Interior del bar Cremaet./Kike Taberner, Valencia Plaza (14.05.2021).
La desinència femenina -à (reducció de la forma -ada; pl. -aes) dels participis i adjectius, i la desinència -aor-aora (reducció de la forma -ador -adora; pl. m. -aors; pl. f. -aores) de noms i adjectius, és un tret del valencià general. Segons Elsparlars valencians de Beltran i Segura (2022):
[…] una desena de quilòmetres envers el sud, en passar Canet lo Roig i la Jana, comencem a adonar-nos que es perd la d intervocàlica del sufix -ada de mots com ara teulada o aixada. Des de ben al nord, doncs, comença a ser patent el tret que potser més representa els parlars valencians.
Hi ha paraules amb la terminació -ada que reben eixe tractament, com ara l’adjectiu ca (‘cada’) en les locucions ca u i ca un; o el topònim Montcada, que és conegut com a Moncà. A pesar que es tracta d’un ús regular i sistemàtic, la normativa tracta la qüestió de manera marginal i poc clara:
En estes terminacions, l’emmudiment de la d és un fenomen molt generalitzat en el valencià coŀloquial, fins al punt que algunes paraules pròpies dels àmbits festiu o gastronòmic presenten una tradició escrita sense d intervocàlica, com ara mascletà [maskletá], plantà [plantá], mocadorà [mokaoɾá] o fideuà [fi∂ewá].
Seria convenient que la normativa tractara este fenomen proposant una regla global i sistemàtica, ja que no es tracta d’anar incorporant paraules aïllades, sinó de descriure un tret del valencià general que ha de tindre una previsió sistemàtica, previsió que seria molt convenient per als usos orals i escrits de caràcter informal o col·loquial. La normativa podria evitar aixina les paradoxes o desconfiances que es poden generar pel fet que les paraules vagen apareguent o desapareguent atzarosament del diccionari —per ara no n’han inclòs cap amb la desinència -aor -aora, a pesar que també són paraules amb «tradició escrita».
En estos moments (22.08.2024) localitze les paraules següents amb la desinència -à (totes marcades com a coŀloquials) en el dnv:
* Nota fdt. Seguint la previsió expressada per la gramàtica, hauria de ser mocaorà.
Una regla general facilitaria l’aplicació d’este tret oralment i per escrit. Podrien aprofitar la proposta que fan en el Llibre d’estil per als mitjans audiovisuals en valencià (2011), on s’admeten entre les «llicències» (lemav, 2.2.2):
L’emmudiment de la -d- dels sufixos -ada i -ador en paraules referides als àmbits festiu i gastronòmic, en què fins i tot hi ha tradició escrita: mascletà, plantà, fideuà… També és acceptable en determinades representacions realistes poc formals de la parla coŀloquial.
Podem pensar que el diccionari anirà incorporant més variants afectades per este tret, com ara becà (i becaeta), cremaet, mullaor,poalà… En eixe sentit:
riuà
La riuà que canvià València de Josep Sorribes Monrabal i altres (2007; consulta: 30.10.2024)
Totus Tous. Comèdia familiar inundada. 1982 de Juli Leal (1998; consulta: 30.10.2024):
«Però què dius, la riuà de “Entre Naranjos”, morral?»
«Quan passe la riuà, me’n vaig. Ací teniu la casa, ací teniu a la iaia.»
tallaetes
Personal i transferible de Ramon Pelegero Sanchis, Raimon (ed. 2023; consulta: 20.10.2024): «14.viii.1982 […] També menjàrem arrop i tallaetes que feia més de vint anys que no menjava.»
Guía del buen comer español de Dionisio Pérez (1929; consulta: 20.10.2024): «les tallaetes, a manera de arrope con frutas, trozos de calabaza y cortezas de naranja, lima y poncil.»
«Arrope: Sticky Sweet» de Sofia Perez, Saveur (26.09.2010, consulta: 20.10.2024): «In the farming town of L’Alcudia, 22 miles southwest of the coastal city of Valencia, Andres Valles and his family make their arrope—or arrop i tallaetes (syrup with pieces of fruit) in the Valencian dialect—with muscat grape must, which comprises the fruit’s juice, skins, and seeds.»
Nota fdt. Podem documentar la forma tallaetes en publicacions de Jaume Fàbrega, Maria del Carme Queralt Tomàs, Malcolm Coxall…
Arrop i Tallaetes, grup de música de Godella compost actualment per Tatiana Prades Castells i Joanet Esgarramentes (consulta: 11.11.2024)
torrà
«La torrà: més que una barbacoa», La cuina de Morera (01.03.2023; consulta: 11.11.2024)
«Anem de torrà», La cuina de Morera, À Punt (25.01.2024; consulta: 11.11.2024)
«Refer-se de la Dana», Amparo Fernández, À Punt NTC, À Punt (08.11.2024; min. 31:00…; consulta: 11.11.2024):
«A Alfafar, el que s’ha trobat Elisa Pascual i Paco Bernabeu ha sigut un grup de veïns que s’ha reunit per tal de fer una torrà, una torrà de carn, menjar en germanor al carrer»
– «Torrà de germanor», Elisa Pascual:
«Dins de la foscor de la nit, hem trobat una foguera a Alfalfar, un grup de veïns i veïnes intenta resorgir de les cendres, mai millor dit. Després de molts dies sense descansar, s’han juntat per a sopar una torrà al carrer.»
