El furlà és la llengua del Friül. Esta versió del nom és adaptada directament d’eixa llengua (furlan > furlà). La gec donava entrada a esta denominació (consulta: 03.11.2022):
furlà m Lingüística i sociolingüística
Dialecte oriental del retoromànic que té mig milió de parlants, aproximadament, i s’estén pel Friül.
Trieste i Muggia encara eren, al s xix, de parla furlana. Udine n’és avui el centre lingüístic més important.
Nota fdt. El 07.11.2022 m’indiquen que ho han revisat i que han posat friülà com a forma principal.
En canvi, ara mateix ni el diec ni el dnv donen entrada a esta denominació ni a l’adjectiu corresponent (furlà furlana) i utilitzen les formes friülà-lana (o secundàriament, friülés -lesa).
El dnv (consulta: 21.10.2022) dona entrada a la forma bronxa (documentada en el tresor2011 a Bellreguard, Daimús, Oliva, Gandia, Benirredrà, Beniarbeig, Alcalà de la Jovada, Simat de Valldigna, Algemesí):
bronxa 1. f. ETNOL. Enfilall de flors de gesmil que es posen les dones al cap, especialment per a ballar les danses tradicionals valencianes. 2. f. ESTÈT. Borla de fils molt fins, que s’utilitza per a empolvorar.
En canvi, no arreplega a la variant bronja (documentada pel tresor2011 i Giner Monfort [2013] a Tavernes de la Valldigna, Benifairó de la Valldigna, Ontinyent, l’Alcúdia de Crespins) i que, a més, és la forma que apareix en els dcvb, dgfpastor,diec i gd62 (que no li donen l’accepció 1).
Per tant, els propose als acadèmics que incorporen esta variant després de vore que és la forma que apareix en:
El temps feliç de Josep Piera (2001): «i besava la bronja que la mare duia al pit».
Al cor, la quimereta d’Encarna Sant-Celoni i Verger (2002): «Quina oloreta més bona fa la bronja de floretes de gesmil que dus al pit!».
«Gessamí» de Gaspar Jaén i Urban, Mètode, núm. 72: «Cada vespre, nugava una dotzena de capolls nous i en feia una bronja, una petita copinya perfumada —així també les vaig veure fer a Tunísia i a Simat de la Valldigna— que esclatava en fer-se fosc i que la mare, amb un imperdible, s’enganxava al pit».
La bèstia en què cavalquem de Ferran Garcia-Oliver (2020): «La bronja al pit de les dones —i al meu pit— proclama gloriosos capvespres d’estiu».
Este verb equivalia a l’intransitiu fronterejar, que el dnv definix ‘ser, un territori, fronterer amb un altre’. Actualment podem localitzar una accepció més, relacionada amb la frontera, entesa com a part més visible, la part del front:
En els comerços, «posar enfront el producte amb la data de caducitat més antiga» (PTT Sant Celoni, 07.04.2015); «moure els productes cap endavant per a que la prestatgeria no es vegi buida» (Diari Sant Quirze, 31.01.2022);
Si van bé les coses, també s’hauria de generar un altre frontejar, adaptació del verb anglés front, que ha passat de designar qui està al front (qui lidera) d’una banda de música, a indicar qui fingix uns sentiments, una actitud, per a amagar la realitat. El diccionari Merriam-Webster (consulta: 23.08.2022) indica:
frontverb US, informal: to assume a fake or false personality to conceal one’s true identity and character.
Posteriorment, el verb ha adquirit en el castellà d’Amèrica (frontear) el valor de ‘faronejar, exhibir-se o provocar amb vanitat’.
El dnv ha incorporat una accepció transitiva en este verb, la número 3:
1. v. intr. Distingir-se de la resta o cridar l’atenció per la seua excel·lència, novetat o originalitat, o perquè oferix un gran contrast. Eixe color ressalta més que l’altre. 2. v. intr. Eixir cap a fora interrompent la planor d’una superfície, fer ressalt. El balcó ressalta massa. 3.v. tr. Posar en relleu (alguna cosa). L’alcalde ressaltà la importància de l’acord adoptat.
