substantius – Fitxes de Dubtes i Terminologia

parapeu

La paraula parapeu té entrada en el dnv:

parapeu
m. Dificultats o impediments que es posen a algú per a obstaculitzar alguna cosa que vol fer.

El dcvb no l’arreplegava, però sí que apareixia en colomina:

+parapeu ‘fre, obstacle, entrebanc’, «m’han posat parapeus» (B[enido]rm, l’Alfàs, JMartz).

Ocurrència persistent

Tenint en compte el valor de veracitat que atorguem a l’escriptura, podem pensar que la creació expressiva fer parapeu tindrà més fortuna que si s’haguera quedat com a argot per a iniciats, que és el que degué ser en algun temps, al costat de posar peu fiter, expressions que van rebre la funció de calcar l’hacer hincapié castellà.

Amb el significat ‘fer èmfasi, recalcar, insistir, subratllar, posar l’accent’, reig2 va incorporar la suposada locució fer parapeu*, indocumentada i inaudita en aquell moment, excepte en possibles converses de bar que fan broma sobre la possibilitat de traduir més o menys literalment qualsevol cosa del castellà-espanyol al valencià-català, com seria el cas de fer-ho equivalent del hacer hincapié espanyol, que algunes vegades hem sentit, en versió particular d’algun diputat valencià: fer hincapeu*.

El mateix Eugeni Reig va comentar (juliol del 2005):

Això de «fer parapeu» no ho tinc ben documentat. Ho deia un company meu de carrera que era de la Safor, però ni recorde com li deien ni recorde exactament quin era el seu poble. Algú em digué que això també ho deia Francesc Ferrer Pastor, però en el seu Diccionari general no hi és i a ell, per desgràcia, no puc preguntar-li-ho perquè ja ha mort.

De fet, la seua consulta a la llista Zèfir (març 2002) va rebre una resposta negativa de Josep Agustí (Horta):

«Fer parapeu» em resultava desconeguda.

Fins fa poc —ara ja no (setembre del 2005)—, podíem trobar un ús d’esta fórmula a la xarxa en una acta del Gremi de Campaners de València. Tanmateix, l’autor de l’acta ha decidit esmenar-ho, després de consultar l’avl, on no li han pogut validar l’expressió, sinó tot el contrari:

Diuen que «fer parapeu» seria més bé una adaptació per a evitar la malsonant «fer hincapeu», que seria ridícula.»

El cas és que l’autor de l’acta, amb molt bon sentit —i estil de redacció—, havia agafat l’expressió d’una veu suposadament autoritzada:

No és una expressió que utilitzem els campaners, sinó una expressió que jo havia sentit a una persona que considere que té un valencià més que correcte i que, pensava, és correcta.

En este cas, podem constatar que les veus autoritzades també fan broma de tant en tant o es deixen dur pel joc de la traducció literal. Estic segur que Eugeni Reig esmenarà la fitxa del seu llibre —o, si és el cas, la completarà i confirmarà amb més documentació.

carrusel

La paraula carrusel apareix en el dnv:

carrusel
1. m. ESPECT. Espectacle eqüestre que consistix en una sèrie d’exercicis d’exhibició executats per una formació de genets, generalment disposats en cercle.
2. m. JOCS Cavallets 9.
3. m. Successió ràpida de persones o fets en l’espai o en el temps.
4. m. INFORM. Element d’una pàgina web en el qual es mostren cíclicament imatges o text que es vol destacar.
5. carrusel esportiu m. AUDIOVIS. En ràdio i televisió, conjunt de connexions amb diversos llocs on es disputen competicions esportives simultànies durant una retransmissió.

Fa uns anys, el company Àngel Alexandre mos va assenyalar una curiositat (Migjorn, 04.10.2006 dc.):

Ahir em va sorprendre veure diferents grafies per a esta paraula:

Diccionari valencià (Bromera), diccionari del Salt: carrussel.

Termcat: carrusel.

Gran diccionari de la llengua catalana: carrousel* (amb la indicació d’estrangerisme no adaptat [*]).

diec: no l’arreplega.

Nota fdt. El gdlc ha adoptat la grafia carrusel; el diec continua sense donar entrada a esta paraula (consulta: 03.03.2025).

El gd62 també entrava aleshores la forma carrusel. Per contra, la qüestió de la esse sonora o sorda no tenia a vore amb els valencians (encara el que el diccionari del Salt 2.0 haja escrit —considerem que erròniament— *carrussel), com es pot comprovar en el pdl-iec, on la paraula apareix documentada una cinquantena de vegades amb formes diverses. Tenint en compte l’origen francés, la forma havia de ser la que indicaven el Termcat i el gd62.