En l’àmbit general —i lingüístic—, l’adjectiu incoatiu -iva fa referència a elements que indiquen un canvi d’estat o un inici d’un nou estat. A partir d’eixa característica aplicada als verbs del llatí, la normativa gramatical sobre la morfologia verbal ha adoptat l’adjectiu incoatiu -iva per a fer referència a un determinat grup de verbs (dnv; consulta: 16.05.2022):
adj. ling. Que pertany (un verb) al grup més nombrós i productiu dels verbs acabats en -ir i que adopten l’increment -ix (o -eix).1
Nota 1. Per a altres verbs denominats incoatius, però ara en relació amb l’accepció ‘canvi d’estat’, podeu consultar la Gramàtica essencial de la llengua catalana de l’iec (17.4) o la Gramàtica del català contemporani (s 1.3.3.2, 13.3.4.3, 13.3.6.3, 16.1.2, 16.2.4.1, 16.3.2.1.a-b). En esta obra preferixen denominar-los verbs ergatius.
Els verbs incoatius: l’ús i la normativa Tal com indica la definició del diccionari, eixe grup de verbs és el més nombrós (pam dalt, pam baix, un miler) dels que acaben l’infinitiu en -ir (en la denominada tercera conjugació o tercera flexió). Els verbs que es solen utilitzar com a models per a conjugar els incoatius són: agrair, avorrir, preferir, parir, servir… Les «formes reals del valencià parlat i, en general, dels parlars occidentals on es manté la consonant velar» (Pérez Saldanya-Rigau, 2005), seguixen el model següent:
Per al cas del català central, Pompeu Fabra (1918) va optar per les formes usuals del seu temps en la llengua parlada (present d’indicatiu: -eixo, -eixes, -eix, -im, -iu, -eixen; present de subjuntiu: -eixi, -eixis, -eixi, -im, -iu, -eixin). En el cas valencià, la normativa posterior als anys cinquanta del segle xx va adoptar un criteri oposat i problemàtic respecte a la llengua parlada.2
Nota 2. Contràriament al que ja havia anotat Fabra en 1918 (veg. p. 91), tal com ressalta Xavier Rofes Moliner (missatge: 18.07.2022).
Això va fer que, en lloc del model regular i usual que hem vist més amunt (amb l’increment palatal), s’hagen proposat i utilitzats diferents paradigmes de conjugació incoativa que s’apartaven de l’ús quotidià i que inclús barrejaven parcialment «tres paradigmes diferents», com podem vore en la proposta oferida encara ara per la normativa valenciana:
En este model es combinen el paradigma popular (d’on agarren la vocal i); el paradigma medieval (d’on agarren la consonant s) i el paradigma del català central (d’on agarraven l’aplec -ei-). Una barreja que desatén dos factors ben significatius: en primer lloc, la regularitat a què ha arribat l’evolució de l’ús real (amb l’ús sistemàtic de la palatal representada per la -x-); en segon lloc, que el model per al català central atenia precisament l’evolució de l’ús real d’aquell dialecte, consideració que també s’hauria d’haver fet amb la variant valenciana.
Les formes de present
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha tractat les formes incoatives de present centrant-se en fer una proposta per a l’escriptura dels registres formals, però sense atendre amb detall i claredat l’ús escrit de les formes més usuals i generals. Podem trobar en el diccionari dos notes en la conjugació dels verbs incoatius que tracten la qüestió de manera desigual (com ara, al final de la conjugació del verb agrair):
– En el valencià septentrional: present d’indicatiu: 1 servixo/serveixo. – […] La consonant s del grup -sc (o -squ–)es pronuncia habitualment com a palatal [ʃ], pronunciació que ha tingut una important tradició escrita (-xc-, -xq-).
Amb una perspectiva més ampla, l’Institut d’Estudis Catalans dona unes indicacions que faciliten l’ús escrit d’estes variants (consulta: 26.06.2024):
(gbulc 2019) En els registres informals s’han generat altres variants en parlars valencians i en tortosí (1sg servixc/servixco; 1sg servixca, 2sg servixques, etc.) i en parlars nord-occidentals (1sg servisso, 2sg servisses, etc.). Aquestes variants s’eviten en els registres formals.
