dialectes – Fitxes de Dubtes i Terminologia

desinències -à (< -ada), -aor(a) (< -ador[a])

Interior del bar Cremaet./Kike Taberner, *Valencia Plaza* (14.05.2021).

La desinència femenina -à (reducció de la forma -ada; pl. -aes) dels participis i adjectius, i la desinència -aor -aora (reducció de la forma -ador -adora; pl. m. -aors; pl. f. -aores) de noms i adjectius, és un tret del valencià general. Segons Els parlars valencians de Beltran i Segura (2022):

[…] una desena de quilòmetres envers el sud, en passar Canet lo Roig i la Jana, comencem a adonar-nos que es perd la d intervocàlica del sufix -ada de mots com ara teulada o aixada. Des de ben al nord, doncs, comença a ser patent el tret que potser més representa els parlars valencians.

Hi ha paraules amb la terminació -ada que reben eixe tractament, com ara l’adjectiu ca (‘cada’) en les locucions ca u i ca un; o el topònim Montcada, que és conegut com a Moncà. A pesar que es tracta d’un ús regular i sistemàtic, la normativa tracta la qüestió de manera marginal i poc clara:

En estes terminacions, l’emmudiment de la d és un fenomen molt generalitzat en el valencià coŀloquial, fins al punt que algunes paraules pròpies dels àmbits festiu o gastronòmic presenten una tradició escrita sense d intervocàlica, com ara mascletà [maskletá], plantà [plantá], mocadorà [mokaoɾá] o fideuà [fi∂ewá].

Seria convenient que la normativa tractara este fenomen proposant una regla global i sistemàtica, ja que no es tracta d’anar incorporant paraules aïllades, sinó de descriure un tret del valencià general que ha de tindre una previsió sistemàtica, previsió que seria molt convenient per als usos orals i escrits de caràcter informal o col·loquial. La normativa podria evitar aixina les paradoxes o desconfiances que es poden generar pel fet que les paraules vagen apareguent o desapareguent atzarosament del diccionari —per ara no n’han inclòs cap amb la desinència -aor -aora, a pesar que també són paraules amb «tradició escrita».

En estos moments (22.08.2024) localitze les paraules següents amb la desinència -à (totes marcades com a coŀloquials) en el dnv:

albà, apuntà, arreplegà, cordà, cremà, dansà, despertà, disparà, entrà, fideuà, filà, mascletà, mocadorà,* plantà, xocolatà…

* Nota fdt. Seguint la previsió expressada per la gramàtica, hauria de ser mocaorà.

Una regla general facilitaria l’aplicació d’este tret oralment i per escrit. Podrien aprofitar la proposta que fan en el Llibre d’estil per als mitjans audiovisuals en valencià (2011), on s’admeten entre les «llicències» (lemav, 2.2.2):

L’emmudiment de la -d- dels sufixos -ada i -ador en paraules referides als àmbits festiu i gastronòmic, en què fins i tot hi ha tradició escrita: mascletà, plantà, fideuà… També és acceptable en determinades representacions realistes poc formals de la parla coŀloquial.

Podem pensar que el diccionari anirà incorporant més variants afectades per este tret, com ara becà (i becaeta), cremaet, mullaor, poalà… En eixe sentit:

riuà

La riuà que canvià València de Josep Sorribes Monrabal i altres (2007; consulta: 30.10.2024)
Totus Tous. Comèdia familiar inundada. 1982 de Juli Leal (1998; consulta: 30.10.2024):
«Però què dius, la riuà de “Entre Naranjos”, morral?»
«Quan passe la riuà, me’n vaig. Ací teniu la casa, ací teniu a la iaia.»

tallaetes

Personal i transferible de Ramon Pelegero Sanchis, Raimon (ed. 2023; consulta: 20.10.2024): «14.viii.1982 […] També menjàrem arrop i tallaetes que feia més de vint anys que no menjava.»
Guía del buen comer español de Dionisio Pérez (1929; consulta: 20.10.2024): «les tallaetes, a manera de arrope con frutas, trozos de calabaza y cortezas de naranja, lima y poncil.»
«Arrope: Sticky Sweet» de Sofia Perez, Saveur (26.09.2010, consulta: 20.10.2024): «In the farming town of L’Alcudia, 22 miles southwest of the coastal city of Valencia, Andres Valles and his family make their arrope—or arrop i tallaetes (syrup with pieces of fruit) in the Valencian dialect—with muscat grape must, which comprises the fruit’s juice, skins, and seeds.»

