malany

  1. El dgfpastor i el dcvb recollien esta paraula (posteriorment també l’ha incorporada el dnv ):

    (dcvb)  ║ 1. m. Desgràcia; malanança. Que nunca li manca renyina y malany, Viudes donz. 10.
    ║ 2. m. Drap amb què es tapa la caixa de morts a l’església (Pego).
    ║ 3. interj., var. de mal haja. «Fuig d’aquí, tu, malany!» (Empordà). «Ni tu ni malany!» (Mall.). a) S’usa com a adjectiu, aplicat a persones o coses que es consideren dolentes. Es una flauta de canya | i un malany de rebequet, Rector de Vallfogona (ap. Aguiló Dicc.). «Ha passat un malany de ca i m’ha pres sa bereneta» (Men.). «Per un malany de dona he de passar tots aquests martiris!» (Men.).

  2. A la Vall (Valldigna, 2009) és habitual en l’expressió donar malany, construcció que ha donat lloc a un qualificatiu, donador -ra de malany. També hi ha llocs on l’expressió donar més faena que un porc solt és donar més malany que un porc solt. A més, Joan Ramon Borràs Hernandis (09.12.2009) mos aporta la possibilitat «fer malany»:

    A la Ribera (el meu poble és Albalat de la Ribera) també usem les expressions «donar malany» (amb el sentit de ‘donar faena’, ‘donar quefer’, ‘molestar’…) i «fer malany» (‘causar desgràcies, danys’; ‘fer malifetes’): La riuada ha fet molt de malany; Aquells xiquets sempre esran fent malany).

derelicte

Feia temps que mirava d’esbrinar si hi havia cap terme més concret que restes o despulles (que eren les opcions del decascat, edició del 1989) per a les dos primeres accepcions del castellà (drae, 2001; 2021) pecio:

1. m. Pedazo o fragmento de la nave que ha naufragado.
2. m. Porción de lo que ella contiene.

Al juliol del 2009 vaig trobar en el Diccionari d’història de Catalunya (Edicions 62, 1999) els termes peci i derelicte (veg. gdlc). Bé, després de la sorpresa inicial amb el peci, no el documente en cap obra de referència i supose que deu ser un intent d’adaptació del pecio castellà. A banda d’eixa errada, trobe que el Termcat confirma l’altra opció (també el diec):

ca derelicte, m
es pecio
en shipwreck
en wreck
Conjunt de restes d’una embarcació enfonsada.

En francés eixe concepte es denomina épave (atilf):

1. En partic. a) Domaine mar. Débris de navire, de cargaison, objet quelconque abandonné à la mer, coulé au fond, flottant ou rejeté sur le rivage (souvent à la suite d’un naufrage). Un lot d’épaves. Il y a quelque chose. On dirait une épave à demi enfoncée dans le sable. —Ah! s’écria Pencroff, je vois ce que c’est! —Quoi donc? demanda Nab. —Des barils, des barils, qui peuvent être pleins! répondit le marin (verne, Île myst., 1874, p. 221). L’épave d’un navire démâté qui flotte au gré des courants (claudel, Soulier, 1929, 1re journée, I, p. 652) :

  • 1. Cette semaine-là, qui fut brumeuse, une grosse barque de Nantes se perdit sur un écueil de la chaussée de Sein. Des épaves arrivèrent à la côte : des rames, des morceaux de coque, un canot en bon état, des tonneaux d’eau potable, un baril de vin rouge, et trois cadavres… quéffélec, Un Recteur de l’Île de Sein, 1944, p. 25.

I en italià es diu relitto (segons De Mauro):

4. s. m. co ciò che resta di una nave naufragata o di un aereo precipitato: avvistare un r., denunciare alla capitaneria il ritrovamento di un r. | qualsiasi oggetto che si trovi in mare alla deriva, sul fondo o sulla costa: un r. si è incagliato tra gli scogli.

valorització

El substantiu femení valorització pertany a la terminologia mediambiental (gestió de residus). Fa uns anys apareixia en el dgamb (1997; no apareixia encara en els diccionaris habituals):

valorització
f. Conjunt d’operacions que tenen per objeciu que un residu torni a ser utilitzat, totalment o parcialment.

