de acuerdo a

Esta locució castellana apareixia recollida pel dea amb la marca «semiculto», i tenia el mateix significat i ús que de acuerdo con. Posteriorment, el drae l’ha incorporada (consulta: 06.03.2023):

de acuerdo con, o de acuerdo a
1. locs. prepos. conforme a.

El dpd donava la informació següent (s. v. acuerdo):

acuerdo. 1. de acuerdo con. Locución preposicional que significa ‘según o conforme a’:

«El agente, de acuerdo CON el sumario, se llamaba Leandro Pornoy» (GaMárquez Crónica [Col. 1981]);
«Todo sucedió de acuerdo CON el plan previsto» (Pombo Metro [Esp. 1990]).

Esta es la forma preferida en la lengua culta, tanto de España como de América, aunque existe también la variante de acuerdo a, más frecuente en América que en España, surgida posiblemente por influjo del inglés according to y solo válida si lo que introduce se refiere a cosas:

«Aquello que en la vida real es o debe ser reprimido de acuerdo A la moral reinante […] encuentra en ella refugio» (VLlosa Verdad [Perú 2002]);
«Nosotros continuaremos de acuerdo A lo planeado» (Allende Ciudad [Chile 2002]).

Cuando la locución introduce un sustantivo de persona y significa ‘con arreglo o conforme a lo que dice u opina esa persona’, el uso culto solo admite de acuerdo con:

«De acuerdo CON Einstein, esta debía de ser de 1745 segundos de arco» (Volpi Klingsor [Méx. 1999]).

contrari

Les locucions castellanes por el contrario, por lo contrario o de lo contrario han donat lloc als calcs *pel contrari o *del contrari que no són admeses normativament, com tractava el 30.12.1978 Albert Jané i podem llegir en el daux:

contrari. És un castellanisme l’ús d’aquest mot en les següents locucions adverbials:

— del contrari (cast. de lo contrario) altrament, d’altra manera, en cas contrari, si no; que (,) si no. […]

— pel contrari (cast. por el contrario) altrament, si no.

Hi ha més possibilitats complementàries: en canvi, contràriament, per contra, perquè, si no:

Fes bondat; que (o perquè), si no, vindrà el llop.

Amb tot, cal tindre present el que en diu el decorom (s. v. contra):

En la locució adverbial amb preposició i article, avui és molt usat al contrari o ben al contrari, fins al punt que molts senten pel contrari com acastellanat i en part potser amb raó (no oblidem el principi que no tot el que ha estat català ho és encara); de tota manera per contrari amb aquet valor havia estat molt vivaç a l’Edat Mitjana.

Nota fdt. Coromines inclou exemples d’Eiximenis, Curial, Fincke (que cita un escrit de 1309 de Llull); Vides de sants rosselloneses i altres, i acaba relacionant-ho també amb la possibilitat que fora una «expressió tècnica de lògics».

Locucions amb la paraula contrari:

(gdlc) al contrari loc. adv. Al revés. Ell és avar, i ella, al contrari, malgastadora.
(gdlc) al contrari de loc. prep. Al revés de. Ell, al contrari de tu, sempre fa el que li manen.
(gd62) al contrari, tot al contrari loc. De manera oposada.
(diec) al contrari [o ans al contrari, o ben al contrari] loc. adv. Contràriament. L’un germà és avar; l’altre, al contrari, més aviat és malgastador. Són dos ocells que no s’assemblen pas gaire; ans al contrari, són ben diferents. No és un llibre de lectura fàcil, ben al contrari, demana molta concentració.
(diec) al contrari de loc. prep. Contràriament a. Tu mai no obeeixes; ell, al contrari de tu, sempre fa el que li manen.

ditxós ditxosa

L’adjectiu ditxós ditxosa no apareix encara en els diccionaris generals, tot i que sí que apareix en el dcvb , que arreplega l’accepció inicial provinent del castellà dichoso -sa ‘feliç’, accepció que actualment ha caigut en desús; es maté més viva en valencià-català des de mitjan segle xix l’accepció irònica referida a una cosa molesta o insistent:

  • Liceistas y cruzados de Serafí Pitarra i Enric Carreras (1865): «¡No puch pensá ‘l que hi veurán! ¡Ditxós Liceo!».
  • La fabricanta de Dolors Monserdà (1904): «i lo que ara hem de fer és veure si es troba al teu ditxós germà».
  • Al cor, la quimereta d’Encarna Sant-Celoni i Verger (2002): «Per cert, li hauré de dir que duga a apanyar el ditxós rellotge eixe».
  • «El català, allò que no sona», Laura Serra (Ara, 29.10.2022): «Passem pel basar xinès a comprar el ditxós vestit de castanyers».

 

castellà

  1. Noms oficials del castellà en les constitucions de diversos estats (consulta: agost del 2006):
    • castellà:
      1. Espanya (1978; art. 3): «Artículo 3.1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.»
      2. Bolívia (2009; art. 5.1): «Artículo 5.1. Artículo 5. I. Son idiomas oficiales del Estado el castellano y todos los idiomas de las naciones y pueblos indígena originario campesinos, que son el aymara, araona, baure, bésiro, canichana, cavineño, cayubaba, chácobo, chimán, ese ejja, guaraní, guarasu’we, guarayu, itonama, leco, machajuyai-kallawaya, machineri, maropa, mojeño-trinitario, mojeño-ignaciano, moré, mosetén, movima, pacawara, puquina, quechua, sirionó, tacana, tapiete, toromona, uru-chipaya, weenhayek, yaminawa, yuki, yuracaré y zamuco.»
      3. Colòmbia (2011; art. 10): «Artículo 10. El castellano es el idioma oficial de Colombia. Las lenguas y dialectos de los grupos étnicos son también oficiales en sus territorios. La enseñanza que se imparta en las comunidades con tradiciones lingüísticas propias será bilingüe.»
      4. Equador (2008; art. 2): «Artículo 2. […] El castellano es el idioma oficial del Ecuador; el castellano, el kichwa y el shuar son idiomas oficiales de relación intercultural. Los demás idiomas ancestrales son de uso oficial para los pueblos indígenas en las zonas donde habitan y en los términos que fija la ley. El Estado respetará y estimulará su conservación y uso.»
      5. Paraguai (1992; art. 140): «Artículo 140. De los idiomas. El Paraguay es un país pluricultural y bilingüe. Son idiomas oficiales el castellano y el guaraní. La ley establecerá las modalidades de utilización de uno y otro. Las lenguas indígenas, así como las de otras minorías, forman parte del patrimonio cultural de la Nación.»
      6. Perú (1993; art. 48): «Artículo 48. Son idiomas oficiales el castellano y, en las zonas donde predominen, también lo son el quechua, el aimara y las demás lenguas aborígenes, según la ley.»
      7. Salvador, El (1983; art. 62): «Artículo 62. El idioma oficial de El Salvador es el castellano. El gobierno está obligado a velar por su conservación y enseñanza. Las lenguas autóctonas que se hablan en el territorio nacional forman parte del patrimonio cultural y serán objeto de preservación, difusión y respeto.»
      8. Veneçuela (1999; art. 9): «Artículo 9. El idioma oficial es el castellano. Los idiomas indígenas también son de uso oficial para los pueblos indígenas y deben ser respetados en todo el territorio de la República, por constituir patrimonio cultural de la Nación y de la humanidad.»
    • espanyol:
      1. Costa Rica (1949; art. 76): «Artículo 76. El español es el idioma oficial de la Nación. No obstante, el Estado velará por el mantenimiento y cultivo de las lenguas indígenas nacionales. (Así modificado por la Ley núm. 7878 del 27 de mayo de 1999).»
      2. Cuba (2019; art. 2): «Artículo 2. El nombre del Estado cubano es República de Cuba, el idioma oficial es el español y su capital es la ciudad de La Habana.»