Això permet que tant es pot ara «fer ressaltar» com «ressaltar» un text amb un color de fons, tal com he fet en la citació anterior. I, per tant, podem també dir que hem «ressaltat un text» —fins ara la normativa només permetia dir que l’havíem «fet ressaltar»—. El diec encara no ha incorporat eixa possibilitat.
De moment, el diec no incorpora esta variant de rematada, però sí que la podem trobar en el dnv, com sinònim de rematada i amb accepcions pròpies:
remat 1.m. Rematada. El remat del davanter ha sigut espectacular. 2.m. Allò que, especialment en una construcció, corona o adorna la part superior. El remat del campanar. El remat d’una falla. 3.al rematloc. adv. Després de tot, finalment. Al remat, ens van donar la raó.
La paraula es documenta sobretot en texts valencians, però també hi ha algun exemple de Catalunya:
Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana (1888): «del capitell al remat 1 met.»
La Moma (1885): «Pues al remat de la festa, crehueta al hòme y adelante con la faroleria»
Cal tindre en compte que, en català oriental, la format «remat» era generalment una variant de ramat.
Els diccionaris habituals arrepleguen (consulta: 07.09.2021) la forma femenina d’este substantiu i adjectiu:
(diec) coqueta1f. Dona que cerca de plaure als homes. És una coqueta.2adj.Aquella noia és molt coqueta.
(dnv)coquetaadj. i f. Que coqueteja (una dona).
En realitat, al no incloure la forma masculina coquet, es separen tant del francés coquet -ette (veg. tlfi) com de les possibilitats de la coqueteria («Qui a le souci de plaire», tal com ho sintetitzen en francés), possibilitats que pareix que el dnv intuïxca en les definicions tant del substantiu coqueteria com del verb coquetejar:
coqueteria 1.f. Acte o afalac propi d’una persona coqueta. 2.f. Desig de fer-se valdre, d’agradar els altres.
coquetejar 1.v.intr. En el joc amorós, donar senyals sense comprometre’s en excés. En les festes coquetejava amb tot el món. 2.v.intr. Tractar d’agradar per vanitat amb mitjans premeditats. Li agradava molt coquetejar. 3.v.intr. Tindre, algú, contacte amb una activitat, un partit o una ideologia sense arribar a un compromís ferm. En la seua joventut va coquetejar amb el trotskisme.
Podem observar que parlen «d’una persona» o d’«algú». En canvi, en coqueta, a banda que la definició em pareix massa incidental o conjuntural, afig una restricció innecessària a les dones, ateses les altres definicions de coqueteria i coquetejar. Curiosament, el Diccionari popular de la llengua catalana (1905) de Josep Alardern sí que va arribar a tindre un poc en compte la possibilitat de la coqueteria masculina:
Fragment del Diccionari popular de la llengua catalana (1905) de Josep Alardern.
A pesar que sí que són habituals les referències a la coqueteria referida a hòmens, no és tan habitual l’ús de coquet, però sí que podem localitzar eixa forma referida tant a persones com a altres elements (veg. «molt coquet» i altres cerques i troballes possibles en Google Llibres).
Els traductors automàtics, a partir la locució castellana surtir efecto (consulta: 07.01.2021), induïxen a atribuir-li al verb assortir un significat que no té normativament. El dnv (consulta: 07.01.2021) li dona l’accepció següent:
assortir v. tr. Proveir (un comerciant, una botiga) de les mercaderies o dels articles necessaris. Un majorista que assortix totes les botigues de la zona.
Si es tracta de les possibles accepcions de la locució surtir efecto en castellà: ‘(alguna cosa) produir el resultat desitjat’ o ‘entrar en vigor’ (accepció juridicoadministrativa), en valencià el verb assortir no és adequat, sinó que cal usar altres expressions:
Este decret entra en vigor… [en castellà podem trobar: «El presente decreto surtirá efectos…»]
El medicament va fer efecte… [en castellà podem trobar: «El medicamento surtió efecto…»]
Cal presentar la declaració a l’inici de l’any natural en què ha de ser efectiva.
Vos heu d’adreçar al consolat del país on el document ha de produir efectes.
Heu de depositar la garantia en l’entitats davant la qual haja de ser efectiva.
