descerebrat -ada

Fragment de la primera versió de l’article «El retorn de Rafa Lahuerta» de Joan Garí (Diari La Veu del País Valencià, 18.12.2024). 🔗

L’adjectiu descerebrat -ada no apareix encara en els diccionaris generals. Com a equivalent en registres informals, podem trobar en el diccionari de l’avl la versió descervellat -ada:

descervellat -ada
adj. Que no té cervell, que no té coneixement.

Este descervellat -ada apareixia ja en el dcvb. Amb tot, en el camp de la neurologia, el terme que s’utilitza és descerebrat -ada, tal compodem comprovar en el Cercaterm (consulta: 18.12.2024): animal descerebrat, descerebrat -ada, que es pot documentar des d’inicis del segle xx.

L’extensió de l’ús del terme als registres informals probablement es deu al fet de calcar l’ús del castellà descerebado -da. Un article d’Albert Pla Nualart («¿Descerebrats i papanates o eixelebrats i babaus?», 06.12.2014) comentava l’ús i la utilitat en els àmbits de la coŀloquialitat:

Com ja va explicar Albert Jané l’any 1977 a l’Avui, adjectius com espacial, fabulós, cerebral i labial no són castellanismes encara que s’assemblin a espacio, fábula, cerebro i labio, sinó que són cultismes d’arrel llatina. Com també ho són —i no són, per tant, catalanades— nasal o férreo en castellà.

Descerebrat és, doncs, un adjectiu ben format en català que es fa servir, en ciències naturals, per referir-se a animals a qui han eliminat el cervell amb fins experimentals, tal com recull el Termcat.

En registre coŀloquial es refereix a algú que no té res al cap. I gosaria dir —i admeto que és discutible— que l’extensió d’ús és prou transparent i recent perquè, tot i ser d’origen castellà, no neguem al català la possibilitat de fer-la.

 

restricte -ta

Retall de l’Epistolari de Pompeu Fabra (p. 407).

El dcvb arreplega este adjectiu:

RESTRICTE, -ICTA adj.
Restret, limitat; molt reduït; cast. restricto.
Etim.: pres del llatí restrĭctu, ‘estret’.

A causa de la poca freqüència d’ús en general, este adjectiu no apareix en els diccionaris habituals. Sol utilitzar-se, també amb poca freqüència, la forma negativa irrestricte ‘il·limitat’.

rançoner -ra

RançonerEste adjectiu, sinònim de ronser -ra, no apareix en els diccionaris habituals (consulta: 08.07.2024), però sí que apareix en el dcvb amb la variants ortogràfica ransoner -ra:

RANSONER, -ERA adj.
Que ransoneja (Ll.).
Sinòn.: cançoner, paupa.

El declc de Coromines inclou, després de la veu ranera, una remissió de ransoner a una entrada ronser que no existix («Ransonejar, ransoner, V. ronser»), però sí que trobem en l’entrada arronsar indicacions sobre esta família de paraules i una referència a variants molt pròximes:

Ronsonejar, ronsoner, ronsoneria, segons el model de cançoner, cançonejar.

Les dos variants gràfiques rançoner -ra i ransoner -ra són escasses en la documentació que podem localitzar actualment en la xarxa:

  • Donzell qui cerca muller d’Adrià Gual (1910):

el follet tortuga.=Mandrós com un cà de casa bona. Cabellut y ransoner.

  • «Mirador Montblanquí» de Josep Maria Poblet i Guarro (1956):

«la vella rançonera que al so de la campana, acut a oir el trisagi»

  • «Antoni Massanell i Esclassans» de Mar Massanell i Messalles:

«He estat un xic rançonera —ronsejaire, diu el diec— a l’hora de complir l’encàrrec de la Secció Filològica d’escriure sobre el meu referent.»

  • «El pseudònim a Catalunya» d’Artur (Laveujovetv.cat, 15.07.2013):

«Hi figuren en el nomenclàtor noms tant grollers com Pallaringa, Rançoner, Cols i Bledes, Rebec, Paparra, Matalasser, Nano, Passavolant, Trencaclosques, Rata-Savia, Patata-Grossa, Gandul, i un que signava Pi-To.»

