En l’àmbit general —i lingüístic—, l’adjectiu incoatiu -iva fa referència a elements que indiquen un canvi d’estat o un inici d’un nou estat. A partir d’eixa característica aplicada als verbs del llatí, la normativa gramatical sobre la morfologia verbal ha adoptat l’adjectiu incoatiu -iva per a fer referència a un determinat grup de verbs (dnv; consulta: 16.05.2022):

adj. ling. Que pertany (un verb) al grup més nombrós i productiu dels verbs acabats en -ir i que adopten l’increment -ix (o -eix).¹

Els verbs incoatius: l’ús i la normativa
Tal com indica la definició del diccionari, eixe grup de verbs és el més nombrós (pam dalt, pam baix, un miler) dels que acaben l’infinitiu en -ir (en la denominada tercera conjugació o tercera flexió). Els verbs que es solen utilitzar com a models per a conjugar els incoatius són: agrair, avorrir, preferir, parir, servir… Les «formes reals del valencià parlat i, en general, dels parlars occidentals on es manté la consonant velar» (Pérez Saldanya-Rigau, 2005), seguixen el model següent:

En este model es combinen el paradigma popular (d’on agarren la vocal i); el paradigma medieval (d’on agarren la consonant s) i el paradigma del català central (d’on agarraven l’aplec -ei-). Una barreja que desatén dos factors ben significatius: en primer lloc, la regularitat a què ha arribat l’evolució de l’ús real (amb l’ús sistemàtic de la palatal representada per la -x-); en segon lloc, que el model per al català central atenia precisament l’evolució de l’ús real d’aquell dialecte, consideració que també s’hauria d’haver fet amb la variant valenciana.

Les formes de present

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha tractat les formes incoatives de present centrant-se en fer una proposta per a l’escriptura dels registres formals, però sense atendre amb detall i claredat l’ús escrit de les formes més usuals i generals. Podem trobar en el diccionari dos notes en la conjugació dels verbs incoatius que tracten la qüestió de manera desigual (com ara, al final de la conjugació del verb agrair):

– En el valencià septentrional: present d’indicatiu: 1 servixo/serveixo.
– […] La consonant s del grup -sc (o -squ–) es pronuncia habitualment com a palatal [ʃ], pronunciació que ha tingut una important tradició escrita (-xc-, -xq-).

Amb una perspectiva més ampla, l’Institut d’Estudis Catalans dona unes indicacions que faciliten l’ús escrit d’estes variants (consulta: 26.06.2024):

(gbulc 2019) En els registres informals s’han generat altres variants en parlars valencians i en tortosí (1sg servixc/servixco; 1sg servixca, 2sg servixques, etc.) i en parlars nord-occidentals (1sg servisso, 2sg servisses, etc.). Aquestes variants s’eviten en els registres formals.

(giec 2016) En els registres informals s’han generat altres variants que s’expliquen per l’atracció que s’estableix entre les sibilants dels dos al·lomorfs de l’increment, que tendeixen a prendre el mateix lloc d’articulació, habitualment a favor de la realització palatal en parlars valencians i en tortosí (1 servixc en valencià o servixco en tortosí; 1 servixca, 2 servixques, etc.), però també a vegades amb resultat alveolar en parlars nord-occidentals (1 servisso, 2 servisses, etc.).

Present d’indicatiu
Quant al present d’indicatiu, la Secció Filològica de l’iec va aprovar en 1993 la primera versió del paradigma d’estos verbs amb infinitiu en -ir. Adoptaven aleshores una barreja d’increments morfològics (-isc, -eixes, -eix, -im, -iu, -eixen); en el 1999, la proposta per a un suposat «estàndard oral» de l’iec, i posteriorment la normativa emesa per l’avl, han donat l’opció de regularitzar eixe increment en algunes persones (-isc, -ixes, -ix, -im, -iu, -ixen), eliminant la -e del central (també oriental i medieval), actualment en desús al País València. L’acadèmia s’acosta aixina un poc més al sistema valencià, regular i viu, que usa la vocal i en totes les formes i que forma l’increment incoatiu sempre amb la palatal -x: -ixc, -ixes, -ix, …, -ixen.

