CDP: comparatives amb verb elidit

Tal com indica el mestil (xxi.2.1.4), convé marcar el segon terme d’una comparació (sense verb explícit) amb la preposició a per a marcar que es tracta del complement directe, si és el cas; si no el marquem, es pot entendre que es tracta del subjecte:

Exemples distintius:

  • La Madonna et vigila com el seu pare / La Madonna et vigila com al seu pare (mestil, xxi.2.1.4)
  • El plorava com una germana el seu germà mort / El plorava com una germana al seu germà mort (giec, 19.3.2.6)
  • Això afecta el país més que no pas la vostra família / Això afecta el país més que no pas a la vostra família (giec, 19.3.2.6)
  • L’estimava igual que un fill / L’estimava igual que a un fill (giec, 19.3.2.6)
  • Els fills havien vist els pares, però els pares els fill no / Els fills havien vist els pares, però els pares als fills no (giec, 19.3.2.6)
  • Hem vist com perseguia un policia un lladre / Hem vist com perseguia un policia a un lladre (gnv, 32.2.1.b)

Podem considerar este cas com una especialitat del cas «cd postverbal contingu al subjecte» (veg. la fitxa corresponent), en què es produïx una possible ambigüitat entre subjecte i complement directe.

postular

En l’accepció (dnv, s. v. postular; consulta: 26.03.2019) ‘demanar amb insistència, sol·licitar (especialment un càrrec o un privilegi)’, els diccionaris no recullen en valencià la possibilitat d’usar este verb pronominalment. És un ús que s’ha estés a partir de l’ús castellà que sí que apareix en els diccionaris (drae, s. v. postular; consulta: 26.03.2019):

5. tr. Proponer un candidato para un cargo electivo. U. t. c. prnl.

Per tant, en esta accepció i fent ús de la forma pronominal, eixe contingut es pot expressar amb el verb proposar:

…i es va postular com a substitut > …i es va proposar com a substitut

Sense l’ús pronominal, l’ús hauria de ser el següent:

Postulava rebre beneficis. (gdlc)
El van postular per a l’abadiat del monestir.

Amb tot, l’Ésadir (consulta: 26.03.2019) sí que ha acceptat la possibilitat pronominal (tot i que no accepta l’extensió de l’ús com a sinònim del verb perfilar ‘començar a prendre forma’, ‘aparèixer com a aconseguidor d’un objectiu’):

Proposar-se per a un càrrec. [Ús no recollit al DIEC]

L’alcalde de la capital italiana es postula per presidir el seu partit

No és sinònim de perfilar:

El Joventut es postula com a rival del Barça a la final
El Joventut es perfila com a rival del Barça a la final

 

desistir

Segons la fitxa 7529/2 de l’Optimot (consulta: 08.02.2019), en el llenguatge jurídic, el verb desistir regix només la preposició de:

El verb desistir, concretament, és intransitiu i regeix l’ús de la preposició de:

L’actora va desistir de la demanda.

Per tant, convé recuperar aquesta preposició i substituir l’oració següent:

Finalment, el TC ha acordat donar per desistit l’advocat de l’Estat del recurs d’inconstitucionalitat 3280/2003 plantejat contra els preceptes de la LUC esmentats. 

Per exemple, per aquesta altra:

Finalment, el TC ha considerat que l’advocat de l’Estat ha desistit del recurs d’inconstitucionalitat 3280/2003 plantejat contra els preceptes de la LUC esmentats.

Per contra, en el llenguatge general, Xavier Rull («El règim verbal en els vocabularis de llenguatge jurídic: una proposta», Terminàlia 2, 2010; consulta: 08.02.2019) indica altres possibilitats:

En el llenguatge general s’usa absolutament (No ens feien cas, i finalment vam desistir), amb de (Va desistir d’anar-hi; el DIEC també posa l’exemple Desistir d’un càrrec), amb en (Va desistir en l’intent d’aconseguir una beca; és un ús reconegut pel DUVC, cap altre diccionari general no el consigna) i amb a (el DSFF, en l’entrada desistir, defineix desistir que algú faci alguna cosa o desistir a fer alguna cosa com ‘deixar algú o alguna cosa per inútil’).