El diec encara no l’ha recollit (consulta: 29.10.2021), però el dnv sí que ha incorporat el terme:

valorització
f. ECOL. Procés pel qual un residu o un component d’un residu torna a ser útil.

cat

Segons una fitxa del Cercaterm (consulta: 14.10.2021):

ca cat, n m
es kat
es té de Arabia
fr cath
fr kat
fr kât
fr kath
fr khat
fr qat
fr qât
en Abyssinian tea
en Arabian tea
en bushmans tea
en cafta
en chat
en flower of paradise
en kat
en khat
en q’at
en qat
nc Catha edulis

Botànica >
Definició
Arbret perennifoli de la família de les celastràcies, originari de l’Àfrica oriental i meridional, les fulles del qual, emprades en decocció com a estimulant, contenen un alcaloide similar a la cafeïna.

Podem trobar en El País (03.10.1996), l’article «El ‘qat’» de Vicente Verdú,  que parla sobre esta planta:

Estimulante, astringente, afrodisíaco, nocivo al fin para el cerebro, el qat que se conoce en Yemen y países colindantes desde hace siete siglos es pariente de la cafeína pero más caro y rotundo.

coquet -ta

Els diccionaris habituals arrepleguen (consulta: 07.09.2021) la forma femenina d’este substantiu i adjectiu:

(diec) coqueta 1 f. Dona que cerca de plaure als homes. És una coqueta. 2 adj. Aquella noia és molt coqueta.
(dnv) coqueta adj. i f. Que coqueteja (una dona).

En realitat, al no incloure la forma masculina coquet, es separen tant del francés coquet -ette (veg. tlfi) com de les possibilitats de la coqueteria («Qui a le souci de plaire», tal com ho sintetitzen en francés), possibilitats que pareix que el dnv intuïxca en les definicions tant del substantiu coqueteria com del verb coquetejar:

coqueteria
1. f. Acte o afalac propi d’una persona coqueta.
2. f. Desig de fer-se valdre, d’agradar els altres.

coquetejar
1. v. intr. En el joc amorós, donar senyals sense comprometre’s en excés. En les festes coquetejava amb tot el món.
2. v. intr. Tractar d’agradar per vanitat amb mitjans premeditats. Li agradava molt coquetejar.
3. v. intr. Tindre, algú, contacte amb una activitat, un partit o una ideologia sense arribar a un compromís ferm. En la seua joventut va coquetejar amb el trotskisme.

Podem observar que parlen «d’una persona» o d’«algú». En canvi, en coqueta, a banda que la definició em pareix massa incidental o conjuntural, afig una restricció innecessària a les dones, ateses les altres definicions de coqueteria i coquetejar. Curiosament, el Diccionari popular de la llengua catalana (1905) de Josep Alardern sí que va arribar a tindre un poc en compte la possibilitat de la coqueteria masculina:

Coquet
Fragment del Diccionari popular de la llengua catalana (1905) de Josep Alardern.

A pesar que sí que són habituals les referències a la coqueteria referida a hòmens, no és tan habitual l’ús de coquet, però sí que podem localitzar eixa forma referida tant a persones com a altres elements (veg. «molt coquet» i altres cerques i troballes possibles en Google Llibres).

guixarot

Joc de fer guixarots
Joc de fer guixarots.

La paraula guixarot és una variant poc documentada de guixot ‘gargot, garramanxo’ que no apareix en els diccionaris i sobre la qual s’interessava una companya de l’Aoetic.

Com a documentació escrita, la podem trobar en obres de Jordi Puntí (Manlleu; veg. Google Llibres). A més, la xarxa també arreplega curiositats com un «joc de pintar fent guixarots» . A més, és significatiu pel que fa a l’extensió del terme la llibreria El Guixarot (Taradell) o el fet que s’utilitze esta paraula en les «Activitats de repàs de nivell Intermedi. Gramàtica i vocabulari» del bloc del Servei de Llengües de l’UAB (veg. pdf del 2013), on hi ha l’exercici següent en què cal localitzar el sinònim de gargot:

3. Hi ha qui pensa que les pintures de Miró són gargots que podria fer un infant.
a) guixarots b) fuetades c) grolleries

També podem documentar que es tracta també d’un cognom (veg. Ginés Guixarot); a més, hi ha la variant guixerot, que és un malnom de Felanitx (veg. Els malnoms felanitxers contemporanis de Miquel Roselló i Mesquida):

