Exemple d’ús juridicoadministratiu. / Ajuntament d’Olot.
La locució verbal actuar en nom propi s’utilitza en el llenguatge jurídic. Els Criteris de traducció dels textos normatius de castellà al català (2010) de la Generalitat de Catalunya li donen la definició següent:
loc v Una persona, actuar en un afer pels seus interessos, i no pas en representació d’altri.
En estos criteris de la Generalitat es considera vàlid l’equivalent obrar per si mateix. Montserrat Veiga («Fraseologia administrativa», Llengua i Ús, 1996), exposava que l’Institut d’Estudis Catalans havia rebutjat esta opció en 1995:
En la reunió del dia 15 de setembre de 1995, la Secció Filològica acordà confirmar la proposta de la cala i no acceptar la substitució del verb actuar per obrar en l’expressió actuar en nom propi.
Però posteriorment ha segut validada pel Diccionari jurídic de l’institut, encara que com a forma secundària («sinònim complementari»):
actuar en nom propic. v.
DRET
Inespecífic
Una persona, representar-se personalment. Ex.: Cal indicar si la persona interessada actua en nom propi o mitjançant un representant. Sin. compl.: obrar per si mateix c. v. es obrar por sí mismo
En conseqüència, les obres de referència solen utilitzar la fórmula actuar en nom propi, tal com podem trobar en la terminologia jurídica: factor -ra, mandant,per persona interposada,representació indirecta, testaferro…
El verb obrar i l’expressió capacitat d’obrar
La normativa preferix l’ús del verb actuar en la locució verbal (per tant, «actuar en nom propi»), i inclús considera que actuar por ser sinònim secundari de procedir i de substituir. Per contra, els diccionaris generals no li donen a obrar una accepció jurídica, però sí que té un ús específic en el camp del dret en l’expressió capacitat d’obrar (dnv; consulta: 26.04.2024):
capacitat d’obrarf. DRETAptitud plena d’una persona per a ser titular de drets i obligacions i poder-los exercir, que generalment s’adquirix amb la majoria d’edat.
L’adjectiu atovat -ada no apareix en el diccionaris generals. A la Ribera s’utilitza per a qualificar algú que actua sense espenta, sense forces, sense lucidesa. colomina (1991) documenta un ús semblant a Polop (Marina Baixa) i variants relacionades:
atovat. A Polop diuen d’algú que està atovat si ‘està mig endormiscat pel cansament, per una malaltia’. A Monòver trobe una variant +tolvar força interessant —semblant a atalbar, la forma que m’és familiar d’Alcoi— «caïa un sol que tolvava» (al periòdic El Pueblo, de 1907). Escrig=atobar-li a una persona el cap els crits, roïdo y confusió ‘atolondrarla, aturdirla o atafagarla’; dmgadea=atobarse ‘desvanecerse, engreirse’ i atobar-se de son ‘amodorrarse o quedarse cogido del sueño’. Cf. a Múrcia atobarse ‘aturdirse, cansarse con exceso’ (GSoriano); a Oriola atobao, atobinao ‘entumecido, extenuado’, atobar(se), atobinar(se) ‘cansarse con exceso, extenuarse’ (Guillén, 244-5); i al Villar atobar id. i ‘empapado’ ‘borracho’ i atobâse id. i ‘empaparse’ (Llatas, 114). Són massa grans les semblances atovat / atobarse i atavanat / atobinado, (i atolvat / atalbat) perquè tinguem ací verbs independents de atalbar i atabanar i suposadament derivats de tou; mot que tanmateix hi deu ha- ver influït una mica. […]
El bloc La Parla d’Oliva (consulta: 25.04.2023) li dona al verb atovar un sentit semblant: ‘ensopir, atordir, pertorbar els sentits i les potències, principalment per l’excés de calor o per la violència dels colps’. Germà Colón (gcefcr) rebutja l’origen àrab proposat per Coromines, i explica que en la llengua medieval l’adjectiu tenia el sentit ‘qui ha estat greument nafrat en el tòrax’. El tòrax era denominat aleshores (segle xv) el «tou» (del llatí tofus ‘cavitat’). D’altra banda, segons Germà Colón, el verb atovar ‘fer tova (una cosa)’ —que sí que té entrada en el dnv, però encara no ha arribat al diec— deriva de l’adjectiu tou.
