duxelles

  1. Terme francés de cuina amb què es denomina una crema. Segons indica el gdt (consulta: 20.04.2017):

    Hachis de champignons, d’oignons et d’échalotes revenus dans un corps gras.

    La duxelles est un hachis de champignons rehaussé d’oignons, d’échalotes, de persil et même de muscade – sans oublier sel, poivre et paprika – cuit dans le beurre à feu vif. On l’emploie à corser toutes sortes de préparations.

    Notes
    Cet apprêt, créé par La Varenne, semble avoir été dédié par lui au marquis d’Uxelles, son maître. L’orthographe d’Uxel de la ville du même nom est bien fantaisiste.

    La versió anterior del mateix diccionari (2004) donava unes indicacions un poc diferents:

    n. f. Hachis de champignons, d’oignons et d’échalotes revenus dans un corps gras.
    La duxelles est un hachis de champignons rehaussé d’oignons, d’échalotes, de persil et même de muscade — sans oublier sel, poivre et paprika — cuit dans le beurre à feu vif. On l’emploie à corser toutes sortes de préparations.»
    Variant gràfica: duxel n. m.
    Notes: D’après certains auteurs, ce nom de duxelles viendrait d’Uxel, petite ville des Côtes-du-Nord; d’autres pensent, avec plus de raison, que cet apprêt aurait été ainsi nommé parce qu’il fut créé par La Varenne, officier de bouche du Marquis d’Uxelles.
    Cet apprêt, créé par La Varenne, semble avoir été dédié par lui au marquis d’Uxelles, son maître. L’orthographe d’Uxel — de la ville du même nom — est bien fantaisiste.
    Le Quillet donne ce mot comme étant pluriel : il semble qu’il s’agisse d’une erreur provenant d’une ignorance de l’étymologie du terme. En effet, le s de duxelles n’est pas la marque du pluriel mais vient du nom propre d’Uxelles.

  2. En català se’n podria dir crema d’Uxelles, supose, tot i que l’adaptació també podria ser dusseŀla o dussel (elucubracions del 2004). No pareix, però, que el Cercaterm (consulta: 20.04.2017) s’incline per eixes opcions:

    ca crema duxelles
    es crema duxelles
    fr crème duxelles
    it vellutata duxelles
    en cream of duxelles soup
    de Duxelles-Cremesuppe
    <Plats a la carta. Sopes, cremes i consomés>

al + infinitiu

  1. La nova gramàtica de l’iec (29.2.5.a) atén plenament la possibilitat del valor causal («derivat del valor de seqüenciació temporal») d’esta construcció, com ara en l’oració «Al vore que no veníeu, vam començar a preocupar-mos». Tal com reconeix l’institut, «aquest valor causal s’ha generalitzat especialment en els parlars que no conserven la distinció tradicional entres les construccions amb en i amb al».
    No sembla que l’iec haja previst cap limitació a l’ús «exclusivament amb valor causal», prevenció que sí que fea l’avl, com podeu llegir més avall en el cas de l’oració «Al ser tan tard, se n’anaren sense veure com acabà la funció». En canvi, l’iec, amplia els valors de la construcció a la condicionalitat en la indicació següent (31.4.2.1.f):

    A partir del valor de seqüenciació temporal d’aquestes construccions, es pot arribar a inferir una relació de causalitat (En arribar el bon temps, les platges es comencen a omplir de banyistes ‘sempre que arriba el bon temps, com que arriba el bon temps’), o de condicionalitat, especialment quan indica una situació habitual (En dir les veritats, es perden les amistats ‘quan dius les veritats, si dius les veritats, dient les veritats’).

  2. La gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (consulta: 20.10.2016) havia donat abans les indicacions següents:

    26.3.1.3. La construcció «en o al + infinitiu»
    Les construccions «al + infinitiu» o «en + infinitiu» tenen un valor temporal equivalent a les oracions introduïdes per quan, i assenyalen simultaneïtat o anterioritat immediata respecte a la situació designada en l’oració principal:

    Al passar per la plaça ens va saludar. (‘Quan passava per la plaça’)
    En tindre son es gita. (‘Quan té son’)
    En eixir tanca la porta. (‘Una vegada isques, tanca la porta’)

