ferrabràs

Portada del disc Ferrabràs del grup Bambalina Titelles.

Segons el dcvb:

ferrabràs m. Home o noi dolent, terrible, que fa malifetes o destroça moltes coses (Val., Al.).
Etim.: de Fierabras, nom d’un gegant llegendari molt anomenat en les noveŀles cavalleresques del cicle carolingi.

El company Vicent Sanchis (maig del 2006), diu que a Rafelguaraf li donen el valor de ‘forçut’.

Tenint en compte l’etimologia i l’extensió territorial que li dona el dcvb, no pareix que la paraula tinga molta antiguitat en valencià-català. De fet, no apareix en els recursos en línia de l’iec ni en el dval ni en el diccionari del salt, ni el recullen Joaquim Martí Mestre en el Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX) (PUV, 2005) ni colomina. Per contra, sí que apareix en el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l’avl (2006):

ferrabràs; ferrabrassos m.

I ferrabràs ha segut incorporat al dnv (consulta: 03.05.2024; el diec encara no l’ha arreplegat):

ferrabràs [pl. -assos]
m. Xiquet inquiet que fa moltes malifetes.

Potser més avant podrem trobar l’obra de teatre o l’auca que va originar l’adaptació, a través del castellà —segons indica Emili Casanova («El lèxic de la Decadència en els estudis etimològics…»)—,  d’esta paraula d’origen occità o francés —la major antiguitat entre les versions conegudes d’esta cançó de gesta és objecte de debat. Actualment es situa al voltant de finals del segle xii i mitjans del xiii. Encara en l’àmbit teatral, el grup Bambalina Titelles va llançar en 1987 el disc Ferrabràs (derivat de l’obra teatral homònima de Raquel Ricart), que contenia el tema «Cançó del poder de Ferrabràs».

Abelard Saragossà (13.05.2006) mos envia una dada sobre la vitalitat d’esta paraula:

La paraula Ferrabràs existix com a malnom en Silla. La filla de Ferrabràs (home que va morir fa uns quants anys) és de les primeres que va començar a fer classes en valencià.

Francesc Xavier Llorca Ibi (maig 2006) indica que el mot és viu a Oliva i Benidorm, amb el mateix sentit que li donen a Carcaixent i Rafelguaraf (Vicent Sanchis i la meua família, maig 2006), coincident amb el que diu el dcvb. En el mateix sentit es pronuncia Francesc Sala (Sant Joan d’Alacant, 29.05.2006), amb el matís «dirigit sobretot a un xiquet».

Albert Rossich, atés l’interés que ha despertat el terme, aporta la informació següent (06.06.2006):

El mot prové de Fierabràs, un gegant pagà de les novel·les i sobretot els romanços de tema carolingi. Segons la llegenda, va ser derrotat per Rotllà (o Rotllan) i es va convertir al cristianisme. El personatge ja apareix a la crònica medieval de Turpí amb el nom de Ferragús. Com a personatge habitual dels romanços de tema carolingi, que tothom coneixia, era, doncs, un nom familiar per a tothom a la fi de l’edat mitjana i durant tota l’edat moderna. Com sol passar en aquests casos, no sempre coincideixen els detalls del personatge en els diversos romanços, però sempre apareix com un gegant forçut.

El poeta Josep Blanch de Tarragona (mitjan segle XVII) té un poema satíric contra un personatge (Josep Barceló, dit Betzola) al qual anomena Fierabràs. Comença: “D’Eivissa va venir don Fierabràs / a empestar de nostra olla lo vernís, / puix nos portà més ronya en son tapís [=’pell’] / que figures no fan a un drap d’Arràs […]”

ésser imaginari

Imaginari
El cap d’un gólem (Der Golem, 1920)w en un pòster (València, 1923).

El dnv conté els sinònims següents per a denominar un personatge imaginari amb què es fa por a les criatures: butoni, gusarapa, moroti, papau, papo, saginer. En el diec podem trobar: marraco, papau i papu. A més, en l’Altes lingüístic del domini català (s. v. papu) n’hi ha un bon grapat de versions d’estes figures.