(giec 2016) En els registres informals s’han generat altres variants que s’expliquen per l’atracció que s’estableix entre les sibilants dels dos al·lomorfs de l’increment, que tendeixen a prendre el mateix lloc d’articulació, habitualment a favor de la realització palatal en parlars valencians i en tortosí (1 servixc en valencià o servixco en tortosí; 1 servixca, 2 servixques, etc.), però també a vegades amb resultat alveolar en parlars nord-occidentals (1 servisso, 2 servisses, etc.).
Present d’indicatiu Quant al present d’indicatiu, la Secció Filològica de l’iec va aprovar en 1993 la primera versió del paradigma d’estos verbs amb infinitiu en -ir. Adoptaven aleshores una barreja d’increments morfològics (-isc, -eixes, -eix, -im, -iu, -eixen); en el 1999, la proposta per a un suposat «estàndard oral» de l’iec, i posteriorment la normativa emesa per l’avl, han donat l’opció de regularitzar eixe increment en algunes persones (-isc, -ixes,-ix, -im, -iu, -ixen), eliminant la -e del central (també oriental i medieval), actualment en desús al País València. L’acadèmia s’acosta aixina un poc més al sistema valencià, regular i viu, que usa la vocal i en totes les formes i que forma l’increment incoatiu sempre amb la palatal -x:-ixc, -ixes, -ix, …, -ixen.
Present de subjuntiu Per contra, en el cas del present de subjuntiu, l’acadèmia continua evitant la palatal i manté la forma amb -s (-isca, -isques, -isca, -im, -iu, -isquen). És a dir, encara no han aplicat la regularització del canvi -s > -x produïda tant en català central (-eixi, -eixis, -eixi, -im, -iu, -eixin) com en occidental (-ixca, -ixques, -ixca, -im, -iu, -ixquen), on s’aplica la palatalització de manera general.
Verbs que no eren incoatius
Els verbs amb infinitiu acabat en -ir que no eren incoatius Hi ha un nombre reduït de verbs d’esta conjugació (una cinquantena, si hi incloem els derivats) que no són incoatius i que es solen denominar «purs». Estos verbs haurien de seguir el model de la llengua antiga (amb formes com jo cus, jo dorm). El cas és que això ja no és del tot aixina, ja que uns quants, seguint «la tendència expansiva, en la majoria de dialectes del català, de l’extensió palatal» exposada per Perea Sabater (2004), són també incoatius (com ara bollir), altres han afegit una extensió velar (com la segona conjugació: jo cusc, jo dorc) i altres afigen la desinència -o (com ara jo surto):
Verbs que no eren incoatius
Verbs que tenien dos possibilitats (sense increment / incoativa)
bollir, collir, cosir, cruixir, dormir, eixir, fugir, grunyir, morir, munyir, obrir, omplir, pruir, pudir, retrunyir, sentir, sortir, tenir (o tindre),3 tossir, venir (o vindre),3vestir
Nota 3. Quant a tenir i venir: els infinitius regularitzats són tindre i vindre i les formes conjugades d’estos verbs mostren que pertanyen a la segona conjugació i no a la tercera. Ho comenta Saragossà (2021): «l’antic venir té 31 formes de la segona flexió (vinc, i els temps de que vinga, vinguí, que vinguera, vindré, vindria, més venia). En canvi, només en té 4 de la tercera flexió (venim, veniu, venint i venir)».
La llista és curta i va reduint-se: la variació dialectal mostra que va estenent-se la regularització. En general, es produïx la transformació d’estos verbs en incoatius (que es deplacen cap a la tercera conjugació, com sentixc,cruixca, grunyix, munyix en ciutats diferents; veg. l’article de Maria Pilar Perea); o en verbs amb extensió velar (que es deplacen cap a la segona conjugació: tinc).
Altres verbs incoatius i més regularitzacions Fora de la tercera flexió, hi ha verbs que, de manera general o parcial, han anat integrant en el radical l’increment -sc- > -ix-: conéixer, créixer, eixir, meréixer, nàixer, paréixer, péixer, viure… Estos verbs han anat regularitzant-se amb la palatalització de l’antic increment incoatiu. A més, hi ha verbs de la segona flexió que, seguint l’estela dels verbs en -ir amb increment, van adoptant la forma incoativa, fet que la normativa encara no ha validat (podem pensar en concebre, dependre, incloure o permetre).
Un altre efecte del procés de regularització d’estes flexions verbals, seguint la petja de la palatalització experimentada pels incoatius, és la que indica la gramàtica de l’acadèmia:
Notem, a més, que la consonant s del grup -sc es pronuncia habitualment com a palatal tant en els verbs incoatius com en els verbs de la segona conjugació que contenen l’esmentat grup [v. § 30.2.1.b]: servixc, servixca, servixques, servixquen; naixc, creixca, ixquera, vixcut.
