respondre

La normativa actual ha acceptat que el règim del verb respondre tinga la possibilitat que la versió transitiva incloga com a complement directe no sols allò que es respon sinó també allò a què es respon. De moment, els diccionaris més comuns no recullen eixa diferència, però sí que apareix en la giec (21.3.5.a):

Una colla de verbs admeten la construcció transitiva i la preposicional, sovint amb alguna diferència semàntica: Contesta/respon totes les preguntes i Contesta/respon a totes les preguntes.

Segons la gramàtica de l’iec, també presenten esta possibilitat els verbs pledejar, arremetre o habitar.

La gnv de l’avl no comenta res sobre esta possibilitat del verb respondre, però sí que inclou un exemple en el mateix sentit (26.4.3.1.b): «Com a mínim, s’han de respondre la mitat de les preguntes.»

Els diccionaris, de moment, no han incorporat encara eixa opció, habitual en l’ús general i documentada des de l’inici del segle xix, tal com podem observar en el mateix Pompeu Fabra (10.11.1923):

Els lectors habituals de les nostres converses ens agrairan sens dubte que no ens entretinguem ací a respondre preguntes, com aquestes, sobre qüestions ja resoltes.

plural

  1. (Punt elaborat inicialment a partir de la gramàtica provisional de l’iec, novembre del 2003; reelaborat seguint la nova giec, abril del 2017.) Els noms i adjectius aguts masculins acabats en -s, -ç, -x [ks], -ix i -tx solen formar el plural corresponent amb la terminació -os: per exemple, pisos, grisos, cabassos, comerços, enllaços, lluços, reforços, annexos, fixos, ortodoxos, reflexos, calaixos, feixos, gruixos, peixos, cartutxos, despatxos, esquitxos, sandvitxos,* faxos.*
    * Anteriorment, la Generalitat Valenciana indicava que era «faxs», però la gnv de l’avl diu que és «faxos». daux considera que cal acceptar-los els dos, en registres diferents: «faxs» (formal)/«faxos» (col·loquial). D’altra banda, la gnv diu que sàndwitx i càrritx fan sàndwitxs i càrritxs (el dnv indicava durant un temps sàndwitxos i càrritxos, però ja ho han esmenat [consulta: 14.04.2018]).

    Hi ha, però, paraules que són invariables i paraules que fan el plural amb -s. Per exemple:
    a) Noms plans o esdrúixols, independentment que siguen masculins o femenins:

    Terminació Exemples
    invariables gràficament alferes, atles, bíceps, bilis, caos, càries, croquis, cutis, dimecres, llapis, mecenes, necròpolis, pàncrees, piscolabis, sífilis, i tots els acabats en -us (estatus, focus, globus, venus…)
    -x ([ks]) : + s al·locòrtexs, antiàpexs, anticlímaxs, antihèlixs, àntrexs, apèndixs, àpexs, arqueòpterixs, artífexs, arúspexs, bèmbexs, bèndixs, bòmbixs, bòstrixs, càrexs, càudexs, cèrvixs, còccixs, còdexs, còrtexs, delònixs, díplexs, dúplexs, escòlexs, esonàrtexs, espàdixs, espàndexs, fènixs, fòrnixs, glicocàlixs, harúspexs, hèlixs, hemosàlpinxs, heterodúplexs, índexs,  làrixs, làstexs, làtexs, lepòtrixs, leptòtrixs, lúrexs, múrexs, nàrtexs, òbexs, ònixs, orífexs, òrixs, pèrspexs, petrosílexs, pòdexs, pontífexs, quàdruplexs, ràmexs, sardònixs, semidúplexs, sílexs, símplexs, sírexs, subíndexs, superíndexs,  télexs, vèrnixs, vèrtexs, vòrtexs…

    b) Dins dels noms aguts:

    Gènere Terminació Exemples
    masculí invariables gràficament ananàs, blocaus, bordeus, cros (i els compostos ciclocròs i motocròs), dijous, dilluns, dimarts, edelweiss, ens, fons (i compostos com ara aiguafons, rerefons, tirafons), gauss, guardapols, pus, rais, repols, reps, temps (i compostos com ara contratemps, entretemps, migtemps, passatemps)…
    -x ([ks])/ -tx ([tʃ]): + s abrasaxs, addaxs, alpaxs, amfioxs, boxs, duxs, googolplex, goretexs, guaflexs, linxs, luxs, matxs (‘competicions esportives’), micalexs, nifurtimoxs, paral·lexs, texs…
    femení invariables gràficament plebs, pols, tos, urbs
    -ç : + s calçs, façs, falçs, sobrefaçs
    -x ([ks]) : + s esfinxs, floxs, larinxs

    c) Són invariables els noms compostos el segon constituent morfològic dels quals ja és plural: arrapacrestes, busca-raons, caracollons, centcames, centpeus, cerca-raons, comptagotes, compta-revolucions, eixugaparabrises, emprenyavelles, esclafallidons, esgarrapacristos, esgarriacries, guardamobles, llepafaldons, llepafils, llepatacons, llevataps, mataaranyes, matafaves, mata-racons, milfulles, obrellaunes, paracaigudes, paraigües, parallamps, pelacanyes, penja-robes, picatalons, portaavions, portacarbons, portagraneretes, portamonedes, rentaplats, repicatalons, salvavides, somiatruites, tocacollons, torracollons, trencaclosques, trencacaps, trencaolles, trencapinyons…

  2. El plural dels composts sintagmàtics nominals:
    He pegat una mirada en la gcc (setembre 2007) i he trobat dos llocs on es parla d’estos composts: S5.4.3.1 (Núria Martí i Girbau) i M7.3.4.1 (Lluïsa Gràcia).
    En els dos casos es comenta la qüestió del plural i es comenta que hi ha les dos possibilitats, amb tendència a la flexió en els dos noms. Amb tot, hi ha algunes excepcions marcades pel diec (i el gdlc):

    clau
    4 f. [usat sovint adjectivalment en forma invariable] Essencial, indispensable. Paraules clau. Indústria clau.

    estàndard
    3 adj. [inv.] Que s’ajusta a un tipus, model, norma, determinat. Fitxa estàndard. Un diari en format estàndard.
    5 adj. [inv.] Que té unes característiques mitjanes que serveixen de referència. Producte estàndard.
    6 adj. [inv.] Mancat d’originalitat. Una bellesa estàndard.

    El gdlc recull «punta»:

    punta
    5 adj inv 1 De màxima activitat, intensitat, modernitat, màxim rendiment, etc. Les hores punta del metro, del trànsit. Tecnologia punta.

    I també en el gdlc «model» (sense indicar que siga invariable):

    model
    2 [usat sovint adjectivalment] Persona o cosa digna d’ésser imitada per la seva perfecció o que posseeix en grau eminent qualitats que en fan el representant d’una categoria determinada. És un model de cavallerositat. Un pare model.

    En el cas de «membre», el diec dóna un exemple clar:

    membre
    4 1 m. Part o constituent d’un tot o d’una cosa organitzada, unitat dins una sèrie. Els membres d’una proposició, d’un període. Els membres o proposicions d’un sil·logisme. Els pilars, motllures i altres membres d’una construcció. Els estats membres de la Unió Europea.

