Nom del fundador del moviment, Badraddin al-Huthi.
El moviment Ansar Al·lah (أنصار الله) també és denominat Huthi (transcripció derivada del cognom àrab الحوثي), terme que ha donat lloc a denominar huthis el seus seguidors (les transcripcions s’ajusten a la proposta de l’IEC). Al Iemen sembla que mantenen la interdental (). Utilitzada en altres dialectes en què eixa interdental es convertix en oclusiva, la mateixa paraula podria ser transcrita huti.
En castellà, la Fundéu (consulta: 10.02.2024) considera que s’ha consolidat en els mitjans la forma hutí (pl. hutís o hutíes).
La variant aulor (‘olor’) és la forma més usual i estesa. Badia i Margarit ho comentava l’any 1999:
Avui [aulor] és pràcticament general en el llenguatge parlat de pertot, com es desprèn de les transcripcions fonètiques que n’insereix el DCVB.
L’aparició de les formes orals en l’escriptura pot tardar un temps i sovint ha de superar resistències diverses, però el mateix Badia i Margarit constata que ja en el segle xv «es feia sentir una tendència popular a diftongar o > au» en este context. En eixe sentit, el dcvb conté les variants aulor i oulor , esta segona qualificada d’«antiga i dialectal».
Actualment (consulta: 06.02.2024), podem trobar que la variant aulor té presència en la llengua literària, probablement com a tret dialectal amb valor estilístic i de proximitat a l’ús oral general; això permet també ampliar les possibilitats dels registres literaris. Podem trobar la variant aulor en:
El llibre de les abelles (1996) de Manel Ollé Albiol: «elles se coneixen per l’aulor que fan»
Gina (2019) de Maria Climent: «aulor de camp d’arròs, que és una aulor tan característica»
Les closques (2021) de Laia Viñas: «que és aulor d’aigua bruta i estancada»
Lo mig del món (2023) de Roser Vernet (2023): «aulor de cendra freda i cabró humit»
Convindria que els diccionaris generals inclogueren esta variant.
La perilla del Guernica de Picasso./ Museu Reina Sofía.
La paraula perilla s’usa habitualment a la Safor per a designar el ‘globus de vidre o de material translúcid que transforma en llum el corrent elèctric que li arriba a través del suport on s’encaixa o s’enrosca’. A la Plana Baixa (Zèfir, 06.11.2002) en diuen bombeta. La forma perilla no apareix encara en els diccionaris generals, a pesar que continua usant-se quotidianament (fet que comentava fa uns anys l’autor del bloc Saps què vull dir-te? en l’apunt «Jocs de taula i llengua» del 03.01.2010). Emili Llorca documenta este ús coŀloquial en el bloc La Parla d’Oliva (30.05.2011).
En el llibre La llengua als mitjans de comunicació (1990), Emili Casanova recomanava la incorporació d’esta paraula en els mitjans valencians. També recomanava estendre-la a «altres terres de parla catalana». En certa manera, això s’ha produït, ja que podem trobar que l’Ésadir (consulta: 24.01.204) ha acceptat l’ús d’esta paraula en una altra de les accepcions més comunes:
Recollit, entre altres obres, al DCVB i al DDLC.
Mota de pèl enmig del mentó.
Derivat de pera (recollit al diccionari normatiu amb aquest significat).
Tocar-se la perilla Afaitar-se la perilla
Sinònims: masclet, barbeta (en alguns contextos).
Trobem més documentació en el ctilc, o en el cival, on la podem trobar en un vers de Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles) —per si cal afegir-li pedigrí literari—:
[…] aquell amor capaç de fondre tots els ploms,
rebentar les perilles, deixar el món a fosques.
Convé considerar, per tant, que l’entrada del ddlc pot servir de model a la introducció de la paraula amb eixes dos primeres accepcions generals:
perillaf. (perilles)
1. [Ncompt] Pera4. El general Tristany era un home greu i seriós, amb un gran bigoti caigut i una llarga perilla bufada […]. [Pla (1951): N, p. 37]i.
