badomia

badomia
Fragment del llibre Escalante i el teatre del segle  xix de Ferran Carbó, Ramon X. Rosselló i Josep Lluís Sirera./Tret de Google Llibres.

Segons el dfpastor:

badomia f. Badomeria, idea disbaratada. [necedad, tontería, badomia]

Estranyament, hi ha diccionaris que encara (consulta: 09.01.2025) arrepleguen esta paraula només en plural, badomies, com ara el gdlc o el diec2.

L’ús en singular, encara que amb baixa freqüència d’ús, és conegut al País Valencià, tal com apareix (consulta: 16.02.2019, 09.01.2025) en el dcvb. Emili Casanova havia indicat fea temps («El valencià oral del segle xviii i el factor hivernacle del castellà», 1997) que la paraula és coneguda passivament al País Valencià. Joan Veny i Mar Massanell (Dialectologia catalana, 2015) consideren que badomia és un arcaisme conservat al País Valencià perquè és una «àrea lateral i tardana» d’extensió de la llengua.

El dnv també dona entrada a la forma en singular i afig una nota sobre l’ús habitual en plural (tal com fa el Petit diccionari 62 de la llengua catalana de Lluís López del Castillo, 2010):

badomia
[usat generalment en plural]

f. Despropòsit, idea desbaratada.

Com a exemple d’ús oral modern, hem pogut sentir la paraula en una intervenció parlamentària del diputat Lluís Torró Gil (del gp Compromís, ds 7/vii, 15.04.2008):

Perquè jo crec que, quan estem parlant d’un problema de vint-i-un anys —com a poc—, evidentment tots han tingut alguna quota de responsabilitat i també, jo crec que no estic dient ninguna badomia, crec que aquells que han estat més temps governant, lògicament, tindran una quota de responsabilitat molt superior respecte als altres.

Hi ha una nota interessant de Pedro Álvarez de Miranda («Cela y el léxico español», dins La colmena de Camilo José Cela, edició commemorativa de la rae i l’asale, 2016), relacionada amb el pas d’esta paraula valenciana al castellà:

La palabra gazafatón es de suyo bastante rara, pero la que quiero examinar, porque está hecho el artículo correspondiente del Diccionario histórico, es badomía, que, más que rara, puede decirse que, prácticamente, no existe en español. Cela, sin duda, vio la palabra en el diccionario de la Academia, donde estaba, y está, con la marca de «poco usada» y la definición ‘despropósito, disparate’. Remontándonos aguas atrás encontramos que fue la edición de 1803 la primera en recogerla. Y gracias al Diccionario histórico sabemos que esa inclusión obedeció a la existencia de una cédula guardada en los ficheros de la Academia en la que se habían copiado un par de textos de cierto libro de principios del xvi extremadamente raro. Tanto, que cuando se redactó ese artículo del Diccionario histórico no se pudieron cotejar las citas, pues no existía ningún ejemplar en las bibliotecas españolas. Los textos, en consecuencia, se citaron basándose en aquella antigua papeleta. Y decían así:

Porque en el Alcorán se fallan tantas contralidades, y tantas hystorias trastocadas, y tantas falsías, y tantas badomías.

¿Pues qué te parece, moro, desta badomía tant grande?

Pues bien, disponemos hoy de una cuidada edición moderna del libro en cuestión, titulado Confusión o confutación de la secta mahomética y del Alcorán, obra de cierto Juan Andrés nacido en Játiva que pasó de ser alfaquí a convertirse al cristianismo y hacerse sacerdote. Esta refutación de su antigua fe vio la luz en Valencia en 1515 y se conservan de ella, en efecto, tres ejemplares, uno en la British Library, otro en la Biblioteca del Congreso de Washington y otro más en la Biblioteca Civica de Brescia. En la edición moderna he podido cotejar, por fin, las dos citas, que eran perfectamente correctas, y hasta encontrar otras dos en la misma obra.

