venir + participi

  1. Si bé la construcció venir + participi és un «gir estrany» que prové del llenguatge administratiu (tal com assenyalà fa uns quants anys Isidor Marí en la Revista de Llengua i Dret, número 1), no és una construcció incorrecta. Tal com indica l’Optimot (consulta: 13.03.2017):

    L’expressió venir + participi és molt marcada estilísticament i es recomana no abusar-ne. Així, en estructures d’aquest tipus és recomanable fer servir el verb ser o estar o bé expressions com ara tenir l’origen en.

    Sobre esta qüestió, la giec (informació aportada per Xavier Rofes Moliner, 09.04.2017) fa el comentari següent (23.2.2.a):

    El verb estar pot aparèixer amb alguns participis en lloc de l’auxiliar de passiva ser. Així, en el cas de verbs com determinar o establir, podem trobar una veritable passiva (Les activitats del programa han de ser determinades/establertes per la comissió de festes) o una oració de sentit atributiu amb el verb estar, com les tractades en els §§ 22.3.1.1b i 22.3.1.3c: La probabilitat que això passi està determinada per les circumstàncies. En aquest darrer cas, el verb podria ser també venir: La probabilitat que això passi ve determinada per les circumstàncies. Altres vegades hi trobem el verb anar, sobretot amb el participi de verbs que expressen relacions espacials (precedir, envoltar, seguir, acompanyar, cobrir): El sopar de gala anirà seguit d’un ball; El director anava/venia acompanyat dels seus col·laboradors. Quan verbs com acompanyar, seguir o precedir expressen valor d’activitat, tenim una passiva real i el complement va amb per, ja que es tracta d’un complement agent: Durant tres hores va ser espiat i seguit per un individu sospitós.

  2. En castellà, el dusos donava la indicació següent:

    venir. La construcción en que este verbo va seguido de participio pasivo es un italianismo por estar + participio pasivo, aunque se use a menudo en la prosa administrativa: *Los inquilinos vienen obligados…

    La gramàtica de la rae (2009; 38.5.t, w) no diu res del possible origen italià de la construcció, i la tracta entre els «atributs de causa o vincle necessari» de la construcció semicopulativa del verb venir:

    38.5t.3. Causa o vinculo necesario: venir {determinado ~ exigido ~ forzado ~ obligado ~ pedido ~ requerido}.

deisi

  1. Segons el gdlc en línia (consulta: juny 2009):

    f art Tema iconogràfic que representa un grup de dos suplicants, generalment la Mare de Déu i sant Joan Baptista, i al mig el Crist en majestat.

  2. Abans, en les versions en paper, escrivien dèisi en el gdlc, diec i dval, forma que no lligava amb les normes ortogràfiques, menys encara si segons el gdlc s’havia de pronunciar [‘dεjzi].

com / com a

  1. Segons comentà Oriol Camps (Zèfir, 18.10.2000):

    En tots els casos per l’estil de «creixen com a bolets», «s’atipen com a lladres», etc, comparats amb les mateixes frases amb «com», s’encreuen dos tipus de normes: la que sol explicitar la normativa, de tipus nocional, en què «com a»=«en qualitat de» i «com»=«comparat amb»; i una que no se sol explicar tant sovint, de tipus formal, que diria que en absència d’article «com» tendeix a construir-se seguit de «a».

    Però això, que és una tendència comprovable empíricament, em sembla que en tots els dialectes (totes les frases que heu reportat amb «com a + nom sense article» són perfectament conegudes i vives en el català central), resulta que no ha tingut traducció en cap norma explícita (potser perquè tenim tendència a les normes nocionals), encara que no sóc el primer que en parla, i ho he comentat amb alguns coŀlegues.

    Per postres, sembla que en alguns usos, com els que comentem, aquesta norma formal contradiu parcialment la nocional. És un quadre interessant, potser algú l’hauria d’estudiar…

  2. Arran dels comentaris de diferents collistaires, vaig arribar al refregit següent (Zèfir, 19.10.2000):
    1. Ús aproximatiu dialectal: «lo jersei és com a blau», «tinc com a fred»
    2. Comparació: «creixen com bolets»; però dialectalment: «creixen com a bolets».
    3. Regla formal (d’Oriol Camps): en absència d’article «com» tendeix a construir-se seguit de «a». Exemple: «els soldats queien com a mosques» (de Xavier Casero); «s’atipen com a lladres»; «es comporten com a bojos».

    He de dir que el punt 3 em sembla molt ben trobat i pràctic per a entendre el problema. De totes formes, des del meu valencià, jo afegiria els articles en molts casos («creixen com els bolets», tal com dia el Joan Antoni Lluch), tot i que no em sonen gens estranyes moltes expressions —puga ser que prou lexicalitzades— com ara «es comporten com a porcs», que em sona perfectament també si és dita «es comporten com els/uns porcs» (i forçada sense preposició o article); però, per exemple, «els gols li entraven com a xurros», només sabria dir-la així, encara que també em semblaria prou normal sense preposició.

