tal heretat que·n seràs més de content.

E lo rey dix a Tirant:

–Germà senyor, puix aquest fet voleu empendre^{185 bis} de fer, prech-vos que·m doneu la empresa de anar al bosch lo dia que u delliberareu e, com veuré la bandera en la més alta torre, de tot cert yo ferré enmig del camp.

Tirant respòs que era content e manà que totom ferràs sos cavalls de nou e les celles adobar.

Lo genovés pres moltes barbes de cabrons e sèu de moltó. E picà-u bé tot e posà-u dins caçoles planes, ben sexanta que·n feu. E com tot fon en orde, ans que lo rey partís, Tirant feu ajustar tota la gent en una gran plaça e, pujat alt, sobre hun cadafal ab lo rey feu-los una semblant oració.

CAPÍTOL CCCXL

LA ORACIÓ QUE TIRANT FEU A LA GENT D’ARMES ANS QUE IXQUESSEN PER DAR LA BATALLA

–¡O, nobles barons e cavallers! Demà serà lo dia que tots porem guanyar grandíssima honor e fama, per què suplich a vós, senyor, e a tots los altres prech e amoneste que ab amor e voluntat cascú faça son poder de fer virtuts e singulars cavalleries, axí com los hòmens de honor e d’estima deuen fer, car, si nostre senyor Déu nos fa tanta de gràcia que hun poch los pugam sobrar, nosaltres serem senyors del camp. ¡O, quina glòria iria per lo món de nosaltres, que ab tan poca gent hajam desconfits tants reys e vençuts tanta multitut del poble morisch! E de la gent de peu no us ne cal haver gran dubte, car yo pens que mal lur grat hi són venguts. E·n special nos devem confortar com nostre Senyor tostemps ajuda a tots aquells qui mantenen e defensen la santa ley crestiana, e majorment com per sa part tenen lo dret e la justícia. E per ço us prech que la cavalleria vostra sia axí honrada, en la hora que la batalla se darà, que no dexeu lo camp per temor de mort, car més val morir defenent vostra honor e fama com a cathòlichs crestians que viure catius e desonrats e farts de mal; e que foragiteu de vosaltres tota temor de morir e que penseu de bé a fer e virtuosament batallar, car si ab paciència preneu aquest martiri, mantenint la sancta fe, sereu per nostre Senyor coronats en la sua santa glòria de paradís en companyia dels sancts àngels.

Com los crestians hoÿren axí parlar a Tirant, lo rey e tots los altres lansaren dels ulls vives làgremes de inestimable alegria, e no tingueren alt sperança sinó de bé a fer e de morir com a bons e cathòlichs crestians.

E a la hora de la mijanit lo rey partí e posà’s dins lo bosch, que per negú dels moros no fon vist. E ans del dia, Almedíxer pres les caçoles del greix que fet havia e, en la hora de l’alba, ell ixqué del castell e posà les dites caçoles les unes prop de les altres, e mes-hi foch. E com foren enseses, cerquà que lo vent anàs devers los bous e, com la olor plegà a ells, fogiren ab molt gran fúria e passaren per mig del camp lansant tendes e nafrant hòmens e cavalls, que paria que quants diables havia en infern los encalçaven. E aparellaren-se tals, huns ab altres, que a maravella se trobara hun bou ni hun camell qui sa fos. E molta gent de peu e de cavall los seguia per fer-los tornar, e tots los moros staven admirats què podia ésser stada la causa de aquest moviment. E no penseu que Tirant ab los altres stigués menys de gran admiració, com semblant cars jamés haguessen vist ni hoÿt parlar. E al passar que feren per mig del camp, feren molt gran dan, e encara per la gran fretura que·ls farien per portar lo carruatge, car entre bous, brúfols e camells, eren passats CL mília per la gran provesió que havien feta per fornir la ost.

Com los bous foren passats, Tirant feu alsar la bandera, la qual era blanca e vert. Com lo rey veu la bandera, ixqué del bosch cridant grans crits:

–Viva lo poble crestià

Tirant axí mateix ferí, axí com era stat ordenat, en l’altra part. Lavors fon mesclada la batalla dolorosa e cruel. E qui u ves poguera ben dir tot lo fet com passava, car véreu pendre e donar de molts bells colps de lances e d’espases qui portaven de si molt gran pietat, car en poca hora véreu per terra morts de molts bons cavallers. E mesclaren-se totes les batalles, e feÿen tan gran remor que paria lo món se’n degués entrar. E véreu anar Tirant amunt e avall, derrocant bacinets del cap e scuts del coll, matant e nafrant, e fent les més admirables coses del món, durant la ira, que era fresca. E lo rey Scariano se mantenia molt bé, per ço com era molt bon cavaller, jove e animós. E de la part dels moros hi havia molts bons e valentíssims cavallers, e·n special lo rey d’Àfrica, per la mort de son germà, usava envers los crestians de molt gran crueldat; e lo rey de Bogia, molt animós cavaller. La batalla era dura e fort, no havent-se pietat los huns als altres, e tantes d’armes feÿa cascuna de les parts que era cosa admirable. Lo senyor d’Agramunt, que no fa oblidar, feÿa tan gran sforç de si que los enemichs se’n spantaven de les sues cavalleries.

Seguí’s que lo rey d’Àfriqua conech a Tirant en les armes e dreçà lo cavall devers ell, e encontraren-se pits per pits de cavall, en tal forma que·l rey e Tirant ne anaren per terra. Mas Tirant, per ço com dubtava la mort y era de major ànimo, se levà primer e veu que lo rey encara stava per terra. Acostà’s a ell per tallar-li les correges del bacinet, però no pogué, car la gent era tanta, com veren lo rey en terra, que fon gran admiració com no mataren a Tirant, car dos vegades lo levaren damunt lo rey e dos vegades lo tornaren a lansar per terra. E com lo senyor d’Agramunt veu a Tirant en tan gran perill, anà devers ell e veu que hun cavaller, qui era almirant del camp, que feÿa son poder en dar mort a Tirant. Aplegà ab ell e feren tantes d’armes ab tanta malícia que·s daven de mortals colps, la hu per defendre a Tirant e l’altre per voler-lo ofendre, e cascú estava mortalment nafrat e, stant Tirant e lo senyor d’Agramunt en tan gran perill de mort, aplegà Almedíxer, lo qual era molt malament nafrat e cridà a grans crits:

–¡E com! ¿Morrà huy aquell singular capità qui és la flor de la cavalleria del món?

E hu de aquells generosos qui batejats se eren —per les nafres que tenia ja no podia fer més armes— anà devers lo rey Scariano e dix-li:

–Ajudau, senyor, al capità e germà vostre d’armes, que per sa desaventura s’és mes tant dins entre·ls enemichs de la gent crestiana que serà gran admiració que la vida sua no perille. Veja la senyoria vostra si li porà ajudar, car gran perdició seria de tots nosaltres que ell se perda, car prestament serem perduts si la sua virtut nos defall.

Lo rey Scariano, com a cathòlich crestià, se posà en la major pressa de la gent e feu tan gran sforç d’armes ab los seus que li ajudaven, e veu lo rey de Bogia que sobre Tirant stava per tolre-li lo cap. E aquest rey era son germà, conexent-lo molt bé en les armes, e sobre lo bacinet que portava una gran bogia tota d’or ab moltes pedres precioses que tenia entorn. E vehent Tirant en tal punt star, ab la lança mantinent li donà en les spatles tan gran lançada que tot l’arnés li passà e no s’aturà fins a l’altra part, travessant-li lo cor, e caygué mort. Los moros feren tan gran sforç que se’n portaren lo cors mort de aquest rey de Bogia, e pujaren a cavall molts altres cavallers qui eren cayguts de una part e d’altra. E la batalla tornà més cruel que no era stada, e moriren en aquell dia molta gent de una part e d’altra.

La batalla durà tot lo dia e·s continuà molt cruel, sinó que·ls fon forçat per la nit que·ls empedí, perquè feÿa gran fosca, que s’agueren a departir. E los crestians se retragueren tots dins la ciutat aquella nit e stigueren ab grandíssima alegria per ço com del camp eren stats vencedors. E saberen certament com en aquella batalla eren stats morts tres reys, ço és, lo rey de Bogia, que morí per mans de son germà, lo segon fon lo rey Geber, e lo rey de Granada. Dels qui foren nafrats no se’n fa menció sinó del rey de Domàs e del rey de la Tana.

Aquella nit refrescà molt bé la gent e los cavalls, e ans del dia clar ja foren los crestians armats e a punt. E stigueren admirats los moros com veren que batalla los volien dar, com no haguessen pogut donar als cossos sepultura.

Tornaren a la batalla lo segon dia, e aquesta fon molt cruel e sangonosa, hon hi moriren infinits moros e no molts crestians, que a hun crestià que morís moriren cent moros. La causa de la mortaldat de tants moros fon perquè no eren tan ben armats com los crestians ni portaven los cavalls tan bons ni encubertats. Cinch dies contínuus durà lo combatre e, com los moros no u poguessen comportar per causa de la pudor dels cossos morts, trameteren misatgers als crestians que·ls donassen treves. E lo rey Scariano e Tirant foren contents e les atorgaren de bona voluntat.

E Tirant cascun dia feÿa dir missa e pregava al rey e als altres que la hoÿssen de bon cor. E aquell dia que les treves atorgades foren, Tirant se posà en oració e ab molt gran devoció suplicà a la divina clemència de nostre senyor Déu Jhesucrist e a la sacratíssima Mare sua, Senyora nostra que encara que ell fos hun gran pecador, que li volgués fer tanta de gràcia que pogués conéxer los crestians entre los moros, per ço que ab millor cor los pogués donar honrada sepultura, com tots los tingués per màrtirs sants, com fossen morts per aumentar la santa fe cathòlica. E hoynt nostre Senyor demanda de tan justa causa e ab tan recta e bona intenció, atorgada li fon la dita gràcia en aquesta forma: que tots los crestians se giraren mirant devers lo cel ab les mans juntes, no lansant de si neguna mala olor, e los moros staven mirant en terra e pudien com a cans. Com Tirant veu tan singular miracle, pregà al reverent frare que fes rebre informació en scrit de aquest tan gran miracle perquè en sdevenidor fos memòria que tots los qui moren per aumentar la santa fe cathòlica van dret en la glòria de paradís. E foren-los fetes honrades sepultures, e allà hon fon lo major conflicte de la batalla fon feta una solemne sglésia del benaventurat mossényer sent Johan.

Los moros prengueren tots los cossos dels seus e lansaren-los en lo riu, cascú ab son scrit per ço que dins terra los parents los poguessen soterrar. E tants foren los cossos morts que tot lo riu taparen, que per altre loch lo riu hagué a discórrer l’aygua. Aprés, los moros se’n pujaren en la muntanya e los crestians stigueren en la ciutat.

Durant aquestes treves arribà lo marqués de Lusana, lo qual era criat del rey de França. E sabent que Tirant era en la Barberia vench-se’n a Aygües-Mortes e aquí s’embarquà en una galiota, e anava com a mercader vestit. E arribà a la illa de Mallorqua, e de aquí ab una nau passà a la ciutat de Túniç. E aquí hagué nova de les grans victòries que Tirant havia hagudes e de la molta terra que havia conquistada e delliberà de anar a ell. E anant per son camí, sabé com les treves devien passar e aturà’s en una vila, e tramés a dir a Tirant com ell era en la vila de Çafra e pregava’l que li trametés gent per ço que ell passar pogués.

Sabuda la nova, Tirant li tramés mil hòmens d’armes e, per capità de tots ells, Almedíxer.

Los moros, sabent que gent era exida de la ciutat, secretament tramete<re>n¹⁸⁶ ben deu mília rocins aprés d’ells, ab ses spies que·ls trameteren detràs, perquè, a la tornada que farien, ab lo marqués <e>¹⁸⁷ Almedíxer, los poguessen haver. Lo rey d’Àfrica, qui era vengut capità dels moros, qui stava amagat dins hun bosch, com veren venir los crestians, ixqueren-los e feriren en ells, e mataren e apresonaren-ne molts, e alguns qui·n fugiren qui portaren la nova al rey e a Tirant. Com foren certificats de tan gran novitat, Tirant feu lo semblant vot.

CAPÍTOL CCCXXXXI

LO VOT QUE TIRANT FEU DE NO FER PAU NI TREVA

–No·m clam sinó de mi matex, que com a jove e de poch seny he volguda seguir ans la voluntat que la rahó, de consentir que treves fossen fetes ni atorgades ans que la fi de la guerra, que estava en nostra mà. E·m tinch per foll e decebut com so caygut en tan gran ignorància de creure a negú, com fos clara la speriència del que s’és seguit. E estich més de dolor cubert que de delit per causa del marqués, qui és catiu en poder de infels. E yo, per seguir lo vostre apetit desordenat, consentí en les amargues treves, no gens al plaer meu, car bé conexia que no se’n podia seguir sinó tot mal e dan per a nosaltres, car tots dies havem vist multitut de gents de peu e de cavall venir en socors de nostres capitals enemichs, e són ara, en nombre, tres tants més que no eren tenint nosaltres la victòria per nostra part. Ara poca admiració serà no tornem a les dolors primeres, car més és a nosaltres perdre hun home que ells mil ne perdessen; per què yo fas vot solemne que tant com yo aturaré en aquesta terra, de no donar treves ni pau a negú. E si contra ma voluntat se han de fer, que de continent me partiré sens fer més armes.

Lo rey Scariano fon molt adolorit de les paraules de Tirant e, tenint-se per culpable, ab gran humilitat feu principi a semblant rèplica.

CAPÍTOL CCCXXXXII

RÈPLICA QUE FA LO REY SCARIANO A TIRANT

–No·m dolria en cert tant la mort, a la qual negú fugir pot, com me dol lo gran defalt que per causa mia s’és seguit, e en strem me turmenta lo teu enuig qui per mi te ha convengut sostenir, qui·m manifesta lo teu adolorit pensament. Clam-te mercé que no hoja de la tua boca sinó de aquelles gracioses paraules que la tua molta afabilitat ha acostumades, car bé conech lo meu gran defalt. E prech-te, com a singular germà e senyor, que vulles perdonar a la mia gran ignorància, car verdaderament tinch coneguda la tua gran discreció, e jamés me vull partir del teu singular consell com tots quants som, sens la tua virtut no valem res ni podem fer alguna cosa qui de bé ni d’onor sia. Donchs, hages pietat de nosaltres, per la tua molta gentilea, que no·ns vulles desemparar.

Tirant, vehent lo rey ple de tanta humilitat, que tant benignament lo pregava, lo seu ànimo mogut de compassió excelsa, deliberà de aconsolar-lo e, ab paraules afables, li feu present de tal rèplica.

CAPÍTOL CCCXLIII

RÈPLICA QUE FA TIRANT AL REY SCARIANO

–No és de mon costum ésser cruel a mos amichs, com haja acostumat de perdonar a mos enemichs com me demanen mercé, per molt que m’hagen ofés. Quant més dech perdonar al qui ame e desige servir més que a tots los hòmens del món Per què, senyor germà, la senyoria vostra pot star en segur de mi que si la vida no·m lexa que tant com dure la conquesta de la Barberia, yo no us falliré. E si cent vides tenia, les posaré a perill de mort per traure-us ab honor de aquesta empresa. E no vull recitar més coses que sien de passió, sinó que vull tornar a mes acostumades victòries. E puix gran part de la nostra gent havem perduda e ells són X tants més que nosaltres, usaré de mos remeys, no difraudant gens la honor de cavalleria.

Lo rey Scariano fon molt content de les paraules gracioses de Tirant e feu-li infinides gràcies, e dix que era prest de fer tot lo que li manàs.

–Senyor —dix Tirant—, puix axí és, ordenem nostres fets en tal forma que la honor y sia salva. La senyoria vostra partirà de açí de nit, ab XIIII mília de cavall, per anar hon és la senyora reyna. En aquestes VI legües replegareu quantes adzembles, àsens e someres e jumentes trobareu, e tots quants hòmens e dones e infants haver poreu. E no dexeu en les viles e lochs sinó les portes tancades, ab aquells qui són inútils, axí com dones parides qui jahen en lo lit e hòmens molt vells e gent aleziada. Tots los altres feu-los venir, de VII anys ensús e de LXXXV en avall. E a cascú de aquests, axí hòmens com dones, feu-los repartir totes les cavalcadures, e cascú faça paraments de drap blanch. E si tantes cavalcadures haver no poreu com persones, resten los qui són més indisposts e, si no tenen tant drap blanch per a fer paraments, feu-los de lançols o de flaçades de quina color se vulla que sien. Aprés fareu vestir a tots les camises sobre les aljubes e fareu haver tantes carabaçes com poreu e, a cascuna dona o al petit infant —e si tantes se’n troben—, cascú·n porte, tan altes com les poran portar e cubertes de drap blanch.

E complit de dar l’orde, Tirant pregà al rey que y fes venir la reyna perquè les altres dones y venguessen de millor voluntat.

Lo rey se posà prestament en orde e partí tan secretament com pogué, que los moros no·n tingueren negun sentiment. Com lo rey fon partit, Tirant tramés hun embaxador al camp dels moros, dient-los com dins lo temps de les treves havien apresonat al marqués e a molts altres cavallers, que ell los requeria, sots la promesa fe de les treves, que ells los volguessen restituyr e soltar a tots los qui són stats presos, si no, que al dehén dia que s’aparellen a la batalla.

E Tirant feu fer hun gran fossat, lo qual era estret e fondo. E al dia assignat, lo rey Scariano vench axí com Tirant havia ordenat e hagué ajustats bé XL mília entre hòmens e dones, e tots cuberts de blanch. E entraren de dia. per ço que los moros los vessen e stigueren molt admirats com veren venir tanta gent.

E lo dia que les treves passaven, los moros, a la hora de la mijanit, vengueren a la ciutat e combateren-la. Tirant, com a home usat de guerra, stava tostemps armat, e posà CCCC hòmens en les torres e en la muralla per defensió de la ciutat. E lo rey y ell, ab tota l’altra gent, ixqueren per altre portal e vogiren entorn de la ciutat e feriren mortalment en les spatles dels moros. E tots portaven paraments blanchs. Les dones se posaren fora de la ciutat, lla hon era lo vall qui novament era stat fet, ab CC hòmens d’armes per guardar-les, e cascuna dona portava en la mà una canya grossa. E posaren-se tots en ala.

Aquesta batalla se mesclà, que fon crudelíssima e dura, que en poca hora fon mesa infinida gent per terra morts e nafrats. E Tirant portava una lança curta e grossa, tota ennirviada. Bé restava trist lo qui lo seu colp sperava, car en aquell dia los inferns omplí de les ànimes de aquells La batalla durà per bon spay e, ans que Tirant en la batalla entràs, dexà cinch-cents hòmens d’armes, que no volgué que ferissen, hi eren dels millors que en sa companyia fossen. Com en aquell cars infinides gents d’una part y d’altra fossen mortes e vehent que lo rey crestià ab gran ànimo combatia, e lo senyor d’Agramunt per lo semblant, Tirant ixqué de la batalla dexant los altres combatent e anà hon eren los cinch-cents hòmens d’armes que dexat havia e, ab ells ensemps, anà al camp dels moros. Com foren arribats a les tendes, cridaren a grans crits:

–¡O, marqués de Luçana! Si sou açí, parlau e cridau la bona sort qui us spera, car açí és Tirant lo Blanch, qui és vengut per liberar-vos.

Com Almedíxer sentí la veu dels crestians, paregué-li que fos veu qui del cel fos devallada e los dos, ab la dolor e la ira que tenien, sforçaren l’ànimo e prestament ixqueren de les tendes e anaren lla hon era Tirant. Com Tirant veu lo marqués de Luçana, prestament lo conegué. E feu descavalcar de hun bon cavall hun home seu e, ab los ferros, lo feu pujar a cavall, e Almedíxer feu pujar en les anques del seu cavall. E tragué’ls de tot lo camp e·ls feu desferrar e armar. E tornà Tirant al camp prestament e mes-hi foch, e manà a tots los qui eren ab ell que fessen axí com ell feÿa. E no tardà molt que tot lo camp fon ple de foch. Com Tirant veu axí gran foch, tornà a la batalla e socorregué al rey e al senyor de Agramunt molt valentment. E Tirant, ab virtut, dava tan mortals colps que no era qui·l gosàs sperar sperant premi de victòria. E los enemichs reforçaren tant com los fon possible per damnejar los crestians. E com més anava, més cruel e dura era la batalla, e tants eren los cossos morts que ab gran fatiga la gent combatre podien.

Com los reys e capitans moros veren venir a menys la lur gent e veren lo foch ençés en lo lur camp, e miraven les dones qui staven fermes, que no·s movien, car ab la torba del combatre no les havien vistes fins en aquella hora, dix lo rey de Túniç:

–Senyors, yo no puch creure ni pensar que aquests hòmens sien crestians, mas crech que sien diables batejats, o lo nostre Mafomet s’és tornat crestià. E ells combaten huy tot lo dia ab tan gran força e virtut, que cosa és de gran admiració, tan poca gent com són, de haver mantenguda tant la batalla, que nosaltres ab tanta multitut de cavallers no bastam a offendre’ls. E han-nos cremat tot lo nostre camp. E aquella gent que·ns stan mirant no han ferit encara, sinó que estan sperant que siam cansats e ferir-nos han a les spatles, e tots serem tallats a peçes. Per ço, a mi par nos deuríem retraure, no lla hon és lo nostre camp, mas apartem-nos al través, en aquell altre mont, car de tot cert yo tinch gran dubte, no de aquests que ací combaten, mas de aquella mala gent blanca. E mirau com són grans hòmens a cavall, que jamés los viu tals.

E açò causava les carabaces que les dones tenien al cap, que·ls paria que fossen molt alts de persona. No tardà lo rey d’Àfrica, ab sforçada veu, de semblants paraules fer principi.

CAPÍTOL CCCXXXXIIII

COM DECLARÀ LO REY D’ÀFRICA SA INTENCIÓ

–Si de fe mon dir no fretura, hauràs a creure, rey de Túniç, com cent passions de nova manera tenen la mia ànima e lo cors turmentat, e no ignore lo perill de la mort. Mas per lo teu clar entendre deman a tots mercé que les mies rahons sien acullides axí com a persona qui ha perdut son germà en batalla e desige infinidament venjança, confiant en les mies pròpies mans de atényer aquella glòria, que los meus ulls, havent vista de aquell famós capità, que matar-lo puga. La deliberació de tan penada vida és voler-me socórrer: no ab pas temerós ne tart y vullau atényer E deus dexar de tots dubtes qui en ofensa de tots aquests reys sia, car de aquell dia ençà que yo·l perdí, dolor inestimable ha compreses totes mes forçes, que·m fa seguir la sua ensenya del meu amat germà. E lo plaer meu és no remetre res a la benaventurança de aquest món, mas a la fortuna, enemiga de mos delits, crehent lo que yo dich és lo millor, car morint és reviure en gloriosa fama.

E no dix pus, sinó que ferí lo cavall dels sperons e posà’s en la pressa de la gent ab gran fúria. E fon sort que s’encontrà ab lo marqués de Luçana e tan bravament l’encontrà que a ell y al cavall mes per terra; e de continent lo hagueren mort, sinó per lo senyor d’Agramunt, que prestament lo socorregué ab los altres. E lo qui portava la bandera dels crestians entrà més avant, envers aquella part, e feriren en la major pressa dels enemichs. Lavors poguéreu ben veure los pus bells fets d’armes que en una gran part del món sien stats fets ne vists E certament ells se mostraren, los moros, en aquell cars, molt admirables cavallers, e cridaven tostemps lo nom de Mafomet. E·n aquell cars molts cavalls véreu anar per lo camp sens senyor, e molts cavallers per terra, morts e nafrats.

La batalla durà fins passat lo migdia e dos hores aprés, car no·s podia conéxer quals havien lo pijor o lo millor. E sostenint-se axí la batalla, lo rey de Túniç portava a Mafomet sobre lo bacinet, tot d’or, e conech a Tirant en la sobrevesta que portava, ab steles per devisa, e dix als altres reys:

–¿Voleu que siam del camp vencedors? Cuytem devers aquell qui tant de armes fa e donem-li mort, e seran tots aquests crestians nostres catius.

E de continent feren la via sua. Ab arnesos molt luents e richs guarniments, tots los reys justats vengueren sobre Tirant e, com ell los se veu prop, ferí com a leó enrabiat enmig de tots. E encara no havia rompuda la lança e encontrà lo rey de la Tana per mig dels pits, ab tal força que l’arnés no li valgué res e lançà’l mort per terra. Aprés encontrà al rey de Túniç e passà-li lo braç e derrocà’l del cavall, e com ell se veu en terra dix:

–¡O, rey d’Àfriqua! ¡Prou me costa la tua follia, car yo veig que huy serà lo dia que perdrem la batalla e la vida ensemps, e aquells qui stan segurs a tots nos daran la mort!

Allí atés lo rey Scariano ab lo marqués e Almedíxer, qui animosament se combatien. E tant feren per lur virtut que, per força, se’n portaren dins la ciutat al rey de Túniç axí nafrat com stava. E Tirant dexà la lança a malgrat seu, car los enemichs la y levaren, volgués o no. E lavors mes mans a la petita acha que·n l’arçó de la cela portava e donà a hun moro enmig del cap de tall, que fins als pits lo fené. No crech jamés pus bell colp haguessen fet los magnànims cavallers passats, ço és, Èrcules ni Anxiŀles, Tròyol, Èctor ni lo bon Paris, Samsó ni Judes Machabeu, Galvany, Lansolot ni Tristany, ni l’ardit Teseu.

Com los moros açò veren, tal colp donar, tots stigueren admirats e veren-se ab les lançes rompudes: tots se voltaren, e sonaren hun corn e tots los moros se dexaren de batallar. E retraent-se, pujaren-se’n en un mont. E los crestians los dexaren de bon grat anar, perquè tenien desig de repòs, però encara, ab tot lo cansament, los seguiren fins que foren pujats en lo mont. E açò feren per mostrar més clara la victòria. E certament Tirant, desijós de honor, lla hon veÿa lo major perill, allà·s metia, que no la lexava perdre.

Com los moros foren en lo mont, los crestians se’n tornaren dins la ciutat, e tot lo poble, axí hòmens com dones, deÿen a Tirant:

–Vixqua lo benaventurat cavaller Tirant E beneyt fon lo dia que ell naxqué e beneyta fon la hora que tu entrist en aquesta terra, e beneyt fon aquell dia que tu·ns donist lo sant babtisme E a Déu fos plasent que tu fosses senyor de tot lo poble morisch.

E ab grandíssima festa e alegria lo pujaren al castell. E trobà lo rey de Tuniç, que l’havien curat de les nafres que tenia, e veu entrar a la reyna e a totes les dones a cavall, ab les adzembles e jumentes, e ab les carabaces al cap e cubertes de lançols. Vench en punt lo rey de Túniç de voler-se desesperar, com sabé l’engan que Tirant fet los havia, e ab les mans se desfeu totes les benes de les nafres e jamés consentí lo tornassen a curar, ans axí se lexà morir. Mas ans que morís, feu principi a semblant lamentació.

CAPÍTOL CCCXLV

LAMENTACIÓ QUE FEU LO REY DE TÚNIÇ ANS QUE MORÍS

–La noblea e virtut és ja coneguda de aquell famós cavaller Tirant lo Blanch e, de aquesta hora avant, tots los reys e cavallers de la Barberia se deuen humiliar a ell, car yo·l veig en sobirana sperança de pujar en imperi sdevenidor, com a la sua gran indústria e alta cavalleria la fortuna li ve tan pròspera que no seria negú qui d’ell pogués traure lo cabal. Emperò, aquesta victòria que ara de nosaltres ha aconseguida no la deu atribuir a les lur forces, com en la batalla més poderosos érem nosaltres que no ells, ni jamés nos fórem dexats de combatre sinó per lo frau e decepció que·ns ha fet de les dones. Car en la primera batalla, encara que·ns fallís rey, no·ns fallí la virtut e fórem vencedors, mas en esta segona, perquè és stada molt dolorosa e per poch saber, nos som perduts. Per causa de açò me vull dexar de viure e offerir lo meu cors a desonrada sepultura, puix tan poch he sabut de la guerra, car veig que per pietat no són stats dexats los fills a les mares ne los marits a les mullers.

»E per no veure tanta crueldat, ab bones obres vull acabar la glòria de la mia vida, ans que venir en més strema desaventura. E per speriència veig que los nostres fets no poden haver longa durada, per ço com la gent de Tirant és molt ben ordenada e, com entren en batalla se pot ben dir que són mestres de cavalleria. E Tirant no dona càrrech a negú que sia capità en la batalla sinó a hòmens qui passen L o LX anys. E no és negú de tota la sua gent que sol li passàs per l’enteniment de fugir, ans tots tenen per certa la victòria, puix tenen a Tirant per capità. E no és negú qui pose la sperança en los peus, sinó en los braços y en les mans. E tot lo contrari de açò fa la nostra gent e, per causa de açò, som tots vençuts e vituperats, car aquest sab vençre les forts batalles, dures e aspres, ab abtea e indústria. E sab consellar a si mateix e instruir als altres; e ha sabut cremar lo nostre camp e, ab dones, ha vençuda tan gran multitut e morisma e portats a total destrucció, car la vista d’elles feu perdre tot lo nostre sforç, que no gosàrem tornar en lo nostre camp, hon les tendes eren cremades, ans ab gran dejecció nostra se mudaren en altre loch. E dich-te, capità gloriós, que jamés fuy vençut en batalla ne corromput per avarícia.»

Tirant hagué compassió del rey com lo veu star desesperat e pregà’l que·s dexàs curar, car les nafres no eren perilloses. Dix lo rey:

–Lexau-me star axí sta nit e, si puch vençre la ira, la fortuna me retrà vencedor o vençut. E si yo la venç, yo·m dexaré curar. E si so vençut, devallaré als inferns hon crech que és lo nostre Mafomet, qui no·ns ha pogut ajudar contra los crestians.

Lo rey feÿa replegar tota la sanch que de les nafres li exia e, com fon mijanit, begué’s tota aquella sanch e aprés dix:

–Lo meu cors no mereix altra sepultura sinó d’or o de sanch. E ab aquesta sanch finiré los meus trists e amarchs dies.

E posà la boca en terra e axí reté l’esperit. E la sua ànima se’n portà aquell a qui pertanyia.

De continent que lo rey de Túniç fon mort, Almedíxer suplicà a Tirant que li fes gràcia del cors del rey, e ell lo y atorgà. E Almedíxer tramés a dir al camp dels moros com lo rey de Túniç era mort, que vinguessen per haver-lo. Com los moros saberen tal nova, feren lo més adolorit dol que jamés fos fet per negun príncep del món. E ordenaren cinquanta cavallers dels millors de tot lo camp e trameteren-los a la vila per cobrar lo cors del rey. E com foren davant lo capità, suplicaren-lo benignament los fes gràcia de fer mostrar lo cors del rey. E Tirant manà a Almedíxer que fes pendre lo cors e que·l fes posar en una sala sobre hun lit en terra ab molts matalafs e que fos cubert de hun bell drap d’or e cent cavallers stiguessen prop d’ell ab spases nues en les mans. Com tot fon fet, Tirant feu entrar los moros dins la sala. Com foren prop del cors, descobriren-lo. E los moros, havent natural conexença de lur rey e senyor, lo major de tots ells, ab sforçada veu, feu principi a semblants paraules.

CAPÍTOL CCCXLVI

RAHONAMENT QUE FA LO CAVALLER MORO AL CAPITÀ TIRANT

–Ab poch treball se conserva la gran fama, puix és adquerida. Però aquella fama és millor qui·s diu per boca de persones bones e tengudes en compte de verdaderes, car aquella és neta de tot crim qui és publicada per tot lo món, com té lo fonament de virtuts, e aquell és merexedor de premi en lo cel e en la terra. ¡O, tu, capità senyor e millor de tots los bons, scolta’m lo que·t diré! Tu est claredat e lum verdadera, qui has vixcut en lo món ab virtut sobirana, car per tu són stats iŀluminats e animats los crestians qui per tu novament són stats fets en la Barberia, car la tua noblesa és coneguda e és en tan alta dignitat posada que est merexedor de molta glòria; e si lo que has començat perseveres, no·t fallirà. E més se manifesten les tues bondats e virtuts tant com més honres aquest magnànim senyor, car de la honor que li fas ell és molt bé merexedor. E fas més: que, honrant a ell, honres a tu mateix, com la honor és de tal condició que resta tostemps ab lo qui la fa. I aquest magnànim e valerós rey ab ses bones costumes ha manifestat en les sues naturals obres quant era lo seu ànimo e la molta valor sua. E tu, ab virtuts pots dir que has ennoblit lo teu noble linatge, com res en aquest món no·s pot dir que sia bo sinó virtut, ne mal sinó vici.

»Aquest singular rey la fortuna adversa lo ha conduït de ésser stat pres; e tant era lo seu gran ànimo que no ha pogut comportar que negú se pogués gloriejar que·l tingués pres. E per ço s’és dexat de viure: per no veure tanta confusió; car la magestat sua e les sues grandíssimes virtuts e costumes eren tals que era digne de conquistar tot lo món e vençre les aspres e cruels batalles, e senyorejar tota la crestiandat, e posar papa en Roma e soldà en Babilònia, e subjugar sots lo seu peu Àsia, Àfrica e Europa. E si no fos stada tan breu la sua vida, fora stat posat en grandíssima dignitat. ¡O, tu, mort trista, cruel e desconexent! Ab quanta malícia has volgut aterrar les forces de aquest valerós rey E per la mort de aquest, serà destroÿt tot lo poble morisch. Per què us prech, los meus companyons e germans, que plorem e lamentem la mort del nostre senyor natural e, aprés, les nostres misèries, qui prestament nos aconseguiran…»

E lançant-se de genolls en la dura terra, besaren los peus al rey e començaren a lançar vives làgremes dels ulls, plorant e lamentant la lur gran desaventura. Com hagueren per bon spay plorat, lo cavaller ansià moro se fon levat e començà de fer principi a semblant lamentació.

CAPÍTOL CCCXLVII

LAMENTACIÓ QUE FEU LO CAVALLER MORO EN PRESÈNCIA DEL CAPITÀ TIRANT

–¡O, Déu gran, alt e poderós senyor, creador del cel e de la terra! ¿Com has pogut permetre que hun tan singular rey e tan virtuós cavaller com aquest, jove dispost per a conquistar tot lo món, sia mort, qui era defenedor de aquella sancta secta, per lo nostre sanct profeta Mafomet ordenada, e ben servada per totes les més nacions del món, e que ara per hun sol home, ab falses indústries e saber diabòlich, haja pervertits tants pobles a la ley crestiana e morts tants reys e tants miŀlenars de hòmens del poble morisch? ¡Ajudau-me, cavallers e companyons meus, a lamentar, e prestau-me doloroses paraules, donau-me tristes sclamacions, feu acorts ab squinçada veu a l’aspredat de tan dolorosa mort de aquest senyor qui era sustentació nostra e de tota morisca cavalleria! ¡O, sant profeta Mafomet, defenedor de nostra libertat, hajes pietat e misericòrdia de nosaltres perquè no siam axí maltractats per los crestians! ¿No ha bastat a fortuna fer-nos perdre tanta de la gent nostra en la cruel batalla, que encara nos ha volgut tolre lo pilar qui sostenia tota la Barberia? Rey de Túniç, Déus te perdone e·t faça tenir lo camí de veritat e que sies lo major de tots lla hon la tua ànima irà ab tots los teus aderents.

Aprés se girà devers Tirant e dix-li les següents paraules:

–Capità senyor, los nostres àbits són de dolor qui acompanyen les nostres infinides misèries, qui som turmentats per la gran pudor dels cossos morts qui no se són poguts soterrar e van per lo camp arredolant fins a les portes de les nostres tendes. La nostra sanch scampada crida aquest bon rey de Túniç. No hoÿm sinó: Tal és mort, Lo rey Tal ha finit sos dies, L’altre és afollat de sos membres. A la fi, no·ns podem girar en neguna part que no hojam plant e dolor. En la planeta de Saturnus, tu, Tirant, fuyst nat, malvat crestià, ab poca temor de Déu ni del món, que has voluntàriament scampada la sanch real de tants reys qui en aquesta terra per tu o per causa tua són stats morts. ¡Maleyt fon lo dia que tu en aquesta terra arribist e maleyta fon la galera que ací·t portà com enmig del golf de Satalies no·t negà a tu e a tots los teus!

Com Tirant hohí dir tan folles paraules al moro, pres-se a riure e dix:

–Cavaller, gràcies te fas del teu malparlar. E no vull satisfer a les tues folles paraules que en presència mia has dites e dins lo meu castell, car merexedor eres ab tos companyons que us hagués fets saltar de la muralla del castell avall. E si no perquè veig que la ira t’a levat lo seny e la rahó, guardaré la mia honor e fama, puix vos he assegurats, mas, per conservació de ta vida, no volria que negú dels meus te fes mal ne dan. E buyda lo castell prestament ab tots tos companyons ans que altre mal no·t vinga.

Partí’s Tirant de la sala e entrà-se’n en una cambra sens dir-los més. Lavors, los moros demanaren lo cors del rey, que·l se’n volien portar. Almedíxer los respòs que, per lo seu malparlar, no l’haurien, ans lo darien a menjar a bèsties feres si ja no li daven vint mília dobles. E los moros, per recobrar lo rey, foren contents perquè al cors poguessen dar sepultura. E com lo cors fon dins lo camp e tots los moros lo hagueren vist, de gran dolor que tenien de la sua mort, inflamaren-se tots en tan gran ira que prengueren les armes e pujaren a cavall, anant ab gran fúria devers la ciutat ab grans crits e remor, dient tots a una veu:

–¡Muyra aquell fals e traÿdor celerat capità dels mals crestians qui, triümphant e ab fama gloriosa, mostra voler conquistar tota la monarchia!

Car ab concòrdia totes les coses aumenten e ab discòrdia les grans desmenuexen. E per concòrdia la comunitat en si mateixa és fort e als enemichs terrible.

No tardà lo rey de Domàs a fer principi a hun tal parlar.

CAPÍTOL CCCXLVIII

RAHONA LO REY DE DOMÀS LA SUA INTENCIÓ

–Senyors, tostemps he hoÿt dir que lo apetit natural és més inclinat a mal hobrar que lo seny, e lo seny trau al savi de grans perills e·l posa en segur repòs. ¿E no saben les senyories de vosaltres com la follia trau moltes voltes als grans prínceps de lur stat e·ls posa en gran misèria? Aquest capità, cobdiciós de la nostra sanch morisca, ab la sua cruel mà ha morts de la gent nostra passats huytanta mília moros, ajudant-li los renegats de la nostra generació, e fa tots dies batalles molt sangonoses. Per ço tendria per bo haguéssem madur consell entre nosaltres e no anàssem axí cuytats a la batalla, car, ara que la ira és fresca, tots desijam batalla e anam cuytats e ab desorde, e no devem ésser loats de semblant victòria, posat cars que·l nostre Déu li plagués ésser favorable a la nostra part. E certa cosa és que, qui en batalla entra ab desorde, fogint se n’ix. E si nostre fet ab orde se pot defensar e adquerir <e>¹⁸⁸ ab resplandor de exceŀlent generositat e noblea de ànimo los podem subjugar e posar per terra, serem loats. E del contrari serem vituperats.

No fon accepte a negú la rahó del rey de Domàs ni los de més scoltar no·l volgueren. Mas pres-se a parlar lo rey de Tremicén e dix en la següent forma.

CAPÍTOL CCCXLIX

PARLA LO REY DE TREMICÉN

–La cosa que a nosaltres dona de parer que ab gran dificultat se puga atényer, és molt fàcil e laugera, e lo que a nosaltres se demostra quasi imposible de saber és clar e manifest, car donant la batalla subjugarem la ciutat hon hi stan los nostres cruels enemichs e, ab les nostres sangonoses, forts e cruels mans, darem primerament mort a aquell malvat rey e gran rebetle a Mafomet, lo rey Scariano, lo qual, oblidant-se la nostra secta bona, sancta e justa, ha presa la reprovada ley crestiana. E al seu gran capità, qui d’armes tant sab, sia dada sentència, la qual a tots vos plàcia loar-la com sia molt justa segons lo seu meréixer, ço és, que ab vergues de ferre sia tant e tan longament batut fins que ab la boqua bese la terra generosa de la nostra província.

Aprés se girà devers la ciutat e dix semblants paraules:

–¡O, ciutat tirantina, del teu bé restaràs deserta, car ara hauran fi tots los teus plaers! ¡E tu stàs inflada per supèrbia! ¡Considera bé los teus greus dans que en aquesta jornada aparellats t’estan!

Lavors tots, ab sforçat ànimo de cavalleria, anaren devers la ciutat e, ab gran força e ardiment, donaren la batalla fort cruel e aspra, e tan vigorosa que paria que ixquessen dels inferns. E Tirant, dubtant lo que seguir-se’n poguera, stava tostemps molt en punt e, vehent venir la gran morisma, ordenà ses batalles, e la ciutat que restàs ben fornida.

La reyna ab totes les altres dones pujaren a cavall e posaren-se en orde, axí com acostumat havien. La batalla començà, prenent lo rey Scariano la davantguarda. E ferí com a virtuós cavaller, no havent pietat de negú qui davant li vingués e, tantes armes feu, dexant tots los seus atràs e posant-se en la major pressa dels enemichs, en tant que ell se trobà a soles, e mataren-li lo cavall e caygué en terra, e pres-se a dir esta devota oració:

–¡O, humil verge, mare de Déu Jesús, lo qual portist en lo tabernacle de castedat! ¡Sens dolor ne màcula lo parís! A tu me recoman, qui est advocada dels peccadors, que vulles pregar lo teu gloriós Fill que·m tinga en la sua guarda e protecció, car yo l’ame e desige servir com a cathòlich crestià. ¡O, Déu clement e piadós, hages mercé de nosaltres, qui ab voluntat pura havem rebut lo sant babtisme, perquè·t pugam servir en aumentar la sancta fe cathòlica, car tu, senyor misericordiós, veus bé en quin perill stà aquesta pobra de crestiandat!

En açò, lo senyor d’Agramunt e Almedíxer, ab molts altres, combatien prop de allí hon lo rey era e veren acostar una squadra de gent ab una bandera blava hon hi havia pintat hun exam de abelles totes d’or, e tots feÿen gran sforç de matar lo rey Scariano. Com aquells veren tanta gent d’armes acostar hagueren dubte no fos lo capità. Senyalaren en aquella part e socorregueren-lo molt maravellosament. E si per ells no fos stat socorregut, mort era lo rey. E lo cavaller Almedíxer feu actes singulars aquell dia, que ab la lança a hun moro passà la cuyraça e mort lo mes per terra. E aprés ferí lo segon, lo terç, lo quart, lo cinqué, e feu d’ells lo que havia fet del primer.

E Tirant, qui combatia a l’altra part del camp, vench-li hun servidor del rey e, ab grans crits, li dix:

–¡O, capità senyor! ¿Per què no vas ajudar al teu singular amich, al rey Scariano, que de tot en tot los moros li volen tolre la vida?

E Tirant, sens pus hoyr, pres de la sua gent e tirà envers aquella part e trobà lo rey a peu, que no·l lexaven pujar a cavall. E Tirant ab los seus ferí en la major pressa de la gent e feren caure molta gent per terra, e trista era la mare qui son fill allí tenia.

Aplegà altra bandera vermella —d’àguiles era pintada—, ab sexanta mília hòmens d’armes. Lavors, lo capità feu exir tota la gent d’armes que ell havia ordenat, qui staven al portal de la ciutat ab manament que no ixquessen fins a tant que ell ho manàs. Admirable batalla fon aquesta e molt dolorosa. Lo rey de Tremicén vench a l’encontre de hun cavaller molt valentíssim e virtuós en tots sos fets e combaté’s ab aquest per bon spay. E lo rey de Pèrcia, qui·ls veu axí valentment combatre, cuytà per ajudar al rey de Tremicén. Lo combat fon tan infortunat que lo cavaller li mes la punta de la spasa per l’ull squerre. Aquest cavaller qui feu aquest colp se nomenava Melchisedech. E ab la gran dolor que lo rey tenia e turbació, caygué en terra.

Pres-se a dir:

–¡O, rey de Tremicén, tu qui pensaves senyorejar per supèrbia tot lo món! ¡No s’és seguit segons la tua voluntat, mas segons la voluntat de Déu! ¡E bé m’a costat la mia ignocència, o trist de mi! ¿E fon jamés príncep tan desaventurat com yo, qui·s ves tantes dolors venir ensemps, que he vist perdre pare e fill e germà, e dels meus cavallers una gran quantitat qui no és de nomenar? E so vengut en tan gran abatiment que so fora de tota sperança, que no trobe negú qui ajudar-me vulla.

Aquesta batalla fon tan cruel e sangonosa que durà del matí fins a la nit scura, e la fosca los feu departir. L’endemà per lo matí regonegueren lo camp e trobaren trenta-cinch mília e setanta-dos hòmens jaure en lo camp, los demés morts, per ço com hi hagué molts crestians qui no pogueren morir fins que foren confessats e·s recomanaren a nostre senyor Jesucrist, e los moros se recomanaren a Mafomet.

Admirable fon aquell dia la paciència de Tirant, que, en la major fuyta que los moros feÿen, manà als seus de pietat que no·ls seguissen, sinó que·ls lexassen tornar a les lurs desijades tendes.

Vehent los moros que cascun dia los lurs mals aumentaven e perdien molta gent, los reys tingueren consell e delliberaren que demanassen treves de trenta dies. E tramesa lur embaxada, a Tirant no li paregué que u deguessen atorgar, emperò lo rey Scariano ab lo senyor d’Agramunt, Almedíxer e Melchisedech, tots quatre fermaren les treves per ço com hi havia molta gent nafrada. Fermades les treves, anaven les dones per lo camp replegant los cossos morts dels crestians perquè·ls poguessen soterrar en magnífiques sepultures. Lo rey de Tremicén, qui açò veu de les tendes hon stava, dix:

–¿E què fan allí aquelles fembres entre la gran multitut dels hòmens? Car no deu ésser observada la costuma antiga, sinó que ab violència deuen ésser tractades sens pietat.

Delliberaren los moros una nit de partir ans de les treves e passaren envers les grans muntanyes de Feç per tal que allí·s poguessen mantenir contra los crestians. E replegaren tot lo lur camp e, a hora incogitada, quasi a la mija nit, ells tiraren son camí.

Lo dia següent bon matí, les guardes cuytadament vengueren a tocar a les portes de la ciutat, notificant al capità com los moros ab gran cuyta partien. Com Tirant ho sabé, feu prestament tota la gent armar. Com lo dia fon clar e les tenebres de la nit foren passades, los crestians cavalcaren e seguiren los moros. Los corredors qui primer anaven atengueren gran part del carruatge, hon foren morts alguns moros. Los fugitius reys trameteren missatgers al capità volgués fer smena dels moros que havien morts e de la roba que se n’havien portada, com ells tinguessen bona pau e treva fins terme de trenta dies. E si fer no u volien, reclamarien a Mafomet, aprés trametrien per totes les corts dels grans senyors, hon eren emperadors, reys, comtes e marquesos, e aquí publicarien la gran maldat e fe rompuda del rey Scariano e de Tirant lo Blanch, capità major dels crestians.

Com Tirant hagué hoÿda l’ambaxada, pensà en la promesa fe que fet havien. Per no posar la honor sua en disputa, era molt content de servar les dites treves, per bé que s’i poguessen fer rahons de una part e d’altra, per ço com ells, cautelosament e hora incogitada se eren partits del camp, les treves no devien haver loch. Tirant volgué fer smena de tot lo qui·ls era stat levat, e més, feu smena dels hòmens morts, car, de cascun de quants aquella jornada morts havien, fossen posats en libertat deu moros catius. Lavors los moros foren molt contents de Tirant, dient que era lo millor crestià e més justificat e verdader que en tot lo món se trobàs, com ell fes obres de pietat, car les coses de mal principi tart o nunca poden finir bé.

De continent los moros se partiren e travessaren totes les aspres muntanyes. Com Tirant veu que havien passats los ports, ell se mes a conquistar tots aquells regnes e terres qui deçà los ports eren. Aprés, passats grans dies, parlà lo senyor d’Agramunt al capità e dix-li:

–Senyor, a mi par que seria expedient, per donar fi prestament en aquesta conquesta, que yo passàs dellà los ports per conquistar moltes viles, castells e ciutats que y ha. Aprés que la senyoria vostra haja subjugats aquests regnes, passaríeu en aquella terra, e ab poch treball poríeu senyorejar tota la Barberia.

A Tirant li fon plasent lo que·l senyor d’Agramunt li havia dit e comunicà-u ab lo rey Scariano, e foren d’acort que prestament partir degués. E partí ab X mília cavalls molt bé en orde, e XVIII mília hòmens a peu. E com hagué passats los ports sabé com los reys se eren departits e cascú se n’era tornat en sa terra. Lo senyor d’Agramunt, com veu que tan poca gent d’armes havia en aquella terra, mes-se a conquistar aquella e subjugà moltes ciutats, viles e castells, los huns per força, los altres per grat. Poderós e de gran ànimo era aquest cavaller, e los crestians qui ab ell eren havien pres molt gran ànimo e ferocitat per ço que fos més gloriosa la fama d’ells quant vendria a notícia de Tirant e en aument de glòria de lur fidelíssim capità.

E anant axí conquistant, pervengueren prop de una ciutat qui·s nomenava Montàgata, la qual era de la filla del rey de Belamerín —e aquest rey era mort en lo principi de la guerra, e l’esposat d’ella. E com los de la ciutat saberen tenir los crestians tan prop, tingueren lur consell. E lo que delliberaren fon que trameteren les claus al senyor d’Agramunt, de la ciutat. E aquell ab molt gran benignitat les pres e atorgà’ls tot quant saberen demanar. E com foren prop de la ciutat, los qui la regien penediren-se e delliberaren ans morir que donar-se.

Vehent-se axí burlat lo senyor d’Agramunt, posà lo siti a cascuna part de la ciutat. Hun dia delliberà de donar lo combat. E fon tan brau e tan aspre que més no poguera ésser. E acostant-se lo senyor d’Agramunt envers la muralla, tiraren-li ab una ballesta de passa e feriren-lo en la boqua, que li ixqué lo passador a l’altra part. Com la gent sua lo veren tan lejament nafrat e jaure en terra, tots se pensaren que mort lo haguessen. Posaren-lo en hun pavés e portaren-lo a la sua tenda, e per aquell dia lexaren-se de combatre. Lavors, los senyor d’Agramunt votà a Déu e als sancts apòstols que, per l’engan que fet li havien e per la molta dolor que sentia de la nafra, de no partir-se jamés de allí fins a tant la ciutat fos presa e tots passassen, hòmens com dones, grans e pochs, vells e jóvens, per la sua spasa. E prestament tramés a Tirant a suplicar que de continent li trametés la sua artelleria major.

E Tirant, sabuda tal nova, que son cosín germà era tan malament nafrat, feu partir tota la artelleria. Y ell ab tota la gent, per ses jornades, arribà en aquella ciutat. E ans que descavalcàs, manà que donassen lo combat a la ciutat. E fon tan fort e tan aspre que prengueren una gran torre, qui era mesquita, la qual stava molt pegada ab la muralla de la ciutat.

La nit sobrevench e Tirant manà tota la gent cessàs per aquella nit. E per lo matí los moros ordenaren que fos tramés a dir al capità, de part de la senyora e de tot lo poble, per los més honrats hòmens de la ciutat, com ells se darien ab condició los lexassen viure en sa ley, e li darien tots anys trenta mília corones d’or e tots los presoners que ells tenien. E Tirant respòs que per lo defalt que ells havien fet a son cosín germà, anassen a ell, e lo que ell faria hauria per fet.

Com los moros foren davant lo senyor d’Agramunt, per moltes suplicacions que li fessen, jamés consentir volgué en res. Lavors lo poble delliberà de trametre-y la senyora ab moltes donzelles per veure si porien res acabar ab ell, car prechs de donzelles moltes vegades han loch.

Ací fa lo libre hun incident per narrar los fets de Plaerdemavida.

CAPÍTOL CCCL

COM PLAERDEMAVIDA FON INFORMADA DE LA PROSPERITAT DE TIRANT

Com per la inmensa pietat de nostre senyor Déu Plaerdemavida fos liberada del naufraig e fos portada en la ciutat de Túniç, en la casa de la filla del pexcador, segons desús és ja mencionat. Aprés dos anys passats, la filla del pexcador pres marit prop la ciutat aquella, estant allí per molts dies, tenint-la com a cativa. E ella, tostemps vivint ab molta honestat, obrava d’or e de seda axí com les donzelles de Grècia eren acostumades fer.

Seguí’s hun dia sa senyora, anant a la ciutat de Montàgata, dexà a Plaerdemavida per casa a guardar. Com fon en la ciutat, mostrà era venguda per algunes coses a comprar e anà a parlar ab la filla del rey e dix-li:

–Senyora, yo vinch ací per significar-te, com me hagen dit que ta senyoria té en prepòsit de pendre marit e treballes, axí com és acostumat, de fornir-te de camises brodades d’or e de seda e altres coses pertanyents a donzelles. Yo tinch una sclava jove e disposta, a la qual yo he mostrat, en lo temps de la sua puerícia, de brodar molt singularment de totes coses, lo que a dones jóvens se mereix. E vet ací mostra del que sab fer. E si per preu de C dobles tu la volràs, yo seré contenta de perdre lo criament que fet li he e lo que li he mostrat ab tant treball.

La reyna, molt desijosa de tal present, dix que era molt contenta de dar-li les cent dobles, puix havia vista mostra de les coses que obrar sabia. Dix la mora:

–Yo seré contenta per aquest preu liurar-la en ton poder ab tal condició: que per la molta amor que ella ha mesa en mi, que la senyoria tua diga que yo la t’é prestada per a dos mesos, car, si ella sentia yo la hagués venuda, de enuig e tristor se desesperaria.

Plaerdemavida fon mesa en son poder e posà molt gran amor en la reyna. Seguí’s que, poch temps aprés que la ciutat fon asetjada, los moros prengueren molts presoners crestians. E entre los altres prengueren hun home d’armes lo qual vogava en la galera de Tirant com se perdé. E Plaerdemavida conexia’l molt bé e dix-li:

–¿Est tu de aquells crestians qui eren en la galera qui donà a través en les mars de Túniç?

–Senyora —dix l’ome—, veritat és que yo m’i trobí. E la mia persona en aquell cars passà molta dolor e congoxa, que vinguí quasi mort a terra. Aprés fuy servit de molta bella bastonada e fuy comprat e venut, ab molta passió que en aquell temps passí.

–¿Què·m diràs —dix Plaerdemavida— de Tirant? ¿Hon morí?

–¡Santa Maria val! —dix lo presoner—. Ans és ben viu e trobar l’eu capità major. E fa tot son poder de conquistar aquesta terra.

E més, li dix del senyor d’Agramunt com era nafrat. Aprés ella li demanà:

–¿Què és de Plaerdemavida?

–Aquexa donzella —dix lo presoner— que vós demanau se creu que morí en la mar. E lo nostre capità ne ha fet molt estrem dol per ella.

Plaerdemavida, per les noves que li foren recitades, donà orde que tots los presoners fugiren. Com ella sabé que Tirant era viu y era tan prop, molts pensaments tingué de fugir; emperò pensà com Tirant, ab la sua singular cavalleria, havia tant conquistat de la Barberia, e les insignes e famoses victòries que sovint recitaven del capità dels crestians. Alegrà-se’n molt: lo que de primer ignorava, ans son pensament era que en la mar fos negat. E agenollà’s en terra, e les mans juntes alçà devers lo cel e feu laors e gràcies a nostre senyor Déu de la gran prosperitat que dada havia a Tirant e a la novella crestiandat, que ab tan gran ànimo feÿen la guerra contra los enemichs de Jhesucrist. E tingué ferma sperança que prestament seria fora de captivitat, car totes les dolors que sostengudes havia fins en aquella jornada no stimava res, tanta era la consolació que tenia com veuria a Tirant.

E vengut lo dia que sa senyora anar devia a parlar ab los capitans, desfreçà’s molt bé en manera que negú no la poguera conéxer. Com la senyora fon davant lo capità, qui venia acompanyada de L donzelles, Tirant no la volgué scoltar, sinó que la remés a son cosín germà lo senyor d’Agramunt. E si mala resposta havia donada als embaxadors, pijor la donà a la senyora. E elles, ab la sperança perduda, se’n tornaren plorant e fent molt grans lamentacions. E tota aquella nit, axí hòmens com dones, jamés cessaren de plànyer e sospirar.

Per lo matí Plaerdemavida dix a la senyora e als honrats hòmens de la ciutat que, si li volien dar licència de exir defora, que ella parlaria ab lo capità e li diria tals coses que ell faria tot lo que ella volria. E tantes bones rahons los dix que ells foren contents que anàs, com tinguessen tota la sperança perduda, que no tenien d’espay sinó sol aquell dia. Plaerdemavida se abillà aquell dia com a mora molt honradament e alcofollà’s molt bé los ulls perquè no fos coneguda, e pres XXX donzelles molt ben abillades que la acompanyassen. E a hora de migdia ixqueren de la ciutat e anaren al camp e veren a Tirant a la porta de la sua tenda. Com ell les veu que venien tramés-los a dir que anassen al senyor d’Agramunt, que ell no y podia res fer, com tot son poder li hagués ja donat, car ell los daria rahó de tot lo que demanaven. Respòs Plaerdemavida e dix:

–Digau al senyor capità que ell no·ns deu denegar la vista ni menys lo parlar, car si u feÿa seria dit capità impiadós e injust, com ell sia cavaller e nosaltres donzelles, e per l’orde de cavalleria li és forçat nos ajude e·ns done consell, favor e ajuda.

E de continent lo cambrer tornà la resposta al capità e dix-li:

–Per la mia fe, senyor, en la companyia de aquelles mores ve una donzella molt graciosa qui parla molt bé l’algemia ab molta gràcia. E si la senyoria vostra me volia fer tamanya merçé que, per los serveys que us he fets, que com prengau la ciutat la façau fer crestiana e la’m doneu per muller.

–Vés —dix lo capità-e fes-les venir totes ací.

E com foren davant ell li feren molt gran reverència. E Plaerdemavida ab cara afable feu principi a semblant parlar.

CAPÍTOL CCCLI

COM PLAERDEMAVIDA ESPLICÀ LA EMBAXADA A TIRANT

–Lo cor magnànim e generós de tu, capità senyor, no pot fer sinó segons ha acostumat, car la noblea tua plena és de misericòrdia e de pietat. E no vulles guardar lo gran defalt dels ignorants habitadors de aquesta aflegida ciutat qui, ab mans juntes e genolls ficats te besaran los peus demanan-te mercé; com la senyoria tua sàpia mils de mi que lo infinit Déu stà contínuament ab los braços stesos per abraçar e tirar a si a tots los peccadors e perdonar-los, per grans que sien los peccats e delictes. E com la mercé tua sia ara en aquesta província loctinent de Déu, no refuses los prechs de nosaltres, miserables, qui contínuament cridam a Déu misericòrdia, e aprés a la tua molta virtut; car la major venja que lo cavaller pot fer de son enemich sí és que ab genolls en terra li demane mercé. E li deu perdonar, per gran que sia stada la offensa, car més honor li és que si cent voltes lo feÿa morir.

»E suplich-te que les mies paraules no enugen a ta senyoria, puix la fortuna vol que yo haja de recitar los teus gloriosos actes, qui són de gloriosa recordació, car ab lo teu valerós ànimo has morts e aterrats tants miŀlenars de turchs en la Grècia, e aprés, soferint naufraig, est vengut en aquest regne qui és la subirana Barberia, dues voltes vençut e dues voltes fogit. E tu, digne de honor, ab lo rey Scariano haveu seguit la vergonyosa fuyta de tants temerosos reys qui són stats vençuts per la tua pròspera mà, no jamés cansada de matar moros. Per què suplich a la tua alta senyoria que, per amor de aquella sereníssima donzella que tu ames e adores, que hajes dolor e compassió de la senyora de aquesta ciutat e aprés de tot lo poble, que no consenta la tua molta humanitat que sia despossehida de sos béns e heretat, com la senyoria tua sia tal e ab tanta caritat que lo contrari no se’n poria presumir. Donchs, puix est tan magnànim en totes les virtuts e vols pujar a monarca, no sies cruel e mana al senyor d’Agramunt que ferme la pau, car yo veig que la fortuna te és tan pròspera que tot lo que manaràs, en lo cel y en la terra, de tot seràs obeÿt com a devot servidor de Déu e mantenidor de la sua sancta ley crestiana.»

No comportà Tirant que més parlàs, sinó que ab fellona cara li feu principi a semblant resposta.

CAPÍTOL CCCLII

RESPOSTA QUE FA TIRANT A PLAERDEMAVIDA

–Lo costum de la usada fortuna és inclinar los ànimos a crueldat ans que a pietat. ¿Què fretura als grans senyors la fe si veritat servar no volen? Los odis dels meus no són de perdonar, com encara los lits possehexen ab cruels nafres, e ab molta dolor lo meu cosín germà, lo senyor d’Agramunt, qui vengut era en aquesta terra en loch meu, e vosaltres ab gran maldat e tració li haveu feta sentir dolor inestimable; e los cossos morts de gloriós jovent, los camps ne són plens. Donchs, ¿com podeu demanar misericòrdia, puix en vosaltres no s’és trobada? E per ço sou atesos al derrer terme de fortuna, que los anys vostres podeu tenir per passats e nuŀles. E fas-vos certs que a negú no serà reservada la vida si no passa noranta cinch anys, e de III anys en avall. E partiu-vos davant mi, que ara no és temps de misericòrdia sinó de crueldat, per tal que en sdevenidor ne sia memòria. E a vosaltres serà càstich e als altres gloriós exemple, e serà netejada aquesta ciutat de tota malesa, puix axí haveu menyspreada la honor vostra.

E no dix pus.

Molt fon impacient Plaerdemavida de tan cruel resposta e, ab sforçada veu, tornà a fer principi a tal rèplica.

CAPÍTOL CCCLIII

RÈPLICA QUE FA PLAERDEMAVIDA A TIRANT

–Morí a mala mort Aníbal, e Alexandre, moguts per ambició de senyoria, los quals moriren per verí. Nabugadonosor fon rey de Babilònia, no per dret hereditari, com ell no fos de línea real, ans era home strany nat de adulteri. Aquest destroý Jerusalem, axí com tu vols fer aquesta ciutat, la qual te ha costat poch de obrar, e cremà lo temple de Salamó e se’n portà tots los juheus e·ls matà e feu molts malvats actes axí com tu demostres voler fer. Però aquell perdé soptosament la senyoria. Sí·t faràs tu si perseveres en crueldat ni vols ab iniqua intenció deseretar-nos. Emperò aquell tornà bo, e tu restaràs en ton mal prepòsit. Aquell stigué VII anys en lo desert fent vida contemplativa, penedint-se de sos defalliments, lo que tu no faràs, car vols usar de cruel senyoria, lo que no deuries fer, puix tens desig del món a conquistar.

»Digues, capità sens misericòrdia, ¿quin dret tens tu en aquesta ciutat? ¿Ha-la’t dexada ton pare? Per ço vull que u sàpies, que, aprés poch temps que aquest rey, pare de aquesta donzella, la hagué de moros conquistada, la tornà novament rehedificar. E tu véns, com a usurpador del dret que no és teu, fer-nos violència. ¿E penses tu que yo no sàpia, si bé so mora, lo cavaller a què és tengut? E no sabs tu que dix nostre senyor Déu que benaventurats seran los pacífichs, car ells seran appellats fills de Déu. E la nit de Nadal, com Jhesucrist naxqué, los àngels cantaven: Glòria sia dada a Déu en les alteses e pau en la terra als hòmens de bona voluntat. Donchs, puix est crestià, ¿per què vens contra los seus manaments? Car lo que nosaltres desijam és pau gloriosa, la qual pau per a nosaltres, dones, és molt delitosa. Encara que nosaltres siam bé per a defendre’ns, com siam fornits de molt bella gent d’armes e de virtuosos cavallers molt disposts a fer cascun dia armes, mas no tenim voluntat de fer més dan a la tua gent del que fet havem. E si bé vols considerar, no deu hom desijar fer homey ne escampar la humana sanch, per ço com ab tan prim fil és texida nostra vida.

»Mas a mi par, segons menciones, que més stima fas de la glòria mundanal que de la spiritual, e açò és letovari compost de materials de moltes sabors, emperò la fi de aquestes coses es aconortar-se de la honor e de l’ànima. Mira què diu hun sant que vosaltres crestians teniu en gran stima, nomenat Agostí, qui és stat singular doctor: que no és stat luny de peccat qui en peccat d’altri consent. E pau e amistat és molt plasent a Déu e és loable ornament entre aquells qui bé serven amor e bona voluntat. E vull que sàpies lo que dix lo apòstol sent Jaume: que·l cor del cavaller tostemps deu ésser inclinat a mercé ans que a crueldat. Mira què diu Sènequa: que tota senyoria civil que dignament s’i vol haver deu ésser apellada virtut de senyoria. Usa, donchs, virtuosament devers nosaltres, qui tan humilment te suplicam, e no·t moga a crueldat la tirànica cobdícia que posseheys tu e los teus, car aquesta ciutat és venguda al darrer terme de la sua desolació per causa de menyspreu, per inflamada ira ha comportades inestimables vexacions y traballs inreparables e serà orfe de tota riquea e tornada en la antiga pobretat.

»Mas, per ventura, la pròspera fortuna tant de temps t’a seguit e acompanyat Los fats de la pròspera benaventurança, si·t lexen, perdut est, e periràs ab innumerables treballs que·t convendrà sostenir. E <per>¹⁸⁹ la gran e molt ampla sperança que tens de obtenir la victòria d’esta mísera ciutat, suplich-te cesse l’oy. E lo millor consell que pots haver: que ací finem la pau. E si per ventura no·t spanten los perills presents, almenys deus pensar de retraure’t de la guerra pensant en los sdevenidors perills, car no és bona cosa que los cavallers guerregen ab les donzelles. E la singular fama que de ta senyoria serà divulgada per tot lo món, te retrà molt gloriós. E sies cert que ab molt gran treball se conserva la bona fama.»

E donà fi en son parlar. No tardà Tirant en fer semblant rèplica.

CAPÍTOL CCCLIIII

RÈPLICA QUE FA TIRANT A PLAERDEMAVIDA

–Donzella, a mi dona de parer que a tu te’n pren axí com fa aquell qui furta lo bou e dona les cames per amor de Déu, car tu est mora sens fe ne ley neguna e vols-me fer consciència del que no deus fer. ¿Com pot ésser que en la tua boca se puguen trobar aŀlegacions de sants, com no sàpies quina cosa és Déu ni los seus beneyts sants, ni sabs què és lo sant sagrament de l’altar? E més, ignores tots los articles de la santa fe cathòlica, que dir-te poria si volies ésser instruïda en la nostra santa ley crestiana.

