cap d’estat

Cap d'estat
Fragment d’Història contemporània de Catalunya de Jaume Sobrequés i Callicó (1997).

El nom cap

Alguns de les polisèmies que condicionen l’ús de la paraula cap ‘director -ra, comandament; autoritat suprema’ deriven de la imposició històrica i actual del castellà en els usos juridicoadministratius. El fet que en castellà s’utilitze jefe i jefatura ha induït a buscar sempre un equivalent similar per a denominar tots eixos càrrecs i òrgans. L’Optimot condensa en una fitxa (2889/4; consulta: 10.11.2023) unes quantes indicacions útils que permeten observar que la redacció en cada llengua està condicionada per les estructures i els termes disponibles. Per exemple:

És el cap de personal de l’empresa (equivalent al castellà Le corresponde la jefatura del personal de la empresa)

La fitxa de l’Optimot no ho explica, però cal tindre en compte que prefectura només és equivalent del castellà jefatura en els àmbits policials, penitenciaris, històrics o eclesiàstics.

En el cas de les direccions de trànsit, el company Josep Antoni Riera (17.04.1997) mos comunicava que ho havien adaptat com a prefectura, i posava com a exemple la Prefectura Provincial de Trànsit de València, on treballava aleshores.

El Manual de redacció i estil d’Eusebi Coromina (2008, s. v. prefectura) dona la indicació següent:

Altres recursos per substituir jefatura són, d’acord amb el context, departament, unitat o àrea, en cas que faci referència a un òrgan; o bé comandament, en cas de fer referència a la funció d’un cap.

A més, els criteris de traducció de la Generalitat de Catalunya (1999) contenien una nota que sintetitzava la problemàtica i limitava les possibilitats d’equivalència en el cas de prefectura:

Atès que en català no disposem de l’equivalent lingüístic de jefatura creat a partir del mot cap, i tenint en compte que no es pot traduir aquest terme per un terme pròxim com ara direcció o servei, perquè a l’organigrama hi ha altres unitats de rang superior o inferior que tenen aquestes designacions (la Prefectura Provincial de Trànsit depèn de la Direcció General de Trànsit), la forma equivalent proposada i usada és prefectura. La persona que n’és responsable té el càrrec de cap de la Prefectura Provincial de Trànsit.

Vaciŀlacions en el cas del càrrec de cap d’estat

Els equivalents més habituals per al terme castellà jefatura són, segons el dlcm (consulta: 02.02.2010):

jefatura
(cargo) direcció, comandament m; (de policía, de tráfico, etc) prefectura, direcció; jefatura del Estado càrrec de cap d’Estat; cap d’Estat.

El decascat05 afig:

║ (sede) direcció, seu central. ║ jefatura del Estado suprema autoritat de l’estat. | cap d’estat. Decreto de jefatura del Estado, decret del cap d’estat.

Vist tot això, sembla que la solució per a referir-se a eixa figura o càrrec consistix a utilitzar l’estructura del valencià i a evitar pensar-ho en castellà. Per exemple, es podria resoldre amb les expressions següents:

  • …l’exercici del càrrec de cap del grup radiològic…
  • …proposar a la direcció de pràctiques formatives…
  • …proposar a l'[oficina, departament, servici…] de cap d’estudis…
  • …el seu dret a saber si la figura de l’estat és una institució idònia…
  • …ha donat una certa estabilitat a la [funció, figura, institució…] de cap de l’estat…

Però la imposició del castellà, sobretot en els àmbits juridicoadministratius i periodístics, induïx a calcar l’estructura d’ús del castellà. Això ha generat una alternativa analògica, caporalia.

La creació analògica caporalia

A pesar que tenim diverses solucions a l’abast, la tendència a calcar la formulació en castellà ha fet que aparegueren propostes que no han arribat als diccionaris, com ara el poc difós xefatura (proposat per Badia i Margarit en 1983, que el considerava «necessari») o el més recurrent caporalia, no arreplegat pels diccionaris habituals, però que va apareguent per la documentació oficial o periodística i pels rètols de les institucions educatives, i que ja va ser utilitzat per Alcover l’any 1919, tot i que no el va incloure en el dcvb. Alguns exemples:

  • Antoni Maria Alcover i Sureda, Bolletí del diccionari de la llengua catalana, volum 10: «Per un atrabiliari engaumeit ab la caporalia de la Diputació de Barcelona, de l’Institut d’Estudis Catalans, de La Lliga Regionalista i de la Mancomunitat?» (p. 394); «Dels caporals, polítics que, per salvar llur caporalia, fan aqueixes fantasies, fiauvosne tan poc com d’unes cases que cauen». (p. 409)
  • Ordre de 16 de setembre de 1987 de la Generalitat de Catalunya: «L’encomanament, en el seu moment, pel Consell a la Generalitat de l’exercici de la Caporalia del Grup Radiològic que se li assigni en el Pla Bàsic d’Emergència Nuclear».
  • Ajuntament d’Estellencs, Ordenança fiscal reguladora de l’impost sobre vehicles de tracció mecànica (2013, art. 10.5): «Igualment hauran d’acreditar prèviament al pagament de l’impost, que sol·licitin davant la Caporalia Provincial de Trànsit, la baixa definitiva d’un vehicle».
  • Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport de la Generalitat valenciana, resolució de 29 de juny de 2018: «Proposar a la caporalia de pràctiques formatives, i, si no, a la persona coordinadora de cicles, o a la caporalia d’estudis quan no existisca cap de les anteriors, les sol·licituds de permisos extraordinaris per a la seua tramitació.»
  • Víctor Maceda, «La Corona, cap per avall», El Temps, 03.12.2018: «la democràcia gaudeix de prou maduresa a Espanya per exercir el seu dret a saber si la caporalia de l’Estat és una institució idònia per a la corrupció».
  • Joan Garí, «Elionor i Estellés», Diari La Veu, 08.11.2023: «L’actual monarquia podrà ser acusada de moltes coses, però ha donat una certa estabilitat a la caporalia de l’estat».