2. [Ncompt] Bombeta1. Són més nombrosos els treballadors que fabriquen perilles o ampolles elèctriques […], que no els que ocupava la fabricació de ciris i espelmes. [Granell (1973): 33, p. 22]i. Locucions de perillaloc. adv. 1. [V1 LOC] (V1[venir, eixir-se’n]) De primera1 (loc.). ¿No veus que li haurà vingut de perilla poguernos acompanyar? [Roure (1897): T, p. 21]i. Var.: •de perilles.
Compl.: Anella de ferro de la part superior del bast, per on passa la garrotera en lligar la càrrega [DCVB]; Borla ornamental [DCVB]; Peça de l’extrem de l’arbre d’una embarcació [DCVB, DLCL].
El nom d’esta planta ja apareix actualment (08.01.2024) en els diccionaris habituals (diec, gdlc, dnv…; els dos primers remeten al geosinònim lliri de Sant Josep). En el dnv:
frèsia f. BOT. Lliri (Freesia refracta) bulbós, de fulles cintiformes, flors acampanades, grogues o blanques amb línies violetes, originari del sud d’Àfrica, i utilitzat en jardineria.
Anteriorment (cap al 2006), el nom d’esta planta apareixia en la gec (però no en el gdlc), escrit freèsia:
freèsiaFreesia X hybrida, família de les iridàcies
Planta vivaç, de fins a 60 cm d’alçada, amb fulles basals, estretes i ensiformes, i flors en forma de trompeta, de colors diversos i molt perfumades, que neixen a la primavera i a l’estiu. Híbrida de F. refracta, originària de l’Àfrica del sud, i F. armstrongii, és plantada en jardins i sobretot cultivades per a flor tallada.
El Merriam-Webster (s. v. freesia) diu que el nom científic ve de «F. H. T. Freese died 1876 German physician».
En castellà-espanyol, fresia
La forma en castellà-espanyol no apareixia en els diccionaris drae, Clave o dea. Sí que el consignava el vox:
fresia (también freesian. f. Planta herbácea originaria del sur de África, de flores aromáticas en forma de embudo, reunidas en racimos doblados en ángulo recto y de colores diversos.
L’any 2006, la fitxa s’originà quan vaig topar amb la forma en castellà fresia que apareixia en Obra selecta de Cyril Connolly (2005; pàg. 227-228; veg. també frígano):
Entonces enviaron al regimiento de mi padre a Sudáfrica, y todos mis recuerdos se volvieron exóticos: aros de Etiopía, nísperos, eucaliptos, fresias y olores que me parecían esencias divinas, bálsamos del Edén recordados de una vida anterior.
El verb ningunejar i el substantiu ninguneig encara no apareixen en els diccionaris, però sí que els podem localitzar en el Diari de Sessions de les Corts Valencianes des de fa unes dècades:
ningunejar: «O siga, vosté no pot dir el que ha dit ací, o siga, amagar informació, ocultar informació, ningunejar les Corts Valencianes» (diputat Joan Antoni Oltra i Soler, 27.07.2004; ds 49) ninguneig: «Nosaltres estimem que és molt més important en compte del 10 % per a eixes dones que siguen càrrecs polítics i que n’hi haja un ninguneig i que mos sentim humiliades a tal efecte» (diputada Dolors Pérez i Martí, 08.05.2002; ds 123)
L’ús d’este verb i d’este substantiu és habitual en els mitjans publicats en la xarxa (més enllà de les indicacions normatives de rebuig), tot i que no apareixen encara mostres d’ús imprés clares:
Dolors Pla Brugat (2000), Els exiliats catalans a Mèxic: «D’aquest ‘ninguneig’ que suposo inconscient»
Andreu Gomila (2013), «Brutus. Els Max», Timeout.cat: «Els gloriosos premis Max ens han tornat a ningunejar i no hi ha cap xou local que opti a millor espectacle»
Les definicions possibles concorden amb els sentits que tenen els equivalents castellans en el drae (que és la llengua on s’originen estos usos):
ninguneigm. Acció o efecte de ningunejar. ningunejarv. tr. No tindre en compte o menysprear (algú).
