estalquejar

Fragment d’un missatge d’Àpunt en Facebook. 🔗

Els diccionaris no arrepleguen encara esta adaptació de l’anglés stalk. La forma adaptada estalquejar es pot localitzar en diverses obres publicades en paper, aixina que, si es consolida l’ús del verb en la xarxa, és possible que arribe a entrar com a fitxa del Cercaterm (consulta: 06.03.2025), on encara no l’han inclosa clarament, tot i que Míriam Martí (01.02.2019, «En Primera Persona: Míriam Martín, lingüista de l’Optimot») va deixar una pinzellada sobre una innovació relacionada amb este verb:

Els límits de lèxic general o especialitzat no sempre són clars, perquè hi ha termes que s’han popularitzat i passen a formar part de l’ús quotidià o de l’argot dels joves (per exemple: stalker és un assetjador, però en l’argot juvenil de xarxes és un espieta, un tafaner).

Mentrestant, podem localitzar el verb stalkejar/estalquejar en Petem-ho! de Mas Carvioto, Soler Mañé i Viladomat Monterde (2023) on el definixen a partir dels conceptes assetjar i dotorejar afegint algun matís:

[…] semànticament és un mot interessant, perquè el significat original de assetjar o sotjar, a diferència de l’anglès, va quedar circumscrit, de bon principi, sobretot a l’àmbit de les noves tecnologies (que ja no són tan noves) per referir-se a la idea de tafanejar algú a les xarxes socials, és a dir, per exemple, repassar de dalt a baix el perfil d’Instagram d’una persona, o les piulades que ha fet a Twitter, per saber-ho absolutament tot i obtenir el màxim d’informació sobre l’individu en qüestió, però sempre (molt important) sense deixar cap rastre.

El web Comhodiria.cat (consulta: 11.03.2025) conté per ara només les formes stalker i stalkejar («Data de l’entrada: 08-11-2019»):

stalker

Persona que es dedica a espiar, xafardejar o fer el seguiment d’algú secretament, generalment a través de les xarxes socials.
No el segueixo, però cada dia miro si ha penjat alguna foto: soc una mica stalker!

stalkejar

tr. Espiar, xafardejar o fer el seguiment d’algú secretament, generalment a través de les xarxes socials.
Quan el vaig conèixer li vaig stalkejar l’Instagram i vaig veure que juga a handbol.

En l’Ésadir sí que han fet ja la fitxa en el sentit exposat:

estalquejar

Lleng. col·loquial.
Adaptació de l’anglès to stalk.
En argot, espiar o tafanejar l’activitat d’algú a les xarxes socials per obtenir informació sobre la seva vida personal, aficions, relacions, etc.
He estalquejat el meu crush a Instagram

Un poc més de documentació impresa:

  • Robert Eaglestone (2020; traducció d’Octavi Gil Pujol): La literatura. Per què és important
  • Marta Pontnou i Farré (2021): Sexe ficció: Manual per a pubilles del segle xxi
  • Darcie Little Badger (2024; traducció d’Elena Ordeig Vila): Elatsoe
  • Arià Paco Abenoza (2025): Teoria del joc

Probablement, a més de l’antiguitat del terme (2019), l’acceptació en la llengua escrita, en els repertoris lèxics dels mitjans i per persones no tan jóvens, deu ser un avís de la caducitat del terme en els registres argòtics juvenils, que ara podria tendir a desaparéixer o a consolidar-se en el registre col·loquial general.

parapeu

Fragment del web de l’Estació Ornitològica El Parapeu. 🔗

La paraula parapeu té entrada en el dnv:

parapeu
m. Dificultats o impediments que es posen a algú per a obstaculitzar alguna cosa que vol fer.

El dcvb no l’arreplegava, però sí que apareixia en colomina:

+parapeu ‘fre, obstacle, entrebanc’, «m’han posat parapeus» (B[enido]rm, l’Alfàs, JMartz).

Ocurrència persistent

Tenint en compte el valor de veracitat que atorguem a l’escriptura, podem pensar que la creació expressiva fer parapeu tindrà més fortuna que si s’haguera quedat com a argot per a iniciats, que és el que degué ser en algun temps, al costat de posar peu fiter, expressions que van rebre la funció de calcar l’hacer hincapié castellà.

