descerebrat -ada

Fragment de la primera versió de l’article «El retorn de Rafa Lahuerta» de Joan Garí (Diari La Veu del País Valencià, 18.12.2024). 🔗

L’adjectiu descerebrat -ada no apareix encara en els diccionaris generals. Com a equivalent en registres informals, podem trobar en el diccionari de l’avl la versió descervellat -ada:

descervellat -ada
adj. Que no té cervell, que no té coneixement.

Este descervellat -ada apareixia ja en el dcvb. Amb tot, en el camp de la neurologia, el terme que s’utilitza és descerebrat -ada, tal compodem comprovar en el Cercaterm (consulta: 18.12.2024): animal descerebrat, descerebrat -ada, que es pot documentar des d’inicis del segle xx.

L’extensió de l’ús del terme als registres informals probablement es deu al fet de calcar l’ús del castellà descerebado -da. Un article d’Albert Pla Nualart («¿Descerebrats i papanates o eixelebrats i babaus?», 06.12.2014) comentava l’ús i la utilitat en els àmbits de la coŀloquialitat:

Com ja va explicar Albert Jané l’any 1977 a l’Avui, adjectius com espacial, fabulós, cerebral i labial no són castellanismes encara que s’assemblin a espacio, fábula, cerebro i labio, sinó que són cultismes d’arrel llatina. Com també ho són —i no són, per tant, catalanades— nasal o férreo en castellà.

Descerebrat és, doncs, un adjectiu ben format en català que es fa servir, en ciències naturals, per referir-se a animals a qui han eliminat el cervell amb fins experimentals, tal com recull el Termcat.

En registre coŀloquial es refereix a algú que no té res al cap. I gosaria dir —i admeto que és discutible— que l’extensió d’ús és prou transparent i recent perquè, tot i ser d’origen castellà, no neguem al català la possibilitat de fer-la.

 

desinències -à (< -ada), -aor(a) (< -ador[a])

Cremaet
Interior del bar Cremaet./Kike Taberner, Valencia Plaza (14.05.2021).

La desinència femenina (reducció de la forma -ada; pl. -aes) dels participis i adjectius, i la desinència -aor -aora (reducció de la forma -ador -adora; pl. m. -aors; pl. f. -aores) de noms i adjectius, és un tret del valencià general. Segons Els parlars valencians de Beltran i Segura (2022):

[…] una desena de quilòmetres envers el sud, en passar Canet lo Roig i la Jana, comencem a adonar-nos que es perd la d intervocàlica del sufix -ada de mots com ara teulada o aixada. Des de ben al nord, doncs, comença a ser patent el tret que potser més representa els parlars valencians.

Hi ha paraules amb la terminació -ada que reben eixe tractament, com ara l’adjectiu ca (‘cada’) en les locucions ca u i ca un; o el topònim Montcada, que és conegut com a Moncà. A pesar que es tracta d’un ús regular i sistemàtic, la normativa tracta la qüestió de manera marginal i poc clara:

En estes terminacions, l’emmudiment de la d és un fenomen molt generalitzat en el valencià coŀloquial, fins al punt que algunes paraules pròpies dels àmbits festiu o gastronòmic presenten una tradició escrita sense d intervocàlica, com ara mascletà [maskletá], plantà [plantá], mocadorà [mokaoɾá] o fideuà [fi∂ewá].

Seria convenient que la normativa tractara este fenomen proposant una regla global i sistemàtica, ja que no es tracta d’anar incorporant paraules aïllades, sinó de descriure un tret del valencià general que ha de tindre una previsió sistemàtica, previsió que seria molt convenient per als usos orals i escrits de caràcter informal o col·loquial. La normativa podria evitar aixina les paradoxes o desconfiances que es poden generar pel fet que les paraules vagen apareguent o desapareguent atzarosament del diccionari —per ara no n’han inclòs cap amb la desinència -aor -aora, a pesar que també són paraules amb «tradició escrita».

En estos moments (22.08.2024) localitze les paraules següents amb la desinència (totes marcades com a coŀloquials) en el dnv:

albà, apuntà, arreplegà, cordà, cremà, dansà, despertà, disparà, entrà, fideuà, filà, mascletà, mocadorà,* plantà, xocolatà

* Nota fdt. Seguint la previsió expressada per la gramàtica, hauria de ser mocaorà.