Estamos ante un catalanismo muy ocasional; de hecho, más bien, ante una palabra catalano-valenciana, badomia, inserta en un contexto castellano. Recuérdese que el autor de ese rarísimo libro, que Cela de ningún modo pudo conocer, era de Játiva. Para la palabra catalana badomia remito al Diccionari català-valencià-balear de Alcover y Moll, que la trae, y a la información que ofrece Corominas. Pero donde Cela la vio fue sin duda en el diccionario de la Academia, en el que la voz nunca debería haber entrado, pues, insisto, no es castellana. Hubiera sido preferible que los académicos de 1803, desestimando aquellos pasajes, no registraran la palabra, pues las consecuencias de su celo vinieron a ser perturbadoras, al recogerla como si fuera corriente en español. Así, hasta que Cela tropezó con ella en el diccionario.

A pesar de la indicació de Camilo José Cela Conde sobre el fet que l’obra valenciana (editada al 1515) origina la introducció de la paraula en castellà, podem localitzar més documentació sobre la paraula badomía en el castellà editat aquell segle —i posteriorment—, com ara en Primera parte de las differencias de libros que ay en el vniuerso d’Alejo Vanegas (editat en 1540, 1572 i 1583, però sembla que escrit abans del 1539), on també localitzem la paraula:

[Transcripció de l’edició de 1583] Mas como digo, pues ningún creyente estriba en razón humana: para convencer al gentil de su falsa idolatría: y al moro de la Badomía de su secta: y al judío de la pertinancia de ceguedad […].

OCDE

OCDE: Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmics

Esta sigla correspon a la versió abreujada del nom d’una organització que en el seu web (consulta: 18.12.2024) indica que es diu: Organisation de coopération et de développement économiques (en francés) i Organisation for Economic Co-operation and Development (en anglés). En valencià-català, la versió més aproximada a eixes formes hauria de ser: Organització de Coooperació i de Desenvolupament Econòmics, però hi ha obres de referència que utilitzen versions diferents (consulta: 18.12.2024):

  • gec: Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic
  • Ésadir: Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic
  • Cercaterm: Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic

La versió del Cercaterm apareixia en una fitxa provisional (consulta: 18.12.2024). El dia 20.12.2024 el Cercaterm mos va respondre que modificarien la fitxa per a fixar el nom com a Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmics.


En castellà, un apunt de la revista Punto y Coma (número 61, 2000) mostrava com calia resoldre estes vaciŀlacions:

Según la Unidad de referencias y de terminología de la División de traducciones de la OCDE, la denominación oficial de este organismo en español es «Organización de Cooperación y Desarrollo Económicos». Por lo tanto, no deberíamos utilizar en nuestros textos otras fórmulas, que no es raro encontrar en la prensa o incluso en diccionarios y manuales de economía, como «Organización de (a veces también «para la») Cooperación y Desarrollo Económico». El hecho de escribir o no el adjetivo en plural es, lógicamente, significativo y aunque al traducir del inglés no está tan claro cuál es el número del adjetivo (Organisation for Economic Co-operation and Development), la denominación oficial en francés no deja ninguna duda al respecto: Organisation de Coopération et de Développement Économiques.

millorador -ra

Representació de l’estructura secundària de l’ADN./Madeleine Price Ball (Viquipèdia). 🔗

Segons la fitxa del Termcat (consulta: 18.12.2024):

ca millorador | milloradora, n m, f
ca obtentor | obtentora, n m, f
ca seleccionador | seleccionadora, n m, f
es mejorador | mejoradora, n m, f
es obtentor | obtentora, n m, f
fr obtenteur | obtentrice, n m, f
fr sélectionneur | sélectionneuse, n m, f
en breeder, n
en plant breeder, n

Ciències de la salut
Definició
Fitogenetista especialitzat en l’obtenció de noves varietats de plantes.

Anteriorment, el terme provisional del Termcat (16.05.2000) era només:

obtentor -ra
Genetista que treballa en l’obtenció i la millora de races animals o varietats vegetals.

quaga

Quaga
Fotografia d’un quaga./York & Son, The standard library of natural history. 🔗

El nom quaga designa un èquid africà emparentat amb les zebres desaparegut al segle xix (Carles Lalueza Fox, Missatges del passat, 1998). El Termcat oferix la fitxa següent:

ca quaga, n f
es cuaga, n f
fr quagga, n m
en quagga, n
de Quagga, n n
nc Equus quagga quagga

Mamífers > Perissodàctils > Èquids
Nota
Subespècie de zebra comuna extinta.


