baix / baix de

  1. El Diccionari normatiu valencià (consulta: 27.01.2016) de l’avl introduïx l’accepció preposicional següent (s. v. baix):

    prep. En una part més baixa, per referència a un element implícit o explícit. Des de baix de l’escenari les coses es veuen diferents que des de dalt. Baix del bancal hi ha una bassa. El camí cal agafar-lo des de baix de la serra.

    No n’ha fet massa cas per ara l’iec, a pesar que podem vore que la seua gramàtica (giec 19.5.b  o 19.5.1; consultes: 18.12.2020, 20.10.2022) diu:

    En parlars valencians i baleàrics, baix també s’utilitza col·loquialment amb el valor de sota o davall amb un complement introduït per la preposició d’enllaç de.

    Quant a la classificació en categories, la giec (19.5.1) diu que dalt, damunt, davall, davant, darrere, són preposicions;1 la gnv (avl) diu que són adverbis (27.4.2.3). Que el tema és rellevant i ve de llunt ho mostra el treball «Preposicions de superioritat (dalt, damunt i sobre) en Fabra. Fonaments (1891-1912)» de Joaquim Sanç Ureña (Aula de Lletres Valencianes, 2018, p. 131-262).

    1. Nota fdt. A més, estranyament, la giec inclou lluny entre les preposicions, però el diec (consulta: 09.10.2022) considera esta paraula només com a adverbi.

    El cas és que en valencià general l’esquema sistemàtic d’oposicions és dalt-damunt / baix(-davall).2 Vist que ja admet que baix és una preposició, la normativa de l’institut hauria d’atendre més clarament els fets quan diu:

    Aquest ús de baix amb un complement introduït per de s’evita en els registres formals.

    2. Nota fdt. Tal com es pot vore a continuació, davall és substituït per baix.

    És fals que s’evite en els usos formals en valencià, llevat que algú pense que no existixen usos formals en valencià o que només fan usos formals els qui s’ajusten als trets generals del català oriental pel que fa a estes qüestions. Les dades de l’Atles lingüístic del domini català (mapa 1984) mostren l’extensió de l’ús del baix com a preposició.

    L’esquema de les preposicions indica una reducció de parells d’oposicions:

    Esquema actual ⇐ Esquema anterior
    dalt/baix
    damunt (sobre)/baix
    amunt/avall    		 ⇐ dalt/baix
    damunt/davall
    sobre/sots
    amunt/avall

    S’ha produït una reducció en valencià (davall > baix). És a dir, baix arreplega també els usos de davall. És un fet que caldria explicar, tal com es fa per a explicar un canvi paregut que ha provocat l’increment d’usos del parell sobre/sota (en compte de damunt/davall) en altres dialectes.

  2. El cas de l’estatut d’autonomia valencià. A l’hora de redactar el text de la reforma de l’estatut valencià, en ple segle xxi, quan sabem que la societat ha avançat en la modernització de les seues relacions i activitats comunes, en canvi, l’administració, la política i la tasca legislativa al País Valencià, després de tants i tants seminaris, cursos i publicacions sobre la redacció de les lleis i el llenguatge legal, la seguretat jurídica i tots eixos detallets caldria garantir als ciutadans, encara continuen ancorats en massa casos en el clientelisme i la demagògia més rància.Per tant, no ha segut cap sorpresa que alguns polítics valencians encara hagen volgut deixar una empremta indeleble de la seua capacitació, capacitació que s’aproxima prou al despotisme ortotipogràfic, com es pot observar en l’ús de les majúscules i minúscules en el text l’estatut valencià.En eixe sentit, i relacionat amb la preposició que ens ocupa, podem observar com, per fugir de la preposició relativa al món abstracte sota, que apareixia en la redacció del 1982, els actuals Redactors (amb majúscula ben grossa, com als seus egos els agradaria ser recordats) han introduït la preposició davall, cosa que no tindria cap més problema, si tot foren només qüestions estilístiques.
    Amb tot, ateses les mancances de la normativa lingüística actual en este àmbit, els quatre casos en què apareix davall (on abans hi havia sota),* han segut considerats una espècie de victòria en un enfrontament entre la demagògia d’uns i el masoquisme d’altres: «no hem caigut en el baix i ens hem salvat amb el davall». Sort n’hem tingut, doncs!, excepte que la batalla era ben estèril i tenia una víctima col·lateral innocent, el baix, que continua esperant el seu lloc «baix de la capa del sol» de la normativa.