»Però dir t’é lo que dix sent Bernat: que aquell qui pecca voluntàriament, confiant de la misericòrdia de Déu, és damnat. E yo, per gran peccador que sia, tinch dolor del mal que a veguades fas. Aprés, me penit de mos peccat e deman-ne perdó a nostre senyor Déu, e serve los seus sants manaments e crech tot lo que la santa mare Sglésia creu. E per ço hauré per gràcia la vida eternal e vosaltres sereu damnats eternalment, car la sanch preciosa que Jhesucrist Déu scampà en la sua sacratíssima passió fon en redempció e salvació de tots aquells qui batejats seran. Car la crestiana fe per açò és e serà exalçada, car lo misteri de la passió de Jhesucrist, salvador nostre, fon per satisfer al peccat de nostre pare Adam. E una gota de la preciosa sanch de Jhesucrist era suficient per a rembre mil móns e en açò no y ha dubte en res, car clarament s’és vist per notòria speriència de sent Pere, qui renegà, e sent Pau, qui ab armes, fent homeys, perseguí a los crestians, e sent Matheu, qui era gran usurer, e de molts d’altres qui dir poria que eren stats grans peccadors e, aprés, per humil e discreta penitència, santament han obtesa la glòria de paradís. Sí·t faries tu si·t tornaves crestiana, puix tan sabs en la nostra ley sancta e verdadera.

»E dir t’é de Judes, qui trahí a Jhesucrist, e Lucifer, qui volia ésser egual ab Déu, e molts altres malvats peccadors, no confiant de la misericòrdia de Déu e vivint en mala vida: no retornant a Déu, aquests tals aconseguexen les ombres infernals. E yo, donzella, algun dia en l’any fas alguna beneyta almoyna en reverència de mon Déu e mon creador e confesse los meus peccats. E nostre Senyor me haurà mercé, puix me penit de aquells, lo que vosaltres no feu ni acostumau de fer. E fas mon poder de conquistar la Barberia per tornar-vos a la bona part, perquè no siau perpetualment damnats, jatsia que a la inmensa magestat divina no li és plasent que negú se damne, ne la sua misericòrdia no vol damnar persona neguna sens gran rahó. ¿E sabs per què? Per ço com rahó e justícia se convenen e, com la voluntat de Déu e la justícia sien una matexa cosa, per ço nostre Senyor no damna negú, qui batejat sia, sens culpa.

»E vosaltres mostrau molt gran tristor, no per lo mal que haveu fet, mas per lo dan qui us stà aparellat, car lo dan vostre és per la ira de les nafres del senyor d’Agramunt e per los altres qui morts són e per lo gran defalt que fet haveu. E lo trahüt per vosaltres a mi promés no·l vull, car més stime la glòria que la pecúnia. Mas, essent yo Tirant lo Blanch, del linatge de Roqua Salada, no mercader mas cavaller, ésser me recorda no deure pendre com de donar sia acostumat. Los presoners, si·ls vos plau, pus honestament en do que en preu lexaré. Denunciau als vostres cavallers que aquelles coses que ab clemència e liberalitat recahen són de la natura mia, e no sien atribuïdes a la amicícia de vosaltres. E no·m gloriege de les adversitats vostres, mas desige aterrar les forçes dels enemichs.

»No acostume yo de combatre donzelles sinó en cambra secreta. E si és perfumada e algaliada més me plau. Però si vosaltres pau e bona fe de mi voleu haver, no·s pot per via neguna fer si donchs vosaltres a obediència del senyor de Agramunt no veniu. Car la obediència e la fi de la conquesta de aquest regne deu haver, e ja és deliberat lo dia de demà e assignat per a la batalla. Aparellau-vos. E com vosaltres tingau gran congoxa de fer pau la qual vinga en tota utilitat dels qui stan dins la ciutat, dich-te que la mia voluntat és que, del mal que haveu fet, no·n reporteu premi ni honor, car notori és a tots com haveu romputs pactes, convinences, e juraments e tota bona sperança de bona pau. Mas aquell Déu que vosaltres menyspreau dona penes eguals als mèrits de cascú. E bé sabeu vosaltres qual fi e quina exida hagué la primera guerra; e ab semblant fi serà determenada la següent batalla.»

No tardà Plaerdemavida, ab sforçada veu, en semblant rèplica fer principi.

CAPÍTOL CCCLV

RÈPLICA QUE FA PLAERDEMAVIDA A TIRANT

–Humana cosa és haver compassió dels afligits, e majorment de aquells qui en algun temps han tenguda prosperitat, e dolre’s de aquells miserables qui en lur temps han trobat alguns qui·ls han sabut donar remey en ses passions e congoxes, entre les quals, si jamés ne fon neguna, yo so stada una de aquelles. Los cavallers entesos, axí com tu, de mi te deuries dolre si pensaves en los qui en algun temps t’an servit; mas veig que com a desconexent vols acomanar a l’arbitre de hun cars afortuÿt tants grans fets e tan generosos, posant en tanta de adversitat les nostres vides e que en hun sol dia se destroexqua tanta bellea d’anys. No tens al món consell millor que és refrenar la fortuna pròspera, donant fi en los perills que l’om és posat. E no és poca saviesa servar e tenir manera e temprança en la favor molt gran de la fortuna plasent e honorosa; car, si li soltes les regnes, portar-te ha a l’espenyador. En moltes maneres te poria informar y amonestar de aquesta matèria, e no penses tu en tantes rahons que m’has dites yo no y pogués bé satisfer.

»Però no penses que yo sia de aquelles que en les mànegues me moque, car la mia acostumada fe ha induït a esta senyora ab les sues donzelles de venir davant la tua senyoria, per ço que ab lurs premis l’ànimo teu a protecció induhit; pus prest a la voluntat mia que a la del vencedor sies. E si fer no u volràs, al nostre Déu suplicaré digna gràcia me’n reta que de tan ingrata fama a tu e als teus al cel ab degudes laors no porte. Però si·l consell teu de la violència que fer-nos vols, sens virtut de cavallers la obres, iré per lo món bandejada, donant cruels lamentacions de tu fins a les confines de Ytàlia, Spanya, França e Alamanya per donar fi al meu desig. E si aquesta ley és en vosaltres, crestians, la libertat mancar no pot, ne degú de la supèrbia no serà constret a soferir, e als forts hòmens menys lo morir honestament los serà lícit. Tots los nostres majors dels regnes d’Orient a innumerables honors han haguts triümphos de batalles e conquestes justes, no tals com tu ara vols fer.

»Mira què diu hun poeta nostre appellat Geber: com era gloriós capità Pompeu, com partís de sa terra ab honor inestimable e ab gent d’armes molt eleta e, si·s volgués, ab honor excelsa, se’n poguera tornar en son regne, mas, com no volgués tirar les regnes de fortuna ne retenir lo seu excessiu decorriment, caygué miserablement en tan improperós abatiment que, enderrocat de la honor sua, fon gitat en menyspreu, la qual, si Pompeu hagués tenguda la mijania, no posant-se en l’estrem de fortuna, haguera apagada per a sempre la fama de misèria. Que en la terra de Barberia la fortuna és plasent e favorable. Mira què diu lo profeta Ysahies: Saviesa és lunyar-se de les faldes, a poch a poch, de la dita fortuna, e no confiar massa d’ella ne de sos abelliments. Mira què diu Aristòtil: «¿com pots dar fe ni crehença a la fortuna com en negun temps cessa de moure entorn, ab moviment soptós, la roda instimable? La qual fortuna no solament és sega, mas encara fa cechs tots aquells qui abraça e reb dins son si, e no exalca ni dona de sos falsos dons sinó a aquells qui d’alt loch de les honors molt insignes fa caure en bassa de dolor.» E Salamó diu, en hun tractat que fa, que les bevendes verinoses són cubertes ab dolçor de mel; la mort és anap del qual degú no·s pot scusar que ab ell no bega. E vós, capità senyor, vos prech, puix sou bon crestià, que ab virtuosa vida vullau comprar virtuosa mort, car la mort és cosa verdadera e la vida cosa sens veritat. Donchs, no oblideu la mort, car ella no us oblidarà, si bé·s diu Virgili: Hom deu amar la vida e no tembre la mort. E les honors, qui són coses divinals, se han procurades axí com a robadors, que com volen robar no curen de entrar per la porta, mas per la paret, amagadament; e per la paret ixen, axí com a ladres, davant tothom. Car, a qualsevulla part que tastes la mar, salada la trobaràs.

»Senyor magnànim e virtuós: per lo que·t dich pot pensar la senyoria tua que ame la tua ànima e no volria que fosses asseyt en cadira de perpètua dolor, axí com feu Èctor, Alexandre, Aníbal e altres bons capitans. E per tenir al que vull dir e satisfer al que la senyoria tua me ha dit, yo bé pens que sempre volràs perseverar en la tua desconexença. ¿E sabs què diu lo salmista?: «Aquell és cavaller malvat qui no ret guardó, e més malvat qui oblida les honors e serveys que li són stats fets», axí com tu has acostumat fer. ¡O, quina tan grandíssima desconexença com és la de ta senyoria! E si bé lo meu cor plora gotes de sanch, ab lengua torbada parlaré davant la exceŀlència de aquest rey Scariano, lo qual ha mostrat molt major amor a la reyna, sa muller, que no has fet tu a aquella excelentíssima princessa.

»Mira, capità virtuós, yo parle ab sperit de profecia. ¿Tens recort de aquell benaventurat dia que rebist la honor de cavalleria en aquella pròspera cort del rey de Englaterra e les batalles tan singulars que en aquell temps fist? E vencist ab molt gran honor sens engan negú los dos reys e los dos duchs de glòria molt memorable, e matist molt virtuosament aquell famós cavaller lo senyor de les Viles-ermes, sens frau ni engan negú, ans ab molta honor tua e càrrech seu fon portat e mes dins la sepultura. E no·t deu oblidar de Quirielayson de Muntalbà e de son germà. En aquelles honrades festes, ¿qui fon millor dels millors sinó la tua noble senyoria? ¿Què direm de Phelip, fill del rey de França? Ab lo teu gran saber lo fist rey de Sicília e ara posseheix la filla, lo regne e la corona. No·m dech oblidar de dir com la tua senyoria socorregué la religió de Rodes, com lo dia aprés que fuÿst arribat per fam se devien tots donar e posar-se en perpètua captivitat en poder del gran soldà. Y tu, ab la tua pròpia nau, no tement los perills que seguir-se podien, fon per tu la dita religió socorreguda.

»¡O, senyor Tirant! ¡Déus te aumente l’estat, vida e condició e, aprés la tua mort la glòria de paradís poseyr pugues, com a merexedor de glòria en aquest món y en l’altre! Car, havent hoÿda la tua virtuosa fama aquell benaventurat senyor, de tots los del món de major exceŀlència, l’emperador de Contestinoble, qui ab ses patents letres te feu venir en la sua ciutat de Contestinoble e per sa alta magestat te fon donat lo bastó de la capitania general, mostrant als enemichs turchs lo teu sforç e poder, vencent-los una e moltes voltes ab ànimo sforçat de cavaller. Digues, capità senyor, ¿tens recort de aquella sereníssima princessa, sobre totes les donzelles del món la més bella e virtuosa, qui·s sperava succehir, aprés mort del pare, en la corona de l’imperi grech? ¿E est en recort de aquell famós cavaller, cosín germà teu, nomenat Diafebus, al qual tu graciosament li donist lo comdat de Sentàngel, aprés lo fist duch de Macedònia e li donist Stephania, neboda de l’emperador, per muller?

»¡O, linatge de Roqua Salada, lo més digne de bondat e virtut que en lo món sia! ¿Què és ara de vosaltres? ¿Stau trists e desaventurats, detenguts en cruels presons en poder de infels ab amarga captivitat? E lo vostre mestre e parent, qui us solia ésser amich, Tirant lo Blanch, lo qual és ací present, de vosaltres no té cura ne recort. ¡O, cavallers del parentat del bon duch de Bretanya, tots del noble linatge de Roqua Salada! ¿Qui us ajudarà ni us traurà de captivitat? ¿Qui serà aquell qui en franqua libertat vos pose, car aquell per qui haveu lo dan que teniu, perduts los béns e los heretatges, vos té oblidats? Donchs, ¿qui parlarà per vosaltres sinó la mort, qui és a tots comuna? E yo, qui so mora e parle per adevinalles, lo meu cor plora gotes de sanch per dolor que tinch de tants bons e tan singulars cavallers, car ja no n’exiran sinó ab los peus primers, per lo trist comport e poca sperança que tenen. ¡Plorau, trists de vosaltres e lamentau que Tirant lo Blanch vos ha oblidats! E no tinch admiració que a vosaltres desconega, que a una senyora —no diré qui és, mas puch dir que és la major e millor de tota la crestiandat— ha desconeguda, per conquistar aquesta terra malvada; e per ella a tots ha oblidats.»

Molt fon admirat Tirant de hoyr semblants paraules e, ab cara afable, la pregà li volgués dir com sabia ella tant en sos fets, fent-li principi a semblant demanda.

CAPÍTOL CCCLVI

DEMANDA QUE FA TIRANT A PLAERDEMAVIDA

–La pensa mia stà alterada de haver hoÿt recitar en aquesta donzella paraules tals qui han nafrada la mia ànima, car no puch creure que tu, donzella, sies cors humà, que tant poguesses saber en mos fets si donchs no tenies sperit familiar o sies mal sperit qui hages presa forma humana de donzella per ginyar-me que yo no destrohexca aquesta ciutat e los habitadors de aquella, qui adoren e servexen lo diable, com la mia pura intenció sia poblar-la de crestians perquè lo nom de nostre senyor Déu Jesucrist hi sia benehit, adorat e glorificat. Per què, donzella, molt me tendria per ignorant e de poch saber que una donzella, ab ses fengides paraules e ab aŀlegacions de philòsofs, poetes e doctors sants, me hagés a decebre e fer-me mudar lo meu sanct e bon prepòsit. O hauràs a donar altra rahó de tu matexa que yo haja a creure que les tues paraules me donen testimoni tu qui est ni per quina via sabs lo que has recitat. En altra manera, no penses yo mudàs de altre prepòsit. E tu m’as refrescades les nafres de mos parents, les quals contínuament me turmenten, per bé que tu digues que·ls he oblidats, mas yo confie en la inmensa bondat de nostre senyor Déu que·m darà presta expedició en lo que per mi és stat principiat, que en breu temps, ab lo seu auxili, yo·ls ajudaré de tot mon poder per liberar-los de captivitat.

»Mas a present dexe de recitar la dolor que tinch de mos parents, com no sia temps ni loch competent per recitar-la; ni menys los treballs que passe per ésser prest delliure, que, al parer de alguns, me sia hun gran delit. E posat cars que no mostre passar pena, gens per axò no·m lexa lo recort de aquella sereníssima senyora, no donant càrrech ni culpa a sa magestat, car la sua altesa me feÿa portar alegres los meus treballs. ¡O, donzella! Molta és la tua discreció, que sies tant instruhida en la nostra santa ley crestiana: no·t resta sinó que rebesses lo sant babtisme. Per hun sol Déu te prech que ab amor e caritat te plàcia voler-me dir com sabs tant en mos fets, car la tua ombra té compresa tota la mia persona, no ab vista orrible, sinó ab amor afable; no sé d’on ara novament m’és venguda.»

Plaerdemavida afranquí la cara, que·s mostrava star irada, e ab hun sonrís, de semblants paraules li feu present.

CAPÍTOL CCCLVII

RESPOSTA QUE FEU PLAERDEMAVIDA A LA DEMANDA DE TIRANT

–¡Ay, Tirant, com est coxo de la cama de misericòrdia, qui és major que la de justícia! Vés seguint los reys fugitius e vulles aconseguir aquells, perquè pugues tenir en tranquiŀle pau tota la Barberia, e dexa a nosaltres viure benaventurat repòs. Mira, capità valentíssim, no vulles descomplaure a aquell qui per sola bondat, honor e dignitat te prospera e, del subiran cel, mira los peccadors e veu la tua malvestat que vols cometre per la poca fe ni caritat que has a les persones qui t’amen. E per assegurar-te de mi que no so dimoni ni tinch part alguna en ell, ni ell en mi, ans so creatura racional per nostre senyor Déu creada, la qual te desige servir, vull que aquests que ací presents són hogen de mi les tues errors per ço que d’ací avant no haja occasió de haver guerra entre nosaltres, per bé que sia imflada en tu sobirana dolor; ni vull haver vergonya de recitar los teus gloriosos actes. ¡O, com volria fossen plenes les orelles de les gents stranyes del parlar que faran per tot lo món! E lo teu cor sentirà la punta de la mia lengua verinosa, e lo teu costat serà nafrat ab la mia ira dolorosa.

»¿E no est tu aquell príncep del linatge de Roqua Salada que entrist en batalla aquella plasent nit dins lo castell de Malvehí ab aquella sereníssima princessa, la bella Carmesina? E si del tot no so folla o no he perdut lo seny, par-me que he hoÿt dir volent sa altesa suplir als teus graciosos prechs e suplicacions volent ofendre a pare e a mare menyspreant la sua honestíssima castedat, consentí a tu, a hora menyscabada dins la sua cambra entrar e posar-te la corona de son pare, la qual és de l’Imperi Grech, en lo teu cap e pendre’t per universal senyor, ab consentiment de una trista donzella la qual li deÿen Plaerdemavida. De la una ni de l’altra tan poch sguart has agut envers elles com si jamés no les haguesses conegudes; la altesa de la qual, per tu oblidada stà més morta que viva dins lo monestir de Senta Clara, contínuament reclamant lo benaventurat nom de Tirant, en lo qual ella té tota sa sperança.

»¡O, Tirant! ¡E com est restat despullat de tota bondat! Car no ignores com los turchs han subjugada tota la Grècia, que no·ls fall sinó la ciutat de Contestinoble, e pendre l’emperador e sa muller e la dolorosa princessa, muller tua que has promesa ab paraules de present. ¿Què faràs, desaventurat de cavaller? ¿Consentiràs ta muller vinga en poder de moros? Tu conquistaràs aquesta terra, poblada de males gents, e ells conquistaran a ta muller ab tot l’imperi. ¿E sabs tu què diu Titus Lívius? Que quatre coses deuen ésser guardades segons que desús és dit, ço és, los béns, la honor, la muller e la vida. Per la honor posar-hi la vida e los béns. Per los béns, com los volen tolre, posar-hi los béns, la muller e la vida. Per la vida posar-hi los béns. Per la muller, béns, vida e honor.

»Guarda, desaventurat, en quin punt est que moros prenguen la despulla de la sua virginitat e tot l’Imperi Grech, lo qual s’espera ésser teu, no per tos mèrits, mas per la sua gran benignitat, la qual ha dexats tants reys e tants prínceps, los quals eren de major grau e dignitat que tu, qui est hun miserable cavaller, car perdent la capitania perts tot ton stat. Si bé vols fer, mostra aquella exceŀlència que los teus bons antecessors han fet, dexant lo poch per lo molt, la singular honor per lo poch profit. Aquella honor amaven més los antichs que tots los béns del món. Gira tu les banderes de Àfrica envers orient e veuràs la tua benaventurança quanta és. E si savi est, offerràs davant los teus ulls de la tua consideració, la adversitat que pot venir, mudant la fortuna de alegria en tristor, e de delit en dolor, e de honor e glòria en confusió. E no fas res sinó per la sperança que tens en conquistar aquesta desaventurada terra per a possehir altri, car lo teu cor és tan alt que no·s contentaria de tan petit bocí. E si per ventura la fortuna en pendre aquesta ciutat te dona victòria, ¿quina lahor tan gran te’n seguirà? Que seràs vencedor de gent vençuda. E si a mi fos atribuïda fe, diria de tot cert tu ésser lo més desconexent cavaller del món, e la tua molt cruel desconexença.

»No és donzella deguna desijàs en tu delit, plaer ni consolació, ne ab tu volgués habitar, ans que de males nafres fosses en lo cor nafrat e la ira de pare e de mare sobre tu vingués ab la de pharaó ensemps e, més avant, desijaríem que en fàstig de dones e de donzelles vinguesses e deguna parlar no·t volgués, e aprés ta mort paraýs no poguesses aconseguir. Vés, trau de captivitat a tants parents com en la presó tan adolorits stan; delliura ton sogre e la mísera de Carmesina en la dolor e fam e misèria en què stan posats.»

Com Tirant veu axí parlar la donzella, mogut de zel de amor, lançà hun desmoderat sospir, qui fon exit del retret del seu cor ab tanta passió com fon en recort de sa senyora, que era la cosa que ell en aquest món més amava. Pres-li tan gran alteració que caygué en terra fora de tot sentiment ni recort. Com tots los que allí eren veren lur capità tan mal adobat, lur pensamet fon que hagués retut l’esperit a Déu e lo cors a la terra, ab los ulls tots entelats.

Lo rey Scariano no tingué a burla aquest fet. Destiŀlaren dels seus ulls vives làgremes e, ab veu squinçada, quasi no podent parlar, se pres a dir semblant reprensió.

CAPÍTOL CCCLVIII

REPRENSIÓ QUE FA LO REY SCARIANO A PLAERDEMAVIDA

–¡O, donzella! Molt és digna la tua persona de cruel punició e mala per a tu est venguda ací ab tota la tua companyia. Car yo·t fas certa que, si aquest cavaller mor per lo teu malparlar, tu e totes les altres sereu condemnades a pèssima e cruel mort e la més impiadosa que yo poré pensar. ¡O, donzella de mala gràcia e de pijors fets! Ab lengua plena de verí est entrada dins aquesta tenda Al diable sies tu acomanada car, axí com devies parlar paraules virtuoses e bones per inclinar lo capità en fer lo que tu volies, e has fet tot lo contrari, gloriejan-te en malparlar e pijor obrar, car ab color de pau te est mostrada cruel enemiga. E per tal que, breument e molt presta hages la punició que la tua celerada persona merita, te serà dada tal pena corresponent a la injúria, car tu has usat de ta pèssima fellonia, que te’n pren axí com lo ferrer, que, si no us crema la roba, dona-us enuig ab lo fum. Digues, donzella, ¿e serà veritat que en tan gran jovent nos hajes vençuts dins les nostres tendes sens batalla ni nafres e sens colp ni ferida, sinó ab lo verí de la tua lengua, com crech sies una gran metzinera?

Los metges foren atesos e digueren:

–Sens dubte lo nostre capità stà molt mal, car bé conexem que stà en l’estrem de la sua fi.

Lo rey Scariano prestament feu pendre la donzella e manà que li ligassen bé les mans. Com Plaerdemavida se veu axí maltractar, moguda de impaciència, ab irada veu, feu principi a semblant parlar.

CAPÍTOL CCCLVIIII

REPRENSIÓ QUE FA PLAERDEMAVIDA AL REY SCARIANO

–No·s pertany a la dignitat real usar de crueldat, com no sia lur ofici, ans los reys deuen ésser clements e piadosos; e tu mostres que est jove de temps e pobre de virtuts, que per ésser cavaller e rey no deuries ésser cruel ni carnicer, e majorment contra donzelles, com per art de cavalleria est obligat mantenir e defendre les donzelles e haver pietat d’elles. E del maltractar que·m fas no m’i dó res, car temps vendrà que lo penedir restarà en ta senyoria e no volries haver fet lo que fas. Emperò, dexa’m acostar al senyor capità, que primer lo nodrí yo en la mia falda d’onestat ans que tu d’ell tinguesses notícia, e dexam usar dels remeys que yo sé, puix veig que aquests poch sabents de metges remey no li saben dar. Aprés fes de mi tot lo que a la tua senyoria sia plasent, car no tem ni stime res la mort, per cruel que la’m faces dar, per haver obtesa tanta glòria que ab les mies simples paraules haja vençut e mort aquest cavaller invencible, e lo millor que en lo restant del món trobar-se pogués. E en açò poden testificar lo gran soldà e lo Turch, qui ab lo seu poderós braç los ha morts tants millenars de hòmens que no tenen nombre. E la tua senyoria ignora lo que yo sé en ell, com ell sia en sobiran grau acostat a l’Imperi Grech.

E prestament se assigué en terra la donzella, squinçà’s l’aljuba e la camisa que vestia fins baix als pits, mostrant les mamelles, e pres lo cors de Tirant e posà’l sobre les sues faldes e feu-li posar la cara sobre los seus pits. E ab veu piadosa e afable li feu present de semblants paraules.

CAPÍTOL CCCLX

SUPLICACIÓ QUE FEU PLAERDEMAVIDA A TIRANT

–¡O, invariables, inichs e implacables fats qui la varietat dels actes humans infaŀliblement ordenau! ¿Per què forçau la mia trista ànima e lo dèbil e femenil cors a tants treballs? Millor me seria dexar-me de tan dolorós viure, puix no tinch poder en restaurar lo trist poble e la senyora de aquesta afligida ciutat. Donchs, magnànim capità e cavaller invencible, Tirant senyor, obre los ulls que tens de pietat e hoges les derreres suplicacions de aquesta desaventurada donzella, la qual ab devot e humil cor suplica a la tua senyoria que sies en recort del que has acostumat de fer, car yo stime més la mort que per tu me fos donada que si per altri me era restaurada la vida.

Tirant dins la orella tenia hun sobreós lo qual li dava infinida dolor com s’i tocava. E aquest dan li havia fet lo senyor de les Viles-ermes com se combaté ab ell. E cascuna volta que ell s’esmortia ni perdia lo sentiment, tocant-lo ab lo dit dins la orella prestament ell cobrava lo natural recort. Com la donzella veu a Tirant ab los ulls uberts, lo qual lançava adolorits sospirs, alegrà-se’n molt e, ab gest e cara afable, semblants paraules li dix:

–Capità senyor, yo conech bé que la tua senyoria stà en la illa dels Pensaments e los teus desigs són tants que turmenten lo teu sperit sens plaer ni dilecció de la tua vida. E suplich-te que no pervertexques ni confones l’orde de natura ni lo teu bon costum, que és de perdonar, car gran temps ha, senyor Tirant, que·ns poses aguayts per tolre’ns la vida combatent-nos de nit e de dia. No vull que la tua senyoria passe treball tan incomportable, que ara te’n pots desexir. Comença primerament a mi, car vet-me ací, donzella indefensa, qui stich davant la tua presència, qui tens spasa ben afilada. Ara pots spletar la tua fort mà e banyar la tua espasa en la sanch de aquella qui, aprés Déu, te desija servir. Però diu Ovidi que amor no ha deguna certenitat, com ella sia mutable e si·s muda tost se fa e, ab treball molt gran retorna. E per ço diu lo poeta Tobies que més val grosseria virtuosa que subtilitat viciosa. E per quant yo so donzella poch entesa e parle algunes ignocències, lo teu ànimo sentit darà loch a la mia culpa.

Respòs Tirant ab aquella millor veu que pogué.

CAPÍTOL CCCLXI

RESPOSTA QUE FA TIRANT A PLAERDAMAVIDA

–Donzella, a mi dona de parer que a tu te’n pren axí com fa a la abella, qui porta la mel en la boca e lo fibló en la coha. Coses me has dades a sentir que no poch admirat me fas star de tot lo que m’has dit. E desig molt saber com és vengut a notícia tua lo fet de aquella sereníssima princessa. Digues-m’o, yo·t clam mercé, car fas-te certa que per contemplació de la magestat sua yo faré devers vosaltres tals actes que de mi contentes partireu. Molt se alegrà Plaerdemavida en la bona resposta del capità e, delliberant descobrir-se a ell, e ab cara afable, de semblants paraules li feu resposta.

CAPÍTOL CCCLXII

RESPOSTA QUE FA PLAERDEMAVIDA A TIRANT

–Comuna openió és, segons diu lo gran philòsof Aristòtil, que més val fer lançar dolor e sanch de son enemich que vergonya ab pròpies làgremes. E més, diu sent Johan Bocador: aquell no té verdadera amor qui no la mostra als obs. E la certenitat e conexença que tenim de ésser amats és quant vehem que de nostres mals lo amich se dol. Donchs, senyor capità, fes-nos alegres, car alegria tol e aleuja la tristor que de nostres adversitats tenim. E perquè en breu les forçes de amor comprengues, sies en recort quants han la mort eleta, encara dubtosos e incerts de la sdevenidora vida, sol per la amor qui ve ab gloriosa fama. E no solament la han eleta, mas sens tristor en les pròpies persones executada, qui·ls tolia la inefable tristor de la spantable mort lo delit que·ls porta a la gran amor de lur fama.

»¡O, senyor Tirant! Suplich humilment a la tua senyoria, per amor e reverència de aquell Déu que tu creus e adores, que hages pietat e compassió de aquest aflegit poble, recordant-te de tants cassos infortunats de diversos grechs damunt recitats. Sots la virtut e ajuda tua e del teu senyal són stats liberats, passant davant la faç de la tua claredat. A tu, Tirant senyor, rebem com a pare e protector nostre, qui stàs asseyt en cadira de misericòrdia e pietat, segons nos has promés per amor, honor e reverència de aquella exceŀlentíssima princessa Carmesina, la qual tu contemples, fent-nos oferta que per la sua amor perdonaries a tots aquells qui devotament lo seu nom reclamarien. E com entre los bons tu sies lo millor, la nostra demanda no pot ésser denegada. Fes, donchs, senyor, segons qui est, car la molta virtut e clemència tua no poria fer sinó segons la senyoria tua ha acostumat. E sia closa e finida la narració de la tua pròspera virtut, qui per la tua molta humanitat has permés que yo sia pujada en tan alt grau, tenint a tu en los meus pits, tractant de la tua bondat excelsa, qui est edificat en loch del nostre sanct profeta Mafomet.»

Estant en aquestes rahons entrà per la tenda lo senyor d’Agramunt tot torbat, ab la spasa nua en la mà, sabent com Tirant se era smortit en los braços de la donzella, qui era stat mal informat per lo rey Scariano. Com veu Tirant en les faldes de la donzella, ab la gran furor e ira que portava, no hagué notícia de la disposició en què Tirant stava e, ab cara fera e veu squinçada, se pres a dir forma de semblants paraules.

CAPÍTOL CCCLXIII

COM LO SENYOR D’AGRAMUNT VOLGUÉ MATAR A PLAERDEMAVIDA

–¿Què fa ací aquesta metzinera, de diables invocadora? ¿Com la podeu comportar? ¿E qui són aquells qui·s nomenen amichs e servidors de Tirant? Certament, bé mostren que poch stimen la sua vida, car si u feÿen no comportarien que una mora enemiga de la sancta crestiana ley ab ses encantacions lo haja mort, e no la degollen de peus. ¿Quina sentència, per cruel que fos, poria ésser just premi de tan inreparable dan? E puix vosaltres fer no u voleu, yo faré lo que jamés he acostumat, encara que la honor de cavalleria hi sàpia posar en dubte.

E pres-la per los cabells de part de tras e donà-li gran tirada, sens d’ella haver compassió ni pietat. E posà-li la spasa prop lo coll per asajar de tolre-li la vida. Com Tirant veu la spasa tan prop de la donzella, qui en los seus pits recolzat stava, sentí lo piadós plant que ella feÿa; pres la spasa ab dues mans e l’altre sentí la spasa star en loch dur. Crehent fos lo coll de la donzella tirà tan fort com pogué, e fon forçat de fer gran lesió en les mans de Tirant. E passà molt gran perill, segons la relació dels metges, que no restàs afollat de les mans.

Com Tirant veu que son cosín germà li havia guardada tan poca honor e reverència, mogut de gran ira, se pres a dir forma de semblants paraules.

CAPÍTOL CCCLXIIII

LES PARAULES QUE TIRANT DIX AL SENYOR D’AGRAMUNT COM SE VÉU NAFRAT

–¡O, cavaller desaventurat, com est digne de ésser privat de tota honor, com per lo teu poch saber e molta ignorància has comés tan gran defalt que en lo restant de ta vida no·l veuràs smenat! Car ab la tua gran supèrbia e grossera presumpció me has greument ofés en forma tal que est merexedor de gran punició. Però, com veig que est tan cuytat de libertat atényer, suplicaré a Déu me done una poca de paciència per haver vist hun cavaller tan fora de seny, que no has tenguda vergonya del món ni menys de mi, per yo star prop de aquesta donzella y en les faldes asseyt. Nos has mostrada molt poca gentilea tenir, a ella per ésser donzella e a mi per ésser Tirant. E si no repares lo teu gran defalt, yo hauré stendre sobre tu lo manto de la mia ira, car lo major bé que en tu he conegut, segons dien los miradors, és que tens molta ignorància, car los hòmens en aquest món no poden ésser jutjats sinó segons les lurs obres, les quals sempre te condemnarien. E per no sullar-me la boca de malparlar, solament diré que maleyt fon lo dia que tu naxquist, car tu est lo més trist de tot lo nostre linatge. Però, com les coses de mala intenció partexen, sempre resten imperfetes, e si vergonya aconseguida per molts actes fos honor, tu series lo més benaventurat cavaller del món. Per lo contrari, si honor procuràs vergonya, no series de res envergonyit.

Lo rey Scariano feu partir al senyor d’Agramunt de la presència de Tirant dient-li que se n’anàs a la sua tenda. E ell fon content: ab los ulls baxos en terra de molta vergonya, feu gran reverència al rey e a Tirant e ixqué de la tenda mostrant restar molt envergonyit, la qual humilitat e vergonya donà gran loch en mitigar la ira de Tirant e·n haver-li mercé.

Lo rey Scariano, volent-ho fer tot bo, dreçà les sues paraules a Tirant e feu principi a hun tal parlar.

CAPÍTOL CCCLXV

COM LO REY SCARIANO PREGÀ A TIRANT QUE PERDONÀS AL SENYOR D’AGRAMUNT

–La molta virtut que en tu tinch coneguda, germà senyor, me dona atreviment de suplicar-te que no vulles haver sguart al moviment no prou savi del senyor d’Agramunt, car ab la ira gran que portava era fora de tot recort, que lo sentiment li fallí en haver notícia del gran defalt que comés ha, e la strema vergonya que li’n resta li és tan gran punició que tinch crehença que de gran temps no tendrà atreviment de mirar-te en la cara. La qual culpa, per amor mia te prech li perdones la ignocent resistència que ha feta a tu, qui tant vals. E de mi sia com a tu sia plasent, lo loch e lo temps que la mia fe merita, per tal que yo, de tu entre·ls altres loant-me, aumente lo nombre dels teus súbdits. De mi més volenterosament que tot altre de açò dolre’m dech, com lo teu dan e honor per mia la tinch. E la mia ànima n’està alterada vehent lo deute tan afix, que conech ésser causa necessària de perdonar.

Per complaure als prechs del rey Scariano, mitigà Tirant la sua ira mostrant la sua cara afable, donant culpa a la ignorància del senyor d’Agramunt. E fon content de perdonar-li.

Aprés, se girà Tirant devers la donzella e pregà-la ab humilitat afable li volgués dir ella si era stada cativa en Constentinoble, o li plagués voler-li dir qui li havia recitades tantes coses de la senyora princessa. Plaerdemavida no tardà dar-li semblant resposta.

CAPÍTOL CCCLXVI

COM LA DONZELLA MORA SE MANIFESTÀ A TIRANT COM ELLA ERA PLAERDEMAVIDA

–Lo sinestre de fortuna me ha portada a la fi de mos darrers dies, e verament no és en mi que en neguna manera puga resistir contra les tues forces, per què pren e elegeix de mi. Si vols la mort, dar-la’m poràs e, si·m vols per cativa, en ta libertat stà. Mas, ¿per què·m cal despendre paraules supèrflues sinó contentar la tua senyoria?

E levà’s prestament en peus e donà dels genolls en la dura terra e dix:

–¡E com, capità senyor! ¿Axí haveu perduda totalment la natural conexença? E és bé veritat e no és cosa admirable que, lla hon amor no ha, no y pot haver recort. ¡E com! ¿No so yo la mísera desaventurada de Plaerdemavida, la qual per la senyoria vostra he sostenguts tants treballs, dolors e misèries e, a la fi, captivitat? Tirant prestament tingué uberts los ulls de l’enteniment e no la lexà més parlar, havent en aquell cars verdadera notícia de ella ésser Plaerdemavida. E agenollà’s en terra davant ella e abraçà e besà-la moltes voltes en la boca en senyal de gran amor verdadera.

E com per bon spay la hagué festejada, Tirant manà que a la porta de la tenda fos parat hun bell strado tot cubert de draps de brocat alt, e a les spatles e per terra, de bells draps de raç. E l’estrado era de fusta ab molts grahons. E Plaerdemavida fon asseyta en lo més alt grahó del strado, vestida de hun manto de brocat carmesí forrat d’erminis que Tirant li feu traure dels seus per ço com tota l’aljuba se havia squinçada. E la senyora de la ciutat feren seure en lo darrer scaló e les donzelles baix, sobre los draps de raç. Bé·s mostrava en aquell cars Plaerdemavida ésser reyna segons l’estat en què era posada. Tirant li havia levat l’alquinal e era restada en cabells.

Tota la gent se pensava que Tirant la volgués pendre per muller, tan grandíssima era la honor que li feÿa. E feu fer crida per tot lo camp que tots vinguessen a besar la mà a Plaerdemavida, sots pena de mort. Aprés, feu fer altra crida que tots los de la ciutat, axí hòmens com dones fossen perdonats, e cascú d’ells pogués viure en la ley que·s volgués. E no fos negú del camp, en la pena ja dita, de fer mal ni dan en persona ni en béns a negú qui fos de la ciutat. Aprés, feu aparellar moltes viandes e feu hun convit general a tots los que menjar hi volguessen. E tots los ministrés e trompetes del camp e de la ciutat manà que fossen aquí. E fon feta la més singular festa que jamés sia stada feta en hun camp, que durà huyt dies.

E stant en aquestes festes, lo senyor d’Agramunt sabé com aquella que ell havia volguda matar era Plaerdemavida: fon molt més agreujat per lo grant defalt que comés havia. E per causa de açò ell parlà ab lo rey Scariano e ab la reyna, qui jamés se partia del costat de Plaerdemavida, e suplicà’ls que fossen bons en lo perdó que volia demanar a Tirant; e ells digueren que eren molt contents. E acompanyat lo senyor d’Agramunt del rey e de la reyna, com fon davant Tirant, ab humil gest e piadosa veu, de tals paraules li feu present.

CAPÍTOL CCCLXVII

COM LO SENYOR D’AGRAMUNT DEMANÀ PERDÓ A TIRANT

–Si a Déu fos plasent, a mi fora més en grat lo morir que·l més viure, pensant que la fortuna me ha portat en part hon de la pròpia virtut me cové fer prova, e aquella ab grandíssima vergonya porte, per haver ofesa la senyoria vostra. E de tal cars yo·n spere prest lo mèrit que a la mia persona cové, ço és, la mort, la qual serà a mi més cara que viure ab recort de la mia viltat. E perquè la senyoria vostra me vol axí maltractar, licència e perdó ensemps vos demane. E per quant a la mercé vostra no puch ni dech cosa alguna celar, no sens gran vergonya la us manifestaré, com, per no conéxer que aquella fos Plaerdemavida, cometé la mia mà tan strem insult, que so merexedor per la mia ignorància de gran punició. E la fi de la mia victòria és stada dolor, pena e tristícia, la qual no·m fallirà, car yo us manifeste que si la senyoria vostra me denega lo perdó, lo meu propòsit és de passar en lo ponent acompanyant-me la mort, com aquí pens que prestament finiran los meus darrers dies e aquí serà la mia trista sepultura venguda al terme de la sua desijada fi. Emperò, suplich a la senyoria vostra que la estrema amor que de present vos porte no sia delida de la memòria vostra, car, tant com més me penit e tinch dolor del meu peccat, tant mostre portar-vos major amor. E de açò n’és causa lo vincle de la sanch, qui no·s pot tornar aygua. Donchs, sia de vostra mercé voler-me perdonar o dar licència.

Com Tirant lo hoý axí parlar, no feu de si mudament negú, sinó ab cara molt afable se mostrà en aquell cars més cavaller virtuós que maliciós, car mogut de compassió li respòs ab humil gest, per ço com soptosament la amor natural lo inclinà en haver-li mercé. E ab grandíssima congoxa feu principi a semblants paraules.

CAPÍTOL CCCLXVIII

COM TIRANT E LO SENYOR D’AGRAMUNT FEREN LA PAU

–No vol la inmensa bondat de nostre senyor Déu que negú, per gran peccador que sia, que, si·s penit de les offenses que ha comeses contra ell e li demana perdó, que liberalment no li perdone. Quant més dech fer yo, qui so hun gran peccador que, si no perdone, Déu no·m perdonarà Per què·t dich, cosín germà, tu deus viure e yo morir. E si la tua benignitat vol hoyr les mies pregàries, plàcia’t que la tua bondat exceŀlesca la mia ira. E si tu no fosses en necessitat de confort tant com est, yo me’n dolria axí com de home qui la nostra amistat e deute havies guastat. Emperò, no vull que tu ni negú en aquest cars puga dir que per lo teu defalt la mia molta amor que·t porte sia gens desminuïda, ans per obres manifestaré molt prest que la mia amor aumentarà en tu en tanta quantitat que serà plaer a tu e a tots los que desijen lo teu bé e honor. Per què, obre los ulls de l’inteŀlecte e regonex-te, dona loch a la rahó, desvia e refrena lo desijós apetit de anar en terra stranya, e vulles despendre lo temps en tals cavalleries qui aumentaran lo teu stat, honor e fama. E a tu no és cosa convenient ni honesta que en anar-te’n te dispongues, encara que fosses cert de atényer hun gran heretatge, car tu fugir-ne deuries si guardes lo que la vera amicícia requir. E si fas lo contrari, te fas cert que serà causa de la tua gran perdició. En açò, lo rey e la reyna pregaren molt a Tirant e al senyor d’Agramunt que la pau fos feta e entre ells hagués bona amor e concòrdia. E axí fon fet. E partint tots de allí ensemps, anaren al strado hon stava Plaerdemavida ab gran triümpho e lo senyor d’Agramunt li feu present de tals paraules.

CAPÍTOL CCCLXIX

COM LO SENYOR D’AGRAMUNT DEMANÀ PERDÓ A PLAERDEMAVIDA

–Si lo inmens Déu ab ulls de justícia los humans actes sguarda, mal impunit ni virtuós acte sens remuneració és impossible reste. Encara que les penes dels mals se allarguen, no per ço dexen de venir al qui merexen retraure. Emperò si la adversa fortuna mogué la mia ira que perdí lo seny, levant-me la natural conexença de vostra gentilea, en gran part lo meu defalt té causa justa de perdó per no haver-vos coneguda. E si la vostra molta virtut no·m vol perdonar, lo que no puch creure, iré per lo món vagabunt cridant tostemps merçé; e si sobres gran amor me fa report d’estrema pena, o de presta mort, no m’assegura lo p<e>rill¹⁹⁰ de ma vida. Mas siau certa que no·m plau per mi, a qui nunqua haveu ofés, atengau nom de homicida. E si, per lo poch que de vós fins ara merexch, mes paraules de fe no us paren dignes de perdó, me serà forçat ma presta mort —obligant-vos a tart penediment— vos sia testimoni de veritat.

»E si a la fortuna ha plagut que de vós no haja atesa conexença, so de parer que, penedint-me, de perdó so merexedor. E no solament de vós lo merexch, perquè tant valeu, mas encara per sguart de la smena qui en l’esdevenidor vos n’espera, desijant-vos servir; ab tot que, si la fi de mes obres teniu vistes, me estimareu de culpa delliure. Encara que en nom de enemich vos haja volguda ofendre, mon voler no ha pres terme en voler-vos més enujar sinó complaure. Mas, seguint les cruels leys de Març, he ofert la mia persona a sangonoses batalles, tenyint, en aument de la stima de ma honor, los verts camps africans de la mia sanch, com a cavaller seguint los militars costums. Ne ab cauteles no he pensat enujar a negú, axí com han fet los habitadors de aquesta ciutat, de hon les lurs sperançes eren del tot fallides.

»E si per justes escuses no us dolreu de mi, almenys mostrau-vos-en dolre, puix tant haveu treballat en liberar aquesta ciutat ab tots los habitadors de aquella; la qual, tenint-se per destroïda, de vós sola repar spera. Puix sobre mi tant poder teniu que, si m’és pres en compte, so content per la amor vostra de no més ofendre la dita ciutat ni los habitadors de aquella, car tots los qui de vostra virtut atenyeran conexença me hauran per quiti de tal infàmia. E no·m desplau, per fer majors mos mèrits, que, aquella qui ha vençut les forçes de aquell invencible capità sens armes, de la vostra molta gràcia yo sia vençut.»

No tardà Plaerdemavida hun poch spay en fer principi a semblant parlar.

CAPÍTOL CCCLXX

RESPOSTA QUE FEU PLAERDEMAVIDA AL SENYOR D’AGRAMUNT

–No és costum de les dones de honor qui s’estimen de ésser cruels ni desijoses de venjança. E no plàcia a la divina potència que·n sperit de dona grega tal defalt fos trobat; car, encara que vostra mercé me volgués ofendre, en gran part sou stalvi de culpa per no tenir de mi conexença. Sol la ofensa és stada feta al senyor capità, sots la fe del qual ma vida reposava. E, per bé que al terme de ma fi fos atesa, no·m dolguera la mort, puix per les mans de tan valentíssim cavaller fos morta, sperant-ne en l’altre món per premi corona de martiri, atesa la fi per què yo suplicava, qui era en aument de la santa fe cathòlica, segons que per speriència clarament e manifesta se demostrarà. E no fretura demanar-me perdó, com no·m tinga per offesa de vostra mercé. E encara que u fos, seria molt contenta de perdonar-vos, car de vostra mercé spere yo la gràcia e lo perdó, segons que per vostra molta virtut me és stat ofert de perdonar per amor mia a la senyora d’esta ciutat e a tots sos vasalls. E si neguna cosa poden los prechs meus prevaler, vos suplich que aquesta aflicció que voleu dar aparteu de vós per aconsolar a mi, e ab bona sperança vivint, vos dispongau en pendre alegria perquè nostre senyor Déu vos faça obtenir la amor que de la cosa amada desijau. E encara yo no sé quina rahó done del que dech fer: o seguir lo meu plaer o lo vostre, fent lo que dieu que tant vos contenta. E puix que la vostra liberalitat és tanta que, vehent la mia deguda vergonya de la empresa per mi feta, que vullau consentir a les mies justes pregàries, segons per vostra mercé me és stada feta oferta.

E no dix més per ço com lo rey Scariano e Tirant venien. E de continent foren fetes moltes dances e balls morischs.

Passat lo dehén dia de les singulars festes, los de la ciutat, ab la senyora ensemps, prengueren les claus de la dita ciutat e donaren-les a Tirant e que fes de tots ells lo que a la senyoria sua fos plasent. Tirant pres les claus e donà-les a Plaerdemavida, fent-la senyora de la ciutat. E ab triümpho de molta gent qui la acompanyava ab diversos struments, la portaren a cavall dins la ciutat e la meteren dins lo palau real com a senyora. E la senyora primera tragueren de la ciutat ab tots aquells qui ab ella solien star. E Tirant donà a Plaerdemavida servidors, dones e donzelles qui la servissen, e fon huyt dies senyora de tota la ciutat e de molts castells e viles qui eren sots lo seu domini e senyoria.

Complits los huyt dies, Plaerdemavida feu venir la senyora que de la ciutat solia ésser e, ab cara molt afable e ab graciós gest, li feu la següent restitució en stil de semblants paraules.

CAPÍTOL CCCLXXI

COM PLAERDEMAVIDA RESTITUHÍ A SA SENYORA LA CIUTAT AB TOTES LES ALTRES COSES

–La molta virtut que de tu tinch coneguda, senyora mia, me dona causa que yo·t reta lo premi de la molta amor e gentilea que en lo temps de mon cativeri en tu he coneguda, ab què·m tens obligada de fer per ta mercé tot lo que a mi possible sia, car per speriència ta senyoria ha pogut conéxer quant he treballat en liberar ta mercé e los habitadors de la tua ciutat de la cruel execució que s’esperava de fer sens deguna mercé, la qual gràcia ab lo divinal adjutori s’és obtesa, mijançant les mies porfidioses pregàries, ab gran perill de la mia vida. E no m’o tinch a vergonya deguna, ans a molta glòria de ésser stada cativa de ta senyoria per la tua molta noblea, que sé quant vals, com sia certa que est merexedora de molta honor. E no·t penses que·m sia molt alegrada per ésser pujada de cativa que era en aquesta gran senyoria, com veja que són béns de fortuna que·ls ha tolts a tu e donats a mi, com aquest sia son ofici. Sols la causa perquè me n’alegre és que m’ha atorgat que per mà mia los cobres de mi ab molta amor. Donchs, ta senyoria obra les mans e dar t’é les claus de la ciutat, de viles e castells e tot lo que possehies, e vull-te restituhir tot lo teu heretatge e senyoria. E encara que sia stada cativa tua e per mos peccats la divina potència haja permés que sia venguda en ton poder, no penses que la mia condició sia menor que la tua; mas vull veure, per tu ésser mora molt generosa e de real casa e yo crestiana qui so stada cativa, qual usarà de més virtut: o yo de restituhir-te los teus béns que perduts tenies, o tu ab los teus tornar-vos crestians, car sol la sperança que tinch de veure ta mercé crestiana tindré en major stima que si de tota la Barberia era feta senyora.

E posà-li les claus en la mà. La senyora, vista la molta cortesia e liberalitat de Plaerdemavida, se agenollà als seus peus, e ab los ulls destiŀlant vives làgremes de sobreabundant alegria, li volgué besar los peus. E Plaerdemavida no u comportà, sinó que s’agenollà davant ella. La senyora, que veu tanta gentilea, ab humil veu se pres a dir:

–No fretura a negú provar sa condició, que les obres seues lo manifesten. E com per speriència hajes mostrat la tua molta gentilea e liberalitat, tinch conegut quant pots ne vals. Per què, la mia senyora, yo·t regracie tant com puch ni sé la tua molta amor, com yo per cosa en lo món no acceptaria les claus ni menys la senyoria, car tu com a més digna de mi ne sies merexedora. Car tanta és la obligació que·t tinch sol en liberar-me la vida, que altre tant temps com me has servida te vull servir. E tindré a bona sort que en tota ma vida te puga servir. ¿E com me dius que·m torne crestiana?, açò remet a ta libertat, que tota hora e quant me vulles fer dar lo sant babtisme, seré presta de rebre’l ab molta amor e devoció.

No tardà Plaerdemavida en dar-li semblant resposta:

–La mia senyora, a tu és forçat pendre les claus e la senyoria com aquella qui n’est merexedora. E puix ta mercé me fa tanta gràcia de fer-te crestiana, vull d’ací avant tenir-te en stima de una germana. E prech-te que no·m faces més rahons en cobrar lo que és teu, que seria la cosa que més me pories enujar e a la fi te seria forçat de fer-ho.

E la senyora, ab molta humilitat, les rebé per contentar-la. E tornada en possessió, Plaerdemavida ixqué de la ciutat e tornà-se’n al camp, hon fon rebuda per Tirant e per tots los altres ab molta honor. E recità Plaerdemavida a Tirant com havia restituïda la ciutat e la senyoria a sa senyora per haver coneguda en ella tanta virtut. E Tirant ne fon content puix ella n’era stada contenta.

Parlà lo senyor d’Agramunt e dix:

–¿No fora stat bo que en aquestes coses yo y fos stat demanat? ¿Com reste yo del vot que he fet?

No tardà Plaerdemavida en fer-li semblant resposta.

CAPÍTOL CCCLXXII

RESPOSTA QUE FA PLAERDEMAVIDA AL SENYOR D’AGRAMUNT

–¡O, engan manifest de la fortuna! Les batalles que començà en França lo teu pare contra los crudelíssims anglesos, de què obtingué singular victòria, ha reservades a tu, fill seu, les quals te plàcia finir e determenar gloriosament ab la sola temor que les gents tenen de tu. Mas condició e natura és de les coses passades que les poden rependre e inculpar, no pas corregir ni mudar, e lo mal que volies fer en aquesta ciutat, si bé·t recorda, has ja remés e perdonat. Donchs, ¿què demanes? ¿Que aprés de tanta prosperitat de singular alegria sobrevengués ara tanta persecució? No·m par que sia obra de tal cavaller com les gents t’estimen, car major defalt serà aquest que no lo que primer cometist.

»Mira què diu Aristòtil: que vincle de caritat e d’amor és molt singular, retent deguda honor a la magestat de l’hom e a la bonesa de les dones; per què posa scilenci en la ira tua. E tots quants són en aquesta ciutat te són amichs e servidors. Mira què dix lo rey David: aquell és malvat qui no ret guardó, e més malvat qui l’oblida, car bon amich és axí com l’especier encara que no us done de les spècies, vos dona de la bona olor. Açò no munta res; puix liberalment perdonist, honestament e clara vull viure, si a ta senyoria serà plasent. No·m tolgues la honor, puix virtuosament he obrat, perquè puga fer quítia la mia consciència. Parle qui parlar vulla en contrari, puix la veritat parle per mi.

»E per venir al que vull dir, ¿dius que has fet vot que tots los de la ciutat passen sots la tua spasa? Ab molta voluntat seran contents complaure’t per mitigar la tua ira e contentar la tua voluntat, perquè sies quiti del teu miserable vot. E fer s’a en aquesta forma: que la magestat del senyor rey prenga la spasa per lo pom e lo egregi capità per la punta, e tots los de la ciutat passaran sots ella. En tal manera, serà lo vostre vot absolt a pena y a culpa. E yo daré la benedicció com cantaré missa.»

En açò tots se prengueren a riure. E axí fon fet, que tots quants foren en la ciutat passaren dejús la spasa segons lo vot que ell fet havia. Com tots foren passats, Plaerdemavida pregà a la senyora de la ciutat que·s volgués batejar, segons li havia offert, e ella respòs que era contenta e que u faria de molt bona voluntat. E de continent li fon donat lo sant babtisme, lo qual rebé ab molt gran devoció. E aprés d’ella foren batejades mil e trecentes persones. Aprés foren convertits tots los de aquella província. E lo frare qui allí era vengut per traure catius, Tirant li hagué del papa que fos legat en la Barberia. Lavors, los crestians qui novament se eren batejats e los moros no li deÿen sinó pare dels crestians.

Tirant, ans que partís de allí, pregà a la senyora de la ciutat que·s volgués casar ab Melchisedech. Aquesta senyora com era mora se nomenava Justa, e en lo babtisme no volgué que li mudassen lo nom. Tirant pregà a Plaerdemavida que la conduís que atorgàs aquell matrimoni. E tant pregaren tots que ella fon contenta de fer lo matrimoni. Lavors Tirant ordenà que fossen fetes festes molt singulars, de aquelles que en semblant cars fer-se podien. Aquesta Justa, senyora de la ciutat, fon de perfectíssima vida, axí en obres com en paraules discretes, ab molta honestat e molt devota de la sacratíssima Mare de Déu. Aquesta, per sa devoció, edificà molts monestirs en la sua terra axí de hòmens com de dones; dona molt caritativa, ajudant als desemparats e cobria los despullats.

Aprés que les bodes ab gran festa foren solemnizades, Tirant e lo rey Scariano, ab tota la gent d’armes, se partiren de aquella ciutat e portaren-se’n a Plaerdemavida. E anaren per conquistar una província que y havia, qui era del germà del rey de Tremicén. Aprés que la hagueren conquistada, Tirant ne feu governador e capità a hun valentíssim cavaller qui·s nomenava lo Senyor de Antiocha, lo qual en la guerra havia feta grandíssima prova. E aquest era gran amich de Melchisedech, senyor de la ciutat dessús dita, e staven-se vehins a tres legües e visitaven-se sovint per la gran amicícia que havien tenguda en la guerra, e axí l’amicícia aumentà per ésser veÿns.

Tirant, per pendre plaer, parlava sovint ab Plaerdemavida. E hun dia entre los altres, parlant de la princessa e del stat de l’emperador, Plaerdemavida lo représ dient-li com no dexava la conquesta de la Barberia per socórrer a l’emperador e a sa filla. E Tirant li respòs que primer volia saber noves certes en quin punt stava l’imperi ans que ell se mogués. E pregà a Plaerdemavida que li volgués recitar tota la sua fortuna aprés que fon exida de la galera e la fi de la sua desaventura. Plaerdemavida, venint en recort dels treballs e dolors que sofertes havia, hagué compassió de si matexa e destiŀlaren dels seus ulls vives làgremes. E aprés hun poch spay, exugant-se les làgremes, de semblants paraules li feu present.

CAPÍTOL CCCLXXIII

COM PLAERDEMAVIDA RECITÀ A TIRANT LA SUA FORTUNA

–A mi no basta stil de conformes paraules en recitar les dolors e dubtosos pensaments que a la mia fatigada pensa combatien com me trobí nua en la vora de la cruel e tempestuosa mar, compresa de inestimable fret e fatigada del treball que sostengut havia de venir de la galera fins en terra, d’on restí molt torbada, emperò no oblidant-me de contínuament reclamar aquella sacratíssima e misericorde Mare de Déu, qui jamés fall a negú qui devotament la reclame. Car en aquell cars la mia ànima stava tan adolorida com pensava que la mia trista sepultura seria que voltors e corps e altres ausells de rapina la mia trista carn axí haguessen a menjar. E sinó que la nit scura —és cobrellit de dones e de donzelles— me socorregué, doble pena fora stada la mia.

»E trobant-me tan aflegida e vehent-me sens degun consell, mirava a totes parts si veuria algun loch hon per ma honestat retraure’m pogués. E per sort, encara que la nit fos molt escura, viu una barca qui·m paregué que de pexcar degués ésser e, entrant dins la barca per amagar-me, trobí dues pells de moltó, les quals ab una corda liguí la una ab l’altra e fiu-me’n una sobrevesta que m’aleujà gran part del mortal fret que tenia. E axí passí gran part de la nit, sens dormir, lamentant la mia gran desaventura.

»Suplich-vos, senyor Tirant, no·m façau més parlar de passions, car, com tinch recort del que he passat per causa de vostra senyoria, stimaria més cent voltes la mort que no més viure. E sapiau que la ira tira totes coses a crueldat, e amor inclina a pietat, e paciència tempra la ira. E més val que calle, que mal recordar-se fa dels passats mals, que no és dubte que l’ànima e lo cors no·n resten agreujats.»

Com Tirant la hohí tan adoloridament parlar, pres-li gran dolor e no li consentí de més dir, sinó que ab amor afable la posà en altres rahons d’alegria, per ço com tenia d’ella molta compassió e los mals e treballs que havia passats li eren venguts per causa sua. E com la hagué hun poch aconsolada, de semblants paraules li feu principi.

CAPÍTOL CCCLXXIIII

CONSOLACIÓ QUE FA TIRANT A PLAERDEMAVIDA

–Si la fortuna ingrata ab impietat dona treballs a la tua pensa, aquella sotsmetent a doloroses angústies, e los trists e incogitats infortunis exercexen les forces impetuoses en les humanes condicions e reposats estaments, los quals dura impulció poria fàcilment repeŀlir si humana saviesa ab caliditat aquells pogués preveure, virtut de ànimo viril prudentment dicerneix deure cessar la amargosa anxietat, si spera aquells reparables per contraris efectes de egualtat o millor comutació. Mas la vana sperança, aprés que serà coneguda, dobla incessantment la tristor e misèria, portant intrínseca desesperació e comovent actes impiadosos, los quals deduïts en efecte és procurada perpètua e orrible damnació. Guarda, donchs, la tua ànima no sia ofuscada per ira, engendrant oy ab insaciable apetit de venjança, mas refrena les crueldats de les desenfrenades cogitacions, car no solament fatiguen la tua ànima, mas encara porten falles enceses de foch cremant les potències de natura e les libertats del superior e noble inteŀlecte e lo ver juhí de aquell.

»La causa de hon promou aquesta vana e folla ira és cobdícia e desordenat apetit de les coses que són en senyoria e arbitre de fortuna e del tot separades de la nostra facultat. D’on se segueix la possessió de aquelles ésser molt perillosa e temerosa, com no puxa viure sens temor aquell qui ab dubte posseheix les sues coses. Los posseïdors de aquelles han perduda la libertat de lurs penses e cogitacions, e han constituït e sotsmés aquella a captivitat e servitut de temor. Los antichs philòsofs recusaren possehir béns de fortuna, perquè lurs pensaments fossen en plena e perfeta libertat, e digueren que incomparable vanitat era voler contendre ab fortuna de les coses que no poden ésser separades del domini de aquella. Dix hun philòsof que gran follia era pendre armes contra l’enemich del qual no és sperada victòria.

»Mostra la fortuna a molts la cara rient ab afalachs enganosos, preparant aguayts amagats en la tempestuosa mar de adversitats, apartada tota sperança de seguretat. No·s lig que fortuna jamés haja donat ne atorgat privilegi de fermetat e possessió quieta. Vehem que natura ha ordenat los hòmens exir nuus dels ventres de lurs mares, e los altres animals ixen ab naturals vestits, e de les vestidures de aquells cobrim les nostres carns nues e miserables. dona a nosaltres natura béns interiors de l’ànima; los béns exteriors són donats e atorgats per fortuna. Aquells regeix fortuna líberament ab prosperosa inconstància, sens empediment algú. E aquell savi Sèneca diu, en les sues epístoles, que totes aquelles coses són a nosaltres stranyes que desijant són adquerides, de què·s mostra clarament aquelles no ésser de nostra natura, ne de longa duració e fermetat, com no sien atorgades per natura. Lo port de seguretat és stat atrobat en les virtuts theologals, morals e polítiques, quant aquelles per exercici se són abituades en la nostra ànima. E per aquestes atenyem la vera felicitat, la qual és la fruÿció divina, aprés que som fora de les misèries e dolors de la nostra vida.

»Boeci diu en lo libre que feu De Consolació que felicitat no podia ésser atrobada en les coses a nosaltres aparents ésser de benaventurança, com felicitat solament sia en la divinal fruÿció, la qual speram atényer per virtuts meritòries, axí com han obtés per lurs mèrits los hòmens justs sens temor de perdre aquella. Totes les coses atorgades per fortuna són vanes, com no hajen constància ne fermetat alguna, segons diu lo savi en lo libre apellat Eclesiastés. Prech-te, donchs, cara germana mia, que <no>¹⁹¹ vulles donar loch a ira e furor de impaciència, com les coses que dius haver perdudes, si has bé entés ço que t’é dit, conexeràs que fortuna no ha fet injúria alguna exercint son offici, cobrant de tu les coses que eren sues e acomanant aquelles a altres que les tinguen, axí com tu les has tengudes. E no cregues que done major seguretat a aquells de aquella que ha donat a tu, com no sia algú, savi o foll, scient o ignorant, puixa possehir béns de fortuna sens beneplàcit de aquella.

»E si la tua ira és en tal extrem que no puxes bonament mitigar aquella, hajes de mi aquest consell de salut, ço és, que oblivió sia la medecina. E axí donaràs gran remey a la turbació de l’enteniment e a la tristor que ha comprés lo teu ànimo e té aquell empedit, que no pot decernir la veritat, segons diu aquell savi Cató en les sues doctrines. dona fi als plors e gemechs. Sia la vera rahó constant a cobrar ço que has perdut, ço és, tu matexa. Venç la malícia ab paciència e la ira ab benignitat. Guarda de venir en desesperació, perquè no perdes la tua ànima, la qual no pories cobrar ab infinit tresor. Hages sperança de bé ab temor de Déu e seràs vencedora de tota ira e desesperació, e conforma la tua voluntat ab amor de caritat e bona paciència, car diu l’abat Simeon que cascú se deu studiar en haver paciència e estar aparellat a la fortuna per ço que, si ve algun mal cars, tristor no·l puxa vexar tant que·l porte a desesperació. Diu sent Gregori que aquell no és bo qui no sab soferir ni comportar los mals, ans ensenya que no ha bondat alguna, puix és sobrat per impaciència. Mira què diu David: que, segons la granea de les dolors que Déu dona a l’home en temps de fortuna, li dona aprés grans consolacions e plaers si les porta ab paciència. Pensa que no ha persona al món que sovint no sofira grans mals e tribulacions, axí reys com papes e grans hòmens e dones. Sies, donchs, constant e ab virtuosa paciència, car jatsia la mísera humana condició porta ab impaciència les dures e congoxoses adversitats de fortuna, emperò, lo ànimo virtuós basta aterrar la fragilitat e inconstància de temor.

»E si dius que natura ha constituhit la tua noble persona en stat femení, pusiŀlànim e temerós, sia lo teu ànimo constant e viril, imitant la noblea d’aquells dels quals has presa la tua naxença e nodriment. La tribulació de fortuna demostra la valor de l’hom e, qui no n’ha sentit, no és provat ni val res, segons diu lo savi. Car, segons diu hun poeta, és molt favorable als constants e animosos e odiosa e desfavorable als pusiŀlànims e temerososos. La nostra vida és una milícia, ço és, contínua batalla, segons dix aquell sanct Job. No és home nat qui puxa scapar dels perills de fortuna. Dix lo gloriós sent Pau, apòstol: veig los perills de la vida present: perill en mar, per terra e perill en los falsos frares. Si la tempestuosa mar ha posat en treballs e mals la tua persona, no so yo stat pres acusat de aquells, qui so stat pres e ferrat e, aprés, ab innumerables perills, molt propinch a la mort. Mira, yo·t prech, quants colps e nafres mortals ha portat la mia persona. No seria possible recitar pogués complidament les mies tristes desaventures. E tots aquests mals són a mi més toŀlerables que la absència de aquella exceŀlentíssima senyora per mi amada més que totes les coses de aquest món. Aquest és lo meu dolorós entrenyor, aquesta és la mia intoŀlerable pena E si yo podia veure e contemplar la sua magestat e inestimable bellea, tots aquests mals tornarien a no res.

»No menys pena porta la mia pensa com per causa mia est venguda en les amargoses anxietats de la tua ànima, mas prudència, la qual no és sotsmesa a la cega fortuna, sab reparar los dans passats e provehir a aquells qui·s porien seguir. Per què a fe de cavaller promet e jur per lo Déu eternal e gloriós Jesucrist, e per la creu a mi donada quant fuy creat novell cavaller, de satisfer-te en doble e més que no has perdut. E ab suma diligència e cura hi entendré, com me tinga per molt obligat, e cometria gran ingratitut si feÿa lo contrari, la qual en mi no serà jamés trobada. E aquella cordial amor, la qual has en mi obtesa, donant promptitut a la promissió, portarà aquella a la desijada fi. E amor ab treball venç les iniquitats e impietats de fortuna, e saviesa senyoreja los enganosos aguayts de aquella e ab confiança segura aparta de l’enteniment tota ira e tristes cogitacions e folles e inútils fantasies, e dona repòs a aquell.»

Plaerdemavida, ab los hulls encara humits del plorar que fet havia, ab baixa veu se pres a dir forma de semblants paraules.

CAPÍTOL CCCLXXV

RESPOSTA QUE FEU PLAERDEMAVIDA A TIRANT

–¡O, incomparable desaventura, que los meus trists e miserables fats han subjugat la mia persona ab plors, gemechs e dolorosos pensaments! E ja aquell cruel e impiadós Plutó, déu de les perpetuals e orribles tenebres, e Megera e Proserpina ab les altres fúries infernals, no hagueren suposat la mia ànima a tan cruels e incomportables penes e turments com fa a mi la desconexent fortuna. Ja no sé davant qui puixa posar la mia justa clamor. Servint yo a aquella ab tanta constància e fidelitat, ab tan gran honor e reverència, sperant de aquella lo just premi de mos treballs e dels meus bons serveys condigna remuneració, no solament és feta a mi ingrata, mas molt dura e capital enemiga. No fora a mi la mort tan odiosa com trobar-me destruhida de tota honor e senyoria. Aquesta és la major e pus intoŀlerable desolació que als mortals dona la irada fortuna; aquesta és portada ab irremeyable impaciència. Veig-me en exili entre gents bàrberes e de la mia pròpia pàtria e dels conjuncts a mi en afinitat e amicícia separada. Les mies viles e castells e tot lo meu patrimoni són stats occupats per infels crudelíssims ab insaciable ferocitat. ¡O, mort, jatsia la memòria tua aterra les penses humanes, prech-te no·m sies ara piadosa! ¡Tu qui est fi de tots los mals de la trista e miserable vida, dona terme a la mia incomportable dolor e intoŀlerable agonia! ¿Qui és aquell tan inhumà e ab tanta impietat que no·s dolga de la mia trista joventut?

