accentuació

  • L’ús de l’accent diacrític:
    Hi ha un petit nombre paraules homòfones que es distingixen per l’absència o presència d’un accent. La nova ortografia de l’IEC (consulta: 23.05.2017) ha reduït el nombre de paraules afectades (n’indiquen 15, totes monosil·làbiques), tal com reproduïm en la llista següent (basada en la de l’IEC):

    Ús de l’accent diacrític (segons l’iec) 
    Paraules amb accent diacrític 

    Paraules sense accent diacrític

    bé

    be
    Nom masculí (pl. béns), ‘allò que procura un avantatge, una satisfacció’: Ho faig pel teu bé. Béns immobles. Nom masculí (pl. bens), ‘anyell’: Esquila el be. Un ramat de bens.
    Adverbi, conjunció i interjecció: Ho ha fet molt bé. Bé han dit que hi era. Bé, bé! Nom femení (pl. bes), ‘nom de la lletra b’: S’escriu amb be de bou. Confon les bes i les pes.

    déu

    deu
    Nom masculí (pl. déus), ‘divinitat, ésser suprem’: Creure en Déu. Els déus grecs. Nom femení (pl. deus), ‘font’: Una deu termal. S’eixuguen les deus.
    Numeral cardinal, nom masculí (pl. deus) i femení plural: Cinc i cinc fan deu. He tret un deu en física. Han sortit dos deus seguits. Les deu del matí.
    Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb deure: Em deu diners. Em deus cent euros.
      Forma de la segona persona del plural del pres. d’ind. i de subj., i segona del plural de l’imp. del verb dar: No us deu pressa.

    és

    es
    Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): El meu pare és metge. Pronom feble: Això es fa de seguida.
    Article salat: Tanca es cavall.
      Plural de e, nom femení, ‘nom de la lletra e’: Fa unes es molt elegants.

    mà

    ma
    Nom femení (pl. mans), ‘terminació del braç’: Dona’m la mà. Té les mans fredes. Possessiu àton (pl. mes): Ma mare.
    Nom femení (invariable), ‘aigua’ (en llenguatge infantil): ¿Vols ma?

    més

    mes
    Adverbi, quantitatiu i nom masculí: En vull més. Tinc més anys que tu. Les sumes s’indiquen amb un més entre les xifres. Nom masculí (pl. mesos), ‘part de l’any’:El mes de gener. Els mesos d’hivern.
      Participi del verb metre: L’han mes en llibertat.
    Conjunció adversativa: Va dir que ho faria, mes no ho farà.
      Plural del possessiu àton ma: Mes ties.

    món

    mon
    Nom masculí (pl. mons), ‘conjunt de totes les coses creades; la Terra’: La fi del món. Ha fet la volta al món. Crea mons imaginaris. Possessiu àton (pl. mos): Mon pare.
    Nom masculí i adjectiu (pl. mons) ‘llengua de la família monkhmer’, ‘relatiu o pertanyent a la llengua mon’: El mon és una llengua parlada a Birmània. No crec que hi haja molts dialectes mons.

    pèl

    pel
    Nom masculí (pl. pèls), ‘filament que creix a la pell’, ‘plantes Nardus stricta, Vulpia myuros, Hordeum murinum, Bromus sterilis, Poa sp.’: Un pèl de la barba. No té pèls a la llengua. Tinc un prat de pèl caní esplèndid. Contracció (pl. pels) de per i el: Passa pel pont. Van pels carrers.

    què

    que
    Relatiu (precedit de preposició), interrogatiu i exclamatiu: El martell amb què han picat. Què dius? Observa què passa. Què has dit! Relatiu, conjunció i quantitatiu: El vestit que portes. Em sembla que plou. Diu el que li convé. Que bonic! Que gent!
    Nom masculí (pl. quès), ‘quid d’una qüestió, naturalesa d’una cosa’: Ja em diràs el què. Vull conèixer tots els quès d’aquest assumpte.  

    sé

    se
    Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb saber: No ho sé. Pronom feble: No se sap res.