Amb el significat ‘fer èmfasi, recalcar, insistir, subratllar, posar l’accent’, reig2 va incorporar la suposada locució fer parapeu*, indocumentada i inaudita en aquell moment, excepte en possibles converses de bar que fan broma sobre la possibilitat de traduir més o menys literalment qualsevol cosa del castellà-espanyol al valencià-català, com seria el cas de fer-ho equivalent del hacer hincapié espanyol, que algunes vegades hem sentit, en versió particular d’algun diputat valencià: fer hincapeu*.

El mateix Eugeni Reig va comentar (juliol del 2005):

Això de «fer parapeu» no ho tinc ben documentat. Ho deia un company meu de carrera que era de la Safor, però ni recorde com li deien ni recorde exactament quin era el seu poble. Algú em digué que això també ho deia Francesc Ferrer Pastor, però en el seu Diccionari general no hi és i a ell, per desgràcia, no puc preguntar-li-ho perquè ja ha mort.

De fet, la seua consulta a la llista Zèfir (març 2002) va rebre una resposta negativa de Josep Agustí (Horta):

«Fer parapeu» em resultava desconeguda.

Fins fa poc —ara ja no (setembre del 2005)—, podíem trobar un ús d’esta fórmula a la xarxa en una acta del Gremi de Campaners de València. Tanmateix, l’autor de l’acta ha decidit esmenar-ho, després de consultar l’avl, on no li han pogut validar l’expressió, sinó tot el contrari:

Diuen que «fer parapeu» seria més bé una adaptació per a evitar la malsonant «fer hincapeu», que seria ridícula.»

El cas és que l’autor de l’acta, amb molt bon sentit —i estil de redacció—, havia agafat l’expressió d’una veu suposadament autoritzada:

No és una expressió que utilitzem els campaners, sinó una expressió que jo havia sentit a una persona que considere que té un valencià més que correcte i que, pensava, és correcta.

En este cas, podem constatar que les veus autoritzades també fan broma de tant en tant o es deixen dur pel joc de la traducció literal. Estic segur que Eugeni Reig esmenarà la fitxa del seu llibre —o, si és el cas, la completarà i confirmarà amb més documentació.

carrusel

Carrusel
Un carrusel, fotografiat per Eugène Atget (1923).W/ Internet Archive. 🔗

La paraula carrusel apareix en el dnv:

carrusel
1.  m. ESPECT. Espectacle eqüestre que consistix en una sèrie d’exercicis d’exhibició executats per una formació de genets, generalment disposats en cercle.
2. m. JOCS Cavallets 9.
3. m. Successió ràpida de persones o fets en l’espai o en el temps.
4. m. INFORM. Element d’una pàgina web en el qual es mostren cíclicament imatges o text que es vol destacar.
5. carrusel esportiu m. AUDIOVIS. En ràdio i televisió, conjunt de connexions amb diversos llocs on es disputen competicions esportives simultànies durant una retransmissió.

Fa uns anys, el company Àngel Alexandre mos va assenyalar una curiositat (Migjorn, 04.10.2006 dc.):

Ahir em va sorprendre veure diferents grafies per a esta paraula:

  • Diccionari valencià (Bromera), diccionari del Salt: carrussel.
  • Termcat: carrusel.
  • Gran diccionari de la llengua catalana: carrousel* (amb la indicació d’estrangerisme no adaptat [*]).
  • diec: no l’arreplega.
Nota fdt. El gdlc ha adoptat la grafia carrusel; el diec continua sense donar entrada a esta paraula (consulta: 03.03.2025).

El gd62 també entrava aleshores la forma carrusel. Per contra, la qüestió de la esse sonora o sorda no tenia a vore amb els valencians (encara el que el diccionari del Salt 2.0 haja escrit —considerem que erròniament— *carrussel), com es pot comprovar en el pdl-iec, on la paraula apareix documentada una cinquantena de vegades amb formes diverses. Tenint en compte l’origen francés, la forma havia de ser la que indicaven el Termcat i el gd62.

