Pel que indiquen diverses fonts, el gènere de peixos Chondrostoma s’ha redistribuït en diversos gèneres. En el cas del peix Chondrostoma genei ara és Protochondrostoma genei.
D’altra banda, no localitze cap referència que confirme l’existència del nom comú braga per a eixe peix, llevat del dcvb, la gec i els diccionaris que compartixen o reproduïxen estes fonts:
(dcvb) braga […] III. sg. Peix teleosti d’aigua dolça que es fa de 10 a 30 cm. de llarg: Chondrostoma genei (Ripoll). Es groguenc.
(gec)braga Chondrostoma genei (nc.) f. Ictiologia Peix osteïcti, de l’ordre dels cipriniformes, d’uns 25 cm de llargària, amb el musell prominent, i de color gris verdós, amb el ventre argentat. […]
(dnv)braga […] f. ICT. Peix osteïcti (Chondrostoma genei), de color gris verdós amb el ventre platejat.
Per tant, els he demanat (02.05.2023; tant a la gec com al dnv) que comproven si hi ha cap peix que realment tinga eixe nom.
Exemple d’ús extret del còmic Maus d’Art Spiegelman (trad. ca. de Felipe Hernández i Caterina Canyelles, 2003).
Un cas objecte de debat (vam discutir bona cosa en Zèfir al desembre del 2003) és el de la conjunció sinó quan tanca una oració exceptiva (la denominació «exceptiva» és de Bosque i Demonte, 1999). Més en concret, el debat de Zèfir versava sobre les versions reduïdes d’eixes oracions (és a dir, amb elisió), ja que eixes oracions es poden reduir elidint un element, i actualment inclús dos elements. Les versions plenes i reduïdes en què s’usa el sinó exceptiu són:
Versió plena: «¿Qui havia de vindre sinó ella?»; versions reduïdes: «¿Qui havia de vindre sinó» > «¿Qui sinó?» ‘no podia vindre ningú més que ella’
Versió plena: «¿Què podia fer sinó contar-li-ho»; versions reduïdes: «¿Què podia fer sinó» > «¿Què sinó?» ‘no podia fer més que contar-li-ho’
Segons Bosque i Demonte (1999), l’oració exceptiva és aquella en què la paraula sinó:
[…] adquirix un valor exclusiu o d’excepció quan afirma l’element introduït per la conjunció com l’únic davant d’una generalitat que resulta negada en el context previ.
La Nueva gramàtica de la lengua española de la rae (2009) parla en l’apartat 40.6.s d’este valor, que denominen «exclusiu»:
Este significado está cercano al de salvo, excepto, aparte de y, en la lengua clásica, al de fuera. En tal caso, sino introduce un elemento que se señala como único frente a las demás opciones, que se niegan implícita o explícitamenten en el resto de la oración: No dijo sino que era inocente. Este uso de sino puede, además, estar inducido por la interrogación retórica, en lugar de por una negación expresa:
¿Con quién me sustentaba yo sino con ellos? (Cervantes, Quijoteii) […]
Article de Joan Solà Cortassa (2007)
Joan Solà parlava d’eixes oracions del tipus ¿Qui sinó? («Sinó», Avui,, 22.11.2007) :
[6] El cas més difícil, que avui ja no podem tractar, és ¿Qui ha de venir sinó ella?, i variants (¿Qui ha de venir sinó?, etc.).
Solà arribava a una conclusió el 29.11.2007 («Un sinó rebec») que donava preferència a la forma «sinó»:
Si gairebé tothom escriu sinó, instintivament (sense plantejar-s’ho), ha de ser per alguna cosa. Efectivament, els autors anomenen «retòrica» aquesta interrogació; és a dir, tenim una falsa pregunta, i per tant també una falsa condicional: quan diem ¿Qui ho ha fet sinó tu?, ¿Per què ho ha dit sinó per molestar?, ¿Què és, això, sinó una provocació?, crec que essencialment pretenem focalitzar (remarcar) el terme tu,per molestar, una provocació (com si hi afegíssim precisament), no pas qüestionar-ne cap altre.
El que hi ha és que els matisos són tan pròxims que gairebé es toquen, i si capgirem la frase, ja tornem a ser a la condicional […]. En català potser hi hauria la qüestió de saber si són igualment genuïnes les tres versions d’aquest cas: ¿Qui ha de venir sinó ella?, ¿Qui ha de venir sinó?, ¿Qui, sinó?
Article d’Elena Estela Pato (2003)
Exemple d’ús extret del còmic Persèpolis de Marjane Satrapi (trad. ca. d’Albert Jané, 2017).
Este enfocament de Joan Solà concorda amb l’article «Nuevos aportes al estudio de la función discursiva de los conectivos adversativos en el discurso periodístico del siglo xix. El conector sino» d’Elena Estela Pato (2003), que fa una anàlisi gramatical, semàntica i pragmàtica de la qüestió. L’autora classifica els usos del sino castellà en (marque amb negreta el que correspon al nostre cas):
a) Contraposició excloent b) Contraposició exceptiva o no totalment excloent c) Contraposició no excloent o de coexistència explícita
Segons l’autora, estos «tres valors semàntics bàsics que presenta el connector, convergixen funcionalment com a tres recursos de realçament, cap a una única funció discursiva de sinó que pragmàticament consistix a donar força o rellevància informativa a l’argument coorientat o contraorientat a favor d’una conclusió». El valor semàntic que analitzem en este cas és el de contraposició exceptiva.
Seguint l’anàlisi de l’autora, l’ús de sinó està «coorientat» o «contraorientat» respecte a la conclusió pressuposada de la primera part de l’oració. En una oració exceptiva com les que tractem, es donen diverses condicions:
No exigix una negació prèvia explícita i apareix després d’una interrogació.
És equivalent a la forma «declarativa» («Ningú sinó…»).
Dels dos membres contraposats, X sinó Y, Y està inclòs en el camp semàntic del membre X. Per tant, pertany a la mateixa categoria.
Els termes contraposats són d’extensió diferent, i per això s’entén que la contraposició està referida sempre a un únic membre de la classe, que és aquell al qual fa referència l’enunciat. Este únic membre en què recau la restricció és el que resulta focalitzat.