Podem localitzar l’ús de la preposició en en el gdlc (s. v. ram; consulta: 08.02.2019):

   plegar el ram fig Desistir en un intent, deixar un ofici, una ocupació, etc. 

estacionalitzar

Davant el fet que el Cercaterm tenia fitxes de propostes per a desestacionalitzar i desestacionalització, els vam demanar si també considerven adequat el terme semànticament contrari estacionalització. La resposta (18.10.2018) va ser:

Estacionalitzar i estacionalització són adequats amb el sentit contrari a desestacionalitzar i desestacionalització, és a dir, potenciar el turisme durant una determinada estació de l’any.

gerundi predicatiu del sintagma nominal

  1. El gerundi utilitzat per a complementar un sintagma nominal amb una indicació circumstancial de manera o de simultaneïtat, patix una regulació normativa que pretén restringir-ne l’ús en alguns casos amb unes condicions que no són clares ni del tot coincidents entre les institucions normatives.
    La idea de fons de la regulació té la intenció d’evitar que s’utilitze com a gerundi de posterioritat o per a introduir una conseqüència de l’acció expressada pel verb principal. En va parlar Pompeu Fabra en una quinzena de converses (597, 618, 623 ,626, 627, 674, 696, 697, 698, 699, 700, 703, 704, 818, 838). Fabra es va esforçar repetidament per tal d’aconseguir que no s’utilitzara un recurs estilístic habitual de la llengua escrita en premsa (i en àmbits jurídics i administratius) que consistix a utilitzar el gerundi per a expressar valors de posterioritat («Arribaren a casa seva trobant* el pare fora»), de conseqüència («No s’ha trobat cap nàufrag ni el més petit vestigi del M., havent-se* suspès els treballs de salvament»), de nexe copulatiu innecessari entre oracions («L’acte de l’enterrament fou molt concorregut, havent*-lo presidit el seu fill X») o en compte d’una oració de relatiu especificativa («Resolució declarant* el paratge de la Marina zona no urbanitzable»).
  2. Segons indica Aveŀlina Suñer (gcc 29.1.2), poden dur un gerundi com a adjunt al sintagma nominal els noms de percepció (cara, foto, imatge, record, visió, etc.), els que indiquen possessió inalienable (altura, aspecte, cara, pes, rostre, veu, etc.) i els de comunicació (carta, crit, escrit, missatge, notificació, paraules, etc.). L’autora utilitza els exemples següents:

    No em puc treure del cap la imatge d’aquell nen mirant-me fixament
    Les paraules del Sant Pare demanant la pau per al món han sortit a tots els diaris

  3. La gnv (28.6.2.d) dóna la indicació següent en el mateix sentit:

    d) El gerundi pot usar-se amb un valor adverbial de manera amb determinats substantius:
    Les paraules del president del club encoratjant els jugadors foren molt efectives.
    L’entrada del jugador vestint la roba de l’equip contrari. (com a peu de foto)

    observació: En general es tracta de determinats substantius deverbals (entrada, eixida, etc.) o substantius d’altres tipus, com ara els de percepció (vista, imatge, foto, etc.), comunicació (carta, escrit, paraula, etc.), parts o atributs del cos (cara, veu, aspecte, etc.) No és adequat, en canvi, usar-lo com a modificador d’un substantiu amb el valor adjectival propi de les oracions de relatiu especificatives:

    El govern ha aprovat un decret que regula els estudis universitaris. i no El govern ha aprovat un decret regulant els estudis universitaris.
    L’administrador de la finca va enviar un escrit que resumia els acords adoptats pels veïns. i no L’administrador de la finca va enviar un escrit resumint els acords adoptats pels veïns.
  4. La giec (32.3.5) fa unes recomanacions més extenses i un poc diferents. Indica que admeten l’ús del gerundi predicatiu dins un sintagma nominal:
    1. Els noms relacionats amb verbs que accepten ser modificats per un gerundi predicatiu. Per exemple, arribada i filmació. En 32.3.4 hi ha un petit repertori dels verbs d’este tipus:
      1. Verbs de percepció física o intel·lectual: imaginar-se, notar, recordar, sentir, veure…
      2. Verbs de representació: descriure, dibuixar, filmar, representar… (Els noms de representació relacionats serien: aquareŀla, dibuix, fotografia, imatge, representació, retrat…)
      3. Verbs de descoberta: agarrar, descobrir, enxampar, sorprendre, trobar…
      4. Verbs d’esforç psicològic: aguantar, suportar…
      5. Altres verbs com ara: aparèixer, deixar, haver-hi, portar, quedar, tenir, voler…
    2. Els sintagmes nominals usats com a títols d’un quadre, d’un film o d’una obra literària, peus d’iŀlustració, etc.
    3. Els noms que designen un so o un soroll: crit, remor, terrabastall, veu…
    4. Els noms de percepció visual: imatge, record, imatge…
    5. Els noms de percepció olfactiva: aroma, flaire, olor, pudor…
    6. Els noms que designen un canal de comunicació en el cas que duguen un complement que precedixca el gerundi i, a més, en presència d’un verb que expresse aparició (aparèixer, sortir, eixir…). Exemples:
      Ha aparegut un ban de l’alcalde prohibint l’alcohol. i no Han llegit un ban de l’alcalde prohibint l’alcohol.
      Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens. i no Era un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens.

