GIEC – Pàgina 2 – Fitxes de Dubtes i Terminologia

respondre

La normativa actual ha acceptat que el règim del verb respondre tinga la possibilitat que la versió transitiva incloga com a complement directe no sols allò que es respon sinó també allò a què es respon. De moment, els diccionaris més comuns no recullen eixa diferència, però sí que apareix en la giec (21.3.5.a):

Una colla de verbs admeten la construcció transitiva i la preposicional, sovint amb alguna diferència semàntica: Contesta/respon totes les preguntes i Contesta/respon a totes les preguntes.

Segons la gramàtica de l’iec, també presenten esta possibilitat els verbs pledejar, arremetre o habitar.

La gnv de l’avl no comenta res sobre esta possibilitat del verb respondre, però sí que inclou un exemple en el mateix sentit (26.4.3.1.b): «Com a mínim, s’han de respondre la mitat de les preguntes.»

Els diccionaris, de moment, no han incorporat encara eixa opció, habitual en l’ús general i documentada des de l’inici del segle xix, tal com podem observar en el mateix Pompeu Fabra (10.11.1923):

Els lectors habituals de les nostres converses ens agrairan sens dubte que no ens entretinguem ací a respondre preguntes, com aquestes, sobre qüestions ja resoltes.

concordança

La concordança del verb haver locatiu

A més del que es detalla més avall en esta fitxa, el capítol v del llibre d’Abelard Saragossà Reivindicació del valencià. Una contribució (Tabarca, 2007) tracta amb molta més profunditat la qüestió: vegeu «La concordança del verb haver locatiu (De persones com ell, {ja no en queden / ja no n’hi han}): teoria i evolució».

Abelard Saragossà ha decidit aplicar en El valencià del futur (ed. Alambor, 2000) el criteri de fer concordar el verb haver locatiu amb el seu subjecte —cosa ben lògica en la llengua—. Alguna normativa generalitzada sense justificació recomanava que no s’havien de concordar verb i subjecte per raons poc explicades, malgrat que dialectalment la concordança és l’ús general del verb haver locatiu amb el seu subjecte (tret que ja recull Josep Nebot i Pérez en 1894). En el mateix llibre, Abelard Saragossà dóna una possible explicació estructural de l’origen de la concordança:

cat. medieval: v. tr. haver ‘tenir’ [concorda] / v. intr. haver ‘existir’ [no concorda]
↓
cat. actual: Ø ‘tenir’ / v. tr. haver-hi ‘existir’ [concorda].

L’aparició del verb haver amb eixe valor existencial ja la podem documentar en llatí, segons la Gramática descriptiva de la lengua española de Bosque i Demonte (1999):

Las construcciones con haber son, de hecho, herederas de las de <habet impersonal + acusativo> desarrolladas en latín en época tardía:(99) Habet in bibliotheca Ulpia librum elephantinum. [Scriptores Historiae Augustae, Vospicio, Tac. 8, 1; tomado de Luque Moreno 1978]

A més, en el curs d’estiu d’enguany (juliol 2006) hem pogut aprofundir en els orígens, mistificacions i conseqüències de la repetida prescripció de la no-concordança en català. Tot partix d’una conversa filològica de Fabra (1923):

Convé d’evitar aquesta concordança del verb haver amb el nom o pronom que l’acompanya, defecte que retrobem sovint en el llenguatge escrit.

Per desgràcia, alguns «prescriptors» de la normativa han fet poc cas posteriorment del que dia el mateix Fabra en la seua gramàtica de 1956, i que reproduïm tot seguit segons la versió original de Fabra (que no és exactament el que va publicar l’iec en 1956) [a partir de Solà (Parlem-ne, 1999) i els apunts d’Abelard Saragossà]:

Aquestes construccions, llargament usades en la llengua parlada, han estat fins avui considerades incorrectes, però, tanmateix [,] no hi ha cap raó prou forta per què [sic] no puguin ésser admeses en la llengua escrita, en concurrència, naturalment, amb les construccions tradicionals Hi ha dos homes, Hi havia moltes dificultats, Si hi hagués més cotxes (úniques fins avui considerades correctes). (Fabra 1956: § 72)

Per tant, la recomanació estilística més adequada haurà de ser fer cas del que fa la llengua general i evitar una excepció en la concordança del verb amb el subjecte, si no és l’ús que fem habitualment. Cal tindre en compte el que comenta la gramàtica de l’avl (32.2.2):

És acceptable tant la falta de concordança com la concordança, però en els registres formals es considera més adequada la manca de concordança, d’acord amb l’ús tradicional.

Podem llegir que la gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (consulta: 02.08.2023; 21.4.3) considera la qüestió amb un punt de vista semblant:

En baleàric, en nord-occidental i en septentrional, aquest verb no concorda amb el seu argument intern (Hi ha poques cadires). En la resta de parlars, la concordança que es dona amb els verbs inacusatius se sol estendre al verb haver-hi (Hi han poques cadires). La concordança es veu afavorida quan haver-hi es combina amb un verb auxiliar, aspectual o modal: Si haguessin ampliat el termini, potser hi hauria/haurien hagut més sol·licituds; Hi comença/comencen a haver casos preocupants; No hi pot/poden haver més congressistes. La manca de concordança és l’ús consolidat en els registres formals.

Això mateix ha introduït en el diec (consulta: 02.08.2023):

3 1 [LC] haver-hi […] [usat en tercera persona del singular i sense concordança de nombre amb l’element nominal que segueix o, en el llenguatge col·loquial, amb concordança de nombre] Denota que quelcom existeix, es troba, es dona, s’esdevé, s’acompleix. Hi ha molts malalts de grip. Hi han molts malalts de grip. […]

El mateix Solà comenta que el procés de concordança s’estén al dialecte nord-occidental, que és un dels llocs on es mantenia el tret de no concordar del català medieval (amb l’àrea balear i algueresa, segons Joan-Rafael Ramos: gcc S14.2.1.2).

Així, doncs, convindria esmenar els Criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana (1995, pàg. 34), que recomanaven la no-concordança, perquè el llenguatge administratiu no hauria d’allunyar-se sense motiu de la llengua dels ciutadans que ha d’atendre. En eixe sentit, convé

Prescripció copiada del castellà

Finalment, ens sembla molt possible que l’origen normatiu del rebuig de la concordança —més enllà de l’existència de llocs on és un tret viu— s’haja originat en el que assenyala solà94 (2.ª ed.): les gramàtiques castellanes publicades a Barcelona en el segle xix. Hui mateix podem consultar el que diu el dphd sobre el fet de concordar el verb haber:

Aunque es uso muy extendido en el habla informal de muchos países de América y se da también en España, especialmente entre hablantes catalanes, se debe seguir utilizando este verbo como impersonal en la lengua culta formal, de acuerdo con el uso mayoritario entre los escritores de prestigio.

