Una entrevistada (experta en alimentació) va usar la paraula fregitada —en lloc del previsible i usual fregida— en el programa Bon dia, Catalunya (13 de gener de 1999) de Catalunya Ràdio. La variant fregitada no apareix en els diccionaris ni és gens usual en la xarxa, on només localitze un cas del 4 d’octubre del 2021:
Quan anem a Cambrils sempre anem a Les Barques (el petit), és molt bo. Recomano qualsevol tapa de peix fresc, pop a la gallega, la fregitada de peix o l’increïble tàrtar de tonyina.
Un poc més usual és freginada, que apareix en el dcvb però no en els diccionaris habituals, que només donen entrada a la forma masculina freginat.
Fragment d’Història contemporània de Catalunya de Jaume Sobrequés i Callicó (1997).
El nom cap
Alguns de les polisèmies que condicionen l’ús de la paraula cap ‘director -ra, comandament; autoritat suprema’ deriven de la imposició històrica i actual del castellà en els usos juridicoadministratius. El fet que en castellà s’utilitze jefe i jefatura ha induït a buscar sempre un equivalent similar per a denominar tots eixos càrrecs i òrgans. L’Optimot condensa en una fitxa (2889/4; consulta: 10.11.2023) unes quantes indicacions útils que permeten observar que la redacció en cada llengua està condicionada per les estructures i els termes disponibles. Per exemple:
És el cap de personal de l’empresa (equivalent al castellà Le corresponde la jefatura del personal de la empresa)
La fitxa de l’Optimot no ho explica, però cal tindre en compte que prefectura només és equivalent del castellà jefatura en els àmbits policials, penitenciaris, històrics o eclesiàstics.
En el cas de les direccions de trànsit, el company Josep Antoni Riera (17.04.1997) mos comunicava que ho havien adaptat com a prefectura, i posava com a exemple la Prefectura Provincial de Trànsit de València, on treballava aleshores.
El Manual de redacció i estil d’Eusebi Coromina (2008, s. v. prefectura) dona la indicació següent:
Altres recursos per substituir jefatura són, d’acord amb el context, departament, unitat o àrea, en cas que faci referència a un òrgan; o bé comandament, en cas de fer referència a la funció d’un cap.
A més, els criteris de traducció de la Generalitat de Catalunya (1999) contenien una nota que sintetitzava la problemàtica i limitava les possibilitats d’equivalència en el cas de prefectura:
Atès que en català no disposem de l’equivalent lingüístic de jefatura creat a partir del mot cap, i tenint en compte que no es pot traduir aquest terme per un terme pròxim com ara direcció o servei, perquè a l’organigrama hi ha altres unitats de rang superior o inferior que tenen aquestes designacions (la Prefectura Provincial de Trànsit depèn de la Direcció General de Trànsit), la forma equivalent proposada i usada és prefectura. La persona que n’és responsable té el càrrec de cap de la Prefectura Provincial de Trànsit.
Vaciŀlacions en el cas del càrrec de cap d’estat
Els equivalents més habituals per al terme castellà jefatura són, segons el dlcm (consulta: 02.02.2010):
jefatura (cargo) direcció, comandament m; (de policía, de tráfico, etc) prefectura, direcció; jefatura del Estado càrrec de cap d’Estat; cap d’Estat.
El decascat05 afig:
║ (sede) direcció, seu central. ║ jefatura del Estado suprema autoritat de l’estat. | cap d’estat. Decreto de jefatura del Estado, decret del cap d’estat.
Vist tot això, sembla que la solució per a referir-se a eixa figura o càrrec consistix a utilitzar l’estructura del valencià i a evitar pensar-ho en castellà. Per exemple, es podria resoldre amb les expressions següents:
…l’exercici del càrrec de cap del grup radiològic…
…proposar a la direcció de pràctiques formatives…
…proposar a l'[oficina, departament, servici…] de cap d’estudis…
…el seu dret a saber si la figura de l’estat és una institució idònia…
…ha donat una certa estabilitat a la [funció, figura, institució…] de cap de l’estat…
Però la imposició del castellà, sobretot en els àmbits juridicoadministratius i periodístics, induïx a calcar l’estructura d’ús del castellà. Això ha generat una alternativa analògica, caporalia.
