tabolla

  1. Els diccionaris recullen l’adjectiu taboll -lla (consulta: 04.02.2019):

    [GDLC] adj. 1. Mig madur, que ja comença a verolar. Segar el blat taboll. Les figues tabolles són indigestes. \2. Curt de seny; groller, descortès.
    [DIEC2] […] 2 2 adj. Grosser 2.

    Per contra, no inclouen l’accepció que correspon al nom d’un dolç típic. Segons la versió de colomina:

    MDomínguez ens n’ofereix una variant, +tabolla: «Abans de mesclar-les amb l’arrop, les petites llesques de carabassa, mig cuites, mig dolces, toves per dins, amb una ferma i trencadissa crosta per fora, s’oferien com una llepolia d’urgència. I tenien un nom incitant: tabolles (L’ullal, 57).

    Fa uns dies (21.04.2011), mon tio Agustí em recordava el plaer de menjar-ne i em contava com les feen en Carcaixent, cuites per fora en un bany d’aigua amb calç.

  2. El dgfpastor sí que recull el verb que se’n deriva (però no el nom del dolç):

    atabollar. v. tr. Entrar en color la fruita en madurar, especialment les figues. // -se. Prendre color, entrar en color, per l’exposició al sol o per haver sofert una calor excessiva. // Astorar, torbar d’admiració. [pasmar]

a la llum de

Locució prepositiva correcta segons daux (encara no recollida pels diccionaris: consulta: 29.01.2019). Té el sentit més literal, equivalent de la locució a la claror de:

[gdlc] 2 a la claror de loc prep Amb l’ajuda o servint-se de la claror produïda per un astre, per un objecte, pel foc, etc. Dibuixar a la claror d’una espelma. Miràvem el jardí a la claror de la lluna.

I té també un sentit figurat que equival al de ‘davant de’ ‘en vista de’, ‘tenint en compte’, sentit que podem documentar, entre altres, en Lluís Payrató (gcc, pàg. 1170, nota 20), dcorom (s. v. vega) i Philip D. Rasico («El tractament català dels grups de nasal o líquida més oclusiva, a la llum de la documentació medieval: precisions fonològiques»; veg. Google Llibres), Joan Veny («Erotisme i litúrgia en la ictionímia»; consulta: 29.01.2019).

aigua cavallera

  1. El dnv ha inclòs este terme (consulta: 29.01.2019):

    aigua cavallera f. Cabal d’aigua que fluïx lliurement, però de manera tranquil·la.

  2. Segons el declc de Coromines:

    El mot [cavaller] pren aviat ample desenvolupament semàntic p. ex. pot significar ‘superior, lliure’: […] D’ací l’ús, vivíssim en tots els pobles Dellà Xúquer, de les aigües cavalleres ‘les que flueixen lliurement, en fonts, sense mines, aixetes ni canalització’: «en este terme no hi ha cap font que ixca cavallera» (totes provenen del sistema de reg), L’Énova; «quan ha plogut molt, la font pot vindre cavallera», Bufali; per la frase «allí eixia una fonteta cavallera» explicada «que no la trau el motor», a Barxeta, es veu clar el matís originari de ‘no servil, lliure’; […]

  3. Suscitada la qüestió en la llista Migjorn per Eugeni Reig (03.12.2009), diversos collistaires van fer les seues aportacions. En general, confirmaren majoritàriament la pronúncia amb labiodental (v) i no amb bilabial (que era com havia aparegut en una notícia de Vilaweb, 11.12.2009). Certament, és un matís difícil de detectar, tal com m’ha dit Pep Sanchis (Llocnou d’en Fenollet, 11.12.2009), i sobre el qual dubtaven Vicent Sanchis (que s’inclinava per cavallera) i mon tio Agustí. Cal dir que els dos m’han confirmat la descripció de Coromines. Més avant, el diputat Torró Gil en va fer ús en el parlament valencià (26.05.2010):
    […] les enormes despeses d’energia, que li ho va dir, l’aigua no cau cavallera, ¿eh?, cal pujar-la i baixar-la moltes voltes, ¿no?

    El company Francesc Gascó (Tavernes de la Valldigna, 30.05.2010) va enviar la informació següent:

    [M]on pare (llaurador, com tu saps), feia servir aquesta expressió tot referint-se a l’aigua que corre lliure i amb gran quantitat i cabal per la sèquia o pel riu. Crec que també ho va dir una vegada referint-se a un pou: «eixe pou trau l’aigua cavallera». Ell distingia molt bé entre B/V.