    Albert Rossich (05.07.2010) envia la informació següent sobre l’ús de Girona:

    Crec que la preposició cau davant l’article determinat i indeterminat: no es diria «com a una de les belles arts», sinó «com una» (és el mateix cas que davant l’article determinat). «Ho he dit a la meva àvia, com la més gran de la família». «Donaven com un fet segur…» (Tampoc no veig clara la frase «com a de segona mà», però potser aquí el problema és de xoc de preposicions, que el català mira d’evitar més que el castellà).

    En tot cas, el que no diríem de cap manera és «obria uns ulls com a plats», «ploraven com a xiquets», «com a morts», «com a desesperats», «com a llops», «com a sardine»”. Allò de «bocins com a punys» no es diu(i no sé ben bé què vol dir, o sigui que no m’hi fico). Jo crec que tots aquests casos són simples comparacions. En canvi, diríem sense dubtar «com a germans», perquè aquí no hi ha comparació, o no ho sentim així, sinó amb el valor de ‘en qualitat de’.

    Finalment, aquesta regla que explica l’Oriol Camps que, en absència d’article, com tendeix a contruir-se seguit de a: «com a bojos», «com a lladres», no és aplicable en absolut, fins ara almenys, a la Catalunya Vella (avui a Barcelona es pot sentir tot, és clar). En la parla de Girona, en tot cas, és impensable: jo sempre ho relacionat amb el parlar de Tarragona i més al sud.

    Al mateix temps que debatíem estes coses en la llista Zèfir, Abelard Saragossà va publicar en El valencià del futur (2000; consulta: 02.02.2021) les línies següents:

    Si tractem la preposició per a, és necessari tindre en compte que la dualitat per a / per (en aquest orde) té al costat més parelles que han produït vaciŀlacions en una part de la llengua: com a / com, cap a / cap, fins a / fins. Diguem-ho per mitjà d’exemples: no solament existeixen catalanoparlants que diuen Això és per ell (amb el valor ‘això és per a ell’) o Aquest instrument aprofita per escriure, sinó que també és fàcil trobar en escrits provinents del dialecte oriental la forma com amb el valor de la preposició com a, que el valencià usa en general d’una manera molt adequada.

    Saragossà ho iŀlustra amb exemples de Joan Coromines (volum vii de l’Onomasticon Cataloniae) on apareix com amb el valor ‘com a’. En reproduïxc dos:

    – Variant […] que trobo com nom de partides muntanyoses de Carcaixent. (p. 123-b-27-28)
    – Podem mirar-ho tot plegat com combinació dels dos sufixos. (p. 123-b-31-33)

  3. A meś, des del 2000 hi ha hagut novetats quant al tractament gramatical de la qüestió. Per exemple, podem consultar la gramàtica de l’avl:

    26.4.3. La preposició com a

    26.4.3.1. La preposició com a té dos valors bàsics: el predicatiu i el comparatiu. El valor prototípic de la preposició com a és el valor predicatiu, equivalent a ‘en qualitat de’:

    T’ho dic com a amiga.
    Actuava com a president.

    Al voltant del valor predicatiu trobem una consteŀlació de sentits molt pròxims. Són els següents:

    a) Un sentit causal, equivalent a ‘pel fet de ser’:

    La música, com a una de les belles arts, ha d’ocupar el lloc que mereix en el sistema universitari.
    Vosté, com a major, deu ser el preferit per a ocupar el càrrec.

    b) Un sentit delimitador, amb un valor de ‘pel que fa a’.

    Com a llaurador castís, ningú com el senyor Fèlix.
    La veritat és que, com a divertida i moguda, no tenim ací una altra bullanga com esta.

    observació: Amb un valor pròxim, la preposició com a també s’usa en les locucions com a màxim i com a mínim:

    Com a mínim, s’han de respondre la mitat de les preguntes.
    Com a màxim, disposeu de tres hores per a realitzar les proves.

    c) Un sentit especificatiu, equivalent a ‘el que es diu’, ‘precisament’, ‘exactament’:

    Jo, com a voler-la, no la volia molt.
    Com a voler…, és clar que volem.

    d) Un sentit avaluador, equivalent a ‘amb caràcter de’.