Nota fdt. Podem documentar la forma tallaetes en publicacions de Jaume Fàbrega, Maria del Carme Queralt Tomàs, Malcolm Coxall…
Arrop i Tallaetes, grup de música de Godella compost actualment per Tatiana Prades Castells i Joanet Esgarramentes (consulta: 11.11.2024)

torrà

«La torrà: més que una barbacoa», La cuina de Morera (01.03.2023; consulta: 11.11.2024)
«Anem de torrà», La cuina de Morera, À Punt (25.01.2024; consulta: 11.11.2024)
«Refer-se de la Dana», Amparo Fernández, À Punt NTC, À Punt (08.11.2024; min. 31:00…; consulta: 11.11.2024):
«A Alfafar, el que s’ha trobat Elisa Pascual i Paco Bernabeu ha sigut un grup de veïns que s’ha reunit per tal de fer una torrà, una torrà de carn, menjar en germanor al carrer»
– «Torrà de germanor», Elisa Pascual:
«Dins de la foscor de la nit, hem trobat una foguera a Alfalfar, un grup de veïns i veïnes intenta resorgir de les cendres, mai millor dit. Després de molts dies sense descansar, s’han juntat per a sopar una torrà al carrer.»

quixal

La variant quixal és d’ús general en el llenguatge comú, cosa que ja indicava El valencià del segle xix de Josep Martines Peres (2000) , té també usos especialitzats, com ara quixal de gos o quixal de vella, varietats de raïm, i és la forma principal de les varietats occidentals de la llengua, tal com mostra l’aldc. La mateixa avl considera que és una forma tradicional:

La forma habitual de dir queixal en valencià és quixal. Es tracta d’una variant documentada des de molt antic. Ja en 1440, Manuel Díeç, en el seu Llibre de manescalia, apuntava que «A les mules se fa una en los lambrots dessús de part dedins de prop los quixals».

De moment (consulta: 03.07.2024), l’acadèmia no ha incorporat l’entrada quixal en el diccionari, encara que sí que la introduïx en les transcripcions fonètiques de l’entrada queixal:

queixal [kejʃál] o [kiʃál]

Hem de pensar que la variant acabarà tenint entrada en el diccionari, ja que quixal és una forma que ha arribat a l’ús literari actual:

Miracles i espectres de Joan Barceló i Cullerés (1981-2020): «ningú no va estranyà’s de trobà-la tota descomposta i de vere com los gatots de tots colors fugien salvatges per les finestres amb los quixals regalimant sang»

I més modernament, quixal ha servit per a alternar amb queixal amb finalitat estilística, tal com podem vore ara en la traducció del conte «El conegut» de Txékhov (dins del llibre 24 contes, tria i traducció d’Arnau Barios, 2021):

—No li recomano que se’l faci empastar… Aquest quixal igualment ja no li servirà de re.
Després de furgar-li una mica més el queixal i d’empastifar-li els llavis i les genives amb els dits bruts de tabac, el Finkel va tornar a aguantar-se la respiració i li va introduir a la boca una cosa freda… La Wanda va notar una fiblada terrible, va cridar i es va arrapar al braç del Finkel.
—No és re, no és re… —rondinava ell—. No se m’espanti… Ja no li hauria fet cap profit, aquest quixal, hem de ser valents.

Nota fdt. No he sabut distingir en el text rus («Настасья Канавкина») la causa d’eixa alternança de formes.