    A més, Josep Lozano (31.05.2010) mos va enviar un poema seu (d’un llibre que està preparant):

    Aigua

    Nunci diàfan de verdor,
    per les séquies i filloles
    o els braçals de la Ribera,
    tot fluint a cor què vols,
    fecundant els fraus i els solcs
    o acabant a l’Albufera,
    remorosa o riallera,
    clara sement de llecor,
    corre l’aigua cavallera.

  4. La documentació de Google Llibres (consulta: 11.12.2009) dóna com a resultat una referència catalana (a més del diccionari de Coromines) per a aigua cavallera (cap per a caballera) en «Un sistema de drenatge a la marjal d’Algemesí: l’alcaduf» de Vicent Castell, article publicat en L’espai de l’aigua (2000) d’Antoni Furió i Aureliano Lairón (editors). En canvi, en castellà hi ha nou referències, que tampoc en són moltes. No en localitze cap referida a l’aigua en el Corde.

ecdòtica

  1. Terme que no apareixia en el gdlc ni en el dval. El Dicionário Aurélio (portugués) diu:

    ecdótica [Do fr. ecdotique] S. f. Disciplina que trata da edição de um texto. [A ecdótica é mais abrangente que a crítica textual, pois trata de todos os aspectos de uma edição, mesmo d’aqueles não lingüísticos, tais como a disposição da mancha, dos títulos, o uso diferenciado de caracteres gráficos, o conjunto das ilustrações.]

  2. El dnv ha inclòs tant el substantiu com l’adjectiu:

    ecdòtic -ca adj. LING. De l’ecdòtica o que hi té relació.
    ecdòtica f. LING. Crítica textual.
    crítica textual f. LING. Part de la filologia que reconstruïx metòdicament els textos segons l’original més probable.

  3. En espanyol, ecdótica (drae): «f. Disciplina que estudia los fines y los medios de la edición de textos».

angimbori

Segons el diccionari del programa Salt 2.0 (oficial, segons l’avl–2002):

angimbori m. Objecte inútil, inservible, especialment quan té una grandària considerable i més bé fa nosa.

El dnv (consulta: 20.12.2018) va modificar lleument la forma de l’entrada i la definició:

engimbori m. Objecte inservible, de poc valor.

Etimològicament, el mot prové de cimbori, que, al seu torn, té l’etimologia següent (gdlc, s. v. cimbori; consulta: 20.12.2018):

1372; del ll. cĭbōrĭum ‘copa’, i aquest, del gr. kibṓrion ‘fruit del nenúfar; copa de forma semblant a aquest fruit’, amb influx de cim i cimbell.

Eugeni Reig (El Punt, 19.09.2011) documenta unes quantes possibilitats més i dona la seua opinió sobre la incorporació de les variants als diccionaris:

En la primera edició del meu llibre Valencià en perill d’extinció (València, 1.999) vaig incloure el mot angimbori que vaig definir com: «Objecte inútil, inservible, especialment quan té una grandària considerable i més aïna fa nosa.» I vaig afegir: «Aquest mot no té les connotacions d’objecte vell, deteriorat, fet una cafetera, que té la paraula xanca.» I vaig posar el següent exemple il·lustratiu: «A vore quan t’endús l’angimbori eixe que em vares deixar en la terrassa, que quasi no puc ni eixir a regar les plantes.»

[…]

Jo pense que els vocables atzimbori, angimbori, angimbòric, anzimbori, argimbori, engimbori, enximbori, estimbori, etzibori, etsibori, etzigori i atzigori són variants formals del mateix mot i considere que la variant atzimbori és la que hauria de ser la normativa, perquè és la que menys s’allunya del seu origen etimològic i perquè encara es conserva viva en la comarca del Baix Vinalopó. […]

No cal dir que l’ús és més indicador encara que la interminable recerca etimològica. Tal com assenyala Eugeni Reig, al Baix Vinalopò es veu que n’hi ha una variant, al Gironés i l’Empordà, unes altres, etc.; i s’esdevé el mateix en el camp literari, on l’etzigori de Pere Coromines esdevé atzigori en les traduccions de Terenci que féu Joan Coromines, i on Maria Beneyto (i altres) fea servir l’estimbori usual a Mallorca (veg.):

Ha vingut Gertrudis a mostrar-nos la seua filla. La xiqueta està feta un estimbori. I és que els pobres no tenen disposició per a res, perquè el vestit ben bonic que era.

