fer l’ou

L’expressió fer l’ou no apareix en els diccionaris generals, però sí que l’ha arreplegada Víctor Pàmies en la Paremiologia Catalana Comparada Digital amb diferents significats, com ara:

  • pondre (en el cas de les aus, generalment referit a les gallines)
  • defecar
  • fer la pinya (‘ajuntar les puntes dels cinc dits d’una mà’)
  • morir-se

Cal dir que pondre col·loquialment també significa ‘defecar’, accepció que apareix en l’Enciclopèdia moderna catalana de Joseph Fiter (1913):

Fer l'ou
Fer l’ou en l’Enciclopèdia moderna catalana (1913).

Fer l’ou a la borsa de Barcelona

Segons Francesc Cabana i Vancells (Avui, 30.01.2005; informació de Pere Saumell – Migjorn):

Ja sé que és una expressió no coneguda. No figura ni tan sols a la Gran Enciclopèdia Catalana. M’haig d’explicar, abans que res. Fer l’ou i fer les paus eren dues expressions molt utilitzades a la Borsa de Barcelona quan hi vaig treballar, fa prop de cinquanta anys. Una —fer les paus— és una expressió relativament corrent, que s’aplica quan vols fer referència al fet que esperes compensar unes pèrdues amb uns guanys. L’altra —fer l’ou— formava part del llenguatge borsari creat a l’Associació del Mercat de Valors —la borsa privada barcelonina abans de la guerra, liquidada pel general Franco tan aviat com va instaurar la seva dictadura—. No tinc ni idea de la seva procedència, però sí del significat.

Fer l’ou volia dir consolidar voluntàriament unes pèrdues en una operació de borsa, desfent la iniciada, per evitar que les pèrdues poguessin ser més grans. Amb el franquisme, quan només es podia jugar a borsa a l’alça, es presentava la conveniència de fer l’ou quan s’havien comprat uns títols amb l’esperança que la seva cotització pujaria i s’havia produït exactament el contrari. Fer l’ou volia dir vendre els títols amb pèrdua i donar l’operació per acabada. L’alternativa era no vendre, confiant que la situació es redreçaria i al capdavall es farien les paus.

Els borsistes prudents i els que a la llarga acabaven guanyant diners eren els capaços de fer l’ou, que suposava acceptar que s’havien equivocat i comptabilitzar unes pèrdues de seguida. La gràcia estava a fer l’ou ràpidament, tan aviat com es veia que l’evolució del preu del títol no era la que s’esperava, de manera que la pèrdua fos perfectament assumible. Però costa molt de fer l’ou i només alguns dels que jugaven a la borsa eren capaços de fer-lo. La majoria no volia admetre que s’havia equivocat en les seves previsions i esperava a veure si podia fer les paus amb la recuperació de les cotitzacions. Alguna vegada l’encertaven, és clar, i feien realment les paus i potser fins i tot guanyaven diners. Aleshores posaven en evidència el que havia fet l’ou, com una prova de qui l’havia encertat i qui s’havia equivocat. Però el que havia fet l’ou ja ni recordava aquella operació, perquè mentrestant n’havia fet d’altres. Sovint no era possible fer les paus: el preu del valor anava baixant i baixant fins que la pèrdua era insuportable. Abans i després de la Guerra Civil hi va haver més d’un suïcidi d’espavilats borsistes que havien volgut fer les paus i s’havien trobat arruïnats.

L’experiència borsària es pot aplicar a la vida empresarial de cada dia. Un dels principis bàsics d’un bon empresari és el d’acceptar el risc i la possibilitat d’equivocar-se. No conec cap gran empresari català dels darrers cinquanta anys que no s’hagi equivocat una vegada o més. Molts d’ells —vius o morts— han passat per l’experiència d’una suspensió de pagaments o concurs de creditors, com es diu ara. Equivocar-se no és cap vergonya i perdre diners tampoc. El que distingeix un gran empresari d’un que no ho és és que el primer s’adona aviat del seu error i fa l’ou, mentre que l’altre s’entossudeix i continua creient que la seva aposta era l’encertada, fins a convertir unes pèrdues assumibles en unes pèrdues que no ho són.