El verb safunyar iŀlustra una samarreta de Lola Terreta amb lèxic típic de Carcaixent. / Lola Terreta.
El verb safunyar és un verb transitiu d’ús habitual en els registres col·loquials (almenys a la Safor i la Ribera). El recollia fa més de vint anys Emili Casanova Herrero («El lèxic valencià en el DIEC (1995)»; pàg. 83, apèndix 5 d’eva), entre les paraules absents del diec, diccionari que continua sense incorporar el verb (consulta: 09.04.2024). El dcvb sí que l’havia incorporat anteriorment:
safunyar v. tr.
Manyuclar o remenar grosserament (val.). «Cuando manoseando u palpando las frutas tiernas… se rebientan algunas o alguna, quedando todas o las más untadas, eso en valenciano se dice safunyar» (Ros Dicc. 318).
Posteriorment, el dnv ha acceptat safunyar com a forma secundària que remet a saforejar, amb les accepcions següents:
1.v. tr. Remoure desordenadament (una cosa). No saforeges el plat. No li saforeges l’armari. 2.v. tr. Embrutar, empastrar amb un líquid o una matèria pastosa.
Eugeni Reig l’havia arreplegat en El valencià de sempre (2015), però no l’havia fet del tot sinònim de saforejar (‘remoure toquejant amb les mans’), encara que la definició de safunyar indicava que era una acció semblant (‘toquejar grosserament amb les mans’). Posteriorment, Joseph Gulsoy («El problema de l’etimologia de xafardejar, xafarder, xafarderia», 2016) ha proposat l’origen del verb:
[…] «safunyar ‘bazucar’ en Ros, 1764; encontramos además una var. del último verbo, xafunyar ‘exprimir la uva en el lagar’, en una obra de C. Llombart (Tabal i donsayna, 120). El verbo xafunyar acusa una base xafar con una contaminación de funyar ‘estrujar’ (y es según Alcover-Moll, usual en Ibiza como ‘pisar la uva’)» (p. 330).
Ara, però, més aviat diria: xafunyar s’havia format de l’ encreuament de fonyar i xafar, verbs que l’un i l’altre té el sentit de ‘xafar el raïm’; de xafunyar es va formar secundàriament safunyar d’acord el model de safareig / xafareig i safor / xafor (cf. § 3.4).
El substantiu i adjectiu cutxamander -ra s’utilitza per a referir-te tant al qui dotoreja com al qui manifasseja, depenent de la zona. És comú a la zona nord del País Valencià i sud de Catalunya, però també té variants a la zona de la Franja i al sud del País Valencià. Deu ser d’origen aragonés (cuchapandero, cuchimandero); també podria estar relacionat amb el castellà cuchipanda).
El dnv (consulta: 28.03.2024) el recull només com a sinònim de manifasser -ra:
cutxamander -a adj. i m. i f. Manifesser.
Podem trobar més dades sobre esta paraula en:
De lexicografia valenciana de Lluís Gimeno Betí (veg. Google Llibres; consulta: 19.09.2012)
El Valencià del segle xix de Josep Martines (veg. Google Llibres; consulta: 19.09.2012)
Algunes variants més són cutxipander -ra a Rafelguaraf (informació de Vicent Sanchis, 11.10.2012), cutxapander -ra a Borriana (informació de Josep Molés, 04.04.2024) i cutxarós -rosa a Elx (informació de Joan-Carles Martí, 15.10.2012).
La paraula paperot és d’ús comú en l’expressió fer el paperot, que és l’accepció que inclouen els dos diccionaris normatius:
(dnv) paperot
fer el paperotloc. verb. Fer comèdia, fingir una cosa per a obtindre un profit. Li agrada molt fer el paperot.