El company Francesc Gascó (04.10.2011) comenta l’alternança algimbori / argimbori a Beneixama: «les dues amb o oberta [algimbòri], [argimbòri]»; a més, informa de la variant estrumbori, pròpia de Mallorca, recollida en el dcvb:

estrumbori*
Embalum, cosa que embaluma (Mall., ap. Aguiló Dicc.).

*Nota: Alcover escriu estumbori en els Dietaris de les eixides, 1900-1902 (edició de Maria Pilar Perea, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002).

Podem documentar en Google Llibres un article d’Emili Casanova, «El Diccionari de la Vall d’Albaida: Una presentació», que inclou:

Cimbori, m. ‘Fòtil, andrómina gran i inútil’. VF: angimbori (Atz.), encimbori (Ag.), encenvori (Ag.), etzibori (Alb.), enximbori (Atz.).

El cercador no mos permet accedir a molta més informació, però crec que podem interpretar les abreviacions dels noms de les localitats aixina: «Atz.» ‘Atzeneta’, «Ag.» ‘Agullent’, «Alb.» ‘Albaida’.

Alguns sinònims: andròmina, flosti (flòstic), quènfaig

A més d’estes variants, hi ha sinònims disponibles per a registres diversos, com ara andròmina, fòtil, rampoina, trasto… El diccionari de sinònims d’Albert Jané (consulta: 14.02.2024) en recull uns quants més.

La innovació televisiva quènfaig

En el programa El Club de TV3 (dj. 10.05.2007) provaven a fer una aportació al vocabulari català: quènfaig, nom amb què designem les andròmines de poc valor econòmic i de discutit valor estètic que són objecte de regal als convidats (parents, amics i coneguts) en bodes, batejos i comunions i altres esdeveniments socials. En espanyol en dien pongo (no apareix encara recollit als diccionaris amb esta accepció; veg. drae consulta: 26.04.2020).

La paraula flosti o flòstic

La paraula flosti o flòstic, que la Neosfera documenta l’any 2014, no apareix encara en els diccionaris generals (consulta: 14.02.2024) ni té entrada o ús en el dcvb. Podem documentar-la a l’inici del segle xx, ja que la localitzem en el Bolletí del diccionari de la llengua catalana, volum 8 (1915) d’Antoni Maria Alcover:

Hi ha orientacions per a trobar el demble dels mots catalans fusell, flòsti, janglar, lleuda, paper.

És usual amb este significat a diverses comarques catalanes (Lluçanès, Berguedà, Osona, Ripollès…), va ser escollida «paraula del poble» a Prats de Lluçanès (16.03.2023). També s’utilitza com a terme alternatiu per a designar el ‘penis’, significat que podem documentar en algunes obres literàries:

  • Retrat d’un assasí (1988) d’ocells d’Emili Teixidor i Viladecàs: «ell tenia un flosti tan petit que feia riure»
  • La clau anglesa (2020) d’Antoni Pladevall i Arumí: «no hi ha fuet més dur, mossa, que un flosti de toro deixat assecar dies i dies a sol i serena»
  • Lo mig del món (2023) de Roser Vernet Anguera: «damunt del bufet dels atuells de parar taula i presentar tapets i flòstics regalats»

En altres llengües

Joan-Carles Martí Casanova mos indica que en francés es coneix com a bibelot. Segons el tlf (s. v. bibelot; consulta: 20.12.2018):

2. Avec une nuance péj. Article de peu de valeur ou de mauvais goût. Bibelot de bazar, de camelote, sans valeur :
· 3. Sur le tourniquet, les lots étaient classés, d’affreux bibelots de cinq ou six sous, maroquinerie, verrerie, porcelaine; et la plume grinçait contre les fils de laiton, la plaque tournante emportait les lots, dans un bruit continu de vaisselle cassée.
zola, Son Excellence E. Rougon, 1876, p. 331.

El mot bibelot també ha estat incorporat al català, però els diccionaris no li han donat l’accepció despectiva que tractem ara. El diec2 (el gd62 i el gdlc) el definix:

bibelot m. Petit objecte decoratiu.

D’altra banda, en anglés en diuen trinket o knickknack. El gdt només recull knickknack:

A small trivial article intended for ornament.

