recebre

En la llista Migjorn (21.11.2003) es va comentar que hi ha zones on encara s’utilitza aquest forma antiga del verb per a una accepció: «aplicat a anar a buscar a algú que sabem segur que ens ve a veure (a peu s’entèn) utilitzo la forma anar a recebre a algú».

En el dcvb (consulta: 21.11.2003; 04.02.2021) podem trobar esta accepció:

4. Prendre amb si algú que s’acosta, bé o malament; especialment, Prendre’l de bon grat, volent-lo tenir en sa companyia; admetre. […] a) més especialment, Sortir a camí a un que arriba, per obsequiar-lo o fer-li festa. (En aquest significat, a certes regions es conserva la forma arcaica recebre). «Anirem a l’estació a recebre els oncles que vénen amb el tren» (Olot, Solsona, Pallars, Urgell).

Segons el dcvb, eixa forma recebre té les pronúncies següents: «rɘs’ɛβrɘ (Olot); reséβre (Pallars, Urgell)». Este verb és habitual en català septetrional (i en occità; veg. Vocabulari bàsic català – occità (Generalitat de Catalunya, 2010); consulta: 04.02.2021). Alcover sospitava que «la forma recebre, arcaica però avui conservada en algunes comarques catalanes, sembla deure la seva vitalitat a la influència del francès recevoir o del castellà recibir».

Joan Veny i Clar, en una conferència (23.02.1990) amb motiu de la presentació del llibre El parlar de la Plana de Vic de Carme Vilà i Comajoan, comentava (consulta: 04.02.2021):

Pel que fa a la llengua històrica d’Osona, el treball de Carme Vilà proporciona materials riquíssims que demostren que aquesta varietat és plena d’arcaismes; per exemple, que s’usa recebre per ‘anar a rebre algú’, anar-lo a recebre: és un recipere amb manteniment d’aquesta –c– llatina.

aixina

El dnv va incloure l’adverbi aixina (consulta: 22.12.2020):

adv. [col·loq.] Així. Les coses no es fan aixina.

La qualificació «col·loquial» no exclou que no puga ser utilitzada en els registres formals, ja que els registres són varietats variables de l’ús social de la llengua. Com a mostra d’ús en registres formals, el president de la Generalitat valenciana Ximo Puig va utilitzar esta variant en la compareixença televisiva que va fer en À Punt (17.12.2020) per a informar els ciutadans sobre les noves mesures contra el còvid. Per tant, al País Valencià, seria d’ús general, tal com ja apuntava Nebot i Pérez (1894).

Este adverbi té diverses variants. El dcvb em va fer un recull, i podem vore (consulta: 22.12.2020) que la variant aixina té una extensió que permet considerar-la pròpia de la llengua comuna:

4. Aixina (recollida al Lluçanès, Ponts, Massalcoreig, Reus, Peníscola, Morella, Benassal, Forcall, Plana de Castelló, Onda, Val., Gandia, St. Lluís de Men., Eiv., Formentera). Y a sos peus agenollant-me, | aixina li vaig pregar, Llorente Versos, ii, 126. «Més m’estim veure’m aixina, | no desconfiant de Déu, | que no posseir riqueses | si han d’esser contra gust meu» (cançó pop., Eiv.).

En un registre formal escrit, la producció escrita valenciana es pot remuntar al Diccionario valenciano-castellano de Carles Ros Hebrera (1764; consulta: 22.12.2020):

aixì, aixìna, aſsi : Adverbio de tiempo, y su inmediacion : como quando se dize: aſsi que llegò Pedro : aixì que aplegà Père.

Més tard, tenim la intervenció «Ullada general sobre la morfologia catalana» de Lluís Fullana Mira en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906; consulta: 22.12.2020):

Mes com la pronunciació es presentà aixina del tot difícil, s’aplicà la lley d’eufonia, y palatisantse la combinació cl, resultà, pell, altre fenomen morfològich també molt freqüent en la nostra llengua.