En contrast amb l’absència de la forma quixal en els diccionaris, podem trobar en este mateix relat la forma «re» (‘res’), que no apareix encara en el dnv, però sí que té entrada en el diec:

re²pron. [lc] Res¹.

assagador

Els diccionaris han anat variant les preferències entre assagador i assegador. La versió actual d’eixes preferències és:

assagador	assagador / assegador	assegador
[versions antigues d’alguns diccionaris], dgfpastor	dcvb, dval, dnv	diec, gdlc, gd62, salt

Localitzem de manera més abundant la forma assagador com a nom propi en toponímia:

camí de l’Assagador (Alginet)
camí Assagador (Tavernes de la Valldigna)
camí Assagador de la Tancada (Gandia)
bassa de l’Assagador (la Salzadella)
[però camí de l’Assegador a Xaló]

Tant en l’ús com a nom propi i en l’ús com a genèric, la forma més abundant en el repertori valencià és assagador:

assegador de la Ratlla (Almassora)
assegador de la Cova Roja (Benassal)
asssegador de la Barraca (Carcaixent)
assegador de la Llonganissa (Xàtiva)

assagador de la Paridera (Benifaió)
assagador de la Canyadeta (Canals)
assagador del Clot de Segarra (Oliva)
assagador Real (la Salzadella)
assagador de la Foia del Molí (Suera)
assagador de la Cuta (Vilallonga)

[Font: Toponímia dels pobles valencians (avl)]

El dcvb remet d’assegador a assagador i dona les pronúncies i localitzacions següents:

Fon.: asaɣaðó (Calasseit, Morella); asaɣaðóɾ (Castelló, València); asaɣaóɾ (València); aseɣaðó (Benassal).

Eixa indicació del dcvb no coincidix amb el que indica el dcorom (veg. més avall). L’aldc oferix un panorama extens per a diverses denominacions dels camins ramaders. Quant al País Valencià, podem detallar més el panorama oferit les dades de l’atles.

Colomina recull la forma assegador:

assegador (Alt, Tarb, la Vila, Brm). RLlorens defineix així l’assega(d)or:“camí per al pas de ramat; solia usar terrenys o llocs de planíssia, com ara barrancs o secans; generalment no era terra de ningú”. Apareix com a introductor de nombrosos NLL a Callosa, Benidorm, etc.

El dcorom fa les reflexions següents (en resum):

Assagador o més aviat assegador ‘camí tradicional de bestiar’ ha estat sovint interpretat com un derivat de saga, potser amb raó, però almenys és cosa ben dubtosa. […]
A la Vall de Gallinera pujàrem llarga estona per un asẹgaór que era empedrat, com si fos una antiga calçada romana o visigòtica. […]
S’observa que uns diuen assagador i altre assegador. J. G. M. escrivia el 1956: «als afores de Val., a Gandia etc. assagador; molts, però, en diuen assegador: Maestrat, Llíria, Carlet»; el 1960 rectifica una mica: «vulgarment solen dir més assegaor». […]
En efecte això és el que he pogut comprovar, i en una proporció considerable: amb a a 19 poblacions, a 2 ho vaig sentir de totes dues formes, i en 63 només amb e. […]

alego

L’adverbi alego —«l’horrible alego», segons Fabra (conversa 405, 04.07.1923)— té entrada en el dcvb:

alego adv. vulg.
Prompte, dins poc temps; cast. en seguida. «¿No vindràs?—Alego vinc» (Valls). «Alego alego serà la fira» (Baix Maestrat., ap. Garcia G. Vec.).
Fon.: əlέɣu (Barc., Penedès, Tarr.); aléɣo (Priorat, Tortosa, Maestrat).
Etim.: barbarisme, del cast. luego. L’ètim llatí īllĭco, proposat de qualcú, és impossible.

Nota fdt. L’apunt «Entrada coŀlectiva» (27.11.2012) del bloc Llengua Lígur conté dades relacionades amb este i altres adverbis de temps.

L’ús d’alego (amb la variant lego) s’estén també pel Baix Cinca (segons Aproximació descriptiva a la llengua de Saidí d’Hèctor Moret Coso i Màrio Sasot Escuer) i arriba a l’Alguer (pronunciat «legu») , dades que apareixen en el mapa 1.988 de l’aldc. En l’article «Pervivència de formes lèxiques patrimonials de l’Alt Camp en els estudiants de secundària de Valls» (2000) Anna Montserrat Ciurana exposa:

Encara que el seu caràcter de castellanisme sigui indiscutible, caldria d’una banda estudiar-ne l’antiguitat, i de l’altra, veure que el significat que li atribuïm en català (’aviat, de seguida’) varia respecte del castellà (’després, més tard’).¹ Pel que fa a la seva pervivència, el 32 % dels enquestats demostren tenir-ne competència passiva i el 25 % també activa. De fet, sobta que els dos percentatges no siguin més extrems, és a dir, si tenim en compte l’alt índex de freqüència d’aquest adverbi, que en generacions de més edat segueix convivint amb aviat, sorprèn que alego no sigui conegut per la pràctica totalitat dels informants* (competència passiva), i d’altra banda, la forta estigmatització que té —no només com a «antiquat», sinó també com a castellanisme— conduiria a suposar que, en ser interrogats, els informants triarien altres solucions menys connotades (competència activa).

* En realitat, un 7 % dels enquestats van confondre aquesta forma amb la primera persona del present d’indicatiu del verb aŀlegar, amb la qual cosa el percentatge de competents passius podria augmentar lleugerament.

1. Nota fdt. El company Josep Molés recorda en un comentari (13.05.2024) que actualment encara es manté dialectalment el valor històric d’immediatesa de luego. Sobre eixa qüestió podem consultar alguns estudis, com ara:

García Rodríguez, Manuela (2007): «Revisión de los valores de luego en los textos medievales zamoranos»

Hernández Hernández, Esther (2015): «La variación de luego y su evolución histórica»

Herrero Ruiz de Loizaga, Francisco Javier (2017): «Enseguida e inmediatamente. Creación de adverbios temporales de inmediatez en el español moderno»

Herrero Ruiz de Loizaga, Francisco Javier (2018): «La expresión de la posterioridad inmediata: mantenimiento, pérdida y renovación de nexos y variación diatópica»

Quant a les possibilitats d’ús general d’esta paraula més enllà dels àmbits on encara és usual, l’Institut d’Estudis Catalans va considerar fa uns anys en la seua proposta d’estàndard oral (2018) que alego i lego no s’havien d’admetre. Tot dependrà de la persistència dels usuaris o, inclús, de les obres literàries que la puguen rescatar. En relació amb eixe corrent literari actual d’obertura a les varietats dialectals (16.04.2024), podem llegir el petit relat «Alego» de Carme Andrade Platero , que comença aixina:

Alego

Els dies de festa, a la tornada del mas, tota la família caminàvem uns minuts per una pista pedregosa i plena de clots fins arribar a la clariana del bosc on havíem deixat el cotxe. En un dels revolts, un cartell clavat en un pi anunciava un salt d’aigua, una fletxa i el nombre de metres fins arribar-hi: 300 m. Darrere el cartell el bosc s’espessia i oferia als meus ulls d’infant l’entrada a un món fosc i atractiu i alhora inquietant. Moltes vegades preguntava a l’oncle del mas si el lloc era bonic i si algun dia m’hi portaria. I la resposta era sempre la mateixa. Alego. […]

provessó

La variant provessó ‘processó’ és la forma general des d’Ulldecona fins a Crevillent (segons l’adlc). També és la forma usual a Vilalba dels Arcs, la Fatarella i Horta de Sant Joan (Terra Alta), a Móra la Nova (Ribera d’Ebre) i a Roquetes (Baixe Ebre). És la forma general al país Valencià, tal com comenta Joan Coromines en el declc (s. v. procedir):

Provessó, pròpia del val. i algunes comarques del cat. occid.: l’anoto en el Segre Mitjà (Tiurana, 1936), i de Ponts, Oliana i Solsona la porta AlcM, així com de Gandesa; és també la usada a la Baixa Ribagorça (Açanui, full parroquial, n.° 113); en el P. Val. sembla ser general (Borràs Jarque, BSCC xiv, 90; MGadea, T. del Xè i, 6, 49); probesó de la prima a Bel, provesó de la ermita de St. Jaume a CastPna., porbesó de la Creu al Piló d’aquest nom, el 3 de maig; porbesó dels pelegrins a St. Joan de Penyagolosa, Les Useres (de la qual em donà mil detalls el devot metge d’allà, 1961).