      3. Guatemala (2002; art. 143): «Artículo 143. Idioma oficial. El idioma oficial de Guatemala, es el español. Las lenguas vernáculas, forman parte del patrimonio cultural de la Nación.»
      4. Hondures (1982; art. 6): «Artículo 6. El idioma oficial de Honduras es el español. El Estado protegerá su pureza e incrementará su enseñanza.»
      5. Nicaragua (1987; art. 11): «Artículo 11. El español es el idioma oficial del Estado. Las lenguas de las comunidades de la Costa Atlántica de Nicaragua también tendrán uso oficial en los casos que establezca la ley.»  
      6. Panamà (1972; art. 7): «Artículo 7. El español es el idioma oficial de la República.»
      7. Puerto Rico (1952; art. 3.5): «Artículo 3.5 Requisitos de miembros de la Asamblea Legislativa. Ninguna persona podrá ser miembro de la Asamblea Legislativa a menos que sepa leer y escribir cualquiera de los dos idiomas, español o inglés; […]»
      8. República Dominicana (2010; art. 29): «Artículo 29.- Idioma oficial. El idioma oficial de la República Dominicana es el español.»
      9. «Tratado para la constitución de un mercado común entre las repúblicas Argentina, Federativa del Brasil, del Paraguay y Oriental del Uruguay» [Mercosur] (1991; art. 17): «Artículo 17. Los idiomas oficiales del Mercado Común serán el español y el portugués y la versión oficial de los documentos de trabajo será la del idioma del país sede de cada reunión.»
    • No hi fan referència en la constitució:
      1. Argentina
      2. Mèxic
      3. Uruguai
      4. Xile
  2. Nom oficiós que de tant en tant encara ressona com una veu d’ultratomba: cristiano.
  3. Dialectologia i unitat de la llengua: l’estudi i difusió de l’espanyol partix d’una herència ideològica de rebuig sostingut i constant de les seues varietats dialectals. La utilització de la llengua com a instrument d’una ideologia «patriotera» comporta que difícilment ningú puga recordar quatre trets essencials de la diversitat dialectal sobre la qual es genera el tòpic de la riquesa de l’espanyol (i de qualsevol llengua), ja que eixa diversitat dialectal, més que una matèria d’ensenyament o d’estudi sembla un atac contra alguna essència nacional. A pesar de tot, de tant en tant mos arriben notícies d’eixa varietat, tal com podem llegir en l’article «Siete maneras de pedir una bebida en español» (Babelia, 13.11.2004)
  4. Repressió lingüística. Una qüestió que no ha generat tant de debat ha segut la voluntat permanent d’imposar l’ús del castellà a tots els ciutadans de l’estat espanyol. La repressió lingüística practicada pels poder públics estatals contra l’ús del valencià-català i les altres llengües peninsulars es pot resseguir explícitament plasmada en disposicions oficials de tot tipus. N’hem recopilat unes quantes en la pàgina «Repressió lingüística en Espanya».

en tanto en cuanto

  1. Segons podem llegir en el dusos (1996):

    en tanto en cuanto. No tiene registro académico en el drae92. Está formada por dos locuciones que coinciden en significar, en una de sus acepciones, ‘mientras’ (en tanto o entre tanto: loc. adv.: ‘mientras, ínterin o durante algun tiempo intermedio’; en cuanto: loc. adv.: ‘mientras. Al punto que, tan pronto como’). Es frase muy utilizada, pero, dado que se trata de una evidente redundancia, puede sustituirse por mientras, en tanto.

    No vaig localitzar la locució en el drae (21.01.2010) ni en seco ni en sousa92 ni en el gduea ni en el moliner ni en el clave. Carles Duarte (24.01.2010) va enviar el comentari següent:

    En tanto (…) en cuanto (…) es fa servir també en castellà jurídic per situar rere el primer la causa, l’autoritat,…, i rere el segon, la decisió, la conseqüència.

