Fotografia d’un quaga./York & Son, The standard library of natural history. 🔗
El nom quaga designa un èquid africà emparentat amb les zebres desaparegut al segle xix (Carles Lalueza Fox, Missatges del passat, 1998). El Termcat oferix la fitxa següent:
ca quaga, n f es cuaga, n f fr quagga, n m en quagga, n de Quagga, n n ncEquus quagga quagga
Mamífers > Perissodàctils > Èquids Nota Subespècie de zebra comuna extinta.
La forma quagga apareixia fa anys en el diccionari Merriam-Webster (consulta: 11.05.2012):
An extinct mammal (Equus quagga) of southern Africa that resembled and was related to the zebras
Origin of QUAGGA: obsolete Afrikaans (now kwagga), from Khoikhoi quácha
First Known Use: 1785
Posteriorment (consulta, 12.11.2024), el Merriam-Webster ha canviat la redacció de l’entrada:
An extinct zebra (Equus quagga quagga) of southern Africa that had brown and white stripes chiefly on the head and neck, reddish-brown to brown upper parts, and whitish belly, tail, and legs
Il·lustració de Joan-Vicent Clari i Camarena per a un poema en què parla del plemigjorn.
No recullen els diccionaris habituals encara la paraula plemigjorn o premigjorn, que té diversos sentits. El més comú a la Valldigna és el que fa referència a la «becaeta» de després de dinar (sobretot en estiu) en l’expressió fer el plemigjorn. El dnv sí que incorpora migjorn com a sinònim de la sesta ‘becaeta del migdia’:
migjorn […]
2. m.Sesta 1. Li agrada molt fer migjorn tots els dies.
Sí que apareix documentat en el tvm:
fer migjorn (Callosa) (28) (86) fer migjornada (Benimantell, Callosa, L’Alfàs) (72) (28) fer el premigjorn (Benifairó de la Valldigna) (16) (33) (Tavernes de la Valldigna) (31) fer el plemigjorn (Tavernes de la Valldigna) (33) fer lo plemigjorn (Beneixama) (33)
No comenta massa este cas el dcorom (s. v. mig), que diu que ha rebut una informació des de Benifairó sobre premigjorn. En tot cas, busca una explicació diferent de la que li proposen (aprés migjorn):
Però, com sigui que la Valldigna és ja en l’àrea transsucrònica, on migjorn és el mot viu per a l’hora de la calda, això també podria ser que el bon llaurador ha pres migjorn, ‘s’ha pres una migdiada’, ‘ha pres una sesta’ (< hora sexta), que a força de repetir-ho s’hi ha esvanit la z sonora […], i ha premiğ̣órn s’ha substituït per fa premigjorn […].
Els meus companys vallers Josep Pons i Vicent Mifsud (maig 2010) em confirmen que la forma habitual és «fer el ple migjorn» (amb les dos paraules separades), encara que al poble ho pronuncien «fel premigjorn». El simater Àngel Alexandre li comentava sobre el cas (en Migjorn, març 2009) a Sico Fons (que havia demanat per la forma premigjorn):
Efectivament, això de plemigjorn (ple, no pre) ho he sentit molt a Tavernes. A Simat és molt més corrent parlar de plemigdia (pronunciat «plemesdia») i fa referència tant al període posterior al dinar (fins a les 5, aprox.) com a la dormida que té lloc durant eixe període.
El company Francesc Gascó corrobora el comentari:
Mon pare i les germanes, la meua àvia paterna i familiars de l’edat, sempre deien /plemijórn/. I «me’n vaig a fer plemigjorn» o usat com a substantiu tal qual: «este plemigjorn el soroll dels xiquets no m’ha deixat dormir».
Finalment, localitze el comentari següent (supose que de Salvador Jàfer – Ràfol de Salem):
Ací al Ràfol, hi havia el costum, com en molts pobles llauradors, de fer «el ple migjorn». Els llauradors se n’anaven a treballar enjorn al camp, cap al migdia, quan la temperatura pujava, com que no s’hi podia estar en els bancals, aprofitaven aquestes hores per a fer un bon descans després del dinar, i així que el sol havia traspassat el punt més alt del cel retornaven a la faena fins a la posta.
