eixumorar

Este verb apareix en els diccionaris amb la forma eixamorar, però el cas és que la forma eixumorar és una variant existent a Catalunya (com ara a Font-rubí),  a les Illes Balears i al País Valencià. La companya Rosanna Pasqual Vallés (l’Alcúdia, 1966), es va sorprendre (27.03.2023) al no trobar-la en el diccionari, tot i que sí que apareix en el dcvb i el tresor2011 i és la forma més acostada a l’origen llatí, tal com indica el dcorom:

EIXAMORAR, primitivament eixumorar, del ll. exhūmōrare ‘treure humitats, treure humors’, que va passar al català amb el matís de ‘rebaixar la humitat, eixugar considerablement’, sovint ‘no del tot’.

Nota fdt. Dos informants (Elisa, 87 anys, i José, 91 anys; 01.03.2023) van confirmar l’ús de la variant «aixumorar» a Sollana (amb aparició ocasional d’«aixamorar»). Un mes més tard (05.05.2023), informants de Carcaixent al voltant de la setantena (de la meua família) utilitzen «eixamorar». Sobre alguns usos d’este verb, podeu consultar el bloc Mot a Mot (15.07.209) , o la pàgina de Facebook de l’avl (11.09.2019)

Fa uns anys la documentaven a Oliva, tal com podem llegir en La Parla d’Oliva:

[aʃumoɾáɾ] o [aʃamoɾáɾ] […]
[Diàleg dels informants]
–La roba encara no està seca, està eixumorà(da) Vol dir que hem posat roba estesa per a què s’eixugue però continua tenint humitat, encara que li manca un poc per estar eixuta. 
–Ma mare deia eixamorar la roba
Nota fdt. La companya Violant Gosp Herraiz (03.04.2023) coneix la variant «aixemorar» per la seua iaia d’Oliva (Safor).

També consignava la forma eixumorar Joaquim González i Caturla (Un estiu amb Flora, 1989) i Encarna Sant-Celoni (Al cor la quimereta, 2002). A més d’eixes referències, encara que no ha tingut molt d’ús escrit fins ara, podem localitzar usades literàriament les variants axumorar en Salvador Galmés (1911) i eixumorar en Josep Maria Llompart (1974) (ctilc, consulta: 28.03.2023):

El die queya esllangait, axumorat de quietesa, y la quietesa axumorada de tonalitats esborradisses.
[…] ja desistit de tot, ja humiliat com l’infant mort que el riu eixumorava?

xafes

Un xafes, imatge proporcionada per l’informador de Pego.

El dcvb (consulta: 21.11.2022) té una entrada amb el nom d’una ferramenta habitual en els camps de marjal, xafes:

xafes m.
Aixada ampla (Pego).
Xafes (Chafes): llin. existent a Barc., Val., Sueca, etc.
Fon.: ʧáfes o ʧafés (Pego).
Etim.: contracció de aixada-fes, que és un compost dels mots aixada i fes.

Els diccionaris generals no contenen este terme agrícola i no localitze documentació clara sobre eixa ferramenta (novembre del 2022), però dos informadors diferents, un de Silla i un de Pego (agraïxc la informació als companys de Taula de Filologia Valenciana Francesc Ferrer i Josep Lluís Navarro), han explicat les característiques de la ferramenta en cada població:

  • Emili Alba Benaches (informador de Silla, Horta Sud):«Aixà ampla de mànec llarg. S’usava per a aterrar també… És a dir, carregar el fang a la barca i traslladar-ho al lloc on volies aterrar o dur el fang, i fer de bassa o de tancat.»
  • Ferran-Lluís Naya i Alemany (informador de Pego, Marina Alta): «És una ferramenta com una aixada però amb la pala més llarga que ampla, com un fes. […] Li’n vaig preguntar a ma mare i a l’avi: em digueren que era per a treballar a la terra d’arròs.  […] Hui mateix m’he comprat una aixada Bellota 11-A, […] i no he dubtat ni un segon a dir-ne “xafes de tonyar”. Tipològicament és massa estreta i llarga per a aixada, però massa ampla i sense destral ni falca per a ser fes (de tonyar el primer i d’estellar el segon). Té també una gruixa (així ho diem) mitjancera entre aixada i fes.»