    Observació: És infundada la prevenció que alguns gramàtics han mostrat sobre la genuïnitat de la construcció «al + infinitiu». Es tracta d’una construcció pròpia de la llengua de totes les èpoques i ha estat acceptada per bons gramàtics. En els següents exemples del Tirant lo Blanch es poden comprovar el matís de simultaneïtat i el valor duratiu de la construcció:

    «e posà’s en la çinta un petit coltell ben esmolat per ço que si havia a taillar alguna corda que u pogués fer; e posà’l-se de part de tras, que al nadar no l’enujàs.»
    «Al passar apagà la lum, pres al conestable per la mà, més-se primera, e Tirant seguí al conestable. E axí trobaren la porta de la cambra hon era la princessa, la qual stava sola sperant-los.»
    «E aplegant lo rey Scariano a una ribera, al passar perdé molta gent.»

    D’acord amb l’ús més general, en valencià es poden establir les distincions següents:
    a) La construcció amb al sol tindre un valor duratiu i sol indicar que la situació expressada per l’oració principal es produïx en algun moment dins de l’interval temporal en què té lloc l’acció expressada per l’oració d’infinitiu. Així, en l’exemple anterior Al passar per la plaça ens va saludar, s’indica que l’acció de saludar es va produir mentres el subjecte passava per la plaça. És per això que al passar es pot parafrasejar per mentres passava.
    b) La construcció amb en, en canvi, té un valor puntual i indica que la situació designada per l’oració d’infinitiu és immediatament anterior a la designada per l’oració principal o es repetix de manera habitual immediatament abans de la designada en l’oració principal:

    En fer-se de dia anirem a l’hort. (‘es fa de dia i tot seguit anem a l’hort’)
    En arribar el pare, avisa’m. (‘primer ha d’arribar el pare i tot seguit m’has d’avisar’)
    El mes passat, en bufar el vent plovia. (‘primer bufava el vent i tot seguit plovia’)

    Pel fet d’indicar anterioritat immediata, l’oració amb en pot assolir un cert matís causal, ja que les causes són prèvies a les conseqüències que se’n deriven:

    En tindre son es gita. (‘perquè té són’)
    En dir les veritats, es perden les amistats. (‘perquè es diuen les veritats’).

    Notem que en les oracions anteriors, la idea de causalitat s’associa a la d’anterioritat. No són genuïns ni adequats els casos en què la construcció amb en o amb al s’usa exclusivament amb un valor causal. No és, per tant, acceptable una frase com Al ser tan tard, se n’anaren sense veure com acabà la funció, que cal expressar amb una construcció causal, com ara Com que era tan tard, se n’anaren sense veure com acabà la funció.

  3. A més de tot això, Ramon Gimeno també aporta unes quantes notes més sobre la qüestió en el bloc Lletres i Tics (consulta: 20.10.2016).
  4. BADIA, pàgina 212, epígraf 113.IV.3:

    Les preposicions a i en davant l’infinitiu temporal. Quan aquest infinitiu equival a una oració subordinada adverbial (generalment de temps, però també de causa, i d’altres, encara), tant pot ésser introduït per a (a + art. el = al) com per en. Només les separa una diferència de registre.

    Pàgina 670, epígraf 247.IV.6:

    b) Quan l’infinitiu equival a una oració correlativa temporal, hi ha la possibilitat de dues construccions: que l’infinitiu sigui introduït per la prep. a + article o que ho sigui per la prep. en. La primera és pràcticament universal en el llenguatge corrent, mentre que la segona pertany al N1, i avui guanya terreny en la llengua escrita.» Exemples: «al conéixer la notícia, tothom va sortir al carrer / N1 en conéixer la notícia, tothom va sortir al carrer.

  5. A banda d’això, la gramàtica de Fabra del 1956 només indica (epígraf 95, nota **) que tenen el mateix valor en + inf. que al+ inf.: «Però, avui, aquesta construcció és més aviat evitada.» És a dir, res a dir sobre la suposada incorrecció. Més encara, en la gramàtica del 1918 (edició de 1933, epígraf 126; consulta: 20.10.2016) dóna les dos opcions com a «possibles»:

    En canvi, quan un infinitiu forma part d’una determinació circumstancial, amb el valor d’un gerundi, de les dues construccions llavors possibles, que són la introducció de l’infinitiu mitjançant la preposició a seguida de l’article definit (Ex.: A l‘entrar jo, tots s’alçaren) i la introducció de l’infinitiu mitjançant la sola preposició en (Ex.: En entrar jo, tots s’alçaren), és d’aconsellar que els escriptors es decantin decididament a favor de la segona.