Podem localitzar (consulta: 16.09.2024) esta paraula en poemes de Salvador Jàfer i Sanxis, i Joan Vicent Clar i Camarena, i en texts d’Encarna Sant-Celoni i Josep Franco i Giner (dades del Cival revisades):
que sap buscar-los cada premigjorn –amb el mos encara a
Encarna Sant-Celoni
Al cor, la quimereta
2002
pot, de bon matí, al premigjorn i a poqueta nit– i
Encarna Sant-Celoni
Al cor, la quimereta
2002
que si no fa el premigjorn no hi ha qui l
Encarna Sant-Celoni
Al cor, la quimereta
2002
nostre país encara fa el plemigjorn mentre la indústria i el
Josep Franco i Giner
«Notes sobre el País Valencià: llauradors i comerciants», Saó, 20.12.2016
2016
interrompre la tranquil·la beatitud del plemigjorn , que també disfrutaven a la
Josep Franco i Giner
«Quadern de tornada VI», Saó, 25.02.2020
2020
eren efímerament, remotament provisionals, de plemigjorn . I he vist la cara
Josep Franco i Giner
«Confinament 8» , Nosaltres La Veu, 13.09.2020
2020
La variant plemigdia
La referència al periode del dia és l’únic significat que coneixia jo per a plemigjorn (segurament perquè no tenia costum de becar a migdia). El plemigdia no l’havia sentit mai, però enllaça amb el que diuen a Oliva (segons un altre informant):
A Oliva, que no queda lluny, de la dormida de després de dinar n’hem dit sempre «fer el ple de migdia». Ja veus que és el mateix dit d’una altra manera. En tot cas, millor ple que no pre. El ple de migdia fa referència a les hores de més sol i calor. També es parla del ple de l’hivern (quan més cru és) o del ple de l’estiu (quan més calor tenim).
Retall de l’article «Riure per no plorar» de Jesús Puig (Levante, 27.09.2011.)
El substantiu femení iseta significa ‘malifeta, especialment les que fan els xiquets’. A Carcaixent es pronuncia amb e oberta: [i’zęta]. També a Pego, Pedreguer i Canals (segons informació d’Àlvar Gosp, Encarna Sansaloni i Josep Lozano, respectivament – desembre 2004). El dnv (consulta: 29.11.2016) l’ha entrat aixina:
iseta [izɛ́ta]
f. Malifeta. Els xiquets ja m’han tornat a fer una iseta.
També hi ha la variant isata, a Rafelguaraf (informació Vicent Sanchis, 2001). I el sinònim femení maleitor a Simat (informació d’Àngel Alexandre, 25.06.2004).
RESTRICTE, -ICTAadj. Restret, limitat; molt reduït; cast. restricto.
Etim.: pres del llatí restrĭctu, ‘estret’.
A causa de la poca freqüència d’ús en general, este adjectiu no apareix en els diccionaris habituals. Sol utilitzar-se, també amb poca freqüència, la forma negativa irrestricte ‘il·limitat’.
Localitzem de manera més abundant la forma assagador com a nom propi en toponímia:
camí de l’Assagador (Alginet)
camí Assagador (Tavernes de la Valldigna)
camí Assagador de la Tancada (Gandia)
bassa de l’Assagador (la Salzadella)
[però camí de l’Assegador a Xaló]
Tant en l’ús com a nom propi i en l’ús com a genèric, la forma més abundant en el repertori valencià és assagador:
assegador de la Ratlla (Almassora)
assegador de la Cova Roja (Benassal)
asssegador de la Barraca (Carcaixent)
assegador de la Llonganissa (Xàtiva)
assagador de la Paridera (Benifaió)
assagador de la Canyadeta (Canals)
assagador del Clot de Segarra (Oliva)
assagador Real (la Salzadella)
assagador de la Foia del Molí (Suera)
assagador de la Cuta (Vilallonga)
[Font: Toponímia dels pobles valencians(avl)]
El dcvb remet d’assegador a assagador i dona les pronúncies i localitzacions següents:
Eixa indicació del dcvb no coincidix amb el que indica el dcorom (veg. més avall). L’aldc oferix un panorama extens per a diverses denominacions dels camins ramaders. Quant al País Valencià, podem detallar més el panorama oferit les dades de l’atles.
Colomina recull la forma assegador:
assegador (Alt, Tarb, la Vila, Brm). RLlorens defineix així l’assega(d)or:“camí per al pas de ramat; solia usar terrenys o llocs de planíssia, com ara barrancs o secans; generalment no era terra de ningú”. Apareix com a introductor de nombrosos NLL a Callosa, Benidorm, etc.
