El camí de les Canyades (Picassent)./Imatge extreta de Google Maps.
Segons el dcorom (s. v. canya), la paraula canyada pertany al «cat. extrem-occid. i val.». La documenta des del segle xiii:
Canyada = cast. cañada ‘vall poc marcada’ visible pel canyer del fons [c. 1460], d’on ‘via del bestiar transhumant, carrerada’ [1304, i. c. 1290] (perquè generalment segueix aquelles valletes, DCECi, 645b 38-48), és també del cat. extrem-occid. i val.: p. ex. canyada ‘assegador’ a Monòver, on n’hi ha tres o quatre de renomenades, 1963, canyada real, ‘assegador’ a Onda; una forma canada s’havia usat amb caràcter genèric en el Maestrat («vallada entre dos muntanyes pròximes», Ga. Girona), i en particular concretant en la gran i famosa Canada d’Ares, que ja figura amb aquest nom en la Cròn. de Jaume.
La vereda Reial de Bétera (Llíria)./Imatge extreta de Google Maps.
La paraula vereda és un sinònim d’assegador, encara que el dnv (consulta: 07.06.2024) li dona una definició genèrica:
1.f. Camí estret.
Segons el dcorom (s. v. veral), la paraula té un origen clar en el llatí (veredus ‘cavall de posta’), tot i que dubta sobre el fet que siga un possible mossarabisme, concepte que ja hem vist que hem d’associar a una probable herència aragonesa. En tot cas, el terme pertany al bagatge cultural valencià:
Ací mateix ens toca aclarir que a Val., vereda està amplament comprovat en la terminologia pastoral, tradicional, potser foral. Això ja comença a l’altura de CastPna.; no és probable, doncs, que Labèrnia, com a home del Maestr., tragués solament de diccs. les diverses accs. que en dóna. A Onda distingeixen entre canyada que ha de tenir d’ample «90 vares castellanes» (uns 75 metres), cordell, de 45, i verẹ́da, de 25; aquella s’ha d’estendre «a tres províncies, el cordell a tres termes mun., la vereda a dos». A Sumacàrcer digueren que la verẹ́da és molt ample, 90 braces (allí, dues, una cap a Val., l ’altra per la carena a Tous), mentre que asagaọ́r només és un camí del bestiar cap a una abeurada.
Altres precisions: a Benimodo el «Camí (de) Xàtiva» «és berẹ́da»; i del mateix camí, a l’Alqueria de la Comtessa digueren que «era verẹ́da i pujava per les partides del Camí Real i Rabat. Altres mencions a Puçol, Benissanó, Sollana, Catarroja, Torrent, Alginet, Beneixama, Onil, la Romana. És antiga herència això? No deu ser catalana; però, mossàrab?* ¿Intrusió de la «Mesta» castellana?
* Nota fdt. Sobre els mossarabismes suposats i no demostrats, convé seguir el criteri de Germà Colón i altres estudiosos.
Camins ramaders valencians del segle XVII./Enciclopèdia.cat.
La terminologia general aplicada en l’equivalència entre idiomes de les denominacions de les vies pecuàries ( segons la Llei 3/2014 (dogv 7.379, 17.07.2014) és la següent:
valencià-català
castellà-espanyol
canyades: són les vies pecuàries amb una amplària no superior a 75 metres.
cañadas: son las vías pecuarias con una anchura no superior a 75 metros.
carrerades: són les vies pecuàries amb una amplària no superior a 37,5 metres.
cordeles: son las vías pecuarias con una anchura no superior a 37,5 metros.
veredes o assagadors: són les vies pecuàries amb una amplària no superior a 20 metres.
veredas o azagadores: son las vías pecuarias con una anchura no superior a 20 metros.
carrerasses: són les vies pecuàries, l’amplària de les quals serà la que es determine en l’acte de classificació.
coladas: son las vías pecuarias, cuya anchura será la que se determine en el acto de clasificación.
Estes denominacions són compatibles amb altres com ara la de via pecuària real, camí de l’empriu, camí del realenc, pas ramader, braç d’assagador, fillola, camí ramader, pletes, mallades, abeuradors, camí de bestiar, camí o assagador d’herbatge, lligallo, carrerada, carrerassa o cabanera.
Estes denominacions són compatibles amb altres com ara la de paso ganadero, camino ganadero, majadas, abrevaderos, ligallo o cabañera.