Bibliografia principal consultada per a confeccionar esta fitxa:
Acadèmia Valenciana de la Llengua: Diccionari normatiu valencià.
Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006): Gramàtica normativa valenciana.
Colomina i Castanyer, Jordi (2021): La llengua de sant Vicent Ferrer.
Fabra i Poch, Pompeu (1912): Gramática de la lengua catalana.
Fabra i Poch, Pompeu (1918): Gramàtica catalana.
Fabra i Poch, Pompeu (1922): «266. 22.11.1922. xiv», Converses filològiques.
Institut d’Estudis Catalans (1999): Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, II. Morfologia.
Institut d’Estudis Catalans (2016): Gramàtica de la llengua catalana.
Institut d’Estudis Catalans (2019): Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana
Lacreu Cuesta, Josep (2017): «El morfema de la discòrdia», Pren la Paraula, 20.06.2017.
Perea Sabater, Maria Pilar (2004): «L’expansió dels verbs incoatius en català. Distribució i valor del segment extensió “-eix-”».
Sanchis Guarner, Manuel (1950; ed. 1993): Gramàtica valenciana.
Saragossà Alba, Abelard (2021): «Atreviu-vos a saber. Gramàtica de l’iec (6): Models de la flexió verbal», Normativa: des dels Parlants i per als Parlants, 03.01.2021.
Saragossà Alba, Abelard (2006): «Les formes incoatives de la tercera conjugació (patixc, patesc, pateixc, patisc)».
Saragossà Alba, Abelard (2007): «La norma jo preferisc, tu prefereixes, ¿per què no s’assimila?».
Saragossà Alba, Abelard (2018): El valencianisme lingüístic.
Els diccionaris habituals arrepleguen (consulta: 07.09.2021) la forma femenina d’este substantiu i adjectiu:
(diec) coqueta1f. Dona que cerca de plaure als homes. És una coqueta.2adj.Aquella noia és molt coqueta.
(dnv)coquetaadj. i f. Que coqueteja (una dona).
En realitat, al no incloure la forma masculina coquet, es separen tant del francés coquet -ette (veg. tlfi) com de les possibilitats de la coqueteria («Qui a le souci de plaire», tal com ho sintetitzen en francés), possibilitats que pareix que el dnv intuïxca en les definicions tant del substantiu coqueteria com del verb coquetejar:
coqueteria 1.f. Acte o afalac propi d’una persona coqueta. 2.f. Desig de fer-se valdre, d’agradar els altres.
coquetejar 1.v.intr. En el joc amorós, donar senyals sense comprometre’s en excés. En les festes coquetejava amb tot el món. 2.v.intr. Tractar d’agradar per vanitat amb mitjans premeditats. Li agradava molt coquetejar. 3.v.intr. Tindre, algú, contacte amb una activitat, un partit o una ideologia sense arribar a un compromís ferm. En la seua joventut va coquetejar amb el trotskisme.
Podem observar que parlen «d’una persona» o d’«algú». En canvi, en coqueta, a banda que la definició em pareix massa incidental o conjuntural, afig una restricció innecessària a les dones, ateses les altres definicions de coqueteria i coquetejar. Curiosament, el Diccionari popular de la llengua catalana (1905) de Josep Alardern sí que va arribar a tindre un poc en compte la possibilitat de la coqueteria masculina:
Fragment del Diccionari popular de la llengua catalana (1905) de Josep Alardern.
A pesar que sí que són habituals les referències a la coqueteria referida a hòmens, no és tan habitual l’ús de coquet, però sí que podem localitzar eixa forma referida tant a persones com a altres elements (veg. «molt coquet» i altres cerques i troballes possibles en Google Llibres).
L’adjectiu gasístic -ca no apareix en els diccionaris habituals. S’ha posat de moda actualment (novembre 2008) a causa de les polítiques de fusió i expansió empresarials en el sector del gas i les energies:
«Al Perú, la situació és particularment desesperada. El govern permet que empreses petrolieres i gasístiques com Repsol YPF explotin terres que pertanyen a indis aïllats i que llenyataires il·legals envaeixin altres zones habitades pels indis», denuncia David Hill, membre del departament de Campanyes i Recerca de Survival International.
(Avui, 20.08.2008)
Fins i tot s’ha substantivat per a designar empreses de gas (també s’ha introduït gasista amb este sentit):
El president de l’elèctrica espanyola, Manuel Pizarro, ha demostrat que la proximitat al poder -al Poder, en majúscula- és molt més efectiva que la complicitat puntual amb el govern de l’Estat, que ha estat l’arma amb què comptava el de la gasística catalana, Antoni Brufau.
(Avui, 18.02.2007)
Pel que fa a gasista, el Cercaterm l’està estudiant per a designar ‘relatiu o pertanyent al gas’ i ‘operari que té per ofici la col·locació i reparació dels aparells que funcionen amb gas’. En canvi, no ha arreplegat encara gasístic -ca.