Nom: Guixer (2)
Transcripció fonètica: [ɟi’ʃe] Variants formals: guixer/a, guixeret/a, guixerot/a
Significat: Guixaire; qui treballa en guix, o qui ven guix (DCVB)
Documentació (font): –
Història i cultura popular: –
Motivació: Malnom motivat per l’ofici o ocupació d’algun dels membres de la família que el porta.
Etimologia: derivat del llatí gypsu, “guix”. (DCVB)
Cognom/s: Febrer

 

cambril

Este terme fa referència a una part de les esglésies catòliques:

(dnv) cambril
m. ART/REL. Cambra elevada i accessible que hi ha sovint darrere dels altars presidits per una imatge que rep una especial veneració.

Com que sol ser un element que hi ha darrere del sagrari, es denomina sovint més específicament trassagrari o reresagrari, termes que no apareixen en els diccionaris.

estapolany

Recopilant dels diccionaris habituals, esta paraula té les accepcions següents (consulta: 24.06.2021):

(gdlc) m. OFIC. ant. Tap.
(dnv) m. MED. Bastonet amb una monyica de cotó-en-pèl, de gasa o d’un altre material, utilitzat per a fer tocs en la boca i en la gola.
(dnv) m. OFICIS Bastó amb un tros de drap o d’estopa lligat en l’extrem, que s’utilitza com a tap o per a altres usos.
(diec) m. [ED] [LC] Tap fet d’estopa, d’un tros de drap, lligat a l’extrem d’un bastonet que s’introdueix a la boca de les cavalleries quan convé mullar-los alguna nafra amb vinagre.

Pel que sembla, els falta una accepció del món de l’art, tal com documenta el llibre d’Antoni Pedrola i Font Materials, procediments i tècniques pictòriques (1982-1988; consulta: 24.06.2021):

estapolany
Pa de fusta generalment tornejat, de 70 a 80 cm. de llargària, que porta lligat a un extrem una monyeca feta d’estopa recoberta de drap o de pell per tal de no malmetre la superfície damunt la qual es recolza, i s’empra a manera d’estintol per recolzar-hi la mà amb la qual es pinta, mentre és sostingut amb l’altra (cast. tiento).

El sinònim aguantabraç
Hi ha qui en diu també aguantabraç (veg. Vocabulari de belles arts, uab, 2007), però esta paraula no apareix en els diccionaris habituals, a pesar que sí que és un terme usual en el camp pictòric (possiblement més usual que estapolany).

brulot

El company Josep Lozano localitza esta paraula en el diccionari de Martí Gadea (1891). Es tracta d’una paraula agafada del francés brûlot. Segons TLFi:

Vx, MAR. Bâtiment chargé de matières inflammables ou explosives destiné à incendier les vaisseaux ennemis.

Podem documentar el préstec en valencià en el diccionari castellà-català de Magí Ferrer (1836):

brulote, m. brulot.

La paraula francesa va passar primer pel castellà i des d’ací va ser adaptada en valencià. Cal dir que pel camí Pere Labèrnia (1840) va proposar vaixell de foc per a denominar eixe tipus de barco.

En el dcvb trobem la forma burlot, amb una definició insegura del terme:

3. BURLOT ant.
Espècie de nau? Una armada de 36 vaxells de guerra y burlots, Miquel Parets, i, 118.

Esta versió de la paraula pot ser una errada. A més, deu el seu caràcter insegur al fet que va ser agarrada del diccionari d’Aguiló (iec, 1914) , que indica en la bibliografia que provenia d’un manuscrit:

Miquel Parets
Manuscrit de la Biblioteca de
la Universitat.

L’entrada burlot en el diccionari d’Aguiló diu:

burlot : 1, Objecte de burla. Ex. : és el burlot de tothom. 2, «Una armada de 36 vaxells de guerra y burlots», Miquel Parets, i, 118. 3, Munt de garbes que’s fan prop de l’era, esperant la batuda, de manera que si plou la pluja no desgrani les espigues.

