Fragment de l’article publicat en Castelló Notícies (06.07.2023).🔗
És possible que el terme bízum (adaptació del nom de l’aplicació de pagament en línia Bizum) acabe convertint-se en un nom comú. En principi, la marca Bizum, seguint la pronúncia anglesa, és una paraula plana. Si fora una paraula aguda, no duria accent (que és una possibilitat que no descarten en castellà en la Fundéu, 02.01.2025 [consulta: 24.01.205]: «Bizum, mayúscula y acentuación»). En el cas més comú, és una paraula plana i, per tant, aplicant els criteris ortogràfics generals per a les paraules planes, el Cercaterm (24.01.2025) mos ha enviat la indicació següent:
La forma Bizum com a nom propi d’una aplicació s’ha d’escriure amb majúscula i sense l’accent.
Com a forma lexicalitzada, segons el context, es pot escriure bízum / bízums: per exemple “fer un bízum”.
Fa un temps que ho havia proposat el company Leo Giménez en «Rosquilletes i bízums. Que xulo!» (Levante, 13.06.2022):
I, canviant del sector alimentari al monetari o dinerari, una paraula que demana l’entrada als diccionaris pel seu ús ja abundant és «bízum» o «bizum». No figura encara en els diccionaris de referència, però la seua utilització generalitzada demana l’entrada en els reculls lèxics normatius, tant de valencià-català, com del castellà. El seu significat és ‘transacció monetària instantània entre comptes bancaris que es realitza amb el mòbil’, «Ho pague jo tot amb la targeta i després em feu un bízum, eixim a 44 euros per parella». L’acte i funció que denominem «bízum» és tan concret, singular i d’ús tan corrent, que, segurament, no hi ha paraula nostrada alternativa a eixa per a l’acció comentada, de manera que seria convenient que s’accepte normativament. El portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ésAdir, registra la forma «bizum».
Tal com indicava Leo, el web de l’Ésadir (consulta: 24.01.205) encara recomana escriure-ho com a nom comú sense accentuar, però indicant que s’ha de pronunciar com a paraula plana:
Tenint en compte que en el seu mateix web podem trobar bícing, i que en eixes conversions a nom comú solen aplicar-se les regles ortogràfiques generals (dièsel, dònut, rímel, rotovàtor, zepelí…) és probable que ho revisen en algun moment.
Fragment de La barrila de l’Avi (Avui, 23.05.2015)./AVI.🔗
Una de les accepcions de la paraula moc en el dnv és:
moc
4.m. [col·loq.] Refús, reprotxe o menyspreu, inesperat i desagradable, que deixa a algú en mal lloc, que el mortifica o l’humilia.
Actualment pareix que vaja un poc de baixa, però fa uns anys es va estendre en castellà-espanyol l’expressió zasca per a este mateix ús, que el drae definix:
1. m. coloq. Esp. Respuesta cortante, chasco, escarmiento.
Encara que la pressió habitual dels corrents expressius que provenen del castellà-espanyol va fer que els mitjans utilitzaren sovint la versió zasca, en alguns mitjans es van proposar alternatives expressives en valencià-català que han tingut certa fortina. És el cas de la proposta coincident en l’Ara i en La Vanguardia:
Albert Pla Nualart (Ara, 11.12.2015): «El ‘zasca’, el ‘flist-flast’ i el geni de la llengua»
Magí Camps Martín (La Vanguardia, 14.12.2015): «En català n’hi van dos»
En els dos articles proposen l’expressió flist-flast. Per un atre cantó, l’any 2018, l’Optimot va redactar una fitxa amb més formes alternatives que es podrien adequar a cada context i en cada variant dialectal (per a mi, «nyas, coca» té un sentit diferent):
En català, quan algú fa una resposta contundent que deixa sense arguments l’interlocutor, hi ha diversos mots d’origen onomatopeic o interjeccions per expressar aquesta bufetada amb sentit figurat. Per exemple: pam; patapam; nyaca; nyas, coca!; jas, coca! Segons el context, també es poden fer servir noms com ara cleca, clatellada, clatellot, calbot, castanyot, mastegot. Per exemple:
Encara se’n recorda, del patapam que li va fotre fa cinc anys. En aquell debat electoral, les cleques volaven!
Li va dir que no calia que tornés. Nyas, coca!