Les correspondències habituals anteriors en la traducció dels genèrics en el dogv (fins a l’any 1994, aproximadament) eren:
[castellà-espanyol > valencià-català]
abrevadero > abeurador.
azagador > assegador (carrerada)*
cañada > assegador (carrerada)
cañada real (sin. de cañada) > assegador real, camí real
colada > assegador (carrerada)
cordel > carrerada (assegador)
descansadero > descansador
galiana > assegador (carrerada)
paso > pas
vereda > sendera (vereda)
* Nota fdt. La forma utilitzada era assagador, forma que fou posteriorment (1995) modificada i fixada per la normativa com a assegador (gdlc, diec, Salt). Posteriorment (consulta: 28.11.2014), el dnv de l’avl va incloure les dos formes: assagador i assegador.
La paraula lligallo
La classificació fins a l’any 1994 estava incompleta, si mirem la varietat de denominacions que reben els camins ramaders. Per exemple, no hi apareix el terme lligallo* (o altres), fet que podem iŀlustrar en Vinaròs News (2002):
Una de les paraules ben vives en el tortosí i que en altres àrees catalanes és totalment desconeguda és lligallo. L’origen d’aquesta paraula cal buscar-lo a l’Edat Mitjana quan designava una institució aragonesa antiga dedicada a la conservació i foment de la ramaderia que es va estendre a Morella (1271), Tortosa i el Maestrat. Avui dia, equival a ‘carrerada o camí ramader’, tot i que a Freginals, el Poblenou i Santa Bàrbara també se l’anomena sendera; a Alcanar, camí trencat; i a la Ràpita, canyada. La Serra de Montsià és plena de lligallos, molts dels quals s’han incorporat al mapa que s’ha editat, però d’altres no, com és el cas de lo lligallo del Carreró, a Alcanar, lo lligallo del barranc de Lledó a Mas de Barberans o lo lligallo de Traiguera, a Ulldecona.
En la toponímia major d’aquestes terres també hi són presents, segons apunta Buj, així a Camarles existeixen dos nuclis de població que s’anomenen Lligallo del Gànguil, que al cartell indicador apareix mal retolat sense l’accent, i Lligallo del Roig. Joaquim Virgili, un dels coautors del mapa, destaca «la importància que té la conservació i senyalització d’aquestes vies pecuàries, encara que no apareguen en cartografia, ja que els traçats viaris es fan sense tindre en compte aquestes vies de pas d’animals». («La Universitat de València publica un estudi sobre el Montsià de la filòloga d’Alcanar Àngela Buj» de Joaquim Buj)
* Nota fdt. La paraula castellana ligallo no apareix en el drae (consulta: 28.11.2014; 05.06.2024), però sí que la recull el diccionari de María Moliner:
ligallo (del sup. lat. «ligaculum», de «ligare», atar; Ar.) m. Junta anual de ganaderos y pastores que se celebraba antiguamente. Ganado.
Quant al lligallo, podem llegir en el dcorom en diverses entrades:
[s. v. carro] Lligallo es diu per a ’carrerada’ a la Tinença de Benifassà, assegador en general a tota la comarca Ports de M. i molts punts veïns en el Maestr., carr(er)assa o caminàs a molts pobles del SE. del Maestr., pas o pas de ganao a diversos pobles del SO. del Maestr. i Pla de Vilafamés, i també camí rel. (1961).
[s. v. lligar]Lligallo, mot comú amb el b-aragonès, d’origen mossàrab (per això -o conservada)**: […] a Morella s’havia instituït el lligallo el 1270 (BABLxii, 55); veg. la «carta d’avinença del ligalo entre Tortosa e Uldecona» de 1419 en el Llibre de Privilegis d’Ulldecona (p. 185); en els Establiments de la Torre del Comte (Matarranya), de 1503, hi ha 23 articles dedicats al ligallo […].
[s. v. saga] No és ben igual que un lligallo, vereda, canyada real, caminàs, carrerassa, parador, car en molts punts em rectificaven […].
** Cal tindre ben present la indicació de Germà Colón sobre els suposats mossarabismes, a més del fet que es tracta d’un mot amb tradició a l’Aragó i zones veïnes (baixant fins a Sogorb), però que no apareix a la Safor o més al sud, on els mudèjars (i moriscs) van participar en l’activitat ramadera.