    * Nota d’Àngel Calpe (15.02.2016): «Només una puntualització en relació a la primera versió de l’Estatut valencià del 82. Es va publicar en les normes de la RACV que havien sigut adoptades pel Consell preautonòmic i, per tant, apareix “baix” en sentit abstracte quan pertoca. Concretament, l’expressió “baix l’autoritat de la Generalitat Valenciana” es troba en els articles 11.e i 17.1», com es pot consultar en la fitxa de la disposició.

    Així doncs, l’ús prepositiu de baix / baix de ha segut condemnat sovint per la normativa, normativa que no ha atés tota la documentació existent i que no ha arribat a anar més enllà i, per tant, que no ha explicat per què és tan sistemàtic i generalitzat eixe ús en molts territoris catalanoparlants. En eixe sentit, convindrà reflexionar una mica més a partir d’algunes dades que aportem tot seguit, començant pel dcvb (s. v. baix):

    II. adv. i prep. || 3. Baix de: a la part inferior (d’una cosa). Venia moltes nits sonar y cantar ab Adoardo baix de la finestra on ella dormia, Paris e Viana 3. No n’hi havia altre baix de la capa del sol, Aguiló C., Rond. de R. 14. Una donzella s’adormí baix d’un arbre, Roq. 12. a) L’ús de baix sense la prep. de, en aquesta funció preposicional, és un castellanisme; per això no són de bon català aquestes frases: Com també bax la matexa pena, doc. a. 1688 (Col. Bof. xli); Baix l’ampla portalada, Cases A., Poes. 23. || 4. Baix de: molt prop (d’una cosa). Allà baix d’ella s’assegué la jove, Costa Trad. 11. «Baix de ca-nostra hi ha un abre» (Men.).

    I passant per Coromines (s. v. baixar):

    […] L’ús de baix de en el sentit de ‘sota’ («l’alacrà s’amadriga baix de les pedres», Barxeta) que ha restat estrany al català del Principat, és conegut en alguns punts del Rosselló i Conflent, però més a les Illes i sobretot és general de nord a sud del País Valencià. […] L’absència de sota en l’ús de les nostres dues regions meridionals, fa sospitar que allí baix de i fins i tot baix preposició no són gaire deguts a influència castellana, i en tot cas és segur que en el català de les Balears i València aquest ús naixeria espontàniament […]. [Veg. citació completa]

    En canvi, mos quedem una mica decebuts quan la gcc recull d’una manera tangencial baix entre les denominades «preposicions intransitives» (Àngel López i Ricard Morant, gcc , S 12.11, «L’adverbi»), Pelegrí Sancho Cremades no la recull en la mateixa obra (S 11.3), i, més encara, en el seu llibre anterior La categoria preposicional (Universitat de València, 1995) únicament comenta, parlant dels adverbis:

    Aquests, a causa del seu element relacional, poden ocupar l’espai semàntic en oposició o en equivalència amb una preposició, atés que no hi ha una preposició que l’ocupe, i així, en valencià, en què, com en espanyol (i potser per influència d’aquest) sobre és tan sols preposició i no hi ha cap preposició veritable que se li opose, s’usa l’adverbi baix de ocupant el lloc semàntic oposat al d’aquesta.

    En un altre àmbit qualificat, la llista Migjorn, es va tractar el tema, i citaré extractes d’algunes de les aportacions que considere més rellevants:

    El nostre català distingeix entre «baix de» i «davall». M’explicaré amb exemples: 1) Davall la casa hi ha restes romanes: això fa que, per fer-hi obres, hagis de demanar permís. 2) Baix de la casa, damunt la voravia, hi solen deixar les bosses de les escombraries. Tenim, doncs, que davall, sinònim de sota correspon al francès sous, mentre que baix de tindria per equivalent en bas de. (Miquel Adrover, Migjorn, 11.01.2005)

    Per cert, en el cas de dalt de i baix de, nosaltres diríem sempre dalt de, però en el cas de baix de hi hauria vacil·lació en l’ús de de (baix la taula / baix de la taula), igual com esdevé amb dins (dins l’habitació / dins de l’habitació). (Josep Saborit Vilar, Migjorn, 18.01.2005)

    Per a mi, sense la preposició de és la forma més natural de dir-ho, en canvi trobe molt forçada la forma la roba està dalt de l’armari o el gat està baix de la taula. (Anna Gascó, Migjorn, 18.01.2005)

    En les zones (com la meua) on només s’usa baix (de), es pot agafar o no la preposició de, exactament igual com dins (de), damunt (de), etc. És a dir, tant podem dir he deixat les sabates baix del llit com he deixat les sabates baix lo llit (nosaltres mantenim l’article lo darrere preposicions), de manera anàloga a he deixat la roba damunt del llit i he deixat la roba damunt lo llit.