    No hi trobem, doncs, cap qualificació d’incorrecció.

  6. Enric Valor, indicava en el Curs mitjà de gramàtica catalana, tema 77, epígraf 218:

    Quan l’infinitiu té valor adverbial temporal, va precedit de la preposició a i l’article definit (al o a l’), si es refereix al passat: A l’arribar va veure que tots se n’anaven. Si es refereix al futur, és preceptiu l’ús de la preposició en(5): En tornar el pare, dinarem.

    Nota número 5:

    Com s’ha fet des dels primers temps de l’idioma i com es practica regularment a tot el País Valencià. Modernament, la llengua literària usa quasi exclusivament en en tots dos casos (pretèrit i futur), amb la qual cosa es perd un matís molt genuí.

  7. Més o menys en el mateix sentit es pronuncia Sanchis Guarner en la Gramàtica valenciana (1950), epígraf 343:

    Per a introduir una determinació circumstancial de temps representada amb un verb en infinitiu, equivalent a una gerundi, convé emprar amb preferència la preposició en […] L’ús de la preposició a seguida de l’article definit (al, a l’) és admissible, però només quan tal determinació circumstancial de temps equival a un pretèrit perfet d’indicatiu; exemple: Al caure escales avall, em vaig fer mal (= quan caiguí).

cabrombo*

Segons l’aldc, el cabrombo és el nom del cogombre a Xàbia (J. Veny, Llengua i entorn natural, pàg. 103). Josep Martines, que arreplega més denominacions d’este fruit en El Valencià del segle XIX: estudi lingüístic del Diccionario valenciano de Josep Pla i Costa (Google Books; consulta: 03.04.2017), comenta:

Unes altres vars. valencianes remarcables són: cabrombo al Poble Nou i Xàbia (la Marina Alta), i el ja citat combrombo i «ametles combrombines» a la Marina Baixa (Colomina 1986a: 674, 1991b: 156).

a judici de

  1. Expressió recollida en el diec2 (consulta: 15.02.2011):

    a judici de loc. prep. Segons el judici de. A judici de tothom, tu ets el culpable.

    El dnv també la recull (consulta: 28.02.2017):

    a juí de loc. prep. Segons el juí de. A juí del mestre, l’alumne no mereix aprovar.

  2. És equivalent de segons el parer de i altres que podem documentar en espinal04:

    a parer (d’algú), a opinió (d’algú), a criteri (d’algú), a coneguda (d’algú)

per + divisió temporal

  1. Hi ha una tradició normativa de proscriure les expressions temporals formades amb la preposició per + article + (matí, vesprada, vespre, nit…). Sembla que això comença amb una prescripció de Fabra (Gramàtica catalana, 1918/1933):

    Notem que les expressions pel matí, per la tarda, pel vespre, per la nit són dolentes; cal dir al matí, a la tarda, al vespre, a la nit.

    El mateix Fabra exposava en la conversa xxviii (13.12.1922) els motius pels quals rebutjava la construcció:

    Avui deixem generalitzar-se el dilluns per dilluns, demà veurem estendre’s igualment pel matí en lloc de al matí, més enllà ahir tarda en lloc de ahir a la tarda, i a poc a poc arribarem a la identificació de les expressions adverbials de temps en les dues llengües, en perjudici, naturalment, de la catalana. De fet, ja havem tingut ocasió de constatar darrerament expressions tan poc catalanes com demà per la tarda i com ahir tarda!

  2. Sembla doncs que la causa de la proscripció proposada per Fabra és només un desig de fugir de la sintaxi castellana. No crec que això siga un suport suficient per a rebutjar una construcció que podem documentar almenys des del segle xiv:
    […] així que en l’endemà per lo matí siga tengut d’aportar o fer portar aquella caça […]
    (1335; Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de València, edició a cura d’Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver)
    […] e han de cessar en la dita solemnitat de sepultura, la qual se deu fer demà per lo matí, Déu ajudant.

