L’opcionalitat de l’elisió de la preposició de davant de la conjunció que és esmentada inicialment en l’apartat 19.4.3 giec: «amb elisió generalment de de»; eixa indicació remet a l’apartat 26.4.1, que dona la indicació següent:
(«Les subordinades substantives finites introduïdes per preposició») […] En la mesura que la conjunció que fa també una funció de nexe, en la llengua antiga s’elidien les preposicions en les subordinades introduïdes per que, igual que fan encara altres llengües romàniques com el francès i l’italià: Acostuma sa llengua ∅ que no sàpia mentir (∅ = a); No so digne ∅ que sies causa de la mia mort (∅ = de); Vosaltres trobats pler ∅ que jo prena muller (∅ = en). En l’actualitat, l’elisió és viva col·loquialment en moltes construccions i és l’opció preferible en els registres formals.
En atres apartats, 252.2, 31.4.1 i 31.4.2.4 , l’elisió és descrita com un tret habitual, però cal entendre —tal com mos ha comentat el servei de consultes de l’iec— que es tracta de l’«opció preferible en els registres formals» expressada en 26.4.1. En eixe sentit, podem observar que en els registres formals, i sobretot en els informals, és habitual mantindre l’estructura completa formada per preposició composta + conjunció que.*
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.
És curiós, Miquel, que la GIEC digui “en la llengua antiga s’elidien les preposicions en les subordinades introduïdes per ‘que’, igual que fan encara altres llengües romàniques com el francès i l’italià”. I dic que és curiós perquè en cap cas ni la llengua antiga ni el francès ni l’italià han elidit cap preposició. El que és cert històricament és que les preposicions han aflorat, és a dir, d’entrada l’únic connector era el ‘que’; i amb el temps la llengua parlada i després l’escrita van començar a posar preposicions davant aquest ‘que’. Per tant, no hi ha hagut mai elisió o caiguda de preposicions sinó aparició o aflorament de preposicions. És, doncs, un anacronisme que situa el futur abans del passat veure-ho com una elisió o caiguda. Aquest aflorament es va produir en el castellà i en el català en dates no gaire diferents. En el castellà antic, segles XII-XIV, la majoria d’aquestes preposicions encara no havien aflorat. La diferència és que, com que el castellà no s’havia de depurar descatalanitzant-se, l’evolució que ha portat a l’aflorament s’ha considerat genuïna, mentre que el català, per descastellanitzar-se, ha volgut posar com a model de genuïnitat la sintaxi pre aflorament preposicional. El fet que en francès o italià aquest aflorament (per raons que seria interessant estudiar) no es produís, va acabar de donar arguments a Fabra per rebutjar-lo en el cas del català. Sigui com sigui, continuo pensant que el millor per a la normalització de la llengua seria acceptar la majoria d’aquestes preposicions en tots els registres.
Un bon pensament, Albert, molt afinat. No m’havia parat a pensar en eixe descuit cronològic de la redacció de la gramàtica. Em sembla que «algú els ho hauria de dir», com fea aquell Tardà del Polònia.
Quant al que dius del francés o de l’italià, sol ser un habitual jutjar la llengua actual mirant què pareix que hagen fet atres llengües, com si les atres llengües vixqueren en una fantasia on les societats (i les llengües) no canvien, no xoquen, no s’influïxen, no es barregen o no es condicionen, amb polèmiques paregudes a les que tenim per ací.
Per exemple, en francés sembla que hi ha o hi havia (mire una gramàtica del 1975) un debat semblant entre verb + que i verb + de ce que… Va com va.