La forma declarativa «Ningú sinó ell pot vindre», permet apreciar el realç informatiu que li confereix a l’enunciat la contraposició dels termes (Qui/Ell) mitjançant sinó, que anomenem exceptiu davant la forma que es limita, simplement, a enunciar el fet sense conferir-li cap realç informatiu.
Vist això, sembla clar que no es tracta només d’una qüestió gràfica, sinó que els valors semàntics i discursius són factors rellevants per a diferenciar les oracions que contenen la conjunció sinó i les que tenen un significat diferent i, per tant, s’han d’escriure amb la condicional més la negació («si no»).
Problemes de les propostes per a escriure-ho «si no»
Més avall podem llegir tres propostes per a escriure eixe sinó com si fora una condicional + una negació («si no»). Les propostes es centren en aspectes formals i gràfics, i no analitzen els valors semàntics i pragmàtics que diferencien les oracions condicionals de les oracions exceptives (completes i reduïdes).
Nota fdt (21.06.2023). Durant el debat d’esta qüestió en l’aoetic, Albert Pla Nualart va mostrar la seua preferència pel manteniment la grafia originària «si no» en este cas (i en altres usos amb valors aproximats). Certament, si s’haguera continuat amb la forma «si no», este problema no existiria. Seguint la posició d’Albert Pla Nualart, però en sentit contrari, podem vore que en francés han optat per escriure sempre «sinon» i, per tant, no tenen este problema (<em>Le bon usage</em>, 2008, apt. 1154, p. 1.514: «Pour indiquer une exception ou une restriction. Souvent dans un contexte négatif ou dans une interrogation oratoire»).
Però a partir del moment que la normativa (iec, avl) diferencia entre «si no» i «sinó» i els prescriu per a valors i usos diferents, la gramàtica ha de ser conseqüent i no ha d’actuar arbitràriament (convé recordar el principi d’interdicció de l’arbitrarietat). Per tant, ha de seguir la jerarquia d’aplicació de les regles i, en conseqüència, el sinó exceptiu s’ha de validar tant per a l’oració completa (¿Qui sinó ell podia fer-ho?) com per a la versió amb elisió (¿Qui sinó?). El problema s’origina quan la normativa establix una excepció (dubte si ha segut per arbitrarietat, per descuit o per error) sense justificar-la.
Article de Pla Nualart (2011)
L’any 2011, Pla Nualart va reprendre la qüestió («Aglutinacions (1): Sinó o si no?», Ara.cat, 31.03.2011):
Pel mateix motiu sembla que hauríem d’escriure «Què podia fer sinó resignar-m’hi?» —amb un infinitiu que funciona com un nom—, però «Si no m’hi resignava, què podia fer?», en què clarament estem davant d’una oració condicional negativa. I el cas més curiós és quan la frase es talla: «Què podia fer si no?» Jo aquí escriuria si no, perquè només si no pot funcionar com una oració sencera sense que calgui afegir-hi res més. És per aquesta raó que, sempre que vagi tot sol entre dos signes de puntuació, heu d’escriure si no.
Tanmateix, podem observar que esta reflexió de Pla Nualart és problemàtica:
«Què podia fer sinó resignar-m’hi?» no és equivalent a «Si no m’hi resignava, què podia fer?». Per tant, la segona oració («Si no m’hi resignava, què podia fer?») no pot equivaldre a la primera oració amb el verb elidit («Què podia fer sinó?»).
La circumstància exposada per Pla Nualart, «la frase es talla», no implica un canvi de sentit entre la frase completa i la frase tallada. Si després de l’elisió dels elements sobreentesos canviem la conjunció sinó pel conjunt conjunció + negació («si no»), li hauríem modificat el significat, si la frase encara fora possible. Però la versió reduïda «Què podia fer si no*?» no és possible, perquè la frase completa hauria de ser una que tampoc no és possible: «Què podia fer si no* resignar-m’hi?». Si alterem els components de l’oració, n’alterem el sentit.
Per tant, vegem que la versió completa «Què podia fer sinó resignar-m’hi?» i la versió reduïda «Què podia fer sinó?» tenen la mateixa construcció i són semànticament equivalents. L’elisió no és un motiu per a canviar la grafia, per a desunir la conjunció sinó. Per tant, seguint Solà, ¿com ho podríem escriure, sinó…, si vullguérem mantindre el mateix sentit?
Article de Carles Riera (2014)
Més tard, al 2014, Carles Riera fa un repàs a les possibilitats d’ús de la conjunció sinó (i de la conjunció condicional si seguida de la negació no, «si no»), en què conclou que convé escriure «Qui, si no?» en lloc de «Qui, sinó?». La seua reflexió és:
Els autors que, en exemples com els d’aquest grup, escriuen sinó ho fan perquè hi sobreentenen un sol terme (com ara, en el primer exemple, sinó ell), però també s’hi pot sobreentendre una oració (com ara, en el primer exemple, si no va ser ell), i com que aquest és el sentit original, per això la grafia (si no) corresponent a aquest sentit és la que ha de tenir la preferència.
Els dos sentits sobreentesos exposats per Riera no són equivalents, són dos sentits diferents. De fet, el primer sentit no sobreentén «un sol terme» (com diu Riera), sinó un sentit diferent. Eixe sentit diferent no és una pregunta sobre l’autoria (‘qui va ser’), sinó que equival a l’exclusió d’una altra possibilitat (‘només podia ser ell’). L’oració reduïda no demana com a dubte «si no va ser ell», sinó que pressuposa que «només podia ser ell», és a dir, és una pregunta retòrica (més avall d’esta fitxa tractem les «interrogatives retòriques» que comenta la giec).