Una regla general facilitaria l’aplicació d’este tret oralment i per escrit. Podrien aprofitar la proposta que fan en el Llibre d’estil per als mitjans audiovisuals en valencià (2011), on s’admeten entre les «llicències» (lemav, 2.2.2):

L’emmudiment de la -d- dels sufixos -ada i -ador en paraules referides als àmbits festiu i gastronòmic, en què fins i tot hi ha tradició escrita: mascletà, plantà, fideuà… També és acceptable en determinades representacions realistes poc formals de la parla coŀloquial.

Podem pensar que el diccionari anirà incorporant més variants afectades per este tret, com ara becà (i becaeta), cremaet, mullaor, poalà… En eixe sentit:

riuà

  • La riuà que canvià València de Josep Sorribes Monrabal i altres (2007; consulta: 30.10.2024)
  • Totus Tous. Comèdia familiar inundada. 1982 de Juli Leal (1998; consulta: 30.10.2024):
    «Però què dius, la riuà de “Entre Naranjos”, morral?»
    «Quan passe la riuà, me’n vaig. Ací teniu la casa, ací teniu a la iaia.»

tallaetes

  • Personal i transferible de Ramon Pelegero Sanchis, Raimon (ed. 2023; consulta: 20.10.2024): «14.viii.1982 […] També menjàrem arrop i tallaetes que feia més de vint anys que no menjava.»
  • Guía del buen comer español de Dionisio Pérez (1929; consulta: 20.10.2024): «les tallaetes, a manera de arrope con frutas, trozos de calabaza y cortezas de naranja, lima y poncil.»
  • «Arrope: Sticky Sweet» de Sofia Perez, Saveur (26.09.2010, consulta: 20.10.2024): «In the farming town of L’Alcudia, 22 miles southwest of the coastal city of Valencia, Andres Valles and his family make their arrope—or arrop i tallaetes (syrup with pieces of fruit) in the Valencian dialect—with muscat grape must, which comprises the fruit’s juice, skins, and seeds.»
    Nota fdt. Podem documentar la forma tallaetes en publicacions de Jaume Fàbrega, Maria del Carme Queralt Tomàs, Malcolm Coxall…
  • Arrop i Tallaetes, grup de música de Godella compost actualment per Tatiana Prades Castells i Joanet Esgarramentes (consulta: 11.11.2024)

torrà

  • «La torrà: més que una barbacoa», La cuina de Morera (01.03.2023; consulta: 11.11.2024)
  • «Anem de torrà», La cuina de Morera, À Punt (25.01.2024; consulta: 11.11.2024)
  • «Refer-se de la Dana», Amparo Fernández, À Punt NTC, À Punt (08.11.2024; min. 31:00…; consulta: 11.11.2024):
    «A Alfafar, el que s’ha trobat Elisa Pascual i Paco Bernabeu ha sigut un grup de veïns que s’ha reunit per tal de fer una torrà, una torrà de carn, menjar en germanor al carrer»
    – «Torrà de germanor», Elisa Pascual:
    «Dins de la foscor de la nit, hem trobat una foguera a Alfalfar, un grup de veïns i veïnes intenta resorgir de les cendres, mai millor dit. Després de molts dies sense descansar, s’han juntat per a sopar una torrà al carrer.»

quixal

QuixalLa variant quixal és d’ús general en el llenguatge comú, cosa que ja indicava El valencià del segle xix de Josep Martines Peres (2000) , té també usos especialitzats, com ara quixal de gos o quixal de vella, varietats de raïm, i és la forma principal de les varietats occidentals de la llengua, tal com mostra l’aldc. La mateixa avl considera que és una forma tradicional:

La forma habitual de dir queixal en valencià és quixal. Es tracta d’una variant documentada des de molt antic. Ja en 1440, Manuel Díeç, en el seu Llibre de manescalia, apuntava que «A les mules se fa una en los lambrots dessús de part dedins de prop los quixals».