Vicent Beltran Calvo documenta més modernament l’ús d’esta paraula en «Les festes i la variació dialectal al migjorn valencià» (2014) :

Lluís Gimeno (1997) arreplega generalment a les comarques septentrionals valencianes provessó, llevat de les localitats del Portell de Morella, Castell de Cabres i el Boixar (professó) i Traiguera amb processó. Les meues dades constaten professó al Pinós i a l’interior del terme de Monòver, la demarcació murciana del Carxe i Barba-roja, pedania d’Oriola. Beltran i Herrero (2013) arrepleguen professó a la zona costanera de la Marina Baixa (Benidorm, l’Alfàs del Pi i Altea, a més de l’illot interior de Bolulla), llevat de la Vila Joiosa (processó); a l’interior sempre provessó, mentre que a la Marina Alta apareix majoritàriament provessor (forma única a Tàrbena), al costat de professor a Calp i a Pinos (Benissa), mentre que la forma etimològica sense -r (provessó) només es manté a Castells, la Vall d’Alcalà i parcialment a la Vall de Gallinera. […]
Documentem provessó a la segona meitat del segle xv en català oriental: «Una creu de crestay de provessó, ab se doia de coura» (Inventaris del segle xv, 5, p. 183, línia 3); professó es testimonia a bastament des del segle xiv en tots els dialectes.

Incorporació de provessó en el dnv

El dnv no arreplegava la variant provessó (consulta: 16.02.2024), però l’ha incorporada posteriorment (consulta: 04.06.2024; informació facilitada per Josep Lacreu), marcada com a pertanyent al registre coŀloquial. També inclou la variant professó, general més al nord. Podem observar que professó compartix amb provessó l’etiqueta «col·loquial».* Esta restricció a l’àmbit coŀloquialitat no pareix que siga adequada, vist que el diec considera professó forma secundària i no li adjudica cap marca valorativa.

En eixe sentit, el fet que pugam documentar la variant provessó en l’àmbit parlamentari (veg. intervenció de Joan Baldoví Roda en les Corts Valencianes, 18.04.2024), pot fer entendre que la variant s’ha de considerar com a variant diatòpica i que ha traspassat les fronteres de la coŀloquialitat. Certament, es pot analitzar també com a un indicador de l’estil de les intervencions parlamentàries: l’ús de les varietats, els registres i les variants en la cambra parlamentària mereix una anàlisi detallada des del punt de vista sociolingüístic. En tot cas, el fet que provessó —i moltes altres variants marcades estilísticament— siga usada en les intervencions parlamentàries amplia el registre formal que es pressuposa per a estos discursos amb un element de variació diatòpica, i li lleva a provessó càrrega de restricció als àmbits de la coŀloquialitat.

* El declc (s. v. procedir) indica que professó és «popular»: «variant popular de processó, alterada en part per dissimilació, i sobretot per una pseudo-etimologia mig-sàvia que equiparava a processó santa amb professió de fe». En un altra entrada comenta (s. v. cedir): «professó és una forma alterada per etim. pop., influència de professio, -onis, ‘acció de professar’ (ajudant-hi potser la dissimilació i el model del ll. clàssic profectio ‘acció d’anar-se’n’), però malgrat d’això fou d’ús si fa no fa constant des del S. xiii fins a temps bastant recents».

La mancança de la variant provessó en el diccionari provocava una percepció negativa: si professó era col·loquial (fora del País Valencià), si processó es podia considerar formal (és la forma principal en els diccionaris), la forma general al País Valencià, provessó, que no apareixia per escrit en el diccionari, ¿què era: un error?… Però, ¿un error del diccionari o un error dels valencians? L’absència en el diccionari de la variant provessó era un error que el dnv ha solucionat.

aulor

La variant aulor (‘olor’) és la forma més usual i estesa. Badia i Margarit ho comentava l’any 1999:

Avui [aulor] és pràcticament general en el llenguatge parlat de pertot, com es desprèn de les transcripcions fonètiques que n’insereix el DCVB.

L’aparició de les formes orals en l’escriptura pot tardar un temps i sovint ha de superar resistències diverses, però el mateix Badia i Margarit constata que ja en el segle xv «es feia sentir una tendència popular a diftongar o > au» en este context. En eixe sentit, el dcvb conté les variants aulor i oulor , esta segona qualificada d’«antiga i dialectal».