Eixa qüestió del «sentit original» que exposa Riera, concorda amb el que comenta Elena Estela Pato, que exposa:
Per a Fuentes Rodríguez (1988:44), en esta construcció es percep encara l’origen del connector, cosa que —segons l’autora— mostraria que es troba encara en el procés de gramaticalització. […]
És cert que sinó prové de si no. Però el sinó de «¿Qui sinó?» és un pas més enllà, ja que no prové directament del si no originari, prové del sinó d’una primera oració reduïda «¿Qui sinó ell?» o de «¿Qui ho ha fet sinó tu?», i altres oracions exceptives completes semblants, que contenen una primera elisió. En estes oracions ja no tenim el sentit ni els elements originals (condicional si + negació no), sinó el sentit exceptiu (conjunció sinó). El canvi produït ha donat lloc a un valor i un ús diferents. Seguint l’article d’Elena Estela Pato per al cas del sinó exceptiu, els termes contraposats són d’extensió diferent, i per això cal entendre que la contraposició («Qui sinó?») es referix sempre a un únic membre de la classe («ell»), mentres que la versió originària («¿Qui, si no va ser ell?») presenta una extensió general en el valor de l’interrogatiu qui (que equival a ‘algú que desconeixem’).
Mirant-ho aixina, en «¿Qui, si no va ser ell?», l’interrogatiu no queda restringit, ja que semànticament té un valor general (‘qualsevol, algú’). L’oració «¿Qui, si no va ser ell?» no és exceptiva, sinó que és una indagació de caràcter general sense restricció. Per això no és equivalent de «¿Qui va ser, sinó (ell)?» ni de la versió més reduïda «¿Qui sinó?».
Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (versió de 2023)
Passats uns anys, la giec haguera pogut resoldre el tema seguint el tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2. Eixe paràgraf conté una explicació que s’ajusta perfectament a estes oracions:
[…] S’usa en oracions interrogatives retòriques, en les quals la negació queda implicada i el primer element de la coordinació s’identifica amb un interrogatiu o un sintagma amb un constituent interrogatiu: Per què heu vingut sinó per ajudar-nos? (equivalent a ‘No heu vingut per cap altre motiu sinó per ajudar-nos’); En qui podem pensar sinó en ell? (equivalent a ‘No podem pensar en ningú sinó en ell’); Què podem fer sinó ajudar-nos els uns als altres? (equivalent a ‘No podem fer res més sinó ajudar-nos els uns als altres’).
Però podem llegir en la giec (al mateix apartat 25.4.4.2; consulta: 25.03.2023) una nota que indica:
Hi ha unes construccions amb doble el·lipsi que, tot i no tenir tradició, han fet fortuna: —Segur que va ser ell. —Qui si no? (equivalent a ‘Qui va ser, si no va ser ell?’ i a ‘Si no va ser ell, qui va ser?’); S’han comprat una casa a Ripoll. On si no? (equivalent a ‘On es comprarien una casa si no és a Ripoll?’).
La gramàtica de l’institut utilitza en esta nota unes frases completes i mostra els significats d’eixes frases. La confusió es genera perquè eixos no són els significats de les versions simples. Fent la comparació en un quadre, podem vore que la columna A i la columna B no són equivalents:
A
sinó Tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2
B
si no Nota tercera de l’apartat 25.4.4.2
—Qui sinó?: que és equivalent de ‘No podia ser ningú més que ell’ ∴ > «sinó»
(La forma «si no» en la interrogació seria errònia)
—Segur que va ser ell. Equivalent interrogatiu: ‘Qui va ser, si no va ser ell?’
On sinó?: equivalent de ‘No podien comprar-se una casa més que a Ripoll’ ∴ > «sinó»
(La forma «si no» en la interrogació seria errònia)
S’han comprat una casa a Ripoll. Equivalent interrogatiu: ‘On s’han comprat una casa, si no és a Ripoll?’
En el quadre que ve a continuació, podem vore confrontades les solucions divergents que dona la gramàtica de l’institut entre el tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2 i la nota tercera del mateix apartat. La gramàtica utilitza dos oracions que pareixen exemples diferents, però són la mateixa interrogació —retòrica— sense i amb «doble el·lipsi». En el quadre podem seguir els passos de reducció de les oracions completes originals entre el tercer paràgraf i la nota tercera, i podem observar que, a pesar de seguir el mateix procés semàntic i constructiu, la giec dona una solució errònia en la columna B:
A
Tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2
B
Nota tercera de l’apartat 25.4.4.2
Sempre pensem en ell
No podem pensar més que en ell (‘No puc pensar sinó en ell’)
=
Segur que va ser ell
No podia ser ningú més que ell (‘No podia ser ningú sinó ell’)
En qui (podem pensar) sinó (en ell)?
=
Qui (va ser) sinó (ell)?
En qui sinó?
≠
Qui si no*?
La frase de la columna A, «En qui podem pensar sinó en ell?» té una versió equivalent reduïda (retòrica): «¿En qui sinó?», i eixa mateixa solució hauria de ser vàlida per a l’exemple de la columna B.
En conclusió, seguint amb la reducció de la casuística gramatical i ortogràfica imprevisible (com s’ha fet amb la reducció dels accents diacrítics), seria bo que la gramàtica revisara eixa nota de l’apartat 25.4.4.2 i agrupara eixes oracions exceptives equivalents, més curtes o més llargues, i les tractara de la mateixa manera. Hem vist que això és possible i està fonamentat en els valors semàntics i pragmàtics de cada tipus d’oració. Per tant, podríem pensar que esta és la millor solució. ¿Quina altra sinó (esta)?
FALÒRNIA (i més dial. falòria). f. ║ 1. Idea errònia, raó dèbil o gratuita amb aparença de veritat o solidesa (pir-or., or., occ., val., bal.); cast. camándula, cuento. «Mira, no em vinguis amb falòrnies, que te conec!» «No estic per falòrnies». Yo tinch de estar pera cuentos y falòries, Rond. de R. Val. 45. Perque pensa—y no és falòria—que’s pot aplicar a tu, Llorente Versos, i, 7. Tot això no és res: ploren per falòrnies, Ruyra Pinya, ii, 201. ║ 2. Cosa insignificant, de poca vàlua, menyspreable (Men.); cast. bagatela. Ell no aniria darrera falòrnies, Ruiz Nov. 79.