Pel que fa a l’adjectiu gasista, el dnv sí que l’ha arreplegat (consulta: 27.10.2020):
gasista (o gasiste -a) 1.m. i f. PROF. Persona que treballa en una fàbrica de gas. 2.m. i f. PROF. Distribuïdor de gas.
En castellà, apareixen gasífero -ra, gasista i gasístico -ca en el gduea:
gasífero -ra Relativo a la producción de gas: La empresa participa en proyectos petrolíferos y gasíferos. Mercado gasífero. Sin Gasista, gasístico.
gasista I.adj Relacionado con el gas: Empresas gasistas. II.s/m, f Persona especializada en instalaciones y servicios relacionados con el gas. SinI. Gasífero. II. Gasístico, gasífero.
gasístico -caadj Relacionado con el gas: Red gasística nacional. Sin Gasista, gasífero.
Este adjectiu no apareix encara en els diccionaris. Pretén qualificar els consumidors intensius de gas (solen ser indústries).
No té un ús molt estés encara, i és possible que no arribe a quallar, però això no hauria d’evitar que la normativa complixca la funció de permetre predir, seguint els criteris més generals possibles, la forma més preferible d’eixa paraula. Aplicant el criteri amb què s’han creat altres paraules derivades que fan referència al gas (com ara gasòmetre, gasoducte…), s’ha elegit el procediment habitual de composició amb la vocal de suport (-o) i l’adjectiu.
Amb tot, el Cercaterm (27.10.2020) preferix per ara mantindre el sintagma consumidor intensiu de gas:
En català, tenim gaso-/gasi– com a forma prefixada del mot gas: per tant, podríem fer tant gasointensiu com gasiintensiu.
No recomanem, però, l’ús d’aquestes formes: tenen una formació dubtosa que semànticament no acaba de ser adequada. Considerem que és un adjectiu no necessari: en la major part de contextos en què s’usa és recomanable utilitzar formes com ara «consumidor intensiu de gas».
És possible que no siga necessari, però ha de ser previsible per al cas que la societat vullga utilitzar eixe procediment de creació de paraules. Per tant, serà bo seguir el model d’altres composts semblants, com ara electrointensiu (també en procés d’extensió), cosa que podem documentar que ha passat tant en castellà (gasointensivo -va) com en francés (gazo-intensif -ive/gazointensif -ive).
Es pot fonamentar històricament i normativament la correcció de l’increment -iment en paraules com ara creiximent, naiximent, etc., que són les formes usuals a molts llocs. Sobre la qüestió, podem llegir un article d’Emili Sáez (Forest-IEC, 2002). Al final de l’article, l’autor proposa:
La normativa hauria de plantejar-se la conveniència de mantindre aquesta irregularitat: potser seria preferible assumir com a formes principals les regulars —i tradicionals— en i (o fins i tot substituir aquelles per aquestes), que són també les que ha mantingut sense excepcions tot el valencià. Aquestes últimes, com a mínim, haurien de ser admeses normativament.
La gramàtica de l’avl (2006) comentava en una nota (37.5.1.3):
Els substantius derivats en -ment a partir de verbs de la segona conjugació acabats en -xer presenten la doble possibilitat: naixement (o naiximent), creixement (o creiximent).
L’acadèmia ha consentit finalment el mínim proposat per Emili Sáez i ha afegit en el dnv (consulta: 25.02.2019) les formes en i com a formes secundàries, com podem vore en una llista de paraules (18 casos) extreta del diccionari:
Totes estes paraules remeten a la variants amb –ement.
El company Xavier Rofes (21.03.2019) afig unes dades sobre la qüestió:
La giec i la geiec en diuen això: «Amb el sufix –ment, la vocal originàriament era i, la qual es manté en tots els parlars en certs mots (abatiment, venciment), però en altres mots es produeixen diferències entre parlars, com mostren les formes valencianes creiximent o naiximent, que s’eviten en els registres formals en favor de les més generals creixement i naixement» (giec, 10.1.3a / geiec § 6.3)
Pel que fa al comentari «que s’eviten en els registres formals» del fragment citat de l’iec, podem pensar que deu tindre una bona base de fet —i no faré ara un apunt sobre les causes d’eixe costum; podeu consultar sobre això l’article d’Abelard Saragossà «L’ús del valencià:mirada al present i al futur. Reflexions per a un valencianisme transversal i majoritari» (consulta: 21.03.2019)—, però que convindria estendre el costum a no evitar l’ús de les variants menys generals (més encara quan són «regulars» i «tradicionals», tal com explica Emili Sáez en l’article citat) de la llengua en qualsevol registre.