Podem observar que no han incorporat moc (ni el sinònim miquel), que crec que seria una alternativa ben expressiva i que aportaria una sonoritat diferent. A més, expressada obrint la vocal o, imitant l’onomatopeia del so d’un clàxon, podria tindre versió com a interjecció. ¡Moc!
Fragment d’Un Fandanguet en Paiporta de Bernat i Baldoví./Tret de Google Llibres.G
Segons el dcvb, és una variant valenciana de babau -ua ‘badoc, babaia’, que té dos accepcions més: ‘tros de canya sense nucs que els xiquets usen de serbatana’ i ‘senyal dels camps amb què es marca la distribució de l’adob’. El dnv ha incorporat la paraula:
bambau -a 1.adj. i m. i f. Babau. 2.m. Tros de canya sense nucs, que els xiquets solen utilitzar per a fer una espècie de sarbatana. 3.m.AGR. Senyal que es posa en els marges dels camps quan es repartix el fertilitzant, i que s’utilitza com a referència per a una millor distribució.
La companya Alícia Marqués (Sueca; consulta: abans del 2002) coneixia l’expressió fer el bambau ‘fer-se el badoc, l’ignorant’. És una paraula que apareix ben documentada en el Cival.
Fragment del llibre Escalante i el teatre del segle xix de Ferran Carbó, Ramon X. Rosselló i Josep Lluís Sirera./Tret de Google Llibres.
Segons el dfpastor:
badomia f. Badomeria, idea disbaratada. [necedad, tontería, badomia]
Estranyament, hi ha diccionaris que encara (consulta: 09.01.2025) arrepleguen esta paraula només en plural, badomies, com ara el gdlc o el diec2.
L’ús en singular, encara que amb baixa freqüència d’ús, és conegut al País Valencià, tal com apareix (consulta: 16.02.2019, 09.01.2025) en el dcvb. Emili Casanova havia indicat fea temps («El valencià oral del segle xviii i el factor hivernacle del castellà», 1997) que la paraula és coneguda passivament al País Valencià. Joan Veny i Mar Massanell (Dialectologia catalana, 2015) consideren que badomia és un arcaisme conservat al País Valencià perquè és una «àrea lateral i tardana» d’extensió de la llengua.
El dnv també dona entrada a la forma en singular i afig una nota sobre l’ús habitual en plural (tal com fa el Petit diccionari 62 de la llengua catalana de Lluís López del Castillo, 2010):
badomia
[usat generalment en plural]
f. Despropòsit, idea desbaratada.
Com a exemple d’ús oral modern, hem pogut sentir la paraula en una intervenció parlamentària del diputat Lluís Torró Gil (del gp Compromís, ds 7/vii, 15.04.2008):
Perquè jo crec que, quan estem parlant d’un problema de vint-i-un anys —com a poc—, evidentment tots han tingut alguna quota de responsabilitat i també, jo crec que no estic dient ninguna badomia, crec que aquells que han estat més temps governant, lògicament, tindran una quota de responsabilitat molt superior respecte als altres.
Hi ha una nota interessant de Pedro Álvarez de Miranda («Cela y el léxico español», dins La colmena de Camilo José Cela, edició commemorativa de la rae i l’asale, 2016), relacionada amb el pas d’esta paraula valenciana al castellà:
La palabra gazafatón es de suyo bastante rara, pero la que quiero examinar, porque está hecho el artículo correspondiente del Diccionario histórico, es badomía, que, más que rara, puede decirse que, prácticamente, no existe en español. Cela, sin duda, vio la palabra en el diccionario de la Academia, donde estaba, y está, con la marca de «poco usada» y la definición ‘despropósito, disparate’. Remontándonos aguas atrás encontramos que fue la edición de 1803 la primera en recogerla. Y gracias al Diccionario histórico sabemos que esa inclusión obedeció a la existencia de una cédula guardada en los ficheros de la Academia en la que se habían copiado un par de textos de cierto libro de principios del xvi extremadamente raro. Tanto, que cuando se redactó ese artículo del Diccionario histórico no se pudieron cotejar las citas, pues no existía ningún ejemplar en las bibliotecas españolas. Los textos, en consecuencia, se citaron basándose en aquella antigua papeleta. Y decían así:
Porque en el Alcorán se fallan tantas contralidades, y tantas hystorias trastocadas, y tantas falsías, y tantas badomías.
¿Pues qué te parece, moro, desta badomía tant grande?