Apareix la forma aixina també en registre formal escrit en el llibre Rafèl Martí de Viciana de Joan Rodríguez Condesa (1911; consulta: 22.12.2020), autor que també utilitza la variant aixís:

Aixís ho assegúra Ximeno (òbra y llòch sitáts) y aixina resulta de la inscripsió del retrato. Facs. I.

També podem trobar aixina en el recull que elaborà Joan Rafael Ramos Alfajarín per al llibre La qüestió lingüística en la premsa de Castelló de la Plana (1834-1938) (consulta: 22.12.2020), o en les obres de Francesc Martínez i Martínez (com ara en Arreplega de llegendes, tradicions y costums del Reine de Valencia, 1927; consulta: 22.12.2020):

Dificilíssima  y demés pesada es la tasca del folkloriste, al que l’afició ‘l pòrta ‘l recull y estudi de lo popular, tant les costums en sa variadíssima gama, com les llegendes de distints aspèctes, aixina com els cuentos […].

La vitalitat literària de l’adverbi està ben documentada, sobretot en la llengua general i en el registre col·loquial reproduïts per les obres de teatre. De fet, també indiquen el valor general de la variant aixina Beltran Calvo i Segura-Llopes (consulta: 22.12.2020) en Els parlars valencians:

Aixina ‘així’ és general (al Baix Maestrat també aixines).

En eixe sentit, caldria revisar i posar al dia la proposta d’ús que fa Josep Lacreu Cuesta en el Manual d’ús de l’estàndard oral (mantinguda encara en l’edició del 2017; consulta: 22.12.2020):

L’adverbi així és substituït habitualment en valencià per la variant aixina. Aquesta forma, però, té una escassa tradició literària i convé restringir-ne l’ús, en tot cas, a nivell poc formals. Cal evitar, encara més, altres variants com ara aixís, aixins o aixines, habituals d’altres zones del domini lingüístic.

Eixa proposta és ara massa restrictiva, vista la constància documental en l’ús escrit i oral general de la forma aixina —certificada pel mateix Josep Lacreu; per cert, l’autor matisa un poc eixa visió restrictiva en «Les paradoxes de la coŀloquialitat» (08.06.2018; consulta: 23.12.2020)— i la inclusió en el diccionari normatiu, fets que haurien de convidar les propostes estilístiques generals a considerar este adverbi una opció possible i normal del discurs general i també dels registres formals.

Sobre la variant aixines

El diputat Aldolf Sanmartín Besalduch (de Vinaròs) utilitza la variant «aixines» (ho documente al novembre del 2003) en les seues intervencions en les Corts Valencianes. Segons informació  de Josep F. M. (Castelló de la Plana): «Li ho he preguntat a un amic de la Jana (Baix Maestrat). M’ha contestat que per allà (Traiguera, Sant Jordi, Canet lo Roig…) diuen “aixina”, “aixins” i “aixines” per aquest ordre de freqüència». El dcvb recull aixines a: Lluçanès, Penedès, Solsona, Tremp, Massalcoreig, Manacor, Artà, Men.

profia

Esta variant no apareix en els diccionaris generals, s’ha especialitzat com a part de l’expressió fer una profia, que equival a ‘proposar un objectiu, un repte’. Pel que diu el dcvb (consulta: 26.11.2020), la paraula deu ser una variació de porfídia (al seu torn variant de perfídia), probablement passant per l’antic porfia de la crònica de Jaume I, que sí que apareix en el dnv (consulta: 09.12.2020) com a sinònim d’aposta, encara que dcorom (s. v. fe; p. 920) pensa que eixa variant actual és presa del castellà.

