preposicions – Fitxes de Dubtes i Terminologia

cara a

La locució prepositiva cara a és la versió reduïda de de cara a. La versió reuïda cara a encara no té entrada en els diccionaris habituals, encara que sí que podem trobar que la fórmula ha fet fortuna, ja que el dnv ha inclòs la locució usual al País Valencià (veg. pccd) no anar cara a l’aire:

cara
46. no anar cara a l’aire loc. verb. No funcionar, alguna cosa, bé.

Entre les obres de referència normativa, el daux de Ruaix considerava cara a una interferència del castellà que s’hauria de substituir per la forma completa de cara a. Actualment, Xavier Rull («L’expressió ‘cara a aconseguir això…’ o com el català es renova constantment», El Nacional, 13.11.2024) valora positivament esta versió reduïda, que considera «un exemple de l’enorme vivesa que té el català» i conclou:

[…] és evident que la llengua catalana ha innovat per si sola, com va fer (seguint el mateix procediment) fa cinc-cents anys amb el nom cap. Oh que cap tècnic lingüístic dubta de la validesa de la paraula cap emprada com a preposició de destinació? Doncs.

Seguint la idea de Xavier Rull, podem pensar que tal com s’ha creat la preposició cap a partir del substantiu cap, la paraula cara també ha experimentat eixe procés, fenomen que no és estrany, si tenim en compte que el castellà hacia prové d’una locució prèvia, faze a (‘cara a’), i que en francés hi ha la locució face à (tlfi) que té usos equivalents (dvlf i diccionari de Larousse; consulta: 15.11.2024) i amb els mateixos components semàntics:

(dvlf) Face aux difficultés de faire exister et de développer l’Erythrée indépendante, ils se rabattent…
(dvlf) Face à cette puissance armée, les royaumes de Grande-Bretagne…
(dvlf) Face à l’enthousiasme des passants, il continuera de multiplier…
(Larousse) Face à, en vis-à-vis de, devant un lieu ; vis-à-vis de quelqu’un, devant quelque chose, quelqu’un : Hôtel construit face à la mer. Asseyez-vous face à moi.
(Larousse) Face à = tourné vers (une étendue, un paysage, un panorama). Chambre face à la mer.

Podem documentar l’expressió en l’ús oral del valencià-català, però també en podem trobar mostres en la documentació escrita:

Acta de la secció del ple de 30.04.2015 de Callosa d’en Sarrià: «…i que ara cara a les eleccions veiem esta anomalia…»
La Catalunya a mig fer de Jesús Conte (1985): «…ara , cara a les Olimpíades…»
El “progressisme catòlic” a Catalunya (1940-1980) de Joan Casañas (1989): «Però cara als anys seixanta s’ha de tenir en compte…»
Diputat Pérez Fenoll, DS 165 (12.02.2003): «…la seua posició cara a estes eleccions…», «Cara a les eleccions, ho entenc, però no ho diga…» (https://www.cortsvalencianes.es/ca-va/consulta_dscv#dsp/sumari/clau/V%20%20%20001650)
Diputat Pérez Grau, DS 147 (23.10.2002): «…haguera sigut una tarja de presentació cara a l’exterior per a la participació en altres adjudicacions…»
Conseller de Sanitat, DS 128, 23.05.2002: «…ha beneficiat en molt cara als ciutadans i cara a les ciutadanes el que és eixe servici…»

preposició + conjunció que

Fragment d’un diari de sessions del Parlament de Catalunya (05.05.2022).

L’opcionalitat de l’elisió de la preposició de davant de la conjunció que és esmentada inicialment en l’apartat 19.4.3 giec: «amb elisió generalment de de»; eixa indicació remet a l’apartat 26.4.1, que dona la indicació següent:

(«Les subordinades substantives finites introduïdes per preposició») […] En la mesura que la conjunció que fa també una funció de nexe, en la llengua antiga s’elidien les preposicions en les subordinades introduïdes per que, igual que fan encara altres llengües romàniques com el francès i l’italià: Acostuma sa llengua ∅ que no sàpia mentir (∅ = a); No so digne ∅ que sies causa de la mia mort (∅ = de); Vosaltres trobats pler ∅ que jo prena muller (∅ = en). En l’actualitat, l’elisió és viva col·loquialment en moltes construccions i és l’opció preferible en els registres formals.

En atres apartats, 252.2, 31.4.1 i 31.4.2.4 , l’elisió és descrita com un tret habitual, però cal entendre —tal com mos ha comentat el servei de consultes de l’iec— que es tracta de l’«opció preferible en els registres formals» expressada en 26.4.1. En eixe sentit, podem observar que en els registres formals, i sobretot en els informals, és habitual mantindre l’estructura completa formada per preposició composta + conjunció que.*

*Nota fdt. Amb tot, l’elisió és habitual en els texts impresos o editats, pràctica derivada del fet que les indicacions normatives i estilístiques havien tendit fins ara a mostrar com un «error» o una «incorrecció» el manteniment de les preposicions en este context.

per a / per

L’avl fa una descripció detallada dels casos i de les opcions que permet un sistema clar i sense confusions per a aquelles varietats que mantenen la distinció oral entre les dos preposicions. Per tant, segons la Gramàtica normativa valenciana:

26.3.4. Les preposicions per i per a
26.3.4.1. Les preposicions per i per a poden usar-se davant de sintagmes nominals o davant d’oracions d’infinitiu. Davant de sintagmes nominals (o elements equivalents com pronoms), per a s’usa per a introduir el benefactiu, la destinació o un complement final:

La iaia ha fet una coca de llanda per a tu. (benefactiu)
L’avió ix per a Londres d’ací a vint minuts. (destinació)

La preposició per presenta un conjunt més gran de valors i introduïx diferents classes de complements, com ara els complements de causa, el complement agent en les construccions passives, el complement de lloc referit a la ruta d’un moviment o el complement de temps referit a un període més o menys precís o extens:

Sempre em dius que tot ho fas per mi. (causa)
La proposta va ser ratificada per tots els assistents. (agent)
La senda que puja al cim de la Safor passa per la (ruta) Font dels Bassiets i per la Font dels Òlbits.
Per Sant Joan es fan fogueres (temps)

26.3.4.2. Davant d’oracions d’infinitiu la distinció entre complements causals i complements finals no és tan nítida. En general, s’usa per amb oracions que indiquen causa o mancança:

Em van posar una multa per haver passat el límit de velocitat. (causa)
Per cridar tant, t’has quedat sense postres. (causa)
Encara estic per afaitar. (mancança)
Tots aquells pisos estan per vendre. (mancança)

Observació: Les oracions causals amb per presenten fortes restriccions i resulten forçades en diferents casos. No és possible, per exemple, dir Menge per tindre fam o Ha comprat moltes cases per ser molt ric. En contexts com els anteriors, només és possible l’ús d’una oració en forma finita: Menge perquè tinc fam i Ha comprat moltes cases perquè és molt ric.