Quant a l’etimologia, el tlf dona (s. v. carrousel):

Empr. au napolitain carusello (ital. carosello) «sorte de jeu» (ca 1580, Sassetti ds batt.) du nom des balles de craie [en forme de têtes] (en napolitain carus(i)ello, -i «tire-lire de craie en forme de tête», dér. de caruso «tête rasée», v. dei)

amanéixer

El verb amanéixer en el Tresor del valencià meridional. 🔗

Encara que el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no l’ha inclòs encara en el seu diccionari, el verb amanéixer sí que té entrada en el Diccionari normatiu valencià (consulta: 26.02.2025):

amanéixer
v. intr. Aparéixer, fer-se visible.

El Diccionari general de Francesc Ferrer pastor ja incloïa este verb:

amanéixer
v. intr.
Començar a ser de dia. // Aparéixer, fer-se visible.

El verb apareixia en el dietari de Joaquim Aierdi (Cival; consulta: 27.02.2025; edició de Vicent Josep Escartí) i en el Sermó de la conquista de Gaspar Blai Arbuxech (1666) (catmod, 104):

  • Aierdi (1661): «a la matinada, tornà a amanéixer feta la forca»
  • Arbuxech (1666): «Pensat y fet; perque apenes lo Rey fonch en Ruçafa, quant amaneixque lo Rey Zaen de Valencia ab deu mil moros de apeu»

Esta documentació és anterior a la primera documentació que dona el dcvb (s. xviii) i a les Ordinacions tocants a la custodia y guarda de la costa maritima del regne de Valencia (1673).

Segons Germà Colón (10.01.2004) era «un horrend i inacceptable castellanisme, i no cal propagar-lo sinó fer que desaparega d’allà on haja entrat. […] Pel que fa a “amanèixer” podríeu consultar l’estudi de Monika Winet, “Amanecer, anochecer / amanhecer, anoitecer, dos arabismos semánticos y sintácticos” dins la Revue de linguistique romane, 59, 1995, pàgs. 25-65.» Emili Casanova (dins EVA) li dóna el significat ‘arribar’.

Podem precisar que, segons l’ús de la Safor, s’utilitza únicament amb este significat, però per a descriure l’arribada d’algú o alguna cosa a un lloc on hi ha qui està esperant o perquè es vol fer èmfasi em l’aparició o el retard: «Pere va amanéixer a vora migdia»; «Ja vorem quan amaneix el teu cunyat!». Aixina ho definix Joan Giner Monfort (El parlar de la Safor, 2016):

amanéixer (Tav) Arribar, algú, a algun lloc on l’esperen.

L’eixida del sol

Pel que fa a l’eixida del sol, les expressions tradicionals i habituals que s’hi referixen són «eixir el sol», «clarejar», «fer-se de dia», «ser de dia», etc.

mix

Imatge d’un documental de TVE sobre els recopilatoris musicals Megamix. / TVE. 🔗

La paraula mix ‘mescla, combinació’ és un terme anglés  que s’utilitzava inicialment en el camp de la música i que s’ha estés a altres àmbits. No apareix en els diccionaris, però sí que el trobem en el Vocabulari de la música de l’AVL (2018), on apareix marcada com a terme anglés:

mix [angl.]
m. Disc que conté una mescla de diferents músiques o cançons, generalment ballables.
cast. mix.
angl. mix.

A més, el Diccionari normatiu valencià inclou el terme anglés remix:

remix [remíks] [angl.] m. MÚS. Mescla alternativa d’una cançó en un estudi de so per a modificar el seu aspecte sonor o millorar la qualitat sonora, sovint amb la incorporació de ritmes i efectes nous.

Ambigüitat ortogràfica: mix, ‘mix’, ‘remix’, repix…

A pesar de les vaciŀlacions inicials, les publicacions periòdiques han anat incorporant mix com a terme valencià-català —no l’estan marcant com a estrangerisme—, aixina que probablement acabarà sent adoptat pels diccionaris generals, on tindrem aleshores dos mix escrits igual amb pronúncies diferents per a cada significat: mix [míʃ] ‘gat’ / mix [míks] ‘barreja’.

El terme mix en el Cercaterm

El Cercaterm ja va normalitzar l’any 1998 el terme mix de comunicació, terme que ha segut incorporat pel gd62 pel gdlc (consulta: 25.02.2023).