    (Epistolari de la València medieval, volum 1, edició d’Agustín Rubio Vela)

    En este sentit, Maria Àngels Diéguez (El Llibre de Cort de Justícia de València, 1279-1321: estudi lingüístic) fa el comentari següent (veg. Google Llibres):

    Precedit de la preposició per, amb sentit duratiu, per lo matí, postergat injustament per la normativa actual: «en aquest dia d’uy per lo matí» R248; «que·l dit Salamó ere vengut per lo matí a casa» R87.

    La documentació que aporta Jordi Bruguera permet refermar l’ús de per en estos contexts i des de ben antic, amb exemples de Desclot, Muntaner i Pere III. Vegeu «Constatacions lingüístiques enutjoses». Podem afegir exemples també del Llibre de les solemnitats de Barcelona (edició d’A. Duran i Sanpere i Josep Sanabre; veg. Google Llibres)

    […] Item, lo diumenge aprés següent intitulat a v. del dit mes de dezembre, per lo matí, lo dit senyor rey arribá a Badalona.
    […] vestits de sengles gramalles de drats d’or recamats vermells, ajustats per lo matí dins la Casa del Consell de la dita Ciutat […]
    (1423)
  3. Actualment, la gramàtica de l’avl fa l’observació següent:

    Observació: La preposició per també s’usa amb un valor temporal per a referir-se a una part del dia, però en els registres formals es preferix l’ús de a.

    Amb la qual cosa, hem de considerar que la construcció, ben documentada des d’antic (Tirant lo Blanch inclòs ; cap. 132: «L’endemà per lo matí benehiren les banderes ab singular processó e festa que fon feta.») i ben usual al País Valencià, és ben correcta, tot i que les preferències estilístiques de cada registre en poden modular l’ús.

en (pronom)

  1. Cal tenir en compte que quan aquest pronom substituïx el complement del nom (substantiu o adjectiu), «el nom a què es refereix aquest complement ha d’exercir la funció sintàctica de complement directe o predicat nominal, o bé de subjecte d’oracions sintètiques» (Ruaix, ec2, pàg. 87).
  2. «El pronom feble en pot substituir els possessius (quan expressen pertinença o especificació) si el terme possessiu determina el complement directe o el predicat nominal. També es pot donar el cas que aquest terme possessiu determini el subjecte, si aquest va situat després del verb [= oració sintètica]» (Ruaix, ec2, pàg. 47). Però no pot substituir el compl. det. (cn) d’un subjecte en una oració copulativa (Ruaix, Obs./1, pàg. 118).
  3. No es pot pronominalitzar un subjecte de davant verb. Tampoc un complement d’un subjecte de davant verb. Tampoc, en oracions copulatives (amb els verbs ser, estar, semblar…), el cn del subjecte, ni el subjecte representat per un quantitatiu: «L’article era interessant. Però *me’n sembla exagerat el títol». (Ruaix, Obs./1, pàg. 118-119). Albert Pla i Nualart ho explica en l’article següent («Un exemple n’és ell», Avui,  27.08.2009 ):

    «Un exemple n’és ell»

    La inseguretat sobre l’ús de hi i en també provoca que apareguin on no toca. Com a la frase del títol. Si diem «Ell (subjecte) / és un exemple de fidelitat (predicat)» direm «Ell / n’és un exemple», però si diem «Un exemple de fidelitat / és ell», direm «Un exemple / és ell», no pas n’és ell. Per què? Perquè mai pot ser que el pronom (en) sigui al predicat i allò que representa (de fidelitat) al subjecte. Analitzeu aquesta altra frase: «L’àvia d’Obama / el va rebre a l’aeroport». En el titular d’un diari el és Obama, però gramaticalment això és impossible i només una convenció pragmàtica ens permet forçar la intuïció i interpretar-ho així. Si en una conversa informal dic «L’amic de la Maria / la va ajudar», tots sabem que la Maria i la no són la mateixa persona, i la raó és la mateixa d’abans: un pronom en el predicat no pot representar mai un complement del subjecte.