A continuació, recopilem més noms relatius a éssers imaginaris (i alguns indrets) de la cultura popular utilitzats amb diferents finalitats i intencions:

  • l’Alabau (gec):

    Personatge imaginari que, per als pastors dels Pirineus, simbolitza llur ofici i encarna l’esperit independent i lliure de l’home de muntanya enfront dels prejudicis de l’home del pla.

  • alcahest (gec):

    Nom donat per Paracels a un elixir, pretesament molt eficaç en les malalties de fetge, i per Van Helmont a un imaginari solvent universal, capaç de dissoldre totes les substàncies; fou objecte de la recerca obstinada de molts alquimistes.

  • amarant (gdlc):

    m. 1. Flor imaginària que hom suposa que no es marceix mai.

  • amfisbena (consulta: 26.02.2015; 17.11.2023) (gdlc):

    f. 1. HERÀLD Animal fabulós representat per una serp amb un cap a cada extremitat del cos.

  • babau (gdlc):

    […] 2. m. dial Ésser fantàstic amb què hom fa por als infants.

    Nota fdt. Sobre este concepte, podeu consultar la fitxa sobre el papu de l’Atles lingüístic del domini català, que conté moltes versions de tot arreu.
  • Berenguer de Puigpardines (gec):

    Personatge imaginari, suposat senyor del castell de Puigpardines, al vescomtat de Bas, prop de Sant Privat.

  • Biterna (gec):

    Indret imaginari on, segons una creença medieval estesa als Països Catalans, es reunien les bruixes per renegar Déu i adorar el dimoni, que hi havia de comparèixer en forma de boc.

  • bubo o bubo sereno, ‘fantasma per a fer port als infants’, segons comenta Vicent Josep Pérez i Navarro («El procés de substitució lèxica en el parlar valencià popular: especialització semàntic i fòssils lingüístics a la població de Crevillent»; consulta: 09.12.2010 ).
    Podem llegir en colomina:

    buberota ‘fantasma’ (Tàrbena). EValor n’usa una variant: «tapada com una buborota» (oc, i, 350). Al Alcoi, Benidorm i la Vila: mumerota; a Benimantell i Callosa: mumorota (ASalvà, Folk, ms. p. 305); a Mallorca bubota. JEsteve emprava una variant babarota […].

    Veg. babau
  • butoni (dcvb):

    m. Fantasma que fa por (Val.).

    Veg. babau;
    La variant caconi. El diputat Ernest Blanch Marín, que deu haver vixcut molts anys a Morella, utilitza la variant esta paraula en una intervenció parlamentària en les Corts Valencianes (14.11.2023). Esta forma no apareix encara en el dnv, però sí que la trobem en l’aldc (s. v. papu).
  • Cataló (gec):

    Castell imaginari situat, bé a Gascunya, bé a Guiena, del qual hauria sortit el llegendari Otger Cataló per a la conquesta del territori que hauria d’ésser anomenat, per aquest fet, Catalunya

  • cerber (consulta: 26.02.2015) (gdlc):

    m. HERÀLD Animal fabulós representat per un gos de tres caps amb cua de drac i serps entortolligades al voltant del cos.

  • drac, dragoní, (gec):

    m. Figura de drac de cartó pintat, de grans proporcions, d’aspecte monstruós i que en alguns casos treu foc per la boca, que hom fa eixir en algunes processons religioses en moltes poblacions dels Països Catalans. […] la víbria, el marraco, la tarasca, la mulassa o mula guita, o la cuca fera de Tortosa.

  • Jaume Febrer (gec):

    Personatge imaginari, suposat contemporani de la conquesta de València.

  • gambosí (dcvb):

    m. […] ¶ 3. Animal imaginari a què fa referència la locució caçar o pescar gambosins (Vinaròs, Tortosa, Mallorca).

    En el dnv:

    m. Animal imaginari el nom del qual s’usa per a fer bromes als caçadors i acampadors novells.

  • gólem (gec):

    m Ésser de la tradició mística i esotèrica hebraica.