Quant a la locució verbal castellana surtir efecto
El drae recollia l’expressió com a «frase» en l’entrada efecto, amb el significat ‘dar una medida, un remedio, un consejo, etc., el resultado que se deseaba’. Actualment ha canviat un poc la definició:
surtir efecto una medida, un remedio, un consejo, etc. 1.loc. verb. Dar el resultado que se deseaba.
El dusos li donava el significat ‘dar algo el resultado que se desea’. I el vox proposava: «surtir efecto Dar [algo, especialmente una acción] el resultado que se esperaba o deseaba». Segons el map, significa ‘producir’, ‘servir de’, i pertany al lèxic administratiu. L’exemple que dona és: «El presente escrito también surtirá efectos de notificación…». En el diccionari de María Moliner trobem:
efecto […] Surtir efecto. Realizarse cierta cosa: Ayer tuvo efecto la toma de posesión del nuevo director. surtir […] 4. (solamente con «efecto» como complemento). Producir: Surtió efecto el consejo.
La forma xafar és la més estesa al País Valencià i és l’entrada principal que dona el dnv (consulta: 18.08.2020) i que conté totes les accepcions literals i figurades relacionades amb ‘esclafar; deformar; posar els peus per sostindre-s’hi; posar el peu sobre…’, etc.
En canvi, el diec (consulta: 18.08.2020) no ha admés per ara la sinonímia entre el verb aixafar i el verb trepitjar, contràriament al que fa el gdlc, que remet d’aixafar a «trepitjar 1 i 2». Estes accepcions corresponen a:
vtr1 1 Posar els peus damunt d’una cosa, per caminar-hi o per sostenir-s’hi. Es feren càrrec del lloc que trepitjaven. 2 Posar el peu sobre algú o alguna cosa, recolzant-l’hi. M’ha trepitjat l’ull de poll. 2 1 Esclafar una cosa amb el peu, trepollar-la. Trepitjar un escarabat. 2 esp ENOL Esclafar el raïm, per fer-ne sortir el most, posant-hi els peus a sobre i movent-los reiteradament. Aquest vi encara és trepitjat de peu. Trepitjar raïms.
Segons els diec, aixafar significaria ‘deformar (una cosa) per compressió, aplanant-la, disminuint-ne el gruix’. Això no seria del tot equivalent d’«esclafar una cosa amb el peu, trepollar-la» (accepció 2.1 del gdlc per a trepitjar), ja que esta acció s’ha de fer amb el peu. És a dir, per al diec, aixafar no contindria una referència específica als peus com a mitjà per a esclafar o deformar.
Per tant, segons els diec, quan poses el peu, trepitges, i no seria possible la frase: «Era tan gastadora que sa mare li havia prohibit que aixafara les botigues del poble», llevat que ací aixafar tinguera el sentit d’aplanar eixes botigues, sentit que no sol tindre quan es diu això, sinó que té el significat ‘posar els peus per-sostenir-s’hi’. Per contra, l’oració sí que seria possible segons el gdlc mantenint este sentit de visitar un lloc.
ALDC. Trepitjar (el raïm) Naturalment, tota eixa variació és dialectal, hi ha llocs on és habitual utilitzar aixafar com a sinònim de trepitjar 1. Si eixe ús és prou general, caldria que el diec afegira eixa sinonímia parcial, cosa que hem vist que ja ha fet el dnv de l’AVL, ja que remet d’aixafar a xafar, on s’acumulen totes les accepcions. En tot cas, per ara, al País Valencià, diria que per ara sona estrany que algú puga aixafar les botigues del poble volent dir ‘posar-hi els peus’ i que no siga esclafar-les físicament o afonar-les econòmicament. Eixe sentit d’aixafar l’hem aprés dels llibres i de la normativa de l’iec.
En eixe sentit, el mapa 966, «Trepitjar el raïm» (consulta: 18.08.2020), mostra la distribució dels verbs en eixa accepció, i alguna relació té amb la distribució territorial de les variants en la resta d’accepcions.
