La paraula parapeu té entrada en el dnv:
parapeu
m. Dificultats o impediments que es posen a algú per a obstaculitzar alguna cosa que vol fer.
El dcvb no l’arreplegava, però sí que apareixia en colomina:
+parapeu ‘fre, obstacle, entrebanc’, «m’han posat parapeus» (B[enido]rm, l’Alfàs, JMartz).
Ocurrència persistent
Tenint en compte el valor de veracitat que atorguem a l’escriptura, podem pensar que la creació expressiva fer parapeu tindrà més fortuna que si s’haguera quedat com a argot per a iniciats, que és el que degué ser en algun temps, al costat de posar peu fiter, expressions que van rebre la funció de calcar l’hacer hincapié castellà.
Amb el significat ‘fer èmfasi, recalcar, insistir, subratllar, posar l’accent’, reig2 va incorporar la suposada locució fer parapeu*, indocumentada i inaudita en aquell moment, excepte en possibles converses de bar que fan broma sobre la possibilitat de traduir més o menys literalment qualsevol cosa del castellà-espanyol al valencià-català, com seria el cas de fer-ho equivalent del hacer hincapié espanyol, que algunes vegades hem sentit, en versió particular d’algun diputat valencià: fer hincapeu*.
El mateix Eugeni Reig va comentar (juliol del 2005):
Això de «fer parapeu» no ho tinc ben documentat. Ho deia un company meu de carrera que era de la Safor, però ni recorde com li deien ni recorde exactament quin era el seu poble. Algú em digué que això també ho deia Francesc Ferrer Pastor, però en el seu Diccionari general no hi és i a ell, per desgràcia, no puc preguntar-li-ho perquè ja ha mort.
De fet, la seua consulta a la llista Zèfir (març 2002) va rebre una resposta negativa de Josep Agustí (Horta):
«Fer parapeu» em resultava desconeguda.
Fins fa poc —ara ja no (setembre del 2005)—, podíem trobar un ús d’esta fórmula a la xarxa en una acta del Gremi de Campaners de València. Tanmateix, l’autor de l’acta ha decidit esmenar-ho, després de consultar l’avl, on no li han pogut validar l’expressió, sinó tot el contrari:
Diuen que «fer parapeu» seria més bé una adaptació per a evitar la malsonant «fer hincapeu», que seria ridícula.»
El cas és que l’autor de l’acta, amb molt bon sentit —i estil de redacció—, havia agafat l’expressió d’una veu suposadament autoritzada:
No és una expressió que utilitzem els campaners, sinó una expressió que jo havia sentit a una persona que considere que té un valencià més que correcte i que, pensava, és correcta.
En este cas, podem constatar que les veus autoritzades també fan broma de tant en tant o es deixen dur pel joc de la traducció literal. Estic segur que Eugeni Reig esmenarà la fitxa del seu llibre —o, si és el cas, la completarà i confirmarà amb més documentació.