De moment (consulta: 03.07.2024), l’acadèmia no ha incorporat l’entrada quixal en el diccionari, encara que sí que la introduïx en les transcripcions fonètiques de l’entrada queixal:

queixal [kejʃál] o [kiʃál]

Hem de pensar que la variant acabarà tenint entrada en el diccionari, ja que quixal és una forma que ha arribat a l’ús literari actual:

  • Miracles i espectres de Joan Barceló i Cullerés (1981-2020): «ningú no va estranyà’s de trobà-la tota descomposta i de vere com los gatots de tots colors fugien salvatges per les finestres amb los quixals regalimant sang»

I més modernament, quixal ha servit per a alternar amb queixal amb finalitat estilística, tal com podem vore ara en la traducció del conte «El conegut» de Txékhov (dins del llibre 24 contes, tria i traducció d’Arnau Barios, 2021):

—No li recomano que se’l faci empastar… Aquest quixal igualment ja no li servirà de re.
Després de furgar-li una mica més el queixal i d’empastifar-li els llavis i les genives amb els dits bruts de tabac, el Finkel va tornar a aguantar-se la respiració i li va introduir a la boca una cosa freda… La Wanda va notar una fiblada terrible, va cridar i es va arrapar al braç del Finkel.
—No és re, no és re… —rondinava ell—. No se m’espanti… Ja no li hauria fet cap profit, aquest quixal, hem de ser valents.

Nota fdt. No he sabut distingir en el text rus («Настасья Канавкина») la causa d’eixa alternança de formes.

En contrast amb l’absència de la forma quixal en els diccionaris, podem trobar en este mateix relat la forma «re» (‘res’), que no apareix encara en el dnv, però sí que té entrada en el diec:

re2
pron. [lc] Res¹.

camalluent -ta

Il·lustració de SalazarW per a l’article «El llauro /camalet arromangat/» de Vicent Marco (Valencia Plaza, 30.10.2018).

Els diccionaris dnv i diec (consulta: 24.05.2024) haurien d’afinar un poc més la definició de camalluent -ta, perquè esta paraula té un valor despectiu o pejoratiu. No és realment sinònima de llaurador -ra, sinó que correspon més a la segona accepció de llauro:

(dnv) 2. m. [pej.] Persona rústica, sense refinament.

Eixe valor despectiu de camalluent es pot deduir inclús del context on apareix la paraula en «L’auca de la Pepa» de Joan Pons i Massaveu, que és utilitzada pel dcvb com a font documental:

Si la cua de l’any havia estat dolenta, el començ del nou no es presentava millor… Pels Reis haurien eixit, com de costum; però el ditxós catarro, el maleït catarro va retenir-los a casa… Haurien eixit Borja amunt, dret al carrer de Fernando, passejant i embadocant-se per les quincalles, adalerats com a camalluents… Haurien llambregat les rastelleres de ninas esteses al pla dels taulells, o enfilades pels montants, d’ulls humits i enceses galtones, com si s’alcessen de taula…

A més d’eixe sentit, Màrius Serra («Camalluents?», El Punt Avui, 08.03.2013) comenta que també equivaldria a la segona accepció de pixaví -vina:

2. m. i f. [col·loq.] En els pobles dels voltants, natural o habitant de València, Castelló de la Plana, Gandia i d’altres ciutats.

Amb este mateix sentit, Màrius Serra recull pixapí -pina, camaco -ca, esquenafred, que no apareixen encara en eixos diccionaris generals.

A més d’això, la Paremiologia catalana comparada digital (consulta: 24.05.2024) de Víctor Pàmies i Riudor encara dona alguns valors més per a camalluent -ta: ‘qui en caminar fa el pas llarg’, ‘ric, potentat’. ‘que camina molt de pressa’, ‘fer ostentació d’una riquesa o posició social falsa’.

provessó

La variant provessó ‘processó’ és la forma general des d’Ulldecona fins a Crevillent (segons l’adlc). També és la forma usual a Vilalba dels Arcs, la Fatarella i Horta de Sant Joan (Terra Alta), a Móra la Nova (Ribera d’Ebre) i a Roquetes (Baixe Ebre). És la forma general al país Valencià, tal com comenta Joan Coromines en el declc (s. v. procedir):