(diec) paperot
1 m. Paper o escrit menyspreable. 2fer el paperot Fer comèdia, fingir, amb el fi d’aconseguir un profit.
En esta ocasió, el dcvb aporta més accepcions:
paperotm. || 1. Paper dolent; cast. papelote, papelucho. Especialment: a) Conjunt de pedaços i trossos de paper i de cartró destinats a fer-ne pasta de paper; cast. papelote.
|| 2. Paper gros; cast. papelazo.
|| 3. fig. Paper d’importància, planta, bon paper (Mall.); cast. papelazo, gran papel. «El teu cosí feia paperot, a sa processó, amb sa bandera».
|| 4. Fer el paperot: fer comèdia, fingir una cosa per obtenir un profit. Anem, mamzela, que vostè em fa el paperot, Oller Febre, i, 156.
|| 5. Fer paperots: fer mals papers, cometre informalitats (Empordà).
L’accepció despectiva fa referència inicialment a la poca qualitat o interés dels escrits, i eixa accepció ja es pot localitzar en el vocabulari medieval de Faraudo de Saint-Germain, que en troba una mostra al segle xv:
paperot s.
Paper inútil o sense importància, escrit de poc valor.
“Item molts paperots.” Inventari de Pere de Queralt Any 1408
La paraula raonabilitat no apareixia en els diccionaris generals fa uns anys, però era fàcil de crear a partir de raonable, cosa que van fer algunes publicacions i editorials diverses (consulta: 03.11.2006): hi havia aproximadament 683 referències per a raonabilitat. El dnv va incorporar posteriorment la paraula (no ho ha fet encara el diec; consulta: 27.03.2024):
raonabilitat f. Qualitat de raonable.
En francés, la paraula raisonnabilité apareix en el tlfi, amb la indicació que és una paraula de poc ús:
Raisonnabilité, subst. fém., rare. [Corresp. à supra B] Caractère d’une personne raisonnable. Masson me parle (…) de la parfaite raisonnabilité de sa sœur (Goncourt, Journal, 1894, p. 552).
En castellà-espanyol apareixia en el gduea (consulta: 03.11.2006):
razonabilidad s/f Cualidad o condición de lo que es razonable: Hay que tener conocimiento de los hechos y decidir en función de la razonabilidad.
El gduea li donava un índex molt baix de freqüència, fet que podia explicar en aquell per què no apareixia en altres diccionaris (dueae, drae, Clave). Posteriorment el drae va incorporar la paraula razonabilidad:
La variant provessó ‘processó’ és la forma general des d’Ulldecona fins a Crevillent (segons l’adlc). També és la forma usual a Vilalba dels Arcs, la Fatarella i Horta de Sant Joan (Terra Alta), a Móra la Nova (Ribera d’Ebre) i a Roquetes (Baixe Ebre). És la forma general al país Valencià, tal com comenta Joan Coromines en el declc (s. v. procedir):
Provessó, pròpia del val. i algunes comarques del cat. occid.: l’anoto en el Segre Mitjà (Tiurana, 1936), i de Ponts, Oliana i Solsona la porta AlcM, així com de Gandesa; és també la usada a la Baixa Ribagorça (Açanui, full parroquial, n.° 113); en el P. Val. sembla ser general (Borràs Jarque, BSCCxiv, 90; MGadea, T. del Xèi, 6, 49); probesó de la prima a Bel, provesó de la ermita de St. Jaume a CastPna., porbesó de la Creu al Piló d’aquest nom, el 3 de maig; porbesó dels pelegrins a St. Joan de Penyagolosa, Les Useres (de la qual em donà mil detalls el devot metge d’allà, 1961).