En el Merriam-Webster (consulta: 20.12.2018), que va mmodificar la definició entre 2007 i 2018 («a small object displayed for its attractiveness or interest» > «a small trivial article usually intended for ornament») trobem tchotchke i més sinònims (és una llista que va variant): bauble, bibelot, curio, curiosity, doodad, dingus, dohickey, hickey, gaud, gewgaw (also geegaw), gimcrack, kickshaw, knickknack (also nicknack), novelty, ornamental, trinket, whatnot, whatsit…

enllacat

  1. La paraula castellana remelo no apareix en els diccionaris habituals. Pertany al camp de la indústria del pernil i del formatge.
  2. Segons informació de Toni Lluch (10.10.2006): «És una flora microbiana amb textura humida que apareix en la superfície del formatge i del pernil. Termcat: “Hem consultat un especialista i ens ha informat que la forma catalana per a designar la formació d’aquesta flora microbiana quan el pernil es troba en males condicions és enllacat.”»
  3. Efectivament, el Termcat ha inclòs posteriorment dos fitxes amb la paraula en àmbits diferents:

    ca enllacat, n m
    es remelo

    <Ciències de la vida > Microbiologia>

    Excés d’humitat causat per la flora microbiana que creix a la cotna del formatge o la cansalada a l’inici del procés de curació.

    ca enllacat, n m
    es remelo, n m

    <FITXA REVISADA 2017> , <Endocrinologia i nutrició>

    Llim superficial que es forma a l’escorça del formatge o la cotna de la cansalada a l’inici del procés de curació quan la velocitat de deshidratació és molt baixa, en conseqüència s’afavoreix el desenvolupament de la flora salvatge en superfície, es frena l’assecatge i es produeixen desviacions en l’aroma del producte final.

    Nota: Aquest defecte es produeix amb més facilitat i és més problemàtic en embotits sense sucres afegits.

  4. La forma catalana supose que té relació amb el que diu el DCVB en enllacar:

    2. ENLLACAR v. refl. ║ 1. Cobrir-se de llac una cosa, especialment una terra de la vora d’un riu (Camp de Tarr., Tortosa). ║ 2. Enllotar-se, embrutar-se de matèria pastosa. «Els motllos de paper verjurat s’enllaquen amb la pasta» (Capellades, ap. Aguiló Dicc.). ║ 3. Entelar-se, perdre el brill i transparència (Lluçanès); cast. empañarse. «El mirall està enllacat». Fon.: əɲʎəká (or.); aɲʎaká (occ.). Etim.: derivat de llac.

Mondúver

El massís muntanyós del Mondúber (2017) i Mondúver (2023) en el mapa físic de l’AVL.

El nom de la muntanya apareixia escrit «Mondúver» cap l’any 2000, però ara apareix «Mondúber» com a forma principal de l’entrada en la gec (consulta: 24.07.2018, 03.07.2024) i «Mondúver» com a forma secundària. El dcvb escrivia «Montdúver» (consulta: 24.07.2018). Fa anys, vaig fer la consulta al servei de toponímia: Aigües Vives (09.06.2000) em va dir que la forma que consideren definitiva era «Mondúber», després de consultar l’enquestador de la zona i revisar les dades (sobretot Coromines). Posteriorment, a pesar que en estes coses de la toponímia les coses són prou estables, també tenen certs balls de lletres, tal com explica Joan Giner en «El nom del Mondúver, Sanchis Guarner, Coromines i l’AVL» (09.04.2018; consulta: 24.07.2018). L’autor comenta el cas i l’existència de més variants: «Mondugues», «Mondúguer»… L’última versió «definitiva» que ha donat l’acadèmia (23.11.2022) és:

En el Ple de la institució s’ha aprovat els informes de la Secció d’Onomàstica per a valencianitzar els topònims dels municipis de Algímia de Alfara per Algimia d’Alfara; Benlloch per Benlloc, Mondúber per Mondúver, i els canvis dels exònims valencians de les Salines per Salines i Benijòfar per Benijòfer.

D’acord amb això, el Nomenclàtor Toponímic Valencià indica (consulta:03.07.2024) la localització d’este topònim amb la forma Mondúver:

El topònim Monduver en el Nomenclàtor Topònimic Valencià (03.07.2024).

La forma Mondúber

La forma Mondúber era la que apareixia en el programa de gestió toponímica de l’AVL Toponímia dels pobles valencians (consulta: 19.05.2010; 25.07.2018; 24.04.2019):

Barranc del Mondúber (Gandia, Xeresa)
Camí de l’Ombria del Mondúber (Xeraco, Xeresa)
Camí del Mondúber (Barx, Xeresa)
el Mondúber (Barx, Gandia, Xeresa)
Font del Mondúber (Xeresa)
Massís del Mondúber (Barx, Benifairó de la Valldigna, Gandia, Simat de la Valldigna, Xeraco, Xeresa)
Ombria del Mondúber (Xeresa)
Il·lustració de Toponímia dels pobles valencians. Barx (la Safor) de Josep-Ramon Millet i Pons (avl, 2005).