Quant a l’etimologia, el tlf dona (s. v. carrousel):

Empr. au napolitain carusello (ital. carosello) «sorte de jeu» (ca 1580, Sassetti ds batt.) du nom des balles de craie [en forme de têtes] (en napolitain carus(i)ello, -i «tire-lire de craie en forme de tête», dér. de caruso «tête rasée», v. dei)

mix

Imatge d’un documental de TVE sobre els recopilatoris musicals Megamix. / TVE.

La paraula mix ‘mescla, combinació’ és un terme anglés que s’utilitzava inicialment en el camp de la música i que s’ha estés a altres àmbits. No apareix en els diccionaris, però sí que el trobem en el Vocabulari de la música de l’AVL (2018), on apareix marcada com a terme anglés:

mix [angl.]
m. Disc que conté una mescla de diferents músiques o cançons, generalment ballables.
• cast. mix.
• angl. mix.

A més, el Diccionari normatiu valencià inclou el terme anglés remix:

remix [remíks] [angl.] m. MÚS. Mescla alternativa d’una cançó en un estudi de so per a modificar el seu aspecte sonor o millorar la qualitat sonora, sovint amb la incorporació de ritmes i efectes nous.

Ambigüitat ortogràfica: mix, ‘mix’, ‘remix’, repix…

A pesar de les vaciŀlacions inicials, les publicacions periòdiques han anat incorporant mix com a terme valencià-català —no l’estan marcant com a estrangerisme—, aixina que probablement acabarà sent adoptat pels diccionaris generals, on tindrem aleshores dos mix escrits igual amb pronúncies diferents per a cada significat: mix [míʃ] ‘gat’ / mix [míks] ‘barreja’.

El terme mix en el Cercaterm

El Cercaterm ja va normalitzar l’any 1998 el terme mix de comunicació, terme que ha segut incorporat pel gd62 pel gdlc (consulta: 25.02.2023).

Posteriorment, el Cercaterm (17.01.2025), mos escriu que, seguint els seus criteris d’elaboració de les fitxes, han de considerar que la pronúncia anglesa [‘miks] és també catalana (podem pensar en fix, afix, sufix i més casos). Per tant, no marcaran eixa paraula com a anglicisme, a pesar que continue sent una grafia confusa quant a la pronúncia. És un aspecte de l’ortografia que no està ben resolt.

bízum

Fragment de l’article publicat en *Castelló Notícies* (06.07.2023).

És possible que el terme bízum (adaptació del nom de l’aplicació de pagament en línia Bizum) acabe convertint-se en un nom comú. En principi, la marca Bizum, seguint la pronúncia anglesa, és una paraula plana. Si fora una paraula aguda, no duria accent (que és una possibilitat que no descarten en castellà en la Fundéu, 02.01.2025 [consulta: 24.01.205]: «Bizum, mayúscula y acentuación»). En el cas més comú, és una paraula plana i, per tant, aplicant els criteris ortogràfics generals per a les paraules planes, el Cercaterm (24.01.2025) mos ha enviat la indicació següent:

La forma Bizum com a nom propi d’una aplicació s’ha d’escriure amb majúscula i sense l’accent.
Com a forma lexicalitzada, segons el context, es pot escriure bízum / bízums: per exemple “fer un bízum”.

Fa un temps que ho havia proposat el company Leo Giménez en «Rosquilletes i bízums. Que xulo!» (Levante, 13.06.2022):

I, canviant del sector alimentari al monetari o dinerari, una paraula que demana l’entrada als diccionaris pel seu ús ja abundant és «bízum» o «bizum». No figura encara en els diccionaris de referència, però la seua utilització generalitzada demana l’entrada en els reculls lèxics normatius, tant de valencià-català, com del castellà. El seu significat és ‘transacció monetària instantània entre comptes bancaris que es realitza amb el mòbil’, «Ho pague jo tot amb la targeta i després em feu un bízum, eixim a 44 euros per parella». L’acte i funció que denominem «bízum» és tan concret, singular i d’ús tan corrent, que, segurament, no hi ha paraula nostrada alternativa a eixa per a l’acció comentada, de manera que seria convenient que s’accepte normativament. El portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ésAdir, registra la forma «bizum».