Vicent Beltran Calvo documenta més modernament l’ús d’esta paraula en «Les festes i la variació dialectal al migjorn valencià» (2014) :
Lluís Gimeno (1997) arreplega generalment a les comarques septentrionals valencianes provessó, llevat de les localitats del Portell de Morella, Castell de Cabres i el Boixar (professó) i Traiguera amb processó. Les meues dades constaten professó al Pinós i a l’interior del terme de Monòver, la demarcació murciana del Carxe i Barba-roja, pedania d’Oriola. Beltran i Herrero (2013) arrepleguen professó a la zona costanera de la Marina Baixa (Benidorm, l’Alfàs del Pi i Altea, a més de l’illot interior de Bolulla), llevat de la Vila Joiosa (processó); a l’interior sempre provessó, mentre que a la Marina Alta apareix majoritàriament provessor (forma única a Tàrbena), al costat de professor a Calp i a Pinos (Benissa), mentre que la forma etimològica sense -r (provessó) només es manté a Castells, la Vall d’Alcalà i parcialment a la Vall de Gallinera. […]
Documentem provessó a la segona meitat del segle xv en català oriental: «Una creu de crestay de provessó, ab se doia de coura» (Inventaris del segle xv, 5, p. 183, línia 3); professó es testimonia a bastament des del segle xiv en tots els dialectes.
Incorporació de provessó en el dnv
El dnv no arreplegava la variant provessó (consulta: 16.02.2024), però l’ha incorporada posteriorment (consulta: 04.06.2024; informació facilitada per Josep Lacreu), marcada com a pertanyent al registre coŀloquial. També inclou la variant professó, general més al nord. Podem observar que professó compartix amb provessó l’etiqueta «col·loquial».* Esta restricció a l’àmbit coŀloquialitat no pareix que siga adequada, vist que el diec considera professó forma secundària i no li adjudica cap marca valorativa.
El diputat Joan Baldovi Roda segons abans d’utilitzar la variant provessó des de la trona de les Corts (18.04.2024). / Mediateca de les Corts Valencianes.
En eixe sentit, el fet que pugam documentar la variant provessó en l’àmbit parlamentari (veg. intervenció de Joan Baldoví Roda en les Corts Valencianes, 18.04.2024), pot fer entendre que la variant s’ha de considerar com a variant diatòpica i que ha traspassat les fronteres de la coŀloquialitat. Certament, es pot analitzar també com a un indicador de l’estil de les intervencions parlamentàries: l’ús de les varietats, els registres i les variants en la cambra parlamentària mereix una anàlisi detallada des del punt de vista sociolingüístic. En tot cas, el fet que provessó —i moltes altres variants marcades estilísticament— siga usada en les intervencions parlamentàries amplia el registre formal que es pressuposa per a estos discursos amb un element de variació diatòpica, i li lleva a provessó càrrega de restricció als àmbits de la coŀloquialitat.
* El declc (s. v. procedir) indica que professó és «popular»: «variant popular de processó, alterada en part per dissimilació, i sobretot per una pseudo-etimologia mig-sàvia que equiparava a processó santa amb professió de fe». En un altra entrada comenta (s. v. cedir): «professó és una forma alterada per etim. pop., influència de professio, -onis, ‘acció de professar’ (ajudant-hi potser la dissimilació i el model del ll. clàssic profectio ‘acció d’anar-se’n’), però malgrat d’això fou d’ús si fa no fa constant des del S. xiii fins a temps bastant recents».
La mancança de la variant provessó en el diccionari provocava una percepció negativa: si professó era col·loquial (fora del País Valencià), si processó es podia considerar formal (és la forma principal en els diccionaris), la forma general al País Valencià, provessó, que no apareixia per escrit en el diccionari, ¿què era: un error?… Però, ¿un error del diccionari o un error dels valencians? L’absència en el diccionari de la variant provessó era un error que el dnv ha solucionat.
La perilla del Guernica de Picasso./ Museu Reina Sofía.