La forma Mondúber és la que apareix en el fullet de l’avl sobre la toponímia de Barx (2005) i de Gandia (2006).

concordança

La concordança del verb haver locatiu

A més del que es detalla més avall en esta fitxa, el capítol v del llibre d’Abelard Saragossà Reivindicació del valencià. Una contribució (Tabarca, 2007) tracta amb molta més profunditat la qüestió: vegeu «La concordança del verb haver locatiu (De persones com ell, {ja no en queden / ja no n’hi han}): teoria i evolució».

Abelard Saragossà ha decidit aplicar en El valencià del futur (ed. Alambor, 2000) el criteri de fer concordar el verb haver locatiu amb el seu subjecte —cosa ben lògica en la llengua—. Alguna normativa generalitzada sense justificació recomanava que no s’havien de concordar verb i subjecte per raons poc explicades, malgrat que dialectalment la concordança és l’ús general del verb haver locatiu amb el seu subjecte (tret que ja recull Josep Nebot i Pérez en 1894). En el mateix llibre, Abelard Saragossà dóna una possible explicació estructural de l’origen de la concordança:

cat. medieval: v. tr. haver ‘tenir’ [concorda] / v. intr. haver ‘existir’ [no concorda]
↓
cat. actual: Ø ‘tenir’ / v. tr. haver-hi ‘existir’ [concorda].

L’aparició del verb haver amb eixe valor existencial ja la podem documentar en llatí, segons la Gramática descriptiva de la lengua española de Bosque i Demonte (1999):

Las construcciones con haber son, de hecho, herederas de las de <habet impersonal + acusativo> desarrolladas en latín en época tardía:(99) Habet in bibliotheca Ulpia librum elephantinum. [Scriptores Historiae Augustae, Vospicio, Tac. 8, 1; tomado de Luque Moreno 1978]

A més, en el curs d’estiu d’enguany (juliol 2006) hem pogut aprofundir en els orígens, mistificacions i conseqüències de la repetida prescripció de la no-concordança en català. Tot partix d’una conversa filològica de Fabra (1923):

Convé d’evitar aquesta concordança del verb haver amb el nom o pronom que l’acompanya, defecte que retrobem sovint en el llenguatge escrit.

Per desgràcia, alguns «prescriptors» de la normativa han fet poc cas posteriorment del que dia el mateix Fabra en la seua gramàtica de 1956, i que reproduïm tot seguit segons la versió original de Fabra (que no és exactament el que va publicar l’iec en 1956) [a partir de Solà (Parlem-ne, 1999) i els apunts d’Abelard Saragossà]:

Aquestes construccions, llargament usades en la llengua parlada, han estat fins avui considerades incorrectes, però, tanmateix [,] no hi ha cap raó prou forta per què [sic] no puguin ésser admeses en la llengua escrita, en concurrència, naturalment, amb les construccions tradicionals Hi ha dos homes, Hi havia moltes dificultats, Si hi hagués més cotxes (úniques fins avui considerades correctes). (Fabra 1956: § 72)

Per tant, la recomanació estilística més adequada haurà de ser fer cas del que fa la llengua general i evitar una excepció en la concordança del verb amb el subjecte, si no és l’ús que fem habitualment. Cal tindre en compte el que comenta la gramàtica de l’avl (32.2.2):

És acceptable tant la falta de concordança com la concordança, però en els registres formals es considera més adequada la manca de concordança, d’acord amb l’ús tradicional.

Podem llegir que la gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (consulta: 02.08.2023; 21.4.3) considera la qüestió amb un punt de vista semblant:

En baleàric, en nord-occidental i en septentrional, aquest verb no concorda amb el seu argument intern (Hi ha poques cadires). En la resta de parlars, la concordança que es dona amb els verbs inacusatius se sol estendre al verb haver-hi (Hi han poques cadires). La concordança es veu afavorida quan haver-hi es combina amb un verb auxiliar, aspectual o modal: Si haguessin ampliat el termini, potser hi hauria/haurien hagut més sol·licituds; Hi comença/comencen a haver casos preocupants; No hi pot/poden haver més congressistes. La manca de concordança és l’ús consolidat en els registres formals.

