potim

El substantiu potim i el verb derivat empotimar no apareixen en els diccionaris habituals. Sí que apareix en el dcvb:

POTIM m.
Pintura molt basta emprada per a pintar els plans de les gavarres (Val., ap. Misc. Fabra 320).

L’accepció ha patit alguna variació semàntica territorialment, tal com documenta Joaquim Martí Mestre en «El lèxic popular valencià en la literatura de les primeres dècades del segle XX: l’aportació de Faust Hernández Casajuana» (Caplletra 59, 2015; consulta: 09.01.2019):

Potim: «—Yo la vacune a vosté contra la pigota […] —Mire (Traguent d’un bolso que porta), así està el canonet del potim, esta la llanseta, así el cotó·n pèl y la botella de l’esperit pa llavar-me-u» (Capitulé Tonico, 1918 [1917], 10), pel medicament, la vacuna, que li administra; i empotinament (text ampotinamientos, castellanitzat): «Mira, Mília, no espigoles, que aluego tienes ampotinamientos en el estómago. ¡Es más llépola!» (¡M’he deixat…, 19), en boca d’una antiga venedora de tanda del mercat, que parla un castellà ple de catalanismes, la qual adverteix la seua filla que si mescla tants fruits secs, se li embrutarà l’estómac. En val. es coneix potim ‘espècie de quitrà molt tou, i que per tant ja no cal escalfar, per aplicar-lo a les barques de l’Albufera’ (El Palmar, 1962), ‘pintura molt basta emprada per a pintar els plans de les gavarres’ (DCVB; DECat, vi: 764), conegut també com a sinònim d’asfalt; juntament amb empotimar ‘asfaltar (els carrers)’ (Sollana) (<http://sapsquevulldirte.blogspot.com.es/2009/10/>), i el postverbal empotima ‘empastre’: «la paella valenciana no lleva ni ajo ni pimiento ni costillas de cerdo; eso en mi tierra es una empotima» (<http://www.youtube.com/watch?v=4k8P1NuuJbE>); a Olot empotinar ‘embrutar’ (DCVB). Segons el DECat (vi: 762-765), mots derivats de potina «nom dialectal d’una barreja fastigosa de menjars o begudes», d’un llatí *pultina, der. de pŭls, pŭltis ‘farinetes, farro’. […]

L’estudi d’alguns dels mots usats per Faust Hernández ens ha permés aportar novetats respecte als grans diccionaris històrics i etimològics, cas de blavet, bufanúvols, mante, mec, miconina, carquinyolar, malbé, potim i empotimar, puf, entre altres.

He pogut documentar la paraula i el verb en estes accepcions (‘asfalt’ i ‘asfaltar’) a la Ribera com a usuals encara (Almussafes-Massanassa, 2011: «Teatre a Massanassa. Els escenaris» de Mercé Estrela Tena; Sollana, 2018: informants de 87, 82 i 52 anys).

angimbori

Segons el diccionari del programa Salt 2.0 (oficial, segons l’avl–2002):

angimbori m. Objecte inútil, inservible, especialment quan té una grandària considerable i més bé fa nosa.

El dnv (consulta: 20.12.2018) va modificar lleument la forma de l’entrada i la definició:

engimbori m. Objecte inservible, de poc valor.

Etimològicament, el mot prové de cimbori, que, al seu torn, té l’etimologia següent (gdlc, s. v. cimbori; consulta: 20.12.2018):

1372; del ll. cĭbōrĭum ‘copa’, i aquest, del gr. kibṓrion ‘fruit del nenúfar; copa de forma semblant a aquest fruit’, amb influx de cim i cimbell.

Eugeni Reig (El Punt, 19.09.2011) documenta unes quantes possibilitats més i dona la seua opinió sobre la incorporació de les variants als diccionaris:

En la primera edició del meu llibre Valencià en perill d’extinció (València, 1.999) vaig incloure el mot angimbori que vaig definir com: «Objecte inútil, inservible, especialment quan té una grandària considerable i més aïna fa nosa.» I vaig afegir: «Aquest mot no té les connotacions d’objecte vell, deteriorat, fet una cafetera, que té la paraula xanca.» I vaig posar el següent exemple il·lustratiu: «A vore quan t’endús l’angimbori eixe que em vares deixar en la terrassa, que quasi no puc ni eixir a regar les plantes.»