Pues bien, disponemos hoy de una cuidada edición moderna del libro en cuestión, titulado Confusión o confutación de la secta mahomética y del Alcorán, obra de cierto Juan Andrés nacido en Játiva que pasó de ser alfaquí a convertirse al cristianismo y hacerse sacerdote. Esta refutación de su antigua fe vio la luz en Valencia en 1515 y se conservan de ella, en efecto, tres ejemplares, uno en la British Library, otro en la Biblioteca del Congreso de Washington y otro más en la Biblioteca Civica de Brescia. En la edición moderna he podido cotejar, por fin, las dos citas, que eran perfectamente correctas, y hasta encontrar otras dos en la misma obra.
Estamos ante un catalanismo muy ocasional; de hecho, más bien, ante una palabra catalano-valenciana, badomia, inserta en un contexto castellano. Recuérdese que el autor de ese rarísimo libro, que Cela de ningún modo pudo conocer, era de Játiva. Para la palabra catalana badomia remito al Diccionari català-valencià-balear de Alcover y Moll, que la trae, y a la información que ofrece Corominas. Pero donde Cela la vio fue sin duda en el diccionario de la Academia, en el que la voz nunca debería haber entrado, pues, insisto, no es castellana. Hubiera sido preferible que los académicos de 1803, desestimando aquellos pasajes, no registraran la palabra, pues las consecuencias de su celo vinieron a ser perturbadoras, al recogerla como si fuera corriente en español. Así, hasta que Cela tropezó con ella en el diccionario.
A pesar de la indicació de Camilo José Cela Conde sobre el fet que l’obra valenciana (editada al 1515) origina la introducció de la paraula en castellà, podem localitzar més documentació sobre la paraula badomía en el castellà editat aquell segle —i posteriorment—, com ara en Primera parte de las differencias de libros que ay en el vniuerso d’Alejo Vanegas (editat en 1540, 1572 i 1583, però sembla que escrit abans del 1539), on també localitzem la paraula:
[Transcripció de l’edició de 1583] Mas como digo, pues ningún creyente estriba en razón humana: para convencer al gentil de su falsa idolatría: y al moro de la Badomía de su secta: y al judío de la pertinancia de ceguedad […].
Fragment de la primera versió de l’article «El retorn de Rafa Lahuerta» de Joan Garí (Diari La Veu del País Valencià, 18.12.2024). 🔗
L’adjectiu descerebrat -ada no apareix encara en els diccionaris generals. Com a equivalent en registres informals, podem trobar en el diccionari de l’avl la versió descervellat -ada:
descervellat -ada adj. Que no té cervell, que no té coneixement.
Este descervellat -ada apareixia ja en el dcvb. Amb tot, en el camp de la neurologia, el terme que s’utilitza és descerebrat -ada, tal compodem comprovar en el Cercaterm (consulta: 18.12.2024): animal descerebrat, descerebrat -ada, que es pot documentar des d’inicis del segle xx.
L’extensió de l’ús del terme als registres informals probablement es deu al fet de calcar l’ús del castellà descerebado -da. Un article d’Albert Pla Nualart («¿Descerebrats i papanates o eixelebrats i babaus?», 06.12.2014) comentava l’ús i la utilitat en els àmbits de la coŀloquialitat:
Com ja va explicar Albert Jané l’any 1977 a l’Avui, adjectius com espacial, fabulós, cerebral i labial no són castellanismes encara que s’assemblin a espacio, fábula, cerebro i labio, sinó que són cultismes d’arrel llatina. Com també ho són —i no són, per tant, catalanades— nasal o férreo en castellà.
Descerebrat és, doncs, un adjectiu ben format en català que es fa servir, en ciències naturals, per referir-se a animals a qui han eliminat el cervell amb fins experimentals, tal com recull el Termcat.
En registre coŀloquial es refereix a algú que no té res al cap. I gosaria dir —i admeto que és discutible— que l’extensió d’ús és prou transparent i recent perquè, tot i ser d’origen castellà, no neguem al català la possibilitat de fer-la.
Representació de l’estructura secundària de l’ADN./Madeleine Price Ball (Viquipèdia). 🔗
Segons la fitxa del Termcat (consulta: 18.12.2024):
camillorador | milloradora, n m, f ca obtentor | obtentora, n m, f ca seleccionador | seleccionadora, n m, f es mejorador | mejoradora, n m, f es obtentor | obtentora, n m, f fr obtenteur | obtentrice, n m, f fr sélectionneur | sélectionneuse, n m, f en breeder, n en plant breeder, n
Ciències de la salut Definició
Fitogenetista especialitzat en l’obtenció de noves varietats de plantes.