El dcorom fa les reflexions següents (en resum):
Assagador o més aviat assegador ‘camí tradicional de bestiar’ ha estat sovint interpretat com un derivat de saga, potser amb raó, però almenys és cosa ben dubtosa. […]
A la Vall de Gallinera pujàrem llarga estona per un asẹgaór que era empedrat, com si fos una antiga calçada romana o visigòtica. […]
S’observa que uns diuen assagador i altre assegador. J. G. M. escrivia el 1956: «als afores de Val., a Gandia etc. assagador; molts, però, en diuen assegador: Maestrat, Llíria, Carlet»; el 1960 rectifica una mica: «vulgarment solen dir més assegaor». […]
En efecte això és el que he pogut comprovar, i en una proporció considerable: amb a a 19 poblacions, a 2 ho vaig sentir de totes dues formes, i en 63 només amb e. […]
El camí de les Canyades (Picassent)./Imatge extreta de Google Maps.
Segons el dcorom (s. v. canya), la paraula canyada pertany al «cat. extrem-occid. i val.». La documenta des del segle xiii:
Canyada = cast. cañada ‘vall poc marcada’ visible pel canyer del fons [c. 1460], d’on ‘via del bestiar transhumant, carrerada’ [1304, i. c. 1290] (perquè generalment segueix aquelles valletes, DCECi, 645b 38-48), és també del cat. extrem-occid. i val.: p. ex. canyada ‘assegador’ a Monòver, on n’hi ha tres o quatre de renomenades, 1963, canyada real, ‘assegador’ a Onda; una forma canada s’havia usat amb caràcter genèric en el Maestrat («vallada entre dos muntanyes pròximes», Ga. Girona), i en particular concretant en la gran i famosa Canada d’Ares, que ja figura amb aquest nom en la Cròn. de Jaume.
La vereda Reial de Bétera (Llíria)./Imatge extreta de Google Maps.
La paraula vereda és un sinònim d’assegador, encara que el dnv (consulta: 07.06.2024) li dona una definició genèrica:
1.f. Camí estret.
Segons el dcorom (s. v. veral), la paraula té un origen clar en el llatí (veredus ‘cavall de posta’), tot i que dubta sobre el fet que siga un possible mossarabisme, concepte que ja hem vist que hem d’associar a una probable herència aragonesa. En tot cas, el terme pertany al bagatge cultural valencià:
Ací mateix ens toca aclarir que a Val., vereda està amplament comprovat en la terminologia pastoral, tradicional, potser foral. Això ja comença a l’altura de CastPna.; no és probable, doncs, que Labèrnia, com a home del Maestr., tragués solament de diccs. les diverses accs. que en dóna. A Onda distingeixen entre canyada que ha de tenir d’ample «90 vares castellanes» (uns 75 metres), cordell, de 45, i verẹ́da, de 25; aquella s’ha d’estendre «a tres províncies, el cordell a tres termes mun., la vereda a dos». A Sumacàrcer digueren que la verẹ́da és molt ample, 90 braces (allí, dues, una cap a Val., l ’altra per la carena a Tous), mentre que asagaọ́r només és un camí del bestiar cap a una abeurada.
Altres precisions: a Benimodo el «Camí (de) Xàtiva» «és berẹ́da»; i del mateix camí, a l’Alqueria de la Comtessa digueren que «era verẹ́da i pujava per les partides del Camí Real i Rabat. Altres mencions a Puçol, Benissanó, Sollana, Catarroja, Torrent, Alginet, Beneixama, Onil, la Romana. És antiga herència això? No deu ser catalana; però, mossàrab?* ¿Intrusió de la «Mesta» castellana?
* Nota fdt. Sobre els mossarabismes suposats i no demostrats, convé seguir el criteri de Germà Colón i altres estudiosos.
Camins ramaders valencians del segle XVII./Enciclopèdia.cat.
La terminologia general aplicada en l’equivalència entre idiomes de les denominacions de les vies pecuàries ( segons la Llei 3/2014 (dogv 7.379, 17.07.2014) és la següent:
valencià-català
castellà-espanyol
canyades: són les vies pecuàries amb una amplària no superior a 75 metres.
cañadas: son las vías pecuarias con una anchura no superior a 75 metros.
carrerades: són les vies pecuàries amb una amplària no superior a 37,5 metres.
cordeles: son las vías pecuarias con una anchura no superior a 37,5 metros.
veredes o assagadors: són les vies pecuàries amb una amplària no superior a 20 metres.
veredas o azagadores: son las vías pecuarias con una anchura no superior a 20 metros.
carrerasses: són les vies pecuàries, l’amplària de les quals serà la que es determine en l’acte de classificació.
coladas: son las vías pecuarias, cuya anchura será la que se determine en el acto de clasificación.