    Posteriorment, vaig comprovar que el dphd (consulta: 29.10.2020) ja incloïa un comentari sobre esta locució adverbial:

    en tanto en cuanto. Equivale a en la medida en que. Esta locución comenzó a usarse en el lenguaje jurídico a finales del siglo xix y hoy se ha extendido a otros ámbitos: «Una ley tiene fuerza en tanto en cuanto es justa» (PBarba Filosofía [Esp. 1983]); «Esa mujer […] será dócil en tanto en cuanto nadie la humille» (LTena Renglones [Esp. 1979]).

    La rae la va tractar un poc en la Nueva gramàtica de la lengua española (2009; consulta: 28.10.2020). Per exemple:

    (§ 46.3l) Las causales explicativas no constituyen un tipo marginal de oraciones causales ni en español ni en otras lenguas. De hecho, estas oraciones se pueden construir con gran número de conjunciones y de locuciones conjuntivas […]: como, dado que, desde el moment en que, en cuanto que, en la medida en que, en tanto en cuanto, en vista de que, habida cuenta de que, puesto que, supuesto que, toda vez que, visto que, ya que, etc.
    (§ 46.10j) Con el adverbio cuanto se forman por cuanto y en tanto en cuanto (la última más frecuente en el español europeo que en el americano).

    En valencià, les expressions més o menys equivalents de la locució en tanto en cuanto poden ser: en la mesura que, en quant (a), en tant que…

lirili

L’expressió castellana «mucho lirili y poco lerele» (i les variants possibles) no apareix recollida en els diccionaris de referència. El sentit de l’expressió es pot concretar, més o menys, en la idea de parlar molt (lirili) però de poc fer o resoldre (lerele), és a dir, que hi ha qui preferix la festa o la xerrameca a la faena o el rigor.

En el diari El País (25.02.1996; citat en el llibre La diversidad cultural en la práctica educativa; consulta: 19.12.2019) podem llegir:

«Me siento aquí muy bien, porque a los húngaros se nos llama los latinos de Centroeuropa, pero en asuntos de trabajo aquí se habla más que se hace, hay mucho lirili y poco lerele, como dice Piluca», comenta Zoltán en su apartamento y estudio de arte.

En valencià podríem trobar (per exemple, en espinal) expressions més o menys equivalents per a diferents contexts:

  • brou de llengua: enraonies / paraules i no fets (R-M, IEC)
  • buscar postes de sol i caps de setmana: ésser malfeiner / ésser gandul, que fuig de la feina (A-M, *)
  • molt soroll de boixets i poques puntes: molta aparença i poca realitat o moltes paraules i pocs fets (A-M)
  • molta fressa i poca endreça: es diu quan trona molt i no arriba a ploure, o quan es fa molt de soroll o preparatiu i no es fa res de profit (A-M)
  • moltes bufes i pocs trons: més paraules que fets / molt de renou i escàs resultat, o moltes paraules i pocs fets (R-M, A-M)
  • molts boixets i poques puntes: molta aparença i poca realitat, o moltes paraules i pocs fets (A-M)
  • tenir els diners en un racó de boca: dir o fer veure que es tenen molts diners, no tenint-ne (A-M)

caldo

En valencià, la paraula caldo (veg. dnv; sinònima de brou) no té l’accepció ‘jugo vegetal, especialmente el vino, extraído de los frutos y destinado a la alimentación’ de la paraula castellana homònima caldo (habitualment utilitzada en plural; drae, consulta: 01.07.2019). Per a eixa accepció, en valencià s’utilitza la paraula vi. Per tant, els equivalents entre els usos valencià i espanyol serien:

Valencià Castellà
La Rioja és famosa pels seus vins. La Rioja es famosa por sus caldos.