    Aquell parlar era considerat com a dialecte d’aquella llengua.
    Donaven com a un fet segur l’aprovació del dictamen.
    Em va vendre aquell cotxe com a de segona mà.
    El van elegir com a president.

    e) Un sentit substitutiu, equivalent a ‘en funció de’:

    Usava la tapadora del poal com a escut.
    Les herbes s’usen com a medecines.

    f) Un sentit denominatiu equivalent a ‘amb el nom de’:

    La malaltia coneguda com a sida.
    L’actriu coneguda com a Greta Garbo.

    g) Un sentit modal equivalent a ‘en la forma’, ‘en la variant’:

    El verb ‘rebre’ es documenta com a ‘resebre’ en el segle xiii.
    La ‘i’ es conserva com a ‘e’ en algunes paraules.

    26.4.3.2. Com s’ha indicat, la preposició com a també s’usa amb valor comparatiu equivalent a ‘com si fóra’, ‘a la manera de’:

    Els supervivents es partien el menjar com a bons germans.
    Obria uns ulls com a plats.
    Els pobres vells ploraven com a xiquets.
    Va caure un bac i es quedà com a mort.
    Corrien com a desesperats.
    Tenien tanta fam que menjaven com a llops.
    N’eren tants en l’autobús que anaven com a sardines.
    Llàgrimes als ulls, bocins com a punys.

    Quan el sintagma comparatiu va precedit d’un determinant, com l’article definit o indefinit, la preposició com a es reduïx a com (v. § 24.3.3 i § 34.5.8):

    Els supervivents es partien el menjar com uns bons germans.
    (El tort) obria un ull com un plat.
    El pobre vell plorava com un xiquet.
    Va caure un bac i es quedà com un mort.
    Corria com un desesperat.
    Tenia tanta fam que menjava com un llop.
    Hi havia tanta gent en l’autobús que anava com una sardina.
    Llàgrima a l’ull, bocí com el puny.

  4. Pel que fa als verbs amb què es suposa que, normativament, no s’ha d’usar com a, hi ha qui considera que són els següents:
    • elegir: ha estat elegida directora
    • escollir: ha estat escollida directora
    • nomenar: ha estat nomenada directora
    • considerar: ha estat considerada molt bona directora
    • jugar: ha jugat de base
    • treballar: han treballat d’advocada
    • qualificar: han qualificat l’acord d’històric

    No obstant això, hem vist més amunt (26.4.3.1.d) que la gramàtica de l’AVL dona l’exemple: «El van elegir com a president».

per + divisió temporal

  1. Hi ha una tradició normativa de proscriure les expressions temporals formades amb la preposició per + article + (matí, vesprada, vespre, nit…). Sembla que això comença amb una prescripció de Fabra (Gramàtica catalana, 1918/1933):

    Notem que les expressions pel matí, per la tarda, pel vespre, per la nit són dolentes; cal dir al matí, a la tarda, al vespre, a la nit.

    El mateix Fabra exposava en la conversa xxviii (13.12.1922) els motius pels quals rebutjava la construcció:

    Avui deixem generalitzar-se el dilluns per dilluns, demà veurem estendre’s igualment pel matí en lloc de al matí, més enllà ahir tarda en lloc de ahir a la tarda, i a poc a poc arribarem a la identificació de les expressions adverbials de temps en les dues llengües, en perjudici, naturalment, de la catalana. De fet, ja havem tingut ocasió de constatar darrerament expressions tan poc catalanes com demà per la tarda i com ahir tarda!

  2. Sembla doncs que la causa de la proscripció proposada per Fabra és només un desig de fugir de la sintaxi castellana. No crec que això siga un suport suficient per a rebutjar una construcció que podem documentar almenys des del segle xiv:
    […] així que en l’endemà per lo matí siga tengut d’aportar o fer portar aquella caça […]
    (1335; Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de València, edició a cura d’Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver)
    […] e han de cessar en la dita solemnitat de sepultura, la qual se deu fer demà per lo matí, Déu ajudant.

    (Epistolari de la València medieval, volum 1, edició d’Agustín Rubio Vela)

    En este sentit, Maria Àngels Diéguez (El Llibre de Cort de Justícia de València, 1279-1321: estudi lingüístic) fa el comentari següent (veg. Google Llibres):

    Precedit de la preposició per, amb sentit duratiu, per lo matí, postergat injustament per la normativa actual: «en aquest dia d’uy per lo matí» R248; «que·l dit Salamó ere vengut per lo matí a casa» R87.

    La documentació que aporta Jordi Bruguera permet refermar l’ús de per en estos contexts i des de ben antic, amb exemples de Desclot, Muntaner i Pere III. Vegeu «Constatacions lingüístiques enutjoses». Podem afegir exemples també del Llibre de les solemnitats de Barcelona (edició d’A. Duran i Sanpere i Josep Sanabre; veg. Google Llibres)

    […] Item, lo diumenge aprés següent intitulat a v. del dit mes de dezembre, per lo matí, lo dit senyor rey arribá a Badalona.
    […] vestits de sengles gramalles de drats d’or recamats vermells, ajustats per lo matí dins la Casa del Consell de la dita Ciutat […]
    (1423)
  3. Actualment, la gramàtica de l’avl fa l’observació següent:

    Observació: La preposició per també s’usa amb un valor temporal per a referir-se a una part del dia, però en els registres formals es preferix l’ús de a.