Cal assenyalar que la gramàtica de Bosque i Demonte (27.3.4) detalla:

[E]n ciertas zonas, en particular en Latinoamérica, la concordancia en número de haber con su único argumento es la norma. […] En relación con esto, Kany (1945: 257) señala que en el habla rústica de Argentina se ha creado una forma hayn para el presente de indicativo. Montes (1982) señala la existencia de la misma forma (haen-hayn) en la Colombia de habla antioqueña. Lapesa (1980: § 133) recoge también esta formación y da ejemplo, en el habla de Venezuela, del tipo de ¿Quiénes hayn adentro?

La concordança dels adjectius

Adjectiu posposats. Quan un adjectiu afecta dos o més noms que el precedixen, va en plural; i si un dels noms és masculí, l’adjectiu també hi va.
La giec (25.4.7.b) dóna la indicació següent:

En els registres formals, els elements postnominals susceptibles de concordança (sintagmes adjectivals i participis) van en plural i concorden en gènere amb els nuclis; si aquests són de gènere diferent, aquells van en masculí: el primer partit i el primer grup cultural investigats, una formació i una coalició modèliques, un partit i una coalició moderns.

Si es tracta de conceptes afins, l’adjectiu pot concordar amb el nom més pròxim: fàstic i repulsió instintiva. Esta prescripció quan els substantius són «conceptes afins» és una cosa que indica algun manual —ara no recorde quin—. Trobe que provoca més confusió que altra cosa, per la qual cosa millor serà fer que l’adjectiu concorde en plural i en el gènere que corresponga: en femení quan es tracta de conceptes femenins i en masculí en la resta de casos.
En tot cas, la giec (25.4.7.b) fa la recomanació següent:

El sentit d’unitat semàntica dels coordinats pot provocar que un adjectiu només concordi amb el nom més pròxim, encara que semànticament els afecti tots: una arrogància i un atreviment inusual (en el sentit de ‘una arrogància i un atreviment inusuals’).

Adjectius anteposats. En algun manual indiquen que, en el cas que l’adjectiu precedixca dos o més noms de gènere diferent, l’adjectiu pot concordar només amb el primer en gènere i nombre: extraordinari sopar i postres; extremada decisió i valor. No cal dir que esta indicació estilística també considere que serà millor que evitem haver d’aplicar-la.
En tot cas, la giec (25.4.7.a) dóna la indicació següent:

Quan un especificador* modifica dos o més noms, concorda en gènere i nombre amb el nom més pròxim (el primer): la llengua i literatura de postguerra, els nens i nenes de l’escola, la parella que tingui un fill o filla de menys de tres anys, certes formacions i partits de postguerra, sense cap de les pertorbacions ni sotracs que acompanyen els canvis.

* El terme especificador utilitzat en la giec inclou els «adjectius anteposats».

Veg. gènere.
Veg. plural.

plural

(Punt elaborat inicialment a partir de la gramàtica provisional de l’iec, novembre del 2003; reelaborat seguint la nova giec, abril del 2017.) Els noms i adjectius aguts masculins acabats en -s, -ç, -x [ks], -ix i -tx solen formar el plural corresponent amb la terminació -os: per exemple, pisos, grisos, cabassos, comerços, enllaços, lluços, reforços, annexos, fixos, ortodoxos, reflexos, calaixos, feixos, gruixos, peixos, cartutxos, despatxos, esquitxos, sandvitxos,* faxos.*

* Anteriorment, la Generalitat Valenciana indicava que era «faxs», però la gnv de l’avl diu que és «faxos». daux considera que cal acceptar-los els dos, en registres diferents: «faxs» (formal)/«faxos» (col·loquial). D’altra banda, la gnv diu que sàndwitx i càrritx fan sàndwitxs i càrritxs (el dnv indicava durant un temps sàndwitxos i càrritxos, però ja ho han esmenat [consulta: 14.04.2018]).

Hi ha, però, paraules que són invariables i paraules que fan el plural amb -s. Per exemple:
a) Noms plans o esdrúixols, independentment que siguen masculins o femenins:

Terminació	Exemples
invariables gràficament	alferes, atles, bíceps, bilis, caos, càries, croquis, cutis, dimecres, llapis, mecenes, necròpolis, pàncrees, piscolabis, sífilis, i tots els acabats en -us (estatus, focus, globus, venus…)
-x ([ks]) : + s	al·locòrtexs, antiàpexs, anticlímaxs, antihèlixs, àntrexs, apèndixs, àpexs, arqueòpterixs, artífexs, arúspexs, bèmbexs, bèndixs, bòmbixs, bòstrixs, càrexs, càudexs, cèrvixs, còccixs, còdexs, còrtexs, delònixs, díplexs, dúplexs, escòlexs, esonàrtexs, espàdixs, espàndexs, fènixs, fòrnixs, glicocàlixs, harúspexs, hèlixs, hemosàlpinxs, heterodúplexs, índexs, làrixs, làstexs, làtexs, lepòtrixs, leptòtrixs, lúrexs, múrexs, nàrtexs, òbexs, ònixs, orífexs, òrixs, pèrspexs, petrosílexs, pòdexs, pontífexs, quàdruplexs, ràmexs, sardònixs, semidúplexs, sílexs, símplexs, sírexs, subíndexs, superíndexs, télexs, vèrnixs, vèrtexs, vòrtexs…

Terminació

Exemples

invariables gràficament

alferes, atles, bíceps, bilis, caos, càries, croquis, cutis, dimecres, llapis, mecenes, necròpolis, pàncrees, piscolabis, sífilis, i tots els acabats en -us (estatus, focus, globus, venus…)

-x ([ks]) : + s

al·locòrtexs, antiàpexs, anticlímaxs, antihèlixs, àntrexs, apèndixs, àpexs, arqueòpterixs, artífexs, arúspexs, bèmbexs, bèndixs, bòmbixs, bòstrixs, càrexs, càudexs, cèrvixs, còccixs, còdexs, còrtexs, delònixs, díplexs, dúplexs, escòlexs, esonàrtexs, espàdixs, espàndexs, fènixs, fòrnixs, glicocàlixs, harúspexs, hèlixs, hemosàlpinxs, heterodúplexs, índexs, làrixs, làstexs, làtexs, lepòtrixs, leptòtrixs, lúrexs, múrexs, nàrtexs, òbexs, ònixs, orífexs, òrixs, pèrspexs, petrosílexs, pòdexs, pontífexs, quàdruplexs, ràmexs, sardònixs, semidúplexs, sílexs, símplexs, sírexs, subíndexs, superíndexs, télexs, vèrnixs, vèrtexs, vòrtexs…

b) Dins dels noms aguts:

Gènere	Terminació	Exemples
masculí	invariables gràficament	ananàs, blocaus, bordeus, cros (i els compostos ciclocròs i motocròs), dijous, dilluns, dimarts, edelweiss, ens, fons (i compostos com ara aiguafons, rerefons, tirafons), gauss, guardapols, pus, rais, repols, reps, temps (i compostos com ara contratemps, entretemps, migtemps, passatemps)…
masculí	-x ([ks])/ -tx ([tʃ]): + s	abrasaxs, addaxs, alpaxs, amfioxs, boxs, duxs, googolplex, goretexs, guaflexs, linxs, luxs, matxs (‘competicions esportives’), micalexs, nifurtimoxs, paral·lexs, texs…

femení	invariables gràficament	plebs, pols, tos, urbs
	-ç : + s	calçs, façs, falçs, sobrefaçs
	-x ([ks]) : + s	esfinxs, floxs, larinxs

c) Són invariables els noms compostos el segon constituent morfològic dels quals ja és plural: arrapacrestes, busca-raons, caracollons, centcames, centpeus, cerca-raons, comptagotes, compta-revolucions, eixugaparabrises, emprenyavelles, esclafallidons, esgarrapacristos, esgarriacries, guardamobles, llepafaldons, llepafils, llepatacons, llevataps, mataaranyes, matafaves, mata-racons, milfulles, obrellaunes, paracaigudes, paraigües, parallamps, pelacanyes, penja-robes, picatalons, portaavions, portacarbons, portagraneretes, portamonedes, rentaplats, repicatalons, salvavides, somiatruites, tocacollons, torracollons, trencaclosques, trencacaps, trencaolles, trencapinyons…

El plural dels composts sintagmàtics nominals:
He pegat una mirada en la gcc (setembre 2007) i he trobat dos llocs on es parla d’estos composts: S5.4.3.1 (Núria Martí i Girbau) i M7.3.4.1 (Lluïsa Gràcia).
En els dos casos es comenta la qüestió del plural i es comenta que hi ha les dos possibilitats, amb tendència a la flexió en els dos noms. Amb tot, hi ha algunes excepcions marcades pel diec (i el gdlc):

clau
4 f. [usat sovint adjectivalment en forma invariable] Essencial, indispensable. Paraules clau. Indústria clau.

estàndard
3 adj. [inv.] Que s’ajusta a un tipus, model, norma, determinat. Fitxa estàndard. Un diari en format estàndard.
5 adj. [inv.] Que té unes característiques mitjanes que serveixen de referència. Producte estàndard.
6 adj. [inv.] Mancat d’originalitat. Una bellesa estàndard.

El gdlc recull «punta»:

punta
5 adj inv 1 De màxima activitat, intensitat, modernitat, màxim rendiment, etc. Les hores punta del metro, del trànsit. Tecnologia punta.

I també en el gdlc «model» (sense indicar que siga invariable):

model
2 [usat sovint adjectivalment] Persona o cosa digna d’ésser imitada per la seva perfecció o que posseeix en grau eminent qualitats que en fan el representant d’una categoria determinada. És un model de cavallerositat. Un pare model.

En el cas de «membre», el diec dóna un exemple clar:

membre
4 1 m. Part o constituent d’un tot o d’una cosa organitzada, unitat dins una sèrie. Els membres d’una proposició, d’un període. Els membres o proposicions d’un sil·logisme. Els pilars, motllures i altres membres d’una construcció. Els estats membres de la Unió Europea.

La gramàtica de l’avl tracta la qüestió en diversos llocs. Per exemple, en el punt 11.7, sobre la flexió de nombre en els composts:

b) Si els dos constituents d’una paraula composta s’escriuen separats i els dos són substantius, només adopta la marca de plural el primer dels substantius i el segon queda invariable:

Composts separats

singular plural

camió cisterna camions cisterna

decret llei decrets llei

hora punta hores punta

vagó restaurant vagons restaurant

Composts separats
singular	plural
camió cisterna	camions cisterna
decret llei	decrets llei
hora punta	hores punta
vagó restaurant	vagons restaurant

A pesar d’eixa afirmació restrictiva, més avant la gramàtica de l’avl obri el camp quan en torna a parlar tractant la concordança de l’adjectiu (12.3):

a) Els noms que s’habiliten com a adjectius mantenen el gènere originari i, en general, no presenten variació de nombre:

les bruses taronja
les ciutats dormitori
les hores punta

Tot i amb això, en la mesura que es convertixen en verdaders adjectius admeten també la concordança de nombre:

les paraules clau o bé les paraules claus
les formes estàndard o bé les formes estàndards
els vestits rosa o bé els vestits roses

I la gnv torna a tocar la qüestió quan dóna la indicació següent (38.3.1.b):

b) Els composts amb l’estructura [N N] poden ser coordinants o subordinants. En el primer cas, entre els dos constituents s’establix una relació additiva, i la flexió recau en els dos constituents: magistrat jutge / magistrada jutgessa, magistrats jutges / magistrades jutgesses. En el segon cas, el segon constituent es comporta com a modificador del primer, que és el que admet la flexió: el compost hora punta, per exemple, presenta la forma plural hores punta i fa referència a una hora de màxima intensitat de trànsit, de consum elèctric, etc.

És a dir, l’avl, a pesar de la indicació inicial, dóna com a bones les dos possibilitats sense excloure’n cap. El gd62 només considera invariable estàndard i no diu res en la resta de casos.

Trobe que la tendència és clara —d’acord amb el que és habitual en la llengua general— cap a la concordança en els dos noms. Per tant, hauríem de pensar que és, en molts casos, una qüestió estilística (tal com es deduïx del que diu el dpnh per a l’espanyol) que s’inclina cap a la flexió en els dos elements en la majoria dels casos.

En tot cas, faig una cercar ràpida en Google (consulta: 12.01.2011) i trobe els resultats següents:

Termes sing./ pl.	no concorden	concorden
estats clau / s:	1.310	658
jugadors blaugrana / es:	14.400	4.420
indústries clau / s:	1.310	249
membres clau / s:	999	120
mots clau / s:	75.200	13.700
paraules clau / s:	5.820.000	505.000
propietats clau / s:	350	12
qüestions clau / s:	15.600	5.200
temes clau / s:	89.500	10.800
termes clau / s:	5.200	332

jugadors clau / s:	5.320	7.600

camions cisterna / es:	16.400	1.510
hores punta / es:	81.800	8.050
nacions estat / s:	2.140	1.790
pares model / s:	264	109
proves estàndard / s:	574	158
vaixells escola / s:	1.140	42

estats membre / s:	45.400	439.000
fitxes estàndard /s:	33	55
magistrats jutge / s:	3	3.670

En castellà, per al cas de les construccions quantificadors singulars amb substantius en plural, la rae (consulta: 14.03.208) fa l’exposició següent:

4.8. Sujeto de cuantificador + de + sustantivo en plural. Los sustantivos cuantificadores son aquellos que, siendo singulares, designan una pluralidad de seres de cualquier clase; la clase se especifica mediante un complemento con de cuyo núcleo es, normalmente, un sustantivo en plural: la mitad de los animales, la mayoría de los profesores, una minoría de los presentes, el resto de los libros, el diez por ciento de los votantes, un grupo de alumnos, un montón de cosas, infinidad de amigos, multitud de problemas, etc. La mayor parte de estos cuantificadores admiten la concordancia con el verbo tanto en singular como en plural, dependiendo de si se juzga como núcleo del sujeto el cuantificador singular o el sustantivo en plural que especifica su referencia, siendo mayoritaria, en general, la concordancia en plural: «Hacia 1940 la mayoría de estos poetas HABÍA ESCRITO lo mejor de su obra» (Paz Sombras [Méx. 1983]); «La mayoría de los visitantes HABÍAN SALIDO» (Marías Corazón [Esp. 1992]); «Una veintena de personas OCUPABA la sala» (Chavarría Rojo [Ur. 2002]); «Una veintena de curiosos OBSERVABAN de lejos a un piquete» (PzReverte Maestro [Esp. 1988]); sin embargo, cuando el verbo lleva un atributo o un complemento predicativo, solo es normal la concordancia en plural: «La mayoría de estos asesinos SON muy inteligentes» (Mendoza Satanás [Col. 2002]); «La inmensa mayoría de las casas PERMANECÍAN vacías» (Savater Caronte [Esp. 1981]). Los sustantivos cuantificadores que se usan sin determinante (infinidad, cantidad, multitud) establecen la concordancia obligatoriamente en plural, pues, en realidad, forman con la preposición de una locución que determina al sustantivo plural, que es el verdadero núcleo del sujeto: «Infinidad de católicos DESATENDIERON semejante orden pontificia» (Vidal Ocultismo [Esp. 1995]); «Cantidad de organizaciones se DEDICAN a […] ayudar a personas que han sido víctimas de abuso sexual» (NHerald [EE. UU.] 21.10.97).

d’entre

La nova gramàtica de l’iec (19.7.b) indica que «normalment es pot evitar la seqüència de les preposicions» que componen la locució prepositiva d’entre. Demostra eixa opció amb els exemples següents:

Les bicicletes passaven per entre les motos (o entre les motos)

Quedarem un dia d’entre setmana (o, millor, un dia entre setmana)

Ho va agafar d’entre les pedres (i, amb un matís lleument diferent, entre les pedres)

El president d’aquella reunió d’entre vint i trenta persones va delimitar la problemàtica (o de vint a trenta persones)

A més, es pot fer ús també de la recomanació del Departament d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya (consulta: 20.12.2017):

En llenguatge normatiu, també s’ha d’emprar la locució prepositiva d’entre amb els verbs designar, elegir, nomenar i proposar per a fer referència a la provisió d’un càrrec a partir d’un determinat contingent de persones. No és recomanable usar la preposició simple entre en aquests casos, perquè es podria entendre que té valor locatiu.

~ El Ple del Consell és integrat per onze membres, nomenats pel Parlament entre persones de prestigi reconegut en l’àmbit cultural
√El Ple del Consell és integrat per onze membres, nomenats pel Parlament d’entre persones de prestigi reconegut en l’àmbit cultural

Sobre esta qüestió, la gramàtica de l’avl (26.7) dóna la indicació següent:

a) Amb un valor espacial, és possible combinar una preposició amb valor de moviment (per i de) amb una preposició estàtica com entre: Busca per entre els llibres; Va eixir d’entre la boira.

trenc

D’acord amb una resposta (15.11.2017) de les oficines lexicogràfiques de la Secció Filològica de l’iec, la paraula trenc rebrà una nova accepció en la futura revisió del diec, seguint l’ús que l’institut ja havia introduït en l’ortografia del 2016: «Són diacrítics: el trenc ( ̧), que modifica la lletra c…». No han enviat en la resposta el text d’eixa accepció.

Per tant, per a designar eixe signe diacrític que convertix la lletra ce (c C) en ce trencada (ç Ç), no utilitzaran la paraula cedilla del castellà (paraula que ha passat al francés amb la forma cédille).

accentuació

L’ús de l’accent diacrític:
Hi ha un petit nombre paraules homòfones que es distingixen per l’absència o presència d’un accent. La nova ortografia de l’IEC (consulta: 23.05.2017) ha reduït el nombre de paraules afectades (n’indiquen 15, totes monosil·làbiques), tal com reproduïm en la llista següent (basada en la de l’IEC):