La paraula perilla s’usa habitualment a la Safor per a designar el ‘globus de vidre o de material translúcid que transforma en llum el corrent elèctric que li arriba a través del suport on s’encaixa o s’enrosca’. A la Plana Baixa (Zèfir, 06.11.2002) en diuen bombeta. La forma perilla no apareix encara en els diccionaris generals, a pesar que continua usant-se quotidianament (fet que comentava fa uns anys l’autor del bloc Saps què vull dir-te? en l’apunt «Jocs de taula i llengua» del 03.01.2010). Emili Llorca documenta este ús coŀloquial en el bloc La Parla d’Oliva (30.05.2011).
En el llibre La llengua als mitjans de comunicació (1990), Emili Casanova recomanava la incorporació d’esta paraula en els mitjans valencians. També recomanava estendre-la a «altres terres de parla catalana». En certa manera, això s’ha produït, ja que podem trobar que l’Ésadir (consulta: 24.01.204) ha acceptat l’ús d’esta paraula en una altra de les accepcions més comunes:
Recollit, entre altres obres, al DCVB i al DDLC.
Mota de pèl enmig del mentó.
Derivat de pera (recollit al diccionari normatiu amb aquest significat).
Tocar-se la perilla Afaitar-se la perilla
Sinònims: masclet, barbeta (en alguns contextos).
Trobem més documentació en el ctilc, o en el cival, on la podem trobar en un vers de Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles) —per si cal afegir-li pedigrí literari—:
[…] aquell amor capaç de fondre tots els ploms,
rebentar les perilles, deixar el món a fosques.
Convé considerar, per tant, que l’entrada del ddlc pot servir de model a la introducció de la paraula amb eixes dos primeres accepcions generals:
perillaf. (perilles)
1. [Ncompt] Pera4. El general Tristany era un home greu i seriós, amb un gran bigoti caigut i una llarga perilla bufada […]. [Pla (1951): N, p. 37]i.
2. [Ncompt] Bombeta1. Són més nombrosos els treballadors que fabriquen perilles o ampolles elèctriques […], que no els que ocupava la fabricació de ciris i espelmes. [Granell (1973): 33, p. 22]i. Locucions de perillaloc. adv. 1. [V1 LOC] (V1[venir, eixir-se’n]) De primera1 (loc.). ¿No veus que li haurà vingut de perilla poguernos acompanyar? [Roure (1897): T, p. 21]i. Var.: •de perilles.
Compl.: Anella de ferro de la part superior del bast, per on passa la garrotera en lligar la càrrega [DCVB]; Borla ornamental [DCVB]; Peça de l’extrem de l’arbre d’una embarcació [DCVB, DLCL].
El cap d’un gólem (DerGolem, 1920)w en un pòster (València, 1923).
El dnv conté els sinònims següents per a denominar un personatge imaginari amb què es fa por a les criatures: butoni, gusarapa, moroti, papau, papo, saginer. En el diec podem trobar: marraco, papau i papu. A més, en l’Altes lingüístic del domini català (s. v. papu) n’hi ha un bon grapat de versions d’estes figures.
A continuació, recopilem més noms relatius a éssers imaginaris (i alguns indrets) de la cultura popular utilitzats amb diferents finalitats i intencions:
l’Alabau (gec):
Personatge imaginari que, per als pastors dels Pirineus, simbolitza llur ofici i encarna l’esperit independent i lliure de l’home de muntanya enfront dels prejudicis de l’home del pla.
alcahest (gec):
Nom donat per Paracels a un elixir, pretesament molt eficaç en les malalties de fetge, i per Van Helmont a un imaginari solvent universal, capaç de dissoldre totes les substàncies; fou objecte de la recerca obstinada de molts alquimistes.
amarant (gdlc):
m. 1. Flor imaginària que hom suposa que no es marceix mai.
f. 1. HERÀLD Animal fabulós representat per una serp amb un cap a cada extremitat del cos.
babau (gdlc):
[…] 2. m.dial Ésser fantàstic amb què hom fa por als infants.
Nota fdt. Sobre este concepte, podeu consultar la fitxa sobre el papu de l’Atles lingüístic del domini català, que conté moltes versions de tot arreu.