    Amb la qual cosa, hem de considerar que la construcció, ben documentada des d’antic (Tirant lo Blanch inclòs ; cap. 132: «L’endemà per lo matí benehiren les banderes ab singular processó e festa que fon feta.») i ben usual al País Valencià, és ben correcta, tot i que les preferències estilístiques de cada registre en poden modular l’ús.

en (pronom)

  1. Cal tenir en compte que quan aquest pronom substituïx el complement del nom (substantiu o adjectiu), «el nom a què es refereix aquest complement ha d’exercir la funció sintàctica de complement directe o predicat nominal, o bé de subjecte d’oracions sintètiques» (Ruaix, ec2, pàg. 87).
  2. «El pronom feble en pot substituir els possessius (quan expressen pertinença o especificació) si el terme possessiu determina el complement directe o el predicat nominal. També es pot donar el cas que aquest terme possessiu determini el subjecte, si aquest va situat després del verb [= oració sintètica]» (Ruaix, ec2, pàg. 47). Però no pot substituir el compl. det. (cn) d’un subjecte en una oració copulativa (Ruaix, Obs./1, pàg. 118).
  3. No es pot pronominalitzar un subjecte de davant verb. Tampoc un complement d’un subjecte de davant verb. Tampoc, en oracions copulatives (amb els verbs ser, estar, semblar…), el cn del subjecte, ni el subjecte representat per un quantitatiu: «L’article era interessant. Però *me’n sembla exagerat el títol». (Ruaix, Obs./1, pàg. 118-119). Albert Pla i Nualart ho explica en l’article següent («Un exemple n’és ell», Avui,  27.08.2009 ):

    «Un exemple n’és ell»

    La inseguretat sobre l’ús de hi i en també provoca que apareguin on no toca. Com a la frase del títol. Si diem «Ell (subjecte) / és un exemple de fidelitat (predicat)» direm «Ell / n’és un exemple», però si diem «Un exemple de fidelitat / és ell», direm «Un exemple / és ell», no pas n’és ell. Per què? Perquè mai pot ser que el pronom (en) sigui al predicat i allò que representa (de fidelitat) al subjecte. Analitzeu aquesta altra frase: «L’àvia d’Obama / el va rebre a l’aeroport». En el titular d’un diari el és Obama, però gramaticalment això és impossible i només una convenció pragmàtica ens permet forçar la intuïció i interpretar-ho així. Si en una conversa informal dic «L’amic de la Maria / la va ajudar», tots sabem que la Maria i la no són la mateixa persona, i la raó és la mateixa d’abans: un pronom en el predicat no pot representar mai un complement del subjecte.

    Més esquemàticament, Júlia Todolí (gcc, 6.5.3.3, pàg. 1388) indica algunes restriccions de l’antecedent que dificulten o impedixen que siga substituït pronominalment:

    Restriccions del pronom en funció de complement de nom

    Semàntiques

    1) Possible si l’antecedent és inanimat:

    Abans d’usar aquest aparell, llegiu-ne les instruccions

    2) Possible si hi ha una relació part/tot entre l’antecedent i el nucli o si depèn de noms que indiquen col·lectivitat:

    Acabo de començar el llibre i només n’he llegit la introducció

    Adoraven els segells i en tenien una bona col·lecció

    3) Possible si el nucli de què depèn és un nom abstracte o derivat d’un verb:

    No poden prohibir les màquines escurabutxaques, però poden limitar-ne l’ús

    4) Difícil si l’antecedent té significat i referència concrets:

    ??Vaig anar a Girona i en vaig visitar la catedral / …vaig visitar la catedral

    5) Impossible si entre el nucli i l’antecedent s’estableix una relació de possessió inalienable:

    *Només cal mirar-ne les galtes, per veure que s’ha aprimat / …mirar-li les galtes, per veure que s’ha aprimat molt

    6) Impossible si el nucli i l’antecedent formen una unitat referencial:

    *Si vols tenir les dents més netes, hauràs de comprar-te’n un altre raspall / …hauràs de comprar-te un altre raspall de dents

    Sintàctiques

    7) El nucli de què depèn ha de ser exigit directament pel verb i, per tant, no pot ser un sp:

    *Abans de publicar el llibre, caldrà fer-lo llegir a una persona que no n’hagi participat en l’elaboració / …que no hagi participat en la seva elaboració