Cap a l’any 2000, en la llista Zèfir hi havia qui proposava utilitzar en esta accepció la paraula beguda, però no em semblava massa clar que fóra possible. En canvi, trobe que podria tindre més possibilitats dir-ne suc (del raïm / de la vinya / dels ceps…), tal com s’esdevé en italià (succo della vigna, succo della vite) o en francès (tlfi; consulta: 01.07.2019):

Fam. Jus de (la) treille. Vin. Synon. jus* de la vigne. Ah! Dieu de Dieu! les jésuites avaient beau dire, le jus de la treille était tout de même une fameuse invention! (Zola, Assommoir, 1877, p. 579). Sache qu’une bouteille N’est, sans du jus de treille, Qu’un récipient vain. Pour qu’elle soit chrétienne, Il faut qu’elle contienne Superbement du vin! (Ponchon, Muse cabaret, 1920, p. 27).

Alicia Andreu («Tast o cata? Barrica o bota? Terminologia del vi en català», Naciodigital.cat, 07.01.2019) aporta la informació següent:

En podem dir caldo del vi?

Aquesta vegada per saber si l’ús de caldo per designar un vi és adequat hem fet una consulta privada al TERMCAT. La resposta que ens van donar és que, tot i que és habitual en alguns mitjans de comunicació o en textos molt divulgatius, anomenar caldo el vi en general, és una denominació no desitjada pels especialistes en enologia, la consideren inadequada, i prové del fet que abans el vi s’acostumava a servir o a beure calent. Per tant, en català, no és recomanable fer el calc caldo.

En este mateix àmbit, cal tindre en compte que hi ha el terme caldo bordelés, que és un «compost de sulfat de coure o vidriol rebaixat amb calç» (segons explica Maria Estruch Subirana (2008): Mil veu de Bacus. Diccionari etnolingüística de la vinya i el vi al Bages. Llengua, literatura i cultura tradicional; consulta: 01.07.2019).

pirrat* -ada

  1. Empar Marco (tv3) féu servir fa uns anys (dc. 07.11.2007; llàstima que el vídeo no estiga disponible) l’adjectiu pirrat* -ada, paraula que no recullen els diccionaris generals. Sembla que és una adaptació al valencià d’un possible adjectiu castellà pirrado -da, que tampoc he trobat en els diccionaris i que és el participi del verb pirrarse (drae; consulta: 20.06.2019):

    1. intr. coloq. Esp. Encantar, gustar mucho. Les pirra el cine. U. t. c. prnl. Se pirra por lo dulce.

    En una versió anterior del mateix diccionari: 1. prnl. coloq. Desear con vehemencia algo. Se pirra POR lo dulce.

    Quan li ho vaig comentar, Empar Marco em digué que sí que s’usava a València. Jo no ho havia sentit mai fins que ella el va usar en la seua crònica. Observe en internet que no té molt d’ús, però sí que hi ha qui ho ha utilitzat a Mallorca i a altres llocs des de fa ja uns anys (com ara el mateix 2007).

    Poca cosa, en tot cas, i no semblaria que haguera d’acabar en els diccionaris, llevat que els espanyols l’usaren bona cosa (ja apareix en el Woxikon).

  2. Per un altre cantó, Joaquim Martí recull en el seu Diccionari històric del valencià col·loquial, el mot pirro ‘embriac’ (consulta: 20.06.2019), amb la dada afegida que l’antic company meu d’escola i institut Francesc Gascón i Navarro (1999) el documenta a Beneixema amb un altre significat:
    [R]eferit a especialment a la gent gran, que ja ha perdut algunes facultats, que no coordina i fa alguns disbarats

habitatge

  1. El dnv (consulta: 12.05.2019) dona entrada tant a habitatge com a vivenda i no establix cap remissió d’una paraula a l’altra:

    habitatge m. CONSTR. Construcció o lloc condicionat per a ser habitat per persones. El problema de l’habitatge.
    vivenda f. CONSTR. Construcció o lloc condicionat per a ser habitat per persones. Una vivenda unifamiliar.

