Els diccionaris normatius no han inclòs encara la forma sentar, variant que sol utilitzar-se en una de les accepcions que els diccionaris inclouen per a assentar:
assentar
4.v. intr. i pron. Ser rebut, un aliment, una substància o una activitat, pel cos d’una manera determinada. El café m’ha assentat molt bé. A mi no se m’assenta res malament. Les vacacions li han assentat la mar de bé.
Marian Aguiló utilitzava la forma sentar per a esta accepció en el seu diccionari (editat l’any 1931 per Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu):
reprendre [rependre] […] 2, no sentar bé el menjar.
L’any 1979, Albert Jané es mostrava partidari d’utilitzar diferents alternatives per a esta accepció:
[…] no és pas desencertat de tenir ben present les altres solucions a què hem al·ludit: satisfer, agradar, plaure, caure bé (assentar-se bé) i desagradar, disgustar, desplaure, caure malament (assentar-se malament).
El ddlc remet de sentar (forma que marca com a «no normativa») a assentar. A banda d’això, indica que la variant sentar és «bastant usual», indicació que es pot documentar quotidianament per oral i per escrit:
Sylvain Rheault, «Botànica amateur i literatura professional», Mètode, 32, 2002: «L’estudi de les plantes, gràcies a les passejades pel camp, li senta bé físicament».
«Lligar no és lo teu» de Suu: «la samarreta et senta bé».
Ser persona de Joan Garí: «Unes gotes d’aquella ebullició embogida, a hores d’ara, em sentarien fantàsticament».
Sèrie televisiva The Boys: apareix en els subtítols.
Il·lustració de Joan-Vicent Clari i Camarena per a un poema en què parla del plemigjorn.
No recullen els diccionaris habituals encara la paraula plemigjorn o premigjorn, que té diversos sentits. El més comú a la Valldigna és el que fa referència a la «becaeta» de després de dinar (sobretot en estiu) en l’expressió fer el plemigjorn. El dnv sí que incorpora migjorn com a sinònim de la sesta ‘becaeta del migdia’:
migjorn […]
2. m.Sesta 1. Li agrada molt fer migjorn tots els dies.
Sí que apareix documentat en el tvm:
fer migjorn (Callosa) (28) (86) fer migjornada (Benimantell, Callosa, L’Alfàs) (72) (28) fer el premigjorn (Benifairó de la Valldigna) (16) (33) (Tavernes de la Valldigna) (31) fer el plemigjorn (Tavernes de la Valldigna) (33) fer lo plemigjorn (Beneixama) (33)
No comenta massa este cas el dcorom (s. v. mig), que diu que ha rebut una informació des de Benifairó sobre premigjorn. En tot cas, busca una explicació diferent de la que li proposen (aprés migjorn):
Però, com sigui que la Valldigna és ja en l’àrea transsucrònica, on migjorn és el mot viu per a l’hora de la calda, això també podria ser que el bon llaurador ha pres migjorn, ‘s’ha pres una migdiada’, ‘ha pres una sesta’ (< hora sexta), que a força de repetir-ho s’hi ha esvanit la z sonora […], i ha premiğ̣órn s’ha substituït per fa premigjorn […].
Els meus companys vallers Josep Pons i Vicent Mifsud (maig 2010) em confirmen que la forma habitual és «fer el ple migjorn» (amb les dos paraules separades), encara que al poble ho pronuncien «fel premigjorn». El simater Àngel Alexandre li comentava sobre el cas (en Migjorn, març 2009) a Sico Fons (que havia demanat per la forma premigjorn):
Efectivament, això de plemigjorn (ple, no pre) ho he sentit molt a Tavernes. A Simat és molt més corrent parlar de plemigdia (pronunciat «plemesdia») i fa referència tant al període posterior al dinar (fins a les 5, aprox.) com a la dormida que té lloc durant eixe període.
El company Francesc Gascó corrobora el comentari:
Mon pare i les germanes, la meua àvia paterna i familiars de l’edat, sempre deien /plemijórn/. I «me’n vaig a fer plemigjorn» o usat com a substantiu tal qual: «este plemigjorn el soroll dels xiquets no m’ha deixat dormir».
Finalment, localitze el comentari següent (supose que de Salvador Jàfer – Ràfol de Salem):
Ací al Ràfol, hi havia el costum, com en molts pobles llauradors, de fer «el ple migjorn». Els llauradors se n’anaven a treballar enjorn al camp, cap al migdia, quan la temperatura pujava, com que no s’hi podia estar en els bancals, aprofitaven aquestes hores per a fer un bon descans després del dinar, i així que el sol havia traspassat el punt més alt del cel retornaven a la faena fins a la posta.