[…]

Jo pense que els vocables atzimbori, angimbori, angimbòric, anzimbori, argimbori, engimbori, enximbori, estimbori, etzibori, etsibori, etzigori i atzigori són variants formals del mateix mot i considere que la variant atzimbori és la que hauria de ser la normativa, perquè és la que menys s’allunya del seu origen etimològic i perquè encara es conserva viva en la comarca del Baix Vinalopó. […]

No cal dir que l’ús és més indicador encara que la interminable recerca etimològica. Tal com assenyala Eugeni Reig, al Baix Vinalopò es veu que n’hi ha una variant, al Gironés i l’Empordà, unes altres, etc.; i s’esdevé el mateix en el camp literari, on l’etzigori de Pere Coromines esdevé atzigori en les traduccions de Terenci que féu Joan Coromines, i on Maria Beneyto (i altres) fea servir l’estimbori usual a Mallorca (veg.):

Ha vingut Gertrudis a mostrar-nos la seua filla. La xiqueta està feta un estimbori. I és que els pobres no tenen disposició per a res, perquè el vestit ben bonic que era.

El company Francesc Gascó (04.10.2011) comenta l’alternança algimbori / argimbori a Beneixama: «les dues amb o oberta [algimbòri], [argimbòri]»; a més, informa de la variant estrumbori, pròpia de Mallorca, recollida en el dcvb:

estrumbori*
Embalum, cosa que embaluma (Mall., ap. Aguiló Dicc.).

*Nota: Alcover escriu estumbori en els Dietaris de les eixides, 1900-1902 (edició de Maria Pilar Perea, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002).

Podem documentar en Google Llibres un article d’Emili Casanova, «El Diccionari de la Vall d’Albaida: Una presentació», que inclou:

Cimbori, m. ‘Fòtil, andrómina gran i inútil’. VF: angimbori (Atz.), encimbori (Ag.), encenvori (Ag.), etzibori (Alb.), enximbori (Atz.).

El cercador no mos permet accedir a molta més informació, però crec que podem interpretar les abreviacions dels noms de les localitats aixina: «Atz.» ‘Atzeneta’, «Ag.» ‘Agullent’, «Alb.» ‘Albaida’.

Alguns sinònims: andròmina, flosti (flòstic), quènfaig

A més d’estes variants, hi ha sinònims disponibles per a registres diversos, com ara andròmina, fòtil, rampoina, trasto… El diccionari de sinònims d’Albert Jané (consulta: 14.02.2024) en recull uns quants més.

La innovació televisiva quènfaig

En el programa El Club de TV3 (dj. 10.05.2007) provaven a fer una aportació al vocabulari català: quènfaig, nom amb què designem les andròmines de poc valor econòmic i de discutit valor estètic que són objecte de regal als convidats (parents, amics i coneguts) en bodes, batejos i comunions i altres esdeveniments socials. En espanyol en dien pongo (no apareix encara recollit als diccionaris amb esta accepció; veg. drae consulta: 26.04.2020).

La paraula flosti o flòstic

La paraula flosti o flòstic, que la Neosfera documenta l’any 2014, no apareix encara en els diccionaris generals (consulta: 14.02.2024) ni té entrada o ús en el dcvb. Podem documentar-la a l’inici del segle xx, ja que la localitzem en el Bolletí del diccionari de la llengua catalana, volum 8 (1915) d’Antoni Maria Alcover:

Hi ha orientacions per a trobar el demble dels mots catalans fusell, flòsti, janglar, lleuda, paper.

És usual amb este significat a diverses comarques catalanes (Lluçanès, Berguedà, Osona, Ripollès…), va ser escollida «paraula del poble» a Prats de Lluçanès (16.03.2023). També s’utilitza com a terme alternatiu per a designar el ‘penis’, significat que podem documentar en algunes obres literàries:

  • Retrat d’un assasí (1988) d’ocells d’Emili Teixidor i Viladecàs: «ell tenia un flosti tan petit que feia riure»
  • La clau anglesa (2020) d’Antoni Pladevall i Arumí: «no hi ha fuet més dur, mossa, que un flosti de toro deixat assecar dies i dies a sol i serena»
  • Lo mig del món (2023) de Roser Vernet Anguera: «damunt del bufet dels atuells de parar taula i presentar tapets i flòstics regalats»

En altres llengües

Joan-Carles Martí Casanova mos indica que en francés es coneix com a bibelot. Segons el tlf (s. v. bibelot; consulta: 20.12.2018):

2. Avec une nuance péj. Article de peu de valeur ou de mauvais goût. Bibelot de bazar, de camelote, sans valeur :
· 3. Sur le tourniquet, les lots étaient classés, d’affreux bibelots de cinq ou six sous, maroquinerie, verrerie, porcelaine; et la plume grinçait contre les fils de laiton, la plaque tournante emportait les lots, dans un bruit continu de vaisselle cassée.
zola, Son Excellence E. Rougon, 1876, p. 331.