Estos diccionaris no arrepleguen la variant profia, però sí altres formes que mostren diverses tendències adaptatives: porfíria (Antoni Canals), profidi (Mallorca), porfèdia (Eivissa), que mantenen els sentits relacionats ‘insistència’ o ‘disputa’. L’expressió fer una profia en eixe mateix sentit de ‘proposar un objectiu, un repte’, i la paraula profia ‘repte, prova’, les podem trobar documentades en un territori prou ample. Per exemple:

  • Sollana (Ribera Baixa), informants de 84 i 89 anys: «¡Fem una profia!»
  • Godall (Montsià), 2013 (consulta: 26.11.2020): «Com tots els anys, la Xaranga Sarabastall va amenitzar les festes majors del nostre poble. Fins i tot, el dia del bou estofat (últim dia de festes), n’hi havia que encara tenien forces, no per a tocar el seu instrument, sinó que encara s’atrevien a fer una “profia” encara més difícil.»
  • Benicarló (Baix Maestrat), 2009 (consulta: 26.11.2020): «Abans i després de la paella es van jugar diferents profies. La profia individual entre Esteller i Tufarret la va guanyar el primer, i en la profia per parelles d’abans de dinar quasi salta la sorpresa, ja que Pelli i Karçe van fer una gran partida contra Manyà i Tito.»
  • Cabanes (Plana Alta), 2010 (consulta: 26.11.2020): «- Jo faig la profia -dice Paco. -Si no me l’acabe d’un trago pague jo lo de tots.»
  • Benaguasil (Camp de Túria), 2020  (consulta: 26.11.2020): «A Benaguasil, País Valencià,  diem fer una “profia” quan algú planteja fer un repte.»
  • Silla (Horta Sud), 2015 (consulta: 26.11.2020): «[…] fent un viatge a Madrid en bicicleta en una mena de profia esportiva que tingué molta nomenà pel poble».
  • Almussafes (Ribera Baixa), 2011 (consulta: 26.11.2020): «[…] es va fer una profia… “Si vosaltres formeu una orquestra per a Pasqua amb música moderna, nosaltres vos paguem el lloguer de l’equip, posem una barra i fem una festa que de segur agradarà a tot el món”».
  • Benissa (Marina Alta), 2018 (consulta: 26.11.2020): «La pràctica oficialment es normalitza en la dècada dels quaranta on els transportistes ( en aquella època de carro i galera) fan evolucionar una pràctica dels llauradors “Les profies” a un deport rural hípic.»

En castellà, porfía compartix eixe sentit de discussió i repte (‘con emulación y competencia’ definix el drae l’expressió a porfía; consulta: 09.12.2020).

saorra

  1. La paraula saorra no apareix encara en els gdlc o en el diec, però sí que ha entrat en el dnv (consulta: 29.10.2020):

    saorra
    f. OBR. PÚBL. Barreja consistent en una mescla de pedres, grava i arena, sense garbellar.

  2. Segon el dcorom:

    sorra, ‘arena gruixuda’, de l’antic saorra, provinent del ll. saburra ‘llast, sorra que es carrega en una embarcació’. 1.ª doc.: saorra ‘llast’, 1318; surra, id. 1342; ‘arena de platja’ sorra, 1587. A més, també indica que el castellà zahorra, en el sentit de ‘llast nàutic’, és un catalanisme provinent d’este saorra antic.

  3. El Termcat (pels anys noranta del segle passat) va resoldre que s’havia de parlar de tot-u (natural / artificial (dcarreteres), solució que continua proposant (Diccionari d’enginyeria civil;consulta: 29.10.2020).
  4. Algunes persones (Josep-L. Pitarch, Alícia Marqués, Anna Llinares, jo mateix) vam considerar que la traducció de la paraula zahorra castellana podria fer reviscolar la paraula saorra en català. De fet és una paraula ja coneguda, que perviu entre els obrers i constructors valencians ([sa’orra]). El fet que es mantinga gràcies al castellà —o que s’haja reintroduït gràcies a esta llengua— no impedeix que siga una paraula catalana. Va passar al castellà on es va mantenir com a zahorra ‘llast’, i també va arribar a aquesta forma però amb significats diferents dialectalement distribuïts. El fet de poder-lo trobar en els diccionaris facilitaria el reconeixement del producte a què es refereix i despenalitzaria l’ús que en fan els professionals del sector. Fins i tot, podria fer-se una diferència de registres (sinonímia complementària) o de preferències lèxiques segons aquests: saorra (general) / tot-u … (específic, tècnic). En eixe sentit, la tècnica lingüística municipal (Anna Llinares, abans del 2003) incorpora saorra al lèxic de l’ajuntament de Silla.
    D’altra banda, el ventre de la tonyina, amb el qual es fa la tonyina de sorra (veg. la fitxa), compartix nom també amb el ventre del carro, «la sorra del carro» (sentit a Sollana, 28.12.2011; en altres llocs —al Maestrat, segons el dcvb— en diuen soto). Segons el dcorom:

    En aquest article [sorra] hem comprovat l’existència d’una confusió entre els dos mots [sorra ‘arena gruixuda; llast’ romànic i surra ‘ventre’ àrab], que donà lloc a la forma ultracorregida sahorra per la sorra de la tonyina, citada d’un doc. ross. de 1379.

  5. El Termcat té un altre punt de vista sobre la qüestió (Cercaterm, 16.05.2000):

    La forma que es difon com a equivalent del terme castellà zahorra és tot-u tal com es recull en el Diccionari de carreteres i en el Diccionari manual de la construcció, que recullen les formes tot-u natural i tot-u artificial. Tot i que el diccionari etimològic castellà expliqui l’etimologia del terme zahorra a partir del català antic saorra, aquesta forma ha evolucionat actualment cap al mot sorra. El Diccionari Català-Valencià-Balear tampoc no recull el mot saorra amb el significat de zahorra. D’altra banda, és molt probable que l’ús actual de la forma «saorra» al País Valencià s’expliqui més com a castellanisme que no pas com a pervivència del mot antic saorra. Tenint en compte que les obres especialitzades de l’àmbit de la construcció documenten, únicament, el terme tot-u, us recomanem l’ús d’aquesta forma.

caloi

Una altra paraula del lèxic expressiu de la Ribera: caloi. De moment no sé si té flexió en femení o si només s’atribuïx als hòmens. Té un significat despectiu: ‘apardalat, embadalit’. (Per la forma com acaba, és possible que tinga alguna relació amb favaloi.)

Documente la paraula oralment en Sollana (dona de huitanta i tants; 02.09.2020). En la xarxa em sorprén que també forma part del lèxic d’una altra ribera, la de l’Ebre, segons podem deduir de l’obra de Jesús Moncada, que utilitza la paraula en Camí de sirga (veg. Google Llibres), El cafè de la granota (veg. Google Llibres) i altres obres ambientades a Mequinensa:

  • Allò era espantós, esfereïdor: el pobre caloi encara duia el ros subjectat per la barballera i tenia les dents clavades en l’havà que fumava quan van decapitar-lo.
    (Fragment de Camí de sirga)
  • Continuem amb el Florenci que, sense dir ni piu, pobre caloi, tombà el barril de costat i començà a fer-lo rodolar carreró amunt.
    (Fragment d’El cafè de la granota)
  • Les pilotes que queien prop de la vora, les pescava amb el salabre; les que anaven a parar riu endins, però, havia d’agafar-les a força de rems i es recordaven partits emprenyadors en què el pobre caloi havia quedat estragat a força d’anar i venir amb la barca.
    (Fragment d’El cafè de la granota)
  • Deu hores després, jo era un pobre caloi atordit que feia mans i mànigues per redactar l’acta d’un judici insòlit en una sala presidida pel personatge més allunyat de la idea que jo tenia d’un jutge de pau i amb nom, Crònides, tan sorprenent com la resta.
    (Fragment de Calaveres atònites)

En els exemples d’ús de Moncada, em sembla que no té un significat despectiu, seria més un sinònim afectiu i compassiu de xic, encara que hi ha qui hi troba uns matisos diferents (probablement comprovats en la parla local), com ara Hèctor Moret Coso (2009), «Trets del català occidental en l’obra de Jesús Moncada» (consulta: 03.09.2020):

caloi m. Moncada empra aquest mot sempre avantposant l’adjectiu pobre i amb el significat de ‘persona massa ingènua, pusil·lànime’ (Quintana 1983; Biosca 1992; Moret 1994).»

favaloi

L’escriptor Josep Lozano proposa incorporar la paraula favaloi, que ha descobert gràcies a Enric Lluch. Segons Josep Lozano, la paraula fa referència «a una persona de fàcil sensibilitat, poc exigent». Podem confirmar eixa accepció en la proposta didàctica del llibre d’Enric Lluch (2013) Els xiquets de la gorra, on Isabel Fuertes proposa la definició següent: «persona que no té caràcter i és poc decidida».

