L’escriptor Josep Lozano proposa incorporar la paraula favaloi, que ha descobert gràcies a Enric Lluch. Segons Josep Lozano, la paraula fa referència «a una persona de fàcil sensibilitat, poc exigent». Podem confirmar eixa accepció en la proposta didàctica del llibre d’Enric Lluch (2013) Els xiquets de la gorra, on Isabel Fuertes proposa la definició següent: «persona que no té caràcter i és poc decidida».
A més, en la proposta didàctica del llibre d’Enric Lluch (2009) Ànimes de cotó en pèl, Vicent J. Climent utilitza una expressió del llibre que amplia l’accepció amb ingenuïtat o credulitat:
Bafarada extreta del llibre d’Enric Lluch (2009) Ànimes de cotó en pèl.
En tot cas, a pesar que és una paraula d’ús ben expressiu, no l’havia localitzada ni tan sols en Algemesí, fins que una informant de l’Alcúdia (Rosanna Pascual, 28.09.2020) m’ha dit que ella sí que la coneix i que era usual al seu poble, on ella trobava que tenia un cert matís despectiu (o insultant) semblant al de fava. A més, també la coneix amb variació de gènere (favaloia) i amb variants on sembla que el que és rellevant és el sufix: bovoloi -ia (< bovo -va), aleloi -ia (< alelat -ada)…
+xafugar ‘xafigar’ (Polop) i +xafungar ‘embrutar, empalustrar, especialment en la cuina amb líquids’ (l’Alfàs, Brm, la Vila). Per ventura la forma bàsica és la de l’Alfàs i es tracta d’una alteració d’un *fangutxar ‘fanguejar, fer fang’. De fet, el dcvb enregistra els substantius fangutx ‘fang pastós’, fangutxar ‘lloc on hi ha molt de fang’ (tots dos vals.) i fangutxer id. (Tort). Però l’existència de xàfec ‘pluja forta’ i de xafegar i xafeguer ‘lloc ple de fang’ em fan dubtar d’aqueixa hipòtesi.
Posteriorment, el dnv (consulta: 19.08.2020) ha incorporat la forma xafungar:
xafungar [ʧafuŋgáɾ]
v. tr. i pron. Embrutar amb substàncies pastoses.
De moment, el diccionari no ha acceptat xafugar ni una possible sinonímia parcial amb xafigar(veg. la fitxa «xafar»: ‘trepitjar el raïm’).
El company Joan-Carles Martí i Casanova (Migjorn, 18.04.2005) proposa xafungo i aporta la informació següent:
Us propose el nostre xafungo, derivat del verb xafungar. Intuesc (no sóc cap Coromines ni cap Germà Colón) que la cosa és un encreuament entre xafar i fangar. Observareu que el nostre verb xafungar és d’una factura catalana impecable. El substantiu popular és xafungo. […] Un «xafungo» és una barreja de líquid i matèria sòlida que ha estat triturada per quelcom o per algú; siga aigua i fang o un altre qualsevol (un pot de tomata en conserva també pot ser un «xafungo» si es «xafunga» com Déu mana.) Ara, «xafungo» també pot dir alguna mena de negoci de poca substància, i aquesta sí que no em direu que no és una creació de «llengua viva i viscuda.»
La forma xafar és la més estesa al País Valencià i és l’entrada principal que dona el dnv (consulta: 18.08.2020) i que conté totes les accepcions literals i figurades relacionades amb ‘esclafar; deformar; posar els peus per sostindre-s’hi; posar el peu sobre…’, etc.
En canvi, el diec (consulta: 18.08.2020) no ha admés per ara la sinonímia entre el verb aixafar i el verb trepitjar, contràriament al que fa el gdlc, que remet d’aixafar a «trepitjar 1 i 2». Estes accepcions corresponen a:
vtr1 1 Posar els peus damunt d’una cosa, per caminar-hi o per sostenir-s’hi. Es feren càrrec del lloc que trepitjaven. 2 Posar el peu sobre algú o alguna cosa, recolzant-l’hi. M’ha trepitjat l’ull de poll. 2 1 Esclafar una cosa amb el peu, trepollar-la. Trepitjar un escarabat. 2 esp ENOL Esclafar el raïm, per fer-ne sortir el most, posant-hi els peus a sobre i movent-los reiteradament. Aquest vi encara és trepitjat de peu. Trepitjar raïms.