El Diccionari de freqüències de Joaquim Rafel i Fontanals (1998) sí que documenta la variant fallòria, que apareix en Amichs y enemichs del pagés Josep Maria de Ortega (1877):
no creyeu ab las cosas que de dits animals de nit se diuen, puig tot son fallorias y cuentos de la bora del foch, fillas de pobres imaginacions y de la
En l’ús viu que vam sentir fa uns anys, el diputat Sanmartín Besalduch (de Vinaròs; DSCV, 36, 24.04.2008) utilitzava en un discurs parlamentari la variant fallòria, forma que no apareix recollida en el dcvb (ni en el dnv):
Però, encara més, encara més fallòries hi han ací […]
En l’àmbit de l’economia, el Cercaterm ha proposat el terme comanda en espera com a equivalent del terme anglés back order:
ca comanda en espera, n f es pedido en espera, n m fr arriéré de commande, n m fr commande en attente, n f fr commande en retard, n f fr commande en souffrance, n f en back order, n en backorder, n
Economia > Comerç
Definición
Comanda que efectua un client d’un producte que el proveïdor no té en estoc en aquell moment.
En francés, l’Office Québécois de la Langue Française (consulta: 20.04.2023) dona la informació següent:
L’expression back order, utilisée dans le commerce et souvent abrégée en BO, est déconseillée en français.
Solutions de remplacement Back order a différents équivalents français possibles, selon le contexte. Dans le cas d’une commande complète dont l’exécution est en retard, on parlera de commande en souffrance, de commande en retard ou de commande en attente. Pour désigner la partie d’une commande qui n’a pas encore été livrée, on parlera du solde d’une commande, du reste de commande ou du reliquat d’une commande. Enfin, pour parler d’un article qui est temporairement épuisé, on utilisera les termes rupture de stock, pénurie de stock ou épuisement de stock.
Nous sommes désolés, mais votre commande de meubles est en souffrance. (et non : les meubles que vous avez commandés sont back order)
Les cartouches d’encre ont été livrées, mais les caisses de papier seront livrées plus tard. (et non : sont back order)
Le solde de votre commande sera livré demain. (et non : Votre back order sera livré demain)
Ce modèle de classeurs est en rupture de stock. (et non : est back order)
Sur un bordereau de livraison
L’expression back order se voit sur un bordereau de livraison quand une partie seulement de la commande est livrée. On pourra la remplacer par livraison différée, mention inscrite à côté du nom des articles non livrés et indiquant un reste de commande en souffrance.
La informació anterior de la mateixa institució (abans denominada Office de la Langue Française; consulta: 30.06.1997) era semblant:
219 Back order
L’expression back order, utilisée dans le commerce, a différents équivalents, selon le contexte. Dans le cas d’une commande complète dont l’exécution est en retard, on aura commande en souffrance ou commande en retard. Nous regrettons de vous décevoir, mais votre commande de meubles de bureau est actuellement en souffrance.
Back order s’emploie aussi à propos d’une commande dont on ne peut assurer l’exécution immédiatement. C’est ce qu’on appelle en français une livraison différée. Ainsi, sur un bordereau de livraison, la mention livraison différée pourra figurer à côté du nom des articles non livrés.
Par ailleurs, lorsqu’il se trouve dans l’impossibilité de fournir l’article qu’on lui demande, un commerçant peut, au choix, répondre à sa clientèle :
Je regrette, je manque de chaises de jardin en ce moment. Je n’en ai plus en ce moment, mais elles sont commandées. Je les attends.
En valencià, els diccionaris recullen per a este verb dos accepcions (dnv; consulta: 23.03.2023):
1.v. tr. MÚS. Preparar les partitures (d’una composició musical) per a cadascun dels instruments que l’han d’executar. 2.v. tr. DRET Escripturar.
No arrepleguen encara uns usos comuns actualment (sinònims del verb instrumentalitzar) que estenen el significat ‘preparar’ de l’accepció musical a altres àmbits, o que els amplien amb el sentit ‘utilitzar, manipular’. Podem documentar eixa accepció (ctilc, consulta: 23.03.2023; Google Llibres, consulta: 23.03.2023) a mitan segle passat:
La conquesta pel món animal de l’autonomia dels grans aparells fisiològics, cosa que permet a l’individu de regular la seva nutrició, el seu calor, el seu moviment i els seus intercanvis, no és encara la llibertat, però prepara l’autonomia corporal que instrumenta l’autonomia espiritual de la llibertat.
Les estructures de l’univers personal de Josep Maria Palacios i Martínez (1964)
El seu aïllament és paral·lel al fracàs a què desemboca tot intent d’instrumentar políticament l’opció esquerrana del catalanisme.
Jaume Bofill i Mates (1878-1933). L’adscripció social i l’evolució política de Jordi Casassas i Ymbert (1980)
A pesar que la normativa encara no ha admés estos usos, el ddlc de l’iec els ha documentat i marcat (amb un •) com a accepcions no normatives:
•2. [N1V N2] (N1[humà, col·lectiu]; N2[acte, fet]) [Algú, un col·lectiu]1 fer les accions necessàries per a portar a terme de manera organitzada [un acte, un fet]2. En aquest sentit, l’Educació Especial ha de permetre aconseguir aquests objectius per a cada infant, i instrumentar totes aquelles ajudes que calgui donar-li, tant si és temporalment com de manera permanent […]. [L’educació (1986): 37, p. 5].
adj.En l’actualitat, el finançament ordinari dels diferents nivells de govern pot respondre a tres sistemes bàsics. Primer, el de sobirania fiscal única del govern central, amb subvencions —instrumentades d’una o altra forma— als governs territorials i locals. [Bricall (1984): 33, p. 25].
•3. [N1V N2] (N1[humà]; N2[humà, cosa]) Instrumentalitzar. Vist des de dintre, el feminisme té, efectivament, defectes i deficiències […]. El perill de politització li ve de fora, de la tendència dels partits polítics a instrumentar-lo, manifassejar-lo, especialment en períodes electorals. [Pàmies (1987): A, p. 55].
En castellà, el diccionari Clave recull una accepció (que no apareixia en el drae01):
[2 Referido esp. a un plan o a una solución, disponerlos y poner los medios para su ejecución: El Gobierno ‘instrumentará’ medidas para combatir el paro.