A més, en la proposta didàctica del llibre d’Enric Lluch (2009) Ànimes de cotó en pèl, Vicent J. Climent utilitza una expressió del llibre que amplia l’accepció amb ingenuïtat o credulitat:

Favaloi
Bafarada extreta del llibre d’Enric Lluch (2009) Ànimes de cotó en pèl.

En tot cas, a pesar que és una paraula d’ús ben expressiu, no l’havia localitzada ni tan sols en Algemesí, fins que una informant de l’Alcúdia (Rosanna Pascual, 28.09.2020) m’ha dit que ella sí que la coneix i que era usual al seu poble, on ella trobava que tenia un cert matís despectiu (o insultant) semblant al de fava. A més, també la coneix amb variació de gènere (favaloia) i amb variants on sembla que el que és rellevant és el sufix: bovoloi -ia (< bovo -va), aleloi -ia (< alelat -ada)…

xafungar

  1. Segons colomina:

    +xafugar ‘xafigar’ (Polop) i +xafungar ‘embrutar, empalustrar, especialment en la cuina amb líquids’ (l’Alfàs, Brm, la Vila). Per ventura la forma bàsica és la de l’Alfàs i es tracta d’una alteració d’un *fangutxar ‘fanguejar, fer fang’. De fet, el dcvb enregistra els substantius fangutx ‘fang pastós’, fangutxar ‘lloc on hi ha molt de fang’ (tots dos vals.) i fangutxer id. (Tort). Però l’existència de xàfec ‘pluja forta’ i de xafegar i xafeguer ‘lloc ple de fang’ em fan dubtar d’aqueixa hipòtesi.

  2. Posteriorment, el dnv (consulta: 19.08.2020) ha incorporat la forma xafungar:

    xafungar [ʧafuŋgáɾ] v. tr. i pron. Embrutar amb substàncies pastoses.

    De moment, el diccionari no ha acceptat xafugar ni una possible sinonímia parcial amb xafigar (veg. la fitxa «xafar»: ‘trepitjar el raïm’).

  3. El company Joan-Carles Martí i Casanova (Migjorn, 18.04.2005) proposa xafungo i aporta la informació següent:

    Us propose el nostre xafungo, derivat del verb xafungar. Intuesc (no sóc cap Coromines ni cap Germà Colón) que la cosa és un encreuament entre xafar i fangar. Observareu que el nostre verb xafungar és d’una factura catalana impecable. El substantiu popular és xafungo. […] Un «xafungo» és una barreja de líquid i matèria sòlida que ha estat triturada per quelcom o per algú; siga aigua i fang o un altre qualsevol (un pot de tomata en conserva també pot ser un «xafungo» si es «xafunga» com Déu mana.) Ara, «xafungo» també pot dir alguna mena de negoci de poca substància, i aquesta sí que no em direu que no és una creació de «llengua viva i viscuda.»

xafar

ALDC-966-Trepitjar
ALDC. Trepitjar el raïm.

La forma xafar és la més estesa al País Valencià i és l’entrada principal que dona el dnv (consulta: 18.08.2020) i que conté totes les accepcions literals i figurades relacionades amb ‘esclafar; deformar; posar els peus per sostindre-s’hi; posar el peu sobre…’, etc.