Estes denominacions són compatibles amb altres com ara la de via pecuària real, camí de l’empriu, camí del realenc, pas ramader, braç d’assagador, fillola, camí ramader, pletes, mallades, abeuradors, camí de bestiar, camí o assagador d’herbatge, lligallo, carrerada, carrerassa o cabanera.
Estes denominacions són compatibles amb altres com ara la de paso ganadero, camino ganadero, majadas, abrevaderos, ligallo o cabañera.
Les correspondències habituals anteriors en la traducció dels genèrics en el dogv (fins a l’any 1994, aproximadament) eren:
[castellà-espanyol > valencià-català]
abrevadero > abeurador.
azagador > assegador (carrerada)*
cañada > assegador (carrerada)
cañada real (sin. de cañada) > assegador real, camí real
colada > assegador (carrerada)
cordel > carrerada (assegador)
descansadero > descansador
galiana > assegador (carrerada)
paso > pas
vereda > sendera (vereda)
* Nota fdt. La forma utilitzada era assagador, forma que fou posteriorment (1995) modificada i fixada per la normativa com a assegador (gdlc, diec, Salt). Posteriorment (consulta: 28.11.2014), el dnv de l’avl va incloure les dos formes: assagador i assegador.
La paraula lligallo
La classificació fins a l’any 1994 estava incompleta, si mirem la varietat de denominacions que reben els camins ramaders. Per exemple, no hi apareix el terme lligallo* (o altres), fet que podem iŀlustrar en Vinaròs News (2002):
Una de les paraules ben vives en el tortosí i que en altres àrees catalanes és totalment desconeguda és lligallo. L’origen d’aquesta paraula cal buscar-lo a l’Edat Mitjana quan designava una institució aragonesa antiga dedicada a la conservació i foment de la ramaderia que es va estendre a Morella (1271), Tortosa i el Maestrat. Avui dia, equival a ‘carrerada o camí ramader’, tot i que a Freginals, el Poblenou i Santa Bàrbara també se l’anomena sendera; a Alcanar, camí trencat; i a la Ràpita, canyada. La Serra de Montsià és plena de lligallos, molts dels quals s’han incorporat al mapa que s’ha editat, però d’altres no, com és el cas de lo lligallo del Carreró, a Alcanar, lo lligallo del barranc de Lledó a Mas de Barberans o lo lligallo de Traiguera, a Ulldecona.
En la toponímia major d’aquestes terres també hi són presents, segons apunta Buj, així a Camarles existeixen dos nuclis de població que s’anomenen Lligallo del Gànguil, que al cartell indicador apareix mal retolat sense l’accent, i Lligallo del Roig. Joaquim Virgili, un dels coautors del mapa, destaca «la importància que té la conservació i senyalització d’aquestes vies pecuàries, encara que no apareguen en cartografia, ja que els traçats viaris es fan sense tindre en compte aquestes vies de pas d’animals». («La Universitat de València publica un estudi sobre el Montsià de la filòloga d’Alcanar Àngela Buj» de Joaquim Buj)
* Nota fdt. La paraula castellana ligallo no apareix en el drae (consulta: 28.11.2014; 05.06.2024), però sí que la recull el diccionari de María Moliner:
ligallo (del sup. lat. «ligaculum», de «ligare», atar; Ar.) m. Junta anual de ganaderos y pastores que se celebraba antiguamente. Ganado.
Quant al lligallo, podem llegir en el dcorom en diverses entrades:
[s. v. carro] Lligallo es diu per a ’carrerada’ a la Tinença de Benifassà, assegador en general a tota la comarca Ports de M. i molts punts veïns en el Maestr., carr(er)assa o caminàs a molts pobles del SE. del Maestr., pas o pas de ganao a diversos pobles del SO. del Maestr. i Pla de Vilafamés, i també camí rel. (1961).
[s. v. lligar]Lligallo, mot comú amb el b-aragonès, d’origen mossàrab (per això -o conservada)**: […] a Morella s’havia instituït el lligallo el 1270 (BABLxii, 55); veg. la «carta d’avinença del ligalo entre Tortosa e Uldecona» de 1419 en el Llibre de Privilegis d’Ulldecona (p. 185); en els Establiments de la Torre del Comte (Matarranya), de 1503, hi ha 23 articles dedicats al ligallo […].