  • gusarapa (gdlc):

    f Fantasma, ésser nocturn imaginari amb què hom fa por a les criatures. […]

  • homenet de colzada, doneta de colzada (gec): éssers imaginaris de les rondalles mallorquines.
  • mamau (dcvb, gd62):

    (gd62) m Personatge fantàstic que fa por als infants. (sin papu)
    (dcvb) Personatge fantàstic amb què fan por als infants (mall., eiv.); cast. coco.

    Veg. babau
  • mantícora (gdlc):

    f. heràld Animal fabulós amb cos de lleó, cap d’home i boca amb tres rengles de dents.

  • Maria Ganxa (Vigència, transmissió i transformació de les tradicions orals, a cura de Magdalena Gelabert, 2018; consulta: 05.02.2024):

És un personatge fictici que «es feia servir per evitar que la canalla s’apropés a pous i cisternes», per a fer que evitaren el foc, o simplement per a fer por als xiquets. És un personatge conegut a Mallorca, al Priorat, a la Ribera d’Ebre…

  • marraco (dcvb):

    || 3. Moracot, personatge imaginari que s’anomena en voler fer por als nens (Maestrat); cast. coco. […] || 5. Figura d’animal monstruós que rodava com un vehicle, treia una llengua molt llarga i s’exhibia a la processó del Corpus de Lleida (Amades Diad. II, 69).

    Veg. babau
  • melusina (dec93):

    f heràld Figura imaginària representada per una sirena que es banya dins una tina.

  • menairó (dcvb) (informació de Xavier Rofes Moliner – 08.03.2015):

    m. ║ 2. Cadascun dels éssers fantàstics diminuts que la gent creu que es guarden dins un canó d’agulles (Pont de Suert, Vall d’Àneu, Cardós, La Seu d’U.).

  • mòpia (dcvb):

    f. 1. Animal imaginari del qual es conten coses a les persones beneites o als nois massa ingenus, per tal de riure’s d’ells ginyant-los a anar a caçar el dit animal (Mall.).

  • mumo (segons indica Eugeni Reig, Migjorn, 21.12.2005):

    Fa referència a un ser imaginari que fa por i s’usa, a Alcoi, quasi exclusivament, per a fer por als xiquets.

    Veg. babau
  • nano -na (dnv):

    m. i f. MIT. Personatge imaginari d’estatura reduïdíssima.

  • ogre (dnv):

    m. i f. MIT. Personatge imaginari d’estatura reduïdíssima.

  • ondina (gdlc):

    f mit Ésser femení fabulós que habita l’aigua, semblant a la sirena, característic de les faules i del folklore europeus.

  • papu (gdlc):

    m folk Ésser fantàstic amb què hom sol fer por a les criatures.

    Veg. babau
  • en Rosegacebes (gec):

    Nom d’un personatge imaginari de la llegenda popular.

  • sirena (dnv):

    f. HERÀLD. Ésser imaginari mitat dona i mitat peix que se sol representar pentinant-se amb la mà dreta i amb un espill en l’esquerra.

  • tamarro (Fabulari Amades, editat per Jan Grau Martí; consulta: 27.06.2011; 17.11.2023):

    Tamarro. És un ésser de característiques indefinides, considerat un animal sanguinari d’origen fantàstic. A vegades s’ha relacionat amb el basilisc o amb els gambutzins.

    Vegeu també la fitxa tamarro.
  • vampir -ra (dnv):

    m. i f. MIT. Ésser imaginari d’ultratomba que, segons la tradició, viu de nit i s’alimenta xuplant la sang de les persones.

  • verd d’espera (dnv):

    m. Color imaginari que s’atribuïx irònicament a les coses que s’esperen sense fonament.

  • xauxa (dnv):

    f. País imaginari, on hi ha una gran abundància i on tot el món pot tindre el que desitja. Tu creus que açò és xauxa!

  • zombi (diccionari del Salt 2.0):

    m. etnol. Entre els criolls d’Amèrica, l’home del sac per a espantar els xiquets.

    Nota fdt. El dnv ha modificat esta definició.

