creuar dades

És comú l’ús del verb creuar en l’àmbit de la informació i l’estadística per a indicar una operació de contrast o comprovació de la coincidència de dades provinents d’orígens diferents. Els diccionaris generals no recullen eixe ús especialitzat, però sembla que les referències terminològiques (com ara algunes fitxes de geografia del Termcat) tendien a usar encreuar (que no és tan comú en l’ús general, em sembla). Vist això, el Termcat  (01.02.2022) ha resolt que tan bones són una forma com l’altra (creuar dades-creuament de dades / encreuar dades-encreuament de dades):

Amb un ús pronominal, i amb el significat d’insersectar-se dues coses o persones, o de trobar-se en un punt anant cada una en direcció oposada, es poden fer servir tots dos verbs indistintament. En el cas que ens planteges, doncs, són adequades totes dues formes: creuament de dades o encreuament de dades.

minat

Este nom masculí apareix en el dnv (consulta: 31.01.2022) amb el significat ‘pas subterrani’. Actualment, en l’àmbit de les criptomonedes s’ha creat una extensió del verb minar, que ja apareix en el Termcat:

ca minar, v tr
es minar, v tr
fr miner, v tr
en mine, to, v tr

Ciberseguretat > Criptomonedes
Definició
Generar criptomonedes mitjançant un procés de criptomineria.

Arran d’això, l’operació de generar les criptomonedes es denomina en general minat —seguint el castellà minado—, encara que també es pot dir minatge —aplicant el sufix -atge usual en estos casos—. En tot cas, les dos possibilitats són vàlides, segons la resposta del Termcat (31.01.2022) sobre esta qüestió:

Totes dues formes, minat i minatge, són adequades lingüísticament.
El diec ja recull diversos substantius acabats en –at que designen l’acció del verb: argentat, brodat, afermat, encatifat, enfaixat, enllaunat, mestrejat, raspat, reglejat, repintat, etc. Tot i que es poden acceptar totes dues formes, en el cas de la formació de noms d’operacions tècniques és preferible la utilització del sufix –atge.

Les preferències van com van i, per ara, el recompte d’usos (en Google) es decanta per minat (96%) enfront de minatge (3%).

comòrbid -da

Este adjectiu no apareix encara (17.01.2022) en els diccionaris habituals. El Cercaterm sí que ha inclòs el substantiu comorbiditat:

comorbiditat f.
Coincidència en una persona d’un o més problemes de salut crònics addicionals a un altre problema de salut, sovint també crònic, que es considera principal o que és l’objecte d’estudi.

L’adjectiu comòrbid -da sol aplicar-se a les malalties (o situacions) que coincidixen en una persona. Per exemple:

  • Llenguatge i psicopatologia de la infantesa i l’adolescència (Jané i Ballabriga; 2001): Els dèficits del processament semàntic en els nens són comòrbids amb els trastorns de conducta […].
  • Bases biològiques del llenguatge (Balari, Gavarró; 2007): […] l’existència de nens amb TEL sense cap d’aquestes febleses ha fet pensar que el TEL i la feblesa cognitiva i motora són comòrbides.

remat

De moment, el diec no incorpora esta variant de rematada, però sí que la podem trobar en el dnv, com sinònim de rematada i amb accepcions pròpies:

remat
1. m. Rematada. El remat del davanter ha sigut espectacular.
2. m. Allò que, especialment en una construcció, corona o adorna la part superior. El remat del campanar. El remat d’una falla.
3. al remat loc. adv. Després de tot, finalment. Al remat, ens van donar la raó.

La paraula es documenta sobretot en texts valencians, però també hi ha algun exemple de Catalunya:

  • Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana (1888): «del capitell al remat 1 met.»
  • La Moma (1885): «Pues al remat de la festa, crehueta al hòme y adelante con la faroleria»

Cal tindre en compte que, en català oriental, la format «remat» era generalment una variant de ramat.

revister

Els acadèmics de l’Institut d’Estudis Catalans preferixen dir-ne «porta-revistes» i no tenen arreplegada l’opció revister. En canvi, els membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua remeten d’aquella a esta:

revister
m. MOBIL. Moble auxiliar menut on es guarden les revistes o els diaris.