La màxima intel·ligència és incompatible amb l’orgull. Per als cristians, l’orgull és el pecat més greu. D’aquí que siguin els orgullosos —aquells que es consideren superiors als altres— els qui no saben fer l’ou ni saben retirar-se a temps. L’orgull els impedeix acceptar l’error, que a vegades no és estrictament seu, sinó de la conjuntura, d’un marc econòmic determinat o d’un mercat dirigit. […]

normar

El gdlc del 1993 incloïa només el verb per a les matemàtiques, però actualment (consulta: 01.03.2009, 06.07.2023) li afig una accepció per al dret:

normar
v 1 tr mat Establir una norma.
2 intr dr Establir normes jurídiques.

El dnv inclou el verb amb eixes mateixes accepcions, però el diec no inclou encara el verb, encara que sí que conté (també els altres diccionaris) l’adjectiu normat -ada:

normat -ada
adj. [mt] Que té definida una norma.

Nota fdt. El gdlc i el diec indiquen que és un adjectiu del camp de les matemàtiques únicament, mentres que el dnv no restringix cap camp d’ús.

El verb normar mos va aparéixer en la versió en castellà d’un document que va arribar al dogv (Maribel, 20.10.1997): «que normaba la base quinta». Com que no apareixia en el drae ni en el Moliner, suposàrem que era una creació espúria en compte de regulaba, establecía, determinaba, etc. En la versió en valencià el document dia: «determinats per la base…».

Posteriorment, el drae01 va incloure el verb amb dos accepcions:

1. tr. Dictar normas.
2. Cuba y Méx. Sujetar a normas.

Però en edicions següents del drae (consulta: 12.07.2023) es va quedar només amb una de les accepcions:

1. tr. Sujetar a normas algo.

atibacar

El participi atibacat -ada, del verb atibacar, és usual a Tavernes de la Valldigna (i a més llocs, com per exemple Foios, segons comenta Eugeni S. Reig en Migjorn; Alginet, com mos diu Josep Lozano Lerma; a Eslida, segon Òscar Pérez Silvestre; i a Otos, informa Joan Olivares en Migjorn; 02.11.2009). L’adjectiu atibacat -ada indica que una cosa està plena de gom a gom.

Variants: atibacant, atabicat. A Simat hi ha, a més, la forma invariable atibacant. Exemple: «les séquies estaven atibacades de residus»; a Simat seria: «les séquies estaven atibacant de residus» (informació d’Àngel Alexandre – Migjorn, 26.07.2004). A Torrent hi ha la forma atabicat (segons informa Anna Gascó).

Joan Olivares, a més, comenta (Migjorn, 02.11.2009):

Nosaltres també conjuguem el verb atibacar. Per exemple: «Quan ha d’eixir de casa, s’atibaca les butxaques de cacauets per anar rosegant tot el dia.»

Cal dir que el DGFPastor ja havia incorporat el verb atibacar (que no havia recollit el dcvb) i ja apareix en altres diccionaris, com ara el gdlc:

v dial 1 tr Atapeir. Atibacar un calaix de coses inútils. Séquies atibacades de residus.
2 pron fig Atipar-se. Atibacar -se de dolços.

Segons el dcorom (s. v. tibar):

+Atibacat ‘atapeït, curull’: «els trens estos dies van atibacats de gent» val. (J. G. M. 1963): més que derivat és resultat d’un encreuament amb mots en -acat de sentit semblant: atacat (atacar de pólvora), atabacat ‘ficat en tabac’, estacar-se […], estacat «atufado», C. Ros, 1784.

En el Salt 2.0 podíem trobar:

atibacar v. tr. Omplir completament, posar com dins d’un tabac. Ordena els calaixos de l’escriptori, perquè els has atibacat de coses inútils.

Finalment, el dnv (consulta: 28.06.2023) ha incorporat el verb:

atibacar
v. tr. Ataquinar, omplir excessivament. Ha atibacat els calaixos de l’escriptori de papers inútils.

 a tibó/a tibo

A Elx, on es manté el verb tibar (segons informa Martí i Casanova – Migjorn, 26.07.2004), hi ha l’expressió «estar a tibó» ‘de gom a gom’; també hi ha atibonat -ada (Martí i Casanova – Migjorn, 02.11.2009). Podem trobar un exemple d’a tibó en en el poema «Inventari de la Roà» de Gaspar Jaén i Urban:

Pitxers d’aiguallimó. Gotets de licor d’herbes. / Onces de xocolate. Mates de raboigat. / Galló blanc de l’armela. Mel. Rollets d’aiguardent. / Orxata amb fogasseta. Maredeuetes blanques. / Olor de gesminers. Panal d’abelles. Cera. / Calor, ferro, tro, pólvora. L’aire no corre gens. / Suor apegalosa. La nit crema la pell. / La gent fa la roà. Marededéu de plata. / L’església estarà tota la nit oberta, / plena de clavellines. Flor i flama, la dona / per generacions tan benaventurada. / Esquinç del Paradís. Majestat de marfil. / Passen dones amb ciris, tota la nit rodant. / Els carrers a tibó. Nocturn, nocturn incògnit!