 

La proposta de Badia i Margarit (1983)

No trobem massa referències que debaten la proposta d’equivalència en català del terme prefectura. Amb tot, sí que podem esmentar que Ernest Sabater i Siches fa un comentari sobre la qüestió en el seu Diccionari ideològic (1990); i, sobretot, un article que conté les reflexions d’una proposta d’Antoni M. Badia i Margarit, «L’establiment del llenguatge administratiu català: de la teoria a la realitat» (Revista de Llengua i Dret, núm. 1, 1983):

[..] Addueixo, per fi, un darrer cas, que és tan fàcil de presentar com difícil de resoldre, si ho hem de jutjar per la inutilitat de tots els esforços fets fins ara, que encara no ha arribat a port. Un cas, d’altra banda, per al qual m’atreviré a suggerir una solució, que —a parer meu— no manca de versemblança. Es tracta del cast. jefatura. Ningú no posa en dubte que l’equivalent idoni del cast. jefe és el cat. cap. Ara bé, tan fàcil que és, per al castellà, de fer, de jefe, el derivat jefatura, en català no hi ha manera de treure un derivat correcte de cap, que pugui assumir el significat del cast. jefatura. I, de fet, el mot cast. jefatura manca prudentment als diccionaris bilingües del castellà-català, o hi és amb significats poc adequats, i tampoc no els consignàrem Carles Duarte i jo dins el nostre Formulari administratiu (on hauria hagut d’aparèixer a la pàgina 328). Sóc testimoni d’una llarga i penosa sessió tinguda a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, fa un cert temps, en la qual ens havíem proposat trobar solució en aquest problema que, si no és crucial, no deixa de tenir la seva importància. Els nostres afanys hi foren debades. Descartades totes les possibilitats i realitzades totes les consultes, i veient-nos impotents per a prendre un acord, ens inclinàvem cap a les formes catalanes delegació o direcció (que esdevindrien, doncs, equivalents del cast. jefatura). El nostre debat havia estat provocat per una sol·licitud feta a l’Institut per l’Ajuntament de Barcelona, pensant d’una manera concreta i particular, en la Jefatura (Superior) de Policía. Davant les nostres inclinacions, tothom tindrà el mateix dubte: en castellà, no són pas sinònims jefatura i delegación, com tampoc ho són jefatura i dirección. I si no són sinònims en castellà, ¿com podríem fer-los-hi en català?En efecte: nosaltres mateixos, en el decurs de la nostra recerca, prou ens adonàvem que si, esteses pels barris de la ciutat, hi havia les diverses Delegacions de Policia, era un contrasentit que la Jefatura (s’entén que es troba per damunt de les Delegacions) també s’anomenés Delegació (per més que hom la distingís amb determinats adjectius, com Delegació Superior —frase que al seu torn entranya un nou contrasentit). I semblantment amb Direcció: Direcció Superior de Policia no podia dir-se d’un organisme provincial, supeditat a una Direcció General del Ministeri (i ací es dóna la circumstància que l’adjectiu Superior, en ésser aplicat a la Direcció d’una capital de província, suggereixi un rang més elevat que no pas General, amb què es designa la Direcció de la capital de l’estat). No, el tema no és gens fàcil.

Més encara. Ni que hom pogués admetre el cat. delegació pel cast. jefatura (en el cas relatat), és obvi que aquesta solució era del tot inviable en la majoria de casos en què hom empra jefatura. Una delegaió de serveis no és, posant-ho en castellà, una jefatura de servicios, sinó una delegación de servicios. ¿Com podríem fer servir delegació per a traduir jefatura de negociado, jefatura de grupo, jefatura de personal, i tantes d’altres frases per l’estil? Les traduccions mitjançant el cat. delegació hi esdevenen simplement impossibles. Amb direcció es repeteix la història: per més que fos acceptable de dir Direcció (General) de Policia, aquest mot també hauria de rebutjar-se en la majoria de casos en què en castellà es fa servir jefatura. N’hi ha prou de pensar que, ara que la Generalitat de Catalunya ha creat força càrrecs anomenats de caps de serveis, esdevé molt difícil de denominar l’àmbit que correspon a un cap (com si diguéssim, la institució de la qual té cura): una vegada més, ens manca l’equivalent de cast. jefatura. I seria erroni de designar l’àmbit o la institució amb el nom de direcció, perquè això ens duria novament a un contrasentit: la direcció de serveis es trobaria al dessota de la direcció (general), tot i tenir totes dues figures administratives un mateix i únic nom: direcció (essent, però, totes dues de rang diferent).

No, no ens satisfan delegació ni direcció (per al cast. jefatura). Com en el cas del cast. devengar, devengo, també ací és obvi que l’Institut d’Estudis Catalans és qui té poder decisori en aquesta matèria. Tanmateix, i mogut pel millor esperit de col·laboració, desitjo de fer un suggeriment que potser ens permetria de sortir de l’atzucac. No cal dir que el faig a títol personal i no en tant que membre de l’Institut. Tampoc no és una «pensada» per intuïció, sinó el fruit de llargues cavil·lacions.

La meva proposta és adoptar el mot xef (sinònim de cap), el qual favorejaria ipso facto d’admetre un derivat normal: xefatura. Tots dos mots, amb la x de xeix, palatal fricativa sorda. Heus ací les quatre raons en què fonamento la proposta.

1) L’adopció de xef prepararia el terreny per a anar fent desaparèixer el castellanisme cru jefe (pronunciat amb j castellana), per cert, molt arrelat en els usos actuals de la llengua, amb ironia («Hola, jefe, com estàs»?) o sense («el jefe d’estació»). No hem de prendre en consideració l’antiga pronunciació popular, amb k- (quefe), avui pràcticament inexistent (Ramon Cerdà ha fet veure que la j velar castellana s’incorpora amb força facilitat al sistema de la llengua catalana, cosa que no ocorre, per exemple, amb z interdental). Al contrari, l’adopció de xef —corresponent al cast. jefe— es trobaria en la línia normal d’equivalències j (cast.) = ix (cat.): lejía = lleixiu, caja = caixa, etc.