Segons els diec, aixafar significaria ‘deformar (una cosa) per compressió, aplanant-la, disminuint-ne el gruix’. Això no seria del tot equivalent d’«esclafar una cosa amb el peu, trepollar-la» (accepció 2.1 del gdlc per a trepitjar), ja que esta acció s’ha de fer amb el peu. És a dir, per al diec, aixafar no contindria una referència específica als peus com a mitjà per a esclafar o deformar.
Per tant, segons els diec, quan poses el peu, trepitges, i no seria possible la frase: «Era tan gastadora que sa mare li havia prohibit que aixafara les botigues del poble», llevat que ací aixafar tinguera el sentit d’aplanar eixes botigues, sentit que no sol tindre quan es diu això, sinó que té el significat ‘posar els peus per-sostenir-s’hi’. Per contra, l’oració sí que seria possible segons el gdlc mantenint este sentit de visitar un lloc.
ALDC. Trepitjar (el raïm) Naturalment, tota eixa variació és dialectal, hi ha llocs on és habitual utilitzar aixafar com a sinònim de trepitjar 1. Si eixe ús és prou general, caldria que el diec afegira eixa sinonímia parcial, cosa que hem vist que ja ha fet el dnv de l’AVL, ja que remet d’aixafar a xafar, on s’acumulen totes les accepcions. En tot cas, per ara, al País Valencià, diria que per ara sona estrany que algú puga aixafar les botigues del poble volent dir ‘posar-hi els peus’ i que no siga esclafar-les físicament o afonar-les econòmicament. Eixe sentit d’aixafar l’hem aprés dels llibres i de la normativa de l’iec.
En eixe sentit, el mapa 966, «Trepitjar el raïm» (consulta: 18.08.2020), mostra la distribució dels verbs en eixa accepció, i alguna relació té amb la distribució territorial de les variants en la resta d’accepcions.
Segons el gdlc i el diec, era paleta, abans de l’any 2000. Però ja era palet per a Envasos, embalatges i aconduïment industrial de productes (Jordi Navas, 1993) i Diccionari del taller mecànic (diversos autors, 1991). Ara ja és palet (i paleta) en aquells diccionaris i en el dnv (consulta: 12.08.2020):
palet2 m. IND. Plataforma de fusta, de plàstic o de metall per a emmagatzemar i transportar mercaderies.
El Cercaterm havia proposat (consulta: 10.11.2000):
ca palet, m es bandeja, paleta fr palette en pallet
Definició Plataforma apilable de fusta o de plàstic per a la formació de càrregues unitàries, manipulable mitjançant un carretó elevador.
A més, posteriorment s’ha creat el palot, terme que el Cercaterm (consulta: 17.08.2020) definix aixina:
ca palot, n m es caja-paleta fr caisse-palette fr palette-caisse en box pallet
Indústria > Aconduïment. Embalatge Definició
Palet-caixa dotat de tanques pels quatre costats i sense coberta, destinat generalment al transport de fruita.
En castellà, segons el dea era palet (pl. palets), però el drae (consulta: 12.08.2020) va preferir adaptar-lo posteriorment:
palé
Del ingl. pallet.
1. m. Plataforma de tablas para almacenar y transportar mercancías.
Cap a l’any 2000, en el diari El País hi havia un anunci sobre: «El Servicio de Gestión de Paletas CHEP».
Adjectiu (provinent del castellà antic bozal, ‘ignorant, ingenu’, inicialment) que apareix en el dcvb (consulta: 10.08.2020):
BOÇAL m.
|| 1. Morral que es posa als cans perquè no mosseguin (Elx); cast. bozal.
|| 2. Negre que fa poc que és arribat del seu país i encara no sap altra llengua que la seva; cast. bozal.
|| 3. Bàrbar, tosc, inculte. «Que n’ets, de boçal!» (Aguiló Dicc.).
|| 4. Malnom que es dóna als habitants de Pedreguer (Marquesat de Dénia), perquè són molt senzills, mancats de cultura i amb reminiscències mallorquines en llur llenguatge, per tal com són descendents de pobladors mallorquins (Martí G., Tip. mod. i, 29).
Etim.: del cast. bozal.
A pesar que indica que només és un substantiu masculí, en les accepcions 2 i 4 fa funció d’adjectiu. Podem trobar que tenia un sentit també relacionat amb la «ignorància» de la religió catòlica:
Y vent açò, que se amoynyava una dona que venia en la negra, dix al dit mosén Rúvio que miràs que entenia que aquella negra no creya ella que era batechada, sinó que era boçal.