La creació analògica caporalia
A pesar que tenim diverses solucions a l’abast, la tendència a calcar la formulació en castellà ha fet que aparegueren propostes que no han arribat als diccionaris, com ara el poc difós xefatura (proposat per Badia i Margarit en 1983, que el considerava «necessari») o el més recurrent caporalia, no arreplegat pels diccionaris habituals, però que va apareguent per la documentació oficial o periodística i pels rètols de les institucions educatives, i que ja va ser utilitzat per Alcover l’any 1919, tot i que no el va incloure en el dcvb. Alguns exemples:
Antoni Maria Alcover i Sureda, Bolletí del diccionari de la llengua catalana, volum 10: «Per un atrabiliari engaumeit ab la caporalia de la Diputació de Barcelona, de l’Institut d’Estudis Catalans, de La LligaRegionalista i de la Mancomunitat?» (p. 394); «Dels caporals, polítics que, per salvar llur caporalia, fan aqueixes fantasies, fiauvosne tan poc com d’unes cases que cauen». (p. 409)
Ordre de 16 de setembre de 1987 de la Generalitat de Catalunya: «L’encomanament, en el seu moment, pel Consell a la Generalitat de l’exercici de la Caporalia del Grup Radiològic que se li assigni en el Pla Bàsic d’Emergència Nuclear».
Ajuntament d’Estellencs, Ordenança fiscal reguladora de l’impost sobre vehicles de tracció mecànica (2013, art. 10.5): «Igualment hauran d’acreditar prèviament al pagament de l’impost, que sol·licitin davant la Caporalia Provincial de Trànsit, la baixa definitiva d’un vehicle».
Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport de la Generalitat valenciana, resolució de 29 de juny de 2018: «Proposar a la caporalia de pràctiques formatives, i, si no, a la persona coordinadora de cicles, o a la caporalia d’estudis quan no existisca cap de les anteriors, les sol·licituds de permisos extraordinaris per a la seua tramitació.»
Víctor Maceda, «La Corona, cap per avall», El Temps, 03.12.2018: «la democràcia gaudeix de prou maduresa a Espanya per exercir el seu dret a saber si la caporalia de l’Estat és una institució idònia per a la corrupció».
Joan Garí, «Elionor i Estellés», Diari La Veu, 08.11.2023: «L’actual monarquia podrà ser acusada de moltes coses, però ha donat una certa estabilitat a la caporalia de l’estat».
La proposta de Badia i Margarit (1983)
No trobem massa referències que debaten la proposta d’equivalència en català del terme prefectura. Amb tot, sí que podem esmentar que Ernest Sabater i Siches fa un comentari sobre la qüestió en el seu Diccionari ideològic (1990); i, sobretot, un article que conté les reflexions d’una proposta d’Antoni M. Badia i Margarit, «L’establiment del llenguatge administratiu català: de la teoria a la realitat» (Revista de Llengua i Dret, núm. 1, 1983):
[..] Addueixo, per fi, un darrer cas, que és tan fàcil de presentar com difícil de resoldre, si ho hem de jutjar per la inutilitat de tots els esforços fets fins ara, que encara no ha arribat a port. Un cas, d’altra banda, per al qual m’atreviré a suggerir una solució, que —a parer meu— no manca de versemblança. Es tracta del cast. jefatura. Ningú no posa en dubte que l’equivalent idoni del cast. jefe és el cat. cap. Ara bé, tan fàcil que és, per al castellà, de fer, de jefe, el derivat jefatura, en català no hi ha manera de treure un derivat correcte de cap, que pugui assumir el significat del cast. jefatura. I, de fet, el mot cast. jefatura manca prudentment als diccionaris bilingües del castellà-català, o hi és amb significats poc adequats, i tampoc no els consignàrem Carles Duarte i jo dins el nostre Formulari administratiu (on hauria hagut d’aparèixer a la pàgina 328). Sóc testimoni d’una llarga i penosa sessió tinguda a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, fa un cert temps, en la qual ens havíem proposat trobar solució en aquest problema que, si no és crucial, no deixa de tenir la seva importància. Els nostres afanys hi foren debades. Descartades totes les possibilitats i realitzades totes les consultes, i veient-nos impotents per a prendre un acord, ens inclinàvem cap a les formes catalanes delegació o direcció (que