    La gramàtica de l’avl tracta la qüestió en diversos llocs. Per exemple, en el punt 11.7, sobre la flexió de nombre en els composts:

    b) Si els dos constituents d’una paraula composta s’escriuen separats i els dos són substantius, només adopta la marca de plural el primer dels substantius i el segon queda invariable:

    Composts separats
    singular plural
    camió cisterna camions cisterna
    decret llei decrets llei
    hora punta hores punta
    vagó restaurant vagons restaurant

    A pesar d’eixa afirmació restrictiva, més avant la gramàtica de l’avl obri el camp quan en torna a parlar tractant la concordança de l’adjectiu (12.3):

    a) Els noms que s’habiliten com a adjectius mantenen el gènere originari i, en general, no presenten variació de nombre:

    les bruses taronja
    les ciutats dormitori
    les hores punta

    Tot i amb això, en la mesura que es convertixen en verdaders adjectius admeten també la concordança de nombre:

    les paraules clau o bé les paraules claus
    les formes estàndard o bé les formes estàndards
    els vestits rosa o bé els vestits roses

    I la gnv torna a tocar la qüestió quan dóna la indicació següent (38.3.1.b):

    b) Els composts amb l’estructura [N N] poden ser coordinants o subordinants. En el primer cas, entre els dos constituents s’establix una relació additiva, i la flexió recau en els dos constituents: magistrat jutge / magistrada jutgessa, magistrats jutges / magistrades jutgesses. En el segon cas, el segon constituent es comporta com a modificador del primer, que és el que admet la flexió: el compost hora punta, per exemple, presenta la forma plural hores punta i fa referència a una hora de màxima intensitat de trànsit, de consum elèctric, etc.

    És a dir, l’avl, a pesar de la indicació inicial, dóna com a bones les dos possibilitats sense excloure’n cap. El gd62 només considera invariable estàndard i no diu res en la resta de casos.

    Trobe que la tendència és clara —d’acord amb el que és habitual en la llengua general— cap a la concordança en els dos noms. Per tant, hauríem de pensar que és, en molts casos, una qüestió estilística (tal com es deduïx del que diu el dpnh per a l’espanyol) que s’inclina cap a la flexió en els dos elements en la majoria dels casos.

    En tot cas, faig una cercar ràpida en Google (consulta: 12.01.2011) i trobe els resultats següents:

    Termes sing./ pl. no concorden concorden
    estats clau / s: 1.310 658
    jugadors blaugrana / es: 14.400 4.420
    indústries clau / s: 1.310 249
    membres clau / s: 999 120
    mots clau / s: 75.200 13.700
    paraules clau / s: 5.820.000 505.000
    propietats clau / s: 350 12
    qüestions clau / s: 15.600 5.200
    temes clau / s: 89.500 10.800
    termes clau / s: 5.200 332
    jugadors clau / s: 5.320 7.600
    camions cisterna / es: 16.400 1.510
    hores punta / es: 81.800 8.050
    nacions estat / s: 2.140 1.790
    pares model / s: 264 109
    proves estàndard / s: 574 158
    vaixells escola / s: 1.140 42
    estats membre / s: 45.400 439.000
    fitxes estàndard /s: 33 55
    magistrats jutge / s: 3 3.670
  3. En castellà, per al cas de les construccions quantificadors singulars amb substantius en plural, la rae (consulta: 14.03.208) fa l’exposició següent:

    4.8. Sujeto de cuantificador + de + sustantivo en plural. Los sustantivos cuantificadores son aquellos que, siendo singulares, designan una pluralidad de seres de cualquier clase; la clase se especifica mediante un complemento con de cuyo núcleo es, normalmente, un sustantivo en plural: la mitad de los animales, la mayoría de los profesores, una minoría de los presentes, el resto de los libros, el diez por ciento de los votantes, un grupo de alumnos, un montón de cosas, infinidad de amigos, multitud de problemas, etc. La mayor parte de estos cuantificadores admiten la concordancia con el verbo tanto en singular como en plural, dependiendo de si se juzga como núcleo del sujeto el cuantificador singular o el sustantivo en plural que especifica su referencia, siendo mayoritaria, en general, la concordancia en plural: «Hacia 1940 la mayoría de estos poetas HABÍA ESCRITO lo mejor de su obra» (Paz Sombras [Méx. 1983]); «La mayoría de los visitantes HABÍAN SALIDO» (Marías Corazón [Esp. 1992]); «Una veintena de personas OCUPABA la sala» (Chavarría Rojo [Ur. 2002]); «Una veintena de curiosos OBSERVABAN de lejos a un piquete» (PzReverte Maestro [Esp. 1988]); sin embargo, cuando el verbo lleva un atributo o un complemento predicativo, solo es normal la concordancia en plural: «La mayoría de estos asesinos SON muy inteligentes» (Mendoza Satanás [Col. 2002]); «La inmensa mayoría de las casas PERMANECÍAN vacías» (Savater Caronte [Esp. 1981]). Los sustantivos cuantificadores que se usan sin determinante (infinidad, cantidad, multitud) establecen la concordancia obligatoriamente en plural, pues, en realidad, forman con la preposición de una locución que determina al sustantivo plural, que es el verdadero núcleo del sujeto: «Infinidad de católicos DESATENDIERON semejante orden pontificia» (Vidal Ocultismo [Esp. 1995]); «Cantidad de organizaciones se DEDICAN a […] ayudar a personas que han sido víctimas de abuso sexual» (NHerald [EE. UU.] 21.10.97).

guionet

    1. Les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans —que tenen web propi des del 08.06.2022—  han canviat una miqueta en la nova ortografia del 2017 respecte a les normes del 1996 quant a l’ús del guionet. I han tornat a canviar l’any 2021 (veg. oiec 4.3.1; veg. una síntesi de canvis). Ací mostrem uns exemples significatius dels canvis (relacionats amb el vector de la lexicalització):
      2021

      2017

      1996

      Aglutinat sense guionet

      Aglutinat sense guionet

      Aglutinat sense guionet
      4.3.1.1. Els mots construïts amb prefixos s’escriuen sense guionet entre el prefix i el radical.
      Exemples: viceministra, exviceministra, vicepresidenta, exvicepresidenta, vicesecretària primera, exvicesecretària primera, vicesecretària general, subdirectora general, exsubdirectora general, exdirectora general, exconseller en cap.
      Cal incloure ací les «expressions formades per un prefix i un sintagma no lexicalitzat» esmentades més avall.
      		 4.3.1.1. Els mots construïts amb prefixos s’escriuen sense guionet entre el prefix i el radical.
      Exemples: viceministra, exviceministra, vicepresidenta, exvicepresidenta.
      Veg. més avall, amb guionet, sub-directora general, ex-directora general, ex-conseller en cap.
      		 2.a. Els mots construïts amb prefixos.
      Exemples: viceministra, exviceministra, vicepresidenta, exvicepresidenta, exdirectora general, exeurodiputada, exvicesecretària.
      Veg. més avall, aglutinats, subdirectora general i exconseller en cap.
      4.3.1.1. Igualment, quan un radical va precedit de dos o més prefixos.
      Exemples: exeurodiputada, exvicepresidenta, exvicesecretària.      		 4.3.1.1. Igualment, quan un radical va precedit de dos o més prefixos.
      Exemples: exeurodiputada, exvicepresidenta, exvicesecretària.
      Separat sense guionet Amb guionet Amb guionet
      4.3.1.2.b. Quan el prefix precedeix majúscules, xifres, símbols, cometes o mots en cursiva.
      Exemples: anti otan, ex Iugoslàvia, post covid-19.      		 4.3.1.2.b. Quan el prefix precedeix majúscules, xifres, símbols, cometes o mots en cursiva.
      Exemples: anti-otan, ex-Iugoslàvia, post-covid-19.      		 (avl-iec; 2.a) En les paraules formades amb un prefix i un nom propi escrit amb majúscula inicial.
      Exemples: anti-otan, ex-Iugoslàvia.
      4.3.1.2.c. Quan el prefix precedeix una locució, un sintagma lexicalitzat, un sintagma que ja porta un prefix separat o un mot que ja porta guionet.
      Exemples: ex alt càrrec, pro dret de vaga, ex primera ministra, ex vice primera ministra, pre segona guerra mundial, post còvid-19.      		 4.3.1.2.c. Quan el prefix precedeix una locució, un sintagma lexicalitzat o un mot que ja porta guionet.
      Exemples: ex-alt càrrec, pro-dret de vaga, ex-primera ministra, ex-vice-primera ministra, vice-secretària general, sub-directora general, ex-directora general, ex-conseller en cap, post-còvid-19.      		 (Sense guionet, seguint 2.a, quan es tracta d’un prefix unita a la primera paraula d’un sintagma.)
      Exemples: exalt càrrec, prodret de vaga, exviceprimera ministra, subdirectora general, exconseller en cap.
      Aglutinat sense guionet
      4.3.1.2.c. En expressions formades per un prefix i un sintagma no lexicalitzat, no s’hi ha d’escriure guionet i el prefix s’escriu aglutinat amb el nucli.
      Exemples: veg. 4.3.1.1.