(Dietari (1585-1629) de Pere Joan Porcar, apunt 944, segons l’edició de Josep Lozano, 2012; veg. Google Llibres)
Faig la recerca, perquè apareix l’adjectiu en l’article «Una biografia exemplar: Felip Peris» de Vicent Josep Escartí (Saó, 460, juliol del 2020), en una citació de Joaquim Aierdi:*
És precisament mossén Joaquim Aierdi, beneficiat de la Seu i memorialista, qui, al seu dietari Notícies de València, reconta el cas de Felip Peris, «mercader francés i molt ric» que, de jove, era «un gavatxet molt boçal i barraquer de les barraques del Mercat».
En este cas supose que es devia tractar de l’accepció 3 del dcvb.
* Sobre Aierdi i el seu dietari, podem llegir en línia un article de Josep Vicent Escartí en la revista Caplletra, número 31, any 2001.
Forma comuna a Simat (segons Àngel Alexandre – Migjorn, 27.01.2010) —i diria que també de la Ribera i la Safor– del terme que apareix en el dcvb (consulta: 27.01.2020) amb les formes estallador, estellador, trestellador, rastellador i estoledor:
ESTALLADOR o TRESTELLADOR (i més dial. rastellador). m.
Post que es posa com a comporta per a tancar i obrir el pas a l’aigua dins una sèquia o canal (or., occ., val.); cast. compuerta.Més auant atrobaren hun trestellador, Codi Çagarriga 123. Posa sots protecció y salvaguarda real la céquia de la ciutat de Manresa, resclosa, rastells, restalladors, rasas, ponts, pedras, Canyelles Descr. 144.
Var. form.: estoledor.
La paraula té almenys una altra accepció, tal com indica Àngel Alexandre:
Quant a les posts que es posen davant la porta de casa perquè no hi entre l’aigua, les anomenem «trastelladors», igual que les posts que serveixen per a obrir o tallar l’aigua d’una séquia.
Per a esta accepció els diccionaris donen el mot batiport (gdlc; consulta: 27.01.2010):
m1 Porta, peça, que tanca una obertura horitzontal o inclinada, generalment unida amb frontisses a un dels costats de l’obertura, i que s’obre amunt. 2 Post que hom col·loca a la part inferior d’una portalada per tal d’impedir que l’aigua del carrer entri dins la casa. 3 mar guer En els vaixells de guerra, cadascuna de les peces que formen els costats horitzontals de les portelles dels canons.
Pel que fa a batiport, el diec2, a més, remet també a cancell.
Amb tot, podem trobar ja en el dnv (consulta: 03.08.2020) la forma trestellador, que remet a estellador, i que té la definició següent:
m. AGR. Post que es posa com a comporta per a tancar i obrir el pas a l’aigua dins d’una séquia o canal.
El company Francesc Gascó (31.01.2010) em comenta sobre esta qüestió:
Mon pare, llaurador com tu saps, es referia a un giny per a regular l’aigua de la séquia a la partida de la Tramuja, a Tavernes, amb el nom de «trestellador», així, amb dues e.
I més cap al sud, el company Josep Forcadell (31.01.2010) afig algunes dades més sobre esta paraula:
Dalt de Benimantell (Vall de Guadalest, M[arina] B[aixa]), en les pròximitats de la Font del Molí, hi ha una zona i partida que diuen el Trestellador i allà hi ha una casa gran convertida en hostal. Trestellador és una paraula documentada a l’horta d’Alacant per al reg del riu Montnegre (i pantà de Tibi). El trestellador de Benimantell serveix per a distribuir l’aigua que arriba per una sequieta en dos o tres reguers. Seria sinònim de partidor en terres de Castelló de la Plana.
Pel cantó sud encara, Francesc Xavier Llorca Ibi (02.02.2010) indica:
També a Benidorm es fa servir «trastellador» per a la comporta de les séquies.
Posteriorment, passen alguns anys i podem llegir sobre variants, dades i vitalitat del terme en l’article «País de paraules. Hui: trastellador» d’Eduard Ferrando (Nosaltres La Veu, 03.08.2020; Diari La Veu, 24.11.2017; consulta: 03.08.2020). Enguany (24.98.2000) encara mos arriba una dada de la Marina oferida per Leah Bisquert des de Jerusalem. Es tracta d’un ús figurat:
Jo vaig nàixer i viure 60 anys a la Marina Alta, i allí vaig aprendre l’expresió «obrir el destrellador», com un simbolisme que una situació que estava bloquejada o carencial s’obria a la solució i arribava la abundància… inundant la realitat.