Provessó, pròpia del val. i algunes comarques del cat. occid.: l’anoto en el Segre Mitjà (Tiurana, 1936), i de Ponts, Oliana i Solsona la porta AlcM, així com de Gandesa; és també la usada a la Baixa Ribagorça (Açanui, full parroquial, n.° 113); en el P. Val. sembla ser general (Borràs Jarque, BSCC xiv, 90; MGadea, T. del Xè i, 6, 49); probesó de la prima a Bel, provesó de la ermita de St. Jaume a CastPna., porbesó de la Creu al Piló d’aquest nom, el 3 de maig; porbesó dels pelegrins a St. Joan de Penyagolosa, Les Useres (de la qual em donà mil detalls el devot metge d’allà, 1961).

Vicent Beltran Calvo documenta més modernament l’ús d’esta paraula en «Les festes i la variació dialectal al migjorn valencià» (2014) :

Lluís Gimeno (1997) arreplega generalment a les comarques septentrionals valencianes provessó, llevat de les localitats del Portell de Morella, Castell de Cabres i el Boixar (professó) i Traiguera amb processó. Les meues dades constaten professó al Pinós i a l’interior del terme de Monòver, la demarcació murciana del Carxe i Barba-roja, pedania d’Oriola. Beltran i Herrero (2013) arrepleguen professó a la zona costanera de la Marina Baixa (Benidorm, l’Alfàs del Pi i Altea, a més de l’illot interior de Bolulla), llevat de la Vila Joiosa (processó); a l’interior sempre provessó, mentre que a la Marina Alta apareix majoritàriament provessor (forma única a Tàrbena), al costat de professor a Calp i a Pinos (Benissa), mentre que la forma etimològica sense -r (provessó) només es manté a Castells, la Vall d’Alcalà i parcialment a la Vall de Gallinera. […]

Documentem provessó a la segona meitat del segle xv en català oriental: «Una creu de crestay de provessó, ab se doia de coura» (Inventaris del segle xv, 5, p. 183, línia 3); professó es testimonia a bastament des del segle xiv en tots els dialectes.

Incorporació de provessó en el dnv

El dnv no arreplegava la variant provessó (consulta: 16.02.2024), però l’ha incorporada posteriorment (consulta: 04.06.2024; informació facilitada per Josep Lacreu), marcada com a pertanyent al registre coŀloquial. També inclou la variant professó, general més al nord. Podem observar que professó compartix amb provessó l’etiqueta «col·loquial».* Esta restricció a l’àmbit coŀloquialitat no pareix que siga adequada, vist que el diec considera professó forma secundària i no li adjudica cap marca valorativa.

Joan Baldoví Roda
El diputat Joan Baldovi Roda segons abans d’utilitzar la variant provessó des de la trona de les Corts (18.04.2024). / Mediateca de les Corts Valencianes.

En eixe sentit, el fet que pugam documentar la variant provessó en l’àmbit parlamentari (veg. intervenció de Joan Baldoví Roda en les Corts Valencianes, 18.04.2024),   pot fer entendre que la variant s’ha de considerar com a variant diatòpica i que ha traspassat les fronteres de la coŀloquialitat. Certament, es pot analitzar també com a un indicador de l’estil de les intervencions parlamentàries: l’ús de les varietats, els registres i les variants en la cambra parlamentària mereix una anàlisi detallada des del punt de vista sociolingüístic. En tot cas, el fet que provessó —i moltes altres variants marcades estilísticamentsiga usada en les intervencions parlamentàries amplia el registre formal que es pressuposa per a estos discursos amb un element de variació diatòpica, i li lleva a provessó càrrega de restricció als àmbits de la coŀloquialitat.

* El declc (s. v. procedir) indica que professó és «popular»: «variant popular de processó, alterada en part per dissimilació, i sobretot per una pseudo-etimologia mig-sàvia que equiparava a processó santa amb professió de fe». En un altra entrada comenta (s. v. cedir): «professó és una forma alterada per etim. pop., influència de professio, -onis, ‘acció de professar’ (ajudant-hi potser la dissimilació i el model del ll. clàssic profectio ‘acció d’anar-se’n’), però malgrat d’això fou d’ús si fa no fa constant des del S. xiii fins a temps bastant recents».