Tal com indicava Leo, el web de l’Ésadir (consulta: 24.01.205) encara recomana escriure-ho com a nom comú sense accentuar, però indicant que s’ha de pronunciar com a paraula plana:

Tenint en compte que en el seu mateix web podem trobar bícing, i que en eixes conversions a nom comú solen aplicar-se les regles ortogràfiques generals (dièsel, dònut, rímel, rotovàtor, zepelí…) és probable que ho revisen en algun moment.

moc

Fragment de *La barrila de l’Avi* (*Avui,* 23.05.2015). / AVI.

Una de les accepcions de la paraula moc en el dnv és:

moc
4. m. [col·loq.] Refús, reprotxe o menyspreu, inesperat i desagradable, que deixa a algú en mal lloc, que el mortifica o l’humilia.

Actualment pareix que vaja un poc de baixa, però fa uns anys es va estendre en castellà-espanyol l’expressió zasca per a este mateix ús, que el drae definix:

1. m. coloq. Esp. Respuesta cortante, chasco, escarmiento.

Encara que la pressió habitual dels corrents expressius que provenen del castellà-espanyol va fer que els mitjans utilitzaren sovint la versió zasca, en alguns mitjans es van proposar alternatives expressives en valencià-català que han tingut certa fortina. És el cas de la proposta coincident en l’Ara i en La Vanguardia:

Albert Pla Nualart (Ara, 11.12.2015): «El ‘zasca’, el ‘flist-flast’ i el geni de la llengua»
Magí Camps Martín (La Vanguardia, 14.12.2015): «En català n’hi van dos»

En els dos articles proposen l’expressió flist-flast. Per un atre cantó, l’any 2018, l’Optimot va redactar una fitxa amb més formes alternatives que es podrien adequar a cada context i en cada variant dialectal (per a mi, «nyas, coca» té un sentit diferent):

En català, quan algú fa una resposta contundent que deixa sense arguments l’interlocutor, hi ha diversos mots d’origen onomatopeic o interjeccions per expressar aquesta bufetada amb sentit figurat. Per exemple: pam; patapam; nyaca; nyas, coca!; jas, coca! Segons el context, també es poden fer servir noms com ara cleca, clatellada, clatellot, calbot, castanyot, mastegot. Per exemple:

Encara se’n recorda, del patapam que li va fotre fa cinc anys.
En aquell debat electoral, les cleques volaven!
Li va dir que no calia que tornés. Nyas, coca!

Podem observar que no han incorporat moc (ni el sinònim miquel), que crec que seria una alternativa ben expressiva i que aportaria una sonoritat diferent. A més, expressada obrint la vocal o, imitant l’onomatopeia del so d’un clàxon, podria tindre versió com a interjecció. ¡Moc!

badomia

Segons el dfpastor:

badomia f. Badomeria, idea disbaratada. [necedad, tontería, badomia]

Estranyament, hi ha diccionaris que encara (consulta: 09.01.2025) arrepleguen esta paraula només en plural, badomies, com ara el gdlc o el diec2.

L’ús en singular, encara que amb baixa freqüència d’ús, és conegut al País Valencià, tal com apareix (consulta: 16.02.2019, 09.01.2025) en el dcvb. Emili Casanova havia indicat fea temps («El valencià oral del segle xviii i el factor hivernacle del castellà», 1997) que la paraula és coneguda passivament al País Valencià. Joan Veny i Mar Massanell (Dialectologia catalana, 2015) consideren que badomia és un arcaisme conservat al País Valencià perquè és una «àrea lateral i tardana» d’extensió de la llengua.

El dnv també dona entrada a la forma en singular i afig una nota sobre l’ús habitual en plural (tal com fa el Petit diccionari 62 de la llengua catalana de Lluís López del Castillo, 2010):

badomia
[usat generalment en plural]
f. Despropòsit, idea desbaratada.

Com a exemple d’ús oral modern, hem pogut sentir la paraula en una intervenció parlamentària del diputat Lluís Torró Gil (del gp Compromís, ds 7/vii, 15.04.2008):

Perquè jo crec que, quan estem parlant d’un problema de vint-i-un anys —com a poc—, evidentment tots han tingut alguna quota de responsabilitat i també, jo crec que no estic dient ninguna badomia, crec que aquells que han estat més temps governant, lògicament, tindran una quota de responsabilitat molt superior respecte als altres.