  • Elementos de lingüística contrastiva en aragonés de Javier Tomás Arias (2016):

Remolin-remolian. Su origen parece ser el adjetivo castellano remolón, voz que en aragonés es rançonero y en el catalán popular rançoner, en la lengua estándar ronsejaire. También cabría pensar en el lenguadociano remolin ‘remolino’ y el verbo remolinar.

 

camalluent -ta

Il·lustració de SalazarW per a l’article «El llauro /camalet arromangat/» de Vicent Marco (Valencia Plaza, 30.10.2018).

Els diccionaris dnv i diec (consulta: 24.05.2024) haurien d’afinar un poc més la definició de camalluent -ta, perquè esta paraula té un valor despectiu o pejoratiu. No és realment sinònima de llaurador -ra, sinó que correspon més a la segona accepció de llauro:

(dnv) 2. m. [pej.] Persona rústica, sense refinament.

Eixe valor despectiu de camalluent es pot deduir inclús del context on apareix la paraula en «L’auca de la Pepa» de Joan Pons i Massaveu, que és utilitzada pel dcvb com a font documental:

Si la cua de l’any havia estat dolenta, el començ del nou no es presentava millor… Pels Reis haurien eixit, com de costum; però el ditxós catarro, el maleït catarro va retenir-los a casa… Haurien eixit Borja amunt, dret al carrer de Fernando, passejant i embadocant-se per les quincalles, adalerats com a camalluents… Haurien llambregat les rastelleres de ninas esteses al pla dels taulells, o enfilades pels montants, d’ulls humits i enceses galtones, com si s’alcessen de taula…

A més d’eixe sentit, Màrius Serra («Camalluents?», El Punt Avui, 08.03.2013) comenta que també equivaldria a la segona accepció de pixaví -vina:

2. m. i f. [col·loq.] En els pobles dels voltants, natural o habitant de València, Castelló de la Plana, Gandia i d’altres ciutats.

Amb este mateix sentit, Màrius Serra recull pixapí -pina, camaco -ca, esquenafred, que no apareixen encara en eixos diccionaris generals.

A més d’això, la Paremiologia catalana comparada digital (consulta: 24.05.2024) de Víctor Pàmies i Riudor encara dona alguns valors més per a camalluent -ta: ‘qui en caminar fa el pas llarg’, ‘ric, potentat’. ‘que camina molt de pressa’, ‘fer ostentació d’una riquesa o posició social falsa’.

atovat -ada

Fragment de Curial e Güelfa. / Viquitexts.

L’adjectiu atovat -ada no apareix en el diccionaris generals. A la Ribera s’utilitza per a qualificar algú que actua sense espenta, sense forces, sense lucidesa. colomina (1991) documenta un ús semblant a Polop (Marina Baixa) i variants relacionades:

atovat. A Polop diuen d’algú que està atovat si ‘està mig endormiscat pel cansament, per una malaltia’. A Monòver trobe una variant +tolvar força interessant —semblant a atalbar, la forma que m’és familiar d’Alcoi— «caïa un sol que tolvava» (al periòdic El Pueblo, de 1907). Escrig=atobar-li a una persona el cap els crits, roïdo y confusió ‘atolondrarla, aturdirla o atafagarla’;  dmgadea=atobarse ‘desvanecerse, engreirse’ i atobar-se de son ‘amodorrarse o quedarse cogido del sueño’. Cf. a Múrcia atobarse ‘aturdirse, cansarse con exceso’ (GSoriano); a Oriola atobao, atobinao ‘entumecido, extenuado’, atobar(se), atobinar(se) ‘cansarse con exceso, extenuarse’ (Guillén, 244-5); i al Villar atobar id. i ‘empapado’ ‘borracho’ i atobâse id. i ‘empaparse’ (Llatas, 114). Són massa grans les semblances atovat / atobarse i atavanat / atobinado, (i atolvat / atalbat) perquè tinguem ací verbs independents de atalbar i atabanar i suposadament derivats de tou; mot que tanmateix hi deu ha- ver influït una mica. […]

