plagar

  1. Ni el gdlc ni el diec ni el gd62 recullen este verb (consulta: 30.03.2006; 29.10.2019), que és antic i sí que apareix en el dcvb:

    || 1. ant. Nafrar, ferir; cast. herir, llagar. Fou plagat Làzer per sa preguació, Canals Carta, c. 44. So estat plaguat per aquells que amava en llur casa, Quar. 1413. Vostre cor, | com fon plagat ab la sageta d’or | ab què Amor plaga ‘ls enamorats, Ausiàs March lxxix. || 2. Omplir d’una cosa nociva; cast. plagar. “El camp està plagat d’insectes”. Com so plagat de tan vergonyós vici, Ausiàs March xliii.

    També el recollia el dgfpastor i, posteriorment, ha segut arreplegat en el dnv (consulta: 29.10.2019):

    plagar
    1. v. tr. [ant.] Llagar o ferir.
    2. v. tr. Omplir d’una cosa nociva.

  2. D’altra banda, el gd62 conté l’adjectiu («de règim») plagat -ada:

    plagat -ada adj règ Infestat. Un camp plagat d’insectes.

tras

  1. Segons indica el dcvb (consulta: 28.10.2005):

    TRAS prep. i adv. ant. Darrera. En tots mos dies veritat pos davant mi e falsetat me git tras les costes, Llull Cont. 23, 27. E’l cauall qui ranqueia de tras en lo girament, MS Klag. segle XIV, 7. Sí que no veu tras paret, mas per rexa, Ausiàs March lxxxvii. De part de tras portaua cuyro de bou clauat ab lo peto, Tirant, c. 65. Per qu’encara Lloth no fo tras la mata, Brama llaur. 239. Me venien molt sovint cartes, unes tras altres, Lacavalleria Gazoph. Roman tras la porta closa, Riber Poes. 319. A pleret, de puntetes, tras la ciutat calmosa, Berga MT 108. Tras sa porta: darrera la porta (es deia a l’Empordà encara en el segle XIX). Anar tras d’algú o d’alguna cosa: anar-hi darrera, cercar, procurar d’obtenir-ho. De tras: darrera (V. detràs). Qui parla mal de tu de tras, Turmeda Amon. A tras: arrera. Quant lo senyor lo volrà tirar a tras, no porà, Eximenis Terç, c. 356 (Aguiló Dicc.). Com donchs los hagués dit “yo só”, tornaren a tras, Gerson Passio, c. 6. A tras que: a més que, malgrat que. “A tras de que em feia enfadar, em feia riure”: a més (o malgrat) que em feia enfadar, em feia riure (Solsona, Cardona, Gironella).

  2. Esta preposició tras apareix en el pdl-iec des del 1832 (Josep-Melcior Prat i Colom) fins al 1931 (Llorenç Riber). A les Corts valencianes (2005) és usada per alguns diputats (Mundo Alberto [2005], Albiol Guzmán [2009]), ja que és usual encara en la parla del Maestrat.
    En una situació semblant es troben atràs i detràs, esta última amb molta més vitalitat i més usos. El dcorom assenyala eixe fet:

    «Després de l’E. Mj. tras i atràs han quedat antiquats. No tant detràs; que, si bé exclòs rigorosament de la llengua literària, encara és d’ús vulgar en moltes comarques.»

    Saborit Vilar (2015) documenta la vitalitat de detràs en el valencià del nord en el seu treball «El valencià de la Plana dins el valencià general» (consulta: 25.10.2019):

    Quadre de distribució de «detràs»
    La paraula «detràs» a la Plana.