      A més de llegir els documents de l’iec, cal pegar una miradeta als de l’altra entitat implicada en estos canvis, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que va penjar en el seu web —el 09.07.2021, després que els ho demanàrem per correu electrònic— l’Acord 22/2021. En eixe document podem vore una explicació esquemàtica que mostra com s’ha complicat innecessàriament la norma en lloc de fer-la útil per a resoldre qualsevol cas de manera previsible ortogràficament.

      La lexicalització que tot ho somou
      Podem observar que el concepte lexicalització és el que fa pivotar i girar la nòria dels canvis. Estranyament, ni en l’ortografia ni en la gramàtica de l’institut apareix un apartat que explique detalladament en què consistix eixe fenomen:

      2021 2017 1996
      Lexicalització: amb espai  Lexicalització: amb guionet
      		  Paraules compostes amb prefixos aglutinats
      ex vice tinent d’alcalde
      ex alt càrrec
      		 ex-vice-tinent d’alcalde
      sub-directora general
      ex-alcalde de Castelló
      ex-conseller en cap
      ¿ex-alcalde pedani?
      ¿ex-alcalde de barri?
      ex-alt càrrec
      		 exvicetinent d’alcalde
      subdirectora general
      exalcalde de Castelló
      exconseller en cap
      exalcalde pedani
      exalcalde de barri
      exalt càrrec
      No(-)lexicalització: aglutinats
      No podem saber si és «no-lexicalització» o «no lexicalització».
      		  
      exvicepresident primer
      subdirectora general
      exalcalde de Castelló
      exconseller en cap
      exconseller delegat
      exconseller primer
      exalcalde pedani
      exalcalde de barri

      La idea de la lexicalització va provocar que la subdirectora general del 1996 passara a sub-directora general en 2017. Ara, en 2021, torna a ser subdirectora general, sense que l’institut haja explicat com és que ha perdut la lexicalització que havia adquirit en 2017. Per tant, no podem entendre este fenomen, i deu ser per eixe motiu que l’Ésadir (consulta: 16.07.2021) va seguir en 2017 el criteri següent:

      L’oiec distingeix entre prefixos que afecten una sola paraula i prefixos que afecten sintagmes lexicalitzats.

      Per simplificar i evitar asimetries, optem per seguir la norma general […] tant davant paraules com davant sintagmes i escrivim de manera aglutinada (sense guionets ni espais) exdirector, exdirector general, exministra, exministra de Sanitat, exprimera ministra, excap de campanya, excomissari, excomissari en cap, exdelegat, exdelegat del govern, exalts càrrecs, prodret de vaga, prodrets humans, subdirectora, subdirectora general, subdirecció general, vicepresident, vicepresident primer, viceprimera ministra, vicesecretari general, etc.

      «Per simplificar i evitar asimetries», fa quatre anys que ho va notar l’Ésadir, però l’institut persistix en la idea de complicar i crear asimetries. Posant-hi bona voluntat, podem agrair l’intent de reduir l’ús de signes innecessaris. Per a reduir l’ús del guionet, els acadèmics han pensat introduir l’ús del prefix separat per un espai en blanc de la paraula posterior. Eixa decisió es separa del primer punt que parla de «mots construïts amb prefixos» (que diu que s’escriuen aglutinats). Per això mateix, no pareix que tinga massa sentit jugar a separar i unir les paraules, menys encara si es tracta de fer «distincions conceptuals» que no tenen massa justificació. És una pràctica que no incopora cap utilitat i, en canvi, impedix aplicar l’ortografia de manera previsible i coherent.

      Versió del 2021. Continua sense tindre massa sentit la distinció ortogràfica entre lexicalitzat i no lexicalitzat, més encara si ara han canviat de casella i apareixen com a no lexicalitzats casos que fa quatre anys eren lexicalitzats.

      Com podem observar, hi ha casos en què la solució del 2017 (i del 2021) pareix contradir la introducció de la proposta normativa del 1996, que exposava:

      La normativa sobre aquesta qüestió no havia estat resolta fins en aquest moment d’una manera prou satisfactòria i això provocava sovint dubtes als usuaris de la llengua, sigui perquè utilitzava distincions conceptuals potser no prou justificades o prou clares (ultra-conservador, ultramicroscòpic; arxi-milionari, arxifonema), sigui perquè donava lloc a solucions contradictòries «almenys aparentment» (sots-inspector, subinspector; pre-palatal, mèdio-palatal, postpalatal; cap-gros, capbaix; cul-negre, cuallarg; de cop-descuit, al capdavall; col-i-flor, allioli).

      És a dir, la proposta del 2017 va ignorar eixa intenció i va tornar en algun cas a utilitzar «distincions conceptuals» poc clares que han donat lloc a solucions imprevisibles, ja no «almenys aparentment», sinó que es confirma l’any 2021, quan «deslexicalitzen» directora general i conseller en cap. Podem observar els casos següents:

      2017

      1996

      Sense guionet

      Amb guionet

      Sense guionet

      Amb guionet
      4.3.1.2.a En els conjunts formats per un nom o un adjectiu precedits de l’adverbi no que han assolit un alt grau de lexicalització. 2.a El substantiu no-res i els compostos formats amb el mot no i un substantiu s’escriuran amb guionet: el no-alineament, la no-violència;
      4.3.1.2.a En canvi, altres expressions no han assolit aquest grau de lexicalització. 2.a En canvi, el mot no s’escriurà com a mot independent quan precedeix un adjectiu: els països no alineats, les nacions no violentes, els no violents.
      4.3.1.2.c Expressions formades per un prefix i un sintagma no lexicalitzat, en les quals el prefix només incideix sobre el nucli i no sobre la totalitat del sintagma: exalcaldessa d’Alacant, vicepresidenta primera. 4.3.1.2.c Quan el prefix precedeix una locució, un sintagma lexicalitzat o un mot que ja porta guionet: anti-cascos blaus, ex-directora general, ex-vice-primer ministre.
      2021. A. Canvien el guionet per un espai en blanc: anti cascos blaus, ex vice-primer ministre.
      B. «Deslexicalitzen» directora general o conseller en cap i, per tant, ara prescriuen: exdirectora general i exconseller en cap.
      		 2.a Els mots amb els prefixos següents: arxi-, bes-, ex-, per-, plus-, pre-, pro-, pseudo-, quasi-, sobre-, sots-, ultra-, vice-.

      La norma del 1996 permetia distingir clarament com utilitzar el prefix no-: davant de substantiu; i l’adverbi no: davant d’adjectiu. La norma del 2017 (i la del 2021) no aclarix res: tot depén d’un misteriós «grau de lexicalització». La mateixa anomalia es reproduïx en el tractament dels prefixos arxi-, bes-, ex-, per-, plus-, pre-, pro-, pseudo-, quasi-, sobre-, sots-, ultra-, vice-: fins al 2017, sense guionet; a partir del 2017, depén de la concepció que tingam d’això que denominen lexicalització (i això fa pensar en aquelles «distincions conceptuals potser no prou justificades o prou clares» de la justificació del 1996).