esdevindrien, doncs, equivalents del cast. jefatura). El nostre debat havia estat provocat per una sol·licitud feta a l’Institut per l’Ajuntament de Barcelona, pensant d’una manera concreta i particular, en la Jefatura (Superior) de Policía. Davant les nostres inclinacions, tothom tindrà el mateix dubte: en castellà, no són pas sinònims jefatura i delegación, com tampoc ho són jefatura i dirección. I si no són sinònims en castellà, ¿com podríem fer-los-hi en català?En efecte: nosaltres mateixos, en el decurs de la nostra recerca, prou ens adonàvem que si, esteses pels barris de la ciutat, hi havia les diverses Delegacions de Policia, era un contrasentit que la Jefatura (s’entén que es troba per damunt de les Delegacions) també s’anomenés Delegació (per més que hom la distingís amb determinats adjectius, com Delegació Superior —frase que al seu torn entranya un nou contrasentit). I semblantment amb Direcció: Direcció Superior de Policia no podia dir-se d’un organisme provincial, supeditat a una Direcció General del Ministeri (i ací es dóna la circumstància que l’adjectiu Superior, en ésser aplicat a la Direcció d’una capital de província, suggereixi un rang més elevat que no pas General, amb què es designa la Direcció de la capital de l’estat). No, el tema no és gens fàcil.
Més encara. Ni que hom pogués admetre el cat. delegació pel cast. jefatura (en el cas relatat), és obvi que aquesta solució era del tot inviable en la majoria de casos en què hom empra jefatura. Una delegaió de serveis no és, posant-ho en castellà, una jefatura de servicios, sinó una delegación de servicios. ¿Com podríem fer servir delegació per a traduir jefatura de negociado, jefatura de grupo, jefatura de personal, i tantes d’altres frases per l’estil? Les traduccions mitjançant el cat. delegació hi esdevenen simplement impossibles. Amb direcció es repeteix la història: per més que fos acceptable de dir Direcció (General) de Policia, aquest mot també hauria de rebutjar-se en la majoria de casos en què en castellà es fa servir jefatura. N’hi ha prou de pensar que, ara que la Generalitat de Catalunya ha creat força càrrecs anomenats de caps de serveis, esdevé molt difícil de denominar l’àmbit que correspon a un cap (com si diguéssim, la institució de la qual té cura): una vegada més, ens manca l’equivalent de cast. jefatura. I seria erroni de designar l’àmbit o la institució amb el nom de direcció, perquè això ens duria novament a un contrasentit: la direcció de serveis es trobaria al dessota de la direcció (general), tot i tenir totes dues figures administratives un mateix i únic nom: direcció (essent, però, totes dues de rang diferent).
No, no ens satisfan delegació ni direcció (per al cast. jefatura). Com en el cas del cast. devengar, devengo, també ací és obvi que l’Institut d’Estudis Catalans és qui té poder decisori en aquesta matèria. Tanmateix, i mogut pel millor esperit de col·laboració, desitjo de fer un suggeriment que potser ens permetria de sortir de l’atzucac. No cal dir que el faig a títol personal i no en tant que membre de l’Institut. Tampoc no és una «pensada» per intuïció, sinó el fruit de llargues cavil·lacions.
La meva proposta és adoptar el mot xef (sinònim de cap), el qual favorejaria ipso facto d’admetre un derivat normal: xefatura. Tots dos mots, amb la x de xeix, palatal fricativa sorda. Heus ací les quatre raons en què fonamento la proposta.
1) L’adopció de xef prepararia el terreny per a anar fent desaparèixer el castellanisme cru jefe (pronunciat amb j castellana), per cert, molt arrelat en els usos actuals de la llengua, amb ironia («Hola, jefe, com estàs»?) o sense («el jefe d’estació»). No hem de prendre en consideració l’antiga pronunciació popular, amb k- (quefe), avui pràcticament inexistent (Ramon Cerdà ha fet veure que la j velar castellana s’incorpora amb força facilitat al sistema de la llengua catalana, cosa que no ocorre, per exemple, amb z interdental). Al contrari, l’adopció de xef —corresponent al cast. jefe— es trobaria en la línia normal d’equivalències j (cast.) = ix (cat.): lejía = lleixiu, caja = caixa, etc.