    sí

    si
    Adverbi afirmatiu: Sí, és cert. Diuen que sí. Sí que vindrà. Pronom reflexiu o recíproc: Parla de si mateix.
    Conjunció: No vindré si plou. Si que triga!
      Nom masculí (pl. sís), ‘afirmació’: Va respondre amb un sí sec. S’aprova la proposta per quaranta sís contra sis nos.
      Nom masculí (pl. sis), ‘nota musical’: Un quintet en si menor. Dos sis bemolls.
    Nom masculí (pl. sins), ‘interior’: Duia un infant dins el si. Els sins nasals.

    sòl

    sol
    Nom masculí (pl. sòls), ‘superfície del terreny’: Un sòl fèrtil. Aquesta planta es fa en sòls sorrencs. Nom masculí (pl. sols), ‘astre; nota musical; unitat monetària del Perú; sou; sistema col·loïdal consistent en la dispersió d’un sòlid en un líquid’: La llum del sol. Clau de sol. La Via Làctia conté bilions de sols.
      Adjectiu (pl. sols): Es troba molt sol. Us deixem sols.
      Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb soler: Hi sol anar acompanyat. Sols venir per aquí?
     

    sols
    Adverbi: Tan sols m’ha dit que no ve.

    són

    son
    Forma de la tercera persona del plural del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): Tots són amics meus. Nom masculí (pl. sons), ‘acte de dormir’: Té un son tranquil.
      Nom femení (pl. sons), ‘ganes de dormir’: Tinc molta son.
      Possessiu àton (pl. sos): Son pare.
      Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal.) del verb sonar: Jo son molt bé es violí.
    Grafia moderna de ço d’en, emprada en toponímia balear: Viuen a son Cervera. Hi ha cases en venda prop de son Armadans.

    té

    te
    Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. i segona del singular de l’imp. del verb tenir: Té molta sort. Té, el llibre que em vas deixar. Pronom feble: No te la portaré.
      Nom masculí (pl. tes), ‘arbust; infusió de les fulles d’aquest arbust’: Una tassa de te. Uns tes molt aromàtics.
      Nom femení (pl. tes), ‘nom de la lletra t’: En aquest mot falta una te. Dues tes seguides.

    ús

    us
    Nom masculí (pl. usos), ‘acció d’usar’: Fes ús del teu dret. Els usos i costums de la comarca. Pronom feble: Us estimo molt.
    Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal., alg.) del verb usar: Només ús aquesta eina.
      Plural de u, nom femení, ‘nom de la lletra u’: La Laia fa unes enes que semblen us.

    vós

    vos
    Pronom fort: Parlen de vós. Pronom feble: Vestiu-vos. Déu vos guard!
    Plural
    Quant a les formes en plural, l’institut recorda que hi ha «accent diacrític en el plural d’aquests mots si coincideix gràficament amb el dels mots sense accent diacrític (béns, déus, pèls, sís, sòls; però mans, mons)».

    Compostos i derivats
    En canvi (divergint també del criteri fins ara vigent), «no s’aplica l’accent diacrític en els compostos i derivats d’aquests mots: adeu, adeu-siau, marededeu, pregadeu, redeu, semideu; almon, rodamon; a contrapel, a l’empel, repel; entresol, subsol, vertisol. Però sí que s’aplica en els mots compostos que s’escriuen amb guionet, perquè els components mantenen llur forma gràfica: déu-vos-guard ‘salutació’, mà-llarg, més-dient, pèl-llarg, pèl-ras, pèl-roig (§ 4.3.2.2g)».

    Homògrafs
    L’institut admet l’ús discrecional de l’accent diacrític en mots homògrafs no recollits en el quadre anterior, «només en el cas d’usos marcadament particularitzats, com ara en transcripcions d’usos metalingüístics, de textos medievals, dialectals, etc. Aquest ús discrecional s’amplia a casos com ara expressions puntuals o enunciats aïllats (tals com titulars, etiquetes, etc.), en què és possible més d’una interpretació del mot homògraf i es pot produir, doncs, una ambigüitat no desitjada que no resol el context comunicatiu.»
    A pesar del que acaben d’indicar, l’institut ha oblidat detallar en l’ortografia actual (2021) la llista de suposats homògrafs que podrien dur eixe accent discrecional. Podem pensar que es deuen referir a l’antiga llista (veg. «Accents diacrítics (fins al 2018)»).