E dient aquestes paraules los seus ulls destiŀlaren vives làgremes mesclades ab gemechs e sospirs, mostrant que lo cor li fallia. E com Tirant veu aquella en tan perillós strem de la sua vida, cuytadament abraçà aquella, e lançaren-li aygua en la cara e fregaren-li los braços fins que fon retornada. E ella inclinà lo cap sobre los pits de Tirant, ab gest molt trist e ab la cara tota demudada e descolorida. E Tirant no·s pogué tenir que los seus ulls no destiŀlassen doloroses làgremes. E ab veu piadosa a semblants paraules feu principi.

CAPÍTOL CCCLXXVI

RÈPLICA QUE FA TIRANT A PLAERDEMAVIDA

–Les paraules doloroses dels miserables inclinen lo cor dels hoÿnts a tota pietat com sia cosa condecent a natura humana plorar ab aquells qui ploren e haver compassió de aquells qui·s dolen. Quant la intrínseca dolor és manifesta mitiga les congoxes e fantasies del sperit, la nostra fragilitat debilita la elecció e no obra tant lo arbitre de la nostra voluntat, que los primitius moviments sien en potestat de aquella, d’on se promouen iŀlusions perturbants lo juhí recte, com sien causades en la inferior part de la humana composició, e fan malalta la pensa e dissipen les nostres cogitacions. Ab fantasies turmenten lo nostre cor, e no sabem elegir coses honestes e útils, e cahem en errors de les quals no·ns podem defendre sens divinal adjutori. Per què la necessitat requer que la superior part inteŀlectiva predomine ab sapiència les vanes e folles cogitacions de aquella, sotsmeses per natural orde, e ab prudència refrene aquelles perquè no facen impressió de àbit en la nostra ànima, e lo regne inferior de l’home sia reglat per lo superior regne e les potències inferiors sien sotsmeses a les superiors.

»¡Gran desorde és quant la serventa mana e la senyora serveix! Si les potències de la nostra ànima rectament eren ordenades, conexeríem que la fortuna no ha en la humana condició potestat alguna. E si negunes coses desplasents seguexen en nosaltres per culpa o negligència nostra, no regint ne administrant les nostres coses prudentment, no deu ésser donat càrrech algú a la fortuna cega, segons diu aquell savi Cató en les sues doctrines. E si ordena aquelles la divina sapiència, justa cosa és e de gran salut que la nostra voluntat sia conforme ab la ordinació e voluntat divina e no ofusca lo nostre enteniment les potències de fortuna los inconvenients al nostre juhí e voluntat contraris, per punició de peccats o per exercici de bé. No és, donchs, mala la operació de fortuna, puix obra per divina disposició, encara que sia desplasent, com la divina Providència justament dispon totes coses.

»¡O, gran follia e vanitat! ¡O, gran defalliment de prudència pendre los infortunis ab ira odiosa e impaciència desenfrenada! Si consideram les nostres fortunes, no són altra cosa sinó operacions fetes per nosaltres per costiŀlacions de planetes e cossos celestials, influhints en diverses maneres e temps, segons los moviments circulars, la hu natural e l’altre contrari. Lo moviment del primer moble se fan diverses conjunccions e operacions: axí senyoregen los nostres staments. E les mutacions dels temps, ab les superiors influències, muden les nostres fortunes.

»Mas lo franch arbitre, regit e reglat ab saviesa per les potències inteŀlectuals, com no sia sotsmés a les costiŀlacions dels cossos celestials, refrena les vanes e folles cogitacions e fantasies de les nostres penses e, ab prudència, senyoreja les adversitats de la trista fortuna. E si aquella és stada a tu desconexent e adversa, no sies tu ingrata a aquella: pren tot ço que·t vulla donar. Dix aquell gran emperador Alexandre, que jamés no fon ingrat a fortuna: tot ço que aquella li havia volgut donar, havia pres ab bona voluntat. E axí conquistà tota la part de Àsia e molts altres regnes e províncies. Lo ànimo prudent ab sforç basta adquerir bona fortuna, e lo jugador aperduat diverses vegades se muda la sort e recobra molt més que no ha perdut.

»Lo teu exili congoxós ha permés lo inmutable Déu, perquè los fats han ordenat de tu que sies reyna de dos regnes, sens perdre la sperança de cobrar les tues viles e castells, e tot lo teu heretatge pres e ocupat per infels, car seràs coŀlocada en matrimoni ab rey virtuós e valentíssim cavaller e a mi molt afix en afinitat e grau de parentela, del linatge de Roca Salada e de la casa de Bretanya. Aquest és axí animós que aterra les forces e ferocitats dels enemichs infels, e cobrarà les tues viles, castells e tot lo restant del teu patrimoni. E yo·t promet de valer a aquell, axí en béns com en persona, e ab totes mes gents, tant e tan longament fins haja cobrat aquelles. E seràs feta parenta mia. Yo ame aquell e a tu com germana. Lexa, donchs, los plors e sospirs, dona repòs a la tua fatigada pensa e aparta del teu cor tota ira, car aprés dels temerosos perills de la iniqua fortuna és feta gran tranquiŀlitat e segur viatge.»

Hoÿdes per Plaerdemavida aquestes paraules, no tardà en fer-li semblant rèplica.

CAPÍTOL CCCLXXVII

RÈPLICA QUE FA PLAERDEMAVIDA A TIRANT

–Los desigs del cor ocupen la pensa e donen gran empediment al repòs de aquella. Los insaciables apetits causen desorde en lo nostre enteniment e quant la elecció és lesa per passió o ira, engendra error en les potències de l’ànima, e desija lo cor coses nocives e avorreix coses útils, decebut per desordenats apetits als quals som inclinats del principi de la nostra adolescència, e no decerneix lo ver del fals, e és fet servent de peccat e conceb tristícia e dolor. Per ço com no fa juhí, no li plaen les coses no objectades als corporals senys. Defalliment de saviesa és la causa de aquests mals e, si aquestes errors e altres innumerables recahen en los hòmens, los quals són pus forts e constants que les fembres, pus fàcilment han recaygut en mi, com lo linatge femení sia dèbil e de poca constància. Mas la intrínseca dolor no pot ésser retenguda que per alguns actes exteriors no sia manifestada, e los dolorosos suspirs e plors manifesten la amargor de l’ànima. E si yo done fi als meus plants e sospirs seré vencedora de la inconstància femenil, no per virtut, mas per la confiança de la liberal promissió dels dons graciosos de vostra senyoria. Aquell donatiu és de gran liberalitat e de noble e virtuós ànimo, lo qual no és stat demanat. E yo, apartant de mi tota ingratitut, accepte aquells e retribuexch a la mercé vostra tantes gràcies com per mi se poden referir. Gran injúria és feta al donador quant lo do és recusat.

E dites aquestes paraules, Plaerdemavida se agenollà als peus de Tirant e volgué-li besar la mà. E Tirant no u consentí, mas alçà-la de terra e besà-la en la boca. E aprés feu-la seure al seu costat, replicant-li semblants paraules.

CAPÍTOL CCCLXXVIII

RÈPLICA QUE FA TIRANT A PLAERDEMAVIDA

–Amor pot les coses diffícils reduyr a tota facilitat. Virtut no pot ésser adquerida ne l’ome pot ésser virtuós sens amor. Aquesta és filla de l’enteniment, aprés que lo juhí de aquell ha engendrat aquella e és concebuda en lo nostre cor. E per ço les coses no conegudes no poden ésser amades. Aquella és vera amor que és fundada en caritat, per la qual Déu és amat sobre totes les coses e lo proïsme per amor de Déu. Amicícia bona és causa de amor. Qui troba ver amich, troba tresor. Res no deu ésser denegat a l’amich. Hun mateix voler de amichs és vera amicícia. Lo do graciós declara amistat e la promptitut del do manifesta la voluntat del donador. Aquell és amat per nostre senyor Déu qui dona liberalment e ab plaer. La experiència mostra la intrínsequa amor o inimicícia. Diu sent Pau Ad Romanos que amor és més fort que la mort, car fa sostenir benignament totes coses, per forts que sien, sens tot treball. Tota virtut és sotsmesa a amor e, sens aquella, algú no pot obrar virtuosament. La intrínsequa volentat e cordial amor és declarada per efectes exteriors.

»¡O, virtuosa donzella! Molt és diffícil a mi la remuneració de tants mals e treballs, angústies e dolors, que per causa mia a tu ha convengut sostenir, car molt més merites que a mi no és possible donar. Prech-te que vulles acceptar graciosament los dons que de present te ofir, ço és, lo regne de Feç e de Bogia. Mas no poràs posseyr aquells pacíficament e quieta com sien stats novament conquistats. E seria dèbil la tua defensió si aquells qui pretenen haver dret en los dits regnes los volien ab violència recobrar. És, donchs, expedient e necessari que sies coŀlocada en matrimoni, segons he dit, ab cavaller valentíssim e virtuós, perquè puxes aquells tutament retenir. Mira la roda de fortuna: no podia devallar la tua noble persona en pus inferior loch que sotsmetre aquella a captivitat e servitut, en la qual est stada per tres anys. E ara ha rodat lo teu stat en loch molt alt e de gran exceŀlència e dignitat. Ja t’é dit que no li sies ingrata. Pren alegrament los dons de aquella, perquè no conceba ira contra tu. Diu lo savi que cascuna cosa ha son temps. E si ara los fats te volen exalçar, no recuses los dons de fortuna, car aprés no·ls pories cobrar.»

E donà fi en son parlar.

Acabant Tirant les sues gracioses paraules, quant Plaerdemavida se lançà davant los seus peus per voler-los-hi besar. E Tirant no u comportà e pres aquella en los braços, levant-la de terra, e dix-li moltes paraules de consolació. E molt més li dolia lo poch donatiu que li feÿa atés lo seu molt meréxer, per ço com de present no li podia més donar, proferint a aquella fer-li molt majors gràcies e donatius e no fallir-li jamés en tots los dies de la sua vida per la gran e singular amor que li portava.

No tardà Plaerdemavida fer rèplica en stil de semblants paraules.

CAPÍTOL CCCLXXIX

RÈPLICA QUE FA PLAERDEMAVIDA A TIRANT

–Lo cor magnànim aterra les forces de la poderosa fortuna e los accessius dons exceŀlexen la magnificència del cor valerós. Magnanimitat és la més noble virtut que pot ésser atrobada en los prínceps. Aquesta predomina sobre los cruels infortunis e és vencedora de tota pusiŀlanimitat e temor, com lo cor virtuós no puixa ésser sobrat per fortuna. Senyor Tirant, la mia lengua indocte no poria jamés splicar ne dir les magnificències del vostre ànimo virtuós. No menys és la saviesa per special gràcia divina en vós infusa. Aquesta ha dissipat les mies vanes e inútils cogitacions e ha posat fre als meus inefrenats pensaments. Scrit és en lo sagrat Evangeli que l’arbre bo produeix bons fruyts: no pot lo mal arbre donar bon fruyt e l’arbre bo mal fruyt. Les bones operacions declaren la bondat intrínseca de l’ànima; les paraules de doctrina dels hòmens savis iŀluminen les tenebroses ignoràncies de les penses dels hoints. Acte de saviesa és discutir les coses dubtoses e provehir en aquelles que per temps no puxen noure. L’ome savi no fa coses de les quals la penitència és certa. Clam-vos mercé, senyor, vostra egrègia persona no prenga en greuge si les mies paraules han enujada la senyoria vostra, car altre desig no tinch en aquest món, sinó que us puga obeyr e servir.

No tardà Tirant en donar-li tal resposta.

CAPÍTOL CCCLXXX

RÈPLICA QUE FA TIRANT A PLAERDEMAVIDA

–Les penes de l’infern no bastarien egualar-se ab aquelles de amor quant la intrínsequa fortuna hi dispensa, mas sobrepugen sol per la eternitat com aquelles sien sens fi e aquestes finides, e ab sperança de mudar-se en desijada glòria se mostren. ¿Qui·s deu desesperar en les adversitats ni creure los remeys ésser impossibles? Tu, Plaerdemavida, pensaves no·t restava major benaventurança que morir y creÿes que la vida per pus no t’acompanyava, sinó que en major grau sentisses lo multiplicar dels mals que recites, dels quals encara no·t deus recordar fins que, arribada als sdevenidors desigs, per fer majors los teus delits te’n recordes. Viu és Tirant perquè Déu no permet los mèrits resten sens guardó, ni los treballs sens repòs, ni les penes sens delits. E axí permetrà lo meu prosperar perquè la nostra tristícia en sobreabundant goig mudar puga. Aprés la nit ve lo dia, e aprés lo núvol, lo bell sol. E axí, aprés de tres anys de ton cativeri, és venguda la stimada libertat. No·t dolga la pèrdua de béns, com ja pogueres ésser senyora de la ciutat de Montàgata, la qual ciutat, per molta liberalitat has tornat a aquella de qui fust cativa, essent tu digna de major senyoria. E axí, per aumentar la cathòlica religió, aumentes ensemps lo renom de la tua virtuosa fama.

»Parents has perdut, los quals, aquella matexa fortuna qui·ls donà, los te ha levats. Aquells viuen morint en vives armes per defensió de nostra viva fe, lo famós nom dels quals, en algun temps de oblit no serà damnificat.

»Alegra’t, donchs, sforçada donzella, e no dubtes algun altre sdevenidor perill, car yo·t promet, per qui tals desaventures te són seguides, te seré retribució, en obligació infinida de amor, en béns y en senyories y en parentesch. Faré afixa la tua sanch a la de Roca Salada y seràs comptada ab les dones de Bretanya, entre les quals no·t pot fallir títol de reyna. E aprés, sies certa, acompanyant-me la vida, los béns, la força, l’ànima, la honor e quant tinch te acompanyaran, com aquella qui m’has acompanyat en lo major strem de les mies tribulacions.»

No acabava Tirant la fi de aquestes paraules, <com Plaerdemavida>,¹⁹² per regraciar tanta gentilea, feu continent voler-li besar la mà, inclinant los genolls e lo cap envers aquell. Primeres foren les làgrimes als ulls que la veu de semblants paraules en la boca.

CAPÍTOL CCCLXXXI

RÈPLICA QUE FA PLAERDEMAVIDA A TIRANT

–Lo desig de tostemps servir-te, ab la speriència de tanta gentilea e la suavitat de les tues paraules, me han conduÿda en tan alt grau de amor que afectadament vull encara major mal que morir per tu, senyor Tirant, merexedor, no de hun regne o imperi, mas de senyorejar lo món, obeynt-te, ensemps ab los mortals, la mar, los vents y la fortuna. Ara so alegra dels meus passats mals e dans, puix la tua gratitut los accepta, e·m semblen pochs a sguart dels que per tu passar se deuen. Mas no és novella cosa al teu noble costum, perquè tostemps vers mi he coneguda molta virtut e amor. Dexa’m, senyor, besar-te los peus, que no sé per hon comence a regraciar-te les honors e gràcies que a mi, poch merexedora, liberalment atorgues. Dius que·m faràs parenta afixa a la casa de Bretanya, mesclant la mia sanch ab la de Roca Salada. A mi, senyor, és infinida gràcia que serventa o cativa tua y dels teus lo restant de ma vida me atorgues despendre. Gran socors lo meu trist cor ha rebut de les tues gracioses paraules, mas no·t desplàcia de matrimoni fer-me deliura, perquè contrasta la subjugació de nosaltres, dones, a la libertat que, per a plaure e servir-te, infinidament stime.

Larga disputa fon de Tirant ab aquesta donzella per lo matrimoni que aquella ab lo senyor d’Agramunt deliberava, assinant-li diverses rahons, aŀlegant moltes santes autoritats, per les quals Plaerdemavida, aprés de honestíssimes defenses, consentint a la voluntat de Tirant, en poques paraules hun poch spay tardà respondre.

CAPÍTOL CCCLXXXII

COM LO MATRIMONI FON ATORGAT A TIRANT PER PLAERDEMAVIDA E PER LO SENYOR D’AGRAMUNT

–Fogiu de mi, castedat, honesta vergonya e temerosos pensaments, perquè les mies orelles, acostumades de ésser ubertes a les paraules de Tirant y lo meu cor de obeyr los manaments de aquell, és impossible li deneguen cosa que a Plaerdemavida honor y bé singular li procura Presta és, senyor Tirant, la tua serventa sia fet de mi segons la tua voluntat.

E encara parlava Plaerdemavida quant Tirant se levà del coll una rica cadena e la mes al coll de Plaerdemavida per senyal d’esdevenidor matrimoni. Aprés, feu portar peçes de brocat e vestí-la com a reyna. Aprés, Tirant tramés per lo senyor d’Agramunt e pregà’l molt no li digués de no del que ell li diria, com ell ho tingués ja promés. E lo senyor d’Agramunt li respòs en semblant stil:

–Senyor Tirant, molt stich admirat que vostra senyoria pregue a mi de neguna cosa, car sols lo manar és a mi molta gràcia e no y freturen prechs, car yo ab molta voluntat faré tot lo que·m maneu.

Dix Tirant:

–Cosín germà, yo tinch deliberat de fer-vos rey de Feç e de Bogia e dar-vos per muller a Plaerdemavida, car sabeu bé com tots los del nostre linatge li som molt obligats per los treballs que ha passats per nosaltres e per la molta amor que·ns porta, com sia donzella de grandíssima discreció e de honestíssima vida. A vós vendrà molt bé, e a ella, per la gran amistat que haguda haveu.

Respòs lo senyor d’Agramunt:

–Cosín germà, senyor, lo meu delliber no era de pendre muller, emperò a mi és massa gràcia e honor que vostra senyoria me pregue de cosa que yo us dech suplicar, he us ne bese peus e mans.

E Tirant no u volgué comportar, mas pres-lo per lo braç e levà’l e besà’l en la boca. E aprés, li feu infinides gràcies axí dels regnes com de la novella muller.

CAPÍTOL CCCLXXXIII

DE LES ESPOSALLES QUE FOREN FETES DE PLAERDEMAVIDA AB LO SENYOR D’AGRAMUNT

No fon de poca stima la contentació que Tirant pres en haver conduÿt aquest matrimoni, que més se n’alegrà que de tota la conquesta de la Barberia. E feu molt prestament emparamentar lo palau de la senyora de Montàgata de molts bells draps d’or y de seda, e feu-se venir tots los músichs de tota aquella terra, de tota natura d’estruments que trobar-se pogueren. E hagué fet provesió de molts confits e d’especials vins per triümphar la festa. E Plaerdemavida fon molt ben abillada, que la sua presència e gest demostrava bé ésser reyna. Fon portada en la gran sala hon era lo rey Scariano e Tirant e molts altres barons e cavallers, e la reyna, muller del rey Scariano, qui vingué en companyia de Plaerdemavida ab moltes altres dones d’estat. E feren les sposalles ab grandíssima festa e dances de diverses maneres e molt singulars coŀlacions que y foren fetes. Aquells dies que les festes duraren, Tirant tingué tinell a tots los qui menjar hi volgueren. Duraren aquestes festes huyt dies, en gran abundància de totes coses.

Com totes les festes foren passades, Tirant feu armar una grossa nau e metre molt bé en orde e feu-la carregar de forment per trametre en Contestinoble per socórrer a l’emperador. E feu-se venir davant Melchisedech, senyor que era de Montàgata, e dix-li com ell tenia de anar ab aquella nau en Contestinoble per missager a l’emperador. E pregà’l que·s volgués molt ben informar del stament de l’emperador e de l’imperi en quin punt stava, e del stament de la princessa. E donà-li les instruccions e les letres de crehença e feu-lo recullir molt ben abillat e acompanyat. E donada vela, partiren ab molt bell temps per complir son bon viatge.

CAPÍTOL CCCLXXXIIII

COM TIRANT, AB TOTA LA GENT D’ARMES, ANÀ PER POSAR SITI A UNA CIUTAT HON SE EREN RECULLITS TRES REYS

Donada expedició a la nau per lo valerós Tirant, feu levar lo camp e posar tota la cavalleria en orde, e la gent de peu; e feu carregar molts carros de vitualles e moltes altres coses necessàries a la ost, e tota la artelleria per a combatre les ciutats, viles e castells, car ell ne tenia molta en gran quantitat qui li era restada dels reys qui eren fugits e molta que lo rey Scariano ne havia portada. E açò feu ell perquè pogués prestament pendre e subjugar tota aquella terra. E partí e feu la via de una ciutat que havia nom Caramén, qui és en la fi de la Barberia, qui afronta ab los negrins, ço és, ab lo rey de Borno, car en aquella ciutat se eren recullits tres reys dels que fugiren de la batalla, vençuts per Tirant. Los altres se n’eren tornats en lurs terres.

E anà ab gran multitut de gent de peu e de cavall per aquella terra, conquistant castells, viles e ciutats, qui per força, qui per grat, car molts venien a fer obediència e donaven les claus al rey Scariano e a Tirant, clamant-los mercé. E aquells los receptaven ab molt bona voluntat e·ls asseguraven que no·ls seria fet dan ni violència en los béns ni en la persona, e feÿen-los moltes franqueses. E per aquesta rahó moltes gents de peu e de cavall lo seguien. E per la gran liberalitat que veÿen en Tirant, molts se feÿen crestians. Los altres restaven en lur secta sens que no·ls era feta violència alguna ni empediment. E deÿen los pobles que aquest era lo més magnànim senyor que en tot l’univers món trobar-se pogués.

E tant anaren per lurs jornades fins que foren a la dita ciutat hon los reys eren recollits. Com foren atesos a la ciutat, atendaren-se aquí e posaren siti entorn de la ciutat, mol<t>¹⁹³ prop, a dos tirs de ballesta. La qual ciutat era molt gran e fortíssima, ben murada e vallejada, e molt ben fornida axí de vitualles com de bona cavalleria.

E com tot lo camp fon aleujat, Tirant feu venir a la sua tenda lo rey Scariano e lo senyor d’Agramunt, lo marqués de Liçana e lo vezcomte de Branches, e molts altres barons e cavallers qui en lo camp eren. Com foren tots ajustats, tingueren consell què era de fer; e fon delliberat, ab concòrdia de tots, que trametessen hun embaxador als reys qui dins la ciutat eren. E aquí en lo consell elegiren per embaxador hun spanyol, natural de la vila de Oriola, qui·s nomenava mossén Roquafort, qui era stat pres e cativat en una galiota per moros de Orà, e aprés per Tirant fon mes en libertat. Aquest cavaller era molt savi e ginyós per ço com era stat cossari gran temps. E digueren-li que·s prengués guarda quina gent podia haver en la ciutat ni com staven en orde. E instruÿren-lo largament de tot lo que tenia de fer ne de dir.

CAPÍTOL CCCLXXXV

COM L’EMBAXADOR DE TIRANT SPLICÀ SA EMBAXADA ALS REYS

Tengut lo consell, l’embaxador se mes en orde e, molt ben acompanyat, feu la via de la ciutat tot desarmat, e tota la sua gent, mas ben abillat. E trameteren, ans que partís, hun trompeta per demanar salconduyt e de continent li fon atorgat. E tornada resposta per lo trompeta, l’embaxador entrà dins la ciutat ab tota la sua gent e feu la via del castell hon los reys eren, los quals eren aquests: lo rey de Feç, lo rey Menador de Pèrsia e lo rey de Tremicén que havien elet per mort de l’altre que lo rey Scariano havia mort, e era nebot de aquell. Los altres reys eren morts en les batalles que havien hagudes.

Com l’embaxador fon davant los reys, los quals se eren tots ajustats per hoyr l’ambaxada, e sens saludar e fer reverència alguna, l’embaxador los dix:

–A vosaltres qui poderosos reys ésser solíeu, de part del sereníssimo e crestianíssim rey Scariano e del magnànim capità, vençedor de batalles, Tirant lo Blanch, vinch yo embaxador per notificar a la vostra presència la voluntat de lurs senyories, dient-vos que dins tres dies hajau buydat la ciutat de Caramén e tota la Barberia. Altrament, passats los tres dies, vos aparelleu a la batalla, la qual sens dubte serà en total destrucció vostra e exelçament de la fe crestiana. Per què, si de savis reys volreu stendre vostra fama, ensiguiu lur consell, recordant lo nom de Tirant, spantable a les vostres orelles, y les mans de aquell, odioses als enemichs de nostra ley. No us oblideu la prosperitat y exalçament del rey, perquè, obeynt lo que us recite, siau stalvis de vostres vides y piadosos de vostres pobles.

CAPÍTOL CCCLXXXVI

LA RESPOSTA QUE PER LOS REYS FON FETA A L’EMBAXADOR

Com l’embaxador hagué splicada la sua embaxada, lo rey Menador de Pèrsia reté la resposta per tots los altres reys e dix:

–No·t penses, cavaller, que la pèrdua de tanta terra e pobles haja amollit lo nostre fort ànimo ne dominat la nostra força. Açò per la certa sperança que de nostre profeta Mofomet la sua gran potència nos ha de socórrer e de ajudar. E si fins açí nos és detardada, és causa com en aquesta major necessitat se mostrarà gran la santedat de aquell y misericòrdia. E per lo contrari, en vossaltres serà terrible la ira, punició o càstich de tan injusta batalla com siguiu en terres e regnes que gens no us pertanyen. Donchs, cavaller, diràs al traÿdor e renegat del rey Scariano, enemich de Mafomet e nostre, e a Tirant lo Blanch, son companyó, que nosaltres per ells no lexarem la ciutat ni menys la Barberia, ans la defendrem bé d’ells e de tots aquells qui·ns contradiran. E facen tot lo que puguen, car nosaltres, ab ajuda del nostre sant profeta Mafomet, lo<s>¹⁹⁴ pagarem de la gran maldat que fet nos han de tolre’ns los regnes e aquests senyors que ací són lansar de lurs terres tirànicament, sens degun dret ni justícia que no y tenen. E som prestes de la batalla tota hora que volran. E perquè coneguen lo nostre poder quin és, demà sien prests a la batalla, car nosaltres exirem de la ciutat per dar-los la malaventura.

E acabat que hagué lo rey Menador, l’embaxador de Tirant girà les spatles e partí-se’n sens demanar comiat, e feu la via del camp. Com fon davant lo rey Scariano e Tirant, recità’ls largament la resposta que lo rey Menador de Pèrsia li havia feta. E de continent Tirant feu ajustar tots los barons e cavallers e capitans, axí de hòmens de cavall com de peu. Com tots foren ajustats dix-los que tots se metessen en punt, que los moros los devien dar la batalla e que gran matí tothom fos armat e a cavall. Axí mateix, aquella nit Tirant feu que dos mília hòmens a cavall voltejassen lo camp fins a mijanit e altres dos mília de mijanit amunt, per ço que en la nit no poguessen ésser decebuts per los enemichs.

L’endemà gran matí, Tirant feu refrescar tota la gent e donar civada als cavalls, e ordenar sos capitans. E feu capità de la davantguarda lo bon cavaller mossén Roquafort, ab sis mília hòmens d’armes. De la segona batalla feu capità Almedíxer, lo virtuós cavaller, e donà-li huyt mília hòmens d’armes. De la terça fon capità lo marqués de Liçana, e donà-li deu mília hòmens d’armes. De la quarta fon capità lo senyor d’Agramunt, e donà-li deu mília hòmens d’armes. De la cinquena fon capità lo vezcomte de Branches, e donà-li deu mília hòmens d’armes. De la sisena fon capità lo rey Scariano, e portà quinze mília hòmens d’armes. De la setena e derrera fon capità Tirant, per ço com era del socors, e mes-hi XX mília hòmens d’armes. E axí ordenadament stigueren tots aparellats, sperant quant vendrien los moros per dar la batalla.

E axí mateix Tirant feu ordenar totes les capitanies de la gent de peu e feu posar cascuna capitania a la part que devia ferir. E stant axí sperant quant los moros vendrien, Tirant feu a la gent d’armes una semblant oració.

CAPÍTOL CCCLXXXVII

LA ORACIÓ QUE TIRANT FEU A LA SUA GENT D’ARMES

–Aparellades stan les corones del triümpho nostre, fullades de llor en senyal de la certa victòria que de nostres enemichs s’espera. Cavallers valerosos, armats primer de gran sforç en lo noble coratge, aprés de armes tan ofensives que·n la vista sol de aquelles los enemichs aterren, quant deu ésser gran la alegria de tots nosaltres, puix ajustats per una matexa intenció, ab hun mateix sforç e ànimo combatent, atengam la fi de aquella cosa per la qual lo morir no·s deu refusar Recordau, cavallers, los vostres passats y de vosaltres, per lo semblant, recordau actes maravellosos, e acabau de foragitar la temor de vostres pits si alguna n’i atura, car sens dubte la divina Providència no u consent ni és permés lo smayar a vostres nobles ànimos. ¿Què tenim de aquesta miserable vida sinó lo temps que vivim? Aquell se despenga en semblants actes que més honorosos ésser no poden. En altra manera, engolfats en la mar de covardia, en negun port de honor arribaria nostra fama. Alsau, cavallers, vostres enteniments, pensant que combateu per la honor, més cara que cosa d’esta vida. Aprés, per los béns y prosperitats de nosaltres. Per la libertat, per la glòria y, lo millor, per la santíssima fe crestiana, la qual exalça als qui la exalcen, defensa als qui la defenen y conserva als qui la mantenen en honor e pacífica vida. Donchs, sia-us feta larga aquesta chiqua nit ab lo desig e ardiment de vençre los enemichs e exercitant les vostres persones en lo treball delitós de les armes, perquè la cuÿçor y fatiga que de aquelles nostres contraris senten a nosaltres poch delita.

L’endemà per lo matí los moros se levaren e ordenaren ses batalles y ses capitanies. E posaren primerament per capità lo rey de Tremicén, qui era animós cavaller e valentíssim capità, e donaren-li X mília ginets. Aprés feren VII squadres, e en cascuna de aquelles posaren hun valent cavaller moro ab X mília ginets cascú. La darrera batalla de socors regia lo rey Menador de Pèrsia ab XX mília combatents. E axí cascuna de les parts ordenaren tota la gent de peu e feren ses capitanies e caps de centenars e de dehenes. Com los moros hagueren ordenades totes ses batalles fora de la ciutat en hun bell pla que y havia, e axí ordenadament feren la via del camp de Tirant, la spia que Tirant tenia prop de la ciutat veu que los moros anaven devers lo camp: cuytà per avisar-ne a Tirant. Com Tirant sabé que los moros venien, ja tenia tota la sua cavalleria a cavall e en punt e tota la gent de peu en orde e, axí ordenadament e ab gran ànimo, partiren del camp e feren la via dels moros, perquè no haguessen aquella honor que vinguessen al lur camp.

Com les batalles foren prop, que·s veren, començaren d’esclafir les trompetes e anafils e los crits foren tan grans de abdues les parts que paria que cel e terra se’n degués entrar. Lavors, Tirant manà a la primera batalla que ferís e lo bon capità mossén Rocafort ferí ab la sua gent tan poderosament que açò era una admirable cosa de veure.

E lo rey de Tremicén, qui era capità de la primera batalla dels moros, ferí axí mateix tan virtuosament que cavaller al món no poguera més fer, que tan bravament combatien als crestians que ja·ls tenien en vençó. E lo rey de Tremicén, qui donava de tan mortals colps que no era degú qui a l’encontre li gosàs star; e encontrà’s ab lo capità Roquafort e donà-li tan gran colp de la spasa per lo cap que·l feu caure del cavall, e passà avant. E los seus hagueren prou a fer de levar-lo e de pujar a cavall, tanta era la pressa que los moros los daven, car certament lo cavaller Rocafort fora mort si no fos per lo socors de la segona batalla, que, com Tirant veu que la sua gent anava a mal, feu ferir Almedíxer ab la sua gent. E feriren tan poderosament que los moros feren retraure hun gran troç. Lavors ferí l’altra squadra dels moros molt bravament. E véreu rompre lançes e derrocar cavallers e cavalls e jaure per terra molta gent morta, axí dels crestians com dels moros, car verdaderament aquests dos reys, ço és, lo rey de Tremicén e de Feç, eren molt valentíssims cavallers e feÿen tantes armes que degú no·ls gosava star davant, e mataren molts crestians.

Lavors Tirant, qui veu la batalla anar a mal, que aquests dos cavallers li destruÿen la gent, feu ferir totes les quatre squadres plegades, que no restà sinó la sua. Feriren tan poderosament que, en poca hora, ans que los altres se fossen regoneguts, hagueren morta molta morisma. E lo rey Scariano s’encontrà ab lo rey de Feç e feriren-se tan bravament ab pits de cavall que les lançes ja les havien rompudes, que los dos ne anaren per terra, e foren-se levats e ab les spases se combateren molt ferament, que semblaven dos leons. E com cascuna de les parts veren lur rey en terra, cuytaren-hi per socórrer-los, e véreu allí una aspra batalla, hon hi morí molta gent. Car aquí·s trobà lo senyor d’Agramunt e lo marqués de Liçana, qui eren valentíssims cavallers e, a despit dels moros, pujaren lo rey Scariano a cavall e los moros se’n portaren tanbé lo rey de Feç.

E los moros, qui veren que la lur part anava a mal, feriren totes les squadres plegades. Lavors ferí Tirant també ab la sua gent. E véreu la gran mescla e los grans crits que los moros feÿen, que no podien durar contra los crestians. E lo rey Menador de Pèrsia, qui era entrat en la batalla com a ca rabiós ab l’aljuba d’or molt luent e veu a Tirant, dexà’s anar devers ell e donà-li tan gran colp de la spasa sobre lo cap que per poch no·l lançà del cavall, que del cap li feu dar al coll del cavall. E Tirant se fon dreçat e dix:

–Si no fos per mon bon elm tu m’hagueres mort, mas jure per mon Déu que, si yo puch, jamés no daràs pus colp.

Alçà la spasa e donà-li tan gran coltellada al muscle dret que tot lo braç li levà en redó, e lo rey prestament caygué en terra mort. Los moros, qui veren lo rey de Pèrsia mort, com a desesperats reforçaren la batalla molt bravament, que en poca hora veren la terra cuberta de cossos morts, car Tirant, ab la sua mà, feÿa morir tanta gent que no encontrava negú que del primer colp no·l metés per terra mort o aŀlesiat.

E axí, durant la batalla, fon sort que Tirant s’encontrà ab lo rey de Tremicén e donà-li tan gran colp de la spasa sobre lo cap que plegat lo mes per terra e, si no fos per lo bon bacinet que portava, mort fora lo rey. Com fon en terra, Tirant passà avant. E los moros levaren lo rey e trobaren-lo encara viu: pujaren-lo en hun ginet ab hun moro a les anques e, corrent, feu la via de la ciutat per restaurar la vida.

Com molt hagué durat la batalla, los moros no pogueren tenir contra los crestians, ans forçadament se hagueren a posar en fuyta, car los crestians los eren molt soberchs. Com Tirant veu que los moros fugien, dix:

–¡Ara és hora, valentíssims cavallers, que la jornada és nostra! ¡Muyren tots!

E tothom se mes a l’encalç. E los moros cuytaven per recullir-se dins la ciutat, e tant no feren, que no pogueren de la mort ésser stalvis passats quaranta mília moros aquella jornada. Com los qui eren restats foren recullits, Tirant feu voltar tota sa gent perquè de la ciutat ab bombardes no·ls poguessen damnificar.

Aprés que la batalla fon finida, Tirant replegà tota sa gent. E levaren lo camp, en què guanyaren molt, e tornaren a lurs tendes ab gran alegria, fahent laors e gràcies a nostre senyor Déu de la victòria que·ls havia donada. E feren bones guaytes de nit e de dia, per ço que los de la ciutat no·ls vinguessen damunt descuydats e, d’altra part, tenien sment als de la ciutat que degú no pogués exir que no fos vist. E los de la ciutat tenien barreres defora de la ciutat e, aquí, ells feÿen tots dies de grans cavalleries. E Tirant feu bastir molts ginys e asitiar moltes bombardes grosses qui tiraven contínuament a la ciutat.

E de continent que Tirant hagué vençuda la batalla, feu armar una galera al port de One e posà-y per capità hun cavaller, lo qual havia nom Spèrsius, qui era natural de Tremicén e era bon crestià e home molt diligent e de grans negocis, al qual Tirant donà càrrech que anàs an Jènova, en Venècia, en Pisa, e·n Mallorqua —qui en aquell temps era cap de mercaderia— e que noliejàs tantes naus, galeres e lenys e tota manera de fustes qui poguessen portar molta gent e que·ls prometés sou per a hun any e que de continent los trametés al port de Contestina, qui és en lo regne de Túniç. E prestament lo dit Spèrsius, ben informat de tot lo que tenia de fer e negociar, se recullí e feu son viatge.

Ací se lexa lo libre de recitar de Tirant los singulars actes que los del seu camp feÿen tots dies ab los de la ciutat, e torna a recitar de l’embaxador Melchisedech, que Tirant trametia a Contestinoble.

CAPÍTOL CCCLXXXVIII

COM L’EMBAXADOR DE TIRANT ARRIBÀ A CONTESTINOBLE

Essent partit l’embaxador Melchisedech de la Barberia, hagué lo temps tan pròsper e favorable que en breus dies arribà en Contestinoble. Com la nau fon en lo port surta, digueren-ho a l’emperador e ell prestament hi tramés hun cavaller per saber quina nau era aquella ni què portava, ne per quins afers era allí venguda. Lo cavaller anà al port e, entrat dins la nau, parlà ab l’embaxador e, ben informat, ell se’n tornà al palau hon l’emperador era e feu-li sa relació molt diligentment, dient-li com aquesta nau venia de la Barberia, la qual trametia Tirant, carregada de forment, a sa magestat, y com hi venia hun cavaller per embaxador, lo qual li trametia Tirant. Com l’emperador hohí aquesta nova, fon molt aconsolat per la molta necessitat en què posats eren, e feu laors e gràcies a nostre senyor Déu com no l’havia oblidat. E de continent l’emperador manà a tots los cavallers de la sua cort e a tots los officials e regidors de la ciutat que anassen acompanyar a l’embaxador que Tirant trametia. E prestament anaren tots al port e feren-lo exir de la nau.

L’embaxador ixqué molt ben abillat ab roba de brocat sobre brocat, forrada de marts gibilins, e gipó de brocat, e ab una grossa cadena d’or al coll, acompanyat de molt bona gent que portava, tots molt ben abillats. E com foren exits en terra, foren rebuts per los cavallers de l’emperador. E feren molta honor a l’embaxador per lo desig gran que tenien que Tirant vingués. E axí, tots ensemps, lo portaren davant l’emperador e la emperadriu, qui era en la cambra ab l’emperador. L’embaxador feu sa reverència a l’emperador e besà-li lo peu e la mà, e axí mateix la mà a la emperadriu, e ells lo reberen ab cara molt afable, mostrant haver molt gran plaer de la sua venguda. E l’embaxador Melchisedech donà la letra de crehença a l’emperador, lo qual la donà al seu secretari per legir. Era del tenor següent.

CAPÍTOL CCCLXXXIX

LETRA DE CREHENÇA QUE TRAMÉS TIRANT A L’EMPERADOR

«Sacra magestat: l’embaxador qui la present porta suplirà a la breu scriptura mia. Sia plasent a la vostra altesa donar fe e crehença a aquell, com de açò sia digne, essent cavaller de molta honor, sperimentat, de no menys virtut e fama.

»E lesta la letra, l’emperador feu donar bona posada a l’embaxador e li tramés tot lo que necessari hagué, e manà que fos ben servit. E l’endemà, l’emperador feu ajustar tot son consell e tots los regidors e ciutadans honrats de la ciutat e, en la gran sala del palau, ell los feu tots ajustar. E com tots foren aquí, l’emperador tramés per l’embaxador, lo qual vench molt altament abillat, e ab altra manera de robes de brocat de altra color, forrat d’erminis e ab hun collar d’espatles, d’or, molt ample, ab singulars smalts. Aquest embaxador era home de gran eloqüència, molt savi, e sabia parlar de tots los lenguatges. Com fon davant l’emperador, feu sa reverència e l’emperador manà que sigués davant ell perquè·l pogués millor hoyr. E posat scilenci en lo consell, l’emperador manà a l’embaxador que splicàs sa embaxada. E aquell levà’s e feu sa reverència. E pres-se a dir forma de semblants paraules.»

CAPÍTOL CCCXC

COM L’EMBAXADOR DE TIRANT SPLICÀ LA SUA EMBAXADA

–Senyor molt sereníssim: bé deu ésser en recort la magestat vostra com Tirant se era mes e recullit en les galeres, ab licència de vostra altesa, per anar al camp per liberar los cavallers que lo soldà e lo Gran Turch tenen presos, e com fortuna no fon contenta que·s complís lo desig de la magestat vostra e de Tirant. E aprés veu vostra altesa com les galeres se hagueren a partir ans d’ora per la gran tempesta e fortuna que en la mar havia. E ab aquella gran fortuna corregueren sis dies e sis nits, an tal manera que totes les galeres se separaren les unes de les altres e perderen-se totes, sinó la del capità Tirant, axí com fon permissió divina que atés a la costa de Barberia, ço és, an la terra del rey de Túniç, e donà aquí a través, hon se perdé la de més gent. Los que scaparen foren catius.

Lo capità Tirant fon sort que fon pres per hun cavaller qui·s nomenava Capdillo-sobre-los-capdillos, embaxador del rey de Tremicén, qui era vengut al rey de Túniç per embaxador. E anant caçant per lo camí, trobaren a Tirant en una cova, e vehent la sua bellíssima disposició, feu-li molt bona companyia e pres-lo en tanta amor que·l feÿa anar ab ell en la guerra que havia lo rey de Tremicén ab lo rey Scariano. E per les grandíssimes cavalleries de Tirant ell fon mes en libertat e fon fet capità, lo qual pres ab son bon enginy lo rey Scariano e feu-lo fer crestià, e fon companyó e jermà d’armes ab ell. E Tirant ha-li dat per muller la filla del rey de Tremicén e ha-la fet fer crestià. E aquest rey Scariano és ara rey de Túniç e de Tremicén.

E la magestat vostra deu saber com ha conquistada tota la Barberia, que no li restava a pendre, com yo partí, sinó una ciutat; e aprés que haurà aquesta, de continent, senyor, té delliberat de venir ací ab tot aquell poder que haver porà, car Tirant pot traure de la Barberia CCL mília combatents, e d’altra part amprarà lo rey de Sicília, que y vendrà ab tot son poder. E ja fa fer gran provesió de naus per portar vitualles per socórrer a la magestat vostra, per què, senyor, suplich a la exceŀlència vostra que li vullau perdonar com tant ha tardat lo socors, com no sia stada culpa sua, e que la altesa vostra se vulla confortar e alegrar, car ab la ajuda de la divina clemència ell farà tals actes que complirà molt prestament lo que la magestat vostra ha tant desijat.

CAPÍTOL CCCXCI

COM L’EMBAXADOR OBTINGUÉ LICÈNCIA DE L’EMPERADOR QUE POGUÉS ANAR A FER REVERÈNCIA A LA PRINCESSA

Esplicada que fon la embaxada, l’emperador ab tots los del consell foren molt admirats e aconsolats de la gran prosperitat de Tirant, com de catiu era pujat a senyor de tota la Barberia, e loaren molt la sua gran cavalleria e digueren que en tot l’univers món no·s trobaria hun tal cavaller ab compliment de tantes virtuts e actes insignes. E foren molt confortats del gran dubte que tenien dels turchs.

E fet tot açò, l’embaxador se agenollà davant l’emperador e demanà-li licència que pogués anar a fer reverència a la princessa. E l’emperador dix que era content. E manà a Ypòlit que anàs ab ell al monestir hon stava la princessa, la qual, de dolor que tenia de Tirant com jamés ne havia sabut nova si era mort o viu, se era mesa en hun monestir de senta Clara, de la observança. No que hagués pres lo àbit, mas tota vestida de burell, tenint la regla de les altres monges.

Com l’embaxador e Ypòlit foren a la porta del monestir, demanaren de la princessa. Anaren-lo-y a dir de continent com hun embaxador de Tirant era vengut, e que era viu. Levà’s lo vel que portava davant la cara e prestament anà a la porta. E l’embaxador li feu molt gran reverència e li besà la mà, e la princessa lo abraçà e li feu molt gran festa. E tanta fon la alegria que hagué de la venguda de l’embaxador que li vingueren los ulls en aygua e estigué per bon spay que no pogué parlar.

E com la princessa fon tornada en son recort, demanà a l’embaxador del stament de Tirant. L’embaxador li respòs com se recomanava en gràcia e mercé de sa altesa e que era ben sa e molt desijós de veure sa magestat.

–E tramet-vos aquesta letra.

E la princessa pres la letra e legí-la, que contenia paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCCXCII

LETRA TRAMESA PER TIRANT A LA PRINCESSA

«Absència, enemiga de enamorats pensaments, és aquella qui, entre tants enemichs meus, major combat s’estudia donar-me. Aprés que de vostra altesa perdí la desijada vista, tantes advercitats lo vostre Tirant ha trobades que és impossible alre que vostres contínues oracions hajen sostengut la mia desaventurada persona. Y per ço, regraciant a vós lo que de honor e prosperitat he atés, no merexedor, mas per vostres mèrits, com a cosa que·m ve de vós ho stime, malaynt la fortuna per desenculpar a mi, si per ésser absent vos he feta offensa, ab tot que ab sobergues tribulacions, de nit e de dia present al meu enteniment, no us dexava, ni alre que·l vostre nom podia pronunciar la mia lengua. Quants dubtosos perills circuhien la mia combatuda vista D’on, restant vencedor, sol vençut de vostra benvolença és la present scusadora, que les altres ans de aquesta no us són scrites perquè jamés libertat me ha consentit fer lo que devia; mas no desconfie que les vostres justes pregàries, per los meus limitats desigs, seran satisfet<e>s¹⁹⁵ segons lo vostre molt valer ho merita.»

Aprés que la princessa hagué lesta la letra, fon molt aconsolada de les rahons de aquella e interrogà a l’embaxador en quin punt stava Tirant de la conquesta de la Barberia. E aquest recità-li largament tota la embaxada en la forma desús dita davant l’emperador.

Com la princessa hagué hoÿda l’ambaxada recitar, fon posada en gran admiració de les coses que havia hoÿdes referir de Tirant e de les sues singulars cavalleries, crehent fermament que, sinó aquest, no era bastant a reparar l’Imperi Grech e traure’ls de tanta impressió e congoxa com tenien y speravan haver. E com fon certa que prestament havia de venir, fon-ne molt aconsolada. E demanà a l’embaxador que li digués què era de Plaerdemavida, si era morta o viva, e aquest li recità largament tota la sua ventura. E dix-li com era viva, e com era muller del senyor d’Agramunt, e com Tirant li havia feta molt grandíssima honor, e com li havia promés de fer-la coronar reyna.

E açò fon molt plasent a la princessa, e dix que Tirant no podia fer sinó segons qui era, car les virtuts sues eren tantes que en lo món no tenia par. E més, li dix com Plaerdemavida era stada cativa de sa muller e com, a pregàries de Plaerdemavida, Tirant havia perdonat a sa muller e a tots los habitadors de la ciutat de Montàgata, qui era sua, per ço com lo senyor d’Agramunt los volia tots tallar a peces; per què ella, ab son bon enginy e gran discreció, los restaurà.

E havent finit son parlament, l’embaxador pres comiat de la princessa e anà-se’n a la sua posada.

CAPÍTOL CCCXCIII

COM L’EMBAXADOR DE TIRANT SE’N TORNÀ AB LA RESPOSTA DE L’EMPERADOR

Aprés pochs dies que l’embaxador hagué splicada l’ambaxada, l’emperador delliberà que prestament deliuràs l’embaxador de Tirant. E feu fer resposta a la letra e embaxada de Tirant, narrant a la dita letra largament lo punt e la disposició en què stava, e tot lo seu imperi.

E feu-se venir l’embaxador davant e donà-li la letra, e aprés lo pregà molt afectadament que ell volgués molt sovint solicitar a Tirant que fos en recort d’ell, e que hagués compassió de la sua senectut e de tants pobles qui staven en perill de renegar la fe de Jhesucrist, e de tantes dones e donzelles qui s’esperaven ésser desonrades si donchs lo divinal auxili e lo seu no havien. E molt ben instruït l’embaxador per la imperial magestat, licència pres d’ell besant-li lo peu e la mà, e per semblant de la emperadriu.

Aprés, l’embaxador anà al monestir hon era la princessa e dix-li com tenia licència de la magestat de l’emperador e venia a sa altesa si li plahia manar alguna cosa. Respòs la princessa e dix que tenia molt singular plaer de la sua presta partida, car confiava tant de la sua bondat e gentilea que faria son poder de fer venir prestament a Tirant per liberar-los de la gran necessitat e perill en què staven. E pregà’l molt que açò fes ab summa diligència, com per art de cavalleria hi fos obligat. E donà-li la letra que trametia a Tirant.

E finit lo parlament, l’embaxador besà la mà a la princessa e pres son comiat, e la princessa lo abraçà e li feu molta honor. E molt ben certificat l’embaxador de totes les coses de què Tirant li havia dat càrrech, recullí’s en la nau e feu dar vela per complir son viatge.

Ací·s lexa lo libre parlar de l’emperador e torna a Tirant.

CAPÍTOL CCCXCIIII

COM TIRANT PRES LA CIUTAT DE CARAMÉN PER FORÇA D’ARMES

Aprés que Tirant hagué tramés l’embaxador Melchisedech en Contestinoble, ell treballà ab continu studi com poria pendre la ciutat que tenia assetjada, per què tots dies feÿa tirar ab trabuchs e ab bombardes grosses a la muralla, e tant com ne derrocava, tan prestament los de dins ho havien adobat. E donà molts e diversos combats de nit e de dia e per res no la podia entrar, car los reys qui eren dins la ciutat eren molt savis e valentíssims e molt pràtichs en la guerra. E tenien molt bona cavalleria, car contínuament, a tantes hores com volien, los exien defora a guerrejar e havien de grans scaramuces, que y morien molts de una part y d’altra. Emperò ells no gosaven exir a batalla ab Tirant, per ço com Tirant tenia al doble més gent de cavall e de peu que ells no feÿen. E tingueren-se axí per spay de hun any.

Seguí’s que hun dia Tirant ajustà consell de cavallers e fon-hi lo rey Scariano, lo senyor d’Agramunt e molts altres capitans e cavallers. Començà a parlar Tirant e dix:

–Senyors e germans meus, gran vergonya és a nosaltres e mostram gran flaquea, que hun any ha que tenim assetjada aquesta ciutat, que no la havem poguda pendre, per què so de parer que tots devam morir o pendre-la.

E tots foren de aquell acort, car Tirant ne tenia molta malenconia per com desijava haver finida la conquesta perquè pogués anar a socórrer l’emperador e a la sua princessa. E de açò era causa Plaerdemavida, qui contínuament lo atribulava e li dava pena inculpant-lo de poca amor que portava a la princessa. Per què Tirant, en aquest temps, durant lo siti, feu fer una mina molt secretament, e per tant com la ciutat aquella era edificada sobre roques —si bé stigués en terra plana—, hagueren molt gran treball de cavar-la. E per aquesta rahó tardà tant de pendre-la. Acabada que fon la mina, Tirant trià mil hòmens d’armes, los millors qui foren en lo camp, e feu-ne capità mossén Roquafort per ço com era molt bon cavaller e animós e molt destre en totes coses. E departí la gent del camp en X parts, e en cascuna part feu son capità.

Ordenades que foren totes les batalles, Tirant manà que una hora ans del dia donassen lo combat a deu parts de la ciutat. E axí fon fet. Per què ells donaren son combat e arboraren scales per la muralla; e los de dins se defenien molt bravament, que mataven molta gent dels crestians. E durant axí la batalla, lo capità Roquafort entrà en la mina ab los mil hòmens d’armes, que no foren sentits, e cuytaren a hun portal qui era molt prop de allí hon eren exits, e obriren les portes. E Tirant stava en aquell portal ab la sua batalla, que combatia. Com veu lo portal ubert, entrà prestament ab tota la sua gent dins la ciutat. E los mil hòmens cuytaren a l’altre portal e obriren les portes, e entrà lo rey Scariano ab la sua gent. E aquí foren los crits molt grans dins la ciutat. E los mil hòmens cuytaren a l’altre portal e obriren-lo, e entrà la gent dins. La gran mescla fon de aquells de la ciutat ab los del camp. Los dos reys pujaren a cavall ab molts altres cavallers e mesclaren-se ab los altres. Los mil hòmens d’armes anaren axí de portal en portal fins que totes les batalles foren dins la ciutat.

Lo animós rey de Tremicén, mirant la sua gent qui anava a total destrucció, com a desesperat corria en aquella part hon los crestians destrohien lurs enemichs, no per socórrer, mas perquè morint de tal strem de misèria e tribulació fos fet deliure, ferint aquells dels quals pus cruel la mort devia pendre. E axí, molt voluntari, no pas fugitiu, fon pres per lo gran cavaller Almedíxer, del cap del qual levada la corona, ornà la punta de la sua spasa. No cessaren per açò los moros procehir dins la ciutat lurs armes contra aquells dels quals ans la mort que la vida rebre stimaven, puix de vencedors los era fugida la sperança. E axí, no per defendre’s, mas per ofendre quant podien y perquè finint no finís lur nomenada, com a feroces leons batallant los restava de cavallers la man dreta armada; per lo doble ànimo dels quals, no sens dubte, moriren molts crestians, e no menys nafrats per semblant causa.

Com desbaratades per los carrers de la ciutat les squadres de Tirant correguessen, de les torres e terrats, ab canteres, reberen gran offensa. Lo cavaller Roquafort fon pujat en una torre per una part del mur qui derroquada stava per los passats combats, lo qual posà bandera del rey Scariano mijanada en armes del victoriós capità Tirant, la qual vista per lo rey de Feç acompanyat de molts, animosament vench per defendre la sua vista de tant improperi. E axí, pujant per la matexa part, volent ab sa gent levar la novella bandera, fon per lo marqués de Liçana derrocat de la torre. E axí finí lo dit rey de Feç la sua trista vida, a la mort del qual se seguí hun tan gran crit dels moros qui presents eren que, ajustats molts dels altres en aquella matexa part, desordenadament e poderosa feren armes, volent quasi honrar o venjar la real offensa.

Mas no tardà Tirant, ab lo rey Scariano, acompanyats de soberga companyia, ferir enmig la comfusa morisma, matant sens alguna mercé aquells dels quals fins al derrer may les armes cessaren.

Lo vezcomte de Branxes, no fatigat per la victòria ni per apartar-se de perills, mas per fornir les forces de la ciutat presa, dexà aquesta cruel e vencedora brega, e seguint-lo alguns, ab lur discreta deliberació prengueren les torres e cases forts de tota la ciutat, compartint-se per aquelles, fent grans alimares desplegant penons e banderes de diverses crestianes invencions e armes, no cessant ab alta veu cridar: Vixqua lo famós capità e vixqua la venturós rey E vixquen los nobles coratges e vixqua e aumente la crestiandat qui a honor e laor de Déu, exalçant la sancta fe, maravellossament prosperant vencedors se demostren.

CAPÍTOL CCCXCV

COM L’EMBAXADOR QUE TIRANT HAVIA TRAMÉS A CONTESTINOBLE SE PRESENTÀ DAVANT TIRANT

Com Tirant hagué presa la ciutat e morts tots los reys qui contraris li eren, fon lo més content home del món, pensant com havia dada fi al que tant havia desijat, e estant en aquella grandíssima contentació, retent laors e gràcies a nostre senyor Déu de la gran victòria que havia obtesa e com lo havia liberat de tants perills; e posà en orde la ciutat e tots los del camp reculliren-se dins. E staven aquí ab gran plaer e delit molt abundosos de totes coses, per tant com la ciutat era molt gran e ben fornida de viures. E tots los castells, lochs e viles entorn la ciutat portaren les claus a Tirant e cridaren-li mercé, com tots eren prests de fer-se crestians e fer tot lo que ell manàs. E ell los receptà ab gran amor e benignitat; e feu fer crestians tots aquells qui de bona voluntat se volgueren batejar e donà’ls moltes libertats e franqueses. E tots generalment amaven a Tirant per la molta humanitat que li veÿen possehir.

E stant en aquest delit e repòs, Tirant hagué nova com l’embaxador que tramés havia a Contestinoble era arribat al port de la Stora ab bon salvament, de la qual nova Tirant fon molt alegre. E a pochs dies ell aplegà a la ciutat hon Tirant era, lo qual ell rebé ab molta alegria. E feta sa reverència, donà-li la letra que l’emperador li trametia e de continent Tirant la legí. E contenia lo que·s segueix.

CAPÍTOL CCCXCVI

LETRA QUE TRAMÉS L’EMPERADOR DE CONTESTINOBLE A TIRANT

«No és poca la admiració e dubtosa temor que, fins la certenitat sabuda per vostra gloriosa e alegra embaxada, lo nostre trist cor ha tengut circuït, dreçant pus tost lo pensament als infortunis e dans de vostra gran cavalleria que als mals e pèrdues nostres e de aquesta terra nostra, remuda o remedora per la magnanimitat de vostre coratge. La absència vostra és stada guiatge segur als enemichs, e la mort qui sdevenir-vos podia era passatge segur que prestament en la eterna vida nos trespostava. Mas no ha plagut a la divina providència tan gran dan permetre, encara que per los nostres peccats los evidents perills no s’amansen, perdent de cada dia y enrequint-se los turchs del que sols pertany a nostre imperi, essent ja desmenuïda la nostra exceŀlent corona a senyorejar sols la ciutat de Contestinoble e la ciutat de Pera y alguns pochs castells, qui per ésser deçà lo riu del pont de Pera stalvis resten. Mas és tan gran la stretura de provisió y la del siti de nostres enemichs, que sens dubte som breument peridors si la misericòrdia de Déu a nostra vista la presència vostra no·ns porta, en qui resta nostra perduda sperança.

»Larga cosa seria recitar la molta gent y stimada que és perduda y la que resta de fort smay mig vençuda, alegrant-se almenys de ésser catius lo restant de lur trista vida en poder de infels, per los quals a confondre, los nostres morts venjar, ab los vius restaurant vivificar, suplicam a vós, gran capità de Déu y nostre, com a fill, quant a la amor e honor en què sou contínuament vos desijam, que en reverència de Jhesucrist crucificat vullau recordar la nostra pressura grandíssima e tristícia, ensemps ab la de nostra caríssima filla, de la boca de la qual y de tot lo poble, lo nom de Tirant nunca se aparta, com aprés Déu, no tingam major sperança. Per la qual rahó, com a molt enujats o torbats per tanta causa, no sabem què reduir a vostra memòria per inclinar aquella a fer-vos prest venir. Lo cativeri de molts parents e amichs vostres crida la vostra presta venguda. E altres que per socórrer, tramesos per lo mestre de Rodes y del rey de Sicília eren ací venguts, dels quals, essent ja catius, la libertat, si s’atenyia, seria grandíssima alegria. La Àfrica, ja tota subjugada, consentirà que vós, subjugador, pugau recobrar aquest perdut imperi, car no és menor empresa la speriència feta, de aquesta necessàriament fahedora; e per a vós, conquistar lo món és chiqua paraula per lo gran effecte de vostres obres. Lo Gran Turch tremola e lo soldà temoreja que Tirant encara sia sobre la terra. Donchs, enseguint lo vostre natural, no cesseu venir, si la amor que mostrau en vostres pits reposa.»

CAPÍTOL CCCXCVII

LA RELACIÓ QUE FEU L’EMBAXADOR A TIRANT

Com Tirant hagué lesta la letra de l’emperador, hagué molt grandíssima compassió d’ell. Los ulls li vengueren en aygua com pensà en la fort congoxa en què stava; e recordà-li del duch de Macedònia, e dels altres parents seus e amichs qui per causa sua staven detenguts, catius en poder de infels, e que altra sperança no tenien de exir-ne jamés sinó per ell. E com pensà, més, tot lo que havia conquistat en lo Imperi Grech en tot lo temps que y era stat, que en fort breu temps era stat perdut, e molt més encara.

E demanà molt largament a l’embaxador del que havia vist e aquest lo y recità tot. E, més, li demanà de la senyora princessa com stava, e ell li recità com la havia trobada en hun monestir de senta Clara, que per la sua absència se era dada al servey de Déu, e com stava contínuament ab lo vel davant la cara, en santíssima vida, e com lo rebé ab gran alegria.

–E com me demanà de tot lo vostre stat e de la prosperitat en què vostra senyoria stava. E pregà’m molt que us suplicàs, una e diverses voltes, que la mercé vostra no la hagués per oblidada, e majorment ara que staven en perill de ésser presos e subjugats per los moros. E si jamés havia enujada la senyoria vostra, que us demanava mercé que en tal cars no lo y volguésseu mostrar, que, axí com éreu piadós e misericordiós als enemichs, que a ella, que era vostra, volguésseu usar segons havíeu acostumat, car lo contrari no podia creure de vós, per bé ella no us ho merexqués, mas que devíeu pensar que era la vostra pròpia carn a qui no podeu fallir. E si açò feÿa prestament la senyoria vostra, que ella e totes les coses sues vos obeirien com a senyor.

E moltes altres rahons que li dix que lo libre no u recita. E l’embaxador donà-li la letra que la princessa li trametia, la qual pres Tirant e legí-la, manifestant-li forma de semblants paraules.

CAPÍTOL CCCXCVIII

LETRA TRAMESA PER LA PRINCESSA A TIRANT LO BLANCH

«Infinit goig e soberga alegria amolliren tant lo meu trist cor que fon impossible, aprés de vista e hoÿda vostra letra, resuscitadora de la mia vida, yo fos de mi mateixa. Per hun strem de consolació torbat lo meu entendre, abundaren les làgremes als ulls, tant que més trista que alegra me demostrava, e, per socórrer la mia laugera sanch al defalliment del cor, falliren de virtut los membres tots de la mia persona, restant a stima dels presents quasi defunta. Gran spay passà que per molts socorriments poguí cobrar la primera força, scrivint-vos ara primer aquell sospir que lavors feu testimoni de ma recobrada vida, aprés del qual, fallint-me rahons per defensar <als>¹⁹⁶ miradors la causa de tal desastre, me fiu portar a hun retret del monestir en lo qual, per les erres que us tinch fetes, penitència no condigna reportava.

»Lo major descans, spay e delit que aprés perduda vostra presència he atés, fon aquest present de mes torbades paraules tornar a vostra mercé, de qui so stada, so e seré secreta cativa, regraciant-vos quant puch ni sé los treballs que per mi haveu sofert, dels quals, no les mies indignes pregàries, mas vostre meréxer y ànimo, victoriosament vos han relevat. No és de maleir, mas de exalçar o loar la fortuna qui a la fi prosperitat reporta. Y bons són los mals qui benaventurada fi procuren. Lo menor bé que vós, gloriós Tirant, posseïu és lo meu nom, perquè de aquell no crech vos recordàsseu sinó com a ocasió de tants afanys com vostra letra recita. E si, donchs, amor o strem de benvolença és vençut, vencedor vos subjuga.

»Yo us remet la culpa que de vostres falses openions en mi comença, ab aquesta sola condició: que prestament la africana terra de vostra presència sia feta vídua, perquè aquesta deserta població, ensemps ab mi, siam fets abundosos de vostra desijada vista, reduint-vos a memòria la corona de l’Imperi Grech, qui vostra s’espera, la virginitat mia, per vós tan desijada e ara perillosa per algun infel ésser robada, e yo, sposa vostra, cativa de semblants haja ésser detenguda. E no és menys de recordar la molta honor que de l’imperi teniu rebuda, de l’emperador e de mi, per los quals restaríeu difamat de ingratitut si diligentment no satisfeýeu quanta crestiandat spera ésser defesa de captivitat ab lo peu de vostres armes.

»¡Moguen-se, Tirant, les vostres entràmenes, car vostres són pietat e clemència en les coses de honor e de amor! ¡Veniu a delliurar los qui en total perdició perillen renegar la fe de Jhesucrist! Lo valerós cavaller Diafebus, duch de Macedònia, e altres parents e amichs vostres no us sien en oblit, los quals per ésser venguts en ajuda vostra són en presó cruel detenguts. ¡No sé què diga, no sé què presente a la vostra vista! Los engans que a la ma pensa fins ara han detengut són stats mirar, besar e adorar algunes joyes e coses que vostres són stades, aconsolant-me ab aquelles. Aprés, visitant les portes de la mia habitació, dient: “Açí seÿa lo meu Tirant. Açí reposava. Açí·m prengué. Ací·m besà. Açí, en aquest lit, me tingué nua”. E axí, discorrent gran part de la nit e del dia remeyava part de mos acostumats treballs. Doncs, cessen ja aquestes contemplacions que molt poch me aprofiten, e vinga Tirant, qui serà vera consolació, fi, remey e descans dels meus mals e redempció del poble crestià.»

CAPÍTOL CCCXCIX

COM TIRANT S’ESMORTÍ DE SOBTE DE AMOR E DOLOR

Com Tirant hagué lesta la letra de la princessa, ell fon posat en tan gran agonia que s’esmortí per la molta dolor e compassió que hagué de l’emperador e de la sua princessa e de les lamentacions de aquella, car en aquell instant li fon presentat en lo conspecte seu los grans e amarchs infortunis en què eren posats, e de la captivitat del duch de Macedònia, cosín germà seu, e dels altres parents e amichs seus, per què caygué en terra com a mort.

La gran remor se mogué en lo palau per l’esmortiment de Tirant. Plaerdemavida, que hoí açò, cuytà fortment e trobà’l que l’havien posat en hun lit. E aquesta li lançà ayguaròs sobre la cara e posà-li lo dit en la orella, tocant-li la nafra que y tenia, e Tirant obrí prestament los ulls e per bon spay no pogué parlar, per la molta amor e dolor que tenia ensemps, car en aquell punt los dos contraris feren conjuncció e feren aquell cars, car verdaderament ell amava la princessa de grandíssima amor e no menys los parents e amichs. E com fon tornat en son recort, pres-se a dir semblant sclamació.

CAPÍTOL CCCC

SCLAMACIÓ QUE FA TIRANT

–¡O, vosaltres qui passau per la via de amor sentint afanys e tribulacions! ¡Ateneu e mirau si semblant dolor en vosaltres pot ésser de la que recite! Està lo meu trist cor nafrat de mortal ferida, lo metge e medecina del qual és aquella que és sobre totes les altres, no sols ara de mi absenta per larga distància, mas posada en grandíssima tribulació e perills evidents. La vida de aquella y la mia ensemps perillen. No ha bastat a fortuna separar-me de tanta glòria, mas encara, continuant lur mal costum, asajar combatre y envestigar lo refugi de ma vida.

¡O, emperador, lo qui yo com a Déu ame, honre e adore! ¡O, emperadriu, qui has portat en lo teu ventre lo fruyt de la mia vida! ¡O, princessa, ymatge en la qual la divina sciència se representa! ¡O, angèlica figura posseïdora de ma libertat, habitació excelssa en la qual lo meu repòs se reposa! Tu eres sola remuneració que·ls meus grans treballs anichilaves, ¿qui·t defensa en ma absència de oppressió e angústia? E a tu, Tirant, ¿qui·t prestarà laugeres ales ab les quals, volant, se pogués caminar hon la sua desconsolada ànima ymaginativament se rahona? Devallau, donchs, celestials núvols Prenint lo meu fexuch cors, portau-me a finir ab aquella qui té la fi de ma vida. E vosaltres, inmortals déus, los quals poèticament acostumau ésser invocats, favoriu e ajudau, endreçau e donau camí al meu despoblat entendre, per hon ma voluntat haja son desijat efecte.

