- Terme de política que s’utilitza actualment (any 2001) per a referir-se a la situació cap a la què poden derivar les aliances polítiques en el País Basc, amb l’establiment de (dos) fronts polítics oposats.El ctilc el documenta una vegada (Isidre Molas, La ciutat llunyana, 1981) com a manlleu adaptat provinent de l’italià (l’escriu, però, entre cometes), referit també a la situació política d’aquell país amb l’aliança entre socialistes i comunistes als anys posteriors a la segona guerra mundial. No apareix en els diccionaris habituals ni en la gec (2009), però sí que l’incorpora el gd62 (i també frontista):
frontisme m Pràctica política de coalitzar-se dos o més partits d’ideologia afí, especialment per a contrarestar o neutralitzar la influència dels partits d’ideologia oposada.
Posteriorment comprovem que apareix recollit en el dnv (consulta: 08.08.2016), amb la definició següent:
frontisme m. POLÍT. Tendència de dos o més partits polítics a formar un front comú.
- En castellà, el dea inclou la paraula (i també frentista):
frentismo m (Pol) Tendencia de dos o más partidos a formar un frente común. | Ya 28.1.91, 13: Jáuregui alerta sobre el «frentismo» en Euskadi.
En italià, el De Mauro l’inclou amb una definició molt determinada:
s. m. polit., tendenza a formare alleanze politiche tra partiti di sinistra.
En francés, l’atilf també li dóna un caràcter general (tot i que amb uns orígens també determinats):
Au fig. En même temps. Mener de front (deux entreprises) Mais c’est une terrible oeuvre que celle où il faut faire marcher de front l’intérêt dramatique, les caractères, les passions et le style. (CHATEAUBR., Corresp., t. 2, 1789-1824, p. 358). REM. Frontisme, subst. masc. Doctrine du Parti du Front constitué en France à la veille de la Seconde Guerre mondiale. La vive personnalité du député Gaston Bergery anime la Flèche, organe du frontisme (Civilis. écr., 1939, p. 36-12).
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.