2) No obstant el que acabo de dir (que podia fer creure que partíem del cast. jefe, per a fer-ne el cat. xef), no és per la via del castellà que jutjo defensable la introducció de xef, sinó per una via més directa. Atès que jefe és un gal·licisme de la llengua castellana (préstec del francès chef), m’he dit: gal·licisme per gal·licisme, el català pot manllevar-lo directament de la llengua d’origen. Més ben dit: en comptes d’un gal·licisme indirecte, entrat per la porta inmediata del castellà, tindríem un gal·licisme pur i net. Hom pot fer-hi l’objecció que així provoquem artificialment un préstec que, si no s’havia produït espontàniament, no tenia raó d’ésser. Reconec que el provoquem en una certa mesura; però només en una certa mesura, per tal com, en el decurs dels darrers anys, si més no tres persones, i no pas indocumentades, s’han adreçat a mi, en converses o per escrit, per a demanar-me d’estudiar la possibilitat d’incloure el mot xef en el vocabulari català, com a solució per a enterrar l’enutjós castellanisme jefe (que, si no, veien totalment arrelat). I haig d’afegir que les persones al·ludides no hi preseentien la relació que s’estabiliria entre xef i el derivat xefatura (relació per a mi essencial per a justificar la inclusió de xef). D’altra banda, la proposta de xef no implicaria de cap manera l’arraconament de cap, ni menys encara la seva desaparició. Seria un cas més de dos sinònims un dels quals genera el derivat corresponent.

3) L’adopció de xef facultari un dia (un dia no pas llunyà, tal com van les coses) de fer-en amb comoditat el femení corresponent: xefa. És clar que tenim cap, que val per a ambdós gèneres. En realitat, però, avui es fa bon xic violent de dir: la cap de negociat. Ho visc quotidianament a la Universitat: la cap no encaixa prou bé, i suscita una mena de repulsió entre els usuaris de la llengua, els quals arriben a preferir, tot expressant-se en català, la jefe (àdhuc la jefa) de negociat. Remarquem que la tendència a dotar un nom de càrrec amb una forma específica per al femení és cada cop més forta, tant en català com en castellà. Aquesta tendència es torna impossible en el cas de cap, car mai no podríem dir ni escriure la capa de negociat!

4) Una vegada establert xef, se’n pot obtenir un derivat correcte en català, d’acord, doncs, amb la seva estructura per a la formació de mots. Com de prelat es fa prelatura, i de nunci, nunciatura, partint de xef arribem al necessari xefatura. Si és cert que del mot cap no podíem canalitzar, per les vies normals d’obtenció de mots, ni un derivat que pogués assumir el significat de l’important vocable cast. jefatura, això no succeeix amb el primitiu xef, que desemboca, de manera ben natural, en el derivat xefatura. En suma, i d’acord amb la meva proposta, la incorporació del mot nou xefatura ja no és adoptar un castellanisme violent i flagrant, sinó extreure correctament un derivat del primitiu xef, gal·licisme que té certs avantatges de tipus morfològic damunt el seu sinònim cap, i que no deixa de recolzar sobre un sentment que s’endevina en el cos social de la llengua. Ja no caldrà recórrer a les solucions de delegació ni de direcció (per a traduir el cast. jefatura), solucions forçades i inaplicables en bon nombre de casos.

Nota fdt.La proposta va donar lloc a un ús escàs de xefatura durant els anys noranta del segle xx. En localitzem referències en L’any de l’embotit de Ferran Torrent o en La novel·la i la narració durant la segona meitat del segle xx (veg. Google Llibres: 02.02.2010).

rabo

Carxofes
Unes carxofes amb el rabo per tallar (i una tomaca al centre) .

La paraula rabo té entrada en el dnv (consulta: 30.10.2023):

rabo
1. m. [col·loq.] Cua dels animals terrestres.
2. fes-li un nuc al rabo V. nuc 16.
3. la pols serà si el rabo es trenca V. pols1 5.
4. no alçar un gat del (o pel) rabo V. gat 32.
5. què li fa el rabo per a córrer? loc. orac. S’usa per a indicar que una cosa no té res a veure amb una altra.
6. rabo de gat m. BOT. Rabet de gat.

Segons dcorom (s. v. cua, rabassa, rabosa) el mot rabo (del llatí rapum, llatí vulgar rapa ‘nap rodó’) i que significaria ‘cua grossa o carbosa’, és català de València, que proposa amb poc fonament que ha arribat a través del «mossàrab» (veg. mossarabisme), però afig que amb una influència castellanoaragonesa, possibilitat més sòlida, tal com suggerix Emili Casanova («El lèxic de la Decadència en els estudis etimològics: el cas del decat de Joan Coromines »). El dcvb no considerava adequat l’ús d’esta paraula:

(dcvb) rabo m. (castellanisme inadmissible. però molt usat en el País Valencià, amb totes les accepcions de coa o cua). Encara queda el rabo per desollar, Rond. de R. Val. 59. a) Rabo de gat: planta de diferents espècies (Stachys hirta, Sideritis hirsuta, Lithospermum fruticosum, Equisetum arvense), segons Flora Val. 153.

Per extensió, rabo

També és usual denominar rabo l’extrem de la tija d’alguns fruits i hortalisses, com ara els rabos de panses —que es diu que són bons per a la memòria— o els rabos de les carxofes o cebes tendres:

  • Lluís Fullana Mira (Refraner valencià, 1928): «Si no tens memòria, menja rabos de panses […]».
  • Neus Rosselló Sempere («Memòria de l’estada pràctica a la finca experimental de cultiu ecològic de la Marjal dels Moros», 2011): «Quan es tallen els rabos de les cebes i es deixen per curar-se al camp, cal tindre en consideració els possibles robatoris».

Caràcter rabiüt

L’escriptora Encarna Sant-Celoni i Verger en Al cor la quimereta (2002) documenta un sentit que no apareix en el dnv:

(quimereta) rabo (potser de rabior): caràcter rabiüt, esquerp, irascible, tendència a enrabiar-se, a irritar-se, fàcilment. [NR]»; pàgina 70: «Callaré ja, si no, resultarà que Manel té raó i que és de veres que tinc un poquet del rabo i de l’orgull de família que em tira cada vegada que —sense cap fonament, al meu parer— discutix amb algun dels meus germans —perquè mira que li encanta estralejar, a este home meu, i estar a punt de brega a cada moment— […]

L’escriptor Josep Lozano Lerma (agost del 2004) comenta que a Alginet hi ha l’expressió referida a una persona esquerpa: «Això és un rabo d’aire».

El parent rabut

L’adjectiu rabut -uda significa ‘geniüt, de mal caràcter’ (veg. colomina, s. v. rabut; apareix en el dnv,   però no el gdlc o el diec). Colomina el considera derivat de ràbia, rabiüt reduït a rabut, encara que Coromines el fa derivar de rabo. El dcvb diu que significa ‘que té la coa grossa’, encara que l’exemple que utilitza no és concloent pel que fa al significat:

(dcvb) En Onda la claven fonda, | en Assuera els peluts, | en Eslida són culecos | i en Artana són rabuts.

ull gandul

Ambliopia
L’ull gandul no transmet la informació al cervell.

