En la llista Migjorn (21.11.2003) es va comentar que hi ha zones on encara s’utilitza aquest forma antiga del verb per a una accepció: «aplicat a anar a buscar a algú que sabem segur que ens ve a veure (a peu s’entèn) utilitzo la forma anar a recebre a algú».

En el dcvb (consulta: 21.11.2003; 04.02.2021) podem trobar esta accepció:

4. Prendre amb si algú que s’acosta, bé o malament; especialment, Prendre’l de bon grat, volent-lo tenir en sa companyia; admetre. […] a) més especialment, Sortir a camí a un que arriba, per obsequiar-lo o fer-li festa. (En aquest significat, a certes regions es conserva la forma arcaica recebre). «Anirem a l’estació a recebre els oncles que vénen amb el tren» (Olot, Solsona, Pallars, Urgell).

Segons el dcvb, eixa forma recebre té les pronúncies següents: «rɘs’ɛβrɘ (Olot); reséβre (Pallars, Urgell)». Este verb és habitual en català septetrional (i en occità; veg. Vocabulari bàsic català – occità (Generalitat de Catalunya, 2010); consulta: 04.02.2021). Alcover sospitava que «la forma recebre, arcaica però avui conservada en algunes comarques catalanes, sembla deure la seva vitalitat a la influència del francès recevoir o del castellà recibir».

Joan Veny i Clar, en una conferència (23.02.1990) amb motiu de la presentació del llibre El parlar de la Plana de Vic de Carme Vilà i Comajoan, comentava (consulta: 04.02.2021):

Pel que fa a la llengua històrica d’Osona, el treball de Carme Vilà proporciona materials riquíssims que demostren que aquesta varietat és plena d’arcaismes; per exemple, que s’usa recebre per ‘anar a rebre algú’, anar-lo a recebre: és un recipere amb manteniment d’aquesta –c– llatina.

^{Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.}