    Més esquemàticament, Júlia Todolí (gcc, 6.5.3.3, pàg. 1388) indica algunes restriccions de l’antecedent que dificulten o impedixen que siga substituït pronominalment:

    Restriccions del pronom en funció de complement de nom

    Semàntiques

    1) Possible si l’antecedent és inanimat:

    Abans d’usar aquest aparell, llegiu-ne les instruccions

    2) Possible si hi ha una relació part/tot entre l’antecedent i el nucli o si depèn de noms que indiquen col·lectivitat:

    Acabo de començar el llibre i només n’he llegit la introducció

    Adoraven els segells i en tenien una bona col·lecció

    3) Possible si el nucli de què depèn és un nom abstracte o derivat d’un verb:

    No poden prohibir les màquines escurabutxaques, però poden limitar-ne l’ús

    4) Difícil si l’antecedent té significat i referència concrets:

    ??Vaig anar a Girona i en vaig visitar la catedral / …vaig visitar la catedral

    5) Impossible si entre el nucli i l’antecedent s’estableix una relació de possessió inalienable:

    *Només cal mirar-ne les galtes, per veure que s’ha aprimat / …mirar-li les galtes, per veure que s’ha aprimat molt

    6) Impossible si el nucli i l’antecedent formen una unitat referencial:

    *Si vols tenir les dents més netes, hauràs de comprar-te’n un altre raspall / …hauràs de comprar-te un altre raspall de dents

    Sintàctiques

    7) El nucli de què depèn ha de ser exigit directament pel verb i, per tant, no pot ser un sp:

    *Abans de publicar el llibre, caldrà fer-lo llegir a una persona que no n’hagi participat en l’elaboració / …que no hagi participat en la seva elaboració

    8) L’antecedent ha de seguir immediatament el nucli del sn:

    *Els orígens d’aquesta malaltia no han estat investigats i aquest treball en proposa un mètode d’estudi / …aquest treball proposa un mètode d’estudi (de la malaltia)

    9) L’antecedent ha d’estar en posició postverbal i ha de ser complement verbal:

    *No coneixen aquest gènere, per bé que els textos en són abundants / …per bé que els textos són abundants

    10) L’antecedent no ha de ser un infinitiu:

    *Ell té el costum d’anar aviat al llit, però jo no en tinc el costum / …però jo no tinc el costum de fer-ho

  4. En les construccions partitives (gcc, § 21.5.3):
    (60) a. S’hi van presentar cinc aspirants, [dels quals només en vam aprovar dos]
    b. Vam aprovar [α dos aspirants [β dels (esmentats) aspirants]]

    I aleshores es pot afirmar clarament que en (60a) el relatiu dels quals substitueix el fragment [β], mentre que el pronom en substitueix el nom aspirants de [α]: per tant, no hi ha duplicació de cap mena i la construcció s’ha de considerar no ja totalment «correcta» (i «lògica») sinó l’única possible i correcta. Són del mateix tipus «El pressupost és de 250 milions, dels quals el club n’haurà de finançar una part», «La residència estava ocupada per nens de colònies, entre els quals en vam veure molts d’estrangers», «aquella música […] era com un alcohol de primera, del qual només n’hi restaven poquíssimes gotes» (Sagarra, Vida: 442), etc.48

     

    48. […] Dec l’anàlisi de (60) a Sebastià Bonet; per més evident que ara sigui, mai ningú no havia explicat aquest cas. Vegeu també § 6.5.2.

  5. No existixen les combinacions: en en, ho en, ho hi.
  6. Veg. pronominalització.
  7. Exemple del DOGV (96/4716;DOGV 13.06.1996):

    Amb la finalitat d’estimular la participació dels agricultors i ramaders en aquestes mesures, cal compensar les rendes d’aquells que *se’n comprometen a la realització. > es comprometen a realitzar-les.

article + topònim

  1. Segons el mestil3, xvi:
    — En 3.3.1, indiquen que per recomanació de l’Institut d’Estudis Catalans, l’article definit que precedix el nom propi dels topònims catalans o catalanitzats que en porten s’escriu en lletra minúscula.— En 3.3.2, inferixen (d’una comunicació oficial de l’iec de 8 d’abril de 1988) que el nom propi de les comarques no inclou l’article definit.[1]

    — En 3.3.3, indiquen que en els topònims escrits en un idioma altre que el català posen la lletra inicial de l’article definit en majúscula, independentment de com ho facen en aquella llengua.