La denominació ull gandul és una forma col·loquial de denominar l’ull ambliop o l’ambliopia. Les obres especialitzades no recullen la forma ull gandul, i no sembla que forme part del vocabulari popular,  però és una denominació que podem documentar en diverses traduccions al valencià-català i en el llibre Història d’uns ulls de Xavier Nicolau i Bargalló (2006).

Termes comuns en altres llengües:

  • de: faules Auge
  • en: lazy eye
  • es: ojo vago, ojo perezoso
  • eu: begi alferra
  • fr: œil paresseux
  • it: occhio pigro
  • pt: olho vago, olho preguiçoso

El Termcat ha pres en consideració només les denominacions més formals:

ca ambliopia, n f
ca ceguetat funcional, n f sin. compl.
es ambliopía
es ceguera funcional
en amblyopia
en functional blindness

Oftalmologia > Semiologia
Definició
Defecte visual consistent en la disminució de l’agudesa visual, que no és atribuïble a una causa orgànica.

el dia següent

El dddc considerava l’any 2000 que l’expressió el dia següent era incorrecta:

*dia següent (el) L’endemà

Tanmateix, el dddc no explicava per què ni quan era incorrecta. Lacreu (2000) també mostra prevenció davant esta construcció:

«Les expressions *al dia següent o *el dia després són calcs literals de les construccions castellanes corresponents. L’adverbi l’endemà n’és un equivalent genuí. També hi ha la variant dialectal el sendemà.»

I el llb indicava en el mateix sentit (s. v. l’endemà):

«Significa ‘el dia següent al dia de què parlem’. No són genuïnes les formes el dia després ni el dia següent.»

El gdlc (consulta: 2005; 19.10.2023) recull la construcció amb normalitat:

següent adj Que segueix, que ve darrere d’un altre. La pàgina següent. El dia següent.

El gdlc usa la construcció en la definició, però oferix un exemple d’ús massa breu que no mostra el context en què es pot introduir eixa expressió. Podem observar que el gd62 no conté els mateixos exemples per a definir la mateixa paraula:

següent […] L’any següent. Que passi el següent.

En el dcvb observem que també usa la construcció en la definició (s. v. endemà):

L’endemà o Lo endemà: el dia següent.

En este cas es podria tractar d’una definició poc aconseguida, atés que gdlc i gd62 es veuen obligats a definir la paraula endemà amb més precisió: «Dia que segueix immediatament aquell del qual es parla» (gd62), ja que, al cap i a la fi, «el dia següent» no és necessàriament l’endemà, tal com exposava Albert Jané i Riera («La proximitat», 01.07.1977):

El dia següent no ha d’ésser, necessàriament, l’endemà —pot ésser el dia següent d’una sèrie de dies no consecutius—; però si realment es tracta de l’endemà aquesta expressió és, en general, sens dubte preferible.

La forma usual per a denominar eixe concepte és endemà (i sendemà, tal com indiquen les obres normatives de referència). L’expressió el dia següent és imprecisa, ja que podem usar el dia següent o el següent dia per a indicar un dia posterior d’algun fet o d’alguna activitat. Així, la frase: «el següent dia va ser l’endemà», que mostra la no-identitat conceptual entre els dos elements temporals. Sembla, més aviat, que la construcció el següent dia és hiperònima de la paraula endemà. Podem contrastar eixe ús amb l’expressió el pròxim dia, que serviria per fer una previsió.

En resum, sembla poc recomanable l’ús (habitual en espanyol) de l’expressió el dia següent si el que es vol expressar és «l’endemà», fórmula ben general i usual en el català d’arreu (amb diverses variants), però convé saber com traure-li profit a la varietat, tal com explica Albert Pla Nualart («L’endemà, el dia següent i el dia després», 28.04.2011):

Sóc partidari de no renunciar al que fa servei. Per mi el dia següent i el dia després són dues locucions ben formades que podem usar si per raons d’estil o sentit trobem que en un cert context ens van millor que l’endemà.

Al sandemà de la vespra

En eixe sentit utilitari, una expressió usual per a indicar incertesa o per a mirar de no comprometre’s temporalment és «al sandemà de la vespra». Un exemple d’ús en la xarxa (15.10.2022; consulta: 19.10.2023):

Els valencians també gastem “al sendemà de la vespra” per a evadir una resposta:
—Pare, quan em compraràs la Playstation?
—Al sendemà de la vespra. (=el dia posterior al dia anterior, però no et dic quan, és a dir: mai)

És una expressió amb la mateixa utilitat que «a l’any del batre» (que els usuaris saben que es completa amb: «si no este, l’atre»).

Debat en la llista Migjorn (2005)

Sobre el tema hi va haver un debat interessant en la llista Migjorn (agost 2005) que va concloure, a trets generals, de manera semblant al que s’expressa en les obres esmentades, amb alguna discrepància fonamentada en el fet que el dia següent no és directament incorrecte, sinó que també té el seu àmbit d’ús —que no ha de substituir en cap cas, però, el de la paraula endemà—. Aixina, els collistaires han trobat a faltar en les obres normatives una descripció dels contextos en què pot ser necessari usar el dia següent, per exemple, com assenyalava Jordi Minguell: «el dia precedent i el següent a Nadal» (equivalent de: «el dia anterior a Nadal i l’endemà de Nadal»).

escamó

El substantiu masculí escamó és usual en Sollana (14.07.2009) per a indicar una marmoló fort. El podem trobar en el dicpc (s. v. arramblada):

arramblada
educació, menyspreu, moc, reny (*) (d) Reny fort (Men). | SIN: Moc, arrambatge, (escamó, renegó, bonegó Val). ║ Va voler fer l’espavilat, però li van fúmer una bona arramblada. La seva dona li ha dit una cosa i ell li ha fumut una arramblada. M’ha fet un escamó perquè no l’he despertat a temps (Val).

No apareixia en els diccionaris habituals, però el dnv l’ha incorporat:

escamó
m. Marmolada, bonegó.