El mot bibelot també ha estat incorporat al català, però els diccionaris no li han donat l’accepció despectiva que tractem ara. El diec2 (el gd62 i el gdlc) el definix:

bibelot m. Petit objecte decoratiu.

D’altra banda, en anglés en diuen trinket o knickknack. El gdt només recull knickknack:

A small trivial article intended for ornament.

En el Merriam-Webster (consulta: 20.12.2018), que va mmodificar la definició entre 2007 i 2018 («a small object displayed for its attractiveness or interest» > «a small trivial article usually intended for ornament») trobem tchotchke i més sinònims (és una llista que va variant): bauble, bibelot, curio, curiosity, doodad, dingus, dohickey, hickey, gaud, gewgaw (also geegaw), gimcrack, kickshaw, knickknack (also nicknack), novelty, ornamental, trinket, whatnot, whatsit…

lladrit

Xavier Rull en La formació de paraules. Qüestions de normativa té un apartat curt referit a «Els sufixos -id i -ed aplicats a verbs de sorolls» que comença:

Els verbs que expressen sons poden prendre el sufix –ed (Fabra, 1956: 128; Lüdtke, 1983: 333) o -id (ho escrivim amb -d perquè existeix el mot brogidós).

Rull arreplega les formes en -et: aïnet, assaïnet, espinguet, espignet, miulet, miulec, piulet, refilet, ronquet, ronxet, ruflet, somiquet, xisclet, xiulet, siulet. I les formes en -it: brogit, bruit, brunzit, clapit, glapit, cruixit, esclafit, grunyit, maulit, miulit, mugit, piulit, rugit, xeulit, xiulit, xuplit.

A més, assenyala: «el sufix equivalent espanyol (-id) és l’únic que s’usa per a alguns verbs de sorolls». Finalment, fa la reflexió següent:

En aquest grup de verb també es poden usar altres recursos per a nominalitzar, com ara l’habilitació del participi de passat en femení (mugida, xiulada, etc.). La combinació d’aquests dos fets pot fer pensar que -id es deu a una interferència de l’espanyol, quan en realitat és un sufix vàlid en català.

Jo no recorde haver sentit mai lladrit quan aprenia valencià (cap als anys setanta i huitanta) i he vist que la paraula no té molta documentació (Google Llibres, consulta: 16.12.2018). Com a curiositat, em sembla que no apareix en l’Atles lingüístic del dominica català, on sí que apareix el miol:

– Veg. mapa 1493 
– Veg. un miol

Poca, però sí que hi ha documentació i té un cert temps i extensió, tant amb la forma «lladrid» (que Garcia Girona fa sinònima d’abornit) com «lladrit». Per exemple, podem llegir que, segons Bosch de la Trinxeria, el «lladrit» era un «lladruc especial dels gossos d’atura assenyalant un perill».

Tenint en compte les dades d’ús i vitalitat de la paraula, sembla que el dnv hauria de mirar d’incorporar eixa i altres paraules relacionades amb el lladrar dels gossos (abollar, abornar, abornit, buixir, glatir…).

-fòs

Sufix que prové de l’abreviació de fòsfor i que s’utilitza en el nom d’alguns productes químics:

azinfòs, clorfenvinfòs, clormefòs, clorpirifòs,* dialifòs, ditalimfòs, etoprofòs, etrimfòs, fenamifòs, fonofòs, heptenofòs, isobenfòs, metamidofòs, pirazofòs, pirimifòs, profenofòs, quinalfòs, temefòs, terbufòs, tetraclorvinfòs, triazofòs.

* Cercaterm, 21.11.2018.

Segons l’American Medical Association (consulta: 21.11.2018):

When -fos- appears anywhere in a drug name, the element phosphorous is present, often as a phosphate ester.