La rateta de les dents

Quan als infants els cauen les primeres dents, hi ha tradicions que diuen que eixa nit un ésser s’endurà la dent caiguda a canvi d’un regal. Fent una cerca en l’arxiu de Zèfir i en la Wikipedia (consulta: anglés-11.07.2006; català-08.03.2011) , podem trobar les denominacions de l’ésser:

  • en alemany: Zahnfee.
  • en anglés: tooth fairy
  • en castellà: ratoncito Pérez; a Mèxic i Uruguay, ratón de los dientes; a l’Argentina, ratón Pérez.
  • en català: denominació més general, rateta; formes alternatives: angelet o angelets (de les dents), animetes, ratolí Miquel, ratolí Martí, ratolí Pitiminí, ratolinet Peris.
  • en francés: petite souris o fée des dents.
  • en italià: fatina dei denti; o també topino dei denti, fatina dentina, topolino dei denti.

Llegendes valencianes

Alícia Marqués Palàcios m’indica (gener 2011) que en el llibre Llegendes valencianes de Víctor Gómez Labrado hi ha un fum d’éssers a tindre en compte. Entre altres:

  • l’home dels nassos: personatge que mostra tants nassos com dies té l’any.
  • els nyítols (o nítols): invisibles de tan menuts com són, entren per les orelles i roseguen la memòria.
  • el caro: un mussol, suposadament, amb cap d’home barbut.
  • el Trib Real: colla d’homes i dones que va de festa nocturna per les muntanyes.
  • la quarantamaula (corantamaula, cucamaula, quicamaula, corantamaula): ésser amb diverses representacions (felí o caragol; mig home, mig gallina).

tamarro*

El nom tamarro fa referència a un ésser imaginari (veg. la fitxa animal imaginari). Entre altres coses, forma part d’una broma coneguda i estesa per diversos territoris amb protagonistes diferents (veg. Introducció a l’etnopoètica: teoria i formes del folklore en la cultura catalana de Carme Oriol i Carazo; consulta: 27.06.2011). En la Viquipèdia (consulta: 26.03.2023) podem localitzar dades sobre l’ús actual d’esta figura imaginària.

En italià, tamarro -ra

Poden documentar la paraula tamarro en italià (Dizionario Garzanti; consulta: 27.06.2011; 25.05.2023):

tamarro
s. m. [f. -a] 1 (merid.) zoticone, cafone.
2 (gerg.) giovane di periferia che veste alla moda, ma in maniera volgare.

En italià és un terme argòtic molt estés als anys huitanta del segle xx —i també el nom d’una planta (‘gatmaimó’)—. Sembla que el seu origen va més arrere del moment en què es popularitzà en italià, ja que el documentem en Le parole italiane derivate dall’arabo de Luigi Rinaldi (1906; consulta: 27.06.2011):

tamarro ovvero tàmmaro e tammalone « stupido, minchione); voci dialettali comunissime nell’Italia meridionale : la loro origine si può cercare nell’ar. تمر {tamr) « dattero maturo e secco ». Infatti la parola tammalone, usatissima nel dialetto di A’allo Lucano, oltre ad avere il senso figurato di « minchione », possiede quello proprio di un fico non ancor maturo ovvero vizzo e che per esser tale si rassomiglia in certo modo al dattero già maturo e secco.

O, abans i tot, és un calabresisme recollit per Fedele Romani en Calabresismi (1891; consulta: 27.06.2011).

La variant tintamarro

Cal tindre en compte també la variant tintamarro que hi ha a la Safor, tal com assenyalava Àngel Alexandre (Migjorn, 21.06.2011):

Tintamarro vol dir «grandàs», gran en excés (molt alt, corpulent…). No té un matís pejoratiu, més aviat simpàtic.

Tot i que no és molt usual en la xarxa, podem documentar algun ús ben expressiu en internet (com ara La Penya 04 de la Vall; consulta: 28.06.2011):

Mister jo no puc jugar, estic saturat passant revisions, aquesta ahir, Adil Rami, menut tintamarro de tio.