    Massip i Bonet (1991) documenta en la seua tesi El lèxic tortosí: història i present les formes atràs i detràs:

    atràs adv. Enrere. Exemple: «¡Atràs, atràs, burret!».
    detràs adv. Darrere. Exemple tret dels manuscrits de Joan Moreira (1912-1936): «¡Ai!… aquí detràs, bandavall la faixa, cap als rebles, sento com una punxada d’agulla saquera».

rumrumejar

Portada del llibre 'L'art de ronronner'

  1. El verb ronronejar no apareix en els diccionaris normatius de referència (tampoc el substantiu masculí ronroneig). Sí que l’arreplega el ddlc (consulta: 14.08.2019):

    ronronejar 1. [N1 V] (N1[gat]) [Un gat]1 roncar com a mostra de satisfacció. Els gats s’acostaven als fogons i començaven de ronronejar. [Pla (1953): N, p. 217].
    Var.: ronronegar.

    El diccionari no arreplega ronroneig. A més de l’accepció recollida, podem documentar també usos figurats («motor ronronejant», «pantalla que ronroneja», «el ronroneig del carruatge») en autors diversos.

    El ddlc documenta la variant ronronegar, localitzada en Còses de la meua tèrra (la Marina): terça tanda i darrera de Francesc Martínez i Martínez (1947). Per contra, el diccionari tresor2011 (que s’ocupa del «valencià meriodional») no documenta esta forma, sinó les formes ronronejar (i la marca com a no acceptable en la llengua culta) i roncar.

  2. D’altra banda, tenim en català la forma paral·lela rumrumejar, utilitzada amb esta mateixa accepció felina (veg. «rurmrurejava» o «rum-rum gat» en Google Llibres; consulta: 14.08.2019). També apareix en el dnv (consulta: 14.08.2019), tot i que no ha rebut encara l’accepció específica per al cas dels gats (i documentem també rumrumeig en Google Llibres, substantiu masculí que també caldria incloure en els diccionaris). En el dcvb (consulta: 14.08.2019) podem trobar el verb i un exemple d’ús del substantiu rum-rum associat als felins:

    rum-rum m. o f.
    1. Remor, soroll confús. […] La mar només fa rum-rum com un gat que s’adorm, Ruyra Pinya, ii, 24 […]

    rumrumejar v. intr. o tr.
    Murmurar, fer rum-rum; cast. susurrar, ronronear. Los sembrats del davant li rumrumegen dolçament la non-non, Víctor Català (Catalana, vi, 8).

  3. En castellà hi ha ronroneo i ronronear (documentats al segle xx en el Corde); la documentació en francés (veg. tlfi; consulta: 14.08.2019) és més antiga (segles xviii i xix), cosa que fa pensar que deu ser la llengua en què s’originen el substantiu i el verb.

pedregositat

Substantiu femení recollit en el Diccionari de ciències ambientals de Josep Ramon Aragó i Gassiot (Edicions 62, 2000):

En l’estudi de sòls, el percentatge en pes sec de sòlids retinguts en un sedàs de 2 mm de diàmetre.

Diu que en anglés seria stony rate (el Cercaterm proposa stoniness; i pierrosité o charge en francés) i en espanyol, pedregosidad.

El Cercaterm encara el té en fase de proposta en tres camps diferents (enginyeria forestal, paisatgisme i geologia). Només un té definició per ara (consulta: 09.08.2019)

pedregositat, n. f.
es pedregosidad, n. f.

<Jardineria. Paisatgisme>
Propietat del sòl determinada per la proporció relativa del volum de sòl ocupat per elements grollers, especialment pedres i blocs.

margalló

  1. Este substantiu masculí és el nom d’una palmera (nom científic: Chamaerops humilis) comuna al País Valencià. El dnv (consulta: 09.08.2019) recull les accions següents:

    1. m. BOT. Palmera autòctona de la zona mediterrània (Chamaerops humilis), de fulles grans en forma de ventall, amb pecíols proveïts d’espines vulnerants, de flors en raïms densos i fruits semblants als dàtils.
    2. m. BOT. Cor blanc i comestible de les tiges tendres d’esta planta.
    3. margalló del Brasil m. BOT. Palmera (Euterpe edulis i Euterpe oleracea) de fulles pinnades, pròpia de l’Amèrica tropical.
    4. mudat com un margalló loc. adj. Molt mudat.