S’usa per o per a quan l’oració té un valor final:

a) La preposició per introduïx els complements finals que presenten un matís de causa no efectiva i fan referència a la intenció del subjecte de no realitzar una determinada cosa:

No menja per no embrutar.
No s’alça per no haver de netejar.

b) En la llengua literària també és general l’ús de per en tots aquells casos en què el subjecte té un caràcter agentiu i l’oració final fa referència a la intenció del mateix subjecte de realitzar una determinada acció:

Treballe per guanyar-me la vida. (‘perquè vull guanyar-me la vida’)
Estudia molt per aprovar tots els exàmens. (‘perquè vol aprovar tots els exàmens’)
Hem arribat molt prompte per poder dir-te adeu. (‘perquè volem dir-te adeu’)

Observació: Notem que per també seria possible quan l’oració d’infinitiu modifica un substantiu que designa una acció realitzada voluntàriament: La vinguda de Júlia per convéncer-nos va resultar un fracàs. En estos casos, de fet, el sintagma nominal amb el substantiu d’acció és paral·lel a una oració, com es pot comprovar si comparem l’exemple anterior amb Pere va vindre per convéncer-nos.

Amb tot, en casos com els anteriors també és acceptable l’ús de per a quan es vol destacar la idea de finalitat per damunt de la intencionalitat.

c) La preposició per a introduïx tots els complements finals on falta la idea d’intencionalitat, siga perquè el subjecte és inanimat, perquè l’oració no designa una acció o perquè l’oració d’infinitiu modifica un substantiu, un adjectiu o un adverbi:

Esta caixa ens servirà per a guardar les revistes.
El termini per a matricular-se acaba demà.
No tinc prou informació per a decidir-me.
Menges massa per a aprimar-te.

La gramàtica de l’IEC

La gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans tracta l’ús d’estes preposicions (veg. 29.3.3) en el mateix sentit que la gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. A més, comenta algun cas no detallat en la llista anterior:

En el capítol dedicat a les preposicions (§19.3.5) ja s’ha indicat que hi ha parlars que espontàniament usen només la preposició per (els orientals i part del nord-occidental) allà on altres parlars usen per i per a segons el cas (valencià, tortosí i a la Franja). En els parlars en què es diferencia per i per a, la preposició composta s’usa en la majoria de construccions finals, però per també és possible en certs contextos agentius, especialment quan la construcció final és negativa: Matinaré per no fer tard a la feina; No cuina per no embrutar; No s’alça del llit per no anar al metge; No parla per no ofendre. […]
Les dues preposicions són també igualment possibles en altres construccions d’infinitiu que estan relacionades amb les finals però no tenen pròpiament un significat final. Es tracta, d’una banda, de les construccions concessives del tipus {Per / Per a} tenir l’edat que té, se’l veu jove (‘malgrat que té l’edat que té’), i de l’altra, de les construccions que expressen successió temporal del tipus Se n’anà a l’exili {per / per a} no tornar mai més (‘i ja no va tornar mai més’). Sobre les construccions concessives, vegeu el §30.3.4b, i sobre les temporals amb valor de posterioritat, vegeu el §31.4.2.1j.

En canvi, no és acceptable l’ús generalitzat de per en construccions diferents de les d’infinitiu, especialment quan introdueixen un sintagma nominal o equivalent (§19.3.5). En aquests casos, la distinció entre per i per a resulta més nítida que en les construccions d’infinitiu i cal preservar-la: Ho hem fet per tu (causa); Ho hem fet per a tu (destinatari). No és tampoc acceptable en registres formals l’ús de per a en la locució per a que, en lloc de la conjunció clàssica i més general perquè.*

* Nota fdt. Sobre esta locució, la gnv (§ 34.5.5) conté la mateixa indicació mirant-ho des d’un altre angle:

La conjunció final bàsica és perquè, que en contextos poc formals també adopta la forma per a que:

Aniré a parlar amb ell, perquè m’explique què ha passat. (En contextos poc formals: per a que m’explique què ha passat)
Es va portar bé perquè no el tornaren a castigar sense eixir. (En contextos poc formals: per a que no el tornaren a castigar)

Observació: Cal no confondre la conjunció final amb el conjunt per a què, format per la preposició composta per a i l’interrogatiu què: No em va dir per a què servia tot allò.

Davant de l’infintiu. L’esmena de la gramàtica de Fabra (1956)

En el cas [+ infinitiu], segons badia (1994) (pàg. 231) teníem les opcions següents:

1. per: causa / per a: finalitat o adequació; les frases que contenen un infinitiu sense subjecte aparent i que són commutables per una expressió adverbial, són introduïdes mitjançant la preposició per: Per començar, justificarem…

2. Infinitiu causal: per. La frase és substituïble per una oració introduïda per la conjunció per tal com i verb en indicatiu: t’han multat per infringir el codi de la circulació.

3. Infinitiu final: per a. És substituïble per la conjunció a fi que i verb en subjuntiu: el devien contractar per a vendre a domicili.

4. Infinitiu causal i final ensems: per. És substituïble per una oració causal introduïda per la conjunció perquè seguida del verb voler (en indicatiu i en una forma concertada amb el subjecte de l’oració principal): m’acosto a la mesa per saludar el president. Quan es tracta d’una altra mena de verb (no d'”acció voluntària”) o quan l’infinitiu introduït per preposició depén d’un nom (substantiu o adjectiu), l’oració subordinada recobra el seu significat exclusiu de final i l’infinitiu hi és introduït amb per a. – Verbs com usar, emprar, fer servir, etc. introdueixen l’infinitiu amb per a (perquè no són considerats d'”acció voluntària”).

Pel que fa al punt 4 de Badia, hi ha encara una solució millor: donar com a bona tant la solució per com la solució per a, de manera que es recollirien les dos possibilitats dialectals. De fet, si tant té significat causal com final, seria raonable la doble possibilitat. David Casellas (Curs de morfosintaxi de l’oració [1996], pàg. 38-39) també és partidari d’aquesta doble possibilitat, que és la que finalment adoptà l’avl en la seua gramàtica.

Gabriel Bibiloni fa la seua aportació sobre la qüestió en «”per a” davant infintiu» (L’Espira, 9-16 gener 2010). N’extrac un fragment conclusiu:

Nosaltres defensam sense cap reserva l’ús de per a davant tots els infinitius de finalitat i de destinació, cosa que no representa més que seguir la proposta de Fabra actualitzant-la en el seu punt feble, és a dir, suprimint la preferència de per amb l’infinitiu final. Aquesta és també una proposta de llengua fàcil sense renunciar a ser llengua útil. El 2003 els lingüistes Joan Mascarell i Xavier Rull defensaren aquesta mateixa opció en una comunicació al II Col·loqui Internacional Pompeu Fabra, les actes del qual foren publicades el 2007 (Cossetània Edicions). Un treball ple de seny i de rigor que defensa que la norma definitiva sobre les dues preposicions s’ha de basar en l’ús real dels dialectes que les usen. Nosaltres ens hi adherim completament.