Posteriorment, el Cercaterm (17.01.2025), mos escriu que, seguint els seus criteris d’elaboració de les fitxes, han de considerar que la pronúncia anglesa [‘miks] és també catalana (podem pensar en fix, afix, sufix i més casos). Per tant, no marcaran eixa paraula com a anglicisme, a pesar que continue sent una grafia confusa quant a la pronúncia. És un aspecte de l’ortografia que no està ben resolt.

òmnibus

Fragment d’una informació de Radio-Canada sobre un projecte de llei òmnibus de l’any 1967.

El terme llatí omnibus s’ha fixat en l’ús legislatiu com a adjectiu qualificatiu de diverses disposicions legals. Els diccionaris no contenen encara l’accepció este terme en el camp del dret, on òmnibus qualifica diferents disposicions legals per a indicar ‘dissenyat per a cobrir molts casos diferents, abraçant nombrosos objectes diferents’ (Online etymology dictionary).

Fent ús d’eixe sentit, el Termcat (consulta: 30.01.2025) oferix la fitxa següent:

ca llei òmnibus, n f
oc lei òmnibus, n f
es ley ómnibus, n f
fr loi omnibus, n f
en omnibus act, n

Activitat parlamentària > Funció legislativa
Definició
Llei que modifica i deroga múltiples lleis i normes d’una mateixa matèria o sector o bé també de diferents matèries o sectors.
Nota
Una llei de mesures és qualificada de vegades com a llei òmnibus per la gran quantitat de modificacions i derogacions que conté i que afecten lleis i normes de diversos àmbits materials. També es fa servir aquesta denominació per a referir-se a les lleis que adapten directives europees, com ara les directives de serveis.

En altre idiomes també s’ha adoptat i adaptat este terme amb la mateixa accepció: omnibus (en, fr), ómnibus (es)…

bízum

Fragment de l’article publicat en Castelló Notícies (06.07.2023).🔗

És possible que el terme bízum (adaptació del nom de l’aplicació de pagament en línia Bizum) acabe convertint-se en un nom comú. En principi, la marca Bizum, seguint la pronúncia anglesa, és una paraula plana. Si fora una paraula aguda, no duria accent (que és una possibilitat que no descarten en castellà en la Fundéu, 02.01.2025 [consulta: 24.01.205]: «Bizum, mayúscula y acentuación»). En el cas més comú, és una paraula plana i, per tant, aplicant els criteris ortogràfics generals per a les paraules planes, el Cercaterm (24.01.2025) mos ha enviat la indicació següent:

La forma Bizum com a nom propi d’una aplicació s’ha d’escriure amb majúscula i sense l’accent.
Com a forma lexicalitzada, segons el context, es pot escriure bízum / bízums: per exemple “fer un bízum”.

Fa un temps que ho havia proposat el company Leo Giménez en «Rosquilletes i bízums. Que xulo!» (Levante, 13.06.2022):

I, canviant del sector alimentari al monetari o dinerari, una paraula que demana l’entrada als diccionaris pel seu ús ja abundant és «bízum» o «bizum». No figura encara en els diccionaris de referència, però la seua utilització generalitzada demana l’entrada en els reculls lèxics normatius, tant de valencià-català, com del castellà. El seu significat és ‘transacció monetària instantània entre comptes bancaris que es realitza amb el mòbil’, «Ho pague jo tot amb la targeta i després em feu un bízum, eixim a 44 euros per parella». L’acte i funció que denominem «bízum» és tan concret, singular i d’ús tan corrent, que, segurament, no hi ha paraula nostrada alternativa a eixa per a l’acció comentada, de manera que seria convenient que s’accepte normativament. El portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ésAdir, registra la forma «bizum».

Tal com indicava Leo, el web de l’Ésadir (consulta: 24.01.205) encara recomana escriure-ho com a nom comú sense accentuar, però indicant que s’ha de pronunciar com a paraula plana:

Bizum

Tenint en compte que en el seu mateix web podem trobar bícing, i que en eixes conversions a nom comú solen aplicar-se les regles ortogràfiques generals (dièsel, dònut, rímel, rotovàtor, zepelí…) és probable que ho revisen en algun moment.

moc

Fragment de La barrila de l’Avi (Avui, 23.05.2015). / AVI.🔗

Una de les accepcions de la paraula moc en el dnv és:

moc
4.
m. [col·loq.] Refús, reprotxe o menyspreu, inesperat i desagradable, que deixa a algú en mal lloc, que el mortifica o l’humilia.