    Uns darrers exemples. Hi ha algunes expressions populars en què apareix clarament baix usat com a preposició i sense de. M’estic referint a quedar-se u baix taula (‘fer tard a dinar i quedar-se sense res’) o passar alguna cosa per baix cama (‘entre les cames’).

    Per tant, crec que la discussió sobre si hauria de ser admissible l’ús preposicional de baix de inclou per força l’ús preposicional de baix. (Àngel Alexandre, Migjorn, 18.01.2005)

    En el meu parlar, sempre, sistemàticament es diria baix de la taula. Una possible admissió normativa de la preposició baix podria, certament, assimilar la presència o no de la preposició de al que passa en casos com dins. Però també podria perfectament assimilar el que passa en casos com lluny, en què la presència de de és obligatòria. En la meua «percepció lingüística» baix la taula em sona a castellanisme, ja que sempre diria baix de la taula.

    Per això, jo o Alcover no veiem igual el baix físic (sempre amb prep.?) que el possible baix no físic (baix el poder…). En aquests casos, que no són mai populars, jo prescriuria sota o davall. No ho sé. Tot per a embastar. (Joan Mascarell, Migjorn, 18.01.2005)

     

  3. D’altra banda, Abelard Saragossà promet estudiar el tema, però ja mos ha avançat algunes reflexions que haurien de permetre repensar alguna decisió normativa prou infundada i contraproduent. Per exemple, citant també en extracte (Migjorn, gener 2005):

    Costa poc deduir que les preposicions dalt i damunt s’apliquen al món físic, i la diferència que hi ha és la següent: part superior (dalt) contra part immediatament superior (damunt). Això és, la preposició damunt és un hipònim de dalt. Finalment, la preposició sobre s’aplica al món abstracte. […] De la mateixa manera que poc és l’antònim de molt, les tres preposicions baix, davall i sota són les antònimes de dalt, damunt i sobre. […] En la llengua viva, s’han produït diverses evolucions negatives, ja que totes tenen en comú que superposen i confonen continguts semàntics i, per tant, empobrixen els valors comunicatius de la llengua. En el cas del valencià, ha tendit a perdre davall i sota. La causa del retrocés de davall deu ser que hi han pocs objectes que puguen estar «davall d’un altre»: en les coses que les persones percebem, quan en posem una davall d’una altra, en general cau. Pel que fa a sota, ja he avançat en el paràgraf anterior que és molt diferent de sobre. La darrera preposició és essencial en el món abstracte: deuen ser dotzenes i dotzenes (potser centenars) les construccions que demanen eixa preposició, com ara «una regla sobre una paraula», «un escrit sobre una preposició». En canvi, la preposició sota deu ser necessària en molt poques construccions.[…] Des d’un punt de vista històric, és pràcticament segur que no ha existit mai un sistema nítid com el que he proposat (dalt ‘a la part superior’; damunt ‘a la part immediatament superior’; baix i davall: antònims; sobre i sota: món abstracte […].

    Finalment, també caldria estudiar l’actuació de Fabra i l’evolució de la llengua culta al llarg del segle xx, que potser es podria resumir en tres fets. El primer és tancar els ulls a l’evidència que el valencià tradicional usa baix i davall com a preposicions antònimes de dalt i damunt alhora que tendix a reservar sobre per al món abstracte. El segon fet que resumiria l’actuació del segle xx és tancar els ulls a la intromissió de sobre en els usos de dalt i damunt (com ara dient que «algú està a sobre» volent expressar que «està (en l’habitació de) dalt»; o «deixar coses a sobre d’una altra»).

    [Nota sobre avall i baix, Migjorn, 21.01.2005] El que no hauríem de fer mai és el que va fer Fabra en el dglc: en compte de dir «Avall el tirà!» (desig d’afonar un tirà i, per tant, hi ha un moviment), escriure «A baix els tirans». En això, actuen molt bé els seguidors del València quan diuen el crit «Amunt, València», o «Amunt el València!». L’error de Fabra podria ser haver seguit el castellà, que usa (o pot usar) la mateixa forma en els dos casos (moviment i sense moviment, abajo). La construcció del castellà perdura en el diec i en Ruaix (1998: 221, n. 1).