2) No obstant el que acabo de dir (que podia fer creure que partíem del cast. jefe, per a fer-ne el cat. xef), no és per la via del castellà que jutjo defensable la introducció de xef, sinó per una via més directa. Atès que jefe és un gal·licisme de la llengua castellana (préstec del francès chef), m’he dit: gal·licisme per gal·licisme, el català pot manllevar-lo directament de la llengua d’origen. Més ben dit: en comptes d’un gal·licisme indirecte, entrat per la porta inmediata del castellà, tindríem un gal·licisme pur i net. Hom pot fer-hi l’objecció que així provoquem artificialment un préstec que, si no s’havia produït espontàniament, no tenia raó d’ésser. Reconec que el provoquem en una certa mesura; però només en una certa mesura, per tal com, en el decurs dels darrers anys, si més no tres persones, i no pas indocumentades, s’han adreçat a mi, en converses o per escrit, per a demanar-me d’estudiar la possibilitat d’incloure el mot xef en el vocabulari català, com a solució per a enterrar l’enutjós castellanisme jefe (que, si no, veien totalment arrelat). I haig d’afegir que les persones al·ludides no hi preseentien la relació que s’estabiliria entre xef i el derivat xefatura (relació per a mi essencial per a justificar la inclusió de xef). D’altra banda, la proposta de xef no implicaria de cap manera l’arraconament de cap, ni menys encara la seva desaparició. Seria un cas més de dos sinònims un dels quals genera el derivat corresponent.
3) L’adopció de xef facultari un dia (un dia no pas llunyà, tal com van les coses) de fer-en amb comoditat el femení corresponent: xefa. És clar que tenim cap, que val per a ambdós gèneres. En realitat, però, avui es fa bon xic violent de dir: la cap de negociat. Ho visc quotidianament a la Universitat: la cap no encaixa prou bé, i suscita una mena de repulsió entre els usuaris de la llengua, els quals arriben a preferir, tot expressant-se en català, la jefe (àdhuc la jefa) de negociat. Remarquem que la tendència a dotar un nom de càrrec amb una forma específica per al femení és cada cop més forta, tant en català com en castellà. Aquesta tendència es torna impossible en el cas de cap, car mai no podríem dir ni escriure la capa de negociat!
4) Una vegada establert xef, se’n pot obtenir un derivat correcte en català, d’acord, doncs, amb la seva estructura per a la formació de mots. Com de prelat es fa prelatura, i de nunci, nunciatura, partint de xef arribem al necessari xefatura. Si és cert que del mot cap no podíem canalitzar, per les vies normals d’obtenció de mots, ni un derivat que pogués assumir el significat de l’important vocable cast. jefatura, això no succeeix amb el primitiu xef, que desemboca, de manera ben natural, en el derivat xefatura. En suma, i d’acord amb la meva proposta, la incorporació del mot nou xefatura ja no és adoptar un castellanisme violent i flagrant, sinó extreure correctament un derivat del primitiu xef, gal·licisme que té certs avantatges de tipus morfològic damunt el seu sinònim cap, i que no deixa de recolzar sobre un sentment que s’endevina en el cos social de la llengua. Ja no caldrà recórrer a les solucions de delegació ni de direcció (per a traduir el cast. jefatura), solucions forçades i inaplicables en bon nombre de casos.
Nota fdt.La proposta va donar lloc a un ús escàs de xefatura durant els anys noranta del segle xx. En localitzem referències en L’any de l’embotit de Ferran Torrent o en La novel·la i la narració durant la segona meitat del segle xx (veg. Google Llibres: 02.02.2010).
Unes carxofes amb el rabo per tallar (i una tomaca al centre) .
La paraula rabo té entrada en el dnv (consulta: 30.10.2023):
rabo 1.m. [col·loq.] Cua dels animals terrestres. 2.fes-li un nuc al rabo V. nuc 16. 3.la pols serà si el rabo es trenca V. pols1 5. 4.no alçar un gat del (o pel) rabo V. gat 32. 5.què li fa el rabo per a córrer?loc. orac. S’usa per a indicar que una cosa no té res a veure amb una altra. 6.rabo de gatm. BOT. Rabet de gat.