Xavier Rull en La formació de paraules. Qüestions de normativa té un apartat curt referit a «Els sufixos -id i -ed aplicats a verbs de sorolls» que comença:
Els verbs que expressen sons poden prendre el sufix –ed (Fabra, 1956: 128; Lüdtke, 1983: 333) o -id (ho escrivim amb -d perquè existeix el mot brogidós).
Rull arreplega les formes en -et: aïnet, assaïnet, espinguet, espignet, miulet, miulec, piulet, refilet, ronquet, ronxet, ruflet, somiquet, xisclet, xiulet, siulet. I les formes en -it: brogit, bruit, brunzit, clapit, glapit, cruixit, esclafit, grunyit, maulit, miulit, mugit, piulit, rugit, xeulit, xiulit, xuplit.
A més, assenyala: «el sufix equivalent espanyol (-id) és l’únic que s’usa per a alguns verbs de sorolls». Finalment, fa la reflexió següent:
En aquest grup de verb també es poden usar altres recursos per a nominalitzar, com ara l’habilitació del participi de passat en femení (mugida, xiulada, etc.). La combinació d’aquests dos fets pot fer pensar que -id es deu a una interferència de l’espanyol, quan en realitat és un sufix vàlid en català.
Jo no recorde haver sentit mai lladrit quan aprenia valencià (cap als anys setanta i huitanta) i he vist que la paraula no té molta documentació (Google Llibres, consulta: 16.12.2018). Com a curiositat, em sembla que no apareix en l’Atles lingüístic del dominica català, on sí que apareix el miol:
Poca, però sí que hi ha documentació i té un cert temps i extensió, tant amb la forma «lladrid» (que Garcia Girona fa sinònima d’abornit) com «lladrit». Per exemple, podem llegir que, segons Bosch de la Trinxeria, el «lladrit» era un «lladruc especial dels gossos d’atura assenyalant un perill».
Tenint en compte les dades d’ús i vitalitat de la paraula, sembla que el dnv hauria de mirar d’incorporar eixa i altres paraules relacionades amb el lladrar dels gossos (abollar, abornar, abornit, buixir, glatir…).
(Punt elaborat inicialment a partir de la gramàtica provisional de l’iec, novembre del 2003; reelaborat seguint la nova giec, abril del 2017.) Els noms i adjectius aguts masculins acabats en -s, -ç, -x [ks], -ix i -tx solen formar el plural corresponent amb la terminació -os: per exemple, pisos, grisos, cabassos, comerços, enllaços, lluços, reforços, annexos, fixos, ortodoxos, reflexos, calaixos, feixos, gruixos, peixos, cartutxos, despatxos, esquitxos, sandvitxos,* faxos.*
* Anteriorment, la Generalitat Valenciana indicava que era «faxs», però la gnv de l’avl diu que és «faxos». daux considera que cal acceptar-los els dos, en registres diferents: «faxs» (formal)/«faxos» (col·loquial). D’altra banda, la gnv diu que sàndwitx i càrritx fan sàndwitxs i càrritxs (el dnv indicava durant un temps sàndwitxos i càrritxos, però ja ho han esmenat [consulta: 14.04.2018]).
Hi ha, però, paraules que són invariables i paraules que fan el plural amb -s. Per exemple: a) Noms plans o esdrúixols, independentment que siguen masculins o femenins:
Terminació
Exemples
invariables gràficament
alferes, atles, bíceps, bilis, caos, càries, croquis, cutis, dimecres, llapis, mecenes, necròpolis, pàncrees, piscolabis, sífilis, i tots els acabats en-us (estatus, focus, globus, venus…)
ananàs, blocaus, bordeus, cros (i els compostos ciclocròs i motocròs), dijous, dilluns, dimarts, edelweiss, ens, fons (i compostos com ara aiguafons, rerefons, tirafons), gauss, guardapols, pus, rais, repols, reps, temps (i compostos com ara contratemps, entretemps, migtemps, passatemps)…
c) Són invariables els noms compostos el segon constituent morfològic dels quals ja és plural: arrapacrestes, busca-raons, caracollons, centcames, centpeus, cerca-raons, comptagotes, compta-revolucions, eixugaparabrises, emprenyavelles, esclafallidons, esgarrapacristos, esgarriacries, guardamobles, llepafaldons, llepafils, llepatacons, llevataps, mataaranyes, matafaves, mata-racons, milfulles, obrellaunes, paracaigudes, paraigües, parallamps, pelacanyes, penja-robes, picatalons, portaavions, portacarbons, portagraneretes, portamonedes, rentaplats, repicatalons, salvavides, somiatruites, tocacollons, torracollons, trencaclosques, trencacaps, trencaolles, trencapinyons…
El plural dels composts sintagmàtics nominals:
He pegat una mirada en la gcc (setembre 2007) i he trobat dos llocs on es parla d’estos composts: S5.4.3.1 (Núria Martí i Girbau) i M7.3.4.1 (Lluïsa Gràcia).