    Topònims
    A més, mantenen l’accent diacrític en els topònims, «en alguns mots no inclosos en el quadre anterior, com ara Cóll, Jóc o Móra. Igualment, en la microtoponímia i en la toponímia urbana: el Camp de la Bóta, carrer del Cós, clot de l’Ós (terme de Queralbs)».

      1. Per a fer-se una idea del debat que ha generat la qüestió dels diacrítics i de com va aplicant-se l’ús de la nova proposta de l’institut, podeu consultar (informació que li agraïxc a Sico Fons, 04.02.2018):
    • «Vèncer sense convèncer?» de Jordi Badia i Pujol (El Clot de les Ànimes, 02.02.2018)

L’accentuació dels diacrítics segons l’AVL
Posteriorment, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va acordar (A 31/2018; 01.06.2018) adoptar eixe mateix criteri sobre els diacrítics (també per a les paraules monosil·làbiques), criteri que serà definitivament vigent, als tres anys, és a dir, a partir de juny del 2021. La llista de l’acadèmia és la següent:

AMB ACCENT DIACRÍTIC SENSE ACCENT DIACRÍTIC
bé, béns (adverbi; conjunció; interjecció; nom, ‘el que és bo’, ‘possessió’): Cuina molt bé. Els uns o bé els altres. Bé, ja hem acabat per hui! Sempre mira pel bé dels altres. Va vendre tots els seus béns. be nom, ‘ovella, corder’ [b ]; nom, ‘lletra’ [bé]): Porta el be al coll. S’escriu amb be de bou.
déu, déus nom, ‘divinitat’): Els grecs tenien molts déus. deu, deus numeral [d ]; nom, ‘font’ [déw]; formes del verb deure [déw]): Vine a casa a les deu del matí. Era la deu de la seua inspiració. Em deu diners.
és (forma del verb ser): El meu germà és metge. es (pronom [es]): Estes coses es fan de seguida.
mà nom, ‘extremitat del braç’): Agafa’l ben fort de la mà, i no el soltes. (Però: mans) ma (possessiu [ma]): Ma mare ja es troba millor.
més (adverbi o adjectiu quantitatiu): Corre més. Demà collirem més taronges. mes nom, ‘part de l’any’ [més]; conjunció [mes]): En el mes d’agost anirem al poble. Digué que vindria, mes no crec que ho faça.
món (nom, ‘univers’): Ha creat un món fantàstic. (Però: mons) mon (possessiu [mon]): Mon pare és fuster.
pèl, pèls nom, ‘filament que cobrix la pell’): Un animal de pèl blanc. pel, pels (contracció [pel]): Passarem pel pont.
què (pronom interrogatiu [ké]; relatiu precedit de preposició [ké]): Què vols? La casa de què et vaig parlar està en venda. que (relatiu sense preposició [ke]; conjunció [ke]): El xiquet que passa pel carrer és amic meu. No vull que tornes a fer això.
sé (forma del verb saber): No ho sé. se (pronom [se]): No se sap res.
sí, sís adverbi, nom, ‘afirmació’): Sí que en vull un tros. La moció es va aprovar per trenta-quatre sís enfront de sis nos. si, sis condicional [si]; nom, ‘part anterior del pit’ [sí]; nom, ‘nota musical’ [sí]; pronom reflexiu [sí]; numeral [sís]): Si vols que vaja, dis-m’ho. Porta els diners al si. Una obra en si menor. Ell sempre parla de si mateix. Té sis germans.
sòl, sòls nom, ‘pis, terra’): És un sòl molt rocós. sol, sols (nom, ‘astre’, [ ]): Ja ha eixit el sol.

sol, sols (adjectiu, ‘sense companyia’, [ ]): Està sol.

sol nom, ‘nota musical’, [ ]): La parti-tura està en clau de sol.

són (forma del verb ser): Aquells que ens han saludat són amics meus. son possessiu [son]; nom, ‘acte de dormir’ [s n]; nom, ‘ganes de dormir’ [s n]): Son pare és músic. Té un son molt profund. Tinc molta son.
té (forma del verb tindre): Té una empresa molt important. te pronom [te]; nom, ‘planta’ [té]; nom, ‘lletra’ [té]): La pel·lícula, no te la vaig contar tota. Els anglesos tenen costum de prendre te. En esta paraula falta una te.
ús nom, ‘acció d’usar una cosa’): Fes ús del teu dret preferent. us (pronom [us]): Ara us portarem dos caixes de taronges.
vós (pronom personal fort): Beneïda sou vós entre totes les dones. vos (pronom personal feble [vos]): Emporteu-vos les revistes.