    Fem un recull (tret del Cercaterm; consulta: 09.08.2019) d’uns quants sinònims (no sempre recollits en els diccionaris generals) referits al nom de la planta o a parts i derivats d’esta:

    bargaió, bargalló, bargalló (lluc tendre), clin (fibres de la tija), dàtil bord (fruit), dàtils de rabosa (fruit), gararió, garbaió, garballó, garballonera, garbó, gínjol (fruit), guitarra (fulla), guiterra (fulla), margalló, margallonera, margallons pl, pa de guineu (fruit), pa de llop (fruit), pa de rabosa (fruit), palma, palma (fulla), palma baixa, palma borda, palma de fer graneres, palma de garballó, palma d’escombres, palma margallonera, palma nana, palmella, palmer, palmera, palmera borda, palmera d’escombres, palmereta de secà, palmerola, palmissó, pauma, pauma de fer graneres, paumera, paumera borda, plomissoner, ullol (fulla), violes de palmera (flor)

    En francés es denomina palmier eventail, palmier nain o palmite; en castellà en diuen palmito (veg. drae). Per contra, palmito en valencià no denomina la planta, sinó que és un sinònim de ventall.

  2. En la noveŀla Madrid, de Corte a Checa d’Agustín de Foxá (titulada en les edicions més antigues, com ara la de 1938, Madrid, de Corte a Cheka) el margalló (entés com a planta ornamental) apareix denominat chamerots (edició del 1976), chamérops (edició del 2009).

passing

El terme anglés passing s’utilitza actualment en el camp dels debats sobre la igualtat sexual per a designar el fet que una persona és trans, però no li se nota, és a dir, quan ningú no s’adona que la persona que té davant ha fet una transició sexual.

Gala Díaz Fernández comenta el terme en el seu treball In Media Res. Transfigurant el gènere, subvertint la realitat (consulta: 08.08.2019):

passing m. Terme anglès que s’utilitza en el món trans per a referir-se a l’habilitat d’una persona transde «passar per» algú del gènere oposat al seu. És a dir, que a ulls aliens no és llegit com a trans o com algú ambigu, sinó com una persona d’un dels dos gèneres.

També ha segut recollit en el diccionari que confecciona el Taller d’Argot Bord:

passing Anglicisme cada cop més utilitzat (juntament amb el verb to pass) que s’usa per denominar el fet que una persona trans passi desaparcebuda en el gènere en què s’identifica (Aquesta persona té molt bon passing).
[Extret de Políticas Trans. Una antología de textos desde los estudios trans norteamericanos, de Pol Galofre i Miquel Missé (editors), Eagles Editorial ]

Segons comenta Anna Rodríguez («Identitat trans: les portes tancades a l’empresa», elMón.cat, 07.03.2019; consulta: 08.08.2019):

Tenir un bon passing significa que la gent del teu voltat et reconeix com a home o dona CIS, és a dir, com una persona en qui la seva identitat de gènere i sexe biològic coincideixen. És a dir, que si hom no decideix compartir que és una persona trans (una decisió personal que depèn de cada individu), els altres no ho saben que s’ha fet un trànsit. Amb tot, no és només una manera de descriure l’aparença física: també és un privilegi, ja que gràcies a un bon passing s’evita bona part de la discriminació i escrutini social que comporta tenir una identitat de gènere diferent de les tradicionals.

garritx*

Esta variant de garric sembla que no hauria d’haver existit. No apareix en el gdlc i, segons Coromines, és una mala lectura que va fer Costa i Montoliu de la forma garrich, grafia antiga de garric (‘coscolla’). Tanmateix el diec (1995) la mantenia (veg. Víctor Ripoll, El Temps, núm. 624):

garritx m. Garric.