Hi ha una nota interessant de Pedro Álvarez de Miranda («Cela y el léxico español», dins La colmena de Camilo José Cela, edició commemorativa de la rae i l’asale, 2016), relacionada amb el pas d’esta paraula valenciana al castellà:

La palabra gazafatón es de suyo bastante rara, pero la que quiero examinar, porque está hecho el artículo correspondiente del Diccionario histórico, es badomía, que, más que rara, puede decirse que, prácticamente, no existe en español. Cela, sin duda, vio la palabra en el diccionario de la Academia, donde estaba, y está, con la marca de «poco usada» y la definición ‘despropósito, disparate’. Remontándonos aguas atrás encontramos que fue la edición de 1803 la primera en recogerla. Y gracias al Diccionario histórico sabemos que esa inclusión obedeció a la existencia de una cédula guardada en los ficheros de la Academia en la que se habían copiado un par de textos de cierto libro de principios del xvi extremadamente raro. Tanto, que cuando se redactó ese artículo del Diccionario histórico no se pudieron cotejar las citas, pues no existía ningún ejemplar en las bibliotecas españolas. Los textos, en consecuencia, se citaron basándose en aquella antigua papeleta. Y decían así:

Porque en el Alcorán se fallan tantas contralidades, y tantas hystorias trastocadas, y tantas falsías, y tantas badomías.

¿Pues qué te parece, moro, desta badomía tant grande?

Pues bien, disponemos hoy de una cuidada edición moderna del libro en cuestión, titulado Confusión o confutación de la secta mahomética y del Alcorán, obra de cierto Juan Andrés nacido en Játiva que pasó de ser alfaquí a convertirse al cristianismo y hacerse sacerdote. Esta refutación de su antigua fe vio la luz en Valencia en 1515 y se conservan de ella, en efecto, tres ejemplares, uno en la British Library, otro en la Biblioteca del Congreso de Washington y otro más en la Biblioteca Civica de Brescia. En la edición moderna he podido cotejar, por fin, las dos citas, que eran perfectamente correctas, y hasta encontrar otras dos en la misma obra.

Estamos ante un catalanismo muy ocasional; de hecho, más bien, ante una palabra catalano-valenciana, badomia, inserta en un contexto castellano. Recuérdese que el autor de ese rarísimo libro, que Cela de ningún modo pudo conocer, era de Játiva. Para la palabra catalana badomia remito al Diccionari català-valencià-balear de Alcover y Moll, que la trae, y a la información que ofrece Corominas. Pero donde Cela la vio fue sin duda en el diccionario de la Academia, en el que la voz nunca debería haber entrado, pues, insisto, no es castellana. Hubiera sido preferible que los académicos de 1803, desestimando aquellos pasajes, no registraran la palabra, pues las consecuencias de su celo vinieron a ser perturbadoras, al recogerla como si fuera corriente en español. Así, hasta que Cela tropezó con ella en el diccionario.

A pesar de la indicació de Camilo José Cela Conde sobre el fet que l’obra valenciana (editada al 1515) origina la introducció de la paraula en castellà, podem localitzar més documentació sobre la paraula badomía en el castellà editat aquell segle —i posteriorment—, com ara en Primera parte de las differencias de libros que ay en el vniuerso d’Alejo Vanegas (editat en 1540, 1572 i 1583, però sembla que escrit abans del 1539), on també localitzem la paraula:

[Transcripció de l’edició de 1583] Mas como digo, pues ningún creyente estriba en razón humana: para convencer al gentil de su falsa idolatría: y al moro de la Badomía de su secta: y al judío de la pertinancia de ceguedad […].

quaga

El nom quaga designa un èquid africà emparentat amb les zebres desaparegut al segle xix (Carles Lalueza Fox, Missatges del passat, 1998). El Termcat oferix la fitxa següent:

ca quaga, n f
es cuaga, n f
fr quagga, n m
en quagga, n
de Quagga, n n
nc Equus quagga quagga

Mamífers > Perissodàctils > Èquids
Nota
Subespècie de zebra comuna extinta.