La paraula no és cap novetat, té més accepcions no referides a mobles i no és gens estrany el moble en les cases des de fa dècades:

  • La Ilustració Catalana (1891): «Nostre revister de teatre ha fet ja degudament l’elogi d’aquesta obra»
  • Revista ¡Cu-cut! (1906): «la vida de revister teatral»
  • Enciclopèdia Moderna Catalana (1913; s. v. revister -a): «periodista que té a son carrech determinada secció del periódich»
  • dcvb (s. v. revister): «periodista encarregat d’escriure la revista o ressenyes especials d’un periòdic»
  • gec 
  • Gemma Lienas (1989-2005), El gran llibre de la Carlota: «remuga, mentre busca un diari en el revister»
  • Gerard Villarroya (2001), Telèmac: «A casa, ha deixat el diari dins el moble revister»

litre

El símbol del litre, la mesura de capacitat, es representa tant amb ele minúscula com amb ele majúscula (l L). La doble representació s’origina en la necessitat d’evitar la confusió de la minúscula amb la xifra 1. Segons el sistema internacional d’unitats (SI) de l’Agència Internacional de Pesos i Mesures (document d’anys diferents):

(1998) (c) Cette unité et le symbole 1 ont été adoptés par le Comité international en 1879 (PV, 1879, 41). L’autre symbole, L, a été adopté par la 16e CGPM (1979, Résolution 6; CR,101 et Metrologia, 1980, 16, 56-57) pour éviter le risque de confusion entre la lettre l et le chiffre 1. La définition actuelle du litre est donnée dans la Résolution 6 de la 12e CGPM (1964; CR,93).

(2006) (f) Le litre et son symbole l (en minuscule) furent adoptés par le Comité international en 1879 (PV, 1879, 41). Le symbole L (en capitale) fut adopté par la 16e Conférence générale (1979, Résolution 6 ; CR, 101 et Metrologia, 1980, 16, 56-57), comme alternative pour éviter le risque de confusion entre la lettre l et le chiffre un, 1.

En conseqüència, el mil·lilitre es pot representar amb ml o mL.

La paraula litre també és el nom d’una planta, tal com indica el gdlc:

litre2 m. BOT Gènere de plantes de la família de les litràcies (Lythrum sp.), de fulles simples enteres i flors purpúries.

solter -ra

L’adjectiu solter -ra, derivat de solt -ta, apareix en els diccionaris de consulta més habituals, començant pel dcvb , passant pel gd62 i acabant per l’última versió del diec. A més de l’adjectiu solter -ra, podem documentar en el dcvb el substantiu solter:

solter m. Pescador que pesca a la solta (Mall.). Etim.: derivat de solta.

Un ús peculiar de l’adjectiu es dona en la denominació de la majorala solter (també hi ha majoral solter), tal com explica Valeri Serra i Boldú (1916) en el Calendari folklòric d’Urgell:

Es a la majorala soltera a qui’s guarda l’honor en los pobles de Vallfogona de Balaguer, Vilanova de la Barca, Foradada, Belianes, Claravalls, Assentiu, Santa María i Preixèns.

El diccionari etimològic de Coromines dona alguns detalls sobre la forma solter -ra:

En tot cas solter tingué sempre un sentit diferent, més ample originari. A Men. es diu de persones solitàries no sols no casades: «A sa Cova des Cadenat d’Albranxella (Migjorn-Gran) hi vivia un fadrí solter, això és: un fadrí que no tenia mare, germana, tia, criada, ni qui li volgués», Camps Merc. (Folkl Men, ii, 15: de nou, ii, 54). I amb el sentit de ‘espars’, ‘escadusser’, aplicat a coses etc., ha tingut i encara conserva molta vigència. Cavalls solters els que van a lloure, lliures, S. xiv (DAg.); papers solters s’ha dit sempre entre els nostres arxivers per als que no van units en lligalls, trasllats, etc. (ho vaig llegir primer en impresos i papers vigatans de c. 1916, però després ho vaig anar sentint pertot en arxius parroquials, eclesiàstics, etc.); pẹ́dre sọltẹ́rẹs les esparses oposades a les roques de cingle en el S. d’Urgell (El Cogul, 1936), però és molt general en cat. occid., fins a Ribagorça (un corriol va a passar prop d’una roca soltéra St. 30 Orenç, 1957).