Això mateix ha introduït en el diec (consulta: 02.08.2023):

3 1 [LC] haver-hi […] [usat en tercera persona del singular i sense concordança de nombre amb l’element nominal que segueix o, en el llenguatge col·loquial, amb concordança de nombre] Denota que quelcom existeix, es troba, es dona, s’esdevé, s’acompleix. Hi ha molts malalts de grip. Hi han molts malalts de grip. […]

El mateix Solà comenta que el procés de concordança s’estén al dialecte nord-occidental, que és un dels llocs on es mantenia el tret de no concordar del català medieval (amb l’àrea balear i algueresa, segons Joan-Rafael Ramos: gcc S14.2.1.2).

Així, doncs, convindria esmenar els Criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana (1995, pàg. 34), que recomanaven la no-concordança, perquè el llenguatge administratiu no hauria d’allunyar-se sense motiu de la llengua dels ciutadans que ha d’atendre. En eixe sentit, convé

Prescripció copiada del castellà

Finalment, ens sembla molt possible que l’origen normatiu del rebuig de la concordança —més enllà de l’existència de llocs on és un tret viu— s’haja originat en el que assenyala solà94 (2.ª ed.): les gramàtiques castellanes publicades a Barcelona en el segle xix. Hui mateix podem consultar el que diu el dphd sobre el fet de concordar el verb haber:

Aunque es uso muy extendido en el habla informal de muchos países de América y se da también en España, especialmente entre hablantes catalanes, se debe seguir utilizando este verbo como impersonal en la lengua culta formal, de acuerdo con el uso mayoritario entre los escritores de prestigio.

Cal assenyalar que la gramàtica de Bosque i Demonte (27.3.4) detalla:

[E]n ciertas zonas, en particular en Latinoamérica, la concordancia en número de haber con su único argumento es la norma. […] En relación con esto, Kany (1945: 257) señala que en el habla rústica de Argentina se ha creado una forma hayn para el presente de indicativo. Montes (1982) señala la existencia de la misma forma (haen-hayn) en la Colombia de habla antioqueña. Lapesa (1980: § 133) recoge también esta formación y da ejemplo, en el habla de Venezuela, del tipo de ¿Quiénes hayn adentro?

La concordança dels adjectius

Adjectiu posposats. Quan un adjectiu afecta dos o més noms que el precedixen, va en plural; i si un dels noms és masculí, l’adjectiu també hi va.
La giec (25.4.7.b) dóna la indicació següent:

En els registres formals, els elements postnominals susceptibles de concordan­ça (sintagmes adjectivals i participis) van en plural i concorden en gènere amb els nuclis; si aquests són de gènere diferent, aquells van en masculí: el primer partit i el primer grup cultural investigats, una formació i una coalició modèliques, un partit i una coalició moderns.

Si es tracta de conceptes afins, l’adjectiu pot concordar amb el nom més pròxim: fàstic i repulsió instintiva. Esta prescripció quan els substantius són «conceptes afins» és una cosa que indica algun manual —ara no recorde quin—. Trobe que provoca més confusió que altra cosa, per la qual cosa millor serà fer que l’adjectiu concorde en plural i en el gènere que corresponga: en femení quan es tracta de conceptes femenins i en masculí en la resta de casos.
En tot cas, la giec (25.4.7.b) fa la recomanació següent:

El sentit d’unitat semàntica dels coordinats pot provocar que un adjectiu només concordi amb el nom més pròxim, encara que semànticament els afecti tots: una arrogància i un atreviment inusual (en el sentit de ‘una arrogància i un atreviment inusuals’).

Adjectius anteposats. En algun manual indiquen que, en el cas que l’adjectiu precedixca dos o més noms de gènere diferent, l’adjectiu pot concordar només amb el primer en gènere i nombre: extraordinari sopar i postres; extremada decisió i valor. No cal dir que esta indicació estilística també considere que serà millor que evitem haver d’aplicar-la.
En tot cas, la giec (25.4.7.a) dóna la indicació següent:

Quan un especificador* modifica dos o més noms, concorda en gènere i nombre amb el nom més pròxim (el primer): la llengua i literatura de postguerra, els nens i nenes de l’escola, la parella que tingui un fill o filla de menys de tres anys, certes formacions i par­tits de postguerra, sense cap de les pertorbacions ni sotracs que acompanyen els canvis.

* El terme especificador utilitzat en la giec inclou els «adjectius anteposats».
  1. Veg. gènere.
  2. Veg. plural.