La forma quagga apareixia fa anys en el diccionari Merriam-Webster (consulta: 11.05.2012):

An extinct mammal (Equus quagga) of southern Africa that resembled and was related to the zebras
Origin of QUAGGA: obsolete Afrikaans (now kwagga), from Khoikhoi quácha
First Known Use: 1785

Posteriorment (consulta, 12.11.2024), el Merriam-Webster ha canviat la redacció de l’entrada:

An extinct zebra (Equus quagga quagga) of southern Africa that had brown and white stripes chiefly on the head and neck, reddish-brown to brown upper parts, and whitish belly, tail, and legs

plemigjorn

No recullen els diccionaris habituals encara la paraula plemigjorn o premigjorn, que té diversos sentits. El més comú a la Valldigna és el que fa referència a la «becaeta» de després de dinar (sobretot en estiu) en l’expressió fer el plemigjorn. El dnv sí que incorpora migjorn com a sinònim de la sesta ‘becaeta del migdia’:

migjorn
[…] 2. m. Sesta 1. Li agrada molt fer migjorn tots els dies.

Sí que apareix documentat en el tvm:

fer migjorn (Callosa) (28) (86)
fer migjornada (Benimantell, Callosa, L’Alfàs) (72) (28)
fer el premigjorn (Benifairó de la Valldigna) (16) (33) (Tavernes de la Valldigna) (31)
fer el plemigjorn (Tavernes de la Valldigna) (33)
fer lo plemigjorn (Beneixama) (33)

No comenta massa este cas el dcorom (s. v. mig), que diu que ha rebut una informació des de Benifairó sobre premigjorn. En tot cas, busca una explicació diferent de la que li proposen (aprés migjorn):

Però, com sigui que la Valldigna és ja en l’àrea transsucrònica, on migjorn és el mot viu per a l’hora de la calda, això també podria ser que el bon llaurador ha pres migjorn, ‘s’ha pres una migdiada’, ‘ha pres una sesta’ (< hora sexta), que a força de repetir-ho s’hi ha esvanit la z sonora […], i ha premiğ̣órn s’ha substituït per fa premigjorn […].

Els meus companys vallers Josep Pons i Vicent Mifsud (maig 2010) em confirmen que la forma habitual és «fer el ple migjorn» (amb les dos paraules separades), encara que al poble ho pronuncien «fel premigjorn». El simater Àngel Alexandre li comentava sobre el cas (en Migjorn, març 2009) a Sico Fons (que havia demanat per la forma premigjorn):

Efectivament, això de plemigjorn (ple, no pre) ho he sentit molt a Tavernes. A Simat és molt més corrent parlar de plemigdia (pronunciat «plemesdia») i fa referència tant al període posterior al dinar (fins a les 5, aprox.) com a la dormida que té lloc durant eixe període.

El company Francesc Gascó corrobora el comentari:

Mon pare i les germanes, la meua àvia paterna i familiars de l’edat, sempre deien /plemijórn/. I «me’n vaig a fer plemigjorn» o usat com a substantiu tal qual: «este plemigjorn el soroll dels xiquets no m’ha deixat dormir».

Finalment, localitze el comentari següent (supose que de Salvador Jàfer – Ràfol de Salem):

Ací al Ràfol, hi havia el costum, com en molts pobles llauradors, de fer «el ple migjorn». Els llauradors se n’anaven a treballar enjorn al camp, cap al migdia, quan la temperatura pujava, com que no s’hi podia estar en els bancals, aprofitaven aquestes hores per a fer un bon descans després del dinar, i així que el sol havia traspassat el punt més alt del cel retornaven a la faena fins a la posta.

Podem localitzar (consulta: 16.09.2024) esta paraula en poemes de Salvador Jàfer i Sanxis, i Joan Vicent Clar i Camarena, i en texts d’Encarna Sant-Celoni i Josep Franco i Giner (dades del Cival revisades):

que sap buscar-los cada premigjorn –amb el mos encara a	Encarna Sant-Celoni	Al cor, la quimereta	2002
pot, de bon matí, al premigjorn i a poqueta nit– i	Encarna Sant-Celoni	Al cor, la quimereta	2002
que si no fa el premigjorn no hi ha qui l	Encarna Sant-Celoni	Al cor, la quimereta	2002

nostre país encara fa el plemigjorn mentre la indústria i el	Josep Franco i Giner	«Notes sobre el País Valencià: llauradors i comerciants», Saó, 20.12.2016	2016
interrompre la tranquil·la beatitud del plemigjorn , que també disfrutaven a la	Josep Franco i Giner	«Quadern de tornada VI», Saó, 25.02.2020	2020
eren efímerament, remotament provisionals, de plemigjorn . I he vist la cara	Josep Franco i Giner	«Confinament 8» , Nosaltres La Veu, 13.09.2020	2020

La variant plemigdia

La referència al periode del dia és l’únic significat que coneixia jo per a plemigjorn (segurament perquè no tenia costum de becar a migdia). El plemigdia no l’havia sentit mai, però enllaça amb el que diuen a Oliva (segons un altre informant):

A Oliva, que no queda lluny, de la dormida de després de dinar n’hem dit sempre «fer el ple de migdia». Ja veus que és el mateix dit d’una altra manera. En tot cas, millor ple que no pre. El ple de migdia fa referència a les hores de més sol i calor. També es parla del ple de l’hivern (quan més cru és) o del ple de l’estiu (quan més calor tenim).

iseta

Retall de l’article «Riure per no plorar» de Jesús Puig (*Levante*, 27.09.2011.)