També localitzem esta paraula en usos relacionats amb Sueca (veg.), Catarroja i Albal (veg.). Podem pensar que tintamarro pot tindre relació amb samarro (dnv; consulta: 26.05.2023):

samarro -a
1. adj. i m. i f. [col·loq.] Molt gran, que té una grandària superior a l’habitual. El xiquet s’ha fet un samarro. Ha pescat un samarro de quilo i mig.
2. adj. Astut i reservat, difícil d’enganyar.

Nota fdt. He sentit sempre la primera accepció només en masculí (Valldigna). Sembla que coincidix en això el Tresor del valencià meridional. En femení conec «samarrà» (és a dir, samarrada ‘colp fort’).   La segona accepció no la coneixia.

Formalment sembla relacionat amb l’occità tintamarra (i variants: tintamari, tintamarro; francés: tintamarre), segons documentem en el Dictionnaire provençal – français d’S.-J. Honorat:

tintamarra s. f. […] Tintamarre, bruit éclatant, accompagné de confusion et de désordre; vertigo, fougue, emportement: Quand sa tintamarra l’arrapa, quand son vertigo lui prend.
Éty. de tintar et de marra, houe pour labourer la vigne, à cause du bruit que font les vignerons en tintant sur leur marre.

Nota fdt. Sobre l’etimologia provençal o francesa hi ha diferents hipòtesis, com ara dos que en podem llegir en Le Propagateur du Var (1861).

Podem notar que el valencià tintamarro compartix el matís augmentatiu: ‘soroll fort’ (fr) ≈ ‘persona alta i corpulenta’ (ca).

En castellà, tot i que podem documentar el diminutiu tamarro (derivat de l’adjectiu tamaño), este ús no sembla que siga molt comú fora de Castella, tal com exposa Emilio Náñez Fernández en El diminutivo.

