Hi ha formes verbals que s’han convertit en marcadors discursius, com ara veiam, aviam, meem, etc. La forma més usual en els registres valencians són la locució a vore o l’imperatiu vejam. El diccionari del programa Salt 2.0 (s. v. vore) indicava:
7. vejam [pop.] Forma arcaica d’imperatiu amb què s’expressa la curiositat de vore què passarà, el temor que passe una cosa, o que deixe de passar-ne una altra, etc. Vejam qui serà el pròxim campió de la lliga. Vejam si eres prou ràpid per a guanyar-me!
La Gramàtica normativa valenciana —i la giec— la inclou entre les «interjeccions metalingüístiques» (taula 35.4):
a veure (o a vore o vegem, o vejam); escolta (o escolte); mira (o mire)…
La variant aviam
En els mitjans de Catalunya, en els audiovisuals realitzats o doblats o també en la literatura creada o traduïda a Catalunya, la variant oriental aviam és la més usual, principalment en els registres informals, o en els escrits que pretenen reproduir o emular trets de l’oralitat, com podem vore en la traducció de Philosophische Gespräche de Moses Mendelssohn (1755), traducció de Guillem Sales Vilalta (2021):
P: A fe que has sabut allargassar aquest però amb un bon deix de dubte! Aviam: el que vols dir és que allò que no ha passat pot acabar passant, oi?
Encara que l’any 1977 Albert Jané i Riera expressava la seua prevenció sobre l’ús d’algunes d’estes formes a causa de la falta d’informació normativa sobre la qüestió:
[…] formes més o menys vacil·lants com «viam» i «aviam», les quals, especialment, han de tenir l’inconvenient, per a qui les usa, d’una difícil identificació gramatical i de produir una gran perplexitat en el moment d’haver-les de representar gràficament.
La producció literària, audiovisual i inclús l’elaboració normativa posteriors han resolt eixa possible perplexitat, que tan sols era una conseqüència de la falta d’atenció de les obres ortogràfiques i gramaticals d’aquell temps a l’hora d’oferir regles aplicables a totes les varietats i els dialectes de la llengua. De fet, Coromines va manifestar en el declc (s. v. veure; comentari ampliat més avall) que calia acceptar eixe recurs lingüístic:
Això ja no és vulgarisme sinó una mera partícula d’ús general en la conversa. No hi ha res a corregir: almenys dins els límits del parlar col·loquial, familiar.
L’«Informe sobre la qualitat lingüística en la programació audiovisual infantil» (maig del 2024) de l’Institut d’Estudis Catalans, incloïa un comentari sobre els usos que havia detectat:
La locució verbal a veure presenta diferents variants: l’estàndard a veure (5 veus del central, cap de les quals diu a vere), i les més informals a vore (2 emissors valencians; cf. punt 21), a mem (1 emissora mallorquina) i aviam (1 emissora central). La primera s’observa en contextos formals i informals; les altres, en contextos informals.
Nota fdt. El punt 21 de l’informe detecta que les formes que mantenen el diftong del verb veure s’usen en els mitjans orientals, mentres que els mitjans valencians i balears utilitzen les formes verbals amb o corresponents a l’infinitiu vore: «Les diferents pronúncies es troben en programes per a totes les franges d’edat. La monoftongada, només s’ha observat en contextos informals. En canvi, no s’ha pogut observar quina pronúncia es fa en un context formal, en què seria esperable la forma amb el diftong eu.»
En el llibre Parla’m amb estil, Magí Camps considerava que aviam havia de ser una paraula normativa. I explicava:
La forma aviam, equivalent a a veure o vejam, no respon a una variant dialectal, sinó que és una evolució similar als casos de manoi o vostè. És a dir, de a veure no passem a aviam menjant-nos una lletra o estrafent la pronúncia. Hi ha tota una evolució que consolida aquesta forma, potser col·loquial, però ben estesa.
Referències anteriors
El dcorom (s. v. veure) indicava:
Amb caràcter exclamatiu es diu veiam en català central. Això ja no és vulgarisme sinó una mera partícula d’ús general en la conversa. No hi ha res a corregir: almenys dins els límits dels parlar col·loquial, familiar. Mentre que val més dir vegem com a Subj. («cal que vegem» etc.); amb el caràcter d’exclamació i de partícula demostrativa s’ha mantingut, excepcionalment, el vocalisme arcaic -am; i el mateix que aquesta anomalia, també és respectable que es digui amb į i no hi ha cap necessitat de canviar-ho en vejam. En el parlar popular de Bna., per encreuament amb a-veure: av(e)iam […].