      Una mostra de la poca claredat en alguna d’estes novetats es pot observar en l’intent de «justificació» que fa l’iec en un cas (4.3.1.2):

      Notem el matís entre Gandhi era radicalment no-violent (‘partidari de la no-violència’) i un pres no violent (‘que no és conflictiu’).

      És a dir, tant Gandhi com el misteriós pres que li fa companyia, poden ser uns no violents no-violents; de fet, Gandhi va ser, seguint l’institut, un no-violent ben conflictiu, és a dir, un no-violent ben violent. Bé, són jocs de paraules i de normes gràfiques que no pareix que tinguen massa sentit.

      El 2 de desembre del 2016 vaig demanar a la Secció Filològica de l’iec que estigueren més pendents de facilitar l’aprenentatge i l’ús en lloc de complicar-los:

      La proposta actual [publicada en 2017] no aporta cap millora ortogràfica, proposa «matisos» semàntics discutibles o inexistents (és a dir, no existents, que tenen la qualitat de la no-existència o de la inexistència) i, en el fons, torna a deixar la qüestió sense criteri aplicable, tenint en compte, a més, que eixos casos que dieu «lexicalitzats» resulta que són suposats substantius que no apareixen en els diccionaris.

      El cas és que, seguint la nova ortografia de l’institut del 2017, tindrien significat diferent la no existència d’un llenguatge literari i la inexistència d’un llenguatge literari. Haurien d’haver inclòs una nota també en este cas també per a explicar el matís, realment «discutible», tal com escrivien en 1996.

      Actualment, doncs, podem escriure correctament «país no alineat», perquè el diccionari de l’avl recull la locució adjectiva (consulta: 22.01.2018; 15.07.2021) i perquè, a pesar que l’ortografia de l’institut incloga la locució amb guionet, el diec (consulta: 22.01.2018; 15.07.2021) no la recull ni indica que siga cap sintagma lexicalitzat.

  2. Per a distingir entre guió, semiguió i guionet, vegeu la fitxa «puntuació».
  3. Vegeu també les fitxes bar cafeteria, xec ocupació, autorentat, vagó gàbia.
  4. En castellà, mots amb guionet del drae01: moro-moro, contencioso-administrativo, contencioso-administrativa (vox, any 2000), café-cantante, café-teatro (per a aquests dos, veg. dusos). (Veg. mots sense guionet del drae en bar cafeteria).
  5. El Departamento de Español al Día de la rae explicava que calia escriure jurisdicción contenciosa administrativa (missatge 13.03.2000), però el drae01 va modificar el criteri (veg. contencioso-administrativo) i ara cal escriure contencioso-administrativo, contencioso-administrativa, contencioso-administrativos, contencioso-administrativas.
  6. El País, amb guió: paquetes-bomba (08.05.2000), niños-ancla (15.05.2000), recurso contencioso-administrativo (16.05.2000; El País, sense guió: coche bomba (09.05.2000).

colpet

  1. El diccionari de l’avl no inclou el xopet sinó el colpet:

    colpet [kolpét] m. Got xicotet de beguda alcohòlica. Va demanar un colpet de mistela. Ens vam fer un colpet de café licor.

    Ni colpet ni xopet apareixen per ara en el diccionari de l’iec; sí que hi ha xopet en el gdlc (consulta: 20.01.2018).

  2. La Neoloteca (any 2000) havia desestimat copí* —que era la primera proposta— i havia acceptat xopet, segons jo ho veig, abusant de l’ortografia. Segurament ells pronuncien [Šu’pet] o semblant, però en som uns quants que no convertim les o en u, amb la qual cosa mos queda una forma del tot inservible. Recullen com a col·loquial copeta, colp, didalet, gotet i tap (consulta: 20.01.2018).
  3. Els ho vaig comentar (23.10.2000). La resposta de Jordi Bover i Salvadó (24.10.2000) va ser:

    En relació amb la vostra consulta sobre el terme xopet, em plau de fer-vos les constatacions següents: el Consell Supervisor del TERMCAT va aprovar xopet com a derivat del terme xop, documentat en els diccionaris amb el significat de ‘got de cervesa’, i no com a adaptació de l’equivalent castellà chupito (cas en què hauria estat justificat el manteniment de la u). Sembla que aquesta denominació és viva almenys a la zona de Tortosa. La pronunciació adequada en valencià hauria de ser, per tant, x[o]pet —com s’indica en nota a la Neoloteca, també és possible l’ús de les denominacions didalet, gotet i copeta amb aquest significat.

  4. Vaig fer una consulta a gent de Tortosa (Zèfir, 24.10.2000), que em van enviar dos respostes: l’SNL-Tarragona diu que és un diminutiu de xop ‘amerat d’aigua’; un altre xic d’allà diu que no ha sentit mai ni xup ni xop ‘got de cervesa’; en canvi, coneix la denominació col·loquial i faceciosa xupet (que sona al chupete castellà).
  5. Altres denominacions:
    • Tretes de Zèfir (25.10.2000): americanet (Algemesí), llagrimeta (el Carme, València), gotet, glopet, traguinyolis (Barcelona), colpet (Alcoi)
    • Tretes de Migjorn (abril 2008) i altres fonts: calitx(et) (Elx), didalet (Valldigna, Elx), vaqueret (Valldigna, Vall de Gallinera), xarrup(et) (Pau Vidal – Catalunya Ràdio, 30.04.2008).
  6. A Llevant de Mallorca, la beguda xopet correspon a cervesa amb llimonada o amb gasosa (Zèfir, 07.02.2002), dada que he trobat també en «Una clara!» de Natàlia Rigol (Enjòlit, 9, juny 2006):

    Tot plegat, però, és un guirigall. De noms i de companys de combinació. Així per aquí, de la mescla de cervesa amb llimonada se’n diu clara o xampú. A Mallorca en diuen «xopet». Fora de Catalunya també se’n diu «rebajao» i al sud d’Espanya «shandy» (un nom que sospito que és britànic i més quan a la Gran Bretanya també n’hi diuen així, però en aquest cas la mescla és amb 7up o Sprite).

  7. Enllaç interessant: una vidàlica del 10.06.2008 («Vidàliques» de Pau Vidal, El Café de la República, Catalunya Ràdio).

accentuació

  • L’ús de l’accent diacrític:
    Hi ha un petit nombre paraules homòfones que es distingixen per l’absència o presència d’un accent. La nova ortografia de l’IEC (consulta: 23.05.2017) ha reduït el nombre de paraules afectades (n’indiquen 15, totes monosil·làbiques), tal com reproduïm en la llista següent (basada en la de l’IEC):

    Ús de l’accent diacrític (segons l’iec) 
    Paraules amb accent diacrític 

    Paraules sense accent diacrític

    bé

    be
    Nom masculí (pl. béns), ‘allò que procura un avantatge, una satisfacció’: Ho faig pel teu bé. Béns immobles. Nom masculí (pl. bens), ‘anyell’: Esquila el be. Un ramat de bens.
    Adverbi, conjunció i interjecció: Ho ha fet molt bé. Bé han dit que hi era. Bé, bé! Nom femení (pl. bes), ‘nom de la lletra b’: S’escriu amb be de bou. Confon les bes i les pes.

    déu

    deu
    Nom masculí (pl. déus), ‘divinitat, ésser suprem’: Creure en Déu. Els déus grecs. Nom femení (pl. deus), ‘font’: Una deu termal. S’eixuguen les deus.
    Numeral cardinal, nom masculí (pl. deus) i femení plural: Cinc i cinc fan deu. He tret un deu en física. Han sortit dos deus seguits. Les deu del matí.
    Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb deure: Em deu diners. Em deus cent euros.
      Forma de la segona persona del plural del pres. d’ind. i de subj., i segona del plural de l’imp. del verb dar: No us deu pressa.