La mancança de la variant provessó en el diccionari provocava una percepció negativa: si professó era col·loquial (fora del País Valencià), si processó es podia considerar formal (és la forma principal en els diccionaris), la forma general al País Valencià, provessó, que no apareixia per escrit en el diccionari, ¿què era: un error?… Però, ¿un error del diccionari o un error dels valencians? L’absència en el diccionari de la variant provessó era un error que el dnv ha solucionat.

cocooning

Sobre la vida casolana

En relació amb la pandèmia de la covid-19 s’ha començat ha estendre la paraula anglesa cocooning per a referir-se a la tendència a estar més a casa i mantindre menys relacions socials a fora.  Segons el diccionari Merriam-Webster (consulta: 27.04.2020):

cocooning noun
The practice of spending leisure time at home in preference to going out.

El Termcat està estudiant una equivalència «transparent semànticament i adequada lingüísticament i terminològicament» en valencià. De moment estan considerant les opcions més documentades, com ara encapsulament, enclaustrament i reclusió. Inicialment s’inclinen per enclaustrament, tenint en compte el verb enclaustrar en l’accepció «tancar-se, recloure’s» (diec; consulta: 05.05.2020), accepció que podem considerar reforçada per la versió del dnv (consulta: 05.05.2020):

enclaustrar
2. v. pron. Recloure’s, apartar-se de la vida social. S’ha enclaustrat en casa per a estudiar.

Les versions franceses que documenta el Termcat són coconnage, cocounage i pantouflage. Sembla que esta última (en francés també hi ha pantouflard -de) podria donar joc també en valencià, creant pantoflatge a partir de pantofla (que no apareix en el diec, però sí en el dnv; consulta: 05.05.2020). En este cas, tindríem possibilitats en un registre humorístic (pantoflar-se, pantofler -ra…).

Quant a les vacunes

En l’àmbit dels programes de vacunació infantil, el Termcat (2015; consulta: 27.04.2020) va aprovar la fitxa següent:

ca estratègia del niu, n f
es estrategia del nido, n f
es vacunación del nido, n f
fr stratégie du cocooning, n f
fr vaccination familiale, n f
en cocoon strategy, n
en cocooning, n

Vacunes > Conceptes generals > Vacunologia > Programa de vacunació i aplicació de vacunes

Estratègia de protecció d’un nadó contra determinades malalties infeccioses des del moment del naixement, consistent a vacunar-ne la família directa, principalment la mare, o persones de l’entorn proper amb l’objectiu de disminuir el risc de transmissió d’aquestes malalties en el seu entorn.

rodada

El dnv (consulta: 16.01.2020) incorpora l’accepció següent per a esta paraula:

rodada
5.
f. Consumicions que fan diverses persones que van en grup, de bar en bar, prenent begudes, normalment alcohòliques, i petites quantitats d’aliments sòlids com a acompanyament, que paga en cada bar un membre del grup.

La definició dels acadèmics és un pèl massa restrictiva, ja que el fet que hi haja o no aliments o que pague u o altre són detalls accessoris que no haurien d’interferir en el concepte (llevat que eixes diferències donen lloc a denominacions diverses).

En tot cas, és un terme que, al costat d’altres fórmules usuals (com ara «fer la pica(d)eta»; veg. dnv, s. v. picadeta; consulta: 16.01.2020) pot servir com a equivalent dels castellans tapear i tapeo (drae), tardeo (veg. Fundéu, «Tardear i tardeo, voces apropiadas», 09.07.2015; consulta: 16.01.2020) i poteo (dea: ‘acción de potear‘). Per exemple, a més d’anar de bar en bar bevent copes de vi, el poteo també permet altres degustacions (Antonio Casero Martínez, «Pinchos desprotegidos», El País, 12.01.2020):

En las tres [ciudades] es obligatorio el poteo por los bares de pinchos y en las tres he visto algo que me ha desagradado profundamente: muchos bares se saltan a la torera la obligación de tener los pinchos y tapas protegidos y/o refrigerados.

desistir

Segons la fitxa 7529/2 de l’Optimot (consulta: 08.02.2019), en el llenguatge jurídic, el verb desistir regix només la preposició de:

El verb desistir, concretament, és intransitiu i regeix l’ús de la preposició de:

L’actora va desistir de la demanda.