Altres termes: canyada,sedeny, cordell, cabanera…
Tampoc recollia el diari oficial la canyada, que ha segut incorporada posteriorment, en part gràcies a l’ús del terme en la toponímia. A més, hem de considerar la paraula sedeny, aportada per Germà Colón (04.03.2007 dg.) en un comentari sobre el lligallo:
Es tracta de una institució medieval aragonesa [el lligallo] que ha tingut també vida des de l’edat mitjana en terres castellonenques i tortosines. Ja el 1962 (en la Zeitschrift für romanische Philologie) vaig defensar això i vaig criticar l’accentuació «lligalló» de F. Valls i Taberner i altres historiadors.
A la llista de denominacions de les vies jo afegiria sedeny, que és un mot per assegador o camí secundari de Vila-real. Es troba documentat des de 1326 fins avui. Sedeny és de la família de seda, amb el sentit de cordell1 (tenim semànticament la mateixa evolució que fa el castellà cordel ‘carrerada’).
1. Amplia una mica la informació sobre cordell el llibre citat de Germà Colón: «També per terres valencianes cordell, en sentit translatici, designa una carrerada o assegador (DECat II, 932b.30-38).-»
Quant a les paraules cabanera i cabanyera, el dcorom les considera variants sinònimes:
[s. v. cabanya]D’ací deriva, doncs, cabañera o cabanyera en el sentit de ‘gran camí que segueixen tradicional ment els ramats transhumants’: en aquesta variant, a la Serra de Turp (Coll de Nargó, 1932), a les Garrigues (Sarroca, Granyena, 1935), a Alcarràs: sovint, com ací, fent una distinció d’importància amb carrerada, que és més petita, mentre que la kaban̮éra és «real» (o sigui de dret públic, regulada per l ’Estat) (1964) (el mot entra també a l ’Aragó, dicc. de Borao: el «camino de los Palacios es una kaban̮éra», Aínsa, 1965) […].
Però el diec (consultes: 2014; 05.06.2024) les separa amb significats diferents:
cabanera f. [AGR] Camí ramader de més de 32 pams d’amplària. cabanyera f. [AGR] Transhumància.
Per ampliar la informació, Germà Colón parla de tot això i de més coses en De Ramon Llull al Diccionari de Fabra. Acostament lingüístic a les lletres catalanes (ISBN: 978-84-8415-541-6), pàg. 274-276. També l’article de M. Muncharaz Pou, «Los caminos ganaderos del Maestrazgo» (bscc, 1985); i dos articles sobre denominacions generals dels camins: «Hi han poblacions on alguns tipus de via tenen noms específics. Descobriu-los!» de Xavier Rull Muruzàbal (El Nacional, 22.05.2024 i 29.05.2024).
L’ample de les vies
Les diferències en les denominacions, a més de respondre a la distribució del lèxic en zones diferents, té relació amb l’amplada de la via. Per tradició (cosa que s’ha fixat en les lleis: Llei estatal 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries), la cosa es distribuïa més o menys així en Castella:
cañada
menys de 75 metres
cordel
menys de 37,5 metres
vereda
menys de 20 metres
colada
la que s’establixca en cada cas
Cal assenyalar que, en este camp lèxic, també són nombroses en espanyol les variacions, sinonímies i matisacions territorials, que la llei estatal també esmenta de passada:
Dichas denominaciones son compatibles con otras de índole consuetudinaria, tales como azagadores, cabañeras, caminos ganaderos, carreradas, galianas, ramales, traviesas y otras que reciban en las demás lenguas españolas oficiales. (art. 4.2 L 3/1995 estatal)
Primer sifó de la séquia de l’Almoà. / Imatge extreta de Google Maps.
A Simat de la Valldigna hi ha la séquia de l’Almoà (que es sol escriure «Almoada», o inclús «Almohada», seguint el costum de fer reinterpretacions normativitzadores). L’onomast (s. v. Almoà, l’) consigna la forma oral usual a la zona:
És la pronúncia que vaig registrar en la meva enq. (xxxi, 186.22), nom d’un paratge de l’aigualosa vall de Simat de Valldigna, rica en aigües i regatges; amb grafia menys clara ja ho va registrar Sarthou com Almoha (ggrv II, 170). L’aspecte del mot ja fa palés que és un arabisme […].