Podem localitzar (consulta: 16.09.2024) esta paraula en poemes de Salvador Jàfer i Sanxis, i Joan Vicent Clar i Camarena, i en texts d’Encarna Sant-Celoni i Josep Franco i Giner (dades del Cival revisades):
que sap buscar-los cada premigjorn –amb el mos encara a
Encarna Sant-Celoni
Al cor, la quimereta
2002
pot, de bon matí, al premigjorn i a poqueta nit– i
Encarna Sant-Celoni
Al cor, la quimereta
2002
que si no fa el premigjorn no hi ha qui l
Encarna Sant-Celoni
Al cor, la quimereta
2002
nostre país encara fa el plemigjorn mentre la indústria i el
Josep Franco i Giner
«Notes sobre el País Valencià: llauradors i comerciants», Saó, 20.12.2016
2016
interrompre la tranquil·la beatitud del plemigjorn , que també disfrutaven a la
Josep Franco i Giner
«Quadern de tornada VI», Saó, 25.02.2020
2020
eren efímerament, remotament provisionals, de plemigjorn . I he vist la cara
Josep Franco i Giner
«Confinament 8» , Nosaltres La Veu, 13.09.2020
2020
La variant plemigdia
La referència al periode del dia és l’únic significat que coneixia jo per a plemigjorn (segurament perquè no tenia costum de becar a migdia). El plemigdia no l’havia sentit mai, però enllaça amb el que diuen a Oliva (segons un altre informant):
A Oliva, que no queda lluny, de la dormida de després de dinar n’hem dit sempre «fer el ple de migdia». Ja veus que és el mateix dit d’una altra manera. En tot cas, millor ple que no pre. El ple de migdia fa referència a les hores de més sol i calor. També es parla del ple de l’hivern (quan més cru és) o del ple de l’estiu (quan més calor tenim).
Retall de l’article «Riure per no plorar» de Jesús Puig (Levante, 27.09.2011.)
El substantiu femení iseta significa ‘malifeta, especialment les que fan els xiquets’. A Carcaixent es pronuncia amb e oberta: [i’zęta]. També a Pego, Pedreguer i Canals (segons informació d’Àlvar Gosp, Encarna Sansaloni i Josep Lozano, respectivament – desembre 2004). El dnv (consulta: 29.11.2016) l’ha entrat aixina:
iseta [izɛ́ta]
f. Malifeta. Els xiquets ja m’han tornat a fer una iseta.
També hi ha la variant isata, a Rafelguaraf (informació Vicent Sanchis, 2001). I el sinònim femení maleitor a Simat (informació d’Àngel Alexandre, 25.06.2004).
RESTRICTE, -ICTAadj. Restret, limitat; molt reduït; cast. restricto.
Etim.: pres del llatí restrĭctu, ‘estret’.
A causa de la poca freqüència d’ús en general, este adjectiu no apareix en els diccionaris habituals. Sol utilitzar-se, també amb poca freqüència, la forma negativa irrestricte ‘il·limitat’.
Este adjectiu, sinònim de ronser -ra, no apareix en els diccionaris habituals (consulta: 08.07.2024), però sí que apareix en el dcvb amb la variants ortogràfica ransoner -ra:
RANSONER, -ERA adj.
Que ransoneja (Ll.).
Sinòn.: cançoner, paupa.
El declc de Coromines inclou, després de la veu ranera, una remissió de ransoner a una entrada ronser que no existix («Ransonejar, ransoner, V. ronser»), però sí que trobem en l’entrada arronsar indicacions sobre esta família de paraules i una referència a variants molt pròximes:
Ronsonejar, ronsoner, ronsoneria, segons el model de cançoner, cançonejar.
Les dos variants gràfiques rançoner -ra i ransoner -ra són escasses en la documentació que podem localitzar actualment en la xarxa:
Donzell qui cerca muller d’Adrià Gual (1910):
el follet tortuga.=Mandrós com un cà de casa bona. Cabellut y ransoner.
«Mirador Montblanquí» de Josep Maria Poblet i Guarro (1956):
«la vella rançonera que al so de la campana, acut a oir el trisagi»
«Antoni Massanell i Esclassans» de Mar Massanell i Messalles:
«He estat un xic rançonera —ronsejaire, diu el diec— a l’hora de complir l’encàrrec de la Secció Filològica d’escriure sobre el meu referent.»