Ús de l’accent diacrític (segons l’iec)
Paraules amb accent diacrític	Paraules sense accent diacrític
bé	be
Nom masculí (pl. béns), ‘allò que procura un avantatge, una satisfacció’: Ho faig pel teu bé. Béns immobles.	Nom masculí (pl. bens), ‘anyell’: Esquila el be. Un ramat de bens.
Adverbi, conjunció i interjecció: Ho ha fet molt bé. Bé han dit que hi era. Bé, bé!	Nom femení (pl. bes), ‘nom de la lletra b’: S’escriu amb be de bou. Confon les bes i les pes.
déu	deu
Nom masculí (pl. déus), ‘divinitat, ésser suprem’: Creure en Déu. Els déus grecs.	Nom femení (pl. deus), ‘font’: Una deu termal. S’eixuguen les deus.
	Numeral cardinal, nom masculí (pl. deus) i femení plural: Cinc i cinc fan deu. He tret un deu en física. Han sortit dos deus seguits. Les deu del matí.
	Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb deure: Em deu diners. Em deus cent euros.
	Forma de la segona persona del plural del pres. d’ind. i de subj., i segona del plural de l’imp. del verb dar: No us deu pressa.
és	es
Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): El meu pare és metge.	Pronom feble: Això es fa de seguida.
	Article salat: Tanca es cavall.
	Plural de e, nom femení, ‘nom de la lletra e’: Fa unes es molt elegants.
mà	ma
Nom femení (pl. mans), ‘terminació del braç’: Dona’m la mà. Té les mans fredes.	Possessiu àton (pl. mes): Ma mare.
	Nom femení (invariable), ‘aigua’ (en llenguatge infantil): ¿Vols ma?
més	mes
Adverbi, quantitatiu i nom masculí: En vull més. Tinc més anys que tu. Les sumes s’indiquen amb un més entre les xifres.	Nom masculí (pl. mesos), ‘part de l’any’:El mes de gener. Els mesos d’hivern.
	Participi del verb metre: L’han mes en llibertat.
	Conjunció adversativa: Va dir que ho faria, mes no ho farà.
	Plural del possessiu àton ma: Mes ties.
món	mon
Nom masculí (pl. mons), ‘conjunt de totes les coses creades; la Terra’: La fi del món. Ha fet la volta al món. Crea mons imaginaris.	Possessiu àton (pl. mos): Mon pare.
	Nom masculí i adjectiu (pl. mons) ‘llengua de la família monkhmer’, ‘relatiu o pertanyent a la llengua mon’: El mon és una llengua parlada a Birmània. No crec que hi haja molts dialectes mons.
pèl	pel
Nom masculí (pl. pèls), ‘filament que creix a la pell’, ‘plantes Nardus stricta, Vulpia myuros, Hordeum murinum, Bromus sterilis, Poa sp.’: Un pèl de la barba. No té pèls a la llengua. Tinc un prat de pèl caní esplèndid.	Contracció (pl. pels) de per i el: Passa pel pont. Van pels carrers.
què	que
Relatiu (precedit de preposició), interrogatiu i exclamatiu: El martell amb què han picat. Què dius? Observa què passa. Què has dit!	Relatiu, conjunció i quantitatiu: El vestit que portes. Em sembla que plou. Diu el que li convé. Que bonic! Que gent!
Nom masculí (pl. quès), ‘quid d’una qüestió, naturalesa d’una cosa’: Ja em diràs el què. Vull conèixer tots els quès d’aquest assumpte.
sé	se
Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb saber: No ho sé.	Pronom feble: No se sap res.
sí	si
Adverbi afirmatiu: Sí, és cert. Diuen que sí. Sí que vindrà.	Pronom reflexiu o recíproc: Parla de si mateix.
	Conjunció: No vindré si plou. Si que triga!
	Nom masculí (pl. sís), ‘afirmació’: Va respondre amb un sí sec. S’aprova la proposta per quaranta sís contra sis nos.
	Nom masculí (pl. sis), ‘nota musical’: Un quintet en si menor. Dos sis bemolls.
	Nom masculí (pl. sins), ‘interior’: Duia un infant dins el si. Els sins nasals.
sòl	sol
Nom masculí (pl. sòls), ‘superfície del terreny’: Un sòl fèrtil. Aquesta planta es fa en sòls sorrencs.	Nom masculí (pl. sols), ‘astre; nota musical; unitat monetària del Perú; sou; sistema col·loïdal consistent en la dispersió d’un sòlid en un líquid’: La llum del sol. Clau de sol. La Via Làctia conté bilions de sols.
	Adjectiu (pl. sols): Es troba molt sol. Us deixem sols.
	Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb soler: Hi sol anar acompanyat. Sols venir per aquí?
	sols
	Adverbi: Tan sols m’ha dit que no ve.
són	son
Forma de la tercera persona del plural del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): Tots són amics meus.	Nom masculí (pl. sons), ‘acte de dormir’: Té un son tranquil.
	Nom femení (pl. sons), ‘ganes de dormir’: Tinc molta son.
	Possessiu àton (pl. sos): Son pare.
	Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal.) del verb sonar: Jo son molt bé es violí.
	Grafia moderna de ço d’en, emprada en toponímia balear: Viuen a son Cervera. Hi ha cases en venda prop de son Armadans.
té	te
Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. i segona del singular de l’imp. del verb tenir: Té molta sort. Té, el llibre que em vas deixar.	Pronom feble: No te la portaré.
	Nom masculí (pl. tes), ‘arbust; infusió de les fulles d’aquest arbust’: Una tassa de te. Uns tes molt aromàtics.
	Nom femení (pl. tes), ‘nom de la lletra t’: En aquest mot falta una te. Dues tes seguides.
ús	us
Nom masculí (pl. usos), ‘acció d’usar’: Fes ús del teu dret. Els usos i costums de la comarca.	Pronom feble: Us estimo molt.
	Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal., alg.) del verb usar: Només ús aquesta eina.
	Plural de u, nom femení, ‘nom de la lletra u’: La Laia fa unes enes que semblen us.
vós	vos
Pronom fort: Parlen de vós.	Pronom feble: Vestiu-vos. Déu vos guard!

Plural
Quant a les formes en plural, l’institut recorda que hi ha «accent diacrític en el plural d’aquests mots si coincideix gràficament amb el dels mots sense accent diacrític (béns, déus, pèls, sís, sòls; però mans, mons)».

Compostos i derivats
En canvi (divergint també del criteri fins ara vigent), «no s’aplica l’accent diacrític en els compostos i derivats d’aquests mots: adeu, adeu-siau, marededeu, pregadeu, redeu, semideu; almon, rodamon; a contrapel, a l’empel, repel; entresol, subsol, vertisol. Però sí que s’aplica en els mots compostos que s’escriuen amb guionet, perquè els components mantenen llur forma gràfica: déu-vos-guard ‘salutació’, mà-llarg, més-dient, pèl-llarg, pèl-ras, pèl-roig (§ 4.3.2.2g)».

Homògrafs
L’institut admet l’ús discrecional de l’accent diacrític en mots homògrafs no recollits en el quadre anterior, «només en el cas d’usos marcadament particularitzats, com ara en transcripcions d’usos metalingüístics, de textos medievals, dialectals, etc. Aquest ús discrecional s’amplia a casos com ara expressions puntuals o enunciats aïllats (tals com titulars, etiquetes, etc.), en què és possible més d’una interpretació del mot homògraf i es pot produir, doncs, una ambigüitat no desitjada que no resol el context comunicatiu.»

A pesar del que acaben d’indicar, l’institut ha oblidat detallar en l’ortografia actual (2021) la llista de suposats homògrafs que podrien dur eixe accent discrecional. Podem pensar que es deuen referir a l’antiga llista (veg. «Accents diacrítics (fins al 2018)»).

Topònims
A més, mantenen l’accent diacrític en els topònims, «en alguns mots no inclosos en el quadre anterior, com ara Cóll, Jóc o Móra. Igualment, en la microtoponímia i en la toponímia urbana: el Camp de la Bóta, carrer del Cós, clot de l’Ós (terme de Queralbs)».

1. Per a fer-se una idea del debat que ha generat la qüestió dels diacrítics i de com va aplicant-se l’ús de la nova proposta de l’institut, podeu consultar (informació que li agraïxc a Sico Fons, 04.02.2018):

«Vèncer sense convèncer?» de Jordi Badia i Pujol (El Clot de les Ànimes, 02.02.2018)

L’accentuació dels diacrítics segons l’AVL
Posteriorment, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va acordar (A 31/2018; 01.06.2018) adoptar eixe mateix criteri sobre els diacrítics (també per a les paraules monosil·làbiques), criteri que serà definitivament vigent, als tres anys, és a dir, a partir de juny del 2021. La llista de l’acadèmia és la següent:

AMB ACCENT DIACRÍTIC SENSE ACCENT DIACRÍTIC

bé, béns (adverbi; conjunció; interjecció; nom, ‘el que és bo’, ‘possessió’): Cuina molt bé. Els uns o bé els altres. Bé, ja hem acabat per hui! Sempre mira pel bé dels altres. Va vendre tots els seus béns. be nom, ‘ovella, corder’ [b ]; nom, ‘lletra’ [bé]): Porta el be al coll. S’escriu amb be de bou.

déu, déus nom, ‘divinitat’): Els grecs tenien molts déus. deu, deus numeral [d ]; nom, ‘font’ [déw]; formes del verb deure [déw]): Vine a casa a les deu del matí. Era la deu de la seua inspiració. Em deu diners.