Més dades sobre la qüestió en l’article «Bases per a una nomenclatura dels productes pesticides» (1991) de Barberà i Alegret (consulta: 21.11.2018).

volta de fulla

  1. Esta paraula composta (que té la variant volta de full) forma part de la locució verbal «no tindre volta de fulla» o «no haver-hi volta de fulla», que equival a dir que alguna cosa és irrefutable, evident o que no té rèplica possible. És l’equivalent de l’expressió castellana que sí que apareix en el drae (consulta: 31.10.2018):

    no tener vuelta de hoja algo
    1. loc. verb. coloq. Ser incontestable.

    Segons una fitxa de l’Optimot (consulta: 31.101.2018), la versió catalana no seria adequada:

    L’expressió castellana no tener vuelta de hoja, que té el significat de ‘ser irrefutable’, no té una traducció literal en català. Aquest mateix significat es pot expressar, per exemple, amb les frases fetes següents: anar a missa, no tenir retop, poder pujar-hi de peus, ser clar com l’aigua, posar les mans al foc, etc.

    Tanmateix, la versió en català no tindre volta de fulla, a més de ser d’ús general (almenys a la Safor i la Ribera), veig que es pot localitzar ja a l’inici del segle xx i que la documentació posterior resulta rellevant per la qualitat dels autors que l’han utilitzada en les dos versions:

    • Josep M. Llompart: traducció de Viatge al Pirineu de Lleida de Camilo José Cela (1966)
    • Robert Saladrigas: 52 hores a través de la pell (1978)
    • Manuel Balasch: traducció de Diàlegs de Plató (1995)
    • Josep Piera: «Els mil viatges d’un viatge» (2002)
    • Albert Nolla: traducció de Kafka a la platja de Haruki Murakami (2006)
    • Rafael Vallbona: «Volta a les Dolomites i als Alps italians» (2006)
    • Sebastià Alzamora: Sara i Jeremies (2009)
    • Pau Vidal: traducció de La paciència de l’aranya d’Andrea Camilleri (2012)
    • Albert Hauf: «Seducció (Làquesis), versus elecció i gràcia prevenint (Güelfa)» (2012)

    La documentació que localitze per a l’expressió en castellà és de l’últim terç del segle xix (RAE; consulta: 31.10.2018). És possible que siguen dades anecdòtiques, però el cas és que l’expressió està ben assentada i no presenta cap inconvenient sintàctic o semàntic. Tot dependrà de la vitalitat que li vullgam concedir.

  2. Com a fet anecdòtic i casual, localitze en català el terme d’arquitectura volta de full de llibre (gec, «L’arquitectura abans del romànic»; consulta: 31.10.2018):

    Per als sostres alts, hom emprà sovint fins a dates tardanes les posts de fusta damunt dels embigats. La coberta de la planta baixa, amb tot, solia ésser de volta de canó o de full de llibre, feta amb lloses de pedra calcària, especialment a les cases urbanes i a les torres dels castells.

    També localitze este terme amb la denominació volta a plec de llibre (Butlletí de dialectologia catalana, 1932; consulta: 31.10.2018).

estacionalitzar

Davant el fet que el Cercaterm tenia fitxes de propostes per a desestacionalitzar i desestacionalització, els vam demanar si també considerven adequat el terme semànticament contrari estacionalització. La resposta (18.10.2018) va ser:

Estacionalitzar i estacionalització són adequats amb el sentit contrari a desestacionalitzar i desestacionalització, és a dir, potenciar el turisme durant una determinada estació de l’any.

cròtal

Abans del 2001, el gdlc no havia donat entrada a esta accepció que sí que apareixia en el diec:

m. Marcatge que es posa a l’orella del bestiar per identificar-ne el propietari.

En l’actualitat, el diec ha modificat un poc esta definició (consulta: 04.09.2018):

 m. Peça de plàstic o de metall que es posa a l’orella del bestiar per identificar-lo.