«El pseudònim a Catalunya» d’Artur (Laveujovetv.cat, 15.07.2013):
«Hi figuren en el nomenclàtor noms tant grollers com Pallaringa, Rançoner, Cols i Bledes, Rebec, Paparra, Matalasser, Nano, Passavolant, Trencaclosques, Rata-Savia, Patata-Grossa, Gandul, i un que signava Pi-To.»
Elementos de lingüística contrastiva en aragonés de Javier Tomás Arias (2016):
Remolin-remolian. Su origen parece ser el adjetivo castellano remolón, voz que en aragonés es rançonero y en el catalán popular rançoner, en la lengua estándar ronsejaire. También cabría pensar en el lenguadociano remolin ‘remolino’ y el verbo remolinar.
El llibre Els parlars valencians arreplega esta interjecció:
10. Interjeccions […] bibop! ‘sí, home’ (Tavernes de la Valldigna) equival a òc! d’Alacant i a si èu! de Callosa d’en Sarrià.
És tan local i tan de fa unes quantes dècades, que supose que deu pertànyer al lèxic dels qui vam nàixer abans dels anys huitanta del segle passat. En tot cas, també Joan Giner Monfort («El parlar de Tavernes») l’ha arribat a arreplegar:
Quant a les interjeccions, sobta l’ús de bibop!, localisme que no documente en cap altre poble.
Quant a la pronúncia, la meua versió és amb dos accents: [‘bi’bòp], fet que m’induïa a escriure-ho «bi-bop», pronuncia que permet explicar que la o és tònica i oberta. No sé si és que actualment hi ha qui la pronuncia com a paraula aguda.
La variant quixal és d’ús general en el llenguatge comú, cosa que ja indicava El valencià del segle xix de Josep Martines Peres (2000) , té també usos especialitzats, com ara quixal de gos o quixal de vella, varietats de raïm, i és la forma principal de les varietats occidentals de la llengua, tal com mostra l’aldc. La mateixa avl considera que és una forma tradicional:
La forma habitual de dir queixal en valencià és quixal. Es tracta d’una variant documentada des de molt antic. Ja en 1440, Manuel Díeç, en el seu Llibre de manescalia, apuntava que «A les mules se fa una en los lambrots dessús de part dedins de prop los quixals».
De moment (consulta: 03.07.2024), l’acadèmia no ha incorporat l’entrada quixal en el diccionari, encara que sí que la introduïx en les transcripcions fonètiques de l’entrada queixal:
queixal [kejʃál] o [kiʃál]
Hem de pensar que la variant acabarà tenint entrada en el diccionari, ja que quixal és una forma que ha arribat a l’ús literari actual:
Miracles i espectres de Joan Barceló i Cullerés (1981-2020): «ningú no va estranyà’s de trobà-la tota descomposta i de vere com los gatots de tots colors fugien salvatges per les finestres amb los quixals regalimant sang»
I més modernament, quixal ha servit per a alternar amb queixal amb finalitat estilística, tal com podem vore ara en la traducció del conte «El conegut» de Txékhov (dins del llibre 24 contes, tria i traducció d’Arnau Barios, 2021):
—No li recomano que se’l faci empastar… Aquest quixal igualment ja no li servirà de re.
Després de furgar-li una mica més el queixal i d’empastifar-li els llavis i les genives amb els dits bruts de tabac, el Finkel va tornar a aguantar-se la respiració i li va introduir a la boca una cosa freda… La Wanda va notar una fiblada terrible, va cridar i es va arrapar al braç del Finkel.
—No és re, no és re… —rondinava ell—. No se m’espanti… Ja no li hauria fet cap profit, aquest quixal, hem de ser valents.
Nota fdt. No he sabut distingir en el text rus («Настасья Канавкина») la causa d’eixa alternança de formes.
En contrast amb l’absència de la forma quixal en els diccionaris, podem trobar en este mateix relat la forma «re» (‘res’), que no apareix encara en el dnv, però sí que té entrada en el diec:
Localitzem de manera més abundant la forma assagador com a nom propi en toponímia:
camí de l’Assagador (Alginet)
camí Assagador (Tavernes de la Valldigna)
camí Assagador de la Tancada (Gandia)
bassa de l’Assagador (la Salzadella)
[però camí de l’Assegador a Xaló]
Tant en l’ús com a nom propi i en l’ús com a genèric, la forma més abundant en el repertori valencià és assagador:
assegador de la Ratlla (Almassora)
assegador de la Cova Roja (Benassal)
asssegador de la Barraca (Carcaixent)
assegador de la Llonganissa (Xàtiva)
assagador de la Paridera (Benifaió)
assagador de la Canyadeta (Canals)
assagador del Clot de Segarra (Oliva)
assagador Real (la Salzadella)
assagador de la Foia del Molí (Suera)
assagador de la Cuta (Vilallonga)
[Font: Toponímia dels pobles valencians(avl)]
El dcvb remet d’assegador a assagador i dona les pronúncies i localitzacions següents:
Eixa indicació del dcvb no coincidix amb el que indica el dcorom (veg. més avall). L’aldc oferix un panorama extens per a diverses denominacions dels camins ramaders. Quant al País Valencià, podem detallar més el panorama oferit les dades de l’atles.