és (forma del verb ser): El meu germà és metge. es (pronom [es]): Estes coses es fan de seguida.

mà nom, ‘extremitat del braç’): Agafa’l ben fort de la mà, i no el soltes. (Però: mans) ma (possessiu [ma]): Ma mare ja es troba millor.

més (adverbi o adjectiu quantitatiu): Corre més. Demà collirem més taronges. mes nom, ‘part de l’any’ [més]; conjunció [mes]): En el mes d’agost anirem al poble. Digué que vindria, mes no crec que ho faça.

món (nom, ‘univers’): Ha creat un món fantàstic. (Però: mons) mon (possessiu [mon]): Mon pare és fuster.

pèl, pèls nom, ‘filament que cobrix la pell’): Un animal de pèl blanc. pel, pels (contracció [pel]): Passarem pel pont.

què (pronom interrogatiu [ké]; relatiu precedit de preposició [ké]): Què vols? La casa de què et vaig parlar està en venda. que (relatiu sense preposició [ke]; conjunció [ke]): El xiquet que passa pel carrer és amic meu. No vull que tornes a fer això.

sé (forma del verb saber): No ho sé. se (pronom [se]): No se sap res.

sí, sís adverbi, nom, ‘afirmació’): Sí que en vull un tros. La moció es va aprovar per trenta-quatre sís enfront de sis nos. si, sis condicional [si]; nom, ‘part anterior del pit’ [sí]; nom, ‘nota musical’ [sí]; pronom reflexiu [sí]; numeral [sís]): Si vols que vaja, dis-m’ho. Porta els diners al si. Una obra en si menor. Ell sempre parla de si mateix. Té sis germans.

sòl, sòls nom, ‘pis, terra’): És un sòl molt rocós. sol, sols (nom, ‘astre’, [ ]): Ja ha eixit el sol.

sol, sols (adjectiu, ‘sense companyia’, [ ]): Està sol.

sol nom, ‘nota musical’, [ ]): La parti-tura està en clau de sol.

són (forma del verb ser): Aquells que ens han saludat són amics meus. son possessiu [son]; nom, ‘acte de dormir’ [s n]; nom, ‘ganes de dormir’ [s n]): Son pare és músic. Té un son molt profund. Tinc molta son.

té (forma del verb tindre): Té una empresa molt important. te pronom [te]; nom, ‘planta’ [té]; nom, ‘lletra’ [té]): La pel·lícula, no te la vaig contar tota. Els anglesos tenen costum de prendre te. En esta paraula falta una te.

ús nom, ‘acció d’usar una cosa’): Fes ús del teu dret preferent. us (pronom [us]): Ara us portarem dos caixes de taronges.

vós (pronom personal fort): Beneïda sou vós entre totes les dones. vos (pronom personal feble [vos]): Emporteu-vos les revistes.

L’accentuació diacrítica anterior
La versió anterior de l’accentuació diacrítica (vegeu) recollia 28 casos (o més).

L’accentuació de les majúscules en castellà
L’accentuació de les majúscules en castellà (veg. Solà, Ortotipografia, pàg. 135); L’Ortografia (1974) de la rae prescrivia clarament l’accentuació de les majúscules en els paràgrafs 6.15 i 41 bis. D’altra banda, en francés les majúscules porten tots els signes (accents, ce trencada…), segons la norma del l’Office de la Langue Française (2002).

L’accentuació dels verbs en castellà
En castellà, l’Ortografia (1974) de la rae, en el § 39, exposava:

Los tiempos de verbo que llevan acento ortográfico lo conservan aun cuando acrecienten su terminación tomando un enclítico; v. gr.: pidióme, conmovíla, rogóles, convenciólos, andaráse», dése,…

Aquest precepte no l’esmenten ni el seco ni el map. L’ortografia de 1999 (?) diu que els mots anteriors s’accentuen d’acord amb les normes generals: pidiome, deme / dámelo, mírame. Veg. un document tret d’internet de la rae. Això és confirmat posteriorment en l’Ortografia de la lengua española (2010) de la rae (3.4.5.1.3):

Las formas verbales con pronombres enclíticos se someten a las reglas de accentuación, de modo que llevarán tilde o no según corresponda a la palabra resultante, con independencia de cómo se acentúe gráficamente la forma verbal sin los pronombres.

La conjunció o no s’accentua: «10 o 25»
Ni en castellà ni en català s’accentua la conjunció o entre xifres, tal com podíem trobar antigament: «10 ó 25». Això era un costum fonamentat en la possible confusió per qüestions tipogràfiques —en alguna època— de la conjunció amb el zero. Per tant, actualment la norma és: «10 o 25».

a + substantiu

Algunes obres prescriptives consideren no admissible la locució adjectiva a color, i proposen substituir-la per en color. En el mateix cas hi hauria altres locucions semblants: a quadres* > de quadres, a ratlles* > de ratlles, a franges* > de franges… Eixa prescripció també és coneguda en castellà. Segons Manuel Alvar Ezquerra (Manual de redacción y estilo, Akal, 1999; consulta: 17.09.2010 – Google Llibres):

De hecho, es galicismo sintáctico un gran número de construcciones en las que aparece la preposición a introduciendo a un sustantivo como complemento de otro sustantivo: motor a gasolina, máquina a vapor, pantalón a rayas, radio a pilas, avión a reacción, foto a color, etc. En la mayoría de estos casos hay que sustituir la preposición a por de.

Actualment, però, la gramàtica de la rae ho tracta altrament:

13.18c Con «a + sustantivo» se forman locuciones como las subrayadas en una camisa a rayas, un toldo a listas, una falda a cuadros, un filete a tiras y otras similares que contienen sustantivos que denotan diversas disposiciones formales de algún conjunto de elementos.

Cal tindre en compte també que en italià és a colori (i també podem documentar-hi a colore).

En eixe sentit, podíem trobar en el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra i Josep Miracle (1980) i en el diec1 (1995):

ratlla […] Teixit a ratlles blanques i negres.

Construcció que també documentem en Marià Aguiló (Diccionari Aguiló, 1929; Google Llibres – consulta: 20.09.2010):

pekin: teixit a ratlles (E. Toda).