     

  4. En un altre àmbit, tot i que relacionat, Joan M. Perujo aporta una mica de documentació sobre davall, sots i sota:

    (Informació de Joan M. Perujo, Migjorn, 13.01.2005) Ací teniu totes les formes de davall (8 + 1 devall), sots (24) i sota (només 1) tretes de la concordança de la Vita Christi:

    VB 278 9347 E aquesta tua malícia, cuberta sota pali de amicícia, me turmenta molt més que la fúria

    VA 75 2343 qui han a contribuir ab persones envejoses, que, sots color de amicícia, volrien a sos germans robar la fa

    VB 168 5565 baxet ab los altres dexebles, indignant aquells sots color de consciència, dient: «Digau, germans, ¿per q

    VA 288 9622 ací avant no seran confuses, puix vos sou mesos sots la bandera de aquest rey de glòria

    VB 384 12990 prestament la gràcia a ell donada; e, metent -se sots la bandera de Jesús, començà ab gran ànimo a batalla

    VA 188 6209 volent dir: Sots la custòdia e comanda vostra nos posam, Senyora sanc

    VB 167 5525 o verí de aquella astuciosa àspidis tenen amagat sots la lengua sua

    VA 78 2456 r les rames sues, pervendreu a la altea del cel; sots la ombra de aquest gloriós arbre habiten e stan los

    VB 248 8332 ànima, com ha rebut dins si aquest bé infinit: « Sots la ombra de aquest Senyor que tant he desijat reposa

    VC 221 7375 os hòmens superbiosos e cruels, e ·ls humiliareu sots la potestat e senyoria vostra

    VB 123 4021 dir: O ànima mia! Tots los lochs de la terra són sots la senyoria e imperi de nostre Senyor Déu: en cascú

    VB 291 9806 se per benaventurat veent a Jhesús axí aterrat e sots la sua potestat posat, creent que fàcilment lo porta

    VA 36 1018 E ells, trobant -se sots la vostra bandera, no hauran temor de res

    VB 399 13480 ella dada, e que negú no pereixca de aquells que sots la vostra bandera se metran e dels vostres mèrits al

    VB 108 3490 fe, fariseu: ¿què li fall, de quantes coses són sots lo cel, a aquell que lo Déu hí Senyor del cel pren e

    VA 280 9377 magestat: car no y ha altre nom sots lo cel donat als hòmens per obtenir salut sinó aques

    VC 230 7672 tra altesa que los tres órdens de àngels que són sots lo principat meu ha nostre senyor Déu ordenats a la

    VC 152 4998 /]manant sa clemència que diguésseu al poble que sots lo regiment vostre se trobava, que sa magestat los c

    VA 184 6095 r lo beneÿt fruyt del seu ventre, qui stà amagat sots lo seu manto! E vós, Senyora, rebent -los, venint a

    VB 386 13034 Ezechiel, quant lo véu, que los seraphins staven sots los seus peus e tota la terra era plena de la Magest

    VB 173 5748 , per salvar -vos ve e subjugar les altres gents sots los vostres peus: si no us enteneu ni rebre no ·l vo

    VB 354 11941 at de la dita creu sens licència de sa senyoria, sots pena de perdre lo cap

    VA 307 10270 veu, Senyor, cuberta tanta virtut e excel·lència sots tan profunda humilitat, mostrant -vos als ulls morta

    VA 125 4076 Car sobre vós sol Déu és: sots vós, Senyora, són totes les coses creades

    VC 312 10475 es les coses que divinitat no atenyen, totes són sots vostra excel·lència e us regonexen senyoria

    VA 184 6085 eccadors, ans lo fill de Déu se és volgut amagar davall aquell, tancant -se dins lo vostre virginal ventre

    VB 172 5710 e aturà ·s aquí sa clemència, sient-se un poch davall aquelles oliveres, volent donar a entendre a les g

    VC 128 4190 antorches, e ell e sa muller e filles devallaren davall e manaren obrir la porta

    VB 95 3063 E, lançant -se ab gran fervor de amor davall la taula, abraçà aquells sagrats peus divinals del