Present de subjuntiu
Per contra, en el cas del present de subjuntiu, l’acadèmia continua evitant la palatal i manté la forma amb -s (-isca, -isques, -isca, -im, -iu, -isquen). És a dir, encara no han aplicat la regularització del canvi -s > -x produïda tant en català central (-eixi, -eixis, -eixi, -im, -iu, -eixin) com en occidental (-ixca, -ixques, -ixca, -im, -iu, -ixquen), on s’aplica la palatalització de manera general.

Verbs que no eren incoatius

Els verbs amb infinitiu acabat en -ir que no eren incoatius
Hi ha un nombre reduït de verbs d’esta conjugació (una cinquantena, si hi incloem els derivats) que no són incoatius i que es solen denominar «purs». Estos verbs haurien de seguir el model de la llengua antiga (amb formes com jo cus, jo dorm). El cas és que això ja no és del tot aixina, ja que uns quants, seguint «la tendència expansiva, en la majoria de dialectes del català, de l’extensió palatal» exposada per Perea Sabater (2004), són també incoatius (com ara bollir), altres han afegit una extensió velar (com la segona conjugació: jo cusc, jo dorc) i altres afigen la desinència -o (com ara jo surto):

La llista és curta i va reduint-se: la variació dialectal mostra que va estenent-se la regularització. En general, es produïx la transformació d’estos verbs en incoatius (que es deplacen cap a la tercera conjugació, com sentixc, cruixca, grunyix, munyix en ciutats diferents; veg. l’article de Maria Pilar Perea); o en verbs amb extensió velar (que es deplacen cap a la segona conjugació: tinc).

Altres verbs incoatius i més regularitzacions
Fora de la tercera flexió, hi ha verbs que, de manera general o parcial, han anat integrant en el radical l’increment -sc- > -ix-: conéixer, créixer, eixir, meréixer, nàixer, paréixer, péixer, viure… Estos verbs han anat regularitzant-se amb la palatalització de l’antic increment incoatiu. A més, hi ha verbs de la segona flexió que, seguint l’estela dels verbs en -ir amb increment, van adoptant la forma incoativa, fet que la normativa encara no ha validat (podem pensar en concebre, dependre, incloure o permetre).

Un altre efecte del procés de regularització d’estes flexions verbals, seguint la petja de la palatalització experimentada pels incoatius, és la que indica la gramàtica de l’acadèmia:

Notem, a més, que la consonant s del grup -sc es pronuncia  habitualment com a palatal tant en els verbs incoatius com en els verbs de la segona conjugació que contenen l’esmentat grup [v. § 30.2.1.b]: servixc, servixca, servixques, servixquen; naixc, creixca, ixquera, vixcut.

Bibliografia principal consultada per a confeccionar esta fitxa:

• Acadèmia Valenciana de la Llengua: Diccionari normatiu valencià.
• Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006): Gramàtica normativa valenciana.
• Colomina i Castanyer, Jordi (2021): La llengua de sant Vicent Ferrer.
• Fabra i Poch, Pompeu (1912): Gramática de la lengua catalana.
• Fabra i Poch, Pompeu (1918): Gramàtica catalana.
• Fabra i Poch, Pompeu (1922): «266. 22.11.1922. xiv», Converses filològiques.
• Institut d’Estudis Catalans (1999): Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, II. Morfologia.
• Institut d’Estudis Catalans (2016): Gramàtica de la llengua catalana. 
• Institut d’Estudis Catalans (2019): Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana
• Lacreu Cuesta, Josep (2017): «El morfema de la discòrdia», Pren la Paraula, 20.06.2017.
• Perea Sabater, Maria Pilar (2004): «L’expansió dels verbs incoatius en català. Distribució i valor del segment extensió “-eix-”».
• Pérez Saldanya, Manuel; Rigau Oliver, Gemma (2005): «Variació gramatical i prescripció».
• Sanchis Guarner, Manuel (1950; ed. 1993): Gramàtica valenciana.
• Saragossà Alba, Abelard (2021): «Atreviu-vos a saber. Gramàtica de l’iec (6): Models de la flexió verbal», Normativa: des dels Parlants i per als Parlants, 03.01.2021.
• Saragossà Alba, Abelard (2006): «Les formes incoatives de la tercera conjugació (patixc, patesc, pateixc, patisc)».
• Saragossà Alba, Abelard (2007): «La norma jo preferisc, tu prefereixes, ¿per què no s’assimila?».
• Saragossà Alba, Abelard (2018): El valencianisme lingüístic.

^{Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.}