I no cal dir que la documentació literària d’a ratlles també és abundant: Carme Riera, Manuel de Pedrolo, Eugeni d’Ors, Folch i Torres, Salvat-Papasseit, Pere Calders, Josep Piera, Joan Perucho, Quim Monzó, Baltasar Porcel, Vicent Andrés Estellés, Joan Francesc Mira, Enric Valor…

Joan Abril Español (Diccionari pràctic de qüestions gramaticals, 1997; Google Llibres – consulta: 20.09.2010) mostrava, però, que el punt estava en evolució:

Hi ha uns quants casos, però, que no queden resolts per la normativa, en els quals la a es pot considerar adequada: olla a pressió, avió a reacció, cervesa a pressió.

En eixe sentit, podem localitzar dos exemples significatius en el Diccionari normatiu valencià de l’avl (consulta: 22.06.2017):

s. v. camisa s. v. quadre

Una camisa de ratlles. M’agrada la corbata a quadres.

En sentit contrari, però, l’IEC ha revisat el seu diccionari i ha preferit una altra solució per a l’exemple esmentat més amunt, ja que en el diec2 podem trobar:

ratlla […] Teixit de ratlles blanques i negres.

En el mateix diccionari trobareu olla de pressió, motor de reacció i avió de reacció. Caldrà aclarir fins a on s’estén la prescripció actual. Em semblava que la giec no en dia res, però podeu llegir en el comentari que Albert Pla Nualart (14.07.2017) ho troba en la pàgina 537 (epígraf 14.6.2.a), i no ho admeten amb la preposició a:

En alguns casos darrerament es troben en l’ús preposicional vaciŀlacions que cal evitar. […] Porten de els complements de noms que expressen un element que es repeteix com a motiu decoratiu o estampat (un teixit de pics, un vestit de ratlles […]) o els que designen el mitjà o el mecanisme de funcionament (avió de reacció, cuina de gas […]). D’altra banda, també van encapçalats per de els complements de noms de percepcions o sensacions (olor, pudor, gust, soroll, remor, so): olor de socarrim/colònia, pudor de fregit/fem (cf. pudia a fregit, a fems) […].
D’altra banda, segons l’Optimot (consulta: 17.09.2010):

Fitxa 1925/2

a tot color loc.

Per indicar un grau molt elevat o intens, en català es fa servir la locució a tot / a tota seguida d’un nom sense cap determinatiu. Per exemple: a tota vela, a tota marxa, a tota brida, a tot risc, a tot córrer, a tot drap, a tot estrop, etc.

De la mateixa manera, per expressar molta intensitat, per exemple en un dibuix o pintura, es pot fer servir la locució a tot color. Per exemple: Els dibuixos s’han de presentar en format de foli a tot color.

acabar per + infinitiu

Segons podem llegir en la gcc (23.3.4):

La perífrasi acabar per + infinitiu, que s’empra a vegades amb el mateix sentit [que acabar + gerundi], no és considerada genuïna per alguns diccionaris i manuals (p. ex., el Manual d’estil del 9 Nou) mentre que ho és per a d’altres (vg. Ruaix 1996)

Cal dir que la nova versió del Manual de redacció i estil (2008) d’Eusebi Coromina continuava mantenint la consideració d’incorrecció. Tanmateix, el gdlc [en línia] inclou l’accepció següent (consulta: 18.02.2010):

7 acabar per [ seguit d’infinitiu ] Arribar finalment a fer una cosa. Si insisteixes una mica més, acabarà per confessar el que va fer.

De fet, podem localitzar eixa accepció en un exemple (s. v. desorientar; consulta: 02.06.2017) que es manté en el diccionari des de l’edició de 1982 i que és copiat del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra (1932):

Les tortuositats del camí van acabar per desorientar-los.
Finalment, la giec introduïx està perífrasi en la normativa (24.5.8.2.c):

La perífrasi «acabar per + infinitiu» expressa també la culminació d’una situació, però en aquest cas produïda per una insistència: Després de demanar-li-ho moltes vegades, van acabar per cedir a la seva petició; Les tortuositats del camí van acabar per desorientar-los.

al + infinitiu

La nova gramàtica de l’iec (29.2.5.a) atén plenament la possibilitat del valor causal («derivat del valor de seqüenciació temporal») d’esta construcció, com ara en l’oració «Al vore que no veníeu, vam començar a preocupar-mos». Tal com reconeix l’institut, «aquest valor causal s’ha generalitzat especialment en els parlars que no conserven la distinció tradicional entres les construccions amb en i amb al».
No sembla que l’iec haja previst cap limitació a l’ús «exclusivament amb valor causal», prevenció que sí que fea l’avl, com podeu llegir més avall en el cas de l’oració «Al ser tan tard, se n’anaren sense veure com acabà la funció». En canvi, l’iec, amplia els valors de la construcció a la condicionalitat en la indicació següent (31.4.2.1.f):

A partir del valor de seqüenciació temporal d’aquestes construccions, es pot arribar a inferir una relació de causalitat (En arribar el bon temps, les platges es comencen a omplir de banyistes ‘sempre que arriba el bon temps, com que arriba el bon temps’), o de condicionalitat, especialment quan indica una situació habitual (En dir les veritats, es perden les amistats ‘quan dius les veritats, si dius les veritats, dient les veritats’).
La gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (consulta: 20.10.2016) havia donat abans les indicacions següents:

26.3.1.3. La construcció «en o al + infinitiu»
Les construccions «al + infinitiu» o «en + infinitiu» tenen un valor temporal equivalent a les oracions introduïdes per quan, i assenyalen simultaneïtat o anterioritat immediata respecte a la situació designada en l’oració principal:

Al passar per la plaça ens va saludar. (‘Quan passava per la plaça’)
En tindre son es gita. (‘Quan té son’)
En eixir tanca la porta. (‘Una vegada isques, tanca la porta’)

Observació: És infundada la prevenció que alguns gramàtics han mostrat sobre la genuïnitat de la construcció «al + infinitiu». Es tracta d’una construcció pròpia de la llengua de totes les èpoques i ha estat acceptada per bons gramàtics. En els següents exemples del Tirant lo Blanch es poden comprovar el matís de simultaneïtat i el valor duratiu de la construcció:

«e posà’s en la çinta un petit coltell ben esmolat per ço que si havia a taillar alguna corda que u pogués fer; e posà’l-se de part de tras, que al nadar no l’enujàs.»
«Al passar apagà la lum, pres al conestable per la mà, més-se primera, e Tirant seguí al conestable. E axí trobaren la porta de la cambra hon era la princessa, la qual stava sola sperant-los.»
«E aplegant lo rey Scariano a una ribera, al passar perdé molta gent.»