E a tu, Senyor, ab tota veritat creador e redemptor de humana natura, los genolls en terra, los ulls e mans als cels dreçant, humilment invoque lo teu eternal e infinit poder detinga los enemichs de la tua glòria, fins a tant que, disponent la tua magestat, yo, servent teu, guiat per la tua acostumada misericòrdia, socorregut de ta contínua potència, lo teu nom invocant, puga socórrer l’emperial stat e la crestiana unió, a fi que, indigne, no merexedor de tanta gràcia, ensemps ab los remuts per ta clemència, puga regraciar y per obres perfetament donar a la tua santa paternitat lo fruyt que speres de nostres despullades ànimes.

CAPÍTOL CCCCI

COM TIRANT DONÀ LO REGNE DE FEÇ E DE BOGIA AL SENYOR D’AGRAMUNT E A PLAERDEMAVIDA

Com Tirant hagué finida sa lamentació, ell dix al rey Scariano que partissen d’allí e que fessen la via de Túniç per haver en sa mà lo regne de Túniç. E ans que partís de aquí, donà lo regne de Feç e de Bogia al senyor d’Agramunt e a Plaerdemavida. E aprés feu posar en orde tota la gent, e ab gran cavalleria ell feu la via de la ciutat de Túniç.

E com los del regne de Túniç saberen que lo rey Scariano e lo capità Tirant venien ab tan gran poder, trameteren-li a dir com los suplicaven que no·ls volguessen fer dan negú, car ells eren contents que, puix lur senyor era mort, de obeir-los per senyors e fet tot lo que ells manassen. E ells los receptaren de bona voluntat, e entraren en la ciutat de Túniç molt pacíficament e ab grandíssima honor que·ls fon feta. E Tirant feu jurar al rey Scariano per senyor lur e totes les ciutats, viles e castells se donaren a ell.

E stant axí, ab aquell plaer, vench nova a Tirant com en lo port de Contestina havia arribades sis naus de genovesos molt grosses, per què de continent hi tramés Melchisedech e donà-li prou dobles, manant-li que carregàs totes les sis naus de forment e que·ls pagàs lo nòlit e que les trametés de continent en Contestinoble.

Partí Melchisedech e donà prestament compliment al que Tirant li havia manat. E dins breus dies foren carregades e desempachades e feren vela per complir son bon viatge. Aprés que Tirant hagué dat orde que les sis naus foren partides, que trametia en Contestinoble carregades de forment, a l’emperador, per fornir la ciutat de Contestinoble, en aquest temps ell feu pendre la possessió del regne de Túniç al rey Scariano e juraren-lo per rey e per senyor. E semblantment havia fet del regne de Tremicén.

E fetes totes aquestes coses, ell fon lo més content home del món. Lavors, ell amprà al rey Scariano que ab tot son poder ell volgués passar ab ell en Contestinoble per recobrar l’Imperi Grech que lo soldà e lo Gran Turch havien pres e ocupat. E aquest dix que era molt content de complir tot lo que li manàs e molt més avant.

Axí mateix, dix al senyor d’Agramunt, rey de Feç e de Bogia, que anàs a sos regnes e que ajustàs tanta gent com pogués per anar ab ell. E aquest fon molt content, com ja tingués la possessió e senyoria, e partí de continent.

Aprés, lo rey Scariano scriví letres per tot lo regne de Tremicén e de Túniç a tots los capitans e cavallers que, a cert dia, que tots fossen a la ciutat de Contestina ab totes lurs armes e lo necessari per a la guerra, com ell los hagués mester. Per què, de continent que hagueren rebudes les letres, tots se meteren en punt lo mils que pogueren, e dins spay de tres mesos tots foren en la ciutat de Contestina. E foren los del regne de Tremicén e de Túniç XLIIII mília hòmens a cavall e C mília de peu. Aprés, vench lo rey de Feç e de Bogia, ço és, lo senyor d’Agramunt, ab XX mília hòmens de cavall e ab L mília de peu, tots molt bé en orde.

E en aquest instant que aquests se ajustaven, vench la galera del cavaller Spèrcius ab moltes naus e galeres e lenys que havia noliejades, axí de genovesos com d’espanyols, de venecians e pisans. Emperò encara ne restaven a venir moltes més. E lo dit Spèrcius, exint de la galera, anà a fer reverència a Tirant e dix-li com tenia bon recapte de tot quant li havia dat càrrech, car ell li havia noliejades CCC naus grosses e CC galeres e molts altres lenys de diverses maneres. E de açò fon Tirant molt alegre.

De continent feu fornir la galera. E dix a Spèrcius que ell volia que anàs per embaxador al rey de Sicília e aquest li dix que era molt content. E Tirant li donà ses instruccions del que tenia de dir al rey de Sicília. E lo cavaller Spèrcius se recullí en la sua galera e feu la via de Sicília.

Aprés pochs dies que l’embaxador fon partit, totes les fustes foren juntes al port de Contestina. E com Tirant veu que tenia prou compliment de fustes e més que no n’havia mester, ell se feu venir tots los patrons e pagà’ls a tots los nòlits per a hun any. E feu carregar de continent trenta naus de forment e de vitualles en la costa de Barberia. E carregant-se les naus, ell feu ajustar hun dia tota la gent d’armes, axí de cavall com de peu, e tot lo poble de la ciutat, e molta altra gent de la terra que y eren venguts per lur plaer, en hun bell pla que y havia davant la ciutat de Contestina. E aquí havia fet fer Tirant hun gran cadafal molt alt e tota la gent podia star entorn. E Tirant e lo rey Scariano, e lo rey de Feç e molts altres barons e cavallers pujaren en lo cadafal fins que fon ple. Los altres stigueren baix. E posat scilenci a la gent, Tirant se pres a dir la oració següent.

CAPÍTOL CCCCII

LA ORACIÓ QUE FA TIRANT A LA GENT D’ARMES

–Stà de continu dreçada la proa del meu desig al perillós port de honor, navegant per la tempestuosa mar de amor per la qual, no sols lo treballar, mas lo morir és glòria tal, que en les penses dels mortals oblidar no·s lexa. Quant més vosaltres, potentíssims reys, strenus cavallers e virtuosíssim poble, qui ja per lur noble costum o naturalea sou obligats a semblants actes Levades les àncores al delitós navegar, per hon vostres corones e fama relluint dareu major la claror del vostre iŀlustre valer e linatge, ja ormejats de vostres moltes singulars speriències, portareu per bandera la sperança de certa sdevenidora victòria; perquè ni les vostres acostumades mans de ferir, poden sinó vençre, ni los vostres ulls, havent perduda la ferea de tan temerosos actes, se poden cansar. E axí menys lo vostre gran coratge, semblant a roca de forts diamants, porà consentir flaquejar ni girar les spatles. Sia-us, donchs, conort e confortem-nos fent tots hun mateix ànimo e voluntat, que semblants coses pròspera fi, segur port e gloriós exalçament prometen. És la fi de mes paraules pregar, solicitar e amonestar tots vosaltres, lo bé e honor de qui com a propi stime vullau atendre, e sovint pensar quanta necessitat aquest singular negoci nos presenta, presentant-vos lo perill de crestiandat, per la qual defendre y aumentar som tenguts. E quant infinit o sobirà és lo premi que se n’adquereix, per lo reverent religiós qui preÿcar-vos se aparella, manifestament e piadosa poreu entendre.

E finida Tirant la oració, feu pujar en una trona que hagueren posada sobre lo cadafal a hun frare de la Mercé, cathalà, natural de la ciutat de Leyda, lo qual havia nom frare Johan Ferrer, qui era aquí legat per lo sant Pare e sabia molt bé parlar la lengua morisca, qui a suplicació de Tirant era vengut, e era gran mestre en la sacra theologia, lo qual feu hun sermó molt singular, segons hoireu.

CAPÍTOL CCCCIII

LO SERMÓ QUE TIRANT FEU FER ALS MOROS

–Considerant e ab molta diligència pensant, molts alts y exceŀlents senyors reys e vosaltres, nobles e generosos barons, e tots los qui ací sou al present convenguts, en la dignitat de la fe crestiana, veig e conech aquella ésser de tanta exceŀlència e necessitat a cascuna creatura racional que, com Déu no haja creat l’ome sinó per posseir e fruir lo sobiran bé de la glòria de paradís, aquell no pot tal bé fruir ni posseir si de la vestidura nubcial de la fe crestiana no és vestit. Car per res l’ome de la contagió de la mort e obligació de peccat que incorre en la sua primera nativitat pot ésser delliurat, sinó per fe. Açò mostra lo gran doctor Aureli Agostí en una epístola que fa Ad Obtatum, dient: «Nemo, inquit, liberatur a damnacione que facta est per Adam, nisi per fidem Jhesu Christi», que vol dir: ‘No pot ésser algú deliurat de la damnació en què és caygut per lo peccat de Adam, sinó per la fe de Jhesuchrist’. Y en aquesta sola, axí los antichs com los moderns se salvaven, car la ley antiga de si no portava algú a la vida eterna, mas crehent aquells del Testament antich que Jhesús se devia encarnar e per humana natura morir, al terç dia resuscitar. E en fe de aquests e molts altres articles que lavors eren encara per venir —e nosaltres, moderns, crehem ja ésser stats se salv<av>en.¹⁹⁷ E per no perdre tan gran bé com és la glòria de paradís, la qual ulls no basten a veure ni orelles a hoir ni enteniment a entendre, deveu bé tots vosaltres qui de tal vestidura sou vestits mirar que aquella no perdau.

»E vosaltres, qui de la secta mafomètica stau abeurats, aquella de tot renunciant, dispondre-us a rebre la fe cathòlica perquè, aquella rebuda, en lo número dels sants siau posats. E a renunciar la secta mafomètica vos deven induir les suzietats e desonestats que en aquella teniu. ¿Pot ésser més vituperosa e vergonyosa cosa a l’home que posar la sua felicitat en actes de gola e luxúria? E açò vos atorga per felicitat aquell vilíssim porch, vostre cap Mafomet, que és contra tot juhí de rahó, de la qual los hòmens deuen usar, car los actes de gola e de luxúria als animals bruts e no rahonables són propis. E la felicitat humana axí deu ésser posada en acte propi de l’home, segons vol lo philòsof, Primo et decimo Eticorum, e Lactanci, Libro tercio Divinarum Institucionum, c.¹⁹⁸ decimo, que en aquell no sia comú ab los animals bruts. E com en los actes de gola e luxúria los hòmens convinguen ab les bèsties, segueix-se en aquells no star la filicitat humana, e per consegüent Mafomet, qui a tanta desonestat vos induheix, clarament se mostra que us engana, e per ço no·l deveu tenir sinó per cap de falsia y engan.

»Mas la fe cathòlica, de la qual lo capità és Jhesuchrist, rey sobre tots los reys e senyor sobre tots los senyors, tals actes e abominacions avorrint, indueix los crestians a la observància dels manaments de Déu. E per ço ella sola pot ésser dita via de Déu, segons diu David: “Viam mandatorum tuorum cucurri”, que vol dir: ‘Yo, Senyor, he corregut y caminat per la fe cathòlica, la qual me ha de salvar, que és via dels teus manaments.’ E per ço legim, “Ecclesiastici, vicessimo tercio: Nichil dulcius quam respicere in mandata Domini”, que vol dir: ‘No és al món cosa més dolça e suau que mirar en los manaments de Déu.’

»¡O, ànima! Pensa quina cosa pot ésser més dolça ni suau de aquestes paraules scrites en la ley crestiana: «Amaràs lo senyor Déu teu de tot lo teu cor, <etcètera>,¹⁹⁹ y lo proïsme.» Se conté tota la perfecció de la fe crestiana. E per ço ella sola és tota fundada en caritat, la qual en los crestians deu cremar com a foch, segons dix Jhesús, “Johannem XII: Ignem veni mitere in terram et quod volo nisi ut ardeat”,que vol dir: ‘Yo so vengut a donar foch en la terra e vull que creme, ço és, que lo crestià tostemps deu ésser cremant e ardent en amar Déu y lo proïsme.’ E com la secta mafomètica no haja cura de observar los manaments de Déu, als quals tothom més que alguna cosa altra és obligat, segueix-se que aquells qui aquella observen ab ulls closos e tancats van a infern, e solament los crestians, per la fe cathòlica iŀluminats, van a la glòria de paradís.

»E per ço, rahonablement, la fe cathòlica per tres rahons és dita lum de l’enteniment humà. Primerament, que ella naix del gran sol que és Déu, car, axí com la lum material naix del sol, axí la fe proceheix de Jhesucrist, que és Déu, segons diu sent Pau, I, Corint<hiorum>,²⁰⁰ II: “Fides nostra non est in sapiencia hominum, sed in virtute Dei”, que vol dir: ‘La fe nostra no és en la saviesa dels hòmens, mas en virtut de Déu.’ Segonament, la fe cathòlica és lum de l’enteniment humà per quant expeŀleix les tenebres dels peccats, segons diu lo savi, Proverbiorum, <capitulo>²⁰¹ VI: Per fidem et penitenciam purgantur peccata, que vol dir: “Per fe e penitència se denegen e·s lancen los peccats.” E si aquella vosaltres, moros, pendreu, siau certs que en aquella hora ab l’aygua del sant babtisme sereu en lo cors lavats. En la vostra consciència, de tots los peccats que fins en la present jornada haveu comés, sereu de tots netejats.

»E si de tal vestidura ornats, en aquest sant viatge de Contestinoble que mon senyor Tirant, en adjutori de l’emperador e de la princessa vol fer, lo acompanyareu, siau certs que de dos coses la una no us pot fallir. La primera, que, si en batalles que contra lo Turch o soldà haureu moríeu, paraís no us pot mancar. L’altra, que, si en aquelles haveu victòria y scapau, la vostra fama per tot lo món s’estendrà.

»Tercerament, la fe cathòlica és lum de l’enteniment per quant manifesta les coses amagades, car manifesta als crestians tots los articles de la fe e molts altres secrets de Déu, los quals a tota altra secta són amagats. E per ço tots los que ací som ajustats per fer aquest sant viatge, pensant que lo instituïdor de la fe cathòlica, qui és Jhesús, és nostre capità, devem aquell ab ànimo gran e viril compendre, car sots lo standart e penó de aquell qui no acostuma de perdre batalles anam, lo qual sens dubte nos darà victòria contra lo gran soldà e Turch. E recobrarem l’Imperi Grech, lo qual ells tirànicament se han ocupat, axí com havem conquistats los regnes de Túniç, de Tremicén, de Feç e de Bogia. E no solament per Déu alt en paradís serem premiats, mas encara, per tots aquells que aquesta nostra conquesta hoiran, grandíssimament serem loats.»

E complides les dites paraules, lo sobredit frare Johan Ferrer donà fi a son sermó.

CAPÍTOL CCCCIIII

COM FOREN BATEJATS CCCXXXIIII MÍLIA INFELS

Aprés que lo sermó fon finit, tots los moros qui no eren batejats ab grans crits demanaren lo sant babtisme. E de continent, Tirant, en la dita plaça feu portar vexelles grans plenes d’aygua, axí com conques, cocis e librells, e hagué tants frares e capellans com se trobaren allí, car Tirant havia fets edificar molts monestirs en les ciutats que havia preses, e moltes altres sglésies, e havia-y fet venir molts capellans e frares de altres parts de la crestiandat. E aquí tots se batejaren, axí los que havien de anar com los qui restaren, e dins tres dies foren batejats CCCXXXIIII mília, entre moros e mores e infants.

Aprés que tots los moros foren batejats, Tirant anà a parlar ab lo rey Scariano e dix-li:

–Senyor e germà meu, yo he pensat, si a vós serà plasent, que vós no aneu ab nosaltres per mar, mas que us ne torneu en lo vostre realme de Ethiòpia; e com sereu allà, ajustareu tanta gent com poreu de peu e de cavall e per terra fareu la via de Contestinoble. E yo per mar iré ab aquesta gent e, vós de una part e yo de l’altra, pendrem lo soldà e lo turch enmig e dar-los em la mala ventura.

E lo rey Scariano dix que lo plaer seu fora de anar ab ell, emperò, perquè conexia lo grandíssim socors que fer-li podia de molta gent, dix que era content.

Recita lo libre que aquest rey Scariano era molt gran de cors e de bella disposició, molt fort e valentíssim cavaller, e era tot negre, car era senyor dels negrins de Ethiòpia e era nomenat lo rey Jamjam. Tenia molt gran senyoria e era molt poderós, axí de molta cavalleria com de molt tresor, e per sos vassalls era molt amat de grandíssima amor. E lo seu regne era tan gran que fronterejava ab la Barberia en lo regne de Tremicén, e de l’altra part, ab les Índies e ab lo Preste Johan, e per la terra de aquest passa o corre lo riu Tigris.

Com lo rey Scariano veu la voluntat de Tirant, mes-se en orde per partir ab cinch-cents rocins e pres comiat de Tirant, ell e la reyna, e del rey de Feç e de la reyna e de tots los altres barons e cavallers, e tingué sa via. Tirant lo acompanyà bé una legua e aprés tornà-se’n en la ciutat de Contestina per donar orde a la gent que·s recullissen ab los cavalls e ab tot lur exèrcit.

Ací·s dexa de parlar la istòria de Tirant, que fa recullir tota sa gent e son forniment, e torna a parlar de l’embaxador Spèrcius, qui anava a la illa de Sicília.

CAPÍTOL CCCCV

COM L’EMBAXADOR SPÈRCIUS ARRIBÀ EN LA ILLA DE SICÍLIA

Aprés que l’embaxador Spèrcius fon partit del port de Contestina, hagué lo temps tan favorable que en breus dies arribà en la illa de Sicília. E sabé que lo rey de Sicília era en la ciutat de Mecina e feu aquella via. Com fon junt en lo port, ell se mes en orde molt bé abillat ab roba de brocat e ab grossa cadena d’or al coll. E tota la sua gent molt ben abillada. E ixqué en terra molt ben acompanyat, fent la via del palau del rey.

Com fon davant lo rey, li feu deguda reverència, e lo rey lo rebé ab cara molt afable e feu-li molta honor, demanant-li la causa de la sua venguda. Respòs-li l’embaxador e dix:

–Senyor molt exceŀlent: Tirant lo Blanch me tramet a vostra senyoria per embaxador.

E donà-li la letra de crehença. Lo rey la feu de continent legir, e lesta, lo rey feu donar bona posada a l’embaxador e li tramés en gran abundància tot lo que mester hagués. E axí mateix tramés carn de bou e de porch e molt pa fresch a la galera per refrescament a la gent.

L’endemà per lo matí, aprés que lo rey hagué hoïda missa, lo rey feu ajustar tots los de son consell, e en una gran sala asseyts, lo rey dix a l’embaxador que splicàs sa embaxada. L’embaxador se levà e feu sa reverència. E lo rey lo feu tornar a seure e pres-se a dir en la següent forma.

CAPÍTOL CCCCVI

COM L’EMBAXADOR DE TIRANT SPLICÀ LA SUA EMBAXADA

–Senyor molt exceŀlent, no ignora vostra exceŀlència com Tirant lo Blanch feÿa la guerra per l’emperador de Contestinoble contra lo soldà e lo Gran Turch. E vostra altesa deu saber com Tirant se recullí en mar ab X galeres per anar la via del camp que los seus capitans tenien vers la ciutat de Sent Jordi. E fon sort e ventura que en la mar se mes tan gran tempesta que les galeres hagueren a partir ans d’ora, e hagueren lo vent al contrari e corregueren la via de la Barberia. E en poca hora les galeres foren lunyades les unes de les altres, que·s perderen totes: e la galera de Tirant donà a través prop la ciutat de Túniç, e aquí Tirant fon pres e catiu en poder de hun capità del rey de Tremicén; e, aprés, per les grans cavalleries de Tirant, fon posat en libertat per lo rey de Tremicén e feu la guerra per ell. Ha subjugada e conquistada tota la Barberia per a si, ha morts en les batalles VIII reys moros e ha’n pres hu, lo major de tots, ço és, lo rey Scariano, senyor de la gran província dels negrins, qui·s nomena Ethiòpia, e ha’l fet fer crestià e companyó seu d’armes e ha-li dit lo regne de Túniç e de Tremicén. Aprés és stat certificat com lo soldà e lo Gran Turch han levades a l’emperador totes les terres, les quals Tirant havia conquistades, per què té deliberat, ab tot lo major poder que porà, de anar e passar en Contestinoble. Té ajustada tota la Barberia, e ab moltes fustes que té, treballa de recullir-se. Suplica a vostra altesa que ab tot vostre poder vullau passar ab ell en persona per ajudar-li a complir la conquesta de l’Imperi Grech. E açò us haurà a molta gràcia e mercé com tal confiança tinga de vostra senyoria, car ell serà ací molt prestament.

L’embaxador no dix més avant. No tardà lo rey en fer semblant resposta:

–Cavaller, yo tinch molt gran consolació de la gran prosperitat del meu germà Tirant, per què yo so content ab molta amor de valer-li dels béns e de la mia persona en tot lo que sia aument de son bé e honor.

E l’embaxador se levà e feu al rey infinides gràcies. E exits del parlament, lo rey feu fer letres a tots los barons e cavallers de Sicília e a totes les ciutats e viles reals que, a cert dia, trametessen lurs síndichs en la ciutat de Palerm, com ell tingués delliberat de tenir parlament general.

E al dia assignat, lo rey e tots los convocats foren en Palerm. E ajustat lo parlament, lo rey amprà a tot lo regne en general, e aprés en particular, e tots foren contents de dar-li, e los qui dispost eren de anar ab ell. E clos lo parlament, tots los qui delliberaven de anar prestament se posaren en orde. E lo rey ajustà en poch temps IIII mília cavalls molt bells encubertats, e feu gran provesió de fustes e de vitualles.

Ací·s lexa lo libre de parlar del rey de Sicília, que posa en orde totes les sues fustes e fa recullir totes les vitualles e los cavalls e arnesos, e torna a recitar de les VI naus que Tirant havia trameses a Contestinoble carregades de forment.

CAPÍTOL CCCCVII

COM LES VL NAUS QUE TIRANT TRAMETIA A CONTESTINOBLE CARREGADES DE FORMENT ARRIBAREN AL PORT DE VALONA AB SALVAMENT

Aprés que les VI naus foren partides del port de Contestina, hagueren tan pròsper vent que en pochs dies foren al port de Valona arribades, lo qual port és en Grècia, prop de Contestinoble. E aquí hagueren nova com lo soldà e lo Turch havien passat lo braç de Sent Jordi ab moltes naus e galeres que havien fetes venir de Alexandria e de la Turquia e havien posat siti a la ciutat de Contestinoble. E tenien lo siti molt prop de la ciutat e les fustes per mar, en tal forma que l’emperador stava ab molt gran congoxa, que tots los qui dins la ciutat eren suplicaven contínuament a Jhesucrist que·ls trametés a Tirant per liberar-los de captivitat. E staven ab molt gran confiança per quant eren certificats com Tirant venia ab molt gran poder.

E la princessa se’n tornà al palau de l’emperador per confortar lo pare. E li deÿa que stigués ab bon cor, que nostre Senyor los ajudaria. E defensaven-se lo millor que podien.

L’emperador havia fet capità seu major a Ypòlit, lo qual feÿa cascun dia de molt grans cavalleries. E si no fos per ell, lo soldà haguera presa la ciutat ans que Tirant fos aplegat.

Com los patrons de les VI naus saberen com l’estol del soldà era sobre Contestinoble, no gosaren passar, mas feren hun correu per terra a l’emperador com ells eren aquí en lo port de Valona, mas que no gosaven passar per socórrer a sa magestat per dubte del stol dels moros qui era davant la ciutat, mas que avisaven a sa magestat com Tirant era ja partit de la ciutat de Contestina e que venia ab molt gran cuyta per socórrer-lo. E que confiàs de la misericòrdia de Déu, que molt prestament Tirant seria ab ell. E d’altra part, armaren hun bergantí, lo qual trameteren a Tirant per avisar-lo com lo soldà e lo Turch havien posat siti en la ciutat de Contestinoble.

Lo bergantí partí molt cuytadament e feu la via de Sicília, e hagué tan bon temps que en breus dies fon junt en la illa de Sicília, en lo port de Palerm.

CAPÍTOL CCCCVIII

COM TIRANT PARTÍ AB TOT LO SEU STOL DE LA CIUTAT DE CONTESTINA

De continent que lo rey Scariano partit fon de Contestina, Tirant feu recullir tots los cavalls, arnesos e vitualles e tota la gent e les trenta naus foren ateses que havien carregat de forment, e feu-les fornir de molta gent. E com tots foren recullits, se recullí Tirant e lo rey de Feç, e la reyna Plaerdemavida e tots los cavallers qui eren en terra ab Tirant. Com tot fon fet, Tirant manà fer vela e que fessen la via de Sicília, e navegaren ab pròsper vent tant fins que foren en la illa de Sicília.

Com lo bergantí qui era vengut del port de Valona veu l’estol de Tirant, ixqué del port e cuytà devers aquella part e demanà la nau del capità. E fon-li mostrada. E com lo bergantí fon junt a la nau, lo patró pujà alt en la nau de Tirant e dix-li com les sis naus eren al port de Valona, que no eren pogudes passar per l’estol del soldà, qui era sobre Contestinoble, e siti que tenien sobre la ciutat. De açò hagué Tirant molt gran enuig e feu la via del port de Palerm. E veu’s aquí les fustes del rey de Sicília qui començaren a fer gran festa de trompetes e de bombardes, e les de Tirant per lo semblant. E feren tan gran remor, que paria que lo món deguessen abisar.

E tan prest com l’estol de Tirant fon dins lo port, que hagueren surgit, lo rey de Sicília entrà dins la nau de Tirant, e aquí se abraçaren e·s besaren e·s feren molt gran festa la hu a l’altre. E axí mateix lo rey de Sicília feu molt gran honor a tots los barons e cavallers que eren en la nau de Tirant. E besà e abraçà al rey de Feç e tots ensemps ixqueren en terra. E Tirant manà que negú de totes les fustes no ixqués en terra, car l’endemà ell volia partir. Era hora de tèrcia com foren dins lo port. Lo rey de Sicília hagué feta venir la reyna a la vora de la mar, la qual feu molt grandíssima festa a Tirant e al rey de Feç e a la reyna, majorment com sabé que era criada de tan virtuosa senyora com era la princessa. E axí, tots ensemps, se n’anaren al palau ab gran multitut de dones e donzelles e de poble qui·ls seguien.

Com foren en lo palau, lo gran dinar fon aparellat. Lo rey pres a Tirant per la una mà e al rey de Feç per l’altra, e la reyna de Sicília a la reyna de Feç, e axí anaren a una gran sala, la qual era molt bé emparamentada de draps d’or e de seda e, per terra, de molt bella tapiceria. E al cap de la sala havia hun bell tinell tot ple de vexella d’or e d’argent, car aquest rey Phelip de Sicília era home un poch avar e havia ajustat molt tresor ab la molta diligència que tenia en fer-se molt rich.

Com foren en la sala lo rey de Sicília volgué fer seure primer en la taula a Tirant, emperò ell no u permés, mas feren seure primer al rey de Feç, aprés al rey de Sicília e Tirant davant lo rey de Sicília. E la reyna de Feç aprés del rey de Sicília e la reyna de Sicília aprés de la reyna de Feç. E ab gran magnitut de trompetes e de ministrés ells se dinaren ab gran plaer e ab gran abundància de totes maneres de viandes pertanyents a semblant convit.

Com foren levades les taules, Tirant e lo rey de Sicília se n’entraren en una cambra e la reyna de Sicília e lo rey de Feç e la reyna, muller sua, restaren en la sala ab gran multitut de dames e de cavallers e prengueren-se a dançar e fer molt gran gala. E Tirant e lo rey de Sicília començaren a parlar de lurs afers.

Tirant recità al rey de Sicília totes les desaventures que li eren seguides e com, aprés, Nostre Senyor lo havia molt prosperat e li havia dat de grans victòries, e com havia conquistada tota la Barberia. Aprés li recità l’estament en què l’emperador stava, per què era de gran necessitat que prestament lo socorreguessen.

Lo rey de Sicília li respòs:

–Jermà senyor, yo stich ja en orde de tot lo que he mester, ja recullits los cavalls e los arnesos e tota la més gent. No resta sinó recullir la cavalleria, que en dos hores seran recullits tots.

Respòs Tirant:

–Jermà senyor, suplich-vos que de continent façau anar la crida per la ciutat que tothom, sots pena de la vida, sien recullits a la oració, que vós voleu, partir sta nit.

E de continent lo rey de Sicília tramés hun cambrer seu e los trompetes anaren per la ciutat manant a tots los qui tenien de anar que·s recullissen. E prestament fon fet. Tirant e lo rey de Sicília tornaren a la reyna a la sala e aquí prengueren hun poch de plaer.

E la reyna de Sicília se apartà hun poch ab la reyna de Feç, fahent-li moltes carícies, e demanà-li molt de la princessa e de la sua bellea y de les sues condicions y de les amors de Tirant y de la princessa. E la reyna de Feç li dix moltes lahors de la princessa e que jamés no acabaria de dir les singularitats que en aquella senyora eren. De les amors se’n passà molt laugerament ab molt gentil manera e discreció. Aprés la començà a lagotejar, axí com aquella qui n’era maestra, dient-li que aprés sa senyora la princessa, que al món no tenia par, no havia vista ni coneguda dona de tan gentil saber ni de tanta bellea com era sa senyoria, e que stava molt enamorada d’ella e de la sua singular condició. E moltes altres rahons que li dix, en què la reyna de Sicília pres molt gran plaer.

Aprés que les festes e gales foren fetes, fon hora de sopar, e soparen ab gran plaer e consolació. Com foren levats de taula, Tirant pregà al rey de Sicília que·s recullissen dejorn e ell dix que era molt content. E prengueren comiat de la reyna de Sicília e de tots los qui restaven ab ella. Lo rey de Sicília comanà lo regiment del regne a hun cosín germà de la reyna qui era duch de Mecina, qui era cavaller bo e virtuós. E feu-lo visrey e comanà-li la reyna e tota la casa. E fet tot lo que a fer tenia, lo rey e Tirant ab tota la companyia se reculliren. E a la primera guayta tot l’estol, axí lo de Tirant com lo del rey de Sicília, feren vela e ixqueren del port. E nostre Senyor donà’ls tan bon temps que dins breu temps foren davant lo port de Valona, hon les VI naus eren, carregades de forment, les qual hagueren molt grandíssim plaer com veren l’estol de Tirant.

Com Tirant veu les naus, tramés-hi lo bergantí manant als patrons que fessen vela, que ixquessen del port e seguissen l’estol de Tirant. E prestament feren son manamant.

Ací·s lexa lo libre de recitar del stol de Tirant e torna a recitar del rey.

CAPÍTOL CCCCIX

COM LO REY SCARIANO FEU BATEJAR TOTA LA GENT DEL SEU REGNE

Aprés que fon partit lo rey Scariano de Tirant, cavalcà tant ab la reyna, muller sua, que per ses jornades ell arribà an la sua terra, ço és, en lo regne de Ethiòpia. E com sos vassalls lo veren, feren-li la major festa del món e reberen la reyna ab honor grandíssima e feren-li de grans donatius. E tenien gran consolació com lo lur rey venia senyor e vencedor de tanta terra que havia conquistada.

Com hagué reposat per alguns dies, lo rey Scariano feu ajustar tots los barons e cavallers de son regne en la ciutat de Trogodita, qui era una molt grandíssima ciutat e la major de tota Ethiòpia. E com tots foren ajustats, ells tingueren lur parlament general. E lo rey Scariano los preposà lo qui·s segueix:

–Barons, yo us he fets ajustar per recitar-vos tots los meus fets com sia cert que de la nostra prosperitat vos alegrareu. No ignora la saviesa de vosaltres com yo, per ma desaventura, fuy pres per lo gran capità dels crestians, ço és, Tirant lo Blanch, cavaller de molt gran virtut e magnificència, lo millor e més valentíssim cavaller que vixca dejús lo cel, com per la sua gran noblesa e liberalitat nos ha mes en libertat e fet companyó e germà seu d’armes e, més, me ha dat per muller la filla del rey de Tremicén, ab lo regne, la qual cosa yo stime més que si m’agués fet senyor de tot lo món. E d’altra part me ha dat lo regne de Túniç, per què yo so molt obligat a ell. E com ell tinga a fer la conquesta de l’Imperi Grech per l’emperador de Contestinoble, al qual lo soldà e lo Gran Turch han despossehit de tot l’imperi, ha amprat a mi, com a germà e servidor seu, que yo ab tot mon poder li vulla ajudar, pregant-vos que tots los qui seran disposts vullau anar ab mi en Contestinoble a mon sou e despesa.

E tots, de hu en hu, respongueren que ells lo amaven de grandíssima amor per les sues virtuts insignes e que volien morir per la sua amor e honor, e no solament en Contestinoble, mas encara fins al cap del món. E lo rey Scariano los regracià molt la lur bona voluntat e manà’ls que se’n tornassen cascuns en ses terres e que·s metessen en orde, que a dia cert tots fossen en la dita ciutat per rebre lo pagament del sou. E d’altra part, tramés correus per totes les ciutats e viles de son regne que fossen fetes crides que tots los qui volguessen pendre sou, axí de cavall com de peu, axí stranys com del regne, que vinguessen en la ciutat de Trogodita, que allí los seria dat bon sou.

E en aquest instant de temps que la gent se ajustava, la reyna hagué pensat de fer son poder de créxer e aumentar la crestiandat, car era molt bona crestiana e dotada de moltes virtuts. Car, com partí de Contestina, se’n portà ab si molts frares e capellans e dos bisbes per intenció de edificar sglésies e monestirs. Per què, de continent que fon en la ciutat de Trogodita, feu preÿcar al poble que·s fessen crestians. E molts, per amor del rey e de la reyna, que eren crestians, e altres per devoció, se batejaren. E lavors la reyna feu edificar molts monestirs e sglésies e fer-los consignar al rey molta renda. E axí, en aquella ciutat com en les altres del regne, foren edificades sglésies e monestirs e per los bisbes foren consagrades. E posaven-s’i en los monestirs molts de la terra ab gran devoció, e foren majorals los frares e capellans, e als bisbes donaren bons bisbats ab bona renda. E manà a tots los qui tenien disposició que anassen preÿcant per tot lo seu regne e que batejassen a tots aquells qui demanarien lo sant babtisme. E en aquell temps, en lo regne de Ethiòpia no sabien què era matrimoni, ans eren entre ells les fembres comunes. E per ço les gents no coneixien pare, sinó mare, per què eren la menys noble gent del món. E aprés que la reyna, muller del rey Scariano, hi fon, e·ls hagué fets fer crestians, los feu fer matrimonis e, d’aquí avant, foren legítims.

En aquest regne del rey Scariano, sobre la mar, vers migjorn, ha una gran muntanya qui lança gran quantitat de foch cremant sens cessar jamés. E en aquest regne de Ethiòpia ha molt grans deserts hon no habita negú fins en Aràbia, e afronta ab la mar occeana.

Com tota la gent fon ajustada, lo rey feu donar sou a tots aquells qui pendre’l volien, e molts hi anaren sens sou. Aquest rey Scariano era molt rich de tresor, per tant com se’n cullia molt en sa terra per algunes menes que s’i troben qui són del rey. E molt rich de cavalleria, car era hu dels grans senyors del món, exceptat lo Gran Chan. E trobà que tenia per compte CCXX mília hòmens a cavall, forts e molt destres en les armes.

Com lo rey Scariano hagué dat orde en tots sos afers, axí com aquell qui era home de gran prudència, e hagué ordenat son regne de bons regidors, ell ordenà sos capitans e ses capitanies, axí de la gent de cavall com de la de peu, qui era molta, si bé dessús no se’n fa menció, e assignà dia cert que tothom fos prest per partir. E més avant ordenà molt gran carruatge e molt gran multitut de cavalls e orifanys per portar vitualles, tendes e artelleries e totes coses necessàries per al mester de la guerra. E d’altra part, gran multitut de bous e d’altres bestiars per a forniment de la ost. E per semblant, la reyna, qui·s fon mesa molt en punt ab molt grans abillaments e obratges de perles e de pedres fines que tenia en molt gran abundància, e d’altres robes de chaperia. E ab moltes dones e donzelles, de blanques e de negres, car les blanques eren del regne de Túniç e les negres de Ethiòpia. E per ço la reyna se feu tants abillaments, perquè havia promés a Tirant que ella iria a les sues bodes e de la princessa, e a les de Plaerdemavida e del senyor d’Agramunt, rey de Feç, qui·s devien fer en Contestinoble lo dia que Tirant faria bodes ab la princessa.

Com tota la gent fon en orde, lo rey Scariano partí de la ciutat de Trogodita ab tota la sua ost, e caminà tant per ses jornades per son regne fins que fon a la fi de son regne, en una ciutat qui és nomenada Seras, qui frontereja ab terra de Preste Johan; e aquí reposà alguns dies e li fon feta molt gran festa perquè jamés lo havien vist, car de la ciutat de Trogodita fins a la ciutat de Seras havia cinquanta jornades.

Ací·s lexa lo libre de parlar del rey Scariano, qui va ab la sua ost la via de Contestinoble, e torna a recitar del cavaller Spèrcius, que Tirant ha tramés per embaxador al rey de Sicília.

CAPÍTOL CCCCX

DE LA BONA VENTURA QUE HAGUÉ LO CAVALLER SPÈRCIUS

Rebuda resposta lo cavaller Spèrcius del rey de Sicília de la splicada embaxada e vist lo gran aparell que lo rey feÿa fer, pres licència e comiat del rey de Sicília e recullí’s en la galera per tornar a Contestina.

E aprés pochs dies que fon partit del port de Palerm, Tirant hi arribà ab tot lo seu stol. E per sort la galera d’Espèrcius no s’encontrà ab l’estol de Tirant, ans passà avant fins a Contestina e aquí li digueren com bons dies havia que Tirant era partit ab l’estol, que ja devia ésser en Sicília. De açò hagué gran enuig Spèrcius, com no s’era encontrat ab l’estol, e pres refrescament per a la galera e tornà la via de Sicília. Com fon en lo port de Palerm no y trobà negú, car ja havia XV dies que tot l’estol era partit. E presa aquí lengua, tirà la via de Contestinoble e, per sos dies, ell aplegà al port de Valona e trobà que ja n’era fora l’estol.

E d’aquí ell tirà la via de la canal de Romania, e pres-lo fortuna e lançà’l en la illa del Lango. E aquí la galera donà a través e perdé’s tota la gent, exceptat lo cavaller Spèrcius ab X hòmens. E posaren-se per la illa per veure si trobarien loch poblat que poguessen restaurar la vida.

E anant axí trobaren un home vell qui guardava hun poch de bestiar e demanaren-li si havia negun loch poblat en la illa. E lo pastor los dix que en tota la illa no y havia població sinó hun petit casal en què staven quatre casats qui per lur desaventura eren venguts aquí habitar perquè eren stats exceŀlats de la illa de Rodes. E vivien aquí en molt gran misèria per quant aquella illa era encantada e deguna cosa no y podia profitar. Lo cavaller Spèrcius lo pregà que, per reverència de Déu, los volgués dar a menjar, que de tot lo dia passat e aquell, que passava migjorn, no havien menjat, car ells li ajudarien de tot lo que porien. E lo pastor hagué compassió d’ells e dix-los que de sa misèria ell los faria part. E tocà son bestiar e portà’ls al casal, e com hi foren, donà’ls a menjar del que tenia. Com hagueren menjat, lo cavaller Spèrcius enterrogà son hoste que li volgués dir qui havia encantada aquesta illa, que paria tan bona e que axí fos desabitada.

E ell li dix que, per ço com li paria ell ésser home de bé, lo y volia tot recitar.

–Senyor, vós deveu saber que antigament era príncep e senyor de aquesta illa del Lango e de Cretes Ypocràs, lo qual tenia una filla molt bellíssima que és huy en dia en aquesta illa en forma de hun drach que té bé VII colzes de lonch, car yo la he vista moltes vegades, e nomena’s la Senyora de les Illes. E jau e habita en les voltes o coves de hun castell antich qui és en aquell puig que podeu veure de ací. E mostra’s dos o tres voltes en l’any e no fa mal ni dan a negú si donchs no li fan enuig. E fon mudada de forma —de una donzella noble e bella en aquella figura de drach— per una encantació de una deessa qui havia nom Diana. E devia ésser desencantada e tornaria en sa pròpia figura e en son stament quant trobaria hun cavaller tan animós que la gosàs anar a besar en la boca. E una volta hi vench hun cavaller del Spital de Rodes, qui era hun valentíssim cavaller, e dix que ell iria per besar-la. E pujà sobre hun cavall e anà al castell e entrà en la cova. E lo drach començà de levar la testa devers ell, e quant lo cavaller la veu axí orrible, començà a fogir e lo drach lo seguí, e lo cavall portà lo cavaller, mal son grat, sobre una roca e saltà en la mar, e axí lo cavaller fon perdut.

Aprés se seguí que, passat algun temps, hun jove que res no sentia de aquesta ventura exí de una nau per deportar-se e, anant axí per la illa, se trobà a la porta de aquell castell, e entrant en la cova tant dedins fins que fon en una cambra, e aquí veu una donzella qui·s pentinava e stava mirant en l’espill. E ell veu molt tresor entorn d’ella. Lo jove se pensà que fos qualque folla fembra o comuna qui stigués aquí per fer bona companyia als hòmens qui passaven per aquí. Stigué aquí tant fins que la donzella veu ombra del dit home e acostà’s devers ell e demanà-li què volia. E ell respòs: Senyora, si a vós era plasent, que·m volguésseu pendre per servidor. E la donzella li demanà si era cavaller e lo jove respòs que no. Donchs —dix la donzella—, si cavaller no sou, no podeu ésser senyor de mi, mas tornau-ne a vostres companyons e feu-vos cavaller. E yo, demà de matí, staré ací fora de la cova e iré-us a l’encontre. E vós veniu-me a besar en la boca e no tingau dubte negú, que yo no us faré negun mal, jatsia que a vós yo demostraré molt fera de veure, car yo so tala com me veu, mas per encantació yo·m demostre drach. E si vós me besau, vós haureu tot aquest tresor e sereu mon marit e senyor de aquestes illes.

E axí lo jove se partí de la cova e anà-se’n a sos companyons a la nau e feu-se cavaller. E aprés, l’endemà, ell anà allà hon era la donzella per besar-la. E com ell la veu exir de la cova de tan leja e spantosa figura, ell hagué tan gran temor que fugí vers la nau e ella lo seguí fins a la mar. E quant ella veu que ell no tornava devers ella, començà a cridar grans crits com a una persona dolorosa e tornà-se’n a son loch. E lo cavaller morí de continent. E aprés no y ha vengut cavaller algú que no morís tantost. Mas si y venia cavaller algú qui la gosàs besar, ell no morria, ans seria senyor de tota aquesta terra.

Com lo valentíssim cavaller Spèrcius hagué hoïdes les rahons del vell, ell stigué hun poch pensant. Aprés, dix al vell:

–Digau-me, bon home, ¿és ver lo que·m dieu?

Respòs lo vell:

–Senyor, no y poseu dubte negú, car yo us parle ab tota veritat, car tot açò e lo més del que us he recitat és stat en mon temps, e no us volria haver mentit per cosa en lo món.

En aquell punt, lo cavaller Spèrcius fon posat en gran pensament e no replicà més al vell, mas dix entre si mateix que ell volia sperimentar aquesta ventura, car puix nostre Senyor lo havia fet venir allí no sens causa, e d’altra part, se veÿa desesperat com se trobava en aquella illa deserta e no tenia manera deguna de tornar a Tirant, per què preposà secretament, sens sentida de sos companyons, de ell anar tot sol a la cova hon era lo drach, perquè sos companyons no volguessen anar ab ell e desviar-lo ab rahons del seu prepòsit. E per ço com era cavaller de molt gran ànimo, delliberà de morir o de complir la ventura. E de açò ell no feu deguna demostració a sos companyons ni al vell, mas pres informació certa devers qual part era lo castell a fi que no·l pogués errar. E axí, aquella nit ells reposaren en la casa del vell.

Aquella nit lo bon Spèrcius no dormí molt, e bon matí, ans del dia, ell se levà fengint a sos companyons que anava per scampar aygua e aquests no curaren d’ell, sinó que·s tornaren a dormir. Com aquest fon fora del casal, pres hun bastó en la mà, que altres armes no tenia, e molt cuytadament ell feu la via del castell per ço com ell tenia dubte que si sos companyons se levaven que no·l vessen. E anà tant fins que fon al peu del castell. Era ja lo sol ben exit e lo dia clar e net e veu la boca de la cova. E aquí ell se agenollà ab grandíssima devoció <pregant>²⁰² a la inmensa bondat de nostre Senyor que, per la sua infinida misericòrdia e pietat, lo volgués guardar de tot mal e·l volgués liberar e donar ànimo que no tingués temor del drach, perquè pogués traure aquella ànima de pena e fer-la venir a la sancta e vera fe cathòlica.

E com hagué finida sa oració, ell se senyà e comanà’s a Déu, e entrà dins la cova tant com la claror li durà. E aquí ell lançà hun gran crit perquè lo drach lo hoís. Com lo drach sentí la veu de l’home, ixqué ab molt gran brogit. Lo cavaller, qui sentí la gran remor que lo drach portava, hagué grandíssima temor e agenollà’s en terra dient moltes bones oracions. E com lo drach li fon de prop e ell lo veu de tan leja figura, stigué fora de si mateix e tancà los ulls per ço que la vista no li pogué comportar de veure. E no·s mogué poch ni molt, car en tal punt era que més era mort que viu. E lo drach, que veu que l’ome no·s movia, ans stava sperant, molt gentilment e suau se acostà a ell e besà’l en la boca, e lo cavaller caygué en terra smortit.

E lo drach de continent se tornà una bellíssima donzella, qui·l pres en la sua falda e començà-li a fregar los polsos, e dix-li semblants paraules:

–Cavaller virtuós, no hajau temor de res e obriu los ulls e veureu quant bé vos stà aparellat.

E lo cavaller Spèrcius stech per spay de una hora smortit e fora de tot recort. E la gentil dama, incessantment fregant-li los polsos e besant-lo per fer-lo retornar. Aprés, passada la hora, ell cobrà l’esperit e obrí los ulls e veu la donzella de tan grandíssima bellea que·l besava molt sovint. Pres molt gran sforç en si e dreçà’s. E ab sforçada veu dix paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCCCXI

REQUESTA DE AMOR QUE FA LO CAVALLER SPÈRCIUS A LA DONZELLA

–Tanta és la gràcia e perfecció que en la vostra galant persona ab saber infinit reposa que jamés la mia lengua bastaria recitar la menor part de aquella, com la mia ànima sia totalment sotsmesa a la vostra voluntat e lo bell sguart vostre me dona beatitut. Mas flames de leal amor que a mon sperit contínuament han combatut des que so en aquesta illa e fuy informat de vostra gran bellea, la qual me dona animosa força aumentada de virtuts e béns que en vós reposen, me han donat atreviment de venir ací e posar per obra lo que fins ací haveu vist. Car en aquella hora que us hoí nomenar, amor me feu veure a vós en sperit e deliberí morir per deliurar a vós de la pena que passàveu. Molt més ara, que tinch notícia de vostra gentilesa, he deliberat, ab verdadera elecció, ésser tot vostre per les tantes singularitats e perfeccions que tinch conegudes en vós, que jamés en altra no coneguí. Car yo a vós per a sempre vull servir com a senyora que sou de mi e de les coses mies, suplicant-vos de molta gràcia conega en vostra gentilesa que sou contenta del que he fet per vós. Emperò, aquell delit que vostra gran bellea a mi representa, entre los altres me farà gloriós viure, e si tanta glòria Déu per sola mercé me atorga, ¿qual home en lo món ab mi egual pot ésser? E per ço no fretura que us mostre ab paraules la mia amor ésser stada la major e més fervent que jamés home a neguna dona portàs per sola fama. E axí serà sens fallir, tant quant la mia mísera vida sostendrà aquest cors e més encara si, dellà com deçà, se ama perpetualment, podeu ésser segura en vostres manaments fer quant ordenareu. E per quant sé que teniu tanta abtesa que bastau conéxer en l’esguart e continença mia del bé que us vull, més que dir no us poria, reste en sperança de vostra piadosa persona atényer infinida glòria.

Acabava Spèrcius lo darrer so de les sues enamorades paraules quant la donzella feu tal principi.

CAPÍTOL CCCCXII

RESPOSTA FETA PER LA DONZELLA AL CAVALLER SPÈRCIUS

–Cavaller virtuós, negun terme no és de tanta longitut que·m bastàs a poder-vos regraciar com yo volria lo que fet haveu per mi, e per ço reste en la vostra discreta consideració lo que ab paraules no puch mostrar. M’esforçaré al meu poder per serveys, los majors que per mi·s poran fer, retre premi dels vostres singulars actes e constància de ànimo viril, car haveu posada en perill la vida vostra per traure e liberar a mi de tanta pena inestimable. E perquè tinch conegut l’estrem de vostre valer e la tanta virtut que de vós puch atényer, me ofir tota vostra e regracie a Déu de haver-me atorgat gràcia de venir en mans de persona tal que en virtuts no ha par. E siau cert que la molta amor que us porte és tanta que passa del que ordena ma vida humana. E en açò me obliga la condició de gentilesa que en vós tinch coneguda. E confiau de mi, car yo us faré benaventuradament viure.

E pres-lo per la mà e posà’l dins la cova en una bellíssima cambra que la donzella tenia a servitut sua, la qual era molt ben abillada; e mostrà-li gran quantitat de tresor, lo qual li presentà ensemps ab la sua persona.

E lo cavaller Spèrcius li regracià molt la sua proferta, acceptant aquella ab grandíssimes gràcies que li feu, abraçant e besant-la més de mil voltes. E sens no voler perdre temps en paraules, pres-la en braços e posà-la sobre lo lit, e aquí conegueren los últims termes dels senyals de amor.

CAPÍTOL CCCCXIII

COM LO CAVALLER SPÈRCIUS, AB LA GENTIL DAMA QUE HAVIA CONQUISTADA, TORNÀ A SOS COMPANYONS

No fon de poca stima la contentació que lo cavaller venturós tingué de la conquistada senyora. E al matí, com foren levats, mà per mà, ixqueren de la cova e feren la via del casal hon lo cavaller Spèrcius havia lexats sos companyons, los quals, admirats com lo veren axí venir ab tan bella companyia, foren posats en gran alegria, car dubtaven que no fos mort o que li hagués seguit algun inconvenient. E molt més foren aconsolats com li veren portar per la mà tan bellíssima donzella. Acostaren-se a ella e feren-li molt gran reverència, car lo seu gest e continença demostrava ésser senyora de gran stat e de molta stima. E feren lahors e gràcies a la divina clemència de la molta gràcia que obtesa havia. E la gentil dama los abraçà e feu-los molta honor.

E entraren en casa del pastor. E aquí la donzella feu molta honor al pastor e a sa muller e proferí’ls de fer-los molt de bé. E stigueren aquí ab gran plaer e consolació. E stant aquí feren portar la roba que la donzella tenia en la cova, e la moneda, e abillaren molt bé lo casal del pastor.

Aprés, per temps, vingueren aquí fustes, les quals noliejaren e feren venir gent de altres parts per poblar la illa, la qual, en breu temps, fon molt bé poblada. E edificaren aquí una ciutat molt noble, qui Spertina fon nomenada, la Venturosa. E molts altres lochs, viles e castells hi foren edificats e poblats. E moltes sglésies e cases de religiosos, que y foren edificades a honor, lahor e glòria de nostre senyor Déu e de la sua sacratíssima Mare, e y donaren molta renda per sustentació dels servidors de Déu. E vixqué aquest cavaller Spèrcius, ab la sua senyora, per lonch temps, senyors de la illa e de algun<e>s²⁰³ altres entorn, e hagueren fills e filles que heretaren aprés ells. E vixqueren pròsperament e quieta.

Ací·s lexa lo libre a parlar del cavaller Spèrcius, per no tenir prolixitat, e torna a recitar del stol de Tirant lo Blanch, qui anava a Contestinoble.

CAPÍTOL CCCCXIIII

COM TIRANT TRAMÉS HUN EMBAXADOR A L’EMPERADOR COM AB TOT LO SEU STOL ERA AL PORT DE TROYA

Com Tirant fon davant lo port de Valona tramés una galera dins lo port e manà als patrons de les VI naus qui eren carregades de forment que ixquessen del port e seguissen l’estol. E aquests donaren vela, ixqueren del port e seguiren l’estol. Com l’estol fon en lo canal de Romania, feu la via del port de Gigeo, qui és lo port de Troya, e aquí surgiren e speraren tot l’estol que fos ajustat.

Tirant tingué consell ab lo rey de Sicília e lo rey de Feç e ab tots los altres barons e cavallers ja què era de fer, car ell tenia nova que tot l’estol del soldà era en lo port de Contestinoble, qui eren més de CCC fustes entre naus e galeres e altres fustes. E fon deliberat que lançassen hun home en terra qui sabés la lengua morisca e que, en la nit, entràs en Contestinoble per avisar a l’emperador com Tirant, ab tot lo seu stol, era al port de Troya, qui és dins lo braç de Sent Jordi e a cent milles e a poch més de Contestinoble. E no li volgueren dar letra deguna a fi que si era pres per los moros que no fossen avisats. E aquell instruí-sse’n molt bé de tot lo que havia de dir a l’emperador. E tengut lo consell, Tirant cridà hun cavaller natural del regne de Túniç qui era stat moro y era de casa real, lo qual havia nom Sinegerus, home molt spert, ginyós, eloqüent e valentíssim cavaller, qui era stat catiu en Contestinoble e sabia tots los passos, e dix-li tot lo que tenia de dir a l’emperador e a la princessa, e donà-li lo sagell seu perquè l’emperador li donàs fe e crehença.

E lo dit cavaller se mes en orde a la morisca en so de alacayo. E pres-lo hun bergantí e de nit posaren-lo en la terra ferma a una legua luny del camp dels moros qui tenien lo siti en la ciutat de Contestinoble. E aquest cavaller, cautelosament desviant-se del camp dels moros, feu la via de la ciutat. E encara no pogué scapar que no donàs en mans d’espies del camp dels moros, emperò, ell parlant-los en lur lenguatge molt discretament, dient-los com era de lur companyia, lexaren-lo passar. E com fon aplegat a hun portal de la ciutat, los qui guardaven lo portal, qui·l veren, prengueren-lo, pensant que fos dels moros del camp. E aquest los dix que no li fessen mal com ell era embaxador de Tirant, que venia a parlar ab l’emperador. E les guardes, de continent, bé acompanyat lo portaren davant l’emperador, qui en aquella hora se levava de sopar.

Com lo cavaller Sinegerus fon davant l’emperador, ell se agenollà als seus peus e besà-li la mà e lo peu, e donà-li lo sagell de Tirant. E l’emperador mirà’l e conech les armes de Tirant. Lavors, l’emperador lo abraçà e feu-li molt gran festa, dient-li que ell fos lo benvengut per cent mília vegades. E lo cavaller Sinegerus feu principi a semblants paraules:

–Senyor molt exceŀlent, yo so tramés ací per aquell gran capità Tirant lo Blanch, lo qual se comana en gràcia e mercé de la magestat vostra e suplica a vostra altesa que stigau ab bon cor, car prestament, ab la ajuda de nostre senyor Déu, ell vos liberarà de tots vostres enemichs. E més, vos suplica que façau posar en orde tota la vostra cavalleria e fer guardar molt bé la ciutat, car demà de matí ell deu ferir en l’estol dels moros e ha dubte que los moros, com veuran perdut l’estol, no donassen poderós combat a la ciutat per pendre-la perquè·s poguessen aquí fer forts. Car sab la magestat vostra que si les fustes lurs són preses e levat lo pas, que ells són tots perduts, que negú no se’n porà tornar, car Tirant ve ab tan gran poder que és bastant pendre’ls e fer-los morir a tots. E de açò, senyor, la magestat vostra no dubte en res.

–Amich —dix l’emperador, gran consolació tenim del que·ns haveu dit. E nostre Senyor, per la sua mercé e pietat, nos faça gràcia que sia axí com tu dius, car nos confiam tant de la gran virtut e cavalleria de Tirant que, ab la ajuda de l’inmens Déu, ell complirà lo nostre bon desig e seu.

E de continent l’emperador tramés cridar a Ypòlit, qui era capità major seu, e com li fon davant li dix:

–Nostre capità, ja sabeu com lo virtuós Tirant és al port de Troya ab molt gran stol. Té deliberat demà per lo matí de ferir en l’estol dels moros, per què és de gran necessitat que prestament ajusteu tota la cavalleria qui és dins la ciutat, e tots los conestables e caps dels hòmens de peu, e ordenau vostres batalles e posau cascuna en lo loch que deu star per ço que, si cars era que los moros volien combatre la ciutat, que tothom sia avisat e preparat.

Respòs Ypòlit:

–Senyor, no és poca la consolació que yo tinch de la venguda de mon mestre Tirant, e devem fer moltes gràcies e laors a la divina Providència de la sua venguda, car pot star la magestat vostra ab cor segur de ésser delliurat de les mans dels enemichs, car tot l’Imperi Grech serà recuperat per aquest e reduït a vostra magestat. E traurà de captivitat tanta cavalleria qui està en poder dels infels e tant poble crestià qui està en perill de renegar la fe de Jhesucrist. Per què, senyor, de continent serà complit lo que·m mana la magestat vostra.

E presa licència de l’emperador, Ypòlit anà a la gran plaça de la ciutat e secretament tramés per tota la cavalleria e per los conestables e capitans de la gent de peu. E com foren ajustats, dix-los semblants paraules:

–Senyors, a nostre Senyor és stat plasent, per la sua infinida bondat e clemència, de voler-nos deliurar de captivitat e del poder de nostres enemichs, car yo us fas certs com mon mestre e senyor Tirant és vengut ab molt gran stol e és al port de Troya. E té deliberat, demà de matí, de ferir en les fustes dels moros, per què és de necessitat que tots vos poseu en orde e, cascun capità ab la sua gent, se pose en la muralla, en lo loch que li és stat assignat, e que stigau molt reposats e sens fer remor neguna perquè los moros no puguen haver negun sentiment.

De tal nova tots foren aconsolats, e loaren e beneïren a nostre senyor Déu de la singular gràcia que·ls atorgava. Partiren de aquí e cascú aplegà la sua gent. E posaren-se cascuns en son trast e stigueren aquí tota la nit ab molt gran alegria, fins al matí, molt sàviament e discreta.

CAPÍTOL CCCCXV

COM L’EMBAXADOR SINEGERUS ANÀ A FER REVERÈNCIA A LA EMPERADRIU E A LA PRINCESSA

Aprés que l’embaxador Sinegerus hagué splicada l’ambaxada, demanà licència a l’emperador que pogués anar a fer reverència a la emperadriu e a la princessa, e l’emperador ne fon molt content. E obtesa licència, anà a la cambra de la emperadriu, hon trobà sa filla ab totes les dames, e lo cavaller feu sa reverència a la emperadriu e besà-li la mà. E besà la mà a la princessa e, ab lo genoll en terra, feu principi a semblants paraules:

–Senyores, mon capità e senyor, Tirant lo Blanch, se comana en gràcia e mercé de vostres exceŀlències e besa-us les mans, oferint-se molt prest de venir ací per fer-vos reverència.

Com la princessa hoí que Tirant venia e que era tan prop, pres tanta alegria que per poch restà que no·s smortís. Emperò, encara stigué per bon spay fora de tot recort per sobreabundant alegria. E tornada en son recort, la emperadriu e la princessa feren molt gran festa a l’embaxador, abraçant-lo e fent-li moltes carícies, e interrogaren-lo de moltes coses, en special li demanaren quines gents venien en companyia de Tirant.

Respòs l’embaxador e dix com aquí venia lo rey de Sicília ab tot son poder e lo rey de Feç ab tot son poder, e ab la reyna, muller sua, qui·s nomena Plaerdemavida. E aquí venien tots los barons del regne de Túniç e de Tremicén e molta altra cavalleria que y eren passats per pendre sou, car aquí venien gents d’Espanya, de França, de Ytàlia, per lo gran renom e fama de Tirant. Axí mateix, com, per terra, venia aquell magnànim rey Scariano, senyor de la Etiòpia, qui era molt virtuós cavaller e animós companyó d’armes de Tirant.

–Lo qual ve ab molt gran poder de gent de cavall e de peu. E porta ab si la reyna, sa muller, per ço com té molt gran desig de veure la exceŀlència de vós, senyora princessa, per la molta bellea que de vós ha hoïda mencionar, car aquesta reyna és una de les bellíssimes dones del món e complida de totes virtuts.

E més, los dix com Plaerdemavida era sposada del senyor d’Agramunt e venia allí per ço que la magestat de l’emperador y d’ells li fessen honor a les sues bodes. E recità’ls largament la manera de la conquesta que Tirant havia fet de la Barberia e com, tot quant havia conquistat ne guanyat, tot ho havia repartit, que no s’havia res aturat, e que, totes les gents del món qui·l veÿen ni l’hoÿen nomenar, l’adoraven en la terra. E moltes altres virtuts e laors los recità de Tirant, les quals tinta ni paper no bastaria a descriure.

Com la emperadriu e la princessa hagueren hoÿdes recitar de Tirant tantes virtuts e singulars actes, staven admirades de la molta gràcia que nostre senyor Déu li havia feta. E era amat e volgut de tot lo món. E de sobres de consolació e de alegria lançaren dels ulls vives làgremes com pensaven que aquest seria reparador e defenedor de la corona de l’Imperi Grech, car ja eren fora de tota sperança de salut y de repòs, sperant cascun dia ésser cativades e desonrades e vituperades per los enemichs de la fe. E hagueren molt gran plaer com los dix de la venguda de la reyna de Ethiòpia, e majorment la princessa, per ço com li havien dit que era molt bella e virtuosa, per què desijava haver molt sa amistat. E tant duraren les rahons que fon gran hora de nit, per lo molt plaer que trobaven en les paraules de l’embaxador, e donaren part a la nit.

La emperadriu restà en la sua cambra e la princessa se n’anà a la sua. E l’embaxador la pres del braç e, acompanyant-la, anant axí, la princessa li demanà per què li havia besada la mà tres voltes. E aquest li respòs com ne tenia manament de son senyor Tirant, lo qual la suplicava fos de sa mercé li volgués perdonar, car altrament jamés li gosaria venir davant per lo gran defalt que fet li havia, de què·s tenia molt per culpable.

Respòs la princessa:

–Cavaller, digau a mon senyor Tirant que, allà hon no ha culpa, no y fretura perdó, car demesiat seria. Emperò, si ell creu haver fallit vers mi, yo·l suplich que per smena yo haja prestament la sua vista, que és la cosa que més desige en aquest món. E no·m vulla tardar la salut, la qual tan longament he desijada ab desig insaciable, e confie de mi, car yo·l faré benaventuradament viure ab complit repòs del que tant ha desijat.

E pres comiat l’embaxador de la princessa e anà-se’n a la posada que l’emperador li havia feta aparellar ab compliment de tot lo que mester havia. E aquella nit lo capità Ypòlit feu fer molt bella guayta per la ciutat e feu star molt ben fornida la muralla entorn de la ciutat, que negú, de tota aquella nit, no·s posà a dormir per la molta temor que tenien dels moros e, d’altra part, molt gran alegria per veure la batalla que Tirant daria al stol dels moros.

Ací·s lexa lo libre de parlar de l’emperador, qui fa guardar molt bé la ciutat, e torna a recitar de hun cars que feu la Viuda Reposada, àlias Endiablada.

CAPÍTOL CCCCXVI

COM LA VIUDA REPOSADA SE MATÀ PER TEMOR DE TIRANT

Hoint dir la Viuda Reposada que Tirant venia e era ja tan prop, tanta fon la temor que pres que·s pensava spasmar, e dix que li havia vengut gran mal al cor. Entrà-se’n en la sua cambra e aquí ella feu molt grans lamentacions plorant, batent-se lo cap e la cara, car en aquella hora ella se tingué per morta. E cregué verdaderament que Tirant faria fer d’ella una cruel sentència, per ço com sabia que era stat asabentat per Plaerdemavida y per la cara contrafeta del negre que havien mesa en la galera. E per la grandíssima crueldat que havia comesa, pensava que, si la princessa sabia lo nefandíssim crim que li havia impasat, ab quina cara li poria venir davant E d’altra part, la combatia la molta amor que ella portava a Tirant, que de tot seny la feÿa exir.

E axí passà tota la nit, fantasiant e combatent-se ab si mateixa, que no sabia quin consell pogués pendre, ne era cosa que gosàs descobrir a negú ne demanar consell, car en aquell cars tots li foren stats enemichs. Açò és cosa acostumada, que la natura femenil, frèvol e variable, elegeix lo més inútil consell, si molt hi pensa, en la major necessitat.

A la fi, no trobant altre remey e forçada per lo poch ànimo que tenia, delliberà de matar-se ella matexa cautelosament ab metzines, a fi que la sua maldat no fos palesa ne vingués a notícia de les gents, e que lo seu cors no fos cremat o donat a menjar als cans. Per què de continent ella pres orpiment que tenia per a fer tanquia e posà’l en una taça d’aygua e begué’l-se, e lexà uberta la porta de la cambra sua e despullà’s e mes-se al lit. Com fon en lo lit, lançà grans crits dient que·s moria. Les donzelles qui li dormien de prop, qui sentiren los grans crits, levaren-se cuytadament e anaren a la cambra de la Viuda, e trobaren-la ab la basca de la mort e contínuament cridant.

Levà’s la emperadriu e la princessa. E lo gran avolot fon en lo palau e negú no sabia per què. L’emperador se levà cuytadament pensant-se que los moros haguessen entrada la ciutat per força d’armes, e, d’altra part, dubtava que a sa filla no hagués vengut algun mal soptosament: s’esmortí e trameteren per los metges. E la emperadriu e la princessa, qui saberen que l’emperador se era smortit, lexaren la Viuda Reposada e cuytaren a la cambra de l’emperador, e trobaren-lo més mort que viu. Aquí fon lo gran dol de la princessa, que era una gran pietat de veure lo trist comport que de si mateixa feÿa. E prestament vingueren los metges e donaren-li remey e continent. Aprés que fon tornat en son recort, demanà quina era stada la causa de tanta remor que sentida havia, si eren entrats los moros en la ciutat. E digueren-li que no, mas que la Viuda Reposada tenia grans basques de cor e cridava grans crits, que stava veïna a la mort. L’emperador manà als metges que y anassen e que y fessen tot lo que fer s’i pogués per restaurar-la. E los metges hi anaren de continent e, com foren en la cambra, en aquell punt, ella trametia la sua ànima al regne de Plutó.

Com la princessa sabé que la Viuda Reposada era morta, feu-ne molt gran dol per la molta amor que li portava, per ço com la havia criada de let. E manà que la posassen en una bella caxa, car ella li volia fer molt honrada sepultura. Al matí, l’emperador ab tota la sua cort, e la emperadriu e la princessa e tots los regidors e honrats hòmens de la ciutat, acompanyaren lo cors de la Viuda a la gran sglésia de Senta Sofia e aquí li feren les obsèquies ab gran solemnitat. E aprés l’emperador ab tota la gent se’n tornaren al palau.

Ací·s lexa lo libre de parlar de la Viuda Reposada e torna a recitar de la oració que Tirant fa a la sua cavalleria.