    és

    es
    Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): El meu pare és metge. Pronom feble: Això es fa de seguida.
    Article salat: Tanca es cavall.
      Plural de e, nom femení, ‘nom de la lletra e’: Fa unes es molt elegants.

    mà

    ma
    Nom femení (pl. mans), ‘terminació del braç’: Dona’m la mà. Té les mans fredes. Possessiu àton (pl. mes): Ma mare.
    Nom femení (invariable), ‘aigua’ (en llenguatge infantil): ¿Vols ma?

    més

    mes
    Adverbi, quantitatiu i nom masculí: En vull més. Tinc més anys que tu. Les sumes s’indiquen amb un més entre les xifres. Nom masculí (pl. mesos), ‘part de l’any’:El mes de gener. Els mesos d’hivern.
      Participi del verb metre: L’han mes en llibertat.
    Conjunció adversativa: Va dir que ho faria, mes no ho farà.
      Plural del possessiu àton ma: Mes ties.

    món

    mon
    Nom masculí (pl. mons), ‘conjunt de totes les coses creades; la Terra’: La fi del món. Ha fet la volta al món. Crea mons imaginaris. Possessiu àton (pl. mos): Mon pare.
    Nom masculí i adjectiu (pl. mons) ‘llengua de la família monkhmer’, ‘relatiu o pertanyent a la llengua mon’: El mon és una llengua parlada a Birmània. No crec que hi haja molts dialectes mons.

    pèl

    pel
    Nom masculí (pl. pèls), ‘filament que creix a la pell’, ‘plantes Nardus stricta, Vulpia myuros, Hordeum murinum, Bromus sterilis, Poa sp.’: Un pèl de la barba. No té pèls a la llengua. Tinc un prat de pèl caní esplèndid. Contracció (pl. pels) de per i el: Passa pel pont. Van pels carrers.

    què

    que
    Relatiu (precedit de preposició), interrogatiu i exclamatiu: El martell amb què han picat. Què dius? Observa què passa. Què has dit! Relatiu, conjunció i quantitatiu: El vestit que portes. Em sembla que plou. Diu el que li convé. Que bonic! Que gent!
    Nom masculí (pl. quès), ‘quid d’una qüestió, naturalesa d’una cosa’: Ja em diràs el què. Vull conèixer tots els quès d’aquest assumpte.  

    sé

    se
    Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb saber: No ho sé. Pronom feble: No se sap res.

    sí

    si
    Adverbi afirmatiu: Sí, és cert. Diuen que sí. Sí que vindrà. Pronom reflexiu o recíproc: Parla de si mateix.
    Conjunció: No vindré si plou. Si que triga!
      Nom masculí (pl. sís), ‘afirmació’: Va respondre amb un sí sec. S’aprova la proposta per quaranta sís contra sis nos.
      Nom masculí (pl. sis), ‘nota musical’: Un quintet en si menor. Dos sis bemolls.
    Nom masculí (pl. sins), ‘interior’: Duia un infant dins el si. Els sins nasals.

    sòl

    sol
    Nom masculí (pl. sòls), ‘superfície del terreny’: Un sòl fèrtil. Aquesta planta es fa en sòls sorrencs. Nom masculí (pl. sols), ‘astre; nota musical; unitat monetària del Perú; sou; sistema col·loïdal consistent en la dispersió d’un sòlid en un líquid’: La llum del sol. Clau de sol. La Via Làctia conté bilions de sols.
      Adjectiu (pl. sols): Es troba molt sol. Us deixem sols.
      Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb soler: Hi sol anar acompanyat. Sols venir per aquí?
     

    sols
    Adverbi: Tan sols m’ha dit que no ve.

    són

    son
    Forma de la tercera persona del plural del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): Tots són amics meus. Nom masculí (pl. sons), ‘acte de dormir’: Té un son tranquil.
      Nom femení (pl. sons), ‘ganes de dormir’: Tinc molta son.
      Possessiu àton (pl. sos): Son pare.
      Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal.) del verb sonar: Jo son molt bé es violí.
    Grafia moderna de ço d’en, emprada en toponímia balear: Viuen a son Cervera. Hi ha cases en venda prop de son Armadans.

    té

    te
    Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. i segona del singular de l’imp. del verb tenir: Té molta sort. Té, el llibre que em vas deixar. Pronom feble: No te la portaré.
      Nom masculí (pl. tes), ‘arbust; infusió de les fulles d’aquest arbust’: Una tassa de te. Uns tes molt aromàtics.
      Nom femení (pl. tes), ‘nom de la lletra t’: En aquest mot falta una te. Dues tes seguides.

    ús

    us
    Nom masculí (pl. usos), ‘acció d’usar’: Fes ús del teu dret. Els usos i costums de la comarca. Pronom feble: Us estimo molt.
    Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal., alg.) del verb usar: Només ús aquesta eina.
      Plural de u, nom femení, ‘nom de la lletra u’: La Laia fa unes enes que semblen us.

    vós

    vos
    Pronom fort: Parlen de vós. Pronom feble: Vestiu-vos. Déu vos guard!
    Plural
    Quant a les formes en plural, l’institut recorda que hi ha «accent diacrític en el plural d’aquests mots si coincideix gràficament amb el dels mots sense accent diacrític (béns, déus, pèls, sís, sòls; però mans, mons)».

    Compostos i derivats
    En canvi (divergint també del criteri fins ara vigent), «no s’aplica l’accent diacrític en els compostos i derivats d’aquests mots: adeu, adeu-siau, marededeu, pregadeu, redeu, semideu; almon, rodamon; a contrapel, a l’empel, repel; entresol, subsol, vertisol. Però sí que s’aplica en els mots compostos que s’escriuen amb guionet, perquè els components mantenen llur forma gràfica: déu-vos-guard ‘salutació’, mà-llarg, més-dient, pèl-llarg, pèl-ras, pèl-roig (§ 4.3.2.2g)».

    Homògrafs
    L’institut admet l’ús discrecional de l’accent diacrític en mots homògrafs no recollits en el quadre anterior, «només en el cas d’usos marcadament particularitzats, com ara en transcripcions d’usos metalingüístics, de textos medievals, dialectals, etc. Aquest ús discrecional s’amplia a casos com ara expressions puntuals o enunciats aïllats (tals com titulars, etiquetes, etc.), en què és possible més d’una interpretació del mot homògraf i es pot produir, doncs, una ambigüitat no desitjada que no resol el context comunicatiu.»
    A pesar del que acaben d’indicar, l’institut ha oblidat detallar en l’ortografia actual (2021) la llista de suposats homògrafs que podrien dur eixe accent discrecional. Podem pensar que es deuen referir a l’antiga llista (veg. «Accents diacrítics (fins al 2018)»).

    Topònims
    A més, mantenen l’accent diacrític en els topònims, «en alguns mots no inclosos en el quadre anterior, com ara Cóll, Jóc o Móra. Igualment, en la microtoponímia i en la toponímia urbana: el Camp de la Bóta, carrer del Cós, clot de l’Ós (terme de Queralbs)».