La forma quagga apareixia fa anys en el diccionari Merriam-Webster (consulta: 11.05.2012):

An extinct mammal (Equus quagga) of southern Africa that resembled and was related to the zebras
Origin of QUAGGA: obsolete Afrikaans (now kwagga), from Khoikhoi quácha
First Known Use: 1785

Posteriorment (consulta, 12.11.2024), el Merriam-Webster ha canviat la redacció de l’entrada:

An extinct zebra (Equus quagga quagga) of southern Africa that had brown and white stripes chiefly on the head and neck, reddish-brown to brown upper parts, and whitish belly, tail, and legs

plemigjorn

Il·lustració de Joan-Vicent Clari i Camarena per a un poema en què parla del plemigjorn.

No recullen els diccionaris habituals encara la paraula plemigjorn o premigjorn, que té diversos sentits. El més comú a la Valldigna és el que fa referència a la «becaeta» de després de dinar (sobretot en estiu) en l’expressió fer el plemigjorn. El dnv sí que incorpora migjorn com a sinònim de la sesta ‘becaeta del migdia’:

migjorn
[…] 2. m. Sesta 1. Li agrada molt fer migjorn tots els dies.

Sí que apareix documentat en el tvm:

fer migjorn (Callosa) (28) (86)
fer migjornada (Benimantell, Callosa, L’Alfàs) (72) (28)
fer el premigjorn (Benifairó de la Valldigna) (16) (33) (Tavernes de la Valldigna) (31)
fer el plemigjorn (Tavernes de la Valldigna) (33)
fer lo plemigjorn (Beneixama) (33)

No comenta massa este cas el dcorom (s. v. mig), que diu que ha rebut una informació des de Benifairó sobre premigjorn. En tot cas, busca una explicació diferent de la que li proposen (aprés migjorn):

Però, com sigui que la Valldigna és ja en l’àrea transsucrònica, on migjorn és el mot viu per a l’hora de la calda, això també podria ser que el bon llaurador ha pres migjorn, ‘s’ha pres una migdiada’, ‘ha pres una sesta’ (< hora sexta), que a força de repetir-ho s’hi ha esvanit la z sonora […], i ha premiğ̣órn s’ha substituït per fa premigjorn […].

Els meus companys vallers Josep Pons i Vicent Mifsud (maig 2010) em confirmen que la forma habitual és «fer el ple migjorn» (amb les dos paraules separades), encara que al poble ho pronuncien «fel premigjorn». El simater Àngel Alexandre li comentava sobre el cas (en Migjorn, març 2009) a Sico Fons (que havia demanat per la forma premigjorn):

Efectivament, això de plemigjorn (ple, no pre) ho he sentit molt a Tavernes. A Simat és molt més corrent parlar de plemigdia (pronunciat «plemesdia») i fa referència tant al període posterior al dinar (fins a les 5, aprox.) com a la dormida que té lloc durant eixe període.

El company Francesc Gascó corrobora el comentari:

Mon pare i les germanes, la meua àvia paterna i familiars de l’edat, sempre deien /plemijórn/. I «me’n vaig a fer plemigjorn» o usat com a substantiu tal qual: «este plemigjorn el soroll dels xiquets no m’ha deixat dormir».

Finalment, localitze el comentari següent (supose que de Salvador Jàfer – Ràfol de Salem):

Ací al Ràfol, hi havia el costum, com en molts pobles llauradors, de fer «el ple migjorn». Els llauradors se n’anaven a treballar enjorn al camp, cap al migdia, quan la temperatura pujava, com que no s’hi podia estar en els bancals, aprofitaven aquestes hores per a fer un bon descans després del dinar, i així que el sol havia traspassat el punt més alt del cel retornaven a la faena fins a la posta.