El bloc La Parla d’Oliva (consulta: 25.04.2023) li dona al verb atovar un sentit semblant: ‘ensopir, atordir, pertorbar els sentits i les potències, principalment per l’excés de calor o per la violència dels colps’. Germà Colón (gcefcr) rebutja l’origen àrab proposat per Coromines, i explica que en la llengua medieval  l’adjectiu tenia el sentit ‘qui ha estat greument nafrat en el tòrax’. El tòrax era denominat aleshores (segle xv) el «tou» (del llatí tofus ‘cavitat’). D’altra banda, segons Germà Colón, el verb atovar ‘fer tova (una cosa)’ —que sí que té entrada en el dnv, però encara no ha arribat al diec— deriva de l’adjectiu tou.

dauat -ada

Maciste
Maciste, uns dels «dauats» del cinema del segle XX. / Wikipedia.

L’adjectiu dauat -ada ‘guaixat, robust’ va ser utilitzat (06.04.2024) per una dona de Sollana (Elisa Egea Company, 1931) per a descriure un home que la va ajudar a alçar un veí que acabava de caure un bac. Esta accepció no apareix en els diccionaris, però sí que localitze una referència en el mateix sentit en Laguar i Gallinera: valls de llegenda d’Arnau Alemany Ballester i Roser Micó i Garcia (2013-2014), en el relat «L’anouer de la font de l’Alcúdia»:

Quan va arribar al poble ho va contar a tots els veïns que es van quedar molt preucupats. Al dia seguent el carnisser del poble, un home dauat, gran i fort, que a més era molt valent agafà una coixinera i la va omplir amb un rastre de botifarres i un altre de llonganisses i se’n va anar a passar la nit al costat del vell molí.

L’adjectiu té unes accepcions diferents en el dcvb:

|| 1. adj. Pintat de figures quadrades o daus (Men.); cast. a cuadros. «Aquesta al·lota duu un vestit dauat».
|| 2. m. Conjunt de daus o figures quadrades que formen el dibuix d’una tela, d’un moble, etc. (Men.); cast. ajedrezado. «Sa teua bata fa un dauat molt polit» (Ciutadella).

Tenint en compte la relació formal entre quadres i daus, l’adjectiu dauat -ada enllaça amb l’adjectiu quadrat -ada. Este segon té també el mateix significat que tampoc no apareix en els diccionaris generals, encara que sí que apareix en el Diccionari descriptiu de la llengua catalana de l’iec, amb una definició estranyament centrada en la geometria:

quadrat adj. (quadrada quadrats quadrades)
•2b. [N1 (és) ADJ (de N2)] (N1[humà]; N2[cos, part del cos]) [Algú]1 que té [el cos, una part del cos]2 de quatre cares aproximadament iguals, tan ample com llarg i alt. ~ de cap, ~ d’espatlles, ~ de pit // ~ i massís. Gerd, que no havia vist fins llavors Herr Franz Schültz, el reconegué tot d’una: estret de front, quadrat de cap, evidentment testadur. [Jordana (1940): N, p. 67]i. Un dels dos homes era quadrat, massís, s’endevinava que el seu aspecte físic li havia valgut la professió que exercia. [Calders (1984): N, p. 74]i.

Jaume Salvanyà (consulta: 09.04.2024) arreplega en el bloc Silencis del diec uns quants usos no sempre previstos per la normativa per a quadrat -ada:

quadrat, -ada
adj. Rígid.
Els meus pares tenen una mentalitat molt quadrada.
estar quadrat Estar cepat, ser un *armari.
Les jugadores de waterpolo estan quadrades.
ser quadrat Ser *capquadrat, tenir una mentalitat molt rígida. (DNV)
A casa meva són molt quadrats: no puc arribar més tard de les nou.

cutxamander -ra

El substantiu i adjectiu cutxamander -ra s’utilitza per a referir-te tant al qui dotoreja com al qui manifasseja, depenent de la zona. És comú a la zona nord del País Valencià i sud de Catalunya, però també té variants a la zona de la Franja i al sud del País Valencià. Deu ser d’origen aragonés (cuchapandero, cuchimandero); també podria estar relacionat amb el castellà cuchipanda).

El dnv (consulta: 28.03.2024) el recull només com a sinònim de manifasser -ra:

cutxamander -a
adj. i m. i f. Manifesser.