El drae en línia (consultes: 27.04.2006; 23.03.2023) inclou unes accepcions 2 i 3 que atenen eixos usos:
1. tr. Preparar las partituras de una composición musical para cada uno de los instrumentos que la ejecutan. 2. tr. Crear, constituir, organizar. 3. tr. Med. Disponer o preparar el instrumental. 4. tr. Taurom. Ejecutar las diversas suertes de la lidia.
Trobem la paraula instructa en el castellà de l’àmbit judicial. No apareix en els diccionaris. Es tracta d’un guió que fan servir els advocats, representants o el mateix demandat en els judicis. L’Asociación Judicial Nacional de Peritos explica de què es tracta en l’article «La instructa» (17.03.2021; consulta: 22.03.2023):
La instructa es el documento con anotaciones que normalmente utilizan los abogados y la mayoría de los peritos judiciales para poder responder con rapidez y seguridad a las preguntas en el juicio. […] Lo más importante, nuestra instructa es un documento interno del que no debemos dar copia.
Segons ens indica l’advocada Begoña Valdés (09.06.2010), és una plasmació escrita que solen reclamar alguns jutges, a pesar del principi d’oralitat que han de seguir els processos en determinades qüestions judicials. En eixe sentit, podem localitzar diferents referències que comenten la irregularitat d’eixa pràctica. Per exemple, se’n parla una mica en Movilidad geográfica y modificación sustancial: impugnación procesal laboral de Miguel Ángel Purcalla Bonilla (Google Llibres; consulta: 09.06.2010):
Otra cosa es la extendida «corruptela» procesal de facilitar, en sede de conclusiones, la «instructa» o escrito-resumen de las posiciones de las partes (en especial, de la demandada), práctica sin duda reprochable que deteriora considerablemente el principio de oralidad.
No hem detectat cap referència actual a eixe document en valencià. Amb tot, com que es tracta d’un participi llatí, sí que el podem documentar en el Catàleg dels manuscrits de la Biblioteca de Catalunya (Google Llibres; consulta: 09.06.2010), amb indicació que es tracta de lletra del segle xviii:
(f. 1) Instructa de quant per lo present preté lo Egregi Señor Comte de Solterra… que com a Señor de la Vall de Hostoles Bisbat de Gerona preté de present sobre lo possessor del Mas Campasol de la Parroquia de St. Iscle de Colltort de la mateixa Vall de Hostoles, en virtut de los titols baix expressadors.
A més, localitzem esta paraula en altres àmbits, com a sinònim d’instrucció (Google Llibres; consulta: 09.06.2010):
Un estudiant per instructa de son mestre, comensá á saludar á la Verge Santíssima ab estes paraulas: […]
Las Glòrias de Maria: obra útil pera llegir y predicar, d’Alfons Maria Liguori, traduïda al català per Joaquim Arqués i Jover, 1852.
Este terme és l’equivalent de l’expressió anglesa well known mark. El Termcat (consulta: 10.03.2023) el definix en la fitxa següent:
camarca notòria, n f es marca notoria fr marque notoire en well-known mark
Brànding > Brànding verbal > Creació de noms de marca > Protecció jurídica Definició
Marca que és generalment coneguda pel sector pertinent del públic al qual es destinen els productes, serveis o activitats que la distingeixen, com a conseqüència del seu volum de vendes, la durada, intensitat o abast geogràfic del seu ús, o bé la valoració o el prestigi aconseguits.
En castellà, la revista Puntoycoma (número 61, any 2000; consulta: 10.03.2023) proposava la mateixa equivalència: marca notoria. I donaven com a exemple la marca Danone.
Fea servir esta paraula el diputat Morera Català en l’hemicicle valencià (2010), però també la podem localitzar utilitzada per altres parlamentaris:
15.11.2000. Àngel Ros Piles: «o siga, podrà tornar a fer tot un entramat, tota una maranya d’empreses al voltant d’esta llei que el que perseguix és simplement coordinar el transport metropolità».
12.02.2003. Dolors Pérez i Martí: «com han de quedar bé amb un sector, doncs, han muntat tota la maranya que han muntat».
21.02.2013. Enric Xavier Morera Català: «No sabem la relació de llocs de treball en tota eixa maranya de fundacions, societats, empreses…».
12.11.2015. Clara Tirado Museros: «caiguen en una maranya d’incompatibilitats que els condemne amb l’atur».
19.10.2016. Cara Tirado Museros: «perquè el desenvolupament d’eixa tasca pública supose una maranya d’incompatibilitats impossible de resoldre».
28.10.2021. Mònica Oltra Jarque: «Senyora diputada, mire, vosté sap perfectament que la gestió dels punts de trobada familiar en el passat implicaven una maranya de punts fragmentats».
No apareix en els diccionaris habituals, però sí que el documentem en diverses obres filològiques (Griera, Aguiló, Gimeno…; consulta en Google Llibres: 26.12.2010) i d’altres àmbits.
La Gramàtica normativa valenciana de l’avl (2006; pàg. 210) diu:
26.5.1. La preposició barata La preposició barata és sinònima de la locució preposicional a canvi de i pot usar-se amb sintagmes nominals (o equivalents) i amb oracions:
M’ho va donar barata res. El deixà assistir a la festa barata que ell ens ajudara després.
Nota. Esta forma coincidix amb l’estudi i proposta d’Abelard Saragossà (Llengua & Literatura, 17, 2006).
I l’iec (2011) esmena la segona edició del seu diccionari de manera que inclou la preposició barata:
DIEC2 març 2009
DIEC2 abril 2011
barata f. Canvi d’una cosa per una altra. Vendrà blat a barata o per diners.
barata1f. 1 Canvi d’una cosa per una altra. Amb la barata hi hem sortit perdent. Feia barata de cromos amb els amics. 2 a barata deloc. prep. En canvi de (→). Li he donat oli a barata de carbó i llenya.
…
barata2prep. 1 En canvi de (→). Han fet costat al govern barata res. 2 donar (o fer, etc.) una cosa barata cançons Donar-la, fer-la, etc., a canvi de res o de gairebé res. Li ha cedit els seus drets barata cançons.