Este verb apareixia en diccionari del Salt 3.0 i també ha entrat en el dnv (consulta: 03.04.2020):
1. v. intr. Molestar, destorbar, emprenyar. Es passa el dia llandant. Per favor, no llandes més! 2.v. tr. TÈXTIL Afinar (un teixit de seda) fregant-lo lleugerament amb unes llandes especials.
L’accepció 1 no apareixia en el diccionari del Salt 3.0, però la vaig documentar anteriorment en reig2 amb el significat ‘importunar, fer-se pesat’, que deu ser la font del dnv. Altres diccionaris generals encara no han afegit este verb.
Pel que fa al substantiu llanda, que compartix cinc accepcions amb llauna (segons el dnv; consulta: 03.04.2020) el gdlc (consulta: 03.04.2020) fa llanda sinònim de llauna (no en totes les accepcions), però el diec (consulta: 03.04.2020) no fa cap remissió entre les dos paraules, mancança que haurien de resoldre, ja que les accepcions de llauna són expressades també amb llanda (amb caràcter general al País Valencià).
De manera sorprenent, tant el diec (consulta: 03.04.2020) com el gdlc (consulta: 03.04.2020) inclouen lata per a accepcions relacionades amb coses o persones molestes o carregoses.
La paraula garatge (‘aparcament; taller’) és pronunciada habitualment garaig (i també garaix, segons indica Eugeni Reig en «Trage o tratge?», Núvol, 26.03.2014; consulta: 30.07.2019). Sempre m’ha estranyat que ma mare i altres persones «majors» digueren «garaig» (que és una adaptació de la pronúncia de la paraula francesa original: garage). Amb tot, jo sempre he dit «garatge», perquè aixina vaig llegir que s’escrivia, i em sembla que devíem parlar més sovint del «taller» o de l’«aparcament». El cas és que el primer diccionari que va traure l’avl, aquell confús[1] diccionari ortogràfic (dopv), contenia (i conté encara en la versió en línia; consulta: 30.07.2019) la forma garaig:
garaig
garaig; garatjos (o garaigs) m.
1. Nota: dic que el diccionari era confús, perquè el diccionari no contenia definicions i l’avl encara no havia tret el seu diccionari normatiu. Per eixe motiu, u podia vore en el dopv moltes formes escrites, però només podia suposar o imaginar a quines paraules o a quins significats podien correspondre. Per exemple: <em>amanéixer, exprimir, nombrar…</em>
Posteriorment, quan va apareíxer el diccionari normatiu (dnv, 2014) de l’avl, no va recollir la forma garaig com a variant de garatge. Xavier Pàmies aporta dades i un comentari interessant sobre la forma garaig (Qüestions puntuals de llengua, setembre del 2016; consulta: 30.07.2019):
«Garaig» és la forma col·loquial de garatge, i consultant uns quants assajos de dialectologia (Veny, Borja-Moll, etc.) he comprovat que és d’ús general a tot el territori (Principat, País Valencià, Balears, etc.). […] El problema és que ha acabat sent d’ús tan corrent que la forma col·loquial s’ha imposat de forma absoluta en el registre oral, si no és que es fa l’esforç postís de dir-ho a la manera formal. Això és el que em va portar a prendre la decisió de triar la forma col·loquial oral en algunes traduccions de registre coŀloquial, amb una vaga esperança que s’acabi incorporant als diccionaris.
Certament, en valencià tenim «viatge», «formatge», etcètera. Emili Casanova (segons la referència de Maria Àngels Diéguez Seguí) assenyalava que eixe sufix prové del francés (dels segles ix-xii), i quasi sempre ha donat -atge. Quasi, perquè en algun cas sí que s’ha acceptat una altra opció, tal com indica Xavier Rull (veg. «Sufixació»):
Encara que el sufix francès -age s’hagi adaptat generalment en -atg, hi ha algun cas d’adaptació fonètica: regalaix ‘encreuament del fil’ (de régalage), i no pas regalatge (BARRI 1999: 88; RULL 2005-2006). En aquest cas ha pesat més la pronúncia que la grafia (com ocorre, en certa manera, amb collage, gal·licisme que no s’ha adaptat i que es pronuncia com si s’escrivís colaix).
En fi, en castellà també s’han introduït les formes que adapten el prefix francés fent -aje. I ja sabem com solen anar les coses.