I no menys en el País Valencià. Per ex., en una part del terme les casetes estan sọltẹ́rẹs ‘separades unes d’altres’, ‘saltades’ (Demús, 1963). J. G. M. em comunica (1956) de la ruralia val. (Ribera etc.): «un pal solter», «una biga soltera» ‘sense parella, sola, única’, «un arbre solter» ‘l’únic en un camp’. I sobretot molt en la cria i exercici dels colom<s>: «barataria un colom solter de tal llei (raça) per una parella de colomins o per una parella de tal altra llei», «ara el colom tal se m’ha quedat solter», «no convé volar els coloms solters», «ha capturat un colom solter», «tinc ja tres parelles i dos solters», «tinc un colomer amb moltes parelles de colom (o molts coloms), però només nos mengem els solters». També es pot aplicar a altres ocells, p. ex. a canaris (en una gàbia gran per a criar canaris i vendre’n), i àdhuc es pot sentir aplicat esporàdicament a un ànec, un conill o altre animal, esp. els que formen parella a l’estil dels coloms.

Continuant amb la història de la paraula, la podem localitzar en el segle xiv, segons el Vocabulari de la llengua catalana medieval de Lluís Faraudo:

solter, a adj.
Solt, lliure, desfermat.
V. solt, a.
“It. Que tot porch que vage per la vila solter, que pach .iij. dines.”
Ordenacions del lloc de Vallfogona Any 1393

L’avl l’exclou del seu diccionari
Anant en sentit contrari, el dnv de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha «optat» per no incloure l’adjectiu solter -ra (i no ha tingut en compte el substantiu ni altres paraules emparentades com solteràs -assa o solteria ). Diem que l’acadèmia va adoptar conscientment eixa opció, vista la resposta que va rebre la companya Alícia Marqués Palacios, tècnica lingüística de la Generalitat valenciana, que els va consultar eixa absència lèxica. La resposta de l’acadèmia (15.12.2021) va ser:

L’adjectiu solter-soltera amb el sentit de ‘persona que no ha contret matrimoni’, encara que té certa tradició escrita, té un origen castellà, motiu pel qual l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha considerat convenient no incorporar-lo als seus repertoris lexicogràfics, a fi de potenciar la forma ‘fadrí’, més arrelat en la tradició valenciana. D’acord amb el ‘Diccionari normatiu valencià’ no és, per tant, adequat usar este adjectiu.

L’absència d’esta paraula en el diccionari es va comentar l’estiu del 2019 en la llista de Taula de Filologia Valenciana, on vam saber que els acadèmics havien debatut i acordat la possibilitat d’evitar incorporar l’adjectiu en el diccionari. Ara sabem que el fet que la paraula «té un origen castellà» ha pesat de manera determinant (i arbitrària?: vegeu l’article de Felip Gumbau Morera «Paraules que ja no són barbarismes segons el DNV» ) en esta ocasió i ha induït els acadèmics a devaluar el seu diccionari seguint un capritx estilístic estèril: hi ha publicacions de l’avl que contenen l’adjectiu, hi ha llibres i publicacions editats arreu que utilitzen esta paraula, com ara les obres d’esta petita recopilació:

  • Miquel Dolç (1960): notes de l’edició d’Apologètic de Tertuŀlià
  • Salvador Giner (1998): La societat catalana
  • M. Milagros Cárcel Ortí (2005): Un formulari i un registre del bisbe de València Jaume d’Aragó (segle xiv)
  • Carles Millàs i Castellví (2005): Els altres catalans dels segles xvi i xvii 
  • Alfred Picó (2012): Casats contra solters: i tu, amb qui jugaràs?

A més d’això, la decisió de l’acadèmia ha provocat que hi haja usuaris del diccionari que pensen que eixa paraula i altres emparentades, com ara solteràs -assa, solterot -ta o solteria, són incorrectes en valencià. Convindria que revisaren si eixa decisió no només és dubtosa i estèril sinó inclús contraproduent.

baula perduda

Els diccionaris habituals (dval, dnv, gd62, gdlc, diec) no contenen esta expressió, popularitzada en l’àmbit de la paleontologia —on no pareix que es considere un terme científic adequat (veg. Discovering our world de Singh i Shook )—, però que existix abans (si més no en anglés [missing link] i en àmbits diversos; veg. Google Llibres) sobretot en altres àmbits on la metàfora té una utilitat semblant.