    Per tant, podem triar entre escriure normalment la forma catalana la Corunya, o les formes en portugués A Corunha o A Coruña (segons les variants ortogràfiques possibles), si pel motiu que siga volem donar una forma més acostada al lloc de què parlem. Seria el mateix cas que triar entre Londres i London, París i Paris, on les formes tradicionals Londres i París substituïxen les altres.

    El cas de la Corunya té també relació amb la ciutat nord-americana Los Angeles (forma adoptada pels anglesos, que no usen accents) i Los Ángeles (forma castellana original amb l’accentuació normativa espanyola). En este cas, en català és més habitual fer ús de la forma sense accentuació Los Angeles (veg. gec).

  2. Sembla discrepar del criteri de 3.3.3 del mestil3 Carles Duarte (gretel, vi):

    Respecte a l’article que acompanya alguns topònims, en general, s’adapta al sistema propi de la llengua d’arribada (per exemple la Garrotxa – the Garrotxa o the Thames – el Tàmesi).

    La discrepància desapareix si considerem que mestil3 dóna un criteri vàlid per a totes les ocasions i Duarte en dóna un per a quan adaptem i coneixem els criteris de la llengua d’arribada.

    Crec que podem aclarir una mica més açò si pensem que els exemples de Duarte no són de la mateixa classe, ja que n’hi ha un cas d’adaptació completa (the Thames – el Tàmesi) i un altre que adapta només l’article (the Garrotxa). A més, este segon és una comarca, i tal com hem vist abans, els noms de les comarques no inclouen l’article com a part del nom propi, amb la qual cosa és fàcil adaptar-los quan traslladem el nom a un text en una altra llengua. Al seu torn açò ens fa pensar en algunes comarques valencianes esmentades en un text castellà:

    • En català: els Ports → en castellà: Els Ports – los Ports – los Puertos;

      → I aventurem que en italià podria ser: Els Ports – i Ports – i Porti
    • En català: l’Alcoià → en castellà: L’Alcoià – el Alcoià – el Alcoyano

    Vegent-ho en altres idiomes, podem observar les tres possibilitats: forma estrangera / adaptació de l’article / adaptació completa (o forma tradicional). Els casos com estos tenen la seua pròpia pràctica més usual.

  3. Aprofundint una mica més en tot açò a partir del cas de la Rioja / La Rioja, cas vacil·lant en la gec, Víctor Xercavins (febrer 2008) ens ha aportat els dubtes que tenia, tant en català com en castellà i que va plantejar a diverses institucions (Termcat, iec i rae). A continuació indiquem el nostre punt de vista (i reproduïm les respostes institucionals).

    Pel que fa a la qüestió del corònim la Rioja, no veig cap problema en l’adaptació la Rioja pronunciada en català, que és com l’he sentida i com l’use amb normalitat. Havien fet això mateix en la gec en el cas dels vins, tot i que actualment (16.10.2016) observe que la nova interfície marca que és una forma en castellà (rioja) —Xavier Rull recollia el «rioja» en el Diccionari del vi, on indicava que calia fer una pronúncia castellana.[2]

    En tot cas, l’entrada corresponent del Diccionari normatiu valencià de l’avl (consulta: 16.10.2016) trobem també indica la pronúncia amb palatal sonora africada:

    rioja [rióʤa]

    En el cas del nom de la comarca de la Rioja (i també en el cas de la comunitat autònoma: «la Rioja»; consulta: 16.10.2016), la gec manté el topònim espanyol amb article en minúscula, tot i que l’escriu amb majúscula en el cas de la província argentina de La Rioja [consulta: 17.08.2016].

    La forma riojà riojana —usada també en la gec: vegeu la Rioja—, continua tenint entrada en el gdlc. Apareixia també en una fitxa en el Cercaterm —l’han retirada— i era usada en diverses entrades: graciano, cigrons a la riojana,[3]; la forma en femení, atés que no indicaven res de diferent —i puga ser que encara que ho indicaren—, l’hem de pronunciar també a la catalana, com la masculina.

    M’avisa Joan Rebagliato (14.10.2016) que el Termcat ha fet algunes esmenes: ha eliminat «a la riojana» i ha introduït «a la manera de La Rioja» per a les denominacions d’algunes de les receptes que recullen en el camp de la gastronomia. A més, han decidit mantindre la forma del topònim amb l’article en majúscula, per a marcar que és una forma en castellà: «La Rioja».