L’accentuació diacrítica anterior
La versió anterior de l’accentuació diacrítica (vegeu) recollia 28 casos (o més).

L’accentuació de les majúscules en castellà
L’accentuació de les majúscules en castellà (veg. Solà, Ortotipografia, pàg. 135); L’Ortografia (1974) de la rae prescrivia clarament l’accentuació de les majúscules en els paràgrafs 6.15 i 41 bis. D’altra banda, en francés les majúscules porten tots els signes (accents, ce trencada…), segons la norma del l’Office de la Langue Française (2002).

L’accentuació dels verbs en castellà
En castellà, l’Ortografia (1974) de la rae, en el § 39, exposava:

Los tiempos de verbo que llevan acento ortográfico lo conservan aun cuando acrecienten su terminación tomando un enclítico; v. gr.: pidióme, conmovíla, rogóles, convenciólos, andaráse», dése,…

Aquest precepte no l’esmenten ni el seco ni el map. L’ortografia de 1999 (?) diu que els mots anteriors s’accentuen d’acord amb les normes generals: pidiome, deme / dámelo, mírame. Veg. un document tret d’internet de la rae. Això és confirmat posteriorment en l’Ortografia de la lengua española (2010) de la rae (3.4.5.1.3):

Las formas verbales con pronombres enclíticos se someten a las reglas de accentuación, de modo que llevarán tilde o no según corresponda a la palabra resultante, con independencia de cómo se acentúe gráficamente la forma verbal sin los pronombres.

La conjunció o no s’accentua: «10 o 25»
Ni en castellà ni en català s’accentua la conjunció o entre xifres, tal com podíem trobar antigament: «10 ó 25». Això era un costum fonamentat en la possible confusió per qüestions tipogràfiques —en alguna època— de la conjunció amb el zero. Per tant, actualment la norma és: «10 o 25».

risc i ventura

  1. Podem trobar la locució a risc i ventura en Introducció al llenguatge jurídic (1990) de C. Duarte i P. de Broto (pàg. 54):

    a riesgo y ventura : a risc i perill/ventura.

  2. De fet, es tracta d’un principi del dret, segons recull el Termcat (consulta: 07.05.2015):

    principi de risc i ventura, n m
    es principio de riesgo y ventura, n m

    <Contractes de l’Administració>

    Principi pel qual un contractista ha d’executar un contracte assumint les contingències a les quals està exposat i tot allò bo o dolent que pot esdevenir-se i que no es pot preveure amb certesa.

    Nota: el principi de risc i ventura del contractista regeix per a l’execució dels contractes del sector públic, sens perjudici del que la llei estableix per al contracte d’obres i del que s’hagi pactat a les clàusules de repartiment de risc que s’incloguin als contractes de col·laboració entre el sector públic i el sector privat.

a + substantiu

  1. Algunes obres prescriptives consideren no admissible la locució adjectiva a color, i proposen substituir-la per en color. En el mateix cas hi hauria altres locucions semblants: a quadres* > de quadres, a ratlles* > de ratlles, a franges* > de franges… Eixa prescripció també és coneguda en castellà. Segons Manuel Alvar Ezquerra (Manual de redacción y estilo, Akal, 1999; consulta: 17.09.2010 – Google Llibres):

    De hecho, es galicismo sintáctico un gran número de construcciones en las que aparece la preposición a introduciendo a un sustantivo como complemento de otro sustantivo: motor a gasolina, máquina a vapor, pantalón a rayas, radio a pilas, avión a reacción, foto a color, etc. En la mayoría de estos casos hay que sustituir la preposición a por de.

    Actualment, però, la gramàtica de la rae ho tracta altrament:

    13.18c Con «a + sustantivo» se forman locuciones como las subrayadas en una camisa a rayas, un toldo a listas, una falda a cuadros, un filete a tiras y otras similares que contienen sustantivos que denotan diversas disposiciones formales de algún conjunto de elementos.

    Cal tindre en compte també que en italià és a colori (i també podem documentar-hi a colore).