Podem trobar més dades sobre esta paraula en:

  • De lexicografia valenciana de Lluís Gimeno Betí (veg. Google Llibres; consulta: 19.09.2012)
  • El Valencià del segle xix de Josep Martines (veg. Google Llibres; consulta: 19.09.2012)

Algunes variants més són cutxipander -ra a Rafelguaraf (informació de Vicent Sanchis, 11.10.2012), cutxapander -ra a Borriana (informació de Josep Molés, 04.04.2024) i cutxarós -rosa a Elx (informació de Joan-Carles Martí, 15.10.2012).

umbonat -ada

Umbonat
Bolet umbonat.

Este adjectiu, que vam documentar en el Termcat l’any 2000, apareix actualment en els diccionaris (consulta: 24.10.2023):

(dnv) umbonat -ada
adj. MICOL. Proveït d’umbó.

Deu ser una adaptació del terme anglés umbonate, que prové del llatí umbo -nis (‘prominència central d’un escut’). En castellà, el terme equivalent més documentat és umbonado -da. Hi havia qui usava atetado -da (Zèfir, 14.06.2000) en este mateix sentit, però no hem documentat eixe ús actualment. En francés s’utilitza l’equivalent umbonné -ée.

empeltrir-se

La forma enfeltrir-se

Coromines esmenta la forma enfeltrir-se derivada de feltre, però no en dona més informació (almenys pel que he vist en el seu diccionari). El dcvb sí que li dona entrada pròpia (entrada que també recull el dgfpastor):

enfeltrir-se v. refl. Prendre la roba mal rentada un color brut semblant al del feltre (Val.); cast. entraparse.

reig2 comenta alguns detalls d’ús més:

També s’usa aquest mot per a expressar que en qualsevol cosa, encara que no siga de tela, ha penetrat tant la brutícia que és impossible deixar-la neta. […] S’empra fonamentalment el seu participi, enfeltrit, equivalent al castellà percudido. […] També pot aplicar-se per a fer referència a la brutícia d’una persona.

Esta forma és la que apareix en el dnv (consulta: 02.10.2023):

enfeltrir-se
1. v. pron. Prendre, la roba mal llavada, un color brut paregut al del feltre.
2. v. pron. Prendre, la roba, mala olor.

La forma empeltrir-se

El company Àngel Alexandre (Simat; Migjorn, 15.10.2010) comenta la variant empeltrir (que és la que he sentit jo també en Carcaixent):

Nosaltres fem servir la variant empeltrir, però el significat és el mateix: normalment que una tela ha quedat impregnada d’una substància que no es pot fer anar. Es diu de les cortines de la cuina, a causa del greix o el fum. També d’una taca en la roba que, malgrat llavar-la unes quantes voltes, no se’n va. Per cert, s’aplica molt al fum en eixir d’un local on tothom fuma. La roba es queda empeltrida de fum.

Eixa variant és la que fa servir també Toni Cucarella (Xàtiva) en el seu bloc:

Feia olor a fum tabac reclòs de molts dies, a pudors humanes empeltrides en les parets.

«Un antic costum grec»
[…] per si encara algú escampa recialles empeltrides d’aquella flaire de les màquines […]
«La nit que Obama va guanyar les eleccions»

Segons ma mare (Carcaixent, 15.10.2010), en Albalat de la Ribera hi ha la variant empedrit (possiblement del verb empedrir; també ho diuen en Sollana), que podria ser l’origen de l’encreuament entre enfeltrit i empeltrit, ja que, segons ma mare, en la roba empeltrida, la runa de la roba hauria d’estar ben compacta, «solidificada».

Curiosament, trobem el mateix verb en italià (roveretà) segons el Vocabolario vernacolo-italiano pei distretti roveretano e trentino de Giovanni Battista Azzolini (1856: Google Llibres, consulta: 15.10.2010):

enfeltrir, insozzare

cada

Cinc de cadaJa fa uns quants anys (abans de l’any 2000) vaig escriure en un apunt previ:

Els exemples d’ús que donen el diccionaris per a este adjectiu no recullen la possibilitat d’usar-lo sense cap acompanyament, tal com ho sentim normalment, és a dir, com a nucli del sintagma preposicional: «Fullets i adhesius (3.000 de cada)». Sembla que cal dir «3.000 de cada un», «3.000 de cada classe», «3.000 de cada manera»…

Obres consultades en aquell moment: dec, dval, diec, dcvb, Gramàtica valenciana (ed. Bromera), Lacreu90, mestil1.