    8) L’antecedent ha de seguir immediatament el nucli del sn:

    *Els orígens d’aquesta malaltia no han estat investigats i aquest treball en proposa un mètode d’estudi / …aquest treball proposa un mètode d’estudi (de la malaltia)

    9) L’antecedent ha d’estar en posició postverbal i ha de ser complement verbal:

    *No coneixen aquest gènere, per bé que els textos en són abundants / …per bé que els textos són abundants

    10) L’antecedent no ha de ser un infinitiu:

    *Ell té el costum d’anar aviat al llit, però jo no en tinc el costum / …però jo no tinc el costum de fer-ho

  4. En les construccions partitives (gcc, § 21.5.3):
    (60) a. S’hi van presentar cinc aspirants, [dels quals només en vam aprovar dos]
    b. Vam aprovar [α dos aspirants [β dels (esmentats) aspirants]]

    I aleshores es pot afirmar clarament que en (60a) el relatiu dels quals substitueix el fragment [β], mentre que el pronom en substitueix el nom aspirants de [α]: per tant, no hi ha duplicació de cap mena i la construcció s’ha de considerar no ja totalment «correcta» (i «lògica») sinó l’única possible i correcta. Són del mateix tipus «El pressupost és de 250 milions, dels quals el club n’haurà de finançar una part», «La residència estava ocupada per nens de colònies, entre els quals en vam veure molts d’estrangers», «aquella música […] era com un alcohol de primera, del qual només n’hi restaven poquíssimes gotes» (Sagarra, Vida: 442), etc.48

     

    48. […] Dec l’anàlisi de (60) a Sebastià Bonet; per més evident que ara sigui, mai ningú no havia explicat aquest cas. Vegeu també § 6.5.2.

  5. No existixen les combinacions: en en, ho en, ho hi.
  6. Veg. pronominalització.
  7. Exemple del DOGV (96/4716;DOGV 13.06.1996):

    Amb la finalitat d’estimular la participació dels agricultors i ramaders en aquestes mesures, cal compensar les rendes d’aquells que *se’n comprometen a la realització. > es comprometen a realitzar-les.

donat que

  1. Segons Ruaix (daux), aquesta locució conjuntiva s’ha de considerar correcta (veg. El C2, pàg. 207, i Obs/1, pàg. 154-155), sinònima de atés que, posat que, per tal com. Podem comprovar que apareix recollida en la Gramàtica normativa del valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (pàg. 324):

    També tenen un valor causal ja que, que, vist que, per tal com, com que, com siga que, atés que, donat que, considerant que, puix, puix que.

    Per contra, no apareix en el dnv de l’AVL (ni en cap dels diccionaris habituals). Podem documentar la locució en autors de referència com Carles Riba, en les traduccions de la col·lecció Bernat Metge o en la mateixa Gramàtica del català contemporani (Enric Serra i Manuel Prunyonosa, pàg. 2.231; Aveŀlina Suñer, pàg. 3.059), on apareix recollida amb normalitat per Vicent Salvador (pàg. 3.000, nota 23):

    Pel que fa a donat que, es considera generalment causal.

  2. La nova giec sí que inclou la locució causal donat que (29.2.5.c):

    Els participis atès, vist i donat han assolit un cert grau de lexicalització a partir del seu ús en adjunts perifèrics amb valor causal i tradicionalment es considera que formen una locució causal seguits de la conjunció que: atès que, vist que, donat que.

aposició

  1. Segons el Termcat (19.06.1997), pel que fa als substantius en aposició en el camp de la mineralogia:

    El Consell Supervisor resol de subordinar amb la preposició de els substantius en aposició tractats en aquest punt, excepte en el cas que siguin noms propis, en els quals es manté l’aposició, tenint en compte la tendència general de la llengua (és habitual l’ús de substantius juxtaposats com ara alfabet Braille o escola Gorina, formats amb un nom propi, al costat de sintagmes com ara alfabet de símbols o escola de música, integrats per noms comuns).

    • crisoberil d’ull de gat m
    • duresa Vickers f
    • duresa Knoop f
    • efecte d’ull de gat m
  2. Pel que fa a la concordança de nombre dels compostos sintagmàtics, vegeu la fitxa «plural».

apostrofació

  1. Podíem llegir en mestil2 vii.14.2.5:
    [N]o s’apostrofen els mots femenins que la pronúncia ho exigeix

    L’exemple era la asimetria (mestil2 vii.7, Solà-Barna, pàg. 18). Altres exemples del mateix cas eren: de anormal [?] (Solà-Barna, pàg. 18), la host (Fabra, Gramàtica catalana, Teide, §35, «casos … en què la pronunciació ho exigeix»), la anormalitat, la una [hora], la ira…