    En eixe sentit, podíem trobar en el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra i Josep Miracle (1980) i en el diec1 (1995):

    ratlla […] Teixit a ratlles blanques i negres.

    Construcció que també documentem en Marià Aguiló (Diccionari Aguiló, 1929; Google Llibres – consulta: 20.09.2010):

    pekin: teixit a ratlles (E. Toda).

    I no cal dir que la documentació literària d’a ratlles també és abundant: Carme Riera, Manuel de Pedrolo, Eugeni d’Ors, Folch i Torres, Salvat-Papasseit, Pere Calders, Josep Piera, Joan Perucho, Quim Monzó, Baltasar Porcel, Vicent Andrés Estellés, Joan Francesc Mira, Enric Valor…

    Joan Abril Español (Diccionari pràctic de qüestions gramaticals, 1997; Google Llibres – consulta: 20.09.2010) mostrava, però, que el punt estava en evolució:

    Hi ha uns quants casos, però, que no queden resolts per la normativa, en els quals la a es pot considerar adequada: olla a pressió, avió a reacció, cervesa a pressió.

    En eixe sentit, podem localitzar dos exemples significatius en el Diccionari normatiu valencià de l’avl (consulta: 22.06.2017):

    s. v. camisa s. v. quadre
    Una camisa de ratlles. M’agrada la corbata a quadres.

    En sentit contrari, però, l’IEC ha revisat el seu diccionari i ha preferit una altra solució per a l’exemple esmentat més amunt, ja que en el diec2 podem trobar:

    ratlla […] Teixit de ratlles blanques i negres.

    En el mateix diccionari trobareu olla de pressió, motor de reacció i avió de reacció. Caldrà aclarir fins a on s’estén la prescripció actual. Em semblava que la giec no en dia res, però podeu llegir en el comentari que Albert Pla Nualart (14.07.2017) ho troba en la pàgina 537 (epígraf 14.6.2.a), i no ho admeten amb la preposició a:

    En alguns casos darrerament es troben en l’ús preposicional vaciŀlacions que cal evitar. […] Porten de els complements de noms que expressen un element que es repeteix com a motiu decoratiu o estampat (un teixit de pics, un vestit de ratlles […]) o els que designen el mitjà o el mecanisme de funcionament (avió de reacció, cuina de gas […]). D’altra banda, també van encapçalats per de els complements de noms de percepcions o sensacions (olor, pudor, gust, soroll, remor, so): olor de socarrim/colònia, pudor de fregit/fem (cf. pudia a fregit, a fems) […].

  2. D’altra banda, segons l’Optimot (consulta: 17.09.2010):

    Fitxa 1925/2

    a tot color loc.

    Per indicar un grau molt elevat o intens, en català es fa servir la locució a tot / a tota seguida d’un nom sense cap determinatiu. Per exemple: a tota vela, a tota marxa, a tota brida, a tot risc, a tot córrer, a tot drap, a tot estrop, etc.

    De la mateixa manera, per expressar molta intensitat, per exemple en un dibuix o pintura, es pot fer servir la locució a tot color. Per exemple: Els dibuixos s’han de presentar en format de foli a tot color.

aforament

Els diccionaris habituals no recullen encara l’accepció que ha esdevingut molt comuna últimament en dret i política i que apareix en la terminologia jurídica del Termcat (consulta: 07.06.2017):

ca aforament n m
es aforamiento
es aforo
fr bénéfice d’immunité processuelle relative
en entitlement to exemption or privileges
en granting of parliamentary immunity

Dret. Administració
Definició
Atribució de la competència per a jutjar determinades persones en un ordre jurisdiccional determinat legalment que no coincideix amb el que preveu la competència general.
La base de l’aforament es troba en la dignitat, el càrrec o la professió que posseeix la persona en qüestió.

L’any 2021 (consulta: 02.06.2022) van afegir una accepció del dret parlamentari:

ca aforament, n m
ca fur especial, n m
ca fur jurisdiccional, n m
oc aforament, n m
oc fòr jurisdiccionau, n m
es aforamiento, n m
es fuero especial, n m
es fuero parlamentario, n m
fr privilège de juridiction, n m
en exclusive cognisance, n
en exclusive jurisdiction, n
en privileged jurisdiction, n

Activitat parlamentària. Organització i funcionament
Definició
Prerrogativa parlamentària per la qual un diputat del Parlament només pot ser inculpat, processat i jutjat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, si se l’acusa d’un delicte comès al territori de Catalunya, o pel Tribunal Suprem, si se l’acusa d’un delicte comès fora d’aquest territori.
Notes:
1. També gaudeixen d’aforament els membres del Govern i el síndic de greuges.
2. Vegeu també «immunitat parlamentària» i «inviolabilitat parlamentària».