    Per tant, la giec considera que no és aconsellable, fora d’eixe context, fer ús del «gerundi en el complement del nom dels sintagmes nominals formats per un nom que designi un canal de comunicació» (ban, brindis, carta, cartell, document, escrit, mossatge, ordre, resolució, trucada, sentència…). En este cas, tal com indica la gnv, la giec preferix «una oració de relatiu restrictiva, un sintagma preposicional encapçalat per la preposició amb o un sintagma adjectival». Exemples:

    Hi ha un cartell {que avisa / en què s’avisa} que no es pot passar [i no {avisant}]

    És un ban {que prohibeix fer foc / amb la prohibició de fer foc} [i no {prohibint}]

    És una sentència {absolutòria de l’acusat / que absol l’acusat} [i no {absolent}]

    Amb tot, podem vore una petita discrepància de matís entre la la gnv i la giec respecte als noms que designen un canal de comunicació en construccions de relatiu especificatives: la gnv no les admet; la giec les salva si depenen d’un verb que expresse aparició:

    gnv giec
    Ha aparegut un ban de l’alcalde {que prohibix} l’alcohol [i no {prohibint}] Ha aparegut un ban de l’alcalde prohibint l’alcohol
    El govern ha aprovat un decret regulant* els estudis universitaris > El govern ha aprovat un decret que regula els estudis universitaris El govern ha aprovat un decret regulant* els estudis universitaris > El govern ha aprovat un decret que regula els estudis universitaris

respondre

La normativa actual ha acceptat que el règim del verb respondre tinga la possibilitat que la versió transitiva incloga com a complement directe no sols allò que es respon sinó també allò a què es respon. De moment, els diccionaris més comuns no recullen eixa diferència, però sí que apareix en la giec (21.3.5.a):

Una colla de verbs admeten la construcció transitiva i la preposicional, sovint amb alguna diferència semàntica: Contesta/respon totes les preguntes i Contesta/respon a totes les preguntes.

Segons la gramàtica de l’iec, també presenten esta possibilitat els verbs pledejar, arremetre o habitar.

La gnv de l’avl no comenta res sobre esta possibilitat del verb respondre, però sí que inclou un exemple en el mateix sentit (26.4.3.1.b): «Com a mínim, s’han de respondre la mitat de les preguntes.»

Els diccionaris, de moment, no han incorporat encara eixa opció, habitual en l’ús general i documentada des de l’inici del segle xix, tal com podem observar en el mateix Pompeu Fabra (10.11.1923):

Els lectors habituals de les nostres converses ens agrairan sens dubte que no ens entretinguem ací a respondre preguntes, com aquestes, sobre qüestions ja resoltes.

excedir

El dnv (consulta: 04.07.2018) mostra les accepcions següents per a este verb:

1. v. tr. i pron. Sobrepassar (el límit establit, previst o imposat). La quantitat de públic ha excedit la capacitat de la sala. No has d’excedir-te a l’hora de menjar.
2. v. tr. Ser més gran, superior o avantatjat (que un altre o una altra cosa). L’excedix en coneixements teòrics, però ella té més pràctica.

Pel seu cantó, el duvc aclarix un poc més les prescripcions pel que fa als complements que pot dur el verb:

excedir
1. excedir [algú o alguna cosa] (en una cosa) Superar. En Pau excedeix en Pere en pes, però no en alçada. La potència de l’emissora nova excedeix la de la vella.
2. excedir [una cosa (que fa de límit)] (en una quantitat) Ultrapassar. Els guanys han excedit totes les previsions. Aquest cas excedeix els límits de la nostra jurisdicció. El pes de l’equipatge excedeix en quinze quilos el que està establert. El termini que es donarà no pot excedir els dos anys.
3. excedir-se (en una cosa) <algú> Ultrapassar la mesura. Avui no ha respost bé, però dir-li que sempre ho fa malament és excedir-se. Castiga’l, però no t’excedeixis en el càstig.

Seguint el gdlc (consulta: 04.07.2018): «ésser més gran o superior que algú o alguna cosa, en tal o tal cosa, per tal o tal concepte.») també seria possible utilitzar un complement de règim introduït amb la preposició per.