A Simat hi ha la mateixa expressió però amb canvi en l’accent: «estar a tibo» (informació d’Àngel Alexandre – Migjorn, 26.07.2004), expressió que també es fa servir igual a Sollana (14.11.2009).

identitari -tària

Este adjectiu (derivat d’identitat) no apareixia en els diccionaris habituals (consulta: 13.11.2012). Li podríem donar la definició ‘relatiu o pertanyent a la identitat’. rull2004 comenta:

L’adjectiu identitari no pot ser condemnat de cap de les maneres.

Podem començar a documentar-ne l’ús en català cap als anys huitanta en obres de temàtica política, sociològica i sociolingüística. El dnv (consulta: 16.03.2023) l’ha inclòs:

identitari -ària
adj. De la identitat o que hi té relació.

En altre llengües romàniques (consulta: 13.11.2012):

es identitario (Fundéu)
fr identitaire (oqlf)
it identitario (Aldo Gabrielli)
pt identitário (Priberam)

ianomami

Un missatge d’Enciclopèdia Catalana (Marga Pradas, març del 2003) comentava una recerca sobre este nom:

Hem estat revisant les formes ianomami i ianomamo, per a destriar quina era correcta, i hem resolt que ambdues tenen tradició depenent de les fonts utilitzades. Finalment he decidit considerar ianomami com la forma preferent per a la Gran Enciclopèdia Catalana i la Hiperenciclopèdia, tot i recollint també la forma ianomamo per a aquells que així la poguessin cercar.

Els diccionaris generals no han incorporat este nom, però sí que ho ha fet el Termcat (consulta: 15.06.2023) en dos fitxes, tant en referència a l’accepció antropològica com a l’accepció lingüística:

ca ianomami, n m, f
ca ianomamo, n m, f
es yanomami
es yanomamo
en yanomami
en yanomamö

Antropologia > Etnologia. Etnografia
Definició
Individu d’un poble amerindi de l’Amazònia, que ocupa l’àrea compresa entre l’estat brasiler de Roraima i Veneçuela.

ca ianomami
ca guaharibo sin. compl.
ca xirianà sin. compl.
ca yanoama sin. compl.
ca yanoama-waicà sin. compl.
ca yanomami sin. compl.
ar يانومامية
cy Yanomami
cy Guaharibo sin. compl.
cy Xirianá sin. compl.
cy Yanoama sin. compl.
cy Yanoama-waicá sin. compl.
de Yanomami
de Guaharibo sin. compl.
de Xiriana sin. compl.
de Yanomam sin. compl.
en Yanomámi
en Guaharibo sin. compl.
en Xirianá sin. compl.
en Yanamam-Waika sin. compl.
en Yanomam sin. compl.
es yanomami
es guaharibo sin. compl.
es xirianá sin. compl.
es yanoama sin. compl.
es yanoama-waicá sin. compl.
eu yanomamiera
eu guaharibo sin. compl.
eu xirianà sin. compl.
eu yanoama sin. compl.
eu yanoama-waicà sin. compl.
fr yanomami
fr guaharibo sin. compl.
fr xirianá sin. compl.
fr yanoama sin. compl.
fr yanoama-waicá sin. compl.
gl yanomami
gl guaharibo sin. compl.
gl xirianá sin. compl.
gl yanoama sin. compl.
gl yanoama-waicá sin. compl.
gn janomami
gn guaharivo sin. compl.
gn janoama sin. compl.
gn xiriana sin. compl.
gn yanoama-waika sin. compl.
it yanomami
it guaharibo sin. compl.
it xiriana sin. compl.
it yanoama sin. compl.
it yanoama-waicà sin. compl.
ja ヤノマム語
ja シリアナ語 sin. compl.
ja ヤノアマ語 sin. compl.
ja ワアリボ語 sin. compl.
ja ヤノアマ・ワイカ語 sin. compl.
nl Yanomami
nl Guaharibo sin. compl.
nl Xirianá sin. compl.
nl Yanoama sin. compl.
nl Yanoama-Waicá sin. compl.
pt yanomami
pt guaharibo sin. compl.
pt xirianá sin. compl.
pt yanoama sin. compl.
pt yanoama-waicá sin. compl.
ru Яномами
ru Яномам sin. compl.
ru Шириана sin. compl.
ru Янамами sin. compl.
ru Яномама sin. compl.
ru Гуахарибо sin. compl.
ru Яномам-вайка sin. compl.
sw Yanomami
sw Guaharibo sin. compl.
sw Xirianá sin. compl.
sw Yanoama sin. compl.
sw Yanoama-waicá sin. compl.
tmh Tayanumamt
zh 亚诺马米
zh 亚诺阿马 sin. compl.
zh 瓜阿里伯 sin. compl.
zh 西里亚纳 sin. compl.
zh 亚诺阿马-瓦依卡 sin. compl.