Eixes persones que reben el privilegi de l’aforament són aforades, terme que sí que apareix en els diccionaris habituals, com ara en el dnv (consulta: 13.06.2017):

aforat -ada
adj. DRET Que es beneficia d’una jurisdicció privilegiada. El jutge va citar una persona aforada.

 

En castellà també hauran d’incloure els diccionaris eixa accepció per a aforamiento, terme més habitual en eixe ús que l’alternatiu genèric aforo (drae; consulta: 24.11.2017).

acabar per + infinitiu

  1. Segons podem llegir en la gcc (23.3.4):

    La perífrasi acabar per + infinitiu, que s’empra a vegades amb el mateix sentit [que acabar + gerundi], no és considerada genuïna per alguns diccionaris i manuals (p. ex., el Manual d’estil del 9 Nou) mentre que ho és per a d’altres (vg. Ruaix 1996)

    Cal dir que la nova versió del Manual de redacció i estil (2008) d’Eusebi Coromina continuava mantenint la consideració d’incorrecció. Tanmateix, el gdlc [en línia] inclou l’accepció següent (consulta: 18.02.2010):

    7 acabar per [ seguit d’infinitiu ] Arribar finalment a fer una cosa. Si insisteixes una mica més, acabarà per confessar el que va fer.

    De fet, podem localitzar eixa accepció en un exemple (s. v. desorientar; consulta: 02.06.2017) que es manté en el diccionari des de l’edició de 1982 i que és copiat del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra (1932):

    Les tortuositats del camí van acabar per desorientar-los.

  2. Finalment, la giec introduïx està perífrasi en la normativa (24.5.8.2.c):

    La perífrasi «acabar per + infinitiu» expressa també la culminació d’una situació, però en aquest cas produïda per una insistència: Després de demanar-li-ho moltes vegades, van acabar per cedir a la seva petició; Les tortuositats del camí van acabar per desorientar-los.

xivato -ta

La paraula castellana chivato -ta té diverses accepcions. En el dcvb (consulta: 31.05.2017) apareix adaptada només en masculí amb la forma xivato:

xivato Acusador, espió (en l’argot dels malfactors); cast. chivato.

Eixa adaptació no ha estat incorporada encara en la majoria dels diccionaris, però sí (amb la família completa del concepte) en el gd62:

xivato, xivata m i f fam Delator, delatora.
xivatar v tr i pron fam Xivar.
xivar v tr i pron fam Delatar.
xivatada f Acció de xivar-se.

A més, podem localitzar més sinònims en el dnv (consulta: 31.05.2017), que remeten a delator -ra, com ara:

A més dels intents d’adaptació i dels sinònims anteriors (i altres: també hi ha xivatasso), podem documentar, per a una accepció diferent, el cas de boquimoll recollit per Joaquim Martí Mestre en el Diccionari històric del valencià col·loquial: segles xvii, xviii i xix:

boquimoll
[…] 2 m. ‘persona indiscreta, que diu fàcilment allò que caldria callar’. […] Amb un sentit semblant fluix de boca ‘indiscret’ (Raspall, Martí, 1994: 131). En aragonés bocatoba id. (Pardo Asso, 1938: 57; Andolz, 1977: 43); en castellà boquiblando ‘que habla más de lo que debería’, boquiflojo ‘chivato’ (Luque et al., 2000: 70).