[s. v. saga] No és ben igual que un lligallo, vereda, canyada real, caminàs, carrerassa, parador, car en molts punts em rectificaven […].
** Cal tindre ben present la indicació de Germà Colón sobre els suposats mossarabismes, a més del fet que es tracta d’un mot amb tradició a l’Aragó i zones veïnes (baixant fins a Sogorb), però que no apareix a la Safor o més al sud, on els mudèjars (i moriscs) van participar en l’activitat ramadera.
Altres termes: canyada,sedeny, cordell, cabanera…
Tampoc recollia el diari oficial la canyada, que ha segut incorporada posteriorment, en part gràcies a l’ús del terme en la toponímia. A més, hem de considerar la paraula sedeny, aportada per Germà Colón (04.03.2007 dg.) en un comentari sobre el lligallo:
Es tracta de una institució medieval aragonesa [el lligallo] que ha tingut també vida des de l’edat mitjana en terres castellonenques i tortosines. Ja el 1962 (en la Zeitschrift für romanische Philologie) vaig defensar això i vaig criticar l’accentuació «lligalló» de F. Valls i Taberner i altres historiadors.
A la llista de denominacions de les vies jo afegiria sedeny, que és un mot per assegador o camí secundari de Vila-real. Es troba documentat des de 1326 fins avui. Sedeny és de la família de seda, amb el sentit de cordell1 (tenim semànticament la mateixa evolució que fa el castellà cordel ‘carrerada’).
1. Amplia una mica la informació sobre cordell el llibre citat de Germà Colón: «També per terres valencianes cordell, en sentit translatici, designa una carrerada o assegador (DECat II, 932b.30-38).-»
Quant a les paraules cabanera i cabanyera, el dcorom les considera variants sinònimes:
[s. v. cabanya]D’ací deriva, doncs, cabañera o cabanyera en el sentit de ‘gran camí que segueixen tradicional ment els ramats transhumants’: en aquesta variant, a la Serra de Turp (Coll de Nargó, 1932), a les Garrigues (Sarroca, Granyena, 1935), a Alcarràs: sovint, com ací, fent una distinció d’importància amb carrerada, que és més petita, mentre que la kaban̮éra és «real» (o sigui de dret públic, regulada per l ’Estat) (1964) (el mot entra també a l ’Aragó, dicc. de Borao: el «camino de los Palacios es una kaban̮éra», Aínsa, 1965) […].
Però el diec (consultes: 2014; 05.06.2024) les separa amb significats diferents:
cabanera f. [AGR] Camí ramader de més de 32 pams d’amplària. cabanyera f. [AGR] Transhumància.
Per ampliar la informació, Germà Colón parla de tot això i de més coses en De Ramon Llull al Diccionari de Fabra. Acostament lingüístic a les lletres catalanes (ISBN: 978-84-8415-541-6), pàg. 274-276. També l’article de M. Muncharaz Pou, «Los caminos ganaderos del Maestrazgo» (bscc, 1985); i dos articles sobre denominacions generals dels camins: «Hi han poblacions on alguns tipus de via tenen noms específics. Descobriu-los!» de Xavier Rull Muruzàbal (El Nacional, 22.05.2024 i 29.05.2024).
L’ample de les vies
Les diferències en les denominacions, a més de respondre a la distribució del lèxic en zones diferents, té relació amb l’amplada de la via. Per tradició (cosa que s’ha fixat en les lleis: Llei estatal 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries), la cosa es distribuïa més o menys així en Castella:
cañada
menys de 75 metres
cordel
menys de 37,5 metres
vereda
menys de 20 metres
colada
la que s’establixca en cada cas
Cal assenyalar que, en este camp lèxic, també són nombroses en espanyol les variacions, sinonímies i matisacions territorials, que la llei estatal també esmenta de passada:
Dichas denominaciones son compatibles con otras de índole consuetudinaria, tales como azagadores, cabañeras, caminos ganaderos, carreradas, galianas, ramales, traviesas y otras que reciban en las demás lenguas españolas oficiales. (art. 4.2 L 3/1995 estatal)
L’impressor Bernardo Cennini al seu taller, quadre de Tito Lessi (1858-1917)./Muvim: «La impremta de Gutenberg al MuVIM».