Té una mica de vida en internet. Una mostra:

Vulguem o no, l’escamó crític, feridor i punyent, sempre acaba esclatant-li a qui, des de la ignorància eixordadora d’una mascletada, perpetra pseudoteories de braves i una canya.

Relacionat amb això, Cèsar Mateu (20.07.2009) envia el comentari següent:

A Castelló de la Plana, s’usa el verb ‘escamar’ com a sinònim de ‘renyar algú’. Ex.: Va eixir la veïna i va escamar els xiquets que tiraven pedres al teulat.

I Vicent Alonso (19.07.2009) afig:

Al meu poble (Godella – Horta) la paraula era habitual (i la gent més gran, de segur que encara la conserva). De fet recorde que l’he emprada en algun article i que el corrector del diari me l’ha corregida.

escallat

Segons informa Alícia Marqués (25.03.2004), l’escallat es un sinònim de l’esgarrat que apareix en el dnv (consulta: 02.10.2023):

3. m. CUINA Menjar elaborat bàsicament amb abadejo cru dessalat i pimentó torrat fets a tires, all trossejat i oli, al qual es poden afegir altres ingredients.

Possiblement, el verb escallar, aplicat a l’arròs —cultiu molt important a la zona històricament—, com recull el dcvb (consulta: 02.10.2023), ha ampliat el seu significat i ha donat esta denominació:

v. tr. Llevar la clovella de l’arròs, de les ametlles, anous, etc. (Cast., Val., Urgell, Segarra, Tarr.); cast. descascarar.

empeltrir-se

La forma enfeltrir-se

Coromines esmenta la forma enfeltrir-se derivada de feltre, però no en dona més informació (almenys pel que he vist en el seu diccionari). El dcvb sí que li dona entrada pròpia (entrada que també recull el dgfpastor):

enfeltrir-se v. refl. Prendre la roba mal rentada un color brut semblant al del feltre (Val.); cast. entraparse.

reig2 comenta alguns detalls d’ús més:

També s’usa aquest mot per a expressar que en qualsevol cosa, encara que no siga de tela, ha penetrat tant la brutícia que és impossible deixar-la neta. […] S’empra fonamentalment el seu participi, enfeltrit, equivalent al castellà percudido. […] També pot aplicar-se per a fer referència a la brutícia d’una persona.

Esta forma és la que apareix en el dnv (consulta: 02.10.2023):

enfeltrir-se
1. v. pron. Prendre, la roba mal llavada, un color brut paregut al del feltre.
2. v. pron. Prendre, la roba, mala olor.

La forma empeltrir-se

El company Àngel Alexandre (Simat; Migjorn, 15.10.2010) comenta la variant empeltrir (que és la que he sentit jo també en Carcaixent):

Nosaltres fem servir la variant empeltrir, però el significat és el mateix: normalment que una tela ha quedat impregnada d’una substància que no es pot fer anar. Es diu de les cortines de la cuina, a causa del greix o el fum. També d’una taca en la roba que, malgrat llavar-la unes quantes voltes, no se’n va. Per cert, s’aplica molt al fum en eixir d’un local on tothom fuma. La roba es queda empeltrida de fum.

Eixa variant és la que fa servir també Toni Cucarella (Xàtiva) en el seu bloc:

Feia olor a fum tabac reclòs de molts dies, a pudors humanes empeltrides en les parets.

«Un antic costum grec»
[…] per si encara algú escampa recialles empeltrides d’aquella flaire de les màquines […]
«La nit que Obama va guanyar les eleccions»

Segons ma mare (Carcaixent, 15.10.2010), en Albalat de la Ribera hi ha la variant empedrit (possiblement del verb empedrir; també ho diuen en Sollana), que podria ser l’origen de l’encreuament entre enfeltrit i empeltrit, ja que, segons ma mare, en la roba empeltrida, la runa de la roba hauria d’estar ben compacta, «solidificada».

Curiosament, trobem el mateix verb en italià (roveretà) segons el Vocabolario vernacolo-italiano pei distretti roveretano e trentino de Giovanni Battista Azzolini (1856: Google Llibres, consulta: 15.10.2010):

enfeltrir, insozzare

cada

Cinc de cadaJa fa uns quants anys (abans de l’any 2000) vaig escriure en un apunt previ:

Els exemples d’ús que donen el diccionaris per a este adjectiu no recullen la possibilitat d’usar-lo sense cap acompanyament, tal com ho sentim normalment, és a dir, com a nucli del sintagma preposicional: «Fullets i adhesius (3.000 de cada)». Sembla que cal dir «3.000 de cada un», «3.000 de cada classe», «3.000 de cada manera»…

Obres consultades en aquell moment: dec, dval, diec, dcvb, Gramàtica valenciana (ed. Bromera), Lacreu90, mestil1.

La gramàtica de Badia (1994) sí que comenta que això no és possible, tot i que d’una manera poc clara (pàg. 534, 233.2):

L’adj. indef. cada no presenta cap particularitat destacable; tanmateix, quan en una oració s’usa amb valor pronominal (perquè s’hi sobreentén el substantiu), ha d’anar seguit de un o una […].

La gcc (Josep Maria Brucart i Gemma Rigau: S 8.2.3.3.b) ho comenta més explícitament:

[…] hi ha alguns indefinits que, tot i ser especificadors, no admeten l’elisió del nucli nominal. Aquest és el cas de cert, diversos, diferents, mant, cada, sengles i tot [+ N].*

* Mant apareix sense nucli en la locució preposicional a manta. També ho fa cada en la fórmula x de cada, on x és una quantitat: En vull dos de cada. Aquest darrer patró és propi del llenguatge col·loquial i d’influència castellana.

En la gcc es comenta que hauria de ser un tret d’influència castellana, però podem llegir en Le bon usage de Maurice Grevisse (1975, 2008) que eixe ús és compartit pel francés:

(1975) 454. Chaque […]

Remarque. — 1. En principe, chaque doit être suivi immediatement d’un nom: néamoins dans la conversation familière, dans le style epistolaire, dans la langue commerciale ou populaire, on l’emploie fréquemment d’une manière absolue, et on dit, par exemple: Ces cravates coûtent tant de francs chaque. — Puis deux cafés au lait à un franc chaque [c’est une aubergiste qui parle] (J. Romains, Les Copains, p. 107). — Mais c’est là une façon de parler que le bon usage n’a guère reçue jusqu’à présent.