    VA 185 6102 molt amat e acollir -vos he a tots ab gran plaer davall lo meu misericordiós manto

    VC 163 5385 loen lo vostre sanct nom! Humilien -se, Senyor, davall los vostres peus les cares de tots los hòmens per

    VC 91 2938 als: [//]car ab un gran so de campanes los meten davall terra, e de aquí avant no y ha pus memòria

    VC 120 3919 : «O! Tan contents poden ésser ja los juheus que davall terra resta aquell que tant han perseguit sens cau

    VB 295 9933 nt lo cap de sa magestat per animar als qui eren devall a fer pijor, no podent cobrir ne çelar la gran mal

degut a

  1. Locució prepositiva recollida en el gd62 (2000): ‘a causa de’. Tot seguit, uns quants casos d’ús d’esta locució en diferents autors i obres:
    • «Durant aquesta tasca sembla que sorgeix la idea d’escriure la novel·la i, ben possiblement, degut a aquella replega […]» (Vicent Escrivà, «Obra literària» dins de Paraula de la terra. Escrits seleccionats d’Enric Valor).
    • «[…] i això degut al seu temperament malenconiós, depressiu i més aïnes dolç.» (Enric Valor, citat per Vicent Salvador i Heicke van Lawick en Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor)
    • «[…] que després havia de ser bandejat per Neró […], juntament amb filòsoif Musoni Rufus, degut a la influència que exercien sobre la joventut.» (Miquel Dolç, Sàtires de Persi Flac)
    • «El P. Bertran no té cap més hora lliure, degut a les seves obligacions acadèmiques» (Joan Fuster, nota manuscrita citada en Cartes de Carles Riba: 1956-1959, edició de Carles-Jordi Guardiola)
    • «Que es produïx (un moviment) en les plantes degut a un augment de turgència.» (Diccionari normatiu valencià de l’avl, s. v. auxotònic -ca; consulta: 14.01.2016)
  2. La nova giec (19.9.3.3c), finalment, accepta incloure la locució causal:

    L’ús més freqüent en masculí singular ha acabat convertint-lo en una locució causal que selecciona un sintagma nominal (S’ha hagut de suspendre el partit degut a les inundacions) o una oració encapçalada per el fet (Degut al fet que no hi havia aigua a les dutxes, hem deixat la competició per a la setmana entrant).

  3. El dddc (2000) i altres obres la marcaven com a incorrecta. Indicaven que l’expressió era correcta «quan degut té funció de participi, intercanviable per deguda, deguts, degudes».
  4. Exemples d’usos correctes, amb demostració de l’ús del participi en este context, previs a l’admissió de la locució prepositiva en el gd62:
      1. (GDLC) anomaló m. fís. atòm. Nucli atòmic de comportament anormal degut al fet de tenir unes dimensions superiors a les que li correspondrien si s’atenguera el nombre de nucleons que el formen.
      2. (GDLC) papil·ledema m. PAT. Tumefacció no inflamatòria de la papil·la òptica deguda a un augment de la pressió intracranial i a l’obstrucció del fluix venós orbital.
      3. (GDLC) parahemofília f. PAT. Malaltia caracteritzada per hemorràgies degudes a un dèficit congènit del factor V de la coagulació.
      4. (GDLC) pletismògraf m. diagn. Aparell destinat a inscriure els canvis de volum dels òrgans i dels membres, deguts a la repleció sanguínia de les artèries i dels capil·lars.
      5. (GDLC) polioencefalitis f. pat. Malaltia infantil, aguda, quasi sempre mortal, deguda a les lesions dels nuclis grisos de l’encèfal produïdes pels virus de la poliomielitis.
      6. (GDLC) radiculàlgia f. pat. Dolor degut a una lesió d’una arrel nerviosa i localitzat en el territori sensitiu innervat per aquesta arrel.
      7. (GDLC) termonàstia f. bot. Nàstia deguda a les variacions de la temperatura ambiental.
    Agraïxc a Joan Mascarell les matisacions que m’ha fet sobre la redacció anterior de la fitxa. (Migjorn-2005)

a / en + topònim

  1. Va ser Pompeu Fabra qui va fer la prescripció següent (gramàtica del 1918-1933):

    125. x. […] Els noms propis, l’article definit i l’adjectiu interrogatiu demanen davant d’ells, els primers exclusivament i els altres preferentment, la preposició a; els adjectius demostratius i els indefinits un i algun, en canvi, prefereixen davant d’ells la preposició en.