castellà

  1. Noms oficials del castellà en les constitucions de diversos estats (consulta: agost del 2006):
    • castellà:
      1. Espanya (1978; art. 3): «Artículo 3.1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.»
      2. Bolívia (2009; art. 5.1): «Artículo 5.1. Artículo 5. I. Son idiomas oficiales del Estado el castellano y todos los idiomas de las naciones y pueblos indígena originario campesinos, que son el aymara, araona, baure, bésiro, canichana, cavineño, cayubaba, chácobo, chimán, ese ejja, guaraní, guarasu’we, guarayu, itonama, leco, machajuyai-kallawaya, machineri, maropa, mojeño-trinitario, mojeño-ignaciano, moré, mosetén, movima, pacawara, puquina, quechua, sirionó, tacana, tapiete, toromona, uru-chipaya, weenhayek, yaminawa, yuki, yuracaré y zamuco.»
      3. Colòmbia (2011; art. 10): «Artículo 10. El castellano es el idioma oficial de Colombia. Las lenguas y dialectos de los grupos étnicos son también oficiales en sus territorios. La enseñanza que se imparta en las comunidades con tradiciones lingüísticas propias será bilingüe.»
      4. Equador (2008; art. 2): «Artículo 2. […] El castellano es el idioma oficial del Ecuador; el castellano, el kichwa y el shuar son idiomas oficiales de relación intercultural. Los demás idiomas ancestrales son de uso oficial para los pueblos indígenas en las zonas donde habitan y en los términos que fija la ley. El Estado respetará y estimulará su conservación y uso.»
      5. Paraguai (1992; art. 140): «Artículo 140. De los idiomas. El Paraguay es un país pluricultural y bilingüe. Son idiomas oficiales el castellano y el guaraní. La ley establecerá las modalidades de utilización de uno y otro. Las lenguas indígenas, así como las de otras minorías, forman parte del patrimonio cultural de la Nación.»
      6. Perú (1993; art. 48): «Artículo 48. Son idiomas oficiales el castellano y, en las zonas donde predominen, también lo son el quechua, el aimara y las demás lenguas aborígenes, según la ley.»
      7. Salvador, El (1983; art. 62): «Artículo 62. El idioma oficial de El Salvador es el castellano. El gobierno está obligado a velar por su conservación y enseñanza. Las lenguas autóctonas que se hablan en el territorio nacional forman parte del patrimonio cultural y serán objeto de preservación, difusión y respeto.»
      8. Veneçuela (1999; art. 9): «Artículo 9. El idioma oficial es el castellano. Los idiomas indígenas también son de uso oficial para los pueblos indígenas y deben ser respetados en todo el territorio de la República, por constituir patrimonio cultural de la Nación y de la humanidad.»
    • espanyol:
      1. Costa Rica (1949; art. 76): «Artículo 76. El español es el idioma oficial de la Nación. No obstante, el Estado velará por el mantenimiento y cultivo de las lenguas indígenas nacionales. (Así modificado por la Ley núm. 7878 del 27 de mayo de 1999).»
      2. Cuba (2019; art. 2): «Artículo 2. El nombre del Estado cubano es República de Cuba, el idioma oficial es el español y su capital es la ciudad de La Habana.»
      3. Guatemala (2002; art. 143): «Artículo 143. Idioma oficial. El idioma oficial de Guatemala, es el español. Las lenguas vernáculas, forman parte del patrimonio cultural de la Nación.»
      4. Hondures (1982; art. 6): «Artículo 6. El idioma oficial de Honduras es el español. El Estado protegerá su pureza e incrementará su enseñanza.»
      5. Nicaragua (1987; art. 11): «Artículo 11. El español es el idioma oficial del Estado. Las lenguas de las comunidades de la Costa Atlántica de Nicaragua también tendrán uso oficial en los casos que establezca la ley.»  
      6. Panamà (1972; art. 7): «Artículo 7. El español es el idioma oficial de la República.»
      7. Puerto Rico (1952; art. 3.5): «Artículo 3.5 Requisitos de miembros de la Asamblea Legislativa. Ninguna persona podrá ser miembro de la Asamblea Legislativa a menos que sepa leer y escribir cualquiera de los dos idiomas, español o inglés; […]»
      8. República Dominicana (2010; art. 29): «Artículo 29.- Idioma oficial. El idioma oficial de la República Dominicana es el español.»
      9. «Tratado para la constitución de un mercado común entre las repúblicas Argentina, Federativa del Brasil, del Paraguay y Oriental del Uruguay» [Mercosur] (1991; art. 17): «Artículo 17. Los idiomas oficiales del Mercado Común serán el español y el portugués y la versión oficial de los documentos de trabajo será la del idioma del país sede de cada reunión.»
    • No hi fan referència en la constitució:
      1. Argentina
      2. Mèxic
      3. Uruguai
      4. Xile
  2. Nom oficiós que de tant en tant encara ressona com una veu d’ultratomba: cristiano.
  3. Dialectologia i unitat de la llengua: l’estudi i difusió de l’espanyol partix d’una herència ideològica de rebuig sostingut i constant de les seues varietats dialectals. La utilització de la llengua com a instrument d’una ideologia «patriotera» comporta que difícilment ningú puga recordar quatre trets essencials de la diversitat dialectal sobre la qual es genera el tòpic de la riquesa de l’espanyol (i de qualsevol llengua), ja que eixa diversitat dialectal, més que una matèria d’ensenyament o d’estudi sembla un atac contra alguna essència nacional. A pesar de tot, de tant en tant mos arriben notícies d’eixa varietat, tal com podem llegir en l’article «Siete maneras de pedir una bebida en español» (Babelia, 13.11.2004)
  4. Repressió lingüística. Una qüestió que no ha generat tant de debat ha segut la voluntat permanent d’imposar l’ús del castellà a tots els ciutadans de l’estat espanyol. La repressió lingüística practicada pels poder públics estatals contra l’ús del valencià-català i les altres llengües peninsulars es pot resseguir explícitament plasmada en disposicions oficials de tot tipus. N’hem recopilat unes quantes en la pàgina «Repressió lingüística en Espanya».

Daix

La denominació de l’organització terrorista Estat Islàmic (o Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant), sol abreujar-se EI o EIIL (IS o ISIS, en la transcripció anglesa).