En els dos casos es comenta la qüestió del plural i es comenta que hi ha les dos possibilitats, amb tendència a la flexió en els dos noms. Amb tot, hi ha algunes excepcions marcades pel diec (i el gdlc):
clau 4f. [usat sovint adjectivalment en forma invariable] Essencial, indispensable. Paraules clau. Indústria clau.
estàndard 3adj. [inv.] Que s’ajusta a un tipus, model, norma, determinat. Fitxa estàndard. Un diari en format estàndard. 5adj. [inv.] Que té unes característiques mitjanes que serveixen de referència. Producte estàndard. 6adj. [inv.] Mancat d’originalitat. Una bellesa estàndard.
El gdlc recull «punta»:
punta 5 adjinv1 De màxima activitat, intensitat, modernitat, màxim rendiment, etc. Les hores punta del metro, del trànsit. Tecnologia punta.
I també en el gdlc «model» (sense indicar que siga invariable):
model 2 [usat sovint adjectivalment] Persona o cosa digna d’ésser imitada per la seva perfecció o que posseeix en grau eminent qualitats que en fan el representant d’una categoria determinada. És un model de cavallerositat. Un pare model.
En el cas de «membre», el diec dóna un exemple clar:
membre 41 m. Part o constituent d’un tot o d’una cosa organitzada, unitat dins una sèrie. Els membres d’una proposició, d’un període. Els membres o proposicions d’un sil·logisme. Els pilars, motllures i altres membres d’una construcció. Els estats membres de la Unió Europea.
La gramàtica de l’avl tracta la qüestió en diversos llocs. Per exemple, en el punt 11.7, sobre la flexió de nombre en els composts:
b) Si els dos constituents d’una paraula composta s’escriuen separats i els dos són substantius, només adopta la marca de plural el primer dels substantius i el segon queda invariable:
Composts separats
singular
plural
camió cisterna
camions cisterna
decret llei
decrets llei
hora punta
hores punta
vagó restaurant
vagons restaurant
A pesar d’eixa afirmació restrictiva, més avant la gramàtica de l’avl obri el camp quan en torna a parlar tractant la concordança de l’adjectiu (12.3):
a) Els noms que s’habiliten com a adjectius mantenen el gènere originari i, en general, no presenten variació de nombre:
les bruses taronja
les ciutats dormitori
les hores punta
Tot i amb això, en la mesura que es convertixen en verdaders adjectius admeten també la concordança de nombre:
les paraules clau o bé les paraules claus les formes estàndard o bé les formes estàndards els vestits rosa o bé els vestits roses
I la gnv torna a tocar la qüestió quan dóna la indicació següent (38.3.1.b):
b) Els composts amb l’estructura [N N] poden ser coordinants o subordinants. En el primer cas, entre els dos constituents s’establix una relació additiva, i la flexió recau en els dos constituents: magistrat jutge / magistrada jutgessa, magistrats jutges / magistrades jutgesses. En el segon cas, el segon constituent es comporta com a modificador del primer, que és el que admet la flexió: el compost hora punta, per exemple, presenta la forma plural hores punta i fa referència a una hora de màxima intensitat de trànsit, de consum elèctric, etc.
És a dir, l’avl, a pesar de la indicació inicial, dóna com a bones les dos possibilitats sense excloure’n cap. El gd62 només considera invariable estàndard i no diu res en la resta de casos.
Trobe que la tendència és clara —d’acord amb el que és habitual en la llengua general— cap a la concordança en els dos noms. Per tant, hauríem de pensar que és, en molts casos, una qüestió estilística (tal com es deduïx del que diu el dpnh per a l’espanyol) que s’inclina cap a la flexió en els dos elements en la majoria dels casos.
En tot cas, faig una cercar ràpida en Google (consulta: 12.01.2011) i trobe els resultats següents:
Termes sing./ pl.