    Actualment, la gramàtica de l’avl (2006) ha transformat eixa prescripció, mitjançant una redacció poc aclaridora, en una constatació no prescriptiva:

    b) Si el complement indica la pura localització s’usa a o en:

    – Davant de noms propis de lloc, s’usa la preposició a:
    Va nàixer a Morella però ara viu a Benicarló.
    Ha passat l’estiu a Xixona.
    A Ontinyent fan un embotit boníssim.

    Observació: En la llengua antiga tant a com en podien aparéixer amb els noms propis de lloc, encara que en era més freqüent:
    «qui estava en l’Alcúdia», Llibre de Cort de Justícia de València.
    «Porta aquex dinar a Daniel, propheta, que està pres en Babilònia, en hun lach de leons», Sant Vicent ferrer, Sermons.
    «dix que a casa sua a Quart jagué tota la nit», Llibre de Cort de Justícia de València.
    «La VII ª manera de orar és ficar los genolls en terra, axí com feren aquests reys, per ço com veeren a Betlem», Sant Vicent ferrer, Sermons.

    Amb posterioritat, l’ús de a s’ha generalitzat en la major part de l’àmbit lingüístic i, pel que fa al valencià, en alguns parlars septentrionals i meridionals. En la resta del valencià, en canvi, s’ha mantingut l’ús de en, encara que, per homogeneïtat i unificació de criteris, en la llengua literària s’ha adoptat majoritàriament l’ús de a davant de noms propis de lloc.

    És a dir, es tracta d’una constatació de l’ús («s’usa») i no d’una prescripció. Segons l’avl, són dos possibilitats oferides per la variació dialectal. A més, l’acadèmia constata l’existència d’un criteri estilístic freqüent en la llengua literària que afavorix l’ús de la preposició a en eixe context.

  2. Sobre el tema, que s’ha decantat normativament en l’ensenyament amb la recomanació d’usar la preposició a davant dels topònims per a expressar situació i direcció, cal fer alguna observació. Tal com exposa Pelegrí Sancho Cremades:

    «Amb els topònims s’empra la preposició a tant per a expressar la situació com la direcció. Els topònims són noms prototípicament locatius i la localització s’associa a llocs únics en una determinada cultura, i d’aquí l’ús de la preposició a, que s’especialitza en una localització pura, o sigui sense atendre a les dimensions del punt de referència» (GCC: S 11.5.1.3.a.ii)

    Això és normativa per a l’ensenyament (i reflectix un ús molt general de la llengua, motiu de la recomanació), però cal tindre en compte aspectes relacionats amb els fets dialectals:

    «En el valencià col·loquial s’ha estabilitzat l’oposició en (situació: Estan en {València / un pis llogat / esta casa / casa / missa}) vs. a (direcció: Van a {València / un poble / este poble / casa}), de manera paral·lela al castellà. Cal tenir en compte que en alguns usos el valencià és més fidel al català medieval que els altres dialectes catalans (per ex., l’ús de la preposició en davant els topònims és antic).» (GCC: S 11.5.1.3.a.iv)

    I també cal tindre en compte les matisacions a la norma divulgada en l’ensenyament, atenent els comentaris del mateix Pelegrí Sancho Cremades:

    «La tradició gramatical catalana considera, en general, que la distribució entre a i en en el domini espacial obeeix a criteris fonològics més que semàntics o sintàctics.» (GCC: S 11.5.1.3)

    A més, també tenim una exposició des d’un altre punt de vista d’Abelard Saragossà (que resumixc):

    «Hi ha dos classes de moviment: el d’acostament i el de penetració. […] Els dos matisos que acabem de descriure [dels verbs de penetració: entrar a ‘lloc on penetrem’ / entrar en ‘punt de penetració’] expliquen que, diversament de la destinació (que només admet la preposició a en valencià, Anar a un lloc, Anar *en un lloc), el verb entrar pot usar tant a com en“» [i ho exemplifica: «A les sis, va entrar a València» / «Entraren en Alacant»]. (Sarag2005: 3.2.1)

    En eixe sentit, no és estrany, per tant, associar la posició (o situació) amb la preposició en també amb altres verbs (els que indiquen permanències), amb la qual cosa ens podem explicar el comentari anterior de Pelegrí Sancho Cremades sobre l’actuació del valencià.

com + gerundi

La fitxa 6875/2 de l’Optimot dóna la indicació següent:

Convé evitar l’ús de la construcció com + gerundi quan es fa servir per expressar una aproximació. En aquests casos es poden fer servir les expressions mig i més aviat, que tenen el significat de ‘tirant a’, o bé modificar lleugerament l’estructura de la frase.