De fet, Albert Rico Busquets ja va informar, en un missatge en la llista Zèfir (20.11.2008) que la nova edició de la gramàtica de Pompeu Fabra del 1956 (a cura de Joan Solà) incloïa una esmena molt significativa:

A la pàgina 86 hi diu: «(…) cap emprar la preposició per (…)». És una de les petites modificacions fetes en el text, segons ens avisen els editors a la p. IX.

Més avant, Albert Pla Nualart («Fabra… encara», Avui, 23.04.2010) es feia ressò d’eixa modificació:

Us he reservat per a Sant Jordi una troballa extraordinària que somou la normativa del català i deixa en evidència els que en lloc de basar-la en la raó aplicada a la realitat ens l’han predicada com a revelació d’uns textos sagrats. És al volum 6 de les Obres completes de Fabra editades per Joan Solà i Jordi Mir. L’ús de per i per a davant de l’infinitiu final («Vinc per / per a veure’t») i de destinació («Serveix per / per a veure-hi») ha suscitat esgotadores polèmiques que tenien al centre una norma tan abstrusa que aplicar-la era una tortura. Avui sabem que Fabra no defensava aquesta tortura i que en el seu origen hi ha un error de transcripció, una p per una l. Quan Joan Coromines va editar la gramàtica pòstuma de Fabra, va llegir «quan el fi que hom es proposa és el motiu de l’acció expressada pel verb del qual l’infinitiu és complement, cap emprar la preposició per en lloc de per a, […] i àdhuc en molts casos […] hom empra per de preferència a per a». Com que cap emprar suposava fer un ús de cabre que Coromines no veia genuí, va decidir que el que el Mestre havia volgut escriure no era cap sinó cal emprar, tot i que, amb la correcció, el final de la frase perdia sentit.

Convé recordar que en la gramàtica de 1918 Fabra indicava per a eixe mateix cas:

Davant d’un verb en infinitiu hi ha un cas en què semblen igualment possibles per i per a: […] En aquest cas és preferible la preposició simple per a la composta per a.

[+ PRONOM] És bo de poder distingir entre a i b:

a) IDEA DE DEPENDÈNCIA: «Per mi, ja te’n pots anar» (= Pel que fa a mi…, en allò que depèn de mi…) / «Per nosaltres no quedarà».

b) IDEA D’OPINIÓ: «Per a mi, la política del govern és nefasta per als pagesos». (Zèfir, 16.11.2000).

Exemples de vaciŀlació en el gdlc (consulta: 04.09.2023):

campionat m. Conjunt de proves esportives amb l’objecte de confrontar un grup d’equips o d’esportistes per a determinar-ne els guanyadors.

aeroscopi m. FÍS. Aparell destinat a recollir la pols de l’aire per determinar-ne la natura, la quantitat i la composició.

albaneca f. INDUM. Còfia o xarxa feta amb seda fina o amb lli que portaven les dones per a cobrir el cap o per a recollir els cabells.

coberta f. Allò que hom col·loca sobre una cosa per cobrir-la o resguardar-la.

abrigall m. Cadascuna de les peces de roba (llençols, flassades, cobertors, etc.) que hom posa al llit per cobrir-se.

alquinal m. INDUM. Toca o mocador de lli que duien antigament les dones morisques per a cobrir-se el cap.

barata

La Gramàtica normativa valenciana de l’avl (2006; pàg. 210) diu:

26.5.1. La preposició barata
La preposició barata és sinònima de la locució preposicional a canvi de i pot usar-se amb sintagmes nominals (o equivalents) i amb oracions:

M’ho va donar barata res.
El deixà assistir a la festa barata que ell ens ajudara després.

Nota. Esta forma coincidix amb l’estudi i proposta d’Abelard Saragossà (Llengua & Literatura, 17, 2006 ).

I l’iec (2011) esmena la segona edició del seu diccionari de manera que inclou la preposició barata:

DIEC2 març 2009	DIEC2 abril 2011
barata f. Canvi d’una cosa per una altra. Vendrà blat a barata o per diners.	barata¹ f. 1 Canvi d’una cosa per una altra. Amb la barata hi hem sortit perdent. Feia barata de cromos amb els amics. 2 a barata de loc. prep. En canvi de (→). Li he donat oli a barata de carbó i llenya.
…	barata² prep. 1 En canvi de (→). Han fet costat al govern barata res. 2 donar (o *fer,* etc.) *una cosa barata cançons* Donar-la, fer-la, etc., a canvi de res o de gairebé res. Li ha cedit els seus drets barata cançons.

El dnv també inclou la preposició barata:

barata
1. f. Permuta 1. Fer barata.
2. prep. A canvi de. Li vaig donar les garrofes barata emportar-se-les. M’ho va deixar tot barata res.
3. donar barata cançons (alguna cosa) V. cançó 8.

La forma barat a

No hem documentat (en 2001) en massa obres eixa preposició o locució prepositiva; apareix recollida en «El parlar de la Plana Baixa» de Maria Soledat González i Felip (Miscel·lània 91, Estudis del Valencià Actual, Generalitat Valenciana, 1991, apartat 3.5, pàg. 49) en un epígraf corresponent a preposicions. En una enquesta ràpida, tres tècniques lingüístiques i jo l’entenem amb la forma «mot + P»: barat a; Aureli, per contra, la considerava com a preposició barata, en un primer moment (però vegeu més avall un exemple d’ús).

D’altra banda, Germà Colón Domènech mos va comunicar (23.07.2004):

[J]o a Castelló sempre vaig sentir i vaig dir “barata”: barata fer-ho, barata raons, etc. Espere que l’iec acceptarà aquesta preposició ben prompte.

Fa unes setmanes (desembre 2008) Francesc Gascó recordava una referència literària que usa la preposició: Barrets barata rialles de Carme Miquel (1984).

Vicent Pascual (Diccionari valencià-castellà, 1987) i Enric Valor (Diccionari escolar de la llengua, 1990) recullen la preposició barata, tot i que no indiquen clarament que es tracte d’una preposició. Vicent Pascual la inclou al costat de la locució a barata de.

Hem de tindre en compte que hi ha la locució prepositiva a/en barata de ‘a canvi de’ (documentada pel dcvb a les Illes), cosa que ajuda a entendre que barata hi és tractat com a substantiu. A més, la possible confusió per qüestions fonètiques es resol distingint amb una dicció emfàtica per a desfer les possibles ambigüitats: (verb) «barata el cotxe» / (locució prepositiva) «barat al cotxe». Esta forma de comprovació és impressionista, però és la que em servix com a usuari per a fer la distinció. Jo he sentit sempre que es tractava d’una locució barat a (Tavernes de la Valldigna i Carcaixent): «Barat a arreglar-li…», i no havia utilitzat mai el substantiu (ni masculí, ni femení). Em sembla que es pot tractar de la mateixa segmentació que un aprén a l’hora de distingir els normativament acceptats cap a (/[‘paka]) i fins a, o tal com s’esdevé amb dret a / dreta:

En el cas de dret a / dreta, la primera és una locució prepositiva recollida per Coromines en Verdaguer, interior i nord del Principat, Maestrat i Alt Aragó (també la consigna Ruaix), «equivalent un poc més emfàtic de» ‘vers a, cap a, en direcció a’. És un valor que jo no coneixia.