Pel que fa a estellador i a la conducció d’aigua, el gdlc remet d’estellador a estolledor. Estellador és també un malnom de Silla (2010) i un topònim que podem localitzar a diversos llocs: Algemesí (AVL; [pdf]), Girona (1478; [pdf]), delta de l’Ebre [veg.Toponímia i etimologia de Cosme Aguiló].
La denominació dels virus no respon a una estructura taxonòmica sistematitzada (com ara els noms binomials llatinitzats de la fauna). Els noms dels virus es componen de la part genèrica virus més un element especificador, que pot ser:
Nom propi
Nom codificat
Sigla
Nom d’una malaltia
Topònims
Cognoms dels descobridors
En un apunt de l’Scaterm («El virus Sin Nombre», 21.12.2012), Àngels Egea explica algunes peculiaritats d’estes denominacions, on suggerix un criteri sobre l’ús de la preposició:
Tenint en compte que Sin Nombre és el nom d’un lloc, potser seria pertinent que hi hagués una preposició de entremig, cosa que, a més, contribuiria a desfer el malentès que provoca el nom d’aquest virus quan es tradueix des del castellà sense saber-ne l’origen.
Podem trobar informació sobre estes qüestions en altres articles:
Antonio Tenorio; Mario E. Lozano; Hervé Zellerc; Oliver Donoso-Mankec (maig 2009): «Virus con denominación de origen: sin nombre, Nápoles, West Nile»
Gerardo Santos-López; Julio Reyes-Leyva; Verónica Vallejo-Ruiz (novembre 2010): «Los problemas de la nomenclatura de virus»
El Termcat (demcat; consulta: 07.07.2020) incorpora variacions en la part específica de la denominació, a voltes amb preposició i a voltes sense. A pesar d’eixes vacil·lacions, que estan revisant, indiquen en una resposta (17.07.2020) alguns criteris generals:
En els treballs d’actualització en curs, encara no s’ha abordat sistemàticament el treball terminològic en els virus, ni pel que fa al contingut ni pel que fa a denominacions. Sí que s’ha fet una posada al dia o altes puntuals en fitxes que ho han requerit, per motius d’interès o actualitat (virus d’Epstein-Barr, virus de l’Ebola, virus de la immunodeficiència humana, virus del chikungunya o virus del Zika). En les denominacions hem adoptat el criteri d’adaptar el nom oficial anglès i emprar la forma del topònim adequada en funció de la implantació i l’ús del nom en català (si no hi ha tradició d’ús es fa servir el topònim original).
Mentres van fent, podem apuntar algunes de les denominacions que estan fixant:
L’adjectiu plurianual significa ‘que té lloc diverses vegades a l’any’, segons els diec (consulta: 16.07.2020), dec93 idval. El Salt 2.0, però, incloïa una segona accepció:
2.adj. Que afecta més d’un any.
El dnv (consulta: 16.07.2020) no ha inclòs la primera accepció, però ha validat esta segona idea en dos accepcions que pareixen quasi sinònimes (els haurem de consultar si no hi ha cap error):*
plurianual 1.adj. Que té una duració superior a un any. Un pla plurianual. 2.adj. Que afecta diversos anys. Un cicle formatiu plurianual.
* El dia 14.09.2020 l’acadèmia em comunica que ha modificat les accepcions de plurianual: 1.adj. Que té lloc diverses vegades a l’any. Una publicació plurianual. 2.adj. Que dura més d’un any. Un pla plurianual.
A més, el dnv ha admés les accepcions següents de pluriennal:
pluriennal 1. adj. Plurianual 1.* 2. adj. Que té lloc després de diversos anys. 3. adj. BOT. Perenne 2 i 3.
* D’acord amb la modificació del dia 14.09.2020, l’accepció primera de pluriennal remet a «plurianual 2», és a dir: «Que dura més d’un any».