El substantiu femení iseta significa ‘malifeta, especialment les que fan els xiquets’. A Carcaixent es pronuncia amb e oberta: [i’zęta]. També a Pego, Pedreguer i Canals (segons informació d’Àlvar Gosp, Encarna Sansaloni i Josep Lozano, respectivament – desembre 2004). El dnv (consulta: 29.11.2016) l’ha entrat aixina:

iseta [izɛ́ta] f. Malifeta. Els xiquets ja m’han tornat a fer una iseta.

També hi ha la variant isata, a Rafelguaraf (informació Vicent Sanchis, 2001). I el sinònim femení maleitor a Simat (informació d’Àngel Alexandre, 25.06.2004).

assagador

Els diccionaris han anat variant les preferències entre assagador i assegador. La versió actual d’eixes preferències és:

assagador	assagador / assegador	assegador
[versions antigues d’alguns diccionaris], dgfpastor	dcvb, dval, dnv	diec, gdlc, gd62, salt

Localitzem de manera més abundant la forma assagador com a nom propi en toponímia:

camí de l’Assagador (Alginet)
camí Assagador (Tavernes de la Valldigna)
camí Assagador de la Tancada (Gandia)
bassa de l’Assagador (la Salzadella)
[però camí de l’Assegador a Xaló]

Tant en l’ús com a nom propi i en l’ús com a genèric, la forma més abundant en el repertori valencià és assagador:

assegador de la Ratlla (Almassora)
assegador de la Cova Roja (Benassal)
asssegador de la Barraca (Carcaixent)
assegador de la Llonganissa (Xàtiva)

assagador de la Paridera (Benifaió)
assagador de la Canyadeta (Canals)
assagador del Clot de Segarra (Oliva)
assagador Real (la Salzadella)
assagador de la Foia del Molí (Suera)
assagador de la Cuta (Vilallonga)

[Font: Toponímia dels pobles valencians (avl)]

El dcvb remet d’assegador a assagador i dona les pronúncies i localitzacions següents:

Fon.: asaɣaðó (Calasseit, Morella); asaɣaðóɾ (Castelló, València); asaɣaóɾ (València); aseɣaðó (Benassal).

Eixa indicació del dcvb no coincidix amb el que indica el dcorom (veg. més avall). L’aldc oferix un panorama extens per a diverses denominacions dels camins ramaders. Quant al País Valencià, podem detallar més el panorama oferit les dades de l’atles.

Colomina recull la forma assegador:

assegador (Alt, Tarb, la Vila, Brm). RLlorens defineix així l’assega(d)or:“camí per al pas de ramat; solia usar terrenys o llocs de planíssia, com ara barrancs o secans; generalment no era terra de ningú”. Apareix com a introductor de nombrosos NLL a Callosa, Benidorm, etc.

El dcorom fa les reflexions següents (en resum):

Assagador o més aviat assegador ‘camí tradicional de bestiar’ ha estat sovint interpretat com un derivat de saga, potser amb raó, però almenys és cosa ben dubtosa. […]
A la Vall de Gallinera pujàrem llarga estona per un asẹgaór que era empedrat, com si fos una antiga calçada romana o visigòtica. […]
S’observa que uns diuen assagador i altre assegador. J. G. M. escrivia el 1956: «als afores de Val., a Gandia etc. assagador; molts, però, en diuen assegador: Maestrat, Llíria, Carlet»; el 1960 rectifica una mica: «vulgarment solen dir més assegaor». […]
En efecte això és el que he pogut comprovar, i en una proporció considerable: amb a a 19 poblacions, a 2 ho vaig sentir de totes dues formes, i en 63 només amb e. […]

Etiqueta: substantius

COORDINADORA DE DINAMITZACIÓ LINGÜÍSTICA DEL PAÍS VALENCIÀ