    En canvi, sí que remet d’habitança (consulta: 08.07.2019) als dos anteriors:

    habitança f. Habitatge, vivenda.

    De moment, ni el diec ni el Termcat ni el gdlc inclouen la paraula vivenda. Fins no fa tants anys —de tots els segles que hi ha qui parla en català— este substantiu (adoptat del castellà vivienda) no apareixia en les obres de referència. Ara ja ha està inclòs en el dnv i en el gd62:

    (gd62) vivenda f (cast vivienda) Habitatge.

    A banda d’això, el diccionari de català que posava a disposició de tots en internet el diari Avui (consulta: 08.07.2009) tractava el mot com a adjectiu i li donava l’accepció següent:

    adj. 1. Que té vida o moviment.

    No sé on es documentava eixa accepció i no sé si devia ser una errada, un femení (erroni, per viventa) de l’adjectiu vivent.

  2. Coromines (declc, s. v. viu) es resignava ja a la incorporació del castellanisme vivenda:

    En els anys 30 alguns començaren a usar a Bna. la forma adaptada i potser caldrà resignar-s’hi, encara que hauria valgut més insistir en habitatge, i encara millor generalitzar el terme valencià, habitança, en la forma que raono i documento en LleuresC, 36-37.

  3. Pel que fa a l’abreviació d’habitatge, hi ha qui ha utilitzat «habg.», «htge.». Fent una llista de les formes abreujades (abreviatures, sigles i símbols) més habituals per a les paraules que comencen per la lletra hac, tenim:
    AbreviaturesSiglesSímbols
    habitant:h.
    habitatge de protecció oficial:HPO
    hafni:Hf
    hectàrea:ha
    hecto-:h
    hectolitre:hl
    hectòmetre:hm
    heli:He
    helió:h
    henry:H
    hertz:Hz
    hidrogen:H
    holmi:Ho
    Honorable Senyor:H. Sr., Hble. Sr.
    Honorable Senyora:H. Sra., Hble. Sra.
    hora:h
    hospital:hosp.
    hotel:H
    hassi:Hs
    Podríem incloure-hi l’abreviatura hab., que seria una versió més curta que les anteriors i que no seria coincident amb cap de les altres abreviacions de la llista. Pel que fa a vivenda, l’abreviatura podria ser viv.

jira

El Dia de la Jira és un dia festiu a Asp i al Fondó de les Neus. La paraula castellana jira, segons el drae, ve del francés ch(i)ère ‘menjar’. Hi ha pobles a Andalusia i Extremadura que també tenen aquesta festa. El dea li dona el significat ‘merienda campestre’.

Localitze en la xarxa una explicació (Ignacio Frías, 15.04.2009; consulta: 05.06.2019) treta del Breve diccionario etimológico de la llengua castellana de Coromines (que no he pogut comprovar per ara):

jira

‘Banquete opíparo’. Uso registrado en castellano desde 1535. Del francés antiguo chière, ‘comida de calidad’, extraído de la locución faire bonne chière, ‘dar bien de comer a alguien’ (propiamente ‘acogerle bien’, ‘hacerle buena cara’), en la cual chière significaba de por sí ‘rostro’ o ‘semblante’, del mismo origen que el castellano «cara».

La forma castellana debe proceder de la francesa dialectal chere, propia del Este y del extremo Norte de este país. En castellano «jira» designó constantemente un banquete o comida en todo el Siglo de Oro y solo en el siglo XIX empezó a tomar el sentido de ‘banquete campestre’ bajo el influjo del verbo «girar»; más recientemente, anticuado el vocablo en muchas partes, lo han desenterrado algunos que, relacionándolo con «girar», le dan el sentido de ‘excursión’ o ‘viaje más o menos circular’ y suelen escribirlo con «g-», ortografía sin fundamento etimológico.