Formes ben vulgars, semblants, però en part més alterades tenen extensió molt general en tot el domini. AMAlcover en donava ja una bona enumeració. Meyam a Manacor, a Sencelles (i en general en el parlar conservador de tot Mallorca); mǝį’ęm a Selva, Caimari i fins Palma, miam a Manacor, mam a Sa Pobla; en el País Valencià meyam a Benissa, i amb una palatalització de la m- per la į següent: nįam a Sueca i algunes a Mallorca, aņám d’altres de Sueca, ņam a Alcoi, Ontinyent i també Benissa (BDLC IV, 281-2) […]
Segons comenta Antoni I. Alomar en Línia Directa, XII (11.02.1997):
Vejam / *meam / *mem / *vam Ve’t aquí / heus aquí… Ja que parlàrem del verb veure podem referir-nos a unes altres formes que presenta a l’imperatiu, que són les col·loquials *meiam, *meam i *mem, a Mallorca, i *vam, a Menorca, corresponents al formal vejam. Són formes que s’han creat a partir de veam, i aquesta procedent de l’antiga veiam, variant de vejam.
1. Alcover situa meiam a Manacor i Sencelles; mam a sa Pobla, meiem (amb e oberta) a Selva, Caimari i Palma; miam i niam, a Manacor (Una mica de Dialectologia catalana, p. 282). I encara hi ha veem a Mallorca i en els dialectes nordoccidental i valencià, origen de meem (“Veém si li agradarán…”, Bartomeu Ferrà, Comedias, p. 224; T. Forteza, Gramática de la lengua catalana, p. 310, 418; dcvb, en el paradigma de veure).A l’imperatiu trobam una altra forma irregular en les expressions ve’t aquí, ve’t ací i ve’t allà, com a fórmules de presentació, en lloc de veges… El verb haver antigament volia dir ‘tenir’ i el seu imperatiu singular havet també s’usava amb aquí en les mateixes circumstàncies que veges aquí (com si diguéssim teniu aquí). Finalment, havet va perdre la vocal inicial, de la mateixa manera que informalment es diu *‘via vengut en lloc d’havia vengut, i va coincidir amb l’imperatiu de veure.
2. Segons una altra teoria, tal volta millor, vet procedeix del llatí videte ‘vegeu’ (dcvb); segons A. Griera, recollit per A. M. Badia, de videtis, a través de vets, que dóna com a hipotètic i que està documentat.Igualment, un imperatiu plural antic del verb veure que era vets, que encara es manté en ús a Eivissa, es convertí en veus i, confós amb havets, del verb haver, donà heus. Aquesta paraula, forma amb aquí i ací unes expressions usades a Catalunya i literàriament com a plural de ve’t aquí i ve’t ací: heus aquí i heus ací.
3. La forma d’imperatiu vets (procedent de videtis ‘vegeu’, i conservat a Eivissa) està documentada a Mallorca al s. XVII i li correspon un veis posterior, usades totes dues seguides de ací o aquí (“veis ací”, usat a Mallorca, on ha coincidit amb la segona persona del plural del present d’indicatiu de veure); vegeu la ld titulada «Diem, dieu / deim, deis», ld X, 19, nota 3.Popularment se senten, o sentien, les construccions vataquí, ve’nt’aquí, va’lt’aquí, veu’t aquí, vatme’t aquí, vatlost’allà, vatmost’aquí, fins arribar a afegir una t final: veltaquit i ferne el femení velataquida (velat’aquida), velatallada (velat’allada), com si fossin participis; així com, a Catalunya, vel’hiaquí, ve’lt’ací, ve’lt’aquí, etc.
4. dcvb.I encara dues formes més de veure: les exclamatives ves i veiès (“No vendràs. Veiès/ves si no vendré!”). Ves és la contracció de veies, amb canvi d’accent, en part per distingir de l’imperfet d’indicatiu, i amb pèrdua de la i situada entre vocals, com a veiam.
5. No cal dir que la diversitat de formes derivades demostra la necessitat d’una selecció per al llenguatge general i formal, a favor de les formes primitives; vegem.
Més documentació
- Maria Josep Marín Jordà (tesi): Discurs i gramaticalització: verbs de percepció usats com a marcadors discursius en el debat electoral (2003)
