L’opcionaltat de l’elisió de la preposició de davant de la conjunció que és esmentada inicialment en l’apartat 19.4.3 giec: «amb elisió generalment de de»; eixa indicació remet a l’apartat 26.4.1, que dona la indicació següent:
(«Les subordinades substantives finites introduïdes per preposició») […] En la mesura que la conjunció que fa també una funció de nexe, en la llengua antiga s’elidien les preposicions en les subordinades introduïdes per que, igual que fan encara altres llengües romàniques com el francès i l’italià: Acostuma sa llengua ∅ que no sàpia mentir (∅ = a); No so digne ∅ que sies causa de la mia mort (∅ = de); Vosaltres trobats pler ∅ que jo prena muller (∅ = en). En l’actualitat, l’elisió és viva col·loquialment en moltes construccions i és l’opció preferible en els registres formals.
En atres apartats, 252.2, 31.4.1 i 31.4.2.4 , l’elisió és descrita com un tret habitual, però cal entendre —tal com mos ha comentat el servei de consultes de l’iec— que es tracta de l’«opció preferible en els registres formals» expressada en 26.4.1. En eixe sentit, podem observar que en els registres formals, i sobretot en els informals, és habitual mantindre l’estructura completa formada per preposició composta + conjunció que.*
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.