vindre + prep. + infinitiu

Vindre a + infinitiu
La construcció del verb vindre seguida de la preposició a i d’un infinitiu, s’utilitza de manera usual amb la fórmula «vindre a ser» que expressa idea d’aproximació, de semblança  o equivalència aproximada. Esta construcció no apareixia recollida entre les possibilitats del verb venir en el dec (1993) però sí que s’utilitzava en les definicions. Per exemple:

tecnologia
f. TECNOL 1. Ciència que tracta de les arts industrials, de tal manera que ve a ésser com la teoria de la indústria pràctica.

tigrinya
m. LING Llengua etiòpica, de la família afroasiàtica, que ve a ésser una forma evolucionada del gueez, parlada pels cristians de Tigre i Eritrea.

Les guies de referència normativa o estilística consideraven que eren preferibles altres construccions:

  • Josep Lacreu Cuesta (Manual d’ús de l’estàndard oral, 1990): «venir a + infinitiu […] en nivells formals es consideren preferibles altres construccions per a expressar la idea d’aproximació».
  • Joan Solà Cortassa (Llibre d’estil de l’Ajuntament de Barcelona, 1995): «venir a + infinitiu: construcció considerada no genuïna. A l’ajuntament de Barcelona es recorrerà a les expressions equivalents […]».

La gramàtica de l’avl (2006) i la de l’iec (2016) han admés la construcció amb valors d’aproximació o de justificació (i l’iec afig el valor de culminació):

(avl, 2006) c) La perífrasi «vindre a + infinitiu» té, en general, un valor aproximatiu, però amb el verb dir adquirix un matís de justificació:

Això ve a ser el mateix que em va contar ella.
T’ho vinc a dir perquè m’agradaria saber què en penses.

(iec, 2016) j) La perífrasi «venir a + infinitiu» presenta valors diferents segons el context en què s’utilitza. D’una banda, pot referir-se al resultat o a la culminació d’un procés o d’una situació prèvia: Aquesta publicació ve a omplir el buit que hi havia en aquesta matèria; Mil obstacles havien vingut a entrebancar la realització de l’empresa. De l’altra, pot assolir un valor aproximatiu equivalent a les expressions adverbials més o menys o si fa no fa, amb què a vegades es combina: Tots dos veniu a tenir si fa no fa els mateixos símptomes; Al capdavall, tot ve a ser el mateix; Aquell aparell ve a costar el doble que aquest.

acabar per + infinitiu

  1. Segons podem llegir en la gcc (23.3.4):

    La perífrasi acabar per + infinitiu, que s’empra a vegades amb el mateix sentit [que acabar + gerundi], no és considerada genuïna per alguns diccionaris i manuals (p. ex., el Manual d’estil del 9 Nou) mentre que ho és per a d’altres (vg. Ruaix 1996)

    Cal dir que la nova versió del Manual de redacció i estil (2008) d’Eusebi Coromina continuava mantenint la consideració d’incorrecció. Tanmateix, el gdlc [en línia] inclou l’accepció següent (consulta: 18.02.2010):

    7 acabar per [ seguit d’infinitiu ] Arribar finalment a fer una cosa. Si insisteixes una mica més, acabarà per confessar el que va fer.

    De fet, podem localitzar eixa accepció en un exemple (s. v. desorientar; consulta: 02.06.2017) que es manté en el diccionari des de l’edició de 1982 i que és copiat del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra (1932):

    Les tortuositats del camí van acabar per desorientar-los.

  2. Finalment, la giec introduïx està perífrasi en la normativa (24.5.8.2.c):

    La perífrasi «acabar per + infinitiu» expressa també la culminació d’una situació, però en aquest cas produïda per una insistència: Després de demanar-li-ho moltes vegades, van acabar per cedir a la seva petició; Les tortuositats del camí van acabar per desorientar-los.

venir + participi

  1. Si bé la construcció venir + participi és un «gir estrany» que prové del llenguatge administratiu (tal com assenyalà fa uns quants anys Isidor Marí en la Revista de Llengua i Dret, número 1), no és una construcció incorrecta. Tal com indica l’Optimot (consulta: 13.03.2017):

    L’expressió venir + participi és molt marcada estilísticament i es recomana no abusar-ne. Així, en estructures d’aquest tipus és recomanable fer servir el verb ser o estar o bé expressions com ara tenir l’origen en.

