1. Segons podem observar en el gdlc (s. v. tot):
   

   1 2 [invariable en forma masculina davant un nom de ciutat, país, etc., no precedit d’article] Enter. He corregut tot Barcelona.

   Cal tindre en compte, però, el que diu la gnv (§ 19.2.1):

   Amb una funció definida, també pot modificar un pronom personal (tota tu, tots nosaltres) o un topònim, igual com el partitiu mig (Es va recórrer tota València en quatre hores, Mig Castelló acudí a l’acte d’homenatge).

   I, per tant, podem trobar en el Diccionari valencià normatiu de l’avl (s. v. tot -ta; consulta: 02.02.2016):

   1. adj. [davant de topònim o davant d’un substantiu en singular precedit d’article definit o de demostratiu] Sencer. Ha viatjat per tota València. Ha fet tot el treball en una hora.

2. En la revista Llengua i Ús (núm. 12) trobem:
   

   a) Davant topònim en singular amb article → tot concorda: tot el Vendrell, tota la Pobla de Segur.
   b) Davant topònims catalans en plural amb article → tot invariable: tot els Omellons / tot Omellons; tot les Masies / tot Masies. La tendència predominant és elidir l’article tant en b com en c.
   c) No catalans adaptats en plural amb article → tot invariable: tot els Estats Units / tot Estats Units; tot les Filipines / tot Filipines.
   d) Es manté l’article davant els no adaptats → tot invariable: tot Los Angeles.

3. En la gcc (S 5.2.2.2 i 7.2.5.2.g):
   

   1. Quan el topònim no porta article, tot acostuma a usar-se invariable en forma masculina singular: tot Catalunya.
   2. Quan el topònim porta article singular, tot concorda en gènere: tota la Catalunya Vella, tot l’Alfàs del Pi.
   3. Quan el topònim porta article en plural, és preferible evitar la construcció o mantenir el quantificador en singular, i en este cas alguns parlants elidixen l’article: tota la població de les Planes d’Hostoles, tot Planes d’Hostoles, tota Planes d’Hostoles, tota les Planes d’Hostoles^*.

   ---

   (* Segons LliÚs hauria de ser: tot les Planes d’Hostoles).

4. En el manual lacreu (ed. 2000, pàg. 161, nota 2), l’autor assenyala: «De totes maneres, cal ressenyar que alguns lingüistes sí que fan concordar el mot tot amb el topònim que precedeix»; i inclou dos exemples de Coromines (El que s’ha de saber de la llengua catalana: «és típic de tota Espanya») i Sanchis Guarner (Els pobles valencians parlen els uns dels altres: «es difongué per tota Espanya»).
   En eixe sentit, si fem una mica de cerca podrem trobar que fan concordar l’adjectiu amb el topònim autors com Antoni Griera, Milà i Fontanals, Rubió i Balaguer, Àngel Guimerà, Llibre dels reis (segle xiii), Víctor Balaguer, Ramon Muntaner, Antoni M. Alcover, Llibre dels feits de Jaume I, Joan Veny i molts altres.
   Quant a l’ús antic —a més de les referència assenyalades abans—, Joaquim Martí Mestre assenyala l’ús general de la concordança en El Llibre de les Antiquitats de la seu de València (veg.):

   Davant de topònims: «tota València» (18, 6; 26, 3; etc.), «tota Gandia» (27,4).

5. No he trobat que la proposta de la invariabilitat aparega en la gramàtica de Fabra del 1918; en la de 1956 només hi he trobat una indicació que no aclarix la qüestió:
   

   […] Tota falta mereix càstig. Notem: Tot Barcelona ho sabia.

   La prescripció de la invariabilitat potser es va originar en el que fa habitualment el francés. Amb tot, podem llegir en el tlf (s. v. tout):

   – [Devant un nom propre de ville] La totalité matérielle de la ville. Mais Antide Boyer, il a fait des fontaines dans tout Aubagne, il a amené l’eau partout, alors les paysans n’ont d’amitié que pour lui (BARRÈS, Cahiers, t. 5, 1907, p. 246). [P. méton.] L’ensemble des habitants de (la ville). Tout Compiègne, ce dimanche, semblait être dehors. Antoine et Jacques se mêlèrent à la foule (MARTIN DU G., Thib., Cah. gr., 1922, p. 704).
   Rem. 1. L’accord au fém. est rare et vaut pour la totalité matérielle de la ville: J’entre en quelque palais, je sors de quelque église, Ma gondole est là, son fer droit. Et, durant tout un jour, j’ai eu toute Venise, Venise tout entière à moi (RÉGNIER, Choix de poèmes, Vestigia flammae, Paris, Mercure de France, 1932 [1921], p. 235). 2. L’art. déf. s’emploie lorsque le nom propre est suivi d’un compl. déterminatif: Un duel avec le comte, n’était-ce point attirer sur lui l’attention de tout le Paris élégant (…)? (PONSON DU TERR., Rocambole, t. 3, 1859, p. 443). L’hiver dernier, au théâtre, Maryelle avait été l’objet, paraît-il, de l’attention d’un très jeune spectateur absolument inconnu du tout Paris des rues Blanche et Condorcet (VILLIERS DE L’I.-A., Contes cruels, 1883, p. 335).

^{Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.}