(2008) 748. Observation sur chacun représentant.

e) Chaque est souvent employé pour chacun dans la langue populaire de diverses régions, et aussi dans la langue commerciale. Cet emploi n’est pas considéré comme entré dans le bon usage. […] On le trouve pourtant chez des écrivains, non seulement dans la correspondance, […] mais aussi dans des livres préparés pour la publication. […] Cependant, chacun reste beaucoup plus fréquent dans la langue écrite (même chez les écrivains qui viennent d’être cités) et il vaut mieux éviter chaque dans cet emploi.

Grevisse afig uns quants exemples literaris (de Chateaubriand, Stendhal, Rostand, Hugo…), però el cas és que podem comprovar —i lamentar amb Grevisse— que s’ha arraconat de la previsió normativa un ús que, pels exemples que podem localitzar, deu tindre una explicació raonable en diverses llengües romàniques. Una explicació que no hauria de contindre una condemna sense argumentació. En eixe sentit, he pogut localitzar en la giec (17.5.2) dos comentaris que no aclarixen la qüestió:

[…] pot aplicar-se a sintagmes nominals formats per un cardinal superior a un seguit d’un nom en plural: Contractaran un professor més per a cada dues classes. En aquest darrer cas, el nom pot ser el·líptic: Abans venia cada tres setmanes, ara cada dues.

En una oració com Defensareu una esmena cadascuna de vosaltres, el domini del quantificador (de vosaltres) pot quedar sobreentès, ja que ocupa la posició de subjecte i la desinència verbal o el context discursiu legitimen l’el·lipsi.

En resum, l’ús general i també l’ús literari han inclòs la possibilitat d’elidir l’element conegut que no cal repetir. És una construcció comuna en l’ús corrent —tal com exposa Grevisse—, però els exemples escrits no abunden en la xarxa (consulta: 27.09.2023):

  • Susanna Isern (Una ajudant sospitosa, 2023): «Aprofitaré per agafar-ne un de cada i emmagatzemar-los al laboratori»
  • Els Pets («Fàcil», 2004): «Capses de fusta, vint-i-dos petons, / nits a la fresca, una de cada, / les teves cuixes sota els meus llençols»

per a / per

L’avl fa una descripció detallada dels casos i de les opcions que permet un sistema clar i sense confusions per a aquelles varietats que mantenen la distinció oral entre les dos preposicions. Per tant, segons la Gramàtica normativa valenciana:

26.3.4. Les preposicions per i per a
26.3.4.1. Les preposicions per i per a poden usar-se davant de sintagmes nominals o davant d’oracions d’infinitiu. Davant de sintagmes nominals (o elements equivalents com pronoms), per a s’usa per a introduir el benefactiu, la destinació o un complement final:

La iaia ha fet una coca de llanda per a tu. (benefactiu)
L’avió ix per a Londres d’ací a vint minuts. (destinació)

La preposició per presenta un conjunt més gran de valors i introduïx diferents classes de complements, com ara els complements de causa, el complement agent en les construccions passives, el complement de lloc referit a la ruta d’un moviment o el complement de temps referit a un període més o menys precís o extens:

Sempre em dius que tot ho fas per mi. (causa)
La proposta va ser ratificada per tots els assistents. (agent)
La senda que puja al cim de la Safor passa per la (ruta) Font dels Bassiets i per la Font dels Òlbits.
Per Sant Joan es fan fogueres (temps)

26.3.4.2. Davant d’oracions d’infinitiu la distinció entre complements causals i complements finals no és tan nítida. En general, s’usa per amb oracions que indiquen causa o mancança:

Em van posar una multa per haver passat el límit de velocitat. (causa)
Per cridar tant, t’has quedat sense postres. (causa)
Encara estic per afaitar. (mancança)
Tots aquells pisos estan per vendre. (mancança)

Observació: Les oracions causals amb per presenten fortes restriccions i resulten forçades en diferents casos. No és possible, per exemple, dir Menge per tindre fam o Ha comprat moltes cases per ser molt ric. En contexts com els anteriors, només és possible l’ús d’una oració en forma finita: Menge perquè tinc fam i Ha comprat moltes cases perquè és molt ric.

S’usa per o per a quan l’oració té un valor final:

a) La preposició per introduïx els complements finals que presenten un matís de causa no efectiva i fan referència a la intenció del subjecte de no realitzar una determinada cosa:

No menja per no embrutar.
No s’alça per no haver de netejar.

b) En la llengua literària també és general l’ús de per en tots aquells casos en què el subjecte té un caràcter agentiu i l’oració final fa referència a la intenció del mateix subjecte de realitzar una determinada acció:

Treballe per guanyar-me la vida. (‘perquè vull guanyar-me la vida’)
Estudia molt per aprovar tots els exàmens. (‘perquè vol aprovar tots els exàmens’)
Hem arribat molt prompte per poder dir-te adeu. (‘perquè volem dir-te adeu’)

Observació: Notem que per també seria possible quan l’oració d’infinitiu modifica un substantiu que designa una acció realitzada voluntàriament: La vinguda de Júlia per convéncer-nos va resultar un fracàs. En estos casos, de fet, el sintagma nominal amb el substantiu d’acció és paral·lel a una oració, com es pot comprovar si comparem l’exemple anterior amb Pere va vindre per convéncer-nos.

Amb tot, en casos com els anteriors també és acceptable l’ús de per a quan es vol destacar la idea de finalitat per damunt de la intencionalitat.

c) La preposició per a introduïx tots els complements finals on falta la idea d’intencionalitat, siga perquè el subjecte és inanimat, perquè l’oració no designa una acció o perquè l’oració d’infinitiu modifica un substantiu, un adjectiu o un adverbi:

Esta caixa ens servirà per a guardar les revistes.
El termini per a matricular-se acaba demà.
No tinc prou informació per a decidir-me.
Menges massa per a aprimar-te.