També és denominada amb l’acrònim Daix (Daesh, en la transcripció anglesa). L’acrònim en àrab (داعش) es transcriu Daix en valencià (seguint les normes de transcripció de l’IEC). Tal com indica Dolors Bramon («Un conflicte també de nomenclatura: la terminologia no és innocent», 2014; consulta: 20.10.2020):

D’aquí deu derivar la seva identificació amb el genèric Llevant, que tampoc no sembla correcta i, que, en el supòsit que fora acceptable, al-Shâm seria al-Xâm en català i llavors caldria abreujar-ho amb les sigles DAIX.

De fet, una adaptació al valencià més aproximada a la pronúncia original en àrab seria Dàïx. En canvi, la transcripció Daeix*, que podem trobar en el Llibre d’estil de La Vanguardia, em sembla que deu ser una adaptació a partir de l’anglés. El diari recomana l’ús de la denominació Estat Islàmic i la sigla corresponent EI. L’Ésadir (consulta: 23.10.2020), per contra, utilitzava la forma anglesa Daesh (i diverses versions del nom de l’organització), però posteriorment (consulta: 03.03.2023) ha optat per usar preferentment Estat Islàmic. La indicació: «No fem servir la forma Daeix», s’ha ampliat: «No fem servir les formes Daeix, Daix.»

En castellà, la Fundéu («Estado Islámico, nombre y siglas», 21.01.2014) fa la indicació següent:

Los nombres Dáesh y Daish y las siglas españolas EIIL y su acortamiento EI son apropiados para referirse al grupo terrorista autodenominado Estado Islámico de Irak y el Levante.

fenòmens meteorològics

El criteri general per a escriure el nom propi amb què es bategen alguns fenòmens meteorològics (huracans, tempestes, borrasques) és que van en la llengua original (que sol ser anglés, castellà o francés), amb redona i majúscula inicial (hi ha qui els traduïx, qui els posa en cursiva i amb l’article minúscula…). A més, l’article amb què concorden és el masculí, encara que el fenomen siga una tempesta o una borrasca. Per exemple:

  • Li donem la paraula per a defensar el text i l’esmena, tot recordant que Brad Pitt va fer molt per la vivenda en el sud, cas Katrina, en la zona de l’estat de Louisiana. (Veus) (DS 71, 30.11.2016)
  • La tempesta Gloria ha fet molt de mal en les costes mediterrànies. Malauradament, fenòmens com el Gloria seran molt comuns d’ara en avant.

Els fenòmens del Niño i la Niña

D’altra banda, el corrent denominat en castellà El Niño, i el refredament de les aigües superficials de l’oceà Pacífic anomenat en castellà La Niña —que sí que té denominació amb article en femení—, han rebut la denominació amb article inclòs, però el Termcat (després de consultar l’Oficina d’Onomàstica de l’IEC; 04.02.2020) dona la indicació següent:

La proposta és que en el cas del nom propi d’aquest fenomen meteorològic, malgrat que l’article forma part del nom propi, la pràctica habitual és escriure’l en minúscula per influència de la pronúncia, atès que, generalment, quan porta preposició al davant se sol pronunciar fent la contracció. A més a més, fins i tot es documenten casos, en què l’article ni tan sols no hi és, com ara en un dels exemples que trobem a l’Ésadir: «Es preveu un Niño més intens que altres anys».

En castellà, El Niño i La Niña

En canvi, en castellà s’haurien d’escriure amb l’article en majúscula (i redona): El Niño i La Niña, tal com indica la Fundéu («El Niño, escritura apropiada», 18.06.2014; consulta: 30.01.2020):

El nombre español de El Niño está fijado convencionalmente para su uso internacional, y a diferencia de otros fenómenos atmosféricos como los huracanes incluye el artículo, por lo que este se escribe con mayúscula y no se contrae con las preposiciones a y de; por otra parte, la palabra fenómeno se escribe en minúscula, pues no es parte de su denominación, sino que tiene función meramente descriptiva.