En positiu pel bé de tots: alertador -ra

Mirant de trobar la part positiva dels qui «delaten» les males pràctiques o els perills que comporten, W seguint la idea exposada per Maria Cucurull en «Maleïts “xivatos”» (Núvol, 18.06.2024), podem trobar que les oficines antifrau valenciana i catalana han adaptat el whistleblower anglés com a alertador -ra (terme proposta pel Termcat):

Resolució de 21 de novembre de 2019, del director de l’Agència de Prevenció i Lluita contra el Frau i la Corrupció de la Comunitat Valenciana per la qual es convoca, amb motiu de la celebració del Dia Internacional de Nacions Unides contra la Corrupció, una jornada, en sessió de vesprada, el dia 9 de desembre de 2019, sobre la directiva de la Unió Europea sobre protecció dels alertadors i els denunciants de corrupció

topetia

El dnv (consulta: 25.05.2017) recull esta paraula (que ja apareixia en el dval):

1. f. Antipatia. Els dos germans sempre s’han tingut topetia.
2. f. Rivalitat o competició entre dos persones. Eixos dos artistes sempre han anat de topetia.

També apareixia en el dcvb:

topetia f. (vulgarisme) || 1. Antipatia, tírria (val.); cast. ojeriza, antipatía. «Quina topetia es tenen eixos germans!» || 2. Desavinença, discussió aspra (Empordà, Lluçanès, Plana de Vic); cast. desavenencia, cuestión, dimes y diretes. Aquesta dèria… el portà a més d’una topatia amb els patrons del Masnou, Ruyra Pinya, ii, 8. || 3. Porfídia, entestament (val.); cast. porfía. «Açò ho fas per topetia».
Fon.: tupətíə (or.); topetía (val.).
Etim.: de antipatia, deformat vulgarment per influència de topar.

A més, el dcvb recull la variant tipitia:

tipitia f., vulgarisme, per antipatia (Tortosa, Cast.). Les rivalitats gremials mantenien encesa… la llàntia de les “tipities” entre mariners i pescadors, Moreira Folkl. 412.

Quant a esta segona forma, reig2 diu que el sentiment de tipitia empeny els individus «a realitzar certs actes per tal de molestar els rivals i/o demostrar-los la seua superioritat». En este sentit, reig2 no recull la sinonímia amb topetia, però aporta un possible sinònim, picapunt, tot i que per al dcvb és un sentiment i per a dgfpastor, gdlc o gd62 no és un sentiment sinó un motiu; segons el gdlc (s. v. picapunt; consulta: 25.05.2017):

m Motiu de renyina, d’entossudiment, en què juga primordialment l’amor propi. Han renyit per un picapunt.

El pdl-iec (consulta: 2006) recollia dos casos de tipitia:

[…] i éstos nada menos que se remonten a les primeres quimeres o tipitíes que se prengueren sogres i gèndres per un lléva m allá una palla… […] (Pensat y Fet, $$19, València, 1925)
[…] Paco el tracta pichor que a tots els demés trevalladors. No sap per qué pero li té tipitia. […] (¿Quin’ hora es… Peret?…, Eduard Buil Navarro, 1931)

El diputat Botella i Vicent (Grup Esquerra Unida-Els Verds-Esquerra Valenciana: Entesa) usa esta paraula (diu «tipities») en una sessió del ple de les Corts valencianes (17 de maig del 2006):

i veig el comportament, moltes vegades les tipities que es tenen entre ells. Que això és una cosa normal.

encerrellada

    1. Segons el Diccionari històric del valencià col·loquial (consulta: 14.12.2012) de Joaquim Martí Mestre:

      encerrellada f. ‘disbarat, barrabassada’.

      És un terme habitual al sud valencià. El fa servir el diputat Torró Gil en les Corts valencianes (2012). Belén Llinares informa (el Campello – 14.12.2012) que recorda l’ús del mot de quan era menuda (anys setanta del segle xx): «¡Quina encerrellada has fet!».

    2. El dnv (consulta: 27.04.2017) l’inclou amb diverses accepcions:

1. f. TÈXTIL Bolic de cànem, lli o llana que es posa en la filosa per a filar. 2. f. Bolet, fet inesperat. 3. f. Confusió, embolic. 4. f. Malifeta.

  1. Segons Joaquim Martí Mestre («Una contribució a la lexicografia del segle xviii: Marc Antoni d’Orellana»):

    encerrellada f. «La porción de cáñamo que se pone en la rueca para hilar» (I:135). De nou ens ofereix Orellana la primera notícia d’un mot. Format sobre serrell (cerrell), derivat de cerro ‘floca de cotó, llana, cànem, etc. a punt de ser filada’, amb el sufix -ell (<-ellu)

    El dcvb esmenta la variant encerregada de Mallorca.