    Sobre esta qüestió, la giec (informació aportada per Xavier Rofes Moliner, 09.04.2017) fa el comentari següent (23.2.2.a):

    El verb estar pot aparèixer amb alguns participis en lloc de l’auxiliar de passiva ser. Així, en el cas de verbs com determinar o establir, podem trobar una veritable passiva (Les activitats del programa han de ser determinades/establertes per la comissió de festes) o una oració de sentit atributiu amb el verb estar, com les tractades en els §§ 22.3.1.1b i 22.3.1.3c: La probabilitat que això passi està determinada per les circumstàncies. En aquest darrer cas, el verb podria ser també venir: La probabilitat que això passi ve determinada per les circumstàncies. Altres vegades hi trobem el verb anar, sobretot amb el participi de verbs que expressen relacions espacials (precedir, envoltar, seguir, acompanyar, cobrir): El sopar de gala anirà seguit d’un ball; El director anava/venia acompanyat dels seus col·laboradors. Quan verbs com acompanyar, seguir o precedir expressen valor d’activitat, tenim una passiva real i el complement va amb per, ja que es tracta d’un complement agent: Durant tres hores va ser espiat i seguit per un individu sospitós.

  2. En castellà, el dusos donava la indicació següent:

    venir. La construcción en que este verbo va seguido de participio pasivo es un italianismo por estar + participio pasivo, aunque se use a menudo en la prosa administrativa: *Los inquilinos vienen obligados…

    La gramàtica de la rae (2009; 38.5.t, w) no diu res del possible origen italià de la construcció, i la tracta entre els «atributs de causa o vincle necessari» de la construcció semicopulativa del verb venir:

    38.5t.3. Causa o vinculo necesario: venir {determinado ~ exigido ~ forzado ~ obligado ~ pedido ~ requerido}.

anar a + infinitiu

Seguint l’anàlisi d’Anna Gavarró i Brenda Laca (gcc, 23.3.2.1), esta perífrasi té un valor prospectiu, valor que també anomenen «de fase preparatòria». Semànticament són anteriors a la situació que s’esdevindrà. Segons estes autores, «es considera que els usos d’aquesta perífrasi com a futur immediat quan el verb finit es troba en present, en substitució d’un futur o d’un present pro futuro, constitueixen interferències del castellà», prevenció que prové de Badia Margarit i que recullen altres obres de referència normativa (Ésadir, consulta: 04.11.2016; Sens Dubte-UB, consulta: 04.11.2016). Ruaix (daux) ho exposa com a consell:

anar a + infinitiu. Perífrasi que, en present d’indicatiu, s’aconsella de substituir per ‘ara + futur’. Ex.: «Anem a preparar l’exposició» = Ara prepararem l’exposició.

Les mateixes autores esmentades, Gavarró i Laca, indiquen:

Aquest és un punt que hauria d’aclarir la normativa (potser declarant lícits els usos amb el modificador en imperfet o en subjuntiu, que no fan concurrència amb el futur). En qualsevol cas, els usos que es poden constatar per a anar a + infinitiu no comprenen més que un subconjunt reduït dels usos de les perífrasis castellana i francesa corresponent.12

12. Anar a + infinitiu està ben arrelat en combinacions lèxiques fixes amb un sentit o una funció discursiva particular, com ara anar a parar/raure ‘arribar a un indret o a una situació sense voler-ho’, o anar a saber (amb el modificador sempre en imperatiu i introduint sovint una interrogativa indirecta; p. ex.: Parlaven aneu a saber quina llengua), com a expressió amb què s’expressa ignorància.

Podem localitzar referències que indiquen que la normativa accepta esta construcció en determinats casos. Segons Josep Lacreu (consulta: 04.11.2016): «Quan s’indica la ‘immnència d’una acció’ o la ‘disposició a fer alguna cosa’, aquesta construcció és plenament legítima».

A més, la localitzem en el diec (s. v. diable; consulta: 04.11.2016):

que el diable se m’emporti si… Expressió per a indicar que és ver el que anem a dir.