La forma barata a

També podria ser —agraïxc el comentari d’Àngel Alexandre (22.10.2001; compartix la mateixa visió Anna Gascó)— barata a, ja que els dos mots apareixen en el dcvb com a ‘acte de baratar’. I, fins i tot, si documentem les expressions a barata (i a barato), potser hi podria haver un canvi de lloc de la preposició (amb reducció del substantiu per fonètica sintàctica), tenint en compte, també, la forma bastant suggeridora barato recollida per Solà; o el barato de que recull el dcvb.

D’altra banda, documente una altra referència a barata a en una nota d’Emili Casanova en el seu article «El lèxic de la Decadència en els estudis etimològics: el cas del DECAT de Joan Coromines» (dins d’Actes del Dotzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, volum iii, 2003):

[…] Una tasca per fer és traçar l’etimologia de les locucions documentades en la Decadència. Per exemple, en l’article Locuciones entre dos lenguas: Saber mal y otras (Miscel·lània González Ollé, Universitat de Navarra, en premsa), intente demostrar com les locucions saber mal, a tota virolla i a hora horada són autòctones en català; en canvi d’altres, com un descosit, barata a, a usades, tuàutem, encara que es poden nàixer en les dues llengües, deuen ser d’origen castellà, com també a usades i tan aïna.

[Vegeu la nota 4 completa]

Documentació i exemples d’ús

(barato de) El dcvb consigna un exemple mallorquí (amb la preposició de):

«Sa pescada era tota p’es sabateró, barato de gordarli sa caña» (revista L’Ignorància, 13 [revista publicada entre 1879 i 1885]).
(barat a) Francesc Viadel, «Néstor Mont/Músic» (El País, 09.11.20006 dj.):

[…] «De sobte, et trobaves que no sabies què era el que calia fer, allà davant d’un públic tan atabalat com tu mateix que, de vegades, et demanava que els cantares Marta tiene un Mercedes… Vaig estar també, durant un quant temps, tocant els caps de setmana en un local de Puçol barat a quinze mil pessetes i el sopar… Sovint ningú no et feia ni puto cas!», relata sense ni un bri de rancúnia. […]
(barat a) Josep Lozano i Lerma, Històries marginals (llibre escrit en 1974; publicat en 1982; edició citada: 3i4, col. «El Grill», 2002), pàg. 111, «El cor pelut»:

«Dora havia fet aquell dia per vore-la, barat a res, una hora de metro» (referència d’Anna Llinares); també barat a en El Mut de la Campana (ed. 2003, pàg. 13 i 166).
(barat a) Aureli Querol Andrés (http://calig.quatrecantons.com/vila52.htm):

Práxedes ens assegura que no cobrava cap jornal barat a fer d’ermitana, però tenia traça a fer pastissos i així «el que sí que cobrava era el que servia, ja fóra al matí o a la tarda, als treballadors, que venien amb els carros o dalt dels matxos a demanar-me un cafè amb llet, un got de vi o unes altres begudes que jo acompanyava de dolcet, generalment magdalenes i coquetes que jo preparava a casa».
(barat a) Àlvar Monferrer, El romancer valencià (ed. Bullent, 2004): «La quadrilla de Galí […], només van barat al vi».
(barat a) Òscar Ballester Giner (22.02.2004; Història e Carpesa ):

El mateix Jaume I recuperarà la propietat de la població el 1246 per 15.000 sous valencians. En document datat el 29 de maig del 1246 el monarca valencià tornarà a fer donació de l’alqueria , però esta volta a l’orde militar del Temple, barat a la propietat de Russafa de la que eren beneficiaris els templaris arran de la conquesta.
(barat a) Vicent Alonso («Contra les cordes», Avui, 04.10.2004):

I no ho dubteu, si puja de categoria a algun dels seus comunicadors més famosos, ho farà barat a estalviar-nos que el suportem dia rere dia posant cara, i veu, d’ací pau i allà glòria a pesar dels horrors i les tristeses que comunica. Per fi tindrem la tele que reclamàvem, la que havia de contribuir al redreçament de la llengua i la cultura dels valencians.
(barata) Eugeni S. Reig utilitza la preposició: «Barata arreglar-me el vestit, la vaig convidar a vore les entrades des del balcó de ma casa». A Alcoi encara (2004) és coneguda l’expressió: «hem eixit perdent amb la barata» (informació d’Eugeni S. Reig que han confirmat Ximo Victoriano i Paco Basset).
(barata) Abelard Saragossà i Alba (El valencià del futur, pàg. 67, últim paràgraf del capítol 2; Gramàtica valenciana raonada i popular, 2003, pàg. 132). Hem d’esmentar que Abelard Saragossà ha llançat una sòlida hipòtesi de treball (en preparació, maig 2004; publicada en Llengua & Literatura, 17, 2006 ) per a defendre la utilitat d’una única grafia barata.
(barata) També usa barata Martí Gadea, … de la terra del Gé.
(barata) Afig també la seua opinió en este sentit Joan Solà Cortassa, i proposa una esmena a la grafia utilitzada per Josep Lozano i Lerma en El Mut de la Campana (Avui, 24.04.2004):

Hi he après, i no se’n riguin, la preposició barata ‘a canvi de’ (ell l’escriu separada, però d’altres l’escriuen així, i és com jo crec que ha d’anar): “La mare es posà a servir a València en un palau del carrer Mascons, barat a tenir menjar i sostre” […] Hi he après, què volen que els faça, l’expressió temporal en acabant, paral·lela però no idèntica a en acabar: aquesta porta sempre complement; aquella, mai. Reivindico des d’aquí aquella forma, vivíssima en valencià i estrictament equivalent al nostre encabat, ai, tampoc no recollit (sí en acabat, però aquí passa com amb barata: tenim ja un sol mot).

No crec realment que haja decidit que hi ha un sol mot en una expressió que acaba d’aprendre i, a més, si l’ha trobada escrita com a locució prepositiva, amb dos mots, tal com en acabant: ¿hauria de proposar també encabant*?

Nota del compilador. Joan Solà mos fa saber (maig 2004), que l’iec recollirà segurament la preposició barata. A més, ha tingut l’amabilitat de fer-nos arribar la seua documentació sobre el tema —que hem afegit a la fitxa quan no coincidia amb la nostra—, i mos ha indicat que la seua proposta està en procés d’estudi, per la qual cosa no hi ha encara una decisió ferma, tot i que la seua conclusió provisional siga la que hem exposat més amunt (24.04.2004).
Informació de Joan Solà Cortassa, 27.04.2004:

A Bell-lloc, a la meva infància (anys 1940-1950) passava un venedor ambulant amb un carro. Parat a la meva plaça, cridava: «Doneees…: sal, taronges, mandarines, plats de pisa, escombres […] a barato de draps i ferro veeell…». (dcvb, vol. 1, p. 23b: «”Aquestes taronges, triades van a tant; però arreu, van més barato” (Pineda, Barc.)»).
Joan Solà en torna a parlar en l’Avui del 10.07.2004.
Amb la mateixa estructura que comenta Joan Solà anteriorment, el company Joan Mascarell ens aporta la informació complementària següent (24.11.2006):

Palant amb una alumna del Pinell de Brai (Terra Alta) vaig sentir-li dir «a barat de» (‘a canvi de’). Em va dir que era la forma que sempre havia sentit en el seu poble. Ho vaig preguntar uns nois de la classe de Batea (també Terra Alta) i em van confirmar que era habitual en la gent gran («barata» no ho deien en aquest sentit). En el llibre/tesi doctoral de Pere Navarro sobre els parlars de la Terra Alta no ix aquesta expressió (que no havia sentit ni vist mai).