Yanomama>, <Amèrica > Brasil>, <Amèrica > Veneçuela
Definició
El ianomami és un dels grups més grans d’amerindis de la selva tropical no aculturats.

La llengua ianomami constitueix un contínuum de dialectes que es pot considerar que componen una única llengua, tot i que hi ha autors que tracten aquests dialectes com a llengües independents o que en fan una classificació diferent. Els quatre dialectes principals són:

* yanomami (o yanoami, yanomae), amb uns 15.000 parlants;
* yanomam, amb uns 3.000;
* yanam (o ninam) amb uns 360, i
* sanuma (o tsanima), amb 500 parlants al Brasil i 1.500 a Veneçuela.

Els ianomamis viuen en zones de la selva de difícil accés, lluny del rius principals, en petites comunitats de 20 a 350 persones disseminades en una àrea d’uns 200.000 kilòmetres quadrats.

Són majoritàriament monolingües, tot i que els homes solen saber una mica de portuguès o d’espanyol.

A les darreres dècades els ianomamis de la zona fronterera entre el Brasil i Veneçuela han sofert els efectes de l’extracció massiva d’or i la desforestació. La població ha disminuït considerablement els darrers anys.

Els ianomamis són especialment coneguts pel fet de practicar el canibalisme ritual (es mengen les cendres de les persones mortes barrejades amb puré de plàtan) i per l’ús de substàncies al·lucinògenes, també de forma ritual.

mateix -xa

L’adjectiu mateix -xa s’utilitza per a aportar matisos al voltant del significat general ‘identitat, semblança’. En este ús és considerat un adjectiu. La gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006) fa una observació (gnv, 19.2.2.f; consulta: 01.06.2023 ) sobre l’ús pronominal d’este adjectiu:

OBSERVACIÓ: Amb el valor d’identitat o de semblança no és possible elidir el substantiu i atorgar a l’indefinit un valor pronominal. En una oració com ara Vam anar a veure Vicent i ell els donà la carta, el pronom ell admetria l’indefinit com a quantificador emfàtic (…i ell mateix els donà la carta), però no amb un valor anafòric d’identitat (i, per tant, no seria possible …i el mateix els donà la carta). Amb un valor anafòric, s’usaria el pronom personal ell, com en l’exemple comentat, o el demostratiu (i aquest els donà la carta).

A pesar d’això, s’ha estés en el llenguatge juridicoadministratiu el calc d’eixe modisme castellà que utilitza la construcció el mismo/la misma amb un valor pronominal en els documents dels àmbits judicials, legals i administratius. En el bloc Rubricatus 2.0 (del Consorci per a la Normalització Lingüística de l’Hospitalet de Llobregat) hi ha un apunt (28.07.2014; consulta: 10.05.2023) que dona una indicació clara des del títol mateix i exemplifica inclús alguns usos absurds propis de la prosa administrativa —que s’haurien d’evitar, però que encara es practiquen—. A més, també donaven uns consells quant a solucions alternatives possibles:

Mateix no és un pronom

Avui volem comentar un ús que infla les pàgines dels textos formals i que, a banda d’incorrecte, porta més problemes que avantatges perquè complica la frase. Ens referim a l’ús de mateix com a pronom:

Sovint les màquines s’espatllen pel mal ús que fem *de les mateixes; és a dir, sovint les màquines s’espatllen pel mal ús que en fem.