Anteriorment, el terme provisional del Termcat (16.05.2000) era només:
obtentor -ra Genetista que treballa en l’obtenció i la millora de races animals o varietats vegetals.
Fragment de la notícia «Almenara tindrà punts violeta amb una agent de la Policia Local en les festes patronals» d’El Periòdic.com (09.09.2022).
La locució prepositiva cara a és la versió reduïda de de cara a. La versió reuïda cara a encara no té entrada en els diccionaris habituals, encara que sí que podem trobar que la fórmula ha fet fortuna, ja que el dnv ha inclòs la locució usual al País Valencià (veg. pccd) no anar cara a l’aire:
cara
46. no anar cara a l’aireloc. verb. No funcionar, alguna cosa, bé.
Entre les obres de referència normativa, el daux de Ruaix considerava cara a una interferència del castellà que s’hauria de substituir per la forma completa de cara a. Actualment, Xavier Rull («L’expressió ‘cara a aconseguir això…’ o com el català es renova constantment», El Nacional, 13.11.2024) valora positivament esta versió reduïda, que considera «un exemple de l’enorme vivesa que té el català» i conclou:
[…] és evident que la llengua catalana ha innovat per si sola, com va fer (seguint el mateix procediment) fa cinc-cents anys amb el nom cap. Oh que cap tècnic lingüístic dubta de la validesa de la paraula cap emprada com a preposició de destinació? Doncs.
Seguint la idea de Xavier Rull, podem pensar que tal com s’ha creat la preposició cap a partir del substantiu cap, la paraula cara també ha experimentat eixe procés, fenomen que no és estrany, si tenim en compte que el castellà hacia prové d’una locució prèvia, faze a (‘cara a’), i que en francés hi ha la locució face à (tlfi) que té usos equivalents (dvlf i diccionari de Larousse; consulta: 15.11.2024) i amb els mateixos components semàntics:
(dvlf) Face aux difficultés de faire exister et de développer l’Erythrée indépendante, ils se rabattent…
(dvlf) Face à cette puissance armée, les royaumes de Grande-Bretagne…
(dvlf) Face à l’enthousiasme des passants, il continuera de multiplier…
(Larousse) Face à, en vis-à-vis de, devant un lieu ; vis-à-vis de quelqu’un, devant quelque chose, quelqu’un : Hôtel construit face à la mer. Asseyez-vous face à moi.
(Larousse) Face à = tourné vers (une étendue, un paysage, un panorama). Chambre face à la mer.
Podem documentar l’expressió en l’ús oral del valencià-català, però també en podem trobar mostres en la documentació escrita:
Acta de la secció del ple de 30.04.2015 de Callosa d’en Sarrià: «…i que ara cara a les eleccions veiem esta anomalia…»
La Catalunya a mig fer de Jesús Conte (1985): «…ara , cara a les Olimpíades…»
El “progressisme catòlic” a Catalunya (1940-1980) de Joan Casañas (1989): «Però cara als anys seixanta s’ha de tenir en compte…»
Diputat Pérez Fenoll, DS 165 (12.02.2003): «…la seua posició cara a estes eleccions…», «Cara a les eleccions, ho entenc, però no ho diga…» (https://www.cortsvalencianes.es/ca-va/consulta_dscv#dsp/sumari/clau/V%20%20%20001650)
Diputat Pérez Grau, DS 147 (23.10.2002): «…haguera sigut una tarja de presentació cara a l’exterior per a la participació en altres adjudicacions…»
Conseller de Sanitat, DS 128, 23.05.2002: «…ha beneficiat en molt cara als ciutadans i cara a les ciutadanes el que és eixe servici…»
Fotografia d’un quaga./York & Son, The standard library of natural history. 🔗
El nom quaga designa un èquid africà emparentat amb les zebres desaparegut al segle xix (Carles Lalueza Fox, Missatges del passat, 1998). El Termcat oferix la fitxa següent:
ca quaga, n f es cuaga, n f fr quagga, n m en quagga, n de Quagga, n n ncEquus quagga quagga
Mamífers > Perissodàctils > Èquids Nota Subespècie de zebra comuna extinta.