A cop calent, aquesta forma de la Terra Alta, em fa pensar que potser l’origen de la nostra expressió siga barat a (separat), tot i que per raons fonètiques em decantava abans cap a la forma aglutinada barata (jo deia que si la forma fos barat a, davant de demostratiu, pronom fort… diria «barat an esta», i dic «barata esta llibreta…»; dic «per an’este», «per a n’això», «ho hai dit an ell», etc.).
(barata) Joan A. Alapont (Associació d’Escriptors en Llengua Valenciana [2011: ha desaparegut de la xarxa]):

Diuen les males llengües que este jove s’entenia a la perfecció en la dona de referència, a la que complaïa fent-li coses de profit, barata algun billet que atre, cosa que era ben sabuda pel barri i per la comissió.
(barata) [autor desconegut]

Els hierofants acceptaven en nom de la deessa les ofrenes de flors i blat, barata glops zelosament mesurats d’un beuratge que consistia en una barreja d’aigua tèrbola del riu, farina i menta.
(barata) Revista Lo Rafal, 63 (2001), article «Barata l’aigua, a captar»:

I tot això, amb quins diners? Amb els del transvassament? Amb la venda de l’aigua? Potser els ciutadans de les Terres de l’Ebre són de segona categoria, ja que només poden disposar de serveis —per definició sempre necessaris, i mai fruit de transaccions ni mercadejos– barata malmetre’n els recursos naturals?.
(barata) El Corpus de l’iec documenta la forma barata com a preposició en Francesc Martínez i Martínez (Coses de la meua terra, 1912/1920):

yo vinch á dir vos que á mon pòble m’hen torne deixant vos á vòstra Princesa y Còrt, barata mil lliures que’s lo que allá em fará falta per a viurer tranquil y menjar sense treballar”ni per cumpliment m’oferiren un trago; pero barata no donar me ví, de quant en quant em furgaven ab la vaina de les espases, a lo que yo entenía, perque volíen que fera correr al majo.

I en El Mole (1864):

¿Parlem de política, barata tres mil duros de depósit, ó seguim barata déu mil Esta barata es molt cara: la de tres mil no seria tant, pero tampoc seria barata.
(barata) declc, pàg. 630a, l. 10-27 (s. v. baratar):

‘permuta, intercanvi’ en Costums de Tortosa (dcvb). 1. vendre a barata ‘vendre a intercanviant’: «drap tent qui’s vena menys de VI lib. a barata, pach III. d.» (doc. 1295; Alart, RLR V, 85); «Aquell drap era mulyllat, e lo mercader no·y podia guanyar sens que·l vanés a barata» (Llull, Llibre de Meravelles IV, 110). 2. Coromines diu que s’usa com a preposició ‘a canvi de’ a la zona de Xàtiva i Alcoi (repetidament per Martí Gadea, d’Alcoi), reducció, «evidentment», de la locució a barata de en «fraseologia popular descurada»: «Regalarmos els ohíts en les sehues músiques y cantinèles barata els diners que mos trahíen» (Terra del Xè II, 88). «A Énguera els comerciants ambulants criden: “melones barata adaza”; i a la mateixa zona valenciana és comuna la frase barata cansons: “Donar les còses barata cansons equival… a vendre una còsa molt barata o casi debàes”, T. del Xè I, 388.

(barata en Al cor, la quimereta d’Encarna Sant-Celoni, ed. Tabarca, 2002, pàg. 48; informació d’Eugeni S. Reig, Migjorn, juliol 2004)

[…] quan ja no havíem d’estar sempre calculant a quant pujarien els punyeters interessos dels préstecs que els estufats dels directors dels bancs es dignarien a concedir-nos barata endeutar-nos cada vegada més, i quasi caure de l’esglai quan els comptes no eixien… En estos moments justament, tot s’ha acabat i cama!
(barata) En castellà, en La marea del tiempo. Torralba del Pinar, Sierra de Espadán, encuentro con el ayer, de Natividad Nebot Calpe (1996) (informació d’Anna Llinares; segona edició València, Fundació Serra Espadà, 2004, pàg. 183):

Los chicuelos pregonaban, por una perrica o por cualquier chuchería, las mercancías, en las calles: “Quincalla fina de todas las clases, el tío Chileno, en el mesón, barata huevos y trigo”.
(barata) En castellà, el diputat Perelló Rodríguez el dia 05.10.2004 en una comissió de les Corts Valencianes:

Señor director general, me sumo a la felicitación por su nombramiento, y quiero hacer una primera observación: quizá una primera muestra de cambio, barata fácil, hubiera sido que hoy Canal 9 estuviera en esta comisión.
(barata) Josep Lluís Marín (16.12.2008) mos envia un fragment d’un manuscrit de Bernat i Baldoví (1857) on ha trobat un exemple d’ús de la preposició:

Van huí tan cars, com tu sáps
els naps.
Et costen cuatre bemóls
les cóls.
El gasto molt poc t’alivia
l’andivia.
Ni van barata cansons
els sigróns.
De modo, que en ocasions
Com les que mirant estás
no tens prou en vint sisóns
Si han de entrar en lo cabás…
naps, cols, andivia y sigrons.
(barata a) Àngel Alexandre (12.01.2009) envia la informació següent:

Llegint el llibre El soroll de la resta de Francesc Bodí, hi he trobat l’expressió barata a. És el primer autor a qui he vist escriure-la així. Transcric a continuació el fragment on apareix:

Cento Sempere hi subministrava l’oli per al restaurant. I també les olives per a l’aigua-sal. I la fruita. I als estius ajudava Batiste a treballar l’hort de darrere de casa. I, barata a tot allò, Adrienne no li cobrava.