En l’àmbit de l’edició, este verb significa ‘inserir (un encartament) dins d’una publicació’ (dnv). En canvi, el verb encaixar fa referència a l’agrupació dels plecs que conformen una publicació (com ara fulletons, revistes, diaris i semblants). I si es tracta de posar-los una faixa, tant és faixar com enfaixar.
La faixa de fora: enfaixar
L’any 1998, el recursos disponibles per a comprovar les equivalències entre idiomes eren molt més reduïts que ara. Hi havia un anunci en castellà de l’Ivaj que s’havia de publicar en el dogv i, com que es tractava d’un contracte per a distribuir una publicació, no acabàvem de saber què devien voler dir amb embuchado, i el diccionari que teníem aleshores només donava les opcions més generals. Vam considerar que la idea de l’embuchado de la versió en castellà devia referir-se a la faixa que es posa quan la revista s’envia plegada, aixina que en la versió en valencià aparegué el verb enfaixar —i no encaixar ni encartar, que hem vist que són operacions diferents.
Portada del disc Ferrabràs del grup Bambalina Titelles.
Segons el dcvb:
ferrabràsm. Home o noi dolent, terrible, que fa malifetes o destroça moltes coses (Val., Al.).
Etim.: de Fierabras, nom d’un gegant llegendari molt anomenat en les noveŀles cavalleresques del cicle carolingi.
El company Vicent Sanchis (maig del 2006), diu que a Rafelguaraf li donen el valor de ‘forçut’.
Tenint en compte l’etimologia i l’extensió territorial que li dona el dcvb, no pareix que la paraula tinga molta antiguitat en valencià-català. De fet, no apareix en els recursos en línia de l’iec ni en el dval ni en el diccionari del salt, ni el recullen Joaquim Martí Mestre en el Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX) (PUV, 2005) ni colomina. Per contra, sí que apareix en el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l’avl (2006):
ferrabràs; ferrabrassos m.
I ferrabràs ha segut incorporat al dnv (consulta: 03.05.2024; el diec encara no l’ha arreplegat):
ferrabràs [pl. -assos] m. Xiquet inquiet que fa moltes malifetes.
Potser més avant podrem trobar l’obra de teatre o l’auca que va originar l’adaptació, a través del castellà —segons indica Emili Casanova («El lèxic de la Decadència en els estudis etimològics…»)—, d’esta paraula d’origen occità o francés —la major antiguitat entre les versions conegudes d’esta cançó de gesta és objecte de debat. Actualment es situa al voltant de finals del segle xii i mitjans del xiii. Encara en l’àmbit teatral, el grup Bambalina Titelles va llançar en 1987 el disc Ferrabràs (derivat de l’obra teatral homònima de Raquel Ricart), que contenia el tema «Cançó del poder de Ferrabràs».
Abelard Saragossà (13.05.2006) mos envia una dada sobre la vitalitat d’esta paraula:
La paraula Ferrabràs existix com a malnom en Silla. La filla de Ferrabràs (home que va morir fa uns quants anys) és de les primeres que va començar a fer classes en valencià.
Francesc Xavier Llorca Ibi (maig 2006) indica que el mot és viu a Oliva i Benidorm, amb el mateix sentit que li donen a Carcaixent i Rafelguaraf (Vicent Sanchis i la meua família, maig 2006), coincident amb el que diu el dcvb. En el mateix sentit es pronuncia Francesc Sala (Sant Joan d’Alacant, 29.05.2006), amb el matís «dirigit sobretot a un xiquet».
Albert Rossich, atés l’interés que ha despertat el terme, aporta la informació següent (06.06.2006):
El mot prové de Fierabràs, un gegant pagà de les novel·les i sobretot els romanços de tema carolingi. Segons la llegenda, va ser derrotat per Rotllà (o Rotllan) i es va convertir al cristianisme. El personatge ja apareix a la crònica medieval de Turpí amb el nom de Ferragús. Com a personatge habitual dels romanços de tema carolingi, que tothom coneixia, era, doncs, un nom familiar per a tothom a la fi de l’edat mitjana i durant tota l’edat moderna. Com sol passar en aquests casos, no sempre coincideixen els detalls del personatge en els diversos romanços, però sempre apareix com un gegant forçut.
El poeta Josep Blanch de Tarragona (mitjan segle XVII) té un poema satíric contra un personatge (Josep Barceló, dit Betzola) al qual anomena Fierabràs. Comença: “D’Eivissa va venir don Fierabràs / a empestar de nostra olla lo vernís, / puix nos portà més ronya en son tapís [=’pell’] / que figures no fan a un drap d’Arràs […]”