      1. Per a fer-se una idea del debat que ha generat la qüestió dels diacrítics i de com va aplicant-se l’ús de la nova proposta de l’institut, podeu consultar (informació que li agraïxc a Sico Fons, 04.02.2018):
    • «Vèncer sense convèncer?» de Jordi Badia i Pujol (El Clot de les Ànimes, 02.02.2018)

L’accentuació dels diacrítics segons l’AVL
Posteriorment, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va acordar (A 31/2018; 01.06.2018) adoptar eixe mateix criteri sobre els diacrítics (també per a les paraules monosil·làbiques), criteri que serà definitivament vigent, als tres anys, és a dir, a partir de juny del 2021. La llista de l’acadèmia és la següent:

AMB ACCENT DIACRÍTIC SENSE ACCENT DIACRÍTIC
bé, béns (adverbi; conjunció; interjecció; nom, ‘el que és bo’, ‘possessió’): Cuina molt bé. Els uns o bé els altres. Bé, ja hem acabat per hui! Sempre mira pel bé dels altres. Va vendre tots els seus béns. be nom, ‘ovella, corder’ [b ]; nom, ‘lletra’ [bé]): Porta el be al coll. S’escriu amb be de bou.
déu, déus nom, ‘divinitat’): Els grecs tenien molts déus. deu, deus numeral [d ]; nom, ‘font’ [déw]; formes del verb deure [déw]): Vine a casa a les deu del matí. Era la deu de la seua inspiració. Em deu diners.
és (forma del verb ser): El meu germà és metge. es (pronom [es]): Estes coses es fan de seguida.
mà nom, ‘extremitat del braç’): Agafa’l ben fort de la mà, i no el soltes. (Però: mans) ma (possessiu [ma]): Ma mare ja es troba millor.
més (adverbi o adjectiu quantitatiu): Corre més. Demà collirem més taronges. mes nom, ‘part de l’any’ [més]; conjunció [mes]): En el mes d’agost anirem al poble. Digué que vindria, mes no crec que ho faça.
món (nom, ‘univers’): Ha creat un món fantàstic. (Però: mons) mon (possessiu [mon]): Mon pare és fuster.
pèl, pèls nom, ‘filament que cobrix la pell’): Un animal de pèl blanc. pel, pels (contracció [pel]): Passarem pel pont.
què (pronom interrogatiu [ké]; relatiu precedit de preposició [ké]): Què vols? La casa de què et vaig parlar està en venda. que (relatiu sense preposició [ke]; conjunció [ke]): El xiquet que passa pel carrer és amic meu. No vull que tornes a fer això.
sé (forma del verb saber): No ho sé. se (pronom [se]): No se sap res.
sí, sís adverbi, nom, ‘afirmació’): Sí que en vull un tros. La moció es va aprovar per trenta-quatre sís enfront de sis nos. si, sis condicional [si]; nom, ‘part anterior del pit’ [sí]; nom, ‘nota musical’ [sí]; pronom reflexiu [sí]; numeral [sís]): Si vols que vaja, dis-m’ho. Porta els diners al si. Una obra en si menor. Ell sempre parla de si mateix. Té sis germans.
sòl, sòls nom, ‘pis, terra’): És un sòl molt rocós. sol, sols (nom, ‘astre’, [ ]): Ja ha eixit el sol.

sol, sols (adjectiu, ‘sense companyia’, [ ]): Està sol.

sol nom, ‘nota musical’, [ ]): La parti-tura està en clau de sol.

són (forma del verb ser): Aquells que ens han saludat són amics meus. son possessiu [son]; nom, ‘acte de dormir’ [s n]; nom, ‘ganes de dormir’ [s n]): Son pare és músic. Té un son molt profund. Tinc molta son.
té (forma del verb tindre): Té una empresa molt important. te pronom [te]; nom, ‘planta’ [té]; nom, ‘lletra’ [té]): La pel·lícula, no te la vaig contar tota. Els anglesos tenen costum de prendre te. En esta paraula falta una te.
ús nom, ‘acció d’usar una cosa’): Fes ús del teu dret preferent. us (pronom [us]): Ara us portarem dos caixes de taronges.
vós (pronom personal fort): Beneïda sou vós entre totes les dones. vos (pronom personal feble [vos]): Emporteu-vos les revistes.

L’accentuació diacrítica anterior
La versió anterior de l’accentuació diacrítica (vegeu) recollia 28 casos (o més).

L’accentuació de les majúscules en castellà
L’accentuació de les majúscules en castellà (veg. Solà, Ortotipografia, pàg. 135); L’Ortografia (1974) de la rae prescrivia clarament l’accentuació de les majúscules en els paràgrafs 6.15 i 41 bis. D’altra banda, en francés les majúscules porten tots els signes (accents, ce trencada…), segons la norma del l’Office de la Langue Française (2002).

L’accentuació dels verbs en castellà
En castellà, l’Ortografia (1974) de la rae, en el § 39, exposava:

Los tiempos de verbo que llevan acento ortográfico lo conservan aun cuando acrecienten su terminación tomando un enclítico; v. gr.: pidióme, conmovíla, rogóles, convenciólos, andaráse», dése,…

Aquest precepte no l’esmenten ni el seco ni el map. L’ortografia de 1999 (?) diu que els mots anteriors s’accentuen d’acord amb les normes generals: pidiome, deme / dámelo, mírame. Veg. un document tret d’internet de la rae. Això és confirmat posteriorment en l’Ortografia de la lengua española (2010) de la rae (3.4.5.1.3):

Las formas verbales con pronombres enclíticos se someten a las reglas de accentuación, de modo que llevarán tilde o no según corresponda a la palabra resultante, con independencia de cómo se acentúe gráficamente la forma verbal sin los pronombres.

La conjunció o no s’accentua: «10 o 25»
Ni en castellà ni en català s’accentua la conjunció o entre xifres, tal com podíem trobar antigament: «10 ó 25». Això era un costum fonamentat en la possible confusió per qüestions tipogràfiques —en alguna època— de la conjunció amb el zero. Per tant, actualment la norma és: «10 o 25».

a + substantiu

  1. Algunes obres prescriptives consideren no admissible la locució adjectiva a color, i proposen substituir-la per en color. En el mateix cas hi hauria altres locucions semblants: a quadres* > de quadres, a ratlles* > de ratlles, a franges* > de franges… Eixa prescripció també és coneguda en castellà. Segons Manuel Alvar Ezquerra (Manual de redacción y estilo, Akal, 1999; consulta: 17.09.2010 – Google Llibres):

    De hecho, es galicismo sintáctico un gran número de construcciones en las que aparece la preposición a introduciendo a un sustantivo como complemento de otro sustantivo: motor a gasolina, máquina a vapor, pantalón a rayas, radio a pilas, avión a reacción, foto a color, etc. En la mayoría de estos casos hay que sustituir la preposición a por de.

    Actualment, però, la gramàtica de la rae ho tracta altrament:

    13.18c Con «a + sustantivo» se forman locuciones como las subrayadas en una camisa a rayas, un toldo a listas, una falda a cuadros, un filete a tiras y otras similares que contienen sustantivos que denotan diversas disposiciones formales de algún conjunto de elementos.

    Cal tindre en compte també que en italià és a colori (i també podem documentar-hi a colore).

    En eixe sentit, podíem trobar en el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra i Josep Miracle (1980) i en el diec1 (1995):

    ratlla […] Teixit a ratlles blanques i negres.

    Construcció que també documentem en Marià Aguiló (Diccionari Aguiló, 1929; Google Llibres – consulta: 20.09.2010):

    pekin: teixit a ratlles (E. Toda).

    I no cal dir que la documentació literària d’a ratlles també és abundant: Carme Riera, Manuel de Pedrolo, Eugeni d’Ors, Folch i Torres, Salvat-Papasseit, Pere Calders, Josep Piera, Joan Perucho, Quim Monzó, Baltasar Porcel, Vicent Andrés Estellés, Joan Francesc Mira, Enric Valor…

    Joan Abril Español (Diccionari pràctic de qüestions gramaticals, 1997; Google Llibres – consulta: 20.09.2010) mostrava, però, que el punt estava en evolució:

    Hi ha uns quants casos, però, que no queden resolts per la normativa, en els quals la a es pot considerar adequada: olla a pressió, avió a reacció, cervesa a pressió.