Es tracta, per tant, d’una recomanació estilística. La normativa no recomana eixe recurs, però tampoc el proscriu. Ben mirat, si fem una petita cerca, podrem trobar bona cosa de mostres que fan pensar que això de l’estil va per barris i que la construcció es fa servir en obres i registres diversos:

  • Baltasar Porcel: «… ell com mirant a una altra banda i ella arrossegant-se amb la seva bata ampla i la llàgrima als ulls» (L’home dins el mirall)
  • Hèctor Bofill: «Ella reclinava el cap amb estranyesa com intuint els meus pensaments.» (L’últim evangeli)
  • Julià de Jòdar: «…la Juani Espinosa va fer una ganyota com pensant, au, nena» (L’home que va estimar Natàlia Vidal)
  • Blai Bonet: «Tu estàs amb la mà a la galta, com pensant en nosaltres.» (Parasceve)
  • Antoni M. Badia i Margarit: «el neguitejava que la publicació de la seva recensió pogués perjudicar-me en la carrera professional, com deixant-me entendre que estaria disposat a retirar-la.» Moments clau de la història de la llengua catalana
  • Josep Massot i Muntaner: «El cantaire la cantava com deixant-s’hi anar i amb viu sentiment.» (Memòries de missions de recerca)
  • Miquel Àngel Riera: «amb naturalitat, com deixant el capell damunt una cadira baixa» (Panorama amb dona)
  • Maria Barbal: «Perquè, aquelles preguntes als seus ulls!, com sospitant qui sap què» (País íntim)
  • Rafael Beltrán Llavador: «Una dona que estava per allí prop d’ell, movent les cames cap ací i cap allà, com intentant desembolicar-les» (Rondalles populars valencianes)

    • monomarental*

    Monomarental és un terme que va fent-se usual, encara que és rebutjat per la normativa, perquè diuen que s’ha creat a partir d’una confusió que faria derivar parental de «pare»; marental, seguint eixa idea, vindria de «mare». Si una possible «confusió» fora realment un motiu per a excloure paraules, hauríem de porgar la història de la llengua i els diccionaris.

    Etimològicament, parental ve del terme llatí parentalis (‘dels parents’), que és un derivat de parens -tis (‘pare o mare, ancestre’), nom derivat del participi present (parens) del verb parere (‘parir, produir’). El Termcat (veg. Neoloteca) ha resolt el debat en català quan ha fixat: família monoparental masculina i família monoparental femenina.

    En tot cas, podem vore que la paraula va fent camí:

    • Empar Moliner (Ara.cat, 10.10.2016): «L’Ajuntament de Barcelona ha publicat “els ajuts per a famílies monomarentals i monoparentals”».
    • Magí Camps (La Vanguardia, 24.10.2016; Infomigjorn, 31.01.2017): «com que és un mot nou amb un ús nou, penso que, un cop fixat aquest significat espe­cífic –família amb una mare com a únic progenitor–, la paraula faria fortuna i tothom l’entendria. Amb dos avantatges: hi hauria ­visibilitat i no faríem malbé la llengua».
    • Mireia Boya (Públic, 27.11.2020): «la prevenció de la violència masclista hauria d’anar encara més enllà, cap a la suspensió, mentre duri la crisi sanitària, del pagament de lloguers i subministraments per a totes les dones que es trobin sense ingressos, i cap a la garantia d’un habitatge social immediat per a les dones en situació de violència masclista, tant si estan soles com si formen famílies monomarentals».
    • Esther Monzó (bloc de la Revista de Llengua i Dret, 25.03.2021): «Gorman, antiga alumna de Harvard, filla d’una família monomarental (paraula tan inexistent com necessària per a fins que no tenen res a veure amb l’etimologia)».

    En castellà, la Fundéu ha fixat un criteri sobre la qüestió (consulta: 28.09.2015):

    Por lo tanto, para no dejar vacío este nicho semántico, serían apropiadas las expresiones familia monoparental materna/de madre/de mujer y familia monoparental paterna/de padre/de hombre.