(Bodí, Francesc, El soroll de la resta, «L’Eclèctica», Bromera, Alzira, 2008, pàg. 112)
(barat a / barata) Dubtes de Llengua, 04.02.2012 (consulta: 09.03.2023):

Dins del món del català popular, hi ha una expressió molt habitual que és barat a (o barata) i aquesta expressió és sinònima de ço que diuen a l’estàndard a canvi de. […] Pel que fa a l’expressió barat a, hom fa servir, col·loquialment baratar amb el significat de bescanviar. És una expressió molt viva entre la gent gran valenciana i molt poc emprada per la gent jove, i jo ja l’he inclosa al meu parlar. Aleshores, què té a veure açò amb la construcció a canvi de? Doncs que aquesta expressió sembla que està mal emprada si ens fixem en el significat de l’expressió: donar una cosa a altri. Per exemple, a canvi del seu ajut, li va demanar més poder; hi va participar a canvi que el convidaren. Un valencià (i ací dic valencià, perquè no em sona haver-ho sentit a un català oriental) diria barat al seu ajut, li va demanar més poder; hi va participar barat que el convidaren.
(barat a) En Roba de Batalla, 13.11.2010 (consulta: 09.08.2023):

A banda, és clar, de l’enorme diferència de sous entre les dues entitats normativitzadores: fix i milionari, més extres, per als membres de l’AVL; barat a les dietes i els informes (crec) els membres de l’IEC.

en/amb + vehicle

Pel que fa a este context, tal com assenyala Pelegrí Sancho Cremades (gcc s.11.5.2.1, pàg. 1.739):

«La feblesa fònica i l’abstracció semàntica expliquen nombrosos casos de vacil·lacions entre les preposicions en, a i amb. Així, la preposició amb i la preposició en poden emprar-se indistintament al davant dels complements que indiquen el vehicle amb verbs de moviment: Hem pujat amb / en bicicleta, M’estimo més d’anar amb / en tren.»⁷³

73. Aquí seguim el punt de vista defensat per Solà (1999:132-135), que s’oposa a una certa tradició de la proposta de Fabra (1918:§ 117), que pretenia diferenciar Puja amb aquesta tartana (vehicle) i Puja en aquesta tartana (locatiu direccional), si bé no presentà l’ús de la preposició amb com a obligatori. La proposta de Solà és acceptada per Badia (1994:218-219) i ha estat incorporada a Solà (1995:21).

Per tant, en eixe context són igualment bones les dos opcions, tal com reflexiona el mestil (xxi.7.4):

7.4.1. La designació del vehicle amb o en què ens desplacem es pot introduir tant amb la preposició amb com amb la preposició en.

[382a] Hi anirem amb tren. [382b] Hi anirem en tren.

Amb el verb pujar és convenient distingir entre el règim amb en o a (‘direcció’) i amb (‘mitjà’).

[383] Puja en un cotxe. [384] Puja al cotxe.
[385] Puja amb cotxe. […]

Alguns autors d’obres antigues sobre qüestions de normativa prescrivien l’ús de la preposició amb + vehicle i condemnaven l’ús de la preposició en en este context. Per exemple:

Albert Jané (1973): Aclariments lingüístics.
Frederic Larreula (1974): Aclariments ortogràfics. Dubtes i errors de llenguatge

La llengua anava en un altre sentit i l’any 1977 Enric Valor aixina ho descrivia en el seu Curs mitjà de gramàtica catalana. Referida especialment al País Valencià.

acompanyar

Els diccionaris generals no detallen la preposició que introduïx el complement de règim verbal en les accepcions en què apareix este complement (accepcions 6 i 7). Segons indica el duvc, les preposicions són de i amb en l’accepció 6 (llengua general) i amb en l’accepció 7 (accepció musical del verb):

acompanyar
1. acompanyar Crear un clima favorable. Hauran de suspendre la processó si el temps no acompanya. Tenen un fil musical que acompanya molt.
2. acompanyar [algú] Anar en companyia o fer companyia. T’acompanyaré fins a la placeta. La seva filla el va acompanyar en els moments més durs.
3. acompanyar [algú] Fer el mateix. Si prens cafè t’acompanyo.
4. acompanyar [algú o alguna cosa] Anar juntament. Les sospites l’acompanyaran fins a la mort. Les faves acompanyen la carn. L’astúcia no sempre acompanya la sort.
5. acompanyar [una cosa] Ajudar al moviment. Acompanyar la mà d’algú que escriu, acompanyar la porta perquè no bati.
6. acompanyar [una cosa] [de / amb una cosa] Fer anar junt. Acompanyar una sol·licitud amb un informe (o bé d’un informe). Acompanyar un rostit amb un bon vi (o bé d’un bon vi). Acompanyar la veu amb una guitarra.
7. acompanyar [un cantant] [amb un instrument] Fer l’acompanyament musical. Acompanyà el tenor amb el piano. (La variant acompanyar [un cantant] [a un instrument], d’ús molt estès, no està prevista per l’autoritat normativa i sembla, en general, rebutjable.)

En esta accepció, els diccionaris mostren l’ús només amb una preposició:

(diec) […] 3 v. tr. Adjuntar una cosa (a una altra considerada com a principal). Acompanyà la sol·licitud amb els documents requerits. Acompanyà el present amb una carta. Acompanyaven el menjar amb un bon vi.
(dnv) […] 4. v. tr. Adjuntar una cosa (a una altra, considerada principal). Acompanyar una instància amb la documentació corresponent.
(gdlc) […] 4 v. tr. Adjuntar una cosa a una altra (considerada com la principal). Acompanyar una sol·licitud de la documentació reglamentària.

En l’àmbit de la terminologia jurídica, el Termcat (2016) ha publicat un apunt que titulen «Tot el que cal saber sobre els verbs adjuntar i acompanyar». Entre altres qüestions, indiquen que, en este àmbit, el verb annexar s’utilitza com adjuntar. I que el verb acompanyar pot tindre subjectes animats i inanimats. En este segon cas, este subjecte inanimat és el document secundari. Uns exemples:

(Termcat) El certificat acompanya la demanda.
(salt, 2020) El certificat que acompanya la sol·licitud està emés per Hisenda.

en (preposició)

Terminis
En el cas dels terminis, les preposicions en i dins de tenen valors diferents. La preposició en s’utilitza per a indicar un termini: «ho faré en tres dies», que indica el temps de l’interval temporal que haurà transcorregut; i la preposició composta dins de, per a assenyalar l’interval de temps «durant el qual o abans del final del qual s’ha d’acomplir un fet» (giec, 19.5.2.d): «ho faré dins de tres dies».

El matís diferencial que pareix que vol establir la gramàtica és: en el primer cas s’apunta al «temps màxim d’una situació» (31.3.1.a); el segon cas es centra en determinar que l’esdeveniment s’ha de produir en l’interior del període. A pesar que no pareix que siguen matisos distingibles ni necessaris, en el llenguatge juridicoadministratiu —un àmbit on els terminis són rellevants i sovint discutits— és habitual utilitzar estes possibles diferències per a elaborar normes i dictar resolucions. En general, tal com comenta Abelard Saragossà (per missatge electrònic): «La cosa és tan simple com això: les dos preposicions indiquen interioritat, de manera que expressen el període temporal dins del qual es produirà un fet (sense més especificacions).»

‘Al cap de… a comptar des d’ara’
D’altra banda, per a indicar la quantitat de temps abans d’un fet, com ara: «la representació continuará en/dins de cinc minuts», que són expressions usuals, la gramàtica de l’iec no preveu que en tinga eixe ús equivalent a «d’ací a».* Sí que considera que dins (de) (giec, 19.3.4.3.c; consulta: 21.10.2021) té un valor pròxim a ‘al cap de… a comptar des d’ara’, però no li dona exactament eixe ús, cosa que induïx l’Optimot (fitxa 7678/3) a indicar que ni en ni dins (de) són adequades amb el valor ‘d’ací a’ temporal. Carles Riera tracta estos valors de dins (de) en «Expressió del termini d’una durada amb temps previ» (Llengua Nacional, 61).