En canvi, el diec (consulta: 18.08.2020) no ha admés per ara la sinonímia entre el verb aixafar i el verb trepitjar, contràriament al que fa el gdlc, que remet d’aixafar a «trepitjar 1 i 2». Estes accepcions corresponen a:

v tr 1 1 Posar els peus damunt d’una cosa, per caminar-hi o per sostenir-s’hi. Es feren càrrec del lloc que trepitjaven.
2 Posar el peu sobre algú o alguna cosa, recolzant-l’hi. M’ha trepitjat l’ull de poll.
2 1 Esclafar una cosa amb el peu, trepollar-la. Trepitjar un escarabat.
2 esp ENOL Esclafar el raïm, per fer-ne sortir el most, posant-hi els peus a sobre i movent-los reiteradament. Aquest vi encara és trepitjat de peu. Trepitjar raïms.

Segons els diec, aixafar significaria ‘deformar (una cosa) per compressió, aplanant-la, disminuint-ne el gruix’. Això no seria del tot equivalent d’«esclafar una cosa amb el peu, trepollar-la» (accepció 2.1 del gdlc per a trepitjar), ja que esta acció s’ha de fer amb el peu. És a dir, per al diec, aixafar no contindria una referència específica als peus com a mitjà per a esclafar o deformar.

Per tant, segons els diec, quan poses el peu, trepitges, i no seria possible la frase: «Era tan gastadora que sa mare li havia prohibit que aixafara les botigues del poble», llevat que ací aixafar tinguera el sentit d’aplanar eixes botigues, sentit que no sol tindre quan es diu això, sinó que té el significat ‘posar els peus per-sostenir-s’hi’. Per contra, l’oració sí que seria possible segons el gdlc mantenint este sentit de visitar un lloc.

ALDC. Trepitjar (el raïm)
Naturalment, tota eixa variació és dialectal, hi ha llocs on és habitual utilitzar aixafar com a sinònim de trepitjar 1. Si eixe ús és prou general, caldria que el diec afegira eixa sinonímia parcial, cosa que hem vist que ja ha fet el dnv de l’AVL, ja que remet d’aixafar a xafar, on s’acumulen totes les accepcions. En tot cas, per ara, al País Valencià, diria que per ara sona estrany que algú puga aixafar les botigues del poble volent dir ‘posar-hi els peus’ i que no siga esclafar-les físicament o afonar-les econòmicament. Eixe sentit d’aixafar l’hem aprés dels llibres i de la normativa de l’iec.

En eixe sentit, el mapa 966, «Trepitjar el raïm» (consulta: 18.08.2020), mostra la distribució dels verbs en eixa accepció, i alguna relació té amb la distribució territorial de les variants en la resta d’accepcions.

trastellador*

  1. Forma comuna a Simat (segons Àngel Alexandre – Migjorn, 27.01.2010) —i diria que també de la Ribera i la Safor– del terme que apareix en el dcvb (consulta: 27.01.2020) amb les formes estallador, estellador, trestellador, rastellador i estoledor:

    ESTALLADOR o TRESTELLADOR (i més dial. rastellador). m.
    Post que es posa com a comporta per a tancar i obrir el pas a l’aigua dins una sèquia o canal (or., occ., val.); cast. compuerta. Més auant atrobaren hun trestellador, Codi Çagarriga 123. Posa sots protecció y salvaguarda real la céquia de la ciutat de Manresa, resclosa, rastells, restalladors, rasas, ponts, pedras, Canyelles Descr. 144.
    Var. form.: estoledor.

    La paraula té almenys una altra accepció, tal com indica Àngel Alexandre:

    Quant a les posts que es posen davant la porta de casa perquè no hi entre l’aigua, les anomenem «trastelladors», igual que les posts que serveixen per a obrir o tallar l’aigua d’una séquia.

    Per a esta accepció els diccionaris donen el mot batiport (gdlc; consulta: 27.01.2010):

    m 1 Porta, peça, que tanca una obertura horitzontal o inclinada, generalment unida amb frontisses a un dels costats de l’obertura, i que s’obre amunt.
    2 Post que hom col·loca a la part inferior d’una portalada per tal d’impedir que l’aigua del carrer entri dins la casa.
    3 mar guer En els vaixells de guerra, cadascuna de les peces que formen els costats horitzontals de les portelles dels canons.

    Pel que fa a batiport, el diec2, a més, remet també a cancell.