Actualment (consulta: 06.02.2024), podem trobar que la variant aulor té presència en la llengua literària, probablement com a tret dialectal amb valor estilístic i de proximitat a l’ús oral general; això permet també ampliar les possibilitats dels registres literaris. Podem trobar la variant aulor en:

El llibre de les abelles (1996) de Manel Ollé Albiol: «elles se coneixen per l’aulor que fan»
Gina (2019) de Maria Climent: «aulor de camp d’arròs, que és una aulor tan característica»
Les closques (2021) de Laia Viñas: «que és aulor d’aigua bruta i estancada»
Lo mig del món (2023) de Roser Vernet (2023): «aulor de cendra freda i cabró humit»

Convindria que els diccionaris generals inclogueren esta variant.

rabo

Carxofes — Unes carxofes amb el rabo per tallar (i una tomaca al centre) .

La paraula rabo té entrada en el dnv (consulta: 30.10.2023):

rabo
1. m. [col·loq.] Cua dels animals terrestres.
2. fes-li un nuc al rabo V. nuc 16.
3. la pols serà si el rabo es trenca V. pols¹ 5.
4. no alçar un gat del (o pel) rabo V. gat 32.
5. què li fa el rabo per a córrer? loc. orac. S’usa per a indicar que una cosa no té res a veure amb una altra.
6. rabo de gat m. BOT. Rabet de gat.

Segons dcorom (s. v. cua, rabassa, rabosa) el mot rabo (del llatí rapum, llatí vulgar rapa ‘nap rodó’) i que significaria ‘cua grossa o carbosa’, és català de València, que proposa amb poc fonament que ha arribat a través del «mossàrab» (veg. mossarabisme), però afig que amb una influència castellanoaragonesa, possibilitat més sòlida, tal com suggerix Emili Casanova («El lèxic de la Decadència en els estudis etimològics: el cas del decat de Joan Coromines »). El dcvb no considerava adequat l’ús d’esta paraula:

(dcvb) rabo m. (castellanisme inadmissible. però molt usat en el País Valencià, amb totes les accepcions de coa o cua). Encara queda el rabo per desollar, Rond. de R. Val. 59. a) Rabo de gat: planta de diferents espècies (Stachys hirta, Sideritis hirsuta, Lithospermum fruticosum, Equisetum arvense), segons Flora Val. 153.

Per extensió, rabo

També és usual denominar rabo l’extrem de la tija d’alguns fruits i hortalisses, com ara els rabos de panses —que es diu que són bons per a la memòria— o els rabos de les carxofes o cebes tendres:

Lluís Fullana Mira (Refraner valencià, 1928): «Si no tens memòria, menja rabos de panses […]».
Neus Rosselló Sempere («Memòria de l’estada pràctica a la finca experimental de cultiu ecològic de la Marjal dels Moros», 2011): «Quan es tallen els rabos de les cebes i es deixen per curar-se al camp, cal tindre en consideració els possibles robatoris».

Caràcter rabiüt

L’escriptora Encarna Sant-Celoni i Verger en Al cor la quimereta (2002) documenta un sentit que no apareix en el dnv:

(quimereta) rabo (potser de rabior): caràcter rabiüt, esquerp, irascible, tendència a enrabiar-se, a irritar-se, fàcilment. [NR]»; pàgina 70: «Callaré ja, si no, resultarà que Manel té raó i que és de veres que tinc un poquet del rabo i de l’orgull de família que em tira cada vegada que —sense cap fonament, al meu parer— discutix amb algun dels meus germans —perquè mira que li encanta estralejar, a este home meu, i estar a punt de brega a cada moment— […]

L’escriptor Josep Lozano Lerma (agost del 2004) comenta que a Alginet hi ha l’expressió referida a una persona esquerpa: «Això és un rabo d’aire».