[…]

Per tant, davant aquests casos us aconsellem l’ús dels pronoms febles, si cal dels possessius (sempre que siguin necessaris) i, fins i tot, repetir-hi l’element de referència o recórrer a la puntuació.

Nota fdt. Les descripcions gramaticals dels usos de mateix -xa el tracten com a adjectiu (adjectiu determinatiu o quantificador nominal; gnv, 19.2), com a adjectiu adverbial (geiec 15.5.3) i també com a adverbi (diec, s. v. mateix).   La varietat en la descripció dels usos es pot observar també en altres llengües, com ara en italià, on és tractat com a adjectiu demostratiu, pronom demostratiu o adverbi.

En la Gramàtica valenciana, raonada i popular. Els fonaments d’Abelard Saragossà (2005) podem trobar una descripció d’este ús fins ara estrany al valencià general:

11) Ahir li varen regalar una moto i un cotxe i, tot seguit, se’n va anar a Xàtiva amb el cotxe

Així és com actuem els valencians quan parlem en valencià (i també quan parlem en castellà). Tanmateix, el castellà escrit pot usar la construcció el mismo:

12) Le regalaron una moto y un coche, y se fue a Xàtiva con el mismo

I bé, resulta que eixe ús que no diem mai quan parlem, algun redactor el practica quan escriu. […] Hauríem de reflexionar sobre eixa discrepància entre la manera que tenim els valencians de parlar i la manera en què escrivim a voltes. Concretament, podríem mirar si eixa anomalia no és una conseqüència de donar crèdit al castellà escrit i, en canvi, no donar-ne ni al valencià escrit ni a la nostra manera de ser i de parlar.

El ddlc documenta este ús i el marca com a no normatiu:

•2b. [ADJno grad] S’utilitza, absolutament i precedit d’article definit o de demostratiu, per a evitar la repetició d’un nom ja esmentat en el discurs. La regió vesicular és sovint dolorosa i la pressió de la mateixa provoca nàusees. [Gallart (1923): 61, p. 10]. Il·luminats des del cercle central, que semblen sostenir amb dues de llurs ales, aquestes mateixes projecten sobre llur rostre una ombra que els arriba als ulls i els priva d’enlluernar-se amb la divina resplendor. [Cirici (1947): 73, p. 21].

La gramàtica de l’iec (consulta: 31.05.2023; nota a 15.5.3) també indica que no és acceptable este ús:

[…] No és acceptable l’ús de l’adjectiu mateix precedit d’article definit per a representar un complement del nom. La solució pròpia del català és, doncs, M’han fet tres proves mèdiques, però els resultats no estaran fins dilluns i no M’han fet tres proves mèdiques, però els resultats de les mateixes no estaran fins dilluns. A vegades també podem representar el complement del nom amb el pronom en o amb un possessiu (§ 16.5.2.1): És una expressió molt usada, però els filòlegs {no en saben l’origen / desconeixen el seu origen}. Tampoc no és acceptable emprar el mateix / la mateixa, etc., per a representar anafòricament un complement o un adjunt de predicat en lloc d’un pronom feble. La solució pròpia del català és Com que no havia convocat els representants amb prou temps, {no els va poder avisar / no hi va poder parlar} (i no pas …no va poder {avisar els mateixos / parlar amb els mateixos}).

En castellà recomanen no abusar-ne

L’actual gramàtica de la rae ha validat este ús, tal com podem llegir en la Nueva gramàtica de la lengua española (en línia: 16.6.o) i en la Nueva gramàtica de la lengua española. Manual (2010; 17.02.4.c):

Tiene también uso anafórico la expresión el mismo, que posee variación de género y número (§ 13.4.3e). Se recomienda, sin embargo, no abusar de ella: Zavala insistió en lo difícil que resulta hoy demostrar la naturaleza ilegal de una importación y de ubicar a los responsables de la misma (Blanco y Negro 4/1/1998).