Per tant, d’acord amb estes indicacions, la normativa no accepta de moment l’ús del complement de quantitat introduït per la preposició de, ús que documenta el Diccionari descriptiu de la llengua catalana amb la indicació que no és normatiu:

•4b. [N1 V de N2] (N1[quantitat, magnitud, qualitat]; N2[valor]) [Una quantitat, una magnitud, una qualitat]1 ésser superior [a un valor determinat]2. Si s’arribava a poder recollir unes 600 pessetes anyals, ajuntant-hi els interessos compostos que s’hi podrien anar acumulant, excediria de vint mil pessetes la quantitat que s’hauria reunit als vint anys. [Llongueras (1918): 78, p. 36].

En castellà, el gduea indica que el verb excedir té el règim preposicional següent:

exceder […] Rpr Exceder(se) a/de/en: El plazo de las becas no exxcederá de diez meses.

recórrer

  1. En l’accepció corresponent als recursos judicials, ja apareixen les obres de referència que inclouen la possibilitat d’ús transitiu —habitual en els mitjans de comunicació i en el llenguatge judicial—:

    «v. tr. […] 3 Interposar un recurs judicial.» (GD62)

    Així, podem llegir en la gcc (Joana Rosselló: 13.3.6.2d):

    A diferència dels casos dels § 13.3.6.2a-b, l’alternança que presentem aquí no comporta un canvi en la valència del verb, sinó en la diàtesi: un complement argumental del verb pot realitzar-se com a complement directe o com a complement de règim (veg. § 13.4.2). Així, tant podem dir apel·lar la sentència com apel·lar contra la sentència, tot i que la primera opció sembla la preferida en el llenguatge jurídic i periodístic. Com apel·lar, i en l’accepció del verb en l’àmbit jurídic, funciona recórrer: Han recorregut la sentència. Recorrerem contra la sentència. Encara en aquest àmbit, tenim pledejar i pledejar per (Pledejar (per l’herència).

    També el Salt 2.0 inclou este ús. Per contra, el mestil3 no l’ha recollit, cosa que tampoc han fet el diec, el gdlc ni el dnv [en línia: gener 2008; abril 2019]:

    (diec) 1 2 v. intr. Emprar com a mitjà alguna cosa, especialment a manca d’un altre mitjà. Van recórrer a un remei heroic.
    1 3 v. intr. Acudir a un jutge, a una autoritat, amb una demanda o petició. Recórrer contra una sentència. Sempre hi ha la possibilitat de recórrer.

    (gdlc) v intr […] 3 DR PROC Acudir a un jutge, a una autoritat amb una demanda o petició.
    4 esp DR PROC Interposar un recurs davant una instància superior contra una resolució dictada per un òrgan administratiu o judicial inferior. L’entitat ha recorregut al tribunal suprem contra aquesta sentència.

    (dnv) 5. v. intr. DRET Acudir a un jutge o a una autoritat amb una demanda o petició. Recórrer al tribunal contra una sentència. 6. v. intr. DRET Interposar un recurs. Si desestimen la petició, encara podem recórrer.

  2. Sobre esta qüestió, podem llegir en el diari Ara.cat (31.03.2018), l’article d’Albert Pla Nualart «La normativa no permet recórrer una sentència». I, més antic, en Llengua i Administració, número 9 (1983), «Recorrent el camí dels recursos» d’Oriol Camps.
  3. En castellà, recurrir. Martínez de Sousa diu en el dusos:

    recurrir la sentencia. Solecismo por recurrir contra la sentencia.

    En parlava també Lázaro Carreter en 1990 en «La cumbre culminada» (El dardo en la palabra, 1998):

    Las recientes elecciones vascas han aumentado el volumen del nonato lenguaje con aportaciones interesantes, siempre liberadoras. Así, un partido «ha recurrido a los Tribunales los resultados electorales» en cierta localidad. Era recurrir un verbo intransitivo, que significaba ‘interponer recurso’, o ‘acudir a un juez con una demanda’; y se recurría contra una sentencia, un fallo o cualquier cosa que no se juzgaba ajustada a derecho. Ya se pueden recurrir los resultados electorales.

    A pesar d’això, el drae [consulta: gener 2008; abril 2018] inclou també l’ús transitiu:

    5. tr. Der. Entablar recurso contra una resolución.

    Accepció que expliquen en el dpnh [en línia: gener 2008]:

    recurrir. Cuando significa, en el lenguaje del derecho, ‘entablar recurso contra una resolución’, es admisible tanto la construcción intransitiva, con un complemento introducido por contra, como la transitiva: «Tampoco era bien visto recurrir CONTRA la sentencia» (Longares Corsé [Esp. 1979]); «Podemos recurrir la sentencia» (AMillán Oportunidad [Esp. 1991]).

interposar

El verb interposar té, en llenguatge juridicoadministratiu, l’accepció següent (dnv; consulta: 29.03.2018):

v. tr. DRET Presentar (un recurs legal) en la forma deguda. Interposar un recurs d’alçada, de nul·litat, d’apel·lació.