Una mà a punt de pegar un garguilot, seguint la descripció del dnv.
La definició de garguilot en el dnv és:
garguilot m. Colp pegat amb el dit del mig fent-lo recolzar sobre el polze i, després, disparant-lo amb força.
He conegut la paraula gràcies al company Juli Martínez Amorós (16.12.2023), que la proposava per a solució d’un dubte proposat per Eugeni Reig (15.12.2023) sobre l’expressió «punt de garguirol» que apareix en documents relacionats amb l’elaboració del torró i fa referència al moment en què el caramel·lo té la consistència desitjada.
El diccionari Tresor del valencià meridional (2111) conté l’expressió alcoiana «¡t’arree un garguilot!». El company Víctor Alemany Camps (Benirrama, 16.12.203) coneix la paraula i fa el mateix gest descrit pel diccionari.
La versió carcaixentina del garguilot.
Posteriorment (25.12.2023), dos informants de Carcaixent (76 i 87 anys) em van informar que a Carcaixent el garguirol correspon a un colp pegat amb el mateix dit, fent-lo sobreeixir falcat pel polze i colpejant amb el nuc mitjà del dit mantenint la mà tancada.
La variant garguirol
Segons J. J. Antonio Peris Martínez (enginyer agrònom i inspector del SOIVRE), que és qui firma el document «Una página de industrias agrícolas. El turrón y su elaboración» enviat per Eugeni:
[…] cuando se coge una pequeña porción de mezcla (con un alambre) ésta se solidifica en segundos y se rompe con un leve golpe; y al morderla se resquebraja sin pegarse a los dientes.
La documentació referent a garguirol que localitze en la xarxa està tota en castellà i fa referència a l’elaboració dels torrons de Xixona i Alacant. Sembla probable, tal com proposa Juli Martínez, que qui haja escrit «garguirol» per primer volta per a descriure eixe punt de cocció, haja sentit una variant local o inclús que s’haja confós a l’hora de reflectir la pronúncia de la paraula.
Altres elaboradors de torrons parlen més del «punt de bola» (o «punt de bolla»), que sembla que referix a una consistència diferent que es comprova de maneres diferents: «to blanquinós de la massa», «quan agafa una textura semblant al vidre i s’esmicola», «tires una gota d’aigua a l’almívar i ha de fer una boleta»…, i que el Termcat ha reflectit en una fitxa (consulta: 16.12.2023):
ca punt de bola, n m es punto de bola, n m es punto de bolita, n m fr boulé, n m en ball stage, n
Procediments culinaris Definició
Punt de cocció d’un xarop entre 120 i 130ºC, en què el xarop agafa forma de bola quan s’agafa, amb els dits, d’una cullera que s’ha submergit en un recipient amb aigua freda o amb aigua amb gel. Nota
1. Segons la consistència més tova o més dura de la bola, el punt de bola es divideix en punt de bola fluix i punt de bola fort. Algunes fonts estableixen també un estadi intermedi: el punt de bola mitjà (en castellà, punto de bola medio o, segons la classificació tradicional francesa, punto de bola fuerte, i en francès, grand boulé o gros boulé).
2. Segons la varietat dialectal del català, també és adequada la denominació punt de bolla.
Una entrevistada (experta en alimentació) va usar la paraula fregitada —en lloc del previsible i usual fregida— en el programa Bon dia, Catalunya (13 de gener de 1999) de Catalunya Ràdio. La variant fregitada no apareix en els diccionaris ni és gens usual en la xarxa, on només localitze un cas del 4 d’octubre del 2021:
Quan anem a Cambrils sempre anem a Les Barques (el petit), és molt bo. Recomano qualsevol tapa de peix fresc, pop a la gallega, la fregitada de peix o l’increïble tàrtar de tonyina.