Este ús anafòric era considerat una incorrecció per la normativa del castellà, tal com podem llegir encara en el dpd (consulta: 31.05.2023; s. v. mismo):

A pesar de su extensión en el lenguaje administrativo y periodístico, es innecesario y desaconsejable el empleo de mismo como mero elemento anafórico, esto es, como elemento vacío de sentido cuya única función es recuperar otro elemento del discurso ya mencionado; en estos casos, siempre puede sustituirse mismo por otros elementos más propiamente anafóricos, como los demostrativos, los posesivos o los pronombres personales; así, en *«Criticó al término de la asamblea las irregularidades que se habían producido durante el desarrollo de la MISMA» (País [Esp.] 1.6.85), pudo haberse dicho durante el desarrollo de ESTA o durante SU desarrollo; en *«Serían citados en la misma delegación a efecto de ampliar declaraciones y ratificar las MISMAS» (Excélsior [Méx.] 21.1.97), debería haberse dicho simplemente ratificarLAS; en *«El que su acción fuera efímera, innecesaria, no resta a la MISMA su significado» (Abc [Esp.] 29.9.74), hubiera sido mejor no LE resta su significado. A menudo, su simple supresión no provoca pérdida alguna de contenido; así, en *«Este año llegaremos a un billón en exportaciones, pero el 70 por ciento de las MISMAS se centra en el mercado europeo» (Razón [Esp.] 18.12.01), pudo decirse, simplemente, el 70 por ciento se centra…

Nota fdt. Com a comentari marginal, he de dir que m’ha impulsat a fer esta fitxa el fet d’haver trobat en la introducció de Vicent Josep Escartí a Escrits valencians de Pere Esteve i Puig (Institució Alfons el Magnànim, 2005) dos aparicions d’este ús anafòric, cosa que m’ha sorprés (i supose que el director de la col·lecció —Ricardo Bellveser, ara també de l’AVL—, si cal, ho podrà corregir en futures edicions):

[…] que finançà l’edició de la Vida de fra Esteve escrita per fra Cristòfor, com s’indica al títol de la mateixa. [pàg. 19]

[…] que no és una simple traducció del text del franciscà del xvii, sinó una versió lliure del mateix, amb uns objectius molt diferents que es detecten ben clarament des dels mateixos nivell de la llengua emprada. [pàg. 24]

En francés, era habitual al segle xvii

A pesar que la difusió d’este ús no prové del francés, podem documentar que també en esta llengua s’ha fet servir habitualment i encara se’n fa un cert ús, segons exposa Annie Jujaud («Le statut pronominal de même comparatif dans l’attribution et l’apposition», Cahiers de Grammaire 27, 2002):

4.2. Fonctionnement anaphorique dominant

[…]

(26) On s’en va imprimer à Genève, la vie de feu M. de Rohan, et les guerres et relations du mesme, en un autre volume. (G. Patin, Lettres T. 1, 1640 : 166, Frantext)

[…]

Cette procédure de pronominalisation par même, qui paraît courante au xviie siècle, existe encore de nos jours, mais avec une fréquence assez faible en regard du recours à la répétition du N déterminé par un démonstratif ou un défini, et modifié par même adjectif antéposé.

tamarro*

El nom tamarro fa referència a un ésser imaginari (veg. la fitxa animal imaginari). Entre altres coses, forma part d’una broma coneguda i estesa per diversos territoris amb protagonistes diferents (veg. Introducció a l’etnopoètica: teoria i formes del folklore en la cultura catalana de Carme Oriol i Carazo; consulta: 27.06.2011). En la Viquipèdia (consulta: 26.03.2023) podem localitzar dades sobre l’ús actual d’esta figura imaginària.

En italià, tamarro -ra

Poden documentar la paraula tamarro en italià (Dizionario Garzanti; consulta: 27.06.2011; 25.05.2023):

tamarro
s. m. [f. -a] 1 (merid.) zoticone, cafone.
2 (gerg.) giovane di periferia che veste alla moda, ma in maniera volgare.

En italià és un terme argòtic molt estés als anys huitanta del segle xx —i també el nom d’una planta (‘gatmaimó’)—. Sembla que el seu origen va més arrere del moment en què es popularitzà en italià, ja que el documentem en Le parole italiane derivate dall’arabo de Luigi Rinaldi (1906; consulta: 27.06.2011):

tamarro ovvero tàmmaro e tammalone « stupido, minchione); voci dialettali comunissime nell’Italia meridionale : la loro origine si può cercare nell’ar. تمر {tamr) « dattero maturo e secco ». Infatti la parola tammalone, usatissima nel dialetto di A’allo Lucano, oltre ad avere il senso figurato di « minchione », possiede quello proprio di un fico non ancor maturo ovvero vizzo e che per esser tale si rassomiglia in certo modo al dattero già maturo e secco.