Curiosament, el diccionari d’Aguiló sí que conté la paraula brulot, però no la documenta, sinó que fa una remissió a la versió castellana:

brulot : brulote.

trage

  1. Esta paraula ja ha segut inclosa en el dnv (consulta: 14.06.2021):

    1. m. [col·loq.] INDUM. Vestit complet d’una persona.
    2. m. [col·loq.] INDUM. Vestit peculiar d’una classe de persones o d’un lloc determinat.
    3. m. [col·loq.] INDUM. Conjunt de jaqueta i pantaló, a vegades amb jupetí, que es fa de la mateixa tela.
    4. m. [col·loq.] INDUM. Vestit femení d’una sola peça.
    5. d’eixe color tinc jo un trage V. color 24.
    6. tallar un trage (a algú) loc. verb. Criticar-lo.

    De fet, ja apareixia en el Salt 2.0 (abans del 2002):

    trage m. Vestit 2.

    Però trage no apareixia encara en els diccionaris habituals. En tot cas, la paraula vestit, que havia quedat reduïda generalment a designar una peça de roba que solen portar les dones, ha recuperat part del seu valor com a hiperònim indumentari.

  2. En l’àmbit dels mitjans de comunicació —i per contextualitzar la forma que donava el Salt— hem d’assenyalar que Ésadir recollia (i manté encara) una forma alternativa per a la tvc:
    Versió anterior de l’Ésadir Versió actual de l’Ésadir (14.06.2021)*
    trajo
    ús restringit
    no recollit al DIEC
    Lleng. col·loquial.Vestit d’home.    		 trajo
    » ús informal ús informal
    » no recollit al DIEC no recollit al DIEC
    Recollit, entre altres obres, al DDLC i al DCVB.
    Lleng. col·loquial.
    Vestit, especialment el que està format per una jaqueta i uns pantalons del mateix teixit.
    Variant: tratge.
    Castellà: traje.

    Podem observar que incorporen l’alternativa tratge, sense tindre en compte que la forma fixada per l’avl és trage.

    * L’endemà de fer la fitxa i comentar-los el cas, l’«Equip ésAdir» em comunica que afigen la variant trage.
  3. En el dcvb ja podíem trobar esta entrada:

    1. TRAJO m.
    || 1. Manera de moure’s o d’obrar; aspecte, semblança exterior d’una persona o cosa (Ripollès, Empordà, Segarra, Mall., Men.); cast. trazas. A vós, que dexant les pompes mundanes | seguint l’umil trajo del gran Rey del cel, Passi cobles 4. «Aquest home té un trajo que no m’agrada gens». «El secretari té tots els trajos de ser un estrafolari». «L’avi era un trajo d’homo que pareixia un gegant». Axò té trajo d’esser el convent, Penya Mos. iii, 94. «Hi ha trajos de ploure». «Aquest malalt té mals trajos».
    || 2. Manera especial de vestir (val., men.); cast. traje. Trajo: Cultus, habitus, ornatus, vestitus, Torra Dicc. May solen les vèrgens estar sens enueja | quant veuen les altres ab trajos subtils, Viudes Donz. 242. Y ab aquests trajos novells, | quant volen exir de casa, Cobles Marquesota.
    || 3. Gales, adorns minuciosos o puerils (Escrig-Ll. Dicc.). Trajos: galas, dengues, usos, adornos, Ros Dicc. 233. Aquesta senyora era gran festejadora e inventora de trajos, Villena Vita Chr., c. 117.
    || 4. Vestit, la roba completa que du una persona per vestir; cast. traje. Sobre certs punts dubtosos dels trajos que es durien més en lo ball, Genís Julita 96. Com muden los trajos, lo viure ha mudat, Costa Poes. 125. No té tants de trajos com un elegant, Maura Aygof. 50.
    Var. form.: traio (en l’accepció || 1);—trage (en l’accepció || 4). Aquesta darrera forma es pronuncia amb g catalana en valencià (tráʤe o traʧe) i amb j castellana en mallorquí i menorquí (trájχe).
    Fon.: tráʒu (or., men.); tráʒo (mall.); tráju (Empordà, Garrotxa); tráʤu (alg.).
    Etim.: pres del cast. o port. trajo, mat. sign. ||1 (cf. Corominas DECast, iv, 524-525).