  2. Pel que fa a la preposició de, el cas de de anormal només s’hauria d’haver aplicat al català oriental —si és que el criteri prevalent en esta regla ortogràfica era la llengua oral (veg. mestil2)—. Tanmateix, tampoc en eixe cas s’ha aplicat (veg. anormalitat) i, per tant, cal seguir el criteri general d’apostrofació de la preposició de, tal com mostra el diec: anormalitat, diastereoisomeria, apoliticisme…Quant a l’article femení, posteriorment (2007), podíem llegir en el mestil3 (§ vii.14.3.4):

    Cal fer avinent que, amb l’aparició del diec (1995), sembla que l’Institut d’Estudis Catalans ha abandonat el criteri de no apostrofar l’article definit femení davant els mots començats per una a- de negació o separació, com havia estat normatiu fins aleshores. […]Amb l’aparició de la segona edició del diccionari normatiu per la diada de Sant Jordi del 2007, hem pogut confirmar aquest canvi de criteri de la Secció Filològica.

    I podem consultar les entrades asèptic -ca i asistòlic -ca del diec2 i la versió provisional de la gramàtica de l’iec, que inclou «l’asèpsia» en el quadre iv.26 (consulta: 26.11.2003). Finalment, confirma eixe canvi la gramàtica de l’avl (2006), que no recull eixa excepció en les normes d’apostrofació. Per tant, cal escriure amb apòstrof:

    L’asimetria, l’anormalitat, l’apercepció, l’asèpsia, l’asistòlia, l’anorèxia, l’anèmia, l’abiosi, l’abiotròfia, l’anovulació, l’apoliticisme, etc.

    Es mantenen, però, altres excepcions habituals (gnv, 5.4.2):

    – Davant de les paraules una (referida a l’hora del dia), ira i host, per a evitar confusions per homofonia:
    la una és una bona hora però ni l’una ni l’altra van vindre
    la ira del rei però la lira del rei
    la host del rei Jaume I però es va trencar l’os de la cama

    – Davant del nom de les lletres:
    la a
    la hac
    la efe
    davant de ics i de y

    OBSERVACIÓ: Sí que s’apostrofa, en canvi, davant del nom de les lletres dels altres alfabets: l’alfa, l’àlif, l’àlef.

  3. La preposició de també s’apostrofa quan entra en contacte amb les preposicions a i en, seguint la norma general d’apostrofació. A més del cas paradigmàtic «¿d’a on?», també podem trobar més exemples:
    • A més d’en les àrees recreatives, la instal·lació de campaments de turisme només es pot realitzar…
    • …ha de vore amb la pregunta d’a què es destinen o a què van a destinar-se eixos 15 milions d’euros.
    • [La idea de l’emigrant, Enric Valor; consulta: 11.07.2013] —Ja ho crec! Tinc paella, dues olles, oli, creïlles, arròs, fesols. I dos pans d’a quilo que m’apuge cada dissabte.
    • [Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor de Vicent Salvador i Heike van Lawick (ed.); consulta: 11.07.2013] No es mostra purista [Enric Valor] amb combinacions de dues preposicions, en casos com els següents: d’a cos (O 2, 177), d’a cos i mig (P, 273; B, 423), d’a repèl (B, 265).

     

  4. D’acord amb el criteri estilístic d’evitar determinats contactes de preposicions, la redacció o expressió d’estes frases podria fer-se d’una altra manera. En tot cas, l’evitació d’eixe contacte no restringix la norma general d’apostrofació.
  5. També s’apostrofen l’aventura, l’anul·lació, l’atenció, l’aversió, l’aculturització…
  6. Segons mestil2 vii.14.2.5, no s’apostrofa en els usos metalingüístics de la cursiva.
  7. Sobre l’apostrofació de l’article femení singular i la preposició de davant les lletres i els noms de lletra:
    • Versió 2015: Josep M. Mestres – Critèria (consulta: 08.08.2016; pdf]). Versió del document amb el vistiplau del Ple de la Secció Filològica en la reunió tinguda el dia 17 d’abril de 2015.
    • Versió 2002: Josep M. Mestres (Oficina de Correcció i Assessorament lingüístics de l’iec – [html] [pdf])
  8. Sobre l’apostrofació davant de consonant, la versió actual (i provisional) de la gramàtica de l’iec (consultes: desembre 2003; 11.06.2012) diu (pàg. 34; [pdf]):

    «b) S’apostrofa l’article masculí singular davant manlleus no normalitzats començats per s seguida de consonant (puix que la s es pronuncia precedida d’una e): l’statu quo. No s’apostrofa, però, l’article femení ni la preposició de (puix que la s recolza en la vocal de l’article o la preposició):[nota] la schola cantorum, un repertori de scherzos.»