Un poc més usual és freginada, que apareix en el dcvb però no en els diccionaris habituals, que només donen entrada a la forma masculina freginat.
A pesar de la definició que compartixen el dnv (‘pretext per a fer diners’) i el diec (‘pretext de fer diners’), el significat de la paraula papadiners s’ajusta més a la definició del dcvb:
papadinersm. Pretext per a fer despendre diners; persona que en fa ús, que procura fer gastar inútilment; cast. papadineros. Ay, Senyor! Després de la desgràcia, tot són papa-diners, Víct. Cat., Cayres 66.
És una paraula amb una documentació d’ús escassa, però podem trobar uns quants usos escrits que mostren el sentit de la paraula. Per exemple, en la peça teatral Al vapor de Josep Carner (1901; firmada amb el pseudònim «Pere de Maldar») podem llegir:
Si senyó: aquí y à totas parts que no hi ha tal aca ni tal barraca, qu’ aixó es un papa-dineros in- ventat per algún italianot fart de macarrons. ¿Comprens?
En la premsa podem localitzar en Igualada (29.05.1982) la notícia següent:
Les màquines papadiners tenen els dies comptats
Les màquines papadiners han comptat des del primer moment amb una gran acceptació entre el públic. El seu atractiu és sens dubte el donar els premis en efectiu.
En la novel·la La llei dels justos de Chufo Llorens (2015):
Tots plegats són uns papadiners de beates.
En la notícia «Una ceràmica del xix rememora la figura del ‘tocacranis’ Marià Cubí» de Manu Mitru (El Periódico, 04.01.2023):
El 1907, impermeable com sempre a la pluja del sentit comú, Barcelona va decidir dedicar un carrer a algú a qui en vida la premsa, i amb raó, va titllar de «xarlatà», «farsant» i, en català, «papadiners», paraula en desús, però que al segle xix era tot un insult.
Finalment, ja fa uns quants anys, Albert Pla Nualart va comentar al final del seu article «¿Descerebrats i papanates o eixelebrats i babaus?» (Ara, 06.12.2014) la necessitat de millorar la definició:
Per cert, diria que el diec2 ha de revisar l’entrada papadiners. No és, com diu, un pretext de fer diners sinó, com diu el gdlc, un pretext per fer gastar diners inútilment, cosa bastant diferent.
El substantiu masculí escamó és usual en Sollana (14.07.2009) per a indicar una marmoló fort. El podem trobar en el dicpc (s. v. arramblada):
arramblada educació, menyspreu, moc, reny (*) (d) Reny fort (Men). | SIN: Moc, arrambatge, (escamó, renegó, bonegóVal). ║ Va voler fer l’espavilat, però li van fúmer una bona arramblada. La seva dona li ha dit una cosa i ell li ha fumut una arramblada. M’ha fet un escamó perquè no l’he despertat a temps (Val).
No apareixia en els diccionaris habituals, però el dnv l’ha incorporat:
escamó m. Marmolada, bonegó.
Té una mica de vida en internet. Una mostra:
Vulguem o no, l’escamó crític, feridor i punyent, sempre acaba esclatant-li a qui, des de la ignorància eixordadora d’una mascletada, perpetra pseudoteories de braves i una canya.
Relacionat amb això, Cèsar Mateu (20.07.2009) envia el comentari següent:
A Castelló de la Plana, s’usa el verb ‘escamar’ com a sinònim de ‘renyar algú’. Ex.: Va eixir la veïna i va escamar els xiquets que tiraven pedres al teulat.
I Vicent Alonso (19.07.2009) afig:
Al meu poble (Godella – Horta) la paraula era habitual (i la gent més gran, de segur que encara la conserva). De fet recorde que l’he emprada en algun article i que el corrector del diari me l’ha corregida.