El diec2 (2007) ja no recull eixa forma, que tampoc apareix en el dcvb ni en el dnv. De totes formes, continuarà present en estes fitxes i en les obres que la van arreplegar abans que s’esmenara l’error (per exemple, en el diccionari de Marian Aguiló de 1921, en el diccionari ortogràfic de Fabra de 1937 i altres obres).

escaig

La paraula escaig té tres accepcions, segons el dnv i el dcvb:

(dnv) 1. m. Fracció que excedix una quantitat redona. Sis euros i escaig.
(dnv) 2. m. Talleruca, retall, tros extrem d’una peça de roba o de paper.
(dcvb) 3. Barrisc, conjunt de coses comprat o venut a ull, sense mesurar. He comprat un escaig de fesoles.

En el sentit de la primera accepció, la més comuna, hi ha diverses locucions que tenen un significat semblant i que no solen tindre tant d’ús en contexts on es podrien utilitzar alternativament (i evitant pensar que l’única alternativa és el castellà «i pico»):

(espinal) ben comptats, i busques, i les dents,1 i (un) remitjó, i repicó,2 i tacó, i tants, (dnv) i passeres, i tacó.3

Nota 1. Esta sembla utilitzada només com a rèplica d’incredulitat quan es parla de l’edat. L’exemple documentat per espinal és: «Diu que té vint anys?… i les dents! Ja fa anys que els va complir.»
Nota 2. Esta té un significat més precís: «repic que solen precedir o seguir una sèrie de tocs d’avís més cadenciosos».
Nota 3. No localitze exemples d’estes dos que no siguen de diccionari.

Exemples:

  • El canvi es produeix quan els sectors econòmics i empresarials van començar, fa dos dies ben comptats… (Patrícia Gabancho, La batalla de l’Estatut; consulta: 06.08.2019)
  • Quan fa uns dos anys i busques Blai em contava que rellegia i estudiava els sonets miquelangelians i els shakespearians… (Pere Rosselló Bover, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Blai Bonet; consulta: 06.08.2019)
  • Hai tingut tres cafissos d’ordi i un remitjó. (Carles Salvador, Vocabular de Benassal; consulta: 06.08.2019)
  • Amb els sis mil i tants que hi deu haver a Barcelona resulta que la meva biblioteca s’atansa, si no hi arriba, als onze mil. (Manuel de Pedrolo, Diari 1987; consulta: 06.08.2019)

làmpara

  1. La grafia làmpara és, segons el dnv, una variant coŀloquial de làmpada:

     làmpara f. [col·loq.] ELECTR. Làmpada.

    En realitat, no és que siga coŀloquial, sinó que és la forma general en valencià (podríem pensar que els valencians, per sort, som molt coŀloquials) i també és d’ús literari:

    • El jove Aŀladí acarona el coure rogenc d’una làmpara tot invocant els seus poders meravellosos… (Robert Saladrigas, La llibreta groga; consulta: 02.08.2019)
    • A l’ambient hi quedaven com esquinçalls d’incomoditat que s’assemblaven als esquinçalls de fum de tabac que s’allargassaven al voltant de les làmpares. (George Simenon, El gos groc; traducció de Lluís Maria Todó; consulta: 02.08.2019)
    • …sota la làmpara de fusta de quatre braços d’estil colonial… (Julià de Jòdar, L’àngel de la segona mort; consulta: 05.08.2019)
    • …i la làmpara crema com un silenci viu… (Joan Salvat-Papasseit, «Estampa japonesa»

    El company Xavier Pàmies ja va tractar la qüestió l’any 2016 en «làmpara» (Qüestions puntuals de llengua; consulta: 05.08.2019). Pel que fa a les referències literàries, comentava:

    La llista que apareix al ctilc d’autors consagrats que juntament amb Sagarra han utilitzat o utilitzen làmpara hauria de fer reflexionar les autoritats lingüístiques: Ramon Vinyes, Alexandre Plana, Millàs-Raurell, Narcís Oller, Pous i Pagès, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Pompeu Gener, Joan Alavedra, Puig i Ferrater, Enric Jardí, Marià Manent, Josep Carner, Joan Bonet, Joan-Salvat Papasseit, Prudenci Bertrana, Gabriel Ferrater, Mercè Rodoreda, Josep Vallverdú, Teresa Pàmies, Francesc Trabal, Valentí Puig, Ferran Torrent.