El dnv també inclou la preposició barata:
barata 1.f.Permuta 1. Fer barata. 2.prep.A canvi de. Li vaig donar les garrofes barata emportar-se-les. M’ho va deixar tot barata res. 3.donar barata cançons (alguna cosa) V. cançó 8.
La forma barat a
No hem documentat (en 2001) en massa obres eixa preposició o locució prepositiva; apareix recollida en «El parlar de la Plana Baixa» de Maria Soledat González i Felip (Miscel·lània 91, Estudis del Valencià Actual, Generalitat Valenciana, 1991, apartat 3.5, pàg. 49) en un epígraf corresponent a preposicions. En una enquesta ràpida, tres tècniques lingüístiques i jo l’entenem amb la forma «mot + P»: barat a; Aureli, per contra, la considerava com a preposició barata, en un primer moment (però vegeu més avall un exemple d’ús).
D’altra banda, Germà Colón Domènech mos va comunicar (23.07.2004):
[J]o a Castelló sempre vaig sentir i vaig dir “barata”: barata fer-ho, barata raons, etc. Espere que l’iec acceptarà aquesta preposició ben prompte.
Fa unes setmanes (desembre 2008) Francesc Gascó recordava una referència literària que usa la preposició: Barrets barata rialles de Carme Miquel (1984).
Vicent Pascual (Diccionari valencià-castellà, 1987) i Enric Valor (Diccionari escolar de la llengua, 1990) recullen la preposició barata, tot i que no indiquen clarament que es tracte d’una preposició. Vicent Pascual la inclou al costat de la locució a barata de.
Hem de tindre en compte que hi ha la locució prepositiva a/en barata de ‘a canvi de’ (documentada pel dcvb a les Illes), cosa que ajuda a entendre que barata hi és tractat com a substantiu. A més, la possible confusió per qüestions fonètiques es resol distingint amb una dicció emfàtica per a desfer les possibles ambigüitats: (verb) «barata el cotxe» / (locució prepositiva) «barat al cotxe». Esta forma de comprovació és impressionista, però és la que em servix com a usuari per a fer la distinció. Jo he sentit sempre que es tractava d’una locució barat a (Tavernes de la Valldigna i Carcaixent): «Barat a arreglar-li…», i no havia utilitzat mai el substantiu (ni masculí, ni femení). Em sembla que es pot tractar de la mateixa segmentació que un aprén a l’hora de distingir els normativament acceptats cap a (/[‘paka]) i fins a, o tal com s’esdevé amb dret a / dreta:
En el cas de dret a / dreta, la primera és una locució prepositiva recollida per Coromines en Verdaguer, interior i nord del Principat, Maestrat i Alt Aragó (també la consigna Ruaix), «equivalent un poc més emfàtic de» ‘vers a, cap a, en direcció a’. És un valor que jo no coneixia.
La forma barata a
També podria ser —agraïxc el comentari d’Àngel Alexandre (22.10.2001; compartix la mateixa visió Anna Gascó)— barata a, ja que els dos mots apareixen en el dcvb com a ‘acte de baratar’. I, fins i tot, si documentem les expressions a barata (i a barato), potser hi podria haver un canvi de lloc de la preposició (amb reducció del substantiu per fonètica sintàctica), tenint en compte, també, la forma bastant suggeridora barato recollida per Solà; o el barato de que recull el dcvb.
D’altra banda, documente una altra referència a barata a en una nota d’Emili Casanova en el seu article «El lèxic de la Decadència en els estudis etimològics: el cas del DECAT de Joan Coromines» (dins d’Actes del Dotzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, volum iii, 2003):
[…] Una tasca per fer és traçar l’etimologia de les locucions documentades en la Decadència. Per exemple, en l’article Locuciones entre dos lenguas: Saber mal y otras (Miscel·lània González Ollé, Universitat de Navarra, en premsa), intente demostrar com les locucions saber mal, a tota virolla i a hora horada són autòctones en català; en canvi d’altres, com un descosit, barata a, a usades, tuàutem, encara que es poden nàixer en les dues llengües, deuen ser d’origen castellà, com també a usades i tan aïna.
(barato de) El dcvb consigna un exemple mallorquí (amb la preposició de):
«Sa pescada era tota p’es sabateró, barato de gordarli sa caña» (revista L’Ignorància, 13 [revista publicada entre 1879 i 1885]).
(barat a) Francesc Viadel, «Néstor Mont/Músic» (El País, 09.11.20006 dj.):
[…] «De sobte, et trobaves que no sabies què era el que calia fer, allà davant d’un públic tan atabalat com tu mateix que, de vegades, et demanava que els cantares Marta tiene un Mercedes… Vaig estar també, durant un quant temps, tocant els caps de setmana en un local de Puçol barat a quinze mil pessetes i el sopar… Sovint ningú no et feia ni puto cas!», relata sense ni un bri de rancúnia. […]
(barat a) Josep Lozano i Lerma, Històries marginals (llibre escrit en 1974; publicat en 1982; edició citada: 3i4, col. «El Grill», 2002), pàg. 111, «El cor pelut»:
«Dora havia fet aquell dia per vore-la, barat a res, una hora de metro» (referència d’Anna Llinares); també barat a en El Mut de la Campana (ed. 2003, pàg. 13 i 166).
Práxedes ens assegura que no cobrava cap jornal barat a fer d’ermitana, però tenia traça a fer pastissos i així «el que sí que cobrava era el que servia, ja fóra al matí o a la tarda, als treballadors, que venien amb els carros o dalt dels matxos a demanar-me un cafè amb llet, un got de vi o unes altres begudes que jo acompanyava de dolcet, generalment magdalenes i coquetes que jo preparava a casa».
(barat a) Àlvar Monferrer, El romancer valencià (ed. Bullent, 2004): «La quadrilla de Galí […], només van barat al vi».
(barat a) Òscar Ballester Giner (22.02.2004; Història e Carpesa ):
El mateix Jaume I recuperarà la propietat de la població el 1246 per 15.000 sous valencians. En document datat el 29 de maig del 1246 el monarca valencià tornarà a fer donació de l’alqueria , però esta volta a l’orde militar del Temple, barat a la propietat de Russafa de la que eren beneficiaris els templaris arran de la conquesta.