* La giec (31.3.1.a) comenta que la preposició en indica «el temps màxim d’una situació» i no es pot combinar «amb predicats que designen estats o processos que no han d’arribar a un punt final de culminació». Confronta dos exemples d’ús de la preposició: «Vaig llegir Les veus del Pamano en dos dies» / «Va estar malalt en una setmana». El segon cas no és possible. No he trobat que la gramàtica comente el cas: «Estarà malalt en una setmana», que té el sentit de ‘d’ací a una setmana’, on no hi ha punt de culminació, però sí que hi ha punt d’inici.

A pesar de la prevenció normativa, podem pensar que la versió amb la preposició en és una versió semblant a «la correlació de… en amb valor temporal» (De hui en tres setmanes), i a la «correlació amb un sintagma preposicional precedent amb de» (D’ara en avant tancarem a migdia) (gcc, 20.4.3.3). També es pot pensar en una variació semàntica d’una oració conceptualitzada com si fora durativa (gcc, S 11.5.1.4 [83.c]; 11.4.3 [28.b]). És a dir, adaptant o (re)interpretant els exemples trets de la gcc:

83.c «L’ampliació de l’avinguda tindrà lloc en un període no superior a deu anys» > L’ampliació de l’avinguda tindrà lloc en deu anys (‘al cap de deu anys a comptar des d’ara’)
28.b «L’ànec estarà llest en una hora» (‘durant una hora’^?) > (‘al cap d’una hora a comptar des d’ara’)

És possible que el problema per al rebuig normatiu d’esta construcció siga que també s’utilitza en castellà, on la normativa de la rae —no he sabut trobar cap indicació sobre això en la seua gramàtica— no l’accepta, tal com indica la Gramática descriptiva de la lengua española de Bosque y Demonte (1999; 48.1.2.1):

A) Los complementos formados por <en + sintagma nominal cuantificado>

Este tipo de complementos tiene dos acepciones; en un caso se trata de un CA durativo, en el otro, de un CA de localización. Obsérvese la diferencia entre ambos significados:

(12) a. Pintó la puerta en dos horas.

b. En un par de horas te llamo y te cuento lo que ha pasado.

En (12a), en dos horas mide el tiempo invertido en pintar la puerta, mientras que en (12b), en un par de horas indica el momento en que tienen lugar los eventos denotados por llamar y contar y no el tiempo que se invierte en llamar y contar. Nos ocuparemos aquí únicamente del primer significado, sin volver a hacer referencia al segundo.¹⁸

¹⁸ Debemos señalar que ni el drae ni el due recogen esta acepción. Por otra parte, Gómez Torrego (1989: 339) condena este uso como anglicismo y dice que en estos casos en debe sustituirse por dentro de.

No sé si ha de considerar-se necessàriament un anglicisme, però el cas és que em sembla que és eixa mateixa construcció la que trobem en L’espectre del senyor Imberger d’Henry de Gorsse i Henri Clerc (1922; sobre un conte de Frédéric Boutet), traducció del valencià Joaquim Montero Delgado (1924):

Max.—El temps de treure el cotxe del garage, i estic a les seves ordres.
Ferraud.—All right! (Surt Max.)
Carlota (A Ferraud.).—Fins ara mateix. En deu minuts, estic llesta.
Lluciana.—Jo tampoc trigaré.

Tractar d’explicar i acceptar esta construcció i els valors que pot tindre hauria de ser la funció de la normativa. I sempre seria més útil rebutjar-la amb una explicació clara del motiu que rebutjar-la sense cap explicació.

com + per a/perquè

La gramàtica de l’iec (29.3.5.f) indica que no és propi de l’ús formal el contacte entre la conjunció com (la gramàtica de la rae diu que és una conjunció en 13.16.f) i la preposició o la conjunció final del sintagma posterior (que correspon a la segona part d’una construcció consecutiva). Josep Ruaix (1994) considerava que eixa construcció era «defectuosa», però la normativa actual preferix tractar-la com a tret estilístic associat als diferents registres.

Per tant, eixa construcció, que segons l’institut s’ha estés «darrerament», és correcta i, a més, habitual en els registres informals. L’Ésadir ha sintetitzat la qüestió en un quadre; podem afegim alguns exemples més que mostren que la construcció s’estén a tots els registres:

Josep Cuní, «Paraula, missatge, responsabilitat», L’oralitat i els mitjans de comunicació a cura de Joan Martí i Castell i Josep M. Mestres i Serra (2003): «en transmetre aquestes novetats, ho fem de manera planera com perquè ajudin a formar-nos —als oients, als espectadors— un nou nivell, si em permeten, intel·lectual».
Vicenç Villatoro, «Paraula i imatge com a informació complementària», L’oralitat i els mitjans de comunicació a cura de Joan Martí i Castell i Josep M. Mestres i Serra (2003): «i ho feia —espero— acceptablement bé, tant com perquè em fitxés un dia tv3 i em posés a la redacció d’informatius».
Jordi Llovet, segons el llibre Converses literàries de Marta Nadal (1991): «però, en canvi, allà s’ha continuat produint perquè s’ha donat el bagatge suficient, als futurs lectors, com perquè no s’esverin davant d’una formulació assagística difícil de llegir, de pair, de treballar».
Miquel Porter i Moix, «Resum d’una experiència metodològica, com a homenatge», Anthropos, 58 (1986): «Indubtablement, la gran majoria dels universitaris eren consumidors de mercaderies cinematogràfiques i televisives, però pràcticament cap d’ells tenia coneixements suficients com per a intentar una aproximació científica […]».
Quaderns de l’exili (1943): «hauríem pogut tenir a mà una força armada amb la necessària eficiència com per a fer avortar el moviment».

A més d’això, la gramàtica de l’institut també considera poc adequada per als registres formals la construcció consecutiva tant/tan… com… seguida d’una construcció final. Amb tot, podem documentar eixa construcció qualsevol registre:

Quaderns de l’exili (1943): «[…] no va ser mai tan precària com per a abandonar-se sense remei a un art estranger».
Llorença Villalonga, Les temptacions (1966; edició de 2015): «Dona Francisca no era tan esburbada com per a recomanar-lo i respondre d’aquell perdut».
Vicent Ventura, «Tots els camins condueixen al psoe?», Vicent Ventura: un home de combat, a cura de Francesc Pérez i Moragon i Rafael Fresquet (1998): «Qui pot ser tan ingenu com per a creure que quan es produesca aqueixa substitució, el psoe reformarà l’aparell de l’Estat […]».
Honoré de Balzac, Contes drolàtics, traducció de Jaume Ortolà (2010): «atès que n’era tan amic com per a tornar a crucificar Crist si li ho hagués demanat […]».
Joe Abercrombie, «Temps durs sempre», Canalles, traducció de Valentí Martí i Sansaloni, revisió de José A. López Camarillas (2017): «no era tan idiota com per a creure això […]».

a per

Podem observar que l’Optimot dona la indicació següent en una resposta (fitxa 77838/1; consulta: 25.11.2020):

Amb aquest significat, en certs parlars també s’usen les expressions anar a per i venir a per, que són pròpies dels registres col·loquials.