Podem localitzar (consulta: 16.09.2024) esta paraula en poemes de Salvador Jàfer i Sanxis, i Joan Vicent Clar i Camarena, i en texts d’Encarna Sant-Celoni i Josep Franco i Giner (dades del Cival revisades):

que sap buscar-los cada premigjorn –amb el mos encara a Encarna Sant-Celoni Al cor, la quimereta 2002
pot, de bon matí, al premigjorn i a poqueta nit– i Encarna Sant-Celoni Al cor, la quimereta 2002
que si no fa el premigjorn no hi ha qui l Encarna Sant-Celoni Al cor, la quimereta 2002
nostre país encara fa el plemigjorn mentre la indústria i el Josep Franco i Giner «Notes sobre el País Valencià: llauradors i comerciants»,  Saó, 20.12.2016 2016
interrompre la tranquil·la beatitud del plemigjorn , que també disfrutaven a la Josep Franco i Giner «Quadern de tornada VI»,  Saó, 25.02.2020 2020
eren efímerament, remotament provisionals, de plemigjorn . I he vist la cara Josep Franco i Giner «Confinament 8» , Nosaltres La Veu, 13.09.2020 2020

La variant plemigdia

La referència al periode del dia és l’únic significat que coneixia jo per a plemigjorn (segurament perquè no tenia costum de becar a migdia). El plemigdia no l’havia sentit mai, però enllaça amb el que diuen a Oliva (segons un altre informant):

A Oliva, que no queda lluny, de la dormida de després de dinar n’hem dit sempre «fer el ple de migdia». Ja veus que és el mateix dit d’una altra manera. En tot cas, millor ple que no pre. El ple de migdia fa referència a les hores de més sol i calor. També es parla del ple de l’hivern (quan més cru és) o del ple de l’estiu (quan més calor tenim).

iseta

Retall de l’article «Riure per no plorar» de Jesús Puig (Levante, 27.09.2011.)

El substantiu femení iseta significa ‘malifeta, especialment les que fan els xiquets’. A Carcaixent es pronuncia amb e oberta: [i’zęta]. També a Pego, Pedreguer i Canals (segons informació d’Àlvar Gosp, Encarna Sansaloni i Josep Lozano, respectivament – desembre 2004). El dnv (consulta: 29.11.2016) l’ha entrat aixina:

iseta [izɛ́ta] f. Malifeta. Els xiquets ja m’han tornat a fer una iseta.

També hi ha la variant isata, a Rafelguaraf (informació Vicent Sanchis, 2001). I el sinònim femení maleitor a Simat (informació d’Àngel Alexandre, 25.06.2004).

restricte -ta

Retall de l’Epistolari de Pompeu Fabra (p. 407).

El dcvb arreplega este adjectiu:

RESTRICTE, -ICTA adj.
Restret, limitat; molt reduït; cast. restricto.
Etim.: pres del llatí restrĭctu, ‘estret’.

A causa de la poca freqüència d’ús en general, este adjectiu no apareix en els diccionaris habituals. Sol utilitzar-se, també amb poca freqüència, la forma negativa irrestricte ‘il·limitat’.

assagador

Assagador de les Monges
Carrer de l’Assagador de les Monges a València./Imatge extreta de Google Maps.

Els diccionaris han anat variant les preferències entre assagador i assegador. La versió actual d’eixes preferències és:

assagador assagador / assegador assegador
[versions antigues d’alguns diccionaris], dgfpastor dcvb, dval, dnv
diec, gdlc, gd62, salt

Localitzem de manera més abundant la forma assagador com a nom propi en toponímia:

camí de l’Assagador (Alginet)
camí Assagador (Tavernes de la Valldigna)
camí Assagador de la Tancada (Gandia)
bassa de l’Assagador (la Salzadella)
[però camí de l’Assegador a Xaló]

Tant en l’ús com a nom propi i en l’ús com a genèric, la forma més abundant en el repertori valencià és assagador:

assegador de la Ratlla (Almassora)
assegador de la Cova Roja (Benassal)
asssegador de la Barraca (Carcaixent)
assegador de la Llonganissa (Xàtiva)


assagador de la Paridera (Benifaió)
assagador de la Canyadeta (Canals)
assagador del Clot de Segarra (Oliva)
assagador Real (la Salzadella)
assagador de la Foia del Molí (Suera)
assagador de la Cuta (Vilallonga)

[Font: Toponímia dels pobles valencians (avl)]

El dcvb remet d’assegador a assagador i dona les pronúncies i localitzacions següents:

Fon.: asaɣaðó (Calasseit, Morella); asaɣaðóɾ (Castelló, València); asaɣaóɾ (València); aseɣaðó (Benassal).

Eixa indicació del dcvb no coincidix amb el que indica el dcorom (veg. més avall). L’aldc oferix un panorama extens per a diverses denominacions dels camins ramaders. Quant al País Valencià, podem detallar més el panorama oferit les dades de l’atles.