La gramàtica de l’IEC

La gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans tracta l’ús d’estes preposicions (veg. 29.3.3) en el mateix sentit que la gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. A més, comenta algun cas no detallat en la llista anterior:

En el capítol dedicat a les preposicions (§19.3.5) ja s’ha indicat que hi ha parlars que espontàniament usen només la preposició per (els orientals i part del nord-occidental) allà on altres parlars usen per i per a segons el cas (valencià, tortosí i a la Franja). En els parlars en què es diferencia per i per a, la preposició composta s’usa en la majoria de construccions finals, però per també és possible en certs contextos agentius, especialment quan la construcció final és negativa: Matinaré per no fer tard a la feina; No cuina per no embrutar; No s’alça del llit per no anar al metge; No parla per no ofendre. […]

Les dues preposicions són també igualment possibles en altres construccions d’infinitiu que estan relacionades amb les finals però no tenen pròpiament un significat final. Es tracta, d’una banda, de les construccions concessives del tipus {Per / Per a} tenir l’edat que té, se’l veu jove (‘malgrat que té l’edat que té’), i de l’altra, de les construccions que expressen successió temporal del tipus Se n’anà a l’exili {per / per a} no tornar mai més (‘i ja no va tornar mai més’). Sobre les construccions concessives, vegeu el §30.3.4b, i sobre les temporals amb valor de posterioritat, vegeu el §31.4.2.1j.

En canvi, no és acceptable l’ús generalitzat de per en construccions diferents de les d’infinitiu, especialment quan introdueixen un sintagma nominal o equivalent (§19.3.5). En aquests casos, la distinció entre per i per a resulta més nítida que en les construccions d’infinitiu i cal preservar-la: Ho hem fet per tu (causa); Ho hem fet per a tu (destinatari). No és tampoc acceptable en registres formals l’ús de per a en la locució per a que, en lloc de la conjunció clàssica i més general perquè.*

* Nota fdt. Sobre esta locució, la gnv (§ 34.5.5) conté la mateixa indicació mirant-ho des d’un altre angle:

La conjunció final bàsica és perquè, que en contextos poc formals també adopta la forma per a que:

Aniré a parlar amb ell, perquè m’explique què ha passat. (En contextos poc formals: per a que m’explique què ha passat)
Es va portar bé perquè no el tornaren a castigar sense eixir. (En contextos poc formals: per a que no el tornaren a castigar)

Observació: Cal no confondre la conjunció final amb el conjunt per a què, format per la preposició composta per a i l’interrogatiu què: No em va dir per a què servia tot allò.

Davant de l’infintiu. L’esmena de la gramàtica de Fabra (1956)

En el cas [+ infinitiu], segons badia (1994) (pàg. 231) teníem les opcions següents:

1. per: causa / per a: finalitat o adequació; les frases que contenen un infinitiu sense subjecte aparent i que són commutables per una expressió adverbial, són introduïdes mitjançant la preposició per: Per començar, justificarem…

2. Infinitiu causal: per. La frase és substituïble per una oració introduïda per la conjunció per tal com i verb en indicatiu: t’han multat per infringir el codi de la circulació.

3. Infinitiu final: per a. És substituïble per la conjunció a fi que i verb en subjuntiu: el devien contractar per a vendre a domicili.

4. Infinitiu causal i final ensems: per. És substituïble per una oració causal introduïda per la conjunció perquè seguida del verb voler (en indicatiu i en una forma concertada amb el subjecte de l’oració principal): m’acosto a la mesa per saludar el president. Quan es tracta d’una altra mena de verb (no d'”acció voluntària”) o quan l’infinitiu introduït per preposició depén d’un nom (substantiu o adjectiu), l’oració subordinada recobra el seu significat exclusiu de final i l’infinitiu hi és introduït amb per a. – Verbs com usar, emprar, fer servir, etc. introdueixen l’infinitiu amb per a (perquè no són considerats d'”acció voluntària”).

Pel que fa al punt 4 de Badia, hi ha encara una solució millor: donar com a bona tant la solució per com la solució per a, de manera que es recollirien les dos possibilitats dialectals. De fet, si tant té significat causal com final, seria raonable la doble possibilitat. David Casellas (Curs de morfosintaxi de l’oració [1996], pàg. 38-39) també és partidari d’aquesta doble possibilitat, que és la que finalment adoptà l’avl en la seua gramàtica.

Gabriel Bibiloni fa la seua aportació sobre la qüestió en «”per a” davant infintiu» (L’Espira, 9-16 gener 2010). N’extrac un fragment conclusiu:

Nosaltres defensam sense cap reserva l’ús de per a davant tots els infinitius de finalitat i de destinació, cosa que no representa més que seguir la proposta de Fabra actualitzant-la en el seu punt feble, és a dir, suprimint la preferència de per amb l’infinitiu final. Aquesta és també una proposta de llengua fàcil sense renunciar a ser llengua útil. El 2003 els lingüistes Joan Mascarell i Xavier Rull defensaren aquesta mateixa opció en una comunicació al II Col·loqui Internacional Pompeu Fabra, les actes del qual foren publicades el 2007 (Cossetània Edicions). Un treball ple de seny i de rigor que defensa que la norma definitiva sobre les dues preposicions s’ha de basar en l’ús real dels dialectes que les usen. Nosaltres ens hi adherim completament.

De fet, Albert Rico Busquets ja va informar, en un missatge en la llista Zèfir (20.11.2008) que la nova edició de la gramàtica de Pompeu Fabra del 1956 (a cura de Joan Solà) incloïa una esmena molt significativa:

A la pàgina 86 hi diu: «(…) cap emprar la preposició per (…)». És una de les petites modificacions fetes en el text, segons ens avisen els editors a la p. IX.

Més avant, Albert Pla Nualart («Fabra… encara», Avui, 23.04.2010) es feia ressò d’eixa modificació:

Us he reservat per a Sant Jordi una troballa extraordinària que somou la normativa del català i deixa en evidència els que en lloc de basar-la en la raó aplicada a la realitat ens l’han predicada com a revelació d’uns textos sagrats. És al volum 6 de les Obres completes de Fabra editades per Joan Solà i Jordi Mir. L’ús de per i per a davant de l’infinitiu final («Vinc per / per a veure’t») i de destinació («Serveix per / per a veure-hi») ha suscitat esgotadores polèmiques que tenien al centre una norma tan abstrusa que aplicar-la era una tortura. Avui sabem que Fabra no defensava aquesta tortura i que en el seu origen hi ha un error de transcripció, una p per una l. Quan Joan Coromines va editar la gramàtica pòstuma de Fabra, va llegir «quan el fi que hom es proposa és el motiu de l’acció expressada pel verb del qual l’infinitiu és complement, cap emprar la preposició per en lloc de per a, […] i àdhuc en molts casos […] hom empra per de preferència a per a». Com que cap emprar suposava fer un ús de cabre que Coromines no veia genuí, va decidir que el que el Mestre havia volgut escriure no era cap sinó cal emprar, tot i que, amb la correcció, el final de la frase perdia sentit.