O, abans i tot, és un calabresisme recollit per Fedele Romani en Calabresismi (1891; consulta: 27.06.2011).

La variant tintamarro

Cal tindre en compte també la variant tintamarro que hi ha a la Safor, tal com assenyalava Àngel Alexandre (Migjorn, 21.06.2011):

Tintamarro vol dir «grandàs», gran en excés (molt alt, corpulent…). No té un matís pejoratiu, més aviat simpàtic.

Tot i que no és molt usual en la xarxa, podem documentar algun ús ben expressiu en internet (com ara La Penya 04 de la Vall; consulta: 28.06.2011):

Mister jo no puc jugar, estic saturat passant revisions, aquesta ahir, Adil Rami, menut tintamarro de tio.

També localitzem esta paraula en usos relacionats amb Sueca (veg.), Catarroja i Albal (veg.). Podem pensar que tintamarro pot tindre relació amb samarro (dnv; consulta: 26.05.2023):

samarro -a
1. adj. i m. i f. [col·loq.] Molt gran, que té una grandària superior a l’habitual. El xiquet s’ha fet un samarro. Ha pescat un samarro de quilo i mig.
2. adj. Astut i reservat, difícil d’enganyar.

Nota fdt. He sentit sempre la primera accepció només en masculí (Valldigna). Sembla que coincidix en això el Tresor del valencià meridional. En femení conec «samarrà» (és a dir, samarrada ‘colp fort’).   La segona accepció no la coneixia.

Formalment sembla relacionat amb l’occità tintamarra (i variants: tintamari, tintamarro; francés: tintamarre), segons documentem en el Dictionnaire provençal – français d’S.-J. Honorat:

tintamarra s. f. […] Tintamarre, bruit éclatant, accompagné de confusion et de désordre; vertigo, fougue, emportement: Quand sa tintamarra l’arrapa, quand son vertigo lui prend.
Éty. de tintar et de marra, houe pour labourer la vigne, à cause du bruit que font les vignerons en tintant sur leur marre.

Nota fdt. Sobre l’etimologia provençal o francesa hi ha diferents hipòtesis, com ara dos que en podem llegir en Le Propagateur du Var (1861).

Podem notar que el valencià tintamarro compartix el matís augmentatiu: ‘soroll fort’ (fr) ≈ ‘persona alta i corpulenta’ (ca).

En castellà, tot i que podem documentar el diminutiu tamarro (derivat de l’adjectiu tamaño), este ús no sembla que siga molt comú fora de Castella, tal com exposa Emilio Náñez Fernández en El diminutivo.

OIR NOT.

Esta abreviació era utilitzada a la Sala Contenciosa Administrativa, Secció Segona, del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (abans del 1998):

«Que Lucía Hervás Asins (OIR NOT.: María José Masip Suey) ha interposat…».

Per telèfon diuen que és una referència interna del tribunal que haurien d’haver llevat del document que ha arribat per a publicar al diari oficial. Llevem tant l’abreviació com tot el contingut entre parèntesis. Altres voltes l’abreviació és N.

truna

Segons mos iŀlustrava el company Aureli Querol (Càlig) a finals dels anys noranta del segle xx, la truna és un lloc per a guardar o emmagatzemar les garrofes a casa. El dcvb també li donava eixa accepció: 

2. Sostre de posts, en una pallissa, per a sostenir palla, herba, garrofes, etc. (Baix Maestrat).
etim.: del llatí tribũna.

Quant a l’ús, podem documentar una dita de Càlig (Centre de Cultura Pere Balaguer, 2004): «D’una en una s’ompli la truna.»

En aquell moment, el dval no contenia eixa paraula, però ara (04.05.2023) sí que apareix en el dnv (el diec encara no l’ha incorporada):

truna
f. AGR. Sostre de posts, en una pallissa, per a tindre palla, herba o garrofes.

Pel que sembla, l’ús de truna (o trona) apareix també en el capcinès . L’aldc confirma eixa dada (documentada a Formiguera), però indica que és un préstec de l’occità.

Més enllà de les referències que en donen els diccionaris i les obres de dialectologia, no he documentat cap ús d’esta paraula en la xarxa.