La forma encà, variant de l’adverbi encara, és d’ús general en valencià i més amunt, tal com podem documentar en diverses obres:
- Diccionari català-valencià-balear (s. v. encara):
«encà estan les figues verdes» - Petit atles lingüístic del domini català (s. v. encara):
«Geogràficament, observem una àmplia àrea de encara en alg., bal., tort. i cat. del Principat, tret de la franja ponentina que usa encà i que s’allarga dins el val., a voltes convivint amb encara, que apareix solitari en val. mer.» - Diccionari històric del valencià col·loquial (segles xvii, xviii i xix) de Joaquim Martí Mestre (2006; pàssim)
- Els parlars valencians de Beltran i Segura (2022):
«encara es pronuncia sovint encà i, especialment en val. alac., nincara/nincà»
«encà que és la forma general del connector» - Els parlars del Baix Ebre. Estudi geolingüístic (i) de Castellà Espuny (2020):
«L’adverbi encara, que és general a tota la comarca, pateix l’apòcope de l’última síl·laba en determinades ocasions, en una pronúncia àgil i sempre que no estiga en posició final de frase. Exemples: encà se sembra (Alf), encà en tinc a casa (Pa), encà n’havia vist jo, d’això (Lli), encà no s’ha adormit (Ti), quan l’ametla encà està verda (Xe)» - El parlar d’Alcalà de Xivert de Verge Caballer (2008):
«L’adverbi encara pot aparèixer contractat en la forma encà: encà estem ací»
També trobem esta forma a la Ribagorça («La llengua de l’Isàvena (I): curso inferior i mèdio» de Gabriel Sanz Casasnovas, Javier Castel Pérez, Juan Carlos Bueno Chueca i Xavier Tomás Arias).
A banda d’això, la versió valenciana encà forma locucions amb elements diferents: encà com, encà no, i encà gràcies, encà sort… Amb tot, a pesar de l’extens ús oral de la forma encà, si exceptuem el dhvc, el Cival o el ctilc, costa de localitzar-la per escrit en la xarxa:
- Obra poética de Juan Bautista Tejedo Beltrán (1956):
«i encá gracies al novio / que l’ampapussa.» - Web de La Room València (consulta: 06.11.2024):
«Mengeu fruita i verdura Aborigen VLC a mansalva, i encà com; al menys arròs a grapats no ens falta.»
La locució enc que
A més, podem observar que la locució encà que té relació amb la locució enc que documentada pel dcvb i comentada en la giec (30.3.3): :
«i) En parlars orientals ha tingut modernament un cert ús la locució enc que, que encara es pot trobar en parlars baleàrics: La gent, enc que calli, ho sap. Aquesta locució té un comportament gramatical semblant al de encara que, amb la qual s’ha tendit a identificar com si en fos una variant formal.»
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.
No sé si quan Lluís Llach cantava “Vinyes verdes vora el mar / Ara que el vent no remuga / Us feu més verdes i encara / Teniu la fulla poruga…” i pronunciava “encà” (tot i que en la transcripció de la lletra posaren “encar”) ho feia per necessitats mètriques de la cançó (que no del poema original, en què Segarra escrivia “encara” per a acabar perfectament el seu octosíl·lab) o perquè també a Verges és habitual dir-ho aixina. En eixe cas, l’extensió del mot aniria més enllà del que marca el _Petit atles_. (Ara que veig, a l’_Atles_ “gran” sí que s’esmenta un “encar” ben prop de Verges.)
Una curiositat: en romanés es diu “înca” (tot i que no és un mot agut).
T’agraïx el comentari, Josep. De totes formes, he estat escoltant la cançó i jo diria que el Llach fa «encar». Moltes gràcies per la dada del romanés.