La forma quagga apareixia fa anys en el diccionari Merriam-Webster (consulta: 11.05.2012):
An extinct mammal (Equus quagga) of southern Africa that resembled and was related to the zebras
Origin of QUAGGA: obsolete Afrikaans (now kwagga), from Khoikhoi quácha
First Known Use: 1785
Posteriorment (consulta, 12.11.2024), el Merriam-Webster ha canviat la redacció de l’entrada:
An extinct zebra (Equus quagga quagga) of southern Africa that had brown and white stripes chiefly on the head and neck, reddish-brown to brown upper parts, and whitish belly, tail, and legs
Fragment del mapa sobre encara i variants de l’Atles lingüístic del domini català.
La forma encà, variant de l’adverbi encara, és d’ús general en valencià i més amunt, tal com podem documentar en diverses obres:
Diccionari català-valencià-balear (s. v. encara):
«encà estan les figues verdes»
Petit atles lingüístic del domini català (s. v. encara):
«Geogràficament, observem una àmplia àrea de encara en alg., bal., tort. i cat. del Principat, tret de la franja ponentina que usa encà i que s’allarga dins el val., a voltes convivint amb encara, que apareix solitari en val. mer.»
Diccionari històric del valencià col·loquial (segles xvii, xviii i xix) de Joaquim Martí Mestre (2006; pàssim)
Els parlars valencians de Beltran i Segura (2022):
«encara es pronuncia sovint encà i, especialment en val. alac., nincara/nincà»
«encà que és la forma general del connector»
Els parlars del Baix Ebre. Estudi geolingüístic (i) de Castellà Espuny (2020):
«L’adverbi encara, que és general a tota la comarca, pateix l’apòcope de l’última síl·laba en determinades ocasions, en una pronúncia àgil i sempre que no estiga en posició final de frase. Exemples: encà se sembra (Alf), encà en tinc a casa (Pa), encà n’havia vist jo, d’això (Lli), encà no s’ha adormit (Ti), quan l’ametla encà està verda (Xe)»
El parlar d’Alcalà de Xivert de Verge Caballer (2008):
«L’adverbi encara pot aparèixer contractat en la forma encà: encà estem ací»
També trobem esta forma a la Ribagorça («La llengua de l’Isàvena (I): curso inferior i mèdio» de Gabriel Sanz Casasnovas, Javier Castel Pérez, Juan Carlos Bueno Chueca i Xavier Tomás Arias).
A banda d’això, la versió valenciana encà forma locucions amb elements diferents: encà com, encà no, i encà gràcies, encà sort… Amb tot, a pesar de l’extens ús oral de la forma encà, si exceptuem el dhvc, el Cival o el ctilc, costa de localitzar-la per escrit en la xarxa:
Obra poética de Juan Bautista Tejedo Beltrán (1956):
«i encá gracies al novio / que l’ampapussa.»
Web de La Room València (consulta: 06.11.2024):
«Mengeu fruita i verdura Aborigen VLC a mansalva, i encà com; al menys arròs a grapats no ens falta.»
La locució enc que
A més, podem observar que la locució encà que té relació amb la locució enc que documentada pel dcvb i comentada en la giec (30.3.3): :
«i) En parlars orientals ha tingut modernament un cert ús la locució enc que, que encara es pot trobar en parlars baleàrics: La gent, enc que calli, ho sap. Aquesta locució té un comportament gramatical semblant al de encara que, amb la qual s’ha tendit a identificar com si en fos una variant formal.»
Interior del bar Cremaet./Kike Taberner, Valencia Plaza (14.05.2021).
La desinència femenina -à (reducció de la forma -ada; pl. -aes) dels participis i adjectius, i la desinència -aor-aora (reducció de la forma -ador -adora; pl. m. -aors; pl. f. -aores) de noms i adjectius, és un tret del valencià general. Segons Elsparlars valencians de Beltran i Segura (2022):
[…] una desena de quilòmetres envers el sud, en passar Canet lo Roig i la Jana, comencem a adonar-nos que es perd la d intervocàlica del sufix -ada de mots com ara teulada o aixada. Des de ben al nord, doncs, comença a ser patent el tret que potser més representa els parlars valencians.