Actualment pareix que vaja un poc de baixa, però fa uns anys es va estendre en castellà-espanyol l’expressió zasca per a este mateix ús, que el drae definix:

1. m. coloq. Esp. Respuesta cortante, chasco, escarmiento.

Encara que la pressió habitual dels corrents expressius que provenen del castellà-espanyol va fer que els mitjans utilitzaren sovint la versió zasca, en alguns mitjans es van proposar alternatives expressives en valencià-català que han tingut certa fortina. És el cas de la proposta coincident en l’Ara i en La Vanguardia:

  • Albert Pla Nualart (Ara, 11.12.2015): «El ‘zasca’, el ‘flist-flast’ i el geni de la llengua»
  • Magí Camps Martín (La Vanguardia, 14.12.2015): «En català n’hi van dos»

En els dos articles proposen l’expressió  flist-flast. Per un atre cantó, l’any 2018, l’Optimot va redactar una fitxa amb més formes alternatives que es podrien adequar a cada context i en cada variant dialectal (per a mi, «nyas, coca» té un sentit diferent):

En català, quan algú fa una resposta contundent que deixa sense arguments l’interlocutor, hi ha diversos mots d’origen onomatopeic o interjeccions per expressar aquesta bufetada amb sentit figurat. Per exemple: pam; patapam; nyaca; nyas, coca!; jas, coca! Segons el context, també es poden fer servir noms com ara cleca, clatellada, clatellot, calbot, castanyot, mastegot. Per exemple:

Encara se’n recorda, del patapam que li va fotre fa cinc anys.
En aquell debat electoral, les cleques volaven!
Li va dir que no calia que tornés. Nyas, coca!

Podem observar que no han incorporat moc (ni el sinònim miquel), que crec que seria una alternativa ben expressiva i que aportaria una sonoritat diferent. A més, expressada obrint la vocal o, imitant l’onomatopeia del so d’un clàxon, podria tindre versió com a interjecció. ¡Moc!

bambau -ua

Fragment d’Un Fandanguet en Paiporta de Bernat i Baldoví. / Tret de Google Llibres.G

Segons el dcvb, és una variant valenciana de babau -ua ‘badoc, babaia’, que té dos accepcions més: ‘tros de canya sense nucs que els xiquets usen de serbatana’ i ‘senyal dels camps amb què es marca la distribució de l’adob’. El dnv ha incorporat la paraula:

bambau -a
1. adj. i m. i f. Babau.
2. m. Tros de canya sense nucs, que els xiquets solen utilitzar per a fer una espècie de sarbatana.
3. m. AGR. Senyal que es posa en els marges dels camps quan es repartix el fertilitzant, i que s’utilitza com a referència per a una millor distribució.

La companya Alícia Marqués (Sueca; consulta: abans del 2002) coneixia l’expressió fer el bambau ‘fer-se el badoc, l’ignorant’. És una paraula que apareix ben documentada en el Cival.

badomia

badomia
Fragment del llibre Escalante i el teatre del segle  xix de Ferran Carbó, Ramon X. Rosselló i Josep Lluís Sirera. / Tret de Google Llibres.

Segons el dfpastor:

badomia f. Badomeria, idea disbaratada. [necedad, tontería, badomia]

Estranyament, hi ha diccionaris que encara (consulta: 09.01.2025) arrepleguen esta paraula només en plural, badomies, com ara el gdlc o el diec2.

L’ús en singular, encara que amb baixa freqüència d’ús, és conegut al País Valencià, tal com apareix (consulta: 16.02.2019, 09.01.2025) en el dcvb. Emili Casanova havia indicat fea temps («El valencià oral del segle xviii i el factor hivernacle del castellà», 1997) que la paraula és coneguda passivament al País Valencià. Joan Veny i Mar Massanell (Dialectologia catalana, 2015) consideren que badomia és un arcaisme conservat al País Valencià perquè és una «àrea lateral i tardana» d’extensió de la llengua.

El dnv també dona entrada a la forma en singular i afig una nota sobre l’ús habitual en plural (tal com fa el Petit diccionari 62 de la llengua catalana de Lluís López del Castillo, 2010):

badomia
[usat generalment en plural]

f. Despropòsit, idea desbaratada.