    El Termcat i l’iec mantenen, per tant, el criteri que exposaven en les seues respostes de l’any 2008:

    [Resposta del Termcat]

    12 de febrer

    Benvolgut,

    Des del TERMCAT, tal com ja us vam comunicar, us confirmem que donarem de baixa les fitxes del Cercaterm que contenen la denominació riojà -ana.

    Considerant el topònim com a mot foraster i amb pronúncia a la castellana, les formes possibles del gentilici són el manlleu riojano -na o bé la forma descriptiva habitant de La Rioja.

    Esperem que aquesta informació us sigui d’utilitat.

    Atentament,

    Cristina Bofill Caralt
    Servei de Consultes

    [Resposta de l’iec]

    6 de febrer

    Benvolgut senyor, La Rioja es tracta d’un mot foraster (corònim en aquest cas), que no sapiguem que tingui forma catalana; és similar, doncs, a El Bierzo, i crec que també s’hauria d’escriure l’article amb la inicial majúscula en aquest cas, La Rioja, malgrat que a la gec figuri amb minúscula.

    Ben cordialment,

    Josep Moran
    Director de l’Oficina d’Onomàstica

    La resposta que Víctor Xercavins va rebre del «Departamento de “Español al día”» [no sé què fan ahí les cometes] per al dubte de les majúscules i minúscules en el nom de les comarques en castellà, és la següent:

    En relación con su consulta, le remitimos la siguiente información:

    Determinados nombres propios geográficos van necesariamente acompañados de artículo, como ocurre con las comarcas, los mares, los ríos y las montañas: las Alpujarras, la Rioja, el Adriático, el Mediterráneo, el Orinoco, el Ebro, los Andes, el Himalaya.

    En estos casos, el artículo debe escribirse en minúscula: la Mancha, la Alcarria, el Bierzo…, y las contracciones al y del se realizan de modo regular, incluso cuando forman parte de la denominación más amplia de otro topónimo: productos del Bierzo, pimentón de la Vera, Torre del Bierzo, Villanueva de la Vera….

    Suponemos que su duda responde a la diversa escritura de las denominaciones la Mancha y la Rioja, debida a la coincidencia de la denominación de la comarca y de la comunidad autónoma.

    Debe tener en cuenta que, si nos referimos a la región o comarca, el artículo debe escribirse en minúsculas (azafrán de la Mancha, la Rioja alavesa); mientras que se escribe con mayúscula cuando forma parte del nombre oficial de las comunidades autónomas correspondientes, Castilla-La Mancha y La Rioja: «El presidente de La Rioja declaró ayer que su comunidad será solidaria con otras que carecen de agua» (El Mundo [España 24.08.1994]).


Nota 1. El mestil3 indica en xvi, 3.6.2, nota 30:

Al País Valencià, segons la publicació Denominació oficials dels municipis i altres entitats locals de la Comunitat Valenciana, 1997-1998, de la Generalitat Valenciana, els noms oficials catalans de totes les comarques —llevat de la demarcació territorial de València— porten article.

Eixe caràcter oficial no és del tot exacte, perquè convé recordar que encara no s’ha promulgat la llei de comarcalització esmentada en l’estatut valencià (art. 65.1). Per este motiu, les denominacions tenen una certa «oficialitat» només perquè són les formes que indica la Generalitat valenciana que utilitzarà habitualment.
Amb tot, l’avl comenta en la seua gramàtica (15.2.2.2), sense caràcter prescriptiu:

Els noms de les comarques, els rius i les muntanyes s’usen majoritàriament precedits de l’article: l’Alacantí, l’Alcalatén, el Comtat, l’Horta, els Ports, la Safor, la Costera; el Millars, el Segura, el Serpis, el Túria, el Xúquer; el Caroig, el Montgó, el Mondúber, el Penyagolosa, el Puigcampana, el Rebalsador, etc.


Nota 2. També la gec incorpora ara (consulta: 19.10.2016), en una de les noves interfícies del gdlc, la indicació de pronúncia a la castellana: «Pronúncia: rióha».