no concorden
concorden
estats clau / s:
1.310
658
jugadors blaugrana / es:
14.400
4.420
indústries clau / s:
1.310
249
membres clau / s:
999
120
mots clau / s:
75.200
13.700
paraules clau / s:
5.820.000
505.000
propietats clau / s:
350
12
qüestions clau / s:
15.600
5.200
temes clau / s:
89.500
10.800
termes clau / s:
5.200
332
jugadors clau / s:
5.320
7.600
camions cisterna / es:
16.400
1.510
hores punta / es:
81.800
8.050
nacions estat / s:
2.140
1.790
pares model / s:
264
109
proves estàndard / s:
574
158
vaixells escola / s:
1.140
42
estats membre / s:
45.400
439.000
fitxes estàndard /s:
33
55
magistrats jutge / s:
3
3.670
En castellà, per al cas de les construccions quantificadors singulars amb substantius en plural, la rae (consulta: 14.03.208) fa l’exposició següent:
4.8. Sujeto de cuantificador + de + sustantivo en plural. Los sustantivos cuantificadores son aquellos que, siendo singulares, designan una pluralidad de seres de cualquier clase; la clase se especifica mediante un complemento con de cuyo núcleo es, normalmente, un sustantivo en plural: la mitad de los animales, la mayoría de los profesores, una minoría de los presentes, el resto de los libros, el diez por ciento de los votantes, un grupo de alumnos, un montón de cosas, infinidad de amigos, multitud de problemas, etc. La mayor parte de estos cuantificadores admiten la concordancia con el verbo tanto en singular como en plural, dependiendo de si se juzga como núcleo del sujeto el cuantificador singular o el sustantivo en plural que especifica su referencia, siendo mayoritaria, en general, la concordancia en plural: «Hacia 1940 la mayoría de estos poetas HABÍA ESCRITO lo mejor de su obra» (Paz Sombras [Méx. 1983]); «La mayoría de los visitantes HABÍAN SALIDO» (Marías Corazón [Esp. 1992]); «Una veintena de personas OCUPABA la sala» (Chavarría Rojo [Ur. 2002]); «Una veintena de curiosos OBSERVABAN de lejos a un piquete» (PzReverte Maestro [Esp. 1988]); sin embargo, cuando el verbo lleva un atributo o un complemento predicativo, solo es normal la concordancia en plural: «La mayoría de estos asesinos SON muy inteligentes» (Mendoza Satanás [Col. 2002]); «La inmensa mayoría de las casas PERMANECÍAN vacías» (Savater Caronte [Esp. 1981]). Los sustantivos cuantificadores que se usan sin determinante (infinidad, cantidad, multitud) establecen la concordancia obligatoriamente en plural, pues, en realidad, forman con la preposición de una locución que determina al sustantivo plural, que es el verdadero núcleo del sujeto: «Infinidad de católicos DESATENDIERON semejante orden pontificia» (Vidal Ocultismo [Esp. 1995]); «Cantidad de organizaciones se DEDICAN a […] ayudar a personas que han sido víctimas de abuso sexual» (NHerald [EE. UU.] 21.10.97).
El dia 14 de febrer del 2018 vam enviar al Termcat la consulta següent:
El terme concessional s’està utilitzant (des de fa molts anys) amb l’accepció ‘relatiu o pertanyent a una concessió’, sobretot en l’àmbit de l’administració pública. De moment no s’ha introduït en este diccionari ni este adjectiu ni el verb concessionar ‘atorgar en concessió’. ¿Considereu que cal acceptar estes formes o preferiu propostes diferents?
La resposta del Termcat (19.02.2018) va ser:
L’adjectiu concessional està ben format i, tal com indiqueu, té força ús de fa temps. Està recollit en el Diccionari descriptiu de la llengua catalana. La creació d’adjectius amb el sufix –al a partir de substantius és productiva en català.
Ara per ara, en canvi, no considerem pertinent l’ús del verb concessionar. La formació d’aquest tipus de verbs és molt més estranya en català i només es considera adequat quan es tracta d’un neologisme realment necessari. Aquest verb no està recollit en cap font lexicogràfica, ni en les descriptives, i recomanem l’ús de la perífrasi atorgar una concessió.
En espanyol concesionar està recollit en el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola únicament per a l’espanyol d’Amèrica.
Segons recull el drae:(consultes: 02.2008; 27.03.2018)
1. tr. Arg., El Salv., Méx. y Par. Otorgar una concesión.
A més, el gduea aporta:
concesionaladjAmer Relativo a una concesión: Obligaciones determinadas en el título concesional.
El verb espanyol sembla que ha saltat l’oceà i ara el documentem (febrer 2008) a les Corts Valencianes. Si la cosa té èxit en l’espanyol peninsular, sembla que mos vorem obligats a crear concessionar* (ja hem creat concessional) en català. Al capdavall, l’ús de l’adjectiu concessional amb el significat ‘de concessió’ o ‘relatiu o pertanyent la concessió’ ja fa temps que es pot documentar en català:
… si bé no s’ha d’oblidar que aquelles autoritzacions són conseqüència del règim concessional de l’explotació…
Esta paraula, que no apareix encara en els diccionaris habituals, ha adquirit el significat ‘conjunt de cartells’. El Termcat (21.02.2018) l’admet perquè està ben format i per analogia amb altres formes introduïdes en el diec:
La forma cartelleria és adequada amb el significat ‘conjunt de cartells’.
El sufix –eria és productiu en català amb el sentit de ‘conjunt de’ o ‘col·lectiu’. De fet, el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans recull força casos, alguns incorporats en la segona edició, com ara aixeteria, campaneria, imatgeria, draperia, cristalleria, etc.