    Amb tot, podem trobar ja en el dnv (consulta: 03.08.2020) la forma trestellador, que remet a estellador, i que té la definició següent:

    m. AGR. Post que es posa com a comporta per a tancar i obrir el pas a l’aigua dins d’una séquia o canal.

    El company Francesc Gascó (31.01.2010) em comenta sobre esta qüestió:

    Mon pare, llaurador com tu saps, es referia a un giny per a regular l’aigua de la séquia a la partida de la Tramuja, a Tavernes, amb el nom de «trestellador», així, amb dues e.

    I més cap al sud, el company Josep Forcadell (31.01.2010) afig algunes dades més sobre esta paraula:

    Dalt de Benimantell (Vall de Guadalest, M[arina] B[aixa]), en les pròximitats de la Font del Molí, hi ha una zona i partida que diuen el Trestellador i allà hi ha una casa gran convertida en hostal. Trestellador és una paraula documentada a l’horta d’Alacant per al reg del riu Montnegre (i pantà de Tibi). El trestellador de Benimantell serveix per a distribuir l’aigua que arriba per una sequieta en dos o tres reguers. Seria sinònim de partidor en terres de Castelló de la Plana.

    Pel cantó sud encara, Francesc Xavier Llorca Ibi (02.02.2010) indica:

    També a Benidorm es fa servir «trastellador» per a la comporta de les séquies.

    Posteriorment, passen alguns anys i podem llegir sobre variants, dades i vitalitat del terme en l’article «País de paraules. Hui: trastellador» d’Eduard Ferrando (Nosaltres La Veu, 03.08.2020; Diari La Veu, 24.11.2017; consulta: 03.08.2020). Enguany (24.98.2000) encara mos arriba una dada de la Marina oferida per Leah Bisquert des de Jerusalem. Es tracta d’un ús figurat:

    Jo vaig nàixer i viure 60 anys a la Marina Alta, i allí vaig aprendre l’expresió «obrir el destrellador», com un simbolisme que una situació que estava bloquejada o carencial s’obria a la solució i arribava la abundància… inundant la realitat.

  2. Pel que fa a estellador i a la conducció d’aigua, el gdlc remet d’estellador a estolledor. Estellador és també un malnom de Silla (2010) i un topònim que podem localitzar a diversos llocs: Algemesí (AVL; [pdf]), Girona (1478; [pdf]), delta de l’Ebre [veg. Toponímia i etimologia de Cosme Aguiló].

assentar

El diccionari de l’AVL [en línia; consulta: 07.04.2015] li ha incorporat una accepció comuna (ja recollida pel dgfpastor):

assentar
v. tr. i pron. Posar (a algú) sobre un suport qualsevol de manera que quede descansant sobre les natges. Assentar el xiquet en la cadireta. Assentar-se en una butaca.

Esta accepció es documenta cap al segle xv (i abans i tot). Un exemple del Llibre dels set savis de Roma (veg. edició 1907):

Lo senyor en taula se assenta
e demana la copa on es.

La família oficial sobre el fet de seure s’amplia: seure, asseure, asseure’s i assentar-se. Podeu consultar alguns matisos sobre els usos d’estos verbs en l’apunt «Seure, asseure i asseure’s» (comentaris inclosos) del bloc Fica-hi la llengua de Marta Breu.

En este sentit, podem rememorar el comentari de Coromines (dcorom s. v. seure):

No cal prohibir-se l’ús del verb per a la idea de pendre el seti o seient físic, però millor que sigui només quan inclou el matís de fer-ho amb fermesa o accentuada comoditat: «lo lloc a on se assenta lo que té lo timó: enclima» (si no s’hi assenta bé el trontoll de la maror li farà osciŀlar el governall, o caure a l’empostissat), OPou (ThPu., 70); a l’amic que presidirà el gran àpat familiar de Totssants: «abans no tornin les llargues vetlles de l’hivern, m’agradaria veure’t assentat al cap de taula de casa nostra», Coromines (Cartes d’un Visionari1 x, § 32, 148).