Segons dcorom (s. v. cua, rabassa, rabosa) el mot rabo (del llatí rapum, llatí vulgar rapa ‘nap rodó’) i que significaria ‘cua grossa o carbosa’, és català de València, que proposa amb poc fonament que ha arribat a través del «mossàrab» (veg. mossarabisme), però afig que amb una influència castellanoaragonesa, possibilitat més sòlida, tal com suggerix Emili Casanova («El lèxic de la Decadència en els estudis etimològics: el cas del decat de Joan Coromines »). El dcvb no considerava adequat l’ús d’esta paraula:
(dcvb)rabom. (castellanisme inadmissible. però molt usat en el País Valencià, amb totes les accepcions de coa o cua). Encara queda el rabo per desollar, Rond. de R. Val. 59. a) Rabo de gat: planta de diferents espècies (Stachys hirta, Sideritis hirsuta, Lithospermum fruticosum, Equisetum arvense), segons Flora Val. 153.
Per extensió, rabo
També és usual denominar rabo l’extrem de la tija d’alguns fruits i hortalisses, com ara els rabos de panses —que es diu que són bons per a la memòria— o els rabos de les carxofes o cebes tendres:
Lluís Fullana Mira (Refraner valencià, 1928): «Si no tens memòria, menja rabos de panses […]».
Neus Rosselló Sempere («Memòria de l’estada pràctica a la finca experimental de cultiu ecològic de la Marjal dels Moros», 2011): «Quan es tallen els rabos de les cebes i es deixen per curar-se al camp, cal tindre en consideració els possibles robatoris».
Caràcter rabiüt
L’escriptora Encarna Sant-Celoni i Verger en Al cor la quimereta (2002) documenta un sentit que no apareix en el dnv:
(quimereta) rabo (potser de rabior): caràcter rabiüt, esquerp, irascible, tendència a enrabiar-se, a irritar-se, fàcilment. [NR]»; pàgina 70: «Callaré ja, si no, resultarà que Manel té raó i que és de veres que tinc un poquet del rabo i de l’orgull de família que em tira cada vegada que —sense cap fonament, al meu parer— discutix amb algun dels meus germans —perquè mira que li encanta estralejar, a este home meu, i estar a punt de brega a cada moment— […]
L’escriptor Josep Lozano Lerma (agost del 2004) comenta que a Alginet hi ha l’expressió referida a una persona esquerpa: «Això és un rabo d’aire».
El parent rabut
L’adjectiu rabut -uda significa ‘geniüt, de mal caràcter’ (veg. colomina, s. v. rabut; apareix en el dnv, però no el gdlc o el diec). Colomina el considera derivat de ràbia, rabiüt reduït a rabut, encara que Coromines el fa derivar de rabo. El dcvb diu que significa ‘que té la coa grossa’, encara que l’exemple que utilitza no és concloent pel que fa al significat:
(dcvb) En Onda la claven fonda, | en Assuera els peluts, | en Eslida són culecos | i en Artana són rabuts.
La forma racer, variant de la paraula recer, no ha arribat encara als diccionaris habituals actuals, a pesar que les pronúncies tradicionals, segons indica el dcvb (com a pronúncia possible en l’entrada del dnv també hi ha «[raséɾ]») són:
Fon.: rəsé (Plana de Vic, Pla de Llobregat, Penedès); rasé (Fraga, Massalcoreig, Ribera de Sió, Gandesa, Tortosa, Maestrat, Al.); raséɾ (Val., Gandia); ərəsé (Vendrell, Reus, Mall., Men.).
A més, la forma racer també té tradició escrita, tal com podem vore en el cival o en el ctilc, on apareix usat per Marià Vayreda, Santiago Rusiñol, Jacint Verdaguer, Josep Pou i Pagès, Josep Carner, Joaquim Garcia Girona, Joan Baptista Porcar i, el més modern, Josep Piera Rubio, que utilitza esta forma en Ací s’acaba tot, però també en altres llibres com Estiu grec (1985) i Un bellíssim cadàver barroc (1987):
(Estiu grec) Creix el vent. La gent abandona coberta per posar-se a racer.
(Un bellíssim cadàver barroc) Els bancals, estrets i a llenques, formen com bosquets atapeïts d’arbres altíssims, enreixats per bardisses i coberts amb racers de palla o entoldats de plàstic negre.