(barat a) Vicent Alonso («Contra les cordes», Avui, 04.10.2004):
I no ho dubteu, si puja de categoria a algun dels seus comunicadors més famosos, ho farà barat a estalviar-nos que el suportem dia rere dia posant cara, i veu, d’ací pau i allà glòria a pesar dels horrors i les tristeses que comunica. Per fi tindrem la tele que reclamàvem, la que havia de contribuir al redreçament de la llengua i la cultura dels valencians.
(barata) Eugeni S. Reig utilitza la preposició: «Barata arreglar-me el vestit, la vaig convidar a vore les entrades des del balcó de ma casa». A Alcoi encara (2004) és coneguda l’expressió: «hem eixit perdent amb la barata» (informació d’Eugeni S. Reig que han confirmat Ximo Victoriano i Paco Basset).
(barata) Abelard Saragossà i Alba (El valencià del futur, pàg. 67, últim paràgraf del capítol 2; Gramàtica valenciana raonada i popular, 2003, pàg. 132). Hem d’esmentar que Abelard Saragossà ha llançat una sòlida hipòtesi de treball (en preparació, maig 2004; publicada en Llengua & Literatura, 17, 2006 ) per a defendre la utilitat d’una única grafia barata.
(barata) També usa barata Martí Gadea, … de la terra del Gé.
(barata) Afig també la seua opinió en este sentit Joan Solà Cortassa, i proposa una esmena a la grafia utilitzada per Josep Lozano i Lerma en El Mut de la Campana (Avui, 24.04.2004):
Hi he après, i no se’n riguin, la preposició barata ‘a canvi de’ (ell l’escriu separada, però d’altres l’escriuen així, i és com jo crec que ha d’anar): “La mare es posà a servir a València en un palau del carrer Mascons, barat a tenir menjar i sostre” […] Hi he après, què volen que els faça, l’expressió temporal en acabant, paral·lela però no idèntica a en acabar: aquesta porta sempre complement; aquella, mai. Reivindico des d’aquí aquella forma, vivíssima en valencià i estrictament equivalent al nostre encabat, ai, tampoc no recollit (sí en acabat, però aquí passa com amb barata: tenim ja un sol mot).
No crec realment que haja decidit que hi ha un sol mot en una expressió que acaba d’aprendre i, a més, si l’ha trobada escrita com a locució prepositiva, amb dos mots, tal com en acabant: ¿hauria de proposar també encabant*?
Nota del compilador. Joan Solà mos fa saber (maig 2004), que l’iec recollirà segurament la preposició barata. A més, ha tingut l’amabilitat de fer-nos arribar la seua documentació sobre el tema —que hem afegit a la fitxa quan no coincidia amb la nostra—, i mos ha indicat que la seua proposta està en procés d’estudi, per la qual cosa no hi ha encara una decisió ferma, tot i que la seua conclusió provisional siga la que hem exposat més amunt (24.04.2004).
Informació de Joan Solà Cortassa, 27.04.2004:
A Bell-lloc, a la meva infància (anys 1940-1950) passava un venedor ambulant amb un carro. Parat a la meva plaça, cridava: «Doneees…: sal, taronges, mandarines, plats de pisa, escombres […] a barato de draps i ferro veeell…». (dcvb, vol. 1, p. 23b: «”Aquestes taronges, triades van a tant; però arreu, van més barato” (Pineda, Barc.)»).
Joan Solà en torna a parlar en l’Avui del 10.07.2004.
Amb la mateixa estructura que comenta Joan Solà anteriorment, el company Joan Mascarell ens aporta la informació complementària següent (24.11.2006):
Palant amb una alumna del Pinell de Brai (Terra Alta) vaig sentir-li dir «a barat de» (‘a canvi de’). Em va dir que era la forma que sempre havia sentit en el seu poble. Ho vaig preguntar uns nois de la classe de Batea (també Terra Alta) i em van confirmar que era habitual en la gent gran («barata» no ho deien en aquest sentit). En el llibre/tesi doctoral de Pere Navarro sobre els parlars de la Terra Alta no ix aquesta expressió (que no havia sentit ni vist mai).
A cop calent, aquesta forma de la Terra Alta, em fa pensar que potser l’origen de la nostra expressió siga barat a (separat), tot i que per raons fonètiques em decantava abans cap a la forma aglutinada barata (jo deia que si la forma fos barat a, davant de demostratiu, pronom fort… diria «barat an esta», i dic «barata esta llibreta…»; dic «per an’este», «per a n’això», «ho hai dit an ell», etc.).
(barata) Joan A. Alapont (Associació d’Escriptors en Llengua Valenciana [2011: ha desaparegut de la xarxa]):
Diuen les males llengües que este jove s’entenia a la perfecció en la dona de referència, a la que complaïa fent-li coses de profit, barata algun billet que atre, cosa que era ben sabuda pel barri i per la comissió.
(barata) [autor desconegut]
Els hierofants acceptaven en nom de la deessa les ofrenes de flors i blat, barata glops zelosament mesurats d’un beuratge que consistia en una barreja d’aigua tèrbola del riu, farina i menta.
(barata) Revista Lo Rafal, 63 (2001), article «Barata l’aigua, a captar»:
I tot això, amb quins diners? Amb els del transvassament? Amb la venda de l’aigua? Potser els ciutadans de les Terres de l’Ebre són de segona categoria, ja que només poden disposar de serveis —per definició sempre necessaris, i mai fruit de transaccions ni mercadejos– barata malmetre’n els recursos naturals?.
(barata) El Corpus de l’iec documenta la forma barata com a preposició en Francesc Martínez i Martínez (Coses de la meua terra, 1912/1920):
yo vinch á dir vos que á mon pòble m’hen torne deixant vos á vòstra Princesa y Còrt, barata mil lliures que’s lo que allá em fará falta per a viurer tranquil y menjar sense treballar”ni per cumpliment m’oferiren un trago; pero barata no donar me ví, de quant en quant em furgaven ab la vaina de les espases, a lo que yo entenía, perque volíen que fera correr al majo.