CAPÍTOL CCCCXVII

LA ORACIÓ QUE TIRANT FA A LA SUA GENT

–No és de menor stima y honor la persecució de semblants magnànimes empreses, mas de menys treball, com sien certs vostres alts e nobles coratges de la causa sanctíssima per la qual ajustats som en aquest ornat port de tanta cavalleria. La tarda a nostra honor és enemiga. ¡Sus, donchs, cavallers strènuus¡ ¡Despertau la adormida sanch! Per dormir e damnificar la enemiga nació que prospera, alçau les armes e ànimos vostres per abaxar e aterrar aquest confús e perdut poble, lo qual, essent molt en respecte de si, no és dubte, a sguart de nostres doblats ànimos, no són cosa alguna. ¡Cuytem, acostumats de encalçar, e fugiran los qui de mortal glay ja tremolen! ¡Exalcem la nostra sancta fe e confondrà’s la erètiqua pravitat! ¡Matem le mortes ànimes y viuran les nostres en la eterna glòria! ¡Viurà la nostra fama, honor e glòria, que a inmortal se acosta! Naveguem aquesta pròspera mar fins que la tempestuosa aygua aumente per la infesta sanch de nostres enemichs. E a vosaltres, exceŀlents reys, dreçant la major intenció de mes paraules, suplicant afectadament tant com puch ni sé, desestimeu la vida per stimar la honor, e aquella no us sia gens cara havent-la a despendre per exemple a aquells qui, seguint nostres sforçades armes, ensemps la gloriosa mort o victoriosa vida egualment stimaran, d’on, benaventuradament seguint a les obres, la fi serà desijada glòria.

CAPÍTOL CCCCXVIII

COM TIRANT PRES L’ESTOL DELS MOROS

Aprés que Tirant hagué fet posar lo cavaller Sinegerus en terra per anar avisar l’emperador, ell feu posar en punt tot l’estol e ordenà ses batalles. E manà quals fustes devien ferir primer a les naus, e les galeres a les galeres. E axí mateix, manà a tots los patrons que, com ferrien en l’estol dels moros, que fessen molt gran sclafit de trompetes e anafils e de botzines, de les quals Tirant havia fet fer molt gran forniment, e los altres ab bombardes e crits molt spantosos, a fi que·ls posassen lo diable al cors.

E com tot fon ordenat manà fer vela, e exiren totes les fustes del port molt quedament e sens remor deguna. E partiren del port de Troya alba de matí e navegaren tot lo dia e tota la nit aprés. E nostre Senyor feu-los tanta de gràcia que tot aquell dia fon nuvolós e bromós, que jamés los moros, ni menys de la ciutat, no·n pogueren haver vista. E foren davant l’estol dels moros dues hores ans del dia, que l’estol dels moros no n’hagueren gens de sentiment; e ab molt gran fúria ells feriren en l’estol dels moros, ab l’esclafit tan gran de les trompetes e anafils e botzines e crits molt grans, e moltes bombardes que despararen al colp. E fon tanta la remor que feren que paria que cel e terra ne degués venir. E ensengueren deu falles en cascuna fusta, que portaven fetes, que feren molt gran luminària. Los moros, que sentiren la remor tan gran e la luminària que veren, e les fustes que·s veren damunt, stigueren tant spantats que no sabien què·s fessen, car trobaren-los dormint e desarmats. Ab poch treball prengueren totes les fustes, que no feren defensió neguna, tant staven fora de seny. E feren-ne tan gran matança que era cosa admirable de veure, car, tants com ne trobaren en les fustes, tots los degollaren, que no·n dexaren degú a vida.

Los qui·s lançaren en mar e ixqueren en terra portaren la mala nova al soldà e al Turch. Com los moros del camp saberen que totes les fustes eren preses e morta la gent, ab la remor que sentida havien e la gran luminària que veren —e no sabien quines gents eren—, foren molt spantats. E armaren-se tots e pujaren a cavall e ordenaren ses batalles, car tenien dubte que no·ls fessen lo joch que havien fet a les fustes. E acostaren-se a la vora de la mar, per ço que degú no pogués exir en terra.

Com Tirant veu que totes les fustes dels moros eren preses, fon lo més content home del món. E agenollà’s ab grandíssima devoció e dix:

–Senyor, inmens Déu e ple de infinida pietat e misericòrdia Infinides gràcies fas a la tua inmensa bondat de la singular gràcia que m’has feta, que sens perdre negú de la mia ost, me has fetes pendre CCC fustes, en les quals trobarem molt de bé.

Aquesta victòria fon tan presta que, com hagueren acabades de pendre totes les fustes, scassament començava de aclarir lo dia. Com los qui staven en la muralla de la ciutat hoïren la gran remor de bombardes e de trompetes e de crits devers lo port e veren tantes lums, stigueren-ne molt admirats, car paria que tot lo poder del món fos allí. E conegueren que allò era l’estol de Tirant, qui havia ferit en l’estol dels moros: hagueren-ne molt gran alegria. E, d’altra part, staven molt redubtant que en aquella hora los moros del camp no combatessen la ciutat. E tots los de la ciutat prengueren gran ànimo com conegueren que Tirant combatia les fustes dels moros.

E l’emperador, qui sentí la gran remor, levà’s del lit cuytadament e cavalcà ab molt pochs qui·s trobaren en lo palau en aquella hora. E anava per la ciutat solicitant la gent que tothom stigués en orde per defendre la ciutat si mester era. E d’altra part, anava confortant la gent de la ciutat, dient-los que s’alegrassen, que ara serien desassetjats e cascú cobraria sa heretat e tot lo que perdut havia.

E los moros de res no hagueren menys cura, car ells staven ab tant de dol de les fustes que perdudes havien, e lo dubte que tenien que no ixquessen en terra, que no tenien gran cura de la ciutat, car restaven closos, que no se’n podien tornar, e tenien-se tots per morts e per catius, e guardaven ab gran diligència la vora de la mar perquè negú del stol de Tirant no pogués exir en terra.

Com lo dia fon bell e clar e Tirant hagué fetes amarinar totes les fustes que havia preses dels moros, feu fer vela e, ab tot l’estol, ixqueren del port de Contestinoble e feren la via de la mar Major, per lo braç de Sent Jordi avant, car Tirant havia pensat que, si ell los levava lo pas de la terra ferma ans que ells hi proveïssen, ell faria a son voler d’ells. E per ço ell fengí que se n’anava ab la presa, portant-se’n totes les fustes dels moros. Com los moros veren que l’estol de Tirant ixqué del port ab totes lurs fustes que se’n portaven, tingueren-se per dit que se n’anaven ab lo guany, perquè havien molt guanyat.

E Tirant navegà aquell dia fent la via de la mar Major fins que, per la nit, los moros perderen de vista les fustes. E açò feu Tirant perquè los moros se pensassen que se n’anava, perquè no li empedissen la exida de la terra. E com fon nit scura, Tirant feu girar tot l’estol devers terra.

E deveu saber que la ciutat de Contestinoble és molt bellíssima ciutat e molt ben murada, e és feta a tres angles. E ha-y hun braç de mar qui·s nomena lo braç de Sent Jordi, e aquell braç de mar clou les dues parts de la ciutat. E la una part resta inclosa, e la una part closa és devers la mar, e l’altra és devers la Turquia. E l’altra, qui no és closa, és devers lo realme de Tràcia. Per què Tirant feu la via de la part que no era closa. E en la nit ell pres terra a quatre legües luny del camp dels moros, e aquí desembarquaren tots los cavalls e tota la gent, e la artelleria que havien necessària e vitualles per a forniment de lur camp, que no foren vists ne sentits per los moros. E lexaren les fustes fornides.

Com tota la gent fon en orde e a cavall, ab moltes adzembles que portaven davant, lunyaren-se de les fustes bé mija legua per la vora de hun gran riu amunt, fins que foren en hun gran pont de pedra per hon passava lo riu. E aquí Tirant feu atendar tota la gent al cap del pont vora lo riu, e lo riu restà enmig d’ells e dels enemichs, perquè los moros no·ls vinguessen damunt en la nit ni·ls poguessen enujar. E Tirant feu posar la sua tenda dins lo pont, per guardar que negú no pogués passar sens voluntat sua; e feu parar moltes bombardes en lo pont perquè, si los enemichs venien, que fossen servits. E axí mateix posà ses spies devers lo camp dels moros perquè fos avisat si negú venia.

E de continent que foren atendats, Tirant pres hun home de peu e, vestit com a moro, tramés-lo a la ciutat de Contestinoble ab una letra que contenia paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCCCXIX

LETRA TRAMESA PER TIRANT A L’EMPERADOR DE CONTESTINOBLE

«Ara tinch causa ab molta alegria d’escriure a la magestat vostra, sereníssim senyor, puix la fortuna pròspera vos vol ésser favorable, significant a vostra altesa com, per mijà de la divina gràcia, victòria havem obtesa de vostres enemichs, car havem preses totes les fustes qui eren del soldà e del Turch, qui staven en lo siti davant Contestinoble, qui eren CCC, totes carregades de vitualles, que no havien gens descarregat, e són stats morts tots los moros qui dins eren sens mercé alguna.

»Vull saber de la magestat vostra hon manarà que sien descarregades totes les vitualles que havem preses e les que portam, car yo tinch delliberat, si la magestat vostra ho volrà, de licenciar totes les fustes que tinch noliejades, car prou basta de tenir les que tenim preses, ab algunes altres qui són del rey de Sicília e de altres amichs e valedors meus. Car, puix, los moros no tenen fustes, me dona de parer que haurem prou de CCCC fustes ben armades per guardar que los moros no puguen haver vitualles ni socors negú, ni poder-se’n anar.

»E més, significh a vostra magestat com he presa terra al cap del riu e he posat lo meu camp al cap del pont de pedra e la mia tenda dins lo pont, a fi que los moros sien closos a totes parts, per mar y per terra. E so cert que ans que los moros puguen exir del siti que tenen a la ciutat, que s’hauran a rahonar ab mi. E suplich a la magestat vostra que vullau fer guardar molt diligentment la ciutat e star en contínua vigilació, car forçadament los moros hauran a fer lo desesperat o donar-se a presó per quant les vitualles que tenen no·ls poden molt durar ni·n poden haver, car yo·ls tinch closos a totes parts, per mar y per terra.

»E més, suplich a vostra altesa de avisar-me com stà fornida la ciutat de vitualles y per a quant, car yo n’é portades per a fornir-la per a deu anys. E de continent que haja la resposta, vos trametré totes les fustes carregades. E de açò suplich a la magestat vostra que·m mane què vol que faça, axí de licenciar les fustes com de descarregar les vitualles, e de totes les altres coses que la magestat vostra conega que facen a fer, que tot lo que·m manareu se complirà prestament. E si la magestat vostra volrà que us trameta gent d’armes per defendre la ciutat si dubtau en res, sia yo avisat, car tinch delliberat, si a la magestat vostra serà plasent que, de continent que les fustes hagen descarregat, de fer-les star ben armades davant lo camp dels moros perquè no puguen de res ésser socorreguts ne trametre fusta deguna per avisar ne haver socors, e per enujar-los tant com porem. E açò fet, crech que nostre Senyor nos ajudarà, que farem tot lo que volrem. E de açò dessús dit haja resposta de la magestat vostra.»

CAPÍTOL CCCCXX

COM LO BON CAVALLER SINEGERUS TORNÀ AL CAMP DE TIRANT

Com Tirant hagué feta la letra, donà-la a l’home que havia elet per anar a la ciutat de Contestinoble, que havia nom Carillo, que era grech e natural de la ciutat de Contestinoble, per ço com sabia molt bé los passos. E aquest, de nit, per camins apartats, feu la via de la ciutat, que gens per los moros del camp no fon vist ne sentit. E com fon al portal, les guardes lo prengueren e portaren-lo davant l’emperador. E aquest feu sa reverència e besà-li la mà e lo peu, e donà-li la letra de Tirant. E l’emperador ab molt gran plaer la rebé e legí-la de continent. E vist lo contengut en aquella, fon lo més content home del món e feu laors e gràcies a nostre senyor Déu de la molta gràcia que feta li havia. E tramés per la emperadriu e per la princessa, sa filla, e mostrà’ls la letra de Tirant. E ells hagueren molt gran consolació de la presa que Tirant havia feta de les fustes dels moros.

E l’emperador tramés per lo capità Ypòlit e, com li fon davant, mostrà-li la letra de Tirant. E com la hagué lesta, dix Ypòlit a l’emperador:

–Senyor, no ignora la magestat vostra com diverses voltes vos he dit que la altesa vostra confiàs en Déu e en la molta amor e voluntat que mon mestre Tirant portava a la magestat vostra; e que si ell era viu, que no us oblidaria. Per què, senyor, stau ab bona confiança, que ab lo divinal auxili ell vos darà victòria de vostres enemichs e us farà recobrar tot l’Imperi Grech.

Respòs l’emperador:

–Per mon Déu, capità, nos stam admirats dels actes que Tirant ha fets e fa e nos li som molt obligats. E jur-vos per la mia corona que yo li’n retré tal premi que ell e los del seu parentat ne seran contents. E prech-vos, capità, que prestament aneu a regonéxer totes les vitualles qui són en lo nostre palau y en la ciutat, perquè pugam avisar a Tirant del que·ns demana.

E de continent Ypòlit se partí de l’emperador e feu la cerqua molt diligentment ab altres hòmens experts en tal negoci. E trobaren que encara tenien forniment per a tres mesos complidament. E Ypòlit, molt alegre, se’n tornà a l’emperador e dix-li semblants paraules:

–Senyor, la magestat vostra deu saber com tenim forniment en la ciutat per a tres mesos, y encara per a quatre si mester era. Per què, senyor, no dubte la magestat vostra que, ans que aquestes vitualles sien despeses, Tirant haurà dat orde que n’haurem més, e haurà desassetjada la ciutat. E dexau-ho a son càrrech.

E l’emperador feu cridar lo seu secretari e feu-li fer una letra a Tirant, mencionant-li largament tot lo que per ell e per tot lo consell era stat delliberat. E feu cridar a Sinegerus e dix-li:

–Cavaller, prech-vos que aneu a Tirant e que li doneu aquesta letra. E, d’altra part, lo avisareu de paraula de tot lo que vist haveu.

E ell dix que faria son manament.

Com l’embaxador Sinegerus hagué presa la letra de l’emperador, besà-li la mà e lo peu e pres licència d’ell. E, aprés, anà a pendre comiat de la emperadriu e de la princessa, la qual era en la sua cambra e pregà’l que la recomanàs molt a son senyor Tirant, e que ella lo suplicava la tingués en son recort e que volgués pensar quants enuigs e treballs havia passats des que no l’havia vist; e que, en tot cars del món, ell donàs orde que ella lo pogués veure lo més prest que pogués, car, si no u feÿa, era certa de morir ab aquell desig. E lo cavaller respòs que ell era prest de complir tot lo que per sa senyoria li era manat, e besà-li la mà. E la princessa lo abraçà. E feta sa reverència, partí’s del palau e vestí’s com a moro, e pres per companyó a Carillo, qui havia portada la letra a l’emperador. E partiren de la ciutat a les dotze hores de la nit e, per aquells passos que Carillo vengut era, molt secretament ells passaren, que no foren sentits per negú del camp dels moros. E alba de matí, arribaren al pont hon Tirant tenia lo camp e, coneguts per los guardes, lexaren-los passar e anaren dretament a la tenda de Tirant, los quals trobaren ja levat.

Com Tirant los veu, hagué lo major plaer del món de la lur venguda, e demanà al cavaller Sinegerus de noves e del stament de l’emperador e de la emperadriu, e de la sua ànima, la princessa. E aquest li recità largament tot lo que havia vist e hoÿt, ne lo que l’emperador li havia dit de paraula. E més, li dix totes les recomandacions de la princessa e totes les rahons que damunt són recitades.

Com Tirant hagué hoïdes les rahons que la princessa li trametia a dir, dels ulls li corregueren vives làgremes e alterà’s la sua cara de amor strema e de compassió que tenia de la princessa, e stigué per bon spay que no parlà, pensant en la molta amor que la princessa li portava. E tenia gran dubte que, per lo gran desig que tenia de veure’l, no prengués algun regirament. E aprés que Tirant fon tornat en son color natural, Sinegerus li donà la letra de l’emperador e Tirant la pres a legir. E contenia stil de semblants paraules.

CAPÍTOL CCCCXXI

LETRA TRAMESA PER L’EMPERADOR A TIRANT LO BLANCH

«Tirant, fill, no és stada poca la consolació que nos tenim de la vostra venguda. E quant reste obligat a la inmensa bondat de nostre senyor Déu e a vós, com me haveu volgut socórrer e deliurar, en temps de tanta necessitat, de tant de mal qui·m stava aparellat E suplich al meu senyor Jhesucrist que us faça tanta de gràcia que us lexe complir lo vostre bon desig, qui és de verdadera caritat, e lo meu en poder-vos premiar lo que per mi tant haveu treballat. E notificant-vos de la gran custòdia que fa fer de la ciutat lo vostre bon criat e capità meu Ypòlit, que no crech que, aprés la persona vostra, millor cavaller ni ab major ànimo sia stat en tot lo món ni serà, e que, si no fos per les grans cavalleries de aquest, dies ha que la ciutat fora stada presa, e tot lo restant de l’Imperi Grech. E no·s poria numerar la morisma que per mans de aquest virtuós cavaller és stada morta.

»E més, vos avisam com, per gràcia de nostre senyor Déu, la ciutat està fornida molt bé per a tres mesos de vitualles e de totes coses necessàries, e de cavalleria prou suficientment per a defendre’ns dels enemichs, car lo més dubte que teníem era que les vitualles no·ns fallissen, per què·ns haguessen a dar per fam, e de aquest dubte stam en segur, Déu mijançant, que aquest temps nos podem bé tenir. E no vullau posar la virtuosa persona vostra en perill, sinó que façau la guerra a tot útil vostre, puix en la libertat vostra stà de pendre e de lexar, que no us poden forçar de batalla si bé no us ve.

»Axí matex, vos avisam com tenim delliberat que façau descarregar les vitualles. La una partida feu posar en lo castell de Sinòpoli, qui és molt fort e starà aquí molt bé guardada per fornir lo vostre camp e les forces que pendreu, e allà hon necessari serà. E l’altra partida fareu descarregar en la ciutat de Pera, perquè sia prop per a fornir la ciutat. E feu posar per guardar-la cinch-cents hòmens d’armes. E lo restant poreu fer portar ací en la ciutat, car segurament podeu descarregar, e aprés poreu licenciar les fustes que volreu. E sia remés tot a vostra bona discreció. E tinch per bon consell que les CCCC fustes vinguen davant la ciutat molt bé en orde e daran als enemichs molt gran treball, car contínuament hauran a guardar que negú de les fustes no ixqua en terra, e y hauran a vetlar de nit e de dia gran gent d’armes. E d’altra part, se hauran a recelar de la ciutat e del vostre camp, e ab aquesta pena hauran d’estar contínuament.

»No resta més a dir sinó que, si haureu mester del nostre tresor per a pagar les fustes que haveu noliejades, trameteu-me una galera o dues, o les que volreu, e nos trametrem-vos tanta moneda com volreu.»

CAPÍTOL CCCCXXII

COM LOS MOROS TINGUEREN CONSELL E DELLIBERAREN DE TRAMETRE EMBAXADA A TIRANT

Com lo soldà e lo Turch saberen que Tirant havia desembarcat e que havia posat lo camp al pont de pedra, aquests foren los més torbats hòmens del món. E tingueren-se per perduts, car veren que per neguna via ells no podien de allí exir, ni per mar ni per terra, que no haguessen a venir en les mans de Tirant. Axí mateix, si molt aturaven aquí, perrien de fam, car no tenien vitualles per a dos mesos, per ço com les fustes no havien pogut descarregar. E com veren lo mal qui·ls stava preparat, ab ànimo sforçat de cavallers, no mostrant gens ésser smayats, ajustaven consell per veure quin expedient pendrien que no perissen; en lo qual consell foren los reys següents: primerament, lo rey d’Alape, lo rey de Suria, lo rey de Tratho, lo rey de Asíria, lo rey de Irchània, lo rey de Rastén e lo fill del Gran Caramany, e lo príncep de Sixa, e molts altres grans senyors los quals la istòria no recita per no tenir prolixitat.

E aquí hagueren de grans altercacions. Los huns consellaven que combatessen la ciutat, car, si la podien pendre, aquí·s porien fer forts hun gran temps fins que haguessen socors, car no podien pensar que la ciutat no fos ben fornida. Los altres deÿen que·s parassen batalla davant lo camp de Tirant, car aquest era tan animós cavaller que no seria menys que ell no·ls ixqués a la batalla, com ells tinguessen molta cavalleria e bona, e no seria menys que no·l rompessen per la gran morisma que ells tenien. E, hon no, que valia més morir com a cavallers que no dexar-se pendre com a moltons. E que, si la fortuna los era tan favorable que·ls dexàs vençre la batalla, porien passar segurament o restar en lo siti fins que haguessen presa la ciutat.

Los altres foren de opinió que valia més que fessen una embaxada a Tirant que·ls donàs pau e treva e que·ls dexàs passar, car ells se’n tornarien en lur terra tots e li buydarien tot l’Imperi Grech e, noresmenys, li restituirien totes les forçes que preses havien e tots los presoners e catius.

E a la conclusió del consell, tots determenaren e tingueren per bon consell que l’ambaxada fos tramesa a Tirant e que, si ell no·ls volia lexar passar, que lavors porien pendre los altres partits, ço és, que combatessen primer la ciutat molt bravament e, si no la podien pendre, que lavors lo darrer remey seria que morissen ab la spasa en la mà com a cavallers.

E axí fon determenat lo consell. E elegiren per embaxadors lo fill del Gran Caramany e lo príncep de Sixa, qui eren cavallers molt savis e de gran eloqüència, e molt destres e avisats en la guerra; e digueren-los que prenguessen guarda, stimant quanta gent podia tenir Tirant ni quant en orde staven, e donaren-los les instruccions de tot lo que tenien de dir e de fer. Posaren-se molt en punt los embaxadors, molt ben abillats ab aljubes de brocat e molt bé acompanyats simplament, sens armes, ab CC de cavall. E ans que partissen, trameteren al camp de Tirant hun trompeta per demanar salconduyt, lo qual los fon atorgat. Partiren los embaxadors e feren la via del camp.

CAPÍTOL CCCCXXIII

COM TIRANT FEU DESCARREGAR LES VITUALLES E DONÀ COMIAT A TOTES LES FUSTES NOLIEJADES

Com Tirant hagué lesta la letra de l’emperador, ell cridà lo marqués de Liçana, almirall seu, e manà-li que comptàs ab tots los patrons de les fustes que tenia noliejades e, si res los restava a pagar del sou, que fossen pagats molt liberalment. E aprés li manà que partís les vitualles en tres parts, que portaven a son bon arbitre, e que fes descarregar la una part al castell de Sinòpoli e l’altra part al castell de Pera, e que prengués cinch-cents hòmens d’armes del camp e que·ls trametés ab les vitualles a la ciutat de Pera, e d’aquí avant les fustes se’n podien anar. E axí mateix, li manà que armàs bé les fustes que havien preses dels moros e totes les altres que noliejades no eren, e ben fornides del que mester haguessen, ab totes les vitualles que portaven, que anassen a descarregar a la ciutat de Contestinoble.

–E com hauran descarregat, que stiguen contínuament davant lo camp dels moros bombardejant e fent-los tant de enuig e dan com poran.

E de continent que Tirant ho hagué manat, l’almirall se n’anà allà hon eren les fustes e comptà ab tots los patrons, e pagà’ls tot lo que·ls era degut. E encara, Tirant los feu dar de gràcia mil ducats a cascun patró ultra lo que havien pres de les fustes que preses havien. E aprés, manaren a cascú que anassen allà hon havien a descarregar. Aprés que hagueren descarregat, que se’n podien anar e tornar cascú en sa terra.

E feren recullir los cinch-cents hòmens d’armes qui tenien de anar a la ciutat de Pera, e donaren vela totes les fustes noliejades, e cascuns feren la via de hon los era manat. Les unes anaren al castell de Sinòpoli, qui distava de la ciutat de Contestinoble cinquanta milles devers la mar Major, anant per lo braç de Sent Jordi, e aquí descarregaren e anaren-se’n per la via hon eren venguts. E les altres feren la via de la ciutat de Pera e aquí foren molt ben acullits, e exiren los cinch-cents hòmens d’armes en terra.

E lo capità de la ciutat, qui era hun valentíssim cavaller, com hohí que Tirant los trametia, rebé’ls molt bé e donà’ls bones posades. E descarregaren totes les fustes e reculliren totes les vitualles dins la ciutat, ab molt gran alegria que tenien los de la ciutat per la gran necessitat en què eren posats. E feren laors e gràcies a nostre senyor Déu com los havia volguts soccórrer en tan gran necessitat.

Com les fustes hagueren descarregat, partiren de aquí e cascuna se’n tornà en sa terra.

CAPÍTOL CCCCXXIIII

COM TIRANT TRAMÉS LA REYNA DE FEÇ A CONTESTINOBLE AB TOT L’ESTOL DE LES FUSTES QUE S’HAVIA ATURADES

Aprés que·l marqués de Liçana, almirall de Tirant, hagué fetes partir totes les fustes noliejades, ell feu armar totes les fustes qui eren restades, lo nombre de les quals era CCCCXXXV fustes, entre naus e galeres e galiotes e lenys. E lexaren lo camp molt ben fornit de vitualles. E axí mateix, ordenà que restassen aquí en lo riu, prop del camp de Tirant, dues galeres ben armades per ço que, si Tirant les havia mester per trametre en qualque part, que fossen prestes.

E com totes les fustes foren en punt per partir, l’almirall se n’anà al camp a Tirant e dix-li com ell havia complit tot lo que per sa senyoria li era stat manat. Lavors, Tirant se n’anà a la tenda de la reyna de Feç e dix-li:

–Germana senyora, suplich-vos que·m façau tanta mercé que vós vullau anar ab aquestes fustes a la ciutat de Contestinoble per aconsolar e aconortar aquella qui té la mia ànima encativada, car dubte·m fa que, en aquest temps que yo no puch anar a fer-li reverència, no prengués algun dan inreparable, que seria a mi pijor que la mort. Car sabeu bé que, si yo·m partia de ací per anar a veure sa exceŀlència, posaria en gran perill tot lo camp e molts altres inconvenients que seguir-se porien per la mia absència. E vós stareu allí molt millor e ab més plaer e delit. E suplich-vos que, ab lo vostre angèlich saber, vullau usar devers mi de aquelles suplicacions acostumades que en lo passat temps de ma enamorada vida vós solíeu solicitar ma senyora. E posau-la en sperança de ma presta vista, qui serà lo més prest que yo poré, que és la cosa que yo més desige en aquest món, car la tarda me par una hora un any, car, aprés Déu, altri no desige tant veure, obeir e servir com a sa altesa.

No comportà més la graciosa reyna que Tirant parlàs, sinó que, ab cara afable e ab baxa veu, se pres a dir:

–Jermà senyor, les suplicacions vostres són a mi manaments per la molta obligació que tinch a vostra senyoria per los grans beneficis e honors que per la mercé vostra he rebuts, yo no essent merexedora, mas per la vostra molta virtut e grandíssima liberalitat. E no confie de mi tan poch la senyoria vostra que possehesca tanta ingratitut que m’oblide la causa per què so tant obligada, e per lo molt meréxer vostre. E pensau, senyor e germà que, si en lo passat temps tenguí voluntat de servir la mercé vostra, ara mil voltes més per la molta virtut que conech que posseheix la vostra virtuosa persona. E conech verdaderament que hun cors ab tanta perfecció com és de ma senyora no deu ésser posseït sinó per la vostra molta virtut, qui sou font de bondat e de tota cavalleria. Per què, jermà e senyor de mi, digau-me si la senyoria vostra volrà manar algunes altres coses, que, aquexes e totes altres que dir e fer-se poguessen per neguna persona humana so presta de fer, e posar-hi cent vides si tantes ne tingués.

Lavors Tirant la abraçà e besà-la en la galta, e dix-li semblants paraules:

–Senyora jermana, no us poria regraciar la molta amor que en vós tinch coneguda. E tal confiança tinch en vós que dareu fi a tots los meus treballs. E nostre senyor Déu me done gràcia que us puga retre lo premi que la molta amor e virtut vostra és merexedora, que us puga donar molt més, al doble, que no he fet.

E la reyna li volgué besar les mans e Tirant no u permés, sinó que li dix que·s posàs en orde de tot lo que mester hagués e que·s recullís. E la reyna dix que faria lo que li manava. Tirant pres comiat de la reyna e tornà-se’n a la sua tenda. E tramés per l’almirall, e com li fon davant, dix-li:

–Almirall, man-vos recullir e prech-vos que doneu bon orde en totes les coses que us he dites. E com la reyna serà recullida, feu fer de continent vela e compliu prest vostre viatge.

E l’almirall dix que tot era prest. E pres comiat de Tirant e anà’s a recullir. E aprés, l’endemà de matí, la reyna se anà a recullir ab totes les sues donzelles. E acompanyaren-la fins a la mar lo rey de Sicília e Tirant ab cinch-cents hòmens d’armes. Com la reyna fon recullida en una nau, prengueren comiat d’ella e tornaren-se’n al camp. E l’almirall feu fer vela a totes les fustes e feu la via de Contestinoble.

CAPÍTOL CCCCXXV

COM LOS EMBAXADORS DEL SOLDÀ E DEL TURCH ARRIBAREN AL CAMP DE TIRANT

Com los embaxadors del soldà foren davant lo pont de pedra hon Tirant tenia lo camp, Tirant los feu exir hun capità a rebre, ab cinch-cents hòmens d’armes, tots ab arnesos molt luents e ab cavalls sicilians molt grans, tots encubertats, los quals los reberen ab grandíssima honor e·ls acompanyaren fins que foren a la tenda de Tirant; lo qual havia feta parar una tenda tota de brocat carmesí, la més rica e singular que jamés en tot lo món fos stada feta en aquell temps, la qual era stada feta en la ciutat de París.

Com los embaxadors foren descavalcats, entraren dins la tenda e trobaren aquí lo rey de Sicília, lo rey de Feç e Tirant, e molts altres barons, nobles e cavallers. E per Tirant e per los altres foren rebuts molt graciosament e·ls feren grandíssima honor, per ço com eren grans senyors. E Tirant no volgué que tan prest splicassen la embaxada, mas feu-los aposentar molt bé en belles tendes que·ls havia fetes aparellar e feu-los servir de moltes viandes e molta volateria en gran abundància, e vins de diverses natures.

Com los embaxadors hagueren vists los cinch-cents hòmens d’armes ab los cavalls tan grans e los hòmens d’armes ab los pennachos a modo de Itàlia, foren posats en gran admiració. E d’altra part, veren quatre mília cavalls altres, tots encubertats, qui contínuament vogien lo camp axí armats com si haguessen entrar en batalla. E d’altra part, veren la molta cavalleria que en lo camp de Tirant era: digueren entre ells que tot lo poder de la morisma del món no serien bastants a resistir a la gent crestiana per lo grandíssim orde e bella cavalleria que tenien. E tingueren crehença en va ésser venguts, que jamés Tirant los atorgaria pau ni treva ne partit negú que de la mort fossen stalvis. E tals paraules entre ells rahonaven: que, atés lo loch que lo virtuós capità Tirant lo camp seu tenia, era impossible negun cors mortal pogués exir sens mort o ésser pres. E més, consideraven com per ells no podia ésser feta violència neguna en lo camp de Tirant ne dar-los batalla sens lur voluntat, ans los crestians tenien facultat de fer-los perir de crudelíssima fam.

Passaren los animosos embaxadors tot aquell dia e la nit següent ab dolorosos pensaments; e lo dia aprés, lo virtuós Tirant ajustar feu en la sua triümphal tenda los iŀlustríssims reys e la noble cavalleria del camp per a hoir missa. Aprés la missa per ells devotament hoïda, lo virtuós Tirant tramés per los embaxadors volguessen venir per splicar lur embaxada. De tal nova los animosos embaxadors molt contents e ab gran gravitat de gran senyoria, passaren a la tenda del virtuós capità, que·ls rebé ab aquella honor que ell conegué que merexedors eren. E fent-los seure Tirant davant ell, manà que splicassen lur embaxada.

Convidant-se los embaxadors qual primer parlaria, levà’s lo fill del Gran Caramanay, per ésser lo major senyor de tots, e, feta reverència al virtuós capità, splicà la sua embaxada en stil de semblants paraules.

CAPÍTOL CCCCXXVI

LA FORMA DE LA EMBAXADA

–Certa cosa és a la tua molta saviesa, gran capità, cavaller e senyor, e deu-se benignament considerar, en les semblants batalles o exèrcits la perdició sdevenidora de innumerables persones. E ja molt més se deu presumir en lo present camp, que és aparellat fossar per a molta cavalleria. Si segons la nostra humanitat volràs obrir los ulls de ta gran senyoria, veuràs contemplativament aquest gran riu, mudat de color, sobrepujar del pont les altes arcades lo corriment de la humana sanch que sens dubte en cascuna de les parts scampar s’espera. E si scoltes atentament, sens brogit de crueldat, poràs hoir los gemechs, plants e crits de les mortals ferides dels vençuts combatents, que pujant als cels, als inmutables planets presenten novella pietat. Tals pensaments y paraules no fan ofensa a nostres forts e beŀlicosos coratges, mas ennoblexen los virtuosos ànimos de, semblants a tu, magnànims cavallers.

»Donchs, per scusar tanta inhumanitat, nosaltres, embaxadors de nostre senyor lo soldà y del Gran Turch, venim de part de aquells a la tua bella presència per saber la deliberada intenció de ta senyoria en aquest negoci, demanant-te, si plasent te serà, pau e treva per a temps de tres mesos o més. E si volrà la tua liberal e gentil condició pau final a cent e hun any, seran molt contents ésser amichs dels teus amichs e enemichs dels teus enemichs ab tota bona germandat, pau e confederació e liga. E fet açò, buydaran l’Imperi Grech, restituint a la tua subjugació o capitania totes les ciutats, castells, viles, forces e terres qui són dins los térmens de la Grècia. Encara, restituiran en sa desijada libertat tots los presoners crestians detenguts en nostre domini e faran qualsevol altra rahonable sotsmissió sens molt prejudicar la honor de lurs grans senyories, ab les quals discordar o desavenir, si t’aparelles, sia certa la tua industriosa ventura que, sens tarda, de cruels y animoses armes li serà feta enujosa experiència.

E donà fi a son parlar.

CAPÍTOL CCCCXXVII

LO CONSELL QUE TIRANT TINGUÉ SOBRE LA RESPOSTA DE LA SPLICADA EMBAXADA

No fon de poca stima en l’ànimo del virtuós Tirant la novella splicació, considerada promptament ab los hulls de la sua pensa ésser atesa la fi de la sua desijada beatitut e delitosa glòria. Emperò, per mostrar la molta discreció que possehia, aturà’s acort, dient-los que reposassen, que molt prest los daria resposta. E presa licència, los embaxadors, molt bé acompanyats dels cavallers de Tirant, ab molta honor, en la lur tenda los tornaren.

Tirant, com a virtuós capità, lo següent dia tramés per los iŀlustríssims reys e duchs e noble cavalleria que a la sua tenda vinguessen, que aprés la missa volia tenir consell sobre lo fet de la splicada embaxada. E tots, com de infinida amor amaven lo virtuós Tirant, prestament foren tots a la sua real tenda.

E hoïda la missa, cascú asseyt segons son grau, posat silenci en lo consell, lo virtuós Tirant feu principi de semblants paraules:

–No ignoren les senyories de vosaltres, molt iŀlustres e magnífichs senyors e germans meus, la embaxada tramesa per lo soldà e <lo>²⁰⁴ Gran Turch demanant-nos pau e treva. Se deu considerar, no sens gran causa, per la molta oppressió e necessitat en què posats són, com siam certs que·ls tenim en gran stretura, axí de viandes com de altres coses necessàries a la humanal vida. E més, se deu considerar la molta glòria que obtendrem de ésser vencedors e lo gran premi que s’espera de nostre senyor Déu de posar en libertat tant poble crestià en captivitat posat e en perill de renegar la nostra sancta e verdadera fe, qui seran restituhits en la primera libertat. E més, se deu considerar lo gran spant que serà en la morisma, hoint dir com tots són morts o presos, e la grandíssima venjança que obtendrà per mijà de nosaltres la corona imperial, per les moltes ofenses y afliccions per ells donades, e serà venjança de la molta cavalleria que, per causa lur, en l’Imperi Grech s’és perduda. E noresmenys, morint tots aquests, haurem la pau més segura, e aterrament de tots los altres e repòs tranquiŀle a la corona del Grech Imperi e de nosaltres tots.

»E com lo meu parer sia que major servey no podem fer a la magestat del senyor emperador com serà de no atorgar-los pau ni treva ne concòrdia alguna, sinó que·s posen en poder nostre sens seguretat alguna dels béns ne de la vida. E si açò fer no volran, que facen tot lo mal que fer puguen, com siam certs que·ls podem fer perir de pura fam. E, d’altra part, si batalla los volrem dar, stà en la libertat nostra, com siam molt més poderosos que no ells, ab tot que seria de parer faríem grandíssima follia dar-los batalla com, per la gran necessitat, stan desesperats e poríem perdre molta de la gent nostra e posar en perill tot lo nostre stat, lo que·s pot molt bé scusar guardant-los molt bé lo pas. E més avant, podeu contemplar lo gran guany que serà per a tots de haver tota la lur desferra, la qual se perdria lexant-los anar. Emperò, senyors e germans meus, lo parer meu és aquest: que no és expedient algú a nosaltres fer resposta alguna sens que no sia feta consulta a la magestat del senyor emperador, perquè per sdevenidor, si altre cars se seguia, no fóssem dignes de gran reprensió. Per què suplich a les senyories de tots, que us tinch com a germans, que·m vullau consellar la resposta que fer-se deu, axí com de la molta virtut vostra confie, ne si conexeu que la magestat del senyor emperador ne sia consultada, car axí en la honor com en lo guany cascú serà participant.

E donà fi en son parlar.

CAPÍTOL CCCCXXVIII

LO VOT QUE DONÀ LO REY DE SICÍLIA EN LO CONSELL

No hagué acabat lo virtuós Tirant lo seu rahonament que, per hun poc spay, lo rey de Sicília no·s giràs devers lo rey de Feç, convidant-lo que primer parlàs. E lo rey de Feç li dix que per res no u faria. Aprés, ne convidà als altres prínceps e barons, e tots li donaren les veus, que primer parlàs. E levant-se lo bonet del cap, lo rey de Sicília dix paraules de semblant stil:

–Spill en lo qual lo saber divinal se representa; stela novament creada per a guiar, no solament a nosaltres, mas a tots los qui de vostra virtut atenyeran clara vista, mostrant-los camí luminós, que, seguint aquell, arribaran a la posada hon tranquiŀle pau e justícia reposa; altre Salamó, o ell mateix. E per ço, capità virtuós, no fretura a nosaltres consellar-vos, com lo vostre avisat entendre haja manifestat la fi de tot lo que·s poria veure. Mas, perquè la senyoria vostra més content reste, tinch deliberat dir mon parer, no discrepant del vostre, com tinga per ben fet que la magestat del senyor emperador ne sia consultada, per major scusació de vostra mercé e nostra. E que, ab lo seu sacre consell, delibere la magestat sua lo que li sia plasent, com aquest fet toque més a la honor sua que de tots los altres, crehent yo sens dubitació alguna que ell eligirà la part per vós mencionada, com aquella sia més útil e més honorosa e de major seguretat, repòs e tranquiŀlitat a la corona del Grech Imperi. Havent notícia que les coses preposades per la virtut vostra són totes molt rahonables e tan conformes a la militar art que negú per art de cavalleria en aquelles no poria contradir, com de capità virtuós se pertany de guardar de perill la sua gent e fer la guerra a tot útil seu e a dan dels enemichs, segons vós feu. E haveu acostumat de donar premi e honor a tots aquells qui sots la vostra bandera van. No vull més dir, sinó lo que per mi és stat obmés remet a les senyories de aquests altres senyors.

CAPÍTOL CCCCXXIX

LO VOT QUE FEU LO REY DE FEÇ PER ELL E PER TOTS LOS ALTRES BARONS

Acabant de parlar lo rey de Sicília, tots los altres prínceps e barons dreçaren les paraules lurs al rey de Feç, suplicant-lo volgués per tots parlar, confermant e aprovant tot lo que per lo rey de Sicília era stat dit. E posat silenci en lo consell, aprés hun poch spay se levà lo rey de Feç e dix tals paraules en semblant stil:

–Contínua speriència de greus mals e treballs moltes voltes demostren com se deu hom guardar de aquelles coses que rahonablement noure porien, e de les coses ben fetes e ab deliberació tart ve lo penediment. E per ço, capità virtuós e senyor, a mi no fretura replicar en les coses que per vostra senyoria són stades ben vistes e ben dites, mas, per tant com per les senyories de aquests magnànims senyors, per lur molta virtut me han volgut dar càrrech que fes la resposta per tots, considerada la brevitat del temps que·s mereix en retre la resposta als embaxadors, no vull més dir per no tenir prolixitat sinó que loe e aprove la resposta feta per la senyoria del rey de Sicília, qui és que serà molt ben fet que la magestat del senyor emperador ne sia consultada, a fi que vostra senyoria reste sens càrrech e nosaltres, per ço com los fets són de gran importància e és la fi de tot son bé o mal; en lo qual tots nosaltres havem a participar, e vostra mercé no restaria sens culpa. E yo, ab veu de tots aquests senyors e germans meus, vos conselle que prestament hi trametau vostra embaxada, perquè pus prest se puga retre resposta als embaxadors del soldà e del Turch.

E feu fi a son parlar.

E lo virtuós Tirant dix que u posaria en execució. E axí·s partiren e tornà cascú en son aleujament.

CAPÍTOL CCCCXXX

COM TOT L’ESTOL DE TIRANT ARRIBÀ AL PORT DE CONTESTINOBLE, QUI PORTAVEN LA REYNA DE FEÇ

Partint-se l’estol del camp del virtuós Tirant per anar a la insigne ciutat de Contestinoble, lo vent e lo temps los fon tan favorable que, en lo mateix dia, dues hores ans que Febo hagués complit son viatge, fon atés davant la ciutat benaventurada. E fahent grandíssima alegria —segons se acostuma e solen fer los qui ab triümphant victòria donen socors als qui són posats en grandíssima necessitat—, lançant bombardes e sonant trompetes, clarons e anafils, ab multiplicades veus saludaren la insigne ciutat.

Los nobles ciutadans e la popular gent, sentint veus de tanta alegria, corrien a la muralla per veure en lo port entrar lo tan desijat socors, qui entrava ab les banderes altes de la magestat imperial e del valerós capità Tirant. No fon menor alegria dins la ciutat, tocant totes les campanes e donant laor e glòria a la divinal providència com li era stat plasent de socórrer los afligits, car totes les fustes venien carregades de moltes vitualles.

Lo antich emperador cavalcà devers la mar e fon avisada la magestat sua com en les fustes venia la reyna de Feç, e ell prestament ho tramés a dir a la princessa e a la emperadriu. E la princessa, lo més prest que pogué cavalcà ab Ypòlit e ab molts altres cavallers e gentilshòmens, ab totes les dames de la cort sua. Anà hon era l’emperador. Manà la excelsa senyora a Ypòlit que dins la nau entràs hon era la tan desijada reyna per fer-la exir en terra.

Entrant Ypòlit en la nau, trobà la ínclita reyna molt ben abillada, qui·l rebé ab amor afable, fahent-se la hu a l’altre molta honor per la molta amor e amistat que en lo passat temps tenguda havien. Demanà-li la reyna de sa senyora, la princessa. Ypòlit li respòs com en la vora de la mar lexada la havia, sperant la sua desijada vista. Fon posada en orde una barca de draps de brocat, hon devallà la ínclita reyna e Ypòlit e dos galants ben abillats. Ab los rems batent l’aygua, en poch spay foren en terra, molt ben acompanyats de noble cavalleria e de gentils dames.

Com la princessa veu a Plaerdemavida, criada sua, venir ab tan gran triümpho com a reyna, per fer-li major honor, descavalcà; la reyna lançant-se als seus peus per voler-los-hi besar. E la excelssa senyora no u permés, mas besà-la en la boca moltes vegades en senyal d’estrema amor. Aprés, la reyna li besà la mà, e levant la princessa la reyna de terra, per la mà la pres e portà-la hon era l’emperador. La reyna li besà lo peu e la mà, e l’emperador ab gran afabilitat rebé la reyna, fent-li molta honor, e a l’almirall e als altres cavallers qui en companyia de la reyna venguts eren. E partint-se tots del port, feren la via de l’imperial palau, hon trobaren la emperadriu, qui rebé la reyna ab graciosa e benigne cara e a tots los qui de sa companyia eren, la reyna besant-li peus e mans com a vassalla e criada sua, e fon per ella molt festejada.

Lo antich emperador a Ypòlit manà les fustes descarregades fossen, perquè pus prest tornassen al camp. E Ypòlit dix que sa magestat seria servida, com ja hi haguessen començat. E tornant al port lo virtuós Ypòlit ab moltes barques que feu pendre de la terra e aquelles de les naus, de continu descarregaren tota la nit, que al matí, ans que lo sol se demostràs, totes les fustes descarregades foren, e recullit tot lo blat dins la ciutat, per botigues, e molts vins e olis, carns salades, mels e legums e totes aquelles coses que a ciutat assetjada se pertanyen.

Al matí, l’emperador tramés a convidar a l’almirall que·s vingués a dinar ab ell, ab tots los nobles e cavallers qui en companyia de la reyna venguts eren. L’almirall fon molt content. E ixqueren tots ab l’almirall molt ben abillats e ab grosses cadenes d’or e ab robes de brocat e de chaperia.

La festa singular que l’emperador feu a l’almirall e als seus, fon cosa de admiració, que, atés la lur necessitat, foren molt ben servits de molta volateria en abundància singular e d’especials vins qui la festa feÿen magnificar. E ab delitós repòs passaren tot aquell dia festejant les dames de la emperadriu e de la princessa, ab moltes dances e jochs qui ennoblien la festa.

Venint la nit, l’almirall demanà licència a l’emperador per recullir-se en les fustes, dient a sa magestat com de matí sa voluntat era de partir e posar-se ab l’estol davant lo camp dels moros per donar-los més fatiga. L’emperador li dix:

–Almirall, no és cosa en lo món de què·m pugau més servir.

E donà-li licència. E l’almirall li besà la mà e lo peu, e tots los altres cavallers e gentilshòmens. E feta lur reverència, anaren a pendre comiat de la emperadriu e de la virtuosa princessa, e de la reyna e de totes les dames. E fent la via de la mar, se reculliren en les fustes.

E en la nit, a la primera guayta, tot l’estol partí davant la noble ciutat e feren la via del camp dels moros. E com foren arribats davant lo camp dels moros, despararen al colp moltes bombardes devers lo camp, que tots los moros feren arremorar e cuytaren a les armes pensant que·ls volien combatre. E axí staven los moros atribulats e ab gran recel.

CAPÍTOL CCCCXXXI

LES RAHONS QUE PASSAREN ENTRE LA PRINCESSA E LA REYNA DE FEÇ

La nit que la virtuosa reyna de Feç arribà en Contestinoble, la princessa volgué que dormís ab ella perquè poguessen parlar a lur plaer. Com se foren meses en lo lit, la princessa feu principi a tals paraules:

–Virtuosa germana e senyora mia, molt és stada la mia ànima en tot aquest temps de la vostra absència atribulada, e açò per moltes rahons, les quals per scriptura expremir no·s porien. E en special per vós, a qui amava sobre totes les dones e donzelles del món, com viure sens vós me era impossible; e majorment com pensava que, per causa mia e per servir-me, tenia crehença que éreu morta en la cruel mar de mort tan spantable; e considerant la causa per què, ço és, per la gran crueldat de Tirant, qui se era partit de mi sens dir-me res, ignorant yo la causa del seu desdeny. E com cascuna hora del dia en la mia fantasia se representàs la sua fingida amor ésser tal, venia en l’estrem de la mort, desijant més morir que viure en tan penosa vida, puix me veÿa separada de aquelles persones qui eren restauració de ma vida e repòs del meu delit. Los meus ulls daven abundants làgremes, ab dolorosos sanglots e sospirs, lamentant la mia desaventura. E planyent deplorava lo gran dan e perdició que·s seguiria, per l’absència de Tirant, de la magestat de l’emperador, pare meu, e de tot l’imperi, e de mi, desaventurada, que fos posada en captivitat en poder de infels e per ells desonrada e ésser atesa als derrers térmens de ma desolació. Majorment, com pensava que yo hagués fallit contra lo valerós Tirant, ni haver-lo tant agreujat ni ofés en alguna çosa que fos suficient premi de tant de mal que se’n podia seguir. Açò feÿa aumentar la mia dolor, pensant quant era gran la desaventura mia e la mia ignoscència.

»Emperò, tostemps recorrent a la magestat de aquella qui és Mare de pietat misericorde, qui jamés fall als qui devotament la invoquen, me posí en lo monestir de les devotes menoretes, stant en contemplació contínua, suplicant a la Mare de Déu, senyora nostra, me trametés l’àngel de consolació, qui l’ànima e lo cors me aconsolàs, e hagués pietat del vell emperador, que en sos darrers dies no·s ves catiu ni despossehit de l’imperi. E la misericorde senyora, havent compassió de la nostra afligida vida, ha’ns tramés la superabundant gràcia del seu inmens Fill, més copiosa que lengua humana no sabera demanar.

»E tinch molt gran consolació com a vós, germana mia, ha volgut tant prosperar, que és la cosa que la mia alegria més aumenta. E reste molt obligada a la molta virtut del valerós Tirant, que en absència mia sia stat en recort dels servidors meus. E suplich-vos, germana e senyora de mi, fer-me gràcia significar-me quina fon la afortunada causa que yo tant hagués ofés al virtuós Tirant, que ab tanta crueldat se partís de aquella qui l’amava més que a la sua vida, com sabeu que jamés pensí en cosa que fos contra voluntat sua, ni menys de paraula li diguí sinó paraules de amor e consolació, com aquell qui tenia la mia ànima cativa e l’amava en strem com a persona digna de possehir la mia delicada persona, car tenia verdadera crehença que lo seu amor no fos menys envers mi que causa neguna bastàs voler-me axí enujar. E crech que u manlevà, que de hun tan magnànim e virtuós cavaller, passant e exceŀlint a tots los altres de bondat e gentilesa, no és de presumir que en ell se pogués causar tanta ingratitut.

»Emperò, la sperança que en vós, germana e senyora mia, tinch coneguda, me aconsola, com pens que en lo passat temps éreu sustentació e aument de ma vida. Ara molt més tinch confiança de la vostra molta virtut, per mi ja sperimentada, que dareu fi a la mia atribulada pensa foragitant de mi les passades temors, e atényer seguretat manifesta de amor verdadera. E no penseu que sia en lo punt que era com me dexàs, que amor me ha tant subjugada que no stich en degun recort, e tinch fantasia que si prestament yo no veig lo meu Tirant, molt poca serà la mia vida.»

E donant fi la excelsa senyora a les sues piadoses paraules, llançant dels seus ulls abundoses làgremes, gemechs e sospirs, fahent de si hun desmoderat comport, la virtuosa reyna la confortà ab les sues agraciades paraules de consolació. E com la princessa fon tornada en son recort, la reyna feu principi a semblants paraules.

CAPÍTOL CCCCXXXII

RESPOSTA QUE FA LA REYNA A LES DOLOROSES PARAULES DE LA PRINCESSA

–Fatiga seria de prolixitat enujosa recitar paraules que agreujarien les orelles de la magestat vostra, car sol en yo pensar aquelles la mia ànima n’està alterada, per què suplich a la celsitut vostra no les me faça dir sta nit, car dubte·m fa que no posàssem en agonia tots los del vostre imperial palau, e daríem mala nit e treball a la magestat del senyor emperador, pare vostre. Mas demà, en la hora que a vostra altesa serà plasent, yo us ho diré, e no gens a mon grat, car temor tinch que l’ànima de vostra altesa no s’altere de hoir paraules tant nefandíssimes.

»Emperò, senyora, la altesa vostra se pot alegrar de una cosa: que en res no teniu culpa. E per mi és stat lo virtuós Tirant molt bé informat. E sabuda la veritat per ell, ne restà molt confús e ab grandíssima vergonya, e per mi suplica a la magestat vostra que lo perdó no li sia denegat, car ell confessa lo seu gran defalt. E vostra altesa, senyora, li deu perdonar per ço com ell és stat decebut per persona tal a qui gran fe era atribuïda, la maldat de la qual la magestat vostra ignora. De aquestes rahons de passió no vull més dir al present, sinó que us suplich vostra altesa se alegre, car, si plasent serà a la divina providència, totes les vostres tribulacions e de la magestat del senyor emperador seran ja passades per la venguda de l’animós Tirant.

»E si vostra altesa sabia quanta és la amor que us porta, n’estaríeu admirada, car contínuament, quant present li era, no·m parlava sinó de la sua princessa, ab aquells suspirs e gemechs que los verdaders enamorats solen lançar, que l’ànima li travessaven. Per què, senyora, molta rahó té vostra magestat de amar-lo en lo superlatiu grau; que no crech jamés sia stat, ni menys serà en lo sdevenidor temps, hun cavaller amar una donzella de amor tan strema com aquest ha fet a vostra mercé, considerant los actes de inmortal recordació que ha fets en la Barberia des que partí de ací, aprés que de catiu fon posat en libertat.

»Tots aquests actes de singular virtut ha fets a fi que tingués possibilitat de poder socórrer e ajudar a la magestat del senyor emperador e vostra, e los grans perills que ha volguts passar perquè pogués possehir lo vostre delitós lit ab repòs benaventurat. E ara que tots los mals e treballs de vostra altesa prenen terme a fi, ¿vos defall lo ànimo que teniu tant magnànim e tan sforçat? E comfiau de mi, senyora, que jamés vos fallí en les major necessitats, que prestament yo·l vos faré venir ací per fer-vos reverència com sé verdaderament que altre desig en aquest món no té sinó com poria fer honors e serveys a la magestat vostra.

»Açò sé yo verdaderament e n’é vista speriència, car, si no fos per la amor vostra, no li freturava ell de venir ací per conquistar l’Imperi Grech, com en sa libertat era de pendre per muller la filla del rey de Tremicén e fer-se rey e senyor de tota la Barberia, la qual donzella era de inestimable bellea e complida de virtuts singulars. E aquesta veurà vostra altesa no passaran molts dies, que ve ací sol per fer-vos reverència per ço com Tirant ha molt loada la bellea vostra. E per los grans serveys e honors que Tirant li ha fets, se té per molt obligada a ell, e ha-li promés de ésser a la solemnitat de les vostres bodes ab Tirant.

»E donchs, senyora, hun cavaller de tanta virtut, qui ha lexat una tal donzella ab tants regnes, ¿no és bé rahó que sia merexedor de possehir la vostra exceŀlent persona? Certes, sí. ¿E qual rey ne gran senyor és stat en lo món qui haja conquistades tantes terres com aquest, que no les ha volgudes retenir per a si? E Tirant ho ha tot repartit entre sos parents e amichs e servidors, e com més dona més té, car jamés res li fall per la gran liberalitat sua.

»Per què, senyora, suplich a la magestat vostra que no vulla pensar en res qui de passió sia, e sotsmeteu tot lo passat a oblivió si amau la vostra persona, car les coses de passió agreugen l’ànima e donen aflicció al cors, com les dones e donzelles per la flaquea perden gran part de lur bellea; com la de vostra altesa sia tant mencionada per tot l’univers món, que és de gran necessitat que ara vos mostreu més bella que jamés, per les moltes gents e de moltes condicions e stats que ara venen a veure a vostra altesa, com en la companyia de Tirant ha<n>²⁰⁵ venguts molts reys, duchs e grans senyors per valer-li, e seran tots a les vostres bodes. E molts reys, duchs e grans senyors que venen ab lo rey Scariano, qui seran tots en aquesta festa. E no volria, per quant tinch ne sper haver, que lo contrari de vostra altesa fos presumit, com en lo restant del món no és dona ni donzella de negun stament qui ab vós egual se trobe, axí de linatge com de bellea, ni en totes les altres virtuts. E per vostra altesa ésser stada senyora mia, stimaria més morir que hoir lo contrari.»

E donà fi a son rahonament.

CAPÍTOL CCCCXXXIII

RÈPLICA QUE FA LA PRINCESSA A LA REYNA

–Molt és a mi enujosa cosa, avisada reyna, en pensar lo que·m dieu —respòs la princessa—, com açò sia cosa que, qui lo seu desig a una cosa desijada ha hagut molt, se deja més en l’ànimo contentar que qui desija e no pot lo seu desig atényer. E aprés, neguna cosa és pus laugera a perdre que aquella la qual sperança per avant no promet pus de tornar. Allí deu ésser la gran dolor, hon lo egual voler lo no poder portar a fi. Car aquí han loch ira e enuig, aquí és lo pensament e l’afany, perquè, si les voluntats no són eguals, per força mancarien los desigs. Mas quant los ànimos se volten, anant desijar algunes coses, e aquelles pervenir no puguen, lavors se encenen e·s dolen més que si dels seus volers fossen luny. E per ço, germana mia, ara tinch notícia que en lo passat temps, com stàveu en la servitut mia, me dàveu bons consells e yo no·ls conexia, per què d’ací avant yo vull star a consell e ordinació vostra.

La fi de les paraules de la princessa fon principi del parlar de la reyna, qui dix:

–Senyora, si axò fa la altesa vostra, yo us promet molt prest dar complit, més que no desijau.

E axí, ab aquestes rahons e semblants, passaren gran part de la nit, car la princessa prenia molt gran plaer en les rahons de la reyna perquè gran temps havia passat que no se eren vistes e tenien molt de què parlar. Dix la reyna:

–Senyora, donem part a la nit perquè vostra altesa no s’enuge.

E axí u feren.

CAPÍTOL CCCCXXXIIII

COM TIRANT ANÀ A CONTESTINOBLE PER PARLAR AB L’EMPERADOR

Tengut lo consell per lo virtuós Tirant ab los magnànims reys, duchs, comtes e barons, sobre la resposta fahedora als embaxadors del soldà e del Turch, per tot lo consell fon delliberat que la magestat de l’emperador ne fos consultada. Pensà lo valerós Tirant ésser atés al terme que desijava, ço és, tenir justa causa d’escusació per anar a veure e fer reverència a aquella per la qual tenia la sua ànima cativa. E pensant com aquest negoci era de importància e era cosa que tocava més a la honor sua que de tots los altres, delliberà que secretament, sol, anàs a la noble ciutat desijada per parlar ab la magestat de l’emperador e saber la voluntat e deliberació sua, de què·s poria seguir molt gran benefici de pau e tranquiŀlitat en l’Imperi Grech e, a ell, tranquiŀle repòs en los braços de sa senyora. E venint la nit scura, parlà ab lo rey de Sicília e lo rey de Feç e comanà’ls lo camp. E recullí’s en una galera e feren la via de Contestinoble, qui distava vint milles del camp de Tirant.

Com lo virtuós Tirant fon al port e la galera fon surta, eren deu hores de la nit. Desfreçà’s e sol ab hun altre ixqué en terra. Manà al patró de la galera que no·s partís de allí, e com fon al portal de la ciutat, dix a les guardes que li obrissen, com era hun servidor de Tirant qui venia a parlar ab la magestat del senyor emperador. Les guardes prestament li obriren e feu la via del palau de l’emperador. Com fon dins, li digueren com l’emperador s’era mes al lit. Tirant anà a la cambra de la reyna de Feç e trobà-la dins hun retret, que feÿa oració. Com la reyna lo veu, prestament lo conegué e corregué’l abraçar e besar. E dix-li:

–Senyor Tirant, inestimable és lo plaer e soberga alegria que tinch de la vostra desijada venguda. E ara ab major afecció tinch causa de regraciar a Déu, que de mi, indigna, vol hoir les justes pregàries. No us puch dir quant és gloriosa la mia ànima per la consolació de vostra vista, pensant que a la fi de les mies devotes oracions haja obtés lo major bé que desijava, ço és, la vostra presència, enemiga de tota tristor. No crech yo que los meus mèrits, mas los vostres, han inclinada la divina bondat que, dient yo les derreres paraules de les mies piadoses pregàries, no sé si mans d’àngels o celestials moviments han girat la mia fexuga e trista persona vers la porta del meu desaconsolat retret, hon he pogut veure a vós, senyor, qui sou la més alta persona en virtuts y meréxer qu·entre tots los mortals contemplar-se puga. Veniu, senyor, digne de tota glòria Hora és ja que prengau la paga e satisfacció de vostres honorosos treballs ab delitós repòs en los braços de aquella hon és lo terme de vostra felicitat e occasió de vostres magnànimes empreses, car yo crech que, si vós voleu, yo daré compliment al que tant haveu desijat. E si ara no feu la voluntat mia, creheu ab jurament que jamés façau compte de mi, ans, lo més prest que a mi serà possible, me’n tornaré en les mies terres.

No lexà més parlar lo valerós Tirant a la reyna, mas feu principi a semblants paraules:

–Germana senyora, si en algun temps vos so stat inobedient, suplich-vos per mercé que·m perdoneu, car yo us promet e us jur, per l’orde que de cavalleria tinch, que no serà cosa en lo món que per vós me sia manat que yo no us sia obedient, encara que fos cert la mort ne hagués a pendre, car so ben cert que sempre me donàs bons consells, si yo los hagués sabuts pendre.

–Ara, donchs —dix la reyna—, veurem què sabreu fer, que l’esperiment se’n veurà, que en liça de camp clos teniu de entrar. E no us tindré per cavaller si donchs no us veig vencedor de la delitosa batalla. Aturau ací en lo retret, que yo iré a parlar ab la princessa e suplicar-la he que vinga ací a dormir esta nit ab mi.

Prestament se partí la reyna de Tirant e anà a la cambra de la princessa, e trobà-la que·s volia posar al lit. Com la princessa veu a la reyna, dix-li:

–¿Què és açò, germana, que tan cuytada veniu?

La reyna fengí molt gran alegria e, acostant-se a la orella de la princessa, dix-li:

–Senyora, feu-me tanta mercé que sta nit vingau a dormir ab mi a la mia cambra, car de moltes coses tinch a parlar ab la magestat vostra, que una galera és venguda del camp de Tirant e és exit hun home en terra que ha parlat ab mi.

E la princessa, molt alegra, li dix que era contenta, car ja de altres voltes hi havia acostumat de dormir, e la reyna per semblant, a la sua cambra. E açò elles feÿen com volien parlar a lur plaer per no causar sospita a la emperadriu e a les donzelles.

La princessa pres per la mà a la reyna e axí anaren a la sua cambra, qual trobaren molt bé en orde e ben perfumada, que la reyna hi havia fet ja provehir. La princessa se posà molt prestament al lit per la gran voluntat que tenia de saber noves de Tirant, e les sues donzelles la ajudaren a despullar. Com fon en lo lit la princessa, donaren-li la bona nit, la qual aparellada stava incogitadament.

Com les donzelles foren fora de la cambra, la reyna posà la balda en la porta e dix a les sues donzelles que anassen a dormir, que ella tenia de dir una poca de oració, e que aprés ella se posaria al lit, que no volia negú. Les donzelles se n’entraren totes en un·altra cambra en què dormien. Com la reyna hagué dat comiat a totes, entrà-se’n en lo retret e dix al virtuós Tirant:

–Cavaller gloriós, despullau-vos en camisa e descalç anau-vos a posar al costat de aquella qui us ama més que a la sua vida. E feriu fort dels sperons car axí·s pertany de cavaller, tota pietat apart posada. E en açò no·m façau rahons, que no les vos admetria, ni poseu dilació, car yo us jur, a fe de reyna, que si no feu lo que us he dit, que jamés a tota vostra vida tal gràcia aconseguireu.

Tirant, hoint les tan afables paraules de la reyna, ficà los genolls en la dura terra e volgué besar los peus e les mans a la reyna. E dix-li stil de semblants paraules.

CAPÍTOL CCCCXXXV

GRÀCIES DE AMOR QUE FA TIRANT A LA REYNA

–Senyora e germana, de forts cadenes apresonau ma libertat. Cosa feu per mi per la qual, restant-vos catiu e servint-vos los dies de ma vida, és impossible fer-vos yo satisfacció que a la molta obligació que us tinch acomparar-se puga. Vós me donau la vida, vós me donau la glòria, vós lo bé, vós lo delit, vós paraís en cors mortal feu posseir a la mia cansada ànima. Quant me resta del viure ni quant poria conquistar, que, ensemps ab lo que fortuna me ha donat, donant-ho yo a vós, no seríeu premiada. Sols amor vos ha de pagar, amant-vos yo de aquell verdader amor que us ha acompanyat en fer per mi tan senyalada gràcia. E no muyra yo fins que de mi vejau semblant speriència de la voluntat que en vós axí manifestament tinch coneguda.

–Senyor Tirant —dix la reyna—, no tingau temps, que lo temps perdut no·s pot cobrar. Despullau-vos prestament.

Lo virtuós Tirant lançà roba en mar, que en hun moment fon despullat, descalç e en camisa. La reyna lo pres per la mà e portà’l al lit hon era la princessa.

La reyna dix a la princessa:

–Senyora, veu’s ací lo cavaller vostre benaventurat que la magestat vostra tant desija. Axí sia de vostra mercé que li façau bona companyia, tal com de vostra exceŀlència s’espera, car no ignorau quants mals e treballs ha passats per atényer la felicitat de la amor vostra. Usau sàviament, puix sou la discreció del món, que vostre marit és. E no pense la magestat vostra sinó en lo present, que l’esdevenidor s’ignora quin serà.

Respòs la princessa:

–Germana falsa, no pensava yo jamés de vós axí fos traïda. Mas tinch confiança de la molta virtut de mon senyor Tirant, que suplirà al vostre gran defalt.

E no penseu que durant aquest parlament Tirant no stava ociós, ans les sues mans usaven de lur ofici. La reyna los lexà star e anà-se’n a dormir en hun lit de repòs que havia en la cambra. Com la reyna se’n fon anada, la princessa dreçà les noves a Tirant, qui lo combat li strenyia, e feu-li principi de tals paraules.

CAPÍTOL CCCCXXXVI

COM TIRANT VENCÉ LA BATALLA E PER FORÇA D’ARMES ENTRÀ LO CASTELL

–Mon senyor Tirant, no cambieu en treballosa pena la sperança de tanta glòria com és atényer la vostra desijada vista. Reposau-vos, senyor, e no vullau usar de vostra beŀlicosa força, que les forces de una delicada donzella no són per a resistir a tal cavaller. No·m tracteu, per vostra gentilea, de tal manera. Los combats de amor no·s volen molt strényer. No ab força, mas ab ginyosos afalachs e dolços engans se atenyen. Dexau porfídia, senyor, no siau cruel. No penseu açò ésser camp ni liça de infels. No vullau vençre la qu·és vençuda de vostra benvolença. ¿Cavaller vos mostrareu damunt la abandonada donzella? Feu-me part de la vostra homenia perquè us puga resistir. ¡Ay, senyor! ¿Y com vos pot delitar cosa forçada? ¡Ay! ¿E amor vos pot consentir que façau mal a la cosa amada? Senyor, deteniu-vos, per vostra virtut e acostumada noblea. ¡Guardau, mesquina, que no deuen tallar les armes de amor, no han de rompre, no deu nafrar la enamorada lança! ¡Hajau pietat, hajau compassió de aquesta sola donzella! ¡Ay, cruel, fals cavaller! ¡Cridaré! ¡Guardau, que vull cridar! Senyor Tirant, ¿no haureu mercé de mi? No sou Tirant. ¡Trista de mi! ¿Açò és lo que yo tant desijava? ¡O, sperança de la mia vida, vet la tua princessa morta!