Eixa indicació concorda amb el comentari que fa la giec (19.3.5.3.h; consulta: 25.11.2020; 26.06.2023):

Amb per seguit de sintagma nominal, els verbs anar/venir equivalen a anar/venir a cercar o buscar: Venia per aquells diaris vells que teniu; Ves a ca la padrina per la mona. El gir a per, que s’usa col·loquialment en certs parlars, s’evita en els registres formals.

Seguint la pràctica normativa actual, l’institut no declara que el gir siga incorrecte, sinó que atén el fet que els registres van modulant les convencions amb l’ús de cada època, tal com va comentar Albet Pla Nualart en «¿Podem anar a per la lliga?» (Ara.cat, 28.04.2017; consulta: 25.11.2020). Per tant, sense contradir les prevencions estilístiques i estètiques de cada u, podem confirmar que la construcció té vitalitat en la llengua general (una companya de faena m’acaba de dir mentres escric açò: «Me’n vaig a per l’autobús.») i, a més, podem documentar eixe gir en diverses èpoques i registres:
- Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Anys 1656 a 1674 (consulta: 25.11.2020): «me tornà de resposta que sempre que volguera anar a per diner y amb eixa conformitat ho diguí a dit Bordes […]».
- 7×7:49 d’Isa Tròlec (1984; consulta: 25.11.2020): «Acaci es va tocar l’anell de malaquita i va anar a per un calze de vi».
- Joan Iborra (2005), nota 860 de la seua edició de Libro quarto de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino de Martí de Viciana: «que enganyà els agermanats quan anaven a per caixes i senyeres i els denuncià als jurats […]».
- Història social de la filosofia catalana: la lògica (1900-1980) de Xavier Serra (2010; consulta: 25.11.2020): «Però Xènius, que tenia la pell molt fina i un ego com un temple de gran, pensà que anaven a per ell per aquesta qüestió dels sindicats».
- Valentí Martí i Sansaloni (2017; consulta: 25.11.2020), traducció del relat «Un branquilló tort» de Joe R. Lansdale en Canalles de George R. R. Martin i Garner Dozois: «[…] conec un lloc on pots vindre a per la merda i la xica».
- Ulls verds de Marc Pallarès Piqué (2010; consulta: 25.11.2020): «Els falangistes de la vila necessiten caps d’esquila entre els que encara quedeu ací per tenir content el règim i vindran a per tu qualsevol dia, sense avisar.»
Sobre esta estructura, comentava el mestil3 (xxi.8.1.1.2):

No és genuí, en canvi, el contacte entre preposicions en la locució anar a per.

[424a]* Vaig a per vi a la taverna.
La gcc (11.5.4.4.i) indicava:

D’acord amb Fabra (1918: § 128.iii), s’ha d’emprar la preposició per davant d’un sn que es refereix a l’entitat que és l’objectiu d’un desplaçament: Havia anat per vi a la taverna.

Cal aclarir ací que la cita de la gcc no és del tot precisa, ja que Fabra no diu res en este cas sobre a per, sinó que indica:

En lloc de anar, venir, &. a cercar, es pot dir anar, venir, &. per (no per a). Ex.: Havia anat per vi a la taverna.
En este punt convindria tindre en compte les paraules d’Emilio Lorenzo, referint-se a la mateixa qüestió (en castellà) en El español de hoy, lengua en ebullición (1971):
- (pàg. 51) Por otra parte, aquellas preposiciones tradicionales excesivamente cargadas de funciones —pensamos principalmente en de, en, por— se ven relevadas a menudo por nuevas formaciones que evitan ambigüedades y prestan más riqueza y expresividad al idioma: vine por ti es equívoco, pero no lo son vine a causa de ti (o por tu causa), ni vine a por ti (vine a buscarte).
- (pàg. 151) Muy sensatamente defiende la expresividad de las preposiciones acumuladas, contra el tradicional criterio académico, en el caso de a por.

tras

Segons indica el dcvb (consulta: 28.10.2005):

TRAS prep. i adv. ant. Darrera. En tots mos dies veritat pos davant mi e falsetat me git tras les costes, Llull Cont. 23, 27. E’l cauall qui ranqueia de tras en lo girament, MS Klag. segle XIV, 7. Sí que no veu tras paret, mas per rexa, Ausiàs March lxxxvii. De part de tras portaua cuyro de bou clauat ab lo peto, Tirant, c. 65. Per qu’encara Lloth no fo tras la mata, Brama llaur. 239. Me venien molt sovint cartes, unes tras altres, Lacavalleria Gazoph. Roman tras la porta closa, Riber Poes. 319. A pleret, de puntetes, tras la ciutat calmosa, Berga MT 108. Tras sa porta: darrera la porta (es deia a l’Empordà encara en el segle XIX). Anar tras d’algú o d’alguna cosa: anar-hi darrera, cercar, procurar d’obtenir-ho. De tras: darrera (V. detràs). Qui parla mal de tu de tras, Turmeda Amon. A tras: arrera. Quant lo senyor lo volrà tirar a tras, no porà, Eximenis Terç, c. 356 (Aguiló Dicc.). Com donchs los hagués dit “yo só”, tornaren a tras, Gerson Passio, c. 6. A tras que: a més que, malgrat que. “A tras de que em feia enfadar, em feia riure”: a més (o malgrat) que em feia enfadar, em feia riure (Solsona, Cardona, Gironella).
Esta preposició tras apareix en el pdl-iec des del 1832 (Josep-Melcior Prat i Colom) fins al 1931 (Llorenç Riber). A les Corts valencianes (2005) és usada per alguns diputats (Mundo Alberto [2005], Albiol Guzmán [2009]), ja que és usual encara en la parla del Maestrat.
En una situació semblant es troben atràs i detràs, esta última amb molta més vitalitat i més usos. El dcorom assenyala eixe fet:

«Després de l’E. Mj. tras i atràs han quedat antiquats. No tant detràs; que, si bé exclòs rigorosament de la llengua literària, encara és d’ús vulgar en moltes comarques.»

Saborit Vilar (2015) documenta la vitalitat de detràs en el valencià del nord en el seu treball «El valencià de la Plana dins el valencià general» (consulta: 25.10.2019):

La paraula «detràs» a la Plana.

Massip i Bonet (1991) documenta en la seua tesi El lèxic tortosí: història i present les formes atràs i detràs:

atràs adv. Enrere. Exemple: «¡Atràs, atràs, burret!».
detràs adv. Darrere. Exemple tret dels manuscrits de Joan Moreira (1912-1936): «¡Ai!… aquí detràs, bandavall la faixa, cap als rebles, sento com una punxada d’agulla saquera».

Etiqueta: preposicions

COORDINADORA DE DINAMITZACIÓ LINGÜÍSTICA DEL PAÍS VALENCIÀ