Els de la gec haurien de consultar l’article de Germà Colón «Visió romàntica sobre alguns “mossarabismes” del català» (gcefcr), i altres referències sobre el tema (com ara en la revista Caplletra, 51), per a fer una porga de tant de suposat mossarabisme i omplir una mica més l’entrada aragonesisme que no en té cap. Com diu Germà Colón —i és hora de tindre-ho en compte després de l’homenatge fet a la seua obra els dies 15-19 de novembre del 2004 a la seu de la uimp en València—:

Ací he hagut de lluitar amb apel·latius que han resultat ésser uns mossarabismes-fantasmes. Quan veig que l’aplicació d’aquest boirós origen s’estén a d’altres mots com almorzar, artimó, catxirulo, coixo, colomello, corbo, cuquello, fondo, mosseguillo, orxata, sapo, trepitjar, vado, xerna, xiquet i tota una rècula més, tinc la sensació anguniosa que l’arbitrarietat s’ha erigit en regla suprema. Com a noms comuns de la llengua prenc el risc d’afirmar que a casa nostra de mossarabismes no n’hi deu haver gaires, si tant és que en queda cap; i, si n’hi ha, no són certament els mots que en determinades obres en duen la còmoda marca. Totes aquestes tirallongues amb què se’ns obsequia són forasterismes, en la majora part dels casos aragonesismes o castellanismes.

En el mateix article, Germà Colón aclarix els aragonesismes corder i borrego i el gal·licisme roder. Posteriorment, en 2011, conclou l’article «El mossarabisme, encara: la instrumentalització ideològica del romanç andalusí»:

[…] no existia aquest suposat «mossàrab» valencià ni tampoc no existien els cristians mossàrabs. Els conquistadors catalans de València només hi van trobar moros arabòfons, i els moros bé o malament van subsistir fins a l’expulsió de 1609.

Maria Jesús Rubiera i Mata hi dedica alguns passatges en «Els arabismes del català. Història d’un rebuig» (Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes: Alacant-Elx, 9-14 de setembre de 1991, volum 2; veg. Google Llibres).  En reproduïm un:

a) No totes les paraules llatines o romàniques que presenta la llengua àrab medieval, ni el dialecte hispanoàrab tenen el seu origen en el baix llatí d’Hispània, ni en la llengua romànica d’al-Andalus, anomenada —pense, inadequadament— mossàrab. […] Per això seria preferible anomenar els «mossarabismes» de l’hispanoàrab llatinismes si no reflecteixen evolució romànica, i parlar de romancismes —amb el seu cognom— si han fet aquesta evolució. I quan es transformen en manlleus de les llengües romàniques, seran arabismes si són mots que han estat fonologitzats per l’àrab.
b) Hi ha paraules d’origen llatí —que apareixen usades en el català i són considerades mossarabismes— que s’haurien d’anomenar com els ovnis, és a dir, llatinismes d’origen no identificat, ja que són simplement això: paraules d’origen llatí que no estan documentades, però que resulta còmode incloure en la llengua romànica d’al-Andalus, el mossàrab, de la qual, per cert, tenim ben poques notícies. Personalment, si aquestes paraules no tenen l’empremta fonològica i/o morfològica àrab i són tardanes, m’inclinaria per negar de forma absoluta la seua consideració com a mossarabismes o romancismes d’al-Andalus. […]

Segons Manuel Ariza, en Historia de la lengua española de Rafael Cano Aguilar (coord.) (ed. Ariel, 2004; pàg. 208, nota 3):

Es absolutamente inadmisible la teoría de Peñarroja (1990) de que el valenciano haya heredado características lingüísticas procedentes del mozárabe valenciano. Cuando se reconquista Valencia ya no quedaban mozárabes desde hacía mucho tiempo —los últimos se fueron con doña Jimena cuando esta abandonó Valencia—. «Cuando Valencia cayó de nuevo en poder de los moros en 1102, los mozárabes de levante se refugiaron en Toledo y después una parte de ellos continuaron hasta Salamanca» (Gonzálvez 1998: 78).

A pesar d’eixes opinions documentades, podem trobar en la gec (2004; i encara ara: 20.04.2020, 10.07.2023):

mossarabisme
Mot mossàrab emprat en una altra llengua.
El lèxic català, molt especialment el del País Valencià, conté diversos apel·latius que són mossarabismes, car s’ajusten a les lleis de fonètica històrica del mossàrab i no pas a les del català, com ara brullo ‘brossat’, càrritx ‘senill’, carxata ‘llindar’, clotxa ‘clotet’, clotxina ‘copinya’, colombaire ‘colomista’, corbo ‘cistell’, cuquello ‘cucut’, fardatxo ‘llangardaix’, foia ‘clotada’, fondello ‘entrecuix’, fondó ‘comellar’, gaiata ‘crossa’, gamba ‘cama’, gambaire ‘vagabund’, muceg[u]ello ‘ratapinyada’, mundar ‘esporgar’, orandella ‘oreneta’, orxata ‘beguda d’ordi’, pando ‘camatort’, pleita ‘llata’, regomello ‘recel’, sarnatxo ‘senalla’, tàpera ‘caparra’, tomello ‘farigola’, tormo ‘roc’, torondo ‘bony’, totxa ‘mata d’espart’, xerna ‘nero’, xicon ‘noi’, etc.

I, fora d’eixa entrada, encara afigen uns quants «ovnis» més: albellatge, amo,¹ bagra, barjola, bolenga, bogo, bòtil, cutimanya, gambuix, gaiato,¹ gibrell, manxol -la, mitan, plàtera, panotxa, seitó, tormo, rèvola, sòtil, tronxo,¹ estormia, tapissot, trill, xirivia, xitxarel·lo…