Fa anys, sobre la manera d’indicar ‘que dura diversos anys’, Roser Vernet-IEC (22.08.2000) em va escriure:
Plurianual té el significat que recull el DIEC i que es correspon amb el dels adjectius acabats en -anual, ‘que te lloc x vegades l’any’. Amb el significat de ‘que dura x anys’, ‘que té lloc cada x anys’, pròpia dels adjectius acabats en -ennal, hauríem de dir pluriennal (vg. biennal, quinquennal, etc.). Pluriennal es pot usar en el sentit esmentat, però només s’hauria d’emprar quan fos del tot necessari i el context no permetés fer servir els mots biennal, triennal, etc. La CL està d’acord en acceptar pluriennal com a part del sistema -anual / -ennal, però sembla precipitat donar-lo d’alta en diec.
El diec ja ha admés l’adjectiu pluriennal (consulta: 16.07.2020):
pluriennal 1adj. [LC] Que té una durada de dos o més anys. Un pla pluriennal. 2adj. [LC] Que s’esdevé després de diversos anys.
Podem observar que va embolicant-se la cosa entre les institucions normatives, ja que per a l’avl la durada és superior a un any, però per a l’institut la durada ha de ser superior a dos anys. D’altra banda, l’iec encara no ha acceptat en plurianual l’accepció que estén la duració a diversos anys.
El gdlcque només preveia l’accepció botànica ‘perenne’ de pluriennal, ha introduït dos noves accepcions (consulta: 16.07.2020):
pluriennal adj 1 Que dura diversos anys. Pla pluriennal d’inversions. 2 Que té lloc després de diversos anys. 3 BOT Perenne.
D’altra banda, queda per aclarir multianual, que tampoc apareix recollit en els diccionaris. En canvi, en el número 22 del Butlletí de la Scaterm (gener-febrer 2011), Marc Font inclou el comentari següent:
L’adjectiu interanual a l’ombra del diccionari
Sovint els parlants trobem a faltar paraules en els diccionaris. Sabem que no tots els mots poden estar recollits en les obres lexicogràfiques de referència, però així i tot pot sorprendre’ns una absència lèxica determinada, sobretot quan es tracta de paraules ben formades i molt esteses en l’ús. Un bon exemple n’és interanual, un adjectiu format amb l’adjunció del prefix inter a l’adjectiu anual , que no ha rebut la benedicció del diccionari normatiu però que apareix documentat a l’Observatori de Neologia amb regularitat des que inicià les activitats l’any 1988. També el cercador Google ens informa de la gran presènciapel que fa a l’ús de interanual (44.600 ocurrències en pàgines de llengua catalana) i per això ens hem volgut referir a aquest adjectiu que, a més, és important en la formació d’unitats terminològiques.
IPC interanual, taxa interanual, inflació interanual, índex interanual, descens interanual, caiguda interanual, termes interanuals, ingressos interanuals i un llarg etcètera d’exemples ens demostren que l’adjectiu interanual és necessari en el llenguatge de l’economia. El diccionari normatiu no inclou interanual formant part de cap dels termes sintagmàtics esmentats, però els mateixos economistes confirmarien el gran ús d’aquest adjectiu no recollit per la normativa i, senzillament, deixarien constància de la necessitat de comparar les taxes, la inflació, els índexs, les caigudes i els augments interanuals, és a dir, d’aquest any en relació amb l’any anterior.
És evident que la normativa no pot obrir la porta a tots els mots. D’aquesta manera, si una gran part de les paraules noves, que neixen de les regles de formació més productives (prefixació, per exemple), tenen un significat molt previsible i ben transparent, és molt probable que el diccionari no les reculli. Cal, en efecte, delimitar l’acolliment lingüístic, però l’adopció normativa de paraules morfològicament idèntiques a interanual no ens deixa entreveure el perquè del vistiplau normatiu a paraules com ara interatòmic, intercel·lular, interconfessional, interfàsic i, a part de moltes més, bianual i plurianual. Pot ser que la predictibilitat semàntica exclogui l’acceptació de interanual, malgrat que la semàntica de bianual i de plurianual sigui encara més predictible. Sigui com sigui, la inclusió de interanual faria que els especialistes —i els no-especialistes també— poguéssim fer servir interanual sense trobar-lo a faltar en el diccionari.
Segons els criteris de la Universitat de Barcelona (2004):
plurianual o pluriennal?
Si bé l’adjectiu anual significa tant ‘que s’esdevé un cop l’any’ com ‘que s’esdevé cada any; que dura un any’, en períodes d’anys superiors hi acostuma a haver una paraula per a cada significat.
Així, es parla de bianual, trianual i quadrianual per indicar que una cosa s’esdevé dues, tres o quatre vegades l’any, respectivament.