    En eixe sentit, podem localitzar dos exemples significatius en el Diccionari normatiu valencià de l’avl (consulta: 22.06.2017):

    s. v. camisa s. v. quadre
    Una camisa de ratlles. M’agrada la corbata a quadres.

    En sentit contrari, però, l’IEC ha revisat el seu diccionari i ha preferit una altra solució per a l’exemple esmentat més amunt, ja que en el diec2 podem trobar:

    ratlla […] Teixit de ratlles blanques i negres.

    En el mateix diccionari trobareu olla de pressió, motor de reacció i avió de reacció. Caldrà aclarir fins a on s’estén la prescripció actual. Em semblava que la giec no en dia res, però podeu llegir en el comentari que Albert Pla Nualart (14.07.2017) ho troba en la pàgina 537 (epígraf 14.6.2.a), i no ho admeten amb la preposició a:

    En alguns casos darrerament es troben en l’ús preposicional vaciŀlacions que cal evitar. […] Porten de els complements de noms que expressen un element que es repeteix com a motiu decoratiu o estampat (un teixit de pics, un vestit de ratlles […]) o els que designen el mitjà o el mecanisme de funcionament (avió de reacció, cuina de gas […]). D’altra banda, també van encapçalats per de els complements de noms de percepcions o sensacions (olor, pudor, gust, soroll, remor, so): olor de socarrim/colònia, pudor de fregit/fem (cf. pudia a fregit, a fems) […].

  2. D’altra banda, segons l’Optimot (consulta: 17.09.2010):

    Fitxa 1925/2

    a tot color loc.

    Per indicar un grau molt elevat o intens, en català es fa servir la locució a tot / a tota seguida d’un nom sense cap determinatiu. Per exemple: a tota vela, a tota marxa, a tota brida, a tot risc, a tot córrer, a tot drap, a tot estrop, etc.

    De la mateixa manera, per expressar molta intensitat, per exemple en un dibuix o pintura, es pot fer servir la locució a tot color. Per exemple: Els dibuixos s’han de presentar en format de foli a tot color.

com / com a

  1. Segons comentà Oriol Camps (Zèfir, 18.10.2000):

    En tots els casos per l’estil de «creixen com a bolets», «s’atipen com a lladres», etc, comparats amb les mateixes frases amb «com», s’encreuen dos tipus de normes: la que sol explicitar la normativa, de tipus nocional, en què «com a»=«en qualitat de» i «com»=«comparat amb»; i una que no se sol explicar tant sovint, de tipus formal, que diria que en absència d’article «com» tendeix a construir-se seguit de «a».

    Però això, que és una tendència comprovable empíricament, em sembla que en tots els dialectes (totes les frases que heu reportat amb «com a + nom sense article» són perfectament conegudes i vives en el català central), resulta que no ha tingut traducció en cap norma explícita (potser perquè tenim tendència a les normes nocionals), encara que no sóc el primer que en parla, i ho he comentat amb alguns coŀlegues.

    Per postres, sembla que en alguns usos, com els que comentem, aquesta norma formal contradiu parcialment la nocional. És un quadre interessant, potser algú l’hauria d’estudiar…

  2. Arran dels comentaris de diferents collistaires, vaig arribar al refregit següent (Zèfir, 19.10.2000):
    1. Ús aproximatiu dialectal: «lo jersei és com a blau», «tinc com a fred»
    2. Comparació: «creixen com bolets»; però dialectalment: «creixen com a bolets».
    3. Regla formal (d’Oriol Camps): en absència d’article «com» tendeix a construir-se seguit de «a». Exemple: «els soldats queien com a mosques» (de Xavier Casero); «s’atipen com a lladres»; «es comporten com a bojos».

    He de dir que el punt 3 em sembla molt ben trobat i pràctic per a entendre el problema. De totes formes, des del meu valencià, jo afegiria els articles en molts casos («creixen com els bolets», tal com dia el Joan Antoni Lluch), tot i que no em sonen gens estranyes moltes expressions —puga ser que prou lexicalitzades— com ara «es comporten com a porcs», que em sona perfectament també si és dita «es comporten com els/uns porcs» (i forçada sense preposició o article); però, per exemple, «els gols li entraven com a xurros», només sabria dir-la així, encara que també em semblaria prou normal sense preposició.

    Albert Rossich (05.07.2010) envia la informació següent sobre l’ús de Girona:

    Crec que la preposició cau davant l’article determinat i indeterminat: no es diria «com a una de les belles arts», sinó «com una» (és el mateix cas que davant l’article determinat). «Ho he dit a la meva àvia, com la més gran de la família». «Donaven com un fet segur…» (Tampoc no veig clara la frase «com a de segona mà», però potser aquí el problema és de xoc de preposicions, que el català mira d’evitar més que el castellà).

    En tot cas, el que no diríem de cap manera és «obria uns ulls com a plats», «ploraven com a xiquets», «com a morts», «com a desesperats», «com a llops», «com a sardine»”. Allò de «bocins com a punys» no es diu(i no sé ben bé què vol dir, o sigui que no m’hi fico). Jo crec que tots aquests casos són simples comparacions. En canvi, diríem sense dubtar «com a germans», perquè aquí no hi ha comparació, o no ho sentim així, sinó amb el valor de ‘en qualitat de’.

    Finalment, aquesta regla que explica l’Oriol Camps que, en absència d’article, com tendeix a contruir-se seguit de a: «com a bojos», «com a lladres», no és aplicable en absolut, fins ara almenys, a la Catalunya Vella (avui a Barcelona es pot sentir tot, és clar). En la parla de Girona, en tot cas, és impensable: jo sempre ho relacionat amb el parlar de Tarragona i més al sud.

    Al mateix temps que debatíem estes coses en la llista Zèfir, Abelard Saragossà va publicar en El valencià del futur (2000; consulta: 02.02.2021) les línies següents:

    Si tractem la preposició per a, és necessari tindre en compte que la dualitat per a / per (en aquest orde) té al costat més parelles que han produït vaciŀlacions en una part de la llengua: com a / com, cap a / cap, fins a / fins. Diguem-ho per mitjà d’exemples: no solament existeixen catalanoparlants que diuen Això és per ell (amb el valor ‘això és per a ell’) o Aquest instrument aprofita per escriure, sinó que també és fàcil trobar en escrits provinents del dialecte oriental la forma com amb el valor de la preposició com a, que el valencià usa en general d’una manera molt adequada.

    Saragossà ho iŀlustra amb exemples de Joan Coromines (volum vii de l’Onomasticon Cataloniae) on apareix com amb el valor ‘com a’. En reproduïxc dos:

    – Variant […] que trobo com nom de partides muntanyoses de Carcaixent. (p. 123-b-27-28)
    – Podem mirar-ho tot plegat com combinació dels dos sufixos. (p. 123-b-31-33)

  3. A meś, des del 2000 hi ha hagut novetats quant al tractament gramatical de la qüestió. Per exemple, podem consultar la gramàtica de l’avl:

    26.4.3. La preposició com a

    26.4.3.1. La preposició com a té dos valors bàsics: el predicatiu i el comparatiu. El valor prototípic de la preposició com a és el valor predicatiu, equivalent a ‘en qualitat de’:

    T’ho dic com a amiga.
    Actuava com a president.

    Al voltant del valor predicatiu trobem una consteŀlació de sentits molt pròxims. Són els següents:

    a) Un sentit causal, equivalent a ‘pel fet de ser’:

    La música, com a una de les belles arts, ha d’ocupar el lloc que mereix en el sistema universitari.
    Vosté, com a major, deu ser el preferit per a ocupar el càrrec.

    b) Un sentit delimitador, amb un valor de ‘pel que fa a’.

