La gramàtica de l’iec diu sobre este adjectiu quantificador (17.4):
Finalment, cal esmentar l’indefinit antic ningun (i la forma femenina ninguna), que en singular es fa servir coŀloquialment en valencià i en eivissenc, juntament amb l’indefinit cap, general en els registres formals.
La gramàtica de l’avl (19.2.3) també comenta un poc l’ús d’este quantificador:
L’indefinit cap té com a variant l’indefinit ningun (i les formes flexives ninguna, ninguns i ningunes). En l’actualitat cap és d’ús majoritari en els registres formals, però ningun encara es manté amb una certa vitalitat:
Ací no hi ha cap (o ninguna) persona que et puga respondre.
No tenen cap (o ningun) amic en aquella ciutat.
Certament, este adjectiu és clàssic («Lo emperador entrà per la cambra, que per nengun no fon vist», Tirant lo Blanch, cap. 254) i ha perdut ús en general, però continua present en la conversa habitual i inclús en el discurs parlamentari:
Jo crec que no estic dient ninguna badomia.
(Lluí Torró Gil, alcoià; diputat del GP Compromís, ds 15.04.2008)
Podem vore que el comenten de passada en Els parlars valencians (Beltran Calvo i Segura-Llopes; consulta: 16.02.2021) amb la forma ninguno -na en valencià alacantí; per contra, Joan Giner l’emmarca dins de l’ús valencià de la Valldigna:
Igual com ocorre a la Marina Alta, hi ha preferència a usar cap de sobre ningun/ninguna (que només sent a Barx), cosa que ha fet pensar els investigadors que aquesta última paraula, tot i que és genuïna hauria entrat als nostres pobles per contacte amb el castellà i per analogia amb algun/alguna.
La gramàtica històrica de Moll (consulta: 16.02.2021) el documenta amb moltes variants al costat d’altres quantificadors:
*Capu cap; nullu null; nec ūnu negú, negun (i les seves variants ningú, ningun, nengú, nengun, degú, dengun, digú, dingú); res res; rem re; genus gens.
I la gramàtica de Sanchis Guarner (1950/1993) l’incorpora dins dels adjectius indefinits:
ningun pot ser sinònim de ‘algun’ en les frases interrogatives i condicionals, i és el seu corresponent en les frases negatives; exemples: ¿Has vist ningun amic meu?; No ho faces si tens ningun inconvenient; No he vist ninguna persona coneguda.
Tenint en compte el poc ús general i la localització dialectal, Pau Vidal («Els 10 calcs més necis en català (de la gent del carrer)», Núvol, 16.02.2021) mostra la seua inquietud per revitalització de l’adjectiu ningun a causa de la pressió del castellà:
Com passa sempre en aquests casos, abans d’arribar al primer punt i seguit ja ha saltat el que protesta perquè ningun/a usat com a adjectiu és propi d’algun dialecte del sud, i dos més que saben que la literatura medieval en va plena («Veent que aconseguir no ‘ls podien en neguna manera», crònica de Pere el Cerimoniós). Però m’hi jugo el sou que cap dels infantons que poblen els patis del país és conscient d’aquests il·lustres antecedents quan brama perquè «ningun nen vol jugar amb miii!» El dolor que causa en qualsevol esperit sensible la proliferació d’aquesta espècie que havíem (afortunadament) arraconat no es pot mitigar amb cap explicació diastràtica.
A pesar del disgust estilístic que pugam sentir, sembla dubtós que rebutjar l’ús d’algunes paraules —a pesar que són històriques i actuals— siga efectiu per a res mentres no es «fiscalitze el rotllo» (parafrasejant l’alcaldessa Colau; veg. Ara.cat, 22.11.2020) de la imposició (legal i mediàtica) del castellà que fa recular l’ús del valencià i l’arracona a les classes de llengua i, pitjor encara, als «sudokus» de la normativa.
Al cap i a la fi, tal com assenyala Abelard Saragossà en la presentació (veg. vídeo, minut 22) del seu llibre Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua, convé tindre presents els clàssics, com ara Vicent Andrés Estellés («Propietats de la pena»):
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.
Quasi millor que el senyor Pau Vidal, exponent de l’ortodòxia més recalcitrant, no vaja apostant-se el seu sou, no siga el cas que, en cas que es faça identificació de ´país´ amb domini lingüístic –sobre la qual cosa caldria parlar molt– quan un xiquet valencià amolla el “ningun” és summament probable que ho faça perquè a sa casa ho diuen sos pares, que ho varen escoltar a sos iaios, qui ho varen escoltar també als besavis, etc etc sense que en este cas la intervenció del pèrfid castellà haja tingut massa a vore.
I és que, clar, es comencen amb estes manies i després et topetes que condemnen “de iure o de facto” paraules com estanteria, llonja, boljaca (encara no admesa!), entregar, taquilla, acostar, enguany, firmar… o en les proves de llengua de la JQCV i CIEACOVA veus com en la fase oral ja no és infreqüent que els examinands valencians gasten la modalitat oriental (meva, teva, seva…) perquè els han dit que és més prestigiosa (sic) i per tant un plus (sic) que l’examinador tindrà molt en compte per a concedir-li l’aprovat ansiat.
Desgraciats els qui assistim a este espectacle.
Bé, pel que he llegit, no em sembla que Pau Vidal represente precisament cap ortodòxia. Això sí, no pareix que tinga sempre present que el País Valencià fa uns quants anys que disposa d’obres normatives (AVL), documentació que ajuda a resoldre alguns «oblits» de l’IEC, pensant sobretot en el català occidental —de la mateixa manera complementària que ací solen útils les obres de l’IEC.