Berenguer de Puigpardines (gec):
Personatge imaginari, suposat senyor del castell de Puigpardines, al vescomtat de Bas, prop de Sant Privat.
Biterna (gec):
Indret imaginari on, segons una creença medieval estesa als Països Catalans, es reunien les bruixes per renegar Déu i adorar el dimoni, que hi havia de comparèixer en forma de boc.
bubo o bubo sereno, ‘fantasma per a fer port als infants’, segons comenta Vicent Josep Pérez i Navarro («El procés de substitució lèxica en el parlar valencià popular: especialització semàntic i fòssils lingüístics a la població de Crevillent»; consulta: 09.12.2010 ).
Podem llegir en colomina:
buberota ‘fantasma’ (Tàrbena). EValor n’usa una variant: «tapada com una buborota» (oc, i, 350). Al Alcoi, Benidorm i la Vila: mumerota; a Benimantell i Callosa: mumorota (ASalvà, Folk, ms. p. 305); a Mallorca bubota. JEsteve emprava una variant babarota […].
La variant caconi. El diputat Ernest Blanch Marín, que deu haver vixcut molts anys a Morella, utilitza la variant esta paraula en una intervenció parlamentària en les Corts Valencianes (14.11.2023). Esta forma no apareix encara en el dnv, però sí que la trobem en l’aldc (s. v. papu).
Cataló(gec):
Castell imaginari situat, bé a Gascunya, bé a Guiena, del qual hauria sortit el llegendari Otger Cataló per a la conquesta del territori que hauria d’ésser anomenat, per aquest fet, Catalunya
m. HERÀLD Animal fabulós representat per un gos de tres caps amb cua de drac i serps entortolligades al voltant del cos.
drac, dragoní,(gec):
m. Figura de drac de cartó pintat, de grans proporcions, d’aspecte monstruós i que en alguns casos treu foc per la boca, que hom fa eixir en algunes processons religioses en moltes poblacions dels Països Catalans. […] la víbria, el marraco, la tarasca, la mulassa o mula guita, o la cuca fera de Tortosa.
Jaume Febrer (gec):
Personatge imaginari, suposat contemporani de la conquesta de València.
gambosí (dcvb):
m. […] ¶ 3. Animal imaginari a què fa referència la locució caçar o pescar gambosins (Vinaròs, Tortosa, Mallorca).
En el dnv:
m. Animal imaginari el nom del qual s’usa per a fer bromes als caçadors i acampadors novells.
gólem (gec):
m Ésser de la tradició mística i esotèrica hebraica.
gusarapa (gdlc):
f Fantasma, ésser nocturn imaginari amb què hom fa por a les criatures. […]
homenet de colzada, doneta de colzada (gec): éssers imaginaris de les rondalles mallorquines.
mamau (dcvb, gd62):
(gd62) m Personatge fantàstic que fa por als infants. (sin papu) (dcvb) Personatge fantàstic amb què fan por als infants (mall., eiv.); cast. coco.
f. heràld Animal fabulós amb cos de lleó, cap d’home i boca amb tres rengles de dents.
Maria Ganxa (Vigència, transmissió i transformació de les tradicions orals, a cura de Magdalena Gelabert, 2018; consulta: 05.02.2024):
És un personatge fictici que «es feia servir per evitar que la canalla s’apropés a pous i cisternes», per a fer que evitaren el foc, o simplement per a fer por als xiquets. És un personatge conegut a Mallorca, al Priorat, a la Ribera d’Ebre…
marraco (dcvb):
|| 3. Moracot, personatge imaginari que s’anomena en voler fer por als nens (Maestrat); cast. coco. […] || 5. Figura d’animal monstruós que rodava com un vehicle, treia una llengua molt llarga i s’exhibia a la processó del Corpus de Lleida (Amades Diad. II, 69).
f heràld Figura imaginària representada per una sirena que es banya dins una tina.
menairó(dcvb) (informació de Xavier Rofes Moliner – 08.03.2015):
m. ║ 2. Cadascun dels éssers fantàstics diminuts que la gent creu que es guarden dins un canó d’agulles (Pont de Suert, Vall d’Àneu, Cardós, La Seu d’U.).
mòpia (dcvb):
f. 1. Animal imaginari del qual es conten coses a les persones beneites o als nois massa ingenus, per tal de riure’s d’ells ginyant-los a anar a caçar el dit animal (Mall.).