  2. També localitzem el terme parònim enserrallada, que Gimeno Betí situa en Benassal (De lexicografia valenciana; consulta: 14.12.2012), i que trobem definit en la Revista Valenciana de Filologia (1951): «Aparell de canyes i rall, utilitzat per calar boqueres».

Cantera

Dubtàvem l’any 1997 per si el camí de la Cantera d’Onda no seria «de la Pedrera». Doncs, no, l’avl (consulta: 26.04.2017) confirma que és Cantera:

Camí de la Cantera (Almassora, Elx, Onda)
la Cantera (Alacant, Almassora, la Todolella, Llucena, Onda, Xodos)
la Cantera de l’Aguilera (Llucena)
la Cantera de les Pomeres (Xodos)
la Pedrera de Cavero (Albaida)
Portal de la Cantera (Alacant)

A més, l’onomast (que no recull aquest Cantera d’Onda), en consigna una més que no apareix en el cercador de l’avl:

La Cantera, partida de Santa Pola (Baix Vinalopó) (xxxvi, 129.14.15)

Quant a la Cantera de les Pomeres de Xodos, Cèsar Mateu (04.05.2017) envia la informació següent:

A Xodos, a les Pomeres, no hi ha cap pedrera. L’accepció correcta per a aquesta cantera és la de cantera (1) dels Criteris per a la fixació de la toponímia valenciana (veg. pàg. 112.113):

cantera f. 1. Carena de pedra o penya-segat d’una mola. Cantera de les Refoies. Cantera de les Pomeres. 2. Galtes d’un riu quan s’encaixona. Cantera del Riu. Camí de la Cantera.

donat -ada

  1. La fórmula que sol aparéixer, en l’ensenyament, en l’enunciat de teoremes i problemes a resoldre (sobretot de càlcul), és un recurs bastant generalitzat, però que no apareix sempre descrit en els diccionaris. En tot cas, sí que apareix en el gdlc:

    4 tr 1 Posar alguna cosa en la disposició, a l’abast, d’algú perquè se’n pugui servir. Voleu el capell? Ara us el donaré. Donades la base i l’altura d’un triangle, determinar-ne l’àrea. Donar un remei, una beguda, un consell. Donar el to d’una cançó. Donar cartes als jugadors.

  2. Tenint en compte el significat de l’expressió i el context d’ús, hi ha qui proposa [Zèfir, octubre 2008] fórmules alternatives: si, a partir de, hi ha… Tenint en compte això, hem de tindre clar que no cal realment cap fórmula per a plantejar eixa mena de problemes i que l’ús de donat -ada és una simple convenció, molt estesa, d’altra banda, en l’ensenyament espanyol en castellà; en francés tindríem, per exemple, soit…:

    Soit ABC le triangle donné. Nous voulons trouver les points M, N et P sur les côtés [BC], [AC] et [AB] respectivement, de sorte que le périmètre de ∆MNP soit minimal. («Problème de Fagnano», Wikipèdia)Soit un triangle rectangle AHB dont la hauteur AH est donnée: 6cm. Dans ce triangle rectangle un segment AM marque le cote d’un triangle AMB s’inscrivant dans le triangle AMB. Le coté BM formant la base de ce triangle s’écrit aussi “a”. Calculer la valeur de”a” pour que l’aire du triangle AMB soit égale à 12cm2. («Problème de math 4e pour un papa pas doué», Futura)

    La fórmula apareix recollida en el diccionari Atilf [s. v. soit; en línia]:

    2. [En tête de phrase, il est la forme lexicalisée du verbe être au subj., présentatif qui expose un énoncé math.] Soit M le point de l’espace occupé à l’instant (…) par ce corps A; soit M’ le point de l’espace occupé à l’instant (…) par le corps B (h. poincaré, Valeur sc., 1905, p. 105).

  3. A més d’això, la giec (2016) indica que el participi donat -ada té altres valors i usos, com ara (32.2.1):

    Hi ha participis que han assolit diferents graus de lexicalització en construccions perifèriques de naturalesa diferent. Tenen un valor causal participis com atès, vist i donat, que poden usar-se seguits d’una subordinada substantiva amb la conjunció que* o bé d’un sintagma nominal.

    * Vegeu la fitxa donat que.