De fet, el mateix diccionari, però en l’edició de 1995, indicava (s. v. anar):

Unit a un infinitiu per les preposicions a o per, indica la imminència de l’acció. El cotxe anava a caure.*

*Curiosament, en l’edició actual (consulta: 07.11.2016) fan una indicació diferent: «Davant d’infinitiu introduït per la preposició a o per i en imperfet, denota que l’acció indicada per aquell infinitiu estava a punt d’esdevenir-se. El cotxe anava a caure.»

D’altra banda, Pompeu Fabra donava la indicació següent en les Converses filològiques (219; veg. Perífrasis verbals en les llengües (ibero-)romàniques de Pusch i Wesch; consulta: 07.11.2016):

També és correcta quan el verb anar hi està usat en sentit figurat, significant, per exemple, procedir: Resolt el primer problema, anem a resoldre el segon. L’anar a fer que condemnem és el d’una frase com vas a patir molt, equivalent a patiràs molt. És el cas en què anar és un simple indicador de temps, expressa simplement la futuritat immediata.

D’acord amb eixa exposició, el mateix Fabra fea servir la perífrasi:

  • No anem ací a enumerar els mots que constitueixen una excepció de la regla damunt citada […]
  • Quan anem a usar una primera o segona persona del plural […]
  • […] procurem d’esmenar-nos sempre que ens adonem que anem a dir Estar al teatre.
  • […] el que anem a dir no és pas en defensa seva.
  • […] hem de veure si la proposició que anem a introduir es una proposició de causa.

Finalment, la gnv (31.4; consulta: 07.11.2016) de l’AVL dóna la indicació següent sobre el valor d’esta perífrasi:

a) La perífrasi «anar a + infinitiu» té un valor d’intenció o d’imminència, però presenta fortes restriccions d’ús. La perífrasi és habitual en imperfet d’indicatiu o en imperfet de subjuntiu (on té un sentit de conatu o d’acció que no s’arriba a realitzar):

Anàvem a eixir de casa quan hem sentit el telèfon.
Pareixia que anara a plorar.

A diferència del que passa en altres llengües pròximes, la perífrasi s’usa poc en present d’indicatiu, sobretot per la proximitat i les possibilitats de confusió amb el passat perifràstic. De fet, la perífrasi no ha desenvolupat el valor de futur, que sí que té en llengües com el castellà, el francés o el portugués, i s’usa poc amb el valor d’imminència, valors que s’expressen per mitjà de la perífrasi «estar a punt de + infinitiu», el futur, l’imperatiu o altres recursos:

La comissió es reunirà per a tractar de resoldre els conflictes. (i no es va a reunir)
Ara vos diré el que em va passar ahir. (i no vos vaig a dir)
A veure, parla un poc més clar. (i no Anem a veure)
Calleu, que està a punt de començar l’obra. (i no va a començar)

La construcció «anar a + infinitiu» és correcta en aquells casos en què anar es comporta com a verb principal amb el valor de moviment: Espera, que han tocat a la porta i vaig a veure qui és.

ser aplicable

Segons els Criteris de traducció de textos normatius del castellà al català (2010, pàg. 20), la construcció perifràstica ser de aplicación, pròpia de la llengua castellana, «no funciona» en català. Per tant:

«Lo dispuesto en este artículo será de aplicación…» > «El que disposa aquest article és aplicable…»

La Universitat Politècnica de Catalunya (consulta: 20.10.2016) té una fitxa  on assevera que la perífrasi ser d’aplicació no és correcta:

ser d’aplicació / aplicar-se

  • L’expressió ser d’aplicació és incorrecta.
    En tot el que no està previst al pla especial esmentat, és d’aplicació el Pla general de comptabilitat pública de la Generalitat de Catalunya.
    En tot el que no està previst al pla especial esmentat, s’hi aplica el Pla general de comptabilitat pública de la Generalitat de Catalunya.

A pesar d’això, l’ús en l’àmbit juridicoadministratiu l’ha estesa bona cosa i fins i tot podem trobar que apareix en el Manual de documents i llenguatge administratiu (consulta: 20.10.2016) i en una publicació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: Els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes (consulta: 20.10.2016).