Per tant, convé recuperar aquesta preposició i substituir l’oració següent:

Finalment, el TC ha acordat donar per desistit l’advocat de l’Estat del recurs d’inconstitucionalitat 3280/2003 plantejat contra els preceptes de la LUC esmentats. 

Per exemple, per aquesta altra:

Finalment, el TC ha considerat que l’advocat de l’Estat ha desistit del recurs d’inconstitucionalitat 3280/2003 plantejat contra els preceptes de la LUC esmentats.

Per contra, en el llenguatge general, Xavier Rull («El règim verbal en els vocabularis de llenguatge jurídic: una proposta», Terminàlia 2, 2010; consulta: 08.02.2019) indica altres possibilitats:

En el llenguatge general s’usa absolutament (No ens feien cas, i finalment vam desistir), amb de (Va desistir d’anar-hi; el DIEC també posa l’exemple Desistir d’un càrrec), amb en (Va desistir en l’intent d’aconseguir una beca; és un ús reconegut pel DUVC, cap altre diccionari general no el consigna) i amb a (el DSFF, en l’entrada desistir, defineix desistir que algú faci alguna cosa o desistir a fer alguna cosa com ‘deixar algú o alguna cosa per inútil’).

Podem localitzar l’ús de la preposició en en el gdlc (s. v. ram; consulta: 08.02.2019):

   plegar el ram fig Desistir en un intent, deixar un ofici, una ocupació, etc. 

gomàtic

La paraula pneumàtic significa (DNV: 24.04.2018):

m. VEHICLE Revestiment perifèric de les rodes d’un vehicle, generalment de cautxú, que conté aire a pressió, bé directament, bé dins d’una cambra unflable. Pneumàtic sense cambra. Pneumàtic de claus.

Doncs, gomàtic és un sinònim informal d’eixa paraula (que no apareix encara en els diccionaris habituals), sobretot referida, tal com assenyala el Diccionari de la Vall d’Albaida (consulta: 24.04.2018), a «la cambra de les rodes grans i aquelles usades com a salvavides procedents de camions, tractors, etc.».

L’antic tècnic lingüístic d’Alzira i actual columnista del Levante J. Leonardo Giménez comenta alguns usos i sentits de la paraula gomàtic en l’article «Els gomàtics allarguen la vida dels pneumàtics» (consulta: 04.09.2018), i conclou:

Abans, els xiquets i les xiquetes apreníem a nadar ajudats per gomàtics xicotets. Ara, la menudalla té flotadors salvavides vistosos, maneguets, jupetins d’aire, melons de suro, etc. Però els més majorets i els adults seguim gastant el prosaic, però útil, «gomàtic» (de camió o de tractor) per a activitats més o menys divertides. Ara falta donar-li categoria normativa. Categoria d’ús ja en té.

mos

El dnv ha incorporat l’accepció següent per a la paraula mos (consulta: 11.08.2017):

m. [col·loq.] Quantitat de diners que s’accepta com a suborn.

No sé si realment això és una accepció «col·loquial». Jo no l’havia sentida mai. El cas és que no em moc per eixos ambients on es comenten i fan eixos tractes. Coneixia la paraula castellana mordida per a referir-se eixes extorsions al ciutadà del carrer que duien a terme policies i altres funcionaris de baix nivell, cosa que sembla que era o és usual a Mèxic. El cas és que ha la paraula ha acabat arribant el castellà d’Espanya. Encara que ací no es dóna en el mateix àmbit que allà, es veu que als mitjans en castellà els ha fet gràcies referir-s’hi a determinats suborns com a «mordides», cosa que ha acabat arribant al llenguatge dels polítics.

Si la cosa va de mossegar, i posats a calcar, haguérem pogut tindre «mordudes» (de l’antic verb mordre), però es veu que no vam tirar per ahí. Ni per cap lloc. No he trobat de moment l’equivalent possible, més enllà del terme general suborn. En italià tenen les paraules pizzo, bustarella i altres. No sé si en francès galette servix per a això. La cosa és que en català tenim ara mos, i molts mitjans caldrà que el facen servir si volem que tinga un mínim de col·loquialitat, tal com pretén l’acadèmia.