E no us penseu que per les piadoses paraules de la princessa Tirant stigués de fer son lavor, car en poca hora Tirant hagué vençuda la batalla delitosa e la princessa reté les armes e abandonà’s, mostrant-se smortida.

Tirant se levà cuytadament del lit pensant que la hagués morta, e anà cridar la reyna que li vengués ajudar. La reyna se levà prestament, pres una ampolla de ayguaròs e donà-li’n per la cara e fregà-li los polsos, e axí recobrà l’esperit. E lançant hun gran sospir, dix.

CAPÍTOL CCCCXXXVII

REPRENSIÓ DE AMOR QUE FA LA PRINCESSA A TIRANT

–Encara que aquests sien los senyals de amor, emperò no ab tanta força e crueldat se deuen pendre. Ara, senyor Tirant, vinch a creure que no de virtuosa amor me amàveu. ¿La brevitat de tan poch delit, ha pogut empedir a la virtut, consentint que hajau tant maltractada la vostra princessa? Almenys haguésseu sperat lo dia de la solemnitat e serimonial festa perquè lícitament fósseu entrat en los ports de la mia honesta pudicícia. Ni vós haveu fet com a cavaller ni yo so reverida com a princessa, per la qual rahó so axí verdaderament agreujada, que de aquesta rahonable ira, ensemps ab la pèrdua per scampament dels meus carmesins strados, roman tan debilitada la mia agreujada delicadura que tinch crehença primer yo vençuda entraré en los regnes de Plutó que vós, vencedor, dels perduts temerosos infels hajau robades les tendes. Axí que la festa de goig per mi celebradora poreu mudar en tristes, doloroses obsèquies.

No sperà la reyna que més digués la aflegida princessa, sinó que ab cara alegra li dix:

–¡Ay, na beneyta! ¡Com sabeu fer lo piadós, que armes de cavaller no fan mal a donzella! ¡E Déu me lexe morir a tan dolça mort com vós fengiu que éreu morta! ¡Lo mal que·m direu me vinga si no sou guarida al matí!

La princessa, no prou aconortada de la perduda honestat, no volgué satisfer a les folles paraules de la reyna, ans callà. Tirant se tornà al lit e la reyna se n’anà a dormir. Los dos amants stigueren tota la nit en aquell benaventurat deport que solen fer los enamorats.

CAPÍTOL CCCCXXXVIII

COM, APRÉS FETA LA PAU, TIRANT RECITÀ A LA PRINCESSA TOTS LOS SEUS TREBALLS E, APRÉS, LES GRANS PROSPERITATS QUE HAVIA HAGUDES

En la nit recità Tirant a la princessa stesament tots los infortunis e persecucions que havia passades per causa de la sua amor. En aprés, li recità ab grandíssim plaer la prosperitat e victòria sua, axí per orde com li eren seguides les adversitats e, axí ordenadament, les conquestes e triümphos. Mas, a la fi, li significà que de res tant no·s tenia per molt gloriós com de haver conquistada la sua iŀlustríssima persona.

Noresmenys, la princessa, quasi resuscitada e tornada en sos primers sentiments, cobrat lo sforç e passada la dolça fellonia, recità a Tirant lo discurs, vida y stil que tengut havia durant la absència sua e com jamés, durant aquest temps, fon vista riure ne alegrar-se de cosa deguna. Apartada de tots delits, retreta en contínua oració, per la sua amor en religió posada, sols subjugada a la sua ordinació, havia pogut sostenir lo seu ésser fins que de la sua venguda li portaren alegra y novella embaxada. Moltes altres rahons y delicades paraules fornides de enamorats sospirs passaren, y, ensemps parlant, moltes vegades conegueren de libidinosa amor los efectes.

La reyna, qui portava lo pes de aquest negoci, vehent que lo dia se acostava, pensà que los qui se amen, com aconseguexen algun delit, pensen en res qui·ls puixa noure. Levà’s cuytadament del lit e anà hon eren los dos amants e dix-los que, puix la nit era stada bona, que Déu los donàs lo bon jorn. E ells lo y reteren molt graciosament. E trobà’ls que jugaven ab alegria molt gran, mostrant tenir molt gran contentació la hu de l’altre. La reyna dix a Tirant:

–Senyor de l’Imperi Grech, levau de aquí que ja·s fa dia. Perquè no vista vostra mercé és mester que us ne aneu lo més secretament que pugau.

Al virtuós Tirant fora stat plasent que aquella nit hagués durat hun any. E moltes voltes besant a la princessa, la suplicà que fos de sa mercé li volgués perdonar.

Respòs la princessa:

–Mon senyor Tirant, amor me força de perdonar-vos ab condició tal que no·m sia tarda la vostra tornada, car viure sens vós me és impossible, que ara sé què és amor, que de primer no u sabia. E puix a força d’armes me haveu feta cativa, no·m denegueu lo socors, car ma vida, ma libertat e la mia persona d’ací avant no tinch per mia, puix, havent-la perduda, de vós la he cobrada. E ara la prench en comanda ensemps ab la glòria de la sdevenidora victòria, per la qual yo sola me alegre perquè més honrada e major sia la senyoria vostra, que de cosa que més stime vos he fet senyor.

CAPÍTOL CCCCXXXIX

RESPOSTA QUE FA TIRANT A LES RAHONS DE LA PRINCESSA

Acabava la excelssa senyora la derrera síŀlaba de ses enamorades paraules quant lo virtuós Tirant se pres a dir:

–¡Sperança de mon bé e contentació de ma vida! No us poria fer les infinides gràcies que la celsitut vostra mereix en haver-me atorgat perdó de la dolça ofensa per mi feta a la magestat vostra per haver obtés lo premi de mos treballs. E stime tant ab violència haver-ho obtés com si de líbera voluntat atorgat me fos, de què·n reste presoner e catiu de vostra exceŀlència. E molt major plaer e consolació fora per a mi d’estar en benaventurat repòs en los braços de vostra magestat que, absent, morint en penada vida. A mi no fretura pregar-me del que les forces de amor me costrenyen. E per speriència veurà la altesa vostra quant se abreujarà la guerra perquè yo, catiu vostre, ab amorosos serveys vos puga servir.

E ab hun besar de amor strema se partiren. La reyna lo pres per la mà e devallà’l per una porta falsa en l’ort. E devallant, lo virtuós Tirant volgué besar les mans a la reyna e la reyna no u consentí que les hi besàs, mas dix-li semblants paraules:

–Tirant, senyor, ¿com és contenta la senyoria vostra del que tant ha desijat?

Respòs Tirant:

–Germana senyora, la mia lengua no bastaria a dir la gran contentació que tinch de ma senyora, e de vós per la molta virtut vostra, que crech jamés poré satisfer la gràcia singular que de vós he obtesa. E si la divina potència me fa gràcia que puga atényer la fi del que tinch començat, stau ab confiança segura que yo smenaré lo que en vós he fallit.

La reyna, ab una agraciada reverència, li dix:

–Senyor Tirant, tantes honors e beneficis la senyoria vostra ha envers mi fets, no essent yo merexedora, que en tots los dies de la mia vida a mi serà cosa impossible que us ho pogués servir. E suplique la divina Magestat vos vulla prosperar en honor tan excelsa com la senyoria vostra mereix ni desija.

E fent-se gran reverència lo hu a l’altre, dient-se moltes cortesies, se partiren. Tirant se n’anà a la posada de Ypòlit e la reyna se’n tornà a la princessa e posà’s al lit al loch de Tirant e, ab repòs, dormiren fins que fon gran dia.

CAPÍTOL CCCCXL

COM TIRANT ANÀ A PARLAR AB L’EMPERADOR

No fon de poca stima la alegria que Ypòlit hagué com veu a son mestre e senyor Tirant, que de infinida amor que li tenia se lançà als seus peus per voler-los-hi besar. E lo valerós Tirant no u consentí, mas levà’l de terra e abraçà’l e besà’l e feren-se grandíssima festa, car no se eren vists des que Tirant se n’anà ab la fortuna. Com se foren molt festejats, Tirant dix que anàs al palau e digués a l’emperador com Tirant era vengut, e que volia parlar ab sa magestat secretament.

Anà prestament Ypòlit a l’emperador e dix-li la embaxada de Tirant. E l’emperador li dix que vingués en la manera que pendria plaer, que molt se alegraria de la sua vista. Bé·s pensà l’emperador que la venguda de Tirant no era sens gran causa de negocis de gran importància, e desijava-u molt saber.

E dix a Ypòlit que digués a Tirant que de continent vingués, que ell era prest de hoir-lo.

Ypòlit se’n tornà a la sua posada e manifestà a Tirant la voluntat de l’emperador. Los dos parents, desfreçats, partiren de la posada de Ypòlit e, ab suaus passos, caminaren la via del palau. E trobaren l’emperador en la cambra, que en aquella hora se acabava de vestir.

E arribat Tirant davant la magestat sua, als seus peus se lançà per voler-los-hi besar. E lo magnànim senyor no u comportà, mas, prenent a Tirant per lo braç, alçà’l de terra e besà’l en la boca, e Tirant li besà la mà. E prenent-lo per la mà, l’emperador lo passà en una altra cambra e feu-lo seure al seu costat. E corrent los seus ulls vives làgremes, tant per sobres de alegria com encara per lo recort de tanta pèrdua com havia feta, la qual sabia molt bé si Tirant fora stat present perdut no hauria, dix ab gravitat real e humana entonació les següents paraules.

CAPÍTOL CCCCXLI

LES PARAULES QUE DIU L’EMPERADOR A TIRANT PER CONTEMPLACIÓ DE LA VENGUDA SUA

–Magnànim capità e dilectíssim fill nostre, a infinit se acosta lo strem de tanta alegria com la vostra desijada vista nos presenta, per la gran amor e afecció que us portam, atenent lo meréxer vostre y los grans serveys que de vós tenim rebuts y la sperança certa que tenim, sols per vostra venguda, ésser prestament deliurats e defesos, exalçant vós la nostra corona, aumentant nostra prosperitat y honor. Per què, considerant haver dexat lo camp, aquesta vostra secreta venguda no deu ésser sens alguna causa o necessitat de imperial consulta o consentiment, remetent per a major disposició les reposades e amigables rahons. Per donar-vos audiència e saber la causa de aquesta vostra venguda, cesse de més avant parlar-vos, dexant per a les sdevenidores obres lo bé siau vengut e contentament que tinch de vostra gloriosa venguda.

Acabant de parlar l’emperador, Tirant no tardà de respondre en forma de les següents paraules.

CAPÍTOL CCCCXLII

LA RESPOSTA QUE FA TIRANT A L’EMPERADOR

–Senyor de gran exceŀlència, la magestat vostra deu saber com la causa de la mia venguda és per significar a vostra altesa com lo soldà e lo Gran Turch me han tramés embaxada, la qual té, en efecte, moltes condicions tocants a vostra sacra magestat. E per quant a mi fora gran presumpció e atreviment de fer deliberació alguna ne retre resposta sens licència ne exprés manament de la magestat vostra, per què us suplich que sia de vostra mercé que en lo sacre consell vostre sia ben vist e determenat lo que fer-se deu a fi que en sdevenidor, si altre cars se’n seguia, a càrrech meu no pogués ésser imputat.

»La qual embaxada conté com lo soldà e lo Gran Turch demanen a la magestat vostra pau e treva per a tres mesos o per a més, tant com la vostra exceŀlència volrà. E si volrà pau final per a cent e hun any, que ells seran contents; e fer liga e germandat ab la magestat vostra, amichs dels amichs e enemichs dels enemichs. E si açò volrà fer la magestat vostra, que ells se’n tornaran en lurs terres e us buydaran tot l’imperi e restituiran-vos totes les ciutats e viles que us han preses en tot l’imperi, que·s mostraran per vostra magestat ésser jamés posseïdes. E més, vos daran e restituiran tots los presoners e catius crestians qui seran trobats en totes les terres, axí del soldà com del Turch. E si açò la magestat vostra no volrà fer, que m’aparelle de la batalla, que, cobrada per ells la resposta de mi, ells seran davant lo meu camp lo més prest que poran per dar-me batalla.»

Respòs l’emperador en la forma següent:

–Virtuós capità nostre e fill, nos vos tenim en stima tal que confiam de la vostra molta discreció e virtut, que en majors coses que aquestes daríeu rahó e pendríeu lo partit més útil e de major honor a la corona de l’Imperi Grech. E nos haguérem per acceptable tot lo que per vós fos stat deliberat e mes en execució. Mas, per tant que lo voler vostre sia més content, ne faré tenir consell.

Lo magnànim emperador manà que prestament lo consell fos ajustat perquè Tirant se’n pogués tornar al camp. E Tirant, presa licència de l’emperador, se n’anà a fer reverència a la emperadriu e a la virtuosa princessa. E trobà-les ensemps en la cambra de la princessa, per ço que la princessa fengia ésser malalta e la emperadriu era venguda per visitar-la.

E la emperadriu feu grandíssima festa a Tirant e rebé’l ab cara molt afable, fent-li moltes carícies per ço com lo havien mester. E la virtuosa princessa fengí la festa molt freda, per dissimular lo que era stat en la nit passada. Aquí parlaren de moltes coses, en special la princessa demanà a Tirant si sabia ni sentia certenitat alguna de la venguda de la reyna de Ethiòpia.

Respòs Tirant:

–Senyora de preclara virtut, tres dies ha que per hun correu del rey Scariano fuy avisat per letra sua, mencionant-me que li fes tanta gràcia que no volgués dar la batalla als moros fins a tant que ell s’i pogués trobar, que altra cosa més en lo món no desijava, que ell me feÿa cert que dins XV dies seria ab mi.

La princessa dix:

–Capità senyor, cosa en lo món no desige tant com de veure aquexa reyna, car he hoït dir que és dotada de bellea que en lo món no·s trobaria tal.

Respòs Tirant:

–Senyora, dit-vos han veritat, que, aprés la magestat vostra, no crech més bella dona sia, ne més virtuosa en lo món no poria ésser trobada. E aqueix mateix desig té ella de veure vostra altesa. E per pus no ve ací, sinó per les tantes perfeccions que ha de vós hoïdes mencionar.

E parlant axí Tirant a la emperadriu e ab la princessa, e departint e solaçant de coses de plaer, entrà per la cambra la dolorosa Stephania, duquessa de Macedònia, vestida de burell o àbit de les virtuoses de alta religió menoretes, car, per l’absència de l’iŀlustre e de preclara virtut Diafebus, duch de Macedònia e marit seu, se ere posada en religió e no n’era volguda exir fins aquell benaventurat dia per hon pensava atényer la fi de sos mals.

E lançant-se als peus de Tirant, ab veus doloroses cridà, decorrent los seus ulls abundants làgremes, fent principi a la següent lamentació.

CAPÍTOL CCCCXLIII

LAMENTACIÓ QUE FA LA DUQUESSA DE MACEDÒNIA ALS PEUS DE TIRANT

–Veniu, honestíssimes senyores e castes viudes Acompanyau la desolada duquessa Cobriu ab ruades sàvenes e negre mantell lo meu cap abundós de amaríssimes làgremes Sosteniu lo fexuch cors de la deserta Stephania, carregada ab cadenes de tanta captivitat Ajudau-me, senyores Prestau-me piadoses paraules, donau-me tristes sclamacions, feu acorts ab squinçada veu a l’aspredat de tan dolorosa lamentació Cridau ab mi davant lo vencedor capità Cridau misericòrdia a Tirant, que és sols, aprés Déu, redemptor e defenedor de nosaltres Misericòrdia, senyor Tirant, misericòrdia vos demane Hajau compassió, hajau dolor, no de mi, desaventurada y perduda, mas de aquell en qui és la mia libertat e benaventurança Moga’s, senyor, la vostra sanch Lo vostre cosín germà, catiu, presoner de infels, lo ducat de Macedònia e a mi ha lexat en mortal desolació e pressura. La necessitat e captivitat de aquell a vós, senyor, és vergonyosa injúria. Les pesades cadenes y ferros a vós, senyor, deuen ésser causa de laugeres ales. Venjau, Tirant senyor, la vostra ofensa, e fent libert lo vostre Diafebus, fareu cativa la sua y vostra Stephania, stimant tostemps com a vostra la mia cobrada libertat, per vostres mans resuscitadora.

Lo virtuós Tirant no comportà que la duquessa stigués agenollada: pres-la del braç e levà-la de terra, e abraçà e besà aquella dient-li paraules de consolació en semblant stil.

CAPÍTOL CCCCXLIIII

CONSOLACIÓ QUE FA TIRANT A LA DUQUESSA DE MACEDÒNIA

–Contínua speriència de greus mals e dolors me ha mostrat complanyent als dolorits socórrer, e més de aquelles coses que rahonablement deuen ésser comunes. E per ço, germana e senyora, respondré a vostra justificada demanda, ço és, que us deman de gràcia que no ploreu ni doneu turment a la vostra virtuosa persona, car los mals e aflicions que rahonau no són stats per mi oblidats, segons clara speriència demostra e molt prest molt més se demostrarà, car yo us promet, per l’orde que tinch de cavalleria, que, mijançant lo adjutori divinal, no passarà hun mes que lo duch de Macedònia, ab tots los altres, seran fora de la presó e vendran ací perquè vostra gentilesa sia contenta. E per altra cosa no so vengut ací.

Vehent la virtuosa duquessa de Macedònia les humils e afables paraules del valerós Tirant, lançà’s als seus peus per voler-los-hi besar. La molta virtut de Tirant no u comportà, mas, levant-la de terra, la tornà a besar altra volta. E prenent-se per les mans se assigueren, recitant cascú a l’altre tots los passats mals.

En aquell instant que lo virtuós capità stech festejant les dames e feu parlament de consolació a la duquessa de Macedònia, l’emperador feu tenir lo consell. E preposà’ls la embaxada que lo soldà e lo Turch tramesa havien a Tirant, segons que per Tirant era stat recitat.

E sabuda per tots los del consell la bona nova, foren entre ells de grans altercacions e diferències. Los huns deÿen que Tirant los donàs batalla perquè morissen tots, car Tirant tenia tanta potència que hu no se’n tornaria e que jamés d’aquí avant no tendria negú atreviment de tornar-hi. Los altres deÿen que no era de necessitat dar-los batalla ne posar en perill tanta gent, com los moros eren molts e bons cavallers e, considerant que·s tenien tots per morts, posarien en gran perill los crestians, mas que·ls tinguessen a noves, que, com haurien acabades les vitualles, los pendrien tots per fam o se haurien a donar tots per catius. Los altres consellaven que més valia fer pau ab ells e lexar-los anar, e detenir-se lo soldà e lo Turch e tots los reys e grans senyors en rahenes fins a tant haguessen restituïdes totes les terres que havien preses e los presoners, car, si ells los mataven a tots, prestament farien altres senyors, los quals contínuament farien lur poder en defendre e sostenir totes les forces que tenien preses e seria causa de major guerra, que jamés se’n poria veure la fi.

E vist per lo consell totes les diferències, deliberaren del que era faedor. Trameteren per l’emperador, puix hagueren clos lo consell, e digueren-li les següents paraules:

–Sacra magestat, tot lo consell és de acort que, per dar repòs tranquiŀle a la senectut vostra e de tots los vassalls e servidors de tot l’imperi, havem deliberat que per scusar la pèrdua de tanta multitut de gent que en la guerra morrien ans que fos cobrat tot l’Imperi Grech, que consellam a la magestat vostra faça pau final ab lo gran soldà e ab lo Turch, e ab tots los altres grans senyors qui són en lur companyia, ab pacte e condició tal que·s posen en poder de vostra exceŀlència com a presoners e que jamés exiran de presó fins a tant que complit hagen tot lo que han ofert. E los altres moros que se’n vagen tots a peu e sens armes.

De aquest deliber fon l’emperador molt content, com tan bé consellat lo havien. E ixqueren tots del consell. E l’emperador se n’anà a la cambra de la princessa, hon trobà lo virtuós Tirant, e pres-lo per la mà e feu-lo seure al seu costat ab molt gran amor. E dix-li lo voler seu en stil de semblants paraules.

CAPÍTOL CCCCXLV

COM L’EMPERADOR MANIFESTÀ A TIRANT LO QUE EN LO SEU CONSELL ERA STAT DELIBERAT

Per la speriència manifesta que tinch de vostra molta virtut, Tirant, capità e fill meu, volria e desige que per aleujar part de vostres treballs fos feta la concòrdia, significant-vos com per lo nostre consell és stat fet delliber segons la forma dessús mencionada. E a major cautela, yo confiant de la molta discreció e virtut vostra per moltes voltes ja sperimentada, me faríeu singular gràcia que sabés de vós la intenció vostra, car, si lo contrari consellau, yo vull seguir tot lo que per vós serà delliberat.

Acabant l’emperador, Tirant feu principi a semblants paraules:

–La celsitut de vostra magestat deu saber com yo he fet tenir consell en lo meu camp, hon ha de molts savis prínceps e cavallers, pregant-los que per lur virtut volguessen consellar-me, segons d’ells confiava, sobre la resposta que tenia de fer als embaxadors. E per tot lo consell fon delliberat ésser lo millor partit lo que la magestat vostra me ha dit que negun altre. Per què, ma crehença és tal que la Providència divina ne vol axí dispondre en confermar de tots la voluntat. No resta sinó que vostra altesa me mane lo que plasent li sia.

La fi de les paraules de Tirant foren principi al parlar de l’emperador, qui dix:

–Puix a la divina Clemència plau que la nostra fortuna gloriosa fi atenga, prech a la vostra molta virtut que la vostra partida sia molt presta per dar resposta a la embaxada, car és la cosa de què més nos podeu servir.

Tirant dix que compliria lo manament seu. E pres comiat e licència de l’emperador e anà a la emperadriu e a la princessa e demanà’ls licència. E elles la y donaren ab moltes suplicacions que li feren que volgués entendre ab summa diligència en la liberació de l’Imperi Grech.

Respòs lo virtuós Tirant e dix:

–Senyores, Nostre Senyor me faça gràcia que sia tan prest com les exceŀlències vostres volrien ne desigen.

E pres comiat de totes les dames. E la reyna lo volgué acompanyar fins la porta de la cambra per dir-li que, tan prest com fos scur, que per la porta de l’ort entràs e vingués a la sua cambra, e parlaria ab la princessa. Dix Tirant que faria son delitós manament.

Partit lo virtuós Tirant de les dames, se n’anà a la posada de Ypòlit, sperant la nit scura perquè pogués lo seu delit atényer. E sol, desfreçat, en la hora més disposta, ab suaus passos per lo acostumat ort entrant, lo seu camí dreçà a la cambra de la ínclita reyna. Trobà aquí la princessa, en companyia de la reyna, qui·l sperava. E rebut per la princessa ab alegria inestimable, se n’entraren los tres en lo retret de la reyna.

Tirant jugant ab la princessa e stant en amorosos solaços e delitosos parlaments, passaren lo temps fins fon hora de dormir. La princessa se posà al lit primera e la reyna donà comiat a totes les donzelles e feu lo valerós Tirant posar al costat de sa senyora, lo qual fon rebut ab major amor que la passada nit. E la reyna, aprés que·ls hagué posats dins la liça, concordes de la delitosa batalla, se n’anà a dormir, confiant que·s concordarien que jamés la batalla no vendria a fi.

Tirant no dormí en tota aquella nit, com a cavaller valerós, car contemplar-se deu que qui és valerós en lo camp deu ésser valerós en lo lit. E acostant-se lo dia, Tirant dix a la princessa:

–Senyora e ma vida, a mi és forçat que me’n vaja, car promés tinch a la magestat del senyor emperador que demà, al sol exit, seré al meu camp.

Respòs la princessa:

–Mon senyor e lo meu bé, molt me enuja la vostra partida, car, si possible fos, no volguera jamés partísseu davant los meus ulls, que, de una pena que sentia, ara ne sent mil. Feu-me gràcia, senyor, no sia tarda la vostra venguda, si no voleu abreujar ma vida, car viure sens vós me és impossible; e si no fos lo gran benefici que se’n té a seguir, e repòs a la corona de l’Imperi Grech de la vostra partida, no permetera la vostra absència, car amor me ha tant subjugada que·m té morta en vida. E perquè m’és forçat, la licència vos atorgue, que a ma voluntat jamés se fera.

Puix Tirant la licència hagué obtesa, levà’s prestament del lit e vestí’s. E ab besars de amor strema mesclats ab abundants làgremes, pres comiat de la princessa e de la reyna. E devallant per la porta falsa en l’ort, feu son camí a la posada de Ypòlit.

Levant-se Ypòlit, prestament acompanyà lo virtuós Tirant fins al portal de la ciutat per fer-li obrir. Tirant feu la via de la mar e recullí’s en la galera. Ixqué del port secretament, per no ésser sentit, e feu la via del camp seu.

Com la galera fon davant lo camp de Tirant, no havia una hora que lo sol se demostrava. Tots los del camp sabent lo capità ésser tornat, cavalcà lo rey de Sicília e lo rey de Feç ab molta cavalleria per acompanyar al virtuós Tirant, e ab honor excelsa lo portaren a la sua triümphal tenda. Passaren aquell dia ab gran delit, recitant-los Tirant tot lo que per la magestat del senyor emperador era stat deliberat, d’on restaren tots molt alegres e contents.

CAPÍTOL CCCCXLVI

LA RESPOSTA QUE TIRANT FEU ALS EMBAXADORS DEL SOLDÀ E DEL TURCH

Lo següent dia lo virtuós capità, de matí, tramés per los reys e grans senyors que vinguessen a la missa e tots foren prestament en la sua tenda ab molta cavalleria. Dita la missa, Tirant tramés per los embaxadors del soldà e del Turch que vinguessen per cobrar la resposta que fer-los volia.

Los embaxadors de tal nova foren molt contents. E molt ben abillats a la morisca, ab gran orde e gravitat de grans senyors, ben acompanyats de molts nobles cavallers del camp de Tirant, ab suaus passos anaren a la tenda del valerós capità. Los embaxadors, ans que partissen de la lur tenda, feren posar en orde lurs cavalcadures e servidors a fi que, cobrada resposta del virtuós Tirant, se’n poguessen tornar en lo lur camp.

Aplegats que foren los animosos embaxadors davant la presència del valerós capità, feren-li molt gran reverència. E Tirant ab cara afable los rebé e feu-los aquella honor que conegué que eren merexedors. E asseyts davant ell, aprés hun poch spay, Tirant feu la resposta següent:

–Als prudents qui viuen en benaventurada vida s’esguarda que en la execució de les obres virtuoses subtilment miren, car a ells cové que, seguint les regles de cavalleria, ab grandíssims perills gloriosa fama atenguen. E del prudent savi s’espera millor pensar lo que ans pensat no havia, seguint lo consell de prudència humana. Per què, virtuosos barons, no siau admirats si la resposta vos ha tant tardat, car yo he volgut consultar la magestat del senyor emperador de la vostra embaxada e ell, per la sua gran benignitat e clemència, ha hagut compassió misericorde de vosaltres, car com sabeu bé la vida vostra e mort stà en les mans nostres, e en nostra libertat és de fer tot lo que vullam de vosaltres. E som certs de la molta crueldat que haveu tenguda e tendríeu devers la magestat del senyor emperador e de servidors e vassalls seus, mas, perquè conegau quanta és la humanitat e clemència del senyor emperador, és content de salvar-vos la vida e pendre-us a mercé en la forma següent, ço és, que lo soldà e lo Turch, ab tots los reys e grans senyors qui són en lo vostre camp, se posaran en poder de l’emperador com a presoners e staran aquí tant e tan longament fins que li hagen tornat e restituït totes les terres que li tenen de l’imperi, segons haveu ofert. E axí mateix, li faran portar tots los presoners e catius crestians que seran trobats axí en les terres del soldà com del Turch. E la magestat del senyor emperador és contenta de lexar anar salva e segura tota la morisma qui és en lo vostre camp, emperò tots a peu e sens armes. E més, és content de fer pau e treva a cent e hun any, e liga e germandat ab lo soldà e ab lo Turch, e valer-los sempre contra moros, mas no contra crestians. E açò serà prest de fer de continent que serà complit tot lo que dit és dessús. E si de la gràcia que lo senyor emperador los fa no·s contenten, aparellau-vos tots a morir, car yo us promet, per l’orde que tinch de cavalleria, que degú no serà pres a mercé.

Los embaxadors molt regraciaren al virtuós Tirant la resposta singular que·ls havia feta e suplicaren-lo que fos de sa mercé los donàs III dies d’espay, que ells li retrien resposta tal que la sua senyoria ne seria contenta. E Tirant fon content atorgar-los lo que demanaven. Prengueren licència los animosos embaxadors de Tirant e de tots los grans senyors e, pujats a cavall, feren la via del lur camp ab grandíssima alegria, com havien obtés lo que desijaven, com no tinguessen altra sperança sinó de morir.

E plegant los embaxadors al lur camp, anaren davant lo soldà e lo Turch e splicaren-los largament la bona resposta que Tirant los havia feta. Lo soldà e lo Turch restaren molt contents e demostraren molt gran alegria de la gràcia que obtesa havien. E més, los recitaren la gran magnificència de Tirant e del gran poder que tenia, hon havia la millor cavalleria del món, e de les grans festes, honors e cortesies que·ls eren stades fetes en lo camp de Tirant, axí per ell com per tots los altres, que no u podien acabar de recitar. Tots los moros staven spantats de les coses que havien hoïdes recitar de Tirant e staven molt aconsolats com havien tret tan bon partit.

Lo dia següent, de matí, los moros tingueren consell sobre la resposta que tenien a tornar a Tirant. E per tot lo consell fon deliberat que complissen tot lo que Tirant demanava, e no restava més a dir sinó que ell ordenàs tot lo que volia que fessen, que ells eren prests de obeir-lo. Los embaxadors tornaren al camp de Tirant, hon foren rebuts ab molta honor per ço com cascuna de les parts desijaven repòs e tenien gran plaer de la pau, axí los vençuts com los vencedors.

Los embaxadors tornaren la resposta a Tirant dient-li com lo soldà e lo Turch, ab consell e voluntat de tots los altres, eren contents de fer e posar en execució tot lo que per sa senyoria era stat demanat e que manàs lo que volia que fessen. Respòs Tirant als embaxadors:

–Lo que yo vull és que lo soldà e lo Turch, ab tots los reys e grans senyors, se vinguen a posar en mon poder. E aprés yo daré segur passatge a tota l’altra gent. E promet-vos, a fe de cavaller, de salvar-los vida e membres e posar-los en segura libertat.

Los embaxadors, ab gran reverència, ho acceptaren e tornaren-se’n al lur camp. E feta fidelíssima resposta del que lo virtuós Tirant los havia dit, prestament cavalcaren tots los qui havien a restar en rehenes. E foren per compte XXII, tots hòmens de títol e de gran senyoria, los noms dels quals me obmet per no causar prolixitat, mas sé-us dir que, per la molta necessitat que tenien de fam, no stigueren molt en lo camí, e presentant-se tots davant lo virtuós Tirant, li feren molt gran reverència. E Tirant los rebé ab cara molt afable fent-los molta honor. E feu-los hun molt bell convit, en lo qual foren molt ben servits abundantment de totes aquelles coses pertanyents a tan grans senyors, que més no poguera haver fet que fos dins una gran ciutat. E fet lo convit, Tirant feu recullir los presoners en dues galeres e ell se recullí aprés per acompanyar-los.

Les dues galeres partiren del camp e foren molt prest en Contestinoble. Com l’emperador sabé que lo seu capità Tirant era arribat al port ab tots los presoners ab tan gran victòria, tingué en si alegria inestimable e, regraciant a la divina Clemència de la singular gràcia que feta li havia, posà los genolls en la dura terra e feu principi a semblant oració.

CAPÍTOL CCCCXLVII

LA ORACIÓ QUE FEU L’EMPERADOR

–Senyor inmens e incomprensible, Déu creador de humana natura, rey dels reys e senyor dels senyorejants, a la omnipotència del qual alguna cosa no és impossible. A tu, Senyor, humilment regracie, adore, loe, benehesch y confesse la tanta gràcia que piadosament me atorgues, vist, Senyor, que los meus peccats lo contrari merexen y la tua infinida bondat y clemència benignament de tanta prosperitat me prospera, que no sols libert y defés de tanta opressió e captivitat me delliures, mas encara, tornant en lo meu primer stament, lo meu ceptre e imperial comanda axí gran com ésser sol me restituexes. De què, Senyor, encara que les mies culpes mortificassen la mia poca sperança, lo gran recort e confiança que he tengut en la tua infinida misericòrdia no m’ha consentit perdre aquella. E axí, los amadors de la tua ley e los qui honren lo teu divinal nom, confonent e destroint la mala secta y herètica pravitat, seran per tu, Senyor, defensats, ajudats e mantenguts fins per venir a la tua desijada glòria.

Acabada sa oració, l’emperador se levà e tramés a dir a la emperadriu e la princessa que·s posassen en punt com Tirant venia e portava presos lo soldà e lo Turch ab vint altres grans senyors. No fon de poca stima la glòria que sentí la excelsa princessa com sabé que lo seu Tirant venia ab tan gran triümpho e victòria, que vingué quasi a esmortir-se de sobres de alegria. E recobrats los primers sentiments, ella se abillà molt bellament, considerant que havia de ésser vista per molta noble gent.

E l’emperador manà a Ypòlit que fes emparamentar la plaça qui és dins lo palau de l’emperador, qui era molt bella e gran, e que la fes tota emparamentar de draps de raç e cobrir dalt de draps de colors. E axí mateix, que fes a la hun cap de la plaça hun bell cadafal molt alt e gran per a ell e molt ben en punt, tot cubert de draps d’or, e aprés de aquell, ne fes fer hun altre més baix tot cubert de draps de seda; e davant aquells dos ne fes hun altre en què stigués lo tinell ab tota la vexella d’or e d’argent, la qual l’emperador tenia en molt gran quantitat. E prestament fon fet.

CAPÍTOL CCCCXLVIII

COM TIRANT ARRIBÀ EN LA CIUTAT DE CONTESTINOBLE AB LOS PRESONERS E FON REBUT PER L’EMPERADOR AB HONOR EXCELSA

Com lo virtuós e magnànim capità fon junt en lo port de Contestinoble e la popular gent saberen que Tirant venia ab tan gran triümpho portant presos los majors senyors qui eren de tot lo poble morisch, foren los més contents hòmens del món e donaren infinides laors e gràcies a la divina clemència, qui·ls havia liberats de tant de mal que passat havien e de molt més que·n speraven en l’esdevenidor. E tot lo poble corria a la mar per veure los presoners. Foren aquí ajustades infinides gents, axí hòmens com dones, e cridaven ab multiplicades veus:

–¡Vixca lo benaventurat capità! ¡Déu lo prospere e li aumente la vida, qui·ns ha liberats de tanta captivitat e misèria!

Tirant no volgué exir de les galeres fins que l’emperador hi tramés Ypòlit acompanyat de molts cavallers. Com Ypòlit fon dins la galera hon Tirant era, dix-li semblants paraules:

–Mon senyor, la magestat del senyor emperador me tramet a vostra senyoria e prega-us que vullau exir en terra.

Dix Tirant que era content de complir lo que li manava. Prestament, lo virtuós capità feu acostar les galeres en terra e lançaren les scales. E Tirant feu exir tots los presoners ab ell. Com foren en terra, trobaren aquí tots los oficials e regidors de la ciutat, qui·ls reberen ab grandíssima honor e reverència que feren a Tirant, e ell feu molta honor a tots. Partiren tots ensemps de la mar e anaren al palau de l’emperador, e tota la popular gent qui·ls seguia.

Com foren en la gran plaça del palau, veren l’emperador alt en lo cadafal, asseyt en la imperial cadira, ab la emperadriu a la part sinestra, asseyta en son siti, e la princessa asseyta a la dreta part de l’emperador, emperò pus baix, hun poch, en senyal de succeïdora de l’imperi; la qual se era devisada en semblant forma: de un brial de domàs groch, les obres del qual eren perfilades per art de molt subtil artifici de robins, diamants, safirs e maragdes, qui lançaven molt gran resplandor, e la ampla cortapisa stava sembrada de perles orientals, molt grosses, de fulles e flors de verts smalts qui admirar feÿen als miradors. En lo seu cap no portava res, sinó los seus daurats cabells ligats detràs e solts e scampats per les spatles, ab hun fermall al front, ab una taula de diamà tan gran e de tanta resplandor que la sua cara se demostrava més angèlica que humana. E portava en los pits, la excelsa princessa, hun reluent robí de inestimable vàlua, lo qual del seu coll hun fil de molt grosses perles sostenia. E sobre lo devisat brial, una mantilla a través lançada de vellut negre, tota sembrada de perles molt grosses qui·s mostraven en molt artificiosa obra.

Com lo virtuós Tirant ab los presoners foren en vista de l’emperador, tots donaren dels genolls en terra. Aprés, feren la via del cadafal hon era l’emperador. Com foren dalt, feren altra molt gran reverència e Tirant se posà primer.

Com fon davant l’emperador, lançà’s als seus peus per voler-los-hi besar, e l’emperador no u consentí, mas pres-lo del braç, levà’l de terra e besà’l en la boca, e Tirant li besà la mà. Aprés lo soldà se agenollà davant l’emperador e besà-li lo peu e la mà. E lo Turch e los altres gran senyors feren per semblant. L’emperador los rebé ab molt gran humanitat mostrant-los la cara molt afable, e manà que·ls fessen passar en l’altre cadafal. E axí fon fet.

Posaren de continent les taules e feren seure cascú per orde, segons son grau. L’emperador volgué que Tirant menjàs en la sua taula e menjaren tots cinch: lo emperador e la emperadriu, la princessa e Tirant e la reyna de Feç. E cascú en son plat e ab son trinchant davant cascú. E feu seure Tirant davant la princessa. Servia de majordom Ypòlit. L’emperador manà que los presoners fossen servits ab gran honor y molt reverits: per bé que fossen infels, eren hòmens de gran dignitat e senyoria. E fon fet molt bé e ab gran abundància de viandes precioses e vins de diverses natures, que ells n’estaven admirats e deÿen que millor pràtica tenien los crestians en lo menjar que no los moros.

Com foren dinats, Tirant demanà licència a l’emperador per anar al camp dels moros per fer-los passar en la Turquia, e l’emperador fon content. E obtesa la licència, Tirant pres comiat de la emperadriu e de la princessa e anà’s a recullir en les galeres. E feu la via del stol, qui stava davant lo camp dels moros.

Com l’almirall veu venir a Tirant, feu tocar les trompetes e anafils e clarons, e ab grans crits, saludaren al capità. E l’almirall passà a la galera del capità e dix-li:

–Senyor, ¿què mana la senyoria vostra?

Respòs Tirant:

–Feu acostar totes les fustes a terra e passaran tota la morisma en la Turquia.

E l’almirall dix que faria son manament. Tornà-se’n l’almirall a la sua galera e feu senyal a totes les fustes que s’acostassen en terra, e fon fet molt prest. Tirant feu posar en terra hun cavaller que portava del soldà e aquest dix als moros que pujassen segurament en les fustes e passarien en la Turquia.

Los moros, com aquells qui altra cosa no desijaven per la molta fam que tenien, ab gran cuyta se reculliren, e lexaren los rocins e los arnesos ab les tendes parades ab tota la roba.

Com les fustes foren carregades de moros, posaren-los en terra, car era molt prop, que no havien a travessar sinó lo braç de Sent Jordi, e tornaren per més. E podeu pensar quanta gent podia ésser, que quatrecentes e tantes fustes, entre naus e galeres e altres fustes, ne feren deu viatges.

Com los del camp de Tirant saberen que tots los moros eren fora, cuytaren qui més podia per haver part de la roba. Los de les fustes, qui hagueren acabat de passar los moros, isqueren en terra e encara foren a temps de haver part de la roba, car se podia dir ab veritat que aquell camp era lo més rich que per ventura en lo món sia stat jamés, car havien pres tot l’Imperi Grech, e robat, e tot ho tenien aquí. E feu-los mal profit. E aquells qui·s trobaren en aquell robo foren richs per tota lur vida.

Com lo camp dels moros fon robat, Tirant manà a tota la gent que se’n tornassen al seu camp, e axí u feren. Sol se aturà lo rey de Sicília e lo rey de Feç, ab alguns altres barons qui volien fer reverència a l’emperador. E partiren del camp dels moros, e per terra anaren a la insigne ciutat de Contestinoble. E les fustes, navegant, vingueren al port de la ciutat ja dita.

CAPÍTOL CCCCXLIX

COM L’EMPERADOR FEU POSAR LOS PRESONERS EN LOCH SEGUR E AB BONES GUARDES

Aprés que l’emperador se fon levat de taula e los presoners se foren dinats a tot lur plaer, manà a Ypòlit que prengués tots los presos e que·ls pujàs alt en les torres del palau qui aparellades eren per posar-los. Ypòlit anà al cadafal hon eren los presoners e dix-los que·l seguissen. E ells feren de genoll gran reverència a l’emperador e devallaren del cadafal e seguiren a Ypòlit, qui·ls pujà alt en les torres. E posà Ypòlit lo soldà e lo Gran Turch en una bella cambra, molt ben emparamentada de draps de seda e de raç, ab hun lit molt bell e molt bé en orde.

E Ypòlit los dix:

–Senyors, la magestat del senyor emperador mana que ací reposeu e prega-us que les senyories vostres vullen pendre una poca de paciència si no sou contractats segons lo molt meréxer vostre.

Respòs lo soldà en semblant stil:

–Cavaller virtuós, nosaltres regraciam molt a la magestat del senyor emperador la molta honor que·ns ha feta e fa, car sa magestat no·ns tracta ni revereix com a presoners, mas com a germans. E de açò li restam molt obligats e li prometem que, tornats en nostra libertat e acostumada senyoria, de servir-lo en tot lo que·ns manarà. E perquè havem coneguda la molta virtut e humanitat de sa exceŀlència, li volem ésser vassalls e servidors.

Aprés, Ypòlit manà a quatre patges que jamés no·s partissen de cambra e que, ab molta reverència, los servissen de tot lo que·ls fos manat. E ells ho feren. Aprés, ordenà bones guardes qui la torre guardassen.

Ypòlit pres los altres presoners e repartí’ls per les altres torres, hon foren aleujats en molt belles cambres qui eren emparamentades de draps de raç e de seda, ab sos lits de paraments y ab bons servidors qui·ls servissen, que ells ne restaven molt contents. E ordenà’ls bones guardes en manera que ells staven ben servits e ben guardats. E ells tenien gran contentació de la bona companyia que l’emperador los feÿa fer.

L’emperador se’n pujà alt al palau ab totes les dames e manà que no tocassen en res de la plaça per ço com per Tirant era stat avisat com lo rey de Sicília e lo rey de Feç, ab molts altres grans senyors, li devien venir per fer reverència. E més, manà al seu majordom que fes bona provisió de volateries de diverses natures com aquí s’esperava lo rey de Sicília e lo rey de Feç ab moltes altres gents. E d’altra part, manà a Ypòlit que fes aparellar bones posades en la ciutat e que les fes posar molt en orde per al rey de Sicília e al rey de Feç, e per als altres qui venien ab ells. E Ypòlit, com a virtuós e discret, complí molt bé tot lo que per l’emperador li fon manat.

CAPÍTOL CCCCL

COM LO REY DE SICÍLIA E LO REY DE FEÇ VINGUEREN A FER REVERÈNCIA A L’EMPERADOR

No passaren molts dies que digueren a l’emperador com Tirant venia ab lo rey de Sicília e altres senyors, qui ja eren a una legua de la ciutat. L’emperador feu exir lo virtuós Ypòlit ab tots los oficials e regidors de la ciutat, e ab tots los nobles e cavallers qui dins la ciutat eren, per rebre aquells. E sa magestat cavalcà ab molt pochs e feu la via del portal de la ciutat ab deliber de aquí sperar-los. La emperadriu ab la excelsa princessa e la reyna de Feç ab totes les altres dames, se posaren molt bé en orde ab singulars abillaments per fer honor als novells hostes, e, devallades en la gran plaça del palau, speraren la lur alegra venguda. E a poch instant, los iŀlustríssims reys, ab lo virtuós Tirant, foren prop del portal de la ciutat.

Com l’emperador los veu ja prop de si, passejant ab son cavall anà devers ells ab suaus passos. Lo rey de Sicília, vent-se molt prop de l’emperador, descavalcà ab tots los altres. Com l’emperador los veu a peu, que venien devers ell, devallà del cavall. Lo valerós Tirant donà la honor al rey de Sicília, lo qual, abraçant a l’emperador, donà del genoll en la dura terra per voler-li besar la mà. E la magestat del benigne senyor no u permés, ans prenent-lo del braç levà’l de terra: besà’l tres voltes en la boca mostrant-li amor infinida. Aprés, fon lo segon lo virtuós Tirant, qui, donant del genoll en terra, besà la mà a l’emperador. E l’emperador lo levà de terra e besà’l en la boca. E lo rey de Feç feu lo que havia fet Tirant e l’emperador lo besà axí com havia fet a Tirant. Aprés li besaren la mà tots los altres barons e cavallers, e l’emperador los abraçà a tots e feu-los molta honor.

E tornats tots a cavall, Tirant se mes primer, e aprés venia l’emperador, qui se havia posat lo rey de Sicília a la part dreta e lo rey de Feç a la sinestra, e ell enmig. En tal forma anaren fins que foren a la porta del palau. Aquí l’emperador se aturà e digueren al virtuós Tirant com la emperadriu e la excelsa princessa, la reyna ab totes les abillades dames, eren devallades a la plaça del palau per rebre’ls e fer-los molta honor.

Entrats dins lo palau, Tirant descavalcà, lo rey de Sicília e tots los altres. E l’emperador voltà a cavall e entrà per altra porta. Com fon en la gran plaça, pujà alt en lo cadafal imperial. Com los reys ab lo virtuós Tirant descavalcats foren ab tota la companyia lur, entrant dins lo palau trobaren a l’entrant de la plaça la emperadriu e la excelsa princessa ab totes les dames.

Tirant, per fer major honor al rey de Sicília, lo posà primer e aprés lo rey de Feç. E anaren a fer reverència a la emperadriu e a la princessa, e elles lo<s>²⁰⁶ reberen ab cara afable e feren-los molta honor. Aprés, abraçaren totes les dames e Tirant ab tots los altres seguiren aquell mateix orde. Lo rey de Sicília pres de braç a la emperadriu e lo rey de Feç a la princessa, e Tirant a la reyna de Feç. E cascun cavaller dels altres pres sa dama de braç caminant ab suaus passos, pujaren en lo cadafal hon era l’antich emperador. E feta per tots humil reverència, l’emperador se levà e feu molta honor a tots, fent seure cascú segons son grau, e axí stigueren parlant e solaçant ab les dames per bon spay.

Los novells hostes staven admirats de la molta bellea de les dames e, en special, en aquell spill transcendent e de preclara virtut, la excelsa princessa, qui se era devisada en la següent forma, ço és, de gonella de brocat carmesí de fil d’or tirat, ab la cortapisa lavorada per subtil artefici de perles orientals molt grosses, mesclades ab robins, safirs e maragdes, ab diversos smalts que·s demostraven fulles e flors de gesmir. E sobre la gonella portava una roba francesa de cetí negre de molt resplandent luor, uberta a quatre parts, e totes les ubertures perfilades de amples randes de orfebreria ab diversos smalts ab mànega <e>²⁰⁷ mantellina la dita roba, e per l’orde mateix, perfilades de les dites randes, e era tota forrada de cetí carmesí. E, sobre la roba, portava la devisada senyora cenyit hun cint de fil d’or tirat, tot sembrat de diamants, robins, balaxos, safirs e maragdes molt grossos qui lançaven molt gran resplandor. En los seus pits portava hun reluent carvoncle, del qual, del seu coll, una madexa d’or de fil tirat sostenia, e ligada a la francesa. Sobre los seus daurats cabells, una manyosa tota plena de batents d’or e smaltats, que paria la sua cara que fos de una deessa.

Havent prou festejades les dames, fon hora que digueren a l’emperador com lo dinar era prest. Les taules foren parades e l’emperador se posà en taula e feu seure lo rey de Sicília aprés de la emperadriu. Aprés, la princessa e lo rey de Feç al seu costat, e la reyna, sa muller, aprés d’ell.

Aquell dia Tirant volgué servir de majordom, si bé l’emperador lo pregà molt que·s volgués seure e ell jamés ho volgué fer. Tots los altres barons e cavallers en hun altre cadafal feren passar, hon foren molt noblement servits. E ab molt singular música de ministrés e de altres innumerables sturments, se dinaren ab gran triümpho.

Levades les taules, les dances començaren molt grans. Lo rey de Sicília suplicà a la emperadriu que li fes gràcia de dançar ab ell e la virtuosa senyora li respòs que gran temps havia que dexada se n’era, mas que u faria per contentar-lo. E dançaren los dos moltes dances, car la emperadriu era stada en son temps molt agraciada e dançadora singular. Dançà aprés la excelsa princessa ab Tirant e ab lo rey de Feç, e lo rey de Sicília dançà ab la ínclita reyna de Feç. Aprés dançaren tots los altres nobles e cavallers ab les dames.

E la plaça era plena de la popular gent de la ciutat, qui miraven la tan graciosa festa, e altres qui ballaven de diversos balls, que era una admirable cosa de veure festa de tanta solemnitat per la molta alegria que tenien de la pau e gloriosa victòria que obtesa havien. E d’altra part, per la ciutat se feÿen de altres maneres de solaços, de balls e de jochs de gran alegria, per ço com la magestat de l’emperador havia manat que fos la festa celebrada per VIII dies. De matí anaven a la sglésia, hon se feÿen solemnes professons e oficis, e aprés dinar, dances e gales e coses de alegria.

A la nit, finides les dances, lo sopar fon prest. Menjaren en lo mateix loch ab multitut de antorches e per l’orde mateix. Aprés lo sopar, donaren part a la nit, prengueren licència de l’emperador e de les dames e anaren a les posades, qui ab gran magnificència aparellades eren segons tals senyors eren merexedors. E lo virtuós Tirant no volgué partir-se jamés del rey de Sicília en totes aquestes festes, ans de continu menjaven e dormien ensemps per cobrir la música que era passada entre ell e la princessa. Los altres, cascuns en ses posades e en l’orde ja mencionat, passaren tots los VIII dies festejant. E Tirant cascun dia solicitava ses amors, tenint molts parlaments ab la princessa, suplicant a sa altesa donàs orde que lo lur matrimoni vingués a lur desijada fi, perquè la temor fos apartada, que ab repòs aconseguissen virtuosos delits.

Respòs la princessa en semblant stil.

CAPÍTOL CCCCLI

RESPOSTA QUE FA LA PRINCESSA A TIRANT

–De aquells qui ab gratitut als beneficis rebuts satisfer volen, s’espera que, no cercant la intenció de qui·ls benifica, ab grandíssima obligació se’n recorden, pensant quant és gran la cosa que reben, no solament de vós, sobre tots sabent la corporal vida, mas l’altra per la qual treballam eternament, sempre vivint en gloriosa fama. ¡O, més virtuós que tots los mortals! No·m supliqueu de cosa que yo més desige en aquest món ni·m tingau per tan ingrata que notícia no tinga dels beneficis rebuts de vostra gran noblesa. Feu-me gràcia, senyor, no s’enuge la vostra virtuosa persona d’esperar lo terme de nostra felicitat atényer, puix haveu obtés de mi gloriosa victòria. E considerau ab quanta glòria, de vostra senyoria e dels vostres, recobrat haveu tot l’imperi e vençuts e morts tants reys e senyors grans del poble morisch. E ara que a la senyoria vostra no resta sinó de rebre la possessió e domini de tot l’imperi com a patrimoni vostre, e retornat a mi, que sou sustentació de ma vida, vos promet de fer renunciar-vos la corona de l’imperi e dar compliment al nostre desijat matrimoni, restant vós emperador, car la magestat del senyor mon pare m’o ha promés, per ço com la sua edat no és suficient per a regir l’imperi.

No comportà lo virtuós Tirant que més parlàs la excelsa senyora, sinó que la sua condició afable a tal parlar feu principi:

–De la celsitut de vostra magestat, excelsa senyora, stà la mia pensa axí ab la lengua alterada, que egualment stime difícil acceptar yo pogués vostra graciosa e liberal oferta. E no sia plasent a la divina Potència que permetés lexar-me fer tan gran defalt que en vida de la magestat del senyor emperador yo rebés la corona de l’imperi, ni tal defalt de mi se pogués presumir, car hun senyor de tanta virtut e exceŀlència e complit de tantes perfeccions insignes no és merexedor de ésser desposseït en sa vida de tal senyoria. Sol suplich a la magestat sua que·m tinga per fill e servidor e catiu de sa filla. Altra cosa més en aquest món no desige posseir.

Acabant lo virtuós Tirant les darreres paraules de tanta afabilitat, a la excelsa senyora corregueren dels seus ulls vives làgremes de verdader amor, e lançant los seus braços sobre lo coll de Tirant, besà aquell moltes voltes. Aprés hun poch spay, dix:

–Lo meu senyor e lo meu bé, no és lengua mortal pogués explicar les perfeccions e virtuts singulars que la vostra noble persona posseheix. E ara verdaderament tinch conegut que sol e singular sou en lo món entre los vivents. E suplich a la divina virtut, qui tal gràcia vos ha feta aconseguir, que us guart e us defena de tots perills e us done longa vida perquè·l pugau honrar e servir e fer tals obres que a la sua clemència plasents sien, e us lexe posseir per lonch temps la corona de l’Imperi Grech, lo qual, ab ajuda sua e ab vostres honorosos treballs, haveu guanyada. E a mi, que us puga servir en tota la vida vostra ab repòs benaventurat, axí com lo vostre cor e lo meu desigen.

E axí·s partiren ab moltes rahons de consolació.

CAPÍTOL CCCCLII

COM TIRANT DEMANÀ LICÈNCIA A L’EMPERADOR QUE POGUÉS ANAR A RECOBRAR LES TERRES DE L’IMPERI E COM L’EMPERADOR, ANS QUE PARTÍS, L’ESPOSÀ AB SA FILLA CARMESINA

La tenebrosa nit passà lo virtuós Tirant en amorosos pensaments, desijant que Phebo fos atés a les parts orientals demostrant los seus luminosos raigs sobre lo nostre orizon. E vista la hora disposta, lo valerós capità, passejant ab suaus passos, anà davant l’emperador e ab humil veu li feu principi a semblants paraules:

–Senyor de gran providència, no ignora la magestat vostra la promesa que és stada dada per lo soldà e lo Turch a vostra excelència, ço és, de restituir e posar en domini vostre totes les terres per ells ocupades e detengudes en tot l’Imperi Grech. Per què, magnànim senyor, si a la magestat vostra serà plasent dar-me licència, yo partiré molt prest per rebre la possessió per la magestat vostra e recobraré, per força o ab grat, tot lo qui·s pertany a l’imperi, e més encara. Si la fortuna nos és favorable, se tendrà tal orde, senyor, que la exceŀlència vostra, benaventuradament vivint, senyorege les terres, totes les quals possehia l’emperador Justinià, predecessor vostre.

E donà fi a son parlar.

Respòs l’emperador en la següent forma:

–Clarament veig, virtuós capità e fill meu, lo inflamat ànimo que teniu de aumentar e·xalçar la nostra imperial corona. E tenim coneguts los molts serveys e honors que fets haveu a nos e a tot l’imperi, de què·n restam molt obligats a la molta virtut vostra, car nos stimam que, encara que dat vos haguéssem tot l’imperi, fos suficient premi al meréxer vostre ne en lo que nos haveu servit. Per què nos, de present, vos volem fer donació de tot l’imperi en nostra vida, a vós e als vostres. E per tornes, vos volem dar nostra filla Carmesina per muller, si vostra virtut la volrà, car nos som ja en tal edat posat que no som per a regir ni menys defendre l’imperi e tenim de la vostra virtut e cavalleria tal confiança que·ns sereu més que fill, car los actes que fets haveu manifesten la glòria e lo premi que sou merexedor. E prech-vos que en açò nos siau obedient, car fent lo contrari nos enujaríeu molt.

Hoint lo virtuós Tirant les benignes paraules de l’emperador, lançà’s als seus peus e besà aquells ab molta humilitat e amor strema. E feu principi a semblants paraules:

–Mon senyor, no sia plasent a la divina potència comportar que Tirant lo Blanch, humil servidor de la magestat vostra, fes tan gran defalt que consentís ne permetés que la altesa vostra fos desposseïda de la senyoria de l’imperi en la vida vostra. Ans permetria pendre la mort. Emperò, senyor, si la benignitat de vostra altesa me volrà fer tanta gràcia e mercé de voler-me dar les tornes, segons vostra magestat ha ofert, stimaria més que si·m daven X imperis. E més avant de açò, no vull al present ni tinch creença que en tota ma vida, servint yo a la magestat vostra, fos merexedor de tan premi.

L’emperador lo pres del braç, vista la sua molta gentilesa, alçà’l de terra e besà’l en la boca, e Tirant li besà la mà. E l’emperador pres a Tirant per la mà e portà’l a la cambra de la excelsa princessa, qui stava en lo seu acostumat strado ab totes les sues dames davant ella e festejant al rey de Sicília. Entrant lo magnànim emperador, tots se levaren e feren-li molt gran reverència. E asseyt l’emperador en lo reposat strado, feu seure a la sua part dreta la excelsa princessa e lo virtuós Tirant a la sinestra, e lo rey de Sicília davant ells. L’emperador, la cara girant devers sa filla, ab gest afable pronuncià forma de tals paraules:

–Ma filla, no ignorau los asenyalats servirs e honors excelses que lo virtuós Tirant, que ací és, nos ha fetes, e de quants dans e treballs e afliccions nos ha preservats, y a tot l’imperi que ha liberat de tant de mal e de tantes impressions que·ns eren fetes per la gent morisca. E com nos conegam que al seu tant meréxer nos no tingam tant que siam suficients a premiar-lo, havem deliberat que nos no tenim res més car ne de major stima ne que més amem que la vostra persona. Li havem feta oferta de aquella e us prech e us man, ma cara filla, que·l vullau pendre per marit e senyor. E serà la cosa de què més me poreu servir.

E donà fi a son parlar. Respòs la excelsa senyora ab graciosa, afable, modesta continença e dix ab gran suavitat:

–Senyor de gran clemència e benignitat, molta glòria és per a mi que la magestat vostra me haja posada en tanta stima que la mia persona sia suficient premi als innumerables serveys e honors que lo valerós Tirant ha fets a la magestat vostra e a tots los de l’imperi, com yo no sia merexedora descalçar-li la çabata, ateses les tantes singularitats e virtuts sperimentades que per ell són posseïdes, mas suplich-lo que·m vulla acceptar com a la serventa e cativa sua, car yo so presta de complir tot lo que per la magestat vostra e per sa virtut me serà manat.

Acabant la excelsa senyora lo seu parlar, l’emperador tramés per l’arquebisbe de la ciutat per sposar-los de continent. E pot-se considerar que no fon de poca consolació e alegria aquesta graciosa concòrdia, que per bon spay stigueren Tirant e la princessa que no·s pogueren parlar, tant staven de amor verdaderament inflamats. E vengut lo sant arquebisbe, l’emperador li manà que sposàs sa filla ab Tirant, e ell feu son manament.

Fetes les sposalles, grandíssima festa e alegria fon feta en lo palau e en la ciutat, hon foren presents l’emperador e la emperadriu; lo rey Phelip de Sicília; lo rey de Feç e de Bogia, senyor d’Agramunt, e la reyna Plaerdemavida, muller sua; l’almirall de Tirant, marqués de Liçana; lo vezcomte de Branches; Ypòlit, criat de Tirant; lo cavaller Almedíxer; lo cavaller Spèrcius, capità de l’armada, senyor de la illa d’Espertina; Melchisedech, senyor de la ciutat de Montàgata, e molts altres grans senyors e dames e infinit poble, hon se donà maravellosa coŀlació e real gast, axí abundós com se pertanyia a tal sposalici, de pasta real e marçapans e altres comfits de molta stima. L’orde, lo servir y los servidors, de molt triümphant e discreta manera. La vexella d’or y la d’argent, molt ben obrada d’esmalts e delicada forja. La tapiceria, tapits, tàlems, strados y cortines ab tanta riquea y pompa com jamés se sia vista. La música, partida en diverses parts per les torres e finestres de les grans sales: trompetes, anafils, clarons, tamborinos, charamites e musetes e tabals, ab tanta remor e magnificència que no·s podien defendre los trists de molta alegria. En les cambres y retrets, símbols, flautes, miges viules e concordades veus humanes que angelicals s’estimaven. En les grans sales, laüts, arpes e altres sturments qui donaven sentiment e mesura a les dances que graciosament per les dames y cortesans se ballaven.

Finalment, tanta pompa, tan gran triümpho, tanta exceŀlència jamés fon vista als de la terra e als stranys. E a tots generalment fon plasent molt aquest matrimoni, per tant com tenien singular confiança en lo sforçat ànimo de cavalleria del virtuós Tirant, que·ls faria viure ab repòs benaventurat. E les grans festes, axí en lo palau com en la ciutat, qui duraren altres VIII dies.

E l’emperador cridar feu per tota la ciutat, ab moltes trompetes e tabals, que tots tinguessen a Tirant per primogènit seu e cèsar de l’imperi. E feu-lo jurar que, aprés son òbit, lo tinguessen per emperador e senyor lur. E axí fon fet, que d’aquí avant lo novell príncep Tirant fon nomenat cèsar de l’Imperi Grech. La crida fon del tenor següent.

CAPÍTOL CCCCLIII

LA CRIDA QUE L’EMPERADOR FEU FER APRÉS QUE HAGUÉ SPOSADA SA FILLA CARMESINA

«Ara hojats què us fan a saber de part de la sacra magestat de nostre senyor l’emperador: Com sia cosa manifesta a tots los súbdits de la imperial corona les grans cavalleries e actes dignes de memòria de l’animós capità e estrenu cavaller Tirant lo Blanch de Roqua Salada, per lo qual tot l’Imperi Grech ha rebut, no solament subvenció, socors, favor y contínua defensió y adjutori, mas encara liberació e deliurament de tanta opressió, perill evident e certa captivitat. Ha rebut, encara, aument y ampliació la corona, honor y exalçament e grandíssim repòs, pau, abundància, riqueses e, finalment, inestimable goig e desijada glòria. Per les quals coses, fetes a honor de Déu e a útil molt gran de la imperial senyoria, com los treballs e forces de cors e de ànima sien stats grandíssims sens comparació, e les coses de virtut no deuen passar sens deguda remuneració, havia delliberat la imperial bondat e liberal senyoria, de vida sua, renunciar al sobredit famós capità e magnànim cavaller l’imperi e deguda senyoria, remuda per la sua presència e stuciosa cavalleria, lo qual, no volent-ho acceptar en desert de la benignitat del senyor emperador, per honor de la antiga vellea y meréxer de la sua gran senyoria, és stat content acceptar sols la successió, com és notori a vosaltres, pobles benaventurats, l’esposalici de la iŀlustríssima e crestianíssima princessa ab aquell qui és certa sperança de tota prosperitat y glòria nostra.

»E axí ha deliberat, e notifica, mana, intima l’altesa de nostre gran senyor l’emperador, a tots en general e a cascú en special, que de present hajau, tingau, honreu e reputeu per digníssim succeïdor e cèsar de l’Imperi Grech, y sdevenidor emperador de vosaltres, al present claríssim príncep y exceŀlent capità Tirant, aprés los benaventurats dies de la sua antiga senyoria.

»E perquè de açò és certa la sua predita grandíssima senyoria vos alegrareu e a la divinal Magestat fareu infinides laors e gràcies, ab veu de pública crida ne fa present a les vostres generals audiències, a fi que negú no puga ignorància aŀlegar e aprés no digau que no us ho han notificat.»

Respongueren tots a una veu:

–¡Vixca la celestial e angèlica bondat de l’emperador, e vixca lo novell cèsar de l’Imperi Grech! ¡Honor, manteniment y glòria!

CAPÍTOL CCCCLIIII

COM TIRANT PARTÍ DE CONTESTINOBLE E AB TOT SON EXÈRCIT ANÀ
PER REBRE LO REY SCARIANO

Publicat lo virtuós Tirant novell cèsar de la imperial senyoria, la magestat de l’emperador se retragué en son triümphal palau ab totes les dames, acompanyat de tots los reys e senyors grans, e ab lo novell cèsar, qui multiplicada pena sentia en la sua atribulada pensa com pensava en los contraris qui·l lunyaven de la vista de aquella hon reposava son delit. E per atényer més prest lo que desijava, volguera partir per anar a cobrar tot l’Imperi Grech e posar en domini de l’emperador, per hon pogués obtenir gloriosa fi en lo seu desijat matrimoni. E d’altra part, lo combatia inestimable pena pensant en la absència de la sua vida, la princessa, car viure sens ella li era impossible. E noresmenys, fatigat de la guerra, desijava tranquiŀle repòs, dubtant-se de la fortuna, que algunes vegades no permet que hom puga atényer la fi de les coses desijades.

E d’altra part, tenia nova com lo magnànim rey Scariano venia ab gent innumerable, que ja era en la terra dels Pinchenays, qui afronta ab la Grècia, qui és a X jornades de Contestinoble. Deliberà lo virtuós cèsar de exir a rebre’l ans que més prop se acostàs a Contestinoble, perquè no tingués causa de venir fer reverència a l’emperador, ans lo fes anar ab ell al recobrament de l’imperi, car si aplegava a la ciutat, ab les grans festes qui li haurien de fer, passaria gran temps.

E clos son deliber, lo virtuós cèsar, ensemps ab los reys e grans senyors, obtingueren licència de la magestat del senyor emperador e prengueren comiat de la emperadriu e de la excelsa princessa e de totes les dames, e tornaren a lurs posades per reposar. E en la nit, lo virtuós cèsar feu fer les letres de creença al soldà e al Gran Turch. E splanades en lo nostre vulgar, són del tenor següent.

CAPÍTOL CCCCLV

LA LETRA DE CREHENÇA DEL SOLDÀ

«Baralinda, en la fe de Mafomet sobiran príncep, qui de nostres béns, tresors e senyoria no som avars, mas en la potència nos gloriejam, a tots los alcayts, batles, alcadis, oficials, feels nostres, als quals les presents pervendran, vos dehim, notificam e manam que, com per a la libertat nostra e per al bé de nostres súbdits axí fer-se deja, al venturós e pròsper capità Tirant, novell cèsar de l’Imperi Grech, degau honrar e obeir segons que per lo nostre feel cavaller e fill del Gran Caramany, missager e nostre procurador, vos serà manat. E presta execució. Dada en los palaus e presó de Contestinoble, en lo mes de Ramandà, lo any set del nostre regiment.»

Tal o semblant letra de la preinserta feu lo Gran Turch, en la qual se intitulava subjudador de la Turquia e venjador de la troyana sanch, la qual, contenent en crehença al portador, qui era lo valerós cavaller e príncep de Sixa, manava la restitució e honor del Grech Imperi faedora al cèsar e benaventurat succeïdor Tirant.

Ab los quals dos cavallers partint de la noble ciutat Contestina, havent pres alegre y dolorós comiat de l’emperador, de la emperadriu y de la sua princessa y sposa, feu la via del seu camp acompanyat de grans senyors e noble companyia.

E plegant lo cèsar al seu camp, feu tocar les trompetes e manà levar lo camp, e tota la gent se posaren en orde, que al matí següent partiren del pont e feren aquella via de aquella part hon sabien que venia lo rey Scariano, suplicant-lo que·l volgués sperar en aquella part hon rebria la sua letra, que ell seria molt prest ab ell. Eren les paraules que contenia la letra del següent stil.