 

brúfol marjalenc

A Tavernes de la Valldigna, brúfol marjalenc és la denominació de l’Asio flammeus, també denominat brúfol marí a Simat de la Valldigna i mussol marí a Barx (segons ginermonfort2013).

A Tavernes de la Valldigna també, és un terme amb què es qualifica una persona grossa i massissa (informació confirmada per Enric Castanyer Peris, 2004).

ni més + adjectiu/adverbi

En el treball «Noves aportacions al dcvb recollides a Beneixama» de Francesc Gascon i Navarro (2002),  podem llegir que a Beneixama es produïx un ús amb valor intensificador de l’expressió «ni més». Sol usar-se d’una manera fixa segons l’esquema ni més + adjectiu/adverbi: «Li van donar vint duros i es va quedar ni més content» ‘molt content, contentíssim’. La poca documentació que hem localitzat intensifica valors positius (bé, content).

En podem documentar algunes mostres:

  • Rondalles populars valencianes: Antologia, catàleg i estudi dins la tradició del folklore universal, edició a cura de Rafael Beltran Llavador (2007): «El nan estava ni més content, i cantava esta cançó».
  • «Vocabulari de Crevillent (17)» (100% Crevillent, 23.12.2013): «Estava dormint ni més bé, i ma filla me va passà la ma per la cara, i me vaig pegà un despertugó que casi me muic.»
  • <em>Els frares del mas del Pontarró», rondalla contada per Ana María del Pilar Guillén Gil (de Biar; transcrita per Álvaro Ribera Díaz, 2019):  «Total, que al final va començar-se ahí a fer el soparet i va sopar ni més bé.»

bronja

El dnv (consulta: 21.10.2022) dona entrada a la forma bronxa (documentada en el tresor2011 a Bellreguard, Daimús, Oliva, Gandia, Benirredrà, Beniarbeig, Alcalà de la Jovada, Simat de Valldigna, Algemesí):

bronxa
1. f. ETNOL. Enfilall de flors de gesmil que es posen les dones al cap, especialment per a ballar les danses tradicionals valencianes.
2. f. ESTÈT. Borla de fils molt fins, que s’utilitza per a empolvorar.

En canvi, no arreplega a la variant bronja (documentada pel tresor2011 i Giner Monfort [2013] a Tavernes de la Valldigna, Benifairó de la Valldigna, Ontinyent, l’Alcúdia de Crespins) i que, a més, és la forma que apareix en els dcvb, dgfpastor, diec i gd62 (que no li donen l’accepció 1).

Per tant, els propose als acadèmics que incorporen esta variant després de vore que és la forma que apareix en:

  • El temps feliç de Josep Piera (2001): «i besava la bronja que la mare duia al pit».
  • Al cor, la quimereta d’Encarna Sant-Celoni i Verger (2002): «Quina oloreta més bona fa la bronja de floretes de gesmil que dus al pit!». 
  • «Gessamí» de Gaspar Jaén i Urban, Mètode, núm. 72: «Cada vespre, nugava una dotzena de capolls nous i en feia una bronja, una petita copinya perfumada —així també les vaig veure fer a Tunísia i a Simat de la Valldigna— que esclatava en fer-se fosc i que la mare, amb un imperdible, s’enganxava al pit».
  • La bèstia en què cavalquem de Ferran Garcia-Oliver (2020): «La bronja al pit de les dones —i al meu pit— proclama gloriosos capvespres d’estiu».

xoricet

A la comarca de la Ribera Alta del País Valencià el pintallavis es denominava xoricet. No he trobat massa documentació escrita sobre el tema, encara que és rellevant en este sentit un article d’Esperança Camps Barber en Vilaweb (25.05.2021) en què l’artista Adrià Martín (de Guadassuar; utilitza l’àlies artístic Choriza May) comenta eixe ús:

—D’on ve el nom de Choriza May?
—Té diversos significats. La primera volta que vaig sentir el nom de Theresa May, l’ex-primera ministra, tal com ho pronuncien ací sonava com a «Xoriça» May. I la manera que tenen ells de pronunciar xoriç és xoriço… I em vaig preguntar qui era aquesta dona… I de cop vaig pensar que això seria un nom boníssim per a una drag. Amb una referència nostra i una referència anglesa. La meua àvia, i en molts pobles de la Ribera Alta, al pintallavis li diuen xoricet. Em sembla un toc molt bonic, perquè Choriza sempre porta els llavis molt rojos. A més, el meu personatge és molt polític. I quan un polític és molt corrupte, diem que és un xoriç. I aleshores vaig ajuntar totes aquestes coses i vaig dir: «Això és el nom perfecte per les necessitats que tinc.»