El parent rabut

L’adjectiu rabut -uda significa ‘geniüt, de mal caràcter’ (veg. colomina, s. v. rabut; apareix en el dnv, però no el gdlc o el diec). Colomina el considera derivat de ràbia, rabiüt reduït a rabut, encara que Coromines el fa derivar de rabo. El dcvb diu que significa ‘que té la coa grossa’, encara que l’exemple que utilitza no és concloent pel que fa al significat:

(dcvb) En Onda la claven fonda, | en Assuera els peluts, | en Eslida són culecos | i en Artana són rabuts.

racer

La forma racer, variant de la paraula recer, no ha arribat encara als diccionaris habituals actuals, a pesar que les pronúncies tradicionals, segons indica el dcvb (com a pronúncia possible en l’entrada del dnv també hi ha «[raséɾ]») són:

Fon.: rəsé (Plana de Vic, Pla de Llobregat, Penedès); rasé (Fraga, Massalcoreig, Ribera de Sió, Gandesa, Tortosa, Maestrat, Al.); raséɾ (Val., Gandia); ərəsé (Vendrell, Reus, Mall., Men.).

A més, la forma racer també té tradició escrita, tal com podem vore en el cival o en el ctilc, on apareix usat per Marià Vayreda, Santiago Rusiñol, Jacint Verdaguer, Josep Pou i Pagès, Josep Carner, Joaquim Garcia Girona, Joan Baptista Porcar i, el més modern, Josep Piera Rubio, que utilitza esta forma en Ací s’acaba tot, però també en altres llibres com Estiu grec (1985) i Un bellíssim cadàver barroc (1987):

(Estiu grec) Creix el vent. La gent abandona coberta per posar-se a racer.
(Un bellíssim cadàver barroc) Els bancals, estrets i a llenques, formen com bosquets atapeïts d’arbres altíssims, enreixats per bardisses i coberts amb racers de palla o entoldats de plàstic negre.
(Un bellíssim cadàver barroc) També jo em repetesc i, igualment, des de l’íntim racer de l’escriptura —antic vici solitari— m’engrunse amb els mots i descanse el diumenge […].

rovellat

El nom rovellat aplicat al picaport (Plegadis falcinellus), comenta Enric Amer Blanch (missatge: 08.05.2023), és utilitzat des de fa uns quaranta anys pels caçadors de la marjal d’Almenara (i també a la marjal dels Moros, Sagunt). A l’inici era una au rara en aquella zona. Segons explica Amer, el nom s’explica «pel color rogenc metàl·lic de les ales quan li pega la llum del sol».

El picaport rep diverses denominacions (les ordene alfabèticament): capó reial, corpetassa, ibis, ibis negre, petit castany, petit verd, picaport, picatort, polit castany, polit negre, polit verd, siglot, sistot marí, torrellat. Les formes considerades principals són: capó reial (diec), picaport (dnv), ibis negre (gob-uib).

Nota. Els noms provenen de diferents fonts:

AVL (en línia): Diccionari normatiu valencià.
Ortega i González (2017): Diccionari etimològic dels noms científics dels ocells dels Països Catalans.
Enciclopèdia Catalana (en línia): Gran enciclopèdia catalana.

truna

Segons mos iŀlustrava el company Aureli Querol (Càlig) a finals dels anys noranta del segle xx, la truna és un lloc per a guardar o emmagatzemar les garrofes a casa. El dcvb també li donava eixa accepció:

2. Sostre de posts, en una pallissa, per a sostenir palla, herba, garrofes, etc. (Baix Maestrat).
etim.: del llatí tribũna.

Quant a l’ús, podem documentar una dita de Càlig (Centre de Cultura Pere Balaguer, 2004): «D’una en una s’ompli la truna.»

En aquell moment, el dval no contenia eixa paraula, però ara (04.05.2023) sí que apareix en el dnv (el diec encara no l’ha incorporada):

truna
f. AGR. Sostre de posts, en una pallissa, per a tindre palla, herba o garrofes.

Pel que sembla, l’ús de truna (o trona) apareix també en el capcinès . L’aldc confirma eixa dada (documentada a Formiguera), però indica que és un préstec de l’occità.

Més enllà de les referències que en donen els diccionaris i les obres de dialectologia, no he documentat cap ús d’esta paraula en la xarxa.

Etiqueta: dialectes

COORDINADORA DE DINAMITZACIÓ LINGÜÍSTICA DEL PAÍS VALENCIÀ