I en El Mole (1864):
¿Parlem de política, barata tres mil duros de depósit, ó seguim barata déu mil Esta barata es molt cara: la de tres mil no seria tant, pero tampoc seria barata.
(barata) declc, pàg. 630a, l. 10-27 (s. v. baratar):
‘permuta, intercanvi’ en Costums de Tortosa (dcvb). 1.vendre a barata ‘vendre a intercanviant’: «drap tent qui’s vena menys de VI lib. a barata, pach III. d.» (doc. 1295; Alart, RLR V, 85); «Aquell drap era mulyllat, e lo mercader no·y podia guanyar sens que·l vanés a barata» (Llull, Llibre de Meravelles IV, 110). 2. Coromines diu que s’usa com a preposició ‘a canvi de’ a la zona de Xàtiva i Alcoi (repetidament per Martí Gadea, d’Alcoi), reducció, «evidentment», de la locució a barata de en «fraseologia popular descurada»: «Regalarmos els ohíts en les sehues músiques y cantinèles barata els diners que mos trahíen» (Terra del Xè II, 88). «A Énguera els comerciants ambulants criden: “melones barata adaza”; i a la mateixa zona valenciana és comuna la frase barata cansons: “Donar les còses barata cansons equival… a vendre una còsa molt barata o casi debàes”, T. del Xè I, 388.
(barata en Al cor, la quimereta d’Encarna Sant-Celoni, ed. Tabarca, 2002, pàg. 48; informació d’Eugeni S. Reig, Migjorn, juliol 2004)
[…] quan ja no havíem d’estar sempre calculant a quant pujarien els punyeters interessos dels préstecs que els estufats dels directors dels bancs es dignarien a concedir-nos barata endeutar-nos cada vegada més, i quasi caure de l’esglai quan els comptes no eixien… En estos moments justament, tot s’ha acabat i cama!
(barata) En castellà, en La marea del tiempo. Torralba del Pinar, Sierra de Espadán, encuentro con el ayer, de Natividad Nebot Calpe (1996) (informació d’Anna Llinares; segona edició València, Fundació Serra Espadà, 2004, pàg. 183):
Los chicuelos pregonaban, por una perrica o por cualquier chuchería, las mercancías, en las calles: “Quincalla fina de todas las clases, el tío Chileno, en el mesón, barata huevos y trigo”.
(barata) En castellà, el diputat Perelló Rodríguez el dia 05.10.2004 en una comissió de les Corts Valencianes:
Señor director general, me sumo a la felicitación por su nombramiento, y quiero hacer una primera observación: quizá una primera muestra de cambio, barata fácil, hubiera sido que hoy Canal 9 estuviera en esta comisión.
(barata) Josep Lluís Marín (16.12.2008) mos envia un fragment d’un manuscrit de Bernat i Baldoví (1857) on ha trobat un exemple d’ús de la preposició:
Van huí tan cars, com tu sáps
els naps.
Et costen cuatre bemóls
les cóls.
El gasto molt poc t’alivia
l’andivia.
Ni van barata cansons
els sigróns.
De modo, que en ocasions
Com les que mirant estás
no tens prou en vint sisóns
Si han de entrar en lo cabás…
naps, cols, andivia y sigrons.
(barata a) Àngel Alexandre (12.01.2009) envia la informació següent:
Llegint el llibre El soroll de la resta de Francesc Bodí, hi he trobat l’expressió barata a. És el primer autor a qui he vist escriure-la així. Transcric a continuació el fragment on apareix:
Cento Sempere hi subministrava l’oli per al restaurant. I també les olives per a l’aigua-sal. I la fruita. I als estius ajudava Batiste a treballar l’hort de darrere de casa. I, barata a tot allò, Adrienne no li cobrava.
(Bodí, Francesc, El soroll de la resta, «L’Eclèctica», Bromera, Alzira, 2008, pàg. 112)
(barat a / barata)Dubtes de Llengua, 04.02.2012 (consulta: 09.03.2023):
Dins del món del català popular, hi ha una expressió molt habitual que és barat a (o barata) i aquesta expressió és sinònima de ço que diuen a l’estàndard a canvi de. […] Pel que fa a l’expressió barat a, hom fa servir, col·loquialment baratar amb el significat de bescanviar. És una expressió molt viva entre la gent gran valenciana i molt poc emprada per la gent jove, i jo ja l’he inclosa al meu parlar. Aleshores, què té a veure açò amb la construcció a canvi de? Doncs que aquesta expressió sembla que està mal emprada si ens fixem en el significat de l’expressió: donar una cosa a altri. Per exemple, a canvi del seu ajut, li va demanar més poder; hi va participar a canvi que el convidaren. Un valencià (i ací dic valencià, perquè no em sona haver-ho sentit a un català oriental) diria barat al seu ajut, li va demanar més poder; hi va participar barat que el convidaren.
(barat a)En Roba de Batalla, 13.11.2010 (consulta: 09.08.2023):
A banda, és clar, de l’enorme diferència de sous entre les dues entitats normativitzadores: fix i milionari, més extres, per als membres de l’AVL; barat a les dietes i els informes (crec) els membres de l’IEC.
Este terme que no apareixia en els diccionaris fa uns anys, però ja era utilitzat («els neandertals») per l’editorial Bromera, com ara en el llibre Viatge als orígens de Jaume Bertranpetit (1998). Posteriorment ja s’ha introduït en els diccionaris:
neandertal m. ANTROP. Homínid de cos robust, mans grans, cap ample, nas pla i celles prominents, amb capacitat cranial superior a la de l’home actual, que poblà Europa i l’oest d’Àsia fa entre cent mil i quaranta mil anys.
Els falta afegir (consulta: 08.03.2023) que el nom científic d’eixe homínid és Homo neanderthalensis, nom que es va crear amb la forma antiga del topònim Neanderthal (actualment, Neandertal).
adj. En l’actualitat, el finançament ordinari dels diferents nivells de govern pot respondre a tres sistemes bàsics. Primer, el de sobirania fiscal única del govern central, amb subvencions —instrumentades d’una o altra forma— als governs territorials i locals. [Bricall (1984): 33, p. 25].