En anglés és missing link (veg. webster ; oxford ), en castellà és eslabón perdido (veg. drae ). En valencià semblava preferible durant un temps l’expressió graó perdut (veg. Google Llibres) o més encara anella perduda (veg. Google Llibres). En italià hi ha anello mancante, cosa que refermava l’opció per anella perduda. Podem observar que la intervenció del Cercaterm (consulta: 19.11.2021) ha donat preferència a la forma baula perduda:

ca baula perduda, n f
es eslabón perdido
fr chaînon manquant
en missing link
Ciències de la Terra > Paleontologia

Definició
Forma fòssil hipotètica intermèdia entre dues espècies o grups, especialment entre els humans i els simis.

A pesar de no tindre encara una definició en els diccionaris, l’expressió és utilitzada amb normalitat, com podem vore en diverses obres d’Enciclopèdia Catalana (consulta: 19.11.2021). En l’entrada «El naixement de l’home» de l’Enciclopèdia temàtica Proa es comenta la inadequació del terme en el camp de la paleontologia:

El 1890, un metge holandès, Eugene Dubois, va fer un viatge a les illes de la Sonda, amb l’esperança de descobrir allò que al seu temps s’anomenava la «baula perduda», la forma de transició entre els simis i l’home. L’any següent, en una localitat de Java, va trobar un crani parcialment conservat, algunes dents i un fèmur, restes que va atribuir a una espècie que es va anomenar Pithecanthropus erectus. A partir d’aleshores a moltes regions de la Terra es van descobrir fòssils amb característiques semblants a les del Pithecanthropus, que van fer possible parlar d’una forma humana primitiva, forma que ja no era un simi però encara no era com nosaltres. Amb tot, l’expressió «baula perduda» no és correcta, perquè suggereix una única espècie de transició entre els simis i l’home, i sabem que no és així.

ecoparc

Este terme ja apareixia ja en el dciamb (any 2000):

ecoparc Instal·lació espaiosa destinada a la recepció i el tractament de residus [ang: eco-park]

Encara estava en estudi en el Cercaterm (maig 2009), on tenien esta fitxa (que va ser validada en el Diccionari de gestió ambiental del 2017):

ecoparc
Ciències de la vida > Medi ambient
ca ecoparc, m
es ecoparque
es punto limpio
fr ecoparc
en ecopark

Complex de tractament de residus orgànics basat en criteris de sostenibilitat que combina en un mateix recinte diverses instal·lacions per valorar els diferents tipus de deixalles.

De totes formes, l’any 2008 l’havia admés el Diccionari de les ciències ambientals de l’iec:

ecoparc m.
residus/tecnologia
Instal·lació de tractament integral de residus, que comprèn els processos de metanització, compostatge, embalatge, etc.
en eco-park
fr ecoparc, parc écologique
es ecoparque

malany

  1. El dgfpastor i el dcvb recollien esta paraula (posteriorment també l’ha incorporada el dnv ):

    (dcvb)  ║ 1. m. Desgràcia; malanança. Que nunca li manca renyina y malany, Viudes donz. 10.
    ║ 2. m. Drap amb què es tapa la caixa de morts a l’església (Pego).
    ║ 3. interj., var. de mal haja. «Fuig d’aquí, tu, malany!» (Empordà). «Ni tu ni malany!» (Mall.). a) S’usa com a adjectiu, aplicat a persones o coses que es consideren dolentes. Es una flauta de canya | i un malany de rebequet, Rector de Vallfogona (ap. Aguiló Dicc.). «Ha passat un malany de ca i m’ha pres sa bereneta» (Men.). «Per un malany de dona he de passar tots aquests martiris!» (Men.).

  2. A la Vall (Valldigna, 2009) és habitual en l’expressió donar malany, construcció que ha donat lloc a un qualificatiu, donador -ra de malany. També hi ha llocs on l’expressió donar més faena que un porc solt és donar més malany que un porc solt. A més, Joan Ramon Borràs Hernandis (09.12.2009) mos aporta la possibilitat «fer malany»:

    A la Ribera (el meu poble és Albalat de la Ribera) també usem les expressions «donar malany» (amb el sentit de ‘donar faena’, ‘donar quefer’, ‘molestar’…) i «fer malany» (‘causar desgràcies, danys’; ‘fer malifetes’): La riuada ha fet molt de malany; Aquells xiquets sempre esran fent malany).