Colomina recull la forma assegador:

assegador (Alt, Tarb, la Vila, Brm). RLlorens defineix així l’assega(d)or:“camí per al pas de ramat; solia usar terrenys o llocs de planíssia, com ara barrancs o secans; generalment no era terra de ningú”. Apareix com a introductor de nombrosos NLL a Callosa, Benidorm, etc.

El dcorom fa les reflexions següents (en resum):

Assagador o més aviat assegador ‘camí tradicional de bestiar’ ha estat sovint interpretat com un derivat de saga, potser amb raó, però almenys és cosa ben dubtosa. […]

A la Vall de Gallinera pujàrem llarga estona per un asẹgaór que era empedrat, com si fos una antiga calçada romana o visigòtica. […]

S’observa que uns diuen assagador i altre assegador. J. G. M. escrivia el 1956: «als afores de Val., a Gandia etc. assagador; molts, però, en diuen assegador: Maestrat, Llíria, Carlet»; el 1960 rectifica una mica: «vulgarment solen dir més assegaor». […]

En efecte això és el que he pogut comprovar, i en una proporció considerable: amb a a 19 poblacions, a 2 ho vaig sentir de totes dues formes, i en 63 només amb e. […]

canyada

El camí de les Canyades (Picassent)./Imatge extreta de Google Maps.

Segons el dcorom (s. v. canya), la paraula canyada pertany al «cat. extrem-occid. i val.». La documenta des del segle xiii:

Canyada = cast. cañada ‘vall poc marcada’ visible pel canyer del fons [c. 1460], d’on ‘via del bestiar transhumant, carrerada’ [1304, i. c. 1290] (perquè generalment segueix aquelles valletes, DCEC i, 645b 38-48), és també del cat. extrem-occid. i val.: p. ex. canyada ‘assegador’ a Monòver, on n’hi ha tres o quatre de renomenades, 1963, canyada real, ‘assegador’ a Onda; una forma canada s’havia usat amb caràcter genèric en el Maestrat («vallada entre dos muntanyes pròximes», Ga. Girona), i en particular concretant en la gran i famosa Canada d’Ares, que ja figura amb aquest nom en la Cròn. de Jaume.

vereda

La vereda Reial de Bétera (Llíria)./Imatge extreta de Google Maps.

La paraula vereda és un sinònim d’assegador, encara que el dnv (consulta: 07.06.2024) li dona una definició genèrica:

1. f. Camí estret.

Segons el dcorom (s. v. veral), la paraula té un origen clar en el llatí (veredus ‘cavall de posta’), tot i que dubta sobre el fet que siga un possible mossarabisme, concepte que ja hem vist que hem d’associar a una probable herència aragonesa. En tot cas, el terme pertany al bagatge cultural valencià:

Ací mateix ens toca aclarir que a Val., vereda està amplament comprovat en la terminologia pastoral, tradicional, potser foral. Això ja comença a l’altura de CastPna.; no és probable, doncs, que Labèrnia, com a home del Maestr., tragués solament de diccs. les diverses accs. que en dóna. A Onda distingeixen entre canyada que ha de tenir d’ample «90 vares castellanes» (uns 75 metres), cordell, de 45, i verẹ́da, de 25; aquella s’ha d’estendre «a tres províncies, el cordell a tres termes mun., la vereda a dos». A Sumacàrcer digueren que la verẹ́da és molt ample, 90 braces (allí, dues, una cap a Val., l ’altra per la carena a Tous), mentre que asagaọ́r només és un camí del bestiar cap a una abeurada.

Altres precisions: a Benimodo el «Camí (de) Xàtiva» «és berẹ́da»; i del mateix camí, a l’Alqueria de la Comtessa digueren que «era verẹ́da i pujava per les partides del Camí Real i Rabat. Altres mencions a Puçol, Benissanó, Sollana, Catarroja, Torrent, Alginet, Beneixama, Onil, la Romana. És antiga herència això? No deu ser catalana; però, mossàrab?* ¿Intrusió de la «Mesta» castellana?

* Nota fdt. Sobre els mossarabismes suposats i no demostrats, convé seguir el criteri de Germà Colón i altres estudiosos.