Coromines sospesa algunes hipòtesis (com ara *almodada), però no arriba a una conclusió satisfactòria. L’historiador Abel Soler Molina proposa un origen per a este nom en la nota 366 de Rafelcofer. Geografia, història, patrimoni (2015):
Els seus habitants, […] degueren ser els principals promotors de l’anomenada séquia comuna d’Oliva.366
366 L’expressió ‘comuna’ deu ser una traducció de l’àrab sâqiyat al-muwâhhida, “séquia comuna, unificada”, que ha restat fossilitzada –entre altres llocs– en la séquia Almohada de la Font Gran de Simat, a la Valldigna.
No trobe la forma en àrab del topònim, però seguint la proposta d’Abel Soler entenc que deu ser una cosa semblant a المُوَحِّدة, que en àrab actual vol dir ‘unificada’.
El tossal Negro és un topònim d’Alpont (i la rodalia) i també reapareix un poc més cap al sud en l’àrea central del País Valencià. La denominació usual en castellà és: cerro Negro.
Segons la base de dades de l’avl (consulta: 2015) i el Nomenclàtor Toponímic Valencià (consulta: 06.07.20223) el conjunt toponímic genèric + Negro apareix associat a diferents elements orogràfics en uns quants municipis de predomini lingüístic castellà. El genèric que utilitzen és cerro, que en valencià té diversos equivalents (utilitzarem el genèric tossal):
Ademús: El Cerro Negro
Alpuente: camí del Cerro Negro, tossal Negro, coll del Cerro Negro,* solana del Cerro Negro
* Nota fdt. En este cas el genèric usual en castellà és collado.
Benafer: tossal Negro
Xulella: tossal Negro, corral del Cerro Negro, font del Cerro Negro
la Pobla de Sant Miquel: tossal Negro
Quesa: tossal Negro
el Toro: tossal Negro
Toixa: tossal Negro
Tous: cases del Cerro Negro
Viver: camí del Cerro Negro, El Cerro Negro, corral del Cerro Negro
El Nomenclàtor Toponímic Valencià aporta diferents topònims de Sagunt que contenen este nom: Almardà, braç d’Almardà, camí d’Almardà, marja d’Almardà i platja d’Almardà.
Al llibre del X Col·loqui… d’onomàstica, l’article de Santiago Bru i Vidal diu:
[…] com Al-mardà, l’‘arenal’, extensa partida de vora mar, que va del terme de Canet al d’Almenara.
Posteriorment, dins de Materials de toponímia, I, Lluis Vicent Alcaide i Josep Antoni Lluesma arrepleguen el topònim braç d’Almardà:
Tradicionalment se li ha donat el significat d’‘arenal’ (Chabret, 1888; Moreu-Rey, 1982; Bru, 1985). Carme Barceló parlà en 1982 de la possibilitat que es tractara d’un nom propi; en 1991 ha proposat el significat de ‘llatzeret’. […] La primera documentació, ja al Repartiment, parla de Mardà, no obstant, al llarg de tota la documentació posterior es veu una vacil·lació entre Mardà i Almardà. Avui la forma oficial utilitzada és la d’Almardà, tot i que a la pronúncia popular continua la vacil·lació.
L’Onomasticon de Coromines diu:
D’altra part la variant mardà pròpia de les comarques de Ponent i de Migjorn (decat. v, 496b). En terra arabitzada també el trobem, aquí amb aglutinació de l’article aràbic. Almardà, pda. vella del terme de Morvedre (Sanchis Guarner), tirant cap al de Canet de Berenguer (torre del Mardà, en te. de Canet: M. Llopis, País Val., p. 54). Els pescadors del Cabanyal prenen la «Torre del Mardà» per senya des de mar junt amb el Cap de Canet (Casac. 1924). D’ací la cantarella popular: «Canta-rana i Almardà / se posaren a renyir:/ Canta-rana caigué en terra / i Almardà pegà a fugir» (recollida a Benifairó per S. Guarner (Pobles Val. parleniii, 3): perquè essent uns aiguamolls canta-rana són a ras de terra, i la torre es dreça esvelta com un corredor que arrenca a córrer.
El Nomenclàtor Toponímic Valencià (que aplica les decisions toponímiques de l’avl) dona la forma Cúper per a este topònim de l’Horta (el Registre d’Entitats Locals utilitza la forma és «Cuiper» i indica que pertany al terme de Foios), que sol ser utilitzat com a part del topònim compost Roca Cúper (Roca és el barri veí, situat al terme de Meliana).