Colomina recull la forma assegador:
assegador (Alt, Tarb, la Vila, Brm). RLlorens defineix així l’assega(d)or:“camí per al pas de ramat; solia usar terrenys o llocs de planíssia, com ara barrancs o secans; generalment no era terra de ningú”. Apareix com a introductor de nombrosos NLL a Callosa, Benidorm, etc.
El dcorom fa les reflexions següents (en resum):
Assagador o més aviat assegador ‘camí tradicional de bestiar’ ha estat sovint interpretat com un derivat de saga, potser amb raó, però almenys és cosa ben dubtosa. […]
A la Vall de Gallinera pujàrem llarga estona per un asẹgaór que era empedrat, com si fos una antiga calçada romana o visigòtica. […]
S’observa que uns diuen assagador i altre assegador. J. G. M. escrivia el 1956: «als afores de Val., a Gandia etc. assagador; molts, però, en diuen assegador: Maestrat, Llíria, Carlet»; el 1960 rectifica una mica: «vulgarment solen dir més assegaor». […]
En efecte això és el que he pogut comprovar, i en una proporció considerable: amb a a 19 poblacions, a 2 ho vaig sentir de totes dues formes, i en 63 només amb e. […]
El camí de les Canyades (Picassent)./Imatge extreta de Google Maps.
Segons el dcorom (s. v. canya), la paraula canyada pertany al «cat. extrem-occid. i val.». La documenta des del segle xiii:
Canyada = cast. cañada ‘vall poc marcada’ visible pel canyer del fons [c. 1460], d’on ‘via del bestiar transhumant, carrerada’ [1304, i. c. 1290] (perquè generalment segueix aquelles valletes, DCECi, 645b 38-48), és també del cat. extrem-occid. i val.: p. ex. canyada ‘assegador’ a Monòver, on n’hi ha tres o quatre de renomenades, 1963, canyada real, ‘assegador’ a Onda; una forma canada s’havia usat amb caràcter genèric en el Maestrat («vallada entre dos muntanyes pròximes», Ga. Girona), i en particular concretant en la gran i famosa Canada d’Ares, que ja figura amb aquest nom en la Cròn. de Jaume.
La vereda Reial de Bétera (Llíria)./Imatge extreta de Google Maps.
La paraula vereda és un sinònim d’assegador, encara que el dnv (consulta: 07.06.2024) li dona una definició genèrica:
1.f. Camí estret.
Segons el dcorom (s. v. veral), la paraula té un origen clar en el llatí (veredus ‘cavall de posta’), tot i que dubta sobre el fet que siga un possible mossarabisme, concepte que ja hem vist que hem d’associar a una probable herència aragonesa. En tot cas, el terme pertany al bagatge cultural valencià:
Ací mateix ens toca aclarir que a Val., vereda està amplament comprovat en la terminologia pastoral, tradicional, potser foral. Això ja comença a l’altura de CastPna.; no és probable, doncs, que Labèrnia, com a home del Maestr., tragués solament de diccs. les diverses accs. que en dóna. A Onda distingeixen entre canyada que ha de tenir d’ample «90 vares castellanes» (uns 75 metres), cordell, de 45, i verẹ́da, de 25; aquella s’ha d’estendre «a tres províncies, el cordell a tres termes mun., la vereda a dos». A Sumacàrcer digueren que la verẹ́da és molt ample, 90 braces (allí, dues, una cap a Val., l ’altra per la carena a Tous), mentre que asagaọ́r només és un camí del bestiar cap a una abeurada.
Altres precisions: a Benimodo el «Camí (de) Xàtiva» «és berẹ́da»; i del mateix camí, a l’Alqueria de la Comtessa digueren que «era verẹ́da i pujava per les partides del Camí Real i Rabat. Altres mencions a Puçol, Benissanó, Sollana, Catarroja, Torrent, Alginet, Beneixama, Onil, la Romana. És antiga herència això? No deu ser catalana; però, mossàrab?* ¿Intrusió de la «Mesta» castellana?
* Nota fdt. Sobre els mossarabismes suposats i no demostrats, convé seguir el criteri de Germà Colón i altres estudiosos.