Convé recordar que en la gramàtica de 1918 Fabra indicava per a eixe mateix cas:

Davant d’un verb en infinitiu hi ha un cas en què semblen igualment possibles per i per a: […] En aquest cas és preferible la preposició simple per a la composta per a.

  1. [+ PRONOM] És bo de poder distingir entre a i b:

    a) IDEA DE DEPENDÈNCIA: «Per mi, ja te’n pots anar» (= Pel que fa a mi…, en allò que depèn de mi…) / «Per nosaltres no quedarà».

    b) IDEA D’OPINIÓ: «Per a mi, la política del govern és nefasta per als pagesos». (Zèfir, 16.11.2000).

Exemples de vaciŀlació en el gdlc (consulta: 04.09.2023):

campionat m. Conjunt de proves esportives amb l’objecte de confrontar un grup d’equips o d’esportistes per a determinar-ne els guanyadors.

aeroscopi m. FÍS. Aparell destinat a recollir la pols de l’aire per determinar-ne la natura, la quantitat i la composició.

albaneca f. INDUM. Còfia o xarxa feta amb seda fina o amb lli que portaven les dones per a cobrir el cap o per a recollir els cabells.

coberta f. Allò que hom col·loca sobre una cosa per cobrir-la o resguardar-la.

abrigall m. Cadascuna de les peces de roba (llençols, flassades, cobertors, etc.) que hom posa al llit per cobrir-se.

alquinal m. INDUM. Toca o mocador de lli que duien antigament les dones morisques per a cobrir-se el cap.

 

 

fer l’ou

L’expressió fer l’ou no apareix en els diccionaris generals, però sí que l’ha arreplegada Víctor Pàmies en la Paremiologia Catalana Comparada Digital amb diferents significats, com ara:

  • pondre (en el cas de les aus, generalment referit a les gallines)
  • defecar
  • fer la pinya (‘ajuntar les puntes dels cinc dits d’una mà’)
  • morir-se

Cal dir que pondre col·loquialment també significa ‘defecar’, accepció que apareix en l’Enciclopèdia moderna catalana de Joseph Fiter (1913):

Fer l'ou
Fer l’ou en l’Enciclopèdia moderna catalana (1913).

Fer l’ou a la borsa de Barcelona

Segons Francesc Cabana i Vancells (Avui, 30.01.2005; informació de Pere Saumell – Migjorn):

Ja sé que és una expressió no coneguda. No figura ni tan sols a la Gran Enciclopèdia Catalana. M’haig d’explicar, abans que res. Fer l’ou i fer les paus eren dues expressions molt utilitzades a la Borsa de Barcelona quan hi vaig treballar, fa prop de cinquanta anys. Una —fer les paus— és una expressió relativament corrent, que s’aplica quan vols fer referència al fet que esperes compensar unes pèrdues amb uns guanys. L’altra —fer l’ou— formava part del llenguatge borsari creat a l’Associació del Mercat de Valors —la borsa privada barcelonina abans de la guerra, liquidada pel general Franco tan aviat com va instaurar la seva dictadura—. No tinc ni idea de la seva procedència, però sí del significat.

Fer l’ou volia dir consolidar voluntàriament unes pèrdues en una operació de borsa, desfent la iniciada, per evitar que les pèrdues poguessin ser més grans. Amb el franquisme, quan només es podia jugar a borsa a l’alça, es presentava la conveniència de fer l’ou quan s’havien comprat uns títols amb l’esperança que la seva cotització pujaria i s’havia produït exactament el contrari. Fer l’ou volia dir vendre els títols amb pèrdua i donar l’operació per acabada. L’alternativa era no vendre, confiant que la situació es redreçaria i al capdavall es farien les paus.

Els borsistes prudents i els que a la llarga acabaven guanyant diners eren els capaços de fer l’ou, que suposava acceptar que s’havien equivocat i comptabilitzar unes pèrdues de seguida. La gràcia estava a fer l’ou ràpidament, tan aviat com es veia que l’evolució del preu del títol no era la que s’esperava, de manera que la pèrdua fos perfectament assumible. Però costa molt de fer l’ou i només alguns dels que jugaven a la borsa eren capaços de fer-lo. La majoria no volia admetre que s’havia equivocat en les seves previsions i esperava a veure si podia fer les paus amb la recuperació de les cotitzacions. Alguna vegada l’encertaven, és clar, i feien realment les paus i potser fins i tot guanyaven diners. Aleshores posaven en evidència el que havia fet l’ou, com una prova de qui l’havia encertat i qui s’havia equivocat. Però el que havia fet l’ou ja ni recordava aquella operació, perquè mentrestant n’havia fet d’altres. Sovint no era possible fer les paus: el preu del valor anava baixant i baixant fins que la pèrdua era insuportable. Abans i després de la Guerra Civil hi va haver més d’un suïcidi d’espavilats borsistes que havien volgut fer les paus i s’havien trobat arruïnats.

L’experiència borsària es pot aplicar a la vida empresarial de cada dia. Un dels principis bàsics d’un bon empresari és el d’acceptar el risc i la possibilitat d’equivocar-se. No conec cap gran empresari català dels darrers cinquanta anys que no s’hagi equivocat una vegada o més. Molts d’ells —vius o morts— han passat per l’experiència d’una suspensió de pagaments o concurs de creditors, com es diu ara. Equivocar-se no és cap vergonya i perdre diners tampoc. El que distingeix un gran empresari d’un que no ho és és que el primer s’adona aviat del seu error i fa l’ou, mentre que l’altre s’entossudeix i continua creient que la seva aposta era l’encertada, fins a convertir unes pèrdues assumibles en unes pèrdues que no ho són.

La màxima intel·ligència és incompatible amb l’orgull. Per als cristians, l’orgull és el pecat més greu. D’aquí que siguin els orgullosos —aquells que es consideren superiors als altres— els qui no saben fer l’ou ni saben retirar-se a temps. L’orgull els impedeix acceptar l’error, que a vegades no és estrictament seu, sinó de la conjuntura, d’un marc econòmic determinat o d’un mercat dirigit. […]