D’altra banda, en castellà utilitzaven crotal abans del 2001 (no sé si també crótalo amb esta accepció, tal com indica encara el Diccionari de veterinària i ramaderia del Termcat; consulta: 04.09.2018), paraula que ha segut acceptada posteriorment en el drae (consulta: 04.09.2018; el drae no recull esta accepció per a crótalo):

m. Placa para la identificación y control de animales formada por dos piezas que se acoplan y se colocan en algún lugar visible de su cuerpo.

enllacat

  1. La paraula castellana remelo no apareix en els diccionaris habituals. Pertany al camp de la indústria del pernil i del formatge.
  2. Segons informació de Toni Lluch (10.10.2006): «És una flora microbiana amb textura humida que apareix en la superfície del formatge i del pernil. Termcat: “Hem consultat un especialista i ens ha informat que la forma catalana per a designar la formació d’aquesta flora microbiana quan el pernil es troba en males condicions és enllacat.”»
  3. Efectivament, el Termcat ha inclòs posteriorment dos fitxes amb la paraula en àmbits diferents:

    ca enllacat, n m
    es remelo

    <Ciències de la vida > Microbiologia>

    Excés d’humitat causat per la flora microbiana que creix a la cotna del formatge o la cansalada a l’inici del procés de curació.

    ca enllacat, n m
    es remelo, n m

    <FITXA REVISADA 2017> , <Endocrinologia i nutrició>

    Llim superficial que es forma a l’escorça del formatge o la cotna de la cansalada a l’inici del procés de curació quan la velocitat de deshidratació és molt baixa, en conseqüència s’afavoreix el desenvolupament de la flora salvatge en superfície, es frena l’assecatge i es produeixen desviacions en l’aroma del producte final.

    Nota: Aquest defecte es produeix amb més facilitat i és més problemàtic en embotits sense sucres afegits.

  4. La forma catalana supose que té relació amb el que diu el DCVB en enllacar:

    2. ENLLACAR v. refl. ║ 1. Cobrir-se de llac una cosa, especialment una terra de la vora d’un riu (Camp de Tarr., Tortosa). ║ 2. Enllotar-se, embrutar-se de matèria pastosa. «Els motllos de paper verjurat s’enllaquen amb la pasta» (Capellades, ap. Aguiló Dicc.). ║ 3. Entelar-se, perdre el brill i transparència (Lluçanès); cast. empañarse. «El mirall està enllacat». Fon.: əɲʎəká (or.); aɲʎaká (occ.). Etim.: derivat de llac.

llanfarnada

El 26 d’octubre del 1997 mon tio Agustí em va parlar d’alguna peça de roba que tenia una «llanfarnada». En aquell temps encara teníem la tintoreria oberta i eixa paraula era habitual. El significat de la paraula apareix en el diva (consulta: 10.08.2018) i, de manera més precisa seguint la definició de reig, en el dnv (s. v. llamparnada; consulta: 10.08.2018):

f. Taca gran de matèria greixosa o apegalosa, especialment quan és de forma allargada.

També recull l’entrada el dcvb (amb poc de detall). colomina (1991) recollia ja les formes llacada i llanfarnada, i altres variants:

llanfarnada ‘taca gran, de matèria apegalosa’ (la Nucia, Altea, l’Alfàs, Benidorm, Btell). A Alcoi llamparnada id.; i al Pallars lliparnós ‘llepissós, viscós’ (bdc xxiii, 296). Cf. Escrig llangadada o llangardada ‘chafarrinada, mancha que desluce una cosa’ i Dllomb llagastrada ‘lo mismo que ganyada‘ (aquest darrer mot deu ser viu encara en el val. central, car el trobe en VRamon, Caixa marav, 9, 85). Vg. Dcor s. v. llefre.

A més, en la llista Migjorn (10.08.2018), Joan-Carles Martí (Elx) encara afig la forma llamangada.

Tal com indica Colomina, trobem en l’entrada llefre ‘brut’, ‘golut’ del diccionari de Coromines (declc), algunes dades interessants, com ara:

DCOROM-llefre
Coromines: relació de llefre, llefrenar i variants.

marginalització

Substantiu femení que no apareix encara en els diccionaris habituals, encara se’n fa un ús comú en l’àmbit de la història, la sociologia i l’assaig, en general (Google Llibres; consulta: 20.07.2018).

És un derivat del verb marginalitzar, recollit per rull2004, verb que l’autor aconsella que es mantinga a causa de la seua especialització semàntica respecte a marginar:

marginar ‘posar a banda (algú) i evitar-hi relació social’
marginalitzar ‘fer ser marginal (algú o una cosa)’

El ddlc de l’iec sí que dóna entrada al verb marginalitzar, amb la indicació que no és normatiu ni usual.