    Com a llaurador castís, ningú com el senyor Fèlix.
    La veritat és que, com a divertida i moguda, no tenim ací una altra bullanga com esta.

    observació: Amb un valor pròxim, la preposició com a també s’usa en les locucions com a màxim i com a mínim:

    Com a mínim, s’han de respondre la mitat de les preguntes.
    Com a màxim, disposeu de tres hores per a realitzar les proves.

    c) Un sentit especificatiu, equivalent a ‘el que es diu’, ‘precisament’, ‘exactament’:

    Jo, com a voler-la, no la volia molt.
    Com a voler…, és clar que volem.

    d) Un sentit avaluador, equivalent a ‘amb caràcter de’.

    Aquell parlar era considerat com a dialecte d’aquella llengua.
    Donaven com a un fet segur l’aprovació del dictamen.
    Em va vendre aquell cotxe com a de segona mà.
    El van elegir com a president.

    e) Un sentit substitutiu, equivalent a ‘en funció de’:

    Usava la tapadora del poal com a escut.
    Les herbes s’usen com a medecines.

    f) Un sentit denominatiu equivalent a ‘amb el nom de’:

    La malaltia coneguda com a sida.
    L’actriu coneguda com a Greta Garbo.

    g) Un sentit modal equivalent a ‘en la forma’, ‘en la variant’:

    El verb ‘rebre’ es documenta com a ‘resebre’ en el segle xiii.
    La ‘i’ es conserva com a ‘e’ en algunes paraules.

    26.4.3.2. Com s’ha indicat, la preposició com a també s’usa amb valor comparatiu equivalent a ‘com si fóra’, ‘a la manera de’:

    Els supervivents es partien el menjar com a bons germans.
    Obria uns ulls com a plats.
    Els pobres vells ploraven com a xiquets.
    Va caure un bac i es quedà com a mort.
    Corrien com a desesperats.
    Tenien tanta fam que menjaven com a llops.
    N’eren tants en l’autobús que anaven com a sardines.
    Llàgrimes als ulls, bocins com a punys.

    Quan el sintagma comparatiu va precedit d’un determinant, com l’article definit o indefinit, la preposició com a es reduïx a com (v. § 24.3.3 i § 34.5.8):

    Els supervivents es partien el menjar com uns bons germans.
    (El tort) obria un ull com un plat.
    El pobre vell plorava com un xiquet.
    Va caure un bac i es quedà com un mort.
    Corria com un desesperat.
    Tenia tanta fam que menjava com un llop.
    Hi havia tanta gent en l’autobús que anava com una sardina.
    Llàgrima a l’ull, bocí com el puny.

  4. Pel que fa als verbs amb què es suposa que, normativament, no s’ha d’usar com a, hi ha qui considera que són els següents:
    • elegir: ha estat elegida directora
    • escollir: ha estat escollida directora
    • nomenar: ha estat nomenada directora
    • considerar: ha estat considerada molt bona directora
    • jugar: ha jugat de base
    • treballar: han treballat d’advocada
    • qualificar: han qualificat l’acord d’històric

    No obstant això, hem vist més amunt (26.4.3.1.d) que la gramàtica de l’AVL dona l’exemple: «El van elegir com a president».

a / en + topònim

  1. Va ser Pompeu Fabra qui va fer la prescripció següent (gramàtica del 1918-1933):

    125. x. […] Els noms propis, l’article definit i l’adjectiu interrogatiu demanen davant d’ells, els primers exclusivament i els altres preferentment, la preposició a; els adjectius demostratius i els indefinits un i algun, en canvi, prefereixen davant d’ells la preposició en.

    Actualment, la gramàtica de l’avl (2006) ha transformat eixa prescripció, mitjançant una redacció poc aclaridora, en una constatació no prescriptiva:

    b) Si el complement indica la pura localització s’usa a o en:

    – Davant de noms propis de lloc, s’usa la preposició a:
    Va nàixer a Morella però ara viu a Benicarló.
    Ha passat l’estiu a Xixona.
    A Ontinyent fan un embotit boníssim.

    Observació: En la llengua antiga tant a com en podien aparéixer amb els noms propis de lloc, encara que en era més freqüent:
    «qui estava en l’Alcúdia», Llibre de Cort de Justícia de València.
    «Porta aquex dinar a Daniel, propheta, que està pres en Babilònia, en hun lach de leons», Sant Vicent ferrer, Sermons.
    «dix que a casa sua a Quart jagué tota la nit», Llibre de Cort de Justícia de València.
    «La VII ª manera de orar és ficar los genolls en terra, axí com feren aquests reys, per ço com veeren a Betlem», Sant Vicent ferrer, Sermons.

    Amb posterioritat, l’ús de a s’ha generalitzat en la major part de l’àmbit lingüístic i, pel que fa al valencià, en alguns parlars septentrionals i meridionals. En la resta del valencià, en canvi, s’ha mantingut l’ús de en, encara que, per homogeneïtat i unificació de criteris, en la llengua literària s’ha adoptat majoritàriament l’ús de a davant de noms propis de lloc.

    És a dir, es tracta d’una constatació de l’ús («s’usa») i no d’una prescripció. Segons l’avl, són dos possibilitats oferides per la variació dialectal. A més, l’acadèmia constata l’existència d’un criteri estilístic freqüent en la llengua literària que afavorix l’ús de la preposició a en eixe context.

  2. Sobre el tema, que s’ha decantat normativament en l’ensenyament amb la recomanació d’usar la preposició a davant dels topònims per a expressar situació i direcció, cal fer alguna observació. Tal com exposa Pelegrí Sancho Cremades:

    «Amb els topònims s’empra la preposició a tant per a expressar la situació com la direcció. Els topònims són noms prototípicament locatius i la localització s’associa a llocs únics en una determinada cultura, i d’aquí l’ús de la preposició a, que s’especialitza en una localització pura, o sigui sense atendre a les dimensions del punt de referència» (GCC: S 11.5.1.3.a.ii)

    Això és normativa per a l’ensenyament (i reflectix un ús molt general de la llengua, motiu de la recomanació), però cal tindre en compte aspectes relacionats amb els fets dialectals:

    «En el valencià col·loquial s’ha estabilitzat l’oposició en (situació: Estan en {València / un pis llogat / esta casa / casa / missa}) vs. a (direcció: Van a {València / un poble / este poble / casa}), de manera paral·lela al castellà. Cal tenir en compte que en alguns usos el valencià és més fidel al català medieval que els altres dialectes catalans (per ex., l’ús de la preposició en davant els topònims és antic).» (GCC: S 11.5.1.3.a.iv)

    I també cal tindre en compte les matisacions a la norma divulgada en l’ensenyament, atenent els comentaris del mateix Pelegrí Sancho Cremades:

    «La tradició gramatical catalana considera, en general, que la distribució entre a i en en el domini espacial obeeix a criteris fonològics més que semàntics o sintàctics.» (GCC: S 11.5.1.3)

    A més, també tenim una exposició des d’un altre punt de vista d’Abelard Saragossà (que resumixc):

    «Hi ha dos classes de moviment: el d’acostament i el de penetració. […] Els dos matisos que acabem de descriure [dels verbs de penetració: entrar a ‘lloc on penetrem’ / entrar en ‘punt de penetració’] expliquen que, diversament de la destinació (que només admet la preposició a en valencià, Anar a un lloc, Anar *en un lloc), el verb entrar pot usar tant a com en“» [i ho exemplifica: «A les sis, va entrar a València» / «Entraren en Alacant»]. (Sarag2005: 3.2.1)

    En eixe sentit, no és estrany, per tant, associar la posició (o situació) amb la preposició en també amb altres verbs (els que indiquen permanències), amb la qual cosa ens podem explicar el comentari anterior de Pelegrí Sancho Cremades sobre l’actuació del valencià.