(Un bellíssim cadàver barroc) També jo em repetesc i, igualment, des de l’íntim racer de l’escriptura —antic vici solitari— m’engrunse amb els mots i descanse el diumenge […].
Deu ser una adaptació del terme anglés umbonate, que prové del llatí umbo -nis (‘prominència central d’un escut’). En castellà, el terme equivalent més documentat és umbonado -da. Hi havia qui usava atetado -da (Zèfir, 14.06.2000) en este mateix sentit, però no hem documentat eixe ús actualment. En francés s’utilitza l’equivalent umbonné -ée.
L’ull gandul no transmet la informació al cervell.
La denominació ull gandul és una forma col·loquial de denominar l’ull ambliop o l’ambliopia. Les obres especialitzades no recullen la forma ull gandul, i no sembla que forme part del vocabulari popular, però és una denominació que podem documentar en diverses traduccions al valencià-català i en el llibre Història d’uns ulls de Xavier Nicolau i Bargalló (2006).
Termes comuns en altres llengües:
de: faules Auge
en: lazy eye
es: ojo vago, ojo perezoso
eu: begi alferra
fr: œil paresseux
it: occhio pigro
pt: olho vago, olho preguiçoso
El Termcat ha pres en consideració només les denominacions més formals:
caambliopia, n f ca ceguetat funcional, n f sin. compl. es ambliopía es ceguera funcional en amblyopia en functional blindness
Oftalmologia > Semiologia Definició
Defecte visual consistent en la disminució de l’agudesa visual, que no és atribuïble a una causa orgànica.
A pesar de la definició que compartixen el dnv (‘pretext per a fer diners’) i el diec (‘pretext de fer diners’), el significat de la paraula papadiners s’ajusta més a la definició del dcvb:
papadinersm. Pretext per a fer despendre diners; persona que en fa ús, que procura fer gastar inútilment; cast. papadineros. Ay, Senyor! Després de la desgràcia, tot són papa-diners, Víct. Cat., Cayres 66.
És una paraula amb una documentació d’ús escassa, però podem trobar uns quants usos escrits que mostren el sentit de la paraula. Per exemple, en la peça teatral Al vapor de Josep Carner (1901; firmada amb el pseudònim «Pere de Maldar») podem llegir:
Si senyó: aquí y à totas parts que no hi ha tal aca ni tal barraca, qu’ aixó es un papa-dineros in- ventat per algún italianot fart de macarrons. ¿Comprens?
En la premsa podem localitzar en Igualada (29.05.1982) la notícia següent:
Les màquines papadiners tenen els dies comptats
Les màquines papadiners han comptat des del primer moment amb una gran acceptació entre el públic. El seu atractiu és sens dubte el donar els premis en efectiu.
En la novel·la La llei dels justos de Chufo Llorens (2015):
Tots plegats són uns papadiners de beates.
En la notícia «Una ceràmica del xix rememora la figura del ‘tocacranis’ Marià Cubí» de Manu Mitru (El Periódico, 04.01.2023):
El 1907, impermeable com sempre a la pluja del sentit comú, Barcelona va decidir dedicar un carrer a algú a qui en vida la premsa, i amb raó, va titllar de «xarlatà», «farsant» i, en català, «papadiners», paraula en desús, però que al segle xix era tot un insult.
Finalment, ja fa uns quants anys, Albert Pla Nualart va comentar al final del seu article «¿Descerebrats i papanates o eixelebrats i babaus?» (Ara, 06.12.2014) la necessitat de millorar la definició:
Per cert, diria que el diec2 ha de revisar l’entrada papadiners. No és, com diu, un pretext de fer diners sinó, com diu el gdlc, un pretext per fer gastar diners inútilment, cosa bastant diferent.
El substantiu masculí escamó és usual en Sollana (14.07.2009) per a indicar una marmoló fort. El podem trobar en el dicpc (s. v. arramblada):
arramblada educació, menyspreu, moc, reny (*) (d) Reny fort (Men). | SIN: Moc, arrambatge, (escamó, renegó, bonegóVal). ║ Va voler fer l’espavilat, però li van fúmer una bona arramblada. La seva dona li ha dit una cosa i ell li ha fumut una arramblada. M’ha fet un escamó perquè no l’he despertat a temps (Val).