Hi ha paraules amb la terminació -ada que reben eixe tractament, com ara l’adjectiu ca (‘cada’) en les locucions ca u i ca un; o el topònim Montcada, que és conegut com a Moncà. A pesar que es tracta d’un ús regular i sistemàtic, la normativa tracta la qüestió de manera marginal i poc clara:
En estes terminacions, l’emmudiment de la d és un fenomen molt generalitzat en el valencià coŀloquial, fins al punt que algunes paraules pròpies dels àmbits festiu o gastronòmic presenten una tradició escrita sense d intervocàlica, com ara mascletà [maskletá], plantà [plantá], mocadorà [mokaoɾá] o fideuà [fi∂ewá].
Seria convenient que la normativa tractara este fenomen proposant una regla global i sistemàtica, ja que no es tracta d’anar incorporant paraules aïllades, sinó de descriure un tret del valencià general que ha de tindre una previsió sistemàtica, previsió que seria molt convenient per als usos orals i escrits de caràcter informal o col·loquial. La normativa podria evitar aixina les paradoxes o desconfiances que es poden generar pel fet que les paraules vagen apareguent o desapareguent atzarosament del diccionari —per ara no n’han inclòs cap amb la desinència -aor -aora, a pesar que també són paraules amb «tradició escrita».
En estos moments (22.08.2024) localitze les paraules següents amb la desinència -à (totes marcades com a coŀloquials) en el dnv:
* Nota fdt. Seguint la previsió expressada per la gramàtica, hauria de ser mocaorà.
Una regla general facilitaria l’aplicació d’este tret oralment i per escrit. Podrien aprofitar la proposta que fan en el Llibre d’estil per als mitjans audiovisuals en valencià (2011), on s’admeten entre les «llicències» (lemav, 2.2.2):
L’emmudiment de la -d- dels sufixos -ada i -ador en paraules referides als àmbits festiu i gastronòmic, en què fins i tot hi ha tradició escrita: mascletà, plantà, fideuà… També és acceptable en determinades representacions realistes poc formals de la parla coŀloquial.
Podem pensar que el diccionari anirà incorporant més variants afectades per este tret, com ara becà (i becaeta), cremaet, mullaor,poalà… En eixe sentit:
riuà
La riuà que canvià València de Josep Sorribes Monrabal i altres (2007; consulta: 30.10.2024)
Totus Tous. Comèdia familiar inundada. 1982 de Juli Leal (1998; consulta: 30.10.2024):
«Però què dius, la riuà de “Entre Naranjos”, morral?»
«Quan passe la riuà, me’n vaig. Ací teniu la casa, ací teniu a la iaia.»
tallaetes
Personal i transferible de Ramon Pelegero Sanchis, Raimon (ed. 2023; consulta: 20.10.2024): «14.viii.1982 […] També menjàrem arrop i tallaetes que feia més de vint anys que no menjava.»
Guía del buen comer español de Dionisio Pérez (1929; consulta: 20.10.2024): «les tallaetes, a manera de arrope con frutas, trozos de calabaza y cortezas de naranja, lima y poncil.»
«Arrope: Sticky Sweet» de Sofia Perez, Saveur (26.09.2010, consulta: 20.10.2024): «In the farming town of L’Alcudia, 22 miles southwest of the coastal city of Valencia, Andres Valles and his family make their arrope—or arrop i tallaetes (syrup with pieces of fruit) in the Valencian dialect—with muscat grape must, which comprises the fruit’s juice, skins, and seeds.»
Nota fdt. Podem documentar la forma tallaetes en publicacions de Jaume Fàbrega, Maria del Carme Queralt Tomàs, Malcolm Coxall…
Arrop i Tallaetes, grup de música de Godella compost actualment per Tatiana Prades Castells i Joanet Esgarramentes (consulta: 11.11.2024)
torrà
«La torrà: més que una barbacoa», La cuina de Morera (01.03.2023; consulta: 11.11.2024)
«Anem de torrà», La cuina de Morera, À Punt (25.01.2024; consulta: 11.11.2024)
«Refer-se de la Dana», Amparo Fernández, À Punt NTC, À Punt (08.11.2024; min. 31:00…; consulta: 11.11.2024):
«A Alfafar, el que s’ha trobat Elisa Pascual i Paco Bernabeu ha sigut un grup de veïns que s’ha reunit per tal de fer una torrà, una torrà de carn, menjar en germanor al carrer»
– «Torrà de germanor», Elisa Pascual:
«Dins de la foscor de la nit, hem trobat una foguera a Alfalfar, un grup de veïns i veïnes intenta resorgir de les cendres, mai millor dit. Després de molts dies sense descansar, s’han juntat per a sopar una torrà al carrer.»