D’acord amb l’ús més general, en valencià es poden establir les distincions següents:
a) La construcció amb al sol tindre un valor duratiu i sol indicar que la situació expressada per l’oració principal es produïx en algun moment dins de l’interval temporal en què té lloc l’acció expressada per l’oració d’infinitiu. Així, en l’exemple anterior Al passar per la plaça ens va saludar, s’indica que l’acció de saludar es va produir mentres el subjecte passava per la plaça. És per això que al passar es pot parafrasejar per mentres passava.
b) La construcció amb en, en canvi, té un valor puntual i indica que la situació designada per l’oració d’infinitiu és immediatament anterior a la designada per l’oració principal o es repetix de manera habitual immediatament abans de la designada en l’oració principal:

En fer-se de dia anirem a l’hort. (‘es fa de dia i tot seguit anem a l’hort’)
En arribar el pare, avisa’m. (‘primer ha d’arribar el pare i tot seguit m’has d’avisar’)
El mes passat, en bufar el vent plovia. (‘primer bufava el vent i tot seguit plovia’)

Pel fet d’indicar anterioritat immediata, l’oració amb en pot assolir un cert matís causal, ja que les causes són prèvies a les conseqüències que se’n deriven:

En tindre son es gita. (‘perquè té són’)
En dir les veritats, es perden les amistats. (‘perquè es diuen les veritats’).

Notem que en les oracions anteriors, la idea de causalitat s’associa a la d’anterioritat. No són genuïns ni adequats els casos en què la construcció amb en o amb al s’usa exclusivament amb un valor causal. No és, per tant, acceptable una frase com Al ser tan tard, se n’anaren sense veure com acabà la funció, que cal expressar amb una construcció causal, com ara Com que era tan tard, se n’anaren sense veure com acabà la funció.
A més de tot això, Ramon Gimeno també aporta unes quantes notes més sobre la qüestió en el bloc Lletres i Tics (consulta: 20.10.2016).
BADIA, pàgina 212, epígraf 113.IV.3:

Les preposicions a i en davant l’infinitiu temporal. Quan aquest infinitiu equival a una oració subordinada adverbial (generalment de temps, però també de causa, i d’altres, encara), tant pot ésser introduït per a (a + art. el = al) com per en. Només les separa una diferència de registre.

Pàgina 670, epígraf 247.IV.6:

b) Quan l’infinitiu equival a una oració correlativa temporal, hi ha la possibilitat de dues construccions: que l’infinitiu sigui introduït per la prep. a + article o que ho sigui per la prep. en. La primera és pràcticament universal en el llenguatge corrent, mentre que la segona pertany al N1, i avui guanya terreny en la llengua escrita.» Exemples: «al conéixer la notícia, tothom va sortir al carrer / N1 en conéixer la notícia, tothom va sortir al carrer.
A banda d’això, la gramàtica de Fabra del 1956 només indica (epígraf 95, nota **) que tenen el mateix valor en + inf. que al+ inf.: «Però, avui, aquesta construcció és més aviat evitada.» És a dir, res a dir sobre la suposada incorrecció. Més encara, en la gramàtica del 1918 (edició de 1933, epígraf 126; consulta: 20.10.2016) dóna les dos opcions com a «possibles»:

En canvi, quan un infinitiu forma part d’una determinació circumstancial, amb el valor d’un gerundi, de les dues construccions llavors possibles, que són la introducció de l’infinitiu mitjançant la preposició a seguida de l’article definit (Ex.: A l‘entrar jo, tots s’alçaren) i la introducció de l’infinitiu mitjançant la sola preposició en (Ex.: En entrar jo, tots s’alçaren), és d’aconsellar que els escriptors es decantin decididament a favor de la segona.

No hi trobem, doncs, cap qualificació d’incorrecció.
Enric Valor, indicava en el Curs mitjà de gramàtica catalana, tema 77, epígraf 218:

Quan l’infinitiu té valor adverbial temporal, va precedit de la preposició a i l’article definit (al o a l’), si es refereix al passat: A l’arribar va veure que tots se n’anaven. Si es refereix al futur, és preceptiu l’ús de la preposició en⁽⁵⁾: En tornar el pare, dinarem.

Nota número 5:

Com s’ha fet des dels primers temps de l’idioma i com es practica regularment a tot el País Valencià. Modernament, la llengua literària usa quasi exclusivament en en tots dos casos (pretèrit i futur), amb la qual cosa es perd un matís molt genuí.
Més o menys en el mateix sentit es pronuncia Sanchis Guarner en la Gramàtica valenciana (1950), epígraf 343:

Per a introduir una determinació circumstancial de temps representada amb un verb en infinitiu, equivalent a una gerundi, convé emprar amb preferència la preposició en […] L’ús de la preposició a seguida de l’article definit (al, a l’) és admissible, però només quan tal determinació circumstancial de temps equival a un pretèrit perfet d’indicatiu; exemple: Al caure escales avall, em vaig fer mal (= quan caiguí).

degut a

Locució prepositiva recollida en el gd62 (2000): ‘a causa de’. Tot seguit, uns quants casos d’ús d’esta locució en diferents autors i obres:
- «Durant aquesta tasca sembla que sorgeix la idea d’escriure la novel·la i, ben possiblement, degut a aquella replega […]» (Vicent Escrivà, «Obra literària» dins de Paraula de la terra. Escrits seleccionats d’Enric Valor).
- «[…] i això degut al seu temperament malenconiós, depressiu i més aïnes dolç.» (Enric Valor, citat per Vicent Salvador i Heicke van Lawick en Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor)
- «[…] que després havia de ser bandejat per Neró […], juntament amb filòsoif Musoni Rufus, degut a la influència que exercien sobre la joventut.» (Miquel Dolç, Sàtires de Persi Flac)
- «El P. Bertran no té cap més hora lliure, degut a les seves obligacions acadèmiques» (Joan Fuster, nota manuscrita citada en Cartes de Carles Riba: 1956-1959, edició de Carles-Jordi Guardiola)
- «Que es produïx (un moviment) en les plantes degut a un augment de turgència.» (Diccionari normatiu valencià de l’avl, s. v. auxotònic -ca; consulta: 14.01.2016)
La nova giec (19.9.3.3c), finalment, accepta incloure la locució causal:

L’ús més freqüent en masculí singular ha acabat convertint-lo en una locució causal que selecciona un sintagma nominal (S’ha hagut de suspendre el partit degut a les inundacions) o una oració encapçalada per el fet (Degut al fet que no hi havia aigua a les dutxes, hem deixat la competició per a la setmana entrant).
El dddc (2000) i altres obres la marcaven com a incorrecta. Indicaven que l’expressió era correcta «quan degut té funció de participi, intercanviable per deguda, deguts, degudes».
Exemples d’usos correctes, amb demostració de l’ús del participi en este context, previs a l’admissió de la locució prepositiva en el gd62:
Agraïxc a Joan Mascarell les matisacions que m’ha fet sobre la redacció anterior de la fitxa. (Migjorn-2005)

Etiqueta: GIEC

COORDINADORA DE DINAMITZACIÓ LINGÜÍSTICA DEL PAÍS VALENCIÀ