Quant a l’origen del topònim (i la pronúncia), segons la informació que proporciona Ramon Ruipérez en «Toponímia de Meliana» (Actes de la ix Jornada d’onomàstica, Mislata, 2015):
– Partida de Cuiper. Topònim de gran controvèrsia que, malgrat que ha sigut fixat com a Cuiper, mot agut, és únicament pronunciat com a paraula plana, si bé pot variar i presentar o no el diftong ui,Cúiper o Cúper. En el mateix barri —nucli de població pertanyent a Foios, però pràcticament unit al barri de Roca— i a Roca, «cada u diu una cosa», encara que sembla que predomina Cúiper, potser pel fet que l’escriptura està afavorint una jornada a la pronúncia original. Si bé en els primers documents —del segle xviii— observem la reproducció de l’antropònim sense vacil·lació, a mitjan segle xix ja en detectem variants, i en els Apuntes biográficos de la Colonia Agrícola de Cuyper, de 1893, trobem clarament reflectida la variació: «Alquería de Cuyper (vulgarmente dicha Cuper)».
Sobre l’origen etimològic de Cuiper, aquest pertany al nom de família Cuyper o Kuyper, antropònim d’origen flamenc. Se sap que, com a mínim des de finals del segle xvii, aquesta família era ja a València, on Felip de Cuyper fou un ciutadà important. Se sap també que el seu fill Joan Baptista posseïa diverses cases i una extensa finca a Foios. El 1882 un descendent d’aquesta família, Joaquim Guerrero Casanova de Cuyper, hi va fundar la Colònia Agrícola de Cuiper, que paulatinament aniria creixent fins a esdevindre l’actual barri.
Seguint els criteris de transcripció de l’iec, este topònim s’hauria d’escriure Xeikh Jarrah (en àrab, الشيخ جراح), però tenint en compte que la primera part del nom ja s’ha fixat com a xeic, l’institut conclou (comunicació de la Secció Filològica del 28.04.2022) que esta paraula és la que cal utilitzar. Per tant, el barri de Jerusalem s’anomena Xeic Jarrah.
L’Ésadir indica que preferixen la forma Sheikh Jarrah perquè és la transcripció més utilitzada internacionalment (consulta 26.04.2022). A pesar d’això, hem vist (12.05.2021) que també utilitzen la forma Xeic Jarrah.
Quant a la trancripció de la segona part, la forma àrab fa pensar que la transcripció hauria de ser «Jarah», però podem sentir en alguns vídeos (veg. Al Jazeera, 22.05.2021; Al Arabiya, 13.05.2021 ) informatius àrabs que pronuncien eixa duplicació de la consonant (és vibrant i no bategant).
Este nom forma part de diversos topònims del terme d’Alacant i de Sant Joan d’Alacant. L’any 1997 no el vam poder localitzar en les enciclopèdies i va aparéixer com a Ansald en el dogv. El Nomenclàtor Toponímic Valencià recull tres topònims amb la forma Ansaldo:
el d’Ansaldo (paratge d’Alacant)
el Parc Ansaldo (llogaret o barri de Sant Joan d’Alacant)
la torre d’Ansaldo (talaia de Sant Joan d’Alacant)
L’Onomasticon dona un poc més d’informació sobre l’origen i la difusió del nom en algun altre topònim (Vilarassau):
MENC. ANT. 1188: Vilarasallo (Kehr, Papsturk. p. 527); no figura en les llistes de parr. vigatanes dels 30 SS. xii i xiv. Compost amb el NP germ Ansald, que va deixar el conegut prolongament a Itàlia (Ansaldo) i també a Cat.: a. 963: Ansaldus (Mas, NHBna.iv, 37), germ., anteriorment Ansiwald (Fòrst. 131): de les fecundes arrels ansu i wald. El poble vulgarment 35 ho mutila en Sau (ix, 196) havent-ne llevat el genèric vilar, i malentès la -a- com una preposició; però quant a l’origen no té res a veure amb Sau (Guilleries) ni amb Ossal (ursale) nom antic del poblet vigatà de Malia.
A continuació podeu consultar un petit recull toponímic d’Oliva en format de taula. Hem elaborat esta taula a partir del recull de Josep-Ramon Millet i Pons (veg.avl, 2006) i amb aportacions de Salvador Pallarés-Garí:
