L’avl fa una descripció detallada dels casos i de les opcions que permet un sistema clar i sense confusions per a aquelles varietats que mantenen la distinció oral entre les dos preposicions. Per tant, segons la Gramàtica normativa valenciana:

26.3.4. Les preposicions per i per a
26.3.4.1. Les preposicions per i per a poden usar-se davant de sintagmes nominals o davant d’oracions d’infinitiu. Davant de sintagmes nominals (o elements equivalents com pronoms), per a s’usa per a introduir el benefactiu, la destinació o un complement final:

La iaia ha fet una coca de llanda per a tu. (benefactiu)
L’avió ix per a Londres d’ací a vint minuts. (destinació)

La preposició per presenta un conjunt més gran de valors i introduïx diferents classes de complements, com ara els complements de causa, el complement agent en les construccions passives, el complement de lloc referit a la ruta d’un moviment o el complement de temps referit a un període més o menys precís o extens:

Sempre em dius que tot ho fas per mi. (causa)
La proposta va ser ratificada per tots els assistents. (agent)
La senda que puja al cim de la Safor passa per la (ruta) Font dels Bassiets i per la Font dels Òlbits.
Per Sant Joan es fan fogueres (temps)

26.3.4.2. Davant d’oracions d’infinitiu la distinció entre complements causals i complements finals no és tan nítida. En general, s’usa per amb oracions que indiquen causa o mancança:

Em van posar una multa per haver passat el límit de velocitat. (causa)
Per cridar tant, t’has quedat sense postres. (causa)
Encara estic per afaitar. (mancança)
Tots aquells pisos estan per vendre. (mancança)

Observació: Les oracions causals amb per presenten fortes restriccions i resulten forçades en diferents casos. No és possible, per exemple, dir Menge per tindre fam o Ha comprat moltes cases per ser molt ric. En contexts com els anteriors, només és possible l’ús d’una oració en forma finita: Menge perquè tinc fam i Ha comprat moltes cases perquè és molt ric.

S’usa per o per a quan l’oració té un valor final:

a) La preposició per introduïx els complements finals que presenten un matís de causa no efectiva i fan referència a la intenció del subjecte de no realitzar una determinada cosa:

No menja per no embrutar.
No s’alça per no haver de netejar.

b) En la llengua literària també és general l’ús de per en tots aquells casos en què el subjecte té un caràcter agentiu i l’oració final fa referència a la intenció del mateix subjecte de realitzar una determinada acció:

Treballe per guanyar-me la vida. (‘perquè vull guanyar-me la vida’)
Estudia molt per aprovar tots els exàmens. (‘perquè vol aprovar tots els exàmens’)
Hem arribat molt prompte per poder dir-te adeu. (‘perquè volem dir-te adeu’)

Observació: Notem que per també seria possible quan l’oració d’infinitiu modifica un substantiu que designa una acció realitzada voluntàriament: La vinguda de Júlia per convéncer-nos va resultar un fracàs. En estos casos, de fet, el sintagma nominal amb el substantiu d’acció és paral·lel a una oració, com es pot comprovar si comparem l’exemple anterior amb Pere va vindre per convéncer-nos.

Amb tot, en casos com els anteriors també és acceptable l’ús de per a quan es vol destacar la idea de finalitat per damunt de la intencionalitat.

c) La preposició per a introduïx tots els complements finals on falta la idea d’intencionalitat, siga perquè el subjecte és inanimat, perquè l’oració no designa una acció o perquè l’oració d’infinitiu modifica un substantiu, un adjectiu o un adverbi:

Esta caixa ens servirà per a guardar les revistes.
El termini per a matricular-se acaba demà.
No tinc prou informació per a decidir-me.
Menges massa per a aprimar-te.

La gramàtica de l’IEC

La gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans tracta l’ús d’estes preposicions (veg. 29.3.3) en el mateix sentit que la gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. A més, comenta algun cas no detallat en la llista anterior:

En el capítol dedicat a les preposicions (§19.3.5) ja s’ha indicat que hi ha parlars que espontàniament usen només la preposició per (els orientals i part del nord-occidental) allà on altres parlars usen per i per a segons el cas (valencià, tortosí i a la Franja). En els parlars en què es diferencia per i per a, la preposició composta s’usa en la majoria de construccions finals, però per també és possible en certs contextos agentius, especialment quan la construcció final és negativa: Matinaré per no fer tard a la feina; No cuina per no embrutar; No s’alça del llit per no anar al metge; No parla per no ofendre. […]

Les dues preposicions són també igualment possibles en altres construccions d’infinitiu que estan relacionades amb les finals però no tenen pròpiament un significat final. Es tracta, d’una banda, de les construccions concessives del tipus {Per / Per a} tenir l’edat que té, se’l veu jove (‘malgrat que té l’edat que té’), i de l’altra, de les construccions que expressen successió temporal del tipus Se n’anà a l’exili {per / per a} no tornar mai més (‘i ja no va tornar mai més’). Sobre les construccions concessives, vegeu el §30.3.4b, i sobre les temporals amb valor de posterioritat, vegeu el §31.4.2.1j.

En canvi, no és acceptable l’ús generalitzat de per en construccions diferents de les d’infinitiu, especialment quan introdueixen un sintagma nominal o equivalent (§19.3.5). En aquests casos, la distinció entre per i per a resulta més nítida que en les construccions d’infinitiu i cal preservar-la: Ho hem fet per tu (causa); Ho hem fet per a tu (destinatari). No és tampoc acceptable en registres formals l’ús de per a en la locució per a que, en lloc de la conjunció clàssica i més general perquè.*

* Nota fdt. Sobre esta locució, la gnv (§ 34.5.5) conté la mateixa indicació mirant-ho des d’un altre angle:

La conjunció final bàsica és perquè, que en contextos poc formals també adopta la forma per a que:

Aniré a parlar amb ell, perquè m’explique què ha passat. (En contextos poc formals: per a que m’explique què ha passat)
Es va portar bé perquè no el tornaren a castigar sense eixir. (En contextos poc formals: per a que no el tornaren a castigar)

Observació: Cal no confondre la conjunció final amb el conjunt per a què, format per la preposició composta per a i l’interrogatiu què: No em va dir per a què servia tot allò.

Davant de l’infintiu. L’esmena de la gramàtica de Fabra (1956)

En el cas [+ infinitiu], segons badia (1994) (pàg. 231) teníem les opcions següents:

1. per: causa / per a: finalitat o adequació; les frases que contenen un infinitiu sense subjecte aparent i que són commutables per una expressió adverbial, són introduïdes mitjançant la preposició per: Per començar, justificarem…

2. Infinitiu causal: per. La frase és substituïble per una oració introduïda per la conjunció per tal com i verb en indicatiu: t’han multat per infringir el codi de la circulació.

3. Infinitiu final: per a. És substituïble per la conjunció a fi que i verb en subjuntiu: el devien contractar per a vendre a domicili.

4. Infinitiu causal i final ensems: per. És substituïble per una oració causal introduïda per la conjunció perquè seguida del verb voler (en indicatiu i en una forma concertada amb el subjecte de l’oració principal): m’acosto a la mesa per saludar el president. Quan es tracta d’una altra mena de verb (no d'”acció voluntària”) o quan l’infinitiu introduït per preposició depén d’un nom (substantiu o adjectiu), l’oració subordinada recobra el seu significat exclusiu de final i l’infinitiu hi és introduït amb per a. – Verbs com usar, emprar, fer servir, etc. introdueixen l’infinitiu amb per a (perquè no són considerats d'”acció voluntària”).

Pel que fa al punt 4 de Badia, hi ha encara una solució millor: donar com a bona tant la solució per com la solució per a, de manera que es recollirien les dos possibilitats dialectals. De fet, si tant té significat causal com final, seria raonable la doble possibilitat. David Casellas (Curs de morfosintaxi de l’oració [1996], pàg. 38-39) també és partidari d’aquesta doble possibilitat, que és la que finalment adoptà l’avl en la seua gramàtica.