  2. Com a dada anecdòtica, podem indicar que el diccionari del programa de traducció Salt 2.0 (continguts declarats oficials per l’avl, fins a l’aparició el línia del dnv en 2014) incloïa la forma làmpara; més tard, la versió 3.0 del programa (que no era oficial) la va eliminar. Posteriorment, com hem vist a l’inici, el dnv la va incorporar definitivament.

garaig*

  1. La paraula  garatge (‘aparcament; taller’) és pronunciada habitualment garaig (i també garaix, segons indica Eugeni Reig en «Trage o tratge?», Núvol, 26.03.2014; consulta: 30.07.2019). Sempre m’ha estranyat que ma mare i altres persones «majors» digueren «garaig» (que és una adaptació de la pronúncia de la paraula francesa original: garage). Amb tot, jo sempre he dit «garatge», perquè aixina vaig llegir que s’escrivia, i em sembla que devíem parlar més sovint del «taller» o de l’«aparcament». El cas és que el primer diccionari que va traure l’avl, aquell confús[1] diccionari ortogràfic (dopv), contenia (i conté encara en la versió en línia; consulta: 30.07.2019) la forma garaig:
    garaig garaig; garatjos (o garaigs) m.

    1. Nota: dic que el diccionari era confús, perquè el diccionari no contenia definicions i l’avl encara no havia tret el seu diccionari normatiu. Per eixe motiu, u podia vore en el dopv moltes formes escrites, però només podia suposar o imaginar a quines paraules o a quins significats podien correspondre. Per exemple: <em>amanéixer, exprimir, nombrar…</em>

    Posteriorment, quan va apareíxer el diccionari normatiu (dnv, 2014) de l’avl, no va recollir la forma garaig com a variant de garatge. Xavier Pàmies aporta dades i un comentari interessant sobre la forma garaig (Qüestions puntuals de llengua, setembre del 2016; consulta: 30.07.2019):

    «Garaig» és la forma col·loquial de garatge, i consultant uns quants assajos de dialectologia (Veny, Borja-Moll, etc.) he comprovat que és d’ús general a tot el territori (Principat, País Valencià, Balears, etc.). […] El problema és que ha acabat sent d’ús tan corrent que la forma col·loquial s’ha imposat de forma absoluta en el registre oral, si no és que es fa l’esforç postís de dir-ho a la manera formal. Això és el que em va portar a prendre la decisió de triar la forma col·loquial oral en algunes traduccions de registre coŀloquial, amb una vaga esperança que s’acabi incorporant als diccionaris.

  2. Certament, en valencià tenim «viatge», «formatge», etcètera. Emili Casanova (segons la referència de Maria Àngels Diéguez Seguí) assenyalava que eixe sufix prové del francés (dels segles ix-xii), i quasi sempre ha donat -atge. Quasi, perquè en algun cas sí que s’ha acceptat una altra opció, tal com indica Xavier Rull (veg. «Sufixació»):

    Encara que el sufix francès -age s’hagi adaptat generalment en -atg, hi ha algun cas d’adaptació fonètica: regalaix ‘encreuament del fil’ (de régalage), i no pas regalatge (BARRI 1999: 88; RULL 2005-2006). En aquest cas ha pesat més la pronúncia que la grafia (com ocorre, en certa manera, amb collage, gal·licisme que no s’ha adaptat i que es pronuncia com si s’escrivís colaix).

    En fi, en castellà també s’han introduït les formes que adapten el prefix francés fent -aje. I ja sabem com solen anar les coses.