 

baïl

El baïl és la denominació que rep l’escombrall a Beneixama (Alcoià). La paraula baïl ha tingut productivitat popular, ja que ha donat lloc a l’expressió «sec -ca com un baïl» o «ser/estar més sec -ca que un baïl», expressions que apareixen en el diccionari Tresor del valencià meridional.

Segons explica el company Francesc Gascó Navarro (missatge del 21.09.2022):

[El baïl] es gastava per a escombrar el forn una vegada se n’havia tret la brasa. Com que sempre quedava cendra, aquesta s’havia de llevar perquè no s’apegara al pa o a allò que s’hi coguera. El baïl es mullava en un poval ple d’aigua situat al terra, davant de la boca del forn, i s’anava utilitzant, llançant els draps banyats com si foren un fuet o com es llança la canya de pescar. Com que el forn estava molt calent, evaporava l’aigua del baïl i l’assecava, amb el consegüent perill que es cremara, per la qual cosa calia tornar-lo a banyar en el poval, a mesura que s’anava netejant el terra del forn.

La paraula deu estar emparentada amb el castellà badil, que en general correspon a la pala del foc (segons l’Atles lingüístic del domini català; mapa 320), encara que en l’enquesta feta a Beneixama per a l’elaboració de l’atles (número 183 del mapa: «paleta») pareix no van detectar esta forma ni van demanar per este instrument (no hi ha cap referència a escombrall).

guixarot

Joc de fer guixarots
Joc de fer guixarots.

La paraula guixarot és una variant poc documentada de guixot ‘gargot, garramanxo’ que no apareix en els diccionaris i sobre la qual s’interessava una companya de l’Aoetic.

Com a documentació escrita, la podem trobar en obres de Jordi Puntí (Manlleu; veg. Google Llibres). A més, la xarxa també arreplega curiositats com un «joc de pintar fent guixarots» . A més, és significatiu pel que fa a l’extensió del terme la llibreria El Guixarot (Taradell) o el fet que s’utilitze esta paraula en les «Activitats de repàs de nivell Intermedi. Gramàtica i vocabulari» del bloc del Servei de Llengües de l’UAB (veg. pdf del 2013), on hi ha l’exercici següent en què cal localitzar el sinònim de gargot:

3. Hi ha qui pensa que les pintures de Miró són gargots que podria fer un infant.
a) guixarots b) fuetades c) grolleries

També podem documentar que es tracta també d’un cognom (veg. Ginés Guixarot); a més, hi ha la variant guixerot, que és un malnom de Felanitx (veg. Els malnoms felanitxers contemporanis de Miquel Roselló i Mesquida):

Nom: Guixer (2)
Transcripció fonètica: [ɟi’ʃe] Variants formals: guixer/a, guixeret/a, guixerot/a
Significat: Guixaire; qui treballa en guix, o qui ven guix (DCVB)
Documentació (font): –
Història i cultura popular: –
Motivació: Malnom motivat per l’ofici o ocupació d’algun dels membres de la família que el porta.
Etimologia: derivat del llatí gypsu, “guix”. (DCVB)
Cognom/s: Febrer

 

gorg

L’assut del Gorg de l’As (Simat). / Turisme Simat de la Valldigna (2019).

El dcvb indica que la vocal de la paraula gorg és tancada. Este cap de setmana hem pogut sentir que la pronunciava aixina Josep Maria Vilà en l’entrevista en el programa Faqs (tv3, 15.05.2021; minutatge: 12:05). A més, també podem escoltar la cançó «Los bruixots del gorg» de Jaume Arnella (a partir d’un poema de Jacint Vedaguer).

En El parlar de Collsacabra: aproximació i assaig de descripció de Jordi Dorca Dorca es comenta eixa pronúncia tancada:

2.1.1.3.2. o tancada del llatí vulgar (ō llarga i ŭ breu del llatí clàssic)
En català oriental aquesta vocal es manté regularment tancada, i així mateix, doncs, ocorre a la zona de Collsacabra, on generalment tenim [o] en mots com ara fona (< fŭnda), gorg (< gŭrgus), olla (< ōlla), roure (< rōbure), soga (< sōca) i solc (< sŭlcus).