Gabriel Bibiloni fa la seua aportació sobre la qüestió en «”per a” davant infintiu» (L’Espira, 9-16 gener 2010). N’extrac un fragment conclusiu:

Nosaltres defensam sense cap reserva l’ús de per a davant tots els infinitius de finalitat i de destinació, cosa que no representa més que seguir la proposta de Fabra actualitzant-la en el seu punt feble, és a dir, suprimint la preferència de per amb l’infinitiu final. Aquesta és també una proposta de llengua fàcil sense renunciar a ser llengua útil. El 2003 els lingüistes Joan Mascarell i Xavier Rull defensaren aquesta mateixa opció en una comunicació al II Col·loqui Internacional Pompeu Fabra, les actes del qual foren publicades el 2007 (Cossetània Edicions). Un treball ple de seny i de rigor que defensa que la norma definitiva sobre les dues preposicions s’ha de basar en l’ús real dels dialectes que les usen. Nosaltres ens hi adherim completament.

De fet, Albert Rico Busquets ja va informar, en un missatge en la llista Zèfir (20.11.2008) que la nova edició de la gramàtica de Pompeu Fabra del 1956 (a cura de Joan Solà) incloïa una esmena molt significativa:

A la pàgina 86 hi diu: «(…) cap emprar la preposició per (…)». És una de les petites modificacions fetes en el text, segons ens avisen els editors a la p. IX.

Més avant, Albert Pla Nualart («Fabra… encara», Avui, 23.04.2010) es feia ressò d’eixa modificació:

Us he reservat per a Sant Jordi una troballa extraordinària que somou la normativa del català i deixa en evidència els que en lloc de basar-la en la raó aplicada a la realitat ens l’han predicada com a revelació d’uns textos sagrats. És al volum 6 de les Obres completes de Fabra editades per Joan Solà i Jordi Mir. L’ús de per i per a davant de l’infinitiu final («Vinc per / per a veure’t») i de destinació («Serveix per / per a veure-hi») ha suscitat esgotadores polèmiques que tenien al centre una norma tan abstrusa que aplicar-la era una tortura. Avui sabem que Fabra no defensava aquesta tortura i que en el seu origen hi ha un error de transcripció, una p per una l. Quan Joan Coromines va editar la gramàtica pòstuma de Fabra, va llegir «quan el fi que hom es proposa és el motiu de l’acció expressada pel verb del qual l’infinitiu és complement, cap emprar la preposició per en lloc de per a, […] i àdhuc en molts casos […] hom empra per de preferència a per a». Com que cap emprar suposava fer un ús de cabre que Coromines no veia genuí, va decidir que el que el Mestre havia volgut escriure no era cap sinó cal emprar, tot i que, amb la correcció, el final de la frase perdia sentit.

Convé recordar que en la gramàtica de 1918 Fabra indicava per a eixe mateix cas:

Davant d’un verb en infinitiu hi ha un cas en què semblen igualment possibles per i per a: […] En aquest cas és preferible la preposició simple per a la composta per a.

1. [+ PRONOM] És bo de poder distingir entre a i b:
   

   a) IDEA DE DEPENDÈNCIA: «Per mi, ja te’n pots anar» (= Pel que fa a mi…, en allò que depèn de mi…) / «Per nosaltres no quedarà».

   b) IDEA D’OPINIÓ: «Per a mi, la política del govern és nefasta per als pagesos». (Zèfir, 16.11.2000).

Exemples de vaciŀlació en el gdlc (consulta: 04.09.2023):

campionat m. Conjunt de proves esportives amb l’objecte de confrontar un grup d’equips o d’esportistes per a determinar-ne els guanyadors.

aeroscopi m. FÍS. Aparell destinat a recollir la pols de l’aire per determinar-ne la natura, la quantitat i la composició.

albaneca f. INDUM. Còfia o xarxa feta amb seda fina o amb lli que portaven les dones per a cobrir el cap o per a recollir els cabells.

coberta f. Allò que hom col·loca sobre una cosa per cobrir-la o resguardar-la.

abrigall m. Cadascuna de les peces de roba (llençols, flassades, cobertors, etc.) que hom posa al llit per cobrir-se.

alquinal m. INDUM. Toca o mocador de lli que duien antigament les dones morisques per a cobrir-se el cap.