    Tanmateix, com indica Joan Costa Carreras, cal incloure més casos rarament previstos en manuals d’estil, com els de mots començats per les lletres (o dígrafs) f , v o sch [ʃ / sk] seguides de consonant, que tant corresponen a manlleus no adaptats (Schlächter i Schlacht, per exemple) com a mots catalans (ftalat i ftiriasi). Per això proposa una nova redacció per a eixe punt de la gramàtica:

    «S’apostrofa l’article masculí singular davant mots catalans o manlleus no normalitzats començats per un so fricatiu (amb les grafies f, sch, s o v) seguit de consonant (puix que el so fricatiu es pronuncia precedit d’una e): l’ftalat, l’Schlächter, l’statu quo. No s’apostrofa, però, l’article femení ni la preposició de (puix que la el so fricatiu recolza en la vocal de l’article o la preposició): la ftiriasi, la Schlacht, la schola cantorum, de ftiriasi, de Schlacht, un repertori de scherzos.»

    *Nota sobre fonètica i ortografia [09.08.2016]: tal com jo ho veig, és possible que es produïxca el cas de recolzament esmentat, però caldria seguir en este cas també el criteri general d’apostrofació de l’article (el/la) i la preposició de, vist que, d’acord amb la transcripció fonètica del dnv de l’avl, la majoria dels mots començats per s seguida de consonant es pronuncien amb una e inicial:

    scherzo [es’kɛɾʣo] slip [ez’lip] staccato [esta’kato]
    scout [es’kawt] slogan [ez’lɔɣan] staff [es’taf]
    sfumato [esfu’mato] smartphone [ez’maɾfown] statu quo [es’tatu ‘kwo]
    ska [es’ka] smash [ez’maʃ] stilb [es’tilp]
    skarn [es’kaɾn] smithsonita [ezmiθso’nita] stokes [es’tokes]
    skay [es’kaj] smocking [ez’mɔkiŋ] stop [es’tɔp]
    sketch [es’keʧ] snack [ez’nak] strengita [estɾen’ʤita]
    skin [es’kin] snob [ez’nop] stricto sensu [es’tɾikto sensu]
    skutterudita [eskuteɾu’ðita] spessartina [espesaɾ’tina] stripper [es’tɾipeɾ]
    slalom [ez’lalom] spin [es’pin] striptease [estɾip’tis]

pronoms

  1. Quant a les formes plenes dels pronoms, la gramàtica de Pompeu Fabra (1918, ed. Aqua, pàg. 63) indica:

    Immediatament davant del verb són possibles les formes me, nos, te, vos, se, lo, los, ne, i les formes em, ens, et, us, es, el, els, en. Cal, però, advertir que, en aquest cas, nos, lo i los són arcaics o dialectals, i que, en general, les formes reforçades (em, &.), i àdhuc us, són preferibles a les plenes.

  2. Pel que fa a l’ordre dels pronoms, hem de tindre present que la gramàtica de l’avl després d’assenyalar «que en cap cas es poden invertir», afig la precisió següent (gnv, 22.4.2):

    Precisions sobre les combinacions de pronoms febles:a) És habitual la posposició del pronom se als pronoms de primera i segona persona, i al pronom de datiu li: Me s’ha fet tard (en lloc de Se m’ha fet tard). Li s’ha perdut (en lloc de Se li ha perdut). El canvi d’orde no és acceptable en registres formals.

    Per tant, l’acadèmia indica que és una qüestió estilística que actualment és considerada no acceptable en registres formals. I els estils anem fent-los i refent-los. Al cap i a la fi, podem trobar eixos canvis d’ordre dialectalment i històricament. Per exemple, la combinació li la, ben estesa en valencià actualment, prové del canvi d’ordre de l’anterior la li; també podem observar la posició d’altres pronoms en referències literàries antigues:

    [gnv, 22.4.2] «Mas sabeu quan la li darà, aquesta possessió?», Sant Vicent Ferrer, Sermons.
    [Tirant lo Blanch de Joanot Martorell] «Feu lavar les mans a hun home e torne-les-se a lavar.»
    [Gramàtica històrica catalana de Francesc de B. Moll; Google Llibres] «”E l’abat lo li donà” (Eximplis)»

tot -ta + topònim

  1. Segons podem observar en el gdlc (s. v. tot):

    1 2 [invariable en forma masculina davant un nom de ciutat, país, etc., no precedit d’article] Enter. He corregut tot Barcelona.

    Cal tindre en compte, però, el que diu la gnv (§ 19.2.1):

    Amb una funció definida, també pot modificar un pronom personal (tota tu, tots nosaltres) o un topònim, igual com el partitiu mig (Es va recórrer tota València en quatre hores, Mig Castelló acudí a l’acte d’homenatge).