Nota 3. Cal tindre en compte que el Termcat ha tingut —i potser té— alguna vacil·lació quant al criteri de marcar les formes que cal pronunciar d’acord amb una llengua estrangera, ja que només marca les formes que considera que els receptors catalans (¿de Catalunya?) poden caure en l’error d’interpretar com a formes catalanes o, per contra, que són difícils d’interpretar d’acord amb l’ortografia catalana. Tal com indiquen en la Neoloteca:

Alguns manlleus no adaptats porten un codi entre claudàtors que indica la llengua de procedència a fi de facilitar-ne la pronúncia.

En el cas de riojana no havien indicat res, amb la qual, si consideraven que no era una paraula catalana, sembla que pressuposaven que tots els catalans havien de saber que segons ells caldria pronunciar-ho en castellà.

argüir

  1. En el verb argüir, ¿porten doble dièresi la primera persona (argüïxc) i la resta de les formes?:
    • Segons el Diccionari valencià (2.ª ed.) i Ruaix (El català/1, pàg. 65), no en duen, perquè és una excepció («argüisc»).
    • Segons Enric Valor (La flexió verbal), el Diccionari valencià (1.ª ed.) de la Generalitat Valenciana, sí que en porten («argüïsc»).
    • Segons Els verbs valencians. Manual pràctic de Josep Lacreu (ed. Bromera) i el Salt 3.0, hi ha dièresi únicament sobre la u: «argüisc».
  2. Segon la fitxa d’assessorament lingüístic de la Generalitat de Catalunya (i l’Optimot, consulta: 03.12.2009):

    La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ha acordat (veg.) que en cas de concurrència de dièresis en una mateixa forma verbal, s’escrigui tan sols la de la i (així arguïm, com conduïm o traduïm). Si la i no pot dur dièresi, però, es manté la de la u (com en argüírem o en argüir). Per tant, s’escriuen amb dièresi a la i les formes següents del verb argüir:
    · Present d’indicatiu: arguïm, arguïu
    · Present de subjuntiu: arguïm, arguïu
    · Imperatiu: arguïm, arguïu
    · Pretèrit imperfet d’indicatiu: arguïa, arguïes, arguïa, arguïen
    · Pretèrit imperfet de subjuntiu: arguïssis, arguïssin
    · Pretèrit perfet d’indicatiu: arguïres, arguïren
    · Participi: arguït, arguïda, arguïts, arguïdes.

  3. La conjugació del DNV de l’AVL (consulta: 14.07.2016) compartix el mateix criteri. Per tant: arguïsc/arguïxc/arguïxo, arguïxes/argüeixes, arguïx/argüeix…
  4. (IEC) Veg. el paradigma d’argüir.
  5. (IEC) Veg. la normativa sobre la dièresi.

Brèxit

La paraula Brexit és un terme anglés (escrit aixina en els diccionaris d’Oxford, Cambridge i Collins) que s’ha popularitzat últimament (més o menys a partir del 2012), per a denominar la possible eixida del Regne Unit de la Gran Bretanya de la Unió Europea. Abans hi havia hagut la possibilitat del grexit, amb què es va denominar la possibilitat d’expulsar Grècia de la Unió Europea.  I també es van crear en algun moment versions adaptades a altres països (frexit, dexit, italexit…). Segons el diccionari Cambridge el terme anglés Brexit prové de l’abreviació de «British exit».

Davant les diverses opcions d’escriptura que podem documentar (Brexit, brexit, brèxit, Brèxit), el Cercaterm ha respost (17.10.2019; 04.05.2022):

17.10.2019 Considerem que la millor opció és escriure Brèxit: amb majúscula perquè és un nom propi però adaptat al català. No cal, per tant, la cursiva. És una forma ja força usada en molts mitjans de comunicació.

04.05.2022 Considerem que la forma més adequada és Brèxit, amb majúscula i accentuada. És l’adaptació gràfica d’un nom propi. Recollirem aquesta forma en una fitxa consultable al Cercaterm.

En canvi, en castellà, la Fundéu (20.06.2016; consulta: 17.10.2019) recomanava tractar-lo com a manlleu no adaptat d’un substantiu comú (és a dir, minúscula i cursiva): brexit. Posteriorment (30.01.2020) va revisar eixe criteri i va decidir que es podien utilitzar tres opcions alternatives:

  • «A un paso del brexit duro…»: manlleu no adaptat.
  • «A un paso del Brexit duro…»: nom propi anglés d’un fet històric.
  • «A un paso del bréxit duro…»: substantiu comú adaptat al castellà.