Nom d’un personatge imaginari de la llegenda popular.
sirena (dnv):
f. HERÀLD. Ésser imaginari mitat dona i mitat peix que se sol representar pentinant-se amb la mà dreta i amb un espill en l’esquerra.
tamarro (Fabulari Amades, editat per Jan Grau Martí; consulta: 27.06.2011; 17.11.2023):
Tamarro. És un ésser de característiques indefinides, considerat un animal sanguinari d’origen fantàstic. A vegades s’ha relacionat amb el basilisc o amb els gambutzins.
m. i f. MIT. Ésser imaginari d’ultratomba que, segons la tradició, viu de nit i s’alimenta xuplant la sang de les persones.
verd d’espera (dnv):
m. Color imaginari que s’atribuïx irònicament a les coses que s’esperen sense fonament.
xauxa (dnv):
f. País imaginari, on hi ha una gran abundància i on tot el món pot tindre el que desitja. Tu creus que açò és xauxa!
zombi (diccionari del Salt 2.0):
m.etnol. Entre els criolls d’Amèrica, l’home del sac per a espantar els xiquets.
Nota fdt. El dnv ha modificat esta definició.
La rateta de les dents
Quan als infants els cauen les primeres dents, hi ha tradicions que diuen que eixa nit un ésser s’endurà la dent caiguda a canvi d’un regal. Fent una cerca en l’arxiu de Zèfir i en la Wikipedia (consulta: anglés-11.07.2006; català-08.03.2011) , podem trobar les denominacions de l’ésser:
en alemany: Zahnfee.
en anglés: tooth fairy
en castellà: ratoncito Pérez; a Mèxic i Uruguay, ratón de los dientes; a l’Argentina, ratón Pérez.
en català: denominació més general, rateta; formes alternatives: angelet o angelets (de les dents), animetes, ratolí Miquel, ratolí Martí, ratolí Pitiminí, ratolinet Peris.
en francés: petite souris o fée des dents.
en italià: fatina dei denti; o també topino dei denti, fatina dentina, topolino dei denti.
Llegendes valencianes
Alícia Marqués Palàcios m’indica (gener 2011) que en el llibre Llegendes valencianes de Víctor Gómez Labrado hi ha un fum d’éssers a tindre en compte. Entre altres:
l’home dels nassos: personatge que mostra tants nassos com dies té l’any.
els nyítols (o nítols): invisibles de tan menuts com són, entren per les orelles i roseguen la memòria.
el caro: un mussol, suposadament, amb cap d’home barbut.
el Trib Real: colla d’homes i dones que va de festa nocturna per les muntanyes.
la quarantamaula (corantamaula, cucamaula, quicamaula, corantamaula): ésser amb diverses representacions (felí o caragol; mig home, mig gallina).
Una entrevistada (experta en alimentació) va usar la paraula fregitada —en lloc del previsible i usual fregida— en el programa Bon dia, Catalunya (13 de gener de 1999) de Catalunya Ràdio. La variant fregitada no apareix en els diccionaris ni és gens usual en la xarxa, on només localitze un cas del 4 d’octubre del 2021:
Quan anem a Cambrils sempre anem a Les Barques (el petit), és molt bo. Recomano qualsevol tapa de peix fresc, pop a la gallega, la fregitada de peix o l’increïble tàrtar de tonyina.
Un poc més usual és freginada, que apareix en el dcvb però no en els diccionaris habituals, que només donen entrada a la forma masculina freginat.