No apareixia en els diccionaris habituals, però el dnv l’ha incorporat:
escamó m. Marmolada, bonegó.
Té una mica de vida en internet. Una mostra:
Vulguem o no, l’escamó crític, feridor i punyent, sempre acaba esclatant-li a qui, des de la ignorància eixordadora d’una mascletada, perpetra pseudoteories de braves i una canya.
Relacionat amb això, Cèsar Mateu (20.07.2009) envia el comentari següent:
A Castelló de la Plana, s’usa el verb ‘escamar’ com a sinònim de ‘renyar algú’. Ex.: Va eixir la veïna i va escamar els xiquets que tiraven pedres al teulat.
I Vicent Alonso (19.07.2009) afig:
Al meu poble (Godella – Horta) la paraula era habitual (i la gent més gran, de segur que encara la conserva). De fet recorde que l’he emprada en algun article i que el corrector del diari me l’ha corregida.
Segons informa Alícia Marqués (25.03.2004), l’escallat es un sinònim de l’esgarrat que apareix en el dnv (consulta: 02.10.2023):
3.m. CUINA Menjar elaborat bàsicament amb abadejo cru dessalat i pimentó torrat fets a tires, all trossejat i oli, al qual es poden afegir altres ingredients.
Possiblement, el verb escallar, aplicat a l’arròs —cultiu molt important a la zona històricament—, com recull el dcvb (consulta: 02.10.2023), ha ampliat el seu significat i ha donat esta denominació:
v. tr. Llevar la clovella de l’arròs, de les ametlles, anous, etc. (Cast., Val., Urgell, Segarra, Tarr.); cast. descascarar.
Coromines esmenta la forma enfeltrir-se derivada de feltre, però no en dona més informació (almenys pel que he vist en el seu diccionari). El dcvb sí que li dona entrada pròpia (entrada que també recull el dgfpastor):
enfeltrir-se v. refl. Prendre la roba mal rentada un color brut semblant al del feltre (Val.); cast. entraparse.
reig2 comenta alguns detalls d’ús més:
També s’usa aquest mot per a expressar que en qualsevol cosa, encara que no siga de tela, ha penetrat tant la brutícia que és impossible deixar-la neta. […] S’empra fonamentalment el seu participi, enfeltrit, equivalent al castellà percudido. […] També pot aplicar-se per a fer referència a la brutícia d’una persona.
Esta forma és la que apareix en el dnv (consulta: 02.10.2023):
enfeltrir-se 1.v. pron. Prendre, la roba mal llavada, un color brut paregut al del feltre. 2.v. pron. Prendre, la roba, mala olor.
La forma empeltrir-se
El company Àngel Alexandre (Simat; Migjorn, 15.10.2010) comenta la variant empeltrir (que és la que he sentit jo també en Carcaixent):
Nosaltres fem servir la variant empeltrir, però el significat és el mateix: normalment que una tela ha quedat impregnada d’una substància que no es pot fer anar. Es diu de les cortines de la cuina, a causa del greix o el fum. També d’una taca en la roba que, malgrat llavar-la unes quantes voltes, no se’n va. Per cert, s’aplica molt al fum en eixir d’un local on tothom fuma. La roba es queda empeltrida de fum.
Eixa variant és la que fa servir també Toni Cucarella (Xàtiva) en el seu bloc:
Feia olor a fum tabac reclòs de molts dies, a pudors humanes empeltrides en les parets.
«Un antic costum grec»
[…] per si encara algú escampa recialles empeltrides d’aquella flaire de les màquines […]
«La nit que Obama va guanyar les eleccions»
Segons ma mare (Carcaixent, 15.10.2010), en Albalat de la Ribera hi ha la variant empedrit (possiblement del verb empedrir; també ho diuen en Sollana), que podria ser l’origen de l’encreuament entre enfeltrit i empeltrit, ja que, segons ma mare, en la roba empeltrida, la runa de la roba hauria d’estar ben compacta, «solidificada».
Curiosament, trobem el mateix verb en italià (roveretà) segons el Vocabolario vernacolo-italiano pei distretti roveretano e trentino de Giovanni Battista Azzolini (1856: Google Llibres, consulta: 15.10.2010):