    I, per tant, podem trobar en el Diccionari valencià normatiu de l’avl (s. v. tot -ta; consulta: 02.02.2016):

    1. adj. [davant de topònim o davant d’un substantiu en singular precedit d’article definit o de demostratiu] Sencer. Ha viatjat per tota València. Ha fet tot el treball en una hora.

  2. En la revista Llengua i Ús (núm. 12) trobem:

    a) Davant topònim en singular amb article → tot concorda: tot el Vendrell, tota la Pobla de Segur.
    b    ) Davant topònims catalans en plural amb article → tot invariable: tot els Omellons / tot Omellons; tot les Masies / tot Masies. La tendència predominant és elidir l’article tant en b com en c.
    c) No catalans adaptats en plural amb article → tot invariable: tot els Estats Units / tot Estats Units; tot les Filipines / tot Filipines.
    d) Es manté l’article davant els no adaptats → tot invariable: tot Los Angeles.

  3. En la gcc (S 5.2.2.2 i 7.2.5.2.g):

    1. Quan el topònim no porta article, tot acostuma a usar-se invariable en forma masculina singular: tot Catalunya.
    2. Quan el topònim porta article singular, tot concorda en gènere: tota la Catalunya Vella, tot l’Alfàs del Pi.
    3. Quan el topònim porta article en plural, és preferible evitar la construcció o mantenir el quantificador en singular, i en este cas alguns parlants elidixen l’article: tota la població de les Planes d’Hostoles, tot Planes d’Hostoles, tota Planes d’Hostoles, tota les Planes d’Hostoles*.

    (* Segons LliÚs hauria de ser: tot les Planes d’Hostoles).

  4. En el manual lacreu (ed. 2000, pàg. 161, nota 2), l’autor assenyala: «De totes maneres, cal ressenyar que alguns lingüistes sí que fan concordar el mot tot amb el topònim que precedeix»; i inclou dos exemples de Coromines (El que s’ha de saber de la llengua catalana: «és típic de tota Espanya») i Sanchis Guarner (Els pobles valencians parlen els uns dels altres: «es difongué per tota Espanya»).
    En eixe sentit, si fem una mica de cerca podrem trobar que fan concordar l’adjectiu amb el topònim autors com Antoni Griera, Milà i Fontanals, Rubió i Balaguer, Àngel Guimerà, Llibre dels reis (segle xiii), Víctor Balaguer, Ramon Muntaner, Antoni M. Alcover, Llibre dels feits de Jaume I, Joan Veny i molts altres.
    Quant a l’ús antic —a més de les referència assenyalades abans—, Joaquim Martí Mestre assenyala l’ús general de la concordança en El Llibre de les Antiquitats de la seu de València (veg.):

    Davant de topònims: «tota València» (18, 6; 26, 3; etc.), «tota Gandia» (27,4).

  5. No he trobat que la proposta de la invariabilitat aparega en la gramàtica de Fabra del 1918; en la de 1956 només hi he trobat una indicació que no aclarix la qüestió:
    […] Tota falta mereix càstig. Notem: Tot Barcelona ho sabia.

    La prescripció de la invariabilitat potser es va originar en el que fa habitualment el francés. Amb tot, podem llegir en el tlf (s. v. tout):

    – [Devant un nom propre de ville] La totalité matérielle de la ville. Mais Antide Boyer, il a fait des fontaines dans tout Aubagne, il a amené l’eau partout, alors les paysans n’ont d’amitié que pour lui (BARRÈS, Cahiers, t. 5, 1907, p. 246). [P. méton.] L’ensemble des habitants de (la ville). Tout Compiègne, ce dimanche, semblait être dehors. Antoine et Jacques se mêlèrent à la foule (MARTIN DU G., Thib., Cah. gr., 1922, p. 704).
    Rem. 1. L’accord au fém. est rare et vaut pour la totalité matérielle de la ville: J’entre en quelque palais, je sors de quelque église, Ma gondole est là, son fer droit. Et, durant tout un jour, j’ai eu toute Venise, Venise tout entière à moi (RÉGNIER, Choix de poèmes, Vestigia flammae, Paris, Mercure de France, 1932 [1921], p. 235). 2. L’art. déf. s’emploie lorsque le nom propre est suivi d’un compl. déterminatif: Un duel avec le comte, n’était-ce point attirer sur lui l’attention de tout le Paris élégant (…)? (PONSON DU TERR., Rocambole, t. 3, 1859, p. 443). L’hiver dernier, au théâtre, Maryelle avait été l’objet, paraît-il, de l’attention d’un très jeune spectateur absolument inconnu du tout Paris des rues Blanche et Condorcet (VILLIERS DE L’I.-A., Contes cruels, 1883, p. 335).