CAPÍTOL CCCCLVI

LETRA TRAMESA PER LO VIRTUÓS TIRANT AL REY SCARIANO

«A l’exceŀlent rey y car germà nostre d’armes lo rey de Túniç e de Tremicén, príncep e senyor de tota la Ethiòpia. Tirant lo Blanch de Roca Salada, capità, cèsar y succeïdor en tota la Grècia, al nostre stimat germà e companyó d’armes lo rey Scariano, saluts, amor y prosperitat.

»Alegrant-nos molt de vostra venguda, tant com si per aquella la victòria nos fos donada, per fer-vos aquella honor y recebiment que a tan gran rey y senyor com vós s’esguarda, vos pregam carament que, honsevulla lo vostre real stat sia com la present vos pervendrà, maneu atendar e aturar lo camp e cort vostra e donar aposentament a la exceŀlentíssima persona vostra, com lo repòs, honor e victòria dels turchs e infels sia en nostra mà y pacífica senyoria. E remetent per a la vista les altres paraules, plaer e consolació que de nostre matrimoni e pròspera benaventurança sent<i>reu,²⁰⁸ com aquell qui de amor e voluntat me portau virtuosa afecció.»

Rebuda per lo magnànim rey Scariano la letra del cèsar, no fon poca la sua consolació, e admirà’s de la molta virtut e favorable fortuna del gloriós cavaller Tirant, com per la sua grandíssima indústria e alta cavalleria havia obtesa triümphal victòria de tants senyors grans del poble morisch. E trobant-se lo magnànim rey prop de una gran e noble ciutat nomenada Strenes, feu aturar tota la gent sua e aquí se atendaren, la qual ciutat és molt delitosa, prop de hun gran riu qui per lo costat li passa, la qual era a V jornades de Contestinoble. Lo correu, vist atendat lo camp, se’n tornà prestament a Tirant portant-li plasent nova com lo rey Scariano se era aturat, vista la sua letra, e havia parat son real camp davant la ciutat de Estrenes.

Partit lo virtuós Tirant del seu camp ab tota la gent sua, feu la via de una bellíssima ciutat nomenada Sinòpoli e, atendat davant la predita ciutat, los dos embaxadors moros parlaren ab lo capità de la ciutat e manaren-li, de part del soldà e del Gran Turch, que liuràs la ciutat e lo domini de aquella al cèsar de l’Imperi Grech, e mostraren-li la letra de crehença. Lo capità pres la letra, besà-la e ab molta reverència feu-la legir. Com fon lesta, dix que era molt content de obeir e complir los manaments de son senyor.

E tornada resposta al cèsar, ell entrà dins la ciutat acompanyat de tots los reys e gran senyors e pres la possessió de aquella, e los homenatges rebé de aquells qui eren crestians o eren stats, e los qui renegat havien feu reduir a la santa fe catòlica. Los moros feu exir tots de la ciutat e posà-y hun bon capità crestià. E stant lo virtuós capità Tirant en la dita ciutat, li portaren les claus de X castells ab ses viles, donant-se a ell. E Tirant los acceptà ab cara molt afable e ab gran benignitat, e tramés-hi sos capitans e lochtinents per pendre los homenatges, e feu-ne lançar tots los moros.

Partint lo cèsar de aquella ciutat, feu la via de un·altra noble ciutat nomenada Andrinòpol, abundosa de delits innumerables, la qual li fon liurada per l’orde de l’altra damunt dita, ab molts castells e viles que veïnes li eren, e feren de grans donatius al virtuós capità Tirant. E axí caminant lo poderós exèrcit devers aquella part hon sabien que lo magnànim rey Scariano stava atendat, molts castells e viles se donaren al cèsar, los noms de les quals me obmet per no causar prolixitat. E tant per ses contínues jornades caminaren, que pervengueren a mija legua prop la ciutat d’Estrenes, hon la ost del rey Scariano reposava.

Sabent lo rey Scariano la venguda del seu car amich e germà d’armes e que era tant prop, cavalcà cuytadament ab tots los grans senyors de la sua ost e feu la sua via. E a mig camí s’encontraren. Descavalcaren molt prest los dos germans d’armes e los reys, e abraçaren-se de grandíssima amor e·s besaren, fent-se la major festa que·s pogueren fer.

Com se foren festejats, Tirant dix al rey Scariano com en companyia sua era lo rey de Sicília, lo qual ell tenia en compte de germà, e lo rey de Feç, que·s fes ab ells. Lo rey Scariano anà devers lo rey de Sicília e lo rey de Feç e abraçà’ls e besà’ls ab molta amor, e feren-se moltes carícies. Aprés tornaren tots a cavall, e ensemps feren la via de la ciutat.

Com foren a les tendes del rey Scariano, lo príncep Tirant e los reys descavalcaren a la tenda de la ínclita reyna de Ethiòpia, la qual los rebé ab cara molt afable e·ls abraçà e besà a tots e feu-los grandíssima festa.

Lo virtuós príncep Tirant, aprés haver festejada la tan bella reyna, tramés los animosos barons moros embaxadors del soldà e del Gran Turch a la ciutat e manà’ls que·ls diguessen de part sua que, si no·s volien dar benignament, que a la batalla se aparellassen, ab vot que, si batalla ni combat speraven, de no pendre a mercé negun moro, axí gran com poch, que dins la ciutat se trobàs.

Aplegant los embaxadors al portal de la ciutat, demanaren del capità, que volien parlar ab ell. Les guardes del portal feren venir lo capità a la porta e, ubertes les portes, los moros embaxadors li presentaren les letres de crehença del soldà e del Turch. E lo capità les rebé ab aquella deguda reverència que s’i pertanyia. E lestes aquelles, que manaven que ell era prest de complir tot lo que per lo soldà e lo Gran Turch li fos manat com ell tingués aquella ciutat per les senyories lurs, parlà lo fill del Gran Caramany e dix:

–Capità, yo us man, per part de la gran senyoria, que vós retau la ciutat e los homenatges al gran cèsar de l’Imperi Grech. E més vos dich, per part del cèsar e capità Tirant, que, si benignament no li reteu la ciutat, que no spereu d’ell alguna mercé aconseguir.

Respòs lo capità e dix:

–Nobles e virtuosos embaxadors, direu a la senyoria del cèsar com yo so content de enseguir los manaments de mos reduptables senyors e so prest de obeir al cèsar axí com a persona pròpia de la magestat del senyor emperador.

E manà de continent lo capità de la ciutat, present los embaxadors, que totes les portes de la ciutat fossen ubertes. E cobrada la resposta, lo virtuós capità Tirant cavalcà ab lo rey Scariano e ab los altres reys e grans senyors dels dos camps e, ab gran triümpho, ab multitut de tabals, trompetes, clarons e tamborinos, entraren dins la ciutat, hon los fon feta honor grandíssima e foren repartits en molt ben abillades posades; e molts presents e donatius que foren fets al cèsar. E aposentats los grans senyors dins la ciutat, lo príncep Tirant feu atendar lo seu camp davant lo del rey Scariano. E tantes gents eren de cascun camp que la tercera part no cabera dins la ciutat, si bé era molt gran e ben ordenada. E foren aquí tan ben rebuts que, axí los de dins com los de fora, foren molt ben servits e proveïts abundosament de totes lurs necessitats.

E lo cèsar volgué que lo rey Scariano, ab la reyna, reposassen aquí VIII dies, per lo lonch camí que fet havien, car de la terra del rey Scariano fins allí havia més de C jornades. E per ço com lo rey Scariano tenia grandíssim desig de trobar-se en la batalla que Tirant tenia de haver ab lo soldà e ab lo Turch, caminava jornades tirades e trametia correus tots dies a Tirant suplicant-lo que no donàs la batalla fins a tant que ell hi fos. E per aquesta causa lo rey Scariano tenia la gent e los cavalls molt fatigats e havien mester repòs.

E stant ab gran delit lo príncep Tirant en la ciutat d’Estrenes festejant lo magnànim e virtuós rey Scariano e la reyna, passaren entre ells moltes delitoses paraules, entre les quals lo virtuós Tirant los recità tots los gloriosos actes per ell fets aprés que ells foren partits de la Barberia: e de les grans victòries que havia obteses dels moros, e com l’emperador per la sua grandíssima benignitat, li havia sposada sa filla Carmesina e fet jurar príncep e cèsar de l’imperi, e emperador aprés mort sua; e los pactes e convinences que tenia fets ab lo soldà e ab lo Turch, e com li havien promés e jurat de restituir tot l’imperi, e restaven presos ab tots los grans senyors del poble morisch. E per aquesta causa partit era de la insigne ciutat de Contestinoble, per recobrar e pendre la possessió de totes les terres, ciutats, castells e viles que per lo soldà e per lo Turch eren detengudes de tot l’Imperi Grech.

–E per ço, senyor e germà meu, suplich a la vostra molta virtut e acostumada liberalitat, de la qual molt confie, que vullau anar ab mi en la fi de aquesta conquesta e dels meus treballs, car yo confie que, ab lo adjutori de la divina Providència e ab lo poder gran que vós e yo tenim, lo món tot no·ns porà resistir. E d’altra part, vos hauré a molta gràcia que trametre vullau la senyora reyna a la ciutat de Contestinoble, perquè so cert que la mia princessa no té altre desig en aquest món sinó de veure la sua molta gentilea e ab molt repòs starà allí fins siam tornats de la conquesta.

Respòs lo rey Scariano ab paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCCCLVII

COM LO REY SCARIANO FON CONTENT QUE LA REYNA ANÀS A CONTESTINOBLE

–Senyor de l’Imperi Grech e germà meu, la mia lengua no us poria splicar quanta és la consolació que té la mia ànima de la vostra pròspera fortuna. E podeu ésser cert que a mi la senyoria vostra no·m cal suplicar, sinó com a súbdit, vassall e servidor vostre me maneu, car, si en los tenebrosos lochs dels inferns volreu devallar, vos seguiré, com vos sia obligat que a totes les persones del món, ni al pare qui m’ha engendrat. Quant més ara en les coses tocants a la honor e exceŀlència de la vostra virtuosa persona E d’ací avant vull que maneu de mi e de la reyna tot lo que plasent vos sia, car no tenim a fer sinó obeir e servir-vos.

Lo virtuós Tirant, havent hoïdes les cortesies grans del rey Scariano, li regracià la sua molta amor. E deliberaren de trametre la bella reyna a la ciutat de Contestinoble. E foren posats en orde cinch-cents hòmens d’armes e molts nobles e cavallers molt ben abillats qui l’acompanyassen.

Pres comiat la ínclita reyna de son senyor lo rey Scariano. De Tirant, dels altres reys e senyors, fon acompanyada una legua. E Tirant e los altres, de la reyna, prengueren comiat e ella feu son camí devers Contestinoble. E Tirant ab los altres senyors se’n tornaren a la ciutat.

CAPÍTOL CCCCLVIII

COM TIRANT AB TOTA LA OST PARTÍ DE LA CIUTAT DE ESTRENES

Partida la ínclita reyna de Ethiòpia de la ciutat d’Estrenes, lo virtuós Tirant dix al rey Escariano:

–Senyor e germà, hora és de partir de ací, car la gent vostra ja serà prou reposada, car la mia ànima contínuament pena pensant en l’absència de la vista de aquella qui sosté ma vida e desige ésser ja tornat per dar repòs e remey a la mia fatigada pensa. No sé fortuna si·m comportarà aconseguir tanta glòria.

Respòs lo rey Scariano e dix:

–Senyor germà, plàcia a la Magestat divina vos faça gràcia de complir-vos lo vostre bon desig, segons és stat per vostra mercé ben treballat e merexcut. E yo so molt content que la execució sia presta.

Manaren de continent los magnànims dos senyors que los camps fossen levats. E cascú posà en orde la sua gent. Partiren de aquesta ciutat e feren la via de la província de Tràcia, e foren en una ciutat qui·s nomena Stranges, la qual era circuïda de noble mur ornat de molt belles torres ben altes ab deguda proporció, que era hun gran delit mirar-la. Aplegant lo cèsar davant aquesta ciutat, tramés los embaxadors del soldà e del Turch al capità de la ciutat si·s volia donar o si volia sperar combat. Com lo capità veu venir los embaxadors, pujà prestament a cavall e ixqué fora la ciutat per rebre’ls. E encontrant-se ab ells, se feren molta honor.

Splicada per los embaxadors la novella embaxada, lo capità los dix que ell no volia qüestió ab lo cèsar, ans lo volia obeir e servir, e de continent li serien uberts tots los portals de la ciutat.

Lo capità tramés a la ciutat e manà que tots los portals fossen uberts. E lo capità se n’anà ab los embaxadors al camp de Tirant e, presentant-se davant ell, devallà del cavall e besà-li la mà e lo peu. E dix-li paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCCCLIX

COM LO CAPITÀ DE LA CIUTAT D’ESTRANGES RETÉ LES CLAUS E LA CIUTAT AL CÈSAR

–La glòria de la tua virtuosa fama, claríssim príncep y exceŀlent capità, aumenta los ànimos dels cavallers en voler-te amar e servir, car la virtut del gran Déu, lo qual tu la sua santa fe creus e defenses, te ha tant prosperat que en lo món de cavalleria e de virtuts tots los altres cavallers e senyors avances. Yo so vasall e servidor del Gran Turch, lo qual per sa gran bondat e virtut me feu cavaller indigne e feu-me capità de aquesta ciutat, la qual li he sostenguda en tranquiŀle pau fins en lo present dia. Ara, la sua senyoria me mana que yo·t reta la ciutat en pròpria persona de la magestat imperial e·m té per quiti de la promesa fe e homenatge que de mi tenia. Per què, ara de present te ret e·t liure les claus, e suplich a la tua gran senyoria que·m vulla acceptar per vasall e servidor, car, aprés Déu, altre millor senyor no poria servir. E que·m vullau dar lo sant babtisme, car yo·m vull batejar ab ma muller e fills e vull ésser fidelíssim vasall de la imperial corona.

Respòs Tirant en semblant forma:

–Dels savis hòmens s’esguarda que ab lur gran discreció venen a obtenir lo que desigen e reparen los infortunis de la adversa fortuna, mudant lo mal en major bé que no posseïen. E per ço, capità, perquè tinch coneguda la tua molta virtut e discreció, accepte les claus de la ciutat e a tu per vasall e servidor afectat, e de present te conferme la capitania de la ciutat, que la tingues per la magestat del senyor emperador e dels seus succeïdors. E promet-te que, si la fortuna me és favorable, te faré gran senyor.

Acabant lo cèsar les darreres paraules, lo moro capità, qui agenollat stava davant Tirant, tornà-li a besar lo peu e la mà, e dix ab sforçada veu:

–Mon senyor, infinides gràcies faç a la tua gran senyoria de la mercé que m’atorgues per la tua gran liberalitat, no essent yo merexedor, mas suplich al gran Déu que ta virtut defensa que·t done tanta vida que pugues reduir tota la morisma a la santa fe catòlica e que yo·t veja emperador benaventuradament regnant.

Lo virtuós Tirant manà que tota la gent se atendàs davant la ciutat, e ell ab lo rey Scariano, e ab los altres reys e grans senyors, entraren dins la ciutat, hon foren rebuts ab molta alegria per la popular gent grega. E feren de grans presents e donatius al cèsar e foren dades a tots bones posades, e als de fora del camp fornits molt bé de vitualles.

Lo matí següent, lo capità de la ciutat se n’anà al cèsar e suplicà’l que fos de sa mercé que·l fes batejar. E lo cèsar manà a hun bisbe que en sa companyia portava que tornàs a consagrar la sglésia major de la ciutat, qui solia ésser de crestians e los moros ne havien feta mesquita, e que fonts de batejar hi fossen fetes. E lo reverent bisbe feu son manament. E consagrada la sglésia, hi feu parar hun bell altar, hon fon posada la ymage de la sacratíssima Mare de Déu, senyora nostra.

Com lo virtuós Tirant sabé la consacració de la sglésia ésser feta, en companyia del rey Scariano e dels altres reys e senyors, ab lo capità de la ciutat anaren a la sglésia, seguint-los la major part del poble morisch de la ciutat. Com foren dins la sglésia, l’ofici se començà molt singular, car aquí eren los chantres de la capella de Tirant e los de la capella del rey Scariano, e lo bisbe dix la missa. E era tanta la remor de la plasent música que los moros n’estaven molt admirats e tenien notícia de la gran perfecció de la ley crestiana.

Complit lo divinal ofici, Tirant feu batejar primer lo capità de la ciutat e fon padrí seu lo rey Scariano, que axí u volgué Tirant. E fon aprés nomenat mossén Johan Scariano. Aprés fon batejada la muller e Tirant fon padrí de aquella, la qual fon nomenada Àngela. Aprés batejaren V fills del capità, e Tirant, aprés que foren batejats los feu a tots V cavallers, car lo menor era de vint anys; e donà’ls a tots cavalls e armes, e foren tots bons cavallers e valentíssims. Aprés se batejà l’altra morisma, que en aquell dia foren batejats dos mília moros, per ço com veren batejar lo capità que ells tenien per molt savi.

Aprés Tirant feu reconciliar tots los grechs qui renegat havien, e fets tots bons crestians, juraren lo cèsar en persona de l’emperador. E tots los moros qui no se eren volguts batejar foren lançats fora de la ciutat. En aquesta ciutat naxqué lo gran philòsof Aristòtil e tenen-lo en stima de hun gran sant.

E stant lo príncep Tirant en aquesta ciutat atendat e reposant, tramés los dos embaxadors moros per tota aquella terra entorn, e totes les ciutats e castells e viles de tota aquella província vehines trameteren les claus, ab lurs síndichs, qui feren homenatge al príncep Tirant. E ell en cascuna ciutat, vila o castell mudava son capità.

Aprés partint de la ciutat de Estranges, feren la via de Macedònia, e foren en una ciutat qui·s nomena Olímpius. E aquella ciutat pren lo nom de una muntanya qui prop d’ella dista, qui és de les altes del món, qui·s nomena Olímpius. Aquí foren millor acullits e festejats que en deguna de totes les altres hon stats eren, perquè sabien que lo cèsar era cosín germà de Diafebus, lur duch e senyor, e per aquesta causa se donaren molt liberalment e ab molta voluntat, per ço com lo capità era grech e havia renegat. E feren-li molts presents e donaren-li molt gran quantitat de tresor per ço com aquella graciosa terra era molt rica. E en breus dies tot lo ducat de Macedònia fon reduït a la imperial corona.

Partint lo príncep Tirant del ducat de Macedònia, feren la via de la ciutat de Trapasonda, la qual se donà de continent, car tant era lo poder que lo cèsar portava que posava spant a tota la morisma del món, car passats quatre-cents mília combatents eren útils, hon havia de moltes nacions de gents, que no era ciutat ni fortalea alguna que tingués atreviment d’esperar combat. E tota la província de Trapasonda, en spay de hun mes, se foren tots donats al cèsar.

Aquí foren portats tots los cavallers qui per lo soldà eren detenguts presos, dels quals era stat capità Diafebus, duch de Macedònia, qui foren portats de la ciutat de Alexandria, hon presos staven, lo nombre dels quals era CLXXXIII cavallers. Tots los altres, ab l’altra gent, eren morts en batalla y en la presó, que n’i havia morts molts. La causa per què foren allí aportats: com, aprés que lo soldà e lo Turch foren presos, Tirant tramés una galiota ab hun cavaller del soldà en Alexandria ab aspres manaments de part del soldà als seus alcayts que prestament trametessen los cavallers presos, per terra, en aquella part hon sabrien que fos lo cèsar. E axí, arribaren en la ciutat de Trapasonda, hon lo cèsar reposava, e foren per ell molt ben rebuts.

Lo virtuós príncep Tirant demanà qual era lo duch de Macedònia, e fon-li portat davant. Y stava tan desfreçat que jamés lo haguera conegut, car venia ab la barba fins a la cinta e los cabells fins a les spatles, magre, descolorit e tot mudat de la sua bella fesomia, vestit ab hun albornuç groch, ab una tovallola al cap blava. E tots los altres cavallers en semblant forma devisats.

Com lo duch de Macedònia fon davant lo cèsar, lançà’s als seus peus per voler-los-hi besar. E lo cèsar alsà’l de terra e besà’l en la boca, corrent los seus ulls vives làgremes. E lançant adolorits sospirs, ab veu piadosa, pronuncià paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCCCLX

PARAULES DE CONSOLACIÓ E DE AMOR VERDADERA QUE DIX TIRANT AL DUCH DE MACEDÒNIA

–No·m comporta la sanch ni la amor que, en veure la vostra persona, los meus ulls puguen retenir aquelles làgremes que lo meu piadós cor plorar no cessa. Gran alteració y moviment de dolor me ha portat la vostra presència, per los manifests senyals de tristor, treballs y afanys que en vostra cara se demostren, los quals, puix per mi ab tanta virtut y paciència los haveu sostenguts, humilment vos demane me vullau perdonar. E ab tot que a nostre senyor Déu sia stat plasent, per los meus defalliments, a vós e a mi punir e donar penitència, emperò, no desconfiant jamés de la sua infinida potència y misericòrdia, ara de novell goig nos alegra, havent-nos donat gloriosa victòria, recuperació de l’imperi e libertat vostra, que per a mi és molt cara y de major contentació, ab tot que la liberació dels altres ensemps no menys me delita. Alegrau-vos, donchs, cosín germà, que viva és la duquessa e molt vos saluda. Preniu aquesta letra que la sua honestat vos envia.

Respòs lo duch, destiŀlant los seus fondos ulls amaríssimes làgremes:

–Senyor Tirant, no és de menor alegria la vostra vista que fon la venguda del nostre Redemptor als catius presoners e antichs pares nostres detenguts en lo baix purgatori. Tant han cridat les nostres doloroses veus que han pogut arribar a les vostres orelles. Bé siau vengut, cosín germà senyor, novell goig y singular delit de la nostra plorosa vista Vós sou lo exalçament de la santa fe, vós sou la glòria y reparació dels crestians, vós sou la nostra vida y lo tresor de nostre rescat. Vós haveu ubertes les nostres fosques presons y haveu romput les nostres forts y stretes cadenes. Los treballs y afanys passats no són alguna cosa en comparació de tant descanç e consolació com de present nos haveu presentada. De ara avant, si per vós, senyor, havem a soferir alguna fatiga, no pot ésser que no·ns delite, puix al servey vostre s’esguarde, qui sou la fi y terme de nostra benaventurança.

Legí lo duch la letra de sa muller, la qual en la següent forma scrita se mostrava.

CAPÍTOL CCCCLXI

LETRA TRAMESA PER LA DUQUESSA DE MACEDÒNIA AL DUCH, SON MARIT

«Goig y tristor ab tant strem me han combatuda que per miracle és viva la vostra Stefania. Mostrar-vos-ho ha la mia descolorida cara quant, per vostra vista, lo meu temerós cor haurà cobrada la perduda alegria. Scriure-us ara los enuigs, treballs y pensaments que perdent a vós me han acompanyada no és possible, car la força gran de aquests mals dexa turmentada la mia pensa. E axí, afligit lo meu enteniment, que no sé què us diga, demane-us de mercé, agenollada als vostres peus y besant les cadenes que ensemps a vós e a mi strenyen, vullau, aprés de la rebuda libertat, molt prest venir a libertar la mia perillosa vida, la qual ab hun sols tardar poríeu de certa mort fer merexedora, car, ab tot la presència del novell cèsar sia vostra liberació e vida, no és dubte, senyor, que sols la vostra vista és aquella que tendrà propietat de libertar-me. Y al so de la vostra veu exirà de trista presó la mia resuscitada vida.

»No faç menció dels meus afanys perquè·ls prengau en compte de amor, com sia e fora stada contenta soferir-ne de majors per defendre-us dels vostres, los quals grandíssims treballs y dolors vostres sol són dignes de plànyer y d’ésser recitats considerant que la vostra virtuosíssima persona de tot bé, de tota glòria y prosperitat és merexedora. ¿Y quals ulls porien ésser exuts mirant tan exceŀlent duch y senyor catiu de infels, subjugat a nació tan baixa? ¿Qual cor tan fort y dur que fos no·s rompria per sobresdolor, atenent que vós, senyor, siau maltractat y desservit, posat en contínua tribulació y misèria? ¿E com, senyor, pensau que los ulls del meu poch enteniment no us puguen veure en aquell loch hon la vostra magnànima persona és detenguda? Yo us veig, senyor, ab los cabells larchs y desbaratats, la barba, cobrint la major part de la vostra bella cara, stesa per los pits, hon diverses vegades ha reposat la vostra duquessa. Contemple encara, senyor, que·ls vostres fondos ulls y la gran flaquea de la vostra carn, y lo descoloriment de aquella, encara que lo gest no us ha levat de gran senyor y la presència.

»Emperò, manifestant-se en tal sguart la gran aflicció de vostre ànimo, defall lo meu cor, arrape la mia cara, desbarate y arranque los cabells del meu cap per sentir part dels treballs vostres, en los quals plànyer y contemplar lo dolre y plorar a manera de delits ho stime. La groga e sotil sobrevesta vostra, tacada de moltes làgremes. La tovallola blava que streny lo vostre cap, merexedor de imperial corona, han desguarnit y despullat la mia ànima de tota glòria. Per tenir conformitat ab vós, senyor, és stada vestida de continu la mia afortunada persona de hun aspre scilici la carn y, per àbit, de hun fort burell a manera de sach per significar la veritat del meu gran treball y terrible pena que per vós, senyor, pregant, sospirant y jamecant comportava. Per les vostres cadenes hun nuat e fort cenyil ha streta la mia turmentada persona. Per los vostres grillons so anada descalça. Per la vostra presó he renunciat al món, ab solemne vot de jamés dexar aquesta devota casa e fort religió fins que per vós, senyor, sia demanada la vostra duquessa, de la qual, no sols senyorejau l’ànima e les potències de aquella, mas encara lo cors; essent vostre per amor y per obligació de lícit matrimoni, vos ne serà feta prompta e liberal restitució.

»¡Veniu, donchs, senyor Veniu, sperança mia, clau de les mies presons, ceptre de la mia senyoria, corona de la mia glòria, hun sol goig de les mies tristors! ¡Veniu, duch de Macedònia, senyor Diafebus, y sereu lo clar dia que foragitarà les tenebres de la mia scura nit!»

Terrible plor e forts gemechs donava lo duch de Macedònia, tant per la vista de son cosín germà Tirant com, encara, per la libertat que cobrava, mas, sobretot, per lo contengut en la letra de la duquessa, la qual singularment amava.

CAPÍTOL CCCCLXII

COM TOTS LOS ALTRES PRESONERS VINGUEREN A FER REVERÈNCIA AL PRÍNCEP TIRANT

Mas no tardà un poch que lo marqués de Sent Jordi se presentà davant lo virtuós Tirant e, donant del genoll en la dura terra, feu infinides gràcies a la sua senyoria com per ell era stat liberat. E lo príncep Tirant, ab cara afable e ab molta demostració de amor, lo levà de terra e besà’l en la boca.

Aprés del marqués, se presentà lo duch de Pera, son germà, e lo prior de Sent Johan e tots los altres cavallers per orde. E lo cèsar los rebé molt benignament e ab grandíssima amor, fahent-los aquella honor que conexia eren merexedors.

Lo duch de Macedònia anà a fer reverència al rey Scariano, e al rey de Sicília e al rey de Feç, e tots li feren grandíssima honor per lo seu molt meréxer e perquè sabien que era cosín germà del príncep Tirant.

No fon poch solícit lo cèsar de fer vestir tots los cavallers qui eren venguts en companyia del duch de Macedònia, car molt prest foren vestits e abillats e posats en orde, cascú segons son grau, e·ls donà armes e cavalls dels millors que tenia, que·n restaren tots molt contents. E festejà’ls molt aquí per la molta alegria que tenia de lur liberació, donant-los tots aquells delits que podia e fent-los ben pensar per la molta flaquea que tenien, perquè prestament fossen tornats en lur bona disposició.

E lo virtuós príncep Tirant tramés hun correu ab una letra de consolació a la afligida duquessa de Macedònia, qui stava molt adolorida per la presó del duch, son marit, car, de quantes festes eren stades fetes en la ciutat de Contestinoble, jamés era volguda exir per ésser en les festes. E per ço, lo virtuós cèsar la volgué aconsolar fent-li present com molt prest li trametria lo duch, son marit.

E perseverant lo cèsar en les delitoses festes, aturà en la ciutat damunt mencionada fins a tant que lo duch de Macedònia ab los de sa companyia foren en disposició de poder partir.

CAPÍTOL CCCCLXIII

COM LO REY DE ETHIÒPIA ARRIBÀ EN CONTESTINOBLE E LA HONOR QUE LI FON FETA

Partida que fon la iŀlustríssima reyna de Ethiòpia de la ciutat de Estrenes, caminà tant per ses delitoses jornades fins que fon pervenguda prop de la insigne ciutat de Contestinoble.

Sabent la magestat de l’antich emperador la sua venguda e que era molt prop de la ciutat, tramés a dir a sa filla Carmesina que ixqués defora per a recebir-la. E la excelsa princessa, molt contenta de tal nova, se abillà e posà’s molt en orde, acompanyada de la ínclita reyna de Feç e de la duquessa de Macedònia, e de cent dones d’estat, e de cent donzelles molt riquament abillades e devisades d’estranya manera. Acompanyaven la excelsa senyora molts nobles hòmens e gran cavalleria.

Ab tal triümpho ixqué de la noble ciutat per distància de una legua, per ço com la princessa tenia strem desig de veure aquesta agraciada reyna per la molta bellea que d’ella havia hoït mencionar. E per la molta amor que era certa que Tirant portava al rey Scariano e a la reyna, dispongué’s en fer-li la més honor que fer pogués.

E ans que la excelsa senyora ixqués de la ciutat, tramés una molt riqua tenda tota de brocat carmesí, brodada e lavorada de diversos animals e ocells per art de molt singular artifici, que la parassen a una legua luny de la ciutat.

E plegant la excelsa princessa a la tenda, descavalcà e posà’s dins ab totes les dames. E podeu contemplar la singularitat de aquesta tenda quant era gran, que aprés hi cabé la reyna de Ethiòpia ab totes les sues dones e donzelles.

Restada la princessa, passà avant la cavalleria fins que foren junts ab la reyna. E per tots fon feta deguda reverència a la reyna e ella saludà a tots ab afabilitat honesta. E cavalcant tots ensemps, pervengueren al loch hon la parada tenda stava. Digueren a la agraciada reyna com dins aquella tenda era la princessa.

Prestament, la reyna descavalcà ab totes les dones e donzelles sues e entrà dins la tenda. La princessa se levà e ab suaus passos anà fins a mija tenda, e plegant la reyna davant la princessa, donà dels genolls en la dura terra. E la excelsa senyora la pres per lo braç, levà-la de terra e besà-la tres voltes en senyal de molta amor. Pres-la per la mà, e feu-la seure al seu costat.

E per quant la princessa, perquè era senyora de noble enteniment e discreció, en lo passat temps havia aprés de molts lenguatges per la pràtica dels strangers qui per la causa de la guerra eren venguts en la cort de la magestat de l’emperador, pare seu, e molt més que sabia parlar la lengua latina per haver aprés de gramàtica e poesia, e la reyna de Ethiòpia, quant promés a Tirant que deliberà de anar a Contestinoble per ésser a la solemnitat de les sues bodes ab la princessa, aprés de gramàtica e parlava ab molta gràcia la lengua latina, la princessa e la reyna se parlaren de moltes cortesies segons que entre galants dames se acostuma.

E la princessa stava admirada de la molta bellea que la reyna possehia e considerava en si jamés semblant de aquesta no haver vista, ni tenia crehença que la sua bellea fos res en sguart de aquesta. E d’altra part, la reyna de Ethiòpia stava spantada de la strema bellea de la princessa, e deÿa que ab veritat se podia dir que·n tot l’univers món tanta gràcia ni bellea no poguera ésser trobada en hun cors mortal, car més paria angèlica que humana.

Aprés que per hun poch spay hagueren stil de gentils paraules rahonat, pujaren a cavall les dues deesses, mirant-se contínuament la una a l’altra ab delit singular. E totes les dames cavalcaren aprés d’elles. E la excelsa princessa feu son poder que la reyna de Ethiòpia anàs a la part dreta, e la reyna no u volgué comportar. La princessa la pres per la mà e axí anaren fins a la ciutat. E plegant al portal, trobaren l’emperador e la emperadriu, qui·ls speraven a cavall. La reyna se acostà a l’emperador per voler-li besar la mà, e la benignitat del valerós senyor no u volgué consentir, sinó que l’abraçà ab amor afable. Aprés anà la reyna a la emperadriu e volgué-li besar la mà, e la emperadriu no u consentí, mas besà-la tres voltes en la boca per mostrar-li major amor. E per tots fon singularment reverida.

L’emperador e la emperadriu se posaren primers. Aprés la princessa e la reyna de Ethiòpia, e la reyna de Feç e la duquessa de Macedònia. E totes les dames seguien aprés. Ab tal orde cavalcaren tots fins a l’imperial palau, ab infinit poble qui·ls seguien. E descavalcats, pujaren en lo abillat palau, hon fon donada a la ínclita reyna una rica cambra molt singular, emparamentada de draps d’or e de seda, perquè pogués reposar e reparar, segons consuetut de les galants dames. E aquí aquell dia ab gran magnificència fon servida de totes coses necessàries a la humanal vida, ab gran magnitut e abundància. E foren dades singulars posades a tots aquells qui venguts eren ab la tan agraciada reyna, axí als hòmens com a les dames.

Lo següent dia, la magestat de l’emperador, per millor poder festejar la reyna, volgué que ixqués a menjar en la gran sala, la qual ixqué molt ben abillada ab totes les sues dames. E al dinar, l’emperador la feu seure al costat de la emperadriu, e aprés d’ella sigué la reyna de Feç e, aprés, la duquessa de Macedònia. E davant la reyna de Ethiòpia seÿa la princessa. E davant la taula de l’emperador, a l’altre cap de la sala, menjaven los nobles e cavallers qui venguts eren ab la reyna, e en l’altra part, les dones e donzelles, axí les de la emperadriu e de la princessa com les de la reyna de Ethiòpia. E los ministrés, per trones que exien en la sala, sonaven. E la música era tan gran en la sala, de tantes natures d’esturments, que era cosa de gran admiració als hoints. E ab aquell triümpho se dinaren, servits molt noblement de molts cavallers e gentilshòmens, molt ben abillats ab robes d’estat de chaperia e de brocat, ab grosses cadenes d’or al coll. E servia de majordom aquell dia lo virtuós Ypòlit, més galant que tots en stranya manera.

Levades les taules, començaren a dançar. E la reyna de Ethiòpia se fon molt ben abillada e devisada ab gonella de hun vert brocat, ab la ampla cortapisa de robins, diamants e maragdes lavorada ab sutil artifici, que eren de molt gran stima. E ab la roba de domàs negre, les obres del domàs cubertes de orfebreria ab smalts, lavorat per art de subtil artifici, ab una grossa cadena d’or al coll, tota smaltada ab grossos robins e diamants engastats en ella. E al cap, sobre los cabells, qui parien pròpiament madexes d’or, portava sol una coroneta feta de perles molt grosses e de diverses pedres fines que lançaven molt gran resplandor. E en lo front, hun fermall de molt gran stima. E totes les sues dones e donzelles molt ben abillades, axí les blanques com les negres, per ço com ella·n portava de unes e d’altres. Les blanques eren del regne de Túniç e les negres eren del regne de Ethiòpia, les quals eren totes filles de grans senyors.

A tots los de la cort paria de inestimable bellea aquesta reyna e tenien diversos parlaments los huns ab los altres dient que molta virtut possehia Tirant que hagués rebujat requesta de tan bellíssima senyora com aquesta, com tots eren certs que la reyna lo havia request que fos son marit e senyor del regne de Túniç e de tota la Barberia, e que per amor de la princessa ho havia tot dexat. E venint a notícia de la princessa aquests parlaments, feu tot son sforç de manifestar-ne la veritat, car, com les veÿen separades, deÿen que tanta bellea possehia com la princessa, e com s’estaven a prop, la grandíssima bellea de la princessa apagava la de la reyna en tanta quantitat que tots ne conexien la gran diferència.

E axí, totes molt ben abillades, dançaren aquell dia ab los galants. E stant en lo millor de les dances, entrà per la sala hun correu molt cuytat qui demanà la duquessa de Macedònia. E fon-li mostrada. Lo correu se agenollà davant ella e donà-li la letra que portava, e dix-li:

–Senyora, albíxeres demane a vostra senyoria, car yo us porte nova com lo senyor duch de Macedònia és posat en libertat, e és ab lo cèsar en la ciutat de Trapasonda ab tots los altres presoners.

La duquessa, en aquell cars, de sobreabundant alegria no li pogué respondre, ans smortida caygué. E fon aquí molt gran desbarat en les dances, que tots se dexaren de dançar e cuytaren a portar ayguaròs. Lançaren-li’n per la cara e recobrà l’esperit. Emperò per spay de una hora stigué que no pogué parlar, tenint contínuament la letra streta en la mà. E cobrada la natural conexença, obrí la letra que lo cèsar li trametia. Legí aquella, qui contenia paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCCCLXIIII

LETRA TRAMESA PER LO PRÍNCEP TIRANT A LA DUQUESSA DE MACEDÒNIA

«Recordant la tristícia vostra, he donat grandíssima diligència en recobrar-vos lo major goig de vostra vista. Senyora duquessa, més cara que germana, despullau e bandejau del vostre cor tota manera de enujosos pensaments y rebeu lo present de novella alegria: lo vostre duch y senyor, cosín germà y més acostat a la mia amor de tots los altres, és libert, és alegre, és en tota sanitat y honor, prosperitat e convalescència. E axí, per satisfer al desig de aquell y vostre, serà molt presta la nostra tornada. Alegrau-vos, donchs, puix ell se alegra, que set goigs per aquell deuen ésser causa de vostra molta alegria: goig de la perduda captivitat, goig de la libertat e recobrada alegria, goig de la sanitat, goig de la honor, goig de la presta tornada, goig de la riquea y triümpho, goig de la benaventurada e gloriosa vida que us resta. Ell mateix vos serà letra. Sol yo us he deliberat scriure per guanyar les strenes de vostra benvolença. A la magestat imperial ni a altra persona no és necessari scriure per letra, com de paraula poch temps passarà avisarem la sua altesa e alegrarem als qui nostre bé y honor afectadament desigen.»

Vist per la egrègia duquessa lo contengut en la letra, feu portar mil ducats y donà’ls al correu, lo qual feu infinides gràcies a la duquessa e se n’anà molt alegre e content. La conortada duquessa se levà e, agenollant-se davant la magestat de l’emperador, donà-li la letra. E l’emperador la legí e fon molt aconsolat de la bona e benaventurada nova, e prestament tramés per totes les sglésies de la ciutat que tocassen totes les campanes.

E fon feta molt gran alegria per tota la ciutat, axí per la venguda de la reyna de Ethiòpia com per la liberació dels presoners crestians, car la popular gent s’esforçaven en festejar perquè veÿen que serien posats en tranquiŀle repòs e vida benaventurada. Emperò, per lurs peccats, no permés la divina Providència que molt los duràs.

E havent molt festejats lo cèsar al duch de Macedònia e als altres companyons seus, donà’ls licència, e partint de la ciutat de Trapasonda, feren la via devers la insigne ciutat de Contestinoble. E caminant per lurs jornades pervengueren a la noble ciutat, hon foren rebuts ab honor excelsa per la magestat de l’emperador e per la emperadriu e per totes les dames. E en special sobre tots aquell egregi baró duch de Macedònia, qui per la duquessa, muller sua, fon molt festejat, axí com aquella qui l’amava més que a la sua vida. E per la venguda dels presoners, les festes foren refrescades en la cort de l’emperador.

E lexant-me de recitar les amigables e curials festes que la imperial magestat feÿa a la reyna de Ethiòpia e a l’egregi duch de Macedònia, e a los altres barons e cavallers, per no tenir prolixitat, tornaré a recitar los singulars actes del benaventurat príncep Tirant e del rey Scariano, qui van a recobrar les terres que solien ésser subjectes a l’Imperi Grech.

CAPÍTOL CCCCLXV

COM LO CÈSAR, APRÉS QUE FON PARTIT DE TRAPASONDA, COBRÀ MOLTES PROVÍNCIES QUI EREN DE L’IMPERI

Aprés la partida de l’egregi duch de Macedònia ab los altres seus companyons de la ciutat de Trapasonda, lo virtuós príncep Tirant feu prest levar los dos camps e ordenà e feu ordenar al rey Scariano tota la gent, que cascun capità ab sa squadra partís. E axí, molt ben ordenats, la una squadra aprés l’altra, partiren e feren lur via devers la terra de Bendín, qui distava de allí VI jornades, en la qual, plegant lo cèsar ab tot son exèrcit, se donaren per manament del soldà e del Turch.

E rebuts los homenatges per lo cèsar e lochtinents seus e posats capitans en les ciutats e forces, passaren avant e recobraren tota la província de Blagay e tota la terra de Brina, e tota la terra de Foxa e tota la terra de Bocina, car cascuna terra de aquestes és una gran província ab moltes ciutats, castells e viles que en cascuna de aquestes províncies són. E totes de bona voluntat se donaren al cèsar, perquè solien ésser subjectes a l’Imperi Grech e tenien molta voluntat de tornar-hi per la mala senyoria que tenien dels moros.

E partint lo cèsar de aquelles províncies, recobrà moltes altres ciutats, ço és, la ciutat de Arcàdia, e la ciutat de Megea, e la ciutat de Turina. E de aquí feu la via del regne de Pèrsia e pres-lo tot per força d’armes, per ço com no era en domini del soldà ni del Turch, ans tenien rey per si. E pres e subjugà la gran ciutat de Tauris, qui és ciutat molt delitosa e de moltes mercaderies, e la ciutat de Boterna e la ciutat de Senoreyant, per hon passa lo gran flum de Phison. Moltes altres ciutats pres e subjugà en lo regne de Pèrsia que lo libre no menciona, mas aquestes són les principals e majors.

E moltes altres províncies e terres conquistà lo virtuós príncep Tirant e uní al domini e senyoria de l’imperi, ab molt gran triümpho e victòria, que seria gran fatiga de recitar, car, per sa indústria e alta cavalleria, ell recobrà tota la Grècia e l’Àsia menor, e tota la Pèrsia e tot lo Selònich, qui és Galípol, la Morea, l’Arca, lo cap de l’Arca, Valona. E per semblant, per mar, tramés lo seu stol que tenia en Contestinoble per pendre les illes; e per capità lo seu almirall, lo marqués de Liçana, lo qual per sa virtut e saber pres totes les illes que ésser solien de l’imperi, los noms de les quals són aquestes: Calistres, Colcos, Oritige, Tesbrie, Nimocha, Flaxen, Meclotapace, e moltes altres illes que lo libre no recita per no tenir prolixitat.

CAPÍTOL CCCCLXVI

COM L’ALMIRALL, AB TRIÜMPHO DE GRAN VICTÒRIA, TORNÀ EN CONTESTINOBLE E L’EMPERADOR, PER PREMIAR-LO, LI SPOSÀ LA FILLA DEL DUCH DE PERA, NOMENADA ELISEA

Complides les honoroses conquestes per lo virtuós almirall de les illes qui solien ésser de la corona de l’imperi, e subjugades aquelles, qui per força, qui per grat, ab gran triümpho se’n tornà ab tot l’estol en la ciutat de Contestinoble. E entrant per lo port, lançaren moltes bombardes, e ab multiplicades veus, saludaren la insigne ciutat. Los pobles corrien a la muralla per veure l’estol entrar, fahent molt grans alegries. L’almirall ixqué en terra acompanyat de molts cavallers e gentilshòmens molt ben abillats e anaren a fer reverència a la magestat de l’emperador, lo qual los rebé ab cara molt afable e ab gran humanitat, e tots li besaren lo peu y la mà.

E l’emperador feu gràcia a l’almirall, marqués de Liçana, que fos governador de totes les illes qui eren subjectes e en domini de l’imperi e almirall major seu, a ell y a tots los succeïdors seus, e li consignava sobre totes les illes cent mília ducats de renda cascun any. E donà-li per muller una singular donzella, criada de la emperadriu, nomenada la bella Elisea, filla del duch de Pera, que no·n tenia més de aquesta. Lo pare era viudo, que havia treballat gran temps que la princessa fos sa muller, e per la venguda de Tirant ell la perdé.

Lo virtuós almirall feu infinides gràcies a la magestat de l’emperador de les gràcies que li havia atorgades, e besà-li lo peu e la mà altra volta. E fon més content de posseir la bella dama que los cent mília ducats de renda. La magestat imperial los feu de continent sposar e foren renovellades les grans dances e festes, car no havia molts dies que vengut era lo egregi duch de Macedònia e lo duch de Pera, pare de la donzella, e lo marqués de Sent Jordi, qui li era oncle, e lo prior de Sent Johan de Jerusalem e molts altres nobles y cavallers qui eren exits de catiu.

E la excelsa princessa s’esforçà, per amor de les dues reynes, ésser contínuament en les dances e festes per aquelles magnificar. E la magestat de l’emperador, per voler premiar a molts nobles e cavallers de aquells qui eren exits de presó, los coŀlocà en honrats matrimonis ab donzelles de gran stima, totes criades de la emperadriu e de la princessa, e donà’ls a cascú grans heretats ab què podien honradament viure.

E fetes les sposalles de tots, porrogaren les bodes per haver major honor lo dia que lo príncep Tirant pendria benedicció ab la princessa. E fortuna no u permés que a hun cors mortal donàs tant delit e glòria en aquest món, com a natura humana no fon creada per Déu per haver beatitut ni glòria en aquest món, mas per fruir la glòria de paradís. E en açò negú no pensa, car los hòmens virtuosos fan cascun dia actes insignes e dignes de inmortal recordació, axí com feu aquest magnànim e virtuós príncep e strenu cavaller Tirant lo Blanch, qui per sa grandíssima cavalleria e alt enginy conquistà tants regnes e reduhí infinits pobles en la Barberia e en la Grècia a la santa fe cathòlica. E no pogué veure la fi del que tant havia desijat e treballat.

CAPÍTOL CCCCLXVII

COM PRES A TIRANT LO MAL DEL QUAL PASSÀ DE AQUESTA VIDA

No consent, entre tants altres treballs, de aquest sia delliure que puga la cansada mà retraure de pintar en blanch paper la humana desconexença de fortuna, ab tot que·l recort dels gloriosos actes de Tirant nova dolor me presenten, com premi no han pogut atényer. Mas, perquè sia exemple manifest als sdevenidors, que no confien en la fortuna per haver grans delits e prosperitats, e per aconseguir aquells perdre lo cors e l’ànima, los quals per folla e desordenada ambició caminen ab allenegants e perillosos passos, d’on se porà seguir que los vans pomposos hòmens, qui de continu lur stimada fama molt cerquen, despendran en va lo inútil temps de lur miserable vida.

Com, donchs, lo cèsar, havent conquistat e recobrat tot l’imperi, e subjugades moltes altres províncies circumveïnes, e se’n tornàs ab molt gran triümpho e victòria a la ciutat de Contestinoble ab lo magnànim rey Scariano en sa companyia, e ab lo rey de Sicília e lo rey de Feç, e molts altres reys, duchs, comtes e marquesos, e innumerable cavalleria, qui venien ab ell per ésser en les grandíssimes festes que·s devien fer per la sua venguda e per amor del rey Scariano e, més, per la celebració de les bodes de Tirant, negú no·l volgué lexar. L’emperador, avisat de la sua venguda, li feÿa aparellar molt grandíssima festa, e feu rompre vint passes del mur de la ciutat perquè pogués lo virtuós príncep entrar ab lo carro triümphal.

E com Tirant fos a una jornada prop de Contestinoble, en una ciutat qui·s nomenava Andrinòpol, aturàs aquí per ço com l’emperador li havia tramés a dir que no entràs fins a tant que ell lo y trametés a dir.

E stant lo virtuós cèsar en aquella ciutat ab molt gran delit, e cercant deports e plaers, e passejant-se ab lo rey Scariano e ab lo rey de Sicília per la vora de hun riu qui passava per lo hun costat dels murs de la ciutat, pres-lo, passejant, tan gran mal de costat e tan poderós que en braços lo hagueren a pendre e portar dins la ciutat.

Com Tirant fon en lo lit, vengueren los sis metges que ell portava, dels singulars del món, e quatre del rey Scariano. E feren-li moltes medecines e no li podien dar remey negú en la dolor.

Lavors, Tirant se tingué per mort e demanà confessió. Feren-li venir prestament lo confessor que ell portava ab si, qui era un bon religiós de l’orde de sent Francesch, mestre en la sacra theologia, home de grandíssima sciència. Com lo confessor fon vengut, Tirant confessà bé e diligentment tots sos peccats ab molta contrició, car la strema dolor que passava era en tanta quantitat que ell se tenia per mort, vehent que, per molt que los metges li fessen, la dolor contínuament aumentava.

E stant lo cèsar en la confessió, lo rey de Feç tramés hun correu molt cuytat a l’emperador, significant a sa magestat com lo cèsar stava molt mal, que los seus metges no li podien dar remey algú, per què·l suplicava fos de sa mercé que y trametés molt cuytadament los seus, que en dubte stava que y fossen a temps.

Aprés lo cèsar haver confessat, feu-se portar lo preciós cors de Jhesucrist, lo qual mirant ab gran devoció e làgremes, dix moltes oracions, entre les quals, ab grandíssima devoció, dix les següents paraules.

CAPÍTOL CCCCLXVIII

LA ORACIÓ QUE DIX TIRANT DAVANT LO CORPUS DOMINI

–¡O, redemptor de l’humanal linatge, Déu infinit sobre natura, pa de vida, tresor sens preu, joyel incomparable, penyora segura dels peccadors, certa e infaŀlible defensa! ¡O, vera carn y sanch del meu Senyor, anyel mansuet y sens màcula, ofert a la mort per donar-nos eterna vida! ¡O, clar spill hon la divina e infinida misericòrdia se representa! ¡O, Rey dels reys, a qui totes les creatures obehexen! ¡Senyor inmens, humil, dolç y benigne! ¿Y com poré yo regraciar a la vostra senyoria la tanta amor que a mi, fràgil creatura, haveu mostrada? No solament, Senyor, per los meus grans peccats sou vengut del cel en la terra, prenint aquexa preciosa carn en lo ventre de la sacratíssima verge Maria, mare vostra, y, enaprés, nat Déu y hom, subjugant-vos a les mundanes misèries per pagar los meus defalliments volgués comportar aspres turments, cruel passió e dura mort, posant en creu la vostra carn sacratíssima, mas encara aquella matexa carn me haveu dexada per medecina speritual y salut de la mia infecta e maculada ànima. ¡Infinides gràcies, Senyor, vos sien fetes de tals y tants beneficis!

»Encara, Senyor, vos regracie les grans prosperitats que en aquest món me haveu donades, e us suplique tan humilment com puch que, puix de tants perills me haveu deliurat e ara me donau mort regoneguda, la qual yo accepte ab molta obediència, puix axí plau a la vostra santíssima senyoria, en remissió e penitència dels meus defalliments, me vullau donar, Senyor, dolor, contrició y penediment dels meus peccats per atényer de vós absolució e misericòrdia.

»Axí mateix, Senyor, me ajudeu e·m conserveu en la fe, en la qual, com a cathòlich crestià vull viure e morir, y·m doneu la gran virtut d’esperança, perquè, confiant de la infinida misericòrdia vostra, encés de caritat, plorant y planyent los meus peccats, confessant, loant, beneint e exalçant lo vostre sant nom, sperant y demanant vènia e absolució, alt en paradís pervinga a la eterna beatitut e glòria.»

E dites aquestes paraules ell rebé ab moltes làgremes lo cors preciós de Jhesucrist, que, tots los qui en la cambra eren, deÿen que aquest no demostrava ésser cavaller mas hun sant home religiós, per les moltes oracions que dix davant lo Corpus. Com hagué donada refecció a l’ànima, feu-se venir lo seu secretari e feu e ordenà son testament en presència de tots los qui ab ell eren, lo qual era del tenor següent.

CAPÍTOL CCCCLXIX

LO TESTAMENT QUE FEU TIRANT

Com sia certa cosa lo morir e, a la creatura racional incerta la hora de la mort, e com dels savis s’espera proveir al sdevenidor per ço que, acabat lo peregrinar de aquest miserable món, tornant al nostre Creador, davant la sua sacratíssima magestat pugam donar compte y rahó dels béns que·ns són acomanats; e per amor de açò, yo, Tirant lo Blanch, del linatge de Roca Salada e de la casa de Bretanya, cavaller de la Garrotera y príncep y cèsar de l’Imperi Grech, detengut de malaltia de la qual tem morir, emperò en mon seny, ferma e íntegra e manifesta paraula, presents mos senyors e germans meus d’armes, lo rey Scariano e lo rey de Sicília, e lo meu cosín germà, lo rey de Feç, e molts altres reys, duchs, comtes e marquesos, en nom del meu senyor Jhesucrist, fas e ordén lo present meu testament e darrera voluntat.

»En lo qual, pos marmessors meus, e del meu present testament executadors elegesch, ço és, la virtuosa e exceŀlent Carmesina, princessa de l’Imperi Grech e sposa mia, e lo egregi e car cosín germà meu, Diafebus, duch de Macedònia, als quals suplich carament tinguen la mia ànima per recomanada.

»E prench-me, per la mia ànima, de mos béns, cent mília ducats que sien distribuïts a coneguda e voluntat dels dits meus marmessors. E més, suplich als damunt dits marmessors e·ls done càrrech que facen portar lo meu cors en Bretanya, en la sglésia de Nostra Senyora, hon jahen tots los del meu parentat de Roca Salada, com aquesta sia ma voluntat.

»E més, vull e man que de mos béns sien donats a cascú de mon linatge qui·s trobaran presents en lo meu òbit, cent mília ducats. E més, leix a cascú de mos criats e servidors de casa mia, cinquanta mília ducats. E de tots los altres béns e drets meus, los quals, mijançant lo divinal adjutori yo m’é sabuts guanyar, e per la magestat del senyor emperador me és stada feta gràcia, fas e instituesch hereu meu universal a mon criat e nebot Ypòlit de Roca Salada, que aquell en loch meu sia posat e succehesca, axí com a la mia persona, a fer de aquells a totes ses voluntats.»

Aprés que Tirant hagué fet son testament, dix al secretari que scrivís hun breu a la princessa en stil de semblants paraules.

CAPÍTOL CCCCLXX

BREU DE COMIAT TRAMÉS PER TIRANT A LA SUA PRINCESSA

«Puix la mort a mi és tan vehina que més aturar no puch, no·m resta més per complir mon viatge sinó sols pendre de vós, senyora de preclara virtut, mon darrer, trist e dolorós comiat. Puix la fortuna no vol ni ha permés que yo, com a indigne e no merexedor, haja pogut atényer a vós, qui éreu lo premi de mos treballs, e no·m dolguera tant la mort si en los vostres braços hagués finida ma vida trista e dolorosa. Mas suplich a vostra excelsa senyoria que no us dexeu de viure, perquè, en premi de la molta amor que us he tenguda, siau en recort e tingau per recomanada la mia peccadora ànima, la qual ab molta dolor torna al seu Creador, qui la m’havia comanada.

»E puix ma fortuna no·m consent poder-vos parlar ni veure, que crech fóreu stada remey e stalvi a ma vida, he deliberat scriure-us breu, perquè la mort no·m vol més porrogar. Almenys, que siau certa de ma strema passió e ésser atés al darrer terme de ma vida. No us puch més dir, que la molta dolor que tinch no u consent. Sol vos suplich e de gràcia vos deman que per recomanats tingau mos parents e servidors.

»Lo vostre Tirant, qui besant peus e mans la sua ànima vos comana.»

CAPÍTOL CCCCLXXI

COM L’EMPERADOR TRAMÉS LO DUCH DE MACEDÒNIA E YPÒLIT AB LOS METGES. E COM TIRANT, FENT-SE PORTAR A CONTESTINOBLE, EN LO CAMÍ, PASSÀ DE AQUESTA VIDA

Aprés que lo príncep Tirant hagué fet son testament, pregà molt al rey Scariano e al rey de Sicília, e al rey de Feç, que·l fessen portar a la ciutat de Contestinoble ans que passàs de aquesta vida, car la major dolor que tenia era com moria sens veure la princessa, e tenia crehença e devoció que la sua vista bastava en donar-li salut e vida.

E per tots fon deliberat de portar-lo-y, atesa la molta voluntat que li veÿen. E los metges ho loaren, per ço com lo tenien per mort e creÿen que per la molta consolació que hauria de la vista de la princessa, a qui ell en strem amava, natura podia obrar més que totes les medecines del món. E prestament lo posaren en unes andes e, a coll d’òmens, lo portaren molt reposadament. E fon acompanyat de tots los reys e grans senyors, solament ab cinch-cents hòmens d’armes. Tota l’altra gent restà en aquella ciutat.

Com l’emperador hagué rebuda per lo correu la letra del rey de Feç, fon posat en gran agonia e pensament e, lo més secret que pogué, tramés per los seus metges e per lo duch de Macedònia e per Ypòlit, e mostrà’ls la letra del rey de Feç e pregà’ls que prestament cavalcassen per anar-hi. Lo duch de Macedònia e Ypòlit, sens dir res a negú, ixqueren de l’imperial palau e feren lur camí ab los metges, car l’emperador tenia dubte que si la princessa ne tenia sentiment, que s’esmortiria e seria molt perillosa.

Com lo duch de Macedònia e Ypòlit, ab los metges, foren a mija jornada de Contestinoble, encontraren a Tirant en lo camí e descavalcaren, e les andes foren posades en terra. Lo duch de Macedònia se acostà a Tirant e dix-li:

–Cosín germà senyor, ¿com stà vostra senyoria?

Respòs Tirant:

–Cosín germà, singular plaer tinch com vos he vist ans de la mia fi, car yo stich al derrer strem de la mia vida, e prech-vos que·m beseu vós e Ypòlit, car aquest serà lo darrer comiat que de vosaltres pendré.

E lo duch e Ypòlit lo besaren ab moltes làgremes. Aprés los dix Tirant com los comanava la sua ànima e la princessa, muller sua, que aquella tinguessen més cara que la sua pròpia persona. Lo duch li respòs:

–Senyor cosín germà, ¿hun cavaller tan animós com vostra senyoria s’esmaya tant fort? Confiau de la misericòrdia de nostre Senyor, que ell per la sua clemència e pietat vos ajudarà e us darà sanitat presta.

E stant en aquestes paraules, Tirant lançà hun gran crit, dient:

–Jesús, fill de David, hages mercé de mi: credo, proteste, confesse, penit-me, confie, misericòrdia reclame Verge Maria, Àngel Custodi, àngel Miquel, emparau-me, defeneu-me Jesús, en les tues mans, Senyor, coman lo meu sperit.

E dites aquestes paraules, reté la noble ànima, restant lo seu bell cors en los braços del duch de Macedònia.

Los plors e los crits foren aquí molt grans per tots los que allí eren, que era una gran compassió de hoir, per ço com per tots era amat lo príncep Tirant.

Com hagueren molt plorat e cridat, lo rey Scariano cridà al rey de Sicília e al rey de Feç, e al duch de Macedònia e a Ypòlit, e alguns altres, e, apartats a una part tingueren consell què era de fer. E foren tots de acort que lo rey Scariano, ab los altres de la companyia, acompanyassen lo cors de Tirant fins a la ciutat, e que no entrassen dins per ço com lo rey Scariano no se era vist ab l’emperador e no era temps ni loch, ab la tribulació, de veure’s. E més, deliberaren de embalsemar lo cors de Tirant per ço com lo tenien de portar en Bretanya.

E partiren ab lo cors del loch hon Tirant era finat e feren la via de la ciutat de Contestinoble. Com hi foren arribats, fon ja gran hora de nit. Plegats al portal de la ciutat, lo rey Scariano pres comiat del rey de Sicília e del rey de Feç, e del duch de Macedònia e de Ypòlit. E ab la sua gent se’n tornà a la ciutat d’on era partit, fent molt grans lamentacions, car lo rey Scariano amava en strem a Tirant. E los altres posaren lo cors de Tirant dins la ciutat, en una casa hon per los metges fon enbalsemat.

Aprés que l’hagueren embalsemat, vestiren-li hun gipó de brocat e una roba d’estat de brocat, forrada de marts gebelins e axí·l portaren a la sglésia major de la ciutat, ço és, de Senta Sofia. Aquí li fon fet hun cadafal molt alt e gran, tot cubert de brocat, e sobre lo cadafal hun gran lit de parament molt noblement emparamentat de draps d’or ab son bell cortinatge del drap mateix, e aquí posaren lo cors de Tirant, sobre lo lit, gitat, ab spasa senyida.

E com l’emperador sabé que Tirant era mort, dolent-se de tan gran desaventura, squinçà’s la imperial sobrevesta e, devallant de la imperial cadira, lamentant-se per la mort de Tirant, dix les següents paraules.

CAPÍTOL CCCCLXXII

LAMENTACIÓ QUE FEU L’EMPERADOR PER LA MORT DE TIRANT

–Huy és lo jorn que·s pert lo nostre ceptre y del meu cap la triümphant corona prostrada veig en terra. Del nostre cors lo braç dret nos defall y lo pilar en lo qual lo nostre stat segurament recolzava és derrocat per tu, fortuna adversa. ¡O, injusta mort que, robant una vida, innumerables guiatges de viure als trists infels atorgues! ¡O, enemiga mort que, dexant a mi viure, mortal pena y eterna me atorgues! Has mort a Tirant per matar l’emperador de Contestinoble. ¡Yo so lo mort, e viva per a sempre del strenu Tirant la glòria y la fama! ¡O, celestials jerarchies: feu novell goig rebent entre vosaltres y coŀlocant lo benaventurat cavaller en lo nombre dels elets, merexedor de premi! Y vosaltres, prínceps de tenebres, alegrau-vos, si alegria vos és atorgada, puix és mort aquell per qui la santa religió crestiana tan gran aument de cascun jorn prenia. Alegren-se, encara, finalment, totes les enemigues nacions, puix aquell vencedor e invencible Tirant, a qui la ferocitat e unió de tots los infels sobrar no fon possible, ara, sobrat y vençut per la mort, d’estrem goig lo seu morir vos dona causa.

»Sol yo, desert emperador, dech celebrar les exèquies de tanta tristícia. Donchs, perda’s lo sol de nostra vista, cobrint aquell spessa boyra y núvols, perquè la clara luna, de aquell, claror no puga pendre; perquè lo món, restant tot en tenebres, sia cubert de negra sobrevesta. Moguen los vents aquesta ferma terra y les muntanyes altes cayguen al baix y·ls rius corrents se aturen, y les clares fonts, mesclant-se ab l’arena, tals les beurà la terra de gent grega, com a trista tortra desemparada del spòs Tirant, per senyalar la dolor del qual les sobredites coses se seguexquen. Y la gran mar, als pexos desempare. Y en aquest temps, ¡cantau, belles serenes, los mals tan grans que sentiu en la terra! ¡Cantau planyent la mort de aquest, qu·entre·ls vivents hun fènix s’estimava! ¡Adulen los animals, cessen los cants melodiosos dels ocells e prenguen per habitació les desertes silves! Muyra yo, e iré als regnes de Plutó: ¡de tanta dolor portant embaxada, faré que Ovidi del meu Tirant digníssims versos smalte! ¡Despullau a mi daurades robes y dels palaus leven les riques porpres! ¡Cobriu-me prest de hun aspre scilici, visten-se tots de fort y negra màrrega, sonen ensemps les campanes sens orde, dolga’s tothom de tanta pèrdua, per a rahonar la qual ma lengua és feta scaça!»

En tal plant passà l’emperador la major part de la nit, e venint lo dia, anà a la sglésia per fer-li honor e fer-li molt gran sepultura ab les obsèquies acostumades als grans senyors.

La princessa, que veu que tota la gent plorava, stava molt admirada. Demanà e volgué saber de què ploraven los del palau e les sues donzelles. Tingué pensament que no fos mort son pare l’emperador. E levà’s en la camisa, molt cuytada. Feu-se a la finestra e veu lo duch de Macedònia, qui anava plorant e arrancant-se los cabells del seu cap, e Ypòlit e molts altres, qui ab les mans se arrapaven la cara e dant del cap per les perets.

–Per hun sol Déu vos prech —dix la princessa— vosaltres me vullau dir la veritat. ¿Quina és la causa de tanta novitat e tristícia?

Parlà la viuda de Montsant, e dix:

–Senyora, no s’escusa que no u hajau de saber qualque hora: Tirant és passat de aquesta present vida en l’altra e ha pagat son deute a natura. E hora de mijanit lo han portat a la sglésia per donar-li ecclesiàstica sepultura segons ell és merexedor. Allí és l’emperador, lo qual plora e fa molt gran dol de la sua mort, que degú no·l pot aconsolar.

La princessa stech sens recort negú, ni plorà ni pogué parlar, sinó que, sanglotant e suspirant, aprés hun poch spay, dix:

–Dau-me les mies robes que lo meu pare me havia fetes fer per a la solemnitat de les mies bodes, que encara no les me havia vestides, qui eren de molt gran stima.

E foren-li portades prestament. Com les hagué vestides, dix la viuda de Montsant:

–¡E com, senyora! ¿En la mort de hun tan admirable cavaller, mort en servey de la magestat del senyor emperador e vostra, vos vestiu e abillau axí com si anàsseu a bodes? Tots los altres van vestits de màrregues de dol e de tristor, que no és negú qui de plorar abstenir-se puga, e vostra altesa, qui se’n deuria més sentir e senyalar, vos sou abillada, cosa que jamés viu fer ni he hoït dir ni sia stat fet.

–No cureu, na viuda —dix la princessa—, yo me’n senyalaré com serà la hora.

Com se fon ligada, ab totes les sues dones e donzelles devallà de l’imperial palau la entristida senyora e, ab cuytats passos de dolorosa angústia, anà-se’n a la sglésia hon era lo cors del seu Tirant. E pujada alt en lo gran cadafal, com veu lo cors de Tirant, lo cor li pensà sclatar, e la ira li forçà l’ànimo, que pujà sobre lo lit. Ab tals contrasts, los ulls corrent vives làgremes, lançà’s sobre lo cors de Tirant. E ab tals paraules, de contínues làgremes acompanyades, feu principi a la següent lamentació.

CAPÍTOL CCCCLXXIII

LA LAMENTACIÓ QUE FEU LA PRINCESSA SOBRE LO CORS DE TIRANT

–¡O, fortuna monstruosa! Ab variables diverses cares, sens repòs sempre movent la tua inquieta roda, contra los miserables grechs has poderosament mostrat lo pus alt grau de la tua iniqua força. Envejosa dels animosos e enemiga, als flachs no desdenyes vençre, e dels forts destroïts triumphar te delita. ¿No havia prou durat dol y tristor del meu germà y de la dolor qui per tot l’imperi era? E ara ho has volgut tot aterrar Aquest era sustentació de ma vida, aquest era consolació de tot lo poble e repòs de la vellea de mon pare. Aquest darrer dia amarch de la tua vida és stat darrer de tot lo nostre imperi y de la nostra benaventurada casa. ¡O, durs fats, cruels e miserables! ¿E com no permetés que yo, ab les mies desaventurades mans, pogués servir aquest gloriós cavaller? ¡Dexau-lo’m besar moltes vegades per contentar la mia adolorida ànima!