Enllaços sobre la qüestió:

 

Camot

  1. El nom Camot apareix en l’expressió: «acabar com Camot». Esta locució verbal apareix en el diccionari de l’avl (consulta: 23.01.2018):

    acabar com Camot loc. verb. Acabar malament, eixir malparat. Es van embolicar en un negoci estrany i acabaren com Camot.

  2. Segons Josep Lozano (allà pel 2000) el terme original podria ser Camelot. Ho relacionava amb altres termes que s’originen en la literatura (Fierabràs…). Va ser una proposta imaginativa, però es veu que hi ha altres alternatives més probables i documentades històricament.
  3. En El Punt (núm. 488, 11-17.05.2008) Sílvia J. Pínter, entrevistada per Tere Rodríguez, diu:

    Acabar com Camot. Camot és un nom de persona que apareix en altres obres i el que jo anava investigant, a banda del significat, que vol dir «acabar malament una cosa o una relació», era saber si havia existit aquesta persona. I sí, sembla que vivia a València, que tenia un càrrec públic i que en una revolta va ser apallissat per la gent.

  4. Joan Mascarell (02.06.2008) em recorda una anotació del bloc de Toni Cucarella que també mirava de donar un origen a l’expressió:

    Diem: «Hem quedat com Camot», i volem expressar que hem quedat malament, que les coses ens han eixit entortellades, que hem estat víctimes de la desgràcia. De molts dels personatges que hem anat anomenant —Tacó, Carracuca, Piu, Tronc, Garró…— només coneixem allò que diu la frase que els reporta: de les seues vides, si és que potser existiren de veritat i no foren protagonistes d’alguna rondalla inventada, no sabem res més. En canvi, de Galima, roder de la Costera, alguna notícia n’hem pogut donar. I tot seguit n’hi donarem de Camot. Abans de fer els cinc cèntims de la seua desgraciada biografia, cal, primer de tot, donar les gràcies a Vicent Orquín, bibliotecari de Xàtiva, que va ser qui em va proporcionar les dades que tot seguit escudellaré. El que referiré de Camot ho he amprat —manllevat— de l’article que l’any 1911 va publicar el prevere Pere Sucias a l’Heraldo de Játiva, i que va titular, com no podia ser d’una altra manera, «Has quedat com “Camot”». Francesc Navarro, més conegut pel malnom de Camot, va nàixer a Xàtiva, al barri de les Barreres (extramurs de la ciutat), l’any 1780. […] Fins que l’any 1826 feren la feta del canonge Cebrià, home de família rica. […]

    Entre els comentaris a l’apunt de Cucarella, apareix una hipòtesi (04.12.2009) per a la dita:

    […] La paraula camot és un sinònim de cuixot o pernil, i com tots sabem, els camots, per assecar-los, es pengen d’un extrem. Aquest seria el que voldria dir «quedar com camot», quedar ben malament, és a dir, penjat del coll.

  5. Víctor Xercavins (22.01.2010) em dóna a conéixer una altra possible identificació del tal Camot apareguda en el Postdata (Levante, 22.01.2010; [pdf]) en l’article «Bandolers, des del Montdúver al Montgó» d’Antoni Zaragozà:
    Notícia sobre Camot
    Cal observar la coincidència de la data final de la història dels Camots de Cucarella i Zaragozà: 1826. En eixe sentit, el company Vicent Sanchis Martínez (25.01.2010) envia la informació següent:

    Al marge de quin siga l’origen del malnom Camot, i de quina persona fóra la primera en dur-lo penjat després del seu nom propi, sembla que, si més no, en el s. xix s’havia popularitzat l’àlies i s’utilitzava per a designar més d’un element relacionat amb el món del bandolerisme (encara que en aquella època qualsevol pròfug de la justícia era un bandoler per a l’estat). […] En el fragment del Postdata del Levante, el Camot que apareix és un Domingo Giner, àlies Camot, de qui ara t’envie una fotocòpia d’un document en què apareix esmentat:

    Notícia sobre Camot
    I, per cert, a més de bandolers també pareix que siguen coetanis. […] Per tant, crec que podem suposar que potser n’hi hauria més Camots. Al marge de quin fóra el primer.