La gramàtica de Badia (1994) sí que comenta que això no és possible, tot i que d’una manera poc clara (pàg. 534, 233.2):

L’adj. indef. cada no presenta cap particularitat destacable; tanmateix, quan en una oració s’usa amb valor pronominal (perquè s’hi sobreentén el substantiu), ha d’anar seguit de un o una […].

La gcc (Josep Maria Brucart i Gemma Rigau: S 8.2.3.3.b) ho comenta més explícitament:

[…] hi ha alguns indefinits que, tot i ser especificadors, no admeten l’elisió del nucli nominal. Aquest és el cas de cert, diversos, diferents, mant, cada, sengles i tot [+ N].*

* Mant apareix sense nucli en la locució preposicional a manta. També ho fa cada en la fórmula x de cada, on x és una quantitat: En vull dos de cada. Aquest darrer patró és propi del llenguatge col·loquial i d’influència castellana.

En la gcc es comenta que hauria de ser un tret d’influència castellana, però podem llegir en Le bon usage de Maurice Grevisse (1975, 2008) que eixe ús és compartit pel francés:

(1975) 454. Chaque […]

Remarque. — 1. En principe, chaque doit être suivi immediatement d’un nom: néamoins dans la conversation familière, dans le style epistolaire, dans la langue commerciale ou populaire, on l’emploie fréquemment d’une manière absolue, et on dit, par exemple: Ces cravates coûtent tant de francs chaque. — Puis deux cafés au lait à un franc chaque [c’est une aubergiste qui parle] (J. Romains, Les Copains, p. 107). — Mais c’est là une façon de parler que le bon usage n’a guère reçue jusqu’à présent.

(2008) 748. Observation sur chacun représentant.

e) Chaque est souvent employé pour chacun dans la langue populaire de diverses régions, et aussi dans la langue commerciale. Cet emploi n’est pas considéré comme entré dans le bon usage. […] On le trouve pourtant chez des écrivains, non seulement dans la correspondance, […] mais aussi dans des livres préparés pour la publication. […] Cependant, chacun reste beaucoup plus fréquent dans la langue écrite (même chez les écrivains qui viennent d’être cités) et il vaut mieux éviter chaque dans cet emploi.

Grevisse afig uns quants exemples literaris (de Chateaubriand, Stendhal, Rostand, Hugo…), però el cas és que podem comprovar —i lamentar amb Grevisse— que s’ha arraconat de la previsió normativa un ús que, pels exemples que podem localitzar, deu tindre una explicació raonable en diverses llengües romàniques. Una explicació que no hauria de contindre una condemna sense argumentació. En eixe sentit, he pogut localitzar en la giec (17.5.2) dos comentaris que no aclarixen la qüestió:

[…] pot aplicar-se a sintagmes nominals formats per un cardinal superior a un seguit d’un nom en plural: Contractaran un professor més per a cada dues classes. En aquest darrer cas, el nom pot ser el·líptic: Abans venia cada tres setmanes, ara cada dues.

En una oració com Defensareu una esmena cadascuna de vosaltres, el domini del quantificador (de vosaltres) pot quedar sobreentès, ja que ocupa la posició de subjecte i la desinència verbal o el context discursiu legitimen l’el·lipsi.

En resum, l’ús general i també l’ús literari han inclòs la possibilitat d’elidir l’element conegut que no cal repetir. És una construcció comuna en l’ús corrent —tal com exposa Grevisse—, però els exemples escrits no abunden en la xarxa (consulta: 27.09.2023):

  • Susanna Isern (Una ajudant sospitosa, 2023): «Aprofitaré per agafar-ne un de cada i emmagatzemar-los al laboratori»
  • Els Pets («Fàcil», 2004): «Capses de fusta, vint-i-dos petons, / nits a la fresca, una de cada, / les teves cuixes sota els meus llençols»