E besava lo fret cors la afligida senyora ab tanta força que·s rompé lo nas, lançant abundosa sanch, que los ulls e la cara tenia plena de sanch. No era negú que la ves lamentar que no lançàs abundoses làgremes de dolor. Aprés tornà a dir:

–Puix la fortuna ha ordenat e vol que axí sia, los meus ulls no deuen jamés alegrar-se, sinó que vull anar a cercar l’ànima de aquell qui solia ésser meu, Tirant, en los lochs benaventurats hon reposa la sua ànima, si trobar-la poré. E certament ab tu vull fer companyia en la mort, puix en la vida que t’é tant amat no t’é pogut servir. ¡O, vosaltres, dones e donzelles mies! No ploreu, stojau aquexes làgremes a menys desijada fortuna, car molt prest plorareu lo mal present ensemps ab lo sdevenidor: baste que yo plore e lamente, perquè aquests són mals meus. ¡Ay, trista de mi! Que yo plore e cride: hon és lo meu Tirant e tinch-lo davant los meus ulls, mort e tot ple de la mia sanch. ¡O, Tirant! Reb los besars e los plors e sospirs ensemps, e pren aquestes làgremes, car tot quant te dó me és restat de tu, car lavors la mort és desijada com la persona mor sens temor. Lexa’m la camisa que·t doní, per consolació mia, que aprés serà mesa en la tomba tua e mia, lavada ab les mies pròpies làgremes e netejada del rovell de les tues armes.

E dites aquestes paraules, caygué sobre lo cors, smortida. Fon levada prestament de sobre lo cors e per los metges, ab aygües cordials e altres coses, fon retornada. E cobrat lo recort, no tardà sobre lo cors mort la ja quasi morta senyora lançar-se e la boqua freda besar de Tirant. Rompé los seus cabells, les vestidures ensemps, ab lo cuyro dels pits e de la cara, la trista sobre totes les altres adolorida, y, stesa sobre lo cors, besant la boca freda, mesclava les sues làgremes calentes ab les fredes de Tirant. E volent pronunciar, no podia ni sabia tristes paraules a tanta dolor conformes, y ab les mans tremolant, los ulls de Tirant obria, los quals, primer ab la boca, aprés ab los seus ulls besant, axí de abundants làgremes omplia, que semblava Tirant, encara mort, plorant la dolor de la sua Carmesina viva, planyent deplorava. E sobre totes, plorant sanch, que de aygua les làgremes ja tenia despeses, lamentava sobre lo cors aquella que, sola, perdia aquell qui per ella havia perdut la vida, e ab paraules que les pedrenyeres, los diamants e lo acer bastarien a rompre, en semblant stil planyent deplorava.

CAPÍTOL CCCCLXXIIII

ALTRA LAMENTACIÓ QUE FA LA PRINCESSA SOBRE LO CORS DE TIRANT

–Fretura de paraules causa que les dolors no són rahonades segons l’estrem en què turmenten, e aquest és lo mal que entre tots a mi més agudament turmenta, que si totes les parts de ma persona, dexant lur pròpia forma, en lengües se convertien, no bastarien lo grau de ma dolor, segons que en ma adolorida pensa descansa, rahonar. Car moltes vegades la mísera pensa pronosticant adevina los dans que l’adversa fortuna procura, ab tristor que·l meu cor miserable turmenta, no ignorant de tal dolor la causa, com tinch per cert lo gran infortuni que ma vida asalta, car del retret de la mia ànima dolorosos sospirs spiren, e los meus ulls fonts de amargues làgremes brollen, e ab dolor que lo meu cor squinçant travessa. E no·t penses, ànima mia, de Tirant larch spay yo·t detinga: comporta al teu cors e meu yo done sepultura, perquè una glòria o una pena aprés la mort sofiren les dues ànimes, les quals hun amor havien ligat en vida, e axí los cossos morts, abraçats staran en hun sepulcre e nosaltres en glòria, vivint junts en una matexa glòria.

E aprés dix:

–¿E qui serà aquell qui gracia·m farà, qui portàs la mia ànima allà hon és la de Tirant? ¡Ay, trista de mi, en fort planeta naixquí! Dia era egipcíach, lo sol era eclipsi, les aygües eren tèrboles e los dies foren caniculars. La mia mare gran dolor sentí en lo dia del meu naximent e de mort soptada pensà morir. E ja fos yo morta en aquell dia trist, perquè no hagués sentida la grandíssima dolor que ara sent la mia ànima adolorida E tu, regidor del sobiran cel, poderós rey de la cort celestial, suplich a la tua magestat sacratíssima que tots aquells sien defraudats qui m’empediran que yo ara no muyra.

L’emperador, afligit de les lamentacions de sa filla, dix:

–Jamés hauria fi lo dol e plor de ma filla, car lo seu veure li és eternal vida. Per ço, los meus cavallers, preniu-la e portau-la al meu palau, en les sues cambres, per força o per grat.

E axí fon fet. E lo pare, atribulat anava aprés d’ella, dient:

–Tothom, trist e miserable, pren gran consolació en veure plorar e lançar moltes làgremes e hoir grans crits e lamentacions. E porem ben dir: mort és lo pilar qui sostenia la cavalleria E vós, ma filla, qui sou senyora de tot quant yo he, no façau tal capteniment de vós matexa, car la vostra dolor és mort per a mi; e no vullau manifestar a tothom la vostra dolor, car moltes vegades cau la pena sobre aquell qui la tracta. E si us penediu del mal que feu, ignocenta deveu ésser de la culpa. Lexau-vos de plorar e mostrau a la gent la vostra cara alegra.

Respòs la princessa:

–¡Ay emperador, senyor, engendrador de aquesta miserable de filla! ¿E bé pensa vostra magestat aconortar la mia dolor? Aquest pensava yo fos consolació mia. ¡Ay, trista, que no puch retenir les mies làgremes, que aygua bullent par que sien!

Lo mesquí de pare, com veu que sa filla e les altres dones totes staven fent gran dol e plant, no pogué aturar en la cambra: de sobres de dolor se n’anà. E la princessa se assigué sobre lo lit e dix:

–Veniu, les mies feels donzelles, ajudau-me a despullar, que prou temps tendreu per a plorar. Levau-me primer lo que porte al cap, aprés les robes e tot quant vist.

E compongué lo seu cors en la més honesta manera que pogué e dix:

–Yo so infanta sperant senyorejar tot l’Imperi Grech. So forçada de moure a tots los que ací són a digna dolor e pietat per la mort del virtuós e benaventurat cavaller Tirant lo Blanch, qui·ns ha lexats atribulats, la qual tribulació tornarà tota sobre mi. ¡O, lo meu Tirant! Per dolor de la tua mort les nostres mans dretes firen los nostres pits, e rompam les nostres cares per fer major la nostra misèria, car tu eres scut de nosaltres e de tot l’imperi. ¡O, spasa de virtut! Gran era lo nostre mal qui·ns stava aparellat. E no penses, Tirant, que sies caygut de la mia memòria, car tant com la vida me acompanyarà, lamentaré la tua mort. Donchs, les mies cares donzelles, ajudau-me a plorar aquest poch temps que deu durar ma vida, que no puch molt ab vosaltres aturar.

Los crits e plors foren tan grans que feÿen tota la ciutat resonar. Com veÿen la princessa quasi més morta que viva, malehien la fortuna, que en tan gran agonia les havia conduïdes, e veÿen los metges qui deÿen que de dona mortal eren tots los seus senyals, que tanta dolor tingué de la mort de Tirant que per la boca lançava viva sanch.

Entrà per la cambra la dolorosa emperadriu, sabent que sa filla tan mal stava. Com la veu en tal punt star, pres tanta alteració que no podia parlar, e aprés hun poch spay, cobrats los sentiments, dix semblants paraules:

–Mitigant los treballosos asalts que en lo femení coratge desesperades eleccions e molt greus anuigs procurant, infonen gràcia en lo turmentat sperit meu, que les mies justes afliccions que per si piadoses causar deuen, en lo teu noble coratge animoses compassions introduesquen. E acompanyant les mies doloroses làgremes e aspres suspirs, vençuda de la justa petició mia, hages mercé de tu e de mi. ¡O, filla mia! ¿És aquest lo goig e la alegria que yo sperava haver de tu? ¿Són aquestes les núpcies que ab tanta consolació ton pare e yo, e tot lo poble, speràvem de tu? ¿Són aquests los dies assignats de celebrar núpcies imperials? ¿Són aquests los tàlems que acostumen posar a les donzelles lo dia benaventurat de les sues bodes? ¿Són aquests los cants que s’acostumen de cantar en tals festes? Digau, ma filla, ¿són aquestes aquelles alegres consolacions e benediccions que pare e mare donen a sa filla aquell dia del seu repòs?

»¡Ay, trista mísera! Que en mi no y ha altre bé sinó dol, afany e amargor e trist comport, e a cascuna part que·m gire no veig sinó mals e dolors. Veig lo pobre de emperador, qui en terra stà gitat. Veig les dones e donzelles, totes scabellonades, ab les cares totes plenes de sanch: ab los pits descuberts e nafrats van cridant per lo palau, manifestant a tot lo món la lur dolor. E veig los cavallers e grans senyors: tots fan hun dol, tots se lamenten, torcen-se les mans, arranquen-se los cabells del cap. ¡Quin dia és tan amarch e ple de tanta tristor! Veig tots los órdens dels frares venir ab veus doloroses e no és negú puxa cantar. Digau-me, ¿quina festa és aquesta que tots la colen? ¡Scassament negú no pot parlar sinó ab cara de dolor! ¡Ay, bé és trista la mare qui tal filla pareix! Prech-vos, ma filla, que us alegreu. E dau remey e comport en aquesta dolor e dareu consolació al vell e adolorit de vostre pare e a la trista e desaventurada de vostra mare, qui ab tanta delicadura vos ha criada.»

E no pogué més parlar, tant la dolor la constrenyia.

CAPÍTOL CCCCLXXV

RESPOSTA QUE FA LA PRINCESSA A LA EMPERADRIU, MARE SUA

–Si la sperança de morir no·m detingués —dix la princessa—, yo·m mataria. ¿Com me pot dir vostra exceŀlència, senyora, que yo m’aconort e m’alegre, que haja perdut hun tal cavaller, qui m’era marit e senyor, qui en lo món par no tenia? Aquest és qui en sa tendra joventut subjugà ab la virtut sua terres de pobles molt separats, la fama del qual serà divulgada en gran duració de setgle<s>²⁰⁹ o de miŀlenars de anys, la virtut del qual començà exir en grans victòries. Aquest és qui no ha temut scampar la sua pròpia sanch en camps de batalla. Aquest és lo qui ha venjades les injúries que han rebudes los grechs en los fets de les armes. Aquest és lo qui encalçà ardentment los que eren vencedors e foragità de tota Grècia, qui ha per nosaltres obteses e vençudes tantes batalles. Aquest és qui tragué de catiu de poder de infels tants nobles barons, cavallers e gentils hòmens e·ls restituí en lur primer stat. Aquest és qui tornà a no res nostres treballs, que no era negú qui tingués gosar de defendre’s. Aquest és qui ha esvaïdes les osts de nostres contraris e ha subjugats e presos los majors senyors de tot lo poble morisch.

»¿Per què·m cal tant parlar? Que yo no deig haver temor de morir, ni scusar-me’n dech per fer companyia a hun tan valerós cavaller e entre tots los altres singular, car aquest ha multiplicat e ajustat temps a la mia misèria, e no dech tembre res que de mal sia. Miserable cosa és haver temor de ço que hom no spera haver res. ¡O, dolor, manifesta los meus mals, car no és dona ni donzella en lo món que puga ésser dita miserable sinó yo! Donchs, donem obra ab acabament al camí que havem començat, car la vida se concorda ab la mort. Feu-me venir ací lo meu protector pare e senyor perquè veja la mia mort e la fi que faré, per ço que li reste alguna cosa de sa filla.»

Com lo trist de pare fon vengut, suplicà’l benignament se volgués gitar a la hun costat e la emperadriu a l’altre, e ella stava enmig. E pres-se a dir paraules de semblant stil.

CAPÍTOL CCCCLXXVI

COM LA PRINCESSA ORDENÀ LA SUA ÀNIMA E VOLGUÉ CONFESSAR SOS PECCATS PÚBLICAMENT

–No dubtes, coratge temerós, de fer lo que tens en la voluntat. Umple la boca de paraules favorables a la tua atribulada pensa en laor e glòria tua e de aquell famós cavaller Tirant lo Blanch, qui de ànimo e benignitat passava tots los altres cavallers, abte e destre més que tot altre. No li mancava altra cosa, per ésser complit de totes les perfeccions e gràcies, sinó una poca de sanch real que hagués tengut. Ara dexem les vanitats de aquest món e façam lo que tenim de fer, car yo conech que la mia ànima del meu cors partir-se vol per anar allà hon és la de Tirant. Per què us prech a tots que·m façau prestament venir lo meu pare confessor— qui era lo guardià del monestir del gloriós Sent Francesch, gran doctor en la sacra theologia, home de sanctíssima vida.

Com fon vengut, la princessa li dix:

–Pare, yo vull fer confessió general en presència de tots los que ací són, car, puix no he hagut vergonya de cometre los peccats, no vull haver vergonya de confessar-los públicament. E dix en la següent forma:

–Yo, indigna peccadora me confés a nostre senyor Déu e a la sacratíssima verge Maria mare sua, e a tots los sants e santes de paradís, e a vós, pare spiritual, de tots los meus peccats que contra la magestat del meu senyor Jhesucrist he comesos. E primerament confés que crech bé e fermament en tots los sancts articles de la sancta fe cathòlica e en tots los sants sagraments de sancta mare Sglésia, e en aquesta santa fe vull viure e morir, oferint e presentant-los a mon Déu e a mon creador, protestant ara e en la hora de la mia mort que yo no y consent, ans ara per lavors, he per revocat e anuŀlat tot ço que sia contra aquella.

»E més, pare meu, confés yo, indigna peccadora, haver peccat, car he pres del tresor de mon pare, sens licència e voluntat sua, per dar a Tirant perquè·s mostràs, entre los altres senyors de l’imperi, més rich e liberal. E per ço, senyor emperador, suplich a vostra magestat de voler-me perdonar, e vaja en remuneració del tot que vostra altesa me havia de dar. E deman-ne perdó a nostre senyor Déu e, a vós, pare de confessió, penitència, car yo de bon cor me’n penit.

»E més, pare meu, he peccat greument, car consentí que Tirant, marit e spòs meu, prengués la despulla de la mia virginitat ans del temps permés per la santa mare Sglésia, de què me’n penit e·n deman vènia e perdó al meu senyor Jesucrist e a vós, pare, ne deman condigna penitència.

»E més, pare, me confés com no he amat a mon Déu e creador, ne servit en aquella manera que devia ne so obligada, ans he despés la major part del meu temps en vanitats y en coses inútils a la mia ànima, per què·n deman vènia e perdó a nostre Senyor e, a vós, pare, condigna penitència.

»E més, pare, me confés com no he feta ne servada aquella honor, amor e obediència que so tenguda al senyor mon pare e a la senyora ma mare, axí com bona filla e obedient deu fer, ans algunes vegades he passats sos manaments en gran dan de la mia ànima, de què·n deman vènia e perdó a mon Déu e creador e, a ells e a vós, pare, condigna penitència.

»De tots los altres peccats que he fets, cogitats e obrats, los quals a present no tinch en recort, mas tinch en prepòsit de confessar-los, si tinch temps ni·m venen a la memòria, mas suplich a la misericòrdia del meu senyor Jesucrist que, per la sua clemència e pietat e per los mèrits de la sua sacratíssima passió, los me vulla perdonar. E deman-ne ara, a vós, pare, penitència, car yo me’n penit de bon cor e de bona voluntat e volguera no haver-los fets.»

Lavors lo confessor li feu fer la confesió general. E aprés la absolgué a pena e a culpa, car buŀla tenien del papa que, tots los emperadors de Contestinoble e lurs descendents, en l’article de la mort se podien fer absolre a pena e a culpa. E aquesta gràcia havien obtesa per l’Imperi Romà que havien donat a la Sglésia.

Com la absolució fon feta, la princessa demanà li fos portat lo preciós cors de Jesucrist, e ab molta devoció e contricció rebé aquell, que tots los que en la cambra eren staven admirats de la gran constància e fermetat de ànimo que la princessa tenia e les moltes oracions que dix davant lo Corpus, que no fora cor de ferro en lo món qui hoís semblants paraules que no abundàs en moltes làgremes.

Com la princessa hagué dada refecció a l’ànima, ella se feu venir lo secretari de l’emperador, e girà’s a son pare e dix-li semblants paraules:

–Pare e senyor, si a la magestat vostra serà plasent, yo volria dispondre de mos béns e de la mia ànima —car la princessa tenia hun gran comdat qui havia nom de Benaxí, e moltes robes e joyes qui eren de gran stima.

L’emperador li respòs:

–Ma filla, yo us done licència de fer tot lo que a vós serà plasent car, perdent a vós, yo pert la vida e tot lo bé de aquest món.

E la princessa lo y regracià e li’n feu infinides gràcies. E girà’s al secretari e dix-li que continuàs lo seu testament en stil de semblants paraules.

CAPÍTOL CCCCLXXVII

LO TESTAMENT DE LA PRINCESSA

Com totes les coses mundanals sien transitòries e allenegables e degú qui sia en carn posat a la mort scapar no puixa, ans li és certa cosa lo morir, e les persones sàvies deuen dispensar e proveir en l’esdevenidor, perquè complit lo temps del peregrinar de aquest miserable món, tornant al seu Creador, ab molta alegria puixa dar bon compte de la sua ànima. E per amor de açò, yo, Carmesina, filla del sereníssim emperador de Contestinoble e princessa de l’Imperi Grech, detenguda en malaltia de la qual desige e so certa de morir, emperò en mon bon seny, ferma, èntegra e manifesta paraula, en presència de la magestat del senyor emperador, pare meu, e de la sereníssima emperadriu, mare e senyora mia, e ab lur líbera voluntat, en nom del meu senyor Déu Jhesucrist, fas e orden lo present meu testament e derrera voluntat mia.

»En lo qual pos marmessors meus e del meu present testament executadors lo egregi Diafebus, duch de Macedònia, e la egrègia Stefania, muller sua, als quals suplich carament tinguen la mia ànima per recomanada.

»E suplich als damunt dits marmessors e·ls man, a càrrech de lur ànima, que facen posar lo meu cors ab lo de Tirant, ensemps en aquell loch hon Tirant ha manat que sia posat lo seu, car, puix en vida no havem pogut star ensemps, almenys que los cossos en la mort sien units fins a la fi del món.

»E més, vull e man que lo comdat meu sia venut e totes les mies robes e joyes, e los preus que n’exiran sien repartits en casaments a totes les mies donzelles, segons l’estat e condició de cascuna, a coneguda de mos marmessors. E que per l’ànima mia distribuesquen de mos béns lo que ells conexeran que sia vist fahedor. Tots los altres béns e drets meus, los quals tinch en l’Imperi Grech, fas e instituesch hereua mia universal la preclaríssima emperadriu, mare e senyora mia, que aquella en loch meu sia posada e succeesca en tot l’imperi com la mia persona, a fer de aquell e de tots los drets meus a ses pròpies voluntats.»

Com la princessa hagué ordenat de sos béns e de la sua ànima, pres comiat de l’emperador, pare seu, besant-li les mans e la boca moltes vegades, e per semblant a la emperadriu, sa mare, demanant-los ab molta humilitat perdó e la lur benedicció.

–¡O, trista, mísera de mi! —dix la princessa—. Yo veig l’emperador més mort que viu per ocasió mia. De una part me tira la mort de Tirant, e de l’altra lo meu pare: cascuna part me venç.

E lo miserable de pare, trist e ple de amargues làgremes, com veu star sa filla en passament —que ab gran pena podia parlar— e li hagué hoït dir tantes adolorides paraules, e veu lo gran plor que era en la cambra e per tot lo palau, ab gran turbació e fora de seny, quasi mig mort, se volgué levar del lit per anar-se’n. E caygué en terra, car fallí-li l’esperit, e axí smortit lo prengueren en braços, passaren-lo en una altra cambra e posaren-lo sobre hun lit, e aquí finà sos darrers dies, ans que sa filla la princessa.

Los crits foren molt grans per la mort de l’emperador, que fon forçat que vingués a notícia de la emperadriu e de la princessa. La emperadriu cuytà tant com pogué e ja fon passat l’emperador d’esta vida.

Pensau la miserable senyora quina devia star, veure morts marit, filla e gendre Negú no·m demane de semblant dolor com en aquell palau era. ¡E tanta tribulació venir en hun dia!

Dix la princessa:

–Ajudau-me a seure en lo lit e hoireu les mies paraules. Bé sabeu tots generalment com, per mort de l’emperador, pare meu, yo so succehidora en l’Imperi Grech. E per ço, los meus cavallers, yo us man, sots pena de la feeltat que éreu tenguts a la magestat del senyor emperador, e ara a mi, que·m porteu lo cors de mon pare e lo de Tirant ací.

E axí ho hagueren a fer forçadament. E feu-se posar l’emperador a la part dreta e Tirant a la sinestra, e ella stava enmig e sovint besava a son pare e molt més a Tirant. E pres-se a dir:

–¡Ay, trista desaventurada, que la amor strema que he portat a Tirant s’és convertida en cruel dolor! ¡O, ànima de Tirant! Suplich-te que sies present en la nostra festa imperial, e yo dexar-m’é morir per la tua amor, e seré lunyada de la gran angústia e dolor en què so posada. E crit ab veu dèbil e miserable: ¡O, tu, mort cruel e malvada, pren les tues armes contra mi, puix prop de mi tinch lo qui solia ésser meu, Tirant, e axí cauré morta com desige! E per los mals tan grans que·m tenen afligida, so fora de mon seny e ja haguera dada fi a ma dolor, sinó que d’una part me tira amor e d’altra temor.

»Mirau, cavallers, los qui de amor sentiu: preneu spill de mi, si so benaventurada Tinch a la una part hun emperador, e a l’altra lo millor cavaller del món. Mirau si me’n dech anar aconsolada en l’altre món que tan bona companyia tinga Però bé poran dir aprés la mia dolorosa mort que he vixcut en lo món com a ignocenta, per no voler sentir los delits de aquell. Ara vinga la mort tota hora que li plàcia, car yo so presta de rebre-la ab bona paciència.

»Emperò tu, Senyor, qui est Déu de natura e pots obrar sobre natura, volria que, mijançant la tua misericòrdia, fesses en Tirant lo miracle gran que fist a Làzer. Mostra ací lo teu gran e infinit poder e yo seré guarida de continent, si aquest ateny salut e vida. E si no vols perdonar a aquest, no perdones a mi la mort, car viure sens ell no desige, e per a sempre serà en recordació com so morta per amor de Tirant, e negú de açò no·m pot en res inculpar. ¡O, senyor meu, Jhesucrist! Yo ret les armes, que la mia ànima no·m vol fer més companyia, car en les cames y en los peus no tinch sentiment negú. E per ço, acostau-vos a mi, les mies leals germanes e companyones, e besau-me totes de una en una, e sentireu part de la mia misèria.»

E axí fon fet. E la primera començà la reyna de Ethiòpia, e aprés la reyna de Feç, aprés la duquessa de Macedònia. E aprés, totes les altres dones e donzelles sues e de sa mare li besaren la mà e la boca e prengueren dolorós comiat de la princessa, ab gran multitut de làgrimes que y foren scampades.

E fet açò, ab gran humilitat los demanà perdó, en general, e dix, plorant e ab dolorosos suspirs:

–Vull anar a cerquar mon goig e mon repòs: aquell qui havia d’ésser mon senyor e ma vida. E si ell hagués vixcut, cent donzelles de vosaltres havien d’ésser nóvies ab mi ensemps aquell dia que Tirant e yo teníem a celebrar les festes nupcials, e dar a cascuna tants de mos béns fins que fósseu ben contentes. Però, puix la fortuna ha ordenat e vol que axí sia, ¿de qui·m clamaré? ¿De amor o de fortuna, o de la mia poca sperança que tinch? E per ço yo no crech que lo meu cors jamés és stat batejat en aygua de benedicció sinó de dolor, per ço com yo so stada aquella dasaventurada de la casa imperial qui no haguí compassió de mi mateixa de la dolor que sostenir havia. Per què, fortuna desigual, no·m tingues tant a noves. Fes-me sentir los béns e la glòria de l’altre món, car yo veig l’ànima de Tirant molt resplandent qui·m spera.

E feu-se donar la creu, e mirant e contemplant en aquella, dix les següents paraules ab molta devoció.

CAPÍTOL CCCCLXXVIII

PARAULES DE BÉ MORIR, LES QUALS DIX LA PRINCESSA EN LA SUA FI

–¡O, Senyor meu, Jesucrist, qui volguist pendre mort e passió en l’arbre de la vera Creu, per rembre natura humana e a mi, peccadora! Te suplich que·m vulles obrir los teus tresors donant-me una gota de les tues dolors, la qual me faça plànyer en general totes les injúries que yo, peccadora, contra tu he comeses en aquest present món. E suplich-te, Senyor, que·m vulles donar dolor e compassió en lo meu cor, la qual me faça plànyer les afliccions e penes, les quals per mi, peccadora, volguist passar e sostenir. E fas-te infinides gràcies com me fas morir en àbit e ley crestiana. E·m penit de bon cor e de bona voluntat de tots los peccats e defalliments que he fets contra lo meu creador e Senyor, e contra mon proïsme. E atorch e confés que jamés no he vixcut ni despés lo meu temps axí com deguera, e tinch voluntat d’esmenar e de mudar en bé la mia vida, si Déu me donàs spay que vixqués.

»E crech que negú no pot ésser salvat sinó per los mèrits de la sacratíssima mort e passió de Jesucrist. E crech que, per mi a salvar e per rembre tot l’umanal linatge del poder del diable, és mort lo Fill de Déu, penjant en la creu; e fas-li laors e gràcies dels grans beneficis que d’ell he rebuts en tota la mia vida.

»¡Senyor meu! La mort preciosa del meu senyor Jesucrist pos entre mi e los meus peccats, e entre tu e lo teu juhí. E·n altra manera no vull entrar en juhí ab tu. ¡Senyor meu! La mort preciosa del meu senyor Jesucrist pos entre mi e la tua ira. Pare meu e senyor En les tues mans precioses coman lo meu sperit, car tu has remuda a mi, qui est Senyor de pietat e ple de molta misericòrdia. Senyor meu gloriós Tu has trencats e solts los meus ligams, emperamor de açò, a tu sacrificaré òstia de laor, e lo teu sant nom invocaré: aquell, de tot mon cor reclam e la sua ajuda deman.

»E vaig-me’n en nom del Pare, qui m’a creada a ymatge e semblança sua; e en nom de Jesucrist, Fill de Déu viu, qui per mi a rembre del poder del diable ha sofert cruel mort e passió; e en nom del sanct Sperit, qui en mi és scampat; e en nom dels sancts àngels e arcàngels, trons e dominacions, principats e potestats; e en nom dels sants patriarques e prophetes, apòstols, màrtirs e confessors, monges, vèrgens e viudes e continents, e de tots los sants e santes de paradís. Hui sia lo meu loch en repòs e en pau, e la mia habitació sia huy alt en la ciutat gloriosa de paradís.

»¡O, Déu misericordiós, clement e piadós, que, segons la multitut de les tues misericòrdies, deleys los peccats dels penidents e leves per vènia e perdó les culpes dels crims passats! Atén e guarda benignament sobre mi, peccadora serventa tua, e açò per mèrits e pregàries de tots los sants benaventurats. Senyor, hoges a mi, peccadora, qui, ab confessió èntrega e ab tot mon cor, demane a tu remissió de tots mos peccats. Renovella en mi, Pare molt poderós, tot ço que en mi per frevoltat de la carn és stat corromput e desijat, e tot ço que per engan del diable és stat vençut e sobrat. Ajuny-me, Senyor, a unitat de la tua santa Sglésia cathòlica e sia remuda de la tua santa redempció. Hages mercé, Senyor, dels gemechs de mi, serventa tua, qui no he haguda confiança en altra cosa sinó en la tua pietat e misericòrdia.

»Deliura, Senyor, la mia ànima. Axí com delliurist Noé del diluvi de les aygües, axí deliura, Senyor, la mia ànima. Axí com delliurist Elies e Enoch de la mort comuna del món, axí vulles deliurar la mia ànima de tots los perills de infern e de tots los laços, penes e turments de aquell e de lurs malvats habitadors. Deliura, Senyor, la mia ànima, axí com deliurist Ysach del sacrifici e del coltell que Abram, son pare, tenia en les mans; e Lot, de la destrucció de Sodoma e de Gomorra; e Moysés de la mà de Pharaó, rey de Egipte. Deliura, Senyor, la mia ànima, axí com deliurist Daniel del lach dels leons, e los tres infants Sidrach, Misach, Abdenagó, del foch de la fornal; e a Judich de la mà de Olofernes; e Abram del foch dels caldeus; e Job de les sues passions; e Susanna del fals crim; e David, rey, de la mà de Saül e de Golies, gigant; e sent Pere e sent Pau, apòstols, del carçre e dels ligams en què eren posats; e senta Tecla dels cruels turments. Axí·t plàcia, Senyor, deliurar la mia ànima de tot perill infernal e ab tu la faces alegrar, alt en los goigs perpetuals de paradís, en los quals se deliten les ànimes santes ara e per tostemps.

»E coman-te, gloriós Senyor, la mia ànima e prech-te que no vulles menysprear-la, car per la salvació sua devallist del cel en la terra. E regoneix, Senyor, la tua creatura no per déus stranys creada, mas per tu sols, Déu viu e verdader, car no y ha altre Déu sinó tu ni no y ha Déu qui puxa fer les tues obres. Alegra, gloriós Senyor, la mia ànima de la tua preciosa presència; e plàcia’t que no·t recorden les mies iniquitats antigues ni les follies, les quals ha comogudes la furor e fervor del seu mal desig. Car jatsia, Senyor, que haja fallit e peccat, emperò lo Pare e lo Fill e·l sant Sperit he fermament confessat, e he tenguda ferma crehença que tu est. E he adorat, loat e glorificat a tu, qui est Déu totpoderós e qui has fetes totes coses ab la tua sola paraula.

»Molt humilment te prech, Senyor meu, que no·t recorden los peccats de la mia joventut ne les mies ignoràncies, mas sies recordant de mi, peccadora, segons ha tua gran misericòrdia, e en la glòria de la tua santa claredat sien-me uberts los cels. A tu, Senyor meu gloriós, qui est Déu gran e poderós, coman la mia ànima per tal que, morta al món, vixca ab tu, e dels peccats que he fets per frevoltat de la conversació humanal, tu, Senyor meu, me deneja ab la tua pietat e misericòrdia. E coman, Senyor, en les tues sagrades mans, lo meu sperit, per ço que lo príncep de tenebres no·m puxa noure, mas tu, Senyor meu misericordiós, lo’n defén e en ta guarda lo pren.

»E reb, Senyor, la mia ànima, qui torna a tu, e vist-la de vestidura celestial e abeura-la de la font de la vida eternal, per tal que entre los alegrants se alegre, e entre los sabents sàpia, e entre los sants màrtirs corona reba, e entre los patriarques e prophetes se alegre, e entre los sants apòstols Jesucrist seguir puxa, e entre los sants àngels la claredat tua veja, e entre los edificis de paradís goig perpetual possehesca, e entre los cherobins e seraphins la magestat tua contemple. E reb, Senyor, l’ànima de la tua serventa, la qual del carçre de aquest món te plau apellar, e deliura’m dels laços e de les penes infernals. Senta, Senyor, la benaventurança del repòs del cel e de la lum eternal, e merite de haver, ab los teus sants elets, vida e glòria perdurable.

»¡O, Déu, complit de tota amor e bonea, al qual solament se pertany de perdonar, medecina de vida! Aprés la mort atorga’m, Senyor, que la mia ànima, lunyada e despullada dels vicis terrenals, sia coŀlocada entre la companyia per tu remuda. E coman-me a Déu, qui m’a creada.»

E dient aquestes e semblants paraules, la princessa reté l’esperit al seu Creador. E fon vista gran claredat d’àngels en la sua fi, qui se’n portaren la sua ànima ab la de Tirant, qui aquí era present en la sua fi, qui la sperava.

CAPÍTOL CCCCLXXVIIII

LO DOL E LO PLANT QUE FON FET APRÉS LA MORT DE LA PRINCESSA

Fon complit lo derrer terme de la final destrucció de tot lo linatge de la casa imperial de Grècia, que, aprés del sosteniment de tantes misèries haver passades ab fatiga, dels passats treballs havien obtés benaventurat repòs, si la fortuna ho hagués permés. Per què negú fiar no deu en les mundanes prosperitats perquè al millor punt defallen.

E passada la princessa d’esta vida, fon apagada tota la lum imperial. Los plors e los crits foren en lo palau tan grans que tota la ciutat feÿen resonar. E la primera dolor de Tirant e de l’emperador fon renovellada e redoblada.

La trista de la emperadriu se esmortí per tal manera que los metges no la podien fer retornar, e Ypòlit se batia lo cap e la cara, pensant-se que fos morta. A la fi, tantes coses li feren que, aprés spay de una hora passada, ab gran dificultat ella retornà. E Ypòlit li stava contínuament de prop, molt adolorit, fregant-li los polsos e lançant-li ayguarós per la cara.

Com fon tornada en son recort, prengueren-lo en braços e portaren-la en la sua cambra e gitaren-la sobre hun lit de repòs. E Ypòlit sempre al seu costat, aconortant-la e dient-li moltes paraules de consolació, e besant-la moltes vegades per dar-li conort e per reduir-li a memòria les lurs amors, car sempre havien perseverat en aquelles (e la emperadriu, qui l’amava més que a sa filla ni a si matexa, per la gran bondat e gentilea que havia trobada en Ypòlit, e li era stat sempre molt obedient en tot lo que per ella li era manat).

E no us penseu que en aquell cars Ypòlit tingués gran dolor, car de continent que Tirant fon mort, levà son compte que ell seria emperador, e molt més aprés la mort de l’emperador e de sa filla, car tenia confiança de la molta amor que la emperadriu li portava, que, tota vergonya a part posada, lo pendria per marit e per fill, car acostumada cosa és de les velles que volen lurs fills per marits, per smenar les faltes de lur jovent, e volen-ne fer aquella penitència.

Aprés que la emperadriu hagué passades algunes rahons ab Ypòlit —e ab lo besar li foren remeyades hun poch les dolors—, dix semblants paraules a Ypòlit:

–Mon fill e senyor, prech-vos que, com a senyor, vullau manar e dar orde que les obsèquies sien fetes de l’emperador, de ma filla e de Tirant, perquè aprés se puxa complir lo desig vostre e meu.

Hoïdes per Ypòlit paraules de tanta amor, li besà la mà y la boca e dix que faria tot lo que sa magestat li manava.

Ypòlit anà a la cambra de la princessa, hon jaïen los tres cossos morts, e manà, de part de la emperadriu, que portassen de continent Tirant en lo seu cadafal en la sglésia. E fon fet prestament. Aprés manà als cirurgians que embalsemassen lo cors de l’emperador e de la princessa. E Ypòlit feu fer en la sglésia de Senta Sofia hun altre cadafal molt més bell e pus alt que lo de Tirant, ab son bell lit encortinat e tot emparamentat de draps d’or molt singulars, segons tal senyor era merexedor. E feu portar lo cors de l’emperador al seu cadafal. E la princessa feu posar en lo lit de Tirant, al seu costat, a la part dreta.

E feu fer crida per tota la ciutat que tots aquells qui volguessen portar dol de l’emperador o de la princessa o de Tirant, que anassen en certa casa que ell tenia consignada en la ciutat, que aquí los darien drap per a màrregues, axí a hòmens com a dones. E dins spay de hun dia tots los del palau e de la ciutat, e tots los strangers foren vestits de màrregues. E més, lo virtuós Ypòlit provehí que, de dos jornades entorn de Contestinoble, vinguessen tots los ecclesiàstichs, axí frares com capellans e monges, per fer les obsèquies dels defuncts. E trobaren-s’i mil e docents per compte.

E assignaren la sepultura fos feta al quinzén dia aprés la mort de l’emperador. E tramés per tots los barons de Grècia, axí aquells qui eren ab la gent d’armes com als altres qui eren en lurs heretats, que fossen presents a les obsèquies de lur senyor l’emperador.

E més avant tramés embaxada al rey Scariano, de part de la emperadriu e sua, que li fos plasent venir a fer honor a la sepultura de l’emperador e de sa filla, e de son car amich e germà, Tirant, car, puix no·ls havia pogut fer honor a les bodes, que la volgués fer a la sepultura. E lo rey Scariano li tramés a dir que era content, puix a nostre Senyor plasent era, mas que ab altra alegria sperava ell de entrar en la ciutat de Contestinoble. E de continent ordenà la sua gent d’armes e manà als capitans que no·s partissen de allí, que ell seria prest tornat. E ab cent cavallers partí e feu la via de Contestinoble.

CAPÍTOL CCCCLXXX

COM LOS PARENTS DE TIRANT SE AJUSTAREN E TINGUEREN CONSELL QUAL D’ELLS FARIEN EMPERADOR

En aquest spay de temps que la gent se ajustava, Ypòlit feu ajustar en una cambra lo rey de Sicília e lo rey de Feç, e lo duch de Macedònia e lo marqués de Liçana, e lo vezcomte de Branches e alguns altres del seu parentat, a consell. E dix-los les paraules següents:

–Senyors e germans meus, no ignoren les senyories vostres lo gran dan que·ns és vengut per la mort de nostre pare e senyor Tirant, car aquest s’esperava ésser emperador e haguera exalçats e ben heretats a tots los del nostre parentat, per què ara som fora de aquesta sperança. E per ço, és de necessitat que, ab temps, prengam consell què és de fer, car poden pensar les senyories vostres que tot l’imperi resta en poder e senyoria de la emperadriu. Si bé la sua edat és avançada, algun gran senyor se casarà ab ella de bona voluntat, e u tendrà a gràcia per ésser emperador. E aprés mort d’ella restarà senyor, e per ventura tractarà mal los strangers, qui som nosaltres ací heretats. Per què yo so de parer que seria bo que féssem hu de nosaltres emperador e que tots li ajudàssem, e aquest tal heretaria molt bé a tots los altres. Per què us suplich que cascú hi diga son parer.

E donà fi a son parlar.

Aprés parlà lo rey de Sicília e dix que ell tenia per bona cosa que la hu d’ells fos elet per emperador, que elegissen ells qual hi seria més dispost.

Parlà lo rey de Feç, perquè era lo major del parentat, e dix semblants paraules:

–Senyors e germans meus, yo tinch per bon consell que hu del nostre parentat sia elet emperador. Emperò, segons mon parer, havem a seguir l’orde del testament de Tirant; aprés lo de la princessa. E sobre aquests testaments veurem qual de tots hi serà més suficient.

E tots tingueren per bo lo que lo rey de Feç havia dit. E trameteren per lo secretari de Tirant e per lo de l’emperador e feren-se legir los testaments. Com foren lests, feren exir los secretaris defora la cambra. E parlà lo duch de Macedònia en la següent forma:

–Senyors e germans meus, segons veig la nostra elecció és molt clara, que no sofir disputa, car yo veig que lo nostre bon parent e senyor lexà hereu seu, en tots los drets que ha guanyats en l’Imperi Grech e tots los que per l’emperador li són stats atorgats de la successió de l’imperi, a Ypòlit, que ací és present. E més avant veig que la princessa lexa hereva sa mare de tot l’imperi. Per què, yo no veig que més s’i puga fer, que atesa la amistat antiga que tots sabem que Ypòlit té ab la emperadriu, que la prenga per muller e alçar-lo hem emperador. E farem justícia, e aquest, per sa bondat e virtut, nos conservarà cascú en son heretatge, car és de la nostra sanch.

Aprés parlà lo marqués de Liçana, almirall, e dix:

–Senyors, yo tinch per bo lo consell del duch de Macedònia e loe aquell, perquè tots tenim mullers e, d’altra part, per la lexa de Tirant.

E tots los altres ho loaren e foren d’un acort que Ypòlit fos elet emperador e marit de la emperadriu.

Com Ypòlit veu la molta gentilesa de sos parents, feu-los infinides gràcies de la molta amor que en ells tenia coneguda, e que votava a Déu e a nostra Senyora, mare sua, que, si Déu li feÿa gràcia que ell fos emperador, que ell los remuneraria en tal guisa que ells ne serien tots contents. E deliberaren que, aprés fetes les obsèquies als defunts, que·l levassen emperador e farien matrimoni d’ell ab la emperadriu.

CAPÍTOL CCCCLXXXI

COM LO REY SCARIANO ENTRÀ EN CONTESTINOBLE E ANÀ A FER REVERÈNCIA A LA EMPERADRIU

En semblant conclusió fermant lo lur pensament los virtuosos parents de Tirant restaren. E la nit vinent entrà en Contestinoble lo magnànim rey Scariano, vestit de màrregues, ab tots los seus, e per Ypòlit fon ab molt gran amor rebut, e per la reyna, sa muller, qui pres subirana alegria en la sua venguda. E Ypòlit aposentà lo rey Scariano en lo palau de l’emperador, en hun bell apartament que stava molt bé en orde. E aquí prestament lo vingueren a veure lo rey de Sicília, lo rey de Feç e lo duch de Macedònia, ab molts altres cavallers, e feren-se molt gran festa.

E aprés hun poch spay que·s foren festejats, lo rey Scariano pres comiat d’ells, e sol ab la reyna, sa muller, que pres per la mà, e ab Ypòlit, volgué anar a fer reverència a la emperadriu.

Com foren en la cambra, lo rey Scariano feu molt gran honor a la emperadriu, e ella lo abraçà ab agraciat gest e ab cara molt afable, mostrant molta contentació de la sua venguda. Pres-lo per la mà e feu-lo seure al seu costat, e lo rey Scariano feu principi a tals paraules:

–La molta glòria que de vostra gloriosa fama se sona per lo món, senyora de l’Imperi Grech, me ha fet sempre desijar de venir-vos a fer reverència, com me tinga per obligat de servir-vos per lo molt meréxer de la magestat vostra. E per amor de aquell virtuós cavaller, germà meu e senyor, Tirant lo Blanch, qui·m tenia tant cativat ab la sua amor que yo haguera dat per restauració de la sua vida tot quant per Déu e per ell tinch en lo món acomanat y, encara, les dues parts dels dies de ma vida, car per la sua amor era partit de la mia terra per ajudar-li a cobrar tot l’imperi. E la reyna, muller mia, no era venguda per pus sinó per ésser a les bodes del meu germà Tirant e de la virtuosa princessa, la mort dels quals és stada a mi molt greu e enujosa, per la molta virtut que los dos posseÿen. E tendré a molta gràcia que, en smena d’ells, en tota ma vida servir yo us puxa.

Acabant lo rey Scariano, aprés hun poch spay la emperadriu, ab veu baxa, feu principi a paraules de semblant stil:

–Molta glòria és per a mi que hun rey tan magnànim e virtuós me diga paraules de tanta afabilitat, car sols del dir vos ne reste obligada. E regracie-us molt la vostra vista, e molt més los treballs que haveu passats per venir-nos ajudar en dar fi e compliment a la conquesta, la qual, per gràcia de nostre Senyor e per los treballs vostres e del meu benaventurat fill Tirant, és venguda a bona fi. Emperò és stada ben comprada ab la pèrdua de tres persones, les majors e millors que en tot lo món fossen. E de açò yo no me’n puch gens alegrar, per haver perdut lo major bé que tenia ni podia tenir en aquest món, e serà a mi aument de dolor e tristor per a tots los dies de la mia trista vida.

E ab aquestes paraules la emperadriu no pogué més parlar, sinó que abundà en vives làgremes. E lo rey Scariano se pres a plorar per fer-li companyia. Com hun poch agueren plorat, lo rey Scariano aconsolà molt a la emperadriu. Ab paraules molt gracioses parlaren de moltes coses de consolació, que la emperadriu restà molt aconsolada. E prengueren comiat de la emperadriu, perquè gran part de la nit era passada, e anaren a reposar.

E Ypòlit aquella nit anà a dormir ab la emperadriu e recità-li to lo parlament que havia tengut ab sos parents, e com tots havien determenat ab bona concòrdia:

–…que us prengués per muller. Yo, senyora, bé conech que no so digne de tant de bé, ni merexedor de ésser-vos marit ni, encara, servidor. Mas confie de la molta amor e virtut de vostra altesa que m’acceptarà per catiu de vostra magestat. E confiau de mi, senyora e lo meu bé, que us seré tant obedient que·m poreu millor manar y ab major senyoria que fins ací fet no haveu, car no desigí jamés res tant com és que lo meu servir vos fos accepte.

Respòs la emperadriu en semblant forma:

–Mon fill Ypòlit, no ignores la molta amor que yo·t porte, e tindré a molta gràcia que tu·m vulles pendre per muller. Emperò, pots pensar, mon fill e senyor, que, encara que yo sia vella, no trobaràs jamés qui tant te ame. E per mi te serà feta molta honor e seràs molt prosperat, car, per la molta virtut e gentilea que sempre he coneguda en tu, me aconort, per posseir a tu, de totes les altres coses.

Lavors Ypòlit li volgué besar los peus e les mans e la emperadriu no u comportà, sinó que l’abraçà e besà stretament, e passaren aquella delitosa nit molt poch recordants de aquells que jahien en los cadafals sperant que·ls fos feta la honrada sepultura.

De matí, ans que Febo hagués tramesos los seus luminosos raigs sobre la terra, se levà lo solícit cavaller. Ple de novell goig, Ypòlit, que aquella nit havia molt bé festejada la dama, ordenà totes les coses qui eren necessàries per a la imperial sepultura. E lo dia que era stat assignat, tots los barons e cavallers qui eren stats convidats, foren en la ciutat de Contestinoble.

Lo primer dia feren la sepultura de l’emperador, ab la més bella luminària que jamés fos feta a príncep del món, hon foren, per magnificar la festa, molts reys, duchs, comtes e marquesos e molt noble cavalleria, e tot lo poble de la ciutat, fahent molt grans lamentacions de lur bon senyor. E lo clero e preveres, qui feÿen l’ofici divinal, cantaven ab veus tan adolorides que no fora persona en lo món qui en làgrimes no abundàs. E ab aquella tan gran solemnitat fon feta aquell dia la sepultura de l’emperador. Lo segon dia fon feta per la princessa, per aquell orde mateix. E lo terç dia, per Tirant. E en aquells tres dies ploraren tant e lamentaren que, en tot aquell any, no·n tingueren desig.

E fetes totes les obsèquies, posaren lo cors de l’emperador en una molt rica e bella tomba de jaspis, tota niellada d’or e d’atzur e lavorada de les armes imperials ab molt subtil artifici obrades, la qual l’emperador havia feta fer gran temps havia. E Tirant e la princessa foren posats dins una caxa de fusta, per ço com los tenien de portar en Bretanya.

E dat compliment a tot lo dessús dit, lo rey de Sicília e lo rey de Feç, e lo duch de Macedònia, anaren al rey Scariano e recitaren-li tot lo consell que havien tengut tots los parents de Tirant, e com havien deliberat de levar emperador a Ypòlit. Dix lo rey Scariano:

–Gran plaer tinch de la bona deliberació que haveu feta, car yo conech que Ypòlit és bon cavaller e virtuós e és merexedor de ésser emperador.

Aprés lo pregaren volgués anar ab ells a fer la embaxada a la emperadriu, e ell fon molt content.

Partiren tres reys, e lo duch de Macedònia ab ells, e fon la més noble embaxada que jamés fos feta a home ne a dona. E anaren a la cambra de la emperadriu, hon foren rebuts per la emperadriu ab grandíssima honor e, pressos al rey Scariano e al rey de Sicília per les mans, assigueren-se en l’emperial strado, la emperadriu enmig dels dos reys. E perquè tenien concertat que lo rey Scariano splicàs la embaxada, ab sforç de animoses paraules feu tal principi.

CAPÍTOL CCCCLXXXII

COM LOS PARENTS DE TIRANT TRAMETEREN EMBAXADA A LA EMPERADRIU QUE PRENGUÉS A YPÒLIT PER MARIT

–La speriència manifesta que tenim de vostra amistat e condició afable, senyora exceŀlentíssima, nos dona atreviment de demanar-vos en singular gràcia vullau acceptar la nostra útil e delitosa embaxada. E per aleujar part de vostres treballs e donar repòs e delit a la vostra afligida persona, havem pensats aquests senyors e germans meus e yo, que la magestat vostra no stà bé axí, sens companyia, perquè se ha a donar rahó a tals coses e tan grans que vostra altesa no y poria dar rahó. E per quant nosaltres amam molt la honor vostra e la vostra virtuosa persona, vos suplicam sia de vostra mercé que vullau pendre marit. E nosaltres vos darem cavaller tal e de tan singular virtut e bondat que la vostra ànima ne serà consolada e la vostra exceŀlent persona ben servida e venerada.

»E suplicam a vostra exceŀlència que no us vullau enujar del que diré: que no ignora la magestat vostra lo bon stament que l’Imperi Grech és stat posat, per la virtut e singular cavalleria del bon cavaller Tirant, e los drets e gràcies que per la magestat del senyor emperador li foren atorgades, e com de aquells drets ell ha fet hereu a Ypòlit, nebot seu. E pot pensar vostra exceŀlència que no podeu regir ne senyorejar tants barons e grans senyors com són en l’imperi ne defendre aquells dels enemichs infels qui són circunveïns de l’imperi. Per què, senyora, suplicam e consellam a la magestat vostra que·l vullau pendre per marit e senyor, car aquest és tant virtuós cavaller que la magestat vostra ne serà molt amada e reverida, e és cavaller suficient e molt savi per a regir e defendre l’imperi, qui ab grandíssim treball s’és recobrat. E açò, senyora, vos haurem a gràcia e mercé que de continent hajam vostra graciosa resposta tal com de vostra altesa confiam.»

Plagueren a la emperadriu les virtuoses paraules del rey Scariano, e hun poch spay tardà en donar-li tal resposta.

CAPÍTOL CCCCLXXXIII

LA RESPOSTA QUE FEU LA EMPERADRIU ALS EMBAXADORS

–De la celsitut de la senyoria de vosaltres, magnànims e virtuosos senyors, stà la mia pensa axí ab la lengua alterada, que egualment stime difícil refusar o acceptar la vostra demanda. ¿Què farà, donchs, ma atribulada pensa en fortuna vàlida, ab contrasts de tan diversos vents combatuda, que consell sobre cars necessari no·s comporta? Donchs a mi consellar no·m fretura si acceptaré la vostra justa demanda, si la necessitat és manifesta als vostres prechs desobeir no puga. Emperò, miren les senyories vostres e conexereu que yo tinch justa causa de refusar, com la mia disposició no és per a pendre marit, com sia en tal edat constituïda que no so per haver infants e daria molt mal exemple de mi; per què suplich a les senyories vostres que·m tingau per scusada.

No pogué més comportar lo rey de Feç que parlàs la emperadriu sinó que, ab sforçada veu, dix:

–Senyora exceŀlentíssima, perdone’m la magestat vostra e les senyories de aquests senyors, que lo meu ànimo no ha pogut comportar de hoir paraules de vostra exceŀlència qui són contràries a la vostra ànima e no menys a la honor y fama que de vostra altesa s’espera, car, puix a la divina Providència és stat plasent que vostra magestat resta senyora e regidora de tot l’Imperi Grech, no és possible poder-lo vós regir ne conservar, ans de necessitat se iria a perdre o teniu a pendre marit; per què, senyora, altra volta vos suplicam e us demanam de gràcia que façau lo que us consellam. E serà útil, honor e delit vostre, car nosaltres vos darem tal marit que serà fet a tot lo plaer e consolació vostra, e tal cavaller que sabrà defendre la terra e serà parent del gloriós Tirant, que tots los de l’imperi ne seran molt contents e aconsolats com oiran nomenar que sia parent e criat de Tirant e nodrit en los vostres imperials strados. Per ço, hajam tal resposta de vostra magestat que·ns ne anem aconsolats.

E donà fi en son parlar. E no tardà hun poch spay que, ab vergonya d’estrema gràcia acompanyada, feu la emperadriu resposta de semblants paraules:

–Senyors magnànims e virtuosos, yo us tinch en compte de germans e tinch fe e crehença en les senyories vostres que no·m consellaríeu cosa que fos contrària a mon bé ni a la honor mia, per què yo·m pose soltament e líbera en les mans de les senyories vostres, que façau de mi e tot l’imperi com de cosa vostra.

E tots feren gran reverència a la emperadriu e feren-li infinides gràcies, e anaren-se’n molt contents de la bona resposta que la emperadriu los havia feta.

E los tres reys, ab lo duch de Macedònia, se n’anaren a la cambra de Ypòlit, lo qual los rebé ab molta amor. E recitaren-li tot lo parlament que havien tengut ab la emperadriu e com era contenta de fer tot lo que ells volrien.

Ypòlit se agenollà e feu-los infinides gràcies e fon lo més alegre e content home del món. E prestament lo prengueren e portaren-lo a la cambra de la emperadriu, feren venir lo bisbe de la ciutat e feren-los sposar en presència de la reyna de Ethiòpia e de la reyna de Feç, de la duquessa de Macedònia e de totes les dames de la cort, les quals hi prengueren molt gran plaer e consolació per la molta dolor que havien passada, e dubtaven que no duràs gran temps.

La fama anà per la ciutat com la emperadriu se era sposada ab Ypòlit. Tot lo poble ne fon molt aconsolat e feren gràcies a nostre senyor Déu com tan bon senyor los havia dat, que tots los de la ciutat amaven molt a Ypòlit perquè en lo temps de la necessitat, que ell era capità, los havia ben contractats. Lo següent dia feren molt ben abillar a Ypòlit e a la emperadriu. E totes les dames se abillaren molt bé per fer-li companyia e perquè eren enujades de mal. E feren emparamentar tot lo palau de draps d’or e de seda, axí bé e singularment com jamés fos stat.

E Ypòlit manà que aquell dia, per millor magnificar la festa, que lo rey de Feç prengués benedicció, e lo marqués de Liçana e lo vezcomte de Branches, que era sposat ab una filla de la viuda de Montsant, e molts altres barons e cavallers, qui eren tots sposats, en nombre de XXV, los noms dels quals me obmet per no tenir prolixitat.

Com totes les nóvies foren abillades, Ypòlit, ab bella companyia, se posà primer ab tots los altres sposats, e aprés venia la emperadriu enmig del rey Scariano e del rey de Sicília, les altres nóvies venien aprés acompanyades de molts duchs, comtes e marquesos. E ab gran triümpho anaren a la sglésia e aquí levaren emperador a Ypòlit, e feu lo jurament que de tot son poder defendria la santa mare Sglésia, ab les sirimònies acostumades. E tots los barons e cavallers que aquí present eren, qui vassalls fossen de l’imperi, lo juraren per senyor. E fet lo jurament, donaren la benedicció a l’emperador ab la emperadriu e aprés a totes les altres nóvies.

E fet l’ofici, tornaren-se’n al palau ab aquell orde mateix, ab multitut de trompetes, clarons e anafils, tamborinos e charamites, e altres diversitats d’esturments que per scriptura expremir no·s poria. Del triümphant dinar, demesiada cosa seria devisar la abundància que y era, atesa la condició dels convidats, e de les dances que·s seguiren aprés dinar. E foren fetes singulars festes qui duraren XV dies, e en cascun dia hi foren fetes dances, juntes e torneigs e moltes altres coses de alegria qui feren oblidar les dolors del temps passat. E passades totes les festes, lo rey Scariano pres comiat de l’emperador e de la emperadriu, del rey de Sicília e del rey de Feç e de la reyna, e del duch de Macedònia e de la duquessa, e de tots los barons e cavallers e de totes les dames. E la reyna feu per semblant. E ixqueren de la ciutat ab gran companyia, car l’emperador, ab tota la sua cavalleria, e los reys qui aquí eren, lo acompanyaren una legua e aquí·s partiren.

L’emperador se’n tornà a la ciutat ab la sua cavalleria, e lo rey Scariano, presa la sua gent d’armes, ab salvament, se’n tornà en la sua terra, hon fon ben rebut per sos vasalls.

CAPÍTOL CCCCLXXXIIII

COM LO NOVELL EMPERADOR SE FEU VENIR TOTA LA GENT D’ARMES E PAGÀ’LS LIBERALMENT E DONÀ’LS COMIAT

Tornat lo novell emperador en la ciutat de Contestinoble, tramés a dir a la gent d’armes que Tirant havia dexada que vinguessen aquí, que ell volia a tots contentar. E fon fet son manament, que a pochs dies foren en la ciutat tots los capitans ab la gent, e pagà a tots bé e complidament. E feu de molts donatius e gràcies a molts cavallers e pagà a tots los servidors de Tirant los legats per ell fets. E donà comiat a tota la gent d’armes.

E fet tot lo damunt dit, lo rey de Sicília dix a l’emperador:

–Sereníssim senyor, yo al present no fas res ací e, si a la magestat vostra serà plasent, me’n torne en Sicília ab licència vostra.

Respòs l’emperador:

–Germà senyor, infinides són les gràcies que fas a la senyoria vostra de la vostra bona voluntat e del gran servey e honor que haveu fet a l’Imperi Grech, de què us reste molt obligat. E promet-vos, a fe de emperador, de jamés fallir-vos en tot lo que a mi sia possible.

E donà-li de grans donatius e moltes joyes per a la reyna, e donà molt als seus cavallers, que tots deÿen que aquest emperador era lo més magnànim senyor e lo més liberal del món.

Aprés, l’emperador se feu venir lo seu almirall, lo marqués de Liçana, e dix-li que fes posar en orde XXX naus per passar lo rey de Sicília en la sua terra. E l’almirall feu son manament, que en dos dies foren armades e avituallades.

Lo rey de Sicília feu recullir tota la sua gent e lexà gran part dels cavalls, que no se’n volgué portar. E pres comiat de l’emperador e de la emperadriu, e del rey de Feç e de la reyna, e del duch de Macedònia e de la duquessa, e de tots los barons e cavallers e de totes les dames. E, recullits, feren vela e anaren-se’n ab bon salvament.

CAPÍTOL CCCCLXXXV

COM L’EMPERADOR TRAMÉS LO CORS DE TIRANT E DE LA PRINCESSA EN BRETANYA

Partit que fon lo rey de Sicília, l’emperador pregà molt al rey de Feç e al vezcomte de Branches que volguessen portar lo cors de Tirant e de la princessa en Bretanya. E ells li digueren que per amor de sa magestat e de Tirant que u farien de bona voluntat. L’emperador manà a l’almirall que fes posar en orde XL galeres perquè anassen a lur honor. E prestament foren armades e posades en orde.

L’emperador havia feta fer una caxa de fusta, molt bella, tota cuberta de planches d’or totes smaltades e obrades de molt subtil delicadura, que bé paria sepultura de gran senyor. E feu-hi posar lo cors de Tirant e de la princessa, tots vestits de brocat fet de fil tirat d’or perquè jamés se pogués podrir, ab la cara descuberta, que paria que dormissen.

E feu recullir la caxa en una galera e feu-hi posar totes les armes de Tirant e totes les banderes e sobrevestes que portava sobre les armes, per ço que fossen meses sobre la sepultura hon jauria Tirant, perquè·n fos memòria per a sempre. E donà l’emperador al rey de Feç docents mília ducats perquè fes fer en Bretanya la sepultura de Tirant e de la princessa segons lo lur molt meréxer.

Com totes les coses foren en orde, lo rey de Feç e la reyna, sa muller, prengueren comiat de l’emperador e de la emperadriu, del duch de Macedònia e de la duquessa, e de tota la cort, e reculliren-se; e lo vezcomte de Branches ab ells. E feren vela e anaren tant e ab tan bon temps que, en breus dies, foren en Bretanya ab bon salvament.

E lo rey de Feç e la reyna e lo vezcomte de Branches, ab molts nobles e cavallers, ixqueren en terra en una ciutat qui·s nomena Nantes. E aquí, per lo duch de Bretanya e per la duquessa e per tots los del parentat foren molt bé rebuts e festejats.

E prengueren la caxa de Tirant e de la princessa e, ab gran professó de molts capellans, frares e monges, lo portaren a la sglésia major de la ciutat, e fon posada dins una tomba que quatre grans leons sostenien, la qual tomba era obrada de hun molt clar alabaust, e a l’entorn, per los strems de aquella, de letres gregues buydades de fin or, se legien tals paraules:

Eren los leons obrats e, no menys entretallada la tomba de diversos colors: or, adzur e altres esmalts, ab molta art e delicadura. A la part dreta de la tomba se mostraven dos àngels, e altres dos a la part sinestra, los quals tenien dos grans scuts, lo hu de les armes de Tirant e l’altre de les armes de la princessa. Aquests leons e tomba staven dins una capella de volta, los archs de la qual eren de porfis e recolzaven sobre quatre pilars de jaspis, e la clau del cruer era d’or macís buydada, guarnida de moltes fines pedres e en aquella se veÿa hun altre àngel qui tenia en les mans la spasa de Tirant, tacada de sanch de tantes batalles.

Lo païment de aquesta volta era de marbres, e les parets, cubertes de carmesins brocats. Sols la tomba stava descuberta. E·n l’arch de part defora staven penjats los scuts de diversos cavallers vençuts en camp clos de batalla e, sobre l’arch trümphal, en grans y belles taules, eren pintats alguna part dels maravellosos actes e nobles victòries de Tirant. Mostraven-se allí steses les armes e guarnicions de la sua exceŀlent persona, e la garrotera de belles perles, balaxos e safirs circuïda. Moltes banderes e penons en lo més alt de la sglésia penjaven de diverses ciutats e províncies victoriosament guanyades. Mas, entre totes, los penons e estandarts de les invencions triümphantment se desplegaven: Eren les devises de Tirant, flames o lengües d’or sobre carmesí, e flames de foch sobre camper d’or. E·n les flames d’or se cremaven tals letres: C.C.C., y en les flames de foch se cremaven aquestes: T.T.T., significant per açò que l’or del seu amor cremant se apurava en les flames de Carmesina, e noresmenys, stimava que la princessa ardentment se mesclava en les apurades flames de son voler. E sobre la tomba, ab letres d’or, staven sculpits aquests tres versos:

CAPÍTOL CCCCLXXXVI

DE LA MOLTA HONOR QUE FON FETA AL CORS DE TIRANT EN BRETANYA

No·s poria per lengua expremir les grandíssimes solemnitats que foren fetes en Bretanya en la sepultura de Tirant, car per lo duch de Bretanya e per la duquessa, e per tots los parents e parentes de Tirant, fon fet molt gran dol de la sua mort com saberen los actes de inmortal recordació que per ell eren stats fets e la gran prosperitat en què pujat era. E en aquell cars ja era mort lo pare e la mare de Tirant.

E lo rey de Feç molt grans almoynes e beneficis per l’ànima de Tirant feu e de la princessa, que despés molt bé e copiosament los docents mília ducats que l’emperador li havia dats. E festejat molt per lo duch e per tots sos parents, delliberà de tornar-se’n en la sua terra, car sis mesos havia stat en Bretanya per dar bon compliment a tot lo que l’emperador li havia dat càrrech.

Lo rey de Feç e la reyna prengueren comiat del duch e de la duquessa e de tots los parents qui tenien gran dolor de la lur partida. E lo vezcomte de Branches pres, per semblant, comiat de tots. E reculliren-se en les galeres e feren lur via devers les terres del rey de Feç. E nostre Senyor los donà tan bon temps que en breus dies foren en lo port de Tànger. E aquí ixqué lo rey de Feç e la reyna, ab tota la sua gent. E lo vezcomte de Branches, ab les XL galeres, se’n tornà en Contestinoble ab bon salvament e fon molt ben rebut per l’emperador, qui desijava molt saber lo que havien fet en Bretanya.

Lo vezcomte de Branches feu molt discreta relació a l’emperador de tot lo que havien fet, axí com per sa magestat era stat manat. L’emperador hi pres molt gran plaer, e comprà de continent lo comdat de Benaxí, qui era de la princessa, per trecents mília ducats, e donà’l al vezcomte de Branches en premi de sos treballs. Aprés donà a tots aquells qui se eren casats ab les criades de la emperadriu e de la princessa bones heretats, que·n podien molt bé viure a lur honor e cascú segons son grau, que tots n’estaven molt contents.

E aprés, per temps, casà totes les altres, axí com de bon senyor se pertanyia.

CAPÍTOL CCCCLXXXVII

COM L’EMPERADOR TRAGUÉ DE PRESÓ LO SOLDÀ E LO TURCH, E FEU PAU E LIGA AB ELLS

La fortuna pròspera favorí tant aquest emperador Ypòlit, e fon tan virtuós cavaller, que aumentà, per sa alta cavalleria, molt l’Imperi Grech e amplià aquell de moltes províncies que ell conquistà, e ajustà molt gran tresor per la sua molta diligència. Fon molt amat e temut de sos súbdits, e encara, dels vehins senyors qui li staven entorn de l’imperi.

E aprés pochs dies que ell fon fet emperador, feu traure de presó lo soldà e lo Gran Turch, e tots los altres reys y grans senyors qui ab ells presos eren, e feren pau e treva a cent e hun any, e festejà’ls molt, que ells ne foren tan contents que li feren moltes submissions e de grans ofertes, tota hora que·ls hagués mester de valer-li contra tot lo món. Aprés l’emperador, ab dues galeres, los feu passar en la Turquia.

Aquest emperador Ypòlit vixqué lonch temps, emperò la emperadriu no vixqué aprés de la mort de sa filla sinó tres anys. E l’emperador, aprés poch temps, pres un altra muller, la qual fon filla del rey de Englaterra. Aquesta emperadriu fon de grandíssima bellea, honesta, humil e molt virtuosa e devotíssima crestiana, la qual gentil dama parí de l’emperador Ypòlit III fills e dues filles, los quals fills foren molt singulars cavallers e valentíssims. E lo fill major fon nomenat Ypòlit, axí com lo pare, e vixqué tota la sua vida com a magnànim senyor e feu de molts singulars actes de cavalleria, dels quals lo present libre no recita, ans ho remet a les istòries qui foren fetes d’ell. Mas l’emperador, son pare, ans que morís, heretà molt bé a tots sos parents e criats e servidors.

E com l’emperador e la emperadriu passaren d’esta vida, que foren molt vells, moriren los dos en hun dia e foren posats en una molt riqua tomba que l’emperador se havia feta fer. E podeu creure que per lo bon regiment e per la bona e virtuosa vida són coŀlocats en la glòria de paradís.

DEO GRACIAS

Ací feneix lo libre del valerós e strenu cavaller Tirant lo Blanch, príncep e cèsar de l’Imperi Grech de Contestinoble, lo qual fon traduït de anglés en lengua portoguesa e, aprés, en vulgar lengua valenciana, per lo magnífich e virtuós cavaller mossén Johanot Martorell, lo qual, per mort sua, no·n pogué acabar de traduir sinó les tres parts. La quarta part, que és la fi del libre, és stada traduïda, a pregàries de la noble senyora dona Ysabel de Loriç, per lo magnífich cavaller mossén Martí Johan de Galba. E si defalt hi serà trobat, vol sia atribuït a la sua ignorància; al qual, nostre senyor Jesucrist, per la sua inmensa bondat, vulla donar en premi de sos treballs la glòria de paradís. E protesta que si en lo dit libre haurà posades algunes coses que no sien cathòliques, que no les vol haver dites, ans les remet a correcció de la sancta cathòlica Sglésia.

fon acabada de empremptar la
present obra

en la ciutat de valència a
xx del mes de nohembre

de l’any de la nativitat de
nostre senyor déu jesucrist

mcccclxxxx

Notes