Com a exemple d’ús oral modern, hem pogut sentir la paraula en una intervenció parlamentària del diputat Lluís Torró Gil (del gp Compromís, ds 7/vii, 15.04.2008):

Perquè jo crec que, quan estem parlant d’un problema de vint-i-un anys —com a poc—, evidentment tots han tingut alguna quota de responsabilitat i també, jo crec que no estic dient ninguna badomia, crec que aquells que han estat més temps governant, lògicament, tindran una quota de responsabilitat molt superior respecte als altres.

Hi ha una nota interessant de Pedro Álvarez de Miranda («Cela y el léxico español», dins La colmena de Camilo José Cela, edició commemorativa de la rae i l’asale, 2016), relacionada amb el pas d’esta paraula valenciana al castellà:

La palabra gazafatón es de suyo bastante rara, pero la que quiero examinar, porque está hecho el artículo correspondiente del Diccionario histórico, es badomía, que, más que rara, puede decirse que, prácticamente, no existe en español. Cela, sin duda, vio la palabra en el diccionario de la Academia, donde estaba, y está, con la marca de «poco usada» y la definición ‘despropósito, disparate’. Remontándonos aguas atrás encontramos que fue la edición de 1803 la primera en recogerla. Y gracias al Diccionario histórico sabemos que esa inclusión obedeció a la existencia de una cédula guardada en los ficheros de la Academia en la que se habían copiado un par de textos de cierto libro de principios del xvi extremadamente raro. Tanto, que cuando se redactó ese artículo del Diccionario histórico no se pudieron cotejar las citas, pues no existía ningún ejemplar en las bibliotecas españolas. Los textos, en consecuencia, se citaron basándose en aquella antigua papeleta. Y decían así:

Porque en el Alcorán se fallan tantas contralidades, y tantas hystorias trastocadas, y tantas falsías, y tantas badomías.

¿Pues qué te parece, moro, desta badomía tant grande?

Pues bien, disponemos hoy de una cuidada edición moderna del libro en cuestión, titulado Confusión o confutación de la secta mahomética y del Alcorán, obra de cierto Juan Andrés nacido en Játiva que pasó de ser alfaquí a convertirse al cristianismo y hacerse sacerdote. Esta refutación de su antigua fe vio la luz en Valencia en 1515 y se conservan de ella, en efecto, tres ejemplares, uno en la British Library, otro en la Biblioteca del Congreso de Washington y otro más en la Biblioteca Civica de Brescia. En la edición moderna he podido cotejar, por fin, las dos citas, que eran perfectamente correctas, y hasta encontrar otras dos en la misma obra.

Estamos ante un catalanismo muy ocasional; de hecho, más bien, ante una palabra catalano-valenciana, badomia, inserta en un contexto castellano. Recuérdese que el autor de ese rarísimo libro, que Cela de ningún modo pudo conocer, era de Játiva. Para la palabra catalana badomia remito al Diccionari català-valencià-balear de Alcover y Moll, que la trae, y a la información que ofrece Corominas. Pero donde Cela la vio fue sin duda en el diccionario de la Academia, en el que la voz nunca debería haber entrado, pues, insisto, no es castellana. Hubiera sido preferible que los académicos de 1803, desestimando aquellos pasajes, no registraran la palabra, pues las consecuencias de su celo vinieron a ser perturbadoras, al recogerla como si fuera corriente en español. Así, hasta que Cela tropezó con ella en el diccionario.

A pesar de la indicació de Camilo José Cela Conde sobre el fet que l’obra valenciana (editada al 1515) origina la introducció de la paraula en castellà, podem localitzar més documentació sobre la paraula badomía en el castellà editat aquell segle —i posteriorment—, com ara en Primera parte de las differencias de libros que ay en el vniuerso d’Alejo Vanegas (editat en 1540, 1572 i 1583, però sembla que escrit abans del 1539), on també localitzem la paraula:

[Transcripció de l’edició de 1583] Mas como digo, pues ningún creyente estriba en razón humana: para convencer al gentil de su falsa idolatría: y al moro de la Badomía de su secta: y al judío de la pertinancia de ceguedad […].