La publicació d’aquesta revista és bianual: un número surt al mes de gener i l’altre, al mes de juny.
Paral·lelament, es diu que alguna cosa és plurianual quan s’esdevé diverses vegades en un any.
La convocatòria d’aquest examen és plurianual.
Cal no abusar de l’adjectiu plurianual, i substituir-lo sempre que sigui possible per algun dels que indiquen un nombre més concret de vegades l’any.
En canvi, es parla de biennal, triennal, quadriennal i quinquennal per indicar que una cosa dura dos, tres, quatre o cinc anys, o bé que s’esdevé cada dos, tres, quatre o cinc anys, respectivament.
Els programes de doctorat són biennals.
Paral·lelament, es diu que és pluriennal tot el que dura més d’un any o tot el que té lloc cada x anys.
S’ha negociat el Pla pluriennal d’inversions per al període 2001-2006.
Els cicles universitaris són pluriennals.
Com en el cas anterior, cal no abusar de l’adjectiu pluriennal, i se n’ha d’evitar l’ús sempre que sigui substituïble per un altre adjectiu acabat en -ennal que indiqui un nombre d’anys més concret.
Bibliografia
RUAIX, J. Diccionari auxiliar. Moià: J. Ruaix editor, 1996, pàg. 238.
BRUGUERA, J. Diccionari de dubtes i dificultats del català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2000 (El Calidoscopi), pàg. 51.
Segons els diccionaris habituals (consulta: 16.07.2020), l’adjectiu bianual significa ‘que té lloc dos vegades a l’any’ (dnv,gdlc). En canvi, l’adjectiu biennal significa ‘que es repetix cada dos anys’ o ‘que té dos anys de durada’ (dnv, gdlc).
En castellà, l’enciclopèdia multimèdia Micronet adjudica a bianual una accepció de botànica per a les plantes que tenen un cicle vegetatiu que dura dos anys. Tot i que els diccionaris drae i voxindiquen que cal distingir en castellà bianual i bienal. Tanmateix és molt comú confondre’ls quan es parla de pressuposts i dir «presupuesto bianual»* (Boro Vilalta, 13.07.2000). Dit això, podem llegir que el dea inclou una segona accepció per a bianual:
2.(semiculto) Bienal.
La indicació «semiculto» indica «usos de cierta difusión que, al menos por el momento, son rechazados como incorrectos o impropios por las personas cultas». Tenim, doncs, que en castellà s’admet (en contextos no cultes, diuen) bianual en lloc de bienal (però no al revés). Dit això, l’accepció botànica (que Micronet adjudica a bianual ) apareix en el dea en bienal. Per això segurament en Flora endémica, rara o amenazada de la Comunidad Valenciana (llibre de la Generalitat Valenciana) usen bienal.
Quant a plurianual i pluriennal, vegeu la fitxa corresponent.
El diccionari de l’AVL [en línia; consulta: 07.04.2015] li ha incorporat una accepció comuna (ja recollida pel dgfpastor):
assentar v. tr. i pron. Posar (a algú) sobre un suport qualsevol de manera que quede descansant sobre les natges. Assentar el xiquet en la cadireta. Assentar-se en una butaca.
Esta accepció es documenta cap al segle xv (i abans i tot). Un exemple del Llibre dels set savis de Roma (veg. edició 1907):
Lo senyor en taula se assenta
e demana la copa on es.
La família oficial sobre el fet de seure s’amplia: seure, asseure, asseure’s i assentar-se. Podeu consultar alguns matisos sobre els usos d’estos verbs en l’apunt «Seure, asseure i asseure’s» (comentaris inclosos) del bloc Fica-hi la llengua de Marta Breu.
En este sentit, podem rememorar el comentari de Coromines (dcoroms. v. seure):
No cal prohibir-se l’ús del verb per a la idea de pendre el seti o seient físic, però millor que sigui només quan inclou el matís de fer-ho amb fermesa o accentuada comoditat: «lo lloc a on se assenta lo que té lo timó: enclima» (si no s’hi assenta bé el trontoll de la maror li farà osciŀlar el governall, o caure a l’empostissat), OPou (ThPu., 70); a l’amic que presidirà el gran àpat familiar de Totssants: «abans no tornin les llargues vetlles de l’hivern, m’agradaria veure’t assentat al cap de taula de casa nostra», Coromines (Cartes d’un Visionari1x, § 32, 148).