Això concorda amb la descripció que fa Sanchis Guarner en la seua gramàtica del 1950 de la o tònica tancada:

52. Correspon normalment ọ tancada en les paraules valencianes derivades de llatines amb ō llarga i ǔ breu.

Trobe que algú de Simat, va parlar alguna volta d’algun «gorg» d’allà —no sé si seria la partida de l’Assut del Gorg de l’As o algun altre accident orogràfic—, i ho va fer amb vocal tancada. El company Àngel Alexandre (09.06.2021; va ser ell qui me’n va parlar fa anys) em confirma la dada:

A Simat es pronuncia «gort» amb o tancada i t final. N’hi ha uns quants i, que jo sàpia, es pronuncia sempre amb o tancada.

El company Francesc Xavier Llorca Ibi aporta la dada que a Oliva també és amb o tancada:

A Oliva, sempre amb o tancada en anomenar la partida del Gorg.

El diccionari de l’avl li adjudicava a eixa vocal una pronúncia oberta (tal com també indicava el Diccionari valencià de pronunciació, Bromera, 2001), però després d’enviar-los dos propostes de revisió (juliol del 2020 i juny del 2021), mostren ara que són possibles la pronúncia amb o oberta i amb o tancada. Per contra, per ara (22.04.2024) gorga continua només amb o oberta en el diccionari acadèmic, tot i que en el dcvb preveu les dos possibilitats —sempre amb o tancada en el topònim Gorga, municipi del Comtat— i Coromines (declc, s. v. gorg) indica que la pronúncia general és amb o tancada.

noure

  1. Segons el gdlc (consulta: 09.03.2021):

    v tr ant Fer mal, danyar.

    La indicació ant significa ‘antic’. Que siga antic podríem dir que li afig valor i, de fet, no impedix que siga també actual.

  2. Explica el dcorom:

    En el País Valencià sembla haver persistit més temps. […] A més, la locució no poder noure algú o en algú ‘no poder influir en algú a acostumar-se a fer una cosa o fer-lo canviar d’un costum’, ha estat comuna en algunes zones: R. Chabàs en la seva edició del Spill, p. 290, indica que s’usava a les Muntanyes de la Marina d’Alacant, i Mgadea, d’Alcoi, la va emprar en la seva obra folklòrica.

  3. Podem llegir en colomina:

    noure
    anoure ‘tirar avant’. «Aixina no pot ser anoure» (Polop). El mateix sentit en MGadea: «No res li penjava’l nas a un mocós desaseat, que sempre tenia un ciri caent-li en cada forat. Y com li sosuïa tan a sobint y no podien nòure en ell, li·u dien al revés fisgant-se d’ell…» (Tip I, 316). I el Pare Fullana reconeix a la seua Gramàtica de 1915 (p. 156) que «Nòure s’usa rònegament en infinitiu i precedit del vèrb poder: No puc nòure, no ham pugut nòure, etc.», i en la Gramàtica de 1921 (p. 66): «No puc nòure en ell». El sentit etimològic es conserva en aquest refrany que arreplega Alberola: «molt parlar nòu, molt gastar còu» (Refr, 172). CRos (1764) defineix noure com a ‘mover; se verá moure’. Escrig noure ‘dañar. V. Moure‘; DLlomb afig a la definició d’Escrig: nòurer ‘alcanzar uno su propósito, o salir airoso en un empeño; recabar; conseguir’. El DMGad dóna noure ‘ant. dañar’ ‘alcanzar, recabar, conseguir una cosa’ ‘corregirse, enmendarse, mudar’. Cf. Nicolau/ popular val. Micolau, nespla (< ll. vulg. nespla < ll. cl. mespilum).

  4. Puc documentar que la meua família (desembre del 2004) coneix l’expressió «(algú) no noure»: «No pare de dir-li-ho, però ell no nou», amb el significat ‘creure, obeir’, que podem emparentar amb el significat que reporta Coromines i que, per la documentació aportada per Colomina, podem vore que té relació amb moure.