El duvc aclarix un poc la sintaxi requerida pel verb:

interposar 1. interposar [un recurs] (contra algú o contra una cosa) Formalitzar. Han interposat un recurs d’apel·lació. Interposarem un recurs contra la incineradora per intentar que deixi de contaminar el camp.

Podem observar que, en esta accepció, el complement directe és obligatori, mentres que el complement preposicional és opcional.

En el manual del Curs de llenguatge jurídic (2008; consulta: 29.03.2018) de la Generalitat de Catalunya s’inclou la nota següent:

Interposar recurs / Recórrer / Apel·lar / Impugnar

El verb interposar (transitiu) segueix l’estructura següent: interposar + un recurs + contra una resolució. Per tant, el verb es completa amb un complement directe (el recurs) i a més demana1 un complement preposicional introduït per la preposició contra (contra una resolució).

1. Hem vist que el duvc diu que eixe complement és opcional.

En dret processal, recórrer i apel·lar (intransitius) signifiquen, respectivament, ‘interposar un recurs i interposar una apel·lació contra una resolució’, i segueixen l’estructura següent: verb + contra + un tipus de resolució, en què la preposició contra ha d’introduir el complement del verb (La part actora ha anunciat que recorrerà/apel·larà contra la Sentència).

Per contra, impugnar, que es pot utilitzar en els mateixos contextos que recórrer, segueix l’estructura dels verbs transitius, és a dir verb + complement directe (La part actora ha anunciat que impugnarà la Sentència).

Això comporta que puguem dir la sentència impugnada, però que en canvi hàgim de dir la sentència contra la qual recorre/apel·la la part actora, i no pas sentència recorreguda/ apel·lada2 per la part actora. Quan aquesta construcció resulti feixuga, també podem optar per sentència objecte de recurs/ d’apel·lació.

2. Tot i que eixe seria el criteri més tradicional (i més general encara ara), des de fa uns anys disposem d’obres i articles de referència (veg. la fitxa «recórrer»; també podeu consultar el Diccionari descriptiu de la llengua catalana [consulta 29.03.2018], que documenta eixe ús, encara que el marca com a no normatiu) que han acceptat l’accepció transitiva del verb recórrer i, per tant, el fet que sí que és possible que hi haja sentències recorregudes. Un cas semblant, tot i que menys documentat, és el d’apel·lar.

 

nomenar

  1. La giec (22.4.1.1.b) dona la indicació següent sobre l’ús d’este verb:

    Els verbs com designar, elegir, investir, nomenar o proclamar seleccionen també un nom d’ofici, càrrec o estatus que no apareix precedit de preposició i que expressa una predicació ara dirigida al complement directe: Han elegit president del consell l’alcalde de Balaguer; Van nomenar-la empresària de l’any.

  2. En el cas de les oracions passives pronominals, el complement directe de l’oració activa esdevé subjecte i, per tant, es fa concordar el verb nomenar amb eixe subjecte: «…per la qual es nomenen membres per al Consell Valencià de Cultura» (< algú nomena membres).
  3. En castellà, la normativa ha canviat pel que fa a l’ús de la preposió como per a introduir el complement del verb. Actualment, la Gramática de la lengua española (2009) ha acceptat l’ús de la preposició. Tal com exposa la Fundéu (consulta: 30.09.2020):

    Con los verbos elegir, nombrar, denominar, declarar, considerar y otros de parecido sentido es posible utilizar como para introducir el complemento. […] A pesar de que el Diccionario panhispánico de dudas (2005) desaconsejaba este empleo de como, que en estas construcciones funciona a modo de preposición, por considerarlo un anglicismo, la Gramática de la lengua española (2009) lo da por válido, aunque precisa que «en el caso de elegir se prefiere la variante sin como con nombres de persona, no necesariamente con otros sustantivos», como en «El pueblo ha sido elegido como escenario de la película».

  4. El dpd (2005; consulta: 30.09.2020) indicava (s. v. como):

    Se considera un anglicismo sintáctico que debe evitarse el uso superfluo de como cuando introduce el predicativo de verbos como nombrar, denominar, elegir, declarar(se) y similares: *Lo nombraron como concejal del Ayuntamiento; *Lo han elegido como delegado de curso; debe decirse lo nombraron concejal, lo han elegido delegado.